1

L'Art com a transformació socialRelats breus

per

Montserrat Bagaria i Canal

Patricia Pari Zanetti

José Antonio Ordoñez García

Àlex Lacambra Boada

Cristina Teixidor Pujol

Pròleg Mireia Azorín

Il·lustracionsCristina Méndez

www.activament.org

2

Contingut

Pròleg..........................................................................................................................................................4

La Generositat feta Art. Montserrat Bagaria i Canal................................................................................7

Amancio, el fotógrafo ciego. Patricia Pari Zanetti.....................................................................................18 El petit Andreu. José Antonio Ordoñez García.......................................................................................25

Esquitxos. Àlex Lacambra Boada..............................................................................................................35

La Cabana del Bosc. Cristina Teixidor Pujol............................................................................................43

3

Pròleg

Des del col·lectiu actiu de persones amb l’experiència del trastorn mental, ActivaMent, creiem que l’art

té un gran potencial per la transformació social, les persones tenim una força immensament poderosa

de creació que, malgrat el gran ventall de conflictes i problemes que podem trobar en la societat, al món

o a la nostra vida, ens fa sortejar-los amb més facilitat, navegar pel nostre patiment i sortir-ne’n

guanyadors; guanyadors d’experiència, de humanitat, de bondat... Per això aquest any vam apostar

perquè la temàtica del II Concurs de Relats fos “L’Art per a la transformació social”, i han sigut només

aquestes quatre paraules que han permès a Montserrat Bagaria, Patricia Pari, José Antonio

Ordoñez, Àlex Lacambra i Cristina Teixidor obrir una finestra on deixa córrer la seva imaginació i

obsequiar-nos amb unes histories plenes de sensibilitat i valentia.

Els cinc relats que componen aquest e-book són històries plenes de vida, que amb la seva destresa

literària mostren el potencial dels seus autors, que han sabut traslladar-nos a histories molt humanes

per fer-nos recordar que malgrat les desgracies, com pot ser patir una malaltia degenerativa i

irreparable, o viure una el drama esgarrifós de la guerra a primera línia, les persones sabem trobar

camins per reviure i retrobar la bellesa de la vida en les seves circumstàncies. La creació artística és la

porta que obre vies per esquivar els obstacles que ens poden haver ferit enormement, però per mitjà de

la llibertat que ens aporta ens permet deixar que els nostres pensaments i sentiments s’expressin sense

impediments i recuperem el nostre equilibri vital, que no es res més que gaudir de la vida, de la

circumstancia extraordinària d’estar viu, dins un món il·lògic, i la cruel realitat de poder morir, dins

d’un univers de gent.

Montserrat Bagaria, sap tant bé com tothom que els civils, les víctimes innocents, resulten ser les més

directament i terriblement afectades per la guerra. El protagonista del relat en que ens ha obsequiat,

nascut a Humaymah Al-Kabirah, tindrà que fer front, tot sol, sense l’afecte i el reconfort de la família,

des de una edat massa jove, al desconsol d’un país que va minant tot futur possible de vida. L’exili

dolorós i necessari no serà per això un impediment perquè el jove perdi les seves qualitats més

4

humanes, i ens demostri, que malgrat ser acollit en un país estranger, és precisament ell i no els països

que posen fronteres, el que demostra el més al grau de generositat, La generositat feta art.

Existeixen múltiples mecanismes com a vies d’expressió i creació artística, el primer relat, La generositat

feta art, ens endinsa en l’univers de la dansa, però també la fotografia, tot i que pugui d’entrada semblar

un art molt mecànic, Patricia Pari ens descobreix que no, el relat Amancio, el fotógrafo ciego ens

descobrirà una sensibilitat especial i única que la fotografia també pot posseir, a la vegada que el

protagonista ens ensenya que els límits per crear només se’ls imposa un mateix, perquè en l’esperança,

la il·lusió i la motivació l’art s’imposa per sobre de tot. La fotografia no és només una copia fidel a la

realitat com a vegades un pot pensar, l’ànima del fotògraf i de les coses també són captades per mitjà

d’aquest mecanisme actualment força digitalitzat.

En els relats El petit Andreu i Esquitxos trobem dos protagonistes que viuen en primera persona el fet de

tenir problemàtiques de salut mental. Tot i que es tracta de èpoques diferents, els dos personatges

principals han de fer front a la mateixa realitat, l’estigma social que comporta tenir l’experiència d’un

trastorn mental. José Antonio Ordoñez retrata una època en que ser un nen “diferent” comportava

haver de ser abandonat completament a la seva sort per la seva família i rebutjat de per vida. No

obstant, veurem com El petit Andreu, tot un artista, aconseguirà recuperar la seva il·lusió i confiança

amb ell mateix aferrant-se als valora de l’amistat i l’art de comunicar-se lliurement. Àlex Lacambra situa

el temps del relat en l’actualitat, ens descriu com encara que una persona diagnosticada d’un trastorn

mental greu com l’esquizofrènia sigui un artista reconegut, l’estigma social de patir un trastorn mental

arriba a impregnar fins i tot la fama quan no tindria perquè ser així, i com l’artista davant la impotència

d’una societat sensacionalista que no l’acaba de comprendre i només en vol treure profit, l’única sortida

i la més alliberadora que li queda és, malgrat tot, l’art. Perquè encara que potser l’observador no tingui

la capacitat suficient per apreciar l’artista sense prejudicis, l’art, la pintura en aquest cas, serveix, i

servirà sempre, per expressar els sentiments i pensaments, per crear un camí on ser nosaltres mateixos

sense obstacles.

En els relats El petit Andreu i Esquitxos trobem dos protagonistes que viuen en primera persona el fet de

tenir problemàtiques de salut mental. Tot i que es tracta de èpoques diferents, els dos personatges

principals han de fer front a la mateixa realitat, l’estigma social que comporta tenir l’experiència d’un

5

trastorn mental. José Antonio Ordoñez retrata una època en que ser un nen “diferent” comportava

haver de ser abandonat completament a la seva sort per la seva família i rebutjat de per vida. No

obstant, veurem com El petit Andreu, tot un artista, aconseguirà recuperar la seva il·lusió i confiança

amb ell mateix aferrant-se als valora de l’amistat i l’art de comunicar-se lliurement. Àlex Lacambra situa

el temps del relat en l’actualitat, ens descriu com encara que una persona diagnosticada d’un trastorn

mental greu com l’esquizofrènia sigui un artista reconegut, l’estigma social de patir un trastorn mental

arriba a impregnar fins i tot la fama quan no tindria perquè ser així, i com l’artista davant la impotència

d’una societat sensacionalista que no l’acaba de comprendre i només en vol treure profit, l’única sortida

i la més alliberadora que li queda és, malgrat tot, l’art. Perquè encara que potser l’observador no tingui

la capacitat suficient per apreciar l’artista sense prejudicis, l’art, la pintura en aquest cas, serveix, i

servirà sempre, per expressar els sentiments i pensaments, per crear un camí on ser nosaltres mateixos

sense obstacles.

Un altre mitjà de transformació social a través del art potser la escriptura, el relat  La Cabana del Bosc,

relat guanyador del concurs, ens parla del poder de d’aquest tipus de comunicació alhora de expressar

els nostres sentiments més personals, la nostra autenticitat que a vegades entre les obligacions del dia a

dia queda oblidada, arraconada en els records de la nostra infantesa que potser ja han passat a l’oblit. A

la vegada que ens transmet les qualitats reconfortant que la comunicació per escrit pot aportar a les

persones que pateixen, escriure pot ser “un lloc on és possible fer realitat els somnis, un lloc místic, espiritual,

on tot el que hi passa queda enregistrat i passa a formar part del pensament més pur” , amb paraules de

l’autora Cristina Teixidor.

Els autors, membres d’Activament, ens han regalat uns relats que acapararan la nostra atenció i ens

inspiraran, com han inspirat a Cristina Méndez que ha creat unes precioses il·lustracions de la mà de la

seva lectura i desitja tant com jo que gaudiu de la lectura i les il·lustracions.

Mireia Azorín

6

 

7

L’escenari només l’omple ell. Té un estil propi, la seva entrega i fusió fa del seu cos el seu domini i

esdevé un oferiment elegant, harmoniós. Una història  de transformació. Una història de llum i

d’amor.

 

—Cuide’ls, sens? — L’hi diu tot acariciant-te’l.

 

Varen ser les penúltimes paraules, que sentiria del pare, fins a veure’l a la plaça de la llibertat

d’Alep; mentre l’hi esbarriava els cabells sedosos de negra atzabegencs. Des de les hores, la mare tot

sovint es llevava amb els ulls envermellits i durant els cinc anys següents va tocar en poques ocasions el

llaüt. Molts homes del poble es varen allistar a grups armats rebels, confinats a les muntanyes, després

que les forces armades del govern varen començar els atacs i de fer detencions indiscriminades de civils.

El pare deia que no estava amb el president però encara menys li agradava l’Estat Islàmic, per això va

empunyar el fusell. Amb el temps va saber que havia entrat a les files de l’exèrcit kurd.

 

El pare no volia que passes per Turquia i va seguir el consell, cap Alep. Fins a Líban. A Beirut s’hi va

quedar atrapat, en un camp de refugiats al bell mig del desert.  Al Líban no s’hi podia encallar, tenia els

diners de la família, tots els estalvis del pare, els que l’hi va donar just abans de marxar a la guerra.

Sospitava que algú del camp ho sabia. Era un secret entre ell i el pare, ni la mare n’era sabedora que

tenia aquells diners.

 

—Només els has de fer servir per sortir del país, sens? Només per això.  Hi ha els suficients per poder

sortir tots, quan la mare t’ho demani.

 

Tres anys eterns, que en vol recordar ben poca cosa. Tres anys sobrevisquen, els vol oblidar. Sense

ningú de casa. Sols té present el cel de llum gèlida a Belgrad, el cel de llum blava electritzant d’Atenes, el

cel de color gris de Beirut. Cels de glaç, cels de calor de justícia, cels de  foc i projectils, algun cel ple

d’estels i dies sense cel, ni firmament, ni llum. Molts, cels de foc roent.

 

El trajecte amb el bot va ser esfereïdor, sobretot a la nit amb tempesta. Mai havia vomitat tant. I un

refugiat del costat el va empentar al mar, sort que es va poder arrapar a una corda. Semblava el final.

Cel sense llum, de gola de llop.

8

Cel abrasador, d’acer. Del cel queia plom. Crits als carrers, tothom corria i xisclava. S’havia d’anar a la

plaça. Tothom cap a la plaça de la llibertat, una plaça important del districte Aziziyah. Va travessar el

carrer Yusuf al-Azma, enmig de la gentada. Engolit per la multitud. Crits de por, de terror amb barreja

d’eufòria descontrolada. Rialles de pànic. Plaça, zona central plena de l’ISIS, guerrers de l’Estat Islàmic

en estat de catarsi. Enlairaven la mà dreta, aixecant el dit petit cap al cel. Tot ple de banderes negres i

blanques. Portaven traïdors. La massa de gent el va segrestar, oprimit gairebé no podia respirar, no

podia escapar-se. La calor era abrasadora, tenia set, queia un sol de justícia. Cel de ferro roent.

Mirant el centre de la plaça, es va trobar a primera línia.  No volia veure més decapitacions, ni

degollaments, ni execucions, no volia presidir més morts sense judici, ni joves homosexuals llançats des

de dalt d’edificis cap a la plaça. L’escenografia era acurada, impactant. Ple de banderes sagrades, els

guerrers de negre immaculat. Un guerrer en lloc estratègic, sobre un pedestal, amb càmera en mà,

filmava tot.

Poc abans un grup de soldats islàmics havien baixat de furgonetes Toyota, plens de banderes negres i

blanques, armats fins les dents i l’havien fet fora del camp de presoners, on portava dies confinat,

perquè tothom anés a la plaça de la Llibertat. Per al camí tirant trets, feien sortir a tothom dels

amagatalls, tothom; d’entre les ruïnes sortien ciutadans demacrats, famèlics, mal vestits. Tothom i, qui

no seguia rebia un tret o dos o desenes de trets entre rialles escandaloses dels guerrers. Si la víctima era

una criatura, la massacraven més. I si era una jove, primer l’hi feien punteria en el seu baix ventre i

l’últim tret a la boca.

—A la plaça!

Alep no era de les forces governamentals síries, ni dels rebels siris, en aquells moments Alep estava sota

l’estat islàmic. Fins feia pocs anys, abans de la guerra, es considerava la capital econòmica del país, amb

més població que Damasc. L’Alep que feia poc havia visitat amb els pares, … On era l’Alep que

coneixia? Vivia una realitat esfereïdora. Una ciutat coberta d’un cel de plom permanent.

—No t’acostis! - Estupefacte, amb els ulls desorbitats l’hi cridava un home corbat ple de nafres, ple de

sang a la cara, a la barba i a la roba. Vestit de color butà.

Els barrots eren escandalosament brillants; l’home agenollat amb grillons als turmells i als canells

suplicava que no se l’hi acostes. Tremolava, ullerós.

Ell davant tota la concurrència; els guerrers tenien  4 homes engabiats com uns animals salvatges, ferits

i espantats, demacrats i abatuts.

9

—Vés-te’n, sens! Vés-te’n! Us estimo.—Enrere! — Amb gran crit i l’arma a punt per disparar. —Al·lahu-àkbar!

 

Tota l’aglomeració de persones es va fer enrere com una massa sòlida i, de sobte una explosiva

flamarada va devorar les 4 gàbies amb els 4 presos. I, els soldats varen embogir a crits i disparaven les

armes.

 

—Pareee!

 

Ningú es va moure, només van caure morts amb trets al cap . Tot d’una, el cel es va omplir de ferro

roent, i la calor coïa. Tenia set, a la plaça només hi havia les 4 gàbies i cadàvers esbotzats per les

metralletes. Al cel les aus carronyaires s’acostaven a la plaça. Es va cremar les mans en agafar-se als

barrots de la gàbia del pare. Maleïa l’ISIS, maleïa aquella ciutat. Maleïa a tothom. Ara estava segur que

estava sol. Ben sol en aquesta vida. A dintre la gàbia ni rastre del pare.

 

Es va despertar sota una ombra d’arbre, als afores de la ciutat, atordit. Tenia present un somni; a casa

amb els seus, la mare tocava el llaüt mentre cantava plena de joia, el pare marcava el ritme amb la

darbukka i ell i els seus germans sobre la catifa, descalços, ballaven, ballaven, ballaven …   Ballaven

feliços. El pare tenia permís per un dia, havia baixat de les muntanyes. I ballaven, … Davant seu en el

cel de llum blava, un dansarí.  

 

A les mans hi sentia un dolor insuportable. Volia la mare. La mare era de Dayr Hafir una ciutat siriana

de la Governació d’Alep, a 50 quilòmetres a l’est d’Alep en la carretera entre Alep i Raqa, a 15

quilòmetres al nord del llac Al-Jabbul.  Com l’hi agradava observar les aus aquàtiques, sobretot els

flamencs, per la seva estètica i esveltesa, s’hi encantava veient-los furgar el fang amb el bec corbat i  es

preguntava perquè i com podien estar-se tanta estona sostenint-se amb una pota, admirava el seu

equilibri. Veure’ls aixecar el vol i després com volaven amb el coll i el cap i les potes ben estirades era

un altre plaer estètic,  i córrer i, mullar-se els peus al llac i, berenar amb la família de la mare. I, jugar

amb els cosins a futbol i, enfilar-se als arbres i, sobretot fer salts, contorsions i giravoltes i, fer el

flamenc amb les cames al parc que envoltava el llac i, … Guanyava a tothom. Era un gran acròbata i

equilibrista.

 

—Serviries pel circ. — L’hi diu la tieta preferida.

 

10

Sempre se’n tornaven a casa amb sal de les salines del llac.

 

El pare, home d’ulls lluminosos de negre atzabegenc, era d’Humaymah Al-Kabirah i és on vivien. Home

musulmà xiïta, alt, corpulent i fort.

 

La mare d’origen kurd, kurda sense  amagar-se’n, d’ulls verd intens que mai varen perdre la vivor,

professava yazidisme, admirava l’arc de Sant Martí i sempre s’encomanava als set Grans Àngels. La seva

família era procedent de Rojava de la banda d’Afrín, a tocar de la riba del riu Tigris, a les faldes de les

Muntanyes kurdes, (varen acceptar el pare sense cap retret). Pagesos de secà, de camps d’oliveres i

productors del sabó més preuat de tot Alep, fet d’oli d’oliva i llorer, a casa no en faltava mai. La mare,

tot i la tristesa de no saber on parava el pare, i en part per no poder seguir-lo, rebel com era, amagava la

solitud a la nit, sola entre màrfegues fredes pel buit d’abraçades, on s’hi desfogava a plors. De dia treia la

seva fortalesa, vestida gairebé sempre amb aires occidentals, sempre feia goig; s’aferrava a la vida i, de

mutu acord amb el seu home, es va quedar a casa per a protegir, cuidar, educar  i criar els fills.

 

Podien haver tornat amb la família de la mare per seguir cap al nord de Síria i entrar a Turquia, a

Europa. El pare no tenia gens de confiança en el país veí. La mare era kurda. Llavors tota la família era

kurda pel govern de Turquia i pel president Bashar Al-Asad.

 

Així que d’Hu Humaymah Al-Kabirah (poble natal del pare) a Alep, on el cel era de ferro roent, a

Saraqib, cap a Maarat an-Numan, Suran, Homa fins a Homs, aquí l’hi aconsellaven entrar ja al Líban,

però ell volia conèixer Damasc, llavors ja travessar cap al Líban, Beirut i embarcar-se per entrar a

Grècia, o Itàlia, … En definitiva, sortir de la misèria, d’una població amputada, ferida, fugir dels cels de

pols i ple de bombes amb aus carronyeres engolin cadàvers. Sortir com fos del seu país de guerra, ple de

civils atrapats.

 

Durant els dies que estava amagat per Alep, recorda bé les hores que es va endinsar entre un munt de

llibres. Jabra, el llibreter del Jdeydeh el va acollir i amagar. Va tenir cura de les seves ferides en els

palmells de les mans, l’hi va  refer l’ànima, suavitzar l’odi i el va nodrir. Hores i  hores de lectura entre

llibres i amb música de fons de projectils (obusos,  morters, bales o  bombes)  esclatant sobre els

habitatges, va esdevenir un petit bàlsam, un petit oasi per refer les forces i esmicolar la ràbia

continguda. A la nit es tornava acròbata enmig de la runa, va aprendre el parkour de manera solitària i

autodidàctica.  Necessitava moure’s, saltar, escalar, córrer. Va ajudar-lo a estar fort i a tenir empenta i

sobretot a saber enfrontar les seves pròpies pors. Ser i durar per fer un recorregut. L’art del

11

desplaçament. Era un temps de concentració i no pensava en res més que traçar línies rectes i sobretot

superar els obstacles. Tota una  capacitat motriu, d’equilibri i agilitat. De confiança, senzillesa i

d’habilitat física. D’expressivitat.

 

A la llum platejada de la lluna, va perfeccionar algun salt acrobàtic. El 360º inrevés no l’hi va costar

gaire. Entre els enderrocs de la ciutat, es desfeia, la impotència fen dobles salts, la planxa i el tic-tac. Va

introduir el flic-flac, la parada de mans ..., l’hi agradava l’Street Stunts. Així a la nit es sentia lliure com

un gimnasta urbà i de dia es tancava a la llibreria . A dintre la llibreria sortia de la seva pena i sol es va

sentir acompanyat. Jabra l’hi oferia quedar-se, l’oferia ser successor seu i heretar la llibreria, l’hi oferia

sortir a refer la seva vida.

 

—Els llibres em protegiran. — Diu el llibreter abraçant’el. —T’esperarem.

 

Ben embolicat, com un tresor, Jabra l’hi va oferir un paquet. El talismà.

 

Tot just feia un any, un any enrera havia sortit de casa, era començar la vida de refugiat de guerra, un

refugiat en moviment. Quan va sortir de casa, la seva vida no era equilibri, el pare no sabia on parava,

la mare i els seus 2 germanets i la germaneta jeien sota les runes de la seva llar esbotzada per un obús

quan ell estava fent cua per  un tros de pa.

 

Odiava, odiava qui va llançar la bomba, odiava qui va acceptar al pare com a guerriller. Odiava els veïns

per no ajudar-lo a rescatar la seva mare i els germans i la germaneta. Odiava el cel d’aquell dia, ple

d’ocells de la mort,  un cel gris per la pols. Un cel de ferro roent a ponent, que es va convertir en un cel

de bronze brut. Odiava el pare per no ser-hi.

Desemparat amb un futur incert, sol. Amb un destí marcat,  es marcava el destí  d’arribar a veure París.

El talismà que l’hi va oferir Jabra, era el millor regal que l’hi havien fet mai.  El llibre anava de dansa.

 

Tremola tot ell, de cap a peus i se sacseja el cos amb tot el que li surt del cor, records tant punyets que

l’hi fan feredat saber-se’n protagonista. S’adona que ha perdut anys de vida per arribar fins aquí. Ha

perdut a qui més s’estima, a tota la seva família. Ha perdut el seu primer amor. Ha perdut anys d’anar a

escola, les ensenyances del pare, la tendresa de la mare, els jocs amb els seus germans .... Ha perdut

créixer com qualsevol nen. Ara bé, sobretot, ha perdut anys de pau en cerca d’ella.

 

12

Fa fred però no en té. Ara ja no en té. El cel de París és bonic, net, blau. I entén que també ha après

molt, ha après a estimar diferent i sobretot ha après a ballar. Se sent empoderat i ara té clar que vol ser.

París, ciutat de la llum i de l’amor, un començar de nou.

 

Després d’acomiadar-se del llibreter, arribà  Saraqig, llavors vindria Haarat an-Numan, Suran cap

Hama i Homs, d’aquí a Damasc. Una de les ciutats més antigues del món, la capital del seu país.

Damasc lloc de l’acer damasquí, de l’acer de gresol, per fer espases. Acer conegut per la seva duresa i pel

seu fil etern.Damasc, capital del regne arameu, era un infern. Capital de Síria viva i laica, fins feia pocs

anys. Ara plena de ferits i de detonacions. Amb el cel ple de projectils i trons de bombes amb esclats de

granades. Damasc amb els hospitals a rebentar, els que restaven drets, de persones esmicolades per

metralla, amputacions sense anestèsia, drenatges toràcics fets amb tub de la rentadora acoblat a una

ampolla de plàstic, sutures de ferides amb fil de cosir, fractures obertes per immobilitzar …; ha conegut

un Damasc ple de destrucció, banys de mort i de supervivència, ple de runes, de terror. I, aquí es va

agrupar a joves acròbates, per sobreviure a les explosions dels obusos, dels xiulets dels coets, i de les

sirenes avisant refugiar-se. Dins un refugi va entaular conversa em un camarada

del parkour exestudiant universitari; els parkour’s tots eren més grans que ell i, s’entregà unes setmanes

a la comunitat, va acabar fent la triple tombarella, va esdevenir el millor  parkour de Síria. A Damasc va

aprendre a ser crític, rebel i apassionat i, a conviure amb aquella por que penetra fins al moll de l’os i a

la memòria, que llavors, si queda per sempre més. Es va autoconèixer, per primer cop va  tenir clar

perquè lluitaria, on era el seu camí.

 

Tot un artista de l’art del desplaçament. Es va preparar tant físicament com mentalment, treballava el

cos, l’habilitat i la concentració. Va aprendre a fer el salt de gat, el salt de precisió, passa-muralles, el pas

de gat, el que més l’hi agradava era grimpar. Va saltar cap avall i amb tanta inèrcia cap a davant que hi

va fer una perfecta rotació, acabava de fer el salt de fons.

 

Damasc l’hi va oferir art, va conèixer l’art del carrer, l’art que deixa la guerra. Va conèixer el menjar un

cop al dia o res en tot un dia. També va conèixer l’art d’estimar, un amor   que com l’hi va dir el pare,

només de mirar-li els ulls sabràs si és un amor verdader, perquè et farà tremolar tot tu. I, uns ulls verds

intens el varen fer tremolar fins a l’entranya més fondal. N’estava segur, s’havia enamorat. No en sabia

res de res d’aquella noia, tan sols que n’estava plenament enamorat. Es volia quedar a Damasc, ja no

tenia necessitat, ni interès a continuar fins a París. Amb ella va compartir totes les pàgines del talismà,

la passió per la vida i pel ball. Per ella ballava sentiments, per sobre les parets dretes entre ruïnes. Amb

ella va aprendre l’elegància dels moviments, la confiança en els salts extrems. Ella era molt hàbil, era

13

una gran traceuse. Amb ella varen somniar arribar a París. Fugitius de la mort, s’estimaven a plaer,

tenir-la entre els braços era escapolir-se de la mort. Estimar-se amagats en qualsevol racó ruïnós

donava vida i significat a les seves vides. Es professaren amor etern. L’adorava, s’entregava a ella, la

petonejava i mirar-se-la era fer etern el dia. Els ulls verd intens, d’ella, el feien tremolar quan se la

mirava. Un amor profund fins que un maleït franctirador l’hi va rebentar el crani amb un tret entre les

celles, un cop passat el pont. Va ser tan ràpida l’agonia que no va poder articular cap paraula. El cel no

tenia llum.

Va bramar mentre l’hi tancava els ulls (Maleïda guerra!), i després suaument  se la va abraçar al pit

mentre l’hi besava el front. La seva vida jo no tenia cap  sentit; esperava que el maleït franctirador l’hi

rebentes el cor, així anar-se’n amb ella. A Damasc, va plorar fins a quedar-se sense llàgrimes, sobre el

pont del riu bíblic, el riu Barada. Pont que el varen castigar amb bombardeixos per esmicolar el seu pas

i així assecar les vides de la ciutat. En aquest pont, durant una setmana, cada dia esperava que el cosissin

de metralla.

La comunitat de parkour’s estava amb ell.

—Síria ens necessita, forts, i tot pot ser d’una altra manera.

Sol, es deia, de les ruïnes en sortirà la vida, l’art i així s’aixecarà Síria entre les morts enterrades dins les

llars esventrades. Les dones violades o no, seguiran parint vida. Síria mai serà el que va ser. Però

tornarà a ser forta, ser viva. Lluminosa. Volia creure que seria així. Feia por, Síria, semblava buida,

morta, clandestina. Espantada. I, per primera vegada, a tocar dels 14 anys, reflexionava; sobretot

buscava un motiu per seguir vivint.

Sap que tornarà però ara en marxava, n’ha de marxar per tornar amb forces. Per aixecar art a les ruïnes,

a la pols, al cel de ferro roent.

—Tornaré com el millor ballarí de tota la història. — Ho diu mirant el cel  roent de Damasc.

Odiava menys al pare.

 

Ha superat camps  de refugiats, treballs d’esclavatge per un àpat al dia, a traficants,

els smugglers perembarcar-se clandestinament cap a mar endins. Sap que és una mercaderia, ell és una

massa de carn que forma part d’un negoci de tràfic de persones, que té un cos bonic, és jove i per

estrenar. Només és un refugiat, un indocumentat, un sense nom, un número més entre milers  i

14

centenars de milers de persones immigrades. Recorda com dormia entre rates o en cotxes desballestats,

era l’única opció que tenia per aixoplugar-se sota un sostre. El fred de Belgrad va ser extrem.

 

- Ei! Que no es desperta! - Va cridar atordit.

 

I no es va despertar més, un xicot sec, demacrat que dormia al seu costat. No sabrà mai què el va matar,

si la congelació  o intoxicat per la inhalació de fums per les bigues de tren que cremaven aquella nit

dins la barraca.

 

De tant en tant un refugiat no tornava, havia agafat el tren per arribar al nord de Sèrbia per travessar la

frontera i entrar a Hongria o Croàcia.

 

- The Game.

 

Algun dia ell també faria aquest procés, the Game, gràcies als smugglers; procés perillós que alguns

refugiats hi  deixaven la pell i la vida al riu, o la policia els  atrapava abans o després de saltar la balla

apallissant-los i robant-los tot i, deportant-los.

Recorda com la gana li cruspia l’enteniment. Com s’arraulia el cos per no sentir les porres de la policia,

comsentia la fressa dels sensors posats a les tanques i els lladrucs dels gossos de la patrulla. Recorda com

travessava el Sava o el Danubi, com s’assecava el cos al sol al nord de Sèrbia, en terreny pla, extens amb

camps de gira-sol o de blat de moro, o com es gratava desesperadament per la sarna. Com era no

sentir-se lliure dins els camps governamentals o, com era dormir esporuguit per si el trobaven dins el

vagó antic i rovellat.

 

Sent les abraçades dels col·legues quan compartien aixopluc sota un arbre en plena tempesta per no

mullar-se. Palpa les abraçades de companys dins del camp de refugiats a Preshevo, un dels més grans de

Sèrbia.Escolta la tos seca, espàstica de dins les barraques de Belgrad, ennegrides per el fum

intoxicant  de les enquitranades bigues quan eren cremades. Escolta el so de la pluja enfurismada caient

sobre el sostre del vagó abandonat al final d’una via morta.  Experimenta el silenci potent i solitari

mentre caminava per les vies dels trens, sol, sense mirar enlloc. Sofreix la soledat dels mesos, dies,

hores interminables esperant a travessar una altra frontera. I, torna més enrere, fins a quedar-se en el

record més viu i amarg; el dia que feia 12 anys d’esquena a les ruïnes de casa seva, mirant-se el

camí desert de davant seu, desemparat va decidir fugir entre enderrocs fins a arribar a París. Llum grisa

15

de tanta pols. Cel d’acer. A ponent el sol, estava roent, com el ferro roent dels ferrers treballant l’acer

damasquí.

 

Ara, el cel és el de París, bonic, net, blau; l’hi torna aquell dolor fantasmagòric als dits del peu dret, que

l’hi varen caure tots per culpa de la congelació, l’hivern passat dins les barraques a Belgrad. I, ja és un

ballarí reconegut mundialment, la seva forma de dansar comunica un idioma únic. Busca la poesia en el

ballet creatiu, innovat. Ell s’expressa així; recaragolant-se, giravoltant, fen salts harmònics, contorsions

noves, picant de peus a terra i donant voltares com si res. Estones sembla més un acròbata que un

dansaire. El seu ritme és estrident, vibrant, fins a arribar a un moviment suau i melodiós i, de sobte

para en sec.  En fa bellesa de la dansa. Simbolitza una dansa nova. Elegant, hàbil. El seu cos instrumenta

identitat i la seva ànima parla ballant.

 

Únic. Recerca giragonses, passos  cerimonials, agermanats; manifestacions diferents. L’hi encanta

deixar-se anar. Deixa empremtes a cada expressió, a cada gambada estilitzada. A cada salt. Talla l’aire i

l’alè dels espectadors. Cada gest corporal, cada coreografia està enfocada a definir una de les  virtuts

humanes més nobles, la caritat. La vol exterioritzar com ningú.  Inconeguda, autèntica, resplendent. La

generositat feta art. Emblemàtic, transmet l’essència de sentir.

 

Avui treballa l’Àgape, desinteressadament, recreant-s’hi, gaudint de la improvisació. Sent un amor

místic, no pel ball, sinó pel públic que mut l’observa. S’encoratja sense condicions fins a l’extrem de no

trobar el seu cos, centrant-se amb el quadre d’Adolphe Bouguereau per interpretar aquesta virtut

deixant-se anar per tot l’escenari. Expressa  els sentiments que l’hi evoca la solidaritat, ho plasma

lliurement, sense música. No l’hi cal. Els espectadors estan tan silenciosos que sembla un teatre buit.

Mentre dansa, sent les abraçades de bondat. Les nobles. Totes! Plora. El cel de ferro roent, ara és,

bonic, net i blau.

 

Avui, dansa per un públic sorprès, entregat i atent, per uns espectadors irrellevants, que no s’han

mudat gens. Per la turba. Per proscrits, diria algú. Per persones que no han pagat entrada i vesteixen

poc decoroses. Un públic que sols mira, respira. Gaudeix. Viu un privilegi.

 

L’escena és bellesa, ben coordinada però imprevista i fascinant. Sensible. De llenguatge proper i de pura

energia. Puntualment s’ha acollit a un ritme estrepitós que l’obra a la beneficència. Quan l’escena

és  lenta i plàcida apareix una generositat en cada moviment. Filantrop com és, no sap quan serà

16

l’acabament de l’espectacle, se sent tan complet dansant per als sense sostre  que no té pressa en

finalitzar. L’hi domina el proïsme.

 

Aixopluc, el públic segueix escarxofat a les butaques; a fora plou a bots i barrals, el so de la tempesta és

l’única música que acompanya al públic i al dansaire. Empàtic, s’abraça als sense sostre. Sol, a

dalt l’escenari, avui ha creat l’obra artística més generosa.

Una filigrana. Una virtuositat.

 

Montserrat Bagaria i Canal

 

 

 

 

 

 

 

17

18

I

Una Gitana en la niebla

 

     Amancio se despertó como de costumbre, sin sobresaltos. Antes, veía la luz colarse por la ventana

en pequeñas explosiones amarillas, ahora eso era un recuerdo. Como el recuerdo de las fotos que solía

tomar.

 

Sentado en la cama se acomodó las gafas oscuras y con la mano derecha tanteó el bastón blanco. No lo

usaba dentro de casa, pero igualmente lo transportaba de una habitación a la otra como un talismán.

 

Después de desayunar buscó el trípode y la cámara de fotos y guardó todo lentamente en el bolso

negro. Tanteó su camino hasta la puerta de calle y la abrió. Respiró el aire de septiembre. Era un día de

sol, podía sentirlo en la cara y las manos.

 

Sonrió pensando cuántas veces, cuántos días de septiembre iguales a éste había fotografiado los cerezos

en flor de Plaza Constitución. Era un ritual y él una especie de chamán: cada año, el periódico lo

enviaba a fotografiar los famosos cerezos y él se lo tomaba como un privilegio. Nadie captaba la esencia

de los cerezos como Amancio. Al día siguiente, la mejor foto aparecía en primera plana.

 

Amancio, el fotógrafo ciego, había perdido la vista en forma gradual, casi sin notarlo. Al principio las

cosas y las personas comenzaron a perder color, como si alguien las hubiese rociado con un poco de

lejía. Después se fueron desdibujando los contornos. Más tarde, todo a su alrededor se volvió de color

gris blancuzco.

 

El mundo misterioso de la ceguera lo acogió sin bienvenida y lo dejó sentado en un banco invisible, en

medio de una dimensión gris, desolada y sin retorno. Fue una época de tristeza devastadora. Salía a

deambular con su bastón bordeando los contornos de las calles cogido de la mano de un profundo

resentimiento.

 

Era un soldado solitario que luchaba en inferioridad de condiciones contra un enemigo astuto: sabía

cómo confundirlo susurrándole frases atrevidas, mostrándole argumentos que lo desesperaban.

 

19

Un día las cosas empeoraron y Amancio dio el típico paso de quien opta por destruirse negando la

evidencia. Estaba decidido a que todo fuese casi normal, que las sombras y los grises fuesen

distinguibles y salió a dar un paseo como quien ha estado mucho tiempo sentado y se pone de pie con

energía.

 

A cada paso respiraba con más dificultad, le sudaban las manos y los sonidos se mezclaban. Las radios

de los coches, las palabras de la gente, lo pájaros, todo sonaba al mismo tiempo. Sus sienes latían al

ritmo de su miedo más profundo: se veía en ralentí mientras tropezaba y se caía aparatosamente.

 

El murmullo de la gente a su alrededor le hizo saber que el semáforo daba el paso. Inspiró

profundamente y estiró la pierna derecha. Una ráfaga pasó por su mente: ¿Y si había un pozo? ¿Una

piedra? ¿Un abismo?

 

En efecto, había un desnivel que no pudo eludir y cayó de bruces. La gente corrió a ayudarle. Se

incorporó atragantado de vergüenza, dio las gracias a la gente y pensó entre lágrimas que ya no podía

salir de casa sin el “uniforme de ciego”: cayado blanco y gafas negras.

En esos tiempos la tristeza y la rabia lo escoltaban a todas partes. Tanta niebla gris, tanto bastón y gafas,

tanta cólera muda no le cabía dentro.

 

En aquel entonces Amancio no lo sabía, pero buscaba algo.

 

Un domingo soleado e insoportablemente aburrido, deambulando encontró una feria itinerante. Se

mezcló sin pensarlo con el griterío de los niños, las voces de los feriantes, el aroma a comidas exóticas y

las atracciones.

 

El lugar era perfecto, nadie se fijaba en él. Era uno más, un caminante anónimo con bastón. Los

sonidos se hicieron menos insistentes y el suelo bajo sus pies se sentía blando como barro o algo

similar.

 

—Hola guapo…— dijo una voz suave y gatuna. —¿Te leo la buena fortuna, guapo? — El perfume de ella

le distrajo. No supo que contestar.

 

Sin perder el tiempo, ella le cogió la mano y la sostuvo largo rato entre las suyas. Aun sin verle,

Amancio supo que la chica le sonreía.

20

 

—No te preocupes por la vista, guapo — dijo ella — tú puedes ver con el Alma, pero claro, eso te suena

cursi y no te lo crees.

 

Oleada de adrenalina en el corazón. Retiró la mano bruscamente, giró 180 grados y caminó dando

pasos largos hacia el ruido de la feria. Al tiempo que se hundía en la multitud el pánico fue cediendo y

pensó que tal vez podía preguntar a la gitana por qué dijo lo que dijo. Frenó sus pensamientos en seco.

 

“Si hoy le creo a una gitana que me promete ver con el Alma” — pensó —“mañana puedo entregarme a

cualquiera que me prometa el milagro de volver a ver”.

 

La fe era un lujo que no podía permitirse.

 

II

La desazón de los geranios

 

Las semanas siguientes al encuentro de la gitana estuvo extrañamente plagada de fenómenos inusuales.

Era evidente que veía menos, pero al mismo tiempo, era indiscutible que experimentaba una nueva

relación con todo lo que le rodeaba.

 

Por ejemplo las plantas. Antes, tenía los mismos geranios que ahora, pero desde hacía un tiempo,

entendía la desazón de las plantas cuando se olvidaba de regarlas. Era como una brisa suave que cruzaba

el patio con algo de tristeza. Y él podía descifrar ese lenguaje.

 

Con los animales pasaba lo mismo. Siempre le habían gustado los gatos, sobre todo los que no tenían

dueño, pero ahora podía leer los pensamientos de los gatos callejeros. “¡Puedo leer los pensamientos de

los gatos!”- pensaba, dudando de su cordura mental.

 

Su nueva habilidad le permitía conocer las cavilaciones mudas de los enamorados, los caminos que

recorre el olor de las panaderías o el tiempo que se toma la hierba para crecer después de una tormenta.

 

21

No podía evitar recordar de tanto en tanto, las palabras de la gitana.

 

Mientras la nueva habilidad crecía dentro de Amancio, la progresiva pérdida de la visión ponía en

peligro su continuidad como fotógrafo del diario. Amancio había elaborado una compleja estrategia

para que nadie sospechara de sus limitaciones visuales.

 

No estaba muy seguro de poder conducirse por la vida viendo con el alma, así que trataba de disimular

su ceguera por medios casi absurdos. Siempre había sido eficiente, por eso podía trabajar desde casa y

coordinar el trabajo por teléfono. Tenía 1 empleado que se encargaban de leer y contestar emails, pero

lo más disparatado fue contratar a un asistente para mirar por el ojo de su cámara. Amancio les hacia

preguntas sobres las distancias, la luz, la profundidad de campo, y valoraba las respuesta para decidir la

ubicación y las tomas. Pronto ni siquiera la información que recogía por boca de los ayudantes le servia

para enfocar la lente.

 

Las fotos salían horribles.

 

En el diario las sospechas de su ceguera iban en aumento y llegaron a oídos del Jefe de Redacción. El

Jefe de Redacción no se dejó captar por los rumores y quiso ver por sí mismo qué era lo que le pasaba a

Amancio.

 

Cuando vio a Amancio sacando fotos con la ayuda de 2 asistentes se quedó tan atónito que volvió en

silencio al diario y no comentó nada con nadie.

 

El día en que fue convocado al despacho del jefe, Amancio apareció con sus gafas de sol y los brazos

hacia abajo, como un boxeador derrotado.

 

—“Entiéndeme, Amancio,” — dijo el jefe en tono de disculpa — “el concepto de fotógrafo ciego

esinadmisible en un periódico. Si te interesa, tengo un puesto de redactor en la sección “Sociales”, que

puedes dictar o escribir desde tu casa”.

—“No. Sociales no es lo mío. Deme una última oportunidad como fotógrafo, por favor”— suplicó

Amancio.

 

22

El jefe se quedó en silencio unos segundos. Valoró los años transcurridos, la suerte injusta de Amancio,

recordó momentos en los que festejaron juntos el fin de año o algún premio.

 

Amancio podía escuchar las cavilaciones del jefe como si las pronunciara en voz alta. El jefe no supo

exactamente por qué, pero accedió.

 

—“Está bien, Amancio”— dijo el Jefe en un suspiro — “Ve a fotografiar los cerezos florecidos de la

Plaza Constitución y a ver cómo lo haces”.

 

Amancio salió del despacho aturdido. No le importó desenfundar el bastón blanco delante de todos. A

su paso aún pudo descifrar la compasión avergonzada de algún compañero.

 

III

El alma de las cosas

 

Amancio estaba harto de todo: del miedo a la ceguera, de ser descubierto, de la lástima que podrían

sentir por él, de sentirse vulnerable, víctima inoportuna de una vida incomprensible.

— “Se terminó” — pensó poniendo su pie inseguro en dirección a la Plaza Constitución. —“Hoy no le

pediré a nadie que me ayude con las fotos”.

—“¡Hoy las fotos las hago yo, y que se venga el mundo abajo”! —gritó en voz alta.

 

Temblaba.

 

Sudaba.

 

En esa vorágine se abría paso una fuerza gentil e infinita que le conducía las manos para colocar el

trípode, le indicaba hasta donde debía llegar la apertura del obturador, le acomodaba mejor el ángulo,

modificaba la entrada de la luz, vigilaba que todo fuese perfecto.

Amancio aturdido y con miedo se dejaba guiar, blandamente, como un nadador cansado necesita ser

rescatado.

23

 

El sol caía cuando la sesión fotográfica terminó.

 

Al revelar los originales, Amancio supo que las imágenes mostraban algo más que cerezos en flor. Al

pasar los dedos sobre las fotos, podía sentir el olor del misterio encerrado en cada cerezo, el sabor de las

confidencias. En cada una de las fotos revoloteaban las palabras no dichas, podía sentir cómo

aleteaban los buenos deseos de los niños, los sueños luminosos de las niñas, cada secreta esperanza de

amor forjada bajo los cerezos.

 

Amancio no se dejó seducir por el privilegio de poseer esas dotes.

 

A las pocas semanas, improvisó una exposición en el periódico donde trabajaba y resultó que la gente se

apiñaba para ver los retratos de Amancio.

 

Sus fotografías dejaban a la gente pensativa, como si de pronto hubiesen entendido algo muy

importante. Algunos, se traían un banquito y se sentaban con aire infantil, a esperar que los misterios

se abrieran paso.

 

En el diario, ya nadie preguntó como era posible que un ciego se dedicara a captar imágenes con una

cámara.

 

El fotógrafo del bastón blanco inició un viaje sin final por las calles de la ciudad, recogiendo en cada

rincón las verdades que ya estaban maduras.

 

Cada vez que Amancio paseaba por la Plaza Constitución, los cerezos le susurraban secretos alegres.

 

 

Patricia Pari Zanetti

 

 

 

 

24

     

25

     Las personas con enfermedad mental tienen una extrema sensibilidad. Teniendo en cuenta esta

facultad y el refuerzo positivo que se les puede aportar, la creación artística es un potencial en el que se

intenta trabajar. Pensando, en todo momento, en el crecimiento colectivo y personal.

Sin embargo, hace siglos, la situación era completamente diferente a la actual, por lo que la siguiente

historia es insólita y peculiar.

 

En la Edad Media, cuando las personas tenían una enfermedad mental se las estigmatizaba

implacablemente, y las familias debían abandonarlas a su suerte. En esta lamentable situación se

encontró un mercader de Manacor viudo y con dos hijos, llamado Miquel, cuando percibió que su hijo

pequeño Andreu no se comportaba con <<normalidad>>.

 

El hijo mayor, de nombre Ángel, era muy inquieto, hablaba mucho, interrumpía todas las

conversaciones y se mostraba muy inteligente. El hijo pequeño, en cambio, no comunicaba demasiado,

tenía ideas muy diferentes y para mucha gente era <<extraño>> o <<loco>>.

 

En las ocasiones en las que quería conversar, el hermano mayor se burlaba de todo lo que decía

interrumpiéndole sin dejarle hablar, y sus bellas creaciones artísticas: dibujos, esculturas de arcilla y

poesías dedicadas a la naturaleza, las destruía sin piedad.

 

Todo esto, junto con la muerte de su querida madre, Núria, agravó su <<enfermedad>>, y se fue

aislando de un mundo que veía invasivo, sin empatía y carente de sensibilidad.

 

 <<La gente de Manacor miraba, señalaba, murmuraba y se santiguaba.>>

 

 El padre, obligado a abandonar a su hijo, delegó la misión a Ángel.

 

—Ángel, tienes que llevarte al Petit Andreu —así lo llamaba siempre—, lejos de casa, próximo a alguna

fuente para que pueda beber y al lado de almendros para que pueda comer.

 

Ángel no interrumpió a su padre para rogarle por su hermano, de solo doce años de edad, aunque un

sutil reflejo de culpabilidad se paseó por su mente. Él sabía que nunca se había portado bien con el Petit

Andreu.

26

 

A la mañana siguiente, muy temprano, los dos hermanos abandonaron la casa familiar y por un sinuoso

sendero se dirigieron al bosque. El camino era desconocido, y el Petit Andreu fue cortando, a

escondidas de su hermano, las puntas de algunas ramas. Cuando Ángel se dio cuenta, le preguntó si lo

hacía para poder encontrar el camino de vuelta a casa, pero él le contestó que era para que su  padre lo

encontrase, si quería volver a verle algún lejano día.

 

—¡No volverás a casa! ¡Ya me encargaré yo de que esto no ocurra jamás!—le dijo Ángel dándole como

mezquino castigo tres fuertes y sonoras collejas.

 

—¿Que harás?—le preguntó temeroso y profundamente dolido en el alma.

 

 —Te llevaré muy lejos, a la cueva del Gegant Menjaroques y de ahí no saldrás.

 

 El Gegant Menjaroques, daba mucho miedo a los niños de aquella época, aunque nunca lo hubiesen

visto. Vivía en una cueva muy cerca del mar.

 

 En todo el camino, pensó en su adorable madre, que murió hacía ya cinco largos años. Abandonada en

el bosque —aunque el nunca llegó a saberlo—, por ser muy amante de la naturaleza y recoger con gran

devoción plantas medicinales.

 

Únicamente le dijeron que había ido al cielo y se había convertido en estrella.

 

Con ella hablaba, le escribía poesías, reía y era enormemente feliz.

 

Cuando veía pinos centenarios, altos y frondosos, los abrazaba como reconocimiento a la belleza que

irradiaban; siempre que advertía bellas flores estudiaba sus atractivas formas y hermosos colores, y

cuando atravesaba un riachuelo bebía, agradecido y dichoso, un pequeño sorbo de agua.

 

Recordó, de súbito, como un eco lejano, las enseñanzas de su madre sobre <<La Divina Proporción>> y

la conexión de la <<Madre Tierra>> con el arte.

 

<<¡La naturaleza es arte! ¡Voy a ser su discípulo!>>

 

27

Tras mucho caminar por estrechos senderos llenos de verdor, a pies de pequeñas colinas, llegaron a la

cueva del Gegant Menjaroques.

 

—Ya puedes entrar, quizás te hagas amigo inseparable del Gegant Menjaroques... !Vaya par de

engendros! —le dijo Ángel, dándole una fuerte colleja como despedida y mortificación final.

Ángel se fue, sintiendo el placer del último castigo, sin mirar atrás.

 

—¡Quejica!..., ¡quejica!..., ¡quejica! —fueron sus ultimas palabras antes de perderse de vista.

En ese momento, la soledad definitiva llegó. La sintió como el punto de no retorno a sus orígenes,

teniendo que olvidar obligatoriamente su aciago pasado.

 

<<Mejor así —se dijo a sí mismo, aceptando su destino con resignación—. Tengo que ser fuerte.>>

 

Estuvo muchas horas sentado en una enorme piedra de molino, al lado de un bello almendro en flor, y

le vino a la memoria un breve y sencillo poema dedicado a su madre, cuando un día dejo de verla y le

dijeron que estaba en el cielo.

 

<<Bajo los almendros en flor

pienso en mi madre con amor,

y las flores caen con vigor

al sentir ante mí un clamor.>>

 

<<¿Dónde estará ahora mi madre?>>, se preguntó, observando con ojos afligidos la luna y las primeras

estrellas del atardecer.

 

La noche se acercaba y, el temor a permanecer al raso en la oscuridad oyendo aullidos y pasos cercanos,

le hizo tomar la decisión de buscar refugio en la entrada de la cueva.

<<Pero ¿qué otra cosa podía hacer?>>

 

Necesitaba, ante todo, tener un techo donde cobijarse. Entró en la cueva, poco a poco, tanteando el

lugar, escuchando atentamente y oliendo la atmósfera cerrada de aquel tenebroso lugar.

 

—¡¿Quién ha entrado en mi hogar?! —se escuchó de súbito una voz grave y autoritaria.

—Soy el Petit Andreu—dijo asustado—. Mi hermano me ha traído para que viva aquí.

28

—Creo que tu hermano no te quiere bien, ¿te pasa algo?

—Soy <<diferente>>, dicen que hablo poco y que estoy <<loco>>.

—Pues estás hablando con el Gegant Menjaroques, cualquier otro niño se hubiese ido corriendo..., !y

eso que aún no me has visto!..., !puedes pasar!

 

El Petit Andreu, no sin cierto temor, dio varios pasos hacia el interior de la cueva. El Gegant

Menjaroques apareció sentado sobre tres enormes piedras de molino, junto a un confortable fuego que

iluminaba sobriamente la enorme caverna. Le observaba atentamente, pero en su mirada no advirtió

ningún peligro.

 

—¿Vives aquí solo?...¿no tienes familia?...¿no tienes amigos?—le pregunto temeroso y con gesto

compungido.

 

—Mis padres son dos montañas, el Puig Major y el Puig de Massanella; fruto de su amor y gracias a mi

padrino, el Gegant Mouvents, que descargó una tremenda tormenta, pude nacer de las rocas

desprendidas que llegaron al valle.

 

El Petit Andreu, perplejo tras aquella extraña historia, observaba el gigante con atención. Tenía

un rostro de persona mayor, muy humano y acogedor.

 

—¿Quieres conocer a mis amigos? —preguntó el Gegant Menjaroques.

— No sé..., bueno... —contesto indeciso y algo temeroso—. ¿Donde están?

—Están llegando. Tengo un oído muy fino y presiento que están ya cerca.

—¿Cómo se llaman?

—Está el Gegant Mouvents, es muy bondadoso y servicial; está la Geganta Peixgran, es muy tenaz, y el

Gegant Trencapins, que es muy forzudo. Además del Petit Drac Cor, que es nuestro dragón mascota.

—¡Vaya nombres!..., ¡nunca los había escuchado!—exclamó El Petit Andreu, completamente

asombrado.

 

Unos perceptibles pasos a la entrada advirtieron de su llegada.

 

—¡Pasad Mouvents, Peixgran y Trencapins!—exclamó Menjaroques—. Hoy tenemos un invitado, !no

os lo comáis!..., ¡ja, ja, ja!..., ¡es broma!

 

29

Los tres gigantes pasaron lentamente, sin duda eran mayores, y cada uno de ellos se dirigió a sus

respectivas piedras de molino para sentarse.

—Petit Andreu, te presento, a tu derecha, al fiel Gegant Mouvents.

—¡Hola, Petit Andreu!, encantado de conocerte. Soy el Gegant Mouvents, me gusta mucho cultivar la

tierra y cocinar, pero a veces, voluntariamente, cocino mal para comer menos, y así no engordar.

—Ahora te presento, a tu izquierda, a la deportista Geganta Peixgran.

—¡Hola Petit Andreu!, me encanta conocerte. Soy la Geganta Peixgran, me gusta mucho el mar, nadar

lejos de la costa y después tomar el Sol, pero siempre debajo del agua para que no me vean los seres

humanos.

—Por último vas a conocer al forzudo Gegant Trencapins.

—¡Hola, Petit Andreu!, mucho gusto en conocerte. Soy el Gegant Trencapins, me gusta mucho la

naturaleza y los arboles del bosque, por eso solamente rompo pinos cuando me enfado conmigo

mismo, pero después me arrepiento.

—Mis amigos, como puedes ver, son también <<diferentes>>, <<únicos>> y <<singulares>>. Mañana

te presentaré, ahora está durmiendo, al Petit Drac Cor..., tranquilo, está enseñado, no muerde..., ni

tampoco quema..., ¡ja, ja, ja! —dijo el Gegant Menjaroques, riendo y contagiando la risa a sus amigos.

 

<<Cualquier temor a los gigantes se disipó.>>

 

—¡Hola a todos!, y gracias por acogerme en vuestro hogar. Soy de Manacor y tengo doce años. Mi

hermano Ángel, que es tres años mayor que yo, me ha traído para que viva aquí. En mi pueblo piensan

que estoy <<loco>>. Yo sé que soy <<diferente>> y percibo que las demás personas son muy distintas a

mí, pero no me gusta que me llamen <<loco>>, y mucho menos tener que dejar a mi familia, mis

orígenes y todos mis recuerdos.

 

Hizo una breve pausa y miró cordialmente a los gigantes. Nunca en su vida había hablado tanto tiempo

seguido. Esto le pareció inédito y desconcertante, pero decidió continuar.

 

—Me gustan las artes: pintura, escultura y escritura, pero casi nunca he puesto en práctica mis

conocimientos.

 

Los cuatro gigantes hicieron cara de aprobación ante las palabras del Petit Andreu.

 

30

 —Os vuelvo a dar las gracias una vez más—dijo alegre El Petit Andreu, iluminándosele los ojos y

sonriendo ampliamente.

—¿Por qué nos vuelves a dar las gracias?—pregunto el Gegant menjaroques.

—Por no ser interrumpido mientras hablaba, ni reíros de mí, ya hacía muchos años que nadie me

escuchaba con atención. Han sido las frases más largas desde que hablaba con mi querida madre, Núria,

que murió cuando yo tenía siete años..., ¡a la que recordaré siempre! Todos decían que era como yo, que

nos parecíamos mucho, y que teníamos el mismo carácter.

 

El Petit Andreu al recordar a su querida madre se emocionó. Los ojos se le humedecieron y la voz se le

quebró.

 

<<Y sintió al fin el bienestar de poder expresar sus sentimientos.>>

 

El silencio ocupó la cueva. Los cuatro gigantes y el Petit Andreu dejaron, por un momento, que el

crepitar de la madera en el fuego dominara el lugar, saboreando el silencio como un agradable elemento

de comunicación.

Entonces, de repente, apareció volando el Petit Drac Cor que, tras ver al Petit Andreu, se fue asustado

fuera de la cueva.

 

—¡Vaya!, el Petit Drac Cor se ha despertado, ¡claro!, no paramos de hablar— dijo el Gegant Mouvents.

 

La calma volvió. El fuego, anidando entre cuatro enormes piedras, ofrecía una grata luminosidad, calor

y compañía. Los gigantes bostezaron e hicieron cara de tener sueño, sin duda ya estaban cansados, casi

tanto como el Petit Andreu.

Entonces, el Gegant Trencapins habló tras levantar su mano derecha.

 

—Aquí tenemos la buena costumbre de levantar siempre la mano, para pedir permiso si quieres tomar

la palabra, y nunca nos interrumpimos. Como comprenderás en una cueva el sonido, junto  con el eco,

pueden ser muy molestos, si habla más de uno a la vez.

 

Cuando termino de hablar, la Geganta Peixgran levantó la mano y dirigiéndose a todos dijo casi

solemnemente:

 

31

—Mi amigo tiene mucha razón, aunque me gustaría añadir algo más: cuando hablas te reafirmas en lo

que sabes, pero cuando escuchas aprendes algo nuevo.

 

El Petit Andreu, tras comprobar que nadie levantaba la mano, se dirigió a los gigantes.

 

—Yo he hablado muy poco en mi vida, desde que me quede huérfano de madre, pero he aprendido

mucho desde mi silencio. Además, desde la ventana de mi habitación podía oír las conversaciones de

los comerciantes extranjeros en el mercado. Así, llegué a saber las costumbres y culturas de muchos

reinos.

 

El Petit Andreu agradecía la atención que demostraban los gigantes. ¡Qué paz!..., ¡qué bienestar!..., ¡qué

sosiego! Su mente castigada, anulada y apagada durante tantos años se revitalizó de súbito. Se le

aceleraron los latidos del corazón al imaginar la causa:

 

<<¡La comunicación es arte!>>

 

—He escuchado a poetas, escultores, pintores, filósofos..., por todo ello, he llegado a tener amplios

conocimientos, pero cuando abría la boca para exponer mis ideas, que eran muy diferentes, las veían

raras y me aislaron en todas partes. Comprenderéis lo que siento en este momento estando entre

vosotros y poder expresarme...!al fin me siento feliz!

 

En ese momento, el Gegant Menjaroques levantó la mano, y se dispuso a hablar.

 

—Petit Andreu, te entendemos perfectamente. El ser humano es así. Nosotros estamos aislados en esta

cueva porque somos <<diferentes>>, pero hemos creado nuestra familia. Hace muchísimos años que

ayudamos a la gente de Mallorca defendiéndoles de los hombres del Norte, pero ahora que ya somos

mayores, han olvidado todo lo que hicimos.

 

Todos asintieron y bostezaron al unísono, mientras se les cerraban los ojos de sueño.

 

Entonces, inesperadamente, el Petit Drac Cor volvió a entrar en la cueva, se posó en el hombro

derecho del Gegant Menjaroques, y tras aletear tres veces se quedó mirando absorto al Petit Andreu.

 

32

—Petit Drac Cor, te presento al Petit Andreu, presiento que seréis muy buenos amigos y tendréis

grandes aventuras—dijo el Gegant Menjaroques acariciando al pequeño dragón de ojos vivos, amplias

alas y larga cola.

 

El Gegant Menjaroques miró a sus amigos con mucho afecto. Habían sido muchos años de convivencia,

y tras escuchar las palabras del Petit Andreu haciéndole recordar el pasado, se emocionó como nunca y

abrió su corazón.

 

—El Gegant Mouvents aún desvía la lluvia, soplando fuertemente, hacia los cultivos de Mallorca. El

Gegant Trencapins sigue arrancando algunos pinos, con cierta dificultad, haciendo cortafuegos para

conseguir que los incendios no sean tan devastadores. La Geganta Peixgran continúa dirigiendo,

siempre desde el mar, los bancos de peces hacía la costa, ayudando así a los pescadores. Todos juntos

nos dedicamos a conservar en equilibrio la naturaleza en Mallorca, ayudando siempre a mejorarla. Y la

compañía de nuestra querida mascota el Petit Drac Cor, nos alegra el día a día para que sigamos con

nuestra labor.

 

Tras la larga exposición, el Petit Andreu levantó la mano.

—Es triste que con todas las capacidades que aún tenéis, todo lo que habéis hecho, y siendo ya mayores,

no os sea reconocida vuestra labor.

 

El Gegant Menjaroques, tras levantar la mano, se dispuso a hablar de nuevo.

 

—Gracias por tus palabras Petit Andreu, hacía mucho tiempo que no sentía palabras tan comprensivas

de un ser humano. Nosotros también encontramos triste que te hayan considerado <<raro>> o

<<loco>>. Todo esto nos tiene que hacer reflexionar. Únicamente nosotros mismos nos podemos dar

el valor que merecemos. Esta noche soñaré plácidamente teniendo un ser humano <<diferente>> entre

nosotros.

 

El Petit Andreu levantó la mano, tenía algo importante que decir, una idea que le llegó en ese momento

y que deseó comunicar a sus amigos gigantes.

 

—Necesito agradeceros vuestra hospitalidad y haberme dejado comunicar. Me gustaría, como

agradecimiento, poner mi arte en esta cueva, y que vivamos aquí sintiendo lo agradable que es tener un

bello hogar disfrutándolo cada día de nuestra vida. Además, esto os hará muy felices en vuestra vejez.

33

 

En los gigantes hubo caras de aprobación, pero ya tenían mucho sueño, y deseaban dormir.

 

El Gegant Menjaroques tras levantar la mano habló con sinceridad.

 

—Cuando nos despertemos, mañana al alba, nos pondremos a ayudarte con entusiasmo. Hagamos que

este lugar sea hermoso y que los humanos vengan a verlo algún día. Vamos a dormir y si es posible

soñar. Buenas noches a todos.

 

Los cuatro gigantes y el Petit Drac Cor se dispusieron a dormir.

 

El Petit Andreu los imitó, deseando tener buenos sueños. Empezó a soñar despierto. Se vio trabajando

en la cueva: abriendo una abertura en el techo para que entrase luz, desviando el curso del agua que

atravesaba la enorme cavidad para que se formara una bella laguna de agua cristalina, y creando

esplendidas columnas de piedra perfectamente integradas en aquel hermoso hogar.

 

<<¡Todo este esfuerzo te lo dedicaré a ti, mamá!>>, pensó El Petit Andreu, ahora abrazado al Petit Drac

Cor, en el último instante antes de quedar profundamente dormido.

 

La fuerza de los cuatro gigantes, la fuerza del agua, la fuerza del aire, el fuego del Petit Drac Cor y la

riqueza creativa del Petit Andreu, poniendo en práctica sus conocimientos —adquiridos en soledad e

incomunicación—, trasformaría, muchos años después, la cueva del Gegant Menjaroques y sus amigos

en la famosa y bella <<COVA DEL DRACH>>.

  

José Antonio Ordoñez García

 

 

 

34

     

35

    

Agafo el pinzell gruixut amb força i faig una línia. Color negre. Acabada amb un gir de canell.

Aconsegueixo així, expressar el pas en la vida. Aquella línia que mai es sap quan s’acaba. Recordo que

avui he parlat amb el psiquiatra. Em diu que haig de valorar tot el que he aconseguit.

 

— Ets un pintor reconegut — insisteix —. Quants voldrien!

 

Certament té raó, això no ho té tothom. Però necessito molt més. Aquest maleït trastorn em fa la vida

impossible. Sort de la pintura que m’ajuda a viure.

 

Dibuixo un triangle. Tres costats. Iguals. Equilàter. Amb el pinzell negre. Després el pinto de vermell

en l’interior amb un pinzell estret. No vull passar-me de la ratlla. Aquest vermell, intens, càlid, però

sufocant. Tal com el meu cap. Vosaltres podeu ser un cap quadrat. El meu, és de tres costats. No és que

em cregui un Déu. Però certament quan dibuixen aquest triangle a vegades es refereixen a aquest ésser.

Existeix? No ho sé. No soc creient però. En pinto un altre amb l’interior verd. Sento que he aconseguit

anivellar les forces del quadre.

 

Faig unes passes enrere. La tela que reposa al terra, amb els triangles dibuixats, té una taca amb la meva

petjada. Això, agrada als meus seguidors. Sento que deixo constància de la meva concurrència amb el

que pinto i amb el que expresso.

 

Agafo un pinzell gruixut amb color blau. Dibuixo un cercle i el pinto del mateix color. Em dona certa

pau. Tranquil·litat. Energia flotant. Cel i mar alhora. Aigua i aire. Sense onades. Silenciós. Tal com un

llac.

 

Amb el pinzell marró en dibuixo i pinto una altra. Aconsegueixo que les rodones s’equilibrin. Triangles

i rodones han aconseguit que em quedi mirant la pintura una bona estona. Gairebé ni m’adono del

temps com passa. És com si estigués assegut en un llac, ple d’arbres, amb un sol matiner i agradable.

Sento una brisa que m’alleugereix i que em refresca.

 

M’aixeco. Amb el pinzell més gruixut impregnat de pintura de color blau fluix faig un esquitx amb un

lleuger moviment. Passa un moment i en faig un altre. I un altre. Sense presses però no puc parar. No

36

vull parar. Haig de transmetre aquesta brisa ara que la sento tant a dins i ho faig amb molta estima i

respecte. Faig una petjada d’aquest color.

 

Necessito seure. Descansar. Tanco els ulls. Encara recordo quan prenia tòxics. Després pintava. I em

pensava que era bo. Bo? No ho era pas! Era un ingenu que es creia que es menjaria ves a saber què. Des

de llavors no he trepitjat una discoteca. Quan hi vaig, encara penso que tothom em fa cara de fàstic. O

que esperen que els pinti un quadre allà mateix. L’última vegada portava uns retoladors a la butxaca i

vaig pintar el mirall dels lavabos. Un munt de gent em rodejava i feia cara d’embadalit. La majoria

col·locats evidentment. El que no estava col·locat era el de seguretat que em va fer fora del local amb

espentes.

  

Decideixo deixar el quadre com està i donar-me un respir. No sé quan el seguiré.

 

Perquè vaig dir que tinc un trastorn? Perquè estava fart. Tot eren murmuris i comentaris sense raó ni

coneixement. L’última vegada se’m considerava un trastorn bipolar, amb brots paranoides junt un

trastorn límit de la personalitat. No van afegir-hi res més perquè no hi cabien més lletres. Ignorants!

 

Certament conviure amb un trastorn no és feina fàcil. L’art, però, m’ha ajudat. I ara, a més, he

aconseguit cert èxit. Expressar-me amb un conjunt de pinzells de diferents gruixos i diferents pots de

pintures em fa sentir millor. Moltes vegades desconnecto dels meus problemes, dels meus pensaments.

Altres, si no ho aconsegueixo, intento transmetre el que em passa pel cap. És com si ho treies del meu

interior i ho plasmes en el quadre i es quedés allà. Per tothom. No em preocupa compartir-ho. Més

aviat penso que faig un bé. Que gràcies als meus quadres els altres no cauen en la meva desgràcia sinó

que, observant-los, passen lleugerament pels meus problemes i en surten indemnes amb tota una

experiència viscuda.

 

Poc falta per concretar la inauguració de l’exposició a la galeria. Fa molts anys que confien amb mi. Van

ser ells qui em van donar la primera oportunitat. Ara, tenim una bona relació i només treballo amb ells.

Fins i tot han preparat exposicions en altres ciutats, en altres països. Quan parles amb estrangers,

t’adones que la interpretació del quadre és diferent, inesperada.

 

M’ha trucat una periodista d’una revista d’art per fer-me una entrevista. L’he convidada al meu estudi.

Una vegada una noia es va pensar que me la volia lligar i, sabent el meu trastorn, va sortir corrents

37

quan tenia feta la feina. Cada vegada que ho penso se’m dibuixa un somriure. No pas de maldat, sinó

que és el que em genera perquè no sé com reaccionar. Truca a la porta.

 

— Hola, soc la periodista — diu des d’allà.

 

Obro lentament i em presento amb educació. Una vegada encaixades les mans la convido a seure. He

preparat dues cadires, una davant de l’altra. Ella s’asseu en la que està encarada cap al quadre que estic

pintant. Millor, així no em despistaré pensant en com acabar-lo.

 

— Què tal és ser pintor famós amb esquizofrènia? — em pregunta amb un somriure que sembla

totalment fals.

 

Em passo la mà pel front. Respiro quatre vegades.

 

— No t’interessen els meus quadres? — pregunto intentant reconduir la conversa.

— Sí és clar —  em respon —. Però primer el vull conèixer.

— I no em coneixeràs millor sabent el que vull expressar? — intento altra vegada.

— Bé  — insisteix —. Crec que la seva malaltia és prou important pels meus lectors.

 

Me la quedo mirant. Veient la seva pregunta penso que no en té ni idea d’art ni de periodisme.

Se’mcomença a escalfar el cap. Estic fart de l’estigma.

 

— Sincerament? — pregunto fent un arqueig de celles i girant el cap.

— Sí, és clar! — segueix dient sense entendre les meves indirectes.

— Doncs és una merda! Saps? Perquè sempre hi ha un periodista imbècil que dona més importància a

la meva malaltia que a la meva obra!

 

M’aixeco de la cadira molt enfadat i assenyalo la porta.

 

— Fora!

 

Se n’ha anat. Amb cara de por. A saber què publicaran.

 

38

Estic molt cabrejat. Molt. Maleïda criatura. Segurament no té gaire més de vint anys. Agafo el pinzell

vermell i el negre. Tots dos amb la mateixa mà i faig esquitxos per tot arreu. Aquesta vegada amb força.

Amb moments de violència. Maleïda criatura! M’havies d’amargar el dia? No paro fins que respiro amb

dificultat. Moltes petjades queden marcades.

 

Diuen que el son és reparador. He dormit unes hores a l’hamaca de l’estudi. És com si dormís en un lloc

paradisíac envoltat de la meva creativitat. No soc narcisista però valoro l’art. Tan el meu com el dels

altres. L’art és la meva vida.

 

Després d’un cafè observo el quadre que reposa al terra. M’agrada com ha quedat. Ara, sento pau.

Molta. Dins meu. Tot ha sortit. Tot és fora fins a la propera. Haig d’aprofitar aquest moment. Donaré

una volta pel parc.

 

El parc té un llac no gaire gran que permet fer un trajecte amb barca. Les parelles acostumen a remar

una estona fins que paren al mig i allà es fan un petó que consolida el seu amor. Jo, pujo sol. No tinc a

ningú. Només soc amant de l’art, principalment de la pintura, la meva pintura. Quan arribo al mig del

llac deixo de remar. Amb la mà toco l’aigua lentament deixant que s’escoli entre els meus dits. El sol

brilla a la superfície i els arbres ballen suaument amb la brisa. Em recorda el quadre abans de la

interrupció de la periodista. Aquí, però, no tindré aquest problema. Tinc ganes de seguir el quadre.

Després d’una estona desembarco i camino cap a casa.

 

Busco pels armaris a veure que faré per dinar. Normalment deixo que el moment m’inspiri i llavors faig

una recepta. Penso que la cuina és un altre art. Un art que compartim tots. Tothom sap cuinar ni que

sigui el més essencial. Un conjunt d’elements que s’acaben extingint en l’experiència sensorial del

paladar.

 

Sona el telèfon. El porto a la butxaca. Truquen de la galeria.

 

—  Ja ho tens tot?

—  Com tot? —  responc.

— Els quadres, els tens tots?

 

Quedo en silenci una estona.

 

39

— Estic acabant l’últim —  explico una mica preocupat.

—  Doncs porta’ls, ja he imprès les invitacions. Porta-me’ls demà.

 

Decideixo dir que sí. Que ho portaré tot. No vull regatejar una altra setmana. Haig d’acabar el quadre.

Intento que això no m’obsessioni perquè llavors se’m complica i apareixen les veus.

 

— Vinga! — diuen —. Vinga! Acaba’l!

 

I segueixen així, a vegades, dies i dies.

 

Quan obro la porta de l’estudi, l’olor de pintura m’entra per les narius i el meu treball s’activa. Hora de

pintar.

M’apropo al quadre. Em ve al cap l’ultimàtum de l’exposició. I això em carrega. M’emprenya. Jo soc

artista, no comerciant d’art. Em sento víctima d’una exigència dictada pel mercat. Per la dinàmica de

lucre. Estic com a bloquejat o com a controlat pel sistema de comerç.

 

Amb el pinzell negre, faig un requadre que emmarca els dos triangles i les dues rodones. Limitant-los

així. Tancant-los l’aire, la llibertat, la creativitat. Estan dins del sistema i alhora, de la ignorància i de

l’estigma. Que què tal és ser pintor reconegut amb esquizofrènia? Doncs això bonica, això.

 

Em dirigeixo a la inauguració. Les portes automàtiques s’obren amb el meu senyal. Al principi els

assistents no s’adonen que el pintor acaba d’entrar. Poc a poc es van girant mantenint la beguda amb la

mà. La majoria venen pel càtering i l’alcohol, però això, forma part de la faràndula.

 

Haig de parlar amb alguns client fidels. Molts d’ells tenen tants números a la dreta en el seu compte

corrent que ni tan sols pregunten els preus dels quadres. Si pogués, els regalaria a aquells que ho

pregunten per si poden permetre-s’ho.

 

La periodista de l’entrevista està parlant amb col·legues. Quan m’hi apropo no pot evitar mirar-me amb

certa por.

 

—  Hola! —  em diu amb el mateix somriure fals de l’altra vegada — . Va tot bé?

 

Millor que segueixi la conversa. Avui no és dia per cabrejos.

40

 

— Bé, noia, bé —  responc amb educació.

— Ha llegit el meu article?

 

Em disculpo per la meva ignorància i prometo llegir-me’l quan en tingui un exemplar a casa. Un comiat

cordial fa que la seva mirada es torni més planera i normal.

 

Parlo amb tothom qui se m’apropa. Mentrestant sento la conversa dels visitants que em rodegen.

 

— I té esquizofrènia — diuen uns.

— Està malalt? — responen els altres —. És un geni doncs!

— Sí, però no hi és tot.

 

No només tinc que aguantar la jornada de la inauguració sinó que a més es creuen que soc sord. O

pitjor, que el meu trastorn no exigeix un respecte i un tracte per igual. I després, em compren els

quadres. No ho entenc.

 

Al final de tot hi ha el gran quadre que tenia al terra. M’hi vaig apropant i l’observo. Tot el que sentia

en aquell moment està allà, brillant, ple de vida i d’esperit.

 

Els dibuixos s’apropen i es van fent grans. Em sembla sentir alguna veu que em pregunta “com estàs?”

però segueixo absort dirigint-me cap a ell. Un sofà permet seure al davant, ara totalment buit. M’hi

assec i respiro. Aquest soc jo. És una part de mi. La millor part. I és per vosaltres.

 

Una dona s’asseu al meu costat i queda en silenci observant-lo. Per fi hi ha algú que valora el meu art.

De sobte em mira i jo responc la mirada.

 

— Sap? — em diu —. Diuen que és esquizofrènic i que fins i tot és violent. Ho diu una periodista de la

revista d’art. Aquella noieta que hi ha per allà. Vostè creu que té algun significat el seu quadre o ens

engalipa?

 

M’aixeco ràpidament i mig tanco els ulls. La miro fixament i premo les dents.

 

41

— Miri senyoreta — dic assenyalant-la nerviós —. Aquest quadre l’he pintat jo. I em representa dins

d’una barca amb la mà dins l’aigua, mentre el sol m’escalfa i els arbres es mouen amb la brisa. I després

la vostra estupidesa m’emmarca i m’esquitxa aquest equilibri i m’ofega!

 

La dona queda estorada. Surto de la galeria a pas ràpid. No parlo amb ningú. Sento algun comentari

referent a l’article de la revista.

 

— No n’hi ha cap dubte — diuen tots.

 

La periodista fa un somriure molt diferent al d’abans.

 

No miro a ningú. Gairebé passo per la porta abans que s’obri. Em dirigeixo al meu estudi. Poso una tela

al terra. Molt més gran que l’altre. Dibuixo molts quadrats i després segueixo fent esquitxos negres i

vermells fins que el desgast m’exigeix fer una parada.

 

Aquest quadre no sortirà de l’estudi. 

 

Àlex Lacambra Boada   

 

42

43

 

3 de novembre de 2017

Estimada Laura,

Lamento que el motiu del nostre retrobament hagi estat la tràgica pèrdua d’en Jordi. Com bé saps, el teu germà

bessó era el meu millor amic des de la infantesa, el meu confident i company inseparable d’aventures i

complicitats. Per altra banda, va ser gràcies a en Jordi que tu i jo ens vam conèixer també des de ben petits,

podríem dir que ell era el punt de connexió entre nosaltres dos.  Fins i tot ara, passats el anys d’aquella

adolescència eixelebrada que ens va distanciar després de confondre els nostres sentiments amb un enamorament

malentès, ell em mantenia al dia de la teva vida al poble, feliçment casada amb un home que, de ben segur, et

convenia més que jo.

El dia de l’enterro, quan ens vam donar el condol mútuament, no em va semblar oportú establir una conversa

sentimental carregada de nostàlgia. Prou afectats estàvem tots plegats com per remoure històries passades. Avui

però, em veig amb cor de dir-te, estimada Laura, que veure’t al cementiri tan afligida, desencaixada i perduda,

em va fer pensar que potser jo, sense pretendre substituir aquella ànima bessona que formava part el teu ser,

podria alleugerir el teu malestar amb el meu acompanyament.

Només vull que sàpigues, estimada Laura, que soc aquí per si em necessites.

Una abraçada,

Cesc

 

Cinc setmanes després.

Quin poc tacte Cesc, quina poca delicadesa. Com goses, després de 20 anys sense tenir notícies teves, aparèixer en

un moment tan dolorós amb aquestes pretensions. Ningú pot ocupar el lloc del meu germà Jordi, res ni ningú pot

omplir el buit que ha deixat dins meu. Però tu, justament tu que vas tenir el valor d’engegar a la merda els

nostres plans de futur sense cap mena d’explicació,  ets el menys indicat.

Imagino que tu també estàs afectat per la seva pèrdua, sé que encara éreu amics, però la nostra relació es va

acabar el dia que vas desaparèixer silenciosament, sense un comiat, com un covard.

Cuida’t,

Laura

 

Aquella mateixa nit.

Laura, gràcies per respondre el meu correu.

Entenc que estiguis dolguda amb mi, sempre he anat a la meva, sense pensar en els sentiments dels altres. Em sap

greu si aleshores et vaig fer mal. En aquell moment no vaig tenir en compte la teva sensibilitat, potser no et vaig

acabar de conèixer prou, en cap moment vaig pensar que la meva fugida t’afectaria tant. Sempre et veia com una

44

dona forta, molt més gruixuda que jo com a persona. Jo era un xitxarel·lo al teu costat. Si ara he intentat acostar-

me a tu potser és perquè no et vull tornar a fallar.

En fi, Laura, no t’atabalo més. Et desitjo el millor a la vida.

Cesc

 

 

9 de desembre de 2017

Hola, Cesc!

Avui em ve de gust parlar. Necessito fer-ho per treure’m aquests pensaments que no deixen de turmentar-me.

Tinc la sensació d’estar submergida dins un pou i em cal respirar. No sé per què, no ho entenc però em ve de gust

recordar en Jordi amb tu.

La presència del meu germà bessó m’acompanya dia i nit a tothora. Sobretot el veig de petit, jugant al pati de

casa, al carrer amb la bici, buscant tresors a les golfes,... En moltes d’aquestes imatges tu també hi apareixes,

sempre al seu costat.

Com bé saps, vivíem en una casa petita, vella, al casc antic del poble. Als baixos de la casa hi havia la impremta,

negoci familiar, on el pare hi passava la major part del dia. Lluitava per tirar endavant el seu somni i, malgrat

les dificultats, no defallia perquè creia en la seva feina. Prim, consumint un cigarret rere l´altre, amb les mans

brutes de tinta, ens sorprenia de tant en tant al pati amb una de les seves escenificacions còmiques. Tots els nens

del carrer ens aplegàvem al pati de casa, segur que ho recordes. Jocs, disfresses, música,… i la xocolata desfeta de

la mare. Ella apareixia com una llum entre la foscor de la impremta. Guapa, la pell blanca i fina, i una veu

dolça i pausada que confortava en els moments d´angoixa. Res feia pensar que, en breu, la seva salut ens donaria

un ensurt que trasbalsaria el curs de les nostres vides.

En Jordi i jo, ens barallàvem perquè havíem de compartir coses que altres nens tenien com a pròpies. Ara penso,

en especial, en la bicicleta. Sempre me la  prenia per poder anar amb tu a córrer camps a través. M’enrabiava de

valent perquè jo també hagués vingut de bona gana. A l’hora de plantar cara a les adversitats, però, ens uníem

perquè teníem clar que tots dos estàvem en el mateix vaixell i calia defensar-lo. De vegades ajudàvem els pares a

la impremta, quan faltaven mans per acabar la feina. I quan la mare va estar malalta, ens buscàvem per donar-

nos força i unir-nos, si era possible, molt més del que ja ho estàvem.  

Et confessaré un secret: quan tinc nostàlgia d’aquells dies, obro un llibre i m’impregno de l’olor de tinta

que durant tants anys em va acompanyar a la impremta. Penso que oblidar els  nostres orígens ens fa perdre la

identitat, i jo no vull renunciar a  l’essència d’aquella nena que va viure, enganxada al seu  germà bessó, una

infància d’alegries i tristors.

Laura

 

45

18 de desembre de 2017

Seguir el fil del teus records- que bé que els dibuixes!- ha revifat els meus. Recordo perfectament el primer dia que

en Jordi em va convidar a jugar al pati de casa teva. Sortíem d’escola i, tot passejant plegats, ens hi vam aturar.

Tu també hi eres, amb alguna de les teves amigues jugàveu a retallar vestits per a les nines de paper, assegudes a

l’escala que portava al primer pis. De seguida van arribar altres nens i vam improvisar un partit de futbol

mentre anàvem queixalant l’entrepà que dúiem a la motxilla. A partir d’aquell dia, el pati es va convertit en la

meva segona casa. Recordo els teus pares tal i com els descrius, també me’ls vaig estimar.

Laura, sento que hem encetat un present que no té en compte tots els anys que hem estat separats. Un braç de

comunicació com una font. Trobo que és molt bonic que ens parlem sense retrets ni prejudicis. Sento que hi ets,

desconeguda en la teva quotidianitat, en els teus interessos, que ignoro. No em cal saber els detalls del teu dia a

dia, ni valorar la vida que portes ara un dilluns al matí. No cal. Si em deixes que et faci preguntes, m’agradaria

saber què en queda d’aquella nena que vaig conèixer. Aquell pinyol que dus dins i que no canviarà mai; allò que

et situa fora del temps.

Cesc

 

22 de desembre de 2017

D’acord, Cesc, em pots fer preguntes però tingues present que m’agrada aquesta comunicació en una vida fora del

temps que tu esmenes. Una comunicació on no tothom hi és convidat, només aquell que s’ha escollit. No tinc res

per amagar del meu dia a dia però a això hi pot accedir qualsevol, als meus sentiments, no. Tu pots tibar

aquest  fil i intueixo que saps com fer-ho.

Em demanes per aquella nena que vas conèixer, doncs bé, crec que no he traït el seu somni de viure en una casa

gran per convidar els amics, d’anar al Congo a cuidar malalts o  de ser una bona mare. Només li he de demanar

perdó per haver-la fet créixer massa aviat.

Darrere una aparença dolça i tímida, com la d’ara, ja s’amagava una Laura decidida, sense por d’experimentar,

amb un esperit lliure però també molt sensible.  Corria pels boscos amb en Jordi i el gos, en Capaç, saltant marges

sense témer pel que trobaria després del salt. Aquella sensació de llibertat era prou valuosa com per aguantar

qualsevol caiguda. La ma del meu germà, la seva escalfor prement la meva, em donava força per no aturar-me

davant de cap obstacle. Com el trobo a faltar, sento que una part de mi ha  marxat amb ell. Dubto que mai més

pugui tornar a sentir-me plena. M’agradaria tant poder esborrar el Nadal del calendari, em fa pànic haver de

passar aquests dies sense en Jordi.

Però, i tu, Cesc, què m’expliques d’aquell nen que corria per casa?

Et faig arribar un petó des de l’altra banda del pont, espero que t’arribi allà on siguis aquest Nadal.

Laura

 

46

2 de gener de 2018

Laura,

El teu correu m’ha acompanyat aquestes festes. I el teu petó, també. S’han fet presents a cada instant. Com una

llum que trenca en la voràgine tèrbola del dia a dia, de les coses quotidianes de vegades poc gratificants. Com si

s’hagués obert un camí estimulant, emocionant,...un pont amb algú que em sembla que no he deixat mai de tenir

present. No sé què hi ha a l’altra banda del pont, però em conforta que hi sigui. Noto un escalf, una olor.

Situem-nos, doncs, fora del temps. Aquest picar l’ullet sense formulismes, sense encarcaraments. Hi ha dues

maneres de situar-nos fora del temps, de guanyar la corrosió del dia a dia, d’aquest estat d’angoixa en el qual ens

trobem; primer, mitjançant l’art, la literatura i l’escriptura, que en el nostre cas ha estat un espai per retrobar-

nos; en segon lloc, a través de la comunicació més còmplice. Dir i escoltar, escoltar i ser escoltat. Veig el teu nom a

la safata d’entrada del meu correu i em sembla increïble.

Suposo que recordes aquell nano que corria per casa teva al costat d’en Jordi. Vaig ser bastant bon minyó, dòcil

però també mot curiós, observador. No em vaig tancar en un sol món: en tenia molts. Com ara. Em continua

agradant somiar, viatjar amb la imaginació i, sobretot, crear: música, literatura,.. Ara bé, també m’agrada

aterrar i sentir l’escalf de la família. La veritat és que he vehiculat en l’escriptura el gamberro que duc dins meu.

No sé si ho saps però, a banda de ser professor de filologia catalana, em dedico a escriure. Però de vegades la vida

i la creació es confonen. Hi ha una part de mi que no coneix ningú i que tu pots entendre. És el que jo en dic la

possibilitat de les vides que es ramifiquen. Les altres vides possibles que en el passat vaig trobar-me. Les vides que

no he viscut però que porto dins com si les hagués viscut i que un bon dia, per circumstàncies inesperades, se’t fan

presents. I llavors si que les vius. I llavors és quan de debò et sents complet.  

Quines ganes de veure’t, Laura.

Cesc

 

 

 

10 de gener de 2018

La teva manera d’escriure m’emociona, m’enamora, em fa perdre l’alè. En tinc prou amb les teves paraules per

deixar-me portar, amb ulls clucs, fora del temps.

Els de casa em troben una mica més animada. Jo només els puc oferir un somriure misteriós com a resposta. Qui

pot entendre aquesta comunicació on hi prenen part els sentiments? Només aquell que realment ho sent. Ara

m’adono que et parlo obertament, amb el goig de la franquesa serena. I m’adono que escriure’t em fa bé. Aquesta

relació epistolar fa que em pugui adreçar a tu sense angoixes, amb una joia plena que llisca i em procura emoció

i benestar.

47

Cesc, em dius que tens ganes de veure’m. Em fa por la nostra trobada. Hem mantingut una comunicació en un

món fora del temps que ens ha procurat benestar. Què passarà quan ens situem en un context real? Però també

tinc ganes de veure’t.

Podríem trobar-nos al nostre amagatall secret. El recordes? Jo hi vaig de tant en tant, quan necessito evadir-me

del meu dia a dia. Allà m’hi sento segura, sempre m’hi espera en Jordi.  

Laura

 

5 de febrer de 2018

Aquests són dies en els quals trobo poques escletxes per escapar de la feina i escapar-ne amb prou energies per

degustar de debò les coses importants de la vida, com el fet de tenir-te aquí. Però malgrat tot  aquestes coses hi

son presents, en el desgast d’un dia en què vas de corcoll, i hi son presents en la mesura amb que em donen forces

per continuar tirant endavant a l’espera de moments per sentir-me ple. Moments com la nostra trobada.

Tens raó, Laura, el que tenim, ja ho tenim. Aquesta comunicació que ens procura benestar, emoció, evasió, coses

que et fan sentir viu. A mi també em provoca un desassossec això de veure’ns. Però les ganes poden més que el

neguit.

La setmana que ve, dimecres a les 5 de la tarda, seré al nostre amagatall secret. Òbviament no he oblidat la

cabana del bosc.

Una abraçada,

Cesc

 

L’endemà al matí.

Cesc, t’he trobat a faltar!!!

Durant aquests dies he sentit que el fil invisible que ens uneix no s’havia trencat. Una connexió en el pensament

que em deia que hi eres i em donava pau. És curiós que ara, quan penso en tu, quan et tinc present, recupero

l’essència de la infantesa i passo per alt l’adolescència, com si el que veritablement m’aporta pau interior fos

aquella època llunyana. El cas és que escriure sobre la nena que vaig ser m’ha ajudat a retrobar-me i a acceptar-

me tal com soc.

La teva presència em dona força i seguretat. Ens veiem la setmana que ve.

Laura  

 

 

Un dia abans de la trobada.

El cert és que jo no tinc pas aquesta força i seguretat que et transmeto, Laura... Hi ha dies que tinc por, una por

que m’incomoda. És la por a remenar-me per dins. T’has convertit en una presència reconfortant, en la

48

complicitat càlida. Però, si et veig, deixaràs de ser somni i tinc por de com respondrà la meva fragilitat

emocional.

Fa uns dies parlaves de la pau interior. La pau no és l’avorriment, no és la rutina, no és el decandir-se. És sentir-

se ple amb petits moments, amb petites experiències. La pau és el desig de continuar vivint coses noves amb el

mínim risc anímic possible. He passat per diversos episodis d’estres, prozacs i diazepans i ara vaig amb compte.

Laura, no vull tornar a fallar-te, no vull que la meva fragilitat em faci actuar com un covard. Ja ho vaig fer en el

passat, fugint d’un compromís de futur que em lligava. Vaig tenir por de fracassar com a parella, de no estar a

l’alçada d’una dona com tu.

M’agradaria esperar uns dies abans de veure’ns. La nostra trobada em provoca una inquietud que no em prova.

Tu m’has acollit amb una sinceritat i un gruix humà que em fan sentir petit, però, alhora, sento que escrivint-

nos, et puc explicar com em sento per dins amb tota franquesa, i crec que això em pot ajudar a perdre la por de

posar en risc la meva estabilitat emocional. A tu et veig tan sencera, tan veritable. El teu to, la teva calidesa, em

fan despullar  davant teu d’una manera tan neta i clara que em faig vergonya a mi mateix. Em sento com un

nen.

Espero que m’entenguis, Laura.

Cesc

 

 

8 de març de 2018

Estimat Cesc,

M’agradaria que la meva presència servís per evitar prozacs i diazepans i en cap cas ser-ne la causa del seu ús.

Que el regal d’haver-nos retrobat sigui això, un regal. Agraeixo la sinceritat de les teves paraules, ets molt

generós. El fet que comparteixis amb mi el que et remou per dins, em fa sentir especial.

Durant aquests mesos, amb els nostres correus, hem creat un espai de diàleg molt bonic. Un espai on potser  s’hi

barreja la il·lusió d’un retrobament, una certa nostàlgia, i també una certa fugida de la rutina emocional del dia

a dia. Hem compartit records, emocions, sentiments,...  Però, per davant de tot això, hi ha una cosa que m’has

regalat i que jo valoro molt: el goig de l’art d’escriure. Per a mi ha estat una teràpia molt positiva poder expressar

per escrit tot el què sento d’ençà de la mort d’en Jordi. Paral·lelament a la nostra relació epistolar, he iniciat un

diari personal on evoco els sentiments més íntims, les meves reflexions. Això m’ha permès trobar, dins meu, una

“cabana del bosc”, un espai mental on em retrobo amb mi mateixa i on em sento en pau.

No em cal una trobada real per saber que hi ets de debò. Si et ve de gust, et convido a la meva “cabana del bosc”

particular, un lloc on és possible fer realitat els somnis, un lloc místic, espiritual, on tot el que hi passa queda

enregistrat i passa a formar part del pensament més pur.

49

L’espai de confidència i art ha de servir per exercir l’amor a nosaltres mateixos. Que enriqueixi, només. Per això,

la meva presència només ha de fer que alimentar la teva autoestima. No pas per mi, pel fet de ser jo; sinó perquè

et sentis íntimament, alimentat de noves emocions, de benestars, de confort. Ara bé, Cesc, si consideres que la

meva presència et pot ser negativa, deixe’m-ho aquí, abans no ens fem mal.

Petons,

Laura

 

 

L’endemà al matí.

Els teus mots han estat balsàmics. Uns mots dels quals se’n desprèn la teva generositat i calidesa i, també, la teva

capacitat per entendre’m en aquesta etapa que estic vivint. D’uns mesos ençà em sento ensopit, sobretot després de

la mort d’en Jordi, i qualsevol trasbals emocional ,encara que sigui en positiu, em fa por.  

Em sento comprès i això em conforta no saps com. Em dona forces per agrair-te de la manera més emotiva la

fidelitat a una relació epistolar de la qual jo només en soc responsable en part, l’altra n’ets tu.

Per descomptat que la meva ansietat no té res a veure amb tu. De fet, fonamentalment té a veure amb mi mateix,

i en molt menor grau en altres circumstàncies. Fa molts anys que la pateixo però sempre he procurat no

exterioritzar-la ni compartir-la. Quan era nen tenia episodis obsessius, donava moltes voltes a les coses. Després

van començar els episodis de malenconia, tristesa, depressió. Al llarg de la meva vida n’he patit en diferents

moments, sobretot quan he viscut canvis: treballar a la universitat, viure en parella, ser pare,... Els canvis em

remouen alguna cosa per dins i això m’acaba sortint. Almenys durant un parell d’ocasions m’he tingut que

medicar, quan no n’hi ha hagut prou amb la relaxació. Davant aquest panorama, doncs, intento dur una vida

preventiva evitant aquelles situacions que em poden alterar interiorment.

És curiós que t’hagi pogut transmetre els beneficis de l’escriptura com a artteràpia. Per a mi escriure és i ha estat,

des de ben jovenet, una font d’evasió. L’acte d’escriure en sí, sense valorar la qualitat literària, em serveix com a

mètode per a comprendre millor els meus problemes, les crisis o els conflictes emocionals. A banda d’això, el fet

d’escriure té un poder transformador ja que  permet projectar aquests conflictes interns i, per tant, ofereix la

possibilitat de poder-los resoldre.

Benvinguda, Laura, al món de la catarsis. M’encanta la idea de retrobar-nos en aquesta “cabana del bosc” que

proposes. Íntimament crec que jo també tinc aquest espai mental però mai l’havia compartit amb ningú. Fer-ho

amb tu m’aporta molta més força i estabilitat que guardar-m’ho només per a mi.

Continuem doncs regalant-nos paraules boniques que ens facin dolç el camí.

Cesc

 

Cristina Teixidor Pujo

50

51