la veterana 2014 (llibret de la falla la mercè de borriana)

La V

eter

ana

2014

Edita: Associació Cultural Falla Barri La Mercè.Dipòsit legal: CS 23-2014Imprimeix: Gràfiques Ventura S.L.Delegats del llibret: Vicent Blasco Miró, Jordi Bort Castelló.Disseny i maquetació: El Peludet.Texts: Vicent Blasco, Josep Nos, Jordi Bort.Fotografia: Manolo Navarro, Vicente Manzano, Javier Martí, Roberto Monlleó.Portada: Héctor Borja Sánchez.Agraïments: Roberto Monlleó Valero, Loren Fandos Ayoro, Paco Martínez Heredia, Arxiu Buris-Ana, Arxiu Municipal de Burriana, Diario ABC.El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

A SA

NT

JOSE

P

En la fusteria de Nazaret,

entre llistons i borumballes,

es sentien les rialles

d’un menudet Jesuset

que jugava a fer falles.

Sant Josep amb alegria

deixava fer al xiquet

i mirava molt satisfet

allò que amb goig enllestia

el nostre Salvador inquiet.

Cada març el Sant Patró

a tots ens ve a recordar

que la festa hem de celebrar

sense oblidar la tradició

ni deixar-lo de lloar.

La seua estampa al llibret

no és sols mostra de devoció

si no també una obligació

dels fallers, que amb sentiment,

li demanem sa protecció.

�

Llibret La Mercé 2014.indd 1 10/02/2014 14:56:41

Comissió Falla Barri la Mercé 20�4

Faller d’honor perpetu: Vicente Rios Coria.President: Antonio José Leal Corrales.Vicepresidents: Raúl Blasco Miró, Vicente Manzano Mollar, Maria Guillamón Silvestre.Secretari: Josep Nos García.Vicesecretari: Vicent Blasco MiróTresorera: Eva Sabater Fuster.Comptador: Vicente Manzano Mollar.Delegació de cartilles: Arturo Castelblanque Pérez, Silvia Ferrer Canós, Maria Pilar Chordá Martí.Delegació de rifes: Laura Vidal Moreno, Susana Sánchez Beltrán.Delegació de loteries: Vicente Manzano Mollar.Delegació d’exaltació i casal: Josep Antoni Durá Vives, Minerva Saura Fausto.Delegada de música: Maria Guillamón Silvestre.Delegació de fotografia: Manolo Navarro Marí, Elisabet Andreu Sánchez.Delegació del llibret i pleitesies: Vicent Blasco Miró, Jordi Bort Castelló.Delegació de protocol: Juan Enrique Vidal Moreno, Laura Bertomeu Company, Paula Vidal del Campillo.Delegació de paiportes: Joaquina Capdevila Tomás, Pepe Guiral Ramos, Silvia Ferrer Canós.Delegació de teatre: Alejandro Montagut Borillo, Raúl Blasco Miró, Maria Rosa del Campillo Arenós.Delegada de flors: Loles Martí Barreda.Delegació Artística: Paco Martínez Heredia, Héctor Borja Sánchez, Raúl Blasco Miró, Vicente Manzano Mollar.Delegat de xarxes socials i comunicació: Vicent Blasco Miró.Portaensenya: Vicente José Rios Abella, Adrián Carreguí Salido.Delegació de bunyols i plantà: Ulpiana Mateo del Olmo, Arturo Castelblanque Pérez.Delegació de falleres: Raúl López López, Jacob Roig

COM

ISSI

ÓBroch, Pablo Ortega del Campillo, Javier Argandoña Haro.Delegació d’infantils: Silvia Ferrer Canós, Joaquina Capdevila Tomás.Delegació de pirotècnia: Pascual Chiva Sanchis, Vicente José Rios Abella.Delegació de parador: Maria Rosa del Campillo Arenós, Raúl López López, Laura Vidal Moreno, Susana Sánchez Beltrán, Héctor Olivas Masip, Javier Argandoña Haro.Delegació de joventut : Joan Pau Durá Saura, Neus Rufino Isach, Mercé Rufino Isach, Irene Rufino Edo, Maria Guerrero García, Andrea Sanchis Ferrandis, Ana Sanchis Leal, Reyes Bodí Peña.Delegació de cort d’honor i fallera major: Nieves Gallén Hermoso, Núria Sabater Fuster, Gemma Lahuerta Villar, Lorena Martínez Sebastiá, Marta Vidal del Campillo, Mercedes Castelblanque Mateo, Noelia Boluda Boix, Eva Sabater Fuster, Susana Sánchez Beltrán, Miriam García Fernández.Delegat en Junta Local Fallera: Rubén Lahuerta Adsuara.Vocals: Josefina Abella Diago, Miguel Ángel Blasco Guinot, Miguel Ángel Martí Mercé, Joaquín Valcárcel Vargas, Lorenzo Fandos Ayoro, Belén Palomero, Silvia Rodríguez.

Comissió Infantil Falla Barri la Mercé 20�4

Presidenta: Gisela Fuentes Miró.Vocals:Alexia Durá Saura, Maria Borja Chordá, Cristina Rodríguez Chiva, Joan Blasco Martí, Maria Olivas Vidal, Manuel Navarro Andreu, Ainara Caballero Ferrer, Ana Blasco Romero, Lucía Villagrasa Rodríguez, Alicia Fandos Nájera, Anne Alós Palomero, Emma Alós Palomero, Nekane Valcárcel Serra, Teresa Moreno Montagut, Lucía Martí Jiménez,Cristian Ruíz Ferrer, Ángela Gil Ferrer, Núria Delgado Arnau, Adrián Rios Abella, Martina Blasco Romero, Eric Valcárcel Serra, Laia Fuentes Miró, Iker Chiva Rodrigo, Joel Robles Chiva.

2


PREG

Ó

Ja el temps de les falles

apunta de nou al carrer.

És este el festeig primer

que conjuga les rialles

amb el goig més cridaner.

Que s’entere el món sencer

que les falles de Borriana

en la nostra “Veterana”

es varen començar a fer

i això amb orgull ens ufana.

Ara que toquem la festa

volem mostrar nostre afany,

el treball de tot un any

que al carrer es manifesta

on ningú es sent estrany.

I com be riu el refrany:

Sempre serà benvingut

qui a sa casa ha vingut!

Per això, amic i company,

ací sempre seràs ben rebut.

En la festa de les falles

la música i la pólvora

anunciaran que ha arribat l’hora;

sonaran traques i rondalles

que’ns despertaran a l’aurora.

Uns bons bunyols de figa

amanirem per la plantà

i tot lo mon els tastarà;

(per a que facen bona lliga

mistela també hi haurà.)

Nostres joves falleres,

orgull de la comissió,

mostraran sa il.lusió

i seran les primeres

en reviure la tradició.

Els fallers amb alegria

complirem el ritual

de cremar el cadafal

convertint la nit en dia

per renàixer més si cal.

Quan siga arribat el moment

i l’espurna arribe al cel

confonent-se amb un estel,

tots junts farem present

el nostre millor anhel:

Que la festa no pot acabar

doncs el cor sempre ens demana

amb una força sobrehumana

que tots junts puguem cridar:

Visca les falles! Visca Borriana!

Blai Martí i Romero.

�


Toni Leal CorralesPresident

Un any més, les pàgines del llibret de La Veterana

m’ofereixen com a president, l’oportunitat de dirigir unes

paraules als fallers i veïnat. És una satisfacció personal el

poder fer-ho per desena vegada consecutiva. Estar una

dècada al front d’este col·lectiu és per a mi un orgull, com

també ho és vore com cada any, amb l’esforç de tots, el

nom de La Mercè arriba a la gent conjugat amb la festa,

el respecte a la tradició i la feina ben feta. Sense l’ajuda

i la col·laboració de tots els fallers i veïns açò no hagués

segut possible. Hem treballat dur i ho seguim fent per

perpetuar la herència que comissions i fallers anteriors

ens deixaren i és per eixe motiu que en la nostra ment no

hi ha altre objectiu que l’enaltiment de la festa i del nom

del Barri de La Mercè. Son ja 86 anys, una veterania que

no ens cansa, al contrari, ens alena a seguir endavant,

a idear nous projectes i a fer present la falla dia a dia

amb la fermesa i la seguretat de saber-nos recolzats per

la nostra gent.

Enguany novament, La Mercè torna a tindre un planter

de falleres i falleretes envejable. Nou xiques i sis xiquetes

que omplen d’alegria i festa cada moment de la falla,

cada desfilada. En el lloc més alt, al tron faller de La

Veterana, Miriam i Ainara sabran representar dignament

a la nostra comissió. Tant jo, com la presidenta infantil,

Gisela estarem en tot moment al seu costat. Poder

compartir tots eixos moments amb les nostres reines

i falleres és una de les satisfaccions més grans que em

reporta el fet de presidir esta falla. A totes elles: Moltes

gràcies.

No tot a la falla son alegries, de vegades la vida ens

recorda que el temps passa inexorablement per a tots. El

passat mes de Desembre ens va deixar una persona molt

estimada a la nostra falla. La seua veterania no suposava

cap problema per a viure intensament la festa i ser un

puntals de la comissió. La alegria era la nota destacada

del seu sentiment faller i esta xicoteta família que som

la falla de La Mercè varem sentir al més profund del cor,

com si ens arrancaren una part de la nostra vida quan

ens varem assabentar que havia faltat. M’estic referint al

nostre estimat Vicente Rios Coria, a qui sempre tindrem

en el record com el gran faller que va ser.

La vida segueix, i quan vostès tinguen a les mans este

llibret, la festa estarà a punt d’eixir al carrer i manifestar-

se plenament, és per això el meu desig que gaudeixen

d’ella, que es deixen invadir pel sentiment festiu i que

compartixquen amb nosaltres tota l’alegria que la falla

ens porta. Els espere a tots.

4


SALU

DA P

RESI

DEN

TS

Estimats fallers i veïns: Després de pertànyer dos anys a la comissió com a fallereta, enguany tinc l’honor de ser la vostra presidenta infantil, un fet que em té molt il·lusionada.

Des de ben menuda, ma mare sempre ens ha dit que La Mercè és la nostra falla, ja que de xicoteta, ella també va ser fallereta del nostre barri.

És per això que, ara que arriba la festa, des del meu càrrec de presidenta infantil, vull convidar-vos a tots els xiquets i xiquetes, a que vingueu a vore els nostres monuments, ja que cada any ens superem. També m’agradaria que ens visitareu a la nostra carpa, repleta d’activitats tots els dies, cosa que fa que no ens avorrim mai. Per suposat vos espere en la nit de plantà per poder tastar els bunyols tan bons que ens fa Arturo.

Un beset per a tots i espere vore-vos per la falla.

Gisela Fuentes Miró Presidenta Infantil

�


Benvolguts membres de la Mercè:

Un any més, la festa que per a nosaltres, i per a tots els fallers, ens ompli d’orgull i d’alegria ha arribat. Però per a mi, aquest any és diferent, i és que tinc el gran plaer de representar a la Veterana de Borriana, a la primera falla que va posar de manifest la passió que sentim els borrianencs per aquest món.

Encara recorde amb emoció el dia que em donaren la noticia de que seria la Fallera Major del 2014 i que compartiria el regnat amb la meua estimada Ainara com a Fallera Major Infantil. Eixa xiqueta que des de el primer moment que va formar part de la nostra comissió, va deixar clares les ganes i la il·lusió que tenia de viure les falles. Amb la seua alegria i vitalitat, remou a tota la xicalla i als majors donant-li encara més vida a aquesta falla. Saps que sempre seràs la meua fallereta i que sempre podràs comptar amb mi. Passa-ho molt bé aquest any junt a la teua cort de donetes , elles seran el teu recolzament en tot moment i en les que gaudiràs de

moments únics i meravellosos, en companyia també de Gisela, que més que presidenta infantil és també amiga i confident.

Al igual que Ainara, jo tampoc estic soles. I es que una Fallera Major no es ningú sense la seua Cort d’Honor. Eixe grup de xiques que són la pólvora que t’anima a continuar dia a dia, aquelles que són els teus ulls i que formen part de tu, les que sempre estan amb un somriure a la cara i en les que he estat, estic i estaré compartint moments èpics, històrics i dels que mai m’oblidaré. Sempre sereu les meues dames, les meues nou xiques, les meues amigues. Dir-vos que a pesar de que estem a la meitat del trajecte, encara ens queda molt per viure juntes. Visqueu cada moment d’aquesta experiència amb intensitat, jo així ho faré perquè es una sort compartir-lo amb vosaltres.

Com no, donar-li les gràcies a Toni, el nostre president, per tot el que fa per nosaltres, ja que aconsellant-nos i ajudant-nos, no te comparació. Gràcies per estar sempre acompanyant-me en tot moment, per estar sempre al meu costat i perquè en aquestos cinc anys que duc en la falla, t’has convertit en un gran amic per a mi.

Però tot açò no seria possible sense l’ajuda de tots els membres d’aquesta família que forma la Mercè. Són ells els que lluiten per a continuar amb aquesta festa, la nostra festa, ells els que treballen per tal de que la Veterana regne, any rere any, en la Plaça de la Mercè mantenint l’esperit i la passió per les falles.

M’agradaria convidar a tota la gent, tant del poble com als que veniu de fora, a viure de prop i a gaudir amb nosaltres aquesta festa tan especial.

Arribat aquest punt, soles em queda dir-vos una cosa fallers, gaudiu amb alegria les falles d’aquest any i entoneu amb mi:

VISCA LA MERCÈ, VISCA LA VETERANA I VISCA NOSTRA FESTA!

Miriam García Fernández Fallera Major 20�4

6


SALU

DA R

EIN

ES

Benvolguda comissió, veïns del barri i fallers:Després d’un any on vaig poder gaudir com a fallereta, aquest és totalment diferent, aquest 2014 tinc l’honor de ser la vostra fallera major infantil, un fet que m’omple d’orgull. Ser la vostra reineta és molt bonic, però no seria el mateix sense les xiquetes amb les que tinc la sort de compartir este any i que formen la cort infantil. Anne i Nekane, les més xicotetes, Ana i Lucia amb molta il·lusió per compartir la festa i Alicia i Emma unes xiquetes molt divertides. Aquesta és la cort infantil que, com no, es complementa amb la cort major: Gemma i Susana festeres per a tota la vida, Eva i Núria falleres i germanes amb les que compartir la festa, Nieves i Merche, xiques divertides, Lorena i Noelia amb un gran cor faller i Marta una fallera fenomenal.

No em puc oblidar en aquest any tant especial a la meua reina major, Míriam, que és la millor reina que podria haver somniat en la vida. També vull tindre un record especial per als meus presidents, Gisela i Toni. A Gisela

Ainara Caballero Ferrer Fallera Major Infantil 2014

la conec des de l’any passat i ara tinc la sort de tindre-la com a presidenta i de Toni: que puc dir? Doncs que em coneix des de que esta ben xicoteta i és un orgull que siga el nostre president.

Espere, junt a la comissió, passar un any meravellós i des de les pàgines del llibret convide a tots els xiquets i xiquetes del barri a participar de les festes. És el meu desig que vingueu, que us acosteu a la falla per poder gaudir de la millor festa del món i poder dir tots ben fort:

Visca les falles! Visca La

Mercè!!!

�


Guspires als ulls de mel

que parlen de somnis fallers,

que senten, que escolten,

que fugen per un viure intens,

que, vibrants, al cor s’amunteguen

per arribar als sentiments.

Tu, que eres tan nostra

com nosaltres som de tu mateix,

tan nostra com eixa campana

que marca el quotidià quefer

adreçada en el campanar

que la placeta presideix.

Tu, coronada de majestat,

però propera com la que més,

amb el somriure per senyera

oferint-lo a cada moment.

Sobirana que ens alena

i ens mostra el camí vertader.

Eres triomf de la tendresa

que mira més dolçament,

com una delicada floreta

que amb la seua flaire extasia

i ens recorda la primavera

que ja el temps anuncia.

8


MIR

IAM

�


El somriure de la innocència

no deixa lloc per la tristor

i amb força de llum de l’albada

es manifesta en la teua careta

l’arribada de la il·lusió

que naix per viure la festa.

Els teus ulls son juganers

i ballen plens d’alegria.

La música, sempre present,

és dolça com llepolia,

harmoniosa i complaent,

el teu ésser ens la inspira.

Xiqueta que esdevens regina

contagiant-nos de màgia pura,

ens apropes el firmament

de les nits clares d’estiu

on l’estel amb més lluïssor

ens recorda sempre a tu.

�0


AIN

ARA

��


Eva Sabater Fuster Gemma Lahuerta Villar

Merche Castelblanque Mateo Nieves Gallén Hermoso Noelia Boluda Boix

Nou joves ben falleres

son orgull de la comissió

i la major satisfacció

de qui regna entre elles

com mana la tradició.

Nou xiques molt festeres

que porten la falla al cor,

per a nosaltres, un tresor.

Elles seran les senyeres

de nostra festa millor.

�2


CORT

MAJ

OR

Lorena Martínez Sebastiá Marta Vidal del Campillo

Núria Sabater Fuster Susana Sánchez Beltrán

��


Alicia Fandos Nájera

Anne Alós Palomero Lucía Villagrasa Rodríguez

�4


Ana Blasco Romero

Nekane Valcárcel Serra Emma Alós Palomero

CORT

INFA

NTI

LSis xiquetes hem trobat

i no hi ha dos igual,

cadascuna és cada qual,

i és eixa diversitat

per la falla un gran regal.

Unes miren amb timidesa;

altres no saben això que és,

tant del dret com del revés,

totes ofereixen tendresa

i una alegria per demés.

��


Falla Barri La Mercè.Lema: Amor, amor, amor...Artista: Loren Fandos

Guió i crítica: Amics del got

Amor, sentiment de vida,

Motiu que espenta i alena

On el cor amb força plena

Riu i content batega.

Amor que naix a la falla,

Morirà amb flames de foc...

Onírica serà la batalla,

Resultat d’un feliç joc.

Amor, amor ardent,

Molts amors ,sense prejudici,

Ordenats al monument

Rodaran en sacrifici.

�6


FALL

A M

AJO

R

La deessa de l’amor

corona nostre monument

mostrant que sempre és millor

l’amor que el patiment.

Però si l’amor és fa patiment

no hi ha millor solució

que tallar sense mirament

ni demanar explicació.

Els angelets de la deessa

llancen fletxes molt certeres

que arriben al cor a presa

i semblen ser inclús de veres.

Si son fletxes traïdores

que porten dins un verí

més valdrà que te’n adones

abans que et marque el destí.

Doncs el pitjor d’un cor trencat,

per més que tu t’afanyes,

sol donar per resultat

unes plantades banyes.

I diuen que l’amor és cec

quan volen dir que s’acabat

perquè jo ni de lluny em crec

que si et foten t’ha agradat.

Però si em de parlar d’amors

d’eixos que son vertaders

hi ha que semblen tresors

i no es trenquen ni volent:

L’amor del polític al sou

aferrat al càrrec i cadira,

més que li esclafen un ou,

no l’amollarà de per vida.

L’amor per tindre el poder

de qui està a l’oposició

cobrant i sense altre quefer

més que esperar nova votació.

L’amor per eixir als papers,

més que siga a vendre fum,

de qui amb els nostres diners

del malbaratament ha fet costum.

L’amor gorrino per cagar

sense pudor ni orinal

que qualsevol pot observar

al festival de L’Arenal

L’amor que sent per les falles

la nostra federació

que en la festa està fent ratlles

sempre amb ganes i il·lusió.

L’amor de qui es mira el melic

creient-se el més important

i darrere d’un embolic

un altre ja va surant.

L’amor a les processons

de les regidores d’un costat

que van amb mini falda i tacons

i amb el ciri ben plantat.

L’amor d’un regidor

a pilons i jardinera.

Quin perill te, Senyor!

Lliura’ns d’esta “lumbrera” .

L’amor que té per manar

Mariola i el seu CIBUR

que sols saben criticar

sense fer plans de futur.

L’amor pur i de xiquets

al PSOE d’Aparisi

tots clavant-se ganivets

fent del partit un desperdici.

L’amor del Partit Popular

que governa la ciutat

sols pensant en cobrar

i fotent al veïnat.

L’amor sense “Compromís”

dels qui al PP van fer manar

i ara clamen penedits

dient que els volen tirar.

L’amor per privatitzar

dels que manen a l’ajuntament

ja que així poden col·locar

a tota la seua gent.

L’amor pel be comú

que deuria d’imperar

ja no se’l creu ningú

perquè tots van a robar!

��


Escena �ª El primer amorEixe amor tant celestial...

que sempre sol acabar mal!

Si fem cas a la història

que conta el llibre més sagrat,

el primer enamorat,

si no em falla la memòria,

fou Adan, d’Eva, penjat.

Però coses del destí,

poc va durar l’alegria

i prompte arribà el dia

en que’ls tiraren del jardí

per tastar el que no es devia.

Amb la serp entre les cames

tement l’enverinament

Adan se’n adona de repent

quant roïns son les flames

que naixen del foc etern.

Però la cosa ja està feta

i tornar arrere no es pot,

per ser un tros de borinot

pagarà la malifeta

despatxa’t amb un carxot.

I és que Adan no volia

però Eva, temptadora,

li oferia a tota hora

el fruit que intens lluïa

de la pomera pecadora.

La història de la temptació

començà en eixe moment

i temptats hem seguit sent

per aquells que amb ambició

s’aprofiten de la gent.

Escena 2ª L’amor cec.L’amor sense coneixement...

també son acabar malament!

Jo no se si és bogeria

o realment és veritat.

El que hi ha ací representat

no admet molta poesia

per la falta de trellat.

L’amor cec, sense mesura,

d’este jove ben plantat

que dins del llit s’ha ficat

i amb una “aguela” procura

mantindre el ciri empalmat.

Ella sense dentadura

afectuosa el vol besar,

ell no la deixa de mirar

sense vore la tortura

que això li pot suposar.

Ai quan cec és l’amor!

Tant com per vendre cupons!

Perquè te la cosa collons

que sent l’aguela un horror

ell li trobe atraccions.

No és qüestió de criticar

si l’amor no és vertader,

que tire la pedra primer

aquell que puga provar

que sempre sap el que ha de fer.

Qui no ha comés bogeria,

trista vida haurà portat

perquè si no s’ha equivocat

més prompte li valdria

eixir d’on està amagat.

Escena �ª AmorfaAmb el físic ens hem topat!

Però amb amor: Tot superat!

Amb un ull cap Mascarell

i l’altre mirant a Almassora

ens trobem a esta senyora,

que’s més lletja que el rovell,

esperant la seua hora.

L’amor no li ha arribat

doncs te cara de gripau

però espera al príncep blau

que d’un bes enamorat

se l’emporte al seu palau.

El príncep que li arribarà,

potser lleig o ben plantat,

a ulls d’ella, de veritat,

el millor segur serà

doncs l’amor haurà trobat.

Amorfa o amorf, dona igual

doncs el físic en realitat

en el cor no fa forat

i a la fi el que realment val

és l’amor i l’amistat.

Eixe amor tan especial

que de l’ànima ha nascut

els dos tenen merescut

i durarà fins el final

amb la força per virtut.

Si vols trobar un paregut

amb una història reial

et resultarà perjudicial

i coent per a la salut

per criticar i posar mal.

�8


Escena 4ª L’amor trencatDe cagar els dos en un poal...

a acabar més que fatal!

Quan l’amor ja no és amor,

i els sentiments se’n van volant

perquè s’ha perdut l’encant,

ja tot sembla el pitjor

i res et tira endavant.

Ací ho veus representat

pel botxí que amb la destral

el cor parteix de forma brutal

donant així per acabat

el que pareixia immortal

Eixe amor apegalós

que totes hores es manifesta

a la fi sempre indigesta

perquè sent un tant melós

fins l’aire et segresta.

I es que de l’amor al desamor

sols hi ha un pas que’s ben curtet

i es traspassa rapidet

sense cap tipus de rubor

ni el mirament més xicotet.

Quan l’amor arriba a la fi,

perquè al concert hi ha dos batutes,

és el temps de les disputes

on s’amolla tot el verí

i els dos les passen ben putes.

Amor trencat i xafat,

sols té com a solució

tirar per sempre el teló

i cadascú per un costat

buscar una nova il·lusió.

Escena �ª Amor als animals.Els animals, com les persones...

també tenen coses bones.

Al monument podem observar

a un pastor amb dos ovelles,

l’home es desviu per elles

i les treu a pasturar

fins que eixen les estrelles.

És tant gran l’amor que sent

cap a tot el seu ramat,

que quan el dia ja ha passat

i la nit ja és present,

a ell segueix dedicat.

Hi haurà qui podrà pensar

que’s tracta d’una exageració

i que en lloc d’amor és devoció

quan algú parla d’estimar

a un animal en qüestió.

Però els puc assegurar

que al món hi ha molta gent

que no li pareix sorprenent

que eixe afecte cap al bestiar

siga més que un sentiment.

I no és que estiguen malament

dels assumptes del terrat,

simplement han observat

que no hi ha cap inconvenient

en voler a un gos o a un gat.

L’avantatge és evident

respecte a un ésser humà

doncs discutir no podrà

i enviar-lo a prendre vent

segur que més ràpid serà.

Escena �ª AmorfaAmb el físic ens hem topat!

Però amb amor: Tot superat!

Amb un ull cap Mascarell

i l’altre mirant a Almassora

ens trobem a esta senyora,

que’s més lletja que el rovell,

esperant la seua hora.

L’amor no li ha arribat

doncs te cara de gripau

però espera al príncep blau

que d’un bes enamorat

se l’emporte al seu palau.

El príncep que li arribarà,

potser lleig o ben plantat,

a ulls d’ella, de veritat,

el millor segur serà

doncs l’amor haurà trobat.

Amorfa o amorf, dona igual

doncs el físic en realitat

en el cor no fa forat

i a la fi el que realment val

és l’amor i l’amistat.

Eixe amor tan especial

que de l’ànima ha nascut

els dos tenen merescut

i durarà fins el final

amb la força per virtut.

Si vols trobar un paregut

amb una història reial

et resultarà perjudicial

i coent per a la salut

per criticar i posar mal.��


La falleta el que vol contar

és que els artistes del demà

hui es dediquen a jugar,

que el seu art: ja vindrà!

Qui en la vida ha triomfat

passant després a la història

primer també ha jugat

sense pensar en cap victòria.

Per que tots hem segut menudets

i hem gaudit de la infantesa,

els genis també foren xiquets

plens d’alegria i tendresa.

Les muses de la inspiració

rematen el nostre monument

i observen amb atenció

als artistes que es van fent.

Elles seran les que demà

amb la seua màgia genial,

als genis donaran la mà

per que puguen triomfar com cal.

La pintura ens transmet

des del llenç, pel pinzell,

allò que l’ull inquiet

considera que és bell.

Podem trobar al cos central

a tot un Goya menudet

que ja pinta fenomenal

i te un art molt complet

Les “majes” estan posant

per al geni d’Aragó

que posa tot el seu encant

i bona dosi d’il.lusió

Falla Infantil Barri La Mercè.Lema: Els genis també foren xiquetsArtista: Paco Martínez

Versos: La calavera Coquis

20


FALL

A IN

FAN

TILEl xiquet mai hauria pensat

que estant ací dalt del gos

acabaria retratat

i sent un quadre molt famós.

La música és una de les arts

d’on Beethoven és clar exponent

i, ni volent, quedarem farts

de gaudir-la tant dolçament.

El trobem al monument

fent l’orgue sonar

i ho fa tant dolçament

que a tots ens te que enamorar.

El trobador amb alegria

a la jove li canta extasiat

sense pensar en l’harmonia

ni tindre l’instrument afinat.

El cant requereix bona veu

i també interpretació

i l’èxit és el trofeu

de qui destaca en la cançó.

La jove al cant es vol dedicar

i ser demà una gran soprano.

Molt haurà de treballar

i a més aprendre piano.

L’escultura té en les mans

el valor més destacat

per això son sempre grans

els qui en este art han triomfat.

El món dels contes, en realitat,

també forma part de l’art

doncs hi ha darrere un literat

que les lletres no deixa apart.

Hansel i Gretel a la falleta

els trobem representats.

Esta simpàtica parelleta

dels contes son convidats.

El teatre sempre ha segut

un dels pilars de la cultura

i per això s’ha merescut

un homenatge d’altura.

Com si foren Romeu i Julieta

mostrant al món el seu amor,

trobem ara a la falleta

a esta parella que és un primor.

És molt barroca l’escena

fruit de l’enamorament

que viscut amb gràcia plena

s’observa tant dolçament.

La cultura valenciana

té en la dolçaina i el tabal

una mostra ben clara

de fer les coses com cal.

Per això des de ben xicotets

fan la música sonar

esta parella de xiquets

que en la música vol triomfar.

I fins ací l’explicació

del que en la falla pots trobar,

els genis que amb il.lusió

de menuts van començar.

Si vols vore’ls ben lluïts

a la falla disposats,

t’esperem com tots els anys

quan arribe el mes de Març.

2�


LA B

RUSA

SUPL

EMEN

T G

RÀFI

C D

’UN

AN

Y FA

LLER

22


Ninot Indultat de Borriana 2013

Falla

Gra

n, L

ema:

Des

cobr

int B

orria

na 6

é Pr

emi

Falla

Infa

ntil,

Lem

a: L

a ru

ta d

e le

s esp

ècie

s. 5

é Pr

emi.

2�


Creu de Maig Infantil 8é Premi

Cava

lcad

a de

l Nin

ot. S

egon

Pre

mi

Presentació del llibret

Creu

de

Mai

g �é

pre

mi

24


Fogueres d’Alacant

La “Traca”

Batalla de Flors

Presentació del llibretProclamació

2�


Exaltació 20�4

Exaltació al Payà

26


2�


L’EXP

ORT

ACIÓ

FALL

ERA

DE B

ORR

IAN

A

28


L’exportació fallera de Borriana.

ELS MONUMENTS FALLERS INSPIRATS PER BORRIANENCS AL LLARG DEL MÓN.

Vicent Blasco Miró

Josep Nos García

Jordi Bort Castelló.

De vegades el pas del temps posa en contacte persones

que pareixen destinades a trobar-se. Si observem

qualsevol punt de la història des de la nostra posició

present pareix que, de vegades, la sort i els fets conspiren

per fer de tots els futurs possibles una única realitat

tangible que quedarà fixada per sempre com a un pilar

de la nostra memòria personal. I la memòria col·lectiva

sol funcionar de la mateixa manera, observant el passat

i fixant en ell unes fites que seran contemplades com

boies en una mar de fets, com nexes d’unió d’un teixit

històric complex i bast. Ens agafem a estes fites per fer

d’elles la columna vertebral de qualsevol relat històric,

les destriem d’una enorme quantitat de fets per la seua

importància, per explicar el nostre present. I el present

de Borriana ha esdevingut hui, en part, un present faller.

Les falles formen part de la realitat de qualsevol persona

de Borriana des que van quedar empeltades a esta terra

a inicis del segle XX. La mar dels fets de la nostra ciutat

està cada vegada més poblada de fets fallers, fets sense

els quals no podríem explicar la totalitat de la Borriana

de hui. Així, si pugem a la muntanya dels observadors

de la història i mirem tot allò que s’escampa als seus

peus, ens pareixerà un somni que el destí posara en

contacte a aquells primers fallers de La Mercé en algun

moment de ��28, que els posara al cap a tots ells a

la vegada la idea d’encendre la flama de les falles a la

seua terra. Des dels nostres ulls, pareix un miracle que

les coses pogueren passar així, creuar-se així. Per ells,

per eixe caòtic i meravellós desordre de les coses, hui

som fallers a Borriana; per una casualitat que esdevé la

causa que explica la nostra realitat present. Eixe esperit

2�


donat a conèixer al llarg del món. Si el que volguérem

és escriure sobre l’exportació, en el referent al comerç

de la taronja, molt probablement necessitaríem milers

de fulles per explicar eixe fet que tant famosa va fer a

la ciutat durant el segle XX. Però resulta que no només

taronges ha sabut exportar Borriana, i com que aquest

n’és un llibre faller ens hem proposat contar la història

de les falles que la nostra ciutat, per mig d’algun fill seu,

ha exportat per tot arreu. El nombre de les mateixes és

infinitament inferior al de les taronges, lògicament, però

no per això menys important ja que cada història porta

darrere la mateixa il·lusió i el mateix esforç com el que

tingueren aquelles persones que ara fa 86 anys decidiren

plantar la primera falla a Borriana.

La festa té un component extravertit, humorístic, rialler

i cridaner per on desfilen els ninots de les sarcàstiques

falles. Celebrat a la plaça pública on l’amo és el carrer,

l’exportació de la festa ha estat sempre en mans dels

fallers. Tant és així, que hi ha constància que per una

creatiu, faller i valent dels homes de 1928, ha fet que

moltes persones durant la història hagen replegat el

seu testimoni i el seu afany per fer més gran la flama

fallera. Les iniciatives no han parat de brotar fins a fer

que hui a Borriana es compte amb divuit comissions

en actiu, a banda de moltes altres que han vist la llum

durant el passat segle i que, malauradament, han

acabat desapareixent en algun moment. Però a més a

més, algunes persones han esdevingut dignes hereus

d’aquells primers fallers i no s’han conformat amb crear

o mantenir iniciatives a la seua localitat, sinó que han

volgut mostrar a noves terres, com ací va ser mostrada,

la bellesa de la festa. I en algunes màgiques ocasions el

destí les ha posat en contacte miraculosament per a fer

realitat el seu somni.

Si tinguérem que parlar de la tradició exportadora de

la ciutat de Borriana, està clar que en primer lloc, el

primer que ens vindria al cap, seria la taronja. La nostra

particular fruita daurada ha segut la que més ens ha

�0


relació directa o indirecta dels borrianencs, s’han plantat

monuments fallers en altres localitats fora de Borriana i

inclús s’han traspassant les fronteres valencianes.

La festa fallera a Borriana, com és ben sabut, naix de

l’ímpetu d’un grup d’homes del nostre barri de La Mercè

que mig a “jugarota” es proposen alçar el monument.

L’èxit va ser tant notori que al següent any ja en foren

tres les falles plantades. La Borriana d’aleshores es

mirava en l’espill de València i tot que uns anys abans,

els nostres veïns de Castelló també plantaren falles, la

festa a Borriana va quallar mirant-se a València. El que

la festa fallera fora importada a la ciutat, no va suposar

ningun tipus d’entrebanc per a la seua consolidació

i posterior expansió. Moltes vegades, he pensat que

Borriana estava esperant la festa fallera, ja que la força

que agafa en els primers anys de la seua existència és

tant gran que prompte s’arrela en la vida de la ciutat

d’una manera molt intensa, cosa que contràriament

no va passar a la ciutat de Castelló on com comentava

abans, a principis del segle XX i posteriorment als anys

20 va haver un tímid intent de plantar falles que prompte

va quedar oblidat. Sols el període bèl·lic de la Guerra

Civil Espanyola paralitza la festa a la ciutat. Ni tant sols

moments delicadíssims com la intensa gelada de ��46

aconsegueixen fer desaparèixer per complet les falles

a Borriana. Açò és de sobra conegut per tots, però la

referència és precisa per fer notar la importància de

la festa fallera a Borriana, que en pocs anys des de la

seua implantació esdevé la festa principal de la ciutat.

La manera en que es vivia el dia a dia faller a Borriana

durant aquells anys on l’ implicació del barri en la falla

era total, fa pensar en la forta presència que la falla tenia

en la vida dels ciutadans i el protagonisme adquirit en

l’àmbit social com a eix vertebrador de les relacions

entre el veïnat. En poques paraules, les falles impregnen

una ciutat que s’entrega a elles amb els braços oberts.

Tota esta força de les falles fa que els que eren xiquets i

joves en eixa època tinguen un percepció de la festa des

del punt de vista de la intensitat, del orgull per les falles

��


i l’ambició per fer la festa cada vegada més gran. Sols

d’eixa manera s’entén el que posteriorment hi hagen

fallers que empreguen la gran tasca d’exportar la festa

fallera fins els llocs més inimaginables. El present treball

no és més que un xicotet reconeixement cap a eixes

persones que al llarg de la història tingueren la il·lusió de

fer la festa més gran i donar-la a conèixer per tot arreu.

�2


La falla de Sevilla

Si seguim un ordre cronològic dels esdeveniments

la primera parada tenim que fer-la a Sevilla en plena

Guerra Civil, concretament a l’any ��8. La història que

a continuació referirem hem volgut destacar-la a pesar

que no hem pogut documentar-la més que pels articles

que un dels seus impulsors li dedica. Qui ens reporta

la història és l’il·lustre borrianenc Roberto Roselló en

primer lloc i posteriorment, Manuel Roselló Gasch,

mestre de generacions de borrianencs i el qual va haver

de formar part de la anomenada Bandera Valenciana, un

regiment de soldats que varen lluitar a la Guerra Civil.

La importància d’esta falla radica en el fet de la data en

la que es planta, ja que a l’any ��8 no hi constància de

que es plante cap falla, per suposat a Borriana ni tampoc

a la ciutat de València, bressol de la festa. El contenciós

bèl·lic va acabar amb la festa fallera i encara que durant

la guerra a la ciutat de València es va fer l’intent de

plantar unes falles a l’any ��, (les anomenades falles

antifeixistes organitzades per un comitè d’artistes) la

realitat és que davant les amenaces del bàndol franquista

de bombardejar la ciutat, finalment estes

falles no varen arribar a plantar-se i sols

es va celebrar a la Llotja de València una

exposició amb els ninots més destacats que

havien d’haver-se plantat. La festa fallera

no torna a recuperar-se fins l’any 1940 una

vegada finalitzada la guerra. És per eixe

motiu que el fet de que s’alçara una falla

a Sevilla l’any ��8 té una gran rellevància

doncs no hi ha documentada cap més en

eixe any.

LA FA

LLA

DE S

EVIL

LA��


La primera referència que tenim de la falla plantada a

Sevilla l’any ��8 la trobem a la pàgina �� del Buris-Ana

Nº 87 de març de 1965. És una ressenya menuda firmada

per Roberto Roselló conscient de la importància del fet,

en un exercici magistral de síntesi i deixant ben clar el

que és un titular de premsa, va resumir en set paraules

una noticia que si be durant tot este temps ha passat

desapercebuda per a la història fallera, no deixa de tindre

una gran rellevància. En el primer paràgraf, el periodista

deixa clar que amb el seu article pretén omplir una pàgina

en blanc de la història de les falles. Posteriorment relata

els fets tot i lamentant que és un simple transcriptor i

no testimoni del que relata. Segons l’article, a l’any 1938

a Sevilla estava portant-se a terme una reagrupació de

soldats valencians procedents del bàndol republicà que

havien segut fets presos en diferents fronts de batalla i

amb els que es pretenia formar una nova unitat especial

que va ser anomenada Bandera Valenciana. Els efectius

venien a ser uns ��0 homes, entre els que es trobaven

una vintena de borrianencs. En arribar la data de la

�4


festivitat de Sant Josep, la melangia s’apoderava de estes

persones que de manera espontània varen decidir plantar

una falla. Eixe pensat i fet tant faller, no obstant, es va

trobar amb la mancança de mitjans per a poder realitzar

el cadafal. Finalment varen rebre l’autorització pertinent

i amb la col·laboració d’un artesà d’imatges religioses de

la ciutat de Camas que va realitzar amb cera el cap de

tres ninots, la falla es va poder portar a terme. La falla,

segons conta Roselló va ser molt modesta d’acord amb

les circumstàncies del moment, però això no va suposar

cap problema per a que suposara un gran èxit no només

entre els valencians d’aquell regiment si no també entre

la ciutadania sevillana que va acudir en gran nombre a

visitar-la. Tant gran va ser el rebombori creat per la falla

que fins i tot el diari local “La Unión” se’n va fer ressò

dedicant-li un reportatge gràfic. Este fet va estar en

bona mesura motivat perquè el director de l’esmentada

publicació era el castellonenc Manuel Bellido, que per

motius de la guerra es trobava també refugiat a la ciutat

del Guadalquivir. La crònica continua amb els festejos

que es varen dur a terme el �� de març, dia de Sant

Josep, i on el general colpista, Gonzalo Queipo de LLano,

va posar a disposició dels organitzadors de la falla una

banda de música militar i es va oferir un dinar a tots

els components de la Bandera Valenciana. El dinar va

ser sufragat per diversos refugiats civils valencians com

el matador de bous, Vicente Barrera. Per finalitzar amb

l’article, Roberto Roselló es pregunta “¿Fue la única falla

que se plantó en aquel azaroso ��8? Posiblemente”.

Han de passar 14 anys per a que trobem una nova

referència a esta falla sevillana. És al llibre faller de ��

i on baix el títol de Una falla en Sevilla, Manuel Roselló

Gasch relata en primera persona els fets. Manuel Roselló

amplia les dades que apareixien en el primer article

del Buris-Ana i entre d’altres comenta que la comissió

encarregada de portar a terme la falla estava formada

per José Miguel Matutano, natural de Sant Mateu i molt

conegut a Borriana, Vicente Asensio; un tal Garrido de

València que vivia al carrer Alboraia i que formava part

��


d’un diari desaparegut , és el que afirma Roberto Roselló

de que va ser al periòdic “La Unión” on va ser referenciat

el fet faller de Sevilla.

La tercera referència a la falla de Sevilla del ��8 la

torna a fer el mateix Manuel Roselló Gasch a les seues

Contalles de Borriana una sèrie de quatre menuts volums

editats per la Caixa Rural Sant Josep, on Roselló amb

il·lustracions del també borrianenc Pepe Luis Granell, fa

un recorregut pels personatges i tradicions de Borriana

de les primeres dècades del Segle XX. En el primer dels

volums editat al ��8�, Roselló torna a contar la història

de la falla de Sevilla en les mateixes paraules que al

llibre faller de 1979, curiosament l’article que segueix al

que fa referència a la falla es titola “Burriana, la Sevilla

de Levante” unes paraules que l’autor conta que va dir

el general Primo de Rivera per a descriure a la nostra

ciutat i que ell mateix utilitza per a fer una comparació

de Borriana amb Sevilla amb la qual ens uneix també la

festa de les Creus de Maig.

del trio Aloha de guitarres hawaianes, molt conegut a

l’època, i ell mateix. Un altra de les dades que destaca és l’

ubicació del quarter on residien al pavelló Hispano Cubano

que en va construir per a l’exposició Iberoamericana de

Sevilla al ��2�, situat fora del que actualment és el parc

de Maria Luisa i a la vora del Guadalquivir ,en el mateix

barri de Triana. Aprofitant este lloc tant destacat, Roselló

fa un paral·lelisme en la ciutat de Valencia al comparar

el Guadalquivir amb el riu Túria i la Torre del Oro amb el

Miquelet de la Seu.

En aquest article de Manuel Roselló, no obstant, trobem

una contradicció amb l’esmentat abans de Roberto

Roselló i n’és que Manuel Roselló diu que la noticia de la

plantada de la falla va ser portada del diari ABC de Sevilla

que dirigia el castellonenc Manuel Bellido. Humilment

creiem que Manuel Roselló es va equivocar ja que a

la magnífica hemeroteca del diari ABC no apareix cap

referència a esta falla en cap exemplar del mes de març

de ��8, el que no hem pogut comprovar per tractar-se

�6


La falla del Sàhara

Hem de pegar un salt de prop de 30 anys per trobar

una nova referència documental a una falla exportada

per un borrianenc. Esta vegada, no obstant, la proesa

d’un il·lusionat faller de la nostra ciutat sobrepassa els

límits continentals i s’endinsa, ni més ni menys, que en

el desert del Sàhara a l’Àfrica occidental, territori que

al ��6�, quan es desenvolupa esta història, pertanyia a

l’Estat Espanyol.

Una vegada més, és el tant faller pensat i fet el que inspira

la construcció d’esta falla, a més amb la particularitat de

ser la més efímera de quantes hem pogut documentar en

el present treball ja que va ser confeccionada, plantada i

cremada el mateix dia de Sant Josep. I una vegada més és

la revista Buris-Ana, butlletí de l’Agrupació Borrianenca

de Cultura i font inesgotable de història de la ciutat,

la que en el seu Nº �02 de l’any ��6� se’n fa resó. El

protagonista borrianenc de la falla del Sàhara és Miguel

Bataller Piera, un aleshores jove, que es trobava fent

el servei militar en aquell indret de l’Àfrica. Com es pot

comprovar en la fotografia que acompanya el

treball, el monument era de factura modesta,

més si tenim en compte no sols la mancança

de materials amb els que portar endavant

el projecte si no també el temps mínim en

que es va portar a terme la seua construcció.

Sobre una base quadrada es disposa el cos

central de la falla que es rematada per un

ninot que sembla ser retallat en fusta i que

representa a una xica, en un dels laterals de

la falla, una altra figura en este cas la d’un

soldat als peus del qual hi ha un gran rètol

amb la inscripció “Vixca Valencia”.

Malgrat tot açò, el realment important, la

festa i l’orgull de celebrar-la tant lluny de

la nostra terra va ser el principal motiu de

satisfacció dels improvisats fallers que es

feren càrrec de la falla. Conta el propi Miguel

Bataller en el seu article del Buris-Ana la

LA FA

LLA

DEL

SÀHA

RA��


il·lusió que va despertar entre tots els soldats valencians

la seua idea de plantar una falla. En comentar-ho varen

sorgir de seguida fusters i pintors que’s varen oferir a

col·laborar en la construcció del monument. Cançons

valencianes, embotits típics i vi foren els elements que

ajudaren a enllestir la falla durant tot el matí. Com a

bona falla, el monument pel que pareix comptava amb

una bona dosi de critica i en aquest cas ho era dels

superiors dels soldats allí destacats. La gràcia amb que

foren confeccionats els versos va fer que els mateixos

al·ludits s’ho agafaren a broma i els autors no reberen

cap tipus de càstig ni sanció. La festa fallera va continuar

eixe dia amb més vi, cants i un sopar que es va prolongar

fins el toc de retreta.

Una vegada finalitzada la jornada militar, conta Miguel

Bataller, que es va cremar la falla en presència de tots els

soldats, entre ells els quasi seixanta valencians que en

quell moment es trobaven fent allí el servei militar.

�8


La falla d’Oviedo

La relació entre Oviedo i Borriana ve de lluny, amarada

de relacions diplomàtiques i sempre cordials. Sembla

que han estat dos poblacions unides per la providència

o la casualitat, gràcies a les quals es van començar a

establir llaços d’unió. Dos eclesiàstics fills del nostre

poble, van ser nomenats arquebisbes d’Oviedo. M’estic

referint al bisbe Juan Bautista Luis Pérez i a Vicent

Enrique i Tarancón. El primer va prendre possessió de la

diòcesi asturiana, el febrer de ��22 i va estar en esta seu

fins a la seua mort, el novembre de 1934. Anys després,

el qui seria el cardenal del canvi i de la Transició, el

cardenal de Borriana Vicent Enrique i Tarancón, va ser

també arquebisbe d’Oviedo, d’on prengué possessió de

l’arquebisbat asturià, en 1965 i on s’estigué fins el 1969

que va ser nomenat arquebisbe de Toledo.

Són les cròniques que trobem al Buris-ana els anys ��6�,

��66 i ��6�, les que ens reporten la història fallera que

uneix a la nostra ciutat amb Oviedo.

En ��6� una representació de tres regidors

de l’ajuntament d’Oviedo van visitar Borriana.

En este cas, la corporació asturiana va assistir

als actes que va organitzar la falla del Club

Ortega. Esta falla tenia la intenció de portar

a Borriana als alcaldes de París i Londres. Ja

podem imaginar sobradament per què!!! Però

la utopia no es va acabar de realitzar, ja que no

va poder assistir l’alcalde de París. Només van

aconseguir l’assistència del propietari d’una

LA FA

LLA

D’O

VIED

O��


afamada marca de licor francès que portava el seu nom,

el Sr. Ricard. D’esta manera, va estar present a Borriana

la representació municipal de Londres, juntament amb

els Ducs d’Alba.

L’any 1966 l’alcalde d’Oviedo, amb els dos tinents

d’alcaldes, formava la representació municipal que va

visitar la Borriana fallera.

I entre visita i visita trobem una crònica al diari ABC del

23 de setembre de 1966, que ens explica que amb motiu

de les festes de Sant Mateu, es plantà una falla en la

Plaça del Carbayón. No cal dir que una representació de

l’ajuntament de Borriana va ser rebuda pels asturians,

que els van acollir amb agraïment.

Entre la representació borrianenca destacava la reina

fallera d’aquell any, la senyoreta Mercedes Tomás

Verdegal que posteriorment es va cassar amb un dels

regidors d’Oviedo i va acabar vivint a la capital del

Principat d’Asturies. Els representants de Borriana

tornaren al nostre poble ben satisfets de l’acolliment de

la ciutat d’Oviedo.

L’any 1967 l’alcalde d’Oviedo tornà a repetir i visità

Borriana per les festes de Sant Josep.

40


guionista faller, a més de Alma mater de la

falla d’Alcúdia de Veo, Vicent R. Cardet fa en

un article que es titola “Cuando los pinos

huelen a falla” i que apareix al llibre faller de

��. Cardet fa menció d’una falla plantada

junt a la popular Font de Fosques i al mateix

temps menciona també que hi ocupà el

càrrec de fallera major una jove borrianenca.

El que no apareixen, per voluntat expressa de

l’autor del text, son els noms de les persones

que varen encapçalar el projecte i és que

Vicent Cardet considera que el realment

important son les obres fetes pels homes,

per això conclou el seu article afirmant:

“Por tanto no hacen falta nombres, porque

indudablemente ha sido “cosa de hombres”

y donde hay hombres, creo que sobran

nombres.”

El cas de les falles d’Artana resulta si cap un

Les falles de la Serra Espadà

Molt més pròximes que les anteriors en quant a la

distancia geogràfica, encara que ja llunyanes en el

temps, mereixen un lloc destacat les falles de la Serra

Espadà, uns monuments que lluïren als pobles d’Artana,

Eslida i Alcúdia de Veo a principis de la dècada dels anys

�0 del segle passat. Tots estos monuments tenen el mes

d’agost com a protagonista i son fruit del sentiment faller

de borrianencs que estiuejaven en estos pobles. Durant

els mesos de l’estiu moltes eren les famílies de Borriana

que fugien de la calor de La Plana per a refugiar-se en

les muntanyes de L’Espadà, com és lògic entre ells molts

fallers que no varen deixar passar l’oportunitat de fer

constància de la seua condició en els pobles que els

adoptaven al llarg de l’estiu. Sense cap lloc a dubte, les

falles que més rellevància varen adquirir foren les que

durant els anys ��-�2-��-�4 i �� es varen plantar a

l’Alcúdia de Veo que va arribar a comptar amb comissió

fallera i que rebé el nom de la Falla de la muntanya.

Altres com de la plantada a Eslida a l’any ��4 sols tenim

constància d’ella gràcies a una ressenya que el crític i

LA FA

LLES

DE

LA S

ERRA

ESP

ADÀ

4�


poc més dificil d’explicar degut a la falta d’informació.

És l’artanenc de naixement i borrianenc d’adopció, Joan

LLidó qui ens posa sobre la pista. Els fets es desenvolupen

a l’ermita de Santa Cristina d’Artana que en eixa època

de finals del anys 60 funcionava també com el que hui

podríem denominar hotel rural i aleshores s’anomenava

fonda. Fins a eixe idíl·lic paratge de l’Espadà, a vora del

riu, es desplaçaven moltes persones a passar els dies

més calorosos de l’estiu. Bautista Bodí era un borrianenc

que tenia com a costum estiuejar allí i durant un parell

d’anys va ser l’impulsor de la falleta que es va plantar

en aquell lloc d’Artana. La seua neta, Elvira Bodí i la

seua neboda Suni Bodí que aleshores eren menudes ho

recorden vagament. Pels seus testimonis sabem que es

va tractar de dos falletes improvisades i confeccionades

amb “els trastos vells que per allí trobava el meu iaio”.

Eren ninots vestits amb roba vella i no recorden que

tingueren cap tipus de crítica, és més tant Elvira com

Suni consideren que allò sols era una diversió més del

seu avi amb la que passar algunes vesprades de l’estiu

enllestint el monument i després ser l’excusa per fer

un sopar en reunió per cremar la falla. El fet d’incloure

ací esta referència no és més que per deixar constància

d’uns fets fallers que si be no arribaren a tindre la difusió

ni la importància dels que a continuació relatarem,

formen, encara que mínimament, part de la història de

l’exportació fallera dels borrianencs.

42


La falla d’Alcúdia de Veo o Falla de la Muntanya

Les festes falleres d’Alcúdia de Veo varen alcançar una

gran rellevància dins del panorama festiu faller degut

a la gran implicació de la ciutat de Borriana en la seua

organització i desenvolupament. L’inspirador de la festa

fallera a l’Alcúdia de Veo va ser, com hem referit abans,

el gran borrianenc, Vicente Ramón Cardet Martínez, que

junt a la seua família passava l’estiu a la bella població

de l’Espadà. Vicente R. Cardet en aquells temps va fer

amistat amb unes famílies valencianes entre les quals

destacaven Juan Pallas Tejadillas, Vicente Pitarch de la

Torre i Ramón Lázaro Andreu, unes persones que en

aquells moments no formaven part de cap comissió fallera

però que, no obstant, compartien amb Cardet l’amor per

les tradicions i les manifestacions culturals valencianes.

Conta el mateix Vicente Cardet que “eren persones de la

mateixa ciutat de València i que, a pesar que no estaven

lligats a cap comissió fallera es sentien fallers per tots els

costats i la idea de plantar una falla en L’Alcúdia de Veo

els va fer molta il·lusió.” Corria l’estiu de 1971 quan va

sorgir la idea i de seguida es posaren mans a l’obra per

FALL

A DE

LA

MU

NTA

NYA

4�


fer realitat la falla. El lloc escollit per a alçar el

monument va ser la fins aleshores coneguda

com “Plaza de la Fuente” i que a partir d’eixe

moment els fallers de la muntanya bategen

com a la Plaça de Sant Josep, amb tant d’èxit

que actualment s’anomena així. El primer

monument de la falla de la muntanya, és un

cadafal de tall clàssic a l’estil de les primeres

falles que es varen plantar a Borriana a

finals dels anys 20 del segle passat. Sobre

un pedestal quadrat s’erigeix una escena

composada per quatre ninots més menuts i

un, una miqueta més gran que farà el paper

de remat i que representa a un pallasso sobre

una bicicleta de circ i amb una taronja a la

ma. Els quatre costats del pedestal estan

decorats amb paisatges d’Alcúdia de Veo i

sobre ells estan retolats els versos de la falla.

L’impressor borrianenc, José Chordà Maren

va ser l’encarregat de la confecció del llibret

de la falla amb l’explicació del monument i el

programa de festejos organitzats amb motiu de

la plantà. És així com sabem que el monument

es va plantar el dissabte �4 d’Agost i es va

cremar el dia següent després d’una missa i

ofrena i de degustar els tradicionals bunyols

amb xocolate. El gran poeta borrianenc, Pepe

Esteve va exercir de mantenidor de la festa i un

bon grapat de joves i xiquetes es varen vestir de

valenciana per a l’esdeveniment, tantes que el

propi Esteve va batejar la falla com “la falla de

las mil reinas”. La plantà d’eixe monument va

suposar un èxit tant gran que els organitzadors

de la festa amb Vicente R. Cardet al front varen

començar de seguida a preparar les festes del

proper any. Una vegada més, el pensat i fet

faller havia quallat i els habitants i estiuejants

de l’Alcúdia de Veo havien acollit amb gran

satisfacció la iniciativa fallera.

44


Com sol ser habitual també, si hi ha una

màxima dintre del món faller, eixa és la de

la superació respecte a l’any anterior. A la

falla de la muntanya no podia ser menys i

és així com a l’agost de ��2 el monument

faller torna a lluir a la Plaça de Sant Josep.

El cadafal és notablement millorat respecte

a l’any anterior i en ell ja es pot advertir

clarament l’estructura d’una falla acord amb

l’època en que es planta. Trobem un cos

central representat per un esfera que sembla

un planeta, el remat que és una jove en

bikini amb els braços oberts i diversos ninots

disposats a la base format escenes. La gran

implicació fallera que té a Borriana, Vicente

R. Cardet fa que artistes fallers de la ciutat

donen ninots per a la falla que d’esta manera

es va poder dur a terme i al mateix temps, la

Junta Local Fallera presidida per Ramón Boix

acudeix per primera vegada a l’Alcúdia de Veo

per a major realç de la festa. En aquest segon

any de falla, novament el poeta José Esteve,

esta vegada junt al també faller, Manuel

Gómez son els encarregats de pregonar la

festa i prova de la consolidació de la falla és

també que el mateix Esteve junt a Vicente R.

Cardet escriuen la lletra del himne de la falla

que va composar el mestre Juan Branchadell.

La segona edició de les falles de l’Alcúdia de

Veo esdevé un èxit rotund, motiu que alena

encara més als seus impulsors per continuar

la festa i preparar-se per a una nova edició.

És així com arribem a l’any ��, tercer any de

la falla i probablement es de més intensitat

festiva així com de major representació oficial

de les falles de Borriana en la localitat de

l’Espadà. La reina fallera d’aquell any, Maria

José Civera junt a una amplia representació

de la Junta Local Fallera encapçalada per

4�


Ramón Boix es desplaça fins l’Alcúdia per gaudir de la

festa i entregar el premi al monument, que a pesar de

ser l’únic no podia quedar sense el tradicional palet. Les

dates de les festes falleres per primera vegada es fan

coincidir amb els dies de la setmana fallera de març, així

el primer dia de festa és el dimecres �� d’Agost de ��.

A les huit del matí es procedeix a la plantà de la falla

i a les nou te lloc l’eixida de la II Carrera Ciclista Premi

Alcúdia de Veo que culmina a les �2 del migdia. Ja per

la vesprada a les vuit i mitja te lloc el pregó de la festa

on exerceix de mantenidor el recordat faller borrianenc

Santiago Izquierdo Burdeus. A les deu i mitja de la nit

culminen els actes del dia amb un ball homenatge a les

falleres. El dia següent es dedica als joves segons consta

al llibret de festes. Els actes son: Missa pel matí, processó

per la vesprada i ball per la nit, a més de concurs de tir al

plat. Els dies �� i �8 d’agost les festes es tornen taurines

amb l’exhibició de bous i vaques i el dia �� per rematar la

festa d’aquell any es fa una missa amb posterior ofrena a

la Verge, una disparà a la una de la vesprada i cavalcada

de disfresses a les sis. A les nou de la nit es crema la

falla i posteriorment es dispara un castell de focs com

a colofó de les festes. Pel que respecta al monument

plantat a la Plaça de Sant Josep, aquest ha evolucionat

molt respecte a les anteriors edicions i al �� destaca

pel seu acabat professional. El que no canvia és el cos

central que novament el protagonitza un ninot que

representa a una dona en bikini. Pareix ser que el fet de

que la falla es plante en Agost faja necessari que el trage

de bany estiga present al cadafal. Diferents ninots es

disposen al voltant de la falla, tots ells lleugers de roba

en clara al·lusió al temps estival.

La festa fallera de l’Alcúdia de Veo sembla consolidada

i el mateix Vicente R. Cardet escriu un article al llibre

faller de 1974 que titola “La vieja falla de la montaña”

en el que fa una crònica de les festes de l’estiu de 1973.

Novament a l’any 1974 torna a tindre lloc una nova edició

de les falles. Els fallers de l’Alcúdia de Veo, encapçalats

pel nostre paisà emprenen de nou la tasca de celebrar

la festa fallera. El monument faller de ��4 segueix el

que ja quasi és un tradició en la falla de la muntanya,

46


i torna a estar rematat per un ninot que representa a

una jove esta vegada més vestida, sobre un gran roca

que representa a les muntanyes de l’Espada i que

s’assembla a les properes roques dels famosos orgues de

Benitandús tan pròxims a l’Alcúdia de Veo. En l’aspecte

festiu cal assenyalar les actuacions musicals de l’afamada

Orquesta Nebot que des de Burriana pujava a amenitzar

les velades amb els seus incondicionals seguidors entre

els que destacaven el fuster Juan Piqueres i la seua

dona, molt lligats també a la festa fallera de la nostra

ciutat. Les festes falleres de l’agost a l’Alcúdia tornen a

tindre un gran èxit i una nombrosa representació oficial

de les falles de Borriana es desplaça per a gaudir de la

festa com també ho fan més borrianencs que es senten

atrets pel gran ressò que aquesta festa de la muntanya

te a la ciutat. Al 1975, es celebra per última vegada la

festa fallera a L’Alcúdia de Veo. Són ja cinc anys de falla i

el que havia començat com una humorada havia agafat

ja una importància que necessitava de moltes hores de

feina per portar-la endavant. Els promotors de la festa

havien de invertir gran part del seu temps de vacances a

L’Alcúdia de Veo treballant per enllestir tot el que la festa

comportava i el cansament va fer que Vicente R. Cardet

i els seus amics valencians decidiren no seguir amb la

falla de la muntanya l’any ��6. Malauradament no hem

pogut aconseguir cap documentació gràfica de l’última

falla de L’Alcúdia de Veo plantada aquell ��.

Si be al �� les falles de l’Alcúdia de Veo varen passar

a la història i ara les recordem com un fet faller de gran

rellevància que va posar el nom de Borriana ben amunt,

el que durant cinc anys es portaren a terme va suposar

també per als artistes de Borriana, que aleshores

començaven a despuntar, un trampolí cap a la ciutat

de València, bressol de la festa fallera. Açò va succeir

degut a la gran amistat que va forjar l’inspirador de la

festa fallera a l’Alcúdia, Vicente R. Cardet amb el grup

de valencians format per Juan Pallas Tejadillas, Vicente

Pitarch de la Torre i Ramón Lázaro Andreu que, com

comentàvem abans, també estiuejaven a la població

de l’Espadà. L’experiència d’estes persones en la festa

fallera va fer que després de viure-la a l’Alcúdia decidiren

4�


seguir-la a València i tots ells entraren a formar part de

la comissió fallera dels carrers Ribera-Convent de Santa

Clara, falla coneguda popularment com la Telefónica.

Esta comissió convidà a Vicente R. Cardet a exercir de

mantenidor en la seua exaltació i des de llavors, fruit de

l’èxit del nostre paisà va nàixer una trajectòria de més

vint anys en els que Cardet va demostrar les seues dots

d’orador i poeta en moltes falles de València. La gran

relació de Vicente R. Cardet tenia en els artistes fallers

de Borriana als que realitzava els guions i crítiques dels

monuments va fer que per mig d’ell molts començaren

a plantar a València, una ciutat en la que a mitjans del

�0 sols plantaven des de Borriana, Pepet, els Germans

Soro i els Germans Ferrer. D’esta manera i per concloure

la història de la falla de la muntanya podem dir que no

sols va ser una demostració del gran esperit faller d’un

borrianenc si no que també va servir per a l’eclosió

d’un generació d’artistes fallers que tant de renom han

aportat a Borriana. I tot Per un miracle faller com diu

el primer vers de l’himne de la falla que Pepe Esteve i

Vicente R. Cardet varen composar.

48


La falla de Bamakó (Malí)

L’esperit faller, eixe sentiment cap a la festa que ens

envaeix a molt borrianencs, arriba també fins aquelles

persones que ha decidit fer de l’entrega cap als demés,

sobretot els més necessitats, la seua vida. El servei cap

als altres i la vocació religiosa, no va suposar cap obstacle

per a una parella de missioners salesians de Borriana,

Pepe Guillem i Gabriel Larreta, que volgueren gaudir de

la festa fallera en el tant pròxim, com massa vegades

llunyà, continent africà.

Al ��82, els salesians comencen la seua missió a Malí

en tres localitats. En una d’elles a la capital del país,

Bamakó, hi ha dos que es senten borrianencs pels

quatre costats i que en un pensat i fet decideixen plantar

una falla. L’esdeveniment, com és lògic, va causar una

gran sorpresa per als habitants d’aquella població

i els missioners borrianencs varen voler compartir

l’experiència fallera amb la seua comunitat religiosa a

Borriana. D’esta manera és com decideixen relatar els

fets mitjançant una carta que posteriorment va publicar

al Núm. 38 del Butlletí d’Informació Municipal

de Juliol de ��82, Manuel Tejedo Rubert. En

la missiva els dos borrianencs expliquen que

varen plantar la falla el dia �6 de Març, però

que ho feren de dia, doncs per la nit a la zona

d’horta on varen enllestir el monument hi

solien haver serps verinoses i segons contaven

a la carta “la sorpresa que alguna nos pudiera

proporcionar no compensa con la alegria de la

plantà”. El cadafal era senzill i rústic però amb

4 metres d’alçada. El vent que va fer els dies

�6, �� i �8 es conjurà contra el monument

però el dia de Sant Josep parà l’aire i es pogué

cremar la falla. A falta de coets en Bamakó

diuen els missioners: “Habíamos pensado en

varias combinaciones; y al final, nos salvaron

algunos frutos medio verdes, medio maduros,

caídos de los mangos; sometidos al fuego

explotan como pertardos. Tuvimos, pues,

unas tres docenas de pertardos”.

LA FA

LLA

DE B

AMAK

Ó4�


Manuel Tejedo Rubert acaba el seu article al

B.I.M. desitjant que la festa fallera prenga força

a Malí i felicitant als missioners borrianencs per

no sols portar l’Evangeli a la gent d’Àfrica si no

també per compatir les nostres tradicions amb

aquella gent.

�0


La Falla de Brussel·les

Maria Carme Bernat va ser Reina Fallera de Borriana

l’any ��4. Quan ella accedí a aquest càrrec la ciutat

feia ja uns anys que havia deixat enrere la foscor de la

Guerra Civil i ja des d’inicis de la dècada dels quaranta

havia recuperat l’activitat fallera perduda per causa del

conflicte. Als tímids intents de La Mercé i La Vila per

mantenir viva la festa prompte es van sumar altres barris

que havien vist falla plantada abans del fatídic 1936, i això

va fer que des de ��44 s’establira ja la Junta Local Fallera.

Aquella jove fallera pertany, per tant, a una generació

nova de borrianers que ja sentien les falles com una cosa

pròpia i impossible de deslligar del caràcter de la seua

ciutat. Era ja una fallera de cap a peus, i sobretot ho era

de cor. Durant la seua vida va haver de ser testimoni

de la dictadura i de com el país es modernitzava a cops

polítics des de la dècada dels seixanta. I un dels aspectes

més importants d’aquella modernització serà la cada

vegada més forta mirada cap a Europa. El ��, tan sols

tres anys després del regnat de Maria Carme Bernat a

Borriana, es signaven els Tractats de Roma i naixia la

Comunitat Econòmica Europea. I ja el 1962 el

renovat règim de Franco sol·licitava l’entrada a

aquesta iniciativa comú. No obstant això, el fet

de no ser un estat democràtic era un important

impediment i la història de l’adhesió d’Espanya

a Europa viurà grans moments de daltabaixos

durant els seixanta i els setanta. Però amb

l’arribada de la democràcia, a la segona meitat

dels setanta, els esforços per l’europeïtzació

seran cada vegada més constants. I com havia

fet el país durant aquell temps, aquella jove

que havia segut Reina Fallera havia crescut.

I, com una meravellosa història paral·lela,

també ella havia mirat cap a Europa. Als inicis

dels anys vuitanta la trobem situada, ni més

ni menys, que al cor polític del continent, al

seu centre de decisions, a la llunyana Bèlgica

on exercia de Secretària per a la Càmera

de Comerç d’Espanya. L’apertura del règim

havia portat la tornada a l’activitat de les

LA FA

LLA

DE B

RUSS

EL·L

ES��


seues institucions a l’exterior i fruït d’aquella activitat la

Càmera de Comerç espanyola comptava amb aquesta

borrianenca i fallera al seu si. Pot ser una casualitat,

però beneïda casualitat, que ella es trobara treballant

a Bèlgica just en aquells moments als quals Europa i

Espanya estretien els seus camins. El 1982, i dins de les

polítiques destinades a la posada en comú d’aspectes

dels diferents països que volien formar una nova Europa,

s’organitzava a Brussel·les un festival que ocuparia tot

l’any. Un festival que aniria mostrant, en successives

dates del calendari, les festes d’arreu d’Europa. I com

no, les festes d’Espanya (un nou estat democràtic amb el

qual interessava comptar) havien d’estar representades

i, dins d’elles, les falles serien un referent indefugible.

�2


Es parlava segurament per primera vegada de falles a

Brussel·les, i allí mateix comptava Borriana amb una

ambaixadora de luxe.

Javier Perelló és un faller que no ha deixat mai de ser-ho.

Quan qualsevol interessat es pose a estudiar la història

de les falles a Borriana de bon segur es trobarà amb el

seu nom en moltes ocasions. La seua carrera fallera, que

ja ha segut reconeguda en forma d’homenatge faller per

part dels borrianencs, va començar de manera fulgurant

als anys finals de la dècada dels setanta. La seua gestió

com a president portaria, en aquells moments, a la falla

de Sant Blai a fites que el barri mai havia aconseguit a la

seua història. El �� s’aconseguia un quart premi que

era un rotund èxit i a l’any següent encara es millorava el

resultat aconseguint el segon. Els esforços de Perelló per

fer d’una modesta comissió una competidora habitual

pels primers guardons no van passar desapercebuts per

als fallers i ja a inicis dels vuitanta serien la base per portar

a aquest faller, convençut i ambiciós, a la presidència de

��


la Junta Local Fallera. L’entitat que regia l’administració

de les falles des del ��44 comptava llavors amb ell com

a referent i seria, per tant, l’interlocutor per a qualsevol

iniciativa a desenvolupar, fins i tot una tan arriscada com

plantar una falla a Brussel·les.

Juan Dualde és un artista faller amb més part d’artista

que de faller, i això és difícil perquè ha segut faller tota

la seua vida. Ho va ser de La Ravalera en origen però,

poc després, va voler el destí que es posara a treballar

amb Salvador Pascual Angelillo, artista que als setanta

era l’encarregat de fer la falla del barri de Sant Blai.

Allí, els camins de Dualde i Javier Perelló es van creuar

i allò va fer que, quan Perelló accedí a la presidència, es

convertira en l’esperonament necessari perquè Dualde

es dedicara en solitari a signar falles. L’èxit del barri

sota la presidència de Perelló el ��8 i �� va obrir

les portes a l’èxit de Dualde com a artista, iniciant els

anys vuitanta com un dels homes de referència per a

qualsevol comissió que buscara un bon guardó. Cada

vegada que existia un dubte al cap de Juan Dualde,

l’ambició i l’espenta de Perelló el feien tirar endavant

amb qualsevol projecte. Així, la confluència dels seus

camins serà importantíssima perquè Dualde aconseguira

el segon premi de falles amb Sant Blai el ��80, però

també per aconseguir el primer premi amb la comissió

del Barri d’Onda a l’any següent (de fet la sopera que feia

de cos d’aquella falla es va fer usant com a model una

que Perelló tenia a sa casa). I també seria l’ànim del ja

llavors president de la Junta Local Fallera, i amic seu, allò

que el faria decidir-se a plantar falla fora de Borriana, al

llavors llunyà Benicarló.

�4


I com la màgia del destí posà en contacte a les persones

que alçarien la primera falla a La Mercé feia ja tants anys,

el ��82 es creuaven els camins d’aquestes tres persones.

Quan pels passadissos dels edificis administratius de

Brussel·les va ressonar per primera vegada la paraula

falla, una borrianenca decidida i fallera estava allí. I, a

Borriana, un jove i valent faller havia accedit al càrrec

de president de la Junta Local al temps que Juan Dualde

havia arribat al cim de la seua carrera com a artista i es

trobava disposat a més. Tot aquest cúmul de casualitats

que pareixen teixides a propòsit farà possible el miracle,

una falla eixirà de Borriana camí del cor d’Europa. Maria

Carme Bernat aconseguí que les falles de Borriana

resultaren elegides per ocupar una data del calendari del

festival i, quan es va posar en comunicació amb Borriana,

va trobar a Javier Perelló disposat com sempre a executar

qualsevol desafiament. I com tantes altres vegades havia

fet, Perelló es dirigí ràpidament a exposar el projecte a

Juan Dualde i, evidentment, el va convèncer.

Aquell any, el seu taller hauria de pensar una falla

representativa per mostrar-la des d’Espanya a Europa,

i aquella falla hauria d’anar peça per peça des del seu

taller fins a Brussel·les. El cos pensat per Dualde va ser

un molí i el remat un Quixot (una figura suficientment

representativa d’Espanya als ulls de qualsevol persona

estrangera) i el tema a tractar seria el mercat comú (un

dels pilars de la construcció d’Europa i al qual Espanya

buscava incloure’s). El Quixot es trobava al llom d’un coet

enlloc d’un cavall, fent referència a aquella iniciativa que

buscava mostrar les coses representatives d’Espanya

a un lloc tan llunyà. Les falles (representades pel coet)

��


feien de vehicle per apropar Espanya a Europa, ajudaven

als objectius socials i polítics a la seua manera, en forma

satírica però efectiva, demostrant una vegada més que

les falles i la societat van de la mà, que són una crònica

viva de la realitat social. Les escenes mostraven la festa

dels bous i altres costums típiques d’arreu d’Espanya, i

un ninot es trobava a la base del remat trucant a la porta

del molí on es llegia mercat comú.

La falla va viatjar i amb ella tots els protagonistes d’aquesta

història. Una delegació de Borriana encapçalada per

Javier Perelló es va reunir amb Maria Carme Bernat ja a

Bèlgica, i al mig de Brussel·les va tenir lloc una plantà. I la

falla va seguir el seu curs, va fer riure a cop de sàtira, va

ensenyar valors a una nova societat i va apropar camins,

i quan va arribar l’hora es va cremar com en una nit de

Sant Josep traslladada a una altre lloc i a una altra data.

Les cendres van volar a l’aire d’Europa, Perelló va seguir

sent un faller exemplar com hui ho segueix sent, Dualde

va continuar la seua llarga i profitosa carrera que hui

continua, i Maria Carme Bernat va arribar a ser fins i tot

Cònsol Honorària d’Espanya a la ciutat belga d’Anvers.

Tots tres fallers van seguir els seus camins, però ja havien

deixat escrita una meravellosa història per a sempre.

Havien construït una fita més per a la mar de la memòria

de les falles de Borriana.

�6


Les falles de Terol

Les falles de Terol son les falles exportades per un

borrianenc que durant més anys s’han plantat i

sempre gràcies a l’iniciativa del seu inspirador, Roberto

Monlleó Valero. Quasi una dècada va estar presents

els monuments fallers a la capital aragonesa i sempre

plantats al mes de maig en unes festes dedicades a la

Mare de Déu dels Desemparats. La història de les falles

de Terol, que es varen plantar entre els anys ��8 i

2006, està íntimament lligada al gran esperit faller del

nostre paisà Roberto Monlleó. Un borrianenc que per

motius laborals va anar a residir a Terol l’any 1985, un

faller que passava hores aprenent al taller del fuster

Juan Piqueres, qui li va inculcar eixe amor a les falles i

que posteriorment va treballar, al

mateix temps que cursava els seus

estudis, als obradors de Salvador

Pascual Angelillo, Arturo Musoles i

Vicent Pascual El pelut. Monlleó no

és l’únic valencià que viu a Terol,

de fet el nombre de valencians a

la ciutat és tant rellevant que fins i tot hi ha

una associació que els congrega a tots. És la

Colònia Valenciana de Terol i a l’empar d’esta

associació i baix la presidència de Roberto

Monlleó és com naix el fet faller de Terol que

a continuació relatem.

La primera referència fallera a Terol la trobem

a l’any 1947, en plena postguerra. Hi ha que

tindre en compte que Terol és una província

limítrofa amb València i per eixe motiu molts

eren i son els valencians que allí viuen i que

amb gran il·lusió intenten exportar la festa

fallera fins la localitat aragonesa. Eixe intent

es va quedar amb una única falla i no és fins

mitjans dels anys �0 quan torna a aparèixer

una referència de festes valencianes a Terol,

concretament unes cercaviles amb joves

abillades de valenciana. Hem de botar 30

anys per que la festa valenciana s’implantés

LES

FALL

ES D

E TE

ROL

��


definitivament a la ciutat, és aleshores quan els valencians

residents a Terol, poc a poc van organitzant-se i és així

com al ��88 naix l’associació que els congrega a tots. Els

inicis son modestos i les festes que organitza la Colònia

Valenciana de Terol, sempre en honor a la Mare de Déu

dels Desemparats, es limiten a un concurs de paelles,

missa i cercavila amb posterior ofrena a la verge i menjars

de germanor al llarg de l’any. La quota anual que cada

família havia de satisfer per a pertànyer a l’associació

era de �00 pessetes i les festes contaven també amb

una xicoteta subvenció municipal que es concretava

en diners i la cessió de la banda municipal de música,

a això hi havia que sumar la col·laboració d’algunes

empreses que feien donatius dels seus productes. A

l’any ��2 s’incorpora més gent a l’associació, i entre els

nous membres en destaquen dos, el borrianenc Roberto

Monlleó i el turolenc, però valencià d’adopció com a ell

li agradava anomenar-se, Angel Torres. Monlleó i Torres

porten des del primer moment al cap la idea de plantar

una falla durant les festes valencianes de Terol. La

trajectòria fallera de Monlleó ja la coneixem i Torres, per

la seua part, havia anant de menut junt als seus pares

a viure la ciutat de València on va residir fins acabar els

seus estudis.

Torres era un enamorat de la festa fallera i pertanyia a la

comissió de la falla del seu barri abans de tornar-se’n a

viure a Terol. Tots dos comencen a estudiar la forma de

plantar una falla a la ciutat i la forma de finançar-la. De

entrada es troben en la negativa de molts dels socis que

es negaven a portar endavant el projecte faller.

Roberto Monlleó i Angel Torres, no obstant continuen

treballant per fer realitat la seua il·lusió. Al �� pareix

que entre els socis ja hi ha una predisposició a plantar

un monument faller, però es troben amb el handicap

dels diners. Fer una falla costa molt i amb l’aportació

dels socis no s’arriba. Monlleó proposa aleshores que

siguen els propis socis qui facen la feina i es contrate un

artista a jornal per a que s’encarregués dels acabats. La

�8


��4� 200� 2002

200� 2004 200�

��


idea en un principi es acollida amb força, però finalment

es desestima perquè la mateixa gent posteriorment no

col·labora. Açò que deuria fer defallir fins el més plantat,

no suposa un obstacle per al tàndem Monlleó-Torres

que segueix encabotats en plantar falla a Terol.

Degut a les relacions que la Colònia Valenciana fa

amb altres cases regionals de València arreu del món,

els impulsors de la festa fallera de Terol és posen en

contacte amb la Generalitat Valenciana per gestionar

unes subvencions que s’atorgaven a la promoció exterior

de la Comunitat Valenciana. Ángel Torres es desplaça

a València i convida a les festes de Terol a la Directora

General de Relacions Externes de la Generalitat. És

l’any �� i el somni faller està a punt de complir-se. La

responsable de la Generalitat queda meravellada per

les festes que s’organitzen i els diu que sols una falla i

una mascletà manquen per a fer de la festa de Terol

igual que a València i que això es pot solucionar amb les

subvencions que dona la Generalitat. Dit i fet, els fallers

de Terol posen marxa tots els mecanismes burocràtics

necessaris per aconseguir els i és d’esta manera com,

per fi, la Colònia Valenciana de Terol pot contractar el

seu primer monument faller que és plantat al maig de

1998. L’encarregat de portar a terme la falla és l’artista

borrianenc Arturo Musoles, amic personal de Roberto

Monlleó. Cal destacar també, arribats ací, que durant

molts anys, junt a la falla gran hi va haver una infantil que

sempre va ser obsequi del borrianenc, Vicente Pascual

Ramos El Pelut. Vicente Pascual és un pintor de la nostra

ciutat que en la seua joventut exercir d’artista faller i en

el taller del qual va treballar als estius Roberto Monlleó.

Degut a la amistat que uneix ambdós, Pascual es va oferir

a fer la falla infantil de bades. La festa fallera d’aquell

any esdevé un èxit total i el mateix Arturo Musoles diu

que no havia vist en sa vida tanta gent mirant la cremà

d’una falla. Monlleó conta com anècdota que eixe any

amb motiu de la plantà de la primera falla, es lloga

un tren faller que ve des de València amb més de �00

fallers de sis comissions de la ciutat, el qual suposa una

gran feina per la Colònia Valenciana de Terol ja que han

de buscar lloc per allotjar a totes estes persones, que

60


varen participar molt activament en la festa. El 1998 és

l’últim de la presidència de Juan José Abril a la Colònia

Valenciana de Terol. Amb l’èxit de la falla, la nova junta

que entra a l’associació està encapçalada pel nostre

paisà Roberto Monlleó que de seguida es posa en marxa

per a preparar les festes de ��, per suposat amb la

falla com a principal protagonista. El primer any de

presidència de Monlléo, és novament l’artista Arturo

Musoles l’encarregat de plantar la falla i les festes van

ampliant-se en actes amb concursos de jocs de cartes

com el guinyot i el truc i un concurs de paelles on se’n

cuinen més de vint i que després son oferides al públic

que s’acosta per a gaudir de la festa.

Les festes falleres de Terol agafen impuls i prompte

comencen a ser reconegudes fora de l’àmbit de la

ciutat, en bona mesura gràcies a la promoció que fa el

monument i els esforços de Monlleó i Torres per portar-

les endavant. A l’any 2000 la Colònia Valenciana de Terol

encomana el seu monument al jove artista Vicente

Martínez qui ja coneixia la festa doncs els dos anys

anteriors havia acudit a plantar amb Musoles. Martínez

és l’encarregat de plantar la falla de Terol fins l’any 2005,

últim de la presidència de Roberto Monlleó. L’any 2000

marca també l’inici de l’agermanament de la festa fallera

de Terol amb la de Borriana, doncs n’és el primer que la

falla Barri d’Onda acudeix a la cita festiva. Posteriorment,

al 2002 serà la nostra falla la que també s’agermanarà

amb la falla de Terol. La festa va en augment i la directiva

de la Colònia Valenciana, encapçalada per Roberto

Monlléo amplia encara més les activitats amb disc-

mòbils i sopars de pa-i-porta totes les nits al temps que

s’afegeix també amb una mascletà i un castell de focs

per a la cremà. Respecte a la cremà, Roberto Monlleó

recorda especialment la que va preparar el nostre paisà

i cremador de la nostra falla durant molts anys, Vicent

Felip. La falla estava rematada per un gat i Felip va

aconseguir que, amb diversos tipus de coets, durant la

cremà, el gat miolés .

6�


Pel que respecta al calendari d’actes, aquestos sempre

donaven inici el dijous més proper a la festa de la Mare

de Déu dels Desemparats amb la plantà de la falla que

romania al seu emplaçament fins el dissabte la nit. De

les nou falles que es varen plantar 3 estigueren a la Plaça

del Seminari, 4 a la Plaça de la Glorieta, una a la Plaça

de Cristo Rey y una a Los Arcos. El diumenge era el dia

reservat per a la festa de la Mare de Déu amb missa,

processó, mascletà i ofrena. Al 200� i després de set anys

al capdavant de la Colonia Valenciana de Terol, Roberto

Monlleó decideix deixar la presidència i donar pas a una

nova junta directiva. El 2006 és l’últim any en que es

planta falla a Terol. L’encarregat del monument és també

un borrianenc, l’artista Loren Fandos. En deixar Monlléo

la presidència, la nova directiva de la Colònia Valenciana,

segueix plantant falla un any més (2006) però la seua

mala gestió econòmica i burocràtica fa que en 2007 ja

no es celebren festes falleres a Terol. Des d’aleshores i

fins l’actualitat la festa es celebra a la capital aragonesa

amb actes molt puntuals i centrats exclusivament en els

components de la Colònia Valenciana.

62


Epíleg

Fins ací les referències que hem trobat de l’exportació

fallera de la ciutat de Borriana per mig dels seus fills. Cal

remarcar l’entusiasme i la vitalitat que han caracteritzat

sempre a les falles. Ací hem pogut vore el caràcter

emprenedor dels borrianencs d’una època, on hi havia

una bona posició econòmica, gràcies a la exportació de

taronges i que va aportar un nivell de vida que permetia

fets com els de les falles la Serra d’Espadà i Oviedo i que

deixa constància de que també exportaren alguna cosa

més que taronges: el sentiment faller!!

Hem pogut vore com la melangia és també un impuls

per a treballar per la festa com demostren els fets fallers

de Sevilla i El Sàhara. També com la il·lusió per fer la festa

més gran ens impulsa fins a Brussel·les i Bamakó o com

els motius laborals fan aflorar la festa Terol.

En definitiva, les falles s’han convertit en una festa global,

que aglutina i vertebra el nostre poble. És la tradició

valenciana amb més ressò a l’estranger, una festa que

no deixa ningú indiferent. Les falles, festa gran i de fama

EPÍL

EG

internacional, acomiaden l’hivern amb l’olor,

el color, el soroll i la música, que és la llengua

de l’ànima i que fa pujar els sentiments cap al

cel. Què seria de les falles sense la música?

Les falles son una festa que contagia i enamora,

que enxisa i emociona, que enlluerna i ens fa

tremolar d’alegria…

Ara, amb les falles, és el moment de deixar-

se dur pels atractius de la nostra festa i pels

sentiments més íntims que tots portem al

cor. I és també el moment per a descobrir i

per a valorar una de les festes més arrelades

en les comarques valencianes. Una festa

internacional i per això mateix, coneguda a

tot el món. La nostra feina ha segut deixar

constància de la il·lusió per la festa fallera

d’un grapat de borrianencs que amb esforç

han contribuït a fer més gran la festa i portar

més lluny si cap el nom de la nostra ciutat.

6�


JOAN

GU

MBA

U, E

L M

ESTR

E FA

LLER

64


En ple estiu, a finals del mes de Juliol, a la fresca de la seua alqueria del camí La Coixa, ens va deixar el mestre, el faller, el “burrianero” per els quatre costats, Juan Gumbau Palmer. Els que vàrem tindre la sort de conèixer-lo i gaudir de las seua amistat ens vàrem quedar orfes de la seua saviesa, de la seua bondat i amb ell vàrem perdre un tros de la nostra història recent, la d’un faller que des del primer moment va treballar per enaltir la festa i sobretot fer-la cada vegada més gran en la seua vessant cultural.

Juan Gumbau, va nàixer al nostre barri, al número 2� del carrer del Amor Hermoso, ara Vinatea, el 23 de Juliol de ��40. Des de ben menudet entrà en contacte en la falla, no debades era veí del seu carrer, Manuel Artana, un dels fundadors de la nostra falla i precisament va ser ell qui li va inculcar l’amor per la festa que ja no abandonaria mai. En fer-se més majoret va estudiar magisteri a Castelló i d’allí va eixir el mestre que tots coneixíem, el Don Juan estimat per tots els seus alumnes dels Frares, els Salessians i el Cervantes esdevingut després Penyagolosa. Lo seu era vocació i no va deixar en la vida d’ensenyar a joves i majors amb paciència i dedicació.

La seua vida fallera es va iniciar a la nostra falla i eixe sentiment cap a La Mercè el va tindre present al llarg de tota la seua vida. Va ser faller del Barri d’Onda i membre de la Junta Local Fallera, posteriorment va ser un dels

fundadors de la falla Don Bosco. Durant �� anys va ser la veu oficial de les falles, la primera en valencià, llengua que estimava i que va aprendre a usar magistralment. L’estima cap a la nostra falla és ben evident si tenim en compte que va ser el conductor de l’acte del nostre �0é aniversari al ��8 i posteriorment el mantenidor que va posar el colofó a l’acte homenatge del nostre ��é aniversari al 200�. Aquella vesprada màgica al Teatre Payà, Juan Gumbau ens va emocionar a tots els que ens sentim fallers de La Mercè amb un parlament ple de records, d’història, però sobretot de carinyo cap a la nostra falla i la seua gent.

Personalment sempre li agrairé les seues paraules quan vaig ser designat mantenidor de la reina fallera del 2006. Un encàrrec que vaig acceptar i que en apropar-se el dia d l’exaltació em llevava fins la son per la gran responsabilitat que comportava. En escoltar un assaig del meu discurs a casa del seu fill Juane, em va dir: “Oliveret, pots estar tranquil. A triomfar!” Des d’aquell moment certament, vaig estar molt més tranquil, no debades m’ho havia dit el mestre! Els seus ànims i el seu suport des d’aquell dia varen ser constants i les seues paraules sempre m’alenaven a continuar i no deixar d’escriure. Per tot açò i per eixe gran cor faller, sempre li estaré agraït. Descanse en pau.

Joan Gumbau, el mestre faller Per: Vicent Blasco

6�


L’ALE

GRI

A TE

NIA

UN

NO

M

66


L’alegria tenia un nom: Vicente Rios CoriaPer: Vicent Blasco La Mercè és menys Mercè des del passat 26 de Desembre quan el dèbil cor de Vicent Rios Coria es va apagar deixant-nos als fallers orfes de la seua alegria. Ni el “Mustafà”, ni el “periquito” sonaran igual, a les proclamacions els faltarà la poesia i paraules i expressions com: “Amigatxo” “que maravilla!” “Ja ho dia jo” “Home clar!” que molts hem adoptat, no tindran el mateix sentit. Quan escric açò encara no hem faig la idea de que Coria ens ha deixat. La seua implicació per la falla els últims 18 anys ha segut tant gran com el buit que deixa en els nostres cors. Vicent Rios Coria era d’eixe tipus de persones dels que mai et canses de donar gràcies al destí per haver-los posat al teu camí. En el ��% de les ocasions que et trobaves amb ell el primer que t’oferia era un somriure i la primera paraula era falla. Dels seus �0 anys de vida, 42 han estat oficialment lligats al món de les falles, prova més que evident del seu amor a la festa.

Vicent Rios Coria va nàixer a Burriana el 2� de Novembre de l’any ��4� al si d’una família amb fort arrelament no sols al nostre poble si no també a les seues tradicions i manifestacions culturals, era el tercer de sis germans i ja de ben xiquet participa de la falla al casal de La Carrera baix la presidència del “sinyo” Paco Montoliu. És aleshores també quan inicia la seua relació amb les festes de la Mare de Deu de La Mercè, festes on va col·laborar activament en la seua recuperació i on va estar involucrat tota la vida. La infància i l’adolescència del jove Vicent

Rios es desenvolupa en el temps de la postguerra on la mancança de quasi tot no es obstacle per a fer defallir el fort sentiment festiu que l’invadeix. La història oral transmesa pel propi Vicent a qui subscriu és la que ha aportat totes estes dades doncs la oficial comença al l’any ��6� on en Vicent Rios inicia el seu periple faller que ja no abandonarà mai. Eixe any i fruit de la relació amb una jove del nostre poble Vicent Rios forma part de la comissió del barri La Mota, al any següent de ��68 ho fa com a membre de la falla de L’Escorredor. Posteriorment als anys ��6�,�0,��,�2 s’integra en la que és la seua falla de sempre com a ell li agradava denominar-la, la falla del Barri de “La Mercè”. Durant els exercicis �� i �2 va ocupar el càrrec de Vicepresident primer ostentant també la presidència en els períodes en que el màxim mandatari Enrique Lloret es trobava treballant a França.

L’any ��4 s’integra a la comissió de la falla Societat de Caçadors on desenrotllarà els càrrecs de Delegat de comparses, delegat artístic, delegat Pirotècnic, delegat de Falleres, delegat d’infantils i vocal fins l’any 1992 que celebra, ple de goig, el �0 aniversari de la plantà de la primera falla societat. Faller sempre involucrat destaca la seua llavor en comparses arribant a aconseguir el premi al millor personatge de la cavalcada del ninot amb una treballada disfressa que parodiava el aleshores famós personatge còmic de Doña Croqueta. Vicent Rios Coria va ser sempre un gran enamorat de la festa fallera,

6�


festa de la que no s’aconformava en celebrar sols el mes de març, això i la circumstancia de ser estiuejant en el Grau va fer que Vicent fora un dels impulsors i, com no, membre de la comissió de festes del Grau on per sant Roc és plantava una falla i on ell feia el paper de pirotècnic. Durant els �8 anys que va pertànyer a la comissió de la falla Societat de Caçadors es va atraure la simpatia de tots les membres de la comissió amb el seu caràcter obert i jovial que tant el caracteritzava. Va ser sempre un dels puntals principals de qualsevol president doncs el seu amor a la festa de les falles va fer que sempre estigués disposat a col·laborar i treballar per la festa.

En cremar-se les falles de l’any ��2 i una vegada complit el seu paper en el �0 aniversari de la falla Societat de Caçadors, Vicent Rios decideix descansar un temps aqueixat de seriosos problemes de salut que desemboquen en un infart de miocardi greu que obliga a una arriscada intervenció quirúrgica on se li implanten cinc Bypass i un marcapassos en el seu faller, però en eixe moment, dèbil cor. Una vegada superats tots els entrebancs de la seua fràgil salut, encara que amb seqüeles, la seua vitalitat i sentiment faller l’impulsen a integrar-se en la comissió del seu barri de tota la vida, on ell viu i d’on es sent mes identificat. És així com a l’any ��6 passa a formar part de la comissió del barri La Mercè, comissió que l’acull com al gran faller que era i on se li encomana la destacada llavor de delegat de cartilles. Vicent recorre tot el barri casa per casa per intentar recuperar els abonats de cartilles que poc a poc havien anat perdent-se, en tan sols dos anys aconsegueix recuperar bona part d’eixos abonats amb el seu bon saber fer i simpatia. Com a persona destacada i coneixedora del barri, Vicent és una de les figures principals per a l’equip encarregat de preparar els actes del ��é aniversari del falla “La Mercè”, gracies als seus coneixements es recuperen dades que són molt importants en el preparament de tots els actes. Poc a poc Vicent va integrant-se cada vegada més en tots els menesters que afecten a la falla i col·labora activament en la preparació de tots els events fallers que es desenvolupen durant l’exercici. Les seues intervencions com a glossador en l’acte de proclamació de les falleres

68


eren esperades per tota la comissió. El seu esforç constant per treballar el barri amb la finalitat d’aconseguir més i més abonats feien d’ell un dels fallers amb major aportació a la falla. Tot eixe treball i dedicació es veu recompensat l’any 2004 on l’assemblea en ple de la comissió decideix unànimement nomenar a Vicent Rios Coria, President d’Honor per a eixe exercici, càrrec que desempenya amb la dignitat que mereix. L’any 2006 és també un any assenyalat en la trajectòria fallera de Vicent Rios, doncs la nostra falla impulsa els guardons “Brusa d’Or de La Veterana” per reconèixer la llavor portada a terme per persones o entitats en el món de les falles, es tracta de fet, de la màxima distinció que atorga la comissió i el primer any se li concedeix a ell, coincidint també amb l’imposició per part de la Junta Central Fallera de València del Bunyol d’Or i Brillants amb Fulles de Llorer, màxima condecoració fallera. També la Junta Local Fallera li concedeix la seua insignia d’or, amb lo qual se l’acredita en possessió de les més altes distincions falleres, uns reconeixements dels que ell n’estava molt orgullós. Al sí de la comissió continua treballant fins l’últim moment, encarregant-se de les cartilles, la loteria i junt al seu fill, de l’ensenya de la falla. A finals de l’any 2012 una delicada operació el va deixar fora de joc durant uns mesos, afortunadament per a les falles de 2013 ja es trobava plenament actiu. El dia 10 d’Octubre naixia el seu nét Adrián que el va fer l’home més feliç del món. Encara recorde les paraules que em va dir l’última vegada que vaig parlar amb ell i on em manifestava la seua alegria pel xiquet i les ganes que tenia de que arribara la presentació de la falla per treure’l al braç a la desfilada de la Llar Fallera. A principis de desembre del passat 20�� un aparent constipat va derivar en una pneumònia de la que ja no es va recuperar. Al migdia del 26 de Desembre, segon dia de Nadal, una telefonada del seu fill, Vicente José, em comunicava la trista noticia de la seua mort. A l’endemà, a la parròquia de La Mercè ens varem aplegar tots els fallers que l’estimavem per donar-li l’últim adéu i manifestar el nostre condol a la seua dona, Finita i als seus fills, Gema i Vicente José. Descanse en pau.

6�


il·lustracions i portades de llibret, làmines per a fallers d’honor, han portat la seua signatura en els últims vint anys.

La portada de La Veterana 2014, és junt al faller d’honor que a continuació reproduïm, els últims treballs realitzats per a la nostra falla. La portada d’enguany simbolitza l’exportació fallera de Borriana, en concordança amb el treball que acompanya al llibret.

Actualment, Héctor Borja, desenvolupa la seua tasca professional com arquitecte a Londres.

Héctor Borja SánchezBorriana 1978

Faller d’honor 2014

Títol: Arrels de festa

Tècnica: Grafit sobre paper basic

Sèrie de 75 litografies numerades i signades per l’autor.

Llicenciat en arquitectura per la Universitat Politècnica de València.

Tècnic superior en gràfica publicitària per l’Escola Superior d’Arts i Oficis de Castelló.

Inicia la seua llavor artística com alumne de Juan de Dios Morenilla al col·legi dels frares Carmelites. Posteriorment continua amb les classes de la professora Maria Teresa Gabriel en l’escola de pintura de l’obra social de la Caixa Rural i amb el mestre Tomás Sendra a l’escola d’art del Centre d’estudis municipal “Rafel Martí de Viciana”.

Faller de La Mercè des de la seua infantesa, les seues habilitats artístiques han segut àmpliament manifestades en la nostra falla. Dissenys per a carrosses, creus,

70

FALL

ER D

’HO

NO

R71

COL·LA

BORA

DORS

72

Tarancón, 16Tel./fax 964 838 16612530 Burriana

OrtopediaM. Lloris

la veterana 2014 (llibret de la falla la mercè de borriana)

Documents