L’ A G

U L L

A

Octubre 2011 - Any XVI - Número 76

DesconcertÉs el que molts sentim davant dels fets econòmics, polítics, judicials, que es van esdevenint just abans d’aquestes eleccions del 20-N.

Sembla que hi hagi una cursa per veure quin fet és més greu: les retallades socials, l’atac a la immersió lingüística, la modificació forçada de la constitució, la precarització de les condicions laborals, la incertesa econòmica i la histèria de la borsa. Tot plegat porta a qüestionar-se què i qui hi ha realment al darrere d’algunes d’aquestes actuacions que arriben de forma inesperada, quines pressions, quines pors. I es posa en relleu el que ja fa temps que sabíem, però que ara es manifesta molt obertament: el poder ja no és en mans de la política, sinó d’una molt opaca xarxa econòmica. La qual cosa és a la pràctica una mena de cop d’estat.

Tot això es produeix en un moment en què la democràcia viu hores molt baixes. Un sistema judicial tossudament decebedor i una vida política en general cada cop més allunyada d’allò que viu la gent. La divisió, la confrontació, l’ambició personal, la corrupció dibuixen un panorama poc engrescador. Amb tot, si som rigorosos, trobarem homes i dones que treballen honestament pel bé comú i que no s’aprofiten de la seva tasca en benefici propi. I aquesta també és una part de la realitat, no sempre tan evident, com ho és que a nosaltres ens costa molt participar de la vida social i política i que ens deixem endur per un creixent individualisme. La crítica envers el món polític sense el compromís per transformar-lo activament només condueix a generar actituds feixistes. I correm el risc que hi hagi caps de turc: els més pobres –als quals hi ha qui tendeix a culpabilitzar de la seva situació– i els immigrants.

Nosaltres, cristians, som –o hauríem de ser– gent confiada en les persones, compromesa amb els més pobres, i segura que Déu ens acompanya i l’Esperit ens empeny. Amb aquest bagatge i malgrat el desconcert, segur que trobarem camins d’esperança. Però ens hi hem de posar.

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@gmail.com Bloc: www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada

Any XVI. Número 76octubre 2011Periodicitat:

5 números l’any.Subscripció anual: 10 €

Grup promotor:Jaume Botey

Joaquim M. Cervera Salva Clarós Kitty Guirao

Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual

Mercè SoléCoordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè SoléDibuixos:

Montserrat CaboCapçalera:

Mercè GallifaImprimeix:

Multitext, S.L.D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaCorreu electrònic:

agulla.revista@gmail.comTelèfon: 93.308.37.37

(Josep Pascual)Bloc:

www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada

Veure, mirar03 La immersió lingüística. J.Lligadas

04 Nou moviment ciutadà. M. Sánchez

05 Bellesa en temps de crisi. M. Solé

LA PALMERA I LA FONT06 Crear i donar poder a la paraula. N. Forcano

07 Indignació, política i religió. P. Vilaseca

El debat de l’Agulla10 Apreciacions i preguntes sobre la crisi. I. Santamaria

RECEPTES PER ANAR CANVIANT

11 Espàrrecs verds amb salmó i salsa detaronja. T. Jorge

11 Els valors de la banca. S. Clarós

a peu

12 Excursions per la història de Catalunya. J. Pascual

amb entitat (i experiència)

13 Nova, innovació social

14 Puntades

2

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrò-nic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumari

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

A Catalunya, amb el mètode educatiu que conei-xem com a immersió lingüística, i que funciona des de fa gairebé trenta anys, s’ha aconseguit que els nostres escolars acabin l’ensenyament dominant raonablement tant el català com el castellà, i que ho facin sense que calgui separar-los a les aules en funció del seu origen o de la llengua amb què han après a parlar: tots estudien junts, i tots aca-ben sabent prou bé les dues llengües. Això vol dir que el mètode és bo, i vol dir també que els nostres mestres són bons. Que saben, per exemple, reforçar la llengua que necessita ser reforçada segons els llocs: al Baix Llobre-gat, per exemple, segur que el català necessita ser més reforçat; a la Garrotxa, posem per cas, segur que passa el mateix amb el castellà; i, als llocs on hi ha un percentatge notable de nouvinguts de pa-ïsos estrangers, doncs totes dues llengües alhora i amb una gran capacitat d’adaptació a la diversitat de realitats.

Vist això, un no pot deixar de preguntar-se com és possible que hi hagi un partit, el PP (amb l’impa-gable estímul, tot sigui dit, d’aquesta mena de cosa que també pretén ser un partit i que porta el nom de Ciutadans), que decideixi torpedinar aquest sis-tema en nom d’una suposada llibertat individual dels pares, i que hi hagi uns jutges que legalment tinguin dret a donar-los la raó en aquest torpe-dinament. És, més o menys, com si els jutges po-guessin decretar que els pares poden triar el llibre de matemàtiques amb què han d’estudiar els seus fills, i poguessin obligar a dividir les aules en fun-ció d’aquesta elecció. Segons sembla, aquest partit, que tot indica que guanyarà les properes eleccions, prefereix un país dividit en funció de la llengua, com passa en altres llocs d’Europa. Prefereix una divisió i un enfrontament com el de Bèlgica entre flamencs i valons, per exemple.

Jo crec que, a Catalunya, hem aconseguit un siste-ma de presència de la diversitat lingüística a les au-les que és totalment admirable, i que ha estat capaç de funcionar per damunt dels múltiples i diversos graus de nacionalisme que tant els dirigents polí-tics com els ensenyants puguin tenir. L’objectiu fi-xat en el seu moment va ser aconseguir que tots els nens i nenes sapiguessin bé el català i el castellà. I donada l’àmplia i universal presència del castellà

a tots els nivells de la vida social, es va optar per-què el català fos la llengua de l’ensenyament alho-ra que s’ensenyava també el

castellà perquè els nens i nenes coneguessin l’estructura i l’escrip-tura d’aquella llengua que en general ja coneixien a través de la vida social i quotidiana.

Aquesta opció, amb la qual en el seu moment tam-bé va estar d’acord el PP, s’ha demostrat encertada. I es pot preveure sense tenir gaires dots d’endeví que ho continuarà essent en el futur, donat que el castellà és una llengua d’abast universal i amb mol-tíssimes més possibilitats de difusió que el català.

I doncs bé. Si això és així, fem-nos la pregunta: com és que ara el PP fa tots els possibles per impedir que el mètode actual pugui continuar sense pro-blemes? com és que dóna suport als que volen que a Catalunya calgui obrir, per decisió judicial, dues línes diversificades d’ensenyament? I encara, fem una altra pregunta més general: si l’objectiu és que tothom parli les dues llengües, i amb l’actual mèto-de això s’aconsegueix, com és que els jutges tenen dret a carregar-se’l per motius que no tenen res a veure amb els criteris pedagògics que cal posar en pràctica per aconseguir els objectius proposats?

Evidentment que aquestes preguntes són retò-riques i la resposta és molt clara, i doble: en pri-mer lloc, perquè al PP i a determinats jutges això de la llengua catalana els fa molta nosa; i segon, perquè els importa un rave el bon ensenyament, la tranquil·litat escolar, i que els nostres nois i noies puguin disfrutar en pau de la riquesa que repre-senta poder disposar en la seva vida quotidiana de dues llengües ben apreses. Només els importen les seves obsessions: al PP, aconseguir vots al preu que sigui, i a tots dos, al PP i a aquests jutges, posar en pràctica la ideologia del centralisme més ranci i cavernícola.

La immersió lingüísticaJosep Lligadas

3

Per acabar, voldria afegir una cosa que a mi em sembla bàsica en aquest tema i que per sort, fins ara, veig que ha funcionat prou bé, millor del que em pensava. I és que, per defensar tot això, no cal posar-hi gaires exaltacions patriòtiques, i de fet no s’hi han posat. N’hi ha prou amb valorar la llen-

gua catalana i utilitzar el cervell per veure què és millor perquè el català i el castellà puguin ser ben apresos. Per sort, torno a dir, els nostres partits han sabut partir d’aquestes premisses compartides per defensar-ho. Doncs que duri.

Josep Lligadas és escriptor

“Aquesta és la meva experiència perso·nalíssima sobre aquest nou partit polí·tic local: NMC. Un partit de disseny? Sí. Un partit del disseny que ens agra·da a la gent del carrer. Amb democrà·cia interna, i amb polítics que donen solucions i no es concentren només en mantenir el seu poder“.

Em dic Mar Sánchez, i tot i que m’ha interessat sempre la política mai no hi havia participat activament. Ar-ran de la militància del meu marit en un partit dels tradicionals, a ni-vell de formació local (llegiu ma-joritari a nivell de l’estat espanyol, prefereixo no posar quin partit...), em vaig sorprendre enormement en comprovar que no hi havia el que ja donava per fet i el que ja dóna per fet la majoria de ciutadans: que en un lloc en què es proclama la de-mocràcia no n’hi hagi. En aquests detalls no m’hi estendré...

Us dic que arran de tot això vam arremolinar-nos un bon grapat de ciutadans al voltant del nostre portaveu, greument perjudicat per aquest partit tradicional per haver començat a demanar democrà-cia interna.

El nou partit nascut arran d’aquests fets, NMC (Nou Moviment Ciuta-dà), va néixer amb la premissa cla-ríssima de la democràcia interna. De fer la política que ens agrada a la gent del carrer. Aplicar taran-nà de la vida diària de qualsevol ciutadà treballador, aplicar criteris d’eficiència de l’empresa privada, aplicar les noves i democràtiques tecnologies per la comunicació i l’estalviament de costos...

Nou Moviment Ciutadà,o la lluita per la democràcia interna d’un partit

Mar Sánchez

Transparència, humilitat i inte-gritat són les tres paraules impor-tants que vam triar. Vam, entre tots, posar les bases del par-tit que volíem. Un partit de disseny? Doncs sí, a la nos-tra mida, un partit del se-gle XXI. Mirar pels interessos del poble i ja està, sense dretes ni esquerres, sense inde-pendència o no inde-pendència... etc.

Es va establir que el poder fos divi-dit: precisament per fomentar la demo-cràcia interna: Si sor-tia algun regidor, no havia de formar part de l’executiva del partit i viceversa. No concentrar el poder. Els regidors que sortissin, havien de signar l’acta de regidor per al partit: si el partit considerava en el futur que el regidor electe no compleix uns criteris mínims d’efi-ciència, es substituirà per un altre regidor més adient. Els regidors que sortissin, cobraran només mitja jor-nada, i d’aquesta manera ningú no deixarà la seva professió, no depen-dran econòmicament de la política.

Molt, massa assembleari, en pla “olla de grills?”. No, perquè a les assemblees s’aplica rigorosa-ment ordre del dia. A les executi-ves s’apliquen criteris d’eficiència de gestió del temps propis de les empreses privades, on el temps és or. Les comunicacions i campanya s’han fet seguint criteris d’estalvi de costos aprofitant les noves tec-nologies (xarxes socials, blogs, in-

ternet en general, SMS etc,) i criteris d’ecologia. Aquest és un partit on

la mitjana d’edat dels militants és molt inferior a les altres formacions locals.

En resum i els resultats:

Hi ha militants de totes les edats, nivell econòmic, pro-

cedència i inclinació sexual. Vam començar el passat febrer, vam presentar-nos a les eleccions municipals del passat maig, amb el resultat de tres regidors, en alguns moments de la nit electoral, quatre. Tots alhora i amb força. Ara tenim tres regidors a l’oposició i qualsevol ciutadà pot demanar cita al seu despatx de l’Ajuntament. Reben i ajuden de manera efectiva, si està a la seva mà. Fins i tot per mail pots demanar ajuda i la reps, sóc una de les persones ajudades.

Internament, la democràcia interna s’ha traduït en el següent, i ho he viscut molt de prop. El meu marit va ser president del partit des del març fins al juny. El fet de per què ja no és president és simplement per aquesta democràcia interna que protegim entre tots: es van or-ganitzar eleccions internes per vo-tar l’executiva i va sortir una altra noia de presidenta. La premsa local es va fer ressò d’aquestes eleccions.

No és gens fàcil protegir tan-ta democràcia interna, però és un bon començament en aquests temps que corren.

Mar Sánchez Padilla és treballadora turística4

Fa uns dies vaig tenir l’oportuni-tat de visitar les instal·lacions de l’Escolania de Montserrat, una institució que sempre he sentit molt propera, perquè m’agrada molt la música i perquè em satis-fà molt la qualitat de l’escola en actiu més antiga d’Europa. L’Es-colania ha estat i continua sent garantia de formació de bons músics a Catalunya i de creació i interpretació de música de qua-litat. Tot un luxe no sempre tan valorat com caldria.

Tot parlant amb el seu prefecte, en Sergi, m’explicava com l’Es-colania s’esforça a ser un servei accessible a les famílies, malgrat el seu elevat cost, perquè no vol-drien pas que es convertís en un centre elitista. Em van impressi-onar el projecte educatiu que hi ha al darrera, i l’obertura i sensi-bilitat social d’escolans i educa-dors. També la capacitat d’adap-tació als nous temps. Avui, amb les famílies força més reduïdes que fa cinquanta anys, enviar un noi a una escola en règim d’in-ternat costa. I per això s’ha optat per flexibilitzar-ne els horaris, de manera que si alguna famí-lia ho desitja, durant la setmana l’escolà pot anar a dormir a casa. A la pràctica, però, no passa gai-re: els escolans s’hi troben bé, a l’Escolania. Com també s’ha re-baixat l’edat d’entrada dels nois perquè, ves per on, sembla que el canvi de veu es va produint

abans que anys enrere. O sigui que a partir de quart de primà-ria ja es pot entrar a l’Escolania. I així es pot assolir una maduresa musical que permeti aprofitar al màxim els anys d’estada. Es vet-lla també perquè els nois que hi volen entrar rebin prèviament la preparació adequada.

El monestir de Montserrat fa una aposta important per l’Es-colania: dos monjos joves s’hi dediquen completament i a més hi ha l’elevat cost d’instal·lacions i de formadors, ja que els nois necessiten educadors, mestres i professors de música, perquè cadascun d’ells aprèn dos instru-ments. I han de fer esport, i llegir, i jugar, que són nens. Han obert un canal al youtube i sembla que hi entra gent de tot el món, i els conviden sovint a fer gires per tot arreu.

En Sergi em comentava que tot plegat no és pas només per continuar una institució cente-nària. És que l’Escolania arriba al cor de la gent. És tan senzill com dir que així contribueixen a augmentar al grau de felicitat general. Quan en parlàvem, vaig pensar en els tòpics: la música és un llenguatge universal, acces-sible per a tothom Jo no sé si el repertori de l’Escolania és fàcil per a la gent (per a mi durant un temps no ho va ser). Sí que em reconec en aquest encant que

desvetllen pel fet de ser infants i d’intuir l’esforç i el treball que hi ha al darrere de cada actuació. Vaig pensar que dins nostre hi ha com una inquietud, un anhel, em sembla que de bellesa (els cristi-ans podem pensar que també ho és de Veritat, o de Déu; no ho sé). Un anhel que no sempre sabem reconèixer o omplir. L’Escolania ajuda a satisfer aquest anhel. El fet que siguin nens commou, i d’entrada obre la porta i ens pre-disposa a favor. I curiosament, no hi entra el sentit “Disney” de la vida, sinó la música en majús-cules, una de les cares de la Be-llesa.

Jo no crec que la Bellesa sigui pa-trimoni d’unes elits supersàvies. Ho ha estat històricament quan poca gent ha tingut accés a l’edu-cació. Més aviat crec que l’art hauria d’arribar a tothom i que hi guanyaríem si féssim l’esforç d’entendre’n les claus estètiques que ens obren la comunicació i la comprensió de la música, la pin-tura, la poesia o tantes coses. No són “maries”, són qüestions que van al fons del fons de la perso-na. I em sembla que en temps de crisi poden aportar fortalesa, consol, estímul, fraternitat. Per això, i per moltes altres coses, l’Escolania em sembla impor-tant. Moltes gràcies, nois.

Mercè Solé és treballadora social

Bellesa en temps de crisiMercè Solé

5

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

És motiu de joia poder celebrar que el Col·lectiu de Dones en l’Església compleixi 25 anys de camí de recerca i descoberta. Vint-i-cinc anys sense parar de crear, perquè per a mi, compartir en comunitat la recerca de com esdevenir dones cristianes amb ple sentit i amb plena llibertat, és un procés creatiu. És un procés que demana, encara, es-forç per imaginar respos-tes noves a situacions molt antigues, i que demana, també, “empoderar”-nos, és a dir, donar poder a la paraula per fer sentir la nostra veu allà on som i vivim.

Coincidentment, altres entitats com Mujeres y Teología de Madrid, o l’Associació Europea de Dones per a la Investigació Teològica (ESWTR), van comen-çar les seves activitats de sensibilització i forma-ció l’any 1986. La finalitat comuna: fer conèixer la teologia feminista i transformar el paper infantil, sublimat o submís que l’església ha atribuït i en-cara atribueix a les dones. Enguany, aquestes tres associacions hem celebrat juntes el 25è aniversari de lluita i compromís per bastir unes comunitats cristianes d’iguals, en la trobada del XIV Congrés Internacional de la ESWTR que es va fer a Salaman-ca, del 24 al 28 d’agost passat, i que va concentrar unes 200 persones.

En la trobada, les xerrades de les teòlogues i les discussions entre les participants, han tingut en compte la marginació que pateixen les dones immi-grants, les dones en situacions de fragilitat laboral, tràfic sexual o violència de gènere. També s’ha par-lat d’aprofundir el llenguatge de l’art, la pintura, l’escultura, la dansa, per parlar de la pròpia experi-ència de Déu i de l’amor. Ens cal preguntar-nos per “quin Déu creiem” i “quin Déu proclamem” per ser crítiques i poder construir comunitats plurals, obertes, en diàleg amb l’entorn i compromeses en la justícia social i el benestar de tothom.

En una Europa atemorida per la crisi i esco-lant-se cap a posicions fonamentalistes, tant

per part d’alguns grups religio-sos com d’elits de poderosos,

potser hem de r e c u p e r a r

el sentit del dabar (“paraula’)

que els pobles del Pròxim Orient usa-ven. Per a la cultura

semítica, la creació és vista com a fruit de la paraula; la paraula engendra pobles, els dóna iden-titat i els porta a la maduresa cultural; el dabar és “l’autèntica experiència”, és un esdeveniment i una experiència amb dimensió històrica.

Crec que ja en els orígens del Col·lectiu, hi havia aquest anhel de “dir per poder donar sentit”, “d’ex-pressar-se per transformar la història” i procurar, així, un canvi real en les pròpies vides i comuni-tats. El 1986, un grup de dones decideixen crear una associació civil per reflexionar sobre la situa-ció de les dones en el si de l’església i de la societat. Maria Martinell, Sefa Amell, Magda Tomàs, Mont-serrat Grau, Maria Rosa Recasens, entre d’altres, coincideixen en un taller en el marc de la trobada “Home i Evangeli” –una convocatòria oberta de grups i moviments creients que es convocà durant uns quants anys, i que va acabar canviant-ne el tí-tol per “Vida i Evangeli” a partir de la demanda ferma i insistent d’aquestes dones, que volien dur a la pràctica l’embat de dignificació i igualtat per a les dones que, tant el Vaticà II, com també la cons-cienciació que els moviments feministes havien fet d’ençà dels 70, havien anat consolidant.

Des de llavors, hem participat amb diferents grups i associacions civils, eclesials, ecumènics, de diàleg interreligiós o de defensa dels drets de les dones (per exemple, amb la Xarxa Feminista de Catalunya, o amb el Moviment Som Església, el Fòrum Ecumè·nic d’Europa i l’Assemblea Mundial de les Esglésies, el Parlament de les Religions i els grups de diàleg

Crear i donar poder a la paraula25 è aniversari del Col·lectiu de Dones en l’Església

Neus Forcano

6

Unesco). Hem organitzat trobades, com la del II Sínode Europeu de Do·nes a Bellaterra, el 2003, amb 700 participants. Hem publicat llibres i editat la revista “Paraules i Fets de Dones”, i hem organitzat sessions de formació amb teòlogues i teòlegs que ens han empès a buscar llen-guatges nous.

Hem compartit el camí amb teòlo-gues feministes com ara Elizabeth Schussler Fiorenza, Rosemary Ra-dford-Ruether, Ivone Gebara, Tere-sa Forcades, o Mercedes Navarro. També hem convidat o han format part de les sessions dels cursos que oferim a la Universitat de Barcelona i a l’Escola de la Dona de la Bibli-oteca Bonnemaison des del 1996, Andrés Torres Queiruga, Juan José Tamayo, Margarita Pintos, Ramon Maria Nogués, Enric Canet, Laia de Ahumada, Joan Carrera, Mercè Otero, Begoña Román, Fina Biru-lés, Dolors Bramon... entre molts d’altres. La història de l’entitat s’ha recollit en la recent publicació Una història necessària: 25 anys del Col·lectiu de Dones en l’Església (Viena edicions).

Hem après a fer interpretacions dels textos bíblics des de la perspectiva feminista, cosa que ens ha permès poder entendre d’una altra manera contradiccions que, com a dones, ens hem anat topant entre el sentit de l’evangeli i algunes prèdiques o pràctiques religioses; o bé hem iden-tificat contradiccions entre la pròpia experiència de Déu o l’Esperit (cop-sat com a dinàmica, compassiva, acollidora i magnànima), i en canvi, haver experimentat violència, mar-ginació o invisibilitat en les nostres vides. Hem après a buscar, doncs, noves maneres de pregar i celebrar, de dir, de posar nom a la pròpia ex-periència... perquè com deia Maria Mercè Marçal, “ens cal amb paraules canviar els dies!”

(Si voleu més informació o referèn-cies sobre el tema, podeu consultar www.donesesglesia.cat; www.es-wtr.org).

Neus Forcano i Aparicio és membre del Col·lectiu de Dones en l’Església

Indignació, política i religió

Pere Vilaseca

Els mesos abans de l’estiu, vàrem veure, amb certa ex-pectació i sorpresa, el naixement del que s’ha anomenat “moviment” dels indignats. He de dir que vaig tenir la oportunitat de viure-ho de prop, per tres motius: perquè en vaig fer un seguiment força acurat des de la premsa, perquè vaig participar com a observador, en algunes de les assemblees, i perquè vaig viure-ho des de casa, amb llar-gues i apassionants tertúlies amb els meus fills.

El motiu d’aquestes ratlles és compartir un seguit de refle-xions, fetes en aquell moment, sobre la relació que existeix entre els joves i la política i comparar-ho amb el que ve succeint des de fa anys, entre els joves i la religió.

Analitzant l’informe de la Fundación Santa María, que es pu-blica periòdicament sobre la joventut espanyola, les dades del 2010 ens revelen una tendència que no és nova, però que es va accentuant: la religió i la política, són les dues realitats a les quals el jovent, avui, dóna menys rellevància com a elements importants en les seves vides.

Segurament no cal pas fer grans anàlisis estadístiques, per contrastar que en el nostre país les misses dominicals estan buides de jovent, que les pràctiques sacramentals minven cada any o bé han esdevingut, en bona part, un fet social i a vegades ostentós. Com el nombre de vocacions per a la vida sacerdotal o religiosa es absolutament insignificant i moltes vegades, fruit d’haver obert les portes de bat a bat a tothom, sense cap tipus d’exigència, ni compromís previ, ni personal, ni intel·lectual. 7

El panorama polític, no és més esperançador. El nombre de mi-litants joves en els partits polítics, és simbòlic. El nombre de càr-recs públics joves, vinculats amb partits polítics, és simbòlic. I les motivacions que moltes vegades els porten a militar en un partit, estan més relacionats amb raons pragmàtiques, professionals i de poder, que no pas a projectes ideològics i socials.

Hi ha un altre aspecte a consi-derar: els moviments religiosos i polítics més integristes són els que creixen en nombre de gent jove. És cert, però, que sortosa-ment ho són en un nombre molt poc significatiu, encara que es facin notar.

Ens podríem quedar amb aques-tes constatacions i lamentar-nos, esperant que un dia tot canviï. Però si anem més a les causes, si analitzem més en profunditat estudis diversos, si parlem amb gent jove, i sobretot escoltem... Veurem que no és una situació provisional, ni tan certa com pu-gui semblar.

Allunyats del partits, no de la política

Certament, per part de la nova ciutadania, hi ha un irremissi-ble allunyament envers les ins-titucions polítiques, sobretot els partits. Però no de la Política. La majoria de joves han perdut l’in-

terès per les formes tradicionals de fer i participar en política, se-gurament com a conseqüència de la ruptura real i poc consci-ent, que existeix entre els partits i la funció representativa que os-tentaven.

Però també és cert que el joves es mobilitzen per a plantejar re-ivindicacions concretes que els afecten a ells com a col·lectiu i a la societat en general. Continua havent-hi un nombre molt im-portant i creixent de joves preo-cupats, disposat a construir un món, un país més just. Un món, un país millor... I això és política! El que no estan és disposats a fer-ho com s’ha fet fins ara. On els mitjans polítics, moltes vegades, han desdibuixat la seva finalitat. On discrepància partidista i ca-dira, sembla més important que la ideologia. On el poder justifica tots els mitjans, l’autoritat eco-nòmica i el populisme semblen tenir la darrera paraula i l’ètica, els valors, la persona i l’honeste-dat han quedat al marge de mol-tes decisions.

Alain Touraine, comentava: “Hi ha menys distància entre un polític d’esquerres i un polític de dretes que entre un polític d’esquerres i un ciu·tadà d’esquerres.” Aquesta refle-xió tan gràfica, resumeix l’arrel de la situació actual i el divorci aparent entre política i joventut.

Però no oblidem una cosa, molt

preocupant des del meu punt de vista: aquest sil·logisme no es pot aplicar a la dreta.

Allunyats de les institucions, no de l’espiritualitat

Sobre la religió, les coses no són massa diferents, vénen de més lluny, han estat menys sobtades, l’agonia passa més desapercebu-da... Però, la situació és compa-rable.

Analitzant els valors de molts joves, observem com l’experi-ència espiritual, l’altruisme, el compromís envers el que so-freix, el compromís amb el grup, la comunitat, continua essent molt important... Per molta gent aquests esdevenen valors de pri-mer ordre. I aquests són valors altament vinculats a l’experièn-cia religiosa.

No estem vivint una crisi religi-osa, vivim una crisi d’una deter-minada manera de viure la reli-gió i, sobretot, un allunyament irreversible envers les instituci-ons religioses tradicionals. Una religió centrada en un Déu con-trolador i/o protector, que regeix el nostre destí, és un Déu, avui, no creïble. Un Déu entès com un “ésser” allunyat de la vida, és un Déu impossible.

Una experiència religiosa basada en uns dogmes, uns sagraments, unes pràctiques, unes estructures de po·der, no interessa, i majoritàriament, ja no interessarà.

Seguint el símil de Touraine, di-ria que avui, un jove cristià és molt més proper a un company agnòstic o ateu, compromès so-cialment, que a una persona que es manifesta cristiana només perquè va a missa i segueix els sagraments. Passa com en la po-lítica, quan els mitjans es sacra-litzen, no es revisen i esdevenen finalitats, deixen d’interessar i com un tsunami s’emporta tot el que troba per davant.

8

I davant aquest panorama, què ens cal?

Tant la política, com la religió, durant milers d’anys, ha servit per regular la convivència i do-nar sentit a les nostre vides. Avui poden semblar paraules pas-sades de moda i fins i tot mal-sonants. Tot i això, crec que les hem de continuar reivindicant, però ho hem de fer per donar-los el seu sentit original, més enllà dels partits i les esglésies. Aju-dant i implicant-nos en la seva transformació, en la mesura que estiguin disposats a no tancar-se sobre ells mateixos.

Política i democràcia, al servei de la convivència, la pau, l’equitat. Un món amb tantes desigualats culturals, econòmiques i d’opor-tunitats, no deixen de mostrar-nos un fracàs de la manera de fer política.

Religió: ètica i espiritualitat, juntes, com a convit alliberador, mai des de la imposició o la possessió de la veritat absoluta, per aprendre a sortir dels límits que imposa l’espai i el temps, obrint-nos a una dimensió Global i sobretot, dels límits que suposen els pre-judicis i l’egocentrisme.

La indignació que es va mos-trar al carrer, va ser un signe d’esperança, un senyal... Un crit d’alerta en la manera de fer polí-tica. Amb algunes errors i molts encerts. Una mostra de que els joves no són tan passius com alguns podrien pensar. (Els més poderosos del món, fa temps que hi sucaven pa...).

Va ser només un signe, és possi-ble que acabi amb una profunda reflexió, per part de les instituci-ons, partits, acampats, organitza-cions, universitats, etc... Un signe que no demanava maquillatge, que es vol un canvi seriós, anar a fons. Esperem que es canalitzi amb seriositat, rigor, sinceritat i sobretot mirant el bé de tots i especialment dels qui menys te-nen.

En religió, en canvi, la indigna-ció, tot i ser-hi, no és tan evident. Segur que l’èxit, si més no apa-rent, del viatge de Benet XVI a Madrid, tranquil·litzarà moltes consciències, i per això les espe-rances d’un canvi són més incer-tes. La possibilitat de veure el ca-tolicisme a Europa, reduït a una secta, de bona gent, més o menys integrista, és molt elevada.

Potser per això, per pura super-vivència i per fidelitat evangèli-ca, també cal cridar a l’indignació,

contra el nostre sistema religiós. No podem ser còmplices d’una es·glésia que centra la major part del seu discurs en l’ortodòxia doctrinal, a mantenir el poder des de l’ho-mofòbia i el masclisme, centra-lista i allunyat de la democràcia. Poc preocupat per la vida dels vius (després del naixement i abans de la mort), la justícia, les víctimes.

Us imagineu a Jesús més còmo-de, participant, un diumenge a missa a la catedral de Barcelona o a Madrid, entre la multitud de banderes d’Espanya, o en una assemblea, a la Plaça de Catalu-nya?

Indignar-se des del respecte, però sense fer cas a la disciplina que voldria imposar l’autoritat religiosa, constituint una nova manera de viure la relació amb Jesús. El treball per un món més just, des la comunitat, el com-promís i la coherència en la vida de cada dia.

Acabo amb una cita de la Victòria Camps. En una entrevista al dia-ri, respon: “Produeix indignació un món que no és just, en el qual el canalla és qui té més reconeixement social i guanya més diners. Aquesta indignació, és el punt de partida per assolir la justícia, per caminar cap a una societat més equitativa.”

Pere Vilaseca i Canaleta és mestre 9

El debat de l’agulla El debat de l’Agulla El debat de l’Agulla El debat de l’Agulla El debat de l’Agulla

Un grup de noies de Nou Barris hem escollit per a les

nos- tres reunions reflexionar sobre les qüestions que el Debat de l’Agulla ha obert. Hem començat per conversar sobre la crisi econòmica. Us resumim en aquest breu article el que vam par-lar.

En primer lloc observem en el nostre entorn més immediat (familiars, amistats, veïns del barri) que la pobresa té nom, que afecta a unes persones i fa-mílies concretes i cada cop més.

En segon lloc constatàvem que aquesta crisi econò-mica actual, hauria de servir per repensar un nou model de societat però els indicadors actuals ens donen a pensar que per contra, l’actual model sor-tirà reforçat. No sembla que hi hagi cap estratègia global com havia passat amb el socialisme en el segle passat, i les solucions que es donen van enca-

minades a posar “pegats”. És com si només fóssim capaços de generar respostes puntuals, però no general ni estable.

En tercer lloc ens fèiem un conjunt de preguntes: ¿Com podem fer que les petites alternatives que es van donant esdevinguin un nou model? A la vega-da la implicació de la gent en la “polis”, és a dir, en la vida col·lectiva, és cada vegada més minsa, i el descrèdit de la política i els polítics més gran. Hom es pregunta davant les repetides mostres d’abús que veiem en els poders econòmics qui ha de fer el control del frau fiscal, causa principal de les desi-gualtats socials. N’és l’Estat l’encarregat?

Finalment ens preguntàvem a nosaltres mateixes: Quina resposta hem de donar la resta de ciuta-dans? Pot ser una resposta fóra la progressivitat en els impostos? Ens adonàvem que quan es troben aquestes petites mesures, es veu indispensable que el tercer poder (els mass media) en siguin els alta-veus.

Apreciacions i preguntes sobre la crisi econòmica

Recollit per Inma Santamaria del Grup del C/Góngora (Verdum)

En contraposición a la teoría de la propiedad de los antiguos juristas, tradición de la es-cuela romana y de los modernos economistas, materialista y absoluta, favorecedora del egoísmo individual, debemos nosotros predicar el concepto cristiano de la propiedad, o, mejor dicho, de la riqueza, que se deriva de las palabras de Cristo y que se reproduce conti-nuamente en los tratados de los doctores eclesiásticos y en los sermones de los predicado-res evangélicos. Al ius abutendi et destruendi, que, desgraciadamente, hoy se practica en alarmantes proporciones, con un despilfarro escandaloso y una sed de goces inextinguible, y que tiene su defensa científica en la escuela que ha adoptado un falso absolutismo en la noción del derecho a la riqueza, debemos oponer la eterna verdad cristiana, sostenida por todos los doctores de la Iglesia acerca de la naturaleza social de la riqueza, no individua-lista o egoísta, que es lo mismo, cuyo uso debe extenderse a todas las humans criaturas, ya que Dios crió el mundo, no en beneficio de algunos, sino de todos los hombres, debiendo, de consiguiente, los ricos considerarse divinamente investidos del honorífico deber de re-partir con los prójimos los medios de vida de que ellos abundan.

El clero en la vida social moderna, Josep Torras i Bages10

RECEPTES per anar canviant Receptes per amar canviant Receptes per anar canviant

Espàrrecs verds amb salmó i

salsa de taronjaTere Jorge

Suposo que molts cops heu sentit o utilitzat aque·lla frase tan tòpica que diu: “sembla un espàr·rec”. No és gratuïta aquesta frase i no només per la forma esvelta i estilitzada dels espàrrecs verds, sinó també pel contingut. Diuen que els espàr·recs tenen propietats diürètiques i rejovenidores. Perfecte doncs, per plantejar una recepta que en·cantarà a les persones que tenen molta cura de la seva figura i a aquells que no estiguin preocupats per aquests aspectes, però vulguin fruir d’un àpat refrescant i lleuger sense massa complica·ció. Aquí teniu la recepta, que en aquest cas es presta molt que tireu d’imaginació i hi afegiu els ingredients que més us agradin. Ho admet quasi tot. No m’embolico més, no sigui que finalment algú m’enviï “a fregir espàrrecs”.

Ingredients: 1 manat d’espàrrecs verds; 1 paquet de salmó fumat, laminat; 4 talls en forma de roda de formatge de cabra; 1 cu-llerada de vinagre de Mòdena; 1 cullerada de mostassa granulada; 100 ml d’oli d’oliva; sal – pebre; 2 taronges; 50 gr. de sucre i 100 ml. d’aigua per fer l’almívar.

Elaboració:

Posar els espàrrecs nets, en una cassola am-pla, coberts d’aigua amb una mica de sal. Coure’ls uns 6 minuts fins que estiguin tous, però sense passar-se perquè si no es tren-quen. Escorreu-los i deixeu-los refredar.

Ratllar la pell d’una taronja en un bol, afegir-hi el suc de la taronja, el vinagre i la mostas-sa, remenar-ho bé, salpebrar al gust. Afegir oli fins que lligui la salsa.

Pelar els grills de l’altra taronja i escal-dar-los uns 2 minuts amb aigua i sucre. Anar embolicant 2 o 3 espàrrecs amb una là-mina de salmó. Emplatar-los acompanyats de la taronja i la roda de formatge de cabra i regar-ho amb la salsa per sobre.

Els valors de la bancaSalvador Clarós

En tota crisi sempre hi ha qui aprofita l’ocasió per treure’n par-tit a favor. Per exemple, l’actual crisi financera, en què la banca n’és una de les principals insti-tucions respon-sables, ha fet pa-lesa la manca de valors que impera en el món del negocis, els financers en particular. Bé, doncs, enfonsat en aquesta misèria moral, el Banc de Sabadell va llançar una campanya publicità-ria de la mà de l’entrenador del Barça Josep Guardiola, a través de la qual l’entitat va captar 300.000 clients, això ha dit.

La campanya ha tingut un gran ressò social perquè ha sabut triar oportunament la personalització dels valors que suposadament ara tots trobem a faltar, tant en l’ac-tuació individual com en el comportament de les institu-cions i les empreses. Guardiola combina les dues cares d’una moneda que fins fa ben poc era sospitosa de ser falsa: l’èxit, la fama, la glòria, els diners, d’una banda, i també la humilitat, l’esforç, la proximitat, l’honradesa... de l’altra. La humilitat i l’austeritat en un guanyador nat no solen ser habituals. A més, en l’entrenador del Barça els valors personals transcendeixen, i ell esdevé mirall i orgull de país fins el punt de merèixer ser condecorat pel Parlament, cosa que de no representar a qui representa difícilment s’hauria donat. Us imagineu que fos l’entre-nador de l’Espanyol, per exemple?

Sigui com sigui, el Sabadell ha cregut que en els temps que corren per assegurar la clientela i ampliar-la fóra millor armar-se de valors que regalar televisors, ordina-dors portàtils o coberteries, com fan altres entitats. Indi-ca això algun canvi substancial en la manera de dirigir el negoci o és només un canvi d’estratègia publicitària?

Aquí entra en joc el segon factor que explica la cosa. La campanya ha tingut un immens ressò mediatic. Hi han invertit molts diners en aquesta campanya, la qual cosa s’explica per la necessitat que té el Sabadell de captar amb certa urgència clients i recursos si no vol ser absor-bit per un altre banc. Entre aquesta opció i que sigui el propi Sabadell el que absorbeixi altres bancs a la corda fluixa, hi ha ben poc marge de maniobra per als valors. 11

A PEU A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu

En aquesta Agulla, en comptes d’oferir i detallar un itinerari, us n’oferim dinou, en què, ajudats per l’obra que us presentem, coneixereu un xic més la història del país tot recorrent-lo. Com diu l’autor, «amb la intenció que l’excursionista a més de [...] dirigir la mirada contemplativa a la geografia que l’envolta, pugui fer-se càrrec [...] del petit episodi de la nostra història que va tenir com a escenari els mateixos camins que ara trepitja».

La descripció detallada de cada itinerari va prece-dida d’un valuós i documentat comentari històric i una informació complementària: context, altres fets o recorreguts semblants o paral·lels, anècdotes, etc. Tot plegat, tan amè i interes-sant que, encara que no pugueu fer-los tots –per la durada, per exemple: de 1 h 40 m el més curt a 5 h 20m el més llarg; o per la distància–, no deixareu de llegir-los.

Aquestes són les dinou excursi-ons proposades:

1 Els camins romans: la via roma-na d’Àger. Seguint les petjades de fa dos mil anys. 2 Els camins medievals: de l’Ospitau de Viel-ha a Vielha. Itinerari pirenaic per camins medievals. 3 Les grans pastures: la transhumància. Pu-jada a la Tossa d’Alp. 4 Camins de pelegrins: de Monistrol al san-tuari de Montserrat. Seguint les petjades dels antics pelegrins. 5 Els eremites: cala Montjoi, tomb pel cap Norfeu. Passejada vers un eremitori troglodític singular. 6 El trogloditisme en època his-tòrica: recorregut per la cinglera de la Roca Canalda. El troglodi-

tisme: un hàbitat ancestral. 7 Per camins de tragi-ners: Albarca, serra Major, Sant Joan de Codolar. Itinerari per vells camins... i una canal equipada. 8 En defensa dels pirates: de l’Hospitalet de l’Infant a l’Ametlla de Mar. Excursió arran de mar. 9 Les guerres carlines: d’excursió per la serra de la Mus-sara. Per les terres que petjà el general carlí Cercós. 10 La guerra del Francès (1808): un tomb per Mont-serrat. 11 Temps de contraban: passejada per la cos-ta de Vilanova i Sitges. 12 L’abandó del món rural: Arbolí, puig de Gallicant. A redós d’un poble aban-donat. 13 Torres de telegrafia òptica: Celrà, puig de Sant Miquel, mines del Nen Jesús. Passeig per l’es-

pai d’interès natural de les Gavarres. 14 Les grans obres d’enginyeria: per la vora del canal d’Urgell. Excursió per una obra d’enginyeria sin-gular. 15 Itinerari per un dels indrets més sagnants de la Guerra Civil: Prat de Comte, Bot, la Fontcalda. 16 Camins de l’exili. Excur-sió per la zona fronterera: la Vajol, les Salines, les Illes. 17 Temps de maquis: una volta per Peguera, la zona nadiua del maquis Ramon Vila. 18 El món de l’arqueologia pre-industrial: itinerari per la ri-era de Fontscalents. Pous de gel i molins hidràulics com a exemples. 19 La revolució industrial catalana: Puig-reig, Navàs. Les colònies tèxtils: exemple de l’expan-sió de la indústria catalana.

Bones caminades i bona lectura!

Josep Pascual

Excursions per la història de Catalunya

Excursions per la història de Catalunya19 itineraris a peuGener Aymamí i DomingoValls, Cossetània Edicions, 2011

12

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

“En un món estructuralment desequilibrat, insosteni·ble i violent la prioritat de cadascú, de cada col·lectiu i de cada poble, és viure per transformar·lo”. Aquest és l’esperit que sintetitza la tasca que fa més de deu anys que ve realitzant l’associació nova-innovació social, en àrees com la noviolència activa, la recer-ca d’alternatives al sistema i la participació i trans-parència.

nova és una associació independent i sense ànim de lucre que promou i aplica la innovació social per generar noves pràctiques i models que facin transitar la societat cap a un món habitable per a tothom.

En una època en què el mite que la innovació tec-nològica podria solucionar-ho tot comença a caure, nova aposta per la innovació social com a forma de donar solució als problemes més bàsics de la so-cietat: els desequilibris i desigualtats, la manca de sostenibilitat del sistema imperant i la violència.

nova emmarca la seva activitat en quatre progra-mes, que són les àrees en les que aplica la innovació social: Noviolència Activa, Alternatives al Sistema, Participació i Transparència i l’Espai NovaLab.

A l’Espai NovaLab s’acullen persones i grups que vulguin desenvolupar alguna iniciativa d’inno-vació social, no només en les àrees que treballem, sinó també en altres que puguin ser interessants per aconseguir un món habitable per a tothom.

Per a nova tan important és desenvolupar i acollir noves iniciatives com posar en pràctica i generalit-zar aquelles innovacions socials que ja existeixen. Aquest seria el cas, per exemple, del programa de Noviolència Activa de l’associació, que recu-pera, refà i estén a diversos països el concepte de resistència no violenta sorgit a la Índia de la mà de Mahatma Gandhi a principis del segle XX. Els projectes del programa es desenvolupen sobretot a Palestina i Iraq.

El programa d’Alternatives al Sistema engloba propostes i accions que plantegen altres formes d’entendre els models d’organització política, eco-nòmica, financera, social, comunicativa, educativa i mediambiental, entre d’altres. El principal projec-te que s’hi està desenvolupant en aquests moments és el Consens de Barcelona d’alternatives intercul-turals a la globalització neoliberal.

Pel que fa al programa de Participació i Transpa-rència, nova crea, recull i desenvolupa mètodes que facilitin processos participatius de qualitat en

tots els àmbits socials. També dins d’aquest progra-ma impulsa polítiques públiques de transparència i rendició de comptes.

Ser ciutadans actius

nova confia en una ciutadania activa que practica la innovació social i que pot iniciar transformaci-ons socials de llarg abast. Per a nova és necessària una acció política ciutadana més enllà dels partits i per això s’adreça a la ciutadania insatisfeta que no vol restar passiva davant la percepció que les institucions convencionals no ofereixen respostes ni solucions a la crisi sistèmica que vivim arreu del món.

nova ajuda a persones i moviments socials a de-senvolupar la seva capacitat d’innovar socialment perquè sigui la ciutadania activa qui posi en marxa els canvis necessaris per millorar la societat. L’as-sociació ofereix formació, amb cursos, tallers i col-loquis, i proporciona també diverses oportunitats d’aprenentatge pràctic als seus col·laboradors.

Hi ha moltes maneres d’activar-se amb nova i formar part d’aquesta ciutadania activa. Es pot col·laborar en els programes, es pot proposar una iniciativa socialment innovadora perquè des de l’associació li donem assessorament i suport, es pot col·laborar amb una aportació econòmica o bé sen-zillament mantenint-se informat rebent els butlle-tins que enviem periòdicament. A l’apartat Activa’t del web www.nova.cat es pot omplir un formulari per activar-se amb nova.

Orígens

L’associació va ser fundada l’any 1999 però recull el bagatge de més de 40 anys d’experiència del seu equip impulsor en qüestions relacionades amb la innovació social i la transformació noviolenta de conflictes. La seva trajectòria s’inicia durant la dic-tadura a l’estat espanyol, en el moment en què part de l’equip que avui constitueix nova va aplicar una estratègia noviolenta per aconseguir el dret a l’ob-jecció de consciència al servei militar.

Ser un ciutadà actiu per fer un món equilibrat, sostenible i pacífic

Martí Olivella

13

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

PREMI NOBEL DE LA PAU. D’ençà el nai-xement del premi Nobel de la Pau l’any 1901, només onze dones havien rebut el guardó. Enguany, són tres dones les que

el comparteixen. Ellen Johnson Sirlea, primera dona elegida cap d’Estat del continent africà en unes eleccions democràtiques; Leymah Gbowee, activista de Libèria que va contribuir a acabar amb la guerra civil del seu país i que va permetre a les dones de tots els grups ètnics i religiosos partici-par en les eleccions; i Tawakkul Karman, lluitadora pels drets de les dones, per la democràcia i la pau al Iemen, i líder del grup Periodistes sense Cade-nes. Crec que la lluita compromesa en circumstàn-cies extremes és difícil per a homes i dones, però la lluita de les dones té l’agreujant de ser silenciada, tant quan la dona venç i assoleix un objectiu, com quan esdevé víctima, sovint en circumstàncies ter-ribles. Me n’alegro d’aquest Nobel de la Pau i crec que és un punt de llum, perquè la dona ha de ser clau en la transformació d’aquest món violent i in-just. Maria·Josep Hernàndez

IMMERSIÓ LINGÜISTICA. Caldria blindar l’Educació per salvar-la de paranoies políti-ques i escoltar, per damunt de tot, què diuen els mestres després de 30 anys d’una bona

experiència de convivència i aprenentatge. Però la política té l’habilitat de provocar problemes allà on no n’hi ha, i també d’aconseguir rendibilitat en vots allà on sembren odi i discòrdia. Fa un dies, parlant amb alguns pares i mares, me n’adonava que al final seran pares catalanoparlants els que acabaran defensant la segregació a les aules. Exem-ple real: escola pública amb aules on només dos o tres infants de 28 tenen el català de llengua ma-terna, i amb aules on conviuen fins a 18 naciona-litats d’origen diferents. Imagineu-vos pares cata-lanoparlants dient: “Endavant amb la segregació. De les escoles del meu poble... ¿quantes n’omplim amb catalanoparlants? Una? Doncs fem-ho: per fi els nostres fills deixaran de ser ells els que s’han d’integrar!” I, ironies del destí, llavors aquests polítics segregacionistes, quan vegin que els seus fills i els fills de la immigració s’aglutinen a la resta d’escoles, mentre queden els catalanoparlants en una sola (amb alguna excepció de nouvinguts que optin pel català), potser acabaran, ves per on, vo-lent que els seus fills vagin a l’escola en català. I el problema a l’escola mai ha estat el color de la pell

dels alumnes, és la grisor de la mentalitat dels que volen fer foc, ara amb la llengua, aprofitant que hi ha tanta brasa encesa. Maria·Josep Hernàndez

T RIANGLE ROSA. Passen tantes coses, i greus, que ja se me n’havia anat del cap la polèmica per l’oportunitat o inoportu-nitat d’un monument que havia d’anar a

la plaça de la Sagrada Família de Barcelona; però vet aquí que no fa gaires dies passejant pel Parc de la Ciutadella, sense buscar-lo, em vaig trobar plan-tat davant d’aquest monument, senzill i sobri: una làpida triangular a terra de color rosa –el triangle rosa identificava els homes homosexuals als camps nazis– amb una inscripció recordant les persones homosexuals i transsexuals que han estat persegui-des pel fet de ser-ho. Quina tristor! I quin gest més semblant als de Jesús no hauria estat acollir aquest monument al costat de la Sagrada Família! Ben mi-rat, potser la senzillesa d’aquell triangle hauria fet ombra a tanta grandiositat, qui sap si poc cristiana, d’aquest temple. Per allò que adorarem el Pare en Esperit i en veritat i no en temples ni muntanyes. Josep Pascual

L ES ONGD QÜESTIONADES. D’un temps ençà s’estant publicant articles, lli-bres i reportatges que posen en qüestió el treball de cooperació de les ONGD, les

Organitzacions No Governamentals per al Desen-volupament. Les conclusions de “no serveix per a res” o “ha estat contraproduent” es justifiquen afirmant que la pobresa no s’ha eradicat d’aquells indrets, que “l’ajut” ha creat més dependència, etc… Preguntem-nos: per què aquestes desqualifi-cacions envers la cooperació al Sud? Curiosament apareixen en aquests moments de retallades pres-supostàries de les entitats públiques… i de veus que reclamen atenció prioritària a les necessitats de la gent del nostre país. Coincidència? Campa-nya encoberta? Coartada personal i col·lectiva? Si els arguments que s’empren en aquestes publica-cions s’apliquessin a les entitats socials que actuen a les nostres ciutats, podriem dir: “No cal que aju-deu la gent gran car no esdevindran mai autosufi-cients…”, “atendre els que viuen al carrer no ha so-lucionat el problema puix cada dia n’hi ha més..”, 14

“fins que ells no prenguin consciència i es revoltin continuarà la seva dependència…”. Oi que aques-tes afirmacions ens semblarien uns veritables dis-barats? Certament que hi ha errades, paternalismes i, fins i tot, estafes en el que s’ha batejat com “ajut al desenvolupament”, però utilitzar-los com a excusa o argument per a desqualificar-ho tot resulta, com a mínim, dubtós i simplista; i en alguns casos, sim-plement cínic. És cert que el cercle “infernal” de la pobresa costa molt de superar a tot arreu (dues, tres generacions?) i que en un sistema que genera pobresa i marginació el lluitar contra aquestes xa-cres pot semblar una tasca promoteica…; tanma-teix ¿no ha estat aquesta la tasca d’innombrables lluitadors (coneguts i anònims) que han aconseguit una millora de les condicions de vida de col·lectius i pobles al llarg de la història? Jesús Lanao

IMPOSTOS I RESTITUCIÓ. De la carta de J.I. González Faus adreçada a Duran Lleida (que podeu trobar al bloc de Cristianisme i Justí-cia), una part de la qual parla de la propietat,

de l’acumulació de béns, i de com s’haurien de mi-rar aquestes realitats amb uns ulls cristians: «Per al cristianisme, el dret primari és que els béns de la terra estan destinats a tots els éssers humans. I la propietat privada no és més que un dret secun-dari, positiu, que solament vigeix com a mitjà de realització de l’anterior i en la mesura que ajudi a complir aquesta destinació universal; i que desa-pareix com a dret quan impedeix el fi primari dels béns de la terra. D’aquí s’ha seguit sempre que tot aquell qui posseeix clarament més del que necessi-ta està posseint quelcom que no és seu i està obligat a tornar-ho. [...] L’almoina no és un acte de caritat sinó de restitució...». En aquests temps de crisi, que agreugen les grans desigualtats, hauríem de trobar maneres senzilles d’anunciar i anunciar-nos, dins i fora de l’Església, aquest missatge cristià. Josep Pascual

Q UAN LA COMUNITAT PASSA PER LA BUTXACA… Des que vaig conéi-xer alguna família de les comunitats del “Nou Camí Catecumenal” (de malnom

“els kikos”) em va sorprendre molt positivament el planteig econòmic que practicaven de la comunitat de béns, inspirada en el text dels Fets dels Apòstols (4,32-35) que diu que en aquella primera comuni-tat cristiana “ningú no passava necessitat…” pel fet que… els béns, posats en comú, es distribuïen segons les necessitats de cadascú. Darrerament, en les informacions aparegudes a la premsa sobre “els kikos”, també sortien els dos punts interessants:

que les families donen el 10% dels ingressos a la comunitat i que el grup, com a tal, no té cap pro-pietat (casa, església, residència). En tot cas (si els hi arriba) el cedeixen al bisbat corresponent. Penso que això és un exemple de llibertat (sobre “pedres”, que lliguen) i de comunitat de bens. I també penso, en contrast, el que costa en alguns moviments cris-tians augmentar les quotes (molt inferiors al 10% dels ingressos de cada militant)… i que la revisió de vida sobre l’economia personal sigui un tema tabú en molts equips… ! Jesús Lanao

T ENIM UN TEMPS. Aquell text de l’Ecle-siastès, reconvertit en cançó folk, ressona aquests darrers temps dins meu, suposo que arran d’un seguit de vivències inten-

ses que han vingut encadenades. “Tenim un temps breu, breu, breu, i un camí llarg... cada cosa té el seu temps i passa de llarg”. Es curiós que d’una cosa tan senzilla en siguem tots tan conscients i inconscients alhora. Vull dir que la nostra raó sap perfectament que més enllà del que nosaltres de-cidim, la nostra vida en qualsevol moment es pot fondre. Però avancem inconscientment pels nostres dies, com si això no pogués passar, amb aquella incongruència i prepotència que tot sovint carac-teritza l’espècie humana. Només quan vivim el do-lor d’una mort propera i estimada, o l’experiència sotragant de veure en risc seriós la vida pròpia o la d’algú que estimem, recordem el que bé sap la raó: pengem d’un fil. Aquesta consciència, viscu-da amb autenticitat, ens pot fer valorar cada gest, cada paraula, cada moment, cada mirada tendra, cada acció i, sobretot, tots i cadascun dels senti-ments d’amor. L’amor, quina energia més forta per viure, més única per combatre tota desesperança i més transformadora, quan neix del nostre dins més profund i brolla cap enfora. Aquesta energia contagiosa, que potser és l’única essència de vida en la qual perdurarem, sempre la descobrirem en noves formes perquè mai la coneixem del tot. Da-vant de tot això, és bonic sentir-se com un infant, amb la neta capacitat de descobrir-ho tot de nou... Maria·Josep Hernàndez

“C REURE” EN L’HOMEOPATIA? Darrerament s’organitzà una “pro-testa” contra l’homeopatia. Un dia concret, a la mateixa hora, en di-

verses capitals de l’estat espanyol, es concentraren uns centenars de persones per a “protestar” contra l’homeopatia, entenent que no és científica, ans un “muntatge” per a incauts, del qual s’aprofiten al- 15

guns i, sobretot, els laboratoris que comercialit-zen productes absolutament inocus, a preus molt cars… Demostraven el “timo”, ingerint grans quantitats d’aquests productes, per exemple, d’un que s’utilitza com a tranquil·lizant, se’n pre-nien a dojo… i no s’adormien. Regularment van sortint en els mitjans de comunicació comentaris i notícies en la línia del qüestionament i despres-tigi de l’homeopatia, a voltes confonent diverses teràpies i sistemes, posant-ho tot al mateix sac. D’altra banda, és freqüent la pregunta: tú hi creus en l’homeopatia? La meva resposta és sempre la mateixa: no és qüestió de “fe” sinó de ciència, que es demostra pels resultats. Si aconsegueix guarir la malaltia o moderar els seus efectes, benvingu-da sigui. Sobretot perquè no produeix cap efecte secundari… Tanmateix les seves limitacions estan clares, com a tota medicina. El que passa és que parteix d’uns principis diferents a la medicina or-ganicista. Però a més, dues dades importants:

A l’Índia els estudis de medicina es poden fer 1) en una o altra branca i duren set anys (l’home-opatia també). I no crec que puguem posar en dubte la serietat científica de les universitats indies.

L’homeopatia ja fa temps que s’està utilizant 2) al nostre país en criatures i, més recentment, en animals (per part de veterinaris que han descobert les seves virtuts). En ambdós casos no crec que es pugui parlar d’autosuggestió. Però, en tot cas, està comprovat abastament, que la sugestió és una força molt important en els processos de guarició… Jesús Lanao

PARLAR DE LA FE SENSE EM-BUTS. De les moltes coses (favorables, des del meu punt de vista) que es poden dir del programa “El convidat” d’Al-

bert Om sobre la Teresa Forcades i la comunitat de monges del monestir de Sant Benet de Mont-serrat, emès el 26 de setembre passat, en voldria remarcar una: es va parlar de la qüestió religio-sa per si mateixa, sense necessitat de justificar la fe amb obres socials, posant l’accent en la vida monàstica tal qual, que potser, amb permís dels monjos i monges, és de les coses més “rares” que

tenim, perquè només es justifica per la fe. S’agra-eixen la capacitat comunicativa, la naturalitat, la llibertat i l’obertura de la comunitat. No deuria ser fàcil. I el respecte de l’Albert Om. Sens dubte resulta refrescant i molt poc habitual sentir par-lar en positiu de l’Església, sense debats estèrils. Mercè Solé

L ’ESGLéSIA I ELS IMMIGRANTS .Crec que hem de celebrar un parell d’ini-ciatives eclesials recents. Una, la pancar-ta penjada des del campanar més alt de

Santa Coloma Gramenet amb la inscripció “Era foraster i em vau acollir”. Especialment ben tro-bat en un context enrarit per la crisi i per l’incre-ment d’actituds xenòfobes entre alguns partits en general i Plataforma per Catalunya en particular. Aquest estiu vaig conèixer una altra iniciativa també interessant. Va ser en una parròquia ita-liana, de Verona. Hi havia una guia ben editada per la Delegació de Pastoral Social, presentada pel bisbe de la diòcesi, el títol de la qual afirmava sense embuts: “A l’Església de Verona ningú no és estranger”. Crec que en els temps que corren és important anar afirmant això una vegada i una altra. M’ho comentava una persona no creient que va prendre part en una taula rodona sobre la crisi organitzada pel bisbat de Sant Feliu, on es van presentar diversos projectes destinats a immigrants dels especialment mal vistos: els que han estat a la presó, els que estan malalts, els jo-ves que arriben sols... Poques institucions políti-ques gosarien fer públics aquests projectes sense témer pels vots. M’alegra que l’Església s’hi com-prometi sense por. Mercè Solé

Potser el treball dignifiqui l’home. No ho sé. Però indiscutiblement, el cansa.

Joan FusterEl re

tall