la tribu de camelot. la carlota i el misteri del botí pirata · doncs sí, a la moneda de la foto...
TRANSCRIPT
Gemma Lienas
La tribu de
Camelot
Il�lustracions de Jokin Mitxelena
I
A en Jordi, en Biel, la Itziar,la Mariona, la Isolda i en Solomon
Estrella PolarCol·lecció: La Tribu de Camelot
La primera edició d’aquest llibre va ser publicada per Editorial Empúries l’abril del 2009 Primera edició en aquest format: maig del 2009Primera edició en digital: març del 2012
© Del text: Gemma Lienas, 2009
© De les il·lustracions: Jokin Mitxelena, 2009 (il·lustracions cedidesper Editorial Planeta, S. A.)© d’aquesta edició: Grup Editorial, 62, S.L.U., Estrella PolarEstrellapolar.cat/grup62.cat
ISBN: 978-84-9932-731-0Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualse-vol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, wwww.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.
Carlota/Morgana no para mai.És optimista, combativa i ambmolt sentit de l’humor. Tot li
resulta interessant i observa elmón amb mirada crÍtica, com sidigués: “Això que m’expliquen,
pot ser diferent?”.
Mireia/Ginebra,la millor amiga de la
Carlota, és independent,atrevida i intel�ligent,
i no té pèls ala llengua.
Miquel/Lancelot ésencantador, bastant
pallasso i una mica trasto.De vegades va a la sevabola perquè li agradariadecidir-ho tot, però els
altres el frenen.
La Tribu de Camelot
Un divendres a la tarda és sempre especial,però aquell era superespecial perquè el pare i lamare se n’havien anat de cap de setmana, i enMarc i jo érem a punt de passar tres dies a casa,sols, amb l’àvia i en Pep, el seu mig nòvio –o aixòem sembla a mi, tot i que ella ho nega.
En Pep era a la cuina preparant una truita depatates que feia una olor per morir-s’hi de gust.
L’àvia i en Marc estaven asseguts davant deltelevisor decidint, amb la guia a la pantalla, quinapel·lícula comprarien per veure, després, tots qua-tre junts mentre preníem un gelat.
I jo, com si fos la germana més cordial de l’u-
CAPÍTOL 1Un explorador
pelut
nivers (bé, en realitat, gairebé ho sóc), havia cedital microbi tot el protagonisme en l’elecció, perquèjo tenia altres plans fins que arribés el momentd’asseure’ns a taula: xatejar amb la Mireia.
La meva amiga i jo havíem acordat connec-tar-nos just abans de sopar, encara que ho tenimprohibit després de dos quarts de vuit.
De manera que jo era allà, al racó de l’ordina-dor, esperant que la Mireia es connectés; però tri-gava tant que un atac de son m’havia anat envainta desgrat meu. A punt de quedar-me clapada, vaig
sentir la campana del messenger,que indicava una connexió, i
vaig espavilar-me de cop.
LA TRIBU DE CAMELOT
UN EXPLORADOR PELUT
�La Mireia diu:Ets aquí?La Carlota diu:És clar. Adormida d’esperar tant.ZzzzzzzLa Mireia diu:He hagut de treure en Whisky.
En Whisky és el gossàs de la Mireia.
La Carlota diu:A fer la volta al món, suposo.La Mireia diu:Ha, ha. Tanca la boca. Tinc notí-cies fresques.La Carlota diu:Digues, digues.La Mireia diu:En Whisky ha descobert un tresor!La Carlota diu:I què més!La Mireia diu:Bé, una part d’un tresor.La Carlota diu:8-0
�
�
La Mireia diu:Posa la càmera.
Vaig posar el messenger en conversa de vídeoi a la meva pantalla va aparèixer una moneda gro-guenca entre els dits de la meva amiga.
La Carlota diu:Ecs! Tens les ungles fastigoses!La Mireia diu:He ajudat en Whisky a fer elforat.La Carlota diu:A fer un forat? Quin forat?La Mireia diu:No m’interrompis. Aquí tens lamoneda. És d’or.La Carlota diu:I un be negre!La Mireia diu:A que em desconnecto...La Carlota diu:No siguis burra Com saps queés d’or?
LA TRIBU DE CAMELOT
�
�
La Mireia diu:Perquè l’he mossegat. Si lesdents hi queden marcades, ésd’or. Ho vaig veure en unapel·lícula.
Doncs sí, a la moneda de la foto s’hi veia unapetita osca que podia ben bé ser la marca d’unadent de la meva amiga.
La Mireia diu:I el meu gos i jo hemLa Carlota diu:Espera’t.
Vaig apagar la pantalla de l’ordinador i vaigobrir la primera llibreta que vaig trobar. Vaigparar bé les orelles, amb l’ai al cor.
Falsa alarma! El soroll provenia d’en Merlí, elmeu gat, que és negre i molt molt elegant (i unamica fanfarró). Amb la seva potassa havia empèsla porta per entrar. Em va mirar amb aire displi-cent, deixant clar una vegada més que qualsevolracó de la casa és seu.
UN EXPLORADOR PELUT
�
�
�
Ignorant les seves mirades d’indiferència, jotambé vaig fer servir la meva pota per ajustar laporta amb una puntada de peu lleugera i silenciosa.
La Carlota diu:Continua.La Mireia diu:P.M.?
P.M. era l’abreviatura de «perill màxim». Sialgú de la Tribu responia afirmativament, tallà-vem la connexió.
La Carlota diu:No. Només és en Merlí.
El gat es va enfilar a la taula i va asseure’s alcostat del teclat, el va escombrar amb la cua i emva dificultar la tasca de teclejar.
La Mireia diu:En Whisky corria pel solar delcostat de casa. Jugava amb laseva pilota nova. Xulíssima!
LA TRIBU DE CAMELOT
�
�
��
�
La Carlota diu:Al gra! Ens enxamparan!La Mireia diu:D’acord! S’ha posat a fer unforat a terra. Jo, amb ell. I hemtrobat aquesta moneda d’orLa Carlota diu:Una moneda no és un tresor.La Mireia diu:Si és antiga, i aquesta ho és, espot considerar un tresor.La Carlota diu:Potser sí.La Mireia diu:Doncs, si és un tresor, jo en sócla propietària perquè l’he tro-bat. Ho vaig veure en una pel·li.
La Mireia sempre «veu» coses a les pel·lícules.
La Carlota diu:D’acord, però si és antiga dedebò, deu tenir un amo que deuestar amoïnat buscant-la.
UN EXPLORADOR PELUT
�
�
—No ho espatllaré, Rosa —vaig dir—. Emsembla que nosaltres tenim el topall que falta.Em passes la moneda, Mireia?
—Ostres! Segur que forma part d’un botí pi-rata —va dir el meu germà, molt perspicaç.
Amb molta cura, però fent una mica de força,vaig provar de desenroscar la peça de fusta senseresultat. Vaig provar d’arrencar-la, però tampocva passar res. La vaig empènyer cap amunt, i res;cap avall, i tampoc res.
La Tribu m’observava contenint la respiració.En Marc i la Rosa també semblava que no respi-raven.
Jo ja no sabia què més provar i, a punt de ren-dir-me, vaig fer pressió sobre una de les vores ila peça de fusta va cedir.
—Bé! —va dir en Miquel en un to de veumolt moderat—. Ara posa-hi la moneda.
Just quan anava a col·locar la moneda al llocque havia ocupat la peça, vam sentir la veu d’unhome que cridava:
—Eh! Què feu? Un guàrdia de seguretat del museu corria cap
a nosaltres amb cara de males puces.
AL FINAL, TOT ENCAIXA
Em vaig quedar parada, amb la moneda al’aire, sense saber què fer.
—Vinga, continua —em va animar la Mireia. —I tant. No deixaràs pas que el vigilant et
prengui la moneda i ens quedem sense saber si hiencaixa o no? —va dir la Rosa, amb nerviosisme.
I és clar que no! No havíem arribat fins allàper anar-nos-en sense haver-ho esbrinat.
El vigilant estava pujant per la rampa del vai-xell.
—Ràpid, Carlota! —em va apressar el meugermà.
—Vinga, vinga —va dir en Sa’îdmirant cap enrere per sobre l’es-patlla.
Aleshores vaig avançar unamica i vaig col·locar amb facili-tat la moneda al lloc de la peça.Se’m va escapar un crit d’entu-siasme:
—N’estava segura! Hiencaixa perfectament!
LA TRIBU DE CAMELOT