L’ A G

U L L

A

Abril 2011- Any XVI - Número 74

Bona Pasqua!Per Nadal és més senzill. L’ambient festiu és per tot arreu, i, malgrat els excessos, en aquest ambient festiu hi encaixa bé, i fa goig, recordar un infant petit que és anunci de llum i de vida. Fins i tot per a qui no és creient, un anunci així pot resultar amable i estimulant.

Però per Pasqua ja no ho és tant, de senzill. Un crucificat que ressuscita… No, no és fàcil de dir, això. Ni per als creients mateixos, que sovint passem molt de pressa al significat simbòlic de l’afirmació de fe i parlem molt de com de les situacions doloroses en pot néixer futur i vida, i en canvi parlem molt poc del que va passar en aquells dies de la Pasqua jueva de fa gairebé dos mil anys, en què un predicador galileu va ser ajusticiat en un turó dels afores de Jerusalem anomenat Gòlgota.

Diu que, en els inicis del cristianisme, el que resultava més incomprensible i injustificable davant la bona gent de l’imperi, més que el missatge a favor dels pobres i més que la negativa a reconèixer el poder absolut dels déus de l’imperi i de l’emperador que els representava, era l’entestament d’aquells individus que s’anomenaven cristians a confessar-se seguidors d’un crucificat. Si a un el crucifiquen, és que ha fracassat. I per tant, és una bogeria subversiva dir-se’n seguidors. I més encara, dir que Déu s’ha posat a favor seu i l’ha ressuscitat. Déu és el poder màxim, i els poders no estan mai a favor dels fracassats. Si hi estiguessin, deixarien de ser poders.

No és senzill de dir, tot això. Però és la nostra fe, la nostra bona nova. Bona Pasqua a tothom!

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@gmail.com Bloc: www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada

Any XVI. Número 74abril 2011

Periodicitat:5 números l’any.

Subscripció anual: 10 €Grup promotor:

Jaume Botey Joaquim M. Cervera

Salva Clarós Kitty Guirao

Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual

Mercè SoléCoordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè SoléDibuixos:

Montserrat CaboCapçalera:

Mercè GallifaImprimeix:

Multitext, S.L.D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaCorreu electrònic:

agulla.revista@gmail.comTelèfon: 93.308.37.37

(Josep Pascual)Bloc:

www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada

Veure, mirar03 Països àrabs: res no serà igual. S. Ramentol

04 Navegant rumb a Gaza. M. Renau

05 Àfrica encara existeix. J.M. Fisa

06 La història al carrer. J. Lligadas

LA PALMERA I LA FONT07 Jornades de reflexió sobre la violència familiar. M. Claret

08 Per pensar cristianament davant la crisi. M. Solé

09 Endurir el++ matrimoni per l’Església. M.J. Hernàndez

09 L’escassetat de capellans. Fòrum Joan Alsina

El debat de l’Agulla11 Qui em representa? P. Hernàndez

a peu

12 Ascensió a Sant Sadurní de Gallifa. J. Pascual

amb entitat (i experiència)

13 Associació Lligam: De l’acollida a la inserció.

RECEPTES PER ANAR CANVIANT

14 Bacallà de Quaresma. T. Jorge

14 Fariseisme nuclear. S. Clarós

15 Puntades

16 Per airejar el cervell

Bona Pasqua i bon Sant Jordi!

2

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrò-nic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumari

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

Països àrabs: res no serà igualSantiago Ramentol

Els analistes reconeixen, des de fa temps, que la complexitat dels fenòmens globals fa que siguin difícilment intel·ligibles. Els experts més honestos admeten, també des de fa temps, que les variables que configuren allò que ha d’esdevenir són literalment inabastables i, en conseqüència, que el futur és, en general, inescrutable. Potser per això els gurus de l’economia no van ensumar la crisi, els oracles socials no han sabut vaticinar bona part dels fenòmens emergents que defineixen el món d’avui, i els serveis d’espionatge (dits d’intel·ligència) encara no s’han refet de la sorpresa davant les revoltes populars en el Magrib i, en general, en l’Orient Mitjà. La paraula guru ve del sànscrit i vol dir “el que dissol les tenebres”. I els oracles (del llatí oraculum) eren les revelacions divines. Doncs, res de res.Els analistes partien, per exemple, de la idea (evidentment equivocada) que la joventut dels països àrabs s’inclinava pel fonamentalisme religiós, i que molts ciutadans miraven més cap el passat que vers el demà. Pensaven que majoritàriament recitaven de memòria els versicles de l’Alcorà, en comptes de submergir-se en les noves tecnologies i participar en els debats oberts que circulen per les xarxes. I sobre aquesta imatge havien construït la hipòtesi del xoc de civilitzacions.I ara han descobert, estupefactes, que molts homes i dones tenen tantes o més ànsies de reconeixement, autonomia personal i de llibertat que els seus estarrufats veïns del nord ric. I ara perceben desconcertats que els missatges de no més de 140 caràcters (twitter) sobre la democràcia, la dignitat i la justícia atrauen tant els ciutadans d’Àfrica i d’Àsia com les idees de la Il·lustració ho van fer en el segle XVIII entre els ciutadans d’Europa. Hi ha uns valors, uns drets i uns anhels globals que els humans comparteixen al

marge dels contextos històrics i culturals. Mustafà Gheriani, portaveu dels insurrectes libis, ho va argumentar d’aquesta manera tan expressiva davant d’un periodista que posava en dubte les intencions dels rebels: “Estem a l’era d’Internet, ¿tu creus que els joves pensen en termes tribals? Per favor!”Els sàtrapes no han entès aquest fenomen, i han anat caient un rere l’altre en una mena de tsunami imparable que posa en perill tota la cadena de monarquies absolutes i d’autòcrates tan minuciosament forjada i conscienciosament mantinguda des d’Occident. El moviment es

va iniciar als països amb fites delimitades més o menys per la història: Tunísia i Egipte. Ben Alí i Mubarak van literalment fugir. El vendaval va envair després els països amb fronteres traçades amb els tiralínies dels imperis: Líbia, Bahrain, Aràbia Saudita, Iemen... I va arribar a afectar a estats amb estructures aparentment sòlides, com Síria, Algèria i Marroc.Tot està canviant. Durant dècades, les dictadures i les monarquies més o menys absolutes d’aquests països, enfangades en el crim i la corrupció, s’havien aixoplugat sota el paraigua de la causa palestina, del panarabisme retòric i del fonamentalisme islàmic. Tenien un enemic comú: Israel. I això li anava bé a Israel, perquè li permetia exhibir el títol d’únic país democràtic de la zona, un argument gastat pel militarisme i l’extremisme religiós, però que li permetia obtenir sucosos beneficis diplomàtics. Era una situació d’una certa estabilitat: l’Israel políticament modern enfrontat a un món àrab arcaic, cadascú amb la seva interpretació islàmica, el seu autòcrata enjoiat, els seus cortesans podrits de diners i el seu exèrcit i policia corromputs. El nou paradigma, però, pot subvertir tots aquests esquemes i deixar fora de joc els seus vells protagonistes.El pànic ha envaït els palaus de cartró-pedra que

3

encara resten en peu, i els (per ara) supervivents, monarques i capitostos vacil·lants, intenten reaccionar. El rei del Marroc ha improvisat una reforma constitucional, Algèria ha aixecat l’estat d’excepció vigent des de feia vint anys, el rei d’Aràbia Saudita s’ha rascat la butxaca i anuncia tímides eleccions, el president del Iemen ha destituït el govern i no sap què fer, el règim siri reprimeix les manifestacions a trets, Bahrain sufoca amb sang les protestes... i així successivament.No sabem com acabarà tot això, podria fer-ho com el rosari de l’aurora, o encallar-se davant de tants obstacles. Però sorprèn la

Navegant rumb a GazaMarina Renau Cerrillo

Actualment el milió i mig de palestins residents a la Franja de Gaza viu assetjat per l’estat d’Israel. Aquest va iniciar l’any 2007 un bloqueig il·legal que manté les fronteres tancades impedint l’entrada i sortida de la població palestina, també impedeix l’arribada de matèries primeres i subministraments bàsics a la franja. Això fa que hi hagi escassetat d’aigua i energia, dificultat en l’atenció a la salut i un gran augment de l’atur i la inseguretat alimentària. El desembre de 2008 l’exèrcit israelià va iniciar una ofensiva militar contra la Franja de Gaza, al·legant voler evitar el llançament de coets Qassams des de la franja. Aquest atac, conegut com a “Operació Plom fos” va acabar amb la mort de més de 1.400 palestins (85% civils i més de 300 nens) i 13 israelians, milers de vivendes van quedar destruïdes i hospitals i escoles també van ser atacats. Tot això

resolució dels manifestants i la seva capacitat de sacrifici. Xoca la diversitat social, religiosa, generacional i identitària de la protesta. I s’intueix que el vent alliberador ja mai no deixarà de bufar.L’agent fonamental que ha permès enderrocar tants obstacles, muralles i fortaleses (amb la situació econòmica, la descomposició militar i l’anomenat efecte Obama) ha estat, sense dubte, la circulació d’informació en temps real, mitjançant eines tecnològiques com els telèfons mòbils i els ordinadors connectats a les xarxes socials. Cada vegada més, les xarxes socials deixen de

ser només el lloc on la gent es troba per compartir banalitats i tafaneries personals per convertir-se també en l’espai on es reuneix la informació global i en un instrument bàsic per al canvi social.Tothom n’ha de prendre nota, no sabem si per bé o, en altres casos, també per mal. Dèiem al principi que el futur és, en general, inescrutable, però d’aquesta i d’altres experiències se’n pot treure una conclusió: res no és ni serà igual des de l’existència d’aquesta xarxa global, sense fronteres, coneguda com a Internet.

Santiago Ramentol és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona

davant la mirada còmplice de la comunitat internacional que es manté passiva i no intervé davant els crims de guerra i les violacions de drets humans per part d’Israel.Com molts recordareu, el maig del 2010 més de set-cents activistes de quaranta nacionalitats diferents van organitzar-se per donar a llum la Flotilla de la Llibertat, sis vaixells amb més de mil tones d’ajuda humanitària navegaren cap a Gaza amb l’objectiu de

trencar el bloqueig que l’estat d’Israel imposa a la franja des de l’any 2007. Violant les lleis internacionals, la matinada del 31 de maig la flotilla va ser atacada per l’exèrcit israelià en aigües internacionals i nou persones van ser assassinades.Fruit de la participació d’alguns ciutadans espanyols i catalans en aquesta Flotilla i davant la necessitat de seguir lluitant en solidaritat amb el poble palestí i contra la impunitat d’Israel neix 4

Rumbo a Gaza. És una iniciativa de la societat civil que, conjuntament amb altres organitzacions d’arreu del món, té l’objectiu d’enviar aquest mes de maig una Flotilla de la Llibertat II, per tal de portar ajuda humanitària, denunciar l’ocupació que viu la població palestina i trencar el bloqueig que aquesta pateix.Tot i que l’objectiu pugui semblar descabellat i utòpic, és possible. De fet l’agost del 2008 el Free Gaza i el Liberty, dos vaixells amb quaranta activistes, incloent-hi una catalana, va aconseguir arribar a les costes de Gaza. Amb aquest fet va quedar palès que la gent corrent, si té una voluntat ferma, fe profunda en els drets humans i una bona organització, pot vèncer un bloqueig il·legal imposat per un dels exèrcits més poderosos del món.Jo vaig decidir implicar-me en la iniciativa Rumbo a Gaza després d’una estada a Cisjordània que vaig fer aquest agost amb la Brigada Nagi al-Ali de Santa Coloma de Gramenet. Allà vam poder viure de primera mà la situació del poble palestí i les violacions dels drets humans que es produeixen diàriament al territori. Arran d’això molts vam sentir la necessitat de no quedar-nos amb els braços plegats i fer quelcom útil per a canviar la situació que havíem viscut a Palestina. Quan en terres palestines preguntàvem què necessitaven o què volien que féssim, ells ens contestaven que havíem de tornar al nostre país i explicar allò que havíem viscut i des d’aquí fer pressió als governs per a posar fi a l’ocupació de Palestina. Així intentem i intentarem fer-ho, perquè com va dir l’escriptora india Arundhati Roy: “El problema és que una vegada ho veus, no pots deixar de veure-ho. I una vegada que ho has vist, guardar silenci, sense dir res, es converteix en un acte tan polític com denunciar-ho. No hi ha innocència. De qualsevol manera, ets responsable.”

Marina Renau Cerrillo és estudiant de Medicina

Àfrica encara existeix

Potser aquest títol que poso a la notícia és una “boutade”, però això expressa la meva percepció de la visita al Senegal de primers de febrer, amb motiu del Fòrum Social Mundial a Dakar. El desè dels Fòrums que, iniciats a Portoalegre, Brasil, es fan cada dos anys en diversos indrets del món intentant que també siguin acollits en continents de recursos pobres. La idea, com sabem, és que els debats sobre els temes crucials del món es puguin fer des de les bases i les propostes tinguin una transmissió directa a les organitzacions locals d’arreu del món.Aquesta és la intenció i l’esperit del Fòrum perviu, tot i que va perdent una certa pistonada a cada nova edició. Dakar va tenir un seriós handicap. Les autoritats universitàries i els mateixos estudiants vivien al marge del Fòrum. No se sap ben bé què hi va succeir... però el fet és que la coordinació i l’organització dels debats va ser molt caòtica. Els llocs i les aules on es feien les xerrades s’avisaven el mateix dia amb “tam-tam” i mai millor dit.El Fòrum de la Teologia de l’Alliberament, participat i ben organitzat, va discórrer amb tots els inscrits i amb els debats ben vius i ben preparats. La delegació catalana hi era nombrosa amb una bona participació de laics i laiques. Recordo molt especialment la pregunta que feia una noia africana, després de sentir el repàs de la història de la colonització per part europea tant d’Àfrica com d’Amèrica i el paper jugat per les esglésies cristianes en tot plegat: “I vosaltres que heu fet aquesta galdosa aportació en tants segles ens proposeu ara un nou alliberament? Com podem creure que no ens vulgueu enganyar una altra vegada?”.També es va salvar esplèndidament la fira d’entitats, la majoria africanes, que amb els seus estands informaven i intercanviaven tota mena d’experiències de desenvolupament i d’organització. Les dones eren les protagonistes de la major part d’iniciatives d’educació, de sanitat i de les nombroses cooperatives que s’havien estès arreu dels països africans. La Fatou, la lider del nostre grup de dones de Fandema, que havia vingut amb Solidança des de Gàmbia, feia uns ulls absorbents davant cada un d’aquells estands de petits miracles. Uns dies més tard ho deia a les seves companyes de Tujerenk: “No som les úniques 5

dones que fem coses. A Dakar n’he vist moltes d’altres que fan activitats extraordinàries en bé de les seves comunitats.” Vam fer la recollida de molts fulletons i ens vam endur llavors i unes carabasses que eren la base d’un invent casolà per estalviar aigua. Dakar és una ciutat cosmopolita amb un segell de cultura francesa que no ofega la seva diversitat de llengues i costums. Les religions hi són ben presents, molt especialment la musulmana que supera el 80%, però no hi notes ni el fanatisme ni la prepotència que es dóna en altres països i fins i tot a casa nostra. Animisme i cristianisme hi conviuen sense problema i amb un gran respecte mutu. Els estudiants de la universitat anaven per feina i amb els seus estils i maneres et feien adonar que hi ha un gran potencial de futur i que estan orgullosos de la seva “negritud” tal i com Leopold Senghor, el célebre poeta i

estadista senegalès havia inoculat a les noves generacions.De Dakar a Palmarin, on vam poder visitar en Lluís Llach i la seva Fundació per a joves que, organitzats en cooperativa de pesca, abandonen el seu desig de fugir amb caico cap a Canàries. Ell hi passa temporades animant i recolzant aquesta iniciativa que parteix del seu contacte amb els treballadors senegalesos que havia conegut a les vinyes de Porrera. Després de passar una nit al càmpig on resideix vam enfilar cap a la travessia del riu Gàmbia, que dóna nom a aquest país anglòfon incrustat enmig del Senegal. Un riu amplíssim ple de vida.A Tujerenk, on viu la família d’en Malang, hi tenim el projecte de cooperació de Solidança. Però això serà objecte d’un altre capítol.

Josep M. Fisa és capellà

Perpinyà i Granollers versus Mataró i Viladecans. Quan passeges per Perpinyà, et trobes cada dos per tres uns plafons en francès, català i anglès en què s’explica la història d’un determinat carrer, o un edifici, o un jardí. Quan passeges per Granollers, també: són més senzills i no n’hi ha tants, però certament que són prou interessants, perquè arriben fins al temps actual i expliquen, per exemple, i de manera crec que molt objectiva, les vicissituds de l’església parroquial en temps de la guerra i els arguments que es van utilitzar per enderroca-la.Quan passeges per Mataró, això no ho trobes. I a Mataró seria molt interessant, perquè hi ha molta història pels seus carrers, i molts edificis que valdria la pena de fer conèixer, i molts elements de tot tipus a destacar. I, a Viladecans, que és el meu poble, tampoc, llevat d’unes concretes excepcions. A Viladecans no hi ha tota la riquesa històrica que hi ha a Mataró, ni de bon tros. Però precisament per això, seria encara més interessant que la gent, passejant pels carrers, trobés plaques o plafons que li expliquessin els pocs monuments

valuosos que tenim i que, pel fet de ser pocs, ho són molt: la Torre Modolell, la Torre del Baró, l’ermita de Sales… I que li expliquessin on era la minúscula capella que va fer d’església local durant segles i on molta gent s’havia de quedar fora perquè no hi cabien; o que li expliquessin on va ser la primera fàbrica de la localitat, on només hi treballaven dones; o que li expliquessin la història de l’última colònia que es va fer a Catalunya, l’anomenat Poblat Roca. I que li expliquessin, encara, aquella esplèndida façana plena de símbols maçònics que algú, no se sap qui, va construir al segle XIX pràcticament al costat de l’església, probablement per molestar… He dit abans que hi havia algunes concretes excepcions: però que consisteixen en unes plaques amb fredes dades històriques que de fet no expliquen res…En aquestes èpoques tan globalitzades i despersonalitzades, crec que trobar-se la història pel carrer és una magnífica manera d’humanitzar les nostres poblacions. Que potser poca gent ho llegirà? Potser sí. Però si no hi és, segur que no ho llegirà ningú.

Josep Lligadas és escriptor

La història al carrerJosep Lligadas

Com veieu, la foto no és de Perpinyà, sinó de París... Però nin-gú no és perfecte... i el fons fotogràfic de l’Agulla és el que és...

6

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Jornades de reflexió sobre la violència familiar i conjugal

Manuel Claret

Els mitjans de comunicació informen constantment sobre la violència de gènere –en cercles més especialitzats prefereixen parlar de violència familiar–. Per aquest motiu va semblar que des d’instàncies eclesials s’havia de fer alguna acció de denúncia, de defensa, principalment del col·lectiu femení, el més perjudicat i indefens.La Delegació Diocesana de Pastoral Familiar va convocar a la Fundació Vidal i Barraquer, que té un servei d’ajuda psicològica per a dones maltractades, i a Càritas Diocesana, que a través dels serveis socials, atén, orienta i ofereix recursos a les dones maltractades, a organitzar unes jornades per aprofundir en les causes, saber dels recursos socials al servei de les dones maltractades i de la possibilitat d’una acció pastoral.La Dra. Montserrat Davins, psicòloga i responsable de la unitat UNADOM (unitat d’ajut psicològic de dones maltractades), va parlar de la psicologia i del procés de pèrdua d’autoestima de la dona que, si no denuncia, cau fàcilment en una subjecció a la persona maltractadora, o en un procés autodestructiu. Per altra banda el maltractador acostuma a tenir un perfil d’inseguretat personal, tenir dificultat de comunicació, d’immaduresa, ser incapaç d’establir vincles profunds amb els altres i també manipulador de la realitat.Les dones silencien les situacions de violència física o psíquica per inseguretat, por a ser abandonades, manca de recursos econòmics, manca de consciència dels seus drets, tenir sentiments de culpa i de respecte humà, així com tenir por a perdre els fills amb les consegüents represàlies.L’ajut i els recursos socials per a les persones que pateixen violència va ser exposada per Maria Moreu i Josep Bastús, responsables dels programes d’Infància i Família de Càritas Diocesana de Barcelona, que ofereix un servei no tan sols de

diagnòstic sinó de llocs d’acollida i de protecció, tant per a les dones com per als seus fills, per acompanyar-les en el procés vers una plena reinserció social.Finalment el Dr. Gaspar Mora, professor de Moral de la Facultat de Teologia de Catalunya, va parlar sobre la possibilitat d’una pastoral a favor de les persones maltractades i dels maltractadors. Va aprofundir en el sentit exacte de la llei del talió “Ull per ull, dent per dent” com a pas d’una mentalitat venjativa a una de més justa,

que exclou la venjança, i que té el complement sorprenent del manament del Senyor que demana fins i tot estimar els enemics. La paraula de Jesús és profètica, però cal concretar-la de manera sapiencial. Cal saber concretar i descobrir l’esperit del missatge en les concretes situacions complexes de la vida, vers la construcció d’una societat que ha de fer justícia. Per això cal allunyar el castigador, maltractador, el que fa el mal. A la vegada cal promoure els valors de fraternitat, amor, justícia, veritat, pau. Cal treballar perquè en el món hi hagi una actitud de servei als altres.L’Església, a la vegada, presenta el matrimoni com a lloc d’amor. Intenta promoure l’autèntic amor conjugal, aquell que es posa al servei de l’altre, al bé de l’altre, que troba en el perdó i comprensió una oposició a la violència.Què fer amb les víctimes de la violència? Acompanyar-les, ajudar-les, recolzar-les, animar-les a que aprenguin a estimar amb dignitat. Emprar tot els mitjans jurídics a l’abast perquè puguin retrobar la seguretat i dignitat que necessiten. Cal que es trobin acompanyades, que no se sentin soles en aquest camí de reconstrucció personal.

Manuel Claret és Delegat Diocesà de Pastoral Familiar de Barcelona 7

“Elements per una consciència cristiana en el temps que vivim”. Aquest era el tema de la xerrada que Víctor Renes, sociòleg i ex director del departament d’Estudis de Càritas Espanyola, va oferir a la XXIII Jornada d’Estudis de la Pastoral Obrera de Catalunya, el passat 12 de febrer. Una Jornada que aplegà un centenar llarg de persones... majoritàriament d’una certa edat. La Pastoral Obrera som Església... i com la resta de l’Església anem veient com gairebé miraculosament la gent de 50 anys continuem essent “els joves” de molts actes. Potser en una societat en què la joventut és tan valorada aquesta “eterna joventut” pugui ser un bon esquer, però en qualsevol cas segur que és un repte.La veritat és que tenia moltes ganes d’escoltar-lo, perquè és una persona d’una certa anomenada en el camp social. I no em va decebre gens, tot i que he de reconèixer que a estones se’m feia difícil de seguir tot el que ens anava abocant, precisament perquè va fer una molt rica aportació. De la seva anàlisi, en destacaria algunes qüestions:Els remeis que pretesament es donen a la crisi poden servir a curt termini, però a la llarga agreugen encara més la situació. Ens trobem en un punt en què no acabem de saber si l’Estat de Benestar europeu s’interromp temporalment o bé si ha començat la seva liquidació permanent.Les causes de la crisi cal buscar-les en el paradoxal aparellament

Per pensar cristianament davant la crisi

Mercè Solé

que s’ha anat mantenint des dels anys 80: una extensió infinita de la producció a baix cost, que exigia un creixement desmesurat del consum, i una retallada salarial acompanyada de precarietat laboral. Totes dues coses plegades han portat a estirar més el braç que la màniga: l’endeutament privat i públic.Vivim en una mena de cop d’estat no declarat: ens governa un mercat que no hem elegit, que ni tan sols acabem de conèixer i que “dicta” què fer als governs formals.La crisi afecta tres qüestions bàsiques entrellaçades: el capital, l’energia i l’alimentació.La desafecció democràtica, acompanyada d’una manca de cohesió cada cop més gran, deixa els més pobres en una situació molt vulnerable. Perquè l’ajuda mútua, la solidaritat obrera, el suport familiar han ajudat a resistir moltes crisis. Però la tendència de la nostra societat no va per aquí. La cultura obrera ja no inclou avui els sectors més desprotegits de la classe treballadora, perquè costa molt

de sortir del corporativisme.El nou escenari social parteix d’uns nous axiomes: més és igual a millor; el preu és el valor de les coses (un valor que posa el mercat) i els subjectes s’han anat convertint en objectes.Avui hi ha més “desanuncis” que no pas “anuncis”. La política no serveix, els sindicats són obsolets... és una mena de crisi d’oferta de sentit de les coses. En canvi, d’utopies ningú no en parla. Les utopies, per cert, que s’han d’anar coent, cuidant, creant.Entre les propostes en positiu, Víctor parlava de la satisfacció de necessitats (de subsistència, però també de protecció, afecte, enteniment, lleure, creativitat, llibertat, identitat... totes elles transcendents), de la construcció de sentit i de l’empoderament de les persones com a subjectes i protagonistes. En fi, el factor C: Col·laboració, Cooperació; Comunitat, aCompanyament, Calidesa, Compartir... Tot plegat, ja ho he dit, molt suggerent.

Mercè Solé és treballadora social8

Endurir el matrimoni per l’Església

Maria-Josep Hernàndez

La generació dels meus pares es va casar per l’Església perquè era impensable casar-se d’una altra forma. I intolerable conviure i no casar-se. No està de més recordar que en ple nacionalcatolicisme, dones com la meva mare

–que ara té 75 anys–, encara que haguessin tingut el privilegi de fer una carrera universitària, havien de deixar de treballar si es casaven. I no podien ni signar res, ni tenir un compte al banc si no era amb autorització del marit (que passava a ser el seu “amo” a efectes pràctics). Sort dels que, com els pares, la van encertar i encara s’estimen!La generació que ara té entre 35 i 45 anys, alguns (molt pocs) s’han casat amb convenciment per l’Església, però és sabut que la gran majoria ho han fet perquè “queda bé”, “és més bonic”, “fa més celebració” etc… que el matrimoni civil. Aquesta generació, de creients i no creients, ja ha pogut triar: casar-se o no, fer-ho pel civil o per l’Església, o triar qualsevol opció de vida lliurement. I actualment, entre els que tenen al voltant de 25-35 anys es va confirmant la tendència més a l’alça d’optar pel matrimoni civil –en el cas dels que opten per casar-se.En aquest context, fa uns quants dies, el papa Benet XVI ha donat ordre d’endurir l’accés al matrimoni per l’Església: “El dret a contreure matrimoni pressuposa que es pugui i es vulgui celebrar de veritat i, per tant, en la veritat de la seva essència tal com ensenya l’Església”. És a dir: no pensem que hi ha l’opció de dissoldre matrimonis fàcilment, i de fet, ja ha anunciat també que enduriran els processos de nul·litat. Potser us sorprendré, però per part meva,

fins aquí, res a dir, perquè actualment, a diferència de l’època dels meus pares, es pot escollir. Per tant, si signes un contracte llegeix-te la lletra petita i la grossa. O sigui: si no estàs d’acord amb les regles del joc (i aquí s’inclouen les referents a la sexualitat), no hi juguis, encara que l’edifici, la celebració, la festa... sigui més bonica. D’altra banda, només quan t’enamores de debò entens quin és el sentiment d’estimar per sempre, però si humilment reconeixes que potser no ets infal·lible, sabràs de l’amenaça de l’excomunió, que ja sé que no és exactament el terme, però quasi. I en aquest cas, com en tants altres, la Llei és per a l’Església molt més important que les persones. Per a Jesús, en canvi, primer són les persones que la Llei.Però el que ja em sembla definitiu és el comentari de la Conferència Episcopal Espanyola, sostenint que el matrimoni civil a Espanya és “un contracte més lleu que el d’un servei telefònic”. Ho diuen perquè legalment als tres mesos es pot demanar el divorci. En resum, ara que ja no poden obligar a casar-se per l’Església ni controlar la moral íntima i personal, s’aferren al missatge de sempre, sense escoltar cap més raó: la Llei per damunt de les persones. I a més s’entesten a desacreditar “el contrari”. Em sembla que els temps actuals haurien de portar l’Església a d’altres preocupacions i reivindicacions que estan destruint “la Família” que tant els preocupa, com l’atur, l’accés a l’habitatge digne, els desnonaments dels que no poden pagar la hipoteca, l’entorn deshumanitzant en què creix la mainada i la contaminació de superficialitat que a través dels mitjans idiotitza el conjunt de la societat. Això sí que desestructura, destrossa i rebenta la família, i els infants que hi creixen i mereixen un món millor.

Maria-Josep Hernàndez és periodista

L’escassetat de capellansFòrum Joan Alsina

L’escassetat del que habitualment s’anomenen vocacions religioses és un fet fàcilment constatable i acceptat per tothom. Potser caldria remarcar que, des d’aquesta perspectiva, ens trobem ja en una

situació de migradesa per sota de límits raonables. Malgrat aquesta coincidència, quan es tracta d’analitzar, fer el diagnòstic i proposar camins de sortida, les conclusions són molt diverses. 9

Podríem presentar tres actituds fonamentals:1.- Els que atribueixen la crisi a causes alienes: el materialisme, l’hedonisme, el relativisme... Proposen un reforçament de l’ortodòxia i un replegament a les trinxeres doctrinals dels concilis de Trento i Vaticà I. Per a ells l’acció més eficaç és intensificar les pregàries i rogatives perquè Déu ens atorgui aquest do tan preuat de les vocacions.2.- Els que intenten posar-hi pedaços agrupant parròquies en els nuclis més grans o multiplicant els serveis sagramentals d’un capellà anant de poble en poble. Aquest sistema agrada molt a la jerarquia perquè no canvia res de l’estructura actual. En alguns llocs com al nostre bisbat, s’apunta cap a una participació més forta del laïcat en els llocs on no hi ha capellà, preparant-lo per animar cerimònies litúrgiques i Celebracions de la Paraula.3.- Els que pretenen substituir l’estructura piramidal actual per una església/comunitat que sigui el Poble de Déu, tal com diu el Vaticà II. Voldrien retornar als trets més genuïns dels ministeris i carismes que animaven les primeres comunitats cristianes. Cada comunitat tindria la persona escollida d’entre ells per presidir-los. Després de tant de temps d’exercitar les dues primeres actituds sense aconseguir cap dels objectius previstos, estem convençuts que han fracassat rotundament i han fet evident el seu anacronisme, que han caducat irreversiblement. Es podria concloure que Déu no

escolta aquest precs, perquè no són del seu grat.Davant dels reptes que tenim sembla que l’Esperit no ha bufat per allà cap on ens entossudim d’anar. Ens convé, per tant, escoltar millor l’Esperit, discernir amb més cura els signes dels temps i aprofundir els punts de referència que ens ha suggerit de forma especial a través de la veu autoritzada del concili Vaticà II. El sentit de la fe de tota l’Església també empeny en aquesta direcció.Tots aquests aires ens porten a

r e c u p e r a r

l’experiència d’aquelles primeres petites comunitats que tenien molt clara la fita cap on avançar, malgrat els esculls i les limitacions amb què s’entrebancaven: maldaven per tenir un sol cor i una sola ànima, perquè ningú no visqués en la indigència (Actes 5,32-24) i perquè les vídues i els orfes tinguessin una llar. La seva manera d’acomplir el manament bàsic de Jesús era servir i compartir el que eren i tenien: la fe, els béns i les capacitats, el poder i els ministeris. En el Regne de Déu que anaven construint, encara molt tendre i feble, no hi havia senyors ni súbdits, primers ni últims, generals ni tropa. Havien entès que ningú no

s’ha de fer dir mestre, perquè de mestre només n’hi ha un i tots els altres som germans (Mateu 23, 8). No tenim pas constància que hi hagués oficis excloents ni funcions reservades a persones marcades en cerimònies rituals. Sant Pau insisteix molt en la diversitat de dons que l’Esperit distribueix a discreció per a l’edificació de l’únic Cos de Jesucrist. És la comunitat que reconeix aquests dons i els organitza per al seu creixement i maduració. Els serveis i ministeris no es legitimen per la crida i consagració dels jerarques, sinó per l’encàrrec de la comunitat, que sovint és ratificat pel bisbe o per l’apòstol. La persona escollida presideix les

celebracions eucarístiques en què s’exerceixen els diversos carismes (predicar, d e n u n c i a r ,

discernir, compartir, interpretar...), tot garantint la pluralitat i la participació de

tots en igualtat d’oportunitats. I, és clar, no hi havia discriminació ni incompatibilitat per raó de sexe o d’estat civil a l’hora d’exercir aquests ministeris.

Ara, que som a prop del Dia del Seminari, oferim aquestes reflexions a qui es senti interessat en el tema. Pot participar en el debat de moltes maneres: en la reflexió personal, en conversa amb els amics o enviant les aportacions al blog del Fòrum. Les idees que avui s’ofereixen s’avenen plenament a les que han publicat fa poques setmanes un grup de teòlegs i teòlogues alemanys i que han rebut nombroses adhesions. També estan en la línia del pensament del teòleg Castillo i d’un document que fa temps van publicar un grup de dominics holandesos.

Girona, febrer de 2011 10

El debat de l’agulla El debat de l’Agulla El debat de l’Agulla El debat de l’Agulla El debat de l’Agulla

Vénen eleccions. I cada partit farà una llista de persones que es presentaran amb les seves sigles. Se suposa que, si els voto, seran els que em representaran. Però, no els conec. Qui són?De moment, només sé que són de la confiança d’aquell partit. Per tant, puc suposar que són obedients als interessos del partit; que sempre votaran el que se’ls digui, sense esperit crític, o que se’l callaran; que són ambiciosos, en el sentit pitjor de la paraula; que estan disposats a deixar la seva feina i que ho poden fer… Cal suposar que molts d’ells tenen esperit de servei… a qui?A mi m’agradaria, sense que això representi la invasió de la seva respectable intimitat, saber més coses d’ells, abans de confiar-m’hi. M’agradaria saber si són religiosos i, si són catòlics, si estan amb Rouco o amb Casaldàliga; si viuen en parella i amb quins lligams… Però tot això no tinc dret a preguntar-ho segons llei. Així que no ho vull saber.Però sí que m’agradaria saber, perquè això es pot esbrinar, i a mi em permetria dibuixar el seu “perfil” (que se’n diu ara) i saber fins a quin punt em representa, saber on ha nascut (no és el mateix el carrer del Carme que Capitán Arenas), on ha estudiat l’ensenyament mitjà (no és el mateix un alumne del Viaró que del Milà i Fontanals), quina carrera ha estudiat i on ho ha fet (no em val “té estudis de física”, sinó “llicenciat en física” per BCN o MIT), quins idiomes coneix i a quin nivell; com es guanya la vida ara, on viu, quina edat té…

Deixaria als periodistes, si ho creuen convenient, que m’informin dels seus gustos literaris o musicals; on tenen la segona residència (si en tenen); si han viscut a l’estranger, quin cotxe condueixen, sobre les seves lectures, etc. Això no crec que sigui important, però donaria pistes. També poden utilitzar ells les xarxes socials per informar, si ho creuen convenient.Ja seria massa demanar que l’ordre de la candidatura no el fixi el partit sinó la votació; però cal imaginar que això ja es fa a les primàries, si és que se’n fan… Però això ja és massa difícil de realitzar.I una altra cosa que m’agradaria, per tal de sentir-me representat, seria que les votacions a les cambres no fossin públiques, sinó que cada u votés en consciència. I en secret. Realment, tal com es fa ara, té sentit votar? Si cada partit (o els seus diputats) diu sí o no, per què fer la comèdia de les votacions? I si quan parlen uns no escolten els altres i alguns polítics es limiten a llegir el que, em sembla evident, no han escrit ells, no podríem evitar els discursos (i de passada, els insults)? Seria suficient que votés un diputat per partit i es multipliqués pel nombre de diputats que té cada partit.Vistes aquestes reflexions, no pagaria la pena que ens diguessin què pensen fer en comptes d’acusar els adversaris de coses que no en tenen la culpa (o sí), però ja no tenen remei?

Si els votants no se senten representats pels polítics a qui han votat, quin futur ens espera? Sabeu com ha acabat sempre aquesta falta de confiança?Pau Hernàndez és llicenciat en Filosofia

i Lletres

Qui em representa?Pau Hernàndez

11

A PEU A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu

Us proposem de pujar a dalt del puig de Sant Sadurní de Gallifa (941 m). És el punt culminant dels cingles de Gallifa (continuació cap a l’oest dels cingles de Bertí i una silueta inconfusible de les Muntanyes Prelitorals), que són un element clau del relleu definitori del paisatge dels dos Vallès i mirador amb una gran panoràmica.El punt de partida de la pujada és el trencall de la pista de terra que va al mas la Roca. Un vell cartell ho indica. Arrenca, ampla (hi ha espai per a tres o quatre cotxes), a la dreta de la carretera (entre el km 13 i el km 12) anant de Sant Feliu de Codines a Gallifa. Estem aproximadament a 500 m sobre el nivell del mar. Una cadena impedeix el pas als vehicles.Avancem per la pista, que deixarem abans d’arribar al mas, quan trobem un pontet. No el passarem sinó que trencarem a la dreta. Allà podrem observar el que queda d’un forn de calç. A partir d’aquí el nostre recorregut està indicat amb senyals verds i grocs, més o menys seguits i més o menys clars, fins gairebé dalt, fins al collet de Sant Sadurní. Deixem la pista, doncs, desviant-nos a la dreta per un camí ben clar. Aviat es bifurcarà i continuarem pel de l’esquerra fins que travessem la riera pel llit de roca viva; riera que pràcticament ens ha anat acompanyant en l’ascensió suau que hem fet des de l’inici.Passada la riera la pujada esdevé més forta. La fem per l’obaga, feréstega, amb una vegetació abundant, alzinar sobretot de sotabosc espès, seguint un corriolet ben fressat. Deixeu-vos guiar pel senyals i les fites. El camí avança fent llaçades, ara més llargues ara més curtes. Deixem un camí a la dreta. Arribats gairebé al peu del cingle, el camí el va vorejant per la dreta i s’enfila fins al collet de Pedra, amb unes tanques de fusta com per impedir

Ascensió a Sant Sadurní de Gallifa

Josep Pascual

el pas de cavalls, motos i bicis. Ara el camí avança més planer fins al collet de Sant Sadurní, una cruïlla de pistes i camins. A partir d’aquí prescindim dels senyals. No fem cas de les pistes i prenem el camí que puja cap a l’esquerra seguint el fil suau de la carena que ens porta fins dalt. Amb pas tranquil, haurem fet l’ascensió en un parell d’hores.L’esplanadeta del cim la presideix una església romànica que ja existia el 939. Adossada a l’església, renovada al segle xi, amb un bell absis amb decoració llombarda, el 1714 es va bastir la casa dels ermitans, actualment tancada.Per gaudir del panorama ens podem acostar a la

cinglera que ens indica l’absis, cap a llevant, i avançant des de la porta, cap al sud. El massís del Montseny, el Puig Ciró i el Puiggraciós dels Cingles del Bertí, el Farell, Sant Llorenç del Munt ens omplen la vista; i si ens hi fixem bé,

cap a l’est i lleugerament al nord, podrem mirar de localitzar el sanatori de Puig d’Olena, que vam visitar en la passejada de L’Agulla passada recordant Màrius Torres.Podeu seguir el recorregut i contextualitzar-lo dins el seu entorn amb el mapa Cingles de Bertí d’Editorial Alpina, edició 2004-2005. En la guia que l’acompanya hi trobareu explicada també aquesta excursió. 12

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

Lligam, Associació per a la inserció de dones, va néixer al 1992 a Barcelona, amb l’objectiu de donar atenció residencial i socioeducativa a dones sense suport familiar o social, i en situació de greu risc d’exclusió.Inicialment vàrem treballar amb dones procedents dels centres penitenciaris, però en ser la finalitat de Lligam buscar tots el recursos i mitjans necessaris per fer possible la inserció social de les dones, i detectant noves necessitats, es van posar en marxa, a més del programa centrat a l’àmbit penitenciari, dos programes més: un per atendre dones víctimes de violència de gènere i un altre per atendre dones en risc d’exclusió social i dones sense sostre.Lligam disposa d’una casa d’acollida que ofereix habitatge temporal i atenció socioeducativa a dones soles o dones amb menors a càrrec, que es troben en situació de precarietat econòmica o amb greus problemes d’exclusió social.Un equip humà format per educadores socials, treballadores familiars i voluntàries treballa per donar acollida, acompanyament, orientació i informació a las dones amb l’objectiu final que aquestes adquireixin autonomia en els àmbits personal, econòmic, social i familiar, perquè puguin viure de manera estable i digna amb els seus propis recursos.La feina del voluntariat a la nostra entitat és des de sempre insubstituïble i consisteix en una col·laboració en tasques d’acompanyament a les dones, en la realització de gestions diverses, de tallers formatius i d’altres activitats adreçades a oferir una atenció de qualitat i assolir els objectius de l’entitat.Quinze persones de diferents nacionalitats, cultures i edats, dones i nens, vivint juntes i compartint espais. Això és la casa d’acollida on la vida quotidiana i la vida en grup es converteixen en les eines principals per poder aprendre, conviure, créixer, adquirir hàbits i habilitats, compartir el que saps fer, i recuperar-te com persona. El fet de viure amb altra gent fa que la vida en grup sigui un dels pilars sobre el qual basem la nostra intervenció. De l’acollida a la inserció hi ha un camí i és aquest trosset de camí el que volem fer amb les dones.

Més enllà d’acollir, ajudar, assessorar, o aconsellar, conceptes que ens situen en una vessant de caire més assistencial, el concepte creiem que descriu millor la nostra tasca és el de l’acompanyament, essent al costat i no per sobre. Lligam intenta acompanyar a les dones en un tros de la seva vida: unes setmanes, uns mesos, un any o potser més. És com fer de pont entre l’abans i el després. Un acompanyament de la presó a la societat, de l’infern del maltractament a la llibertat de decidir, de l’exclusió a la participació.A Lligam acompanyem amb la convicció que tothom pot fer passos i millorar la seva vida i acompanyem perquè estem convençudes que tota persona té capacitats i possibilitats, i pot recuperar-se. Acompanyem, no treballem per a les dones, sinó amb elles. I acompanyem des d’una vesant educativa i participativa, treballant en xarxa amb altres entitats i professionals, i realitzem també tasques de sensibilització.Si algú de vosaltres s’anima a col·laborar amb la nostra tasca, pot contactar amb nosaltres.

De l’acollida a la inserció

Associació Lligam Tf. 636248376 Adreça electrònica : lligamdona@eresmas.com

13

RECEPTES per anar canviant Receptes per amar canviant Receptes per anar canviant

Bacallà de QuaresmaTere Jorge

Una certa tradició popular diu que a l’Edat Mitjana l’abat d’una comunitat, per Quaresma, era qui feia les racions de bacallà i les feia de la mida que volia sense que ningú li pogués dir res. És per això que utilitzem aquesta frase feta per referir-nos a les persones que manen o tenen un domini sobre els altres i per tant, en molts casos, igual que l’abat, fan el què volen sense permetre que ningú els hi discuteixi. I potser, callem massa i deixem que aquests, els que tallen el bacallà, decideixin per nosaltres. Ara s’acosten les eleccions municipals i són molts els que aspiren a tallar el bacallà però nosaltres poden decidir exercint el dret a vot i que mai ningú no ens pugui dir: i va callar i no va dir res (com diu la cançó). El que segur que no dirà res és el peix de la recepta d’avui però espero que sí que aixequi comentaris favorables de les persones que gaudiran d’aquest plat.Ingredients: 8 trossos de bacallà de 120 g. cada un aproximadament; 100 g. de pinyons; 50 g. de panses; 16 prunes; 4 tomàquets madurs; 2 cebetes tendres; 2 porros; 2 grans d’all; 1 got de vi blanc; un quart de litre d’oli d’oliva; farina; sal; pebre; julivert. Preparació: Dessaleu el bacallà. Cal tenir-lo 24 hores en remull i canviar-li l’aigua tres vegades com a mínim (o be el compreu ja dessalat). Enfarineu el bacallà després d’haver-lo eixugat bé amb un drap.Poseu una cassola al foc, amb l’oli ben calent, i fregiu el bacallà. Després traieu-lo i reserveu-lo. Peleu i talleu finament les cebes i els porros i ofegueu-los en el mateix oli de fregir el bacallà. Quan tot estigui daurat, afegiu-hi els grans d’all i el julivert picats, remeneu durant una estona i després poseu-hi el tomàquet ratllat. Deixeu que es cogui lentament fins que el sofregit estigui al seu punt.A part, bulliu les panses, els pinyons i les prunes amb el vas de vi blanc; deixeu-ho coure lentament, tapat, durant quinze minuts aproximadament.Finalment, barregeu-ho tot a la cassola, el bacallà, el sofregit i els fruits secs bullits amb el vi, remeneu amb molt de compte amb una cullera de fusta o millor sacsejant la cassola i poseu-ho al forn escalfat prèviament durant 15 minuts.Serviu-ho calent, en la mateixa cassola.

Fariseisme nuclearSalva Clarós

A la central nuclear de Fukushima les coses van malament, i es percep ja fa temps que empitjoraran. L’accident ha malmès el vas de contenció com a mínim d’un dels quatre reactors amb problemes. L’exposició de l’entorn a elevats nivells de radioactivitat no només passarà factura a la població d’aquí a uns anys sinó que ara mateix dificulta qualsevol acció per intentar aturar les fuites. Ningú sap com actuar en una situació tan desesperada. El problema de l’energia atòmica és que se sap com iniciar una reacció de fissió nuclear en cadena a partir d’una massa crítica d’àtoms d’urani enriquit, però es desconeix com revertir el procés. En el millor dels casos, i sota els mecanismes de control per neutralitzar la propagació de la reacció de fissió nuclear aconseguint una virtual apagada del reactor (ara mateix està fora de control), el combustible d’alta activitat continuarà irradiant i caldrà confinar-lo en condicions d’estanqueïtat durant alguns centenars o milers d’anys. És responsable engegar una màquina perillosa que no se sap com aturar?Al cap de poc de l’accident de la central de Fukushima, Greenpeace i companyia es van manifestar a Barcelona en solidaritat amb els afectats de les catàstrofes del Japó i per exigir al govern espanyol, molt oportunament en un moment de commoció i d’angoixa, el tancament immediat de les centrals nuclears. L’acte esperpèntic escenificava “un agraïment al poble japonès que amb el seu sofriment ens podia redimir del nostre pecat nuclear”. Ho poso en cursiva perquè és la meva percepció subjectiva d’una acció grotesca. Responent a la pregunta d’abans, i al marge de la falta d’escrúpols, la qüestió, benvolguts amics de Greenpeace, no és quan es tanquen les centrals nuclears sinó quan serem capaços de reduir el 10,9% de l’energia primària que consumim a l’Estat espanyol que és d’origen nuclear. La irresponsabilitat, si de cas, va lligada a exigències del nostre estil de vida, que demana més i més energia. Estem immersos en un encara tímid canvi de model energètic on les renovables substituiran les centrals nuclears. Però qui sigui capaç d’estalviar l’11% a la seva factura energètica domèstica que tiri la primera pedra. 14

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

UN BLOC PER DESCOBRIR: RE-ACCIONA. Us convido a visitar el bloc d’en Jordi Panyella Soler, “Re-acciona”, http://re-acciona.blogspot.com. És un bloc

que ens engresca i ens sacseja perquè reaccionem davant els autèntics valors de la vida, on hi trobem vídeos, articles, entrevistes, contes... que ens animen a estimar i a pensar. I de passada, ens permet conèixer un autèntic mestre de Reiki Tradicional Japonès i Reiki Usui Tibetà. Per cert, heu sentit mai parlar del reiki? La meva explicació casolana seria, a grans trets, que és una energia que pot contribuir a guarir i que funciona a través de l’amor, sempre donat desinteressadament, i amb certes connexions amb la pregària universal. Sé que us pot sonar a “il·luminats”... i suposo que, com en tots els coneixements, hi ha de tot: persones que en saben i persones que se’n poden aprofitar. Però l’experiència viscuda de prop a nivell familiar m’ha fet entendre-ho i acostar-m’hi. Bé, en Jordi hi entén, jo només sóc testimoni que hi ha coses que no acabem d’entendre, però que poden fer molt de bé. Maria-Josep Hernàndez

ESPERANÇA. Deia Aristòtil que “l’esperança és el somni de l’home despert”. I Nietzsche deia que “l’esperança és un estimulant vital molt superior a la

sort”. En temps de molta desesperança personal, social, econòmica, política, religiosa... els que hem après que aquestes dues frases tenen la força de la veritat, hauríem de fer l’esforç d’intentar contagiar esperança. Això no vol dir tancar els ulls a cap realitat, és exactament el contrari: mirar bé la realitat, per més complicada que sigui, i intentar descobrir els punts de llum que hi ha per saber per on hem de començar a transformar-la. L’esperança es pot contagiar amb la mateixa energia que l’amor. Pot ser un bon propòsit per la Pasqua, no defallim. Maria-Josep Hernàndez

“NuNCA POSItIvO”. Frase cèlebre del món del futbol que m’ha vingut al cap ara que estic llegint un llibre amb un títol d’allò més

suggerent: Blanc bo busca negre pobre, de Gustau Nerín (La Campana, Barcelona 2011). El llibre és un atac sarcàstic i detallat contra l’acció d’ONG i governs del Nord a l’Àfrica. Fa una colla de crítiques ben encertades. El problema és que posa tot i tothom dins del mateix sac i que de vegades

tens la sensació que li agrada “épater” encara que això sigui amb el cost d’una certa demagògia. Mentre critica els estereotips que nosaltres tenim dels africans, generalitza força sobre la cooperació i els cooperants. Amb tot crec que és un bon revulsiu sobre aquest curiós costum que tots tenim de bescantar molt ferotgement els partits i el seu funcionament i en canvi de no ser mai gens crítics amb les ONG, quan sovint són, per exemple, ben poc participatives i no escapen a les imperfeccions de qualsevol entitat formada per persones de carn i ossos que ha d’actuar en una realitat ben complexa. La recent mala experiència de la Caravana Solidària del Sàhara va posar en evidència la fragilitat i superficialitat de moltes actuacions, més pensades de cara a la galeria que per al desenvolupament real.Dit això, estaria molt bé que a més a més de les àcides crítiques es perfilessin camins a seguir per contribuir que la gent de l’Àfrica pogués viure amb dignitat. Perquè si les institucions polítiques no funcionen i les entitats solidàries tampoc, què hem de fer? Si no fem l’esforç d’imaginar i de posar en marxa camins, encara que ens equivoquem, i que no aconseguim l’excel·lència, l’alternativa és com el títol d’aquella pel·lícula de Herzog: Jeder für sich ung Gott gegen alle. És a dir, cadascú a la seva i Déu contra tothom. Amb tot, el llibre em sembla un bon revulsiu. Mercè Solé

PARRÒQuIES I COMuNItAtS SOCIALMENt AtENtES. És el títol d’una petita guia editada per l’Equip de Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu,

que ha estat presentada el passat 4 d’abril, a Piera, amb una taula rodona en què ha participat també el bisbe Agustí Cortés.La intenció de la guia és dinamitzar parròquies i moviments per tal de fer-se poroses a la realitat social dels llocs on són les comunitats cristianes. D’una banda, es tracta de ser conscients que cal explicitar molt bé l’acollida a la gent que pateix i a la gent allunyada de l’Església; que cal que la litúrgia, la pregària, la catequesi, la formació cristiana, tinguin present la realitat social; que convé comunicar millor, aprofitant tots els mitjans, amb senzillesa i sense prepotència el missatge cristià i que cal col·laborar amb tothom –dins i fora de l’Església– que vol transformar la societat, perquè el Regne de Déu no és pas una exclusiva dels cristians. Si hi esteu interessats, podeu demanar-la a p.obrera@bisbatsantfeliu.cat Mercè Solé 15

Fer-se gran. Montserrat Ribas i Piera. Edicions de l’Albí. Berga/Barcelona, 2011Arribar als 76 o 77 anys i adonar-se, gairebé de cop, que s’és gran resultaria sorprenent si no fos perquè deu ser una experiència força més corrent del que semblaria a primera vista. Ja ho comenta l’autora, citant Goethe: “L’edat s’apodera de nosaltres per sorpresa”.I Montserrat Ribas ho reconeix: tota la vida ha viscut la vellesa com un fenomen aliè que mai no l’hagués d’afectar, tot i haver treballat com a responsable del Servei de Vellesa de Càritas durant un bon grapat d’anys. És ara, en prendre consciència d’aquesta etapa de la vida, que s’ha animat a pensar a fons què significa la vellesa (així, pel seu nom), a partir de la seva trajectòria vital, l’experiència professional, un munt de lectures i sobretot la reflexió sobre com viu el dia a dia.El llibre, doncs, barreja elements biogràfics (d’una família de la burgesia barcelonina) amb l’assaig i el testimoni. Està escrit d’una manera apassionada,

vital, i resulta agradable de llegir (no en va Montserrat Ribas ha estudiat magisteri, treball social, teologia i, a setanta i escaig anys, humanitats!). He de reconèixer que no sóc gens neutral a l’hora de parlar-ne: som amigues des de fa molts anys, és una persona que aprecio molt. Llegir-lo ha estat com una llarga i profunda conversa on han sortit inquietuds i qüestions de fons d’aquelles que potser costa més d’inserir en una conversa, però que m’alegra compartir. Per cert, la Montserrat té un blog excel·lent: http://viureiconviurebloc.blogspot.com Mercè Solé

Polseres vermelles. Una sèrie de TV3.Aquesta sèrie basada en les vivències d’un grup d’adolescents ingressats en un hospital és un treball televisiu de qualitat. A l’estil de la seva pel·lícula Herois, el director Pau Freixas, ha sabut reflectir el món de la infància i l’adolescència com un moment vital d’aprenentatge i de creixement personal, i en un context difícil. Ho fa sense crear una realitat

ensucrada, sense buscar la llàgrima fàcil (el dramatisme és real com ho és la vida mateixa) i posant de manifest valors, com l’amor, l’amistat i la generositat, que només apareixen autènticament despullats en moments transcendents, com quan la vida ens posa cara a cara davant del patiment humà i de la mort. Un treball ple de força i autenticitat, que ha connectat amb joves i adults, amb un resultat intel·ligent i ple de contingut. Maria-Josep Hernàndez

La Bíblia. Bíblia Catalana Interconfessional, Barcelona 2011.Ja se n’ha parlat molt, però val la pena comptar amb aquesta nova edició de la BCI. És una molt bona traducció, està molt ben editada, és agradable de llegir, està bé de preu (9,95 €) i compta amb il·lustracions de Perico Pastor. Un altre aspecte remarcable ha estat l’esforç conjunt de molta gent perquè aquesta iniciativa tingués un rerefons mediàtic, en el criteri que és bo crear consciència que la Bíblia forma part de la nostra cultura i que és una magnífica i imprescindible obra literària i antropològica, siguin quines siguin les nostres creences religioses. Mercè Solé

Per airejar el cervellPer airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Es vol un són món, però ben pocs occidentals acceptarien de viure en un sistema en què les regles del joc no fossin les seves

(Gustau Nerín: Blanc bo busca negre pobre)El re

tall