qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq

wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqw

ertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwer

tyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty

uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui

opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop

asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas

dfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdf

ghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfgh

jklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjkl

zxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx

cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcv

bnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbn

mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnm

qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq

wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqw

ertyuiopasdfghjklzxcvbnmrtyui

opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop

asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas

dfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdf

Tria de textos redactats pels alumnes del taller d’escriptura creativa de les biblioteques bd2 i bd6

CURS 2013-2014

Textos revisats per Fina Ginesta conductora del taller

La veu de les paraules curs 2013-2014

Índex

� INTRODUCCIÓ

� Text inspirat en Josep Mª Espinàs, per Montse Villares

� [Alguna cosa passa...], per Montserrat Cardús Rua

� Vesteixo amb els ulls clucs murs de paraules, per Pep Cortès

� Relat breu o poema en prosa, per Pep Cortès

� Per mooolts anys!, per Glòria Miralpeix

� [No volveré a ser joven], per Montserrat Cardús Rua

� [“A qui confessaré la meva tristesa?”] per Montserrat Cardús Rua

� Atrapada en el pavellón nº 6, per Montse Villares

� Fugida, per Sílvia Guerrero

� Café y sal, per J.G.R.

� T-9, per Laura Aran

� Quina feinada!, per Marienka Bellostas

� Pensaments, per Rosa M. Borobia

� Fragments, per Rosa M. Borobia

� Pensaments, per Rosa M. Borobia

� Màquina d’escriure, per Júlia Àngels G.J.

� Refugi d’hivern, per Júlia Àngels G.J.

L A V E U D E L E S P A R A U L E S . C U R S 2 0 1 3 - 2 0 1 4 3

1

2

Introducció Per segon any consecutiu os oferim amb aquest petit opuscle una mostra dels treballs que al llarg del curs han anat desenvolupant els i les alumnes del Taller d’escriptura creativa impartit per la Fina Ginesta i que ha tingut lloc a les biblioteques Districte 2 i Districte 6.

Ha estat intens, on hem aprés l’escriptura mitjançant la lectura. La lectura d’autors com Joan Vinyoli, o Josep Maria Espinàs, entre d’altres. Perquè lectura i escriptura van lligades l’una amb l’altra i perquè hem d’aprendre dels grans escriptors i escriptores. Ells ens ensenyen el camí en l’ús dels mots i les seves construccions.

En el nostre taller, no oblidem els diferents gèneres literaris de manera que deixem a les persones que hi participen que s’esplaïn segons la seva manera d’entendre la literatura i segons el seu tarannà i inspiració.

Esperem que amb aquest nou lliurament podeu gaudir de l’art de l’escriptura, tal i com ho hem fet nosaltres al llarg d’aquest curs.

3

Text inspirat en Josep Mª Espinàs

oy me apetecía salir de la ciudad. Ir lejos. Castellar de n'Hug era suficientemente lejos. El paisaje gris verdecía según nos acercábamos al Pirineo, como si quisiera prepararnos visualmente para el cambio.

Ha sido al bajar del coche. En ese primer instante, nada más abrir la puerta, he sentido el aire limpio, el olor fresco, la música del río que discurría muy cerca. En un instante he sido consciente que gracias a la hora y media de trayecto había llegado a otro mundo. Un mundo de marrones y verdes, de suelo acolchado y fragancias florales, de oxígeno, de paz... No estábamos solos, claro, otras famílias han acudido al mismo lugar buscando sus propias experiencias, probablemente parecidas.

Me he alejado del grupo con la excusa de hacer fotografías. Me apetecía pisar el suelo mullido, llenar los ojos de mil verdes y marrones, de árboles, de hojas, de río. Me habría quedado allí, junto a la ribera contemplándolo, bebiendo su agua, contando las piedras, adivinando su curso, aprendiendo su canción... Durante unos minutos he permanecido sola sintiendo la paz de su ritmo constante y he atrapado el silencio. Sí. El silencio del que habla el poeta, el silencio que permite escucharte y cuestionarte, el silencio que te alimenta como persona, que crea palabras. Ha sido breve pero intenso. Primero unos pajarillos llamaron mi atención, luego mi família, y más tarde algún coche que se acercaba. Me lo llevo conmigo, como un refugio donde aventurarme, como una fuente, como un río; donde quizá algún día pueda encontrar las palabras que aún no se han dicho.

Montse Villares

H

4

lguna cosa passa quan agafo la ploma i intento deixar rastres de mi en un full en blanc.

Deixar-se anar, diuen.

Ales de papallona batent-se entre camps de flors grogues. Roquerols al pont sobre el riu piruetejant acrobàcies impossibles. Potser, fileres de formigues deixant petjades primes sobre la terra humida. O, qui ho sap si, reinetes fent saltirons compassats de croacs-croacs. Ja estaria contenta si de mi en quedés tan sols un petit rastre com el que deixa el cargol!

Montserrat Cardús.

Juny 2014

A

5

Vesteixo amb els ulls clucs murs de paraules

esteixo, amb els ulls clucs, murs de paraules on sojornar les fredes nits d’hivern i arrecerar-me,

en un ombriu refugi, quan el sol crema massa i m’enfalega, quan és el temps la cursa inapel·lable que ens empeny, despietat, a l’estimball. En jaç de fulles seques, mots dispersos, ajec els meus consirs, per preservar intactes, nus i lliures, els silencis que bressa el vent i la remor de l’aigua al mar en el fraseig de cada onada, per fer-ne una cançó amb encís de poema. Escriure sense por, calcar les ombres, i fer-ne de la veu l’itinerari que obre camins d’embosca entre l’arbreda per atrapar el brogit, la desmesura, l’excés, la por i l’engany, que han convertit les veus malaguanyades en cesures i han abocat l’assaig a la penombra. Aprendre a desaprendre i oblidar per no perdre l’alè gratant les cendres, obrir una finestra al cor dels qui estimem, sentir que som de nou homes en lluita. Com obre els ulls un nen, un matí de diumenge, vesteixo amb els ulls clucs murs de paraules.

Pep Cortès 8-05-2014

V

6

Relat breu o poema en prosa Deixar enrere el somni per a poder seguir somiant

o m’ho podia creure! Per més que obrís els ulls, per molt clares que em semblessin les imatges, no me’n sabia avenir. Han estat massa anys de viure en la incertesa, massa temps de cobejar el que, de sempre, resulta

inassolible; tot allò pel que he frisat, mentre em deia a mi mateix: tenim dret a somiar!

En aquell precís moment, de sobte, davant meu es va obrir un món tan nou que vorejava l’irreal. Calia tocar-ho, per tenir la certesa que tot plegat no era fruit de la imaginació, i, alhora, em feia por, molta por, por que el somni s’esvanís si gosava atansar-m’hi massa.

Tocar! Sentir! Gaudir-ne! Tan sols havia d’allargar la mà. Prendre-ho! Però... i si es desfeia entre els meus dits? Tan lluny i tan a prop! Tants anys delint-me i aleshores, en un instant precís, el món s’havia obert davant meu oferint-me els seus tresors més preuats, tot el que de sempre havia desitjat.

Vaig tancar els ulls i em vaig girar, molt lentament, i, a pleret, em vaig posar a caminar. Vaig deixar enrere el somni, mentre sentia en el meu cos una sobtada esgarrifança i, alhora, la certesa d’estar fent el que calia. Sí, vaig allunyar-me’n convençut que, de fet, no tenia cap més possibilitat que fugir amb les mans buides, per a poder seguir somiant...

Pep Cortès 28-03-2014

N

7

Per mooolts anys!

l vagó, de gom a gom, semblava conduir tots els passatgers a destí. La majoria d'ells, esgotats per la llarga jornada laboral. Les seves cares delataven cansament i ganes de reposar còmodament al sofà de casa. A

cada estació, nous inquilins corrien a cercar un seient que els faria el viatge més còmode. Quan aquests s'acabaren, els més agosarats optaren per seure a terra. Quatre parades més enllà, el tren va deixar de seguir el seu rumb. Per megafonia s'informava que hi havia hagut un problema unes estacions més enllà i que el tren es mantindria aturat fins que l’avaria no s'hagués solucionat. No s’informava del retard previst. Tothom maleïa els ossos a l'avaria. Uns remugaven com si passessin el rosari, d’ altres verbalitzaven la seva mala fortuna...que si no havia d’haver passat pel lavabo, que si hauria d'haver anat per una altre camí, que si no m'havia d’haver entretingut mirant aquell aparador...mil i una lamentacions anaven desfilant pel pensament de tots. Es tractava de 10 minuts que separaven el seu tren de l'anterior i ben segur que el primer seguia el seu camí sense cap interferència...

Els mòbils començaven a treure fum...ring per aquí, ring per allà...converses privades que acabaven sent públiques. Alguns de mal humor, altres resignats. - Si, estem aturats a Les Planes, sembla que hi ha hagut una avaria a Sant Cugat i el tren no segueix el camí fins que tot estigui solucionat... - I a quina hora arribaràs? - Doncs no ho sé...repeteixo, es tracta d'una avaria i no diuen res més…caldrà esperar… - I el sopar? - El sopar??? Pel sopar, preguntes??? Bé, em sembla que si un dia arribeu a casa i el sopar no és a taula, el podeu fer! I seria un detall que em féssiu el meu...i us recordo que avui és el meu aniversari, el meu... La conversa ja no es va allargar massa més, l'intercomunicador ja es va donar per al·ludit. La passatgera, de cara rodona i pell envellutada, va envermellir. Acabava de mostrar la seva trista realitat a la resta de passatgers. Estava doblement furiosa; per aquest fet i per l’excessiva dependència que li tenien els de casa. Cada dia, fins i tot el dia del seu aniversari… Per un instant, es va fer silenci. Tothom es va adonar de la vergonya que en aquell moment la marassa sentia.

Un noi assegut en un racó de la plataforma va desenfundar una guitarra i va començar a entonar la cançó de "Per molts anys". En sentir les notes, tres o

E

8

quatre passatgers es van animar a cantar-la, en un principi amb certa timidesa. Seguidament, es va anar animant la resta del vagó...una i una altra vegada es repetia el "Per molts anys, per molts anys....". Tots els cantaires anaven perdent la vergonya i cantaven amb força i entusiasme. Un jove estudiant va rebuscar dins de la seva motxilla el que tenia pendent de berenar, un croissant de xocolata abonyegat pels cops que havia rebut. Va indicar que aquest anés passant fins a l'homenatjada. De mà en mà, va anar seguint el seu camí. Una senyora de mitjana edat, ben asseguda i ben vestida, va treure de la seva bossa de mà un petit ciri, segur que pendent d'oferir a algun Sant a qui voldria agrair algun favor. "El Sant entendrà que endarrereixi l'ofrena", va dir-se en veu baixa.

Varen col·locar curosament el ciri damunt del croissant i finalment va arribar a lloc. Un fumador, ràpidament, va oferir foc i en un tres i no res, va encendre eficaçment la metxa. L’homenatjada no es podia creure el que tenia davant dels ulls… “Un desig”, sol·licitava un espontani “Si, si, un desig”, repetien a l’uníson la resta L’afortunada es va concentrar i al cap d’uns segons ja el tenia en ment. Seguidament va bufar amb determinació i va apagar el ciri amb èxit. Un fort aplaudiment de mans del públic va esclatar.

Les veus del cor cada vegada eren més i més potents. Tothom semblava fruir de la festa improvisada.

Explicava amb un fil de veu i els ulls humits, que mai s'hauria imaginat una celebració així. Estava emocionada i agraïda alhora. Comentava que feia 49 anys i que el seu fill i marit eren poc hàbils culinàriament parlant. Semblava que justifiqués que sempre l’ esperessin per cuinar-los el sopar…

Aquests instants la van fer immensament feliç i agraïa l’atenció rebuda.

Un noi encorbatat i de posat seriós va treure una ampolla de “champagne” francès d'una bossa d’una vinoteca d’elit. La va oferir tot excusant-se que no estava fred ni duia copes...Van obrir l'ampolla i van mullar el front de la protagonista. En va beure com qui begués a galet. L'ampolla va anar passant d’uns als altres i qui en volia, en feia un glop.

Després de repetir la mateixa cançó, el guitarrista va canviar el repertori i va entonar el "Perquè ets una noia excel·lent, perquè ets una noia excel·lent…" i com abans, tothom s'hi va sumar.

Les llàgrimes li brollaven dels ulls i entre sanglots verbalitzava que aquest havia estat el millor aniversari de la seva vida, que mai l’oblidaria…

9

Després de la festa, el viatge va continuar. L’heroïna va arribar a destí i va enfilar cap a casa. L'esperaven pare i fill, endormiscats al sofà. El sopar estava fet, però malauradament, fred.

Dedicat a la Carme Dencàs, qui em va confessar la història que mai sabrem si és real o fictícia. Glòria Miralpeix Abril 2014

10

No volveré a ser joven

Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde

–como todos los jóvenes, yo vine a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería

y marcharme entre aplausos –envejecer, morir, eran tan sólo

las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo y la verdad desagradable asoma:

envejecer, morir, es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma

CAMINO DE DESEO: “La clave del caminito de deseo no es sólo que sea un sendero que haya hecho una persona o un grupo, sino que esté hecho contra la voluntad de alguna autoridad que querría que fuéramos por otro camino menos conveniente

eírse hasta que te duela la vida, surcar deseos en paraísos,

despertarse, abrir todos los sueños, no saber dónde voy ni de dónde vengo. Camino de deseo. Todo se desvanece, instantes que se mudan en inmensidades. La palabra pájaro no es un pájaro. Yo no soy yo. Todo está en su sitio. Pero no me encuentro, sólo sigo. No hay mapas ni tampoco direcciones. Camino de deseo. Reírse hasta que te duela la vida, comértela a dentelladas. Saborearte a bocanadas.

R

11

No hay atajos infranqueables. Camino de deseo.

Nota : Intent de comptar síl·labes. Uf! Se’m fa difícil no abocar què em passa pel cap!

Montserrat Cardús i Rua Març 2014

12

“A qui confessaré la meva tristesa?” Txékhov1

A aixopluc d’un llit ple de mantes enrevessades, esculpiré la raó i els detalls de tanta noblesa i cruesa alhora del viure i del sentir que en tot hom es manifesta, persistentment , en el fer i el desfer de tots els dies, de totes les hores, de tots els instants.2 Allà, s’entén tot i tot quadra, que els elefants ja no tinguin trompa, que la pluja no mulli ni tingui ganes de ploure, que no hi hagi portes que no es puguin esbotzar amb una carícia, que ja no faci por passejar sol per boscos espessos, que el sol t’escalfi des de l’ombra de la nit, i que fins i tot confiïs en fantasmes, que et vegis petit, diminut com una puça, saltant de país en país per una bola de món, que ja no parlis pels descosits certificant una vegada darrera l’altra allò que ja saps, que callis i escoltis el vent , i un altre cop el vent, sobretot damunt la teva pell, i , més encara, que després de tot plegat, amb els ulls mig oberts, descobreixis que hi ha tendresa en un fil de sol entrant per una persiana mig oberta, que no cal dormir per estar desperta, i que per sobre de totes les coses el que vols és dormir, dormir com dormies quan eres un nen.

Montserrat Cardús i Rua Gener 2014

1 He triat aquesta frase perquè d’alguna manera aTxékhov el veig com un transmissor d’emocions. També m’aturo en les frases llargues on descriu, fotogràficament què veu, amb un gran angular com objectiu.

2 Ho poso en lletra cursiva per separar la primera frase de la segona, en lletra normal. He intentat escriure en només dues frases llargues, el moment del despertar, entre la realitat o el somni.

13

Atrapada en el pavellón nº 6

arienka comienza a leer. El silencio de la tarde y después el de la noche no son interrumpidos por ningún tipo de ruido y, parece que el tiempo no fluya, que se haya parado sobre el libro, como si todo

dejara de existir excepto este libro y la luz de la pantalla verde. Visita el pavellón número seis de la mano de Chéjov. Entra en el zaguán y pasa junto al montón de harapos, colchones y zapatos gastados. Ve a Nikita tumbado sobre el montón de deshechos y continúa hacia una sala más amplia donde los cinco inquilinos del pavellón están sentados o echados en camas atornilladas al suelo, vestidos con batas azules de hospital y con un gorro. Uno de ellos se le acerca. Es Moiseika, el judío; le pide un kópek. Le llama la atención un hombre joven, Iván Dmítrich. Su cara refleja un alma atormentada. Al menor ruido levanta la cabeza y escucha con atención, ¿vienen a por mí? —parece pensar— y la expresión de su rostro es de zozobra extrema.

Allí conoce al doctor Andréi Yefímych, un hombre con cuerpo de campesino aunque falto de carácter, de pasos silenciosos, y hablar indeciso. Comparte con él su interés por la lectura y los avances científicos. Atiende a los enfermos a su lado, entre esas paredes sucias y sin un termómetro. Comprende su actitud indiferente y el desánimo ante la imposibilidad de evitar la muerte a los pacientes. Si no podía sanarlos ¿para qué aliviarlos? Y, toma una cerveza con el doctor y con Mijaíl Averiánych, el jefe de correos mientras se deleita con una conversación inteligente. Acompaña al doctor al pavellón cuando ve que Moiseika camina descalzo por la calle. Entonces, conversa por primera vez con Iván Dmítrich. Le produce satisfacción argüir la existencia de Dios, qué es el dolor, si vive la realidad o no, o si la felicidad está dentro o fuera de uno mismo. Y, aunque nota un cierto aire de misterio a su alrededor, no deja de visitarle. También le acompaña al ayuntamiento cuando cree que está informando sobre el estado del hospital, pero en realidad le examinan para comprobar sus facultades mentales. Y cuando le proponen un retiro, viaja junto a él y Mijaíl Averiánych en tren a Moscú y a Varsovia. El inacabable parloteo de Mijaíl, mezclado con fuertes risas y gestos elocuentes les indigna y les agota, pero callan pese a que deseen huir de él, esconderse de esa amistad impuesta, a quien tuvieron que prestar dinero para saldar deudas de juego. De regreso, han de dejar la vivienda al doctor Jóbotov; sus recursos solo les permitieron una habitación de alquiler. Intentaron visitar de nuevo a Iván Dmítrich pero estaba demasiado furioso con el sistema y pedía que le dejaran estar solo. Ellos también deseaban que Mijael y el doctor Jobótov les dejaran en paz pero ambos,

M

14

culpables de su retiro, sentían que era su deber. Andrei intentaba explicarles que no estaba enfermo, que había caído en un círculo vicioso del cual no hay salida. Mijael y el doctor Jobótov llenaban la sala con su charla vacía y, lo peor, sin escucharle. Marienka y el doctor, sentados en el diván, apretaban los dientes para acallar la sensación de mezquindad que les dominaba, acumulando posos de capas de angustia que les subían más y más, pensaban en que tarde o temprano todos morirían sin dejar en la Tierra ni siquiera la huella de su paso, hasta que, durante una visita, el poso subió hasta la garganta y salió fuera: ¡Esto es infame! ¿No se dan cuenta de que es mezquino lo que dicen? ¡Fuera! -gritaron al unísono. Nunca antes habían hecho algo así. Sintieron vergüenza de la conducta y al día siguiente fueron a disculparse con Mijail. Oscurecía cuando recibieron la visita del doctor Jobótov quien les pidió su colaboración para una consulta médica. Acudieron sin decir palabra. Todo estaba en un extraño silencio. Nikita les trajo una bata, ropa interior de algún extraño y unos zapatos y les mostró su cama. Entonces lo entendieron. Qué más da... Pero en cuanto comprendieron que no podrían salir de allí empezaron a hundirse, a sentir miedo de la luna fría y rojiza, de la cárcel y de los clavos de la valla. Iván Dmítrich se rie de ellos: Filosofee ahora. Intentan salir al patio, necesitan aire. Nikita les empuja bruscamente y les pega con el puño en la cara y en la espalda. Desconocían qué era el dolor hasta ese momento. En la cabeza, entre el caos apareció con claridad una idea terrorífica. Durante todo ese tiempo, aquellos hombres que ahora parecían sombras, habían padecido ese dolor. Y ambos querían echar a correr para matar a Nikita pero las piernas no les obedecieron. Les duele la cabeza, les zumban los oídos, no comen, ni beben. Yacen y todo les da igual. Comprenden que ha llegado su fin. La duda sobre la existencia de la inmortalidad apenas asoma un instante antes de morir.

Montse Villares

15

Fugida

a massa hores que aquest taronja invariable llisca davant els meus ulls. Com més sorra vaig deixant enrere, la infinitat de la serp grisa per on condueixo, més em va allunyant del meu dia a dia quotidià. No

sé si acabo de sortir o si porto dies dins aquest cotxe. La lluminositat blava del cel em fereix els ulls i fa estona que els meus intents frustrats per evitar-ho, han transformat la meva cara en una ganyota arrugada. Ha estat però aquesta mateixa nit passada quan he deixat l’últim reducte de vida que podré trobar en hores. En fer-ho els carrers encara dormien. Només ha sortit a acomiadar-me un trist gos petaner que en sentir-me, s’ha amagat darrera la silueta del solitari helicòpter del poble. En aquests moments sento tota la força abrusadora del meu escorta sobre el cap. Al llindar de la carretera la terra esquarterada sembla demanar, com jo, clemència. L’eixir del sol ha estat l’únic moment de trencadissa en tot el que porto de trajecte. Quan ja feia estona que conduïa en la foscor, tot d’un plegat, una irregular pinzellada de vermell, s’ha dibuixat maldestrament allà on s’intuïa l’horitzó. Poc a poc l’enorme esfera daurada ha anat emergint, fent aparèixer la visió del vast i estèril desert. El cel ha sofert un canvi progressiu de tonalitats que mica en mica ha anat contaminant el blau fosc de la nit. Aquest sobtat espetec de vida m’ha omplert de joia, fins i tot m’he trobat taral·lejant cançons que pensava oblidades. Ara però malgrat els quilòmetres que vaig deixant enrere sento com a la meva vida que no avanço. Només percebo el pas del temps quan miro àlbums de fotografies antigues. Fa anys que visc el mateix dia. No sé perquè segueixo amb ell. Som dos desconeguts vivint sota el mateix sostre, les nostres vides ni s’assemblen ni es comprenen. Porto tantes hores asseguda en aquest incòmode seient que començo a sentir-me una peça més de l’automòbil. Sembla però que ha arribat el moment en què el sol s’està començant a recollir. Gaudeixo contemplant com el seu taronja ardent acaricia el taronja més suau de la sorra abrasada. Sobtadament però el fan desaparèixer, com si algú el tibés desesperadament, deixant-me a mi en la penombra. Davant la seva absència, el cel ha empal·lidit i la tristor va transformant roses pàl·lids a cada cop més foscos. M’aferro al walkie que he portat tot el camí al seient del costat. Aquest simple tros de metall em fa sentir protegida. Sense ell, qualsevol imprevist

F

16

faria que quedés perduda per sempre més, en aquesta agresta terra. Em recreo imaginant que s’espatlla i no puc evitar sentir una atracció morbosa Sembla que faci una eternitat que vaig deixar el poble. En aquests moments com llavors l’obscuritat m’envolta. De sobte però un gegant arbre de Nadal es comença a encendre i inunda de petites llums la foscor del cel. No imaginava que es podien arribar a veure tantes d’estrelles. Em fan sentir efímera, terriblement insignificant. Tot a la meva vida, banal. Necessito trobar una illa on ancorar-me. Tot d’un plegat a la llunyania em sembla intuir uns punts que refulgeixen. Em frego els ulls pensant que és un miratge però en acabar de fer-ho, encara hi són. En anar-me apropant puc comprovar que provenen d’un solitari bar de carretera on ofereixen llit i esmorzar. La joia que fa tantes hores que s’havia esvaït, em torna a embargar. Em pregunto però qui viurà en el no res. Malgrat la recança que sento paro el cotxe. El silenci es corprenedor. Passaré la nit aquí i amb una mica de sort, podré creuar un parell de paraules amb l’encarregat. Sílvia Guerrero 4 de Novembre del 2013

17

Café y sal

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades per si tot d’una mor algú que estimes… Joan Vinyoli

uando Antonio cayo, exhausto, ya no me quedaban lágrimas para apenarme. La columna siguió su marcha y Antonio quedó tendido en la arena blanca, expuesto al sol. Me detuve para darle sepultura y luego ya

no volví a encontrar la columna. Ahora que estaba cerca Del Laberinto de Palabras.

Conocí a Antonio en los restos de un naufragio. Estábamos los dos agarrados a un trozo de mástil a la deriva del capricho de las mareas. Antonio decía: “nunca más veremos tierra firme”, y yo le recordaba sus palabras mientras atravesábamos el desierto blanco. Había perdido la cuenta de los días agarrados al mástil cuando perdí la conciencia. Desperté sobre una madera caliente por el sol. Antonio y otro hombre que no conocía me ayudaron a incorporarme. Lo que vi no sé si puede llamarse barco, estábamos sobre una plataforma cuadrada de madera que se mecía sobre un mar muy calmado, llenando el espacio tres mesas con cuatro sillas y en un lado una barra de bar de madera también. El desconocido se presentó y dijo llamarse Ortega y que estábamos en la Cafetería de la Calma, el lugar idóneo para un momento de relax en este mar de Las Dudas. Nos ofreció asiento en una mesa, colocó un parasol y nos invitó a café.

Allí se fortaleció mi amistad con Antonio, pasamos unos días tomando café mientras hablábamos de literatura. Estuvimos de acuerdo en que escribir era dudar. Dudar y Escoger. Que la escritura era lo que quedaba cuando ya lo habíamos descartado todo. Cuando nos planteamos si escoger era un acto de libertad, Ortega se nos reveló como un camarero filósofo y nos dijo: “Señores, ustedes son libres de escoger si quieren tomar un café o un té, pero nunca podrán escoger aquello que desconocen”. Los tres estuvimos de acuerdo en que escribir era: primero dudar y descartar, luego enfrentarse al desierto blanco, y finalmente perderse por el laberinto de palabras. Estuvimos discutiendo hasta que se hizo de noche, y cuando nos callamos pudimos sentir las dudas rompiendo contra la madera.

Una mañana, antes de salir el sol, apareció Ortega con una maleta, dijo que tenía que irse pues las dudas se estaban evaporando y su misión allí había terminado,

C

18

y se fue perdiéndose por el negro de la noche. La oscuridad era total y el mar tan calmado que parecía tierra firme.

Cuando amaneció pudimos comprobar que el mar se había secado y la Cafetería de la Calma se encontraba sobre un manto de sal blanca que se extendía hasta donde la vista se pierde. No sabíamos qué dirección tomar pero no había duda de que teníamos que caminar, así que empezamos a andar al azar, perdimos la cafetería de vista y tanta sal nos daba sed y ganas de abandonar, y fue entonces que encontramos la columna de escritores desesperados, y como estábamos desesperados por salir de aquel desierto blanco nos unimos a ellos. Todos caminaban con el peso de sus historias por el desierto blanco, con la certeza absoluta de que cuando consiguieran llegar al Laberinto de Palabras podrían liberar sus historias. Antonio y yo escuchábamos cada vez más desesperados, con la boca pastosa y llena de sal, seguros de que podríamos llegar al Laberinto de Palabras y liberar nuestras historias. Pero poco a poco Antonio fue perdiendo la esperanza y debilitándose por la falta de agua. Y ahora estoy aquí, perdido entre los perdidos, deseando encontrar una lágrima perdida en mis lagrimales secos para poder llorar la pérdida de mi amigo Antonio.

J.G.R.

19

T-9

e sortit a caminar i sense voler-ho m’ hi he trobat davant…Encara s’ alça majestuosament malgrat que el temps i la vida l’ hagi tractat malament.

Ja fa quaranta anys. Sembla que el temps s’ hagi aturat en les seves parets , en cadascun dels records. M´aturo al que havia estat el jardí de l’ edifici . Encara em sembla sentir aquells crits esfereïdors i el so que produïen en xocar contra el terra des de la planta número nou. La malaltia provocava molt dolor però de vegades feia més mal el de l’ànima. El que els produïa l’abandonament de familiars i amics en aquest lloc enorme i fred. De vegades però, l’ombra blanca apareixia just en el moment precís quan el dolor era insuportable i amb la seva xeringa màgica feia desaparèixer ambdós dolors i l’ ànima sortia del pit malalt i anava amunt, amunt… Un petit món on el dia a dia era dur i amb olor de mort. Es feia feixuc fins i tot el caminar. Recordo aquella noia, com es deia? Ara no em vé al cap, però, sí van quedar per sempre més els seus ulls en els meus. Ja feia sis mesos que hi era. Estava a l’ ala nord de l’ hospital. On hi havia la gent que no tenia recursos. Compartia habitació amb tres malaltes més. Totes tres patien de la mateixa afecció pulmonar. Els lavabos no estaven a les habitacions sinó als passadissos. Quatre únics llits mig rovellats i quatre tauletes de nit per poder posar el mínim de cadascun dels seus estris personals. Les guixetes que feien d’ armaris també estaven als passadissos. L’ ala sud, la dels adinerats, gaudia de més bona salut. Només hi havia dos llits per habitació, un lavabo dins de cadascuna i per descomptat, armaris. També tenien terrassetes que estaven separades per un vidre de les del costat i podien veure magnífiques vistes de grans planúries verdes . Els matins, quan el meu torn començava, havia de repartir la medicació. I aquella olor tan forta em marejava, ja no distingia les altres olors. Aquella ho envaïa tot. El trec-trec del carretó de les medecines en passar per les rajoles vermelles escrostonades del terra, feia que encara anés més de pressa

H

20

per aquells passadissos inacabables des de la farmàcia a la planta número 9… A les plantes no es barrejaven homes i dones. I aquell dia en entrar a l’ habitació la vaig trobar incorporada al llit i amb els ulls desorbitats. Una tos violenta feia que vomités sang a dosis exagerades. La vaig agafar com vaig poder i vaig demanar ajut. Però per desgràcia vàrem arribar tard. Una hemoptisi galopant va acabar amb la seva curta vida. Mai oblidaré aquells ulls demanant-me ajut. No hi vaig arribar a temps per fer volar la seva ànima ben amunt… Fi Laura Aran

21

Quina feinada!

s que no paro! No dono l’abast! Cada dia tinc més feina. Tot just acabo d’arribar de les mines de Soma, a Turquia, que ja em

reclamen a Corea del Nord. Es veu que s’ha ensorrat un edifici de vint-i-tres plantes. Imagina’t. Quina feinada! Em sento esgotada. I ara, apa!, cap els aiguats de Bòsnia i Hercegovina i, just desprès, surto com un llamp cap a Colòmbia. S’ha incendiat un autobús amb trenta-un infants al seu interior. No tinc paraules. No et puc explicar fins a quin punt aquelles petites ànimes m’han colpit. Quan hi he arribat, flotaven perplexes en mig de la fumarada i encara no s’havia desintegrat del tot l’eco innocent de les seves rialles. Estic esborronada. Però ho havia de fer, les havia de guiar. Les he rebut amb una ampla abraçada. Totes juntes, d’un plegat, com si agafés un ram de roses, amb delicadesa. Per què, no sé si ho saps, però les ànimes dels infants són de color rosat, suaus, tendres i vellutades com els pètals d’una rosa. Les dels joves, ja tenen un altre tacte, fi i delicat, com la seda teixida i el seu color és molt semblant al malva, com aquells núvols que s’esfilagarsen al cel del capvespre. Les dels adults, més consistents que les de les criatures, s’assemblen molt al coto fluix, i són del color d’aquelles flors tan boniques que creixen a les muntanyes Nguru a Tanzània, i que vosaltres, els humans, anomeneu violetes. Les de més edat, són una mica més aspres i gairebé morades, com el suc del raïm negre. Parlant del negre, sí que n’hi ha que son fosques i opaques, com un eclipsi, i, així com al conduir-les cap el més enllà, la majoria resplendeixen com una foguerada, fins el punt d’arribar a fondre’s amb la Llum, aquestes altres, les opaques, segueixen sent negres com el sutge. Ho sento. Em reclamen. Mira, és allà! Una ànima de color violeta, fa pampallugues. Apareix i desapareix constantment, lluitant per no abandonar el cos que l’acull. Ah! Ja ho veig està unida a una de més petita d’un color rosa tendre. Quanta bellesa hi ha en aquestes ànimes! No em cansaria mai de mirar-les. Bé, esperaré una mica, tampoc tinc cap pressa. Vaja! Me’n haig d’anar. Un accident de carretera. Si és que ja ho dic que aquesta feina és de bojos. No puc aturar-me ni un moment. Ei, a tu també et

É

22

vindré a buscar, eh? Però no pateixis només ho faré quan sigui el moment. Mai no m’enduc a ningú si no és la seva hora. No et pensis que sóc insensible, quan les acullo no sento cap mena de satisfacció, ni tampoc em puc permetre sentir tristesa, em van crear per fer aquesta feina i és imprescindible que la compleixi sense jutjar. És això el que faig, complir amb la meva obligació. T’imagines que no ho fes? Quin caos! Mira! Sembla mentida. L’ànima que fa uns instants lluitava, tot i estar esgotada, somriu de felicitat. Vetlla el son del seu infant. Has vist mai una mirada més dolça que la d’una mare? Els deixo, aquí no hi faig cap falta. A tu també et deixo, que se m’ acumula la feina. Ja tornaré. Quan sigui l’hora. Marienka Bellostas 19 - 4 - 2014

23

Pensaments a partir de Passeig d’aniversari de Joan Vinyoli

sparracats estels que suren entre vols de gavines amb les ales esquinçades

pel vent. Però malgrat tot, lliures. Tot és lluny i prop I no s’acaba mai aquest viatge per les paraules: glops que retornen, alè de vida que no vol morir. Glops de vida transformada en paraules. Paraules que enyoren, que somnien, que estimen, paraules que cerquen fugides, secretes dreceres, paraules que es claven com espines i ens és impossible oblidar. “Mai-més i Sempre són germans irreconciliables” (Sense mans I) És la diferència entre el rebuig i l’acollida, entre un NO i un SÍ en majúscules, sense matisos; entre el que es vol allunyar i el que es vol mantenir. En definitiva entre la mort i la vida. La pèrdua per sempre més i allò que volem etern, immutable, imperible.

E

24

Fragments Passeig d’aniversari de Joan Vinyoli

ls mots, en veritat, no són sols per entendre’ns pel que signifiquen,

Sinó per descobrir el que, transparents, oculten.” (Sense mans) “L’esplanada del temps amb somnis aparcats per sempre més. ”Escalinates i passadissos que ningú no sap on duen: sala de miralls que ho multipliquen tot per l’infinit; així veiem més vida i repetidament anem mirant-nos fins que ens adonem que som només imatges reflectides pel cec mirall de la irrealitat.” (Sense mans III) “Gerres d’alabastre a la barana de la terrassa del Migdia” (Sense mans V) “Per què mot arribat encara sense projecte de sentit m’empenys a capbussar-me dins una aigua profunda...” (...) peixos impossibles... xarxes invisibles (Elegia de Vallvidrera III)

“E

25

Pensaments a la memòria de Joan Vinyoli “Aquest blau intens del mar és prou” L’embat d’onades em conforta”

ot és lluny i prop, i no s’acaba mai aquest viatge per les paraules:

ja no hi tinc res més.” (Elegia de Vallvidrera I) Tinc prop de 70 anys i per a mi ja tot queda lluny, la infantesa, la joventut, tot són ja tan sols records. Però alhora ho tinc tan present, ho sento tan a prop! Fullejo la meva obra i revisc cada instant, cada mot. Les paraules em duen les imatges del blau del mar de Santa Coloma i de Begur, la remor de les onades, el vent que gronxa les barques i desfà el rinxols del cabells. Blau, els meus ulls s’han tenyit de blau i, com a través d’un filtre, ara la memòria em retorna la imatge d’aquells anys en tot els tons d’aquest color. El teu cos morè, com de de sorra humida, s’escola entre els meus dits, suau, compacte, cobert de mil gotes fetes d’agulles d’aigua com aquell dia del bany. Recorro el teu cos i la vida em retorna, em crema la gola, els ulls se’m fan foc, i tot jo recupero l’agilitat i la força perduda, allò que et sedueix i et fa ser meva a l’instant. La natura, els arbres, els petits camins entre falgueres i rostolls, baixades a ocults barrancs perduts entre les roques. Emocionants descobertes de rierols i fonts d’aigua transparent amagats al tombar un ombrívol revolt del camí. Passejades entre raigs de sol filtrats pel verd de mil fulles diverses, cruixir del terra per les branques, les fulles seques i la pols. Avui ja tot esdevé pols davant la meva vista, una pols enganxosa, espessa, de la qual ja no me’n puc desempallegar i que em crida, que cada dia em crida perquè vagi amb ella. Una pols feta de malaltia de la que fujo a glops d’alcohol que em minva el dolor del cos i m’enterboleix el cap, però que no em pot allunyar del que he estat i del em que sento encara tan prop. Sé que en les paraules escrites deixo la meva ànima nua i la meva memòria, per això, ara, en evocar aquests versos em sento tan viu con quan era jove. Rosa M. Borobia

T

26

Màquina d’escriure

cabo de rebre una trucada. Des de la redacció em demanen una columna sobre la primavera. El sol comença a entrar per la finestra del balcó il· luminant el racó on acostumo a escriure. Una taula

rodona, una màquina d’escriure i un plec de papers són tots els objectes que hi caben, no en necessito més. A la paret blanca un prestatge de fusta de pi on hi tinc els diccionaris que m’ajuden en la meva feina d’orfebre. Al seu costat dues fotografies: una de Josep Pla i l’altra de Camilo José Cela, en blanc i negre, és clar. Ja tenen els seus anys. No us penséssiu pas que sóc un gran escriptor, només escric una columna cada dia en el diari local -excepte els diumenges- i gaudeixo edificant petites històries a partir de la meva petita observació o que em passen pel cap. Avui toca “primavera”. M’assec a la cadira de potes tornejades amb cul de boga i tanco uns instants els ulls mentre dibuixo en una pissarra imaginària allò que vaig a escriure. Quan torno a obrir els ulls ja no fa sol. S’ha ennuvolat. I abans que comenci a teclejar la meva vella màquina d’escriure comença a ploure. Començo a escriure: Diuen els entesos que ha arribat la primavera. Però que jo sàpiga no ha trucat a la meva porta. Avui, per exemple ha començat fent sol i ara està plovent una pluja fina i persistent que no em deixa sortir a fora al balcó a fumar amb la meva pipa. M’haig de conformar a apropar-me darrere el vidre i observar, això sí, sense presses, com les gotes repiquen a la barana del balcó i de tant en tant el vent les llança contra el vidre. Era un dia assolellat, però ara és un dia gris i, segons la ràdio, aquesta boira que amaga el sol de primavera perdurarà dos o tres dies. És com si l’arribada d’aquesta estació volgués fer-nos passar un mal tràngol. Jo no m’hi poso pedres al fetge, al cap i a la fi, si plou generosament, a l’estiu no patirem restriccions. I com que ja sóc gat vell no penso protestar. He patit, al llarg de la meva vida, moltes restriccions d’aigua i, la veritat, no és agradable. Al carrer, les persones resten amagades a sota dels paraigües, és com si unes bestioles negres i d’altres colors s’anessin passejant en totes direccions, esquivant-se entre elles. M’aixeco per anar a buscar aigua a la cuina. A l’altra banda sento com els veïns discuteixen. És el pa de cada dia. Sempre discuteixen al matí. A la nit no se sent mai soroll. Torno cap a l’estudi i quan sóc a punt d’asseure’m... m’entrebanco amb la pota de la taula. Amb tanta mala fortuna que caic a

A

27

terra. Darrere meu la taula i la ...màquina d’escriure. La vella màquina, la meva “lettera 35 d’Olivetti” de tota la vida, la meva companya fidel. M’ha ajudat a escriure tantes històries, tants articles...com ho faré ara? Demà haig d’entregar la columna. Jo sempre he escrit a màquina. No sé fer-ho d’altra manera. M’inspiro amb el teclejar. M’acosto al telèfon i truco en Ferran, el tècnic de tota la vida. No contesta. Deixo un missatge M’assec al silló. Em costa imaginar-me tornant a escriure a mà però crec que no tindré cap més sortida si vull presentar l’article demà al matí. Contemplo la màquina d’escriure i el full rebregat per la caiguda. Lletres. Una lletra necessita d’altres lletres i mots per a aprendre a viure. Paraules. Una paraula necessita d’altres paraules per a expressar sentiments. Frases: a màquina? A mà? En un ordinador? Potser això no em preocupa massa. Jo, el que vull és escriure. Escriure...però per què escric? És important què faig servir per escriure? Només ho puc fer amb aquesta màquina que ara no funciona? M’assec vora la finestra mentre la pluja cau suaument i rega les plantes que tinc al balcó. Aquesta petita imatge de la pluja i les plantes que reben l’aigua em dóna la resposta. Em sembla que escric perquè per a mi és una cosa natural, forma part del meu ésser, de la meva existència, ara i aquí. És una necessitat . Recordo que la meva mare cada dia escombrava i regava la vorera de davant de casa. Formava part de la seva vida. Jo escric cada dia perquè ho necessito com l’aire que respiro. S’ha convertit en una part essencial del meu dia a dia i no sabria viure sense fer-ho. I quan escric és com si em trobés davant un quadre que vaig omplint amb pinzellades de colors, amb traços. Si m’equivoco esquinço i torno a començar. Poden passar hores, dies, mesos...i quan he enllestit contemplo la meva obra d’art. Quina presumpció, oi? Escriure no és el meu ofici, tampoc un caprici. Hi torno, és una necessitat. La necessitat de cercar la musicalitat de les paraules que em pot fer emocionar. Agafo un full i acabo el meu article a mà. A la floristeria de la cantonada un camió està descarregant tot de caixes de flors. Flors de tots colors. Flors que faran molts camins, flors que es marciran sense sortir de la botiga, flors que despertaran somriures, flors que es trobaran enmig de mirades silencioses o que restaran en un gerro mentre no es facin malbé. Flors que faran costat a la mort. La primavera arriba però sempre té moltes cares. Miquel Montoriol

28

Refugi d’hivern

a vall no fa sinó seure i, amb una manta de fred blanc, abrigar l’albaïna.

El dolç dels núvols, en l’aire blau que es respira gebrat i net. El riu Carol beu el ser lluminós del glaç escolat entre les pedres com màgia de sol prim. Un baf humà amb neu dels pics a l’esfera del rellotge, una taca de silenci

blanc al fons dels ulls i un cor ple de nevades, vora el foc, la vida, atia de calma.

La vall no fa sinó seure i, amb una manta de fred blanc, abrigar l’albaïna.

L

29

L’escalf de les mans

a llum de cada estació, sobre l’aigua del riu que rega la terra on creix el nostre amor

amb traça o sense traça d’anys. No pensis en els arbres del bosc de tardor, ni en les fulles seques que el (ens) cobreixen, ni en els secs brocs que van caient a cops de vent. Els troncs dels arbres no tremolen amb el fred tampoc la teulada de casa. Viscuts els llargs dies quedarà la llum de l’hivern refermada al sofà, la taula i la finestra sota un cel gris de gener. Plou. Els colors dels paraigües caminen, són flors que de la casa del temps s’escapen d’una estació a l’altre i aturen la vida. Les agulles no canten l’hora galegen l’alè d’una sola mirada lliure i entelada pels ulls de tots dos. I l’escalf de les velles mans, reposat a l’altre cos, es passejarà pel viu de la realitat obrint noves fulles de verd condensat a l’aire impalpable de la primavera creada. Júlia Àngels G.J. 8 de maig de 2014

L

30