82

L'ISLAM

PER A UN DIÀLEG NECESSARI

Lluís Sols Lucia

1. L'Occident i l'Islam2. L'evolució de l'Islam3. El Pròxim Orient el segle XX4. L'islamisme5. Actituds polítiques6. Societat7. La dona en la societat islàmica8. Conflictes recents9. Els països islàmics en l'actualitat10. L'Islam en l'ordre internacionalNotesPreguntes per al treball en grups

El present Quadern recull la primera part d'un curs que es va fer a Cristianisme i Justícia (CIJ) sobre aquesttema. L'autor ens ofereix una exposició ordenada i pedagògica que pretén ajudar a situar i a entendre elcomplex tema de l'Islam i a promoure el diàleg amb una de les principals civilitzacions de la nostra època.

Luis Sols Lucia, membre de l'equip CiJ, és catedràtic d'història d'I.B.

En aquesta ocasió animaríem el lector a començar el Quadern per l'última pàgina, on es formulen algunespreguntes i reptes en el debat sobre l'Islam.

1

1. L'OCCIDENT I L'ISLAM

En acabar el segle XX en el món hi ha més de 1.000 milions de musulmans. És previsible queal llarg del proper segle l'Islam constitueixi la religió amb més nombre de seguidors atès quecreixen a un ritme anual proper al 3%, molt superior al del cristianisme, que actualmentcompta amb 1.900 milions de fidels, aproximadament.

El seu àmbit territorial creix en diverses zones del planeta, particularment a l'Àfrica Negra, ino s'entreveu que enlloc pugui entrar en retrocés.

La civilització occidental també es troba en clara expansió. Primer va ser una expansióterritorial, però avui, sobretot, és una expansió cultural. Amb una rapidesa sorprenent estàassimilant i homogeneïtzant totes les cultures del planeta. Imposa el seu sistema econòmic, lesseves estructures polítiques, la seva manera de vestir, els seus esports i els seus esquemesmentals. El Japó, la Xina, l'Àfrica Negra semblen orientar-se clarament cap a les maneres de ferd'Occident. Fins i tot, l'antiga i profunda civilització hindú podria ser víctima d'aquestatendència homogeneïtzadora.

Només l'Islam sembla immune a aquesta assimilació. Es perfila com la gran alternativa aOccident en el futur immediat. Durant més d'un mil.lenni han estat cultures rivals profundamentenfrontades. L'Islam ha mantingut la seva superioritat durant molts segles i els musulmanstendeixen a creure que aquesta hegemonia algun dia tornarà.

Però, a més, les diferències són profundes. En la manera de viure occidental la religióconstitueix una part de la realitat, que coexisteix amb d'altres que tenen consistència per ellesmateixes com la Ciència, la Política o l'Art. Aquestes àrees s'influeixen i s'articulen entre si dediverses maneres, però són independents. Domina una concepció fragmentada de la realitat. Lareligió se sent com un assumpte personal amb una certa rellevància social. A l'Islam, en canvi,tot gira entorn de la religió: individu, societat, estructures econòmiques o culturals. Elsmusulmans copsen una realitat sagrada, en la qual la religió abraça i unifica totes les facetes dela vida. Per als occidentals, en canvi, la realitat és essencialment material. Per a un occidental lapercepció científica de la matèria és essencial i si contradiu algun plantejament religiós, aquestha de ser revisat i adaptat. Els musulmans creuen que la religió sempre predomina enfront delque és material, i a més, ja està perfeccionada, no necessita cap adaptació.

L'assimilació -o el diàleg entre cultures- encara és més difícil perquè els musulmansidentifiquen molts aspectes d'aquesta homogeneïtzadora cultura internacional amb allò que laseva religió els presenta com a signes de la proximitat de l'Hora Final: pèrdua de l'honestedat,accés al poder de gent indigna, degradació dels costums, generalització de la usura,preponderància de les dones sobre els homes, revolta dels joves, debilitament de la devoció,retrocés del Veritable Coneixement...

2

2. L'EVOLUCIÓ DE L'ISLAM

L'Islam, com totes les civilitzacions, està profundament condicionat pel seu passat. Des delfinal de l'Edat Mitjana amb prou feines s'ha adaptat als canvis formidables que ha conegut elmón. Per això molts dels seus conceptes són formulats igual que abans, i molts delsproblemes volen ser solucionats de la mateixa manera que en temps de l'Islam naixent.

1. Des del començament, al principi del segle VII, l'Islam va conèixer una expansió fulgurant.Després del primer segle d'existència ja s'estenia des de la península Ibèrica fins al nord del'Índia. En aquesta època es defineixen les principals variants religioses i filosòfiques de lareligió islàmica, que han perdurat fins als nostres dies. En l'època dels quatre primers califes-“els califes ben guiats” (632-659)- es fixa el text definitiu de l'Alcorà, i es posen per escrit lesrevelacions que Al.là havia transmès a Mahoma i que fins aleshores s'havien conservatfidelment en la memòria dels seguidors del Profeta. També aleshores es fa la primera redaccióde la Sunna, recopilació de dites i ensenyaments del Profeta. L'Alcorà i la Sunna contenen lallei islàmica, la Xara. En aquesta època inicial es desenvolupa el concepte Gihad (esforçespecial a favor de l'Islam, mal traduït com a “guerra santa”). Esforç dirigit tant contra l'enemicinterior, dintre de cada musulmà, com contra l'enemic exterior si cal, quan l'Islam es veugreument atacat.

2. Entorn a Alí, gendre de Mahoma i quart dels grans califes, sorgeixen les principalsdivisions que encara perduren en la religió islàmica. Destronat per Muawiyya -de la famíliaOmeia- el 659, mor assassinat dos anys després.

Aleshores sorgeix el partit dels seguidors dAlí -la Xia-, que considera il.legítims els califesOmeies governants i defensa els drets dels fills d'Alí -Hussein i Hassan- i dels seus descendents.Aquests xiïtes respecten la Sunna, però no accepten el seu caràcter sagrat com fa la resta delsmusulmans, els sunnites. En lloc seu, atribueixen una gran importància al coneixement ques'hauria transmès oralment entre els dotze Imams descendents d'Alí. Una part d'aquesta saviesaarribarà al clergat xiïta, els mullah. D'entre ells, alguns mostren una capacitat especial perinterpretar la Xara, i sels coneix per ayatollah. Segons la tradició xiïta, el dotzè i últim delsgrans Imams -el Mahdi, el “ben Guiat”- no s'ha mort, sinó que és l'Imam ocult que ha de tornari ha de restablir la Justícia.

3. Imam és el líder, aquell “que es manté davant”. Els sunnites utilitzen aquest nom perreferir-se a certes autoritats religioses que dirigeixen la pregària col.lectiva i no li atorguen elcaràcter fonamental que té per als xiïtes. Els seus imams no són descendents d'Alí niposseeixen cap saviesa secreta transmesa pel Profeta. Entre els sunnites -musulmansortodoxos- aviat es desenvoluparen les quatre grans escoles jurídiques d'interpretació del'Alcorà i la Sunna1. A mitjan segle IX ja estaven definides aquestes escoles, consideradesencara avui les úniques ortodoxes per la majoria sunnita.

4. La cultura islàmica al començament va tenir un caràcter eclèctic. La mateixa religiómusulmana deriva en una gran part del judaisme i el cristianisme. Els terrenys conquerits alsbizantins i als perses sassànides pertanyien a dues de les cultures més desenvolupades de laseva època. Les seves aportacions s'integraren a les tradicions àrabs i van donar lloc al queanomenem civilització islàmica. Aquesta va ser -al marge de la llunyana civilització xinesa- la

3

més desenvolupada del món durant l'Edat Mitjana. Tant el califat Omeia (659-750), coml'Abbasí (des de 750) van conèixer una gran esplendor en una època dobscuritat cultural al'Europa occidental.

5. Quan la fragmentació política sembla que debilita la puixança de la civilització islàmica,sorgeix a l'Al Andalus el brillant Califat de Còrdova (929-1031), un dels cims culturals de total'Edat Mitjana. Des del segle XI, la irrupció dels turcs -ja convertits a l'Islam- proporcionaràfortalesa militar i política a diversos estats islàmics. Ells són els qui frenen l'embestida de lesCroades. Jerusalem només romandrà alguns anys en mans dels cristians.

6. L'emergència dels turcs otomans el segle XV obre un nou cicle d'expansió territorial delsmusulmans a Europa. Conquereixen l'imperi bizantí (Constantinoble, 1453) i continuenavançant cap a l'Europa central on, el segle XVII, per dos cops estan a punt de prendre laciutat de Viena. És el punt culminant de la seva expansió territorial a Europa.

7. Durant segles, Europa s'ha enriquit amb les aportacions culturals -Literatura, Ciència,Filosofia- que li arribaven de la civilització islàmica. Això no obstant, des del final de l'EdatMitjana a l'Islam es produeix un estancament cultural que contrasta amb la vitalitat de lacultura europea. A partir del segle XV, l'Europa cristiana coneix una forta expansió econòmicai comercial que li acaba atorgant una clara superioritat política i militar enfront de l'Islam. Lesrevolucions industrial i burgesa dels segles XVIII i XIX consoliden i aprofundeixen aquestprocés. Francesos i anglesos al nord d'Àfrica des del segle XVIII; russos ocupant l'Àsia centralel XIX; repartiment de l'Imperi Turc entre anglesos i francesos el XX: El colonialisme europeus'abat bruscament sobre els pobles musulmans, i hi genera una profunda humiliació.

8. La religió islàmica deixa ben clar que els musulmans (creients) són la punta de llança,l'Avantguarda de la Humanitat. Això va ser així durant molts segles. Però quan va deixar de sercert, quan es van veure endarrerits i dominats per la civilització que sempre havia estat el seugran rival, entre ells es va estendre un desconcert terrible, una profunda crisi religiosa derivadade la contradicció entre les seves creences i la realitat que contemplaven.

4

3. EL PRÒXIM ORIENT EL SEGLE XX

Els països àrabs del Pròxim Orient constitueixen el nucli fonamental de la civilitzacióislàmica, malgrat trobar-se en una zona d'escassa densitat de població. En el seu territoritradicional es troben La Meca, Medina i Jerusalem, principals llocs sagrats en la religiómusulmana. Els àrabs ja eren un grup ètnic amb llengua i cultura pròpies abans de lapredicació de Mahoma. L'expansió de l'Islam va permetre que la seva llengua també fosadoptada per pobles d'origen diferent, particularment al nord d'Àfrica. Encara avui totmusulmà ha de tenir nocions d'àrab atès que és la llengua que fan servir en les sevespregàries.

En alguns moments del segle XX, els pobles que comparteixen aquesta llengua handesenvolupat un sentiment de pertànyer a una nació àrab i, fins i tot, d'efímers processosintegradors. En tot cas, els àrabs són conscients de posseir una cultura pròpia i nos'identifiquen excessivament amb pobles, també musulmans, que parlen altres llengües comels turcs, iranians, kurds o berbers.

3.1. DESCOMPOSICIÓ DE L'IMPERI OTOMÀ I DESCOLONITZACIÓ

1. En començar el segle XX, Turquia és l'“home malalt” d'Europa. Un Imperi extens peròabsolutament debilitat, que només es manté dempeus pels recels mutus entre les granspotències. Quan esclata la Primera Guerra Mundial s'alia amb els Imperis Alemany iAustrohongarès. Els pobles àrabs del Pròxim Orient patien des de feia segles la dominació delsturcs otomans. No va ser difícil per als anglesos pactar amb Hussein, xerif de la Meca, iprovocar una àmplia rebel.lió de les tribus àrabs enfront dels turcs a canvi de promesesd'independència. Però, alhora, francesos i anglesos acordaven secretament un repartiment dezones d'influència (pacte Sykes-Picot, 1916) amb la mirada posada en els recursos naturals dela zona.

Aquestes zones d'influència es concretaren després de la guerra en un conjunt de colònies iprotectorats amb el suport de la Societat de Nacions. Síria i Líban van quedar sota el controlfrancès. Els regnes de Faysal -Iraq- i Abdullah -Jordània- van quedar al costat de Palestina iEgipte sota la influència britànica. Hussein -pare d'ambdós i xerif de la Meca- mai no vaaconseguir crear el gran regne àrab que se li havia promès. Quan, el 1924, va intentarproclamar-se califa, Ibn Saud -emir del Najd- envaí els seus territoris i es va proclamar rei detota l'Aràbia.

2. El 1923, el Moviment Nacional Turc dirigit per Mustafa Kemal Atatürk, desprésd'exterminar el poble armeni i aixafar els kurds, aconsegueix expulsar els ocupants estrangers iestablir una República dictatorial. Un règim nacionalista i autoritari que imposa unaoccidentalització forçosa, i elimina tota presència islàmica de la política o de la cultura.

Seguint el model turc de Kemal, el 1925, el cap cosac Reza Khan es proclama Xa de Pèrsia iinicia un ampli programa de reformes d'estil occidental.

5

3. Després de la Segona Guerra Mundial, el procés descolonitzador obliga França i Anglaterraa abandonar la seva presència dominant a la zona. Un socialisme nacionalista i arabitzants'imposa a Síria i Iraq -partit Baas- i a l'Egipte de Nasser. És l'intent més seriós de modernitzarla societat àrab i d'impulsar el desenvolupament econòmic sense renunciar a les seves arrelsculturals. El fracàs d'aquests projectes deixa sense alternatives unes masses àrabs cada vegadamés exasperades per la pobresa i la reiterada humiliació derivada de la implantació de l'Estatd'Israel.

Durant el segle XX es descobreixen immenses reserves de petroli al Pròxim Orient. Es tractad'una fantàstica riquesa natural que atorga una considerable influència política als païsosislàmics que la posseeixen. El 1973, el boicot decretat per l'Organització de Països ÀrabsExportadors de Petroli obliga els països occidentals a canviar d'actitud respecte al conflictearaboisraelià. Les masses musulmanes des d'aleshores saben que hi ha un instrument poderósque podria tornar-los el protagonisme i la dignitat perdudes, però que els seus dirigentsl'utilitzen bàsicament en benefici propi.

3.2. EL PROBLEMA DE PALESTINA

1. El segle XIX, en alguns països europeus s'assisteix a un ressorgiment d'actituds antisemites.La situació resulta especialment greu a Rússia on el 1881 i 1882 van tenir lloc terribles“progroms”. Els tsars obligaven els jueus a viure en guetos i els impedien l'accés a la propietatde la terra i a l'educació. Milers de jueus asquenasites es van veure forçats a l'emigració.Alguns s'instal.laren a Palestina finançats pel banquer Rostchild. La moderada immigraciójueva inicialment fou ben rebuda i només va generar algun recel quan es va fer una mica mésintensa.

2. La majoria dels jueus europeus eren partidaris de la plena integració i assimilació en elsrespectius països. Tanmateix, el creixent antisemitisme va fer que alguns es plantegessin lanecessitat de formar una nació diferenciada i assentar-se en un territori on poguessin viure ambnormalitat la seva identitat. Així, al final del segle XIX -el segle de l'emergència delsnacionalismes- neix el sionisme, un nacionalisme jueu que aspira a convertir en realitat el vellsomni del retorn a la Terra Promesa. El 1897, el primer Congrés Sionista reclama el dret delpoble jueu a tenir una llar pròpia a Palestina.

3. El 1917, el ministre britànic d'Assumptes Exteriors Lord Balfour va donar suport a aquestaaspiració, sens perjudici dels drets dels habitants palestins. Amb aquesta declaració, LordBalfour obté el suport de la influent comunitat jueva nord-americana en la intervenció delsEUA a la Primera Guerra Mundial. Aquesta doctrina condiciona el repartiment colonial del'Imperi Turc: Palestina se segrega de Síria i Líban i queda sota el control britànic. Desd'aleshores s'accelera la immigració jueva i la compra massiva de terres. Sorgeixen els primersconflictes i, de vegades, s'arriba a limitar la immigració.

4. Després de la Segona Guerra Mundial, l'horror de l'Holocaust predisposa molts governs afavor de les aspiracions jueves. La Gran Bretanya, on es coneixia millor el problema, recomanala creació d'un únic Estat interconfessional. Els sionistes radicals desencadenen una onadaterrorista a fi de desestabilitzar i forçar una solució favorable. Ells van ser els primers aintroduir el terrorisme en aquella part del món2. Les Nacions Unides acorden finalment lacreació de dos Estats independents i l'estatut de ciutat internacional per a Jerusalem. Cap de

6

les parts no va acceptar el repartiment territorial proposat, de manera que la proclamació del'Estat d'Israel, el 1948, va donar pas a un atac mutu i a un conflicte bèl.lic. Els israelians,menys nombrosos però més ben preparats, van aconseguir inclinar la balança a favor seu. Esquedaren a les portes de Jerusalem, però van evitar la creació de l'Estat palestí. Els territorisque no aconseguiren conquerir van quedar repartits entre Jordània i Egipte.

5. El 1956, Israel envaeix la península del Sinaí com a resposta al bloqueig egipci al seucomerç amb l'Índic. La intervenció de l'ONU obliga a tornar a la situació inicial. Sota ellideratge de l'egipci Nasser es desenvolupa un creixent nacionalisme àrab que té com a objectiufonamental la destrucció del recent nascut Estat d'Israel. El 1967, un nou bloqueig provoca unfulgurant atac israelià. L'anomenada “Guerra dels Sis Dies” acaba amb l'ocupació israeliana deGolan, Gaza, Sinaí i Cisjordània. La totalitat dels territoris palestins queda sota el seu control.El canal de Suez va quedar tancat. La pèrdua de Jerusalem -tercera ciutat sagrada delsmusulmans per ser el lloc des d'on Mahoma havia pujat als cels- va suposar una terriblehumiliació per als musulmans del món sencer.

6. El 1973, són els sirians i els egipcis els qui ataquen amb el suport del boicot petrolierinternacional. El suport massiu dels EUA salva Israel de la derrota inicial, quan una bona partde la seva aviació havia quedat destruïda. El 1979, la pressió dels països àrabs exportadors depetroli força Israel a un acord amb Egipte que inclou la devolució del Sinaí i la reobertura delcanal de Suez. El 1982, Israel envaeix el Líban per posar fi als focus d'activitat guerrillerapalestina. Des d'aleshores mantenen el control d'una franja al sud del país.

7. Des de 1964, els diversos grups palestins es troben agrupats en l'OLP (Organització per al'Alliberament de Palestina), dirigida des de 1969 per Y. Arafat, líder d'Al-Fatah, el méspoderós dels grups guerrillers. Fins al 1974 Arafat va practicar el terrorisme, però desd'aquesta data les seves propostes s'han anat moderant. De la destrucció d'Israel ha passat adefensar un únic Estat multiconfessional i ha acabat per acceptar l'existència de l'Estat d'Israeljuntament amb el desitjat Estat palestí.

8. Els territoris palestins romanien ocupats malgrat les resolucions de les Nacions Unides queordenen la retirada israeliana. Quan l'extremista Partit Likkud -que defensa l'annexió totald'aquests territoris- accedeix al govern, hi implanta nombrosos assentaments completamentil.legals segons el Dret Internacional. Els assentaments es poblen amb immigrants jueusprocedents de l'Europa de l'Est. Aquests assentaments gaudeixen de totes les comoditatspròpies d'un país desenvolupat. Per contra, els palestins que habiten aquestes zones no tenencap servei estatal, no poden establir una activitat econòmica normal i, per descomptat, notenen dret a vot3. El resultat és la misèria i la còlera davant la injustícia.

9. El 1987 esclata la intifada, una revolta on els nens i els adults s'enfronten amb pals i pedresals soldats israelians. Promoguda inicialment per l'OLP, aviat queda en mans de grups moltmés radicals. Les masses palestines van intuir que les propostes moderades d'Arafat havienfracassat, de manera que grups terroristes o islamistes van obtenir una influència creixent.

10. La pressió de l'opinió pública mundial, el 1992, va obligar Shamir -primer ministrepertanyent a la coalició extremista Likkud- a iniciar unes negociacions de pau que culminen, el1993, amb un acord signat pel líder palestí Yasser Arafat i pel laborista i moderat YitzhakRabin. La fórmula era “pau per territoris”: els palestins admetien l'existència de l'Estat d'Israela canvi de la concessió d'autonomia en el territoris de Gaza i una part de Cisjordània.

7

Jerusalem quedava exclosa dels acords. L'acció combinada de l'extremisme àrab i jueu habloquejat aquest procés. Isaac Rabin va ser assassinat per un terrorista jueu, sense que elseficients serveis de seguretat israelians fossin capaços d'impedir-ho. Les eleccions immediatesvan donar novament el triomf als extremistes del Likkud. El nou primer ministre Netanyahu hareprès els assentaments il.legals i, a la pràctica, ha bloquejat el procés de pau.

11. El poble àrab sap que solament el suport gairebé incondicional dels EUA ha permès a unpaís tan petit mantenir la seva superioritat militar sobre països incomparablement més grans.Israel rep una important ajuda anual que ha crescut fins als 4.000 milions de dòlars. Es tractad'un donatiu, no d'un simple préstec. Són molts diners per a un país que va començar amb unmilió d'habitants i ara ronda els cinc milions. Israel té accés a la millor tecnologia militar delsEUA i ni tan sols les consideracions estratègiques permeten explicar aquest suport il.limitat. Lacomunitat jueva americana -molt sensible a tot al que fa referència a Israel- té una graninfluència. Amb el seu rebuig resulta molt difícil que un candidat pugui guanyar unes eleccions.El Congrés -habitualment tan hostil a qualsevol despesa- accepta anualment aquests immensosdonatius sense a penes discussió i gairebé per unanimitat.

12. Els àrabs coneixen aquesta situació molt millor que l'opinió pública dels païsosdesenvolupats. Se senten agredits per la cristiandat occidental, el seu rival històric. Per ellsaquesta agressió occidental és continuació de les croades, i ho relacionen també ambl'espoliació del petroli. També saben que la solució militar fa temps que no és possible perquèactualment els israelians tenen la bomba atòmica i podrien utilitzar-la si es vegessin en perill.No ha d'estranyar que les masses empobrides -ferides en la seva dignitat i mancades de capaltra alternativa- escoltin amb simpatia el discurs dels fonamentalistes.

8

4. L'ISLAMISME

En els últims segles han proliferat moviments que prediquen un retorn a la puresa original del'Islam, tal com ho va instituir el Profeta i com es va practicar els primers temps. Aquestatendència s'ha denominat salafiya i a ella pertanyen els moviments anomenats islamistes.Vegem-ne alguns.

4.1. ORÍGENS

1. Aràbia

A l'Aràbia del segle XVIII -quan ja era evident la decadència musulmana- va viure unpersonatge anomenat Wahhab (1703-1787) seguidor de la tendència hanbalí (vegeu nota 2)la més rígida de les quatre escoles jurídiques del sunnisme. Els seus estudis de teologia aMedina, Iran i Iraq no van fer sinó convèncer-lo que havia de desposseir l'Islam de lesinnovacions afegides per tornar a la puresa i simplicitat primitiva. Així rebutja qualsevolconeixement no basat en l'Alcorà, la Sunna o les deduccions necessàries de la raó. La pràcticareligiosa per a ell és una qüestió d'Estat, per tant, estableix penes per als qui no assisteixen a lespregàries comunes. Estableix l'aplicació literal de tots els preceptes de l'Alcorà o la Sunna, fetpel qual es fa complir amb exactitud la Xara, incloent-hi els càstigs corporals.

Aquest rigorisme va provocar el rebuig generalitzat dels teòlegs, però va ser adoptat per IbnSaud, emir del Najd. El seu fill i successor Abd al-Aziz tractà d'imposar el wahhabisme en elmón àrab: conquereix i unifica tot Aràbia, però quan ataca l'Imperi turc resulta derrotat. Aixòno obstant, va mostrar que els àrabs eren capaços de grans proeses quan lluitaven moguts perla fe.

Un segle després, ja al segle XX, un altre Ibn Saud -emir de Najd i descendent del primer IbnSaud- reprèn el seu projecte i unifica Aràbia sota l'impuls del wahhabisme. Neix l'AràbiaSaudita4.

2. Afganistan

Tanmateix, el wahhabisme no arrela fora d'Aràbia i cap altre país no ha tractat de posar-lo enpràctica.

Les arrels de l'islamisme del segle XX cal buscar-les al segle anterior a l'Afganistan. Allà vaviure Djamal ed-Din al-Afghaní (1838-1897) un activista que troba en la religió musulmanaels fonaments per a la seva lluita anticolonial. La seva aversió a tot el que és britànic neix al'Índia, on els anglesos arrabassen el poder a la minoria musulmana. Va viure a Istanbul i alCaire, on va contactar amb els intel.lectuals de la Universitat Al-Azhar, la més prestigiosa delmón àrab. Va viure també a Londres i a París.

9

Per a un musulmà format intel.lectualment i capaç d'observar la realitat, comparar el que va serl'Islam amb el que és ara, en comparació amb l'Occident, resultava desolador5. Afghaní eraconscient del repte occidental. Volia netejar la religió musulmana de defectes acumulats durantsegles, però estava convençut que l'Islam és compatible amb les innovacions tècniques.

3. Egipte

La crida d'Afghaní a una lluita conjunta dels musulmans de totes les tendències, escoles opaïsos davant del repte d'Occident va tenir una gran influència en els mitjans intel.lectuals denombrosos països. El seu deixeble i amic el xeic egipci Mohamed Abduh (1849-1905) estén aEgipte el que per a ell és la idea essencial del seu mestre: Es pot ser modern i ser bon musulmà.Ciència i religió han de tornar a agermanar-se, com en l'època daurada de la civilitzaciómusulmana. Abduh arriba, fins i tot, a defensar en molts terrenys la igualtat de la dona.

4. Índia i Pakistan

Paral.lelament, a l'Índia es desenvolupa un altre moviment reformista. Muhamed Iqbal(1873-1938) va estudiar filosofia a diverses universitats europees. Es rebel.la davant elcrepuscle de l'Islam -en aquells temps els musulmans estaven perdent la seva hegemonia davantla majoria hindú- i predica el retorn als valors morals de la primitiva comunitat musulmana.També defensa l'aproximació als coneixements moderns i a la democràcia, però afirma que calcontemplar-ho tot a la llum de l'Islam.

El seu deixeble Mawdudi (1903-1979) va compartir al començament les idees modernitzadores del seu mestre.Tanmateix, després de la seva mort va desenvolupar una doctrina més fonamentalista: segons ell, elsmusulmans havien de ser fidels a la lletra de la Revelació i aplicar la Xara, la Llei islàmica que apareix en elspassatges de l`Alcorà i la Sunna.

4.2. ELS GERMANS MUSULMANS

1. El moviment que més directament ha influït en l'actual islamisme és el dels GermansMusulmans, fundat a Egipte el 1928 pel xeic Hassan al-Banna (1906-1949).

Aquest teòric de l'islamisme era fill d'un home instruït que havia estat alumne d'Abduh a laUniversitat Al-Azhar del Caire. Compartia les idees modernitzadores d'Abduh, però també vaassimilar els valors de l'Islam més tradicional quan va formar part d'una germandat sufí. Elsseus plantejaments -senzills i moderats- han exercit una gran influència en el recent despertarislàmic. L'Umma és una sola nació. Cal reforçar els vincles de fraternitat. I la base de lesreformes és el retorn als ensenyaments de l'Islam.

2. Més radical va ser Sayyid Qutb (1906-1966) que va succeir al-Banna com a principalideòleg del moviment. Era un professor universitari, ben relacionat amb els occidentals, queexperimenta una “conversió” personal i ingressa en els Germans Musulmans. Perseguit perNasser, va passar pràcticament la resta de la seva vida a la presó i finalment el van penjar.Malgrat els mals tractes, allà va poder escriure el més essencial de la seva obra. Qutb creu queel món està vivint la jahiliya un estat d'ignorància comparable al de l'època preislàmica. Al'Islam hi ha receptes per resoldre els grans problemes socials i polítics de la nostra època i ambell es pot aconseguir l'ideal de la Justícia Social. Però no n'hi ha prou amb defensar-lo amb

10

paraules, s'ha de defensar amb fets. Cal fer la revolució6.

3. Paral.lelament al radicalisme de Qutb hi ha entre els Germans Musulmans un corrent mésmoderat el representant del qual és un imam cec d'una mesquita del Caire, Abd al-HamidKichk, nascut el 1903. La seva predicació setmanal dels divendres congregava una multitudcreixent. Detingut el 1966 i alliberat dos anys després, el seu prestigi no ha deixat de créixer através de la difusió per tot el món islàmic de cassetes amb les seves predicacions. Kichkrenuncia a la violència i creu que l'islamisme només ha de progressar a través de la predicació.Això no obstant, ataca amb duresa els “enemics de l'Islam” -entre els quals incloul'imperialisme occidental- i afirma que la nació musulmana tornarà a conquerir el món quanl'Umma torni a l'Islam veritable i a la pràctica de la Llei. La construcció teòrica del'islamisme -que avui ha estat assumida per amplis sectors de la societat musulmana- ja estavafeta.

4. Els Germans Musulmans van ser perseguits per Nasser i els seus successors amb ferocitat.Això no obstant, nuclis de la Germandat s'han estès per tot el món àrab estenent el pensamentislamista. A Síria van assolir un gran desenvolupament però trobaren en el partit Baas i en eldictador Assad el seu enemic més ferotge. El 1982 van quedar molt debilitats després de larebel.lió fallida i d'una repressió de més de 10.000 morts. A l'Aràbia són tolerats pel règimwahhabita -amb el qual coincideixen en alguns aspectes- i compten amb el suport i la simpatiaentre la població. El moviment islamista d'Algèria en el seu origen també està estretamentemparentat amb els Germans Musulmans.

4.3. LA REVOLUCIÓ ISLÀMICA DE L'IRAN

Des del començament, la branca xiïta de l'Islam es va caracteritzar per una certa desconfiança-que de vegades es convertia en hostilitat- cap al poder polític establert. Per això va tenir ungran èxit entre la població musulmana que no era àrab, i va arrelar especialment en la poblacióiraniana. Des de 1501, el xiisme és la religió oficial en el territori iranià.

La creença en el retorn de l'imam ocult -el Mahdi- sempre ha mantingut en el món islàmic unaesperança mesiànica semblant a la jueva. És una creença essencial en el xiisme on s'identifica elMahdi amb el Senyor del Temps, la vinguda del qual es produirà en les proximitats de l'HoraFinal.

El sociòleg iranià Alí Shariati (1933-1977) va associar aquesta idea amb plantejamentsmarxistes i va presentar el Mahdi com el salvador que ha de venir a alliberar els oprimits de laterra7. Així, presenta l'Islam com una força revolucionària i progressista. El seu pensament vaexercir una gran influència entre la joventut iraniana i predisposà la població a favor d'unarevolució que va ser vista com l'inici d'una sèrie de canvis relacionats amb la possible vingudadel Mahdi.

Ja hem vist que, a l'Iran, després de la I Guerra Mundial, s'instal.la en el poder la dinastia delsPahlawi, que implanten una occidentalització forçosa. El règim es converteix des de 1953 enuna de les dictadures més ferotges del món. Com a resistència enfront daquest ordre sorgeixenels fedaïns (combatents de l'Islam) que apareixen com l'equivalent xiïta dels GermansMusulmans. Inicialment reben el suport d'alguns ulemes (teòlegs) que acaben imposant els seusplantejaments entre el clergat iranià.

11

Entre ells destaca Ruhollah Khomeynî (1902-1989) el qual des de la ciutat santa de Qom vallançar atacs furibunds contra les impopulars reformes del Xa. Perseguit per la policia iranianaes refugià primer a Iraq i després a París. Khomeynî i Shariati van ser les figures mésdestacades de l'oposició al règim del Xa i els principals inspiradors de la revolució que el vaenderrocar el 1979. Però la prematura mort del sociòleg marxista poc abans de la revolució vapermetre a Khomeynî imposar els seus plantejaments conservadors en el nou règim.

Després de la revolució, el poder teòricament va quedar en mans de Khomeynî, però a lapràctica en mans dels Comitès Revolucionaris, els Tribunals Revolucionaris i els Guardians dela Revolució, tots ells islamistes radicals.

Aviat es va desencadenar una dura repressió sobre els sectors marxistes que havien contribuïtdecisivament al triomf de la revolució. Fedaïns, mujahidins i membres del partit comunistaTudeh van ser detinguts i molts d'ells executats. Es va implantar la Xara, la llei islàmica, tot ique recollida a través d'una Constitució. Aquesta va aprovar la instauració d'una Repúblicaislàmica la proclamació de la qual havia tingut prèviament el suport d'un referèndum. Es vaimplantar un sistema relativament democràtic, però es reservà a Khomeynî -el seu “guiaespiritual”- un poder vitalici per sobre de totes les institucions de l'Estat.

El líder xiïta va utilitzar el seu poder tractant de moderar els excessos dels islamistes radicalsque seguien les seves idees. Va tractar de frenar els excessos dels Tribunals Revolucionaris,però no els va dissoldre. Va promulgar diverses amnisties que amb prou feines van ser obeïdes.Arribà a exigir que qualsevol execució comptés amb la seva signatura, però això tampoc no esva complir. Els presidents de la República que va escollir -Bani-Sadr i Rafsandjani- van serrelativament moderats.

Va designar Montazeri el seu successor com a “guia espiritual”, un prestigiós ayatollah deplantejaments bastant menys radicals que els seus. Era una designació secreta que algú vaneutralitzar fent-la pública poc abans de la mort de Khomeynî. Aquest aleshores va optar perdesignar successor Khamenei, un dirigent religiós radical però de molt poc relleu, de maneraque el president de la República, el moderat Rafsandjani, pogués disposar del veritable poder.

La revolució iraniana ha tingut un gran impacte. Ha suposat el primer triomf dels islamistes i haevidenciat que les seves idees es podien portar a la pràctica. Al començament de la dècada dels80 semblava que la revolució islàmica podia estendres com una reguera de pólvora per tot elPròxim Orient, atès que la població musulmana era receptiva a aquesta reivindicació de la sevaidentitat i a l'enfrontament amb Occident. El suport occidental als excessos de l'Estat d'Israelsemblava evidenciar que l'enfrontament històric entre totes dues cultures encara continuava ique s'havien d'adoptar plantejaments radicals per defensar l'Islam.

Això no obstant, algun factors han frenat -o alentit- aquest procés. La revolució iraniana era decaràcter xiïta, de manera que els seus dirigents religiosos mai no podrien ser-ho de la resta delspaïsos islàmics, de majoria sunnita. De fet, la majoria xiïta de diferents països ha estat el sectorde població que ha treballat més activament a favor de la revolució islàmica.

D'altra banda, les monarquies petrolieres del Golf han vist una amenaça en els plantejamentsrepublicans dels xiïtes iranians i han treballat activament per impedir-ne la difusió. En general,els governs del Pròxim Orient han tractat de prevenir el contagi revolucionari islamitzant

12

moltes lleis i molts costums i fent reformes que els allunyen del model occidental. D'aquestamanera, la revolució islàmica -sense haver triomfat encara- ja ha aconseguit transformarradicalment la política i la societat musulmana.

L'experiència iraniana ha tingut un èxit escàs des d'una perspectiva econòmica -pateix unaelevada inflació- tot i que ha generat una societat molt igualitària sense les traves de laplanificació central. Aquest relatiu fracàs econòmic ha contribuït també a dissuadir altrespobles d'imitar aquesta revolució8.

13

5. ACTITUDS POLÍTIQUES

El repte de la societat moderna i occidental ha generat en el món islàmic diverses actituds alllarg de l'últim segle. La major part d'elles encara tenen vigència i configuren els principalssectors que protagonitzen la política en els països musulmans, particularment en els païsosàrabs.

1. Inicialment, un clar sentiment d'inferioritat va portar alguns dirigents a defensar unaoccidentalització radical. Volien modernitzar-se i això exigia imitar Occident. És el camíescollit a Turquia per Kemal Atatürk i seguit a l'Iran pels Pahlawi. El seu model és el d'un estatlaic que garanteix una neutralitat confessional i combat qualsevol manifestació externa dereligiositat. Es tracta d'una veritable capitulació cultural, amb una religió reduïda a l'àmbit de laprivacitat, fet que xocava amb plantejaments molt profunds de la religió musulmana. Atatürkva reprimir ferotgement les tradicions i els costums islàmics -com l'ús del vel per les dones-que poguessin afectar aquesta neutralitat pública.

2. Una altra tendència va optar per una modernització més moderada per respondre al repted'Occident, i tractar de superar-lo. Es tractava d'aprofitar aquells aspectes més vàlids de lasocietat occidental i adaptar-los a la realitat i a la mentalitat de les societats islàmiques. És latendència que ha comptat amb un suport més gran del poble fins fa poques dècades. Dintred'aquest grup destaca sobretot l'anomenat socialisme arabista, de caràcter nacionalista id'esquerra, que va ser el protagonista del procés descolonitzador. En aquesta línia denacionalisme panàrab i progressista trobem el Partit Baas, governant a Síria i Iraq, el règim deNasser a Egipte i el FLN algerià de Boumedien.

El fracàs d'aquestes experiències ha tingut conseqüències d'un gran abast per a la civilitzacióislàmica. Gairebé sempre han derivat en dictadures -de vegades de perfil molt cruel com la deSaddam Hussein a l'Iraq- i en cap cas no han aconseguit treure les seves poblacions de lapobresa. Amb la descolonització s'havien obert grans esperances que no s'han vist acomplides.Ni tan sols la possessió del petroli els ha portat el desenvolupament econòmic. Les reiterades ihumiliants derrotes davant d'Israel demostren que la seva civilització continua en estat deprostració.

S'ha pagat un preu cultural molt alt en incorporar elements modernitzadors d'Occident i elresultat només és la desigualtat, l'opressió i la pobresa9.

3. Anteriorment, ja hem analitzat la tendència islamista. S'hi poden identificar dues variants.

- Els integristes -com els wahhabites o els Germans Musulmans- valoren latradició. Pretenen tornar als Textos sagrats però respectant tot allò de positiu quela Tradició hi ha anat afegint.

- Els fonamentalistes -com Khomeynî o els talibans afganesos- són més literalistes,i confien a organitzar la societat aplicant amb exactitud els preceptes religiosos, almarge de la diferència de la nostra societat i del que hi han afegit segles de pietatreligiosa.

14

També caldria destacar la diferència ja estudiada entre els sectors més radicals que defensenl'Umma mitjançant la violència i els més moderats que creuen que n'hi ha prou amb lareligiositat i la predicació. A la pràctica, tots dos sectors es complementen: Els plantejamentsmoderats s'estenen amb facilitat entre una població predisposada a escoltar-los. Més tardalguns abandonen aquesta actitud moderada i adopten plantejaments radicals. Aleshores, ambles seves accions violentes atorguen a l'islamisme un clar protagonisme polític.

Aquestes tendències islamistes comparteixen una relativa deslegitimació de l'Estat. Creuen que,com en els primers temps, l'Umma hauria d'estar políticament unida en un sol Estat, governatper una autoritat simultàniament civil i religiosa. Com que això no s'esdevé, tots els Estats sónescassament legítims. Aquest plantejament els proporciona un gran potencial revolucionari,però els perjudica quan han d'enfrontar-se a la responsabilitat de governar un país.

Comparteixen també aquestes tendències i l'amargor pel fet que Occident s'hagi “avançat”.Creuen que la civilització islàmica es farà compatible amb la modernitat i sobrepassarànovament Occident, si els musulmans tornen a una observança fidel dels seus preceptes.

4. Les germandats sufís no constitueixen estrictament una tendència política, però sí unaactitud davant la política molt més coherent amb les arrels islàmiques. No fan concessions decap tipus a la modernitat. Cultiven un Islam molt espiritualista i tradicional, amb un intensfervor religiós. Ja a l'Edat Mitjana els sufís promovien l'experiència espiritual personal,relativitzant les formes religioses concretes. De vegades es parla d'un “misticisme” sufí. Avuiconstitueixen germandats molt variades. Però la majoria conserva amb una gran autenticitatl'espiritualitat islàmica.

Aquestes germandats s'han adaptat a la clandestinitat quan ha calgut, i han mantingut la sevaidentitat fins i tot en situacions de gran repressió. Són elles les que han mantingut la flama del'Islam a la Turquia d'Atatürk o a la Unió Soviètica. Després d'unes quantes generacions depersecució emergeixen amb una gran vitalitat i contribueixen a difondre l'Islam entre la resta dela població.

Des del punt de vista polític, el sufisme és genèricament conservador, però no propugnaaccions polítiques concretes. Els corrents modernistes es mostren hostils al sufisme, peròreproven el seu distanciament dels valors del món modern. S'ha vist el sufisme col.laborar ambel poder colonial, simplement perquè es considerava al marge dels valors polítics. Avui elsufisme coneix una gran difusió i exerceix una notable influència sobre la resta dels musulmans.Es troba molt difós en ambients intel.lectuals, particulament a la prestigiosa Universitatd'Al-Azhar del Caire.

15

6. SOCIETAT

Els països musulmans del Pròxim Orient i el nord d'Àfrica presenten, en general, un graumitjà de densevolupament. Pràcticament tots aquests països es troben situats en la zonaintermèdia de la classificació de l'Índex de Desenvolupament Humà elaborat per les NacionsUnides10.

Sorprèn aquesta dada atesa la pobresa d'alguns països. La religió islàmica promou l'ajudaals més desfavorits i així atenua alguns dels pitjors perfils de la misèria.

Només s'adverteix una gran desigualtat quan intervenen amb força altres elements culturals oeconòmics, com passa als països musulmans de l'Àfrica Negra, del sud-est asiàtic o en lesmonarquies del petroli.

En una comunitat islàmica hi ha mecanismes de solidaritat que eviten l'exclusió social dels méspobres. Tots, però sobretot els més rics, han d'atendre amb l'almoina obligatòria -zakat- aquellsqui tenen menys en la seva comunitat. La riquesa d'uns pocs només és legítima si reverteix, enpart, en benefici dels musulmans menys afortunats.

En el Pròxim Orient la societat no acostuma a estar dominada per una minoria exageradamentenriquida. L'excepció la trobem en les monarquies del Golf on -com a conseqüència de l'efectedistorsionant del petroli- sí que hi ha una elit molt enriquida, propera a la família que manté elpoder.

Només en els països amb més tradició intel.lectual -com Egipte, Iraq o Síria- s'identificaclarament la presència d'unes classes mitjanes l'existència de les quals es remunta a bastantssegles enrere. Aquestes classes van acollir amb entusiasme les tendències modernitzadores i lainfluència occidental. Un cop arribat el moment, s'identificaren també amb el socialismearabista, protagonitzaren el moviment nacionalista i anticolonial i es convertiren en els sectorsdirigents dels nous Estats.

Tanmateix, la major part de la població d'aquests països acostuma a estar formada per massescamperoles que s'han vist durament perjudicades per les transformacions i convulsions delsegle XX. Les expectatives de millora de la qualitat de vida obertes amb la descolonització nos'acompliren. La població creix vertiginosament i la producció agrària -amb una tecnologiamolt tradicional- no s'adapta al ritme necessari.

Molts emigren a les grans ciutats on, davant l'escassesa d'indústria, solen integrar-se al'anomenada economia informal. Culturalment han estat maltractats per una civilització que elsés estranya i que no entenen. A més, com ja hem assenyalat, se senten profundament humiliatsper Occident, per la seva superioritat militar i econòmica, i pel tracte injust evidenciat en elconflicte de Palestina.

Decebudes, aquestes masses camperoles es giren cap a l'islamisme, particulament els joves que-a causa del vertiginós creixement demogràfic- constitueixen el 65% de la població. Trobenque aquest moviment els torna la dignitat i els aporta una nova esperança.

16

Aquestes masses populars odien les monarquies del Golf, perquè reproven que la seva riquesano reverteixi en benefici de l'Umma i dels pobres. Atès que aquestes monarquies tenen elsuport d'Occident, les masses musulmanes sospiten que, en realitat, defensen interessos aliens ala comunitat islàmica.

En uns pocs països -Tunísia, Marroc- hi ha unes classes mitjanes en expansió a causa delcreixement econòmic i d'una moderada modernització de les seves estructures productives.Aquestes classes es troben particularment desconcertades: coneixen els aspectes positius de lavida occidental -a través del comerç, el turisme, la universitat o l'emigració- però tenen por deperdre la seva identitat. I encara temen més el rebuig de les masses desposseïdes. Per aixòbusquen algun tipus de compatibilitat entre l`Islam i la modernitat, i constitueixen la granesperança d'evitar una confrontació encara més dura entre l'Occident i l'Islam.

17

7. LA DONA EN LA SOCIETAT ISLÀMICA

Juntament amb un procés profund, ampli i silenciós, de promoció de la dona musulmana,s'adverteixen dures reaccions que aparentment fan retrocedir en poc temps l'avenç dediverses dècades. La situació de la dona en els països islàmics -especialment en els països delPròxim Orient i el nord d'Àfrica- constitueix potser l'aspecte més polèmic de la civilitzaciómusulmana.

Els costums islàmics relatius a la dona es fonamenten a l'Alcorà, la Sunna i també en tradicions,algunes de les quals provenen de l'època preislàmica. La societat àrab a la qual Mahoma vadirigir la seva predicació era una societat patriarcal, pròpia de pobles tradicionalment pastors.Les dones eren considerades béns familiars, sotmeses a la tutela masculina, amb la missió deprocrear fills barons per garantir la continuïtat de la família patriarcal

El text alcorànic protegeix la dona davant dels excessos d'aquest model prohibint matar lesfilles en el moment de néixer, limitant la poligàmia i el repudi, reconeixent el dret de la dona ala propietat i a l'educació, i exigint el consentiment de la dona per al matrimoni. Aquestesdisposicions es troben en sures -revelacions de Déu a Mahoma recollides a l'Alcorà-pertanyents a la primera època, quan Mahoma viu a la Meca amb la seva dona Jadicha i téescassos seguidors.

Després de la mort de Jadicha i de la fugida a Medina les noves sures més aviat recullen lesidees patriarcals de preeminència de l'home sobre la dona. L'interès per no fer malbél'estructura social establerta va afavorir que l'aparent contradicció es resolgués decidint que lessures posteriors prevalien sobre les primeres. Els sectors musulmans tradicionalistes segueixendefensant aquesta interpretació, però els reformistes reclamen la preeminència de les primeressures, més favorables a la dona11.

Els règims laics sorgits de la descolonització es mostraren preocupats per mantenir lapersonalitat cultural. Tement que qualsevol evolució de la situació legal de la dona fosinterpretada com una pèrdua d'identitat, van legitimar la tradicional autoritat de l'home sobre ladona.El desenvolupament recent dels moviments islamistes ha situat la qüestió de la dona en elcentre del debat social. Alguns propugnen fins i tot apartar la dona del treball i deixar els seusllocs per als homes parats. És possible parlar d'una retradicionalització impulsada des de l'Estatcom a prevenció davant de l'expansió islamista.

Sorprèn de veure tantes dones adoptar amb entusiasme aquest islamisme. Ara bé, la separacióde sexes podria donar lloc a situacions en les quals la subordinació de la dona tingués uncaràcter excepcional.

Són moltes les dones que donen suport a tradicions que les discriminen. De vegades sóntradicions preislàmiques que no tenen cap base religiosa. Un exemple terrible és l'ablació delclítoris que en algunes zones -mulsumanes i no musulmanes- de l'Àfrica manté la seva plenavigència i afecta desenes de milions de dones.

18

Tanmateix, la realitat social està canviant, especialment a les ciutats que acullen una proporciócreixent de la població. L'explosió demogràfica, l'emigració masculina i la necessitat d'aportardiners a la família estan canviant el comportament social d'aquelles dones que ja han pogutaccedir a la formació professional o universitària.

L'ús del vel o hidjab de vegades té un sentit contrari del que interpretem els occidentals. Nosolament és una peça tradicional, còmoda i barata, sinó que, a més, permet a la dona que elporta moures lliurement i accedir a la universitat i al treball.

La poligàmia està poc estesa i en franca regressió. En alguns països està prohibida i en elsaltres es tendeix a pactar en el contracte matrimonial la nul.litat automàtica si hi ha un segonmatrimoni. Els casaments s'entenen com un pacte entre dues famílies, encara que a les gransciutats els joves tenen més llibertat d'elecció. Un cop casada la dona ha d'obeir el marit. Aixímateix, l'herència de la dona sempre és inferior a la dels seus germans barons. A més, latradició alcorànica permet a l'home repudiar la seva dona, mentre que ella per divorciar-senecessita l'autorització d'un jutge islàmic.

La dona està àmpliament integrada en un sistema educatiu generalment de caràcter mixt. Laseva presència està generalitzada en l'ensenyament primari i és bastant àmplia en l'ensenyamentsecundari. Això no obstant, les diferències entre països són notables i hi ha zones en què esresisteixen a enviar les nenes als centres d'ensenyament secundari. A la universitat hi ha menysdones que homes però les diferències s'han anat escurçant. En alguns cercles intel.lectuals esdefensa la creació d'universitats exclusivament femenines com a únic mitjà de garantir a lesdones una àmplia presència en els nivells educatius superiors.

La participació de la dona en el treball és normal en mitjans camperols, però troba gransdificultats en les professions modernes. Molts homes creuen que les dones els arrabassenil.legítimament els escassos llocs de treball.

La convivència laboral entre persones de diferent sexe provoca recels en la societat. Algunspaïsos han establert espais separats en locals i transports públics. Només en algunesprofessions -com mestra o infermera, on la presència femenina és massiva- es dissipen aquestsrecels. Això no obstant, nous hàbits de consum obliguen les famílies a procurar-se un segonsou i -malgrat les resistències- a incorporar la dona al treball12.

Quan els islamistes arriben al poder, la implantació de la Xara converteix la seva situació eninsuportable. A l'Afganistan, els talibans han imposat una absoluta separació d'homes i dones, ihan arribat, fins i tot, a expulsar les dones malaltes dels hospitals.

En l'àrea musulmana abunden les situacions estranyes a la sensibilitat moderna i radicalmentcontràries als drets humans. Tanmateix, l'Islam no és igual a tot arreu: a Europa, a l'Àsiacentral, a l'Àsia meridional i al sud-est asiàtic la presència d'altres components culturalsconcedeix a la dona musulmana una millor condició, comparada a la d'altres dones de lesmateixes zones.

Paradoxalment, mai en la història de l'Islam la dona no havia tingut un paper tan rellevant. El1995 hi havia tres primeres ministres a grans països musulmans: Tansu Ciller a Turquia,Benazir Bhuto al Pakistan i Jaleda Zia a Bangla Desh. Hi ha més dones poetes i novel.listesque en cap altra època i sorprèn l'energia i el valor amb què moltes dones denuncien els

19

problemes que comporta la seva situació en la societat islàmica13.

20

8. CONFLICTES RECENTS

L'avenç -en ocasions violent- de l'islamisme està generant conflictes a nombrosos països. Elsinteressos del petroli, la proliferació de dictadures i el malestar generat pel conflicte dePalestina han convertit el Pròxim Orient i el nord d'Àfrica en una de les àrees més inestablesdel planeta.

8.1. LA GUERRA ENTRE IRAN I IRAQ

El conflicte entre Iran i Iraq és una herència de les disputes entre els imperis persa i turc. Lesdisputes se centraven en el canal de Shatt-al-Arab -que havia quedat sota el control de l'Iraq- ila regió del Khuzestan, rica en jaciments petrolífers, que va quedar en poder de l'Iran malgratque la seva població no era iraniana sinó àrab de religió xiïta.

Quan el 1978 triomfa a Iran la revolució islàmica semblava que s'estendria pel golf Pèrsic, ones troben dos terços de les reserves mundials de petroli. A l'Iraq els abundants recursosprocedents del petroli havien permès construir un poderós exèrcit amb el qual el dictadorSaddam Hussein creia que podria enfrontar-se a Israel i, així, convertir-se en el líder de tot elmón àrab.

Feia temps que Saddam Hussein reprimia ferotgement els xiïtes del sud, favorables a larevolució islàmica iraniana. El 1980, creient que havia debilitat l'exèrcit iranià a conseqüènciade les purgues revolucionàries, ataca l'Iran. Volia prevenir així el contagi islàmic i apoderar-sedel petroli de Khuzestan. Això no obstant, la inesperada resistència dels revolucionaris iraniansva donar pas a una llarga guerra que va durar vuit anys i que va dessagnar tots dos països.

Les potències occidentals van veure en aquest conflicte l'oportunitat d'exportar armes -que totsdos països podien comprar amb els seus recursos petrolífers- i, de passada, debilitar duespotències perilloses. El 1988 s'arriba a un armistici davant l'evidència que cap dels dosadversaris no podia guanyar aquesta guerra.

8.2. LA GUERRA DEL GOLF: “SANG PER PETROLI”

El 1990, Saddam Hussein conserva un poderós exèrcit que vol utilitzar per convertir-se en ellíder del món àrab. Convençut que tant Occident com les monarquies del Golf el veuen coml'escut que impedeix l'expansió de la temuda revolució islamista de l'Iran, decideix envairKuwait. Aquest país petit, escassament habitat i amb immenses reserves de petroli, formavapart històricament del territori iraquià. En arribar la descolonització, els britànics van preferirsegregar-lo per poder explotar amb més facilitat les seves riqueses. Iraq mai no va acceptar unaindependència que considerava una simple espoliació.

La revolució de l'Est de 1989 havia trencat l'ordre internacional a Jalta. L'ambició de SaddamHussein va proporcionar al president Bush una excel.lent oportunitat de definir el marc d'unnou ordre internacional. Alhora, aconseguia per fi posar sota control militar occidental la zona

21

del Golf, de la qual depèn el subministrament energètic dels països desenvolupats.L'ambaixadora americana va garantir a Saddam Hussein la neutralitat americana en un possibleconflicte, dies abans de la invasió de Kuwait.

El Consell de Seguretat -amb Rússia i la Xina neutralitzades pels problemes interns- va dirigiraparentment el conflicte, emmascarant el caràcter clarament occidental de la intervenció.L'opinió pública dels països musulmans va sentir des del començament aquesta guerra com unaagressió a l'Umma. Certament, Saddam Hussein era un dictador ferotge, però en el mónislàmic amb prou feines hi ha democràcies. La perspectiva que un poderós exèrcit prengués elcontrol del Golf i les seves immenses reserves de petroli gaudia de grans simpaties. La poblacióera hostil a unes monarquies que vivien en l'opulència mentre l'Islam era reiteradamenthumiliat. Un líder poderós i decidit, capaç d'enfrontar-se a Occident i d'unificar el territori delGolf, podria crear una potència mundial capaç d'enfrontar-se a Israel i de tornar la dignitat alsmusulmans.

L'exhibició de poder militar i la victòria de les potències occidentals -aliades de les impopularsmonarquies del Golf- va ser percebuda per la població àrab com una nova derrota i va agreujarel seu ressentiment cap a Occident. Tota la propaganda sobre les innegables crueltats deSaddam Hussein no va impedir que, en el moment decisiu, els Estats Units evitessin la sevacompleta derrota. La seva ferotge dictadura mai no va ser el motiu de la intervenció i els EstatsUnits continuaven necessitant el seu escut davant de la revolució iraniana.

8.3. LA GUERRA CIVIL D'ALGÈRIA

Durant la colonització francesa es va tractar d'eliminar de soca-rel la cultura algeriana: elfrancès va ser l'única llengua oficial i es va eliminar l'Islam dels programes escolars. QuanAlgèria s'independitza el 1962 es constata la força que l'Islam conserva entre la poblaciómalgrat les dècades d'hostilitat dels colonitzadors. La lluita revolucionària contra lacolonització va ser interpretada per uns en termes marxistes, i pels altres com la Gihad davantels enemics de l'Umma.

Aquesta confusió va generar un conflicte larvat en el nou Estat. S'instaura un règim socialista idictatorial, proper al model soviètic. La proclamació de l'Islam com a religió oficial i laconstrucció de més de 10.000 mesquites va resultar insuficient per a un sector de la poblacióque hauria vist amb bons ulls la implantació d'algunes normes de la Xara. L'Islam era, per aunes autoritats algerianes clarament laiques, més un signe d'identitat que una forma de vida.

La colonització va deixar una societat escindida, amb una minoria molt occidentalitzadacontrolant l'exèrcit i la política, i una majoria de la població molt tradicional, amb una moltescassa presència de la dona en el món laboral.

Els anys 70 apareix un moviment, proper als Germans Musulmans, amb el suport indirecte del'Aràbia Saudita. L'exemple de la revolució iraniana i la predicació de l'egipci Kichk -conegudaa través de les seves populars cassetes- van multiplicar la influència d'aquest nucli. La relativatolerància de les seves activitats va permetre que canalitzessin el descontent popular amb elrègim dictatorial. La guerra d'Afganistan va atraure nombrosos voluntaris islàmics quetornaven disposats a continuar lluitant en la Gihad.

22

Les primeres eleccions democràtiques van donar el triomf als islamistes moderats del FrontIslàmic de Salvació, tant en les eleccions municipals de 1990 com en les legislatives de 1992.La seva voluntat d'implantar immediatament la Xara causava terror entre els sectors urbans,fortament occidentalitzats, especialment entre les escasses dones que treballaven. La victòriadel Front Islàmic de Salvació en les eleccions legislatives va ser anul.lada -amb el pocdemocràtic suport dels països europeus-, els seus dirigents empresonats i l'activitat de lesmesquites severament restringida. La resposta va ser l'aparició del terrorisme islàmic. D'unaviolència selectiva -dirigida primer contra els estrangers i després contra les donestreballadores- s'ha passat a una violència massiva, amb esgarrifoses matances de barris i poblessencers.

L'acció de les forces de seguretat -amb tortures freqüents, execucions sense judici, camps deconcentració i nombrosos despareguts- no ha fet sinó augmentar l'espiral de violència. Algunsdesconfien de la incomprensible inoperància de la policia i de l'exèrcit durant les massacresislamistes, i sospiten que permeten aquestes matances per justificar la repressió i restaurar amitjà termini el règim dictatorial. Es tracta d'una autèntica guerra civil que ja ha deixat desenesde milers de morts. Aquesta guerra es lliura a les portes d'Europa i les seves conseqüènciesencara són imprevisibles.

8.4. LA GUERRA DE L'AFGANISTAN

L'Afganistan va ser un “estat-tap” entre les colònies angleses del Pròxim Orient i l'Imperi delstsars. Les seves fronteres integren pobles molt diversos i separen artificialment el territoritradicional. Durant molts anys, el nomadisme ha fet que aquestes fronteres no tinguin ambprou feines efectivitat pràctica.

Quan, el 1978, esclata la revolució islàmica iraniana la Unió Soviètica té por que es contagiïAfganistan -hi havia un règim prosoviètic- i, fins i tot, que pugui influir sobre la poblaciósoviètica de l'Àsia central, majoritàriament musulmana. El 1979, les tropes soviètiquesenvaeixen Afganistan i hi imposen un governant encara més fidel que l'anterior. L'acció es vainterpretar en el context de la guerra freda i els Estats Units van finançar una guerrillaanticomunista, amb una base al Pakistan on van arribar a acollir-se milions de refugiats. Elsislamistes van veure en el conflicte un atac de la Unió Soviètica a l'Umma i hi enviarennombrosos voluntaris finançats per l'Aràbia Saudita. El 1988, els soviètics abandonenAfganistan deixant la situació aparentment estabilitzada.

El 1991, el pacte entre l'URSS i els Estats Units per suspendre el subministrament d'armes, vacedir tot el protagonisme a l'Aràbia Saudita i l'Iran, països que finançaven diverses guerrillesislàmiques. Al nord, la guerrilla de tadjikistanesos i uzbekistanesos -Tadjikistan i Uzbekistan jasón països independents- presentava un clar perfil ètnic. Al sud, la guerrilla tenia bases alPakistan islamista. Tot i pertànyer la majoria al poble pashtú -ètnia compartida amb elPakistan- aquesta guerrilla de mujahidins tenia un marcat accent religiós.

La debilitat creixent del règim -Afganistan és un dels països més pobres del món- finalmentatorgà el poder a una coalició de diversos grups guerrillers. Les desavinences aviat vanconvertir la capital Kabul en escenari de combats sagnants i va provocar l'èxode d'una bonapart de la població.

23

Aleshores sorgeix el moviment dels talibans, joves estudiants de teologia formats en els campsde refugiats del Pakistan que defensen l'aplicació de la Xara amb un rigor ratllant a la crueltat.La seva rígida disciplina els atorga primer el control sobre els mujahidins del sud iposteriorment, el 1996, la victòria sobre els grups que lluitaven a Kabul. La crida a la Gihadislàmica contra els governants que tenen el suport dels estrangers va ser ben rebuda per lapoblació, com també la pau que imposaren en els seus territoris després de dècadesd'enfrontaments ètnics. Això no obstant, la seva intransigència pot acabar per retirar-los elsuport popular, fins i tot, entre la població pashtú que els dóna el principal suport.

Els talibans tenen el suport total del Pakistan i en algun moment han gaudit de la“comprensió” dels Estats Units. Contra ells s'han posicionat tant Rússia -que li fa por la sevapossible influència en les repúbliques musulmanes de l'Àsia central- com Iran, que receladavant el caràcter expansiu d'aquest moviment sunnita situat a les seves fronteres.

24

9. ELS PAÏSOS ISLÀMICS EN L'ACTUALITAT

Alguns països musulmans de l'Àsia oriental coneixen un creixement econòmic accelerat mentreque els de l'Àfrica Negra semblen sumits en el subdesenvolupament. En el Pròxim Orientl'explosió demogràfica i la crisi d'identitat cultural són els problemes més greus d'uns païsosgeneralment governats per dictadors.

9.1. L'ÀSIA ORIENTAL I MERIDIONAL

Al sud-est asiàtic, països musulmans com Indonèsia o Malàisia, es troben entre els païsosemergents que comparteixen l'accelerat creixement de l'àrea del Pacífic. La poblaciómusulmana conviu sense excessius problemes amb ciutadans d'altres religions. Tanmateix, elsgrups islamistes cada vegada són més actius entre la joventut, i els governs tenen entre lesseves prioritats impedir el desenvolupament d'aquests moviments. Indonèsia -el país musulmàmés gran amb 200 milions d'habitants- ha evitat fins ara imposar lleis islàmiques a la sevapoblació.

A Filipines una guerrilla musulmana porta dècades tractant de forçar la independència de l'illade Mindanao on la població islàmica n'és el grup majoritari.

A l'Índia la minoria musulmana va ser hegemònica abans de la independència, però quan vaarribar molts d'ells es van veure obligats a emigrar al Pakistan víctimes de la violènciaantireligiosa. No obstant això, romanen en el país al voltant de 100 milions de musulmans quesovint pateixen la violència del fonamentalisme hindú.

A Bangla Desh l'Islam ha estat declarat religió de l'Estat per combatre la creixent influènciafonamentalista.

Al Pakistan el conflicte latent amb l'Índia accentua la seva identitat religiosa. Durant la dècadadels 80 el dictador Zia va tractar d'imposar una islamització a ultrança, i va implantar alguneslleis pertanyents a la Xara. Actualment, l`exèrcit pakistanès dóna un gran suport a l'extremismefonamentalista dels talibans afganesos.

9.2. L'ÀFRICA NEGRA

A l'Àfrica Negra, l'Islam creix espectacularment, especialment en aquelles zones que -com elsud del Sàhara o el de l'Àfrica oriental- tenien contactes comercial antics amb l'àreamusulmana. En aquesta zona la conversió a l'Islam comportava una promoció social. L'AràbiaSaudita finança les mesquites que actuen com a centres culturals i educatius. Aquí l'Islams'adapta a les tradicions i als costums locals alhora que elimina les fronteres tribals i ètniques, iintegra tots els fidels en una sola comunitat14. En aquest sentit, cal no oblidar que l'Islam haestat radicalment antiracista des dels seus orígens15.

A diferència dels missioners cristians, l'acció dels enviats musulmans és exclusivament religiosa25

i evita de participar en projectes de desenvolupament econòmic. Nigèria, el país més gran del'Àfrica amb 115 milions d'habitants, té una població majoritàriament musulmana.

9.3. EL PRÒXIM ORIENT I EL NORD D'ÀFRICA

Encara que només són una petita part de la població musulmana, els països àrabs del PròximOrient constitueixen el cor del món islàmic. Fins i tot els iranians queden al marge d'aquestnucli privilegiat pel seu caràcter xiïta i indoeuropeu. Egipte, Síria i Iraq són països en els qualsdes de fa molts segles ha florit una rica intel.lectualitat musulmana.

A Egipte es troba la Universitat d'Al-Azhar del Caire, la més antiga i influent instituciód'estudis islàmics del món. Allà s'ha desenvolupat el pensament islamista i ha nascut elmoviment dels Germans Musulmans. El règim de Hosni Mubarak combina una dura repressiódels moviments més radicals amb el diàleg amb els islamistes moderats. El creixent radicalismeha generat els primers conflictes seriosos amb la minoria cristiana copta, fet insòlit en un paíscaracteritzat per una mil.lenària tolerància.

Síria i Iraq són seus de velles civilitzacions. Econòmicament estan més desenvolupades que elspaïsos de l'entorn i s'hi adverteix el protagonisme d'unes classes mitjanes de llarga tradició.Pràcticament des de la seva independència han estat governats per branques rivals del partitBaas, laic, socialista i panarabista. A Síria la fèrria dictadura de Hafed el-Assad -després dedues guerres amb Israel i d'una dura repressió dels islamistes- presenta una certa estabilitat i unapreciable creixement econòmic. Iraq pateix una terrible recessió com a conseqüència delbloqueig decretat per l'ONU després de la Guerra del Golf, mentre que es mantenen latents lesrebel.lions dels àrabs xiïtes i els kurds, oprimits per la minoria d'àrabs sunnites.

En aquesta zona, s'assisteix al drama dels kurds, un poble d'origen indoeuropeu amb més de 25milions d'habitants que, amb el repartiment colonial, va quedar dividit entre Turquia, Iraq iIran, i que en tots tres països pateix una repressió ferotge. Només les mútues rivalitats entreaquests països els proporciona algun suport esporàdic.

A Turquia l'ascens dels partits islamistes moderats no ha modificat el caràcter radicalment laicdel règim, garantit per un exèrcit que se sent guardià de l'herència de Kemal Atatürk.Allunyada culturalment dels seus veïns àrabs, Turquia té una clara vocació europea i hasol.licitat la seva adhesió a la Unió Europea. Però la constant violació dels drets humans de laminoria kurda fa inviable per ara aquesta incorporació. D'altra banda, la independència delspaïsos turcs de l'Àsia central ha renovat la seva identitat musulmana i la vocació de projectar elseu lideratge sobre aquesta àrea asiàtica.

Des de la revolució iraniana, la monarquia wahhabita de l'Aràbia Saudita aplica encara ambmés duresa la Xara, que conté preceptes com la pena d'assots o l'amputació de la mà per alslladres. Les autoritats religioses de La Meca, a través del Consell d'Ulemes de l'Aràbia Sauditamanté una inqüestionable autoritat religiosa a tot el món musulmà. Els ingressos abundants delpetroli permeten a l'Aràbia Saudita finançar el pelegrinatge de milions de musulmans a LaMeca i la construcció i el manteniment de mesquites a nombrosos països, especialment els del'Àfrica Negra. A més, amb els seus diners mantenen els refugiats palestins i fomentendiscretament l'expansió dels moviments integristes per tot el món islàmic.

26

A Sudan el govern integrista islàmic ha implantat la Xara i manté amb els cristians del sud unallarga i esgotadora guerra que en algun moment ha presentat un cert aspecte de genocidi.

Al Marroc, el rei Hassan II és alhora cap polític i religiós. El seu és un règim autoritari quetolera el funcionament limitat d'algunes institucions demòcratiques. Descendent directe deMahoma, Hassan és reconegut com el Comandant dels creients pels fidels marroquins. El seucaràcter de cap religiós ha reforçat sempre el seu poder polític i li ha conferit autoritat perfrenar el desenvolupament de l'islamisme al Marroc. Quan ho ha cregut convenient ha reprimitamb duresa els integristes islàmics i actualment manté sobre ells una estreta vigilància davant lapor que els successos d'Algèria acabin per contagiar el seu país. El sentiment d'identitatislàmica està molt arrelat al Marroc, com es va fer evident en l'actitud popular favorable aSaddam Hussein durant la Guerra del Golf. Això no obstant, és difícil preveure quina serà laseva evolució, atès que també és un país estretament vinculat a Europa a través de l'emigració ies troba en plena transformació social com a conseqüència del seu accelerat creixementeconòmic i la seva industrialització.

27

10. L'ISLAM EN L'ORDRE INTERNACIONAL

El colonialisme dels últims segles i el problema de Palestina en les últimes dècades ha situatla civilització musulmana en un estat de prostració.

Tanmateix, com ja hem vist, assistim recentment a un cert despertar de la identitat islàmica.El seu vertiginós creixement demogràfic constitueix un greu obstacle per al desenvolupamentdels països musulmans, però els confereix unes perspectives de creixent protagonisme enl'esfera internacional. La radicalitat del seu antiracisme permet estendre l'Islam entre lesnombroses minories discriminades per la seva raça.

L'auge dels moviments islamistes està generant una seriosa conflictivitat interna i una greuinestabilitat en aquests països, però al mateix temps està reforçant els seus signes d'identitatcol.lectiva i tornant-los la confiança en el valor de la seva cultura.

Occident percep l'Islam com un rival de consideració i té la temptació de satanitzar-lo.

Després de la revolució de l'Est de 1989, el món capitalista s'havia quedat sense “enemic”.Però la seva estructura ideològica i militar necessita la por a un enemic exterior per imposaruna certa disciplina social i justificar moltes decisions polítiques i econòmiques. La immensa iemergent Xina podia haver fet aquest paper. Però la seva clara orientació cap a la culturaoccidental i el capitalisme fa que -malgrat les seves innombrables violacions dels drets humans-se la vegi més com un magnífic mercat potencial que com un rival perillós.

La resistència de la població musulmana a assimilar la influència occidental fa que l'Islamresulti el candidat ideal per a aquest paper d'“enemic”. La proliferació de règims dictatorials alspaïsos musulmans i el seu escàs respecte als drets humans afavoreix aquesta dimonització.

Tanmateix, més dels dos terços de les reserves mundials de petroli es troben a païsosmusulmans. Es preveu que durant molt de temps el petroli continuarà essent la principal fontd'energia. Occident s'ha vist obligat a pactar -de vegades sense cap ètica- amb les oligarquiesdirigents d'aquests règims autoritaris per continuar garantint el subministrament de petroli.D'altra banda, els Estats Units donen suport massivament a Israel, malgrat les sevessistemàtiques violacions del Dret Internacional i dels drets humans en els territoris ocupats dePalestina.

Es pot entendre, tot i que no es justifiqui, que una bona part de la població musulmana-sobretot els més desfavorits- hagi desenvolupat un sentiment d'odi a Occident. L'Umma estàessent agredida en tots els terrenys -la recent tragèdia de Bòsnia sembla confirmar-ho- i eldeure dels creients és defensar-la. Molts musulmans es creuen obligats a llançar-se a la Gihad,interpretada ara com una lluita armada contra l'agressió occidental. Quan un dictadorimpresentable com Saddam Hussein s'atreveix a enfrontar-se a Occident i a les impopularsoligarquies del petroli, aquest sector de la població tendeix a oblidar les seves crueltats i mésaviat el veu com un heroi que defensa l'orgull islàmic.

El distanciament entre la població dels països occidentals i la dels països musulmans cada dia28

és més profund. A mitjà termini potser no sigui un problema greu per als Estats Units o per alJapó, però sí per a Europa. Són els nostres veïns, amb una població que creixespectacularment. Estan en clara expansió a l'Àfrica Negra i als mateixos països europeus através d'una creixent i necessària immigració. Posseeixen les reserves energètiques quenecessitarà la nostra economia el segle que ve.

La nostra prosperitat econòmica i la nostra estabilitat social depenen en una gran part del fetque siguem capaços d'establir una bona relació amb els nostres amics musulmans. És urgentobrir una via de diàleg que ens encarrili pel camí de la convivència i de la comprensió. Sensdubte, les comunitats de musulmans que s'han establert en territori europeu faran una aportaciódecisiva en aquest diàleg.

29

NOTES

1. L'escola hanafi (fundada per Abu Hanifa el 767) és la més liberal; la maliquí (malik, 767)avui és minoritària; la shafei (Chafiï), 820), estesa sobretot a Egipte i Aràbia; i la hanbalí (IbnHanbal, 855) la més rígida es va originar a Bagadad i domina actualment a l'Aràbia Saudita.

2. El grup Irgun -al qual pertanyien el futur primer ministre i premi Nobel de la Pau MenahemBegin i el també primer ministre Yitzhak Shamir- va assassinar el representant de les NacionsUnides, comte Bernardotte, i va fer volar l'hotel Rei David provocant una massacre. Tambéatacà Deir Yassin, un poblat àrab que s'havia convertit en símbol de concòrdia per haverestablert bones relacions amb les autoritats sionistes. Van matar tots els seus habitants -més dedos-cents cinquanta- homes, dones i nens. D'aquesta manera van aconseguir que molts àrabsatemorits abandonessin la zona que havia correspost a l'Estat jueu. Inicialment, aquesta zonatenia 498.000 habitants jueus i 497.000 habitants àrabs. Es va tractar, doncs, d'una “netejaètnica” semblant a la que recentment ha patit l'antiga Iugoslàvia.

3. Especialment dramàtic és el robatori de l'aigua, recurs vital en aquesta zona. El 1990 dels807 milions de m3 d'aigua que s'originaren a la Cisjordània ocupada, 510 milions van serdesviats a Israel, 160 milions van ser per als colons jueus (uns 100.000) i només 137 milions dem3 varen ser per als 1,2 milions de palestins. Menstrestant, entre el 34% i el 55% -segons leszones- dels nens pateixen desnutrició.

4. Pasquier, Roger du: El despertar del Islam. Desclée de Bouver. Bilbao, 1992. Pàg. 53.

5. Jauregui Adell, Juan: Y en el centro, el Islam. Ediciones 29. Barcelona, 1996. Pàg. 167.

6. Pasquier, Roger du: El despertar del Islam. Desclée de Bouver. Bilbao, 1992. Pàg. 75.

7. Pasquier, Roger du: Op. cit., pàg. 31.

8. Santoni, Erik: El Islam. Acento Editorial. Madrid 1994. Pàg. 63.

9 Ayubi, Nazih: El Islam político. Teorías, tradición y rupturas. Biblioteca del IslamContemporáneo. Edicions Bellaterra. Barcelona 1996. Pàg. 83.

10. El PNUD (Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament) publica anualment uninforme i adjudica un IDH (Índex de Desenvolupament Humà) a cada país. Els que presentenun índex entre 0,5 i 0,8 es considera que tenen un grau intermedi de desenvolupament. Enl'informe de 1994, s'hi troben tots el països musulmans del Pròxim Orient i el nord d'Àfrica,excepte l'Afganistan que és un del països més endarrerits del món.

11. Martín Muñoz, Gema: Mujeres musulmanas: Del Corán a los Códigos de Familia.“Africa-América Latina. Cuadernos” n. 9. Madrid 1992, Pàg. 40.

12. Jauregui Adell, Juan: Op.Cit., pàg. 49.

30

13. Balta, Paul: El Islam. Ed. Salvat. Barcelona 1996. Pàg. 145.

14. Santoni, Erik: Op. cit., pàg. 52

15. Aquest antiracisme és un dels trets més notables de la religió musulmana des de l`època deMahoma, com demostra el fet que Bilal, el primer imam que va cridar a la pregària des d'unamesquita, fos un esclau negre alliberat.

31

PREGUNTES PER AL TREBALL EN GRUP

1. En primer lloc convindria familiaritzar-se amb una sèrie de termes fonamentals a l'Islam, ique no tenen una traducció fàcil:

- Ja saps el que significa Islam, Imam, Sunna, Xara, Gihad, Mullah, Umma,sufisme?

- Saps qui són els xiïtes, els sunnites, els wahhabites, els fedaïns, els ulemes...? Eltext del Quadern t'hi ajudarà.

2. D'una lectura reposada del Quadern també es pot treure una llista de queixes i d'acusacionsque l'Islam té contra l'Occident actual.

- Quines serien?

- Quina postura preneu davant d'aquestes acusacions? (També pot ajudar-hi unarelectura del nostre Quadern n. 38 sobre la “Guerra del Golf”).

3. Atenent sobretot el cap. 9 del Quadern, analitzeu aquestes dues postures:

- L'Islam ara constitueix una amenaça decisiva i un enemic total per al món quenosaltres anomenem “civilitzat”.

- Occident necessita forjar-se un enemic absolut (com abans va fer amb elcomunisme) per assegurar la seva unitat i per justificar (o distreure) una sèrie deconductes contràries als més elementals valors occidentals: armamentisme,injustícia econòmica creixent...

- Argumenteu en pro de cada una d'aquestes postures, a veure si arribeu a unamateixa opinió.

4. És innegable la presència en alguns països musulmans d'això que anomenem“fonamentalisme islàmic” (Algèria, Afganistan...).

- Quines us semblen que són les causes d'aquest fenomen?

- Quines són interiors i quines exteriors a l'Islam?

- El món musulmà és l'únic refugi dels fonamentalismes?

--------------------------------------------------------------------------------------------© Cristianisme i Justícia, Roger de Llúria 13, 08010 BarcelonaTelf: 93 317 23 38;Fax: 93 317 10 94;correu-e: espinal@redestb.es; http://www.fespinal.com

32