L’ESTRELLA DE LA LAIAAutor: Patrick Gilson

Il·lustrador: Claude K. Dubois

Editorial Cruïlla

2. Són les vuit.

Com cada matí, en Bernat passa a buscar la Laia per anar a l’escola.

Però avui no és la Laia qui li obre la porta, sinó la seva mare.

Fa cara de cansada, però malgrat tot, somriu a en Bernat.

3. – Que no està a punt, la Laia?- pregunta en Bernat.

- Avui no anirà a l’escola- respon la mare.

- Que està malalta?- fa en Bernat.

Des que va començar el curs, la Laia ha faltat soviet a l’escola.

- Sí, no està bé- fa la mare- És a l’hospital des d’ahir al vespre.

En Bernat fa una cara estranya.

- I ara, afanya’t- afegeix la mare-. Si no, arribarem tard tots dos. Tu a l’escola i jo a l’hospital.

4. El camí de l’escola es fa més llarg que els altres dies. En Bernat pensa en la seva amiga.

5. Ahir se’n va burlar quan ella li va demanar que caminés més a poc a poc. I li va dir que no aniria a la seva festa d’aniversari perquè, fora d’ell, només hi havia convidat nenes.

Quan en Bernat arriba a l’escola, té un nus a la gola. Si la Laia està malalta, segur que és per culpa d’ ell.

6. Ai, es posa a plorar!

Els companys de seguida se li acosten.

- Que t’has fet mal? – pregunta en Jaume.

- Que t’has deixat alguna cosa a casa?- pregunta en Lluc.

- Ja ho sé, has perdut la Laia pel camí!- diu l’Adrià.

- Avui la Laia no vindrà- diu en Bernat-. Està molt malalta!

7. A la classe, tots els nens i nenes xiuxiuegen. Tothom s’ha fixat en la cadira buida del costat d’en Bernat, que fa cara de tenir un mal dia.

La mestra reclama silenci.

- Tinc notícies de la Laia diu -. Ha telefonat la seva mare. La Laia no vindrà durant un temps. Té una malaltia greu.

8. La Júlia aixeca el dit:

- S’encomana?

Jo ahir vaig menjar un tros de pastís amb ella. Pot ser que també tingui la seva malaltia?

- No- diu la mestra -. No s’encomana.

- En Bernat, tot pàl·lid, també aixeca el dit:

- Has dit que és una malaltia greu. Que es morirà la Laia?

- Això no ho sap ningú- diu la mestra -. Però els metges i els seus pares fan tot el que poden perquè es posi bona.

- Que podrà venir a l’excursió?

Hi ha prevista una excursió per al cap de dos dies.

La mestra fa un gest d’impotència.

- No ho sé, però a mi m’agradaria que vingués tant com a vosaltres.

9. –Tinc una idea!- exclama en Joan -. I si anem a veure la Laia?

- Sí, sí- crida l’Anna -. I li portem molts regals! Cartes, dibuixos, coses fetes per nosaltres!

La mestra somriu.

- És una bona pensada- diu .

Au, tanquem les llibretes i posem-nos-hi.

10. Els nens escriuen i fan treballs manuals tot el dia.

11. Avui, la mestra ha portat la classe a veure la Laia. Els petits ho miren tot: la majoria no havia entrat mai en un hospital! A l’hospital, les persones grans van amb bata verda, blanca o blava, i fan cara d’estar molt enfeinades.

12. Una infermera els demana que s’esperin a la sala de jocs.

- La Laia sortirà de seguida- els diu -. La seva habitació és massa petita i no hi cabeu tots.

13. - Ha vingut tothom! Que contenta estic!

Finalment la Laia ha arribat, acompanyada de la seva mare. Porta un barret.

Els petits vacil·len, cohibits, però així que la mestra fa un petó a la Laia, tots s’hi acosten per fer-li un petó, també, i donar-li les cartes i els dibuixos.

- per què portes barret?- li pregunta en Jaume.

- Això no es pregunta- diu la mestra.

- No em fa res- diu la Laia -. És que m’han caigut els cabells.

14. La Laia aviat vol tornar a la seva habitació: està molt cansada. Fa un gest a la Júlia i en Bernat perquè l’acompanyin.

15. Mentre ella s’asseu al llit, en Bernat mira per la finestra sense dir res.

- Ara en Bernat està sempre així- diu la Júlia, a cau d’orella de la Laia -.

A l’escola també s’estima més quedar-se sol en un racó que no pas jugar amb nosaltres.

16. La mare de la Laia entra a l’habitació.

- Ara ja us n’ hauríeu d’anar- diu -. La Laia ha de descansar.

La Júlia fa un petó a la seva amiga i se’n va. En Bernat es dirigeix a poc a poc cap a la porta.

17. Just abans de sortir mira la Laia: s’ha aprimat molt.

“Donaria les meves joguines perquè es posés bona”, pensa.

18. Fa un pas cap a ella i la Laia li agafa la mà i li diu:

- Et trobo a faltar. Ets el meu millor amic.

- Jo també et trobo a faltar- diu en Bernat- . A vegades penso que apareixeràs al parc, prop dels jocs, o al pati de l’escola, que menjarem caramels i t’explicaré tots els meus secrets, com abans...

La Laia abaixa els ulls.

- Mai més no tornaré a ser com abans, Bernat. Ja no viuré gaire temps més.

La Laia nota com en Bernat li estreny fort la mà.

19. Quan en Bernat s’ha calmat, la nena li pregunta:

- Tornaràs a venir a veure’m?

- Cada dia- respon en Bernat. I afegeix:- No sabia si et venia de gust. Ni si podia fer-ho.

20. Els metges cuiden la Laia tan bé com poden. Li donen pastilles i xarops. Quan li fan cures, en Bernat es queda fora, amb la mare de la seva amiga.

21. Tots dos berenen junts i parlen. En Bernat sempre té alguna pregunta per fer sobre la vida de la Laia a l’hospital, i la mare de la nena l’hi respon amb molta tendresa.

22. La Laia riu quan en Bernat juga amb els titelles.

- Que heu vist el caçador? – fa ell amb una veueta prima.

- Sí!- respon rient la nena -. Se n’ha anat per allà!

El conill fa unes quantes tombarelles i s’enfila al cap de la Laia.

- Si algun dia torna, m’amagaré sota el teu barret.

La Laia torna a riure. Cada visita d’en Bernat és com un regal.

23. En Bernat li explica coses que han passat a l’escola i li llegeix trossos del seu llibre preferit: El petit príncep.

És la història d’un petit príncep que estima les estrelles i les coneix totes pel seu nom.

La Laia el sap de memòria, aquest llibre.

24. Un vespre, la nena fa acostar el seu amic a la finestra. A fora fa fred i les estrelles brillen.

- Si les mires molta estona, veuràs com són totes diferents- diu la Laia- N’hi ha de moltes mides i de molts colors. A mi m’agrada aquella blava petitona d’allà baix. No sé com es deu dir.

25. – Potser espera que algú li posi nom- diu en Bernat -. És realment molt bonica, com tu!- afegeix.

A la Laia li brillen els ulls com dues estrelles.

26. Aquella nit en Bernat no pot dormir i mira el cel il·luminat. Mai no havia vist brillar així les estrelles!

- Allà dalt celebren alguna cosa! Deuen fer una festa per a algú important!- pensa.

A baix, al menjador, sona el telèfon. Després en Bernat sent passes a l’escala.

27. La seva mare entra a l’habitació. Fa cara d’haver plorat. Abraça en Bernat i l’estreny ben fort.

- Mira- diu el nen.

I li ensenya un punt molt lluminós dalt del cel.

- Veus aquella estrelleta blava d’allà? És la Laia. Oi que és la més bonica de totes?

- Sí- diu la mare. I somriu entre llàgrimes.