La Nova Cançó

1  

Títol: La Nova Cançó Catalana.

Curs: 2n de batxillerat escènic.

Modalitat: Música.

Realitzat per: Isabel Pla Teixidor.

Tutoritzat per: Maria Iriso Ariz.

Data de composició: 13 de gener del 2011.

La Nova Cançó

2  

Agraïments 

A tots els que m'han facilitat la informació per fer aquest treball:

Al Quico, gran font de saviesa i ajuda indispensable,

A la Guillermina que s’ha mostrat plenament disponible per explicar-me tot el

que he volgut saber.

Als vividors del moviment : Pere Camps, Miguel Ibarrondo, Jaume Martínez,

inspector Jordi, Muriel Casals i , en especial a la meva mare Imma Teixidor.

Noel Biniés per acompanyar-me i filmar les meves entrevistes.

A tots ells, mil gràcies!

La Nova Cançó

3  

Índex

‐ Objectius..................................................................................... Pàgina 4

‐ Context històric......................................................................... Pàgina 6

‐ Introducció a La Nova Cançó.................................................... Pàgina 8

‐ La Censura.................................................................................. Pàgina 9

‐ Els Setze Jutges ..........................................................................Pàgina 11

‐ El Grup de Folk........................................................................ Pàgina 13

‐ Estudi dels artistes: Elixir La Nova Cançó Catalana. ................Pàgina 15

Raimon, el rei de bastos............................ .........Pàgina16

Pi de la serra, un parell de pebrots..................... Pàgina 19

Guillermina Motta, la llengua llarga i

la faldilla curta...........................................................Pàgina 22

Serrat, clara batuda al punt de neu...................... Pàgina 25

Pau Riba, un pèl d’àngel i dos de dimoni............Pàgina 28

Ovidi Montllor, cotó de la samarreta vermella....Pàgina31

Sisa, un toc intergalàctic.......................................Pàgina 34

‐ Festivals fenomenals.........................................................Pàgina 37

‐ Després de la mort de Franco............................................Pàgina 41

‐ Conclusió...........................................................................Pàgina 47

Bibliografia.................................................................................Pàgina 49

Annex.

La Nova Cançó

4  

Objectius 

Vaig començar aquest treball amb una idea molt pobre sobre La Nova Cançó Catalana,

tot i la meva proximitat amb el tema. Potser per això, la meva primera intenció era

gravar un documental sobre el moviment, centrant el treball més en la producció

audiovisual que en l’estudi de La Nova Cançó . També així, podria presentar l’estudi

amb un format més atractiu perquè arribés també a la gent jove.

Però abans de començar a informar-me sobre la producció d’un documental, em vaig

informar sobre aquest fenomen artístic parlant amb el Quico Pi de la Serra, veient

documentals de l’època, llegint el llibre “Els Tretze que Canten” de Joan Ramon

Mainat i sobretot escoltant molta música d’Ovidi Montllor, de la Trinca, Serrat,

Raimon, Pi de la Serra, Pau Riba, Sisa... Després d’haver conegut totes aquestes coses,

ja tenia una idea diferent del que era el moviment, i el format del documental va quedar

fora del meu treball ja que amb el que havia vist tenia material, interès i feina per

dedicar-me només l’estudi del tema de La Nova Cançó, de fet em vaig veure obligada a

centrar-me ( a l’hora d’estudiar els artistes) en la primera dècada del fenomen . El Tema

del documental va quedar, per tant, aparcat per produir-lo més endavant.

Se'm plantejaven mil preguntes, curiositats sobre el moviment que va tenir lloc al meu

propi país no fa pas tants anys. El primer objectiu del treball era conèixer el moviment en

sí, fer un estudi general de La Nova Cançó per saber què va significar a nivell artístic,

social, polític i cultural. I un cop feta aquesta feina de coneixement general del

moviment, van sorgir-me algunes qüestions que vaig seguir investigant per incloure al

meu treball.

Havent conegut el moviment i explotat la meva posició privilegiada, m’adono que una

de les coses que se m’ha passat per alt , i no només a mi sinó a moltes fonts que he

consultat, és una de les coses més interessants i importants. Bé, mentre estudiava la

història de La Nova Cançó, veig que tothom posa una data d’inici i que gairebé totes

coincideixen amb l’article de Lluís Serrahima, però pel que fa les circumstàncies del

final del fenomen ningú en dona gaires explicacions i trobem interpretacions molt

diferents del que va passar . Les dates que trobo em mostren que no s’acaba en un any

La Nova Cançó

5  

concret, o sigui, que no es va autodisoldre oficialment però que amb el principi de la

democràcia es desintegra. Això em fa qüestionar quins elements, de forma activa o

passiva, van acabar amb La Nova Cançó. Bé doncs, la primera pregunta que espero

respondre a partir del coneixement del fenomen fa referència al final de La Nova Cançó.

Investigant sobre això m’adono que , un cop acabat el moviment, uns cantautors, no

més bons artísticament ni tampoc més compromesos amb Catalunya, estan molt més

reconeguts que d’altres que mai han rebut el que es mereixen per la seva feina. Els

catalans d’ara coneixen Llach i Raimon i, els hi agradin o no, els tenen com a grans

figures de La Nova Cançó, cosa innegable; d’altra banda és trist que hi hagi tan poc

coneixement d’artistes d’un pes específic tant gran com Pi de la Serra o Ovidi Montllor.

Aquest tema em crida especialment l’atenció, perquè amb la perspectiva dels anys i els

fets posteriors al final del moviment, m’adono que hi ha una distorsió important de la

realitat i de que és molt fàcil manipular la història. La impossibilitat d’obviar aquest

tema i la voluntat de voler conèixer què és el que provoca aquesta situació em fa posar-

me en contacte amb una sèrie de testimonis propers al tema perquè m’ajudin a

comprendre-ho. D’aquesta manera realitzaré un investigació que no estarà basada tant

sols en el que ja es va escriure ni serà un treball totalment objectiu. Ho contemplaré

sobretot des d’un punt de vista més profund escoltant les fluixes veus d’aquells que

també han viscut a prop de La Nova Cançó però que no han estat tant escoltats .

Per tant, a part de el típic treball de recerca informativa sobre el tema m’agradaria

respondre a aquestes qüestions que se’m plantegen, és a dir, saber quins elements fan

que la Nova Cançó acabi i descobrir què és el que va passar després amb les persones,

els artistes del poble, i així aportar una visió diferent, més crítica aprofitant la matèria

prima d'aquets testimonis, la seva experiència .

La Nova Cançó

6  

La Nova Cançó s’estén en el context històric de la segona part del franquisme i la

transició.

��������� ��

 

Al 1938, després de la derrota del poble espanyol en la Guerra Civil, l’exèrcit franquista

entra al territori Català. Les tropes feixistes, dirigides per el general Francisco Franco,

aboleix L’estatut d’autonomia i la Generalitat, i crea un estat d’excepció permanent on

els drets humans, civils , polítics, socials i culturals, no estan contemplats.

El nou règim totalitari imposat compta amb el recolzament dels grans terratinents,

l'oligarquia industrial i financera i de la major part del clergat catòlic. És una dictadura

que es caracteritza per l’antilliberalisme i per l’anticomunisme per crear una “ Nueva

España”.

Molts catalans i catalanes relacionats amb la resistència opten per l’exili, però altres van

ser massacrats abans de poder escapar del govern feixista. A l’estranger s’organitzen,

sense èxit, per ajudar en la defensa de les institucions, la cultura i els drets humans

malmesos pel nou règim. La repressió tan cruel que van patir els que continuaven al

país feia pràcticament impossible tota activitat associativa.

La Nova Cançó avarca la última part d’aquest règim. L’any 1959, Espanya es troba en

els anys del Miracle, ja que l’economia té un molt bon desenvolupament i així

aconsegueix sortir de la postguerra, però això no canvia la situació de repressió del país

i l’objectiu d’eliminar tota manifestació antifranquista.

L’any 1973, la situació d’Espanya canvia per la crisi econòmica del petroli que

incrementa el cost de vida. D’altra banda, creixen les protestes estudiantils i les vagues

i amb tot això el franquisme perd un suport molt important, l’eclesiàstic.

En plena crisi, el 20 de novembre de 1975 Franco mor després de trenta-sis anys de

dictadura.

La Nova Cançó

7  

LaTransicióAnomenem transició al període de temps que s’inicia amb la mort de Franco, al 1975 i

acaba amb el restabliment de la democràcia. No té una data concreta d’acabament sinó

que varia entre el 1977 i el 1982. Els fets que marquen aquesta època són els següents:

Després de la mort de Franco, el Rei Joan Carles I decideix que el president del govern

segueixi sent Carlos Arias Navarro, però aquest renuncia, ja que està massa lligat al

règim anterior. És llavors quan Adolfo Suárez és anomenat president del govern.

Al 1977, es celebren les primeres eleccions democràtiques a Espanya en les quals la

Unión de Centro Democrático (UCD) és el partit més votat. Amb aquest fet s’inicia

també la redacció de la constitució, que es aprovada un any després. Aquell mateix any,

es restableixen les institucions catalanes i la Generalitat, anomenant a Josep Tarradelles

president.

El 15 d’octubre de 1977 es publica la llei d’amnistia, una llei de punt final en la que,

d’alguna manera, queden perdonats i oblidats els actes passats dels franquistes i dels

defensors de la democràcia. Finalment, després del cop d’estat del 23 de febrer del 1981

i la desintegració del UCD, el PSOE guanya les eleccions espanyoles per majoria

absoluta l’any 1982, a Catalunya però, lideren els convergents amb Jordi Pujol com a

president a partir de l’any 1980.

Del franquisme a la democràcia hi ha un gran canvi per recuperar el que el franquisme

havia eliminat , però és un procés molt lent. El conflicte que hi ha per aquesta evolució,

va ser que molts franquistes no van fan aquest canvi de mentalitat i a causa de la llei

d’amnistia es segueixen tolerant molts comportaments encara repressius per part de les

autoritats lligades al règim anterior. És per això que, durant el següents anys, la situació

a Espanya i especialment a Catalunya, segueix sent de por per les encara vigents

repressions.

 

 

La Nova Cançó

8  

 

��������������

Article de Lluís Serrahima publicat a la Revista "Germinabit", núm 58, gener de 1959.

Ens calen cançons d'ara Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. Tothom n'ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i d'aquestes, potser només les més conegudes; tanmateix n'hem deixades de banda de magnífiques que corren el perill d'ésser oblidades, i potser per culpa d'una excessiva intromissió de cançons estrangeres. És molt lloable, i àdhuc necessària aquesta intromissió des d'altres terres, però això no ha de privar mai que se segueixin cantant les nostres, siguin tristes o alegres, siguin com siguin: pel fet d’ésser nostres tenim l'obligació de no oblidar-les. Ara bé, és greu que no se'n facin de noves, jo almenys no n'he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies, però de cançons se'n poden fer de moltes menes i maneres; a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les més boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d'oració col·lectiva. Es tracta, doncs, que surtin cançons d'aquest moment nostre. Les darreres generacions bé ho van fer: Rodoreda, Nicolau, Morera, Vives... que aleshores eren joves. Van fer cançons que tots seguim cantant. Què fan els músics que ara són joves? Les generacions futures podrien dir de nosaltres que vam ésser una generació que no sabé fer-se les seves pròpies cançons; en realitat podrien dir que amb prou feines vam cantar. Fixem-nos a França, què passa: de qualsevol tema, de qualsevol fet, important o no -això és igual- sorgeix una cançó: i quines cançons! Estem massa intel·lectualitzats? Tindrem por de cantar-les si en fem? Ben bé no ho sabem, però alguna cosa passa. A les places dels pobles es ballen sardanes; se'n ballen moltes de compositors nous. Hi ha poetes i bé en surten de nous! També tenim músics. Què passa? Anem cadascú pel seu cantó o badem simplement. Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els "chansonniers", que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? Les cançons franceses, italianes, mexicanes i moltes d'altres, bé són escoltades per tothom! Però no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem. De moment, per què no intentem de fer les nostres pròpies cançons i cantar-les? Lluís Serrahima Lluís Serrahima va escriure aquest article l’any 1959 en ple Franquisme, en un moment

en el que l’existència de música Catalana era pràcticament nul·la a causa de la

repressiva situació que vivia Catalunya on no es podia, ni tan sols, parlar amb l’idioma

propi. És considerat un fet molt important en aquest moviment ja que és el que va donar

l’empenta que molts necessitaven per començar a posar en marxa un fenomen amb

La Nova Cançó

9  

aquest esperit que deixà veure Serrahima per primera vegada, i que caracteritzà el

moviment.

Progressivament, a partir d’aquest article van anar sortint cantants i cançons catalanes,

que van acabar donant nom al fenomen de La Nova Cançó.

Com Serrahima esperava, aquest fenomen, va satisfer les necessitats d’unes persones

que tenien gana de cançons pròpies, de cançons que expressessin el que estava passant,

de cançons que reivindiquessin o, simplement, de sentir que malgrat el tràgic context

històric que reprimia Catalunya encara es feien coses.

El moviment va servir per reivindicar i estendre una identitat i una cultura catalana

totalment tapada per el franquisme. En aquell moment va ser essencial la seva tasca de

reivindicació de la llengua catalana, una llengua que estava en greu perill.

Culturalment va significar un gran progrés de normalització cultural, va divulgar

poetes clàssics i avantguardistes catalans, va recuperar cançons populars catalanes, i

,evidentment, va enriquir musicalment Catalunya creant unes cançons pròpies i del

moment. La difusió que tenia la cançó va permetre que la cultura catalana fos

accessible per a tothom i no només per les élites.

Evidentment tot això no va ser fàcil, els cantautors estaven obligats a presentar

prèviament les cançons al TOP (Tribunal del Orden Público) i aquest autoritzava o no a

cantar aquestes cançons.

Però els cantautors, no es van resignar a fer una cançó d’acord amb el règim, sinó que

se les van empescar per poder cantar el que realment pensaven i així trencar el silenci i

donar veu a un poble cansat de repressions. Això no era fàcil, però ho van aconseguir,

van saber utilitzar metàfores, dobles sentits, jocs de paraules i en definitiva emmascarar

els missatges per expressar-se. Això és una de les coses que encara feia més especial les

cançons, aquestes metàfores i el que amagaven els seus missatges ocults d’una manera

molt enginyosa, agafant-se a qualsevol buit legal per tal de burlar les censures.

A continuació podem veure alguns exemples de cançons modificades per el TOP o bé

per els mateixos cantautors per tal de passar la censura:

La Nova Cançó

10  

Raimon, en el primer enregistrament de Cantarem la vida, després de “un poble

que no vol morir” va haver d’afegir les veus d’un cor femení cantant “Israel, Israel”

perquè el censor no volia que ningú es pogués pensar que es referia a Catalunya.

En el cas de l’astut Pi de la Serra i de les seves dures crítiques al franquisme

mitjançant cançons com La Matança del porc, el Burro i l’Àguila real ,Fills de Buda, Si

els Fills de Buda Volessin no Veuríem Mai el Sol o Verda , la censura va ser burlada

gràcies als jocs de paraules mentre que el públic entenia perfectament a que es referien

aquestes lletres.

Ovidi Montllor denunciava la brutalitat amb que la policia detenia les

manifestacions amb la cançó La Fera Ferotge, una metàfora continuada per no haver

de anomenar literalment a les autoritats del moment. També va fa servir aquests recurs

en cançons en les que presenta la seva ideologia política com La Samarreta.

La cançó La Gallineta de Lluís Llach, també guardava un doble sentit crític del

règim, però gràcies a la metàfora els censuradors només van poden aconseguir que

enlloc de dir la paraula revolució digués revulció.

Quan es parla de censura s’ha d’anomenar la Trinca i les seves cançons enginyoses,

burlesques, iròniques i festives, que han estat censurades moltes vegades però que van

saber esquivar aquesta dificultat per riure’s de la censura. Per exemple a la cançó

Botifarra de Pagès amaga un lliure en un viure que sovint se’ls escapa als recitals.

La llista de cançons i cantautors censurats es molt llarga, però com Serrahima deia en el

seu article referint-se sa la cançó, les males circumstàncies s’han d’aprofitar per treure’n

bones coses, i és evident que s’ho van prendre al peu de la lletra.

La Nova Cançó

11  

Dins del moviment trobem dos fonts musicals principals. Aquestes fonts musicals, són molt diferents però les dues s’encarreguen de divulgar i enriquir la nova cançó catalana.

Els Setze Jutges

Membre d’Els Setze Jutges el 1966.

Som a l’any 1961, en ple franquisme. Remei Margarit, (dona de Lluís Serrahima), el

llibreter i crític de cinema Miquel porter, i l’escriptor Josep M Espinàs, s’agrupen i es

dediquen a fer cançons en Català per respondre a la necessitat de cançons pròpies.

Aquest grup, encara no gaire conegut, rep una molt bona acceptació popular i l’any

següent s’hi afegeixen els membres Francesc Pi de La Serra i Delfí Abella. És llavors

quan el grup passa a anomenar-se Els Setze Jutges per el simple motiu de la broma

lingüística impronunciable per a qualsevol persona no catalana “ Setze jutges d’un jutjat

mengen fetge d’un penjat”. En els tres anys següents el grup conta d’incorporacions

constants en aquest ordre: Enric barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del

Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol i Joan Manel

Serrat. Amb aquestes incorporacions els grup guanya popularitat , fan més audicions i

comencen a cobrar uns mínims en les seves actuacions.

És evident que la gent necessita algú que parlés de la realitat del moment, algun mitja

d’expressió, de cultura, de reivindicació lingüística i d’interacció. Les cançons dels

Setze Jutges, responen perfectament a aquesta demanda muda de Catalunya, i aquestes

és precisament el primer pas per trencar el silenci en que vivien.

Els Setze Jutges estan molt influenciats per la cançó francesa, tant en les seves formes

com en les seves cançons. En els concerts també compleixen una estètica francesa,

La Nova Cançó

12  

vestits de negre, segueixen un ordre en el qual estan tots assentats en cadires i van

sortint a cantar al centre acompanyant-se amb la guitarra pròpia o amb un guitarrista.

Quan els Setze Jutges es denominen amb aquest nom, es decideix que quan s’arribi als

setze membres el grup serà dissolt, ja que pels fundadors del grup i molts dels membres

posteriors, la música no era la seva professió, sinó una afició que van utilitzen com a

lluita contra les repressions i com a mitjà d’expressió. L’any 1968, amb les ressents

incorporacions de Maria del mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach, el grup es

dissol. Alguns dels components tornen al seu ofici original seguint vinculats al

moviment. Però els Setze Jutges ens deixen grans artistes com Francesc Pi de la serra,

Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach que opten

per a la professionalització i comencen la seva trajectòria individual com a cantautors.

Membres d’Els Setze Jutges el 1966.

La Nova Cançó

13  

El Grup de Folk.

Membres del grup de Folk el 1968 al Parc de la Ciutadella

L’any 1967, Barcelona viu un moment de certa efervescència musical, gràcies a les

persones que s’incorporen al món de la cançó després d’una inexistència gairebé total

de música pròpia. Jaume Arnella, futur membre del grup de folk, treu el primer Cd de

folk en català. Aquell mateix any, l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, celebra un

festival de folk en el que coincideixen joves interessats per aquest gènere, influenciats

per el folk nord-americà de Seeger i Dylan. Aquest acte es fa amb la intenció de

recuperar cançons populars Catalanes, i entén la música com un esdeveniment festiu,

participatiu i popular. En aquest festival es troben músics com Albert Batiste, Jordi

Batiste, Xesco Boix, Eduard Estivill, Jordi Pujol...etc. Entre tots els músics que hi van

assistir començà a cridar l’atenció un jove carismàtic anomenat Pau Riba. D’aquest

esdeveniment sorgeix el primer CD del Grup de Folk, anomenat Festival de Folk.

Després d’aquest festival, on es planta la llavor del Grup de Folk, s’afegeixen músics i

cantants com : Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Jaume Sisa, Ramon Genís, Jaume

Vallcorba-plana, Montse Soler, Jordi Roura i Oriol Tramvia, fins ha arribar a un total de

vint-i-sis components que en un moment o un altre tocaran amb el Grup de Folk.

La Nova Cançó

14  

El grup, realitza diversos concerts però té el seu moment àlgid el 23 de maig del 1968

amb un concert històric al Parc de la Ciutadella amb 9.000 persones i set hores de

música en directe. El mateix any treuen el seu segon i últim CD com a Grup de Folk.

És també al 1968 quan el grup es dissol i cada membre s’en va per el seu camí.

En la seva trajectòria curta però intensa, el Grup de Folk, reivindica i divulga el Català

com a llengua de cultura i aconsegueix crear un ambient festiu en plena època grisa,

cosa impensable una dècada enrere. Paral·lelament però amb unes formes molt

diferents a la dels Setze Jutges, el grup de Folk, fa de la Nova Cançó un moviment de

molta riquesa en quan a gèneres i estils.

Membres del grup de Folk el 1968 al Parc de la Ciutadella

 

 

La Nova Cançó

15  

Estudidelsartistes

Elixir La Nova Cançó Catalana

Ingredientsbàsicsperobtenirl’efectenovacançó: 

‐ El rei de bastos

‐ Un parell de pebrots

‐ Una llengua llarga i una faldilla

curta.

‐ Clara batuda a punt de neu.

‐ Cotó d’una samarreta vermella.

‐ Un pèl d’àngel i dos de dimoni.

‐ Un toc intergalàctic .

Per preparar aquest elixir , utilitzarem els ingredients bàsics per arribar a un efecte

màgic que aconsegueix per primera vegada trencar el silenci d’un poble d’una forma

artística i innovadora i d’aquesta manera formar una bona base “Nova Cançó” on s’hi

poden afegir després elements variats al gust de cadascú. Aquest primers ingredients

són, evidentment, els artistes de la primera dècada del moviment. Per aconseguir

aquest efecte, t’has de fixar sobretot en les seves personalitats artístiques i les seves

cançons , ja que això va lligat amb el que van aportar al moviment i al que aportaran al

elixir. I si el resultat no és d’un gran virtuosisme musical, no et preocupis, La Nova

Cançó, va significar una creació important de música del moment catalana, però no es

caracteritzà per tenir uns grans cantants, de fet molts d’ells no ho eren, sinó per les

personalitats que tenien aquest artistes. Pujar d’alt d’un escenari, cantar cançons en un

idioma prohibit, tractar temes tabús com el sexe, desafiar el sistema polític, reclamar la

cultura negada, muntar saraus... Això va ser el que va fer de la cançó un fenomen. Al

contrari d’altres moviments artístics no va ser tant per el virtuosisme musical sinó per la

seva manera valenta i genial de cantar les lletres d’aquestes cançons mitjançant les

quals expressaven i transmetien aquest esperit contra el règim vigent a un públic que

tenia molta necessitat d’una música propera a les seves idees.

BON VIATJE!

La Nova Cançó

16  

*A l’annex es troba l’elixir auditiu, un CD amb el que, en escoltar-lo, gràcies al seu

contingut en cançons reivindicatives, trencadores o intimistes es produeix l’efecte Nova Cançó.

Raimon,elreidebastos.

. Raimon

Raimon, el 30 d’octubre del 1975 al Palau de Monjuïc.

Raimon neix el 2 de desembre de 1940, al carrer Blanc de Xàtiva. El més petit de cinc

fills viu sempre entre les disputes d’una família paterna anarcosindicalista i una família

materna socialista, això li fa adonar-se de moltes coses i ser un nen inquiet i preocupat,

a part de ser un gran bromista, un noi alegre i una mica bèstia.

Als nou anys comença a tenir inquietuds artístiques i entra a la Banda Nova de Xàtiva

que tenia com a president el seu pare. Complementa la seva educació musical amb

l’estudi de música i solfeig i la seva feina de locutor a l’emissora de Xàtiva. Més tard

estudia filosofia i lletres on rep una educació molt diferent que la de la seva antiga

escola Josep de Rivera . A la Universitat viu les primeres experiències en la lluita

política i també comença a prendre consciència lingüística gràcies al descobriment de

poetes com Salvador Espriu, poeta al qui estarà sempre molt lligat. Mentrestant fa les

seves primeres cançons influenciades pels seus sentiments i les seves experiències a

València com “ Al vent” o “Diguem no” així com també les primeres audicions.

Un dia va a una trobada on hi ha Josep Maria Espinàs, un dels nuclis dels Setze Jutges,

que el convida a cantar amb ells. Al 1963 participa en el Festival Mediterrani amb una

La cançó per a mi és sobretot un mitjà d’expressió. Abans que res sento un gran desig de comunicar-me amb els altres, i aquest desig és el motor primer que em porta a fer una cançó, una feina. I aquest desig és canalitza de formes variades; amb cançons de contingut cívic, amorós, poètic... Jo no sóc només un cantant polític. Penso que la creativitat no té res a veure amb si el Franco és mort o viu, si hi ha eleccions o no n’hi ha ... ni el cantant , ni el pintor, ni l’escriptor poden basar totalment la seva activitat en la conjura política

La Nova Cançó

17  

cançó en català “ Se’n va anar”, guanya el primer premi i contribueix a la popularització

de la cançó catalana, a més gràcies a la seva capacitat de persuasió i el seu magnetisme

ajuda a impulsar un moviment que estava començant a fer els primers brots. Després

d’això i del seu posterior èxit a l’Olympia de Paris, es decideix definitivament a

dedicar-se a la cançó.

Més tard coneix a una noia italiana, l’Analissa, amb ella neixen cançons d’amor i s’hi

acaba casant. Aquesta relació ha estat sempre molt important per ell, es complementen

amb perfecció , a més ella ha seguit sempre la seva trajectòria i l’ha ajudat fent-li fins i

tot de manager.

Raimon és un home molt segur d’ell mateix, fidel a les seves idees i a les persones però

,d’altre banda, també és un home d’independències com per exemple polítiques. Té un

compromís amb els sectors d’esquerra però sense cap militància en cap grup concret.

A més de ser un dels més veterans, és un dels cantautors de La Nova Cançó que més ha

cantat a l’estranger i d’aquesta manera a contribuït a l’exportació de la cultura catalana i

com a valencià, s’ha preocupat per explicar arreu on ha viatjat la problemàtica dels

Països Catalans.

En la seva creació el contingut polític i reivindicatiu només n’ocupa un part, té una

obra bastant variada en la que abunden les cançons intimistes. En la seva llarga

trajectòria ha fet un gran treball de divulgació de poetes clàssic com Ausias March, Pere

Quart, Jordi de Sant Jordi i Salvador Espriu.

La Nova Cançó

18  

DIGUEM NO

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ara que som junts diré el que tu i jo sabem i que sovint oblidem: Hem vist la por ser llei per a tots. Hem vist la sang -que sols fa sang- ser llei del món. No, jo dic no, diguem no. Nosaltres no som d'eixe món. Hem vist la fam ser pa dels treballadors. Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. No, jo dic no, diguem no. Nosaltres no som d'eixe món. No, diguem no. Nosaltres no som d'eixe món.

Diguem no, és una cançó amb la que tots ela que han viscut el

franquisme els hi és fàcil identificar-se, però el cert és que neix

d’una experiència personal de l’època universitària de Raimon.

Un dia els amics d’en Raimon el van convidar a passar la tarda

junts a passar l’estona i a escoltar el nou disc de Brassens, en

Raimon va dir que no perquè tenia un examen important. Després

es va assabentar que en aquella reunió, a la que no va assistir, la

policia va fer una enganxada i molts dels seus amics van ser

detinguts, torturats i empresonats.

Ara que som junts” és la frase que obra la cançó, això té més

sentit del que tindria avui, ja que en aquell moment les activitats

associatives estaven prohibides per evitar conspiracions.

La cançó explica a una altra persona tot el que pensa de les

condicions polítiques del moment. La repressió és tant forta que

es veuen obligats a fingir que estan d’acord amb quelcom que no

creuen i això a vegades els fa oblidar quins són realment els seus

ideals.

Raimon, qualifica aquella equivocada llei absoluta com a “por” i

diu que la sang, la violència del franquisme, no genera ordre, sinó

més sang, més violència. A la tornada repeteix “No!” per negar-

se a aquell món que està tant canviat i reprimit, un món en el

que es fan grans distincions entre classes i els treballadors passen

gana, un món en el que els qui expressen el seu desacord amb el

franquisme són empresonats, un món que ja no el seu.

La Nova Cançó

19  

Francesc Pi de la Serra, un parell de pebrots

 

Francesc Pi de la Serra el febrer de 1976 al Palau de Monjuïc.

neix el 6 d’agost del 1942 , descendent d’una família Burgesa fabricant tèxtil. Té la sort

d’estudiar al Liceu Francès on rep una educació progressista per l’època. De petit li fan

un test psicotècnic davant de la desesperació dels mestres i dels pares per aquell

gamberro que no estudiava. El test li surt “Poc apte per a les carreres tècniques, més

aviat té aptituds artístiques. Va començar tocar amb la guitarra de la seva germana tot

escoltant Big Bill Broonzy, Georges Brassens i Charlie Byrd.

A principis dels seixanta acudeix a un recital dels Setze Jutges on els sorprèn amb una

inesperada opinió: Això no ho feu bé! Els nuclis del grup li responen amb el repte de si

ell ho podria fer millor, i Pi de la Serra entra al grup com a acompanyant amb la

guitarra. L’any següent s’estrena com a cantant amb “ Les Portes” i més endavant

forma, junt amb altres companys músics, el primer grup de rock català “ Els 4 gats”

amb el que va trencant cors de noietes i cordes de guitarra per tot Catalunya.

Pi de la Serra demostra aquells que pensen que els qui canten en Català estan

condemnats a no sortir de la frontera lingüística el seu gran error. Quico canta les seves

cançons en Català a, d’ altres llocs, Alemanya, França, Suècia, Santo Domingo, EE.UU

i sobretot a Portugal.

Ha estat qualificat com a patriarca de la Cançó, pare del Blues i oncle del Rock Català.

El seu tarannà humà entusiasta i la seva simpatia el fan ser un captador d’altres artistes

Si ara em diguessin que no puc

cantar em moriria, no sabria

dedicar-me a altra cosa que no fos

el cantar o el fer música. O, com a

mínim, alguna feina de tipus

artístic. És per això que passi el

que passi, estic condemnat a fer

això tota la vida, i penso

continuar mentre tingui força als

dits, veu a la gola, el vent

m’empenyi i la tramuntana no se

m’emporti.

Quico Pi de la Serra

La Nova Cançó

20  

que engresca en tota mena de projectes. El Quico sempre ha tingut temps per rebre a

casa seva als amics de qualsevol edat, que toquen la guitarra i canten.

Es defineix com un esclau de la guitarra; el Quico és un músic que interpreta les seves

cançons amb una gran habilitat i amb una energia espectacular.

En definitiva el Quico, tenia tot el que s’havia de tenir per en un temps de silenci sortir a

l’escenari i cridar ben fort les reivindicacions d’un poble.

Tot i que és un dels cantautor de més dilatada trajectòria de Catalunya, la falta de

reconeixement públic , i així mateix de beneficis, li han impedit poder-se dedicar

totalment a la cançó i la seva obra completa no està disponible en CD’s, ja que les

antigues gravacions de vinil no s’han reeditat.

En les seves cançons tracta sobretot temes polítics i socials, sempre amb aquesta força

que treu amb la veu i que complementa amb la guitarra. En elles Quico juga amb les

paraules amb una gran habilitat i fa del problema de la censura una rica creació.

 

*Entrevista a Quico Pi de la Serra a l’annex.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

SI ELS FILLS DE BUDA VOLESSIN

Si algú se sent al·ludit, y té ales que no voli! El refrà que cantaré és adagi de carrer, ja me'l deien al bressol Si els fills de pota volessin no veuríem mai el sol Potser en ajupim sovint, no es per hàbit ni caprici Que és per esquivar el calbot, y esperar el moment propici tant si es vol com si no es vol Si els fills de pota volessin no veuríem mai el sol Al camp la fruita es podreix, hi ha massa intermediaris No hi ha planificació Això diuen els diaris i així resa el camperol Si els fills de pota volessin no veuríem mai el sol A Suïssa han ingressat, mils de milions a cabassos Després diuen que és l'obrer, el culpable dels fracassos i la manca de control Si els fills de pota volessin no veuríem mai el sol A ciutat anem de cul, ningú s'aclareix tot falla Ja no podem respirar, tothom mes o menys la balla de l'Agost fins al Juliol Si els fills de pota volessin no veuríem mai el sol Surten al carrer, estan cansats de falses promeses Sona un tret, com un fuet, i cau mort, les mans esteses, deixa dona, fill i dol Si els fills de pota volessin no veuríem mai el sol Heu d'oblidar si podeu, aquests 40 anys de glòria A mi no em preocupa gens, perquè tinc mala memòria i el cap dur com un pinyol Si els fills de pota volessin no veuríem mai el sol La unitat no té destí, l'univers no és cap llimona Tinc un passaport que diu: Ha nascut a Barcelona i per tant es Espanyol Si els fills de pota volessin no veuríem mai el sol

 

 

 

 

 

Jo cada cop veig més clar, que el poble diu el que pensa Hem après aquest proverbi

I amb mútua complaença cantem com un home sol Si els fills de pota volessin no veuríem mai el sol

 

Utilitza un refrany popular per advertir

sobre les moltes causes que feien que

aquella fos una època fosca.

No les accepta i afirma que s’està gestant el

moment de desobeir.

Les causes que anomena son: la situació

insostenible del camp, l’evasió de capital a

l’estranger, el creixement desbordat i la

contaminació de les ciutats, la

culpabilització de la lluita obrera, la

repressió policial a les manifestacions

reivindicatives, la ideologia imposada pel

règim al poder durant 40 anys i la negació

de la identitat del país català.

El refrany és la tornada de la cançó i

convida a la gent a cantar-la junts,

convertint “Si els fills de pota volessin no

veuríem mai el sol” en un himne popular,

en una època en que l’himne oficial

franquista era el “Cara al sol” del fundador

de la Falange, José Antonio Primo de

Rivera.

 

 

 

La llengua llarga i la faldilla curta de Guillermina Motta.

 

Guillermina Motta 1966.

Filla d’una família de classe mitjana , neix a Barcelona el 26 de febrer del 1941 .

Estudia en una escola de monges on va tenir la sort de ser expulsada als dotze anys,

però tot i així això li porta molta feina per reeducar-se, per canviar uns valors que li

havien imposat. Per això reconeix l’ajuda dels més propers, dels seus amics, dels qui ha

après molt.

Estudia Filosofia i lletres perquè pensava que això resoldria els seus problemes

existencials, però en aquella època ja arrossega la guitarra. Un company de la Uni

Xavier Serrahima li va proposa d’entrar al Setze Jutges i mitjançant el contacte de

Quico Pi de la Serra, entra al grup. Així comença el seu creixement com a artista,

marcat per la timidesa i la por escènica. Finalment, acaba decantant-se per la música, i

tot i que acaba la carrera regala el títol de Filosofia al seu pare ja que ella no vol un títol

franquista.

Té una dèria per a la psicoanàlisis, per conèixer a ella mateixa, és una persona amb

moltes contradiccions entre raó i sentiment, però quan té una cosa clara la defensa

Company, companya: per a la

supervivència de la cançó, de l’humor, de

la ironia; per la defensa de la llibertat;

perquè els discos puguin continuar essent

rodons sense mala consciència; per una

situació real, democràtica, estatuària del

microsols i el macrosols; perquè els L.P

ja no siguin més Línia del Partit ni

Lament ni Plany, sinó Lliure paraula, i

fins i tot, Llampec del Paradís; per tot

això i per molt més, Vota Motta!

Guillermina Motta.

 

 

fortament i, fins i tot, es torna intolerant i exigent tant amb ella mateixa com amb els

altres.

La Guillermina continua amb la seva expressió de joventut, de bellesa i coqueteria que

es combina perfectament amb la seva naturalitat.

Li agrada el show de l’escenari, el cabaret, el music-hall. És una cantant molt dúctil,

treballa en molts estils diferents : cançons d’adolescent, d’amor, de caire social, cuplets,

intimistes... Li agrada molt fer el pallasso i passar-ho bé però això no vol dir que no

pugui fer cançons més dramàtiques i intimistes amb les que es sent més a gust.

* Entrevista amb Guillermina Motta a l’annex

 

 

NO US CASESSIU PAS NOIETES

No heu vist mai un home a pèl que acaba de sortir del bany regalimant per cada pèl busca el barnús amb gran afany. No heu vist cap lleig sense remei després de devorar un lluç mirar-se amb cara de pallús la maonesa del jersei. Els jovencells són uns mesells quan es fan vells tenen rampells. Els que són alts són uns cretins, si són baixets són uns botxins. No heu vist mai un home gras que treu les cames del seu jaç tot remugant "que tinc mitjons?" i es grata d'esma els saxons. No us caséssiu pas, noietes, no us caséssiu pas. Val més fer cine, feu-me cas, o quedar verge a cals papàs. Feu de cambrera, de rentaplats. Crieu un mico, crieu gats. Alceu els rems, serviu conyacs. Prengueu els hàbits o els parracs. Veneu bombons, veneu tabacs. Feu strip-tease amb fons de jazz o feu la Rambla, en darrer cas. Però caséssiu pas, noietes, no us caséssiu pas. Heu vist un home balbejat si ve massa tard a sopar. El coll maculat, de carmí i amb tuf dubtós de patxulí.. .

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En aquesta cançó, Guillermina Motta ens mostra la seva visió crítica dels homes, anomenant

quantitat de defectes i ridiculitzant-los. És un consell per a les noies més innocents que ella, una

cançó que els vol fer veure que casar-se és una equivocació i que hi ha moltes coses millors a fer.

El missatge que dóna es que visquin al màxim la seva vida de dona, que explotin totes les seves

qualitats femenines i que no es deixin enganyar, que tinguin els homes com un joc i no com un

compromís.

Els cuplets traduïts i versionats per Guillermina, no eren ben vistos per tot el públic, ja que sovint

tractaven temes com el sexe o com em vist una gran crítica a la tradició del matrimoni i als homes.

A més Guillermina ho defensava amb el seu gran carisma, la seva gràcia i sempre amb un to

provocatiu. Artísticament ho considero un mèrit molt gran per cantar, i ser de les primeres a

introduir un gènere i unes cançons com les que ens deixa Guillermina Motta, perquè a part de

cançons reivindicatives i intimistes, la gent necessitava música que els fes obrir la ment.

 

No heu vist mai al cabaret un senyoràs calb i obsolet palpar dissimuladament la donzelleta innocent

Els que són forts parlen d'esports, si són polits són avorrits, si són astuts i orelluts, quan són rics són massa antics. Potser no heu vist mai al ball un pixaví escarransit, estarrufar-se com un gall, estirar el coll i treure pit. No us caséssiu pas, noietes, no us caséssiu pas, poseu-vos el millor vestit i aneu de gresca cada nit. Canvieu d'amant tres cops al mes, dins un mitjó guardeu diners als setanta anys us serviran per conquerir qualque galan. Al pretendent recalcitrant deixeu-lo amb un pam de nas. Viviu la vida a tot gas. Però no us caséssiu pas, noietes no us caséssiu pas.

 

 

JoanManelSerrat,clarabatudaapuntdeneu

Joan Manel Serrat, Josep Maria Espinàs I Quico Pi de la Serra el 1965

a l’envelat de la plaça del Sol.

Neix el 23 d’octubre de 1943 al barri barceloní del Poble Sec. Fill d’una família obrera

viu una infantesa marcada per la família i tot el que li aportava poder jugar al carrer. De

fet aquest barri va ser una de les seves principal fonts d’inspiracions, junt amb les seves

primeres experiències amoroses, per fer seves primeres cançons.

D’adolescent li arriben les seves primeres inquietuds artístiques i crea una banda de

música amb un grup d’amics . Més tard, però el grup es desfà ja que es trasllada a

Tarragona a estudiar. Hi viatja amb una guitarra i moltes ganes d’expressar coses a

través de les cançons i comença a escriure les seves primers peces en castellà, la seva

llengua materna . De mica en mica es va enriquint musicalment i li arriba tot els que

s’està fent en català gràcies al “ Se’n va anar” de Raimon i comença a compondre en

català. Li fan una prova per entrar al 16 jutges i es converteix en el jutge número 13 ,

poc després es troba dalt dels escenaris aprenent l’ofici en la prestigiosa escola de La

Nova cançó.

Va musicar diversos poemes d’Antonio Machado, Papasseit, Rafael Alberti, Federico

Garcia Lorca, Miguel Hernandez. En les seves cançons en català tracta no tant temes

polítics sinó cançons a la terra, cançons d’amor, cants populars, records de la infància,

homenatges a persones o cançons de la família, cançons que arriben molt ràpidament al

La nova cançó fou un moviment

que més que la importància que va

tenir al seu dia, l’ha tingut en un

desenvolupament general. La seva

importància rau en l’origen

popular, ja que si la cançó existeix

es perquè la va fer possible la

gent. I si jo existeixo com a

cantant és perquè aquest

moviment ja hi era.

Joan Manel Serrat

 

 

públic. Això fa preveure una projecció a altres mercats molt més amplia que els altres

cantants catalans.

Un cop enllestit el servei militar comença a dedicar-se professionalment a la cançó i la

acceptació social que tenen les seves cançons l’acaben de definir com a cantant i això

satisfà el seu desig d’expressar. S’inicia una trajectòria plena de bons moments i de

grans èxits i també de moments més crítics per causes polítiques.

Al seixanta-set surt d’Edigsa i a mans de Laso De La Vega ( manager) opta per el

bilingüisme, cosa no gaire ben vista per alguns dels companys de la seva escola, però

que li permet obrir-se a nous horitzons i treballa sobretot en el mercat llatinoamericà.

L ’any 1968 es nega a cantar a Eurovisió si no és en català, això li provoca problemes

amb les autoritats, prohibicions, insults... Si hi vaig la meva gent no ho entendrà, es

sentirà defraudada. Prefereixo renunciar a enganyar el meu públic. Això és el que deia

Serrat quan li preguntaven per el tema.

Un altre fet que li causa grans problemes amb les autoritats són les declaracions que va

fer des de l’aeroport de Mèxic el 1975, després de l’afusellament de cinc lluitadors

antifranquistes, en las que Serrat es lamenta i ataca durament el règim franquista. És

per aquest motiu que es queda Amèrica exiliat fins l’any següent i així evita una

detenció per causes polítiques.

La seva personalitat, el seu estil i , sobretot, la seva veu, l’han fet un dels cantants més

reconeguts a nivell mundial, malgrat això Serrat és un home humil i modest, doncs diu

que és simplement un noi que va tenir sort, però no es pot negar que té un gran talent.

És un home amable, cortès i que no oblida mai les seves arrels. Es sent tranquil amb ell

mateix, perquè sempre ha fet el que li dictava la seva forma de pensar, tot i que no fos

ben vist als ulls dels altres

   

 

 

 

 

 

 

Pare

Pare digueu-me què li han fet al riu que ja no canta. Rellisca com un barb mort sota un pam d'escuma blanca. Pare que el riu ja no és el riu. Pare abans que torni l'estiu amagui tot el que és viu. Pare digueu-me què li han fet al bosc que no hi ha arbres. A l'hivern no tindrem foc ni a l'estiu lloc per aturar-se. Pare que el bosc ja no és el bosc. Pare abans de que no es faci fosc ompliu de vida el rebost. Sense llenya i sense peixos, pare, ens caldrà cremar la barca, llaurar el blat entre les enrunes, pare i tancar amb tres panys la casa i deia vostè...

 

 

 

Pare Si no hi ha pins No es fan pinyons Ni cucs, ni ocells.

 Pare On no hi ha flors No es fan abelles Ni cera, ni mel.

 Pare que el camp ja no és el camp. Pare demà del cel plourà sang. El vent ho canta plorant. Pare ja són aquí... Monstres de carn amb cucs de ferro. Pare no, no tingueu por, i digueu que no, que jo us espero. Pare que estan matant la terra. Pare deixeu de plorar que ens han declarat la guerra.

Aquesta cançó denuncia, en l’estil romàntic i familiar de Serrat, la especulació que va permetre

el franquisme.

Un fill demana explicacions al seu pare de perquè els rius estan contaminats i els boscos i camps

despoblats. El fill s’adona del problema que representen les especulacions que s’enriqueixen

explotant els recursos naturals deixant famílies que viuen de la terra en la misèria. El nen té

consciència de que sense la terra no tenen res, però li dona forces al seu pare per superar aquells

mals temps.

Serrat emociona a mils de persones amb aquesta cançó en defensa de la natura on transmet i, com

sempre, arriba perfectament al públic amb tot el que vol comunicar.

 

 

PauRiba,unpèld’àngelidosdedimoni.

Pau Riba el 1978 a Badalona.

Fill d’una família burgesa i net de l’escriptor Carles Riba.

De jovenet ja s’olora el seu caràcter artístic que es decanta per la pintura i per

l’escriptura però que finalment s’acaba decidint per la música. Els seus primers passos

en la música coincideixen amb La Nova Cançó, en un moment de ruptura artística en el

que qualsevol cosa que trenqués era un èxit. Això li va donar molta llibertat per fer el

que volgués amb el seu caràcter desinhibit i el seu carisma d’alt de l’escenari, de fet va

ser autor de grans escàndols escènics i de seguida se l’associa amb la idea de rebel·lió.

Això li porta molta simpatia amb els revolucionaris però també molts problemes amb

els conservadors i amb les autoritats.

Es un gran amant del ritus, de fet veu el paper del cantant en els concerts com el de

bruixot, el músic ha d’elevar els ànims del públic i espantar els mals esperits com un

sacerdot en un ritual. Té una manera de veure el món molt diferent, cosa que moltes

vegades l’ha mantingut apartat.

“La meva política és més de futur. M’interessa que l’home retorni a la natura, que es

desmaquinitzi, que canviï tota una sèrie de valors, que es retrobi a ell mateix... Per mi

és aquest el gran punt de política. I potser el que més s’acosta a això és l’ecologisme”.

“En aquell matí d’agost de l’any 48 em vaig

trobar respirant en una cambra despullada i

trista de Terreno, a Palma. M’ofegava de

calor i tenia gana, i no sabia ni qui ni per què

m’havien deixat dins d’aquell cabàs

submergit en tanta calor que em cegava i a

mercè de tant de soroll infernal eixordador; i

sentin-me indefens, em vaig posar a plorar,

fou ma primera cançó[...]Tothom felicitava

els meus pares per la seva preciosa filla, tant

graciosa, l aleshores, infinitament divertit,

vaig arrencar a riure, i va ser ma segona

cançó...

Pau Riba.

 

 

Aquest escrit de Pau Riba, demostra que malgrat la imatge que dona per el seu caràcter,

no és un home que passi de tot, sinó al revés, és un home que s’interessa per tot però

d’una manera diferent, sovint anant més enllà del que molts , en aquella època i encara

ara, eren i són capaços de veure. És per això que es considera un avançat per la seva

forma de pensar “ simplement passa que som uns avançats, i no tenim més remei que

esperar a que els altres arribin allà on nosaltres ja som”.

La música de Pau Riba significa una gran revolució per l’època ja que amb ell neix el

Rock Català. En les seves cançons tracta temes de crítica social a partir d’actituds

individuals ( sovint en primera persona) , també dona el seu punt de vista sobre les

costums festives del País ( El dia de Nadal, el dia de Sant Esteve, El dia de la Rosa),

sovint tracta temes relacionats amb la natura i pel que fa el tema polític el tracta, com

em vist abans, des de un altre nivell que els altres.

Ell no ha estat tant influenciat per la cançó francesa sinó que Riba és més de

l’Americana com Dylan o Hendrix , aquest és un dels motius pels quals es va fer un dels

membres principals del Grup de Folk i no va entrar als Setze Jutges , però a part de les

diferències musicals en Pau és estèticament més transgressor.

 

 

CANÇÓ SÈPTIMA

EN COLORS

Ha plogut sobre el meu cap i ha crescut herba molt fresca. He sortit a passejar la testa florida i verda. Perquè també s'hi han fet flors com si jo fos una gerra. Després ha sortit el sol i he sentit olor de terra. Fixa't jo, quin cap més verd, quina enveja, quina enveja. Papallones i ocellets s'hi posen i les abelles. Fixa't jo, quin cap més verd, quina enveja, quina enveja. El vent m'ha dut grans de blat i com que ja és primavera les espigues s'han llevat per damunt dels brins de l'herba. I han cobert les flors del foc car també han crescut roselles. I per fer-me un cap tot d'or el sol m'ha pansit la gespa. Fixa't jo, quin cap més groc, quina enveja, quina enveja. Papallones i ocellots s'hi posen i les abelles. Fixa't jo, quin cap més groc, quina enveja, quina enveja.

L'estiu m'ha dut la calor i ha arribat el temps de sega. I he anat a cal segador, vinc perquè em segueu la testa. Podeu segar tot el blat però per res ni una rosella. I he sortit al carrer gran amb la testa ben vermella. Fixa't jo, quin cap vermell, quina enveja, quina enveja. Papallones i grans ocells s'hi posen i les abelles. Fixa't jo, quin cap vermell, quina enveja, quina enveja. Oh quina enveja em tens. Les roselles s'han pansit, la tardor no té donzelles i els meus cabells blancs i fins han omplert de nou la testa. L'hivern m'ha cobert de neu, m'ha robat les flors i l'herba. I el fred m'ha fet presoner amb el cap blanc com la pedra. Fixa't jo, quin cap més blanc, quina enveja, quina enveja. Ni papallones ni ocells s'hi posen ni les abelles. On és la pluja? On és? On és el blat? On és l'herba? On és la pluja? On és?

En aquesta cançó es veu la seva capacitat d’escriure, doncs és una poesia molt rica que crea un gran imaginari ple de colors i de sensacions. Personifica la terra i la tracta en primera persona experimentant sobre el seu cap les transformacions de la natura. En ella s’expliquen els canvis que li produeixen les quatre estacions de l’any, i a través d’això expressa la seva filosofia ecologista de trobar la felicitat, la plenitud, mitjançant el contacte amb la natura.

 

 

Cotóvermelldelasamarretad’OvidiMontllor 

Ovidi Montllor 1972.

Neix el 4 de febrer de 1942 a Alcoi ( València) fill d’una família d’idees bastant

avançades i de classe treballadora , enamorat dels seus pares, introvertit, malaltís,

tímid i interessat per la literatura. Des de petit té un somni, ser actor i expressar-se

davant del públic.

Als dotze anys ha de deixar d’estudiar i començar la llarga llista d’oficis que practicaria

que són més de trenta-sis. Això el fa integrar-se definitivament al seu grup social, la

classe treballadora. Així va agafant consciència de les injustícies que veu i als disset

anys es defineix com a comunista.

Més tard es casa i té la seva primera filla, cosa que el fa haver de treballar divuit hores

diàries però es comença a fer lloc en el món del teatre i al cinema fins al punt de

complir parcialment el seu somni, ja que va actuar en diverses pel·lícules i teatres però

no va poder viure mai d’això.

Tot va canviar quan Ovidi, que era un home interessat en la cultura, va assistir a un

festival de La Cançó l’any 1967. En sentir a Pi de la Serra, Raimon i Guillermina , es

va quedar encisat, i de camí a casa va fer la seva primera cançó, la Samarreta, cançó que

defineix la seva procedència i ideologies amb riques metàfores. Més tard s’integra al

grup de Folk, però de seguida es decanta més per l’estil dels Setze Jutges tot i que ja no

Jo sóc fill de família molt humil.

Tant humil que d'una cortina vella

una samarreta em feren: vermella.

D'ençà, per aquesta samarreta, no

he pogut caminar ja per la dreta.

He hagut d'anar contracorrent

perquè jo no sé què passa que

tothom que el ve de cara porta el

cap topant a terra... Però jo, que

m'hi trobo molt bé amb ella.

Perquè abriga, me l'estime,

i li pregue que mai no se'm faça

vella.

Ovidi Montllor, La Samarreta.

 

 

existeixen com a grup. Malgrat les seves mans curtes i els seus dits de botifarra, intenta

aprendre a tocar la guitarra i més o menys se’n surt, però la seva gran capacitat

d’expressió llueix més sense la guitarra, és per això que aparca l’instrument i es dedica

a explotar el seu gran carisma. Per complementar les seves capacitats interpretatives, es

fa acompanyar per músics com Toti Soler, amb qui acaben sent indispensables l’un per

l’altre.

Mor al 10 de març de 1995 d’un càncer d’esòfag, als 53 anys. La seva mort és un cop

molt fort per els seus familiars i els seus amics , era un home que es feia estimar molt,

inoblidable, un home molt honest, modest, terriblement humà, que la seva cara, la seva

mirada inspiraven bondat i tendresa i , sens dubte, una gran artista. Arrel de la seva mort

va rebre sentits homenatges, dels companys i del seu públic.

Ovidi va ser un gran divulgador de poesia, va musicar poetes com Papasseit, Vicent

Andrés o Maiakowsky. En les seves cançons defensa els drets humans , la seva identitat

catalana, la seva ideologia comunista, i denuncia les injustícies del poder. Ho fa de

manera valenta i directa i en ocasions amb una gran riquesa metafòrica gràcies al seu

domini de les lletres. En els seus concerts utilitza el seu subtil talent interpretatiu i la

seva gràcia que el caracteritzen i el diferencien de tots els altres.

 

 

LA CANÇÓ DEL CANSAT

Joan Manel Serrat.

Em va tocar tocant Mediterrani. Per barret Pirineus, i una llesqueta. Per sabata Oriola d'estranquis. I per cor duc a Alcoi, la terreta. Per senyera, senyors, quatre barres. Per idioma, i senyores, català. Per condició, senyors, sense terres. Per idea, i senyores, esquerrà. Queda clara, per tant, per a tothom, la meua carta de naturalesa. No és miracle, ni és un mal son; m'ha tocat, i és la meua feblesa. Quede clar, també, que són covards, tots els qui obliden les arrels. Seran branca d'empelt en altres prats. I en la mort, rellogats dels estels. És ben trist encara avui parlar, i posar al seu lloc una història. Fins ací ens heu fet arribar. De tan grossa raó, naix la glòria. I torne a repetir: sóc alcoià. Tinc senyera on blau no hi ha. Dic ben alt que parle català i ho faig a la manera de València.

La cançó comença definint els límits dels països

catalans, a dalt els Pirineus, a baix Oriola ( punt més

al sud de València) i com a cor Alcoi, la seva terra.

Explica i accepta els seus orígens i defensa la seva

nacionalitat catalana , la seva llengua, la seva classe

social obrera i la seva ideologia política d’esquerres.

L’última estrofa fa referència a les continues

discussions del Valencià, i en especial al blaverisme,

corrent d’ultradreta que nega que València sigui part

dels països catalans i defineix l’idioma com a

dialecte del Castellà. Ell té una ideologia totalment

contraria a aquesta ja que considera València part de

Catalunya . el mateix creu en la llengua quan afirma

que canta amb Català però a la manera de València, és

a dir que el Valencià és Català. Aquesta ideologia li

va portà molts problemes amb els blaveristes fins al

punt de rebre amenaces de bomba en els seus concerts

a València.

És gràcies a cançons com aquesta que la gent pren

consciència del concepte de països catalans, i no per

la política del moment ni posterior

 

 

 

Jaume Sisa, un toc intergalactic.

Sisa al Canet Rock el 1975.

Neix el 24 de setembre del 1948 al Poble Sec en una família de classe mitjana. La seva

primera educació va ser la que va rebre al carrer de ben petit jugant amb els seus amics.

De jovenet li encantaven els còmics i la ràdio que eren la seva única font de cultura.

Primer es pensava que tenia vocació d’oficinista , però de seguida li van sortir els

primers brots artístics i va començar a tocar en un conjunt. Aquest conjunt el va fer

viatjar molt i descobrir el món, fins que es va cansar i va tornar a Barcelona. Però Sisa

no va tardar gaire a tornar al món de la cançó i a integrar-se al Grup de Folk on

desenvolupa i explota les seves capacitats artístiques.

Posteriorment, després del seu èxit amb “Qualsevol nit pot sortir el sol” es torna a

distanciar del món de la música. Aquestes retirades són abundants a la vida d’en Sisa,

potser pel fet de que és un solitari. Fins i tot, durant una època es canvia el nom pel de

Ricardo Solfa, cantant melòdic dels anys vint, reencarnat en Sisa segons ell mateix.

És considera un cantant galàctic, un especialista en cantar, ballar, tocar i recitar, sense

saber fer cap d’aquestes coses. Ell sempre ha pensat que el seu problema a la vista fa

que allò que li falta de visió real es complementi amb una visió espiritual de les coses.

Com em dit abans és un solitari també pel que fa les relacions amb les dones, les troba

massa complicades i es perd, per això creu que la relació essencial és amb ell mateix.

M’agraden els cacauets salats picats amb martell

galàctic, m’agrada la cervesa, m’agrada Pau Riba,

m’agrada Jimmi Hendrix, no m’agrada l’Eurovisió,

no m’agrada la cançó catalana, no m’agraden els

neorealistes, m’agraden les bicicletes, m’agrada no

fer res, m’agrada caminar de nit, no m’agrada la

gent que pinta quadres, no m’agraden les anxoves

amb cafè, no m’agraden els estadis, no m’agraden

les banderes, m’agraden les carreteres, m’agrada

Henry Miller, no m’agraden les mones, no

m’interessa l’Espriu, no m’agrada treballar,

m’agrada tot, no m’agrada res...[...]

Jaume Sisa.

 

 

En les seves retirades ha treballat sovint de botiguer, el que el fa ser , com diu ell, un

botiguer en potència, però més s’escauria dir que és un botiguer de somnis i de

il·lusions.

Té una gran amistat amb Pau Riba, considera que no hi ha cap altre cara dura al món

que no sabent cantar pugui fer el que han fet ells ( és clar encara no coneixien a

L’Albert Pla).

Seguint les maneres trencadores i abstractes de l’artista, seguidament tenim una sèrie de

paraules que se li atribueixen i que creen una idea de la seva personalitat i dels temes

de les cançons: Lletres galàctiques, lletres entranyables, actitud amoral, filosofia de

límits impenetrables, reflex imprehendible, somni d’un somni, aventura passional i

enjogassada, surrealisme...

Comentari d’Agustí Ponts en el llibre Els Tretze que Canten :

No exagero si dic que en les cançons d’en Sisa hi ha quelcom de Boris Vian i de

Kerouac. Semblen escrites per un nen que es sorprèn a cada moment del que està vivint,

que es meravella per cada cosa que succeeix al seu entorn, que contempla atònit una

orgia que l’hipnotitza i l’arrossega... Suposo que molt progres de boqueta s’estriparàn

les vestidures perquè he comparat el Sisa amb Boris Vian i Kerouac. Però la

comparació quedava feta.

 

 

QUALSEVOL NIT POT SORTIR EL SOL

En aquesta cançó reflexa els personatges d’una infància marcada sobretot pels còmics, la ràdio,

la literatura juvenil i el cinema, ja que no existia la televisió.

Aparentment és una cançó infantil que cita desenes de personatges còmics per convidar-los a

una festa a casa seva, i no cal dir que els nens els fascina aquesta peça. Però també va més enllà

d’això, ja que està publicada l’any 1975, un any de celebració per alguns, degut a la mort de

Franco. En Sisa aprofita l’ocasió per fer una gran festa i convidar a tots els personatges de la

seva infància per celebrar-ho fins que surti el sol. Crea un ambient festiu, hospitalari, un

ambient de somni que fa que la cançó sigui considerada una de les més bones creacions en

Català. Aquesta peça torna a mostrar quina classe de cantautor és en Sisa i quina manera té de

veure les coses a través de les seves ulleres surrealistes.

Casa meva no existeix a la Terra, o dit d’una altra manera, la casa que existeix a la Terra no és

exactament casa meva. La meva és la casa dels somnis, la casa de la poesia, la casa d’un ideal

abstracte de bellesa, d’emoció, d’alegria i de festa. El món de la il·lusió, en el que qualsevol nit

pot sortir el sol.

Escrit de Jaume Sisa, un cantautor galàctic.

Fa una nit clara i tranquil·la, hi ha la lluna que fa llum. Els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de perfums. Heus aquí a Blancaneus, en Pulgarcito, als tres porquets, al gos Snoopy i el seu secretari Emili i en Simbad, l'Ali Babà i en Gulliver. Oh! Benvinguts, passeu, passeu. de les tristors en farem fum. A casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú.

Hola Jaimito i Donya Urraca! I en Carpanta i Barba-azul, I Frankestein i l'home llop, I el compte Dràcula i Tarzan, la mona Xita i Peter Pan

La senyoreta Marieta de l'ull viu ve amb un soldat. Els Reis d'Orient, Papà Noël, el Pato Donald i en Pascual. La Pepa maca i Superman

Bona nit senyor King Kong, senyor Astèrix i en Taxi Key, Roberto Alcázar i Pedrín, l'Home del sac i en Patufet, senyor Charlot senyor Obèlix.

En Pinotxo ve amb la Monyos, agafada del bracet, hi ha la dona que ven globus, la família Ulises i el capitán Trueno amb patinet. I a les dotze han arribat la fada bona i Ventafocs en Tom i Jerry, la Bruixa Calixta, Bambi i Mobby Dick, i l'emperatriu Sissí.

I Mortadelo i Filemón i Guillem Brown i Guillem Tell la caputxeta vermelleta el llop ferotge, el caganer, en Cocoliso i en Popeye. Oh! Benvinguts, passeu, passeu. Ara ja no hi falta ningú, o potser sí, ja me n'adono que tan sols hi faltes tu... També pots venir si vols. T'esperem, hi ha lloc per tots. El temps no compta ni l'espai... Qualsevol nit pot sortir el sol.

 

 

FESTIVALSFENOMENALS

Sis hores de cançó i Canet Rock

A la última dècada del Franquisme i a principis del que s’anomena transició neixen les

Sis Hores de Cançó a Canet i , posteriorment, el Canet Rock. Aquest són els primers

festivals musicals de grans dimensions dels Països Catalans. Compten amb la presència

de grups i cantants del moment i amb una assistència de públic multitudinària. el Canet

Cançó es celebra per primera vegada l’any 1971, és d’un caire reivindicatiu i es centra

en la cançó d’autor. L’any 1975 Canet es desdobla i també es celebra el Canet Rock

d’un caire més festiu amb artistes del rock català.

CanetCançó

Festivals d’aquest tipus demostren, a part del poder de convocatòria, que som iguals

que la resta de països europeus, encara que intentin de fer-nos creure el contrari.

Passa que en aquest país anem mirant de sortir del feixisme, i qualsevol cosa que es

faci és política. Fins i tot una exposició de clavells vermells pot arribar a ser política. -

Quico Pi de la Serra.

La llavor del Canet Cançó es va sembrar l’Agost de 1969, quan s’organitza a les pistes

de tenis de Canet un concert on hi actuen Lluís Llach, Ovidi Montllor i Pi de la Serra.

L’esdeveniment té una assistència de 500 persones i l’any següent es torna a repetir amb

un nombre de públic major.

El 18 de setembre de 1971 participen més cantants del moment en aquell concert de

Canet i es fa la primera edició del Canet Cançó on hi assisteixen 1.800 persones. En poc

temps, el festival aconsegueix una gran capacitat de convocatòria fins a arribar a 5.000

persones l’any 1973, triplicar aquesta xifra al 1975 amb 15.000 persones i comptar amb

40.000 persones l’any 1975, primer any que es celebra el Canet Rock.

Els principals cantants que participen a les Sis Hores van ser La Trinca, que també

s’encarreguen d’organitzar el festival a partir de l’any 1974, Toti Soler, Maria del Mar

Bonet, Francesc Pi de la Serra i Ovidi Montllor. Raimon només hi actua el 1976. En el

Canet Rock destaquen Pau Riba, Sisa, La Companyia Elèctrica Dharma i l'Orquestra

Plateria entre d’altres.

 

 

Aquest festival va ser molt important en el camp de la mobilització popular a Catalunya

durant el franquisme i els anys següents. Per molts no va ser més que una manifestació

artística sense política pel mig, però el cert es que la tasca dels artistes i organitzadors

que hi participaven, va prendre molta més importància social a causa de la situació

política, i va esdevenir, en part, una festa de reivindicacions i un reflex del desig de

llibertat de tot un poble.

Ambient al Canet Rock el 1975

 

 

Article publicat a El país, el juliol de 1979:

NosecelebraráelfestivaldeCanetCançó

J. M. COSTA

El principal festival de canción popular de nuestro país, el Canet Cançó, no celebrará,

como estaba previsto, su octava edición. Tradicionalmente este festival de seis horas

presentaba cada año una muestra comprensiva de lo que había ocurrido en la cancó

catalana, a lo largo de la temporada.

[...]Una vez que La Trinca comprobó la imposibilidad de contar con alguna de ambas

figuras, se puso en contacto con Joan Molas, representante de todos los cantantes de

cançó, con la excepción de Ovidi Montllor y la misma Trinca, a fin de confeccionar un

cartel que incluiría, entre otros, a Joan Manuel Serrat, La Companya Electrica

Dharma y Sisa. Tras múltiples intentonas parecía quedar claro que, con independencia

de problemas y ajustes monetarios, lo que no deseaba Joan Molas era ver a sus pupilos

actuando junto a un elemento distorsionador (de un purismo catalano parlante) que en

algún momento, no obstante, fue uno de los primeros y más valiosos elementos de la

cançó. No es cuestión ahora de entrar en la polémica tópica de si un catalán puede

cantar en castellano, inglés o francés si le viene en gana, y sin ser por ello un traidor

intocable, sino de significar que por problemas de purismo (aliados a los estrictamente

comerciales) no se va a celebrar un festival de la importancia de Canet Cançó.

Com cada any al 1978 hi van haver problemes amb els permisos per fer un festival

d’aquell caire, però no es cert que aquesta fos la única raó per la qual es deixà de

celebrà les Sis Hores de Cançó i el Canet Rock.

Lluís Llach, centre d’importància de la cançó al començar la democràcia, estava

aleshores treballant en altres projectes ambiciosos facilitats per el seu manager Joan

Molas i l’any 1978 no participaria al festival. D’altra banda tampoc no hi assistiria

Raimon, altre gran personalitat de la cançó.

La Trinca, organitzadors dels festival, van voler contractar a Joan Manel Serrat, per

primera vegada al Canet Cançó, tot i que recordem que aquest cantautor , a les acaballes

del franquisme i durant la transició optà per cantar també en castellà. Però Joan Molas,

 

 

manager de tots els cantants que participaven als festivals menys d’Ovidi Montllor i la

Trinca, va preferir retirar a tots els seus artistes fent inviable el projecte de la Trinca per

la vuitena edició del Canet Cançó que compartir cartell amb el que molts consideraven

un traïdor i donar una imatge que no l’interessava gens. S’ha de dir que Joan Molas

estava centrat en la nova promesa, Lluís Llach, i va perdre interès en defensar un

festival en el qual hi participaven molts músics, alguns d’ells d’altres managers, quan va

veure que amb un sol músic com Lluís Llach podia guanyar tant o més si seguia

treballant en projectes més individuals i ambiciosos.

Si els motius de fons son puristes, i es va fer un boicot respecte al bilingüisme de Serrat,

cap cantant ho va declarar ni ho declara ara. Pi de la Serra al cap d’un temps va deixar

de treballar amb la oficina de Joan Molas, al veure’s perjudicat, com havia fet Ovidi

Montllor una mica abans.

L’individualisme d’algunes figures i la ambició econòmica, son al meu entendre, més

que la intransigent exclusió del bilingüisme les causes de que Canet Cançó es deixi de

celebrar l’any 1978.

 

 

L’article que ve a continuació, així com l’explicació de les causes que fan que el Canet

Cançó es deixi de celebrar, està totalment basat en explicacions i converses amb gent

de dins del moviment, managers, artistes, acompanyants... No és un treball bibliogràfic

que expliqui tot el que va passar després del Franquisme, sinó una sèrie de fets exposats

per explicar i denunciar un seguit de situacions d’una manera argumentada .

Segurament des d’un altre punt de vista, es defensarien o denunciarien unes altres coses,

però jo he tingut fàcil accés i familiaritat amb unes certes fonts i he decidit fer aquesta

aportació al treball. La meva intenció no és atacar ni menysprear a ningú, però penso

que és molt interessant poder veure les coses des d’un punt de vista diferent al que

estem acostumats, tot i no compartir el mateix pensament.

DesprésdelamortdeFranco... 

En els anys que segueixen a la mort de Franco, arriba la “democràcia”, i s’aconsegueix

el retorn de les institucions catalanes, la Generalitat de Catalunya. D’aquesta manera,

s’obre un nou horitzó per a la Nova Cançó Catalana.

Les llibertats civils aconseguides permetien una més amplia difusió i unes condicions

millors pel treball artístic i cultural en general, a tot Espanya. A Madrid, per exemple,

l’alcalde Enrique Tierno Galván, va facilitar l'aparició del moviment creatiu La Movida

Madrilenya. Però no vas pas ser així per la Nova Cançó, sinó que en aquest període, La

Nova Cançó va ser desmantellada com a moviment.

Raimon, Pi de la Serra i Lluís Llach, Ovidi Montllor eren autèntics líders a Catalunya

l'any 1975. Feien concerts, reclamen llibertats, com la legalització dels partits polítics, i

omplien estadis de gent, que no sabien ni qui era Jordi Pujol, quan no hi havien partits

polítics legals ni mítings. Políticament, al govern l’interessava doncs un traspàs de

lideratge i un cribatge de ideologies.

A Convergència i Unió ( centre-dreta catalana) ,que governaria durant 23 anys seguits a

la Catalunya, no li interessava en absolut uns líders esquerrans, veterans en denunciar

sense pels a la llengua les injustícies socials, reconeguts artísticament a nivell

 

 

internacional, arrelats a la seva gent, en definitiva un potencial revolucionari perillós o

incòmode.

Segons les meves fonts i els fets que m’han explicat, la política cultural de convergència

va ser rescatar solament la reivindicació nacionalista de l’ampli ventall ideològic i

temàtic que enriquia la cançó, i bloquejar la xarxa popular que possibilitava a tots els

cantants seguir treballant. Així, sobreviuria aquell qui sabés jugar a negociar amb

astúcia mes que amb integritat, i és quan pren més importància la figura clau del

manager del cantautor, per aconseguir el favor de les institucions per possibilitar al

cantant una bona trajectòria professional.

La bandera més del gust del nou poder català convergent va ser Lluís Llach que es

convertí en el cantant predilecte del Govern de Catalunya, distingit amb una creu de

Sant Jordi el primer any (1981), que la reinstaurada Generalitat va tornar a lliurar amb

la finalitat de «distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits,

haguessin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat en el

pla cívic i cultural».

En els anys següents, la creu de Sant Jordi es va atorgar a les inofensives Maria Del

Mar Bonet (1984) i Marina Rossell (1988). Aquesta última, que va començar com a

talonera de Lluís Llach, va rebre la distinció tot i la seva curta i no gaire intensa

trajectòria. Aquest reconeixement, es podria haver fet amb més motiu a altres artistes

més compromesos amb Catalunya, però no va ser així. La democràcia no premiaria a

uns músics comunistes, d’esquerres o que es mullessin políticament amb cançons com

les del Quico. Cal dir també que , Llach, Bonet i Rossell, estaven representats pel

mateix manager, Joan Molas, que va monopolitzar l'oferta artística de la Cançó Catalana

amb molta habilitat i amb tàctiques purament mercantilistes. En la meva conversa amb

Quico Pi de la Serra i amb la Imma Teixidor m’expliquen una anècdota sobre aquest

manager. ( Annex)

Raimon també acceptà la Creu de Sant Jordi l’any 1997 , després d’haver-la rebutjat

anteriorment. Raimon va saber fer valer la seva condició de ser el primer cantant de la

història de la Cançó, i es caracteritzà pel seu individualisme junt amb una

extraordinària habilitat en dosificar on i quan aparèixer per continuar recollint sempre el

benefici de la antiga lluita sense perdre energia en projectes o propostes solidàries que

 

 

no contribuïssin a la seva carrera. Fins i tot el fet de ser valencià li va representar un

valor afegit, al contrari del que va passar amb Ovidi Montllor, ja que segons d’on

bufava el vent podia fruir tant de les seves relacions institucionals catalanes com de les

de la nova Comunitat autònoma de València. El tàndem amb la seva dona Analisa Corti

li va permetre no necessitar cap manager per conduir el seu projecte personal cap a la

posteritat, regravant íntegrament la seva obra, i commemorant amb concerts homenatge,

dècada a dècada els seus aniversaris com a cantant.

El llistat de premis i reconeixements que acaparen aquests quatre personatges, Raimon,

Llach, Bonet i Rossell, va creixent mentre que els altres queden sotmesos a l’ostracisme

perquè evidentment, el mateix que passa amb els premis institucionals, passa també

amb els mitjans de comunicació públics i amb les subvencions.

Això no vol dir que Llach i Raimon fessin cançons per convergència. Però és clar que

són els únics beneficiats de la democràcia , provocant així una competència deslleial,

on ells, gràcies al recolzament que rebien, cada vegada eren més populars mentre que

els altres sense cap mena de facilitat s’anaven quedant oblidats.

Semblant reflexió podem fer amb la poesia. Si en el franquisme els cantants escollien

donar veu als poetes més compromesos i subversius, amb la Generalitat de CiU, les

preferències serien els poetes clàssics, com el treballs de Raimon.

D'altra banda, Pi de la Serra i Ovidi Montllor, dos artistes creadors i

escènics, amb dilatada trajectòria, entranyablement populars, compromesos en la lluita

per les llibertats, però més esquerrans i més irreductibles, no varen rebre mai ni la Creu

de Sant Jordi ni cap altre reconeixement pels seus destacats serveis en la defensa de la

identitat catalana. Pi de la Serra que havia sigut pioner cantant a nivell internacional

durant el franquisme, no va ser mai cridat com representant oficial en cap esdeveniment

cultural que la Generalitat promogués, on hi actuaven ara els altres cantants que

gestionava l'oficina de Joan Molas. Ovidi Montllor no va ser contractat mai per cantar a

TV3 ni ala televisió de València. Ambdós van continuar fent cançons i cantant on

podien, la qual cosa es reduïa a actes de solidaritat per col·lectius que no podien pagar

els alts pressupostos de Llach o Raimon i que evidentment no tenien cap ressò en els

mitjans de comunicació. Les dificultats per mantenir un grup estable de músics

professionals i els problemes per gravar discos regularment, no solament van limitar les

 

 

seves trajectòries d’artistes del moment sinó que queden desvalorats quan volem accedir

a la seva obra actualment, ja que la qualitat tècnica dels primers anys era un desastre i

moltes de les seves cançons no han sortit del vinil.

Ovidi Montllor va optar forçosament per dedicar-se més al teatre, com actor, i només la

seva prematura mort de càncer, el 10 de març del 1995, el va rescatar d'un ostracisme on

a poc a poc l'absurd de la vida l'havia situat. Llavors va rebre homenatges que no va

veure mai en vida, com reeditar algun dels seus treballs discogràfics o com donar-li nom

a una sala del Mercat de les Flors a Barcelona. Pi de la Serra continuà creativament viu

sempre en la seva línia, sense aconseguir un resultat professional suficient, per viure de

la seva feina de fer cançons a Catalunya,... L'any passat va ser desnonat, del pis de la

plaça sant Jaume de Barcelona on vivia de lloguer des de feia trenta anys, víctima del

mobing immobiliari sense haver rebut cap ajuda.

En els exemples de Pi de la Serra i Ovidi Montllor veiem com varen ser marginats pel

govern democràtic del seu propi país. A les seves cançons van seguir denunciant

aquesta situació discriminatòria a Catalunya i això els feia cada cop més incòmodes. A

la resta d’Espanya continuaven discriminats per cantar en català i era i és del tot

inexplicable i increïble que a Catalunya passes tal cosa amb uns cantants de llengua

catalana.

Per mostrar el contrast en les condicions en que es movien uns i altres, recullo aquest

comentari, en relació al més gran dels concerts, faraònic, realitzat per un artista, el de

Lluís Llach al camp del Barça, amb més 100.000 espectadors, l'any 1985, amb ajut que

Joan Molas va aconseguir pel seu artista, aquest cop també de l'Ajuntament de

Barcelona:

El regidor de l’Ajuntament de Barcelona Enric Truñó ens va habilitar un despatx al

Palau de Pedralbes per treballar amb l’equip de col·laboradors que vaig formar.

Despatx ampli i còmode, en realitat era un luxe treballar en aquelles condicions....

Maria del Mar en acabar el seu concert, a la Plaça del Rei, acompanyada per la

guàrdia urbana i amb totes les sirenes per tal de que arribés a temps al Camp Nou per

interpretar conjuntament amb la Marina Rossell i en Lluís un emocionat “Cant de

l’enyor”.

 

 

Joan Carles Doval, encarregat de la promoció, publicitat i relacions públiques del

concert.

Seguidament podem veure en quina situació es trobava mentrestant Quico Pi de La

Serra:

Pi de la Serra tenia problemes per cobrar un bolo que ja havia fet, dins la programació d’un

Ajuntament democràtic. Va anar a consultar-ho a l’advocat Josep Mª Socies Humbert,

exalcalde de Barcelona, i persona important en el partit socialista a Catalunya. Socies

el va renyà per haver firmat un contracte que no li permetia defensar-se en cas

d’incompliment de l’Ajuntament, i li va aconsellar que oblidés el tema. El Quico i la

seva companya li van explicar que no era fàcil oblidar-se del tema quan aquell era

l’únic contracte per cantar que tenien en molt temps. Socies no s’ho creia, sabia que

tots els ajuntaments ja tenien pressupost per cultura i festes, i sospitava que hi havia

per part del Quico una feina poc correcte a nivell de management. Es va oferir per fer

unes trucades a persones de confiança per facilitar el contacte amb els teatres o cicles

culturals públics que funcionaven aleshores. Una setmana després, altre cop en el seu

despatx, Socies havia fet les trucades i la seva cara havia canviat d’expressió. Només

va dir compungit que tot era més difícil del que es pensava i que el seu consell era que

la companya del Quico desempolsés el seu títol i busqués feina fora del món artístic.

Mentrestant la Generalitat va crear, després de moltes crítiques pel seu tracte envers la

Cançó, un petit departament per activitats de la Cançó Catalana. Aquest tenia un

pressupost absolutament ridícul comparat amb el de teatre o altres activitats

culturals. Pau Riba, tot i que va acceptar el càrrec d'assessor del Departament de cultura,

en feia aquest comentari:

“Hi ha una voluntat decidida perquè tot el que es faci des del servei de música vagi

contra la pròpia música”.

Però el cantants "predilectes" o el manager Joan Molas no accedien a les subvencions a

través d’aquest departament sinó que les seves activitats rebien fons econòmics

directament de presidència, de la que Lluís Prenafeta n’era secretari general.

 

 

Anys després, quan el menyspreu de la Generalitat i les seves emissores públiques vers

la Cançó catalana, era ja generalitzat i escandalós, els cantants importants com Llach,

Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Raimon i els joves que volien dedicar-se a cantar

en català es van organitzar fent una famosa tancada de protesta. Pi de la Serra i Ovidi

Montllor no hi eren. Ells ja feia molts anys que patien aquella situació de greuge mentre

els seus contemporanis de la Nova Cançó havien gaudit de molts privilegis i vivien molt

bé de cantar en català. En tot cas era un tema difícil de transmetre a l'opinió pública que

recull el fet com a noticia però, com sovint passa, no té interès suficient per captar la

diferent i complicada situació en que es trobaven el Quico i l'Ovidi.

En el marasme d'aquests anys, Sisa renuncia a ser Sisa, i adopta una nova identitat, la de

Ricardo Solfa, cantant melòdic que intenta des de Madrid una nova carrera professional.

Serrat, havia consolidat la seva carrera cantant bàsicament en castellà al mercat

Llatinoamèrica. Això junt amb la seva militància socialista el mantenien

afortunadament per ell fora del trist panorama de la Cançó en aquest període.

Altres com Guillermina Motta seguirien també treballant, si no en concerts, en televisió

i en espectacles de teatre de varietats explotant les seves característiques artístiques més

com a actriu cantant showman que com a cantautora.

 

 

Conclusióiopiniópersonal. 

La meva conclusió sobre el final de La Nova Cançó, després d’estudiar el significat del

moviment en tots els àmbits i els fets posteriors a la mort de Franco és la següent:

La Nova Cançó no es destrueix només es transforma. 

Si com a Nova Cançó donem protagonisme sobretot i des d’un punt de vista pragmàtic

al seu paper de donar veu a un poble que reclamava llibertats en el context històric de

dictadura, podem considerar que l’objectiu i per tant el moviment, s’acaba amb la

derrota del franquisme i amb la recuperació del vot democràtic que torna la veu cívica

als catalans. Però com bé sabem la Nova Cançó no va ser només un molt bon instrument

polític sinó un fenomen artístic i com a tal, consolidà la Cançó Catalana que sumarà a

altres artistes i seguirà activa al nostre país com a gènere musical i expressió d’un poble

que estima cantar en la seva llengua.

Pel que fa la meva investigació sobre què va passar amb el artistes de La Nova Cançó

un cop instaurada la democràcia i la recuperació de les institucions catalanes la

conclusió que he tret la següent:

Als nous demòcrates governants no els interessava aquell fenomen ja que tenia un gran

poder popular i la política de centre dreta catalana era molt més conservadora que el

discurs de la Nova Cançó. Al meu entendre va faltar un immediat acte d’agraïment

públic als cantants històrics de La Nova Cançó que els hauria situat al lloc respectat que

mereixien. D’altra banda, des de la conselleria de cultura s’oblidaven de la cançó en els

seus pressupostos i des dels mitjans de comunicació públics, com la nova televisió

catalana ( TV3), al contrari del que s’esperava, es posaven traves a la difusió de la

Cançó Catalana.

D'aquesta manera, cada cantant de forma individual i dins un context amb unes normes

de joc de mercat i de contactes d’influència, acabaria en una de les dos sortides

oposades: la dels cantants que van tenir el favor del nou temps, i la dels caiguts en

desgràcia. La conclusió és que aquí el valor no és artístic. El toc nacionalista és

benvingut, però no la ideologia esquerrana; la tradició es potencia, però la innovació es

 

 

margina. I ara, l’èxit de la carrera de cada cantant també passa per la pura capacitat de

negociació del seu manager.

És així com, anys després, com sempre, l’oblit fa la resta i la història que es coneix és la

dels vencedors.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Bibliografia

 

Llibres consultats:

MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN, Antologia de la Nova Cançó Catalana.

Ediciones de cultura popular, Barcelona, 1968.

JOAN RAMON MAINAT, Canet, 36 hores de cançó i de llibertat. Edinform,

Barcelona 1977.

JOAN RAMON MAINAT, Els tretze que canten. Editorial Mediterrània, Barcelona

1982.

Enderrock. Ajuntament de Barcelona

La Nova Cançó, la veu d’un poble. Generalitat de Catalunya 2009.

VENTURA MESTRES, Lletres galàctiques. Edicions del Mall, Barcelona, 1948.