LA CREU DEL PATI DETARREGA. UNAOBRA DE L'ESCULTOR PEREJOAN

5 Per Canıil.la Minguell Cardefies L---

117

Noticies entorn les primeres creus monumentals

E Is documents plenament catalans parlen de creus en el seu sentit religi6s com a sımbol per excel.len­cia del cristianisme, i a mes, dins un significat civil, com a senyals de protecci6 (de collites, bens, vila­

tans ... ) 0 delirnitaci6 (fites). Es molt possible que prirnitivament n'hi hagues prou amb una creu gravada en una roca 0 a la paret d'un marge, i que haguessin anat agafant formes mes complicades, com es el cas d' una pedra clavada a terra, com una fita, amb una creu de ferro al capdamunt. i

Mes endavant es d6na noticia de creus posades com a fites als confins d'una parroquia, d'una propietat qualsevol, al limit d'un espai d' enterrament, 0 be situades als costats 0 a les crui1les dels carnins i a la sortida de les poblacions (en aquest cas, per estimular la pietat de1s fidels). Es considerable el nombre de creus que encara avui es troben a la vora dels portals de les poblacions. Altres, amb el creixement de la poblaci6, per trasllat 0 be pel simple fet que s'hi elevessin originariament, han quedat en un carrer 0 pIaça al bell mig de la vila, com es e1 cas de la creu del Pati de Tarrega.

S' erigiren creus davant dels castells i casals, a les entrades dels monestirs, al costat de les fonts ptibli­ques. Tambe s6n conegudes les creus de fossar : "A Catalunya encara que d'antic, ja al segle XI [ ... ] en el llocs on s' alçaven les forques hi havia una senzilla creu, que feia les vegades de distintiu de fossar, on de tard en tard se soterraven les despulles dels penjats".2 Altres creus han estat erigides per fer memoria d'algun succes.' Les creus monumentals les construıren en la seva majoria de pedra, encara que se'n coneixen tambe de mar­bre i alabastre.4 AIguns documents que fan referencia a creus de rica escultura parlen del complement de pin­tat i daurat que rebien.5

La primera noticia documental entom les creus monumentals data de l'any 978. Es tracta d'un document que fa referencia a una venda d' alous al comtat d'Urgell, on es d6na l'afrontaci6 del sol ixent, "in ipsa cruce que nominant super villa nova villae".6 Anys despres, el 1022, en fer-se la dedicaci6 de l'esglesia de Sant Pau del Pi, al Conflent, es diu que la rodalia per la part nord arriba, "in grumo et descendit per scala usque ad crucem".7

Una donaci6 d'Ermengol, comte d'Urgell, de l'any 1035, parla d'unes creus de terme: "Et sic descendit ad ipsam viZlam que dicitus Archells, in ipsa Ecclesia, ubi in angulo forinsecus crux ternıini signata est". Continuant l'afrontaci6, el mateix document assenyala l'existencia de dues pedres on s6n gravades 0 cscul­pides dues creus termenals: "subtus castrunı Lauri, ubi in duobus lapidibus due cruces designatae sunt". Segons afirma la mateixa donaci6, en el lloc on ja hi havia una roca, la creu de terme s'hi dissenyava senzi­llament: "in una rupe crux ternıini signata est". 8

La següent noticia ens condueix a l'acta de consagraci6 de Sant Miquel de Cuixa, l'any 1045, en que el solar eclesiastic estava fitat per creus amb immunitats: "hanc inınıunitatis legenı firmanıus ut infra ternıinos praetaxati loci per i1~fixas cruces designatos nullus fide liunı quempianı persequi calumniae, depraedare, vel injuriae praesunıat".9

En la consagraci6 de Santa Maria de Llad6, l'any 1089, hi ha una fita per l'estil: "Praefatanı antenı

ecclesiam Sanctae Mariae et onınia quae in circuitu ejus sum et ipsunı cinıiterium et caetera quae sunt Crucibus deternıinata et designata, spatia scilicet de uno colle in alterunı in hijusmodi inınıunitatis et obser­vantiae reverentia posuit".1O En consagrar-se el monestir de Vilabertran es parla tambe de la immunitat en que es considerava posat: "spatium crucibus determinatunı"", segons consta a l'acta datada el 1100.

Un document de l'any 1147 referent al castell d' Almenar ens diu que aquest tenia afrontacions "per ter­nıinos et signos et cruces ", i repeteix en el mateix document les limitacions amb senyals i creus. 12

119

120

L'any 1157 amb la consagraci6 de l'esglesia monacal arulesa es delimita l'area privilegiada per la immu­nitat concedida a les coses ec1esülstiques, i es fa constar com a fita una pedra dreta que portava una creu: "a collo de steva usque ad Crucem petrae erectae".13 Segons la dedicaci6 de 1163, l'esglesia i cementiri de Solsona estaven delimitats per creus, i se citen les creus de Comes i de Camprod6. 14

La propera noticia, que esmenta Gudiol i Cunill, apareix en l'acta de consagraci6 d'Ulla, del 1182, en que es fa esment del cementiri de seixanta legitims pas sos, "et omnia que in circuitu ejus sunt crucibus desig­nata".15

A partir de la fitaci6 de l'any 1211 en que s'al.ludeix a "Ipsas petras signatas de crucibus in us facti,'" segueix un periode en que no s'han trobat noticies documentals de creus termenals. 17

Les següents notıcies ja ens condueixen a començaments del S. XIY. Es a partir d'aquests moments quan ja es pot assegurar l'existencia de les creus de terme. "Costumbre antiqufssima que sefue incrementando con el tiempo, hasta producir, desde el siglo xıv, una copiosa floraci6n de cruces, llamadas de termino" .18 El mateix J. Gudiol tambe afirmava anys mes tard: "No sabem cap exemplar que presenti caracters per atribuir-10 amb anterioritat al segle XIV".19 Aquesta observaci6 coincideix amb la que exposa A. Bastardes: " De les creus que hem vist i les estudiades solament per fotografies, no n'hem trobat cap que poguessim c1assificar de romanica. Sense arriscar-nos molt, gairebe es podria assegurar que les creus de terme mes antigues no s6n pas anteriors al segle XIV".20

Sembla que es a partir del gotic quan es comencen a trobar creus d'importancia monumental. Durant els segles XV, XVI i XVII se n' erigiren moltes i disminueix considerablement la producci6 durant el segle XVII i el XIX.21

Algunes creus tenien inscripcions que deien les indulgencies guanyades resant una avemaria (com la d' Anglesola), 0 donaven el nom del benefactor que I'havia fet construir, com a l'ermita de Sant Julia de Tarroja, la qual recorda la participaci6 del mercader Ramon Tomas (1435), 0 com la de Santa Maria del Cami (1539). Altres vegades duien escuts amb els senyals heraldics dels protectors, com la del Pati de Tarrega 0 la del castell de Guimeia; 0 els escuts de les viles, com la creu dels Auremts, de Cervera.22

A aquest periode s'atribueixen per una banda un fragment d'Olesa de Bonesvalls i una senzilla creu sepulcral damunt la porta de l'antiga abadia d' Amer.23 A partir d'aquests moments una serie de documents ens donen noticies de creus d'alguna importancia monumental, aixecades als confins d'un territori: 24 una delibe­raci6 del Consell de Barcelona, del 3 de setembre de 1343, fa refereı.ıcia al fet que es paguin cent sous a 1'0-brer Joan de Caules per a 1'0bra de la creu del coll de la Salada. Al mateix any un document parla d' una creu al cami del Llobregat. Al' obra de J. Sarret25 es donen a coneixer una serie de documents pels quals pot demos­trar-se l'existencia de creus monumentals ala ciutat del Cardener a mitjans del S. XIY. Els anys 1357 i 1387 es menciona la creu de na Guitarda. L'any 1358 es menciona quandam crucem que est yuxta locum vocatum Puig redon; de 1373 es la determinaci6 de reparar la creu del cami de Sant Pere, i es troba l'any 1399, la creu de Santa Llıicia. Mes tard, ja en el segle XV, a Manresa hi havia les creus de la Culla, del Pont Nou, de Valloriolla, de Collmanresa, del Pont Vey, d'en Capdepos, d'en Barberi, etc.

Altres creus a que fa referencia 1. Gudiol s6n la creu de Tarragona, del 1397; la creu d'en Piloter, del 1401, i la creu del Pi, del1402, totes a Valls. Seguidament esmenta un document de l'any 140226 en que cons­ta el contracte de l'escultor Jordi de Deu per 1'0bra d'una creu costejada pels jurats de Santa Coloma de Queralt. L'any 1415 s'adscriu la creu del Cementiri de Vic. EI 1409 hi havia a Igualada una creu anomenada de Capdevila. Ala mateixa poblaci6 es mencionava el 1411 la creu del carni de Montserrat, i l'any 1476, la del Mercadal,27

Segons consta en document, un picapedrer de Perpinya anomenat Andreu Rollet el 29 d'agost de 1429 tractava "per una creu de pera de Guirona, 10 cano e la creu de pera de portell", aixi com era feta la del portal de Sant Marti de Perpinya. La nova creu era destinada a Prades.28 Es en aquests moments quan hem de situar la creu de terme de Hırrega, la qual se situa a començaments dels anys trenta.29

La creu de la sortida del portal del Carme

La hi stori ografi a targarina ens d6na notfcia que a nıitj a n s del S. XV es trobaven a Tarrega trcs creus,

situades a la sortida dels porıa l s principals (a uns cinquanta nıe tres de di stanc ia entre elles): ci dcl Carnıe, ci

d' Urgell i el de Sant Agu s ıL " Les tres creus, dc prinıera factura , d'e 'til goti c f10rej at i co nıpl etanıcnt a',llades,

s' alçaven danıunt d'espaiosa graonada i e l ega nı socol , tot vuitavat, inclos el con, de nıo lt considerabl c altura

1 .. . 1. De totes elles, la nı es fornıosa era la creu del Pati , que es trobava en sortir del portal del Carnıc : aqucsta

era la nıes notab le i de nıaj o rs dinıension s, d'ex uberant orn anıent ac i 6 [ ... r. ın

R e ferinı -se a aquesta creu, l ' historiador targarf Segarra i M all a, basant-se cn la Hisıoria del Bishaı de

Vic, de M ontcada Ferrer. reprodueix un fragnıent del Llibre de Cerilllôııies que data del 15 de gencr dc 1595,

on consta: "1 .. . 1 e encara un dia eixent de passej ar ab 10 senyor Perot de Bell ver, cavaller desta vil a, passant

devant de la Creu del Portal de Cervera, a pregari e de dit senyor Bell ver, va concedir a qui scun Il c diri s un

pater noster i una avenıaria 0 tantes quantes vegades los fahe ls cri sti ans la sa ludarian Ilevantse els Iı o nıes el

so nıbrero ab nı o lt a honor y reverencia de la Fi gura de Santa Creu, quaranta dies de perd6 posant-sc dit

Revcrend de Viclı a co ntenıplar la bellesa de la Creu y la fabrica tan curiosa· '."

La propera notfcia referen t a la creu data del 2 de nıarç de 1862, quan Fou aba tuda per una forta tra­

nıuntana . Els Frag nıe nts Foren recollits i portats a un rac6 de l ' ajuntanıe nı. 12 EI20 dc set enıbre de 1876 els conı ­

poncnts de la Conı i ss i 6 Provincial de Monunıe nts Historics i Artfsti cs de L1eida enviaren un conıuni ca t a les

a uto riıat s loca ls en que denıa naren que foss in tras ll adats a I 'es nıenıada ciutat, per conservar- Ios al nıu scu , " els

trossos dc la creu gotica que cx istia a la plaça del Carnıe d'aquesta vil a i que rou destrossada al Fer-Ia caurc

una gran ventolada". " on rcsta in ve nıari ad a anıb el nunı . 87.

A nıb aquestes paraules supl icava el retorn de la creu a Tarrega Duran i Sanpere 1 'any 1928: " M ircu de

tornar a Tarrega els bocins de la creu del Pati per plantar-Ia nova nıent a la terra on f1 or f. Si aixo no era poss i­

ble, preneu-ne L' enınıo t ll at i proveu de fer-ne una reproducci6 co nıpl e ıa". ı.

Despres d ' una cos tosa recuperaci 6 de la creu,)' fou aprox inıadanıent cap a I' any 1944 quan aq uesta es

tras llada a Tiırrega i es constitueix la Conıi s i 6 n pro Monunıento a los Cafdos, la qual encarregara una scri c dc

projec tes per a la reconstrucc i6 de la crcu.'"

Durant l ' any 1945 era a Barcelona, on cs proce­

dia a la reconstrucc i6 perque fos enıpl açad a

novanıent a la ciutat. 17 Aixf fou co nı I 'escultor

Carl es Anad6n (del qual s6n conegudes altres

obres a Tarrega) s'encarrcga de reconstruir la

part superi or de la creu, la qual, jıınta nı ent anıb

el ponı ori ginal, constitueix el "Moııulııelı 1O a

las Cafdos" (consta cn el socol) que s' in a ug ııra

I 'any 1955 a la plaça Major.

QlIant a la creu fragnıentad a, els nıe nıbres

del MlI se lı de Tarrega la co l.locaren al ves t fbııl

del Pa l a ıı dels Marqııesos de la Floresta all1b

I'esperança qııe a l g ıııı dia pog ıı es tras ll adar-se al

que cs en I'actualitat el Museıı Conıarca l de

l 'Urgell.

Moıııeııı eıı qııe es reJ{) e! ıııoııııııı eııı ;

e, ('ol.!o('{/ !a ııo\ 'a cre ıı daıııııııı e!!){)ııı or;!? ;ııa !.

( FolOJ!, rajia: Faııı f!ia Saıı!o 8r;IıI/ .\'0).

12 1

122

Origens de la creu

Tot i que en I'actualitat no es disposa d ' info rıııac i 6 doc uıııenta l referida dc fo rııı a directa a la rac lura de

la creu, ex isteix un doc uıııcnı del 18 d 'agost de 143 1 publi ca ı per J. Segura" l' any 1895 que inro rııı a d' una

donac i6 per a l ' obra d' una creu : "Ego Fraııcisca ııxor peıri gaçeı qllOlıdo ll1 I' ille de Ve rdııııo f. .. J Ilelıı \1010

elll1alıdo fie ri quandam cm cem de pedra in capiıe cosle de Tarreg ııa , l erl1lilıi de Ve rdı ii 10, cııi ass ig ıı e de !Joıı is

m eis Viginıi Iibras ba rch iııoıı eııses J ... j".L' any següent es feu una deixa de cenı sous perque foss in Iliurats

"opera de la creıı que operalLls esı in loco de Moıııb laııqıı el".

Ja I'any 19 I 9 Gudiol i Cunill w relac ionava aquest doc uıııc nt a ıııb la creu del Pati , el ııı a rgc cronologic

de la qual parti a de I'any 143 1. Aquesta observac i6 ha estat present en I' anali si pos ı c ri o r de R. M anote: "

segons la qual el perfocle cronologic e ' ııı e ntat co incideix a ıııb un perfode en que I'escultor Pere Joan, autor de la creu, es ıııov i a per aques ı a zona geograFica.

Als seg les del goti c, a ıııb la ıııonuııı enta litzac i 6 Ics creus adquireixen gran iıııpo rt a nc i a fins al p unı quc

la genl senti a gran es tiııı ac i 6 per aquestes. Cada poble volia ı e nir la ıııill o r i cren cridats els esc ulıo rs de ıııes

iıııpo rt a nc i a , co ııı e ' el cas de la creu en qüesti 6.

De les quatre a rııı cs pa rl anı s" que apareixen al bord6 dcl po ııı de la Creu, es pot dedui r quc la h i pot c ı i ­

ca donaci6 d' aquesta dona per a la realitzaci6 no fou unica, i que hi varen contribuir di vcrscs pcrsones (paers.

confrares 0 protectors) .

A cıe d'il/(/ııgllrllci'; i hel/edic!'i'; el dİa .. ii de selel1lbre" de 1955. ( Foıog rajiıı : ArxİIı Fo/()g rliİc de I'II/.ııiııı l <I'I:'.I1tIı/i .1 111'1'<11'11('.1 ).

Autoria de la creu: l'escultor Pere Joan, maxim exponent del corrent internacional a Catalunya

La creu del Pati fou atribuıda per Duran i Sanpere a un dels grans artistes del segle XV, Pere Joan,42 autor de nombroses obres en molts dels territoris que formaren part de la Corona d' Arag6.

Ja l'any 1928 insinuava saber l'autor de la creu43 i fou l'any 1934 quan afirma: "Dins la innumera famf­lia de les creus de terme catalanes, cap de tan reeixida com la de Tarrega [ ... ]. 1 si la confrontaci6 d'elements i dels detalls no bastava a dur el convenciment de la patemitat de la creu de Tarrega, bastaria i sobraria la per­fecci6 de 1'0bra, la bellesa del conjunt i aquella original manera de concebre que nomes Pere Joan trobava, dins el seu temps, a Catalunya".44

Es a partir de l' analisi estilistica i de la comparaci6 de l' obra amb el conjunt de l' autor (com veurem mes endavant hi ha elements identics) que, Duran i Sanpere atribueix 1'0bra a Pere Joan, sens dubte, l'escultor de la primera meitat del XV del qual hom ha reunit un nombre mes variat quant a dades documentals, i alhora, un mestre tan personal que permet identificar molt facilment el seu esti1.45

L' obra de Pere Joan, fiU de l'escultor Jordi de Deu i germa d'Antoni Joan, del mateix ofici, suposa la contribuci6 mes elevada de l' escultura catalana al panorama de l' escultura intemacional europea.

Els seus treballs com a escultor s'inicien ala façana del Palau de la Generalitat de Barcelona que avui d6na al carrer del Bisbe. Els diputats decidiren el 1416 construir una "paret 0 portal per cloure 10 dit ort" (el que existia entre les dependencies que donen al carrer de Sant Honorat i al carrer del Bisbe). El mestre d'a­questa obra era Marc Safont i les escultures foren encarregades a Pere Joan, el qual degue començar el seu tre­ball immediatament, ja que el dia 15 de març de 1418 el relleu de Sant Jordi ja estava posat damunt e1 portal, i a mes havia obrat la xambranna que envolta el relleu:6

E17 de març de 1418, una apoca signada per l'escultor confirma que, al mateix temps que treballava per a la Generalitat, havia esculpit una gran Cıau de volta amb la figura de Deu Pare per a la seu de Barcelona.

El dia 8 de març de 1426 fou acordada la construcci6 del retaule major de la seu de Tarragona entre l'ar­quebisbe Dalmau de Mur i el capitol d'una part, i Pere Joan de l'altra. Tres anys despres, e15 d'abril de 1429, l' arquebisbe Dalmau de Mur posava solemnement la primera pedra del retaule i arbitrava els mitjans neces­saris perque es pogues dur a terme:7

Pere Joan compli els pactes establerts en les capitulacions del retaule, i el18 de gener de 1434, una apoca signada per l'escultor confirma que portava sis anys de treball, i encara continuava el1346, segons ho confir­men una altra apoca i un aıb ara datats el 15 de desembre d'aquest any, en els quals Pere Joan consta com a mestre del retaule. L'acabament d'aquesta obra no degue produir-se fins despres de 1445, ja que el mes d'a­bril d'aquest any Pere Joan des de Saragossa es trasllada a Tarragona. Mentrestant, l'arquebisbe Dalmau de Mur el 1431 havia passat a ocupar la mitra de Saragossa, i el prelat manifesta ben aviat l' interes per dotar la seu d'un retaule semblant al de Tarragona, i confia l'obra a Pere Joan, el qual a partir de 1434 realitzara a la vegada els dos retaules. Les primeres noticies del retaule major de la seu de Saragossa les donen dos docu­ments de13 i 4 de maig de 1434, en que es fa constar que Pere Joan havia anat a Saragossa per 1'0bra del retau­le i s'havia traslladat a Conca per veure la pedrera d'alabastre, i que per aquest motiu havia estat dos mesos fora de casa, i tambe que havia anat a veure la pedrera d' alabastre de Gelsa.

D'aquesta pedrera el dia 4 de maig de l'any indicat ja s'extreia alabastre per al retaule i hi treballaven, en aquestes feines, Gui11em Paliça i Joan Simon, picapedrers de Vaıencia. Altres noticies semblants, relatives al retaule de Saragossa, es troben durant els anys 1434 i 1435. Aquest darrer any, en els comptes de les des­peses del retaule, entre abril i desembre, consten Pere Joan, Joan Simon, Guillem Paliça, Antoni Dalmau i un frances.

Des del 1434 fins al 1440 Pere Joan degue realitzar la part baixa del retaule, que compren el socol i la predel.la amb cinc escenes de Sant Vicenç i Sant Valeri.

El mes d'octubre de 1440 Dalmau de Mur contracta amb l'escultor 1'0bra del cos principal del retaule, que havia d'esser de pedra i de fusta, i la disposici6 variava per complet respecte del retaule de Tarragona, ja que en comptes de seguir la distribuci6 de carrers en els quals figuraven diverses escenes, el contracte de 1440 especificava que hi hauria tres histories:8

123

124

EIs documents no deixen prou elar si Pere Joan acaba el retaule 0 no, i si posteriorment al 1445 contİ­nua treballant-hi. Sembla d'una part que de1 contracte de 1440 foren realitzades algunes parts, com els quatre pilars que emmarquen les tres escenes realitzades pel mestre Ans Piet d' Ans6, İ que quan aquest es feu dllTec de 1'obra el 1467 hi havia una figura de Deu Pare que fou substitui:da. Per una altra part, un document reial del 12 de setembre de 1449 diu textualment: "Pere Joan ymaginayre, que ha fet 10 retaule de la Çeu de çaragossa", i un altre de130 de març de 1450 assenyala Pere Joan com a "Ymaginatorem et magistrum retabuli sedis civi­tatis Cesarauguste".49

El retaule major de la seu de Saragossa no fou 1'unic treball que 1'escultor porta a terme durant la seva estada en aquella ciutat. El 23 de setembre de 1443 don Gonçalvo de la Cavalleria li encomana el retaule per ala capella dedicada a l'Esperit Sant de la casa de la ciutat de Saragossa. Despres del 1445 l'escultor no torna a sortir documentat a Saragossa. Una carta del rei Alfons el Magnanim datada el 12 de setembre de 1449 ala Torre del Grec, a Napols, el rei s'adreça a Pere Joan i li prega que "ab 10 primer passatge e quant mes prest poren ab dos 0 tres ajudants vostres" es traslladi a la cort napolitana. Malgrat aquest desig del monarca per tenir Pere Joan al seu costat, 1'escultor el 30 de març de 1450 encara romania a Barcelona.50

Des del 7 d'octubre de 1450 Pere Joan consta com a mestre d'obres ala cort de Napols, i la seva activi­tat al Castell Nou arriba fins al 1455. Els anys 1457 i 1458 el mestre treballava en una casa d' Arnau Sanç, cas­tella del Castell N ou. Despres de la mort del rei, al juny de 1458, no es tenen notfcies de Pere J oan.

Els treballs escultorics de la façana del Palau de la Generalitat de Barcelona (1412), el retaule major de la seu de Tarragona (1426-1445?), el socol, el bancal i els marcs de les escenes del cos principal del retaule major de la seu de Saragossa51 (1434- 1445?) constitueixen les obres documentades que es conserven de l'es­cultor Pere Joan.

Ja Duran i Sanpere, en el primer assaig de monografia que va dedicar-li, va afegir a les seves obres algu­na peça nova que, pel seu estil, no oferia cap mena de dubte. A les escultures de la façana de la Diputaci6 de Barcelona (1416-1418), al retaule de Santa Tecla a la seu tarragonina (contractat 1'any 1426) i al de Saragossa (1434-1445) va afegir-hi la elau de volta guardada al Museu d'Art de Catalunya, la creu del Pati i una altra peça, l' atribuci6 de la qual ha resultat mes discutida: l' Angel Custodi del pont de Saragossa.

Per altra banda, la critica ha situat la part frontal del sepulCre del bisbe d'Osca Hugo de Urries (mort el 21 de febrer de 1443), conservat al Museo Episcopal i Capitular de Arqueologia Sagrada a Osca, i 1'estutua de la Verge de l' Aranya, actualment perduda.52

Posteriorment J. Madure1l53 constata la intervenci6 de l'artista en les obres de la catedral de Barcelona, ja que va percebre una quantitat per a 1'entallament d'una de les claus de volta de la nau centraı.s4

Treballs posteriors, basant-se unicament en 1'analisi estilfstica, han contribui:t a ampliar 1'obra conegu­da. En el cas de 1'obra que ens ocupa, una atribuci6 ja feta per Duran i Sanpere; en altres casos, afegint obres totalment inedites i desvinculades d'ell fins aleshores.55 L'estudi de R. Steven Hanke56 constitueix una valuo­sa aportaci6. Aquest ha centrat la seva recerca en les anys d'estada a l' Arag6 de Pere Joan.S7

Deixant de banda el conjunt d'obra de Pere Joan, i centrant-nos novament en la ereu del Pati, i la posi­ci6 d'aquesta dins la seva trajectoria, cal destacar l'aportaci6 de R. Manote. En la seva anhlisi parteix, per a la identificaci6 de l' autoria de la Creu, del marge cronologic aportat per Gudiol i Cunill per una banda, i de l' analogia estilfstica amb la resta d'obra, per 1'altra (basant-se en les observacions de Duran i Sanpere). Com a resultat 1'autora relaciona cronologicament l' obra de la creu amb els anys en que Pere Joan estava compromcs en 1'execuci6 d'un important treball a Tarragona (considerant 1'obra realitzada com un parentesis quan ci retaule de Tarragona no havia estat encara finalitzat): el 8 de març de 1426 s'encomana 1'execuci6 del retaule major de la seu de Tarragona a Pere Joan. E15 d'abril de 1429 es celebra la benedicci6 de la primera pedra del retaul~ major. L'any 1434 Pere Joan es fa carrec de 1'obra del retaule major de la Seu de Tarragona. Els docu­ments conservats acrediten que des d'aquesta ciutat realitza diversos viatges a Saragossa i rep diverses quan­titats pels seus treballs els anys 1433 i 1436.58 Es possible que en fer aquests viatges li fos encomanada a Tarrega l' obra de la creu, segons informen els documents. Com a resultat, l' autora situa la factura de la creu,de primerfssima qualitat,59 com un parentesis dins el perfode en que 1'artista estava compromes en 1'execuci6 del retaule major de la seu de Tarragona, fase mes brillant dins la seva trajectoria.60

La represa de la tradici6 europea. Factors originals del corrent internacional a Catalunya

Al voltant del 1400 a Catalunya les manifestacions artıstiques intenten una major aproximaci6 a la rea­litat, dins d'uns convencionalismes que suposen una integraci6 de tots els elements d'una composici6 que per mitja d'una varietat de paisatges, d'arquitectures, d'e1ements mobiliaris, de vestits i pentinats i d'una diversi­tat de tipus, configuren unes escenes mes verfdiques. Els convencionalismes s6n manifestos en la major part de les obres, malgrat que la varietat de models pugui suposar una incorporaci6 directa i completa d'elements reals. I per altra part, la realitat apareix mes obvia, ja que s'incorporen en el m6n de 1'art temes profans. 61

A Catalunya, per uns condicionants especifics, en un primer moment del desenvolupament del corrent internacional nomes l' escultura es la que trasllueix el retrat, per la seva relaci6 amb el m6n francoflamenc i borgony6.

Han de considerar-se com a factors originals del corrent internacional a Catalunya, la presencia de mes­tres estrangers, procedents de França i Flandes especialment, la importaci6 d' obres d' aquests paısos i la inte­graci6 d'alguns mestres catalans en la mateixa linia, ja a la darrera decada del segle XIV. En alguna de les tec­niques la presencia de mestres estrangers no fou sols en el perfode d'inici del corrent a Catalunya, sin6 que contribuı en bona part al seu assentament 0 a la seva projecci6 per diverses comarques catalanes durant la pri­mera meitat del segle XV, quan les formes internacionals ja estaven consolidades i experimentaren un canvi envers Flandes.

El fet que a Catalunya des del darrer quart de segle XIV fins al 1440 es trobin mestres procedents de Brussel.les, Lieja, Parıs, Estrasburg, Alemanya, la Picardia, etc., demostra la voluntat manifesta d'una cultu­ra artıstica oberta a Europa que en certa manera es distingeix del que havia estat durant el tercer quart del segle XIV, en que practicament havia viscut de les rendes anteriors a 1'any 1348 (l'activitat dels escultors Pere de Sant Joan a Mallorca, a Girona, a Perpinya, a Caste1l6 d'Empuries i ala Seu d'Urgell; de Françoy Salau al palau del rei Martı al monestir de Poblet; del mestre Carli a les seus de Barcelona i de Lleida, i de Rorli Gautier a Perpinya i ala Seu de Lleida, propicia la creaci6 d'una gran riquesa de formes escultoriques, mes flamen­ques entre 1390 i 1410 aproximadament, i mes borgonyones a partir d'aquest darrer any).

Aquesta presencia dels mestres estrangers les darreries de segle XIV i el primer terç 0 la primera meitat del XV es un fenomen de confluencia de 1'art europeu, sense que es pugui parlar d'unes directrius imposades, ja que existeix una gran diversitat de formulacions que, malgrat una tendencia major cap a França i Flandes, s'inCıou dins d'un panorama mes ampli que compren tot 1'art europeu de ı'epoca.

En el camp de l' escultura, els treballs de l' obra del cor de la seu de Barcelona, dirigits per Pere Sanglada, suposen el punt de partida mes important del corrent internacional catala, i d'aquest nuCıi sortiren dos dels exponents mes singulars: Antoni Canet i Pere Oller. I per damunt de tots destaca Pere Joan, el mes Cıassic i personal dels escultors entre 1410 i 1440. Ja en el seu primer treball conegut a la façana del Palau de la Generalitat, les imatges dels babuıns i dels bestions i altres figures de les gargoles indiquen un assoliment com­plet de les pautes internacionals, amb la seqüf!ncia dels ritmes ondulats i grafics que les caracteritzen, pero, a la vegada, amb una interpretaci6 propia, quasi violenta, marcada per la intensitat del dibuix, pels plecs en moviment i per l'expressivitat dels rostres, que als bestions es mostra agressiva.

Al costat d'aquests valors globals, s'observa tambe en algunes d'aquestes figures el preciosisme des­criptiu que apareix com una constant en les obres de Pere Joan. Aquest preciosisme encara s'observa mes al relleu de Sant J ordi, a l' arnes del cavaller i a la muntura del cavall.

Per comparaci6 amb les obres posteriors, la perfecci6 dels treballs del Palau de la Generalitat es troba encara molt lligada als esquemes internacionals francoflamencs, si be ja deixa veure les possibilitats de 1'es­cultor en la seva interpretaci6 propia del llenguatge plastic, que en endavant cada vegada desenrotllara amb mes força i que sera mes proxim a la realitat.

Les seves imatges i els seus retaules configuren un art plenament integrat en les tendencies artıstiques de l' epoca, i ala vegada suposen una visi6 propia del fet escultoric que el diferencien netament dels altres escul­tors contemporanis. Es podria dir que el seu art es el resultat d'una sıntesi molt mes critica, fins i tot de la que feu Cascalls, i que les noves propostes sobre les quals ell treballa obeeixen a un plantejament peculiar del fet escultoric, al qual dota de tots els caracters de la realitat, tot deslliurant-se de la solemnitat borgonyona que durant la seva activitat, i especialment en els primers anys, havia marcat la segona fase d'aquest corrent euro­peu.

125

126

La creu del Pati

La creu del Pati dc Türrcga s'a lçava daıııunt una espaiosa graonada aıııb un elegant socol \'uitavat. La creu prôpiaıııent dita es conscrva avui nıo lt nıu til ada i eros ionada . L'estructura res[)oni a LI la tipolog ia dc creu

\l atina cobc rı a a nıb abundanı o rna ııı e nıac i 6 vcgctal a n o nıe n ada scgons la class ificac i6 es tab lerta per Guclio l i

Cunill , floro nada,"" i tan so ls en resta I'esquelet que fornıa la crcu Ilatina.

Tot i que no se sap aıııb cxac titud co ııı cra \' cstructura cx tcrna que cnvo ltava la crcu. c ı que Si es pot assc ­gurar cs quc era en fo rnıa de fl or6 CJuudrifo li at. '" co ıııpos t a per una scri e de pe ıal s quc responien a la forıııa de la flor de li s, nıotiuıııo lt t ıp i c de Ics creus de I' cpoca, sobrctot de Ics crc us processiona ls, c l ~ cx trcll1s dcls eixo~ cle les CJ ual s acabaven a nıb cls trcs petals d' aquesta fl or.

Els cspais fornıats cntrc I' intcri or cI ' aq ucsta cstructura i la crcu crcn plcns de ca lats, els qua ls rcfor<,:ave ıı

i equi li hraven el pes de I'abundant ıııassa petri a. La creu cle ixa ve ure tanı cn Ics pans front als co ııı en les laterals una ııı o tllura linea l que cn dcfiıı e i x \' e~ ­

quelet. decorat a banda i banda per full aııı. En els cos tats latcra ls dcls braços, grui xut s, es podcn aprcciar Ics parts per on la peça es fragıııen t ada. Es en aq ues tes parts on la ııı otllura es prolongava forıııan t la gra n fl or. Es poden observar encara, als cx trc ııı s fronta ls clcls braços horit zo ntal i venica l. fo rııı cs que respo ncıı a les del

petal de la fl or de lis. Al bc ll ıııig de la creu cs di sposa una iconografia tıpi c aııı c nt gôti ca: a I'anve rs, la fi gura del Crucificat.

dc la qua l lan so ls resta un fragıııcn t de la parı inferior; Al revers, daıııunt una ba~c , i ~o t a ci quc prohab l e ııı c nt

fa u un dossc rct acabat cn forma de pi nac le ( parı ıııutilada ), la fi gura de la Marc dc Dcu, de la qual tan so ls e~ conscrva la pan que va dc sota c ı pit en ava l!. Va l ad il' CJue els plecs de la tun ica de n o t e ıı ce na postura d'c­qui libri en c ı cos dc la Mare dc Dcu, aıııb la qual cosa \ıi eap la poss ibilitat que la Mare de Dcu es ti gucs sos­tenint l' infan t ( t e ııı a quc substitueix l 'Ag lılı .ı· Dei ro ııı ü ni c).

Ne\'en de /0 crl"1I origiııol (/rııglııell{lItfıı i eııcıı;xad" per 1II1(',\'

l'.I/ntCIIIl'e.1 11ı1'I{)/ .liqlıe.l) 1111L" Iııjigıım de III Mal'e de IHIı mdejıı ­

do (f(;ııgel.ı. Ve.ıı(hııl de 1'lılI/ic 1'11111l1 dels Mal'qııe.ıo .ı de la

Fore.llo . . 11'11 de 1" Mıı/ııa Pmmıwl. (F()/ogl'q{io: AI'.rilı ./i)/()gl'ı;/ic

dı'l MIı .\(' 1I Coıııal'(,{/I de 1· Ll1sel!).

Dos üngc ls re l a ti vu nıc nt ben conscrvats ı -ıanque ­

gen la Mare de Dcu adossat~ a l ~ lob ul s de I'e ix horit ­

zontal dc la crcu '''' Encarats a la Marc dc Dcu, cn ac t i­tud conı uni ca ti va, prescn tcn unc ~ alc~ de diıııcıı,i 6

considcrablc, trct que conjuga [)erfecıaıııeııt a ıııb la postura vo lütil (Ies ex trcll1itat s infcriors cstan sus[)escs endarrerc) quc aquests cx[)rcsscn . A aqucst cl'cctc \ıi

ajuda t a ıııbc la fornı a o ndulaııt i suau aıııb quc es t aıı

trcba ll at s els plecs de les tuniques a I'a l<,: ada dc la c in ­tu ra . L'ünge l sit uat al costat e~que rre (a l qu <ı l li ıııanca

bona pan del cap) toca un i ns tru ııı c nt s iıııil ar a un<ı arpa. Al dc la dreta, tot i cstar cn act itud de fe l' a l g uıı a

cosa, li nı anqucn cls bra\os. EI po nı , quc conı ju s' \ıa c~ıııc ntat cınteriorıııcnt

es \'unica pa rı original del S. i V que e~ coıısCl'\'CI en la rcconstrucc i6 que es va fel' per ci la [) Ia<,:a Major, c~, per la prôpia cntitat i [)cl rclatiu bon es tat de co ıı scr­

vac i6 (tot i quc manquen [)ctit s frag ıııcn t s i [)rcse ııta

eros i6 global), c ı nı cs inıponant a considcrar cn \' c~ ­

tudi d'aqucsta obra. Estü forıııat [)cr uıı fri~ \' uiıa \'Cl t

(quc gira al vo lt ant del pal 0 cix \'e rti ca l dc la crcu) oıı es rcprcscntcn vuit sanb ."

Totes les fi gurcs cs taıı s u s t e ııt ades [)cr uııa corni ­sa deeorada aıııb una ga rl anda de fulles eıı t rcl l a<,:ades

anıb quatre escut s, en ch quals apa reixc n, rc~[)ecti\'a ­

ment. cls segücıı t s nıo t i us: L' anag raıııa J H S, unLl caha­na rodonLl anıb sostre coni c, uıı a scrrCl i un aııiıııal.

sfıııbo l s dels qui varcn contrihuir en la realit/aci(ı de

I'obra. T OI i la diffe il ide nıifi cac i ô. I' animal presenta uns ıre ı s s imilars a la cc rvia. la qual apa re ix normalme nı

a ls ese ul s de Ilinalges dife re nıs (Cervia i Bo ixadors). En re lac iô a la se rra. sôn no mbrosos e ls sege ll s de les

pe rsones ano menades Serra , amb un a se rra a I'escul. des de G uill e m de Serra. de l 1323 .'" La ea bana fo rm ari a

pa rl de ls edifi c is i eon s ırucc i o n s en pedra que apare ixen freqüenıme nı en I' he rüldi ea ea ı a l a n a. 10 1 i que 110 res­

po n de fo rm a eonere la a les c arac ı e rfsıiques qu e prese nıe n aqu es ı s.

A la pa rt supe ri o r les imaıges eslan capçades pe r dosse re ı s pro fu same nı decara ı s i separa ı s e ls uns de ls

a ltres pe r pe ıiı s munlanl s a manera de pinac les. e ls qu a ls fa n la func iô de se para r i re fon,:a r p l as ıi came nı e ls

ang les : cada dosserel. coro nal pe r un pinacle ( resseg uiı per full es de co l). cs eon fi g ura ı pe r d ues ca res que far­

me n ang le . cadasc un a de les qual s co nıe dos reg i s ıres qu e presenıen ori g ina ls a res conopia ls (coron a ı s per 11 0-

ro ns), a I'inı e ri o r de ls qual s ı robem. en e l primer ni ve ll. qu adril obul s i do bles arqu e ri es cegues. i en e l segon

- 10 1 i que ja no en resla g ran cosa- , qu adril obul s cal ats . Des ı aca e l conjunı pe r la seva ıııinuc i os ilal.

Aııgel Siılf(lf ııl ('() .\lul eSljııerre de la More de /) (; 11 1()('(Il1f 11L1 ilı sınUlle lı 1

siıııil"r" 1·{/IJi{/.

(FII/(Jgm/i,, : !lniıı FJ/ııgrö{ic

del Mııse ıı Cıı ıı /" r("(/I de rU/sell).

Al/get .\';111 (/1 (/1 ('()s/(ll dref.

( Fıııog ra/i,, : Aniıı jiJlogn/ji,. del MlI .I"t' 1I

C"/IIWHıI de rUrgellJ .

127

128

El pom d'aquesta creu tradueix 1'aspecte ornamental de 1'arquitectura gotica, i adapta perfectament la combinaci6 d' arcs conopials, Cıaraboies, dosserets, pinacles i altres elements que suggereixen a la visi6 l' as­pecte real d'una arquitectura. Cal destacar que aquesta interpretaci6 tambe es coneguda a les magolles 0 nusos de les creus processionals, dels calzes, dels bordons, dels copons, dels ostensoris, reliquiaris i creus reliquia­ri,69 aixf com en els retaules de pedra i els sepu1cres, practica de llarga tradici6.

Les figures que es representen s6n de dificil identificaci6 ja que en la seva majoria tenen les mans muti­lades i han perdut els seus atributs. Es tracta de quatre figures femenines i quatre de masculines, disposades en alternança, entre les quals es poden identificar les imatges de San Pau i Santa Llıicia70 (amb certs dubtes) i les de San Miquel i Santa Barbara7L al costat dret d'aquest, amb certesa.72

El tractament dels personatges respon a dos tipus, el masculf i el femenf, amb trets molt semblants per a quasibe totes les imatges, molt propies de l' estil de Pere J oan. Les santes presenten una delicada testa, amb els ulls ametllats, un dolç somrİure i la front abombada, rodejada d'abundant cabellera rissada que aITiba fins a les espatlles, estretes i aITodonides. El coll es molt llarg i delicat. El cos es cobert per uns ropatges que pre­senten dues varietats: a base de mantell i tıinica en caient de les espatlles en avall, 0 be amb cintura molt alta marcada sota els pits.

El tipus masculf, barbat, representa homes d'avançada edat, d'aspecte venerable, amb llibres i filacteris a les mans i ropatges amb amples plecs. Les figures masculines s6n sempre les que estan recolzades en la part de la cornisa que ostenta un dels quatre escuts, i queda un espai lliure per a cada una de les figures de les qua­tre santes.

Destaca, per l' especia1 tractament que rep, l' escena en que apareix la figura de Sant Miquel. El seu cap presenta les mateixes caracteristiques que les de les quatre santes. EI cabell rutllat apareix cenyit per una dia­dema perlada i les grans ales, plegades endavant, s6n tfpiques de la manera de fel' de Pere Joan. El sant ves­teix indumentaria militar amb armadura bombada al torax i molt cenyida a la cintura, damunt una cota de malla que es deixa veure en el faldatge i en els braços, amb les mans protegides per guantellets. Porta proteccions metal.liques a les cames, cuixeres tubulars, genolleres, greves i sabatons de malla. 73 El sant apareix amb el braç dret aixecat mutilat en la part cOITesponent a 1'avantbraç i segurament brandava una llança, avui desaparegu­da, que devia anar clavada amb la ma esqueITa sobre el cos del drac, figura del dimoni que es troba als peus. Aquest animal fantastic contrasta per el seu aspecte repugnant amb la bellesa resplendent de l' arcangel. La figura es diferencia de la resta per la seva actitud en moviment.

Iconograficament es tracta d'una representaci6 perfectament enquadrada dins el segle xv. El sant es representat com un cava1ler, armat amb la llança, que abat el drac malefic, d'acord amb un tipus de represen­taci6 usual en l'epoca, de la qual participen tambe les representacions de Sant Jordi. El que eI distingeix de forma determinant s6n les grans ales, malgrat que hi ha exemples anteriors en que no apareixen, com en el Sant Miquel provinent del Museu Diocesa de Lleida.74 Aquesta iconografia s'introdueix ja des del S. xm a Mont Gargano i es difon a traves de la miniatura.75

Finalment, fent referencia a les analogies que presenta el pom de la creu amb ceıtes peces de l' autor, cal destacar les observacions fetes per Duran i Sanpere.76

Aquest autor apunta en primer lloc ala caracteritzaci6 dels caps de les diverses figures que apareixen en el nus: "les testes, amb el front sortit, els rulls escampats i el somrİure tot just encetat",77 imatges que compa­ra amb les santes dels muntants del brancal de TaITagona.

Tambe fa esment de les robes feixugues de la figura de Sant Miquel (situat tambe al nus de la creu), "amb l'armadura de plaques que deixa visible, als braços i al faldelli, la cota de malla, amb la cintura apretada". Aquesta figura la relaciona directament amb el Sant Miquel del portal del sagrari del retaule de Tarragona.

EI tercer element al qual fa referencia 1'autor es el cap monstru6s del diable, aterrat i impotent (situat als peus del sant), el qual equipara amb els que presenten els capitells dels portals laterals del retaule de Santa Tecla.

Posteriorment, R. Manote,78 a l'igual que A. Duran i Sanpere, destaca la semblança del drac amb els monstres que apareixen al retaule de l'altar major de la catedral de Tarragona, i la de l'arcangel que custodia la capella destinada a la reserva sacramental a la seu de Tarragona.

Fent referencia un cop mes a l'estil que caracteritza Pere Joan, cal destacar, en primer lloc, en els ele­ments aquitectonics que presenta 1'obra, com dins 1'intent d'aproximaci6 a la realitat amb 1'adaptaci6 i inte­graci6 d'elements d'aquesta apareixen tant en la creu com en el nus arquitectures de fons disposades en fun-

ci6 d 'eınınarcar les escenes de la Mare de Deu i els Sants, respec ti vaınent , oferinı aixf un contex l verfdic.7" Es

ev idenı que aquesls e l eınents participen del prec i os i s ıne inıern ac i ona l.

En el Iracıaınenl de les fi gures ıaınb , s'evidencia la integrac i6 de la rea litaı. 0 hi ın a nquen , pero, de forına globa l, cerı s con ven c i onali s ın es ınarca ts pel coınponenl corıesa que carac ıe riıza el correnl internac ional, els quals es coınbinen perfectaıne nı aınb els valors ınes propis de I' arti sta; aixf s'observa co ın els angels i els sanls es ınouen dins una Ifni a que ınanifesta refinaınenı i elegancia. EIs seus roslres denoı en un apropaınenı ,

una inıegrac i 6 d' una realiıaı suau, placida, que ens ve donada pel seu trae ta ınenl (a l qua l ja he fe ı referencia) on des ı aca el so ınriure beaı i els rull s esca ınpats , e l e ınenıs d'influx borgony6 interpreı a ı s d'una forına força personaJ per pa rı de l' a rıi s ı a.

Per altra banda, els cossos accentuen la seva voluınetri a grac ies al trac taınent de les robes, de pl ega ı

aınp li , a rrodoniı , forınanı aınb els plecs una seqüencia de riııııes o ndul a ı s, ta nı en el cas dels ~ınge l s que acoııı ­

panyen la Mare de Deu co ııı en el dels sants que en vo lı.en el po ın .

A diferencia de la resta de fi gures, en la coıııpos i c i6 on apareixen San Miquel i el drac s'observa c l a ra ııı e nı

una seri e de carac ıe rs diferencials. L'escultor es des lliura de les fo rıııes que poden considerar-se dins la ıııoda i accentua els va lors que el defineixen coııı la fi gura ııı es represenıati va de I'escultura inıernac i on a l ca ıa l a n a.

Aquesı s valors se centren, sobretoı , en el doıııini de la conırapos i c i 6 del Il engualge arıfs ıi c, basant-se en la sua vilat-idea lil zac i6 que s 'expressa en el rostre plac id de I'arcangel per una banda, i en la rea liı a ı a ıııb con­n o ıac i o n s quas i n atura lfs ı es que ca rac ıe riı zen el rostre del ıııon s tre per altra. Aquesı a rea liı a ı es ı a ri a al ın ateix

te ıııps, i co ııı es ben ca rac ı e rfs ıi c en Pere Joan, supeditada a les forıııes de ls e l eııı enı s grafics que confi guren la induııı enta ri a i el Irac l aıııen l del cos del sanI , els qual s originen una variada i defini da ga ıııııı a de lex tures.

EI ııı ov iııı enı , en l' acc i6 de clavar la l1 ança al ıııon s tre, es un altre e l e ııı e nı iıııpo rı a nı a I' hora de parlar d 'e l e ııı ents que defineixen un art propi en Pere Joan. L'acci6 es eoıııbin a a la perfecci6 a ıııb l'ex press i6 ru s ıi ­

ca, desagradable i dura del drac, i configura una escena en que es produeix dra ııı a ıi s ııı e ııı a rca ı pel persona ıge

secundari . Aıııb aques ı recurs I 'a rıi s ı a aconsegueix el punt idoni per a l' express i6 de la rea liıa ı.

Nııs de 10 creıı oıııh les l'IIil./il; lıre.I' .I' lı slelllCldes per 11/{(1 ca rııiso Oil

es rel'reseıııeıı ql/al,-e escl/ls. ( Foıog rajia : Aniıı joıogrirjic del

MI/se ıı Coıııarcııl de /' Urgell).

Esceııa de 5(f111 Miqııel alııIJ 1'1 I/ /OI/ sıre. ( F()ıog rajia: Anil/

jOlOgrirjic del Mııseıı Call1Olral de /'U1xell).

129

1. DURAN I SANPERE, A., 1972: Llibre de Cervera, F. Camps-Calmet Ed. Tarrega, p. 134. 2. GUDIOL I CUNILL, J., 1919: Assaig d'un inventari de les creus monumentals de Catalunya, Centre Excursionista de Catalunya,

p.14. 3. Ibid., p.12. 4. Ibid., p.16. 5. Ibid., p. 16. 6. MIRET 1 SANS: El Vizcondado de Castellbo. Apendix 1. Obra citada per: GUDIOL 1 CUNILL, J. 1919: op. cit. , p. 7. 7. VILLANUEVA: Viage Literario, IV, Apendix XXIV, p. 289. Obra citada per GUDIOL I CUNILL,J., 1919: op. cit. p. 7. 8. Marca Hisplmica, apendix. CCXIII. Citada per GUDIOL 1 CUNILL, J, 1919: op. cit. p. 8. 9. MaTca Hisplmica: apendix CCXXVIII.Citada per GUDIOL 1 CUNILL: op. cit. p. 8.

10. Espana sagrada: XLV, apendix XXII. Citada per GUDIOL I CUNILL: op. cit. p. 8. IL. Marca Hisplmica: ap. CCCXXVII. Citada per GUDIOL 1 CUNILL: op. cit. p. 8. 12. BOFARULL, P. de: Procesos de las antiguas Cortes: VIII, p. 27. Citada per GUDIOL 1 CUNILL: op. cit. p. 9. 13. TEJADA: Colecd6n de C nones de la Iglesia de Espafia y America, III, p.227. Obra citada per GUDIOL I CUNILL: op. cit. p. 9. 14. Segons afirma GUDIOL I CUNILL: op. cit. p. 9 referint-se a VL. IX, ap. iX. 15. E.S.: XLV, ap. XXi. Citat per GUDIOL I CUNILL: op. cit. p. 10. 16. CARRERAS I CANDI, F.: Jocs Florals de Barcelona: 1980, p. 182. Obra citada per GUDIOL 1 CUNILL: op. cit. p. 10. 17. Cal destacar que aquesta observaci6 fou feta l'any 1919 per GUDIOL I CUNILL. En relaci6 a l'aportaci6 d'aquests primers docu­

ments, vegeu BASTARDES i PARERA, 1983: Les creus al yenı, Barcelona, p. 10, on considera que les creus que s'esmenten no s'a­justen al concepte que es te d' aquestes en l' actualitat i afirrna que els dits documents fan referencia a fites de les quals dubta de si foren erigides en homenatge a Crist, de la seva funci6 en les cerimonies religioses 0 en les benediccions de terrnes. Aixf doncs, aquest autor considera les creus referides en aquest conjunt documental recopilat per GUDIOL i CUNILL, com les pre-creus de terme.

18. DURAN I SANPERE, A.1947 : Antiguas cruces de termino, Divulgaci6n hist6rica, vo!. iV, Ayma, p. 230. 19. GUDIOL I CUNILL, J., 1933: Nodons d'arqueologia sagrada catalaııa, vo!. II, pp .. 409- 410. 20. BASTARDES I PARERA, A., 1983: Les creus al vent, Ed. Milla, Barcelona, p. 24. 21. DURAN I SANPERE, A.,1972: op. cit. p. 135. 22. Ibid., p.135. 23. GUDIOL I CUNILL, J., 1919: op. cit. p. 10. 24. Relaci6 documental basada en l'obra de GUDIOL I CUNILL, J., 1919. 25. SARRET I ARB6s, J.: Les Creus de pedra del terme deMalıresa.p.6i7.0bracitadaperGUDIOLICUNILL.J .• 1919.p.ll. 26. Publicat per Mossen Joan Segura a Gazeta Montanyesa, 19 de setembre. 27. SEGURA, J.: Historia d'lgualada, II, pp. 306 i 307. Obra citada per GUDIOL I CUNILL, J., 1919, p. IL. 28. Arxiu Pyrineu Oriental: G 938. Referencia de GUDIOL I CUNILL, 1919, p. IL. 29. Aquest punt s'estudia ampliament en l'apartat referent a la cronologia de la creu de terme en qüesti6. 30. La creu del Portal d'Urgell estava situada entre el pou del Climent i I'öltima casa d'aquell costat. Era tamb, molt notable, pero no tan

treballada com la del Pati, i va desapareixer durant del setembre de l'any 1869. La de Sant Agustf es trobava a I'altra part de l'Ondara, a l'indret del rava!. Era molt semblant a la del portal d'Urgell; es creu que desaparegu, el 17 de juliol de 1823, a conseqüencia de molta aigua que, baixant de les Garrigues Baixes, destruf tamb, tres cases del dit rava!. Dintre el terme hi havia tres creus: la del Mor, que es trobava al peu del camf de Ba1aguer; a uns 450 metres mes enııa de la caseta de via rerrİa, era d'estil gotic senzill i de cap de terme, junt amb el de Vilagrassa, actualment es troba a Sant Eloi, i la de Vallmajor, vulgarment dita, a primers de segle, la creu escapçada, estava situada en entrar en aquella partida del terme municipal, on conflueixen els caınİns dels Molars i de Preixana. A primers de segle hi havia el socol i uns tres pams de can6. Avui ja no en queda res. La creu de les Basses estava col.locada al punt d'enllaç del camf de ferradura antic de Verdö amb el de les Garrigues Baixes. Una altra creu seria la del Fossar, situada antigament ala confluencia del camf de l'Ofegat amb I'antic de Cervera, que passava pel Talladell. La de Comabruna estava en el punt en que es troben els camins de les Garrigues Altes i el de Granyena. La del Talladell al peu del camf, i a l'indret del Pedregal, i finalment, la del Mas d'en Colom situada al camf d' Altet. SEGARRA I MALLA, J.M., 1973: Recull d'episodis d'historia targarina, des del segle Xi al XX. Francesc Camps Editor, Tiı.rrega, p. 65.

31. SEGARRA I MALLA, 1973: op. cit. p. 65. 32. Afirmaci6 que difereix de la següent: El cementerio, que atlos antes habfa acogido largo tiempo losjragmentos de la ctilebre "Creu

del Pati", jue tambien refugio [ ... ]. "El Antiguo Palacio de los Marqueses de la Floresta" a Nueva Tarrega, nömero especial, 11 de mayo de 1968. N. 1248, ano XXV, Tiı.rrega.

33. SEGARRA 1 MALLA, 1973: op. cit. p. 66. 34. DURAN I SANPERE, A., 1928: L'escultura gotica a Tarrega, a Tarrega, 24 de juny, any 1, n. 1, p. 6. 35. Problema arduo, no hay porqu, negarlo, pero que es necesario ajrontar decididamente si no queremos uııa seguııda edici6n de 10

ocurrido con la ctilebre "Creu del Pati" que luego de quedar esparcidas por el suelo sus jiligranas durante mucho tiempo, Izubo que depositarlas en el Museo de la capital, costando luego 10 que (odos sabemos el recuperarla [ .. .]. A Nueva Tarrega, 17 de febrer de 1945. Any II, n. 37, Tarrega.

36. Nuestros martires deben ser Izonrados como ha venido hadbıdolo la Patria toda, y por eso la Conıisi6n pro Moııumento a los Cafdos viene laborando el plan de erecci6n de un recuerdo pernıanente que testimonie que el seııtido de ingratitud no tiene ra{ces entre IlOSO- 131 tros. Con el deseo de un ir la tradicional je tarregeııse con este Iıomenaje perenne a nuestros Ca{dos, ya en principio cuaj6 la idea de reconstruir la preciosa Cruz terminal que antafio se levantaba en la Plaza del Carmen. Largos, aunque Ilaturales tramites de recu-perad6n, no permitieron realizar eıı su tiempo aquel proyecto. Hoy, que por espontaneas jacilidades Iıalladas en las altas esjeras leridanas, est n ya eıı Tarrega los jragmentos que pudieron salvarse de aquella preciosa Cruz g6tica, prosiguen intensamente los trabajos para que sea pronto una realidad aquel proyecto [. .. ) consciente de la alta respoıısabilidad de su empresa, quiere llevarla a cabo con la mdximajidelidad al cincel del notable artista que la labr6. Han sido coıısultadas emiııentes persoııalidades de nues-tro mundo art{stico, encontrando por doquier calido entusiasmo para ests proyecto, y el ofrecimiento de cuanto pueda precisar para

la digna reconstrucci6n que se persigue .... "Un recuerdo para los Caidos" a Nueva Tarrega, 9 setembre de 1944. Any 1, n. 14, Tarrega.

Tot i que aquest text fa referencia a l'any 1944, ala qual tambe al.ludeix R. MANOTE com a data de retorn de la creu, els projectes de I'arquitecte Cases daten dels anys 1939 i 1941, observaci6 que tampoc obliga a afirmar que en aquests anys la creu fos ja a la ciutat.

37. "Esta cruz [. .. l se eııcueııtra ahora eıı Barcelona donde se procede activamente a su recoııstruccioıı para ser emplazada ııuevameıı­te eıı nuestra ciudad". "La Cruz de los Caidos" a Nueva Tarrega, 12 de maig de 1945. Any II, n. 49, Tarrega.

38. SEGURA, Joan, Pvre., 1895: "Notas artfsticas", La Veu de Montserrat, Vich, Impremta de R. Anglada, 8 juny 1895, n. 23, pp. 178 i 179. Aquest document, segons consta en la publicaci6, es signat el 28 de maig de 1895 a Santa Coloma de Queralt, i va dirigit a Norbert Font i Sagu. L'artic1e comença aixf: "Ademes del referent al altar, retaule e iglesia de Sant Miquel de Verdu, en mon escor­co]] del arxiu parroquial d'aquesta vila, prenguf nota de varis documents referents al art religi6s, com veura'l lector".

39. GUDIOL 1 CUNILL ,J., 1919: op. cil. 40. MANOTE CLIVILLES, R., 1973: op. cil. 41. Les arrnes parlants porten peces i sobretot figures que suggereixen en aquell qui coneix la lIengua de la terra d'on procedeixen i el

nom del qui les posseeix. Tenen, doncs, la doble finalitat identificadora i mnemotecnica. En el cas de I'heraldica catalana destaca el gran nombre d'armes parlants amb que comptaja des dels temps medievals. Un important grup d'arrnes parlants ofereix identitat total entre el nom del posse<dor i la figura heraldica. En altres casos la identitat no es total, i els cognoms s6n derivats 0 aparents derivats de les figures que apareixen al blas6. Altres vegades la vinculaci6 fonetica entre lIinatge i figura cerca a distingir-se tot defugint del que es obvi. Tambe es d6na el cas que les armes parlants no presenten identitat semantica entre nom i emblema heraldic, ans una rcla­ci6 merament fonetica molt sovint merament reduıda a les lIetres inicials del cognom. En molts casos les armes parlants nomcs sug­gereixen i prescindint de d'etimologies veres 0 falses 0 de similituds purament fonetiques, pretenen que el qui veu un escut tingui elements per recordar qui n'es el posseıdor. RIQUER, M. de, 1983: "Heraldica catalaııa des de l'aııy 1450 al 1500",vol.I Barcelona, Quaderns Crema, pp. 343-346.

42. Pere Joan ,s juntament amb Guillem Sagrera, en la seva faceta d'escultor, el tema central de la tesi doctoral de R. MANOTE. BRA­CONS, J ; TERES, R.,: "Art Gotic" a Art Cataıa. Estat de la qüesti6, Diputaci6 de Barcelona, p. 289.

43. "Qui fou I'escultor que tragu, de la pedra la fina gracia de les escultures? No trigara en esser revelat. He seguit les petjades de molts escultors d'aquesta epoca per totes les terres catalanes i el rastre documental en els arxius, i estic cert d'haver trobat proves certes de l'atribuci6 de la Creu de Tilrrega [ ... l. Aquestes notfcies han d',sser publicades aviat en un llibre, llest temps ha, sota els auspicis del Sr. Francesc Carnb6 [ ... lla interpretaci6 dels senyals herhldics de la creu que ens donarien la nomina dels paers 0 d'alguns confrares o protectors que tingueren intervenci6 principal en l' obra; els afinarien, potser, la cronologia del monument i ens podrien explicar, de mes a mes, la presencia a Tilrrega de l'escultor foraster, que tan finament hi deixava marcades les subtileses del seu art". DURAN 1 SANPERE, A., 1928: op. cit, p. 5.

44. DURAN 1 SANPERE, A., 1934: "EIs retaules de pedra", vol. II. Monumenta Cataloniae, Alpha, Barcelona, p. 47. 45. ESPANOL BERTRAN, F., 1983: "Pere Joan i la Verge dels Perdons de Santa Anna de Barcelona" aD' Art, nums. 8-9. Universitat de

Barcelona, p. 193. 46. DALMASES, N de; PITARCH, A.J., 1984; "L'Art Gotic. S. XIV-XV", yol. ın a H. de I'Art Catala, Ed. 62, Barcelona, p. 198. 47. Ibid. 198. 48. Ibid. 198. 49. GALINDO ROMERO, P., 1923: "Monumentos artfsticos de la Seo en el siglo XV", Estudios Eclesüisticos de Arag6n, Segunda Serie,

Zaragoza, p. 63-80. Cilat per DALMASES, N. de; PITARCH A.J.: op. cit. p. 198. 50. DALMASES, N. de; PITARCH, A. 1.,1983: op. cil. p.198. 51. Vegeu: MANOTE, R.; BARRAL, X., 1983: "Le sculpteur et l'oeuvre en alabatre au XV siecle; Pere Joan et le r,table de le cathe­

drale de Saragosse" a Artistes artisans et producrion artistique au Moyen Age. Universitat d'Haute- Bretagne, Rennes, 2-6/5/ 1983. Obra cilada per TEReS, R. ; BRACONS, J.: op. cil. p.289.

52. Ibid. p. 201. 53. En l'obra El arte en la comarca alta de Urgel, segons consta a TERES, R. ; BRACONS, J. : op. cit. P.298. 54. ESPANOL BERTRAN,F.,1983: op. cit. p. 194. 55. Ens referim a la Mare de Deu dels Perdons de Vallbona de les Monges. L'atribuci6 fou feta per PIQUER JOVER, i va apareixer en

un fullet edilat a Lleida l'any 1972 per la Delegaci6 Provincial d'Inforrnaci6 i Turisme, dedicat al monestir, segons afirma i dcınos­tra MANOTE CLIVILLES, R.,1981: "Una escultura de Pere Joan en Santa Maria de Vallbona de les Monges", a Ilerda, XLII, I.E.I.­C.S.I.c., Lleida, p. 31. L'ultim estudi al respecte es el de Francesca ESPANOL 1983: op. cit. p. 193.

56. L'estudi gira entorn la Mare de Deu de I'Aranya d'Osca i l'angel del Museu de Belles Arts de Saragossa. JANKE, R.S .. 1981: "Observaciones sobre Pere Joan", a Seıninario de Arte Aragones, XXXIV, Zaragoza. Obra citada per TERES R. ; BRACONS, J.: op. cil. p. 289.

57. DALMASES, N. de; PITARCH, A. J., 1984; op. cit. p. 201. 58. Ibid. 59. Opini6 que contrasta amb la de DALMASES, N. de ; PITARCH A. J., 1984; op. cit. p. 201 on s'exposa: "Tambe cau dins l'orbita de

I'escultor, i ınes aviat com una obra de taller, el nus d'un peir6 procedent de Tilrrega i conservat al Museu Provincial de Lleida". 60. MANOTE CLIVILLES, R., 1977: op. cil. p. 50. En relaci6 a la vinculaci6 de Pere Joan a aquesta zona geogrilfica dins l'esmentat

132 marge cronologic, cal considerar la coincidencia que es produeix en aquests dos aspectes arnb el cas de la Mare de Deu dels Pcrdons (atribuci6 feta per I'autora, coınja s'ha esınentat anteriorment). En aquest darrer cas, R. MANOTE, te en coınpte la presencia, cn la figura, de l'escut de Blanca de Caldes, abadessa de la dila poblaci6 durant els anys 1422 i 1446, i situa, per tant, l'obra de la Mare de Deu dins aquest ınarge cronoıogic. Amb aquesta observaci6 afirma que en aquests anys Pere Joan trebaııa a Tarragona, Saragossa, Tarrega i Vallbona.

61. DALMASES, N. de; PITARCH, A. J., 1984: op. cit. p. 180. 62. Ibid. p. 198. 63. SEGARRA 1 MALLA, J.M., 1973: op. cil. p. 66.

64. GUDIOL 1 CUNILL, 1919: op. cit. p. 16. 65. Es probable que aquesta an,s perfilada amb una fronda vegetal (fulles de card, de col). 66. El mateix es pot apreciar en altres creus de l'epoca, com es el cas d'una creu processional conservada al Museu Diocesa de Lleida,

on veiem petites figures aplicades a les lobulacions. "Des dels anys vint 0 trenta del segle XV s6n cada cop mes freqüents en el reper­tori omamental de les creus, tot i que hi ha exemples mes primerencs, com la desapareguda creu d'Igualada, datada cap al 1400". AIXALA., Carrne, et. alt. (1990-1991): "Creu processional (n. 378)". Peces del Museu Diocesa de Lleida a Cataleg del Museu Diocesa de Lleida. PULCHRA. Edici6 del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Bisbat de Lleida. Museu Diocesa de Lleida. Lleida, p. 189.

67. El capitell de la creu de la Culla de Manresa, i el de la creu del Cementiri de Vic s'inscriuen dins la lfnia d'estructura arquitectiinica goticista com la present. GUDIOL 1 CUNILL, J., 1919: op. cit. p. 18.

68. RIQUER, M. de, 1983: op. cit. p. 278. 69. Vegeu DALMASES, N. de, 1992: Orfebreria catalana medieval. Aproximaci6 a l'estudi. 1300-1500, yol. 1, Barcelona. 70. Santa Llucia vesteix tunica i mantell romans. Porta corona de flors. FERNANDO ROIG, Juan, 1950: lconografia de los Santos,

Ediciones Omega, S.A. Barcelona, p. 174. 71. Ibid. p. 56. 72. Segons afirma MANOTE CLIVILLES, R., 1977: op. cit. p. 48. 73. Aquests ultims components, datats ja dins els segle xv. RIQUER, M. de, 1968: L'ames del cavaller. Armes i armadures catalanes

medievals, Barcelona, Ariel, p. 103. D'altra banda, aquests elements d'indumentaria i, ildhuc la mateixa representaci6 de I'angel poden comparar-se amb les representacions pictiiriques que apareixen en els retaules, amb la qual cosa es factible una possible influencia de la pintura sobre l'escultura.

74. Num. inv. 313.

75. REAU, Louis, 1956; Jconographie de la Biblie LI. Aııcieıı Testament. Iconogrphie de l' Art Cretien, Presses Universitaires de France. Paris, p.48.

76. DURAN 1 SANPERE, A., 1934: op. cit. p. 48. 77. DURAN 1 SANPERE, 1934: op. cit. p. 47. 78. MANOTE CLIVILLES, R.,: op. cit. 79. Caracteristica que es manifesta globalment en les arts de l'epoca.

133

134

BIBLIOGRAFIA 1 FONTS

BASTARDES PARERA, A., 1983: Les Creus al vent, Ed. Mi11a, Barcelona. BRACONS, J. i R. TERES: Art Gotic a Art Cataıa. Estat de la qüestiô. Diputaciô de Barcelona. CIRICI, A. i J. GUMİ, 1979: L'art gotic catala, segles XV-XVL Ed. 62, S.A. Barcelona. DALMASES, N. de, 1992: Orfebreria catalana medieval. Aproximaci6 a l'estudi. 1300-1500, vol. I

.Barcelona. DALMASES, N. de i A.J. PITARCH: "L' Art Gütic. S.xIV-XV", vol. III d'Histüria de l'art cataUı, Ed. 62,

Barcelona, 1984. DURAN I SANPERE, A., 1934: EIs retaules de pedra del segle XV, vol. II, Monumenta Cataloniae, Alpha,

Barcelona. DURAN I SANPERE, A. 1972: Llibre de Cervera. F. Camps-Calmet, Ed. Tarrega. DURAN I SANPERE, A., 1947: Antiguas cruces de termino, Divulgaci6n hist6rica, vol. iV, Ayma, Barcelona. DURAN, J. i J. AINAUD,1956: "Escultura gütica" , a Ars Hispaniae, Historia Universal del Arte Hispanico,

vol. X. Ed. Plus-Ultra, Madrid. ESPANOL BERTRAN, F., 1983: "Pere Johan i la Verge dels Perdons de Santa Anna a Barcelona" a d' Art,

nums. 8-9, Universitat de Barcelona, pp. 192-195. FERNANDO ROIG, J., 1950: /conografıa de los santos, Ediciones Omega, S.A. Barcelona. GUDIOL I CUNILL, J. 1919; Assaig d'un inventari de les creus monumentals de Catalunya. Centre excur-

sionista de Catalunya. Barcelona. GUDIOL I CUNILL,1., 1933: Nocions d'arqueologia sagrada catalana, vol. II. Barcelona. MANOTE CLIVILLES, M. R., 1977: La Creu del Pati de Tarrega, LE.L , Lleida. MANOTE CLIVILLES, M. R, 1981: Una escultura de Pere Johan en Santa Marfa de Vallbona de les Monges,

a Ilerda vol. 42, LE.L - C.S.LC.-, Lleida. PLANES I CLOSA, J. M., 1994: La parroquia i la vida religiosa de Tarrega, segles XV/-XiX, Parrüquia de

Santa Maria de l' Alba de Tarrega. REAU, L., 1956: "Iconographie de la Biblie II. Ancien Testament" a Iconogrphie de l' Art Cretien, Presses

Universitaires de France. Paris. RlQUER, M. de, 1983: Heraldica Catalana des de l'any 1450 al 1500, vol. 1, Quadems Crema, Barcelona. SEGURA, J. Prevere, 1895: "Notas artisticas" dins La Veu de Montserrat, 8 de juny de 1895, num. 23.

Impremta de R. Anglada, Vic. SEGARRA I MALLA, 1.M., 1973: Recull d'episodis d'Historia Targarina. Des del segle Xi al XX. Francesc

Camps Ed. Tarrega. SEGARRA I MALLA, J. M., 1983: EIs carrers de Tarrega. Impremta Camps, Tarrega. SEGARRA I MALLA, 1. M., 1984: Historia de Tarrega amb els seus costums i tradicions, vol. I (segles XI­

XVI) , Museu Comarcal, Tarrega. TERES, R. i J. BRACONS": "Escultura Gütica" a Art Catala, estat de la qüestiô. Diputaciô de Barcelona,

Caixa d'Estalvis de Catalunya, Barcelona. Diversos autors, 1993: "Cataleg del Museu Diocesa de Lleida. PULCHRA". Ediciô del Departament de

Cultura de la Generalitat de Catalunya. Bisbat de Lleida, Museu Diocesa de Lleida. Lleida.

Revİstes

DURAN I SANPERE, A.: "La escultura gôtica en Tarrega" a Nueva Tarrega, any 1, num. 1,24 de juny 1928. TARREGA: "Un recuerdo para los caidos", a Nueva Tarrega, num. 14,9 de setembre 1944. TARREGA: "La cruz de los caidos" a Nueva Tarrega, num. 49, 12 de maig 1945. TARREGA: "Esas nobles piedras" a Nueva Tarrega, num. 37,17 de febrer 1945. TARREGA: "El antiguo Palacio de los Marqueses de la Floresta" a Nueva Tarrega, num. 1248, 11 de maig

1968.