L’empremtadel CENTREprimavera 2016 nº 15

1 02anysdelCENTRE

Sumari 15

JUNTA DIRECTIVA DEL CENTRERector: Mn. Manel Valls

President: Montserrat MoreraVicepresident: Antoni Manich

Secretària: Carme Miralles de ImperialTresorer: Ricard Julià

Vocals: Núria Abella, Míriam Benavent, Llorenç Codern, Joan Grimalt, Ramon Noguera, Pere Pons, Eduard Puiggròs

Consell de redacció: Míriam Benavent, Llorenç Codern, Carme Miralles de ImperialDisseny i realització: Jesús Peró

Edita: Associació Centre Cultural Sant Vicenç de SarriàImpressió: Tormiq

Edi

tori

al

PRESENTACIÓ 1 Editorial - 120 anys del Centre (Monserrat Morera) 2 Paraules de Mn. Manel Valls - Quarantè aniversari de la meva ordenació sacerdotal (Mn. Manuel Valls) 3 Espai per la reflexió - El valor cristià del treball (Josep de C. Laplana, osb) 4 Nus i xarxa - Un exèrcit ciutadà (Clara Ribas) 6 El Centre a la Federació d’Ateneus de Catalunya (Ricard Julià) 7 La Taula d’Entitats de Sarrià (Ricard Julià) 8 El Centre fa 120 anys, Una llarga història (Llorenç Codern)11 D’on venim i on anem? (Ramon Noguera) PERSONES12 L’entrevista - Rosa Maria Pujol Galobart (Flor de Neu)15 Qui és qui? - Gerard Ibáñez (La Pinça de Sarrià)16 Sarrianencs: Àlex Arbós Arqués

17 EL CENTRE EN COLORS

ELS GRUPS DEL CENTRE21 Clam per la dignitat - Cambias vidas, cambias tu vida (Aleix Layola)22 Esplai Sant Vicenç (Alessandra Giovaninetti)23 The Ripieno Consort - El Rosari Pastoril (Àngel Villagrasa) Casal Pere Tarrés - (Francisca, Felisa i Teresa) 24 The wheels gospel choir - Menys medicaments i més cantar! (Núria Vendrell)

LES ACTIVITATS DEL CENTRE25 L’Estel de Natzaret - Un Estel amb més de 100 anys d’història (Albert Lladó Sols) 26 Jove emprèn - Gala de lliurament dels premis Jovemprèn 2015 (Cristina López Dóriga)27 Sarrià veu món! - L’últim dissabte de cada mes...Sarrià veu món! (Carlota Masvidal i Bofill)

TRIA I REMENA28 El lector hi diu la seva - Centenari de la coronació de la Mare de Déu de Queralt (Joana Estradé) L’oreneta de Queralt (Mamen)29 Als amics Joan Montull Arnau i Francesc Piquet Balasch (Joan Ribas) 30 Cimena - El Documental THE VISIT (Josefina R.)31 El racó del poeta - Toquen quasi les quatre (Marc Vallès i Guille Altarriba)32 El conte fresc del dia - El fulard lila (Maria Miralles de Imperial)34 La cuina del Tirol - Erdäpfelsalat (Bruna Julià i Gerhard Landauer)35 Hem llegit - L’Últim mono, de Lluís Maria Todó (Gemma Barrufet i Gonzàlez)

PASSATEMPS36 Escacs. Com aprofitar febleses dels peons (Juan Carlos Lozano) Problema matemàtic. Els pirates coixos (Joan Miralles de Imperial) L’Endevinalla i el Sudoku

1

Montserrat MoreraEdi

tori

al120 anys del Centre

El Centre compleix 120 anys amb molt bona salut. Lluny, però presents alhora, estan aquell grup d’homes que van fundar l’acadèmia Josefina amb l’objectiu bàsic de fer teatre. A aquest objectiu s’hi va afegir en poc temps, l’educació musical, i més endavant l’educació en els valors de l’esport, la difusió de la dansa catalana, la formació integral d’infants i joves, sense oblidar la formació religiosa, i valors com la solidaritat i el compromís. Però també moltes activi-tats lúdiques i culturals, el concurs de puros, els jocs florals, els escacs, visites culturals, etc.

Han estat 120 anys d’alts i baixos com qualsevol entitat, però sense perdre la continuïtat, excepte els anys de la Guerra Civil.

Un moment important va ser el pas a Centre Parroquial. Aquell any 43 la in-tervenció de la Parròquia va ser determinant per impedir la desaparició del Centre. No sabem què hagués passat si el règim franquista arriba a requisar les instal·lacions i sobre tot el teatre. Probablement no existiria. Aquesta in-tervenció no va ser només a casa nostra, molts del actuals ateneus (centres morals, centres catòlics, cercles catòlics, catequístics,...) ha continuat gràcies a l’aposta decidida de l’església per mantenir l’activitat d’aquestes entitats. No sabem com va anar el traspàs, però sens dubte és un bon exemple de diàleg i entesa entre els socis d’aquella època i el rector de la parròquia. Diàleg i entesa que feliçment continua.

I poc a poc s’ha anat consolidant la vocació de servei al veïnat sarrianenc i ampliat a tota la geografia catalana, fins i tot a la Catalunya Nord. Molt sovint el públic que ens visita ens fa saber amb orgull la seva procedència. La visita més llunyana en el primer mes del 2016 que coneixem ha vingut de prop de Montpeller.

El Centre és un exemple de participació, de convivència, i sobre tot de treball en xarxa, valors ara molt de moda, però per nosaltres molt antics. 120 anys fent assemblees, escollint juntes i participant en tots els estaments possibles. Amb més de 1.000 socis i usuaris fa goig veure la vitalitat i les idees que sor-geixen i que es van intentant fer realitat. Un bon exemple de tot n’és el dia de Sant Josep, la nostra Festa Major del Centre. Cada any la col·laboració entre les diferents seccions i grups s’amplia i és més creativa.

Continuem tenint molts reptes: adaptar-nos a les noves tecnologies del s.XXI, millorar les instal·lacions del Centre un cop acabada la reforma del Teatre, con-tinuar donant un bon contingut a les activitats socials, solidàries, formatives, culturals, esportives, i també una bona organització del teatre que pugui in-cloure el món escènic professional. I sobre tot mantenir la participació actual.

Per sobre de tot esperem continuar SARRIANEJANT com a mínim 120 anys més.

PRESENTACIÓParaules de Mn. Manuel Valls i Serra

2Mn. Manuel Valls i Serra

Rector de Sant Vicenç de SarriàPre

sen

taci

óL’alegria és fonda. “Crida de goig, ciutat de Sió. Alegra’t i celebra-ho de tot cor”. Així va ser fa 40 anys. Així també ara. Alegria de l’estimada Església, joia del po-ble fidel. La visc, l’he viscuda i demano de viure-la fins al darrer alè. Gràcies per acompanyar-me avui i compartir-la. És un do tan immerescut. Però Déu estima qui dóna amb joia, i qui es dóna amb joia fins i tot quan els fardells són pesats. És molt consolador el que proclama la primera lectura de Sofonies: “No tinguis por, Sió, no dixis caure les mans. El Senyor, el teu Déu, el tens a dintre, com a Salvador poderós; per tu s’ha transportat d’alegria, et renova el seu amor, està de festa i crida de goig com en dies d’aplec” Que n’és de consolador. Déu no és trist. Perquè l’amor no és trist.

No vull fer ara crònica de l’ordenació. La vaig rebre de mans de l’estimat cardenal Narcís Jubany. No oblido els meus pares, l’àvia Conxa. I l’entusiasta introducció que féu Mn. Francesc Vergés i Vives, amb el qual he estat tan profundament unit per l’amistat fins a la seva mort. Porto en el cor moltes persones. El sofriment de molts. La llista seria llarga. Miro de no fer esment de mèrits, si és que n’hi ha algun. Seria presumpció i, a més, en tinc al·lèrgia. El cor del pastor no ha de tenir desigs d’èxits mundans ni ha de viure en l’afany d’obtenir reconeixements. Cridat al sacerdoci per l’amor de Déu, agraeixo les mediacions de què s’ha servit. Només es pot ser sacerdot per amor, desinteressat i fidel, confiant les febleses i negligències a la seva Misericòrdia.

Un pastor no pot deixar de fer-se cada dia, en primera persona, la pregunta que la gent fa a Joan Baptista: “Què haig de fer?”. I ara, què haig de fer en aquesta etapa de la meva vida? És una pregunta que s’ha de plantejar la societat: Què hem de fer?, el papa o en nou Bisbe: Què haig de fer? El discerniment s’imposa. Una savie-sa de la vida és necessària. Déu no és sobrer. La seva Paraula és Vida. És paraula viva. Ens allunya d’una lectura drogada de la realitat. Ens cal ser més humils. Aban-donar tota arrogància. Perquè Déu és humil. On hi ha aquesta humilitat hi serà també la joia d’una vida plena de significat i de passió, una existència sacerdotal viscuda amb amor fidel a Déu i al proïsme. “Presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies. Així la pau de Déu, que sobrepassa el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”. Guardar és custo-diar els dons rebuts i mai mercadejar amb la mundanitat.

En tot l’Evangeli el verb estimar es tradueix amb el verb “donar”. Donar és do-nar-se. És més que la filantropia que exhibeixen alguns. I per practicar aquest “do-nar”, què hem de fer? Novament la pregunta. Joan respon amb tres paraules per a un programa únic: teixir el món en la fraternitat, construir una terra en la justícia. Les podem resumir: No forceu, no distorsioneu, no acumuleu. Siguem, doncs, ge-nerosos de justícia i de misericòrdia, talment que portem el respir del Cel cap a dintre de les coses de cada dia. I que cadascú comenci per ell mateix. És el somni de Francesc. És la conversió que demana Joan en l’Advent. És l’amor de Jesús en nosaltres. Em reconec en les tres coses que m’escriu Mn. Josep M Rovira Belloso quasi telegràficament. Però els meus defectes també els coneixeu. Quins mestres, però, tan excel·lents. No voldria oblidar-me del gran amic Mn. Frederic Ràfols què ens donà tans exemples de senzillesa, servei discret, alegria i bon humor.

Mater Misericordiae, prega per mi i per la meva família, pels infants i els adoles-cents, per tantes famílies que estimo, per tots els bons amics aquí presents, pels qui estan malalts, per tot el poble que m’ha estat confiat. Ara i en l’hora. Ara i en l’hora. En l’hora de la partença, quan Ell em cridi i em torni a dir “segueix-me, vine amb Mi”, voldria poder dir-li al Fill de Maria el mateix que el “Giuss”: “Nella sem-plicità del mio cuore lietamente Ti ho dato tutto”.

Homilia en la missa del diumenge tercer d’advent quarantè aniversari de la meva ordenació sacerdotal

PRESENTACIÓEspai per la reflexió

3

La festa del Primer de Maig no va néixer al sí de l’Església, sinó que té el seu origen en la societat laica. El Papa Pius XII va “cristianitzar” la fes-ta del treball, promoguda pel món obrer i sindical, sincronitzant-la amb la de Sant Josep Obrer. L’Església i els cristians ens haurem d’acostu-mar cada vegada més a assumir va-lors i propostes que ens vénen de fora i a trobar-hi el fons cristià que tenen al darrere, sovint amagat, i considerar-les com un estímul a fer com aquell escriba savi, de què parla l’evangeli, que treu del seu cofre “co-ses noves i velles” (Mt 13:52). L’hu-manisme laic, fill de la Il·lustració del segle XVIII, no és per definició una obra del dimoni, sinó que,des del seu origen, té moltes llavors de ve-ritats cristianes oblidades o menys-tingues. Tancar-nos-hi fora tan neci i desassenyat com enlluernar-nos-hi sense cap discerniment.

Els conflictes socials que va provo-car la industrialització del segle XIX van ser un detonant perquè l’Es-glésia reflexionés a fons i es dotés d’una “doctrina social”. Tanmateix la formació d’una “teologia del treba-ll” va ser una mica posterior, i no la trobem sistematitzada fins als anys 40 i 50 del segle passat. La teologia del treball té clares arrels bíbliques i evangèliques, aplega fragments eximis dels Sants Pares de l’Esglé-sia. Recordem les grans aportacions dels francesos PP. Chenu i Enric de Lubac després de la Guerra i d’haver “confraternitzat” en la Resistència a l’invasor nazi. Fins a aquella època precursora del Concili, en la predi-cació i en la formació espiritual dels cristians, el treball era considerat preferentment com un antídot con-tra l’ociositat, mare de tots els vicis, o com a resultat del càstig diví que pesa sobre l’home com diu el Gè-nesi (17:19): “La terra serà maleïda per culpa teva, tota la vida passaràs penes per poder menjar d’ella, et produirà espines i cards, menjaràs el pa amb el suor del teu front, fins que tornis a la terra d’on vas ser tret”. El Concili Vaticà II va recollir les millors aportacions de la nova teologia del treball en el capítol III de la Gaudium

El valor cristià del treballet Spes, dedicat a l’activitat humana, però les al·lusions a la dignitat del treball, a la seva justa retribució, al bé que representa el treball en la so-cietat, segons el designi de Déu, sol-quen tots els documents conciliars.

Més que no l’aspecte penal o de càs-tig pel pecat d’Adam i Eva, cal que lle-gim amb atenció la pàgina anterior, la del relat de la creació on l’ésser humà apareix com a coronament de tot el cosmos: “I Déu prengué l’ho-me i el posà al jardí de l’Edèn perquè el conreés i el guardés” (Gn 1:15). El treball, doncs, en el seu origen no és un càstig, una penalitat que cal evitar tant com sigui possible, sinó l’exercici de la potencialitat humana, de la intel·ligència, de la creativitat, del domini de l’home sobre la ma-tèria, de la capacitat de transformar i de millorar tota la creació que Déu li va confiar perquè la perfeccionés i perquè s’hi perfeccionés ell ma-teix tot treballant, a imatge de Déu creador. “El meu Pare treballa sem-pre, i Jo també treballo”, diu Jesús a l’evangeli de Joan (5:17). Per a un cristià, la persona que malda per viu-re bé sense treballar o treballant el mínim no és un espavilat ni un afor-tunat, sinó una persona que renun-cia a la dimensió més important de l’home sobre la terra dominant-la, millorant-la i embellint-la i treient-ne profit. La persona que defuig de treballar retrocedeix en l’ordre crea-

cional al gènere animal o vegetatiu. L’home està fet per a treballar com l’ocell està fet per a volar. La manca de treball sobretot per a la gent jove no solament és un greu fenomen social sinó un autèntic atemptat a la dignitat i al futur d’aquests joves.

Cal insistir molt en aquesta “espiri-tualitat del treball” i fer que amari la consciència de cada persona i de la societat perquè del treball assumit com a vocació essencial i aportació personal a la comunitat humana depèn l’harmonia de la persona, el desenrotllament del país i la pau so-cial. Hem pecat molt i estem pecant molt quan degradem el treball i el convertim en mercaderia, en explo-tació de la persona i degradació de la naturalesa en recerca de beneficis sense límits a tort i dret. Assistim amb gran dolor i escàndol a casos flagrants de defraudació pública, de caixes B, d’apropiació indeguda de béns col·lectius, d’abús partidista d’allò que és de tots i que paguem entre tots, i no dubtem de qualificar aquesta plaga menyspreable amb el nom de corrupció. Però cal que ens mentalitzem que també és co-rrupció l’absentisme laboral, l’afany de fer prevaler els capricis propis sobre el bé col·lectiu del centre de treball, la desgana, la desmotivació sistemàtica, les trampes, el treball barroer. Certament és un peix que es mossega la cua, perquè les causes i els efectes s’encavallen amb con-seqüències tràgiques per a tothom de manca de llocs de treball, de lleis regressives que anul·len drets con-querits a vegades heroicament, de serveis socials precaris i fets de mala gana.

Cal arribar a les consciències, cal apel·lar al principi i fonament de les motivacions de viure: què som, què fem en aquest món, quins són els nostres objectius i quin sentit tenen. Els cristians, que veiem i volem viure d’acord amb el projecte creacional de Déu, ho tenim clar, i l’humanisme laic, aquell d’on va sortir la necessi-tat de celebrar una festa del treball, té molts elements i molts ideals que lliguen amb els nostres. Encara ens

PRESENTACIÓ

4

Nus i xarxa

Un exèrcit ciutadà

cal lluitar molt costat a costat per fer prevaler la dignitat del treball i del treballador davant l’individualisme egoista i d’una cultura que només considera el treball des d’un punt de vista purament utilitari i mercantilis-ta.

Jesús i el seu evangeli no ens donen fórmules o receptes per a resoldre

Josep de C. Laplana, osbMonestir de Montserrat

Els periodistes del món local tenim el privilegi de creuar portes i des-cobrir móns gairebe invisibles, pri-vats, que no són accessibles als ulls de tothom. Vivim el luxe d’entrar al pis d’un veí de Nou Barris, als horts urbans d’Horta o en les aules d’una l’escola de barri de Sant Martí, i conèixer qui els viu, qui els pateix, o qui els disfruta.

Ara fa un any, el Punt Avui va publi-car un seguit de reportatges d’enti-tats centenàries de Catalunya, i jo vaig escriure, entre altres, sobre els Lluïsos de Gràcia, el Club Natació Athletic Barcelona, o la Lira de Sant Andreu. Així, vaig tenir la sort de conèixer l’Associació Centre Cultural Sant Vicenç de Sarrià, els responsa-bles de la qual em van revelar el seu

teatre, acabat de reformar. Alesho-res vaig constatar, de nou, que Bar-celona té una riquesa patrimonial i social inabastable, concentrada en petites dosis, com és el cas d’aquest equipament sarrianenc. Cada barri és un microclima farcit d’activitats, de cultura i, sobretot de passió.

Des de la peculiaritat i particulari-tat de cada realitat, tots els casos que he conegut o he llegit compar-teixen uns elements comuns, i en el centre d’aquests hi ha la presència de persones apassionades, desinte-ressades, que conver-teixen el seu respirar en el respirar de l’enti-tat. Tots presumeixen de la seva seu, que és com el cor de l’entitat, el refugi dels associats. I tots coincideixen en explicar que, ara fa un segle, els primers fun-dadors, homes clarivi-dents, van comprar un

els problemes socials ni pretenen instaurar una ciutat cristiana en oposició a les altres. La gran aporta-ció que l’evangeli de Jesús fa al món és la de transformar el cor i la ment de la persona segons el meravellós designi de Déu que vol la felicitat de l’home. Deixem que Jesús i el seu evangeli amari la nostra vida fami-liar, laboral i social, perquè aquesta

és la nostra vocació com a cristians i la nostra veritable aportació especí-fica a la proposta d’un món més just i fraternal que tots desitgem.

local, un solar, van cedir un espai o van fer una col·lecta per adquirir el que en el futur seria el centre de l’as-sociació. Aquest esperit aventurer ja demostra com n’eren de lluitadors i somniadors aquells primers homes i dones que van veure en l’associacio-nisme una manera de ser.

De fet, la societat industrial de mit-jan segle XIX va ser un moment cul-minant per a l’associacionisme ca-talà ja que, durant aquella època van aparèixer els orfeons, cors, o molts grups de teatre. Entrant al segle xx,

i concretament després del 1939, l’associacio-nisme va ser l’única manera que va tenir la gent de refugiar-se davant l’opressió del règim franquista. Él teixit associatiu català i la riquesa associativa a Catalunya ha estat considerada com un dels trets fonamentals

5

PRESENTACIÓ

Clara RibasRedactora d’El Punt Avui

de la identitat catalana. Quan a Ca-talunya no hi havia poder públics aquest teixit associatiu és el que fa ver sobreviure el país, la cultura i l’idioma, i qui va travar una societat cohesionada que ha permès que, en moments complicats el país es pu-gui aguantar millor. En alguna ocasió s’ha dit que les entitats associatives són una de les primeres estructures d’estat que haurà tingut Catalunya.

Han combatut tota mena d’enemics. Des de la seva creació, amb la difi-cultat de trobar finançament per a aconseguir els primers locals, a la re-pressió franquista, que havien d’anar esquivant ara sí ara també. Després va venir un rival invisible: la demo-cràcia i el progrés social i econòmic, que va donar cotxes i cases d’es-tiueig als veïns i que va buidar les associacions de barri. I ara, curiosa-ment tenen un dels pitjors enemics als que han hagut d’enfrontar-se: la burocràcia.

L’1 de gener de 2015 va entrar en vigor la nova reforma fiscal que obligava totes les associacions i en-titats a presentar cada any el model 347, o declaració informativa anual d’operacions amb terceres persones o l’Impost sobre Soceitats, la qual cosa obliga les entitats a portar una comptabiblitat per partida doble i pot comportar canvis importants en la seva gestió econòmica. Aquests canvis han afectat moltes associa-cions petites, tan socials com cultu-rals, les quals ja tenen un pressupost limitat i ara han d’afrontar aquestes noves mesures. També el 2014 va entrar en vigor la Llei de Transparèn-cia -aviat s’aprovarà la catalana- que obliga les associacions i entitats que reben subvencions i ajuts de les ad-ministracions públiques a fer-les pú-bliques, a través de les seves pagines web.

El president dels Lluïsos de Gràcia, Oriol Hosta, m’ho resumia així: “el nostre desafiament és ara el de bus-

car l’equilibri perfecte entre volun-tariat i professionalització: “Hem de ser capaços de mantenirnos dins la legalitat que ens marca una adminis-tració cada vegada més vigilant. Hi-senda ens tracta com a qualsevol al-tra empresa, sense tenir en compte el fet que som voluntaris treballant per un fet social”, va advertir Hosta, que va afegir: “Hem de mantenir el caràcter de voluntariat, perquè si no el soci pot no sentir-se còmode amb les noves situacions, com ara omplir papers i demanar permisos”.

Aquesta nova realitat ha obligat a les entitats a reconvertir-se i ajustar-se als nous temps. A més de fer front a temes burocràtics, la transformació de la societat els ha portat altres de-safiaments, com el de la competèn-cia amb negocis o equipaments que ofereixen serveis iguals als seus, com teatre, esports o altres.

També el president del Club Natació Athletic Barceloneta. Julian Garcia, em parlava de la competència a la que han de fer front: “hi ha molts clubs esportius i gimnasos, i molts de low cost. Per això és essencial que nosaltres trobem la nostra prò-pia identitat i que puguem oferir serveis i atenció diferent de la que ofereixen aquesta nova mena d’esta-bliments que s’han obert a la ciutat.” En aquest sentit, Garcia aposta per continuar en el camí esportiu, però sense oblidar el caire social i familiar que pot oferir el club: “Estem en un lloc únic a la ciutat i, si ampliem en funció dels nous serveis, podrem do-nar el tipus d’oferta que ara mateix somiem.”

Des de Sants, el president del Cen-tre Catòlic de Sants, Jaume Castañé,

describia els temps actuals, patint també, en el seu cas, per la successió en la direcció: “l’escola de teatre ha aportat la presència i trànsit de nens i nenes a la seu. Esperem que això vingui acompanyat de nous socis i de més possibilitats de relleu en els llocs de responsabilitat”. Preguntat pel futur de l’entitat, i una vegada expressada la seva voluntat de tro-bar substitut, el president augura molta salut per al centre, que ara basa el seu finançament, sobretot, en el lloguer del teatre, una sala poli-valent on les entitats del barri poden fer tota mena d’activitats. La limita-ció d’espai els impedeix créixer amb noves seccions, però això no els im-pedeix pensar en una consolidació de les creades recentment i aconse-guir que el centre mantingui la seva dilatada presència al barri de Sants.

Totes aquestes opinions, més les que em van oferir des de Sarrià, on també em van parlar amb orgull de com han fet front als nous temps, i de com, des del teatre, les activitats culturals i altres ofertes mantenen viva l’entitat, em van oferir una expe-riència única. Vaig entrar en contac-te amb totes aquestes persones per un reportatge i en vaig sortir havent descobert una realitat apassionant darrera les parets, dels carrers i dels barris. Les dificultats hi són, però al davant de les petites i grans associa-cions de barri hi ha un autèntic exèr-cit ciutadà que no té la més mínima intenció de deixar que aquest patri-moni social i cultural, ara ja més que centenari, deixi d’existir.

6

PRESENTACIÓEL CENTRE A LA FEDERACIÓ D’ATENEUS DE CATALUNYA

Som Cultura Popular. Mostra del Patrimoni Immaterial de la Ciutat de Barcelona.Viure la cultura popular en primera persona, explicar-la al nostre entorn més proper i dotar-la d’un fons teòric.

Aquestes són només algunes de les motivacions que ex-pliquen el perquè de Som Cultura Popular: Mostra del Patrimoni Immaterial a Barcelona.

Som Cultura Popular va tenir lloc del 21 al 24 de gener de 2016 a Sant Andreu, amb un epicentre d’activitat ben marcat a l’Espai de Fabra i Coats, Can Fabra i els seus voltants.

Des del Centre hi varem tenir una activa presència, principalment a la Taula Rodona que, promoguda per la Federació d’Ateneus de Catalunya, va tenir lloc sobre l’Associacionisme a la Ciutat, amb la participació de la Montserrat Morera, conjuntament amb els presidents de les entitats: Centre Moral del Poble Nou, La Lira de Sant Andreu, l’Ateneu Popular del Clot, Centre Sant Pere Apòstol i el Sr. Carles Sala, director de Cultura Popular a l’Institut de Cultura Popular a l’Ajuntament de Barcelona.

Al mateix temps varem disposar d’un espai a la llibreria de la Mostra on varem exposar la nostra revista “L’Em-premta del Centre” i els llibres publicats pel Centre en els darrers anys: L’Estel de Natzaret i La Música de Mossèn Àngel Obiols.

Constitució de la Delegació de Barcelona de la Federació d’Ateneus de Catalunya.En el marc de la Mostra Som Cultura, va tenir lloc la constitució de la Delegació de Barcelona de la Federació d’Ateneus de Catalunya.

Les delegacions territorials neixen amb la voluntat de potenciar una nova visió territorial de la federació des-centralitzant serveis per acostar-nos més a les necessi-tats de les entitats associades.En aquets moments estan ja en ple funcionament les de-legacions de les Terres de Ponent i la Delegació de Girona, i ara també la de Bar-celona.

La Delegació de Barcelona està presidida per Carme Ad-zarias de l’Ateneu Barcelonès i està acompanyada per Pere Pons del nostre Centre, Montserrat Cortés de la Lira de Sant Andreu i Gemma Novo del Centre Moral i Cultu-ral del Poble Nou.

Els premis Ateneus 2015 al MANAC.El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) va acollir el passat dimecres, 16 de desembre, el lliurament dels Premis Ateneus 2015.

En la seva vint-i-sisena edició, el certamen, impulsat per la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC), dóna visibili-tat al moviment associatiu en una nit de gala.

Els guardons reconeixen la tasca duta a terme per les

entitats i associacions de Catalunya al llarg de l’any en set categories diferents.

Els Premis Ateneus són els guardons que la Federació d’Ateneus de Catalunya convoca anualment, des de l’any 1989, amb l’objectiu de reconèixer la creativitat, l’ori-ginalitat, la qualitat i l’esforç que fan les associacions culturals, les persones, les empreses i els mitjans de co-municació del país per promoure la cultura i l’associacio-

per Ricard Julià

7

PRESENTACIÓnisme cultural.

Els guardons s’adrecen a totes les entitats sense ànim de lucre que presenten propostes de projectes de qualitat en alguna de les categories proposades. L’entitat premiada rep un reconeixement i una dota-ció econòmica que promou la continuïtat i/o innova-ció en els seus projectes.

Enguany els nostre grup de Joves va ser mereixedor dels tercer Premi Jove Proposa promogut per la Di-recció General de Joventut.

En nom de tot el grup de la Pinça, van recollir el pre-mi la Teresa Grimalt i la Thais Crespo de la mà de la Molt Honorable Presidenta del Parlament Sra. Carme Forcadell.

Trobada d’entitats de SarriàEl passat dia 24 de febrer a 2/4 de 8 del vespre va tenir lloc una Troba-da general de les entitats de Sarrià, convocada per la Taula d’Entitats per presentar el programa d’actuacions d’aquest any 2016 i el seu sistema organitzatiu, amb el funcionament de comissions pel desenvolupament de les principals activitats.

La Taula, reestructura el seu fun-cionament a partir d’aquesta data, amb la celebració d’assemblees tri-mestrals on debatre els principals temes que preocupen les entitats i al mateix temps amb la creació de diferents comissions de treball es-pecífiques. Entre les que destaca la proposta de creació d’una Comissió de Joventut, una Comissió Social i una Comissió de Cultura.

Pensant ja en la propera primave-ra, la Taula organitzarà una Mostra de les entitats a la Plaça de la Vila, així com un acte festiu als jardins del Centre Asturià de Barcelona.

A la reunió es varen presentar les actuacions de relació a nivell de les institucions i òrgans de participació a Barcelona, especialment la par-ticipació al Consell d’Associacions de Barcelona i al Consell de Ciutat, detallant les activitats i objectius que es persegueixen en cada un d’aquests òrgans.

La Trobada va tenir lloc als locals del AEiG Damià de Veuster, al Col·legi Pare Damián a l’avinguda Reina Eli-senda de Montcada 18 i va ser un moment important per promoure l’intercanvi i enfortir les relacions entre totes les entitats de Sarrià.

Aquesta trobada era la reunió prèvia a l’assemblea de la Taula d’Entitats d’aquest mes de març on s’aprovarà l’admissió de nous membres, el pro-grama de treball i el sistema organit-zatiu per aquest any.

Varen participar en la Trobada les entitats membres de la Taula i les noves entitats interessades també a participar-hi:

L’Agrupament Escolta i Guia Da-miá de Veuster, Amics de l’Òpe-ra de Sarrià, Associació Cultural Casa Orlandai, Associació de la Tercera Edat del Districte de Sa-rrià-Sant Gervasi , l’Associació de Veïns de Sarrià, Centre d’Acollida Assís, Centre Cultural Sant Vicenç de Sarrià, Centre Excursionista Els Blaus, Colla Gegantera de Sarrià, Centro Asturiano de Barcelona, Cor Dyapason, i els Tabalers de Sarrià.

LA TAULA D’ENTITATS DE SARRIÀ per Ricard Julià

La Taula d’Entitats de Sarrià al Consell de Ciutat.La Taula va ser escollida per partici-par en el Consell de Ciutat.

El President i Tresorer de la Taula han participat en les darreres reu-nions conjuntament amb les noves associacions elegides pel conjunt Entre la Ciutadania i el Govern

d’entitats de la Ciutat.

En el treball per Comissions, els Consell de Ciutat està en aquests moments revisant les propostes pel pressupost de la Ciutat per a aquest any 2016.

8

PRESENTACIÓReunió de la Comissió de Seguiment del Consell de barri al Centre.El passat 9 de febrer va tenir lloc al Centre la reunió de la Comissió de Seguiment del Consell de Barri

presidida pel Conseller Tècnic, el Sr. Jaume LLansó amb la participació de representats de les principals asso-ciacions i partits polítics amb repre-sentació a l’Ajuntament.

La Comissió de seguiment estructura el seu treball en tres àmbits:

• Els serveis i els equipaments• L’associacionisme i la participació• L’espai públic, mobilitat, urbanisme i habitatge.

Alguns dels temes que es tracten en aquests moment són el seguiment dels treballs per a la construcció de la nova seu del Districte i biblioteca de Sarrià a la Plaça de Sarrià i la nova pavimentació com a zona per a via-nants del carrer Major.

Qualsevol proposta que un soci tin-gui interès en efectuar serà recollida per la Junta i traslladada a la següent reunió de la Comissió.

EL CENTRE FA 120 ANYS. UNA LLARGA HISTÒRIAAquest 2016 el Centre fa 120 anys. L’any 1896 la parròquia de Sant Vi-cenç de Sarrià va crear la institució que el precedeix, l’Acadèmia Josefi-na. Aquella iniciativa es va produir gràcies a la pau i estabilitat que va portar el règim de la Restauració de finals del segle XIX, després d’una centúria convulsa de revolucions i tres guerres carlistes. La promulga-ció de la primera llei d’associacions espanyola l’any 1887 va permetre la legalització normalitzada de tot ti-pus d’entitats cíviques i culturals i en aquest context la parròquia va voler formular la seva proposta.

L’Acadèmia Josefina i l’Institut de Sant Josep (1896-1919)

La nova entitat tenia com a objectiu l’ensenyament de la doctrina cristia-na, el perfeccionament religiós de les persones i l’organització d’activitats d’esbarjo adients a la naturalesa ca-tòlica de la institució. La instrucció, el progrés moral i la promoció del lleu-re eren realitats que interessaven la societat del moment i que suscitaven un debat apassionat sobre la seva na-turalesa i realització pràctica. A Sarrià

ja existien altres entitats que conre-aven aquests camps. La més impor-tant era potser el Centre Sarrianès, que disposava d’un local amb esce-nari on es feia teatre, sarsuela i ball. El naixement de l’Acadèmia Josefina suposava una nova proposta d’actes culturals que excloïen explícitament qualsevol relació amb la política i en què les dones podien participar úni-cament com a sòcies cooperadores. Tota l’activitat de l’entitat es posava sota el patrocini de Sant Josep, diada que calia celebrar de la forma més digna.

L’activitat de l’associació aviat es fo-calitzà en la realització de represen-tacions teatrals i de titelles. L’èxit de la iniciativa fou tan gran que plantejà la necessitat de dispo-sar d’un local adient. Així començà un pele-grinatge per diverses cases i edificis fins que l’any 1905 la família Mumbrú cedí a la pa-rròquia l’ús d’una casa situada al carrer Ma-jor de Sarrià 117 que va esdevenir, i enca-ra és, la seu del Cen-tre. La casa disposava d’un terreny annex on s’aixecà un teatre per a continuar les funcions. S’inaugurà el 1907 amb la representació

de L’Estel de Natzaret, una de les versions dels populars pastorets que, d’es de llavors, esdevingueren l’obra més emblemàtica de la casa i que es segueix representant a dia d’avui. Al mateix moment que s’inaugurava el teatre l’entitat que l’havia construït canviava de nom i passava a dir-se Institut de Sant Josep.

La construcció de l’edifici consolidà la representació d’obres teatrals com a activitat principal de l’entitat, amb L’Estel de Natzaret com a obra més important. Això definí el grup de so-cis que hi col·laborava com la Secció de Teatre. Més tard, l’any 1917, s’hi afegí la Secció Coral amb la creació de l’Orfeó Sarrianenc. El naixement de l’Orfeó va ser una iniciativa de

l’Ajuntament de Sarrià (no oblidem que en aquell moment Sarrià encara era un muni-cipi independent) en col·laboració amb la parròquia de Sarrià, què va aportar l’em-penta i el coneixement del seu organista, Mn. Àngel Obiols. El primer acte de l’Orfeó Sarria-nenc va ser el petit concert interpretat dins l’acte d’hissada de la bandera catala-na per primer cop a l’Ajuntament de Sarrià.

9

PRESENTACIÓAllí va interpretar, entre altres, el Cant de la senyera. Un any després beneïa el seu penó estrenant el seu propi Cant a nostra senyera. El caràc-ter catalanista de la formació queda-va clar des del primer moment.

La nova iniciativa també tingué un gran èxit i més de cent cantaires van entrar a formar part com a socis de l’Institut de Sant Josep. Aquest fet va alterar la vida de l’entitat fins el punt que el 1919 l’assemblea de socis van decidir que l’Orfeó assumís la per-sonalitat plena del Institut. Les crò-niques de l’època parlen del disgust que tingué el rector de la parròquia, però la situació no va suposar un trencament entre Orfeó Sarrianenc i parròquia sinó que es va definir una nova relació entre ambdues institu-cions. L’Orfeó assumia la gestió del teatre i el centre, però ho feia amb l’acord de la parròquia, el rector de la qual esdevenia membre nat de la junta.

L’Orfeó Sarrianenc (1919-1939)

L’entitat va pren-dre nou impuls gràcies a dos pilars. El primer va ser la defini-ció d’un projecte d’actuació am-biciós, exposat en els estatuts de 1919. Aquest text normatiu recollia la tradició de les entitats precedents i en el seu arti-cle primer definia com a objectius “la instrucció artística dels seus socis, el foment i enaltiment de l’art musical català i el millorament moral i inte-l·lectual dels mateixos, de conformi-tat amb els ensenyaments de l’Esglé-sia catòlica”. En el seu article segon confirmava el patronatge de Sant Josep sobre l’entitat i hi afegia el de Santa Cecília, patrona de la música.Però és a l’apartat sobre organització de l’associació on trobem les nove-tats més interessants. Definia sis sec-cions:

•El cos coral, format per la secció de senyoretes, la d’homes i la de nois. •La secció de nois, dedicada a la formació dels seus membres a tra-vés de la creació del que anomena “tropa de boy scouts”, la formació d’un “batalló infantil”, la implanta-ció de la gimnàstica sueca i l’ensen-

yament de cançons amb gestos.•La secció de cultura s’encarrega-va de la creació i conservació d’una biblioteca i un museu, la publica-ció d’una revista, l’organització de cursets d’extensió escolar i de perfeccionament cultural, la cele-bració de certàmens, concursos, conferències i vetllades literàries, i l’organització d’escoles dominicals i nocturnes.•La secció d’acció social vetllava pels interessos materials dels seus socis a través de la creació d’una caixa de préstecs, una cooperativa de consum, un se-cretariat del poble i una bossa de treball.•La secció dramàtica era respon-sable de la gestió del teatre i les obres que s’hi realitzaven, feia projeccions de cinema moral i or-ganitzava concursos per a premiar i representar obres dels seus socis.•La secció d’esports promovia la pràctica del tenis, futbol, joc de pilota, esgrima, gimnàstica amb aparells i organitzava cóssos (jocs populars on es guanyava algun premi) i carreres.

Aquest projecte era una ampliació substancial de les activitats de l’en-titat que, a més de dedicar-se a la formació i al conreu de disciplines artístiques, integrava una certa ac-tuació social. L’eixamplament d’in-teressos es produïa sense renunciar a la tradició: creixia pel mètode de sumar i no pas de restar. Era, en de-finitiva, una declaració de principis i intencions que marcaven un punt d’inflexió en la trajectòria de l’enti-tat. No sabem, però, quins elements d’aquests estatuts es van dur efecti-vament a terme. Tenim notícia de la inauguració de la biblioteca el ma-teix 1919, però poca informació de la seva activitat posterior. La primera informació que tenim de la secció d’esports és del 1924, any de l’orga-nització d’una primera cursa ciclista i de les primeres excursions documen-tades. La primera referència del grup d’escacs és de 1929 i del 1930 és la del grup sardanista, activitat que no apareix esmentada als estatuts. Del mateix 1930 és la primera referència a l’equip de futbol.

El segon pilar va ser la remodelació del teatre. Seguint l’exemple de l’Or-feó Català, l’Orfeó Sarrianenc va em-barcar-se al projecte de fer una seu

digna de l’alta missió cultural que vo-lien realitzar. Entre 1927 i 1928 van dur a terme una profunda remodela-ció del teatre que va convertir-lo en un teatre a la italiana, segons model el teatre Romea de Barcelona. Ja-cint Torner i Torner va ser el mestre d’obres encarregat de la transforma-ció que va culminar amb la col·loca-ció a la façana de la lira, emblema

de la música, l’emblema de l’Orfeó Sarrianenc i el nom de l’entitat. Els dos primers elements encara perdu-ren, però el nom Orfeó Sarrianenc va desaparèixer durant la Guerra Civil o posteriorment.

La reforma va incloure la construcció d’un local social adjunt anomenat popularment El cafetí. Tenia accés directe al teatre i va esdevenir el gran punt de trobada de la gent del Centre i seu d’una activitat que esde-vindrà molt popular: el billar. Entre els dos espais, teatre i cafetí, es van produir sinergies que van definir un món en el que travessant una porta es passava de la trobada d’amics a l’entorn d’una beguda o una taula de billar a una representació teatral, un concert, una conferència, l’homenat-ge a una personalitat, un acte de pro-moció de la llengua i cultura catalana o un acte dedicat als infants.

L’activitat va quedar interrompu-da amb l’esclat de la Guerra Civil. El Centre i el Teatre van ser incau-tats i passaren a ser gestionats per les Joventuts Llibertàries que el van transformar en l’Ateneu Pro-cultura Avanti. No tenim testimonis de les persones gestores ni de l’activitat que hi van desenvolupar i la premsa de l’època en dóna molt poca infor-

10

PRESENTACIÓmació. Només sabem que es feien conferències i actes de propaganda sobre la nova situació revolucionària, festivals a benefici dels combatents al front, actes d’homenatge als caiguts, reunions de sindicats i altres institu-cions anarquistes. Acabada la guerra, les noves autoritats es feren càrrec de les instal·lacions i van desenvo-lupar-hi una activitat similar, però amb una significació política d’acord amb el nou moment. La sarsuela va esdevenir una espectacle freqüent juntament amb el teatre clàssic cas-tellà. El 1940, però, es va permetre la recuperació de la principal tradició escènica de la casa -la representació de L’Estel de Natzaret- en català.

El Centre Parroquial Sant Vicenç de Sarrià (1943-2007)

Més enllà de l’activitat que es feia al Centre i al Teatre, el gran problema residia en el destí final de l’equipa-ment ja que, amb la dissolució legal de l’Orfeó Sarrianenc, no hi havia una entitat a la qual retornar el local. Les noves autoritats van acariciar la idea d’apropiar-se’n de forma defini-tiva, però la mobilització dels antics socis prop de la parròquia va aconse-guir la seva intervenció en favor de la recuperació de l’immoble per als sa-rrianencs. La formula va ser l’adquisi-ció del conjunt per part de la parrò-quia i la creació del Centre Parroquial Sant Vicenç de Sarrià el 1943. Sota la nova institució es va recompondre el Quadre escènic i una programa-ció variada d’altres espectacles que incloïen sarsuela, festivals de màgia, concerts i més endavant cinema. Paral·lelament el Centre recuperava altres activitats com la secció d’es-cacs (1951). El 1952 es fundava la secció de futbol CP Sarrià i el 1955 naixia l’Esbart Sarrià que incloïa des del primer moment un esbart infan-til. Tota aquesta activitat va viure un moment àlgid amb la celebració del

cinquantenari de L’Estel de Natzaret a Sarrià (1956-1957). El Centre vivia una nova època d’esplendor i arriba-va a tenir set-cents socis.

Als anys seixanta l’aparició de la te-

levisió, el cotxe i la caseta a fora va reduir el nombre d’usuaris del Cen-tre fins el punt que va qüestionar la continuïtat d’algunes seccions. L’as-sistència de públic al teatre també va baixar fins el punt de suspendre tota activitat, a excepció de L’Estel de Natzaret i alguna ballada de l’Esbart Sarrià. El Centre havia entrat en crisi econòmica i es va arribar a plante-jar la conversió del teatre en cinema. Només la contribució econòmica de la parròquia va permetre cobrir el deute, fer front a les despeses i man-tenir l’activitat dels socis que queda-ren.

La represa social de l’entitat vindrà per l’activitat de nova gent. El 1963 s’havia fundat el MOVI, el MIJAC de Sarrià, que es reunia a la casa que la parròquia tenia al carrer Hort de la Vila. No es pot dir que formés part del Centre, però hi feien activitats es-poràdiques i cada any, de forma fixa, el Festival de la Cançó Nadalenca. Aquests joves i d’altres es van inte-grar a activitats del centre i en alguns casos van promoure la creació de grups de teatre com Grupo de Tea-tro (1971), El desván de Glory (1981), el QES (Quadre Escènic de Sarrià) (1983), Assignatura Pendent, l’Elenc Teatral JV Foix (1986) i La Bambolina Negra (1987) entre d’altres. Aquests dos darrers grups van sostenir la Mostra de Teatre que es feia cada any per la Festa Major de Sarrià, de 1986 a 1998.

La nova activitat no va suposar el res-tabliment de la situació econòmica del Centre. Els ingressos eren clara-ment insuficients i exigien l’aportació continuada de la parròquia. Per això l’any 1982 es va dur a terme una re-estructuració de la despesa que va suposar, entre altres coses, l’elimi-nació de l’orquestra que interpretava L’Estel de Natzaret i la seva substitu-ció per un enregistrament musical. La situació econòmica es va estabilit-zar però va quedar pendent la neces-sitat de noves fonts d’ingressos.

Altres canvis van modificar la vida del Centre. Quan van enderrocar la casa d’Acció Catòlica del carrer Hort de la Vila els seus estadants es van traslladar al Centre i van provocar la necessitat de nous espais i sales de reunió per a les seves activitats. Per aquest motiu l’any el 1989 van haver d’enderrocar el vell cafetí i iniciar la construcció del nou edifici del Cen-tre Parroquial, al carrer Pare Miquel,

que no va ser inaugurat fins al 1991.

Encara més endavant, un nou esde-

veniment va sacsejar la institució. L’any 1990 es van presentar les pri-meres queixes per excés de soroll del teatre per part d’una veïna que com-partia paret amb l’edifici. Després de dos processos judicials i diversos intents infructuosos de minimitzar el soroll, una resolució judicial obligà al tancament del teatre l’any 2001. El fet va provocar una gran conster-nació, la mobilització del barri per intentar revocar la mesura i la inter-venció final de la parròquia amb una forta despesa en aïllament acústic. La reobertura del teatre no es va pro-duir fins al 12 de desembre, deu dies abans de la representació del primer Estel de la temporada. L’ensurt havia estat molt gran, però l’Estel es va po-der representar com cada any.

Tot aquest seguit de circumstàncies van deixar en l’oblit un esdeveniment important, el centenari de la institu-ció. El 1996, any de la primera sen-tència que ordenava el tancament del teatre, l’aniversari va passar des-apercebut. No eren moments d’ale-gria ni d’invocació de records agrada-bles del passat. El futur era incert i els ànims no convidaven a celebracions. Va caldre arribar al centenari de L’Es-tel de Natzaret, la temporada 2006-2007, perquè el Centre volgués viure una celebració per a recordar d’on venia i plantejar-se on volia anar. I el motiu concret en què es plasmà aquest anhel va ser la recuperació de la música en directe. Després de 25 anys, músics i cantaires es barre-javen amb els actors, però més enllà d’aquesta recuperació la celebració del centenari de l’Estel va donar peu a un replantejament de la vida del Centre i els seus protagonistes, la parròquia, els socis, altres persones vinculades i les seccions per pensar de nou què vol ser el Centre, quines activitats i serveis ha d’oferir a la so-cietat i quin lloc ha d’ocupar el teatre en aquestes activitats.

Llorenç Codern

per la logística de les complicades obres que partien d’uns fonaments del Teatre que tenien més de cent anys i no servien per aixecar la nova estructura d’un quadre escènic mo-dern i actual.

Una altra fita a salvar va ser el fi-nançament en el pitjor moment de la crisi econòmica, les retallades que patien les nostres institucions, i el mal moment de la tresoreria per demanar subvencions. Tot això ens tenia en una alerta permanent, controlant el més mínim detall de la despesa.

Però tot es va anar resolent. El su-port imprescindible de la Parròquia amb mossèn Manel al front, el de les organitzacions del nostre país (molt limitades) i el propi barri, van fer possible afrontar aquests objectius i reptes.

Una prova que el Teatre de Sarrià és més que un teatre és la implicació de la gent que se l’estima, finançant amb la compra de butaques identi-ficades amb el nom del comprador, una part important del pressupost. En l’actualitat ja portem esponsorit-zades més de 200 butaques i seguim rebent el suport del veïnatge.

Les perspectives de futur ens fan ser molt optimistes. Ja no depenem im-prescindiblement dels ajuts externs, ara depenem de nosaltres mateixos i arribarem allà on ens proposem arri-bar. “ Ningú ens regalarà rés”, tenim molt bones eines per fer un centre

11

PERSENTACIÓEl teatre de Sarrià ve d’un llarg camí que va començar l’any 1897, sempre donant al poble de Sarrià la deman-da vinculada al desenvolupament de tot allò que estava relacionat amb l’àmbit cultural. Més tard tam-bé es va incorporar l’àrea esportiva.

Acabem de passar un període que ha durat quatre anys d’autèntica fre-nesia, compaginant les importants obres realitzades amb el manteni-ment de les activitats de totes les seccions del Centre i sobretot les relacionades amb l’activitat teatral.

Un clar exemple és l’Estel de Naza-ret, de participació popular, i que l’any 2011/2012 va haver d’emigrar buscant el lloc “ més adient possi-ble” per poder representar la inter-pretació d’aquell exercici, que es va poder fer als Sagrats Cors de Reina Elisenda.

Hem de felicitar i agrair a tots els integrants de l’Estel de Nazaret , la imaginació , els tràfecs i els sacrifi-cis que varen fer durant tot aquest temps, i que ningú de fora del Cen-tre va notar. Aquest extraordinari esforç fet amb total naturalitat i ge-nerositat, mereix un alt reconeixe-ment . L’obra més emblemàtica del Centre, representada durant més de cent anys no perdia la seva continuï-tat.

El més dur de la travessa ja ha passat, hem fet pinya resolent problemes que en un principi, a la directiva, ens semblaven insalvables, començant

D’on venim i on anem?de llarg recorregut.

Veure, en algunes de les últimes actuacions, la platea i l’amfiteatre plens transmet il·lusió i encoratja a seguir treballant.

Pel creixement d’aquest projecte de consolidació i futur, els conceptes CULTURA DE L’ESFORÇ, COL·LABO-RACIÓ, GENEROSITAT I VOLUNTA-RIAT seran imprescindibles.

La joventut vinculada a la casa ens és totalment imprescindible, efecte que ja s’està produint i que ens om-ple de satisfacció.

Però perquè tot això tiri endavant és condició indispensable aprofitar les sinergies entre totes les seccions, que ja en són 16 i amb pràcticament 1000 socis. Entre tots ho farem tot.

Fa goig veure la programació de les activitats del Centre amb tanta quantitat i qualitat, la vida del cafetí i de la seva terrassa que va recupe-rant el tarannà social i familiar que es desitja. Aquest és el camí a seguir.

Si no ens coneixes, passa per el Cen-tre i gaudeix del seu entorn que et farà sentir més sarrianenc . T’HI ES-PEREM.

“ EL FUTUR NO ÉS UN REGAL, ÉS UNA CONQUESTA” Robert Kennedy

Ramon Noguera

12

PERSONESL’entrevista per Flor de Neu

Per

son

esSarrianenca, deixeble de Gemma Burrull al MOVI de Sarrià (MIJACS) en el temps de la seva creació i més tard corresponsable del mateix, va ser també presidenta d’Es-coltes Catalans, vicepresidenta de la COFRASL (entitat de cooperació internacional, lligada al món escolta) i va estar lligada a diversos estaments catalans i internacio-nals, sempre en representació del moviment escolta català.

Educadora social, exercí el càrrec de secretària general de Joventut de la Generali-tat de Catalunya. Fou gerent del III Congrés Catalanista. Més tard i durant uns anys s’incorporà com a gerent de la fundació Oncolliga i fou vocal de la FECEC (Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer) en representació de l’esmentada entitat.

Un compromís i una dedicació llargues, tant des del punt de vista professional com de dedicació als moviments socials. Ha apadrinat una butaca del Teatre de Sarrià i, quan pot, ens aconsella sobre ajuts i subvencions.

ROSA MARIA PUJOL GALOBART

Vas néixer a Sarrià, a la plaça de la Vila? Sempre hi has viscut?Si, en un petit carrer al costat de l’Ajuntament. En aquells temps al meu carrer li deien “la pujada”. Vaig marxar de Sarrià quan era jove i vaig tornar a viure a Sarrià fa uns dotze anys, aproximadament.

Com vas sensibilitzar-te pels joves?Sempre vaig estar d’una manera o altra lligada a temes de joves. Quan vaig sortir de Sarrià, on m’havia im-plicat en el MIJACS, treballava en pa-ral·lel entre les colònies que es feien a Seva, —l’ànima de les quals en aquell temps era Mn. Lluís Matarín, a qui estimo molt— i els escoltes. El meu agrupament pertanyia a l’Asso-ciació de NINE (Noies i Nois escoltes) entitat coeducativa, catalanista i lai-ca. A NINE hi vaig fer tot el meu pro-cés educatiu informal —així es deia aleshores—, de nena a cap, a cap d’agrupament, a cap de branca, ... Va ser un moment important per la pedagogia del lleure d’aquella èpo-ca i vaig estudiar sobre aquest tema, traient-me els títols de monitor i de director en el lleure i el PLASC i, més tard, Educació en el Lleure, sense comptar amb els cursos internacio-nals que el WSM portava a terme. A l’any 1985, any internacional de la joventut, vaig portar la gerència de l’Eurofolk, una trobada europea de 2000 joves que tingué lloc a To-rrebonica, Terrassa. Aquella trobada va ser una matada perquè teníem un pressupost molt just. En aquelles èpoques jo havia deixat l’escoltisme

actiu i només col·laborava puntual-ment donant a les FOCA’s bàsiques i les FOCA’s d’aprofundiment de Min-yons Escoltes i Guies Sant Jordi.

Després de l’Eurofolk vaig re-iniciar el meu compromís amb l’escoltis-me i em vaig incorporar a Escoltes Catalans. Durant dos anys vaig ser vice-presidenta i després em van no-menar Presidenta, càrrec que vaig exercir durant cinc anys. Després de deixar-ho, al cap d’un temps i per di-ferents motius de l’entitat, em vaig re-incorporar durant tres anys més Era l’any 1989 que vàrem iniciar el treball de la cooperació internacio-nal, en un primer moment a l’Àfrica, continent amb el que em vaig impli-car molt profundament fins a l’any 1998, que per raons professionals (em van nomenar Secretària Gral. de Joventut) ho vaig deixar de fer. Escol-tes Catalans pertanyíem —i crec que així continua— a organismes inter-nacionals del moviment escolta i tre-ballàvem units amb escoltes d’altres països d’Europa (luxemburguesos, belgues, francesos, italians, finlan-desos i nosaltres, els catalans).

Així doncs, vaig entrar al món de la cooperació a través dels joves. Te-níem projectes a Burkina-Faso, a Se-negal, a Costa d’Ivori i a Benín. Entre d’altres coses, vam fer un hospital, una escola professional, una coope-rativa agrària que funcionava molt bé, i moltes de les iniciatives encara avui continuen. Un dels projectes va consistir a fer latrines per a les caba-

13

PERSONES

nes de les famílies d’un poblat sene-galès molt gran, afectada de còlera. L’única condició era que la família ho havia de demanar i, a més, havia de col·laborar en la construcció i amb una petitíssima aportació econò-mica. Començàvem fent camps de treball entre senegalesos i catalans, fèiem una latrina per a nosaltres, amb l’objectiu d’anar mentalitzant i obrint els ulls a la població per una millora higiènica. Era molt laboriós i esgotador. Van ser anys molt in-tensos i molt rics en experiències. I també hi havien coses divertides o curioses; per exemple, en una ocasió vam fer una latrina d’esquenes a la Meca i la vam haver de tirar a terra perquè la religió musulmana no ho permet. Calia i cal, òbviament, fer molta atenció a aquests temes. Cal respectar els costums, els hàbits i les creences.

Encara ara continuem la relació amb la gent que vàrem treballar plegats en aquelles èpoques. Vàrem esdeve-nir amics, senzillament, i de tant en tant fem mans i mànegues per re-trobar-nos. El punt de trobada és a París, el lloc més fàcil on arribar per tothom.

Quina opinió tens sobre l’associa-cionisme?Bé, jo he nascut formant part del món associatiu. Crec que és molt im-portant per la cohesió civil. Catalun-ya és molt rica en associacionisme i crec que com a País també ens en-riqueix. Ens ensenya a crear opinió, a tenir i formar el nostre criteri i fa que ens sentim “partícips de”. Això és molt important perquè sinó... és molt fàcil passar per la vida com una maleta. Des del meu punt de vista crec que cal conservar la capacitat de la curiositat per les coses, pels conceptes, per les cultures,... per plantejar-nos com es poden millo-rar i fer-les millor I aquest procés de creativitat i transformació de la vida mateixa d’un barri o d’un carrer i po-der-la millorar amb respecte és una de les coses fantàstiques que aporta el moviment associatiu.

Què et va portar a fundar el movi-ment MIJAC a Sarrià? Com veus el jovent sarrianenc?El va fundar Mn. Lluís Matarín, que

ens va motivar els joves, encapçalats per Gemma Burrull, ells dos van ser els qui vertaderament el van fundar. En aquell moment jo no sabia què era MIJACS. A Sarrià es van confor-mar diferents colles. La nostra érem un munt de nois i noies, tots sarria-nencs A mi em sembla que es va fer una feina molt important. Van ser uns anys entranyables i intensos en què es van fer unes colònies magní-fiques i tots nosaltres d’una manera o altre ens vàrem enriquir. Després la vida ens ha portat a cadascú per diferents camins, com és lògic. Però sempre queda alguna cosa!

Després de nosaltres van venir un grup molt divertit que es fan dir “les massarretes”, des de fa molts anys. Espero que no se m’enfadin per dir-ho, si em llegeixen. Per cert, que crec que recentment ha desaparegut una d’elles i des d’aquí em permeto soli-daritzar-me amb el seu sentiment i la seva pèrdua.

Després de Mn. Lluís i al cap de força temps, tinc entès que hi va haver for-tes crisis, però jo ja no en sé res més. No puc dir res del jovent sarrianenc perquè no en formo part, que també és lògic. Segur que va bé!

El taló d’Aquil·les de les formacions és que la comunicació es trenca sem-pre en un moment o altre. En princi-pi és una llàstima però de fet també està bé perquè la vida és això: els re-lleus esdevenen conscients o incons-cients però les coses van funcionant i nosaltres anem canviant. És del que es tracta.

Què creus que pot oferir als infants i als joves un centre cultural com el nostre? Com creus que el Centre pot fomentar els valors en la joven-tut? De quins valors es tractaria?Pot oferir espais. Promocionar l’espe-rit crític, oferint espais de reflexió. La societat està molt complicada i ens convé que el jovent tingui criteri. Són molt forts intel·lectualment i estan molt ben preparats però, alhora, em fa angúnia pensar que tinguem una societat molt ben preparada i més fràgil emocionalment i psicològica. La gran oferta i el consum alienant que hi ha actualment, sovint perju-dica. Per això crec que és tan impor-

tant oferir eines que aportin sentit crític. Els processos pedagògics, si són bons, són lents. No te n’adones que t’estan educant.

Cal assegurar-nos que els actuals es-pais de reflexió, si hi són, siguin els que els joves volen fer servir. Crec que el Centre s’ha d’adaptar a les fórmu-les actuals, que despertin el seu in-terès. És un moment de molts reptes per poder continuar donant aquest cos de comunitat a les persones. Fà-cil de dir i difícil de portar a terme! El benestar també ens fa ser més individualistes. No tothom té ganes de donar una part del seu temps en favor de la comunitat. L’educació bà-sica –que no l’acadèmica i professio-nal— a través de la diversió és molt important. El concepte continua sent absolutament modern.

Quant els valors que crec que tots hem de fomentar més, al meu pa-rer són el respecte a les persones, la discreció (actualment hi ha una gran incontinència verbal) el rigor, no ju-dicar, la generositat (oferir una part del teu temps a favor d’altres perso-nes, a favor de la cultura o de l’edu-cació, etc.

Crec també que hem de ser dúctils. No sé, un exemple podria ser que el Centre fomenti la participació a tra-vés de preguntar els joves sobre les activitats i el funcionament del Cen-tre i tenir en compte la seva opinió, fer-los partícips. Plantejar una pre-gunta cada mes, estaria bé? A través de les respostes obtindríem d’infor-mació que després podríem vehicu-lar. Cal estar sempre amatents. Però això és una feinada, oi?! Vol dir estar sempre a l’aguait de tot.

Creus que el voluntariat s’hauria de professionalitzar? Per què?D’entrada crec que no. Han sorgit noves carreres que enriqueixen el ventall de les noves professions però crec que el voluntariat com a tal hau-ria de continuar en estat pur. Això no significa que les entitats no hagin de tenir professionals que facin aque-lles tasques que ja no és possible de fer com a voluntaris, perquè la nos-tra dedicació no pot ser tan gran i les circumstàncies i les exigències són molt diferents de fa uns anys.

14

PERSONES

Sociològicament tot ha canviat, crec que per bé, i per això també han de canviar les maneres de gestionar les entitats. Actualment, s’estan fent moltes lleis, normatives,... del volun-tariat, i es fan en un sentit molt am-pli perquè hi ha moltes tipologies de voluntariat i no tot serveix per totes les tipologies. Però en fer-ho, s’estan simplificant els models i s’elaboren normatives massa homogènies per la diversitat de voluntariat que hi ha. Sense gairebé adonar-nos-en estem esborrant el valor de la gratuïtat i/o la solidaritat i, per extensió, de la generositat. El voluntariat no és un negoci. Sembla que estiguem fomen-tant que a la societat no es faci res a canvi de res, sinó que fomentem el win-win tan americà. No ho critico ni ho afirmo, només m’ho pregunto. La societat va per aquí, i si és així estem enfortint el concepte de la solidari-tat i generositat o no? Hauríem de reflexionar-ho més, oi? De fet, se’n parla molt de solidaritat i de comuni-tat. Vull pensar que es porta a terme.

Sabem que has apadrinat una bu-taca del Teatre de Sarrià. Què t’ha empès a fer-ho?Perquè sóc de Sarrià, perquè m’agra-da la idea i perquè crec que Sarrià es mereix un teatre com el que tenim que és una preciositat i que tothom que ve se’n enamora. A més és una contribució a la societat i em fa il·lu-sió.

Tu que has estat tan activa, exercint càrrecs de responsabilitat, quines són les teves activitats actuals?Actualment sóc assessora de l’As-sociació “Vilassar de Dalt contra el Càncer” i formo part d’una petita editorial que es dedica al petit for-mat de llibres culturals d’àmbit molt local. Ara ho hem canviat una mica.

Formo part del Jurat del Premis d’Educació en el Lleure que propi-cia la Fundació Carulla; vocal de la Junta d’ “Amics UNESCO Barcelona”, vocal de la FCACU (Federació d’Asso-ciacions d’UNESCO de Catalunya) en representació precisament de l’AUB, vocal de la Junta AIS - Pro Joventut, patrona de la Fundació Jubert Figue-ras i patrona de la Fundació El Ber-gantí del Masnou.

Com veus el funcionament del Cen-tre i Teatre de Sarrià?El veig molt bé! Trobo que està molt actiu, que es fan moltes coses. El que caldria és algun tipus de reforç que permetés continuar tirant la casa en-davant. Crec que el Centre està en un dels seus millors moments. El Teatre de Sarrià està donant molt joc i crec que, en conjunt tot el barri de Sarrià s’està revitalitzant.

Quins reptes creus que el Centre s’hauria de plantejar de cara al fu-tur?Aconseguir diners! Aquest és un dels

reforços a què em referia abans: poder pagar el deute. Els recursos per poder tirar endavant. També, i vist des de fora com ho veig jo ac-tualment, tinc la sensació que cal fer un esforç de coordinació entre les seccions. No disposo de tots els elements de judici i ja sabeu que la ignorància és atrevida, però aquesta és la meva sensació. Disculpeu-me si no és així.

Jo crec que sempre en qualsevol àm-bit, cal estar amb les orelles i els ulls molt oberts i ser prou dúctils per po-der-nos adaptar a les necessitats de cada moment. Avui dia tot va molt de pressa! També, des del meu punt de vista, és important que el Cen-tre continuï sortint més, si hi cap, al carrer. Donar-se a conèixer més encara. Si traiem el Centre al carrer podem aconseguir un efecte d’acos-tament de la gent, com ja feu amb les excursions o les sardanes. Cal continuar fent caliu, i continuar bus-cant espais de trobada.

Algú diu que les persones no creem les coses però som capaços de des-cobrir-les i de transformar-les. Jo personalment hi estic força d’acord i seguint el fil d’aquesta reflexió crec que hem d’estar amatents i sensibles al perfil sociològic de Sarrià i al que passa al País per donar respostes que afavoreixin el respecte i la millo-ra individual i social.

15

PERSONESQui és qui?

Preparat per respondre pregun-tes sense cap tipus de lògica entre elles?És clar, és el que m’agrada.

A quin personatge històric ressusci-taries per a fer una cervesa?A la meva àvia, la trobo a faltar.

Quina és l’anècdota més rara o ridí-cula que has viscut?Va ser a la segona gala de l’Oh Ha-ppy Day, quan cantàvem “El Ros-sinyol”. Durant l’actuació jo havia de donar un “la” amb un diapasó al temps que li feia “Laa” a la noia que tenia al davant. La cosa és que estava tan nerviós que no em sortia, no podia donar aquesta nota: vaig intentar-ho en falset i res, tampoc... Al final vaig fer el “la” dues octaves més baix i la cara de la noia era un poema. A més, com que estàvem en fila i ella era la primera, tenia una càmera enfocant-li la cara i tant el jurat i el públic només la veien a ella. Clar, allà ella pobre sentint darrera notes rares... Va ser bastant vergon-yós per part meva.

Independència sí o no? Sí!

Quina és la teva cançó preferida?“Show must go on”, de Queen.

Una cosa que t’agradaria aprendre?Quiromassatge, perquè m’agrada molt fer massatges i m’agradaria sa-ber si les coses que faig fan bé o mal a la gent.

Gerard IbáñezTot i que el Gerard Ibáñez (28 anys) va estudiar Enginyeria Agrònoma, la seva gran passió sempre ha estat la música. Té, a més, l’estranya sort d’ha-ver pogut fer del seu hoby la seva professió. Després de molts anys de for-mació, actualment és professor de llenguatge coral, piano i cant al Centre d’Estudis Montseny; fa classes particulars de cant a l’organització Afinem, i dirigeix el conjunt vocal de l’escola Aula i el cor jove de l’Orfeó Sarrianenc. Tot i així, si per alguna cosa se l’ha pogut conèixer a totes les cases catala-nes és per haver dirigit Deu de Veu, el cor guanyador de la primera edició d’Oh Happy Day!.

Quin super-poder triaries? Canviar de lloc instantàniament, perquè faig un munt de coses… A vegades vaig tan just per anar d’una escola a una altra a fer una classe de piano que he d’agafar un taxi, i clar... casi que em costa més el trajecte que el guany. Però m’estimo els meus alumnes i al final ho faig per ells.

Quina és la teva paraula preferida? Poden ser dues? “Jo també”. La meva mare sempre m’ha dit des de petit que sóc el típic nen de “jo també”: “jo també vull”, sobre tot.

Quin va ser l’últim cop que vas plo-rar?Fa poc amb una pel·lícula... però no me’n recordo quina era. Abans d’això, doncs quan em va deixar la meva ex. També vaig plorar quan el Quartet Mèlt va guanyar l’Oh Happy Day.

Quin és l’últim llibre que has llegit?Fa molt que no llegeixo un llibre, però si us serveix ara m’estic llegint un de teoria de la harmonia moderna.

Quin ha estat el millor dia de la teva vida?Crec que encara no existeix.

Quina és la teva millor virtut i quin el teu pitjor defecte?La meva millor virtut pot ser el meu pitjor defecte... Sóc molt reiteratiu, no em canso de fer les mateixes co-ses. El problema és que si són errors, no em canso de fer errors. Diuen que

sóc molt entregat en tot el que faig, però em costa assumir que no tinc sempre la raó. Tot i així, estic treba-llant en això.

Ja que som al Centre, un record que tinguis d’aquí? Abans treballava a la secretaria del Centre i, quan sortia, m’agradava venir a fer uns futbolins al bar. Pel que veig, encara segueixen aquí!

Per últim, quin personatge singular t’ha marcat del centre?Un home que es deia Santi, que tenia molt mal geni. També m’ha marcat l’Alberto, però pel contrari: transme-tia molt bon rotllo.

Un desig pel Centre. Que tota Barcelona pogués conèixer aquest teatre que sona tan bé i que és tan bonic.

La Pinça de Sarrià

16

PERSONES

que tenim a Sarrià i per algunes d’al-tres barris de Barcelona.

També he tingut el plaer de poder enquadernar llibres de la biblioteca de JV Foix, realitzar el llibre de sig-natures del futbol Club Barcelona i reparar alguns missals del Rouco Va-rela, enviats des de Madrid.

Unes de les meves altres aficions, es el col·leccionisme d’antiguitats i també sóc amant de Collserola, ja que estic fent un arxiu sobre totes les fonts que hi ha i hem anat des-cobrint.

Ja ho sabeu amics, si teniu alguna cosa per enquadernar, per fer un regal o si voleu aprendre una mica sobre com és el treball manual, ens veiem al meu petit taller de Sarrià.

Sarrianencs

He nascut a Sarrià l’any 1972 del meu pare, en Roc, i la meva mare, la Gloria. També els meus avis per part de mare, en Pere i la Carme, tenien una lleteria al carrer Major de Sarrià, Lecheria Arqués, on feien una nata fantàstica i la meva mare i les meves dues tietes repartien la llet amb un carretó per les cases.

He viscut tota la vida a Sarrià, al ca-rrer Caponata, i encara que no soc massa gran he pogut anar veient moltes transformacions del meu ba-rri.

Començo a estudiar en el parvulari Marel, en el carrer Trinquet, desapa-regut ja fa alguns anys.

Després inicio els meus estudis en un altra escola de Sarrià, el Reial Mo-nestir de Santa Isabel, amb el cone-gut Pare Ros. Ara l’escola continua, però ha petit molts canvis.

l’Any 1990 comença una de les me-ves aficions: les manualitats i l’en-quadernació. Sobre l’any 1991 fins el 1997 m’inscric a l’escola industrial per realitzar uns cursos de formació per l’enquadernació. Un cop finalitzats, continuo la meva formació com enquadernador a l’es-cola de la Dona, durant un parell d’anys més.

Àlex Arbós ArquésMés endavant he pogut impartir jo mateix classes d’enquadernació a algunes botigues com, Crea Tallers, Amarilis i algunes persones en par-ticulars.

Ara em dedico a l’enquadernació i a objectes de regal fets amb paper, tot manual és clar, en el meu petit taller del carrer Caponata.

Enquaderno tot tipus de fascicles i també realitzo enquadernacions senceres, amb tapes incloses, tot co-sit a mà. Treballo sobre tot amb pa-per, però també treballo la pell i fem gravats als lloms o a les tapes.

He realitzat alguna exposició a la sala Conex i participo en moltes fires. A més de les del meu barri, Sarrià, he posat parada a altres barris de Bar-celona i algunes poblacions com Pa-rets del Vallès, Lliça de Vall, etc.

Faig feina per la majoria de llibreries

17

EL CENTRE EN COLORS

18

EL CENTRE EN COLORS

19

EL CENTRE EN COLORS

20

EL CENTRE EN COLORS

21

ELS GRUPS DEL CENTREE

ls g

rups

del C

entr

eClam per la dignitat

Introducció

El proper 12 de març a les 20h30, dos voluntaris equatorians, la Julia-na i en Johnny, ens faran dos xerra-des al CPS explicant la seva vivència d’acolliment de voluntaris alemanys per un any a la seva població d’ori-gen, Guayaquil, els contrastos cul-turals que més els han frapat, com també la seva experiència d’ésser acollits a Tübingen per la organitza-ció evivo e.V. Tots aquests volunta-riats s’engloben dins del programa de l’Estat alemany “Weltwärts” que significa “cap al món” i estan gestio-nats per aquesta organització, que alhora està agermanada amb Clam per la Dignitat. Des d’aquestes línies felicitem el CPS que ens acull pel seu 120è aniversari. Us hi esperem a tots! Aleix Layola

Experiència a Tübingen

El 5 de diciembre se celebra el día del voluntariado y Hogar de Cristo hizo el slogan del título con el cual nos sentimos identificados y nos imaginamos que todos los volunta-rios también, porque así como cam-biamos la vida de otras personas también cambiamos la nuestra.

El ser voluntario te tiene que nacer ya que siempre tienes que estar dis-puesto a hacer cosas sin recibir nada a cambio, o bueno, sólo alguna son-risa.

Para Johnny y para mí esta expe-riencia ha sido de mucho agrado y de mucho crecimiento. Estamos tan agradecidos con la organización evi-vo por la oportunidad que nos están brindando! Es por eso y porqué nos nace, que hacemos bien nuestro tra-bajo y día a día lo vemos reflejado.

Nuestra jordana laboral empieza a las 8:00 hasta las 17:00. Todo el día estamos llenos de cariño, de amor y dedicación. Trabajar con nuestros niños, hacer actividades juntos, es lo más hermoso. Al principio fue muy difícil por el cambio cultural y por el

Cambias vidas, cambias tu vidaidioma, pero con el tiempo ellos y nosotros nos fuimos acostumbran-do. Cantarles músicas infantiles en español y bailar con ellos algún gé-nero latino es lo que más les gusta y les llama la atención.

Nuestras vidas, las de los niños y las de nuestras compañeras cambiaron mucho con esta experiencia.

Nos gusta la ciudad en donde vivi-mos, es hermosa. Pero lo que más nos llamó la atención es la seguri-dad que se siente aquí. Ver a un niño andar solo en su bicicleta y ser in-dependiente es lo máximo. Nuestra ciudad Guayaquil también es her-mosa, pero no existe esa seguridad por la delincuencia que hay.

Las familias que nos han acogido son excelentes siempre están atentos a nosotros y tratan de hacernos sentir como en casa. Puede que no tengan mucho tiempo por sus actividades, pero el poco tiempo que nos dedi-can, tratamos de disfrutar al máximo hablando de nuestro país, de nues-tra cultura, y haciendo alguna activi-dad juntos. Voluntarios en Ecuador

El año pasado compartimos mucho con los voluntarios Alemanes Fa-bián, Thore y Michael (de otra orga-nización), al principio se les hizo muy difícil por el tema de seguridad y dis-tinta cultura, pero con el tiempo se adaptaron.

Ellos aportaron mucho en los depar-tamentos en los que fueron asigna-dos y por lo que he visto en fotos los

vivienda para las socias que no pue-den costear el precio del armado.

Carina – voluntaria alemana (Casa de Acogida/Salud)

“Viniendo de Alemania tampoco es un tema de la vida cotidiana. Nunca lo presencié, pero si lo estudié bre-vemente en la universidad. Para mí lo más importante es que los hom-bres traten a las mujeres como igua-les y no como objetos, que no sean violentos en su trato ni en lo físico ni en lo verbal. Si yo veo eso ocurrir, me gustaría pensar que voy a decir lo que pienso a la persona que actúa de esa manera.”

voluntarios Carina y Moritz también. El 25 de noviembre con ocasión del Día Internacional para la Eliminación de la Violencia de Género, arrancó la campaña hacia la Mujer y la Familia, en la que se siguió la idea de la ONU: “Pongamos naranja el mundo”. La pregunta que se planteo fue: “¿Qué aportas tú al tema de la no violencia hacia la mujer y la familia?” y estas fueron las opiniones que dieron los voluntarios.

Moritz – Voluntario alemán (Banco de Materiales y Casa de Acogida)

“En Alemania nunca pensaba en este asunto porque no fue parte de mi vida; pero aquí, en Guayaquil, lo en-

22

ELS GRUPS DEL CENTRE

Esplai Sant VicençUs heu preguntat mai qui ens mana als monitors posar-nos a portar un grup d’infants, dissabte rere dis-sabte, anar de campaments, de colònies, d’excursió…? Faríem totes aquestes coses en solitari, sense que ningú ens ajudés, sense que cap al-tra persona ens donés suport emo-cional? Seria molt més complicat, sens dubte. Quin sentit té, doncs, ajuntar-nos uns quants monitors i monitores per fer esplai?

Doncs bé, la resposta a totes aques-tes preguntes és la gran recompensa que té lloc un cop a l’any, al acabar el curs i veure les cares de felicitat de tots els nens i nenes, el reconeixe-ment de les famílies, etc. Aquesta gran recompensa són dies de feina que es transformen en hores de con-vivència, cançons, proves, endevi-nalles, guerres d’aigua i de pintura, esmorzars, dinars, berenars i sopars,

contes, reflexions, rialles, anècdo-tes, tendes de companya, foc de camp, equips, petits, mitjans, grans, monitors, disfresses, personatges, excursions de cap de setmana i campaments. Però darrera de totes aquestes vivències hi ha un conjunt de valors, una manera d’entendre el que és el lleure i alhora l’educació. Això és el que representa l’esplai i al-hora permet a monitor i infants viure noves experiències i oportunitats.

Un cop ho has provat, t’enganxa. I si el suposat preu que hem de pagar és el de veure aquests infants, i passar estones plegats recordant aventures i tenint experiències noves, doncs trobem que encara és poc, perquè el que ens aporten és molt més del que nosaltres els hi podem donar.

Alessandra Giovaninetti

cuentro más, porqué hay más muje-res que viven solas y por ser honesto yo lo veo como un abuso cuando los hombres tienen hijos con una mujer y tratan a esta mujer como si fuera un trofeo, después la dejan para irse con otra mujer y repetirlo. Aquí tra-bajo con un grupo de mujeres que están en un programa (Casa de Aco-gida) para superar su experiencia de violencia doméstica y dentro de este programa veo que la violencia se ex-tiende hacia los niños.

Veo directamente la necesidad de romper esta cadena de violencia que se transmite a través de las ge-neraciones, entonces trato de dar mi amor a los niños y cuando quieren algo que para mí no parece imposi-ble, por ejemplo jugar a la pelota o que los suba al aire, se lo doy. Apoyo en actividades con los niños en las cuales las mamás no pueden y de tal manera creo que, como persona masculina, me volví una figura de padre para ellos o por lo menos les ayudo a encontrar la confianza que perdieron en los hombres.”

Unas de las actividades que reali-zan los voluntarios es el armado de

23

ELS GRUPS DEL CENTREThe Ripieno Consort

The Ripieno Consort som una or-questra especialitzada en la inter-pretació de música barroca. Això no significa que l’orquestra no haguem abordat repertoris d’altres èpo-ques. Per posar un exemple, l’any 2013 vam estrenar al Petit Palau el Miserere del compositor menorquí del s. XIX Benet Andreu. Aquesta va ser una gran experiència, no només per donar a conèixer una obra total-ment desconeguda entre el públic sinó també per haver actuat al Palau de la Música Catalana.

Amb la interpretació del Ro-sari Pastoril de Francesc For-ns i el Salve Regina de Miguel Hilarión Eslava, obres em-blemàtiques per a la celebra-ció de Sant Vicenç, l’orques-tra, novament, va apostar per aproximar-se al repertori del s. XIX. En aquesta ocasió amb una dificultat afegida: l’orgue de l’església de Sarrià

El Rosari Pastorilestà afinat a 433 Hz, mentre que l’afinació que fa servir normalment l’orquestra és 440 Hz. Això compor-ta que els músics s’hagin d’acostu-mar a un tipus d’afinació diferent i que els instruments de vent (flau-ta i oboè), afinats per naturalesa a 440 Hz, hagin de fer un gran esforç en adaptar-se a una afinació que els instruments de corda sí poden modificar més fàcilment. Aquesta

afinació dóna una sonoritat dife-rent a l’orquestra: menys brillant, però, alhora, més ressonant. De fet, aquesta afinació és més propera a la música de Mozart que no pas a la música del s. XIX, cosa que li dóna un punt arcaic interessant. Per re-forçar aquest punt arcaic, aquest any 2016 l’orquestra vam decidir in-corporar una viola da gamba (l’an-tecedent del violoncel) en aquesta

interpretació.

En un panorama actual en el què resulta molt difícil trobar concerts i espais on mostrar el treball de jo-ves músics, resulta molt interessant que la festivi-tat de Sant Vicenç sigui un d’aquells moments on la música pugui tenir també el seu espai.

Àngel Villagrasa

Casal Pere TarrésNo ens coneixeu? Doncs ens tro-bem a la sala Garbí del Centre cada dimarts a la tarda, des que el van construir!

Anem a poc a poc. Som la Francisca Darbrà Gil, la Felisa Navazo Llorente, la Teresa Garcia Gallart, la Rosa Ga-valdà, la Maria Nos, la Quimeta Por-ta, l’Eulàlia Rucabado i la Montserrat Grau. Ens reunim un cop per setma-na per a fer rectangles de ganxet, aprofitant llanes i, quan en tenim molts, els enganxem fent una man-teta. Les mantes acabades les por-tem a un centre de mares solteres que les aprofiten per als seus nens.

El Casal va començar fa molts anys, al Centre d’Acció Catòlica del carrer Hort de la Vila. Fa més de 50 anys! Erem 150 sòcies, llavors i fèiem una tómbola i cosíem,... podíem recollir més per ajudar al Quart món. El Ca-sal Pere Tarrés el van fundar la Maria

Lluïsa (dels perfums JUPER) i la Mont-serrat Sospedra, que havia conegut el Pare Tarrés. Van començar-ho al Patronat, al carrer Mañé i Flaquer, prop de les vies del tren.

A part d’això venim poc, a les acti-vitats del Centre. Ara ens costa ca-minar i algunes de nosaltres estan malaltes o tenen el marit malalt... Però els canvis que hi ha al Centre ens agraden molt. El pati ha quedat molt agradable per estar-s’hi. I això de l’ascensor que arribi al primer pis, on tenim la nostra sala, està molt i molt bé.

La veritat és que, en pujar cap al Cen-tre, ens fan mal el genoll o l’esquena, però en tornar ja no ens en fa!

La Francisca és filla de Lleida i va venir a viure a Sarrià fa molts anys. Peró Sarrià li ha agradat molt, la gent sempre l’ha fet sentir molt bé. S’hi

ha sentit ben acollida. Tots els seus néts han volgut viure a Sarrià. Totes nosaltres hem tingut una vida dura, però hem estalviat perquè els nos-tres fills tinguessin estudis i un futur millor. I ho han aconseguit. Pensem que està bé, prosperar, però hem de valorar el que tenim i saber es-tar contents. Nosaltres érem feliços amb poca cosa. Els nostres fills tam-bé, perquè han vist la nostra vida, però i els néts?, potser no ho sabran valorar perquè no han viscut penú-ries.

El nostre missatge a la gent del Cen-tre és aquest:

“Valoreu el que teniu i estigueu contents”

Francisca Felisa i Teresa

24

ELS GRUPS DEL CENTRE

Les

act

ivit

ats

de

l Cen

tre

Després de diversos mesos en què la veu se m’apa-gava, consultes a “otorrinos” i foniatres, medicació i un bon grapat de sessions amb una logopeda, va arribar el moment... “ja pot deixar-ho tot, ara parli i canti”. No va ser gens difícil obeir. De més jove ha-via cantat i en tenia un record entranyable. Només faltava trobar la coral.

Les corals s’han d’escoltar i sentir, de manera que vaig fer un recorregut per les que hi havia al distric-te. Quan vaig respirar l’ambient de “The Wheels” ho vaig tenir clar. Un grup d’unes 30 persones amb ganes d’aprendre, gaudir de la música gospel, com-partir cançons i amistat.

Una bona direcció, professional, dinàmica, jove, amb força i empatia. Persones amb o sense coneixe-ments musicals, de diversa procedència i situacions personals. Cadascú amb les seves motivacions però amb una de comuna: ajuntar les nostres veus per a fer-ne una de nova. Tothom és necessari, ningú és indispensable. Sa-bem que sumem, que sense un de nosaltres, no sona ni vibra igual. Si tenim un mal dia es nota i l’al-

The wheels gospel choirMenys medicaments i més cantar!

Núria Vendrell

tre t’engresca amb una mirada, una mà a l’espatlla o una ballaruca. Si el dia és ple d’energia, s’encoma-na a l’assaig.

Que n’és de difícil escoltar i adaptar-nos al grup!. Com costa vèncer la vergonya. Per què tant sovint pensem que no en sabem prou i que el del costat ho fa millor?

Les sopranos pugen dalt de tot, les contralts man-tenen el punt mig i les tenores, a més de ser la base ferma, són especials; si veniu, ja veureu per què.

El millor de tot és sortir al vespre amb un somriure i la música de fons que ens acompanya durant la setmana.

Si us animeu, ens trobareu els dimarts de 18,30 a 20,00 hores.

25

LES ACTIVITATS DEL CENTREL

es a

ctiv

itat

s

del C

entr

eL’Estel de Natzaret

Un Estel amb més de 100 anys d’història

“Com xiula l’huracà!” Així comença l’Estel de Natzaret, una obra tea-tral amb més de 100 anys d’història representada al Teatre de Sarrià. L’obra en sí és una adaptació de la que va escriure Ramon Pàmies l’any 1891, però conservant l’estil i el lèxic que caracteritza l’època en què es va escriure. És comprensible que hi hagi gent que pugui pensar que una obra escrita en un llen-guatge tant arcaic dificulti la seva comprensió, però en la meva opi-nió, crec que precisament el fet que estigui escrita en un llenguatge del segle XIX permet a l’espectador via-tjar al passat i donar-li a l’obra un toc més de realisme.

Un element que trobo essencial i indispensable per explicar l’èxit d’aquesta representació teatral és, a part de l’entusiasme dels actors, l’orquestra, situada a la fossa de l’escenari, juntament amb el cor i els solistes. Violinistes, flautistes i altres membres que formen aques-ta memorable orquestra, tots ells

professionals de la música, es re-uneixen any rere any al Teatre de

Sarrià per animar i acompanyar amb la seves notes tota la història del naixement de Jesús amb les cançons que va composar Mn. Mi-quel Ferrer i Ramonatxo a finals del segle XIX. El públic pot gaudir d’aquesta música en directe i això li dóna un ingredient més d’esponta-neïtat i bellesa que tant caracteritza aquesta representació.

Fa gairebé dos anys que hi participo com a actor en aquesta obra i una de les coses que més em va ena-morar és tota la història que l’en-volta. L’Estel és una representació completament arrelada al barri de Sarrià, que antigament era un po-ble, i molts dels actors que formen part d’aquesta representació són fills, néts o besnéts de pares, avis o besavis que també hi van participar temps enrere.

Estic gratament satisfet de formar part de l’Estel i convido des d’aquí a qualsevol persona que hi estigui interessada en un futur a partici-par com a actor que no s’ho pensi dues vegades i es presenti com a voluntari per les properes festes nadalenques. També animo a tots aquells que desitgin veure l’obra, que es passin pel Teatre de Sarrià i gaudeixin d’una agradable tarda de Nadal amb els seus amics o la famí-lia. Els riures i el bon ambient estan assegurats, i la tradició nadalenca de l’antic poble de Sarrià també.

Albert Lladó Sols

26

LES ACTIVITATS DEL CENTRE

música, i d’un petit refrigeri a la sor-tida del Centre.

Un acte rodó i emocionant!

Volem aprofitar per agrair a tots els participants, professors, jurat, músi-ca, tècnics, i a tots els que han estat darrera del Programa JovEmprèn, per la seva participació i implicació. Sense tots ells el concurs no tindria sentit.

Moltes gràcies i fins a la propera edició!

• el Sr. Jordi Blanch, subdirector general d’Ordenació de la Forma-ció Professional Inicial i Ensenya-ment de Règim Especial, del De-partament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya• el Sr. Xavier Dumont, Responsa-ble del Centre de Recursos per a Emprendre, de Barcelona Activa• el Sr. Daniel Cabrera, emprene-dor tecnòleg, de Coworking Grà-cia

L’acte va continuar amb la tan espe-rada entrega de premis. Es van re-partir en total sis accèssits valorats en 200€ en material informàtic ca-dascun, i 3 premis valorats en 500€ en material informàtic cadascun. I per tal d’apreciar la feina feta pels guanyadors, es van visualitzar els vídeos dels seus projectes, els qual mostraven molta innovació i origina-litat.

Per finalitzar l’esdeveniment, vam gaudir altra vegada d’una mica de

Jove emprèn

Al Teatre de Sarrià va tenir lloc la Gala d’Entrega de Premis del Pro-grama JovEmprèn Sarrià 2015, per acabar d’arrodonir una edició plena d’activitats i emocions. Aquest pro-grama ha estat organitzat pel Cen-tre de Sarrià i Coworkingràcia, amb el suport de la Direcció General de Joventut.

L’acte va començar amb una mica de música moderna, de la mà de Marta Casals (veu) i Maria Umbert (guita-rra).

Després, el jurat va fer un petit dis-curs a tots els participants del con-curs -més d’un centenar d’alumnes de l’Institut Montserrat,els Salesians de Sarrià i el Sagrat Cor de Sarrià-, estimulant-los a seguir lluitant en el món de l’emprenedoria, a aprendre a formar part de feines en grup, i a treballar de valent si creuen en les seves idees. Aquest jurat estava for-mat per:

Gala de lliurament dels premis Jovemprèn 2015

Cristina López Dóriga

27

LES ACTIVITATS DEL CENTRESarrià veu món!

“T’agradaria venir amb nosaltres a fer un tomb per la ciutat de Barcelo-na?” és la pregunta que llançàvem tres anys enrere al néixer Sarrià veu món, un programa de visites guiades en grup a llocs singulars de Barcelona i que es feia un cop al trimestre per descobrir espais i edificis de la ciutat. L’objectiu? Per-dre’ns pels seus acollidors carrers i impregnar-nos de la seva història, per conèixer allò que ens és més proper i gaudir del nostre patrimo-ni. Tot sarrianejant, hem ocupat el Palau de la Generalitat, ens hem assegut als escons del Parlament, hem visitat la Sagrada Família i la Catedral de Barcelona, també la -per molts desconeguda- església de Sant Pere de les Puel·les i l’antic Monestir romànic de Sant Pau del Camp i la seva església, escenari de diversos concerts al llarg de l’any.

Aquest any, ens hem proposat am-pliar horitzons: Sarrià veu món cada mes, amb sortides a llocs singulars de Barcelona, però també a d’altres indrets de Catalunya. Ens trobem l’últim cap de setmana del mes per descobrir espais i edificis, des dels més coneguts i emblemàtics fins als nous espais per descobrir. Tots són escenari i testimoni de la nostra història.

Hem començat el 2016 amb les Experiències matemàtiques al MMAC, una sortida familiar per a gaudir i aprendre. La visita guiada a l’exposició permanent interac-tiva del Museu de la Matemàtica a Cornellà de Llobregat va anar a càrrec de Joan Miralles de Impe-rial, professor de matemàtiques de la Universitat Pompeu Fabra. Dins el Palau Mercader, un preciós edi-fici històric exponent de la forma de vida aristocràtica del segle XIX,

Carlota Masvidal i Bofill

L’últim dissabte de cada mes... Sarrià veu món!ens hem plantejat preguntes, hem entès i resolt reptes i hem obtingut respostes. Un matí engrescador i emocionant!

Al febrer proposem una visita sin-gular al Museu Nacional d’Art de Catalunya: ens endinsarem als es-pais de l’edifici reservats als pro-fessionals, amb una visita guiada a les Reserves del museu: espais que alberguen les peces d’art no expo-sades a la col·lecció permanent. Co-neixerem, doncs, com es custodien, s’estudien i es conserven aquestes obres!

A la primavera, visitarem l’espai patrimonial del Turó de la Rovira, inaugurat farà cinc anys i que va sig-nificar l’arranjament i l’actuació pa-trimonial en un indret de la ciutat (fins llavors força degradat, aïllat i desconegut) on es conservaven les restes d’una bateria antiaèria que va defensar Barcelona dels atacs de l’aviació durant la Guerra Civil, així com les traces del nucli barraquis-ta del barri dels Canons. Un matí d’Abril, passejarem i coneixerem aquest turó amb l’arquitecta Con-chita de la Villa, integrant de la di-recció de JANSANA, DE LA VILLA, DE PAAUW, ARQUITECTES, estudi en-carregat del projecte de restaura-ció del turó, juntament amb AAUP. Jordi Romero associats. Aquest espai patrimonial únic a Europa, a més, permet una vista de 360º de la ciutat i constitueix un mirador de Barcelona que ha estat un veritable eco de la trajectòria de la plana de la ciutat.

Al Maig, marxarem cap a Sant Joan Despí per gaudir d’un itinerari mo-dernista. A Sant Joan Despí, hi tro-bem un dels llegats més importants de l’arquitectura de Josep Maria

Jujol Gibert. L’itinerari Jujol, que inclou una visita guiada a Can Ne-gre, és una proposta per conèixer aquest important patrimoni del qui va ser durant més de vint anys el seu arquitecte municipal. A cada casa descobrirem l’esperit reno-vador de la seva arquitectura que crea i, sobretot, transforma l’espai i la matèria creant un món propi.. Descobreix la imaginació desbor-dant d’aquest arquitecte i la seva obra!

Per començar l’estiu, i com cada any, es programa amb gran èxit de públic la visita a la basílica de la Sa-grada Família, un dels edificis més emblemàtics de la ciutat de Barce-lona. Mai s’acaba de conèixer l’obra de Gaudí. Vine a redescobrir-la el proper mes de Juny i veuràs com segueix creixent!

Sarrià veu món és un programa obert a tothom, a noves propos-tes i nous espais per descobrir. Les places són limitades i la inscripció prèvia es pot fer via web a través del formulari, per telèfon, correu electrònic i de manera presencial a la secretaria del Centre. Vine i gaudeix d’una experiència cultu-ral enriquidora i recorda... Sarrià veu món l’últim cap de setmana de cada mes!

28

TRIA I REMENA

Tri

a i r

emen

aEl lector hi diu la seva

Centenari de la coronació de laMare de Déu de QueraltCompleixo, però tard, el suggeriment de na Mamen. Aquest any 2016 se cele-bra a Berga els 100 anys de la coronació de la Mare de Déu de Queralt. Sí, fou coronada fa molt més però, com diu la cançó, ella sempre fou Mare de tots.

Un dels actes ha estat portar la imatge a l’Alguer. Un grup nombrós de fidels de Queralt, acompanyats pel rector del santuari, mossèn Ramon, i el vicari gene-ral, Joan Casals. Vam anar de Girona a l’Alguer en una volada, on vam ser molt ben rebuts per l’Ajuntament, Òmnium Cultural i amics. Amb molt bon temps, l’en-demà al matí vam anar a la catedral on ens esperava l’estimada imatge de Queralt, enfront mateix d’un al-tre altar amb la Mare de Déu de Montserrat. La missa, presidida pel rector de la catedral i els mossens Ra-mon i Joan, fou molt entranyable i emocionant, amb participació del cor de la mateixa catedral i membres de l’Orfeó de Berga.

Van haver-hi uns actes oficials a l’Ajuntament, una visita guiada als franciscans on ens van ensenyar el claustre i el convent i també el seu pessebre.

El tercer dia vam visitar en vaixell la cova de Neptú i, en acabar, més íntimament i en pregària, visitàrem l’altar. I, com a comiat, vam cantar les mateixes cançons que la Mare de Déu sent a Berga, vàrem donar gràcies per la bona companyia, tot pensant en els qui no han pogut venir en aquesta ocasió, i amb el propòsit de tornar-hi.

Avui, dia de la Mare de Déu, 1 de gener de 2016

Joana Estradé

Aquest curs l’Orfeó Sarrianenc volia incloure al seu programa una peça de Manuel Oltra, que va morir el 27 de setembre de 2015. El nostre director, Albert Cabero, va triar una sardana. I no dirieu mai quina va anar a triar: L’oreneta de Queralt! L’obra parla de l’oreneta que veiem entre els dits de la imatge de la Mare de Déu de Queralt: un poema preciós i una música exquisida.

La casualitat que aquest any se celebrés el centenari de la coronació ens ha motivat a triar el Santuari de Queralt com a Sortida parroquial d’aquest curs. Us encoratgem a venir i tindreu oportunitat de sentir la versió d’aquesta sardana per l’Orfeó Sarrianenc, a més de fer una visita molt interessant i una diada de germanor sarrianenca. Mamen

L’oreneta de Queralt!

29

TRIA I REMENA

És dur de veure com els amics de sempre van desapareixent!

El Joan i el Quico em fan reviure molts records de moments de la meva infantesa, la meva joventut i ara ja, de la meva maduresa.

Enyoro els moments viscuts durant les sarsueles en què els tres vam participar. Recordo especialment la primera, “El rey que rabió”, en què el Quico i jo vam actuar com a infants representant Itàlica i el Joan, com a jove, formant part d’un grup esco-cès.

El Joan tenia una veu privilegiada que en moltes ocasions li permetia fer en solitari papers secundaris.

Com que era el més gran, desperta-va en el Quico i en mi la nostra ad-miració. A Acció catòlica era un dels “bons” en el tenis taula i a la Parrò-quia, un portant del Sant Crist. Va ser un bon amic i protector!

Enyoro molt la participació dels dos al nostre Estel. Durant 70 anys vam viure moments inesborrables que van anar incrementant la nostra amistat.

Del Quico podria escriure pàgines senceres amb anècdotes i moments

Als amics Joan Montull Arnau i Francesc Piquet BalaschEnyorança

Joan Ribas

especials que van fer evolucionar la nostra amistat a una veritable esti-mació.

Quantes hores viscudes junts! Quan-ta enyorança en recordar-les ara!

Ballaruques dominicals que feiem quan erem joves amb el tocadiscs de maneta que ens deixava els senyors Xatart. Quina festa!

Assajos i actuacions amb l’Esbart. Esforç i molta, molta diversió!

Quico Piquet

Joan Ribas

Joan Montull

Hores a l’Estel i al teatre, tot assajant els nostres papers i ajudant a la jove-nalla. Tot un aprenentatge!

I darrerament, ja més grans, troba-des i xerrades que teniem tot pas-sejant pel nostre Sarrià, on reviviem moments, records i històries que haviem anat compartint amb molta il·lusió durant la nostra ja llarga vida.

Joan i Quico. Quico i Joan. Us enyo-ro!!!!!

30

TRIA I REMENACinema

El Documental THE VISIT

Josefina R.

Me atraen los temas que plantean interrogantes, ya que nos invitan a salir de nuestras rutinas, para aden-trarnos en espacios reflexivos, ante preguntas tan antiguas como: ¿quié-nes somos, de dónde venimos, a dónde vamos?

Acabo de visionar el film The vi-sit, donde de la mano de expertos científicos reconocidos, se nos van planteando una serie de preguntas y reflexiones sobre nuestro compor-tamiento y actuaciones ante lo des-conocido y la vida. La vida sigue en constante evolución, por lo que for-mulamos preguntas y más pregun-tas para que nos aporten respues-tas. Por un lado tenemos la razón, pero también estamos dotados de espíritu; eso nos convierte a veces en grandes creadores, lo vemos en el Arte, también somos descubrido-res, científicos… pero corremos el peligro de convertirnos en soberbios egocentristas.

Ante preguntas sin respuesta para la razón, hemos sido capaces de desa-rrollar una serie de maldades surgi-das del miedo a lo desconocido. En la película se nos habla de esos miedos y plantea el cómo reaccionaríamos ante una hipotética invasión aliení-

gena en nuestro planeta y ¿cómo lo harían ellos al conocer nuestra rea-lidad? Lo cierto es que nosotros los humanos, con nuestra tecnología, hemos mandado información de nuestra existencia al espacio, eso si, con una extraordinaria carta de pre-sentación; pero el encuentro con ese otro ¿sería tan idílico? Pregunta sin respuesta.

Observando a esos grupos de gente caminando por la ciudad (como se nos muestra en la película) llevando aparentemente sus vidas tranquilas, me recordó a esos rebaños pacien-do, que tantas veces hemos visto en los grandes documentales, hasta que aparece el peligro perturbándo-lo todo y provocando una estampi-da.

Hoy, siglo XXI, todavía tenemos a grandes masas humanas en movi-miento buscando lugares seguros donde sobrevivir, ante la amenaza destructiva de las armas.

Sólo los poderosos del mundo cono-cen la verdad y son los que mueven los hilos de nuestras vidas porque sólo ellos creen saber lo que intere-sa hacer o no, y decir al “rebaño” lo que conviene en cada situación.

La realidad es que se fomentan las guerras entre nuestros semejantes, hemos desarrollado armas destruc-tivas, armas bacteriológicas que pueden acabar con la vida de este bello planeta llamado Tierra, y todo eso con conciencia del daño que producen. Uno de los científicos de la película, reflexiona sobre un mis-mo hecho producido sin la concien-cia, como puede ser el animal que ataca a un bebé, o la misma agresivi-dad producida con conciencia de lo que se hace.

¿Dónde están realmente nuestros enemigos? Tenemos la experiencia de choques de culturas en el pasa-do, sintiéndonos superiores ¿Qué hicimos? Someter, explotar, esclavi-zar y hasta aniquilar. Seguramente ese es el miedo que tenemos ante un posible invasor: que nos hagan a nosotros lo que ya hicimos a otros.

Es cierto que somos extraordinarios, solidarios, imaginativos, creativos… pero también somos peligrosos, muy peligrosos. El enemigo está en casa, este es el resumen que yo saco de este magnífico film.

Toquen quasi les quatre, el sol decau, els últims raigs pinten la plaça.Uns nens corretegen, dos ploren dins el bressol.De sobte voleia un au, planeja amb traça, els petits s’esveren, acció... un d’ells grimpa tot sol, indica la trampa, sigil·lós. La mare es corglaça.L’au s’espanta, s’enlaira... és l’instant que passa.

Toquen quasi les quatre, el sol decau, els últims raigs pinten la plaça.Uns nens escridassen, marquen gol, l’afició esclata.El morè, el clar, el fosc, tots ells vibren...tots ells mesclen la poció, el viu retrat d’un sol color.De sobte la pilota aterra, vol ser lliure,l’arbust l’acaricia i l’abraça... és l’instant que passa.

Toquen quasi les quatre, el sol decau, els últims raigs pinten la plaça.Uns nens asseguts sobre gespa aiguosa, rotllana, i el temps s’acompassa.Fantasia, ficció, vivència monstruosa, ploren victòries perdudes, derrotes guanyades.De sobte el brut, el lleig, el baix, unit l’exèrcit avança,i es fa fosc... és l’instant que passa.

31

TRIA I REMENAEl racó del poeta

Marc Vallès i Guille Altarriba

Toquen quasi les quatre

32

TRIA I REMENAEl conte fresc del dia

El FULARD LILACom cada dia, passa el raspall pel parquet. El timbre. Recolza el raspall a la paret. Carta certificada. Reconeix a l’instant la lletra. Llegeix, embolca-llada en els records. La Blanca. Des-prés de tants anys. Les mans li tre-molen, mentre el cap la dibuixa. “Les inseparables”. Inseparables? Deu anys inseparables i quaranta sense saber-ne res. Una a cada hemisfe-ri, vides oposades, idees oposades, butxaques oposades. Llegeix la carta per segona vegada i li costa creure que és ella. Aquella Blanca. Et propo-so una experiència, tinc una malaltia irreversible, puc passar uns dies amb tu, seran gairebé els darrers, vull que s’assemblin als primers temps de la meva vida quan érem “Les Insepara-bles”, te’n recordes?

Ha obert la carta tan de pressa que el sobre s’ha estripat. S’avergonyeix de les seves ànsies, de la curiositat, dels nervis que la traeixen tan sovint. Atura’t. Pensa. Et convé dir que sí? Et convé respondre? Ja l’havies oblidat i no t’ha anat pas tan malament. I ara, tornar als records. Que bé que ens ho passàvem juntes, no ens calia res més. Nenes, adolescents. Rèiem, sortíem, discutíem, estudiàvem, via-tjàvem… Aquell viatge a Dublín, soles al món, fortament agafades a l’amis-tat. I sobretot, tornar a gaudir de la seva presència protectora. La Blan-ca, sempre al davant, la millor en tot, però sense creure-s’ho. Valorant-la, fent-la sentir útil, capaç de tot. Sap que li farà mal recuperar-la per tor-nar-la a perdre. I no sap si li quedan forces per a més desil·lusions. No, no n’hi queden. Prou. Estriparà la carta, no l’ha rebuda mai. Acaba d’esborrar el darrer quart d’hora de la seva vida i, com cada dia, segueix passant el

raspall pel parquet.

Avui la Blanca es troba bé. Instinti-vament furga dins la bossa per no-tar el tacte de les pastilles. Quan les toca, es tranquil·litza mentre l’enlai-rament brusc de l’avió l’ha esclafat contra el seient. Enlluernada pel sol,

sort que les finestres són petites, tanca els ulls i somia desperta.

Anys i anys enrere. Ho té tot aquesta nena. Què és tot, pensa ella. La mare a París, aquest cop no es pot queixar, només seran quinze dies. El pare a Roma, a Estocolm o ves a saber on. Lluny, sempre lluny. La casa buida i un avorriment etern. És clar que té bones notes, és llesta i té tot el temps del món per estudiar. L’escola és el que més li agrada, més que el club i que les vacances. S’hi troba ad-mirada i, a vegades, envejada, però tot i així li agrada perquè no està mai sola.

La resposta de la Rosa l’ha transpor-tat pels aires, mai millor dit. Gira el cap a la finestreta i dibuixa en els nú-vols blancs i rodons aquelles escenes del passat, com si fos ara. Avui, vin-drà una nena nova. No ha estat mai en aquesta ciutat. Estic segura que la tractareu bé i que fareu el que cal-gui perquè no se senti sola. Encara no la coneix, però li fa pena la pobra nena nova. Ella de soledat en sap un munt. Li sembla que ja se l’estima una mica. L’han fet seure al pupitre del costat seu i se la mira amb simpa-tia mentre la nova, Rosa es diu, en-dreça les seves pertinences. I llavors, passa alguna cosa, no en recorda el detall, però algú ha robat el fulard lila de la professora que amenaça d’inspeccionar els pupitres, si no surt la lladre. Tant de temps i quan hi pensa encara s’esgarrifa. Obre el seu

pupitre i veu el fulard a dins. Es torna vermella, està a punt de plorar. No ha estat ella. Qui l’odia fins a aquest punt? Qui li ha fet aquesta malapas-sada? I, de sobte, el fulard desapa-reix com si fos una serp i la Blanca no entén què ha passat. Torna a mirar dins de la taula. Com per art de mà-gia, el fulard ha volat. La nena nova va endreçant lentament les seves coses mentre les altres, d’una a una, mostren el pupitre als ulls severs de la professora. El fulard no apareix.

La Blanca somriu pensant en els me-ravellosos dies que vénen. Per què no ha trucat mai a la Rosa? Per què no s’ha aturat a pensar-hi abans? Per què, per què, per què? És com si la vida tan plena i estressada que ha dut, li acabi de caure al damunt i l’hagi deixat esgotada. La resta del viatge el passa ben adormida.

Rosa t’estàs atabalant. Es torna a canviar el jersei. Sí, aquest millor. Es repentina una mica. La bossa, l’abric, les claus del cotxe, monedes pel pàr-quing. No vol targetes de crèdit. Si no s’organitza abans de sortir, n’hi pas-sarà alguna. No sap improvisar. Per fi agafa el volant i es calma. Sempre es tranquil·litza quan condueix. Enfoca els carrils amples que es desvien cap a la terminal, s’arramba a la dreta i condueix lentament vorejant camps de conreu. Té temps de sobres, i as-saboreix el viatge mentre es dispara la pel·lícula d’uns anys molt llunyans.

La família es trasllada a la ciutat. Ja som a mig curs, tothom es coneix a l’escola i ella serà la nova. Quina vergonya! Tot li sembla immens, fosc, com un conte de por. Aquella escala, els passadissos, la classe que ara veu per primera vegada des de l’altre costat de la porta. No li agrada gens. Blanca, acompanya la Rosa al pupitre buit. I ella, empassant-se les llàgrimes segueix aquella nena alta, maca, elegant, que sembla una fada i que li està somrient. Segur que li somriu a ella? No serà pas a algú que hi ha darrera? No, li somriu i li diu baixet que a l’hora del pati jugaran

TRIA I REMENA

33

plegades. Quaranta ulls se la miren i tornen a caure apressats sobre els llibres oberts. Està perduda i se sent petita, lletja, mal vestida i fora de lloc al mig d’un gran món desconegut. Va endreçant llibres i quaderns molt lentament com si cada cosa pesés més que un sac de patates i llavors s’adona del que està passant. La pro-fessora regirarà tots els pupitres per saber qui li ha pres el fulard lila. Deu ser bonic, pensa, com la fada. Però al seu costat, la preciosa fada tremola i ja no li somriu. Acaba d’aixecar la tapa del pupitre i el fulard està allà, estès sobre les llibretes. La Rosa no

s’ho pensa dues vegades. El seu pu-pitre, pupitre de nena nova que aca-ba d’arribar, no serà inspeccionat. Mentre a la Rosa li escapa la primera rialleta en molts dies, tants com dies fa que li van dir que anirien a viure a ciutat, la Blanca ensenya, encara tremolosa, el pupitre a la senyoreta que, molt bé, Blanca, passa de llarg de seguida.

Memoritza el número de la plaça de parquing i s’afanya cap a la zona d’arribades. La porta s’obre i es tan-ca cotínuament tot abocant passat-gers atrafegats. El cor li batega fort, ara sí, i de lluny veu com voleia un fulard lila que es va acostant, barre-jat entre núvols de viatgers.

Cinc dies després, la Rosa ha tornat a l’aeroport. Tot ha estat ràpid. Ja no hi havia res més a dir. Han aprofitat cada minut, han esgotat cada mo-ment, han assaborit cada paraula, cada record, han recorregut camins antigament rutinaris, de casa teva a casa meva i de casa meva a casa teva, com si les hores d’escola jun-

tes no fossin suficients i han passejat pel parc, la Blanca mitja passa en-davant, com sempre, amb el fulard lila nuat al coll. I per fi ha arribat l’instant dolorós, l’instant temut. L’ha vist desaparèixer, escala mecà-nica amunt, arrossegant la maleta. Ara s’ha girat i li somriu des de dalt, amb el somriure de fada que coneix tan bé. L’admira com l’ha admirada sempre. Elegant, silenciosa, segura, discreta, meravellosa en la salut i en la malaltia. Ha de fer un esforç per desenganxar els peus de terra i girar cap al pàrquing. La podrà tornar a oblidar? Sabia que el retrobament la faria patir i vol passar pàgina el més aviat posible.

Rectifica. No, ara no li cal passar pà-gina. Aquest cinc dies, s’han fet un retrat que les ha tornat a la joventut, als pares, a la casa antiga, a l’escola, i, en aquest retrat, s’han vist afavo-rides. Ha valgut la pena viure. I, en els pocs instants de silenci, assegu-des l’una davant l’altra, han pres el pols de la seva amistat. En tots dos silencis, el diagnòstic ha estat ben satisfactori i s’han posat bona nota, com quan intentaven endevinar la nota que els posarien. Rosa, tin-dràs un nou. Sap que la Blanca no s’equivocava mai, que ara tampoc no s’equivoca. Tinc un nou. Respira a fons, Engega el cotxe amb energia. L’aeroport ja queda molt enrere.

Ha matinat per deixar la Blanca i quan obre la porta només són les vuit. Penja l’abric i la bossa, dispo-sada a començar la rutina diària. Agafa el raspall i el passeja sobre el parquet. Ni la carta. No té res que li recordi l’amiga. Ha fet bé de no vo-ler-ne cap record. Ha fet bé? El cap i el cor mantenen una lluita silencio-sa, mentre el raspall llisca pel terra brillant. Amb la mà, vol espolsar el dubte que se li ha encastat en el front i que no marxa. Ha fet bé?

Tot empenyent el polssim gairebé in-visible, ha entrat a la saleta. Aixeca el cap i el veu. El fulard lila. Sobre el ba-lancí. L’emoció li posa la pell de ga-llina. No gosa treure’l, té por que es trenqui alguna cosa important que no sap definir. La Blanca l’ha deixat així i així es quedarà. De moment. Passa i repassa cent vegades per da-

vant i cada vegada se’l mira. Per què un objecte tan insignificant l’afecta d’aquesta manera? L’empipa de-pendre d’una tonteria, però no gosa canviar-lo de lloc. No, de moment, no. Demà. Avui serà un dia difícil,

d’aquells que no et ve de gust sortir de casa. Un dia gris, amb la humitat arrissant els cabells, un si és no és de mal de cap i, per si fos poc, el fulard allà al davant llançant records.

Truquen. És la veïna. Quin fulard més maco. No te l’havia vist mai, Rosa. No és meu, és d’una amiga que se l’ha descuidat. Viu a l’estranger i no li podré tornar. Doncs, queda-te’l, aquest color t’escau. La veïna desa-pareix. Se’l posa amb estil. Del fu-lard, li puja una olor molt remota, el perfum tènue de la Blanca. Un sol enèrgic ha escombrat els núvols. Fa un temps esplèndid i sortirà a fer un vol, amb el fulard ben embolicat al coll.

Maria Miralles de Imperial

Bullim les patates amb la pell, doncs és més fàcil pelar-les un cop bullides. Nosaltres tenim una olla a pressió, així que amb uns 15 minuts n’hi ha de sobres. Si no en teniu, triga una mica més. Quan les patates són ben bullides, les traiem i les pelem.

Tallem les patates en trossos petits i ho deixem reposar. Tallem la ceba amb mitges llunes ben fines, i les afegim a les patates.

Hi afegim sal al gust, un pes-sic petit de pebre, oli (sigueu ben generosos) i un bon raig de vinagre de sidra. Ho re-menem bé i ho deixem reposar una hora, que es refredi, abans de servir.

Aprofitem per enviar-vos una abraçada ben forta des d’Àustria i dir-vos que, si teniu idees, propostes o senzilla-ment voleu publicar o enviar-nos un comentari sobre les receptes de La cuina del Tirol, ho podeu fer a la secretaria del Centre o al correu empremtadelcentre@gmail.com.

34

TRIA I REMENALa cuina del Tirol

Si vau llegir el nostre article de l’últim número de L’Em-premta del Centre i heu cuinat el tradicional Schnitzel (o escalopa vienesa), esperem que us hagi agradat molt! Si no ho heu fet encara, aprofiteu i feu totes dues receptes: Schnitzel i Erdäpfelsalat, o amanida de patates, que és l’acompanyament per excel·lència de l’escalopa vienesa.

No són pocs els visitants de Viena que, sortint del Prater i en direcció al magnífic Rathaus, han fet parada i fonda en algun restaurant vienès i, en demanar el plat típic, s’han sorprès del bon gust de l’amanida de patates que l’acompanya normalment. El secret? El vinagre de sidra de poma. Un vinagre d’allò més saludable que donarà un toc a les vostres amanides de sempre, i a l’amanida de patates que aprendrem avui.

De l’ingredient principal a Alemanya en diuen Kartoffeln, però a Àustria són Erdäpfel, és a dir, com les franceses “pommes de terre”: Erd vol dir terra i Äpfel és el plural de poma. Per més preguntes sobre l’idioma us podeu dirigir a la Presidenta del Centre, que n’està aprenent molt! En tot cas, aquí teniu els ingredients:

• Patates (2 mitjanes per persona)• Ceba vermella (mitja per persona)• Oli d’oliva• Vinagre de sidra de poma• Sal• Pebre

El procediment és ben senzill, només cal una mica de pa-ciència esperant que tot es refredi al final. Feu l’amanida abans de començar amb l’Schnitzel i ja en tindreu prou!

Erdäpfelsalatl’acompanyament més tradicional del plat més tradicional

Bon profit! Mahlzeit!Bruna Julià i

Gerhard Landauer

TRIA I REMENA

35

Hem llegit

L’Últim monode Lluís Maria TodóL’Últim mono, de Lluís Maria Todó, és un llibre (com els bons llibres) que admet diferents lectures i anàlisi, doncs si bé hi ha moltes reflexions profundes sobre la família, el món de la parella i l’amor, també podrem tro-bar, donada la professió del protago-nista (és traductor), aproximacions al món dels escriptors, les traduccions i els mites sobre autors universals mal traduïts. De fet, el propi protagonis-ta acaba “traduint” la seva vida, per poder-la entendre d’alguna manera.

Todó escriu amb gràcia, lleugeresa i sinceritat. Comença seriós i auster, però a mesura que avança la trama ell també evoluciona fent que el per-sonatge principal s’obri més i sigui més proper al lector. La trama és re-alista, potser això és el que fa més in-teressant el llibre, perquè encara que tu no hagis viscut res del que explica,

pots connectar i entendre els senti-ments i les emocions del pare per la manera com està escrit. Suposo que això ho aconsegueix amb els dife-rents flashbacks. El pare rememora diversos episodis de la seva vida per fer entendre tots els detalls de la història. Explica tots els factors, que segons ells han sigut determinants o han tingut una importància explícita en la seva vida i la del seu fill, per-què puguem comprendre el resultat final. Ho fa amb molta facilitat.

Gemma Barrufet i GonzàlezLlibretera

llibreria a peu, de pàgina

Fragment:

...“Després de penjar el telèfon i abans de tornar al despatx i seure davant de l’ordinador, m’he quedat badant, amb la ment ocupada en la proposta que acabava de rebre, i en aquella breu reflexió sobre els deu-res d’assistència dels pares amb els fills i dels fills amb els pares. He pen-sat que sens dubte m’havia deixat endur per automatismes mentals immediats i enganyosos, perquè en la realitat de les famílies la xarxa assistencial funciona en tots sentits i sense distinció d’edats, i això tant en l’àmbit dels principis com en el terreny, molt més embolicat, dels fets, i que en definitiva les relacions familiars, si es miren sense prejudicis i sense por, resulten molt diferents d’un cas a l’altre, i en conseqüència, rotundament impredictibles. Conclu-sió: més val abstenir-se de formular lleis generals sobre la família o les famílies, i ser molt prudent a l’hora d’elaborar un discurs que pretengui catalogari sobretot jutjar allò que es cou al seu interior”...

PASSATEMPSEscacs per Juan Carlos Lozano

El problema matemàtic per Joan Miralles de Imperial

36

NOU PROBLEMA MATEMÀTICEls pirates coixosUn vaixell pirata naufraga prop d’una illa, i quatre pi-rates aconsegueixen arribar-hi nedant. Aviat, però, s’adonen que la sort no ha estat gaire benigna amb ells; precisament han anat a parar a la part despobla-da de l’illa, inhòspita i protegida per la maledicció del pirata borni. Els caldrà creuar tota l’illa si volen salvar la pell.

A més, són tots coixos, és a dir, els falta una cama, i només han aconseguit salvar de les restes del naufra-gi una cama de fusta. Estan disposats a compartir-la, però això només es pot fer de dos en dos: dos pirates lliguen la seva cuixa coixa a la cama de fusta, i així poden fer el trajecte plegats.

El primer pirata, Agard, és capaç de cobrir el trajec-te fins a l’altre extrem de l’illa en mig dia. El segon,

Mitjançant la següent partida (gambit de dama refusat) s’explica com les blanques aprofiten amb jugades de gran energia l’afeblida posició de les negres per causa d’un mal moviment del peó del cavall de dama a la se-tena jugada.

1. P4D P4D2. P4AD P3R3. C3AD C3AR4. C3A A2R5. A5C CD2D6. P3R O-O7. T1A P3CD

Aquest moviment del peó negre crea un afebliment a la casella 3AD que ja no podrà ser defensada per peons. Les blanques aconseguiran avantatge d’aquest afebli-ment.

8. PxP PxP

Amb el canvi de peons les blanques obren la columna AD i podran pressionar amb la Torre el punt feble.

9. D4T A2C10. A6TD AxA11. DxA

Com aprofitar febleses dels peonsLes blanques han aconseguit el canvi d’alfils evitant d’aquesta manera que les negres puguin defensar amb l’alfil la casella feble.

11. ...... P3A12. O-O C5R13. AxA DxA

La casella feble 3AD ha estat substituïda per un feble peó, que serà atacat per les blanques

14. D7C! TR1A15. CxP D3D16. TxP! Abandonen

Si 16.....Dx. 17. TxT+ guanyant la Dama

Si 16. ..... TxT. 17. DxT+;C1A. 18.DxT; DxD. 19.C7R+ seguit de CxD. Amb avantatge d’una to-rre.

Les blanques han aprofitat amb habilitat la feblesa de la setena jugada negra.

Solució de un d’ous i gallinesQuan una gallina i mitja pon un ou i mig, 9 gallines ponen 9 ous, i això passa cada dia i mig. Com que 9 dies són 6 vegades un dia i mig, en 9 dies nou gallines pondran 9x6=54 ous.

Bergondi, trigarà un dia en fer el trajecte. El tercer pirata, Corpiden, triga dos dies i mig en fer el camí. Finalment, en Dormanci no pot recórrer el trajecte en menys de cinc dies.

Quan dos pirates fan el trajecte, triguen el que triga-ria el més lent dels dos. A més, per acabar de com-plicar la cosa, si volen evitar la maledicció del pirata borni cal que tots quatre arribin a l’altra banda en vuit dies i mig com a màxim. En quin ordre hauran de fer el trajecte?

Font: El llibre dels enigmes. Cerdà, Ximo i Alforcea, Albert. Ed. Barcanova, 2009.

`

PASSATEMPSL’endevinalla per Flor de Neu

Solució a l’endevinalla anterior

Resposta a l’endevinalla = 1- Albert Miquel

Sudoku-15

1- Cantaire de l’Orfeó2- Tècnic del teatre

3- Tresorer4- Secretari

6

6

2

2

8

3

3

4

5

5

7

7 8

9

Miriam

2

1

8

8

5

4

5

6 3

L’Orfeó Sarrianenc jove, dirigit per Gerard Ibáñez, va participar el la Fes-ta de Sant Vicenç. Quina alttra funció havia exercit el Gerard al Centre?

Qui hi ha darrera aquest curiós personatge d’Antaviana?

1- Albert Miquel2- Josep Torres

3- Joan Huguet4- Martí Solina

7 4

Centre Parroquial Sant Vicenç de SarriàC/ Pare Miquel de Sarrià 8, 08034 Barcelona - 93 203 97 72centreiteatredesarria@gmail.com - www.centredesarria.cat

empremtadelcentre.blogspot.com

Amb la col·laboració de: Participació en entitatsAmb el suport de: