Javi Gombao®

La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels

personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què.

ercè Rodoreda és la novel·lista més important de la literatura catalana contemporània. Naix el 1908 a Barcelona on comença a escriure des de molt jove per a diaris i revistes de l'època fins que, com a conseqüència de la guerra civil a Espanya i el posterior exili, interromp la seus producció literària i s'exilia a Suïssa. Durant aquest període d'exili

escriu obres molt rellevants com La plaça del Diamant o Vint-i-dos contes. Al llarg de la seua vida ha rebut nombrosos guardons com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el Sant Jordi o el Víctor Català. Podem dividir la seua obra en tres etapes creatives. En els seus inicis en la literatura, abans de la Guerra Civil espanyola, va escriure contes per a periòdics. Més endavant, influenciada pel moviment artístic i intel·lectual avantguardista va publicar Aloma, una novel·la que tracta el tema de la pèrdua de l’adolescència. La segona etapa, després de la guerra, és el moment de l’exili que començà a finals dels anys 30 fins a la meitat de la dècada dels 70. Es caracteritza pel to realista, la introducció de noves tècniques narratives estrangeres com el subjectivisme narratiu, la desaparició del narrador o el monòleg interior. Així, en la segona etapa creativa publica Vint-i-dos contes (1958), La plaça del Diamant (1962), El carrer de les camèlies i Jardi vora al mar (1966). En aquesta etapa tracta el tema del pas de la joventut a la maduresa. Per últim, les obres La meva Cristina i altres contes (1967) Mirall Trencat (1974) Viatges i flors i Quanta, quanta guerra! (1980) són escrites quan Rodoreda torna de l’exili. Aquests llibres es consideren novel·les sobre la vellesa i la mort i formen part de la darrera etapa creativa de l'autora. Es caracteritzen pel to fantàstic i la represa de tècniques narratives més tradicionals, com el narrador omniscient.

Centrant-nos en les característiques de la producció narrativa de Mercè Rodoreda, les obres de les dues primeres etapes creatives aborden la història i l'anàlisi de personatges, principalment femenins, des d’un punt de vista psicològic. Així, els personatges principals són narradors protagonistes que lluiten contra els seus enemics (sobretot interiors), que evolucionen al llarg de la història i descobreixen el significat de la vida i la seua identitat. Un bon exemple és Natàlia, el personatge principal de La plaça del Diamant, que presenta una reflexió sobre la seua vida de manera directa mitjançant la tècnica del monòleg interior, que en el cas de Rodoreda es coneix com a escriptura parlada. En aquest personatge s'observa el pas de la joventut, de la innocència i de la pèrdua de la seua identitat a la maduresa, al control sobre les seues decisions i de la seua pròpia vida. Hem de remarcar també que les obres de Mercè Rodoreda presenten altres característiques que singularitzen de forma especial els seus escrits, sobretot en els personatges que tenen una forta personalitat i presenten una certa descripció psicològica: la recerca de l'equilibri en la vida, encara que no tenen llibertat d'acció, perquè la societat els oprimeix, solament són lliures en el terreny dels sentiments (sensacions i les manifestacions); incorporació del món interior demostrant així la complexitat psicològica que presenten els personatges; aïllament de la societat, les dones que se senten alienes al món on viuen i que manifesten, un procés d’interiorització per tal de donar a conéixer el complex món interior que les caracteritza; el naixement en condicions particulars, creant d’aquesta manera un misteri que les caracteritza al llarg de la seua vida; la base socioeconòmica de les famílies presenten una situació semblant (es tracten de famílies benestants, formació cultural significativa, famílies de pocs membres i viuen a cases d'una planta a la ciutat), és a dir, s’interessen per l'estabilitat econòmica que suposa tenir un seguit de béns, hi ha una sensibilitat cap a l'època perduda de la infantesa i de l'adolescència (s’evidencia la crisi humana en la transició cap a la maduresa), situacions de por i d'angoixa degut a la sensació d’aïllament del personatge, la maduresa del personatges degut al context on es troben; i per últim destaca la interiorització dels sentiments, sovint s’expressa la dificultat d'exterioritzar els pensaments creant així personatges carregats d'una sensibilitat que naix en l'interior personal. A més la seua narrativa es molt simbòlica: els lloc, els detalls, les plantes, els objectes quotidians tenen un significat i ajuden a perfilar l’estat d’ànim dels personatges,

M

Javi Gombao®

principalment dels femenins, els quals, lluita contra els enemics i descobrim el significat de la vida i la seua identitat (molts protagonistes canvien i es transformen en una altra persona). A més a més de la reflexió sobre el pas del temps en la narrativa rodorediana, hi trobem una visió pessimista i trista del món influïda per les seus experiències personals durant la guerra i la denúncia de la situació de la condició femenina, sotmesa a l’home, en l'època que li va tocar viure. Per altra banda, va haver autors que van influir en les composicions literàries de Mercè Rodoreda. A començaments del segle XX, els escriptors, com a refús al realisme i naturalisme, es disposaren a seguir un corrent psicològic i filosòfic que dominava part del pensament europeu, destacant figures com Freud, Bergson i W. James. Els escriptors d’aquesta època utilitzaren algunes ideees d’aquesta corrent. Per exemple, Marcel Proust es basà en la noció del temps de Bergson; i James Joyces i Virginia Woolf es basaren de les teories del subconscient de Freud i de les del funcionament de la consciència. Com ja hem dit anteriorment, Mercè Rodoreda vol narrar situacions humanes: descriu espais, conta fets ocorreguts; ara bé, cal l'expressió íntima dels protagonistes per a completar la narració. D’aquesta manera connecta amb el corrent més important dels anys 20 i 30 a la literatura europea: la novel∙la psicologista, que tingué com a principals autors Thomas Mann, James Joyces o Virginia Woolf; autors tots ells que foren una base important en l'evolució estilística de la nostra escriptora. En aquest aspecte hem de remarcar una característica important, gran part de les dones de Rodoreda, per herència de Virginia Woolf, presenten la seua casa com el refugi que els permet aïllar-se de la realitat exterior, que arriba fins tal punt que eixir a l'exterior del seu entorn familiar, els produïx malestar i se senten abandonades.

En conclusió, Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Romanyà de la Selva, 1983) es considera una de les novel·listes més importants de la llengua catalana. Les seues composicions literàries travessen les característiques de la literatura moderna occidental que es fa contemporània a partir de l'experiència de la guerra i, molt en particular, de l'exili. Aquesta experiència en l’exili eixampla els límits del realisme literari. És en aquesta època quan escriu algunes de les seues obres més rellevants: la Plaça del Diamant o Vint-i-dos contes. Per tant la seua obra es divideix en tres etapes creatives; la primera en els seus inicis en la literatura influenciada per l’avantguardisme, abans de la guerra, destacant la producció literària d’Aloma; la segona en el moment que està en l’exili; i la tercera quan l’autora torna de l’exili i destaquen obres com La meva Cristina i altres contes i Mirall Trencat. Les seues composicions, connectades amb la novel·la psicològica (i, per tant influïda per autors com James Joyces, Virginia Woolf, Marcel Proust o Thomas Mann), es caracteritzen essencialment per personatges femenins i es troben sotmesos a la problemàtica de l’home. No obstant, presenten una forta personalitat i descripció psicològica, i abunda la recerca de l’equilibri, el complex món interior, l’aïllament de la societat, el naixement, la base socioeconòmica, la innocència de la infantesa, la tendència al secret o la por, la maduresa i la interiorització de sentiments. Tot açò creat en un espai geogràfic concret i en una realitat quotidiana, amb una escriptura parlada, amb una importància dels records en la vida dels personatges i la utilització de símbols.