La comunitat de veïns una mescla heterogènia de cases i persones

La comunitat de veïns una mescla heterogènia de cases i persones

Carles Gómez López

Salt, gener del 2012

Aquest llibre s’ha escrit com a objecte de tre-ball i refl exió per a l’assignatura de Projectes VII

A la meva mare, per donar-me suport sempre

que ho necessito.

Aquesta versió del llibre és un esbo-rrany on queda refl ectida la voluntat del l’escrit, de parlar en termes socials sobre les comunitats de veïns i, en termes arquitectònics, dels espais dels quals aquests veïns participen en el seu dia a dia.

Agafar un full i guixar-hi fi ns que no hi cap res més és una de les maneres que hi ha per a comprendre el procés mental que seguim per arribar a una meta.

6

El llibre va ser pensat, des del primer moment, com una sèrie de refl exions al voltant de les comunitats de veïns. No obstant això, no tracta sobre el fet de la con-vivència, sinó com quelcom de caire sociològic, com una manera de viure. Si bé és comú trobar molta gent que li agradaria viure en una casa al camp, lluny del que és la seva zona laboral, segur que en algun indret podem trobar persones que debò els agradi aquesta vivència: trobar-se amb la veïna de davant i parlar, o sortir a jugar amb el nen que viu a l'últim pis mentre la seva germana estudia i els seus pares fan un cafè amb el president de l'escala.El llibre, doncs, ve a ser com un resum abstracte de la vida d'una comunitat de veïns. Conté les parts essen-cials, humanes i espacials: els residents, el porter i la seva porteria, el president, el traster i l'àtic, els pisos, l'escala, la comunitat en sí, etcètera. A través dels exer-cicis i projectes desenvolupats, així com de les dife-rents sessions teòriques a què he assistit, les lectures, sèries de televisió i pel·lícules, s'han posat en marxa un conjunt de refl exions al voltant del concepte de casa. I no només la casa com a llar, com a espai, sinó que també a l'entorn del que dóna sentit i signifi cat a l'existència d'aquesta, la dota d'ús: les persones.Englobar la casa (cases) i les persones en un sol tema sembla ser fàcil. Vaja, de fet ho és, ja que la casa és difícil de concebre sense unes persones que l'habiten. Però la voluntat de voler englobar altres àmbits d'estudi aparentment independents de l'arquitectura complica

7

la situació.M'interessa tot allò relacionat amb el desenvolupament psicològic i social de l'ésser humà en totes les seves etapes: des del naixement, la infantesa i l'adolescència, l'etapa adulta jove i l'etapa adulta avançada, i la vellesa. Les experiències per les quals passem en cada una de les etapes es queden gravades en la ment, en forma de records inconscients i que modifi quen constantment el record que tenim del passat, les vivències que gau-dim en el present i les expectatives que desitgem as-solir en el futur. Per això vaig trobar interessant fer us del coneixement adquirit per a parlar, per a investigar sobre els aspectes socials d’una comunitat de veïns: les relacions que s’hi estableixen, les conductes dels veïns i, igual d’important, les interaccions entre els elements físics de l’edifi ci i socials de les persones.

Per fer amè el llibre, he trobat interessant que no fos una narració, sinó un conjunt de capítols, cadascun amb el seu argument i tots conseqüència de la mateixa causa: la comunitat de veïns, la casa i les persones que les habiten.

Aquest recull de refl exions ha estat desenvolupat paral·lelament a 4 exercicis que pretenen explorar so-bre el concepte de casa. La casa no és un lloc on s'hi viu, és un lloc que es viu. Per a les persones que hi viuen es tracta d'un experiment constant. I per a la casa també és un experiment el canvi constant. Els

8

exercicis m'han permès entendre la casa com un ens amb vida pròpia, que ha de poder gaudir d'uns espais que han pertangut a ells des dels inicis. L'arquitectura contemporània, infl uenciada per un esperit minimalis-ta i simplifi catori, ha portat a dissenyar cases de línies i plans que defi neixen un volum interior i una aparença exterior. Al meu nou entendre, la casa parteix d'una idea, que es desenvolupa amb dibuixos, estudiant el relleu de les superfícies, simulant el volum de les es-tances i buscant la millor distribució d'aquestes. Des-envolupar quatre exercicis alhora ajuda a trobar solu-cions diverses però comunes perquè, en defi nitiva, els objectes d'estudi dels exercici (quatre cases) tenen els mateixos elements, encara que disposats de manera molt diferent: una escala, una façana, uns passadissos, unes habitacions, les persones, etc. L'interès es troba, doncs, en refl exionar sobre tots aquests elements co-muns que, per les circumstàncies, tindran problemes diferents i voldran solucions diferents.

9

10

ELS HABITANTS

Tres de les experiències més transcendents de viure en una comunitat són completament personals. Tant és si els veïns poden tenir-hi alguna a veure. La qüestió és que aquestes experiències estan molt relacionades amb el temps en què un viu en aquesta comunitat de veïns.

1. Al moment d'establir una nova casa en una nova comunitat, al fer una mudança, una persona por-ta ja defi nides unes premisses, com unes fi tes a assolir, unes expectatives. Són projectes de futur que es creen quan es decideix fer el canvi i marxar d'un lloc per quedar-se en un altre. Un estudiant, que marxa de casa dels pares per estar a prop del centre d'estudis, una pa-rella recent casada que té intencions de tenir mainada, una dona vídua (o un home vidu) que decideix refer la seva vida... Tots ells tenen un pla de futur a curt, mitjà o llarg termini. És inherent aquest projecte al fet de canviar de casa.

2. En el transcurs dels temps en què una persona viu en aquesta casa ocorren tot de coses: "affairs" amb algun veí o alguna veïna, augmentar (o disminuir) una família, trobar una bona feina o les estones amb els amics. Encara que s'han de tenir projectes, pensar en el demà, és cert que, en algun moment es pot gaudir del present. Cal aprofi tar els moments que sorgeixen per gaudir-los, com una vivència que quedarà gravada a la

11

ment per molt de temps, no abogo pel "carpe diem", però sí que podem aprofi tar algun moment per "gau-dir de les vivències".

3. El moment en què s'ha d'abandonar defi niti-vament una casa és, moltes vegades, memorable. Es tanca un capítol de la vida, malgrat que pugui ser posi-tiu o negatiu. Un cop abandonada aquesta casa, hi ha records que no paren de venir al cap. "Quan jo vivia a pis" és una frase bastant repetida per aquells que són més nostàlgics. Aquests records, al cap i a la fi , servei-xen per comprendre el que estem fent i, encara més, per tancar una etapa de la vida i iniciar-ne una altra.

12

13

14

A dalt: planta pis del Bloc Bech de CaredaA baix: planta pis de la Casa Vila Angelats.Ambdues localitzades a Gran Via Jaume I, Girona.

LA CASA: RAÓ DE SER

Podem entendre una comunitat de veïns com la tradi-cional comunitat de propietaris: és a dir, un òrgan que regula la relació entre els veïns de l’escala. Però aniré un pas més enllà. La comunitat de veïns, socialment, és una entitat molt potent. És capaç de sortir de l’esfera política per uns moments i permetre que els residents desenvolupin les seves habilitats socials, mantinguin comunicació amb la resta de veïns. No es pot obviar que poden ser relacions bones, no tan bones, molt senzilles o extremadament complexes. Malgrat això, aquesta relació mútua entre veïns no seria possible sense un lloc propi, amb el qual s’hi trobin identifi cats sense haver de donar explicacions. La separació entre la situació pública i la privada, en un edifi ci plurifami-liar, pot arribar a ser molt estreta. És per això que cal dotar a aquests edifi cis d’espais. Aquesta unitat privada no és res més que la casa.

La casa és, sense lloc al dubte, la raó de ser de qualse-vol comunitat. Una de les justifi cacions és obvia: és on viuen els veïns. Però puc donar una altra justifi cació. La casa és el “carnet d’identitat” de cada veí. El ves-tuari, la professió, els gustos o l’estat civil també són característiques de la persona, però, per què és la casa tan important? Tot el que portem integrat en la nostra personalitat i, en diferents graus, els records, les vivèn-cies i les expectatives, determinen les característiques

15

16

Planta del Bloc Puig, al carrer de la Llebre, Girona.

de la casa. Així doncs, la casa es converteix en un mi-rall tridimensional, una realitat física on les persones projecten allò que són. Si entréssim a la casa d’algú, no trigaríem gaire a saber de quin peu calça: si estudia o treball, si té mainada, si viu amb els pares o si és la casa familiar.

17

18

La família la pot confi -gurar una sola persona, que és feliç i se sent au-torealitzat amb el que fa; un matrimoni amb fi lls; també en poden ser part els majordoms i servents. En un camp més abstrac-te, un edifi ci pot arribar a ser el símbol d’una gran família.

LES FAMÍLIES

En termes quotidians, defi nim família al conjunt de persones que, mantenint lligams personals (matrimo-ni, polítics o de sang), viuen sota el mateix sostre, sens perjudici d’aquelles altres persones que, tenint el ma-teix tipus lligams, no resideixen a la mateixa casa. Però molta gent estarà en desacord amb aquesta defi nició. També s’acostuma a vincular la família a aquelles per-sones que creen un context favorable i, per tant, ens ajuden créixer com a persones. Conseqüentment, és difícil trobar una bona defi nició per a la paraula famí-lia.

Les famílies poden arribar a ser del més extravagants que un es pugui imaginar. L’anomenada família tradicio-

nal deixa de ser-ho quan se la coneix amb més profun-ditat i se sap, per exemple, que el fi ll menor té un elevat coefi cient intel·lectual i té col·legues de 30 anys, o que la fi lla que acaba de complir els divuit anys no vol te-nir fi lls. La família jove, una parella jove que s’acaba de mudar a la comunitat de veïns amb un projecte de futur molt marcat: prosperar com a parella i tenir fi lls. Les llogateres, amigues de l’adolescència, lluiten en la societat per intentar mantenir el treball que tenen o arribar a ser estrelles del cinema. Enmig, una parella de nois homosexuals (de portes endins), que intenten mantenir l’aparença de “simplement amics”, i dues germanes jubilades que els agrada tafanejar en la vida

19

20

En un entorn ja adaptat a les persones que hi viuen, al moment d’aparèixer una nova persona amb la voluntat de quedar-s’hi obli-ga a repensar les relacions.

de tots els mencionats anteriorment. Sigui quina sigui l’estructura familiar, està clar que la convivència és el primer objectiu.

En un dels exercicis, el programa està pensat per a un altre tipus de família: tres germanes bessones. Dues d’elles han viscut de sempre a la casa familiar. La tercera i més petita va marxar per anar a treballar a l’estranger. Al complir els trenta anys, la petita retorna a casa per retrobar-se amb les seves germanes i acabar els estudis. El programa contempla una casa amb zo-nes comunes i uns espais individuals i íntims. El futur de les germanes, que es dediquen al piano, a l’assaig i al tai-chi, es troba dins la casa. És un tipus de família que, a la mateixa casa, és capaç de barrejar i consiliar la vida personal amb la familiar i la professional.

21

22

A dalt: escena de Temps de Flors de Girona.La comunicació que poden tenir espai exterior i interior pot ser fantàstica tant en un sentit com en l’altre. En el cas del teatre de titelles, els bancs ajuden a centrar l’atenció a l’obra.

UNA COMUNITAT COMPROMESA AMB LA VIDA DEL POBLE

En els pobles, l’ajuntament i les entitats socials acostu-men a promoure activitats per als vilatans. Ens diver-sos esdeveniment, com per exemple “Temps de fl ors” de Girona, també tenen un paper important les comu-nitats de veïns. La majoria de patis que exposen mun-tatges són privats, de cases unifamiliars o plurifami-liars. Podem pensar, doncs, en una comunitat de veïns que, prenent un compromís amb el barri, organitza i celebra activitats en el marc de les festes populars.

Per exemple, com a entitat la comunitat podria orga-nitzar festes i activitats populars a la plaça del barri, o al carrer major. Serien activitats per a fer a l’exterior. Si la intenció, però, és que la gent pugui vincular una entitat social amb un lloc, amb un local, aleshores cal-dria que l’edifi ci gaudeixi d’un espai des del qual es pogués oferir un servei pel barri, ja sigui gastronòmic, social, de culte, cultural, etc. No ha de ser un espai més de l’edifi ci, sinó que en aquest espai hi han de passar coses. L’espai ha de ser accessible i la seva activitat no ha de causar problemes als veïns1. Hi ha moltes fi n-ques que antigament gaudien de servei de porteria i

1 Cal que els veïns coneguin l’activitat que si fa i que, al moment

d’entrar a viure-hi, estiguin d’acord. El nivell de consciència és elevat: cal

comprendre que aquestes activitats es fan (s’haurien de fer) sense ànim de

lucre personal (els diners serien de la comunitat) i que són, sobretot, per a la

gent del barri.

23

24

La façana és un element de relació important entre els residents, la gent del carrer, els espais interiors i exteriors. La instal·lació d’elements com tendals o pèrgoles, o les obertures, afavoreixen aquest diàleg entre el dins i el fora.

que actualment no tenen el servei, encara que conti-nuen tenint l’espai. Acaba essent un espai comunitari sense un ús clar, potser per a les juntes extraordinàries. Amb una mica de gràcia aquest espai mig abandonat pot tornar a tenir vida, no com a porteria, sinó com un renovat local en què s’hi troben grups de lectu-ra, un estudi d’un pintor. Es pot anar més enllà i que, en comptes de fer entrar gent, sigui l’activitat que es projecti cap a l’exterior sense haver de sortir del local. Aleshores els vianants són alhora espectadors i possi-bles partíceps de l’event.

Entre els projectes desenvolupats, en un se’ns dema-nava l’estudi del relleu de la façana, la posterior addició d’una o vàries obertures i, fi nalment, es va convertir en el disseny d’un local. En un primer moment pensava que havia de ser un local on hi havia d’entrar gent, poder seure i estar-s’hi una bona estona. Però a mesu-ra que passava el temps aquesta primera idea va des-aparèixer. ¿Què passaria si, en comptes de fer entrar i gent i que s’assegui, es queda al carrer i pot obser-var l’activitat que es fa dins el local? Això va canviar molt la cosa, ja que l’interior va poder ser més petit, més adequat al tipus de local que volia ser: un teatre de titelles de fi l. És més, en el moment de projectar-ho, sovint estava en boca de la gent que en local que s’havia de fer estava ple de terra. Calien operacions de moviments de terres, d’excavació. El resultat, doncs, havia de ser una mena de cau, excavant per a fer sorgir

25

26

Seqüència de la realització d’una maqueta amb fang. El fang per-mer recrear sense gaires problemes l’excavació de l’espai interior, tant de concepte com de textures.

els espais pertinents. L’excavació és un mètode ade-quat per aquest nou local. El treball que s’ha de fer per retirar la terra és gran i cansat, així que pensar bé què és l’imprescindible ajuda a excavar el que és just i ne-cessari, sense excessos. La façana té dues fi nestres de mides iguals, situades una més amunt que l’altra. Per a què els titellaires puguin fer moure la titella a l’alçada de les fi nestres, a darrere la façana hi ha una bastida de construcció, molt senzilla (si pot ser reutilitzada).

27

28

LA VIDA COMUNITÀRIA

En l’edifi ci plurifamiliar, com s’ha comentat anterior-ment, hi transcorren paral·lelament la vida a dins i a fora de les cases. I sabent que qualsevol acció requereix un espai on poder-se desenvolupar, aleshores és neces-sari que els espais comunitaris ho permetin. Les nor-matives urbanístiques obliguen a dissenyar habitatges de nova planta amb espais comunitaris (concretament patis comunitaris) a partir del concepte d’ocupació. No obstant això, als edifi cis existents, com els podem dotar d’espais que, malgrat que no siguin exteriors, pu-guin servir per a la comunitat de veïns, fer-hi reunions, organitzar activitats, xerrar? És a dir, què podem fer perquè hi hagi espais de relació que serveixin per a tots els veïns els puguin fer servir al mateix temps?Abans que res, la personalitat de la comunitats de veïns hi té molt a dir. Un extrem seria una comunitat que no mostra cap interès en la relació amb la res-ta de veïns, que des del carrer fi ns la porta de casa no parla amb cap persona de l’edifi ci; l’altre extrem, una comunitat que les hores les gasta fora de casa, en constant contacte social amb els veïns, sense estar a casa si no és per menjar i dormir. Entre aquests dos punts hi ha tot un seguit de situacions, amb uns veïns més o menys implicats amb la vida comunitària, però sense quedar-ne exempts ni amb dedicació absoluta.En una escala de veïns podem trobar-hi certs espais, inherents al propi disseny de l’escala, que s’usen per

29

30

transitar-hi. En sentit descendent trobem la porta d’entrada de la casa, el replà de la porta d’entrada, els trams d’escala i els replans, el vestíbul principal de l’edifi ci, el portal de l’edifi ci i el carrer. I encara que menys visible, un altre espai de relació comunitària, encara que des de la casa de cadascú, és el pati de llums, que acostuma a estar amb la cuina o el safareig.

La porta d’entrada a la casa signifi ca la separació física entre els espais comunitaris i la casa. Al entrar i tancar-la deixem enrere tot el que hagi passat en recorregut que un fa fi ns a arribar-hi. Tot i estar tancada, la porta d’entrada va sempre acompanyada per dos elements que permeten la relació amb l’exterior. Un és l’intèrfon, amb el qual podem parlar amb qui sigui que hagi tocat el timbre de casa. L’altre element és el conegut espiell. És molt útil per poder observar què passa al replà sen-se que l’altre gent sàpiga que els estan espiant1. Si el veí en qüestió és una mica curiós, voldrà saber perquè la veïna de davant puja corrents mentre la persegueix la parella. I correrà sobtadament cap a la fi nestra del pati per intentar escoltar la conversa que mantindran.Només amb l’acció d’observar, el replà ja pren relle-vància. Aquest petit espai que permet l’accés a la casa, a l’escala i a l’ascensor de la mateixa manera que per-met una bona comunicació porta a porta a la mateixa planta.

31

32

A dalt: les habitacions de dos nens de diferents països i amb dife-rents situacions familiars.A baix: la casa de nines és genial per a poder entendre l’activitat que ocorre en un edifi ci. Els dibuixos pretenen simular una casa de nines i que, com en la vida real, les accions mai succeixen aïllades.

LA VIDA A LES CASES

No es pot qüestionar que la casa és, per antonomàsia, l’element de cohesió entre qui hi habita i la comunitat. Sense la casa no es podria donar ni la relació social ni la convivència amb la resta de veïns. La casa és el lloc on la vida individual i familiar es pot (s’hauria de) desenvolupar sense problemes, sense les interferències dels veïns, sense temor a sentir-se observat per les per-sones alienes a la casa, a la pròpia casa.

Cal tenir una cosa molt en compte: la casa és la projec-ció de la pròpia persona, i per tant és la mostra de com som. No ha de ser una carta de presentació per satisfer les aparences i primeres impressions. Per aquest tipus de cases ja hi ha els programes de televisió. El que és més agraït en una casa és que qui sigui forà pugui intuir que en aquella casa, en aquells espais, hi viuen perso-nes i hi passen coses. Tant és si la casa està neta com una patena o s’hi passa l’escombra un cop cada 4 dies, l’atractiu de la casa s’aconsegueix a base d’apropiar-se de l’espai. Si realment s’hi viu entre aquelles parets, per què no condicionar-lo, moblar-lo i decorar-lo segons les preferències de cadascú? És lògic que, com a arqui-tectes, podem preferir un espai net, amb parets pulcres i terres impol·luts, taules, cadires i sofà a joc amb el color del sostre i de les parets. Però des del punt de vista de l’usuari, és d’esperar que a la casa d’un cinèfi l hi hagi prestatgeries plenes de cintes de vídeo de l’any

33

34

A dalt: pati comunitari del Walden 7, a Barcelona.A baix: barri de Sant Narcís de Girona.Les relacions veïnals poden ser molt diferents només per com estàn dissenades i ubicades les fi nestres.

de la picor per totes les parets (fi ns i tot pilons al te-rra), i que un periodista cronista independent pugui tenir escampats folis per tota una taula, o un estudiant d’arquitectura que, si és una desordenat (com a con-ducta), tingui l’ordinador envoltat de plànols guixats a mà i maquetes que en algun moment haurien fet ser-vei.

Hi ha una sèrie de televisió que, per a mi, exemplifi ca molt bé aquesta idea de que la casa és la projecció de qui l’habita. Aquí no hay quien viva, sèrie emesa per Antena3 del 2003 al 2006. En aquesta peculiar comu-nitat de veïns hi ha 6 habitatges, una porteria, un local comercial i un àtic. Les situacions dels residents són molt diferents unes de les altres: la casa familiar que no ha canviar des de fa més de 50 anys, l’estil minimalista, tipus loft, pel que aposten els més joves, la casa que va canviant de propietaris i, per tant, d’estil, o la porteria, adaptada per a què el porter hi visqui.

El conjunt de cases en alçada, el que és conegut com a bloc de pisos, també té la seva raó de ser. Hi ha exemples tan variats com el Walden 7, de l’estudi Ta-ller d’Arquitectura de Ricard Bofi ll, o el barri de Sant Narcís de Girona. El Walden 7 sembla concebut com una gran comunitat de veïns, amb espais comunitaris que permeten una bona relació visual tant amb els del costat com els de dalt o els de baix. I Sant Narcís, a Gi-rona, malgrat ser una agrupació de cases unifamiliars,

35

36

està dissenyada de tal manera que des d’una fi nestra no en pots veure cap altra i, a més a més, sempre hi ha un element públic que permet la relació social entre els habitants: places, porxades i voltes, arbrats i parterres de vegetació, etc. Fins i tot les fi nestres que enfoquen cap a les afores del barri, com les que donen al Passeig d’Olot o l’Avinguda de Sant Narcís, topen amb arbres grans i alts que impedeixen veure més enllà de les co-pes.

37

38

Per treballar en espais petits, amb volums petits, no cal haver d’afegir coses al poc espai lliure que hi ha. Les mateixes per-sones formen part del volum, així que tot allò que s’hagi de col·locar pot anar a les superfícies: a les parets, altells al sostre o armaris empotrats al terra. O simplement condicionar la superfí-cie per a poder realitzar algun altra activitat, com una pissarra.

ELS INFANTS I ELS ADOLESCENTS

Al principi del llibre us he parlat dels habitants que integren una comunitat de veïns. Però m’he deixat a uns habitants concrets, molt especials: els infants.Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un infant és una persona que està ens els primers anys de la vida. És molt freqüent creure que un nen es farà gran en poc temps, i mai és aviat perquè aprenguin que la vida, quan siguin majors, serà dura. L’adolescència és considerada com una de les etapes crucials de la vida, ja que és quan es forgen lligams personals amb amb altres persones, així com es formulen les primeres opinions sobre les coses.

A vegades ens sembla banal, obvi, poc important -fi ns i tot, gens-, però els infants són usuaris potencials de l’arquitectura, dels edifi cis que dissenyem i, pos-teriorment, construïm. En poques ocasions pensem que la mainada també és present en els edifi cis, des de l’habitació on dormen, al menjador on esmorzen i, per si no és poc, el carrer a on surten per dirigir- se a l’escola, a casa dels avis o a veure aquell company de classe que té un magnífi c joc amb què passar la taula.

Hi ha moltes cases, en especial aquelles petites, com les del bloc de pisos, que amb prou feines poden dis-posar d’una habitació per a convidats, per la qual cosa encara amb menys raó tindran una habitació específi -

39

40

A la planta:S’ha pensat des d’un punt de vista molt funcionalista, en què totes les sales donen cabuda a una funció o més, a excepció de la cuina, els banys i el rebedor. La polivalència de les diferents estances, així com la presència de pocs mobles, permet la instal·lació molt fl uïda de mobiliari plegable

ca per al desenvolupament de l’infant separat del seu dormitori. És d’aquelles situacions en què els deures de l’escola, el temps lliure, el descans i els moments tensos es viuen en el mateix espai. Ni l’espai descansa d’activitats ni l’infant descansa del mateix espai. Amb una mica d’infortuni, l’adolescent (específi cament) també hi menjarà. Es farà de l’habitació un santuari, un temple. Aquest és l’exemple excel·lent d’una habi-tació polivalent: el llit la fa dormitori; l’armari, vestuari; l’escriptori i l’ordinador, estudi; i els jocs, l’habitació de jugar. Es pot extrapolar aquesta confl uència d’activitats a altres punts de la casa, sense abusar-ne. S’acostuma a vincular la cuina amb el menjador, i es fusionen per comoditat; i en un moment puntual la sala d’estar pot convertir-se en una sala d’audiovisuals per visionar una pel·lícula. Però aquest no és el motiu pel qual par-lem dels infants.

La percepció que tenen els més menuts de la casa (i ara sí, els infants pròpiament dit) és molt diferent de la que pot tenir un adolescent o un adult. En la per-cepció hi convergeixen diferents factors: l’experiència i el coneixement acumulat, la capacitat física (vista, oïda, olfacte, tacte i gust), la condició física (l’alçada) i la infl uència d’agents exteriors, com pot ser allò que percebem perquè s’ha convertit en un fenomen de masses. Les dues diferències més signifi catives entre la percepció dels adults i la dels infants són l’alçada i la innocència. El seu poc coneixement de les coses

41

42

Disposar de vàries portes per a una mateixa sala és fabulós pels infants (i també pels aduls). Permet nous recorreguts per l’interior tan acotat de la casa i, per tant, permet conèixer-la millor.

els fa ser especialment curiosos amb l’entorn, amb les petites coses que, amb el coneixement que tenim els grans, ja no trobem tan interessants. Amb la seva poca alçada els permet veure coses els els grans no poden veure perquè estan amagades. Amb un símil una mica exagerat, les taules i les cadires són pels grans com les joguines pels petits: hi han de ser.

La relació que s’estableix amb els infants i els pares és a la vegada senzilla i simple i complicada i complexa. Acostumen a voler jugar sempre a qualsevol lloc de la casa, exceptuant la seva habitació. Són llocs insòlits, com el passadís, les escales, el rebedor, o menys es-tranys com la cuina o el menjador. Quan el joc dels infants conviu amb els pares a la sala d’estar, es crea un petit confl icte que s’ha de resoldre. Normalment és l’infant que, per ordre dels pares, ha d’abandonar la sala. Per això trobo important que hi pugui haver un espai on el petit pugui jugar sense necessitat d’haver de sentir “ves-te’n, que fas soroll” i sense haver d’estar a l’habitació. I tampoc seria una bona solució ja que, en última instància, l’infant tornarà als petits espais. Per aquest motiu és important que la casa estigui plena de racons, que les parets no siguin gaire llargues, que hi hagi racons i cantonades, que es pugui aprofi tar el sota de l’escala, etc.

43

44

A dalt: coberta de la casa Vila-Angelats, a la Gran Via de Jaume I, Girona.A baix: proposta d’actuació en la coberta per mitjà de la instal·lació de tres saletes individuals, acompanyades d’alcova i bany.

L’ÀTIC

Hi ha certes parts del bloc plurifamiliar que, per les seves condicions, són molt romàntics. No per temes sentimentals, sinó perquè a priori no tenen res a veure a una casa convencional. L’àtic, sens dubte, és potser el més especial. Per defi nició, l’àtic és el pis que es tro-ba per damunt de la cornisa de l’edifi ci. Normalment acostumen a ser cobertes no transitables, només ac-cessibles per al seu manteniment, amb maquinària i sortides de fums i de ventilació. A vegades tots aquests elements es troben en punts adequats (o estan més ele-vats), i permeten que hi hagi part d’un habitatge, el safareig i la terrassa per estendre-hi la roba, l’habitació del fi ll gran que, malgrat que treballi, no vol gastar di-ners i prefereix tenir un espai independent pagant als pares una petita mensualitat. Com que l’ascensor no arriba al fi nal, poques vegades la sala d’estar, la cuina, el menjador el dormitori principal i el bany principal no són a l’àtic, així que queda relegat a un altre tipus d’activitats, com la roba o una habitació de convidats.

Si es pot disposar de l’àtic, i es tenen ganes i recursos, és un bon espai per apropiar-se. No tan sols per les seves condicions (el Sol i vistes), sinó que pot arribar a ser un espai important per a qui l’habita. En termes de disseny, aquest espai pot ser semblant al pis infe-rior, amb el mateix tipus d’envans, portes, sistemes de comunicació, paviments i revestiments, i l’estructura

45

46

Els tres mòduls a la coberta estan inspirants en les cabines de la fotografi a de dalt: l’hotel Endemico. La sensació és de quel-com resistent però alhora temporal. És una bona aposta per a l’ampliació de l’habitatge si es disposa de superfície.

sufi cient per poder suportar una coberta. Però es pot considerar que aquest àtic és, en realitat, la col·locació de sales en una superfície. Recentment vaig trobar un ecohotel a prop del Valle de Guadalupe a Mèxic, un projecte de Gracia Studio. Es tracta de Endemico, un hotel format per cabines independents construïdes en una vessant localitzada a una hora cap al sud de la frontera de San Diego i Tijuana. La construcció és molt senzilla: una estructura metàl·lica exterior que, ancorada al terreny, suporta una cabina amb tots els elements d’una habitació d’hotel. Cada cabina disposa d’una plataforma annexa que li serveix d’accés i de te-rrassa amb vistes a la vall.

Vaig trobar interessant aquest treball amb volums se-parats, així que ho vaig adoptar com a idea per a un àtic constituït per 3 sales amb alcova i bany, unides per un passadís cobert i vidriat. El passadís permet comu-nicar amb la part comuna de la casa i amb una sala co-muna més íntima per als residents per mitjà d’escales. Els espais individuals poden gaudir, doncs, de sufi -cient espai per a una saleta amb llar de foc, amb una alcova i un bany particular. La saleta, evidentment, és completament personalitzable, i l’ús encara que com a arquitecte podem donar un ús concret als espais, al fi nal és el client qui acaba determinant el destí de la sala. És important, doncs, que el client i l’arquitecte treballin junts, ja que l’aprenentatge és recíproc.

47

48

Aquestes habitacions individuals poden gaudir, a part del passadís, d’espais exteriors, com si fossin jardins zen: sense vegetació exhuberant, amb un petit recepta-cle d’aigua per a mantenir la humitat relativa. Aquestes petites construccions es poden fer a sobre del nivell de graves de la coberta amb l’ajuda d’una estructura de perfi ls metàl·lics protegits per a ambients exteriors (o de fusta). Així aquestes graves completen els pa-viments dels patis i combinen amb la plataforma de fusta del passadís.

49

CONTINGUTS

5 Introducció

9 Els habitants

13 La casa: raó de ser

17 Les famíles

21 La comunitat compromesa amb la vida

del poble

27 La vida comunitària

31 La vida a les cases

37 Els infants i els adolescents

43 L’àtic