La religió grega es caracteritza pel seu politeisme i antropomorfisme: hi  ha  moltes  divinitats,  que  tenen  forma  humana  i  tots  els  defectes  i qualitats  dels  humans.  Els  epítets  dels  déus  acaben  de  definir  les  seves accions  (alguns  déus  en  poden  tenir  molts,  i  moltes  vegades  poden provenir  d’antigues  divinitats  locals  absorvides  pel  déu).  Els  déus més reconeguts i comuns per a tots els grecs eren els dotze olímpics, anomenats així  perquè  havien  establert  la  seva  residència  al mont Olímp  (2.985 m. d’altitud), el més alt de Grècia.  

LʹORIGEN DEL MÓN I DELS DÉUS 

Al  començament de  tot  existia  el Caos,  la  barreja  indestriable de  tots  els elements de l’univers en un estat informe. El segon ésser que aparegué fou Gea, la Terra, de la qual nasqué Úranos, el Cel, que la cobreix tota. La unió de Gea i Úranos tingué una nombrosa descendència: els dotze Titans ‐entre els quals l’Oceà, Rea i Cronos‐, els tres Ciclops            ‐gegants d’un sol ull‐ i els tres Hecatonquirs  ‐gegants de cent braços. Úranos, que els odiava tots, els mantenia dins el si de Gea sense deixar‐los sortir, fins que a la fi aquesta ordí una conspiració contra ell. Fabricà una falç d’acer i l’oferí als seus fills per enfrontar‐s’hi. Tan sols Cronos es mostrà disposat a lluitar contra el seu pare. Així quan, en arribar la nit, el Cel s’estengué damunt la Terra, Cronos eixí del seu amagatall i amb la falç tallà els genitals del seu pare. De la sang d’Úranos caiguda sobre  la Terra van néixer  les Erinis o Fúries  ‐horroroses deesses de  la venjança‐  i els Gegants, mentre que de  l’escuma provocada pels genitals llençats al mar sorgí la deessa Afrodita. 

Castració dʹÚranos, Giorgio Vasari (1555‐1159). 

Cronos,  que  succeí  el  seu  pare  en  el  poder suprem  de  l’univers,  l’exercia  també despietadament:  tancà  els  seus  germans  al Tàrtar,  l’indret  més  profund  de  la  terra,  i, assabentat  d’un  oracle  segons  el  qual  seria sotmès per un dels  seus  fills,  anà devorant  tots els  fills  que  engendrava  amb  la  seva  germana Rea:  Hèstia,  Demèter,  Hera,  Hades  i  Posidó. Quan era a punt de néixer Zeus  la seva mare el volgué  salvar  i  el  parí  d’amagat  a  Creta,  on ocultà  el  nounat  en  una  cova.  A  continuació donà  una  pedra  embolicada  amb  bolquers  a Cronos, que se l’empassà sense notar l’engany.  

Quan  Zeus  esdevingué  adult,  emprengué  la lluita  contra  el  seu  pare.  Primer  li  donà  una droga perquè vomités els fills devorats, més tard alliberà  del  seu  captiveri  els  Ciclops  i  els Hecatonquirs. Els uns  i els altres ajudaren Zeus en la seva guerra (Titanomàquia) contra Cronos, el qual disposava per la seva banda del suport de la majoria dels Titans. Al cap de deu anys Zeus i els  seus  germans  reeixiren  a  vèncer  els  Titans, que  foren  confinats  al  Tàrtar.  Aleshores  Zeus, Hades i Posidó es repartiren el món: en endavant els  inferns  serien  governats  per Hades,  el mar per Posidó i el cel per Zeus, que quedava com a nou déu suprem. Zeus establí  la seva residència al  cim  de  l’Olimp,  la  muntanya  més  alta  de Grècia (2.985 m. d’altitud), i per això ell i els déus vinculats  a  ell  foren  anomenats  olímpics.  La primera generació d’olímpics fou la de Zeus i els seus  cinc  germans,  mentre  que  la  segona  la constitueixen sobretot els fills de Zeus. 

Saturn devorant el seu fill, Francisco de Goya, Museo 

del Prado, Madrid.

Rea lliura la pedra a Cronos, crater, c. 460 a.C, Museé du 

Louvre, París. 

 

ZEUS                                                            nom llatí: Júpiter  

“Zeus es casà amb Hera i engendrà Hebe, Ilítia i Ares, però també s’uní amb moltes dones, mortals i immortals.” 

APOL.LODOR, Biblioteca, I, 13/III  

   Zeus  se’ns  presenta  majestuós en  el  seu  tron  entre  els  núvols de l’Olimp, amb l’àguila i el seu ceptre  .  Tetis  li  suplica  que prengui  partit  a  favor  del  seu fill  Aquil.les.  A  l’esquerra  es veu el cap de la gelosa Hera.       Júpiter i Tetis, Ingres (1811) 

  

     És fill de Rea i Cronos. És doncs el déu del cel i dels fenòmens atmosfèrics.  Els  seus  atributs  són  el  llamp,  símbol  de  la  seva capacitat de governar i fer justícia i l’àguila.    Governa sobre els homes i els déus després de destronar el seu pare Cronos. Cronos  sabia que  si  tenia un  fill el destronaria,  igual que ell havia fet amb el seu pare Urà. Així que s’anava menjant tots els  fills  que  tenia  amb Rea. Quan  va  néixer Zeus, Rea  farta  el  va amagar  en  una  cova  de  Creta  i  li  va  donar  a  Cronos  una  pedra 

embolcallada com un infant. Cronos es va empassar la pedra i Zeus va créixer alletat per la cabra Amaltea.    Quan  va  ser  adult  va  demanar  ajut  a Metis,  que  va  fer  que Cronos  amb  un  beuratge  vomités  la  pedra  i  els  fills  que  havia devorat  (Hèstia, Dèmeter, Hera,  Plutó  i  Posidó). Ajudat  pels  seus germans, pels Cíclops i pels Hecatonquirs, va lluitar contra Cronos i els Titans. Un cop vençuts els seus enemics, es va repartir amb els seus germans Hades i Posidó el domini del món: així Hades governa l’Èreb (el món subterrani), Posidó el mar i Zeus el cel.   La seva primera dona fou Metis (la Prudència). Quan aquesta es va quedar embarassada, Gea  li va dir a Zeus que després de  la noia que havia de néixer, naixeria un noi que  el destronaria. Així que  Zeus  s’empassà Metis  (d’aquí  que  sigui  el més  savi,  el més intel.ligent, el més prudent). Quan arribà el moment del part, Hefest li obrí el cap amb una destral, i en sortí Atena tota armada.    Després es va casar amb  la seva germana Hera, però fora del matrimoni  va  tenir moltíssimes  relacions,  tant  amb dones mortals com amb immortals.   Unions amb divinitats  Metis:   Atena Dione:   Afrodita Leto:    Apol.lo i Àrtemis Dèmeter:   Persèfone Mnemosine:   les Muses  

Unions amb humanes  Alcmena:   Hèracles Dànae:   Perseu Europa:   Minos Leda:     Hèlena  i  els Diòscurs (Càstor i Pòlux) Maia:              Hermes Sèmele:   Dionís  

 

APOL.LO                                                  nom llatí: Apol.lo  

       “  Apol.lo  va  aprendre l’art  endevinatori  de Pan,  el  fill  de  Zeus  i Timbris  i  arribà  a Delfos... En impedir‐li la serp  Pitó,  que  vigilava l’oracle,  acostar‐se  a l’entrada,  la  matà  i s’apoderà de l’oracle.” 

Apol.lodor, Biblioteca, I,22/23

Apol.lo de Belvedere, còpia  romana d’un original grec del s.IV aC 

   

   

  És el déu de la música, de l’endevinació i se l’identifica també amb el sol. És també un déu legislador, que interpreta les lleis i dóna consells a través de l’oracle. Presideix  el  cor  de  les  nou  Muses, divinitats  de  les  arts,  que  viuen  al  Parnàs.  Eren  oracles  molts santuaris dedicats a Apol∙lo, el més  important dels quals era el de Delfos. Si bé els seus nombrosos amors són molts cops dissortats, la seva  aparença  és  la dʹun  jove molt bell,  imberbe  i  amb  els  cabells foscos rinxolats cenyits per una corona de llorer, portant a la mà una lira i a lʹesquena un carcaix. El seu animal és el corb. 

  Apol.lo  i  la  seva  germana Àrtemis  són  fills  de  Zeus  i  Leto. Quan Leto estava a punt de parir va patir la venjança d’Hera, que no la deixava tenir els nens, cap terra no gosava acollir‐la per por de la ira  d’Hera.  Finalment  va  anar  a  l’illa  d’Ortígia,  que  era  una  illa errant. Va començar a donar a  llum Àrtemis,  i després, ajudada  ja per  la  seva  filla  fent  funció de  llevadora, va parir Apol.lo. Des de llavors l’illa va anomenar‐se Delos i va deixar de ser errant.   LʹORACLE DE DELFOS  

Delfos, el centre del món 

  Pitó,  la  monstruosa  serp  morta  per  Apol.lo,  guardava  una antiquíssima gruta oracular que Gea,  la Terra,  tenia  a  la  ciutat de Pito. Es diu que la Sibil∙la hi profetitzava des dʹuna roca. El déu la va matar i la va enterrar allà i va apoderar‐se de lʹoracle, alhora que hi instaurava els Jocs Pítics en honor de la serp.  

 

J. M. W. Turner, Apol.lo i Pitó, 1811, Tate Gallery, Londres. 

  El  santuari, amb el nom nou de Delfos, està  situat de cara al mar  en  el  vessant  sud  del mont Parnàs,  on  els  antics  imaginaven lʹestatge de  les Muses. Es creia que Delfos era el centre del món tal com  indicava  una  pedra  en  forma  dʹou,  anomenat  ómphalos,  el llombrígol de la Terra. La llegenda explica que, per calcular el centre del món, Zeus va deixar anar una àguila des de  cada un dels dos extrems  de  la Terra,  i  es  van  creuar  justament  damunt  lʹómphalos.

ATENA                                           nom llatí: Minerva   

 Còpia romana de l’estàtua criselefantina  de Fídias que hi havia dins del Partenó. 

“Zeus  s’uní  a  Metis,  que canviava  en  moltes  formes per  a  evitar  la  unió  i,  ja embarassada,  se  la  va empassar, tot avançant‐se, ja que  es  deia  que  Metis pariria un nen, després de la noia  que  estava  a  punt  de néixer,  el  qual  seria  sobirà del  cel...  En  arribar  el moment  del  naixement, Prometeu,  o  segons  altres, Hefest,  va  colpejar  el  seu cap  i  en  va  saltar  Atena, armada des de  l’extrem del cap.” Apol.lodor, Biblioteca, I,20/6 

    És la deessa de la guerra, la saviesa i l’artesania. Se l’anomena també Pal.las. Es va disputar amb Posidó el protectorat d’Atenes: 

    Posidó va arribar el primer a l’Àtica i colpejant amb el seu  trident  en mig de  l’acròpolis va  fer brollar un mar, que  ara  anomenen Erecteu. Després va  arribar Atena,  i posant Cècrops com a  testimoni de  la  seva possessió, va plantar una olivera, que ara es mostra en el Pandrosi. Va 

sorgir entre els dos déus una disputa pel domini del país, i Zeus  els  separà  i  designà  com  a  jutges  (...)  els  dotze déus. Pel seu veredicte el país fou atorgat a Atena. 

  És  filla de Zeus  i Metis. Zeus  s’empassà Metis perquè  sabia que després d’aquella  filla naixeria un noi que el destronaria. Així que Atena va nèixer del cap del seu pare ja amb l’armadura, el casc, l’escut  i  la  llança. Altres atributs seus són  lʹègida,  lʹolivera  i  lʹòliba. Lʹègida  és  interpretada de  vegades  com una  capa  i  altres  com un escut. En qualsevol  cas  està  feta de pell de  cabra  i  la duen Zeus  i Atena. 

 

 

Les filadores Velázquez, 1657. En el tapís del fons es veu Atena a l’esquerra amb el casc.  El tapís representa la disputa de la deessa amb la filadora Aracne.  

   

  Atena conservà sempre la virginitat, però es pot dir que té un fill. Una  vegada  que  va  anar  a  la  farga d’Hefest per  encarregar‐li unes armes, el déu intentà violar‐la. No ho va aconseguir, però en el forcejament ejaculà sobre la cuixa d’Atena. Aquesta s’eixugà amb un floc de llana i el llençà a terra. D’aquest semen barrejat amb la terra nasqué Erictoni. Atena  recollí  lʹinfant  i el confià dins una cistella a 

Pàndrosos, filla de Cècrops, el primer rei atenès, prohibint‐li que la destapés, perquè tenia  la  intenció de criar‐lo en secret com si fos el seu  fill. Però  les  germanes de Pàndrosos  no  pogueren  reprimir  la curiositat  i  obriren  a  cistella,  on  descobriren  la  criatura  amb  una serp, que  les atacà  i els provocà  la mort. Cada quatre anys, en  les Grans Panatenees, es feia un ritual en què es commemorava aquest fet.  Erictoni  fou  educat  al  temple  de  la  deessa,  a  lʹAcròpolis,  i esdevingué rei dʹAtenes. 

ARES                                                                 nom llatí: Mart  “I no  trigaren molt a arribar a  les mans  i el bel∙licós Ares fou  el  primer  a  atacar,  tot  escometent  Atenea  amb  la bronzínia llança.” 

Homer, Ilíada, XXI  

 

Venus i Mart,  Boticelli, 1483 

   Venus,  bella,  elegant  i  vestida  ‐només  Boticelli  vesteix  la deessa‐, contempla el seu estimat Mart que està dormint, mentre uns petits sàtirs juguen amb les armes del déu de la guerra. Els habituals  “cupidos”,  transformats aquí en Sàtirs, podrien simbolitzar aquí  la lascívia  de  les  relacions  adúlteres  entre  Venus  (esposa  del  déu Hefest) i Mart.  

 

 

  El  fill  de  Zeus  i Hera  és  l’esperit  de  la  guerra  com  a  força irracional, amb set de sang i destrucció, a diferència d’Atena, també deessa de la guerra, però més reflexiva. No fou mai un déu popular entre  els  grecs,  no  se  li  dedicaren  santuaris  ni  cultes.  Tampoc abunden els mites sobre ell; destaca la seva relació amb Afrodita.    Se’l sol representar amb cuirassa, casc, escut, llança i espasa. El seu animal és el gall. Contràriament al que passava a Grècia, era un 

déu molt honorat entre els romans, que el consideraven l’origen de la seva nissaga, com a pare de Ròmul i Rem.   

 

ELS AMORS DʹARES I AFRODITA 

  Lʹadulteri  dʹAfrodita  amb  Ares  va  durar  molt,  però  el  seu marit Hefest no seʹn va assabentar fins al cap de força temps, quan Hèlios, el Sol, que els va veure des de dalt el cel  ʺtots dos units en lʹamorʺ  al  palau  on  vivia  el matrimoni,  li  ho  va  explicar.  Enfurit, Hefest  va  ordir  un  pla  per  venjar‐seʹn.  Va  fabricar  una  xarxa irrompible,  la  va  col∙locar  sobre  el  llit  conjugal  i  va  fingir  que  se nʹanava  a  Lemnos. Ares  el  va  veure marxar  i  va  córrer  al  palau dʹHefest per estar amb Afrodita. En el moment en què  tots dos es van  posar  al  llit,  la  xarxa  els  va  caure  al  damunt  i  els  va  deixar immobilitzats.  Tot  seguit  va  tornar Hefest,  avisat  per Hèlios,  i  a grans  crits  va  fer  venir  els  altres  déus,  que  van  contemplar lʹespectacle  amb  un  ʺriure  inextingibleʺ,  però  no  sense  una  punta dʹenveja per qui compartia el  llit amb  la bella Afrodita. Després de fer‐se pregar molt  i de  comprometre una  compensació  econòmica, Hefest va accedir a amollar‐los. Tots dos amants van sortir corrents, avergonyits,  i  van  ocultar‐se  per  separat  durant  una  bona temporada. 

 Mart i Venus, Pompeia, Museo Archeologico Nazionale, Nàpols.

ÀRTEMIS                                                   nom llatí: Diana  “Leto, unint‐se a Zeus, fou perseguida per Hera a través de tota la terra fins que arribà a Delos i parí primer Àrtemis  i després, assistida per aquesta, Apol.lo.” 

Apol.lodor, Biblioteca, I,22  

 

Diana de Versalles còpia romana d’un original grec del s.IV aC. 

 

 Àrtemis,  deessa  de  la  caça, amb  el  seu  buirac  ple  de fletxes  i un cérvol, elements habituals  en  les representacions  de  la deessa.  Duu  també  una diadema de quart de  lluna, perquè  se  la  considera també deessa de la lluna.   

  

     

És  la  verge  caçadora,  deessa  de  la  caça  i    protectora  dels animals  i dels boscos. És  la divinitat del món  salvatge  enfront del camp conreat (Dèmeter).   És  la germana bessona d’Apol∙lo, filla de Zeus  i Leto. Quan Leto era a punt de donar a  llum, no trobava cap terra que  lʹacollís per por de  la venjança dʹHera,  fins que  arribà  a lʹilla anomenada després Delos, on a  la  fi pogué parir els seus dos bessons:  primer  Àrtemis,  que  ajudà  seguidament  a  néixer  el  seu germà Apol∙lo. Per això Àrtemis, encara que restà sempre verge, és també la deessa dels parts.    Se la representa com una jove vestida amb túnica curta, i igual que el seu germà duu un arc i un buirac amb fletxes. També sol anar acompanyada d’un cèrvol o un gos de caça. Era considerada també una personificació de la lluna.    És un personatge venjatiu, i van ser nombroses les víctimes de la seva còl∙lera. Un dels seus primers actes de venjança va ser matar a  les  sis  filles de Níobe  (Apol∙lo  s’encarregà dels  seus  sis  fills) per haver insultat la seva mare. Va ser ella qui convertí Acteó en cèrvol per  a  que  fos  devorat  pels  gossos,  ja  que  l’havia  vist mentre  es banyava nua  en una  font  amb  les nimfes.   També  va matar Orió. Segons  la  versió  més  estesa,  Orió  va  intentar  violar  la  pròpia Àrtemis  i aquesta  li va enviar un escorpí que el va picar en el taló. Per  pagar‐li  aquest  servei  l’escorpí  va  ser  transformat  en constel∙lació i el mateix es va fer amb Orió.  

  Diana y Acteón, Giuseppe Cesari, 1606

DÈMETER                                         nom llatí: Ceres  “Dèmeter anava pertot arreu buscant Persèfone, amb torxes de  dia  i  de  nit,  i  quan  s’assabentà  (...)  que  Plutó  l’havia raptada,  irritada  amb  els  déus,  abandonà  el  cel,  prengué figura de dona i arribà a Eleusis.” 

Apol.lodor, Biblioteca, I,29/V  

                        Estàtua de Ceres, Rubens (1615)  

   

 

 

  Filla  de  Cronos  i  Rea,  és  la  deessa  de  la  fecunditat  i l’agricultura, protectora de  la  terra  cultivada. Ella és  l’encarregada de donar el blat, l’aliment, als homes, i també de negar‐lo quan està trista. Els seus atributs són l’espiga de blat, la truja i les torxes.  

  El mite de Dèmeter està lligat al de la seva filla Persèfone, fruit de les seves relacions amb Zeus. Hades es va enamorar de Persèfone i  la va  raptar. Quan Dèmeter es va adonar de  la desaparició de  la seva filla la va començar a buscar per tot arreu, de dia i de nit amb torxes. Entristida, va descuidar les seves funcions, i la terra va deixar de produir. Els homes patien  les  conseqüències d’aquest  abandó  i Zeus  va  haver  de  posar  ordre.  Va  ordenar  Hades  que  tornés Persèfone a  la  seva mare. No va  ser possible perquè  la  jove havia menjat un gra de magrana, fet que l’obligava a romandre als inferns. Zeus va fer arribar a un acord Hades i Dèmeter:  Persèfone passaria una part de l’any a la terra amb la seva mare i l’altra a l’infern amb Hades.  Aquest  mite  explica  les  temporades  fructíferes  i  no fructíferes de la terra.  

 

 

 

 Ceres i cupidos recol∙lectors (detall) 

 Simon Vouet, c. 1634, National Gallery, Londres. 

DIONÍS                                                        nom llatí: Bacus  

“Però de  Sèmele  s’enamorà Zeus  i  s’uní  a  ella d’amagat d’Hera...  Sèmele  li va demanar que  es presentés  tal  com anava quan desitjava Hera. Zeus, que no s’hi podia negar, es  presentà  en  la  seva  cambra  en  un  carro  de  llamps  i trons  i  llançà  un  llamp;  Sèmele  morí  de  por  i  Zeus arrabassà del  foc  la criatura de sis mesos que havia estat avortada i se la cosí a la cuixa... Arribat el moment oportú, Zeus donà a llum Dionís. Dionís fou qui descobrí el raïm.”  

 

 

Apol.lodor, Biblioteca, III, 27,28 i 33/V 

 

                Bacus, Caravaggio (1596)                            Bacus, Miquel Àngel (1497) 

   El fill de Zeus i Sèmele és el déu de la vinya del vi i de la inspiració mística. Se’l  representa amb una corona d’heura, un tirs  i  penjolls  de  raïm. Va  ser  criat  per  les  nimfes,  que  li  van ensenyar el cant i la dansa. El sàtir Silè li va ensenyar a plantar les vinyes. Quan va arribar a  l’edat adulta, va embogir a causa d’Hera i va anar errant per Egípte, Síria i Frígia. Va arribar fins a  l’Índia,  on  va  adoptar  el  seu  seguici:  un  carro  tirat  per panteres  i acompanyat per  sàtirs  i  les mènades o bacants, que posseïdes  per  la  inspiració  de  Dionís,  cantaven  i  dansaven desenfrenadament.   A Grècia  es va  casar amb Ariadna,  la  filla del  rei Minos, que havia estat abandonada per Teseu a l’illa de Naxos.  

 

HADES                                                          nom llatí: Plutó    “Plutó  s’enamorà de Persèfone  i  amb  la  col.laboració de Zeus, la raptà d’amagat.” 

Apol.lodor, Biblioteca, I,29/V  

   Hades,  caracteritzat  amb  la seva  barba  llarga  i  la  seva corona  de  puntes,  raptant Persèfone  (Proserpina),  per emportar‐se‐la  als  Inferns  i casar‐se  amb  ella.  A  la  part inferior  es pot veure Cèrber, el  gos  de  tres  caps  guardià dels Inferns. 

 

                                                                      El rapte de Proserpina, Bernini, 1622   

  Fill de Cronos  i Rea. En el repartiment amb els seus germans Zeus  i Posidó pel domini de  l’univers  li pertocà tot el que hi havia sota  terra.  Així  esdevingué  déu  dels  inferns  i  regnava  sobre  els morts.  També  però,  com  a  senyor  del  subsol  oferí  als  homes  els tresors de les mines (d’aquí que rebi també el nom de Plutó, “ric”) i s’encarregava de fer germinar les llavors enterrades.  

   

  Se’l sol representar en un tron o conduint un carro d’or, amb el corn  de  l’abundància  (cornucòpia)  o  un  ceptre,  acompanyat  per Cèrber,  lʹhorrorós gos de  tres caps que vigila  la porta dels  inferns. Als  inferns  l’acompanya  també el barquer Caront, que  té  la missió de passar  les ànimes dels morts, a  través del  riu Aqueront, al  seu regne.  Per  poder‐hi  entrar  se’ls  cobrava  un  òbol, moneda  que  es posava a la boca dels difunts en el ritual de la sepultura.  

  Tot  i  ser  un  dels  grans  déus  hel∙lènics  la  seva  aparició  a  la mitologia és bastant escassa: l’única iniciativa que se li atribueix és el rapte de Persèfone, la filla de Dèmeter, per fer‐la la seva esposa.  

   

 

  

 Hades i Persèfone, s. II d.C., procedents de Gortina 

Museu Arqueològic, Heràclion, Creta. 

HEFEST                                                         nom llatí: Vulcà  “Hera  parí  Hefest  sense  necessitat  d’espòs.  Però,  segons Homer,  també  aquest  el  tingué  de  Zeus.  Zeus,  però, l’expulsà del  cel en acudir en ajut d’Hera, que havia estat lligada... Hefest va caure a Lemnos i es ferí els peus.” 

Apol.lodor, Biblioteca, I, 19      

 Apol.lo,  amb  la seva  corona  de llorer  i  l’aura  del déu  sol,  que  tot  ho veu, arriba a la forja de  Vulcà  per informar‐lo  dels amors  adúlters  de la  seva  esposa Venus amb Mart. 

La forja de Vulcà, Velázquez, 1630       Segons  Hesíode,  és  fill  d’Hera,  concebut  sense  intervenció masculina.  És  un  personatge  estrany:  al  contrari  dels  altres  déus, treballa, és el ferrer i forjador dels déus, un artista magnífic; un altre tret el distingeix de la resta dels déus: és coix, no és perfecte ni bell com les altres divinitats.    Va ser llençat dues vegades de l’Olimp. Segons una versió del mite, Hefest era coix de naixement, i Hera en veure‐ho es va ofendre i el va llençar. Va caure a l’Ocèan, on Tetis se’n va cuidar durant nou 

anys. Segons una altra versió  el motiu del  seu defecte  físic  és que Zeus el va llençar daltabaix de l’Olimp per intervenir en defensa de la  seva mare  en una disputa de  la parella de  sobirans. Va  anar  a parar a l’illa de Lemnos, on també el cuidà Tetis.    Potser  per  compensar‐lo,  Zeus  li  donà  per  esposa  la  bella Afrodita. Aquesta va cometre adulteri amb Ares. Apol.lo va avisar Hefest del que passava  i aquest els parà una  trampa. Quan Ares  i Afrodita  s’uniren  en  el  llit, van  ser  atrapats per una xarxa. Hefest avisà  la resta dels déus   que es van  fer un  tip de riure  i així va  fer avergonyir Afrodita.    Hefest va néixer abans que Atena (que va néixer de Zeus) i fou ell qui va obrir el cap de Zeus d’un cop de destral quan Atena havia ja  de  néixer.  Mes  tard  es  va  enamorar  d’Atena.  Aquesta  el  va rebutjar, però el semen d’Hefest la tacà. Ella va netejar‐se amb fàstic amb un floc de llana que llençà a terra. Així la terra, fecundada pel semen d’Hefest va engendrar Erictoni, llegendari rei d’Atenes.     

 

HERA                                                               nom llatí: Juno  “Quan Heracles  tenia vuit mesos, Hera envià dos serpents enormes  al  seu  bressol,  amb  la  intenció  de  destruir  la criatura.” 

Apol.lodor, Biblioteca, II,62  

  El naixement de la a vía làctia, Tintoretto(?) 1580  

El judici de Paris, Rubens, 1638  

 Paris,  amb  el  bastó, acompanyat  per Hermes,  el  del  barret alat,  havia  d’entregar la poma d’or a  la més bella  de  les  tres deesses. El gall d’indi ens  indica  qui  és Hera, Atena  té  al  seu darrera  l’escut amb  el cap  de  Mèdusa,  i  la del centre és Afrodita.  

  

   És  germana  de  Zeus  i  la  seva  esposa  legítima.  El  seu 

matrimoni no és exemplar, però el seu paper és el de protectora del 

matrimoni, que distingeix l’organització social dels homes. Els seus 

atributs  són  la  magrana,  símbol  de  fecunditat,  i  el  paó,  símbol 

d’orgull.  Se  la  sol  representar  amb  una  diadema    i  a  vegades 

asseguda en un tron.  

  Va  tenir  de  Zeus  Ares,  Hebe,  Ilítia  i  Hefest  (  en  algunes 

versions  Hefest  és  fill  només  d’Hera).  Sempre  persegueix 

despietadament   les dones amb què Zeus té relacions i els seus fills 

il∙legítims.  Per  exemple  intenta  matar  Hèracles  (fill  de  Zeus  i 

Alcmena) enviant‐li dues  serps que ell aconsegueix matar  tot  i  ser 

un nadó.  

  Es  disputà  amb Atena  i Afrodita  el  premi  de  la  poma  d’or. 

Com que Paris no  la  trià com a  la més bella, en  la guerra de Troia 

està en el bàndol dels grecs.  

HERMES                                        nom llatí: Mercuri 

  

 

  “Hermes  va  calçar‐se  els divins  talars  d’or,  que  el duien  sobre  terra  i mar amb la  rapidesa  dels  vents,  i  va prendre la vara mitjançant la qual dorm  els  que  vetllen  o desperta els que dormen.” 

Homer, Il., XXIV     Giambologna  ens  mostra Hermes,  el missatger  dels  déus, amb  tots  els  seus  atributs, caduceu  (vara  amb  dues  serps enroscades),  petàs  (barret  amb ales) i sandàlies alades.  

Mercuri, Giambologna, 1580 

 

Fill  de  Zeus  i  Maia,  és  el  missatger  dels  déus,  el  que acompanya  les ànimes dels morts a  l’Hades  (Psicopomopos)  i déu dels  viatgers,  els  comerciants  i  els  lladres.  Es  representa Hermes com  un  jove  cobert  amb  una  capa  i  un  barret  o  casc  alat  (petas), calçat amb sandàlies també alades i amb un caduceu a la mà. 

   

 

És astut des de ben petit, mestre en enganys  i maquinacions. Essent encara un infant, s’escapà del bressol i va anar a robar tot un ramat  de  vaques  del  déu  Apol.lo.  Les  va  conduir  a  Pilos,  on  en sacrificà dues, en menjà una part i amagà les altres en una cova. En tornar  a Cil∙lene  trobà  una  tortuga,  en  buidà  la  closca  i  amb  ella inventà la lira afegint‐hi cordes confeccionades amb budells de vaca. 

  Apol∙lo descobrí el lladre de les vaques gràcies a les seves dots endevinatòries i portà Hermes davant Zeus perquè imposés justícia. Però al final Apol∙lo acordà amb Hermes bescanviar les vaques per la  lira.  També  la  siringa  fou  inventada  per Hermes,  que  la  lliurà igualment a Apol∙lo a canvi del seu caduceu dʹor i dʹalgunes nocions dʹart endevinatòria. 

 

 

  Hermes, crater, c. 440 a.C., Oxford.  

Hermes i Dionís nen, de Praxítel.les 

POSIDÓ                                            nom llatí: Neptú    “Llavors, els Cíclops donen a Zeus el tro i el llamp; a Plutó l’elm i a Posidó el trident.(...) Sortegen el poder  i a Zeus  li toca  el  domini  del  cel,  a Posidó el de la mar i a Plutó el de l’Hades.” 

Apol.lodor, Biblioteca, I,7     

                      Neptú i el vaixell d’Ulisses, Pellegrino Tibaldi , s.XVI  

En el quadre veiem Neptú  (Posidó), amb el  seu  trident,   en el  seu carro marí,  amb  tritons  que  subjecten  els  cavalls.  Al  fons  es  pot veure el vaixell d’Ulisses.  

 

  Fill  de  Cronos  i  Rea,  és  el  déu  del  mar,  dels  llacs  i  dels terratrèmols,  protector  dels  navegants  però  alhora  causant  de tempestes  i  naufragis.  Està  casat  amb  Amfítrite,  si  bé  va  tenir nombrosos amors, dels quals nasqueren éssers prodigiosos com ara el ciclop Polifem o Pegas, el cavall alat. Se’l  representa amb barba, armat amb un trident. Recorre el mar enfilat dalt d’un carro tirat per uns  animals mig  cavalls mig  serps  i  envoltat  per  peixos,  dofins, Nereides i genis marins.      

  Centre del mosaic de Neptú, s. II d.C., Museu del Bardo, Tunis.   

     És cèlebre la disputa entre Posidó i Atena per la protecció de la regió de l’Àtica. Posidó va fer sorgir un mar al cim de l’Acròpolis i Atena hi va plantar una olivera. Davant la discussió entre els dos pel domini del territori, Zeus va posar els altres déus com a àrbitres, els quals  van  sentenciar  a  favor  d’Atena.  Llavors Atena  va  donar  el nom a la ciutat. 

AFRODITA                                     nom llatí: Venus  

“Eris  va  llençar  la  poma  de  la  bellesa  a  Hera,  Atena  i Afrodita,  i  Zeus  va  ordenar  Hermes  de  dur‐les  a  l’Ida davant Alexandre (Paris) per tal que aquest en decidís. Elles li prometeren  regals: així, Hera  li va prometre que, de  ser escollida, li doncediria el regne sobre tots els homes; Atena li  va  prometre  la  victòria  en  la  guerra;  i  Afrodita  el matrimoni amb Hèlena. Ell va triar Afrodita.” 

Apol.lodor, Ep. III,2  

 Primavera, Boticelli (1478)    És  la  deessa  de  l’amor.  Representa  la  sexualitat,  que acompanya el casament complementant l’esfera d’Hera. Segons una versió és filla de Zeus i Dione. Però la versió més estesa ens diu que va néixer del semen d’Urà castrat, mesclat amb l’escuma de les ones.    És  l’esposa  d’Hefest,  déu  de  la  forja  i  el  foc,  però  estava enamorada d’Ares. Segons  relata Homer, Apol.lo un dia va avisar Hefest  de  l’adulteria  de  la  seva  esposa  (Velázaquez,  La  farga  de Vulcà)  i  aquest  va  idear  una  trampa  per  atrapar‐los. Quan  els  va 

enxampar  va  cridar  tots  els déus per  a  que  veiessin  el  vergonyós espectacle.    Afrodita es va unir també amb el mortal Anquises, amb el qual va tenir Eneas, l’heroi troià que va aconseguir fugir de la destrucció de Troia.    Afrodita va participar juntament amb Hera i Atena en el judici de Paris. Paris li otorgà a ella la poma d’or, i a canvi va obtenir com a premi la dona més bella (Helena d’Esparta).    Se la sol representar com una bella jove nua i els seus atributs són les roses, la petxina sobre la qual va navegar tot just després de néixer,  la poma, símbol eròtic a  lʹantiguitat,  i el colom. De vegades es  desplaça  amb  un  carro  tirat  per  coloms,  cignes  o  pardals  i  va acompanyada per les tres Càrites o Gràcies.    

           Venus del mirall, Velázquez (1650)       

 

 Naixement de Venus, Boticelli (1485)       Flora cobreix amb un mantell Venus, recent nascuda del mar, i el buf dels            Vents l’empenyen cap a l’illa de Citera.  

HÈSTIA                                              nom llatí: Vesta  “La  primera  que  va  néixer,  Hèstia,  se  la  va  empassar, després Dèmeter i Hera i darrere d’elles, Plutó i Posidó”. 

Apol.lodor, Biblioteca, I, 5/6