la festa major d’antany

LA FESTA MAJORD’ANTANY

14 | LA FESTA MAJOR D’ANTANY

PREFACI

El monogràfic de la present edició està dedicat arealitzar una aproximació a les festes majors que vaveure transcórrer el poble en honor al seu patró, santFeliu màrtir, des del 1885 -primera data de què tenimnotícia escrita- fins al 1936 -al llindar de la revolució il’esclat de la Guerra Civil espanyola. Per fer-ho, pren-drem com a base el treball d’arxiu realitzat per AntoniCamprodon i Rovira, veí de la nostra vila que en elsegon volum de Cròniques torellonenques ha realitzat unarecerca exhaustiva i acurada no ja només dels progra-mes de la Festa Major, sinó també de les cròniquesretrospectives, la qual cosa ens permet conèixer les valo-racions que en van fer els seus coetanis. Cròniquesredactades en diaris locals i provincials complementadesamb diferents elements que componen el floklore localcom ara partitures de balls populars, il.lustracions o car-tells dels anunciants. Gràcies al seu treball, doncs,podrem veure reflectit com celebràvem els torellonencs,fa més de cent anys, la Festa Major: veurem qui hi par-ticipava, qui l’organitzava, com s’anunciava, com n’erad’esperada, com va anar evolucionant al cap dels anys,com en parlaven els mitjans d’aquella època, quin signi-ficat tenien aquelles festes, així com quins eren els ele-ments religiosos i de solemnitat que conformaven lafesta.

El que farem aquí, però, és una tria, un recull variatque ens permeti veure les formes de celebració, els mit-jans que hi esmerçaven i l’entusiasme que hi vessavenamb les paraules que el mateix Antoni Camprodon con-sidera -humilment- curtes, però que jo us garanteixoque són llargues, sàvies i insuperables. Sense ànim debuscar la contraposició sistemàtica vers les formes decelebració dels nostres dies, la primera reflexió que esdesprèn de la lectura d’aquests documents és el grancontrast amb el present, no tant en les formes com enl’entusiasme dels diversos estaments de la societat civil.Tothom hi participava, posant-hi el coll, fins a esderne-gar-se.

De la lectura de les cròniques se’n desprèn la deca-dència de la Festa Major “típica”, com de fet es pro-dueix una desapareció de tot el que és típic: els menjarstípics, els vestits, les botigues típiques...Tot desapareix,en definitiva, davant la progressiva uniformització gene-ral, una cara més de l’anomenada globalització. I aixòes dóna també en un poble com el nostre, del qualningú no pot dir que tots els seus vilatans, però espe-cialment els més joves, no estiguin integrats en les tra-dicions o no cerquin constantment propostes que man-tinguin viu l’elevat nivell cultural de què gaudim els pes-

callunes. Com tampoc ningú ens pot retreure que nodediquem prou esforços a la celebració de la nostraFesta Major. Malgrat tot això, el contrast es continuafent evident. Caldrà acceptar-ho, doncs, com un procésnatural.

En definitiva, el que pretenem és descobrir algunacosa més de les nostres rebesàvies i rebesavis tot sargintun teixit que vol donar forma a la fesomia del nostrepoble a través de la seva vitalitat socioeconòmica i cul-tural.

>> Crònica del Diario de Barcelona, on apareix la referència mésantiga a la Festa Major de Torelló, de l'any 1885.

LA FESTA MAJOR D’ANTANY | 15

L’ÈPOCA

Cap a la segona meitat del segle XIX, Torelló explo-ta la força energètica dels seus rius per poder industria-litzar-se. Això només ho van poder fer els pobles quetenien rius importants com ara el Ter o el Llobregat; demanera que ciutats com Vic en van quedar fora. Aquestprocés porta com a conseqüència un augment demo-gràfic que passa dels 2.475 habitants de 1870 als 2.853de 1880, segons els cens d’aquell any. El sector indus-trial ja passa a ser llavors més important que l’agrícola,que podríem xifrar entorn del 25% de la població acti-va. L’arribada de la industrialització, però, va fer possi-ble incrementar la producció i va afavorir la comercia-lització amb la resta del mercat agrícola català.L’arribada del ferrocarril, l’any 1879, va afavorir moltaquest procés. Es va elaborar un nou pla urbanístic quepreveu la construcció de clavegueram i la col.locació dellambordes a la majoria dels carrers. A part, van néixercarrers nous, com el carrer de Sant Josep, i van comen-çar a edificar-se moltes torres d’estiuejants. L’any 1893es va fer la conducció d’aigües potables, i, tres anys méstard, l’Ajuntament va treure a subhasta la instal.laciód’il.luminació elèctrica. No és estrany, doncs, que ambuna economia a l’alça i amb un notable augment delsserveis a la vila es poguessin destinar tants mitjants a laFesta Major.

Potser no és gaire coneguda aquesta faceta del nos-tre poble, però, a cavall dels segles XIX i XX, Torellóera un important centre d’estiueig com podien ser SantJulià de Vilatorta, la Garriga, Viladrau, Tona o Ribes deFreser. Segons sembla, les aigües de la Font Santa, a lesquals se’ls atribuiren propietats terapèutiques, erenfamoses. Cal fer especial esment en aquest punt, ja queva ser un d’aquests estiuejants un dels principals corres-ponsals de torn d’aquestes cròniques que ens ocupen.Es té constància que, qui a finals de segle XIX firmavaamb el pseudònim Ab-Del Aly, era al senyor FredericRauret i Suyastres, general auditor, destinat a l’ambaixa-da egípcia d’Alexandria. Aquest distingit estiuejant pos-seïa una finca al carrer Manlleu, coneguda pels torello-nencs com a Can Cònsol. Ell va ser l’autor d’una bonacolla de cròniques escrites entorn de la Festa Major.

>> Els comerciants fan propaganda dels seus serveis.

>> Les aigües de la Font Santa eren famoses per les seves pro-pietats terapèutiques.


LA FESTA MAJOR, LA FESTA PEREXCEL.LÈNCIA

“Poques festes se celebraven per aquells anys. Hihavia tanta feina! Els diumenges només es notaven per-què començàvem la jornada de fora més tard, ja queanàvem a missa de sis. I això les dones, que ni oncle nila majoria d’homes del poble no hi entraven. Només elvell de ca l’August i el de casa Sebastià. [...] La festa perexcel.lència era la de l’estiu: la Festa Major! Es feia caureen diumenge, per estalviar, i coincidia amb les acaballesde la feinada grossa als prats. Dies ha que s’havia segati batut, i si el temps no havia estat geniüt, s’acabava derecollir l’herba. Encara solia quedar el redall.

La plaça, ornada amb retallets de papers de colors,s’havia de regar i d’escombrar molts camins, perquè lesvaques igualment eren portades a aviar i l’embrutavenabans de la missa solemne, que aquell dia era a les deu,i tornar-hi a l’hora de la porcessó, i una altra vegadaabans del ball.

Van passar uns quants anys abans que el jovent emconsiderés ben bé del poble i no una visita, i per això,fins que en vaig tenir setze, no em van cridar per portarla plata d’alfàbrega a la sortida de missa. Això volia direntrar a la colla dels joves i pendre part en tots els tren-cacolls de la festa: des de buscar el músic fins a tallar lacoca que es repartia en una altra plata al mateix tempsque els ramets.

[...] Crec que la meva entrada a la colla dels fadrinsi de les fadrines va ser per dos motius: un entretoc de tiaal senyor rector, i l’altre, que feien córrer, mal m’estàdir-ho, que era eixerida com poques pubilles de la con-trada. I aquest descobriment en veu dels altres, tota solaem va fer posar vermella fins a l’esquena i l’endemà, ensortir de casa, em creia que tothom em mirava diferenti que darrera els porticons m’espiaven. Em sentia mésen fals que mai, com si hagués comès una gran falta queningú no em pensava perdonar. Ara, amb tants anys dedistància, penso que aquesta intuïció no anava genserrada, encara que jo molt aviat superaria aquelles porsi aquells encongiments, perquè la meva vida estava apunt de canviar de nou, fortament. Aquell hivern vaigconèixer el Jaume.”

Fragment extret de Pedra de tartera de Maria Barbal

Josep Maria Espinàs explica que tan sols sentir ano-menar la Festa Major d’antany el cor li fa un petit salt,com un ressò de taquicàrdies adolescents, quan la ideade Festa Major duia un aire d’excitació i aventura. Unaire que pels joves actuals ja no és un fet tan suggestiucom era abans. Tot ha canviat molt i els fets que abanssuggestionaven ara són normals, encara que en tot cas,com bé assenyala Espinàs, la taquicàrdia també ho és.

El patró de la nostra parròquia és el màtir santFeliu, missioner procedent de la regió scilitana del con-tinent africà que fou cruentament sacrificat. La festaque cada població dedica al seu patró es fa escaure en elmateix dia del sant. A Torelló, sant Feliu màrtir coinci-deix amb el primer dia d’agost, fet que fa que com queés estiu no s’hagin d’empescar subtileses per buscar unsdies més escaients pel bon temps que fa. En una terracom la nostra, d’economia pagesa, s’ha de tenir sempreen compte que les dates no coincideixin amb les feinesde segar i batre. Tot i que Torelló no acaba de respon-dre exactament al perfil indicat, la gent de pagès deixafer ja que veu a venir, amb la feina enllestida , les festesper la Mare de Déu de Rocaprevera, quan els graners jaestaran plens i endreçats.

Festa Major és sinònim de ‘festa grossa’ o de ‘lafesta més grossa’, i com a tal s’ha de celebrar com Déumana. Són dies durant els quals s’ha de gaudir del queno es gaudeix durant la resta de l’any. Quan arriba SantFeliu, les dones tiren la casa per la finestra. Tot ha d’es-tar impecable, s’ha de fer net i tot ha de quedar com unapatena. Així que les mestresses comencen per una puntai es posen a netejar tota la casa, no pot quedar ni un racóbrut de pols, s’ha de treure tota, fins i tot aquella mésrecalcitrant, aquella que durant tot l’any no hi ha haguttemps degut a l’atrafegament de totes les feines diàries.D’això en deien “fer dissabte de Festa Major”. S’haviade tenir tot a punt per a l’arribada dels familiars i amics.Se’ls ha de tenir la cambra preparada i s’ha de treure lamillor vaixella i les millors estovalles.

>> Els pagesos deixen fer ja que veuen a venir les festes deRocaprevera amb els graners plens i endreçats.


El dinar de la Festa Major no és un dinar com qual-sevol altra. És el dinar que posa a prova les habilitats iels coneixements de la mestressa de cada casa. Perquè ésla mestressa qui atresora la màxima responsabilitat enaquesta feina. Sempre ha estat així, i tot i que per sortara estar canviant, encara ho és en gran mesura. Elshomes mentrestant són al bar o al cafè de la seva socie-tat a fer la manilla. La seva senyora ja les hi tenia prepa-rades les sabates embolades i la camisa neta i planxada.A casa les peroles estan plenes de les menges més deli-cioses: un capó -el pollastre capat amb el temps neces-sari per a créixer una mica més-, un ànec o una oca pot-ser. Generalment, aviram, tot ben condimentat i farcit,criat al corral de casa. Gairebé totes les cases tenien ungalliner i un coniller, però com que els conills eren unamenja més freqüent no solien caure gairebé mai a lesperoles del dia de la festa. També hi havia poca vedella,ja que els carnissers la venien en racions massa abundo-ses. Les gambes en aquells temps, ni veure-les. El dinarja és a taula, santa paraula! Ara, els homes, ni parar-la!

Per si no n’hi hagués prou, les postres arriben carre-gades d’un sucre ben embafador, un braç de gitano, unatarta o una coca ensucrada, just en el moment en què esvessen les bombolles del cava escumós. El tap de l’am-polla es fa sortir amb força, fent un fort estrèpit i dei-xant marca al sostre, si cal; tant li fa, el més importantés fer una bona gresca. Ha arribat l’hora bona perquèels “llevants de taula”, és a dir, els pabordes, es presen-tin a les cases per veure si en podran treure una bonapropina.

“Nos dicen de Torelló que ha resultado lucidísimala fiesta mayor de aquella importante población. Laconcurrencia de forasteros fue extraordinaria.”

El Norte Catalán (crònica del 10 d’agost de 1907)

“Ab un temps canicular, com escau a la entrada delAgost, y bona concurrencia de forasters, s’es celebradaenguany la nostra festa major, que sens sortir-ne delsmotllos de sempre, ha estat ben complerta.”

Gazeta de Vich (crònica del 6 d’agost de 1927)

ELS PABORDES

Cada any, tres pabordes solters nomenats pel rectorde la parròquia tenent cura d’organitzar els oficis reli-giosos, una part dels actes cívics -com la contractaciód’una cobla- i proveir dels mitjans econòmics per a talfinalitat. Ells es cuidaran d’editar el programa fins quel’Ajuntament decideixi fer-se’n càrrec durant la pos-tguerra. A la Festa de Rocaprevera, en canvi, eren tresmatrimonis els que cada any tenien cura dels números.

Ells escollien l’orquesta i el predicador. Els pabor-des “treien atxa”, és a dir, ‘portaven el ciri’, i presidienla sortida del sacerdot des del moment que sortia de lasagristia fins que s’entonava el “Glòria”. Tornàven asortir a l’hora “d’elevar a Déu” fins al final.

Com hem explicat abans, eren els pabordes els quiconduïen els “llevants de taula” -la colecta de dinersdomiciliària, carrer per carrer i casa per casa, a l’hora deldinar de la Festa Major- aprofitant la reunió dels fami-liars de cada casa que fan ells com a obrers o majoralsde la festa, com a comissionats de la confraria. Totsaquests diners estaran destinats a sufragar les despesesde la festa. Hi arriben secundats per músics que ame-nitzen l’acapte fent sonar un pas doble des del mig delcarrer i per amics que els esperonen i els fan perdre lavergonya. Van armats amb almorratxes amb cintes decolors. Amb l’alegria propia del jovent, entren per lescases a donar les bones festes i, naturalment, a parar lamà amb simpatia per veure si cau alguna propina gene-rosa de la peculiar armilla del cap de taula i anar fentcalaix. Entren com un remolí tempestuós, ruixant ambl’aigua perfumada de les almorratxes el cap dels comen-sals i a la vegada galanejar les poncelles casadores debon veure. Mirades rialleres, xisclets i corredisses per lasala inciten a la gresca i a la xerinola. Vist des dels nos-tres dies aquestes escenes costumistes de comença-ments de segle tant il.lustrades pel cinema com estemacostumats a veure, resulten d’allò més còmiques quansón imaginades amb els nostres avis com a protagonis-tes.

>> Els músics secunden els pabordes des del mig del carrer men-tre condueixen els "llevants de taula".


Per exemplificar-ho podem mostrar els comptes dela vegada que van ser nomenats pabordes de sant FeliuRamon Reig i Moreta (1831-1915), torner i fundador del’Orquestra Reig i Fortià Bofill i Munt (1834-1910),llauner i fundador de l’Orquestra Bofill. Els comptesresultants no tenen pèrdua, encara que la crítica des-tructiva sempre ha existit en aquells que no entenen quealgú vulgui fer-se càrrec d’alguna cosa sense rebre res acanvi i s’hagi d’escoltar allò de “amb aquests diners s’hifarà un vestit”.

Com es pot veure, “els números” no van quadrar ialgú es va haver de rascar la butxaca.

“Vingueren, a primera hora de la tarda, los tradicio-nals “llevants de taula”, bell costum que val la pena demirar que no’s perda, car es de les poques coses que’nsresten del temps dels nostres avis.”


LES AUTORITATS

Igual com passava amb els pabordes, els quals tansols tenien cura dels actes religiosos, l’Ajuntamentnomés presidia els sagrats oficis. Per tal d’assistir en cor-poració a l’ofici solemne, les autoritats sortien de la casade la vila, traspassaven la placeta de missa, precedits perl’orquestra i entraven al temple seguin el protocol esta-blert. A principis del segle XX se’ls havia atorgat unasignificació rellevant i es rodejaven d’una pompa singu-lar, fins a tal punt que se’ls tenia reservat un lloc prefe-rent en el presbiteri.

L’alcalde empunyava una vara d’edil, vestia un ves-tit fosc i lluïa banda escarlata, ornada amb l’escut delmunicipi, brodat amb fils d’or. Era seguit pel cònsoluniformat amb levita i barret de dues puntes, tot entor-xat. Un pas al seu costat, s’hi col.locava el diputat pro-vincial vestit amb jaqué. Els precedien el jutge de pau,amb vara, vestit també amb jaqué, i el caporal delsMossos d’Esquadra, uniformat de gala, amb barret decopa alta, espardenyes de set vetes blaves i capa de colormarí amb gira de carmesí. Continuaven la comitiva elfiscal i els regidors, lluint banda vermella amb el batlle.I, finalment, el secretari amb una medalla al coll, escor-tat per l’agutzil (o esbirro), amb vara d’autoritat. Obriala corporació el burot amb la maça insigne que ostenta-va l’escut de la vila, amb els atributs dels quatre pals i latorre, sota un coronell mural.

Tan bon punt eren percebuts al llindar del temple,l’orgue monumental -amb l’amplitud dels seus tresteclats i extensos registres cromàtics- omplia de sonsgreus i solemnes les naus de l’església. Les autoritatsenfocaven la mirada al fons de la nau major, impressio-nats pel daurat retaule barroc, de rica ornamentació,esculpida amb apassionada sensibilitat, destruït durantla Guerra Civil.

“COMPTE DE LO QUE HABEM ARRE-PLEGAT PER SANT FELIU”

De llistas 49 ptas.De plegas de la Vila y de Pagès ab gra y diners 56 ptas. 4 quartosAb la becina y pa venut 50 ptas.Llevants de taula 57 ptas. 3rs. 1quarto

Total: 212 ptas. 3 rs. 5 quartos

DE LO QUE SE HA GASTAT PER SANT FELIU

Per músics 125 ptas.Cera 49 ptas.Campaner 9 ptas.Capellans 13 ptas.Blandons 7 ptas.Sermó 10 ptas.Beura dels musichs 9 ptas.

Total: 222 ptas.

>> Programa d'actes de les festes religioses de l'any 1910.


El sant, rialler, acollia la comitiva que almenys unavegada l’any, els faria oir -juntament amb els feligresos ifeligreses que emplenaven el temple- la retòrica de l’o-rador sagrat, responsable de sublimar el comportamentde la vida dels vilatants i vilatanes, induint-los al fomentde la pau i la germanor. Abans d’acomiadar-se de santFeliu, el poble entonava els “Goigs”, de tradició mésque centenària.

“Puig de màrtir de Déu viuportau palma meritòria:

Socorreu al qui us implorainsigne màrtir Feliu”

La litúrgia en honor a sant Feliu presidida per lesautoriatats, a part de l’ofici solemne que se celebrava amig matí del primer dia d’agost, també tenia com aprincipal funció religiosa el cant de “Completes” quetenia lloc en la vigília de la festa. Com ja hem dit, elspabordes n’escollien el predicador i la partitura que caliainterpretar i que era que interpretada al seu torn perl’orquestra triada, a voltes els Retxos, a voltes els Bofills.

De l’orador sagrat se n’espera un eloqüent panegí-ric, dit amb bona veu i amb el màxim de floritures retò-riques. L’elucubració es podia allargar en alguns casosmés d’una hora, però no passava res ja que ningú notenia cap mena de pressa. Quan el predicador pujava ala trona, l’escolà (també dit apagallums) corria les corti-nes dels rosetons laterals per tal d’enfosquir les naus del’església. Llavors lluïen amb tota la seva intensitat elsset-cents ciris encesos que flamejaven arrenglarats,escampats arreu, cobrint el sumptuós retaule barroc, amés de les nombroses llànties penjades a les voltes de lanau central i en el arcs de les capelles laterals. No ésestrany amb aquesta enorme quantitat de ciris, doncs,que quan repassem els comptes dels pabordes compro-vem que gastaven gairebé una quarta part del pressu-post amb cera.

El predicador començava el seu discurs amb un lla-tinòrum amb el qual anunciava el tema del qual preteniaparlar. En una primera part de l’elocució presentava lesprincipals característiques evangèliques del sant i les efe-mèrides més descriptives de la seva vida exemplar.Avemaria en silenci. A la segona part, l’orador exhorta-va els feligresos a imitar les virtuts del sant tot recoma-nant aplicacions pràctiques, amb persuasions i admoni-cions que feia ressaltar amb veu forta, exhibint tots elsdots de l’eloqüència de què era capaç. D’aquesta peçaoratòria se’n deia un bon sermó.

“Difícilmente podria formarse idea del extraordina-rio número de fieles que acudió al solemnísimo Oficioy á escuchar el elocuente sermón con que honró en esteespacioso templo, que resultava pequeño para contenertanta muchedumbre, pues solo viéndolo y observandoel número considerable de personas que habían de que-dar en la calle por falta de local, puede apreciarse en sujusto valor la gallarda muestra de devoción y sentimien-tos religiosos de que dio pruebas este vecindario, frutoostensible de la evangélica labor de nuestras autoridadeseclesiásticas secundadas por un clero ilustrado y bonda-doso. El ayuntamiento, presidido por su simpático yprestigioso Alcalde Don José Roma y otras autoridades,

>> Imatge d'un consistori municipal en un acte oficial entre el1907 i 1909. Observem com les formes eren plenes de gransolemnitat.

>> Retaule barroc de l'església de Sant Feliu destruït durant laGuerra Civil espanyola. S’hi pot observar la gran quantitat de cirisdestinats a il.luminar-lo.


asistieron a tan magnífica función religiosa dándole elrealce que es de suponer y saliendo todos con su gratorecuerdo del esplendor á que contribuyeron las orques-tas que ejecutaron números preciosos.”

La plana de Vich (crònica del 9 d’agost de 1899)

L’altra ingredient esperat de la funció era el que prota-gonitzaven els músics, que com ja hem dit acostumavena ser del poble. Per les misses podien tocar peces dePalestrina, Perosi o Goicoechea. Els amens del credopodien durar una eternitat, però tant li feia, aquesta erauna bona ocasió per poder escoltar bona música itothom ho agraïa.

LES SOCIETATS

Com ja hem dit, els pabordes tan sols es feien càrrecde sufragar les despeses dels oficis religiosos. Però,naturalment, la Festa Major comptava amb moltes altresactivitats. Algú havia d’organitzar les competicionsesportives, els drames o comèdies teatrals i, per des-comptat, els envelats per a les estrelles de la festa: elsmúsics. La majoria d’actes cívics s’havien de preparar,doncs, des de les societats dels torellonencs; eren la basede la festa. No podem comparar aquestes societats ambles entitats que tenim al poble avui dia. Eren diferents,funcionaven com un club. Cada societat tenia la sevaseu -la qual habitualment era un centre preparat amb unescenari- per poder-hi acollir tant música com teatre -que podia estar més o menys ben arreglat- i comptavaamb un petit bar o cafè, que si només obria al vespre entenia cura un conserge la resta del dia. Únicament hitenien permesa l’entrada els socis d’aquella societat, elsquals pegaven catòlicament la seva quota. A partir d’a-quest autofinançament podem entendre que fos possi-ble organitzar un envelat i contractar una banda demúsics de renom.

Algunes d’aquestes associacions eren La Fidelitat,La Constància, l’Escola Dominical, l’Aurora obrera, LaUnió -crecle recreatiu-, i La Cooperativa Casa del Poble.N’hi havia d’altres -La Barretina, Germandat de SantIsidre, etc.-, però no eren tan importants ni tan repre-sentatives. D’altra banda, pocs anys abans de la procla-mació de la Segona República, cada una s’ajustava a laconjuntura política d’aquells anys, encaixant cada unaen el lloc que li corresponia dins l’esquema dictatorialque generava el govern de Primo de Rivera. D’aquestamanera La Fidelitat, La constància i l’Escola Dominicaldonaven suport humà i polític a la dictadura i era la sevagent, bàsicament, la que formava part dels diferentsajuntaments i la que ostentava el poder local. AuroraObrera, La Unió i La Cooperativa Casa del Poble, encanvi, patien la dictadura i el seu camp d’acció era forçareduït. En definitiva, hi havia tres associacions de dretesi tres d’esquerres que reflectien nítidament la divisióbipolar del poble. No en podem saber del cert el nom-bre de socis, ja que les llistes que els componien vandesaperèixer l’any 36, però tot i no poder considerar-lesuniformitzades algunes societats com L’EscolaDominical podia comptar amb uns 200 socis, i d’altrescom La Cooperativa Casa del Poble, fins i tot amb més.

Hem de parlar, però, de la Festa Major de l’any1924, ja que aquell any les diferents societats van arribara organitzar fins a quatre envelats. Sí, sí, pot semblaruna exageració, però aquell any se’n van arribar a hissarfins a quatre. Quatre de ben guarnits i tots fent la seva

>> Programa de la Festa Major de l'any 1924, on podem llegirtots els actes cívics organitzats per les societats i la presència d'envelats en quatre punts diferents del poble.

>> Cartell publicitari de la societat La Unió on anuncien els actesque organitzaran durant la Festa Major de 1928.


patxoca. El del Círcol Recreatiu la Unió, amb l’orques-tra La Moderna de Granollers, instal.lat en un hort delcarrer de’n Carrera, avui el carrer Rocaprevera, on lla-vors hi tenien el local social. L’envelat de La UnióJuvenil, en un solar veí de la seu social del carrer de SantJosep, amb l’orquestra Bofills, l’anunci del qual deia:“Fresc, il.luminat, a benefici dels soldats de l’Àfrica”. Eldel pati de la Cooperativa La Moral, amb els escolans deSant Sadurní d’Anoia. I, per últim, el de la BarretinaTorellonenca, al bell mig del que seria la plaça Nova,acabada d’esplanar, amb l’anomenada orquestra Planasde Martorell.

Dins d’aquestes carpes guarnides amb penjollsentapissats, reflexes de miralls i aranyes de cristallil.luminades, tot el jovent mira i es deixa mirar. Entreball i ball esperen poder dir-se allò que no té espera.Allò que les paraules no es presten a dir i que tal voltala melodia d’una peça ballable ajudarà que acabi de sor-tir. De ben segur que aquell 1924 els comptes no vansortir a cap de les societats organitzadores. Tant d’enve-lat havia de ser deficitari per força.

“Lo remarcable de les festes cíviques fóu l’abun-dancia de divertiments, car eren quatre los envelatsmontats , ab ses orquestres respectives, y ab companyiesdramátiques y líriques en dos d’ells.”


LA MÚSICA

Tal com ho trobem relatat, els músics són el queavui anomenaríem “els autèntics cracks mediàtics” de laFesta Major. Són els que desperten més expectació isobre ells recau bona part de la diversió i el gaudi de lacelebració. Encimbellats dalt d’un entarimat, es percepcom bufen de debò. Ja ho diu Josep Maria Espinàs:“Han de fer música amb els dits, els braços, els llavis, lesgaltes i els pulmons.”

Durant l’etapa que estem recorrent, la vila deTorelló ja comptava amb dos conjunts: l’OrquestraReig, fundada pels germans Agustí i Ramon Reig iMoreta l’any 1848 i l’Orquestra Bofills, que s’estrenàl’any 1880 i fou fundada pels germans Francesc, Joan iFortià.

L’Orquestra Bofills aquest any celebra el 125è ani-versari de la seva fundació i si això ja sembla una autèn-tica fita digne de ser lloada els nostres dies -quan les for-macions musicals es fan i es desfan a un ritme vertigi-nós-, encara ho és més si es té en compte que l’orques-tra sempre s’ha mantingut en actiu. Naturalment, avuino té el ressò que tenia en aquella època, però el fet queenguany celebrin ni més ni menys que el 125è aniversa-ri és una cosa que ens ha de fer sentir ben orgullosos.Com ja hem dit, els tres germans, del carrer Nou, vanconstituir formalment la Cobla Bofills l’any 1880. Noobstant això, no van sortir del no-res. Ja feia un tempsque una colla de músics que rebien el nom d’ElsRabents s’agrupaven de tant a tant sota la batuta deJosep Fontdevila i els germans Bofill, tots procendentsde l’escola de música de can Reig. La seva vocació per lamúsica anava tan lluny que amb motiu de l’arribada delferrocarril a Torelló el dia de la Festa Major de l’any1879 una colla de músics encapçalats pels germansBofill va voler retre homenatge al tren i als nous tempsamb un concert des de dalt del campanar de l’església deSant Feliu. Imagineu com n’era d’important la músicaper ells que com que dos dels tres germans s’haviencasat a Vic el dia abans, van ajornar la tradicional cami-nada del dia després de la boda per poder rebre el trend’aquella manera tan sonada. No us sembla que és unad’aquelles anècdotes que mereixen ser contades any rereany?

>> Cartell publicitari on s'anuncia l'envelat Eurítmia que comptàamb l'actuació de l'orquestra La Moderna de Granollers la FestaMajor de 1913

>> Darrere aquestes torellonenques podem apreciar l'envelat del"pati blanc", a les Escoles Nacionals, durant una Festa Major, pro-bablement els anys cinquanta.


“L’Ofici de sant Feliu cantat pels Bofills revestí totala solemnitat a que estan habituats, així com el costejatper la Germendat del mateix nom, y’ls típichs “llevantsde taula”. [...] Els dits Bofills tocaren unes sardanes bri-llantíssimes.”

Gazeta Montanyesa (crònica del 8 d’agost de 1912)

Ambdues orquestres eren semblants a les italianes:composta per una dotzena de músics, més o menys.Comptava amb violins i contrabaix com a instrumentsde corda. D’instruments de vent de fusta hi havia elfalutí i els clarinets; de vent de metall, la flauta, els cor-natins o trompetes, el trombó de pistons i els fiscorns.Segons els casos, com ara en els passants, s’hi afegien elsplaterets i el bombo o la tuba. Amb tot, es prescindiad’altres instruments com ara la viola, el violoncel, elfagot, l’oboè i la trompa entre d’altres.

L’any 1905, aquests dos grups van transformar-seen cobla de sardanes, incorporant-hi els instrumentsadients, el tible, la tenora, el flabiol i el tamborí. Des d’a-leshores s’autoanomenaven cobla-orquestra.

Les primers sardanes que trobem relatades enaquestes cròniques apareixen a la Festa Major de l’any1899. Aquesta notícia no treu que no se’n poguessinsentir abans: igual que el fet que les festes majorscomencen a aparèixer relatades a partir de l’any 1885 notreu que ja fes anys que s’estigués celebrant. L’existènciade dues orquestes permanents a la nostra vila bé haviade crear curiositat per aquesta nova dansa. Això sí, apartir de 1899 la sardana és present en totes les festes decarrer, la qual cosa fa que esdevingui la dansa emblemai popular de “totes les danses que es fan i es desfan”.

“Com a diversions tingudes, hi posam en primerterme les sardanes públiques que durant els dies 1 y 2feren les delicies dels aficionats, tocades per la cobla“Art Gironí”, que per primera vegada nos visitava. Sibé’ls solistes no estaban tal vegada a l’altura de altrescoblas que coneixem, en quant al conjunt, que tenimper cosa principal, nos satisfeu del tot, y no tenim resque oposarhi y aquesta creyém qu’es l’opinió general.”

La Gazeta Montanyesa (crònica del 17 d’agost de 1910)

>> La dotzena de membres de l'Orquestra Bofills posen amb elsinstruments de vent i corda en una fotografia de l'any de la sevafundació, el 1880.

>> Ballada popular de sardanes a la plaça Nova davant del teatreCirvianum a principis dels anys trenta.

>> La Cobla Canigó, una altra banda de músics il.lustre del poble. >> L'Orquestra Bofills transformada en cobla de sardanes.


Podia ser que la contingència de disposar de tantsinstrumentistes afavorís la introducció de la sardanallarga -com s’anomenava aleshores-,però tot i això vatardar a traspassar la collada de Bracons tenint encompte que ja l’any 1854 Pep Ventura -a qui també s’a-nomenava, en Pep de la Tenora-va interpretar una sar-dana empordanesa al Liceu. I que ell mateix va pujar aMontserrat a interpretar-ne una davant la reina Isabel IIl’any 1862. La sardana va arrelar sobretot a les comar-ques d’on provenia, a l’Empordà i a la Garrotxa, peròpoc al Ripollès i a la Cerdanya, d’on curiosament pro-venia el nom. És veritat que a Torelló encara avui dis-posem de músics i fins fa ben poc disposàvem encara defabricants de flabiols, tanmateix ens mancaven els dan-saires per ballar. Va ser amb l’arribada a la vila dels ger-mans Antoni i Miquel Danés i Espulgues, procedents deLes Preses, que per fi va arrelar la sardana llarga com adansa moderna i popular. Ells van ser qui ensinistrarena puntejar, ara els curts, ara els llargs, i a comptar comcal la sardana empordanesa. Davant els indecisos dan-saires, els germans Danés foren els autèntics iniciadorsd’aquest ball a la nostra vila.

Però quina altra música escoltaven i ballaven elsnostres avis? A finals del segle XIX, les orquestresencapçalaven els concerts suaument amb una contra-dansa de dos temps. Seguia moderadament amb un llan-cer per anar a parar al ritme sincopat d’una polca i ence-tar, tot seguit, la cadència melodiosa d’un rondó o unrondell.

Entre ball i ball, les noies retornaven als seus seientsmentre els joves es removien al centre de l’encatifat. Enalgunes peces, l’orquestra tallava la interpretació a mitjadansa per donar pas a un parèntesi de cortesia durant elqual les parelles, de bracet, donaven un tomb per la sala.

En els balls de nit, anomenats “de gala”, la vetllatrasncorria amb placidesa, retenint el temps, esperantque la lluna i les estrelles retardessin l’albada. En repren-dre la segona part, l’orquestra abordava el ritme d’unamasurca i seguidament irrompia amb una habanera, ladansa criolla que alguns avantpassats havien importat deCuba. Després de fer-se esperar, apareixia llavors l’atre-vit vals vienès. L’orquestra acoblava tots els violinistesque tenia a mà per tal de transmetre de la forma méslluïda la modulada i elegant cadència de la dansa de trestemps en què les parelles giravoltaven joioses i embada-lides.

El gran sarau dels envelats s’allargava fins a alteshores de la matinada, més enllà de la “subhasta de laToia”, cerimònia cançonera que no s’acabava mai. Senseoblidar el “ball de ram”, que consistia en interrompre elball amb un toc de cornetí, generalment un pas doble,que era el més concorregut. Llavors el jove havia d’ob-sequiar la seva parella amb un ram que tal vegada seriaacceptat amb timidesa silenciosa, delatada per una mira-da de plena satisfacció.

>> Sardanes a la plaça de la Vila durant la Festa Major de 1932.


Els balls de Festa Major eren un acte social que con-figurava el centre i l’ocasió d’interessats encontres juve-nils. El jovent hi acudia atret per la joia de la vida. Ells,endiumenjats, amb mirada seductora. Elles sabien comhavien de donar-hi els primers passos amb precaució idestre picardia, sabedores de què i qui s’hi jugaven. Lesmares hi eren i no hi eren, encara que no deixaven queels passés per alt cap flirteig.

“Como sitio para la construcción del entoladotuvieron el mal gusto de escoger un campo en poco hase havia trabajado, por lo cual , a pesar de los esfuerzosque se emplearon para afirmar el terreno, tuvieron quedanzar los aficionados al baile en las peores condicio-nes.”

La Plana de Vich (crònica del 9 d’agost de 1888)

El jazz

Després de la Gran Guerra (1914-1918), la influèn-cia de tot el que representava l’excitant vida nord-ame-ricana va envair i desbocar la societat de la postguerra.És el que coneixem com la Belle-Époque.

Ni tan sols a casa nostra ens en vam escapar, tot ique els americans no van ni trepitjar la península. Laimatge i la vida que ens van transmetre era nova, plane-ra, lliure i engrescadora. Va ser com una ventada sobta-da, una manera de desempallegar-nos de les estretors demires, dels simulacres dels cenyits i encotillats vestits del’època victoriana. Plagiant la moda que es projectava ales pantalles amb el nou giny del cinematògraf, les noiesvan córrer a retallar i a ondular-se la cabellera i a escur-çar-se el vestit fins a mitja cama, envaint i fascinant elscarrers i les sales de festa. D’un dia per l’altre gairebé, eldinamisme del jovent dels pobles augurava un canvi defesomia que encara que fos per esnob ja ningú podriaaturar.

Amb aquests precedents tot estava a punt perquèRamonet Reig fes un cop de cap i s’atrevís a formar ungrup modern amb un nom de moda: Jazz-Band-Reig. Eljazz és un forma de música nascuda entre els negresafricans deportats a Amèrica i que ha seguit un procésde desenvolupament al marge de l’art harmònic i melò-dic que s’havia cultivat fins a aquell moment a la vellaEuropa. Hi havia qui no acabava d’acceptar la regulari-tat obstinada del ritme, marcat impecablement per labateria, els sons de la qual arribaven a les orelles compercussions seques i agres. Ara que de jazz, del genuí iautèntic jazz, ningú no en sabia ni un borrall. Quan vadesembarcar a les platges del vell continent es va escam-par com una plaga, però no era ni de bon tros la músi-ca de ritmes bulliciosos que aconseguia expressar elssentiments d’un poble desarrelat. El jazz, a la llarga, haesdevingut un estil musical d’expressió culte, íntim ientranyable.

Els avantatges que donava el nou estil de formacióeren molt grans. De la dotzena d’instrumentistes quecomponien les vetustes orquestes-cobles, passaven aformacions de 5 a 7 músics. L’èxit va encoratjar nousconjunts d’aquesta mena i així veiem com aflorenHarmonia-Jazz -format ja només per tres instrumentis-tes-, l’Orquestina-Jazz-Alegria, el Trinis o l’Orquestina-Jazz-Canigó -que gràcies al nivell dels seus componentsva sobresortir tot seguit i va ser molt celebrada pelsballadors de la nova fornada.

Les orquestres dels anys trenta van incorporar l’úl-tima novetat, el foxtrot, que arribava embolcallat per l’è-xit del darrer musical filmat en el mític Hollywood.Tenia un ritme truculent, i és que el seu nom justamentsignifica ‘el trot de la guineu’. També tenien molta tira-da el tango argentí. En reconèixer els primers compas-sos de temps arítmic, s’obria un cercle al mig de la pistacom a toc d’atenció als consumats i atrevits balladors

>> Els nostres músics també es van apuntar a la creació de les bandes de jazz que havien posat de moda els nord-americans en acabar laGran Guerra.


per encoratjar-los a exhibir-se davant de tot l’auditori.Llavors, per calmar el desfogament de les parelles, acu-dia el so vellutat del saxofon amb una melodia de blues.Sense moure la vista de l’altra banda de l’Atlàntic, tantpodien fer sonar un corrido asteca com una samba brasi-lera, o bé una graciosa rumba afrocubana, que des delsanys trenta Xavier Cugat la fer ballar a tot arreu onanava. I, com a final del gran sarau, es corona la baladaamb un vals jota i tothom queda satisfet. Encara que perpersuadir els que encara no tenen son poden engegaruna darrera sonada de toc marxós per veure si es donenper al.ludits. No hi ha dubte de qui és l’autèntic prota-gonista de la Festa Major.

ELS GEGANTS I ELS NANS

Quan l’estrèpit de les campanes sonen puntuals almigdia de la vigília de la festa és el senyal del tret de sor-tida a l’inici de la festivitat. És l’hora de l’engegada delsnans, gegants i músics que els acompanyen, per enfilarcarrer Nou amunt i així iniciar la cercavila empaitant lacanalla mentre aquesta s’arrapa amb certa frisança alcoll dels pares. Els gegants solen fer dues passades pelscarrers de la vila. La més bulliciosa és la de la vigília, encanvi la de la matinada de Sant Feliu sol ser més curta imés calmada.

De fet, de nans i gegants a la nostra vila no se’n vanveure fins a la Festa Major de l’any 1902 amb motiu dela inauguració de la casa de la vila. Provenien de SantJoan de les Abadesses i el lloguer va costar 140 pessetes.Quatre anys més tard, el 1906, se’n van llogar una collade Barcelona que van fer una ballada davant de la casade la vila, un cop acabat l’ofici solemne. Els que final-ment tinguérem en propietat no van arribar fins l’any1908. Els gegants i els nans formen part de la tradició

cultural del nostre país des de molt temps enrere. Laprimera data de la qual se’n té notícia és de 1380, dataen què surten al carrer amb motiu d’una processó deCorpus Ara bé, no és fins al segle XV que la seva pre-sència comença a ser més generalitzada.

La tradició dels gegants va començar quan RamonReig va tornar de Berga, població en què va cursar elsseus estudis musicals. De fet, la dansa “Ball de Nans” i“Ball de Gegants” estan inspirades en les melodies de laPatum. El “Ball de Gegants i Nans” és d’inspiració prò-pia. Aquest fet és el que va establir ja per l’avenir el balltradicional. Tot i que les partitures originals han anatsofrint certes modificacions a instàncies del’Ajuntament al llarg dels anys, no hi ha dubte que calatribuir a Ramon Reig la ventura que els nostres nans igegants tinguessin música i coreografia pròpies. Comtambé cal agrair-li, a ell, la insistència en la compra de lacomparsa, l’any 1908, quan el mateix Reig ostentava elcàrrec de regidor. El conjunt comprat estava compostde les següents peces: el gegant moro, que té una alçàriade 3,65 metres i un pes de 56 quilos; la geganta, abilla-da de pubilla catalana; i sis nans formant parelles: el Cu-cut i el Patufet, segons ninots de Gaietà Cornet id’Antoni Muntanyà, respectivament. El Vell i la Vella,l’Hereu (que va desaparèixer durant la Guerra Civil) i laJove, abillada de pageseta. Actualment els nans -tambéanomenats “cap grossos”- són onze; en Patufet Petit ésel més recent. De fet, la seva incorporació a la collagegantera va incloure la composició d’un nou ball, el“Ball de’n Patufet Petit”, que simbolitza la seva integra-ció fent unes salutacions a la família gegantina.

Un cop acabat l’ofici solemne, les autoritats es fanpas enmig de la multitud que omple la plaça de gom agom i, tan bon punt pugen al balcó, se’ls endevina elcap, s’enceta la festa i la gran ballada dels nans i elsgegants. Des de llavors, el pas airós i estrident a la vega-

>> Ball dels nans en una Festa Major pels volts de 1955, quan la família gegantina ja havia crescut.


da, els grinyols, els plors i les rialles, ensurts i corregu-des, són la característica de les nostres festes quan sur-ten els gegants. Els nens criden els nans amb aquestsnoms: la Vella rondinaire, la Vella presumida, en Patufetdel cul estret, Moro cap de toro, Cu-cut cara brut,Cuiner que fa les sopes de paper, el Patge que s’esca-gatxa.

Mentre que les carotes grotesques dels nans són lavisió irònica dels nostres ninotaires de la mateixa gentdel carrer, les fesomies del dos gegants estan inspiradesen els nostres avantpassats, dels quals en coneixem elsseus rostres a través dels retaules, pintures i imatges del’avior. La geganta té una cara fina de noia de poble.Evoca, airosa i presumida, la llegenda de “Reina iCativa” de la filla de Guillem de Puigbacó. El gegant,per la seva part, de faç severa i altiva, giravolta en rodófent voleiar el vellutat mantell, amb la dignitat majes-tuosa d’un rei sarraí. Quan els nans recorren els carrers,juganers i empaitant la mainada, tots hi som retratats,mal no ho vulguem reconèixer, amb els nostres tretsmés característics. Tots busquen la mirada tremolosa iexpectant dels infants. A Torelló a més, els gegants nosols engresquen el brogit de la cercavila, sinó que tambéballen i dansen a la plaça, en un acte cerimoniós i expec-tant que aplega la gent en un dels actes més esperats dela Festa Major. Tant és així que ha fet fortuna la inicia-tiva d’alguns vilatants que enceten el seu viatge de lesvacances d’agost justament quan finalitza el ball delsgegants. Un parell de sardanes conclouen l’enrenou delmigdia, mentre el gegant i la geganta fan el cor fort pertal d’acomiadar-se dels espectadors. Per ells la festa jas’ha acabat.

“Espectáculo nuevo para este pueblo fue el de losgigantes y enanos, pero espectáculo que desde luegodespertó el entusiasmo en la gente menuda y sirvió deentretenimiento á los mayores.”

La Plana de Vich (crònica del 14 d’agost de 1902)

“Com a diversions generals, cal posarhi en primerterme la exhibició y danses de la rica parella de Gegants,descendents de Mahoma, segons la llur vestimenta, y detres parelles de liliputenchs personatges, dues de lesquals representava idénticament als populars Cu-cut yPatufet”


TEATRE

Igual que els concerts, les obres de teatre tambéestaven gestionades des de les societats. Ja hem vist queel nombre de societats era considerable i, com que totesdisposaven d’un quadre d’aficionats al teatre quan arri-vaba l’estrena, ja portaven setmanes o en alguns casosmesos assajant l’obra que havien escollit. És curiós el fetque moltes vegades s’haguessin d’anar a buscar actrius aBarcelona, ja que les torellonenques sovint no s’engres-caven a oferir-se a sortir davant del públic. A més de lesseves pròpies actuacions -que no passaven de ser ungrup ben digne, però aficionat, al cap i a la fi, que teniacom a principal objectiu la pròpia diversió- les societatsmés promocionades contractaven una companyia pro-fessional de gran volada per tal d’oferir l’estrena mésexitosa de la temporada a la nostra vila.

Des de l’obertura del gran teatre Cirvianum l’any1925 -fruit del mecenatge de Francesc Vidal i amb capa-citat per a nou-centes butaques-, permetia poder-hiveure actuacions de sarsueles, ja que comptava amb elsequipaments adequats, així com amb un espai per a l’or-questra. Pel teatre hi van passar les millors veus delmoment. Més d’un es va posar les mans al cap amb el

>> Els gegants de Torelló ballant a la plaça de l'Ajuntament per laFesta Major, pels volts de 1930. A primera fila, tota la quitxalla,que no se'n perd ni un detall.


nombre de butaques instal.lades, però la veritat és quecada vegada que hi havia una sarsuela no en quedava niuna de buida. També cal mencionar les típiques serena-tes. Era de rebut que les orquestres contractades oferis-sin una tocada, a peu dret, fent rotllana a les autoritats.Com a nota curiosa mencionarem l’estrena de la sarsue-la “Els Nàufrags”, escrita i composta per dos autorslocals del Centre Tradicionalista, Mossén LluísBrugarolas i Josep Casas i Roma.

“En lo “Centre Tradicionalista” se estrená un sar-suela intitolada “Los Naufrachs”, de bonic pensament,escrita por lo jove obrer En Joseph Casas y Roma yposada en solfa per Mossén Brugarolas. Si bé literaria-ment havia de resentirse de la inexperiencia del autor,fou molt ben rebuda, aixís com en la part musical.”


CINEMA

L’any 1906 ja s’hi manisfesta la presència del queacabaria sent una de les indústries més potents del segleXX, el cinematògraf. A la sala Montserrat o a la salaCanigó del carrer del Pont (Can Guiu) i una carpa plan-tada al mig de la plaça Nova, amb unes sessions com lesque avui anomenem de “cinema a la fresca”, ens ofe-reixen les projeccions d’aquests giny que va començarcom una atracció de fira més, encara que a Torelló no esvan veure mai els artilugis independents que Edisonhavia comercialitzat als Estats Units.

“A la plaça de Sant Fortiá s’hi assajá un cinema alayre lliure, que obtingué bastant de farvor.”


“Finalment en lo Cinema Montserrat s’hi projectála nova e interessant película “Colom y lo descubrimentde la América”, ben concebuda y presentada”


COMPETICIONS ESPORTIVES

Probablement, la millor exhibició esportiva de laFesta Major es podia veure en les curses de bicicletes iels concursos de cintes. El nou giny de la bicicleta no vatrigar a fer adeptes a casa nostra. Primerament, se’lsanomenava “màquines” i ràpidament se’n va explotar laseva practicitat per desplaçar-se o simplement passejar.I és que per estrany que pugui sonar fins i tot hi haviaestabliments com Can Basco del carrer del Pont que amés de dedicar-se a vendre’n o a arreglar-les també lesllogaven, talment com en un poble de la costa. Els vai-lets les anaven a llogar amb un objectiu ben clar: arribarel màxim de lluny possible amb l’estona que havienpagat, sempre tenint en compte que s’havia de tornardins del temps acordat si no es volia pagar una multa.Als anys vint, l’Ajuntament es va veure obligat a posarles primeres normes de circulació a causa dels diversosaccidents que havia provocat la irrupció del nou vehicle.

No van trigar a aperèixer les primeres pràctiquesesportives amb la bicicleta. Als anys deu, es convoquenles primeres curses de velocitat i de cintes, i ja entrat ala dècada dels trenta, el 1932, un grup d’aficionats fun-darà el Club Ciclista Torelló. Com passava antigamentamb la cursa de cintes sobre burros, amb l’aparició de labicicleta es canvià el mitjà però no la finalitat del joc. Elsciclistes provaven sort remuntant un enginyós artefacte,

>> Cartell de la Sala Montserrat que anuncia la pel.lícula de laFesta Major de l'any 1917.

>> El teatre Cirvianum es feia petit cada vegada que s'hi interpre-tava una sarsuela tot i les nou-centes butaques de l'aforament.

sobre el qual mostraven els seus dots d’equilibrisme,enfilant una anella, de la qual se’n desprenia una cintasedosa que llavors se’ls oferia com a premi als guanya-dors. Aquestes cintes havien estat brodades o pintadesper les senyoretes de la vila i havien estat prèviamentexposades en l’aparador d’algun comerç del poble per ala contemplació i delectança de tothom. Part de la difi-cultat requeia en el fet que la plataforma en la qual s’en-filaven es tombava quan s’hi recolzava massa pes i siquan es tombava encara s’estava pendent de l’anella, lapatacada podia ser espectacular.

Aquestes curses congregaven una gran munió d’es-pectadors. Aquest fet va fer que fos necessari canviar-nel’emplaçament. Mentre que als anys deu se celebrava ala plaça Vella, als anys vint es va passar al camp de fut-bol de Malianta. Més endavant la festa va passar a cele-brar-se per Pasqua i s’utilitzava per recollir diners per ala realització de la festa d’Homenatge a la Vellesa.

“L’acabament de la festa major, ab la carrera debicicletes anomenada “cintes”, que tingué lloch diu-menge a la tarda a la Plaça Major, resultà, com ja presu-míam, la part més sugestiva del programa, tenint tambéel suggestiu de la novetat. Les cintes-premis eren 26, yles senyoretes que n’eren donadores ocupaven la presi-dencia d’honor. Les families convidades seyan també absetis numerats. Hi prengueren part, 34 ciclistes, moltsd’ells vinguts de poblacions vehines. Alguns se’n porta-ren dues cintes , un de sol, l’Albert Benet, n’obtinguétres. Els afortunats lluhían ab natural alegría y orgull lescintes guanyades, algunes de les quals teníen notablevalor artístic. El brodat y la pintura eran els únichs pro-cediments d’ornamentació adoptats. Una cobla demúsics, molt deficient, per cert, amenisá l’acte, en elqual se observaren algunes deficiències d’organitsació,


>> Cursa de cintes celebrada a la plaça Vella durant la FestaMajor de 1913 amb la plaça era plena de gom a gom.

>> Els organitzadors de la cursa realitzen les darreres comprova-cions. L'expectació és enorme.

>> Un dels participants aconsegueix enfilar una anella davant del'atenta mirada dels contrincants.

>> Un dels primers equips del FC Torelló, el 1917. Aquí encara noes lluïa el tradicional conjunt vermell amb tres franges negres ipantalons negres.

>> Les noies encarregades de brodar les cintes i els guanyadorsque les obtingueren com a premi en la prova organitzada al campde futbol de Malianta durant la Festa Major de l'any 1926.

que confiam serán subsanades en anys successius. Ydiem això perquè la festa agradá molt, y creiem quearrelará.”


“De la carrera de cintes que hi hagué a la tarde a laPlaça Major, val més que no’n digam res puix que fouuna desorganització complerta, y les senyoretes quehavien entregat cintes, les persones convidades y tot lopúblich, se fastiguejaren bastant. Ja que tractam de com-plaure als forasters, hem de mirar de fer les coses bé, perno posar en ridícol la població.”


Sembla que d’un any per l’altra es van relaxar unamica.

Per la Festa Major també veiem constantmentanunciada la celebració d’un partit de futbol. El futbols’introdueix a casa nostra a finals del segle XIX. Va sera través de la colònia tèxtil dels anglesos, de Borgonyà,que es va començar a practicar. Tot i que potser no secelebrava dins dels dies específics de la festa, potser eldia 10 d’agost hi havia partit entre els de casa i un com-binat català on sempre s’hi jugaven una magnífica copapagada per algun mecenes.

Vegeu la crònica realitzada per aquest periodista deBarcelona que, davant d’un pioner partit de futbol entreel Torelló i un equip barceloní, descriu el que observatal com ho faria avui un extraterrestre.

“Ayer por la tarde tuvo efecto en el Velódromo dela Bonanova el anunciado partido de pelota (foot-ball)jugando segun costumbre observada en Inglaterra.Consiste el juego en hacer pasar la pelota por una puer-ta formada con un travesaño de madera y confiada a lacustodia de un guardia perteneciente a los bandos quejuegan. El bando de la sociedad Foot-ball de Barcelona,compuesto de once individuos que ostentaban camisaencarnada, consiguió traspasar ocho veces la puertadefendida por la agrupación de Torelló, logrando triun-far de éstos, que ostentaban camisa blanca, y que logra-ron solo hacerla pasar cuatro veces por la que defendí-an aquéllos. El partido fué muy animado, pues se reali-zó ante un público numeroso en el que se veían muchosextranjeros.”

El Diluvio (crònica del 26 de març de 1895)

LA TORNABODA

L’últim dia de la Festa Major rep el nom de torna-boda. Neix d’una idea tan pràctica com és que si per lafesta vénen els amics i familiars d’arreu fent hores ihores de trajecte no gens agraït, necessitaran gaudiralmenys d’una diada tranquila abans de reprendre la tor-nada. Tot s’ha de pair. A mitja tarda, les famílies i amicses reparteixen els cistells i cabassets i estiren les camesvers les fonts generoses d’aigua fresca, algunes d’ellesconsiderades medicinals. Són les fonts del Raig, Sanaiàs,Martorell, Campaneria, Puigroví, sense oblidar-nos dela font del Soldat -a l’altre marge del Ter, sotaConanglell. Tampoc podem oblidar-nos de les planes deJoanet de Pujol i la d’Espunyola i menys encara les tresde la font Santa. Arribats allí, amb les tovalles estesessobre l’herbei, hi fan parada i fonda amb un substanciósberenar. La improvisada acampada acabarà amb el jocdels “quatre pilars” o amb el de la “gallineta cega” o eld’”arrencar cebes”. A la tornada encara que les cames jafacin figa, encara hi ha qui acudeix als balls de comiat,per tal de rematar les festes. A vegades quan el pressu-post ho consent, un artificiós castell de foc esclata enlai-re, envaint els últims encantaments de la rauxa.

“Dijous, tornaboda general, essent moltes les fami-lies que sortiren a sopar a les fonts de Rocaprevera,Puigrubí, Santa y altres”


Fins l’any que ve, si Déu vol, que es presentarà pun-tualment el primer dia d’agost.

Guillem Aiats i BartrinaLlicenciat en filosofia


>> Per la tornaboda s'omplien els cistells i s'organitzaven un bere-nar en alguna de les fonts de la vila.


BIBLIOGRAFIA

ALBAREDA i SALVADÓ, Joaquim. La Vall de Torelló en els segles XVII i XIX. Vic: Eumo i Ajuntament de Torelló, 1990.

BADIA i BOIX, Fina. La casa de la vila de Torelló. Torelló: ADET i Torelló, 2002. (Plecs d'Història; I)

BARBAL, Maria. Pedra de tartera. Barcelona : Laia, 1985.

CAMPRODON i ROVIRA, Antoni. Cròniques de Festa Major Torelló 1885-1936. Torelló, 2004. (Cròniques Torellonenques) [Edició de l'autor]

CAMPRODON i ROVIRA, Antoni. La saga dels Reigs. Torelló, 1995. (Homenots de la Música Torellonenca) [Edició de l'autor]

ESPINÀS, Josep Maria; FORCANO, Eugeni. Festa Major. Barcelona: Destino, 1969.

MOLERA i CLOTA, Santi. L'Abans. Recull Gràfic de Torelló (1879-1965). El Papiol : Efadós, 2001.

MOLERA i CLOTA, Santi. "125è aniversari del ferrocarril". Programa de la Festa Major del 2004. [Torelló] (2004).

PLADEVALL, Antoni; VINYETA, Ramon. La Vall de Torelló. Geografia i Història. Torelló: Celblau, 1979.

PUJOL i BASCO, Ramon. Torelló 1931-1975: estudi historicosociològic d'un poble de la Catalunya interior. Torelló, 1993.[Edició de l'autor]

THOMASA DE SUBIRÀ, Lluís. La Vall de Torelló. Barcelona : Editorial Selecta, 1962. (Popular Catalònia)

Consolidació del món burgès, La. (1860-1900). A: Història, política, societat i cultura dels Països Catalans.Vol 7.Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996.

Època dels nous moviments socials, L'. (1900-1930). A: Història, política, societat i cultura dels Països Catalans. Vol 8.Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995.

NOTA: Totes les fotografies publicades en aquest monogràfic formen part del recull gràfic L’Abans i s’han extret de l’ArxiuMunicipal de Torelló (AMT).

la festa major d’antany

Documents