La moral KantianaQuè he de fer?

Albert Izquierdo2n B

Les idees de Kant sobre la moral les trobem a dues obres fonamentals:

Fonamentació de la metafísica dels costums(1985)

Crítica de la raó pràctica(1788)

Fins ara la filosofia de Kant s’havia ocupat dels objectes del coneixement, és a dir, de la raó pura teòrica.

A la moral, en canvi, Kant se centrarà en el concepte de raó pura pràctica, la qual presenta com una nova aplicació de la mateixa raó.

Raó pura: objectes del coneixement.

Què puc saber?

Raó pràctica: fonaments de determinació de la voluntat.

Què he de fer?

L’ètica Kantiana és innovadora, perquè no és una ètica material, que són aquelles que busquen una finalitat, el bé suprem per a l’èsser.

Kant critica les ètiques materials des de tres aspectes:

Són empíriques. Es basen en l’experiència(a posteriori)

Són hipotètiques en el seus imperatius. No tenen validesa absoluta sinó que són mitjans per assolir un fi.

Són heterònomes. La llei moral ve donada de l’exterior de la voluntat.

Kant defensarà llavors una ètica formal, que són aquelles que estan buides de contingut, no busquen un fi i no ens diu el que hem de fer sinó com hem d’actuar.

Aquesta ètica és universal i racional per tant es separa de les caracerístiques de les ètiques materials:

Ètiques materials Ètiques formals

•Són empíriques.

•Imperatius hipotètics. “Si vols B, fes A”.

•Són heterònomes.

•Són a priori, no provenen de l’experiència.

•Imperatius categòrics. “Fes A”

•Són autònomes. La llei moral deriva de la pròpia voluntat.

La moral de Kant és una moral deutològica

El Deure

Necessitat d’una acció per respecte a la llei.

El valor moral d’un acció rau en la màxima, en allò que determina la seva realització. Aquest allò és:

L’exigència d’obrar bé s’expressa en un imperatiu categòric. Kant ofereix diverses formulaciones d’aquest imperatiu:

“Obra de tal manera que puguis voler que la màxima que regeix la teva conducta hagi de poder convertir-se en llei universal”.

“Obra de tal manera que facis servir la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi i mi merament com un mitjà”.

Qualsevol màxima( norma que determina la pròpia conducta) ha de ser d’una maneraa que el subjecte pugui voler que esdevengui llei universal.

L’únic que és un fi en si mateix és l’èsser humà i, per tant, no ha de ser mai considerat ni utilitzat com mitjà.

Impossibilitat de la metafísica com a ciència. No es pot tenir un coneixement objectiu sobre:

Món Immortalitat de l’ànima

Existència de Déu

No són fenòmens

La llibertat humana, la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu són postulats de la raó pura pràctica.

Proposició no demostrable, però que és suposada necessàriament com a condició de la moral.

Immortalitat de l’ànima

Existència de Déu

La raó ens ordena aspirar a la virtut, a l’acord total de la nostra voluntaat amb la llei moral. Aquest acord només es dona en una existència il·limitada.

El desacord que trobem en el món entre ésser i i l’haver d’ésser exigeix l’existència de Déu, com coincidència perfecta entre virtut i felicitat.