la colla de xeremiers: factors que intervenen en el so · la plantilla es col·locarà amb la part...
TRANSCRIPT
MUSICA I MATEMATIQUES
LA COLLA DE XEREMIERS: FACTORS QUE
INTERVENEN EN EL SO
Joan Antoni Perelló Noceras
PRESENTACIÓ
L'interès per la música folklòrica a Mallorca apareix a la segona meitat del segle passat i
ha perviscut fins els nostres dies. Un segle de treballs etnomusicològics, un terme que designa
l'estudi de l'antropologia cultural dins l'àmbit musical, afirma que el tema és d'interès i que no
està ni de molt del tot estudiat, sobretot perquè molts dels treballs realitzats durant aquesta
centúria són poc rigorosos o han seguit uns plantejaments d'un caire més antropològics que
organològics i/o musicals.
Aquest treball no pretén ser ni molt menys un estudi detallat d'acústica dels
instruments que defineixen el folklore mallorquí, ni tampoc una aplicació de les matemàtiques
exhaustives a l'entorn dels xeremiers, si bé per falta de medis o per manca conceptual
d'aplicació, és un recull d'informació cercada a través dels constructors o luthiers que han fet
possible la seva pròpia supervivència. A partir d'aquí s'ha intentat acostar a l'assignatura de
Música i Matemàtiques a través dels tres primers temes tractats durant el curs: espectres dels
instruments musicals , la percepció del so i concepte de dissonància i escales i sistemes
d'afinació, intentant fregant-los amb la mesura que ha estat possible.
#La Colla de Xeremiers
Colla és el terme emprat per designar el conjunt de xeremier i flabiolaire, el primer
portant un únic instrument, que com el seu propi nom indica és la xeremia; i l'altre tocant el
flabiol i el tamborino. Ambdós instruments, a causa de la seva disparitat tímbrica, produeixen
un efecte l' oïda completament harmoniós i agradable.
LA XEREMIA
INTRODUCCIÓ:
Les Xeremies Mallorquines o Xeremia és un instrument de la família de les Cornamuses i
és l’instrument que dóna nom a la colla de xeremiers. Aquesta cornamusa es compon bàsic
ament d’un recipient de pell (actualment s’empren altres tipus de materials) on s’acumula
l’aire, denominat Sac o Sarró, d’ell surten tres orificis: el Bufador, que es la peça que, com
diu el seu propi nom, serveix per bufar-hi permetent així inflar el sarró, d’aquí l’aire es
distribueix, per una part cap al Grall i per una altre cap al Braguer, que es la peça
encarregada de dur l’aire cap a la Trompa i cap als Bordons quant es tracta d’una Xeremia de
tres bordons. Les Xeremies Tradicionals no tenen bordons (que sonin), sinó que només tenen
tres Fillols per adornament.
#Com fer-la sonar
El xeremier agafa l’instrument aguantant-lo amb el colze i l’avantbraç i
pressionant el sarró contra el seu cos, infla el sac pel bufador i les dues mans les
ocupa per fer sonar les melodies amb el grall. Per aconseguir que la xeremia soni s’ha de
pressionar amb el colze i l’avantbraç, amb força, el sarró. Aquesta pressió ha de ser
contínua, compensant en tot moment la manca d’entrada d’aire dins el sac. No es
fàcil aconseguir un bon so continuat, de fet és més difícil dominar el volum necessari
d’aire per fer sonar bé Ses Xeremies que aconseguir fer sonar les melodies al grall.
El so que surt per la trompa es una nota contínua, a mode de “nota pedal”, el sonador no s’ha
de preocupar per aquesta part de l’instrument ja que al tenir una entrada continuada d’aire el
so es reprodueix d’una manera automàtica.
El Grall
Instrument musical de fusta de forma troncocònica, amb vuit forats per col·locar-hi els dits. Si
s’hi posa una canyeta adequada emet notes (dins la seva tessitura) de la mateixa freqüència
que el flabiol.
La Canyeta o Inxes
Dispositiu fet amb dues làmines de canya (o altre material), molt fines, que vibren al pas de
l’aire. Aquesta vibració, aprofitada per les caixes de ressonància del grall, es modifica i permet
a l’instrument de fer les diferents notes musicals.
Els Bordons
Instruments musicals de fusta de forma troncocònica, acabats amb una campana tancada i
foradada. Amb brumes adequades fan els baixos d’acompanyament.
Els Fillols
Dos bordons d’ornament que no sonen.
La Bruma
Dispositius fets amb una canya de diàmetres variables, que vibren al pas de l’aire. La vibració,
aprofitada per la caixa de ressonància del bordó, fa que aquest produeixi el baix corresponent.
El Bufador
Peça de fusta foradada. Serveix per introduir l’aire dins el sarró. A l’extrem interior disposa
d’una vàlvula de pell per evitar que surti l’aire de l’interior del sarró.
Sac o Sarró
Recipient fet de pell d’animal (cabrida o ovella, actualmente s'utilitza la pell curada) o de
material sintètic (fabricat amb moderns materials polimèrics), que serveix per disposar d’aire a
voluntat del xeremier.
El Braguer
Dispositiu de fusta que serveix per ajuntar els bordons al coll del sac.
Els Nous
Dispositius de fusta que serveixen per ajuntar el grall i el bufador a una de les cames de la pell
del sac.
La Fusta
La fusta per poder construïr aquest instrument ha de tenir unes característiques especials:
que permeti un acabat quasi perfecte; que no es crulli; que amb la humitat no s'infli gaire;
que permeti un bon poliment; que transmeti bé el so. No hi ha gaire fustes que compleixin
aquestes característiques. Cal destacar:
- El Boix (Buxus balearicas)
- El Ginjoler (Zizyphus vulgaris)
- L'Ametler (Prunus dulcis)
- El Cirerer (Prunus avium)
- L'Albercoquer (Prunus armeniaca)
- La Servera (Sorbus domestica)
- L'Ullastre (Olea europea silvestris)
- L'Eben (Pithecellobium Ebenopsis)
-El Granadell (Caesalpinia granadillo)
Les fustes que s’utilitza per a construir el grall ha de ser especialment dura. Antigament
s’utilitzava molt l’ametller i el ginjoler. Actualment es sol emprar el Granadillo. La cultura
popular mallorquina diu que, perquè la fusta sigui bona i no es faci mal bé, l'arbre s'ha de tallar
en lluna vella de febrer (si és de fulla caduca) o en lluna nova de febrer (si és de fulla perenne).
Esquema Gràfic dels components:
En certa manera tots els components anteriorment anomenats compleixen una
funció específica al conjunt final del so; en primer lloc direm que el component melòdic és
el grall on juntament amb la canyeta (encarregada de produir les pertorbacions de l'aire
i el canvi de pressions dins el tub troncocònic) porten el pes de les peces, executen les notes
de la partitura. D'altra banda tenim els bordons que amb una bruma adequada
(encarregada de produir els canvis de pressions dins les trompes, tubs cilíndrics) crea els
baixos continus d'acompanyament, de la mateixa escala cromàtica que el grall.
El conjunt grall-canyeta, i el bordó-bruma són els encarregats d'aconseguir una
afinació determinada, on l'afinació tradicional(més utilitzada) és en DO. Aquests
elements, el grall i bordons, emeten diferents notes que es combinen entre sí per ressonància
on amb els harmònics provoquen un ambient “estrident” i alhora alegre, que variarà en funció
de les diferents tonalitats.
ELEMENTS PRODUCTORS DEL SO
La inxa o canyeta: Paràmetres que executen el so
La canyeta o inxa és l'instrument encarregat de generar la variació de pressions d'aire dins el
grall, aquest s'encarregarà de variar els modes de vibració per tal d'obtenir una determinada
freqüència, que ens atorgarà la nota desitjada. A continuació és fa una descripció sobre les
dimensions (llargària, amplada, gruixa i forma) per tal d'obtenir l'afinació particular que
conjuntament amb les variables del grall produiran l'afinació.
La inxa o canyeta està formada per dues llengüetes, les quals van unides entre sí i, a la seva
meitat baixa, hi ha una peça de metall anomenada tudell. Per unir ambdues llengüetes i el
tudell s’utilitza un fil prim i resistent, el qual va envoltant-la arreu de tota la seva meitat baixa
(l’altra meitat de la inxa la formen les llengüetes que, vibrant, fan el so del grall). S’introdueix
la canyeta dins el grall amb un suau moviment de rosca.
Detall constructiu:
Per a fer canyetes de xeremia el primer que necessitarem és tenir canya tallada de lluna
vella de gener, granada, ben seca, gruixuda i de bona qualitat. Es comença agafant una secció
de la canya (entre dos nusos) i es fan trinxes, de dalt a baix, de 1,2 cm d’amplària
aproximada. Amb una peça cúbica de fusta amb forma rectangular, amb l’esquena corbada i
folrada de paper de vidre, s’hi posa la trinxa de canya, per la part on no hi ha el vidre, i es
comença fregar-la per aconseguir aprimar-la fins que arribi a un poc més de1 mm de gruixa.
Una vegada aprimada, es repetirà aquesta mateixa operació amb un paper de vidre molt fi fins
aconseguir que només tengui 1 mm de gruixa. Una vegada aconseguida la gruixa de la
canya es talla per aconseguir dues peces de 4 cm cada una. Les dues peces tallades
s’uniran amb la cinta de carrosser, millor unir-les per la part on han estat tallades, així les dues
unions tendran unes característiques més consemblants.
A continuació es passarà a retallar la canya, per això utilitzarem una plantilla (pot ser
feta de paper, de cartró, o de qualsevol tipus de material mal·leable). Les mesures d’aquesta
plantilla són: 1 cm d’amplària al cap més ample i 0,5 cm al cap més estret, ha de tenir
una llargària de 3,5 cm. La plantilla es col·locarà amb la part més ampla damunt la zona
encintada de la canya, procurant que la part més prima de la plantilla coincideixi amb la zona
no encintada. És important que la part prima de la plantilla estigui ben centrada a la canya.
Amb el ganivet es farà una petita incisió, a una distància aproximada de 0,5 cm del final
de la seva part més estreta i a partir d’aquesta incisió s’hi anirà fent un tall en direcció de cap
al final de la canya, rebaixant progressivament el seu gruix i procurant que el final sigui el
màxim prim possible (s’hauria d’aconseguir un gruix de quasi 0 mm). Tot seguit
vendrien els passos necessaris per unir les dues peces i garantir, un flux d'aire constant i evitar
la pèrdua d'aire.
La canyeta, un cop acabada, ha de tenir una llargària total de 3,5 cm per aconseguir
una canya afinada en DO. Una canyeta per un grall en DO ha de fer una nota entre el
SOL# i el LA. El so que farà la canya serà com un xiulet agut i un poc escardat. També és
convenient comprovar si no té pèrdues d’aire. S’agafarà la canyeta aguantant-la per la punta
de las pales (per on vibra), procurant tapar bé la sortida d’aire per aquest lloc i es procedirà a
bufar pel lloc contrari, o sigui, pel tudell. Així es podrà comprovar que la canyeta no perd aire.
Distintes llargàries de la canyeta per a diferents tonalitats:
LA, SOL SI bemoll DO RE
39 mm 36 mm 35 mm 33 mm
Manipulació de l'afinació de la canyeta un cop construïda:
Per pujar l'afinació:
#1El més senzill i aconsellable és introduir un poc més la canyeta dins el grall (amb
molta cura, en un moviment enroscant, es tracta de un moviment mínim).
#2Mirar la distància entre ambdues llengüetes, si estan molt separades hi ha que
tancar-les.
#3En cas de que les accions anteriors no fossin suficients s’haurà de passar a rebaixar
la inxa per la zona a on vibren les dues llengüetes (el terç superior de cada llengüeta),
procurant que les dues pales quedin iguals; aquest pas és un poc més delicat.
#4La darrera solució que hi ha és la més delicada de totes, es tracta de retallar un poc
la canyeta (1 mm com a molt!). Es col·locarà la inxa damunt un element prou dur i ben
pla (el millor seria emprar una fusta), s’hi farà un tall fent força amb el ganivet
contra la fusta. S’ha d’aconseguir un tall net i recte, procurant que ambdues llengüetes
siguin idèntiques.
Per baixar l'afinació:
#1.Obrint un poc la inxa, aconseguint augmentar la separació de les llengüetes. Això
farà que es perdi un poc més d’aire per al grall. Procurar fer-ho amb molta mesura,
observant el cabal d’aire.
#2.S’ha de pujar un poc la posició de la canyeta, si és necessari s’hi afegirà un poc de
teflon o bé un poc de fil de cotó.
#3.Amb l’ajut d’un ganivet molt afilat (o un Cuttex) es rebaixarà la zona mitja de la
canyeta, molta de cura de no rebaixar la zona alta (on vibren les pales).
#4.Per a rebaixar la canya es raspa la seva superfície, sempre amb moviments en
direcció des de dins cap a fora (cap a on hi ha la zona que vibra).
Les Brumes: Paràmetres que executen el so
Les brumes per a la trompa de la xeremia fetes de canya s’aconsegueixen partint d’una
canyeta de torrent tallada de lluna vella (millor la de gener), que sigui granada, ben assecada i
de bona qualitat. Ja que el diàmetre interior de la trompa de la xeremia (que és a on ha
d’anar allotjada la bruma) pot variar uns mil·límetres entre unes trompes i altres (depenent
del luthier que l’hagi feta), és recomanable mesurar aquest diàmetre i emprar una canyeta un
poc més prima. Emprarem una bruma de 8 mm de diàmetre. Igual que pot variar el
diàmetre del tub de la trompa, també pot variar la profunditat del forat del braguer de la
xeremia a on anirà allotjada la bruma. La seva llargària es veurà condicionada per la
profunditat d'aquest forat.
Com a punt de referència es pot dir que:
- Per a brumes en DO s’aconsella una llargària de entre 11 cm i 11,50 cm.
- Per a brumes en DO# entre 9,50 cm i 10,00 cm.
No obstant, la tonalitat finalment serà imposada per la llargària i el diàmetre de la
trompa. Allargant la trompa s’aconsegueix que una bruma feta per a DO# soni en
DO.
Detall constructiu:
Es talla la canya segons les mesures de llargària abans descrites. És important llimar la canya
per dedins. Emprant una petita llima rodona, es procurarà que el seu interior quedi ben net i
sense estries. Un cop marcat el començament de la llengua farem aquest tall un poc més
ample, com una petita mossa, a fi de poder-hi introduir el tall del ganivet fins arribar a l’ànima
del tub. És important tenir en compte que la llargària de la llengua afectarà la tonalitat i
la sonoritat de la bruma. La freqüència de la bruma depèn sobretot de la longitud de
la llengua (com més llarga, més baixa freqüència) i de la seva finor (com més fina,
més baixa freqüència).
La part més delicada de tot el procés és el moment en que s’introdueix el tall del ganivet cap a
dins la canya a fi de començar a fer la llengua. S’ha de fer amb delicadesa, però amb fermesa,
procurant tenir la canya ben controlada amb la mà. Introduir el tall del ganivet fins al fons de la
petita mossa feta i començar a fer un tall d’uns 8 mm d’amplitud en sentit de la mossa
cap al nus.
N’hi ha que opinen que la llengua mirant cap al nus fa que vibri amb més facilitat. Antigament
aquest era el tipus més habitual de bruma ja que la seva fabricació era més senzilla, bastava
fer-li un tall al tub procurant que la llengua tingués una llargària adequada.
Els Bordons
Els bordons són la part de les xeremies que amb una bruma adequada fa els baixos
continus d'acompanyament, de la mateixa escala cromàtica que el grall. S'ajusten al coll del
sarró amb una peça de fusta anomenada braguer. Per la producció de les diferents peces dels
bordons s'empra únicament el torn. Les formes exteriors dels bordons no tenen cap tipus
d'importància musical, si bé cal tenir present que les parets de les peces no han de quedar
massa gruixudes perquè les xeremies pesarien massa, ni massa primes ja que tendrien una
gran fragilitat.
Per l'afinació dels bordons es pot jugar amb el volum de la caixa de ressonància,
variable segons les diferents combinacions de les peces que componen el bordó, i amb la
vibració de la bruma. L'ideal seria que la paret inferior del bordó fos una superfície contínua,
llisa i completament recta. A la pràctica no resulta mai així, a causa de deficiències de
construcció o del procediment de construcció (peces que s'encaixen entre sí i provoquen
variació de la longitud). La llargària de la bruma ha d'estar en consonància amb la llargària del
bordó.
#Caixa de ressonància bordó més tradicionals
El Braguer
És el dispositiu de fusta encarregat d'unir els bordons al coll del sac. El forat (o faorats) de la
part superior del braguer, que serveix perquè l'aire del sarró passi a través dels bordons, pot
esser de mides variables, segons la quantitat d'aire que vulguem que incideixi sobre la bruma.
La introducció dels bordons en més o menys mesura provocarà canvis en el so final, aquest és
degut a l'artesania del producte, aquesta és una de les complexitats de l'afinació dels
instruments estudiats.
#Secció tipus del Braguer
TONALITATS I ALTRES CONSIDERACIONS RELATIVES A LES XEREMIES
La majoria dels constructors consideren que amb tres tipus de gralls tenim
suficient per experimentar en el món de las tonalitats (Re, Do y Sib). Deixant de banda
afinacions més greus o agudes per a grans professionals degut a la seva dificultat d' execució.
Afinacions més tradicionals:
Re: para tocar en exterior, es molt penetrant, arriba més enfora i transmet alegria. A
més està en tonalitat major (cosa que no passa amb Do#).
És una tonalitat perfecta per practicar temes acompanyats amb programes d'ordinador com
Encore perquè moltes partitures estan escrites en Re, suficient per indicar al programa que
comenci a reproduir sense necessitat de transformar la partitura (pujar-la o baixar-la de
tonalitat per a coincidir així amb la tònica del nostre grall)
Do: es de tot ús, es pot tocar en interior i exterior, es la més extensa d'entre la majoria
de xeremies i cornamuses, sona bé amb molts instruments que donen Sol en buit per ser
la quinta justa i és la d'execució més natural en quant a posició de dits (com a mitja,
depenent de les mans de cada persona), se les denomina "redones".
Sib: de tonalitat greu (tombal) per esdeveniments que requereixen majors prestaments,
per acompanyar corals, funerals, etc... al ser de freqüències baixes aconsegueix transmetre
altres vibracions per potencia i naturalesa del so que les de tonalitats agudes no
aconsegueixen.
La tonalitat del Sib es agradable al oïda perquè s'aproxima molt a l'escala de cant natural de
persones de edat mitjana-jove, tendint a La a mesura que s'enveles. La prestigiosa coral
històrica de la Corunya (fundada en 1916) "Cantigas da terra", utilitza gaites en Sib
en les representacions. Això exigeix als seus integrants un major esforç a l'hora de
arribar a les notes altes de la escala si es compara amb tonalitats inferiors.
Do#: està a mig camí entre Do y Re i com que l'oïda intenta casar-la entre aquestes notes,
exigeix un esforç extra al sistema auditiu resultant, quan menys, xocant. A Mallorca
esta molt estesa aquesta afinació (Do#) i bastants Xeremiers reconeixen la dificultat de
tocar acompanyat d'altres instruments. A l'hora d'executar-la no hi ha esforç extra respecte
d'altres tonalitats, les posicions en els dits són les mateixes, el que varia son las notes d'efecte.
Les tonalitats més baixes: (Fa, Sol)
Les tonalitats greus són menys estridents a l'oïda i degut a la seva freqüència més baixa
són d'afinació menys crítica en teoria, però en la pràctica no es tan senzill perquè no hi ha una
font d'aire constant y les "canyes" en Sib, Sol, Fa, etc... son més llargues i per tant més amples,
pel qual requereixen més aire i un poc més de pressió. Per això el tempero podria ser un poc
més crític, cosa que se compensa amb el fenomen descrit anteriorment d'afinació menys
exigent. Cosa contraria passa amb els gralls en notes agudes (Mi alt, p.e.) que son molt fàcils
de tocar ja que requereixen una petita quantitat d'aire, però al ser l'oïda més sensible a
aqueixes freqüències ens resulten més estridents encara sent les seves potències inferiors.
L'explicació física d'aquest fenomen es detalla més endavant.
Molts artesans opinen que per las tonalitats greus no haurien d'utilitzar-se fustes molt
tímbriques como el “granadillo” (Dalbergia Melanoxylon) ja que reprodueix amb facilitat a més
de la nota fonamental els harmònics superiores i s'entreveuen sons aguts que desvirtuen a
entendre de molts el so noble i evocador d'aquest instrument, afegint timbre però aixìo no té
per que ser necessàriament bo.
Existeix un problema afegit a l'hora de l'execució i resideix en les grans dimensions dels gralls,
que en el cas de Sol o Fa es fan inaccessibles per qualque xeremier por la seva gran longitud,
obligant a posicions antinaturals dels dits.
L'avantatge d'un grall de Sol resideix en que pot tocar directament (afinant) amb xeremies en
Do per ser la 5ª justa, resultant un acord molt ple i de bon empast.
¿Existeixen tonalitats més “agradables” a l'oïda que altres?
Efectivament, algunes tonalitats (com el Do#) les apreciam como un poc “antinaturals”,
notam que alguna cosa “no va”, que no resulta massa agradable i al partir d'aquesta nota en
referència per la resta (tònica), en digitació major -sense alteracions- el grall emet bemolls
i/o sostinguts, resultant estrany per l'oïda.
Per què passa això? Doncs perquè entre altres coses perquè l'oïda humana es bastant "vulgar"
i per salut mental s'adapta a les referències, a les costums, i la base apreciativa es actualment
la escala temperada pura de la qual les notes majors són les que es corresponen amb las tecles
blanques en el teclat de un piano i les menors amb les negres. Els temes en tonalitat menor
són agradables de composar i d'escoltar però d'existir diferències de mig to s'aprecien millor
les imperfeccions. I si la tonalitat és aguda como el Do# pitjor que si es greu. En l'escala
temperada moderna existeix una diferencia d'un to entre dues notes consecutives majors a
excepció del salto Mi-Fa y Si-Do (canvi d'octava). Ara intentem recordar una cançó que tinguem
gravada en como una nana, qualque tema sonor dels primers que ens varen impactar, una
cançó infantil... comprovarem que podem tocar-la utilitzant només les tecles blanques però si
intentam transposar-la en mig to precisarem blanques i negres resultant més difícil la seva
execució.
(Són retalls d'articles més o menys importants pel que fa en el contingut del treball però que
m'han servit per entendre l'assignatura en general)
¿Per quin motiu la potència és diferent segons varia la tonalitat?
Dues xeremies de idèntica potència , una en Do i l'altre en Si bemoll produeixen unes ones
sonores en nota base a 523.25 Hz la de Do i 466.16 Hz la de Sib (en afinació
temperada, canviant Sib a 470.92 si estigués en entonació natural).
El nostre sistema auditiu percep les freqüències amb diferent intensitat, percep millor unes
freqüències que altres, aquesta correcció es denomina dBA.
L'interval de percepció de l'oïda de 1 a 4 KHz (freqüències de rang de la veu humana). Per tant
a la freqüència de DO s'hauria de restar-li 3 decibels i al Si bemoll 5 decibels (la intensitat d'una
senyal se dobla o cau a la meitat cada vegada que sumam o restam 3 decibels).
Podem afirmar que a igual potència, percebem amb major nivell una nota en DO que una altre
en Si bemoll. Però en la xeremia existeix una qüestió física particular ja que les de
tonalitats més baixes necessiten “canyes” més grans (llargues i de llavis més amplis)
per aconseguir arribar a la nota d'afinació i això comporta necessàriament un caudal d'aire
major i aquest caudal es tradueix en un augment de potència proporcional.
Tots els xeremiers són conscients de que al separar els llavis de la “canyeta” augmenta la
potència sonora del nostre grall i això és el resultat d'una major vibració de les làmines,
conseqüència directa del major caudal d'aire.
Una altre particularitat de les xeremies és que a l'igual que la “canyeta” augmenta les
dimensions a mesura que baixa la freqüència, també augmenta el tamany del
“grall”. Tots sabem que el perfil interior d'aquest element es cònic progressiu i per aquesta
raó va augmentant el seu diàmetre a mesura que ens allunyam del punt d'inici (canyeta). Per
tal motiu i partint d'un forat inicial idèntica, si la longitud de un “grall” en Sib es major que un
altre en Do, lògicament el seu diàmetre final serà igualment superior, facilitant una millor
sortida al so. Fet que s'accentua ja que el diàmetre de partida dels gralls greus es major que
els aguts. Aquesta simple particularitat incideix en la potència sonora del instrument per existir
un millor acoblament, major facilitar en transmetre el so al mig.
Acoblament del grall i bordons
¿Quants més bordons més sona una xeremia?
Si. El so del grall s'amplifica por batut (suma, mescla) amb el so del bordó i/o fillols o qualsevol
dels altres elements sonors.
Al so del grall (523.25 Hz en una xeremia en Do) se li afegeix el del bordó (132Hz) i els
fillols poden estar entorn (261,62 Hz), al estar aquestes freqüències en ressonància de
interferència additiva en relació de nombres senzills (1/2 y ¼, per bordó y fillol respectivament)
incideix en que el nombre de decibels incrementen a través d'una suma logarítmica:
Pt (dB)= 10 log (Pes1 /10 + Pes2/10 + ...)
El bordó ò trompa i el grall no tenen la mateixa potència sonora, depenent del constructor
pot variar entre 5 ó 6 dB. Al tractar-se d'una suma logarítmica podem determinar que cada
bordó incrementa entre 1 i 1'5 dB la intensitat de una gaita.
Anteriorment anunciàvem que per a pujar el volum el doble necessitàvem 3dB, amb tres
bordons podríem aconseguir que la xeremia soni el doble (o un poc més). Dos bordons
incrementen la potencia 2/3 i un bordó 1/3. S'ha de destacar que no totes las notes de la
xeremia sonen amb la mateixa intensitat ja que ho fan amb major nivell els
harmònics, aquelles notes en que les seves freqüències afinen amb la nota base que
són (a més de la mateixa nota) la 3ª, 5ª i 8ª justes. Mi, Sol y Do para una gaita en Do.
Aquestes notes al ser harmònics coincideixen en la seva fase i se sumen a la
fonamental incrementant la potència al ser executades.
El fenomen descrit que correspon a la suma d'elements sonors poden aplicar-se a la suma de
xeremies i per això determinam que dues xeremies sonen quasi el doble que una, però 4
només sonen el triple i 8 tan sols 4 vegades. Una banda de 10 xeremies sonaria quasi igual de
potent que altre de 13 ó 14, necessitaríem quasi 22 per a percebre un so el doble de potent.
Taula
T O N A L I T A T I N O T E S D' E F E C T E
Posició
Execució
Re Do Sib Do#
8ª Re 2 D D Re2 C Do2 Bb Sib2 C# Do#2
Do 2 C C# Do#2 B Si2 A La2 C Do2
Si B B Si A La G Sol Bb Si
5ª La A A La G Sol F Fa G# Sol#
Sol G G Sol F Fa Eb Mib F# Fa#
3ª Fa F F# Fa# E Mi D Re F Fa
Mi E E Mi D Re C Do Eb Mi
Tònica Re D D Re C Do Bb Sib C# Do#
Do C C# Do# B Si A La C Do
EL FLABIOL
El flabiol mallorquí és l’instrument que, evidentment, dona nom al Flabioler dins la colla
de xeremiers. És un petit instrument fet de fusta i que es toca amb la mà esquerra, ja que la
mà dreta del flabioler està ocupada sonant el tamborí. Destaca pel seu so dolç i brillant i
complementa a la xeremia donant-li la brillantesa que es destaca del seu timbre,
també el flabioler ha de procurar picar les notes aconseguint així una millor diferenciació de les
notes per mor de que la xeremia, debut a la seva pròpia naturalesa, només pot fer les notes
lligades.
Les dimensions d’aquest instrument són, aproximadament, d’uns 25 cm de llargària
i d’1 cm de diàmetre. El cos principal està format per un tub buit i cilíndric fet de fusta, al
qual se l’hi ha fet una finestra, una llengüeta i tots els forats necessaris per poder executar les
notes musicals. El número de forats solen ser de 5 o 7 dels quals 2 o 3 (depenent si el
flabiol te 5 o 7 forats) estan a la part inferior de l’instrument i la resta a la part superior. Els
forats “de baix ” es sonen amb el polze i el dit petit, els altres dits s’encarreguen dels forats
“de damunt”. Els flabiols de 7 forats aconsegueixen fer mes notes que el de cinc, però per
l’evident manca de dits aquests forats no solen ser mai emprats.
A l’entrada del tub hi ha el tosquet, que és una peceta de fusta que va totalment
encaixada dins el flabiol. La seva missió és formar un conducte d’aire (broc) que incideixi
correctament sobre l’aresta de la llengüeta per produir el xiulet. Aquest s’aconsegueix quant
la incidència de l’aire sobre l’aresta de la llengüeta es divideix amb dues corrents: el més gros
surt cap a fora i la resta penetra a l’interior del tub sortint pels diferents forats. La rompuda
de corrent d’aire incident origina canvis de pressió i d’altres corrents d’aire a
l’indret de la finestra i al llarg de tub del flabiol, que es comporta igual que els tubs
tancats. Del flabiol destaquen a la vista las dues virolles, una a cada extrem de l’instrument.
La missió de la virolla de llautó (també pot ser de plata o d’altre material) és protegir de
l’esquerdament l’extrem del flabiol.
#Caixes de ressonància del flabiol:
L'afinitat normal és la 440 Hz, i així serà si es construeix el flabiol segons els plànols
adjunts. Però, a vegades, i a causa d'errors de construcció del cos, o de col·locació dels
forats, serà necessari acabar d'afinar l'instrument o afinar-lo amb una freqüència més
alta que la 440 (el grall ha d'estar afinat igual). En general, podem dir que per una bona
distribució ha de succeir que la suma d'influències dels forats secundari i terciari ha
de ser igual a la influència del forat principal.
És segons la distribució de les diferents caixes de ressonància obtenim una
afinació o una altre, d'aquest fet sorgeix la varietat de flabiols mallorquins diferents que
podem trobar, des d'un flabiol llarg, un flabiol de pastor o un flabiol de porquer.
Aquí en podem veure alguns exemples:
Representació gràfica de les ones sinusoïdals del Grall i Flabiol:
Aquesta representació de l'interior dels instruments és hipotètica i ideal. Per aprofundir
sobre el tema s'haurien de fer estudis sobre acústica musical aplicada al grall, al flabiol i als
bordons. Les experimentacions dels constructors en quant a afinació d'aquests
instruments en aquest moment fan formular les hipòtesis que venen a continuació:
EL TAMBORINO
El tamborí es l'encarregat de l'aire de la peça que interpreta la colla, com a
instrument de percussió es l'encarregat de dur el ritme al flabiol i a la xeremia. El
sona el flabioler, mentre l'aguanta amb la mateixa mà que el flabiol (la mà esquerra,
aguantant-lo per la corretja amb el polze i mantenint-lo per davall del colze) el percuteix amb
la maceta, amb la mà dreta.
El tamborí està format per una caixa de ressonància cilíndrica de 23cm de
diàmetre i uns 23cm d'altura. Aquesta caixa esta feta, habitualment, de planxa de lledoner
d’uns 5 mm de gruix, doblegada i closa pels extrems. Per aconseguir unes òptimes condicions
de la fusta, s’ha de tenir la planxa un any en premsa sotmesa a un motlle rodó.
L’instrument disposa de dues pells (de 30 cm de diàmetre) de cabrida o de moix
cosides a dos cèrcols fets amb vergues d’ullastre i adaptades a les dues boques cilíndriques de
lledoner. Per aconseguir estirar aquestes pells i poder trempar el tamborí s’usa corda de
llendera prima i s’hi col·loquen uns tensors (pecetes de pell amb forma d’anell). També s’hi sol
posar en contacte amb una pell una corda de budell que vibra amb el repiqueig del tambor. Un
cop estirades les pells i trempades ha de fer la mateixa nota que el bordó llarg de
les xeremies (un Do) o també pot fer el Sol.
A un costat del cilindre del tamborí s’hi col·loca una corretgeta per aguantar
l’instrument amb la mateixa mà que toca el flabiol. I al mateix costat es fa un forat al cilindre
de la caixa d’uns 2 cm de diàmetre per col·locar-hi la maceta per tocar-lo. Voltant aquest forat
s’hi solen posar adorns de llautó.
La maceta es feta de fusta tornejada. N’hi ha que prefereixen fusta feixuga (eben, fusta
de magraneta, ginjoler, ametller). D’altres la prefereixen més lleugera, perquè reboti millor a
pesar que no sona tan fort. També n’hi ha que s’estimen més un pal ben cilíndric simplement
acabat amb una bolleta.
CONCLUSIONS
Un cop finalitzat el treball de recerca és quan s'aprecia clarament la veritable
complexitat dels instruments estudiats. Tal volta amb el flabiol i el tamborí es pot establir una
analogia amb la flauta i el tambor que ens porta a prejudicis basats en la simplicitat, però no
oblidem que la no industrialització del producte i l'artesania crea una dificultat addicional per
arribar a una determinada afinació o sonoritat.
El cas de la xeremia és més clarivident, està formada per un conjunt de dispositius
(sobretot grall-canyeta i bordo-bruma) que contribueixen tots ells d'una manera decisiva a la
formació del so final. La canyeta pot estar més oberta o més tancada, en pot variar les seves
dimensions; el grall ha d'anar en consonància amb la inxa i es pot veure alterat per la
utilització de diferents fustes que en modifiquen el timbre, a més, la seva inserció al nou pot
ser més profunda o superficial produint modificacions en la longitud de vibració. El mateix
succeeix amb la bruma i el bordó; la bruma pot modificar la longitud, l'obertura de la llengüeta
pot ser més àmplia o estreta i a l'igual que el grall els bordons poden modificar la longitud de
vibració a través de la introducció al braguer. Tots aquests factors redueixen el cercle d'experts
en afinació de l'instrument i crea d'alguna manera un temor enfront en la investigació de noves
tonalitats; ens hauríem de plantejar que això crea una sensació d'estancament? o per altre
banda n'accentua el so característic Mallorquí?
Confio que amb aquest petit treball haver contribuït en alguna cosa a resoldre qualque
dubte o a sembrar la llavor que faci brotar altres noves que inciten a investigar en un món tan
especial como apassionant como és el de les xeremies, gaites, i demés aeròfons. Ja que
aquesta assignatura m'ha ajudat precisament en aquest sentit,a obrir curiositats. Una
assignatura curta però amb una forta intensitat conceptual.
“Algú deia que la xeremia es l'únic instrument capaç de sobreviure al músic, sent
l'instrument qui realment exhala l'últim sospir en forma de nota musical si li sobrevingués la
mort durant l'execució d'una peça. De lo que es pot extreure una simple conclusió:”
“Es més formós morir exhalant un Si bemoll tardí que un ¡ay! repentí”
.
Bibliografia
Palleta Maldita, Sito Carracedo. Ed.Xermolos
El flabiol dels flabiolaires, Rafel Mitjans i Teresa Soler. Ed.Alta Fulla
Colla de Xeremiers catalans a Mallorca, Antoni Artigues i Joan Morey. Ed.UIB
Webs
http://xeremiers.com/
http://lagaita.en.eresmas.com/
Agraïments Especials
Rafel Moll
Joan Marroig