l’eix girona-perpinyÀ · corredor mediterrani. per tant, aquesta publicació vol ser una...
TRANSCRIPT
L’EIX GIRONA-PERPINYÀEconomia, població i infraestructuresen el node de connexió amb Europa
L’EIX GIRONA-PERPINYÀEconomia, població i infraestructuresen el node de connexió amb Europa
2
IInstitut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa
Col·lecció: Els eixos auxilars de l’Euram. Nº 2
Autor: Lluís Català i Oltra
Coordinació: Pau Caparrós i Gironés
Correcció de textos: Òscar Alegret i Teijeiro
Disseny i maquetació: Juan Seguí > Crehaz <
Edició: Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa, 2014
ISBN: 978-84-697-1828-5
Dipòsit legal: T-1760
C/ Sant Ferran , 12 46001 València
www.euroregioeuram.eu
L’EIX GIRONA-PERPINYÀEconomia, població i infraestructuresen el node de connexió amb Europa
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / INTRODUCCIÓ
3
4
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
5
Des que l’any 2011, la Comissió Europea va decidir d’aprovar
la incorporació del Corredor Mediterrani de la xarxa transeuro-
pea de transport, aquest territori afronta reptes importants
per a la seva articulació i per al seu paper estratègic en el
futur de les relacions econòmiques entre la Unió Europea i
la resta de la Mediterrània. Els seus ports, especialment Bar-
celona i València, poden tenir un paper clau per a l’articulació
d’un front al sud d’Europa i consolidar el flux importantíssim
de mercaderies que es va generant amb els ports asiàtics a
través del canal de Suez.
Un altre dels aspectes que seran essencials per a l’articulació
de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani (EURAM) seran els seus
eixos auxiliars, és a dir, les parts del territori per on les infrae-
structures han de complir una funció de connexió i organit-
zació territorial que asseguri el funcionament del conjunt de
l’EURAM. Un d’aquests connectors és l’eix Girona-Perpinyà.
Per aquest eix hi han de passar els fluxos de mercaderies i de
persones que asseguren la nostra connexió europea. Un altre
eix auxiliar és el de Castelló de la Plana-Tortosa-Tarragona,
per on ha de passar la doble via ferroviària d’ample europeu,
per exemple. En tots dos casos, el bon funcionament del con-
junt de l’economia de l’EURAM dependrà en gran manera que
aquests eixos auxiliars funcionin.
Per aquesta raó, l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empre-
sa presenta aquest segon volum de la col·leció “Els eixos aux-
iliars de l’EURAM”, dedicat a l’eix Girona-Perpinyà. Vull agrair
especialment a la Diputació de Girona la seva col·laboració
per haver fet possible aquest treball, com també a totes les
persones de les diferents entitats econòmiques i empresari-
als de les comarques de Girona i de la Catalunya Nord que han
participat en l’apartat de les entrevistes d’aquest estudi. Grà-
cies a les seves opinions i contribucions hem elaborat aquesta
segona aproximació als eixos auxilars de l’EURAM.
Antoni Serra Ramoneda
President de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa
INTRODUCCIÓ _________________________________________________________________ 10
APROXIMACIÓ A L’EIX EN XIFRES ________________________________________________ 13LA POBLACIÓ ____________________________________________________________________________________________14
EL VOLUM DE POBLACIÓ _______________________________________________________________________________________14
LA DENSITAT I EL FUNCIONAMENT TERRITORIALS _________________________________________________________________15
L’EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ ___________________________________________________________________________________19
L’ESTRUCTURA DE LA POBLACIÓ. EL PES DE LA POBLACIÓ ESTRANGERA_____________________________________________21
L’HABITATGE ____________________________________________________________________________________________23
EL MERCAT DE TREBALL __________________________________________________________________________________24
L’ESTRUCTURA ECONÒMICA. ELS SECTORS D’ACTIVITAT_______________________________________________________30
LA INDÚSTRIA ________________________________________________________________________________________________32
EL COMERÇ DETALLISTA ________________________________________________________________________________________35
EL COMERÇ EXTERIOR _________________________________________________________________________________________36
EL TURISME __________________________________________________________________________________________________41
L’AGRICULTURA _______________________________________________________________________________________________46
LA PESCA ____________________________________________________________________________________________________50
L’ESTAT DE L’ECONOMIA __________________________________________________________________________________54
LES TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ I LA COMUNICACIÓ _____________________________________________________59
EL TRANSPORT: LES INFRAESTRUCTURES I ELS MOVIMENTS DE PERSONES I MERCADERIES _______________________61
MODE AERI. ELS AEROPORTS DE L’EIX I BARCELONA-EL PRAT COM A “HUB” AEROPORTUARI ____________________________61
MODE VIARI. EL TRÀNSIT A TRAVÉS DELS PIRINEUS _______________________________________________________________64
MODE MARÍTIM. ELS PORTS AUXILIARS DE L’EIX: PALAMÓS I PORTVENDRES __________________________________________67
MODE FERROVIARI ____________________________________________________________________________________________70
L’ECONOMIA SOCIAL ______________________________________________________________________________________72
LA SANITAT ___________________________________________________________________________________________________72
L’EDUCACIÓ __________________________________________________________________________________________________74
ÍNDEX
LA VISIÓ DELS AGENTS CLAU DE L’EIX ____________________________________________ 79LES PRIORITATS EN LES INFRAESTRUCTURES: CONTINUAR L’ALTA VELOCITAT CAP AL NORD, LA
DESCONGESTIÓ VIÀRIA ALS PIRINEUS, ELS ACCESSOS AL PORT DE BARCELONA I EL CORREDOR
FERROVIARI DE MERCADERIES _________________________________________________________ 83
MODE FERROVIARI _______________________________________________________________________________________86
Una alta velocitat ferroviària completa des de l’eix fins al centre d’Europa ______________________________________________86
Les dificultats econòmiques no ens han de fer perdre de vista l’horitzó: una línia independent per a mercaderies
amb ample internacional ________________________________________________________________________________________88
Encara és d’hora per a valorar l’impacte de l’alta velocitat a l’eix _______________________________________________________92
MODE VIARI _____________________________________________________________________________________________95
Apostem pel ferrocarril, però no deixem de banda el mode viari, pel qual arriba la major part del transport de mercaderies ______95
El desdoblament de la N-II és la gran assignatura pendent del mode viari _______________________________________________96
També és important de connectar-se bé amb les comarques interiors i de muntanya _____________________________________97
MODE MARÍTIM ________________________________________________________________________________________ 101
S’ha de consolidar l’activitat auxiliar que poden fer els ports de l’eix, com ara Palamós o Portvendres _____________________ 101
El port de Barcelona, el node marítim de l’eix i la porta potencial del mercat asiàtic _____________________________________ 104
MODE AERI ____________________________________________________________________________________________ 108
La complicada cruïlla dels aeroports de l’eix ______________________________________________________________________ 108
¿És una quimera la intermodalitat per a Girona-Costa Brava i Perpinyà-Ribesaltes? ____________________________________ 110
¿L’aeroport de Girona té cap possibilitat com a central aèria de càrrega? _____________________________________________ 112
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ, UNA BAULA FONAMENTAL DEL CORREDOR MEDITERRANI ____________________________ 113
CAL SUMAR ESFORÇOS PER A REACTIVAR L’EURODISTRICTE DE L’ESPAI CATALÀ TRANSFRONTERER ______________ 116
Un marc pendent d’impuls _____________________________________________________________________________________ 116
Estem d’acord respecte a la necessitat de la reactivació i proposem idees ____________________________________________ 118
L’exemple de la Cerdanya: un veritable espai transfronterer ________________________________________________________ 121
LES POSSIBILITATS DE COOPERACIÓ ECONÒMICA: L’EIX COM A ESPAI POTENCIALMENT UNITARI __________________ 122
L’activitat logística i comercial: les opcions del Far-Vilamalla per a complementar el mercat consolidat de Saint Charles ______ 122
Construcció: alternatives a la competència interterritorial __________________________________________________________ 126
Sectors per a la cooperació: l’oportunitat d’una economia sostenible _________________________________________________ 129
GIRONA-PERPINYÀ, PONT DEL HUB DE BARCELONA CAP A L’EIX CENTRAL DE DESENVOLUPAMENT EUROPEU __________________________ 133
BALANÇ PROPOSITIU ___________________________________________________________________________________ 137
Síntesi de les propostes ______________________________________________________________________________________ 143
BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ ________________________________________________ 145FONTS PRINCIPALS DE LES DADES _______________________________________________________________________ 148
8
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / INTRODUCCIÓ
9
INTRODUCCIÓ
10
INTRODUCCIÓ
L’estiu del 2007, diferents organitzacions de Girona i la
Catalunya Nord firmaven a Ceret l’acord per a constituir
l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer (EDCT) amb
la intenció de convertir-se en una agrupació europea de
cooperació territorial. Se suposava que aquest organisme
tindria capacitat jurídica i autonomia financera, cosa que
facilitaria el “desenvolupament i foment de la cooperació
transfronterera entre els seus membres per tal de reforçar
la cohesió econòmica i social, així com el desenvolupament
sostenible i ecològic del territori”. L’arribada de la crisi i alguns
entrebancs polítics n’han ajornat sine die la posada en marxa
definitiva, i també el desplegament de la seua acció, que havia
de possibilitar la trobada dels dos territoris per a incrementar
conjuntament la seua competitivitat, no solament des d’un
punt de vista empresarial, sinó també territorial i social.
Mentrestant, alguns subjectes, algunes empreses i algunes
institucions han continuat cooperant, perquè han cregut en
el potencial de la col·laboració i en el retorn que podia implicar.
Mentrestant, l’alta velocitat ha situat l’eix a distàncies de
mobilitat metropolitana de Barcelona i ha escurçat al màxim
la distància entre els dos territoris. ¿L’EDCT s’ha aturat?
Sí, el marc ha quedat encallat, però discretament s’ha anat
construint l’espai català transfronterer, tot i el rigor de la crisi.
Resta recórrer molt camí, cosa que han expressat els agents
que han tingut l’amabilitat de dedicar una estona a xerrar amb
nosaltres. Però també s’identifiquen les oportunitats, i hem de
ser capaços d’aprofitar-les perquè hi ha la voluntat al territori i
perquè, deixant a part els imperatius financers, hi ha condicions
per a fer-ho. L’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa
treballa des de fa temps per la cooperació econòmica en el
marc de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani (EURAM) i, com a part
de la seua estratègia, entén que aquests espais veïns on hi
ha fronteres administratives entre comunitats autònomes o
entre estats són aquells en què cal parar més atenció, perquè
la seua integració efectiva serà la porta per a la continuïtat de
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / INTRODUCCIÓ
tota l’Euroregió i, en definitiva, per a la competitivitat d’aquest
conjunt de territoris estratègicament situats al llarg del
Corredor Mediterrani. Per tant, aquesta publicació vol ser una
reivindicació de l’Eurodistricte i del paper que pot tenir en el
conjunt del Corredor Mediterrani.
Aquest estudi combina diferents metodologies per a acostar-
se a la realitat del que hem anomenat eix Girona-Perpinyà o,
senzillament, l’eix: la part nord de l’EURAM, una baula essencial
del Corredor Mediterrani, atès que, com acabem de dir, se
situa en una frontera administrativa entre estats, la qual cosa
planteja reptes, i perquè representa la porta del node central
de Barcelona cap a la dorsal central europea. Fent un repàs
del contingut de l’estudi, direm que, en primer lloc, hem fet
una exposició de dades comparades prenent com a unitat
bàsica els territoris de l’eix, és a dir, la demarcació de Girona i la
Catalunya Nord. Hem tractat de representar, quantitativament i
en la mesura de les nostres possibilitats, la societat, l’economia,
el territori i les infraestructures de transport d’aquestes
unitats, comparades o completades amb les que són la seua
referència immediata (Catalunya, el Llenguadoc-Rosselló i
l’EURAM). En segon lloc, hem elaborat un capítol amb fonts
primàries, que han estat les entrevistes a experts i agents clau
del territori estudiat, els quals sobretot han precisat quines
són les necessitats en infraestructures de transport, quines
són les prioritats, quines possibilitats hi ha de cooperació
transfronterera i quins són els sectors econòmics per a donar-
hi impuls. Acabem amb un balanç amb propostes encapçalat pel
paper que pot tenir l’eix Girona-Perpinyà com a pont del hub
de Barcelona cap a l’eix central de desenvolupament europeu.
Aquí es presenten diferents propostes que l’Institut Ignasi
Villalonga d’Economia i Empresa pren com a pròpies, però que
són el reflex del que demanen els mons acadèmic, empresarial
i tecnicoadministratiu per a aquest territori.
Abans d’entrar en el contingut del treball, volem agrair molt
sincerament la col·laboració de totes les entitats que han
participat en aquest estudi, i més específicament la dels qui
han estat entrevistats i han aportat el material més important
d’aquest volum, el coneixement expert del territori.
Presentació de l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer (http://www.eurodistricte.cat/presentacio).
12
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
13
APROXIMACIÓ A L’EIX EN XIFRES
L’EIX EN XIFRES
14
APROXIMACIÓ A L’EIX EN XIFRES
Aquest gran apartat té en l’anàlisi comparativa el fonament
principal a partir de diferents perspectives que comprenen
l’aproximació diacrònica i la comparació entre diferents unitats
territorials i de població. L’anàlisi longitudinal (evolucions en
el temps, variacions percentuals en un període determinat)
considera, normalment, el començament del període
d’expansió (segona meitat dels noranta) com a moment inicial,
però en les evolucions que ens condueixen fins a l’actualitat
té una gran importància el punt d’inflexió que van generar
els anys 2007-2008, en què es va iniciar la crisi actual, que
ha afectat una gran quantitat d’indicadors, no solament els
considerats estrictament econòmics. Per tant, és interessant
de saber què ha passat en aquests territoris els darrers anys i
quin és l’impacte de la conjuntura desfavorable.
Es tractaran els següents punts: la població, la mobilitat de
la població, el treball, el territori i l’habitatge, l’estructura
econòmica, els indicadors econòmics, les infraestructures i el
transport, i els equipaments i les dotacions socials.
LA POBLACIÓ
Aquest bloc inicial combina les dades habituals de volum de
població amb una necessària perspectiva diacrònica, atès
que hem de prestar atenció a l’evolució de la població. La
relació població-territori també ha de ser tinguda en compte,
precisament, en un estudi en què la perspectiva territorial té
un protagonisme tan evident. Finalment, tancarà l’apartat
l’estructura per nacionalitat, que serà observada amb
deteniment, perquè aquesta variable és una de les que han
experimentat els canvis més notables en tot l’EURAM els
darrers anys arran del període d’expansió.
EL VOLUM DE POBLACIÓ
Com hem dit en la introducció d’aquest treball, per a
comprendre els territoris i la població que hi habita cal inserir-
los en el seu context; per tant, de bon començament valorem
què impliquen les comarques de Girona i la Catalunya Nord, els
àmbits immediats de l’eix Girona-Perpinyà, en el conjunt de
l’EURAM.
Volum de población i percentatge sobre el conjunt de l’EURAM (2013)
Volum % sobre l’EURAM
Girona 761.632 5,32 %
Catalunya Nord 452.530 3,16 %
Catalunya 7.553.650 52,76 %
Llenguadoc-Rosselló 2.727.286 ---
EURAM 14.317.288 ---
Font: Padró Municipal d`Habitants (INE). INSEE i Departament d’Estadistica d’Andorra. Nota: Els resultats de Catalunya Nord i Llenguadoc-Rosselló són provisionals
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
15
129
237
117
222
150
200
250
Hab
itan
ts/k
m2
Densitat de població. 2013
112 117
0
50
100
Girona Catalunya Catalunya Nord Llenguadoc-Rosselló
EURAM
Hab
itan
ts/k
m
Font: padró municipal d'habitants (INE), cens de la població (INSEE) ielaboració pròpia.
LA DENSITAT I EL FUNCIONAMENT TERRITORIAL
Pel que fa a la densitat, a més la comparació habitual entre les
dues demarcacions i els seus àmbits de referència, tindrem en
compte la representació cartogràfica municipal per tenir més
clar l’assentament de població al territori.
Com hem dit, Catalunya té una elevada densitat de població
deguda a la potència de l’àmbit metropolità, però també
per la concentració de població al Camp de Tarragona i per
un poblament més o menys equilibrat a la resta del país.
A l’EURAM aquests trets són generals per la capacitat
d’atracció dels litorals valencià i balear. Així, l’EURAM supera
els 220 habitants per quilòmetre quadrat. Mentrestant, les
dues demarcacions de l’eix que estudiem tenen unes dades
semblants, al voltant de 120 hab./km2, perquè combinen
zones densament poblades, normalment al litoral o prelitoral
(les dues capitals, Girona i Perpinyà), amb unes altres de força
16
despoblades, perquè són àrees de la serralada pirinenca o
properes a aquestes. Aquest valor sintètic, el de la densitat,
ens fa concloure que són territoris semblants, pel que fa
a la població, i susceptibles d’un tractament unitari. La
desagregació d’aquest valor a través del mapa municipal
matisa aquesta idea.
Com veiem al mapa, les xifres semblants en l’indicador de
densitat en tots dos territoris amaguen, en realitat, una
densificació molt desigual. A cada territori es dóna una
concentració molt identificable de població al voltant de les
capitals, a banda de la força habitual d’atracció del litoral al
llarg de la franja mediterrània, no gaire acusada a Girona. Però
el desequilibri territorial de la Catalunya Nord és molt acusat,
atès que Perpinyà és un pol d’atracció pràcticament únic,
mentre que les comarques de Girona sumen a la seva capital
alguns nuclis rellevants del litoral i prelitoral de l’Empordà i
la Selva, reforçats per la connexió amb Barcelona, i fins i tot
atenuen l’efecte de despoblació de l’interior amb municipis
industrials d’una certa importància, com ara Olot. En realitat,
llevat de casos aïllats, a la demarcació de Girona només les
zones estrictament pirinenques tenen una densitat molt
baixa, i aquí encara tenim el cas de Puigcerdà. Per tant, aquí
podem oposar un policentrisme moderat a Girona (encara lluny
del que podríem identificar a demarcacions de l’EURAM com la
d’Alacant) a una concentració acusada a la plana del Rosselló,
a la “comunitat d’aglomeració” de Perpinyà-Mediterrània.
Hi contribueix el fet que ni Girona ni encara menys Figueres
no aconsegueixen una atracció pròpia d’una metròpoli com
Perpinyà o, en un altre nivell, Barcelona.El volum més gran de població de les comarques de la demarcació gironina és degut a un policentrisme moderat que aporta efectius des de nuclis diferents de la capital
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
17
Fins a 20
De 20 a 50
De 50 a 150
De 150 a 500
Més de 500
Font: padró municipal d’habitants (IDESCAT), XIFRA (Diputació de Girona), INSEE i elaboració pròpia.
DENSITAT DE POBLACIÓ PER COMARCA. 2013 (hab./km2)
18
Font: Llibre blanc de l’Eurodistricte (Mission Opérationelle Transfrontalière i Universitat de Girona, 2008: 22), citat a Castañer, Feliu i Gutiérrez (2011: 285).
En aquest apartat també tractarem del funcionament
territorial de l’eix a partir del que ja es va fer en el Llibre blanc
de l’Eurodistricte i del que ja van plantejar Castañer, Feliu i
Gutiérrez (2011). El mapa té en compte l’assentament de la
població –en aquest sentit, haurem de recuperar la visió del
mapa de densitat–, els fluxos, i superposa les infraestructures
de transport, de les quals ens ocuparem més endavant.
Com hem vist en el mapa de densitat, hi ha una una diferència
notable entre la xarxa urbana de la Catalunya Nord i la de
les comarques de Girona, perquè la primera ha desenvolupat
a petita escala un model metropolità d’expansió amb una
“comunitat d’aglomeració” cada vegada més eixamplada,
però amb importants parts del territori “deprimides”, sense
gaire capacitat de generació d’activitat, en part pel relleu.
En canvi, Girona capital no ha desenvolupat aquest model,
i per exemple, hi ha una barrera prelitoral que defineix
perfectament l’àrea urbana de la costa independentment
de la de la capital. Els passos del Pertús/Jonquera i Portbou/
Cervera són zones d’un característic intercanvi comercial
transfronterer, mentre que la Cerdanya és més aviat una
zona unitària de plena integració, com veurem més endavant.
Finalment, el policentrisme del qual parlàvem es reflecteix per
aquests petits nodes que representen Olot o Figueres i que
expliquen l’equilibri territorial i l’expectativa d’actuació en tot
l’àmbit gironí.
ESQUEMA DEL FUNCIONAMENT TERRITORIAL DE L’EIX GIRONA-PERPINYÀ
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
19
125
130
135
140
145
Creixement de la població en base 100. 1998-2013
Girona
100
105
110
115
120
Font: padró municipal d'habitants (INE), cens de la població (INSEE) i elaboració pròpia.Nota: en el cas de les dades on intervé l'INSEE (Catalunya Nord, Lleguadoc-Rosselló iEURAM), l'any de base és 1999.
Girona
Catalunya
Catalunya Nord
Llenguadoc-Rosselló
EURAM
L’EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ
El gràfic sobre l’evolució de la població mostra les dimensions
espacial i temporal, de manera que hi veiem quina ha estat la
pauta de cadascuna de les unitats de l’eix els darrers anys i en
relació amb els seus àmbits de referència.
La data d’inici d’aquesta evolució és intencionadament l’any
d’aprovació de la llei del sòl a l’Estat espanyol, que va portar la
bombolla immobiliària, la qual, al seu torn, va possibilitar un fort
increment de població. Efectivament, segons el gràfic lineal,
els territoris de l’Estat espanyol van experimentar, a partir
d’aleshores, un creixement excepcional en la massa de població,
especialment a Girona, on les variacions a l’alça van ser molt
acusades de bon començament fins a l’esclat de la bombolla. En canvi, en tot el període observat (1998-2013), el creixement de
població de la Catalunya Nord va ser moderat però constant, i sembla que independent de les conjuntures econòmiques. Això també
és, en part, degut al fet que les darreres dècades els cicles de crisi-bonança han estat menys abruptes a l’Estat francès que no a
l’espanyol, perquè l’economia al nord és menys dinàmica, i això també és un factor d’estabilitat; no hi ha grans creixements, però
tampoc grans davallades, que, a més, són atenuades per un sector públic més solvent.
20
A partir de la desacceleració econòmica del 2007 i més encara
amb la crisi financera mundial del 2008, el mercat immobiliari
es va afonar a l’Estat espanyol i alhora es va desaccelerar el
creixement de població, perquè l’efecte crida es va acabar
i la natalitat es va desincentivar per la combinació de
l’empitjorament de les condicions econòmiques amb la dosi de
por que genera la incertesa. Aquesta desacceleració, visible a
Girona, a Catalunya i als territoris del sud de l’EURAM, es va
accentuar fins a l’estancament i fins i tot el decreixement. En
canvi, la Catalunya Nord i el Llenguadoc-Rosselló no van variar
la seva tendència de creixement moderat constant i fins i tot
van reduir notablement la distància respecte de Catalunya i
l’EURAM per al conjunt del període, cosa que no es va donar
Girona, perquè les terres septentrionals de Catalunya havien
acumulat una renda importantíssima en l’etapa de bonança.
Finalment, comparant la Catalunya Nord amb el Llenguadoc-
Rosselló, sembla que les terres catalanes van rebaixar una
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
21
15
20
25
%
Percentatge de població estrangera sobre el total de lapoblació (2000-2011)
0
5
10
Font: padró municipal d'Habitants (INE), IDESCAT i cens de la població(INSEE)
2000
2006
2011
mica el ritme de creixement en el període de crisi a la UE,
és a dir, van resistir amb més dificultats la desacceleració
econòmica, i això va repercutir en la seva població.
La crisi està impedint una adequació al fort augment de la població de la dècada dels 2000 quant als serveis, els equipaments i les infraestructures, tot i la treva que ha implicat l’estancament del creixement de la població
L’ESTRUCTURA DE LA POBLACIÓ.
EL PES DE LA POBLACIÓ ESTRANGERA
Una de les conseqüències d’aquesta època d’auge sobtat
lligat al mercat immobiliari i caiguda igualment abrupta per
l’esclat d’aquesta bombolla és la transformació de l’estructura
de la població pel que fa a la variable de la nacionalitat.
Com veiem, l’any 2000, un parell d’anys després de l’aprovació
de la llei del sòl a l’Estat espanyol, la proporció d’estrangers
als diferents territoris de l’EURAM encara era moderada,
normalment inferior al 5%, tot i que Girona era una mica damunt
d’aquesta xifra. Tant la Catalunya Nord com la resta de la regió
a què administrativament pertany, tot i la tradició d’acollida
d’estrangers de l’Estat francès, tenien un nivell semblant al
de Girona, al voltant del 6%. Aquesta xifra relativament baixa
22
és deguda al fet que l’arribada d’estrangers a aquest Estat
va disminuir fa temps, però la proporció de residents d’origen
estranger (segona i tercera generacions) és força més elevada
que no a l’Estat espanyol. La seva presència és més difícil de
detectar a les estadístiques, però se sap que sumant la primera
i la segona generacions, a l’Estat francès hi viuen més d’un
10% d’immigrants i que prop del 30% dels ciutadans francesos
tenen almenys un progenitor nascut a l’estranger (INSEE,
2011); si en comptes dels progenitors, tenim en compte els avis,
ens apropem al 50%. A Girona i al Principat aquest procés va
endarrerit respecte de França i encara hi dominen els immigrants
establerts els darrers 15 anys.
Quan es va produir l’anomenat efecte crida de la bombolla
immobiliària, a Catalunya, els territoris del sud de l’EURAM i a
la demarcació de Girona, el territori que ens interessa més,
es va donar un increment inèdit de la proporció de població
estrangera, que es va situar al voltant del 15% a les comunitats
autònomes de l’EURAM i damunt del 20% a Girona. L’estructura
de la població, la dinàmica de relacions al país i fins i tot el
paisatge urbà es van transformar. L’arribada de la crisi ha
implicat la desaparició de l’efecte crida i, per tant, l’aturada del
creixement de la proporció d’estrangers, però no la disminució
d’aquest percentatge. Per tant, n’han tornat pocs al seu país;
d’aquesta manera, la transformació de l’estructura esdevé més
que conjuntural.
En contrast, el percentatge d’estrangers a la Catalunya
Nord amb prou feines ha variat en el període i fins i tot ha
disminuït una mica. Això vol dir que els estrangers van arribant
proporcionalment al creixement global de la població, perquè no
se senten atrets per cap activació sobtada de l’economia.
L’efecte crida de la bombolla immobiliària al sud dels Pirineus és responsable del creixement elevat de la població i de l’alta proporció d’estrangers. A la Catalunya Nord, aquest procés es dóna d’una manera gradual des de la meitat del segle XX
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
23
-50,0
-40,0
-30,0
-20,0
-10,0
0,0
%
Variació de les transaccions immobiliàries 2006-2013
-80,0
-70,0
-60,0
-50,0
Font: Ministeri de Foment de l'Estat espanyol. Direcció Generald'Arquitectura, Habitatge i Sòl / Consell General de Medi Ambient iDesenvolupament Sostenible (CGEDD) i Direcció General de FinancesPúbliques de França.
L’HABITATGE
Aquest apartat reflecteix ben clarament els canvis que analitzem i
que s’han produït els darrers anys. Donant per fet que en la primera
meitat de la dècada del 2000 es van incrementar fortament les
transaccions immobiliàries, estudiarem el comportament posterior,
que reflecteix quin és el moment actual respecte d’aquest mercat.
A l’eix Girona-Perpinyà i, en general, a tota l’EURAM, entre el
2006, punt d’inflexió de la tendència, i el 2013 les transaccions
immobiliàries van caure, però, com hem dit en l’apartat sobre la
població, les diferències són clares entre els territoris que pertanyen a
l’Estat espanyol i els que pertanyen al francès. Així, Girona, Catalunya
i la major part de l’EURAM van viure l’impacte d’aquesta bombolla
immobiliària, que va situar la construcció d’habitatges en uns nivells
desconeguts fins i tot en la història d’Europa. Aquest augment tan
acusat, però, ha provocat, després, l’efecte contrari: uns descensos al
voltant del 70%, que pràcticament han paralitzat el sector. En canvi, a
la Catalunya Nord i al Llenguadoc-Rosselló, que havien experimentat
un ascens moderat, no s’hi ha donat aquesta caiguda, que sacseja
traumàticament l’economia.
24
20
25
30
Evolució de la taxa d'atur (2002-2014)
Girona
0
5
10
15%
Font: INSEE, enquesta de població activa (INE) i elaboració pròpia.
Girona
Catalunya
Catalunya Nord
Llenguadoc-Rosselló
EURAM
EL MERCAT DE TREBALL
Abordarem diferents qüestions relatives al mercat de treball,
com ara l’atur, l’estructura sectorial dels treballadors i la mobilitat
geogràfica.
Abans de la convulsió financera mundial del 2008, en la
desacceleració del 2007, Girona ja va sortir perjudicada dels
primers efectes de la crisi, i se li va incrementar la taxa d’atur
potser per una excessiva dependència de sectors que s’han
mostrat inestables els darrers anys, com ara la construcció
i el turisme. Del 2008 al 2009, però, la crisi es va manifestar
amb tota la virulència i va afectar tots els àmbits territorials
estudiats, però molt especialment Girona, que aquell any se li va
doblar la taxa d’atur fins a superar el 20%. La resta de Catalunya
va aguantar millor el cop. Després d’un parell d’anys d’estabilitat
en la crisi, entre el 2011 i el 2012 la taxa d’atur es va tornar a
incrementar força, sempre sent Girona la punta de llança, que
només va ser superada pel conjunt de l’EURAM el 2013 per
l’efecte de les xifres valencianes. Ara la sagnia sembla haver-se
detingut, i fins i tot comença a baixar l’atur, però no pas al ritme
que volen els ciutadans afectats, que en molts casos viuen
situacions dramàtiques.
Com succeïa amb l’evolució de la població i de les transaccions
immobiliàries, els moviments a la Catalunya Nord i al seu àmbit
territorial de referència administrativa van ser afectats pel
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
25
50
60
70
80
90
Estructura sectorial dels assalariats 2011
Girona
Catalunya
0
10
20
30
40
50
Agricultura Indústria Construcció Serveis
%
Font: Comptabilitat Regional d'Espanya (INE), INSEE i elaboració pròpia.
Catalunya
CatalunyaNord
Llenguadoc-Rosselló
EURAM
punt d’inflexió de la crisi financera global, però com que no
havien viscut un impuls descontrolat del sector immobiliari, de
la mateixa manera que l’atur va caure d’una manera suau, ara
ha pujat moderadament i ha fet les mateixes oscil·lacions que
Girona, però més discretament i sense passar del 15%, com a
reflex d’una economia no gaire dinàmica, però sí força estable, la
qual protegeix millor els treballadors.
La diversificació de l’economia en aquest període de crisi pot ser el fonament per a reduir l’atur d’una manera estable
La diferència principal en l’estructura sectorial dels assalariats
és que Girona, Catalunya i el sud de l’EURAM tenen força més mà
d’obra ocupada en la indústria que no pas la Catalunya Nord i el
26
0,0
10,0
20,0
30,0
40,0
Variació en l'estructura sectorial dels ocupats2008-2014
Girona
-60,0
-50,0
-40,0
-30,0
-20,0
-10,0
0,0
Agricultura Indústria Construcció Serveis
%
Font: enquesta de població activa (INE), IDESCAT i elaboració pròpia.
Girona
Catalunya
Llenguadoc-Rosselló, que són territoris fortament terciaritzats.
A Girona, el gran desenvolupament del sector de la construcció
encara es reflecteix en unes xifres que s’acosten al 10% del
conjunt dels assalariats –sense comptar que és un sector amb
molta economia submergida– i que han pogut mantenir-se en
una proporció major que, per exemple, la de Terres de l’Ebre –per
esmentar un àmbit de l’EURAM en què la construcció tenia un
paper destacat– per la demanda sostinguda en la veïna del nord.
Això, com se sap en aquest territori, causa uns problemes de
competència que preocupen especialment a la Catalunya Nord.
Fixem-nos en què ha passat els darrers anys a Catalunya i
Girona, que és on s’ha donat una variació més gran en diferents
paràmetres, com anem comprovant.
A Girona i Catalunya el volum d’ocupats en el sector de
la construcció ha caigut acusadament, però a Girona això
ha implicat que la proporció de tots els altres sectors hagi
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
27
augmentat (l’agricultura i la indústria amb una orientació
exportadora i els serveis en general), mentre que a Catalunya
només els serveis han pogut respondre a la davallada de la
construcció. A Girona, doncs, el treball s’ha redistribuït en un
sentit equilibrador i diversificador que a priori ha de beneficiar
aquest territori.
A les comarques gironines la meitat dels treballadors es
Un municipi d'unaltre àmbitterritorial
6% Diferentsmunicipis i
àmbits10%
Distribució dels treballadors de les comarques gironinesper ubicació geogràfica del lloc de treball (2011)
El mateixmunicipi on viu
50%Un altre municipide les c.gironines
34%
Font: IDESCAT i elaboració pròpia.
28
A les comarques gironines la meitat dels treballadors es
desplacen a un altre municipi per treballar. Normalment,
aquests trasllats són per a anar a un altre municipi d’aquestes
comarques (34% de treballadors), i per tant, són distàncies
aparentment curtes o mitjanes, però també n’hi ha que van a
uns altres àmbits territorials, i això implica la necessitat que les
infraestructures i els serveis públics de transport compleixin
d’una manera efectiva la seva finalitat.
Com veiem, els intercanvis amb uns altres àmbits territorials
(mobilitat laboral interàmbits) es donen majorment amb
l’àmbit metropolità i sobretot en el sentit Comarques
Gironines-->Àmbit Metropolità, és a dir, gironins que treballen
a l’àrea metropolitana de Barcelona.
Per tant, pel que fa al mercat laboral, l’adequació dels serveis i
les infraestructures del transport ha de prioritzar les connexions
intracomarcals i intercomarcals a la demarcació mateixa de
Girona i després l’eix bàsic amb Barcelona. Pel que fa a l’eix
que estudiem, el tràfic transfronterer de persones (turisme)
i mercaderies és d’una magnitud més que suficient perquè la
direcció nord també sigui una prioritat.
Els Pirineus són una zona de gran pas de persones (turisme) i mercaderies, però la mobilitat laboral entre àmbits territorials es produeix sobretot entre les comarques gironines i l’àmbit metropolità, especialment en el sentit nord-sud.
La mobilitat laboral entre les comarques gironines i uns altres àmbits territorials (2011)
Font: IDESCAT i elaboració pròpia.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
29
30
30
40
50
60
%
Estructura sectorial de les empreses. 2013
Girona
Catalunya
Catalunya Nord
0
10
20
Fonts: DIRCE (INE), anuari econòmic de 'la Caixa', 'Informe d'Estructura Empresarial' del'Observatori d'Empresa i Ocupació de Catalunya, Directori d'Empreses id'Establiments de França (INSEE) i elaboració pròpia.
Llenguadoc-Rosselló
EURAM
L’ESTRUCTURA ECONÒMICA. ELS SECTORS D’ACTIVITAT
Centrarem l’estructura econòmica molt especialment en la
variable dels sectors d’activitat, que observarem amb diferents
nivells de desagregació per als àmbits territorials que comparem.
En primer lloc, vegem d’una manera general l’estructura sectorial
de les empreses.
Com és característic de les societats avançades, els territoris
de l’eix Girona-Perpinyà i del conjunt de l’EURAM tenen una
estructura fortament terciaritzada, encara més després
de la caiguda de la construcció i d’una part de la indústria
manufacturera, especialment la que no ha estat capaç d’exportar.
De tota manera, Girona no ha anat tan lluny en aquest procés,
perquè ha conservat bona part de les seves empreses industrials
i les constructores han aguantat més que no pas en uns altres
llocs, precisament pel fet que algunes han pogut competir en
preus a l’altre costat dels Pirineus. Així mateix, de resultes de
l’especialització turística, la proporció de comerços a Girona
també és una mica més gran que no pas als altres territoris.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
31
La Catalunya Nord i el Llenguadoc-Rosselló destaquen molt
clarament en la proporció d’empreses dedicades a serveis que
podem lligar a l’estat del benestar (educació, sanitat i serveis
socials), segurament perquè a l’Estat francès el capital privat
dedicat a aquestes activitats té més oportunitats d’obrir mercat
(concessions públiques avantatjoses, més poder adquisitiu dels
ciutadans, sistema sanitari mixt...). Mentrestant, la resta de
serveis són presents en una proporció més gran a Catalunya i
el conjunt de l’EURAM, on dominen, precisament, Catalunya i el
País Valencià quant a la població. Aquí es barregen, entre més
serveis, els avançats amb els serveis personals i, sobretot, amb
l’hostaleria, que té una implantació intensiva a tot el Mediterrani,
i l’EURAM no n’és una excepció.
32
40,0
50,0
60,0
70,0
%
Distribució de les empreses industrials per activitat (2012)
GIRONA
CATALUNYA
0,0
10,0
20,0
30,0
Energia i aigua Extracció itransf.
min.energ. ideriv.; ind.quím.
Indústries transf.de metalls; mec.
de precisió
Indústriesmanufactureres
%
Font: anuari econòmic de 'la Caixa', INSEE i elaboració pròpia.
Catalunya Nord
Llenguadoc-Rosselló
EURAM
LA INDÚSTRIA
Dediquem el primer subapartat de l’estructura sectorial a observar
com es distribueixen les empreses industrials per activitat.
A més de la lògica preeminència de les manufactures, Girona destaca per la seva relativa especialització en la indústria química i del plàstic, mentre que la Catalunya Nord té en les empreses d’energia un dels seus forts.
Evidentment, en tots els territoris hi domina la indústria
manufacturera, però a la Catalunya Nord i al Llenguadoc-Rosselló
està lluny de representar el 50% i a Girona, Catalunya i l’EURAM
supera la meitat de les empreses folgadament. Girona, però, no
és al nivell de Catalunya i l’EURAM, perquè, en compensació,
l’extracció i transformació de minerals i la producció química
hi tenen un pes notable. Finalment, cal remarcar la presència
molt destacada d’empreses d’energia i aigua al Llenguadoc-
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
33
resta del Principat la consideració de zona industrialitzada. No
obstant això, la comarca de la capital, el Gironès, tot i concentrar
una part important de les empreses industrials, en termes
relatius queda lluny d’aquesta mitjana, perquè és una capital
marcadament terciària. De totes maneres, l’eix industrial de la
demarcació gironina passa per la capital després de remuntar
l’AP7 pel sud de la Selva (Hostalric-Maçanet-Santa Coloma de
Farners); passada Girona, trenca per la C66 cap a Banyoles i
des d’aquí fa la transversal cap a Olot i fins i tot cap a Ripoll. La
Garrotxa, el Ripollès i el Pla de l’Estany són les comarques que
tenen una presència més important d’empreses industrials per
1.000 habitants, raó per la qual cal considerar la seva connexió
amb l’eix principal de l’AP7. En canvi, el turístic Empordà i
l’agrària/forestal Cerdanya queden una mica al marge d’aquest
desenvolupament industrial, llevat d’alguna excepció.
4,7
10,3
4,9
9,810,2
5,6
6,57,1
6,0
8,0
10,0
12,0
Empreses industrials per 1.000 hab. a les comarques deGirona (2012)
4,04,7
4,0
4,9
0,0
2,0
4,0
6,0
Font: anuari econòmic de 'la Caixa' i elaboració pròpia.
Rosselló i a la Catalunya Nord, al voltant de la quarta part de
les empreses industrials d’aquests territoris, en bona part
per una especialització recent en energies renovables, com ens
explicava en les entrevistes Gilles Planas, director de programes de
l’Agència d’Urbanisme de la Catalunya Nord (AURCA). Vegem amb
detall la presència d’empreses industrials a la demarcació de
Girona. Amb 6,5 empreses per 1.000 habitants, Girona queda
prop de la mitjana de Catalunya i, per tant, comparteix amb la
34
40,0
50,0
60,0
70,0
Distribució de les empreses industrials per activitat a les comarquesde Girona (2012)
l'Alt Empordà
el Baix Empordà
la Baixa Cerdanya
la Garrotxa
0,0
10,0
20,0
30,0
40,0
Energia i aigua Extracció i transf.min.energ. i deriv.;
ind.quím.
Indústries transf.de metalls; mec.
de precisió
Indústriesmanufactureres
%
Font: anuari econòmic de 'la Caixa', INSEE i elaboració pròpia.
el Gironès
el Pla de l'Estany
el Ripollès
la Selva
GIRONA
Amb Olot com a centre marcadament industrial, l’eix productiu gironí comença al sud de la Selva, passa per la capital, es desplaça cap a l’oest per Banyoles, Olot i fins i tot Ripoll
Les comarques d’especialització industrial també tenen una
subespecialització que concreta millor la seva activitat, deixant
a part que, lògicament, en totes les comarques hi domina
la indústria manufacturera; per exemple, a la Garrotxa això
és més acusat i els dos terços de les empreses industrials es
dediquen a produir manufactures, normalment per al gran
consum. Les poques indústries de la Cerdanya també solen
formar part d’aquest grup. El Pla de l’Estany, en canvi, destaca
per la transformació de metalls, i l’Alt Empordà, per les escasses
empreses industrials (normalment al voltant de Figueres). El
Ripollès sobresurt per la proporció d’empreses de la categoria
“energia i aigua” a causa de la presència de recursos fluvials que
permeten activitats d’aquesta mena. Finalment, també podem
remarcar que una proporció anòmala de les empreses industrials
del Baix Empordà es dedica a la transformació de minerals,
generalment per a la construcció a la Bisbal i Palafrugell, i a la
indústria química.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
35
En aquest cas, la comarca que té menys activitats per 1.000
habitants, el Pla de l’Estany, és, curiosament, la que ha perdut
menys en temps de crisi. Això vol dir que Banyoles i els seus
voltants tenen un teixit comercial escàs, però consolidat. A
la Baixa Cerdanya la situació és ben diferent: és la comarca
amb més comerços per habitant, en part perquè serveixen un
turisme rural i de muntanya relativament abundant, però també
és la que n’ha perdut més, és a dir, la seva distància amb la resta
de comarques era més gran abans de l’arribada de la crisi. Li
passa el mateix a Girona respecte de Catalunya i l’EURAM: té
més comerços actualment, però també n’ha perdut més. És
la tònica general. Per tant, sembla que els llocs on hi ha més
comerços en van augmentar el volum en temps de bonança
per l’expectativa de negoci, però la crisi ha reduït un mercat
saturat. Potser l’excepció és la Selva, on hi ha relativament pocs
comerços per habitant, però és una de les comarques on n’han
desaparegut més percentualment.
0
10
20
30
Indicadors de l'activitat comercial detallista a les comarquesde Girona
l'Alt Empordà
el Baix Empordà
la Baixa Cerdanya
la Garrotxa
el Gironès
-40
-30
-20
-10
0
Activitats detallistes per 1000hab. 2012
Variació activitats comercialsdetallistes 07-12 (%)
Font: anuari econòmic de 'la Caixa' i elaboració pròpia. Nota: en aquest casl'EURAM inclou només Catalunya, illes Balears i el País Valencià.
el Pla de l'Estany
el Ripollès
la Selva
GIRONA
CATALUNYA
EURAM
EL COMERÇ DETALLISTA
Els indicadors que emprarem per a identificar l’estat i l’evolució
del comerç detallista a les comarques de la demarcació de Girona
són “activitats detallistes per 1.000 habitants” i “variació de les
activitats comercials detallistes entre el 2007 i el 2012”.
36
2.500
3.000
3.500
4.000
4.500
Mili
ons
d'eu
ros
Comerç exterior en els territoris de l'eix Girona-Perpinyà(2012)
0
500
1.000
1.500
2.000
2.500
Girona Catalunya Nord
Mili
ons
d'eu
ros
Font: ICEX i Cambra de Comerç i Indústria de Perpinyà.
Exportació
Importació
EL COMERÇ EXTERIOR
El comerç exterior ha cobrat una importància decisiva en temps
de crisi, per la qual cosa hi dediquem un apartat monogràfic.
A més d’observar la balança i la cobertura comercial exterior,
que relacionen importacions i exportacions, aquestes darreres
centraran la nostra atenció, perquè són les que preocupen més
els agents econòmics i polítics.
El balanç de Girona és ben diferent del de la Catalunya Nord, atès
que Girona exporta molt més que no pas importa i la Catalunya
Nord presenta la situació inversa. Deixant a part els aspectes
relatius a la població i a l’economia de tots dos territoris (més
importants a Girona), això dóna com a resultat que Girona
exporta més del triple que no pas la Catalunya Nord i aquesta se
sobreposa a la grandària més petita i importa una mica més que
Girona, en part també pel paper combinat que tenen nodes com
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
37
Saint Charles International, el Voló i Portvendres, que atreuen
tràfic de la península ibèrica i de l’Àfrica.
Girona es defensa de la crisi amb un increment molt notable de l’exportació. Mentrestant, les activitats de Saint Charles International i Portvendres fan que la Catalunya Nord tingui unes xifres destacades en les importacions
38
150
200
250
Cobertura comercial exterior (2009-2012)*
Girona
Catalunya
0
50
100
2009 2010 2011 2012
%
Font: ICEX i Cambra de Comerç i Indústria de Perpinyà. (*) Nota: la coberturaés una taxa que relaciona exportacions i importacions; C=(E/I)*100.
CatalunyaNord
Catalunya
EURAM
A tota l’EURAM i, concretament, a l’eix Girona-Perpinyà hi ha
hagut un augment de la cobertura comercial exterior, és a dir,
el pes de les exportacions ha augmentat respecte al de les
importacions. La crisi ha empetitit les importacions i el mercat
interior, mentre que la reducció de la demanda interna ha fet
explorar els mercats exteriors amb un èxit relatiu. De tota
manera, Catalunya i l’EURAM encara queden davall de 100
en aquest indicador, que és la barrera a partir de la qual les
exportacions generen més valor que no pas les importacions.
La Catalunya Nord hi queda molt més avall. Girona, en canvi,
és molt més amunt que 150 en tot el període i ara fins i tot
damunt de 200, la qual cosa vol dir que les exportacions més
que doblen les importacions i és el territori on les variacions a
l’alça han estat més clares. És cert que es beneficia de la seva
situació fronterera i de la intensitat més gran dels fluxos sud-
nord, però no hi ha dubte que la demarcació gironina destaca
per la seva vocació exportadora, i això pot haver atenuat els
efectes de la crisi. Però, quins productes s’exporten des de
l’eix? Això es concreta per a cada territori en el gràfic següent.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
39
15%
4%5%
4%
Girona
45%
15%
5%
6%1%
15%
1%
2%2%
15%
1%0%
Catalunya Nord
Alimentació i productes agraris
Béns d'equip, electrònica, etc.
Productes de metall
Materials i productes de transport
70%
4%
5%
1% Materials i productes de transport
Hidrocarburs, energia, minerals
Productes químics, farmacèutics iplàsticsMobles i paper
Productes tèxtils i de cuiro
Altres productes
En tots dos territoris hi té una importància crucial l’exportació
de productes alimentaris, però això és bastant més evident
a Perpinyà. En general, s’aprecia una diversificació més gran
del conjunt de productes que exporta Girona. La Catalunya
Nord ven a altres països, bàsicament, productes alimentaris i
agraris, normalment sense gaire transformació, i una proporció
important de productes de fusta i paper provinents de matèries
primeres, que tornen a fer aparèixer el sector agrari, en concret
l’explotació forestal. Girona exporta una gran quantitat de
productes alimentaris, especialment carn de porc, però també
exporta productes entre els quals destaquen la maquinària
i els productes elèctrics/electrònics, els químics i plàstics, el
material de transport, el tèxtil, el cuiro, etc., és a dir, productes
transformats basats en diferents matèries primeres, i no
solament productes de gran consum, sinó també productes de
primera transformació o per a servir l’empresa.
Font: ICEX, Cambra de Comerç i Indústria de Perpinyà i elaboració pròpia.
40
L’activitat exportadora de l’eix es basa, sobretot, en el sector agroalimentari. A Girona dominen el subsector porcí i el de les manufactures alimentàries; a la Catalunya Nord, els productes poc o no gens transformats
En el període 2009-2012 l’exportació de pràcticament totes
les classes de productes va augmentar a tots dos territoris,
però crida més l’atenció a la Catalunya Nord, que a poc a poc
va anar corregint aquest “monocultiu” alimentari per oferir una
altra classe de béns. És molt notori l’increment de més del 140%
de l’exportació de productes tèxtils, però també van créixer a un
ritme més alt que no el de Girona els béns d’equip, els productes
de metall, els hidrocarburs i la categoria “altres”. Per la seva
banda, el que va augmentar més a Girona són dos dels seus
forts: l’alimentació i els productes químics/plàstics.
60,0
80,0
100,0
120,0
140,0
160,0
%
Variació de les exportacions per tipus de producte a l'eix Girona-Perpinyà (2009-2012)
Girona
Catalunya
-20,0
0,0
20,0
40,0
60,0
Font: ICEX i Cambra de Comerç i Indústria de Perpinyà
CatalunyaNord
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
41
població, els canvis a la Catalunya Nord i el Llenguadoc-Rosselló
són més suaus que no pas a Girona, Catalunya o el conjunt
de l’EURAM, on es produeixen oscil·lacions més marcades i
subjectes a les conjuntures. Així, al nord les variacions van del -1
al 2%, mentre que, per exemple, Catalunya combina descensos
en el nombre d’establiments, és a dir, valors negatius, amb
increments de més del 7%, com el que hi va haver entre el
2010 i el 2011. A Girona i els territoris de més al sud la inèrcia
de creixement encara va durar fins al 2009, però el nombre
d’establiments de pernoctació va baixar entre el 2009 i el 2010
a Girona i Catalunya pel rigor de la crisi, cosa que augurava un llarg
període depressiu. Però la conjuntura va tornar a fer variar les
xifres, en aquest cas en sentit positiu: l’anomenada primavera
àrab va deixar un panorama d’inestabilitat profunda al Magrib
que va començar el 2010, va continuar el 2011 i va tenir menys
intensitat els anys següents. Aquesta situació va fer que les
4,0
5,0
6,0
7,0
8,0
Variació interanual en el nombre d'establiments depernoctació 2007-2011
Girona
Catalunya
-2,0
-1,0
0,0
1,0
2,0
3,0
2007-2008 2008-2009 2009-2010 2010-2011
%
Font: Eurostat i elaboració pròpia. Variació global del període 2007-2008 (%):Girona 9'7, Catalunya 16, Llenguadoc-Rosselló 0'4, Catalunya Nord 2'5, EURAM12'2.
Catalunya
Llenguadoc-Rosselló
Catalunya Nord
EURAM
EL TURISME
Dins dels serveis, el turisme també és un subsector que té una
importància de primer ordre a l’EURAM, i per això considerem
adequat dedicar un apartat amb una relativa extensió. Aportarem
dades de pernoctacions, de càmpings –que és una modalitat de
pernoctació que ha fructificat molt a l’eix– i de creuers, però també
aprofitarem per fer esment dels atractius turístics del territori.
Com passa amb altres indicadors de l’evolució econòmica i de la
42
destinacions euromediterrànies més càlides recuperessin el terreny
perdut i fins i tot elevessin el nivell fins a un global, per al període
2007-2011, del 10% (Girona) o fins i tot del 16% (Catalunya). La
Catalunya Nord i el Llenguadoc-Rosselló no van baixar en el conjunt
del període, però van créixer poc comparativament.
Una manera de relativitzar les dades de pernoctació és
relacionar-les amb el nombre d’habitants. Un territori
d’especialització turística és aquell on es produeixen moltes
pernoctacions per habitant, que és el cas, per exemple, de les
illes Balears. Podem comprovar que la Catalunya Nord és un
68,4
50,0
60,0
70,0
80,0
Pernoctacions per habitant (2013)
27,0
9,314,8
0,0
10,0
20,0
30,0
40,0
Girona Catalunya Catalunya Nord EURAM
Font: enquesta d'ocupació en establiments turístics (INE), ComitéDepartamental de Turisme dels Pirineus Orientals, Departamentd'Estadística d'Andorra i elaboració pròpia.
indret força turístic, perquè atreu 68,4 pernoctacions per cada
resident a través d’hotels, hostals o càmpings. Girona no arriba
a aquest nivell, però en el context de Catalunya i de l’EURAM sí
que ofereix unes xifres de consideració, que gairebé tripliquen
les del conjunt de Catalunya i doblen les de l’EURAM.
A continuació centrarem l’atenció en una de les classes
d’establiment que tenen més a veure amb les bones prestacions
turístiques de l’eix.
Com es veu en el gràfic següent, la forta presència de càmpings
en l’oferta turística –l’hostaleria a l’aire lliure, com se sol anomenar
al nord– és un dels trets característics de l’eix Girona-Perpinyà,
perquè ni al nord de Salses ni al sud de Blanes no es dóna una
presència tan important d’aquesta classe d’establiments. El
País Valencià i les illes Balears tenen una xarxa de càmpings
molt feble si la comparem amb Catalunya, com deduïm de les
dades de l’EURAM. Però, dins de Catalunya, Girona destaca molt
clarament sobre els altres territoris amb 5 vegades més que
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
43
206,6
100,0
150,0
200,0
250,0
Places de càmping per 1.000 hab. (juny de 2013)
40,2
76,2
43,229,0
0,0
50,0
100,0
Font: enquesta d'ocupació d'establiments turístics (INE), INSEE, Direcció General deTurisme de Llenguadoc-Rosselló i elaboració pròpia. Nota: els resultats són dejuny, però els de l'estat espanyol del 2013 i els de l'estat francès del 2014.
la mitjana. Per la seva banda, la Catalunya Nord estén aquesta
implantació passats els Pirineus superant de molt les xifres de
places de càmping de Llenguadoc-Rosselló. Es tracta, sobretot,
de turisme europeu; dominen els càmpings de platja, però
també n’hi ha una bona xarxa entre els de muntanya. Tot això
deixa l’eix com a líder europeu en aquesta classe d’establiment
(EUROSTAT, 2013: 120-122 i 134-136).
L’eix és una zona de gran activitat turística, té capacitat d’atracció de visitants estrangers i una hostaleria ben desenvolupada. Destaca especialment l’activitat de càmping a tots dos costats dels Pirineus.
La Costa Brava es va convertint en un referent del circuit de creuers pel Mediterrani amb l’activitat de Palamós i Roses. Portvendres s’hi uneix per formar una oferta alternativa a les grans destinacions mediterrànies
Tot i que no són al nivell dels grans ports que fan les rutes
mediterrànies més habituals, l’eix s’ha caracteritzat, els darrers
anys, per situar-se en el mercat dels creuers i ha obert una
via de trajectes menys massius, però amb l’encant suficient
per a atreure turistes exigents i delerosos de novetats. Es pot
confirmar, a través de les dades del gràfic, que l’Empordà ha
fet més camí que tot el Llenguadoc-Rosselló: Roses i Palamós
44
20000
25000
30000
35000
Pass
atge
rs
Passatgers de creuer anuals a l'eix Girona-Perpinyà
0
5000
10000
15000
20000
Roses i Palamòs Portvendres i Seta
Pass
atge
rs
Fonts: Ports de la Generalitat (2013) i Consell Nacional deTurisme de França (2010).
acumulen més de 30.000 passatgers anuals de creuer (més
concentració a Palamós), mentre que Portvendres i Seta
només arriben a 10.000. Amb tot, dins de l’ampliació general
de capacitats de Portvendres, els creuers d’aquest port van
augmentant, mentre que els de Seta disminueixen; per tant,
sembla que la Catalunya Nord pot convertir-se en la referència
del Llenguadoc-Rosselló en aquest subsector turístic.
És evident que l’eix Girona-Perpinyà té en el turisme de sol
i platja un dels grans atractius –la majoria de pernoctacions
es produeixen en aquesta classe de turisme–. Però cal no oblidar que tant la Catalunya Nord com la demarcació de
Girona comparteixen el tram mediterrani dels Pirineus, on la
serralada cau al mar, i això és terreny adobat per al turisme
rural, el senderisme i els esports de muntanya, entre els quals
hi ha l’esquí. En aquest tram dels Pirineus, sobretot a la zona
de més altitud, la més occidental (la Cerdanya, el Ripollès, el
Conflent i el Capcir), hi ha 12 estacions d’esquí, entre les quals
destaquen Font Romeu/Pyrénées 2000, els Angles, la Molina i
Masella, totes 4 amb més de 300.000 dies d’esquí venuts cada
temporada, normalment.
L’eix també ofereix importants atractius culturals, la majoria
dels quals potser no són comparables, quant a les visites,
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
45
amb el conjunt monumental i els museus de Barcelona, i amb
grans atraccions lúdiques, com ara Port Aventura o el Camp
Nou Experience del FC Barcelona, però conté la gran oferta del
Teatre-Museu Dalí, que aplega cada any més d’un milió i mig de
visitants, i una xarxa de museus i monuments de l’oferta cultural
clàssica –vegeu la taula adjunta–, que reben entre 100.000 i
250.000 visitants, als quals s’han d’afegir els que gaudeixen del
romànic o de museus mitjans que funcionen força bé, com ara
el d’Art Modern de Ceret, el de la Pesca de Palamós, el Comarcal
de la Garrotxa, el del Joguet de Figueres, el del Cinema de Girona
o el d’Història de Sant Feliu. També cal esmentar molts més
recursos i intangibles d’un territori que, sent mediterrani, és part
de la història de la humanitat i inspiració no residual de la seva
cultura. En aquest sentit, hem de destacar el desenvolupament
del teatre, que és, precisament, una de les activitats en què hi
ha hagut més col·laboració entre els dos costats dels Pirineus.
L’oferta cultural de l’eix es troba entre les més preades del Mediterrani. El Teatre-Museu Dalí és una destinació de primer ordre que fa de Figueres la capital turisticocultural de la zona
Atraccions més visitades a l’eix Girona- l’Perpinyá (2013)
Atraccions Visitants
Teatre-Museu Dalí (*) 1.580.517
Museu d’Història de la Ciutat de Girona 232.727
Catedral de Girona (**) 230.100
“Grand Site” de la Badia de Paulilles (Portvendres) (***) 186.800
Castell Reial de Colliure 136.871
Museu d’Història dels Jueus (Girona) 91.873
Palau dels Reis de Mallorca (Perpinyà) 86.792
Font: departaments de comunicació o webs publiques dels llocs citats, IDESCAT (per als museus situats a Catalunya); Direcció General d’Empresa, Competència, Consum, Treball i Ocupació de Llenguadoc-Rosselló; Cambra de Comerç i Indústria de Perpinyà; i Media.cat.(*) Suma de les visites a les sus de Figueres, Púbol i Port-Lligat. El 84% dels visitants són de les seus de Figueres.(**) Dades del 2012(***) Dades del 2011
46
28,2
36,0
31,7
25,0
30,0
35,0
40,0
Superfície agrària utilitzada sobre el total de la superfície
18,1
0,0
5,0
10,0
15,0
20,0
Girona Catalunya Catalunya Nord Llenguadoc-Rosselló
%
Fonts: cens agrari (IDESCAT), i Agreste (Direcció de l'Alimentació, Agricultura i elBosc de Llenguadoc-Rosselló). Nota: les dades de la Catalunya del Sud són del2009, mentre que les de l'Estat francès són del 2012.
L’AGRICULTURA
Hem vist, en l’apartat sobre el comerç exterior, que el sector
alimentari té una gran importància a l’eix Girona-Perpinyà. Per
tant, interessa de detenir-nos en la seva rica agricultura.
Tot i la importància del sector primari a Girona i a la Catalunya
Nord, la presència d’una part important de terreny muntanyós i la
urbanització progressiva del litoral i prelitoral eliminen opcions per
als conreus, per als quals, doncs, hi ha menys superfície agrària
utilitzada (SAU) que al conjunt de Catalunya o al Llenguadoc-
Rosselló. Una altra qüestió és l’optimització d’aquest terreny
cultivat, i en això sí que es pot dir que les comarques del nord de
l’EURAM obtenen un rendiment bastant fecund. Vegem aquest
mateix indicador a les comarques de la demarcació de Girona.
La indústria i el relleu de la Garrotxa, i també l’índex elevat
d’urbanització a la Selva motiven una SAU relativament
baixa, mentre que l’Alt Empordà, el Pla de l’Estany i sobretot
la Cerdanya destinen bona part de la seva superfície a fins
agraris. A la vall cerdana s’arriba fins i tot a més de la meitat de
la superfície comarcal.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
47
35,0
29,5
52,3
26,3
37,4
25,028,230,0
40,0
50,0
60,0
%
Superfície agrària utilitzada sobre total de la superfície ales comarques de Girona (2009)
20,2
26,3 25,0
12,3
0,0
10,0
20,0
30,0
Font: cens agrari (IDESCAT) i elaboració pròpia.
48
6,04
8,37
5,00
6,00
7,00
8,00
9,00
Percentatge de la superfície destinada a vinya
0,36
1,92
0,00
1,00
2,00
3,00
4,00
Girona Catalunya Catalunya Nord Llenguadoc-Rosselló
%
Fonts: cens agrari (IDESCAT), i Agreste (Direcció de l'Alimentació, Agriculturai el Bosc de Llenguadoc-Rosselló). Nota: les dades de la Catalunya del sudsón del 2009, mentre que les de l'Estat francès són del 2012.
Tot i que les denominacions d’origen de l’eix no són de les més conegudes, guanyen prestigi ràpidament per a completar qualitativament el lideratge quantitatiu de la Catalunya Nord, que se situa entre les zones de més producció d’Europa
Un dels principals conreus tant a Catalunya com al Llenguadoc-
Rosselló és la vinya, que en molts casos és la matèria primera de
vins de gran qualitat. Però a l’eix la diferència és molt marcada
entre la Catalunya Nord, gran productora –no pas al nivell del
conjunt de la regió, que és la primera de l’Estat francès davant
dels famosos vins de Bordeus o Borgonya i de qualsevol altra
regió– (EUROSTAT, 2013: 160), i el territori gironí, que té un
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
49
percentatge baix de superfície destinada a vinya, molt enrere
de comarques de més al sud (Priorat, Montsant, Penedès, etc.).
L’única denominació d’origen pròpia de les comarques gironines
és Empordà, que encara no té el renom d’altres denominacions
catalanes, tot i que fa collites de gran qualitat d’una manera
força estable.1
A l’altre extrem, la Catalunya Nord participa de la gran producció
vinatera del Llenguadoc-Rosselló amb 8 denominacions
d’origen d’una gran varietat que es cultiven sobretot a la plana
del Rosselló i a la Fenolleda (Dolç de Banyuls, Colliure, Costers
del Rosselló, Costers del Rosselló-Vilatges, Llenguadoc, Maurí,
Moscatell de Ribesaltes i Dolç de Ribesaltes).
Les produccions de qualitat a l’eix Girona-Perpinyà es completen
amb altres denominacions d’origen o indicacions geogràfiques,
com ara la creïlla Béa del Rosselló, la poma de Girona, establerta
sobretot al prelitoral, i la vedella dels Pirineus, però també amb
la destacada producció agroecològica, que a la Catalunya Nord
implica el 15,2% del total cultivat, cosa que la converteix en la
demarcació líder de l’Estat francès amb més de 500 productors
(dades del 2012 segons la Cambra de Comerç i Indústria de
Perpinyà). A Girona la producció biològica creix més que a
qualsevol altre àmbit territorial de Catalunya, tot i que encara
queda lluny de Lleida; hi ha més de 250 productors, i hi domina
la ramaderia bovina ecològica (dades del Consell Català de la
Producció Ecològica del 2013).
1 Segons la Guía Peñín 2015, una de les principals referències vinícoles a l’Estat, 43 vins empordanesos han rebut la qualificació d’excel·lent i cada any la denominació d’origen supera l’anterior.
50
14,2
8,0
10,0
12,0
14,0
16,0
kg./h
ab.
Volum de pesca (kilos per habitant), 2011
4,2
1,7
3,4
0,0
2,0
4,0
6,0
kg./h
ab.
Font: Direcció General de Pesca i Afers Marítims (Departamentd'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural), FranceAgrimer i elaboració pròpia.
LA PESCA
Com ja es veurà en el primer gràfic, dediquem un apartat a la pesca
per la seva importància a les comarques gironines litorals.
Efectivament, les captures per habitant a Girona corresponen a una
activitat pesquera relativament intensa, molt superior a les dades
de Catalunya i el litoral del Rosselló. En la pàgina següent, veurem
com es reparteix la pesca de les comarques gironines per ports.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
51
Roses24%
Blanes26%
Volum de pesca als ports de les comarques gironines(2013)
l'Escala14%
Llançà8%
el Port de la Selva3%
Palamós15%
St. Feliu deGuíxols
10%
Tot i que el volum de pesca és molt repartit, Blanes, al sud, i
Roses, al nord, destaquen sobre la resta amb la quarta part
de les captures; per tant, tots dos fan la meitat de la pesca
gironina. A continuació, els dos ports principals del Baix Empordà
(Sant Feliu i Palamós) generen un altre 25%, i tres més de l’Alt
Empordà (l’Escala, Llançà i el Port de la Selva) completen l’altre
25%. En una lectura comarcal, queda clar que la demarcació
més productiva és l’Alt Empordà, que concentra la meitat de les
captures, especialment al voltant del cap de Creus. No obstant
això, en el període 2008-2013 el tonatge d’aquesta comarca va
baixar notablement, mentre que les altres dues demarcacions
han pujat, amb esment especial per al port de Sant Feliu
de Guíxols. Vegem amb més detall quines són les xifres de
l’activitat en cada port:
Els ports de les comarques gironines i especialment els del cap de Roses continuen proveint de peix en quantitat i qualitat. La restauració d’alt nivell de la zona té en el producte pesquer una de les garanties d’èxit
52
Amb el gràfic anterior ja hem abordat el volum de pesca en valors
relatius, i ara observem els valors absoluts, que fan més de 10
milions de quilos de peix i fruits del mar, milions que representen
la tercera part del litoral català. Ens interessa més, en aquesta
taula, de valorar el preu mitjà per quilo, molt dispar segons el port i
sense cap tendència observable per comarca. D’entrada cal dir que
el preu mitjà de les comarques gironines és una mica més elevat
que no el del conjunt de Catalunya i que els grans productors
(Roses i Blanes) són més o menys en aquesta mitjana de 3,75
euros/quilo. Després es ven peix molt bé de preu a l’Escala i Sant
Feliu de Guíxols, la producció del qual és la que puja més, però
se’n ven de bastant car a Llançà o Palamós. Un cas a banda és
la petita i selecta producció del Port de la Selva, que té un nivell
elevadíssim de preus, com és tradició a la seva llotja, que sempre
ha venut espècies molt escasses i preades pels restauradors, com
ara el lluç, el besuc o el moll roquer (Nadal, 1989: 54).
Volum i valor de la pesca a les Comarques Gironines (2013)
Captures Import Preu mitjà (tones) (milions d’euros) per quilo
Roses 2.561,4 9,69 3,78
l’Escala 1.501,8 2,89 1,92
Llançà 801,3 3,74 4,67
el Port de la Selva 305,9 2,15 7,03
Palamós 1.582,3 8,31 5,25
St. Feliu de Guíxols 1.083,9 2,31 2,13
Blanes 2.761,7 10,59 3,83
Comarques gironines 10.598,4 39,70 3,75
CATALUNYA 32.001,2 110,04 3,44
Font: Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Direcció General de Pesca i Afers Marítims.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
53
54
15 000
20 000
25 000
30 000
35 000
US$
(PP
Pco
nsta
nt2
00
5)
PIB per càpita (2010)
0
5 000
10 000
15 000
US$
(PP
Pco
nsta
nt2
00
5)
Font: "Regions at a Glance" (OCDE) i elaboració pròpia.
L’ESTAT DE L’ECONOMIA
Tot i que l’economia ja ha tingut bastant protagonisme a través
de diferents indicadors –alguns no estrictament econòmics–,
aquest apartat aprofundeix en l’estat de l’economia a l’eix,
especialment sobre la base del PIB i de l’activitat de les
entitats financeres, que sol ser un termòmetre de la situació
de les empreses i els particulars d’un àmbit territorial concret.
Segons les dades de l’OCDE, Girona i Catalunya tenen un PIB
per càpita notablement major que el de la Catalunya Nord.
Altra qüestió és com es distribueix aquest PIB i quanta de
la riquesa que es genera al Principat arriba a les famílies.
En aquest sentit, diferents indicadors, no estrictament
comparables per a situar-los en un gràfic conjunt, indiquen
que, en general, l’economia de les llars de la Catalunya Nord
és una mica més solvent. L’única qüestió és que a aquest
territori li costa generar riquesa i, a sobre, no rep les inversions
necessàries per part de París.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
55
10
15
20
25
30
35
%
Aportació relativa de les diferents activitats al PIB 2011
Girona
Catalunya
0
5
10
Font: comptabilitat regional (INE). Nota: en aquest cas, les dades de l'EURAM esrefereixen únicament als territoris de l'Estat espanyol (Catalunya, illes Balears i elPaís Valencià).
EURAM
Comparativament, Girona alimenta el seu PIB més que no pas els seus àmbits de referència amb el sector primari, la construcció, el comerç i l’hostaleria. En concret, la construcció gironina s’ha beneficiat de la proximitat a la Catalunya Nord per a mantenir-se més que en altres llocs
56
En el conjunt de l’EURAM, la combinació de l’activitat comercial-
logística i l’hostaleria aporta més al PIB que les altres activitats.
Això també succeeix a Catalunya i, encara més, a Girona. Les
comarques de Girona també són, comparativament, fortes en el
sector primari, en la indústria manufacturera i en la construcció
pel que dèiem sobre l’accés dels constructors gironins al
mercat de les comarques del nord. En canvi, Girona no té tanta
aportació dels serveis avançats o de l’estat del benestar com
la resta de Catalunya o l’EURAM. Per tant, es pot dir que Girona
ha conservat part de l’estructura dels temps de bonança
(construcció/turisme), cosa que pot implicar una certa debilitat
-10
0
10
20
30
40
%
Variació en el valor afegit de les activitats 2008-2011
Girona
Catalunya
EURAM
-40
-30
-20
Font: comptabilitat regional (INE). Nota: en aquest cas, les dades de l'EURAM es refereixenúnicament als territoris de l'Estat espanyol (Catalunya, illes Balears i el País Valencià).
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
57
-5
0
5
10
15
20
Prop
orci
ó
Indicadors d'entitats financeres
-30
-25
-20
-15
-10
Oficines d'entitatsde dipòsit per10.000 hab.
(2013)
Variació 2009-2013
Variació 1997-2009
Prop
orci
ó
Font: anuari econòmic de 'la Caixa' i elaboració pròpia. (*) Nota: en aquestcas l'EURAM es refereix només als territoris enquadrats a l'Estat espanyol(illes Balears, Catalunya i el País Valencià).
GIRONA
Catalunya
EURAM (*)
que potser queda compensada per una diversificació notable.
Sumades totes les activitats, el PIB de Girona va baixar
proporcionalment menys que no pas el dels seus àmbits de
referència –la pitjor part se la va endur l’EURAM pel descens de
l’economia valenciana–. Indubtablement, la baixada acusada i
general de la construcció va causar aquest lleu descens del PIB
els primers anys de la crisi (2008-2011), però Girona va atenuar
més la caiguda i va mantenir a l’alça tot el sector de serveis per
la capacitat exportadora d’una indústria manufacturera que
no va descendir i per un increment importantíssim del sector
primari. Al Principat i a l’EURAM, els descensos van ser més
generalitzats en tots els grups d’activitat.
Pel que fa als indicadors de les entitats financeres, observem
que, conjuntament, els bancs han estabilitzat per tot arreu
un nombre de 7-8 oficines per 10.000 habitants, després de
caure en els darrers quatre anys (2009-2013) més del que
havien muntat en els 12 anteriors (1997-2009). En aquest
cas, però, Girona queda pitjor parada que els àmbits territorials
de referència, perquè el nombre d’oficines va muntar tot just
un 10% en l’època de creixement (quan a la resta de l’EURAM
58
s’estava pujant entre un 15 i un 20%), i en el moment que ha
arribat la crisi, la baixada de Girona ha sigut la més acusada
amb vora el 30% (quan a la resta de l’EURAM s’ha descendit
un 20-25%). En qualsevol cas, potser les xifres de principis
dels noranta destacaven Girona sobre la resta, però el cert és
que l’ajustament dels cicles ha fet que ara mateix el nombre
d’oficines siga el mateix a Girona que a Catalunya, les Illes o el
País Valencià.
En temps de crisi el sector carni ha augmentat el seu valor afegit de gairebé el 40%
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
59
65,0
70,0
75,0
80,0
%
Percentatge de llars amb banda ampla a les comarquesgironines (2013)
50,0
55,0
60,0
Font: enquesta sobre equipament i ús de TIC en les llars (INE), IDESCAT ielaboració pròpia.
LES TECONOLOGIES DE LA INFORMACIÓ I LA COMUNICACIÓ
Es considera que els indicadors avançats sobre tecnologies
de la informació i la comunicació a les llars palesen el grau
de desenvolupament d’una societat. En aquest cas, ens
centrarem en les línies de banda ampla.
Totes les comarques de la demarcació de Girona superen la
mitjana de Catalunya i més clarament la de l’EURAM, per la
qual cosa les llars gironines estan perfectament adaptades a
la societat de la informació, atès que tenen la millor tecnologia
per a les prestacions cada vegada més completes que ofereix la
xarxa global. Entre les comarques, les diferències no són gaire
importants –oscil·len entre 72 i 75%–, però la Baixa Cerdanya,
el Baix Empordà i el Pla de l’Estany són en el nivell més alt; les
dades menys positives, però també en un nivell acceptable, són
les de l’Alt Empordà, la Selva i el Ripollès.
60
23,0
29,9
20,4 20,2
23,9 23,622,9
25,0
30,0
35,0
%
Línies de banda ampla per 100 hab. (2012)
19,6
15,2
18,718,1
20,4 20,2
10,0
15,0
20,0
Font: anuari econòmic de 'la Caixa' i elaboració pròpia.
En el següent gràfic també es relativitzen les línies de banda
ampla però en aquest cas les de llars i empreses expressades
en tants per cent habitants:
Aquí sí que tenim diferències importants que reflecteixen
l’activitat econòmica. Girona torna a ser damunt de Catalunya
i l’EURAM, però aquesta posició li ve, especialment, de les
30 línies per 100 habitants del Gironès, a la comarca de la
capital. Llevat del Baix Empordà, la resta de les comarques
hi queden clarament sota, i fins i tot la Baixa Cerdanya, que
lidera l’estadística de les llars, obté un percentatge que és,
aproximadament, la meitat del que ofereix el Gironès.
Girona és líder en banda ampla a l’EURAM, amb prop del 75% de les llars i més línies d’altes prestacions que no pas els territoris de l’Euroregió
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
61
EL TRANSPORT:LES INFRAESTRUCTURES I ELS MOVIMENTSDE PERSONES I MERCADERIES
Una de les qüestions clau en aquest treball són les infraestructures
de transport, les plataformes i xarxes perquè es produeixi la mobilitat
entre els territoris, i especialment dins del Corredor Mediterrani i
entre aquest i els corredors centrals europeus. El desenvolupament
econòmic és necessari per al futur dels territoris, però també és
imprescindible que aquest vagi acompanyat d’inversions en la
matèria que ara abordem, perquè generen un espai d’intercanvi
més enllà de l’àmbit local, i això és indefugible en una economia
globalitzada que exigeix competitivitat. Aquest apartat es divideix
en modes de transport i aporta dades contextualitzades de tots i
referides a l’eix Girona-Perpinyà.
MODE AERI.ELS AEROPORTS DE L’EIX I BARCELONA-EL PRAT COM A “HUB”
AEROPORTUARI
Per tractar del mode aeri ens basarem en les xifres de passatgers
dels aeroports de l’eix (Girona-Costa Brava i Perpinyà-Ribesaltes) i
de Barcelona-el Prat, que fa el paper d’aeroport de connexió o hub
de la seva zona d’influència metropolitana.
Volum anual de passatgers per aeroport (2013)
Volum % sobre l’EURAM Passatgers/hab. de la demarcació
Barcelona-el Prat 35.216.828 41,62% 6,4
Girona-Costa Brava 2.736.867 3,23% 3,6
Perpinyà-Ribesaltes 366.551 0,43% 0,8
Aeroports de l’EURAM 84.614.378 --- 5,9
Font: AENA i Direcció General de l’Aviació Civil de França
62
80
100
120
140
Evolució del nombre de passatgers 2008-2013 en base100 (100=2008)
0
20
40
60
80
2008 2009 2010 2011 2012 2013
Font: AENA, Direcció General de l'Aviació Civil de França i elaboració pròpia.Variació global en el període 2008-13: Barcelona=16,3%, Girona=-50,3%, Perpinyà=-20%.
Barcelona-el Prat
Girona-Costa Brava
Perpinyà-Ribesaltes
Les xifres absolutes ens parlen de 35 milions de passatgers
anuals a Barcelona-el Prat, xifres que confirmen la seva
preeminència a l’EURAM i fins i tot en una zona més gran.
Més del 40% dels passatgers d’avió de l’EURAM s’enlairen del
Prat o hi aterren. Les xifres de Girona i Perpinyà són força més
modestes, tot i que hi veiem una diferència molt marcada entre
totes dues instal·lacions: Girona-Costa Brava té una capacitat
d’atracció que supera en més de tres vegades la població de
les comarques gironines, mentre que Perpinyà-Ribesaltes té
menys passatgers que no pas habitants té la Catalunya Nord.
Per tant, tot i l’afluència turística a la zona, el de la Catalunya
Nord és, majorment, un turisme de proximitat (francesos,
catalans del sud...) que hi arriba amb cotxe o mitjans terrestres,
llevat del turisme anglès, que va disminuint i que hi arriba
amb les línies de baix preu. Girona, com gran part de la costa
de l’EURAM, sí que ha sabut atreure turistes d’indrets més
llunyans –per exemple, té una proporció relativament alta de
visitants russos–, i en conseqüència, el seu aeroport compleix
un paper important, encara lluny de les illes Balears –totes
tenen una proporció passatgers/habitants de l’illa superior a
25–, però no tant d’unes altres demarcacions eminentment
turístiques, com ara Alacant –proporció passatgers/habitants
de la demarcació: 4,95–. En conjunt, Catalunya és una de les
10 regions europees amb més tràfic de passatgers d’Europa i
la que va créixer més en el període 2009-2011 juntament amb
Noord-Holland, a la regió d’Amsterdam (EUROSTAT, 2013: 178).
Ara analitzarem l’evolució d’aquest nombre de passatgers
en temps recents; en concret, ens interessa de veure com
han afrontat la crisi (2008-2013) els aeroports de l’eix.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
63
L’inici de la crisi es va notar als tres aeroports que estudiem amb
una lleugera caiguda que fins i tot va ser tímidament més gran
a Barcelona, però el 2010 ja hi va haver un canvi de tendència a
Barcelona, mentre Girona i Perpinyà continuaren perdent passatgers.
El 2011 es va donar el canvi més dràstic amb un augment molt
notable de Barcelona i una baixada també significativa de Girona,
sobretot per la retirada de diverses línies de baix cost de Ryan Air.
Això també s’havia produït a Perpinyà, que a l’inici de la crisi havia
disminuït el nombre de línies amb la Gran Bretanya, però aconseguia
mantenir el flux estatal (Observatori Econòmic dels Pirineus
Orientals, 2013). A partir del 2010, en canvi, va aturar el descens
i va començar una certa estabilitat que ha arribat fins ara. Girona
també va aconseguir estabilitzar les xifres a partir del 2011, però la
caiguda acumulada en el període és de més del 50% i pot ser més
gran el 2014, perquè Ryan Air ha tornat a eliminar línies.
En realitat, amb la millora de les comunicacions terrestres de l’eix
amb Barcelona (autovies i tren d’alta velocitat, fonamentalment),
es referma el paper de hub aeroportuari de la capital de Catalunya,
una activació de la intermodalitat que concentra en nodes centrals
els trajectes de llarga distància als quals es facilita l’accés des dels
nodes secundaris a través d’altres modes de transport.
Barcelona concentra oferta i demanda en el mode aeri, fins al punt d’absorbir part del trànsit que hi havia als aeroports de l’eix Girona-Perpinyà
64
23213
27588
12523
44941
Resta de passos centrals i d'Euskal Herria
Irun N1/ A63 Biriatu
Irun N1/ RN10 Behobia
Irun N1/ RD912 Hendaia
Trànsit de vehicles lleugers (IMD) pels passos fronterers dels Pirineus(2011)
3383
41293
17123
1506
24640
21066
5417
0 10000 20000 30000 40000 50000
Port Bou N260/ RN 114 Cervera de la Marenda
La Jonquera A7/ A9 el Voló
La Jonquera N2/ RN9 el Pertús
Passos baixa freq. entre com. gironines i la Catalunya N.
Passos per les carreteres nacionals de la Cerdanya
Andorra-Seu d'Urgell N145/ RN22 L'Ospitalet
Passos de la Val d'Aran
Vehicles lleugers / dia
MODE VIARI.EL TRÀNSIT A TRAVÉS DELS PIRINEUS
En el mode viari, sobretot ens interessa el tràfic que hi ha a
través dels Pirineus. Ens ocuparem no solament de la frontera
Catalunya Nord-Girona, sinó també de la resta de passos
perquè ens serveixin de referència.
Fonts: Direcció General de Carreteres del Ministeri de Foment; Diputació de Guipúscoa; Ministeri d’Ecologia,
Energia, Desenvolupament Sostenible i Planificació Territorial; ASF; Consells Generals dels Pirineus Atlàntics,
Alta Garona, Alts Pirineus i Pirineus Orientals; i Observatorio Hispano-Francés de Tráfico en los Pirineos.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
65
Altrespassos
costaners10%
Distribució dels 8,59 milions de viatgers d'autobus quevan creuar la frontera el 2011 per via de pas
Jonquera-elPertús50%
Irun-Biriatu24%
Passos centrals16%
En les dues modalitats (trànsit lleuger i trànsit pesant), tenint
en compte que el pas central dels Pirineus encara està lluny de
completar-se, els passos de la Jonquera/el Voló-el Pertús i Irun/
Hendaia-Biriatu són, sens dubte, els que concentren la major
part del trànsit, justament pels trams menys elevats (prop del
litoral), que tradicionalment han estat les vies per a connectar
la península amb la resta d’Europa. Ho podem comprovar
amb aquest primer gràfic sobre el trànsit lleuger. Aquestes
vies són les d’altes prestacions (autovies i autopistes) i les
nacionals paral·leles o que les continuen. Tot i la importància
del pas mediterrani de la Jonquera, la suma dels passos d’Irun
ens dóna 85.052 vehicles lleugers per oposició als 58.416 de
la suma dels passos de la Jonquera cap al Pertús i el Voló, poc
més de 60.000 si hi afegim el pas litoral de Portbou/Cervera de
la Marenda. Això, més que no pas una afluència més gran de
turistes o viatjants, reflecteix l’intercanvi intens que es dóna
entre les poblacions d’Irun i Hendaia, a les quals cal sumar
Hondarribia, Sant Joan Loitzune, Urruña, Biriatu, Ziburu i alguna
més per a constituir una mena d’entorn transfronterer. Irun i
Hendaia estan enganxats i pràcticament comparteixen espai
econòmic, laboral i social (Basterra et alii, 2001). Això no es dóna
tan intensament a la part catalana, i per això el gros del trànsit el
constitueixen els vehicles de pas. De tota manera, la demarcació
de Girona ha de comptar l’important pas de vehicles lleugers
per les carreteres nacionals de la Cerdanya, que actualment és
superior a la potencial via central per Somport, i això igualaria el
trànsit que es produeix a Euskal Herria.
Font: Observatorio Hispano-Francés de Tráfico en los Pirineos i elaboració pròpia.
66
17889
17430
La Jonquera A7/ A9 el Voló
Irun N1/ A63 Biriatu
Trànsit de vehicles pesants (IMD) pels passos fronterersdels Pirineus (2011)
17430
3374
0 5000 10000 15000 20000
Irun N1/ A63 Biriatu
Altres passos
Fonts: Direcció General de Carreteres del Ministeri de Foment; Ministerid'Ecologia, Energia, Desenvolupament Sostenible i Planificació Territorial; ASF;Observatorio Hispano-Francés de Tráfico en los Pirineos i elaboració pròpia.
Vehicles pesants/dia
En canvi, la Jonquera-el Pertús és, molt clarament, el pas
més habitual dels autobusos amb la meitat dels passatgers
transfronterers d’aquest sistema de transport públic (més
de 4 milions anuals). Combinades aquestes xifres amb les de
vehicles lleugers, tenim que les comarques de Girona acaparen
la major part del trànsit de persones a través dels Pirineus.
En el trànsit de vehicles pesants, tant pel pas atlàntic com pel
mediterrani hi circulen un poc més de 17.000 vehicles diaris;
en aquest cas les autovies sí que concentren pràcticament tot
el trànsit. Aquesta xifra que obtenen tant Irun-Biriatu com La
Jonquera-el Voló representa una mica més del doble del trànsit
pel pas del Brenner, entre Àustria i Itàlia, que és la via més
concorreguda a través dels Alps i per on es fa gran part del
tràfic de mercaderies entre Itàlia i Alemanya (ATMB, 2012). És
evident que tant Brenner com Sant Gotard (Suïssa) són passos
que superen Portbou-Cervera o Irun-Hendaia en més del triple
pel que fa al sistema ferroviari; per tant, als Pirineus es dóna
una concentració excessiva en el sistema viari, la qual cosa
és una de les qüestions per resoldre, segons les autoritats
europees (Comissió Europea, 2011).
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
67
El pas pirinenc de l’eix Girona-Perpinyà és el més freqüentat de tota la serralada per a mercaderies
MODE MARÍTIM.ELS PORTS AUXILIARS DE L’EIX: PALAMÓS I PORTVENDRES
Quant a mercaderies, Portvendres és, pràcticament, un port
d’importació i destinat gairebé exclusivament a la fruita
tropical, que sol venir del golf de Guinea –dos terços dels
plàtans arribats vénen d’allà, i solen ser de Costa d’Ivori– i del
Marroc (sobretot tomates) (Observatori Econòmic dels Pirineus
Orientals, 2013). Però ara les exportacions van augmentant
i poden augmentar més amb les millores del port. En aquest
sentit, cal que es tregui profit de la grua de càrrega de gran
capacitat, que ara mateix està infrautilitzada.
Palamós és el port amb més possibilitats de les comarques
gironines, perquè té un calat suficient i ja té un moll d’activitat
comercial, circumstàncies que no es donen en cap més port
gironí. Els altres són pesquers i esportius i tenen un calat limitat.
L’activitat dels creuers, de la qual ens hem ocupat en l’apartat
sobre el turisme, ha estat el motor del desenvolupament
recent d’aquest port. No obstant les bones condicions i
millores, el port de Palamós té un creixement limitat si no es
fan intervencions d’expansió cap a la badia o cala Margarida,
que difícilment s’inclouran en els plans territorials o urbanístics.
Amb tot, té una activitat no menyspreable en la importació de
mercaderies sense contenidors i fins i tot exporta més que no
pas Portvendres (AURCA, 2011: 23).
Activitat d’importació/exportació dels principals ports comercials de l’eix (2009). Tones anuals
Portvendres Palamós
Importació 263.104 141.088
Exportació 17.155 32.510
Total 280.259 173.598
Font: AURCA, 2011: 23.
68
En l’apartat de les entrevistes, els agents clau del territori
parlaran de quines són les possibilitats per a aquests dos ports,
que no tenen les dimensions dels grans ports mediterranis,
però que potser poden complir alguna funció auxiliar.
Amb l’activitat de creuers de Palamós, la importació de fruita i verdura de Portvendres i el potencial respectiu, l’eix té dos possibles ports auxiliars capaços de tenir un paper important en un front portuari comú de l’EURAM
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
69
70
MODE FERROVIARI
Dedicarem bastant espai al mode ferroviari en l’apartat de les
entrevistes a experts, però aquí també l’estudiarem. A poc a poc,
la xarxa ha anat millorant a tot l’eix Girona-Perpinyà, sobretot
amb l’arribada de l’alta velocitat que connecta Barcelona amb
Perpinyà passant per Girona i Figueres. El repte, com veurem,
són les mercaderies, que no tenen una solució òptima per les
dificultats del túnel del Pertús si es dóna la circumstància d’un
increment acusat del trànsit. El pas per Portbou, la via antiga,
pot ser la solució, però això no ha d’erosionar la competitivitat
dels trens convencionals i de rodalia. Aquesta és, precisament,
una altra qüestió que abordarem amb els agents clau, atès que
les altes prestacions han de tenir una bona xarxa secundària
que faci més efectiva la xarxa de transport.
Fonts: RENFE, SNFC i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
Xarxa ferroviària de l’eix Girona-Perpinyà
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
71
Com es veu en el mapa, no es tracta, ni de bon tros, d’una
xarxa ferroviària densa, tot i que surt reforçada de l’arribada
de les altes prestacions amb la línia internacional Barcelona-
Perpinyà. Malgrat el trànsit escàs, hi ha dues línies “de
muntanya” amb el Barcelona-la Tor de Querol i el tren “groc” de
la Cerdanya, que comunica la Tor de Querol amb Vilafranca de
Conflent per enllaçar cap a Prada i Perpinyà, en part pel valor
turisticopaisatgístic dels trajectes. Potser es troba a faltar
un allargament del tren de rodalia des de Blanes al llarg de
l’Empordà per a donar servei a l’afluència turística costanera,
i comunicar així nuclis relativament poblats i amb trànsit
intermunicipal suficient. De moment, però, unes companyies
d’autobús, com Barcelona Bus, Sarfa o Teisa, satisfan aquesta
mancança.
72
4,04,7
8,8
7,7
4,1
3,0
4,0
5,0
6,0
7,0
8,0
9,0
10,0
Llits d'hospital per 1000 habitants (2013)
0,0
1,0
2,0
3,0
Font: Idescat i Informe anual del Sistema Nacional de Salut (Ministeri deSanitat, Serveis Socials i Igualtat), estadística anual d'establiments de França(Agències Regionals de Sanitat/Direcció de Recerca, Estudis, Avaluació iEstadístiques).
L’ECONOMIA SOCIAL
Aquest bloc presenta alguns indicadors referits als serveis
de l’estat del benestar (educació i sanitat, fonamentalment),
perquè entenem que el concepte de desenvolupament ha
de ser no solament econòmic, sinó també humà. Encara que
cal un ventall ampli d’indicadors per a reflectir correctament
quina és la importància que es dóna a aquesta economia social
en cada territori, en seleccionarem una petita mostra amb
què n’hi haurà prou, però, per a sintetitzar la posició de cada
microsocietat.
LA SANITAT
La sanitat té una importància central a l’Eurodistricte de l’Espai
Català Transfronterer, perquè una de les iniciatives principals
escomeses en aquest territori és l’Hospital Transfronterer
de la Cerdanya, del qual parlarem després de veure dades de
conjunt sobre els llits d’hospital per 1.000 habitants.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
73
La xifra de llits per 1.000 habitants de la Catalunya Nord
(8,8) és pròpia de societats molt desenvoupades, encara més
si considerem que la Unió Europea en recomana una de 7,5,
i l’Organització Mundial de la Salut, una altra entre 8 i 10. El
nivell de la Catalunya Nord fins i tot és superior al de la seva
regió administrativa, el Llenguadoc-Rosselló, i molt més
elevat que el de la resta de territoris de l’EURAM, incloent-hi
Girona, que té 4 llits per cada 1.000 habitants, una xifra molt
millorable.
La xifra de llits d’hospital per habitant de la Catalunya Nord és pròpia d’una societat molt desenvolupada
Per altra banda, a l’eix hi acaba d’haver l’experiència del primer
hospital transfronterer d’Europa, situat a Puigcerdà i que dóna
servei a tota la vall cerdana i part del Capcir i el Conflent. Tot i
que encara falta un temps prudencial de funcionament pràctic,
aquest és l’exemple més clar que és possible de col·laborar
entre els dos territoris, Girona i la Catalunya Nord, si hi ha una
entesa entre les institucions i els agents involucrats. L’hospital
de la Cerdanya donarà servei a més de 30.000 residents i els
turistes que tant a l’estiu com a l’hivern acudeixen a la vall i les
muntanyes d’aquest territori.
74
L’EDUCACIÓ
La ràtio alumne/professor és un dels indicadors més habituals
per a valorar l’estat de l’ensenyament. En aquest cas reflectim
tant l’educació primària com la secundària. Aquí un valor petit
indica una situació més positiva, atès que significa que cada
professor té menys alumnes per formar i, per tant, els pot
dedicar més atenció.
Tant en l’etapa d’infantil i primària com en la de secundària, Girona
té la millor ràtio, és a dir, menys alumnes per professor, només
un poc inferior a la de Catalunya, però clarament més baixa que
a la Catalunya Nord, especialment en l’etapa d’infantil i primària.
De tota manera, a Catalunya i a l’Estat espanyol, aquesta ràtio
puja progressivament des del curs 2008-2009 a causa de la
crisi –la ràtio baixava des de final dels noranta–, mentre que
la xifra de la Catalunya Nord i el Llenguadoc-Rosselló és més
estable. Això vol dir que aquesta proporció tendeix a igualar-se
a l’eix Girona-Perpinyà.
Tot i les retallades en educació, Girona continua tenint una ràtio alumne/professor comparativament positiva, sobretot en l’etapa d’infantil i primària
12,3 12,8
18,519,9
11,0 11,5
13,514,315,0
20,0
25,0
Ràtio alumne/professor en l'ensenyament (curs 2012-2013)
11,0
0,0
5,0
10,0
Font: Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, IDESCAT, Ministerid'Educació de França i elaboració pròpia.
Infantil/primària
Secundària
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
75
8.583
12.975
8.000
10.000
12.000
14.000A
lum
nes
Estudiants a les universitats de l'eix (curs 2012-13)
0
2.000
4.000
6.000
8.000
Universitat de Perpinyà-V.D. Universitat de Girona
Alu
mne
s
Font: universitats de Perpinyà i Girona.
76
Pel que fa a l’ensenyament universitari, les institucions de l’eix
són de grandària reduïda, amb uns 10.000 alumnes, encara
que la Universitat de Girona, situada en una demarcació més
poblada, té més matriculats. Val a dir que els gironins tenen
relativament a prop les grans universitats de Barcelona,
sobretot els residents a la Selva, el Gironès i el Baix Empordà,
però fins i tot també localitats pirinenques o frontereres, com
ara Puigcerdà, Ripoll o Figueres, que són a poc més d’una hora
amb cotxe del campus de Bellaterra, per exemple. Amb aquestes
referències, la presència d’uns 13.000 alumnes a la Universitat
de Girona és una xifra que cal destacar.
Per la seva banda, els pràcticament 9.000 de la Universitat de
Perpinyà-Via Domitia, que representen una xifra més gran que
no pas la de Girona si la relativitzem per habitant (UP-VD: 1,9
alumnes per 100 habitants; UG: 1,7), tenen més sentit en un
entorn, el del sud de l’Estat francès, on les grans ciutats són
més lluny de Perpinyà i on tampoc no representen el que implica
Barcelona per a Catalunya i l’EURAM.
Tant Catalunya com el Llenguadoc-Rosselló tenen un alt nivell
de presència de personal científic, un nivell superior a la mitjana
europea (EUROSTAT, 2013: 197), i les universitats de l’eix
participen activament en la producció que desenvolupen, en
part amb projectes transfronterers, alguns dels quals s’elaboren
sota la cobertura de l’Euroinstitut Català Transfronterer.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX EN XIFRES
77
78
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
79
LA VISIÓ DELS AGENTS CLAU DE L’EIX
80
ENTREVISTATS
Joan AgustíPresident del Grup Manxa i del Cercle EURAM de la Garrotxa
Josep AngueraCatedràtic d’economia aplicada a la Universitat de Girona i di-rector de l’Institut Català Transfronterer a Girona.
Pere AntonPresident del Cercle EURAM del Ripollès
Jean BenkhelilVicepresident de projectes europeus i euroregions de la Uni-versitat de Perpinyà
Raymond BrunetAssessor d’empreses de la Union Patronale pour l’Enterprise de la Catalunya Nord (UPE66)
David CarvajalCap de l’Àrea de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Figueres
Margarida Castañer Doctora en geografia. Grup de recerca d’anàlisi i planificació territorial i ambiental a la Universitat de Girona
Joaquim CoelloAssessor de presidència de GAMESA
Pere CornellàPresident de la Petita i Mitjana Empresa de Girona
Domènec EspadaléPresident de la Cambra de Comerç de Girona
Jaume FeliuDoctor en geografia. Grup de recerca d’anàlisi i planificació ter-ritorial i ambiental a la Universitat de Girona
Xavier FloresDirector general d’infraestructures de mobilitat terrestre de la Generalitat de Catalunya
Laurent GauzeDirector de l’agència de desenvolupament econòmic Perpinyà-Mediterrània
Jordi Llach Responsable de programes europeus de la Diputació de Girona
Marcel MateuVicepresident del Consell General dels Pirineus Orientals
OPENCATThink tank independent Girona-Perpinyà
Carlos PalacioSecretari general de l’Associació de Transports de Girona
Gemma PeixTècnica de promoció econòmica i noves tecnologies de la Diputació de Girona
Rosa Maria PicamalCap dels Estudis Socials i Europeus de l’Ajuntament de Girona
Gilles PlanasDirector de programes de l’Agència d’Urbanisme Catalana, AURCA (Catalunya Nord)
Joan Puig President de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols
Xavier RiberaPresident de la Cambra de Comerç de Palamós
Carles RuaResponsable de projectes estratègics i d’innovació del port de Barcelona
Josie SaenzResponsable de relacions transfrontereres de la Union Pa-tronale pour l’Enterprise de la Catalunya Nord (UPE66)
Jean SallesSecretari de la Cambra d’Oficis i dels Artesans de la Catalunya Nord
Mireia SantamariaGerent de la Federació d’Organitzacions Empresarials de Gi-rona
Carme SitjesCap de servei de Promoció Econòmica de la Diputació de Gi-rona
Esteve VallsAdvocat i consultor d’empresesNord-Sud Consult-Perpinyà
Manel XifraPresident de Comexi Group i President d’AMEC (Associació Multisectorial d’Empreses) .
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
81
82
LA VISIÓ DELS AGENTS CLAU DE L’EIX
Prescindint del que diuen les dades sobre l’eix Girona-
Perpinyà i del que s’ha escrit sobre aquest eix, un territori
són, fonamentalment, les seves persones. En aquest sentit,
hem volgut aproximar-nos a l’opinió dels qui hem considerat
agents clau des d’un punt de vista econòmic i institucional. Hi
ha assumptes damunt la taula des de fa temps, i encara van
sorgint-ne més a mesura que l’actuació humana va generant
reptes més. Les converses entaulades amb aquests agents clau
configuren una mena de diagnòstic actualitzat dels límits i del
potencial del territori.
Metodològicament, ens hem servit d’entrevistes semiestructurades,
que, sota una guia parcialment estandarditzada, permetien un
desenvolupament prou lliure perquè els entrevistats exposessin
les idees que els sorgien a partir dels suggeriments temàtics. La
majoria d’aquestes entrevistes van ser presencials i es van fer entre
el 13 i el 17 d’octubre de 2014. Quant al subjecte entrevistat, es
van combinar entrevistes individuals amb unes altres de col·lectives
quan l’organització o institució entrevistada proposava més d’un
interlocutor per tal d’ajustar-se millor a les qüestions que s’havien
avançat en contactes previs. Val a dir que aquesta circumstància,
lluny de representar un inconvenient, va enriquir la informació final i
va generar una mena de consens que es va convertir en “l’opinió de
l’organització”, si se’ns permet l’abstracció.
La classe d’organitzacions consultades, com hem plantejat
en altres eixos parcials de l’EURAM (IIVEE, 2013), combinen
tres àmbits: l’economicoempresarial, el tecnicoinstitucional i
l’acadèmic. Així, en el primer àmbit hi són representades les
cambres de l’eix (les de comerç i indústria de Girona, Perpinyà,
Palamós, Sant Feliu de Guíxols, i la Cambra d’Oficis i Artesans de
Perpinyà), les associacions empresarials (Federació d’Organitzacions
Empresarials de Girona i dins d’aquesta l’Associació de Transports
Girona, PIMEC-Micro, Petita i Mitjana Empresa de Catalunya, Cercle
EURAM de la Garrotxa, Cercle EURAM del Ripollès i Unió Patronal
per l’Empresa 66-Catalunya Nord), a més d’alguna empresa
d’interès especial per la seva activitat transfronterera o la seva
capacitat exportadora. En l’àmbit tecnicoinstitucional tenim el
Departament de Mobilitat de la Generalitat de Catalunya, el port
de Barcelona –és el node marítim de referència per a tot l’eix–, la
Diputació de Girona, el Consell General dels Pirineus Orientals,
l’ajuntament d’un municipi com Figueres, la ubicació del qual és
clau per a les relacions transfrontereres, i l’Agència d’Urbanisme
de la Catalunya Nord.1 Finalment, l’àmbit acadèmic el formen les
dues universitats de l’eix, la de Girona i la Universitat de Perpinyà-
Via Domitia; concretament, professors involucrats en l’Euroinstitut
Català Transfronterer.
Estem segurs que és una selecció que pot representar molt
ajustadament l’economia i les institucions del territori per a
facilitar-nos un diagnòstic de conjunt.2 La dinàmica ha consistit
a fer una anàlisi global del discurs sobre cadascun dels aspectes
infraestructurals i econòmics de l’eix que hem considerat més
rellevants, però combinant-la amb citacions seleccionades per
a subratllar el protagonisme dels agents clau de la Catalunya
dels dos costats dels Pirineus en el tram Cerdanya-l’Albera que
acaba caient sobre el Mediterrani. De fet, hem comprovat el seu
coneixement profund del territori on s’insereixen i on treballen, 1 Entitat amb una participació mixta en què hi ha, entre més organismes, el Govern francès, el Consell General dels Pirineus Orientals, la Comunitat d’Aglomeració Perpinyà-Mediterrani, les cambres de comerç de Perpinyà, la Universitat de Perpinyà-Via Domitia, alguns ajuntaments, etc.
2 Tot i que estem segurs que la nostra selecció és adequada i que cada entrevistat és un informador fonamental sobre les qüestions proposades, també tenim clar que n’hi podria haver més i que hi ha més actors que hi poden dir la seva. Demanem disculpes si el lector hi troba a faltar algun actor concret, però aquesta mena de treballs requereix també un acotament que fa impossible arribar a totes les opcions.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
83
i que aquest coneixement els capacita per a aportar una anàlisi
amb voluntat de proposta que inclou l’exercici de jerarquitzar les
prioritats en matèria d’infraestructures.
Les infraestructures de transport són, precisament, el nucli
temàtic central de les entrevistes: s’hi aborda el mode viari, tant
per la importància del corredor principal, encara amb problemes de
saturació, com per altres possibles connexions auxiliars; en tractar
del mode ferroviari, es parla de l’alta velocitat per a passatgers, de
les necessitats per a mercaderies, de les possibilitats de les línies
“secundàries”, de la ubicació de les estacions i, en general, de la
planificació global de la xarxa als dos costats dels Pirineus; pel que
fa al mode marítim, sortim de l’eix per parlar del port de Barcelona
i la seva connexió amb Girona i la Catalunya Nord, però no deixem
de banda els ports de l’eix (bàsicament, Palamós i Portvendres),
perquè, potencialment, tenen un paper complementari; en ocupar-
nos d’aquest darrer mode i de l’aeri, hem parlat, per força, amb els
nostres experts d’intermodalitat, perquè, teòricament, els ports i
els aeroports s’han de connectar adequadament per via terrestre,
però també han sorgit més qüestions, com ara la possibilitat
d’impulsar el tràfic aeri de mercaderies o la manera en què les
companyies aèries condicionen l’evolució de les infraestructures
aeroportuàries. A part els modes de transport, també es parla de
l’impacte de la crisi en diferents sectors, d’aquells que han sabut
adaptar-se millor i d’aquells amb més potencial per a la col·laboració
transfronterera. Justament, la cooperació entre Girona i la Catalunya
Nord és un dels altres eixos temàtics i, en concret, dins del marc
de l’Eurodistricte Català Transfronterer, que sembla haver quedat
relegat per la crisi, de manera que la seva reactivació pot ser un
objectiu a curt termini per a tots els actors rellevants del territori.
LES PRIORITATS EN LES INFRAESTRUCTURES: CONTINUAR L’ ALTA VELOCITAT CAP AL NORD, LA DESCONGESTIÓ VIÀRIA ALS PIRINEUS, ELS ACCESSOS AL PORT DE BARCELONA I EL CORREDOR FERROVIARI DE MERCADERIES
Abans d’oferir el discurs dels agents que han estat la població
objecte de l’estudi qualitatiu, presentem les dades d’un petit
apartat quantitatiu que, evidentment, només és representatiu
d’aquesta mostra. Es tracta del resultat d’una de les preguntes
en la qual es demanava als entrevistats que quantifiquessin el
grau d’importància de diferents actuacions pendents al territori
(centrades en infraestructures). D’aquesta manera, tindríem
una mena de jerarquia de prioritats que pot servir de full de ruta
particular dels agents de l’eix i que ens situa globalment per a
encetar l’apartat de les infraestructures.
84
Entre totes les opcions, queda clar que l’eix Girona-Perpinyà té
pendents diferents actuacions d’alta prioritat en l’àmbit de les
infraestructures. Són actuacions que en molts casos la crisi ha
ajornat, però continuen considerant-se indispensables per a la
competitivitat del territori. Ho podem observar en la taula de
mitjanes de valoració, on tenim 4 actuacions al voltant de 9
de mitjana global; per a començar hi ha la línia ferroviària d’alta
velocitat Perpinyà-Montpeller-Nimes (mitjana de 9,32), que
impedeix la connexió completa del Corredor Mediterrani amb
altes prestacions fins al centre d’Europa i que és l’assumpte
que genera més consens entre els dos territoris de l’eix. A la
Catalunya Nord es complementa amb l’alta velocitat Narbona-
Tolosa (8,83), que implica la connexió en altes prestacions amb
la que podia haver estat la seva capital, Tolosa de Llenguadoc, i
que també té un interès clar per al rerepaís de Barcelona i per a la
demarcació de Girona.3 Pel que fa al mode viari, constitueixen la
més alta prioritat el desdoblament complet de la N-II fins al pas
dels Pirineus (pràcticament 9) i, en segon lloc, la seva continuació 3 Com que el port de Barcelona estableix relacions amb Tolosa de Llenguadoc perquè a poc a poc la capital occitana vegi la rendibilitat de fer ús d’aquesta infraestructura per al seu tràfic de mercaderies, i atès que hi havia un projecte de reconfiguració de l’estructura territorial francesa en la qual la Catalunya Nord passava a dependre administrativament de Tolosa, també s’ha vist com a prioritat que es desenvolupi la nova línia d’alta velocitat entre Narbona i Tolosa. No obstant això, el Govern francès ha donat una prioritat mínima a aquesta línia (“horitzó llunyà”; vegeu Comis-sion Mobilité 21, 2014: 46-49), i el Senat ha modificat el projecte de canvi en l’estructura politicoadministrativa per mantenir l’actual Llenguadoc-Rosselló sense fusionar-lo amb Migdia-Pirineus. Per tant, el projecte queda encallat, i disminueixen els interessos de la Catalunya Nord.
Valoració del grau d’importància de diferents actuacions en matèria d’infraestructures de transport a l’eix Girona-Perpinyà
Territori Catalunya Girona Nord Total
Línia d’alta velocitat Perpinyà-Montpeller-Nimes 9,15 9,67 9,32
Desdoblament complet de la N-II 8,96 -- 8,96
Línia d’alta velocitat Narbona-Tolosa -- 8,83 8,83
Accessos adequats al port de Barcelona 9,27 7,67 8,76
Doble via independent per a mercaderies per tot el corredor 8,46 7,90 8,31
Estació de tren d’alta velocitat a l’aeroport de Barcelona 8,00 8,33 8,20
Variant d’Olot 7,68 -- 7,68
Tercer carril a l’AP-7 fins a la frontera 7,31 -- 7,31
Variant de la Bisbal/Anella de les Gavarres 6,71 -- 6,71
Accessos adequats al port de Palamós 6,58 -- 6,58
Estació de tren d’alta velocitat a l’aeroport de Girona 6,79 6,00 6,54
Variant de Verges 5,89 -- 5,89
Estació de tren d’alta velocitat a l’aeroport de Perpinyà 8,00 5,10 5,58
Accessos adequats al port de Portvendres -- 4,50 4,50
Escala: 0 a 10, en què 0 és mínima importància i 10 la màxima importància.Nota: han puntuat individualment o col•lectivament 19 agents clau del territori.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
85
fins a Perpinyà amb el desdoblament de la D900, tot i que al Voló
hi ha més dificultats, i no és una demanda a la Catalunya Nord.
Quant al mode marítim, però lligat amb la intermodalitat, s’ha
de destacar la voluntat general de millorar els accessos al port
de Barcelona (8,76), que és una qüestió que preocupa tots dos
territoris, però una mica més la demarcació gironina. Aquestes
quatre, doncs, són les actuacions que demanen amb urgència els
agents clau de l’eix Girona-Perpinyà: connexió en alta velocitat
enllà del nord de Perpinyà (est i oest), desdoblament de la N-II
per a descongestionar el trànsit transpirinenc i millora d’accessos
viaris i ferroviaris al Port de Barcelona per a donar una eixida
ràpida a les mercaderies. Cal completar aquestes demandes amb
la cinquena i la sisena prioritats, que no són altres que la instal·lació
d’una doble via independent per a mercaderies en ample UIC a tot
el Corredor Mediterrani (8,31) i donar sentit a les recomanacions
europees de facilitar la intermodalitat amb una estació ferroviària
d’alta velocitat a l’aeroport de Barcelona (8,2) per a possibilitar una
connexió ràpida de Perpinyà, Figueres i Girona amb l’aeroport de
connexió o hub de l’EURAM per a vols internacionals. Tot plegat
implica millorar la xarxa de transports que ha de connectar amb el
centre d’Europa i, per tant, incrementar clarament la competitivitat
del territori, que ha d’estar preparat per a fer de pont, a través de
Barcelona en primer lloc, entre la UE i el mercat asiàtic.
Encara han rebut una qualificació notable unes altres actuacions
que no s’han de menystenir pel fet que siguin en un segon
ordre jeràrquic; per exemple, prop de 8 tenim la construcció de
la tan desitjada variant d’Olot (7,68) des de les Preses, que és,
probablement, la necessitat més clara de la xarxa viària secundària.
I dins del sistema viari, també rep un 7,3 la construcció del tercer
carril de l’AP-7 fins a la frontera, que és una altra solució possible
per al mateix problema de congestió del trànsit transfronterer,
però subordinada a la prioritat de desdoblar la N-II. Més endavant
entrarem en el debat sobre la viabilitat de les solucions.
Finalment, s’ha donat una importància menor a altres actuacions
parcials o han estat considerades menys prioritàries; per
exemple, facilitar els accessos als ports auxiliars de Palamós i
Portvendres, ubicar estacions d’alta velocitat als aeroports de
Girona i Perpinyà o construir variants per a connectar el litoral
empordanès amb la capital gironina, el corredor principal (N-II,
AP-7) i l’interior de les comarques –en aquest cas, es demanava
per la variant de la Bisbal voltant l’anella de les Gavarres, i la
variant nord per Verges–. Tot i que hi ha agents que ho han
considerat fins i tot molt important en funció de l’ús que farien
ells, les seves empreses o els seus associats de cadascuna de
les infraestructures, no són actuacions que hagin rebut una
86
resposta global tan contundent com les esmentades en primer
lloc. La prioritat és connectar bé el territori amb els nodes
centrals (especialment Barcelona). Aconseguir el que Jaume
Feliu (Universitat de Girona) anomenava “la capilaritat adequada
del territori” passa a un segon ordre. El fet que vegi la llum depèn
molt del moment econòmic, si el que diuen aquests actors té la
rellevància que nosaltres hi volem donar.
Hem de fer esment d’algunes diferències territorials, atès que la
preferència per les connexions amb el node central de Barcelona
(el port o l’alta velocitat amb l’aeroport del Prat) per damunt
de les connexions amb nodes secundaris del territori (ports de
Palamós o Portvendres i aeroports de Girona o Perpinyà) és més
general a la Catalunya Nord que no pas a Girona, potser perquè
l’aeroport de Girona té bastant més trànsit que Perpinyà i perquè
a les comarques gironines hi ha cambres territorials de comerç
i indústria fora de la capital, les quals aporten un sentit més
redistributiu a les opinions.
Hem iniciat aquest bloc d’informació primària amb les
infraestructures i continuem amb aquesta qüestió començant a
desenvolupar el discurs dels agents del territori. Obrirà capítol el
mode ferroviari i, més concretament, la línia d’alta velocitat, que
és la prioritat principal entre les assenyalades.
MODE FERROVIARIUna alta velocitat ferroviària completa des de l’eix fins al centre d’Europa
Les expectatives creades amb la posada en marxa de la línia d’alta
velocitat transfronterera que uneix Barcelona i Perpinyà passant
per Girona i Figueres han estat una mica frustrades pel fet que al
nord aquest corredor no s’acaba d’allargar fins a Lió i París, que són
la porta de la connexió amb la xarxa central europea, la coneguda
amb el nom de blue banana, que va des del nord d’Anglaterra fins
al nord d’Itàlia passant pel Benelux, França, Alemanya i Suïssa. La
frustració encara ha estat més gran pel fet que el projecte d’alta
velocitat entre Perpinyà i Montpeller, i d’aquí a Nimes ha estat
relegat en les prioritats infraestructurals del Govern francès, i,
per tant, la línia no té un futur a curt termini (Comission Mobilité
21, 2014). Tot i que a priori és un assumpte més transcendental
per a la Catalunya Nord per tal com forma part de la seva xarxa
estatal, aquest cas és seguit amb preocupació pels agents
gironins, que també han considerat prioritari acabar la connexió
de Catalunya amb Lió i París. Per tant, aquesta qüestió genera el
gran consens de l’eix pel que fa a les infraestructures, i la mitjana
global que observàvem anteriorment a la taula de valoracions
n’és un exemple. Ho explica de manera breu un entrevistat de
cadascun dels territoris.
Quan es va produir el debat públic sobre el finançament de la
línia Perpinyà-Montpeller, el Govern francès va decidir que no
hi havia diners per a aquesta línia en aquells moments, tot i que
els estudis estan fets. Es va determinar que de moment no es
feia per manca de finançament. Però cal anar a la UE per a dir
que és un tram internacional que connecta amb Barcelona i
més al sud, i que ha de ser prioritari de fer l’esforç financer per
a construir-la (Cambra de Comerç i Indústria de Perpinyà).
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
87
Partint d’una visió de conjunt de tota la línia, fins i tot pensant
en el sud de la península, no té sentit que aquest tram quedi
penjat i no es pugui fer de manera completa fins a París. No
és que sigui desitjable, és que és imprescindible de fer el
Perpinyà-Montpeller (Josep Anguera, Universitat de Girona).
L’abandonament del projecte de la línia d’alta velocitat entre
Perpinyà i Montpeller, que l’Estat francès va oficialitzar el
27 de juny de 2013, no va ser cap sorpresa. (...) No obstant
això, l’ajornament fins al 2040 o al 2050 palesa que Perpinyà
continua en l’angle mort de París, quan la realitat actual
acostarà el Rosselló a Barcelona com a nou pol de referència
connectat a Boston, Dubai o Copenhaguen amb un aeroport
potent. Amb això, l’abandonament del projecte de línia d’alta
velocitat cap al nord convida l’àrea de Perpinyà, com a territori
situat al balcó d’Europa, a aprofitar la seva paradoxa, perquè
París l’entrega directament a Barcelona. A una hora amb
alta velocitat, aquesta capital europea, que entén millor
la globalització, no té punt de comparació amb Montpeller,
que continua sent provinciana malgrat els seus esforços.
Una alta velocitat Perpinyà-Montpeller tindria, així, poc
significat, mentre que el viatge cap a París continuaria sent
excessivament llarg amb l’avió. El Rosselló, aïllat de França,
té, ara, una connexió inèdita amb el món, no pas a través
de la continuïtat territorial estatal, sinó gràcies a la lògica
eurocatalana. Després de comprovar la manca estatal de
consideració i el senyal donat per l’Estat, nosaltres promovem
un aprenentatge voluntarista de l’espai transfronterer
(Opencat).
La Generalitat de Catalunya també hi atorga la màxima prioritat
entre les actuacions plantejades que afecten l’eix. És vital de
completar el corredor d’alta velocitat per a ser competitius.
88
Les dificultats econòmiques no ens han de fer perdre de vista l’horitzó: línia independent per a mercaderies amb ample internacional
El projecte original d’una doble línia independent de mercaderies
per tot el Corredor Mediterrani i, més concretament, per l’EURAM
també és una actuació sobre la qual hem constatat un ampli
consens, matisat per algunes consideracions sobre la conjuntura
econòmica. Aquest és un projecte ben definit per FERRMED, però
també acceptat com a reivindicació per diferents cambres de
comerç i organitzacions empresarials de l’eix, entre les quals n’hi ha
algunes de les entrevistades, i fins i tot per institucions subestatals.
La resposta dels estats involucrats, l’espanyol i el francès, ha estat
sempre la moderació de les expectatives, de manera que han
plantejat la modificació de les línies presents per tal de solucionar
els problemes més greus, que poden motivar la persistència de
colls d’ampolla. Això s’ha fet per a oferir una solució mixta que a
l’Estat espanyol comporta adoptar el tercer fil en les línies antigues
i aprofitar parcialment les línies noves amb ample internacional per
a donar resposta a un trànsit que encara és discret, però diferents
àmbits assenyalen que ho és, precisament, perquè no es donen les
condicions adequades perquè les empreses industrials i logístiques
es decideixin a fer ús del tren com a mitjà de transport per a les
seves mercaderies. Mentre no hi hagi una bona infraestructura que
el faci rendible, el trànsit no augmentarà. Això vol dir que mai no
es farà evident la demanda als ulls de l’Administració central si el
criteri és aquest i no una planificació global, racional i a llarg termini.
Per tant, benvingudes les millores i les noves actuacions sobre les
infraestructures actuals, però la reivindicació continuarà, perquè
l’anàlisi de conjunt del món econòmic de l’eix Girona-Perpinyà i, en
general, de l’EURAM ho continuarà palesant.
Mentre aquesta anàlisi indica que el Corredor Mediterrani per a
mercaderies ha de ser una prioritat, i es combat l’argument que
utilitzen els governs centrals de la manca present de demanda,
el mateix raonament no ha valgut per a desenvolupar les línies
d’alta velocitat per tot el territori, sobretot per l’Estat espanyol.
Efectivament, la manca de demanda d’una alta velocitat en
determinades línies no ha estat cap obstacle perquè s’hagin
fet, atès que s’esgrimeix un suposat objectiu “d’equitat, cohesió
i desenvolupament territorial” (Albalate i Bel, 2011: 175 i 180).
Foment i RENFE han obert línies d’alta velocitat sempre en zones
amb molta menys demanda que la recomanada per la UE, (fins i tot
el Barcelona-Madrid), que són entre 8 i 9 milions de passatgers per
cada 500 quilòmetres (Albalate i Bel, 2011: 176). Per tant, als qui
pensen que el corredor ferroviari de mercaderies és essencial els
costa molt d’acceptar l’argument de la “demanda”, que impedeix
des de fa anys que es construeixi, perquè aquest raonament no
és vàlid en totes les actuacions, com acabem d’explicar.
Però deixant a part que pràcticament tots els agent tinguin
clar que aquest assumpte és una prioritat,4 el debat sorgeix
més aviat respecte a les dificultats tècniques per resoldre. La
primera i principal és per on ha d’anar aquesta via exclusiva
per a mercaderies en passar per l’eix i, més concretament, pels
Pirineus. Domina l’opinió d’utilitzar la via “antiga”, que passa
per Portbou-Cervera, i deixar la del Pertús per a passatgers,
però no hi ha una unanimitat clara, atès que alguns diuen que
es perjudicaria unes instal·lacions d’avantguarda ja presents al
Voló, i d’altres opinen que el traçat Portbou-Cervera és més llarg
i que cal fer una via nova paral·lela a la del Pertús per a guanyar
competitivitat. Sigui com vulgui, la posició general és la que
s’expressa en les paraules del president de la Cambra de Girona:
4 Els pocs que no ho consideren recorren a la conjuntura financera, no a l’interès de l’actuació per al desenvolupament de l’economia de l’eix, la qual cosa es té clara en tots els casos.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
89
90
El corredor mediterrani de mercaderies és una de les qüestions
que hem defensat més intensament i sobretot defensem que
l’ample UIC5 sigui des de Barcelona fins a Portbou. Ara arriba
fins a Figueres, i cal continuar-lo fins a la Catalunya Nord per
Portbou. Nosaltres considerem que, malgrat que hi ha l’ample
europeu que passa pel Pertús, ha de ser per a passatgers i
les mercaderies que passen per Portbou. S’ha de fer l’ample
europeu o, si es vol, el tercer fil, que és el que s’ha fet en altres
zones i pot funcionar (Domènec Espadalé, Cambra de Comerç
de Girona).
No hi ha dubte que si es pretén que hi hagi una via independent
per a mercaderies, la solució més econòmica és per Portbou,
perquè, si no, caldria desdoblar tota la línia actual d’alta velocitat;
potser per això aquesta és l’aposta en molts casos. Però si no
es té en compte l’escenari de la línia independent, l’actual del
Pertús també planteja inconvenients clars per a les mercaderies,
com ara les dificultats de pas per a combois de més de 500
metres, la inclinació excessiva, el peatge, etc. De tot això ens en
parlen amb detall alguns entrevistats:
La connexió amb la Catalunya Nord és una qüestió essencial.
En aquests moments tots sabem que hi ha una connexió amb
ample UIC entre Barcelona i la frontera [la línia que passa pel
Pertús], però la nostra impressió és que aquesta connexió no
està preparada –i aquí és important el matís dels adjectius
que afegiré ara– per al transport “massiu i competitiu” de
mercaderies. Què volem dir amb això? Volem dir que, si vols
fer-hi passar un tren la setmana, hi pot passar; si vols passar-
n’hi dos, també, i fins i tot si vols fer-n’hi passar deu, és
possible que hi puguin passar. Ara, si n’hi vols fer passar 40
o 50 la setmana, doncs probablement, tindràs un problema
molt greu, perquè hi ha moltes dificultats de circulació. Això és
anunciat de mil maneres: els pendents, el túnel de Girona... Ara
hi ha una limitació de 500 metres, que ben bé no sabem per
què és, perquè, teòricament, és construït per a 750 metres,
però segons ADIF, la longitud màxima en aquests moments
és de 500 metres, i, per tant, no tens cap avantatge real
entre anar per Portbou o anar pel túnel. A la part francesa
també hi ha una limitació de 20 tones per eix quan en tota
la xarxa la limitació és de 22,5 tones, i tampoc no sabem ben
bé per què és. Més: temes de manteniment del túnel, falta
de potència elèctrica... Per tant, hi ha una suma de factors
que fan que en aquests moments el transport ferroviari de
mercaderies no sigui competitiu a través del túnel del Pertús.
Què implica tot això, al capdavall? Implica que en aquests
moments fer un transport ferroviari Barcelona-Lió costa el
doble que no pas Barcelona-Madrid, sent pràcticament la
mateixa distància, i com que el cost és el doble, ningú no ho fa.
Surt més a compte continuar passant per la banda de Portbou
que no pas pel túnel del Pertús, i la prova d’això és que cap
operador no ha fet el traspàs de Portbou al Pertús. (...) Només
hi ha algunes iniciatives, diguem-ne, una mica agosarades que
s’atreveixen a anar pel Pertús. (...) És una infraestructura que
està pensada, bàsicament, per al transport de passatgers i
difícilment es podrà compatibilitzar de forma competitiva amb
les mercaderies. La connexió ferroviària a través de la frontera
ha de ser competitiva, realment. I és difícil que ho sigui pel
túnel del Pertús. (...) Aquí no hi ha pas un gran problema, sinó
que tenim molts problemes petits que se sumen per fer-ne
un de ben gros. I això resulta difícil d’atacar (Carles Rua, port
de Barcelona).
Aquí hi ha dues coses, ¿no? Jo entenc que si fem passar les
mercaderies pel Pertús, són més cares per la senzilla raó que
a la línia d’alta velocitat, en el pas pels túnels, hi ha el peatge
5 UIC són les sigles de la Union International des Chemins de Fer (Unió Internacional de Ferrocarrils). L’expressió ample UIC es refereix a l’ample estàndard internacional de 1.435 mil·límetres, per oposició als 1.668 de l’ample ibèric.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
91
i hi ha una inclinació excessiva que obliga a fer ús de dues
màquines per passar les mercaderies fins a dalt. D’una altra
banda, crec que adequant la via de Portbou és molt més senzill
per allà. Les xifres econòmiques que pot representar adequar
l’una o l’altra via és una altra qüestió (Joan Puig, Cambra de
Comerç de Sant Feliu de Guíxols).
Hi ha una raó tècnica de pes: el túnel del Pertús, del qual
TP Ferro té la concessió, té un pendent excessivament
alt per a les mercaderies. Llavors, sembla que l’opció més
viable és que aquest altre component de l’alta velocitat
que són les mercaderies passi per Portbou amb una via,
evidentment, adequada, i també amb un traçat adequat que
no seria el mateix que el del tren convencional (Josep Anguera,
Universitat de Girona).
Però els problemes no són exclusius del túnel del Pertús, sinó
que n’hi ha d’altres, com ara el pas dels combois per dins de
Girona, per la qual cosa des de diferents àmbits han plantejat
la possibilitat de desenvolupar una mena de by pass ferroviari
al voltant de la ciutat. Els agents de les comarques gironines,
en general, la consideren una actuació necessària, però en
des de diferents graus: les cambres, per exemple, no hi posen
cap reserva –en el context de les solucions per al tràfic de
mercaderies–, i la Universitat considera que a llarg termini ha
de ser la solució, però els entrevistats adverteixen que hi ha un
impacte sobre el territori i una oposició municipal i ciutadana. El
món empresarial també diu que el problema principal de la línia és
l’esmentat del Pertús i que, si no se soluciona això, no té sentit
abordar les dificultats de la circumval·lació ferroviària de Girona.
Vegem, però, una opinió que resumeix perfectament la qüestió:
Hi ha una oposició de Salt i d’una part del territori, però és
clar, els qui planifiquen infraestructures sempre han defensat
92
que tard o d’hora hi hauria de ser. És evident que no es farà la
via convencional tunelada per sota de Girona, però ara tenim
la tercera via que passa pel viaducte, i aquesta tercera via
pot servir per a mercaderies mentre no hi hagi cap by pass.
Aquesta seria la proposta ara mateix. Però suposant que
augmentés la quantitat de contenidors portats amb tren,
arribaria un moment en què s’imposaria un by pass perquè fer
circular trens i trens de nit, per exemple, pel centre de Girona i
de vegades amb mercaderies perilloses seria insostenible. Per
tant, crec que tard o d’hora, si el trànsit augmenta, el by pass
s’imposarà (Jaume Feliu, Universitat de Girona).
Mentrestant, la Generalitat de Catalunya confirma que només
es faria el by-pass si hi hagués un gran volum; ara mateix no és
cap prioritat.
Encara és d’hora per a valorar l’impacte de l’alta velocitat a l’eix
La posada en funcionament de la línia d’alta velocitat Barcelona-
Perpinyà ha implicat una fita històrica per a l’eix i el conjunt de
l’EURAM, per tal com acosta els territoris fins a situar-los a
distàncies de “mobilitat metropolitana” (Castanyer i Feliu, 2012:
49) i, per tant, possibilita la integració urbana que, al final, pot
facilitar la integració econòmica. Encara és aviat per a saber
quines són les implicacions de la línia, més que no pas pel
volum, per la sinergia que és capaç de generar, per la contribució
als contactes i l’entesa entre els dos costats dels Pirineus. De
tot això, dels contactes, de la col•laboració, en parlarem més
endavant, però ara ens interessa de continuar el diagnòstic del
mode ferroviari, de saber quines són les sensacions, atès que
no hi ha dades, que deixa la presència de l’alta velocitat i de
les possibles conseqüències sobre la xarxa secundària després
d’una intervenció com la de l’alta velocitat, perquè en uns altres
casos ha passat que les altes prestacions modifiquen d’alguna
manera les línies convencionals i la xarxa global.
A Girona es té clar que l’alta velocitat és bona, especialment,
per la connexió amb Barcelona, que és la metròpoli, la qual cosa
pot servir en situacions en què interessen vetes de mercat
laboral centrals, negocis, anar a comprar, activitats culturals,
etc. que només es poden donar en una ciutat de la grandària
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
93
de Barcelona, però mantenint la qualitat de vida de Girona. Les
possibilitats de desplaçar-se a la Catalunya Nord es veuen més
difuses, però sí que, en general, hi ha l’esperança que els contactes
s’intensificaran.
A la Catalunya Nord la reflexió és molt semblant, fins i tot
s’expressa més emfàticament el sentiment favorable a l’obertura
d’una comunicació ràpida amb Barcelona, potser perquè la seva
sensació d’aïllament és més gran, en el context de l’Estat francès.
Ara bé, pràcticament tots els agents del territori liderat per
Perpinyà coincideixen en la queixa per la baixa freqüència i els
horaris que els operadors ferroviaris ofereixen en aquest inici del
servei. Paradoxalment, perquè es tracta d’un trajecte d’una hora
i vint minuts (Perpinyà-Barcelona), les combinacions dificulten
enormement o gairebé impossibiliten la mobilitat laboral o de
negocis en un sol dia, que és una de les virtuts d’una alta velocitat
metropolitana.
Per a nosaltres, per a Perpinyà, l’alta velocitat no és reexida del
tot. Tenim només tres trens el dia. Comprenc molt bé que una
alta velocitat no es pot parar arreu, però tenim dos problemes:
el primer, que hi ha tres trens per a anar a Girona i Barcelona,
i el segon, que no hi ha alta velocitat fins a Montpeller. (...) I a
nosaltres ens han presentat l’alta velocitat com si s’acabés el
nostre aïllament. (...) Però la realitat és que l’alta velocitat no
té la funció que ha de tenir, (...) és a dir, que si volgués anar a
Barcelona de matí i tornar a la nit, ho pogués fer, i això ara no
es pot. Cal que es tingui en compte (Raymond Brunet, UPE66).
Per altra banda, també és d’hora per a valorar l’impacte que tindrà
l’alta velocitat sobre altres infraestructures de transport, no
solament les ferroviàries, però alguns entrevistats fan les seves
lectures. No consideren que s’hagi produït una reducció destacada
dels passatgers en la xarxa secundària o en altres modes, però cal
reforçar el que hi ha, no s’ha d’abandonar, perquè els autobusos,
els trens de rodalia i els convencionals compleixen una important
funció vertebradora.
Les línies tradicionals, de moment, tenint en compte com
estan els pressupostos, es mantindran en stand by. No veig
perillar aquestes línies. Ara bé, si pensem en l’Eurodistricte,
caldrà un tren de rodalia que passi per totes les estacions de la
costa. Si finalment la línia de Portbou es fa d’alta velocitat per
a les mercaderies, llavors caldrà veure si es pot compatibilitzar
amb un de rodalia de passatgers (Josep Anguera, Universitat
de Girona).
Sobre el reforçament de la xarxa secundària, a la Catalunya Nord
es valora bé la xarxa de transport públic i es considera que cal
conservar-la o fins i tot trobar-ne un equivalent a la part gironina:
La xarxa de transport del departament dels Pirineus
orientals està ben dotada; per exemple, es compleix la funció
d’intermodalitat amb l’estació d’autobusos de Perpinyà al
costat de l’estació d’alta velocitat. A més, el departament
ha posat els viatges amb autobús a un euro. (...) Tenim la
possibilitat, amb un euro, d’anar de Perpinyà fins a Font
Romeu si volem, la qual cosa ha fet que s’intensifiqui de debò
el nombre de viatgers que agafen el transport públic i que
poden moure’s per tot el departament, per la costa, per les
muntanyes... per una suma simbòlica. Aquí, doncs, sí que es fa
una mobilitat metropolitana, que si no es troba en l’intercanvi
amb Girona, trigarà més temps del que estava previst a donar-
se (Cambra de Comerç de Perpinyà).
Xavier Flores (Generalitat de Catalunya) confirma que la xarxa
secundària es manté i deslliga la presència de l’alta velocitat de
possibles limitacions en altres línies:
94
L’alta velocitat ha arribat a Girona, i gairebé simultàniament hem
fet per primera vegada un sistema de rodalia en aquesta ciutat.
No són actuacions contradictòries, ni de bon tros. El sistema de
rodalia i l’alta velocitat crec que tenen mercats diferents i poden
ser complementaris. (...) Una altra qüestió és si l’alta velocitat
pot prendre quota al rodalia Girona-Barcelona; és evident que sí,
però així i tot, encara continua anant gent amb el rodalia Girona-
Barcelona, per horari, per preu, pel que sigui (Xavier Flores,
Generalitat de Catalunya).
Amb la xarxa secundària, un cas ben diferent és el de la línia
Barcelona-Puigcerdà-la Tor de Querol, una línia veritablement
transfronterera i quasi centenària. En general, es considera que
cal fer-hi una inversió massa elevada perquè fos operativa per a
les mercaderies, de manera que connectés després amb Tolosa
de Llenguadoc, i només s’ha de considerar la possibilitat de l’ús
actual per a passatgers. Les millores que fan falta a la línia perquè
sigui competitiva potser tindrien un cost difícil de compensar amb
la demanda escassa. Així i tot, també hi ha qui pensa que, tenint
en compte que és una línia que ja hi és, cal fer els possibles per a
aprofitar-la al màxim:
Ja que la carretera sembla que és molt difícil, perquè hi ha la
collada [de Tosses] que fa d’obstacle i adequar-la suposa un
cost econòmic molt alt, es pot aprofitar aquesta infraestructura
ferroviària que ja està feta, no? Si no recordo malament, ara es
triga tant de Barcelona a Puigcerdà com fa 30 anys. Ho expliques
i no s’ho creu ningú. És una ruta que pot tenir sentit. Aquí s’ha
de potenciar. Si no es vol fer la inversió en la carretera, és una
possibilitat d’actuar en el ferrocarril, que ja hi és. La via ja hi és,
i s’ha de veure com es pot millorar, si és factible, i calcular-ne
els costos. No deu ser fàcil, però, perquè el relleu és complicat. I
s’ha estudiar bé la demanda potencial, els usos, les freqüències...
(Gemma Peix, Diputació de Girona).
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
95
MODE VIARIApostem pel ferrocarril, però no deixem de banda el mode viari, pel qual arriba la major part del transport de mercaderies
El pas pels Pirineus té, de tant en tant, problemes de saturació
en el mode viari, i hi ha l’amenaça que la congestió es faci més
habitual si torna a haver-hi un alt creixement o si el port de
Barcelona agafa volums notablement més grans. Per altra banda,
la UE té clar que s’ha d’equilibrar la quota modal fent créixer el
transport ferroviari de mercaderies, sota criteris d’eficiència i
sostenibilitat (Comissió Europea, 2011). Amb aquests supòsits,
s’ha plantejat als agents de l’eix quina és la prioritat, si apostar
per un corredor de mercaderies efectiu en el sistema ferroviari
o millorar la xarxa viària. La resposta prototípica és que cal parar
atenció a tots dos sistemes, però a la Catalunya Nord tenen més
clar que, com que el corredor ferroviari de mercaderies està més
lluny d’un desenvolupament òptim i el ferrocarril té una quota
excessivament baixa, s’hi ha de donar prioritat:
En general, cal apostar per tots dos modes. (...) Però és clar, en la
qüestió ferroviàriia estem encallats, més encara que fa un any.
(...) Si agafes 5 anys d’informació, veus que es va avançant per
baules, però es va avançant, almenys a l’Estat espanyol. I la part
curiosa de tot això és que al sud o als Països Catalans, per dir-
ho així, es té l’esperança que tota aquesta mercaderia que ha
de pujar –producció pròpia, però també, per què no, fluxos que
arriben del Marroc– ho farà, però es troba amb un embús, que
és el Rosselló. I l’Estat francès no hi dóna una solució, encara
més no havent inclòs el tram Perpinyà-Montpeller entre les
prioritats (Esteve Valls, Nord-Sud Consult).
Hi ha qui pensa que la congestió no se soluciona amb la construcció
de més carrils per a la carretera, sinó amb l’alternativa ferroviària,
que pot ser una opció més sostenible:
96
Em sembla que el trànsit per carretera està una mica col·lapsat,
ara mateix, i això que hi ha un tram important que té, fins
i tot, tres vies. Per això cal desenvolupar el tren, perquè hi ha
massa trànsit per la carretera. El tren és una bona solució. I
no hi ha col·lapse solament cap a la frontera, sinó també cap
a Montpeller, en contrast amb les rutes cap a Tolosa o Bordeus,
on pràcticament no veus trànsit (Joan Salles, Cambra d’Oficis i
dels Artesans de Perpinyà).
Però tot i que el ferrocarril està més lluny de tenir les
infraestructures adequades –la qual cosa, segons que pensen
alguns, com Esteve Valls, és motiu suficient per a prioritzar-lo–,
aquest és, precisament, l’argument d’uns altres agents, que
plantegen el contrari: que el ferrocarril és un camí massa llarg i
cal solucionar els problemes a curt termini.
Aquí hi ha dues qüestions: l’una és la importància i l’altra és la
urgència. Des del punt de vista de la importància, el ferrocarril.
Però és clar, el ferrocarril és una qüestió en la qual hi ha un
termini llarg, és una actuació que necessita temps perquè la
inversió és important. Per tant, fer el ferrocarril és ben positiu,
però no es pot resoldre amb urgència. La millora del trànsit per
carretera em sembla que a curt termini pot solucionar molts
problemes. Per tant, la urgència és la carretera (Joaquim Coello,
GAMESA).
A més, novament el port de Barcelona ens situa sobre la realitat
del tràfic de mercaderies. Efectivament, aquesta institució
aposta pel corredor ferroviari i els accessos preceptius que l’han
de connectar al port, però està convençuda que el mode viari
sempre serà el més important:
Quan parlem del ferrocarril, s’ha de saber què es diu, perquè
avui, per exemple, el modal split6 ferroviari del port de Barcelona
en contenidors és de l’11,4% (any 2013), que està molt bé,
perquè a l’Estat espanyol és inferior al 3%. (...) Però és que, és
clar, el port de Rotterdam també el té al voltant de l’11-12%, el
d’Hamburg el té més elevat i hi ha ports de granels que tenen
un percentatge més elevat..., però aquí un 20% seria brutal,
i per a arribar-hi cal un creixement molt gran. Un 20% vol dir
que el 80% seguirà anant per la carretera; així és que no ens
enganyem: el ferrocarril és una alternativa per a una part de
la càrrega, però la carretera és la carretera (Carles Rua, port de
Barcelona).
El desdoblament de la N-II és la gran assignatura pendent en el sistema viari
Ja ho dèiem en la jerarquització de les prioritats, però, a més,
el desdoblament de la N-II és una actuació que tindria la
doble virtut de solucionar les puntes de congestió viària que
actualment s’hi donen, i també implicaria una reducció de costos
6 El modal split o distribució modal és el percentatge de trànsit que concentra un sistema determinat de transport.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
97
per al transport de mercaderies per carretera, que si vol una via
ràpida, ha de pagar el peatge de l’AP-7. La importància de la
demanda la deixa ben clara Mireia Santamaria (FOEG): “L’absència
del desdoblament de la N-II és una qüestió que ja voreja l’ofensa.
Sembla que es riguin de nosaltres. Aquesta és una qüestió que
ja hauria d’haver estat resolta fa temps”. El món empresarial i les
cambres de comerç i indústria de les comarques gironines pensen
que és un assumpte respecte al qual hi ha un consens sòlid.
Però l’àmbit tecnicoinstitucional i l’acadèmic plantegen alguns
dubtes, especialment sota l’òptica de la sostenibilitat. En aquest
sentit, es pot plantejar que té menys impacte sobre el territori
afegir més carrils a l’AP-7 que no desdoblar la N-II; que el cost
d’inversió en un desdoblament potser és més gran que no pas
posar fi a la concessió de l’AP-7, o que no es tracta de donar més
facilitats als vehicles perquè s’intensifiqui més el trànsit i, per
tant, augmentin les emissions de combustibles fòssils. Vegem un
exemple d’aquestes reflexions:
Desdoblar la N-II, ¿una prioritat màxima? Jo crec que s’ha
de reclamar la gratuïtat de l’autopista. ¿Per què has de fer
infraestructures noves o desdoblar-ne quan ja n’hi ha una que
no està pas col·lapsada? Nosaltres ja tenim la via desdoblada,
per tant... Una altra cosa és que no es pugui acabar la
concessió, i aleshores aquest desdoblament sí que seria
prioritari, perquè és cert que hi ha molt de trànsit. Però s’han
de veure bé els costos i les implicacions sobre el territori (Josep
Cortijo, Diputació de Girona).
Per altra banda, a la part francesa aquest debat no es planteja;
la necessitat de desdoblar la RD900, que és la continuació de
la N-II a partir de la frontera, no es veu tan urgent. Ho explica
perfectament Esteve Valls:
Els nord-catalans no demanen pas que es desdobli la RD900.
Quina utilitat té? De fet, els camions pugen [del sud al nord] més
que no pas baixen; per tant, no es veu l’interès de dinamitzar
fluxos que entren, perquè ho poden fer per l’autopista. Jo crec
que al sud la reivindicació de desdoblament de la N-II prové en
bona part dels accidents i d’un trànsit massa important –tram
a l’altura de Figueres, per exemple–, una situació que no es viu
amb tanta intensitat a la Catalunya Nord. (...) L’única proposta
més o menys seriosa és la de tenir l’accés de franc a l’autopista,
però no es parla de desdoblar la RD900 (Esteve Valls, Nord-
Sud Consult).
També és important de connectar-se bé amb les comarques interiors i de muntanya
Si ens referim al conjunt del Corredor Mediterrani i, més
concretament, a l’EURAM, és evident que la via principal que va
paral·lela a la costa és la prioritat, com hem dit quan parlàvem dels
problemes de congestió al pas dels Pirineus. Però els altres nuclis
del territori han d’estar ben connectats amb aquest corredor
principal. En aquest sentit, hi ha diverses demandes, tant per
males comunicacions com per necessitats de descongestió.
Aquestes darreres solen plantejar-se en zones costaneres; per
98
exemple, des de la N-II i l’AP-7 fins a diferents localitats litorals de
la Costa Brava, i algunes s’han plantejat en l’aproximació quantitativa
amb la qual hem començat.7 És evident que són intervencions que
cal abordar, especialment per les conseqüències els mesos estivals.
Però també estan pendent de resolució actuacions cap a l’interior
que poden ajudar a vertebrar el territori i a integrar en el corredor
unes zones interiors que tenen indústria (la Garrotxa i el Ripollès)
o patrimoni cultural i natural que atreu el turisme rural. Sembla que
les dificultats principals de la Catalunya Nord són en via de ser
superades.
En la ruta de Perpinyà a Prada de Conflent per Illa, ja hi ha un
projecte de desdoblament. Ja tenim doble via de Perpinyà a Illa
i l’allargament de la doble via entre Illa i Prada s’ha votat; les
feines hauran de començar el 2015. Això ja està fet, i tindrem
una bona connexió amb l’interior. Després de Prada ja entrem en
territori de muntanya, i allà és més difícil d’actuar-hi. A més, no
és una ruta que tingui pràcticament transport de mercaderies.
La intensitat es dóna pel turisme, però no gaire. L’important era
que la gent de Prada i Illa que treballen o van a fer gestions a
Perpinyà tinguessin una via ràpida, i això ara es tindrà. Després
fins a Font-Romeu és més aviat turístic (estacions d’esquí i rutes
estivals de muntanya), i és relativament important que hi hagi
bona infraestructura viària per a passatgers. Però a la muntanya
també hi haurà un desviament per a resoldre un petit punt negre
a la petita comuna de Joncet [depèn de Serdinyà], a uns 10
quilòmetres de Vilafranca de Conflent, que serà resolt ben aviat.
Es millora aquesta ruta de muntanya, però tampoc no és que
sigui una prioritat (Cambra de Comerç de Perpinyà).
Aquestes obres són més aviat per a connectar el Rosselló i el
Conflent, però també acosten l’Alta Cerdanya a la seva capital, la
de la Catalunya Nord, a través de l’eix principal de vertebració de les
valls pirinenques a la banda nord de la frontera. Altres agents, com
Jean Benkhelil (Universitat de Perpinyà-Via Domitia), creuen fins i
tot que s’ha d’anar més enllà en el desenvolupament d’una bona
connexió amb la Cerdanya.
Queda més camí per fer a la demarcació de Girona, o almenys les
demandes s’han fet més paleses en la fase documental i en la de
treball de camp. Ja hem explicat que la variant d’Olot era un assumpte
encallat i pendent d’una solució definitiva. Des de dues òptiques
diferents, ens expliquen l’assumpte dos garrotxins, precisament:
Tenim desdoblada la carretera de Besalú a Olot, però s’ha de
continuar per les variants d’Olot i les Preses i empalmar pel túnel
de Bracons. Això és vital per a la Garrotxa, perquè el trànsit crea
problemes (Domènec Espadalé, Cambra de Comerç de Girona).
La variant d’Olot, indubtablement, s’ha de fer, però la qüestió
està en com. Segons com es faci... El problema és que no és segur
que es faci de la millor manera possible; en aquests moments és
complicat de fer les coses bé, i si no la fan ben feta, jo, i com jo
molta gent, ens ho qüestionem. Quan es converteixen aquestes
coses en prioritats polítiques, qüestions a reivindicar i quan
algú et diu “ho farem”, estàs tan content que no mires el com. I
aquest és un problema molt important, eh? Ara, sembla que tot
el que hi havia dibuixat es replanteja i es parla d’altres opcions
amb l’argument que es farà ràpid, sense saber, però, d’on sortiran
els diners. Si vas a França, veus que s’estan molt de temps per a
decidir aquestes coses, però no passa res; fan el seu debat públic
i fan un mètode de treball molt interessant. I aquí, al contrari, no
és així, no hi ha debat obert i les decisions s’amaguen. (...) No és
una planificació com cal (Margarida Castañer, Universitat de
Girona).
7 Les variants de la Bisbal i Verges, però també millores més al sud, entre Maçanet de la Selva i Lloret de Mar passant per Tordera, com afirma Domènec Espadalé, o el desdoblament de la C-65 entre Girona i Llagostera, com proposa Manel Xifra.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
99
ASETRANS coincideix en la necessitat de donar solució a
aquesta variant d’Olot, però, a més, va més enllà en la necessitat
de connectar bé aquest eix Girona-Olot i fer algunes actuacions
més:
Cal escometre l’enllaç de la C-66 i l’A-26, entre Banyoles i
Besalú. (...) De Girona a Olot tenim tota la configuració de
vies que vulguis: tenim una via desdoblada que va de Girona
a Banyoles; després una variant a Banyoles; a continuació es
passa per dintre d’un poble, que és Serinyà; passes pel cantó
d’unes coves prehistòriques, amb una sèrie de revolts, i això en
un espai de 6 o 7 quilòmetres fins que s’enllaça amb l’A-26,
que és la via desdoblada des d’abans de Besalú fins a Olot, i
que des de Besalú també aniria fins a Figueres per la N-260. Jo
crec que és un tall que falta perquè realment aquesta connexió
entre Girona i Olot sigui ben bé eficaç. A més, hi ha un viaducte
espectacular allà a Castellfollit de la Roca, desdoblat i el que
vulguis, però resulta que arribes a una via que se’t queda morta.
Cal desdoblar també entre Banyoles i Besalú, doncs (Carlos
Palacio, ASETRANS).
Precisament, David Carvajal, de l’Ajuntament de Figueres, torna
a fer esment de la N-260, que aniria d’Olot a Roses, perquè
considera que cal una circumval·lació a la capital empordanesa.
No és l’única actuació periurbana que apareix com a prioritària,
perquè s’afirma molt emfàticament que cal una solució per a
l’àrea metropolitana oest de Girona:
Cal una intervenció a la N-141 que va de Salt a Anglès passant
per Bescanó. La situació d’aquesta carretera, que n’han dit de
la vergonya, és un drama. És una carretera de molt de trànsit,
amb molta continuïtat, i hi circulen molts camions. Cal intervenir
amb urgència aquí, i fins i tot hi ha plataformes de pressió
[Plataforma Carretera de la Vergonya]. Ara s’hi fan pedaços
des de fa molt de temps, però no semblen suficients. Pensem
100
que hi ha empreses importants allà (Casademont, Hipra...) que
generen molt de trànsit i no tenen una sortida adequada, i
aquestes indústries fins i tot pensen deslocalitzar-se (Josep
Cortijo i Carme Sitjes, Diputació de Girona).
La millora viària entre la Garrotxa i el Ripollès sembla més
discutible, perquè, en general, no s’hi veu un trànsit suficient per
a intervenir-hi de manera decisiva, fins i tot amb desdoblaments.
I en aquestes reserves hi subjauen sobretot dues qüestions: per
una banda, la rendibilitat de la inversió; i per l’altra, la presència
d’unes connexions difícilment millorables del Ripollès amb
Barcelona a través de Vic. En el primer cas, no solament hi ha
el fet que la conjuntura ho desaconselli, perquè els recursos
són escassos, sinó també que el trànsit no es considera prou
intens per a rendibilitzar la inversió. Mentrestant, la connexió
amb Barcelona ha fet una mica més competitiu el territori i les
urgències no són les d’antany. Vegem algunes opinions:
Per norma, jo entenc que tots els eixos que es puguin eixamplar
s’han d’eixamplar, perquè això dóna més mobilitat, i ens agradi o
no ens agradi, escurcem els trams i és un estalvi de combustible.
Ara, si per pressupostos no es pot fer, doncs haurem d’esperar
(Joan Puig, Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols).
Pensant en conjunt, no conec amb profunditat el tràfic de
mercaderies entre Ripoll i Girona, però em fa la impressió que
tirem més cap a Vic-Barcelona; per això no sé fins a quin punt
aquesta actuació entre Ripoll i Olot és tan necessària (Pere
Antón, Cercle EURAM del Ripollès).
Aquest eix són carreteres de l’Estat, i la qüestió està que
si tu puges cap a la frontera o des d’Olot s’hi pot arribar més
o menys de pressa, però d’Olot a Ripoll sí que hi ha carretera
convencional, aleshores quan arribes a Ripoll, què fas? Si la
mercaderia no va destinada a aquella zona, què fas? ¿Una altra
vegada cap a Vic, que hi ha autovia, i després te’n vas al corredor
per agafar el túnel cap a la Cerdanya? És que queda una mica
desconnectat [de Girona], Ripoll. Cap a la part de Vic-Barcelona,
des que hi ha l’autovia, està perfectament connectat; tu, de
Vic a Ripoll, tardes 20 minuts. En canvi, de Ripoll a Olot hi ha el
problema aquest, i què fem del transport? ¿Ha de travessar la
collada de Tosses per a anar al nord? És complicat. (...) Pel que
veig, tot el transport que va cap a la zona de la Cerdanya o la
Seu d’Urgell agafa l’eix transversal en aquest moment [C-25,
de Cervera a Riudellots de la Selva en doble via] i llavors se’n va
cap a Manresa i d’aquí cap a la Cerdanya; és la forma més ràpida
que té el transport. I a més a més, s’ha de tenir en compte que a
la C-17 (...) tens el túnel de Bracons, per on encara no es permet
el pas de camions de més de 7.500 quilos. Això està pendent,
també, de la solució definitiva a la variant d’Olot (Martí Rondós,
Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols).
Ripoll està molt ben connectat amb Barcelona. Olot-Ripoll són
40 minuts; Ripoll-Barcelona, una hora; per tant... Tota la vida,
parlant de territori, el Ripollès ha estat molt desvinculat de la
província i de la seva capital, Girona. (...) Al Ripollès, quan es van
fer els túnels de Capsacosta, aquests 40 minuts fins a Olot són
com glòria, perquè es passava per la carretera de Vallfogona,
que és com una collada amb accés difícil. L’accés a Barcelona
és molt ràpid, perquè es fa per una autovia gratuïta fins a Ripoll;
per tant, la connexió del Ripollès amb Barcelona és molt bona.
Una altra cosa és entre Ripoll i la Cerdanya per la collada de
Tosses. (...) No sé, trobo agosarat desdoblar Ripoll-Olot, perquè
el relleu és molt complicat, i no s’hi guanyaria gaire temps més i
s’hi haurien de destinar molts recursos (Gemma Peix, Diputació
de Girona).
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
101
EL MODE MARÍTIM
Tot i que l’eix Girona-Perpinyà té ports marítims, aquests són
d’un ús bàsicament turístic o pesquer, l’activitat de mercaderies
és molt minsa i, en conseqüència, aquestes infraestructures no
poden ser referència logística de l’eix. Ho ha de ser un port de
més entitat, ben connectat internacionalment i amb capacitat
per a rebre grans volums de càrrega. Aquest port no és altre que
el de Barcelona, encara que no s’han de perdre de vista altres
nodes de l’EURAM que poden tenir un paper en aquest sentit,
malgrat ser més lluny de l’eix (València, Tarragona...). Com que
la Catalunya Nord forma part de l’Estat francès, fins i tot cal
tenir en consideració el paper d’un dels altres grans ports de l’arc
mediterrani, Marsella. Però sense menystenir aquestes altres
opcions, no hi ha dubte que el port de Barcelona és la referència
tant de Girona com de la Catalunya Nord, i així s’ha confirmat en
les entrevistes.
S’ha de consolidar l’activitat auxiliar que poden fer ports de l’eix, com ara Palamós o Portvendres
No obstant això, volem començar per fer referència a aquests
ports de l’eix que tenen una funció secundària dins de la xarxa
logística mediterrània, però que tenen un paper dins del seu
àmbit geogràfic immediat. Si bé n’hi ha d’altres (Roses, Sant
Feliu de Guíxols, Blanes, Argelers, Cotlliure...), en les entrevistes
s’ha plantejat la importància que poden tenir petits ports, un per
cada territori, que ja reben un cert tràfic de mercaderies i tenen
un cert protagonisme en l’activitat de creuers; ens referim a
Palamós i Portvendres. En el primer cas, hi ha un mínim moviment
de mercaderies convencionals i un trànsit de creuers que cada
vegada creix més. Per la seva banda, Portvendres també acull
línies de creuer (més modestament) i rep un tràfic de fruita
i verdura relativament important amb l’Àfrica per a nodrir el
mercat de Saint Charles International. Val a dir que cap dels
agents clau no ha considerat que cal prioritzar aquests ports
pel fet de ser més a prop; entenen que la capacitat és limitada
i que l’activitat logística portuària s’ha de concentrar en grans
nodes, i, per tant, el paper de Barcelona no és qüestionat. Això
no és obstacle, però, per identificar les possibilitats de Palamós
o Portvendres en el sentit d’exercir un paper auxiliar. Vegem
quina és la visió que tenen dos dels principals agents involucrats
en aquests ports, la Cambra de Comerç de Perpinyà, que gestiona
102
el port de Portvendres, i la Cambra de Comerç de Palamós, que té
interessos evidents en aquesta infraestructura:
Portvendres té un problema particular i és que no hi ha gaire
terreny i tampoc gaire calat; els vaixells no poden ser gaire grans.
Es pot fer tràfic de short shipping, per exemple, vaixells que van
de Barcelona a Portvendres, perquè hi ha un calat, crec, que de 8
metres, i amb aquesta xifra els grans vaixells de contenidors no
entren. També hi ha una llargària màxima de 170 metres, quan
ara els grans vaixells fan molt més que això. Per tant, no veig que
Portvendres pugui tenir una activitat important en mercaderies.
A sobre, Portvendres és un port molt especialitzat en fruita i
verdura provinent de l’Àfrica (Marroc, Costa d’Ivori i Camerun,
principalment). (...) Tampoc no hi ha una bona infraestructura
ferroviària. La connexió hi és, però no és activa, està abandonada.
Hi ha hagut projectes per a reactivar-la, però... Francament,
com que nosaltres, la Cambra, som concessionaris del port de
Portvendres, jo us podria contestar que sí, que cal fer-hi de tot.
Però la realitat és que no hi ha prou tràfic per amortitzar les
inversions que calen. No obstant això, s’ha estudiat fa un any
i mig o dos, perquè el Consell General n’és el propietari i qui fa
les inversions, i la Cambra és qui explota el port. I s’ha demanat
la millora del port perquè hi ha una estació amb possibilitat de
càrrega de vagons, però cal tirar aquests vagons fins a l’estació
del poble de Portvendres, que és una mica més amunt respecte
del port, que és obligadament al nivell de la mar. I per a muntar els
vagons ja és una mica complicat, perquè a França hi ha la SNCF
[Société National des Chemins de Fer Français, la companyia
estatal francesa de ferrocarril]; no sempre és fàcil de treballar-
hi. L’estació de Portvendres acaba de tancar i els assalariats que
hi havia els han distribuït per altres llocs. Per tant, no crec que
siguin pertinents actuacions a Portvendres, tal com està la cosa
(Cambra de Comerç de Perpinyà).
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
103
L’activitat de creuers a Palamós ha crescut bastant, tot i que
els darrers anys hi ha hagut una certa estabilització al voltant
de 30.000 passatgers, i de vegades fins i tot ha vorejat els
40.000. (...) Evidentment, hi ha capacitat de creixement, encara,
però Palamós potser té un petit problema de concentració de
les escales de creuers en els mesos d’abril a juliol [el calendari
del 2014 indica que és del maig a l’octubre], i la resta de l’any
hi ha poca activitat. També la meteorologia del golf de Lleó no
permet gaires creuers del novembre a l’abril. Roses, en canvi,
ha començat més tard i té un port on només poden atracar
vaixells petits, i, per tant, la majoria hi fondegen, però també té
un recorregut important. La part bona d’això és que hem estat
capaços d’ajuntar administracions, ajuntaments i cambres de
comerç i fem una promoció conjunta [Roses-Palamós], sota
la marca Costa Brava Cruise Ports; de fet, molt semblant a la
promoció que fan els ports de la Costa Blava francesa (Canes,
Niça, etc.); més o menys hem agafat un model semblant. (...)
Alguns creuers que fan escala a Palamós també en fan a
Portvendres, de manera que coincidim aquí. (...) Normalment, els
que fan escala a Palamós no toquen Barcelona, per la qual cosa
és un circuit alternatiu, menys massiu; normalment, connectem
amb les illes Balears i amb Marsella o la Costa Blava francesa
fins a Itàlia com a màxim.
Després, igual que ens passa amb els creuers, en mercaderies
Barcelona i Palamós són ports que treballen mercats diferents.
El port de Barcelona és enormement competitiu, especialment
en tràfic de contenidors. També té altres coses, com els
automòbils, alguns granels líquids... Però, bàsicament, l’aposta
és la terminal de Hutchinson, que és això, contenidors. Palamós
no; Palamós és càrrega convencional, que, de fet, és la classe de
càrrega que sol moure un port de l’estil del nostre. Sota aquesta
perspectiva, sí que podem dir que Palamós és competitiu en la
seva escala. (...) L’únic problema de Palamós és que té el tren
lluny. Som a uns 30 quilòmetres de l’estació de Flaçà, i som
a uns 45 de Girona. Aquest és l’únic inconvenient que hi ha.
En canvi, si, finalment, el centre multimodal del Far és una
realitat, indirectament en podem sortir beneficiats, d’això. (...)
Actualment, però, no hi ha cap projecte ferroviari per a Palamós.
Abans de la crisi sí que es parlava de moltes coses, algunes de
ben difícils, a més, però ara queda totalment descartat (Xavier
Ribera, Cambra de Comerç de Palamós).
Són diversos els agents, tant de la Catalunya Nord (Esteve Valls,
Joan Salles) com de Girona (Jaume Feliu, Mita Castañer, Pere
Cornellà), que reclamen la possibilitat d’articular un front portuari
en què prevalguin la cooperació i la complementarietat, amb la
qual cosa Palamós i Portvendres, com altres ports, podrien cobrir
segments específics d’abast limitat, com ja fa Portvendres amb
la fruita, que possibilitessin que Barcelona se centrés en grans
tràfics. Ho explica un d’aquests actors de l’eix:
Penso que hi ha mercaderies específiques en què sí que es
pot operar, és a dir, hi ha elements històrics que s’han tractat,
perquè formen part d’un país, d’un territori, d’un sistema. Com
més nodes en connexió hi hagi a través de les infraestructures,
millor; aquestes preguntes gairebé es contesten soles. Crec que
l’especialització també és un element a tenir en compte, perquè
l’especialització fa que elements molt específics es puguin
resoldre molt millor que no amb un lloc on està tot. Per exemple,
jo posaré un cas particular: nosaltres som fabricants de cafè i
despatxàvem tot el cafè verd des del port de Barcelona. Hi ha
una terminal i un centre reconegut per les borses internacionals
d’operació de cafè verd. Doncs hem hagut d’anar-nos-en al Port
de València. Per què? Perquè allà, a Barcelona, tota aquesta
gran infraestructura no ens era útil. Per la nostra grandària, no
104
fèiem el que fem a València amb la seguretat i la qualitat de
neteja necessàries. Nosaltres ens perdíem en la immensitat de
les dues multinacionals de cafè més importants que operen
a l’Estat. Per la nostra grandària, més reduïda, necessitàvem
una escala de treball menor per a tenir un control de qualitat
millor. És un exemple d’aquesta complementarietat possible i
del potencial de fronts portuaris comuns (Pere Cornellà, PIMEC-
Girona).
El port de Barcelona, el node marítim de l’eix i la porta potencial del mercat asiàtic
Però, com mantenim al llarg d’aquest treball, el port de Barcelona
és la gran infraestructura del mode marítim per a l’eix Girona-
Perpinyà. Tot i no ser a l’eix, l’abast de la seva influència és cada
vegada més gran, i encara més amb les ampliacions i millores
fetes. Molt més des que Hutchinson s’hi ha instal·lat, i hi ha
l’aspiració real d’atreure el mercat asiàtic. Si, finalment, el port de
Barcelona participa amb una quota notable en aquest mercat,
tot el seu rerepaís, incloent-hi l’eix Girona-Perpinyà, pot sortir-ne
beneficiat, i això es veu a la Catalunya Nord i a les comarques
gironines. Però paga la pena de tenir en compte el relat detingut
de l’estat de la qüestió fet pel representant del mateix port de
Barcelona:
La connexió del port de Barcelona amb la Catalunya Nord està
una mica lligada a la nostra estratègia com a port. Des del punt
de vista de mercat, el port de Barcelona està molt ben situat
perquè les empreses de la Catalunya Nord i de tot el sud de
França puguin accedir als mercats asiàtics, especialment. De
fet, pensem que, encara que no ho sembli, el port de Barcelona
és el més proper, quant a la distància, de ciutats com Tolosa de
Llenguadoc o Bordeus, més prop que els principals mainports,
aquells que tenen línies oceàniques amb Àsia. Per tant, hi ha
proximitat a tota una àrea geogràfica situada al sud de França,
i Barcelona pot ser competitiva si té bones connexions. (...) Hi
ha tota una sèrie de ports (Barcelona, però també València
o Marsella) que en algun moment s’han de plantejar que són
una alternativa real a la façana atlàntica. (...) Respecte de la
Catalunya Nord, pensem que avui dia és molt difícil de disposar
de quantitats suficients de càrrega per establir connexions
punt a punt. La Catalunya Nord, en aquest sentit, i aquest
és una mica el plantejament que tenim al port de Barcelona,
té la possibilitat de fer de hub, és a dir, que la mercaderia
arribi allà per a una redistribució a diverses línies. Això quin
avantatge té? Bé, doncs que tu has de tenir una canonada
grossa per a travessar la frontera i, llavors, quan tu arribis al
sud de França, que ja es produeixi una redistribució cap a les
diferents destinacions europees. (...) Probablement, no hi ha la
possibilitat de fer una connexió des d’un punt de l’Estat fins
a un punt de França o d’Europa; difícilment podràs muntar un
tren de València fins a Mannheim, per a posar-ne un cas. Ara,
sí que podràs muntar un tren que arribi fins a Perpinyà i que a
Perpinyà es faci el procés de reclassificació de vagons, etcètera,
i es pugui anar agrupadament a diferents destinacions, és a dir,
sí que hi ha la possibilitat aquesta que la Catalunya Nord sigui
el hub de mercaderies. (...) Ja s’està produint, tenim aquesta
connexió amb la terminal de Saint Charles, que redistribueix la
nostra mercaderia a Bordeus, Tolosa de Llenguadoc, París... La
idea és aquesta, és enfortir aquesta relació. (...) De tota manera,
ara el tràfic que se’n va cap a França és mínim, és una part molt
petita. El mercat del port de Barcelona, ara mateix, és Catalunya
en un 80% i l’Estat pràcticament la resta. El tràfic actual amb
la Catalunya Nord i França és molt petit. Ara, el potencial del
mercat és molt alt. El problema és que entres en un mercat en
el qual competeixes amb altres ofertes, algunes de potents,
com són les dels ports del nord d’Europa. Per tant, ho has de
fer millor; no igual, perquè si ho fas igual la gent no canvia, és
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
105
106
a dir, tu no canvies de marca si l’altra marca és igual de bona,
canvies si l’altra marca és millor. Per tant, o dónes una oferta
millor que els ports del nord d’Europa, o el mercat no l’agafaràs.
Tot i això, nosaltres creiem que hi ha unes oportunitats molt
bones a la Catalunya Nord i el sud de França per a assolir part
d’aquest mercat. (...) I si aconsegueixes que la mercaderia passi,
el sector logístic i la indústria aniran darrere, s’ubicarà sobre el
territori, incloent-hi Girona i la Catalunya Nord. Això és el que ha
passat al nord d’Europa al voltant de les grans aglomeracions
litorals: Rotterdam, Anvers, Hamburg... I és el que esperem que
passi aquí (Carles Rua, port de Barcelona).
Hem comprovat tant a les comarques gironines com a la Catalunya
Nord que aquestes expectatives que es tenen al port de Barcelona
tenen un reflex entre els actors clau del territori. Es parla d’aprofitar
l’oportunitat i de posar-hi els mitjans necessaris perquè així sigui,
perquè “resulta evident que avui en dia Barcelona és el gran port de
Perpinyà” (Gilles Planas, AURCA) i, evidentment, també de Girona:
El desenvolupament del port de Barcelona és una
oportunitat per a Perpinyà i, en concret, per a Saint Charles,
perquè es pot actuar conjuntament per a rendibilitzar els
combois. La mercaderia industrial de Catalunya i l’Estat
espanyol i la que aconsegueixi atreure el port de Barcelona
poden anar a Saint Charles i acabar de completar els
combois ferroviaris que van a Europa (Laurent Gauze,
Comunitat d’Aglomeració Perpinyà-Mediterrani).
Si Barcelona aconsegueix atreure tràfic d’Àsia, serà positiu;
tot el que sigui créixer és positiu. (...) Si les comunicacions
amb el port de Barcelona són adequades, en podem treure
profit tots. Per tant, per fer a possible aquesta oportunitat,
Barcelona ha de millorar els seus accessos i l’operativa, que
de vegades es col·lapsen (Carlos Palacio, ASETRANS).
Efectivament, tant el port de Barcelona com altres entitats
tenen clar que queda un llarg camí a recórrer perquè aquest
node consolidi les seves opcions en el tràfic interoceànic
de mercaderies. S’han de salvar diferents obstacles que
impedeixen el desenvolupament del trànsit marítim i
després el funcionament de la intermodalitat, entre els
quals hi ha els esmentats del pas dels Pirineus, però també
els accessos ferroviaris i viaris al port, que estan molt mal
resolts:
Els accessos que tenim són provisionals, i cada vegada que ha
d’entrar o sortir un tren tenim un problema, perquè bloqueja
tot el port. El recorregut que es fa ara es va construir perquè
la terminal BEST, la de Hutchinson, necessitava sortir, perquè,
si no, aquesta terminal estava aïllada, sense connexió, i llavors
el port de Barcelona va pagar uns accessos provisionals, però
s’ha d’entendre que no donen servei, és a dir, quan passa un
tren, literalment bloqueges tot el port, perquè són passos tots
al mateix nivell, que travessen tot el port, i realment no tenen
capacitat per treure tota la mercaderia de BEST. Per tant, el dels
accessos és un problema greu, en l’àmbit ferroviari, però també
en el viari. I pensem que som a l’entrada de Barcelona, a l’eix del
Llobregat, que és una zona bastant col·lapsada. (...) Qüestions
com aquestes, entre més, són les que impedeixen que es pugui
atreure el mercat asiàtic i competir amb els grans ports del nord
d’Europa (Carles Rua, port de Barcelona).
És trist que el port més important de mercaderies del Mediterrani
sigui el port de Rotterdam. (...) Hi ha poc sentit estratègic.
(...) L’arc mediterrani és clau per a la connexió Àsia-Turquia-
Europa, és clau per al desenvolupament logístic i econòmic dels
Països Catalans i és clau per a les connexions amb Europa. (...)
Hem d’aprofitar la situació estratègica, i França i Itàlia no ho
fan. (...) Al port de Barcelona no sols li falta millorar accessos
i connexions, sinó també augmentar el grau d’automatització
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
107
i robotització, que permet la màxima eficiència i l’adequada
actitud competitiva, que oferiria servei durant les 24 hores
del dia, els 365 dies del any. Sols així serà el port de referència
al Mediterrani i a Europa. (...) L’ample de via europeu per a
mercaderies de Tarragona a Portbou és imprescindible, i no ha
de ser tan car (Joan Agustí, Cercle EURAM de la Garrotxa).
Queda clar que cal fer millores al mateix port de Barcelona, però
una altra idea és potenciar un front portuari comú. L’EURAM
pot ser una primera baula, amb Barcelona, València, Tarragona,
Castelló i més ports auxiliars, com ara Alacant o Palamós, que
haurien d’actuar coordinadament. Però la visió estratègica del
port de Barcelona va una mica més enllà, perquè considera que
la pugna és entre el front atlàntic i el mediterrani. Per tant, de
primer cal una aliança entre tots els grans ports mediterranis,
i quan s’aconsegueixi atreure el tràfic asiàtic, ja es competirà.
Però aquesta competència, que pot ser beneficiosa per a tots,
no pot començar sense una atracció global de tràfic. “El pastís
no es pot repartir si no hi ha pastís.”
Des del punt de vista del port de Barcelona, hem buscat
sempre una cooperació de tot el que és l’àrea mediterrània
enfront del nord d’Europa. Per exemple, el port de Barcelona
és fundador de FERRMED, que és la institució que de forma
massiva ha començat a desenvolupar totes aquestes idees. I
en aquests moments nosaltres pertanyem a una associació
que es diu Intermed, composta pels ports de Barcelona,
Marsella i Gènova. L’objectiu bàsic és, precisament, defensar
aquesta idea: nosaltres, aquests ports de l’arc mediterrani,
som una alternativa al nord d’Europa per al tràfic especialment
amb Àfrica i Àsia. Senzillament perquè ens cau més a prop. En
altes entorns, per exemple, a l’Adriàtic, es donen iniciatives
similars. (...) En aquests moments, això comença a arrelar, és
a dir, la idea que el Mediterrani és una alternativa sembla que
es va afermant. Ara falta que realment es manifesti de veritat.
Nosaltres posem totes les eines perquè així sigui (Carles Rua,
port de Barcelona).
108
MODE AERI
En el mode aeri es planteja una disjuntiva semblant a la del
marítim, per tal com tenim un gran node (una altra vegada
Barcelona) i dos nodes secundaris, que són els aeroports de Girona
i Perpinyà. La tendència a la concentració en grans nodes, tant en
passatgers com en mercaderies, encara pot remarcar més aquest
paper secundari dels ports de l’eix. Per tant, l’encaix d’aquestes
infraestructures i el paper que hi poden tenir seran condicionats,
en gran manera, per la proximitat d’un aeroport de la magnitud
del Prat.
La cruïlla complicada dels aeroports de l’eix
Primerament, abordarem la situació que ja plantejàvem en
l’apartat de les dades, és a dir, el declivi d’aquests dos aeroports.
Si bé Girona se situa en una escala diferent de la de Perpinyà
–abans de la crisi superava el seu trànsit més de 10 vegades–
aprofitant l’atracció turística de la Costa Brava, és cert que els
darrers anys ha perdut més de la meitat de les operacions de vol.
Això ha estat causat, fonamentalment, per l’abandonament de
línies de Ryan Air, la principal companyia de vols de baix preu que
operava a Girona. Això introdueix una de les qüestions del debat
en els dos territoris, el model aeroportuari, que pot ser en l’arrel
d’aquest declivi:
En passatgers, Ryan Air ha estat l’oportunitat i el problema;
l’oportunitat, perquè va ser el que ens va donar l’empenta,
que va derivar en una sèrie d’inversions que han implicat
que avui tinguem un aeroport molt bo i molt competitiu; el
problema, perquè Ryan Air, aquests anys, no ha deixat créixer
la competència; quan ha vist una competència potencial, ha
muntat una línia paral·lela, i... no deixa créixer l’herba. (...) Ara
Ryan Air passa un any difícil, perquè ha renovat la flota, té més
competència, de Vueling i d’unes altres companyies. I després
hi ha un altre problema, que és la sobreinstal·lació portuària a
Catalunya; tenim l’aeroport del Prat i la seva terminal 2 amb
molta capacitat. (...) I el cas és que ara la tendència de les
companyies és volar a aeroports principals. Ryan Air volava
a aeroports secundaris, però no sé si això canvia. A Girona
es mantindrà un volum de passatgers que sempre hi seran,
i hem d’intentar que Girona actuï com una mena d’aeroport
metropolità, on hi pugui haver una sèrie de línies i d’activitats
fins i tot a l’hivern, i que rebi part de la demanda de l’àrea
metropolitana de Barcelona i també de la Catalunya Nord.
Depèn molt de com evolucioni Ryan Air els anys vinents (Xavier
Ribera, Cambra de Comerç de Palamós).
Per a nosaltres, l’aeroport de Girona era una infraestructura
molt útil, perquè hi som a 4 quilòmetres. A l’època que Ryan Air
tenia tantes connexions, l’utilitzàvem molt per a negocis amb
Europa, que és bàsicament el que ells cobrien. És una llàstima
que s’hagi perdut, això. El problema és aquesta dependència de
Ryan Air i també que hi hagi una gestió comuna d’AENA amb
la intenció d’optimitzar el conjunt, cosa que no permet que
les diferents infraestructures competeixin entre elles. A més,
Girona no servia solament la seva demarcació, sinó també tota
la part del Vallès, la Catalunya Nord... (Manel Xifra, COMEXI).
Hi ha corrents d’opinió poc amables a Perpinyà que diuen
que el que s’ha fet a Girona s’hauria d’haver fet a Perpinyà; la
plataforma Ryan Air-Europa que es va instal·lar a Girona s’hauria
d’haver fet a Perpinyà, diuen. Però ja hem vist com són els de
Ryan Air: “¿La Generalitat no em dóna diners a Girona?, doncs
me’n vaig a Barcelona”. Són cowboys, aquesta gent, no són
vertaders empresaris; fan muntar les licitacions. ¿Per què hauria
d’haver atret Perpinyà una plataforma low cost? Girona té una
mica més de justificació per la proximitat a Barcelona, i perquè
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
109
té més població a prop. Catalunya té uns 7 milions d’habitants,
i aquí som uns 450.000; no és la mateixa escala. A més, hi ha
la Costa Brava, que és una destinació turística important. A
Perpinyà també n’hi ha, de turistes, però molts menys. Per tant,
és normal que Ryan Air s’hagi instal·lat a Girona; no ho vaig
trobar estrany, quan es va produir. Perpinyà no té la població ni
el turisme per a aquest model. Després podem parlar de per què
aeroports com el de Carcassona [menys de 50.000 habitants]
tenen fins i tot més trànsit que no pas Perpinyà, però és que
Carcassona és molt a prop de Tolosa de Llenguadoc, la tercera
ciutat de França, a uns 45 minuts. (...) Nosaltres no tenim la
tercera ciutat de França a 45 minuts; això a banda, Carcassona
és una destinació turística molt apreciada pels britànics. La
qüestió dels aeroports és que calen habitants i cal activitat
econòmica, i aquí no n’hi ha gaire, d’aquestes dues coses; ja
m’agradaria que fos d’una altra manera. (...) Els passatgers de
110
Perpinyà volen la meitat amb Air France i la meitat són vols
Perpinyà-París. Si avui vols fer Perpinyà-París d’anada i tornada
i no compres tres mesos abans i amb bitllets que puguis anul·lar
en el darrer moment, són 600 euros, ¡600 euros! Jo, amb 610
euros, he fet Girona-Cracòvia. ¿Com volem que un turista pagui
600 euros? I passa el mateix amb els negocis. Jo, quan vaig a
París, agafo el tren; és millor d’anar-se’n el dia abans amb tren
que no pas agafar l’avió amb aquests preus (Cambra de Comerç
de Perpinyà).
La virtut de l’aeroport de Perpinyà és que no depèn tant de les
línies de baix preu com, per exemple, els aeroports de Girona o
Carcassona. Nosaltres, com a aeroport, també hem d’intentar de
donar servei a la Costa Brava, si ara té una davallada del trànsit
(Marcel Mateu, Consell General dels Pirineus Orientals i Societat
d’Economia Mixta per a la Gestió de l’Aeroport de Perpinyà).
Per tant, tenim dos problemes ben diferents tant a Girona
com a Perpinyà. Per una banda, a Girona hi han confluït la forta
dependència del model de baix preu, especialment de Ryan
Air, l’operador principal, que subordina l’oferta a la conveniència
d’una companyia que té una actuació flexible i poc fidel a les
destinacions on s’instal·la; la proximitat a Barcelona, que aprofita
la tendència a la concentració de les companyies, i la millora
de les infraestructures viàries i ferroviàries per a consolidar la
seva capacitat d’atracció; finalment, tenim el model centralitzat
d’AENA, que impedeix un desenvolupament autònom dels
aerroports i la capacitat de definir una estratègia d’expansió
pròpia. A Perpinyà, bàsicament, es combina la feblesa relativa de la
seva economia, en part responsable del baix volum de la població,
amb una afluència moderada de turistes i ara, probablement,
la millora de les connexions amb Girona i Barcelona; tot plegat
certifica l’estancament i fins i tot baixada lleugera del trànsit aeri
a Ribesaltes.
¿És una quimera la intermodalitat per a Girona-Costa Brava i Perpinyà-Ribesaltes?
Si diem que ara Barcelona pot aprofitar l’alta velocitat ferroviària
per a reforçar la seva posició com a hub aeroportuari en
passatgers, passem per alt que la capital del Principat encara
no té solucions òptimes quant a la intermodalitat, perquè no
hi ha una estació ferroviària d’alta velocitat al Prat i perquè la
connexió Sants-Aeroport està pendent de millores en la línia de
metro. És evident que des del nord ara s’arriba abans a Sants, i
això fa més competitiu Barcelona-el Prat. Quant als aeroports
de l’eix, en el moment en què es dissenyaven les línies i
estacions de l’alta velocitat es va considerar la possibilitat de fer
passar la línia d’altes prestacions pels aeroports, però finalment
s’ha beneficiat la mobilitat entre centres urbans. És evident
que no es podien duplicar estacions tan properes, perquè no
s’ha d’erosionar la competitivitat de l’alta velocitat a còpia de
parades. Però l’alternativa clara és una llançadora eficient entre
l’estació de tren i l’aeroport a través del metro, tramvia o rodalia,
i això tampoc no hi és present, sense menystenir el paper de
l’autobús metropolità, que supleix aquesta mancança.
En l’apartat inicial d’aquest capítol, el de la jerarquia de prioritats,
vèiem que les estacions d’alta velocitat als aeroports no
són qüestions de la més alta importància per als agents clau
de l’eix. Però sí que ha quedat establerta una jerarquia entre
aquestes dues infraestructures i l’aeroport de Barcelona,
en la qual el Prat queda molt davant de Girona-Costa Brava, i
aquesta infraestructura, davant de Perpinyà-Ribesaltes. Per
tant, es prioritza la bona comunicació amb el node central, el
que acumula una gran quantitat de línies, més ara que hi ha
l’alta velocitat entre Perpinyà, Girona i Barcelona. L’alta velocitat
als petits aeroports de l’eix queda en segon pla, sobretot a
Perpinyà, on s’accepta que no hi ha pràcticament trànsit, i, per
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
111
tant, la inversió no seria rendible. Amb aquest marc, reproduïm
algunes apreciacions sobre la qüestió:
Per a nosaltres, com per a la gent de Girona, en el futur
tindrem la possibilitat d’anar amb l’alta velocitat al Prat.
L’aeroport de Girona està bé, és més important que no
pas el de Perpinyà, però té una situació difícil per estar en
mans de Ryan Air. El trànsit l’absorbeix el Prat; per tant,
per a nosaltres, té més sentit tenir una bona connexió
amb Barcelona. (...) La realitat econòmica és la que és. I als
Estats Units tenen un aeroport internacional cada 1.000
quilòmetres, i nosaltres tenim Nimes, Besiers, Montpeller,
Carcassona, Perpinyà, Girona i Barcelona. Això no té sentit.
De tota manera, cal solucionar les comunicacions; de la
frontera al peatge de Barcelona trigues una hora i quart,
també i una hora i quart de Barcelona al Prat. Si el dia de
demà podem anar en una hora, si fa no fa, directament a
l’aeroport del Prat, aquesta és la solució òptima. En cada
ciuitat no s’hi pot fer un AVE, un aeroport, una autopista,
un port... La realitat econòmica no ho demana pas (Laurent
Gauze, Comunitat d’Aglomeració Perpinyà-Mediterrani).
Una estació de tren d’alta velocitat a l’aeroport de Girona té
una prioritat baixa, tot i que a mi, que estic al territori, m’aniria
molt bé. Però sí que té sentit que puguem anar amb l’AVE a
l’aeroport de Barcelona, que ja sé que no és una infraestructura
d’aquí, però connectaria bé Girona i Perpinyà amb un aeroport
que vola a moltes destinacions. Això sí que és important
(Manel Xifra, COMEXI).
¿Una estació de tren d’alta velocitat a l’aeroport de Girona?
No sé si trobo que sigui una prioritat... Pel servei que té ara
l’aeroport, no crec que hi falti una estació de tren; insisteixo, pel
servei que hi ha avui, i més si parlem d’alta velocitat. No sé per
a què serviria. En primer lloc, si jo sóc un passatger que he pujat
a Figueres, i m’aturo a Girona i després m’aturo a l’aeroport...,
perdona, però el meu interès d’anar de Girona a Barcelona en
poc temps ja se m’esguerra. I per altra banda, hi ha la qüestió
del volum, que no n’hi ha gaire. Si vingués de sobte un volum
important, ja en parlaríem. (...) En aquesta àrea sempre hem de
veure què fa Barcelona, i quan això ho tinguem clar, després fem
nosaltres. Si apostem perquè l’aeroport central sigui Barcelona,
Girona hi és a una hora; no crec que siguin necessàries, aquestes
actuacions. Tot depèn del sistema aeroportuari. (...) Si Girona es
queda una part del pastís del baix preu, ¿té gaire sentit un tren
d’alta velocitat que lligui amb el centre? Un bitllet que potser
em costaria més car que no pas el bitllet que m’ha costat per
a venir amb avió... Si vinc amb l’interès que em costi poc, no té
sentit connectar amb l’AVE; si el model és el del baix preu. Si
l’aposta és la metropolitanització, això és una altra qüestió, és
a dir, si entenem que l’aeroport de Girona és un aeroport de
Barcelona, llavors vindran no solament el baix preu, sinó també
unes altres línies de vol regular, que vindran a Girona com qui
va a Gatwick per a anar a Londres; seria com una T3 o una T4
de l’aeroport de Barcelona. La gent aterraria a Girona per anar
a Barcelona amb el tren d’alta velocitat. (...) És clar, ara per ara
aquesta no és l’aposta, ni sembla que ho hagi de ser. (...) Per
altra banda, no sé si això interessa a Girona; és una dimensió
diferent, però a Girona, turísticament, li ha anat bé el baix preu,
i l’AVE a la ciutat és potenciar la ciutat, es potencia el node, el
pol, que és la ciutat. Tres estacions d’AVE a la província seria
bastant bèstia... Es parlava de l’estació a l’aeroport quan es
volia fer l’eix transversal ferroviari, llavors en aquesta línia es
faria una estació a l’aeroport, i això hauria estat una aposta de
7 L’estudi, a càrrec d’una universitat de Piacenza, a Itàlia, és citat a la bibliografia (Laboratorio Economia Locale, 2011) i compara diferents provín-cies i regions catalanes, italianes i del sud-est de França.
112
metropolitanització. Però és clar, també amb tot això convertim
el tren d’alta velocitat en un tren de mitjana distància, regional,
i això és una altra cosa. Si fos una estació d’AVE, no hi pararien
tots els trens per a fer l’alta velocitat competitiva; llavors perd el
seu objectiu de connexió, i parlem d’un altre tema. Potser més
aviat cal un tren de rodalia o tramvia freqüent centre-aeroport
mantenint l’estació de l’AVE al centre de Girona (Margarida
Castañer i Jaume Feliu, Universitat de Girona).
¿L’aeroport de Girona té cap possibilitat com a central aèria de càrrega?
Vistes les limitacions quant als passatgers, també ens plantegem
quines poden ser les possibilitats de l’aeroport de Girona com a
centre de mercaderies, entenent que la ubicació estratègica del
CIM de la Selva permetria aquest ús. Novament, la proximitat a
Barcelona, que ja és una de les principals centrals aèries de càrrega
de l’Estat, és un dels factors que limiten el desenvolupament de
Girona-la Selva com a node logístic de mercaderies especialitzat
en el transport aeri.
La càrrega aèria té una gran tendència a la concentració, però
molt. Es concentra a Vitòria, Saragossa, Madrid, Barcelona... Hi
ha pocs més aeroports que tinguin una activitat de càrrega
aèria considerable. Fins i tot en molts casos es treballa el que
se’n diu el camió aeri, és a dir, tu contractes un transport aeri,
per exemple, del Prat a l’Aràbia Saudita, però en realitat la
mercaderia va amb camió de Barcelona a Amsterdam i surt
amb avió d’Amsterdam; això és molt freqüent en el mode aeri,
perquè la tendència és fer grans caps de càrrega. En aquest
sentit, i no m’agrada dir-ho, perquè m’estimaria que tingués un
futur brillant, és difícil que l’aeroport de Girona arrenqui com a
aeroport de mercaderies (Xavier Ribera, Cambra de Comerç de
Palamós).
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
113
Tot i això, Girona té alguns punts forts que es poden potenciar per
a tenir activitats de transport i logística. Pot ser, per què no, una
central de càrrega de Barcelona si es treballa en aquesta direcció,
si bé estem molt lluny d’aquesta possibilitat.
La rapidesa és un valor que té Girona i no Barcelona. En càrrega
o descàrrega, a Barcelona poden tardar 3 o 4 hores, mentre
que aquí es molt menys. També té les instal·lacions del punt
d’inspecció fronterera de mercaderies, que, si es potenciés
l’exportació per l’aire, es podria reobrir. Per tant, són punts forts
de l’aeroport de Girona. Hi ha un estudi en què es parla d’això
comparativament, i Girona en surt prou ben parat8 (Carme
Sitjes i Josep Cortijo, Diputació de Girona).
Girona podria desenvolupar la seva activitat de mercaderies,
en aquest sentit, les instal•lacions de l’aeroport de Girona
ara mateix són excel•lents. Ja existeix el punt d’inspecció
fronterera, que havia sigut reclamat durant molt de temps, i el
CIM de la Selva a Vilobí d’Onyar, pegat a l’aeroport, però s’està
utilitzant molt poc per a la potencialitat que té (Josep Anguera,
Universitat de Girona).
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ, UNA BAULA FONAMENTAL DEL CORREDOR MEDITERRANI
Hi ha molts indicis per a pensar que aquest enclavament de l’EURAM
i del conjunt de l’Arc Mediterrani té una importància central, i podem
esmentar aspectes econòmics, socials o fins i tot culturals, però
sobretot relatius a les infraestructures. I en bona part és una baula
fonamental per diferents dificultats pendents de resoldre en aquest
àmbit de les infraestructures, com hem vist en el repàs dels modes,
especialment en el ferroviari. Si el corredor ha de ser una realitat,
evidentment passa perquè tingui una veritable continuïtat, perquè
sigui una ruta sense obstacles per al pas de persones i mercaderies,
i ja hem vist que l’orografia i el canvi d’estat han sigut factors que
han complicat i compliquen aquesta continuïtat. Diferents òrgans,
entre els quals hi ha les entitats de l’eix entrevistades, treballen
perquè aquestes dificultats se superin i l’eix sigui important pel seu
dinamisme, pel que aporta a la fluïdesa del Corredor, no pas pels
reptes que planteja als territoris i al conjunt de la Unió Europea.
Tots els agents clau de l’eix han coincidit a remarcar la importància
d’aquest tram de l’eix i sobretot es refereixen al fet que és un lloc
de pas, punt de connexió, pont cap a Europa... És, doncs, important
com a element clau per a la comunicació, per a la vertebració, i
aquí hi subjeuen els reptes pendents, perquè si ja hi hagués una
fluïdesa, probablement no tindria aquesta centralitat o almenys no
en aquest sentit. Un cop avançades les idees, repassem algunes
d’aquestes visions sobre què representa l’eix Girona-Perpinyà en el
conjunt del Corredor Mediterrani.
8 L’estudi, a càrrec d’una universitat de Plasència, a Itàlia, està citat a la bibliografia (Laboratorio Economia Locale, 2011) i compara diferents províncies i regions catalanes, italianes i del sud-est de França.
114
L’eix Girona-Perpinyà té una importància essencial,
transcendental. El conjunt del Corredor no s’entén sense una
connexió molt bona aquí, i això des de qualsevol punt de vista,
de les infraestructures, de les activitats, de les institucions, de
les persones. No s’entendria sense aquest tram. I els vincles
que hi ha per proximitat i fins i tot per familiaritat entre una
banda i l’altra de la frontera no cal explicar-los; els d’aquest
territori els coneixem molt bé (Pere Cornellà, PIMEC-Girona).
Aquí hi ha una posició estratègica indiscutible, una posició
geogràfica que només per això ja té un protagonisme important.
És el pas, el conducte, que comunica tota la península Ibèrica
amb la resta d’Europa, per la qual cosa, en aquest sentit, Girona
és un actor indiscutible. Girona com a demarcació té punts
forts, evidentment, però també en té de febles, com qualsevol
territori. La qüestió de les comunicacions és importantíssima,
una de les que més, de les més bàsiques, però cal parar atenció
al potencial del sector industrial i en general de l’economia
de l’àrea. Qualsevol territori, si té potencial econòmic, té més
possibilitats que les infraestructures de comunicació millorin; si
no, és molt més difícil (Carme Sitjes, Diputació de Girona).
Per al Corredor, que és un continu, un eix que s’ha d’unir des
del sud cap al nord, aquesta és una ròtula que té l’especificitat
de ser, a més, la ròtula internacional, el punt de pas de dues
administracions; és el punt on s’ha de produir el canvi fins i tot
de gestors d’infraestructures; hi ha diferents operadors, que
ara poden ser comuns, però que de vegades no ho han estat.
Per tant, té, sobretot, aquesta especificitat; si busquéssim una
singularitat, aquesta ha de ser que és el punt on traspassem
una frontera administrativa. Quant a les infraestructures, també
és el punt on s’ha de produir el canvi de la línia convencional a
l’altra. La frontera administrativa fa que hi hagi una frontera
tècnica, que és la que hem de ser capaços de superar (Xavier
Flores, Generalitat de Catalunya).
Si a la part sud es posa sobretot l’accent en la connexió, en el pas
per la frontera i la necessitat que això funcioni, al nord es parla
de la necessitat d’encetar o recuperar un esperit de col·laboració,
de l’oportunitat que representaria la complementarietat per a
un funcionament conjunt, que, al capdavall, implicaria guanyar
competitivitat.
En primer lloc, aquest eix és una oportunitat i una funcionalitat
per a les ciutats mitjanes o les “petites grans ciutats”, que són
Perpinyà i Girona, sense oblidar Figueres, perquè aquestes
ciutats necessiten millorar l’accessibilitat. Tenen aeroports
que pateixen, Perpinyà pateix des de fa temps pel seu
aeroport, amb una competència regional forta pel que fa al
desenvolupament de les línies de baix preu (5 aeroports al
Llenguadoc-Rosselló); Girona, ara amb Ryan Air –que té una
nova estratègia centrada en Barcelona–, potser també és
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
115
en un procés de patiment. I ara tenim aquesta oportunitat
recent del tren. Però el tren d’alta velocitat, en si mateix,
no és suficient; cal posar en pràctica polítiques públiques
per anar, justament, cap a un funcionament metropolità en
xarxa, estudiar un servei de trens transfronterers per als
habitants d’aquest espai, tot i que el peatge del túnel del
Pertús ho dificulti a curt termini. Els punts forts de cada una
de les aglomeracions o de les àrees metropolitanes (Perpinyà,
Figueres, Girona, i potser també Barcelona, perquè el procés
de metropolitanització puja des de Barcelona) han de ser
coordinats, fins i tot cal aprofitar programes i fons europeus
(Gilles Planas, AURCA).
Aquest enclavament té una gran importància, i Perpinyà i
Girona han de treballar conjuntament, però ara és un moment
complicat per a tothom, per als ajuntament de l’eix i per a
altres organitzacions. Per a treballar conjuntament, s’ha de
mirar quins són els punts forts dels uns i dels altres, i que
cadascú ajudi a potenciar els punts forts de l’altre. (...) Quan
la cosa va bé, tothom pot anar endavant, però quan hi ha crisi,
s’imposa la competència, i cal capgirar-ho, tot això (Laurent
Gauze, Comunitat d’Aglomeració Perpinyà-Mediterrani).
En la mateixa línia, però des d’una visió més crítica, Esteve Valls
ens situa en la realitat de les relacions Girona-Perpinyà:
Deixa’m encetar la meva explicació en negatiu, com a bon nord-
català, perquè el tarannà de la gent d’aquí és que de primer
veiem la part negativa i després la positiva. Primerament,
no interessa gaire. Segonament, la gent d’aquí, quan va al
sud, només és per lleure; bé, sigui com vulgui, aquesta és la
imatge més corrent. (...) Ara bé, la visió empresarial és una mica
diferent. (...) Puc esmentar diferents exemples; per tant, puc
teoritzar sobre una visió d’una mena de collaret d’exemples
diversos que, tots plegats, fan una llei, una teoria. Bé, doncs
sobre aquest collaret d’exemples, que cada dia en trobo jo
de nous, resulta que t’assabentes un dia i un altre, sempre
per casualitat, per una conversa, una reunió, per la premsa,
i gairebé en silenci, que una empresa d’aquí de relativa
importància compra la seva matèria primera a les comarques
de Girona. O que el club de petanca d’Elna compra la pintura
per a les seves instal·lacions a una fàbrica de Vilamalla. Fa 30
anys no s’hauria pogut fer, això; no s’hauria donat. En fa 60
o 70 sí, però no pas en fa trenta. (...) Però, dit això, ¿fa bé de
baula de tot el Corredor aquest eix Girona-Perpinyà? Jo crec
que no; no hi ha osmosi. La relació d’osmosi que podríem tenir
a l’eix no es dóna; no hi ha la continuïtat adequada. Sí que a
116
poc a poc es va donant una relació real amb aquests petits
exemples, però podem dir que a l’engròs no hi ha aquesta
relació Perpinyà-Girona; està per construir (Esteve Valls, Nord-
Sud Consult).
CAL SUMAR ESFORÇOS PER A REACTIVAR L’EURODISTRICTE DE L’ESPAI CATALÀ TRANSFRONTERER
Un marc pendent d’impuls
L’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer o, simplement,
l’Eurodistricte Català Transfronterer (EDCT) és format,
precisament, pels territoris del que nosaltres hem anomenat eix
Girona-Perpinyà, és a dir, la Catalunya Nord i la demarcació de
Girona, incloent-hi la Baixa Cerdanya. Hi participen els principals
ajuntaments, consells comarcals, el Consell General dels Pirineus
Orientals, la Diputació de Girona i la Generalitat de Catalunya,
entre més òrgans, que van signar l’acord de constitució a
Ceret l’any 2007, al final del període de bonança. La creació de
l’EDCT s’emmarca en les directrius europees sobre cooperació
transfronterera i, més en concret, en el “reglament de la Unió
Europea sobre l’Agrupació Europea de Cooperació Territorial
(juliol de 2006)” (Castañer, Feliu i Gutiérrez, 2011: 283). Neix
amb l’objectiu lloable de desenvolupar una “estratègia de
cohesió socioeconòmica transfronterera comuna”,9 però:
Els canvis polítics en els governs locals i regionals, les
diferents posicions respecte a la prioritat o no de reivindicar
la catalanitat dels territoris francesos susceptibles de
ser considerats la Catalunya del Nord, la prioritat d’altres
qüestions en moments de crisi econòmica, la dilació en el
temps de la signatura dels estatuts pel Govern francès i la
falta de lideratge han contribuït a la desmotivació i a la falta
de capacitat d’acció conjunta i coordinada. En definitiva, el
projecte de l’Eurodistricte es troba, avui, estancat (Castañer
i Feliu, 2012: 44).
Per tant, es pot dir que, tot i algunes iniciatives que han pogut
desenvolupar-se amb un èxit relatiu per l’entesa, normalment,
d’algunes institucions concretes i no tant per una acció dins de
l’EDCT, com explica Jordi Llach, responsable de programes europeus
de la Diputació de Girona, l’EDCT no ha acabat de prendre el vol, és
a dir, el seu estancament no ve de l’alentiment d’un impuls, sinó
que aquest no ha arribat a donar-se de manera decidida. No cal
dir, doncs, que si s’està d’acord que el marc és l’adequat, cal activar
de manera eficaç l’EDCT. I a partir d’aquest punt encetem el debat.
Amb el supòsit compartit d’un estancament de l’EDCT, preguntem
als agents clau de l’eix per quines raons hi ha aquesta paralització
i després els fem parlar dels camins per a l’activació de l’Agrupació
Europea de Cooperació Territorial (AECT), que ha de ser aquest
EDCT.
Cal crear l’AECT, que és el que donaria un estatus legal a
l’Eurodistricte. I tot està pendent de decisions polítiques, que
són les que han motivat l’estancament i les que ho poden
desbloquejar alhora. El projecte està paralitzat per qüestions
polítiques i encara no hi ha passos en aquest sentit. (...) A la
Universitat tenim la mateixa problemàtica. Per què? Perquè a
la Universitat de Perpinyà, la de Girona, la de les illes Balears
i la de París VI, que té la seu a Banyuls, tenim un conveni
per a fer un pol universitari transfronterer amb un estatus
d’entitat, i això també està bloquejat. Políticament no arribem
a desbloquejar la situació. I aquest pol seria pràcticament únic
a Europa (unes universitats transfronterers en una agrupació
d’estatus europeu). Per a nosaltres, és essencial per a tenir
una cobertura econòmica, financera, perquè Europa veu 9 Vegeu http://www.eurodistricte.cat/objectius (visita el 9/11/2014).
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
117
de bon ull aquestes iniciatives. Però, com l’EDCT, tenim un
bloqueig en dos àmbits, el regional i l’estatal. Espero que amb
el nou president es desbloquejarà ràpidament, i si això ocorre,
també pot donar elements per a desbloquejar l’Eurodistricte,
pot crear una reacció en cadena (Jean Benkhelil, Universitat de
Perpinyà-Via Domitia).
A mi em sembla que l’Eurodistricte era una iniciativa molt
bona. (...) Hi havia la intenció de crear l’Agrupació Europea de
Cooperació Territorial, l’AECT, que s’havia de dir l’Eurodistricte
de l’Espai Català Transfronterer. Es va arribar a consensuar
uns estatuts, presentats a París i a Madrid, i tinc entès que
a l’hora de donar resposta als comentaris que van fer tant
la part del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol com la part
francesa, va quedar encallat. (...) Per tant, ara mateix ho hi ha
la cobertura legal de l’AECT, però l’EDCT continua funcionant;
hi ha una pàgina web, que la porta la Casa de la Generalitat
a Perpinyà amb el suport de la Delegació del Govern de
la Generalitat aquí a Girona. (...) A la Diputació no donem el
projecte de l’Eurodistricte per mort, de manera que no ens en
desvinculem; només constatem que està en stand by, i d’un
moment a l’altre es tornarà a reactivar (Jordi Llach, Diputació
de Girona).
Això està en punt mort. És una institució massa polititzada.
(...) El problema és que arriba Artur Mas a la presidència
de la Generalitat de Catalunya, i el director de la Casa de la
Generalitat a Perpinyà ha estat acomiadat per a posar-hi una
altra persona del seu partit. Després d’això, res, absolutament
res. Per tant, és massa polític. Depèn massa de les eleccions
franceses i catalanes. Crec que en aquest Eurodistricte, si
volem fer economia, aquesta ha de ser impulsada per les
empreses; no ha de ser una eina política, perquè aleshores això
no va (Cambra de Comerç de Perpinyà).
Quan va sorgir tota la història aquesta de l’Eurodistricte, hi
vam participar, des d’un punt de vista més tècnic, per a aportar
coses. Però de vegades ens feia la sensació que era tot una mica
“artificial”, “forçat”. Potser parlàvem molt de l’Eurodistricte, que
conceptualment té sentit, segurament, però les relacions reals
encara eren molt minses. És allò de l’ou i la gallina: potser si
dónes més facilitats, les relacions es tornen més fluides, però
a mi encara em fa la sensació que, més enllà del moviment de
persones, pel que fa al turisme, a anar a comprar, entre els dos
costats de la frontera hi ha molt poca cooperació, almenys en
l’àmbit empresarial. En aquest sentit, l’Eurodistricte pot ser
una mica forçat, perquè no hi havia aquesta base de relació
real (David Carvajal, Ajuntament de Figueres).
Pel que fa als prjectes transfronterers amb Perpinyà, a mi em
sembla que sempre ens perdem massa en la “institucionalitat”,
i acaba faltant la “practicitat”. Jo crec que s’ha refredat perquè
no som capaços de fer alguna cosa tangible. A la gent li
interessaria això, però som poc capaços de passar a aquesta
practicitat. Als empresaris gironins els interessaria, però tenim
poca capacitat de fer coses pràctiques (Mireia Santamaria,
FOEG).
El diagnòstic sembla clar: l’EDCT està massa sotmès als vaivens
d’una política que ha acabat relegant una iniciativa poc prioritària
en temps de crisi econòmica. A més, no es treballa sobre una
realitat econòmica sòlida que faciliti la interacció, per la qual cosa
el camí a recórrer sembla tan llarg que ningú no posa tota la carn
a la graella.
118
Estem d’acord respecte a la necessitat de la reactivació i proposem idees
Tot i l’estancament i el diagnòstic que fan els agents de l’eix,
pràcticament tots tenen clar que cal donar-hi un impuls i que
és important un marc de col·laboració com el definit a partir de
l’EDTC. En general, es parla d’activar els intercanvis econòmics,
de constituir progressivament un mercat comú real de l’eix, de
construir l’espai a partir de projectes tangibles i de proximitat,
de donar autonomia i dotar l’ens transfronterer amb diners,
d’impulsar un coneixement mutu, incloent-hi les llengües,
etc. Però, en primer lloc, alguns informen de les activitats que
encara es fan, sigui o no dins del marc de l’Eurodistricte o, com
a mínim, sota la seua influència, començant per l’Ajuntament de
Girona, que ha participat en diferents projectes transfronterers
els darrers anys, sobretot en els àmbits del turisme, l’art i el
patrimoni natural i cultural.
La feina de l’Eurodistricte no s’ha aturat del tot, aquests
anys. En la meva modesta opinió, sí que estic d’acord que cal
recuperar la intensitat de la seva activitat, recuperar la línia
de la feina que es feia i potenciar aquesta figura que articula
les relacions en l’espai transfronterer, sobretot sobre la base
de desenvolupar conjuntament projectes d’interès comú.
Girona ha de tenir un paper clau per a l’organització d’un espai
territorial que funciona des de Perpinyà i encara més al nord,
i que pot oferir grans oportunitats per a l’articulació territorial
de les infraestructures i de l’economia (Rosa M. Picamal,
Ajuntament de Girona).
Per part de Diputació, amb el Consell General dels Pirineus
Orientals (...) hem intentat des de donar suport a les entitats
locals –demandes concretes d’un ajuntament que ens demana
un soci del nord per a un projecte, nosaltres ho comuniquem al
Consell General i ells ho busquen o viceversa– fins a fer algun
projecte conjunt la Diputació i el Consell General. Aquesta és
una mica la fase en la qual som ara. Sembla que hem trobat
una mica una via que funciona i en què hi ha interessos
comuns: el medi ambient, la sostenibilitat. Ara, en concret,
tenim un projecte amb ells de mitigació i adaptació al canvi
climàtic, en el qual han participat l’Àrea de Medi Ambient
de la Diputació i el Consell d’Iniciatives Locals per al Medi
Ambient de les Comarques de Girona. Aquesta és una via
en la qual volem continuar treballant: fixar, paral·lelament
amb l’Eurodistricte –l’activació del qual és una qüestió legal
que tard o d’hora sorgirà–, una relació estable amb el Consell
General, perquè veiem que en molts camps tenim interessos
comuns. Per tant, nosaltres treballem l’espai de l’Eurodistricte,
però en realitat les nostres iniciatives no són dins del seu marc
institucional, sinó que són un acord bilateral entre aquestes
dues administracions (Jordi Llach, Diputació de Girona).
Ara mateix sí que es col·labora en el territori, però en molts
casos són col·laboracions gairebé d’individu a individu. De tota
manera, hi ha nombroses col·laboracions, sovint bilaterals, que
la UPVD intenta fer dins d’un marc institucional sòlid a través
de projectes de formació (màsters comuns, per exemple). Per
altra banda, hi ha investigadors, col·legues de Girona amb els
quals jo treballo, i muntem projectes estructurals, però no
tenen un suport institucional. Jo he muntat un projecte sobre
valoració del patrimoni geològic i vitícola, la relació entre la
geologia i el vi i les implicacions econòmiques, és a dir, per
vendre el vi, donem una imatge de territori català en funció de
criteris geològics. Hem enviat el projecte al Consell General i a
la Generalitat de Catalunya, i mai no s’han trobat per parlar-
ne. Aquí s’ha rebutjat, però a Girona s’ha acceptat, però amb
certes variacions. Hi ha petits problemes institucionals que
fan difícil treballar des d’una perspectiva transfronterera. Si hi
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
119
ha entesa, podríem treballar bé gràcies a projectes europeus
(Jean Benkhelil, Universitat de Perpinyà-Via Domitia).
No es fa gaire cosa, però nosaltres enguany sí que hem fet
una acció i la volem repetir en el futur. Nosaltres hem donat
formació a les comarques de Girona i també de Barcelona per
al gremi de carnissers de Catalunya. Van venir de Figueres,
de Girona, de Barcelona, Sabadell...; unes 15 persones. Els
vam fer un curs per a tallar la carn, perquè a França tenim
les millors tècniques sobre això. Però no cal que els catalans
vagin a París a fer això, perquè nosaltres ja ho tenim a casa
nostra, a Perpinyà, i en podem ensenyar també en català; ¡això
és fantàstic! Els vam fer aquesta demostració, van tractar el
producte i fins i tot van menjar el que havien fet. (...) Aquestes
coses les podem fer i les repetirem, perquè, a més, és part
d’una economia molt arrelada al territori (Joan Salles, Cambra
d’Oficis i dels Artesans de Perpinyà).
Sobre la base d’aquests petits contactes, més o menys aïllats, de
vegades espontanis, i sobre la realitat del veïnatge, que implica
un contacte de la mena que sigui, pràcticament tots els agents
tenen clar que cal reactivar els intercanvis, i que l’Eurodistricte
pot ser una bona eina, però si se’l deslliga de la dinàmica política
dels dos territoris, de les conjuntures i canvis necessaris en
democràcia, però que poden erosionar projectes a llarg termini
com aquest.
Sí, cal reactivar tot això, però també coordinar l’Eurodistricte
amb l’Euroregió Pirineus Mediterrània. No tindria sentit
que cadascun anés pel seu compte, fent els seus estudis,
que poden arribar a duplicar-se. S’ha d’integrar tot i donar-li
estabilitat (Josep Cortijo, Diputació de Girona).
L’activació de l’Eurodistricte és una prioritat, perquè si els
governs no aconsegueixen arribar a acords per establir
connexions i reforçar el corredor mediterrani, jo entenc que
un organisme com l’Eurodistricte s’implicaria, reforçaria i
pressionaria sobre els governs per poder arribar a aquests
acords, donaria estabilitat a la relació (Joan Agustí, Cercle
EURAM de la Garrotxa).
Jo, en aquesta qüestió faria una valoració principal. Sovint es
creen instruments jurídics, sense tenir clar primer les necessitats
o fins i tot els ànims, fins i tot qui pot ser motor de debò. Jo
cada vegada sóc més partidari de trobar projectes i coses en
comú i de desenvolupar-les, perquè després l’instrument tingui
la solidesa necessària, quan convingui (Gilles Planas, AURCA).
A mi em sembla que en les relacions transfrontereres hi ha unes
escales on Girona ciutat juga de moment poc, perquè no pot
o perquè no vol (té Barcelona massa a prop i mira cap al sud).
Aleshores tindríem una escala transfronterera de proximitat
on les ciutats serien Figueres i Perpinyà?. Figueres hauria de
fer una aposta transfronterera aliant-se amb Perpinyà, en
temes econòmics, de promoció de ciutat, etc. Figueres podria
ser una antena de Perpinyà en temes fronterers. I l’altra escala
ja és l’escala Perpinyà-Barcelona, és a dir, ¿què li interessa,
a Perpinyà? Estar ben a la vora de Barcelona, connectar-se
bé amb Barcelona, tenir el mercat laboral, els serveis, l’oci i
l’activitat cultural de Barcelona. I pel mig està Girona, que,
bé, té certes aliances, per exemple en l’àmbit cultural (teatre,
sobretot), turístic... econòmic no sé si tant... Però és això, jo les
escales les situaria en aquesta primera més pròxima o local
(Figueres-Perpinyà) i l’altra Barcelona-Perpinyà, amb Girona pel
mig. En aquest sentit, Figueres ha de liderar aquest espai, s’hi
pot implicar més que no pas Girona (Jaume Feliu, Universitat
de Girona).
120
Crec que cada vegada ens entenem menys en tant que hi
ha un problema lingüístic que s’ha de tenir molt en compte.
Aquí pràcticament ja no estudia ningú francès i ells estan
perdent el català. Això dificulta moltíssim qualsevol cosa
que vulguis fer. Ha d’haver traduccions i això és un handicap
terrible. Nosaltres vam estar valorant la possibilitat de fer una
escola de formació en transport i logística que donés servei a
espanyols, catalans i francesos, i instal·lar-la a Vilamalla. Però
clar, després es va plantejar: “¿Quins professors faran classe
¿I en quina llengua”. I amb el consultor amb el que vam estar
veient això vam arribar a la conclusió que potser el més pràctic
era fer-ho en anglès, però també és una mica patètic, tots
fent servir una llengua que no dominem. Per tant, des d’un
punt de vista institucional, en aquests territoris fronterers,
s’ha d’apostar primer de tot per l’ensenyament dels idiomes
mutus, francès aquí i català allà, perquè sinó és una barrera
difícil de superar. (...) Després es pot impulsar l’Eurodistricte,
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
121
però amb coses tangibles, plantejant-nos si veritablement es
poden fer negocis conjuntament (Carlos Palacio, ASETRANS).
L’exemple de la Cerdanya: un veritable espai transfronterer
Com ja hem avançat en l’apartat de dades, la Cerdanya és
l’autèntic espai de pràctica transfronterera, precisament perquè,
com reclamen molts agents, ja es dóna una realitat de relacions
estretes, ja hi ha una economia que no entén de fronteres
administratives. Això ha permès l’impuls d’algunes iniciatives
que, tot i que encara no tenen prou recorregut per a fer balanç,
obrin un horitzó de sensacions positives per al desenvolupament
d’una política i economia transfrontereres. A banda de l’economia
quotidiana, local, de veïnatge, familiar fins i tot, s’han produït
aquestes conegudes iniciatives de l’Hospital de Cerdanya a
Puigcerdà (que és l’Agrupació Europea de Cooperació Territorial
que veritablement funciona al territori), l’escorxador d’Ur o els
projectes mediambientals i paisatgístics de la Vall Cerdana. Els
actors clau del territori han fet una valoració positiva d’aquestes
iniciatives:
La Cerdanya té molt de sentit com a territori, té pòsit
transfronterer, té cultura transfronterera, per tant, les
actuacions aquí han de poder fer-se sense problemes. (...) La
iniciativa de l’Hospital la trobo interessantíssima; ara, no sé de
què servirà. O sigui, jo l’he anat a veure, és molt maco, està molt
bé i les coses han d’anar per aquí, però ja veurem. Ja veurem
perquè hi hauria d’haver una càrrega de voluntat política
molt important perquè les coses funcionin, i no sé si hi és. És
una inversió sanitària molt i molt interessant, que podria ser
l’avantguarda de coses. Una infraestructura hospitalària de
la dimensió que hi ha allà, amb voluntat política, podria servir
d’exemple a moltes altres fronteres europees. Ara, ha d’haver-
hi aquesta voluntat, perquè es plantegen molts reptes. Per
exemple, ¿què passa si em moro allà?, ¿què passa si neixo allà
i sóc francès? S’ha de solucionar bé la legalitat i han començat
a fer-ho, però té les seves complicacions. (...) Però la Cerdanya
és l’exemple transfronterer per excel·lència. A més, s’està
treballant també amb l’escorxador. (...) La gent de la Cerdanya
té aquest costum de relació i se’n riuen moltes vegades de les
complicacions que altres tenen. Això no és impediment perquè
hi hagin problemes. Per exemple, molta gent de Puigcerdà se
n’ha anat a la part francesa a viure perquè els hi surt més barat,
però, clar, el problema és quan volen dur als nens a l’escola, per
posar un cas (Mita Castañer, Universitat de Girona).
De moment hi ha diferents tipus de recel. A la banda sud està
ben vist, però a la banda nord hi ha recel dels usuaris i recel
sobretot dels professionals, perquè el personal de la sanitat
pública francesa és gairebé tot aliè, els metges facturen a la
seguretat social. (...) Ells cobren, no un salari, sinó unes minutes
en funció del que fan. Llavors veuen aquest hospital com una
competència; dic els pocs metges que estan en aquella zona,
perquè penseu que estem parlant d’unes zones molt poc
poblades, de difícil accés i per tant, evidentment, l’hospital està
molt ben pensat. Ara, també hi ha temes de multiculturalitat:
l’usuari de serveis sanitaris no és com si anés a comprar un
cotxe; se li ha d’explicar la malaltia, ha d’acceptar els consells, el
tema de la cultura històrica pesa molt, llavors el personal està
fent esforços per atendre l’altre. (...) Però jo tot això crec que, amb
el temps, anirà bé. I la instal·lació és superior, és fantàstica. (...)
Menys problemes tindrà l’escorxador, perquè no es tracta amb
persones, diguéssim. És una bona idea i donarà molt bon servei,
sempre tenint en compte que estem parlant de zones amb molt
poca població. (...) I la frontera és només administrativa, perquè
les relacions són normals (casaments, negocis, etc.); és un
territori unitari (Josep Anguera, Universitat de Girona).
122
LES POSSIBILITATS DE COOPERACIÓ ECONÒMICA: L’EIX COM A ESPAI POTENCIALMENT UNITARI
Activitat logística i comercial: les opcions del Far-Vilamalla per complementar el mercat consolidat de Saint Charles.
Al marge de l’esmentat CIM de la Selva, l’eix té altres pols logístic
importants que aspiren a jugar un paper clau. Els de la Catalunya
Nord, Saint Charles International i El Voló, ja ho estan fent i amb
una dimensió europea. El tàndem gironí El Far-Vilamalla, al costat
de Figueres, amb LOGIS Empordà i el futur LOGIS Intermodal,
està encara molt lluny del desenvolupament dels seus veïns. El
Voló compleix un paper de plataforma intermodal viari-ferroviari,
que situa camions de l’Estat espanyol (especialment de fruita i
verdura) en ferrocarril cap al centre d’Europa. I Saint Charles és
un mercat de concentració i redistribució de fruita i verdura, que
és clau per a l’abastiment alimentari de la Unió Europea i, per
tant, és un dels principals (i pocs) punts forts de l’economia de la
Catalunya Nord. En canvi, El Far-Vilamalla encara té un volum de
negoci limitat i està pendent de connexió amb ample UIC, que és
una de les qüestions que limiten les seves possibilitats.
Al marge del punt en el qual es troba cadascun d’aquests
nodes, en les converses amb els agents de totes dues bandes
dels Pirineus s’ha plantejat quina és la dinàmica competència-
cooperació que s’hi dóna. En general, es constata que no hi ha
col·laboració i que en tot cas pot haver competència. Ara bé,
la diferència és tan important que estaríem contemplant una
competència desigual actualment. Saint Charles-El Voló són
nodes massa consolidats i LOGIS Empordà de moment sols és
un futurible que encara ha de millorar infraestructuralment i ha
de dissenyar una estratègia de creixement. Ara bé, a Girona són
molts els actors del territori que consideren que El Far-Vilamalla
ha de tenir aquest desenvolupament per ocupar un paper en
el sistema logístic transfronterer i fins i tot logístic. L’actitud
del agents de la Catalunya Nord, per contra, bascula entre la
seguretat que dóna tenir un centre líder i l’actitud defensiva
davant la possibilitat que LOGIS Empordà vulgui arrapar quota
en el seu negoci consolidat. Vegem les intervencions més
destacades sobre tot plegat. Comencem amb la Catalunya Nord,
que posa l’accent en l’experiència i el know-how que han de
barrar el pas a la competència en el seu sector d’especialització:
Personalment, no tinc problemes a cooperar a aquest nivell.
Però la realitat ens diu que es plantegen competències a
través dels mitjans de comunicació que no tenen raó de ser.
Per exemple, quan jo veig a la premsa que LOGIS Empordà
és competència de Saint Charles, crec que és una bestiesa,
no és possible, no té sentit. ¿Per què no és possible? Perquè
Saint Charles té ara mateix quaranta anys d’existència. Les
fonts d’aprovisionament de Saint Charles no són Catalunya,
són València, Múrcia, Almeria, Sevilla... Són el sud de l’Estat
espanyol. Aleshores, ¿quin interès (...) té Catalunya de fer un
Saint Charles a Vilamalla? A partir del moment que ja en tenim
un a Perpinyà tan utilitzat, que té quaranta anys d’existència,
que té experiència, que treballa bé, que té una logística i
una organització comercial... Perquè diem sempre que Saint
Charles és una zona logística; i no, per damunt de tot és
una zona comercial. ¿Què passa a Saint Charles? Venem,
comprem fruita i verdura que ve de tot l’Estat espanyol, del
Marroc, d’Àfrica de l’oest, de Xile...; comprem i venem fruites i
verdures. Hi ha una organització comercial que és excepcional
i per evacuar aquest comerç cal la logística. La logística és una
activitat que ve a donar suport, a acompanyar, l’organització
comercial. Aleshores, torno a insistir: ¿quin és l’interès de fer la
mateixa cosa a Vilamalla? ¿Són necessaris dos Saint Charles?
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
123
No, ja n’hi ha un i va molt bé amb el comerç de fruita i verdura.
Perquè Saint Charles és una zona de distribució, no són fruites
i verdures del Pirineus Orientals que se’n van a Alemanya o
a Londres, són fruites i verdures que venen d’Espanya, que
són classificades, reacondicionades, repartides i que tornen
a sortir, i sobretot que són venudes. ¿Per què ANECOP, de
València, duu la seva mercaderia a Perpinyà? Doncs per què
pensa que a Saint Charles la hi vendran millor que no pas si
la venguessin ells mateixos. Per tant, hi ha un savoir faire,
que està forjat en anys d’experiència i que, sota el meu
punt de vista, serà complicat revertir; crec que no serveix de
massa voler competir amb Saint Charles. Ara, potser que amb
Vilamalla sí que hi haja una necessitat real de redistribució en
la seva zona d’influència; això és una altra qüestió i aquí sí
que veig que s’hi pot jugar un paper (Cambra de Comerç de
Perpinyà).
En el tema dels ports secs, està el projecte de Vilamalla, i això és
un tema difícil, perquè nosaltres tenim també possibilitat de fer-
ho. Totes les inversions s’han fet i, a sobre, tenim Saint Charles.
Nosaltres no diem que Girona no pugui fer el seu desenvolupament,
però el punt fort de l’economia de Perpinyà és Saint Charles, és una
base de nivell europeu. Per tant, s’ha de fer una actuació conjunta
amb Girona sobre Saint Charles, i Girona ha de determinar quins són
els punts forts sobre els quals aprofundir i demanar la col·laboració
del nord, però sense fer competència a Perpinyà (Laurent Gauze,
Comunitat d’Aglomeració Perpinyà-Mediterrani).
A NIdoleres, a la comuna de Tresserra, pegat al Voló, s’està
muntant una zona logística d’unes 36 hectàrees, que s’ha
de sumar a totes aquestes àrees. Encara no està fet però
ja s’ha votat. Serà important, perquè vol dir que al sud de la
Catalunya Nord, coordinat, però al marge de Saint Charles,
també s’estan prenent mesures, no en contra, però sí tenint en
compte Vilamalla i LOGIS Empordà. Amb tot, ¿quina lògica global
podem adoptar? (...) Si Saint Charles enforteix, que és el que fa
ja, la seva experiència europea de ser el nexe real entre un punt
i un altre en el segment de fruita i verdura (en certa mesura,
Àfrica i Europa estan resumides a Saint Charles...), i si després
el dos o tres en un que hi ha a LOGIS Empordà aconsegueixen
especialitzar-se en automoció, com pensen fer-ho, perquè hi
va haver fa unes setmanes notícies al respecte comentades
pel conseller Santi Vila (converses amb una gran companyia
d’automoció perquè utilitzi El Far-Vilamalla com a centre de
124
distribució), o s’especialitza en alguna cosa que no sigui fruita
i verdura, pot haver una lògica de respecte mutu i cooperació:
“el que no fas bé tu, ho faig bé jo” i viceversa (Esteve Valls,
Nord-Sud Consult).
Em sembla clar que l’avantatge que resultava de la ruptura
de càrrega de mica en mica s’esmicola, i s’esmicolarà cada
vegada més. Però el que queda i s’ha de reforçar és el savoir
faire, l’experiència, la capacitat de Saint Charles. Perpinyà és
capaç, té els contactes, té la facultat d’enviar mercaderies
a tota Europa i tot el món sencer. I això és l’avantatge que
queda i que quedarà. (...) Però no es podrà evitar que hi hagi
empreses, que hi hagi operadors que vagin directament al
lloc de distribució. Però això és un moviment general, no està
relacionat només amb l’arribada de l’alta velocitat i l’ample
europeu a l’Estat espanyol. Estem en una societat on, cada
vegada més, els intermediaris tenen un paper més reduït.
(...) Hi ha gent, és cert, que a la Catalunya Nord veu El Far-
Vilamalla com una amenaça, però altres no, perquè justament
està aquesta qüestió de la capacitat de fer i de l’experiència,
de la història en el terreny de la logística. Després, no tinc
la impressió que siguin les mateixes activitats, i no tinc la
impressió que Vilamalla sigui l’adversari (Gilles Planas, AURCA).
A Girona es reivindica el dret de LOGIS Empordà a desenvolupar-
se, tot i que també entenen que la fruita i la verdura és un
segment on l’esforç per competir seria massa elevat, caldria
remuntar un desavantatge massa gran. Cal resoldre les carències
i a partir d’aquí buscar un mercat que serveixi de palanca per
consolidar-s’hi.
A la Catalunya Nord tenen El Voló i Saint Charles, però
nosaltres també tenim un node que està pujant [El Far-
Vilamalla]. Això, si ho preguntes a Perpinyà, et diran que
no hem de fer res, però nosaltres ja ho tenim fet. Tenir la
intermodalitat allà és importantíssim per nosaltres i, per tant,
hem de fer el nostre camí en aquest sentit. ¿Que a la llarga
ens hem de coordinar tots? ¡I tant que sí! Però nosaltres tenim
un centre i l’hem d’aprofitar. Només falta instal·lar la via del
tren (Domènec Espadalé, Cambra de Comerç de Girona).
Saint Charles ha tendit a l’especialització, una especialització
que no ha de ser la que tinguem nosaltres i que, per tant, el
fet que hi hagin dos recursos potents des del punt de vista
logístic en aquesta zona s’ha d’aprofitar, mirant quines són les
sinèrgies, i aprofitant que molt de tràfic ens passa per aquí.
Però està clar que nosaltres hem de buscar especialitzacions
diferents. Però clar, una cosa és el que nosaltres voldríem; i
cada cop això acabarà sent el que hi hagi de ser, en el sentit
que abans, des del punt de vista polític, es valorava i es deia
“no, volem que LOGIS Empordà s’especialitzi només amb
això, això i això”. Però estem veient que perquè el LOGIS
es desencalli s’haurà de desencallar amb la inversió que
sigui, certament dins de certs paràmetres (David Carvajal,
Ajuntament de Figueres).
Entre Saint Charles i LOGIS Empordà jo crec que hi ha més
competència que col·laboració, però, vaja, ells ens porten
moltíssim avantatge. Per exemple, en el tema de la fruita, amb
Saint Charles, aquí no es pot fer res. Jo crec que el projecte del
Far-Vilamalla no està com ha d’estar, però nosaltres hem de
tirar endavant. Hauríem d’analitzar les causes, però realment
ells operen amb uns costos de terreny, d’instal·lacions i
d’organització bastant més baixos que aquí, i per tant...
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
125
Després ens queda aquí una cosa que s’ha d’arreglar que és
el pas transfronterer per ferrocarril de mercaderies. No pot ser
que les mercaderies continuïn passant pel túnel del Pertús.
(...) I la línia de mercaderies per Portbou amb ample UIC hauria
d’arribar també al Far-Vilamalla (Xavier Ribera, Cambra de
Comerç de Palamós).
Cal un canvi de mentalitat, un sentit cooperatiu, en el qual
arribem a veure que som tot una mateixa zona. (...) Saint
Charles ha de deixar de veure com un perill qualsevol actuació
logística que es faci per part de Girona, i la Generalitat no
ha de pretendre fer actuacions logístiques a Vilamalla que
puguin arribar a fer competència al que ja existeix a Perpinyà.
Per tant, crear un conjunt d’actuacions, sobretot de tipus
logístic, intermodal, a tota aquesta zona, l’eix Girona-Perpinyà,
que siguin complementàries les unes amb les altres, ens ha
de fer guanyar a tots. (...) Tots els nodes logístics haurien de
considerar-se de manera unitària. (...) Una altra qüestió és que
si les mercaderies van per Portbou, que nosaltres pensem que
ha de ser així, el negoci del Voló es ressentiria, però no podem
seguir passant pel Pertús (Carlos Palacio, ASETRANS).
Per tant, tot i les òptiques divergents i la defensa dels interessos
propis, podem endevinar una mena de consens en els següents
termes: el mercat de Saint Charles està especialitzat en fruita i
verdura i plenament consolidat, per tant, des del sud no s’ha de
fer incursions en aquest segment, perquè generaria tensions i
un sobreesforç que pot no dur enlloc; en canvi, es poden explorar
altres sectors, com ara l’automoció, que a la Catalunya Nord no
estan treballant gaire i poden convertir El Far-Vilamalla en un
referent, perquè, finalment i de manera conjunta, l’eix sigui una
gran plataforma logística multisectorial.
126
Construcció: alternatives a la competència interterritorial
En aquest treball no pretenem en cap cas donar impuls a
polèmiques gratuïtes, tot el contrari, ens mou un esperit
fraternal que es pot apreciar ja des de les primeres pàgines
i al llarg de tot l’escrit. Tot i això, tampoc hem volgut esquivar
els temes conflictius, perquè ens anima la voluntat de trobar
camins d’entesa sempre que siguin possibles. En aquest sentit,
des de fa temps, diferents sectors de la Catalunya Nord estan
cridant l’atenció sobre el fet que les empreses de la construcció
de l’altre costat de la serralada pirinenca (de les comarques
gironines, però també de Lleida, d’Aragó, etc.) estan treballant
amb relatiu èxit al Rosselló i resta de comarques del nord,
especialment perquè ofereixen preus competitius, molt més
baixos que els dels seus col·legues de la Catalunya Nord. L’esclat
de la bombolla immobiliària i la davallada del mercat intern del
sector de la construcció, ha impulsat moltes constructores i
autònoms que se situen a prop de la frontera a fer incursions
cap al nord per minimitzar els efectes de la crisi i mantenir el seu
negoci. Perfectament comprensible i més dins d’un hipotètic
mercat comú europeu. Però, clar, aquesta obertura a nous
mercats té conseqüències nocives en les empreses del territori,
que difícilment poden competir en preu amb les del sud i ho
han fet públic a través de diferents instàncies, de manera que
alguns agents de la Catalunya Nord n’han pres part i han fet
propostes de solució. De la que més s’ha parlat és de crear una
mena de zona franca amb preus i reglamentació comuns per tal
que tots els competidors concorrin en igualtat de condicions.
Aquesta proposta s’ha plantejat a diversos entrevistats per
a la seva valoració. En general, es considera una opció sense
massa sentit, perquè estem en un mercat comú i opera el lliure
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
127
mercat; és lamentable que hi haja perjudicats, però no es pot
regular perquè no es viu una situació d’excepcionalitat com la
que viuen territoris d’ultramar, per exemple. El rebuig a aquesta
iniciativa és més contundent a Girona, però també està present
a la Catalunya Nord amb l’excepció que exposarem. Repassem
en primer lloc les posicions a les comarques gironines:
¿Una zona franca? ¿I la lliure competència? O sigui, ¿que
els constructors d’aquí cobressin el mateix que allà quan
treballen a la Catalunya Nord? En el marc de la Unió Europea
jo ho veig una idea aberrant. Ho hauríem de fer en tots els
llocs on hi ha un diferencial de nivell econòmic. I si es fes, els
paletes d’aquí ja no anirien allà perquè haurien de cobrar més
i acabarien contractant altra vegada els d’allà. I si els d’allà
han de baixar preus no els sortiria a compte. No, és absurd. (...)
Nosaltres hem fet jornades conjuntes amb la UPE-66, perquè
nosaltres tenim bona relació institucional, i vam assistir a un
acte a Perpinyà on hi era el president de la patronal francesa,
el de París, i un dels missatges era “compte amb els espanyols
que ens venen a prendre la feina!”. Per tant, és difícil construir
alguna cosa amb algú que et veu amb tanta prevenció (Mireia
Santamaria, FOEG).
La zona franca té sentit quan es mouen mercaderies i per
comerç exterior, de fora de la UE, i aquí es dóna sobretot
comerç intracomunitari. La zona franca seria més aviat per
comerç amb tercers països. (...) En el tema de la construcció no
ho veig. Respecte de la construcció, els comentaris que sent
des d’aquí és que a la Catalunya Nord són molt proteccionistes
i a les empreses d’aquí els hi costa molt accedir allà. Una altra
cosa que sento és que tot el tema de la contractació laboral
és més complicat a França i més car. (...) Però una zona franca
d’empreses de construcció jo això ho veig inviable, perquè
les cotitzacions a la seguretat social són diferents, el paper
dels sindicats també és molt diferent, són molt més forts els
sindicats francesos. (...) Un marc global de contractació i en
aquest sector concret... no ho veig (Xavier Ribera, Cambra de
Comerç de Palamós).
Home, podem fer Canàries, però veig bastants dificultats. Clar,
ves a saber si, en el cas que Catalunya fos un país independent,
una de les sortides possibles pot ser crear una zona franca...
Però l’aposta ha de ser integració total en la Unió Europea i en
règims no d’excepcionalitat, sinó de normalitat. (...) Crear una
zona franca es fa amb motius d’excepcionalitat, com és el cas
de Canàries o les colònies franceses. Aquí no té massa sentit
(Josep Anguera, Universitat de Girona).
A la Catalunya Nord, empren arguments semblants, però
dirigeixen la seva preocupació a altres situacions desiguals
que es generarien amb altres territoris de l’Estat francès; les
autoritats franceses, lògicament no ho permetrien:
No ho veig clar, perquè són legislacions europees. Cada
vegada més, és més difícil fer polítiques públiques
diferenciades, sobretot a un estat com França. Es va plantejar;
jo vaig participar amb altres agències d’urbanisme frontereres
en un grup de treball iniciat per la DATAR, amb diferents
organismes com l’INSEE, alguns fins i tot transfronterers, com
la Missió Operacional Transfronterera, per justament mirar
si els territoris fronterers necessitaven polítiques públiques
diferenciades. Això era el 2010-2011 i avui en dia em sembla
que això no s’ha concretat en polítiques específiques, fons
o actuacions. Això sí, l’Estat francès queda conscient de la
problemàtica i es nota en les noves reformes territorials i lleis
de decentralització (els ajustos pel que fa al concepte de pol
metropolità transfronterer, per exemple). Després, ¿crear una
zona franca? No sé si seria eficaç ja que aquesta zona franca
128
tornaria a generar diferències amb els territoris veïns. S’ha
de saber que la noció d’igualtat territorial és un concepte
que queda molt viu a França. Encara fa poc, era el nom d’un
ministeri. Fer-ho possible resultaria complicat (Gilles Planas,
AURCA).
És difícil, perquè si posem una zona franca entre Perpinyà i
Girona, amb preus semblants, ¿què fem després amb la gent
de Narbona? ¿Què fem amb la gent de Barcelona? Tenim
una frontera, una diferència, un obstacle; és possible que la
frontera sigui massa densa, però no té sentit fer aquestes
zones d’excepció (Laurent Gauze, Comunitat d’Aglomeració
Perpinyà-Mediterrani).
Finalment, només hem trobat un agent favorable a una
mesura com aquesta. Es tracta d’un dels seus mentors i ens
deixa constància d’aquesta posició, adoptada amb l’ànim de
buscar solucions i amb l’esperit de la conciliació, però que
indubtablement és contracorrent:
Encara competim més que no pas col·laborem amb Girona i
Catalunya. Tenim dificultats en aquest sentit i caldria que
Girona i Perpinyà fossin una zona europea experimental,
una zona franca, de manera que aquesta zona desenvolupi
una activitat econòmica pròpia que seria interessant en
el marc d’Europa. Però ara mateix els estats no ens ho
permeten això i Perpinyà potser ho necessitaria per activar-
s’hi econòmicament. (...) Cada dia jo veig empreses de Girona
o de Figueres que venen a treballar aquí i això és una mica
difícil a gestionar; tots els artesans d’aquí, sobretot els que
tenen a veure amb la construcció, protesten, fins i tot han
fet manifestacions. I fins i tot hi ha hagut un enfrontament
a la frontera. Hi ha el marc institucional europeu, però quan
hi ha una crisi tothom es fa fort en les seves posicions i no
hi ha cap mena d’intercanvi entre la gent, no es pot parlar,
és la guerra, la guerra econòmica, si vols. La primera cosa a
fer és que, si volem crear un espai transfronterer, que seria
normal, cal fer que el marc sigui igual, és a dir, que tothom
tingui les mateixes maneres de funcionar, cal harmonitzar.
Si no es pot fer harmonia social, almenys que tothom tingui
les mateixes lleis sobre el mateix territori, i llavors podrem fer
coses molt interessants. Nosaltres, per exemple, ¿què hem
fet? Havíem fet cursos per explicar a les empreses catalanes
de la construcció que volien desenvolupar una activitat aquí
(que ho poden fer, perquè la llei europea ho permet); els hi
fèiem cursos de normes en la construcció, perquè les normes
10 Com diu David Carvajal, cap de l’àrea de promoció econòmica de l’Ajuntament de Figueres, “el turisme segueix venint, així que potser no era tan important l’Aeroport de Girona, perquè ens venen per altres vies i molts utilitzaven Girona per anar a Barcelona més econòmicament”.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
129
a l’Estat francès no són les mateixes que a l’espanyol. (...) Quan
la crisi va arribar, i va haver competència entre les empreses
del sud i del nord, tot això va esclatar, ho vam parar tot. I jo,
aleshores, davant el fet que hi havia diferències del 30% en
els preus d’uns i altres, em vaig preguntar què podíem fer. La
primera solució és veure si les empreses poden lligar entre
elles i fer consorcis, si vols. Però això... a Cerdanya es fa, i aquí
no. I la segona cosa és plantejar un marc particular. Nosaltres
vam rebre la Directora de les relacions europees a França
i li vam explicar tot això, però em vaig adonar d’una cosa:
nosaltres, aquí, som l’única frontera francesa que té una relació
desfavorable amb el seu veí. Totes les altres fronteres (amb
Alemanya, amb Suïssa, etc.) surten guanyant. I, clar, això a París
no volen veure-ho, com que ja surten guanyant en la majoria
de les relacions transfrontereres... No, home, no pot ser, perquè
nosaltres ja hem patit molt. I, bé, mentre això dura, les relacions
entre artesans d’un i altre costat dels Pirineus és dolenta (Joan
Salles, Cambra d’Oficis i dels Artesans de Perpinyà).
Sectors per a la cooperació: l’oportunitat d’una economia sostenible
En tant que molts dels agents consultats estan íntimament
relacionats amb l’economia dels territoris de l’eix, en les converses
s’ha fet una mena de balanç sectorial, especialment tenint en
compte els sis o set anys que dura la crisi econòmica. Han anat
comentant, evidentment, que la construcció ha patit molt i per
això les constructores del sud han buscat una alternativa en
el mercat més estable del nord; també ha sofert bona part de
l’agricultura, especialment a la Catalunya Nord, i les empreses
industrials que no han sabut adaptar-se explorant el mercat
exterior. Però ens ha interessat més quan s’han posat damunt de
la taula sectors que, tot i el difícil moment, han sabut mantenir-
se i fins i tot créixer. Per exemple, el consens en tot l’eix és que el
turisme ha sabut esquivar la crisi, ha sabut adaptar-se a aquesta
i a l’abandonament de línies a l’aeroport de Girona10, i ho fa fet
amb un equilibri de models (sol i platja, agroturisme, muntanya,
cultura, marca gastronòmica...). Després, a la demarcació de
Girona es fa menció en gran part dels casos la bona salut de
l’exportació, com ja hem pogut observar en l’apartat de dades
i, en aquest sentit, també s’esmenta la competitivitat de la
indústria (química, farmacèutica i metalmecànica, especialment)
o la capacitat del sector carni. Per la seva banda, a la Catalunya
Nord, a més del turisme, s’apunten el sector logístic (suportat en
la fortalesa de Saint Charles International, com ja hem dit unes
pàgines enrere) o les energies renovables, com els sectors que
millor han resistit la crisi.
130
Però, sota la perspectiva transfronterera que anima aquest
treball, ens interessava sobretot explorar els sectors més aptes
per a la col·laboració interterritorial, aquells que empresaris,
tècnics o investigadors consideren adequats per encetar
una actuació conjunta que pugui servir a l’augment de la
competitivitat de tot l’eix Girona-Perpinyà. Les respostes més
habituals recuperen aquells sectors que millor estan resistint
la crisi, molt especialment el turisme (específicament el
‘patrimonial’, tant natural com cultural), però també l’agricultura
biològica, la viticultura o les energies renovables; la logística; i
la formació professional i recerca universitària. Es tracta de
sectors i subsectors diversos, però en molts dels quals es pot
endevinar un eix temàtic transversal que podríem qualificar com
‘sostenibilitat’. No debades, l’eix, l’espai català transfronterer,
s’emmarca en un entorn de gran valor mediambiental
condicionat molt senyaladament per la serralada pirinenca i el
mar mediterrani i això són actius a conservar, i sobre els quals els
agents clau identifiquen oportunitats per a la cooperació.
A banda del que ja estem fent amb projectes mediambientals,
a nosaltres ens sembla que en el camp del turisme hi hauria
bastantes coses a fer. (...) Quan parlo del tema turístic em
refereixo a aprofitar els atractius culturals i paisatgístics com
una eina de promoció dels territoris. Per altra banda, també es
poden fer coses en la formació professional entre els joves,
de manera que pogués haver una mobilitat entre estudiants,
fent pràctiques en empreses d’un costat i de l’altre. Sense
excloure cap altre sector, a mi em sembla que aquests tres
podrien ser els camps de cooperació: medi ambient, turisme
(en sentit ampli i amb la idea d’aprofitar el patrimoni) i la
formació professional del jovent (Jordi Llach, Diputació de
Girona).
S’han fet coses lògicament en el sector turístic, que és un
camp bastant obvi. Quan avui dia vols atreure turistes que
tenen un gran ventall d’alternatives i els portes de molt lluny,
doncs bé, segurament el fet de tenir l’oferta més àmplia i
més extensa territorialment és millor, i no únicament en sol
i platja, sinó també en senderisme, mountain bike, etc. Com
dic, s’han fet coses i és, segur, un camp on seguir col·laborant.
Un altre sector en el qual nosaltres estem treballant molt i
que jo crec que hi ha bones oportunitats de col·laboració és el
sector agroalimentari, que és un sector que, com el turisme,
malgrat la crisi, ha aguantat i manté força ocupació a l’Alt
Empordà. Parlo de l’agroalimentari en un sentit ampli i aquí hi
ha possibilitats de cooperació. És un sector ampli en el sentit
que hi ha el camp, després la transformació, el transport i fins
i tot l’agroturisme, que ha tingut un creixement espectacular.
Jo crec que per aquí sí que hi ha possibilitats de cooperació
amb la Catalunya Nord (David Carvajal, Ajuntament de
Figueres).
Un sector que no és menyspreable tot i la poca quantia
econòmica són les arts dramàtiques, el tema de la creació
artística. Ja tenim coproduccions a Salt, Girona i Perpinyà, i
això sí que cada vegada va a més. Ara, no hem de confondre el
creixement amb la quantitat, però bé, són coses positives, que
està bé que vagin a més. (...) Després està l’agricultura ecològica.
Tot i que també és petit, és un mercat emergent i cada vegada
sento més notícies en aquest sentit. Tot i la crisi econòmica va
augmentant i hi ha una sensibilitat, major en el cas del nord,
però al sud dels Pirineus també està anant a més. Fins a on jo
sé, cada vegada hi ha més contactes. Sant Carles és un mercat
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
131
molt gran de productes ecològics i els preus de venda d’aquests
mateixos productes són més barats al nord de la frontera que
al sud. Pots comprar allà o, si facilitéssim l’Eurodistricte, en
lloc d’anar a Mercagirona, aniries a Sant Carles i vendries a
Figueres, Roses, Olot... El cost de transport seria compensat
amb escreix amb la reducció de preus d’allà. (...) El sector
agroecològic de la Catalunya Nord és molt productiu i molt
competitiu. Després tindríem tot el tema turístic de rerepaís,
per esportistes, senderisme, patrimoni cultural i natural... aquí
tenim unes expectatives fabuloses, perquè, és clar, el territori
és fantàstic i cada vegada més hi ha major consciència a banda
i banda dels Pirineus en el sentit de restringir visites, senyalitzar
correctament, control, preservació d’aquest patrimoni... Per
tant, amb tot això es podrien fer moltes coses en comú. Ja està
emergint, però amb un Eurodistricte encara es consolidaria
molt més (Josep Anguera, Universitat de Girona).
Crec que es pot col·laborar, primer, a nivell de polítiques de
mobilitat. I no només en infraestructures sinó sobretot en
serveis dedicats als usuaris de l’espai català transfronterer.
A nivell econòmic, encara que no sigui la meva especialitat,
em sembla que es pot col·laborar, entre d’altres, en indústries
agroalimentàries. Al sud és sobretot el carni, però és un
model interessant, perquè aquí al nord el problema és que
tenim una agricultura de productes poc transformats de
moment. Generar estratègies compartides o comunes en
el turisme, sigui de balneari, d’hivern, cultural, de rerepaís, o
fins i tot urbà aprofitant l’alta velocitat ferroviària, són altres
pistes que no cal apartar. També es pot pensar en articular
recerques i projectes en el tema de les energies renovables
i/o els recursos, posem per cas entre el Parc científic i
tecnològic de Girona (i el seu centre de recerca sobre l’aigua)
i l’escola d’enginyers PolyEnR de Perpinyà (Gilles Planas,
AURCA).
En el turisme hi ha moltes coses a fer, des de sempre. Cal
desenvolupar el turisme en col·laboració. Fa quaranta o
cinquanta anys, el Secretari General de la Cambra de Comerç
de Perpinyà va crear la “via de les dues Catalunyes” basada
en el patrimoni romànic del segle X; va fer una carretera
que, encara ara, és reconeguda, no com a patrimoni mundial,
però sí de gran importància en l’àmbit català. I encara tens
gent que va des de Montserrat fins a Sant Miquel de Cuixà
passant per Sant Martí del Canigó. Això és un exemple clar.
Després tens els pobles de la Costa Vermella, que són una
continuació de la Costa Brava, i això també és un àmbit en el
que es pot jugar. (...) Després hi ha molts productes turístics
del nord, com per exemple Colliure, que es poden vendre a la
Catalunya del sud i productes del sud que es poden vendre
a la Catalunya Nord (Raymond Brunet i Josie Saenz, UPE-66)
També es pot treballar bé en l’àmbit de les universitats, que
són pols econòmics descuidats, però que poden aportar
molt si treballen conjuntament (Laurent Gauze, Comunitat
d’Aglomeració Perpinyà-Mediterrani).
En el meu àmbit, el de la Universitat, ja es col·labora i es podria
aprofundir més. (...) En ramaderia tenim el mateix entorn
pirinenc i es pot treballar conjuntament, tot i que tampoc és
que sigui un tema on tingui tots els elements per dir-ho de
manera rotunda. En agricultura també es pot col·laborar i en
concret en el vi, on nosaltres ja estem impulsant un projecte
en aquest sentit [ja s’ha comentat en l’apartat de l’EDCT],
però en general estaria bé una millor entesa per reduir la
132
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX COM A PONT DEL HUB DE L’EURAM
133
GIRONA-PERPINYÀPONT DEL HUB DE BARCELONA CAP A L’EIX CENTRAL DE DESENVOLUPAMENT EUROPEU
134
GIRONA-PERPINYÀ, PONT DEL HUB DE BARCELONA CAP A L’EIX CENTRAL DE DESENVOLUPAMENT EUROPEU
Ha quedat clara la importància de l’eix Girona-Perpinyà
per al corredor mediterrani i especialment per a l’EURAM.
Primerament, perquè els reptes infraestructurals que es
donen en aquest territori el fan mereixedor de la màxima
atenció. En segon lloc, perquè hi ha elements de la seua
economia que són referència europea, com ara el mercat de
Saint Charles International, el sector carni gironí, una part
de la seua indústria (especialment farmacèutica i química,
però també metallmecànica), el turisme, la gastronomia,
l’agroecologia, ara també els vins... Però en aquest capítol
final posarem el focus en la potencialitat de les comarques
de Girona i la Catalunya Nord per exercir un paper auxiliar i
alhora catalitzador del desenvolupament de Barcelona com
a node central del Mediterrani, en tant que, per una banda,
l’eix és el seu pont cap a Europa i, per l’altra, pot servir com
a descongestionador de la seva activitat aprofitant el
progressiu estretament de les distàncies a partir de la millora
de les infraestructures de transport. D’aquest tema ja hem fet
apunts en el bloc de dades, i més encara en el d’entrevistes,
però volem acabar aquest treball subratllant el que nosaltres
pensem que és la idea central de l’aproximació que hem fet,
ara recolzant-nos en estudis i documents estratègics que
l’avalen. Per altra banda, aquest bloc final, acabarà amb un
balanç propositiu en el qual farem un repàs concloent que
cerqui vies d’actuació per a l’eix.
Des del Port de Barcelona, potser la principal infraestructura
de transport i serveis de l’EURAM, tenen clar que, a banda
d’eixamplar mercats, especialment amb l’Àsia,11 l’estratègia
passa per consolidar un hinterland el més gran possible,
que pugui servir de suport a l’activitat que hi generen. Si
volen convertir-se, com afirmen, en la “porta logística del
sud d’Europa”, el trànsit no arribarà sense una òptima xarxa
logística i unes infraestructures de transport adequades.
Sobre aquesta darrera qüestió no tornarem altra vegada
perquè ha quedat meridianament clara a partir de les
explicacions dels agents clau i, especialment, del representant
del Port de Barcelona, Carles Rua (vegeu també Cambres de
Barcelona i València, 2010); a més, sembla que la UE, a través
del Mecanisme “Connectar Europa” té present la millora de les
infraestructures d’aquesta àrea en el seu finançament –no al
nivell que ens agradaria, però sí de manera ponderada, deixant
enrere tot un passat d’indesitjada tebiesa (i del qual tenim una
detallada relació a Boira, 2007)–. Per tant, centrem-nos en la
xarxa logística. En aquest sentit, el Port de Barcelona està
establint des de fa temps aliances amb terminals marítimes
interiors o ports secs en el seu radi d’acció, fins i tot invertint
com a socis d’aquests nodes. Així, s’han produït aliances amb
Saragossa, Tolosa o Tànger, però també s’han adquirit accions
de la Societat Anònima d’Economia Mixta Local Perpignan
Sant-Charles Conteneur Terminal, justament al costat del
mercat Saint Charles International. Aquestes terminals han
d’ajudar a crear cadenes logístiques més eficients i generar
més comerç internacional a través del Port de Barcelona. Tot
i que les mercaderies tinguin dificultat en el pas ferroviari
pels Pirineus i no estigui completada la línia d’alta velocitat
Perpinyà-Montpeller-Nimes,12 la presència a Saint Charles
garanteix l’accés als mercats del centre de Europa en tant
que es connecta cap a Tolosa-Bordeus i cap a Lió-París, i des
d’aquí cap a tota la dorsal europea de desenvolupament –al
marge que funcioni el trànsit punt a punt amb serveis com
Barcelyon Express (Garcia-Milà, 2011); de fet es fan serveis
11 Recordem que actualment “la ruta Europa-Far East [a través del canal de Suez] transporta, aproximadament, tres vegades més contenidors que la ruta transatlàntica” (Garcia-Milà, 2011) i que, específicament, les relacions comercials de Catalunya amb Àsia ja han igualat les que es tenen amb Amèrica (IDESCAT, 2012: 55).
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX COM A PONT DEL HUB DE L’EURAM
135
ferroviaris directes a Lió, Tolosa i Perpinyà; per a la resta
d’Europa cal assistència (Rua, 2012)–.
Una de les coses que ha d’aprofitar Barcelona és que
coincideix en el mateix node el hub aeroportuari i el portuari,
al contrari del que passa en el front atlàntic amb Alemanya,
França, Holanda o Bèlgica –Hamburg-Frankfurt, Le Havre-
París, Rotterdam-Amsterdam, Anvers-Brussel·les, són parells
de hubs portuaris-aeris no concentrats en el mateix node
(Fundació Institut Cerdà, 2007: 53)–. Però per a això encara
cal que El Prat aconsegueixi acumular una quota de càrrega
de mercaderies més important i equiparable al seu paper en
passatgers, i en això les instal·lacions de Girona-Costa Brava
poden ser de gran ajuda si s’aconsegueix actuar de forma
coordinada. En l’apartat de les entrevistes ja hem vist que la
gestió centralitzada d’AENA és un obstacle clar per a aquest
objectiu i, per tant, la modificació d’aquest estat de coses ha
de ser una de les qüestions a negociar amb l’estat central,
perquè redundaria en un augment de la competitivitat de la
xarxa logística.
El camí obert pel Port de Barcelona no és només part del
desenvolupament estratègic d’una entitat que competeix en
el mercat, també té una resposta des del món europeu de
la logística i el transport, quan des de l’Institut de Transport
Marítim d’Anvers assenyalen l’EURAM com la tercera regió
portuària europea (especialment amb Barcelona, Tarragona
i València) juntament amb el Gran Londres i només superada
pels fronts holandès-flamenc i alemany, tot i les limitacions
infraestructurals i una activitat massa centrada en l’Estat
espanyol; o com quan els operadors alemanys i francesos
comencen a interessar-se pel corredor mediterrani i
acompanyen FERRMED en les seues reivindicacions davant els
estaments europeus.13 La sensació és que la via mediterrània
encara no és operativa, però tard o d’hora ho ha de ser (en part
perquè ja és una prioritat de la Unió Europea sense reserves)
i necessàriament haurà d’entrar en el repartiment de la quota
europea del trànsit transoceànic. Els agents del mercat logístic
internacional ho saben i es preparen per als nous rumbs. Per
tant, Barcelona i el seu hinterland s’han de preparar també, i
a consciència, perquè el mercat caldrà guanyar-lo pam a pam
(Rua, 2012). Les tendències o les prediccions no són un corrent
de riu en el qual només ens hem de deixar anar, sinó un del
qual hem d’aprofitar el corrent sense parar de remar, perquè
les exigències competitives que planteja l’economia global no
deixen una altra opció. D’acord amb això, el reforçament de la
posició de Barcelona (i per tant de l’eix) ha de produir-se amb
relativa rapidesa en tant que l’arribada i desenvolupament
dels països de l’Europa oriental (per exemple, estats com
Polònia o Txèquia van mostrant símptomes d’una considerable
competitivitat) fa desplaçar el centre de la UE cap a l’est
(Fundació Institut Cerdà, 2007: 20) i, per tant, s’allunya una
mica més de l’EURAM, si no és que l’Euroregió reacciona ràpid i
no troba traves addicionals.
Coordinada, entre altres, amb la Generalitat de Catalunya,
una de les passes donades pel Port de Barcelona de cara a
la seua àrea d’influència va ser la creació de la plataforma
Barcelona-Catalunya Centre Logístic, que, centrat a l’Àmbit
Metropolità, involucra tota la xarxa logística de Catalunya per
12 Tot i que l’Estat francès insisteix que la seva prioritat en infraestructures és el trànsit ferroviari de mercaderies (SÉTRA, 2012: 6), l’ajornament de les obres en un dels corredors de més trànsit (real i potencial) sembla una mica incongruent. Potser ha pesat el grau d’ús de les línies ferroviàries (en tones per longitud de la línia), que al Llenguadoc-Rosselló és baix, en contrast amb les regions liderades per Marsella i Lió (SÉTRA, 2012: 10). Però això seria operar amb la lògica estatal que intenta evitar la UE. En qualsevol cas, s’estrangulen les possibilitats de la Catalunya Nord, que, per les seves operacions transfrontereres, concentra el 70% del tràfic ferroviari de mercaderies a la regió del Llenguadoc-Rosselló (SÉTRA, 2012: 30).
13 Vegeu Ramon TREMOSA i BALCELLS (2011), “Europa visita Catalunya”, a Avui, 13 de març, p. 29.
136
treballar coordinadament i preparar la necessària perspectiva
integral tant a nivell territorial com dels modes de transport.
En aquesta estratègia pot estar inclosa la Catalunya Nord,
en tant que té nodes logístics importants i no té, a l’estat
francès i a una distància acceptable, un equivalent com a pol
d’atracció (Fundació Institut Cerdà, 2007: 19). La plataforma
ja contempla la posició estratègica de l’eix Girona-Perpinyà i
cal que vaja definint els papers complementaris que poden
jugar cadascun dels nodes secundaris (CIM La Selva, Logis
Empordà, El Voló, Saint Charles..., els darrers tres catalogats
per la Comissió Europea com a nodes secundaris de la Xarxa
Transeuropea del Transport).
En aquest sentit, la Catalunya Nord ja organitza globalment
la seua xarxa a través de la societat mixta Plateforme
Multimodal Pyrénées-Méditerranée MP2, que inclou Saint
Charles International, el Parc Logistique Espace Entreprises
Méditerranée a Ribesaltes, la terminal portuària de
Portvendres, l’aeroport de Perpinyà, el Distriport del Voló, i la
terminal ferroviària internacional de Cervera de la Marenda.
Aquesta plataforma fa una lectura complementària a la del
Port de Barcelona: si el Port considera que els nodes logístics
de la xarxa de l’eix s’han d’aprofitar per agilitzar el tràfic de
mercaderies des del node marítim, a la Plataforma MP2 tenen
clar que Barcelona és el cap d’un hinterland en el qual ells
estan inclosos i que la coordinació amb el sud és vital per al
seu creixement (Consell General del Pirineus Orientals, 2013;
DDEP/DDAF, 2008: 9-11), més amb les expectatives d’atracció
de nous tràfics internacionals. Aquesta xarxa d’abast local ha
crescut depenent de i gràcies a la ubicació fronterera, però,
com s’ha explicat a les entrevistes, ha desenvolupat un know-
how que la fa òptima per servir a un creixement important dels
fluxos de mercaderies, fins i tot quan es perdi definitivament
l’avantatge de la ruptura de càrrega. Això no ha de ser obstacle
perquè la xarxa logística gironina jugui el seu paper, que aquí
estem mantenint que ha de ser complementari al que s’està
jugant a la Catalunya Nord, perquè del que es tracta és que
el conjunt de l’eix, i més encara, el conjunt de l’EURAM, sigui
competitiu; la suma coordinada d’esforços és la que ha de
fer que el corredor mediterrani sigui una alternativa real al
front euroatlàntic. Per això també cal la coordinació amb
la resta de ports de l’arc mediterrani que ja s’està produint
amb l’associació Intermed. La competència entre Marsella i
Barcelona, o entre Perpinyà i Girona, ha de venir després i com
a incentiu per enfortir la posició mediterrània. Però, ara per ara,
des d’Alacant fins a Palerm tots juguem en el mateix equip.
Perquè Barcelona i la seua àrea d’influència siguin competitius,
no és necessari l’èxit previ de l’Eurodistricte. Però sí que
és important que es consolidi aquesta superestructura
juridicopolítica perquè l’eix funcioni de manera integrada, amb
suport mutu i reforçament dels punts forts d’uns i altres, com
deien alguns agents de l’eix. Un territori que ja treballi de
manera conjunta avança el camí de la funció auxiliar que ha de
complir, en tant que s’ha facilitat la interlocució (reduint-la) i
se suposa que s’ha produït un treball previ de maximització de
recursos i infraestructures sota una concepció integral en un
primer nivell (el segon ha de ser la del conjunt del hinterland
de Barcelona, el tercer la totalitat de l’EURAM, el quart tot el
corredor mediterrani i el cinquè la Unió Europea). Les autoritats
amb responsabilitats en els nivells intermedis (regions, estats)
són potser les que més han d’empènyer en aquest objectiu,
perquè s’han definit compromisos des de l’àmbit local i des
de la UE amb la subvenció de diferents programes i projectes,
però els actors regionals i estatals tenen una implicació feble
en aquest Eurodistricte (Castañer i Feliu, 2012: 45). Esperem
haver aportat un xic perquè vagi confirmant-se un compromís
ferm de tots els actors implicats.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX COM A PONT DEL HUB DE L’EURAM
137
BALANÇ PROPOSITIU
Plantegem en aquest balanç final alguns punts que resumeixen
el que s’ha anat desenvolupant al llarg d’aquest treball. Alguns
actuen a mode de conclusió, però d’altres tenen un caràcter
proactiu en tant que impliquen propostes que s’han definit a
partir de les dades, d’estudis o de les reflexions dels agents
clau de l’eix Girona-Perpinyà. La “Síntesi de les propostes” final
se centrarà en aquest caràcter proactiu.
> Un dels reptes que planteja el territori és el dispar
assentament a la Catalunya Nord i les comarques de Girona, ja
que si a Girona podem identificar un moderat policentrisme,
que atenua la depressió de determinades zones (especialment
d’interior), la Catalunya Nord es caracteritza per la centralitat
de l’Aglomeració de Perpinyà, que implica una elevada
concentració de recursos i dificulta el desenvolupament de
les zones alienes a l’àrea metropolitana o fora del corredor
central mediterrani. En qualsevol cas, és un inconvenient per
a l’equilibri territorial, però un avantatge per a la capacitat
d’atracció del pol urbà, és a dir, la demarcació de Girona té
molta més població, però l’Aglomeració de Perpinyà és el
principal assentament urbà i això li dóna jerarquia en una
possible integració territorial. En qualsevol cas, s’ha de
destacar, per la seua ubicació i per la seua relativa importància
poblacional, el paper que pot jugar Figueres, no únicament
com a equilibrador territorial de Girona, sinó també de la
Catalunya Nord. No debades, se l’ha proposat des de diferents
instàncies com la possible seu de l’Eurodistricte.
> Queda pendent la integració territorial de l’eix en
termes de mobilitat laboral, en tant que la frontera
administrativa encara exerceix de barrera per a aquest tipus
d’interaccions. La millora de les infraestructures pot anar
augmentant els intercanvis a aquest nivell, però està clar que
l’atracció en termes laborals per a la demarcació gironina serà
l’Àmbit Metropolità, que és un espai de generació de llocs
de treball molt per damunt del que pugui produir-se a l’eix.
Respecte de l’impacte que pot tenir l’alta velocitat en aquesta
qüestió, en les entrevistes hem trobat més aviat escepticisme,
en tant que no seria un transport competitiu en preus per al
treballador i, respecte de la Catalunya Nord, la freqüència
ofertada encara és baixa. Per tant, si es busca la integració
territorial, cal aprofundir en la xarxa secundària, de rodalia,
de proximitat, i això passa per l’adequació de la línea de
Portbou (tant per a mercaderies com per a passatgers) i per
la intensificació dels autobusos transfronterers. En qualsevol
cas, aquesta integració del mercat laboral, passa abans per una
major integració econòmica de la qual també parlarem.
> No obstant això, les prioritats que han marcat els agents de
l’eix en matèria d’infraestructures tenen en comú el reforçament
del gran corredor mediterrani i els elements que el serveixen
en tots els modes de transport. Així, en el ferroviari es vol
continuar en alta velocitat al nord de Perpinyà i aconseguir la
doble via exclusiva per mercaderies amb ample europeu; en el
viari, desdoblar la N-II per fer front als punts àlgids de trànsit a
través dels Pirineus; en el mode marítim, millorar els accessos al
Port de Barcelona, valorat com la infraestructura portuària de
referència per a l’eix; i en l’aeri, també millorar l’accés a l’aeroport
del Prat. S’assumeix que totes les altres actuacions, tot i que
desitjables, han de subordinar-se a l’efectivitat de la xarxa
principal i això inclou nodes (marítim, aeri) que no estan a l’eix
sinó a Barcelona, que és qui pot atraure tràfics internacionals.
Per tant, fluïdesa màxima per a les vies terrestres, que
han d’incloure, a banda del conjunt del corredor i el
complicat pas pels Pirineus, que afecta directament l’eix, els
accessos als nodes centrals aeri i marítim, per garantir una
intermodalitat efectiva.
138
> El mode ferroviari ha marcat la prioritat màxima, que
és el perllongament de la línia d’alta velocitat des de
Perpinyà fins a Montpeller i Nimes. Sense aquesta baula,
l’expectativa de competitivitat del corredor queda frustrada,
en tant que els combois haurien de reduir la velocitat en un
tram llarg i no s’arriba en altes prestacions des de Barcelona
i l’eix fins a nodes com Lió o París, que ja se situen en la vora
de la dorsal central europea. Sense massa lògica (almenys la
lògica de la xarxa europea de transports), l’estat francès ha
retardat aquesta actuació, però els agents de l’eix demanen
que es revisi, perquè ho troben una qüestió central per al
desenvolupament de la zona. A aquesta qüestió uneixen la
demanda d’una doble via independent per a mercaderies
amb ample UIC per a tot el corredor, donant sentit a,
novament, la recomanació de la UE de redistribuir la quota
modal, incrementant el transport ferroviari, sota criteris de
sostenibilitat i d’eficiència de la xarxa. I, en la mateixa línia,
aquestes actuacions han d’acompanyar-se d’una solució
definitiva per al pas ferroviari de mercaderies pels
Pirineus, sigui a través de Portbou (que és l’opció preferida) o
resolent els problemes tècnics que planteja el pas del Pertús.
> En qualsevol cas, també ha quedat acreditat que,
independentment del desenvolupament del ferrocarril, la
majoria del transport terrestre seguirà suportant-lo el
mode viari i, en aquest sentit, se li ha de donar la importància
deguda. Per això, des de l’eix manifesten la necessitat
de desdoblar la N-II en el tram final fins als Pirineus, que
seria una actuació que permetria descongestionar el trànsit
i alhora reduir costos de transport. També s’ha valorat que
s’afegeixi un tercer carril a l’AP-7 en aquest punt, però és
una actuació que, en general, subordinen al desdoblament
de la N-II.
> Tant la xarxa viària com la ferroviària han de connectar bé
amb el principals ports i aeroports de l’eix per optimitzar
el sistema logístic i de transport en termes d’intermodalitat.
D’acord amb això i considerant el volum de trànsit que
genera la capital de Catalunya, es té clar que el Prat i el
Port de Barcelona han de concentrar la màxima atenció. Se
subordinen les possibilitats de Girona-Costa Brava i Perpinyà-
Ribesaltes o de Palamós i Portvendres a l’obtenció d’una
connexió òptima amb els hubs portuari i aeroportuari de
Barcelona, com hem sostingut en el capítol final. La saturació
de la xarxa metropolitana planteja reptes importants
en aquesta qüestió, però el potencial desenvolupament de
Barcelona i el seu hinterland obliguen a buscar solucions,
perquè sinó es pot desaprofitar l’oportunitat de lideratge si
finalment el Mediterrani va arrapant quota a l’Atlàntic.
> Evidentment, els agents de l’eix no estan pensant en un
desenvolupament endogen, en convertir-se en pol central
de l’activitat econòmica, perquè són conscients de l’escala
i de la jerarquia territorial que tenen Girona o la Catalunya
Nord. És més realista treballar en els punts forts de la
pròpia economia i aprofitar la proximitat a un node com
Barcelona, la xarxa de comunicacions que s’estén al seu
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX COM A PONT DEL HUB DE L’EURAM
139
voltant i apuntalar el paper auxiliar que poden jugar els
nodes de l’eix dins del sistema logístic regional i global.
> En aquest sentit, cal valorar el paper que poden jugar els
ports de Portvendres i Palamós, o els aeroports de Girona-
Costa Brava i Perpinyà-Ribesaltes. En el cas dels ports, tot
i les limitacions d’espai o de calat, ja tenen una experiència
en el tràfic de mercaderia convencional que es pot
aprofitar, i l’aeroport de Girona, amb les instal·lacions del CIM
de la Selva, està perfectament preparat per incrementar el
volum d’operacions de mercaderies. En aquest darrer cas,
el que cal és negociar amb l’estat una descentralització de
la gestió aeroportuària perquè els territoris planifiquin les
actuacions encaminades a un augment de la competitivitat
i de la quota de mercat. D’aquesta manera, Barcelona podria
cedir part de la seua càrrega a un aeroport, el de Girona, que
ha provat que gestiona els temps de manera òptima.
> Respecte de la xarxa de comunicacions terrestre a l’eix,
tot i la priorització del corredor central, cal fer un esforç per
incrementar la competitivitat de la resta del territori
(especialment en el cas de les comarques de Girona, que té la
distribució moderadament policèntrica que estem apuntant).
Això implica diferents actuacions que incrementin la fluïdesa
del trànsit amb el litoral i en el litoral (variants de la Bisbal,
de Verges, millora del tram Maçanet de la Selva-Lloret de
Mar, desdoblament de la C-65 entre Girona i Llagostera,
perllongament dels trens de rodalies de Blanes cap al nord,
etc.), però també amb l’interior (millora de les comunicacions
entre Perpinyà i la Cerdanya, variant de les Preses i d’Olot,
millora de la línia ferroviària Barcelona-La Tor de Querol,
enllaç de la C-66 i l’A-26 entre Banyoles i Besalú, intervenció
a la N-141 que va de Salt a Anglès, o fins i tot millora de la
comunicació Olot-Ripoll, etc.). Són moltes les intervencions
possibles i no sempre hi ha un consens sobre la seua
necessitat. Per tant, caldria plantejar una taula conjunta
de tots els agents de l’eix (especialment els de Girona) per
tal d’establir aquestes prioritats, valorant costos i dificultats
amb l’Administració perquè, d’aquesta manera, s’acabi
intervenint en allò que demana la societat i l’economia del
territori.
> Amb relació a aquesta idea, una de les poques coses
positives que pugui tenir la crisi econòmica és que el
creixement poblacional acusat de la darrera dècada a les
comarques gironines i a la major part de l’EURAM s’ha pres
una treva. I entenem que aquesta ralentització és positiva
en tant que el ritme altíssim havia plantejat uns desafiaments
en termes de serveis, equipaments i infraestructures als
quals estava costant donar resposta, tot i la bonança
econòmica. Per tant, ara, amb aquest creixement pròxim a 0,
és hora d’adequar les dotacions a la població, encara que
sigui a poc a poc, amb els rigors de la crisi.
> Si bé l’economia de la Catalunya Nord, menys dinàmica
però més estable, no s’ha vist afectada per taxes d’atur
elevades, les comarques de Girona, com la major part de
l’EURAM registren xifres que, tot i que estan estabilitzant-
se, són difícilment sostenibles a curt termini, especialment
perquè ja són molts els aturats de llarga durada. Una finestra
a l’esperança és el bon comportament de determinats
sectors (turisme, indústries exportadores...) i una relativa
diversificació que és un dels principals instruments per
defensar-se de la crisi. Per tant, tot i valorar i reforçar els
punts forts de l’economia, s’ha de tenir l’adequada prevenció
contra el monocultiu.
> L’anàlisi de l’estructura sectorial de la indústria deixa clar
que les comarques de Girona i les de la Catalunya Nord
140
poden complementar-se, perquè la seua especialització
industrial és diferent. Més feble en el cas de la Catalunya
Nord, han trobat en l’energia un camp d’actuació en el qual
estan desenvolupant treballs fins i tot d’avantguarda, mentre
que Girona té un teixit industrial bastant més potent,
on la química (farmacèutica, plàstics) i l’alimentària estan
mostrant-se molt competitives, fins al punt de tenir clara
vocació exportadora.
.
> De fet, la balança comercial exterior de Girona és
clarament positiva gràcies a aquest bon comportament. A
banda, el policentrisme gironí té la seua traducció en una
indústria que es desenvolupa a través d’un llarg eix que
arreplega la influència de Barcelona per continuar fins a Olot
passant per la capital. En canvi, les activitats combinades de
Saint Charles International i Portvendres permeten registrar
elevades xifres d’importació per a la Catalunya Nord. En
qualsevol cas, per l’especialització en fruita i verdura en
aquest darrer cas i la solidesa del carni (especialment porcí)
de Girona, el que domina en l’exportació de l’eix són els
productes agroalimentaris amb poca o nul·la transformació.
Sense descuidar aquestes fortaleses, ara cal incrementar
l’exportació amb un major valor afegit, seguint l’exemple
dels productes energètics de la Catalunya Nord i algunes
bones aportacions de la indústria metallmecànica gironina.
> Els agents clau han subratllat la importància de l’eix en
tant que lloc de pas, però aquesta valoració està en molts
casos associada als reptes infraestructurals i administratius
que planteja. L’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer
(EDCT) podria servir per atenuar l’efecte frontera i començar
a superar aquestes barreres. Cal arribar al punt en què
la importància de l’eix estigui més aviat associada a la
fluïdesa del trànsit i a l’increment de la competitivitat via
cooperació. En aquest sentit, pràcticament tots els agents
estan d’acord en què cal desencallar l’EDCT, però aquest ha
d’anar acompanyat d’una activació de la interacció econòmica
entre les dues bandes dels Pirineus. En qualsevol cas, a l’EDCT
li cal una estabilitat basada en l’assignació competencial,
finançament i autonomia suficient per actuar amb la
necessària òptica d’integració transfronterera.
> Tenint en compte que els investigadors i docents de les
universitats de l’eix ja estan col·laborant, tot i les dificultats
financeres i, relacionat amb això, la manca d’una estructura
estable, cal tenir en compte que un pilar essencial de
l’EDCT és l’Euroinstitut Català Transfronterer i el treball
que en aquest marc es pot produir. Especialment perquè
la investigació aplicada és un ingredient essencial per a
incrementar la competitivitat del territori. En conseqüència,
si l’EDCT es dota pressupostàriament, el treball conjunt de la
Universitat de Girona i la Universitat de Perpinyà-Via Domitia
ha de ser reforçat amb recursos econòmics.
> Alguna de les iniciatives que es poden prendre en un context
cooperatiu és que les ofertes públiques de contractació
tant en l’àmbit d’actuació de la Diputació de Girona, com en el
del Consell General dels Pirineus Orientals s’ofereixin també
en els butlletins oficials de l’altre territori. I el mateix es
podria desenvolupar en l’àmbit de les cambres de comerç,
aprofitant els acords signats. S’ha de generar un clima de
realitat transfronterera, que els agents econòmics vegin
eixamplat de manera real el seu mercat amb el territori veí,
però que també estiguin preparats per acceptar el augment
de la competència des de l’altre costat. Amb aquestes
premisses, no té sentit, i així ho subratllen els agents de l’eix,
que es produeixin reaccions defensives com les constatades
amb el sector construcció.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX COM A PONT DEL HUB DE L’EURAM
141
> La Cerdanya s’ha identificat de diferents maneres com
l’exponent d’aquest espai transfronterer possible.
Evidentment, l’aïllament relatiu respecte dels nuclis urbans
principals i el corredor que forma la vall ho han permès, i d’aquí
que les administracions de diferents escales hagin acceptat
engegar projectes d’equipaments en aquest sentit, com
l’Hospital de Cerdanya o l’escorxador d’Ur. Caldrà veure
en perspectiva si s’adapten bé a la realitat transfronterera,
especialment en el cas de l’hospital, però aquest microespai
podríem dir que no planteja reptes addicionals quant a la
dinàmica cooperativa. És el conjunt de l’Eurodistricte, amb els
seus grans nuclis urbans, el que cal activar.
> Molts dels agents clau de l’eix han esmentat el bon
comportament del turisme i les dades així ho han ratificat,
amb un manteniment de les visites en temps de crisi,
xifres de lideratge europeu en pernoctacions per habitant
(especialment per una difícilment millorable oferta campista),
actius culturals de gran importància (destacant per damunt de
tot el Teatre-Museu Dalí), diversificació també en els models
(sol i platja, rural, muntanya, cultural, gastronomia), presència
de creuers en ports alternatius, etc. És, a més, un dels sectors
on ja s’han produït col·laboracions entre els dos territoris i
on es pot seguir desenvolupament una cooperació que
pugui enfortir al conjunt de l’eix. És el cas, per exemple, de la
definició de rutes transfrontereres, especialment desplegades
en l’entorn pirinenc. Però això ha de transcendir l’àmbit
institucional per incorporar-se a l’empresa privada
(agències de turisme, touroperadors, xarxes hostaleres, etc.).
S’ha d’arribar a entendre el valor d’oferir paquets turístics
transfronterers amb una meditada coherència: accés
compartit a estacions d’esquí de nord i sud, el romànic (on ja
consten experiències), les cales i pobles de la Costa Brava i la
Costa Vermella, rutes gastronòmiques temàtiques, acords de
paquets hotelers Girona-Catalunya Nord, etc. En definitiva, es
tracta de promoure institucional i empresarialment un conjunt
que té coherència, però alhora permet experimentar una doble
realitat.
> Un altre dels possibles sectors per a la cooperació és
l’agricultura, perquè hi ha una activitat ramadera comuna
als Pirineus, perquè Catalunya Nord destaca en agricultura
biològica i des del sud segueixen aquesta pauta amb interès,
i perquè Saint Charles ofereix grans oportunitats al sector en
termes comercials.
> Per altra banda, un altre dels desafiaments plantejats en
l’estudi és la convivència de centres logístics tan pròxims
com els del Voló, Saint Charles International i el conjunt al
voltant de LOGIS-Empordà al Far-Vilamalla. En general, els
agents d’un i altre territori ja han arribat a una mena de consens
basat en el respecte mutu: se subratlla des de la Catalunya
Nord i s’assumeix per part de Girona que Saint Charles
ha assolit un volum d’operacions molt important basat en
l’especialització en fruita i verdura, i que això, com que no és
només una redistribució sinó un mercat en el que s’ha acumulat
una experiència i uns contactes vitals, s’ha de respectar. Per
part de Girona, intentar competir seria erosionar les relacions
i dedicar uns esforços que poden no arribar enlloc. Per tant,
el Far-Vilamalla ha de buscar segments d’especialització
diferents i en el moment de l’impuls la Catalunya Nord ho ha
de respectar, perquè arribi a consolidar-se i s’articuli un pol
combinat logístic que, cooperativament, pot arribar a ser dels
més importants d’Europa (si els obstacles en el tràfic ferroviari
de mercaderies acaben superant-se).
> A partir de les dades i, sobretot, del que han explicat els
entrevistats, també hem destacat que entre els sectors per
142
a la cooperació s’identifica un eix temàtic transversal que
podríem anomenar sostenibilitat. Sota aquesta etiqueta
podem agrupar diferents suggeriments que contemplen
activitats econòmiques tan dispars com energies renovables,
protecció del medi ambient, agroturisme, agroecologia, o
turisme paisatgístic i de muntanya. En síntesi, es tracta
de posar en valor un territori en el qual ja es pot apreciar
una gran vàlua mediambiental i que combina dos dels grans
recursos europeus en aquest sentit, la serralada pirinenca
i el mar Mediterrani. D’acord amb aquest grup d’activitats,
proposem la creació de la marca economia sostenible
associada a l’Eurodistricte.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / L’EIX COM A PONT DEL HUB DE L’EURAM
143
Síntesi de les propostes
> Construcció de la línia d’alta velocitat Perpinyà-Montpeller-
Nimes.
> Doble via per a mercaderies amb ample UIC per tot el corredor
mediterrani.
> Solució definitiva per al pas ferroviari de mercaderies pels
Pirineus, amb prioritat per al pas de Portbou.
> Desdoblament de la N-II.
> Garantir la intermodalitat amb la millora dels accessos al Port
de Barcelona i l’aeroport del Prat.
> Coordinar un front portuari únic a l’EURAM liderat per
Barcelona i amb activitat auxiliar per Portvendres i Palamós.
> Negociar la descentralització de la gestió aeroportuària
perquè els aeroports de l’EURAM puguin tenir una activitat
autònoma i coordinada, amb Barcelona com a gran node,
i Perpinyà-Ribesaltes i Girona-Costa Brava com a nodes
auxiliars (en el darrer cas també en mercaderies).
> Taula conjunta de tots els agents de l’eix (especialment els
de Girona) per tal d’establir prioritats en la xarxa secundària,
valorant costos i dificultats amb l’Administració.
> Aposta per la diversificació econòmica, que s’ha mostrat com
un bon antídot contra la crisi.
> Suport a les indústries exportadores, que estan mantenint
l’activitat en temps de crisi, i especialment a activitats amb alt
valor afegit.
> Reactivació de l’Eurodistricte, dotant-lo de finançament,
competències i autonomia.
> Atenció especial a la investigació aplicada en el marc de
l’Euroinstitut Català Transfronterer.
> Activació de l’economia transfronterera a partir d’un espai
d’informació compartida sobre contractacions.
> Impuls d’un clima de realitat transfronterera (ampliació de
mercats a canvi d’acceptació de la competència).
> Creació d’un pol logístic combinat basat en una política
de respecte mutu per als grans nodes de l’eix (respecte
per l’especialització en fruita i verdura de Saint Charles i
la contrapartida si El Far-Vilamalla aconsegueix una via
d’especialització).
> Trasllat de la cooperació en matèria turística a l’empresa
privada amb paquets integrats.
> Creació de la marca economia sostenible en el marc de
l’Eurodistricte.
> Valoració i seguiment de l’experiència transfronterera de la
Cerdanya.
> Figueres, capital de l’Eurodistricte.
144
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ
145
BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ
146
BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ
ALBALATE DEL SOL, Daniel i Germà BEL i QUERALT (2011), “Cuando la economía no importa: auge y esplendor de la alta velocidad en España”, Revista de Economía Aplicada, 55, pp. 171-190.
AURCA-Agència d’Urbanisme de la Catalunya Nord (2011), Anàlisi de l’activitat econòmica a l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer, AURCA, Toluges (Catalunya Nord).
BASTERRA ALDEA, Jon (i al.) (2001), Jornadas de reflexión sobre la Eurociudad Vasca Bayonne San Sebastián, Eusko Ikaskuntza, Donostia.
BEL i QUERALT, Germà (2010), “Las infraestructuras y los servicios de transporte”, a Manuel BAGÜÉS, Jesús FERNÁNDEZ-VILLAVERDE & Luis GARICANO (eds.), La ley de economía sostenible y las reformas estructurales. 25 propuestas, FEDEA, Madrid, pgs. 102-107.
BIOSCA REIG, Oriol & Andreu ULIED SEGUÍ (2010), “Conclusions dels debats territorials de l’EURAM”, a Pau CAPARRÓS i GIRONÉS, Llibre Blanc de les infraestructures de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani (EURAM), Tres i Quatre, València.
BOIRA MAIQUES, Josep Vicent (2007), “El eje mediterráneo y las redes transeuropeas de transporte (RTE-T): historia de un desencuentro. De la cumbre de Essen (1994) a la dimensión exterior (2006)”, Papers: Regió Metropolitana de Barcelona, 44, pp. 44-57.
BOIRA MAIQUES, Josep Vicent (2002), EURAM 2010. La via europea, Tres i Quatre, València.
Cambres Oficials de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona i València (2010), Informe de l’Observatori d’Infraestructures del Corredor Mediterrani, Cambres Oficials de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona i València, Barcelona.
CAPARRÓS GIRONÈS, Pau (2012), “El policentrisme del cordó litoral de l’Arc Mediterrani. Diagnosi institucional, històrica i cultural”, a Global Cat-Cicle de jornades de treball i reflexió ‘Condicions territorials per a la internacionalització de Catalunya’-Primera Jornada: Oportunitats i reptes globals de Catalunya, Barcelona, 26 de gener.
CAPARRÓS i GIRONÈS, Pau (2010) [coord.], Llibre Blanc de les infraestructures de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani (EURAM), Tres i Quatre, València.
CASAS i ONTENIENTE, Joan Baptista & Patrícia CRESPO SOGAS (2009), Les economies de l’Arc Mediterrani, Tres i Quatre, València.
CASTAÑER VIVAS, Margarida i Jaume FELIU TORRENT (2012), “L’Eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 74, pp. 41-58.
CASTAÑER VIVAS, Margarida; Jaume FELIU TORRENT i Obdúlia GUTIÉRREZ JARAMILLO (2011), “Llibre Blanc de l’Eurodistricte Català Transfronterer: creació de projecte i reestructuració territorial“, Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 57/2, pp. 281-292.
Cercle EURAM de la Garrotxa (2014), L’Observatori Econòmic i Social de la Garrotxa, Cercle EURAM de la Garrotxa-Ajuntament d’Olot-Consell Comarcal de la Garrotxa-Diputació de Girona, Olot (La Garrotxa).
COLL, Jérôme (2009), Turistes i visitants sud-catalans a la Catalunya del Nord: una oportunitat de desenvolupament econòmic, Generalitat de Catalunya (Casa a Perpinyà), Perpinyà.
Comission Mobilité 21 (2014), Mobilité 21: pour un schéma national de mobilité durable, Ministeri de Desenvolupament Sostenible de França, París.
Comissió Europea (2011), Roadmap to a Single European Transport Area - Towards a competitive and resource efficient transport system, Comissió Europea, Brussel•les.
Consell Comarcal del Ripollès (2009), Pacte comarcal de les infraestructures del Ripollès, Consell Comarcal del Ripollès, Ripoll.
Consell General dels Pirineus Orientals (2013), Schéma régional de développement économique, Consell General dels Pirineus Orientals, Perpinyà.
CROSNIER, Patrick i al. (2011), “Reprise ou sortie de crise?“, Repères Synthèse pour l’Économie du Languedoc-Roussillon, 4, juliol, 14 pp.
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ
147
DDAA (2009), Actes de la IVa Conferència sobre comunicacions pirinenques. Intermodalitat, transports i territoris, Comunitat de Treball dels Pirineus-Regió de Llenguadoc-Rosselló, Narbona, 10 de febrer.
DDEP/DDAF-Direction départementale de l’Equipement des Pyrénées-Orientales i Direction départementale de l’Agriculture et de la Forêt des Pyrénées-Orientales (2008), Diagnostic des territoires des Pyrénées-Orientales, Ministère de l’Écologie, de l’Énergie, du Développement Durable et de l’Aménagement du Territoire-Ministère de l’Agriculture et de la Pêche, Perpinyà.
Direction du Tourisme (2013), Les chiffres clés du tourisme en Languedoc-Roussillon, La Région Languedoc-Roussillon, Montpeller.
Direction Générale des Infrastructures, des Transports et de la Mer (2011), Schéma national des infrastructures de transport, Ministère de l’Écologie, du Développement durable, des Transports et du Logement, París.
DURO, Juan Antonio (2011), Estimació del PIB turístic per Catalunya, marques i comarques 2005-2010, Universitat Rovira i Virgili, Tarragona.
Euroregió Pirineus-Mediterrània (2007), Els transports a l’Euroregió, Governs de Catalunya, illes Balears, Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus, Tolosa de Llenguadoc.
EUROSTAT (2013), Eurostat regional yearbook 2013, European Comission, Brussel•les.
FOURCADE, Bernard [dir.] (2012), Chiffres clés de l’économie Languedoc-Roussillon, Chambre de Commerce et d’Industrie du Languedoc-Roussillon, Montpeller.
Fundació Institut Cerdà (2007), La plataforma logística Catalunya. Mirada al present, visió de futur, Barcelona-Catalunya Centre Logístic, Barcelona.
GARCIA-MILÀ, Santiago (2011), “El Port de Barcelona com a eina de competitivitat per als seus clients”, Xerrada Port de Barcelona, 5 de juliol.
IIVEE (2014), L’Euroregió de l’Arc Mediterrani. Quinze anys de cooperació econòmica i empresarial, IIVEE, València.
IIVEE (2013), L’eix Castelló-Tortosa-Tarragona. Economia, població i infraestructures al node central de l’arc mediterrani, IIVEE, València.
IDESCAT (2012), Comerç amb l’estranger, Generalitat de Catalunya, Barcelona.
Laboratorio Economia Locale-Università Cattolica del Sacro Cuore (2011), Sistemes territorials locals de logística i transport de mercaderies: comparació d’experiències de l’arc llatí, Università Cattolica del Sacro Cuore, Plasència (Emília-Romanya).
MESSAGER, Michel [dir.] (2010), Essor prometteur des croisières en France, Conseil National du Tourisme, Paris.
MINISTERI DE FOMENT (2012), Plan de infraestructuras, transporte y vivienda, Ministeri de Foment, Madrid.
Mission Développement Durable (2013), Plan Climat Energie Territorial des Pyrénées-Orientales, Consell General dels Pirineus Orientals, Perpinyà.
MOREU HASSÓN, Joan-Ignasi (1997), “Mercats emissors i sector turístic. Els nostres veïns francesos”, Estudis de Turisme de Catalunya, 1, desembre, pp. 4-9.
NADAL i FORTIÀ, Joan (1989), “La pesca al Port de la Selva, ahir i avui”, Revista de Girona, 35 (134), pp:48-54.
NINYOLES i MONLLOR, Rafael Lluís (1993), El País Valencià a l’Eix Mediterrani, L’Eixam, Tavernes Blanques (l’Horta).
Observatori Econòmic dels Pirineus Orientals (2013), Les transports dans les Pyrenees-Orientales, Chambre de Commerce et d’Industrie de Perpignan et des Pyrénées-Orientales, Perpinyà.
Observatori Econòmic dels Pirineus Orientals (2009), Les chiffres clés des Pyrénées Orientales, Chambre de Commerce et d’Industrie de Perpignan et des Pyrénées-Orientales, Perpinyà.
Observatori d’Empresa i Ocupació (2013), Informe d’estructura empresarial, Departament d’Empresa i Ocupació (Generalitat de Catalunya), Barcelona.Prefectura dels Pirineus Orientals (2008), Aménagement
148
durable des zones agricoles et naturelles. Guide pour l’élaboration des documents communaux d’urbanisme et l’instruction des autorisations de construire dans les Pyrénées-Orientales, Prefectura dels Pirineus Orientals, Perpinyà.
RUA COSTA, Carles (2012), “El Port de Barcelona com a node logístic: situació actual i estratègies de futur”, Xerrada Port de Barcelona, maig.
SGT-Secretaria General de Transports-Ministeri de Foment (2014), Observatorio Hispano-Francés de tráfico en los Pirineos, Ministeri de Foment, Madrid.
SÉTRA-Service d’Études sur les Transports, les Routes et leur Aménagements (2012), Fret ferroviaire local en régions et dans les ports. Premiers éléments de bilan d’activité, Ministère de l’Écologie, du Développement Durable et de l’Énergie, París.
TOURRET, Jean-Claude (2007), “Perspectivas de desarrollo en el sistema de transporte en el Mediterráneo”, Papers: Regió Metropolitana de Barcelona, 44, pp. 58-64.
TURRÓ i CALVET, Mateu (2010), L’Euroregió de l’Arc Mediterrani (EURAM), porta d’Europa, IIVEE, València.
ULIED i SEGUÍ, Andreu (2003), Catalunya cap al 2020. Visions sobre el futur del territori, Generalitat de Catalunya, Barcelona.
PRINCIPALS FONTS DE DADES
Anuari Econòmic de ‘la Caixa’:http://www.anuarioeco.lacaixa.comunicacions.com/
EUROSTAT-Estadístiques de la UE: http://epp.eurostat.ec.europa.eu/
IDESCAT-Institut d’Estadística de Catalunya: http://www.idescat.cat/
INE-Instituto Nacional de Estadística: http://www.ine.es/
INSEE-Institut National de la Statistique et des Études Économiques: http://www.insee.fr
Observatori d’Estudis Econòmics de la Cambra de Comerç i Indústria de Perpinyà: http://obseco.perpignan.cci.fr/
XIFRA-Sistema d’Informació Socioeconòmica Local de la Diputació de Girona: http://www.ddgi.cat/xifra/
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ
149
150
L’EIX GIRONA-PERPINYÀ / LA VISIÓ DELS AGENTS
151
Col·lecció Eixos auxiliars de l’EURAM:
1. L’eix Castelló-Tortosa-Tarragona (2013)2. L’eix Girona-Perpinyà (2014)
L’EIX GIRONA-PERPINYÀEconomia, població i infraestructuresen el node de connexió amb Europa