l’assimilaciÓ dels historicismes en l’arquitectura...

217

L’estil

En escrits com els Parere o les Diverse maniered’adornare i camini

2,Piranesi ja va obrir a la se-gona meitat del segle XVIII un dels debats cen-trals de l’arquitectura del segle XIX: l’estil. Enaquells moments ja s’havia evidenciat un rebuigper part dels intel·lectuals il·lustrats dels llenguat-ges contemporanis, barrocs i rococós, alhora ques’assentaven les condicions que a la llarga n’afa-voririen la substitució per les formes d’un passatremot. Aquest procés va menar l’arquitectura auna gran paradoxa: l’època que havia formulatel concepte d’estil no era capaç de desenvolupar-ne un de propi.

La resposta a aquesta mancança fou senzilla. Uncop justificat la imitació i l’ús del repertori for-mal clàssic, no fou gaire difícil repetir l’operacióamb el món medieval, el Renaixement, el mónexòtic i oriental, i fins i tot els rebutjats Barroc iel Rococó3.

La renovació de les tipologies arquitectóniques iel considerable augment de l’activitat constructi-

Joan Molet

L’ASSIMILACIÓ DELS HISTORICISMES EN L’ARQUITECTURA DOMÈSTICADEL SEGLE XIX.DE LA DEPENDÈNCIA FORMAL A LA CONSECUCIÓ D’UN ESTIL PROPI1

1 Aquest article forma part dels estudis duts a terme en lalínia d’investigació L’art a Catalunya entre 1875-1936. Fonts,models i teoria. El debat entre tradició i modernitat, dirigidaper la Catedràtica Mireia Freixa i Serra en el Departamentd’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, amb finança-ment del Ministerio de Educación y Ciencia a través de la becaPB 95 0899-C02-01.

2 Publicats a Roma el 1765 i el 1769 respectivament.

3 No és objecte d’aquest article explicar els orígens pro-funds del revival en arquitectura. Vid. ARGAN, G.C. (ed.): Elpasado en el presente. El revival en las artes plásticas, la arqui-tectura, el cine y el teatro, Barcelona, 1977.

4 A les bases del concurs de projectes per a la construccióde les noves Cases del Parlament d’Anglaterra s’especifica cla-rament que cal realitzar-lo en estil gòtic o elisabethià. Vid.COLLINS, P. Los ideales de la arquitectura moderna; su evolución(1750-1950), Barcelona, 1998 (1970) p. 100.

Els edificis no es construeixen per a donar gust als crítics, sinó al públic.

Giambattista Piranesi, Parere sull’archittetura.

va propiciats per les transformacions socials i eco-nòmiques desfermades a partir de la RevolucióIndustrial, va propiciar l’aparició d’un amplicamp d’experimentació, que féu possible no no-més un gran desenvolupament en els coneixe-ments tècnics sinó també aquest frenètic viatgepels estils del passat. En aquest sentit, fou l’ar-quitectura pública la que immediatament es vabeneficiar de l’ampli repertori de formes i estilsque s’havien posat a disposició de l’arquitecte. Apartir del país, o fins i tot de la ciutat on s’haguésde construir un determinat edifici, i de la tipolo-gia, i de la ideologia que presidís la institució quel’encarregava, no era gaire difícil per a l’arqui-tecte del segle XIX triar el repertori formal quemés s’esqueia a l’encàrrec. Sovint, ja en el propiencàrrec, l’estil havia estat especificat

4 i noméscalia adaptar aquelles formes a l’estructura.

El caràcter monumental i la funció altament re-presentativa que sovint assolien els edificis públicsdins de la ciutat, feia necessària una meticulosa

MATERIA 1, L’estil, 2001 / 217-230

218

MATERIA 1

5 L’exemple més eloqüent d’aquesta utilització ideològicadels estils el trobem a la Ringstrasse vienesa, on l’estil que s’hatriat per a cadascun dels grans edificis públics que la flanque-gen, està directament en consonància amb la institució que l’ocu-pa. Vid. SCHORSKE, C.E.: Viena Fin-de-Siècle. Política y cul-tura, Barcelona, 1981 (Nova York, 1961). Vid. TambéWAGNER-RIEGER, R.: Wiens Architektur im 19. Jahrhundert,Wiesbaden, 1987.

6 Vid. RYBCZYNSKI, W.: La casa. Historia de una idea.Madrid, 1989 (Londres, 1986).

Totes aquestes precaucions, però, no eren pas ne-cessàries quan es tractava de l’arquitectura do-mèstica. Llevat de l’expressió més noble d’aquestatipologia, el palau reial, equiparable a l’arqui-tectura pública, o bé els seus derivats més pro-pers, l’hôtel aristocràtic, o bé la seva transcripcióburgesa, el palauet urbà aïllat, l’arquitectura del’habitatge ha estat pensada al llarg de la sevahistòria bàsicament en termes funcionals i no pasestilístics6 . Però justament per la importància cab-dal que adquireix la qüestió de l’estil durant el segleXIX, fins i tot una tipologia tan poc noble com sónels edificis d’habitatges de lloguer7 rebran la sevadosi d’estil.

Per això nosaltres intentarem resseguir aquí l’ar-ribada dels estils a l’arquitectura domèstica du-rant el segle XIX, a través de diverses ciutatseuropees, tot i que amb una mirada més concretasobre la ciutat de Barcelona8. La nostra intencióés reconstruir una història per la que sovint s’hapassat de llarg, però que creiem que pot contribuira explicar el protagonisme que precisament ad-quirirà l’arquitectura domèstica en els estils ar-quitectònics de la Fi de Segle.

Els ecos del Neoclassicisme(1800-1850)

El gran interès que el món clàssic havia desper-tat en la majoria d’arquitectes europeus des definals del segle XVIII, en llocs tan distants com elParís napoleònic, o el Petersburg de Caterina laGran, no va tenir apenes ressò en l’arquitectura

7 Donada l’ambigüitat i l’amplitud del concepte arquitectu-ra domèstica, creiem convenient aclarir que nosaltres ens cen-traren en l’expressió més habitual d’aquesta tipologia dins delcontext urbà, és a dir, la casa plurifamiliar de lloguer entremitgeres.

8 L’evolució de l’arquitectura domèstica a Barcelona haestat àmpliament estudiada en la Tesi Doctoral del propi autor.Vid. MOLET i PETIT, J.: Barcelona entre l’enderroc de lesmuralles i l’Exposició Universal. Arquitectura domèstica del’Eixample, Barcelona, 1996 (format microfitxes).

París. Cases de la Rue de Rivoli.

Joan Molet

tria de l’estil en què es construirien, car a travésd’aquelles formes es transmetien tot una sèrie devalors ideològics que havien de reflectir el taran-nà de la institució que s’hi estatjava. Naturalment,tot això exigia que els arquitectes coneguessinforça bé els codis estilístics, sobretot pel que faals valors que se’ls associava en cada moment ien cada país 5.

219

L’estil

domèstica de la primera meitat del segle XIX.Mostra prou eloqüent n’és el fet que al mateixmoment que se seguia una línia decididament neo-clàssica en edificis públics com el Temple a laGlòria de la Grande Armée9, de Vignon, iniciatper ordre de Napoleó al 1806, Percier i Fontaine,precisament els definidors de l’Estil Imperi, trac-taven d’una manera estilísticament molt més po-bra els edificis de la Rue de Rivolí, iniciada al1802, com un dels primers projectes urbanísticsde l’Emperador. Un altre exemple evident el tro-bem al quasi coetani projecte d’urbanització deRegent Street i Regent’s Park de Londres, iniciatper Nash al 1811, en el qual els edificis d’habi-tatges situats entre Waterloo Place i Park Cres-cent, presenten majoritàriament murs llisos, ambcomptadíssims elements estilístics, mentre que lesgrans mansions davant mateix del parc, com laCumberland Terrace, ja són decididament neo-gregues, tot i no tenir el fort caràcter arqueolo-gista dels monuments napoleònics.

D’aquesta manera s’evidencia el fet que la influèn-cia del Neoclassicisme en l’arquitectura domès-tica va ser més decisiva en qüestions compositivesque no pas en l’ornamentació de les façanes. Així,tant a la Rue de Rivoli, com a Regent Street, elque es posa de manifest és el desig d’ordenar laciutat a través de la composició regular de lesfaçanes, aspiració molt pròpia de l’Era del racio-nalisme il·lustrat, durant la qual s’havia preco-nitzat la recuperació del món clàssic10. Elsmigrats elements estilístics utilitzats es limitarenbàsicament a cornises, marcant la separació en-tre els diferents pisos, als trencaaigües en formade cornises; i les corresponents mènsules i cartel-les que les sostenien. Excepcionalment, en puntsde gran interès urbanístic, com el tram de la Rue

11 Vid. CARRERAS CANDI, F.: Geografia General de Ca-talunya. La ciutat de Barcelona, Barcelona, 1918.

12 Loyer dóna el nom de Rambuteau als edificis d’habitatgesconstruïts a París en aquest moment, car coincideix amb lapresència de Claude Berthelot de Rambuteau com al cap de laPrefectura del Sena. Vid. LOYER, F.: Paris nineteenth century.Architecture and urbanism, Nova York, 1988 (París, 1988) p.67-106.

9 Des de 1814 dedicat a Ste. Marie Madeleine.10 Aquesta reflex dels corrents racionalistes en l’arquitectu-

ra domèstica de principis del segle XIX és força evident per aKlaus Eggert a la ciutat de Viena, qualificant de «racionalistestardans» els edificis d’aquella ciutat. Vid. EGGER, K.: DerWohnbau der Ringstrasse im Historismus (1855-96),Wiesbaden, 1976, p. 52-67.

de Rivoli proper al palau del Louvre, o el Qua-drant de Regent Street, apareixen les arcades,els encoixinats i sobretot els ordres clàssics ja si-gui en forma de columnes formant porxos o, enla majoria de casos, en forma de pilastres gegantsarticulant les façanes.

Aquest panorama internacional també es repro-dueix a la ciutat de Barcelona, tot i les limitacionsd’una encara aleshores petita ciutat provinciana,difícilment comparable a les grans urbs europe-es: prou significativa és la voluntat ordenadoramanifestada per l’Ajuntament, no tant sols a tra-vés de l’obertura de grans vies rectilínies, coml’eix Ferran-Jaume I-Princesa, sinó també a tra-vés de la imposició de quatre models ordenats defaçana, dissenyats pel Mestre d’Obres MunicipalJosep Mas i Vila al 182611. En aquests modelsl’absència d’elements estilístics és encara mésradical que a París o Londres, de manera que aBarcelona ens haurem de remetre a conjunts ur-banístics excepcionals, més tardans, com els Por-xos d’en Xifré (1836) o bé la Plaça Reial (1848),per a trobar les típiques arcades i pilastres delneoclassicisme domèstic.

Aquest statu quo de l’arquitectura domèstica esmanté en línies generals durant tota la primerameitat de segle; amb tot, es detecta un enriqui-ment ornamental de les façanes, que trenca a poca poc el caràcter marcadament volumètric delsedificis. Aquests canvis ja són plenament percep-tibles cap a 1840-50 a ciutats com Viena o Pa-rís12, tot i que no signifiquen una ampliació delrepertori estilístic, encara clàssic, sinó un abun-dament en l’ús dels repertoris que hem vist finsara. De fet, això significa la vulgarització d’aquellselements anteriorment reservats als conjunts ex-traordinaris, sobretot les pilastres, que perden el

L’assimilació dels historicismes en l’arquitectura domèstica del segle XIX

220

MATERIA 1

caràcter singular monumental com a grans arti-culadores de la superfície de les façanes, can-vien d’escala i s’empren, en gran nombre, com aemmarcament de les obertures principals dels edi-ficis. A més, no tan sols han perdut l’escala ge-gant, sinó que s’utilitzen d’una manera molt méslliure, sense respectar els ordres, ni les proporci-ons, ni la seqüència dòric-jònic-corinti. Acompa-nyant a les pilastres també es generalitza l’ús detrencaaigües en forma de cornises, i, com a nove-tats, les filades de pedres cantoneres i l’ús delsfrontons triangulars, coronant els principals buitsde façana, sovint sostinguts per les pilastres, laqual cosa contribueix a donar als edificis d’aquestmoment un elegant aire renaixentista.

A Barcelona, però, pocs canvis es detecten du-rant el període immediatament anterior a l’en-derroc de les muralles, de manera que encara nopodem parlar d’una decidida vulgarització delselements clàssics, com ja s’estava iniciant al nordd’Europa, sinó d’una certa difusió del model, méso menys canònic, implantat per la Plaça Reial iles Cases d’en Xifré. Així trobarem diverses fa-çanes dominades per l’ordre gegant de pilastres,de dos o tres pisos, jònic o corinti en edificis d’ha-bitatges situats en vies importants com la Ram-bla, els carrers Ferran, Ample o Princesa, peròtambé en vies de caràcter secundari, com els car-rers Gignàs o Palma de Sant Just, on l’estretordels carrers contrasta amb el tractament monu-mental de la façana13.

Tampoc es pot parlar d’una gran difusió dels ele-ments més típicament renaixentistes, com són elsencoixinats, el frontons i les filades de pedres can-toneres. Només en casos molt excepcionals tro-bem el primer i darrer element, com en els edifi-

13 Concretament ens referim als edificis núm. 13 del CarrerGignàs i 16 del de la Palma de Sant Just, d’autor i comitentdesconeguts.

14 Aquesta qüestió ha estat àmpliament tractada a HE-REU, P.; MONTANER, J. Ma.; RAMÓN, A.: «Sobre els proces-sos d’urbanització i construcció a la zona del Palau Reial Menorde Barcelona», in Història urbana del Pla de Barcelona (Actesdel II Congrés d’Història del Pla de Barcelona, Barcelona 6-7desembre, 1985) Barcelona, 1985, p. 145-165. Cal afegir que

cis que Elies Rogent va construir entre 1849-60en l’anomenat Barri del Palau i que constituei-xen una importació del Rundbogenstil que haviavist a Munic14. Molt més original és la profusautilització, entre 1840-60, d’un element decora-tiu que podríem relacionar amb el grutesc renai-xentista i amb els emblemes barrocs i rococós, ique en alguns casos s’aplica en el fust de les pilas-tres i en d’altres a llargues lisenes que, articulantles façanes, semblen substituir a les pilastres. Sónpeces de terracuita, que formen complicades com-posicions verticals, amb un marcat eix de sime-tria, combinant motius molt diversos com florons,gerres, palmes, medallons, estípits, cornucòpies.Aquests elements, alguns d’ells de gran qualitatcom els de les cases Gené, i Bernadí Martorell,ambdues al carrer Hospital, són la substitució tri-dimensional dels tradicionals esgrafiats, passatspel sedàs del món clàssic15.

L’enriquiment dels Historicismesa l’època dels grans plans urbanístics(1850-70)

El desenvolupament de l’arquitectura domèsticacap a 1850 està marcat pels grans projectes ur-banístics d’ampliació i reforma de les grans ciu-tats Europees: la reforma de la City de Londres(1848); el Pla Haussmann de París (1853); laRingstrasse de Viena (1857); el Pla Cerdà deBarcelona (1859); el Pla Hobrecht de Berlín(1862); el Pla Poggi de Florència (1864); i el PlaAnspach de Brussel·les (1867), entre moltes al-tres. No cal dir que aquesta febre urbanitzadora,destinada a pal·liar, entre d’altres, el problemade la manca d’habitatges en les ciutats industrials16,

en aquesta àrea trobem, al carrer de Milans, diversos edificis deFrancesc-Daniel Molina que tornen a repetir l’esquema de laPlaça Reial.

15 Sobre el tema de les terracuites aplicades a les façanes,vid. FONTBONA, F.: Del neoclassicisme a la Restauració 1808-1888 (Història de l’Art Català, VI) Barcelona, 1983, p. 69 iHERNÁNDEZ-CROS, J.E.; MORA, G.; POUPLANA, X.: Ar-quitectura de Barcelona, Barcelona, 1990, p.222-225.

Joan Molet

221

L’estil

va marcar una etapa de gran activitat dins delcamp de l’arquitectura domèstica. L’acceleraciódels ritmes de construcció va anar paral·lela al’acceleració de la renovació estilística de les fa-çanes, de manera que en aquesta segona meitatja podrem parlar d’una decidida i quasi vertigi-nosa incorporació d’elements de tots els estils, in-terpretats d’una manera molt més lliure i variada.

De totes les ciutats abans esmentades és potserViena la que presenta una major riquesa d’ele-ments estilístics a les façanes dels seus edificisd’habitatges. A la zona de la Ringstrasse, on esconcentrava una gran part de l’activitat construc-tiva de la ciutat, s’hi han diferenciat tres etapesben clares a partir de 1850: l’Historicisme Pri-merenc, fins a 1860; l’Historicisme Madur fins a1875, i l’Historicisme tardà fins a 189017. Pel quefa als elements estilístics que trobem a les faça-nes, la primera enllaça amb el que hem vist a ladècada anterior i no en representa cap innova-ció; a la segona, però, l’evolució ja és més percep-tible: sense deixar de banda els elements de tallclàssic, s’evidencia un enriquiment de les faça-nes i una orientació clara cap als elements renai-xentistes, buscant la imatge de solidesa i noblesadels palaus italians del cinc-cents. Així es gene-ralitzen elements que ja hem vist anteriorment,com els encoixinats, cada cop més accentuats, ales plantes baixes i les filades de pedres cantone-res; els frontons triangulars, ara coronant la majorpart de les obertures, i amb més volada; i les pi-lastres, també amb més cos i emmarcant granpart dels buits. Com a resultat d’aquesta tendèn-cia a dotar la façana d’elements de més relleuapareixen les columnes exemptes, flanquejantalguns buits destacats, els estípits i les cariàti-des. Alhora hi ha més varietat pel que fa a laconfiguració dels buits, que si fins ara presenta-ven una senzilla estructura allindada, també s’en-riqueixen amb l’aparició dels arcs de mig punt,

16 Una exposició breu però molt clara de la problemàticaurbanística plantejada a l’Europa industrialitzada la trobem aBENEVOLO, L.: Orígenes del urbanismo moderno, Barcelona,1979 (Roma, 1963).

17 Vid. EGGERT: Der Wohnbau..., p. 52-67.

les finestres geminades, i fins i tot, les serlianes.D’altra banda també es comencen a trobar ele-ments de coronament a les parts altes, com sónles balustrades, les gerres i els petits obeliscs18.Contràriament a aquesta profusió renaixentista,el món medieval a Viena està escassament repre-sentat: com a exemple important només podríemcitar la casa del Franz Josef Quai 37, de 1860,on destaquen les finestres de la planta baixa amb

18 Entre els exemples més rics i més reeixits d’aquest Histo-ricisme Madur caldria citar l’anomenat Heinrichhof de 1861-62 i els edificis al Schottenring, 28-30 i al Dr. Karl-Lueger-Ring, ambdós de 1869.

19 Les úniques limitacions es trobaven en les respectives

una arquivolta ogival sota la qual s’obren duesfinestres geminades també ogivals amb colum-neta gòtica, així com el balcó del segon pis, tam-bé sobre arcs ogivals i la tribuna de la cantonada,amb elements similars.

A París, el principi de jerarquització imposat perHaussmann en el pla de reforma de la ciutat vaafectar profundament l’aspecte extern dels edi-ficis. Així com a Viena i a la majoria de les altresciutats els arquitectes disposaven de quasi totalllibertat19 a l’hora de dissenyar les façanes, aParís la composició general d’aquestes quedavasota el control del Prefecte. Segons diversos de-

Viena. Casa a la Schottenring 28-30.


222

MATERIA 1

crets dictats entre 1848 i 1855 no només es con-trolava l’alçada màxima dels pisos, com soliapassar a moltes altres ciutats, sinó que s’obliga-va a què totes les cases de totes les «mansanes»tinguessin les mateixes línies generals de faça-na, de manera que els balcons continus, les cor-nises i els terrats estiguessin, quan fos possible, ala mateixa alçada20. A més, sobre la base d’unvell edicte del 1607 es va dictar un altre decretque imposava una decoració superficial unifor-me a la de l’edifici contigu21. Així tots els immeu-bles haussmanniens presentaven unes façanesmolt similars, que entronquen amb la tradició defaçanes regulars i uniformes implantada perPercier i Fontaine a la Rue de Rivoli. En tot cas,les façanes de Haussmann són una mica més ri-ques i incorporen alguns elements més, sempredecididament clàssics, com els ordres gegants,bàsicament de pilastres corínties, seguint la tra-dició neoclàssica francesa, els frontons triangu-lars, o fins i tot semicirculars, i les corresponentsmènsules o cartel·les. A més, Haussmann va uti-litzar l’element estilístic com un mitjà eficaç pera explicitar les relacions jeràrquiques dins de lanova xarxa viària que havia imposat. Loyer22 hacomprovat com les façanes dels edificis que con-figuren els espais urbans de major importància,dins de l’esquema de jerarquització urbana apli-cat pel Prefecte, presenten una concentraciód’elements ornamentals més intensa que les delsedificis contigus que ja s’allunyen cap a puntsmés secundaris. Com exemple cita la Place SaintMichel, pendant de la Place du Châtelet, és a dir,la versió Rive Gauche de la Grande Croisée deParis23, en la qual no només trobem una gran con-centració d’aquests elements d’aspecte clàssic en

les façanes, afegint-hi fins i tot, cariàtides, màs-cares i garlandes emmarcant les obertures, sinóon també se situa la Font Saint Michel, compa-rable en monumentalitat i estil a la Fontana deTrevi, que dóna un tractament palauenc a un blocd’habitatges, i remarca la importància de la pla-ça dins de la jerarquització haussmanniana.

A Londres se segueix una evolució paral·lela a lade Viena i París. Tot i el fort desenvolupament delneogòtic a Anglaterra, la penetració d’aquest es-til en els blocs d’habitatges urbans és molt limi-tada24, amb una forta pervivència dels sobrismodels de murs llisos estucats de blanc propo-sats per Nash a principis de segle. En els edificisque escapen a aquesta sobrietat haurem de par-lar d’un domini d’allò italià, seguint els modelsdels clubs construïts per Barry durant els anystrentes, amb els típics porxos amb columnes tos-canes, alternança de frontons triangulars i semi-circulars sobre les obertures, cornises separant

Ordenances Municipals i generalment només afectaven a aspec-tes molt generals com l’alçada dels edificis, sense entrar enqüestions compositives.

20 G.E. Haussmann: «Circulaire de M. Le Préfet de la Seine:aux commissaires-voyers, relativement à l’harmonie à établirentre les façades des maisons neuves». París, 5 d’octubre de1855, citada per primer cop a la Revue Générale de l’Archi-tecture s/n, 1855, p. 406, i recollida per LONDEI, E.F.: LaParigi di Haussmann. La transformazione urbanistica di Parigidurante il secondo Impero. Roma, 1982, p. 111.

21 Ibidem p.112.22 LOYER, F.: Paris..., p. 239-41.23 La Grande Croisée, o gran cruïlla, de París és el punt

central de París des del qual Haussmann desenvolupa ideal-ment les tres xarxes que composen el seu pla. En aquest punt vasituar, com a elements monumentals referencials els teatres DuChâtelet i De la Ville. Vid. DES CARS, J; PINON, P.: ParisHaussmann. «Le Paris d’Haussmann». París, 1991, p. 62-70.

24 Vid. HITCHCOCK, H: Arquitectura de los siglos xix y XX.Madrid, 1985, p. 263.

París. Cases de la plaça Saint-Michel.

Joan Molet

223

L’estil

els pisos, i pedres cantoneres. Només en algunscasos molt concrets trobem façanes que tot i con-tinuar dominades per elements italians, incorpo-ren inclinades teulades i altes xemeneies entreelles, acostant-se a solucions de l’Estil Segon Im-peri francès25.

A Barcelona l’inici de l’Eixample no significa capnovetat destacable pel que fa al tractament esti-lístic de les façanes dels habitatges de lloguer.Fins i tot podríem parlar d’un cert «retrocés or-namental» amb l’eliminació de tota aquella sèried’elements de terracuita que havíem observat so-bretot al Raval, i amb la construcció de façanesmolt planes articulades bàsicament a través defranges horitzontals. Només en alguns casos26

observarem la presència de les ja habituals pi-lastres, lisenes i trencaaigües en forma de corni-ses clàssiques27.

L’assimilació de l’eclecticisme (1870-90)

Cap a 1870-80 podem parlar d’una penetraciómés intensa de l’estil en l’arquitectura domèsti-ca. El cas més espectacular de tots el tenim altrecop a Viena, on ara l’àrea de la Ringstrasse se-gueix omplint-se, de grans edificis amb façanesforça ornamentades que, seguint la classificacióproposada per Eggert, pertanyen a la fase histo-ricista tardana

28. Un altre cop són els elementsd’arrel clàssica els triats, però ara ja no contem-plats a través del Renaixement, sinó molt mésrelacionats amb barroc i el rococó, tan del propientorn centreeuropeu, com nòrdic i fins i tot fran-cès. També la composició de les façanes ens re-met directament al barroc, trencant amb la

superfície llisa i estàtica i dotant el conjunt derelleu, contrast i dinamisme, aportats precisamentper tots aquests elements que ara s’incorporen.El motiu clàssic per excel·lència, l’ordre, segueixtenint un paper rellevant en aquestes façanes,sobretot a la zona intermitja, entre la zona desòcol i la zona de coronament, ja sigui en formade columna o de pilastra, gegant o no, emmar-cant els cossos principals de l’edificació i estruc-turant la façana. En alguns casos se seguirà finsa cert punt el model canònic, tot i que la sevaubicació mai ho serà, i en d’altres trobarem solu-cions més imaginatives o bé els ja habituals estí-pits o cariàtides. Sovint aquestes grans columnessolen suportar grans conjunts escultòrics de cosrodó aplicats a la façana29.

Com a motius més autòctons podem destacar, enprimer lloc, els grans atlants de cos rodó que VonHildebrant havia utilitzat al vestíbul de l’OberesBelvedere i que ara contemplarem flanquejantla porta principal de molts edificis d’habitatges isubstituint les grans cartel·les que en l’etapa an-terior sostenien el balcó central del primer pis30;alhora, els podem trobar sota d’altres balcons degran volada o sostenint tribunes monumentals.També a l’àmbit centreuropeu pertanyen les típi-ques cúpules de ceba, pròpies dels campanars demoltes petites esglésies, que ara trobem a escalamonumental coronant els cossos principals d’al-guns edificis de la Ringstrasse31. Els senzills fron-tons cinc-centistes de l’etapa anterior deixen pasa composicions molt més complexes coronant lesobertures: frontons semicirculars o mixtilinis itambé triangulars, però gairebé sempre trencatsper deixar lloc a una profusa decoració que desbor-da els timpans i inclou màscares, garlandes, vo-

25 Ibidem. p.242-252.26 Com exemples d’edificis amb alguns d’aquests elements

podriem citar les cases Baulenas (1865, enderrocada), Nogués(1866, molt reformada) i Cayol de Rosich (1870, enderroca-da). Vid. MOLET, J.: Barcelona..., p. 607-608.

27 Els únics edificis de l’Eixample d’aquest moment amb undecidit tractament estilístic són alguns dels palauets urbans delPasseig de Gràcia, que queden fora del nostre àmbit tipològic ien els quals també domina l’element d’època clàssica. Com a

excepcions destaquem la casa Gibert (1862, enderrocada) d’unprimerenc regust gòtic, i la casa Almendro (1871, enderroca-da) d’influència musulmana.

28 Vid. EGGERT, K.: Der Wohnbau..., p. 52-67.29 Un bon exemple el tenim a l’edifici de la Währingerstr. 24

(1884).30 Vid. supra.31 L’exemple més espectacular el trobem a la Währingersrt

6-8 (1886).


224

MATERIA 1

lutes, puttis, i tota mena d’elements rocaille, se-guint altre cop models de von Hildebrant o Fischervon Erlach32.

Com elements foranis destaquen els gransempinyonats, típics del nord d’Europa, molt enri-quits amb volutes, columnes, escultures, gerres,frontons i tota mena d’elements; solen trobar-secoronant la part central de la façana, o bé en elspavellons laterals, sobre les tribunes33. Tambéforànies són les mansardes que trobem en moltesteulades fortament inclinades, formant el típicelement que remata els pavellons de molts edifi-cis francesos de l’època Lluís XIV. Aquesta solu-ció, que coexisteix amb els empinyonats34, ensmostra clarament les relacions entre l’arquitec-tura privada de la Ringstrasse i l’estil Segon Impe-ri que es desenvolupa, curiosament, a l’arquitecturapública de París. Així, aquestes referències, tantpel que fa als elements aïllats com pel que fa a lacomposició, al món barroc i tardo-renaixentista,local i internacional, també són molt presents enedificis emblemàtics com el nou Louvre de Viscontii Leufel o la Grande Opéra de Garnier. Però a

París l’arquitectura domèstica, sota el control deHaussmann, no pot aspirar a la riquesa ornamen-tal dels edificis públics, ja que precisament en laconcepció de l’espai urbà haussmannià la prime-ra havia d’acomplir la funció de teló de fons per arealçar els segons.

La destitució del Prefecte del Sena com a conse-qüència de l’adveniment de la Tercera RepúblicaFrancesa no va comportar un rebuig complet almodel urbà preconitzat per aquest, sinó més avi-at una deformació35. Pel que fa a l’arquitecturadomèstica, s’inicia una tendència a destruir elprincipi de jerarquització a través d’una mo-numentalització generalitzada dels edificis, quesense arribar a l’espectacularitat de l’arquitec-tura pública va afavorir aquella monotonia ur-bana de la qual s’havia acusat injustament alPrefecte. Aquesta monumentalització anà acom-panyada d’un canvi d’escala compositiu, tot pre-nent com a unitat la «mansana» sencera en llocde l’edifici solt; i tot eliminant els elements mésgràfics, com ara cornises, motllures i emmarca-ments que són substituïts per elements més volu-mètrics com ordres colossals de pilastres, columnesi entaulaments, encara segons el model clàssic,amb mènsules i cartel·les gegantines. Aquestamonumentalització dels edificis va fer aparèixercúpules i pavellons per crear simetries a gran es-cala, donant gran unitat a les «mansanes», quaneren vistes de lluny. També va proliferar l’escul-tura de cos rodó de tall clàssic ja sigui en formade màscares, cariàtides, estípites antropomorfeso atlants suportant els balcons36.

Però si en un primer moment el refús de la jerar-quia va comportar una uniformitat monumentalen les noves edificacions, cap a 1885 va derivaren el rebuig total a l’esquema compositiu de

32 Com succeix a l’edifici de la Reichratsstr. 7-9 (1883).33 El coronament de l’edifici de la Rooseveltplatz, 10 (1880)

sembla directament inspirat en els que trobem a la GrandePlace de Brusel·les; de fet, el propi Ajuntament de Viena és unarèplica de l’Ajuntament d’aquella ciutat.

34 Vid. supra.35 Cal recordar que l’Avinguda de l’Opera, una de les vies més

típicament haussmannianes de París, fou acabada entre 1876-79.

36 D’altres canvis que no afecten a qüestions d’estil els tenimen la incorporació de la policromia, combinant els colors delsdiferents materials, i en l’introducció del mosaic amb fons dau-rat. Loyer assenyala que paral·lelament a aquesta tendènciamonumentalitzant es desenvolupà un corrent totalment oposatque buscava una arquitectura molt sòbria, amb façanes domi-nades pel mur llis i l’efecte volumètric. Vid. LOYER, F.: Paris...,p. 377.

Viena. Casa a la Währingerstrasse 24.

Joan Molet

225

L’estil

Haussmann, per valorar nous conceptes com arael color, el moviment, l’ondulació, l’assimetria, laqual cosa s’aconseguí amb una ampliació del re-pertori ornamental, admetent-se alguns dels ele-ments barrocs i tardorenaixentistes que ja hemvist a Viena, però que lluny d’emprar-se fidelmentmanifesten una tendència molt marcada a defor-mar-los, fugint del seu caràcter estilístic.

El desenvolupament del gòtic victorià a An-glaterra va tenir conseqüències molt interessantsen la casa unifamiliar aïllada, amb la que es des-envolupà l’anomenat Domestic Revival o EstilReina Anna37. Quant a les cases plurifamiliars, elcanvi més evident que trobem en aquests mo-ments, a Londres i també relacionat amb el gòticvictorià, és la introducció del maó vist, combinatamb alguns elements de marbre, sense la inclu-sió, però, de cap element estilístic, ni gòtic ni clàs-sic. Només en alguns casos es fa evident un paral-

lelisme amb la monumentalització més decididade París i sobretot de Viena, amb façanes en lesquals s’inclouen elements típics del barroc delnord d’Alemanya i dels Països Baixos, com sónels empinyonats, els frontons trencats o mixtili-nis, els frontispicis..., sempre interpretats a tra-vés del maó vist.

La Barcelona de la Febre d’Or va viure un granauge constructiu centrat sobretot en els nous es-pais urbans de l’Eixample. Tot i que les façanesbarcelonines seran sempre més senzilles que les deViena, París o Londres, la transformació que expe-rimentaran seguirà la mateixa direcció. En aquestsentit, els habitatges de Barcelona tampoc reve-laran un decidit interès revivalista38 sinó més aviatun interès a enriquir i estructurar les façanes,cosa que fa entrar en joc alguns elements estilís-

37 Vid. CURL, J.S.: Victorian Architecture. Londres, 1990,p.116-127

38 Aquest interès, però, ja començava a ser palès en la tipo-

logia immediatament superior a la que estem tractant, és a dir,els palaus urbans. Així, en aquests moments ja es construeixena Barcelona alguns palaus completament revivalistes: la casa

París. Cases de la Place de l’Opera.


226

MATERIA 1

tics, aplicats amb total llibertat compositiva, tot ique en diferents graus d’intensitat.

Sense canviar la típica disposició de buits i plens,les façanes d’aquest moment presenten tres zo-nes clarament definides: la zona de sòcol, queabarca la planta baixa i es treballa a través deltípic encarreuat; la zona mitja, on trobarem elspisos centrals, separada de l’anterior per una po-derosa cornisa i per la llosana dels balcons, so-vint seguits, del principal; la zona alta, compresaper les golfes i en molts casos el darrer pis, i unnou element que s’inicia tímidament i que cadacop tindrà més importància, que és el coronament.Tot i que l’ordenança municipal vigent en aquellsmoments encara prohibia qualsevol tipus d’ele-vació per damunt del terrat39, serà precisamenten les parts altes dels edificis on els arquitectescomençaran a concentrar tot una sèrie d’elementsdecoratius per a imprimir caràcter a la construc-ció, tal i com estava passant a les altres ciutats.Els exemples més clars d’aquesta tendència elspodem observar en les cases Artés, J. Carbonell,i Serra40, aquestes quatre a la Gran Via, i la casaJuncadella41, a la Rambla de Catalunya.

El coronament més espectacular el trobem en lacasa d’Emília Artés, vídua de Pujol42, el qual es-tava format per un frontó semicircular que abar-cava la part central de l’edifici i que servia de

peanya a un grup escultòric, possiblement de cosrodó, signat per G. Doré, format per tres donze-lles vestides a la manera clàssica, amb túniques,dues d’elles assegudes, la de la dreta amb un lli-bre a les mans, i la tercera, al mig, dempeus, ambel seu braç dret estirat cap amunt, sostenint unllum43. Més convencional és el coronament de lacasa veïna44, on s’utilitzen tot una sèrie d’elementshistòrics d’una manera decididament eclèctica,amb tres grans frontons semicirculars, als extremsi al centre de l’edifici, que sobresurten de la líniade terrat i que es coronen amb acroteris, combi-nats amb mènsules, els centrals disposats cen-tralment i els laterals mostrant el perfil45.

També decididament eclèctica és la façana de lacasa J.Carbonell, on la zona alta no s’emfasitzaamb el coronament, sinó amb el darrer pis, queha substituït les golfes. Aquest ha adquirit unaspecte que ens recorda el de les galeries de sola-na dels palaus gòtics, amb tot un seguit d’obertu-res rectangulars flanquejades per pilastres icontrapilastres, algunes de les quals prenen laforma dels típics estípits antropomorfs de la tra-dició rococó centreuropea. Aquestes pilastres lestrobem també remarcant les parts més impor-tants de l’edifici, com la gran tribuna del princi-pal, o les tribunes dels extrems del xamfrà. A laresta de la façana, enriquint les obertures, trobem

Taltavull (J. Xiró Jordà, 1874), d’estil neoàrab nazarí; la casaBoada, neorrenaixentista (E. Rogent, 1879); el Palau Casades,neobarroc (A. Serra i Pujals, 1883); i el Palau del Marquès deCiutadilla (A. Font, 1888) neogòtic, entre d’altres. Vid. MOLET:Barcelona entre...., p. 463-467 i 560-566.

39 L’article 68 de les ordenances municipals redactades el1856 i aplicades fins el 1891 diu: «más allá de dicha elevación(el terrat) no podrá subir pared alguna del edificio, ni otroobjeto colocado sobre el mismo, de manera que caldrà col·-locar-hi una baranda de hierro construida segun (sic) alguno delos modelos aprobados por la municipalidad». Sobre la influèn-cia de les ordenances municipals en l’arquitectura de l’Eixam-ple, vid. BARJAU, S.: «Arquitectura, paisatge urbà i ordenan-ces: l’aspecte dels edificis a l’Eixample Clàssic», in GarcíaEspuche, A. (Ed.): La formació de l’Eixample de Barcelona.Aproximacions a un espai urbà, Barcelona, 1990, p. 223-234,i Sabaté, J.: «Les ordenances de construcció» a Treballs sobreCerdà i el seu Eixample, Barcelona, 1992, p. 220-240.

40 Les dues primeres construïdes per Salvador Viñals el1884 i el 1888, respectivament, la tercera per J. Gustà el1882, i la quarta per A. Serra el 1888.

41 Projectada el 1888 per Enric Sagnier, i acabada el 1891,ja té alguns elements que la relacionen amb el modernisme.

42 Aquesta, actualment desapareguda, corresponia al núm.680 de la Gran Via.

43 No hem pogut comprovar si aquest curiós coronament esva construir. Tampoc hem esbrinat el significat d’aquest grup,tot i que per la cronologia, i per l’origen francès de l’escultor,molt bé podria estar inspirat en l’Estàtua de la Llibertat, pro-jectada i construïda entre 1881-86.

44 Actualment al núm. 684, també promoguda per EmíliaArtés.

45 Per descomptat, aquests coronaments ens poden semblarpoca cosa si els comparem amb realitzacions posteriors moder-nistes, però ens podem fer una idea de la seva importància sitenim el compte el paisatge de baranes i àmpits plans que fins

Joan Molet

227

L’estil

els típics elements d’origen clàssic emprats moltlliurement, com els frontons i els acroteris, combi-nats amb mènsules i cartel·les.

Potser és la casa Serra la més historicista de to-tes: aquí el darrer pis, també convertit en galeriade solana, tot i que no substitueix les golfes, presen-ta pilastres i mitges columnes jòniques com a ele-ments estructuradors, que es relacionen amb lesmitges columnes corínties que emmarquen elbalcó central del pis principal, sobre la gran ober-tura d’arc de mig punt adovellada que dóna ac-cés a la finca. La resta de la façana també conservaaquest caràcter palauenc, amb pedres cantone-

res, amb carreus amb punta de diamant, i sobre-portes amb elements heràldics combinats amb ve-getals i animals fantàstics. Sobre les golfes trobemtambé un tímid coronament, amb un fris de capsde lleó, sobre el que se situa la típica baranad’obra, rematada als angles per elements d’ins-piració herreriana, formats per una esfera coro-nada per una punta de llança.

El mateix aire renaixentista és present a la casaJuncadella, en la qual tornem a veure encoixi-nats a la planta baixa, ordres clàssics emmar-cant les obertures, lisenes estructurant la façana,i frisos amb grutesc, a banda d’altres elements

Barcelona. Casa Carbonell.

aleshores havia dominat les parts altes dels edificis de l’Eixam-ple. A més, en aquests dos casos ja no es tracta de situar tímids

elements sobre les baranes, sinó de substituir-les per aquestsmateixos elements.


228

MATERIA 1

ja molt més originals, com són els quatre gransmedallons de Pere Carbonell.

Aquests cinc edificis ens mostren el grau de re-cepció dels historicismes en l’arquitectura domès-tica de Barcelona a finals dels vuitanta. Dues sónles tendències que s’hi apunten, la decididamenteclèctica, amb riques façanes on l’element esti-lístic és una peça més dins d’un ampli repertoriornamental; i la tendència més sòbria en la qualtampoc es fa referència explícita a cap època,tot i que es detecta una certa preferència per evo-car els palaus renaixentistes. Aquest panorama,que coincideix amb l’europeu, tot i la menor ri-quesa dels nostres edificis, es perfilarà els anysnoranta en els quals s’aprofundirà en l’eclecticis-me46 i apareixeran les primeres solucions decidi-dament modernistes.

Conclusions: els anys noranta,la consecució d’un estil propi

Amb la darrera dècada del segle l’arquitecturadomèstica adquirirà un protagonisme indiscuti-ble i fins aleshores inaudit: la finalització de lacasa Tassel a Brusel·les, el 1893, marcarà l’inicid’un estil propi: l’Art Nouveau47. Serà la primeravegada en que l’arquitectura domèstica prenguila iniciativa, elaborant el seu propi llenguatge for-mal, deslligat dels estils proposats per l’arquitec-tura pública, la qual fins i tot n’adoptarà algunesde les formes, en diferent grau segons les ciu-tats48. Tot i que aquesta eclosió de les formes mo-

46 Pel que fa a solucions totalment eclèctiques destaquem lacasa Pratjusà, d’Antoni Serra i Pujals, projectada el 1892.

47 Tradicionalment s’ha considerat la construcció de la casaTassel l’inici de l’arquitectura Art Nouveau; així ho assenyalentan els manuals tradicionals com el de HITCHCOCK, H.: Arqui-tectura..., p. 417, o el de SCHMUTZLER, R.: El Modernismo,Madrid, 1992 (1977) p. 68; com aportacions més recents, vid.FREIXA, M. «L’exposició “Modernisme 1990”», in OLIM-PÍADA CULTURA BARCELONA 92: El Modernisme (Catà-leg de l’exposició, Barcelona, 1990-91) Barcelona, 1990, p.54; vid. també ANTIGÜEDAD, M. D.; AZNAR, S. El siglo XIX.El cauce de la memoria. Madrid, 1998, p. 276.

Si bé l’esmentada casa Tassel no entra plenament dins de latipologia que estem estudiant, en tractar-se d’un palau urbà i no

dernistes serà coetània a un moment decidida-ment eclèctic, la podem considerar com l’inici dela fi dels repertoris historicistes en l’arquitecturadomèstica, de manera que aquest és un bon mo-ment per a recapitular tot el procés d’assimilacióde l’estil que hem descrit fins ara.

Un dels aspectes més evidents i també el menyssorprenent el constitueix el paral·lelisme que s’es-tableix en l’evolució general tant de l’arquitectu-ra pública com de la privada (en el nostre cas, ladomèstica plurifamiliar) en l’assimilació dels di-ferents historicismes, amb un mateix punt de par-tença, els models de l’Antiguitat clàssica, i undesenvolupament comú que tendeix a un enri-quiment progressiu de les façanes, tant pel quefa a l’ampliació dels repertoris formals, com al’ús cada cop més abundós, i alhora més lliure,dels seus elements. En aquest viatge paral·lel, quecondueix dels historicismes a l’eclecticisme, l’ar-quitectura domèstica prendrà una actitud de de-pendència, en incorporar les novetats aportadesper la gran arquitectura.

En aquest procés d’assimilació, fins aquí moltsemblant al que es produeix en altres èpoques, elmés interessant és comprovar en quina intensitates produeix. En aquest sentit, dos fets ens cridenprincipalment l’atenció: d’una banda, el prota-gonisme de les formes que tenen el seu origen enel món clàssic, sobretot les renaixentistes; i del’altra, la manera en què s’empren i es combinenaquests elements aïllats atorgant un aire vaga-ment historicista a les construccions, però sense

d’un edifici plurifamiliar entre mitgeres, la incorporació d’aquestsa l’Art Nouveau fou gairebé immediata, amb edificis emblemà-tics com la Majolicahaus, de Wagner, a Viena; el Castel Béranger,de Guimard, a París, o les cases Ametller i Calvet, de Puig i Ca-dafalch i Gaudí, respectivament, totes elles iniciades l’any 1898.

48 En aquest sentit, és simptomàtic que els primers «edifi-cis» públics als quals arribà l’Art Nouveau a les ciutats de Parísi Viena, fossin construccions de caràcter més industrial que nopas representatiu, com són les entrades i les estacions de metrod’ambdues ciutats. A l’ensems cal assenyalar que el protagonismeque el Modernisme va tenir a Barcelona, on va abarcar granquantitat de tipologies, algunes de caràcter noble, és un casbastant aïllat dins del panorama europeu.

Joan Molet

229

L’estil

arribar a donar la imatge arqueològica de moltsedificis públics de l’època.

En principi, la manca d’imatge global d’un estilconcret del passat que presenten les façanes delsedificis plurifamiliars, podem considerar-la unacontinuació lògica de la sobrietat que ha presiditsempre aquesta tipologia, en la que tradicional-ment ha predominat la funcionalitat per damuntde l’ornament. Aquest principi és aplicable a lesrealitzacions de principis de segle, que han rebutla qualificació de neoclàssiques, com ara els ha-bitatges de la Rue de Rivoli de París o els de la Regent’sStreet de Londres, o els del carrer Princesa deBarcelona, però no es correspon amb el que suc-ceeix a partir de 1850 quan tot i emprar-se méselements estilístics en les façanes segueix sensehaver-hi un estil. Diverses són les causes que ex-pliquen aquest fet, en principi paradoxal: la pre-sència d’un nombre major d’elements estilístics,que significa l’ampliació del repertori formal, comuna major freqüencia en el seu l’ús, respon a unamolt clara voluntat de dignificació i ennoblimentde l’habitatge burgès, que ha de traduir el nouestatus socioeconòmic i polític pel qual ha lluitataquesta classe social des de la Revolució France-sa, i que després dels processos revolucionaris de1848 comença a consolidar-se. L’exemple més clari més espectacular el tenim a la Ringstrasse vie-

nesa, en la qual s’instal·len, a més dels edificismés representatius del nou règim imperial,aquells destinats a habitatges del creixent cos defuncionaris de l’estat, que, emmirallats en les for-mes i el refinament aristocràtic (estament queostentava els més alts càrrecs d’aquesta nova bu-rocràcia) aspiren a viure en veritables palausplurifamiliars, amb façanes molt ricament orna-mentades.

Precisament el caràcter plurifamiliar d’aquestspalaus és la causa que, tot i la riquesa ornamen-tal de les façanes, no es pugui arribar a solucionscorrectament historicistes. L’explicació és moltsenzilla: per la seva pròpia naturalesa l’historicis-me més arqueologista s’aplica amb major facili-tat en aquelles tipologies constructives de llargatradició. Així, si és fàcil fer temples plenamentneogrecs, o esglésies totalment neogòtiques o neo-romàniques, la tasca es complica considerable-ment quan es volen adaptar aquests estils atipologies o bé més noves, o bé més evoluciona-des. En l’àmbit domèstic, la definició de l’edificiplurifamiliar entre mitgeres s’inicia a finals delsegle XVIII i principis del XIX49, i per tant tenia moltsmenys referents històrics que el palau aristocrà-tic, a part d’estar destinat a unes classes socialsque res ja no tenien a veure amb aquell TercerEstat, en el qual tradicionalment havien estat en-quadrades. Així, la novetat i el tarannà de la ti-pologia, ens ajuda a comprendre la dificultat dela seva adaptació al llenguatge historicista, fins itot en les mostres més riques.

A tot això cal afegir un tercer factor: l’aparició idesenvolupament, també a partir de 1850, delsestils eclèctics en els quals la riquesa ornamentalbandejava la puresa estilística. Precisament, ésen l’eclecticisme quan podem parlar d’una ma-jor coincidència de l’arquitectura domèstica ambles tipologies més nobles, però no per això es potcaure en l’abús, malauradament molt estés, dequalificar d’eclèctica tota l’arquitectura domès-

Barcelona. Casa Serra. Detall del projecte.

49 Sobre la gènesi de l’edifici plurifamiliar de lloguer entremitgeres vid. LOYER: Paris...; també GEIST, J.F.; KÜRVERS,K.: Das Berliner Mietshaus, Munic,1984; LICHTENBERGER,E.: Wirtschaftsfunktion und Sozialstruktur der Wiener

Ringstrasse, Wiesbaden, 1978; MONTANER, J.M.: «Esca-leras, patios, despensas y alcobas. Un análisis de la evolución dela casa artesana a la casa de vecinos de Barcelona», inArquitecturas Bis, 51, setembre 1985, p. 2-12.


230

MATERIA 1

50 Vid. COLLINS, P. : Los ideales de la arquitectura moder-na; su evolución (1750-1950). Barcelona, 1998 (1970), p.97.

51 Això és el que succeeix a la fase de l’historicisme tardà del’arquitectura de la Ringstrasse; vid EGGERT, K.: DerWohnbau..., p. 52-67.

52 Tot i que hi ha força estudis sobre l’origen de l’Art Nouveau(vid. nota núm. 47) caldria encara aclarir-ne les relacions ambl’eclecticisme arquitectònic. En aquest sentit, vid. FREIXA, M.:«El Protomodernisme en l’arquitectura i les arts aplicades», inExposició Universal de Barcelona. Llibre del Centenari (1888-1988), Barcelona, 1988, p. 490-497.

tica del XIX que no és modernista. En aquest sen-tit serien altre cop les construccions vieneses delsanys setanta i vuitanta, amb un caràcter marca-dament monumental, les que clarament es po-den equiparar en riquesa i complexitat ornamentalals grans edificis públics promoguts per l’Imperi.

Viena és, també, la ciutat on trobem el repertoriformal més ampli. Com hem indicat abans, la ma-joria d’elements estilístics de les façanes pertanya la tradició grecoromana, contemplada, sobre-tot, a través del Renaixement italià. Aquesta pre-dilecció per l’arquitectura del Quattrocento i delCinquecento, que també va afectar de maneraimportant d’altres tipologies a través delsRundbogenstil i del Neorenaixement, s’explica,en part, per la ductilitat que aquest estil presenta-va a l’hora d’adaptar-se a les tipologies més moder-nes50; d’altra banda, en el camp de l’arquitecturadomèstica, el palazzo esdevé referent d’un estilde vida elegant, culte i fins i tot noble, però basatalhora en el negoci, al qual aspira la burgesia, iamb el qual s’allunya de les connotacions d’indo-lència, frivolitat i llibertinatge que s’associen alrococó, l’estil refinat per excel·lència. Així, unacasa d’estil pal·ladià, o millor dit, amb elementsemprats per Palladio, bàsicament frontons i co-lumnes o pilastres clàssiques, ens parla del ca-ràcter noble, però alhora cívic i laboriós, dels seushabitants; aquesta força del Renaixement és pal-pable fins i tot a Anglaterra, país on l’arquitectu-ra pública és dominada durant la segona meitatdel segle per l’omnipresent gòtic victorià, que noés res més que la particular visió britànica del’eclecticisme.

En els darrers anys del segle, la imatge de noble-sa aportada pel llenguatge clàssic tendirà a sersubstituïda per un nova imatge de riquesa que en elsambients més conservadors propiciarà solucions d’un

eclecticisme cada cop més carregat, basades enl’anteriorment repudiat rococó51, i que en els cer-cles més preocupats per la modernitat afavoriràel naixement de l’Art Nouveau52, un estil propide l’arquitectura domèstica.

Resumen

Aquí se pretende analizar la influencia de los diferenteshistoricismos en la arquitectura doméstica del siglo XIX

a través de las diferentes capitales europeas. Así, se ob-serva cómo la influencia de los estilos históricos, tanimportante en la arquitectura oficial y representativa,se limita al uso de algunos elementos estilísticos con-cretos, pero sin llegar nunca a reproducciones completasde edificios históricos. Paralelamente se observa unproceso de distanciamiento formal entre ambascategorías de edificios, que en el caso de la arquitectu-ra doméstica conducirá a la gestación del lenguaje ArtNouveau, un estilo propio de la arquitectura privada,que así se desliga de los modelos impuestos por la ar-quitectura oficial.

Abstract

In this article, we analyse the influence of differentrevivalist styles on domestic architecture during thenineteenth century, looking at different European capi-tals. Thus, we can see how the influence of historicalstyles (so important in official and representativearchitecture) is reduced to the limited use of someconcrete stylistic elements, without amounting to completereproductions of whole historical buildings. Parallel tothis, we notice a process of formal separation processbetween both architectural categories which, in the caseof domestic architecture, will lead to the gestation ofthe artistic language of Art Nouveau (an individual styleof private architecture which in this way frees itselffrom the models imposed by official architecture).

Joan Molet

l’assimilaciÓ dels historicismes en l’arquitectura...

Documents