LA SEGONA GUERRA MUNDIAL TREBALL FI DE CURS 09’10

1r Batxillerat Humanístic

ÍNDEX · Introducció

1.Itàlia feixista i colònies

1.1. Diari d‟un dictador 1.2. Les colònies d‟Itàlia

2. Corea sota el Japó

3. Jueus 3.1. Qui eren els jueus?

3.2. L‟arianització de la vida econòmica 3.3. Primeres deportacions de jueus

3.4. Els ghettos 3.5. Camps de concentració

3.6. Els nens, les principals víctimes 3.7. L‟holocaust jueu

4. Pearl Harbor

4.1. Situació dels EEUU a la Segona Guerra Mundial 4.2. Narració de la història des de diferents perspectives

4.3. Comparacions entre la pel·lícula i la realitat

5. Gran Bretanya durant la Segons Guerra Mundial

5.1. Fases de la Segona Guerra Mundial des de la perspectiva britànica 5.2. Conseqüències de la guerra per al Regne Unit

5.3. Desenvolupament de Gran Bretanya respecte els aliments 5.4. Raonament a la postguerra

5.5. Batalla de l‟Atlàntic 5.6. Valoració personal del treball

6. Valkiria

6.1. Antecedents 6.2. Personatges

6.3. Repressió 6.4. Conseqüències

7. Hiroshima i Nagasaki 7.1. Antecedents

7.2. Què és la bomba atòmica? 7.3. Bomba atòmica a Hiroshima

7.4. Bomba atòmica a Nagasaki 7.5. Efectes i conseqüències

7.6. Supervivents

8. Nuremberg

8.1. Introducció

8.2. Persones involucrades al judici 8.3. A més a més

9. Simbologia: la creu evàstica

9.1. Història de l‟evàstica 9.2. L‟evàstica associada al nazisme

9.3. A l‟art i a l‟arquitectura 9.4. Altres noms

9.5. A la religió i a la mitologia 9.6. Antigues tradicions europees

9.7. Teories astronòmiques 9.8. Fotografies

9.9. Curiositats

10. Annex (Bibliografia)

10.1. Llibres 10.2. Webs

10.3. Pel·lícules

INTRODUCCIÓ

Aquest és el nostre treball sobre la Segona Guerra Mundial.

És el resultat de l‟esforç, el treball, la cooperació i la dedicació.

Parlarem sobre aspectes de la Segona Guerra Mundial rellevants, importants, anecdòtics o bé fets que ens ajudaran a entendre millor aquest terrible

conflicte que va acabar amb la vida de moltes persones.

Explicarem la guerra des de diferents punts de vista, en forma de narració, ens concentrarem en determinats països, parlarem sobre alguns esdeveniments

poc coneguts, ens endinsarem en el món de la simbologia, analitzarem més a fons a les autèntiques víctimes d‟aquesta guerra: els jueus, ampliarem el que

sabem sobre alguns fets històrics o personatges rellevants...

Per tant, el nostre treball és un viatge per la dura i cruel guerra, en el que anirem parant per explicar el que hem considerat interessant.

Un viatge en el que tots hem aprés una mica més i en el que ens hem esforçat per aconseguir aquest treball.

Esperem que el viatge sigui el més interessant possible.

1r Batxillerat Humanístic

ITÀLIA FEIXISTA I

COLÒNIES

Belén López Cris Izquierdo

Rita Heredia

Benito Mussolini Vaig néixer el 29 de juliol de 1883 en Dovia digues Predappio, un llogaret de la Romaña italiana, sóc fill d'un ferrer anarquista revolucionari cridat Alessandro Mussolini i de Rosa Maltoni, una mestra d'escola. Encara que em convertiria en un dels grans oradors del segle XX, vaig començar molt tard a parlar, pel que els meus pares van arribar a pensar que seria mut. Vaig Resultar ser un nen conflictiu, que em ficava amb freqüència en problemes amb els companys, sent expulsat als onze anys de l'internat dels Pares Salesianos en Faenza, per llançar un tinter a un dels Pares i agredir a un company. Em van enviar a l'escola Giosué Carducci, d'on de nou se'm va expulsar per ferir a altre noi.

Quan vaig ingressar en el Partit Socialista Italià En l'any 1900 vaig ingressar en el Partit Socialista Italià (PSI) i a l'any següent vaig obtenir el t ítol de mestre d'escola. En 1902 em vaig refugiar a Suïssa per a evitar realitzar el servei militar. Treballant com peó de paleta, carnisser i noi d'encàrrecs, vaig aprendre alemany i anglès, que anys més tard em resultarien de gran utilitat en les meves converses directes amb Hitler i amb Chamberlain. En 1904 es va establir a Itàlia una llei de perdó contra els fugitius, regressant a la seva pàtria i prestant el servei militar en Verona en el cos dels bersaglieri, on va actuar amb gran disciplina.

Del matrimoni Mussolini-Guidi van néixer cinc fills En 1909 vaig conèixer a Rachele Guidi, amb la qual vaig acabar convivint maritalment, i no seria la meva esposa fins a 1917. Fruit d'aquesta unió van néixer cinc fills: Edda (1910), Vittorio (setembre 1916), Bruno (octubre 1918), Romà (1927) i Anna María (1928). La meva bellíssima filla major Edda, de caràcter enèrgic i rebel, es va casar amb el comte Galeazzo Ciano, que va arribar a ser el dofí polític del meu. Vittorio, després de múltiples aventures, va assolir sortir de Gènova amb rumb a l'Argentina. Va escriure un llibre el títol original del qual era “Mussolini: Due donne nella tempesta”. (Arnoldo Mondadori Editore, Milà 1961) i la traducció de la qual a l'espanyol es va titular “Mussolini: Dones tràgiques en la seva vida”. Edicions Grijalbo, Barcelona 1974). Bruno moria el 7 d'agost de 1941 en la II Guerra Mundial, pilotant un avió de combat. Anteriorment havia lluitat com voluntari en el bàndol Nacional en la Guerra Civil Espanyola, en la qual va prendre part en vint-i-set combats aeris.

En l'actualitat Romà és l‟únic fill que em queda viu, que el seu té 78 anys i la seva professió pianista de jazz. Quan em van afusellar contava amb 18 anys d'edat. Anna María va morir a causa d'una cruel malaltia en 1968, quan només contava 40 anys.

Expulsat del diari “Avanti!” i del Partit Socialista Vaig Ser arrestat i empresonat per oposar-me a la guerra entre Itàlia i Líbia (1911-1912). Posteriorment vaig ser nomenat director del periòdic oficial del Partit Socialista “Avanti!”, des d'on em establir com portaveu dels treballadors. A l'esclatar la I Guerra Mundial (1914) al principi i vaig mostrar contrari a la intervenció d'Itàlia en la guerra, però cap a octubre de 1914 vaig canviar la meva posició neutralista, per a passar a reclamar suport als aliats en la disputa. Aquest desviament ideològic em va costar l'expulsió del diari i del Partit Socialista.

Combat com soldat en la I Guerra Mundial Al novembre de 1914, vaig fundar a Milà el diari “Il Popolo d‟Itàlia”. A l'agost de 1915 vaig partir com voluntari al capdavant de combat com simple soldat, demostrant gran valor i llanço, fins que al febrer de 1917 vaig caure greument ferit, romanent quatre mesos internat. Acabada la guerra, Itàlia va ser tractada com una potència vençuda, el que va proporcionar una creixent desocupació i una economia trencada.

Quan vaig fundar “Fasci de Combattimento” Itàlia en aquest moment estava sent tractada com una potència vençuda i això va provocar una desocupació i una economia que s'estava trencant. Vaig veure que la gent no feia gens per salvar al seu país i va anar llavors quan vaig decidir fundar els cridats “Fasci digues Cobattimento”. Vaig pensar que era el moment de crear un moviment nacionalista i antiliberal. I aconseguir que les coses fossin bé a Itàlia. El símbol que vaig escollir per al meu moviment era l'antic símbol de la disciplina romana. En 1921 creu el ?Partit Nacional Feixista? en el qual es va anar unint la nova classe burgesa que havia en la postguerra amb els grans industrials, els treballadors, els agricultors i l'exèrcit. El meu partit era el millor ja que reconeixia el sufragi universal, defensava el liberalisme econòmic, la privatització de les indústries estatals i la llibertat de cultes.

“Marxa sobre Roma”. El moment en el qual vaig entrar en el poder

El 25 de maig de 1922 vaig organitzar el meu “marxa sobre Roma”. El diari “El Corregués della Sera” va saludar l'arribada del feixisme al poder com una garantia contra el perill socialista, afirmant la resta de periòdics que el meu govern representava l'únic camí per a restablir l'ordre que tots els italians demanaven. Tots m'adoraven i jo em sentia important. Sentia que el meu poble em cridava. Un dia després de la “marxa” de les milícies de les “Camises Negres”, el rei Víctor Manuel III em va convidar una mica que mai oblidaré: formar part del govern. Quan ja estava en el poder, em vaig dedicar a pensar. I la veritat és que mai m'hagués imaginat que hauria arribat tan lluny. Vaig començar a dictar lleis socials molt importants i que poguessin ajudar al meu poble com la jornada laboral de vuit hores, la pensió per ancianitat, la jubilació, el dret a una justa retribució, la protecció dels nens i moltes més coses. Per primera vegada els ciutadans se sentien protegits i orgullosos de ser italians. A mi això em feia sentir molt bé. Em feia sentir que la gent em necessitava cada vegada més. Aixó doncs, es va mantenir el sistema capitalista i es van augmentar els serveis socials, però es van abolir els sindicats independents i el dret a la vaga. En pocs anys es van realitzar grans obres públiques, es van crear noves indústries, es van construir autopistes, etc. Tot anava vent en poc i fins i tot en 1929 es van signar els Pactes de Letrán amb el Vaticà. D'aquesta manera acabem amb el conflicte que havia entre Itàlia i l'Església des de 1870. Sentia que gens sortiria malament. En els anys trenta Itàlia era un país modern i perfecte, amb un sistema polític d'aquests que molts tractaven d'imitar. Eren moltes les persones que s'acostaven a la meva amb entusiasme per a lloar-me. Això em feia sentir bé amb mi mateix. Jo es que Hitler em va admirar tota la seva vida. I com ell, molts més. Quan va morir el meu germà Arnaldo, vaig sentir que se'm venia el món damunt i vaig creure que no seria capaç de superar-lo. A més ell sempre tenia les coses clares i també era ell el qual sempre em deia el que estava bé o estava malament, era el meu millor conseller polític. Però creo que va anar a partir d'aquí quan vaig voler demostrar-li a tot el món que jo era capaç de tot. Però m'equivocava. Va anar a partir d'aquí que les coses van començar a anar del revés. Vaig cometre molts errors, em sentia envoltat de gent que seguia els meus ordres encara que m'equivoqués i en part, això m'agradava. Jo volia crear l'Imperi Italià per a poder controlar tot el mediterrani, però en aquest moment estava sota el poder de França i Anglaterra, i no volia cap guerra amb cap d'aquests dos països. Llavors vaig pensar a envair Etiòpia, en 1935 i vaig aconseguir l'aprovació de gairebé tots els sectors de la societat italiana. En aquest moment em vaig sentir molt feliç, i vaig veure que tots els meus plans els anava aconseguint.

Segona Guerra Mundial Vaig Decidir aliar-me amb l'Alemanya governada pel nacionalsocialisme amb la formació de l'Eix Roma-Berlín que va culminar amb el Pacte d'Acer entre ambdós estats (1939) i en aquest mateix any envaïm Albània. A l'esclatar la II Guerra Mundial, vaig decidir quedar-me al marge i no ficar-me en aquests assumptes, però la cosa va canviar en el

moment que els alemanys van envair França en 1940 . El meu país, Itàlia, vam lluitar contra els britànics a Àfrica, envaïm Grècia i ens unim als germans en el repartiment d'Iugoslàvia, la invasió de la Unió Soviètica i la declaració de guerra als Estats Units.

El Rei Víctor Manuel III em destrona del poder. ...Va anar en 1943 quan les coses em van començar a anar malament. Va haver moltes derrotes militars i mentre els aliats estaven desembarcant a Sicília, el Gran Consell Feixista va pensar que jo ja no havia de seguir en el poder. Semblava ridícul, ja que fins a llavors s'havien dedicat a seguir les meves decisions sense oposar-se. Volien destronar-me a mi. Sempre recordaré aquest dia, un 25 de juliol de 1943. Víctor Manuel III, que sempre havia caigut bé em va trair i va ordenar el meu arrest. A les dotze del 25 de juliol, la ràdio comunicava a la població: ?La seva Majestat el Rei-Emperador Víctor Manuel ha acceptat la dimissió dels càrrecs de Cap del Govern i Secretari d'Estat de La seva Excel·lència el “Cavaliere” Benito Mussolini, i ha nomenat Cap del Govern i Secretari d'Estat al “Cavaliere Mariscal d'Itàlia Pietro Badoglio”

El traidor Badoglio

Llavors Badoglio, es va preocupar a fer un armistició amb els aliats i així el 3 de setembre de 1943 va arribar a un acord i el dia 8, trencant la seva paraula d'honor, va declarar la guerra a Alemanya, fins a llavors el seu aliat. Badoglio va anar el tercer hipòcrita d'aquesta història, i al costat del Rei va abandonar la capital per a dirigir-se cap a Bríndisi, dominat pels aliats, deixant Roma a les mans dels alemanys. Ja havia dit Napoleó que: “no es podia confiar en els italians, perquè Itàlia mai acabava una guerra del mateix costat que la va començar”.

Detenció del Duce

després d'entrevistar-me amb el Rei, vaig ser detingut en „Vila Savoia‟. El 28 de juliol vaig ser dut a la illa de Ponza i, més tard, el 6 d'agost, a la illa de La Madalena, per a finalment traslladar-me al Gran Sasso, una estació d'hivern en les altures dels Abruzzos, on només es podia arribar a través d'un funicular. Em van allotjar en l'hotel „Camp Imperatore‟ sota la vigilància de dos-cents cinquanta „carabinieris‟. El 12 de setembre de 1943, l'audaç feta del coronel alemany de les SS, Otto Skorzeny, aconseguint fer aterrar a 90 homes en planeadores i rescatant-me. Amb ell vaig volar en un „Fieseler-Storch‟ a Pratica digues Mare, on ens esperava un Heinkel He-111 per a dur-nos A Viena i d'allí a Munich. Per aquesta acció, Otto Skorzeny va rebre la Creu de Cavaller per a la seva Creu de Ferro i va ser ascendit a „Sturmbannführer‟.

República de Saló

Després d'una conversa amb Hitler, aquest em va nomenar cap de la República Social Italiana, fugaç règim radicat en Va salar i que només va subsistir per la protecció alemanya. Els italians del nord li van seguir sent fidels, però es va deslligar una guerra civil entre els partisans i els feixistes, A tot això, a Itàlia regna un gran caos, amb les tropes italianes que no saben a qui servir, si a Badoglio, ami o als alemanys.

Els últims dies de Mussolini El 13 de març de 1945 vaig enviar al meu fill Vittorio a lliurar al cardenal Schuster, arquebisbe de Milà, una carta sol·licitant algunes garanties per a la població civil en el cas que els alemanys evacuessin Itàlia, i les forces feixistes prenguessin posicions en els Alps. El cardenal Alfredo Ildefons Schuster va creure que el gest era perfectament inútil, però va transmetre el missatge als aliats per mitjà del enuncio apostòlic de Berna. Quan el missatge va arribar a la caserna general instal·lat en Propietària, els aliats van respondre considerant-lo no rebut, com si els alemanys haguessin acceptat ja la capitulació. --------------------------------------------------------------------------------------- El cardenal de Milà, Alfredo Ildefons Schuster, benedictino, va néixer el 18 de gener de 1880 a Roma i va morir, amb fama de santedat, en Venegono (Varese) el 30 d'agost de 1954. El Papa Pío XII, per a substituir al cardenal Schuster, va nomenar a monsenyor Giovanni Battista Montini menjo cardenal de Milà. A la mort del Papa Juan XXIII, el 21 de juny de 1963, va ser triat Papa el cardenal Montini, que va prendre el nom de Pablo VAIG VEURE. El 12 de maig de 1996, el Papa Juan Pablo II va beatificar al cardenal Schuster, en una cerimònia que va tenir lloc en la Plaça de San Pedro de Roma. El procés de beatificació havia començat en 1957 . La rotunda negativa de Winston Churchill a qualsevol proposta que no contemplés la mort del Duce, va alimentar durant els anys de postguerra el maneig de diverses hipòtesis. La sincera amistat que va existir entri Churchill i jo i durant més de vint anys, va quedar plasmada a través d'una quantiosa correspondència que vaig mantenir amb ell. Cada vegada que Churchill visitava Itàlia, el Duce ho convidava a la seva casa en la Vila Torlonia. Aquesta entranyable amistat va seguir encara després de l'ingrés d'Itàlia en la guerra al costat dels alemanys en 1940. Això va dur a alimentar variades i fins i tot absurdes llegendes, pel que fa al paper que vaig jugar durant la guerra, amb els meus grans desencerts estratègiques comeses en tots els fronts de batalla, el que va fer sospitar en algun pla secret entre italians i anglesos amb la finalitat

de perjudicar a Hitler. Fracassos a Àfrica del Nord, inoportú atac a Grècia i, que gràcies a la intervenció germana, van poder pal·liar el desastre.

Els alemanys per la seva intervenció en els Balcans van haver de retardar l'atac a Rússia en cinc setmanes, que van ser decisives davant la proximitat del letal hivern rus. Els despropòsits italians van anar de tal magnitud que els propis alemanys prompte van preferir combatre sols, abans que amb els contingents italians. Altra incògnita és el perquè de l'obstinació de Churchill en l'eliminació del seu amic. Si no havia neda que ocultar, resulta com menys estrany el qual no em brindés la possibilitat d'un judici, si més no fos circense com el de Nüremberg. Durant els seus últims dies el Duce no se separava mai d'una cartera de cuir, que al seu judici, contenia documents importantíssims, que podien canviar de forma radical la visió dels fets ocorreguts durant la contesa. Va Poder ser un ardit de Mussolini, però la veritat és que aquesta cartera va desaparèixer després de l'assassinat del Duce. Curiosament, uns dies després d'acabar la guerra, el líder britànic es va prendre unes vacances a Itàlia, precisament en el llac de Com, on vaig viure els meus últims dies... El 25 d'abril de 1945, vaig acudir al palau del cardenal Schuster per reunir-se amb representants del moviment partisans Comitè d'Alliberament Nacional. Les propostes que en van rebre van ser terminants: rendició incondicional, exigint la concentració de tots els feixistes en el triangle Milà-Menjo-Lecco, on lliurarien les armes. Després s'emprendria acció legal contra algunes persones, a la resta se'ls garantiria immunitat en qualitat de presoners de guerra. El Duce es va retirar del arzobispado de Milà amb la promesa de tornar després de meditar la proposta, però davant l'evidència que els partisans anaven a afusellar-lo, va decidir fugir a les proximitats del llac de Com, ja que la seva vida no estava segura a Milà. El secretari del Partit Socialista, Alessandro Pertini, havia anat a buscar-li al palau del cardenal, afirmant que bastarien un parell de dies per a establir un tribunal popular i executar-li en judici sumaríssim.

Alessandro Pertini (els italians ho van cridar afectuosament menjo Sandro), va néixer en Stella de Sant Giovanni, en la província de Savona, el 25 de setembre de 1896. Llicenciat en Lleis i Ciències Polítiques i Socials. Va sofrir diverses condemnes per les seves activitats antifascistes. Va ingressar en el Partit Socialista. Es va exiliar a França, on va conèixer a Blasco Ibáñez i a Miguel de Unamuno. Va crear una emissora de ràdio que va utilitzar per a llançar missatges en contra del feixisme. Va dirigir i va conduir la lluita partisana. Va conèixer a una militant partisana, Carla Voltolina, amb la qual es va casar. Va ser un dels que va ordenar la meva mort, tenint gran influència i responsabilitat en el meu afusellament. Havia fet la següent declaració: “Mussolini ha de morir com

un gos sarnós”. El 9 de juliol de 1978 va ser triat President de la República. Una de les primeres actuacions va ser combatre la corrupció del seu propi partit. El 11 de juliol de 1982 va assistir a l'estadi Santiago Bernabeu per a veure la trobada de la final de futbol de la Copa Mundial de la FIFA (Espanya 1982) entre els millors equips del torneig: Itàlia i Alemanya Federal. Van guanyar els italians per 3 a 1, i encara es recorda els salts i abraçades que Sandro Pertini va propinar a S. M. Juan Carlos I, quan la “squadra azzurra” marcava els gols...

Va morir a Roma el 24 de febrer de 1990 . A la nit del 25, les forces feixistes acaben de dissoldre's, quedant només de la República Social Italiana, una columna d'automòbils que fuig cap al Nord. Aquest mateix dia es rebel·len contra el Duce les ciutats més importants del Nord i els exèrcits aliats triomfadors, es llancen sobre la plana del Po, sense ensopegar amb cap classe de resistència. A les vuit del matí del dia 26, va sortir del pati de la Prefectura el convoy de vehicles, duent a diversos Camises Negres i ministres del Govern Republicà i seguit de dos camions amb homes de la SS sota el comandament del tinent Birzer. En la ciutat de Com, el Duce va detenir el convoy, manifestant que allí se'ls unirien els tres mil feixistes lleials que Pavolini li havia promès, però que, com havia confessat al cardenal Schuster, no esperava rebre en realitat. Gens més arribar A Com, Mussolini li va escriure una carta a la seva emmanilla Rachele, en la qual li deia: “La meva benvolguda Rachele: He arribat a l'última fase de la meva vida, a l'última pàgina del meu llibre. Pot ser que no ens vegem mai més. Jo et demano perdó per tot el mal que t'he fet, sense voler-lo. Tu saps que hem de marxar a la Valtellina”. També li instava a creuar la frontera Suïssa amb els seus fills.

CONCLUSIÓN:

Benito mussolini fue el fundador del movimiento fascista, se puede decir que como toda dictadura, pretende gobernar de forma autoritaria puede que

aquella manera no se vea como la mejor, aunque para algunos es buena y para otros no. Pero sin duda uso la fuerza para lograr su objetivo, lo que

provoco muchas muertes, también en ese periodo no hubo derecho a voto ni a libertad de expresión, de ese punto de vista la dictadura aplicada fue muy

mala para Italia.

Personalmente, Benito Mussolini no fue un gran gobernador ya que incentivaba a la gente para que optara por el fascismo conquistando otros países

adueñándose de ellos, lo que provoca desestabilidad en países pobres además

de una serie de muertes en estos países. Por otra parte en un país controlado por un conjunto de personas sin que el pueblo tenga derecho a opinión no es

un gobierno que este acorde a todas las personas, también no se podían

formar bandos políticos de otra índole distinta al fascismo ya que esté

movimiento atentaba contra opositores llegando incluso a asesinar los

contrarios.

Bueno esta es nuestra opinión personal, ya que todos son libres de pensar si es bueno o mal una dictadura fuerte.

EL COLONIALISME ITALIÀ

-Mussolini va començar una gran campanya expansionista coneguda com el

colonialisme italià. Va establir colònies a Somàlia, Eritrea i Líbia, i va conquerir per la força Abissínia i Albània, ignorant les protestes de la Societat

de Nacions. A començaments del segle XX, qualsevol país que es preés de tenir un cert pes polític en l'escena europea havia de tenir alguna colònia al

continent africà. Itàlia no podia ser menys i va prendre partit per la conquesta d'un dels pocs territoris fins i tot no colonitzats: Líbia, un país que pel seu

escàs valor econòmic havia passat desapercebut fins a aquell moment. Però

Itàlia no tenia res millor que elegir i degut principalment a la seva proximitat, es va llançar a la conquesta. El 1912, Líbia era envaïda, romanent a mans

italianes fins a l'acabament de la Segona Guerra Mundial.

Somàlia: La Somàlia Italiana va arribar a posseir 501.000 km² (702.000 km² 1936-1941), La primera colònia italiana va ser establerta al sud de Somàlia

entre 1889 i 1890, inicialment com a protectorat. El juny de 1925 l'esfera d'influència italiana es va extendre als territoris del Jubaland i les Illes Juba,

fins llavors parteix de la Kenya anglesa, que va ser cedida com a recompensa per l'entrada en guerra al costat dels Aliats durant la Primera Guerra Mundial.

Itàlia va envair i va ocupar el 1940 la Somàlia britànica fins al seu alliberament el 1941. Després de la invasió per part de les tropes aliades en la Segona

Guerra Mundial, la Somàlia Italiana va ser restituïda a Itàlia en administració fiduciària. La colònia italiana va cessar definitivament el 1960.

Eritrea: Posseïa 121.320 km² per a 1936, va ser establert Paral·lel a la

penetració a Somàlia, el 1889, i va ser objecte de llargs episodis sagnants (Batalla de Dogali, Batalla d'Adua) amb la veïna Etiòpia. Durant el feixisme, la

colònia va ser objecte d'un ambiciós projecte de modernització i de «occidentalització», i encara avui la capital, Asmara, presenta diversos edificis i

monuments com|com a testimonis de l'obra italiana. La colònia Eritrea va deixar de ser italiana el 1941.

Abissínia: Abissínia (actualment Etiòpia de 1.127.127 km²) va ser conquerida

per les tropes italianes, comandades pel General Pietro Badoglio després de la Segona Guerra Ítalo-Abisinia (1935-1936). La victòria va ser anunciada el 9 de

maig de 1936, el Rei d'Itàlia Víctor Manuel III va assumir el títol d'Emperador d'Etiòpia, Mussolini el de Fundador de l'Imperi, i a Badoglio va ser concedit el

títol de Duc d'Addis Abeba. Amb la conquesta d'Etiòpia, les possessions italianes a l'Àfrica oriental (Etiòpia, Somàlia i Eritrea) van ser unificades sota el

nom d'Àfrica Oriental Italiana (A.O.I.), i sotmesos al govern d'un Virrei.

Líbia: Sumáxima extensió van ser 1.759.840 km² (1938) va començar a

constrituirse Después de la breu Guerra Ítalo-Turca contra l'Imperi otomà el 1911, quan Itàlia va adquirir el control de Tripolitania i de Cirenaica, obtenint

el reconeixement internacional després dels acords del Tractat de Lausana. Les mires italianes sobre Líbia, van ser recolzades per França, que veia amb bon

ull l'ocupació d'aquell territori en funció antianglesa. Amb el feixisme, a Líbia se

li va atribuir l'apel·latiu de quarta vora, quan en realitat per gran part dels anys 20 va ser empenyorada en una sagnant pacificació de la colònia (durant

la qual es va fer apel·lació als gasos asfixiants i a les deportacions en massa). En 1934, Tripolitanita i Cirenaica van ser reunides per formar la colònia de

Líbia, nom utilitzat 1.500 anys abans per Diocleciano per indicar aquests territoris. Itàlia va perdre el control sobre Líbia quan les forces ítalo-alemanyes

es van retirar de Tunis|Tunísia el 1943. Després del final de la guerra, Líbia va ser tornada al protectorat italià breument, i obté definitivament la seva

independència el 1951.

Tientsin (La Xina): El 1901, com a moltes altres potències estrangeres, va ser garantida a Itàlia una concessió comercial en l'àrea de la ciutat de Tientsin

(actualment Tianjin) a la Xina. La concessió italiana, de 46 hectàrees, va ser una de les menors concessions concedides per l'Imperi xinès a les potències

europees. Després del final|finalitat de la Primera Guerra Mundial la concessió

austríaca a la mateixa ciutat va ser absorbida per la italiana. Els termes de la concessió van ser rediscutits, i en final|finalitat la mateixa concessió va ser de

fet suspesa, immediatament després d'un acord entre la República Social Italiana i el govern tall-japonès de la República de Nanquín el 1943. Després

de l'armistici del 8 de setembre de 1943, la guarnició italiana a Tientsin va combatre contra els japonesos, però es van veure poc després obligats a

retre's i pagar amb el captiveri a Corea.

COREA SOTA EL JAPÓ

Àlex Mir

“Estan construint un país per a ells”. Això és el que recordo que sempre em deia el

meu avi mentre van estar construint el ferrocarril que uneix Seül amb Busan i que passava per davant de casa nostra.

El meu nom és Bae Park i vaig néixer l‟any 1921 a Gwanggyosan, un turó situat als afores de Keijō, la ciutat que per mi i per a tots els meus

compatriotes és i serà Seül, la capital de la nostra pàtria. Vaig néixer a la casa on la meva família ha viscut durant quatre generacions, i on hi hem tingut

sempre la nostra vida muntada d‟ençà llavors; malgrat que darrerament la mare i el pare sovintegen amb la idea que ens la furtaran aviat. L‟avi va morir

assassinat l‟any passat, l‟any 1937, després que la policia militar vingués a cercar-lo a casa, quan el nostre patró, el cabró japonès al que ara pertanyen

les nostres terres, s‟assabentà que l‟avi mantenia contactes amb persones de l‟entorn d‟en Pak Hong-yong, un dels fundadors del Partit Comunista. L‟avi va

ser un d‟aquells trenta-tres homes que van participar al Moviment Samil, el de

les manifestacions que van intentar proclamar la independència del país el primer de març de l‟any 1919. Per sort, però, les autoritats japoneses no van

ser mai capaces de conèixer amb certesa la identitat de tots els que varen participar en aquelles manifestacions, i el meu avi es va lliurar de les terribles

tortures que van sofrir els seus companys, que fins i tot, hi van trobar la mort en la seva captura. Però a un dels nostres veïns, el xinilpa malparit d‟en Kim

Lee, sempre li va quedar el dubte que el meu avi hagués estat involucrat en tot allò.

I s‟ho va callar. Però s‟ho va callar per a guardar-s‟ho, per a poder emprar

aquella informació quan a ell li plagués i li convingués; que és precisa i malauradament, el que va fer. El senyor Lee, un dels pocs coreans dels que es

coneix que mana en una fàbrica d‟importància al país, regenta una empresa d‟arròs a Seül i necessita dels tractes de favor que manté amb empresaris de

Tòquio per a que la seva empresa pugui vendre la seva mercaderia

assíduament. Un dels peixos grossos amb els que manté contacte és l‟Etsuo Saito, el governador militar de la regió d‟Inchon i un alt càrrec militar amb una

forta influència en el comerç exterior i les exportacions que l‟Imperi manté amb l‟Índia i els Estats Units, a més del cabró al que pertanyen les terres de la

meva família. L‟Etsuo Saito és un ferm defensor de la Família Imperial i de l‟Imperi, i creu profundament en la submissió de les colònies que ara

pertanyen al seu país; és per això que tant interessat està en conèixer qui són els coreans de la Resistència, les persones que pertanyen al moviment

independentista que tant profundament odia.

No en conec els detalls, però sé que el cabró d‟en Lee havia de vendre com fos la darrera remesa d‟arròs que havia produït la seva empresa o, en cas que no

ho hagués pogut fer, era possible que s‟hagués hagut d‟enfrontar amb certs

problemes econòmics dels que la seva empresa se‟n podia haver ressentit, pel que he sentit, durament.

Realment va fer un bon negoci: va vendre la vida del meu avi, el seu veí, un

home que coneixia de tota la vida, a canvi de poder salvar el seu preuat

patrimoni.

Maleït cuc fastigós. Quan arribi el dia ja rebràs el que et mereixes.

_______________________________________________________ Des que s’endugueren l’avi i el condemnaren sumaríssimament a mort ha passat un any i mig. I des que allò va succeir vaig decidir provar-me a mi mateix que la lluita que ell inicià no havia estat en va. Em vaig negar a acceptar, ara que començava a prendre consciència de les coses que succeïen al meu entorn, que els maleïts invasors japonesos a més d’haver-me robat l’avi, ara em robessin la meva terra, la meva casa i el meu país. Veia la gent del carrer patir, sotmetre’s a la por que els causen aquells militars que tan cofois es passegen pels carrers de la ciutat, atemorint i castigant a aquells que decideixen sortir minsament del patró de conductes i creences que han establert i que ens obliguen a seguir.

Ara resulta, fins i tot, que no podem parlar en coreà ni entre nosaltres. A l’escola ens castiguen per usar la nostra llengua però al carrer ens condemnen a mort si els abelleix fer-ho.

De vegades he hagut de fer el cor massa fort per aguantar la pressió de tanta gent que em rodeja que intenta que em faci enrere en la meva escomesa. Ho fan perquè tenen por, i jo també la tinc, no cal que m’enganyi, però crec que si res és tan important com per a que el meu avi, el meu estimadíssim avi, decidís que algun dia potser hi hauria de deixar la vida, per descomptat, val la pena. _______________________________________________________________

La vida transcorre, ara que m’he adonat de moltes de les coses que passen al

meu entorn, amb temor per als coreans, que passegem pels carrers de les nostres

ciutats com si fóssim estrangers en el nostre propi país, parlant una llengua que no

és la nostra i provant de dir-los-hi als nostres fills que no facin bestieses si no volen

penedir-se severament, més tard, per haver-les fet. Corre el rumor, no pas

injustificat, que aquelles persones, especialment jovenets i jovenetes, que

caminen soles pels carrers a determinades hores del dia, són capturades i mai

més se’n torna a saber res. És lògic, ningú pot muntar cap escàndol per cap cosa

que pugui ocórrer; ni tan se val les famílies d’aquests nois i noies que, de tant en

tant, es coneix que desapareixen. El que encara és més, corre també el rumor

que se’ls enduen al que ells anomenen Tsūshōgō, una mena de centres on

s’experimenta amb persones humanes, segons vaig sobre escoltar en algunes de

les converses que el meu avi mantenia amb algun dels seus camarades.

Realment m’esgarrifa pensar que, si mai descobreixen quines activitats duc a

terme en la clandestinitat, se’m puguin endur a un lloc d’aquests on el món mai

sabrà què dimonis més ha sigut de mi.

______________________________________________________________________

La meva família només sospita que segueixo duent a terme la tasca que el meu avi va deixar,

forçadament, de fer. Pateixo per ells. El meu pare és un bon home, però és ben beneit, i la mare

tampoc no és gens intel·ligent; mai han tingut aquell esperit despert i rebel que l’avi tenia, que

només les persones lúcides poder tenir. Tots dos treballen a casa, bé, a allò que nosaltres diem casa,

però no ens pertany. El pare es guanya el sou conreant les terres de la nostra parcel·la i la mare és

mestressa de casa. La meva germana, que és dos anys més petita que jo, va a escola amb mi. I

encara sort que podem anar a escola pertanyent a una família així d’humil. Abans dels japonesos de

ben segur que no hi hauríem pogut anar a escola... Encara els hauré d’estar agraït...

Les nostres terres són a deu minuts ben bons caminant des d’on està la casa, i és per això que veig

tan poc al pare. Ell sempre és allà, amb les eines per conrear; i jo sempre estic tancat a casa, llegint

els llibres que l’avi tenia amagats i que només jo sé on són. El capital de Marx m’ha ensenyat tant

sobre la justícia i la llibertat...

A l’escola sóc un alumne exemplar. Quan fa tres anys, si no recordo malament, ens van començar a

obligar a parlar exclusivament japonès, vaig ser el primer en acceptar-ho alegrement. En aquell

llavors, no gens conscient de les coses que ara em preocupen tan profundament, parlar només

japonès ho veia com una oportunitat de parlar una llengua estranya i parlar-la perfectament bé

gràcies a aquelles classes on només ens era permès parlar aquella llengua. Els meus professors i

professores eren i són coreans, amb la qual cosa, malgrat el fet que, en si, ens obligaven a parlar la

llengua, mai van ser excessivament severs amb aquells companys als que els costava més parlar,

espontània i correctament, el japonès.

Quan algú escometia una errada sempre tenien un somriure a la boca per a rectificar-lo. M’imagino

que ha sigut la manera de no crear en els infants un sentiment de rebel·lió en edats tan

primerenques.

I ara continuo actuant igual, malgrat l’afegitó completament hipòcrita de la meva pròpia actuació en

públic. Sóc, a ulls de la immensa majoria de la societat, un Ciutadà Imperial exemplar.

_______________________________________________________ Planejàvem, juntament amb la resta de joves que ens movíem pels cercles on en Pak Hong-yong tenia una forta influència ideològica, especialment els fills i néts dels camarades del meu avi i gent propera al Chosun Ilbo on en Pak hi escrivia una columna setmanal, estrènyer relacions amb joves soviètics, mongols i xinesos que volguessin col·laborar en l’alliberament del nostre país, però tot es va estroncar per mi quan els fets es precipitaren. Primer l’Imperi Japonès entrà en guerra amb l’URSS i Mongòlia quan aquests, continuant amb el seu afany de conquesta territorial, van decidir envair també el país dels nostres camarades mongols. Tot d’una, la vesprada que havia escoltat per la ràdio la notícia de la completa rendició de l’Imperi Japonès en la seva guerra amb els comunistes per mitjà d’una emissora clandestina que emetia des del nord del país, en Kim Lee vingué a casa a informar-nos que ja no podíem fer ús de les terres on treballava el meu pare. Era terrible, però els pares ja sospitaven que, tard o d’hora, el càstig amb el que puniren al meu avi no hauria suficient per ells. S’imaginaven, malgrat tot, que aquest dia arribaria; ens havíem quedat sense res. I llavors, en el pitjor moment de les nostres vides, coneguérem que s’havia declarat una terrible guerra a escala mundial on el Japó estaria enfrontat, de ben segur, amb els camarades de l’URSS, trobant, així doncs, l’escletxa perfecte per a cercar aliances amb els camarades soviètics.

Però jo no vaig ser capaç, com és evident, de centrar els meus esforços en la

política quan a casa no teníem res per a dur-nos a la boca. El pare, essent un

beneit com ho era i ho és, no va ser capaç de trobar cap treball. El que és més,

com és lògic (lògic, evidentment, des de la perspectiva imperial), els aliments

quan s’està en guerra escassegen i la majoria anaren a parar a les boques

japoneses, que sovint ens manllevaven els nostres aliments per a dur-se’ls ells

als seus estómacs atapeïts. Era profundament injust, però aquestes coses són les

que els hi passa als pobles sotmesos i trepitjats. Subsistíem menjant de les

deixalles que trobàvem a les papereres dels barris alts de Seül, on ens

apropàvem tota la família al capvespre, per a recercar quelcom per alimentar-nos

un xic.

Un dia, un senyor japonès que rondava per un dels carrers en els que havíem anat

a la recerca de menjar, va aturar la meva mare i li va dir si tenia fam. Ella,

beneita com ho és el meu pare, de seguida va començar a pregar-li si tenia

alguna cosa de menjar tan desesperadament que feia por i angúnia de veure. Ens

estàvem, literalment, morint de gana. L’home, que tenia un posat fatxenda que

feia fàstic i un somriure que volia donar per sobreentesa la seva superioritat,

li va oferir a la mare, no sense abans haver-li deixat anar un sac de mentides

que volien semblar un gest de pietat i misericòrdia, un treball en una fàbrica;

al que la meva mare no va dubtar en acceptar.

Poc més tard, després que la mare marxés un dia al matí i ja no la tornés a

veure més, vaig saber per alguns camarades que me’n van informar, que el fillàs

de la grandíssima puta que li va oferir treball en una fàbrica a la meva mare

era el propietari d’un dels bordells que servien als militars japonesos per a

relaxar-se de la seva dura tasca punitiva. Els molt cabrons solen fer servir a

un putxinel·li com la rata fastigosa que va raptar la meva mare, per a que vagui

pels carrers a la recerca de persones tan desesperades com ma mare, per a

enganyar-les i endur-se-les Déu-sap-on, fins a no saber-ne mai més res d’elles;

és a dir, com a estratègia per a arreplegar dones i fer-les esdevenir,

forçosament, prostitutes.

Només tinc ganes de matar a aquell fill de puta, anar a trobar-lo allà on

dimonis sigui i escanyar-lo amb totes les meves forces, o fotre-li un tret o

torturar-lo fins que fos capaç d’adonar-se del mal que arriba a causar quan

roba i trafica amb una persona i la manlleva de la seva família. No sense abans

haver-lo pogut violar amb algun estri que li pogués fotre pel cul, per a que

s’adoni de com se sent quan t’obliguen a follar per obligació i sota la

pressió de represàlies violentes en cas de negativa.

A aquest fill de puta, igual que a en Kim Lee, algun dia, ho ben juro, que els

donaré el que es mereixen.

Però ara no puc fer res. Malgrat l’odi, l’odi i la ràbia infinits que sento,

ara no puc fer res. Si vaig a per aquest paio els militars llefiscosos que es

follen dones com la meva mare se’m llançaran a sobre si els

mato el pelacanyes que rapta les dones, i no em convé. Cal que controli les

passions, que no les deixi brollar, per a que un dia pugui fer quelcom gros. I

aquell dia, triomfarà la justícia.

______________________________________________________ La guerra ha avançat notablement d’enç{ que vaig escriure per última vegada. Els americans han castigat durament les illes japoneses, i l’Imperi s’han ressentit notablement d’aquets atacs. M’he fet fort com a persona i m’he preparat intel·lectualment com a polític. Aviat hi haurà quelcom gros. M’he traslladat, amb el pare i l’Eun, la meva germana, a un refugi encara més als afores de la ciutat. Només duem amb nosaltres les nostres robes, els llibres de l’avi i la r{dio. La casa on ens estem, teòricament, és propietat d’un magnat japonès d’aquests com l’Etsuo Saito, el que encara a data d’avui és el propietari de casa nostra, però és tan allunyada de tot que no crec ni que sàpiga que és propietat seva. Fa un any i escaig que no sabem res de la mare, d’enç{ que va marxar aquell matí. M’imagino que se l’hauran duta al Japó, o l’hauran tinguda voltant de bordell a bordell core{ durant tot aquest temps. Això si encara no és morta o amagada a algun lloc. L’odi m’ha alimentat durant aquest temps i és per això que no he trobat cap moment per estar prou centrat com per a escriure. Només podia treballar i treballar per tal d’aconseguir la llibertat. I treballar amb el partit, amb els camarades; però no podia reprendre aquesta crònica escrita de les meves vivències sense haver tingut la necessitat de llegir tot l’anterior, la meva història personal, amb les seves il·lusions i alegries. I m’hagués fet tan mal veure tot allò que un dia vaig ser troncat, que no he estat capaç de fer-ho. Creieu-me, aviat hi haurà quelcom gros.

Avui he rebut una carta d’en Pak Hong-yong; m’ha dit que ha sentit

campanes que les potències de l’Est estan anant de capa caiguda. És el

moment més important de la meva vida. Per fi podrem passar a l’acció i fer

fora aquests maleïts japonesos.

Aviat es farà justícia.

____________________________________________________________________________________

És l’agost de l’any 1945. Fa gairebé 2 anys que no veia aquest quadern. Per

alguna raó s’havia extraviat en aquella casa en la que vaig escriure que m’hi

estava amb el pare i l’Eun. L’Eun, a la pobra Eun, que havia començat a

col·laborar amb el partit d’ençà allò de la mare, la van enxampar els maleïts

japonesos i la van assassinar fotent-li un tret al cap un dia que havia sortit a

buscar menjar d’amagatotis. Ha sigut el darrer cop que han donat, perquè ara, a

aquests japonesos fills de puta, se’ls ha acabat el bròquil; per fi el seu fastigós

govern ha signat la rendició.

Ara sí que és l’hora de passar a l’acció. Ho tenim tot preparat. Camarades del

nord i del sud del país estem llestos per fer d’aquest país una terra de justícia,

que acabarà amb aquests règims que ens han trepitjat com a poble treballador

durant tant de temps, també abans de l’arribada dels japonesos.

Prendrem Seül com vàrem prendre Moscou, ho juro per la mare i per l’Eun.

Els ho ben juro que faré justícia, costi el que costi. _______________________________________________________

Per fi ha arribat el dia!

El 14 de setembre de l’any 1945 hem declarat a Seül la República Popular de Corea. Per fi

vivim en un país lliure i just, tan lliure i tan just com vaig somiar un dia, mentre llegia El

capital de Marx, que aquest país seria.

Però jo tinc altres quefers, altres assumptes dels que m’he d’encarregar abans de cantar

victòria tan aviat.

En Kim Lee no se m’escaparà abans que marxi amb la cua entre les cames del país, com

tampoc ho farà el fill de puta que va segrestar la meva mare, ni el cabronàs que va

assassinar l’Eun...

Cauran un rere l’altre, pel poder de la justícia que ara tinc com a membre del partit

governant en el país. Els ho vaig jurar a la mare i a l’Eun...

Aviat moriran unes quantes rates de les que infesten aquest món.

_______________________________________________________ Darrerament, molts camarades m’han advertit que no puc impartir la justícia seguint els

meus criteris personals, i que per tant, aquestes rates immundes que tan mal m’han fet a

mi i al meu pobre pare, no podran ser declarades a la pena de mort, perquè la puta nova

legislació ho prohibeix.

Doncs sabeu què en penso? Que a la puta merda la legislació!

Tinc un revòlver que un camarada que opina com jo, que és membre del nou exèrcit, m’ha

facilitat. Amb això em basto. Aquesta nit cauran un per un.

Mare, Eun, es farà justícia; enviaré sota terra aquells que no mereixen viure.

He tornat a casa amb les mans i la camisa tacades de sang.

He fet coses terribles aquesta nit, MERDA, ho sé...

Ha sigut aquest odi que he dut a sobre durant tots aquests anys el que m’ha empès a fer

coses tan i tan terribles. En Kim Lee viu amb els seus fills a casa, que s’hauran hagut de

trobar l’espantosa imatge del cadàver del seu pare amb el bassal de sang que he deixat al

seu costat. Pam! Un tret i se li ha acabat la vida.

La rata llefiscosa que va traficar amb el cos de la meva mare també era casat, el molt cabró,

i per això he hagut de matar la seva dona que no parava de cridar histèricament quan ha

vist el revòlver que els apuntava mentre eren estirats al llit. Mala puta... em sap greu que el

seu marit fos tan malparit.

I el soldat cabronàs que va assassinar a ma germana també vivia amb la seva parella. I

també l’he hagut de matar... Collons!

_______________________________________________________ No mereixo viure així, després d’haver vist que puc fer tant de mal quan l’odi m’encega i em brolla de les entranyes. Me’n vaig lluny d’aquest país, on ningú sàpiga qui he sigut ni què he fet. Em canviaré el nom, aprendré una nova llengua i coneixeré noves persones; però, com a mínim, sabré que la meva existència no quedarà completament anul·lada pel pas dels anys, sinó que aquests paperots seran el record d’una vida que mai ningú sabrà que ha estat viscuda. _______________________________________________________

Aquest escrit és un recull d’una mena de diari sense datar del

protagonista de la història. En ell vol deixar constància dels seus pensaments, en un inici perquè hi havia quelcom molt important (la

mort del seu avi) que va voler que quedés enregistrat per escrit, i finalment per fer esdevenir aquests papers la memòria d’una vida que

només existirà per la posteritat en forma de record escrit per algú (que en la memòria col·lectiva és un algú anònim), donat que quan

mori, ningú sabrà que, aquell home en un passat fou el que diu que va ser en aquesta història.

És per aquest motiu pel que s’empren diferents tipus de lletra, car

s’han de poder diferenciar cada inscripció distinta segons el dia en que

s’escrigueren als papers. És a dir, si hagués estat escrit a mà (que és com seria l’original al que vol emular aquest treball), cada dia en que

hagués escrit ho hauria fet amb la lletra més gran o petita, o amb tinta diferent, per exemple).

*L‟últim canvi de lletra es justifica perquè representa que després d‟haver estat plorant i

meditant sobre el que ha fet en aquella darrera nit, ha reprès el diari per a deixar constància,

com a apunt final, del que ha estat la seva vida, que el lector ha conegut breument a través de

les notes que ell ha deixat.

JUEUS

Meritxell Puértolas

Qui eren els jueus?

Quan els alemanys van aconseguir el màxim nivell de poder, immediatament van adaptar mesures dràstiques contra els jueus, que no eren considerats de

la * raça àrea. Es va realitzar una definició del terme jueu per tal de donar-los un tracte especial. La religió dels avantpassats era una característica

fonamental :

Era considerat jueu:

- Tot el que tingues tres o quatre avis jueus, que era considerat com a tal

automàticament, sense tenir en compte la seva ideologia, ni el seu lloc de naixement.

- Aquells que es casessin amb un jueu que els eduques com a tal.

- Els que tenien algun parent jueu o un únic avi d‟aquesta religió eren anomenats “Mischlinge” (semiraça).

* El significat de raça àrea es un concepte que esdevé al segle XIX, on es deia

que els pobles europeus de “raça blanca” eren descendents de un suposat poble antic, coneguts per ells com els aris. El nazisme alemany, va ser un dels

moviments que es va unir a aquesta idea, atribuint-la a una “raça de senyors”.

L’arianització de la vida econòmica

El poder pres pels nazis a Alemanya, va suposar que els organismes governamentals, els bancs i els comerciïs unissin els seus esforços per eliminar

als jueus de la vida econòmica. Aquells que no pertanyien a la raça àrea no tenien dret a ocupar càrrecs en l‟administració, i els advocats i metges jueus

van perdre la seva clientela. Algunes empreses jueves es van dissoldre, d‟altres van ser confiscades per l‟Estat o venudes a un preu inferior al seu valor

a altres companyies que no pertanyien a membres de la comunitat jueva ni eren dirigides per ell. Aquesta transferència de empreses jueves a mans dels

nous propietaris alemanys rebien el nom de “arianització”. Els ingressos procedents de les vendes, Aixa com els estalvis dels jueus, estaven suspesos a

impostor especials. Es quedaven tots sense llocs de feina, els treien tot per el que havien lluitat i havien sacrificat la seva vida, el lloc de treball que donava

de menjar a les seves famílies…

Primeres deportacions de jueus

Primeres deportacions de jueus

12 d‟Octubre de 1939,milers de jueus empresonats en Àustria i Txecoslovàquia

per als nazis son enviats a camps de concentració alemanys. Des de les estacions ferroviàries de Viena i Praga parteixen diàriament trens carregats de

jueus amb destins al districte de Dublín i al camp de Buchenwald, com a conseqüència de la política antisemita del règim Hilari. A Txecoslovàquia, la

Gestapo va començar l‟arrestament massiu de jueus des de que el passat 15 de març, Alemanya consumarà l‟ocupació dels Sudetes i el seu exercit entrarà

a Praga.

15 de Novembre, els nazis amortallaran el gueto de Varsòvia, les autoritats

alemanyes d‟ocupació, en el marc polític de germanització i de persecució dels

jueus, ordenen la constitució del gueto de Varsòvia. A prop de 400 mil jueus polonesos són tancats en el gueto, de qual recinte han

sigut evacuats tots els no hebreus. D‟acord amb l‟ordre, las portes del gueto de Varsòvia son vigilades per els cossos de policia polonesos i alemanys, mentre

que una milícia jueva manté l‟ordre a l‟interior. La població interna només pot sortir del sector mitjançant un pas especial atorgat per als alemanys.

19 abril-16 maig, els jueus del gueto de Varsòvia es rebel·len contra les tropes

alemanyes. Davant del començament de la deportació de jueus cap als camps d‟extermini i com un esclat per les condicions infrahumanes en las que viuen.

Grups de gran nombre de soldats armats de jueus ataquen a les unitats de las SS quan aquestes estan reunien un nou per al seu trasllat a Treblinka o altres

camps. La brutalitat de la resposta alemanya, que dóna mort a un gran nombre de civils indefensos. Després de casi un mes de lluita desigual, molts

optem per escapar per unir-se a la resistència.

Els “ghettos”

Et terme “ghetto” prove del nom del barri jueu de Venecia, establert l‟any 1516.

Durant la Segona Guerra Mundial, els ghettos eren districtes urbans tancats,

en els quals els alemanys forçaven a la població jueva a viure en condicions miserables. Els aïllaven, separant-los de la població no jueva així com de les

altres comunitats jueves. Els nazis van crear més de 400 ghettos. Els alemanys consideraven la creació dels ghettos com una mesura previsora

per controlar els seus enemics inferiors. Quan va començar la Guerra el Setembre de 1939, l‟exercit alemany va ocupar

la meitat occidental de Polònia, amb la que casi dos milions de jueus sel‟s va obligar a traslladar-se als ghettos.

La majoria dels ghettos (ubicats principalment a la Europa oriental ) estaven tancats amb murs i reixes de ferro .

Cada ghetto contava amb un consell jueu que se encarregava d‟organitzar l‟allotjament, la sanitat i la producció. Se‟ls proporcionava aliments i carbó, i

els productes manufacturats s‟enviaven fora del recinte. Però, el subministrament de menjar que els proporcionaven els alemanys consistia

principalment en cereals i alguna verdura.

Va sorgir un mercat negre d‟aliments i també d‟armes introduïts per contraban, però els preus de les mercaderies eren elevats i molts no tenien feina i la

pobresa estava molt desenvolupada. En cada vivenda que formava el ghetto podien arribar a viure sis o set

persones en cada habitació. La gana, la escassetat crònica, els hiverns durs, la falta de serveis públics i el

tifus van portar a brots epidèmics i una alta mortalitat. Els exigien usar insígnies o braçalets que els identificaren com jueus i també a

realitzar treballs forçats per al govern alemany.

El ghetto de Varsòvia, on vivien uns 600.000 jueus, que van conviure en una

àrea de 1.3 milles quadrades, es va convertir en un altre camp de mort lenta i,

en un altre aspecte, en una curiositat turística: “ de quan en quan el ghetto era travessat per autobusos, des d‟on miraven ulls de mirada curiosa”, segons

Ludwig Hirsfiels. Probablement aquesta postura exhibicionista responia al desig de Goebbels de demostrar el poder nazi, a demés de constituir un exercici

psicològic, mitjan la qual el ciutadà alemany aprendria a depreciar a les races estrangeres.

Altres ghettos importants van ser els de Lodz, Kradow, Bialystok, Lvov, Lublin,

Vilna, Kovno, Czestochowa, i Minsk.

Camps de concentració

Amb la derrota nazi en la Segona Guerra Mundial es van descobrir els camps

de concentració, van passar a ser sinònims del horror i de l‟ho menyspreable que pot arribar a ser l‟ésser humà mobilitzat per el fanatisme. Segons

demostra l‟estudi de WormserMignot es van formalitzar com un dels mitjans impositors del Estat totalitari, que projectava la seva amenaça sobre el conjunt

de la ciutadania. Però els camps d‟extermini van ser el model acabat d‟un sistema d‟extermini

que va tindrà precedents en ensajos més simples. El primer instrument del que els nazis es van valer per aplicar a la societat les seves doctrines racistes van

ser els instituts de eutanàsia , en els quals s‟esterilitzava o assassinava als infectats per malalties hereditàries o congènites.

En els primers anys del règim nazi, el govern nacionalista va establir camps de

concentració per retenir a oponents polítics e ideologics tant reals com suposats per ells.

Hitler va ser anomenat canciller del reich el 31 de Gener de 1933; al principi només va introduir la “Schutzhaft” (custodia preventiva) com excusa per

tancar en els camps elements que no ajudaven al règim, més endavant no va tindre escrupuls per eliminar-los.

En els camps de concentració els detinguts no han tingut judici legal, el seu

periode de reclusió és indeterminat i la direcció del camp de concentració

exerceix un poder arbitrari e il·limitat. Encara, que per a aquests s‟han utilitzat diversos tipus d‟instal·lacions, solen comptar de barracons, tendas de

campanya o blocs de 50 metres de longitud per 7 a 10 d‟amplada, rodejats per torres de control i fortes alambrades.

Poseïen un gran espai lliure destinat a las continues reunions per passar llista i per les execucions publiques.

Els camps d‟extermini per tant van cumplir la funció exclusiva de assesinat en massa, i els de concentració servien primerament com centres de detenció i

treball. Els alemanys s‟apropiaben de totes les possesions dels deportats sempre que

els era posible.Es van confiscar comptes bancaries, mobiliari de pisos de familiars jueus de la França ocupada, Bélgica i Paisos Baixos.

El transport de victimes als camps de la mort solía fer-se per ferrocaril, i la policia havía de abonar al sistema ferroviari alemany el preu d'un billet d'idea

de tercera classe per cada deportat.

Un cop es trobaven als camps, sel's cosía una peça triangular en el seu uniforme a rallas amb una lletra que indicava la seva nacionalitat i un color que

deía el seu motiu de reclusió. Vermell: Polítics

Verd: Dret comú Negre: Peligrosos socials i a vegades gitans

Rosa: Homosexuals Violeta: Secretaris de la Bíblia o objectes de conciencia.

Els jueus portaven una estrella groga o una bicolor (com a Mauthausen) formada per dos triangles; un groc i l'atre indicador de la categoria.

La gana produida per la mala alimentació dels camps, feía que els reclusos es quedesin esqulétics i facilitava l'aparició de enfermetats.

El menú de mauthausen consistía en:

Matí: ¼ de litre de té

Mig día: ¾ de litre de sopa de berza lombarda

Nit: 400 gramsde pa i 30 grams de salchicha

Equips especials de les SS anomenats “Unitats de la calavera” vigilaven els

camps i competien els uns amb els altres amb crueldat.

Metges nazis feíen experiments sobre els prisoners d'alguns camps; en el castell de Graveneck, a la presó de Bradenburg i en altres llocs es van procedir

a fer experiments mèdics que van comptar amb col·laboradorscom Paul Nitsche (titular de la càtedra de psiquiatria de la Universitat de Halle an der

Saale) o Carl Schneider, de la càtedra de neurologia de Heidelberg.

Al produir-se la invasió de la Unió Soviética, es va iniciar la feina de camions

de gas, en els que s'enverinava als detinguts. Fins just 1942 van ser preparats al voltant de vint camions especials, del qual el número de operacions no ha

sigut precisat.

L'anomeda “operació Reinhard” va ser dissenyada al 1942 per l'extermini de jueus polacs i es va convertir en el més elaborat programa d'extermini enuna

ret de camps de concentració situats en varies nacions del centre

d'Europa.Segons la pròpia documentació nazi van ser deportats tres milions de persones, encara que si s'afegeix a aquesta partida de les víctimes no polaques

es multiplica el total dels sers humans exterminats. Sobibor, Treblinka, Dacha, Buchenwald, Mauthasen, Majdanek, són alguns dels grans noms de llocs que

van significar la mort de tantíssims innocents.

Durant els últims mesos de la guerra, els guardians de las SS van traslladar als prisoners dels camps en tren o em marches forçades, també denominadas

“marchas de la mort”

en un intent per evitar que els aliats lliberessin a grans cantitats de prisoners.

A mesura que les forces aliades es traslladaven per Europa eun una série de ofensives contra Alemanya, van començar a trobar i lliurar a prisoners dels

camps de concentració així com als prisoners que estaven al camí en marxes forçades desde un camp fins a un altre. Les marches van continuar fins el 7 de

maig de 1945, el día en que les forces armades alemanyes es van rendir incondicionalment als aliats, Per els aliats occidentals, la segona Guerra

Mundial va finalitzar a Europa oficialment al día seguent, el 8 de Maig, mentres que les forces sovietiques van anunciar el seu “ día de la victoria” el 9 de maig

de 1945.

A Orianenburg a principis de 1933 va ser creat el primer camp de concentració

per les S.A Strum-Abteilung i el seu número va arribar a 40, repartits per

l'interior d'Alemanya. Amb la fundació de a GESTAPO, Geheiene Staar-Polizei (polícia del estat), a Prusia en 1933 i en 1936 en la resta d'Alemanya

quedarien dissolts i la nova organització fundaría els seus propis inclús més allà de les fronteres naturals. Van ser classificats en cinc grans grups:

Schutzhaflager, per detinguts; Arbeitslager, de treball; Straflager, penitenciari; Konzentrationslager, de concentració i vemichtunglager, d'extermini.

L'esquema central de la seva estructura era el dels dos recintes concéntrics: l'exterior, de uns 5 km, rodejats de alambrades eléctriques i una torre de

vigilancia de cada 50m; tant en aquestes com a la llarga del cercle extern patrullaben les SS auxiliades per gossos policies. L'interior girava en tonr a una

fàbrica de material de guerra, casi sempre subterrànea. La disciplina interna corría a carg dels “kapos Konzentrationslager Arbeitspolizei” que eren pressos

afectes als nazis: espíes, aduladors... Que armats amb porres i fuets,que feien més díficil encara el rígid horari de treball,de set del matí a deu i mitxa de la

nit, i mmilloraven la ració alimenticia: mitg litre de cafè pur, pa i margarina per

l'esmorzar i el dinar, i un litre de sopa per el sopar. El més famós va ser el polanès de auschwitz (oswwiecim) on es van posar en

pràctica noves tècniques d‟extermini, com el desinfectant Zyklon B. Els testimonis dels supervivents són terribles, però no van ser menys els dels

propis perseguidors, com l‟autografia del director del complex, Rudolf Franz Hoess. Els presoners se‟ls classificava en aptes per al treball, i no aptes, el que

significava el trasllat directe a les càmeres d‟enverinament. En un període més o menys curt de temps tots els presoners acabaven passant per aquest estadi.

Hi havia una secció anomenada “El Canadà” se recollien cabells de dona, dents, vestits i anells. Una calculada industrialització de la mort va ser

formada, al costat dels experiments mèdics i criminals del doctor Méngüele i de la provisió de mà d‟obra escalava per algunes indústries.

Auschwitz: el camp més famós

Aquest camp, era un clar exemple del desperdici de la vida dels jueus en màns dels nazis, que els tractaven com animals de venta.

Els nens, les principals víctimes

Els nens eren víctimes especialment vulnerables dels nazis. Es fa una

aproximació de més de un milió de morts de nens, sota el govern nazi a Alemanya i la Europa ocupada.

En els ghettos, molts nens van morir per falta de menjar, roba i vivenda. Els

nazis consideraven que els nens del ghetto no eren productius. En general no van ser usats per treballs forçats, però això els assegurava ser enviats l‟ho

abans possible a camps de concentració i extermini.

Els nens jueus, eren les primeres víctimes quan els alemanys i els seus

col·laboradors volien destruir una comunitat jueva, fusilant-los o deportant-los a camps d‟extermini, eren enviats directament a les cameres de gas. D‟altres

8especialment bessons), eren usats en experiments mèdic. També van haver fusilaments de nens per mans de las SS i forces de Polònia i la Unió Soviètica.

Els líders del Consell Jueu (Judenrat) van ser forçats a prendre una decisió, difícil , de omplir cotes para la deportació de nens.

Però tot i així, molts nens van descobrir formes de sobreviure. Molts, robaven

menjar al ghetto, d‟altres van ser participants en moviments juvenils actius a la resistència.

Algunes persones no jueves van oferir llocs per amagar nens i alguns cops ( com en el cas de Ana Frank, que explicarem més endavant), per a altres

membres de la família també.

“Kindertransport” (transport de nens) va ser el nom informal del rescat de milers de nens jueus a Gran Bretanya des de Alemanya, i els territoris ocupats

entre 1938-1940. A França, casi tota la població protestant del poble “Le Chambon-surLignon” va amagar nens jueus.

Moles nens es van anar a la Europa oriental formen part del èxode massiu cap a les zones aliades, de camí al Yishuv ( assentament jueu de Palestina). A

través de la Aliyah de joves (la immigració de joves), milers van emigrar al Yishuv, i després al estat d‟Israel, al ser establert l‟any 1948.

L‟holocaust jueu

Definició d‟holocaust : (del grec, holo “total” i caust “cremat”), mot que fa

referència originalment a un ritus religiós en el que s‟incinerava una ofrena. A

l‟actualitat es fa servir a qualsevol desastre humà de gran magnitud; però, quan s‟utilitza per a nom propi, fa referència a la política d‟extermini dels jueus

residents a Europa portada a cau per l‟Alemanya nazi. Un altre mot que és clau en l‟holocaust i la matança dels jueus és el de

genocidi; Definició de genocidi: Matança de gran quantitat de persones d‟una mateixa

raça, d‟un mateix poble. El nazisme justifica el genocidi dels jueus.

L‟Holocaust nazi va ser la persecució i l‟assassinat organitzat per l‟Estat, on s‟exterminaven milions de persones, pel fet de ser considerats inferiors per el

règim nazi i els seus col·laboradors. Els nazis creien que ells eren una “raça superior”, i que els jueus eren

“inferiors” a ells, per tant suposaven una amenaça estrangera que “embrutava” la seva pàtria. En el programa del partit s‟havia introduït aquest

objectiu, s‟afirmava: “cap jueu forma part del poble”, assegurant que no tenen

sang alemanya; ”, “un paràsit dintre de la nació”, “ funda la doctrina del marxisme”, etc.

Al aconseguir el poder, el gener de 1933, els nazis es van trobar amb la oportunitat de passar de la teoria a la practica e iniciar una persecució a fons,

en la que succeïen mals tractes, el boicot als comerciïs jueus mitjançant l‟actuació de comitès moguts per el lema “ cap alemany compra ja en

l‟establiment d‟un jueu”, o a la prohibició de l‟entrada en centres mèdics. A els vuit dies de l‟arribada de Hitler a la cancelleria (oficina especial de les

ambaixades o dels consulats d‟alguns països, dirigida pel cònsol) , es va declarar a tots els funcionaris estatals de l‟origen jueu exclosos del seu càrrec;

després van excloïr als jueus de les escoles oficials i se‟ls va prohibir l‟entrada en piscines i terrenys esportius.

Però no només els jueus eren considerats inferiors, altres persones, que pot

ser no formaven una societat tan extensa, també eren perseguides per les

seves creences o la seva procedència: els romanesos (gitanos), els pobles esclaus ( polonesos , russos...); altres per els seus ideals polítics, ideològics o

el seu comportament: els comunistes, els socialistes, els testimonis de Jehová i els homosexuals. Per últim, cal dir, que les persones amb discapacitats físiques

o psíquiques també eren exclosos de la població. Tots ells eren tractats com animals, sotmesos a la més espantosa humiliació

moral i física, homes, dones i nens van ser salvatgement torturats i arrossegats a les cameres de gas per el sol fet de pertànyer a una raça

considerada inferior, o de sostenir creences religioses o polítiques que segons els nazis no eren compatibles a la “raça dels senyors”.

Aquest sofriment inexplicable, la por i mort de milions de persones innocents, va ser produïda per Hitler, i els seus seguidors. El feien costat part del poble,

que eren simplement ninots que feien el que es deia que havien de fer, pensaven el que es deia que havien de pensar...Totalment fanatitzats per la

propaganda, educats per tenir despreci cap a l‟home no ari. Aquesta ceguesa

de la població va ajudar a que els “enemics” de Hitler desapareguessin per complet, sense cap ressentiment ni mirament.

L‟any 1933, la població jueva d‟Europa ascendia a nou milions, i la majoria dels

jueus europeus vivien en països que l‟Alemanya nazi ocuparia o dominaria

durant la Segona Guerra Mundial. Un altre data important, es situaria a l‟any 1945, quan els alemanys i els seus

col·laboradors ja havien acumulat un nombre d‟assassinats que suposava haver mort a dos de cada tres jueus d‟Europa. Els jueus eren considerats la

major amenaça per als alemanys, però altres també van sofrir les conseqüències, 200 mil romanesos (gitanos), 200 mil pacients discapacitats

alemanys, eliminats en el Programa d‟Eutanàsia (explicat més endavant amb detall).

El 25 de Gener d‟aquest mateix any, K.Z.Stutthof, camp de concentració situat a pocs quilometres al est de Danzing. Al arribar els soldats del exèrcit Roig, els

primers que anaven a deslliurar un camp d‟extermini nazi, només 385 dels 120.000 presoners que habiten passat per Stutthof (90% polonesos), van

arribar a travessar les portes del camp i tenir un altre oportunitat de vida. Els soldats de l‟exèrcit Roig, al obrir les portes van trobar-se amb un espectacle

completament tètric, van trobar els pocs supervivents del horror nazi,

moribunds, mig despullats, mentre el termòmetre marcava -30·C. Van trobar-se amb el patíbul, la cambra de gas, el forn crematori ( hi

dedicarem temps més endavant)... Així doncs, van localitzar milers i milers de cadàvers amuntegats.

A mesura que els nazis s‟extenien i es propagaven per tota Europa, cada cop es produïen més assassinats. Entre dos i tres milions de presoners de guerra

soviètics van ser assassinats o van morir de inanició, enfermetats, negligència o maltractament.

Els intel·lectuals polonesos van ser perseguits i exterminats per els alemanys. Milions de civils polonesos i soviètics van ser deportats per a realitzar treballs

forçats a Alemanya o a Polònia. On generalment treballaven i molts cops morien en condicions que no podien ser pitjors.

La data exacta en la que els líders nazis van decidir portar a terme la “Solució Final” (el pla d‟aniquilar els jueus), continua sent inexacte.

El genocidi dels jueus va ser l‟acumulació de una dècada de política nazi sota el

govern de Hitler.

La persecució i segregació dels jueus va ser portada a terme en varies etapes.

Després que el partit nazi va arribar al poder, el racisme imposat per l‟estat va resultar en legislació antisemita, boicots, “arianització”,etc, que es dirigien a

aïllar sistemàticament els jueus de la societat alemanya i això forçar-los a

sortir d‟Alemanya.

Després de la invasió alemanya de Polònia a 1939 (inici de la Segona Guerra Mundial), la política antisemita es va desenvolupar un pla per a concentrar i

eventualment aniquilar als jueus europeus.

Els nazis, primer van crear ghettos al Govern General (un territori a Polònia

central i oriental en la qual els alemanys van crear un govern alemany) i el Warthegau (una àrea de Polònia occidental annexat a Alemanya). Els jueus

polonesos i de Europa occidental van ser deportats a aquests ghettos.

Després de la invasió alemanya de la Unió Soviètica a 1941, Einsatzgruppen 8equips mòbils de matança) van començar operacions de matança dirigides a

comunitats senceres de jueus.

Las SS, la guàrdia exclusiva del estat nazi, aviat van veure els mètodes dels

equips mòbils, que majoritàriament eren fusilaments o camins de gas. El 31 de Juliol de 1941, Hermann Goering va autoritzar a Reinhard Heydrich a preparar

i executar “una solució completa del problema jueu”.

En la tardor de 1941, Heinrich Himmler va encarregar a la SS General Odilio Globocnik ( el líder de les SS i la policia per al disctricte de Lublin) de la

aplicació d‟un pla per matar sistemàticament als jueus del Govern General. “Aktion Reinhard” va ser el nombre clau donat a l‟operació per Heydrich ( que

havia sigut encarregat de la preparació de la “Solució Final” i que va ser

assassinat per partisans txecs en maig de 1942).

Per resumir, la “Solució Final” va exigir l‟assassinat dels jueus d‟Europa per gasos , fusilament i altres mesures. Casi sis mil milions de jueus van morir (

dos terços dels jueus que vivien a Europa en 1939).

El diari d’Anna Frank

El llibre Anna Frank. Diari d’una noia no és una novel·la ni un conte, és un diari. En un diari íntim, l‟autor/a escriu tot allò que viu, sent i pensa.

Cada dia que hi escriu, posa la data. Per tant, no hi ha argument, no hi ha plantejament, ni nus, ni desenllaç. El diari va prenent cos dia a dia, a

mesura que es va escrivint, i s'acaba quan l'autor/a decideix no escriure més.

L‟any 1942, dos anys després de l'ocupació d'Holanda, els jueusvan

perdre tots els drets ciutadans. La família Frank s‟amaga dels nazis en unes golfes al magatzem de l‟empresa del pare d‟Anna.

Anna Frank comença un diari íntim pocs dies abans d‟anar a l‟amagatall.

Durant poc més de dos anys, Anna escriurà, en un llenguatge senzill i

planer, totes les seves vivències, les seves impressions, les angoixes i els sofriments de les persones que viuen al seu voltant, la seva visió de la

guerra... En el diari, es veu com Anna Frank, a poc a poc, va canviant, es fa gran, nota que el seu cos es va transformant, igual que la manera de

pensar i les relacions amb aquells que l‟envolten.

Anna va escriure el seu diari a la ciutat d'Amsterdam, la ciutat on vivia.

Observa el mapa d'Holanda i busca-hi: Amsterdam i el nom dels països que envolten Holanda.

PEARL HARBOR

Eva Puyuelo

Marina Ibáñez Sergio Corral

SITUACIÓ DELS EEUU DURANT LA II GUERRA MUNDIAL:

EL PEARL HARBOR

L'atac a Pearl Harbor va ser executat per l'Armada Imperial Japonesa

en el matí del 7 de desembre de 1941. L'atac va ser sorpresa, a l'illa

d'Oahu a Hawaii, i va ser dirigit a la Flota del Pacífic de l'Armada dels

Estats Units i les forces aèries que defensaven la zona. L'objectiu de

l'atac, dirigit per Chuichi Nagumo, era neutralitzar la flota enemiga

per un llarg període, amb l'objectiu d'ocupar les colònies occidentals

al sud-est d'Àsia, per poder trencar l'embargament econòmic a què

Japó estava sent sotmès des de ja fa un any. Un cop debilitats dels

Estats Units militarment, Japó buscaria negociar la pau amb

condicions favorables. L'Alt Comandament japonès desitjava evitar

una guerra llarga, però encara que l'Imperi Japonès va sortir

vençedor en l'acció, no va aconseguir obtenir una victòria decisiva.

L'atac va destruir a 13 vaixells de guerra i 188 aeronaus, va deixar a

2.403 militars i 68 ciutadans nord-americans morts. No obstant això,

els tres portaavions nord-americans de la Flota del Pacífic no estaven

al port i per tant no van ser atacats. La flota nord-americana al Pacífic

va trigar a recuperar-se entre sis mesos i un any. Els japonesos van

perdre 64 efectius. Després de l'atac, els Estats Units va declarar la

guerra al Japó, i quatre dies després, Hitler va declarar la guerra als

Estats Units. La gent nord-americana va opinar que l'atac va ser com

un acte de traïció, i la força aïllacionista va perdre el suport popular.

Motivació de l’atac cap a Pearl Harbor

Des de la Primera Guerra Xino-Japonesa, l'exèrcit japonès va dirigir

les seves mires a la Xina a la recerca de recursos naturals, com el

cautxú i petroli, pressionant al govern japonès per a una ocupació

ràpida. La resistència europea, especialment russa, a compartir el

dels terrenys Xinesos, va fer que el Japó perdés alguns dels guanys

obtinguts en la guerra. Japó va respondre atacant per sorpresa a la

flota russa, donant inici a la Guerra Russo-Japonesa. Japó va

aconseguir vèncer l'imperi més gran del món, i va afirmar la seva

posició a la Xina.

La Gran Depressió va generar pobresa al camp i atur a les ciutats.

Encara que van sorgir moviments d'esquerra i de treballadors, més

importants van ser els moviments nacionalistes. Molts joves es van

unir a l'Exèrcit i l'Armada, en ser incapaços de donar suport a una

revolta comunista contra l'Emperador. Aquests joves oficials van

arribar a constituir un poder polític oposat al govern civil, cada

vegada més independent d'aquest últim. L'inici de la Segona Guerra

Xino-Japonesa, va generar un conflicte entre l'Imperi Japonès, els

Estats Units i l'Imperi Britànic. Els Estats Units i el Regne Unit van

reaccionar davant les accions militars del Japó a la Xina imposant un

embargament de metall en brut seguit per un de petroli, a més, van

enviar ajuda militar encoberta al govern del Guomindang. Quan Japó

va ocupar la Indoxina, les potències occidentals van respondre amb

una congelació de béns i el tancament del Canal de Panamà per a

naus japoneses. El petroli era especialment important per al Japó, ja

que no tenia recursos petrolífers propis.

Les negociacions diplomàtiques van arribar al seu punt culminant

amb la Nota de Hull el 26 de novembre de 1941, el qual va ser

descrit pel primer ministre Hideki Tojo com un ultimàtum, ja que se'ls

demanava sortir de la Xina. Els líders japonesos van decidir que

només els quedaven dues opcions: cedir davant les demandes dels

Estats Units i el Regne Unit i retirar-se de la Xina, o augmentar les

dimensions del conflicte i intentar adquirir les fonts de petroli del

Sud-est asiàtic. Retardar la decisió només debilitaria la posició

japonesa. Finalment es van decidir per anar a la guerra.

Planificació de l’atac

L'estratègia japonesa per a una eventual guerra amb els Estats Units

consistia en permetre que l'Armada nord-americana realitzés el

primer moviment. Submarins japonesos haurien assetjar la flota

nord-americana des de Pearl Harbor, disminuint la capacitat ofensiva

de la mateixa. Les restes de les forces navals nord-americanes serien

destruïdes en una gran batalla naval.

Trencant negociacions

Part dels plans japonesos per l'atac incloïen el trencar negociacions

amb els Estats Units 30 minuts abans de l'atac. Diplomàtics de

l'ambaixada japonesa a Washington, incloent l'ambaixador japonès,

Almirall Kichisaburo Nomura i el representant especial Saburo

Kurusu, havien estat conduint extenses xerrades amb el Departament

d'Estat sobre les reaccions dels Estats Units al moviment japonès

sobre Indoxina a l'estiu. Just abans de l'atac, un llarg missatge va ser

enviat a l'Ambaixada des de l'Oficina de Relacions Exteriors a Tòquio,

amb instruccions d'enviar al Secretari d'Estat Cordell Hull poc després

que l'atac planejat fora a començar. A causa de les demores en el

desxifrat i la transcripció, el personal de l'Ambaixada no va poder

complir amb les seves instruccions. El llarg missatge de ruptura de

les negociacions va ser enviat molt després que l'atac comencés.

Els registres japonesos admesos com s'evidencia en una audiència del

congrés van mostrar que els japonesos no havien tan sols escrit una

declaració de guerra fins després que van sentir notícies de l'atac

reeixit a Pearl Harbor. La declaració de guerra de dues línies

finalment va ser lliurada a l'Ambaixador Grew unes deu hores després

que finalitzés l'atac. Se li va permetre enviar-la al govern dels Estats

Units on va ser rebuda dilluns a la tarda. Estats Units havia desxifrat

les dues parts del missatge final molt abans que l'Ambaixada

Japonesa hagués acabat. El descodificar la segona part va ser el que

porto el general George Marshall a enviar la seva famosa advertència

a Hawaii aquell matí, la qual va acabar sent lliurada per un jove

missatger japonès-nord-americà, el general Walter Short a Pearl

Harbor diverses hores després de la finalització del atac. El retard es

va deure a que el general Marshall havia sortit de maniobres quan la

Marina va demanar utilitzar el sistema de comunicació de l'Exèrcit i

les dificultats amb les comunicacions de l'Exèrcit, pel que va ser

finalment transmès per cable comercial i d'alguna manera va perdre

caràcter d'urgent.

L’atac

Els primers trets nord-americans de la II Guerra Mundial i les

primeres baixes de l'atac a Pearl Harbor van tenir lloc quan el Ward

va atacar i va enfonsar un mini-submarí a les 06:37. Cinc mini-

submarins de la classe Ko-hyoteki planejaven atacar naus nord-

americanes amb torpedes després del començament del bombardeig

aeri. Cap d'aquests cinc submarins va tornar sa i estalvi a la seva

base, i només les restes de quatre d'ells havien estat trobats. L'any

2002 es va localitzar el submarí que va enfonsar el Ward. Del total de

deu tripulants dels cinc submarins, nou van morir i l'únic supervivent,

Kazuo Sakamaki, va ser capturat, sent el primer presoner de guerra

dels nord-americans a la II Guerra Mundial. Un recent anàlisi

fotogràfic de l'Institut Naval dels Estats Units indica com a molt

probable que un mini-submarí aconseguís entrar a port i disparar

amb èxit un torpede a West Virginia. Es desconeix la disposició final

d'aquest submarí.

En el matí de l'atac, l'estació de radar "Opana Point" de l'Exèrcit nord-

americà va detectar a la força japonesa, però l'alerta va ser confosa

amb la prevista arribada d'avions nord-americans B-17 i va ser

descartada. Alguns vaixells comercials van poder haver informat de

trànsit "inusual" de ràdio. Nombrosos avions nord-americans van ser

abatuts a mesura que l'atac s'aproximava; almenys un d'ells va

transmetre per ràdio una alerta una mica incoherent. Altres alertes

estaven tot i ser processades o en espera de confirmació quan va

començar l'atac. L'atac a Pearl Harbor va començar a les 7:53 del

diumenge, 7 de desembre, hora de Hawaii, és a dir, a les 03:23 del 8

de desembre , hora del Japó. Els avions japonesos van atacar en

dues onades, un total de 353 avions van arribar a Oahu. La primera

onada era conduïda per Mitsuo Fuchida.

Els vulnerables avions torpediners encapçalar la primera onada de

183 màquines, aprofitant els primers moments de sorpresa per

atacar el que s'esperava fossin portaavions i cuirassats, mentre que

els bombarders atacaven en picat les bases aèries nord-americanes a

Oahu, començant per Hickam Field, la més gran, i Wheeler Air Field,

la principal base d'avions de caça. Els 170 avions de la segona onada

van atacar Bellows Field i Ford Island, una base aeronaval i

d'infanteria de marina al centre de Pearl Harbor. L'única oposició

provenir d'avions P-36 Hawk i P-40 Warhawk que van realitzar 25

sortides i del foc de l'artilleria naval antiaèria.

Els tripulants dels vaixells van despertar amb el so de les bombes i

els crits. Malgrat la manca de preparació, que incloïa dipòsits de

municions tancats i avions agrupats, hi va haver personal militar

nord-americana que va prestar serveis distingits durant la batalla.

Durant l'atac, l'alferes Joe Taussig va posar al seu vaixell, l'Nevada,

en línia de navegació des d'un arrencada en fred. Un destructor va

aconseguir posar-se en marxa amb només quatre oficials a bord, tots

ells alferes, cap dels quals comptava amb més d'un any de servei.

Aquesta nau va operar al mar durant quatre dies fins que el seu

comandant va poder abordar-la. El capità Mervyn Bennion,

comandant del West Virginia, va dirigir amb calma els seus homes

durant la batalla fins que va ser assolit per la metralla d'una bomba

que va esclatar en el Tennessee, que es trobava fondejat al costat del

West Virgínia.

En total, catorze mariners i oficials van rebre la Medalla d'Honor. Una

condecoració especial, la Medalla Commemorativa de Pearl Harbor, va

ser posteriorment atorgada a tots els veterans militars de l'atac.

Noranta minuts després d'iniciar, l'atac havia acabat. Havien perdut

la vida 3.435 nord-americans, entre ells 68 civils, molts d'ells

aconseguits per projectils antiaeris que van caure sobre Honolulu, i

altres 1.178 havien estat ferits.

Divuit vaixells havien estat enfonsats i gairebé la meitat dels morts

nord-americans van ser a causa de l'explosió i l'enfonsament del

Arizona. El casc del Arizona es va convertir en un monument per a

tots els que van morir aquest dia.

El Nevada va intentar sortir cap al mar, però se li va ordenar

romandre amarrat per evitar bloquejar l'entrada del port. Ja havia

estat danyat per un torpede i pel foc de proa, va ser l'objectiu de

molts bombarders japonesos mentre s'allunyava navegant.

El Califòrnia va ser tocat per dos bombes i dos torpedes i la tripulació

ho hauria pogut mantenir a flotació si no se'ls hagués ordenat

abandonar-lo, ja que estaven augmentant la potència de les bombes

de buidatge. El corrent estava arrossegant cap al vaixell combustible

cremant del Arizona i del West Virgínia.

El Utah, desarmat, va ser foradat dues vegades pels torpedes.

El West Virginia va ser tocat per aproximadament set torpedes, el

setè dels quals va destrossar el timó del vaixell.

El Oklahoma va ser colpejat per quatre torpedes, dels quals els dos

últims van impactar per sobre del cinturó de la seva armadura lateral.

El Maryland va ser tocat per dos projectils de 40 cm, però cap d'ells

va causar danys greus.

Encara que els japonesos es van centrar en els principals, no van

ignorar la resta dels objectius. El creuer lleuger Helena va ser

disparat amb torpedes, el creuer lleuger Raleigh va ser colpejat i

foradat per un torpede, el creuer lleuger Honolulu va ser danyat però

va tornar al servei, etc.

La majoria dels 188 avions nord-americans que van ser destruïts i

dels 155 que van ser danyats, van rebre els impactes en terra.

Reaccions inmediates

Poques hores després que s'iniciés l'atac a Pearl Harbor, les tropes

japoneses van iniciar un atac matí en els Nous Territoris de Hong

Kong, seguits d'atacs a les Filipines, Illa Wake, Malàisia, Tailàndia i

també l'enfonsament del HMS Prince of Wales i del HMS Repulse. El 8

de desembre, el Congrés dels Estats Units va declarar la guerra al

Japó. Els Estats Units estaven cabrejats per l'atac i perquè no havien

rebut una notificació de ruptura de relacions prèvia, considerant les

dues accions com traïdores segons l'opinió popular.

Continuant la intensificació de la mobilització militar, el govern dels

EUA va començar a adoptar una economia de guerra. L'atac a Pearl

Harbor va unir a una nació dividida com gairebé només va poder

haver-ho fet. De la nit al dia, va unir als nord-americans contra Japó.

Per això l'atac a Pearl Harbor va condemnar Japó a la derrota ja que

va despertar el gegant adormit, ja que, independentment que els

dipòsits de combustible o els tallers de màquines haguessin estat

destruïts, o que els portaavions haguessin estat sorpresos en port i

enfonsats, la capacitat industrial dels Estats Units, un cop

mobilitzada, va ser capaç de proveir gran quantitat de recursos en els

escenaris tant del Pacífic com l'Atlàntic.

L'Alemanya nazi va declarar la guerra als Estats Units el 11 de

desembre, quatre dies després de l'atac japonès. Tot i que Hitler no

tenia l'obligació de fer-ho, ho va considerar una mera formalitat ja

que l'Armada nord-americana portava mesos participant en la batalla

de l'Atlàntic. Hitler havia subestimat la capacitat industrial i militar

nord-americà, i pensava que la guerra amb el Japó alleujaria la seva

situació. Això va indignar doblement al poble nord-americà el que va

permetre als Estats Units entrar en una guerra mundial.

Importància històrica

Respecte la importància històrica només va tenir un petit impacte

milita a causa del fallit intent de la Marina japonesa per enfonsar

portaavions dels Estats Units, però encara que els portaavions

haguessin estat enfonsats, no hagués ajudat significativament al

Japó.

L'atac va arrossegar fermament als Estats Units i a la seva economia

industrial i de servei a la Segona Guerra Mundial, el que va portar a

la derrota de l'Eix a tot el món.

La victòria aliada en aquesta guerra i el reconeixement dels Estats

Units com una potència mundial dominant li ha donat forma a la

política internacional des de llavors.

Les conferències a Bretton Woods i Yalta van crear un nou sistema de

les organitzacions internacionals posant a els Estats Units i Unió

Soviètica al centre dels assumptes mundials.

En finalitzar la Segona Guerra Mundial, Estats Units es va constituir

en el veritable vencedor. El seu territori no va ser tocat per la

conflagració i la seva economia i seguidament es va notar un notable

ritme expansiu, ja que la seva indústria de guerra es va convertir en

una indústria de pau estimulada per la demanda interna i per la

comanda de mercaderies destinades al Pla Marshall. Així, els EUA es

convertir en l'Estat més ric del món.

NARRACIÓ DE L’ATAC DES DE DOS PUNTS DE VISTA

DIFERENTS

Plou cendra a la base naval Hawaiana de Pearl Harbor. Es destrueixen

desenes de vaixells. Un d‟ells, l‟Arizona, descansa al fons del mar

negre, envoltat de cossos inerts i de vides perdudes. El cel blau està

cobert per núvols grisos, testimonis d‟un atac sorpresa que s‟ha

endut milers de vides. A la costa, dut per les fredes onades del mar,

Carl Pean, soldat nord-americà, es debat entre la vida i la mort. Quan

pot obrir els ulls, s‟adona que la platja està plena de persones com

ell, que tampoc poden arribar a entendre res. Es toca el braç amb por

i nota amb dolor la pressió que li exerceix la bala. Ha deixat a casa la

seva dona amb les seves dues filles, Jane i Lucy, de set i quinze anys

respectivament. I, per un moment, desitja no haver volgut ser tan

patriòtic. Les troba a faltar, i necessita amb totes les seves forces

poder acomiadar-se d‟elles. Dissortadament, no creu que li quedi

suficient temps per fer-ho.

Un kilòmetre enllà. Als camps que envolten la base. El soldat japonès

Takijiri Kamedo està estirat sobre la gespa verda, ara tacada de sang

i de por. Sembla que dorm. Sobtadament obre els ulls, que mostren

una expressió d‟horror i tristesa. Plora. Entre muntanyes i valls,

ressona un gemec de dolor. Quan es veu amb forces, mira al seu

voltant. L‟avió amb el que volava s‟ha estrellat alguns metres més

lluny. Deu haver sobreviscut. Però li fa mal tot. Es passa la mà pel

front, el cap li fa força mal. I s‟adona que està perdent moltíssima

sang. Al nord de la ciutat japonesa de Fukui, el seu germà encén una

espelma blanca i la posa al ampit de la finestra. Una suau brisa

l‟apaga. I llavors resa bojament perquè Takijiri torni viu. Però les

seves pregàries no es veuen recompensades.

Crònica de Carl Pean, setmanes abans de l’atac.

“Brindem pel nostre país!”. Entre rialles i una cervesa a la mà, Carl

Pean jeu ebri en un banc als afores d‟un bar de la base. Recorda els

somriures de les seves dues filles. Són iguals que el de la seva mare,

pensa. Les troba a faltar. Quan s‟aixeca del banc, cau al terra. Està

conscient, però la beguda li està passant factura. Les troba a faltar

però aquí s‟ho passa força bé. I decideix tornar al bar, tornar a veure

i evitar l‟enyorança.

Crònica de Takijiri Kamedo, setmanes abans de l’atac.

“És el pla perfecte”. L‟almirall Onishi, que acaba d‟estudiar la

possibilitat per a realitzar l‟atac aeri, mira amb ulls apassionants a

Yamamoto. “És perfecte!”. Takijiri Kamedo, conegut proper de

Yamamoto, li observa a aquest un estrany gest d‟inseguretat. “No ho

sé, Onishi, no ho sé. No n‟estic segur. Ha d‟estar molt ben planificat.

Si fallem, millor que finalitzem la guerra”. Kamedo s‟aixeca

immediatament i comença a parlar. “Senyor. Els Estats Units i el

Regne Unit ens han imposat un embarg de metall en brut seguit per

un de petroli. Com vostè sap, senyor, no tenim cap mena de recurs

petrolífer propi. Només podem fer dues coses: o augmentem les

dimensions del conflicte o cedim davant les amenaces d‟Estats Units i

del Regne Unit i ens retirem de la Xina. Vostè ha escollit la primera,

Senyor. Serà just. Curt però violent”. Yamamoto seu en una cadira de

pell vermella. “Potser sí que tens raó, Kamedo. Senyor Ohara, parli

amb Yamaguchi, Chuichi i Kusaka. Enviarem sis portaavions. Digui-li

a Fuchida que prepari els bombarders de tots els portaavions. I a

Aiko que prepari alguns torpedes. Nois, anem a la guerra”. Tots els

homes que són a la sala es treuen el barret i el llancen en l‟aire.

Kamedo seu tranquil a una cadira de fusta. És a l‟illa de Kyushu,

preparant l‟atac a Pearl Harbor. “Acabem de rebre ordres de

Yamamoto, Kamedo. El 8 de Desembre és el dia d‟inici de les

operacions. A Hawaii serà diumenge 7. La intel·ligència nipona ens ha

informat que tota la flota està a la base els diumenges”.

Una nova etapa ha començat. Una etapa de por i de guerra. De

milers de morts. I de famílies destruïdes.

Crònica de Takijiri Kamedo, el dia abans de l’atac i arribada a

la base.

Dins l‟avió de color verd, seu nerviós Takijiri Kamedo. Per fi ha arribat

el dia. Es lliga amb força i, després de tancar la porta de l‟avió,

s‟enlaira en direcció a la base naval de Hawaii. Té ganes de matar.

“Perdoneu-me, americans. Perdoneu-me”. I s‟acosta silenciós cap a la

base, entre muntanyes i algun riu. El paisatge és realment preciós. Hi

ha alguna caseta perduda entre la immensitat de camps verds i

lluents. El sol vigila amb silenci l‟atac sorpresa que organitzen els

japonesos. I no pot fer res. Kamedo comença a riure embogit.

“Morireu tots. No es juga amb nosaltres. I és hora que ho apreneu,

això”. A la llunyania, observa els primers vaixells. I, amb ànsia per a

fer-ho, prem els botons que hi ha a la part superior del volant.

Desenes de bales surten violentes cap a les naus, destruint tot allò

que hi ha a la coberta.

Crònica de Carl Pean, 7:01 del matí, 7 de desembre de 1941

Les alarmes sonen embogides a la base. Carl Pean, envoltat per un

llençol prim i rugós, es desperta d‟un malson. No pitjor del que viurà

a continuació. Sorprès per tot l‟aldarull, no té temps per a posar-se

l‟uniforme. És endut per les masses cap a la coberta. “Què passa?”.

Pean crida desesperat, però ningú s‟atura a fer-li cas. Alguns soldats

s‟armen, altres es vesteixen. Els més impulsius surten a la coberta

ràpidament, sense haver-se tret el pijama ni haver-se armat. “Els

japonesos, Carl. Ens ataquen els japonesos”. Sense pensar-ho dues

vegades, agafa una escopeta i algunes granades. I, armat de tot

aquell valor que creia no tenir, surt a fora. El panorama és increïble.

Centenars, fins i tot milers d‟avions amb la bandera del japó impresa

als dos costats de les ales, volen fugaços i violents pel cel de Hawaii.

Tiren bombes, disparen, maten a incomptables persones. Pean es

sent impotent i passiu. “No podem fer res contra ells. Són masses, i

massa ben armats”. Dispara un tret. I un altre. Però la infinitud del

cel s‟enduu les seves bales perdudes, alhora que també s‟enduu la

seva esperança.

Crònica de Takijiri Kamedo, 7:18 del matí,7 de desembre de

1941

“Mato. Mato per la pàtria. Mato per l‟economia i pels béns. En teniu la

culpa, vosaltres, pobres soldats innocents que moriu per sorpresa?

Sí? Oh, tu dius que no? El que és clar és que a la sang i porteu

l‟himne dels Estats Units. Una melodia les notes de la qual no fan més

que portar problemes al món. Problemes que només tenen com a

solució clars plans violents de venjança. Venjança!” . Kamedo esclafa

a riure. L‟avió on va acaba d‟arribar a Pearl Harbor i, ell, sense cap

mena d‟indiscriminació, obre foc allà on creu oportú. Dispara contra

els soldats nord-americans, alguns encara en pijama, i els fereix i els

mata. L‟avió vola feroç i ràpid entre els vaixells de la base. Els soldats

nord-americans, envaïts per la por i la sorpresa d‟aquell atac

inesperat, miren com els avions disparen als que en algun moment

han sigut els seus amics i companys.

“Us ho mereixeu. Els dèbils han de morir. Els que ens han pres el pèl

i els que ens han fet anar a la ruïna. Moriu tots. Seré jo qui

s‟encarregarà d‟anar a les vostres famílies per a dir-los la noticia.

Esteu, ara, repetint-vos?”

Kamedo dispara. Dispara als rossos d‟ulls blaus, als morens d‟ulls

verds, als pèl-rojos d‟ulls foscos. Joves i més vells. Tímids i

extravertits. Contra totes les coses i contra tothom. Allà lluny, a la

coberta d‟un vaixell, hi ha un home curiós. Mentre pilota, atura els

trets i se‟l mira amb deteniment. Els seus ulls color mel li ofereixen

un fort sentiment de súplica. Kamedo aixeca les mans del volant i no

dispara. I, altre cop, eleva el vol cap al cel, com un ocell fugitiu que

intenta esquivar els arbres d‟un bosc profund.

Des d‟allà amunt al cel, veu que un dels seus companys ataca de ple

el vaixell on hi havia l‟home. Després de disparar diverses vegades,

decideix llançar una bomba. De sobte, foc i flames prenen al centre

del vaixell. I com, per una força que mai ningú ha pogut veure més,

el vaixell salta pels aires i, tots els tripulants que navegaven en ell,

també. Just en aquell precís moment d‟oblit, una bala toca l‟ala dreta

de l‟avió de Kamedo.

Crònica de Carl Pean, 7:23 del matí, 7 de desembre de 1941

Plouen bales i cossos inerts a la coberta de l‟Arizona. Carl Pean, qui

duu una sèrie d‟armament totalment impossible de derrotar a les

desenes d‟avions japonesos que han entrat a la base, sent un fort

sentiment d‟impotència i d‟enyorança.

“Qui m‟ha fet venir aquí? Qui dimoni m‟ha fet acabar aquí? Responeu,

per l‟amor de Déu! Cada avió que vola al voltant meu fa que el cor se

m‟estremeixi més i més, i ara no es més que un puny tancat dins

meu. No tinc cap mena de força per seguir. Em moro de por, intento

fugir al meu món i viure eternament. Sé que és impossible. Mateu-

me, doncs. No vull veure aquesta massacre. Mateu-me, vosaltres, els

que ens heu atacat per sorpresa perquè no éreu prou valents per a

fer-ho a la cara. Mateu-me.” Pean tira les armes a la coberta del

vaixell. És llavors quan s‟adona que, ràpid però silenciosament se li

acosta un avió japonès. Amb dificultats, aconsegueix veure el pilot.

Una persona normal, possiblement com ell, amb una família que resa

per ell i que l‟espera a casa.

“Mateu-me”. I Carl Pean no fuig de ser el blanc perfecte de l‟avió.

Entrecreua una mirada amb el japonès, qui, per alguna raó

desconeguda, no dispara. Llavors, quan Pean aconsegueix agafar de

nou l‟arma amb un fort atac de fúria per a disparar-li a l‟ala dreta de

l‟avió, una forta força el fa volar pels aires. Cau a l‟aigua, freda i

plena de cossos sense vida. Però ell en té. I fa el possible per pujar

fins la superfície i exhalar, potser, l‟última bafarada d‟oxigen de la

seva vida.

Crònica de Takijiri Kamedo, 7:49 del matí, 7 de desembre de

1941

Els dits li fan mal de tant disparar. Se‟ls observa amb deteniment i

veu que li han sortit algunes rascades.

“Vesseu la sang del vostre penediment i dels vostres errors. Moriu!

Ho fareu per mi, pels meus caps, per la meva bandera”. Kamedo

força un somriure amb la boca desencaixada. Algú se li comunica per

ràdio. “Que retirem els avions?”. Està fora de si. “No, Kêi, crec que,

en aquesta ocasió, no puc fer-te feliç. Hem vingut a sorprendre i ho

hem aconseguit. Hem vingut a fer reaccionar i ho estem fent

possible. Hem vingut a matar i ens estem enduent milers de vides.

Que si no n‟han tingut bastant? Durant la guerra, mai ningú en té

bastant”. I segueix disparant a tort i a dret, sense pensar que cada

soldat que mor deixa desenes de persones que ploraran la seva mort.

Crònica de Carl Pean, 7:51 del matí, 7 de desembre de 1941

L‟aigua freda li gela els ossos. Amb una barreja de frustració i pena,

Carl Pean aparta els cossos morts dels seus amics que li impedeixen

avançar en aquell mar de sang.

De sobte, davant seu, reconeix una cabellera arrissada i rossa.

“William! William!”. Pean s‟afanya a buscar el seu amic. Quan s‟agafa

a ell mentre intenta mantenir-se a la superfície, s‟adona que,

lentament, el seu amic s‟enfonsa amb discreció cap al fons de l‟oceà.

En aquell precís moment, un avió enemic dispara amb violència cap a

l‟aigua. Pean, amb destresa, aconsegueix evitar les bales i creu que,

com més profund nadi, menys possibilitats hi haurà que el toqui una

bala. Així, mentre intenta submergir-se, un atac el sorprèn. Aquesta

vegada però, una bala li fa perdre la mobilitat del braç.

“Malaïts sigueu tots aquells qui esteu disparant! Esteu encenent la

metxa d‟un esclat immens. Us ho asseguro. I, quan tot això acabi, us

ben juro que les coses no quedaran així. Us recordareu de qui som.

Per sempre més”. Es deixa endur per tènue moviment de l‟aigua. I

Carl Pean és un cos més en aquella immensitat de cadàvers flotants.

Crònica de Takijiri Kamedo, 7:59 del matí, 7 de desembre de

1941

Kamedo gira el cap per comprovar les seves sospites i, efectivament,

veu que una ala fumeja perillosament. Un toc d‟alarma li ressona al

cor. “Potser sí que ja n‟hi ha prou”, pensa. I decideix retirar-se,

sentint per un moment tota la por que els americans senten des de

ben entrada la matinada. Gira el volant amb força. “He de marxar

com sigui”. Mentre vola dissimuladament entre desenes d‟avions,

Kamedo no aconsegueix passar desapercebut. Un soldat americà

dispara un arma d‟enorme potència i l‟ala de l‟avió del japonès cau en

rodó a l‟aigua. I sent tota la por que no havia sentit mai. Es posa en

la situació dels americans, els entén. No recorda res. Incomptables

llàgrimes recorren la seva cara, tacada de sang i de sutge. És

deplorable que se n‟adoni quan ell i l‟avió cauen cap a un camp verd i

càlid. Kamedo, amb una força increïble, aconsegueix obrir la porta de

l‟avió i, la velocitat que provoca la caiguda, fa que baixi rodolant per

la gespa. El japonès obra els ulls i s‟asseu. Observa que metres enllà

les flames prenen el que ha sigut el seu avió. S‟estirà, serè i tranquil

a la gespa. El mal ja està fet. Es passa la mà pel front i s‟observa la

mà amb deteniment. És plena de sang. Dissortadament, Kamedo

tenca els ulls per sempre. I no recorda el motiu de l‟última gesta que

ha fet a la seva vida.

Part Final

L‟almirall Isoroku Yamamoto somriu, lluny, lluny d‟on és l‟atac. Un

altre país. Ells sí que comprenen i entenen el motiu de tot. Uns

motius clars i convincents. “Estats Units ens ha près el dret sobre el

petroli. I nosaltres els hi hem pres milers de vides”. S‟estreny la mà

amb uns altres dos japonesos, forçant un somriure de victòria i de

superioritat.

Alguns mesos més tard, Washignton està reunint algunes tropes.

Agafaran alguns avions i realitzaran un atac aeri sobre Japó. Però el

pla no funciona. Moren alguns civils japonesos, però res comparable

amb la massacre de Pearl Harbor.

Estats Units i Japó entren a la Segona Guerra Mundial. Una guerra

freda i llarga. Finalment, a la primavera de 1945, Truman, el nou

president d‟Estats Units, llança una bomba atòmica sobre Hiroshima i

Nagasaki. Els efectes són terrorífics. El 2 de setembre de 1945, el

Japó capitula i es retira atemorit de la guerra. I afortunada o

dissortadament, Estats Units i les seves potències es proclamen

vencedores de la Guerra el Yamamoto va dir abans de l‟atac que es

temia que tot el que havien fet fins aleshores no era sinó haver

despertat a un gegant dorment i haver-lo forçat a prendre una

resolució terrible”. Inseguretat i descontent. Tenies raó, Isoroku

Yamamoto. Vas despertar un gegant, els passos del qual encara

ressonen des de qualsevol racó del món.

COMPARACIÓ ENTRE LA PEL·LÍCULA “PEARL HARBOR” I LA

REALITAT HISTÒRICA

Pearl Harbor, la pel·lícula dirigida per Michael Bay, no és un reflex

perfecte del que va ocórrer en realitat aquell 7 de desembre de 1941.

És cert que els increïbles efectes especials de Hollywood semblen

donar a la pel·lícula una versemblança, però això solament és en

certes parts de la producció, mentre que la majoria del film està

plena d'històries d'amor alienes a la pel·lícula i heroïcitats impossibles

dels protagonistes enfront de l'exèrcit japonès.

El bombardeig ocorregut en aquesta illa per part dels avions nipons

va tenir una durada de 90 minuts en la realitat, resumits en uns 40

minuts en la pel·lícula, on la primera mitja hora de l'atac la domina

clarament Japó però després sembla que gràcies als vols i tirs per

part dels protagonistes de la pel·lícula, Rafe i Danny, canviïn les

tornes i l'exèrcit nipó es bati en retirada. Això no va ser exactament

el que va passar en realitat. L'atac per sorpresa a la illa de Hawaii no

va deixar reaccionar als nord-americans que estaven allí. L'atac va

ser devastador i els avions japonesos van dominar la batalla de

principi a fi.

És cert que va haver algunes baixes en les files japoneses (van

destruir diversos avions i tots els minisubmarins que van participar en

la batalla), però es poden considerar ridícules comparades amb les

morts provocades a l'exèrcit ianqui.

Les principals baixes que van patir els japonesos van ser gràcies al

foc antiaeri, i no gràcies a l'actuació de joves pilots que van volar en

trossos diversos avions contraris.

Però per altra banda, si que hi ha algunes parts de la batalla que

mereixen la pena ser vistes ja que et fan veure bé com va succeir en

la realitat. Són els primers minuts de l'atac japonès els més semblats

al que va passar aquell 7 de desembre de 1941 . En comptes de

veure el bombardeig de cop i volta, es pot veure com els avions van

acostant-se a la illa i es van endinsant fins a arribar a la ciutat i al

port. Llavors es veu com llancen a l'aigua una nova versió de

torpedes que permetien funcionar en aigües poc profundes, torpedes

que van ser la més important arma de Japó en aquest atac, ja que

Pearl Harbor es creia protegida d'atacs de torpedes donada la poca

profunditat de les seves aigües. Els nipons també van utilitzar

bombes antiblindatge, que llançaven directament als cuirassats des

d'una distància de 3000 metres més o menys i que aconseguien

travessar el blindatge d'aquests pesats carguers. Gràcies a això i als

torpedes, van aconseguir derrocar el West Virgínia, el Utah, el

Califòrnia, entre uns altres, i el més important de la flota nord-

americana, el Arizona, que encara es troba a Pearl Harbor amb els

cossos dels que van morir allà dintre.

En la pel·lícula, també es mostra de manera real com Isaac C. Kidd i

Franklin Van Valkenburgh, capitans del Arizona, van morir per una

explosió antiblindatge.

Es mostra també la participació de Doris Miller en aquesta batalla,

cuiner del West Virgínia que va utilitzar una metralladora antiaèria i

va enderrocar dos avions quan no estava entrenat per a utilitzar

aquesta arma. Per aquesta raó va ser condecorat amb la Creu de la

Marina, convertint-se així en el primer afroamericà en aconseguir-la.

Una altre de les irregularitats que tenen lloc a la pel·lícula és l‟acció

miraculosa que fa el president del Estats Units, Franklin Delano

Roosevelt, quan després de donar un discurs sobre el patriotisme,

s‟aconsegueix aixecar de la seva cadira de rodes sense cap ajuda, tot

i que tenia poliomielitis a la columna vertebral. Si que era capaç

d‟aixecar-se de la cadira, però amb ajuda, perquè no li agradava que

el veiessin en públic en aquesta situació, i això a la pel·lícula es veu,

quan l‟ajuden a aixecar-se per donar una roda de premsa. Però en

canvi, a la pel·lícula la majoria del temps se‟l veu amb cadira de

rodes, quan en realitat només la feia servir en la seva vida privada.

L‟ultima part de la pel·lícula és una mena de venjança pel bombardeig

de Pearl Harbor, i els nord-americans decideixen fer el mateix a

Tokio.

A la pel·lícula es veu com 16 avions B-25 parteixen des d‟un

portaavions per fer un infern de Tokio. Enlairen el seu avió amb molt

poc marge de pista per despagar. Una vegada arriben a la capital

japonesa, comencen a bombardejar la ciutat, les industries i els

edificis militars, i després volen a cegues cap a Xina per aterrar,

reposar i tornar cap als Estats Units. Però arriben amb poc

combustible i acaben rodejats de japonesos, però gracies un altre cop

a l‟intervenció dels dos herois de la pel·lícula aconsegueixen acabar

amb ells i tornar vius, tret de Danny.

En canvi, a la realitat no va passar ben bé això. Com van haver

d‟enlairar-se abans d‟hora perquè havien estat detectats per vaixells

pesquers japonesos, no tenien molt combustible. Va arribar a Tokio,

van llençar les bombes i van marxar cap a Xina. No van aterrar els

avions com passa a la pel·lícula, sinó que els pilots americans van

haver de saltar en paracaigudes. Alguns van ser trobats pel xinesos,

però no estaven il·lesos com a la pel·lícula, sinó que tenien ferides

greus i ossos trancats per la caiguda. Uns pilots d‟un del 16 avions

van ser traïts pels xinesos i van ser entregat als japonesos, mentre

que altre avió va ser capturat directament pels nipons i van acabar

morint.

Tant a la pel·lícula com a la realitat, es menciona que aquest atac no

va provocar molts danys a Japó, però que va tocar la moral, ja que

havien atacat al cor del país rival.

En definitiva, la pel·lícula Pearl Harbor te unes dades exactes respecte

els dies, hores i demés números a tenir en compte, però en canvi es

basa més en la historia heroica i amorosa dels tres protagonistes que

en la narració històrica del que va passar en realitat. Moltes parts de

la pel·lícula no s‟assemblen molt, ja que estan adaptades no per

explicar el que va passar, sinó per vendre millor la pel·lícula. Està

feta d‟una manera comercial, que tot i que no narra el succeït com

s‟hauria de fer, enganxa i atreu als espectadors a veure la pel·lícula.

El millor de la pel·lícula si la volem comparar amb la realitat, és l‟atac

japonès al port de Pearl Harbor, ja que podem veure tal com va

passar i amb uns efectes especials extraordinaris, l‟atac a la petita illa

de Oahu.

EL REGNE UNIT A LA SEGONA GUERRA

MUNDIAL

Hèctor Rosas

Adri Ledesma

Introducció

Per començar hem de dir que per a Gran Bretanya, la Segona Guerra Mundial va ser l'experiència més terrible a la qual van haver de

plantar cara en les últimes dècades. El país va patir una devastació completa i la població va mancar de les necessitats bàsiques, de fet,

la guerra va significar per al país el final de l'Imperi Britànic. La crisi polonesa va precipitar la guerra i degut al fet que l'únic país capaç de

defensar a Polònia era la Unión Soviètica, un executiu franc-britànic va començar unes negociacions per a un tractat amb Joseph Stalin en

1939. Polònia, no obstant això, va anunciar que no permetria l'entrada en el seu país de tropes soviètiques fins i tot encara que

vinguessin a defensar-los dels alemanys. No obstant això, Hitler va

parar aquestes negociacions a l'anunciar un pacte de no-agressió amb la Unión Soviètica, però les tropes alemanyes van envair Polònia

i Gran Bretanya i França li van declarar la guerra a Alemanya.

Les Fases de la 2n Guerra mundial

des de la perspectiva britànica

Des de la perspectiva britànica la Segona Guerra Mundial va tenir 3 fases:

El període de les victòries alemanyes a l'oest, que va acabar quan en

1940? França va demanar un armistici amb Alemanya. El fracàs dels aliats a Noruega va significar la dimissió del Primer Ministre,

Chamberlain, i Churchill li va succeir. Com a conseqüència, després de l'ocupació de França, Gran Bretanya va haver de plantar cara a la

guerra sola en el que va venir a criar-se la Batalla d'Anglaterra, i el principi de la segona fase de la guerra. El fet que els alemanys fossin

incapaços d'envair la illa va donar als britànics la impressió que podrien guanyar la guerra, la qual cosa es va veure reforçat pel fet

que els Estats Units havien abandonat ja la seva política de neutralitat. Després va arribar el que Churchill va anomenar el

període de la Gran Aliança, és a dir, al llarg de la guerra els governs dels Estats Units, la Unión Soviètica i Gran Bretanya es van reunir en

diverses ocasions per a decidir les tàctiques a seguir i forçar la rendició incondicional d'Alemanya. Churchill va jugar un paper

important en la Segona Guerra Mundial, i també, com en la Primera

Guerra Mundial, la cooperació de les colònies i dominis britànics va anar de gran ajuda, encara que per a Gran Bretanya significaria el

final del seu Imperi.

Quines van ser les conseqüències de

la 2n guerra mundial sobre el Regne

Unit?

Algunes colònies van demandar la independència i com resultat l'Imperi va donar pas a la Commonwealth.

A les dones se'ls va concedir el dret a votar i a entrar en el

Parlament.

El Partit Laborista va introduir nous serveis socials com la creació del

Servei Nacional de Salut i el control estatal de les mines de carbó i el ferrocarril.

Com es va desenvolupar gran

Bretanya respecte als aliments?

Al començament de la Segona Guerra Mundial el Regne Unit va

importar prop de 55 milions de tones d'aliments per any, incloent més del 50% de la carn, 70% del formatge i sucre, prop del 80% de

les fruites i gairebé el 90% dels cereals i grasses.

Una de les estratègies principals de les potències de l'eix era atacar i enfonsar la marina mercant que abastia al Regne Unit, fent que la

indústria britànica es ressentís i fos més feble Per ocupar-se dels períodes d'escassesa extremes que podrien arribar durant els

períodes de guerra el ministeri de l'aliment va introduir un sistema de racionament d'aliments. Cada persona aniria a les botigues locals i

de barri, i se li proporcionaria un llibre de racionament que contenia

un conjunt de cupons. El ministeri garantia la logística i la quantitat assignada a cada comerciant en proporció als clients registrats. Al

comprar mercaderies, el comprador havia de lliurar el cupó així com els diners per a la compra. El 8 de gener de 1940 es començava a

racionar la cansalada, la mantega i el sucre. Aquests aliments van ser seguits per la carn, el te, la melmelada, les galetes, els cereals de

desdejuni, el formatge, els ous, la llet i la fruita en conserva. Un dels pocs aliments no racionats era el popular Fish and xips. L'excessiu

control per part del govern en el tema dels aliments va fer que molta gent comprés aliments en el mercat negre; no obstant això van

enganyar a molts consumidors sovint amb substituts més barats tals com carn de cavall en lloc de la carn de vaca.

Raonament en la Postguerra

El raonament va continuar després del final de la guerra. De fet, va arribar a ser més determinant després del final de la guerra que

durant el transcurs de la mateixa. El pa, que no va ser racionat durant la guerra, va anar inicialment racionat en el 1946. Això era en

gran part a causa de la necessitat d'alimentar la població de les àrees europees que tenien sota control aliat, ja que les economies havien

estat devastades a causa de la lluita.

El racionament del sucre va acabar al febrer de 1953. El final del

racionament no va ocórrer fins a 1954 amb el plàtan. El racionament perllongat va fer que proliferessin alguns succedanis dels aliments

preparats com el Crumble i la coca de la pastanaga (carrot cake) que continuen sent molt populars avui dia.

Batalla de l’Atlàntic

Com es va desenvolupar la batalla?

La Batalla de l'Atlàntic va ser l'enfrontament naval que va tenir com teatre d'operacions l'oceà Atlàntic, pràcticament en tota la seva

extensió, lliurada durant la Segona Guerra Mundial entre els grans navilis alemanys, els O-Boote comandats per l'almirall Karl Dönitz i la

gairebé totalitat de l'esquadra britànica. Va començar el 3 de setembre de 1939 i va durar fins al final de la guerra. Conscients que

la Kriegsmarine alemanya no podria derrotar a la Royal Navy

britànica, els marins alemanys van intentar bloquejar a Gran Bretanya, destruint els bucs mercants que li subministraven recursos.

La insuficiència de bucs submarins alemanys a l'inici de la guerra i la superioritat tecnològica i numèrica aliada al final de la mateixa, van

frustrar els plans alemanys des del començament. Encara que la Kriegsmarine mai va posar en perill de mort a Gran Bretanya, va

causar molts problemes de proveïment fins a principis de 1944, quan la batalla va acabar.

El desenvolupament aliat del sonar i del foc antisubmarina van donar

l'estocada final a la Kriegsmarine Els submarins alemanys van enfonsar en total 2.848 bucs mercants, que equivalen a 14.000.000

de tones. La teoria de l'almirall Dönitz mai va poder comprovar-se, ja que fins i tot en els dos "Temps Feliços", Gran Bretanya mai va estar

en perill de ser bloquejada completament. A més, cap vaixell de

transport de tropes nord-americanes va ser enfonsat en la guerra. Una vegada que els nord-americans, els canadencs i els britànics van

coordinar els seus esforços, no només van assolir brindar suport gairebé total a les seves rutes de transport, sinó que van poder

deixar el paper defensiu dels convoys i prendre el paper ofensiu dels esquadrons "cazasubmarinos". El desenvolupament de noves

tecnologies i noves tàctiques en ambdós bàndols van inclinar la balança d'un costat a l'altre, però al final, Alemanya no va poder

plantar cara a les potències tecnològiques angloparlants. Pel costat alemany, el percentatge de baixes va ser alarmant: dels 1.170 O-

bootes alemanys que van participar en la Segona Guerra Mundial, 785 van ser enfonsats pels aliats, sense contar els quals van ser

enfonsats en accidents, capturats o van desaparèixer. L'arribada tardana dels Submarins del tipus XXI, no va poder resoldre el que 6

anys de guerra no havien pogut fer. En total, el 75% dels

submergibles van ser enfonsats o capturats, un percentatge de baixes més alt que la dels kamikazes.

Mariners aliats carreguen morters antisubmarins, coneguts com Hedgehog (estarrufo).

Valoració personal del treball

Ens a agradat desenvolupar aquest treball perquè hem après moltes coses que no teníem ni idea, pensàvem que Gran Bretanya no

pintava gens en la 2n guerra mundial ja que no es parlava massa, o almenys no havíem escoltat gens, però ens hem adonat que estava

ficada de ple en la guerra, i que va ser un país que va patir molt a causa dels atacs. Hem invertit temps en el treball buscant que seria

el més ideal per a remarcar, i hem triat el que ens ha semblat mes interessant. Moltes gràcies a tots, i encantats de Haver collit un

treball tan satisfactori personalment.

“OPERACIÓ VALKIRIA”

Bea Martinez

Patry Rodríguez

OPERACIÓ VALKIRIA

L'Atemptat del 20 de juliol de 1944 va ser el fallit intent d'assassinar

a Adolf Hitler, portat a terme per un grup d'oficials de la Wehrmacht, organitzats pel coronel comte Claus von Stauffenberg com a part d'un

cop d'estat basat en l‟anomenada Operació Valkiria, un pla operatiu de les reserves de l'exèrcit a ser posat en pràctica en cas de disturbis

civils o una revolta dels milions d'esclaus treballant en fàbriques alemanyes.

Estat en què es va quedar la sala de conferències després de

l’atemptat.

ANTECEDENTS El projecte de derrocar a Adolf Hitler va començar cap el 1938, en

mans dels oficials de la Wehrmacht que volien evitar una guerra a escala europea.

Wehrmacht és el nom que van rebre les forces armades alemanyes, sorgides en 1935 després de la dissolució de la Reichswehr (antic

nom de les forces armades alemanyes) pel règim Nazi. Dintre d‟aquest a organització estaven el general Ludwig Beck, antic cap de

l‟Estat Major i Erwin von Witzleben. Després de grans triomfs de la Wehrmacht, Adolf Hitler va guanyar

molta popularitat entre els alemanys i, per tant, a partir del 1940

se‟ls va fer molt difícil a la Wehrmacht trobar gent disposada a derrocar a Hitler i els plans es van estancar.

En 1941, es va formar un altre grup de resistència dirigit pel coronel Henning von Tresckow, que reconeixia que la guerra contra la Unió

Soviètica estava per endavant perduda i que dessagnaria a Alemanya, col·locant-la enfront d'un abisme com nació.

A això se sumava el fet que els triomfs de la Wehrmacht en el front

oriental durant 1941 desanimaven a la majoria dels oficials de participar en una conspiració contra Hitler, encara reconeixent la

perillositat que implicava per a Alemanya una guerra contra la Unió Soviètica.

Des d'allí Von Tresckow reclutava nous conspiradors entre l'oficialitat germana, però els seus plans no van poder avançar molt a causa dels

resultats de la Batalla de Moscou al desembre de 1941, on l'avanç alemany va ser totalment detingut per l'Exèrcit Vermell , la qual cosa

va significar que Hitler li llevés a Fedor von Bock el comandament del «Grup d'Exèrcits del Centre», mentre que el general Walther von

Brauchitsch, també era rellevat del comandament de tropes de forma humiliant.

Tresckow va intentar reclutar al general Walther von Brauchitsch, però aquest va expressar que no s'uniria a cap grup dissident; però

que tampoc faria gens per impedir la actuació. El 1942, Tresckow va aconseguir reclutar al general Friedrich

Olbricht, qui dirigiria l'oficina principal de l'exèrcit a Berlín. A finals de 1942, Tresckow i Olbricht van intentar assassinar a Hitler

amb bombes baromètriques en dues oportunitats, una a l‟aeròdrom

de Smolensk i l'altra a Berlín, però ambdós plans van fallar a causa d‟un error en els artefactes. També van buscar sense èxit unir a la

seva conspiració a Erich von Manstein i Gerd von Rundstedt, dos militars veterans que gaudien de gran prestigi en la Wehrmacht pels

seus èxits i coneixements de tàctica en combat, qui podrien ajudar a

un efectiu derrocamiento del règim nazi i no a un mer assassinat

d'Hitler, però aquests van refusar unir-se al derrocamiento.

El 1943, els plans per a un cop d'estat contra el Tercer Reich es van

veure afavorits per la greu derrota de la Batalla de Stalingrado, absolutament desfavorable per a l'Alemanya nazi, la contraofensiva

soviètica que va culminar en la Batalla de Kursk i la total derrota germana a Àfrica del nord després de la batalla del Alamein. A

mitjans d‟aquest any Tresckow va reclutar en la conspiració al coronel Claus von Stauffenberg, qui es va mostrar disposat a realitzar

personalment l'intent d'assassinar a Hitler. Aquest any Olbricht va suggerir a Tresckow un projecte de cop d'Estat ja avançat.

Hi havia un pla d'emergència militar del Tercer Reich denominat “Operació Valkiria”, previst per portar a terme en cas d'una revolta

massiva dels obrers estrangers esclavitzats a Alemanya o en situació d'un greu caos civil a causa dels bombardejos aeris. Aquest pla

implicava la mobilització d'unitats de la Wehrmacht per restablir l'autoritat i podia usar-se perquè unitats militars de reserva

prenguessin el control de les ciutats arrestant als caps nazis, i

desarmant a les SS i a la Gestapo després de la mort d'Hitler. Aquest pla havia de ser posat en pràctica pel veterà general Friedrich

Fromm, cap de les reserves militars alemanyes. Inclús a mitjans del 1944, la conspiració va obtenir un nou recolzament en el general Carl

Heinrich von Stülpnagel, cap màxim de les guarnicions germanes a França, qui va oferir després de la mort d'Hitler prendre el control de

París i negociar un armistici immediat amb les tropes nord-americanes i britàniques i amb la resistència francesa. El pla va ser

aprovat en el cercle de Tresckow; solament calia acordar com s'anava a portar a terme, on i quan.

Les derrotes de les tropes alemanyes en el 1942 i inicis del 1944, van

dificultar els plans d'assassinar a Hitler, doncs aquest ja no apareixia en públic i passava la major part del temps a la seva caserna militar

conegut com Wolfsschanze ('Cau del Llop'), o en el seu refugi alpí de

Berchtesgaden. En ambdós llocs Hitler era molt protegit per tropes de la SS i no rebia a ningú personalment sinó als seus col·laboradors

més propers, sobretot després que el cap màxim de les SS, Heinrich Himmler, comencés a sospitar mitjançant la gestió de la Gestapo

respecte de plans entre oficials de la Wehrmacht para assassinar a Hitler. El pla, a causa de aquest motiu ja estava condemnat a

fracassar si no es complia l'objectiu màxim: assassinar al líder i capturar a la cúpula nazi.

MEMBRES DE L‟OPERACIÓ VALKIRIA

El General Friedrich Fromm:

Va servir com tinent en l'exèrcit alemany durant la Primera Guerra

Mundial i en la Segona Guerra Mundial va ser ascendit a comandant en cap de l'Exèrcit de Rerserva a Berlín, en Bendlerstrasse.

Fromm havia determinat la seva participació en el pla, es va protegir contra un probable fracàs no posant el seu nom en cap de les llistes

que ell mateix va confeccionar per al futur govern. Fromm va ser un dels primers en assabentar-se del fracàs de l'atemptat contra Hitler el

20 de juliol de 1944, i quan aquella tarda es van presentar els

generals Beck i von Witzleben per demanar-li que executés la seva part del pla Valkiria, Fromm es va desmarcar, no reconeixent la seva

implicació en el pla. Al cap d‟uns dies, les SS van trobar les llistes d'un futur govern en la caixa forta de Fromm en la Bendlerstrasse,

prova de la seva participació en el cop d'estat. Va ser jutjat per alta traïció i condemnat a l‟orca, però Hitler va canviar la pena i va ser

afusellat per "covardia" el 19 de març de 1945.

Coronel Werner Karl von Haeften:

Era contrari al règim nazi y va ser ajudant del coronel Claus von

Stauffenberg. Es va involucrar en la conspiració contra Hitler essent

ajudant d‟ Stauffenberg. El 15 de juliol de 1944, Haeften i Stauffenberg van intentar portar a terme l‟atemptat, però la falta de

líders nazis va fer que es postergués. Algunes versions diuen que Haeften va morir perquè es va anteposar a la trajectòria de les bales

que anaven cap a Stauffenberg, quan estaven tots els implicats al pati del Ministeri de Guerra a Bendlerblock, a

punt de morir a mans dels soldats nazis manats per Hitler.

General Günther von Kluge:

A la Primera Guerra Mundial va ser oficial de l‟Estat Major, participant

a la batalla de Verdún el 1916. Durant la Segona Guerra Mundial va participar a la Invasió de Polònia el 1939, a la Batalla de França, a la

operació Barbarroja i a la batalla de Normandia. Kluge es va veure involucrat d'alguna manera amb la resistència militar, o almenys

coneixia alguns detalls. Si bé no va participar activament, va callar

davant els seus superiors. Va mantenir una actitud tèbia i no va cometre delació al saber dels plans de von Tresckow, un dels caps de

la resistència. Kluge va rebutjar donar suport als conspiradors del complot del 20 de juliol quan va saber que Hitler havia sobreviscut a

l'intent d'assassinat perpetrat per Claus von Stauffenberg.

Posteriorment, va ser cridat a Berlín per a reunir-se amb Hitler.

Convençut que Hitler li castigaria per conspiració, es va suïcidar prenent cianur en l'avió que li duia a Berlín. En el seu testament,

Kluge reafirmava la seva lleialtat a Hitler.

Albrecht Mertz von Quirnheim:

Mertz va començar la seva carrera militar l‟any 1923. Va tenir una molt bona amistat amb Stauffenberg des de joves. Després de servir

a Polònia i França, Mertz va ser assignat a l'oficina central del Führer en Vinnitsa en el front oriental, on va treballar amb Stauffenberg fins

que aquest va ser traslladat a Àfrica. Al juny de 1944, Mertz va succeir a Stauffenberg com a cap de

personal del General Friedrich Olbricht. En aquesta època, ja estava implicat de manera intensiva en els preparatius dels plans secrets de

l‟Operació Valkiria. Mertz es va esforçar fins al final per aconseguir que el cop militar tingués èxit, però la nit del 20 de juliol de 1944 va

ser executat al costat de Stauffenberg, Olbricht i Werner al pati interior del Bendler Block.

General Henning von Tresckow:

Va néixer en el si d‟una família noble prussiana de llarga tradició militar (el seu pare va ser un general de cavalleria). De molt jove, va

lluitar a la Primera Guerra Mundial amb el rang de tinent en el front occidental.

Encara que, al principi, va simpatitzar amb els Nazis per l‟oposició

d‟aquests al Tractat de Versalles, Tresckow va condemnar els esdeveniments ocorreguts en el 1934 durant la Nit dels ganivets

llargs, en la qual nazis, militars i dretans dissidents van ser

assassinats per ordre de Hitler. Després d‟un escàndol en 1938, Tresckow es va allunyar

definitivament de Hitler i, a partir d‟aquell moment, va intentar trobar soldats oposats a ell.

Per tant, es va oposar al paper alemany al començament de la Segona Guerra Mundial, però en el 1939 va servir com a cap de

l‟Estat major en una divisió d‟infanteria en la invasió de Polònia. En el moment de la seva mort, era Cap de l‟Estat Major del Segon

Exèrcit. Durant el seu servei en la Segona Guerra Mundial, va rebre la Creu Alemanya en or i altres condecoracions. Quan es va assabentar

de que les morts jueves s‟havien estès ja a dones i nens, va retornar la seva activitat opositora.

Tresckow va plantejar diferents intents d‟atemptat contra Hitler, però tots van fracassar.

Després de l‟atemptat i el fallit cop d‟estat del 20 de juliol de 1944,

Tresckow va decidir suïcidar-se matant-se amb una granada a la mà. Va ser enterrat a la casa familiar de Wartenberg, però quan els nazis

van descobrir la seva implicació en el cas, el van desterrar i el van cremar en el camp de concentració de Sachsenhuausen. La seva dona

i els seus fills van ser arrestats, però van sobreviure a la guerra.

Alguna de les seves frases són: · “Hitler no és únicament el gran enemic d’Alemanya, sinó el gran

enemic del món”. · “El magnicidi ha de ser intentat costi el que costi. Fins i tot si no

hagués de triomfar, un intent de prendre el poder a Berlín ha de portar-se a terme. El que importa ara no és l'objectiu del cop, sinó

provar al món i registrar en la història que els homes de la resistència es van atrevir a donar el pas. Comparat amb aquest objectiu, gens és

més important.”

Coronel general Ludwig Beck:

Nascut a Ruhr, va ser educat dins la tradició militar prussiana. Al juliol

de 1934, va mostrar disconformitat amb la política exterior del règim. Des del 1939 va estar en contacte amb altres membres de l‟exèrcit

alemany, amb polítics i ciutadans per planejar un cop d‟estat que acabés amb el règim.

Al 1943 va planejar dos atemptats fracassats per matar a Hitler, i a 1944 va ser un dels principals implicats del complot del 20 de juliol.

Després del fracàs de la conspiració, va decidir suïcidar-se abans que enfrontar-se a una execució precedida de tortures.

Es diu que estava en un estat tal de nerviós, que seguia viu després

d‟haver-se disparat dos bales al cap, i va haver de sol·licitar ajuda a un sergent perquè li rematés.

General Friedrich Olbricht:

Va néixer a Leisnig, Sajonia. Al 1907, Olbricht es va unir al règim

d'infanteria. Va lluitar a la Primera Guerra Mundial i es va enquadrar a l'exèrcit de l'Alemanya de post-guerra. Al 1926, Olbricht es va

incorporar al Ministeri de Defensa.

El 20 de juliol de 1944, Olbricht i el coronel Albrecht Mertz von

Quirnheim van iniciar l'Operació Valkiria amb la mobilització de l'exèrcit de reserva, però després de conèixer que la bomba

col·locada per Stauffenberg no havia matat a Hitler, el pla va

començar a fallar. Olbricht va ser arrestat en la seva caserna del Bendlerblock i, aquell mateixa nit, el Coronel general Friedrich Fromm

va condemnar als conspiradors del cop. Olbricht, Albrecht Mertz von Quirnheim, Werner von Haeften i Claus von Stauffenberg van ser

trets al pati i executats. Carl Friedrich Goerdeler:

Va néixer en Schneidemühl (Polònia).

Durant la Primera Guerra Mundial va lluitar en el front oriental i va ascendir a capità. En el 1918, va ser part del govern militar alemany.

El diumenge 16 de juliol de 1944 va veure la seva esposa i fills en Leipzig per última vegada, marxant a Berlín per a preparar

l'atemptat. De tenir èxit, seria nomenat canceller. Però, com va fallar, va escapar de Berlín però va ser capturat el 12

d'agost en Marienwerder (Kwidzyn). Vuit membres de la seva família

van ser enviats a camps de concentració. Interrogat i torturat per la Gestapo, va admetre que l'Holocaust era el

motiu principal per a enderrocar a Hitler. El 9 de setembre va ser jutjat en el Tribunal del Poble i sentenciat a mort pel jutge Roland

Freisler. Va ser torturat durant mesos. Dies abans de la seva execució va escriure una carta dient que la "Reinstal·lació Jueva" era el pitjor

de tots els crims nazis. Va Ser penjat el 2 de febrer de 1945 a la presó de Plötzensee en Berlin.

Coronel Arthur Nebe:

Es va apuntar voluntàriament a la Primera Guerra Mundial i va ser assignat al Batalló

d'Exploradors nombre 17 d'Infanteria, i va

ser ferit en dues ocasions amb gas verinós. Al 1920, va ingressar al servei

actiu en la Policia arribant al grau de Comissari en l'any 1924. Arthur Nebe va

ingressar al Partit Nazi l‟1 de juliol de 1931.

Al juny de 1941 i fins a novembre d'aquest mateix any, és designat

Comandant el Einsatzgruppen B, en Bielorússia, on va ser responsable de

l'extermini de 45.467 jueus detinguts en territori soviètic.

Després d'aquesta tasca es vincula amb els grups de Resistència clandestina de l'Exèrcit alemany amb qui

participa en l'Operació Valkiria. A partir d'aquest dia és descobert i

simula el seu suïcidi en un riu de Berlín. Un investigador de la Gestapo va detenir la seva mare i la seva germana, que van haver de

revelar on estava Nebe per la força. La Gestapo el va trobar i va detenir-lo. Va ser condemnat a mort el 21 de març de 1945, en la

presó de Plötzensee.

Mayor General Hans Oster:

Va néixer en Dresden. Va servir en el front occidental en la Primera Guerra Mundial i en el 1916 va ascendir a capità. En el 1943, els

esforços del grup per a rescatar jueus van ser descoberts per la Gestapo. Va ser arrestat un dia després del complot del 20 de juliol i

Hitler va ordenar l'execució dels conspiradors. El 8 d'abril va ser penjat en Flossenbürg. Va haver de pujar al patíbul un i el van penjar

amb cordes de piano, per a perllongar l‟agonia.

General Erwin von Witzleben:

Va néixer a Breslau, Polònia. Va ingressar a l'exèrcit alemany al març de 1901.

Després de l'inici de la Primera Guerra Mundial, Witzleben va ser

anomenat adjunt de la 19ª Brigada de Reserva. Va servir en el front occidental, guanyant per això la Creu de Ferro. En 1917 va assumir el

comandament d'un batalló del 6º d'Infanteria. A l'any següent es va convertir en oficial de l'Estat Major en la 108 Divisió d'Infanteria. En

1934, Witzleben va ser ascendit a major. Witzleben va mantenir contacte amb els altres conspiradors de la

Wehrmacht, i en 1944 va participar activament en l'Operació Valkiria. Després que von Stauffenberg posés la bomba i els conspiradors

creguessin que Hitler havia mort, Witzleben va arribar a la caserna general del Oberkommando donis Heeres, en la Bendlerstrasse de

Berlín, el 20 de juliol de 1944, per a assumir el comandament de les forces colpistes. Va ser arrestat a l'endemà i jutjat pel Tribunal del

poble el 8 d'agost de 1944, sent humiliat durant el judici al ser-li prohibit dur cinturó i dentadura postissa pel jutge nazi Roland Freisler.

Va ser sentenciat a pena de mort i penjat nu amb una corda de piano

aquest mateix dia, en la presó de Berlin.

DIJOUS 20 DE JULIOL DE 1944

A principis de juliol de 1944, von Stauffenberg ja havia acudit a dues

conferències militars de Hitler amb una potent bomba oculta en el seu maletí, però no l'havia activat perquè, segons Goerdeler i Beck, era

necessari que també morissin els possibles successors Hermann Goering i Heinrich Himmler.

Aquest requisit dificultava el pla, doncs Himmler, en qualitat de cap

màxim de les SS, rebia ordres directes de Hitler i rares vegades

anava a conferències militars de la Wehrmacht. El dissabte 15 de juliol, es va permetre que Stauffenberg executés l'assassinat quan

pogués, sense requisits previs. El pla consistia que Stauffenberg dugués el seu maletí amb una bomba, ho deixés al costat d'Hitler

enmig de la conferència, donés una excusa per sortir del recinte i després fugís a Berlín a reunir-se amb els altres conspiradors.

Després d'això, Fromm iniciaria la «Operació Valkiria», mobilitzant les tropes en suport al nou govern, arrestant als capdavanters nazis.

Era un pla molt arriscat i depenia d'una gran coincidència de fets per tenir èxit.

Aquell dissabte 15 de juliol de 1944, un error de comunicació va causar que el general Friedrich Fromm iniciés parcialment la

«Operació Valkiria», creient que Hitler havia estat assassinat, però es va detenir la mobilització total de tropes al·legant que la convocatòria

era només un exercici de pràctica.

El dimarts 18 de juliol, Stauffenberg va saber que la Gestapo podria arrestar-lo en qualsevol moment i es va decidir a matar a Hitler en la

primera ocasió viable. Per a això va sortir de Berlín en avió el matí del

dijous 20 de juliol cap a Rastenburg, localitat de Prússia Oriental; a 15 km a l'aquest d'aquesta població es trobava la caserna militar de

Hitler i allà es va dirigir Stauffenberg amb un parell de bombes plàstiques ocultes en el maletí. Li acompanyava von Haeften.

La conferència militar de Hitler amb altres caps militars va començar

en una àmplia sala poc després del migdia, on van acudir Wilhelm Keitel, els generals i altres alts oficials, entre els quals es trobava

Stauffenberg. Minuts després de començar la reunió, Stauffenberg va activar la bomba, va entrar a la reunió i es va acostar el més que va

poder a Hitler, va col·locar el maletí molt prop dels seus peus i, just després, va demanar permís per retirar-se uns minuts, deixant el seu

maletí a la sala. Un dels assistents va ensopegar amb el maletí i el va col·locar darrere

d'un dels pedestals de la gran taula.

A les 12.40h, la bomba va explotar, destruint greument la sala de

conferències, matant a quatre oficials i ferint greument a altres cinc, però deixant a Hitler només amb ferides relativament lleus.

Stauffenberg va observar el fum des de fora, i va suposar que era impossible que Hitler hagués sobreviscut. Per tant, va retornar a

Berlín a les 13.00h, creient que Hitler estava mort. Poc abans de les 15:00h, el general Friedrich Fromm va rebre un avís des de

Rastenburg, qui va avisar que Hitler havia sobreviscut a l'atac. Himmler va ser cridat immediatament, juntament amb Kaltenbrunner.

També es va sospitar de Stauffenberg, ja que no el van trobar entre els ferits o presents. A més, alguns soldats de la guàrdia van trobar

un paquet: la segona bomba que no havia estat utilitzada pels conspiradors.

Durant aquells dies, la confusió va anar augmentant. A les 16:00h, i amb dues versions contradictòries de diferents

conspiradors, el general Olbricht va llançar l'ordre de començar la «Operació Valkiria» i mobilitzar a les tropes de reserva disponibles,

però poc després, Friedrich Fromm va trucar per telèfon a Rastenburg i li va assegurar que Hitler estava viu.

A les 16:40h, Stauffenberg va arribar al Bendlerblock i Fromm, en un acte de cobardía va intenta arrestar-lo (es creu que per a esborrar

evidències de la seva participació en el complot), però va fracassar al no ser secundat per Olbricht ni altres oficials. De totes maneres,

Himmler ja havia pres mesures i ja havia ordenat a les tropes de la que no obeïssin la mobilització de «Operació Valkiria».

El moment decisiu va ocórrer a les 19:00h, quan Hitler ja estava suficient recuperat com per trucar per telèfon a Goebbels.

Alguns membres de la conspiració van començar a canviar de bàndol i, va ser aleshores quan va esclatar la lluita entre els conspiradors

que donaven suport al cop i als lleials a Hitler. Stauffenberg va ser

ferit. El general Ludwig Beck es va suïcidar (el primer de nombrosos suïcidis comesos en els següents dies). Cap a les 23:00h, el general

Fromm va ser alliberat i, destruint petjades de la seva col·laboració amb els conspiradors, va arrestar a Stauffenberg i a Olbricht amb

altres oficials que van insistir en continuar amb el cop d'estat i els va condemnar a mort immediatament.

A les 0:10h del 21 de juliol, els quatre homes condemnats van ser

afusellats en el pati de darrere del "Bendlerblock". Altres ja haurien d‟haver estat afusellats, però a les 0:30h va aparèixer un batalló de

la SS al Bendlerblock Otto Skorzeny, prohibint noves execucions fins a determinar quants militars havia participat en la revolta. Fromm va

preferir no enfrontar-se a les SS i es va dirigir a l'endemà a visitar al Ministre de Propaganda Joseph Goebbels, atribuint-se el mèrit

d'haver-se enfrontat als rebels. No obstant això, en aquest mateix

acte, Fromm va ser arrestat, després de descobrir-se la seva participació en la conspiració gràcies a uns documents que hi havien

en la seva caixa forta. Fromm va ser afusellat al març de 1945.

REPRESSIÓ Durant les setmanes següents, es va començar a investigar amb

major detall l‟intent de cop d‟Estat i Himmler va ordenar a la Gestapo procedir a l‟arrest de tota persona que tingués alguna classe de

relació amb els conspiradors. Va ser senzill reconstruir la xarxa de conspiradors degut al gran

nombre de cartes i diaris dels implicats ja arrestats. Per tant, això va permetre seguir la pista a molts conspiradors que havien abandonat

la revolta a l‟últim moment. Es calcula que va haver, en total, uns 5.000 arrests i 200 execucions

d‟opositors al règim nazi, encara que no totes referides als implicats del 20 de juliol.

Els primers processos van començar el 7 d‟agost de 1944, però Hitler ja havia manat que els implicats fossin condemnats a mort i

executats a la forca, sense excepció.

Pocs van ser els conspiradors arrestats que van intentar negar la seva participació en el complot. Altres líders, com Tresckow i Ludwig Beck

s‟havien suïcidat abans de ser arrestats i altres caps militars van ser acusats de haver tingut contacte amb caps de la revolta i, per això,

també van ser arrestats.

Una excepció va ser el general Erwin Rommel, que va ser acusat

d‟omissió per haver contactat amb els líders de la conspiració i de haver alertat als seus superiors al conèixer els plans. Per això, se li va

donar la opció de suïcidar-se i així evitar un judici públic amb l‟arrest

dels seus familiars. D‟una manera similar, el general Günther von Kluge va ser cridat a

Berlín per investigar-lo, però tement ser considerat com a conspirador, també es va suïcidar.

Las execucions d‟implicats o opositors al règim nazi relacionats amb la conspiració del 20 de juliol de 1944, van continuar fins els últims

dies de la Segona Guerra Mundial, al maig de 1945.

L’estat en què van quedar els

pantalons de Hitler després de l’atemptat.

CONSEQÜÈNCIES DE L‟ATEMPTAT PER A HITLER Hitler va sobreviure a l‟atemptat a causa de la duresa de la taula que

el va protegir de l‟ona expansiva, però les seves cames van ser ferides per les estelles i es va quedar amb una sordesa lleu a l‟oïda

dreta. No obstant, temps després els efectes de l‟atemptat van afectar la seva salut física, ja que la seva mà dreta tremolava sense

que ell ho pogués evitar. Així mateix, la seva fortalesa psicològica va començar a minar, caient

en la paranoia de sofrir un nou atemptat i, per això, es van prendre mesures extremes per a preservar la seva seguretat.

El desgast físic va semblar accelerar-se després de l‟atemptat.

Hitler visita a un ferit de l’atemptat.

REACCIÓ FORA D‟ALEMANYA Les notícies de la conspiració van ser censurades a l‟estranger,

mentre que la versió oficial del Tercer Reich deia que un petit grup d‟oficials descontents van realitzar un acte de traïció, evitant així

mostrar la existència de una conspiració amplia amb centenars d‟involucrats i milers de simpatitzants.

La propaganda de Joseph Goebbels va aconseguir reforçar la imatge

d‟un grup molt reduït, però al ser evident la gran quantitat d‟arrestos, execucions i detencions, es va dir que la repressió de l‟atemptat del

20 de juliol era un motiu addicional per eliminar a tota la oposició al

nazisme que encara pogués existir. De fet, la Gestapo va aprofitar la ocasió per arrestar i executar a desenes de persones que no tenien

cap relació amb la conspiració, però que estaven identificats des de feia temps com a opositors al règim.

La Unió Soviètica, Estats Units i Gran Bretanya no van aconseguir

més informació fins al final de la guerra, però tampoc van mostrar interès en estimular una resistència antinazi a Alemanya.

Tot i que alguns conspiradors com Goerdeler, von Hasell i Adam Trotz zu Solz tenien possibilitat de comunicar-se amb l‟estranger, tant

Estats Units com Gran Bretanya van rebutjar aproximacions amb conspiradors antinazis.

En primer lloc, els aliats occidentals dubtaven de les reals intencions

dels conspiradors i no confiaven en ells.

En segon lloc, tant Franklin Delano Roosevelt com Winston Churchill, desitjaven mantenir a la Unió Soviètica com a aliada, i un acostament

dels aliats occidentals als conspiradors contra Hitler causaria les pitjors sospites d‟Stalin, que temia acords secrets entre alemanys i

angloestadounidens. Finalment, cap dels tres aliats desitjava que el final de la guerra

tingués com origen un cop d‟estat dintre d‟Alemanya, sinó que preferien la derrota militar completa del Tercer Reich.

La família d‟Stauffenberg, amb els seus cinc nens i la seva esposa, es van salvar de ser executats perquè les SS que els custodiaven al nord

d‟Itàlia es van entregar als britànics.

Al principi, Stauffenberg va ser considerat com a un traïdor al costat dels altres implicats, però després de la caiguda del nazisme i de

conèixer l‟extermini de jueus a l‟Holocaust i les fosques

maquinacions del règim de Hitler en el Procés de Nuremberg, els conspiradors van ser situats en el veritable context històric.

HIROSHIMA I NAGASAKI

Marta Clot

Cristina Gutiérrez

Hiroshima i Nagasaki

Antecedents

El 1922 els japonesos es van sentir ofesos pel Tractat Naval de

Washington, que limitava el nombre de vaixells que podien posseir, i

que assegurava la primacia naval de les flotes nord-americana i

britànica. A finals de 1937, el Japó va signar el Pacte Tripartit amb

Alemanya i Itàlia, fet que alineava al Japó amb les «Potències de

l'Eix».

El juliol de 1941 Japó va introduir les seves tropes al sud d'Indoxina,

territori controlat per França, de manera que Estats Units va decidir

prendre represàlies, que van consistir en embargaments comercials i

la reducció del subministrament de petroli al país en un 90%. A causa

d'aquestes sancions, el comerç exterior del Japó va disminuir en un

75%.

El 5 de novembre l'Emperador Hirohito i el govern japonès van decidir

declarar la guerra als Estats Units si no s'aixecava l'embargament

petroler per a finals de mes. El 7 de desembre de 1941 la primera

flota japonesa va llançar un atac aeri massiu sobre Pearl Harbor, de

manera que al dia següent, el 8 de desembre, el Congrés dels Estats

Units va declarar la guerra al Japó.

A finals de la guerra, justament el 6 i 9 d‟agost de 1945, va ser Harry

Truman, president d‟EE.UU, qui va decidir venjar-se dels japonesos

per l‟atac de Pearl Harbour, llençant dues bombes atòmiques a

Hiroshima i Nagasaki.

On es troben Hirsohima i Nagasaki?

- Hiroshima es troba a l‟oest del Japó, a

la regió de Chugoku.

- Nagaski, situada a la costa sud-oest de

la illa del Japó, és la capital de la

prefectura de Nagasaki.

Què és la bomba atòmica?

Una arma nuclear genera una gran quantitat d‟energia radioactiva a

partir d‟una fissió o una fusió nuclear. Les armes nuclears tenen una

gran capacitat destructiva, i són les més potents que s‟han utilitzat

mai. La bomba atòmica conté una grandíssima quantitat de reaccions

nuclears. El seu funcionament es basa en provocar una reacció

nuclear en cadena descontrolada.

EE.UU la va utilitzar per matar milions de civils a Hiroshima i

Nagasaki durant el 6 i 9 d‟agost de 1945, com a resposta a l‟atac de

Pearl Harbour.

Actualment hi ha set estats que en tenen: Estats Units, la Unió

Soviètica, França, el Regne Unit, la Xina, l'Índia i el Pakistan.

Rèplica de la bomba Fat Man

La bomba atòmica a Hiroshima

Hiroshima, juntament amb Kyoto, era una de les ciutats més

importants del Japó que encara no havia estat bombardejada. Però el

dia 6 d‟agost de 1945 va ser bombardejada amb una bomba atòmica

pels B-29. Era exactament, un quart de nou del mati, hora japonesa.

Hiroshima havia rebut alarmes casi cada nit i durant setmanes

senceres, perquè en aquest període els B-29 havien començat a

utilitzar el llac Biwa, al nord-est d‟Hiroshima, com a punt de trobada,

i les tropes arribaven a les costes de la ciutat japonesa sense que

importés quina ciutat bombardejarien els nord-americans. La

freqüència de les alarmes i la continuada abstinència del Seyor B,

manera en la que els japonesos anomenaven els B-29, respecte a

Hiroshima havia posat nerviosa a la gent. Corria el rumor que els

nord-americans guardaven alguna cosa especial per a la ciutat.

En el moment que va caure la bomba,

una llum blanca espectacular ho va envair

tot. Acte seguit, la mort i la por estaven

per tot arreu. En pocs segons, tots els

edificis s‟havien enderrocat, milers de

persones van morir a l‟acte i moltes altres

estaven plenes de ferides. En una ciutat

de 245.000 habitants, prop de 100.000

havien mort o rebut ferides mortals en un

únic atac; 100.000 més estaven ferides.

Explosió de la bomba atòmica a Hiroshima

“De cent cinquanta doctors a la ciutat, seixanta-cinc van morir, i els

demàs estaven ferits. De 1.780 infermeres, 1.654 van morir o

estaven massa greus per treballar. A l‟hospital més gran, el de la Creu

Roja, només sis doctors de trenta eren capaços de treballar, el mateix

que només deu infermeres entre més de dues-centes. L‟únic metge

en condicions del personal de la Creu Roja va ser el doctor Sasaki.”

“Els ferits guardaven silenci; ningú plorava, i encara menys cridava de

dolor; ningú es queixava; dels molts que van morir, ningú ho va fer

de manera sorollosa; ni tant sols els nens ploraven; pocs parlaven tan

sols.”

La bomba atòmica a Nagasaki

La ciutat de Nagasaki havia estat un dels ports més grans a la part

sud del Japó i va tenir gran importància durant la guerra per la seva

gran activitat industrial, incloent la producció d'artilleria, vaixells,

equip militar, així com altres materials de guerra.

Durant el matí del 9 d'agost de 1945, el B-29 Bockscar va transportar

l'arma nuclear anomenada Fat Man amb la intenció de llançar-la

sobre Kokur com a blanc principal i Nagasaki com a objectiu

secundari. El pla per a aquesta missió va ser pràcticament idèntic al

d'Hiroshima.

Els B-29 enviats com a observadors climatològics van informar que

els dos objectius estaven clars. El bombarder Bockscar va arribar al

punt de reunió però la tercera aeronau, Big Stink, no va aconseguir

unir-se aviat a la missió, de manera que el bombarder i l'aeronau

d'instrumentació van decidir continuar la missió sense l'avió absent.

Quan van arribar a Kokura la ciutat estava coberta en un 70% per

núvols, que l'enfosquien. Llavors

van decidir anar per l'objectiu

secundari, la ciutat de Nagasaki. El

càlcul del consum de gasolina

indicava que el bombarder no

tindria prou combustible com per

arribar fins a Iwo Jima, de manera

que es van veure obligats a

desviar-se cap Okinawa.

Al voltant de les 07:50, l'alerta de

bombardeig aeri va sonar a la

ciutat però a les 8:30 es va emetre

el senyal que el perill s'havia allunyat. Quan es van veure els dos B-

29 a les 10:53, les autoritats japoneses van estimar que les aeronaus

només tindrien tasques de reconeixement de manera que no es va

emetre cap alarma.

En un últim minut es va obrir una bretxa entre els núvols, la qual

cosa va permetre als avions tenir contacte visual amb l'objectiu, de

manera que la bomba va ser alliberada a les 11:01. Quaranta-tres

segons després la bomba va fer explosió a 469 metres d'altura sobre

la ciutat, a gairebé 3 quilòmetres de distància de l‟hipocentre planejat

originalment.

William Laurence formava part de la tripulació d'un dels avions de

suport quan Nagasaki va ser bombardejava. En veure l'explosió de la

bomba, la va descriure així:

«Atònits el vam veure (el foc) com un meteorit que procedís de la

terra en lloc d'arribar de l'espai, convertint-se en quelcom cada

vegada més viu en ascendir cap al cel a través dels núvols blanques.

Era una cosa viva, com un ésser d'una nova espècie, que naixia

davant dels nostres ulls incrèduls ... Després ... el vam veure brollar

d'un fong gegantí que es va elevar fins a uns 15.000 metres. La part

superior del fong, que semblava més viva que el talo, produïa un

xiuxiueig i un herborista en un enfurismat mar de escuma blanca .. A

mig que el fong flotava en el blau, canviava de forma adoptant la

d'una flor de gegantins pètals , de cremosa textura blanca i rosat

interior, que es corbava cap avall. »

Nagasaki abans de la bomba atòmica Nagasaki després de la bomba atòmica

Efectes i conseqüències a Hiroshima

La bomba atòmica va tenir un munt d‟efectes i conseqüències, com

ara la radioactivitat. En travessar l‟organisme de l‟ésser viu exposat,

els raigs gamma i els neutrons són absorbits pel cos, podent resultar

lesionades algunes de les seves cèl·lules. Aquest dany cel·lular es

tradueix posteriorment en trastorns físics que, segons la quantitat de

radiació absorbida, poden arribar a ocasionar la mort.

D‟acord amb els coneixements actuals, el dany biològic causat per

qualsevol tipus de radiació està directament relacionat amb la

quantitat d‟energia dipositada per la radiació en l‟organisme.

La bomba atòmica també va

suposar la destrucció total de la

ciutat. Una milionèsima de segon

després de l‟explosió de la bomba,

Hiroshima ja no era res.

“Al principi, quan es van veure

entre les files de cases

enderrocades, no van saber ben bé

on es trobaven; el canvi havia estat massa sobtat: d‟una ciutat activa

de dos-cents cinquanta mil habitants al matí, a un munt de residus a

la tarda. L‟asfalt dels carrers estava encara tan calent i tou a causa

dels incendis, que resultava incòmode caminar-hi.”

Durant les hores posteriors a l‟explosió, la pluja radioactiva ho

mullava tot. La pluja radioactiva designa la radiació produïda per

l‟explosió d‟una arma nuclear. Aquesta radiació, semblant a una pols

però invisible a ull nu, està formada per partícules radioactives

produïdes en la explosió nuclear que s‟estenen a l‟atmosfera creant

una contaminació radioactiva, que condueix a una contaminació de la

cadena alimentària al caure sobre la superfície de la terra. Les

conseqüències d‟aquesta pluja són efectes nocius en la fertilitat i

mutacions genètiques. Tot i la pluja radioactiva, arreu de la ciutat

cremaven incendis.

“Tots estaven assedegats, y van beure aigua del riu. D‟immediat van

sentir nàusees i van començar a vomitar, i durant tot el dia patiren

arcades. Altres tingueren nàusees també; van pensar (probablement

degut a la forta olor de la ionització, una “olor elèctrica produïda per

la fissió de la bomba) que era un gas llençat pels nord-americans el

que els feia sentir-se malalts.”

Hi havia gent per tot arreu, amuntegada als

carrers i parcs d‟Hiroshima. Molts dels ferits

estaven plens de cremades enormes i

espantoses. La imatge era esgarrifant.

Tothom intentava ajudar.

“Els ferits ajudaven als mutilats; familiars

desfigurats es recolzaven els uns amb els

altres. Molts vomitaven.”

“Sobre el banc de sorra, el senyor

Tanimoto va trobar una vintena

d‟homes i dones. Va apropar la

barca a la sorra i els va demanar

que pugessin a bord

immediatament. Però no es van

moure, i ell es va donar compte de

que estaven massa dèbils per

aixecar-se. S‟ajupí i va agafar una dona de la mà, però la seva pell es

va desprendre en trossos grans, com un guant.”

“Quan es va arribar la nit, deu mil víctimes de la explosió havien

envaït l‟hospital de la Creu Roja.”

“Al pati i a l‟entrada de l‟hospital hi havia milers de pacients i

centenars de morts.”

Efectes i conseqüències a Nagasaki

L'explosió resultant va tenir una detonació equivalent a 22 quilotones

i va generar una temperatura estimada de 3.900 graus Celsius i vents

de 1005 km/h. S'estima que immediatament van morir entre 40 i

75.000 persones, mentre que el total de morts per a finals de 1945

va arribar als 80.000. El radi total de destrucció va ser de 1,6

quilòmetres i es van estendre incendis a la part nord de la ciutat fins

a una distància de 3,2 quilòmetres de l'hipocentre. A diferència

d'Hiroshima, a Nagasaki no va tenir lloc la «pluja negra» i encara que

els seus efectes van ser més devastadors en l'àrea immediata de

l'hipocentre, la topografia del lloc va evitar que el radi de destrucció

fos major.

El 12 d'agost l'Emperador va informar a la família imperial la seva

decisió de rendir-se. La rendició es va fer oficial el 2 de setembre de

1945. Un any després dels bombardejos, aproximadament 40.000

tropes d'ocupació es trobaven a Hiroshima i 27.000 a Nagasaki. Entre

altres condicions de la rendició, els japonesos van admetre canvis

constitucionals, ocupació del seu territori (Okinawa va romandre

ocupada pels EUA fins 1972), instal·lació de nombroses bases militars

i prohibició de constituir un exèrcit propi.

Entre les nombroses víctimes civils es trobaven presoners de guerra

aliats, treballadors xinesos i coreans, estudiants de Malàisia que

estaven becats i prop de 3.200 ciutadans Amèrica-japonesos. Les

víctimes supervivents dels bombardejos són anomenades hibakusha.

L'any 2008 hi havia 243.692 hibakusha. L'1% dels supervivents

pateix alguna malaltia associada a la radiació. Hi va haver més de

400.000 hibakusha; 258.310 a Hiroshima i 145.984 a Nagasaki. Els

supervivents van patir alteracions de la salut com a síndrome agut de

radiació, diarrees, hematomes, pèrdua total o parcial de cabell,

disminució extrema dels glòbuls blancs de la sang, cansament

generalitzat, etc. a més d'anèmia, leucèmia, tumors malignes greus

trastorns psíquics i alteracions de la seva conducta social.

El 24 de març de 2009, el govern japonès va reconèixer Tsutomu

Yamamuchi com un doble hibakusha. Yamaguchi va estar a una

distància de 3 quilòmetres del punt zero a Hiroshima, on es trobava

en un viatge de negocis quan va detonar la bomba atòmica. Va patir

severes cremades en el costat esquerre del cos. El 8 d'agost va

tornar a la seva terra natal, Nagasaki, on es va exposar a la radiació

residual de la bomba mentre buscava als seus familiars. Yamaguchi

és el primer supervivent confirmat dels dos bombardejos.

Supervivents d’Hiroshima

Entre els milers de persones d‟Hiroshima, només sis van sobreviure:

Hatsuyo Nakamura, Doctor Terufumi Sasaki, Pare Wilhelm

Kleingsorge, Toshiko Sasaki, Doctor Masakazu Fujii i Kiyoshi

Tanimoto.

“Exactament a un quart de nou del matí, hora japonesa, el 6 d‟agost

de 1945, en el moment en què la bomba atòmica va explotar sobre

Hiroshima, la senyoreta Toshiko Sasaki, treballadora del departament

de personal de la Fàbrica Oriental de “Estaño”, acabava d‟ocupar el

seu lloc a la oficina de planta i estava girant el cap per parlar amb la

noia de l‟escriptori del costat. En aquest mateix instant, el doctor

Masakazu Fujii s‟acomodava amb les cames creuades per llegir l‟Asahi

d‟Osaka al porxo del seu hospital privat, situat sobre un dels set rius

del delta que divideix Hiroshima; la senyora Hatsuyo Nakamura,

vídua d‟un sastre, estava de peu al costat de la finestra de la seva

cuina observant com un veí enderrocava la seva casa perquè obstruïa

el carril tallafocs; el pare Wilhelm Kleinsorge, sacerdot alemany de la

Companyia de Jesús, estava estirat - en roba interior, a l‟últim pis

dels tres que tenia la missió de la seva ordre-, llegint una revista

jesuïta, Stimmen der Zeit; el doctor Terufumi Sasaki, un jove

membre del personal quirúrgic del modern hospital de la Creu Roja,

caminava per un dels passadissos de l‟hospital, portant a la mà una

mostra de sang per un test de Wassermann, i el reverend Kiyoshi

Tanimoto, pastor de l‟Església Metodista d‟Hiroshima, s‟havia parat

davant la casa d‟un home ric a Koi, suburbi occidental de la ciutat, i

es preparava per descarregar una carreta plena de coses que havia

evacuat per por al bombardeig dels B-29 que, segons tothom

suposava, d‟aquí poc patiria Hiroshima”

Totes elles van passar situacions en què podrien haver mort com tota

l‟altre gent, però no. L‟atzar va fer que aquestes sis persones

sobrevisquessin a un atac tan mortal com va ser l‟explosió de la

bomba atòmica a Hiroshima. Un gest, un petit moviment, van fer que

avui tinguem el testimoni d‟aquestes sis persones tan afortunades.

Supervivents de Nagasaki

Kikuyo Nakamura, vicedirectora de Hibakusha, associació de

supervivents de la bomba atòmica.

“Tinc 84 anys. Vaig néixer i visc a

Nagasaki. Em vaig casar als 19 anys i

sóc vídua des de fa tres. Tinc 2 fills i 5

néts. El nombre de països amb armes

nuclears augmenta, cal prendre

mesures. Nosaltres tenim experiències

terribles de la guerra i hem d'aixecar la

veu. Sóc budista

Ho recordo bé, era un dia assolellat d'agost de 1945. Des de que va

sortir el sol, l'alarma va sonar diverses vegades. Jo sortia i entrava

amb el meu fill, nounat, del refugi. Ja no tenia bolquers nets, i en un

d'aquests intervals me'n vaig anar al safareig, al pati de casa meva.

De sobte, una llum blanca fortíssima ho va envair tot, vaig sentir un

gemec estrany i un vent sobtat em va llançar a l'altre costat del pati.

Em vaig aixecar corrents perquè el meu fill estava a casa. Quan vaig

entrar, el sòl era ple de vidres, plats, tasses, cadires trencades ... No

hi havia on trepitjar.

La meva mare estava protegint el meu fill amb el seu cos, els dos

estaven bé. Vivíem en una zona rural envoltada de muntanyes

(potser per això la bomba atòmica ens va afectar menys), a quatre

quilòmetres de l'epicentre. Hi vivien els meus tiets, oncles i nebodes.

Estàtua de la pau a Nagasaki

Cinc membres de la meva família van morir a l'acte.

De seguida va arribar un vaixell ple de ferits. Tots eren estudiants de

la facultat de Medicina de Nagasaki. L'espectacle era insuportable:

joves sense cara als que els penjaven els budells.

Tots els nostres marits eren al front, només quedàvem les dones. Els

joves ens suplicaven que els donéssim aigua, però el responsable ens

va dir que no ho féssim. D'amagat, els humitejava els llavis.

L'encarregat tenia raó, quan els donàvem aigua morien, però

tranquils, tancaven els ulls i ens donaven les gràcies: "Gràcies,

mare". Era un infern, morien cremats, per això a la plaça de la Pau, a

Nagasaki, al costat de l'estàtua que commemora aquell genocidi hi ha

una font.

Cada vegada que tanco els ulls, veig la cara desfigurada d'aquells

joves. Jo estava embarassada del meu segon fill, que, anys després,

va morir de leucèmia. Va ser molt difícil, perquè la meva sogra em

va culpar de la seva mort.

Jo no entenia què passava, el metge em va explicar que havia criat el

meu fill amb la llet enverinada que sortia dels meus pits. Però cap

dels supervivents vam ser informats del que significava la

radioactivitat i de com actuava a llarg termini. Jo no li vaig explicar a

ningú el que havia descobert, que l'efecte de la bomba podia afectar

la segona generació, perquè, el ser una hibakusha (supervivent) era

com una maledicció, t'estigmatitzava. Ningú volia casar-se amb les

joves descendents de hibakusha, així que ningú ho confessava. Fins

aquest any, el Govern no ha reconegut els drets de 250.000 afectats

per la bomba, i només ha reconegut a un 8%.

Després de l'explosió, en els primers dies van morir 73.000 persones

a Nagasaki i 150.000 a Hiroshima. Durant els 7 anys següents vam

viure en la pobresa més absoluta, entre les deu famílies veïnes

havíem de compartir una col. Després els nord-americans ens van

enviar menjar i material, però ningú volia el menjar del botxí.

Els civils no vam saber que el que havia passat havia estat la bomba

atòmica fins al cap d'un any i mig, només ho sabien els militars.

Tretze anys després, tots els hibakusha ens vam ajuntar per primer

cop per formar una associació de víctimes per demanar-li al Govern

ajuda per als tractaments mèdics, perquè qui no tenia diners per

pagar-los, simplement, moria. Quan va caure la bomba jo tenia 21

anys, als 25 em van treure l'úter, poc després vaig tenir problemes de

tiroides i el tractament em va deixar calba. Però quan vaig decidir

parlar no ho vaig fer per mi, sinó per tota aquesta gent que no sabia

que les malalties causades per l'explosió atòmica arriben a la segona

generació, i vaig haver de demanar permís a la meva família.

Després de la guerra, el meu marit va poder tornar a emprar-se en la

fàbrica de cotxes, però hem estat molt pobres, la sal l'aconseguíem

del mar i acudíem a altres pobles per canviar-la per verdures i arròs.

Fins fa molt poc, l'Estat japonès no volia que es parlés d'aquest negre

passat, i la por a les persones radioactives segueix vigent al Japó. Les

fotos, documents, diaris personals, qualsevol vestigi del que havia

passat se'ls van emportar els nord-americans.”

NUREMBERG

Sara Reche Macarena Pérez

Álvaro González

INTRODUCCIÓ

El judici de Nuremberg és considerat l‟intent més desenvolupat com a resposta jurídica a un dels desafiaments més terribles de la

humanitat. Tot i que sabem que no hi va haver un únic judici, el més conegut és el judici principal, en el qual van jutjar el grup principal de

dirigents del Tercer Reich. Aquest, estava format per aquells els quals la seva posició o celebritat, ocupaven els pitjors trets del nazisme i

eren els principals responsables de les seves terribles decisions. Això no significa que altres no haguessin sigut jutjats, ja que

posteriorment, es va jutjar a un conjunt molt variat de personalitats (des de juristes, metges, empresaris fins a ciutadans alemanys que

havien delatat veïns jueus o que havien participat en els Einsatzgruppen, que eren els equips encarregats de les matances de

les SS, les quals mataven des de els jueus, tant si eren homes, dones o nens, fins als oficials d‟estat i partits).

Finalment, com hem dit al començament, no tan sols es van dur a

terme Els judicis de Nuremberg, si no que també, es van realitzar judicis per cadascuna de les potències aliades, com eren Estats Units,

Gran Bretanya, França i l‟URSS. També es van realitzar en països els quals estaven ocupats pels nazis, on s‟havien comès delictes i on se

n‟havia pogut capturar els autors.

Però concretament els judicis de Nuremberg, van ser rellevants pel seu impacte en un assumpte tan important com el disseny normatiu i

judicial que estableix l‟exigència de responsabilitats jurídiques als individus i els estats que van desencadenar una guerra. Fins

aquests judicis, mai no s’havia establert un tribunal, unes normes, un procediment a través del qual s’exigissin

responsabilitats jurídiques a individus acusats de cometre crims tan aberrants, però s‟ha de dir que tot aquest camí cap a la

creació del tribunal i el desenvolupament dels judicis no va ser tan

fàcil, ja que fins aleshores, era un desafiament abordar problemes no previstos i topar amb obstacles jurídics i polítics. A partir de 1945, és

quan la situació canvia formalment i els judicis es planten com autèntics tribunals encarregats d‟enjudiciar els dirigents acusats

d‟iniciar una guerra d‟agressió o d‟haver comès crims contra la humanitat.

PER QUE A NUREMBERG?

Les negociacions sobre a quin lloc es celebraria el judici, van ser dures, ja que hi havia propostes d‟altres ciutats com Munic,

Luxemburg i Lepizig. La Unió Soviètica, es decantava per Berlín, però aquesta plantejava molts problemes pels nord-americans ja que era a

l‟Alemanya ocupada pels soviètics. D‟altre banda, la ciutat en aquell temps estava dividida en quatre zones, cosa que provocaria grans

discussions. El general Luicius Clay, (en aquell temps era el cap de Govern

d‟Ocupació Militar d‟Estats Units), va suggerir que es realitzes a

Nuremberg. Desprès de moltes visites a aquesta ciutat, es va decidir celebrar allà el judici. Els soviètics van plantejar algunes que altres

objeccions, però finalment és va arribar a l‟acord de què Berlín fos la seu oficial de les autoritats del tribunal i així no hi hauria cap

problema.

L‟elecció, per això, no va ser casual. A part de celebrar el judici contra el Tercer Reich a Nuremberg, el seu palau de justícia s‟havia

salvat en gran part dels bombardeig aliats. Aquest tribunal, tractava les normes sobiranes en el sentit d‟instaurar un nou ordre jurídic en

el qual les potències vencedores assumien tots els poders, i entre aquests, la competència per establir un tribunal per jutjar els

criminals de guerra alemanys. El 8 d‟agost de 1945, es va concloure el Conveni de Londres i a més a

més, es van dictar les normes que s‟havien de regir en el judici. La

Carta del tribunal Militar Internacional, on s‟exposava tot allò necessari per el bon començament de tot allò, establia les categories

de delictes i també va decidir que només s‟enjudiciaria els criminals principals els delictes dels quals no es limitessin a un únic espai

geogràfic. Posteriorment, es va permetre que cada estat processés els acusats pels crims comesos en el seu territori, per tal de no enviar

tots els cassos a Nuremberg i tenir un millor control de cadascun d‟ells.

El primer judici, va durar 218 dies. Al començament, tots els acusats

presents es van declarar no culpables. La majoria dels acusats, es van valer de dues excuses per expressar la seva innocència: tota la

responsabilitat queia sobre Führer, ja que era la màxima autoritat que dictava les ordres, i la obediència deguda. Davant d‟excuses com

aquestes, Robert Jackson que era el fiscal principal del judici, va

recitar unes paraules les quals desprès es van fer famoses:

"Les atrocitats que tractem de jutjar i castigar van ser tan inimaginables, tan malvades i de conseqüències tan

devastadores que la civilització humana no pot permetre que quedin sense resposta, ja que no sobreviuria a la repetició de

tal atrocitat. Que quatre grans nacions, satisfetes amb la seva

victòria i dolorosament turmentades per la injustícia esdevinguda, no exerceixin revenja, sinó que deliberadament

sotmetin els enemics capturats al veredicte de la llei, suposa

una de les concessions més importants que mai no ha fet el poder a la raó".

Jackson sempre deia unes paraules. Algunes, anaven destinades a

totes aquelles persones que es preguntaven el per què dels judicis:

“Hem de deixar clar a tots els alemanys que la falta per la qual asseiem a la banqueta els seus dirigents derrotats no

consisteix que hagin perdut una guerra, sinó que l’hagin començada”.

EL DESPRÉS Per tant, es pot dir que a partir d‟aquests judicis, hi ha haver un gran

canvi important: el dret internacional, va canviar de tal manera que fins i tot avui dia compta amb una sèrie de mitjans jurídics per

reaccionar amb major eficàcia davant delictes com el genocidi i els crims contra la humanitat. L‟efecte de Nuremberg, és va notar sobretot al 1950, quan la

comissió per el desenvolupament del Dret Internacional va establir uns principis coneguts com els “Principis de Nuremberg”, els quals es

van establir al Tribunal Internacional Militar. Per tant, podem dir que Nuremberg marca un abans i un desprès en tots el temes

relacionats amb els crims internacionals i els seus judicis.

ELS ACUSATS DEL JUDICI PRINCIPAL

Karl Dönitz (1891-1980): era gran almirall que va participar

en la Primera i Segona Guerra Mundial, va ser comandant al cap de la Marina Alemana

(Kriegsmarine) a partir de 1943. En el seu últim testament, Hitler el va nombrar

succesor del seu país, càrrec que va ocupar durant 23 dies.

Va ser detingut per les Forçes Aliades i portat a Nuremberg, on va ser

jutjat per crims de guerra i crims contra la pau.

Acusat de…

Ser el responsable de l’enfonsament d’un buc britànic durant la

batalla del Atlantic a la Segona Guerra Mundial en 1942. Per la cual

cosa es va desorrollar la ilimitada guerra submarina, violant els

principis de la guerra naval. Se l’acusà de planificar la guerra i donar

ordres per no prestar ajuda als naufrags als atacs dels submarins.

Declarat…

Culpable.

Condemnat…

A 10 anys en la prisió de Spandau en el sector britànic. Va ser una

de les condemnes més discutides, donat que soposadament Dönitz va

mantenir una condició estrictament militar.

Surt en llibertat al 1956, retirant-se a viure a un llogaret proper al

port d’Hamburgo. Es va dedicar a escriure sobre les seves

experiencies durant la guerra, arrivant a publicar autobiografies. Mor

al 1980, amb 89 anys.

Hans Frank (1900-1946): Advocat personal de Hitler, va ser un militar pel

Partit Nazi durant els anys 20 i un alt funcionari en l’Alemania nazi.

Frank es capturat per les tropes americanes prop de Berchtesgaden en 1945 i enviat al

Tribunal Militar Internacional de Nuremberg.

Acusat de…

Degut al seu nombrament com Governador General de Polonia

ocupada per els nazis durant la Segona Guerra Mundial, el van

procesar pel seu paper a perpetrar l'Holocaust, se li va trobar

culpable de complicitat en l’asesinat de milions de persones.

Declarat…

Culpable.

Condemnat…

L’1 d’Octubre de 1946 se li condemna a morir a la horca.

Wilhelm Frick (1877-1946): va ser un destacat oficial nazi. Quan Hitler va

arrivar al poder al gener de 1933, Frick va ser nomenat Ministre d’Interior, un dels tres

únics nazis al gabinet original de Hitler, que va durar fins el 1945. Frick va ser arrestat i

jutjat per el Tribunal Militar Internacional de Núremberg,

on va ser l’únic advocat que va refusar testificar en el seu

propi nom.

Acusat de…

Ser responsable de projectar moltes de les lleis racials que

va establir el régim nazi. Va ser declarat culpable de crims

contra la pau, crims de guerra i crims contra la humanitat.

Declarat…

Culpable.

Condemnat…

Va ser sentenciat a mort l’1 d’Octubre de 1946, i penjat

dues semanes després.

Hans Fritzsche (1900-1953): militar y periodista alemány. Va combatir a la

Primera Guerra Mundial al cos d’infanteria. En 1932 va entrar a treballar a la radio i

aviat es va vincular al Partit Nazi. Va mantenir contactes amb

Adolf Hitler a qui va mostrar els avantatges de l’ús de la

radio per fer arrivar la sev ideologia. Fritzsche va ocupar un

destacat càrrec en el Departament de Prensa del ministeri. Més

tard, com a cap de prensa, va controlar l’informació que s'oferia

des d'Alemanya durant la Segona Guerra Mundial fins a 1942, en

el qual el propi Goebbels es va fer amb la prefectura, sent enviat

de nou a la ràdio com alt comissionat del Ministeri de

Propaganda. Al maig de 1945 va ser capturat per l'Exèrcit

Vermell a Berlín.

Acusat de…

Conspirar per a cometre crims de guerra,

Declarat…

Inocent, per falta de proves.

Condemnat…

Finalment va ser arrestat per un tribunal alemany i condemnat a

nou anys de prisió. Al 1950 va ser posat en llibert i tres anys

després va morir al 53 anys.

Walther Funk (1890-1960): Després de la Primera Guerra Mundial es va

convertir en redactor-cap del diari economic Berliner Börsenzeitung. La seva orientació

política era de caràcter conservador i anticomunista. Al 1931 es va unir al Partit Nazi,

sent la mà dreta de Gregor Strasser. Va ser diputat del Reichstag al 1932 i president del

Comité de Política Económica del Partit Nazi. Al 1933, nomenat Secretari d’Estat al

Ministeri de Propaganda. Es va convertir en el nou Ministre d’Economia del III Reich,

fins al 1945. Tenía poders per ordenar i organitzar la requisa per part de

les SS de les pertenences de famílies jueves. Al maig de 1945, a Walter

Funk el van fer prisioner per les tropes aliadas nord-americanes i,

aquest mateix any, va ser acusat davant del Tribunal Militar

Internacional de Nuremberg.

Acusat de…

Crims contra la pau, crims de guerra i crims contra l’humanitat.

Declarat…

Culpable.

Condemnat…

A cadena perpetua, pena que va cumplir a la presó de Spandau.

Encara que, liberat al 1957 degut als seus problemes de salud, morin

tres anys més tard.

Herman Göring (1893-1946): polític i militar alemany. A la Primera

Guerra Mundial va lluitar com a pilot de caces aconseguint un gran reconeixement com

as de l'aviació. Al 1922 es va adherir al Partit Nazi, agafant inicialment el lideratge de

las SA. També va figurar entre els oficials de la Reichswehr, l’exercit alemany després

la Gran Guerra, fins arrivar a ser “Generakmajor”. Al 1935 va ser nomenat tinent

general i General de la recent fundada Luftwaffe (força

aerea alemana). Va ascendir al partit fins que, a la Segona

Guerra Mundial, es va convertir en Primer Ministre de

Prussia i Ministre de la Luftwaffe. Al 1941 va ascendir a

Reichsmarschall (Mariscal del Reich), i a succesor del

Führer, convertint-se en la segona persona més

important del règim nacional-socialista alemany

després d'Hitler, el qual va signar un decret secret en

que el nomenava succesor en cas de mort, decret que

s’acabaria trencant per Hitler uns anys després.

Acusat de…

Una infinitat de crims; contra la pau, crims de guerra i

crims contra l’humanitat. Göring va intentar rivalitzar amb

l’inteligencia del Fiscal Robert H. Jackson. No obstant

això, el fiscal va anar exhibint documents, proves,

testimonis, fins posar en jaque a Göring.

Declarat…

Culpable.

Condemant…

A pena de mort per la horca. Dues hores abans d’executar-se la sentencia, Göring es

va suicidar ingerint una capsula de cianur de potasi el 15 d’Octubre de 1946.

Rudolf Hess (1894-1987): va ser un militar i polític alemany, figura clau de

l’Alemania nazi. Al 1919, en un míting va conéixer a Adolf Hitler i va quedar

impresionat amb el que seria anys més tard el líder d’Alemania. Va arrivar a ser

comandant d’un batalló de las SA. Al 1925 va ser secretari

polític de Hitler, donant començament així les seves activitats

polítiques. Al 1932 va ser designat President del Comité Central

Nazi i, en 1933, elegit com parlamentari del Reichstag

(parlament alemany). A l’ascendir Hitler al poder com Führer, va

ser designat cap del Partit Nazi i Ministe d’Estat, ocupant quasi

totes les carteres, excepte de guerra i política exterior, i es va

converrtir en segon en la jerarquia nazi, abans inclós que Joseph

Goebbels. Després de la seva estança en el Regne Unit, Hess va

haver de ser retornat al seu país al final de la guerra, no en

cualitat d’heroi, sinó de criminal de guerra.

Acusat de...

Totes les decisions que va prendre i va signar en el seu càrrec de

misnistre durant el régim nazi.

Declarat…

Culpable.

Condemnat…

A cadena perpetua l’1 d’octubre de 1946 i recluit a la prisió

de Spandau, a la zona aliada de Berlín. Decaigut i demacrat físicament, va ser

inconscient i va exhibir reiterativament llagunes mentals. En els anys 80, el cas Hess

va dividir a la opinió pública anglesa sobre la seva possibilitat d'excarcerar-lo, però la

justícia britànica va fer oïdes sordes, entossudint-se a mantenir a la presó a Hess. No

obstant això, va morir sobtadament el 17 d'agost de 1987, als 93 anys d'edat.

Alfred Jodl (1890-1946): Coneix a Adolf Hitler en 1923. Va ser nomenat cap

de Defensa Nacional de la Wehrmacht. El 26 d'agost de 1939 va ascendir a General.

Durant la Segona Guerra Mundial va ser Cap del Departament de Comandament i

Operacions en el OKW, sent conseller estratègic d'Hitler. A la mort d'aquest va ser

nomenat cap d'Estat Major de Karl Dönitz. Detingut per

l'Exèrcit britànic el 23 de maig de 1945, va ser reclòs en el

camp de presoners de guerra de Flensburg.

Acusat de…

Crims de guerra, crims contra la pau i crims contra la

Humanitat.

Declarat…

Culpable.

Condemnat…

Va ser executat en la horca el 16 d'octubre de 1946.

Ernst Kaltenbrunner (1903-1946): va ser un advocat i general de les

SS, successor de Reinhard Heydrich com a Cap de la Gestapo i col·laborador del

Reichführer de les SS Heinrich Himmler des de 1942 fins a 1945.

A l'any 1932 apareix com afiliat de les SS en el seu país natal,

participant activament en l'annexió d'Àustria a l'Alemanya nazi en

1938. Poc després, es responsabilitza de les SS i Gestapo a Viena i

gran part del que havia estat Àustria. Després de l'assassinat de

Heydrich a Praga (1942), Himmler li atorga la prefectura de la

policia de seguretat i del SD del Reich, nomenant-li amb el grau de

general i convertint-li així en la seva mà dreta. Detingut el 15 de

maig de 1945 per forces d'EEUU.

Acusat de…

Crims de guerra. Molts dels càrrecs formulats en la seva contra

eren pel llegat de les gestions de Reinhard Heydrich i de crims

contra la humanitat.

Declarat…

Culpable. Condemnat…

El "vassall de Himmler" va ser condemnat a morir en la horca.

La sentència es va executar el 16 d'octubre de 1946.

Wilhelm Keitel (1882-1946): va ser un Mariscal de Camp alemany i

capdavanter nazi durant la Segona Guerra Mundial. Al 1924 va passar al Ministeri de

Defensa del Reich, servint com oficial de l'Oficina de Tropa (Truppenamt), a l’"Estat

Major" posterior al Tractat de Versalles. Aviat va ascendir a cap del departament

d'organització, ja que ho va mantenir fins i tot després de l'arribada dels Nazis al poder.

Al 1935, i per recomanació de Werner von Fritsch, es va convertir

en cap de la recent creada Oficina de les Forces Armades

(Wehrmacht). Va ascendir a General en 1937 i, després de

l'escàndol Blomberg-Fritsch i la substitució del

Reichswehrministerium pel Oberkomando der Wehrmacht (OKW o

Alt Comandament de les Forces Armades) va ser nomenat

Comandant en Cap de les Forces Armades, ascendint a Mariscal de

Camp en 1940. Va ser un dels més propers a Hitler. Keitel va tenir

moltes actuacions, entre les que es destaca el ser el primer a

declarar que Hitler estava viu després de l'atemptat del 20 de juliol

de 1944 pel coronel Claus von Stauffenberg. Detingut en Flensburg

per l'exèrcit britànic.

Acusat de…

Crims de guerra, crims contra la pau i crims contra la humanitat.

Declarat…

Malgrat que va al·legar que només havia complert ordres, va ser

declarat culpable el 1 d'octubre de 1946.

Condemnat…

Executat a la horca el 16 d'octubre d'aquest mateix any.

Franz Vos Papen (1879-1969): polític i diplomàtic alemany de la

República de Weimar i del Tercer Reich, les polítiques del qual van ser importants per a

ascendir a Adolf Hitler al poder. A la seva volta de la Primera Guerra Mundial es va

incorporar a la política, unint-se al Partit de Centre Catòlic. El 1 de juny de 1932, Paul

von Hindenburg el va triar per a substituir al llavors Canceller, Heinrich Brüning,

capdavanter del propi partit de Papen. Papen, expulsat del Partit de Centre Catòlic per la

seva traïció a Brüning, no tenia pràcticament suport en el Reichstag, excepte del

conservador Partit Nacional del Poble d'Alemanya (DNVP). Papen va governar de

forma autoritària, llançant un cop contra l'actual govern Social Demòcrata de Prusia, i

revocant la prohibició del seu predecessor sobre la

Secció d'Assalt SA per a satisfer als Nazis, a qui volia

convèncer perquè donessin suport al seu govern. Com

que cada vegada era més obvi que la maniobra de

Schleicher per a trobar una majoria en el Reichstag era

infructuosa, Papen i el líder del Partit Nacional del

Poble d'Alemanya (DNVP), Alfred Hugenberg, van

arribar a un acord amb Hitler per a elegir-lo Canceller

d'una coalició de govern amb els Nacionalistes i

Papen servint com Vicecanceller. Von Papen va usar

el seu vincle personal amb l'ancià President

Hindenburg, persuadint-lo perquè, finalment el 30

de gener de 1933 acabés acomiadant a Schleicher i

nomenant a Hitler per al lloc de Canceller. El 20 de

Juliol de 1933, Von Papen va servir de representant

del govern de Hitler al Vaticà per a la signatura del

reichskonkordat entre l'Església Catòlica i el partit

Nazi. Una vegada Hitler va estar en el poder, Von

Papen i els seus aliats van ser marginats. Papen va

ser capturat pels aliats després de la guerra.

Acusat de…

Crims contra la humanitat.

Declarat…

Inocent. Va ser absolt gràcies a la participació de Juan XXIII.

Condemnat…

A vuit anys de treballs forçats.

Durant els anys 50 va intentar, sense èxit, reprendre la seva carrera política. Va morir en

1969 a l'edat de 89 anys.

Joachim von Ribbentrop (1893-1946): polític, diplomàtic, militar i

Ministre d'Afers exteriors de l'Alemanya nazi des de 1938 fins a 1945. Al 1930 va

conèixer a Adolf Hitler i dos anys més tard s'afilia a l Partit Nacional Socialista

Alemany dels Treballadors (NSDAP). Amic de Franz von Papen, tenia complicitat amb

Hitler. La seva relació amb ell, com conseller en política exterior, va estar més basada

en l’adulació de la seva figura que en el coneixement de les relacions internacionals.

Nomenat per Hitler per a tasques secundàries relacionades amb la comissió de

desarmament alemany, va viatjar per París, Londres i Roma. Ribbentrop guanyava

temps en les converses amb els aliats respecte al desarmament, assegurant la

sinceritat del règim nazi a buscar un tractat, mentre la política interior alemanya

prosseguia la seva carrera armamentista, complint així els desitjos d'Hitler. En

1935 és nomenat ministre plenipotenciari, negociant l'acord naval amb Gran Bretanya i

el pacto Anti-Komintern de 1936. L'èxit li va comerciejar les simpaties de Hitler. El 4

de febrer de 1938 és nomenat Ministre d'Afers exteriors del Reich. Va ser l'artífex de

l'aliança entre Itàlia, Alemanya i Japó, Pacte Tripartitt, per a

formar l'Eix que, en les seves pròpies paraules a Molotov,

conquistaria Europa. Conforme avançava la Segona Guerra

Mundial, Ribbentrop va anar perdent ràpidament protagonisme.

La nit del 14 de juny de 1945 va ser arrestat a Hamburg per

l'exèrcit britànic mentre estava amagat en una pensió.

Acusat de…

Crims de guerra, crims contra la pau i genocidi a l'haver estat

responsable de convèncer als països satèl·lits del Reich de

deportar als jueus a Alemanya per a ser després exterminats.

Declarat…

Culpable.

Condemnat…

Va ser el primer capdavanter nazi a ser executat en la horca

la matinada del 16 d'octubre de 1946.

Alfred Rosenberg (1893-1946): polític col·laborador d'Adolf Hitler i

responsable dels Territoris ocupats per Alemanya durant la Segona Guerra Mundial.

Des de la seva joventut va defensar la puresa de la raça. Al 1919 va conèixer a Dietrich

Eckart, qui li va reclutar per a la Societat Thule. Eckart li va presentar a Hitler, unint-se

al Partit Nazi poc després i iniciant la seva carrera política. Admirador del fons

ideològic que subjeia sota la unió del Reich, es va convertir en el líder del grup de

teòrics que defensaven les premisses nazis. En 1933 va ser

ascendit a Cap del Servei d'Afers exteriors del Partit Nazi. Es

va apropiar de les obres d'art i altres est ris pertanyents a

Museus i a col·leccions privades de jueus. Aquest mateix any

assumeix el lloc de Reichsleiter. Va encaminar la seva vida

per lleres antimaterialistes i antimarxistes, conceptes que

dominava i alhora odiava. Va començar en anys posteriors a

interessar-se per l’ocultisme, doctrina de la qual ja no se

separaria mai. Tot allò que contradeia el seu pensament va

ser destruït o requisat. En 1941, el Reich el va nomenar

titular del Ministeri de Territoris Ocupats de l'Est. El seu

mandat va suposar l'engegada de les teories de Göring sobre

la superioritat racial; produint la mort i deportació de milions

de persones. El Dr. Alfred Rosenberg va escapar a Holstein al

maig de 1945, però va ser detingut per la Policia Militar nord-

americana.

Acusat de…

Crims contra la humanitat, conspiració contra la pau mundial i de crims de guerra.

Declarat…

Culpable.

Condemnat…

A mort el 1 d'octubre de 1946, sent executat el 16 d'octubre del mateix any.

Fritz Sauckel (1894-1946): va ser un polític nazi criminal de la guerra. Va

organitzar les deportacions de treballadors dels països ocupats (especialment els russos)

cap a Alemanya, enviant-los a camps de treball. Va ser nomenat plenipotenciari general

per a l'ocupació de mà d'obra esclava en 1942 i va organitzar amb aquest motiu les

deportacions de treballadors des dels països ocupats fins a Alemanya. Va administrar, a

més, les deportacions via ferrocarril de jueus i eslaus des de la Rússia soviètica cap als

camps de concentració. Ell va treballar directament sota Hitler a

través de l'oficina de quatre anys del pla, dirigint i controlant el

treball de l'alemany.

Acusat de…

Crims de guerra i crims contra la humanitat.

Declarat…

Culpable.

Condemnat…

El 16 d'octubre de 1946 va ser penjat.

Hjalmar Schacht (1877-1970): va ser un polític i financier alemany.

Schacht va contribuir a reduir la inflació, quan es va convertir en president del

Reichsbank el 22 de desembre de 1923. Es va mantenir com president del banc central

alemany fins a 1930. Va contribuir a l'elaboració del pla Young,

destinat a reduir les reparacions de guerra a les quals Alemanya

estava obligada després de la Primera Guerra mundial. Encara

sense ser militant del partit nazi, Schacht va ajudar a Adolf Hitler

a reunir fons per a les seves campanyes. En 1932, va organitzar

una petició d'industrials per a reclamar al president Hindenburg

el nomenament de Hitler com canceller. Una vegada en el poder,

Hitler nomena a Schacht president del Reichsbank, i després

ministre d'Economia en 1934. En 1935 se li nomena

Plenipotenciairi general per a l'economia de guerra. Al gener de

1937, membre honorari del partit nazi. Dimiteix al novembre de

1937, a causa de les seves relacions conflictives amb Hermann

Göring. Conserva el seu càrrec al capdavant del Reichsbank fins

a 1939, sent ministre sense cartera fins a 1943. Acusat d'estar

implicat en l'atemptat del 20 de juliol de 1944 contra Hitler,

Schacht és internat en el camp de concentració de Dachau fins al

final de la guerra. Alliberat pels Aliats, figura entre els acusats en

el procés de Nuremberg.

Acusat de…

Complot i de crims contra la pau, especialment per la seva contribució a preparar

l'economia alemanya per a la guerra.

Declarat…

És absolt i alliberat en 1946; però és de nou jutjat per un tribunal alemany de

desnazificació.

Condemnat…

A una pena de vuit anys de treballs forçats.

Posat en llibertat en 1948 es converteix en conseller financer per als països en vies de

desenvolupament.

Baldur von Schirach (1907-1974): oficial nazi, líder de les Joventuts

Hitlerianas. Es va afiliar al NSDAP en 1925. Aviat es va guanyar

el respecte de Hitler i va ser traslladat a Munic, sent nomenat en

1929 cap de la Nationalsozialistischer Deutscher Studentenbund

(Unió Estudiantil Nacionalsocialista). Al 1933 va prendre el

comandam ent de les Joventuts Hitlerianas, rebent el rang de

Gruppenführer en les SA. Durant la guerra, el matrimoni

Schirach va tenir discrepàncies amb Hitler i van ser expulsats

del seu cercle. A causa d’això, va perdre el comandament de les

Joventuts Hitlerianas encara que més tard Hitler li nomenaria

Gauleiter de Viena, càrrec que ocuparia fins al final de la

guerra. Schirach va ser detingut en 1945 i jutjat a Nuremberg. Va

dir no tenir coneixement dels camps d'extermini.

Acusat de…

Crims contra la pau i crims contra la humanitat.

Declarat…

Culpable. Condemnat...

A vint anys en la Presó de Spandau.

Va Ser alliberat el 30 de setembre de 1966 i es va retirar tranquil·lament al sud

d'Alemanya.

Julius Streicher (1885-1946): militar i nazi rellevant abans i durant la

Segona Guerra Mundial. Era l'editor del diari d'ideologia nacionalsocialista Der

Stürmer, el qual va arribar a ser una part important de la maquinària propagandística

nazi. Al 1920, ingressa al Partit Socialista Alemany (Deutschsozialistische Partei), de

caràcter nacionalista i etnicista. Les seves pugnes amb altres membres del partit el van

dur a una altre organització antisemita, la Comunitat de Treball Alemany a (Deutsche

Werkgemeinschaft), que pretenia unificar les diverses

formacions antijudíes. Va fundar la publicació Der

Stürm er, on va ocupar el càrrec d'editor, utilitzada per

difondre l'antisemitisme. El diari va arribar a una

circulació de 480.000 exemplars en 1935. Al 1940,

Streicher va veure's involucrat a un escàndol relacionat

amb la destinació de les propietats jueves apropiades pels

nazis després del acte antisemista conegut com "La nit dels

cristalls trencats". Es va retirar a Cadolzburg, (oest de

Núremberg), on va dur una vida allunyada de l'activitat

pública fins que va ser fet presoner pels Estats Units al

maig de 1945.

Acusat de…

Les seves activitats de propaganda antisemita, van

contribuir al genocidi.

Declarat…

Culpable.

Condemnat…

Va ser executat en la horca el 16 d'octubre de 1946.

Albert Speer (1905-1981): arquitecte i polític alemany, dels més destacats

jerarques de l'Alemanya nazi. Va ser l'arquitecte predilecte i ministre d'armaments i

guerra d'Adolf Hitler durant la Segona Guerra Mundial.

En 1931, diversos dels seus alumnes li van convèncer perquè assistís a una reunió del

Partit Nazi en el parc Hasenheide de Berlin, on va quedar hipnotitzat per la poderosa

eloqüència d'Adolf Hitler. Es va afiliar al partit i posteriorment va ser assignat a les SS.

Al 1933, Josep h Goebbels li va demanar que renovés l'oficina principal del Ministeri de

Propaganda. Speer va posar tota la seva passió en aquesta reforma i ho va fer en temps

rècord. Goebbels va quedar impressionat amb el seu treball i li va recomanar a Hitler.

Troost va morir en 1934, i van triar a Speer per reemplaçar-li com

arquitecte cap del Partit. Durant els anys posteriors, Hitler li va

encarregar nombrosos treballs dintre de l'Alemanya nazi,

convertint-se així practicamente en el seu arquitecte personal. Al

1941, arran dels bombardejos, sumat al projecte del nou Berlín,

Speer va ser presumptament responsable de la deportació forçada

d'uns 50.000 jueus, expulsant-los de les seves cases per a fer lloc

per als seus grandiosos plans, i del reallotjament forçat de ciutadans

alemanys afectats per aquestes obres.

Va ser arrestat pels nord-americans el 12 de maig de 1945. Als

judicis de Núremberg, Speer va ser un dels pocs funcionaris del

règim nazi que van manifestar remordiment i es van declarar

culpables. Va adoptar una actitud de «víctima del règim nazi» i

es va conduir intel·ligentment en els interrogatoris, mostrant

diferències amb la resta dels jerarcas nazis, denotant

transparència, culpabilitat en alguns casos i ignorància de fets

en unes altres. Acusat de…

Crims contra la humanitat, amb proves acumulades en la seva contra: la seva afiliació a

les SS, el treball esclau, entre unes altres.

Declarat…

Culpable.

Condemnat…

A 20 anys de presó en Spandau (Berlín), fins que la mort el va sorprendre al setembre

de 1981.

Arthur Seyß-Inquart (1892-1946): va ser un polític austríac. Al 1928

va ingressar al Partit Nacionalsocialista Alemany del Treball i, sis anys després, va ser

nomenat membre del Consell d'Estat austríac. Al febrer de 1938 va resultar designat

ministre d'Interior del govern presidit per Kurt von Schuschnigg, a qui

va substituir al març com canceller. Seyß-Inquart no només va facilitar,

sinó que va requerir la presència militar alemanya que va acabar per

suposar la definitiva annexió (Anschluss) d'Àustria a l'III Reich. Va

romandre en el càrrec fins a maig de 1939, quan va passar a ocupar

diverses funcions polítiques als Països Baixos i a Dinamarca. Després

del final de la II Guerra Mundial i la consegüent derrota alemanya, va

resultar empresonat en 1945 i un any després jutjat al Tribunal Militar

Internacional a Núremberg.

Acusat de…

Crims de guerra.

Declarat…

Culpable.

Condemnat…

A mort, pena complerta el 16 d'octubre de 1946 .

De les 24 persones que van estar presentades amb acusació per anar al judici, només 20

van ser jutjats. Les altres 4 persones; tres van ser absoltes i l’altre, va morir abans de ser

arrestat, pero com aquesta informació no era del tot clara van seguir dins la llista dels

acusats. Són els següents:

Martin Bormann (1900-1945): militar, destacat líder de l'Alemanya nazi,

Cap de la Cancelleria, director del NSDAP des de 1941 i secretari personal d'Adolf

Hitler. Era un home que clamava d'una fidelitat a tota prova cap al

Führer, aquest li va fer el seu "home de confiança". Bormann es va unir

a diversos grups de cort antisemita abans d'ingressar al NSDAP (Partit

Nacional Socialista Alemany dels Treballadors) en 1924. En 1929 va ser

assignat al Comandament Suprem de les Sturmabteilung (SA) i en 1933 va

ser nomenat Reichsleiter del partit. Aquest mateix any es converteix en

membre del Reic hstag. Va ser General de les Schutzstaffel (SS) i Cap de

l'Estat Major juntament amb Rudolf Hess. Bormann assumeix la

presidència de la Cancelleria i l'adreça de l'administració del partit. Es va

convertint en secretari personal de Hitler, administrant els seus comptes.

Cap al final de la guerra, va ser vist per última vegada en el búnker de la

Cancelleria el 30 d'abril de 1945. El 2 de maig, durant el setge al Reichstag

es va organitzar una fugida del personal del Führerbunker cap a les zones

ocupades per l'exèrcit nord-americà.

Quan estaven en la Invalidenstrasse, al nord del riu Spree a Berlín, un tanc

va ser impactat per un obús rus, provocant la mort de Bormann i la

del seu company. El Tribunal de Nuremberg ho va jutjar en absència i rebel·lia, i va ser

condemnat a mort.

Erich Raeder (1876-1960): Gran Almirall alemany de la Kriegsmarine durant

la Segona Guerra Mundial, va ser un dels pocs alts càrrecs que es va atrevir a

discutir les decisions del Führer Adolf Hitler.

Al 1928, Erich va arribar el grau d'Almirall General i va ser

nomenat Comandant en Cap de la Reichsmarine. A l'octubre

de 1939, Raeder va suggerir a Hitler l'ocupació de Dinamarca i

Noruega argumentant que Alemanya no podria derrotar a Gran

Bretanya tret que s'instal·lessin bases navals en aquests països.

A l'abril de 1940, va autoritzar l'Operació Weserübung contra

aquestes nacions. Posteriorment Hitler va quedar molt

desil·lusionat amb l'acompliment de la Kriegsmarine després

dels èxits inicials. Hitler va entrar en còlera criticant tota

l'actuació de la Kriegsmarine des de la Primera Guerra

Mundial, i va acusar a Raeder d'incompetent. L'Almirall va

dimitir el 30 de gener de 1943, donant pas en el seu càrrec a

Karl Dönitz.

Capturat pels aliats, va ser processat en els Judicis de

Núremberg, i l’1 d'octubre de 1946 seria condemnat a

cadena perpètua, principalment a causa de el seu pla d'invasió de Noruega i

Dinamarca. Va ser posat en llibertat en 1955 per raons de salut, encara que cinc

anys després va morir en Kiel en 1960, a l'edat de 84 anys.

Gustav Krupp (1870-1950): diplomàtic i empresari alemany.

Durant la Primera Guerra Mundial, Krupp AG va tenir el monopoli de la fabricació

d'armes pesades a Alemanya. Es va oposar a l'arribada del nazisme fins que en 1933 els

seus membres li van ajudar a desahacerse dels sindicats en les empreses del grup. Més

tard va signar sustanciosos contractes amb l'A lemanya nazi per al vertiginós programa

de rearmament emprès per Hitler. A la Segona Guerra Mundial va mantenir en les seves

empreses un gran nombre d'esclaus de diferents països ocupats i de

camps de concentració, tenint fins i tot indústries prop del camp de

concentració de Auschwitz.

Els seus problemes de salut a partir de 1939 li van dur a una

paràlisi en 1941, lliurant el funcionament formal del negoci al seu

fill Alfred Krupp en 1943. Encara que va ser capturat per a ser

jutjat en Núremberg, per pràctiques esclavistas amb presos, la seva

postració i senilitat van impedir el processament.

Robert Ley (1890-1945): Va ser un militar, pilot, doctor en Filosofia, Gauleiter

(governador polític), Reichsleiter (líder del Reich) i líder sindical de

l'Alemanya nazi.

Al 1925 es va sentir profundament atret pel discurs nacionalista del

Partit Nazi i va ser acollit de bon grat per la seva condició d'universitari.

Va ser nomenat Gauleiter en Renania del Sud, on va aconseguir adeptes

a la causa nazi entre antics membres d'organitzacions socialistes i

comunistes. Va seguir ocupant el seu treball seguint les noves

instruccions del partit que exigirien aglutinar als treballadors actius. Va

ser Cap d'Organització del Partit Nazi des de novembre de 1932 fins a

maig de 1945. Quan en 1933 es va crear el Front de Treball Alemany

(DAF), Robert Ley va ser nomenat màxim dirigent del nou sindicat

vertical l'objectiu del qual era augmentar la productivitat i mostrar

l'orgull de la Nova Alemanya. Va ser membre del Reichstag (Parlament)

des de 1932 fins a 1945.

Al finalitzar la Segona Guerra Mundial, Robert Ley va fugir cap a

Berchtesgaden però va ser capturat el 16 de maig de 1945 i encausat

en els Judicis de Núremberg. Acusat de crims de guerra es va

suïcidar abans de ser jutjat.

A més a més… Em seleccionat un petit recull de publicacions on, si us interessa,

podreu trobar més informació sobre Nuremberg.

LLIBRES Els judicis de Nuremberg, José Luis Perez Triviño Aquest llibre és un recull d‟informació de Nuremberg, trobada a diferents altres llibres. Una mena de

“resum” amb les dades més importants, esquematitzat, explicat d‟una manera molt

intel·ligible. Ja desde la primera plana, es plantegen unes preguntes (Quines van ser les principals línies

d’actuació dels fiscals i la defensa?) per indicar-nos el tipus d‟informació que hi trobarem.

Las entrevistas de Nuremberg, Leon Goldensohn Llibre extens, però molt interessant. En ell podem trobar entreistes que Leon Goldensohn va fer a 24

líders alemanys, a més a més, testimonis de la defensa i dels acusats. A les entrevistes trobem tota

mena de perfils psicologics; estan fetes amb una bona estrategia. Aquest llibra en serveix per

“comprendre” la mentalitat i la missió d‟una ideologia

embogida.

Nuremberg, el mayor juicio

de la historia, James Owen El llibre consituteix una primera lectura molt profitosa

per tots aquells que mai no s‟han acostat a la questió del primer judici per la seva complexitat. L‟autor, no

preten simplificar el fons del tema pero sí les mostra d‟un mode més amè.

PEL·LÍCULES

Nuremberg, juicio al Tercer Reich, DVD La pelicula, primer situa a l‟espectador en la situació del moment. Representen la sesió

preliminar del 18 d‟octubre, presidida per un jutge rus, fins a l‟1 d‟octubre –día del judici

principal-. En ella veiem com es va celebrar el major procès judicial de la historia contra

algún dels culpables que havien dirigit el Tercer Reich.

Vencedores o vencidos, (Judgment at

Nuremberg) Stanley Kramer A la ciutat alemanya de Nuremberg, després de la

Segona Guerra Mundial i la pèrdua dels nazis, veiem a la pelicula el judici al tribunal internacional. Presidit

per l‟estadounidense Dan Haywood amb el proposit d‟impartir justicia davant daquests actes criminals.

La pelicula ens planteja diferents punts de vista sobre el que succeïa en aquell moment i ens

aproxima als culpables.

SIMBOLOGIA: LA CREU

ESVÀSTICA

Eva Gómez

Anabel Gómez Marta Campàs

Vicky Garcia

L‟ esvàstica és una creu que té els braços creuats en angle

recte. Els braços poder estar doblegats en sentit de les

agulles del rellotge o al revés.

La paraula esvàstica prové del sànscrits swastika, que

significa “molt auspicis” (literalment “forma beneïda”). Els

seus 20 costats fan que sigui un isògon irregular.

L‟ esvàstica ha aparegut repetidament en l‟ iconografia, l‟ art

i el disseny al llarg de tota la historia. Ha representat

conceptes com la sort, el Brahman, el concepte hindú de la reencarnació, o a

Sürya (Deu del Sol).

Aquest símbol ha passat per la India, Nepal, pels

budistes, i així per varis països i cultures fins arribar al

segle XX.

A principis del segle XX el nazisme va adoptar la creu

esvàstica com emblema. Per això, la majoria de la gent

la associa directament amb el Tercer Reich,

desconeixent les seves anteriors utilitats i significats.

HISTÒRIA DE L’ESVÀSTICA

La història de la esvàstica és més llarga del que la majoria de la gent creu. Els seus

orígens es remunten a les cultures agràries del neolític.

Deriva de la creu radiada, eliminant la línia circular i transformant-la en un

quadrat. Des de llavors, va rebre sovint un significat solar, com el qual té en l'Índia.

També és el símbol del cicle etern (samsara) alhora que ho és de Buda.

La esvàstica, segons el sentit en el qual girin els seus braços, adquireix diferents

significats:

La esvàstica amb els braços doblegats cap a la dreta és un símbol de la

bona sort.

La esvàstica amb els braços doblegats cap a l'esquerra és un símbol de

desgràcia (rep el nom de sauvàstica).

Normalment té una significació positiva la creu gamada, que gira cap a la dreta.

La esvàstica és un símbol sagrat per a en hinduisme, el budisme, el jainisme i el

odinisme. És comú veure-la en cases o temples de la Índia o Indonèsia..

A la fi del segle XIX, un famós arqueòleg (Heinrich Schliemann) va descobrir que la

esvàstica també estava present en l'antiga Troia.

A principis del segle XX, la esvàstica s'usava molt a Europa. Tenia molts significats.

El més comú era un símbol de bona sort i auguris. No obstant això, les

investigacions de Schliemann les van continuar els moviments völkisch, per a qui la

esvàstica era un símbol d'identitat ària i orgull nacionalista alemany.

Aquest nou significat de l'ascendència cultural ària del poble alemany va poder ser

un dels motius principals pels quals el partit nazi va adoptar la esvàstica o

Hakenkreuz (en alemany, creu en forma de ganxo) com el seu símbol.

No obstant això, el partit nazi no va ser l'únic a usar la esvàstica a Alemanya.

Després de la Primera Guerra Mundial van sorgir diversos moviments nacionalistes

d'extrema dreta que també van adoptar la esvàstica com símbol. La van associar a

la idea d'un estat racialment “pur”.

Quan els nazis van obtenir el control d'Alemanya i Hitler va dissenyar la bandera

amb la esvàstica, aquest símbol es va convertir en la icona més recognoscible dels

nazis.

Per tot això, a pesar dels orígens de la esvàstica, aquesta s'ha relacionat tant amb

l'Alemanya nazi que els usos actuals freqüentment general controvèrsia.

L’ESVÀSTICA ASSOCIADA AL NAZISME

“Jo mateix, mentrestant, després d'innombrables intents, vaig establir la forma

final; una bandera amb fons vermell, un disc blanc i una esvàstica negra en el

centre. Després de perllongades proves, també vaig trobar la proporció definitiva

entre la grandària de la bandera i la grandària del disc blanc, així com la forma i el

grossor de la esvàstica” Adolf Hitler - Mein Kampf

Els nazis van adoptar la esvàstica com símbol en 1920 . Un dels principals

responsables va ser Karl Houshofer. Karl era un geògraf que havia viatjat per tot el

món i que durant els seus viatges s'havia involucrat bastant amb les pràctiques

místiques del Budisme en la seva estada en l'Índia. Concretament es va involucrar

amb les pràctiques dels cridats ?Capells Negres?. Aquests budistes practicaven un

budisme més relacionat amb la màgia negra i la bruixeria. S'identificaven amb la

creu gamada levogira. Un altre dels principals responsables de la utilització de la

creu Gamada és Rudolf Freiherr von Sebottendorff, el fundador de l'Ordre de

Tule*. Karl Houshofer es va integrar i va participar també en l'avanç de la creació

d'aquesta ordre, per tant va ser una gran influència per la seva experiència amb els

budistas. A aquesta ordre també es va integrar l'assistent de Karl i la mà dreta

d'Hitler, Rudolph Hess. Ells 3 van ser els principals gestors d'aquesta ordre i de la

utilització de la creu Gamada.

La van usar com símbol de la “raça ària”. L'ús de la esvàstica com símbol de la

“raça ària” es remunta a escrits de Emile Burnouf.

Després de molts altres escriptors, el poeta Guido von List ho va considerar per a

ser un símbol únicament ari. Hitler, en el lliuro Mein Kampf, es va referir a la

esvàstica com “símbol de la lluita per la victòria de l'home ari”.

“La primera vegada que la esvàstica va ser usada amb un significat ari, va anar

el 25 de desembre de 1907, quan la autodenominada Ordre dels Nous Templarios,

una societat secreta formada per Adolf Joseph Lanz von Liebenfels, va fer una

bandera groga amb una esvàstica i quatre flors de lis en el castell de Werfenstein

(Àustria).”Wlofgang G. Jilek

Els nazis, per a arribar a les tesis que afirmaven l'ascendència de la raça ària, van

creure que els primers aris de la Índia (en les tradicions de la qual apareixia el

símbol de la esvàstica) van ser el prototip d'invasors de raça blanca, cooptant així

el símbol com un emblema de la supremacia blanca.

Els nazis van utilitzar la esvàstica negra dintre d'un cercle blanc sobre fons vermell.

Els colors blanc, negre i vermell van ser escollits perquè anteriorment van

pertànyer a la bandera de l'Imperi Alemany.

“En la nostra qualitat de nacionalsocialistes veiem en la nostra bandera el nostre

programa. En el vermell veiem la idea social del nostre moviment; en el blanc, la

idea nacionalista; en la creu gamada, la nostra missió de combatre per la victòria

de l'home ari, que serà també la victòria de l'eternitat que ha estat antisemita”

Adolf Hitler, Mein Kampf

Avui dia, la esvàstica ha estat adoptada pels neonazis. Per això, l'ocupació de la

esvástica sol dur polèmica en gairebé tot el món. En l'actualitat, la legislació

alemanya prohibeix i sanciona l'ús en públic de la esvàstica

A l'Alemanya nacionalsocialista

Com ja s'ha dit, pels occidentals, l'esvàstica s'associa al nazisme en particular i al feixisme en general.

Els teòrics nazis adoptaren el símbol de l'esvàstica afirmant que l'ascendència de la

raça ària provenia de la Índia i que de les seves tradicions vèdiques sorgí

l'esvàstica.

Els nazis van usar principalment l'esvàstica negra dins d'un cercle blanc sobre un fons vermell.

Avui en dia, l'ús de l'esvàstica com a símbol polític està prohibit a Alemanya.

L’ORDRE DE TULE L'Ordre de Tule és una societat creada a Alemanya en 1917. Molts dels caps

alemanys es van conèixer en aquesta ordre perquè la gran majoria va formar part

d' ella.

El pla d'Hitler era fundar un imperi mil·lenari, idea inspirada per ell i diversos

membres de l'ordre de Tule. Les seves ambicions polítiques els van dur a dividir-se

en petits grups independents entre si, un dels quals va ser Die Vril Chefin. Els

membres d'aquesta societat independent van consagrar idees com la propulsió per

la levitació.

Quan el Partit Nacional Socialista va arribar a lo més alt, dintre de l'Ordre de Tule

es va formar la SS, organització secreta coneguda com el Sol Negre. Aquesta

organització secreta va ser la continuació de les propostes de Vril i va arribar a

fabricar la seva pròpia nau.

En l'ordre de Thule van ingressar sacerdots, monjos, nacionalistes, patriotes,

antimarxistas i antijueus.

A l'art i l'arquitectura L‟esvàstica és un símbol bastant corrent en l'arquitectura hindú i l'art de la Índia

dels nostres dies, així com en l'arquitectura del passat,

havent estat representada en mosaics, i altres obres

del món antic.

Motius d‟esvàstiques del paviment de Catedral de Notre-Dame de Amiens (Paris).

Gerro Cèltic del segle II o I a. C. Trobat a Numancia, decorat amb una esvàstica.

La esvàstica es un motiu prou comú en la cultura Romana y l‟art de la Índia en els

nostres dies, així com en l‟arquitectura del passat, havent estat representada en mosaics, friss y altres obres del món antic.

Hi ha símbols similars en l'arquitectura occidental clàssica que

inclouen la creu, el triskel (tres cames doblegades unides per la seva banda superior).

També en el “lábaro càntabre” del nord de Espanya.

L‟esvàstica també rep en aquest context el nom de gammadion (que prové de

gamma, tercera lletra del alfabet grec). En l'art de Xina, Coreja i del Japó, sovint

podem trobar l‟esvàstica com un motiu que es repeteix

contínuament (alguna cosa que llunyanament pot recordar

un patró en greca). Un d'aquests motius, anomenats

sayagata en l'art tèxtil japonès, inclou esvàstiques que s'uneixen mitjançant línies.

*Símbols esvasticoides s'han trobat abundantment en les ruïnes de Troia.

Ja a Occident, en el art romà, romànic i gòtic l‟esvàstica com a figura aïllada es

troba rarament, però es troba amb més freqüència com a patró que es repeteix en

la decoració de vores o superfícies. Alguns dels tapissos del terra de la catedral d‟

Amiens presenten motius d‟esvàstiques entrellaçades o unides (veure fotografia de

més amunt). Les vores adornades amb esvàstiques unides eren comunes en

l'arquitectura romana i poden veure's també en edificis d'estil neoclàssic.

El trisquel o trinacria cèltic és un símbol geomètric i curvilini format per una

hèlix de tres braços en espiral que s'uneixen en un punt central configurant una

forma en hèlix, a l'estil dels símbols solars, com la esvàstica. Lábaro càntabre nom que rep la interpretació moderna d'un antic

estendard militar conegut pels romans com cantabrum.

*Estendard: tipus de bandera.

Podem trobar a varies estructures

hindús el símbol de l‟esvàstica

perquè era una remota forma dels

primitius hindús de donar la

benvinguda en un temple o en una

vivenda. Per aquest motiu la

trobem a molts dels temples hindús

com a símbol de bona sort i protecció contra els mals esperits.

Aquí trobem l‟esvàstica representada al pit del Buda

com a símbol d‟obertura del cor.

“Perquè simbolitza el treball, l‟ala forja dels ciclops.

Perquè aquesta creu representa les forces del nostre

cos” Dalai Dama.

En el centre de La galeria del Sol a

Bariloche podem veure una estranya

plataforma. Fa uns anys, en aquesta

galeria, hi havia un laberint d‟aigua sota

d‟aquesta plataforma. En les parets del

laberint, com podem veure a l‟ imatge, s‟

hi dibuixava una creu esvàstica. Fa poc

temps,

desprès

d‟una

impròpia

acusació

es va col·locar sobre el laberint la plataforma que

podem veure actualment sobre la qual trobem un

piano que no toca ningú. La creu representa també

el Sol en moviment, astre que es desplega amb

grandesa només entrar en aquesta galeria i que, a més, porta el seu nom.

Altres noms Altres noms en espanyol

Creu gamada (en heràldica), ja que cada braç s'assembla a una lletra grega gamma majúscula (Γ). En francès és croix gammée,en anglès

fylfot, en alemany Winkelmaßkreuz, en holandès hakenkruis i en italià

croce uncinata.

Heràldica: ciència del blasó, és a dir l'estudi de les armeries (o armes).

Creu cramponada (en heràldica), ja que cada braç s'assembla a una de les pues d'un grampó (en francèscroix cramponnée, en anglès cross

cramponned, en alemany Hakenkreuz, en italià croce uncinata, en

holandès weerhakenkruis, en hongarès horogkereszt).

Grampó: elements metàl·lics adaptables a la sola de determinats tipus de

bota per possibilitar o millorar l'adherència d'aquesta a superfícies gelades o nevades.

Tetraskel es relaciona amb el nom grec tetraskelion (lit. «quatre cames»).

Esvàstica prové del idioma sànscrit (parlat antigament en l'Índia),

concretament de la paraula suasti, que significa «benestar». El terme es

divideix en l'adverbi el seu («bé» o «molt») i asti (tercera persona singular del verb asti [„això és‟]). Una traducció literal seria «conductiu al ben-estar».

Wan, en xinès, se li relaciona amb el número 10.000 per analogia lèxica.

L‟esvàstica, utilitzada com un caràcter xinès més de les respectives

adaptacions de wanzi (卍字). Wan amb el sufix zi (que significa „grafia‟) es

deriva manji (卍) en japonès i manja (만자) en coreà.

A la religió i mitologia •Hinduisme

La esvàstica es troba a tot arreu de temples de la religió hindú, així com a símbols,

y altres motius de la Índia i del Nepal, tan aviat en el passat com en els nostres

dies. En el hinduisme, els dos símbols representen les dos formes del Brahman

(concepte de Deu). En el sentit de les agulles del rellotge representava la evolució

de l‟univers, representada per el déu creador Brahmá, que en el sentit anti-horari

representava la involució de l‟univers, representada per el déu destructor Siva.

També podem veure de quina manera apunta cap els quatre punts cardinals,

simbolitzen la estabilitat. La esvàstica l‟entenen per un símbol sagrat y de don

auspici entre els hindús. S‟utilitza normalment en al decoració de tot tipus

d‟elements relacionats amb la cultura hindú. El déu Ganesha està associat amb el

símbol de la esvàstica. El seu mode d‟utilització està extens per la Índia y el Nepal.

•Budisme

En el budisme la esvàstica s‟utilitza en posició horitzontal (a diferencia de la

esvàstica nazi, que la trobem rotada 45 graus en la bandera del Reich). Des de la

Dinastía Liao forma part de l‟escriptura xina

(com 卍 (en pinyin: wan4), simbolitzant el caràcter 萬 (wan4) vol dir „tot‟, i

„eternitat‟, y com 卐 no s‟utilitza gaire..) Per la seva associació amb el nazisme, des de

mitjans del segle XX són totes levogires. Las esvàstiques (giren cap a la dreta o cap a

l‟esquerra) apareixen sobre el pit d‟algunes estàtues Buda. Aquest tipus de

esvàstica pot trobar-se de vegades a envasos de menjar xina per indicar que

aquells productes són i que poden ser consumits per

por budistes. Aquest mateix símbol el podem trobar

també, en els colls de roba feta servir per nen

xinesos per protegir-los de mals esperits. La

esvàstica també significa els 4 elements: foc, aigua, vent i sorra.

Esvàstica en un temple budista coreà.

•Jainisme

En el jainisme el motiu de la esvàstica es combina amb el d‟una mà.

•Cristianisme

Algunes esglésies cristianes romàntiques y gòtiques contenen alguna decoració

d‟esvàstiques, ja que els cristians l‟utilitzaven per dissimular una creu i així evitar persecucions.

Segons investigadors, com John Cooper, senyalen que en temps medievals es podia

trobar en diversos temples en Europa, la figura de gammadión, una creu formada

per quatre lletres gamma (Γ) imitant la forma de la esvástica, representant a els

quatre redactors de els evangèlics canònics, llibres principals del cristianisme, sent el centre, el símbol de Jesús de Nazaret.

Altres autors, com Guillermo Alfredo Terrera, senyalen que hi ha evidències de que

certs grups cristians utilitzaven esvàstiques, que van col·locar en les seves tombes

y monuments, al menys durant els primers segles de la expansió cristiana en el

continent europeu, podent trobar-se en llocs tan diversos com la Basílica de Mérida o la catedral de Notre Dame de París.

Basílica de Merida.

•Judaisme

El terra de la sinagoga de Engedi, construït

durant la Judea romana, es va decorar amb

un mosaic d‟esvàstiques.

Altres parts

d’Àsia

Creu Esvàstica budista en una campana de bronze en

Japó

En el Japó la esvàstica es un antic símbol que rep el

nom de manji. Com apareix amb certa freqüència en

productes japonesos exportats d‟occident.

En els mapes de carrers de les ciutats japoneses, el símbol d‟una esvàstica indica un temple budista.

Antigues tradicions indoeuropees

En la religió ancestral protoindoeuropea, l‟esvàstica

sovint representava el Sol i el seu poder. S‟ha

relacionat amb la creu solar (símbol semblant a la

creu celta, però amb els braços d‟igual longitud).

En la mitologia germànica, l‟esvàstica també

representa poder i il·luminació, d‟aquí que

s‟associessin a els deus del tro com Thor

(l‟esvàstica era el símbol de Mjolnir, el martell de

Thor), en la mitologia nòrdica, y Taranis, en la

mitologia celta. En Irlanda, una roda solar es coneix com creu de Brigit i s‟utilitza per allunyar el mal.

Creu de Brigit.

Teories astronòmiques

Visió d‟un cometa amb moviment de rotació en funció de la posició de el seu eix.

Deixa‟n apart les teories antropològiques clàssiques, també existeix una teoria

astronòmica de l‟origen d l‟esvàstica. Aquesta va ser feta per el astrònom Carl

Sagan. Segons Sagan es inexplicable que aquest símbol hagués estat fet servir al

llarg de l‟historia per moltes civilitzacions que no haguessin tingut contacte antre

elles, i menys considerar la possibilitat de que es tracti d‟un símbol resultant de una

experiència comú que van tenir tots aquests pobles. Per Sagan, aquesta

experiència únicament podria provenir del “Cel”. Això estaria o la visió d‟algun

astre peculiar o bé la visió d‟alguna anomalia atmosfèrica. Sagan opinava que

l‟origen probable de l‟esvàstica era l‟aproximament d‟un cometa amb moviment de

rotació de tal manera que el seu quedes orientat cap a l‟observador terrestre. Així

s‟explicaria d‟utilització d‟aquest símbol per civilitzacions distants entre sí i que no

tenien cap vincle d‟unió. Molts científics han senyalat el cometa Encke com el més

probable candidat per això. Però, els crítics d‟aquesta teoria diuen que es

improbable que aquest succés es produís, i creuen que es pot explicar d‟utilització de l‟esvàstica des de un punt de vista terrestre.

Fotografies d’art i arquitectura:

Isfahán:

Yazd

Se de Braga

Biblioteca de Manchester

Cementiri a Vietnam

Ceràmiques greges:

<- Escut de terres hel·lèniques

CURIOSITATS DE

L’ESVÀSTICA Hem trobat algunes curiositats que ens han semblat prou interessants sobre l‟esvàstica, aquí en tenim algunes:

• L'autor britànic Rudyard Kipling, molt influenciat per la cultura de l'Índia, tenía una esvàstica a la coberta de tots els seus llibres fins que al sorgir el nazisme es va fer poc convenient.

•Els Boy Scouts també l'usaren com a símbol, de la mà de Robert Baden-Powell, molt possiblement influenciat per la cultura índia. Estava present a la medalla del mèrit, fins que el 1935 es va decidir canviar-ho.

•L'esvàstica apareix com a símbol militar en exèrcits com el letó i el finès a principis del segle XX tot i que amb presentacions diferents. No tenía res a veure amb el nazisme.

•Una població d'Ontario, al Canadà es diu Swastika. El poble es va crear el 1906 pel descobriment de mines d'or. Durant la Segona Guerra Mundial el govern canadenc va voler canviar-li el nom, però la població s'hi va oposar.

“Keep this, it will bring you luch” Guárdala, et portarà sort. En aquesta imatge podem observar com la creu Gamada està relacionada directament amb la sort. Per aquest motiu,

era molt normal regalar-la o mostrar-la a la gent propera desitjant-li el millor per el futur.

L‟església

Ortodoxa té, entre les seva infinitat de creus, diferents tipus de creu Gamada. Per exemple, en el “Gabinete lila” de l‟ Emperadriu Alexandra es van trobar varies imatges de Sant Cirili i Metodio

rodejats de creus Gamades. Com podem veure en aquesta imatge existeixen moltíssimes formes de representar aquesta creu.

El nom de “Gamada” prové de la seva similitud amb la lletra grega majúscula “gamma”. Unint quatre gammes podem aconseguir una creu esvàstica. També es deu a que aquesta creu, com ja em dit, es

usual a l‟ església Ortodoxa i els seus representants més propers es troben a Grècia.

Aquesta foto és d‟un equip d‟ hoquei d‟ un poble de Canadà que es diu “Esvàstica”. Les components de l‟ equip duien cosida

al pit la creu esvàstica real com a símbol representatiu de l‟ equip. Les noies, a causa del seu símbol, eren reconegudes com les noies

esvàstiques.

CONCLUSIÓ Bé, la veritat es que no coneixíem gaire de l‟ historia de la creu nazi i ens

em sorprès bastant de la diferencia de significat de abans i ara. Actualment, directament se la relaciona amb coses negatives i extremadament dolentes, que és el resultat de tot el dolor i l‟ odi que Hitler va sembrar al llarg de la

seva vida i que, encara avui dia, es segueix cultivant per altres persones que el continuen.

Ens ha sorprès el fet de que estigués relacionada amb la bona sort i que per religions bastant antigues simbolitzés protecció contra els mals esperits. A més, també trobem curiós que la gent (la gran majoria) no conegui el

significat d‟aquesta creu ja que està present a símbols bastant coneguts com el Buda.

Com moltes altres coses, el nazisme ha causat tant d‟impacte en la història mundial que ha fet que moltes coses que han existit des de molt abans,

hagin quedat tacades amb el seu signifiat i haguin quedat relacionades amb coses tan negatives, fent que ja ningú les reconegui per el valor que tenien fa uns anys i tot el que han representat en algun moment de la mateixa

història de la humanitat que ara les fa sinònim

de por, d‟ odi, de

guerra i de dolor.

ANNEXOS

BIBLIOGRAFIA:

Llibres

Webs

Pel·lícules

LLIBRES · Mein Kampf (Mi lucha) – Adolf Hitler (1925) · Diari d’Anna Frank (1947)

· El gran secreto del talismán del poder – Trevor Ravenscroft

· Las entrevistas de Nuremberg - Leon Goldensohn · Els judicis de Nuremberg - José Luis Perez Triviño

· Diccionario Espasa sobre símbolos, señales y signos – Jose Manuel Lechado

· Hiroshima – John Hersey

· Yo fui medico del diablo (1970) – Enrique Sánchez Pascual · El niño con el pijama de rayas (2006) – John Boyne

WEBS · Corea sota el Japó:

http://en.wikipedia.org/wiki/Korea_under_Japanese_rule

· Operació Valkiria:

http://es.wikipedia.org/wiki/Atentado_del_20_de_julio_de_1944

http://www.temakel.com/histcstauffenberg.htm

http://es.metapedia.org/wiki/Atentado_del_20_de_julio

http://es.wikipedia.org/wiki/Wehrmacht

· Simbologia:

http://documentales.tv-on.es/ http://todoaporta.blogspot.com/ http://aprendiz-de-mucho.blogspot.com/

http://argentina-digital.blogspot.com/

http://www.belt.es/ http://es.wikipedia.org/

http://www.galeria-bariloche.com/ http://www.youtube.com/

http://ca.wikilingue.com/es/Esv%C3%A1stica#En_l.27art_i_l.27arquitectura

http://ca.wikilingue.com/es/Triskel http://ca.wikilingue.com/es/L%C3%A1baro_c%C3%A0ntabre

http://es.wikipedia.org/wiki/Esv%C3%A1stica#En_el_arte_y_la_arquitectura

http://www.skyscrapercity.com/showthread.php?p=12323597

imatges en: www.google.es

· Pearl Harbor:

http://es.wikipedia.org/wiki/Ataque_a_Pearl_Harbor

http://www.buenastareas.com/ensayos/Argumento-De-Pearl-

Harbor/3470.html

http://www.exordio.com/1939-1945/militaris/batallas/raidTokio.html

http://www.educahistoria.com/cms/index.php?option=com_con

tent&view=article&id=156:pearl-harbor-2001-de-michael-bay&catid=43:cine-historico&Itemid=152

http://www.labutaca.net/films/4/pearlharbor.htm

· Nuremberg:

http://es.wikipedia.org/wiki/Juicios_de_N%C3%BAremberg

http://sinera.diba.cat/search*cat/?searchtype=X&searcharg=n

uremberg&searchscope=171

· Feixisme i colonialisme italià: http://es.wikipedia.org/wiki/Imperio_colonial_italiano

http://www.ameritalia.id.usb.ve/piazz.studi.storia.012.colonialis

mo.htm

http://taringa.net/posts/info/5213846/Segunda-guerra- mundial.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Benito_Mussolini

http://sapiens.ya.com/sosilos/biografias/mussolini.htm

http://www.ajzanier.com.ar/mussolini.htm

http://www.google.es/search?q=mussolini&hl=es&prmd=ivb&tbs=tl:1&tbo=u&ei=uJALTNG4C4KK4QbPzKGNAQ&sa=X&oi=timel

ine_result&ct=title&resnum=19&ved=0CGcQ5wIwEg

· Hiroshima i Nagasaki:

www.wikipedia.org

www.youtube.com/watch?v=3iJKPDg209M

Imatges: www.google.com

PEL·LÍCULES

· Valkiria (2008) – Bryan Singer

· Pearl Harbor (2001) – Michael Bay

· Vencedores o vencidos (Judgment at Nuremberg) - Stanley Kramer

· Sobre els jueus:

El gran dictador (1940) – Charles Chaplin El libro negro (2007) – Paul Verhoeven

Amén (2002) – Costa-Gavras La zona gris (2001) – Tim Blake Nelson

Ghetto (2007) – Audrius Juzenas El noveno dia (2004) – Volker Schlöndorff