SebaldLes variacions

On l’art i la literatura es troben

Exposició al CCCB de l’11 de març al 26 de juliol del 2015

CCCB, Montalegre, 5 08001 Barcelona www.cccb.org

«Les variacions Sebald» indaga com l’obra de l’escriptor alemany W. G. Sebald, autor d’alguns dels llibres fonamentals del canvi de segle com Die Ringe des Saturn (“Els anells de Saturn”) o Austerlitz, es converteix en fil conductor d’una interrogació sobre la història del segle xx i les seves projeccions en el nostre present. L’obra de Sebald, híbrida d’imatge i text, de literatura de viatge, novel·la i assaig, autobiogràfica però interessada en la història col·lectiva, profundament poètica i de vegades provocativament nostàlgica, explora la major part dels grans temes del segle xx: les migracions, la memòria individual, els discursos històrics, la violència política, el trauma, la figura de l’autor, el viatge, el turisme, la intertextualitat, el documental, i l’art i la literatura com a instruments ètics de restitució.

La proposta és alhora un assaig visual i textual que recull la veu de l’escriptor i d’altres creadors en diferents àmbits i examina la manera en què diverses estratègies conceptuals de Sebald –l’ús d’imatge amb text, la seva particular reflexió històrica, la juxtaposició inesperada d’escenes i cites, el caminar com arqueologia– han influït en les arts visuals i la literatura després de la seva mort, esdevinguda ara fa poc més de deu anys.

01Algú em va comentar que al despatx de Sebald de la Universitat d’East Anglia hi havia quatre fotos d’escriptors: Benjamin, Walser, Wittgenstein i Bernhard. Les seves mirades em suggereixen aquest passatge de Del natural: «Al capdavall, el cervell treballa sense parar / amb algunes traces, encara que siguin febles, / d’autoorganització, / i de vegades en resulta / un ordre.» Imagino un ordre en aquests quatre mestres xiuxiuejant-li consells mentre escrivia: cita per construir pensament; camina com qui amb els peus escriu prosa; desconfia del llenguatge; qüestiona sempre la teva pútrida pàtria. El problema és que aquests versos del seu primer llibre continuen així: «un ordre, en alguns aspectes bell / i tranquil·litzador, però també més cruel / que l’estat precedent d’ignorància.»

02La forma que articula l’obra sebaldiana és la xarxa. Els camins encreuats: un sistema multiplicador de petjades i citacions. Unitats mínimes de significat: les petjades de l’escriptor viatger i dels emigrats amb què es troba; les citacions que va teixint en els seus llibres dels passatges. «Flaubert veia tot el Sàhara», llegim a Die Ringe des Saturn –el llibre seu que ha influït més en l’art contemporani–, «en un gra de sorra amagat a la vora d’un vestit d’hivern d’Emma Bovary, i segons ell cada àtom pesava tant com la serralada de l’Atles». Del micro al macro en la mateixa oració: aquest moviment és profundament sebaldià. Del cos de l’home que camina a la ruta de passos vistos des de l’aire; al punt al mapa. La literatura és miniatura, però aspira a representar la complexitat, l’enormitat, un univers que s’expandeixi com una membrana quàntica a la teva ment, lector.

Variacions

Caminar

Història

«Les variacions Sebald» és una producció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on es presenta entre el 10 de març i el 26 de juliol de 2015.

Organització i producció CCCBServei d’exposicions Unitat de producció i muntatges Departament d’audiovisuals

Direcció del projecteRosa Ferré

ComissariatJorge Carrión

ConceptualitzacióJorge Carrión Pablo Helguera

CoordinacióAnna Escoda

Disseny de l’espaiAnna Alcubierre / Espai_e

Disseny gràfic de l’exposició i la comunicacióAvanti Avanti Studio. Design for All

Activitats CCCBLab Centre de documentació i debat Departament d’activitats culturals del CCCB

BlogJorge Carrión Mario Hinojos

03Si tots els escriptors són teixidors, endrecen petjades d’altres que els van precedir, W. G. Sebald és el mestre teixidor per excel·lència. Ell en va dir en alguna ocasió bricolatge. Gutenberg no va inventar cap component de la impremta: hi havia les planxes per premsar el vi, els tipus mòbils, el paper i la tinta; el seu va ser un exercici de combinatòria. De la mateixa manera, Benjamin o Breton van incloure fotografies en les seves obres; Chatwin o Magris van entrellaçar la literatura de viatge amb l’assaig cultural i la novel·la; Kafka o Handke van injectar estranyesa a l’escriptura i al caminar: juntament amb tants d’altres, Sebald va combinar com ningú abans aquests escriptors previs. I el resultat va sintonitzar amb tots els temes que preocupaven la literatura, la filosofia i l’art del canvi de segle: la memòria, el documental, l’arxiu, el text-visual, els mitjans vells i els nous, el gènere, el fake, el viatge, l’emigració, la deriva, el testimoni, el trauma. El van llegir escriptors, professors, pensadors i artistes. Alguns d’ells van assumir la transmissió del testimoni, caminants.

05Als llibres sebaldians s’hi succeeixen les imatges de camins, d’edificis, d’objectes i d’espais gairebé sempre marginals, mai obvis. També hi apareixen, insistents, els Alps nevats i el desert, entre altres orografies sovint despoblades, com a màxim travessades per una caravana nòmada. Les fotografies de Sebald –tant si són pròpies como si són apropiades– es poden entendre com a imatges pensatives, en el sentit de Jacques Rancière, fotografies el sentit de les quals s’ha divorciat radicalment de la intenció d’aquell que les va fer. «Susan Sontag ha qualificat la fotografia d’equivalent modern de les ruïnes artístiques», escriu en un dels assajos d’Unheimliche Heimat. «Crida l’atenció el silenci que regna sobre les ruïnes», afegeix a Luftkrieg und Literatur, «La falta d’esdeveniments enganya, perquè als soterranis encara hi ha incendis vius que es mouen sota terra». Tot és combustió, ens diu en altres moments, fins i tot les fotografies mateixes es van consumint d’una manera lenta, imparable. Les pàgines són cendra en potència.

04Els seus relats comencen sovint en un hospital, després d’una malaltia o una crisi nerviosa, després d’una convalescència. Són, per tant, posttraumàtics: com el nostre estrany segle xxi. La seva literatura es mou entre l’hotel i l’hospital, entre l’alberg del viatger i el sanatori d’emigrats i poetes. Els uneix el camí. Els uneix Walser, que Sebald vinculava íntimament amb el seu propi avi: «tots dos van morir el mateix any, 1956», escriu a Logis in einem Landhaus: «Potser per això, quan penso en la seva mort, que no he superat mai, veig el meu avi sempre estès al trineu de vares corbades en el qual van tornar a l’establiment el cadàver de Walser, després d’haver-lo trobat a la neu i de fotografiar-lo.» Per Sebald sempre hi ha una relació personal amb la tradició pròpia. Els mestres són amics, còmplices, parents. En aquest assaig s’hi reprodueixen diversos retrats de Walser, però cap de les fotografies que la policia va fer del seu cadàver: cal respectar els mestres, no només intentar entendre’ls.

06La història es torna espai. Es camina, es recorre. A mesura que avances en la lectura del teixit o de la xarxa perceps que aquest món, centrat en la topografia derruïda per la Segona Guerra Mundial, sempre es va enfosquint: com si es consumís davant dels teus ulls. L’Europa del segle xx és convertida en una trama de camins i de vies ferroviàries en crepuscle perpetu. I és embalsamada per aquesta prosa en un alemany aliè a la caiguda del mur, anacrònic, perquè Sebald escrivia en l’idioma que va aprendre en la infantesa, llengua de postguerra. En una etapa determinada de la seva vida, el seu personatge Austerlitz va dubtar profundament, terriblement de les paraules: «Tota l’estructura de l’idioma, l’ordre sintàctic de les diferents parts, la puntuació, les conjuncions i, en definitiva, fins i tot els noms de les coses corrents, tot estava embolcallat per una boira impenetrable.» Després de Hofmannsthal i de Wittgenstein ja no es pot confiar en el llenguatge. Després de Warburg i de Wittgenstein tampoc ja no es pot confiar en la imatge. Però només tenim paraules i imatges per donar compte –després d’Auschwitz– de l’Europa del segle xx, per emprendre un intent de reconstrucció i de restitució.

Mapa

EspaiFrontera

Mirada

08Espanya va arribar tard a la política pública de la memòria històrica i arriba tard a la seva crítica: a Luftkrieg und Literatur, del 1999, ja hi llegim això: «Un dels problemes centrals dels que s’anomenen “relats viscuts” és la seva insuficiència intrínseca, la seva falta notòria de fiabilitat i la seva curiosa vacuïtat, la seva tendència al tòpic, a repetir sempre el mateix.» Els llibres de Sebald són una alternativa a la veu única del testimoni (a partir de la membrana quàntica de veus i de testimonis). Lector d’Améry i Bernhard, des del començament va ser un crític valent dels soterranis podrits de la història germànica; però al contrari que els mestres, va recolzar els seus arguments, esmolats i incòmodes, en la força de les dades, dels fets, de l’arxiu acadèmic. Es capbussa a les zones pantanoses dels testimonis fins a trobar, a la perifèria dels seus discursos, el material amb què generar veritat.

09Escriptor piròman, artista del bricolatge, l’autor d’Els emigrats construeix Austerlitz a partir de les ombres de Wittgenstein i les de Paul Celan. A la coberta de Paul Celan: Poet, Survivor, Jew, de John Felstiner, Sebald hi va escriure la cronologia de la vida del seu personatge de ficció: aquella lectura va inspirar tan directament la figura del protagonista que aquest es planteja suïcidar-se quan viu al mateix número 6 de l’avinguda Émile Zola on va viure el poeta suïcida. Com en cada poema de Celan, en cada pàgina de Sebald hi batega l’extermini dels jueus europeus. «Nosaltres els supervivents ho veiem tot des de dalt, ho veiem tot alhora i, tanmateix, no sabem com va ser», llegim a Die Ringe des Saturn, «Som al damunt d’una muntanya de morts? Que potser el nostre observatori, al capdavall, no és res més que això?» L’arqueologia és necessària, per bé que parcial. Sota els camps i les ciutats europeus descansen els cementiris romans, els ossos de les guerres religioses, civils i mundials, les fosses del nostre mercat comú. També sota totes les pàgines de Sebald: la mateixa pols dels mateixos ossos.

10Aquest passatge de Die Ringe des Saturn no està complet sense una citació pròxima: «L’art de la representació de la història es basa en una falsificació de la perspectiva.» Als seus estudiants els aconsellava, irònic: «Heu de tenir una llibreta de notes amb citacions, però no hi apunteu les atribucions, al cap d’un parell d’anys podreu tornar al quadern i fer-ne servir el material sense sentiment de culpa com si fos vostre.» Collages complexos, els llibres de Sebald són al mateix temps profundament documentals i profundament ficcionals. Entre el document i la ficció, els testimonis i la història, els textos i les fotografies, movedís, el text de sorra o cendra ens llisca entre les mans. No es deixa fixar. La inestabilitat afecta tots els nivells de l’obra sebaldiana: el narrador, els personatges, els espais arquitectònics –que sovint es mouen com si fossin vaixells–, els paisatges que s’enfosqueixen perpètuament. Sebald, a través d’aquests llibres que encara no hem acabat d’aprendre a llegir, ens continua interrogant des del més enllà.

«Les variacions Sebald» (2014), Jordi Carrión

07A Unerzählt, les miniatures poètiques de Sebald acompanyen els dibuixos hiperrealistes de Jan Peter Tripp, l’únic artista amb qui l’escriptor va mantenir una relació prolongada d’amistat i col·laboració. Es tracta de trenta-tres gravats de parells d’ulls. Al llibre no hi ha els de Benjamin, Walser, Wittgenstein ni Bernhard. El seu lloc l’ocupen els de Beckett, Borges, Hamburger i Proust. Imagino que aquests quatre mestres li podien xiuxiuejar, imperatius: fes de la llengua un problema; abraça tota la cultura; emigra per canviar d’idioma i de pàtria; recorda com si la memòria fos un llarg fraseig d’una altra època. El llibre també podria incloure les mirades de Browne, Rousseau, Nabokov o Conrad. I de tants altres escriptors que són nodes d’aquest teixit, d’aquesta xarxa que anomenem Sebald. Les variacions són variants: són variables: són infinites. Mentre siguin possibles i desitjables, una obra continuarà rabiosament viva.

Xarxa

Llegat

Fotografia

Extermini

12. N

úria G

üell

13. G

uid

o v

an d

er W

erve

14. Trevo

r Pag

len

9. Vale

ria Luiselli

16. J

osiah McElh

eny

18. Simon Faithfull

17. A

ndrea G

eyer

19. T

aryn S

imon

20. Fern

ando

Sánchez Castil

lo

21. Rein

aldo

Laddaga

1. Carlos Amorales

4. J

an P

eter

Tri

pp

5. Austerlitz

3. W.G

. Sebald6. J

ulià d

e Jòdar

7.Je

rem

y W

oo

d8

. Sus

an H

iller

15. P

iedad B

onnett

10. Carlos Amorales

2. Jo

rge C

arrión

22. Pablo

Helg

uera

TEATRE SEBALD

ENTRADA

11. Marian

a C

astillo D

eball

El CCCB és un consorci de:

Organitza:

Col·laboren:

Aquesta mostra, produïda pel CCCB, es presenta en el marc del Festival Kosmopolis 2015 amb materials originals de W. G. Sebald i la participació dels artistes:

Carlos Amorales Mariana Castillo Deball Simon Faithfull Andrea Geyer Núria Güell Pablo Helguera Susan Hiller Josiah McElheny Trevor Paglen Fernando Sánchez Castillo Taryn Simon Jan Peter Tripp Guido van der Werve Jeremy Wood

i dels escriptors:

Piedad BonnettJorge CarriónJulià de Jòdar Reinaldo Laddaga Valeria Luiselli

Mitjans col·laboradors: