“El dia que el Sebastià Montferrer va veure passar una màquina veremadora per davant de casa va jurar que a les seves vinyes no n’hi entraria mai cap. Ell collia el raïm a mà, volia que els grans arribessin sencers a la premsa, que el suc que contenien sortís, únicament, pel forat que l’unia a la rapa. La premsa pneumàtica premia suaument, a poc a poc, com si fossin les mans d’una mare abraçant el cos menut del seu fill, i el gra s’aixafava amb delicadesa i el líquid emergia, lentament, sense trencar-se la pell per evitar que el gust herbaci es barregés amb el most. Anys rere any, una vintena d’homes i dones pujaven des d’Andalusia per fer la collita a les gairebé cent hectàrees que conreava el Montferrer. S’hi posaven a primera hora, quan el sol tot just treia el cap i els raigs esmorteïts acaronaven els ceps....” Pàg. 86

LLIBRE TAST

Trobada

llibres

amb

vi

BIBLIOTECA

PÚBLICA

MUNICIPAL DE

CAMBRILS

23 de setembre

19 hores

“...va admirar el mar de vinyes que s’estenia davant d’ell. Els dos anys que havia viscut a Berlín, quan el cel de color plom li queia al damunt, es preguntava quin aspecte devien tenir les vinyes. I ara que les podia veure, verdes, ufanoses, carregades de raïm , va saber que havia tornat a casa. Setmanes després de la verema, les fulles començarien a torrar-se, i la infinitat de tonalitats dels pàmpols posarien el punt final a un cicle que tornaria a iniciar-se mesos més tard. Amb el bon temps naixerien els primers brots i després quan les fulles omplissin de color la vinya, arribaria la florida i el breu i suau perfum de les flors donaria pas als fruits, verds, petits, que creixerien amb la mateixa lentitud amb què se succeïen els dies.” Pàg. 99

“Tant la casa com el Celler Vell pertanyien al catàleg d’edificis preservats com a patrimoni cultural, construïts al principi del segle XX i dissenyats per l’arquitecte Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí i hereu del llenguatge arquitectònic del seu mestre. No obstant això, la seva actitud cultural, ideològica i política era plenament noucentista, i se’l considera un arquitecte de transició entre els dos corrents. La seva obra es va desenvolupar durant el cooperativisme agrari que va impulsar la Mancomunitat de Catalunya, i va construir gairebé mig centenar de cellers cooperatius.” Pàg.18

“La fil�loxera és un petit insecte que s’instal�la a les arrels del cep i en xucla la saba fins que mata la planta, un minúscul vampir que no fa soroll i va fent feina. I de les arrels dels ceps americans va passar a les arrels dels ceps francesos i va ser així com va començar la tragèdia. Ningú no sabia con ho havien de fer per aturar aquella plaga que matava la vinya. I ves per on que la desgràcia del país veí va ser la nostra fortuna. Amb els camps francesos secs i improductius, tant el preu del vi com el del raïm es va duplicar. Tant raïm com tenies venies, i la gent vinga a plantar vinyes. L’expansió de la vinya va ser imparable; es tallaven boscos, i en qualsevol bancal on hi hagués una mica de sòl s’hi plantaven ceps; els conreus de blat van desaparèixer i en el seu lloc hi van florir més vinyes. Vam viure una època daurada... pàg. 106

“El macabeu, la parellada i el xarel�lo que sortien de la seva propietat es convertirien en els vins base per fer el cava Brucart. Els Brucart els pagaven a un preu raonable i això permetia que la família tingués uns ingressos fixos mentre el pare continuava amb la dèria d’elaborar els vins negres que sortien del celler. Amb el raïm del Rocallís i el de la vinya Senyora feia els seus negres. Les varietats de merlot, cabernet i ull de llebre eren la base, però tenia una especial predilecció per les dues hectàrees de syrah que el seu pare havia plantat a la vinya Perduda. Amb una producció escarransida, en feia un vi concentrat, aromàtic, elegant, ben estructurat, i estava absolutament convençut que algun dia seria apreciat com es mereixia”. Pàg. 129

“El contrast de la carn amb la dolçor del raïm el feia un plat de gust exquisit. L’Anneta hi va afegir un got de moscatell i també les panses que s’havien remullat durant un parell d’hores. Mentre deixava que el pollastre es cogués a foc lent, es va asseure ... Així que el pollastre s’havia rostit prou estona, l’Anneta hi afegia el brou que havia preparat amb el sofregit dels menuts. Deixava la cassola destapada perquè el líquid es reduís i la salsa es fes més espessa. Hi ha plats que cal fer-los d’un dia per l’altre, i el rostit era un plat que necessitava repòs; esperaria que es refredés i faria lloc a la nevera. El diumenge, abans de servir-lo, hi afegiria un parell de dotzenes de grans de raïm sense pell i sense llavors”. Pàg. 310-11

amb l’enòloga

Sandra Rico

Col�laboren:

www.cambrils.cat/biblioteca

www.dotarragona.cat