l’estatut 25 anys després - federal.cat / federalista.info · 2012-11-03 · miquel caminal 13...

>> Jaume Bosch >> Miquel Caminal >> Montserrat PiLlorens >> Ferran Requejo >> Jesús Burgueño >> JoséAntonio Noguera >> Alfons Labrador >> Marc Carrillo>> Jordi Sánchez >> Maite Vilalta >> Joan Saura >>Quim Brugué >> Francesc-Marc Álvaro >> Carles ViverPi-Sunyer >> Ernest Gutiérrez >> Carme Garcia Querol>> Enric Tello

Núm. 175 - Any 43 - 2004 - Preu: 5’35 €

>>L’Estatut25 anys després

1050_portada 14/10/04 14:36 Página 1

2 PresentacióDiagnòstic

3 Des de la ponència, Jaume Bosch9 L’autodeterminació “no” es la qüestió,

Miquel Caminal

13 Catalunya a Europa, Montserrat Pi Llorens

16 L’estat de les autonomies 25 anys després

Ferran Requejo

21 Estructura territorial, Jesús Burgueño

24 Els nous drets socials, José Antonio Noguera

32 El marc català de relacions sòciolaborals

Alfons Labrador

35 L’Estatut, l’autonomia i el futur, Marc Carrillo

39 Una oportunitat pel reconeixement dels nous drets

Jordi Sánchez

44 A propòsit de la reforma de l’Estatut, Maite Vilalta

49 ICV i el nou Estatut de Catalunya, Joan Saura

Debat57 “L’Estatut és de tothom. Parla”, Quim Brugué

59 Populisme tou i nou Estatut, Francesc-Marc Álvaro

Entrevista, per Marc Rius62 Carles Viver Pi-Sunyer,

director de l’Institut d’Estudis Autonòmics

Experiències66 Quelcom anomenat bus... de l’Estatut,

Ernest Gutiérrez69 El procés de redacció de la normativa de participació

ciutadana de Menorca, Carme Garcia QuerolBiblioteca

71 Federalisme plurinacional i estat de les autonomies,Ferran Requejo

El federalismo pluralista, Miquel CaminalDesenvolupar l’autogovern, Enric Argullol

Manual d’autonomia, M. Morales i J. SobrequésFinestra oberta

75 Un programa minimalista per a una esquerra verdaEnric TelloInformacions

80

Núm. 175Any 43 - 2004

Director:

Joan Font

Coordinació d’aquest número:

Roger Morales i Marc Rius

Consell de redacció:

Dolors Camats, Jesús Contreras, Oriol Costa,

Ricard Gomà, Gemma Jaumandreu,

Alfons Labrador, José Antonio Noguera,

Raül Romeva

Redacció i maquetació:

Àngels Manent

Correcció:

Raquel López

Subscripcions:

Dpt. de Subscripcions

Nous Horitzons

Tel. 93 301 06 12

Edita:

Fundació Nous Horitzons

Redacció i Administració:

Ciutat,7

08002 Barcelona

Tel. 93 301 06 12

Correu electrònic:

[email protected]

Subscripció

per un any (4 números):

Espanya: 17’72 €

Resta del món:s’afegiran les despeses de correu

Dipòsit legal: B-37.808/77

ISSN: 0213-1366

NH és membre de l'APPEC

Impremta:

Cevagraf

1SUMARI

1050_nous horitzons 14/10/04 14:59 Página 1

2 PRESENTACIÓ

Estem en ple procés de debat del nou Estatutd’Autonomia de Catalunya. A la vegada, ara favint-i-cinc anys va ser aprovat en referèndumpels catalans i catalanes l’actual text. El presentnúmero de la revista Nous Horitzons és un recullde perspectives sobre tots dos processos. Parlardel nou Estatut sense tenir en compte el perquède l’actual, les seves limitacions o les sevesvirtuts seria un exercici potser incomplet. Himancarien les claus que expliquen on som avui i,sobretot, cap a on es vol anar.

Amb aquesta intenció, hem volgut que des dedos punts de vista diferents, peròcomplemenatris es situïn les preguntes mésimportants que ha de respondre l’Estatut. D’unabanda, les aportacions de persones que des del’àmbit acadèmic tenen una llarga experiència enl’estudi i recerca de tot allò que fa referència almarc jurídic i constitucional del qual es doten elsestats o, com en el cas de Catalunya, les nacionssense estat. Aspectes que tenen a veure amb lesrelacions de Catalunya amb el poder central, elmodel territorial, el f inançament, el mónsòciolaboral o els nous drets.

En segon lloc, persones que en funció de la sevaresponsabilitat al Parlament de Catalunya i alGovern de la Generalitat ens defineixen laproposta i els objectius de totes dues instànciespel que fa al nou Estatut.

Totes aquests aspectes reflecteixen el momentde canvi que vivim, les expectatives que s’hancreat i, en definitiva, l’oportunitat històrica quese’ns presenta.

Finalment, fora del monogràfic dedicat al’estatut, a la secció Finestra Oberta, Enric Tellocol.labora en aquest número amb una reflexiósobre una proposta de programa perl’ecosocialisme.

PRESENTACIÓ


3PONÈNCIA

Des de la ponència

Jaume BoschVicepresident d’ICV i diputat al Parlament de Catalunya

La ponència parlamentària encarregada de redactarel nou Estatut de Catalunya es va constituir el mes defebrer d’enguany. Els representants del grup ICV-EAsom: en Joan Boada, la Dolors Comas, en JordiMiralles i jo mateix. El mes de juny la Ponència vaacabar la primera part de la seva tasca: trenta-nouentitats i institucions han aportat al llarg de vuitsessions les seves propostes i reflexions sobre elfutur Estatut. Totes les intervencions, unes mésgenerals, d’altres més centrades en l’activitat del’entitat mateix, han estat interessants. Hancomparegut entitats com: els sindicats, l’Institutd’Estudis Catalans, Òmnium Cultural, al costatd’altres que reflecteixen nous moviments socials, comorganitzacions no governamentals, ecologistes o deconsumidors. Hi ha hagut una gran coincidència entres aspectes: el suport a un nou Estatut que permetiaugmentar de forma considerable l’autogovern deCatalunya, la necessitat de blindar les nostrescompetències enfront de la legislació estatal que hadesnaturalitzat el contingut de bona part de matèriesque l’Estatut de 1979 atribuïa a la Generalitat, i laconveniència de mostrar la relació entre l’autogoverni la millora de la qualitat de vida introduint nous dretsde ciutadania i nous principis rectors de l’activitat delsfuturs governs.

Alhora, durant l’estiu la participació ciutadana vaentrar en una segona fase impulsada per laConselleria de Relacions Institucionals i Participació,la de donar veu a tothom, recoll ir els seussuggeriments i sensibilitzar la població sobre lanecessitat del nou Estatut. Han aparegut, a més,experiències locals interessants com els fòrumsciutadans de Molins de Rei o Sant Feliu de Llobregat.

>>Cal ser agosarats. Les circumstàncies polítiques són ben

diferents de les de l’any 79. No vull pas dir que tot serà

fàcil, però la ponència no s’ha d’autocensurar.

<<


DIAGNÒSTIC4

La ponència va decidir just abans de lesvacances d’agost la metodologia i l’índex delnou text estatutari. La darrera sessió delmes de setembre ha servit per tancar laprimera lectura del Títol VII dedicat a lesrelacions de Catalunya amb la Unió Europea.

Davant aquesta tasca em sembla necessarireflexionar sobre tres perills que cal evitar: elprimer seria el de l’autolimitació. Cal seragosarats. Les circumstàncies polítiques sónben diferents de les de l’any 79. No vull pasdir que tot serà fàcil, però la ponència no s’had’autocensurar. Opinions com les de JordiPorta, d’Omnium Cultural, de Josep MariaPuig Salillas, de l’Institut d’Estudis Catalans, ide l’exsecretari general del PSUC, AntoniGutiérrez Díaz, ens han recordat que el noutext estatutari ha de ser ambiciós i tenir coma fita un augment considerable de la capacitatde Catalunya per autogovernar-se. L’índexaprovat indica de forma clara que anem enaquesta direcció.

El segon perill seria la utilització partidistadel debat estatutari; l’absurda polèmicaengegada per CiU sobre l’ordre en què caliaabordar les matèries n’és un bon exemple.Pot haver-hi persones que enfoquin la sevaredacció com una cursa per mesurar el graude nacionalisme. Seria un greu error. Ésevident alhora que caldrà que el Parlament deCatalunya aprovi de forma solemne les sevesposicions sobre la necessària reforma de laConstitució de 1978: ICV pensa que ésimprescindible superar la tímida propostaplantejada pel PSOE. Però vincular el nouEstatut a les modificacions que puguiexperimentar el text constitucional ensdeixaria en mans del PP, que no ésimprescindible ni aquí ni a Madrid per canviarl’Estatut, i retardaria el nou text fins d’aquí aquatre anys.

També existeix un tercer perill: les presses.Després d’anys i anys negant-se a modificarl’Estatut, després de pactes amb el PP queimplicaven oposar-se a qualsevol pretensió de

reforma, el màxim líder de Convergència iUnió afirmava que, en cas de governar laseva coalició, el nou Estatut hauria estatenllestit aquest mes de juny. L’Artur Maspartia de dos errors: que no calia escoltar lasocietat civil, procés que inevitablementalenteix el calendari, i que la suma delsquatre projectes presentats en el seumoment per CiU, PSC, ERC i ICV era suficientper donar lloc al nou Estatut, apreciaciótotalment fora de lloc.

Cal que els partits polítics siguin mésmodestos: les seves propostes varen ser útilsper impulsar el debat, però els vint-i-cincanys de vigència de l’Estatut de 1979 ens hanensenyat el valor inapreciable del rigor jurídicque ha d’impregnar la nova redacció. Elblindatge de les competències exigeix, perexemple, un redactat exhaustiu i precís quefaci impossible la laminació d’aquestescompetències per part de l’Estat mitjançantlleis orgàniques o bàsiques.

L’any 1980 la revista “Taula de canvi”publicava una anàlisi jurídica d’urgència sobrel’Estatut realitzada per un equip de jovesprofessors universitaris. Ja llavors s’advertia

>>Pot haver-hi persones que enfoquin la seva redacció com una

cursa per mesurar el grau de nacionalisme. Seria un greu

error.

<<


de les ambigüitats en ladistribució de competències quepermetien “una interpretaciócentralista i conservadora” ialhora “una interpretacióautonomista i progressista”. Elsprofessors Eliseo Aja i AntoniMonreal afirmaven fa vint-i-quatre anys que “la gran tascade tots els intel·lectuals iespecialistes de Catalunya ésara la construcció d’uninstrumental teòric que acabiimposant la interpretacióconstitucional i estatuària mésd’acord amb les nostresnecessitats”.

Avui, i des de fa anys malgratl’actuació en sentit contrari del’Estat central, Catalunyadisposa d’aquell instrumentalteòric que l’any 80 es proposavaconstruir.

Alguns d’aquells professors sónara consellers de la Generalitat oeminents catedràtics. I el paíscompta a les càtedres de Dretconstitucional, DretAdministratiu o Ciència política,

o entre els lletrats del mateixParlament o els serveis jurídicsde la Generalitat, amb unconjunt d’especialistes que hand’aportar el rigor i la tècnica queels membres de la Ponèncianecessitem per realitzar deforma correcte la nostra tasca.Les aportacions realitzades ianunciades pel director del’Institut d’Estudis Autonòmics,Carles Viver Pi Sunyer, en sónun magnífic exemple. Per això ladecisió metodològica mésimportant adoptada per laPonència ha estat la d’abordar laredacció de l’articulat en base ales propostes elaborades perl’Institut d’Estudis Autonòmics.

En paral·lel, el Departament deRelacions Institucionals iParticipació HA ENGEGAT unprocés de sensibil ització,mobilització i participació queha de permetre que tota lasocietat senti el nou Estatut coma propi. Cadascú ha de jugar elseu paper: la Ponència redactorai el Ple del Parlament i també el

Govern de la Generalitat, elsespecialistes en dretconstitucional i tota laciutadania. L’objectiu és benclar: disposar d’un nou Estatutque elevi de forma determinantla capacitat d’autogovern deCatalunya i permeti als governsde la Generalitat millorar laqualitat de vida dels ciutadans iciutadanes del nostre país.

<<

5PONÈNCIA

>>L’objectiu és ben clar:

disposar d’un nou Estatut

que elevi de forma

determinant la capacitat

d’autogovern de Catalunya

i permeti als governs de

la Generalitat millorar

la qualitat de vida dels

ciutadans i ciutadanes

del nostre país.

<<


6 DIAGNÒSTIC

PREÀMBULTÍTOL PRELIMINAR - DISPOSICIONS GENERALS

- La Nació Catalana - La Generalitat- Els principis i valors estructuradors de l’organització política i

social.- El territori de Catalunya- La llengua catalana i les altres llengües oficials- Els símbols: la bandera, l’escut i el senyal de la Generalitat;

l’himne nacional; la festa nacional- La capital de Catalunya - Els principis d’organització territorial- La condició política de català- L’eficàcia territorial de les normes de la Generalitat

TÍTOL PRIMER - DELS DRETS I DEURES CAPÍTOL I. DISPOSICIONS GENERALS

- El marc internacional i constitucional- La titularitat

CAPÍTOL II. ELS DRETS INDIVIDUALS

- Drets civils- Llibertat personal- Llibertat de consciència, opinió, expressió, càtedra, de religió- Drets d’associació- Drets a l’honor, intimitat- Dret de reconeixement de l’exercici dels drets i llibertats de

la persona, sense distincions- Drets de participació- Drets de la infància i adolescència- Dret al gaudi i accés al Patrimoni Natural- Dret a la informació - Dret d’accés a la Societat de la Informació.- Drets en l’àmbit lingüístic- Drets en l’àmbit de les administracions públiques de

Catalunya- Drets vitals- Dret al reconeixement i a l’exercici en condicions d’igualtat,

dels drets i les llibertats de la persona, sense distinció, exclusióo preferència per raó de naixença, d’origen ètnic, de gènere,d’orientació sexual, d’estat civil, d’edat, de religió, deconviccions polítiques, de condició social o de discapacitat

CAPÍTOL III. ELS DRETS SOCIALS

- Drets socials de la ciutadania - Dret al valor del treball- De la vida social, econòmica i cultural- De la lliure concurrència i els serveis públics- Del benestar social

- De l’economia social de mercat i la iniciativa pública enmatèria econòmica

- Del dret a la preservació del medi natural- Del dret a l’habitatge- Del dret a la mobilitat sostenible- Del dret a la cultura i al patrimoni cultural- Del dret a l’ Educació i la recerca - Del dret a les tecnologies de la informació i de la

comunicació- De la Protecció de la Salut- De la Protecció de les dades de caràcter personal- Del Foment de la Pau i la Cooperació al desenvolupament - Drets en l’àmbit dels serveis i assistència social- Drets sociolaborals - De la protecció de les famílies- Drets en l’àmbit del comerç i el consum- De les polítiques d’acollida i integració de les persones

immigrants- Dels ciutadans i ciutadanes d’origen català no residents a

Catalunya- Dret a la recuperació de la Memòria Històrica

CAPÍTOL IV. ELS PRINCIPIS RECTORS DE LA POLÍTICASOCIAL I ECONÒMICA

CAPÍTOL V. LES GARANTIES DELS DRETS

CAPÍTOL VI. ELS DEURES

CAPÍTOL VII. LA CARTA DE DRETS I DEURES DELSCIUTADANS

TÍTOL SEGON - DE LES RELACIONS AMB ELSTERRITORIS DE PARLA I CULTURA CATALANA

- Els acords de col·laboració amb els territoris de l’antigaCorona d’Aragó

- Els acords de col·laboració amb Andorra, amb la ciutat del’Alguer i amb els territoris de la Catalunya Nord

- La projecció exterior de la catalanitat

TÍTOL TERCER - DE LES INSTITUCIONS DE CATALUNYACAPÍTOL I - LA GENERALITATCAPÍTOL II - EL PARLAMENT

- Les funcions del Parlament- Els principis del sistema electoral- Els òrgans del Parlament- La iniciativa legislativa- La potestat legislativa- Les altres facultats del Parlament

PROPOSTA DE REFORMA DE L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE CATALUNYAPROPOSTA D’ESTRUCTURA I D’ÍNDEX DE MATÈRIES

Es tracta d’un document primordialment de síntesi dels dos textos presentats al sí de la Ponència, que procura respectar i harmonitzar-ne els continguts ique, ateses les característiques formals i materials d’aquests, no s’ha d’entendre com una plasmació totalment acabada de l’estructura i l’índex de la reformaestatutària, ja que la sistemàtica i les formulacions incloses no es poden considerar definitives ni es corresponen plenament amb les d’un text jurídic.


7REFORMA

CAPÍTOL III - LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT

- L’elecció i l’estatut- Les atribucionsCAPÍTOL IV - EL GOVERN

- El conseller primer: designació, estatut i atribucions- Els altres membres del Govern: designació, estatut i

atribucions

CAPÍTOL V - LES RELACIONS DEL PRESIDENT I EL GOVERNAMB EL PARLAMENT.

CAPÍTOL VI - ALTRES INSTITUCIONS DE LA GENERALITAT

- El Síndic de Greuges- El Consell Consultiu- La Sindicatura de Comptes- La Comissió Jurídica Assessora- El Consell de l’Audiovisual

CAPÍTOL VII - EL PODER JUDICIAL

- El Tribunal Superior de Justícia: Nomenament del President idels membres; funcions jurisdiccionals; relacions amb lesinstitucions de la Generalitat

- El Fiscal en Cap: nomenament; funcions; relacions amb lesinstitucions de la Generalitat

- El Consell Judicial de Catalunya: composició; funcions- Les competències de la Generalitat: Mitjans materials i

personals al servei de l’administració de justícia; demarcació iplanta; sistema de justícia gratuïta; mecanismes arbitrals i demediació en la resolució de conflictes

- La justícia de proximitat

CAPÍTOL VIII - L’ADMINISTRACIÓ DE LA GENERALITAT

- Els principis d’organització i funcionament- El caràcter d’administració ordinària

CAPÍTOL IX - L’ADMINISTRACIÓ LOCAL

- La garantia de l’autonomia local- Els principis d’organització i funcionament- Les competències

CAPÍTOL X - L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE CATALUNYA

CAPÍTOL XI - EL RÈGIM ESPECIAL DE LA VALL D’ARAN

CAPÍTOL XII - EL CONTROL DE LA GENERALITAT I DEL’ADMINISTRACIÓ LOCAL

CAPÍTOL XIII - LES RELACIONS INTERADMINISTRATIVES

CAPÍTOL XIV – ELS MECANISMES DE PARTICIPACIÓCIUTADANA

- Els referèndums- Les consultes populars

TÍTOL QUART - DE LA SEGURETAT

- La seguretat ciutadana- La protecció civil- La cooperació en matèria de defensa

TÍTOL CINQUÈ - DE LES COMPETÈNCIES DE LA GENERALITAT

Principis i disposicions generals

- Les matèries competencials- Les potestats- Les categories competencials- Els criteris de connexió territorial- La coparticipació en l’exercici de les competències de l’Estat- La Comissió Mixta Estat-Generalitat de Transferències- La Comissió Mixta Estat-Generalitat de Valoracions

Les competències per sectors materials

- Creació i organització de les institucions d’autogovern- Règim jurídic, règim d’hisenda i d’organització de les entitats

locals i organització territorial.- Dret Civil, penal, mercantil, laboral, administratiu, fiscal i

financer i processal, excepte en les matèries reservades al’Estat Espanyol

- Legislació electoral i consultes populars- Administració de Justícia i institucions penitenciàries- Planificació, regulació i disciplina dels sectors econòmics- Defensa de la lliure concurrència, control dels mercats i

protecció dels consumidors i usuaris- Generació i distribució i comercialització de l’energia i

explotació d’altres recursos naturals- Planificació i gestió de les infrastructures públiques, incloses

les telecomunicacions, tractament i difusió de la informació- Instruments de cohesió i protecció socials del sistema

econòmic i règim de prestacions públiques i Seguretat Social- Ordenació territorial general- Preservació de l’equilibri del medi socioambiental- La cultura, els béns culturals i els mitjans de comunicació- La regulació de l’esport i la seva organització federativa - L’ensenyament- La llengua- El manteniment de la seguretat pública i la policia- La funció pública- Les notaries i registres públics- Obres públiques que no siguin d’interès general- Turisme i Fires internacionals- Aigües i obres hidràuliques- Caixes d’estalvis- Propietat intel·lectual i industrial- Fundacions i Associacions- Cooperatives- Crèdit, banca i assegurances- Denominacions d’origen- Règim local - Estadística- Habitatge- Recerca i política científica- Agricultura, ramaderia i pesca


8 DIAGNÒSTIC

- Indústria, artesania, pesos i mesures- Expropiació forçosa- Monts, aprofitaments forestals, espais naturals, zones de

muntanya- Caça i pesca- Universitats- Menors i joventut- Paisatge, Urbanisme- Borsa, mercat de valors, centres de contractació de

mercaderies- Règim jurídic de l’administració, procediment

administratiu, contractació- Publicitat- Corporacions de dret públic, col·legis professionals i

cambres- Règim miner i energètic- Sanitat, higiene i ordenació farmacèutica- Mitjans audiovisuals- Transports terrestres- Joc- Immigració- Altres

TÍTOL SISÈ - DE LES RELACIONS DE LA GENERALITATAMB L’ESTAT I AMB ALTRES COMUNITATS AUTÒNOMES

CAPÍTOL I - LA COL·LABORACIÓ AMB L’ESTAT

- Els instruments de col·laboració i el règim jurídic- La comissió bilateral de cooperació Estat-Generalitat

CAPÍTOL II - LA PARTICIPACIÓ EN INSTITUCIONS IPROCEDIMENTS DE L’ESTAT

- Els senadors representants de la Generalitat- La intervenció de la Generalitat- especialment a través del

Senat- en la designació dels membres d’institucions generalsde l’Estat (Tribunal Constitucional, Consell General del PoderJudicial, Tribunal de Comptes, Consell Econòmic i Social)

- La intervenció de la Generalitat en la designació delsmembres d’organismes i agències les intervencions dels qualsafecten tot el territori espanyol (Banc d’Espanya, AgènciaTributària, Comissió Nacional del Mercat de Valors, Comissiódel Sistema Elèctric Nacional, Comissió del Mercat deTelecomunicacions, Agència de Protecció de Dades, Consell deRTVE, entre altres)

- La iniciativa legislativa del Parlament de Catalunya davantles Corts Generals

CAPÍTOL III - LA COL·LABORACIÓ AMB LES ALTRESCOMUNITATS AUTÒNOMES

- Els instruments de col·laboració i el règim jurídic

TÍTOL SETÈ - DE LES RELACIONS DE LA GENERALITATAMB LA UNIÓ EUROPEA

- El desenvolupament i aplicació del dret europeu- La participació en òrgans de col·laboració amb l’Estat- La participació en el control del principi de subsidiarietat- L’Oficina de la Generalitat davant la Unió Europea- La consideració de Catalunya com a circumscripció

electoral europea- Les relacions del Parlament de Catalunya amb el Parlament

Europeu- La incorporació de la Generalitat a la representació

permanent d’Espanya davant la Unió Europea- La participació del Govern de la Generalitat en els òrgans

de govern de la Unió Europea- L’accés al Tribunal de Justícia de la Unió Europea

TÍTOL VUITÈ - DE L’ACCIÓ EXTERIOR DE LAGENERALITAT

- La participació de la Generalitat en l’elaboració de tractatsinternacionals

- Les Oficines de la Generalitat a l’exterior.- La presència de Catalunya en organismes internacionals- Les relacions de Catalunya amb el Consell d’Europa- L’actuació de la Generalitat en l’Euroregió de l’Arc

Mediterrani Occidental- La cooperació transfronterera i interregional- La cooperació al desenvolupament

TÍTOL NOVÈ - DE LES FINANCES DE LA GENERALITAT.

- La cessió de tributs estatals a la Generalitat- La potestat normativa- La potestat per crear tributs propis - L’Administració tributària- La Comissió Mixta- L’autonomia de despesa- El finançament dels ens locals- El patrimoni de la Generalitat- Els pressupostos i la hisenda de la Generalitat- L’emissió de deute públic de la Generalitat

TÍTOL DESÈ - DE LA REFORMA DE L’ESTATUT

DISPOSICIONS ADDICIONALS, TRANSITÒRIES I FINALS

<<


9AUTODETERMINACIÓ

En l’actual procés dereforma de l’Estatut nosembla pertinent centrar nicondicionar l’abast polític enla inclusió o no del terme“autodeterminació”, ja siguien el preàmbul ja sigui enl’articulat. No és aquesta laqüestió. El que es plantejaen les actuals circumstànciespolítiques, radicalmentdiferents a les que vivíemabans del 14 de març, és lapossibil itat de millorarsubstancialment el marc, lescompetències i els mitjansde l’exercici de l’autonomiapolítica a Catalunya. Aquestasí que és la qüestió, i hem deposar tota la intel.ligència ihabilitat polítiques peraconseguir-ho.

Això no treu força a dosfets que vénen de moltabans d’aquesta reforma ique, sense dubtes, lasobrepassen. Des dels seus

orígens el catalanisme hapartit del fet nacional catalài de la seva voluntatd’autogovern. I per a moltscatalanistes, que s’afirmennacionalistes, nació iautodeterminació són dosconceptes mútuamentinterdependents. Cal dir queno els falta raó en una èpocamarcada sota l’hegemoniadel nacionalisme. Elproblema és que nos’autodetermina la nació quevol sinó la que pot fer-ho.En aquest punt, qualsevolestat, inclosos elsdemocràtics, han mostratuna nul.la comprensió. Arabé, aquesta dificultatpràctica per a les nacionssense estat no els treu raóteòrica a l’hora de defensarel dret d’autodeterminació.Perquè no es pot negar a lesnacions sense estat unsprincipis que sí fonamenten

els actuals estats nacionals,com per exemple lasobirania nacional des d’ones legitimen els poderspúblics. Al meu parer, imentre el nacionalisme siguila ideologia dominant com amodel i fonamentació delsistema d’estats nacionals,no hi ha cap raó perconsiderar inalterables lesdelimitacions territorials delsestats i, alhora, no hi ha capraó per negar a tota nació elseu dret (i possibilitat) a serestat, si aquesta és la sevavoluntat política.

Tanmateix, el procés dedemocratització a moltsestats que s’ha produït enels darrers 30 anys juntamb els canvis en la políticainternacional, en el contextd’un veritable inici d’unanova època, fruit de larevolució tecnològica i de lasocietat del coneixement,

L’autodeterminació“no” és la qüestió

Miquel Caminalcatedràtic de Ciències Polítiques de la UB

>>El que es planteja en les

actuals circumstàncies

polítiques és la

possibilitat de millorar

substancialment el marc,

les competències i els

mitjans de l’exercici de

l’autonomia política a

Catalunya. Aquesta sí que

és la qüestió.

<<


10 DIAGNÒSTIC

ens obre un futur molt incerten el qual són possiblesdiverses opcions, des del’accentuació dels nacionalismesd’estat davant dels conflictesterritorials, fins a lademocratització de la políticainternacional i l’ús de la llei idel pacte com a vies deresolució dels conflictes engeneral, i dels conflictesnacionals en particular. Calrecordar, també, que lahistòria ens diu quel’autodeterminació d’unanació depèn de tants factorsexterns, és a dirinternacionals, que moltsovint el “factor intern” que laparaula implica quedasobrepassat i instrumentalitzatper potències interessades. Apartir d’aquesta constatació, iens els propers anys, adiferència de dates històriquespassades, com el 1918 o el1989 que van generar“processos autodeterminadors”,no és previsible un marcinternacional favorable aopcions secessionistes. Mésaviat els estats estan tancantfiles. I, fins i tot, en processos

d’unió supraestatal, com és elcas de la Unió Europea,aquells són claramentreticents al reconeixementinstitucional de la seva pròpiadiversitat nacional i regional,com ho palesa la Constitucióeuropea.

Aquest és el probableambient polític internacional ieuropeu que viurà laCatalunya dels anys vinents.D’aquí no s’ha de deduir queno hi ha res a fer, sinó que caldefensar els drets nacionalsde Catalunya dins dels noushoritzons que permet eldesenvolupament de lademocràcia pluralista i elfederalisme plurinacional. Elrepte que planteja lademocràcia és la possibilitat ila capacitat de fer ús de lanegociació i del pacte per a laresolució dels conflictes. Lademocràcia no és un sistemapolític d’una sola estació ograduació. És un sistemapolític que admet millora en laseva qualitat. En aquest sentittotes les democràcies queavui hi ha al món són demoderada, o molt moderadagraduació. Totes sónmillorables, i no n’hi ha capque hagi arribat a l’estaciófinal. Però, convé defensar icuidar el que ja s’haaconseguit, perquè ha costattant viure en un sistemademocràtic que la primeraexigència per a tots elsdemòcrates és respectar lesregles democràtiques quevoluntàriament ens hemdonat. Les rupturesunilaterals, com lesimposicions unilaterals,erosionen la democràcia. Així,en temps de democràcia, elsconflictes nacionals han debuscar solucions federals i noimposicions nacionalistesunilaterals. Després de patiruna legislatura (2000-2004)d’aquestes imposicions

continuades i d’autoritarismeprepotent per part del PartitPopular, pren un especialvalor la protecció de lademocràcia i la necessitat defomentar una culturademocràtica.

Aspectes claus de la culturademocràtica són la tolerànciai el pluralisme. En aquestsentit, s’ha de reconèixer quel’Estat Autonòmic harepresentat un salt qualitatiude gran transcendència per ala comprensió de l’Espanyaplural, l ’Espanya de lesnacionalitats i de les regions,l ’Espanya de la diversitatcultural i l ingüística. Lainstitucionalització inormalització de l’autogoverna les disset ComunitatsAutònomes ha capgirat latradició centralista i centrípetade l’Estat espanyol. Elcatalanisme ha tingut molt aveure en aquesta democratitzacióterritorial de l’Estat; perquè elcatalanisme, des d’Almirall al’actualitat, ha tingut un paperprecursor i impulsor d’aquestaEspanya plural que esreconeix en la diversitat.

Però, també és cert quel’Estat Autonòmic ha sofertpals a les rodes ja desd’abans de constituir-se, enplena transició democràtica.En el procés constituent, idesprés en el mateixfuncionament de l ’EstatAutonòmic, ha estat constantla pressió perquè no s’anésmés enllà d’unad e s c e n t r a l i t z a c i óadministrativa, o bé d’un estatunitari organitzat en provínciesi regions. L’autonomia política,reconeguda i garantida per laConstitució, no ha tingut eldesenvolupament que escorrespon a tot estatcompost. I la diversitatnacional, que forma part de laplural identitat d’Espanya, haquedat entre relegada i


11AUTODETERMINACIÓ

soterrada. Espanya és diversa nacionalment iculturalment, o no és. De la mateixa manera,només un desenvolupament sense pors del’autonomia política pot significar un inici del finaldels conflictes nacionals a Espanya. Els que sempreposen obstacles al reconeixement de la pluralitat ide l ’autonomia política haurien d’acabarcomprenent que l’Estat Autonòmic ha fet més per launitat d’Espanya que dècades de sistemescentralistes, els quals han estat font de divisió i deconfrontació. És d’aquesta manera que eldesenvolupament de l’Estat Autonòmic, com a Estatcompost, no pot tenir altre resultat que un majorsentit de pertinença a Espanya, com a comunitatpolítica plurinacional i multicultural.

Per tant, la reforma de l’Estatut es fa sobre labase de la necessitat de continuar un procés obertper la mateixa Constitució espanyola de 1978, entransformar el model territorial de l’Estat i donarpas a la construcció d’un Estat Autonòmic, comestat compost fonamentat en l’autonomia políticade les nacionalitats i regions. No es tracta de tornara cap punt zero, sinó de seguir el camí en cursmitjançant la millora de l ’autogovern i elreconeixement de les competències que escorresponen amb la condició nacional de Catalunya.

Això és concreta en el fet que els poders de laGeneralitat han de poder prendre decisionspolítiques sobre matèries tan diverses com:l’urbanisme, el comerç interior, l’agricultura,l’habitatge, la indústria, les comunicacions interiors,la seguretat, etc. sense la permanent i creixentlimitació del marc autonòmic per part dels poderscentrals de l’Estat. Això vol dir que en matèries tansingulars per la condició nacional de Catalunya comla cultura, l’educació, la llengua i la comunicació, had’haver-hi un respecte i emparament a lluratribució exclusiva a la Generalitat. Això vol dir quela Generalitat ha de poder gaudir d’una hisendaefectivament autònoma, equivalent al concerteconòmic. Això vol dir que la Generalitat ha de tenirassegurada la seva representació, i la de Catalunya,a la Unió Europea i en la política exterior, en tot elque es refereix a les seves competències. Això voldir que el Poder Judicial ha d’adequar-seterritorialment a l’Estat Autonòmic entès com estatcompost. I, en resum de tot plegat, la Generalitatde Catalunya ha de tenir l ’autonomia que licorrespon, amb els correponents poders legislatius,i com Administració única amb els recursosfinancers necessaris, per tal de servir els drets delsciutadans i ciutadanes de Catalunya. Perquè


12 DIAGNÒSTIC

l’autonomia política no és solament una qüestióde drets nacionals, és també i per damunt detot, una millora de la qualitat de la democràciaal servei de la ciutadania.

Per assolir aquests objectius de la reforma, oels que acabi aprovant el Parlament deCatalunya, cal la unitat de totes les forcescatalanistes. Cal més: la responsabilitat decadascuna d’elles a saber posar el consens il’interès nacional de Catalunya per davant delsseus interessos de partit. Estem vivint unaetapa en la qual s’ha de demostrar la maduresade les forces democràtiques catalanes iespanyoles en fer possible l ’ampliació del’autonomia catalana en el marc constitucional irespectant els procediments de reforma fixatspel mateix Estatut vigent. Aquesta maduresaimplica capacitat de negociació i de pacte,primer al Parlament de Catalunya i després a lesCorts Generals. Els partits nacionals catalans nopodran acceptar una reforma que deixipràcticament les coses tal com estan. Aixòobliga especialment el PSOE i el govern de J.LRodríguez Zapatero a assumir el repte de fer del’Estat Autonòmic un veritable estat compostamb la flexibilitat necessària per integrar les

asimetries nacionals. Si es fa aquest esforç,caldrà la contrapartida dels partits nacionalscatalans d’acceptar responsablement quin ésavui el context polític que delimita l’abast il’ambició de la reforma estatutària.

Així doncs, posem tot l’esforç a negociar ipactar un nou Estatut manifestament millor queel vigent. I no deixem que se’ns escapi lareforma per la via de discussions nominalistesque tant agraden als nacionalistes del centre.No els donem excuses ni raons per escapar-sed’estudi. Posem l’accent en el pacte federal, enla tossuda negociació, en la defensa del’autonomia política que ens correspon en elmarc d’una Espanya plurinacional. Aquest és elcamí cap a l’èxit de la reforma.

<<

>>Posem tot l’esforç a

negociar i pactar un nou

Estatut manifestament millor

que el vigent. I no deixem

que se’ns escapi la reforma

per la via de les

discussions nominalistes que

tant agraden als

nacionalistes del centre. No

els donem excuses ni raons

per escapar-se d’estudi.

<<


13EUROPA

S’ha dit que el procés d’integració europea hapatit, des dels seus inicis, una “ceguera regional”.Certament, els estats són els actors bàsics que hanparticipat en la creació i en la presa de decisions deles Comunitats europees primer i de la UnióEuropea més tard. Això no significa que lesinstitucions europees no hagin recollit la veud’altres actors. El Parlament europeu es va crearper representar els ciutadans i la Comissió europeaté una important tradició de negociació i consultaamb tota mena d’entitats, entre elles les regions,especialment en l’àmbit de determinades polítiquescomunitàries, com la política regional. Amb tot, espot afirmar que la construcció jurídica i institucionaleuropea, amb una visió molt pròpia del dretinternacional, ha considerat l’estat com un tot,sense ficar-se en el repartiment i l’organització delpoder a l’interior d’aquest estat i ha tingut encompte, per tant, que la possible existènciad’entitats regionals i els seus poders eren unaqüestió purament interna.

Amb la creació de la Unió Europea pel Tractat deMaastricht va semblar que la realitat regionaladquiria un reconeixement en l’àmbit europeu. Ésen aquest moment, a començaments dels anysnoranta, quan es crea el Comitè de les Regions, unorgan format per representats de les regions itambé dels poders locals, i que té una funcióconsultiva. També és en aquest moment quans’introdueix al Tractat l’anomenat “principi desubsidiarietat”, amb el pretès objectiu dereconèixer que el nivell òptim per adoptar decisionsés aquell més proper als ciutadans, i que el nivellmés centralitzat només ha d’actuar quan realmentla seva acció sigui més eficaç que la dels nivellsinferiors ailladament. Val a dir, però, que tal i comha estat regulat en el Tractat, aquest principi

només regula la distribució competencial entre elsestats i la Unió europea, sense tenir cap efecte enel respecte de les competències de les entitatsregionals. Malgrat aquestes insuficiències, algunsvan considerar positives aquestes iniciatives delTractat de Maastricht, entenent que es tractavad’un primer pas que reflectia un canvi d’actitutenvers la realitat regional que en el futur s’aniriadesenvolupant.

Malauradament, la realitat no els ha donat la raó.Tot i que el Tractat d’Amsterdam primer i el de Niçadesprés han aportat alguns canvis, tant respecte alprincipi de subsidiarietat com al Comitè de lesRegions, cap d’ells ha anat amb el sentit de satisferles aspiracions de les regions. Pel que fa al principide subsidiarietat, s’ha introduït en el Tractat unProtocol que especifica amb major detall lescondicions de la seva aplicació, però segueix limitata la relació entre les institucions europees i elsestats. Respecte al Comitè de les Regions, malgratalgunes millores de tipus tècnic, no s’ha alterat nila seva doble representació, regional i local alhora,ni tampoc s’ha modificat la seva funcióexclusivament consultiva.

El Tractat, que pretén establir una Constitucióeuropea, si algun dia entra en vigor, tampoc fa queles entitats subestatals millorin les coses. L’articleI-5 estableix: “La Unión respetará la igualdad delos Estados miembros ante la Constitución, asícomo su identidad nacional, inherente a lasestructuras fundamentales políticas yconstitucionales de estos, también en lo referente ala autonomía local y regional. Respetará lasfunciones esenciales del Estado, especialmente lasque tienen por objeto garantizar su integridadterritorial, mantener el orden público ysalvaguardar la seguridad nacional.” La primera

>>La construcció jurídica i institucional europea, amb una visió

molt pròpia del dret internacional, ha considerat l’estat com un

tot, sense ficar-se en el repartiment i l’organització del poder

a l’interior d’aquest estat.

<<

Catalunya a EuropaMontserrat Pi LlorensProfessora de Dret Internacional Públic de la UAB


14 DIAGNÒSTIC

frase es pot entendre com la tradicionalneutralitat de la Unió Europea respecte al’organització de cada estat, inclosal’organització territorial. De fet, el respecte ala identitat nacional dels estats ja està recollitara en l’actual Tractat de la Unió Europea. Lasegona frase, en canvi, representa unanovetat i no precisament en la línia de laneutralitat o del reconeixement d’un possibledret a la autodeterminació, sinó tot elcontrari. No és casual que el principal valedord’aquesta redacció fos l’anterior governespanyol del Partit Popular.

A banda d’aquesta declaració de principis, elnou Tractat constitucional també introdueixalguns canvis pel que fa al principi desubsidiarietat i al Comité de les Regions, peròuna vegada més les regions no hi surten gaireben parades. La novetat respecte al principide subsidiairetat consisteix en un mecanismede control polític d’aquest principi previ a ladecisió final. És a dir, quan la Comissió fa unaproposta de llei europea, es dóna un terminide sis semanes perquè els parlaments decada estat examinin la proposta i, siconsideren que vulnera la subsidiarietat,presentin un dictamen. Malgrat diversespeticions que aquesta capacitat de control esfes extensiva també als parlaments d’aquellesregions que tenen competències legislatives, ique per tant es poden veure afectades perl’acció de la Unió Europea, aquesta possibilitats’ha deixat, una vegada més, en l’àmbitintern. El Tractat diu textualment: “Incumbiráa cada Parlamento nacional o a cada cámarade un Parlamento nacional consultar, cuandoproceda, a los Parlamentos regionales que

posean competencias legislativas”. També espreveu la possibilitat d’un control jurídicposterior: en cas que aquest control preventiuno tingui resultat i un parlament estatalconsideri que s’ha adoptat una legislaciócontrària al principi de subsidiarietat, elgovern presentarà en el seu nom un recursdavant del Tribunal de Justícia de la UnióEuropea. Aquesta possibilitat no està obertaals parlaments regionals, però a canvi se lidóna legitimitat per fer-ho, al Comitè de lesRegions. No costa gaire de veure que no és elmateix que el Parlament de Catalunya puguidefensar directament les seves competènciesque aconseguir que la seva opinió siguicompartida per una majoria en el Comitè deles Regions.

Tenint en compte tot això, sembla clar quela batalla per una més gran participació deCatalunya a la Unió Europea s’ha de donar enl’àmbit intern, en l’àmbit de l’estat espanyol.D’aquí la importància de l’actual reforma del’Estatut i de la Constitució. Resultacomprensible que en el moment de la sevaredacció, a finals dels anys setanta, no estingués en compte la qüestió europea. Peròara, quan ja gairebé fa vint anys que l’estatespanyol forma part de la Unió europea, ésindefugible regular al màxim nivell jurídictotes les qüestions que aquesta realitatplanteja.

En alguns àmbits, n’hi haurà prou ambrecollir a nivell estatutari el que ha estat lapràctica i el que ha establert la jurisprudènciaconstitucional al llarg d’aquests anys. Aquestés el cas, per exemple, de l’execució del dretcomunitari. A hores d’ara ja està consolidat

>>La batalla per una més gran

participació de Catalunya a

la Unió Europea s’ha de

donar en l’àmbit intern, en

l’àmbit de l’estat

espanyol. D’aquí la

importància de l’actual

reforma de l’Estatut i de

la Constitució.

<<


15EUROPA

que Catalunya és competent perexecutar aquelles normes de dretcomunitari que entren dins del seucamp competencial per raó de lamatèria. L’Estatut ho had’explicitar. Igualment l’Estatut hade recoll ir que Catalunya ésmembre del Comitè de les Regionsi que estableix relacions decoordinació amb altres comunitatsterritorials europees.

En altres qüestions, la reformaestatutària pot ser l’ocasió perdonar un pas endavant. Aquest ésel cas de la participació deCatalunya (i la resta deComunitats Autònomes) en lapresa de decisions europees, jaque els mecanismes existentsactualment resulten insuficients. Elpunt de partida ha ser elreconeixement que, en el seuàmbit competencial, Catalunya hade participar en la presa dedecisions. Aquesta participació potrevestir dues formes. En primerlloc, pot ser una intervencióindirecta, és a dir, qui participadirectament en les institucionseuropees és l’estat espanyol, peròla posició que representa té encompte la posició de Catalunya. Lavia més lògica per articularaquesta participació és sense capdubte el Senat, i per tant caldemanar la reforma de laConstitució perquè també enl’àmbit europeu el Senat pugui serla institució on la veu de les

comunitat autònomes es facisentir.

En segon lloc, també caldriapensar en la possibilitat d’unaparticipació directa, endeterminats supòsits, al Consell dela Unió Europea. Aquesta és unpràctica coneguda en altres estats,com ara Alemanya. Cal dir que, detota manera, el dret comunitari nopermet una participació regionalper tal de defensar només elsinteressos d’una regió, sinó que elConsell està format perrepresentats dels estats, ambindependència de que siguinmembres d’una comunitatautònoma o un membre delgovern de l’estat. Per tant, el queimporta és que hi hagi unaparticipació autonòmica en ladelegació espanyola en el Consell.Donat que la representació queexerciria el membre del governautònomic seria de tot l’estat, elSenat, una vegada més, pot serclau per coordinar les diferentscomunitats autònomes. Caldràvetllar, també, perquè en ladefinició de la posició de Catalunyarespecte a les qüestions europees,l’exercici de representació quepugui dur a terme el govern de laGeneralitat no suposi minvar elspoders del Parlament deCatalunya.

És especialment importantregular la qüestió del control desubsidiarietat, donat que la Unió

europea impedeix una participaciódirecta dels parlaments regionalsen aquest procés, com hem ditabans. Cal, doncs, establir ambclaretat que el Parlament Espanyolté l’obligació de transmetre alParlament de Catalunya totes lespropostes de llei europea queafectin a les seves competències.En cas que el Parlament Catalàconsideri que la proposta europeavulnera el principi desubsidiarietat, el parlamentespanyol ho haurà de recullir ielevar a la Comissió europea eldictamen corresponent. De lamateixa manera, caldria establirun mecanisme per tal que si unacomunitat autònoma creu que lanormativa ja aprovada vulnera elprincipi de subsidiarietat, puguiinstar al govern de l’estat apresentar un recurs d’anul.lació enel seu nom, donat que ella no hopot fer directament.

En definitiva, es tracta d’adoptarles mesures necessàries per tal degarantir que el procés d’integracióeuropea no impliqui, a la pràctica,una retallada de la capacitatd’autogovern de Catalunya en elsàmbits que li són propis.

<<


16 DIAGNÒSTIC

L’estat de les autonomies25 anys després

Ferran RequejoCatedràtic de Ciència Política de la UPF

>>Del període

constituent dels anys

setanta del segle

passat no va sorgir

cap "solució

constitucional"

definida de la qüestió

nacional de l'estat

<<

Han transcorregut més devint-i-cinc anys des del’aprovació de la Constitucióde 1978. Un text que, entrealtres finalitats, va néixeramb la voluntat d’establir unmodel territorial quecanalitzés l’acomodació delpluralisme nacional espanyola través del reconeixementd’uns autogovernshistòricament reclamats,sobretot, a Catalunya i alPaís Basc. Òbviament, avuisabem molt més sobre lesllums i les ombres queofereix aquest modelconstitucional que quanvaren aprovar-se laConstitució i els Estatutsd’Autonomia. Es tracta d’untema complex que incloumolts factors i matisosdiferents. A continuaciódestacarem alguns elementscrítics que mostra eldesenvolupament del’anomenat Estat de lesAutonomies.

1. Un disseny territorialdeficient

D’entrada cal fer unavaloració positiva i laconstatació d’un fet unamica paradoxal. Per mésque s’hagi repetit, crec quecal començar assenyalantl’avenç històric que suposal’Estat de les Autonomies –ila Constitució quel’emmarca- en un estat que

tradicionalment ha mostratun balanç bastant pobre entermes liberals, democràticsi en el reconeixementd’autogoverns durant quasitota l’època contemporània.Es tracta d’un model que hapermès sortir inequívocamentd’un estat autoritari i moltcentralitzat. Tanmateix, aixòni impedeix constatar que,després d’un quart de segled’existència, és precisamental País Basc i a Catalunya,és a dir, en aquellesnacionalitats en què es voliaacomodar en primerainstància durant la transició,on sorgeixen més veusd’insatisfacció i de decepciósobre el que ha vingut aparar el model autonòmic.

Tal com s'ha ditabastament, del períodeconstituent dels anyssetanta del segle passat nova sorgir cap "solucióconstitucional" definida de laqüestió nacional de l'estat,senzil lament perquèaleshores l ’acomodaciód’aquesta última no estavapolíticament resolta. D'aquíque la Constitució de 1978no creés cap modeld'organització territorial irestés fonamentalment enuna mena de "llei deprocediment per a ladescentralització" quepermetia diversosdesenvolupaments. El certés que l'opció per la


1725 ANYS

generalització de les preautonomies i el seuelevat nombre final han condicionat fortamentl'evolució posterior del sistema autonòmic.Aquesta continua essent una qüestió no benresolta i constantment present i neuràlgica deldebat polític.

Al meu entendre, la principal deficiènciaestructural de l’estat de les autonomies no sónles seves limitacions, que també n'hi ha, coma model de descentralització, sinó el fet queno permet, i fins i tot impedeix, una re-gulacióeficaç de la pluralitat nacional espanyola. Enl’històric “problema regional” aquests dosaspectes havien quedat sempre per resoldre.Pot dir-se que, malgrat les seves limitacions,l’estat de les autonomies posa unes bases pera solucionar la descentralització, però estàlluny de solucionar l ’acomodació de laplurinacionalitat. L’estat de les autonomies ésun model presidit per una lògica més“regionalitzadora” que genuïnament federal.Es tracta d'un model que resulta més “obert”per indefinició que per una finalitat explícita.Però, en qualsevol cas, des-centralitzar unestat no és el mateix que acomodar o articularles dife-rents identitats nacionals que conviuenen el seu interior. En aquest cas, “autogovern”no equival només a “més competències”.Podríem augmentar la llista d'aquestes últimesi, malgrat tot, podria ser que continuéspersistint la “incomoditat” de les identitatsnacionals minoritàries pel fet de no haver-sees-tablert, de manera efectiva i concreta, unreconeixement i un desenvolupament amplisde la seva especificitat nacional. Aquest és elcas, per exemple, de l'actual situació delQuebec en relació amb el Canadà. Malgrat quela federació canadenca és un estat mésdescentralitzat que l’Espanya autonòmica,l’acomodació constitucional del Quebecsegueix essent un tema recurrent del debatpolític canadenc.

Aquesta regulació deficient del fetplurinacional no impedeix valorar positivamentla manera com la Constitució espanyola de1978 regula d’altres aspectes, com elreconeixement i mecanismes de garantia dels

drets de ciutadania (civils, polítics i socials), obona part de l’entramat institucional. Entermes generals, crec que va ser un bon acordper deixar definitivament enrere la dictadura iels aspectes més retrògrads de la culturapolítica espanyola. I va ser-ho sobretot si nooblidem el context en el qual es va produir latransició en la segona meitat dels anys setantadel segle passat: un procés de reforma políticadirigida per élits sorgides del franquisme, ambamenaces latents de cops militars, amb mancad'una cultura democràtica de la negociació perpart dels actors polítics, amb una debilitat deles forces de l’oposició -tant de les d'àmbitestatal com de les nacions minoritàries-, etc.Per primera vegada, amb l’excepció de lainestable experiència republicana dels anystrenta, la Constitució de 1978 ha permèssituar l’Estat espanyol de manera inequívocaen el grup de les democràcies l iberalsoccidentals, ha possibilitat la integració en laUnió Europea, ha permès desenvolupar unestat de benestar, i ha conduït a lamodernització de la societat i de les mateixesestructures de l’estat.

Tanmateix, malgrat tots aquests i altresmèrits que mostra el currículum de laConstitució actual, amb la mateixa fermesapot afirmar-se que no és una bona constitucióper acomodar una democràcia plurinacional. Elfet és que no reconeix el pluralisme nacionalpresent en l’estat espanyol, i, a mes a més,dilueix la regulació d'aquest pluralisme en unamera descentralització generalitzada iuniformista. És un text que, en relació amb laplurinacionalitat, ja va néixer amb elementsmolt limitadors, tant pel que fa a la dimensiódel reconeixement d'aquella plurinacionalitat,com pel que fa a la dimensió de l’autogovernde les nacions minoritàries (Catalunya, PaísBasc i Galícia). Aquests dos aspectes sóndifícilment resolubles des de les premisses,bàsicament “regionals”, des de les quals es vaestablir el model autonòmic. Malgratl’indiscutible avanç que representa l'estat deles autonomies en relació amb modelsterritorials anteriors, la regulació autonòmica

>>La Constitució actual no és

una bona constitució per

acomodar una democràcia

plurinacional.

<<


18 DIAGNÒSTIC

actual pot ser considerada una estació intermè-diaen el camí vers un reconeixement i un autogovernnacional efectius de les nacions minoritàries, peròdista de poder ser considerada l’estació final deltrajecte.

2. Què és el que falla?

En les anàlisis de política comparada referits ademocràcies plurinacionals o plurilingüístiquesd’estructura federal, acostumen a considerar-setres objectius a assolir per part dels modelsterritorials: 1) un reconeixement constitucional ipolític explícits dels trets nacionals, lingüístics iculturals de les diferents col·lectivitats de l’estat,;2) la regulació d’un ampli nivell d’autogovern quepermeti establir a les entitats subestatals –especialment a aquelles dotades decaracterístiques nacionals- unes polítiques pròpiesi diferenciades en competències clau (educació,sanitat, benestar, universitats, cultura, règim local,investigació fiscalitat, projecció exterior del’autogovern, etc), així com prendre part enl’establiment de polítiques comunes; i 3) garantir ales entitats subestatals uns recursos econòmicssuficients per tal de que puguin portar a terme elsdos objectius anteriors.

Un cop transcorregut gairebé un quart de segle,pot constatar-se que, especialment en el cas deCatalunya, el desenvolupament pràctic de l’estatautonòmic ha resultat deficient en els tresaspectes anteriors (pel contrari, com és prouconegut, el País basc i Navarra- gaudeixen d’unaregulació econòmica satisfactòria a través de lafórmula del concert econòmic). Mencionemalgunes causes.

1) El recononeixement de laplurinacionalitat. En termes generals, pot dir-seque l’objectiu d’acomodar el pluralisme nacional del’estat espanyol, és a dir, el seu caràcterplurinacional, mostra deficiències greus. Es tractad’un estat, el poder central del qual no ha fet seuaquell pluralisme: no ha establert polítiques quedefensin el pluralisme nacional (i lingüístic) intern,tant en l’àmbit espanyol, com en l’àmbit europeu iinternacional. D’aquesta manera, no és gaire

sorprenent que importants segments de laciutadania de Catalunya, el País Basc (i Galícia)mostrin de diverses maneres el seu desafecte a unestat que en les seves actuacions no remet al seupluralisme nacional intern. D’altra banda, lalegítima aspiració d’aquestes col·lectivitats agaudir del màxim nivell de competències–compatible amb el funcionament eficaç i solidaride l’estat-, també dista d’haver-se assolit.

2) L’autogovern. Els criteris emprats per laConstitució de 1978 en el repartiment decompetències entre l ’estat i les comunitatsautònomes han resultat ser molt indeterminats, laqual cosa ha conduït al fet que l’autogovernd’aquestes últimes estigui en bona mesura“desconstitucionalitzat”. És a dir, que sigui unautogovern subjecte al joc de les majories iminories resultant en les eleccions al parlamentcentral, i que tingui una precària protecció jurídicaen el Tribunal Constitucional. Aquestes duescaracterístiques són ja, en si mateixes, unindicador que existeix alguna cosa fonamental –ino només procedimental- mal resolta en el modelautonòmic espanyol. Es tracta d’un model que, enla pràctica, ha significat atorgar quasi un “xec enblanc” al poder central en la interpretació deqüestions fonamentals per l’autogovern de lesautonomies. Així, aquest poder ha pogut establirde manera unilateral:

a) fins a on arriben les seves competències (enalgunes matèries s’ha aplicat el principi de“divideix i venceràs”, fragmentant aspectes decompetències que eren de caràcter exclusiu de lesautonomies

b) fins a on arriben els límits de la legislacióbàsica (que a vegades inclou regulacions moltdetallades en matèries com la funció pública, elrègim local, les universitats, etc, que buiden decontingut el posterior desenvolupament legislatiuper part de les comunitats autònomes).

c) una interpretació uniformitzadora de lescondicions de garantia dels drets dels ciutadans idel contingut de les lleis orgàniques

d) una interpretació expansiva de les funcionsadministratives i d’execució

>>Un cop transcorregut gairebé un quart de segle, pot constatar-se

que, especialment en el cas de Catalunya, el desenvolupament

pràctic de l’estat autonòmic ha resultat deficient.

<<


1925 ANYS

D’aquesta manera, a lapràctica, l’autogovern quedaa vegades reduït a àmbitsque són meramentintersticials i marginals. Elmodel autonòmic haesdevingut uniformista enpràcticament tots els àmbitsrellevants de l’autogovern(educació, sanitat, funciópública, règim local,universitats, recerca, comerç,etc). Una qüestió que resultaespecialment greu en el casde Catalunya i del País Bascatenent a la clara voluntatque bona part dels ciutadansd’aquestes col·lectivitats hanmostrat i segueixen mostrantde disposar d’un autogovernampli que també incloguiqüestions aparegudesdesprés de l’aprovació de laConstitució, com laparticipació en la regulació dela immigració o en lesinstitucions europees. No ésquelcom políticamentanecdòtic que el mateixTribunal Constitucional –en elnomenament de llursmagistrats, per cert, nointervenen les comunitatsautònomes malgrat que laresolució de conflictes entreaquestes últimes i el podercentral siguin una de lesseves funcions- hagi recordaten diverses ocasions que laimprecisió constitucional nopermet declararinconstitucionals bona part deles decisions del poder centralmalgrat el seu caràcternotòriament expansiu.

En contra del que avegades s’esgrimeix, l’estatautonòmic no es troba entreels estats mésdescentralitzats. Això és aixítant si atenem a :

a) al nivell de l’autogovernde les autonomies i, per tant,a la capacitat de portar aterme polítiques pròpiesdiferenciades i amb recursoseconòmics suficients

b) a la capacitat departicipar en el “governcompartit” de l’estat –noexisteixen en el cas espanyolels mecanismes que trobemusualment en algunesfederacions, tals com unSenat territorial, comissionsintergovernamentals, etc.

c) a les garanties dedefensa jurídica del’autogovern.

De fet l’estat autonòmic noha regulat de manera eficientni els patrons fortamentasimètrics habituals en lesfederacions plurinacionals(Bèlgica, Canadà), ni elspatrons del federalismeanglosaxó –que tendeix aatribuir les funcionslegislativa i executiva d’unamateixa matèria al mateixnivell de govern (Austràlia,Canadà), ni els mecanismesde cooperació i d’execuciódesenvolupats en elfederalisme centreuropeu(Alemanya, Àustria).

3) El model definançament. L’autonomiaeconòmica suposa unacondició ineludible del’autonomia política. Enaquest àmbit, i parlant delcas català, ens trobem ambuna xifra important de“dèficit fiscal” en termes depolítica comparada (superioral 8% del PIB). L’autonomiaeconòmica i fiscal dels estatsfederats similars a Catalunyamostra quantitatssignificativament inferiors. Amés, aquest dèficit podriaaugmentar en els propersanys, cas de no reformar-sel’actual sistema definançament. Es tracta d’unsistema que resultaqüestionable tant des de laperspectiva de l’eficiènciaeconòmica com des deconsideracions ètiquesd’equitat. El dèficitd’inversions de l’estat afegeixclares dificultats a larealització pràctica del’autogovern en un entorneuropeu i mundialcreixentment competitius. Enaquest àmbit, és com siCatalunya, diguem, estiguésobligada a conduir amb el frede mà posat.

El nou context de la UnióEuropea canviarà també partde les regles del joc al’interior dels estats de laUnió. En termes pràcticsaquest nou escenari significaun conjunt tant de possibili-tats com d'amenaces per al’autogovern de la

>>En contra del que a

vegades s’esgrimeix,

l’estat autonòmic no es

troba entre els estats més

descentralitzats.

<<


20 DIAGNÒSTIC

Generalitat. El futur d'aquestautogovern vindrà establert tantper les possibil itats i l ímitsnormatius de les reglesconstitucio-nals i dels tractatseuropeus com per la voluntat iperícia de les élits polítiques isocials catalanes en moure’s enaquestes regles. El repte éspensar des de la globalitat i desde perspectives de futur per aactuar en allò que és mésconcret i actual. La complexitatcreixent de les xarxesi n t e r g o v e r n a m e n t a l s ,especialment a Europa, fa queresulti necessari trobaralternatives a l'independentismeclàssic i als conceptesestatalistes rígids delconstitucionalisme i delfederalisme democràtictradicionals.

En definitiva, malgrat suposarun avenç en termes històrics,l ’estat de les autonomiespresenta límits de concepció i,sobretot de desenvolupamentpràctic. Després de més dedues dècades, les comunitatsautònomes no disposen d’unacapacitat de decisió política decaràcter coherent i completa enles matèries que méspersonalitzen el seuautogovern, ni tampoc d’unfinançament equitatiu. En elnostre context, pensar bé lademocràcia requereix fer-ho desde la plurinacionalitat i,eventualment, des delfederalisme. Crec que calsuperar els tres hàndicapsesmentats que arrossega elmodel regional autonòmic sorgitde la transició dels anyssetanta: la confusió entredescentralització iplurinacionalitat; l 'absènciad'unes regles del joc, estables iclares, que no facin que elfuncionament del sistema políticdepengui de les conjuntureselectorals; i la manca d’unaprotecció jurídica amb garanties

davant del TribunalConstitucional sobre elcontingut de l’autogovern. Totaixò suposa una certa perversióde l’esperit amb el qual es vaelaborar la Constitució de 1978,així com un cert fracàs, entermes democràtics, del’acomodació del pluralismenacional intern de l’estat. Unasituació que una eventualreforma dels Estatutsd’Autonomia i de la Constituciópodrien contribuir a corregir,especialment si es posessin lesbases i el consens necessarisper tal de procedir a unareforma o, com a mínim, a unainterpretació més “federal” imés “plurinacional” deldesenvolupament constitucionalque el que s’ha realitzat en lesdues darreres dècades. El riscprincipal de procedir a unareforma estatutària realitzadaen el marc d’una constitució ques’ha demostrat molt limitadoraen la pràctica de l’autogovernés que, una vegada més, no esreguli el fons de la qüestió: laconstrucció d’una democràciafederal avançada en unasocietat plurinacional. Els nousestatuts tindran límits vells. Enaquest sentit, i tal com heassenyalat en d’altres ocasions icontexts, crec que resultariaconvenient que el Parlament deCatalunya no aprovi només unprojecte de nou Estatut, sinóque aprofiti el consens de lesforces parlamentàries perelaborar un segon documentamb propostes de reformaconstitucional que posin lesbases per resoldre el temaencara pendent de l’acomodaciódemocràtica del pluralismenacional de l’estat

<<


21TERRITORI

Més de 170 anys després que Catalunya fosdividida en (només) quatre províncies,seguint les dimensions pròpies del modelcastellà, ara tenim l’oportunitat històrica defer la nostra pròpia divisió territorial, d’acordamb els interessos del país i segons la nostramanera d’entendre’l. Canviar l’organitzacióterritorial de Catalunya mitjançantl’establiment d’una nova divisió en setvegueries (províncies) és una mesura d’abastrevolucionari en el context espanyol. En altrespaïsos, com ara Itàlia, les reformes de ladivisió provincial són un fet relativamentnormal, com també ho són les rectificacionsdel text constitucional. Javier Pérez Royo haparlat de l’anomalia espanyola en referència al’aversió històrica a la reforma de lesconstitucions. La mateixa anomalia esprodueix respecte a la imatge geopolítica del’Estat, caracteritzada per un marcatimmobilisme. D’ençà de 1833, quan Javier de

Burgos decretà la divisió provincial, només eldictador Primo de Rivera va gosar modificar-laamb la sotsdivisió de les Canàries, el 1927.

Encara que l’Estat espanyol ha arribat aassumir en diverses ocasions (amb les duesrepúbliques, en l’etapa 1913-1925 i ambl’actual Constitució) que les províncies espoden agrupar en: estats federals,mancomunitats, regions o comunitatsautònomes, mai no ha acceptat que el mateixEstat s’hagi d’amotllar a una divisió territorialfeta per Catalunya. En canvi, en el cas delPaís Basc sí que es va acceptar (el 1822 i el1833) mantenir un model provincial queresulta excepcional per la seva petitesa (lestres províncies basques juntes no arriben a lasuperfície de la província de Barcelona);novament el territori esdevé símbol iparadigma, en aquest cas d’una excepció foralque, mal que bé, va anar superant l’erosióexercida per l’Estat liberal. En canvi, la peticióque va fer la Diputació de Catalunya el 1820d’organitzar el Principat en sis districtes no vaser atesa. També en aquesta qüestióCatalunya demana ara una certa equiparacióamb el País Basc: el dret a comptar amb unadivisió territorial feta a l’escala del nostrepropi territori, en absolut comparable a laMeseta o a la vall del Guadalquivir. QueCatalunya expliqui com vol organitzar el seuterritori representa un gir copernicà en laconcepció política de l’Estat. Un poble sobiràha de ser l ’autor exclusiu de la sevaorganització territorial, ha de tenir la feixugaresponsabilitat de prendre opcions per tal decercar un més gran equilibri del país i una

>>Catalunya demana ara una certa equiparació amb el

País Basc: el dret a comptar amb una divisió

territorial feta a l’escala del nostre propi

territori, en absolut comparable a la Meseta o a

la vall del Guadalquivir.

<<

Estructura territorial

Jesús BurgueñoGeògraf, Universitat de Lleida


22 DIAGNÒSTIC

millor articulació política. Al capdavall, però,no estarem fent altra cosa que aplicar l’esperitde l’actual Estatut quan assenyala com acompetències exclusives de la Generalitat ladefinició de les seves institucionsd’autogovern, el règim local i l’ordenacióterritorial.

Però que ningú no es confongui: organitzarel territori segons els interessos de Catalunyano és una operació formal ni de maquillatge;no es tracta d’una polèmica identitària.Establir les vegueries ha de ser una aposta perl’equil ibri territorial de Catalunya, unaestratègia d’incorporació de les perifèries a ladinàmica general del país, una eina perreconèixer realitats geogràfiques tan evidentscom la regió metropolitana de Barcelona, unaforma de donar veu als diferents territoris,una operació de simplificació i ordenació delcaos territorial existent... En particular calassolir l’objectiu que tots els ajuntaments deCatalunya tinguin un recolzament per a l’enslocal d’àmbit superior que sigui, com a mínim,de la mateixa qualitat que el que actualmentdóna la Diputació de Barcelona. El desequilibrien les prestacions de les diverses diputacions(conseqüència de la disparitat competencial ipressupostària) és un atac frontal a l’idearipolític del catalanisme. Fan falta uns consellsde vegueria eficients i econòmicamentsolvents a tot arreu. A Catalunya no podenhaver-hi espais privilegiats i raconsabandonats. Tampoc és de rebut l’autisme quepresideix les relacions de les diputacions i elsconsells comarcals d’una banda i de lesdiputacions i la Generalitat de l’altra. Enparticular no ens podem permetre que laDiputació de Barcelona a vegades actuï ambtics de Generalitat bis.

Per abordar tots aquests problemes la peçaclau és la creació de les vegueries. La

concepció de vegueria que ara es defensa noés nova (ja aparegué en l’època de l’elaboracióde l’Estatut) però fou l’Informe Roca, elaboratl’any 2000 per una comissió consensuada pertot l’arc parlamentari, qui va posar-la damuntla taula. En resum es tracta de:

- adoptar la denominació històrica devegueria per a les províncies catalanes (al PaísBasc parlen de territoris històrics, mai deprovíncies),

- atribuir a la vegueria les funcions previstesa la Constitució per a les províncies i enparticular el caràcter d’ens local,

- utilitzar alhora les vegueries com a àmbitd’administració perifèrica de la Generalitat.

En definitiva, es tracta de simplif icarl’organigrama administratiu tot fent confluir lavegueria catalana amb la província espanyola.La Generalitat assumeix com a pròpial’estructura provincial (veguerial) i aquest fetha de tenir també repercussions en la gestiódels pressupostos de les diputacions i en laplanificació i coordinació dels serveis quepresten.

Aquesta estratègia ens sembla molt méspràctica, viable, positiva per al territori id’efectes controlables que no pas la via de laprovíncia única, frustrada en l’atzucac de lesLOT de 1987. És sens dubte la fórmula idòniaper a fer compatible el desenvolupament propide Catalunya amb el marc constitucional. Sihom arriba al convenciment, tal i com AntoniRovira i Virgili va defensar sempre, queCatalunya ha d’organitzar el seu territori en unnombre reduït d’àmbits supracomarcals, no tésentit desfer un camí per tornar-lo a fer:suprimir les diputacions per recrear-lesdesprés amb un altre nom. Fóra absurdbandejar un àmbit territorial que, amb les

>>Ningú no es confongui:

organitzar el territori

segons els interessos de

Catalunya no és una

operació formal ni de

maquillatge; no es tracta

d’una polèmica

identitària.

<<


23TERRITORI

modificacions que convingui, resulta idoni pera múltiples funcions: circumscripció electoral,ens local intermedi fort, àmbit d’administracióperifèrica, planificació territorial... Lesprovíncies no es poden titllar d’espanyolistes(digueu això als bascos); simplement responenal model d’organització territorial més habitualarreu del món (allò que en l’argot comunitaris’anomena el nivell estadístic NUTS 3).

Possiblement amb l’actual Estatut la reformaterritorial que es planteja no seria fàcild’assolir amb tota la seva ambició. Un articlerecent de Luis F. Velasco Múrias admet quepossiblement el Tribunal Constitucional norebutjaria ara per ara la creació de novesprovíncies. Però sens dubte amb un nou texttot plegat serà molt més fàcil. La creació devegueries és una possibilitat admesa en el textestatutari vigent quan afirma que laGeneralitat podrà crear demarcacionssupracomarcals, però aquesta referència ésmassa inconcreta i mancada d’èmfasi, fins alpunt que el concepte de vegueria ni tan solss’esmenta. Si hem arribat al convenciment quela millor organització territorial de Catalunyano pot ser exclusivament comarcal sinó quebàsicament ha d’estar articulada al voltant deles vegueries, cal que l’Estatut concreti quinessón les funcions d’aquests àmbits. I cal tambéque el nou text autonòmic estableixi quinessón les vegueries de Catalunya, de la mateixamanera que es vol incloure en la Constitució lall ista de les comunitats autònomes.Actualment hi ha un consens suficient entreexperts i polítics en assenyalar-ne set àmbitsterritorials: l’Alt Pirineu i Aran, Barcelona (laregió metropolitana), el Camp de Tarragona, laCatalunya Central (articulada per les ciutatsd’Igualada, Manresa i Vic), Girona, Lleida (laplana) i les Terres de l’Ebre. Si el nou Estatutafirma clarament que Catalunya organitza elseu territori en set vegueries, amb unadefinició competencial perfectamentcompatible amb la que la Constitució fa de les

províncies (ens local), automàticaments’ensorren les objeccions que hom vulgui posara la creació de noves províncies. No hi ha resen la Constitució vigent que impedeixireformar el mapa provincial, tot i que aquestareforma hagi de ser aprovada per les Cortsmitjançant llei orgànica. Les restriccions quepuguin oferir altres textos legals de menorrang (el text refós sobre règim local diu queles províncies són 50) hauran de sereliminades per tal d’adaptar-se a la Lleicatalana. Amb el nou Estatut ens estalviememprendre una discussió específica sobre lacreació de noves províncies, perquè aquesttema esdevé només una part d’un afer d’abastmolt més ampli: un salt endavant en lacapacitat d’autogovern de Catalunya.L’aprovació de les Corts ja és necessària per alpropi Estatut: no caldrà una altra negociacióen relació a la reforma del mapa provincial.Evidentment caldrà establir mecanismes legalsque esmorteixin les conseqüències nodesitjades de la reforma, com ara l’incrementde la representació parlamentària deCatalunya, però la resolució d’aquests serrellsés perfectament factible.

La batalla pel nou Estatut ho és, també, peldret de Catalunya a organitzar el seu territoriamb plena ll ibertat. Forma part d’unaestratègia de desenvolupament de l’Estat deles Autonomies en un sentit federal. Com entantes altres ocasions, allò que ara volimpulsar Catalunya permetrà després quealtres comunitats adoptin plantejamentssimilars i desenvolupin les seves pròpiesestratègies d’adaptació de les províncies a laseva realitat.

<<

>>La batalla pel nou Estatut ho és,

també, pel dret de Catalunya a

organitzar el seu territori amb

plena llibertat. Forma part d’una

estratègia de desenvolupament de

l’Estat de les Autonomies en un

sentit federal.

<<


Els nous drets socialsJosé Antonio Noguera

Professor titular de Sociologia de la UAB

Introducció: els drets socials i l’Estatut d’Autonomia A ningú se li escapa que, pel que

fa a l ’articulació territorial del’Estat, el context polític actual enl’àmbit català i espanyol bé podriaconsiderar-se comquasiconstituent: els debatsparlamentaris i les negociacionspolítiques en curs sobre la reformadels Estatuts d’Autonomia i de laConstitució Espanyola podriendibuixar un panorama competencialuqe superés qualitativament lasituació heretada de la transiciódemocràtica. La conjuntura sembla,doncs, favorable perquè els partitspolítics progressites que avui diaformen el govern de la Generalitatpuguin replantejar en profunditataquelles disposicions de l’Estatutque afecten directament oindirectament els drets socials delsciutadans, i, en general, a tot allòque tingui a veure amb el nostreEstat de Benestar.

Cal fer, malgrat tot, duesobservacions importants abans decontinuar: en primer lloc, resultaevident que, per molt avançat quepugui ser un Estatut d’Autonomia,la seva funció principal dintre del’ordenament jurídic d’un estatdemocràtic com l’espanyol, laConstitució del qual ja conté uncapítol de drets i deures bàsics dela ciutadania, no és reproduir oredefinir substancialment aquestall ista de drets, sinó establir idelimitar les respectivescompetències que l’administracióautònomica exercirà a l’hora degarantir-los, així com els mitjansdels quals disposarà per ser capaç

de fer-ho; en aquest sentit, no crecque d’una nova redacció de l’Estatutcalgui esperar, en matèria dereconeixement de drets socials, i enabsència de majors canvisconstitucionals en el conjunt del’Estat, molt més del que acutalmentja es diu o s’implica a l’actual Estat oa la Constitució Espanyola. És sabut,a més, que no acostument –niprobablement, han de ser-ho— a seraquests textos els que acaben fixantel contingut real d’aquests drets,sinó que més aviat això correspon ales lleis i disposicions que elsrespectius governs desenvolupen enel seu marc.

Ara bé, un cop dit això, s’imposafer una segona observació prèvia:ja que és evident que elrepartiment comptencial establert apartir de l’actual Estatut i de laConstitució ha donat lloc, gràcies aalgunes ambigüitats, a les sevesinsuficiències, i a la seva mancad’adaptació als nous temps, aalguns conflictes i problemes queincideixen directament sobre lamanera en què es gestionen elsdrets sòcioeconòmics i sobre el seucontingut i intensitat. Cal dir quefins al moment només hem vist,probablement, la punta de l’icebergd’aquest procés, i que, de bensegur, la necessitat de reformeslegals i estatutàries en aquestterreny s’aniria fent més patent amesura que noves necessitats inous problemes socials fossinemergint en els pròxims anys. Hemassistit, certament, al’enfrontament entre el governcentral i alguns governsautònomics al voltant dels

>>La conjuntura

sembla, doncs,

favorable

perquè els

partits

polítics

progressites

que avui dia

formen el

govern de la

Generalitat

puguin

replantejar en

profunditat

aquelles

disposicions de

l’Estatut que

afecten

directament o

indirectament

els drets

socials dels

ciutadans

<<

24 DIAGNÒSTIC


25NOUS DRETS

complements de les pensions nocontributives i de viduïtat; a lesreivindicacions de les competènciessobre pensions de la SeguretatSocial i de prestacions per atur perpart d’algunes administracionsautonòmiques; als problemes definanciació del serveis sanitaris queautonomies com la catalana tenentransferits, i a d’altres contenciosossimilars. Però queden encaramoltes càrregues de profunditat per“esclatar” a la nostra estructurasocial: l’evolució demogràfica i lacreixent proporció de poblaciódependent, amb tots els problemespotencials de justíciaintergeneracional que puguiplantejar; els nous tipus de família ide convivència i la seva creixentinestabil itat i f luïdesa; lacomplexitat del teixit social de lesgrans urbs com Barcelona i d’unazona metropolitana en expansió, encontrast amb les necessitats delmitjà rural; l’arribada imparabled’immigrants pobres queplantejaran noves demandes socialsen el terreny de la sanitat,l’educació o els serveis socials; lacreixent fragmentació iimprevisibil itat de les carreresprofessionals, etc.

Tots els elements anteriors sónprocessos que, ens agradi o no, ensinstal.laran tard o d’hora en unalògica de redefinició en profunditatde l’actual arquitectura dels Estatsdel Benestar clàssics. I és evidentque, des de l ’esquerra, esnecessiten esforços perquè aquestaredefinició es tradueixi en majorsquotes d’igualtat social, autonomiapersonal i solidaritat. A continuació

intentaré explorar mínimamentalgunes de les haurien de, al meujudici, estimular aquesta reforma, iem centraré en els aspectes degarantia d’ingressos, i al mateixtemps suggeriré amb quina filosofiai instruments crec que podriaemprendre’s amb èxit. Concluirétornant a la qüestió de la reformaestatutària i a allò que aquestapodria aportar a la renovació delnostre Estat del Benestar.

Els Estats del benestar: del’”època daurada” a la crisi

El dret de tot ciutadà a unsingressos mínims que garanteixin lasatisfacció de les seves necessitatsno és una idea nova o recent, sinóun element central en lainfrastructura moral de diversestradicions de l’esquerra occidental,encara que sens dubte lesconcepcions sobre la maneraconcreta en què aquest dret had’articular-se poden variar moltdepenent de cada tradició i momenthistòric. Si haguéssim de definirl’objectiu dels Estats del Benestarde la postguerra, poques definicionsserien millors que la de LordBeveridge, segons la qual un EstatDemocràtic i social hauria d’aspirara garantir a tots els ciutadans la“seguretat del bressol a la tomba”.Malgrat tot, resulta bastant patentque ni aquest objectiu s’haaconseguit mai al 100%, ni tampocsembla que ens moguem avui diaen la direcció d’acostar-nos-hi més,sinó més aviat en l’oposada: lainseguretat econòmica, laprecarietat laboral, i la creixentdesprotecció social augmenta la


DIAGNÒSTIC26

incertesa respecte al futur, i,per tant, la dificultat derealitzar opcions vitalessòlides per a milions deciutadans i ciutadanes (tantpel que fa a la carreraprofessional com a lesestratègies familiars,formatives, de residència ode consum).

La seguretat vital es vapretendre aconseguir, al’”època daurada” (quepodria demostrar-se que noho fou tant) dels Estats delBenestar, a través d’undoble dispositiu institucional:d’una banda, una políticaeconòmica que garantís la“plena ocupació”, i de l’altra,un sistema d’assegurances igaranties de protecció (coml’atur, la incapacitat pertreballar, la vellesa, laviduïtat, la malaltia o lapobresa). El problema ésque un d’aquests dispositiusja no és viable, i l’alre noresulta suficient per garantiraquell objectiu des del puntde vista d’una esquerramoderna. En primer lloc, la“plena ocupació” mai fourealment una garantia detreball remunerat per a totala població en edat detreballar, sinó que vaexcloure una porció moltimportant de les dones, i, deforma creixent, dels joves,ja que va prioritzar laseguretat a l’ocupació i elsnivells salarials dels homescaps de família d’unesgeneracions determinades.En segon lloc, lestransferències monetàries

que, en cas necessari,haurien d’assegurar unsingressos mínims o elmanteniment del nivell derenda en determinadessituacions, es varenenfrontar a la seva pròpiadependència de la plenaocupació i de la famílianuclear tradicional. Quan elsdos van entrar en crisi, elresultat fou que l’objectiud’una garantia universal demínims, de “seguretat delbressol a la tomba”, vacol.lapsar.

Detinguem-nos, respecte aaixò, en alguns exemplesque estan a la vista detothom. En primer l loc,fixem-nos en el paper de lesprestacions contributives(pensions i prestacions peratur). Atès que el dret apercebre-les, així com el seuvalor, depenen d’unsrequisits de participació enel mercat de treball, aquestadependència, en un contextd’atur alt i inseguretatlaboral, genera l’exclusió dela protecció social d’amplescategories de població, comtreballadors precaris o ambhistorials laboralsfragmentaris, molts joves ala recerca de feina, moltstreballadors autònoms–inclosos els “falsos”—donesa l’atur o inactives, o aturatsque han esgotat els seusdrets. En definitiva, esgenera una divisòria cadavegada més profunda entreaquells ciutadans que tenendret a una protecció social“de primera”, i aquells altres

quen o m é s

poden acollir-se a prestacionsassistencials “de segona”, oa cap prestació en absolut.

En segon lloc, quan elnivell contributiu deixa foradel seu àmbit protector aimportants capes de lapoblació, s’espera, comefectivament va ocórrer apartir de mitjans dels anysvuitanta, que s’incrementi elnombre de sol.licitants de laprotecció assistencial, ambla qual cosa uns programesdissenyats per atendre casosmés aviat excepcionals iresiduals de necessitats moltespecífiques, es veuensobrecarregats amb unestasques per a les quals noestaven de cap manerapreparats. Els dèficits decobertura augmenten –i ambaixò els col.lectius als qualsels manca tota protecció--,la intensitat de lesprestacions es destrueix, lesretallades causades per lespressions financeres notriguen a arribar, elscontrols i requisits es fanmés rígids, exigents iestigmatitzadors, la tascaquotidiana dels assistents itreballadors socials esdevémolt més dura i burocràtica,l’administració i regulacióesdevenen més complexes(que es veuen sotmesosa untipus impositiu marginal del100% per cada unitat


NOUS DRETS 27

d’ingrés adicional a laprestació). Davant de laineficàcia crònica delsprogrames existents perintentar resoldre la pobresa, lamarginació i la precarietat, esrespon sovint mijtançant lamultiplicació d’actuacions cadavegada més específiques, mésfragmentàries, més dirigidescap a col.lectius concrets, peròque acaben configurant unamalgama de programessocials no sempre coordinatsclarament entre si (atès que,en molts casos, existeixendiverses administracions que hiestan implicades), que genereninequitats, que augmenten lacomplexitat administrativa, ique aviat queden fora de jocperquè han d’estarconstantment adaptant-se anoves i f lexibles realitats.Davant de la recent

complexitat, el particularisme iel sel.lectivisme de la protecciósocial augmenten lesineficiències de tot tipus, queuna perspectiva mésuniversalista contribuiria areduir expeditivament.

Prenem un tercer exemple.Tal i com va advertir RichardTitmuss, els Estats no nomésredistribueixen la rendamitjançant les prestacions iserveis socials, sinó que tambémitjançant despeses fiscals talscom desgravacions oreduccions d’impostos. AEspanya, per exemple, lesdespeses fiscals avui diaexistents a l ’IRPF (com lesdesgravacions per adquisiciód’habitatge o subscripció deplans de pensions, però tambéel “mínim vital”) tenen unefecte net regressiu, atès quesón fonamentalment les rendesaltes i mitjanes-altes les quemés se’n beneficien, i atès que,en vehicular-se a través de ladeclaració d’ingressos anuals,els qui no la porten a terme pelfet de carir-ne no tenen ni tansols la possibil itat debeneficiar-se’n (com sí quepassaria, per exemple, en elcas d’un impost negatiu sobrela renda o d’un “crèdit fiscaluniversal”). D’altres casosd’aquesta “redistribució alrevés” són també habituals alsEstats del Benestarcontemporanis: per exemple, anivell intergeneracional, semblacada vegada més dubtós queles generacions joves d’avuidia, amb un major esforçrelatiu que els seus pares acausa de la major dificultat per

estabilitzar-se laboralment,estan finançant les actualspensions contributives, puguina la vegada beneficiar-se en elfutur d’unes prestacions desimilar intensitat, sense haverde realitzar un estalvi privataddicional.

En conclusió: els Estats delBenestar contemporanis, sivolen continuar aspirant al’objectiu que està a la base dela seva aparició, exigeixen desde fa temps una renovació queels impulsi cap a un major –imés transparent—grau deredistribució, una fi losofiauniversalista que eviti lesexclusions, una majorindividualització dels drets i lesprestacions, i una menordependència d’aquests dretsrespecte a la “plena ocupació” ide la participació “estàndar” almercat de treball.

Una proposta renovadora:la Renda Bàsica deciutadania

Si es comparteix el diagnòstici els principis de reformaanteriorment esmentats, aixòens situa clarament en ladirecció d’una de les propostesde reforma constitucional mésinnovadores dels darrerstemps: la Renda Bàsica deCiutadania (o d’altre propostes“derivades” que se li acostenbastant). ¿Com intenta laproposta de la Renda Bàsica(RB en endavant) donarresposta als problemesesmentats? Sembla evidentque un ingrés de ciutadaniauniversal i incondicionalsuperaria algunes de les

>>Davant de la ineficàcia

crònica dels programes

existents per intentar

resoldre la pobresa, la

marginació i la

precarietat, es respon

sovint mijtançant la

multiplicació

d’actuacions que acaben

configurant un amalgama

de programes socials no

sempre coordinats

clarament entre si.

<<


DIAGNÒSTIC

esmentades limitacions: acompanyat d’una necessàriareforma fiscal que integrés prestacions i impostos,redistribuirira millor i més transparentment: la sevafilosofia universalista superaria els problemes d’exclusiói fragmentació dels drets de protecció social, així comles “trampes” de la pobresa i de l’atur; el seu caràcterindividual atorgaria major autonomia i “llibertat real” atotes les categories de població i s’adaptaria millor a lacrisi de la família tradicional; i, finalment, la sevaincondicionalitat la faria més idònia per a una època enla qual “la plena ocupació” real no deixa de ser unsomni que pocs confien seriosament a assolir (i que, enalgunes de les seves versions, fins i tot podriaconvertir-se en malson). Però, més enllà d’aquestesobservacions ja habituals quan es discuteix sobre la RB,convé potser detenir-se en algunes de les sevesimplicacions que resulten també d’interès per al futurdels Estats del Benestar.

En primer lloc, des del punt de vista normatiu, i comja s’ha dit, la RB es situa inequívocament en una líniad’aprofundiment i renovació dels Estats del Benestar (ide cap manera del seu “desmantellament”, tal i comalguns crítics despistats i/o maliciosos han volgut fercreure; la RB formaria part d’un paquet de mesures dereforç de l’edifici del benestar). Però no hi ha dubteque, com qualsevol proposta renovadora, incorpora unrefrescant i saludable ènfasi en un valor no sempreprioritzat per plantejaments més tradicionals: la RBbusca, en efecte, reconciliar el valor de la igualtat de lacompensació per les desigualtats arbitràries –típic de lafilosofia clàssica dels Estats del Benestar—amb el valorde la llibertat i l’autonomia individual per escollir lesmateixes opcions de vida, que caracteritza cada vegadamés l’ideari progressista a societats complexes ipostindustrials (1)

Però la RB, com ha advertit Claus Offe, no introdueixelements atractius únicament des del punt de vistanormatiu, sinó també, en segon lloc, des de laperspectiva de l’eficiència: és una forma més eficient decombatre la pobresa que les actuals prestacions socials,gràcies a tots els costos que redueix quant a transacciópolítica, legislació, administració, implementació,realització de controls imposats als seus beneficiarispotencials (tant de mitjans econòmics, com de tipus dellar, disponibilitat per a l’ocupació, nacionalitat,residència, o necessitat d’ajudes específiques) iconstant presa de decisions sobre qui és pobre i qui no,així com sobre qui d’entre els considerats “pobres” o“necessitats” són els que “mereixen” o no la prestació.

Hem parlat abans de la creixent flexibilitat i incertesade les trajectòries vitals a les societats avançadescontemporànies. Pot ser que pugui reparar-se ara en elfet que, en tercer l loc, la RB, per les sevescaracterístiques i el seu disseny, faria front a lescontingències d’aquesta situació precisament allà on elsprogrames tradicionals solen fracassar, això és,garantint una seguretat bàsica sense exclusions en uncontext en el qual la imprevisibilitat, la flexibilitat, i ladiversitat d’opcions vitals, familiars, laborals iformatives impedeixen ja suposar un únic patró“estàndar” d’”integració social”, aplicable per igual atota la ciutadania (i el fet de resistir-se a acceptaraquestes tendències, malgrat que les sevesconseqüències perverses, pot suposar pagar un preuinassumible en termes d’altres coses que també ensresulten valuoses; del que es tracta, per tant, comsaben els sindicalistes europeus més lúcids, és d’evitarque la major flexibil itat es tradueixi en majordesprotecció).

Una RB, en aquest sentit, podria garantir una certaseguretat econòmica “del bressol a la tomba”, però noarticulada en funció de característiques o categoriessocials fixes, com professió, classe, edat o gènere, sinóen funció de la mateixa ciutadania. I és que, tal i comhan notat Habermas o Offe, mentre la situació del’home cap de família amb ocupació formal a tempscomplet es continuï veient amb “el normal” per part deles polítiques socials, categories com dones, joves otreballadors precaris o temporals o bé patirien uncreixent grau d’exclusió dels beneficis socials “deprimera”, o bé serien vistos com “casos desviats” queexigeixen “compensacions” i actuacions sel.lectives iespecífiques, que a la vegada generen els efectesperversos ja comentats més amunt.

28

D’aquesta manera, allò que Claus Offe ha identificat com un disseny “no productivista” de les polítiques socials, o el que Robert

Goodin denomina “règim de benestar postproductivista” (que s’afegiria als tres règims clàssics identificats per Gosta Esping-Andersen),

instauren el valor del’autonomia com objectiu central de les polítiques socials; un règim –l’embrió del qual Goodin mostra en alguns

trets del cas holandès—combina prestacions socials generoses amb una actitud relaxada cap als requeriments laborals, atès que busca

garantir que la gent rebi una renda adequada a les seves necessitats, minimitzant a un temps el grau en què això afecti a la seva

llibertat d’acció mitjançant condicions o requisits que imposin unes opcions de vida determinades.


NOUS DRETS

Resulta de molt d’interès, pertant, insistir en aquest punt: la RB,precisament gràcies al seuuniversalisme i a la seva simplicitat,s’adapta millor a un món cadavegada més refractari a receptesrígides. Redueix la fragmentació i lacomplexitat del costat de lespolítiques i augmenta la sevacapacitat d’adaptació a lacomplexitat social real. Proveeixd’una base de seguretat universal,sobre la qual poder treballar ambmajor freqüència sobre problemesespecífics, all iberant energieshumanes i administratives que espoden concentrar més eficaçmenten la resolució de problemes que notinguin a veure únicament amb lacarència o insuficiència d’ingressoso amb la falta d’autonomiaindividual. Racionalitza, per tant,tot el sistema de protecció, sensesubstituir-lo ni desmantellar-lo, sinóestablint uns fonaments sobre elsquals un altre tipus de programes(ja siguin de serveis o deprestacions parlamentàries) espodrien assentar de forma sòlida iduradora.

Per últim, i contra el que enocasions s’ha afirmat, un programapostproductivista com l’encarnat ales propostes de RB no és de capmanera un programaantiproductivista. Els partidaris dela RB busquen, entre moltes altrescoses, augmentar les oportunitatsde la ciutadania en l’elecció irecerca d’una feina, i coadjuvar aun funcionament més eficient iequitatiu del mercat de treball, queno exclogui a molts dels qui volenparticipar-hi mentre, al mateixtemps, sobrecàrrega d’hores detreball als qui, si tinguessin majorautonomia, hi participarien menys.Aquesta situació només pot servista com irracional i ineficient (iaixò fins i tot des de la més puraortodòxia neoclàssica). No ésdecabellat pensar que la RB puguiafavorir un creixement del’ocupació per la via del repartimentespontani, en afavorir el treball atemps parcial, possibil itar

interrupcions voluntàries de lacarrera professional, estimularl’autoocupació i les activitats del“tercer sector”, augmentarindirectament la qualitat de certes“feines escombraries”, i a lainversa, augmentar la demanda decertes feines no molt benremunerades (per la seva baixaproductivitat), però atractius.

La cruïlla del benestarRecapitulant, podem afirmar que

no ens trobem avui davant d’unacruïlla que té com a mínim trescamins pel que fa a la seguretatsòcioeconomica:

El primer consisteix a resignar-nosa abandonar l’ideal de Beveridge de“seguretat del bressol a la tomba”per a tots els ciutadans, i dedicarels nostres esforços a protegirúnicament a determinats col.lectiuso tipus d’individus –amb tots elscostos de decisió i transacció queaixò suposa--, i a més a fer-hogairebé sempre anant “per darrere”dels esdeveniments. Cal preguntar-se malgrat això si no és aquestaexcessiva resignació per a unaesquerra que vulgui fer honor almillor de la seva història.

El segon camí consisteix a seguirconreant la idea nostàlgica iirrealitzable d’una plena ocupacióque mai ho fou, i d’una èpocadaurada que tampoc ho fou tantcom alguns pensen. No estem a laSuècia dels anys 60 ni hi tornarem.Si la plena ocupació fos avui diapossible, ho seria, com ja ho va seren el passat, al preu de la mancad’autonomia de milions de dones ijoves; les possibilitats d’intervenirdirectament sobre la distribucióprimària de la renda i de l’ocupacióue realitza el mercat són avui dia,per dir-ho suaument, pocprometedores (i convindrem en elfet que cap partit polític ambaspiracions reals de govern potplantejar avui dia com a programarealista una major intervenció del’economia i una regulació com laque una plena ocupació realsuposaria).

>>Una RB podria

garantir una certa

seguretat econòmica

“del bressol a la

tomba”, però no

articulada en funció de

característiques o

categories socials

fixes, com professió,

classe, edat o gènere,

sinó en funció de la

mateixa ciutadania.

<<

29


DIAGNÒSTIC

El tercer camí, en canvi,condueix a avançar, amb tot elgradualisme, la capacitatprogramàtica i la intel.ligènciapolítica que siguin necessàries,cap a una RB o quelcom que seli assembli molt, com afórmules més equitatives ieficients de garantia d’ingressossense exclusions en societatsde creixent complexitat, i com apart substancial d’un paquet demesures que ens encaminin aun règim de benestaruniversalista i postproductivistaa un temps (quelcom, per cert,molt en línia amb l’ ideariecosocialista europeu).

El fet d’escollir aquest camí,per descomptat, no implica enabsolut abandonar lesconquestes socials ja assolides,sinó, ben al contrari, dotar-lesd’uns fonaments més sòlids ireformar-les amb nousmaterials per evitar l’erosió queel pas del temps ha provocat enelles. Mai s’insistirà el suficienten el fet que una RB –o unaaltra política similar—haurà decompaginar-se sempre, pelsseus alts “costos d’oportunitat”,amb d’altres prioritatspolítiques com les de garantiruns serveis públics en espèciede qualitat (en àrees coml’assistència domiciliària, lesllars d’infants, els serveissocials, la vivenda, la sanitat ol’educació); però això no és resde nou: a cada conjunturapolítica i social hem d’establirels equil ibris que siguinnecessaris entre aquestesprioritats. Ara bé, no oblidem

que, d’igual manera que lagarantia de serveis en espèciede qualitat és important, tambého és, i ho és cada vegada més,la garantia d’uns ingressosmínims per a tota la població, ique el problema de la pobresad’ingressos i de la mancad’autonomia individual demilions de persones (dones,joves, etc.) no queda en absolutresolt per una millora de lespolítiuqes de serveis en espècie(per desitjable que aquestasigui): cal atrevir-se, unavegada més, a anar més enllà iassolir certs plantejamentsclàssics, sense renunciar a allòque tenien de vàlid.

Què pot aportar un nouEstatut als drets socials?

Què pot, respecte a això,aportar una nova redaccióestatutària? No és realmentmolt allò que l’actual Estatutestableix en matèria de dretssocials. L’article 8, similar al’altre de la ConstitucióEspanyola, formula el principigeneral que la Generalitathaurà de “promoure lescondicions per tal que lallibertat i la igualtat de l’individui dels grups en què aquests’integra siguin reals iefectives”, així com “remoureels obstacles que impedeixin odificultin llur plenitud”. Articlesposteriors atribueixen a laGeneralitat les competènciesplenes sobre assistència social ihabitatge, així com les deregulació i administració de

l’ensenyament i la sanitat en elmarc de la legislació bàsica del’Estat. Les prestacions de laSeguretat Social i de l’INEM,contributives o no, queden enmans de l’administració central.És obvi que existeixen margesd’actuació suficients – tot i que,com s’ha vist recentment,potencialment conflictius—perexemple, prestacions familiars,desgravacions fiscals, elprograma de Renda Mínimad’Inserció, etc.- Els impostosque avui dia controla el governcatalà, juntament amb els quepodria aprovar, li donen tambéuna certa maniobrabilitat al’hora de gestionar unaimportantíssima porció del pastísdel nostre Estat del Benestar. I,malgrat la complexitat de lasituació social deixa a l’actualdistribució competencial moltper sota de l’òptima.

Permetint-me, en primer lloc,deixar clar el que crec que unnou Estatut no farà (niprobablement hauria de fer):tot i que pogués incorporar unaespècie de “carta de drets” dela ciutadania en matèria social ieconòmica, dubto que es tractid’una ll ista substancial oradicalment diferent de la jareconeguda, per exemple, a laConstitució Espanyola i a leslleis bàsiques ja existents sobreaquesta matèria; en tot cas, iaixò seria sens dubte lloable,podrà concretar o especificar elcontingut concret que puguintenir aquests drets, però ésdubtós que sigui destacablebaixar molt per aquesta escala,

30


NOUS DRETS

precisament per evitar haver de tornar areformar massa aviat el text estatutari quan lescircumstàncies tornin a canviar. Contra algunsapressaments, un raonable grau d’abstracció enmatèria de drets s’imposa quan es tracta detextos legals com un Estatut o una Constitució.

¿Què és, llavor, el que sí que pot –i crec quefins i tot hauria—d’abordar-se a l’Estatut?Bàsicament, m’agradaria esmentar tres tipus deqüestions:

1) En primer lloc, els principis generals quehaurien d’inspirar i orientar l’acció del’administració autonòmica en matèria de dretssocials i econòmics a principis del segle XXI, aixòés, la “filosofia” d’un Estat del Benestaruniversalista i postproductivista com el que s’hadibuixat més amunt: principis tals com el drets auns ingressos mínims per a la subsistènciamaterial i l’autonomia personal, la justíciaintergeneracional, la individualització de tots elsdrets de ciutadania, la no discriminació per tipusde família o convivència, el respecte delsdiversos estils de vida, la integració del sistemafiscal i el de prestacions socials, elreconeixement dels diferents tipus de treballsocialment útils, o l’erradicació de la pobresa.

2) En segon lloc, el possible esment oconcreció, amb tota la generalitat que siguiconvenient, d’alguns drets específics com l’ajudadomiciliària o la cura de la gent gran, el dret aprestacions dignes, el recolzament econòmic alsmenors d’edat i a les famílies monoparentals, lagarantia de benestar per a discapacitats imalalts mentals, el recolzament als immigrantsamb problemes per evitar qualsevoldiscriminació, el dret a la interrupció de lacarrera laboral per motius formatius o familiars,el dret a conciliar vida laboral i familiar, i d’altressimilars que no sempre troben fàcil acomodacióal nostre ordenament actual.

3) En tercer lloc, les competències necessàriesi les vies d’obtenció de recursos suficients perpoder garantir tot l’anterior i atorgar marge demaniobra als successius governs perquè aprovinles seves polítiques específiques en aqueststerrenys. És evident que aquí la qüestió fiscalresulta clau: sense capacitat fiscal per recaptarel suficient, difícilment un programa com eldissenyat podria dur-se a la pràctica. Amb tot,no cal tampoc escudar-se sempre en lainsuficiència competencial; tal i com s’hasuggerit, la situació actual ja dóna un importantmarge de maniobra al govern de la Generalitatper a importants avenços en màteira de políticasocial: per posar alguns exemples, es podriacaminar cap a una Renda Bàsica aprovant unagenerosa pensió bàsica per a majors de 65anys, prestacions universals per a menorsd’edat –avui dia ja existents--, l’extensió de lacobertura del PIRMI i la supressió de molts delsseus requisits d’accés i permanença, ol’establiment d’un crèdit fiscal universal a travésdel tram cedit de l’IRPF.

En definitiva, la perspectiva que s’obre és sensdubte il. lusionant per a una esquerra noatemorida que s’atreveix a defensar sensecomplexes les reformes que la pròpia lògicasocial està demandant. És cert també que aixòno es farà sense pagar un preu, que en ocasionspot resultar provocador per a certessensibilitats; posaré només un exemple, ja perconcloure: dubto molt que quelcom tantradicionalment assumit com la “plena ocupació”hagi de figurar com a objectiu prioritari generalen un text estatutari, si no volem acabar caient,més aviat que tard, en la nostra pròpia trampa.Els propers anys ens diran si tindrem el valor dedigerir o no aquests purgants a nivell simbòlic–ja que a nivell pragmàtic ja fa temps que hovam fer, ho sapiguem o no--.

<<

31


DIAGNÒSTIC

La creació d’un marccatalà de relacionssòciolaborals és una ideadefensada per la ComissióObrera Nacional deCatalunya (CCOO) des deprincipis dels anys 80 i quedesprés, de formaprogressiva, ha anat essentassumida per d’altresorganitzacions. És unaproposta que s’ha anatobrint camí i que avui diagaudeix d’una àmpliaacceptació. Respon al’existència de Catalunyacom una realitateconòmica, social, política icultural pròpia.

Comissions Obreres vaformular aquesta idea desde la seva concepció deSindicat de classe i nacionalper aprofundir en lademocràcia i acostar elsàmbits d’intervenciósindical a la realitatcatalana, en el procés deconstrucció nacional i ambl’ànim d’aconseguir majorsnivells de benestar.

Les reticències, quan nooberta oposició aldesenvolupament d’aquestainiciativa, han vingut des desectors de la patronalcatalana i especialment desd’instàncies centrals de

signe molt divers. Lesacusacions han tingut uncaràcter apriorístic imarcadament ideològic.

Encara no fa gaire, en uninforme del ConsellEconòmic i Social estatal,s’imputava al procés dedescentralització política laresponsabilitat dels riscosde trencament de lacohesió social com aconseqüència d’unasuposada fragmentació dela unitat de mercat. Enidentificar igualtat ambuniformitat es donava perfet que només unaregulació central i uniformeés garantia d’igualtat is’adjudicava a la unitat demercat ni més ni menysque la funció de garantir lacohesió social.

Del contingut del’Informe, es desprenia queles desigualtats en l’accés adrets de ciutadania bàsicscom: l’educació, la salut oles prestacions socials sónresponsabilitat de l’exercicide les seves competènciesper part de les Comunitatsautònomes i no de lesdesigualtats generades perla insuficiència de lespolítiques públiques o perles diferències socials.

Les dades indiquen queen tots aquests anys s’haproduït una reducció en eldiferencial territorial, entreComunitats autònomes, dela renda per càpita,mentre que la reducció deles desigualtats decaràcter social ha estat uncanvi molt menor o fins itot en alguns casos s’hanvist incrementades. Tambés’ha pogut constatar queuna mateixa regulació atot Espanya sobre unamatèria no impedeix queexisteixin diferènciesremarcables entrediferents territoris.

Catalunya és un paísamb una realitateconòmica i socialespecífica. Compta amb unteixit productiu amb ungran pes de petites imitjanes empreses, unadiversificació del teixitindustrial i una fortainternacionalització de lesempreses, amb sectorsd’economia social i unnombrós col·lectiu detreballadors i treballadoresautònoms. Té un mercatde treball amb tretsdiferencials. I posseeixuna cultura contrastada deconcertació.

El marc catalàde relacions sòciolaborals

Alfons LabradorSecretari d’Estudis de la CONC

>>Una mateixa regulació a tot Espanya sobre una matèria no

impedeix que existeixin diferències remarcables entre

diferents territoris.

<<

32


SÒCIOLABORAL

El marc propi de relacions sòciolaborals voldonar resposta a aquesta realitat diferenciada ifer-ho des d’una perspectiva més propera alsproblemes. També ha d’afrontar els canvisassociats a la utilització de les tecnologies de lainformació i la comunicació i les noves formesd’organització del treball i de gestióempresarial.

No hi ha d’altra banda cap impediment legalper a l’existència d’un marc català de relacionssòciolaborals. L’actual Estatut inclou com unade les seves competències la planificació del’activitat econòmica a Catalunya i l’Estatutdels treballadors permet els convenis d’àmbitautonòmic per fer referència a dues qüestionsbàsiques per al seu desenvolupament.

El marc català de relacions sòciolaborals esvertebra a través de tres eixos: 1) l’ampliacióde competències, 2) la negociació col.lectiva iels convenis de Catalunya i 3) el reforç delpaper dels interlocutors socials i de laconcertació social.

El nou Estatut, que s’està elaborant, és unaoportunitat per avançar en eldesenvolupament del marc català de relacionssòciolaborals i fer de Catalunya un paísavançat, millorar la qualitat de l’ocupació il’eficiència econòmica, generar nous drets iincrementar la cohesió social.

Pel que fa a l’ampliació de competències call’atribució a la Generalitat de plenes facultatsexecutives en matèria laboral. La Constitucióho preveu, però no s’ha fet efectiva endiverses matèries, com, per exemple, la gestióde les prestacions i els subsidis per atur.

En Seguretat Social és perfectamentcompatible la descentralització de la sevagestió i el respecte al principi de solidaritatfinancera del sistema. La inscripciód’empreses, afiliació i altes i baixes de laSeguretat Social són matèries susceptibles detransferència.

La Generalitat ha de tenir competències dedesenvolupament de la normativa estatal enformació professional i contínua i en polítiquesactives d’ocupació. I s’han de completar lestransferències de la Inspecció de Treball persuperar l’anacronisme que suposa tenirtransferides les competències d’execució i lestasques d’inspecció i no, en canvi, el sistemade la Inspecció de Treball.

És necessari també una major capacitat dedecisió en la fixació del Calendari laboral deCatalunya que permeti la inclusió de les festestradicionals catalanes sense les limitacionsactuals.

El nou Estatut ha de reconèixer i emparar elsdrets socials que configuren l’Estat delBenestar, assumint com a pròpies lescaracterístiques fonamentals del model socialeuropeu. Ha d’incorporar plenes competènciesper constituir un sistema integral contra lapobresa i l’exclusió social i el dret a una rendagarantida de ciutadania.

La Generalitat ha de tenir competències enimmigració. Això ha de permetre millorar lagestió en una matèria que té relació amb elnostre desenvolupament econòmic, demogràfici cultural. Són necessàries competències percanalitzar els fluxes migratoris segons lesnecessitats del mercat laboral, la nostracapacitat d’acollida i la plena integració dins dela nostra societat de les persones immigrants.També per a l’aprovació i gestió dels plansd’acollida i d’integració social. I s’ha de millorarla coordinació entre els diferents nivells del’administració i amb els agents socials.

L’ampliació de competències, tot i ser moltimportant, no és allò més decisiu per a laconsolidació del marc català de relacionssòciolaborals. La negociació col.lectiva i elsconvenis de Catalunya conjuntament amb laconcertació social, hi juguen un paperdeterminant.

>>El nou Estatut, que s’està

elaborant, és una oportunitat

per avançar en el

desenvolupament del marc

català de relacions

sòciolaborals i fer de

Catalunya un país avançat.

<<

33


DIAGNÒSTIC

Cal potenciar una negociació col.lectiva que respongui a lescaracterístiques específiques del teixit català afavorint elsconvenis d’àmbit de Catalunya en sectors amb identitat pròpia,des del respecte a l’autonomia de les parts en la determinaciódels àmbits de negociació. Que permeti, així mateix, la coberturade sectors sense conveni o la constitució de nous conveniscol·lectius en sectors emergents.

Cal articular espais de negociació col.lectiva que emmarquinamplis sectors d’activitat, superant àmbits funcionals febles iàmbits territorials provincials mitjançant l’agrupació de conveniscol.lectius i la construcció de nous àmbits sectorials de Catalunyaper afegir als ja existents.

El marc català de relacions laborals s’ha anat configurant através d’acords entre els agents socials i amb l’Administració, coml’establiment d’àmbits propis de negociació interconfederal, lacreació del Tribunal Laboral de Catalunya (TLC) per a la solucióextrajudicial de conflictes o el Servei d’Ocupació de Catalunya(SOC) per al foment de les polítiques d’ocupació. D’aquí laimportància de la concertació per al seu desenvolupament iconsolidació.

Es podia haver avançat més, però l’escassa voluntat de lapatronal, la manca d’iniciativa de l’anterior Govern de laGeneralitat en aquest terreny i les dificultats sorgides en diversosperíodes entre CCOO i UGT per construir posicions conjuntes, hoha impedit. Això no és una qüestió menor, perquè eldesenvolupament del marc català de relacions laborals no depènnomés, ni fonamentalment, de l’ampliació del marc competencialcom molt sovint es vol donar a entendre.

D’altra banda, el nou Estatut ha de reconèixer, d’igual maneraque ho fa la Constitució, la funció dels sindicats i associacionsempresarials en la defensa i promoció dels interessos econòmics isocials que els són propis i el paper de la concertació social.

<<

>>Cal potenciar una negociació

col·lectiva que respongui a

les característiques

específiques del teixit català

afavorint els convenis d’àmbit

de Catalunya en sectors amb

identitat pròpia.

<<

34


35AUTONOMIA

L’Estatut, l’autonomiai el futur

Marc CarrilloCatedràtic de Dret Constitucional de la UPF

L’Estatut de 18 dedesembre de 1978 fou laconcreció del dret al’autogovern que laConstitució de 1978 vareconèixer a nacionalitats iregions, com a formajurídica per resoldre elcontenciós històric de lainserció –en especial- deCatalunya i el País Basc aEspanya. L’autonomia era undels requisits per a laconstrucció de lademocràcia. I de fet, fou lacondictio sine qua non perl’establiment d’un sistemademocràtic. Constitució iEstatut han estat el marcjurídic teòric que desprésvan delimitar les lleis del’Estat, amb un resultat queha mediatitzat el sostre del’autogovern.

Catalunya disposa d’unnivell d’autonomia rellevantsi es pren com a referènciael pressupost que gestionenles seves institucionsrepresentatives; tanmateix,l’autonomia política entesa–com no podia seraltrament-- com la potestatper regular de maneradiferent les matèriescompetencials assumides,presenta un nivell mésdiscret. El desenvolupamentde la Constitució territorialdefinida en el Títol VIII através de les lleis bàsiquesestatals, ha restringit demanera notable l’abast del’autonomia normativa i, alcapdavall, de l’autonomiapolítica. El mínim comúdenominador que significa lalegislació bàsica ha

esdevingut la majoria devegades un paràmetre tanexpansiu, que ha aigualit lespossibilitats del Parlament deCatalunya i de la resta deparlaments autonòmics defer lleis amb un contingutmés diferenciat i substantiu.Com a conseqüència delcaràcter expansiu de lalegislació bàsica, elsconflictes jurídics amb l’Estathan sovintejat, fins al puntque, per terme mig,Catalunya ha esdevingut laComunitat Autònoma que alllarg dels vint-i-cinc anys haplantejat més nombre decontenciosos competencialsamb l’Estat davant elTribunal Constitucional.

Atesa la deliberadaambigüitat del contingutmaterial dels títols

>>Catalunya ha esdevingut la

Comunitat Autònoma que al

llarg dels vint-i-cinc

anys ha plantejat més

nombre de contenciosos

competencials amb l’Estat

davant el Tribunal

Constitucional.

<<


36 DIAGNÒSTIC

competencials establerta enel bloc de la constitucionalitatper la Constitució i l’Estatut,durant els cinc lustrestranscorreguts, el TribunalConstitucional ha hagutd’exercir una complexa tascade delimitació competencialen els molts casos en elsquals la Generalitat haplantejat controvèrsies perinvasió de competènciescomeses per la llei o moltsovint pels reglamentsestatals. D’aquesta funciójurisdiccional s’ha derivatuna jurisprudència decontingut divers, a la qual lessentències en defensa de lescompetències autonòmiquess’han conjuminat també ambresolucions de contingutdeferent amb el legisladorestatal, en la mesura enquè, en ocasions, per bé quela norma podia admetre unaaltra interpretació, la donadaper l’Estat resultava tambéconstitucional i el Tribunall’acceptava.

És un fet contrastat, quel’ambigüitat s’ha resolt lamajoria de vegades en favorde les competènciesestatals. Certament, això noha estat obstacle per- què lajurisdicció constitucional hagi

aprovat sentències de granimportància, àdhuc per a lasupervivència de l’autonomiacatalana com fou la cèlebreSTC 76/1983, segons la quales va declarar inconstitucionalel projecte de Lleid’Harmonització del ProcésAutonòmic; o la STC80/1988, sobre el conceptematerial i formal de bases,resolució que, no obstant, nofou especialment respectadapel legislador estatal fins aanys després; o la STC61/1997, sobre la legislacióurbanística, que va impedirque l’Estat continués creantdret supletori en perjudici deles competències exclusivesde les CCAA; o les SSTC46/1991, 87/1997 7337/1994, referides alrègim de doble oficialitatlingüística, etc. Però al seucostat destaquen tambémoltes altres en les qualsl’autonomia no ha quedatprecisament ben parada.Són aquelles en les quals, através de l’abusiva invocacióa títols horitzontals,al.legada per l’advocat del’Estat, que reserven lacompetència estatal perestablir unes condicionsbàsiques de regulació en

matèria, sobretot, d’exercicide drets fonamentals iplanificació general del’activitat econòmica, elTribunal Constitcional les haateses i, en conseqüència, l’Estatha absorbit competènciesautonòmiques de tota mena:per exemple, la STC225/1993, sobre la llibertatd’horaris comercials; la STC147/1996, sobre la llengua al’etiquetatge de productescomercials; o la STC133/1997, sobre larepresentació de les CCAA ala Comissió nacional delMercats de Valors.

Amb la perspectiva que ofereixel temps transcorregut, lareforma de l’Estatut semblaorientar-se, sense forçard’entrada la reformaconstitucional, cap a unadefinició dels títolscompetencials des d’un puntde vista material i funcional.És a dir, el nou Estatut hauràde fugir de l’ambigüitat delpassat i concretar de manerainequívoca les funcionslegislatives i executives que,d’acord amb la Constitució,por exercir la Generalitat.Sens dubte és una opcióinteressant, ambiciosa irealista alhora, que haurà


37AUTONOMIA

d’evitar la conflictivitat permanent ambl’Estat. Es tracta, al capdavall, d’explorartotes les possibilitats que de la Constitució ide la jurisprudència constitucional mésautonomista es deriven, per codificar l’abastde les competències. D’aquesta forma espodrà ampliar l’abast de les competènciesexecutives; es podrà facilitar la reconversiódel Tribunal Superior de Justícia, en un organjudicial en el qual puguin concloure tots lescauses, tot reservant la funció de cassació delTribunal Suprem a la unificació de doctrina;es facilitarà la progressiva reconversió del’Administració de la Generalitat en laadministració única a Catalunya, etc.Certament, l ’ombra que pot presentaraquesta opció és el seu encoti l lament.Tanmateix, si prosperés suposaria un notoricreixement de l’autogovern, el qual, sensedubte haurà de venir acompanyat delfinançament corresponent com a condicióessencial perquè el nous nivells del’autonomia política siguin efectius.

L’autonomia catalana pot també ampliar elseu abast sense necessitat de reformar laConstitució, si a la llum de la jurisprudènciaconstitucional, el legislador estatal revisa laconcepció expansiva de la lleis bàsiquesreiterada de forma constant per les diversesmajories polítiques que han operat a les CortsGenerals. Aquest revisió hauria d’anar enlògica de preveure les bases d’acord ambprincipis generals i fugint de la regulació sotael criteri actual i de sempre, basat en normesprecises i concretes, que deixen un marge demaniobra molt reduït al legislador autonòmic.És veritat, però, que aquesta és una condicióque no correspon acomplir a l’Estatut sinó alParlament de l’Estat en l’exercici de sevapotestat legislativa.

En tot cas, tard o d’hora, l’autonomia deCatalunya també exigirà la reformaconstitucional. Per exemple, per procurar unasimetria més efectiva del català amb elcastellà. Perquè, tot i la configuració decooficialitat lingüística establerta d’acord ambl’article 3.1 de la Constitució, l’única llenguad’obligat coneixement és el castellà i no elcatalà o qualsevulla de les altres llengüescooficials. Això comporta greus disfuncions enl’àmbit de les diverses administracionspúbliques; per exemple, a l’administracióperifèrica de l ’Estat (Delegacions iSubdelegacions del Govern, Delegacions delsMinisteris, Prefectures de Policia, etc.), al’Administració de Justícia (jutjats i tribunals,

>>Tard o d’hora,

l’autonomia de

Catalunya també

exigirà la reforma

constitucional.

<<


38 DIAGNÒSTIC

secretaries de tribunals, etc), i d’altres àmbits,l’ús del català de forma activa i passiva ésencara molt precari i de vegades inexistent. Enaquest sentit, i en la mesura en què no estàprescrit el deure constitucional de conèixer lallengua pròpia de Catalunya per exercir –perexemple-- com a jutge o advocat de l’Estat enel territori de la Comunitat Autònoma, lespossibilitats dels ciutadans d’usar el català irebre resposta en aquesta mateixa llenguaestan molt disminuïdes. Aquesta és unaconseqüència que deriva de l’actual asimetrialingüística establerta pel marc constitucional iestatutari i que una reforma de la normasuprema hauria de modificar. Llavors, larellevància del català a Europa, expressada através de les institucions representatives del’Estat espanyol (Corts Generals i Govern)podria abastar cotes més significatives i, en totcas, similars a les que actualment tenen aBèlgica, el francès i el flamenc.

L’autonomia catalana també exigeix lareforma constitucional per adaptar lesinstitucions centrals de l’Estat a la sevaestructura políticament descentralitzada. ElSenat és l’assignatura pendent des del procés

constituent. Un Senat de representacióautonòmica i no provincial com és ara, hauriade facilitar que altres òrgans constitucionals,com ara el Tribunal Constitucional, el ConsellGeneral del Poder Judicial, el Tribunal deComptes, etc., responguin a la lògica de ladescentralització política. Hauria de permetreuna participació més eficaç de les ComunitatsAutònomes en les institucions europees. Aixímateix, des d’un punt de vista funcional, elSenat podria institucionalitzar en el seu íterlegislatiu els fets diferencials de forma objectiva,a través de l’establiment d’un veto suspensiuque hauria de servir per obligar a una segonalectura d’aquells texts legals que puguin suposaruna alteració de les previsions estatutàries enaspectes relatius als fets diferencials (llengua,cultura, sistema de finançament, dret foral,policia autonòmica, etc.)

<<

>>Les possibilitats dels ciutadans

d’usar el català i rebre resposta

en aquesta mateixa llengua estan

molt disminuïdes.

<<


39NOUS DRETS

Els temps han canviatÉs acceptat com a símptoma

de normalitat en elfuncionament dels nostressistemes polítics que la lleidoni resposta a situacions quela realitat ja ha anatevidenciant i per a les quals nohi havia encara adequaciólegal o bé la que existia haviaquedat socialment obsoleta. Ésuna evidència que la realitatsocial es transforma molt mésràpidament que la l lei. Enmoltes ocasions la llei no fares més que regular situacionssocialment ja existents. Peraixò no és exagerat afirmarque la legislació va a remolcdels canvis socials. Donadesaquestes circumstàncies, allòimportant és evidentmentintentar sempre quel’adequació legislativa a larealitat es produeixi tan bonpunt es constati aquestdesfasament.

La nostra societat ha viscutels darrers temps un delscanvis més profunds de totsaquells que s’han anatsucceint els darrers 150 anys.La reestructuració delcapitalisme recent i larevolució produïda en el campde les tecnologies de lainformació són els dos pilars

sobre els quals avui gravita elcanvi social. Uns canvis quemalgrat estar ben vius,malgrat ser plenament actuals,ja deixen entreveure lametamorfosi profunda en laqual estem immersos. Latransició de la vella societatindustrial a la nova realitatpostindustrial ja s’ha fet senseque moltes de les vellesestructures politicojurídiquess’hagin transformat ja ques’han adequat a la novarealitat social.

Potser algú troba exageradaaquesta visió i especialmentl’afirmació que ens trobemdavant una nova societat. Noés aquest el l loc perreflexionar de forma mésprofunda sobre aquestaqüestió, en qualsevol cas caldir que aquesta és una ideacompartida a bastament enmolts sectors i que ha estattractada també generosamentper la literatura acadèmicamés recent en els camps deles ciències socials.

Límits de l’actual EstatutTenim una nova societat que

ha emergit amb una rapidesadesconeguda. Es tracta d’unanova realitat social, però, ques’està gestionant políticament

des de vells esquemes, des develles formes, amb tot el queaixò comporta de pèrduad’oportunitats col·lectives perabordar amb majorspossibilitats d’èxit els reptessocials que els nous canvis ensplantegen. És evident quel’adaptació col·lectiva als nouscanvis passa per fronts moltdiversos com la transformacióde l’ordenament dels valorsdominants o la flexibilitzacióde velles actituds imanifestacions individualsd’una determinada culturapolítica a favor de nouscomportaments que reflecteixinuna nova manera d’entendre iinterpretar la vida i lesrelacions socials i de poder. I

Una oportunitat

pel reconeixement dels nous drets

Jordi SánchezProfessor de Ciència Política

>> La transició de la vella societat industrial a la nova

realitat postindustrial ja s’ha fet sense que moltes de

les velles estructures político-jurídiques s’hagin

transformat adequant-se a la nova realitat social.

<<


DIAGNÒSTIC

passa inevitablement per una adequació delsistema legislatiu amb la finalitat que el noumarc legal reflecteixi més fidelment la novasocietat a la vegada que doni instruments méso menys precisos per tal d’abordar des de lesinstitucions de govern la gestió del nouconflicte social, dels nous reptes. La pretensióno és cap altra que reduir a la mínimaexpressió els problemes que la nova realitatsocial pot provocar i potenciar les oportunitatsque aquesta nova realitat ofereix.

Des d’aquesta perspectiva és innegable quel’Estatut d’Autonomia del 1979 ha quedatparcialment desfasat, com de fet també hi haquedat la Constitució espanyola. L’Estatut,que no és res més que una Constitucióinterior de Catalunya, deixa en el seu actualarticulat buits importants. Qüestions de grantranscendència social que han aparegut elsdarrers anys i que a més ocupen unacentralitat molt rellevant de la nostra vidapolítica i social actual no estan contemplatsen el nostre Estatut.

El nostre govern, doncs, no disposa de lacobertura legal suficient per desplegarintervencions en determinats àmbitssectorials que l’Estatut ignora simplementperquè quan es va redactar l’Estatut aquestesqüestions no eren percebudes ni de lluny coma rellevants. La societat del coneixement imés genèricament la denominada societat dela informació, el fenomen de la immigració i lademanda de reconeixement de determinatsdrets que emanen de la transformació socialels darrers anys són alguns dels nousescenaris que seria oportú que fossin recollitsen un nou Estatut d’Autonomia.

Està doncs plenament justif icat unareadaptació estatutària als nous temps. Deixode costat en aquest article tot el que fareferència a l ’aprofundiment iperfeccionament de l’autogovern ja que haestat objecte d’anàlisi en altres articles enaquesta mateixa revista, tot i que en cap casés un aspecte menor, ja que les evidènciesens mostren que tot allò que

>>És innegable que

l’Estatut d’Autonomia

del 1979 ha quedat

parcialment desfasat,

com de fet també hi ha

quedat la Constitució

espanyola.

<<

40


41NOUS DRETS

>>Seria desitjable

que el nou Estatut

avancés en el

reconeixement al

dret al sufragi per

estrangers en

aquelles eleccions

competencialment

sota la tutela de

la Generalitat.

<<

competencialment no ha quedat fixat enl’Estatut és reclamat pel govern central,reduint el marge d’autonomia política ilegislativa de Catalunya.

Em centro en tres qüestions fonamentals queal meu entendre hauria de recollir el nouestatut. Per un costat tot el que fa referènciaal fenomen migratori, el reconeixement mésexplícit de drets de participació ciutadana i totel que en general podríem definir com a dretsemergents de la societat del coneixement.

La població estrangera: una realitat aincorporar

El fenòmen migratori, que ha transformat lavida social en tants barris de les nostresciutats i tants pobles del nostre país, s’haproduït sense que el Govern disposésd’instruments polítics adequats per donar unaresposta global. Això explica que a grans líniesla resposta política s’ha limitat al camp de lespolítiques socials, probablement necessàries,però en cap cas suficients. Una acciógovernamental amb voluntat cohesionadoraha de poder disposar d’instruments quepermetin atorgar reconeixements de drets ideures a la nova ciutadania. És evident quel’Estat central voldrà reservar-se en exclusivaalgunes de les possibles actuacions sobre lapoblació immigrada, per exemple tot el que fareferència a processos de nacionalització. Peròres hauria d’impedir que la Generalitat, perexemple, disposés de la potestat estatutàriaper atorgar determinats permisos subordinatsa condicions laborals de les personesestrangeres, independentment de si disposeno no de permisos de residència atorgats pelMinisteri de l’Interior, tot i que lògicament laseva validesa o els efectes administratiusnomés fossin a Catalunya.

Per descomptat seria també desitjable peracabar amb la discriminació que avui esprodueix, que el nou Estatut avancés en elreconeixement al dret al sufragi perestrangers en aquelles eleccionscompetencialment sota la tutela de laGeneralitat. És evident que algunes condicions


42 DIAGNÒSTIC

caldrà establir, però unreconeixement en aquestadirecció permetria obtenirefectes molt positius en lespolítiques d’integració icohesió social. L’equiparacióde drets polítics entre totesles persones que viuen en elmateix territori és unacondició indispensable, com lanostra pròpia història ensmostra, per avançar en lacohesió social. No fer-ho, amés de ser una acciódiscriminatòria contra lespersones d’origen estrangerque viuen i treballen al país,l imita molt més l’èxit del’acció governamental.

Un altre camp que hauria deser plantejat en el nou Estatutcom a potestat del govern deCatalunya és el de la sevaparticipació en la definició idelimitació els contingentsmigratoris, fins araexclusivament en mans delgovern central. Sembla forade discussió que elscontingents continuaranexistint ja que la UE apostaclarament per aquesta via.Seria doncs imprescindibleque el Govern català poguésprendre part aportant lesseves opinions i propostes iparticipant activament en laconcertació sobre aquesta

qüestió. Per descomptat lapossibilitat d’avançar en lespolítiques de contractaciólaboral en origen, un cop lasituació d’irregularitat delsestrangers al nostre país i aEspanya s’hagi normalitzat,requeriria la necessitat que laGeneralitat fos activa nonomés en la definició del perfilsinó també en la possibilitatde tramitació i agil itzacióadministrativa d’aquestacontractació. No sé si estracta tant de disposar dexarxes pròpies del governcatalà a l’exterior com detenir una incidència real en lesxarxes de l’estat ja existents.

Els nous drets departicipació

El nou Estatut ha de serinterpretat també en claud’oportunitat en el sentit queens hauria de permetrerecollir aspectes realmentinnovadors que a dia d’avuialtres textos normatius depaïsos de l’entorn ubicats al

capdamunt de les piràmidesde l’ordenament jurídic encarano han incorporat. Laimmigració és indubtablementun d’aquests camps on espodria innovar. També ho ésel que fa referència aciutadania i participaciópolítica. Com probablementno podria ser d’altra maneral’Estatut de 1979 ésespecialment pobre enaquesta direcció. Ara, desprésde quasi 30 anys denormalitat democràtica espodrien introduir reformesque permetessin a laGeneralitat de Catalunyadisposar de competències queara no té; aquestescompetències servirien perexemple per realitzardeterminades consultesciutadanes o referèndums i ala vegada que es recollissin enel futur Estatut nous drets dela ciutadania, fins ara inèdits,en la direcció de garantir laseva participació en el procésde debat polític, en l’impuls

>>Es podrien introduir reformes que recollissin en

el futur Estatut nous drets de la ciutadania, en

la direcció de garantir la seva participació en

el procés de debat polític.

<<


43NOUS DRETS

>>L’acció política té

sentit si serveix

per millorar les

condicions de vida i

el benestar de la

ciutadania. El futur

Estatut pot servir

per això.

<<

de noves actuacions legislatives i executives (aranomés disposem de la ILP en l’àmbit de l’impulslegislatiu) i en la participació ciutadana en elprocés de deliberació i implementació de lespolítiques públiques. En resum es tractad’incorporar drets que donin sortida a una novarealitat social que cada vegada és més evident ique respon a una nova dinàmica, a uns nousvalors – els denominats postmaterialistes – i aun nou estil en la vida política. Aquests nousdrets han de permetre reforçar la credibilitatciutadana en la cosa pública i perfeccionarqualitativament la democràcia al nostre país.

Societat del coneixement i nous drets perevitar la fractura social.

Per descomptat, i ja per acabar aquestincomplet i ràpid repàs d’algunes de lesqüestions que el futur Estatut hauria decontemplar, cal dir que tot allò que fa referènciaa la societat del coneixement hauria de serincorporat. El risc de noves fractures socials iterritorials com a conseqüència d’una evoluciódesigual en l’accés a la informació , i per tant alconeixement, de persones a conseqüència de laseva residència o de condicions sociodemogràfiques

(edat, condició econòmica...) és evident. Pertant, és important reconèixer l’accés a aquestesxarxes com un dret universal que obliguiposteriorment als poders públics a atendresatisfactòriament polítiques que redueixen elsefectes socials negatius que l’evolució del mercaten aquest camp ja està provocant.

El nou estatut ha de ser llegit, com ja he ditmés amunt, com una oportunitat per disposard’instruments competencials i normatius mésadequats per respondre a la nova realitat social.Finalment l’autogovern té sentit en la mesuraque es vulgui aplicar per millorar l’acció política.I l’acció política té sentit si serveix per millorarles condicions de vida i el benestar de laciutadania. El futur Estatut pot servir per això. Siés així, haurà valgut la pena.

<<


44 DIAGNÒSTIC

Cal una reforma de l’Estatut pel que fa alsaspectes relacionats amb el model definançament de la Generalitat?

Crec que la resposta a aquesta pregunta ens porta aplatejar-nos, en primer lloc, la següent qüestió: quinssón els objectius que es volen assolir mitjançant elmodel de finançament de la Generalitat, és a dir, quèens ha de permetre fer aquest model? En segon lloc,una vegada sabem què li demanem al model, calplantejar-nos si l’existent actualment i, per tant, el ques’ha pogut desplegar sota el marc estatutari vigent, ensha permès fer allò que voldríem. I, per últim, si arribema la conclusió que això no ha estat així, cal demanar-nos si els canvis que calen es poden fer sota elparaigües de l’actual Estatut o és necessària unareforma.

1. Quins són els objectius per assolir amb elmodel de finançament?, què ens ha de permetrefer? Una resposta molt simple i que fins i tot, potsemblar obvia, seria la que ens diria que el modelhauria de permetre a la Generalitat de Catalunya tenirrecursos suficients per a poder prestar lescompetències que té assumides. Per tant, sembla clarque el primer objectiu que li demanen al model és quedoni compliment al principi de suficiència financera.

Però aquests recursos (suficients) no han de serobtinguts de qualsevol manera. És bo que, i així ens hodiu la literatura econòmica sobre el tema i l’experiènciad’alguns països que també s’han plantejat aquestesqüestions, que aquests recursos s’obtinguin de maneraque permetin al govern exercir la seva autonomiafinancera. Això vol dir que el disseny del model definançament de la Generalitat no només li hauria deproporcionar recursos suficients sinó que a més,aquests s’haurien d’obtenir de manera que lipermetessin l’exercici de l’autonomia financera, que novol dir altra cosa que tenir capacitat de decisió tantsobre qüestions que afecten al pressupost de despesacom al pressupost d’ingressos de la Generalitat. És adir, capacitat per decidir aspectes com: i) quantadespesa vol fer (la importància del paper del sector

>>El disseny del model de

finançament de la

Generalitat no només li

hauria de proporcionar

recursos suficients sinó

que, a més, aquests

s’haurien d’obtenir de

manera que li permetessin

l’exercici de l’autonomia

financera

<<

A propòsit de la reforma de l’Estatut

Maite VilaltaProfessora d’Hisenda Pública de la UB


45REFORMA

públic dins de la seva economia); ii) quin tipusde despesa pensa fer (social,d’infrastructures...); iii) quants recursosnecessita i com els vol obtenir; iv) de quinamanera vol repartir la càrrega fiscal entre elsseus ciutadans, és a dir, quin és el grau deredistribució que vol fer mitjançant larecaptació dels seus tributs; i v) quin ha deser el volum del seu endeutament. Si ungovern té capacitat per decidir aquest tipus decoses estarem davant d’un govern que disposad’autonomia financera. L’autonomia financeraés bona no només per raons econòmiques(incentiva la responsabil itat fiscal delsgoverns, permet la rendició de comptes delsgoverns davant dels seus ciutadans,contribueix a donar transparència al sistema,disminueix la il·lusió fiscal...) sinó que ésimprescindible per a l’exercici de l’autogovern.

El model de finançament de la Generalitatpermetria l’exercici de l’autonomia financera sila majoria (o la totalitat) dels recursoss’obtinguessin a través de figures tributàriessobre les quals el govern tingués capacitatnormativa (capacitat per legislar sobre elsseus tributs) i capacitat per administrar-los igestionar-los. Per contra, l ’autonomiafinancera del model seria nul·la o moltl imitada, si la majoria dels recursoss’obtinguessin a través de subvencionsprocedents del govern central.

Fins aquí doncs, hem parlat de suficiència id’autonomia financera, però a més, el modelde finançament de la Generalitat, hauria de ferpossible el principi d’igualtat de recursos i,d’aquesta manera contribuiria a la solidaritatamb la resta de comunitats autònomes del’Estat. Cal recordar que en el preàmbul del’Estatut s’afirma: “el present Estatut ésl’expressió de la identitat col·lectiva de

Catalunya i defineix les seves institucions i lesseves relacions amb l’Estat en un marc delliure solidaritat amb les altres nacionalitats iregions. Aquesta solidaritat és la garantia del’autèntica unitat de tots els poblesd’Espanya”.

Pel que fa al compliment del principid’igualtat de recursos, tant la teoria coml’experiència d’altres Estats, ens demostra quecal, en primer lloc, un consens sobre lamateixa definició del concepte d’igualtat i, ensegon lloc, cal instrumentar un mecanisme desubvencions que permeti donar compliment al’esmentada definició. Una possible definició,sovint acceptada i posada a la pràctica end’altres països, ha estat la de considerar ques’està complint amb el principi d’igualtat quanels diferents governs d’un mateix nivell (en elnostre cas ens referiríem a les comunitatsautònomes), poden prestar un nivell “similar”dels serveis que tenen atribuïts demanant unesforç fiscal “similar” als seus ciutadans.

Així doncs amb el que hem dit fins ara, laresposta a aquesta primera pregunta que ensformulem sobre què ens ha de permetre fer elmodel de finançament de la Generalitat, seria:el model ha de proporcionar els recursossuficients per a prestar els serveis que téassumits la Generalitat i, ho ha de fer, demanera que possibiliti al govern l’exercici del’autonomia financera i faci possible elcompliment d’un principi de solidaritat amb laresta de comunitats autònomes de l’Estat. Amés cal afegir que és bo que el model sigui elmés entès i conegut possible pels ciutadans(transparència), i que cal que prevegimecanismes de coordinació tant tècnica cominstitucional (sobretot a través del Senat) ambla resta de governs (central, autonòmics ilocals).


46 DIAGNÒSTIC

2. L’actual marc estatutari ha permès elcompliment dels objectius esmentats?

Val a dir que el text de l’actual Estatut ésprou ampli com per donar cabuda a diferentsmodels de finançament. És a dir, el model quetenim actualment és fruit de la interpretacióque han fet, dels textos legals (Constitució,Estatuts d’autonomia, Llei Orgànica deFinançament de les Comunitats autònomes...)els diferents agents que han intervingut iprotagonitzat els acords en els quals s’ha anatperfilant el model de finançament autonòmic,però n’hagués pogut ser un altre de bendiferent. En tot cas el resultat, analitzat d’unaforma molt esquemàtica, ha estat el següent:

a) la infravaloració del cost dels serveis quees van transferir (fonamentalment a l’inici dela dècada dels anys 80) a causa d’unametodologia de càlcul mal elaborada, s’ha anatarrossegant al llarg dels anys. Mai hi ha hagutun estudi seriós de les necessitats definançament de les comunitats autònomesque, recordem, tenen assumides, tret de lespensions, les principals partides de despesaque configuren l’anomenat Estat del Benestar(educació i sanitat). Estem parlant, doncs,d’un incompliment del principi de suficiènciade recursos;

b) poca capacitat per prendre decisions sobreaspectes que afecten al pressupost. Tal comhem vist, el que dóna autonomia financera és,fonamentalment, disposar de figurestributàries pròpies sobre les quals s’hi tinguicapacitat normativa. Durant molt tempsaquesta possibilitat va ser pràcticamentinexistent. El percentatge d’ingressos que laGeneralitat obtenia a través de tributs, estavaal voltant d’un 20% i a més, amb cappossibilitat de participar en la legislació

d’aquests tributs. Això comença a canviar apartir de l’any 1993 (amb la cessió a lescomunitats autònomes d’un 15% de l’IRPF) iamb els successius acords de finançamentautònomic (de l’any 1996 i 2001) amb elsquals s’aconsegueix una progessiva ampliacióde la cistella d’impostos en mans de lescomunitats autònomes i una certa i limitadacessió de capacitat normativa sobre algunesfigures tributàries. Actualment la Generalitatobté al voltant d’un 76% dels seus ingressos através de tributs. I aquesta situació, l’actual,sembla ser que és el punt d’arribada. És a dir,des de l’any 1986 el model de finançament deles comunitats autònomes havia anatevolucionant a través dels diferents acordsquinquennals que s’anaven prenent. Peròl’acord de l ’any 2001 elimina la revisióquinquennal del sistema. Per tant, hemd’entendre que l’autonomia financera que hemassolit és ja la màxima assolible?

c) greus problemes a l’hora d’instrumentar elmecanisme que hauria de fer efectiu el principid’igualtat. Per citar-ne els més importants caldir: en primer lloc, mai s’ha explicitat d’unaforma clara quin és el concepte d’equitat oigualtat territorial que es vol aconseguir; ensegon lloc, els efectes del mecanisme quel’hauria d’haver fet possible (la subvenció ques’ha rebut en forma de participació en elsingressos de l ’estat i que actualments’anomena Fons de Suficiència), han estaterràtics i poc justificables. En cap Estat s’hadonat mai la circumstància que governs quedisposen d’un volum d’ingressos, procedentsdel rendiment dels seus tributs, per sobre dela mitjana, passin a estar-ne per sota un cops’ha activat el mecanisme d’igualació delsrecursos, és a dir, el mecanisme que fapossible el compliment del principi d’igualtat.

>>Mai hi ha hagut un estudi seriós de

les necessitats de finançament de les

CCAA que, recordem, tenen assumides,

tret de les pensions, les principals

partides de despesa que configuren

l’anomenat Estat del Benestar.

<<


47REFORMA

Això és precisament el que ha passat a Catalunya ia d’altres comunitats relativament riques de l’Estatespanyol; i en tercer lloc, s’està produint un clarincompliment del principi d’igualtat en la mesuraque les dues comunitats autònomes que tenen elmodel de finançament anomenat de règim foral(País Basc i Navarra), disposen d’un volum derecursos molt superior del que disposen lescomunitats autònomes que com Catalunya tenen unnivell similar de competències.

d) Problemes de falta de coordinació institucional itècnica amb la resta de governs, tant el central comels autonòmics i els locals: i) sovint els acords sobreel finançament autonòmic s’han pres de formadiscrecional i poc transparent. Això és així perquèno es disposa de regles i institucions adequadesencarregades de resoldre els temes bàsics queconfiguren el model de finançament i el seufuncionament. El Consell de Política Fiscal iFinancera sovint ha estat el responsable d’aquestadiscrecionalitat i manca de transparència; ii) elSenat hauria de tenir un paper molt important en eldisseny i seguiment del model de finançament deles comunitats autònomes en la mesura que hauriade ser una veritable cambra de representacióterritorial on tot allò que afecta d’una maneradirecta i indiscutible als governs autonòmics i locals,hi fos discutit i sotmès a votació; iii) en la mesuraque les comunitats autònomes comparteixen i tenencerta capacitat normativa sobre alguns impostoshan de tenir un paper rellevant en el si del’administració tributària, cosa que tampoc es dónaactualment.

Del que hem exposat en aquest segon punt podemconcloure que amb l’actual model de finançamentde la Generalitat de Catalunya, no s’assoleixen elsprincipis que en el primer punt d’aquest escrit hem

fixat com a indispensables. Aquest graud’incompliment ha anat variant al llarg del temps ino es produeix en la mateixa intensitat en cadascund’ells. En tot cas, l’actual model de finançament nopermet a la Generalitat disposar dels recursossuficients per dur a terme aquelles competènciesque té assumides; el grau d’autonomia financeradel govern de la Generalitat ha quedat fixat en elque se li atribueix a l’últim acord de l’any 2001; i esdóna un clar incompliment del principi d’igualtatdels recursos entre les comunitats autònomes fruit,en certa manera, d’una manca de definició iconcreció del concepte d’igualtat i equitat territorial.

3. Cal, doncs, una reforma de l’Estatut?Tal com s’ha dit anteriorment el text de l’actual

Estatut és prou ampli com perquè s’hagués pogutdissenyar un model de finançament per a laGeneralitat ben diferent del que tenim, i fins i totque s’hagués apropat molt més al que haguéspermès donar compliment als principis descrits mésamunt (suficiència, autonomia, igualtat,transparència...). Però no ha estat així. L’actualmarc ha permès una interpretació que ens haconduït a un mal resultat. Per tant, cal canviar-lo.És a dir, es pot responsabilitzar a l’actual marcestatutari de les mancances que pateix l’actualmodel de finançament de la Generalitat? Ben miratno, però la seva indefinició o la manca de concreciód’alguns conceptes ha permès la interpretació quese n’ha fet.

Donat que, per les qüestions que sigui, estemimmersos en un procés de reforma estatutària,caldria d’aprofitar l’ocasió perquè en el nou Estatutes concretessin els trets fonamentals del model queens permeti aconseguir els objectius exposats al’inici d’aquest escrit i que, sobretot, evités i fesimpossible el desenvolupament de quasevol altremodel que se n’aparti.


DIAGNÒSTIC

Cal que l’Estatut dissenyi l’estructura bàsicad’un sistema de finançament que en permetiun desenvolupament on principis com lasuficiència de recursos, l’autonomia financera,la igualtat i la transparència no puguin ser maimés vulnerats.

Òbviament, el disseny d’aquesta estructurabàsica passa per concretar i definir algunesqüestions com: i) quanta autonomia financeravolem i com la volem aconseguir; volem quela totalitat dels ingressos de la Generalitatprocedeixin de la recaptació de tributs o ensconformem amb menys?; volem participar enla legislació que afecta als tributs recaptats aCatalunya?, com?; volem administrar igestionar tots els tributs recaptats aCatalunya?, si és així, de quina manera? através d’una agència tributària pròpia?; ii) quèentenem per “donar compliment al principid’igualtat dels recursos entre les comunitatsautònomes” i com pensem que s’hauriad’implementar el compliment d’aquest principique comporta, sens dubte un importat exercicide solidaritat; iii) quins han de ser els òrgansinstitucionals i tècnics que han de permetre eldesenvolumpament, implementació i posteriorseguiment de tot allò que afecti al model definançament de la Generalitat?

Crec doncs, que amb el nou Estatut ha dequedar ben clar allò que volem en relació a

la hisenda de la Generalitat, però també allòque no volem. S’ha de dir ben clar quins sónels objectius i els principis que es volenacomplir mitjançant el model de finançament,i de quina manera (amb quins mecanismes) esvolen assolir. Però també cal que amb el noumarc sigui impossible que en un futur, laGeneralitat pugui tornar a situacionsd’insuficiència de recursos, d’excessivadependència financera, i d’una solidaritat malentesa que vulneri el principi d’igualtat iequitat que hagi quedat definit i consensuat enel marc del nou text estatutari.

<<

48


49NOU ESTATUT

1. Una oportunitat històrica.

Fa un any plantejar la reforma dels Estatuts al’Estat, i no diguem de la Constitució, era un tabú.Avui no hi ha cap comunitat autònoma, fins i totles que estan governades pel PP, que no planteginla reforma dels Estatuts. I això és per la percepciógeneral que el model autonòmic té importantsinsuficiències, i pel paper cabdal que ha tingutCatalunya en obrir el debat sobre la reformaestatutària.

Li agradi o no a Rajoy, al PP no li queda mésremei que entrar en el debat de la reformaestatutària i constitucional, si no vol quedar almarge del debat polític real. S’ha acabat el tempsde considerar la Constitució com quelcom sagrat iimmutable.

Estem vivint una oportunitat històrica. Esticconvençut que l’Estatut que surti del Parlament deCatalunya, i que José Luis Rodríguez Zapatero s’hacompromès a recolzar, marcarà un canvisubstancial en el model d’Estat, i pot obrir unaescletxa a partir de la qual sigui possibledesbloquejar la situació política d’Euskadi, que araes troba en un carreró sense sortida.

Som molt conscients que avui Catalunya és a l’ullde l’huracà, que s’ha generat un debat on sovintes barreja erròniament l’especificitat nacional deCatalunya amb suposats privilegis. I on latemptació centralista és permanent. Malgrat que lasituació política actual és més favorable alsobjectius del Govern català, no hem d’oblidar quedins del PSOE conviuen posicions mésfederalitzants amb altres marcadamentcentralistes, i que els recels acumulats durant 23anys de pujolisme són molts, per no parlar de lespors creades en els vuit anys de Governneoespanyolista del PP.

En el debat que s’està produint, especialment enels mitjans de comunicació, a parer meu hi ha elrisc de caure en un error: plantejar l’Estatut il’autogovern exclusivament en la dimensió de larelació bilateral Catalunya-Espanya. Aquest és unplantejament erroni per dues raons:

1. Perquè el nou Estatut, al qual s’incorporarandrets, deures i principis rectors, és una oportunitatper modernitzar Catalunya, per modernitzar lespolítiques públiques, per donar resposta al canvisocial que s’ha produït en aquestes més de duesdècades d’autogovern. Però també per fer avançarCatalunya en el futur, convertint el nostre país enuna referència de país capdavanter: amb unademocràcia de qualitat, socialment i ecològicamentavançat.

2. Perquè el nou Estatut que fem a Catalunya, elque s’acabi aprovant, definirà el model d’Estat perals propers 25 anys, serà el punt de referència perla reforma del conjunt dels Estatuts i condicionaràpolíticament el debat constitucional.

En aquest sentit avui voldria tractar de duesqüestions fonamentals: del model d’Estat queproposem i del nou Estatut com a instrument perfer de Catalunya un país avançat.

Conferència realitzada el 7 de setembre de 2004 al Centre Cívic Pati Llimona. Barcelona.

ICV i el nouEstatut de Catalunya

Joan SauraPresident ICV

>>L’Estatut que surti del

Parlament de Catalunya, i

que José Luis Rodríguez

Zapatero s’ha compromès a

recolzar, marcarà un canvi

substancial en el model

d’Estat.

<<


50 DIAGNÒSTIC

Abans de res voldria analitzar quin és el punt departida, les lliçons que hem de treure d’aquests 25anys d’Estatut; fer balanç del procés de participaciósocial; i repassar els objectius del nou Estatut.

2. El punt de partida. La indefinició del modelautonòmic.

El proper 25 d’octubre farà 25 anys de l’aprovacióde l’Estatut. És obligat fer un cert balanç i analitzarquina ha estat l’experiència d’aquests 25 anysd’autogovern.

L’Estatut del 79 va ser l’Estatut del restablimentde les institucions catalanes, de la recuperació deles llibertats nacionals. El seu balanç històric éssens dubte positiu. Però no respon a la realitat dela societat catalana del segle XXI i no reculll’experiència pràctica d’aquests 25 anys del procésautonòmic a Espanya. A partir d’aquestaexperiència es pot afirmar que l’actual Estatut estàesgotat fonamentalment per sis raons:

1. Per la superposició, en l ’arquitecturainstitucional de l ’Estat, d’una estructuradescentralitzada, com les autonomies, amb lesestructures heretades del vell Estat centralista, comel Senat per exemple.

2. Per la desvirtuació del pacte constitucional, enel desenvolupament legislatiu, amb lleis orgàniquesi lleis de base que han anat arrabassant poder reala la Generalitat.

3. La contradicció entre un model unitari, malgratque descentralitzat, i la realitat plurinacional del’Estat espanyol.

4. Un finançament insuficient i injust. En el cas deCatalunya és un model injust, ja que el dèficit fiscalcorrespon al 8%-10% del PIB català, una xifra moltmés elevada que en qualsevol Estat federal.

5. L’aparició de noves realitats socials, inexistentsfa dues dècades: com l’actual onada migratòria, lasocietat del coneixement i l ’espectaculardesenvolupament dels mitjans àudiovisuals o laglobalització econòmica i cultural. Així com novesrealitats polítiques, com la construcció Europea.

6. L’emergència de nous drets, drets de tercerageneració: com la sostenibilitat, el dret a gaudir delmedi ambient, tant per a les generacions presentscom per a les futures; o el dret a la participaciópolítica més enllà dels processos electorals. A mésde noves realitats socials, com el canvi socialproduït amb l’aparició de nous models de família...

Al llarg dels anys aquesta percepció d’esgotamentdel model autonòmic i de l’Estat ha anat quallanten la societat. Avui la idea que és necessari un nou

Estatut ha estat progressivament assumida per lamajoria. Segons algunes enquestes sis de cada deucatalans consideren necessari un nou Estatut.Aquesta majoria és encara més gran en la societatcivil organitzada. Els sindicats, les organitzacionsempresarials... tenen molt clar que la reforma del’Estatut és imprescindible perquè Catalunyacontinuï avançant.

En conclusió, la Constitució del 78 i l’Estatut del79 van servir per deixar enrere la dictadurafranquista, per establir un règim democràtic, permodernitzar un Estat caduc i centralista, perrecuperar la Generalitat, per crear un incipientEstat del benestar i per incorporar-nos a Europa.Avui, una vegada la democràcia ha estatconsolidada, les autonomies assentades i estemdebatent sobre la Constitució Europea, la funciómodernitzadora de la Constitució i de l’Estatut hande ser actualitzades, i han de ser actualitzades perassolir noves fites democràtiques, no resoltesdurant la transició: l ’assumpció de laplurinacionalitat de l’Estat, la clarificació decompetències, la definició de nous drets socials, laparticipació directa a la UE o la consideració de laGeneralitat com Estat, amb tot el que suposa.

>>L’Estatut del 79 va ser

l’Estatut del restabliment

de les institucions

catalanes, de la

recuperació de les

llibertats nacionals. El

seu balanç històric és

sens dubte possitiu. Però

no respon a la realitat de

la societat catalana del

segle XXI.

<<


51NOU ESTATUT

3. Els objectius del nou Estatut.

Els objectius del nou Estatut es poden resumir entres idees:

- Més poder per Catalunya. Calen més i millorscompetències, ja sigui recuperant competènciesarrabassades per l’Estat, ja sigui amb l’assumpcióde noves competències... Més competències permillorar la vida de la gent.

- Impulsar la modernització de Catalunya, en elsentit de dotar-nos dels instruments, dels principisi de les competències necessàries per fer front alsreptes polítics, socials i ecològics d’un món enconstant transformació.

- Resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya i aEuropa, eixamplant les llibertats nacionals deCatalunya.

El nou Estatut serà molt ambiciós, només calcomparar l’índex de l’actual Estatut amb el qual haelaborat la ponència del Parlament. L’Estatut del79 és fonamentalment una descripció de lescompetències de la Generalitat. A diferència delnou Estatut, a l’Estatut del 79 no hi ha ni lareferència a Catalunya com a nació, es parla denacionalitat; ni es fa esment als drets i deures, nials principis rectors de les polítiques socials ieconòmiques, ni a l ’acció exterior de laGeneralitat.

4. Un procés participatiu inèdit.

El Govern de Catalunya ja ha complert un delsseus principals compromisos: iniciar un procés departicipació social per a l’elaboració de l’Estatut,tal com estableix l’acord de Govern del Tinell.

El procés participatiu té dos circuits:

a. Del Govern a la gent, amb la campanya decomunicació, l’autobús de l’Estatut, la informacióals mitjans de comunicació, els actes informatius...

b. De la gent al Govern, amb els “pactes” ambentitats perquè realitzin aportacions, ambjornades, fòrums, la web, les propostes delsajuntaments, dels sindicats i de les entitatsmunicipalistes i de la universitat.

No es tracta d’una campanya de màrqueting, nid’una crida retòrica a la participació, sinó d’undiàleg en el qual es recull l’opinió de la ciutadania,a través de múltiples canals. Unes opinions quesón valuoses, útils per conformar l’opinió sobre elsgrans eixos de l’Estatut.

Els dos primers mesos de la campanya, hi hahagut gairebé 8.000 aportacions: propostes,idees, aportacions de ciutadans i ciutadanes; mésde 1.200 persones han utilitzat el bus i hi ha hagutmés de 50.000 entrades a la pàgina web, unesxifres importants per un procés d’aquestescaracterístiques.

Es tracta d’un procés inèdit a Catalunya,absolutament innovador, que hagués estatimpensable amb el Govern anterior.

La campanya té com un dels seus objectius quela ciutadania sigui conscient que l’Estatut incideixdirectament sobre la seva vida quotidiana, en tantque estableix les competències de la Generalitat, iels valors, els drets, els deures i els principisrectors que condicionaran les polítiques que esfaran a Catalunya.

Pels primers resultats de la campanya semblaque així ho ha entès la ciutadania. Les propostesque estan arribant són entre d’altres: l’ampliació imillora de les polítiques socials, l’atenció públicaper a la gent gran, més escoles bressol, lesmesures contra l’exclusió social, el foment del’ocupació, garantir el dret a l’habitatge, promourela integració social de la immigració, millorar laxarxa ferroviària... Qüestions reclamades per lagent al costat d’altres més específicamentrelacionades amb la identitat de Catalunya, coml’impuls del català o el dret a decidir el futur depaís, o explicitar que Catalunya és una nació.

El procés participatiu de l’Estatut respon a unobjectiu estratègic del Govern, que per altra bandaés una de les aportacions genuïnes d’ICV: millorarla qualitat de la democràcia, impulsar laparticipació ciutadana en tots els camps, promoureel diàleg ciutadà. Són valors i objectius de la novapolítica que estem impulsant. Per això diem queaquest Estatut ha de ser l’Estatut de la gent.


52 DIAGNÒSTIC

5. El model d’Estat. Per una democràcia

plurinacional.

Som conscients, ho repeteixo,que l’aprovació de l’Estatut deCatalunya suposarà la reformamateixa del model autonòmic.El debat de fons del modeld’Estat és l’acceptació o no delcaràcter plurinacional de l’Estat.I si ara estem parlant dereforma dels Estatuts i de laConstitució és que no s’ha resoltsatisfactòriament.

Catalunya no busca privilegisni una relació bilateral exclusivaamb l’Estat, sinó que laConstitució assumeixi lacomplexitat nacional real del’Estat. Cal fer molta pedagogia ibuscar solucions imaginatives.

La qüestió és si es pot resoldrel’encaix de Catalunya a Espanyai a Europa des de concepcionsnacionalistes clàssiques. Crecque no. No és possible fer-hodes del nacionalisme tradicional,del tipus que sigui i menysencara des del nacionalismeespanyol. Perquè parteix d’unaidea de nació immutable: a unterritori determinat li corresponuna llengua, una història, unacultura, de forma homogènia idominant, i per tant, també lasobirania nacional en exclusiva.La realitat és que hi ha pocsEstats, territoris que siguinrealment homogenis. Enaquesta lògica tard o d’hora caltriar entre una o altra identitato, en el millor dels casos, entrela identitat principal i lasecundària. Per això el PP, i

alguns sectors del PSOE, noentenen que es defineixiCatalunya com a nació; o perposar un altre exemple, el PlaIbarretxe en el fons es basa enla idea d’una Espanya i d’unaEuskadi alienes i contraposades,cal triar entre una o altra, i pertant planteja una relació delliure associació. No planteja unmodel d’Estat alternatiu sinóuna relació amb l’Estat diferent,decidida unilateralment.

Des d’aquestes concepcionsés difícil donar resposta políticaa una realitat, la de Catalunya ila d’Espanya que escaracteritza per la pluralitatnacional, amb una ciutadaniaque té sentiments depertinença superposats,mixtes. A Catalunya, i en moltsindrets de l ’Estat, hi harelativament poca gent que esconsideri en exclusiva d’unasola identitat nacional,normalment hi ha unagradació: més ... què; tant ...com. I si a Catalunya i Espanyales identitats són compartides,per què les sobiranies no hohaurien de ser?.

Avui hi ha una consciènciaautonòmica i nacional forçaestesa, que desborda tant laidea d’una Espanya única, comla idea que Espanya estàformada exclusivament perquatre nacions: la castellano-espanyola, la basca, la gallega ila catalana. Probablement hi hamolts andalusos, aragonesos,valencians... o Canaris que noestarien d’acord amb aquestadefinició. Aquesta complexitat

també forma part de la societatcatalana, és clar que Catalunyaés una nació, que té la voluntatde ser-ho, però una naciótambé plural i diversa, i aixíquedarà reflectit a l’Estatut, tali com ja ha anunciat laponència parlamentària.

Hem deixat enrere l’etapa dela confrontació nacionalista queva promoure el PP i hem obertuna etapa de diàleg perabordar la que ara s’anomenaeufemísticament “qüestióterritorial”. Una qüestió quenomés es pot resoldre amb èxitdes d’una cultura federalista,s’utilitzi o no aquest terme.Només des d’un federalismeplurinacional és possible trobarsolucions útils que permetinl’encaix d’una realitat tancomplexa com la de l’Estat.

L’essència del federalisme ésel pacte des del respecte per ladiversitat. A l’Estat espanyol,malgrat els anys que portemamb les autonomies, mancacultura federal, una cultura depacte que sens dubte permetriaresoldre molts problemes. Elfederalisme plurinacional potser a Catalunya el punt detrobada de catalanistes,nacionalistes i no nacionalistes.

L’Estat, el que ha de fer ésgestionar la seva pluralitat iassumir-la com un factorpositiu. L’Estat mateix hauriad’assumir la defensa de lesrealitats nacionals que elcomponen com una qüestiópròpia tant a l’interior de l’Estat(símbols, llengua...) com a lesinstitucions europees.

>>Catalunya no busca privilegis ni

una relació bilateral exclusiva

amb l’Estat, sinó que la

Constitució assumeixi la

complexitat nacional real de

l’Estat.

<<


53NOU ESTATUT

La prova de foc del procés dereforma no serà tannominalista (definició denació, del model...) com decontingut polític i de poderpolític real: tindran realmentles CCAA dret a vet en elSenat en aquells temes queafectin els seus fetsdiferencials; hi haurà unamillora substancial delfinançament autonòmic;s’ampliaran les competències;participarem a la Unió Europeaen aquells temes que ensafectin; la Generalitat seràl’administració de l’Estat aCatalunya i realitzaràplenament les seves funcionsexecutives; la llengua catalanaserà reconeguda com allengua de l’Estat en igualtatde drets; podrem decidir méssobre els impostos; el poderjudicial es descentralitzarà; laGeneralitat podrà participar enels nomenaments delsmembres d’institucions del’Estat, com el TribunalConstitucional o del ConsellGeneral del Poder Judicial.Aquestes són les qüestionsbàsiques.

El plantejament que fem desde Catalunya no és buscar unarelació bilateral exclusiva, sinóincidir en el conjunt del modeld’Estat. Això vol dir quemoltes qüestions haurien detenir un marc multi lateralflexible, en funció de lesaspiracions de cada ComunitatAutònoma (un nivellcompetencial similar en moltscamps: educació, sanitat...), i

en d’altres la relació hauria deser bilateral i asimètrica,especialment en aquells temesque afecten a l’especificitatnacional de Catalunya.

Sovint s’ha desqualificat elmodel autonòmic, per ser unamena de “cafè per tothom”.Com diu Ferran Requejo elproblema no és el per atothom, el problema és elcafè. No hi fa res que altresCCAA vulguin arribar al nivellcompetencial a què aspiraCatalunya, el problema ésquan això implica (serveix perjustificar) passar del cafè aldescafeïnat.

En aquest viatge que hem defer tots plegats en la reformadel model autonòmic, hi hadiferents parades on éspossible aturar-se. N’hi hauràque voldran anar molt lluny,altres aturar-se a la primeraestació. De moment semblaclar que hem emprès el viatgei que estem d’acord en fer unabona part del trajecte junts.

6. Un nou Estatut per unpaís avançat.

Deia a l ’ inici de la mevaintervenció que el nou Estatutha de reflectir la realitat de laCatalunya d’avui, i d’altrabanda ha de ser un instrumentper continuar impulsant lamodernització del país. Lamodernització entesa coml’adequació de les institucionsde Catalunya, a partir d’unsvalors determinats: la justíciasocial, la voluntat d’ésser com

>>La prova de foc del

procés de reforma no

serà tan nominalista

(definició de nació,

del model...) com de

contingut polític i de

poder polític real.

<<


54 DIAGNÒSTIC

a país, la democràcia, el respecte pel patrimoni cultural inatural... al món d’avui, perquè la gent pugui viure millor.

Si la societat ha canviat molt de 1979 ençà, també ésmolt diferent la situació social i econòmica de finals delssetanta a l’actual. En aquell moment Catalunya es trobavaen plena transició social i econòmica, a més de la política:amb la reestructuració de la seva indústria i un procés deterciarització que ben just s’havia iniciat, amb un nivelld’ocupació femenina molt baix, sense Estat del benestar,amb uns serveis públics febles i ineficaços, i a mésestàvem fora del aleshores Mercat Comú Europeu.

L’elaboració del nou Estatut es produeix enmig d’una altratransició: de la societat industrial a la societat delconeixement; de la dilapidació dels recursos naturals a laconsciència del seu caràcter limitat; de la vella políticalimitada al sufragi i basada en exclusiva en els partits al’exigència ciutadana d’una nova política. Dels Estatsnacionals a la Unió Europea i al món en xarxa. Catalunyaha de decidir col·lectivament com afronta aquestatransició, quina és la seva estratègia davant aquest nouparadigma de societat.

A Catalunya els debats sobre la identitat són recurrents.La identitat nacional de Catalunya, i la voluntat de ser i deperdurar no es pot limitar només a la llengua i la cultura,tot i que són fonamentals; sinó que cal un model de paísque garanteixi la cohesió social, que permeti desenvoluparels projectes de vida de cadascú. La identitat no és nomésun passat comú que configura el present, sinó també unfutur compartit que integri a totes les persones que viuen aCatalunya. Per això cal desenvolupar els drets socials, ferfront a l’exclusió, garantir l’accés a les TIC, a l’educació... iassumir la sostenibilitat com un dret també per a lesgeneracions futures.

Aquest Estatut, que –no ho oblidem-- incorporarà dretsciutadans i principis rectors de les polítiques públiques,definirà en bona mesura el model de país que volem,definirà l’agenda de les polítiques a desenvolupar ara i enel futur. És evident que un Estatut i una Constitució no sónun catàleg de polítiques concretes, però si que defineixenuns valors, uns principis i un marc institucional quecondiciona el ventall de futurs possibles als quals aspirem.

Per això l’Estatut ha de ser innovador, avançat, queserveixi per decidir un camí compartit en aquesta transicióque estem vivint. És fonamental que l’Estatut assumeixi lasostenibilitat, que incorpori com a valor fonamental laparticipació activa de la ciutadania, l’accés a les novestecnologies i d’aquesta manera evitar noves formesd’exclusió social i territorial, entre d’altres novestemàtiques.

La immigració

Per la modernització de Catalunya és imprescindibleassumir la realitat i el repte de la immigració. Nosaltres notenim por al mestissatge, el que ens fa por és el dèficitzero, les retallades de l’Estat del benestar, o les polítiques

>>És fonalmental que

l’Estatut assumeixi la

sostenibilitat, que

incorpori com a valor

fonamental la

participació activa de

la ciutadania, l’accés

a les noves

tecnologies i

d’aquesta manera

evitar noves formes

d’exclusió social i

territorial.

<<


55NOU ESTATUT

fiscals regressives. El sentiment de pertinença escrea amb igualtat de drets, inclòs el dret a vot, iamb polítiques socials fortes, i no senseestigmatitzar la immigració com una amenaça ala seguretat pública (el PP) o a la identitat(Pujol). La constant divisió entre el nosaltres il’ells, el que fa no és protegir la cultura del país,sinó excloure, no integrar i classificar lespersones immigrades com a ciutadans desegona, amb un treball precari i menysremunerat, sense drets socials i pertanyents auna cultura hostil.

El sentiment de pertinença no pot ser lacondició prèvia per adquirir drets de ciutadania,és a l’inrevés, és la generalització dels drets deciutadania el que l’afavoreix. El suposat“problema” de la immigració no és cultural, éspolític i social.

Una identitat nacional forta, alhora que oberta iintegradora és una garantia de futur en l’era dela societat del coneixement i de la globalització.El repte de Catalunya és que la seva llengua, laseva identitat nacional, que sempre ha estatplural i diversa, siguin el punt de trobada, elnexe comú, que no exclusiu ni excloent, depersones amb orígens i cultures diversos. Aixòdifícilment serà possible en una societat quetendeixi cap a la fragmentació del mercat detreball i en la qual s’incrementin les desigualtats.Per això cal que l’Estatut reconegui el caràcterintercultural de la societat catalana, així com elsdrets de ciutadania fonamentals, i, per suposat,competències. Competències que serviran perrealitzar des de Catalunya polítiquesd’immigració, que en alguns temes seran pròpies(primera acollida) i en d’altres compartides ambl’Estat (gestió fluxos migratoris).

La sostenibilitat

Catalunya és un país d’Europa i del món, peraixò cal incorporar els compromisosinternacionals que assumeix indirectament através de l’Estat: el foment de la pau, de lacooperació al desenvolupament, la defensa delsdrets humans o els acords per aturar el canviclimàtic.

Voldria fer referència d’una forma més extensaa la incorporació dels principis de la sostenibilitaten l’Estatut. Si fem una comparació amb elsprojectes d’Estatut de la resta de forcespolítiques, el més innovador i avançat era el queva presentar ICV. Tot i que estic convençut queavui, amb major o menor intensitat, és unaqüestió compartida per la major part de forcespolítiques.

Seria un error pensar que es tracta simplementd’un símbol de modernitat, d’una qüestióretòrica. Res d’això, la sostenibilitat no és untema menor, és tan important com lescompetències o el finançament autonòmic. Calincorporar la sostenibilitat a l’Estatut de formatransversal, per responsabilitat, visió de futur iper europeisme (idea informe Folch), tal i comhan fet països com Alemanya, Brasil, Canadà oSuïssa.

a. Per responsabilitat, perquè cal assumir elscompromisos globals (Kíoto, Johannesburg...)per la protecció del planeta. Perquè el repte de lasostenibilitat és bàsic per Catalunya. Un paíspetit, amb un entorn fràgil i amb recursoslimitats, ha d’assumir principis com els deprecaució i els de prevenció.

b. Com a garantia de futur. Els països mésavançats en el futur seran els que hagin assumitplenament la sostenibilitat, no hi haurà progréssense sostenibilitat.

c. Per Europeisme. La UE ha assumit unaEstratègia per al Desenvolupament Sostenible, iés el líder mundial de les polítiques ecològiques.La sostenibilitat s’està incorporant com un delsprincipis bàsics del model social europeu d’Estatdel benestar. Catalunya té vocació de ser un delsmotors d’Europa.


56 DIAGNÒSTIC

La sostenibilitat no és una qüestió sectorial, noestem parlant només de protecció del mediambient, sinó d’impregnar totes les polítiques delsprincipis de la sostenibilitat. Per això cal incorporara l ’Estatut l ’objectiu d’avançar cap a undesenvolupament sostenible, el dret a la qualitatdel medi ambient, el dret a la preservació del medinatural o el dret a la mobilitat sostenible, com adrets individuals, com a drets socials i com aprincipis rectors.

Participació i mobilització.

Els debats sobre l’Estatut i la Constitució, tot i serfonamentals no suposaran un parèntesi en l’avençde l’autogovern. No es pot dir “aturem-ho tot fins al’aprovació de l’Estatut que ha de redefinir lescompetències”. Ja hem desbloquejat la ComissióMixta de Transferències, aturada durant el Governdel PP, que és reunirà el dia 13; i estem resolentde mutu acord conflictes pendents entre l’Estat i laGeneralitat. Tampoc renunciem a la millora delfinançament, sense esperar a redefinir el model...La millora de l’autogovern no es pot endarrerir, caluna política realment autonomista idescentralitzadora que demostri que realmentestem en una nova etapa i que el centralismeautoritari del PP ha quedat definitivament per lahistòria.

Una vegada l’Estatut estigui aprovat per laponència parlamentària caldrà també participació imobilització social per garantir la seva aprovació. Elrepte polític fonamental d’aquest procés és que elresultat, el nou Estatut, sigui l’expressió d’un gran

acord nacional, d’un pacte ciutadà, que comprometia sindicats, organitzacions empresarials, entitatsculturals, associacions d’estudiants, entitatsd’immigrants... I, per tant, que els components deles Corts Generals, que l’ha d’aprovar abans desotmetre’l a referèndum, siguin conscients queestan votant un Estatut que compta amb suportsocial, que no és l’Estatut d’una majoria de Governo d’una part del país, sinó un veritable Estatutnacional. Aquesta serà la nostra força.

Cal fer un debat serè perquè no serà un procésfàcil, ja ho estem veient. La conquesta de lademocràcia, el reconeixement de l’existència denacionalitats, del dret a l’autonomia, ha estat unprocés històric molt llarg i difícil, amb petitsavenços i llargs períodes d’involució. Seria ingenupensar que serà fàcil passar de la cultura del’Espanya nació, en la qual els fets diferencials sónuna variant del tot homogènia, a una Espanyarealment plurinacional. Aquesta serà una llargalluita, per la qual avui estem en molt millorscondicions que fa 25 anys i millors que fa un any.

El paper d’Iniciativa és continuar impulsant laparticipació, el diàleg i la mobilització. Estic segurque la ponència parlamentària farà un text rigorós isolvent, i que la mobilització de la societat, aracom fa 25 anys, serà la clau per aconseguir el nouEstatut.

<<

>>Seria ingenu pensar que serà

fàcil passar de la cultura de

l’Espanya nació, en la qual

els fets diferencials són una

variant del tot homogènia, a

una Espanya realment

plurinacional. Aquesta serà

una llarga lluita, per la

qual avui estem en molt

millors condicions que fa 25

anys i millors que fa un any.

<<


57DE TOTHOM

El títol d’aquest article dóna nom a la campanyade difusió i al procés participatiu que hem llençatper acompanyar l’elaboració d’un nou Estatut.Aquesta campanya, per tant, s’emmarca dins unconjunt d’iniciatives destinades tant a explicar elquè i el perquè de la reforma estatutària com aescoltar les demandes i les expectatives que elsciutadans i les ciutadanes ens vulguin fer arribar. Alvoltant d’aquesta iniciativa s’han formulat lesprimeres crítiques i s’han despertat els primersdubtes. Val la pena, en tant que responsables delprocés, estar atents a tots aquests comentaris.

En primer l loc, la majoria de les crítiquesdestaquen l’eventual banalització del debat sobrel’Estatut; que hem convertit en propagandasuperficial allò que hauria de ser una deliberació defons. Se’ns acusa de simplificadors, de no treballarper despertar l’interès dels ciutadans sinó peradormir-los i manipular-los. Aquesta crítica és,sense cap dubte, seriosa i ha d’ajudar-nos aconjurar perills i temptacions que, efectivament,amenacen una iniciativa com la que hem iniciat.Coneixem i reconeixem aquestes amenaces i, pertant, davant seu, hem dissenyat una estratègiaorientada a perseguir dos grans objectius.

D’una banda, volem articular un procés decomunicació des del govern cap a la ciutadania.Aquesta comunicació és crucial per evitar labanalització de la participació; per dotar decontingut la invitació a parlar; per no convertir eldebat en una xerrameca entretinguda, peròinsubstancial. És per això que, al marge de lacampanya estrictament publicitària, que ens ajuda acol·locar l’Estatut en l’agenda pública, també heminiciat un cicle de xerrades en el territori; hemeditat materials didàctics sobre l’Estatut; hem donatsuport tècnic a aquelles entitats que ho hanreclamat o, per posar un darrer exemple, hemestablert canals de col·laboració amb lesUniversitats. La tasca és efectivament complexa,però hi estem dedicant molts esforços. Uns esforçosque, també ho sabem, són menys visibles que elsdedicats a la campanya de difusió.

D’altra banda, també pretenem fer possible lacomunicació des dels ciutadans cap al govern.Disposem, en aquest sentit, de diversosinstruments a través dels quals la ciutadania enspot adreçar les demandes i les expectativesdipositades en el nou Estatut. Aquests mecanismes,tal com ens recorden alguns observadors, es veuenamenaçats per la temptació de convertir les veus dela gent en una mena de xerinola festiva que, en llocde dignificar, perverteixi l’aposta pel debat i ladeliberació. Davant d’aquest perill hem volgutconstruir uns canals de comunicació que enpermetin transformar el xivarri en harmonia.

“L’Estatut és de tothom.Parla”.

Quim BruguéDirector General de Participació CiudadanaGeneralitat de Catalunya


58 DEBAT

Així, hem ofert a la societat civil organitzada uns pactesa través dels quals proporcionem suport tècnic i materiala canvi, que iniciïn processos interns de reflexió i debat,que culminin amb un document de propostes pensades iraonades. També hem organitzat jornades temàtiques perdiscutir detalladament amb experts, implicats i interessatssobre alguns assumptes cabdals per al nou Estatut comara la immigració, les noves tecnologies o el mediambient. Amb la ciutadania ens comuniquem a travésd’una pàgina web, d’una adreça postal i d’un cicle dereunions distribuïdes territorialment. Cadascun d’aquestscanals disposa d’informació i està estructurat a travésd’uns eixos de debat que ajuden a centrar les aportacionsde la gent. Més original és la proposta que hem batejatcom a Festatut. Aquesta iniciativa, lluny de qualsevolfrivolitat, vol acostar la política a la ciutadania per mitjàd’un llenguatge més proper i lúdic, alhora que es recuperala capacitat de compromís i diàleg públic quehistòricament ha tingut les diferents formes demanifestació artística.

Respecte als dubtes, potser el més contundent és aquellque ens recorda que demanar a la gent que parli potacabar en desastre si no som capaços d’escoltar i derespondre. Aquest dubte també el tenim els responsablesdel procés participatiu i, per fer-li front, hem volgutassumir dos compromisos: convertir en informes tot allòque ens diuen els ciutadans (escoltar-los i prendre nota) itraslladar aquests informes tant a la ponènciaparlamentària com a la pròpia ciutadania.

La iniciativa que hem dissenyat i que estem posant enmarxa és perillosa, ho sabem. Ens amenacen múltiplescrítiques i interrogants. No som tan ingenus com perobviar-los ni tan superbs com per pensar que esteminventant-nos l ’autèntica i profunda democràciadeliberativa. Sí som, en canvi, el suficientment valentsper donar els primers passos i per escoltar i aprendre deles crítiques i els dubtes.

Davant d’aquestes dificultats tenim també recompenses,tant objectives com subjectives. Respecte a les primeres,els ciutadans han respost, durant el primer mes de pàginaweb, amb 50.000 visites, 3.000 intervencions en el fòrumi 1.500 missatges a la bústia pel govern. També ens hanfet arribar 1.800 cartes on ens expressen per escrit lesseves opinions. Subjectivament, el nostre esforç perrecórrer el territori i per entrar en contacte amb la sevagent ha estat molt gratificant. També la resposta de lasocietat civil organitzada ha estat entusiasta. És aquestacombinació de crítiques i recompenses la que nodreix lanostra convicció de continuar treballant i apostant per unaforma diferent de governar i de fer política.

<<

>>Hem volgut assumir dos

compromisos: convertir

en informes tot allò

que ens diuen els

ciutadans (escoltar-

los i prendre nota) i

traslladar aquests

informes tant a la

ponència parlamentària

com a la pròpia

ciutadania.

<<


59POPULISME

La coincidència de quatre de les cinc forcespolítiques catalanes parlamentàries en elsentit de reformar o reescriure l’Estatutd’Autonomia que els ciutadans van aprovarl’any 1979 marca l’agenda política d’aquestalegislatura al nostre país. És un fet important,la trascendència del qual s’haurà de valorarCatalunya endins i Catalunya enfora, en lamesura que les Corts espanyoles tenen –segons l’ordenament vigent – la darreraparaula al respecte. També és especialmentsensible el fet que tots els partits favorables acanviar l’Estatut imaginaven, fa uns mesos, unescenari espanyol dominat per un govern durdel PP contra el qual caldria aixecar unabandera de confrontació; els rèdits reals aassolir serien escassos però l’actitud detrinxera davant una Moncloa poc dialogantsempre pot lluir a Catalunya, sobretot si lesmàquines de l’opinió pública remen en unasola i única direcció. Però les eleccionsespanyoles del 14 de març de 2004 han deixatels polític catalans davant un repte per al qual,si som sincers, no estaven preparats: negociaramb algú que no diu mai “no” i que, a més,gaudeix d’una dosi inhabitual de crèditciutadà.

Mentre el Parlament es dedica a elaborar –com li correspon – el projecte d’un nou Estatuti els partits van donant senyals de fum sobreel llindar del seu pactisme, el Govern de laGeneralitat ha endegat una campanya dita departicipació per a la reforma de l’Estatut.Acceptem com a premissa que la iniciativagovernamental es fa de bona fe. Acceptem

Populisme toui nou Estatut

Francesc-Marc ÁlvaroColumnista de La VanguardiaProfessor de periodisme de la URL

>>És especialment sensible

el fet que tots els

partits favorables a

canviar l’Estatut

imaginaven, fa uns mesos,

un escenari espanyol

dominat per un govern dur

del PP.

<<


60 DEBAT

també que els impulsors de la campanyatenen tot un seguit d’arguments doctrinals -modernitzar l ’administració; passar del’autoritat a la confiança; fer processospermeables; introduir la lògica del “entre totsho farem tot”, afavorir la inclusió substantiva,feminitzar (sic) els circuits administratius, etc-i objectius polítics que permeten justificaractivitats tan desiguals com seminarisespecialitzats i obres de teatre de pretensionsdivulgatives. Acceptem, finalment, que formapart de l’esfera del Consell Executiu fer arribara la població alguna idea intel.ligible al voltantdel procés obert de reforma estatutària.Acceptat tot això, i a la vista de com s’hadesplegat la campanya des del departamentdel conseller Joan Saura, sorgeix unapregunta: Per què s’ha donat a entendre desdel Govern, per activa i per passiva, que elnou Estatut pot ser com un d’aquells remeismiraculosos que ho podien solucionar tot, jafos un refredat, una lesió muscular o un malde queixal?

El principal problema de la campanya oficialsobre l’Estatut és que suggereix allò que noés i que, amb pretensions d’apropar un procéspolític a la gent, acaba trivialitzant-lo,desenfocant-lo i reduint la seva enormecomplexitat a una llista in/out de demandesparticulars o massa abstractes que – siguemseriosos – no tenen res a veure amb el que hade ser un text constituent. És allò de volerposar dins l’Estatut l’horari dels autobusos, elcalendari escolar i, de pas, la prohibició delcomerç d’armes. Entenc que la publicitatinstitucional obliga a sintetizar els missatges ique hi ha una necessitat retòrica de traduir acasos quotidians i a conceptes clars el que potser un nou articulat polític fonamental, peròha semblat que tot plegat era una confusamesa de peticions per enviar a un calaix desastre.

Amb bones intencions es pot fer malapolítica. I amb un imperatiu desitjabled’ampliar la participació democràtica es potanar a petar a les roques del populisme toumés inoperant i contraproduent. El populisme

>>El principal problema

de la campanya oficial

sobre l’Estatut és que

suggereix allò que no

és i que, amb

pretensions d’apropar

un procés polític a la

gent, acaba

trivialitzant-lo.

<<


61POPULISME

tou és tractar l’administrat amb una barrejamolt especial de falsa facilitat, paternalisme iinteractivitat primària, tot recobert amb unnou mite: que els processos de la política sónben assequibles al comú dels ciutadans i quees limiten a posar a la batidora allò que elcarrer és capaç de fer arribar. El populismetou parteix de la mala consciència de lapolítica professional i cerca legitimar-se enrelació a les crítiques indiscriminades quesovint arriben desde moviments i col.lectiussocials. Una part de l’esquerra (sobretot sigoverna) sempre se sent en fals en aquestquadre. Però això és caure en la trampa d’unsgrups que promouen la fragmentacióparticularista del bé comú i el verbalismeutopista contra la representativitat certificadaque dibuixen les urnes.

De la mateixa manera que el legislador i elgovernant no poden prendre decisions a partirúnicament de les portades dels diaris o de lesenquestes, no es pot donar a entendre que elnou Estatut sigui un supermercat on hi ha detot i, a més, els productes són d’oferta. Caltractar els ciutadans com a adults, ambrealisme i amb consciència de la dificultat, lacomplexitat i el repte. Només així ho podremimaginar tot de nou, sense ser presoners delsmiratges consoladors i de la frustracióimmediata.

<<

>>Amb un imperatiu desitjable d’ampliar la

participació democràtica es pot anar a petar a les

roques del populisme tou més inoperant i

contraproduent.

<<


62 ENTREVISTA

Has defensat la necessitat de trencar aquest,podríem dir, mite segons el qual som un estat moltdescentralitzat, fins i tot que som l’estat mésdescentralitzat del món, que a més no s’hi pot arribar.Aquesta afirmació s’ha anat col·locant, ha anatcalant, no ha estat rebatuda, sobretot fora deCatalunya.

Aquesta és una idea de la qual jo vaig voler sortir al pas.Perquè realment aquesta afirmació és més aviat un eslòganpolític que s’ha fet servir molt per contrarestar aquestavoluntat de canvi i reforma que ha començat a sortir en unasèrie de comunitats autònomes. La forma de contrarestar-ho era afirmar, sense gaire més proves, que el modelpràcticament no era millorable perquè ja havíem assolit elsnivells més alts d’autogovern. Certament, l’experiènciacomparada demostra sense necessitat de fer grans esforçosque és cert que a la immensa major part dels estatsfederals descentralitzats políticament s’han produïthistòricament processos més centralitzadors. Però, també éscert que hi ha molts estats federals que, a l’inrevés, aras’estan replantejant processos més descentralitzadors. I amés, comparant competència per competència, i nosolament les competències, comparant estatus per estatus,les Comunitats Autònomes no són els ens políticament mésdescentralitzats del mon, com s´ha volgut dir (…). Això éssimplement fals.

La conjuntura política ha canviat i ara estem en unprocés de reubicació, fins i tot d’estat d’ànim.Aquestes posicions que expliques eren pràcticamenttabú en el debat polític fins fa ben poc ...

Efectivament, les coses no són blanques ni negres, s’hande ponderar, s’han de tenir en compte els matisos. Lanostra autonomia és molt àmplia, això és evident, però ésde baixa qualitat. Tampoc podem dir que no s’ha aconseguitres en aquests 25 anys, això no respondria a la realitat.Segons la meva opinió (…) la Constitució i l’Estatut ens hanpermès avançar molt, sobretot si tenim en compte el puntde partida que teníem a finals dels anys 70. Per tant, s’had’acceptar que hem progressat molt i que s’han fet moltescoses. Ara, això s’ha de matisar, això no vol dir que haguemassolit el nivell d´autogovern que esperàvem, ni quetinguem el nivell que tenen altres ens descentralitzats aEuropa i al món.

Dels dèficits que pugui haver-hi en el modelterritorial actual, i entenent que pugui haver-hi enperspectiva una reforma constitucional, que és elprimer que s’hauria d’abordar en un sentit jurídic iconstitucional?

Per exemple, a mi em fa l’efecte que convindria repensartot allò referit a les competències i buscar uns conceptesque fossin més clars i que donessin més seguretat a tots elspoders públics i als ciutadans. Això es pot fer i això és elque intentarem fer amb la reforma dels estatuts, però novindria malament que des de la Constitució també es pensésuna reforma d’aquest tipus. Per exemple, l’experiènciad’aquests 25 anys demostra que el concepte de bases, ques’utilitza per repartir competències en moltes matèries, ésun concepte poc útil com a criteri per destriar amb eficàciaels diversos àmbits d´actuació pública . Des de l’estatutpodem intentar acotar l’abast de les bases, però també es

ENTREVISTA Marc Rius

>>La nostra autonomia és molt àmplia, això és evident,

però és de baixa qualitat.

<<

Carles Viver Pi-Sunyerdirector de l’Institut d’Estudis Autonòmics

Carles Viver Pi-Sunyer és director de l’Institut d’Estudis Autònomics, una institució que esdedica a la recerca i estudi en matèria autonòmica i que, fruit del procés de reforma del’Estatut, té un paper rellevant en l’assessorament al Govern en aquesta matèria. CarlesViver Pi-Sunyer també és catedràtic de Dret Constitucional de la UPF i ha estatvicepresident del Tribunal Constitucional.

Fotografia:

Jordi Bedmar


63ENTREVISTA

podrien intentar fer reformes des de la constitució i noutilitzar aquests criteris i anar a buscar uns criteris méssegurs. Un dels nostres objectius és precisament aquest, elde blindar, malgrat que els juristes sabem que des del Dretno és pot blindar el 100%, en definitiva, donar mésestabilitat, més seguretat. Això es pot fer bé des del’estatut, bé des de la constitució. Tanmateix, sembla quela reforma constitucional està prevista per qüestions mésconcretes i que no tindran aquesta finalitat. Per tant, aixòs’haurà de fer des dels estatuts d’autonomia.

Com es pot assegurar un model territorial de l’estatde cultura pluralista?

El tema de la cultura política pluralista, analitzada des dela perspectiva de léstructura territorial de lÉstat, plantejaun problema més de fons, ja que un Estat no pot funcionarde forma efectivament descentralitzada si no sácceptacom a un valor positiu el de la diversitat dópcionspolítiques, si la unitat económica, jurídica o la uniformitatdels drets dels ciutadants es consideren sagrats. Jo crecque, després de 25 anys, aquestes idees de pluralisme, dediversitat, no han acabat d’arrelar. Aquesta és unaassignatura pendent.

La reforma constitucional sembla que només es vulguicentrar en una certa lluita per les competències. Però si lareforma tanca una mica més el model, pot servir perclarificar les relacions entre estat i comunitats autònomes,podria reduir els conflictes entre nivells territorials i enconseqüència millorar políticament les relacions entreaquests nivells?

Crec que està clar que entre els avantatges que tindria elfet de redefinir millor els àmbits competencials hi hauria elde donar més seguretat jurídica i el de contribuir a reduir laconflictivitat, malgrat que aquesta no depèn exclusivamentde la precisió dels títols competencials.

Això també ajudaria al Tribunal Constitucional...Claríssimament, la meva experiència al Tribunal

Constitucional m’ho corrobora. Crec que el Tribunal hoagrairia, perquè en definitiva li facilita la tasca en concretarconceptes que avui són molt oberts i que li obliguen arealitzar una funció molt complexa, que li atribueix unprotagonisme que tampoc li correspon. Tanmateix, josempre he sostingut que el protagonisme del TribunalConstitucional en aquest camp ha sigut menor del quenormalment s’ha dit, perquè, en definitiva, ha fet delegislador negatiu, no ha dit que la interpretació donada pelspoders públics de lábast de les competències sigui l´ùnicpossible, sino que s´ha limitat a constatar si la interpretaciódonada cabia o no en el Tetx constitucional sense prejutjarsi n´hi cabien també dáltres, perfectament constitucionals.

Creus que pot haver-hi un acord de reformaconstitucional que pugui superar les limitacions delconsens de 1978?

Des del punt de vista de la Constitució ho veig difícilperquè sembla que es limitaran a les quatre reformesanunciades i a través d’aquestes reformes veig molt difícilque s’entri a modificar realment el model territorial d’estat.La reforma constitucional que podia tenir mésrepercussions és la del Senat, però possiblement és limitaràa afavorir la participació de les comunitats autònomes enun òrgan estatal com és el Senat, qüestió important, peròlimitada de cara a augmentar significativament el nivelldáutogovern de les Comunitas Autònomes. Per tant, através de les reformes de la Constitució que ara espreveuen, no. Però a través de la reforma dels estatutsd’autonomia sí que es pot millorara substancialment aquestnivell dáutogovern, sempre que hi hagi voluntat i forçapolítica per fer-ho. Respecte les probabilitats, és molt difícilde dir, jo estic convençut que estem en un momentespecialment propici per a aquests canvis: primer perquètenim una experiència de 25 anys que ens permet detectarels problemes i plantejar les solucions més adequades i, ensegon lloc, perquè la conjuntura política és força favorablea introduir aquests canvis. Si ara no s’aprofiten aquestescircumstàncies potser no tindrem una altra conjunturamillor en molt temps. Estic convençut que les forcespolítiques catalanes són conscients d’això i, per tant, faranun esforç perquè la reforma estatutària tiri endavant.

Canviant de tema, el model actual establia unsmecanismes de coordinació, de cooperació entrenivells territorials, però s’han explotat al màxim, o béno son vàlids o útils?

El tema és complex, el diagnòstic jo crec que és correcte,no han funcionat bé el mecanismes de col·laboració,cooperació, etc.. ni entre l’Estat i les comunitats autònomesni entre les pròpies comunitats autònomes. La segonaqüestió, haurien de funcionar millor? crec que sí, haurien defuncionar millor. La posició que sosté que no s’hand’establir mecanismes de col.laboració perquè el que s’hand’aconseguir són moltes competències exclusives per fixarpolítiques pròpies, jo no la comparteixo plenament. Però,tampoc estic d’acord amb els que sostenen que el quelórdenament jurídic ha de garantir són mecanismes decol·laboració i cooperació entre lÉstat i les ComujnitatsAutònomes i no cal assegurar la capacitat dáquestes perfixar polítiques pròpies, i ho pretenen solucionar tot amb lareforma del Senat. Crec que aquests models no s’exclouen.El que s’ha d’assegurar són les dues coses: la capacitat perfixar polítiques pròpies, i al mateix temps mecanismes decooperació i col·laboració.

A partirdúna clara distribuició de la titularitat de lescompetències es pot decidir el seu exercici en col.laboracióamb lÉstat o amb altres Comunitats Autònomes. Per tantseria bo que efectivament funcionessin millor aquestmecanismes de colaboració, però, al mateix temps, això noexclou la garantia de la titularitat per fixar polítiquespròpies o per fixar voluntàriament poltíques comunes.


64 ENTREVISTA

Per què no han funcionat fins ara bé aquests mecanismesde col·laboració? No han funcionat perquè, en definitiva,tampoc acabaven d’interessar ni a l’Estat ni a les pròpiescomunitats autònomes. I és possible que no acabessind’interessar també a les comunitats autònomes perquè noestava ben definit el seu àmbit de competències. Lacol.laboració exigeix una delimitació prèvia i clara de latitulariat de les competències, ja que són mecanismesvoluntaris, i aquesta delimitació no s´ha donat de formasuficient fins ara. Juntament en els mecanismes decol.laboració també cal potenciar la particpació de les CCAAen els òrgans i els procediments de presa de decisió estatalsque afecten els seus interessos i competències; no només alSenat, també al Banc d’Espanya, a la Comissió Nacional delMercat de Valors, a la Comissió Nacional deTelecomunicacions o també en el nomenament delsmembres del Tribunal Constitucional o del Consell Generaldel Poder Judicial.

La col·laboració entre les comunitats autònomes és tambéabsolutament necessària, entre dáltres raons per evitarque quan les seves competències afecten a fenòmens queséxtenen a un àmbit territorial més ampli que el dúnaComunitat Autònoma, lÉstat tingui la temptació derecuperar la titularitat de la competència. Per vitar aquestaconseqüència, que podria reduir láutonomia de les CCAA aqüestions realment insignificants, ja que en el mon actual hiha pots fenòmens rellevants d´àmbit intraautonòmic, calque les CCAA puguin actuar conjuntament. El que passa ésque la Constitució demostra una certa reticència perquèquan es tracta d’establir mecanismes de col·laboració, enalguns casos exigeix l’autorització de les Corts Generals.Caldrà insistir en la necessitat déstablir mecansimes decol.laboració horitzontals entre CCAA.

Per què hi ha hagut tan escassa col·laboració entrecomunitats autònomes? Fins i tot sembla que ens hemsituat en un model on les comunitats competeixenentre elles més que col.laboren.

És cert que ha mancat aquesta cultura de la relació entrecomunitats autònomes. Difícilment pot funcionar un estatdescentralitzat si no hi ha aquests mecanismes decol·laboració i de coordinació, i sobretot aquestshoritzontals, molt importants i que existeixen pràcticamenta tot arreu. Ara sembla que es crearà aquesta conferènciade presidents autonòmics, que és evident que ha d’existir.Però una conferència de presidents, diguem, entrepresidents, sense necessitat de què l’Estat la presideixi i ladirigeixi. El curiós és que ho ha promocionat l’Estat i no lespròpies comunitats autònomes. També és cert que la pròpiaConstitució, com deia abans, posa límits i pegues enaquestes relacions entre comunitats autònomes. Però éscert que hi ha aquesta certa manca de cultura d’aquestarelació, com deia abans. Les causes poden ser moltes, però,per a mi, com ja he dit, una d’elles pot ser que fins que unacomunitat autònoma no sàpiga ben bé quines són les sevescompetències en el seu àmbit territorial, abans d’anar a

pactar i a coordinar vol tenir ben definit quines són lescompetències i després ja sap que no les pot exercir demanera “ensimismada”, ja sap que al món actual no les potexercir ella sola, que ha d’exercir-les col·laborant amb altrescomunitats autònomes, col·laborant amb l’Estat i si s’escauamb projecció exterior. Però, son les seves competències iles té ben delimitades. Mentre no passi això també es lògicaquesta reacció més numantina de les comunitatsautònomes.

En el cas de Catalunya, quines són les vies per poderparticipar a la Unió Europea amb veu pròpia, éspossible un encaix de l’Estatut dintre de l’entramatjurídic de la Unió europea?

Tal com es van definir les normes bàsiques estructurals dela Unió Europea, les comunitats autònomes no tenen avuiper avui pràcticament cap altra sortida que articular la sevaparticipació a través de l’Estat. Una de les conclusions a lesquals s’arriba és que les comunitats autònomes, com aquí aCatalunya, hem confiat molt en el fet que la Unió Europeaens solucionaria part dels problemes i la realitat demostraque el nostre interlocutor per tenir aquesta projecció aEuropa serà l’Estat i haurem de passar per l’Estat. Hi haviamolta gent que ja ho intuïa aquest desenllaç, però dáltrespotser una mica ingenus van confiar massa en que lasolució vindria dÉuropa i al final la realitat s’ha acabatimposant. El que hem d’aconseguir a través de l’Estatut ésque es reflecteixi que les comunitats autònomes són partd’Europa i que les relacions amb Europa ja no són relacionsinternacionals sinó política interna i que quan les decisionseuropees afectin competències autonòmiques, sobretot sisón exclusives, la capacitat per decidir la posició de lÉstatespanyol correspon a les comunitats autònomes.

Finalment, tens la sensació de viure personalmentun moment especial pel paper de l’Institut, laconjuntura d’un nou Estatut que pot fructificar, lapossibilitat d’una reforma constitucional, etc?

Una certa consciència que estem vivint uns momentsconstituents sí que la tinc, uns moments en els quals tenimla capacitat, sembla, per definir les normes que han de regirla nostra convivència en els propers 25 anys. El que passaque és un moment constituent hipotètic, així com a finalsdels 70 sabien que, en més o menys temps i amb més omenys canvis, el que estaven fent acabaria al Butlletí Oficialde lÉstat, ara estem iniciant un procés, que no sabem sirealment arribarà a bon port. Jo sóc bastant optimista i crecque realment alguna cosa sortirà de tota aquesta feina. Hiha una amplia consciència de que el model necessita uncanvi i, com deia, les circumstàncies són propicies perportar-lo a terme.

<<


65BUS

Quan a finals de juny del present any a correcuita i a contracorabandonava la universitat per exercir de tècnic de participació dequelcom anomenat Bus de l’Estatut, només podia fer-me unadesdibuixada i poc aproximada idea del que se m’aventuraria com atripulant del citat Bus. No era conscient –ja us ho puc benassegurar- de la intensíssima i explosiva sacsejada emocional iracional que estava a punt de viure.

I encara més, quan a principis de juliol se’m proposava la redacciódel present article, no poc, sinó gens podia imaginar que emcostaria tant plasmar en un curt article les vivències que tot justcomençava a experimentar a bord d’aquesta també experimentaliniciativa de participació ciutadana.

Potser resultarà il·lustrador afirmar que un ha recorregut més dedeu mil quilometres en menys de setanta dies, o que un ha entaulatmés de dos mil tertúlies polítiques en poc més de mil cent hores.Tot plegat, intens... molt intens. Tan intens que els freds númerosfan oblidar que cadascun d’aquests números té un rostre diferent, ique un els ha conegut a tots i cadascun d’ells, o millor dit, haconegut alguna de les seves visions, problemàtiques i somnis. Comacostuma a dir-se popularment, un ha participat de més de dues miltertúlies en les quals “s’arregla el món”. I cada dia en una localitatdiferent, amb gent diferent i desconeguda que s’acosta, a vegadestemorosa, a vegades decidida, a un peculiar bus “orella”. En unaparaula, esgotador, però tremendament apassionat. Això sí–parafrasejant a un estimat participant de l’Anoia-, no apte per aintel·lectuals “de despatx”.

És per això, que entre tant marejant número i adjectiu amb elsquals un intenta qualificar les seves experiències, el que generamés por i angoixa és oblidar cadascun dels rostres, cadascuna deles converses, cadascuna de les anècdotes, totes i cadas- una de lescomplicitats que s’han generat entre els participants i elstreballadors d’aquesta mena d’espai de participació ambulant. Peròsi oblidar provoca angoixa, jerarquitzar la reconstrucció de vivènciesi anècdotes, i escollir-ne unes quantes pel sempre determinant ilimitat espai i temps, em genera un insofrible sentiment d’injustíciaque espero no decepcioni a lectors ansiosos d’anècdotes, que ara iaquí, en conseqüència, ja avanço que no trobaran.

És més. Poc oportú em semblaria reduir tres mesos d’experiènciesi pràctiques participatives a un anecdotari propi de periodisme fàcil,gens propi d’aquesta revista. I és que, de fet, un, com a tècnic departicipació del Bus, ja ha hagut de passar-se un bon grapat d’horesatenent a les demandes de reduccionisme anecdotarial de la granmajoria de professionals del periodisme que han visitat el Bus.Alguns dels quals, per cert, no han dubtat a utilitzar les sevesplomes com a arma letal en la seva creuada contra tot allò que oloria tripartit, i el més llastimós, contra tot allò que olori a participacióciutadana. No fos cas, és clar, que el privilegi d’opinar i pertànyer a

Quelcom anomenat bus...

de l’Estatut

Ernest GutiérrezTècnic de participació ciutadana del Bus de l’Estatut


66 EXPERIÈNCIES

aquest olimp reflexiu i deliberatiu deixés de ser unespai només reservat a periodistes, representantspolítics i intel·lectuals mediàtics. El seu missatge haestat i és prou contundent: la ciutadania éspolíticament incapaç, incompetent i inepte, quan noanalfabeta.

La primera impressió que un s’emporta després detres mesos sobrevivint a les ofensives contra laparticipació ciutadana és que més val no mitificargaire res en general, ni tot el que soni a popular o aciutadà en particular. Encara que fos per oposició iresposta a ofensives d’un ranci elitisme, seria un greuerror convertir la ciutadania actual en un modeld’acumulació d’aptituds formatives sense precedents.Més, quan observades les dificultats d’expressióescrita que acomplexen a bona part de la ciutadaniaque ha accedit al Bus, molt em temo que pocaconstància d’aquestes reflexions oralmentexpressades podran veure’s recollides i mostrades al’ informe que es farà arribar a la ponènciaparlamentària.

Ara bé, val a dir que la immensa majoria de lesofensives que un ha pogut llegir i escoltar són d’unafonamentació racional i material de la mateixa tallaintel·lectual que alguns tòpics i mites que esreprodueixen entre alguns ciutadans com el que diuque les beques de menjador només son per aimmigrants o que aquests (els immigrants) nomésvenen a robar i matar, i si vénen sense papers ésperquè en els seus països (d’origen) ja no en tenien ieren uns delinqüents.

Lamentablement no exagero, ni en referència a unsni altres. Un ha pogut escoltar autèntiquesaberracions en més d’una tertúlia radiofònica i llegirarticles i cròniques fonamentades en undesconeixement i manca de rigor que suposo –iespero- que farien tremolar a més d’un professor deciències de la comunicació que donés classes a primerde llicenciatura. El sensacionalisme, la reproducciótergiversada i descontextualitzada de conversesprivades, les cròniques del Bus que han relatat eldecurs d’un Festatut que no va passar mai per aquellalocalitat, i les afirmacions que les CUP’s han intentatdiverses vegades boicotejar el Bus han competit ambrepresentants polítics i intel·lectuals mediàtics quecomparteixen tertúlies de desinformació i en les qualss’ha arribat a afirmar que els tècnics érem voluntarissense nivell formatiu, o que la gent que ha accedit alBus no sap el que és un estatut i només vol que liposin un hospital al costat de casa!

I tot això, com no, sense haver pujat mai a l’autobúsni que fos per a carregar-se de raons i proves amb lesquals deslegitimar la iniciativa del Bus. En definitiva,tota una lliçó de capacitat, competència i aptitud! Sihe d’escollir, sincerament em quedo amb la infundadarumorologia popular, ja que és més fàcil de combatre

>>La primera impressió

que un s’emporta

després de tres mesos

sobrevivint a les

ofensives contra la

participació

ciutadana és que més

val no mitificar

gaire res en general,

ni tot el que soni a

popular o a ciutadà

en particular.

<<


67BUS

aquesta que uns Intocables als quals gairebé ningús’ha atrevit a contestar, i menys a qüestionar.

Aprofito l’avinentesa, però, per llançar un missatged’esperança: la majoria de la ciutadania que haparticipat està cremada, molt cremada, amb la classepolítica i cada dia desconfia més del que llegeix,escolta i veu en els mitjans de comunicació demasses. Però participa, alhora que té una infrenablenecessitat de ser escoltada. I el més impactant:gairebé totes les persones que ens han visitat al llargd’aquests tres mesos han pujat i baixat del Buscreient que les seves demandes no serien ateses, isegurament tampoc, els seus missatges, llegits. Peròtot i estar aferrissadament convençuts d’això, hanvolgut participar i dedicar part del seu escàs tempsll iure a aquesta iniciativa de participació.Senzillament increïble i alliçonador de la paciènciaque tenen molts ciutadans i el crèdit que encaraconcedeixen a una anquilosada classe política a quiprofessen amor i odi.

Igualment esperançador, malgrat haver viscut enprimera persona la fonamentació material de certstòpics sobre els funcionaris, els representants políticsi els periodistes, resulta comprovar com encara hi haexcepcions que a més a més –o lògicament, com esprefereixi- fugen de discursos corporativistes iidentitats gremials. Quelcom que deixa una portaoberta a l’esperança que algun dia s’imposin elsrepresentants polítics valents, cordials i humils, elstreballadors de l’administració pública amb vocacióde servei públic, i els periodistes rigorosos, honestosi d’acurada ètica professional.

I cert és que puc donar fe de la seva existència, perno dir que ha estat un plaer haver tingut l’oportunitatde conèixer-los i haver compartit experiènciesúniques que han generat complicitats impagables.Tant amb aquests, com amb nombrosos ciutadansanònims i no tan anònims, sense els qualssegurament no hagués pogut sobreviure al’escepticisme de propis i aliens en una campanyatan intensament esgotadora com didàctica.

<<

>>Gairebé totes les

persones que ens han

visitat al llarg

d’aquests tres mesos

han pujat i baixat

del Bus creient que

les seves demandes no

serien ateses, i

segurament tampoc,

els seus missatges,

llegits. Però tot i

estar aferrissadament

convençuts d’això,

han volgut participar

i dedicar part del

seu escàs temps

lliure a aquesta

iniciativa de

participació.

<<


68 EXPERIÈNCIES

Fa uns dies llegia que “losprofundos cambios que se hanproducido en el modo degestión de las empresas, asícomo la evolución de laconducta del consumidor [...]ha hecho que se cuestione laeficacia del marketingtradicional, por lo que hansurgido un gran número devariaciones” (1). Traslladantaixò a l’àmbit de la política, espot dir que ens trobem davantuna crisi generada per canvisen els ciutadans, que ja no esconformen amb el fet de sermers espectadors del que fan odeixen de fer els polítics. Aixòsuposa nous reptes ioportunitats que poden sersuperats amb una majorimplicació de la ciutadania en lapolítica i en les institucionspúbliques. Per què no!?

Rebobinant uns anys –obastants-- enrere, durant latransició espanyola el conceptefonamental que es voliatransmetre era que “lademocràcia consisteix en votarcada quatre anys. Si guanyenels que has votat i quedescontent els tornes a votar i sino és així, en votes uns altres.Entre votació i votació no tenscap obligació més”.

En la dècada dels vuitanta,com a resposta a les demandessocials de participació, es vacomençar a donar un papermés actiu als ciutadans. Elsajuntaments i administracionspúbliques van redactarreglaments de participació

ciutadana que incorporavenbàsicament els dretsd’informació dels ciutadans iuna participació articulada através dels consells consultius,una figura que s’extengué alllarg dels nostres municipis ique va incorporar, en la majoriadels casos, la participacióexclusiva d’entitats.

Una segona fornada dereglaments de participaciómunicipal es va desenvolupar apartir dels anys noranta, peròaquests ja presentaven unadoble novetat: d’una banda, esva fer un salt qualitatiu enl’ intent d’incorporar laparticipació dels ciutadans atítol individual, és a dir, totsaquells no enquadrats en capentitat ni associació; i d’altra, lamateixa elaboració delreglament es va anar fent deforma participada, incorporantels suggeriments i les opinionsd’associacions, experts, políticsi ciutadans.

Pel que fa a aquest tema, tot ique Menorca sempre ha tingutuna societat civil molt rica iparticipativa - Menorca té uncens de 400 entitats-, aquestano s’havia traduït mai en ser unterritori pioner i innovadorquant a estructurar instrumentsde participació ciutadana entreinstitucions públiques iciutadania.

Per omplir una mica aquestbuit, el Consell Insular deMenorca (CIMe) va decidiriniciar el juny de 2003 unacol·laboració per a la redacció

de la seva normativa departicipació ciutadana ambl’Institut de Govern i PolítiquesPúbliques (IGOP), organismeque depèn de la UniversitatAutònoma de Barcelona (UAB).Aquest projecte presenta, però,una doble singularitat respectea la resta que s’han portat aterme fins al moment: d’unabanda, és la primera vegadaque es desenvolupa unreglament d’aquestescaracterístiques en l’àmbitsupramunicipal, és a dir, quepodrà ser utilitzat per tots elsciutadans i ciutadanes deMenorca i que es coordinaràamb allò que ja existeix a totsel municipis de l’illa; i d’altrabanda, el mateix procésd’elaboració de la normativa haestat participat, és a dir, que nos’ha limitat a cap col·lectiuespecífic de la població, sinóque ha abastat el conjuntd’habitants de l’illa.

L’elaboració de la normativade participació ciutadana delCIMe es va iniciar amb unaprimera fase on, a partir del’estudi de camp realitzat através de les entrevistes que esvan fer a entitats, partitspolítics i ajuntaments i a travésdels debats, especialment elque es va celebrar en el marcde les Jornades de ParticipacióCiutadana organitzades pelFòrum ONGs de Menorca (elFòrum és una “taula rodona” deles diferents entitats socials deMenorca que serveix percanalitzar la necessitat de

El procés de redacció de la normativade participació ciutadana de Menorca

Carme Garcia QuerolEx-vicepresidenta del Consell Insular de Menorca

(1) Stambouli, J.M.; Briones, E.: “Buzz Márketing: estrategias boca-oreja”. Barcelona, Ediciones Deusto, 2004.

>>Els ciutadans ja no es conformen amb

ser mers espectadors del que fan o

deixen de fer els polítics.

<<


PARTICIPACIÓ

debat, de formació i d’acció deconjunt), es va elaborar el documentbase del procés participatiu,l ’esborrany de criteris generals(novembre de 2003).

En una segona fase d’una banda esva discutir i debatre amb els agentssocials i polítics dels ajuntaments deMenorca i també amb els veïns delsdiferents municipis amb l’objectiu dedefinir les línies generals que haviend’orientar la normativa departicipació ciutadana. I, d’una altrabanda, es va recollir informació a

través dels fòrums virtuals i altresvies presencials i telemàtiques. Arrand’aquests discussions, el textoriginal dels criteris generals de lanormativa va quedarsubstancialment modificat. A mateixtemps, es va fer un intens treball dedifusió (articles, anuncis, cartes,entrevistes, etc.) per incentivar lagent a participar en els debats iperquè la iniciativa del CIMe fosconeguda per tots els agents socialsde Menorca i els seus habitants.

La tercera fase es va centrar en la

discussió de la primera proposta dela normativa de participacióciutadana del CIMe (abril de 2004),elaborada a partir de la segona etapadel procés, amb els diferents sectorssocials i polítics. Aquesta darrera faseva acabar amb l’elaboració del laproposta final de la normativa departicipació (maig de 2004).

Els efectes del procés participatiuen l’elaboració de la normativa vanser notables. Al llarg de tot el procéses van involucrar al voltant de 350persones.

Quan sigui aprovat, aquestinstrument participatiu servirà perregular les relacions entrel’administració i els ciutadans ientitats de Menorca; per establir elscanals d’entitats i ciutadans respectea la gestió institucional; per garantirla informació i transparència en elfuncionament de la institució i per fer

efectius els drets d’informació iparticipació dels ciutadans.

En definitiva, el procés d’elaboracióde la nova normativa de participacióciutadana del CIMe és importantperquè ha estat la primera vegadaque una institució de segon ordre(diputació provincial) ha assumitaquest repte i perquè donarà la

possibilitat als ciutadans i ciutadanesde tenir un paper més actiu en la vidapolítica de l’ìlla, de participar en elprocés de definició de la presa dedecisions polítiques, més enllà delseu vot en les eleccions cada quatreanys. <<

69


70 BIBLIOTECA

BIBLIOTECA

FEDERALISME PLURINACIONAL I ESTAT DE LESAUTONOMIES. ASPECTES TEÒRICS I APLICATS

Ferran Requejo

Premi Fundació Trias Fargas 2002

Ed. Proa, Barcelona 2003

Les democràcies liberals han estat cegues pel que fa

a la seva diversitat nacional mentre promovien de

manera implícita un nacionalisme d’Estat. Davant

d’aquesta realitat quines mesures es poden prendre

per salvaguardar aquesta diversitat? quin és el

model que pot permetre la seva perdurabilitat? La

cerca de respostes a aquestes qüestions és la línia

de treball de l’assaig de Ferran Requejo. A

Federalisme Plurinacional i Estat de les Autonomies,

Ferran Requejo exposa com la revisió de les

relacions entre democràcia i pluralisme nacional ha

conduït a una reconsideració del federalisme i així

han posat en relleu la seva capacitat per acomodar

la diversitat. El federalisme podria esdevenir

l’opció més viable per articular societats

plurinacionals pel fet de tractar-se d’un model que

permet l’obertura de vies de respecte per la diversitat nacional interna. A través

de l’anàlisi critica de quatre països (el Canadà, Bèlgica, el Regne Unit i

Espanya), l’autor investiga cercant respostes fonamentades en experiències reals.

Les conclusions extretes d’aquesta cerca conjugades amb la teoria del pluralisme són

la base de la seva proposta de federalisme. Cal dir que la proposta de Requejo no és

la de qualsevol federalisme, sinó la d'una determinada versió que pressuposa acords

confederals i asimètrics que trenquin amb el nacionalisme d’Estat propi de les

federacions tradicionals. Partint d’aquest perspectiva, l’autor emprèn una anàlisi

crítica de l'Estat de les autonomies i apunta, finalment, una sèrie de reformes que

l'aproparien al model de federalisme plurinacional. Com a particularitat estructural

de l’obra cal afegir que cadascuna de les tres parts de Federalisme Plurinacional i

Estat de les Autonomies poden ser llegides de manera independent. La primera de les

tres parts és un aprofundiment teòric de caire més filosòfic i el segon i tercer

bloc és una aproximació als aspectes institucionals del federalisme i de l’Estat de

les autonomies.

Núria Foj


71BIBLIOTECA

EL FEDERALISMO PLURALISTA.DEL FEDERALISMO NACIONAL AL FEDERALISMO PLURINACIONAL

Miquel CaminalEd. Paidós, Barcelona 2002

El fil argumental de l’assaig de Miquel Caminal, El Federalismo Pluralista, és

l’estudi del federalisme a l’era nacionalista. A qüestions com: Què es pot esperar

del federalisme en societat i estats plurinacionals? Quin sentit té l’autodeterminació

en un món federal? Pot el federalisme, que ha estat útil per a la formació i al

centralització de l’estat nacional, ser també la via de transformació i de

reconeixement de la pluralitat nacional? són a les que Caminal pretén donar resposta

en la seva obra. El Federalisme pluralista és una assaig teòric però amb una clara

vocació d’incidir en el futur del federalisme intentant fugir a través d’una anàlisi

profunda de plantejaments i teories de caire més utòpic. L’autor planteja la

necessitat que el federalisme aconsegueixi deslliurar-se dels nacionalismes per poder

esdevenir una veritable via de transformació i de reconeixement de la pluralitat dels

Estats. L’assaig s’estructura en dues parts. S’inicia amb una anàlisi de la història

del federalisme des de la Constitució Americana de 1787 fins als nostres dies

aprofundint en l’estudi dels casos concrets i actuals de les federacions democràtiques

en societats plurinacionals i multiculturals. Així doncs, Caminal fa una aproximació a

la realitat federal a través de models reals i pren com a exemple Suïssa com a federació nacional pluricultural, el

Canadà com a federació nacional multicultural bilingüe i asimètrica, Bèlgica com a federació binacional i els Estats

Units com a federació nacional. Aquests aproximació a la realitat li permet extreure els punts febles i forts de

cadascun dels models en la seva implementació. En la segona part, l’autor fa un apropament a les bases teòriques del

federalisme i del nacionalisme. Al primer l’analitza des de la seva qualitat de tècnica jurídicoinstitucional dins de

model i sistema dels estats nacionals i al segon concepte, el nacionalisme, com a ideologia territorial. En paraules

del mateix autor aquest llibre defensa la tesi que el federalisme ha ajudat a la construcció i permanència de l’Estat

nacional, la qual cosa ha fet que perdés la seva independència ideològica i normativa com a forma d’organització

política i social. La proposta de Caminal és, doncs, que el federalisme s’alliberi del nacionalisme per desenvolupar-

se i poder donar resposta a les noves realitats socials dels Estats plurinacionals. Hauria no només de recuperar la

seva força normativa sinó també la seva vocació d’alternativa i de camí per a la superació de l’era dels

nacionalismes. Aquest “nou” federalisme amb voluntat transformadora que proposa l’autor és el federalisme pluralista,

una via possible de transformació de l’Estat en l’era de la globalització.


72 BIBLIOTECA

DESENVOLUPAR L'AUTOGOVERN

Enric Argullol

Ed. Empúries, Barcelona 2000

Desenvolupar l'autogovern és una reflexió

al voltant de l'autonomia definida per la

Constitució espanyola de i l’actual

Estatut d'Autonomia i és alhora un

recull sistemàtic de les possibilitats de

millora de l’autogovern a Catalunya.

L’obra d’Argullol, autor reconegut per la

seva tasca en la cerca i l’anàlisi

jurídica sobre la descentralització

política, és una compilació de diferents

estudis innovadors i originals realitzats

per ell mateix de 1996 a 1999. Aquests

estudis que estructuren l’obra en grans

blocs temàtics que tenen en comú que el

seu objectiu primer és la cerca d’eines

adients per fer realitat l’autogovern

polític a Catalunya de forma plena. Els estudis recollits a l’obra

desenvolupen les dues grans corrents que han centrat el debat del últims

temps sobre la renovació del marc regulador de les relacions entre el

govern central i el govern autonòmic: relectura o reforma. La relectura

com a revisió tant dels textos de la Constitució espanyola com de

l’Estatut d’Autonomia per tal de trobar noves vies passades per alt o bé

desenvolupar completament les ja existents per tal d’assolir un nivell

d’autogovern superior, i la reforma com a creació de noves pautes de

relació entre les dues institucions. Amb un llenguatge entenedor dirigit

també al públic no vinculat al món jurídic, Enric Argullol descriu la

situació actual, després de vint anys d'autonomia. Un dels grans punts

d’interès, que alhora és una característica que el fa imprescindible, és

que les propostes que en ella apareixen són propostes concretes i

viables basades en la realitat i en l’experiència de vints anys

d’Estatut a Catalunya.


73BIBLIOTECA

MANUAL D’AUTONOMIA.TEXTOS PER A LA REFORMA DE L’ESTATUT DE CATALUNYA

Mercè Morales i Jaume SobrequésEd. Base, Barcelona 2003

Vint-i-cinc anys després de l'entrada en vigor de l'Estatut

d'Autonomia vigent, gairebé tots els partits catalans defensen la

necessitat d’una reforma. L’obra de Mercè Morales i Jaume Sobrequés

s’emmarca dins d’aquesta etapa de debat al voltant del futur nou

Estatut i vol servir de pauta per a una reflexió acurada sobre tot

el procés. De manera introductòria, el llibre ens situa

històricament a través d’una breu descripció, però precisa i amena,

dels fets ocorreguts des de la desfeta de 1714 fins als nostres

dies. Ens mostra els camins que ha seguit el poble català per

aconseguir la seva autonomia amb les dificultats i entrebancs que

ha tingut per poder establir els marcs legals d’autogovern i fins i

tot per reformar l’Estatut. Ens parla de la lluita per establir un

Estatut i mantenir la sobirania i dels constants estira i arronsa

amb l’Estat espanyol. D’aquesta manera es va fent un repàs a les

totes les propostes, des de la descentralització administrativa

fins a la independència, incloent les propostes federalistes, foralistes, mancomunitat de

províncies. L’obra consta d’un segon bloc compost per un ampli recull de material i recursos

d’entre els quals destaquen el projecte d’Estatut d’Autonomia de la Mancomunitat de Catalunya de

1919, l’Estatut de 1932 i del 1979 i les propostes de reforma de l’Estatut de tots els partits

polítics catalans: PSC, ERC, CIU I ICV. Com apunt final d’aquest llibre trobarem un apèndix sobre

el País basc, on s’inclouen els textos de la reforma de l’Estatut basc referents a la proposta

d’estat lliure associat. Així doncs Manual d’Autonomia a més de ser un assaig històric, esdevé una

eina d'actualitat i una obra que permet un coneixement més profund del panorama que rodeja la

reforma. És una obra que permet respondre qüestions bàsiques a través de la història i de les

propostes polítiques actuals per tal que el lector pugui prendre una postura fonamentada. És un

assaig dirigit tant a aquells polítics que treballen per fer avançar l’autonomia de Catalunya com

per a tots els ciutadans i ciutadanes que desitgen tenir una opinió pròpia no mediatitzada ni

partidista i que té com a pretensió, segons els seus propis autors Morales i Sobrequès, servir

Catalunya en un tombant que podria ser decisiu pel seu avenç nacional.


74FINESTRA OBERTA

Potser perquè he participat simbòlicament ales l l istes d’ICV-EUiA en algunes de lesdarreres eleccions, com una forma personal decontribuir a aconseguir la fi del pujolisme aCatalunya i de l’insupotable govern del PP aEspanya, en els últims temps he rebut unsquants missatges de persones amigues queem demanaven arguments per decidir-se avotar. I com que, al marge de les quotes quehe seguit pagant també simbòlicament, no sócuna persona de partit, i no sé fer l’articlepartidàriament, l’únic argument que he estatcapaç de donar és el meu programaminimalista particular que demano a qualsevolforça política d’esquerra verda que vulguiprendre part a les eleccions i a la políticainstitucional establerta.

Aquest programa personal de mínims noméste dues condicions i mitja. La primera és quees vagi a les institucions amb una voluntatinequívoca d’escometre un seguit de reformessocials imprescindibles, la qual cosa, des d’unpunt de vista sòcioambiental, m’agrada titllard’un nou higienisme de tercera generació.Com sabeu, el proveïment d’aigua potable isanejament bàsic a les concentracionsindustrials formà part de les conquestessocials incipients del moviment obrer i veïnal,juntament amb les primeres prestacionssocials i legislacions fabrils. Aquell primerhigienisme va ser decisiu per a l’augment del’esperança de vida assolit al segle XX, i unade les raons per les quals la lluita socialaconseguí vèncer l’oposició oligàrquica aqualsevol dret a l’existència d’elements que nofossin els ingressos que cadascú guanyés almercat –fet que, per exemple, va serdenunciat a Barcelona per l’enginyer Pere

Un programa minimalistaper a una esquerra verda

Intervenció d’Enric Tello en l’acte de presentació del darrer númerode la revista Nous Horitzons, Esquerra Verda: balanç i reptes defutur, realitzat al Centre Cívic Pati Llimona el dia 29 de juny de2004

Enric TelloCatedràtic d’Història i Institucions Econòmiques de la UB

>>L’esquerra verda va a les

institucions amb una voluntat

inequívoca d’escometre un

seguit de reformes socials

imprescindibles, la qual cosa,

des d’un punt de vista

sòcioambiental, m’agrada

titllar d’un nou higienisme de

tercera generació.

<<


75PROGRAMA

García Faria el 1902 a Anarquía ocaciquismo— fou la consciència que un copescampats a un medi urbà insalubre els bacilstransmissors de les malalties infeccioses, comel còlera i la tuberculosi, no respectaven gaireles fronteres de classe.

L’higienisme de segona generació és el queRamon Folch anomena l’endreça ambiental,que respon als símptomes més punyents de lacrisi ecològica global del segle XX ambdispositius purament locals de final decanonada: depuradores, filtres i enginysfinalistes que pretenen controlar unacontaminació que es segueix considerantl’inevitable preu del progrés. Més tard que a lamajoria de països del nord i del centred’Europa, i una mica abans que a la majoriade comunitats autònomes espanyoles, aquestaendreça ambiental ja la van començar aCatalunya la Generalitat governada per JordiPujol i els ajuntaments democràtics. Més enllàdel simple fet de fer dissabte ambiental,necessitem una tercera onada de reformeshigienistes més profundes que vagin a l’arreldel problema, i comencin a canviar la baseenergètica i material de la nostra manera deviure: reduir residus, recuperar objectes imaterials, avançar en la producció neta i lesenergies renovables, reduir la mobilitatobligada de persones i objectes, amb unaordenació del territori que permeti escurçar elscircuits de transport, controlardemocràticament l’economia, fer reviure elmón rural i preservar la diversitat biològica ipaisatgística.

Però el gran repte del nostre temps és quevivim a un sol món, sotmès a una crisiambiental global, on les desigualtats socialshan esdevingut tan abismals que, mentre a lapart més benestant urgeix avançar en eltercer higienisme del desenvolupamentsostenible, una gran part de la Humanitat had’assolir encara, i a la vegada, les conquestessocials del primer, el segon i el tercerhigienisme.

No és només perquè sóc historiador que vullconnectar deliberadament amb la història del’higienisme la nostra tasca actual per obrircamí a noves formes de desenvolupament méssostenibles. És, sobretot, perquè fa molts anysque em considero ecosocialista o, potsermillor, una mena de comunista verd (què éscom l’historiador Edward Thompson vaanomenar William Morris). Espero que ningúse senti ofès pel fet de relacionar directamentel socialisme i el comunisme amb la memòriahistòrica, per la qual cosa dono a entendre queja no són termes actuals. De fet, un altre tretcaracterístic del nostre temps és l’aspracombinació entre la insostenibilitat patent delcapitalisme neoliberal i l ’aparent mancad’alternatives sistèmiques globals, a causa dela incredulitat o la incomoditat que susciten lesgrans paraules que van fer servir els nostresavantpassats a les lluites socials dels darrerscent cinquanta anys.

Aquesta contradicció aparent només es potentendre, assimilar i resoldre històricament.He provat d’explicar-ho en un llibre que ja tél’editorial Viejo Topo, i que porta com a títol Lahistoria compta. Aquí només puc esbossar-nela idea principal, que és aquesta: si elsocialisme i el comunisme poden tenir algunfutur al segle XXI només podrà ser, al meuentendre, a través d’un nou descobrimentcontemporani que els alliberi del llast que hanarrossegat al segle XX arran de la sevaidentificació amb un sistema estatal despòtic,erigit per industrialitzar acceleradament lesrepúbliques de l’antiga Unió Soviètica, id’altres països que cercaren per aquest camíeludir el destí perifèric que el capitalismeliberal els havia reservat.

És cert que la tasca principal del noureformisme social higienista, que vol canviarde base el metabolisme social que sosté lanostra economia en els sistemes naturals de laTerra, podria enllaçar prou bé amb algunes deles nocions precoçment albirades per KarlMarx, tal com va suggerir Manuel Sacristán


76FINESTRA OBERTA

vint anys enrere. En una de lespoques ocasions en què el Marxmadur va trencar els seueloqüent silenci sobre elconcepte de socialisme ocomunisme, al final d’un delscapítols més llegits del llibreprimer de El Capital va definir-lo com l’organització conscientd’un metabolisme social amb laNaturalesa orientat al pledesenvolupament humà. Queaquella noció marxianaprimigènia de sostenibil itatanés unida a la dedesenvolupament humà –laqual cosa ha estat recentmentredescoberta per Amartya Sen iMartha Nussbaum- demostrafins a quin punt s’hagués pogutestirar d’alguns fi ls de latradició socialista, comunista ianarquista dels segles XIX i XXper bastir una esquerra verda.Però Manuel Sacristán i JoanMartínez Alier també ens hanexplicat per què aquells filsdescabdellats es van acabartrencant. La confiança cega enel creixement de les forcesproductives com a motor delprogrés social –que era aldarrere de la negativa de Marxa parlar de socialisme icomunisme, com feia laliteratura utòpica—, i una nociómassa estreta (i masculina) devalor-treball manllevada delseconomistes liberals clàssics, vafer que rebutgés la proposta dePodolinski de convertir el

metabolisme social en unanoció operativa, que es poguésmesurar i comptar pertransformar-la activament.

Per això ara no sabem si laformulació d’un projecte socialalternatiu al capitalismeneoliberal del nostre tempsenllaçarà amb les vellesparaules del passat, on’inventarà de noves. El quemés importa és el fet, no elmot. I per això, perquè en bonamesura tornem a ser com al’any 1848, als inicis d’una novatradició que cal inventar,pronuncio volgudament laparaula ‘reforma social’ com lafeien servir els primershigienistes socialistes ianarquistes, sense contraposar-la a la idea de revolució,transformació o capgiramentdels fonaments de la nostrasocietat. Reforma social eraaleshores, i torna a ser ara, laconcreció programàtica delsprincipis i valors que inspiren lanostra voluntat de canviar elmón de base. És a dir, de feruna revolució. Però hem dereconèixer, d’entrada, queencara no sabem gaire bé comdur a terme aquest nouprograma de reforma social pelque fa a l’espinosa qüestió delpoder i l ’autoritat. Noméssabem, en tot cas, que per ferrealitat un noudesenvolupament humàecològicament sostenible, per a

una Humanitat de deu o dotzemil milions a mitjans del segleXXI, caldrà algun nou tipus derevolució noviolenta idemocràtica. Caldrà unarevolució centrada en la vidaquotidiana, que en lloc deconfiar en l’Estat com a grandemiürg més aviat en malfiï(encara que reclami més imillors polítiques públiques).

Al meu entendre aquest eco-socialisme de cada dia l’hem detornar a descobrir a partir d’unalectura de tercer ordre del queja estan fent i proposant elsmoviments socials, quanproclamen que un altre món éspossible. M’explico: la primeralectura de qualsevol lluita socialsón les propostes formuladespels col·lectius i persones delmoviment, en els seus propistermes. Per exemple: una novacultura de l’aigua i l’energia,reduir i recuperar residus, ferefectiu el 0,7 i abolir el deuteextern, el comerç just il’economia social, la taxa Tobini el control ciutadà de lesfinances que proposa ATTAC,etc. La segona lectura és eldenominador comú en quèacaba desembocant cadascundels diferents moviments ixarxes quan es plantegen comtirar endavant aquestsobjectius: la necessitat d’unademocràcia radical de mésqualitat, més participativa ideliberativa.

>>Cal una democràcia radical

de més qualitat, més

participativa i

deliberativa.

<<


77PROGRAMA

De moment la tercera lectura deles propostes i experiències delsmoviments socials no va gairemés enllà de proclamar quevolem fer possible un altre món.Si ens preguntem en quèconsisteix aquest món alternatiu,l’única resposta que tenim a màés una considerable l l ista dereformes socials concretes. Nohem aconseguit encara queaquest gran farcell detransformacions basades en laidea de justícia ambiental (ojustícia global) s’identifiqui ambalguna paraula capaç d’evocar,intel·lectualment iemocionalment, una voluntatcol·lectiva. Un cop dit això haigde córrer a afegir dues precisions.No estic dient, en absolut, queposar un nom genèric al projectesocial d’aquest altre món possiblesigui més important que la llargall ista de reformes socialsconcretes proposades pelsmoviments socials. Al contrari, sialguna cosa ja hem deixat enrere–i espero que per sempre— ésaquella mena de teleologismevanguardista que menyspreava elmón de les petites cosesquotidianes, ja que lesconsiderava ‘sectorials’,‘particulars’, ‘reformistes’ osimplement anecdòtiques, ennom d’una sacrosanta revolucióconcebuda com si fos la fi delstemps. Ara sabem fins a quinpunt ens ha costat cara aquellaestúpida prepotènciavanguardista (i molt masculina).

Si encara tenim alguna revoluciópendent, que val la pena fer, ésuna revolució de la vidaquotidiana. Un ecosocialisme decada dia, prosaic, antiheroic imolt femení. Aquí és on es trobal’altra mitja petita condició delmeu programa de mínims per auna esquerra verda: que aquestprograma també participi en lacrítica sense contemplacions del’ordre existent, i al fet de perfilarun altre món possible a partir deles lluites socials i les alternatives

concretes que generen. Ja fatemps que la vella i noble tascade ‘intel·lectual col·lectiu’l ’exerceix una àmplia xarxaformada, entre molts altresnòduls, per revistes comArchipiélago, Duoda, EcologíaPolítica, Le Monde Diplomatique,Mientras Tanto, New left review,Nexe, Papeles de la FIM, ViejoTopo, Viento Sur, l’anuari demoviments socials de la FundacióBetiko i un munt de publicacionselectròniques o petits centres dedebat a Internet (vegi’s la Guiapara una globalización alternativade Paco Fernández Buey). Ésengrescador que una revista tanveterana com Nous Horitzonssintonitzi amb aquestaintel·ligència col·lectiva plural, ien formi part.

Per això un altre equívoc que calaclarir és la presumpció,igualment estúpida i superada,que els moviments socials siguinincapaços de generar per ellsmateixos una tercera lectura queofereixi una proposta alternativaglobal al sistema contra el quallluiten. Espero que a ningú se liacudeixi, a aquestes alçades,creure encara que cal un partit-vanguàrdia autènticamentrevolucionari per generar laconsciència atribuïda d’ellsmateixos que els pobresmoviments socials necessitem persuperar la nostra l imitacióreformista d’horitzons. Elsmoviments socials ja som prougrans, autònoms, reflexius iemancipats perquè ens vinguialgú de fora a dir-nos ara com esfa una revolució. Ben al contrari,tal com suggereixen molts delsarticles del número de NousHoritzons que avui presentem, elstermes d’aquella relació entremoviments socials i forcespolítiques ja s’han capgirat. Opotser seria millor dir que s’hantornat a posar on sempre hauriend’haver estat. Són els movimentssocials els qui generen imantenen energies


78FINESTRA OBERTA

antisistèmiques. Els partits o les forces polítiques d’esquerres,siguin les que siguin, es troben molt més limitats per la inèrcia deles institucions on aspiren a intervenir, fins i tot si la intervenció volser a favor dels moviments socials i dels projectes comuns quecompartim.

Per això cada cop que alguna persona amiga m’ha demanatarguments per anar a votar l’esquerra verda també li he dit: si elsvols votar esperant que facin alguna revolució en nom teu, no votis.Ja és hora que uns moviments socials emancipats i adultsreconeguem que, per molt que tinguin la millor intenció del món, lespersones que intenten ajudar la transformació social des de lesinstitucions polítiques establertes no són ni més lliures ni méspotents que nosaltres. Al contrari, sovint es troben força méslimitades. Ni ens poden prometre, ni nosaltres podem esperard’elles, que facin cap revolució. Desconfieu dels qui diguin elcontrari, perquè incompleixen el primer deure de qualsevolrevolucionari: dir la veritat.

Arribats a aquest punt hi ha molta gent vinculada als movimentssocials que es pregunta, honestament i comprensiblement, quinsentit pot tenir aleshores votar i atorgar alguna confiança a lespersones que, com les d’ICV-EUiA, us presenteu a les eleccions ennom d’un seguit de valors i propostes que també són en gran partles nostres. La pregunta pertinent és aquesta: ¿ens ajuda que hihagi persones amigues i còmplices de les nostres esperancescol·lectives fent de corcó a les institucions, i tractant d’obrir camí alnostre farcell de reformes socials? Respectant totes les personesque donen una resposta negativa, i compartint bona part dels seusmotius per fer-ho, la meva resposta encara és afirmativa: ajuda.Aquesta és una paraula repetida a diverses de les intervencionsd’aquest número de Nous Horitzons escrites per personesvinculades a diferents moviments socials. No esperem que feu caprevolució, sinó que ens ajudeu. Que sigueu, d’alguna manera, útils.

El sol fet de demanar directament parer a persones que no som departit, encara que siguem amics o amigues vostres, ja diu forçacoses del nou tarannà que ens cal. Però un cop donada la primerapassa, i després de convocar-nos amistosament per parlar ambclaredat i franquesa, cal també preguntar-se: útils de quinamanera? En què i com? En Joan Saura parla de forjar aliances, decanalitzar i donar veu. La paraula aliança té una certa versemblançasi la situem en el context de les gran cimeres i contracimeresmundials, on diferents moviments socials i forces polítiquesinnovadores han adquirit el saludable costum de subscriurecompromisos i documents globals conjunts. Però em sembla quequan més ens apropem a la vida quotidiana dels pobles i les ciutatsla paraula ‘aliança’ esdevé menys adient per donar nom a la novarelació que estem buscant.

En Jordi Roca, amb qui comparteixo tantes coses, diu al seu articleuna cosa que també subscric: “dins l’avorrit panorama dels debatselectorals alguns ens hem sentit una mica reconfortats quan hemescoltat intervencions d’ICV qüestionant-se els indicadorsmacroeconòmics habituals, criticant el model d’urbanització o ladubtosa necessitat de més i més grans infraestructures, i tambéperquè un tema com la ‘fiscalitat ecològica’ hagi adquirit certarellevància política.” Això és el que en podríem dir donar veu ocanalitzar propostes dels moviments socials que, per la mateixaICV-EUiA, han estat i són una font d’aprenentatge.

>>¿Ens ajuda que hi hagi

persones amigues i

còmplices de les nostres

esperances col·lectives

fent de corcó a les

institucions, i tractant

d’obrir camí al nostre

farcell de reformes

socials? Respectant totes

les persones que donen

una resposta negativa, la

meva resposta encara és

afirmativa: ajuda.

<<


79PROGRAMA

Però encara hi ha una passa més per cercaruna resposta convincent a la pregunta sobre elsentit de votar i col·laborar amb una forçapolítica d’esquerra verda. Les contribucions deles dues dones que participen en aquestnúmero, Pepa Muñoz i Anna Monjo, hi apuntenmolt directament quan afirmen que “lademocràcia del segle XXI no pot ser únicamentdelegar cada quatre anys els nostre parer”, ique “participar ha de ser molt més quepreguntar a la gent i esperar la resposta quevolem sentir [...], sinó que es tracta d’unprocés conflictiu, entenent el conflicte en sentitpositiu: que ha de desembocar en noves ideesi solucions...”

Al meu entendre és en Joan Subirats quis’endinsa més en aquest aspecte. Per això,més que d’aliances o canalitzacions parlad’espais de connexió, de construir ponts ofrontisses entre l’activitat política institucional iels processos de mobilització i transformaciósocial. Comparteixo plenament la sevadiagnosi quan escriu: “el gran repte [...] queICV no pot defugir, i que mesurarà en bonapart l’èxit de l’esquerra verda, és el de sercapaç d’actuar com a espai de connexió entrela dinàmica política institucional i la dinàmicapolítica alternativa que es desenvolupa en el sidels moviments socials i en els marges demoltes dinàmiques socials.” Per això, el meuprograma minimalista per sostenir l’esquerraverda que es presenta a les eleccions té, comus deia, un segon punt ineludible. Consisteix ademanar-vos que ens ajudeu des de lesinstitucions a fer avançar aquesta democràciamés participativa i deliberativa que reclamemtots els moviments socials com a denominadorcomú.

Això pot semblar poc, especialment a quiencara cregui en alguna revolució entesa comla fi dels temps o la transmutació de lesànimes. Però és un gran capgirament, perquèconsisteix a dir-los als qui surten escollits quela legitimitat dels vots ha de servir perquèdesprés ens convoquin a deliberar i decidir encomú els afers de cada dia, fins a les propereseleccions. Que una cosa és tenir legitimitatpolítica, i una altra guanyar la legitimació detotes i cadascuna de les decisions que esprenen entre una elecció i la següent. Ho hemviscut prou pregonament fa ben poc: el governde José Maria Aznar era constitucionalmentlegítim, però havia perdut la legitimació socialfins a uns extrems poc habituals encara. Hemd’estar preparats perquè situacions comaquesta es reprodueixin, i en certa mesura elsmoviments socials lluitem perquè es puguinproduir i resoldre fent avançar una democràciaradical de més qualitat.

Per això he participat darrerament a lesllistes d’ICV-EUiA, i seguiré col·laborant ambvosaltres mentre pugui estar raonablementd’acord amb Joan Saura quan diu que voleuser “útils per realitzar una nova manera de ferpolítica, més transparent i participativa, que ésun dels mandats més clars que la ciutadaniaens ha fet.” Un cop dit i escrit, ara cal queparlin els fets.

<<


80

Nom i cognoms ......................................................... ......................................................................................

Adreça ....................................................................................... CP ................................................................

Població ...................................................................... País ................................................. ...........................

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Butlleta de Domiciliació Bancària

Sr./Sra. director/a del Banc o Caixa...................................................................................................................

Li demano que, fins a nou avís, accepti els rebuts que presenti la revista Nous Horitzons amb càrrec al meu

compte/llibreta.

Nom del/la titular .............................................................................................................................................

NIF............................................................ Núm. de compte ............................................................................

Entitat.............................................. Oficina ............................................... Control ......................................

Data.................................................... Signatura

Podeu enviar aquesta butlleta per correu a:

Fundació Nous Horitzons

C/ Ciutat, 7 08002 Barcelona

O bé per fax, amb la referència “Nous Horitzons”, al núm. 93 412 42 52

Vols subscriure’t a la Revista Nous Horitzons?Quatre números l’any: 17’72 € / 2.950 ptes.

INFORMACIONS


l’estatut 25 anys després - federal.cat / federalista.info · 2012-11-03 · miquel caminal 13...

Documents