la nau del temps
TRANSCRIPT
Ulysses Moore
La Nau del Temps
TraducciĂł de Xavier Solsona
TĂtol original italiĂ : La Nave del TempoPrimera ediciĂł: abril del 2014
Una histĂČria de Pierdomenico Baccalario
Projecte editorial d'Atlantyca Dreamfarm s.r.l., ItĂ lia
Il·lustracions i projecte grà fic de Iacopo Bruno
MaquetaciĂł de lâediciĂł catalana: Adriana M. Vila-Abadal
Edició catalana: David Sånchez Vaqué
CoordinaciĂł editorial: Anna PĂ©rez i Mir
Direcció editorial: Iolanda Batallé Prats
"Ulysses Moore" i el seu respectiu logo Ă©s copyright, marca i llicĂšncia exclusiva d'Atlantyca S.p.A. Tots
els drets reservats. El dret moral de l'autor ha estat verificat. Tots els noms i personatges continguts
en aquest llibre, copyright d'Atlantyca Dreamfarm s.r.l., sĂłn llicĂšncia exclusiva d'Atlantyca S.p.A. en
la seva versiĂł original. Les versions traduĂŻdes i/o adaptades sĂłn propietat d'Atlantyca S.p.A. Tots els
drets reservats.
Originally published by
Edizioni Piemme S.p.A., Italy
International rights © Atlantyca S.p.A.
Via Leopardi 8, 20123 Milano - Italy
[email protected] - www.atlantyca.com
© 2013, Atlantyca Dreamfarm, s.r.l., Ità lia
© 2014, Xavier Solsona, per la traducció
© 2014, la Galera, SAU Editorial, per lâediciĂł en llengua catalana
La Galera, SAU Editorial
Josep Pla, 95 â 08019 Barcelona
www.lagalera.cat
ImprĂšs a Egedsa
RoĂs de Corella, 16
08205 Sabadell
DipĂČsit legal: B-3.054-2014
ImprĂšs a la UE
ISBN: 978-84-246-5159-6
No Ă©s permes d'emmagatzemar, reproduir o transformar de cap manera, ja sigui electrĂČnica o mecĂ nica, incloent-hi la
fotocĂČpia o l'escaneig o qualsevol altre sistema d'emmagatzematge, la totalitat o part d'aquest llibre sense l'autoritzaciĂł
escrita del propietari del copyright. Per a més informació adreceu-vos a Atlantyca S.p.A.
4
Benvolgut editor,Mâha tornat a passar. I tambĂ© aquest cop de la manera
mĂ©s inesperada. DesprĂ©s dâhaver intentat traduir i ordenar els diaris dâUlysses Moore i el seu bagul ple dâobjectes estranys, em pensava que no quedaria res mĂ©s per explicar sobre ell i sobre el poble on viu. Vaig assumir tots els elogis i totes les crĂtiques que em vau fer, amb plena consciĂšncia que en molts passatges no havia estat a lâaltura de lâautor que mâhavia enviat tot aquell material. PerĂČ, a força dâescriure sobre les seves aven-tures, tenia ganes de provar de fer alguna cosa personal. AixĂ, em vaig prendre la llibertat de dur a terme un llarg viatge a EscĂČcia, fi ns a un poblet anomenat Applecross, on pensava ambientar una histĂČria de mĂ gia, i vaig omplir dâapunts un munt de quaderns de notes (aixĂČ sĂ que he aprĂšs a fer-ho bĂ©!). DesprĂ©s vaig allargar el viatge i vaig escapar-me a Belfast, la ciutat natal de C.S. Lewis, el de les CrĂČniques de NĂ rnia. I precisament allĂ , en un pub proper a la universitat, em vaig deixar la jaqueta amb el quadern a dins. «SĂłc despistat de mena», em vaig dir. Vaig anar a buscar-la, perĂČ algĂș lâha-via agafat, potser en confondre-la amb la seva. No em vaig desanimar: si trobava el meu nom i la meva adreça escrits a la primera pĂ gina del quadern, potser me lâenviaria. Si no la jaqueta, almenys el quadern! PerĂČ res. AixĂ uns tres mesos ben bĂ©. I vet aquĂ que un dia per correu mâarriba un paquet força voluminĂłs, que contenia una caixa de fusta. Millor dit: un escriptori portĂ til, com els que sâhavien posat tant de moda
5
entre els viatgers del segle XIX, sobretot dels que viatjaven per mar. Juntament amb lâescriptori portĂ til hi havia una carta, que em convidava (un altre cop!) a llegir atentament, valorar, traduir i ordenar el manuscrit anĂČnim que hi havia al doble fons de la caixa.
I aixĂČ Ă©s el que vaig fer.Com veureu, mâhe permĂšs posar notes al text allĂ on he
trobat referĂšncies a altres histĂČries. Estic segur que se me nâhan escapat moltes i que el misteriĂłs remitent del paquet, aixĂ com lâanĂČnim autor del manuscrit, no Ă©s cap altre que el meu vell i esquiu amic... Ulysses Moore.
I perquĂš aixĂ consti, signo,Pierdomenico Baccalario
8
era una habitaciĂł on ben poques vegades sâhi en-trava. Hi havia alguna cosa misteriosa, en la suau gradaciĂł de les seves cortines descolorides, en el
gris gastat de la moqueta i en lâaroma delicada, antiga, dels pĂštals deixats assecar al gran bol de sota la fi nestra.
Cada cop que trobava la porta entreoberta, en Murray sâaturava a mirar a dins. Com si hi haguĂ©s alguna cosa en la qual mai abans sâhavia fi xat.
Un quadre.Una fi gureta de porcellana que algĂș havia canviat de lloc.Una taca nova a la tapisseria.La mare dâen Murray, en canvi, no entrava mai en
aquella habitaciĂł. Quan sâhi veia obligada, per treure la pols, ho feia a corre-cuita i de seguida tancava la porta darrere seu.
PerĂČ al cap dâun temps la porta es tornava a obrir sola.Malgrat que sâhavia tancat bĂ©. Malgrat que no hi havia
corrent dâaire. I que ningĂș hi havia pujat.LâhabitaciĂł era a les golfes. Al primer pis hi havia lâha-
bitaciĂł dâen Murray, la de la mare i el lavabo. A la planta baixa, tota la resta. Aquell quarto no tenia res dâespecial, a banda del vell escriptori. Lâhavia comprat el pare dâen Murray al drapaire del barri, aquell bandarra dâen Fanny, perquĂš en Murray tinguĂ©s un lloc on escriure i fer els deures. Lâhavien portat fi ns a dalt esbufegant com cavalls, de tant que pesava.
en Murray no lâhavia fet servir mai.
9
Lâ HABITACIĂ de l âESCRIPTORI
A mĂ©s de lâescriptori, a lâhabitaciĂł hi havia algunes cadires de potes llargues i primes i respatller de palla tre-nada. en un racĂł hi havia un sofĂ amb els braços rosegats pel gat dâuna casa anterior i una vella cantonera de fusta fosca, que en Murray havia obert una Ășnica vegada, amb gran decepciĂł per part seva. A dins nomĂ©s hi havia vells objectes de plata, embolicats amb un fi paper de seda.
LâhabitaciĂł tenia una gran fi nestra, amb uns vidres que sâhavien netejat molt poc i del mateix color que el perga-mĂ. encara sâhi podien veure el cel imponent del Nord i, si un sâhi abocava, un retall de mar, just a fora del port.
LâhabitaciĂł, doncs, no tenia res que fos misteriĂłs o ter-rible. I, amb tot, a en Murray el fascinava. Aquell quarto tenia el poder de fer-lo sentir un intrĂșs. O de fer-li creure que, un segon abans que traguĂ©s el cap per la porta, hi havia algĂș assegut a lâescriptori.
PerĂČ no era simplement com si hi haguĂ©s un fantasma.era com si el fantasma, per culpa seva, es veiĂ©s obligat
a marxar cada vegada.
Aquell dia, en Murray també va tenir la mateixa sen-sació. I tanmateix tot era al seu lloc.
La vella moqueta gastada.el sofĂ amb els braços rosegats.Les cortines descolorides a la fi nestra.I lâescriptori amb les seves llargues potes arquejades,
la superfĂcie de pell de color verd fosc i els calaixets plens
1 0
de llapis que no havia tocat mai ningĂș. el seu pare i ell estaven convençuts que aquell escriptori tambĂ© amagava un calaix secret,* perĂČ en realitat no lâhavien trobat mai.
«Ho veus?», va intentar convenceâs. «No hi ha res de misteriĂłs ni cap secret, en aquest quarto».
Potser.La cadira de lâescriptori estava una mica separada. Com
si fi ns un moment abans hi haguĂ©s hagut algĂș assegut escrivint una carta secreta.
I desprĂ©s haguĂ©s desaparegut.en Murray va somriure.I va mirar per les escales.Havia sentit un soroll: algĂș empenyia la correspon-
dĂšncia dins lâescletxa de la porta dâentrada.«La carta secreta», va pensar.Va tancar de cop la porta de lâhabitaciĂł de lâescriptori
i es va llançar escales avall.âMurray? âel va cridar la seva mare des de la cuinaâ.
Reculls tu les cartes?A terra davant de la porta hi havia un gran sobre groc.
en Murray va descĂłrrer rĂ pidament la cadeneta dâor del pany de seguretat, va obrir la porta dâentrada i va cridar, convençut que ja no hi hauria ningĂș:
* Nota del Traductor. Crec que lâautor del manuscrit es refereix aquĂ al conte âel calaix secretâ, inclĂČs en el llibre Lâedat dâor, del senyor Kenneth Grahame.
1 1
Lâ HABITACIĂ de l âESCRIPTORI
âTâhe enxampaaat!âei, Murray! âel va saludar el carter, encara al jardinet
davant de la casa.en Murray va intentar recuperar immediatament
lâaplom.âBon dia, Pete.âSenyor Pete! âva fer la seva mare, des de dins de casa.âSenyor Pete âva rectifi car en Murray.el carter va col·locar bĂ© un paquet al seu carret ple de
correspondĂšncia.âQue no hi ha escola, avui?âĂs dilluns festiu âva respondre en Murray, que no
recordava exactament quĂš es commemorava. Una naciĂł, una guerra o potser una reina.
âPer als carters no, per aixĂČ. âel senyor Pete li va picar lâulletâ. Crec que aquell sobre Ă©s per a tu.
Li va fer una salutaciĂł militar i va tancar la porta.âLa cadena! âva tornar a intervenir la seva mare.en Murray va passar la cadeneta dâor i va examinar
el paquet a terra.No hi havia dubte. Murray, deia a lâadreça.el sobre era consistent. de dos dits de gruix, i amb
aquelles bombolletes que es fan servir per protegir els continguts especials.
en Murray el va agafar, es va asseure a la banqueta del piano, va posar el sobre damunt el faristol de les partitures i seâl va mirar atentament.
1 2
Va intentar endevinar quĂš devia contenir.Qui lâhavia enviat?I des dâon? Quan?Va recolzar un dit en una tecla blanca, i un altre en
una tecla negra.Aleshores hi va caure.Naturalment. No podia ser sinĂł...Va fer un rĂ pid arpegi de notes.âQuĂš? Ha arribat alguna cosa interessant? âli va pre-
guntar la seva mare.en Murray no li va contestar.del sofà va agafar la caçadora de niló rebregada, va
comprovar que dins la seva bossa hi haguĂ©s el llibre i la cĂ mera de fotos, hi va fi car el sobre i es va aturar al fi nal de lâescala.
Li havia semblat sentir, al pis de dalt, el cruixit dâalgĂș que caminĂ©s de puntetes.
PerĂČ no podia ser, ĂČbviament, perquĂš a casa nomĂ©s hi eren ell i la seva mare.
ella va aparĂšixer al fi nal del passadĂs.âTeân vas?âli va preguntar.âSĂ âli va respondre. I es va posar les sabates.âA on?âA buscar en Shane. I desprĂ©s anirem a casa dâen
Connor.âSegueix en aquell lloc horrorĂłs allĂ al riu?âNo Ă©s horrorĂłs.
1 3
Lâ HABITACIĂ de l âESCRIPTORI
en Murray va mirar els esglaons que pujaven. Va sentir cruixir fl uixet la vella casa de fusta.
âTornarĂ© a lâhora de sopar âva afegir, i va sortir.els murmuris de la casa van quedar ofegats pel soroll
gris del carrer.
1 6
La ciutat on vivia en Murray no era una ciutat bonica. Tenia edifi cis alts i anĂČnims, ofi cines amb les parets de miralls, fi leres de cases totes
iguals. FĂ briques i naus industrials.A en Murray, perĂČ, tant li feia. La creuava amb bicicleta
sense fi xar-sâhi, perdut en els seus pensaments.es dirigia cap al gran port industrial, on arribaven i
sortien vaixells carregats de contenidors. Va passar els magatzems i les reixes, la pudor de benzina i de pneu-mĂ tics cremats i va enfi lar amunt per un carrerĂł gris, que tallava pel mig una riba fl orida.
AllĂ , enmig dâaquell aparent desordre, hi havia el seu banc preferit. Semblava posat allĂ a posta, amb la millor orientaciĂł possible: protegit per les branques dâun arç negre, nomĂ©s permetia veure les coses maques del port. AllĂ assegut es podia gaudir tranquil·lament de lâespectacle dels grans vaixells que travessaven el mar per buscar el seu lloc. Gegants de ferro, austers i imponents, amb banderes desconegudes i carcasses corroĂŻdes pel salobre. Tenien noms exĂČtics, que a en Murray li recordaven els dâantigues divinitats, dones misterioses i llocs molt llunyans. es mo-vien pacients damunt les onades, segons un codi dâhonor propi: primer tu, desprĂ©s jo. en Murray imaginava, sense entendreâls, tots els senyals que sâintercanviaven.
en Shane encara no havia arribat, de manera que en Murray es va asseure al costat dret del banc, el mateix on havia gravat el seu nom amb la navalla de butxaca.
1 7
La CASA del RIU
Va creuar les cames, per no tocar el terra amb els peus. I en la seva imaginaciĂł, el banc es va convertir en una nau espacial, i els gegants del mar, en ambaixadors de mons estrangers.
Les gavines volaven a frec de lâestela blanca dels motors.Va obrir la seva llibreta i hi va transcriure el nom del
vaixell que passava davant seu. desprĂ©s va provar dâima-ginar-se una histĂČria que sâhi adaptĂ©s bĂ© i dâendevinar quĂš devien transportar els seus gegantins contenidors de colors: vestits, mobles prefabricats, clavells dâespĂšcia, mĂČbils, ordinadors, brĂșixoles, caixes cada cop mĂ©s petites, o potser gots, escafandres, pilotes de futbol...!
de vegades, els vaixells tornaven, i quan en Murray en reconeixia el nom tirava unes pĂ gines enrere de la lli-breta a veure quĂš havia escrit la primera vegada. era com retrobar una vella amiga. de tant en tant, perĂČ, parava dâescriure, quan una sirena lâespantava, o quan de les xemeneies sâelevaven nĂșvols de tinta.
en Murray sovint sâasseia allĂ perquĂš el seu millor amic, en Shane, treballava al port: ajudava els homes que descarregaven les caixes mĂ©s petites dels vaixells amb els carretons elevadors. en Murray els veia passar a tota velocitat per les lĂnies grogues dels carrils. Altres homes, mĂ©s grans que en Shane, movien les palanques de les enormes grues de metall que aixecaven els conte-nidors mĂ©s grossos i els deixaven a terra. A mesura que sâanaven buidant, els bucs emergien entre les onades. els
1 8
contenidors sâapilonaven als interminables aparcaments del port, que es transformaven en ciutats, amb muralles i castells de cubs de colors.
en Shane mateix havia demanat dâanar al port, en suspendre a lâescola. era massa jove per treballar de debĂČ, perĂČ no pas per aprendre com es condueixen els elevadors i per ajudar quan calia. en Shane era un bon noi, no somiava truites: era ferm i prĂ ctic, capaç dâes-coltar, i sempre estava disposat a ajudar els altres. No protestava mai i no volia saber mĂ©s del que les persones estaven disposades a explicar-li. Al port feia un munt de petites feines: traslladava coses, ajudava els treballadors a netejar les bodegues dels vaixells, comprovava que els mariners no sâhaguessin deixat res a les cabines abando-nades. Tot el que trobava ho havia dâentregar a lâOfi cina dâObjectes Perduts. Un cop hi havia portat tambĂ© en Murray: havien passat la reixa per un pas petit i estret i sâhavien amagat entre les caixes dâembalatge. en Murray havia respirat lâolor del petroli i de la por, havia corregut per lâasfalt, aterrit nomĂ©s de pensar que lâenxampessin, sâhavia arrambat a les parets escrostonades dâun edifi ci i, aixĂ que en Shane havia tret la clau dâun manyoc enorme que sempre duia a la cintura, havia entrat.
«No podem encendre el llum... si no ens veuran», li havia dit en Shane.
AixĂ, sâhavien passejat enmig de la penombra de lâOfi -cina dâObjectes Perduts. Als prestatges hi havia capses de
1 9
La CASA del RIU
llauna, moltes claus i estampetes, ninots de fusta i claus daurats. Hi havia baldufes, mĂ scares esmaltades, botons de puny de camisa, xals de seda i barrets de feltre. Fotografi es, postals, monedes dâarreu del mĂłn, vells quaderns de notes, ombrel·les de paper dâarrĂČs, ulleres de sol i ferradures de cavall. Hi havia una pota de mico dissecada i un marc amb una col·lecciĂł de papallones. Tot, coses oblidades a la cabina, i que mai no havien estat reclamades.
el dia que hi havien anat, en Murray havia vist una navalla de butxaca amb el mĂ nec de fusta, que feia dotze anys que era a lâOfi cina dâObjectes Perduts.
Tants com anys tenia en Murray.«La puc agafar?», havia preguntat a en Shane.«Que la vols robar?».Per a en Murray, aquell lloc sâhauria dâhaver anomenat
Ofi cina dâObjectes desconsolats. els objectes oblidats en aquells prestatges li recordaven els gossos abandonats a les gosseres.
«Mâagradaria alliberar-la», havia contestat en Murray.I en Shane, rĂ pidament, havia tret lâetiqueta a la na-
valla.No havien tornat mĂ©s a lâOfi cina dâObjectes Perduts.
PerĂČ la navalla sâhavia quedat amb en Murray, dins la seva bossa.
en Shane va arribar poc després de la una. Amb tota la seva corpulÚncia, es va enfi lar pel prat i es va asseure al
2 0
costat dâen Murray. Li va allargar la meitat de lâentrepĂ del dinar.
âNo, grĂ cies âva respondre en Murray.en Shane va clavar queixalada a lâentrepĂ , sense dir
res. davant seu passava, solemne, el buc taronja i negre dâun vaixell libanĂšs.
âMâha arribat el paquet âva dir en Murray.âI com Ă©s?âNo lâhe obert.âQue bĂ©.âTâhe dit que no lâhe obert.en Shane va fer que sĂ amb el cap i va engolir. es va
picar el pit amb el puny i va somriure.âVolia dir que que bĂ© que fi nalment tâhagi arribat el
paquet.âen Connor saltarĂ dâalegria.âI els Brady tambĂ©.âJa meâls imagino.A en Shane li faltava un mos per acabar-se lâentrepĂ .Seâl va acabar.Tots dos es van mirar amb intensitat.âHola, Shane âva dir aleshores en Murray, fent veure
que li donava un cop de puny.âHola, Murray âva contestar en Shane, parant-lo amb
el palmell de la mĂ oberta.âAnem a casa dâen Connor?