llàgrimes de teresaduran nadal? · joc de capses xineses, conté un conte dins d’un altre,...
TRANSCRIPT
9A r t i c l e s
teresaDuran
Els de casa, a la cuina,prop del braser que crema,amb el gas tot encès han enllestit el gall.Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;i ells recullen les plomesi ja enyoren demà.
Demà, posats a taula, oblidarem els pobres–i tan pobres com som–Jesús ja serà nat.Ens mirarà un moment a l’hora de les postresI després de mirar-nos arrencarà a plorar.
Llàgrimes deNadal?
Joan SALVAT-PAPASSEÏT
Il·lustració: Roberto Innocenti «El cascanueces» Lumen
10 A r t i c l e s
La tradició literària nadalenca
Si pel desembre aneu a visitar els aparadors
de les llibreries infantils hi trobareu un bon
munt de títols nadalencs. N’hi ha una llarga
tradició, més aviat d’origen anglosaxó, que mou
els escriptors a glossar aquest tema i els lectors
a assaborir-lo. O no…
De fet, hi ha força lectors (més aviat media-
dors de la LIJ que no pas els menuts de casa,
sempre tan disposats a creure qualsevol fantasia,
i més si aquesta és força emotiva) que titllen la
literatura nadalenca de cursi i carrinclona, tal
com titllarien aquestes festes d’apologia del
consumisme i els Reis d’ensarronada general.
Hi ha d’haver gent per a tot, és clar, i de descre-
guts no en manquen, a casa nostra...
La invenció de la tradició literària nadalenca
s’hauria de buscar en els mateixos evangelis de
Lluc o Mateu (els escrivissin ells o no). És allí
on es citen per primer cop els personatges prin-
cipals (Josep, Maria, Jesús) i secundaris (reis,
pastors, àngels), els escenaris (establia, mun-
tanya, estel…) i altres elements que n’han es-
devingut els referents narratius. A poc a poquet,
donada la repercussió que aquesta història ha
tingut universalment i les aportacions originades
per les diferents tradicions populars: el pessebre
inventat per Francesc d’Assís, el nombre, nom
i color dels reis, els personatges o objectes
incorporats al cicle nadalenc des d’anteriors
tradicions etnopoètiques, com ara els arbres, el
pare Noel, el solstici d’hivern, etc., ens hem
trobat entre les mans amb un corpus considera-
ble de personatges i elements que poden esde-
venir la matèria primera per a qualsevol relat
on es puguin juxtaposar positivament rics i po-
bres, adults i infants, fred i escalfor, mort i vida,
foscor i llum, o qualsevol altre concepte
dicotòmic per l’estil.
En general, la tradició oral catalana ha estat
més rica en cançons nadalenques que en ronda-
lles que tinguin com a motiu central el Nadal,
perquè per això ja ens bastava la pròpia narrativa
evangèlica, que ha esdevingut, això sí, una im-
portant font iconogràfica des del romànic ençà.
El pessebrisme en seria un altre vessant popular
que esdevé tot un estudi de la perspectiva dins
una caixa escènica, i que podríem fer culminar
amb el gran espectacle dels «pessebres vi-
vents». Encara que, parlant d’espectacles, ningú
no pot negar que la cavalcada de Reis, tan ubi-
qua, és tot un happenning o performance teatral
(si calgués qualificar-la amb terminologia mo-
derna) d’envergadura. A més, la tradició dramà-
tica ha donat peu a una peça clau de la nostra
dramatúrgia popular: Els pastorets, posats al
dia en successives versions, d’entre les quals
val la pena destacar la de Josep M. Folch i Torres,
amb un marcat to burlesc on la comèdia se so-
breposa força a la lírica del tema central, i que
encara es representen arreu de la nostra geo-
grafia.
Però Josep M. Folch i Torres no és l’únic autor
amb nom i cognoms que ha provat de glossar
—en prosa o en drama— el miracle nadalenc, n’hi
ha molts d’altres (Josep Carner, Ramon Fuster…)
que, amb major o menor fortuna, s’han sentit
atrets pel tema i li han dedicat unes pàgines
que, si cal ser sincers, no han tingut una gran
repercussió ni nacional ni internacional.
Els grans clàssics nadalencs
Els grans clàssics de la narrativa nadalenca
d’autor ens vénen traduïts. Heus aquí uns quants
dels que n’enceten el camí: El Trencanous i el
rei dels ratolins (Nüssknacker und der Mäuse-
könig, 1816) d’E. T. Hoffmann, Una cançó nada-
lenca (A Christmas Carol, 1843) de Dickens, o
La petita venedora de llumins de H. C. Andersen
(Den Lille Pige med Svovlstikkerne, 1846). N’hi
va haver d’altres, en aquells temps on imperava
el romanticisme com a motor del pensament
creatiu, però entretinguem-nos a observar les
característiques d’aquestes tres obres començant
per la més breu, que és la darrera, la d’Andersen.
Hans Christian Andersen
Ens pot estranyar que aquest autor nòrdic,
d’una sensibilitat extrema i malaltissa, centrés
l’acció del seu relat en la llum que dóna claror
i escalfor? No hem d’oblidar que allí dalt el
solstici d’hivern sigui esperat, literalment, amb
candeletes (la celebrada nit d’Any nou les té per
motiu). Així doncs, de totes les nenes pobres
que podien protagonitzar el seu relat nadalenc,
ubicat en la nit d’Any nou, Andersen tria una
miserable venedora de llumins que, en l’època,
devia ser un objecte industrial força apreciat.
La descriu així: «Famolenca i tremolosa, anava
carrers enllà, cosa feble i petita, veritable imatge
de la misèria.» Tant de fred té la menuda, tanta
por de tornar a casa sense haver venut ni una
capsa de llumins, tan aterrida està dels renys
que son pare i sa mare li faran, que gosa desobeir
i aprofitar ella si més no un d’aquells petits
estris no venuts, però així que l’encén, veu da-
vant seu una estufa amb tots els ets i uts, càlida
i acollidora, visió que li desapareix dels ulls així
que ella allarga els peus per escalfar-s’hi… i el
llumí es consum. Enardida per les seves pròpies
visions anirà cremant cerilles una rere l’altra, i
veurà oques rostides que avancen de dret cap a
ella i avets guarnits amb llepolies, i fins i tot la
seva àvia, l’única persona que ha estat manyaga
amb ella i que ara ja és morta, que la crida. Tant
desig té la nena de retrobar-se amb l’àvia, ni
que sigui al cel, que va cremant llumins perquè
la visió no desaparegui i… els vianants la tro-
baran l’endemà, erta, morta i somrient amb tota
la capsa de llumins cremats entre les mans.
El contrast entre opulència i misèria, entre
claror i foscor, entre anhel i realitat, és força
evident en aquest conte superbament emotiu,
del qual valdria la pena destacar que la llargada
del text, si es llegeix en veu alta, dura, efecti-
vament, el temps de cremar quatre cerilles
d’aquelles llargues.
Charles Dickens
Andersen havia llegit La cançó de Nadal de
Dickens? Segurament sí, perquè el danès admi-
rava les obres (i el prestigi) de l’anglès una cosa
a no dir. A Anglaterra, Nadal és la festa més
grossa de l’any, i el centre n’és la llar, i espe-
cialment la llar de foc que és per on arriba,
diuen, el Pare Noel. Es tracta d’una festa força
intimista i familiar, de portes endins més que
no pas de portes enfora, com ho seria al Medi-
terrani, però és que hi fa molt més fred que aquí.
Per això no ens ha d’estranyar que Dickens
centri el seu relat en les relacions familiars i en
el fred, el qual pren per protagonista, encarnant-
lo en el cos del vell avar Scrooge a qui descriu
així: «Cap calor no podia encalentir-lo, cap
temps hivernenc refredar-lo. Cap vent bufador
no era més amarg que ell, cap neu no tenia més
perfídia a complir el seu propòsit, cap xàfec no
era menys obert a la instància. La més forta
pluja, i neu, i calamarsa, i aiguaneu, podien
gloriar-se de portar-li avantatge en un sol ex-
trem: elles tot sovint s’apaivagaven que era un
encís, però Scrooge mai.» (Trad. Josep Carner.)
Doncs bé, el motiu d’aquesta creació, que man-
lleva de la tradició rondallística una estructura
narrativa en tres actes i un epíleg, serà apaivagar
el cor garrepa del vell Scrooge. El fantasma del
seu vell soci Marley li enviarà tres esperits mit-
jançant els quals presenciarà tres celebracions
nadalenques: l’Esperit dels Nadals Passats li
farà visitar el Nadal de la seva infantesa, l’Esperit
del Nadal Present el farà assistir a l’àpat nada-
lenc de Bob Cratchit, un humil empleat de Scro-
oge, on malgrat la pobresa a la qual són sot-
mesos per l’amo no manca alegria, traça en
apariar les humils viandes, ni caritat per brindar
a la salut del vell avar. La duresa del relat arribarà
amb l’esperit del Nadal Futur, que arrossegarà
Scrooge a l’esgarrifosa visió de la seva sòrdida
i irremissible soledat.
Les més boniques de les pàgines d’aquest
conte són les del Nadal Present, una bonhomiosa
crònica documental que ens il·lustra sobre la
manera de celebrar la festa a l’Anglaterra victo-
riana, i aquestes pàgines són tan potents que
11A r t i c l e sIl·lustració: Jordi Vila Delclòs «Les millors rondalles de Hans Christian Andersen» Combel
12
semblaria que els anglesos encara no s’han des-
près d’aquella manera de fer i que celebren el
Nadal seguint el patró que els va dictar Dickens.
Quina és la traça de l’autor en aquesta obra (que
no fou l’únic conte nadalenc que escriví, si bé
en fou el primer)? Doncs l’encert recau a fer
protagonista del relat no pas un indefens, po-
bret, innocent personatge que pugui evocar
l’infant Jesús, sinó el seu antípoda: un autèntic
antipàtic, solitari i superbiós dimoni de cor de
pedra. Si tots fóssim com ell, Nadal s’acabaria.
La primera opció, que fou la d’Andersen, commou
el lector i el decanta cap a la pietat i la caritat.
La segona, la que pren Dickens, origina en el
lector un tal contrast entre allò que podria ser
i no és el Nadal de Scrooge, que provoca que qui
en llegeix la descripció es vegi obligat a optar
i prendre posició a favor o en contra d’allò que
és humà o inhumà, social o egòlatra, efusiu o
gèlid, etc. Tot depèn del que anheli cadascú...
E. T. A. Hoffmann
La més antiga, llarga i ambiciosa de les obres
que volíem observar és la d’Ernst Theodor Ama-
deus Hoffmann. Una autèntica novel·la èpica
seqüenciada per capítols que a més, com en un
joc de capses xineses, conté un conte dins d’un
altre, assolint una estructura narrativa circular
admirable. Aquesta narració comença exacta-
ment la nit de Nadal, al peu d’un avet carregat
de pomes daurades i platejades, ple de ponce-
lles, flors, caramels, confits i centenars de llu-
metes a l’abast dels infants d’aquella casa bona,
Fritz i Marie. Després el relat sembla abandonar
aquest ambient nadalenc per centrar-se en Ma-
rie i el seu afecte pel regal més lleig de tots: un
trencanous barbut, dentut i vestit d’hússar que
ha quedat arraconat després de la festa. El fa-
bulós padrí dels infants, el vell Drosselmeier,
un afable manetes capaç de crear els ginys me-
cànics més prodigiosos, anirà desgranant la
història d’aquest trencanous que, cada dia, al
punt de la mitjanit, pren vida davant Marie i
capitaneja la lluita èpica entre les joguines de
la cambra dels infants i els espantosos exèrcits
de rates, comandades per un rei ratot de set
caps.
El bé i el mal, la innocència i la perfídia, el
poder i la humilitat, la crueltat i l’amor, el que
és nou i el que és vell, es van trenant en un subtil
macramé narratiu que, si bé pot semblar un
fantàstic conte de fades del qual Nadal sigui
només el punt de partida, potser glossa, si s’hi
para atenció, tota una al·legoria metafòrica
sobre el misteri nadalenc.
Imaginem-nos que el llegim en clau bíblica
(i els protestants com Hoffmann, la Bíblia, se
la coneixen de cor). Tot i que històricament
consta que Marie es diu així perquè Hoffmann
va dedicar aquest conte als fills del seu amic
Julius Eduard Hitzig, Fritz i Marie, Maria és un
nom que va que ni pintat a una nena que, com
la Verge, té el cor prou amorós per acollir i aixo-
plugar maternalment tots els desemparats de
la cambra de joguines... o del món. El Trencanous
que redimeix els errors del passat, protagonit-
zats per la història de la nou Krakatuk i la reina
Pirlipat (Eva?), malgrat ser una figureta oblidada
i menyspreada, bé podria encarnar la història
d’un redemptor, lluitant contra els set esgarri-
fosos caps del Rei dels ratolins (el diable i els
set pecats capitals?). L’exèrcit de les joguines
que comanda el nostre protagonista bé podria
simbolitzar l’exèrcit dels innocents. El factòtum
de tot plegat, qui porta la batuta narrativa i una
de les millors creacions literàries de tots els
temps, és el padrí Drosselmeier, hàbil creador
d’autòmats i altres prodigis (tan semblant en la
seva descripció física a d’altres poderosos mags
literaris, com Gandalf o Panoramix), que tot ho
sap i tot ho preveu, com si fos el mateix pare
Totpoderós. El meravellós regne on finalment el
bell i transfigurat jove Drosselmeier aconduirà
Marie, ple de lluminosos arbres de Nadal i trans-
parents pastissos de massapà, tan semblant al
regne de Xauxa, bé podria ser una al·legoria del
paradís, etc. No ens aventurem a dir ni que sí ni
que no, en part perquè quan el vàrem llegir per
primer cop ens va satisfer prou com a conte
meravellós i així el recordem principalment,
mentre que, per altra banda, si l’haguéssim de
llegir com una al·legoria metafòrica del misteri
evangèlic que glossa el Nou Testament, ens
caldria recordar que altres autors, com Clive S.
Lewis amb les seves Cròniques de Nàrnia i prin-
cipalment en el títol El lleó, la bruixa i l’armari
(The Lion, the Witch and the Wardrobe, 1950)
van fer el mateix i també se’n van sortir a l’hora
de crear una faula amb dos estrats de lectura.
Ens trobem, doncs, davant de tres títols fun-
dacionals de la narrativa infantil nadalenca, amb
unes virtuts que satisferen tan plenament els
lectors del seu temps que, per haver-se fet un
lloc en la seva memòria, han pogut, mitjançant
les reedicions, adaptacions cinematogràfiques
i aportacions dels successius il·lustradors (en
destacaríem les imatges que Rackham, Zwerger
i Innocenti han fet per als títols que hem res-
senyat), esdevenir clàssics del patrimoni literari
universal. Tota una altra cosa és que, deixant de
banda el seu valor canònic testimonial, aquests
tres títols puguin satisfer els petits lectors ca-
talans d’avui o els seus mediadors, uns lectors
que viuen —o pateixen– un empelt de tradicions
un pèl caòtic, on l’avet conviu amb el tió, el pare
Noel amb els tres Reis, el fred amb la calefacció,
la llum elèctrica amb la prohibició d’encendre
foc, el pessebre amb els regals de disseny, la
Missa del gall amb les dotze campanades des
de la Torre AGBAR, el caganer amb la moda dels
tangues vermells, l’ateisme amb la religió, etc.
Cal dir que una de les virtuts principals
d’aquelles obres rau en el fet que el seu context
referencial, d’allí on arranca la dicotomia que
encarrila el relat, era absolutament proper i
conegut pels seus lectors. Intentar fer el mateix
avui, costa. Potser per això, caldria refugiar-se,
més que no pas en la molt escassa narrativa li-
terària nadalenca contemporània, en els àlbums
il·lustrats, ja que, des de la seva ductilitat visual
que els permet focalitzar breument només tal o
qual aspecte nadalenc, permeten, en el seu
conjunt, assolir un mosaic més panoràmic de la
complexitat del mite nadalenc i de les tradicions
que l’acompanyen. Recordem, dins l’impacte
que alguns d’aquests àlbums han tingut a casa
nostra, el Papá Noel (Father Christmas, 1973)
de Raymond Briggs, publicat a Espanya per
Miñón; Cuando a Matias le entraron ganas de
hacer pis en la noche de Reyes (Kalandraka,
1999) de Chema Heras i Kiko Dasilva; i El millor
Nadal (The best Christmas ever, 2005) de Chi-
Yuan Chen, publicat en català per Thule, per
citar-ne només tres que mostren personatges,
estètiques i punts de vista narratius ben dife-
renciats, que podríem fer servir per regalar-los
als infants durant aquestes festes tan assenya-
lades com, per a alguns, odiades.
En qualsevol cas, recomanem, amb paraules
del poeta mallorquí Pere Serra:
Per una nit oblideu-vos de tot:
dels deutes, de la feina, de la gent,
i canteu com infants
les cançons inefables
i confieu que tot serà més pur
d’ara endavant.
A r t i c l e s