1

L’Escudella

El cant de la Sibil·la

Rev

ista

d’H

istò

ria

i Cul

tura

. N

úm.

3.

Hiv

ern

20

12

2

Índex

La Sibil·la a Xeraco 1

El cant de la Sibil·la 2

El Cant de la Sibil·la, teatre de les emocions 6

La Sibil·la i Joan Lluís Vives 9

La Sibil·la i la llengua romanç 13

A propòsit de la representació de la Sibil·la a Xeraco 15

Turistes i homilies 18

Unes notes sobre la repoblació de Xeraco després de

l’expulsió dels moriscos (1609). L’aportació balear 19

Edita: Associació Cultural La Goleta XeracoDirector: Joan IborraConsell de redacció: Rafael Campos, Joan Iborra, Antoni Martí, José Luis PlanesImatges portada: Arxiu GoletaFotografies revista: Arxiu GoletaDisseny i maquetació: Joan Iborra Gastaldo i Rafael Campos SastreImprimeix: Tia FrangèlicaDiposit Legal: V-2333-2012ISSN: En tràmitAmb el suport econòmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

L’Escudella. Revista d’Història i CulturaAny I. Núm. 3. Hivern 2012

La Sibil·la a Xeraco

Cada any, el dia de Nadal, abans d’iniciar-se la missa major a les 12:00 en punt, la Sibil·la, un xiquet o una xiqueta, revestida amb una túnica morada evocadora d’un temps antic, se situa al cancell de l’església de Xeraco. Desfila solemnement pel corredor central del temple devers l’altar major mentre a l’orgue sonen les primeres notes del Cant de la Sibil·la. Una persona adulta fa d’acompanyant. La figura, hieràtica, manté, ferma i elevada una espasa llustrosa. Superats els tres escalons, s’aproxima a l’altar i delicadament deixa l’espasa lluenta sobre l’ara amb el pom cap a la dreta i la punta vers l’esquerra. Es gira i s’adreça als feligresos, moment en què el cor entona el estremidor cant: «Lo jorn del judici, veuràs qui ha fet servici» que precedeix la veu nua de la Sibil·la. Els assistents, que havien xiuxiuejat imperceptiblement, tot just en sentir la primera veu, callen indefectiblement en un silenci respectuós. Any rere any el Chor de la Sibil·la escenifica aquesta vella tradició medieval representada per primera volta a Xeraco el dia de Reis de 1997.

Aquest número de L’Escudella, el tercer, es dedica monogràficament a la Sibil·la per estudiar-la des de diversos angles. Antoni Martí fa un repàs a la digna trajectòria del Chor de la Sibil·la des del moment de la creació fins a l’actualitat. Josep Lluís Sirera s’endinsa en l’ambient tenebrós i procliu a les profecies escatològiques de les representacions teatrals medievals. Un teatre de les emocions en què les condicions d’il·luminació, de foscor, hi juguen un paper essencial, fascinant, en els sentiments dels creients que esperen l’esfereïdor judicci signum. El tercer article, de Joan Requesens, indaga en els comentaris de Joan Lluís Vives inclosos a l’obra d’Agustí d’Hipona Civita Dei, sobre l’origen dels textos sibil·lins cristians. Enric Naval, director del cor, revisa la introducció de la llengua vulgar en aquesta obra a partir del segle xiii. Miquel Romero, rector de la parròquia de Xeraco, visita el fenomen de la Sibil·la amb una lectura espiritual que atorga una nova visió a la profecia apocalíptica. Antoni Martí rememora breument una mostra d’intol·lerància lingüística perpretada al temple de la platja l’any 1996 que no devia haver-se produït mai. Finalment, Antoni Mas, Joan-Lluís Monjo i Josep Mas exposen el fruit d’una llarga recerca per documentar la presència mallorquina en la repoblació de Xeraco després de l’expulsió dels moriscos de 1609.

Joan iborra

4

A finals del segle vi ac trobem les pri-meres referències a les sibil·les, dones identificades com a profetesses capaces d’endevinar el futur. Si bé aquest personat-ge té origen pagà, els seus auguris tenien una rellevància notable entre els pobles de l’antiguitat, entre les quals hi destacava la sibil·la Eritrea a l’Àsia Menor, dins l’actual Turquia. Entre els romans fou molt conegu-da la sibil·la Tiburtina, però va ser la sibil-la Cumana qui es va convertir en l’oracle dels patricis fins a la consolidació de l’Im-peri Romà. No ha de sorprendre molt que els primers cristians conservaren el mite de la sibil·la i el mantingueren com a oracle de la segona vinguda de Crist amb motiu del Judici Final i la fi del món. Durant la llarga Edat Mitjana, la representació del cant va conèixer un gran seguiment popular. S’hi escenificava als temples amb processons, vestimentes i recitacions de versos que au-guraven el futur i donaven a l’hora testimo-ni de la divinitat de Crist. Durant molt de temps, s’havia atribuït a Sant Agustí una homilia que, des de la Baixa Edat Mitjana, es llegia la vigília de Nadal per tal de con-vèncer els gentils de la vinguda del Messi-es. Amb aquesta finalitat eren també utilit-

zats els testimonis de diversos personatges de l’Antic i Nou Testament, però també del món del paganisme: Virgili, Nabucodonos-sor i la sibil·la Eritrea.

La versió llatina del Cant de la Sibil·la va servir de base a l’execució medieval del cant durant les maitines de Nadal arreu d’Europa des del segle x com a mínim. Du-rant el segle xiii la Sibil·la es celebrà també en llengua vulgar a la Provença, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, que és on més ha perdurat malgrat les prohibicions del concili de Trento. El canvi d’una expres-sió pagana amb mudança forçada al cristia-nisme s’ha documentat a l’època medieval, però la seua pervivència als territoris abans esmentats resulta un fet notable. Com a re-presentació teatral a les esglésies, el concili de Trento (1545-1563) la va prohibir, motiu pel qual va desaparèixer progressivament amb poques excepcions: la catedral de Ma-llorca, el monestir de Lluc, l’Alguer... Les sibil·les entraren en la literatura i la icono-grafia cristiana des de temps antics: Miquel Àngel (1475-1564) n’incorporà cinc (Líbi-ca, Cumana, Dèlfica, Eritrea i Pèrsica). En-tre els profetes bíblics s’observa represen-tada a la volta de la capella Sixtina.

El cant de la Sibil·laantoni Martí Milan

L’Escudella

5

El valencià Antoni Canals, un monjo do-minicà del segle xiv, durant els seus estudis de Teologia, va recòrrer ciutats com Manre-sa, Lleida i Barcelona. Canals va recollir uns versos de la Sibil·la que tingueren diversos copistes posteriors, un dels quals, Pere Mi-quel Carbonell, de la catedral de Girona, va documentar Les coples del judici fetes pel mestre Antoni Canals de l’ordre de Predica-dors.

El text comença així:

Al jorn incert, quant Déu vendrà

conexem

los bens e·ls mals que fets haurem

tot clarament.

Com fossen del cel exiliats

per nostre mal

e pel dimoni subjugats

a mort penal.

Del loch reyal

volch devallar portant salut

lo Fill de Déu, qui és vengut

tot humilment.

La versió mallorquina actual resa d’aques-ta manera:

El jorn del judici

parrà el qui haurà fet servici

Jesucrist, Rei universal

homo i ver Déu eternal.

Del cel vindrà per jutjar

I a cada un lo just darà.

Mentre que en la versió algueresa diu:

Un Rey vindrà perpetual

vestit de nostra carn mortal

del cel vindrà tot certament

per fer del segle giutgiament

Ans que el Judici no serà

un gran senyal sa mostrarà

lo sol perdrà la resplandor

la terra tremirà de por.

Celebració de la primera Sibil·la a Xeraco. Reis 1997. f Ximo Ferri

6

Si bé s’hi observen diferències en la for-ma, els continguts d’aquest cant ancestral són idèntics. Datat al segle xvi trobem el Cançoner de Gandia amb més de 60 compo-sicions musicals de salms, homilies o nada-les vinculades a la cort del duc de Calàbria i Germana de Foix a València, virreis del Reg-ne de València. El manuscrit es conserva a la Biblioteca de Catalunya i va originar una picabaralla institucional el mes d’octubre de 2006 entre l’associació Amics de la Seu de Gandia i la Conselleria de Cultura catalana que al·legava compra, donació i prescripció administrativa sobre la propietat del Canço-ner. Aquest llibre conté dues peces polifòni-ques sobre el Cant de la Sibil·la que es repre-sentava a la catedral de València a la missa del Gall la nit de Nadal, segons documenta el musicòleg Carles Magraner. Les normes que s’han de seguir sobre la correcta esceni-ficació de la sibil·la de València es troben en un breviari i se sap de la seua existència per les referències del canonge Sanchis Sivera i del professor Sanchis Guarner. Justament, a Gandia, l’escolapi Vicent Faus i Beltrán va reintroduir el cant de la sibil·la a l’ermita de santa Anna en la missa del Gall de 1979. Var ser interpretat pel grup de la Paraula Cristi-ana. Salvador Pla, professor de l’Escola Pia i músic de gran vocació, va adaptar la melodia del mestre Bartomeu Càrceres, del segle xvi, al servei de la cort del duc de Calàbria i del V

duc de Gandia Carles de Borja. La senzillesa del cant, la discreta arquitectura de l’ermita acabada de restaurar, la bona voluntat dels participants que reblien l’edifici i la plaça, omplien de goig nadalenc la blanca casa de Santa Anna.

Els anys transcorreguts han modificat considerablement la representació teatral. A Gandia, les primeres ocasions en què es re-presentà, va significar una alenada encorat-jadora enmig d’una societat que albirava un futur diferent des de la recent abandonada catacumba política del franquisme. El deve-nir tranquil de les coses féu la tasca oportuna per ajustar-se al nivell d’una celebració reli-giosa. Lluny han quedat l’eufòria de la gent reunida a la placeta de Santa Anna al caliu del foc mentre compartien joiosament un li-cor de moscatell transportat expressament des de Montitxelvo i uns humils gallonets amb tramussos, figues seques i carabassa torrada. A la ciutat de l’Alguer, el Cant de la Sibil·la es va mantindre després del concili de Trento gràcies a l’acció del bisbe Andreu Bacallar, el qual reconegué la validesa reli-giosa i la genuïtat de la profecia apocalíptica i optà per reconèixer la tradició i facilitar-ne la continuïtat, decisió que l’ha fet arribar als nostres dies tal com es representava la vigília de Nadal en aquesta ciutat de l’illa de Sar-denya.

Amb el pas dels anys, el Cant de la Sibil·la va aparèixer com a peça de concert de les corals i en les celebracions litúrgiques de Nadal, acomplint-se un desig expressat pel pare Faus:

L’ermita de Santa Anna, que comparteix amb Montserrat i el Lluc el privilegi de guar-dar en ella la flama de la llengua, voldria que aquesta celebració nadalenca s’estengué ar-reu del País, però no com una revifalla folklò-rica, sinó com un símptoma de la normalitza-ció lingüística i de l’estima per les tradicions autòctones.

Pel juny de 1995 el pare Faus va ser tras-lladat a la ciutat de València i un altre es-

Chor de la Sibil·la

7

colapi, Enric Ferrer Solivares, ha mantingut aquesta celebració nadalenca.

De manera més o menys estable las sibil-la s’ha interpretat a Palma, Palmera, Beniar-jó, al palau ducal de Gandia unit al sermó de la Calenda, a Tavernes de la Valldigna per la Coral Polifònica Marinyén i l’Orquestra Jove Valldigna, a Sueca pel Cor de Cambra dirigit per Enric Naval, Teulada cantada per Daria Krpnova. A Ontinyent també han recuperat la tradició amb la col·laboració del Grup de Música Antiga Menestrils i la Colla de Cam-paners, tot i que ho celebren de bestreta el 22 de desembre.

Xeraco va estrenar el cant de la sibil·la el dia de Reis de 1997 en la veu del xiquet Xavier Calabuig Fresquet. El motiu del can-vi de la data va ser que la majoria del cor participava en la celebració de Santa Anna, però posteriorment es va corregir i traslladar al dia de Nadal a les 12 del migdia. Els intèr-prets han estat els següents:

Xavier Calabuig Fresquet: Reis 1997, Reis 1998 i Nadal 1998; Gemma Martínez Estrugo, Nadal 1999; Marta Marí Cámara, Nadal 2000; Maria José Martos Boluda, Na-dal 2001; Nati Muñoz Sebastià, Nadal 2002; María Dolores Gualde Sellens, Nadal 2003 i 2004; Isabel Estruch Martínez, Nadal 2005 i 2006; Emilia Castelló Ferragud, Nadal 2007, Nadal 2008 i Nadal 2009; Carla Vidal Asun-ción, Nadal 2010 i Eva Gonzálbez, Nadal 2011. Els directors del cor de veus han sigut: Àngel Rodríguez, Antoni Cuenca, Josep Ba-taller Calderón, Antoni Martí i finalment En-ric Naval, l’organista habitual que ha acom-panyat la Sibil·la és Josep Bataller Planes.

En el decurs del anys, el Chor de Xeraco ha consolidat una estabilitat al voltant de 25 cantaires, a més del director i organista que, unes setmanes abans de Nadal, assagen el Cant de la Sibil·la i nadales d’època medi-eval en un local annex al campanar. El Chor ha incorporat d’altres versions a la interpre-tació inicial de la catedral de València del mestre Càceres: l’occitana el 2008 amb motiu

del 600è naixement del rei Jaume I al palau Tornamira de Montpeller, la de Mallorca el 2009 i per últim la versió de l’Alguer, a l’illa de Sardenya l’any 2011. El cor ha actuat en interpretacions extraordinàries invitada per la Mancomunitat de Municipis de la Safor i pel Casal Jaume I de Gandia.

Especial satisfacció ha sigut per als mem-bres que cantem la Sibil·la el reconeixement per part de la UNESCO de la Sibil·la de Ma-llorca com a Patrimoni Immaterial de la Hu-manitat, en reunió celebrada a Nairobi pel novembre de l’any 2010. El premi reconeix el patrimoni immaterial, portador de valors, pròxim i arrelat a la comunitat humana, a més d’atorgar-li un plus de responsabilitat en realitzar certa funció d’ambaixada de la UNESCO.

Si en l’àmbit religiós el Nadal representa el naixement de Jesús, és també el temps del solstici d’hivern quan el dia comença a créi-xer, motiu pel qual molts pobles d’arreu del món celebren aquest fet astronòmic. En tot cas la màgia del Nadal emet efluvis de bon-dat expressades en felicitacions verbals i es-crites, menjars familiars, estrenes, betlems i manifestacions efusives d’un millor any, mal-grat que ens amenacen les pitjors circums-tàncies. El Chor de la Sibil·la som un grup de gent que durant unes setmanes ens ajuntem per compartir amistat, música i assaigs, però sobretot per oferir a Xeraco un motiu més per a realçar les festes nadalenques sota la be-nedicció d’una espasa un pessic més misteri al misteri.

Al Casal Jaume I de Gandia

8

El Cant de la Sibil·la, teatre de les emocions

Josep lluís sirera

Universitat de València

¿Teatre de les emocions o teatre per a la raó? A l’edat mitjana, els qui se’n dedicaven ho tenien ben clar: el primer. Sense haver cur-sat cap especialitat de psicologia, dramaturgs i actors medievals sabien molt bé que les se-ues posades en escena tenien com a objectiu colpir els espectadors per la via dels sentits. No sols amb els mots i els raonaments, sinó també a través de la vista, de l’oïda (la mú-sica) i de l’olfacte. Tenim exemples a muntó: la Festa d’Elx sense anar més lluny, que ha sabut sobreviure (millor dir: que ha pogut so-breviure) perquè la seua representació anyal esdevé un esclat emotiu mitjançant el qual els habitants de la capital del Baix Vinalopó es reconeixen com a comunitat.

El cas d’Elx, tanmateix, no té res d’origi-nal: tot el teatre medieval sorgit dels nuclis ur-bans (no parle, doncs, del teatre vinculat a les corts nobiliàries i monàrquiques, la funció del qual era tota una altra1) tenia com a principal objectiu enfortir els lligams solidaris entre els membres de la comunitat que el representava i, alternativament, generar sentiments d’exclu-sió entre els qui no s’hi reconeixien. Tant era que es tractés d’una representació nadalenca, mariana o passionística; sempre ben entés, això sí, que la temàtica religiosa era sovint només l’excusa argumental que possibilitava la pràctica teatral mateixa i l’acompliment de la cerimònia social connexa.

1 Vid sobre el tema: Luís Quirante, Evangeli-na rodríguez i Josep Lluís sirera: Pràctiques es-cèniques de l’edat mitjana als segles d’or, Univer-sitat de València (Col·lecció Educació. Materials, núm. 24), València, 1999, pp. 25-40 i 125-152.

Aquest és el cas, òbviament, d’una de les representacions dramàtiques més interes-sants del teatre europeu medieval, el Cant de la Sibil·la. Una representació que, lluny de desaparèixer víctima dels aires antiteatrals que l’Humanisme va conferir a la devoció re-ligiosa, o del control ferri que l’Església de la Contrareforma va exercir sobre el teatre, ha sobreviscut fins els nostres dies. Les seues dimensions més aviats modestes (es tracta d’una cerimònia relativament breu si la sepa-rem de l’Ordo prophetarum i que no necessita de grans recursos escenogràfics), el to apoca-líptic del missatge i la seua capacitat per a colpir els sentits dels qui la veuen represen-tar ha permés aquesta pervivència. Fins i tot ha ajudat la seua relativa indefinició sobre la categoria concreta de la representació: acte litúrgic integrat en una litúrgia més àmplia (la de Nadal)?; cerimònia nadalenca com la va batejar Sanchis Guarner2, val a dir: a ca-vall entre la litúrgia, el teatre estricte i les formes parateatrals? O teatre en estat pur, que és el que jo pense?

Siga com siga, i amb un concepte de tea-tre actual, no hi ha dubte que El cant de la

2 En efecte. El seu cabdal estudi sobre aques-ta meravella del nostre teatre el va publicar Ma-nuel sanchis guarner: El cant de la Sibil·la, antiga cerimònia nadalenca, Institució Alfons el Magnànim, València, 1956. Tanmateix, arran de la seua reedició (dins Manuel sanchis guar-ner: Obres Completes. Teatre i festa, Tres i Quatre, València, 1987, v. I, pp. 49-85), l’editor –Alfons Llorenç– va suprimir aquest títol i ho va deixar en un molt més neutre El cant de la Sibil·la no sé si per la seua iniciativa o per suggeriment del propi Sanchis Guarner.

9

Catedral de València

Sibil·la és una peça de teatre de cap a peus. Una peça que té com a objectiu assolir un impacte emotiu realment gran. No és cap ca-sualitat que a les darreries del xviii (sobre el 1785) un clergue erudit i historiador, Felipe Fernández Vallejo, que va llegar-nos unes Memorias i disertaciones sobre la història de l’església a Toledo, en parlar de la celebració de la Sibil·la a la Catedral castellana (quan encara se celebrava) pose l’accent en l’im-pacte emotiu que tenia la seua celebració en-tre els assistents. Això és el que diu un dels peoners en l’estudi del teatre medieval a la nostra península, Richard Donovan:

Vallejo, who welswhere in his work, regards

dramatic perfomances in church with a rat-

her hostile eye, considering them juguetes

pueriles, speaks of this ceremony with res-

pect, and even declares that he was moved

by it: «que es preciso mueva el anima de los

oientes una voz delgada y lamentable, que

con pausa y gravedad predice el día tremen-

do del Juicio.» Moreover the music is not

at all sweet and melodious, but unearthly:

«tan patetica, y poco grata a los oientes, que

no hay uno que no desee se concluia quan-

to antes»; sung by a shrill childish voice,

without bass and without accompaniment, it

seemed, in the demi-obscurity of the enor-

mous nave, to come another world3.

El clergue (també, per cert, descobridor de l’importantíssim Auto de los Reyes Magos castellà a la mateixa Catedral de Toledo) ens parla, com hem vist, de l’impacte emocional de la veu de l’escolà que, en el seu paper de la Sibil·la, interpreta una melodia patètica, inquietant, enmig d’una gran nau pràctica-ment a fosques (em sembla molt optimista la qualificació de demi-obscurity de Donovan, atés que durant segles les possibilitats d’il·-luminar eficientment durant les nits d’hivern les naus de les esglésies no passarien de ser remotes… I no dic res, per cert, del fred que regnaria a l’interior dels temples. Comptat i debatut: el Cant de la Sibil·la així concebut era capaç de traslladar a l’ànim dels espec-tadors el sentiment de neguit, si no de por,

3 Richard B. donovan: The Liturgical Drama in Medieval Spain, Pontifical Institute of Mediae-val Studies, Toronto, 1958, p. 42.

10

d’una humanitat a les portes del Judici Final; correlat a escala microcòsmica (la de l’exis-tència humana) del Judici particular que els espera als creients després de la mort…

Ens trobem, insistesc, davant una obra de teatre en sentit ple; això explica que el seu desenvolupament varie segons l’espai de representació: cada temple té les seues pecu-liaritats i les dimensions. Per això, a Toledo podem llegir:

En la noche de Navidad, concluidos los

Maytines, y entre tanto que se canta el Te

Deum laudamus, sale de la Sacristía un

Colegial Seise, vestido de Sibila, al que

acompañan dos colegiales infantes vestidos

con albas y estolas, y cada uno lleva en la

mano una espada desnuda, y les acompañan

también otros dos colegiales con achas en-

cendidas, y todos suben a un tablado, que

para el caso se hace debajo del púlpito del

Evangelio4.

En canvi a València podem llegir al Bre-viari de la Seu de 1533: «La Sybilla deu es-tar ja apparellada en la trona vestida com a dona»5. És clar, doncs, que els corresponents mestres de cerimònies (si la Festa d’Elx em permet que li manlleve aquest terme per a designar el director d’escena) tenien molt en compte el lloc: la gran nau toledana en la fos-cor multiplicava l’efecte d’un xicotet seguici avançant per ella, escassament il·luminat per dues torxes. En el cas valencià, es preferia (d’acord amb la tradició del teatre medieval de la Corona d’Aragó) l’impacte de l’altura, més encara quan molts valencians del segle xv encara tindrien ben presents els sermons que Sant Vicent Ferrer (l’àngel de l’apoca-lipsi que anunciava la fi del món) havia pro-nunciat a la Seu valenciana, des de la trona precisament.

De tota manera, les diferències d’espai escènic quedaven en part neutralitzades per

4 Apud donovan, p. 180.5 Joaquín Lorenzo i Jaime villanueva: Viage

literario a las iglesias de España, Imprenta Real, Madrid, 1803, tom i, p. 135.

la semblança òbvia de lletra i música entre les diferents versions conservades. Una lletra cantada de forma antifonal, on la tornada, era entonada pel cor sempre que l’escolà protago-nista concloïa una estrofa. L’alternança podia ser acompanyada d’instruments de percussió tan bàsics com les espases toledanes que xocaven tres cops cada volta que la Sibil·la concloïa una estrofa, o per instruments molt més sofisticats, com podem sentir en les re-construccions actuals a càrrec de conjunts de música antiga i que no tenen en compte el que diu Donovan de la interpretació sen-se acompanyament. Parle, com és obvi, dels cants de la Sibil·la estrictament medievals.

Arribats en aquest punt, sí que voldria fer-hi una xicoteta matisació final: dalt d’un cadafal, a la trona o a peu ferm, l’escolà en-carregat d’interpretar la Sibil·la Eritrea ana-va vestit com a tal; és a dir: vestit de dona. Assumia, doncs, el xiquet un rol en el sentit estrictament teatral i no es limitava a cantar-lo. Per uns minuts, doncs, el públic, envoltat per la foscor i la música monòtona (no dic res, per obvi, d’altres estímuls com el fred ja al·ludit, l’olor a cera i la presència intuïda més no pas vista de la resta dels assistents), veia una profetessa del temps del paganisme i no un xiquet de la seua pròpia comunitat. De forma semblant al que s’esdevé en l’ac-tualitat a Elx amb el xiquet que interpreta el paper de la Mare de Déu.

Hui dia, ja ho sabem, la foscor és un bé tan preat com escàs a les societats contempo-rànies i en l’actualitat vivim d’esquenes als senyals que anuncien la fi del món, tot i que aquest és molt més a prop que allà pel segle xi, quan el teatre medieval europeu va nàixer. Tanmateix, si reconstruïm no sols la partitura i la representació del Cant de la Sibil·la sinó, molt especialment, les condicions de la seua recepció, ens adonarem de la capacitat que per a commoure’ns té encara en l’actualitat l’obra. Teatre de les emocions per a tots els temps, sens dubte.

11

La Sibil·la i Joan Lluís VivesJoan reQuesens i piQuer

Universitat de Barcelona

Per les dades conegudes, tot va començar molt enrere del segle vi abans de l’era cris-tiana, però és d’aquest segle que sabem de l’existència, a la vila d’Eritrea de la comarca de Jònia a Grècia, d’una sacerdotessa del tem-ple d’Apol·lo. Tenia raptes d’inspiració divina i endevinava el futur. Era la Sibil·la Eritrea. A ella s’atribueix un poema vaticinador del sal-vador del món, el que es cantava amb variaci-ons de lletra i diversitat de músiques a moltes esglésies de la Corona d’Aragó des dels temps medievals, i en terres occitanes, castellanes i d’altres.

En trobarem notícia a La ciutat de Déu, obra d’Agustí d’Hipona, el bisbe africà del segle v. Explicava que un dia, parlant de Crist amb el procònsul Flacsià, aquest li va lliurar un po-ema atribuït a la Sibil·la Eritrea. Agafant-ne la primera lletra de cada vers o dístic, es po-dia llegir: «Jesús Crist Fill de Déu Salvador». Traduït del grec al llatí, el va copiar i ens féu saber que la versió no era gaire exacta, però el significat l’havia ben trobat gràcies al comen-tari que ja n’havia fet Lactanci Firmià uns cent anys abans. De l’obra d’Agustí, gairebé en ex-clusiva, per davant de Lactanci i d’Eusebi de Cesarea, que també hi havia parat atenció uns cinquanta anys enrere, va passar a la tradició

nadalenca. Fins aquí, diguem que tenim mig anunciat el tema d’aquestes pàgines. L’altra meitat és que en el segle xvi el nostre gran va-lencià Joan Lluís Vives i Marc, a instàncies d’Erasme de Rotterdam, publicà aquesta obra d’Agustí amb el seu comentari afegit. Aquí, no tenim altra pretensió que fixar-nos un poc en allò que investigà i considerà en aquells dos anys de 1521 i 1522 quan Vives encara no ha-via fet els trenta.

El poema es troba al llibre xviii, capítol 23 de La ciutat de Déu. Vives el comenta en quatre apartats. El primer dedicat a les Sibil-les. El segon a la d’Eritrea i n’aporta la versió grega d’Eusebi de Cesarea. El tercer el centra en alguns dels dístics, críticament. I el quart, com Agustí, què en diu Lactanci.

Les Sibil·lesComença parlant d’elles en general. A les

primeres ratlles es limita a repetir les defini-cions, breument, que en donaren Diodor, Ser-vi, Lactanci, Varró, els eolis i Suïdas. Però a l’hora d’inquirir quantes en foren, d’on i quan, apareixen les divergències. Davant la disper-sió de respostes, Vives s’atengué als millors informats sota la consideració que ho eren Marcià Capel·la, Plini el Vell, Solí i Elià, dels

12

qui deduí que existiren sis sibil·les. Varró n’hi afegí quatre més. Pel que fa a les èpoques i llocs d’origen tingué present que els grecs dis-cordaven del tot si bé constatà que entorn la Sibil·la Eritrea hi havia una major concordan-ça. Vives, finalment, decidí presentar les deu sibil·les de Varró a través de la transmissió de Lactanci amb dades afegides provinents d’es-criptors grecs i llatins.

Si comptem els autors citats fins aquí, su-men nou als qual afegirem els restants. Alguns els cita des de Lactanci i altres no. Endemés, Vives esmenta els polítics principals d’èpo-ques diferents i ciutats i viles disperses des de Babilònia a la península Itàlica passant pel nord d‘Àfrica. Un recull de dades que culmi-nen amb el record de la importància que Roma atorgava als vaticinis sibil·lins i com hom de-cidí de guardar-ne els llibres al Capitoli. Vist que només seria curiositat fer el llistat de tant variada gent i llocs, limitem-nos als historia-dors, filòsofs i poetes que són per a Vives les fonts d’informació i per a nosaltres d’admiració davant la vastitud dels seus coneixements.

S’han de diferenciar els autors que cita Vives dels qui apareixen a l’interior del text copiat de Lactanci. Aquests que parlen de Sibil·les són els següents: Nicanor a les Ges-tas Alexandri Macedonis; Eurípides a la tra-gèdia Làmia; Crisip al seu llibre De diuina-tione; Nevi en el poema De belli Punici; Pisó als Annales; Apol·lodor d’Eritrea, Eratòstenes, que remet als annals dels Samis; Heràclit del Pont, Fenestel·la i Varró, evidentment. Deixem les precisions d’aquest grup i fem el llistat d’aquells, els aportats per Vives directament.

El filòsof Aristòril, s. iv aC; Diodor de Si-cília, autor de vuit llibres –incomplets– intitu-lats Biblioteca Històrica, s. i aC; Dionisi d’He-licarnàs, historiador, s. i aC; Estrabó, geògraf i historiador, s. i aC - i; el poetaVirgili, s. i aC; Plini el Vell, naturalista i historiador, s. i; el fi-lòsof Sèneca, s. i; l’historiador Tàcit, s. i-ii; Au-lus Geli, escriptor, s. ii; Claudi Elià, autor de Varia Historia, s. ii-iii; Gai Juli Solí, gramàtic, autor del De mirabilibus mundi, s. iii; Eusebi

de Cesarea, historiador, s. iii-iv; Màrius o Mau-re Servi, filòleg i comentarista de l’Eneida de Virgili, s. iv-v; Martinià Fèlix Capel·la, autor del llibre De Nuptiis Mercurii et Philologiae que al s. xvi, el de Vives, gaudí de sis edici-ons, s. v; Rutili Claudi Namacià de qui es féu l’edició prínceps del seu poema De reditu el 1520, s. v; Suïdas, lexicògraf, l’obra del qual és coneguda com la Suda, s. x. I també pel seu compte cita Marc Terenci Varró, autor del De rerum diuinarum, s. ii-i aC. I finalment la seva major font: Celi Firmià Lactanci, l’autor dels llibres De institutiones diuinae, s. iii-iv. Resumidament, doncs, Vives, sumant-los tots, cita divuit autors. A més a més dels esmentats indirectament com Homer, el gramàtic Dídim, la poetessa Safo i el poeta Enni, el pensador cristià Arnobi i el filòsof i polític Ciceró de qui avall parlarem.

Pel que fa a les seves obres, esmenta De natura miraculis referint-se a De mirabilibus auscultationibus d’Aristòtil, com pot compro-var-se’n la referència en el capítol 97, pp. 197-198 de l’edició de Gotha del 1786; a l’obra única de Diodor de Sicília, remetent al llibre v; de Sèneca dóna el títol de l’epísto-la 88 a Lucili, és a dir, De liberalibus studiis; d’Elià, Varia Historia, que avui podem com-provar, per exemple, en l’edició original grega feta a Grècia per la llibreria Orphanotrophei el 1826, llibre xxii, capítol 35, p. 136; de Servi In Uirgilii Aeneidos, tot i que només escrigui l’úl-tim mot. De Varró i de Lactanci, les obres ja esmentades. De la resta, els estudiosos n’han cercat l’exactitud.

Acabem d’esmentar Varró i Lactanci. En el comentari de Vives hi tenen el seu pes, fins a l’extrem que d’aquest, tenint de font aquell, en copia dos fragments literals del llibre i, cap. vi, 11 i 14; tant literals com només amb la manca d’un mot al tros primer i en el segon un canvi d’ordre en els darrers.

Només pel poc escrit en aquest apartat, penso que el lector ja es pot fer càrrec de les recerques que feia Vives per aconseguir un bon comentari al tema de les Sibil·les. Parem-nos

13

en dos detalls. Un dels fragments més llargs que poua dels antics es troba en el comenta-ri de Servi al vi llibre o cant de l’Eneida de Virgili, correspon al dístic 72. Vives, tot i que no esmenta les primeres paraules de Servi, no hi manquen en les seves quan reconeix que a voltes la Sibil·la Eritrea ha estat confosa amb la Cumana i ho afirma justament en rementre a uns altres mots virgilians del dístic 36 del mateix llibre vi on Servi ja ha plantejat aquesta confusió. Segonament, en recórrer a Sèneca ens deixa, avui, perplexos. El filòsof es refereix al polígraf Dídim, gramàtic del s. i aC, i a les se-ves moltes obres plenes de curiositats entre les quals, en una, es pregunta què fou la poetessa Safo. Vives ho transcriu així: «Dídim dubtà si Safo fou Sibil·la, tot i que altres hi llegeixen [dona] pública». El text exacte de Sèneca no-més diu que Dídim inquireix si «Safo fou una dona pública». Com s’explica l’antítesi entre Sibil·la i meretriu? Hom conta que l’origen del mal nom rau en els còmics grecs i s’assegura que un dels qui, més tard, amb bona empenta féu córrer la brama va ser el poeta Marc Valeri Marcial, s. i. I el bon nom de sibil·la?

La Sibil·la EritreaVives, després d’aplegar tanta informació,

es decanta per admetre que s’ha de parlar de la Sibil·la Eritrea d’acord amb una majoria que a ella atribueix l’autoria de molts cants i fragments. I posant-se al davant del nostre, el que comença i encara no ho hem dit: «Iudi-ci signum tellus sudore madecet», ho fa amb la companyia de Ciceró. D’ell en transcriu un fragment del segon volum De la natura dels déus. Diu de les Sibil·les que «el seu, no és un cant delirant» en el sentit ‘entusiasta’, això és, fet en la força del déu que la inspira, «com ho expressa el mateix poema. És, tanmateix, de gran art i mestria, més que no pas de vaticini i passió; tant com allò que es diu en els acròs-tics [el tipus de vers] quan les seves lletres inicials s’uneixen [formant una paraula] com en unes d’Enni, Ennius fecit. Certament, això és més d’un esperit atent que no d’un delirant.

I en els cants sibil·lins des del primer vers, cadascuna de les frases amb les lletres prime-res ornamenta tot el cant». Vives, tot seguit, afegeix als mots de Ciceró un vers de Virgili tret de l’Ègloga iv, 4: «ja ha arribat l’última edat del càntic [profètic] de [la Sibil·la de] Cu-mes» amb la glossa següent: «és a dir, també el temps que el vaticini preveia, certament era enclòs en les lletres». ¿Com hem d’entendre tot això, aquesta doble citació que fa Vives amb la seva única frase final? El filòsof asse-gura que res de versos delirants que expressin els mots d’un déu, sinó que són ben escandits amb el cap clar; només així es comprèn la fi-ligrana que es fa amb les lletres inicials, re-cordem: «Jesús Crist Fill de Déu Salvador». Per contra, el poeta proclama que ha arribat el temps anunciat per la Sibil·la Cumana. ¿I Vives? Es limita a dir que sí: aquest temps es troba en les lletres del cant o poema. No ho demostra. ¿S’ho creu?

Alguns dísticsVives, arribat el moment de comentar els

dístics, confronta la versió llatina que apor-ta Agustí amb la grega d’Eusebi de Cesarea.

L’Escudella

Joan Lluís Vives. Claustre de l’Estudi General

14

Aquest historiador ens l’ofereix en l’obra De uita Constantini. Oratio ad sanctorum coetus. Fer-ne el paral·lelisme li permet, per exemple, descobrir que on es llegeix que «les ànimes amb la carn han marxat i ell mateix –el Jutge– les judicarà», l’original grec diu que «veuran el seu botxí i [aquest] jutjarà les ànimes dels homes al tribunal». Per tant, s’ha d’interpretar així: els morts veuran el jutge amb el seu cos –no com un esperit. Aquest, segueix Vives, és el Jesús que fou vist pujant al cel amb el cos i que els Actes dels Apòstols assegura que tor-narà a baixar de la mateixa manera per jutjar-nos. Això és: cerca el text original per poder-lo interpretar millor cristianament.

Però en altres dístics descobreix que n’hi ha algun en llatí absent en grec i no s’ha d’in-terpretar. O el cas de dues versions llatines (no diu quina és l’altra) on manca un mot i cal, lògicament, ajustar-se al text grec. Onze són les expressions (entre dues i cinc paraules) que comenta del poema amb quatre remissi-ons a la Bíblia, al profeta Isaies, a la I carta als Corintis i a l’Apocalipsi. Normalment són breus i dóna la versió grega més ajustada i en-tenedora que la llatina. Però en un cas Vives s’explana llargament, amb una interpretació finament psicològica. Després para esment en dues frases d’Agustí i enfila la darrera part del seu comentari.

Lectura de LactanciAssegura Agustí que en Lactanci ha tro-

bat la intel·lecció del cant de la Sibil·la sense, però, mostrar-nos-en la interpretació. Vives ho farà. En copia fragments i així pot mostrar-nos-els i dir-hi la seva. Uns fragments que tanmateix no van lligats a aquest poema, sinó que els treu d’una altra part. Primerament pre-senta Lactanci Firmià, s. iii-iv, que com a dei-xeble d’Arnobi, apologista del s. iii-iv, escriu una gran obra en set llibres, Contra Gentes. Es tracta, evidentment, de Divinarum institu-tionum. Vives afirma, endemés, que els «set volums són escrits de manera elegantíssima i aguda, fins al punt que entre els cristians no hi

ha cap altre escriptor tant proper a l’eloqüèn-cia ciceroniana». Vives treu fragments del lli-bre iv, capítol 18. No són altra cosa que una colla de dístics sibil·lins extrets per Lactanci dels dotze llibres on s’apleguen. ¿Com ho fa? Continua amb la selecció de mots o frases, ara de la part darrera del comentari d’Agustí. «A les mans injustes» afegeix quatre dístics que Lactanci recull del llibre viii i en paral·lel a uns versicles del Salm 34, 15-16 (de la Vul-gata). A «i rep bufetades», tres del mateix lli-bre. A «pel que fa a vianda amb fel», Lectanci apropa el Salm 68, 22 a dos dístics. «Aquesta mateixa gent nècia» amb tres acròstics ara del llibre vi. «S’esquinçarà el vel del temple» amb dos novament del llibre viii, però és Vives qui els treu del capítol següent de Lactanci, el 19. Com també els tres darrers aparellats amb «i morirà de mort durant tres dies».

És evident que Agustí, a partir d’aquests dos capítols de Lactanci, escriu les seves darreres ratlles i Vives en recupera les fonts sibil·lines. Són els dos capítols on s’explana el sentit de la passió i mort de Jesús el Crist. Si, doncs, el solemne càntic de la Sibil·la Eritrea anuncia el salvador del món, aquestes pàgines de Lactanci, farcides d’altres dístics sibil·lins, seveixen bé per interpretar-lo. Ho va fer Agus-tí d’Hipona i després Joan Lluís Vives.

Finalment...Ha restat en l’aire el dubte sobre la creen-

ça de Vives entorn de la Sibil·la Eritrea o, si es vol, sobre el món profètic provinent del pa-ganisme. Tot apunta, com en el cas d’Agustí, a una resposta afirmativa. Ara bé, el que tots dos desconeixien i nosaltres sabem és l’origen d’aquest univers sibil·lí. Els dotze llibres, els Oracula Sibilina, no són res més que un pro-ducte cultural judeocristià. Van ser escrits en-tre el s. ii i la primera meitat del s. iii. Es tracta d’una barreja d’oracles de l’antiguitat pagana, de la tradició jueva amb contingut històric i doctrinal sobre la fi del món i l’afegit d’alguns fragments d’escriptors cristians referits a Je-sús. Coses que passen.

15

La recuperació d’uns anys cap ací del Cant de la Sibil·la ha esdevingut un fet antropològic important en tant que suposa la recuperació d’un costum religiós antic i mostra d’una part petita però important de l’origen de la nostra cultura, no només del vessant espiritual i musicològic, sinó també per la utilització de les llengües romanç o neollatines. És el fet esbrinador en un mo-ment molt primerenc de la història moderna en què el parlar arromançat o llengua vul-gar passa a substituir el llatí en algunes ma-nifestacions populars més que no cultes.

Amb el moviment musical i poètic dels trobadors s’inicià el floriment de la lírica i de la poesia, s’aprofitaren els coneixements i la formació culta dels monestirs, se substi-tuí temàticament l’amor diví per l’amor de la dama i en lloc del llatí s’empraren les llen-gües romanç, és a dir, el provençal, el cata-là, l’italià, l’aragonés, el castellà, el sard... Són fenòmens que permeten deduir el canvi sociolingüístic que afectava els pobles de la Romània en què hi convivien dues llen-gües, la vulgar de la gent i el llatí culte dels eclesiàstics i curials. No fóra casual que de les primeres versions sinó la primera en una llengua diferent al llatí, s’interpretara en

provençal a Montpeller, bressol de Jaume I, rei de la Corona d’Aragó, una potència polí-tica en expansió per la península Ibèrica, i per tant una ciutat culta i àvida de novetats litúrgiques i musicals.

L’anunci del judici final, el Judicii sig-num, sobretot en aquella època propera al canvi de mil·leni, i amb ell la fi del món, va tenir un predicament important entre els creients i generà una paüra extrema entre la població. La profecia atribuïda a Sant Agustí apòcrifament durant tant de temps, féu fortuna a la fi del segle x. La proximi-tat d’una data tan funesta creà una sensació de proximitat de la mort, per la qual cosa els sermons apocalíptics i els vaticinis d’un final immediat sovintejaren. Els temples s’omplien de gom a gom per a demanar la intercessió de la clemència divina, es pre-gava de nit i de dia, s’organitzaven romeries i proliferaven les representacions teatrals litúrgiques a l’interior dels temples sobre la fi dels temps i la vinguda del Messies per a jutjar la humanitat: «El jorn del judici, parrà qui haurà fet servici», diu la torna-da del cant. Una melodia en cant pla que acompanyava una lletra terrífica basada en uns textos jueucristians medievals que es

La Sibil·la i la llengua romançenric naval i llorca

16

revelà efectiva i atronadora. Penseu en al-guns dels missatges difosos sota la tenebra i el fred intens d’hivern de la nit de Nadal a les esglésies europees: «Llavors no hau-rà hom talent/ d’or, riqueses, ni argent,/ de res no haurà desig/ sinó tant solament de morir. Verdaderament l’audició feia feredat. En primer lloc pel recinte mig a fosques, en segon, per la tenebrositat de les veus que provenien d’un cor ocult a la feligresia.

Representada generalment a les grans esglésies, el concili de Trento estroncà la trajectòria d’aquest acte i només hi subsistí en algunes seus particulars com a l’església de Santa Maria de Maó fins a l’any 1795, Santa Maria del Mar de Barcelona la recu-perà l’any 1948 mentre Palma i l’Alguer han estat les úniques ciutats que han sabut mantenir-la tradició incòlume fins avui, malgrat les prohibicions temporals. És de fer notar que algunes seus cantaven uns textos diferenciats de la Sibil·la tot i que fi-nalment tots coincideixen en el missatge de l’arribada imminent del dia del judici final. A partir del segle xiii, el cant en vulgar s’es-tengué per tot Europa i va tenir un esclat efectiu i important als territoris de la Coro-na d’Aragó, on es troba la més alta diversi-tat de lletres de tot l’àmbit religiós europeu. La supervivència de les manifestacions de Mallorca i l’Alguer es déu a la labor ímpro-va, constant i desconeguda, de dos eclesi-àstics que s’entestaren a mantenir el ritual ancestral d’aquest acte teatral. Ara mateix es recupera entusiàsticament l’antic anunci escatològic de la vinguda del Messies arreu dels temples on antigament es representa-va, a més d’altres poblacions que voluntà-riament s’hi han adherit col·lectivament al reviscolament de la Sibil·la. Ara som en temps de joia perquè des del mes de no-vembre de 2010 el Cant de la Sibil·la s’ha inclós dins el Patrimoni Immaterial de la Humanitat declarat per la UNESCO.

Amb la idea de rescatar aquest text ve-nerablement ancià i tradicional, en la festa

de l’Epifania, Reis de 1997, es va interpre-tar el Cant de la Sibil·la per primera vegada a l’església de Xeraco. El Chor de la Sibil-la ha recuperat any rere any els diferents cants sibil·lins amb la llengua original d’on provenien, majoritàriament aquells territo-ris que en algun moment formaren part de la Corona d’Aragó. S’ha interpretat la versió de la Catedral de la València, continguda al Cançoner del duc de Calàbria, dit també d’Uppsala, de la primera meitat del segle xvi; la Sibil·la tradicional i ininterrompuda de la Seu de Mallorca, la de Montpeller i la de l’Alguer, a l’illa de Sardenya i una versió literària i extraordinàriament estremidora d’Anselm Turmeda.

Una característica de l’actuació del Chor de la Sibil·la de Xeraco és la translació de l’acte des de la Missa del Gall a la Missa Major del dia de Nadal. El motiu resulta molt senzill d’entendre. El sopar de la nit de Nadal s’ha convertit actualment en una mena de ritual familiar on es prioritza la convocatòria afectuosa i domèstica al vol-tant d’una taula en un elevat percentatge per damunt de mantenir el precepte religi-ós d’assistència a la missa. Les sibil·les no sempre han sigut un xiquet abillat de dona sibil·lina, sinó que també hi han intervingut dones i xiquetes revestides de sibil·la. Més que un trencament amb la tradició, aquest costum novament instaurat suposa un enri-quiment vist que atorga un valor diferent al contingut de l’acte i no afecta la forma. Com el Chor és mixt, hi ha dones i homes cantant les diferents versions, la persona intèrpret de les estrofes sibil·lines igualment pot ser una fémina, xiqueta o dona, o un xiquet que haja mantingut la veu blanca. El Cant de la Sibil·la passa, d’aquesta manera, a fer-se intemporal, arrelat més encara al seu ori-gen i, alhora, més projectat al futur, tenint sempre com a denominador comú l’essència popular i més propera a l’ésser humà.

17

A propòsit de la representació de la Sibil·la a Xeraco

MiQuel roMero

Vaja per davant el meu agraïment a totes les persones que cada any oferixen el resultat del seu treball desinteressat amb la repre-sentació de la Sibil·la el dia 25 de desembre, Nadal, al temple de la Parròquia. Aquesta posada en escena no deixa de ser un element extrapolat del seu temps i espai; l’esperit que el conduïa pertany primerament a la vida dels monestirs, monjos, treball, oració, silenci, vida de comunitat, aïllament…

Quan sents el cant per primera vegada, evoca les pedres silencioses que van veent passar les persones i el temps, et transporta als claustres, als passejos silenciosos i a la oració comunitària dels monjos al cor del monestir, alternant solista i grup monacal. Aquest càn-tic té un aire que impressiona, com si tallara el silenci, com fet per a crear temor i por, com si et recordara amb contundència:«Viu en el temor del Senyor, interpreta bé el paper del teu personatge, que el teu temps s’acaba, no desperdicies la teua vida».

Com totes les coses en la vida, algun dia aquest cant eixiria al carrer, es faria popular, deixaria les parets fredes i el cor dels mones-tirs i es vulgaritzaria, es faria del vulgo, del poble; ja era patrimoni de tots, ja es podia sentir a les catedrals, col·legiates, temples de

parròquia. La gent ja podia sentir-se impresi-onada amb aquella música feta per educar en la fugacitat de la vida.

Potser el temps propi d’esta oració, au-dició i representació no fóra primerament la vigília de Nadal sinó el final de l’any litúrgic1 formant part d’algún Ofici de Lectura maiti-nes, laudes, etc. Es tractaria del moment més adequat perquè així hi sobreixia de forma important el recordatori a la gent que el món s’havia d’acabar un dia, que hi havia un final i que hom donaria compte de la vida davant el Jutge (Jesucrist), el qual vindrà «amb gran poder i majestat», l’examen de la nostra vida per a salvació o per a condemna. Quins mo-tius històrics es degueren produir perquè la representació de la Sibil·la passara de final d’any a Nadal, certament es desconeixen però hi existeix una llarga tradició representativa que ens contempla.

A final d’any es fa la lectura d’uns evan-gelis molt similars a l’esperit comú que ba-

1 L’any litúrgic té una nomenclatura pròpia, no té res a veure amb el civil. En el primer es marquen unes dates de referència que son les fires, festes, solemnitats que defineixen les ce-lebracions adients a cada época i guien la vida comunitaria dels creients com sabem, encara avui la vida ordinària de la societat, pensem en les va-cances de Nadal i Setmana Santa.

18

tega entre el Cant de la Sibil·la i els textos neotestamentaris. Mateu 25,31-46 es refereix al Judici Final. Una narració dramatitzada on podem imaginar-nos un Jesucrist Jutge i da-vant d’Ell, «gent de totes les nacions». Cascú serà jutjat pel seu comportament. Els bons aniràn al cel i els dolents a l’infern. Imagi-neu-vos d’una manera plàstica el Judici Final de Miquel Àngel pintat a la Capella Sixtina.Mateu 25,1-13, el final de la vida com l’ar-ribada inesperada, de sobte, del nuvi que vé a la boda. No se sap l’hora, però hi arriba. Els que estan preparats passen al banquet,els que s’han adormit, s’hi queden fora i la porta es tanca. No s’hi valen reclamacions. Mateu 25,14-30, a cadascú en la vida se li donen uns talents, és a dir, unes monedes. Qui els fa produir rep la felicitació i reconeixement del seu amo. Si algú, com el protagonista de la paràbola, els amaga per por a l’amo, no als lladres, es queda sense res i fins i tot se’n va al carrer, fora, lluny. En la vida, com deia Cal-derón de la Barca, cascú hi ha de representar bé el seu paper perquè un dia se’ns demana-ran comptes. Marc 13,24-32, la fi dels temps

es compara a un cataclisme còsmic i Jesucrist apareix per reunir els seus elegits. Consta el detall que ningú sap el dia i l’hora. Lluc 21,5-19, tot el que sembla important per a nosal-tres s’esvairà, el seu preu és no res. En mig de la persecució (les complicacions de la vida) per la qual passaran les persones, romandrà en peu el testimoni que hagen donat, la co-herència, la fidelitat: «Sofrint amb constàn-cia, guanyareu per sempre la vostra vida». Hi existeix un text de l’Antíc Testament del gè-nere apocaliptic, Daniel 12,1-3, que presenta l’Arcàngel Miquel quan apareix al cel i salva el poble que està passant penalitats. Déu no abandona el seus (que són tots, no ho obli-dem). Hi existeixen més testimonis bíblics per adobar aquestes coincidències, tanmateix amb aquests botons de mostra serà suficient.

Clàssicament una interpretació deficient i de vegades interessada, crear por és poder, d’aquests textos condueix a a provocar l’ac-tuació per la por al pecat, a ofendre Déu, a ser rebujat i condemnat a l’infern, a quedar al marge en la amistad amb Déu. Quedar-se així en una interpretació literal, al peu de la lletra,sense visió de conjunt ha estat, també, nefast. Com deia Jesús «la lletra mata». I quanta veritat és!

Evidentment, açò avui no es pot mante-nir. La Sibil·la és una recreació estètica tan sols, però el contingut cal interpretar-lo des d’altres coordenades que no siguen la por i

Assaig de la Sibil·la

Sibyllina Oracula

19

l’infern, perquè en la intenció primera dels qui escriguerenaquests textos bíblics abans de l’elaboració de les sibil·les, no estava em-poruguir les persones, tot i que s’empre un llenguatge apocaliptic de destrucció i cata-clismes, que no són més que gèneres literaris, formes i maneres de descriure una realitat, és a dir, una manera d’escriure. Aquestes profe-cies no s’han de prendre al peu de la lletra, sinó dins el context històric de salvació, per tant de recerca de vida i no de flames i de condemna. I açò ho sabien molt bé els pri-mers cristians quan llegien l’Apocalipsi de Sant Joan en mig de la catàstrofe de les per-secucions i el martiri que estaven sofrint per «la causa de l’Evangeli, de Jesucrist» per ser considerats una secta dins la religió oficial de l’Imperi Romà. La persona ha d’entendre que tot s’acaba un dia, la qual cosa no és motiu d’angoixa i temor al futur. Que tot tinga un fi-nal, que s’acabe fisicament, tal com entenem la vida terrena, parla d’una transformació de la realitat actual vivint l’esperit de les Benau-rances: pacífics, misericordiosos, treballadors a favor de la justícia, al costat dels deshere-tats de la vida… I això, més aviat, és motiu de desenrotllar la coherència personal, la res-ponsabilitat, la llibertat, la generositat… que

són tot formes de crear vida, no mort. Rere els fragments evangèlics dels quals es pot desprendre l’esperit de la Sibil·la, hi ha una crida a la realització personal i col·lectiva en un món que té el cor fred, insensible, pa-ralitzat per la por al compromís, que gira el cap davant les injustícies… I si al final de la cursa no som vencedors perquè ha hagut desencant, covardia, prejudici, odi, gelosia, malantesos..., tot això quedarà esborrat per la misericordia infinita d’un Déu bo que no pot desdir-se perque és Just i és com és. Per tant la salvació i la vida per sempre no depén de mi i de les meues obres, sinó d’un Déu que ho és per a tots perque tots són els seus fills. Tot és pura gràcia.

Enguany tornaran a resonar, si Déu vol i el cor, les notes de la Sibil·la al nostre tem-ple parroquial. No estaria de més que men-tre interpreten cor i solistes, desde el silenci amb que escoltem, entràrem en aquell món de misericòrdia que s’ha fet carn de la nostra carn en Jesús de Natzaret i que essent un com nosaltres ens ha obert els ull i l’oïda a la Vida.Que no siga l’espasa amenaçadora i justiciera la que caiga sobre nosaltres, sinó l’espasa de benedicció sobre el nostre cap, sobre la nos-tra persona.

L’Escudella

20

El diumenge 4 d’agost de 1996, de vespra-da, Miquel Romero, rector de la parròquia de Nostra Senyora de l’Encarnació de Xeraco, ce-lebrava l’eucaristia a la capella de la platja per atendre els nombrosos xeraquers i estiuejants catòlics. La distància de tres quilòmetres en-tre el poble i la platja determinava la presència del capellà en aquella zona de turisme i lleu-re estivals. La missa es deia en castellà, però a l’hora de l’homilia, el sacerdot solia usar el valencià, una pràctica molt estesa pels muni-cipis de la Safor. La celebració litúrgica trans-corria amb absoluta normalitat fins l’hora del sermó. En aquell moment s’escoltaren veus for-tes que cridaven «habla en castellano», «que todos te entendamos», «maleducado» i d’altres expressions de rebuig al valencià. Ben lluny de respondre a les actituds intolerants envers el valencià, el rector va interrompre l’homilia, va seure durant 10 minuts fins que minvaren els crits, si bé alguns feligresos, la majoria del centre peninsular, abandonaren el temple reli-giós. Després, la cerimònia es va reprendre amb certa normalitat fins al final.

Arran de l’incident lingüístic, s’alçaren moltes i diverses opinions per la intolerància de gent vinguda de fora que ni tan sols té un mínim de curiositat per escoltar la llengua del

país i vol imposar la seua. Intentar aprendre-la seria una catarsi impossible per a superar el de-sig d’entendre i comprendre els camins per on es transita. Cal afegir les nombroses reaccions dels periòdics, partits polítics i entitats socials. Pel que fa a l’actitud de l’Església, valdrien les declaracions de Jaume Sancho, delegat de pa-trimoni i litúrgia de l’arquebisbat de València: «L’arquebisbat ha mantingut la seua línia, la de la llibertat i la responsabilitat. Per això ha con-fiat en el rector i la seua capacitat per resoldre el conflicte». Paraules neutres i fredes que dites en forma planera equivalen al «ja t’apanyaràs», una pràctica històrica dels manaires de l’esglé-sia valentina.

Pot ser els qui no siguen practicants religio-sos tindrien una legitimitat minvada per a jutjar un afer que afecta a la comunitat cristiana, però el respecte a la llengua que parlem no és cap ma-nament ni misteri de fe, sinó del dret civil emprat per l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ense-nyament, per tant, ateus, creients, descreguts, llauradors, catedràtics, arquebisbes o còmics de teatre tenen el dret a expressar-se en la llengua que els vinga de gust. Fins i tot caldria una res-posta jurídica o política contra els agressors, als quals se’ls pot retraure la seua reduïda caritat i una miserable consciència democràtica.

Turistes i homiliesantoni Martí

21

Unes notes sobre la repoblació de Xeraco després de l’expulsió dels moriscos (1609).

L’aportació balear

antoni Mas i Forners

Joan-lluís MonJo i Mascaró

Josep Mas i Martí

Venim del nord, venim de sud, de terra endins, de mar enllà...

Farem nostres aquestes paraules tan co-negudes del cantautor català Lluís Llach per expressar una de les idees que s’exposen en aquest escrit: la història de la Humanitat és un viatge. Les civilitzacions els països, els pobles s’han constituït amb les aportacions vingudes de llocs diferents. La mobilitat contínua de les persones al llarg del temps és un procés de població normal. Per a mol-tes localitats valencianes la base del que són avui es remunta a una data menys recu-lada: l’expulsió dels moriscos decretada pel rei Felip iii el 1609. És el cas de Xeraco, com veurem. Aquest esdeveniment suposà el trencament definitiu amb el passat islà-mic, amb la coexistència multicultural. En paraules d’Antoni Furió, era «la culminació de la neteja ètnica iniciada més de tres se-gles i mig abans»1.

El repoblament de les terres abandona-des començà gairebé al mateix temps de l’expulsió, però ensopegà amb la tendèn-cia cap a l’estancament de la població del Regne de València, clarament visible a la darreria del segle xvi. Aquest estat de co-ses impedia la recuperació demogràfica i la

1 Antoni Furió: Història del País Valencià, Edicions Alfons el Magnànim, València, p. 311.

colonització dels territoris poblats pels mo-riscs, si no s’acudia a les aportacions pobla-cionals vingudes de fora del regne. El ter-mini de deu dies fixat a la pragmàtica reial per a repoblar el territori no fou factible. Se succeïren diverses crides posteriors perquè es posés en marxa la repoblació. Les ini-ciatives del repoblament recaigueren sobre els diferents senyors territorials del regne, senyors de les poblacions que s’acabaven de buidar per ordre reial. Aquesta situació explica la improvisació que marcà l’inici, així com les grans diferències en les con-dicions senyorials de les diferents cartes de població, que sovint s’hagueren de ajustar per alleujar les condicions i evitar l’abandó dels establiments per part colons.

Els cristians vells del país s’assentaren preferentment a les zones on podien obtenir terres amb rendiments més acceptables. No és estrany que sovint abandonassen els llocs on s’havien establit en un primer moment. Les zones més marginals, amb menors pers-pectives, generalment foren ocupades amb gent forana, com els mallorquins.

A la Safor, en un primer moment les po-blacions de l’Horta de Gandia, foren colo-nitzades amb repobladors oriünds de les vi-

22

les cristianes de la comarca o de comarques veïnes. La repoblació fou més dificultosa i més lenta a d’altres llocs, com Xeraco, més desprotegides davant els possibles atacs barbarescs i amb terres de menor qualitat. Molts assentaments romangueren despo-blats, per colonitzacions fallides. A la Safor s’abandonaren els llocs d’Alcodar, l’Almàs-sita, l’Alqueria Nova, l’Alcudiola, Benieto, Buixerques, Cais, l’Elca, Ixber, Massalalí, Pardines, Rafelsineu, Recunxent..., dels quals en algun cas en perviu el topònim en partides rurals.

La repoblació de XeracoUna part de terme de les senyories de

Xeraco i Xeresa era de marjal, per la qual cosa es pensà a repoblar-les amb llauradors originaris de la Ribera, bons coneixedors del conreu de l’arròs2, un producte impor-tant abans de l’expulsió (Torres 2012: 219). Així consta en una petició al duc de Gandia de 25 de desembre 1609 perquè s’establis-sen a Xeraco deu famílies originàries de Cullera, Sueca, Canals, Xàtiva i Ontinyent. Aquests colons s’acolliren al pacte de par-tició de fruits a la vuitena i a la quinta en collites de vinya i arbres, a més del cens per les cases3. La colonització no hi reeixí perquè no es compliren els pactes acordats entre els colons i el duc. Una situació repe-tida a moltes altres senyories, cosa que féu alentir la repoblació. Una pragmàtica reial de 1614 obligava a revisar l’estat dels nous assentaments. Un informe elaborat després d’aquest document anotava «hallo que no estava poblado el lugar de Xeraco»4. El fra-càs es relacionava amb el tracte de favor

2 Santiago la parra: Los Borja y los moriscos, Eds. Alfons el Magnànim, Generalitat Valenciana València, 1992, p. 89; Francesc torres: «Topo-nímia antiga de Xeraco», Actes de la V Jornada d’Onomàstica (Dénia 2011), AVL, València, 2012, pp. 215-250.

3 Francesc torres: «Toponímia...», op. cit. p. 219.

4 F. Lloret – J. Mas: El poble, la terra i la gent de Xeresa als segles XVI-XVII, La Xara, Simat de la Valldigna, 2012, p. 139.

què el duc havia atorgat a algunes persones del seu entorn a l’hora de concedir terres, sense tenir en compte que no es tractava de repobladors reals sinó de terratinents: «por averse repartido las tierras deste lugar en cantidad excessiva y desproporcionada entre parientes, criados y ministros del duque y no averse por esta razón podido executar hasta agora la dicha población, en notable daño del duque y de sus acreedores».

A Xeraco s’observa una mobilitat molt gran de colonitzadors que obeeix a les di-ficultats de repoblació i a un moviment de nous pobladors a la recerca de millors es-pectatives per a l’assentament. No s’ha tro-bat la carta de població de 1611 i hem de va-ler-nos del capbreu de 1614 per a conéixer els primers xeraquers després de l’expulsió. Comparada l’onomàstica d’aquest capbreu amb el cens de 1646, la majoria dels lli-natges de 1611 han desaparegut (Bertomeu, Bru, Ferrer, Garcia, López, Martines, Mo-reno, Ordonyes, Pelayo, Prats, Raió, Sanç). D’alguns d’aquests nous pobladors la do-cumentació permet d’entendre que hi ha-bitaren per algun temps: Lluís Bertomeu, Sebastià Moreno o Miquel Prats. En algun cas n’augmentà la nòmina, com els More-no, possiblement emparentats amb Sebastià Moreno5. El cas de Vicent Sanç és particular perquè representa un veí xeraquer anterior a l’expulsió6. Una bona part dels pobladors originaris desapareguts tenien un origen gandià (Alfonso, Alonso, Borja, Ferrandis, Ferrer, Ordonyes). En canvi, la majoria dels qui s’hi incorporaren provenien de les illes Balears. Són els llinatges Cardona, Torres i Tous, als quals s’hi sumaren durant la pri-mera meitat del segle els Bofí, Busquets, Calafat, Gallard, Jover, Orvai, Ponç, Por-ta, Ribes, Sunyer i Tur. La repoblació de Xeraco presenta un cas de ‘balearització’, vist l’increment hagut de colons d’aquest

5 Arxiu del Regne de València (ARV), s-2323, 1625.

6 Francesc torres: «Toponímia...», op. cit.

23

origen. El cens de 1646 indica un 75% de procedència illenca dels caps de família, si adoptem aquesta llista com el punt de partença. Una xifra que s’aproxima bastant als percentatges observats dins la zona més mallorquinitzada del País Valencià, algunes de les quals poblacions pertanyien també al duc de Gandia com les valls de Gallinera, Ebo i Laguar.

Malgrat l’escassesa de dades sobre la composició familiar dels colons s’hi obser-ven diversos comportaments entre els repo-bladors insulars que reapareixen en altres zones estudiades. Una part dels emigrants degué arribar directament de Mallorca, encara que d’altres se sap que procedien d’un assentament anterior. Així succeí amb el matrimoni format per Bartomeu Sunyer i Jaumeta Colomar, uns eivissencs resi-dents a Xaló des de 1610. El 1630 residien a Xeraco, on es casà Caterina (filla seua) amb Bernat Ribes, també eivissenc7. Hom documenta així un comportament habitual entre les primeres generacions d’emigrants: la tendència a l’endogàmia, als matrimonis amb cònjuges del mateix origen, tot i que no residisquen al mateix poble. L’eivissenc Antoni Bofí i la seua muller Joana Torres re-sidiren a Dénia entre 1620 i 1625, on nas-qué el seu fill Andreu8. El 1626 ja s’havia establit a Xeraco9.

Una característica de la repoblació de Xeraco fou la confluència de repobladors d’origen balear i d’origen valencià (o caste-llà). Abans d’arribar a un assentament esta-ble, es perceben moviments i canvis de resi-dència en uns i els altres. Durant la primera meitat del segle xvii passaren per Xeraco nous veïns procedents de terres valencia-nes amb els cognoms Armengol, Espinosa, Corrals, Bernabeu, Bord, Figuerola, Lluc, Ortís, Plana, Ripoll, Rodrigues o Rodrigo,

7 Arxiu Parroquial de Xaló (APX), M, 1630.8 Arxiu Parroquial de Dénia (APD), B, 1620.9 Informació cedida personalment per Fran-

cesc Torres.

Vaio o Vinyoles. Al cens de 1646 es mante-nien Lluc, Pérez, Rodrigues, Teixada i Vaio, dels quals es coneix que Vinyoles i Teixada procedien de Gandia i Ripoll de Simat10. Desaparegueren els llinatges illencs Bus-quets, Gallard, Orvai, Prats, Porta i Raió. Al cens de 1646 s’anota que «Esperansa Torres i de Porta, muller de March Porta, té casa [a Xeraco] i habita en Gandia» i que «los hereus de Miquel Orbay tenen casa [a Xeraco] i no habiten en dit lloch»11. A final del segle xvii els cognoms característics de Xeraco eren: Bofí, Bord, Borràs, Cardona, Carreres, Castelló, Ferrer, Font, Jover, Or-vai, Peres, Rodrigo/Rodrigues, Serra, Tei-xada, Torres i Tur12.

Repobladors balears a la Safor, ¿una qüestió controvertida?

La notícia de l’existència d’una repobla-ció mallorquina al País Valencià després de l’expulsió dels moriscs era coneguda en un principi només pels estudiosos de la dialec-tologia catalana. Barnils i Alcover descobri-ren en el primer decenni del segle xx uns enclaus a la Marina en els quals pervivien determinades característiques lingüístiques de tipus mallorquinitzant, com l’ús de l’ar-ticle salat, explicables només per aquesta migració del segle xvii. D’aquí que inicial-ment es consideràs que aquesta repoblació era exclusiva de Tàrbena i de la Vall de Gallinera. La memòria oral de l’emigració s’havia reduït a les localitats on hi havia més recialles lingüístiques i culturals insu-lars: Tàrbena, Vall de Gallinera, Pedreguer, Lorxa, Fageca, Famorca. Molt sovint la me-mòria ha vingut reforçada per determinades llegendes, burles i estereotips tradicionals, i determinats apel·latius, com mallorquins, garruts, boçals o baratats.

10 Francesc torres: «Toponímia...», op. cit. p. 230.

11 El primer havia residit a Cullera, vg. Arxiu Municipal de Cullerea (AMC), 1634. Per a segon vg. ARV, Generalitat, 4825, ff. 164-164v.

12 Francesc torres:«Toponímia...», op. cit.

24

Les investigacions de Josep Costa reve-laren que l’àrea de repoblació mallorquina era molt més extensa, ja que s’estenia per la Marina, el Comtat, la Safor, la Vall d’Al-baida i la Ribera; tot i que a la Marina sep-tentrional hi havia el nucli més important13. El 2000 Mas-Monjo i posteriorment l’equip Mas-Monjo-Mas han reforçat aquesta idea amb una major documentació i han eixam-plat l’àrea de la repoblació mallorquina a la Foia de Bunyol i punts de la Costera, la Canal de Navarrés o el Camp de Túria14. Paral·lelament, s’ha observat un interés cada vegada major per aquesta qüestió que han pres forma en uns agermanaments entre poblacions valencianes i mallorquines15. El 2012 es creà el Centre d’Estudis de la Re-població Mallorquina per dinamitzar aques-ta línia d’investigació.

Santiago La Parra havia observat que una de les característiques de la repoblació saforenca era la participació significativa de mallorquins i genovesos16. A la Valldig-na, el gruix dels repobladors procedia de localitats valencianes, sovint de la mateixa subcomarca. De la resta de la comarca es coneixen dades de les presència de repo-bladors insulars a Bellreguard, Almoines, Daimús, Miramar, Piles, Xeraco i sobretot Xeresa. Els eivissencs s’assentaren a Be-llreguard, Beniopa, Gandia, Rafelcofer, el Real de Gandia, Tavernes, Vilallonga, i

13 J. costa: «La repoblació mallorquina en la Marina alta i el seu entorn en el segle XVII», Tra-bajos de Geografía, 34 (1977-1978), pp. 87-91.

14 Vegeu A. Mas – J. L. MonJo: Per poblar lo regne de Valèntia... L’emigració mallorquina al País Valencià en el segle xvii, Govern de les Illes Balears - “Sa Nostra”, Mallorca, 2002 i A. Mas – J. L. MonJo – J. Mas: «Els mallorquins repo-bladors de la Ribera. Segle XVII», Actes de la XI Assemblea d’Història de la Ribera, Ajuntament de Corbera, Corbera, 2008, pp. 207-239.

15 A les Segones Jornades de la Repoblació Mallorquina al Sud Valencià, realitzades a Tàrbe-na el 2007 i a Xaló el 2012, s’ha donat a conéixer l’estat de la qüestió en la investigació històrica, a més de les recialles visibles de la repoblació: onomàstica, dialectologia, gastronomia...

16 Santiago la parra: Los Borja..., op. cit., p. 86.

molt significativament a Xeraco17. Està ben documentat l’assentament d’illencs a les poblacions cristianes com Gandia, Oliva o Palma18.

Aquesta emigració fou molt important al segle xvii, per això sobta que haja estat minimitzada per alguns investigadors, vis-ta l’escassa repercussió en publicacions recents, aparentment ben fonamentades. Una de les explicacions rau possiblement en la dificultat d’interpretar les fonts docu-mentals. Darrerament han aparegut alguns estudis centrats en l’aportació balear a la comarca.

La identificació de l’origen dels repobladors de Xeraco

Els llibres parroquials permeten iden-tificar la procedència dels colons arribats a partir de 1609. Les fonts sagramentals possibiliten la reconstrucció de famílies i faciliten altres dades interessants. Com els

17 A. Mas – J.L. MonJo – J. Mas: «L’emigració eivissenca al Regne de València en el segle xvii», Eivissa, 2012, pp. 52-62.

18 Vg. per a la Valldigna Eugenio ciscar: Ti-erra y señorío en el País Valenciano (1570-1620), Del Cénia al Segura, València, 1997, pp. 285-288 i J. C casiMiro – E. sansaloni: «L’expulsió dels moriscos i les cartes pobles del Senyoriu de Santa Maria de Valldigna (1609-1648)», L’Avenc. Revis-ta d’investigació i assaig de la Valldigna, 4 (1998), pp. 13-21; per a Bellreguard, J. rostoll – J. A. torres: «Repoblación de Bellreguart y origen de los apellidos», Fiestas 1972, Bellreguard, 1971 i V. casanova – V. Muñoz – F. Puig: «Aproximació a la demografia històrica d’una comunitat rural: Bellreguard (la Safor), 1624-1699», Estudis sobre la població del País Valencià. Actes de les I Jorna-des sobre la Població del País Valencià, Edicions Alfons el Magnànim, València, 1988, pp. 251-263; per a Almoines, J. Sanchis – F. Gil: Rasgos históricos de Almoines, Publicacions de l’Ajun-tament d’Almoines, Almoines, 1987; per a Dai-mús, F. pons Moncho: «Raíces de los Moncho», Llibre de Festes de Sant Pere, Daimús, 1985 i S. aleMany: «Els repobladors de Daimús», Llibre de Festes de Sant Pere, Daimús, 2012; per a Mira-mar, S. la parra lópez: Los Borja..., op. cit.; per a Piles, A.Mas – J.L. MonJo: Per poblar lo regne… op. cit.; per a Xeraco, Francesc torres: «Demo-grafia i antroponímia de Xeraco», Festes 2001, Xeraco, 2001 i «Toponímia...», op. cit., també per a Xeraco i Xeresa A. Mas – J. L. MonJo: Per po-blar lo regne, op. cit, per a Xeresa, F. Lloret – J. Mas: El poble, la terra…, op. cit.

25

arxius parroquials de Xeresa i Xeraco fo-ren destruïts, cal cercar la informació als arxius parroquials forans o als documents notarials. Els mateixos cognoms poden ser una font important que anuncien l’origen dels seus portadors. Hi persisteixen formes característiques de les baleàriques. Bofí, Busquets, Colomar, Fluixà, Orvai i Raió no estan atestats al Regne de València abans de 1609 i en canvi es documenten a les Ba-lears. Colomar i Orvai són cognoms carac-terístics d’Eivissa i Fluixà i Raió, transcrit Reió, Reyó o Rió, de Mallorca. Són interes-sants Calafat, Blanquer o Tur, perquè, mal-grat estar documentades a València, eren de molt escassa difusió, d’on hom dedueix que la presència a la Safor pertany al moviment migratori balear.

La major part dels cognoms dels primers habitants de Xeraco pertanyien a un fons onomàstic d’arrel catalana comuna, com-partit pels regnes de València i Mallorca. Llinatges com Cardona, Ferrer, Gallard, Joan, Jover, Malonda, Marc, Oliver, Ponç, Porta, Prats, Ramon, Ribes, Riera, Rosse-lló, Serra, Sunyer, Torres o Tous. Alguns indicis ens ajuden a situar la procedència: a) és molt significativa la combinació d’uns determinats noms i cognoms en els indivi-dus, si corresponen a l’onomàstica insular coetània a la repoblació; b) en els matrimo-nis, les combinacions de llinatges caracte-rístics d’una determinada contrada són un indicador de l’origen illenc, sobretot si un dels cònjuges du un cognoms exclusiu de les Illes; c) si en una localitat s’ha docu-mentat un illenc de determinat cognom, els portadors d’aqueix llinatge també presumi-blement també ho fossen; d) si hi anotem la constància de repobladors balears, som més oberts a considerar la possible presèn-cia d’altres emigrants del mateix origen a causa del caràcter familiar de l’emigració i el caràcter clànic dels establiments.

Hi existeixen dades explícites sobre els nous pobladors de Xeraco. Antoni Tous era

maioricarum resident a Cullera el 1628, però establert a Xeraco anteriorment19. El 1627 Jaume Gallard, que havia viscut a Xeraco, es casà al raval d’Oliva. En aquell moment habitava a Gata (Marina Alta), i un temps després degué establir-se a Oliva20. Marc-Antoni Porta apareix com a natural d’Eivissa als registres de la Col·legiata de Gandia. Es casà amb Esperança Torres, fi-lla de l’eivissenc Francesc Torres, establit a Gandia des feia més de trenta anys21. Jaume Cardona, «natural de Boletar, ínsula d’Ei-vissa et ad presens in loco de Xaraco». Es Boletar és una vénda o petita unitat territo-rial de la parròquia de Sant Llorenç de Ba-làfia (Eivissa)22. També era eivissenc Bernat Ribes «hijo de Bernardo Ribes y de Ysabel Juan, natural del término de Portmañ y isla de Ivissa, residente en Xaraco, y a Francisca Suñera, donsella hija de Bartholomé Suñer y de Jaumeta Colomar, natural de Xaló, resi-dente en Xaraco».

La combinació de llinatges Sunyer-Colo-mar és característica d’Eivissa. El cognom Colomar no està documentat al País Valen-cià abans de 1609. Probablement les com-binacions Jover-Blanquer, Calafat-Malonda, Ponç-Fluixà poden adscriure’s a Mallorca, Joan Calafat i Isabet-Joan Malonda i Joan Ponç i Margarida-Anna Fluixà23. Són com-binacions de noms i cognoms característics de Mallorca en el segon cas de la vila de Santa Margalida. Fluixà, Calafat, Blanquer són cognoms exclusivament balears. Per a Jover convindria escatir si procedia de Cu-llera perquè n’és característic: Hi ha cons-tància de l’establiment primerenc a Xeraco

19 Arxiu Municipal de Cullera (AMC), llibre 704, protocols notarials de Pere Folquer. APRO, Matrimonis, f. 7v.

20 B. Font: Historia de Llucmajor. Volumen cuarto. El siglo XVII, Mallorca, 1982.

21 Arxiu Parroquial de la Col·legiata de Gan-dia (APCG), M, 1637.

22 ARV, protocols del notari Josep Verger, s. 2329, 28/8/1635.

23 ARV, protocols del notari Josep Verger, 1627, sig. 2324; APCG, B, 1623 i APCG, B, 1618, respectivament.

26

d’un cullerà del llinatge Jover el 160924. Tanmateix, no hi existeix una relació entre el nom del Jover establit a Xeraco, Rafel Jover, i els documentats coetàniament a Cu-llera a través de la nòmina del Real de la Sal (1609) i el del primer repoblador fallit.

El matrimoni de Miquel Riera i Antònia Sunyer manté una combinació habitual a Ei-vissa. Hom pot suposar un matrimoni endo-gàmic format al País Valencià entre Antònia Sunyer (probable filla de Bartomeu Sunyer, que apareix al Llibre de Confirmacions de Xaló de 1620, fruit d’un matrimoni anterior amb Caterina Torres) i un eivissenc. Hi ha documentació sobre els Riera eivissencs a Carcaixent, Dénia i Gandia25.

Més treballosa és la identificació de la procedència dels Torres, de possible ori-gen eivissenc. A la Safor s’ha documentat aquest cognom com a eivissenc o com a valencià a Gandia, amb dades extretes de l’arxiu de la col·legiata. Es coneix Francesc Torres, un sastre eivissenc (1601), casat amb una gandiana, amb una filla, Esperan-ça, posteriorment casada amb l’eivissenc Marc Porta, per un temps resident a Xera-co. Joan Torres, un sastre morellà establit a Gandia (1607) o Joan-Baptiste Torres, un sabater nascut a València (1609), que, tot i la coincidència de cognoms, no sembla que mudassen de residència. Pel Real de la Sal (1609) coneixem els noms d’Antoni, Joan, Bartomeu Torres. S’hi observa que Antoni i Bartomeu, Joan ja era mort, no desapa-regueren de Cullera. Podem intuir un pa-rentiu entre els Torres residents a Xeraco, Joan Torres i Joana Torres, muller d’Antoni Bofí. Potser també amb Antoni i Bernat Tor-res, al capbreu de 1614. Dels Prats, llinat-ge existent a València i Mallorca, hom pot intuir l’origen eivissenc vist ue és distintiu de Sant Antoni de Portmany, localitat d’on

24 Francesc torres: «Toponímia...», op. cit.25 ARV, s-2329 i APX, C, 1620. A. Mas – J.

Ll MonJo – J. Mas: «L’emigració eivissenca…», op. cit.

procedien altres pobladors xeraquers, com els Ribes. El cognom Bofí, l’equivalent oc-cidental és Bofill, en algunes ocasions apa-reix escrit Bufí. Del cognom Raió, escrit a Mallorca amb la grafia arcaica Rayó, hem trobat les vacil·lacions Reió, Reyó, Rió, in-fluïdes per les vacil·lacions de les aa i ee àtones del català insular. El cognom Orvai, escrit a Eivissa amb la forma Orvay, a la documentació de Xeraco apareix com a Or-bay, i a d’altres localicats com a Orval, Oro-vai, Orovall, Orovell. El cognom Busquets oscil·la entre Busquest, Busquests, Bosquet.

ConclusionsLa repoblació de Xeraco després de l’ex-

pulsió dels moriscos destaca per l’aportació de les illes Balears, molt significativament d’Eivissa. Es tracta d’un fenomen compartit amb diverses localitats sobretot situades a la Marina, el Comtat i la Safor, explicada pels diversos particularismes onomàstics i lingüístics. Es pot considerar a grans trets un contínuum humà entre la Marina Alta i la Safor.

L’existència d’un nucli redreçat amb un nombre tan important d’emigrants eivissencs és un particularisme d’aquesta localitat. És interessant la pervivència onomàstica eivis-senca de Xeraco fins als nostres dies, ex-plicable per aquest moviment poblacional del segle xvii, que es fa visible amb els cog-noms Bofí, Cardona, Torres i Tur. És inte-ressant de constatar la pervivència d’alguns cognoms possiblement mallorquins vinguts durant el segle xvii, com Castelló, Borràs, Ponç o Rosselló.

La recuperació de la memòria històrica comporta una mirada oberta a tots els fenò-mens, sense menystenir-ne cap. La història ens mostra que els països s’han format de la superposició de gent vinguda de proce-dències diverses en èpoques diferents. Tots som descendents d’un foraster que en un moment històric s’assentà en un determinat territori i el colonitzà.

27

Publicacions

de

La

Goleta

Índex

La Sibil·la a Xeraco 1

El cant de la Sibil·la 2

El Cant de la Sibil·la, teatre de les emocions 6

La Sibil·la i Joan Lluís Vives 9

La Sibil·la i la llengua romanç 13

A propòsit de la representació de la Sibil·la a Xeraco 15

Turistes i homilies 18

Unes notes sobre la repoblació de Xeraco després de

l’expulsió dels moriscos (1609). L’aportació balear 19

Edita: Associació Cultural La Goleta XeracoDirector: Joan IborraConsell de redacció: Rafael Campos, Joan Iborra, Antoni Martí, José Luis PlanesImatges portada: Arxiu GoletaFotografies revista: Arxiu GoletaDisseny i maquetació: Joan Iborra Gastaldo i Rafael Campos SastreImprimeix: Tia FrangèlicaDiposit Legal: V-2333-2012ISSN: En tràmitAmb el suport econòmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

L’Escudella. Revista d’Història i CulturaAny I. Núm. 3. Hivern 2012

28