la classe dels verbs de mesura: un cas de verbs...

179
LA CLASSE DELS VERBS DE MESURA: UN CAS DE VERBS FRONTERERS Cristina Real Puigdollers Treball de Recerca Directora: Dra. Gemma Rigau i Oliver Departament de Filologia Catalana Universitat Autònoma de Barcelona 2006

Upload: others

Post on 23-May-2020

2 views

Category:

Documents


0 download

TRANSCRIPT

LA CLASSE DELS VERBS DE MESURA: UN CAS DE VERBS FRONTERERS

Cristina Real Puigdollers

Treball de Recerca Directora: Dra. Gemma Rigau i Oliver

Departament de Filologia Catalana Universitat Autònoma de Barcelona

2006

2

TAULA DE CONTINGUTS

AGRAÏMENTS 6

CAPÍTOL I. UNA TEORIA DE L’ESTRUCTURA ARGUMENTAL 8

1. Introducció 8

2. Una teoria de l’estructura argumental 10 2.1 Els primitius lèxics 11 2.2 Sintaxi-lèxica vs sintaxi-oracional 13 2.3 Els tipus d’estructures argumentals: transitius, inergatius i inacusatius 16 2.4 Aspecte i estructura argumental 22 2.5 La asimetria entre els subjectes i els objectes 23

3. L’estudi d’un cas: els verbs de mesura 24 3.1 El problema de l’enllaç 24 3.2 Verbs de comportament inestable: inacusatiu o inergatiu 25 3.3 Què és un argument? 25

4. Conclusions 28

CAPÍTOL II. L’ESTRUCTURA DEL SINTAGMA DE MESURA 30

1. Introducció 30

2. El Sintagma de Mesura 30 2.1. El Sintagma de Mesura: definició 31 2.2. Característiques dels SM: els SM com a SN defectius 35

3. Els SM en l’àmbit nominal: les construccions pseudopartitives 39 3.1. L’anàlisi dels SM com a predicats nominals 41 3.2. L’anàlisi dels SM com a classificadors 45

3.2.1. Els termes de mesura no són entitats semilèxiques 47 3.2.2. L’ambigüitat en les construccions pseudopartitives 49 3.2.3. La preposició de com a marca de cas: SK 50

4. Conclusions 54

CAPÍTOL III. L’EXPRESSIÓ DE LA MESURA EN EL DOMINI VERBAL 56

1 Introducció 56

2 Els Verbs de Mesura 56

3 Construccions d’experimentació física amb VM 62

4 Els Verbs de Mesura: l’estat de la qüestió 64 4.1 Els VM i els verbs psicològics: Gràcia (1989) 65 4.2 Els VM com el complement d’un Sintagma de Grau 70 4.3 Els VM i les C(onstruccions) de D(oble) O(bjecte) 73 4.4 Els VM com a predicats complexos 78

5 Conclusió 83

3

CAPÍTOL IV. EL SM: ARGUMENT O ADJUNT? 84

1 Introducció 84

2 Els SM com a arguments 85 2.1 Obligatorietat 85 2.2 Pronominalització 88 2.3 Els SM no es poden iterar 96 2.4 Avançament del SV 98

3 Els SM com a adjunts 99 3.1 Alternança amb adverbis de grau o quantificació 99 3.2 Passivització 99 3.3 La C(onstrucció) C(ausativa) R(omànica) 102 3.4 Selecció de l’auxiliar 103 3.5 La prefixació amb out 104 3.6 Concordança d’objecte 105 3.7 Extracció 108 3.8 Nominalitzacions 111 3.9 Forats parasítics 111 3.10 Abast 112

4 Conclusió 112

CAPÍTOL V . ELS VERBS DE MESURA, VERBS INACUSATIUS O VERBS INERGATIUS? 114

1 Introducció 114

2 Els VM: inacusatius o inergatius? 115 2.1 Diagnòstics d’inacusativitat 119

2.1.1 Selecció de l’auxiliar 119 2.1.2 Participi absolut 121 2.1.3 Subjectes postverbals 122 2.1.4 Subjectes no determinats (o sense determinant) 123 2.1.5 Interpretació arbitrària de la tercera persona del plural 124 2.1.6 Presència de datius de possessió 125 2.1.7 Cliticització amb en 128 2.1.8 Construccions A + infinitiu 128 2.1.9 X que X 129 2.1.10 La Construcció d’Objecte Cognat 130 2.1.11 La construcció X’s way en anglès 131 2.1.12 La prefixació amb out 132

2.2 Conclusió 133

3 Els VM com a verbs no nuclears 134 3.1 Els verbs de comportament variable 134 3.2 Algunes construccions amb fer 137 3.3 El verb fer com a verb inacusatiu: Rigau (1997, 1999) 139

4 Conclusió 143

CAPÍTOL VI. CAP A UNA ANÀLISI DELS VERBS DE MESURA 146

1. Introducció 146

2. Els VMs : verbs fronterers 146

4

3. El SM: un adjunt lèxic 151 3.1. El SM i els objectes hiponímics 152 3.2. El SM i altres adjunts semblants 157 3.3. EL SM i el cas acusatiu 161

4. Conclusió 168

BIBLIOGRAFIA 170

5

6

AGRAÏMENTS En primer lloc, vull agrair a la directora d’aquest treball, la Dra. Gemma Rigau, la seva ajuda i els seus consells en el transcurs d’aquest treball. En especial, li he d’estar agraïda per haver-me donat suport en tot moment (fins i tot durant les vacances!). A més de la seva ajuda en qüestions “tècniques” li he d’agrair la confiança que ha tingut en mi i la seva manera de fer-m’ho saber. Vull agrair, també, els comentaris dels professors Norbert Corver i Luiggi Rizzi que m’han estat de gran ajuda per a la realització d’aquest treball. Vull fer especial menció al professor Jaume Mateu; les seves observacions sempre han estat reveladores. Vull agrair també a totes aquelles persones que, pacientment, m’han proporcionat dades de les seves llengües: al Jon Elordi per les dades del basc, la Gretel de Cuyper i l’Inge Konig per les del neerlandès, l’Adam Zawiszewski per les del polonès; la Benedetta Basagni, el Paolo Lorusso i la Chiara Pianizza, per les de l’italià. Incloc també a totes aquelles persones que d’alguna manera m’han ajudat però que, per falta d’espai o de memòria, no apareixen en aquesta llista. La veritat és que, en els darrers mesos, gairebé tothom ha fet d’informant! A tots ells, per tant, moltes gràcies. També vull agrair a tot el grup de becaris del Centre de Lingüística Teòrica la seva paciència escoltant-me i fent-me comentaris molt valuosos per a la meva feina. Vull mencionar especialment la Dimitra Lazaridou-Chatzigoga per ser, a més a més, una molt bona amiga i per haver estat sempre al meu costat (literalment!). De la gent de fora de l’Autònoma, vull agrair també a tots els companys de Lingüística de la UB, els quals em van encomanar la passió per la lingüística i el gust per estar parlant llargues hores sobre les grans preguntes que hi ha al darrere. Vull esmentar especialment el Víctor Acedo. A més de les bones estones que hem passat, bona part d’aquest treball no hagués estat possible sense els seus comentaris i observacions. Agraeixo a tots els meus amics de fora de la facultat la seva ajuda i paciència per escoltar-me quan em posava a parlar de coses poc interessants i per ajudar-me a “desconnectar” quan feia falta. Vull agrair-li a l’Adam el seu suport i ajuda incondicional. Segurament no hagués pogut acabar a temps aquest treball si no hagués estat al meu costat. De ben segur que, sense ell, estar treballant tot l’agost hagués estat una tasca molt més feixuga. Finalment, vull agrair a la meva família el seu suport i comprensió. Als meus germans, la Sílvia, l’Àlex i la Sònia; al meu cunyat, l’Òscar; als meus pares, el Joan i la Conxita i a la meva neboda, l’Ariadna. Aquest treball va dedicat a tots ells. [Aquest Treball de Recerca s’ha beneficiat de l’ajuda BFF2003-08364-C02-01 del Ministeri de Ciència i Tecnologia]

7

8

Capítol I. Una teoria de l’estructura argumental

1. Introducció

Una de les qüestions fonamentals de les teories gramaticals és l'anomenat problema de

l’enllaç (the linking problem), que parla sobre les regularitats que existeixen en la realització

sintàctica dels participants d‘un esdeveniment. A (1) tenim la formulació de Baker (1997).

(1) The problem of discovering regularities in how the participants of an event are

expressed in surface grammatical forms and explaining those regularities

Com veiem a partir de (1), el problema de l’enllaç presenta dos reptes: un repte

descriptiu i un d’explicatiu. El primer es centra a copsar les regularitats que existeixen entre les

relacions semàntiques que mantenen els arguments amb el predicat verbal i la seva realització

sintàctica. El segon intenta trobar una explicació a aquestes regularitats.

Dintre dels diferents models que han buscat una explicació a (1) se’n distingeixen

bàsicament dos: els projeccionistes i els (neo)construccionistes. Els primers es basen en el

Principi de Projecció de Chomsky (1981) que reproduïm a (2)

(2) ‘Lexical structure must be represented categorially at every syntactic level".’

El Principi de Projecció suposa un canvi en el plantejament de la teoria gramatical

proposada fins aleshores (el model de la Teoria Estàndard, en les diferents versions), on les

unitats lingüístiques es generaven a partir de les Regles d’Estructura Sintagmàtica (RES) que

creaven l’estructura profunda i que, mitjançant les Regles Transformacionals, en derivaven

l’estructura superficial. El paper del lèxic i de la interfície amb la sintaxi es reduïa a un llistat

d’entrades lèxiques, el lexicó, i a una sèrie de Regles d’Inserció Lèxica que omplien els espais

generats per les Regles d’Estructura Sintagmàtica. El model de Principis i Paràmetres intenta

constrènyer el nombre de RES i vincular l’estructura sintàctica a propietats especificades en els

ítems lèxics. S’enriqueix, doncs, la informació continguda en el lexicó per reduir la càrrega de

regles a la sintaxi (que es redueix a una, la Teoria de la X’). És en aquest model on sorgeixen,

doncs, les diferents teories que intenten donar compte de com s’estructura aquesta informació en

el lèxic, i en segon lloc (tornant a (1)) de com aquesta informació es projecta a la sintaxi. Així,

9

les regularitats s’estableixen en la projecció del lèxic a la sintaxi, i la pregunta es centrarà, per

tant, en quina és la naturalesa d’aquesta projecció, a través de quin mecanisme es produirà.

Aquestes aproximacions reben el nom de lexicalistes (lexically driven), en el sentit que és la

informació continguda en les entrades lèxiques la que determina les propietats sintàctiques.

D’altra banda, els models neoconstruccionistes rebutgen la hipòtesi que l’expressió dels

arguments ve determinada per l’entrada lèxica. En aquestes aproximacions, les relacions

temàtiques es deriven de determinades posicions estructurals definides sintàcticament. Aquests

models es solen associar també amb una determinada concepció dels papers temàtics definits a

partir de nocions aspectuals (cf. Borer (2005), Van Hout (1996), Ritter i Rosen (1998), entre

d’altres) . Tanmateix, tal com afirma Borer (2005), adoptar un model neoconstruccionista no

implica necessàriament adoptar una visió aspectual de l’estructura argumental. Aquests models

disposen, per tant, d’un lexicó empobrit i, en contrapartida, una sintaxi més complexa. Els

ítems lèxics contenen només significat conceptual no rellevant sintàcticament i és la sintaxi la

que determina la interpretació. Són models, doncs, sintàcticament dirigits (syntactically driven).

Per contra, els models lexicalistes assumeixen que les entrades lèxiques contenen tota la

informació rellevant que determina les propietats sintàctiques d’aquests verbs i dels seus

arguments. Dintre dels models lexicalistes, volem centrar-nos en aquells assumeixen que les

unitats lèxiques no són àtoms sinó que presenten una certa estructura interna, de forma que les

regularitats que existeixen entre significats i configuracions sintàctiques vénen determinades,

almenys parcialment, per un conjunt fitat d’elements primitius innats. Tal com observa Mateu

(2002), és en aquest punt on les teories lexicalistes difereixen entre les anomenades teories

semàntico-cèntriques: els primitius lèxics són de naturalesa semàntica (Levin i Rapapport

Hovav 1995, 1998, Jackendoff, 1990) o sintàctico-cèntriques: els primitius són de naturalesa

sintàctica (Hale i Keyser 1993, 1999, 2002, Mateu 2002)1.

Els models sintactico-cèntrics es basen en la idea que el component estructural del

significat verbal ha de venir determinat per principis sintàctics. D’aquesta manera, resulta

natural pensar que si existeix composicionalitat al lèxic de naturalesa universal i innata,

aquesta sigui de la mateixa naturalesa que a la sintaxi. Així, doncs, les relacions entre els

predicats verbals i els seus arguments es deriven de principis generals que regeixen la sintaxi

(ie. Principi d’Interpretació Plena i el Principi de No Ambigüitat) i de les relacions que se’n

deriven com la relació nucli-complement i especificador-nucli, fruit d’una operació sintàctica

1 No entrarem en una discussió detallada sobre els encerts i les dificultats que es troben a les diferents aproximacions. Per a una exposició dels diferents models, vg Mateu i Amadas 2001, Mateu 2002, Mendikoetxea 2004, entre d’altres.

10

única de fusió (cf. Chomsky 1995, 2001). Aquesta aproximació permet constrènyer el nombre

possible de relacions semàntiques (papers temàtics) i el nombre possible d’arguments, i al

mateix temps, explicar per què existeix una correspondència entre posicions i interpretacions

semàntiques dels arguments sense necessitat d’estipular cap principi independent (com la

UTAH de Baker 1988 o UAH de Perlmutter i Postal 1984 ) o un nombre determinat de regles

d’enllaç (cf. Levin i Rapapport Hovav 1995) que restringeixi les possibles combinacions. A

més, les aproximacions basades en principis o regles, com les esmentades, no aconsegueixen

respondre a la pregunta dos del problema de l’enllaç, tal com es troba formulada a (1), ja que no

donen cap resposta a la pregunta de per què són com són les regles d’enllaç o els principis com

la UTAH.

La teoria de Mateu (2002), en la qual ens basarem per aquest treball, s’emmarca en

aquesta família de teories que es basen, doncs, en la distinció fonamental entre significat

estructural (sintàcticament transparent) i significat conceptual. En aquesta aproximació, però,

s’assumeix explícitament l’existència d’homorfisme entre la sintaxi i la semàntica. Com veurem

amb més detall a l’apartat 2, Mateu assumeix que les configuracions sintàctiques es troben

associades amb trets de naturalesa semàntica que determinen una certa interpretació, de forma

que la sintaxi determina la interpretació semàntica. El nombre de primitius, doncs, en aquesta

teoria ve determinat pel nombre de nuclis funcionals (relacionals) possibles, les configuracions

sintàctiques que se’n deriven i un conjunt de trets semàntics associats.

Com veiem, aquesta nova concepció de l’estructura argumental és molt propera a la que

sostenen les hipòtesis neoconstruccionistes esmentades anteriorment. La única diferència rau en

el fet que les teories lexicalistes sintàctico-cèntriques continuen centrant-se en el lèxic, la

informació del qual, però, participa dels mateixos mecanismes de la sintaxi. Ara bé, l’existència

d’un lexicó generatiu és una conseqüència teòrica indesitjable. En primer lloc, perquè postula

l’existència de dos nivells diferents conceptuals de la mateixa naturalesa. En segon lloc, perquè

a més de la complexitat conceptual que implica tenir dos nivells sintàctics, necessitem una

teoria de la interfície que vinculi aquests dos sistemes. En un model, neoconstruccionista això

no és necessari ja que existeix només una sintaxi i un lexicó, format per unitats atòmiques que

constitueix el receptacle del contingut semàntic no composicional. En aquest treball utilitzem la

teoria presentada a Mateu (2002) adoptant, però, una visió neoconstruccionista, que com

veurem a l’apartat 2, és totalment compatible amb les assumpcions teòriques d’aquest autor.

2. Una teoria de l’estructura argumental

11

En aquest apartat presentarem l’aparell teòric que utilitzarem en aquest treball. A

l’apartat 2.1, exposarem la teoria dels primitius lèxics de Mateu (2002). A la secció 2.2,

parlarem de la distinció entre sintaxi-l(èxica) i sintaxi-o(racional) proposada per Hale i Keyser

en diferents treballs. Posteriorment, al punt 2.3, veurem les configuracions argumentals

possibles un cop hem adoptat una teoria com la de Mateu (2002). A l’apartat 2.52.4, parlarem

de la nostra visió entre l’aspecte i l’estructura argumental. Finalment, a la secció 2.5, donarem

alguns arguments a favor de representar el subjecte com un element extern a l’estructura

argumental dels predicats, això és, fora de la sintaxi-l.

2.1 Els primitius lèxics

Una de les principals crítiques de Fodor, tal com apunten Mateu i Amadas (2001), a un

model com el de Hale i Keyser, i en general, a qualsevol model composicional del significat

lèxic, consisteix en la dificultat d’establir quins elements tenen l’estatus de primitiu de forma no

ambigua ni intuïtiva. Així, seguint Mateu i Amadas (2001), una resposta satisfactòria en aquest

sentit només pot venir donada en el marc d’una teoria adequada dels primitius lèxics. En

aquestes línies, doncs, presentarem les bases d’aquesta teoria.

Mateu (2002) parteix de la distinció entre nuclis relacionals i no relacionals. Els primers

formen una classe tancada i estan relacionats amb nocions semàntiques sintàcticament

rellevants. El segon tipus de nuclis2 constitueixen una classe oberta i són els elements que

contenen el significat conceptual, no rellevant sintàcticament. Sota aquesta visió més restringida

veiem que el significat dels nuclis no relacionals no és composicional, això és, no està constituït

per primitius ni presenta estructura interna sintàcticament transparent.

Els nuclis relacionals (ie. funcionals) es troben associats a una determinada interpretació

semàntica associada a una configuració sintàctica concreta. Així, dintre dels nuclis relacionals

distingirem aquells que denoten una relació esdevenimental (associada a la configuració

sintàctica de (a) ) i aquells que denoten una relació no esdevenimental (que es correspon amb la

configuració de (b)). Finalment, (c) es correspon amb la configuració sintàctica dels nuclis no

relacionals.

2 En aquest treball, a vegades utilitzarem el terme arrel per referir-nos a nucli no relacional. Utilitzarem ambdós termes com a sinònims per conveniència. Tot i així, no volem prendre cap assumpció determinada sobre el paper de la morfologia i la seva relació amb la sintaxi. Deixem aquesta qüestió per a futura recerca.

12

(3)

a. b. c.

x V

x y

x V

z x V

x y

x

Els nuclis esdevenimentals poden manifestar dues relacions semàntiques. Si hi ha un

argument extern, la relació esdevenimental s’interpreta com una relació d’originador. En

absència d’argument extern, l’esdeveniment s’interpreta com una relació de transició que al seu

torn s’associa a un nucli no esdevenimental. Els nuclis no esdevenimentals expressen una

relació espacial entre un especificador, interpretat com a figura, i un complement, que

s’interpreta com a fons (termes que Mateu adapta de Talmy 1978,1985).

La teoria de Mateu i Amadas (2001) i Mateu (2000) adapta les configuracions

sintàctiques proposades per Hale i Keyser (1993, 1999, 2002) que es troben associades amb les

categories lèxiques de N, V, P i A. Així, els nuclis esdevenimentals es corresponen a la

categoria lèxica de verb, els nuclis no esdevenimentals amb el de preposició i els nuclis no

relacionals amb el de nom. La categoria d’adjectiu no té estatus de primitiu en la teoria de

Mateu sinó derivada de la combinació de les configuracions de (b) i (c), això és, d ’un nucli

espacial i un de no relacional (vg. Mateu i Amadas (2001) i Mateu (2002) per a una

argumentació detallada).

A més de la semàntica configuracional que es desprèn de les estructures de (3), hi ha

altres propietats semàntiques rellevants expressades a partir d’un sistema de trets binaris que

determinen la interpretació dels nuclis relacionals. Oferim a (4) ( adaptat de Mateu (2002 : 33))

la llista de trets binaris rellevants. Al costat, apareixen els termes, més transparents, utilitzats a

la versió de Mateu i Amadas (2001).

(4)

a. [+R]: valor semàntic positiu associat una relació d’originador : CAUSE

b. [-R]: valor semàntic positiu associat una relació d’originador: HAVE

c. [+T]: valor semàntic positiu associat a una relació de transició : GO

d. [-T] : valor semàntic positiu associat a una relació de transició: BE

13

e. [+r]: valor semàntic positiu associat a una relació no eventiva: TCR3

f. [-r]: valor semàntic negatiu associat a una relació no eventiva: CCR4

En aquest treball utilitzaré, però, la nomenclatura de Mateu (2002), i no d’altres més

transparents com la de Mateu i Amadas (2001) o la de Mateu i Rigau (2000), per dos motius.

En primer lloc, perquè permet copsar el fet que aquests trets semàntics constitueixen una

abstracció d’elements semàntics que no s’han de confondre amb cap entrada lèxica

determinada, que com a tal, inclourà altres aspectes del significat no rellevants per a nosaltres.

En segon lloc, perquè permet referir-nos a nocions semàntiques concretes sense haver d’entrar

en qüestions, per mi, no gaire clares encara. Per exemple, Mateu i Amadas (2001) associen el

nucli que denota una relació d’originador no agentiva amb el tret HAVE, l’etiqueta del qual

coincideix amb el verb que expressa possessió. Aquest verb s’ha analitzat des d’altres

aproximacions com un nucli verbal amb una preposició de coincidència central incorporada

(Kayne 1993, Fernández Soriano i Rigau (ms)), en una configuració, per tant, més propera a

l’expressada per un nucli de transició negativa. Per evitar confusions, per tant, prefereixo

l’etiquetatge de Mateu (2002), que és neutre pel que fa a aquestes qüestions.

Hem vist, doncs, que la teoria de Mateu (2002) suposa una aproximació mixta entre les

teories lexicalistes de naturalesa semàntica i sintàctica, ja que l’estructura argumental dels

predicats es troba definida per configuracions sintàctiques que vehiculen nocions semàntiques

associades als nuclis relacionals.

2.2 Sintaxi-lèxica vs sintaxi-oracional

Com ja hem observat a la introducció, tot i que d’orientació sintàctica, la teoria de

l’estructura argumental de Hale i Keyser és una teoria lexicalista. Això és, les propietats de les

entrades lèxiques determinen la seva projecció a la sintaxi. La diferència amb altres models

lexicalistes previs és que la informació lèxica s’estructura de manera sintàctica. Així, existeixen

dos nivells sintàctics, un al lèxic (la sintaxi-l) i un a nivell oracional (la sintaxi-o).

(5) ‘The lexical entry of an item consists in the syntactic structure that expresses the full

system of lexical grammatical relations inherent in the item’ (Hale i Keyser 1993)

3 TCR: es correspon amb l’abreviació de Relació de Coincidència Terminal en el sentit de Hale (1986) 4 CCR: es correspon amb l’abreviació de Relació de Coincidència Central en el sentit de Hale (1986)

14

La posició de Hale i Keyser implica, doncs, l’existència de sintaxi al lexicó. Com ja

hem esmentat a l’apartat anterior, adoptar dos nivells diferents de representació sintàctica

suposa una complicació teòrica que només hem d’assumir en cas que resulti conceptualment

necessària (seguint l’esperit general del programa minimista). Veurem, però, que aquesta

distinció no és necessària ni per motius empírics ni per motius teòrics.

En primer lloc, cal veure si l’existència de dos nivells de representació és empíricament

necessària. Això és, si assumim que no, llavors assumim, per exemple, que paraules com

engabiar i expressions com posar en una gàbia tenen la mateixa estructura sintàctica. Un dels

primers problemes a què hauríem de fer front té a veure amb la Hipòtesi de la Integritat Lèxica

(HIL), això és, que la sintaxi és cega als elements morfològics que integren la paraula. En

primer lloc, els elements als quals hem fet referència abans (ie. nuclis relacionals i no

relacionals) no tenen cap estatus morfològic, encara. Així, assumir que no existeix diferència

entre sintaxi-l i sintaxi-o no posa en perill la HIL, perquè en el nivell sintàctic, no operem amb

entitats morfològiques (podem adoptar alguna versió del procés Inserció del Vocabulari (Halle

i Marantz 1993) o d’inserció tardana (vg. Harley 1995)).

En segon lloc, és cert que entre engabiar i posar en una gàbia hi ha algunes diferències

no trivials. Per exemple, el nucli no relacional gàbia que forma part d’engabiar no pot establir

relacions anafòriques mentre que el mateix element en la construcció posar en una gàbia sí que

ho pot fer.

(6)

a. He engabiati l’ocell. Demà l*i’hauré de netejar.

b. He posat l’ocell en una gàbiai. Demà li’hauré de netejar.

Amb tot, la nostra teoria permet explicar aquest contrast. Així, els elements no

relacionals, tal com els hem definit, són elements amb contingut conceptual que no tenen la

capacitat d’entrar en relacions referencials. La capacitat de referència (d‘introduir elements en

el discurs i de recuperar-los) és producte de la presència d’un element funcional, possiblement

Dº (cf. Longobardi 1995, entre d’altres). En aquest sentit, engabiar i posar en una gàbia no

tenen estructures sintàctiques idèntiques, cosa que es posa en evidència a (6). Sembla, doncs,

que, en principi, no necessitem postular dos nivells sintàctics diferents per donar compte

d’aquests fenòmens.

En segon lloc, una teoria que intenti eliminar aquesta distinció ha de justificar que no

existeix cap mecanisme present en un nivell però absent en el següent. Això no és així, però, en

algunes versions dels treballs de Hale i Keyser, on la sintaxi-l es caracteritza perquè disposa

15

d’una operació sintàctica anomenada conflació, definida com una operació que copia la matriu

fonològicament plena d’un nucli i la copia a la matriu fonològicament buida d’una altre nucli

en una configuració estrictament local. En algunes versions de Hale i Keyser, (ex. Hale i

Keyser 1998) la conflació és un tipus específic d’incorporació subjecte doncs a principis

sintàctics generals sobre el moviment (com la Restricció del Moviment de Nucli (Head

Movement Constraint) de Travis 1984 i els Principi de les Categories Buides (Empty Category

Principle) de Baker 1988. Tanmateix, en versions posteriors, presenten una versió de conflació

diferent dels processos d’incorporació. La conflació ja no es troba regida per principis sobre el

moviment (de nuclis) sinó que és una còpia d’etiquetes (en concret és la còpia dels trets

fonològics d’un complement a un nucli quan aquest és defectiu). Per tant, si la conflació és un

mecanisme específic i necessari de la sintaxi-l, i aquest mecanisme no es troba a la sintaxi-o,

llavors, sembla que sigui difícil seguir mantenint la hipòtesi que ambdós nivells conceptuals

són el mateix. Tanmateix, si entenem la conflació com un procés concomitant a fusió (cf Hale i

Keyser 2002: 63), llavors conflació té accés als mateixos elements que la sintaxi-o. En aquest

cas, podem establir que també existeix conflació a la sintaxi-o, sigui quina sigui la seva

naturalesa. De nou, doncs, no existeix cap motivació ni empírica ni teòrica que ens obligui a

assumir l’existència de dos nivells sintàctics diferents. Amb tot, no entrarem en aquest treball

en una discussió sobre quin model de conflació és el més apropiat per a una teoria de

l’estructura argumental. Per als nostres objectius, adoptarem una versió simple de conflació

restringida per principis sintàctics, de caire més general, semblant a la que adopta Mateu (2002)

a la seva teoria i que reproduïm a (7).

(7) “[Conflation] is essentially an operation that copies a full phonological matrix into

an empty one, this operation being carried out in a strictly local configuration: i.e., in

a head-complement one” (Mateu 2002: 4)

Si assumim, doncs, que no existeix cap diferència entre sintaxi-l i sintaxi-o, haurem

d’establir, doncs, quin és el nostre concepte de lexicó. Així, segons Hale i Keyser, el conjunt

de relacions que determinen el significat de les entrades lèxiques es troben al lexicó, mentre

que, en un model com el nostre, es troben a la sintaxi; de forma que haurem d’establir en què

consisteix una entrada lèxica i quina informació hi apareix.

Si el significat rellevant sintàcticament, estructural, és sintàctic, les entrades lèxiques

contindran informació purament conceptual. D’aquesta manera podem identificar el concepte

d’entrada lèxica, tal com l’hem definit, amb el concepte de nucli no relacional establert en

16

l’apartat anterior. Això és, les entrades lèxiques seran un conjunt no limitat de nuclis no

relacionals, sense contingut semàntic relacional. En certa manera, tornem a una visió

empobrida del lexicó d’abans del model de Principis i Paràmetres.

Aquesta visió també ens permet donar compte de la distinció establerta per Mateu i

Amadas (2001:1) i que reproduïm a (8).

(8) Meaning is a function of both (non-syntactically transparent) conceptual content and

(syntactically transparent) semantic construal.

Així, el significat de les unitats lingüístiques ve determinat per la combinació del

significat conceptual i la interpretació semàntica que es deriva de la sintaxi. El locus del

significat conceptual (no transparent sintàcticament) és, doncs, el lèxic. Així es copsa la idea

que el lèxic és el receptacle del contingut idiosincràtic.

(9) Any theory of language must include some sort of lexicon, the repository of all

(idiosyncratic) properties of particular lexical items. (cf Chomsky 1995: 30)

A més a més de la distinció de (8), assumim la idea de (10), idea present en els models

neoconstruccionistes i que, es deriva de les nostres assumpcions.

(10) En la tensió entre significat conceptual i sintaxi, és la sintaxi, doncs, qui determina la

interpretació semàntica.

En aquest sentit, la nostra aproximació no és dirigida lèxicament sinó sintàcticament.

Les entrades lèxiques, ie. els nuclis no relacionals, s’insereixen lliurement en l’estructura

sintàctica que determina la interpretació semàntica. En un model com aquest, el problema de

l’enllaç formulat a (1) rep una resposta als dos interrogants que formula. D’una banda,

estableix les regularitats existents en l’expressió gramatical dels participants d’un

esdeveniment, com veurem a l’apartat següent. De l’altra, els principis sintàctics restringeixen

el nombre de possibles combinacions i, per tant, es dóna una explicació al conjunt de

regularitats observades. En aquest treball, assumirem que allò que hem anomenat sintaxi-l és el

nivell sintàctic que queda per sota de la projecció Sv on es projecta l’argument extern.

2.3 Els tipus d’estructures argumentals: transitius, inergatius i inacusatius

17

Els diferents nuclis relacionals donen lloc als diferents tipus d’estructures argumentals:

transitiva, inergativa i inacusativa. La primera sorgeix de la combinació d’un nucli

esdevenimental que expressa una relació d’originador amb un nucli espacial com a

complement. Al mateix temps, si el complement del nucli esdevenimental pren com a

complement un nucli no relacional obtenim, en canvi, una estructura inergativa. Finalment, els

verbs inacusatius resulten de la combinació d’un nucli esdevenimental que expressa una relació

de transició amb un nucli no esdevenimental. Veiem, doncs, que l’estructura transitiva està

formada per una estructura inergativa (ie. per un nucli que denota una relació d’originador) que

pren una d’inacusativa (ie. una relació espacial) com a complement.

(11)

a. Estructura transitiva

F V z1 F V F ... x1 V x1 x2 V z2 x2

V

x2 y2

b. Estructura inergativa

F V z1 F V F ... x1 V x1 y1

18

c. Estructura inacusativa

x1 V x1 x2 V z2 x2

V

x2 y2

Com hem vist a l’apartat 2.1, a part de les propietats semàntiques derivades de

l’estructura, existeixen una sèrie de trets semàntics (sintàcticament rellevants) associats als

nuclis relacionals i que expressem en forma de trets binaris. Per facilitar l’exposició, a partir

d’ara, utilitzarem els trets per fer referència als nuclis relacionals amb els quals es troben

associats. Com hem vist, el nombre de possibles combinacions entre verb i arguments es

redueix considerablement a un màxim de tres. Ara bé, els trets semàntics associats a les

diferents configuracions de (11) definiran les diferents classes semàntiques verbals. A (12),

trobem esquematitzades les combinacions de trets possibles juntament amb l’etiqueta

descriptiva i un exemple de la seva realització en anglès, adaptat de l’esquema de Mateu

(2002:38).

(12)

a. [+R][+r] verb causatiu tèlic CLEAR

b. [+R][-r] verb transitiu agentiu atèlic PUSH

c. *[-R][+r] verb estatiu transitiu tèlic

d. [-R][-r] verb estatiu transitiu atèlic LOVE

e. [+R] verb inergatiu agentiu ROLL

f. [-R] verb inergatiu no agentiu STINK

g. [+T][+r] verb inacusatiu tèlic DIE

h. [+T][-r] verb inacusatiu atèlic no estatiu ROLL

i. *[-T][+r] verb inacusatiu estatiu tèlic

j. [-T][-r] verb inacusatiu estatiu atèlic LIVE

Veiem que el sistema genera dues combinacions que no existeixen en les llengües: això

és, la possibilitat de trobar verbs estatius aspectualment tèlics. El propi Mateu (2002) apunta el

fet que la possibilitat de (12)c i (12)i es troba empíricament exclosa. El problema en aquest

sentit es basa en el fet que Mateu (2002) assumeix que el contingut semàntic de caire aspectual

19

es troba codificat en els nuclis espacials. La relació de coincidència terminal s’identifica amb la

telicitat i la relació de coincidència central amb la d’atelicitat.

Com veiem, doncs, la teoria de Mateu prediu l’existència de dues estructures que

empíricament no existeixen. Per tant, proposo tornar a la concepció, més en línia amb Hale i

Keyser (2002), que la noció de coincidència central i terminal dóna lloc més aviat a l’oposició

estàtic / dinàmic. Aquesta proposta, però, provocaria l’existència d’una redundància en el

sistema ja que aquestes nocions es troben expressades en els trets positiu i negatiu associats als

nuclis esdevenimentals que expressen una transició (ie.[T]). Una manera de fer front a aquesta

possibilitat és eliminar la redundància desfent-se d’un tret. Si ens hi fixem, un cop deslligat el

tret [r] de les nocions aspectuals de telicitat, esdevé equivalent a T excepte en una qüestió: [r]

no denota un nucli esdevenimental. El tret [T] esdevé, doncs, necessari en aquest sentit, ja que

estem parlant de predicats verbals que impliquen un esdeveniment.

Tanmateix, existeixen fets empírics que ens poden donar indicis del contrari. Per

exemple, les dades de selecció de l’auxiliar. Així, en moltes llengües, els verbs inacusatius

seleccionen l’auxiliar SER en contrast amb els inergatius i els transitius que seleccionen HAVER.

(13)

a. Gianni ha scalato / Gianni è arrivato italià

b. Jean a mangé des pommes / Jean est parti francès

c. Jonek korritu du / Jon erori da basc

Si pensem que els verbs inacusatius contenen sempre un nucli no esdevenimental que es

verbalitza a partir del context sintàctic (ex. perquè apareix per sota d’una projecció verbal

identificada amb verb lleuger defectiu v), els fets de selecció de l’auxiliar de (13) reben una

explicació natural. Justament, l’auxiliar SER és també l’element que permet verbalitzar les

predicacions no verbals en aquestes llengües com podem veure a (14).

(14)

a. Gianni è rosso / Gianni è a Pariggi italià

b. Jean est blond/ Jean est à Paris francès

c. Jon ile-horia da / Jon Parisen da basc

Per tant, segons aquesta línia de recerca la selecció del verb copulatiu s’explicaria com

la realització fonològica d’una projecció verbal que permet la predicació d’un nucli no

esdevenimental que, tot i que relacional, necessita d’algun element verbalitzador per rebre la

morfologia de temps, per exemple. En aquest sentit, l’auxiliar haver seria més complex que ser

20

seguint la idea de Kayne (1993), encara que no tindria per què implicar la incorporació d’una

preposició, tal com proposa aquest autor. En aquest treball, però, no desenvoluparem aquestes

qüestions que deixem per a recerca futura.

Ara bé, si deslliguem les nocions aspectuals del tret espacial [r] caldrà investigar (i) si

la telicitat és una noció sintàcticament rellevant i, si és així, (ii) on apareix codificada. Diversos

fets empírics ens donen proves que la distinció és rellevant, ja que moltes llengües són

sintàcticament sensibles a aquesta distinció. Per exemple, en francès, només els verbs de

canvi d’estat tèlics seleccionen l’auxiliar SER.

Una possible solució, doncs, seria considerar l’existència d’una projecció aspectual per

sota de Sv, on es codificarien les nocions aspectuals dels predicats.

(15)

a. v

V v SAsp

V Asp

...

Amb tot, aquest tractament hauria de fer front alguns problemes. Per exemple, la

proposta de (15) no és una anàlisi explicativa, ja que no permetria explicar per què els estats no

disposen d’aquesta projecció aspectual. L’absència de tal projecció es manifesta clarament en

les llengües que marquen morfològicament l’aspecte lèxic dels predicats verbals (ex. llengües

eslaves, grec modern, etc). Com s’observa en aquestes llengües, els estats són defectius pel que

fa l’aspecte (cf. Smith (1997) ).

(16)

a. pesar : ważyć (imperf.) / *zważę5 (perf.)

b. creure: wierzyć (imperf.) / *z-wierzę ; *za-wierzę (perf.)

c. tenir: mieć (imperf.) /*z-mam (perf.)

d. ser/estar: być (imperf.) / *z-będę (perf.)

Polonès

Una possible resposta es podria trobar en el tractament de l’oposició de coincidència

central i terminal à la Hale i Keyser (2002). Com hem dit abans, aquestes nocions, en l’àmbit

verbal, codifiquen l’oposició semàntica entre estat i canvi d’estat. A més, argumenten que aquesta

oposició semàntica no es pot representar com una oposició de trets binaris, sinó més aviat, el tret

5El verb pesaren polonès té dos significats: un estatiu (ex. La Maria pesa cinquanta quilos) i un d’agentiu (ex.La

Maria pesa el pollastre). La forma perfectiva és possible només amb la versió agentiva del verb.

21

de coincidència terminal és més complex que el de coincidència central de forma que el primer

inclou l’altre.

(17)

a. [to- [in- ]

b. [in-]

D’aquesta manera, amb aquestes dues assumpcions, recullen la idea, present també en

l’anàlisi de Dowty (1979), que els canvis d’estat inclouen sempre un estat, com es pot veure a la

representació de (18), on es representa un canvi d’estat i un estat a partir de la teoria de

descomposició de predicats de Levin i Rapapport (1998).

(18)

a. [BECOME [x<STATE>]]

b. [x<STATE>]

La idea que un canvi d’estat ha de ser més complex que un estat ens pot servir també per

explicar per què els canvis d’estat mostren més possibilitats aspectuals. Així, tornant a la

classificació de Mateu es dóna una asimetria entre el nucli de transició positiva [+T] i el nucli de

transició negativa [-T].

(19)

a. [+T][+r] verb inacusatiu tèlic DIE

b. [+T][-r] verb inacusatiu atèlic no estatiu ROLL

c. *[-T][+r] verb inacusatiu estatiu tèlic

d. [-T][-r] verb inacusatiu estatiu atèlic LIVE

Per tant, si analitzem el nucli no esdevenimental de coincidència terminal com a més

complex que el nucli de coincidència central podem donar compte d’aquest fet sense necessitat

d’estipular l’existència d’una combinació impossible. Tanmateix, no queda gaire clar quins trets

serien rellevants per tal de caracteritzar l’oposició de relació de coincidència central vs. terminal i,

en quins trets, es podrien descompondre.

No obstant això, per facilitar l’exposició, i tenint en compte aquestes observacions, en

aquest treball, adoptarem el sistema de trets binaris de (4), format per [R], [T] i [r] de la teoria

presentada al treball de Mateu (2002). Deixarem obertes les qüestions exposades, doncs, per a

recerca futura.

22

2.4 Aspecte i estructura argumental

Des d’algunes aproximacions neoconstruccionistes, s’asumeix una anàlisi de

l’estructura argumental basada en l’aspecte (cf. Borer 2005, Van Hout 2000, Ritter and Rosen

2000). Des d’aquestes aproximacions, la distinció entre verbs inacusatius i verbs inergatius és

de base semàntica: els verbs inergatius són atèlics i els inacusatius són tèlics. Tanmateix, com

mostren Levin i Rapapport Hovav(1995), el lligam entre telicitat i verbs inacusatius no resulta

tan clar (cf. (20)).

(20)

a. The ball bounced/rolled/spun for five minutes / #in five minutes

b. The soup cooled/ the train descended for five minutes / in five minutes

c. The vase broke/shattered/ arrived #for five minutes / in five minutes

En segon lloc, segons la nostra teoria, existeixen configuracions inacusatives

aspectualment no fitades: els verbs de Compleció Gradual (ex enfosquir-se, tancar-se,

allargar-se) i els verbs estatius. Aquests darrers, com hem vist, no estan especificats

aspectualment.

En tercer lloc, existeixen un tipus de construccions, les construccions existencials

locatives que tot i presentar característiques pròpies dels verbs inacusatius (cf. permeten la

pronominalització del subjecte pel clític en (21)) són aspectualment atèliques com mostren els

tests clàssics dels SP adjunts: durant X temps i en X temps (cf. (22)).

(21)

a. En aquesta coral, hi canten molts nens � En aquesta coral, n’hi canten molts

b. Arriben molts nens � N’arriben molts

c. ?Canten molts nens � *En canten molts

d. Molts nens saben la lliçó�*En saben molts la lliçó

(22)

a. En aquesta coral, hi canten molts nens durant els mesos d’estiu

b. En aquesta coral, hi canten molts nens #en un any

Les dades empíriques, doncs, ens donen indicis per pensar que no existeix una

correlació forta entre aspecte tèlic i inacusativitat. Per aquesta raó, en aquest treball, no

adoptarem una visió de l’estructura argumental basada en l’aspecte.

23

2.5 La asimetria entre els subjectes i els objectes

En aquest treball, també, assumirem l’existència d’una projecció funcional que

anomenarem v (cf. Hale i Keyser (1997), Chomsky (1995)) on es projectarà l’argument extern i

s’assignarà cas acusatiu (copsant així la generalització de Burzio). Diverses proves empíriques

es poden adduir a favor de considerar els subjectes originadors com elements externs a

l’estructura argumental del predicat. Per exemple, com observa Harley (1995), els arguments

externs no poden aparèixer com a complements de les nominalizatcions dels predicats verbals

corresponents.

(23)

a. Opus grows dandelions

b. *Opus’ growth of dandelions

c. Opus amused Ronnald-Ann

d. *Opus amusement of Ronald-Ann

Altres proves, a més, apunten cap a l’existència d’una asimetria entre els subjectes

agentius i els objectes. Per exemple, els subjectes agentius no es poden elidir juntament amb el

verb (cf. (24)), ni es poden desplaçar amb aquest (cf.(25)). Al mateix temps, els subjectes

poden establir relacions de lligam amb els seus objectes però no a l’inrevés (cf. Baker 1997).

(24)

a. John [VP hit the table] and Bill did [VP(so)] too

b. *John [VP hit the table] and [XP(so)] did the chair

(25)

a. John said he would hit the table and [VPhit the table] I guess he did

b. *John said he would hit the table and [John hit] I guess _ did it

(26)

a. Johni washed himselfi

b. *Himselfi washed Johni

c. Every mani washed hisi car

d. *Hisi friends washed everyi car

[extrets de Baker 1997]

A partir d’aquestes dades podem concloure, doncs, que els subjectes agentius es troben

(i) en una posició de c-comandament de l’objecte i (ii) aquesta posició és externa al nivell on

24

s’estableixen les relacions entre el verb i els seus arguments, això és, la sintaxi-lèxica, que

nosaltres identificarem amb la projecció funcional de Sv.

3. L’estudi d’un cas: els verbs de mesura

En aquest treball, intentarem oferir una anàlisi dels Verbs de Mesura (VM) a partir del

marc teòric que hem presentat en aquest capítol. És, per tant, pertinent intentar donar compte de

les raons que ens han portat a estudiar aquest grup concret de predicats. Al llarg d’aquest

apartat intentarem donar una resposta aquesta qüestió. En concret, hem escollit els VM perquè

plantegen tres problemes essencials per a les teories de l’estructura argumental: suposen un

repte per al problema de l’enllaç (§3.1), entren dins del grup dels verbs de comportament

inestable (§3.2) i, finalment, són problemàtics pel que fa a la noció de transitivitat i

argument(§3.3).

3.1 El problema de l’enllaç

Els VM constitueixen un repte per al problema de l’enllaç perquè les nocions

semàntiques que s’associen al seu subjecte no són pròpies d’un argument extern. Per exemple,

com veiem a les oracions de (27), el subjecte de pesar, durar o valer no té les propietats

semàntiques d’una agent o una causa.

(27)

a. Aquell home pesa cent cinquanta quilos

b. La conferència va durar tres hores

c. La casa val tres-cents mil euros

Si assumim, tal com hem establert en els paràgrafs precedents, que els papers temàtics

són derivats de les posicions estructurals que ocupen els arguments només podem establir dues

hipòtesis. En primer lloc, podem pensar que el subjecte dels VM no és el seu subjecte profund

(ie. no es troba en una posició externa). Assumir aquesta hipòtesi implica, doncs, que els VM

són verbs inacusatius. D’altra banda, en segon lloc, podem pensar que el subjecte dels VM és el

seu subjecte profund (ie. és un element extern a la sintaxi-l). Si semànticament sembla un tema

és només per qüestions conceptuals no rellevants sintàcticament. Sota aquesta hipòtesi,

l’estructura argumental dels VM es correspon o bé amb una estructura inergativa o bé

transitiva. Examinarem aquestes dues hipòtesis en detall al capítol V d’aquest treball.

25

3.2 Verbs de comportament inestable: inacusatiu o inergatiu

Els Verbs de Mesura són un cas específic de verbs de comportament inestable.

Normalment, quan es parla de verbs de comportament variable es fa en relació a la hipòtesi de

la inacusativitat. Això és, alguns verbs es comporten en certs contextos com a inergatius i en

d’altres, com a inacusatius. Veiem els exemples de (28). Com ja hem esmentat anteriorment, la

selecció de l’auxiliar SER en algunes llengües (el neerlandès, per exemple) constitueix un

diagnòstic d’inacusativitat.

(28)

a. Jan heeft gesprogen

b. Jan is in de sloot gesprogen

[Hoekstra i Mulder 1990]

A més a més, aquesta variació sol estar acompanyada de diferències en la interpretació

aspectual. Tanmateix, això no es sempre així. Per exemple Sorace (2000) destaca alguns verbs

que es poden construir amb l’auxiliar SER o HAVER gairebé sense canvis en la interpretació.

(29)

a. Ha piovuto / è piovuto

b. Il telefono ha/è squillato

De la mateixa manera, els VM són problemàtics perquè presenten un comportament

inestable pel que fa als diferents diagnòstics d’inacusativitat. A tall d’exemple, en italià

seleccionen de manera força irregular, l’auxiliar SER en els temps perfectius, tot i que molts

permeten també l’aparició d’HAVER.

(30)

a. Questa machina è costata / ??ha costato dieci milioni

b. Una tale gemma sarebbe valsa/??avrebbe valso moltissimi soldi

c. Tutti i sacchi sarebbero pesati / avrebbero pesato cento chilogrammi

Intentarem oferir una resposta a aquests interrogants mitjançant les eines teòriques

presentades en aquest capítol, al capítol V d’aquest treball

3.3 Què és un argument?

Els verbs de mesura són interessants perquè es construeixen amb un element

quantificacional (que anomenarem a partir d’ara Sintagma de Mesura (SM)) en la posició

d’objecte que es comporta com un argument i com un adjunt al mateix temps. Així, els SM es

26

poden considerar arguments perquè com aquests, són d’aparició obligatòria. Als exemples de

(31) podem veure que els SM (cf. (31)b (31)a) es comporten com a arguments (cf. (31)a) en el

sentit que denoten nocions essencials al predicat verbal i, com a conseqüència, no es poden

ometre, a diferència dels adjunts (cf. (31)c)

(31)

a. Aquells homes necessitaven *(ajuda)

b. El Joan pesa *(seixanta quilos)

c. Van venir (l’altre dia)

D’altra banda, també presenten altres característiques properes a les dels adjunts. Per

exemple, Chomsky (1986) observa que els arguments, a diferència dels adjunts, poden

aparèixer com a complements de les nominalitzacions corresponents dels predicats verbals.

Com veiem a(32) els SM es comporten més com a adjunts que com a arguments.

(32)

a. *John’s weighing of 150 kilos didn’t bother him

b. John’s weighing of the pig took three minutes

c. *John’s weighing of last year was terrible

Ara bé, per tal de determinar si el SM és un argument o un adjunt, és necessari adoptar una

bona teoria que ens permeti definir aquestes nocions, sovint vagues i imprecises. En molts casos,

la noció d’argument depèn del terme al qual l’oposem. Per exemple, el terme argument pren un

significat diferent si l’oposem al terme adjunt i un altre, si l’oposem al de predicat. Generalment,

anomenem arguments a aquells element que expressen nocions essencials al predicat. Això,

dintre de les Teories de l’Estructura Argumental s’ha implementat des de diferents marcs

teòrics. Com hem vist anteriorment, una de les formes d’implementar aquesta idea, des de la

teoria temàtica del model de Principis i Paràmetres (PP –Chomsky 1981), és fent ús dels papers

temàtics, que expressen la relació semàntica que existeix entre els participants en

l’esdeveniment i el predicat verbal. Des d’aquest punt de vista, un argument es pot definir com

aquell element que rep un paper temàtic. En contrast, un adjunt, en general, no rebrà cap paper

temàtic perquè no expressa cap participant en l’esdeveniment, sinó que denota nocions

perifèriques, circumstancials, no necessàries perquè la predicació verbal sigui completa. Encara

dins d’aquest tipus de teories (ex. Higginbotham 1985) s’ha proposat que els adjunts, en realitat,

realitzen una predicació respecte del verb restringint la seva denotació. Per aquest motiu, els

adjunts són modificadors, és a dir, predicats del SV. Els adjunts són entesos, així, com elements

que assignen papers temàtics (en direcció al verb). En contrast, els arguments són els elements

27

que es legitimen mitjançant l’assignació de paper temàtic. Veiem, doncs, que sota aquest punt de

vista teòric s’assimila la noció d’adjunt amb la noció semàntica de predicat.

Semblant a aquesta proposta, es troben les idees de Longobardi 1995 o Stowell 1988 que

consideren que només els elements referencials es poden considerar arguments, els altres, doncs,

s’han de considerar predicats, ie. adjunts. De la mateixa manera, altres aproximacions

semàntiques ( ex. Rohstein 1983) defineix la noció de predicat en base a la noció de saturació,

de manera que si un element es troba saturat és un argument i si no, és un predicat.

Com hem vist en el paràgraf anterior, les nocions amb les quals treballem o a les quals ens

remetem sovint quan analitzem aquestes estructures són confuses i barregen tota una colla de

conceptes que a primer cop d’ull, no tenen per què estar relacionats. Així, moltes de les

característiques associades als argument depenen de la concepció que prenem com a partida. Per

exemple, a (33)a l’expressió “aquell mateix dia” és un argument per a determinades teories

semàntiques (ex. tots els predicats verbals contenen un argument temporal en la seva semàntica)

mentre que per a d’altres, constitueix un adjunt (ex. no expressa cap participant en

l’esdeveniment)

(33)

a. La Maria va anar al metge aquell mateix dia

b. La Maria va anar al metge

D‘altra banda, “aquell mateix dia” és un element referencial, característica associada als

arguments. Tanmateix, modifica el predicat verbal (entès com el conjunt format pel verb i els

elements nocionals essencials) per la qual cosa es podria entendre com un element que

restringeix la seva denotació, això és, un predicat. De la mateixa manera, sembla, a primer cop

d’ull, que el constituent “sardanes” a (34)a no és un element essencial a la semàntica del verb

(cf.(34)b). Amb tot, no sembla que estableixi cap relació de predicació sobre el SV o que

expressi cap noció circumstancial a l’esdeveniment denotat pel verb. No cal dir que “sardanes”

no denota cap entitat, no és referencial.

(34)

a. La Maria va ballar sardanes

b. La Maria va ballar

Hem vist, per tant, com, semànticament, les nocions d’argument i adjunt resulten

confuses. Des d’un punt de vista sintàctic, es caracteritza els adjunts de diverses maneres. Per

exemple, els adjunts contrasten amb els arguments en diversos fets: no reben cas acusatiu, són

d’aparició lliure, es poden iterar, no estableixen relacions de concordança amb el predicat

verbal, etc. Altres propietats es troben relacionades amb la possibilitat d’aquests elements de ser

28

extrets d’illes febles fet que es troba relacionat, també, amb el caràcter referencial dels

constituents (cf. Rizzi 1990, Cinque 1990, Szabolszci 2006).

En definitiva, el fet que els SM presentin un comportament variable entre adjunt i

argument ens obliga a plantejar-nos totes aquestes nocions. És necessari, doncs, disposar d’una

definició teòrica d’adjunt i argument. Com hem vist resulta confús definir aquests termes fent

referència a termes semàntics, com les nocions d’element referencial o predicat. En la nostra

versió restringida de la teoria argumental, un predicat és només un nucli relacional. Els nuclis

no relacionals per se no són capaços, doncs, d’entrar en relacions de predicació.

La nostra teoria determina que un argument serà aquell SN o SD que establirà una

relació semàntica amb el predicat verbal. La implementació teòrica d’aquesta afirmació

intuïtiva es troba resumida a (35):

(35) Argument és el SD/SN que es troba en el nivell de la sintaxi-l(èxica) ocupant la

posició de complement o especificador d’un nucli relacional.

Al capítol IV i VI tractarem específicament les característiques sintàctiques i

semàntiques dels SM que ens ajudaran a esbrinar la relació que mantenen amb el predicat

verbal de mesura.

4. Conclusions

En aquest capítol hem presentat el marc teòric en què ens basarem al llarg d’aquest

treball. Dedicarem aquestes pàgines a l’estudi d’un grup de predicats verbals, els verbs de

mesura, que plantegen problemes fonamentals en l’estudi de l’ estructura argumental. En

concret, ens plantegen tres reptes principals. En primer lloc, són un cas d’estudi clàssic per al

problema de l’enllaç, ja que el subjecte d’aquests predicats no s’interpreta com un agent. En

segon lloc, és un verb de comportament variable pel que fa la distinció inacusatiu / inergatiu.

Finalment, els VM es construeixen amb un complement que presenta característiques pròpies

dels adjunts i dels arguments al mateix temps. D’aquesta manera, un coneixement més

aprofundit d’aquests predicats ens pot ajudar a entendre millor el funcionament de les relacions

entre predicats i arguments, en particular, i , en darrer terme, de la gramàtica en general.

El treball s’estructura de la manera següent. Al capítol II, definirem què entenem per

SM. Per tal d’il·lustrar les característiques d’aquests SN analitzarem un tipus de construccions

on apareixen: les construccions pseudopartitives. Posteriorment, al capítol III, presentarem una

definició dels VM i d’algunes construccions que s’hi relacionen. També, descriurem breument

quin és el tractament que han rebut aquests predicats al llarg de la bibliografia. Al capítol IV,

29

veurem quines propietats tenen els SM quan apareixen com a complements dels VM. Al capítol

V, examinarem el comportament variable dels VM pel que fa la distinció inacusatiu /inergatiu i

intentarem determinar-ne les causes. Per acabar, al capítol VI, exposarem les conclusions finals

a les qual hem arribat

30

Capítol II. L’estructura del Sintagma de Mesura

1. Introducció

L’objectiu d’aquest capítol és presentar una definició de Sintagma de Mesura. Al llarg

d’aquest treball, utilitzarem aquest terme per referir-nos a l’element quantificacional que

apareix com a complement dels Verbs de Mesura. Els Sintagmes de Mesura són un tipus de SN

que, per les seves propietats específiques, ha rebut un ampli tractament a la bibliografia (ex.

Ross 1995, Bosque 1998, Schwarzschild 2001, 2002, entre d’altres). Entre les diferents

aproximacions sobre aquests sintagmes destaquen aquelles que els tracten com a SN defectius

(Ross 1995). En aquest capítol intentarem aclarir aquest concepte i trobar quina és causa de tal

defectivitat. En primer lloc, a l’apartat 2, oferirem una definició de S(intagma) de M(esura) i

establirem quines són les seves característiques principals. Veurem com la defectivitat

d’aquests constituents està lligada al fet que l’element nominal que forma el SM es troba en

una projecció funcional (que anomenarem Sintagma Classificador) i, per tant, s’interpreta com

a restrictor de la quantificació (cf. Bosque 1998). Així, els SM no poden estar lligats al discurs:

no poden introduir ni recuperar elements discursius, perquè no denoten individus sinó

quantitats (com els quantificadors molt, poc, massa, etc.). A banda d’aquest fet, també es

caracteritzen per l’absència d’una capa funcional SD (Ritter 1991, Li 1998, Borer 2005), la

qual cosa fa que aquests elements no puguin ser modificats per articles definits ni per

determinants forts (cf. Klooster 1972, Adger 1994). Posteriorment, a l’apartat 3,

desenvoluparem aquesta idea en l’estudi de les construccions pseudopartitives. Farem un breu

repàs a dos tipus d’anàlisi diferents: les que tracten els SM com a predicats nominals (Corver

1998, 2006) i d’altres que tracten els SM com a termes semilèxics, això és, com un element

lèxic amb trets funcionals ( Schwarzschild 2002, Alexiadou, Haegeman i Stavrou 2003,

Stickney 2004). Donarem arguments a favor d’una anàlisi en aquest sentit, fent-hi, però,

algunes precisions. En concret, intentarem donar una definició teòrica d’element semilèxic, a

partir de la teoria presentada en el capítol anterior. En segon lloc, argumentarem que la

preposició de de les construccions pseudopartitives no és una veritable preposició sinó la

realització fonològica del cas partitiu (SK) (cf. Giusti 1992). Finalment, a l’apartat 4 establirem

les conclusions.

2. El Sintagma de Mesura

31

En aquest apartat, definirem què entenem per SM i a què ens referim quan emprem

aquest terme en aquest treball. En primer lloc, a l’apartat 2.1, proposarem una definició.

Després, a la secció 2.2, presentarem les seves característiques principals i exposarem

breument el tractament dels SM com a SN defectius (Ross 1995), per tal de determinar quines

són les causes d’aquesta defectivitat.

2.1. El Sintagma de Mesura: definició

En aquest treball quan parlem de Sintagma de Mesura ens referirem exclusivament als

SN formats per una expressió quantificacional i un nom que denota una unitat de mesura:

metres, quilos, segons, vegades, etc. En concret ens referim als elements en cursiva que

apareixen als exemples de (1)

(1)

a. Quatre quilos de patates

b. Dos-cents metres de carretera

c. He estat quatre vegades a Barcelona

Els termes de mesura es refereixen a magnituds concretes amb les quals mesurem. Per

exemple, quilos, grams, lliures es refereixen al pes, metres o quilòmetres a l’espai, vegades,

segons o hores, al temps. Tanmateix, podem trobar altres noms realitzant aquesta mateixa

funció. Per exemple, alguns noms que denoten objectes o parts d’un tot i que apareixen en les

construccions pseudopartitives: tros, ampolla, porció, etc. A (2), n’oferim alguns exemples.

(2)

a. Un tros de pastís

b. Un got d’aigua

c. Una tassa de cafè

d. Una ampolla de vi

Com veiem als exemples, aquests termes ens permeten quantificar noms de massa (o

plurals comptables que reben la mateixa interpretació, vg. Borer 2005), establint divisions

sobre les quals quantificar. Semànticament, doncs, realitzen la mateixa funció que els termes de

mesura esmentats abans, que es refereixen a magnituds físiques com quilos, segons o metres.

L’única diferència entre uns i altres consisteix en factors extralingüístics, com el caràcter

convencional o científic de la mesura. En un cas metre és una mesura abstracta fruit de la

decisió d’una comunitat. En el segon cas, tassa, un objecte físic serveix per establir la mesura.

32

En algunes ocasions, els termes de mesura convencionals (ie. del tipus metre) es deriven dels

primers, per exemple, el terme polzades o pams.

El fet que molts termes de mesura es derivin d’objectes físics fa que, de vegades, es

produeixi una certa ambigüitat entre una lectura de quantificació i una lectura que Bosque

(1998) anomena individuativa.

(3)

a. Vaig beure’m una ampolla de vi

b. Vaig trencar una ampolla de vi

Com veiem als exemples de (3), el verb ens permet desambiguar entre les dues

construccions. D’ una banda, a (3)a tenim una veritable construcció pseudopartitiva mentre que

a (3)b tenim un SN amb un SP que funciona com a modificador. Aquesta ambigüitat, present

també en altres llengües, com l’anglès, ha portat a confusió a molts autors. Així, Alexiadou,

Haegeman i Stavrou (2003) argumenten que no existeixen diferències estructurals entre

aquestes dues construccions i que la diferència consisteix en un canvi en l’activació de trets en

la projecció del nucli funcional de classificador. La comparació interlingüística, tanmateix, ens

dóna indicis del contrari. Tractarem aquest tema més en detall a l’apartat 3.2.2. A tall

d’exemple, Klooster (1972) aporta dades en neerlandès, on l’ambigüitat d’alguns termes de

mesura es resol amb l’aparició de marques de nombre en la interpretació individuativa.

(4)

a. Ik had vijf gulden

‘Tenia (la quantitat de) cinc florins’

b. Ik had vijf guldens

‘Tenia cinc monedes d’un florí’

Així, doncs, els termes de mesura actuen com a restrictors de la quantificació permetent

la quantificació de termes de massa (o de comptables plurals). Aquests termes no presenten

divisions sobre les quals quantificar. Necessitem, doncs, un element que permeti establir

diferents parts a partir de les quals poder quantificar. En català, castellà i anglès, per exemple,

això només és necessari amb termes de massa (i comptables plurals). Els noms comptables no

necessiten aquest mecanisme perquè ja es troben segmentats en unitats quantificables. En altres

llengües, com el japonès, el coreà o el vietnamita, tots els noms necessiten de la presència d’un

classificador que permeti la quantificació (per això es diu que en aquestes llengües tots els

noms són de massa). A (5) tenim alguns exemples del japonès, que ens mostren com els termes

de mesura es comporten com els classificadors en aquestes llengües.

(5)

33

a. [Gakusei go-nin]-ga paatii-de utatta (koto)

[estudiant cinc-CL].NOM festa-a va cantar el fet que

‘Cinc estudiants van cantar a la festa’

b. [Mizu san-rittoru]-ga tukue-nouede koboreta (koto)

[aigua tres-litres ].NOM taula.SOBRE va vessar

‘Tres litres d’aigua es van escampar sobre la taula’

[exemples extrets de Nakanishi 2003]

Schwarzschild (2002) proposa, seguint una idea que atribueix a Krifka (1989), que els

SM funcionen, almenys semànticament, com els quantificadors numerals que apareixen amb

noms comptables. Així, nou a Nou nois denota una funció que agafa una pluralitat (nois) i dóna

un interval (ie. en una escala formada per diversos punts, nou, denota un interval del punt 1 de

l’escala a 9) en una escala de cardinalitat. També, nou quilos de patates és una funció de

pluralitats (ie. patates) a intervals (ie. en una escala formada per diversos punts nou quilos

denota un interval format per diversos punts de l’u al nou) en una escala de pes6.

De la mateixa manera, però per d’altres motius, Borer (2005) proposa que en els

sintagmes del tipus nou nois hi ha també un SCl que no es manifesta obertament. En la seva

proposta, llengües com l’anglès, el català o el castellà funcionen com el japonès, amb la única

diferència que el nucli de la projecció de classificador no s’expressa manifestament, perquè

l’element nominal nois (per algun mecanisme sintàctic com moviment de nucli o conflació )

s’ha incorporat amb el nucli classificador i, per tant, ja és possible la quantificació.

Tornant a la hipòtesi presentada al capítol anterior, podem pensar que els nuclis no

relacionals que contenen només distincions conceptuals, no estan especificats per la distinció

massa / comptable, distinció, com hem vist, gramatical. Tot i així, podem dir que les propietats

conceptuals dels nuclis relacionals poden influir en el comportament sintàctic, de forma que es

puguin interpretar sintàcticament com a comptables més fàcilment que com a noms de massa.

Per exemple, podem dir un vi, dues aigües o dos sucres però no dos oxígens o tres gasos, tot i

que possiblement en un bon context7 podríem arribar a obtenir-ne una interpretació. El

fenomen seria semblant, per exemple, a l’observat en l’àmbit de l’estructura argumental. Per

exemple, un nucli no relacional que denota un esdeveniment pot implicar conceptualment la

6 No presentarem els detalls formals de la seva anàlisi obviant les distincions que ell estableix entre punt i interval que, tot i que formalment són significatives, no semblen rellevants per als nostres objectius. 7 Per exemple, en l’àmbit d’un hospital, una persona podria utilitzar dos oxígens per referir-se a dues bombones d’oxigen.

34

presència d’un agent però no és fins que es combina amb una arrel [+R] que interpretem

semànticament un agent. La mateixa diferència es dóna, doncs, en la distinció massa

/comptable. Un nucli no relacional pot denotar prototípicament més qualitats de massa que de

comptable, però són les estructures sintàctiques les que ens donen una o una altra

interpretació8, 9.

En català troben una prova a favor de la proposta de Borer (2005) que la projecció de

SClassificador (SCl) sempre hi és present però no es manifesta en llengües que no disposen de

8 Com veurem al capítol V, la possibilitat de coacció semàntica es troba sempre una mica determinada cap a una direcció. Per exemple, és molt més fàcil coaccionar un nom de massa cap a una interpretació comptable que no pas a l’inrevés. De la mateixa manera és molt més fàcil coaccionar un predicat no agentiu com agentiu que a l’inrevés (ex. El Joan sempre arriba d’hora). En l’àmbit de l’estructura argumental, podem donar compte d’aquests contrasts a partir del fet que conceptualment les arrels estan subespecificades per aquestes nocions i, per tant, es poden inserir en estructures sintàcticament especificades. Tanmateix, si el nivell conceptual i el sintàctic donen informació contradictòria, és la sintaxi qui finalment ens dóna la interpretació. Per exemple, podem dir coses com Aquí vénen els cent quilos de Miquel!! on interpretem un nom propi com a nom de massa. 9 En base a la distinció entre significat conceptual i significat sintàcticament determinat podem explicar la influència de la distinció massa / comptable en la codificació de la telicitat en els verbs denominals observada per Harley (2004). Picallo (2006) argumenta que la distinció massa / comptable no pot ser purament formal, com argumenta Borer (2005), a partir dels contrasts observats per Harley (2004) i dades relacionades amb la possibilitat d’aparició de certs quantificadors en l’àmbit verbal, que són sensibles a aquesta distinció (vg, (i) i (ii)).

(i) La dona va infantar *massa / *una mica / *bastant (ii) L’infant va bavejar massa / bastant / una mica

En el sentit que nosaltres hem establert, veiem que la distinció massa / comptable no és purament formal ja que la informació conceptual relativa a aquestes nocions pot tenir certa influència en la interpretació semàntica dels predicats verbals i en el seu comportament sintàctic. Ara bé, aquests trets conceptuals no determinen les propietats sintàctiques ni la interpretació semàntica que se’n deriva, com mostra el fet que un nucli no relacional de massa inserit en una estructura sintàcticament no quantificable no permet ni la presència de quantificadors , ni tampoc la interpretació atèlica (cf. Acedo i Real 2005), cosa que seria d’esperar en la proposta de Picallo (vg. (iii) i (iv))

(iii) a. La Maria ha envinagrat *molt els cogombres (= La Maria ha posat els cogombres dins de massa

vinagre) b. Aquest cop han salat *massa el pernil (= han posat el pernil dins de massa sal)

(iv) a. La Maria ha envinagrat els cogombres en tres minuts / #durant tres hores (= La Maria ha posat

els cogombres dins del vinagre en tres minuts / #durant tres hores) b. Aquest cop han salat el pernil en uns minuts/ #durant uns minuts (= han posat el pernil dins de

sal en uns minuts / #durant uns minuts) Fixem-nos que en les oracions de (iv), la única interpretació possible del modificador duratiu és aquella on el SP modifica l’estat resultant. Així, La Maria ha envinagrat els cogombres durant tres minuts s’interpreta com ‘els cogombres han estat en vinagre durant tres minuts’. De fet, Pustejovsky (1995), entre d’altres, observa que, amb els esdeveniments tèlics, l’adverbi duratiu pot interpretar-se com a modificador de l’estat resultant:

(v) a. My terminal died for two days b. Mary left town for two weeks

(Pustejovsky 1995:74) Tanmateix, amb aquests predicats el modificador adverbial no pot expressar la duració de l’esdeveniment, com és habitual en els predicats atèlics

(vi) a. La Maria va cantar durant cinc minuts b. Els nois van parlar durant tota la tarda

35

classificadors per a tots els termes nominals. Així, en aquesta llengua, en les estructures

pseudopartitives, entre el nom de massa i l’element classificador apareix la preposició10 de.

(6)

a. una ampolla de vi

b. dos litres d’aigua

c. tres parells de sabates

De la mateixa manera, aquesta preposició es troba present en les construccions

nominals el·líptiques amb un adjectiu11.

(7)

a. un gat petit

b. un de petit

Així mateix, la preposició de apareix de forma manifesta en els constituents nominals

no determinats que es troben dislocats. Fixem-nos que el determinant indefinit (quatre), el SM

(un quilo) i l’adverbi de quantificació (massa) presenten una distribució semblant.

(8)

a. De nois, només n’he vist quatre

b. De patates, en voldré un quilo

c. De feina, encara en tinc molta

Hem vist doncs que els SM es comporten com a quantificadors en el context del SD.

Concretament, els SM estan formats per un element quantificacional i un terme nominal que

funciona com un classificador i permet, així, la quantificació dels noms de massa. En aquest

sentit, els noms de mesura no són extensionals (referencials), sinó que restringeixen l’àmbit de

la quantificació (cf. Bosque 1998) Per aquesta raó, presenten algunes característiques

específiques que repassarem a l’apartat 2.2.

2.2. Característiques dels SM: els SM com a SN defectius

10 Aquesta preposició no és una veritable preposició com intentarem demostrar a l’apartat 3.2.3. 11 Tot i que creiem que la intuïció que hi ha darrera de la nostra argumentació és correcta, la nostra anàlisi prediu que seqüències com les de (i) haurien de ser possibles (o almenys no les exclou). És possible que ens trobem davant d’un fenomen força complex. Deixem aquesta qüestió, per tant, per a investigacions posteriors. Tot i així, intentarem donar-ne una resposta a l’apartat 3.2.3 (vg. nota 15 d’aquest capítol).

(i) a. Una ampolla de vi bo b. *Una ampolla de bo c. Dos litres d’aigua fresca d. *Dos litres de fresca

36

Com veurem al llarg d’aquest treball, els SM presenten algunes propietats específiques

que els allunyen d’altres tipus de SN. Ross (1995) resumeix en una llista de quatre propietats

bàsiques, les característiques que els SN de pura sang (“purebred NP’s” en els seus termes)

mostren.

(9)

a. Possibilitat de pronominalització lligada i no lligada

b. Presència de modificadors tant restrictius com apositius

c. La presència de plural al SN en posició de subjecte dispara la concordança amb

el verb

d. Desplaçament

i. Moviment-A: passiva , tough movement

ii. Moviment-no A: desplaçament qu, oracions clivellades, i pseudo-

clivellades, Heavy NP shift

iii. Dislocacions

Ross (1995) identifica quatre tipus de SN defectius: els Sintagmes de Mesura, els

predicats nominals, els objectes cognats i les expressions idiomàtiques. Tal com ell observa, el

comportament d’aquests quatre tipus de SN defectius és variable pel que fa a les

característiques mencionades a (9). En aquest treball ens fixarem nomes en els SM deixant de

banda els altres tipus de SN defectius12. Les característiques dels SM, doncs, són les següents.

(10)

a. Els SM no es poden pronominalitzar

b. No es poden modificar per adjectius ni complements restrictius

c. No estableixen relacions de concordança amb el predicat verbal

d. No permeten moviment-A: passiva, tough-movement

De moment, deixarem les propietats (10)a, (10)c i (10)d per als pròxims capítols ja que

es troben relacionades amb la presència dels SM en l’àmbit verbal, i ens centrarem en l’anàlisi

de la propietat (10)b. Això és, els SM no poden anar acompanyats de modificadors restrictius.

(11)

a. Juan llegó un día de enero

12Amb tot, hem de tenir en compte que els quatre tipus esmentats per Ross tenen en comú que no són elements referencials (no recuperen ni introdueixen elements discursius). Per tant, és possible, estendre l’anàlisi que proposem per als SM. Això és, que la defectivitat està lligada a l’absència d’una capa funcional Dº, responsable d’establir les relacions referencials. En aquest sentit, els SN escarits singulars es comporten com a SN defectius per a moltes de les característiques de (9) (ex. pronominalització,manca de passiva, presència de modificadors

restrictius, etc). Les propietats específiques de cada SN defectiu vindran donades per altres factors: per exemple, pel fet que el terme nominal dels SM es trobi en una projecció funcional de classificador.

37

b. Sucedió un día terrible

c. Después de un día agotador

d. Sobre la mesa hay mil pesetas arrugadas

(12)

a. Juan tardó un día (*de enero)

b. La batalla duró un día (*terrible)

c. Un día (*agotador) después

d. Me costó mil pesetas (*arrugadas)

[Bosque 1998: 62]

Tanmateix, Borer (2005) defensa que el terme de mesura forma una projecció nominal

independent a partir del fet que els termes de mesura poden ser modificats per adjectius. Amb

tot, hem observat que la modificació restrictiva no és possible. De vegades, però, alguns termes

de mesura, en certs contexts, poden ser modificats per adjectius,tal com observa Bosque (1998)

(reproduïm els seus exemples a (13)).

(13)

a. Solo te costarà mil insignificantes pesetas

b. Solo te costarà mil pesetas (*insignificantes)

c. Después de cinco agotadores meses más tarde

d. Después de cinco meses (*agotadores) más tarde

Com podem veure en els exemples, els SM poden aparèixer amb adjectius només en

posició prenominal, cosa que mostra que es tracta d’adjectius apositius i no pas restrictius.

A més, en determinats contextos, els SM poden aparèixer modificats per oracions de

relatiu.

(14)

a. Aquest cotxe et costarà els tres mil euros que et vaig deixar

b. Vaig engreixar-me els quilos que vaig poder per tal de poder anar a la

competició

c. Les hores que vaig haver d’esperar per poder-te veure

No obstant això, l’oració de relatiu és, en realitat, seleccionada per l’article definit tal

com mostra Kayne (1994). A més, semànticament, podem veure clarament als exemples que

l’oració de relatiu no restringeix la denotació dels termes de mesura: és a dir, no presenta una

propietat dels euros (cf. (14)a), dels quilos (cf. (14)b) o de les hores (cf. (14)c).

En darrer lloc, és cert que alguns adjectius poden aparèixer modificant termes de

mesura: adjectius com just o exacte (tres hores justes,quatre quilos exactes), adjectius

38

relacionals (ex. tres francs belgues, una cullera de sopa, dos metres quadrat) i adjectius que

expressen dimensions ( una tassa gran d’arròs, un plat petit de cigrons,etc). Amb tot, si ens hi

fixem, veurem que aquests tres tipus d’adjectius en formen , de fet, un de sol. Tots tres actuen

com a adjectius relacionals establint un nou tipus de mesura, talment com si fossin compostos.

(15)

a. Per fer aquest plat necessitem dues tasses grans de cafè

b. Vaig posar-ne només dues cullerades petites de sal

c. Només pots prendre dues culleres de sopa d’oli

Així, a (15)a , no interpretem que la mida de la tassa és gran sinó que utilitzem un terme

de mesura tassa gran per a realitzar la quantificació de cafè. El mateix es pot aplicar als altres

exemples: (15)c resulta també significatiu ja que tenim dos SP. El primer forma un compost

amb cullera i, tots dos, constitueixen el classificador que permet mesurar la quantitat d’oli

Com hem vist doncs, els SM són defectius pel que fa l’aparició d’elements

modificadors. Hem vist també que aquesta propietat es pot derivar del fet que el terme de

mesura no s’interpreta com un nom sinó com el restrictor de la quantificació. Proposem, doncs,

que el comportament d’aquest tipus de SN es deu, entre altres factors, a la posició que ocupa el

nucli nominal que denota la unitat de mesura. Aquest nom es troba en el nucli d’una projecció

funcional SClassificador. El fet que el nom es trobi en aquesta posició determina les seves

possibilitats referencials, ja que no denotarà un conjunt d’entitats sinó una quantitat.

Al llarg del treball discutirem també les altres propietats de (10). Veurem que moltes

d’elles es troben lligades a les propietats referencials d’aquests constituents, amb la qual cosa

podem pensar que aquests SN són defectius pel que fa la presència d’una capa funcional Dº,

cosa que es posa de manifest en el fet que els SM no són compatibles amb determinants forts

(Klooster 1972, Adger 1994 entre d’altres). Des d’aquest punt de vista, els SN defectius de

Ross (1995) són simplement SN no definits, sense capa funcional SD.

La nostra proposta s’assembla a la de Bosque (1998) que estableix que les propietats

especials dels SM (ex. que no puguin ser elements lligats al discurs) es basen en el fet que el

terme de mesura és en realitat un classificador. Nosaltres, a més a més, afegim una segona

causa: la manca d’una capa funcional Dº. Així, podem explicar per què els SM i els SN

singulars escarits presenten propietats semblants, com veiem a (16). Així, els SN singulars

escarits com els SM no admeten la presència de modificadors restrictius. De la mateixa manera,

els modificadors que hi apareixen s’interpreten com a relacionals o com a apositius.

(16)

a. Busca casa amb piscina

39

b. Porteu corbata vermella a la reunió

c. *El president sempre porta escorta cansada

Hem vist, doncs, una definició de SM i algunes de les característiques que presenten

aquests constituents. Un altre fet que fa especial el comportament dels SM és la seva

distribució transcategorial (Klooster 1972, Bosque 1998, Corver 2006) com mostren els

exemples de (17)

(17)

a. La Maria va beure [SD un litre de cervesa]

[modificador del SD]

b.Hi ha un forn [SPdos metres a la dreta] [modificador del SP]

c. La Maria es [SGvint centímetres més alta]

[modificador del SG]

d.John és [SAtwo meters tall] 13 [modificador del SA]

e. El Joan [SV pesa seixanta-dos quilos]

[modificador del SV]

En aquest treball ens centrarem exclusivament en els casos de (17)e: el SM en l’àmbit

verbal. Tanmateix, abans de passar a presentar el comportament dels SM i dels Verbs de

Mesura, presentarem una proposta d’anàlisi d’aquests sintagmes en l’àmbit de la quantificació

nominal, que ens servirà per entendre alguna de les seves característiques.

3. Els SM en l’àmbit nominal: les construccions pseudopartitives

Com ja hem esmentat abans, els SM poden aparèixer en l’àmbit del SN com a

quantificadors en les anomenades construccions pseudopartitives. Aquestes construccions

s’anomenen així perquè s’assemblen a un tipus d’estructures anomenades construccions

partitives.

(18)

a. un quilo de pa

b. un quilo d’aquell pa

L’expressió de (18)a és una construcció pseudopartitiva on un sintagma de mesura un

quilo denota una quantitat de pa; això és, el SM quantifica un nom de massa, pa. En el segon

13 John is two meters tall amb el significat de ‘El Joan fa dos meters d’alt’. En català, aixi com en altres llengües romàniques, el SM no pot modificar un adjectiu.

40

cas, un SN un quilo denota una part d’un conjunt d’elements, en aquest cas, el conjunt denotat

pel SD aquell pa.

Aquestes dues construccions mostren comportaments sintàctics diferents. Per exemple,

tal com observa Selkirk (1977), les expressions partitives permeten l’extraposició del SD

mentre que les pseudopartitives no l’admeten.

(19)

a. A lot of the leftover turkey has been eaten

b. A lot has been eaten of the leftover turkey

c. A lot of leftover turkey has been eaten

d. *A lot has been eaten of leftover turkey

[Selkirk 1977: 304]

Les dades no són tan concloents ni en castellà (cf.(20) ) ni en català (cf.(21) ), tot i que

s’observa un certa millora en l’extraposició d’una estructura partitiva en les dues llengües.

(20)

a. Sólo un puñado de temas que habíamos propuesto quedó sin discutir

b. *Sólo un puñado quedó sin discutir de temas que habíamos propuesto

[Sáez 1999: 174]

c. Sólo un puñado de aquellos temas que habíamos propuesto quedó sin discutir

d. ?Sólo un puñado quedó sin discutir de aquellos temas que habíamos propuesto

(21)

a. Un grup de nois van venir a la ciutat.

b. *Un grup van venir a la ciutat de nois.

c. Un grup d’aquells nois van venir a la ciutat.

d. ?Un grup van venir a la ciutat d’aquells nois.

En canvi, Stickney (2004) observa que l’extraposició d’un modificador presenta el

mateix patró però a la inversa.

(22)

a. Only a handful of those questions concerning electromagnetism were asked

b. *Only a handful of those questions were asked concerning electromagnetism

c. Only a handful of questions concerning electromagnetism were asked

d. Only a handful of questions were asked concerning electromagnetism

[Stickney 2004: 8]

En català trobem aquest mateix efecte, cosa que dóna indicis per pensar que l’estructura

sintàctica d’aquestes dues construccions és diferent.

41

(23)

a. Un grup de nois que estudiaven a la universitat van venir a la ciutat.

b. ??Un grup de nois van venir a la ciutat que estudiaven a la universitat

c. Un grup d’aquells nois que estudiaven a la universitat van venir a la ciutat.

d. *Un grup d’aquells nois van venir a la ciutat que estudiaven a la universitat.

En aquest apartat intentarem donar una anàlisi, doncs, de les construccions

pseudopartitives. En primer lloc, a l’apartat 3.1, presentarem una anàlisi d’aquestes

construccions com a estructures de predicats nominals (cf. Corver 1990, 2006). Posteriorment,

al punt 3.2, exposarem breument una altra família d’anàlisis (Stickney 2004, Borer 2005 i

Alexiadou et al. 2003) on la construcció pseudopartitiva s’analitza com una construcció de

quantificació. Donarem arguments a favor d’aquesta anàlisi, tot i que afegirem, però, tres

precisions: (i) una definició teòrica d’entitat semilèxica, quan s’aplica al terme de mesura en

aquestes construccions, (ii) que construccions com una ampolla de vi són ambigües i que

aquesta ambigüitat és el reflex d’una diferència estructural i (iii) que la preposició de de les

construccions pseudopartitives no és una veritable preposició.

3.1. L’anàlisi dels SM com a predicats nominals

L’anàlisi de Corver (1998, 2006) dels SM es basa en l’anàlisi de Den Dikken (1995,

2005) dels predicats nominals que adapta de l’anàlisi de Kayne (1993) de les estructures que

denoten possessió. D’aquesta manera, les construccions pseudopartitives tenen una estructura

semblant a la de construccions com l’imbècil del teu cosí que representem a (24)

(24)

a. That idiot of a doctor

b. [DP that [FP idiotj [F’ of+Xi (= a) [XP doctor [x’ ti tj ]]]]]]

[anàlisi de Den Dikken (1995, 2005) extret de Corver (2006)]

c. A bottle of wine

d. [DP a [FP bottlej [F’ F+Xi (= of) [XP wine [x’ ti tj ]]]]]]

[anàlisi de Corver (2006) per als SM]

Segons aquesta anàlisi, els SM es generarien en una posició inicial en una configuració

de predicació (de clàusula reduïda) i, posteriorment, es desplaçarien a l’especificador d’una

projecció funcional Fº que es realitza fonològicament com a of. Un indici a favor d’aquesta

anàlisi és la presència de la preposició of en totes dues construccions.

42

Corver (1998) realitza la mateixa anàlisi per a les construccions aparentment

pseudopartitives de (25). En la seva proposta l’única diferència amb les construccions realment

pseudopartitives (cf.(25)c i(25)d), és l’element que apareix en la clàusula reduïda, un SP (cf.

(25)a i (25)b) o un SN (cf.(25)c i (25)c).

(25)

a. Vaig trencar una ampolla d’aigua

b. Vaig comprar tres gots d’aigua

c. Vaig beure’m una ampolla d’aigua

d. Vaig posar-li tres gots d’aigua per sopar

Aquesta anàlisi prediu, doncs, que les construccions amb predicatius nominals i les

construccions pseudopartitives tindran el mateix comportament pel que fa l’extracció.

Tanmateix, les dades de (26) mostren un altre patró.

(26)

a. El Joan va comprar una passada de màquina

b. *De què va comprar el Joan una passada?

c. El Joan va comprar dues ampolles de vi

a. De què va comprar el Joan dues ampolles?

De la mateixa manera, les falses construccions pseudopartitives (cf. (25)a i (25)b) no es

comporten igual que les pseudopartitives pel que fa l’extracció. Mostren, però, el mateix

comportament que les construccions amb predicats nominals.

(27)

a. El Joan va trencar dues ampolles d’aigua

b. ??De què va trencar el Joan dues ampolles?

Sembla, doncs, que existeix una diferència estructural entre les tres construccions.

Fixem-nos, seguint Castillo (2001), que els exemples d’extracció de (26)b i (27)b són un cas

particular d’illa, semblant a l’extracció de subjecte, ja que si l’anàlisi de Corver és correcte,

l’element extret es troba en una posició de subjecte en la configuració de clàusula reduïda. Els

fets de l’extracció d’aquestes construccions, per tant, són un cas general d’extracció d’una

ramificació a l’esquerra (Left Branch Condition) de Ross (1967). Aixi doncs, les dades de (26)

i (27) posen de manifest que les construccions pseudopartitives tenen una estructura diferent de

les construccions amb predicats nominals (ie. una passada de màquina) o les falses

construccions pesudopartitives (ie.una ampolla de vi a l’exemple Vaig trencar una ampolla de

vi).

43

A més a més de les dades de l’extracció, força concloents però, podem afegir-ne dues

més. En primer lloc, les construccions pseudopartitives es caracteritzen perquè no poden

aparèixer amb articles definits, ni en general amb cap determinant fort. Alexiadou et al. (2003)

observen que això és així en grec, tot i que admeten que en anglès (cf. (28)c) no s’observa

aquesta restricció (també Stickney 2004)

(28)

a. Thelo *(ena) potiri nero

Vull.1SG *(un/una) got aigua

“Vull *(un) got d’aigua”

b. *Thelo to potiri nero

Vull.1SG *(el) got aigua

“Vull *el got d’aigua”

c. I want the glass of water

Observem, però, que és possible que la construcció de (28)c no sigui realment una

construcció pseudopartitiva. Així, l’equivalent de l’exemple de (28)c al català presenta unes

propietats diferents a la construcció pròpiament pseudopartitiva, ja que en la construcció amb

l’article definit, el terme de mesura admet modificació (cf. (29)a) i no es pot extreure (cf.

(29)d).

(29)

a. El got (gran / que et vaig regalar) d’aigua

b. Un got (*gran/*que et vaig regalar) d’aigua

c. De què vas beure un got?

d. *De què vas trencar el got?

És possible, doncs, que la restricció que Alexiadou et al. (2003) apunten per al grec

sigui general a altres llengües, almenys al català. Per tant, si seguim l’anàlisi de Corver, no

podem explicar per què les construccions pseudopartitives no permeten la presència d’un

article definit, mentre que les construccions amb predicat nominal sí que l’admeten.

(30)

a. *(L)’idiota del Joan

b. *(L)’imbècil d’aquell doctor

De la mateixa manera, el segon SN de la construcció pseudopartitiva no admet la

presència d’un article definit cosa que no passa amb els predicats nominals.

(31)

a. L’idiota del Joan

44

b. L’imbècil d’aquell doctor

c. Un got d’(*aquell) vi14

És cert, però, que els SM tenen, en determinats contexts, un comportament semblant al

dels predicats nominals qualitatius.

(32)

a. dos quilos de pes

b. tres litres de volum

c. cinc metres de llarg

Efectivament, les expressions de (32) es comporten com les construccions amb

predicats nominals pel que fa les dades de l’extracció.

(33)

a. Juan tenía una pasada de màquina

b. *¿De qué tenía Juan una pasada?

c. ¿Juan tenía cuarenta kilos de peso?

d. *¿De qué tenía Juan cuarenta kilos?

També, les construccions de (32), al contrari que les pseudopartitives, permeten la

inversió dels termes de la construcció sense canvis significatius de sentit.

(34)

a. Quatre quilos de cigrons/farina/sucre/caramels

≠ Cigrons/ farina/sucre/caramels de quatre quilos

b. Dos quilos de pes/ tres metres d’alçada

= Un pes de dos quilos/una alçada de tres metres

Finalment, l’observació interlingüística ens dóna indicis per pensar que les dues

construccions són estructuralment diferents. Així, l’equivalent de la construcció

pseudopartitiva en basc presenta una estructura diferent: el SM en el context d’un SD ocupa la

posició del determinant.

(35)

a. Hiru kilo arrain.(*a)

Tres kilo pescado

b. Hiru kilo-ko pisu-*(a)

Tres kilos-GENLOC peso-det

14 Recordem que la construcció és bona en la interpretació partitiva.

45

Que el SM ocupa la posició del determinant, en la construcció pseudopartitiva del basc

(cf. (35)a), es fa evident perquè en presència d’un SM en posició prenominal, no pot aparèixer

la marca de determinació a, de presència obligatòria, però, en tots els SN. En canvi, aquesta

marca sí que apareix en la construcció no pseudopartitiva amb el SM el qual, a més a més,

porta una marca de cas genitiu.

Així, doncs, com es pot observar manifestament en basc, els SM en les construccions

pseudopartitives són quantificadors del segon element nominal de la construcció que

constitueix el nucli de la projecció. Tanmateix, hi ha altres construccions encapçalades per SM

que sí que es comporten de manera semblant a les construccions amb predicats nominals

qualitatius del tipus una passada de màquina. L’anàlisi de Corver (1998, 2006) , a més, permet

explicar les dades de l’extracció en aquestes construccions com un cas més de la condició sobre

les ramificacions a l’esquerra (Left Branch Condition de Ross 1967). Tanmateix, la seva anàlisi

per a les construccions pseudopartitives prediu un comportament diferent al realment observat.

En aquest sentit, una anàlisi com la de Borer (2005), Schwarzschild’s (2002), Stickney (2004)

o Alexiadou et al. (2003) (entre d’altres), on el SM ocupa una posició interna al SN, resulta

més apropiada. Presentarem aquesta proposta a l’apartat següent.

3.2. L’anàlisi dels SM com a classificadors

Alguns autors ( Borer (2005), Schwarzschild’s (2002), Stickney (2004) o Alexiadou et

al. (2003), entre d’altres)) proposen que la construcció pseudopartitiva presenta una estructura

quantificacional amb el terme de mesura funcionant com un classificador (com a nucli del SCl

o com l’especificador) i el terme quantificacional dintre d’una projecció SNum o SQ (com a

nucli o com a especificador). En concret repassaré la proposta d’ Alexiadou et al. (2003) i

Stickney (2004) que en línies generals és força semblant.

Deixant de banda els detalls, aquestes autores analitzen el primer element nominal de

les construccions pseudopartitives com un element semilèxic o semifuncional i postulen que el

segon és el veritable nucli de la construcció. La proposta d’Alexiadou et al. es troba

representada a (36).

(36)

46

a. QP /NumP 2 Spec Q’/ Num’

2 Qº/ Numº Cl/MP

2 Clº/Mº N

Stickney (2004) afegeix a aquesta estructura un node funcional SF per encabir la

preposició of absent en les construccions pseudopartitives del grec, per a les quals Alexiadou et

al. proposen l’estructura de (36).

(37)

a. QP /NumP 2 Spec Q’/ Num’

2 Qº/ Numº Cl/MP

2 Clº/Mº FP

2 Fº N

L’anàlisi d’Alexiadou et al. (en consonància amb d’altres propostes com Ritter (1991) o

Borer (2005)) estableix que les construccions pseudopartitives són construccions

quantificacionals (SNum o SQ), fet que permet explicar, així, per què les construccions

pseudopartitives no poden construir-se ni amb articles definits ni, en general, amb qualsevol

determinant fort.

(38)

a. *El got d’aigua

b. *Tot got d’aigua

c. *Cada ampolla de vi

En general, consideren les construccions pseudopartitives com a projeccions nominals

amb un únic referent. En conseqüència, consideren el terme de mesura sense contingut

descriptiu, essent un element gairebé funcional, transparent, doncs, per a la modificació. Per

exemple, en grec, qualsevol adjectiu en la construcció pseudopartitiva s’interpreta sempre com

a modificador del segon nucli nominal, que és l’element nominal principal de la construcció.

47

Aquest efecte de transparència també s’observa en la selecció per part d’un predicat verbal.

Fixem-nos en el contrast de (39).

(39)

a. He trencat un plat de sopa: SN

b. He menjat un plat de sopa: SM

En aquests casos Alexiadou et al. argumenten que tenim la mateixa estructura, la

diferència consisteix en que a (39)a el terme de mesura és un element lèxic mentre que a (39)b

el terme de mesura és funcional. La diferència es basa en l’activació de determinats trets al

nucli del SCl.

Tot i que defensem una anàlisi en línia amb la proposta d’aquestes autores, rebutgem

algunes de les idees principals, que comentarem tot seguit. En primer lloc, parlarem del

concepte poc clar d’element semilèxic o semifuncional i intentarem donar-ne una definició

teòrica. En segon lloc, defensarem que l’anàlisi de l’ambigüitat de les construccions

pseudopartitives com una qüestió d’activació de trets és errònia i que la diferència

interpretativa té un correlat estructural. Finalment, intentarem precisar la naturalesa de la

projecció funcional SF on es troba la preposició de.

3.2.1. Els termes de mesura no són entitats semilèxiques

Tal com observa Stickney (2004), alguns autors han classificat els termes de mesura

com a unitats semilèxiques (Alexiadou et al. (2003)). El fet que aquests elements es considerin

com una classe intermèdia entre la classe de nuclis funcionals i nuclis lèxics es basa en

diferents factors.

En primer lloc, tal com ja hem esmentat, els termes de mesura, en les construccions

pesudopartitives no poden aparèixer amb modificadors restrictius. Reprodueixo de nou els

exemples a (40).

(40)

a. *una tassa vermella de cafè

b. *una ampolla trencada de vi

48

En segon lloc, els termes de mesura actuen com a classificadors, restringint l’àmbit de

la quantificació i presenten la mateixa distribució que altres quantificadors de grau, com massa,

poc o molt.

Finalment, els termes de grau no es poden afegir de forma recursiva com passaria si es

tractés d’una construcció nominal amb un SP modificador (cf. (41)a), cosa que dóna indicis per

pensar que el terme de mesura es troba en una projecció funcional. Hem de precisar, però, que

podem trobar estructures amb més d’un terme de mesura però, si ens hi fixem, només podem

interpretar-ne un, el primer, com a classificador. És important, doncs, observar que sempre és

el mateix element, el primer, darrere del quantificador, el terme que s’interpreta com el

classificador.

(41)

a. Una noia de la casa de la cantonada del carrer de la ciutat ...

b. Una tassa de cafè

c. Una caixa de tasses de cafè

d. Una ampolla de cervesa

e. Un tanc d’ampolles de cervesa

A més, el nom que queda després del classificador ha d’anar en plural (si és comptable)

obligatòriament per tal de rebre la interpretació de massa i poder ser quantificat.

D’altra banda, hi ha indicis que semblen indicar el contrari, això és, que els termes de

mesura són elements lèxics. Com hem vist abans, existeixen estructures semblants a les

pseudopartitives on els termes de mesura apareixen amb modificadors restrictius (cf. .(42)a). A

més, poden aparèixer seleccionats semànticament per predicats verbals (cf. (42)b).

(42)

a. Una ampolla trencada de vi

b. Volia llençar una ampolla de vi a les escombraries

Finalment, els termes de mesura formen una classe oberta fet característic dels elements

lèxics. Agafant l’exemple de Stickney (2004), si en una cafeteria introdueixen un nou tipus de

cafè que es serveix en un tassa amb forma de nen podem arribar a interpretar una seqüència

com “M’agradaria un nen de cafè”, com una expressió pseudopartitiva. Sense arribar a extrems

com aquests, és plausible crear nous termes de mesura a partir d’objectes. És més, la

introducció de noves magnituds (per exemple, la informació) ens permet crear nous termes de

mesura abans no existents, com el byte.

Veiem, doncs, que els termes de mesura es troben entre els ítems lèxics i els funcionals,

i per això reben l’apel·latiu d’unitats semilèxiques. Tot i així, aquest terme no té un estatut

49

teòric sinó com hem vist, és una etiqueta que pretén copsar el comportament variable d’alguns

elements, com els noms de mesura.

La nostra teoria del lèxic, exposada en el capítol anterior, ens permet donar compte

d’aquesta variació. En el nostre marc teòric hem reduït les entrades lèxiques a dos tipus de

nuclis, els relacionals (ie. funcionals) amb contingut sintàctic i els nuclis no relacionals (ie.

lèxics) amb el contingut conceptual. En aquest sentit, els termes de mesura són elements no

relacionals que es troben, per algun mecanisme semblant al de la conflació, en un nucli

relacional buit fonològicament. Aquests elements no relacionals poden aparèixer en altres

estructures on no s’interpreten com a classificadors, justament perquè sintàcticament no es

troben fusionats (conflats) amb un nucli relacional Clº.

3.2.2. L’ambigüitat en les construccions pseudopartitives

Com hem vist abans, Alexiadou et al. expliquen les diferents interpretacions de

l’expressió un plat de sopa a les oracions de (43), mitjançant un mecanisme d’activació de

trets. En un cas, s’activen els trets lèxics del terme de mesura (cf. (43)a) i en l’altre cas els trets

sintàctics (43)b. A nivell estructural, però, les dues expressions són idèntiques.

(43)

a. He trencat un plat de sopa: SN

b. He menjat un plat de sopa: SM

Si assumim una visió d’entitat semilèxica com la defensada a l’apartat anterior, una

proposta en els termes plantejats per Alexiadou et al. és difícil d’explicar. A més a més,

diversos fets ens porten a pensar que en realitat les construccions de (43) tenen dues estructures

diferents.

En primer lloc, com ja hem observat a l’apartat anterior, les dues construccions es

comporten diferent respecte de l’extracció. Així, podem extreure d’una construcció

pseudopartitiva (cf. (43)b) però no d’una falsa pseudopartitiva (cf.(43)a).

(44)

a. De què vas beure dues ampolles?

b. ??De què vas trencar dues ampolles?

En segon lloc, les expressions pseudopartitives no poden aparèixer mai amb un

determinant definit, mentre que les altres sí.

50

(45)

a. ??Vaig beure el got d’aigua

b. Vaig trencar el got d’aigua

f. Vaig trencar el got (gran / que et vaig regalar) d’aigua

g. Vaig beure un got (*gran/*que et vaig regalar) d’aigua

Finalment, en basc les estructures falsament pseudopartitives i les estructures

pseudopartitives presenten una estructura manifestament diferent, com veiem a (46).

(46)

a. Botila bat ardo Pseudopartitiva

Ampolla un vi

‘una ampolla (=quantitat) de vi’

b. Ardo botila bat Falsa Pseudopartitiva

Vi ampolla un

‘una ampolla (=objecte) de vi’

En basc, l’element de determinació a o el numeral bat (els numerals superiors ocupen

una posició prenominal) ocupen la posició postnominal. Quan acompanyen un terme de

mesura, el SM ocupa la posició prenominal del nucli nominal sobre el qual es quantifica i

l’element de determinació (ie. a) no hi apareix. Veiem doncs clarament que a (46)a, botila bat

és un terme quantificador, mentre que a (46)b, l’element modificador és ardo.

3.2.3. La preposició de com a marca de cas: SK

Les construccions pseudopartitives es caracteritzen per la presència d’una preposició de

entre el terme de mesura i l’element sobre el qual es quantifica.

(47)

a. dues ampolles de vi

b. un tros de paper

c. una dotzena d’ous

La majoria dels autors situen aquest element en una projecció funcional SF, Stickney

(2004) o Corver (2006), sense aclarir ben bé quin és el seu estatus o quina funció presenta. Que

aquest element no és una preposició ho mostren diversos factors. En primer lloc, la comparació

interlingüística ens dóna proves en aquest sentit. Per exemple, en neerlandès, l’equivalent de la

construcció pseudopartitiva es diferencia de la partitiva perquè la primera, a diferència de la

segona, no porta preposició.

51

(48)

a. een kilo appels

un quilo pomes

‘un quilo de pomes’

b. een kilo van deze appels

un quilo de aquestes pomes

‘un quilo d’aquestes pomes’

[Schwarzschild 2002]

També, en basc, mentre que en la construcció pseudopartitiva el SM no rep marca de

cas, en la construcció partitiva apareix el cas genitiu (possessiu) entre els dos SN.

(49)

a. hamar kilo sagar

deu quilo poma

‘deu quilos de pomes’

b. sagar haien hamar kilo

poma aquell.GEN deu quilo

‘deu quilos d’aquelles pomes’

c. bi botila garagardo

dos ampolla cervesa

‘dues ampolles de cervesa’

d. garagardo haren bi botila

cervesa aquell.GEN dues ampolles

‘dues ampolles d’aquella cervesa’

En segon lloc, hi ha diferències entre la preposició d’una estructura partitiva i la d’una

estructura pseudo-partitiva. Per exemple, en llengües com el castellà o el francès, en les

construccions pseudopartitives en presència d’un quantificador de grau, la preposició de cau

(cf. (50)c), mentre que en les construccions partitives es manté (cf. (50)d).

(50)

a. Cuatro tazas de cafè

b. Cuatro tazas de aquel café

c. Mucho café

d. Mucho de aquel cafè

52

El català, en canvi, mostra un comportament diferent ja que la preposició sempre hi és

present. La preposició desapareix, però, quan el quantificador de grau apareix amb marques de

concordança (excepte en algunes varietats del català, com el mallorquí, vg. Martí 1995).

(51)

a. Quatre tasses de cafè

b. Quatre tasses d’aquell cafè

c. Molt de cafè

d. Molta sal

e. Molt d’aquell cafè

Martí (1995) observa que el català presenta un comportament particular en les

construccions nominals amb el·lipsi. El castellà, de nou, en aquestes construccions, presenta un

comportament semblant a l’observat amb les construccions pseudopartitives.

(52)

a. un mitjó vermell � un de vermell

b. un calcetín rojo � uno rojo

Fixem-nos que en francès, la presència de de en casos d’el·lipsi nominal només és

possible en estructures partitives

(53)

a. Je n’ai vu un de bon

b. J’en ai vu un bon

[dades de Martí 1995]

En conclusió, sembla, doncs, que l’estructura partitiva -com mostren explícitament les

dades del basc i el neerlandès i, parcialment, les de les llengües romàniques- consisteix en un

SN i un SP, que denota una propietat del primer SN, expressant una relació part/tot. Així, el

primer SN no s’interpreta com un classificador sinó més aviat com una porció d’un conjunt,

denotat per l’element nominal que forma part del SP modificador.

Per tant, ens queda establir quin és l’estatus de l’aparent preposició que apareix en les

construccions pseudopartitives. Seguint l’anàlisi de Martí (1995) de les construccions amb un

adjectiu en un SN amb el·lipsi, l’element de que hi apareix és la realització fonològica d’una

marca de cas partitiu. Giusti (1992) proposa que tots els SN no definits estan encapçalats per un

SQ que selecciona al seu torn una projecció de cas, com veiem a (54).

53

(54) SQ

ru Q SK ru K ...

La proposta de Martí (1995) situa la projecció de SKas per sota d’una projecció de SQ i

per sobre de la projecció de SNum, que es la projecció on s’expressen els trets nominals de

nombre. La teoria de Giusti (1992) aplicada a l’anàlisi de les construccions pseudopartitives

explica per què aquestes no poden aparèixer mai ni amb articles definits ni amb determinants

forts. La presència de la preposició de és doncs una conseqüència de la presència de la capa

funcional SQ (Giusti 1992). La presència de trets de nombre en el classificador ens fan pensar

que la projecció de SCl es troba per sota de SNum i, per tant, per sota de SK. L’ordre

superficial de constituents es deriva a partir de moviment successiu ja que el SM apareix i

s’interpreta, finalment, en la posició de Qº15.

(55)

a. QP

ru Q SK ru K SNum | ru de Num º SCl ru Clº ... | ru tros N

Així doncs, en la construcció pseudopartitiva, el SM actua com a quantificador. Això

és, el terme de mesura s’interpreta com un restrictor de la quantificació en virtut de la seva

posició (en la projecció d’un nucli funcional Classificadorº). Aquesta configuració permet

quantificar sobre un nom que no denota una unitat quantificable (o un nom de massa o un nom 15 Possiblement, la posició més baixa del SM respecte de SK permeti explicar per què seqüències com (ii) no són possibles en català, si, tal com afirma Martí (1995), el SA es troba en la projecció d’especificador de SNum.

(i) un mitjó vermell � un de vermell (ii) una ampolla de vi bo � *una ampolla de bo

54

comptable plural). La preposició que apareix en les llengües romàniques (i potser en anglès) és

la manifestació fonològica d’un element funcional dintre del SN (SQ) que nosaltres,

hipotetitzem, es tracta de la manifestació fonològica del nucli de Kas, seguint la proposta de

Martí (1995), entre d’altres.

4. Conclusions

En aquest capítol, hem presentat l’estructura del Sintagma de Mesura. Les

característiques específiques dels Sintagmes de Mesura (ex. no admet la presència de

modificadors restrictius) que fa que es considerin com a SN defectius es poden reduir a dos

fets. En primer lloc, la presència del terme de mesura en la posició de nucli d’ una projecció

funcional (SClassificador), fa que aquest s’interpreti com un classificador, un restrictor de la

quantificació. D’aquesta manera, a partir d’un mecanisme semblant al de la conflació, podem

explicar el caràcter semilèxic o semifuncional d’aquests constituents. En segon lloc, els SM són

defectius perquè no disposen d’una capa funcional SD responsable d’establir la referència

(Stowell 1992, Longobardi 1995, entre d’altres). Aquest fet permet explicar també per què

aquests constituents no poden aparèixer amb determinants forts (cf. Klooster 1972, Adger

1994). Finalment, hem vist algunes propietats de les construccions pseudopartitives. Aquestes

expressions són en realitat una única projecció nominal, en concret, un SQuantificador. El SM

apareix com un quantificador i la preposició de no és cap preposició sinó la manifestació

fonològica del cas partitiu.

55

56

Capítol III. L’expressió de la mesura en el domini verbal

1 Introducció

En aquest capítol ens centrarem en l’estudi dels Verbs de Mesura (VM a partir d’ara).

Com ja hem esmentat al capítol I, aquests verbs suposen un problema per les Teories de

l’Estructura Argumental en dos aspectes. D’una banda, es construeixen amb un Sintagma de

Mesura (SM) que té propietats d’argument i d’adjunt al mateix temps. De l’altra, presenten

propietats característiques dels verbs inacusatius i dels inergatius. Deixarem la discussió

d’aquests dos aspectes per als capítols següents. En aquest capítol, ens centrarem a definir les

característiques principals d’aquests predicats i a resumir breument el tractament previ que

aquests verbs han rebut al llarg de la bibliografia.

Aquest capítol, doncs, està dividit en dos blocs. En primer lloc, a l’apartat 2, examinem

les característiques principals dels verbs estatius de mesura. Després, a la secció 3, descriurem

un ús particular dels VM, les construccions d’experimentació física properes a les construccions

de verbs psicològics del tipus agradar. Finalment, a l’apartat 4 resumirem l’estat de la qüestió.

Veurem com a l’hora d’analitzar aquests predicats sorgeixen sempre dues qüestions. D’una

banda, quina és la naturalesa dels SM les propietats dels quals, com hem dit, els allunyen dels

complements típics. De l’altra, si els VM són verbs inacusatius. Normalment, hi ha acord pel

que fa a la segona pregunta, fet que respon automàticament la primera. Així, els VM s’han

considerat com a verbs inacusatius (Perlmutter 1978, Kegl & Fellbaum 1988, Gràcia 1989,

Zamparelli 1995 entre d’altres) i, en conseqüència, els SM s’han tractat com a adjunts. En aquest

capítol revisarem alguns dels arguments que s’han donat a favor d’aquestes dues hipòtesis.

2 Els Verbs de Mesura

Els VM són un grup de verbs estatius que situen el subjecte en una escala la qualitat de la

qual està expressada per l’arrel verbal. Així, verbs com pesar, costar, valer, tardar, etc., en són

un exemple. Aquests verbs solen acompanyar-se d’un element quantificacional, un SM, que

expressa la posició a l’escala que ocupa el subjecte. Com veiem a (1), el verb assigna un valor

quantificacional (seixanta quilos) del subjecte (la Maria) respecte d’una escala (el pes).

(1) La Maria pesa seixanta quilos

57

Alguns d’aquests verbs poden trobar-se en altres construccions amb un significat un xic

diferent. Així, fixem-nos en el verb pesar a l’oració de (2)a i a l’oració de (2)b. En canvi, a (2)a,

pesar és un verb que es construeix amb un subjecte agentiu i un objecte afectat. A (2)b, pesar és

un verb estatiu, un VM, tal com l’hem definit anteriorment. A partir de les dades de (2), a

primer cop d’ull, alguns autors (vg. Zamparelli 1995) proposen que el verb pesar entra en

l’alternança causativa característica d’alguns verbs de canvi d’estat16 i que existeix la mateixa

relació entre els exemples de (2) i els exemples de (3).

(2)

a. La Maria pesa tomàquets

b. La Maria pesa seixanta quilos

(3)

a. El Joan va bullir l’aigua

b. L’aigua va bullir

No obstant això, tal com mostren Kegl & Fellbaum (1988), aquesta semblança és

espúria. En primer lloc, l’alternança de (2) no és paral·lela a la de (3) ja que el SM és obligatori

en la variant intransitiva17.

(4)

a. John weighed the chicken / *The chicken weighed

b. The carpenter mesured the room/ *The room measured

D’altra banda, el SM no pot aparèixer tampoc en la variant transitiva18

(5)

a. *John weighed the children three pounds

b. *The carpenter measured the room 30 feet19

En segon lloc, Kegl & Fellbaum (1988) aporten un darrer argument en contra de l’anàlisi

de Zamparelli (1995). Aquestes autores observen que una característica de l’alternança causativa

és la preservació del significat verbal. Així, en totes dues variants, el predicat verbal denota un

16 En català i en castellà, a diferència de l’anglès, els alternants intransitius apareixen normalment amb un pronom reflexiu: La Maria va trencar el got/ El got es va trencar; El porter va obrir la porta/La porta es va obrir. Aquest fet posa encara més de manifest que els exemples de (2) no són un cas d’alternança causativa. 17 Transcric els exemples de Kegl & Fellbaum (1988). En aquest cas no hi ha diferència entre els exemples anglesos i les traduccions catalana i castellana. 18 Tornarem posteriorment als exemples de (5), ja que plantegen un problema per a aquelles teories que consideren els SM com a adjunts. És difícil d’explicar, doncs, perquè la presència d’un SM dóna com a resultat una oració agramatical. Veiem, per tant, que si el SM és finalment un adjunt, aquest presenta una relació semàntica estreta amb l’arrel verbal. Tornarem a aquesta qüestió al capítol VI. 19 Sembla crucial, doncs, el fet que el SM com a adjunt tampoc és un adjunt típic. Si així fos, seria opcional i la seva presència no donaria seqüències agramaticals. La Maria pesa els tomàquets amb entusiasme. Per aquest motiu, Kegl & Fellbaum (1988) estableixen una distinció entre adjunts opcionals (adjuntats a SV) i adjunts obligatoris (ie. adjuntats a V’ i legitimats per la P(redicate) A(rgument) S(tructure) del verb).

58

canvi d’estat patit bé per l’objecte directe de la variant transitiva o bé pel subjecte de la variant

intransitiva. En canvi, el significat de la variant transitiva i de la intransitiva del verb pesar no

presenten aquesta relació sinó que denoten esdeveniments diferents. Això és, mentre que en la

variant intransitiva tenim un verb estatiu, en la variant transitiva tenim un verb que implica un

esdeveniment dinàmic. En conclusió, aquests dos verbs no es troben en una relació d’alternança

causativa sinó que constitueixen un cas d’homonímia. A més, no tots els VM tenen un correlat

transitiu. Per a la majoria, de fet, l’alternant agentiu (si existeix, ja que per a alguns VM és

inexistent com en el cas de costar, durar o trigar) no és el seu homònim (vg. (6)).

(6)

a. El fuster mesura/amida la taula / La taula fa tres metres

b. Els experts valoren el quadre / El quadre val cinc mil euros

Es tracta, per tant, de dos verbs diferents que, a vegades, poden compartir la mateixa

arrel (eg. pesar) però no necessàriament. No obstant això, en certs casos, la variant transitiva (

relacionada o no morfològicament) pot construir-se amb un SM encapçalat per una preposició,

com veiem a (7).

(7)

a. El venedor va valorar l’obra d’art en tres mil euros

b. El professor va programar l’examen per a les tres i quart

Kegl i Fellbaum (1988) sostenen que verbs com price o time, els equivalents anglesos

dels exemples anteriors, no són veritables VM. A més, observen que aquests predicats, a

diferència del correlat transitiu d’alguns VM, com weigh o measure, permeten l’aparició d’un

SM introduït per una preposició. A partir d’aquest fet, sostenen que les construccions de (8) són

el resultat d’un procés de subordinació lèxica (Levin i Rapoport 1988) que estén el significat de

verbs com price i time, en un procés semblant al de les construccions resultatives. Creiem, però,

que si bé la primera afirmació és certa (aquests verbs no pertanyen al grup dels VM), la segona

no ho és. Tot i que no entrarem en una discussió detallada, donarem un parell d’arguments en

contra de l’anàlisi de Kegl i Fellbaum.

(8)

a. The bookseller priced the encyclopaedia at $500

b. The general timed the attack for 6 o’clock

[Kegl & Fellbaum (1988)]

El primer argument és de caire tipològic. Les llengües romàniques, en general, es

caracteritzen per no posseir construccions resultatives (Mateu & Rigau 2000; Mateu 2002), ni,

en general, cap construcció anàloga als diferents casos de subordinació lèxica estudiats per

59

Levin i Rapoport (1988). En canvi, les llengües romàniques en general posseeixen les

construccions de (8) com podem veure a (7).

En segon lloc, el SP de quantitat és clarament un adjunt ja que és (i) opcional i (ii) no

forma constituent amb l’objecte directe. Els SP de les construccions resultatives, en canvi,

formen una clàusula reduïda amb l’objecte directe de tal forma que l’aparició de l’objecte

directe força la presència del SP resultatiu20 i a més forma un constituent amb aquest.

(9)

a. He washed the soap *(out of his eyes)

b. They wrung a confession *(out of him)

c. John drank himself *(under the table)

[Exemples (a) i (b) extrets de Hoekstra & Mulder (1990: 19) i (c) de Hoekstra (1992: 153)]

També, com podem veure a (9), l’objecte de la construcció resultativa no es troba

seleccionat pel verb. En canvi, les construccions de (8) presenten unes propietats molt

diferents. En primer lloc, la presència del SP no es troba lligada a la presència de l’objecte

directe ( cf. (10) i(9)).

(10)

a. The bookseller priced the encyclopaedia (at $500)

b. The general timed the attack (for six o’clock)

En segon lloc, el contrast entre (11) i (12) mostra que no estem davant d’una clàusula

reduïda.

(11)

a. They hope for something nice to happen

b. *What did they happen for t to happen?

c. What did they happen for t ?

[Exemples extrets de Hoekstra (1992)]

(12)

a. The general timed the attack for six o’clock

b. What did the general time t for six o’clock?

c. What did the general time t ?

Dintre dels VM, Sánchez (1999) destaca tot un grup de verbs que, malgrat ser típicament

transitius, poden aparèixer en construccions semblants a les dels VM i que presenten una

20Aquest fet es troba recollit en la Restricció de l’Objecte Directe (Direct Object Restriction) de Levin & Rapapport Hovav (1995): els constituents resultatius es prediquen del SN en posició d’objecte. Aquesta restricció se segueix de manera natural en aquelles propostes on el SP resultatiu forma constituent amb l’objecte directe en forma d’una clàusula reduïda (Hoekstra 1988, 1992, també Mateu 2002).

60

alternança semblant a l’observada a (2). Aquest grup de verbs són els verbs que denoten

capacitat (eg. albergar, allotjar, contenir ) o força (eg. arrossegar, aixecar, suportar, carregar).

(13)

a. María alberga a tres personas en su hotel.

b. Este hotel alberga trescientas personas

c. Aquel camión cargaba tres toneladas (de tomates)

d. Aquel camión carga tres toneladas

Els exemples de (13) són una mica diferents als verbs examinats anteriorment. Així, als

exemples de (13)b i (13)d tenim ambigüitat entre una lectura on el SM s’entén com a

complement de quantitat denotant la capacitat màxima del subjecte i una altra on el SM és

referencial i denota una quantitat d’elements concrets. Fixem-nos que la primera accepció es veu

afavorida amb la presència d’un verb modal o d’una expressió adverbial (Sánchez 1999:1118) .

(14)

a. El hotel puede alojar seiscientas personas21

b. Aquel camión carga tres toneladas com máximo

c. Aquella grua levanta unos cuantos kilos más que la otra

d. Aquel camión arrastra unos cuantos kilos fácilmente.

Per a Sánchez (1999), quan el SM no s’interpreta referencialment, aquest denota una

quantitat i no un objecte afectat per la qual cosa la passiva no és possible (cf. (16)). Fixem-nos

que si forcem la lectura referencial de l’objecte (mitjançant la preposició a, l’ús del temps verbal

o de la dixi22), la passiva automàticament també millora.

(15)

a. El hotel alojó a trescientas personas

b. Trescientas personas fueron alojadas en el hotel

(16)

a. El hotel puede alojar trescientas personas

b. *Trescientas personas pueden ser alojadas en el hotel

De fet, l’única diferència entre un o altre significat consisteix en les propietats

referencials de l’objecte. Tornarem a aquest punt més endavant quan parlem de les propietats

específiques dels complements de quantitat dels VM ja que observarem com la referencialitat hi

21 Curiosament tots aquests verbs en anglès no permeten la prefixació amb out (vegeu el capítol V) en el sentit comparatiu *outload, *outhost, *outdrag, etc. A diferència de la resta de VM (ex. outweigh, outcost, outlast, etc. ) fet que sembla indicar que encara en aquesta accepció aquests verbs, almenys en anglès, continuen sent transitius i l’única diferència (que els acosta als autèntics VM) és que l’element en posició d’objecte directe no és referencial, fet que força una lectura d’atribució, estativa, que fa que aquest verbs siguin semblants als VM. 22 Sánchez (1999)

61

juga un paper determinant. Veiem en aquests exemples que, tal com hem definit en el capítol

anterior, els SM són elements no referencials.

Amb tot, en certs contextos, pot existir ambigüitat com en els casos esmentats

anteriorment que reproduïm a (17).

(17) Aquel camión carga tres toneladas

En aquest exemple, l’element nominal sobre el qual s’exerceix la quantificació es troba

omès o se sobreentén. L’ambigüitat desapareix en català ja que es força l’aparició del clític

partitiu en que substitueix la part nominal.

(18)

a. Aquell camió carrega tres tones

b. Aquell camió en carrega tres tones

D’altra banda, existeixen altres verbs que poden construir-se amb un SM. En són un

exemple els verbs de Compleció Gradual (CG) (eg. aprimar-se, engreixar-se, envellir,etc.) i

alguns verbs de procés, en concret els Verbs de Manera de Moviment (VMM) del tipus CÓRRER

(eg. córrer,caminar, nedar, etc.) i del tipus EMPÈNYER (eg. empènyer, moure, estirar )23, 24. En

aquest treball, no tractarem específicament aquests predicats tot i que en tornarem a parlar

breument al capítol VI.

Finalment, hi ha tot un seguit de verbs (ex. pagar, cobrar, rebaixar, deure, etc) dels

quals no parlarem ja que són diferents als VM. En efecte, el complement que prenen aquests

predicats no és un complement de quantitat. Es tracta, doncs, d’un SD format per un SM que

expressa una propietat ( la quantifica) d’un conjunt definit d’entitats25. Els considerarem a part

per diverses raons. En primer lloc, el SM és un element referencial i no pas un SM en sentit

estricte (tal com l’hem definit al capítol II). En segon lloc, els complements d’aquests verbs es

troben més propers als arguments quantificats de verbs com menjar i beure més que no pas als

SM dels VM. Si ens hi fixem, els complements quantificats de verbs com pagar, deure o cobrar

23 Seguint la classificació de Levin (1993). 24 A més dels verbs mencionats trobem el verb viure que constitueix un cas difícil de classificar tot i que alguns autors el situen directament com a VM (Smith 1992). Fixem-nos que en italià, quan aquest verb es construeix amb un SM pren l’auxiliar essere com fan altres VM: Matusalemme è vissuto /?ha vissuto 969 anni 25 En aquests casos euros, dòlars, pessetes, etc no són termes de mesura sinó termes que denoten entitats concretes. En neerlandès no hi ha ambigüitat perquè en aquests casos el terme que denota la moneda en qüestió concorda amb el numeral (vg. Klooster 1972). A (i) interpretem que el parlant té la quantitat de cinc florins, mentre que a (ii) interpretem que el parlant té cinc monedes d’un florí.

(i) Ik had vijf gulden (ii) Ik had vijf guldens ‘Tenia cinc florins’

62

es comporten de manera diferent als SM dels VM: es poden passivitzar sense problema (19)e,

es poden pronominalitzar, etc.

(19)

a. La senyora va pagar (trenta euros) (per les camises)

b. La Maria va cobrar (tres mil euros)

c. La Maria va menjar un quilo de tomàquets

d. El Pep va beure tres litres d’aigua

e. (Una quantitat de) tres mil euros van ser pagats a cada contribuent després de

les protestes

f. La Maria va pagar dos mil euros per al curs i, al final, jo també els vaig haver

de pagar.

g. Tres milions van ser robats del calaix del banc BBB

3 Construccions d’experimentació física amb VM

Fernández Soriano i Táboas (1999) parlen de l’existència de certes construccions,

semblants a les de verbs psicològics del tipus agradar, formades per VM. En aquesta

construcció, aquests verbs denoten un estat d’experimentació física respecte d’una entitat,

denotada per un datiu. Així trobem la següent alternança: a (20)a trobem la construcció

pròpiament de VM, a (20)b la construcció transitiva agentiva i, finalment, a (20)c trobem la

construcció d’experimentació física a la qual fem referència.

(20)

a. Las maletas pesan 10 kilos

b. Juan pesa las maletas

c. A Juan le pesan las maletas

La construcció de (20)a té en comú amb la construcció de (20)c que l’entitat de la qual es

predica l’existència de pes es troba en relació de concordança amb el verb i, per tant, es

considera el seu subjecte gramatical. Les construccions de (20)c es comporten com les de (20)b

en el fet que no poden construir-se amb un SM.

(21)

a. A Juan le pesan las maletas (*20 kilos)

b. Juan pesa las maletas (*20 kilos)

Cal tenir en compte, però, que l’oració de (20)c és ambigua entre la lectura a la qual ens

referim (on es predica l’experimentació física del pes) i una altra, semblant a (20)a, però amb la

63

presència d’un datiu de possessió. Sense entrar en discussions relatives a quina anàlisi és la més

apropiada per aquestes construccions, hem de destacar que en la segona accepció, l’aparició del

SM és perfectament possible.

(22)

a. *A Juan, le pesan las maletas tres quilos

b. A Juan, le pesan las maletas tres quilos; A María, veinte; A Juan mucho más;

etc.

Fixem-nos que l’oració de (22)a seria gramatical només en aquella interpretació on el

datiu és un cas d’elevació del posseïdor i agramatical quan el datiu s’interpreta com

l’experimentador de la sensació física de pes.

És important, però, no confondre la construcció d’experimentació física, descrita en

aquest apartat, amb la possibilitat d’alguns VM d’aparèixer en construccions amb un datiu

“benefactiu”26 adjunt al predicat. Si ens hi fixem, en les construccions del tipus exemplificat a

(20)c, es predica l’experimentació de la magnitud física denotada per l’arrel, mentre que en

l’altre cas, exemplificat a (23)a, el datiu denota l’individu afectat pel fet que el subjecte tingui

una certa propietat. És més, a (23)a el datiu no és de presència obligatòria mentre que a (23)b, si

no hi apareix cap datiu, s’interpreta com si hi hagués un pronom arbitrari de la mateixa manera

que passa amb els verbs psicològics (cf. (24)).

(23)

a. El cuadro (le) costó tres mil euros

b. (A Javier), (le) cuestan las matemáticas

(24)

a. Cuestan las matemáticas,

b. Gustan los donetes

c. Preocupan las malas notas

Veiem, també, que en aquells casos on apareix un datiu possessiu la interpretació

arbitrària d’aquest no és possible (cf. (25)), fet que indica que no es tracta de la mateixa

construcció.

(25) Pesan las maletas veinte kilos

Així doncs, hem vist que els VM poden aparèixer en construccions semblants a les dels

verbs psicològics del tipus preoccupare (Belletti i Rizzi 1988). Com veurem al següent apartat,

26 Utilitzaré el terme datiu benefactiu com una etiqueta, tot i que, en sentit estricte, en ocasions no denoti la persona que rep el benefici de l’acció (ex. Li vaig robar et cotxe, al Lluís). Per això, alguns autors parlen també de datiu malefactiu. Prendré, doncs, benefactiu com una etiqueta, i deixaré qüestions com aquesta de banda ja que no són del nostre interès.

64

molts autors han assenyalat les semblances entre aquest tipus de predicats i els VM, defensant

que tenen una estructura argumental semblant (vg. Gràcia 1989). Així doncs, si assumim una

anàlisi com la de Belletti i Rizzi (1988) per als predicats psicològics esmentats, ambdós tipus de

predicats són problemàtics, perquè, d’una banda, són verbs inacusatius, però al mateix temps es

construeixen amb un complement que rep cas acusatiu (vg. capítol IV). Al següent apartat,

repassarem els arguments que s’han donat a favor d’aquesta hipòtesi. Tot i així, no vincularem

les semblances entre els verb psicològics i els VM i el fet que aquests darrers poden aparèixer en

construccions d’experimentació física, com les comentades més amunt. Dins del nostre marc

teòric, aquest fet no resulta estrany ja que els nuclis no relacionals es poden inserir lliurement en

certes configuracions sintàctiques i donar lloc a diferents interpretacions. Tanmateix, deixarem

fora de la investigació una anàlisi en detall de les característiques dels predicats psicològics i la

seva relació amb els predicats de mesura.

4 Els Verbs de Mesura: l’estat de la qüestió

Els Verbs de Mesura han estat tractats de forma desigual en la bibliografia, que parteix

normalment de les assumpcions següents: (i) els VM són verbs inacusatius i (ii) el SM no és un

veritable argument del VM. A vegades l’assumpció (ii) va lligada a (i) per raons òbvies: el

subjecte dels verbs inacusatius és l’objecte profund i, per tant, el SM no pot ser l’objecte verbal.

A més, segons la generalització de Burzio, els verbs inacusatius, que no projecten un Argument

Extern, no poden assignar acusatiu27. En el capítol IV revisarem la segona assumpció i deixarem

per al capítol V, la primera.

Com hem dit, la majoria dels autors considera els VM com un cas de verb inacusatiu.

Entre d’altres cal destacar: Perlmutter (1978), Kegl & Fellbaum (1988), Gràcia (1989) i

Zamparelli (1995). Alguns d’aquests autors, però, no aporten gaires dades a favor d’aquesta

hipòtesi. Per exemple, Perlmutter (1978) l’inclou en la llista dels verbs inacusatius sense donar-

ne cap argument. Gràcia (1989), al seu torn, presenta tres arguments: (i) els valors semàntics del

subjecte (ie. no s’interpreta com un agent o un originador sinó més aviat com un tema, un

element del qual es predica o s’atribueix alguna cosa), (ii) les característiques de l’objecte (ie. no

són les característiques pròpies — ni sintàctiques ni semàntiques — dels objectes dels verbs

transitius), (iii) la selecció d’auxiliar en llengües com l’italià

27 Hi ha algunes excepcions (almenys aparents). Així, els verbs psicològics del tipus preoccupare són verbs inacusatius, seguint l’anàlisi de Belletti i Rizzi (1988), tot i que assignen acusatiu. Lavine i Freidin (2002) també aporten dades de verbs transitius que assignen acusatiu en absència d’Argument Extern en rus i ucraïnès. Un altre treball que aporta dades sobre la presència d’acusatiu amb verbs inacusatius és Lorenzo, Longa i Rigau (1998).

65

Els arguments de Gràcia (1989) semblen força vàlids. La selecció de l’auxiliar essere en

italià ens dóna un fort indici a favor de la hipòtesi inacusativa. Tanmateix, no tots els VM prenen

l’auxiliar essere i, fins i tot, hi ha verbs que admeten totes dues possibilitats. Juntament amb la

forta variació intralingüística trobem també que interlingüísticament els VM presenten un

comportament força desigual (per exemple, en llengües com en neerlandès els VM no es

comporten mai com a verbs inacusatius pel que fa a la selecció de l’auxiliar (vg capítol V,

apartat 2.1.1 )). De moment deixarem aquestes qüestions, ja que les tractarem en detall al capítol

V.

Tot seguit, en aquest apartat, farem un breu repàs als diferents tractaments que els VM

han rebut en la bibliografia. Així, les diferents propostes es poden agrupar en quatre blocs. En

primer lloc, Gràcia (1989) ofereix una anàlisi dels VM seguint l’anàlisi de Belletti i Rizzi (1988)

dels predicats psicològics del tipus preoccupare. En aquesta anàlisi, els VM són inacusatius,

però es construeixen amb un complement que rep cas acusatiu (ie. acusatiu inherent en la seva

proposta). En segon lloc, trobem la proposta de Zamparelli (1995) que considera que el SM es

troba en l’especificador d’una projecció de grau, capa funcional present també en l’estructura

del SV (de la mateixa manera que al SA). En tercer lloc, analitzarem la proposta de Smith

(1992) i, en part, Kegl i Fellbaum (1988) que comparen els VM amb les Construccions de Doble

Objecte. Finalment, un quart grup (Klooster 1972, Kegl i Fellbaum 1988, Hale i Keyser 2002 i

Corver 2006, entre d’altres) analitzen els VM com a verbs copulatius (o quasicopulatius) que

juntament amb el SM formen un predicat complex.

4.1 Els VM i els verbs psicològics: Gràcia (1989)

Com ja hem dit, Gràcia (1989) analitza els VM seguint l’anàlisi de Belletti i Rizzi (1988)

dels verbs psicològics del tipus preoccupare (vg. (26) i (27)) Així, l’estructura dels VM seria

com la de (26) . L’anàlisi és semblant al de Kegl i Fellbaum (1988), però, amb algunes

diferències. Així, per a Kegl i Fellbaum (1988), el VM és un verb lleuger amb un element

nominal o adjectival incorporat (vegeu §4.4) i que, juntament amb el SQ adjunt al SV, formen

un predicat compost que predica una propietat del subjecte. Gràcia deixa aquestes qüestions de

caire més semàntic de banda i assumeix que el SM és un adjunt a V’28 i que el subjecte

superficial és l’objecte nocional. L’objecte no es pot quedar en posició postverbal perquè no pot

28 D’aquesta manera, Gràcia (1989) recull la idea que el SM tot i ser un element d’aparició obligatòria té propietats d’adjunt. Caldria veure com es pot implementar aquesta idea en un marc com el nostre. Potser la noció d’adjunt lèxic (cf. Mateu 2000), que introduirem al capítol VI, seria l’apropiada en aquest cas, per recollir el contrast entre aquest tipus d’adjunts i d’altres. Repassarem aquests fets al capítol IV i VI.

66

rebre cas partitiu ja que V’ ja assigna cas inherent al SM (cas partitiu o cas acusatiu inherent).

En conseqüència, l’objecte nocional s’ha de desplaçar a l’especificador de FLEX per rebre cas.

(26) F

2

SN1 SV

g 2

e V’ SN3

2 g

V SN2 MESURA

g g

pesar TEMA

(27)

F

2

SN1 SV

g 2

e V’ SN3

2 g

V SN2 EXP

g g

preocupar TEMA

A favor de l’existència d’un cas acusatiu inherent trobem les dades de Benincà (1986)

que mostren com l’experimentador dels verbs psicològics de classe II (ie. preocupare), quan es

troben dislocats, poden aparèixer introduïts per una preposició però associats amb un clític

d’acusatiu, cosa que no passa amb el complement acusatiu d’altres verbs transitius. Aquest fet

es veu com una prova que mostra que aquests elements reben cas acusatiu inherent.

(28)

a. A Giorgio, questi argomenti non l’ hanno convinto.

A Giorgio, aquests arguments no el-ACC.MASC.SING AUX 3.PL convèncer.PART.PASSAT

‘Al Giorgio, aquests arguments no l’han convençut’

b. * A Giorgio, la gente non lo conosce.

A Giorgio, la gent no el-ACC.MASC.SING conèixer.PRES.3.SG

‘Al Giorgio, la gent no el coneix’

Gràcia (1989) observa que, en el cas dels verbs psicològics, existeix un vincle entre

l’assignació de cas acusatiu i la selecció de l’auxiliar, per la qual cosa preoccupare selecciona

l’auxiliar avere. En aquest sentit queda per explicar per què si, seguint l’autora, els VM tenen

una estructura semblant als verbs esmentats, en determinades ocasions seleccionen l’auxiliar

essere, i no pas avere com seria d’esperar (vg. capítol V). D’altra banda, és cert, que en

determinades ocasions, sí que seleccionen l’auxiliar avere. Si ens fixem en les dades de (29) és

cert que sembla que hi ha una correlació entre la selecció de l’auxiliar i l’assignació de cas

67

acusatiu. Així, en italià, quan el SM apareix representat per un pronom d’acusatiu, l’únic

auxiliar possible és avere.

(29)

a. Il concerto è durato tre ore

b. ?Il concerto ha durato tre ore

c. Due ore? Non le ?ha/*è durate assolutamente quel concerto

d. Due ore? Non è durato assolutamente tanto quel concerto

Els exemples de (29) il·lustren aquest punt. El VM durare en italià es pot construir tant

amb l’auxiliar essere com amb avere. Tanmateix, tot i que cap de les dues resulta totalment

agramatical, per als parlants consultats sempre és preferible la construcció amb essere. En

presència del clític acusatiu, però, l’únic auxiliar possible és avere sent la presència d’essere

agramatical. De totes maneres, es prefereix l’oració sense clític i auxiliar essere (vg. (29)d).

Tornarem a aquestes dades al capítol VI. Tot i així, com veiem, els VM presenten un

comportament molt variable pel que fa a l’assignació de l’auxiliar i que la presència del SM (ex.

presència manifesta de cas acusatiu) té conseqüències en aquest comportament.

Pel que fa al SM , Gràcia defensa que es tracta d’un adjunt a partir de diferents fets. En

primer lloc, el SM es pot adjuntar a un SA sense necessitat d’una preposició, com altres

adverbis temporals. Els exemples rellevants són a (30) i a (31). Com veiem, els SM es

comporten com a circumstancials, ja que no van introduïts per cap preposició quan acompanyen

un adjectiu ((31)c).

(30)

a. La fossa è profonda due metri

b. Il cofano era pesanti due quintali

(31)

a. Orgullós *(de) la seva feina

b. Coneixedor *(de) la veritat

c. Més feliç cada dia

Hi ha un problema, però, en l’argumentació de Gràcia: en català els SM sí que van

introduïts per una preposició, exactament de la mateixa manera que els casos de (31)a i (31)b. És

veritat, però, que la construcció formada per un adjectiu més un SM no existeix ni en català ni

en castellà, excepte en les construccions comparatives i, en aquests casos, es podria dir que el

SM modifica el grau i no l’adjectiu mateix.

(32)

a. La Maria és uns centímetres *(més) alta que tu

68

b. La pel·lícula és una hora *(més) llarga del que esperàvem

En segon lloc, Gràcia defensa que si bé és cert que els SM són pronominalitzables pel

clític acusatiu, aquest clític també pot utilitzar-se per representar altres predicats nominals.

(33)

a. Era el tècnic? No, no l’era

b. Ja són les tres? No encara no les són

En el capítol següent parlarem amb més detall de la pronominalització d’aquests

constituents. de l’objecte. Veiem, però, que el castellà, llengua on els SM també es poden

representar per un clític d’acusatiu, no permet la pronominalització dels predicats nominals com

a (33).

(34)

a. Era la dentista? *No, no la era

b. Son ya las tres? *No todavía no las son

[castellà]

Per tant, resulta estrany pensar que els casos de pronominalització del SM són un fet

excepcional fruit d’un reciclatge de clític (semblant al que es proposa a Longa, Lorenzo i Rigau

1998), ja que el fet que els SM es representin per un clític d’acusatiu no és pas un cas

excepcional del català sinó que és present en moltes altres llengües on, d’altra banda, els

predicats nominals no poden ser representats pel clític d’acusatiu (cf. (35)b).

(35) Francès

a. Cent kilos, il les pèse bien

b. Marie sera la dentiste. Non, elle ne le/*la sera pas

(36) Castellà

a. ¿Cien kilos? Juan sí los pesa

b. Son ya las tres? *No todavía no las son

En tercer lloc, Gràcia argumenta que el mot-qu que equival a aquest complement és

quant i no què, com en el cas dels complements directes. No obstant, això no és del tot cert ja

que normalment s’accepten les dues variants com veiem a (37).

(37)

a. Què/quant pesa això?

b. Què/quant val aquesta faldilla?

De fet, el mot interrogatiu quant només pot referir a quantitats, fet que es posa de

manifest en els exemples de (38)

(38)

69

a. Quant va menjar el Josep?

b. Quant va dormir la Maria?

c. Quant es va engreixar la Maria?

d. Quant va córrer la Maria?

Per tant, al nostre entendre, aquesta prova mostra només que els VM seleccionen una

quantitat com a complement, més que no pas el caràcter d’adjunt d’aquests complements. El fet

crucial, però, és que els SM seleccionats es comporten diferent als SM adjunts ja que aquests

darrers no poden ser mai representats pel mot-qu què.

(39)

a. *Què va dormir la Maria?

b. *Què va córrer el Marc29?

c. *Què es va engreixar la Maria30?

d. Què pesava la Maria?

Veiem, per tant, que l’estatus dels SM com a complement o com a adjunt no queda gaire

clar. Tractarem específicament aquesta qüestió al capítol IV.

En conclusió, hem vist que per a Gràcia els SM són adjunts i els VM, inacusatius. Queda

per resoldre, però, per què si els VM són inacusatius, cap més verb inacusatiu no admet la

presència d’un SM. Al contrari, la majoria dels verbs inergatius es poden construir amb un SM.

Per exemple, com veiem a (39), els verbs de moviment inacusatius no admeten la presència de

SM, mentre que els inergatius sí que l’admeten. Des d’aquest punt de vista els VM es

comporten, sorprenentment, com a verbs inergatius31.

(40)

a. *La Maria va tres quilòmetres a Barcelona

b. *El Pere arriba tres metres del seu poble

c. El Josep camina quatre quilòmetres tots els dies

d. La Maria va nedar cinquanta metres

29 Aquest fet sembla posar de manifest que potser per a córrer i altres Verbs de Manera de Moviment el SM no es comporta de manera semblant als SM seleccionats pel VM. Es podria tractar més aviat d’un adjunt de tipus temporal duratiu però que expressa la durada de l’esdeveniment per mitjà d’una expressió espacial. Retornarem a aquests verbs en el capítol VI. 30 Els verbs deadjectivals de Compleció Gradual també es poden construir amb un SM, l’estatus del qual també resulta una mica controvertit. Per a Hay et al.(1999) el SM expressa el valor diferencial del canvi d’estat de forma que afita l’esdeveniment. La presència del SM té efectes en la interpretació aspectual del predicat: La Maria es va

engreixar tres quilos en quatre anys/?durant quatre anys

31 Una possible explicació a aquest contrast pot estar lligada amb la incompatibilitat dels verbs inacusatius de moviment (majoritàriament tèlics) d’estar modificats per SM temporals que expressin duració de l’esdeveniment . Així, l’oració de La Maria va a Barcelona tres hores és agramatical en la interpretació on el SM expressa la duració de l’esdeveniment. Hi hauria una altra lectura on el SM expressaria la duració de l’estat resultant. Així, la Maria va a Barcelona i s’hi queda tres hores.

70

4.2 Els VM com el complement d’un Sintagma de Grau

L’anàlisi de Zamparelli (1995) parteix de l’assumpció que els VM són predicats

inacusatius a partir de dos factors. Per una banda, les dades de selecció de l’auxiliar en italià. De

l’altra, el fet que els VM, com a verbs inacusatius típics entren en l’alternança causativa

exemplificada a (41).

(41)

a. John weighed *(the pig)

b. The pig weighs (100 pounds)

c. The missile sank the ship

d. The ship sank

[Zamparelli (1995: 285)]

Tanmateix, l’argument de Zamparelli és erroni per dos motius. En primer lloc,

l’alternança de (41)a i (41)b no és un cas d’alternança causativa com hem vist a l’apartat 2. En

segon lloc, no és gens clars que la variant anticausativa d’un verb transitiu hagi de tenir una

estructura inacusativa. Per exemple, Mateu (2002) mostra que alguns verbs deadjectivals de

canvi d’estat (ex. break, clear, redden, etc. ) no són inacusatius sinó verbs transitius de canvi

d’estat amb un originador extern32. Així, en línia amb Levin i Rappaport (1995) i Mateu (2002),

l’alternança causativa depèn també de factors semantico-pragmàtics més que no pas d’una

determinada configuració estructural. Els exemples de (42) (extrets de Mateu 2002: 27) mostren

que el nostre coneixement del món (sobre si l’esdeveniment pot ser causat sense la intervenció

explícita d’un agent) juga un paper crucial a l’hora d’explicar per què només determinats

predicats entren en l’alternança causativa.

(42)

a. The waiter cleared the table

b. *The table cleared

c. The wind cleared the sky

d. The sky cleared

Pel que fa al SM, Zamparelli (1995) argumenta que les propietats especials d’aquestes

constituents es deriven de la seva posició. El SM, doncs, és un adjunt i es troba a l’especificador

32 En l’anàlisi de Mateu 2002, seguint Mendikoetxea 2000, a la posició d’Originador hi hauria un PRO que seria controlat per l’argument interpretat com a Figura previ moviment d’aquest argument a la posició d’especificador de Temps.

71

d’una projecció de grau (vegeu (43)). D’aquesta manera, dóna un tractament unitari als SM en

l’àmbit adjectival i en el verbal. L’ordre [V SM] ve donat pel moviment de Vº a Tº que deixaria

el SM en una posició postverbal.

(43)

AgrSP 2 Spec AgrS’ 2 AgrSº TP 2 Spec T’ 2 Tº AgrOP 2 Spec AgrO’ 2 AgrOº DegP 2 Spec DegP 2 Degº VP 2 Spec V’ g Vº

(44)

a. L’uomo era alto [MP due metri]

b. Il libro costa [MPtrenta marchi]

Aquesta anàlisi presenta, però, un problema important: alguns verbs (justament una bona

part dels inacusatius) no poden ser graduats, per la qual cosa no resulta acurat establir que el SV,

com el SA, presenta una projecció funcional de Grau. Assumint aquesta hipòtesi, hauríem de

poder explicar per què determinats verbs no són graduables i, per què un bon grapat de verbs no

es poden construir amb un SM. Aquesta proposta ens permetria obtenir oracions amb un verb

transitiu i un SM o un adverbi de grau, per exemple.

(45)

a. *La Maria ha menjat patates dos quilos

b. *El Joan ha donat els llibres al Josep tres quilos

c. *La Maria ha menjat patates massa

d. *El Joan ha donat els llibres al Josep poc

72

És cert, però, que en l’àmbit adjectival existeixen els anomenats adjectius no graduables

(vg. (46)) i que , per tant, la mateixa crítica que hem fet per al SV pot ser aplicada per al SA. La

diferència bàsica consisteix en el fet que la no gradabilitat de determinats adjectius és un

fenomen purament semàntic, conceptual, com mostra el fet que la presència d’un adverbi de

grau amb un adjectiu no graduable no dóna una oració agramatical i que en la majoria dels casos

és possible la coacció semàntica. Així, mentre les oracions de (47) poden rebre una interpretació

on l’adjectiu es troba graduat, les oracions de (48) són agramaticals en la interpretació desitjada,

aquella que Bosque i Masullo (1998) anomenen de quantificació–inherent. Són bones, en canvi,

en una interpretació on l’adverbi de grau quantifica la freqüència o la durada de l’esdeveniment.

(46) a. Privat, legal, impossible, musical, casat, etc.

(47)

a. No m’agraden aquestes cerimònies tan privades

b. És força impossible que arribis d’hora

c. Aquest noi no és gaire legal

(48)

a. *Aquells nois van molt a la platja

b. *Falta massa per setmana santa

c. *Hem sortit poc aquest any de casa

A més, els SM dels VM no es comporten com els SM que apareixen en la projecció

d’especificador dels SA. Com destaca Gràcia (1989), els SM es poden usar referencialment,

quan apareixen amb els VM.

(49)

a. The extra 20 lbs the package weighed put the shipment over its limit

b. The four hours that the movie lasted was far moret han I could tolerate

[Kegl i Fellbaum (1988)]

(50)

a. M’ha costat el sou de dos mesos

b. Aquest noi val tot el seu pes en or

c. Tot això bé val l’esforç de tots nosaltres

[Gràcia (1989)]

Fixem-nos, però, que només els SM, en sentit estricte, poden aparèixer com a

especificadors d’un SGrau (vg. Schwarszchild (per aparèixer)) (cf.(51)).

(51)

a. La Maria és un centímetre més alta que jo

73

b. ??La Maria és tot aquest tros més alta que jo

c. La pel·lícula ha durat una hora més del que esperàvem

d. *La pel·lícula ha durat el temps d’estudi més del que esperàvem

Resumint, hem vist, doncs, com l’anàlisi de Zamparelli (1995) per als VM no pot ser

correcta. Per una banda, el SM present en les construccions amb VM té característiques diferents

als SM que apareixen en el SGrau. De l’altra, el fet d’ assumir l’existència d’una projecció de

grau al SV no ens permet explicar per què la majoria de predicats verbals no són graduables, ni

es poden coaccionar semànticament perquè ho siguin.

4.3 Els VM i les C(onstruccions) de D(oble) O(bjecte)

Smith (1992) ofereix una anàlisi dels VM semblant a l’anàlisi de Gràcia (1989) però amb

un esperit una mica diferent. Tots dos autors assumeixen, en primer lloc, que els VM són verbs

inacusatius i, en segon lloc, que el SM rep cas inherent del verb. Tot i així, Gràcia parteix de la

comparació amb els verbs psicològics del tipus preoccupare i Smith de la comparació amb les

C(onstruccions) de D(oble) O(bjecte).

Smith (1992)33 observa que en les llengües romàniques existeixen CDO encara que

aparentment no ho sembli, a partir del paral·lelisme existent entre les construccions de (52) i les

de (53). Smith conclou que els únics casos on la CDO és possible en les llengües romàniques

són aquelles on apareix un SM, fet que indica que rep cas inherent del verb. La construcció amb

VM, (53)c, és semblant la de (52)b en el sentit que el verb apareix amb dos objectes. L’única

diferència consisteix en el fet que el VM és un verb inacusatiu i, per tant, el primer objecte

esdevindrà el subjecte oracional.

(52)

a. John bought the dog to Bill

b. John bought Bill the dog

(53)

a. J’ai payé trente-six mille francs pour cette voiture

b. J’ai payé cette voiture trente-six mille francs

c. Ma valise pèse quarante kilos

De la mateixa manera, Kegl i Fellbaum (1988) argumenten que els VM són semblants a

les CDO. Així, aquestes autores analitzen les CDO de (52)b com derivades de la construcció de

33Smith no dóna cap anàlisi concreta dels VM sinó que només estableix que el paral·lelisme entre els objectes secundaris de les CDO i els SM es deu a una mateixa posició estructural.

74

(52)a. A (52)b hi ha una incorporació de l’objecte directe, de tal manera que si aquest apareix

manifestament ha d’introduir-se en forma d’adjunt. Kegl i Fellbaum adopten una visió on el

material lèxic incorporat en anglès es troba en la posició dels adjunts obligatoris (adjunt a SV).

Aquest material inclouria els SP resultatius, les partícules verbals i els SM.

(54)

VP

2

VP XPw

2

V NPy

També Baker (1997) proposa una anàlisi basada en la incorporació per a les CDO. Per

aquest autor, però, l’element incorporat és la preposició que introdueix l’argument que expressa

la meta (l’objecte indirecte). La incorporació d’aquesta preposició no permet legitimar cas al seu

objecte amb la qual cosa aquest ha de moure’s per rebre cas estructural acusatiu.

Smith presenta altres dades que posen de manifest el comportament semblant dels SM i

els objectes inicials de la CDO. Per exemple, tots dos complements no es poden passivitzar34.

(55)

a. *The dog was bought Bill by John

b. The dog was bought to Bill

c. *Trentes six mille francs on été payés cette voiture

d. Trentes six mille francs on été payés pour cette voiture

e. *Quarante quilos ont été pesés par ma valise

El paral·lelisme de les CDO i els VM es posa encara més de manifest si observem les

possibilitats de nominalització d’aquestes dues construccions.

(56)

a. Our gift of a book to the children, our gift to the children of a book

b. *Our gift of the children (of) a book

c. The children’s gift of a book (*the children as goal)

[Hale i Keyser (2002: 170)]

34 No tots els autors estan d’acord amb els judicis de (55)a. Mentre que Hale i Keyser (2002) les consideren marginals, d’altres com Anderson (1988) i Harley (1995) les donen per gramaticals. Hale i Keyser (2002) fan notar que hi ha forta variació dialectal pel que fa a la possibilitat de passivitzar el segon objecte d’una CDO.

75

(57)

a. John’s weighing of the pig took 3 minutes

b. *John’s weighing of 150 kilos didn’t bother me

[Corver 2006]

Finalment, les relacions d’abast entre quantificadors mostren un patró semblant. Així, el

primer objecte de la CDO només pot prendre abast ampli en relació amb el segon objecte (vg.

Baker 1997). En canvi, en la construcció SN-SP les dues lectures (d’abast ampli i d’abast estret)

són possibles. De la mateixa manera, el SM només pot establir relacions d’abast estret amb el

subjecte (vg. Schwarzschild 2002, Corver 2006).

(58)

a. The teacher assigned one problem to every student

[∃ > ∀; ∀>∃]

b. The teacher assigned one student every problem

[∃ > ∀; *∀>∃]

c. Every farmer weighed twenty pigs

[∃ > ∀; ∀>∃]

d. Every farmer weighed sixty kilos

[*∃ > ∀; ∀>∃]

Això és, l’oració de (58)a és ambigua entre dues lectures. En la primera (ie. ∃ > ∀)

l’indefinit pren abast sobre el quantificador universal, de forma que interpretem que hi ha un sol

problema el qual és assignat a tots els estudiants. En la segona lectura (ie. ∀>∃), el professor ha

assignat a tots els estudiants un problema (potser diferent), de forma que si hi ha cinc estudiants,

hi haurà cinc problemes. En canvi, l’oració de (58)b només pot rebre una interpretació, aquella

on l’indefinit pren abast sobre el quantificador universal, això és, on no hi ha més que un

problema per a tots els estudiants. Com veiem a (58)d, els SM tenen un comportament semblant.

Així, l’oració de (58)d, a diferència de (58)c, només pot tenir la interpretació on cada granger

pesar seixanta quilos i no pas una on tots els grangers sumessin aquest pes35.

Smith (1992),doncs, conclou que les semblances entre el comportament de l’argument

interpretat com a meta de les CDO i els SM es deriven del fet que es troben en la mateixa

posició estructural.

35 Aquesta lectura, a més, és pragmàticament implausible. Tanmateix, és a més impossible d’obtenir. Fixem-nos en l’oració de (i). Tot i que és pragmàticament possible és impossbile obtenir una lectura en la qual interpretem que el conjunt total de llapis té un cost de trenta euros.

(i) Every pencil costs 30 euros

76

Una possible anàlisi en aquest sentit podria venir de l’observació de Stowell (1982) que,

en les CDO, l’objecte indirecte sosté una relació de possessió amb l’objecte directe, de tal

manera que, aquells SN que no permeten la interpretació de possessió no poden entrar en

aquestes construccions.

(59)

a. Jones sent a telegram to Canada

b. *Jones sent Canada a telegram

c. Jones sent Smith a telegram

[Anderson 1988: 299]

Així, seguint aquesta dada, podríem proposar que aquesta relació diàdica de possessió

s’expressa mitjançant una preposició de coincidència central, de tal forma que una oració com

“John sent Smith a telegram” és semànticament equivalent a la paràfrasi “proveir Smith amb un

telegrama”36 (cf. (60).).

(60) John sent Smith a telegram X1 3 X1 X2 1 3 X1 [+R] DP X2

1 | 3 [+R] SEND Smith X2 DP g g [-r] a telegram

De la mateixa manera, podríem assumir que l’estructura de verbs com payer és com la de

(61). Seguidament, podríem estendre aquesta anàlisi als VM, obtenint (62).

(61) J’ai payé cette voiture trente-six mille francs X1 3 X1 X2 1 3 X3 [+R] DP X2

1 | 3 [+R] PAYER cette X2 DP

voiture g g [-r] trentes six-mille francs

36 Vegeu Baker (1997) per a diferents arguments en contra d’una anàlisi en aquest sentit.

77

(62) Ma valise pèse quarante quilos37 X1 3 X1 X2 1 3 X1 [-T] DP X2

1 | 3 [-R] PESER ma valise X2 DP g g [-r] quarante quilos

Aquesta anàlisi, però, presenta alguns problemes. En primer lloc, és una estructura

massa complexa que no dóna compte ni de la interpretació semàntica dels VM ni del seu

comportament sintàctic. Així, en l’estructura argumental dels VM hi hauria dos nuclis

esdevenimentals. Si considerem cada nucli eventiu com un element que semànticament

introdueix un esdeveniment, costa veure la presència de dos esdeveniments en una oració com

la de (62). En segon lloc, l’objecte directe de payer és seleccionat semànticament pel predicat

verbal i, a més, la seva presència no força l’aparició del SM, com seria d’esperar en una

configuració de clàusula reduïda.

(63)

a. J’ai payé cette voiture (trente-six mille francs)

b. He washed the soap *(out of his eyes)

De la mateixa manera, assumint l’anàlisi de (62) per als VM, el SM és d’aparició

obligatòria. Tanmateix, veurem al capítol IV, que aquests constituents només són obligatoris per

motius pragmàtics. A més, si acceptem l’anàlisi de (62), hauríem d’explicar per què no

existeixen construccions de doble objecte en les llengües romàniques i, en canvi, sí que n’hi ha

com les de (61) i (62).

Per tant, veiem que, tot i que les CDO i les construccions amb VM presenten

característiques semblants, una anàlisi en aquest sentit ens porta a assumir una estructura

argumental massa complexa i que no dóna compte del comportament sintàctic dels VM. No

obstant, no podem obviar que l’argument meta de les CDO i els SM tenen propietats semblants

(ie. passivització, nominalització, abast, etc.). Al capítol VI, reprendrem aquests aspectes

37 Fixem-nos que si seguim aquesta anàlisi i assumim una anàlisi de les resultatives i de les partícules verbals com Mateu (2002) estaríem d’acord amb Kegl i Fellbaum (1988) en el sentit d’analitzar de la manera semblant les construccions resultatives, les partícules verbals, les CDO i els VM.

78

argumentant que és possible que es trobin relacionats amb qüestions relatives a l’assignació de

cas.

4.4 Els VM com a predicats complexos

En aquest apartat presentarem una quarta possibilitat que resulta de considerar els SM

com a predicats nominals que juntament amb el verb de mesura formen un predicat complex.

Aquesta possibilitat és la que defensen Klooster (1972, 1973), Hale i Keyser (2002) i més

recentment, Corver (2006).

Per a Hale i Keyser (2002) els VM, com a verbs estatius, són un problema per a la seva

teoria, ja que, en aquest treball especulen sobre la possibilitat de vincular els diferents tipus

aspectuals a les categories lèxiques. Així, el caràcter dinàmic es troba lligat a la categoria lèxica

de verb i el caràcter estatiu, a una categoria lèxica no verbal, com l’adjectiu o la preposició.

Estableixen que l’oposició entre estativitat i dinamisme es troba relacionada amb els elements

preposicionals de coincidència central i terminal, respectivament. Tanmateix, com és que

trobem verbs estatius? Per tal d’explicar-ho proposen desvincular la noció aspectual d’estativitat

d’una categoria lèxica determinada. En conseqüència, formulen aquesta oposició semàntica en

forma de tret que es pot associar a diferents categories, per exemple, la verbal. D’aquesta

manera, el verb ser (be) és la pronunciació d’un tret de coincidència central en la categoria

verbal i el verb esdevenir (become), d’un tret de coincidència terminal38.

En aquest sentit, per a Hale i Keyser (2002), els VM, com el verb copulatiu ser, són la

verbalització d’un element preposicional de coincidència central que com a tal estableix una

relació diàdica (cf. (64)).

(64) “Some heads must be identified with central coincidence. Among these are certain verbs.

The stative copulas (e.g., be, cost, weigh, equal) are clearly members of this class. We leave

open the question of how widely central coincidence is distributed among the rest of the

verbal lexicon” (Hale i Keyser 2002: 221)

Els VM són, doncs, un tipus de verb copulatius en una estructura semblant a la de (65).

(65)

38Hem de tenir en compte que per a Hale i Keyser (2002), la relació entre el tret de coincidència central i terminal no és una relació de tret binari. Al contrari, el tret de coincidència terminal és més complex que el de coincidència central i l’inclou.

79

V ty DP V 4 ty El Joan V SM | 4 pesa seixanta quilos

L’anàlisi de (65) ha de fer front, però, a alguns problemes. En primer lloc, si els VM

són simples verbs copulatius per què no es comporten com a tals? Això és, els VM no són

elements funcionals i, per tant, no poden funcionar com a auxiliars ( (66) i (67))

(66)

a. Is Mary a genius? Is the chicken three pounds?

b. Mary is a genius, isn’t she?/ The chicken is three pounds, isn’t it?

c. Mary isn’t a genius/The chicken isn’t three punds.

(67)

a. *Broke Sue the cup / *Weighs the chicken 3 lbs.

b. *Sue broke the cup, broken’t she?/*The chicken weighed 3 lbs, weighn’t it?

c. *Sue broken’t the bottle/ *The chicken weighn’t 3 lbs

[Kegl i Fellbaum (1988)]

En segon lloc, per a Hale i Keyser, el SM funciona com un atribut, que o bé no té cas o

bé rep cas nominatiu a través del verb copulatiu. Tanmateix, les dades tant en català com en

castellà no semblen apuntar en aquesta direcció.

(68)

a. La Maria és metge / La Maria ho és

b. La Maria pesa seixanta quilos / *La Maria ho pesa

c. Aquella mujer es mi madre / Aquella mujer lo es

d. La película dura dos horas / *La película lo dura

Finalment, els VM contenen més informació semàntica que els verbs copulatius la qual cosa

ens fa pensar que els primers inclouen un element no relacional. L’estudi de les construccions

temporals no-impersonals de certes varietats de l’espanyol d’Amèrica, exemplificades a (69) ens

donen proves en aquest sentit.

(69)

a. Tengo cinco años de vivir aquí.

b. Ni un año tiene de haberse casado.

80

Per a Fernández-Soriano i Rigau (2004) el verb tenir que apareix en aquestes

construccions es pot analitzar com un verb copulatiu que pren com a complement una estructura

de predicació on una preposició de coincidència central (que acabarà incorporant-se al verb)

predica l’existència de possessió entre una entitat i el SM que denota, així, una propietat del

subjecte. Per tant, la presència d’un tret de coincidència central en el verb és conseqüència

d’una incorporació (lexicalitzada en el verb tenir). Així doncs, per aquestes autores, i a

diferència de la proposta de Hale i Keyser (2002), l’element responsable de la predicació és la

preposició i no pas l’element verbal ni el nominal.

(70) Tengo [cinco años de vivir aquí]

V ty V Pcc g ty tener SD Pcc

| ty yo Pcc SM 4 cinco años de vivir aquí El SP, de vivir aquí, modifica el SM denotant l’escala a la qual fem referència. En

aquells casos que l’escala es troba sense especificar li donem un valor mitjançant la informació

contextual. Així, a (71)a entenem que l’escala a la qual ens referim és l’edat.

(71)

a. Tengo cinco años

b. Tengo cinco años de experiencia

c. Tengo cinco años de vivir aquí

En canvi, en el cas dels VM, l’especificació de la dimensió no és necessària ja que

l’escala a la qual fem referència es troba continguda en el verb mateix.

(72)

a. María pesó cincuenta y cinco kilos (#de peso)

b. La película dura tres horas (#de duració)

c. El pescado vale tres euros (#de valor)

Veiem, doncs, que els VM no es poden analitzar com a mers verbs copulatius ja

que vehiculen major informació semàntica. Per la seva banda, Klooster (1972, 1973) i Corver

(2006), proposen una anàlisi semblant a la de (70), això és, els VM són un complex verbal

format pel verb tenir, que es pot descompondre en un verb copulatiu més una preposició que

expressa possessió (seguint Kayne 1993), i un element nominal que expressa l’escala a la qual es

81

refereix la mesura, això és, el contingut semàntic conceptual. Així el VM weigh és la unitat

lèxica que s’insereix resultat de la unió de la categoria verbal BE, la preposició WITH i l’element

nominal WEIGHT39.

(73) John weights 80 kilos

a. [IP Spec [I’ I [FP Spec [F’ F [XP [NP weight (of) 80 kilos][X’ X [PP to John]]]

b. [IP Spec [I’ I [FP [PP tk John]j [F’ F+ Xu+Pk (=have) [XP [NP weight (of) 80 kilos][X’ tu tj]]]]

c. [IP Spec [I’ I [FP [PP tk John]j [F’ F+ Xu+Pk +[NP weight]g(= weight) [XP [NP tg(of) 80 kilos][X’ tu

tj]]]]

Com veiem a (73), el SM es troba en una configuració de predicació amb l’element

nominal weight formant un constituent (weight of 80 kilos) que es troba en una relació de

clàusula reduïda amb John en una estructura semblant a les estructures de possessió analitzades

per Kayne (1993). La derivació és la següent. En primer lloc, (73), la preposició que introdueix

l’element mesurat s’incorpora a una projecció funcional X (ie. un verb copulatiu) que s’acaba

incorporant a una altra projecció funcional F. Finalment, per moviment del remanent: el SP es

mou cap a la projecció d’especificador de FP i esdevé el subjecte oracional. Finalment l’element

nominal s’incorpora al verb semicopulatiu, have,donant lloc al verb de mesura. Així doncs,

veiem que la proposta de Hale i Keyser (2002) i la de Corver (2006) és força semblant. Hi ha

dues diferències substancials, però. En primer lloc, Corver assumeix que és la preposició de

coincidència central, l’element que estableix la predicació, mentre que a Hale i Keyser no queda

gaire clar. En segon lloc, el verb de mesura no és només un verb copulatiu sinó que conté

alguna cosa més, un element nominal incorporat.

Així doncs, l’anàlisi de Corver (2006) ens permet capturar la idea de Hale i

Keyser (2002), que els VM són semblants als verbs copulatius (són estatius) alhora que ens

permet explicar la presència d’un major contingut conceptual. En el nostra sistema teòric, aquest

fet es derivaria d’un procés de conflació d’un nucli no relacional a un nucli esdevenimental

copulatiu, això és, un nucli de transició negativa. La presència d’una preposició de coincidència

central, que denota una relació de possessió entre el subjecte i el SM es basa en alguns fets.

Semànticament, els VM es poden parafrasejar fàcilment per construccions amb el verb tenir

com veiem als exemples de (74)

(74) 39L’anàlisi de Klooster (1972) pel que fa al VM és semblant a la de Corver (2006) en els aspectes essencials tot i que es diferencien en dos aspectes. En primer lloc, per a Klooster (1972), el subjecte és un argument extern mentre que per a Corver el subjecte es deriva d’una posició més interna. En segon lloc, les seves anàlisis es diferencien en el marc teòric del qual parteixen. Klooster (1972) fa un tractament des de la semàntica generativa i assumeix la teoria del lèxic de Gruber (1965).

82

a. El peix pesa quatre-cents grams → El peix té quatre-cents grams de pes

b. L’entrada val sis euros → L’entrada té sis euros de valor

c. La festa durarà dues hores → La festa té dues hores de duració

Alguns autors (Kayne 1993, per exemple) estableixen la hipòtesi que el verb que denota

possessió tenir es correspon amb una estructura de còpula més una preposició que indica la

relació de possessió. De fet col·loquialment en espanyol (ej. (75)a ) i en català ((75)b(75)c(75)d)

els VM es poden parafrasejar amb estructures copulatives amb una preposició de possessió.

(75)

a. Aquel año, José estaba con unos kilos de más

b. Els mocadors són deu mil i les samarretes tres mil.

c. El peix? Són quatre-cent grams.

d. ?La reunió? Deuen ser unes dues hores.

Segons aquesta hipòtesi l’estructura dels VM serà com la de (76), deixant de banda de

moment la posició del SM.

(76) El Joan pesa 80 quilos

X1

qp

X1 X2

| qp

[-T] DP X2

| qp

El Joan X2 X3

| |

[-r] PES

D’aquesta manera donem compte d’algunes de les propietats dels VM: (i) que són verbs

estatius, (ii) que expressen una relació d’atribució d’una propietat amb el subjecte, com a verbs

d’elevació, però (iii) que tenen més contingut conceptual, fruit de la conflació d’un nucli no

relacional PES al nucli esdevenimental. Segons l’ anàlisi proposada, els VM són verbs

inacusatius. Tanmateix, només amb l’anàlisi de (76) no podem expliquem per què aquests verbs

83

tenen un comportament variable (ex. per què el verb pesare en italià selecciona indistintament

avere i essere). Intentarem resoldre aquesta qüestió al capítol V.

5 Conclusió En aquest capítol hem repassat breument les diferents anàlisis que els VM han rebut al

llarg de la bibliografia. Aquestes anàlisis es centren principalment en tres aspectes: (i) el fet que

semànticament els VM tenen propietats semblants als verbs d’elevació, (ii) l’estatus del SM,

argument o adjunt, i , finalment, (iii) el caràcter inacusatiu d’aquests predicats. Com hem vist,

l’anàlisi de Cover (2006), traduïda al nostre marc teòric, ens permet donar compte d’aquests fets.

Tanmateix, ha de fer front a dos problemes fonamentals.

En primer lloc, el comportament variable tant interlingüísticament com intralingüística

que mostren els predicats de mesura. Al capítol V tractarem específicament aquest tema.

Veurem que els VM no són un cas específic de verbs de comportament variable, sinó que altres

grups semàntics (ex. els predicats meteorològics, els verbs d’emissió, els verbs que denoten

processos fisiològics, etc.) tenen un comportament semblant.

En segon lloc, si el verb de mesura és inacusatiu, ens hem de preguntar quin és el paper

del SM, i com és que pot rebre cas estructural acusatiu (ex. No els pesa el Joan,cinquanta

quilos). Deixarem aquesta qüestió per al capítol IV i VI.

84

Capítol IV. El SM: argument o adjunt?

1 Introducció

En aquest capítol presentem les propietats dels aparents objectes dels VM: els S(intagmes)

de M(esura). En general, el que fa especial a aquests SM és el fet de tenir característiques

pròpies dels arguments i dels adjunts al mateix temps.

Semànticament, el SM denota la posició que ocupa una entitat (el subjecte) en una escala

especificada pel predicat verbal. Així, a l’oració “El Joan pesa seixanta-dos quilos”, seixanta-dos

quilos és la posició que ocupa el Joan a l’escala de pes. Seguint aquesta idea, Jackendoff (1977)

tracta el SM com un argument verbal que rep el paper temàtic de LOCATIU ja que denota la

posició d’un element, el subjecte que al seu torn rep el paper temàtic de TEMA40. Des d’altres

aproximacions, s’ha analitzat l’objecte d’un verb de mesura com un predicat nominal (vg.

Demonte & Masullo 1999; Hale & Keyser 2002; Moltmann 2004; Corver 2006 entre d’altres).

Altres autors proposen que els SM són elements adjunts obligatoris (vg. Gràcia 1989, Smith

1992, Kegl i Fellbaum 1988). Finalment, Adger (1994) sosté la hipòtesi que els SM són

veritables arguments verbals i que les propietats atribuïdes al seu estatus d’adjunts es deriven de

les propietats referencials d’aquests constituents. En aquest capítol examinarem les

característiques dels SM i veurem quina aproximació permet un millor tractament de les dades.

Veurem que, tot i que Adger (1994) té raó en atribuir moltes de les propietats dels SM al fet que

no són elements referencials41 , hi ha dades que apunten cap a una altra direcció. Donarem

arguments a favor d’un tractament mixt que descriurem en més detall al capítol VI d’aquest

treball.

L’estructura del capítol és la següent: a l’apartat 2 examinarem les propietats que

caracteritzen els SM com a arguments. A l’apartat 3, analitzarem altres propietats que els

acosten, en canvi, als adjunts. Veurem com la majoria d’aquestes característiques es poden

reduir al fet que els SM no són referencials seguint la idea d’Adger (1994) excepte pel que fa a

quatre característiques: l’obligatorietat , la selecció de l’auxiliar en italià, la prefixació amb out

de l’anglès i la C(onstrucció) C(ausativa) R(omànica). Aquestes proves mostren que el SM no és

un veritable argument del verb.

40 Les motivacions de l’anàlisi de Jackendoff (1977) es basen també en un altre aspecte. Així, en la seva proposta els elements que reben el paper temàtic de TEMA són aquells elements dels quals es predica o bé un canvi d’estat o bé, una ubicació. Per aquest mateix fet si el subjecte del VM és un TEMA, Jackendoff es veu gairebé forçat a establir que el SM denota una posició: la del subjecte en l’escala especificada pel propi verb. 41 Amb Cinque (1990) entre d’altres subsumirem la noció de referencialitat al concepte d’element lligat al discurs.

85

2 Els SM com a arguments

2.1 Obligatorietat

Un concepte clau per a la definició d’argument és el d’obligatorietat. Així, Jespersen (1927)

utilitza aquest criteri per distingir els objectes directes dels indirectes. La noció d’obligatorietat

es basa en el fet que els arguments, contràriament als elements adjunts, expressen nocions que

són essencials al predicat verbal. Tot i així, sovint s’ha utilitzat aquest criteri sense establir

primer, què entenem per element obligatori. Així, considerem que un complement és obligatori

si la seva presència és imprescindible per a la bona formació de l’oració. En altres paraules, si

sense la seva presència l’oració resulta agramatical. Aquesta primera definició, però, no ens

permet de destriar els arguments dels adjunts ja que hi ha casos d’elements amb propietats

argumentals i que, tanmateix, no són d’aparició obligatòria (vg. (1)a) i casos on un adjunt, que

expressa nocions no essencials per al predicat verbal, hi ha d’aparèixer obligatòriament (vg.

(1)b)

(1)

a. La Maria menja la carn

b. En Pere conviu *(amb la Maria)

Així, els VM han d’anar acompanyats per un SM com a complement ja que en cas

contrari obtenim una oració, a primer cop d‘ull, agramatical.

(2)

a. *El Joan pesa

b. *La casa costa

c. *La pel·lícula dura

Una mirada més atenta ens fa veure, però, que les oracions de (2) resulten gramaticals en una

certa interpretació on el Joan, la casa o la pel·lícula tenen un pes considerable, o un cost elevat

o una durada en un grau elevat42. És a dir, en aquella interpretació on se sobreentén la presència

d’un element de quantificació que ens situa en un punt superior de l’escala denotada pel predicat

verbal. En aquest sentit, els VM funcionen com a verbs inergatius típics ja que, en certs

contextos i amb determinades entonacions emfàtiques, interpretem un quantificador de grau

42 Aquest fet no es general en totes les llengües. Així, en anglès no és possible obtenir una lectura de quantitat positiva quan no hi ha present cap SM (vg. Zamparelli 1995).

86

exercint el que Bosque i Masullo (1998), anomenen quantificació-i(nherent)43. Com veiem en els

exemples, en una certa entonació, podem interpretar un quantificador de grau fonològicament

buit a les oracions de (3)que exerceix una quantificació sobre la cosa menjada (3)a, el trajecte

caminat (3)b, o la suor produïda (3)c. Aquesta interpretació també s’obté amb els VM com

veiem a (4).

(3)

a. La Maria menja

�La Maria menja molt

b. El Pep camina

�E Pep camina molt

c. L’Elisenda sua

�L’Elisenda sua molt

(4)

a. El Joan pesa

�El Joan pesa molt

b. La casa costa

�La casa costa molt

c. La pel·lícula dura

�La pel·lícula dura molt.

Els exemples de Quantificació-i descrits per Bosque i Masullo (1998) donen evidències a

favor d’una teoria dels verbs inergatius à la Hale i Keyser, això és, com a verbs lleugers amb un

element nominal com a complement que acaba incorporant-se al verb. Així, la presència d’un

adverbi de grau permet la quantificació de l’element nominal incorporat44. Per tant, la lectura de

Quantificació-i no és possible ni amb la major part dels verbs transitius, ni dels inacusatius ja

que no hi ha cap nucli no relacional en posició d’objecte sobre el qual exercir la quantificació45.

Per aquesta raó, com veiem a (5), els verbs inacusatius no permeten una interpretació com la de

43 Definim la quantificació-i com la lectura quantificacional dels modificadors de grau que “quantifiquen un component de l’estructura sublèxica del predicat, més específicament, el predicat més baix disponible en l’estructura lèxico-relacional, en el sentit de Hale & Keyser (1991, 1994a, 1994b)” (Bosque & Masullo 1999:19-20). En els nostres termes, és aquella lectura quantificacional que resulta de la quantificació d’un nucli no relacional. Així, la lectura quantificacional-i de l’oració “El Joan dorm molt” és l’equivalent a la paràfrasi ‘El Joan fa molta dormida’. 44 En aquest treball no tractarem en detall els diferents tipus de quantificació verbal ni oferirem cap teoria de la quantificació verbal. Per a més detalls vegeu Bosque i Masullo (1998), Doetjes (1997) o Gallego i Irurtzun (2006). També per a un repàs de la relació entre quantificació verbal i telicitat vegeu Hay et al. (1999), Acedo i Real (2005). 45 Hem de tenir en compte que és possible l’aparició d’adverbis de quantificació amb verbs inacusatius, però que aquests mai s’interpreten com a quantificadors-i. Així, l’adverbi de les oracions de (i) pot tenir una interpretació de freqüència, el que Bosque & Masullo (1998) anomenen un cas de quantificació-e(ventiva).

(i) El Pere va molt al poble La Maria ve massa amb nosaltres

87

(4), on se sobreentén la presència d’un element quantificacional buit. Fixem-nos que la lectura

de Quantificació-i tampoc és possible en presència d’un quantificador manifest.

(5)

a. La Maria arriba a Sabadell

b. El Joan va al seu poble

c. El Joan viu a Barcelona

(6)

a. #La Maria arriba molt a Sabadell

b. #El Joan va molt al seu poble

c. #El Joan viu molt a Barcelona

D’altra banda, alguns verbs inergatius, com per exemple, els V(erbs) de M(anera) de

M(oviment) poden construir-se amb un SM en posició d’objecte indicant la distància

recorreguda fruit del moviment. La diferència bàsica amb els VM consisteix en el fet que als

VMM, el SM no hi apareix de forma obligatòria.

(7)

a. La Maria camina (quatre quilòmetres)

b. El Pep corre (tres-cents metres)

c. La Laia salta (molts metres)

(8)

a. El Joan pesa *(seixanta quilos)

b. La casa costa *(tres-cents mil euros)

c. La pel·lícula dura *(dues hores)

Per aquest motiu, tradicionalment els SM dels exemples de (7) s’han tractat de manera

diferent als de l’exemple de (8). En el primer cas, es parla de complement circumstancial de

quantitat mentre que en el segon, de complement d’acusatiu46. De manera excepcional, Fabra

(1956: §66,§68) els tracta indistintament com a complements-acusatius a partir de les dades de

pronominalització:47

(9)

a. No les pesa en Jordi, quatre lliures

b. No les val, deu mil pessetes

c. No les dura, tres hores

[Exemples extrets de Rosselló 2002]

46 Vegeu Gràcia (1989) i Smith (1992) per a un repàs sobre el tractament tradicional d’aquests predicats. 47 Tractarem més en detall les dades de pronominalització a l’apartat següent.

88

(10)

a. No els ha saltat pas, tres metres

b. No els ha caminat, quatre quilòmetres

c. No els ha corregut mai, tres-cents quilòmetres

Amb tot, en contextos determinats la necessitat dels VM d’aparèixer amb un SM

s’esvaeix. Per exemple, el verb pesar en l’àmbit de les noves tecnologies apareix fàcilment usat

com a intransitiu.

(11) És millor que enviïs els arxius que pesen comprimits

Per tant, és possible que l’aparent obligatorietat del SM sigui més aviat una qüestió

semàntico-pragmàtica més que no pas sintàctica. De fet, el que és crucial és la presència d’un

element predicatiu acompanyant el VM.

(12)

a. El cotxe val car

b. La casa va costar molt barata

c. Aquella pel·lícula dura eternament

En conseqüència, l’oració El Joan pesa sembla agramatical perquè, en aquest exemple ,

el VM, pesar, predica del subjecte que es troba en possessió de pes i, dir això, és no dir gaire,

tenint en compte el nostre coneixement del món sobre les entitats físiques. Tanmateix, podem

crear un context apropiat on aquestes oracions siguin perfectament gramaticals. Així, imaginem

un experiment de laboratori on hem d’establir si certes molècules tenen pes o no en tenen (si

això és possible). En aquest cas podem dir alguna cosa com la de (13).

(13) Aquella molècula pesa però l’altra no.

Més encara, en els casos on els VM apareixen juntament amb la negació, la presència

d’un SM no sembla obligatòria mentre que això no passa amb un verb transitiu canònic.

(14)

a. Les embarassades poden fer exercici dins l’aigua ja que, a l’aigua, la panxa no

pesa

b. *En cas d’avaria aquesta màquina de cafè no prepara

Veiem doncs que els SM només són aparentment obligatoris la qual cosa ens pot fer

pensar que no constitueixen veritables arguments.

2.2 Pronominalització

89

Hi ha força discussió respecte de la possibilitat dels SM de ser representats pel clític

d’acusatiu. Alguns autors consideren que els exemples de (15)a no són gramaticals en espanyol

(Jaeggli 1988) mentre que d’altres consideren aquestes oracions bones en contexts (15)b

emfàtics (Smith 1981, Bosque 1998).

(15)

a. *Cien kilos, Juan los pesa

b. ¿Cien kilos? ¡Juan sí los pesa!

D’altres autors aporten exemples que semblen indicar que la pronominalització és

possible, tot i que, sempre ens trobem davant de casos de dislocacions (a la dreta o a l’esquerra)

en contextos emfàtics.

(16) Català

a. No les pesa en Jordi, quatre lliures

b. No les val, deu mil pessetes

c. No les dura, tres hores

[extrets de Rosselló 2002]

(17) Francès

a. Trois aunes? Ce drap les a mesuré

b. Trois et demi ça les vaut a peu près.

(18) Italià

a. Dieci mila lire, certo che le costa

b. Cento chilogrammi, certo che li pesa

[extret de Smith 1991]

Seguint a Cinque (1990), podem analitzar el contrast entre (15)a i (15)b a partir de factors

externs a l’Estructura Argumental dels VM com són les propietats específiques dels

complements de mesura. Cinque observa que en certes oracions de dislocació de SN quantificats,

la presència del clític es troba relacionada amb les propietats del quantificador. Així, la

interpretació referencial del SN quantificat força l’aparició del clític mentre que si el SN

quantificat no és referencial (té una interpretació inespecífica) l’aparició de clític és impossible.

(19)

a. *Bastants llibres, els comprarem demà

b. *Moltes cartes, les hem rebut tard.

c. Bastants llibres? Segur que no els compraràs pas

d. Moltes cartes? No les has rebudes mai

[exemples adaptats de Cinque(1990)]

90

Possiblement és aquest fet el que porta a alguns autors (Smith 1992 o Bosque 1998) a

afirmar, intuïtivament, que en certes oracions els SM no són pronominalitzables, però que en

d’altres sí que ho són i, que en aquests darrers casos, els exemples sempre estan constituïts per

oracions on la repetició del SM, per part de l’interlocutor, produeix un cert èmfasi.

L’emfatització del SM fa que aquest s’interpreti com un element predictible, que recuperem del

discurs, i li dóna, per tant, un contingut referencial entès com un element lligat al discurs

(Cinque 1990). Així, en les oracions de (16)-(18), el SM s’interpreta com la repetició o represa

d’una informació que ja s’ha dit abans i sobre la qual expressem sorpresa, disconformitat o

dubte.

(20)

a. Setanta quilos!? Segur que no *(els) pesa

b. Vuit-cents euros, no *(els) valdrà mai aquest pis

c. Tres hores? No *(les) dura pas la pel·lícula

Fixem-nos que en aquests contexts la presència del clític és obligatòria mentre que en

aquells contexts no marcats (cf. (15)a), on el SM no es lliga al discurs, la cliticització no és

possible.

(21)

a. Setanta quilos, el Joan (*els) pesa

b. Vuit-cents euros, (*els) valdrà aquest pis

c. Tres hores, (*les) dura la pel·lícula

Cinque argumenta que en les construccions de dislocació a l’esquerra amb represa de

clític (Clitic Left Dislocation, CLLD a partir d’ara), on apareix un SN quantificat no referencial

sense pronom de represa, el SN ha de lligar la categoria buida mitjançant recció per antecedència

mentre que, en l’altre cas és el pronom qui lliga la categoria buida. Per tant, les construccions

amb SN quantificats no referencials són sensibles a illes febles mentre que els SN quantificats

referencials no ho són. Veiem que aquesta predicció es compleix amb els SM.

(22)

a. *Cincuenta quilos, me pregunto cómo pudiste llegar a pesar

b. okCincuenta quilos?!, me pregunto cómo pudiste llegar a pesarlos48

Per tant, veiem que els SM poden ser represos per un clític d’acusatiu exactament en els

mateixos contexts que un SN quantificat argumental ho pot ser en la construcció de CLLD. La

possibilitat de cliticització no es deu, per tant, al fet que no és un veritable argument sinó a les

48 Fixem-nos que si afegim un adverbi de focalizació millorem notablement l’oració Solo cincuenta kilos?Me pregunto

cómo los pesa.

91

propietats referencials d’aquests complements. És més, veiem que el SM funciona de manera

semblant als SN argumentals no referencials.

Els SM també es poden pronominalitzar en altres contexts però de manera una mica

forçada. El fet que no siguin elements referencials, que no estableixin referents discursius, pot

explicar aquests fets. Per tant, els SM es comportaran de manera semblant als SN singulars

escarits com veiem a (23).

(23)

a. ?La Maria sí que va pesar cinquanta quilos però jo no els he arribat a pesar mai

b. *La primera pel·lícula de Tarantino va durar tres hores però la següent no les va

arribar a durar

c. *La Maria va portar corbatai i el Josep també lai va portar

Tot i que en certs contexts els SM es poden pronominalitzar, com hem vist, Rosselló

(2002) estableix que a diferència dels complements acusatius típics, els objectes dels VM no

poden aparèixer en construccions amb el quantificador universal tot in situ i la part nominal

representada mitjançant un clític d’acusatiu.

(24)

a. Ha agafat tots els papers→ Els ha agafat tots

b. Ha mirat tota la revista → L’ha mirada tota

c. Ha fet tot allò → Ho ha fet tot

(25)

a. Val tot el seu sou → *El val tot

b. Durarà tota la setmana → *La durarà tota

c. ¿Peso tots aquests kilos? → ¿*Els peso tots?

Aquest contrast, però, presenta dos problemes. En primer lloc, els exemples de (25) són

casos especials ja que els SM no poden ser modificats per quantificadors universals. En general,

són incompatibles amb determinants forts49 (Klooster 1972, Adger 1993, 1994, Zamparelli 1995,

Sánchez 1999, Morcicky 2004).

(26) Espanyol

a. *El barco pesa todos los cien kilos

b. *EL libro cuesta cada mil pesetas

49 Seguint la distinció de Milsark (1977) entre determinats forts (eg. cada, tot, qualsvol) i febles (eg., alguns, un,

diversos, etc.).

92

c. *La película dura todas las horas50

[Sánchez López1999]

(27) Anglès

a. *The conference lasted every week

b. *The conference lasted the most weeks

[Adger 1994]

(28) Neerlandès

a. Het duurde iedere minuut

Ha durat tots els minuts

b. Jan weegt elke kilo

El Joan pesa cada quilo

[Klooster 1972]

En segon lloc, les oracions de (25) no són exactament agramaticals. En aquests casos, el

VM pren com a complement un SD, i no un SM en sentit estricte. A mes, els judicis entre els

parlants són força variables i alguna gent troba com a gramaticals oracions com les de (25)a. Els

fragments reproduïts a (29) i (30) mostren que en determinats contexts aquestes oracions es

poden salvar.

(29)

a. Aquest noi val tot el seu sou.

b. ??Vols dir que el val tot?

(30)

a. Que dura tota la setmana el curs?

b. ??No, no la dura pas tota. El cap de setmana és lliure

En aquests exemples, el complement del VM és un SD i no pas un SM en el sentit que

hem definit anteriorment. Les oracions de (25) resulten agramaticals tot i que en determinats

contexts milloren: en contextos emfàtics (25)c o en expressions idiomàtiques (25)a. El problema

és que existeix una incompatibilitat semàntica entre el quantificador universal i la denotació del

SM. Així, el quantificador universal tot necessita exercir la quantificació sobre un conjunt fitat

d’elements i el SM no denota un conjunt d’entitats, sinó una quantitat. Per aquest motiu, les

oracions milloren amb la presència d’una clàusula de relatiu que restringeix la denotació del

conjunt. Així, la agramaticalitat de (25) és un fenomen semàntic més que no pas sintàctic. De fet,

50 Fixem-nos que aquesta oració és bona si hi afegim una clàusula de relatiu “La película dura todas las horas que quiere el director”. L’oració de relatiu és el complement de l’article definit seguint l’anàlisi de Kayne (1994). De la mateixa manera, la presència del determinant fort depèn de la presència de l’article definit.

93

la pronominalització de complements d’aquest tipus no resulta del tot dolenta. En la majoria dels

casos però la pròpia construcció és estranya (31)c.

(31)

a. Aquell curs ha costat tots els meus diners → Aquell curs els ha costat tots

b. ??Finalment, vaig trigar totes les hores que havia demanat→ Finalment, les vaig

trigar totes.

c. ??EL Joan acabarà pesant tots els quilos que es proposi → El Joan els acabarà

pesant tots

Rosselló (2002) estableix que aquest fet constitueix una prova en contra de l’anàlisi dels

SM com a un tipus d’objecte cognat o acusatiu intern. Fixem-nos doncs, que hi ha un contrast

entre els exemples d’abans i els de (32).

(32)

a. La final dels vuit-cents la va córrer tota

b. La vida l’has de viure tota ben intensament

Malgrat tot, la incompatibilitat del quantificador flotant amb un VM pot venir donada

més aviat per les propietats semàntiques del SM, ja que aquests verbs quan es construeixen amb

un SM tampoc poden aparèixer en construccions amb el quantificador flotant.

(33)

a. La Maria va córrer tots els metres que va poder → ?La Maria els va córrer tots

b. La Maria va viure tots els anys amb alegria → ?La Maria els va viure tots amb

alegria

Els judicis, però, estan subjectes a variació entre els parlants. Fixem-nos que en aquests

contexts si forcem una interpretació on el SM s’entén com una part específica d’un tot, un

recorregut, les oracions resulten millors.

(34)

a. La Maria va córrer tots els metres de cursa sense esma → La Maria els va córrer

tots sense esma

b. La Maria va viure tots els seus anys de vida amb alegria → La Maria els va viure

tots amb alegria

Fixem-nos que no podem crear construccions anàlogues a les de (32) ja que la presència

d’un article definit amb un element nominal que expressa un tipus de mesura resulta estranya.

Potser pel mateix fet que impedeix la presència de determinants forts en els SM: els termes de

mesura resulten estranys en aquelles construccions que forcen una interpretació referencial.

94

(35)

a. *Els metres de cursa, la Maria els va córrer tots

b. *Els anys de vida, la Maria els va viure tots

Suñer (1988) estudia aquests casos en espanyol com un cas més de doblatge de clític,

fenomen que es dóna en espanyol porteño i que està vinculat amb una interpretació específica de

l’objecte directe. El doblatge de clític no es dóna si l’objecte directe no s’interpreta

específicament. Així , el contrast de (36) rau en el fet que el clític és incompatible amb una

interpretació específica i el demostratiu neutre eso.

(36)

a. *Lo vi todo eso

b. Lo vi todo

Suñer estableix que existeixen dos tipus de quantificació per part del quantificador

universal todo. En l’ús dit adverbial, (37)a, amb todo com element invariable, sense

concordança, el quantificador té un tret [-espec] i s’estableix una quantificació sobre una

interpretació de tipus (kind interpretation). En l’altre (37)b, on hi ha concordança, el

quantificador s’interpreta amb un tret [+espec] i s’estableix una quantificació sobre un conjunt.

(37)

a. Sé que todo cambió

b. Aunque ya terminó de entrevistarlas a todas las candidatas, aún no se decidió por

una

Tanmateix, la construcció de (36)b és present també en l’espanyol peninsular i en català,

com podem veure en els exemples de (24). És possible que en aquestes variants aquesta

construcció també exigeixi que l’objecte directe s’interpreti de forma específica, com podem

veure als exemples de (24) repetits aquí a (38). La incompatibilitat, per tant, d’aquesta

construcció amb l’objecte dels verbs de mesura rau en el fet que el SM és semànticament

incompatible amb una interpretació específica. La coacció pot ser possible en certs casos, però,

en general dóna construccions semànticament anòmales.

(38)

a. Ha agafat tots els papers→ Els ha agafat tots

b. Ha mirat tota la revista → L’ha mirada tota

c. Ha fet tot allò → Ho ha fet tot

95

Finalment, els SM es comporten com a objectes directes típics en el fet que poden ser

representats pel clític en associat al cas partitiu o genitiu, tal com ho fan els SN quantificats

argumentals.

(39)

a. N’han menjat quatre, de plàtans

b. N’han preparat molt, de cafè

c. De nois com tu, no en conec gaires

(40)

a. En pesa vint, de quilos

b. En dura tres, d’hores

c. En val vint-i cinc, de cèntims

Tal com apunta Rigau (1997), el clític en, o bé, pot substituir els subjectes

postverbals dels verbs inacusatius, o bé, substitueix l’element nominal d’un SN quantificat en

posició d’objecte (amb quantificador expressat obertament o encobertament). En el primer cas,

el clític en es correspon amb el cas partitiu i s’obté de la incorporació d’un element preposicional

en el verb (ex. Ja n’arriben, de trens).En el segon cas, el clític en representa l’element nominal

amb cas genitiu assignat pel quantificador (ex. En veig alguns, de cotxes). Deixant de banda

qüestions com la possibilitat de reduir aquests dos tipus pronominals a un de sol51, veiem que en

el cas del SM el clític en es correspon al segon tipus de cas. Així, el SM no es comporta tampoc

com el subjecte postverbal d’un verb inacusatiu principalment perquè ja n’hi ha un de subjecte i

aquest sol ser preverbal i definit.

Tanmateix, els SM no acaben de comportar-se com els SN quantificats argumentals típics

com mostra el contrast entre (41) i (42).

(41)

a. *En val

b. *En pesa

c. *En dura

(42)

51 Algunes dades com la restricció de definitud dels subjectes postverbals inacusatius (Belletti 1988) i el fet que la pronominalització per en només és possible amb configuracions on tenim un element nominal amb quantificador expressat obertament o no, ens poden fer pensar en la possibilitat de reduir el sistema de Rigau (1997) a un de sol sense haver de lligar-ho a la incorporació de la preposició. Així, en aquesta proposta sembla difícil explicar per què el clític en de l’oració de (i) ha de ser diferent del de l’oració de (ii), construcció, tanmateix, no acceptada per tots els parlants del català però força estesa en el parlar de Barcelona. Com veiem, en el segon cas la presència del verb ser ens mostra obertament que no hi ha incorporació de la preposició. Deixem aquestes qüestions, però, per a recerques posteriors .

(i) A casa n’hi ha tres, de llibres com aquests (ii) ?En som quatre a casa, de companys de pis

96

a. En prepara

b. N’agafa

c. En beu

Aquest contrast, però, és només aparent ja que els SM necessiten sempre la presència

d’una expressió quantificacional precedint l’element nominal que expressa la mesura. Així, les

oracions de (43) que són el correlat de (41) resulten també estranyes.

(43)

a. ??Val pessetes

b. ??Pesa quilos

c. ??Dura hores

Les oracions de (43), i consegüentment, les de (41) es poden legitimar, però, en contextos

adequats.

(44)

a. Això val euros i no dòlars

b. Això en val, d’euros

(45)

a. Pesa quilos i no grams

b. En pesa, de quilos

(46)

a. Dura hores i no minuts

b. En dura, d’hores

Veiem, per tant, que els SM es comporten com a arguments pel que fa a les dades

presentades en aquest apartat. En concret, presenten un comportament proper als dels SN

argumentals quantificats, ja que es poden pronominalitzar pel clític partitiu en. També hem vist

que els SM es poden pronominalitzar per un clític d’acusatiu ens aquells contextos on podem

forçar una interpretació referencial del SM.

2.3 Els SM no es poden iterar

Els adjunts es caracteritzen perquè no són seleccionats per un predicat, amb la qual cosa

poden aparèixer lliurement i es poden iterar. Tanmateix, no estem dient aquí , però, que no hi

hagi certes condicions que legitimin l’aparició de determinats adjunts. Per exemple, alguns

adjunts temporals que expressen la duració de l’esdeveniment són incompatibles amb predicats

que expressen un esdeveniment puntual (cf. (47)b).

97

(47)

a. La Maria va córrer durant tres hores

b. #La Maria va arribar durant un minut

Amb tot, tal com hem establert al capítol I, els arguments són SD/SN que es troben en

certes posicions estructurals i entren, així, en una relació semàntica determinada amb el predicat

verbal. Per tant, el nombre d’arguments i la seva interpretació es troba limitat per l’estructura

argumental del predicat verbal. En canvi, el nombre d’adjunts es troba només limitat per

qüestions semàntiques i interpretatives, com ho mostra el fet que els adjunts, a diferència dels

arguments, es poden iterar lliurement (amb les restriccions esmentades) com veiem a (48)a.

(48)

a. El Pep caminava tres hores al dia quatre dies de la setmana tots els mesos d’estiu

b. El Pep caminava tres hores, quatres dies de la setmana, tots els mesos d’estiu, etc.

c. *El Pep va preparar el cafè una torrada la lliçó

d. El Pep va preparar el cafè, una torrada, la lliçó, etc.

Fixem-nos que els adjunts de (48)a no es troben separats per comes. No es tracta, doncs,

d’una enumeració d’adjunts, ja que els arguments també es poden iterar seguint aquesta

estratègia (cf. (48)d). Fixem-nos que hi ha efectes en la interpretació dels adjunts segons si

apareixen iterats o en forma d’enumeració (cf. Uriagereka 2003). A (48)a els adjunts que

apareixen més a la dreta tenen abast sobre els de l’esquerra. A (48)b, en canvi, els adjunts

s’interpreten independentment en relació amb el predicat verbal i no estableixen relacions

d’abast entre ells. Així, (48)b es pot interpretar com tres assercions successives paral·leles on

diem tres freqüències possibles amb què el Pep caminava.

Els SM no es comporten com a adjunts en aquest sentit ja que són seleccionats pel

predicat i, en conseqüència, no es poden iterar lliurement. Fixem-nos que alguns SM que

funcionen com a adjunts sí que presenten el patró descrit anteriorment: es poden repetir

lliurement, amb restriccions només de caire semantico-pragmàtic.

(49)

a. *La Maria pesava seixanta quilos cent quilos

b. *Aquella pel·lícula va durar tres hores tres dies dos cops per setmana

c. *El cotxe costava tres mil euros quatre mil dòlars

d. La Maria dormia tres hores tres dies quatre anys

Amb tot, sembla que sí que podem trobar oracions semblants a les de (48) i (49)a amb

iteració dels SM. Tanmateix, no es tracta del mateix cas. Fixem-nos que les oracions de (50)

presenten un patró totalment invers a les oracions de (48)a i (49)a. Així, el terme de mesura de

98

les oracions de (50) denota una unitat sucessivament més petita de forma que la primera unitat

inclou la segona, la tercera, la quarta i així, successivament. Justament al contrari del que passa a

(48)a i (49)a on els adjunts situats més cap a la dreta inclouen els adjunts de l’esquerra. A més,

l’oració de (50)b mostra que aquesta restricció no depèn del tipus de mesura emprada ja que

durar utilitza mesures temporals. La diferència consisteix en que a (50) els diferents SM formen

en realitat un sol constituent on cada SM especifica una part de la mesura total.

(50)

a. La Maria pesava cinquanta quilos tres-cents grams

b. La pel·lícula va durar tres hores quaranta minuts trenta segons

c. Aquell cotxe costava sis mil euros trenta-quatre cèntims

2.4 Avançament del SV

Uriagereka (2003) mostra que els adjunts a diferència dels arguments, en construccions

d’avançament del SV en anglès, poden ser arrossegats amb el SV o bé poden romandre en la

posició original mentre que els arguments han d’aparèixer obligatòriament adjacents al predicat

verbal (cf. (51) i (53))

(51) Caesar said he would conquer Gaul in one year...

a. and conquer Gaul in one year he surely did.

b. and conquer Gaul he surely did in one year.

[extret d’Uriagereka (2003)]

(52) Caesar said he would conquer Gaul...

a. and conquer Gaul he surely did.

b. *and conquer he surely did Gaul

En aquest sentit els SM es comporten de la mateixa manera que els arguments ja que en

aquestes construccions han d’aparèixer adjacents al predicat verbal.

(53) Mary said she would weigh sixty kilos

a. …and weigh sixty kilos she surely did

b. *…and weigh she surely did sixty kilos

(54) Oliver Stone said his film would last three hours

a. …and last three hours it surely did

b. …*and last it surely did three hours

Observem que en català es dóna un contrast semblant a l’observat en els exemples de

(53) i (54).

99

(55) La Maria va dir que pesaria cinquanta quilos aquest any

a. ?...i pesar cinquanta quilos va ser justament el que va fer

b. ...*i pesar va ser justament el que va fer cinquanta quilos

Amb tot, cal tenir en compte que els exemples tant en anglès com en català sonen una

mica estranys perquè els verbs de mesura són típicament estatius i el verb lleuger que apareix per

establir la referència és el verb fer, verb d’acció per excel·lència.

3 Els SM com a adjunts

3.1 Alternança amb adverbis de grau o quantificació

Els SM alternen amb adverbis de grau o quantificació (ex. molt, poc, bastant, gens,

força) cosa que no fan els objectes directes canònics (cf. (56)b)

(56)

a. El Joan pesa poc/ El Joan pesa cinquanta-cinc quilos

b. El Joan ha preparat pasta / *El Joan ha preparat poc52

A més a més, veiem que els VM es comporten com alguns verbs de procés que poden

aparèixer en construccions transitives i intransitives (ex. menjar, escriure, ballar, etc.). Així el

cas de (56)a és paral·lel a (57).

(57)

a. La Maria menja poc / La Maria menja l’entrepà

b. La Maria escombra molt /La Maria escombra el terra

c. El Pep corre molt / El Pep corre la marató

3.2 Passivització

Una de les característiques que tradicionalment s’han presentat a favor de la hipòtesi de

tractar els SM com a adjunts és el fet que aquests elements no es poden passivitzar53. Així, molts

autors consideren la falta de passiva com el tret crucial per a determinar el caràcter d’adjunt

d’aquests complements (Bach 1980, Anderson 1988, Kegl & Fellbaum 1989, Smith 1992).

(58) Hale & Keyser (2002)

52 L’oració seria bona amb l’aparició del clític partitiu en seguit del determinant indefinit poc EL Joan n’ha preparat poc 53 Per a un llistat força exhaustiu sobre quins verbs pemeten la passiva en anglès vegeu Bach (1980). Per a l’espanyol Mendikoetexea (1999) i Bartra (2002) per al català.

100

a. That house costs fifty thousand dollars

b. * Fifty thousand dollars are cost by that house

(59) Smith (1991)

a. *Trente-six mille francs ont été coûtés par cette voiture

b. *Quatre-vingts kilos sont pesés par Yves

(60) Español

a. *Dos horas fueron duradas por el concierto

b. *Veinte kilos fueron pesados por el tendero

(61) Catalán

a. *Quatre quilos van ser pesats pel nadó

b. *Quatre mil pessetes van ser valgudes

En canvi l’objecte de l’alternant agentiu de VM (si n’hi ha) sí que pot passivitzar-se.

(62)

a. Veinte kilos (de patatas) fueron pesadas por el tendero

b. Diez centímetros (de puerta) fueron medidos por el carpintero

En anglès, Anderson (1988) i Hale i Keyser (2002) argumenten que el SM no es pot

passivitzar perquè és un predicat. En concret, Anderson (1988) estableix que només els elements

amb paper temàtic de figura gramatical (ie. l’element sobre el qual s’exerceix la predicació)

poden ser passivitzats. Així doncs, l’element interpretat com a figura en els VM és el subjecte i

no pas el SM postverbal. Altres autors, vinculen la falta de passiva d’aquests elements a les

propietats referencials de l’objecte. Per exemple, Adger (1994)54 explica que, com els SM no són

elements referencials, no es poden moure a l’especificador del SConcordança (AgrP) per a rebre

cas. Aquesta mateixa raó explica per què els SM no poden aparèixer en les construccions de

tough-mouvement.

(63)

a. *Seventy kilos is hard for Anson to weight

b. *A week is tough to last in the outback

c. *Three dollars is easy for a book to cost

[Adger 1994]

Tanmateix, Adger no pot explicar per què aquests verbs no poden passivitzar-se en

neerlandès, en construccions de passiva impersonal, on la posició de subjecte es troba ocupada

per un expletiu. És difícil d’explicar els fets de (64) apel·lant només a restriccions sobre el

54 En termes d’Adger (1994), la manca de referencialitat es defineix com la impossibilitat dels SM d’introduir o recuperar elements discursius.

101

moviment. Per això Adger (1994) adopta la posició de Jackendoff (1972) que estableix que un

element amb paper temàtic LOCATIU no pot aparèixer com el subjecte oracional. Tanmateix,

aquesta proposta no deixar de ser una mica estipulativa.

(64)

a. *Er werd door Dennis 52 kilos gewogen

Expl ser-passat per Dennis 52 quilos pesar-participi passat

b. *Er werd door het congres twee weken geduurd

Expl ser-passat per la conferència dues semanes durar-participi passat

Com hem vist doncs, existeixen dues famílies d’explicacions pel que fa a la

impossibilitat de passivitzar els verbs de mesura. Per un costat, l’explicació pot fer referència al

SM: (i) a les seves propietats referencials (Mendikoetxea 1999, Bach 1980, Adger 1994) o bé (ii)

a la relació que manté amb el predicat verbal, ie. si és interpretat com la figura gramatical

(Anderson 1988), si té un determinat paper temàtic (Jackendoff 1972). En segon lloc, altres

autors troben la causa en la naturalesa del predicat verbal mateix: (i) en la semàntica, com el

caràcter estatiu dels VM (Rosselló 2002) o (ii) en la sintaxi, els VM no són veritables verbs

transitius i, per tant, no es poden passivitzar (Bach 1980, Kegl & Fellbaum 1988).

Com hem vist, dos factors semblen barrejar-se en aquest fenomen. Per una banda, tal

com apunta Rosselló (2002), el fet general que els predicats estatius no es poden passivitzar55.

(65)

a. María tiene un coche

b. *Un coche es tenido por María.

c. Los niños saben la respuesta

d. *La respuesta es sabida por los niños

En segon lloc, les propietats referencials dels SM ja que, seguint Mendikoetxea (1999),

només els objectes definits permeten la delimitació aspectual del verb cosa que és condició

imprescindible, segons aquesta autora, per legitimar la passiva perifràstica (per la presència del

participi perfet). De fet, la generalització de Rosselló esmentada abans (ie. que els predicats

estatius no poden passivitzar-se) pot ser subsumida a l’observació de Mendikoetxea (ie. que la

delimitació aspectual és una condició imprescindible per legitimar la passiva perifràstica) ja que

els predicats estatius no es troben especificats aspectualment. Així, els VM no es podrien

55 Alguns autors apunten algun contraexemple adduït per Jespersen (1927) ‘In the result of this peculiarity Othello is

resembled only by Antony and Cleopatra’. Bach (1980) senyala que la passiva resulta estranya si el subjecte és un element indefinit i no referencial. Aquest fet podria explicar també per què els SM no es poden passivitzar. Anderson (1988), en canvi, argumenta que en aquests exemples Othello s’interpreta com la figura gramatical sense tenir en compte tampoc a quin tipus aspectual pertany el predicat.

102

passivitzar per dos motius: per les propietats referencials del seu objecte i perquè és un predicat

estatiu. En conseqüència, no podem vincular la manca de passiva amb el caràcter no argumental

dels SM.

3.3 La C(onstrucció) C(ausativa) R(omànica)

El subjecte dels verbs intransitius, quan apareixen subordinats en la construcció causativa

de les llengües romàniques, porten cas acusatiu mentre que el subjecte dels verbs transitius

porten cas datiu, com mostren els exemples (66) i (67), per al francès i el català.

(66) Francés

a. J’ai fait manger Jean → Je l’ai fait manger

b. J’ai fait manger la pomme à Jean → Je lui ai fait manger la pomme

[Smith 1991]

(67) Català

a. He fet menjar al Joan → L’he fet menjar

b. He fet menjar les patates a la Maria → Li he fet menjar les patates

Els VM, però, tenen un comportament una mica diferent ja que la presència del

SM no impedeix que el subjecte del VM porti cas acusatiu. Smith (1991) observa que almenys

en francès, la construcció causativa amb el subjecte amb cas datiu resulta agramatical

contràriament al que esperaríem d’un verb transitiu típic. En català, però, l’oració amb subjecte

en datiu no resulta totalment agramatical tot i que la majoria de parlants consultats troben millor

(69)a a (69)b.

(68)

a. ?Son goût pour les repas plantureux l’a fait peser cent kilos

b. *Son goût pour les repas plantureux lui a fait peser cent kilos

(69)

a. Tot aquest menjar l’ha fet pesar vuitanta quilos

b. ?Tot aquest menjar li ha fet pesar vuitanta quilos

Tanmateix, si observem les oracions de (70) es veu clarament que quan el verb és

agentiu l’aparició del subjecte en acusatiu dóna una oració agramatical.

(70)

a. Le contre-maître lui a fait peser tous les sacs

b. *Le contre-maître l’a fait peser tous les sacs

c. *El contremestre l’ha fet pesar tots els sacs

103

d. El contremestre li ha fet pesar tots els sacs

Aquest contrast es veu clarament en italià ja que, segons els parlants consultats, el

subjecte dels VM en la construcció causativa no pot aparèixer mai en datiu talment com si fos un

verb intransitiu.

(71)

a. Gianni l (=AC)’ ha fatta ridere Maria

b. Gianni le (=DAT) ha fatto mangiare mele a Maria

c. Quella dieta tanto rigida l' (=AC) ha fatta pesare 50 kg, a Maria

d. I nuovi prezzi l’(=AC) hanno fatto costare 40 euro

e. L'appoggio popolare lo (=AC) fece durare 20 anni, al nostro presidente

Les propietats no referencials dels SM no sembla que influeixin en el comportament

d’aquests elements en la CCR ja que els SN escarits singulars presenten un patró totalment

diferent. Així, el subjecte del predicats verbals que es construeixen amb un SN singular escarit,

apareix en datiu en la CCR.

(72)

a. He fet portar corbata al Pere→ Li he fet portar corbata

b. He fet portar corbata el Pere → *L’he fet portar corbata

Els exemples de (72)b es repeteixen en italià cosa que fa pensar que les propietats

referencials del complement no tenen cap efecte en el fet que el VM es comporti com un verb

intransitiu en aquesta construcció

(73)

a. L’etichetta gli (=DAT) fa portare la cravatta

b. Gli anni di cattive raccolte gli (=DAT) hanno fatto avere fame

3.4 Selecció de l’auxiliar

Els VM es comporten com a verbs intransitius pel que fa la selecció de l’auxiliar. Així,

l’italià distingeix els verbs inacusatius dels inergatius a partir de la forma de l’auxiliar de les

formes compostes dels temps perfectius. Com ja examinarem al capítol V, els VM tenen un

comportament variable pel que fa a aquest fenomen (vg. també Smith 1991 i Gràcia 1989) i, en

ocasions, poden seleccionar l’auxiliar essere. El que ens interessa en aquests moments, però, és

el fet que l’auxiliar essere només pot ser seleccionat per verbs intransitius, fet que posa de

manifest, un altre cop, que el VM es comporta com un verb intransitiu (en aquest cas inacusatiu)

104

malgrat la presència del SM. En aquest cas, les propietats referencials de l’objecte tampoc no

permeten explicar el comportament del VM.

(74)

a. Questa machina è costata / ??ha costato dieci milioni

b. Una tale gemma sarebbe valsa/??avrebbe valso moltissimi soldi

c. Il concerto è durato /??ha durato tre ore

d. Questo presidente è / ?ha durato tre anni

e. Tutti i sacchi sarebbero pesati / avrebbero pesato cento chilogrammi

3.5 La prefixació amb out

La prefixació amb out de l’anglès permet aïllar la classe dels verbs inergatius. Tal com

observa Bresnan (1982), només els verbs que tenen un argument permeten la presència del

prefix out56. Amb la presència del prefix, obtenim un verb transitiu comparatiu a partir d’un

inergatiu. Així, l’afixació del prefix out a un verb V genera un verb out-V tal que x out-V y

significa ‘x V en un grau superior que y’ . Als exemples de (75) observem com la generalització

de Bresnan es compleix ja que els verbs transitius (vg. (75)d-(75)g) no es poden prefixar.

(75)

a. John outran Mary

b. Few cats outgrin Lorenzo’s cat

c. Christmas Bells outjangled church bells this year

d. *The boys outfound the grils in the treasure hunt

e. *Extroverts outlikes introverts

f. *Bureaucarts outbribe managers easily

g. *The Soviets outdestroyed the AMericans

[Exemples de Zubizarreta 1987]

Tanmateix, alguns verbs transitius que permeten un ús intransitiu amb objectes no

especificats poden entrar també en aquesta construcció (vg. Bresnan 1982, Zubizarreta 1987 I

Levin 1988 ). A (76) tenim alguns exemples extrets de Levin (1999).

(76)

56 De fet Zubizarreta (1987) opina que els verbs inacusatius permeten també la presència del prefix out (ex. outbounce)amb algunes restriccions de naturalesa semàntica que no explora. Deixem aquesta qüestió per al capítol V on prenem aquest fenomen com un diagnòstic d’inergativitat.

105

a. I’m no slouch in the food department, but she consistently outordered and outate

me (C. Garcia-Aguilera, Bloody shame, New York: Putnam’s,1997, 4)

b. . . . Georgia will have to outscratch and outclaw the Gators just to beat them,”

Spurrier said Monday. (T. Barnhart, Spurrier defends comments; Poor-mouthing

is getting old, The Atlanta Journal and Constitution, November 12, 1991, E1)

c. “. . . They outhit us and outplayed us. . . . ” (D. Ventura, School sports; Division 2

North; Danvers dances, The Boston Herald, June 13, 1999, B46)

d. Whereupon their American Security Bank teammates calmly outtugged their

obviously straining opponents . . . (P.S. Canellos, Jocks of all trades; Playing the

corporate games, The Washington Post, July14, 1986, C1)

Aquests verbs, malgrat que poden construir-se com a transitius en algunes ocasions, no

permeten la presència de cap complement quan apareixen en aquesta construcció, com mostra el

contrast de (77).

(77)

a. The children outate the parents

b. * The children outate the sandwich the parents

Curiosament els VM es comporten, un altre cop, com els verbs inergatius. Això és, en

anglès admeten la prefixació amb out fet que ens dóna entendre que o bé el SM no és un

veritable argument del verb, o bé, que els VM, juntament amb alguns verbs transitius, es poden

construir com a intransitius quan l’objecte és inespecífic

(78)

a. The boxer outweighed his opponent

b. My swiming pool outmeasures yours

c. I hope the new car outlast the old one

d. But in a long run, intensive therapy may outcost pancreas transplantation

Aquesta prova, de la mateixa manera que l’anterior, mostra que el VM es comporta com

un verb intransitiu.

3.6 Concordança d’objecte

En aquelles llengües amb concordança d’objecte, els SM mostren un comportament

variable. Smith (1991) observa que no hi ha concordança entre el SM i el participi passat en

francès cosa que mostra, per a aquest autor, el caràcter no argumental d’aquests constituents. Les

dades resulten una mica confuses perquè freqüentment s’admeten totes dues versions mentre que

106

la no concordança amb objectes directes canònics produeix oracions clarament agramaticals.

Tractarem breuement el cas de les llengües romàniques, en concret el francès i l’italià, que

mostra un patró diferent (vg. (81)).

En llengües com el francès, l’italià i el català57, l’objecte directe preverbal concorda en

gènere i nombre amb la forma del participi passat en els temps perfectius perifràstics. A (79)

reproduïm les dades de Smith (1991) que mostren com el SM no concorda amb la forma del

participi passat.

(79)

a. Les douze francs que cette livre avait coûté

b. La grosse somme que cette propriété aurait valu

c. Les vingt grammes que cette lettre a pesé

(80)

a. Toute la peine que vous nous aurez coûtée

b. Les réprimandes qu’il nous a values

c. Vos bonnes raisons que j’ai pesées58

Aquests fets no es repeteixen en italià on tenim sempre concordança.

(81)

a. Tre chili, mai li ha pesati

Tres quilos, mai el.masc.pl. ha pesat masc.pl

b. Tre ore, sì che le ha durate

Tres hores, sí que la fem.pl. ha durat fem.pl.

Veiem, doncs, que hi ha forta variació interlingüística. Adger (1994), seguint un treball

d’Obenauer (1992), estableix que hi ha una interacció entre la interpretació dels SD objectes i

l’aparició de concordança (almenys en francès). Així, segons Obenauer (1992), l’oració de (82)a

té una interpretació diferent a (82)b. Obenauer (1992) acaba concloent que només els SD amb

una interpretació específica o familiar forcen la concordança.

(82)

a. Quelles maisons a-t-il construit ?

QUEL-fem.pl cases ha ell construït

‘Quin tipus de cases ha construït?’

b. Quelles maisons a-t-il construites ?

57 En aquesta llengua la concordança amb l’objecte és facultativa i subjecta a una forta variació dialectal. Per tant, deixarem de banda els exemples del català. 58 Aquest ús de peser és força diferent a l’ús de peser com a verb de mesura. En aquesta oració peser significa més aviat sospesar.

107

QUEL-fem.pl cases ha ell construït fem.pl

‘Quines cases ha construït?’

Per aquest mateix motiu, Adger (1994) explica que les exclamatives en francès no

permeten la concordança del participi passat (al contrari del que passa amb les interrogatives)

perquè no permeten l’aparició d’un SD específic. Reproduïm els seus exemples a (83).

(83)

a. Quelle surprise elle m’a fait(*e) !

Quina-fem.sg sorpresa--fem.sg m’ha fet(*-fem.sg ) ella !

‘Quina sorpresa m’ha fet !’

b. Quelle erreur il a commis(*e) !

Quina-fem.sg error--fem.sg m’ha fet(*-fem.sg ) ell !

‘Quin error ha fet!’

El que sembla crucial, per tant, segons aquestes dades, és que el SD es pugui interpretar

de manera específica cosa que no es possible amb els SM, ja que no denoten entitats presents en

el discurs sinó quantitats59. Al contrari, la concordança d’objecte en italià no sembla fer

referència al caràcter específic o no específic dels constituents. Potser el contrast entre l’italià i el

francès exemplificat a (79) i (81) està lligat també al contrast notat per Kayne (2000:11) i

reproduït aquí a (84). Deixarem, però, aquests fets per a posteriors recerques.

(84)

a. *Il en a reprises deux

b. Ne ha reprise due

Tot i així, aquest patró es reprodueix en altres llengües més allunyades. Per exemple, en

basc quan tenim un SM, s’admeten les dues versions: la concordada i la no concordada, mentre

que quan l’objecte directe és un SD la concordança és obligatòria. De moment, no sabem si

aquest mateix patró es reprodueix amb altres complements de característiques referencials

similars, o si hi ha una interacció entre referencialitat i concordança també en basc. Deixem, per

tant, aquest fenomen per a investigacions posteriors.

(85)

a. Mariak 60 kilo pisatzen du/ditu

Maria.erg 60 kilo pesar aux.obj.sg/pl

‘María pesó 60 kilos ‘

b. Pelikula hauek hiru ordu irauten du/ditu

59 Per a Adger (1994) el que és crucial és que no poden recuperar ni introduir elements discursius.

108

Película aquella.erg tres horas durar aux.obj.sg /pl

‘Aquella película duró tres horas’

c. Mariak tomateak erosi ditu/*du

Maria.erg tomate.det.pl comprar aux.obj.pl/sg

‘María compró tomates’

d. Mariak bi kilo tomate erosi ditu/*/?du

Maria.erg dos kilos tomate comprar aux.obj.pl/sg

‘María compró dos kilos de tomates’

3.7 Extracció

Els SM no es poden extreure d’illes febles60 , com podem veure en els contrasts de (86),

cosa que al llarg de la bibliografia ha constituït una prova a favor del caràcter no argumental

d’aquests constituents (vg. Smith 1991, Corver 2006). De fet, en determinades propostes es

defensa que les expressions sensibles a les illes febles són adjunts en oposició als arguments que

sí que es poden extreure (Lasnik and Saito 1984, Chomsky 1986), com il·lustra el contrast de

(87).

(86)

a. Qué (=patatas) no sabes que Juan ha pesado?

b. *Qué (=cuarenta kilos) no sabes que Juan ha pesado?

c. Cuantos tomates no sabes que Juan ha pesado?

d. *Cuantos kilos no sabes que Juan ha pesado?

(87)

a. ??Which problem do you wonder how John could solve t t?

b. * How do you wonder which problem John could solve t t?

[Rizzi 1990: 4]

Rizzi (1990) observa que alguns elements seleccionats pel verb (SM, adverbis, fragments

idiomàtics) no es poden extreure tampoc de determinats contexts inductors d’illa feble. Rizzi

argumenta que la distinció argument-adjunt no pot ser la correcta en casos com aquests ja que els

dits elements semblen seleccionats efectivament pel verb, i per tant, lèxicament regits per aquest.

(88)

60 Una illa forta és aquella de la qual no es pot extreure cap element (ex. l’extracció d’una oració interrogativa introduïda per un mot qu, l’extracció d’un adjunt oracional, extracció d’un SD definit); una illa feble és una illa de la qual no es poden extreure alguns elements (ie. no podem extreure els adjunts però sí els arguments). Exemples d’illes febles serien : illes interrogatives, negació, contexts factius, etc.

109

a. What did you think that the book cost?

b.*What did you wonder wether the book cost? [illa interrogativa]

c. What didn’t you think that Anson saw t ?

d.*What didn’t you think that the book cost t ?

[illa negativa]

e. What did you regret that Anson saw?

f. *What did you regret that the book cost?

[illa factiva]

[Exemples extrets d’Adger 1994]

(89)

a. Qué pensabas que el libro costaba?

b.*Qué te preguntabas si el libro costaba? [illa interrogativa]

c. Qué no sabías que había visto Juan?

d.* Qué no sabías que el libro había costado?

[illa negativa]

e. Qué lamanentaste que hubiera visto Juan?

f. *Qué lamentaste que el libro hubiera costado? [illa factiva]

Per Rizzi (1990), doncs, el que sembla crucial en aquests casos és que els elements

(seleccionats o no) que no es poden extreure no són referencials. Per a aquest autor, els elements

referencials es poden extreure perquè, tot i que el mot qu desplaçat no pugui lligar la seva traça

(recció per antecedència), la traça és troba regida lèxicament pel verb. En la Relativitat

Minimitzada, el lligament es defineix en termes de c-comandament i d’identificació d’índexs

referencials. Els arguments no referencials no reben un paper temàtic referencial, i per tant, no

disposen d’un índex referencial, amb la qual cosa no poden ser lligats pel verb, perquè no es

produeix una identificació d’índexs referencials. Entre els papers temàtics no referencials trobem

el de mesura, manera, paper atmosfèric, paper idiosincràtic en les expressions idiomàtiques61,

etc. Igualment, Cinque (1990), Adger (1994) o Rizzi (2002) argumenten que els SM no es poden

extreure perquè no són elements referencials.

61 D’aquesta manera Rizzi (1990) captura la distinció entre arguments i quasi –arguments de Chomsky 1991. Així, aquests darrers serien expressions que són marcades temàticament però que no es refereixen a cap participant en l’esdeveniment.

110

Finalment, Rullman (1995) dóna una explicació des de la pragmàtica, almenys pel que fa

a l’extracció d’una illa negativa. En la seva proposta l’extracció d’adverbis de grau del domini

de la negació dóna lloc a oracions sintàcticament correctes però semànticament anòmales. El

problema amb oracions com (90)a consisteix en el fet que els adverbis de grau vehiculen una

pressuposició de maximalitat62, tal que, si l’oració va negada, no existeix cap resposta possible.

Així, la resposta a (90)a, és el màxim grau possible tal que el Joan pesa com a mínim aquest

grau. Si neguem l’oració, no existeix cap quantitat màxima possible tal que el Joan no pesa

aquesta quantitat. La raó, per tant, és pragmàtica i rau en aquesta pressuposició.

(90)

a. How much does John weight ?

b. What did John read?

c. *How much does John not weight ?

d. What did John not read?

Tanmateix, l’anàlisi de Rullman pot rebre dues crítiques. En primer lloc, sembla difícil

estendre la seva anàlisi a altres tipus d’illes, com les interrogatives o les factives. En segon lloc,

la proposta de Rullman (1995) no permet explicar per què en determinats contextos on,

conservem la pressuposició de maximalitat però establim referents discursius per als SM,

l’extracció d’aquests elements sí que és possible. Així, imaginem un context com el descrit a

[A], l’extracció no resulta tan dolenta ja que els SM es lliguen discursivament. Una resposta

apropiada pot ser [C], ja que no hem cregut que el Joan hagi pesat mai 150 quilos.

[A] Estem en un concurs televisiu. Es mostren diferents escenes amb fotos del Joan en diferents

moments de la seva vida. Ens diuen que algunes de les fotografies poden ser falses i d’altres no.

En una surt el Joan molt prim, en una altra normal i en una altra molt gras. A sota de cada

fotografia apareix un determinat pes : 45, 75 i 150 quilos respectivament. El presentador ens fa

la següent pregunta:

[B] Què no creus que ha pesat el Joan?

[C] 150 quilos

Tot i així, no entrarem ara en la discussió sobre si els fenòmens d’extracció descrits en

aquest apartat s’han d’analitzar com a un fenomen sintàctic, semàntic o pragmàtic. El que és

62 Això és, s’interpreten en un grau màxim. Per exemple, Quant pesa el Joan ? hi ha una pressuposició per la qual la resposta correcta a aquesta pregunta només és aquella on diem el punt màxim en l’escala de pes que té el Joan. Així, si el Joan pesa seixanta quilos, la resposta adequada a la pregunta seria seixanta quilos i no pas vint quilos, tot i que, en sentit estricte, si el Joan pesa seixanta quilos també en pesa trenta.

111

crucial és que el fet que els SM són arguments o adjunts no té cap efecte en la impossibilitat

d’aquests elements de ser extrets d’illes negatives. Els exemples de (91) il·lustren específicament

aquest punt. Com veiem, ni el SM adjunt ni l’argumental poden ser extrets del domini de la

negació (aquestes dades es poden estendre a altres illes interrogatives).

(91)

a. Quant no saps que va córrer la Maria?63

[extracció d’adjunt]

b. Quant no saps que va durar la pel·lícula?

[extracció d’argument]

3.8 Nominalitzacions

Els SM no poden aparèixer com a complements de les nominalitzacions dels verbs de

mesura corresponents en anglès (cf. Corver 2006), com veiem als exemples.

(92)

a. John’s weighing of the pig took three minutes

b. *John’s weighing of 150 kilos didn’t bother him

Tal com apunta Baker (1997), seguint l’anàlisi de Chomsky (1986) de les

nominalitzacions amb verbs de marcatge excepcional de cas, la preposició of és la realització del

cas genitiu que, com a cas inherent, només pot ser assignat per un nucli a un SN, si aquest nucli

marca temàticament a aquest SN. Els casos rellevants a Chomsky (1986) els reproduïm a (93)

(93)

a. I believe John to be the winner

b. *The belief of John to be the winner

Aquestes dades, doncs, donen forts indicis per pensar que els SM no es troben

temàticament marcats pe verb, ie. no es troben en una posició estructural d’objecte, tal com

l’hem definit al capítol I.

3.9 Forats parasítics

63 Al capítol III hem apuntat la idea que el SM amb verbs de manera de moviment (córrer, saltar, caminar, etc.) són adjunts, propers als adjunts temporals, que expressen duració a partir, però, de coordenades espacials. Vegeu, però, Tenny (1995a, 1995b) per un tractament diferent. Per aquesta autora, el SM amb aquests verbs és un argument no referencial, fet que l’aproxima als adjunts. De moment, assumim que es tracta d’un adjunt a partir de contrasts com Què pesa el Joan/

*Què corre el Joan?, entre d’altres. Deixem, per a futura recerca, un tractament

més aprofundit d’aquests verbs.

112

Corver (2006) argumenta que els SM no són veritables arguments perquè contràriament

al SN argumentals (cf. (94)a), els SM no legitimen forats parasítics. Les dades de (94) il·lustren

aquest punt: l’oració amb el verb weigh en la variant agentiva,(94)a, és gramatical però amb la

variant estativa, (94)c, no ho és.

(94)

a. Which booki did you file ti without reading _ ?

b. Whati did you weigh ti without selling __?

c. *How muchi did the house cost ti without being worth __?

3.10 Abast

Tal com destaca Schwarszchild (2005), els SM malgrat ser expressions introduïdes per

un numeral (i per tant possiblement quantificacionals) no entren en relacions d’abast amb altres

expressions quantificacionals com farien els SN argumentals. Així, (95)a permet dues lectures:

en una cada granger pesa vint porcs (distributiva) i en l’altre, el conjunt dels grangers pesen vint

porcs en total (un en pesa tres, l’altre cinc i així fins a vint). A (95)b, en canvi, només la lectura

distributiva és possible. Així, el SM no pot prendre abast sobre el quantificador universal.

(95)

a. Cada granger va pesar vint porcs (ambigua)

b. Cada granger va pesar seixanta quilos (no ambigua)

[Corver (2006)]

Per a Corver (2006) aquest fet mostra el caràcter no argumental d’aquests complements. Al

capítol VI veurem com aquest comportament en relació a l’abast s’estén a altes constituents: com els

arguments meta de les CDO o els altres SM adjunts, com els temporals o els espacials. Tanmateix,

és possible també que aquest fet estigui relacionat amb les propietats no referencials dels SM.

Retornarem a aquesta qüestió al capítol VI.

4 Conclusió64

64 Hi ha altres fets que semblen indicar que el caràcter referencial dels arguments interaccionen fortament en les seves propietats com a complements. Per exemple, en les llengües eslaves, l’objecte directe en les oracions negatives porta cas genitiu mentre que en les afirmatives rep cas acusatiu.

(1) Polonès a. Jan waży czterdzieści kilogramów. Jan.NOM pesar cuarenta.ACC.PL kilo.GEN.PL ‘Jan pesa quaranta quilos’ b. Jan nie waży czterdzieści kilogramów/ czterdziestu kilogramów

113

Com hem vist, l’estatus dels SM és força controvertit. El fet que els SM no són

referencials provoca que presentin tot un conjunt de característiques normalment associades als

adjunts. En aquest capítol, hem intentat deixar de banda els trets referencials dels SM a l’hora de

destriar les seves propietats com a adjunt o com a argument. És cert, amb Adger (1994), que els

arguments no referencials presenten propietats properes als adjunts. Amb tot, certes

característiques dels SM no es poden explicar sota la hipòtesi que el SM és un argument no

referencial. Així, resulta evident que el VM s’interpreta com a intransitiu pel que fa a diversos

fenòmens: la prefixació out, la selecció de l’auxiliar en italià, la construcció causativa romànica.

L’estatus del SM com a adjunt, el posen de manifest propietats com l‘aparent obligatorietat

d’aquests elements, les proves de les nominalitzacions o el comportament d’aquests elements en

construccions de forats parasítics, per exemple. Tanmateix, hem vist que, en certs contextos, el

SM es comporta com un argument: així, sembla que hi hagi una relació semàntica estreta entre el

SM i el predicat verbal, no es pot iterar lliurement, es pot dislocar i representar per un clític

d’acusatiu en les construccions de CLLD en contextos apropiats, etc. Sembla, doncs, que pel

que fa a operacions de tipus lèxic (ie. selecció auxiliar, prefixació out, CCR, etc.), els VM es

comporten com si fossin verbs intransitius mentre que en operacions sintàctiques (ie. assignació

de cas, CLD, mot-qu, avançament del SV, etc. ) el VM es comporta com a transitiu i el SM com

el seu argument. És possible doncs, que el SM no sigui un argument del VM en el sentit que no

s’insereix en el nivell sintàctic on s’estableixen les relacions temàtiques entre el verb i els seus

arguments. Tanmateix, ens queda per explicar com és possible, si el SM és un adjunt, que

presenti una relació semàntica tan estreta amb el predicat verbal. Al capítol VI tornarem a

aquestes qüestions i veurem com la noció d’ adjunt lèxic (cf. Mateu 2000) ens pot permetre

tractar aquest interrogant.

Jan.NOM no pesar cuarenta.ACC.PL kilo.GEN.PL ‘Jan no pesa cuarenta kilos’ c. Jan kupił dwa kilogramy pomidorów Jan.NOM comprar.PAS.3.MASC.SG dos.ACC kilo.ACC.PL tomate.GEN.PL ‘Jan compró dos kilos de tomates’ d. Jan nie kupił dwóch kilogramów pomidorów/*dwa kilogramy pomidorów Jan.NOM no comprar.PAS.3.MASC.SG dos.GEN kilo.GEN.PL tomate.GEN.PL ‘Jan no compró dos kilos de tomate’

Com podem veure, en les oracions negatives els SM poden no alternar amb el genitiu. Segons els parlants consultats la construcció de genitiu sembla emfatitzar la quantitat: El Joan no pesa vuitanta quilos ‘El Joan no arriba a la quantitat de vuitanta quilos’. En acusatiu significaria que el Joan no pesa exactament la quantitat de vuitanta quilos. Aquesta distinció sembla paral·lela a l’ambigüitat dels determinants febles observada per Milsark (1974) entre una interpretació proporcional (quantificacional) i una de cardinal (no quantificacional).

114

Capítol V . Els verbs de mesura, verbs inacusatius o verbs

inergatius?

1 Introducció

Com hem vist al capítol III, els VM han estat considerats com a verbs inacusatius per la

majoria dels autors que han estudiat aquests predicats. Així, Perlmutter (1978), Kegl & Fellbaum

(1988), Gràcia (1989), Smith (1998), Zamparelli (1995), entre d’altres sostenen aquesta hipòtesi.

Entre les proves presentades es troben, per una banda, el fet que els VM, com altres verbs

inacusatius (eg. haver-hi, caldre, faltar ,etc.) són verbs estatius, i d’altra banda, que el subjecte

dels VM no es pot interpretar semànticament com a originador de l’esdeveniment65; es

comporta, més aviat, com el subjecte d’un verb copulatiu. Altres proves, com la selecció de

l’auxiliar en italià presenten indicis en aquesta direcció. En aquest capítol, farem un repàs al

comportament dels VM respecte als diferents diagnòstics d’inacusativitat que s’han presentat al

llarg de la bibliografia.

L’estructura d’aquest capítol és la següent. A l’apartat 2, presentarem les propietats dels

VM pel que fa a diferents diagnòstics d’inacusativitat i d’inergativitat. A l’apartat 3, analitzarem

un fet empíric, com és el fet que els VM, juntament amb altres predicats com els verbs

meteorològics i els verbs d’emissió, es poden parafrasejar per construccions amb verb fer-lleuger

de significat no agentiu. Veurem diferents propostes (Rigau 1997,1999) que tracten aquestes

paràfrasis com a una variant inacusativa del verb lleuger fer. Donarem un parell d’arguments a

favor de considerar-lo com la realització d’un nucli esdevenimental que expressa una relació

d’originador negativa, és a dir, un esdeveniment que denota un procés no controlat. En termes

teòrics, aquest verb seria la realització fonològica d’un tret [-R]. Examinarem també altres

construccions com les construccions temporals impersonals que es poden construir en les

llengües romàniques alternativament amb fer o amb haver-hi. Proposarem que aquest cas posa

de manifest que un mateix contingut conceptual pot tenir dues interpretacions semàntiques

diferents. Assumirem, amb Mateu (2002), que les diferents interpretacions semàntiques

sorgeixen de diferents configuracions sintàctiques. El comportament variable dels VM pel que fa

als diferents tests d’inacusativitat es pot explicar a partir de la idea que els VM es poden

interpretar bé com a verbs inacusatius o bé com a inergatius. En aquest sentit són pròxims als

65 Veurem, però, al llarg d’aquest capítol que, en certs contextos, el subjecte també es pot interpretar com un originador no agentiu.

115

verbs meteorològics (eg. ploure, nevar, fer sol), als d’emissió (brillar, sonar, etc.), als verbs

d’emissió de substància (eg. regalimar, vessar, etc.), als verbs que denoten processos fisiològics

(eg. sagnar, suar, ruboritzar-se), etc. En aquest apartat, veurem que si adoptem una teoria com

la de Mateu (2002) podem predir quins verbs presenten un comportament semblant: justament

són aquells verbs que formalment es corresponen amb les estructures [-R] i [-T][-r], és a dir,

aquells predicats que no estan especificats ni per la telicitat ni per l’agentivitat. Aquests verbs

reben l’apel·latiu de verbs no centrals, en termes de Sorace (2000). Veurem com aquesta anàlisi

dels VM ens permet donar compte del comportament variable d’aquests predicats pel que fa a

diferents diagnòstics d’inacusativitat.

2 Els VM: inacusatius o inergatius?

Com ja hem esmentat en els capítols anteriors, els VM es classifiquen tradicionalment

com a verbs inacusatius; això és, l’únic argument verbal és un argument intern. En aquest treball

prenem una aproximació sintàctico-semàntica a la Hipòtesi de la Inacusativitat que va una mica

més enllà de la proposta original de Perlmutter (1978), recollida per Levin i Rappaport-Hovav

(1995), que afirma que la inacusativitat es troba sintàcticament representada i semànticament

determinada. La teoria de Mateu (2002) de l’Estructura Argumental assumeix que existeix un

homomorfisme entre la interpretació semàntica i l’estructura sintàctica. Això és, cada

configuració sintàctica dóna lloc a una interpretació semàntica determinada. Sota aquesta visió,

la inacusativitat no és ni un fenomen estrictament semàntic (Van Valin (1990), Dowty (1991),

Zaenen (1993)) ni purament sintàctic (Rosen (1984), Burzio (1986), Perlmutter (1989)), sinó que

es troba representat sintàcticament i semànticament.

Un dels problemes d’assumir que la inacusativitat és un fenomen, almenys parcialment,

semàntic es troba en el fet, àmpliament tractat en la bibliografia, que els verbs inacusatius no

formen una classe semàntica uniforme. Així, dintre de la classe dels verbs inacusatius trobem

verbs que pertanyen a classes semàntiques diferents com (i) verbs de moviment dirigit (eg.

arribar, sortir, venir, etc) (ii) verbs no agentius de manera de moviment (eg. rodolar, girar,

etc.), (iii) verbs d’aparició i desaparició (eg. néixer, morir, aparèixer, etc.) (iv) verbs

d’existència (eg. quedar, faltar, haver-hi), etc.

A més, verbs amb significats similars presenten un comportament variable tant en

llengües diferents com dintre d’una mateixa llengua. Per exemple, la parella formada per l’italià

arrossire i l’anglès to blush (ie. cat. ruboritzar-se) que denoten el mateix escenari conceptual

però que presenten propietats diferents pel que fa a la inacusativitat, n’és un cas paradigmàtic. Al

116

mateix temps, verbs clarament inergatius es comporten com a inacusatius en determinats

contextos (eg. construccions resultatives (eg. The boy danced vs. The boy danced into the room )

(vg. Hoekstra 1988, Mateu i Rigau 2000, Mateu 2002), construccions locatives existencials (eg.

La Maria estudia vs. En aquesta facultat estudien molts immigrants) (vg. Rigau 1997, Hoekstra

i Mulder 1990).

Tots aquests exemples es poden explicar si adoptem la distinció proposada en el treball

de Mateu i Amadas (2001) i que reproduïm a (1).

(1) Meaning is a function of both (non-syntactically transparent) conceptual content and

(syntactically transparent) semantic construal.

[cf. Mateu 2002:44]

Amb (1), podem reformular l’observació de Rosen (1984), que els verbs inacusatius no

formen una classe semàntica unificada, de tal manera que restringim el conjunt possible de trets

semàntics que caracteritzen els predicats, al subconjunt dels aspectes del significat que són

sintàcticament rellevants. Així, els casos descrits com a problemàtics per a la nostra teoria — i

per a qualsevol teoria que assumeix que la semàntica pren un paper fonamental en la

caracterització de la inacusativitat — deixen de ser-ho.

En primer lloc, considerem el parell arrossire/to blush descrit anteriorment. És possible

que els trets semàntics que agrupen aquests dos predicats en un mateix conjunt no siguin els trets

semàntics rellevants sintàcticament. D’aquesta manera, aquest parell de verbs formarien part del

mateix conjunt de predicats en una caracterització semàntica que prengués com a tret rellevant el

fet que ambdós predicats denoten un procés fisiològic. Tanmateix, cadascun dels quals dóna lloc

a una interpretació semàntica diferent. En un cas, arrossire denota un canvi d’estat mentre que

en l’altre, to blush denota un procés. Semànticament, doncs, en aquesta visió més restringida,

ambdós predicats no formarien part de la mateixa classe verbal.

En segon lloc, observem el segon cas de variabilitat esmentat anteriorment. Això és,

alguns verbs de procés, en certs contextos, presenten propietats típiques dels verbs inacusatius,

tot i que es comporten com a inergatius d’una manera molt estable, en absència d’un entorn

determinat. Per exemple, fixem-nos en el verb intransitiu cantar, que com a inergatiu es

caracteritza perquè el seu subjecte no es pot pronominalitzar pel clític partitiu en, com els

subjectes dels verbs transitius (cf. (2)b) i a diferència dels subjectes dels verbs inacusatius (cf.

(2)d) i els objectes dels verbs transitius (cf. (2)c)

(2)

117

a. *En van cantar tres, de nois

b. *En van estudiar la lliçó quatre, d’alumnes

c. Els alumnes en van estudiar quatre, de lliçons

d. En van arribar tres, de nois

Tanmateix, el verb cantar es pot comportar com a inacusatiu en presència d’un clític

locatiu encapçalant l’oració. Aquest fenomen s’estén a qualsevol verb inergatiu en català.

(3)

a. En aquesta coral n’hi canten molts, de nois

b. Al teu poble n’hi van estudiar molts, d’americans

c. En aquesta casa n’hi truquen pocs, d’homes

Les oracions de (3), tal com observen Rigau (1997) i Mateu i Rigau (2000), són

equivalents a les oracions existencials impersonals de (4).

(4)

a. En aquesta coral hi ha molts nois que canten

b. Al teu poble hi ha molts americans que estudien

c. En aquesta casa hi ha pocs homes que truquen

De manera semblant, en llengües com l’anglès o el neerlandès, els verbs inergatius en

determinats contextos, com per exemple en presència d’un SP de direcció, es comporten com a

inacusatius, com mostren, per exemple, les dades de selecció de l’auxiliar en neerlandès.

(5)

a. Jan is/*heeft de kamer in gedanst

Jan ÉS/HA la habitació a ballat

‘El Jan ha entrat ballant a l’habitació’

b. Jan heeft/*is gedanst (gedurende vele uren)

Jan HA / ÉS ballat durant moltes hores

[Exemples adaptats de Mateu (2002:234)]

Aquests fenòmens han rebut un extens tractament en la bibliografia66 perquè plantegen

un problema per a les aproximacions semàntiques a la Hipòtesi de la Inacusativitat, ja que un

mateix verb presenta un comportament diferent depenent del context sintàctic on apareix. Com

hem vist, la distinció de (1) ens permet explicar aquests fets sense necessitat de renunciar a una

66 Vegeu Hoekstra i Mulder 1990, Torrego 1989, Rigau 1997, Mateu i Rigau 2000, per a les construccions locatives existencials de (3); Hoekstra 1984, 1988, Mateu 2002, Mateu i Rigau 2000, etc. per a les construccions resultatives de (5).

118

aproximació sintàctico-semàntica. Observem que hi ha un canvi de significat en les dues

aparicions del verb dansen ‘ballar’ en les oracions de (5), com mostren les paràfrasis de (14).

(6)

a. Jan heeft gedanst

� ‘El Jan ha ballat’

b. Jan is de kamer in gedanst

� ‘El Jan ha entrat ballant a l’habitació’

Per tant, en aquests casos, existeix una correlació entre el comportament inacusatiu i un

canvi semàntic significatiu. En la primer oració, dansen denota una activitat mentre que en la

segona denota un canvi d’estat. Així doncs, assumint l’existència d’homomorfisme entre la

sintaxi i la semàntica, les dues interpretacions semàntiques de (6), són fruit de dues

configuracions sintàctiques diferents (vg. Mateu i Rigau 2000 i Mateu 2002).

De manera semblant, Sorace (2000) observa que hi ha dos tipus de verbs de comportament

variable. D’un costat, trobem els verbs esmentats en el paràgraf anterior que presenten propietats

inacusatives o inergatives segons el context d’aparició. De l’altre, hi ha tota una sèrie de verbs

que, tot i que també presenten una alta variabilitat, aquesta no està subjecta a l’entorn sintàctic

on es troben. En el segon cas, un mateix escenari conceptual pot originar dues interpretacions

diferents, com a l’exemple del parell arrossire/to blush. De casos com aquests, també en trobem

exemples dins d’una mateixa llengua. Així, en italià un mateix verb pot seleccionar tots dos

auxiliars sense que hi hagi cap element contextual que així ho determini i sense que hi hagi un

canvi manifest de significat. Tanmateix, com veurem més endavant, en realitat, la variabilitat

d’aquests verbs està lligada a la possibilitat d’obtenir dues interpretacions semàntiques diferents.

(7) Il telefono ha/è squillato

El telèfon ha/és sonat

‘El telèfon ha sonat’

[Sorace 2000: 877]

Veiem, doncs, que existeix tot un conjunt de verbs que presenten un comportament

inestable pel que fa a diferents diagnòstics d’inacusativitat. Sorace (2000) ja va apuntar aquest

fet per al diagnòstic de la selecció de l’auxiliar i va establir que aquest comportament es dóna

sempre dins d’un mateix grup semàntic de predicats. Veurem, amb Sorace (2000), que hi ha

variació però sempre seguint un patró determinat. El que cal tenir en compte, però, és el fet que

el comportament variable de verbs semànticament semblants no constitueix un veritable

contraexemple si assumim la distinció de (1) i tenim en compte només els aspectes semàntics

que són sintàcticament rellevants.

119

Un cop aclarida quina és la nostra posició respecte del fenomen de la inacusativitat,

passarem a examinar el comportament dels VM. Observem que aquests verbs, juntament amb els

mencionats en les línies precedents, tot i formar una classe homogènia semànticament, presenten

un comportament variable tant en la comparació interlingüística com en la intralingüística. En

l’apartat següent, intentarem oferir una explicació basada en la distinció de (1) i en les

observacions de Sorace (2000), respecte del fet que els aspectes semàntics poden determinar el

comportament variable dels predicats verbals.

2.1 Diagnòstics d’inacusativitat

En aquest apartat presentarem alguns dels diagnòstics que s’han presentat per distingir els

verbs inacusatius dels verbs inergatius. Molts d’aquests diagnòstics incideixen en aspectes

semàntics que diferencien els verbs inergatius (eg. agentivitat, el dinamisme, l’atelicitat, etc.)

dels inacusatius. D’altres, però, no permeten una caracterització en termes estrictament

semàntics, almenys al primer cop d’ull, com és el cas del diagnòstic basat en la selecció de

l’auxiliar o la pronominalització per en67. De moment, deixarem de banda aquesta discussió, i

ens centrarem exclusivament en el comportament dels VM.

2.1.1 Selecció de l’auxiliar

La selecció de l’auxiliar en els temps compostos permet diferenciar els verbs inacusatius

dels verbs inergatius en algunes llengües. Així, els verbs inacusatius es diferencien dels verbs

inergatius en el fet que els primers seleccionen l’auxiliar SER i els segons, l’auxiliar HAVER68. La

distinció és més evident en algunes llengües que en d’altres. Per exemple, la selecció d’auxiliar

en italià permet diferenciar els verbs inacusatius dels inergatius de manera més fiable que la

selecció d’auxiliar en llengües com el neerlandès o el francès. Així, en francès, només un

subconjunt dels verbs inacusatius seleccionen l’auxiliar être: aquells que expressen una transició

dinàmica tèlica. En neerlandès, la selecció d’auxiliar zijn tampoc permet aïllar tots els verbs

inacusatius, ja que queden fora els verbs inacusatius estatius (vg. Sorace 2000, Mateu 2002).

67 En tot cas, aquestes proves també han rebut un tractament en termes semàntics com l’anàlisi de Sorace (2000) del fenomen de la selecció de l’auxiliar, o la de Borer (2005) de la pronominalització per en. 68 Aquesta distinció no és present actualment en català. En aquest treball, quan ens referim als diferents auxiliars de forma genèrica sense fer cap referència als auxiliars de llengües concretes, utilitzarem l’equivalent dels auxiliars en català en versaleta. En canvi, utilitzarem la cursiva quan ens referim als auxiliars de cada llengua particular. Així, diem que els verbs inacusatius seleccionen SER en les llengües que fan aquesta distinció però que, en italià, els verbs de canvi d’estat seleccionen l’auxiliar essere.

120

Retornarem a aquestes qüestions a l’apartat següent. De moment, examinarem com es comporten

els VM pel que fa a la selecció de l’auxiliar.

En italià (vg.(8)), els VM seleccionen, en general, l’auxiliar essere tot i que alguns verbs

permeten tots dos auxiliars (cf.(8)d)

(8)

a. Questa machina è costata / ??ha costato dieci milioni

b. Una tale gemma sarebbe valsa/??avrebbe valso moltissimi soldi

c. Il concerto è durato /???ha durato tre ore

d. Questo presidente è / ?ha durato tre anni

e. Tutti i sacchi sarebbero pesati / avrebbero pesato cento chilogrammi

Els parlants no es mostren categòrics en els seus judicis i, en alguns casos, (com en el cas

de costare o valere) sembla que hi pugui haver variació dialectal. D’altra banda, pesare o

tardare són correctes amb tots dos auxiliars mentre que misurare només pren avere i valere i

costare només essere. Gràcia (1989:185) estableix que no hi ha acord a les gramàtiques italianes

pel que fa a la selecció de l’auxiliar, adduint la hipòtesi que la causa principal d’aquesta

variabilitat es troba en el fet que estem davant d’un moment de canvi lingüístic. No entrarem,

però, en aquesta discussió tot i que observarem, en els apartats següents, que la variabilitat no es

limita només a la selecció de l’auxiliar sinó que es manifesta en altres diagnòstics

d’inacusativitat. En conclusió, no pretenem, doncs, descartar la hipòtesi de Gràcia que els VM es

troben en un moment de canvi lingüístic, ja que és possible que això sigui així. El que pretenem

en aquest treball és establir les raons per les quals és justament en aquest grup de verbs que es

dóna un comportament tan inestable i subjecte a variacions, ja siguin sincròniques o

diacròniques.

Pel que fa a la selecció de l’auxiliar en altres llengües, tant en neerlandès com en francès

aquests verbs seleccionen l’auxiliar hebben i avoir respectivament. Tot i així, aquestes dades no

ens donen cap indici ja que, com hem observat anteriorment, la selecció de l’auxiliar en aquestes

llengües no ens permet destriar tot el conjunt dels verbs inacusatius sinó només una part: els

inacusatius de canvi d’estat tèlics, en francès, i els inacusatius de canvi d’estat (tant tèlics com

atèlics ) en neerlandès. Els VM són clarament verbs estatius la qual cosa explica per què

seleccionen l’auxiliar HAVER en aquestes dues llengües.

(9)

a. Heb jij een keer 200 kilo gewogen?

Hebben.2.SG prNOM.2 SG algun cop 200 quilo.MFSG pesar.PART

¿Has pesat mai dos-cents quilos?

121

b. De film heeft drie uur geduurd

Art.MF.SG pel·lícula.MFSG HEBBEN tres hora.NEUTRSG durarPART

La pel·licula ha durat 3 hores

c. Deze wagen heeft 6000 euros gekost

Aquest.MFSG cotxe MFSG hebben3SG 6000 euro.mfpl costarPART

Aquest cotxe ha costat 6000 euros

d. Heb jij een keer anderhalve meter gemeten?

Hebben.2.SG prNOM.2 SG algun cop un metre i mig.MFSG mesurar.PART

Has mesurat mai un metre i mig?

(10)

a. Ces allumettes ont/*sont coûté trente-six francs

b. Ma valise a pesé/*è quarante kilos

c. Ce livre avait/*était coûté douze francs

d. Cette propriété aurait/*serait valu une grosse somme

El basc també ens dóna proves de la variabilitat dels VM. Així, en aquesta llengua, els

verbs inacusatius seleccionen l’auxiliar izan (ie. ser) i els inergatius l’auxiliar *edun (ie. haver).

En general, els VM es comporten com a inergatius (cf.(11)a) excepte pel verb kostatu (ie. costar)

que selecciona izan, tot i que alguns parlants admeten també l’auxiliar *edun.

(11)

a. Jonek hiru kilo pisatzen du / ditu

Jon.ERG tres quilos pesat haver.3SG/ haver.3PL

‘El llibre ha costat dos euros

b. Liburua bi euro kostatzen da

llibre.ABS dos euros costat ser.3SG

‘El llibre ha costat dos euros

c. Liburuak bi euro kostatzen du/ditu

llibre.ERG dos euros pesat haver.3SG/ haver.3PL

‘El llibre ha costat dos euros’

2.1.2 Participi absolut

Els verbs inacusatius poden entrar en construccions de participi absolut a diferència dels

verbs inergatius (cf.(12)a i (12)b). A més, els subjectes dels verbs inacusatius es comporten de la

mateixa manera que els objectes dels verbs transitius (cf.(12)a i (12)c)

122

(12)

a. Aparegut el llibre/ Vinguts els turistes/ Arribats els nens/Mort el gos

b. *Cantada la nena/*Plorat el nadó/*Rigut l’advocat

c. Escrits els documents/ Preparades les maletes / Sabuda la lliçó

Els VMs no es comporten com a verbs inacusatius pel que fa a les construccions de

participi absolut.

(13)

a. *Pesada69 la Maria /*Durada la pel·lícula/ *Valguda la televisió

Aquesta prova, però, no resulta del tot concloent ja que no permet aïllar tot el conjunt

dels verbs inacusatius. En concret, els verbs inacusatius no esdevenimentals70 (ie. estatius) no

poden entrar en aquestes construccions.

(14)

a. *Quedats els nens

b. *Faltades les dones

c. *Calgudes les raons

Observem, però, que en algun cas concret, podem trobar, tot i que marginalment,

construccions de participi absolut amb VM (cf. (15)). En aquests casos, però, es comporten com

a veritables transitius ja que el subjecte del participi absolut és el Sintagma de Mesura i no el

subjecte del predicat verbal com seria d’esperar si fos un verb inacusatiu.

(15) ??Un cop pesats els 150 quilos, el Carles va decidir posar-se a règim

2.1.3 Subjectes postverbals

Els subjectes dels verbs inacusatius es comporten com els objectes dels verbs transitius

pel que fa la posició. En efecte, els subjectes dels verbs inacusatius sonen més naturals en una

posició postverbal que els subjectes dels verbs inergatius. Veiem, però, que amb els VM la

presència del subjecte en posició postverbal (no dislocat) ratlla la agramaticalitat, potser per la

presència del SM.

(16)

69 Òbviament en la interpretació agentiva de pesar l’exemple és gramatical. Aquesta interpretació, però, no és rellevant en aquest treball. 70 Fixem-nos, però, que l’oració de (i) sembla un contraexemple a la generalització que els verbs esdevenimentals no poden entrar en construccions de participi absolut. Observem, però, que en aquesta oració haver-hi s’interpreta com esdevenir o obtenir. (i) Els pactes de govern haguts fins ara no tenen res a veure amb tot el que havíem previst

123

a. ?Canten els nens/ ?Ploren les mares/?Corren moltes notícies

b. Arriben els nens/Van morir moltes persones/Apareixen els problemes/Hi ha

algunes excepcions

c. *Pesen quaranta quilos alguns nens/ *Duren tres hores aquelles pel·lícules/ *Valen

tres euros aquells cotxes de plàstic

2.1.4 Subjectes no determinats (o sense determinant)

Els subjectes dels verbs inacusatius, en posició postverbal, poden anar sense determinar

talment com si es tractés de l’objecte d’un verb transitiu. Fixem-nos en el contrast de (17)

(17)

a. Arriben trens / Falta gent /Queda sucre encara

b. La Maria menja carn/ El Pere llegeix llibres/ La seva feina és construir cases

c. *Ploren nens/ *Riuen estudiants /*Canten veïns

d. *Escriuen les cartes nens / *Construeixen una ciutat arquitectes/ *Tenen cotxe

estudiants

El subjecte dels VM es comporta de manera semblant al subjectes dels verbs inergatius i

transitius (cf. (17)b i (17)c).

(18)

a. *Valen cinquanta euros entrades

b. *Pesen molt més estudiants

c. *Costen tres-cents mil euros cases

d. *Duren tres hores pel·lícules

Ara bé, en determinats contextos, almenys en castellà, la presència d’un subjecte sense

determinant no resulta tan forçada. Fixem-nos en els exemples de (19).

(19)

a. En estas líneas de autobuses valen billetes simples, diarios y mensuales normales

b. Para entrar en el espectáculo sólo valen entradas oficiales

c. Para esta operación no valen cheques ni tarjetas sólo dólares

Com veiem als exemples de (19), en aquest ús particular del verb valer en castellà, no és

possible la presència d’un SM. En aquests casos, el significat del verb és exclusivament “tenir

valor” sense especificar cap tipus concret de valor. El que es vol emfatitzar, doncs, és la

presència de valor per part del subjecte. Com veiem, en aquesta accepció, el subjecte de valer es

comporta de manera semblant al subjecte dels verbs inacusatius i l’objecte dels verbs transitius

124

(cf. (17) i (17)a). Tanmateix, cap altre VM admet la presència d’un subjecte postverbal no

determinat.

Els exemples de (20) mostren un contrast entre el català i el castellà ja que en català el

verb valer no es pot utilitzar d’aquesta manera i es prefereixen altres estratègies per a expressar

aquesta idea. Observem que no es tracten de construccions locatives existencials ja que la

construcció no millora amb la presència d’un clític locatiu hi.

(20)

a. *Per a aquesta operació bancària no (hi) valen ni xecs ni targetes de crèdit

b. *Als espectacles del Grec només (hi) valen entrades oficials

c. Per a aquesta operació bancària no serveixen ni els xecs ni les targetes de crèdit

d. Als espectacles del Grec només tenen valor les entrades oficials

2.1.5 Interpretació arbitrària de la tercera persona del plural

La tercera persona del plural dels verbs inergatius permet una interpretació inespecífica

amb els verbs inergatius o transitius però mai amb els inacusatius (vg. Rizzi i Belletti 1988,

Hernanz 1994, Rosselló 2002). Així, una oració com la de (21) permet dues interpretacions: una

d’ específica ((21)), on la tercera persona del plural denota una pluralitat concreta de persones

que han trucat a la porta i una altra, on el subjecte s’interpreta com una entitat inespecífica,

arbitrària, equivalent a algú ((21)a).

(21) Han trucat a la porta

a. El Pep i el Joan han trucat a la porta

b. Algú ha trucat a la porta

Els verbs inacusatius, però, no permeten mai una lectura com la de ((21)a), arbitrària.

(22) Han arribat a casa meva

a. El Pep i el Joan han arribat a casa meva

b. *Algú ha arribat a casa meva

(23) Són responsables d’allò que fan

a. El Pep i el Joan són responsables d’allò que fan

b. *Algú és responsable d’allò que fa

(24) Han faltat a classe

a. El Pep i el Joan han faltat a classe

b. *Algú ha faltat a classe

125

Els VM es comporten com els verbs inacusatius ja que tampoc permeten la lectura

arbitrària dels subjecte de tercera persona plural, com veiem als exemples.

(25) Han pesat quatre quilos

a. El Joan i el Pere han pesat quatre quilos

b. ≠Algú ha pesat quatre quilos

(26) Han durat un any

a. El Joan i el Pere han durat un any

b. ≠Algú ha durat un any

(27) Han costat molts diners

a. El Joan i el Pere han costat molts diners

b. ≠Algú ha costat molts diners

2.1.6 Presència de datius de possessió

Borer i Grodzinsky (1986) estudien els datius de possessió i els datius reflexius en hebreu

i les relacions de lligament que sostenen amb el SD que denota l’entitat posseïda. Aquests autors

parteixen del fet que els datius de possessió es troben en una posició externa al SV amb la qual

cosa l’argument extern queda fora del seu domini de c-comandament. En conseqüència, el datiu

possessiu no pot establir relacions de possessió amb el subjectes dels verbs transitius o inergatius

(externs al SV), però sí amb els objectes dels verbs transitius i amb els subjectes dels verbs

inacusatius71. Reproduïm els exemples a (28)

(28)

a. ha1.yeladim xatku le-rani{*1,2} 'et ha2.gader?

els nois tallar a-Rani acc la.tanca

'*Els nois de la Rani (=els fills de la Rani) van tallar la tanca'

'Els nois van tallar la tanca de la Rani'

b. ha.yalda1 nigna le-rani{*1,2} ba-psanter2

la .noia va tocar a-Rani en-el.piano.piano

'*La filla de la Rani va tocar el piano' 71 Vegeu, no obstant, Borer (2005: 9, capítol 11). Aquesta autora , a partir d’una observació de Doron (c.p.), alerta que en les interpretacions de possessió inalienable el datiu sí que pot lligar l’argument extern. i. ha.šen mitnadnedet li

the.tooth swings to.me 'my tooth is loose' ii. *ha..ec mitnadned li

the.tree swings to.me 'my tree swings'

126

'La noia va tocar el piano de la Rani'

c. ha1.yeladim zarku le-rina{*1,2,3,4} 'et ha2.kadur le-tox ha3.gina 'al-yad

ha4.mitbax

els.nois van llançar a-Rina acc la.bola a el.jardí al costat-de

la.cuina

'*Els fills de la Rina van llançar la pilota al jardí mentre eren a la cuina'

'Els nois van llançar la pilota de la Rina al jardí mentre eren a la cuina’

'Els nois van llança la pilota al jardí de la Rina mentre eren a la cuina'

'Els nois van llançar la pilota al jardí mentre eren a la cuina de la Rina'

d. ha1.xatulim yilelu le-Rina{*1,2,3} mi-taxat la3-xalon bi-zman ha2.šena

els.gats miolaven a-Rina sota a.la.finestra durant la.nap

'*Els gats de la Rina miolaven sota la finestra durant la migdiada’

'Els gats miolaven sota la finestra durant la migdiada de la Rina'

'Els gats miolaven sotala finestra de la Rina durant la migdiada'

e. ha2.mitriya napla le-Rani{2}

el.paraigua va caure a-Rani

'El paraigua de la Rani va caure'

f. napla le-Rani{2} ha2.mitriya

caure a-Rani el.paraigua

'El paraigua de la Rani va caure'

[Borer (2005:capitol 11- p.10)]

Com veiem a (29), en català trobem un patró semblant. Així, un datiu possessiu només

pot expressar possessió respecte de l’objecte d’un verb transitiu o del subjecte d’un verb

inacusatiu, però mai respecte del subjecte d’un verb inergatiu. Aquest diagnòstic permet aïllar el

conjunt dels verbs inacusatius sense tenir en compte restriccions aspectuals, ie. si el verb en

qüestió expressa una transició tèlica o atèlica (cf. (29)c-(29)e-(29)f). Tampoc la posició del

subjecte, preverbal o postverbal, no sembla que hi tingui res a veure (cf. (29)c i (29)d).

(29)

a. La nena li va tocar el piano, a la Maria’

‘*La nena de la Maria va tocar el piano’

‘La nena va tocar el piano de la Maria’

b. La nena li va riure la gràcia, a la Maria

‘*La nena de la Maria va riure la gràcia’

127

‘La nena va riure la gràcia de la Maria’

c. La nena li ha arribat d’hora, a la Maria

‘La nena de la Maria ha arribat d’hora’

d. Li ha arribat la nena d’hora, a la Maria

‘La nena de la Maria ha arribat d’hora’

e. Li han aparegut els pares, al Joan

‘Han aparegut els pares del Joan’

f. Li falten els diners, al Josep

‘Falten els diners del Josep’

Pel que fa a aquest diagnòstic, els VM presenten un comportament semblant als verbs

inacusatius. Això és, el datiu possessiu pot interpretar-se com el posseïdor del subjecte. Veiem

que la presència d’un SM no produeix cap efecte pel que fa al comportament del datiu de

possessió.

(30)

a. A la Maria li pesen les maletes (vint quilos)72

‘Les maletes de la Maria pesen vint quilos’

b. A Juan le mide la casa cincuenta metros cuadrados

‘La casa de Juan mide cincuenta metros cuadrados’

c. La presentació li va durar més de tres hores, al Joan

‘La presentació del Joan va durar més de tres hores’

d. El certificat li va trigar encara una setmana, a la Maria [millor: la notificació

oficial, el certificat]

‘La notícia de la Maria va trigar encara una setmana’

Tanmateix, no tots els VM segueixen aquest patró. Així, amb els verbs valer i costar

és difícil obtenir una interpretació en construccions amb el datiu possessiu. Les causes, però, no

sembla que estiguin relacionades amb el caràcter inacusatiu o inergatiu dels verbs en qüestió,

sinó més aviat amb el fet que aquests predicats solen construir-se amb un datiu d’interès (o

benefactiu) que impedeix la interpretació de datiu possessiu.

(31)

a. Al Josep li va costar el cotxe sis mil euros

‘El cotxe del Josep va costar sis mil euros’

72 Aquesta oració sense la presència del SM pot tenir una altra interpretació, a banda de la descrita. Així, obtenim ambigüitat entre una interpretació amb un datiu possessiu i una amb un datiu experimentador, en una construcció d’experimentació física . Vegeu l’apartat 3 del capítol III per a més detalls.

128

b. La casa li va valer tres-cents mil euros

‘Casa seva va valer tres-cents mil euros’

2.1.7 Cliticització amb en

El subjecte dels verbs inacusatius es pot reprendre amb el clític en deixant el

quantificador in situ de la mateixa manera que passa amb l’objecte indefinit dels verbs transitius.

Ni els subjectes dels verbs inergatius ni els dels transitius poden ser representats per aquest clític.

(32)

a. N’han preparat tres, de cafès

b. N’han arribat quatre, d’homes

c. *N’han rigut tres, de nois

d. *N’han preparat cafè quatre, d’homes

Els subjectes dels VM es comporten com els dels verbs inergatius pel que fa a la

possibilitat de pronominalització del seu subjecte amb el clític partitiu, tal com veiem als

exemples següents:

(33)

a. *En pesen trenta quilos, de nens

b. *Només en valen cinquanta euros dues, de bicicletes

c. *En duren moltes hores tres, d’aquelles pel·lícules

Tot i així, el verb valer, en determinats contextos i sense la presència del SM, sí que

accepta la representació del subjecte per en. Observem que la presència del SM impedeix la

presència del clític.

(34)

a. D’aquests xecs-menjador, només en valen quatre

b. D’aquests xecs-menjador, només en valen (*quatre euros) cinc.

2.1.8 Construccions A + infinitiu

Rosselló (2002) assenyala que els verbs inergatius entren en les construccions

exclamatives del tipus “A + infinitiu!” com veiem als exemples de (35)

(35)

a. A jugar!/ A menjar! /A cantar!

b. *A arribar! /*A trencar!

129

c. ?/*A tenir cotxes! / ?/*A ser més grans!

Tot i així, aquest test està subjecte a algunes restriccions, ja que no permet aïllar tot el

conjunt dels inergatius sinó només aquells que denoten un procés controlat. En conseqüència, el

grup dels verbs inergatius que denoten processos no agentius, com els verbs d’emissió, no poden

aparèixer en aquestes construccions.

(36) ?A suar!, ?A fer pudor, ?A brillar!

Tanmateix, expressions com les de (36) poden rebre una interpretació si el subjecte

s’entén com a controlador del procés denotat pel verb. D’aquesta manera, l’oració ‘A suar!’

resulta bona en el context d’una classe d’aeròbic on la professora ens recomana esforçar-nos

més.

Els VM es comporten com a verbs inacusatius pel que fa a aquest diagnòstic com veiem

en els exemples de (37).

(37)

a. *A pesar!

b. *A costar!

c. *A valer!

És possible que els VM no puguin entrar en aquesta construcció perquè el subjecte no es

pot interpretar fàcilment com a controlador de l’esdeveniment denotat pel verb. Tot i així,

aquells VM que admeten un subjecte animat, en determinats contextos, es poden arribar a

interpretar com a processos controlats. Per tant, una oració com la de (37) podria ser bona —

tot i que clarament forçada, atès el caràcter bàsicament estatiu d’aquests predicats — en una

interpretació on algú ens convidés a fer alguna cosa per tal d’augmentar el nostre pes. Per

exemple, en un gimnàs, el nostre entrenador de lluita lliure ens recomana que hem de pesar uns

quants quilos més si no volem perdre el següent combat i ens diu alguna cosa com (38).

(38) Vinga, a pesar més i guanyaràs el combat!

2.1.9 X que X

Els verbs inergatius, a diferència dels verbs inacusatius, entren en la construcció Vpresent

que Vpresent (Rosselló 2002:1920). Aquesta prova, de fet, selecciona aquells verbs que denoten

un procés73.

73 Utilitzem principalment el castellà ja que aquesta construcció sona estranya per a alguns parlants del català, la distribució de la qual sembla que estigui subjecta a variació dialectal (vg. Rosselló 2002: 1920). Fixem-nos, però, que trobem una construcció semblant en les narracions i rondalles catalanes on el segon verb va en futur i en segona

130

(39)

a. Llora que llora/ Come que come/ Corre que corre

b. *Abre que abre / *Llega que llega/ *Falta que falta

Els VM presenten un comportament variable. A primer cop d’ull sembla que la majoria

no puguin entrar en aquesta construcció

(40)

a. *Pesa que pesa / *Dura que dura / *Cuesta que cuesta / *Vale que vale / *Tarda que

tarda

Amb tot, podem trobar alguns exemples on aquestes construccions sonen millor. Així,

per exemple les oracions de (41) semblen força acceptables. Fixem-nos en el cas del verb pesar

que quan s’utilitza en l’àmbit de les noves tecnologies i s’aplica als arxius o programes amb el

significat de ‘estar constituït per moltes unitats d’informació’ pot aparèixer més fàcilment en

expressions d’aquest tipus.

(41)

a. Ja totes les terres catalanes anaven quedant arreu netes de la presència dels

sarraïns, la reconquesta dura que dura, però anà tirant endavant

b. Para usted la gloria de haber cortado la cinta, señor Consejero, para mí la

satisfacción de que, aunque usted se empeñe en decir que soy como una pila

Duracell, que dura que dura, al final se ha conseguido.

c. Uffff! este vídeo que me estoy bajando pesa que pesa74

[exemples d’internet]

2.1.10 La Construcció d’Objecte Cognat

Típicament, els verbs inergatius es caracteritzen per permetre la presència d’Objectes

Cognats (Levin i Rappaport Hovav 1995, Massam 1990, Jones 1988 entre d’altres) a diferència

dels inacusatius amb algunes excepcions, però, com el verb morir exemplificat a (42)d.

(42)

a. John laughed (a hearty laugh)

b. John danced (a thrilling dance).

persona del singular. Observem que també permet aïllar el mateix tipus de verbs (Rigau: c.p.): camina que

caminaràs, plora que ploraràs / *obre que obriràs. 74 Per l’exemple, es veu clar que no es tracta de l’accepció agentiva de pesar.

131

c. *John arrived an arrival

d. * John fell a fall

e. John died a gruesome death

En aquest sentit, els VM es comporten com a verbs inergatius, ja que es poden construir

amb un objecte cognat amb major o menor èxit.

(43)

a. Sempre he volgut pesar el pes apropiat per a la meva alçada

b. ??Això val un valor aproximat

c. ??La pel·lícula dura una durada que sembla eterna

d. Mide unas medidas perfectas

Tot i així, és necessari utilitzar aquest test amb prudència ja que alguns verbs inacusatius

sí que poden aparèixer amb un objecte cognat, com és el cas de morir. En algunes ocasions, fins

i tot, podem parlar de subjecte cognat com a l’exemple de (44), recollint la idea que el subjecte

d’aquests verbs és en realitat el seu objecte. Fixem-nos, però, que aquest no és el cas amb els

VM on tenim realment un objecte cognat semblant al dels verbs inergatius.

(44) Sucedió un suceso interesante

Amb tot, és possible que l’oració de (44) no sigui una veritable C(onstrucció) d’O(bjecte)

C(ognat) i que els VM poden aparèixer en aparents COC perquè, en castellà i en català, aquests

complements no són veritables arguments, com en anglès, sinó adjunts i, per tant, no estan

subjectes a restriccions d’aparició (vg. Horrocks i Stavrou 2006). Podríem pensar, per tant, que

el fet que els VM apareguin en COC no és un bon diagnòstic d’inergativitat en aquestes llengües.

Observem, però, que l’anglès és una llengua que presenta indubtablement COC (Massam

1990, Pereltsvaig 1999, Jones 1988), i on els verbs inacusatius no admeten la presència

d’Objectes Cognats (cf.(45)) (vg. Horrocks i Stavrou 2006, Levin i Rapaport Hovav 1995, Mateu

2002 , Pereltsvaig 1999).

(45)

a. *John arrived a fantastic arrival [Mateu 2002:133]

b. *Phyllis existed a peaceful existence [Levin i Rapapport Hovav 1995: 150]

Tanmateix, també en anglès, els VM poden aparèixer amb objectes cognats com a (46):

(46) I always imagined that the person I’d fall in love would weigh an appropriate weight.

[exemples d’internet]

2.1.11 La construcció X’s way en anglès

132

La construcció “X’s way” de l’anglès és també un diagnòstic d’inergativitat (Tenny

1994, Levin i Rappaport Hovav 1995), ja que només els verbs que denoten un procés poden

entrar en construccions resultatives d’aquest tipus.

(47)

a. Marcia sang her way to the Met

b. Bill laughed his way into the executive suite

c. Morris joked his way into the meeting.

Els VM no poden entrar en aquestes construccions. Es comporten, per tant, com a

verbs inacusatius. Tanmateix, tal com observa Jackendoff (1992), extret de Mateu 2002),

existeixen algunes restriccions conceptuals en l’ús de la construcció “X’s way”: els verbs que

denoten un procés no controlat no poden entrar en aquest tipus de construccions.

(48) */#Bill blushed his way out of the room75

Per tant, no seria d’estranyar que els VM tampoc no entressin en aquesta construcció la

qual cosa no indicaria pas que no són verbs inergatius. Tot i així, podem trobar alguns exemples

restringits al verb last.

(49)

a. He could more then just handle a sword and last his way through most fights

b. William Powell and Myrna Loy have lasted their way into the age of the jazz cat

c. Things are looking up and hopefully will be able to last its way through to the

half day

[exemples d’internet]

2.1.12 La prefixació amb out

La prefixació de la partícula out en anglès permet aïllar els verbs inergatius de la resta.

Hi ha certs autors, però, que consideren que tots els verbs intransitius permeten la prefixació

d’out (Zubizarreta 1987: 59). Tanmateix, això no és del tot cert. Si analitzem l’únic exemple de

verb inacusatiu que Zubizarreta esmenta, el verb bounce, veiem que pot tenir una interpretació

inergativa (= fer salts, rebots) juntament amb la interpretació inacusativa (=rebotar) i transitiva

(= fer rebotar alguna cosa). Si ens hi fixem bé, l’única interpretació possible amb el prefix out és

75 Com observa Mateu (2002:fn 273), és més apropiat el signe # (ie. semànticament anòmal) amb aquest tipus de verb inergatiu en anglès.

133

la inergativa i no pas la inacusativa: “The basketball outbounced the tennis ball”, que només es

pot interpretar com ‘La pilota de bàsquet va fer més bots que la pilota de tennis’ .

(50)

a. The children outate the parents

b. They outplayed him

c. *The two year old outbroke the three year old

d. *The stagehand outdimmed the director

e. *The Soviets outdestroyed the Americans

Curiosament, tots els VM permeten la prefixació out en la interpretació estativa. Més

encara, els VM que són ambigus entre la interpretació agentiva i l’estativa (ie. en concret weight

i measure) perden l’ambigüitat un cop prefixats. En el cas de weight, l’únic significat

disponible és el de “tenir pes” i no pas el de “mesurar el pes d’alguna cosa”

(51)

a. The boxer outweighed his opponent

b. My swiming pool outmeasures yours

c. I hope the new car outlast the old one

d. But in a long run, intensive therapy may outcost pancreas transplantation

2.2 Conclusió

Com hem vist fins ara els VM presenten, a vegades, característiques pròpies dels verbs

inacusatius (ex. selecció de l’auxiliar essere, lligament del datiu de possessió, interpretació no

arbitrària del subjecte plural, etc.) però, també, es comporten com a verbs inergatius pel que fa a

altres diagnòstics (ex. impossibilitat de cliticització per en, prefixació en out, aparició en

construccions d’objecte cognat, etc.). A més, existeix una certa variabilitat en aquest grup de

predicats, tant dintre d’una mateixa llengua com interlingüísticament. Alguns verbs, reben més

fàcilment una interpretació inacusativa (ex. cat. valer) mentre que d’altres, s’interpreten com a

inergatius sense massa problema (ex. cast. i cat. pesar, cast. medir) . Sembla que en el

comportament d’aquests verbs hi influeixin qüestions semàntiques com les propietats agentives

del subjecte. Així, verbs com pesar o medir poden rebre una interpretació inergativa de forma

més natural perquè es poden predicar d’un subjecte animat en un context no marcat. En canvi, el

subjecte de verbs com costar o valer sol ser una entitat inanimada. En l’apartat següent,

repassarem breument la proposta de Sorace i observarem com els VM pertanyen a la classe no

central, fet pel qual mostren un comportament variable com a verbs inacusatius i inergatius sense

134

un canvi manifest de significat. Així, el mateix contingut conceptual es pot interpretar

semànticament de dues maneres diferents.

3 Els VM com a verbs no nuclears

3.1 Els verbs de comportament variable

Com hem pogut observar a partir de les dades presentades fins ara, els VM mostren un

comportament variable pel que fa la distinció inergatiu / inacusatiu. Els VM, però, no

constitueixen un cas aïllat, ja que altres predicats exhibeixen un comportament semblant com,

per exemple, els verbs d’emissió, els verbs meteorològics, els verbs psicològics etc. Com veiem

a (52) aquests verbs es comporten com els VM pel que fa a la selecció de l’auxiliar en italià.

(52)

a. L’eco ha/è risuonato nella caverna

b. Il tuono ha/è rimbombato

c. La campana ha /?è rintoccata

d. Ieri ha /è piovuto/nevicato/gradinato tutto il giorno

[Extrets de Sorace 2000:877]

Aquests fets han estat àmpliament estudiats per Sorace (2000), la qual observa que la

variabilitat en la selecció de l’auxiliar, dins d’una mateixa llengua i entre llengües diferents, es

dóna sempre seguint un patró determinat. Per això, alguns verbs estan subjectes a més

variabilitat que d’altres. Així, doncs, Sorace ordena els predicats verbals establint una jerarquia

de base semàntica, on els verbs situats als extrems presenten un comportament estable i els verbs

centrals mostren un patró variable. Representem la J(erarquia) de la S(elecció) de l’A(uxiliar) a

(53).

(53) Jerarquia de la Selecció de l’Auxiliar (JSA)

Canvi de locació Selecciona SER (menys variació)

Canvi d’estat

Continuació d’un estat pre-existent

Existència d’un estat

Procés no controlat

Procés controlat amb moviment

Procés controlat (sense moviment) Selecciona HAVER (menys variació)

135

[Adaptat de Sorace (2000: 863)]

Segons aquesta jerarquia, els verbs dels extrems seleccionen l’auxiliar de manera

consistent, mentre que els verbs situats al centre seleccionen un auxiliar en algunes llengües o

varietats i l’altre, en d’altres. Aquests darrers verbs, també, són sensibles a la contribució

d’elements aspectuals i temàtics. Com es pot comprovar, aquests verbs són els que denoten un

estat o un procés no controlat. Justament, els VM sembla que es troben en aquesta zona central

dins de la JSA i, tal com hem vist a l’apartat anterior, mostren un comportament variable pel

que fa a la selecció de l’auxiliar. Hem vist, a més, que la variabilitat s’estén també a altres

diagnòstics d’inacusativitat.

Mateu (2002) ofereix una aproximació sintàctico-semàntica de la jerarquia de Sorace. Per

a Mateu, les diferents configuracions sintàctiques donen lloc a les classes semàntiques rellevants

pel que fa a la selecció de l’auxiliar. Representem la jerarquia aspectual en el sistema de Mateu,

amb les zones de tall per al francès, l’italià i el neerlandès76.

(54)

a. [[+T] [+r]]

------------------------------------------------------ zona de tall en francès

b. [[+T] [-r]]

------------------------------------------------------ zona de tall en neerlandès

c. [[-T] [-r]]

------------------------------------------------------zona de tall en italià

d. [-R]

e. [+R]

[Adaptat de Mateu 2002, 200?]

En el sistema semàntic de Sorace, els predicats que no es troben especificats

semànticament per a la noció de telicitat (ie. els predicats estatius, contenen un tret [–r] en el

sistema de Mateu representat a (54)) ni per la noció d’agentivitat (ie. els predicats que denoten

processos no controlats a la JSA de Sorace, contenen un tret [-R] o [-T] a (54)) són els que

presenten un comportament més variable i estan subjectes a efectes de gradabilitat (ie.

gradiency). A la llum de l’esquema de (54), podem entendre el comportament variable dels VM

juntament amb el d’altres predicats del mateix tipus, com els verbs meteorològics, els verbs

d’emissió i alguns verbs psicològics. Així doncs, els predicats de mesura són estatius amb la

76 Parlem dels aspectes específics de les diferents classes sintàctico- semàntiques de Mateu (2002) al capítol I, capítol VI d’aquest treball. Òbviament, el lector interessat trobarà una millor descripció del sistema a l’obra mateixa de l’autor.

136

qual cosa no es troben especificats pel que fa a la telicitat, i el seu subjecte no s’interpreta com a

agent. El significat conceptual dels VM permet, doncs, una doble interpretació com a verbs

inergatius, per una banda, o com a inacusatius, per l’altre. En el primer cas, posem més èmfasi

en la interpretació com a procés no controlat propera a la dels verbs que denoten processos

fisiològics, com suar o sagnar. En el segon cas, donem prioritat a la interpretació estativa del

VM on s’atribueix una magnitud a una entitat. Per exemple, deixant de banda el SM, en l’oració

‘El Joan pesa quaranta quilos’, pesar es pot interpretar bé com a ‘ser amb pes’ (cf.(55)) o bé

com a ‘produir pes’ (cf. (56)).

(55) X1

qp

X1 X2

| qp

[-T] DP X2

| qp

El Joan X2 X3

| |

[-r] PESO

(56)

X1

qp

X1 X2

| |

[-R] PES

En efecte, el comportament variable dels VM s’origina a la interfície amb el sistema

conceptual. La inespecificació conceptual d’aquests verbs fa que la inserció en l’estructura

inergativa i en la inacusativa sigui semànticament plausible. És per això que un mateix contingut

conceptual es pot interpretar semànticament de dues maneres diferents. En aquest punt es posa

de manifest l’existència d’un fort homomorfisme entre l’estructura sintàctica i la interpretació

semàntica que se’n deriva. Així, doncs, un mateix contingut conceptual es pot interpretar

137

semànticament de dues maneres diferents. En l’apartat següent, veurem com aquest fet es

manifesta en l’existència de certes construccions de mesura en català i en altres de relacionades

que analitzarem tot seguit.

3.2 Algunes construccions amb fer

No totes les llengües posseeixen predicats verbals específics per expressar la mesura de

determinades magnituds de tal forma que fan ús d’altres mecanismes. Per exemple, en basc

trobem expressions formades per un verb de possessió, equivalent a tenir, més un element

nominal que expressa la magnitud respecte de la qual prediquem la mesura, denotada per un SM

complement del nom. En anglès, trobem una construcció semblant per a l’expressió de l’alçada o

de l’edat.

(57)

a. Jonek zortzi kiloko pisua du

Jon. ERG.SING vuit quilos.GENLOC peso.DET haver.OBJ.SG

b. Karameluak bi pezetako kostua du

Caramel.ERG.SING Dues pessetes.GENLOC cost.DET haver. OBJ.SG

c. John is two meters tall

d. Mary is seven years old

En català, juntament amb expressions similars a les de (57), formades per un verb

copulatiu-possessiu, en trobem una altra una mica diferent. Així, en català, no se sol emprar el

verb mesurar en l’accepció estativa i es prefereix la construcció formada pel verb lleuger fer més

un SM. Aquesta estratègia la trobem també en l’expressió de l’edat i en construccions temporals

existencials.

(58)

a. El Joan fa dos metres (d’alçada)

b. La Maria fa tres anys

c. Fa quatre anys que ens vam casar

L’ús de fer en expressions temporals com les de (58)c s’estén a les llengües romàniques, on

l’expressió del temps també pot anar a càrrec del verb existencial haver-hi. En algunes

d’aquestes llengües, coexisteixen les dues construccions com en portuguès i en el castellà antic

(ex. años ha), mentre que en d’altres, com el català i el castellà actual, el verb fer/hacer ha

suplantat el verb haver-hi/haber en gairebé tots els contextos. En francès, trobem totes dues

138

estratègies, tot i que s’hi dóna una tendència semblant a la del castellà i el català, la qual es posa

de manifest en el francès col·loquial on es prefereix l’expressió temporal encapçalada per faire77.

(59)

a. Il y a deux jours de tout cela

[francès]

b. Il est parti ça fait dix ans [francès col·loquial]

c. No hay una hora que lo dejé bueno, sano y

salvo

[castellà antic]

d. Pronto hará diez años [castellà]

e. Ahir va fer deu anys [català]

[Rigau 1999:8]

Aquest mateix fenomen es reprodueix en els verbs meteorològics. Com passava amb els

verbs de mesura, els verbs meteorològics són problemàtics a l’hora de classificar-los com a verbs

inacusatius (cf. Ruwet 1989) o com a inergatius (cf. Legendre i Sorace, per aparèixer). De la

mateixa manera, no existeix un verb meteorològic per a cada fenomen atmosfèric i, en aquests

casos, fem ús també de formes analítiques semblants a les analitzades anteriorment.

Generalment, el verb preferit en les llengües romàniques és de nou el verb fer en una accepció,

també, no agentiva.

(60)

a. Fa vent al desert del Sàhara

b. Il fait beau dans cette région

c. Hace sol en Cádiz

De la mateixa manera que passava amb les construccions temporals de (59), juntament

amb l’estratègia del verb fer en trobem una altra amb el verb haver-hi. Aquest verb es pot

utilitzar per expressar determinats fenòmens atmosfèrics (cf. (61)a i(61)b). A vegades, però, es

presenta com un fet de variació entre els parlars d’una mateixa llengua o entre llengües

emparentades. Per exemple, al castellà de sud-amèrica coexisteixen les expressions hacer sol y

haber sol. Tanmateix, existeix una forta tendència cap a la segona (cf. (61)c).

(61)

a. Hi ha boira a Olot

b. Hi haurà ones al mediterrani

c. Mañana habrá sol en todo el país

77 Vegeu Rigau 1999 per una revisió exhaustiva d’aquestes construccions-

139

Observem que un mateix contingut conceptual es pot expressar utilitzant dos verbs de

significat aparentment antagònic: l’impersonal existencial haver-hi i el verb agentiu per

excel·lència, fer. Fixem-nos que el verb fer és el nucli prototípic de la construcció causativa

analítica de les llengües romàniques. És cert, però, que en les construccions temporals, de

mesura i meteorològiques que ens ocupen, el verb fer ha perdut el seu significat causatiu per la

qual cosa alguns autors han proposat que, en aquests casos estem davant d’un verb inacusatiu.

Discutirem aquesta hipòtesi en l’apartat següent.

3.3 El verb fer com a verb inacusatiu: Rigau (1997, 1999)

Rigau (1997) argumenta que el verb lleuger fer, en el cas dels predicat atmosfèrics, ha

perdut totalment el seu significat agentiu.

(62)

a. (Hi) fa bon dia

b. (Hi) fa sol

c. (A Barcelona )feia fred

Segons l’anàlisi de Rigau (1997), en aquests casos estem davant d’un ús inacusatiu del

verb transitiu fer provocat per la incorporació d’una preposició de coincidència central, de

manera semblant al que succeeix en les construccions locatives existencials amb verbs inergatius

(eg. En aquesta coral hi canten nens). En aquestes construccions es predica un estat (denotat per

la preposició incorporada al verb i els sintagmes bon dia, sol i fred dels exemples) respecte d’una

posició (expressada pel clític hi i el SP a Barcelona a (62)). D’aquí la presència del clític hi que,

si no apareix explícitament, s’interpreta dícticament.

De la mateixa manera, Rigau (1999) estén aquesta anàlisi a la de les expressions

temporals encapçalades per fer. En aquestes construccions, el verb fer té una estructura idèntica

a la del verb haver-hi, això és, conté incorporada una preposició de coincidència central.

Aquesta preposició expressa una relació de coincidència entre un punt temporal i una expressió

de mesura. L’estructura, per tant, seria la següent78.

78 Rigau no ofereix una anàlisi explícita del verb fer en predicats atmosfèrics però apunta que l’anàlisi per als verbs transitius com posar o dir en construccions impersonals es pot estendre per donar compte de l’ús no agentiu de fer.

140

(63)

V

qp

V PP

ru ei

Pi V XP P’

fer # ei

hi P N

ti sol

deu anys

Tanmateix, l’anàlisi de Rigau per a aquesta construcció, presenta alguns

problemes. En primer lloc, a les oracions de (62) el clític locatiu no sembla que sigui realment

obligatori. Rigau afirma que aquest element hi és sempre present ja que, quan no apareix,

s’interpreta, dícticament. Tanmateix, ens hauríem de preguntar per què aquesta possibilitat no

existeix ni en les construccions locatives existencials amb verbs inergatius ni amb certs usos

impersonals estatius d’alguns verbs transitius, si tenen, segons l’autora, una estructura semblant.

(64)

a. (Aquí), no hi diu el preu

b. *No diu el preu79

c. N’hi canten molts, de nens, (aquí)

d. *En canten molts, de nens

Tant l’oració de (64)b com la de (64)d són agramaticals si no hi apareix el clític locatiu.

La interpretació díctica en absència del clític no legitima aquestes construccions, cosa que fa

pensar que les expressions meteorològiques amb el verb lleuger fer no són un cas anàleg a les

construccions locatives amb verbs inergatius o impersonals amb certs verbs transitius.

En segon lloc, si el verb fer no agentiu fos inacusatiu esperaríem que no pogués assignar

cas acusatiu al constituent nominal, tot i que quan aquest és prou llarg i especificat80,

l’assignació és possible (vg. Rosselló 2002:1896). Observem però que aquestes oracions no són

bones en parlars més conservadors.

79 En una interpretació no impersonal aquesta oració seria òbviament gramatical: (La caixera) no diu el preu. 80 Rigau (cp.) observa que els SD de (65) reben una interpretació de tipus i no pas de token o exemplar amb la qual cosa no podem parlar d’especificitat.

141

(65)

a. Aquells trons que tant m’espanten no els fa mai, aquí (Rosselló 2002:1896)

b. Aquest tipus de boira espessa i sufocant, no la feia mai abans a Barcelona

Un altre fet que sembla indicar que en les expressions de fer no agentiu tenim sempre un

argument extern, el trobem en les expressions temporals, aparentment impersonals, del francès.

Així, com hem vist anteriorment, el francès pot utilitzar dues estratègies per expressar la mesura

temporal una amb el verb faire i una altra amb avoir, totes dues suposadament impersonals.

(66)

a. Il est parti il y a dix ans

b. Il est parti ça fait dix ans

Com es veu manifestament en francès, el verb faire es construeix amb un demostratiu i

no pas amb un pronom expletiu com és habitual, en canvi, en les expressions impersonals del

francès (cf. (66)a). Prenem aquest fet com evidència a favor de la hipòtesi que el verb fer no

agentiu no és un verb inacusatiu, ja que demana la presència d’un argument extern que

s’interpreta com a originador no agentiu.

Tornant als predicats atmosfèrics que ens ocupen, veiem que l’estratègia present en català

i altres llengües romàniques és present també en llengües de famílies lingüístiques diferents, com

el basc81. En efecte, en aquesta llengua, molts predicats atmosfèrics es formen amb un element

nominal seguit del verb egin (ie. ‘fer’) en una estructura semblant a la dels verbs analítics

inergatius, tot i que menys lexicalitzada, com mostra el fet que l’element nominal es troba

sempre determinat.

(67)

a. euria egin (lit. fer aigua) ‘ploure’

b. elurra egin (lit. fer neu) ‘nevar’

c. txingorra egin (lit. fer pedra) ‘granissar’

d. haizea egin ‘fer vent’

e. lo egin (lit. fer son) ‘dormir’

f. salto egin (lit. fer salts) ‘saltar’

g. dantza egin (lit. fer balls) ‘ballar’

81En canvi, l’estratègia inacusativa és present en altres llengües. Per exemple, en polonès, els predicats atmosfèrics es construeixen amb el verb copulatiu być (ie. ‘ser’):

(i) Jest słońce lit ‘és sol’ (ii) Jest ciepło lit. ‘és calor’ (iii) Jest zimno lit. ‘és fred’ (iv) Jest gorąco lit. ‘és xafugor’

142

Que aquests predicats no són inacusatius, ho mostra el fet que en basc les expressions

meteorològiques de (67) seleccionen l’auxiliar *edun (‘haver’) al contrari que els predicats

inacusatius que seleccionen l’auxiliar izan (‘ser’).

(68)

a. gaur euria egin du

avui pluja-det fer ha

‘ha plogut avui'

b. astoa erori da

ase.DET caigut és

'L’ase ha caigut'

[Exemples de Laka 1996]

Observem que aquestes construccions no són impersonals en basc, tot i que no hi apareix

el subjecte, ja que les oracions impersonals en basc es construeixen sempre amb l’auxiliar izan

(cf.(69) ).

(69)

a. norbaitek etxea saldu du

algú.ERG casa,DET venut ha

'Algú ha venut la cas'

b. etxea saldu da

casa.DET venut és

'la casa s’ha venut’

[Exemples de Laka 1996]

Per últim, el verb fer no s’interpreta del tot com un predicat estatiu, ja que pot construir-

se en imperatiu i en la construcció progressiva.

(70)

a. Senyor ! Fes sol demà i aniré a Montserrat de genolls!

b. ¡Llueve, mi Dios, llueve!

[Poema de un día. Meditaciones rurarles.Antonio Machado]

c. A Terrassa ha estat fent sol tot l’estiu

En conclusió, les construccions encapçalades pel verb lleuger fer no són construccions

inacusatives. Segons Rigau (1997,1997), el verb fer lleuger porta una preposició incorporada que

constitueix el veritable predicat, i que determina la interpretació inacusativa. Tanmateix, hem

vist que hi ha arguments per pensar que, en aquestes construccions, seguim tenint un argument

extern però que, aquest, ja no s’interpreta com a agent, sinó més aviat com a originador no

143

controlador. Així, la diferència amb la interpretació purament agentiva consisteix en el fet que

l’argument extern no exerceix control sobre l’acció.

(71)

a. La Maria fa por als nens

b. Em fa vergonya que surtis de casa

c. Fa fred

d. La Maria fa tres anys

e. Fa tres anys que sóc aquí

f. La Maria fa un metre seixanta

Es pot veure que en basc, tot i que els predicats meteorològics analítics presenten un

patró semblant al del català i es construeixen amb el verb fer, les expressions temporals es

construeixen amb el verb ser com veiem a (72).

(72)

a. Urte bi dira ikusten ez zaitudala.

anys dues ser

b. Duela hiru minutu ikusi dut Kepa

Haver.3sg.comp tres minuts vist haver.1sg. Kepa.abs

Per tant, com hem vist, aquestes dues estratègies presents a les llengües es corresponen

amb les dues configuracions sintàctiques de (55) i (56). Així, les construccions amb fer i amb

haver-hi són la manifestació fonològica de les dues interpretacions semàntiques d’una mateixa

escena conceptual, ja sigui l’expressió del temps, de la mesura o els fenòmens atmosfèrics.

Tècnicament, el verb fer seria la manifestació fonològica del nucli R (ja sigui en la seva forma

positiva, introduint un agent, o negativa, introduint un originador sense control). Al seu torn, el

verb haver-hi seria la manifestació fonològica d’un nucli esdevenimental amb un tret [-T] que

denotaria una transició negativa, és a dir, estativa.

4 Conclusió

Hem vist, doncs, que de vegades la distinció inacusatiu / inergatiu no sembla del tot clara

i que l’existència de variabilitat es troba sempre restringida a un grup determinat de verbs. Més

encara, podem predir no només quins grups verbals presentaran dita variació, sinó també de

quina manera es manifestarà. Així, doncs, no trobarem mai un verb que vacil·li entre una

interpretació com a procés agentiu i una altra com a canvi d’estat afitat, i en cas que així sigui, es

144

tractarà d’un mecanisme de tipus sintàctic, sistemàtic i productiu en la llengua en qüestió on

aparegui (ex. construcció resultativa en les llengües germàniques).

Com ja hem esmentat a l’apartat 2 d’aquest capítol, cal fer una distinció entre dos tipus

de comportament variable. Per una banda, hi ha un grup de verbs que es comporten com a

inacusatius quan apareixen en certes construccions (eg. construccions resultatives i locatives

existencials). De l’altra, hi ha els dits verbs no nuclears (non-core verbs a Sorace (2000)) que

exhibeixen característiques pròpies dels inergatius i dels inacusatius, independentment del

context d’aparició. En el primer cas, estem davant d’un mecanisme de tipus sintàctic mitjançant

el qual obtenim una segona interpretació. Fixem-nos que la interpretació com a procés encara hi

és present, tot i que de manera secundària. Així, una oració com John dance into the room és

equivalent a la paràfrasi ‘El John va entrar a l’habitació ballant’. Que es tracta d’un fenomen

sintàctic, que té efectes en la interpretació semàntica, es manifesta en el fet que té un caràcter

productiu en la llengua i que es produeix sempre en presència de determinats elements (ex.

presència d’un complement locatiu en el cas de les construccions locatives existencials o

presència d’un SP resultatiu en el cas de les construccions resultatives). En el cas dels verbs no

nuclears, no trobem diferències manifestes de significat entre la interpretació inacusativa i la

inergativa. D’altra banda, el fet que un VM s’interpreti com a inacusatiu o inergatiu no depèn de

la presència de cap element extern82. Simplement, tenim elements no relacionals que denoten

escenes conceptuals perfectament interpretables de dues formes diferents.

En aquest sentit, podem donar compte de les característiques intermèdies dels VM. Com

hem explicat al llarg d’aquest capítol, la variabilitat dels VM es pot explicar si tenim en

consideració que les propietats conceptuals que expressen permeten dues possibles

interpretacions: una d’inacusativa i una altra d’inergativa. En conseqüència, com en el cas del

parell arrossire/to blush, hi haurà forta variació interlingüística. Així, el verb costare

s’interpretarà com a inacusatiu en italià, com mostren les dades de selecció de l‘auxiliar (vg.

l’apartat 2.1.1), i com a inergatiu en anglès, com mostren les dades de la prefixació en out o la

possibilitat d’aparèixer amb un objecte cognat. També, hi haurà una forta variació dins d’una

mateixa llengua. Si tornem al cas de l’italià és possible que pesare s’interpreti com a inergatiu

mentre que valere com a inacusatiu, a partir, un altre cop de les dades de selecció de l’auxiliar,

que, tanmateix, no són concloents.

82 Això no vol dir que la presència de determinats elements no pugui determinar una certa interpretació amb els verbs no centrals. La diferència, però, es troba en el fet que en les construccions resultatives, el SP resultatiu és de presència obligatòria mentre que en els verbs no-centrals aquests elements no ho són: Jan is

*( de kamer in)

gedanst vs. Ci è tuonato (sopra).

145

De fet, sota l’òptica d’un model (neo)construccionista on l’estructura argumental dels

predicats verbals no està especificada en el lexicó, sinó que ve determinada pel context sintàctic

on els elements conceptuals s’insereixen, aquests fets es poden explicar de manera natural sense

la necessitat d’assumir l’existència d’una polisèmia sistemàtica en les llengües. D’aquesta

manera, els verbs no nuclears, i en particular, els VM, es caracteritzarien pel fet que denoten

escenes conceptuals que són compatibles amb dues configuracions sintàctiques. En contrast, els

verbs de comportament estable denoten escenes conceptuals semànticament incompatibles amb

certes interpretacions (la inacusativa o la inergativa). Així, no podem dir que en una llengua

aquest verb és inacusatiu o inergatiu, sinó més aviat podem parlar de preferències en una llengua

per inserir un determinat contingut conceptual en una estructura sintàctica determinada. Al

capítol VI, tornarem a aquestes qüestions i a algunes dificultats que un model

(neo)construccionista com el de Borer (2005) tindria per explicar les diferències existents entre

els dos tipus de comportament variable: el dels verbs no nuclears i el de les construccions

resultatives i les locatives existencials.

146

Capítol VI. Cap a una anàlisi dels Verbs de Mesura

1. Introducció

Aquest capítol presenta la següent estructura. A l’apartat 2, resumirem les principals

conclusions a les quals hem arribat pel que fa a l’estructura argumental dels VM. Veurem que els

VM presenten un comportament similar a altres verbs que, com ells, es troben en una posició

fronterera entre els verbs inacusatius i els verbs inergatius. Aquests verbs es poden associar amb

un tret [-R] o amb un tret [-T][-r]. A l’apartat 3 veurem com el SM és un adjunt i que es

comporta de manera semblant a d’altres adjunts verbals, com els SM temporals, tot i que

semànticament és comporten de manera diferent. Establirem que això és així perquè són adjunts

lèxics (cf. Mateu 2000), és a dir, especifiquen el nucli no relacional conflat al nucli

esdevenimental. Aquesta relació semàntica més estreta s’observa de manera manifesta en altres

llengües, com el basc, i fa que el SM s’interpreti, en ocasions, com un argument verbal (ex. el

SM es pot representar pel mot interrogatiu què). Veurem com moltes de les propietats dels SM

es deriven del fet que no són elements referencials, cosa que abona la hipòtesi que lliga la

referencialitat i l’assignació de cas acusatiu Establirem la hipòtesi que els SM no estan marcats

pel que fa al cas, fet que provoca que, a diferència d’altres adjunts, hagin d’estar sempre en una

posició postverbal i que s’hagin d’interpretar in situ. A l’apartat 4 presentarem les conclusions .

2. Els VMs : verbs fronterers

Com hem vist al capítol anterior, els VM mostren un comportament variable entre una

interpretació inacusativa i una d’inergativa. La primera, sorgeix de la inserció d’un nucli no

relacional en una estructura on un nucli esdevenimental que expressa una transició negativa (ie.

un estat) pren com a complement un nucli que expressa una relació espacial que, al seu torn,

denota una relació de coincidència central entre l’element interpretat com a figura (ie. el

subjecte del VM) i l’element interpretat com a fons (ie. l’arrel que denota la dimensió respecta

de la qual s’estableix la mesura). El SM és un adjunt lèxic que especifica el valor de la dimensió

expressada per l’arrel (vg. l‘apartat 3 on tractem aquesta qüestió)83. A (6), tenim la interpretació

inacusativa de l’oració ‘El Joan pesa 60 quilos’.

83 En aquest treball no ofereixo una teoria de l’adjunció. Ens basarem en la noció d’adjunt lèxic tal com es defineix a Mateu (2002). Un adjunt lèxic seria un subtipus d’adjunt obligatori, això és, un adjunt seleccionat pel contingut conceptual de l’arrel i obligatori només pragmàticament. L’esquema de l’adjunció del SM (1) i (2) és només una

147

(1) El Joan pesa 60 quilos

X1 qp X1 X2 | qp [-T] DP X2

| qp El Joan X2 X3 | | [-r] PES SN 4 60 quilos

D’altra banda, els VM també es comporten com a inergatius. La interpretació com a

inergatius sorgeix de la configuració sintàctica on el nucli no esdevenimental que denota la

mesura s’insereix com a complement d’ un nucli esdevenimental que denota un procés no

agentiu. El subjecte, s’inserirà en una projecció funcional que anomenarem vP (cf. Chomsky

1995) en la sintaxi-o(racional) com un argument extern i s’interpretarà com un originador no

agentiu. El SM, també en aquest cas, és un adjunt lèxic (vegeu l’apartat 3).

(2) El Joan pesa 60 quilo

vP qp DP v 4 qp El Joan vº ... X1 qp X1 X2 | | [-R] PES SN 4 60 quilos

representació i no vol comprometre’s en una o una altra teoria. Deixem aquesta qüestió per a futura recerca. L’esquema de (1) i (2) vol copsar la relació semàntica que existeix entre el SM i el predicat verbal.

148

En la nostra concepció, la diferència entre sintaxi-l(èxica) i sintaxi-(oracional) difereix

una mica de la dels primers treballs de Hale i Keyser (1993) en el sentit que les estructures

sintàctiques per sota de Sv representades a (1) i (2) no formen part de les entrades al lexicó. Com

hem argumentat al capítol I, considerem que el lexicó no té sintaxi i , per tant, la distinció entre

sintaxi-l i sintaxi-o s’ha d’entendre només com un recurs per diferenciar dos estadis sintàctics,

un on s’estableixen les relacions temàtiques bàsiques i un altre, on s’estableixen les relacions de

cas, temps i les relacions semàntiques discursives. En aquest sentit, el lexicó consisteix en un

llistat de nuclis no relacionals, que anomenarem arrels, per conveniència84, que contenen

informació semàntica sintàcticament no rellevant. En aquest sentit precís, els ítems lèxics

constitueixen, doncs, elements semànticament no composicionals (almenys no en un sentit

sintàcticament rellevant). Així doncs, el significat d’un predicat verbal vindrà donat per la

combinació del contingut conceptual de l’arrel i de la interpretació semàntica derivada de la

configuració sintàctica on l’arrel s’insereix. En efecte, en aquest sistema, la possibilitat de trobar

un mateix verb amb propietats d’inacusatiu, en uns contexts, i com a inergatiu, en d’altres, se

segueix naturalment. Per exemple, en el lexicó d’una llengua X no tindrem dues entrades de

pesar on pesar1 és un verb inergatiu i pesar2 és inacusatiu. Més aviat, tindrem una arrel pes no

especificada categorialment (Mateu 2002, Borer 2005, Harley 1995, entre d’altres), que es podrà

inserir en dues estructures sintàctiques diferents.

Tanmateix, una teoria com aquesta prediu que tots els predicats verbals tenen un

comportament variable i, com hem vist al capítol V, només un subconjunt concret de verbs el

manifesten. Així, hem vist amb Sorace (2000) que la variació és dóna seguint un patró

determinat i que només els verbs que apareixen al centre de la jerarquia mostren un

comportament variable. Què restringeix, doncs, el nostre sistema?

Com hem vist al capítol V, existeixen dos tipus de variabilitat: una de sintàcticament

determinada (a través del mecanisme sintàctic de la conflació) i una altra de conceptualment

definida (que permet la inserció dels VM en dues estructures diferents). Com es pot copsar en un

model neo-construccionista85, doncs, aquesta diferència?

Com hem vist al capítol anterior, només els verbs que presenten una especificació

negativa dels trets semàntics [T], [r] i [R] mostren un comportament variable. Hem de tenir en

compte, però, que la variabilitat no té origen en l’especificació negativa d’aquests trets, com es

84 Tot i així no volem expressar cap hipòtesi reacionada amb la morfologia i la seva relació amb la sintaxi. Per tant, utilitzarem arrel com a sinònim de nucli no relacional. 85 Explícitament Sorace (2000:884) diu “While this builts in optionality makes the model more suitable for

handling variation in general, the problem of structured variation remains unaddressed: the ASH <=Auxiliary Selection Hierarchy> shows that some verbs are NOT variable since they invariable select one auxiliary; others

can select both but to varying degrees’”.

149

podria desprendre de la nostra argumentació. Més aviat és al contrari. Així, aquests trets, tot i

que vehiculen nocions semàntiques, són de naturalesa sintàctica i, per tant, no es troben associats

a unes arrels determinades (segons la nostra definició). Reformulem, per tant, la generalització

establerta abans en d’altres termes. Només aquelles arrels el contingut conceptual de les quals és

compatible amb els trets sintàctics no especificats (ie. com es podria entendre en darrer terme

l’especificació negativa dels trets sintàctics) és la que presentarà un comportament més variable.

En aquest sentit restringit, la informació conceptual pot ser rellevant per a la sintaxi. La

informació conceptual que pot incidir en la sintaxi és la que donarà efectes de gradabilitat.

Tanmateix, la sintaxi només disposarà de dues interpretacions possibles, la inacusativa i la

inergativa. D’aquesta manera podem establir diferències entre els VM. Així, verbs com mesurar

o pesar que admeten més fàcilment subjectes animats es podran interpretar més fàcilment com a

predicats inergatius i verbs com costare i valere que conceptualment no estan relacionats amb

subjectes animats s’interpretaran més fàcilment com a inacusatius. Obtenim, així, una espècie de

jerarquia entre els VM.

(3) Associats més freqüentments a una interpretació86...

+ inergativa > > > +inacusativa

pesar < mesurar < durar < costar < valer

En aquest sentit, podem restringir el nostre sistema. Les arrels es poden inserir lliurement

en les estructures sintàctiques, però el seu contingut conceptual determinarà si existeix

compatibilitat entre el significat conceptual i el contingut semàntic sintàcticament rellevant.

Aquelles arrels, doncs, associades amb un contingut conceptual que, per exemple, impliqui la

presència d’un agent, no seran compatibles en una estructura sintàctica que presenti un nucli que

denota una transició negativa. En aquests casos l’oració esdevé anòmala, seguint la idea de

Chomsky (2001) segons la qual ‘theta theoretic failures at the interface do not cause the

derivation to crash; such structure yield ‘deviant’ interpretations of a great many kinds’. Fixem-

nos, doncs, en l’exemple de (4) on tenim una arrel sortir que conceptualment denota un canvi de

lloc i un esdeveniment no agentiu. Tot i així, l’oració no és agramatical ja que podem arribar a

interpretar el verb sortir en una configuració transitiva com la de (4) .

(4)

86 Hem de tenir en compte, però, que a la sintaxi no hi ha gradabilitat. Aquesta jerarquia s’ha d’entendre en el sentit que determinades escenes conceptuals presenten una interpretació inergativa o inacusativa amb major o menor freqüència a causa de qüestions conceptuals. Per exemple, el fet que un verb com costar no s’associï mai a un subjecte animat pot determinar que rebi una interpretació inacusativa en un major nombre de casos.

150

#El Joan ha sortit el cotxe87

vP qp DP v 4 qp El Joan vº ... X1 qp X1 X2 | qp [+R] DP X2 | qp el cotxe X2 X3

| | [+r] SORTIR

Tanmateix, com hem vist al capítol V, existeixen dos tipus de variabilitat: una fruit de la

inespecificació conceptual de les arrels que permet que s’insereixin en més d’una configuració

sintàctica (ex. el cas dels VM) i una altra fruit d’un mecanisme sintàctic que hem identificat amb

la conflació seguint treballs de Rigau (1997), Mateu i Rigau (2000) i Mateu (2002). En aquest

punt es dóna una certa asimetria, ja que de la nostra anàlisi es desprèn que les arrels que denoten

processos agentius només poden aparèixer en configuracions inacusatives a partir d’algun

mecanisme que, en canvi, no hi és present en el sentit invers. Així, hem vist que una arrel que

conceptualment denota un esdeveniment associat prototípicament amb una configuració

sintàctica inacusativa (cf.(4)) pot rebre una altra interpretació quan l’inserim en una configuració

transitiva. És més, aquesta possibilitat es realitza efectivament en català amb el verb entrar (vg.

peu de pàgina 87). Així doncs, la variabilitat del primer tipus és fruit de la compatibilitat

conceptual d’una arrel amb dues interpretacions semàntiques. La compatibilitat conceptual d’una

mateixa arrel amb més d’una inerpretació sintàctica constitueix una font de variabilitat ja que un

mateix contingut conceptual (ex. l’anglès blush / l’italià arrossire) pot donar lloc a dues

interpretacions sintàctico-semàntiques diferents, una d’inergativa (ex. anglès to blush) i una

d’inacusativa (ex. italià arrossire). D’altra banda, la variabilitat del segon tipus depèn del

context explícit (aparició d’un clític locatiu, un SP resultatiu) la qual cosa ens porta a pensar que

és fruit de la combinació de dues configuracions sintàctiques. Prova d’això rau en el fet que el

87 Fixem-nos que en canvi sí que existeix la versió transitiva del verb entrar El Joan entra el cotxe. Sembla, doncs, que aquesta possibilitat existeix en la llengua encara que no s’utilitzi.

151

significat de procés agentiu hi és present tot i que subordinat. Fixem-nos en els exemples de (5)

i les paràfrasis corresponents.

(5)

a. En aquesta coral n’hi canten molts, de nois

�En aquesta coral hi ha molts nois que canten

b. Jan is de kamer in gedanst

� ‘El Jan ha entrat ballant a l’habitació’

La asimetria , doncs, es dóna en el fet que una arrel conceptualment associada a un

procés agentiu no es pot inserir en una estructura sintàctica inacusativa sense fer ús d’un

mecanisme sintàctic de subordinació lèxica. Un model neo-construccionista no podria explicar

aquest fet excepte en el cas que no acceptés la diferència que hem assumit entre els dos tipus de

variabilitat que hem establert i que els considerés com un cas més d’inserció lliure d’una arrel.

Les paràfrasis de (5) serien un epifenomen i es derivarien del significat conceptual.

Tanmateix, la pròpia idea d’inespecificació ens pot donar una explicació de l’existència

d’aquesta asimetria. Així, en un cas tenim arrels el contingut conceptual de les quals no implica

ni la presència d’un agent ni d’una culminació de l’esdeveniment. En canvi, les arrels que

denoten conceptualment processos agentius, per exemple, sí que impliquen la presència d’un

agent de forma que la coacció d’aquestes en una estructura sintàctica que impliqui

semànticament l’absència d’agent serà molt més difícil i, segurament, el significat conceptual del

verb hi serà present tot i que subordinat a la interpretació semàntica que determina la sintaxi88.

Aquest fet mostra, per tant, que és la sintaxi l’element que dirigeix sempre la interpretació

semàntica i no pas el contingut conceptual. Deixem, de moment, però, aquestes qüestions per a

una futura recerca.

3. El SM: un adjunt lèxic

88 Mateu i Amadas (2001) argumenten que una anàlisi de les construccions resultatives que no impliqui l’existència d’un procés sintàctic de conflació (ex. Hoekstra 1992) no permet explicar la diferència entre les llengües romàniques i germàniques pel que fa aquesta construcció. Així, explica l’existència de diferències tipològiques entre les llengües d’emmarcament en el verb (ex. llengües romàniques) i llengües d’emmarcament en el satèl·lit (ex. llengües germàniques) (cf. Talmy (1991)) a partir de variació paramètrica en el procés de conflació. En les llengües romàniques el component de manera (ie. una configuració sintàctica inergativa en la teoria de Mateu i Rigau (2000)) no es pot conflar en el nucli esdevenimental de transició perquè en aquestes llengües és el trajecte (ie. l’element preposicional present en la configuració inacusativa) l’element que es combina amb el nucli verbal fonològicament nul. En aquest sentit, el contrast entre aquestes dues famílies lingüístiques rep una explicació. Per tant, una teoria que analitzés les construccions resultatives assumint la inserció lliure de l’arrel en el nucli verbal fonològicament buit hauria d’explicar per què en les llengües romàniques no existeixen aquestes construccions.

152

Com hem vist al capítol IV, els SM es comporten com a adjunts en determinades

circumstàncies i com a arguments en d’altres. Com a arguments, poden rebre cas acusatiu,

poden ser represos pel mot interrogatiu què, es poden pronominalitzar pel clític partitiu en, etc.

D’altra banda, moltes proves mostren que el VM funciona com un verb intransitiu: selecciona

l’auxiliar essere en italià, rep el prefix out en anglès, pot aparèixer sense el SM en contexts

apropiats, en les Construccions Causatives Romàniques (CCR) el subjecte del VM subordinat

rep cas acusatiu i no datiu com seria d’esperar amb un verb transitiu, etc.

En aquest apartat intentarem, doncs, determinar el comportament dels SM. Com hem vist

al llarg d’aquest treball dues hipòtesis semblen plausibles. En primer lloc, els VM presenten un

comportament semblant al d’un conjunt de verbs que poden funcionar tant com a transitius o

intransitius i l’objecte dels quals sempre manté una relació d’hiponímia amb l’arrel verbal (ex.

ballar, menjar, beure). A l’apartat 3.1 intentarem veure si els SM es comporten de la mateixa

manera que aquests objectes hiponímics. En segon lloc, al punt 3.2, compararem el

comportament dels SM amb el d’altres SM, clarament adjunts, temporals o espacials. Veurem

com tots dos tipus de SM (els que acompanyen els VM que anomenarem per conveniència SM

seleccionats i els SM que expressen duració, temporal o espacial) presenten un comportament

semblant pel que fa diversos aspectes: pronominalització, nominalització, abast, etc. Veurem que

algunes d’aquestes característiques poden estar relacionades amb el fet que aquests adjunts

poden rebre cas acusatiu. Per tant, a la secció 3.3, examinarem les conseqüències d’aquest fet.

3.1. El SM i els objectes hiponímics

En un primer moment, podríem pensar que el VM actua com el grup de verbs transitius

que permeten l’alternant intransitiu quan no s’especifica l’objecte (cf. (6) i (7))

(6)

a. La Maria canta una nana

b. El Pep menja entrepans

c. El Santi balla sardanes

(7)

a. La Maria canta

b. El Pep menja

c. El Santi balla

De fet, hi ha moltes coincidències entre aquests dos tipus de verbs. En primer lloc, poden

aparèixer com a transitius o intransitius amb la qual cosa també permeten la prefixació amb out

153

de l’anglès (vg. Levin 1988). En segon lloc, el complement alterna amb adverbis de

quantificació o grau i, com hem vist al capítol IV, permeten la lectura quantificacional sense

l’aparició expressa del quantificador.

(8)

a. La Maria canta (molt)

b. El Pep menja (poc)

c. El Santi balla (massa)

En tercer lloc, l’objecte d’aquests verbs es troba relacionat semànticament amb l’arrel

verbal de tal forma que mantenen una relació d’hiponímia. Així, el complement dels exemples

de (6): nana, entrepà i sardana és un hipònim de cant, menjar i ball respectivament. De la

mateixa manera, els SM denoten tipus específics de mesures. Així, podríem entendre tres quilos

com un tipus específic de pes, quatre-cents euros de valor, tres hores de temps etc. Per tant,

podríem pensar que els SM tenen la mateixa relació amb els VM que l’objecte hiponímic dels

verbs de (6).

Tanmateix, hi ha algunes diferències, a banda de les que sorgeixen pel fet que els SM no

són referencials (no introdueixen ni recuperen elements discursius, amb algunes excepcions, vg.

capítol II i IV). En primer lloc, els verbs de (6) quan apareixen amb un complement no

seleccionen mai l’auxiliar essere. En segon lloc, el subjecte dels verbs de (6) en la CCR, tot i

aparèixer amb complements no referencials (ex. SN escarits plurals o singulars), reben cas datiu

i no acusatiu com passa amb els VM.

(9)

a. El professor *l/okli ha fet cantar cançons

b. La seva mare *la/okli fa beure aigua a totes hores

c. La mestra *el/okli farà ballar tres sardanes per les festes

La diferència entre els VM i els verbs de tema incremental consisteix, doncs, que amb els

primers, en la CCR el verb causatiu fer no assigna cas acusatiu al seu objecte mentre que al

segon grup de verbs sí que ho fa. Sembla doncs que, en aquest nivell, el VM actua com si fos un

verb intransitiu. Per tant, tenim indicis forts que el SM és un adjunt.

El problema sorgeix, però, quan tornem a les dades de la construcció de dislocació a

l’esquerra amb represa de clític (ie. Clitic Left Dislocation CLD). Si el VM és un verb intransitiu

i el SM, un adjunt, com és possible doncs, que el SM es pronominalitzi per un clític d’acusatiu

en les construccions de dislocació a l’esquerra? Més, encara, si el VM és un verb inacusatiu com

és possible que, el SM rebi cas acusatiu, en contra de la generalització de Burzio? Com hem vist,

però, al capítol IV, la possibilitat de pronominalitzar el SM amb un clític d’acusatiu no sempre

154

es troba a l’abast i està lligada a una interpretació determinada, aquella on el SM es troba lligat al

discurs. Així, només en aquells contextos on fem predictible el SM podem recuperar-lo amb un

clític d’acusatiu (vg. Torrego 1998).

Veiem, doncs, que el SM, a vegades, rep cas acusatiu i, a vegades, no. Novament, trobem

que els VM presenten un comportament variable. Sembla, doncs, que aquests verbs tinguin un

comportament doblement fronterer: fronterer pel que fa la inacusativitat i fronterer pel que fa al

seu objecte.

L’italià és la llengua romànica que posa de manifest més clarament el comportament

variable d’aquest grup verbal a partir de les dades de la selecció de l’auxiliar. Què passa, doncs,

quan tenim una CLLD amb un temps perfectiu, on podem veure clarament, quin és l’auxiliar

associat al VM?

(10) COSTARE

a. Dieci mila lire? Si (che) le aveva costate tutto quello

b. Solo dieci mila lire? Quella macchina non può essere costata tanto

c. ?*Solo dieci mila lire? Quella macchina non le può essere costata

d. Questa machina è/ ??ha costata dieci milioni

(11) PESARE

a. Ottanta due chili? Non li ho pesati mai!

b. Tutti i sacchi avrebbero/sarebbero pesato cento chilogrammi

(12) DURARE + SUBJECTE ANIMAT

a. Quaranta due anni? Bene, bene, non li aveva durati quel presidente

b. ?*Quarant’anni? Non credo che li avrebbe durati quel presidente

c. Quarant’anni ? Non credo che sarebbe durato tanto quel presidente

d. Questo presidente è/ ??ha durato tre anni

(13) DURARE+SUBJECTE NO ANIMAT

a. ?Due ore? Non le ha durate assolutamente quel concerto

b. *Due ore? Non le è durate assolutamente quel concerto

c. Due ore? Non è durate assolutamente quel concerto

d. Il concerto è/ ??ha durato tre ore

Com veiem als exemples precedents, quan apareix el clític acusatiu l’auxiliar que hi

apareix és avere, malgrat que en un altre context els parlants prefereixen l’auxiliar essere, com

155

és el cas de costare (cf. (10)) i durare (cf. (12) i (13)89). Amb aquests verbs, alguns parlants

prefereixen la presència de l’auxiliar essere i, en aquests casos, afegeixen (o no) un adverbi de

grau que fa referència a l’element dislocat i no reprenen aquest element per cap clític (cf. (12)b i

(13)).Veiem, doncs, que segons aquestes dades quan apareix el SM dislocat i un clític acusatiu

de represa, el verb de mesura selecciona l’auxiliar avere, talment com si no es tractés d’un verb

inacusatiu.

Al capítol V, hem observat com els VM són verbs fronterers i poden tenir un

comportament variable com a inacusatius o inergatius. De fet, molts VM poden seleccionar tots

dos tipus d’auxiliars sense que sembli que hi hagi d’haver, a primer cop d’ull, grans efectes en la

interpretació, tot i que hem vist que sí que n’hi ha.

(14)

a. Questa machina è/ ??ha costata dieci milioni

b. Una tale gemma sarebbe/??avrebbe valsa moltissimi soldi

c. Il concerto è/ ??ha durato tre ore

d. Tutti i sacchi avrebbero/sarebbero pesato cento chilogrammi

És possible, doncs, que als exemples de (10)-(13), quan apareix l’auxiliar avere estem

davant d’una interpretació inergativa del VM. La presència d’argument extern ens deixa oberta

la possibilitat d’assignar acusatiu al SM. En aquest sentit podem arribar a pensar que els VM,

com els verbs de tema incremental, presenta en aquests casos un veritable argument.

No obstant, les dades de la CCR90 mostren com els verbs de tema incremental i els VM

es comporten de manera diferent. És més, fixem-nos en els exemples de (15), on els VM

apareixen sense SM.

(15)

a. El Joan ha fet valer les seves raons

b. L’esquerra ha fet valer la seva majoria al parlament

c. Ha fet pesar les seves raons davant del tribunal

89 En contra de Sorace (2000), veiem que els trets d’animacitat del subjecte no tenen influència pel que fa la selecció de l’auxiliar, segons els parlants consultats. 90 És cert que en alguns casos hi ha certa vacil·lació en els judicis de les CCR, sobretot en català, i en menor grau en francès, ja que en italià tots els parlants consultats mostren judicis força consistents. És possible que en català i en francès, els VM es comportin, en certs casos, exactament com els verbs de tema incremental (ex. menjar, beure, escriure, etc.), i que el SM sigui, doncs, com un d’aquests objectes. Deixem per a recerques futures aquestes qüestions i una anàlisi més detallada de la variació entre els judicis dels parlants (si està subjecte a variacions dialectals, si mostra un patró determinat, si les variacions entre acusatiu i datiu es corresponen a altres qüestions,etc.). Potser també hi ha variació entre els diferents VM. Així, en francès, el subjecte de peser rep acusatiu de manera consistent mentre que amb valoir hi ha més variació. Tanmateix, hem de tenir en compte dues coses (i) que la CCR amb valoir sona sempre molt estranya i (ii) que la presència del datiu pot venir influenciada pel fet que valoir es construeix sovint amb un datiu benefactiu.

156

d. El Joan ha fet durar el seu discurs

Les construccions dels exemples són equivalents a les paràfrasis de (16)

(16)

a. El Joan ha fet que les seves raons tinguin valor

b. L’esquerra ha fet que la seva majoria tingui valor

c. Ha fet que les seves raons tinguin pes (en un sentit figurat, importància) al

tribunal

d. El Joan ha fet que el seu discurs duri

Veiem, doncs, que els VM poden aparèixer usats com a intransitius de manera natural en

les construccions causatives i que la presència (o absència) del SM no influeix en l’assignació de

cas del subjecte del VM en aquestes construccions, que sempre es troba en acusatiu. Hem vist

també que la referencialitat de l’objecte no hi juga un paper fonamental si observem el

comportament de verbs transitius amb SN escarits singulars o plurals com a objectes (cf. (9)).

Un exemple clar que els SM no són com els objectes cognats es troba en el cas de vivere,

en italià. Aquest verb es pot construir amb un SM denotant la quantitat de temps viscut. En

aquests casos pot seleccionar l’auxiliar essere o avere indistintament.

(17)

a. Matusalemme è vissuto 969 anni

b. Matusalemme ha vissuto 969 anni

Tanmateix, quan en comptes d’un SM tenim un SN o un SD el verb només pot aparèixer

amb l’auxiliar avere, la qual cosa indica que el SM de l’oració de (17) és un adjunt.

(18)

a. Ha sempre vissuto una esistenza tranquilla

b. *È sempre vissuto una esistenza tranquilla

c. Il delitto più assurdo che Napoli abbia vissuto nel dopoguerra

d. **Il delitto più assurdo che Napoli era vissuto nel dopoguerra

Els exemples amb la CCR posen de manifest que efectivament en aquest cas el SM és un

adjunt i no pas un argument.

(19)

a. Un’alimentazione ricca in vitamine li (CD ) fará vivere novanta anni, i nostri

cittadini

157

b. L’assenza di conflitti gli (CI) fece vivere un’esistenza tranquilla, agli ospiti

dell’hotel

Com veiem en els exemples, el SM no pot ser analitzat com un tipus d’objecte hiponímic

ja que no es comporta de la mateixa manera. Amb tot, veiem a partir de les dades de vivere que

presenta un comportament semblant al SM temporal que apareix amb aquest verb. És possible,

tal com hem anunciat al llarg del capítol IV, que els SM duratius (temporals o espacials ) que

apareixen amb alguns verbs de procés (cf. viure, nedar o córrer), es comportin de manera

semblant als SM que acompanyen als VM. Examinarem aquest fet a l’apartat següent.

3.2. El SM i altres adjunts semblants

En primer lloc, una de les diferències principals entre els SM seleccionats i els SM

duratius consisteix en el fet que els VM requereixen la presència dels SM d’una manera més

forta que els SM que apareixen amb verbs de procés. Hem vist, però, que els SM només són

obligatoris per qüestions semàntico-pragmàtiques i que en molts contextos poden aparèixer sense

cap SM. Observem, doncs, que el primer contrast entre els SM dels verbs de procés i els SM dels

verbs de mesura desapareix.

(20)

a. La Maria corre (vint quilòmetres)

b. La Maria dorm (tres hores)

c. La Maria pesa #(cinquanta quilos)

En segon lloc, els SM temporals i espacials i els SM seleccionats es diferencien en què el

complement de quantitat dels verbs de procés no es pot substituir pel mot interrogatiu què

mentre que els SM dels VM sí que es poden substituir (cf.(21) i (22)).

(21)

a. *Què va viure?

b. *Què va córrer?

c. *Què va saltar?91

(22)

a. Què va pesar?

b. Què va valer?

91 En els tres casos, les oracions són bones si el mot qu substitueix un objecte hiponímic. En aquesta interpretació la resposta podria ser la guerra, la marató i els obstacles respectivament.

158

c. Què va durar?

Amb tot, el SM adjunt dels verbs de procés, permet també la dislocació i la consegüent

cliticització per un clític d’acusatiu, amb les mateixes restriccions (pel que fa a la referencialitat)

que observàvem per als VM .

(23)

a. Tres metres? no els ha pogut saltar mai

b. Cinquanta quilòmetres, no els arribareu a caminar!

c. No els arribaràs a viure, els cinquanta anys

d. Tres hores, no les va dormir mai seguides el Pepet!

De la mateixa manera que amb els VM, els SM amb verbs de procés permeten la

pronominalització d’aquest constituent pel clític en

(24)

a. La Maria en corre quatre, de quilòmetres

b. La Maria en salta tres, de metres

c. El Pepet només en va dormir tres , d’hores

Com era d’esperar, els SM no admeten la passiva, tot i que els objectes hiponímics

d’aquests verbs sí que la permeten. En aquest cas es veu explícitament, doncs, que la

impossibilitat de passivitzar els SM no es deu a qüestions aspectuals, restricció que, recordem,

era rellevant en els VM.

(25)

a. *Novecientos años han sido vividos por Matusalén

b. Los acontecimientos de las pasadas elecciones fueron vividos con emoción por

todo el mundo.

c. *Cuatro kilómetros fueron caminados por más de un millar de participantes

d. ?La Maratón fue caminada por más de un millar de participantes

Finalment, com hem observat al capítol IV, els SM no poden aparèixer com a

complements de les nominalitzacions dels VM. De la mateixa manera, els verbs de procés

tampoc admeten l’aparició d’un SM com a complement (vg. Corver 2006)

(26)

a. John’s weighing of the pig took three minutes

b. *John’s weighing of 150 kilos didn’t bother him

c. *John’s walking of 50 meter took three minutes

Els SM dels verbs de procés, en concret dels verbs de manera de moviment, tampoc

legitimen forats parasítics propietat que comparteixen amb els SM seleccionats. Aquesta

159

propietat, sovint, s’ha relacionat amb el caràcter no argumental d’aquests constituents. Tornem a

veure que els objectes hiponímics (cf.(27)a) sí que legitimen forats parasítics.

(27)

a. *How many milesi did John run ti after having swum __ ?

b. Whati did John run ti after having walked __ ?

c. Whati did you weigh ti without selling __?

d. *How muchi did the house cost ti without being worth __?

Veiem, doncs, que els SM dels verbs de mesura i els SM amb verbs de procés presenten

un comportament similar, excepte pel contrast de (21) i (22). Aquest contrast pot estar relacionat

amb el fet que semànticament el SM estableixen una relació més estreta amb els VM que amb

els verbs de procés, cosa que s’observa de manera expressa en basc. Com ja hem mencionat

abans, en basc els VM alternen amb estructures formades per un verb que expressa possessió

(ukan) seguit d’un SD que denota la dimensió. Aquest SD pot portar un SM com a complement

que especifica el valor exacte que pren aquesta dimensió.

(28)

a. Jonek zortzi kilo pisatzen ditu/du

Jon.ERG vuit quilo pesa haver.OBJ.PL/OBJ.SG

‘El Jon pesa cuatro kilos’

b. Jonek zortzi kiloko pisua du

Jonek vuit quilos.GENLOC peso.DET haver.OBJ.SG

c. Liburua bi pezeta kostatu da

Llibre.ABS dues pessetes costar ser. SG

d. Liburuak bi pezetako kostua du

Llibre.ERG dues pessetes.GENLOC cost.DET haver. OBJ.SG

De la mateixa manera, alguns verbs de procés (en els exemples els Verbs de Manera de

Moviment (VMM)) també manifesten dues estructures: una de sintètica (ex. korritu) i una altra

d’analítica (ex. korrika egin). El SM, però, no pot aparèixer quantificant l’arrel nominal sinó un

altre element nominal que denota el trajecte producte del moviment (bide) i que, a vegades,

apareix explícitament a l’oració.

(29)

a. Jonek zortzi kilometro korritu ditu

Juan.ERG cuatro kilometro correr aux.OBJ.PL/OBJ.SG.

“Juan corrió cuatro kilómetros”

b. Jonek zorti kilometroko bidea egin du korrika

160

Juan.ERG cuatro kilometro.GENLOC caminO.DET hacer aux.OBJSG corriendo

‘Juan corrió cuatro quilómetros’

c. Jonek 20 kilometro egin ditu igerian

Juan.ERG 20 kilometro hace aux.OBJPL nadando

‘Juan nadó veinte kilómetros

d. Jonek 20 kilometroko bidea egin du igerian

Juan.ERG 20 kilometro.GENLOC camino.DET hace aux.OBJ.SG nadando

‘Juan nadó 20 quilómetros’

Veiem, doncs, que la relació que existeix entre el SM amb els VMM i el SM que apareix

amb els VM és, almenys semànticament, diferent. En un cas, el complement de quantitat

especifica un punt en l’escala denotada per l’arrel verbal. El SM és doncs un adjunt lèxic (vg.

Mateu 2000), això és, introdueix una especificació de la dimensió denotada per l’arrel verbal. El

SM, per tant, expressa el tipus concret de pes, valor, cost o durada. En l’altre, el SM quantifica

el recorregut espacial implicat per l’esdeveniment denotat pel verb de manera de moviment.

Així, el SM espacial funciona com una mena de SM temporal mesurant l’esdeveniment

mitjançant, però, coordenades espacials. En aquest sentit, el SM dels VM contrasta amb el SM

dels VMM i, possiblement per aquesta raó, en ocasions, els SM dels VM s’interpreten com a

veritables objectes, de forma que, es poden representar pel mot interrogatiu què obtenint, així, el

contrast de (21) i (22)

Per tant, sembla que almenys semànticament, els SM espacials i temporals són diferents

dels SM seleccionats. Que aquesta diferència no sembla rellevant sintàcticament ho veiem en el

fet que els SM espacials i temporals comparteixen moltes característiques amb els SM

seleccionats. Això és, es poden pronominalitzar per un clític d’acusatiu en CLLD, per un clític

en , no es poden passivitzar, etc.

Podem concloure, doncs, que el SM és un adjunt que s’ha d’inserir en algun punt de la

derivació, potser entre Sv i el primer nucli relacional esdevenimental, com mostra el

comportament dels VM pel que fa la selecció de l’auxiliar, en la prefixació amb out, en la CCR,

etc. És possible que, posteriorment, el SM, com a SN, es comporti de manera semblant a un

argument, en el sentit que ha de rebre cas. Veiem, però, que aquest requeriment s‘estén a altres

adjunts, com els SM temporals o espacials, a causa de la seva naturalesa nominal. Aquest fet es

posa de manifest en moltes llengües on els SM temporals manifesten fonològicament la

presència de cas acusatiu.

(30) Polonès

a. Dwa lata pracowaliś.my nad tym projektem

161

Dos.acc anys.acc van treballar.1.PL en aquest projecte

‘Van treballar dos anys en aquest projecte’

[Pereltsvaig 2000, extret de Morzycki 2004 ]

(31) Llatí

a. Decem annos regnavit

Deu anys.ACC.PL va regnar.3.SG

‘Va regnar deu anys’

[Wechsler i Lee 1996, extret de Morzycki 2004 ]

(32) Coreà

a. Tom.un twu sikan.tongan.ul tali.ess.ta

Tom.topic dos hores.PERÍODE.ACC córrer. PASSAT.DECLARATIU

‘Tom va córrer dues hores’

[Wechsler i Lee 1996, extret de Morzycki 2004 ]

Al capítol següent examinarem la relació entre els SM i el cas estructural acusatiu.

Examinarem quines conseqüències té aquest fet amb el seu comportament sintàctic.

3.3. EL SM i el cas acusatiu

Els SN adjunts que reben cas acusatiu han suposat sempre un problema per a les

teories del cas. Per això mateix, alguns autors, deslliguen el cas acusatiu (estructural) present als

arguments, del cas present als adjunts nominals. Per exemple, Larson (1985) estableix que

determinats noms són capaços d’autoassignar-se cas (i marcar-se temàticament). Aquesta

aproximació, però, té alguns problemes. En primer lloc, s’atribueix una característica sintàctica,

i per tant productiva, a un fet idiosincràtic del significat lèxic dels mots. Així doncs, queden

oberts dos interrogants: (i) què hi ha en noms com vegada, dia o any que permet l’autoassignació

de cas i (ii) com es troba representat això en el lexicó. En tercer lloc, ens hem de demanar com

és que podem crear noves paraules que s’autoassignin cas? És, doncs, la llista de paraules

capacitades per autoassignar-se cas oberta, il·limitada? Que restringeix, doncs, que tots els SN no

s’autoassignin cas? Veiem, doncs, que aquesta aproximació introdueix més problemes que no en

resol.

Altres autors, en canvi, associen dades com les de (30) a (32) amb al fet que les

característiques de l’objecte verbal determinen la interpretació aspectual dels predicats verbals

(cf. Tenny 1994). Aquests fets han portat a alguns investigadors a argumentar que el cas acusatiu

162

s’assigna en una projecció aspectual (Baker 1997, Borer 2005, Csirmaz 2002, Svenonius 2002,

Morzycki 2004) i no a vP (Chosmky 1995).

De moment deixem oberta, per a investigacions futures, la hipòtesi que el cas acusatiu

s’assigna en una projecció aspectual. Tanmateix, té sentit pensar, que potser els SM duratius,

juntament amb els objectes directes definits, passen per una projecció aspectual des d’on reben

una interpretació determinada (potser mitjançant algun mecanisme de checking). No cal pensar,

però, que sigui aquesta projecció mateixa la responsable de l’assignació de cas. Una possibilitat

seria considerar la presència d’una projecció aspectual entre Sv i el primer nucli relacional

esdevenimental (cf. Baker 1997, seguint Travis 1991).

(33)

a. Sv

V v SAsp

V Asp

...

D’altra banda, Kegl & Fellbaum (1988) argumenten que els SM són SN defectius (vg.

també Ross 1995) i, per tant, no necessiten rebre cas. Creiem, a partir de les dades exposades al

capítol IV d’aquest treball, que la defectivitat dels SM es troba relacionada amb les propietats no

referencials d’aquests constituents, que relacionem amb l’absència d’una projecció funcional Dº

(Longobardi 1994, Stowell 1989,1991). Tanmateix, hem vist, que hi ha casos on els SM

apareixen encapçalats per un article definit i, també, hem vist que en aquests contexts els SM es

poden reprendre per un clític d’acusatiu. A partir d’això, podem pensar que existeix una relació

entre la presència de cas acusatiu i la interpretació referencial (vg. capítol IV). És possible,

doncs, establir la hipòtesi que els SM no reben cas estructural acusatiu quan no són referencials i

sí que el reben quan ho són (la referencialitat llavors és possible gràcies a la presència d’una

projecció Dº92).

El fet que els SM no referencials no tenen cas, seguint la intuïció de Kegl i Fellbaum

(1988), es posa de manifest en la possibilitat d’aquests sintagmes d’aparèixer com a

complements de certs adjectius sense la necessitat d’inserció de of. També permet explicar que

apareguin lliurement en construccions com les de (34)b o (34)c.

(34)

a. I am proud *(of) my students 92 En aquest punt veiem, també, que la interpretació semàntica ve determinada pel contingut sintàctic.

163

b. This picture is worth (*of) two thousand dollars

c. Jean a payé cette voiture trente-six mil euros

d. El Joan volia engreixar un quilo el bestiar93

Per tant, assumim que existeix una relació entre la categoria Dº i la presència de cas

acusatiu, relació que es posa de manifest en algunes llengües. Per exemple, Runner (1993) a

partir de dades de Tomioka (1992), observa que en japonès els SM que tenen cas reben una

interpretació específica mentre que aquells que no estan marcats per al cas s‘interpreten com a

indefinits

(35) Japonès

a. Robin-wa Tokyo-kara Chiba-made-no 10 mairu-o hasit-ta

Robin.TOP Tokio.DE Chiba.A.GEN 10 milles.ACC córrer.PASSAT

‘Robin va córrer les deu milles (que hi ha) entre Tokio i Chiba’’

b. Robin-wa 10 mairu hasit-ta

Robin.TOP 10 milles córrer.PASSAT

’Robin va córrer 10 milles.’

[Tomioka 1992, extret de Runner 1993]

Al seu torn, Krifka (1992) dóna exemples del persa, on els SN que no reben cas no

s’interpreten referencialment.

(36) Persa

a. Kowboyeeha tanbako mijavand.

Vaquers tabac mastegar

‘els vaquers masteguen tabac ’

b. Kowboyeeha tanbako.ra mijavand.

Vaquers tabac. cas mastegar

‘Els vaquers masteguen el tabac’

[Krifka 1992, extret de Runner 1993]

En turc, aquells SN que reben cas acusatiu es poden interpretar com a específics i, a més,

poden aparèixer en una posició externa al SV (els adverbis temporals són externs al SV) mentre

que els SN que no reben cas han de mantenir-se en una posició adjacent al verb (de Hoop 1992) 93 Hi ha algunes restriccions d’aparició, però, dels SM. Per exemple, podem dir coses com (i) però no (ii). Una possible resposta podria raure en el fet que la interpretació desitjada ‘tres quilos de farina’ és una interpretació quantificacional que només es pot establir en una configuració sintàctica determinada (vg. capítol II) . A més, la lectura de (i) no és pas ‘tres quilos de greix’, sinó ‘tres quilos més gras’. Per tant, la interpretació de (ii) hauria de ser ‘tres quilos més enfarinat’ cosa que no és possible potser per qüestions pragmàtiques. Deixem, aquests fets per a futura recerca.

(i) El Joan s’ha engreixat tres quilos (ii) El Joan ha enfarinat tres quilos les mandonguilles

164

(37) Turc

a. Ben dün aks¸am [VP çok güzel bir biftek yedim]

Jo ahir vespre molt bo bistec vaig menjar

‘Ahir al vespre vaig menjar un bistec molt bo

b. *Ben çok güzel bir biftek dün aks¸am [VP yedim]

Jo molt bo bístec ahir vespre vaig menjar

c. Ben bifteg-i dün aks¸am [VPyedim]

Jo bistec.ACC ahir vespre vaig menjar

Vaig menjar el bistec ahir al vespre’

[de Hoop 1992, extret d’Adger 1994]

A més a més, donarem dos arguments més a favor d’aquesta hipòtesi. En primer lloc, les

dades sobre la pronominalització posen de manifest la relació entre cas acusatiu i la projecció

funcional Dº. Així, que les completives no reben cas acusatiu ho mostren les possibilitats de

pronominalització. Al mateix temps, hem observat que els SN escarits no es pronominalitzen per

un clític d’acusatiu

(38)

a. La Maria diu que vindrà

b. La Maria ho/*el diu

c. Va comprar carn a la plaça

d. *La / en va comprar

En segon lloc, l’existència d’una correspondència entre el clític d’acusatiu i l’article

definit a les llengües romàniques pot constituir, també, un indici de la estreta relació entre

l’acusatiu i Dº.

(39)

a. La Maria va comprar la casa

b. La Maria la va comprar

De la mateixa manera, són conegudes les dades del finlandès on l’alternança entre cas

partitiu i acusatiu introdueix diferències interpretatives. Aquestes dades, doncs, van a favor de la

hipòtesi que el cas acusatiu està lligat al nucli funcional Dº i que, en línia amb Cinque (1990) i

Chomsky (1995), és la projecció funcional Dº el locus de la referencialitat.

A partir, doncs, de les dades de (38) i (39) i de la idea de de Hoop (1992), segons la qual

aquells SN que no tenen cas han de quedar-se en una posició adjacent al verb, podríem explicar

algunes de les característiques dels SM. Per exemple, al capítol IV vam veure que el SM que

acompanya als VM, a diferència dels adjunts, es desplaça amb tot el SV en construccions

165

d’avançament del SV (ie. VP preposing). Aquest comportament, el reprodueixen també els SM

temporals o espacials adjunts a diferència d’altres adjunts (tant SP com SD).

(40)

a. La Maria va dir que nedaria dues piscines

... i nedar dues piscines va ser justament el que va fer

... * i nedar va ser justament el que va fer dues piscines

b. El Joan va dir que dormiria dues hores

… i dormir dues hores va ser justament el que va fer

… * i dormir va ser justament el que va fer dues hores

c. El Joan va dir que dormiria durant dues hores

… i dormir durant dues hores va ser justament el que va fer

… i dormir va ser justament el que va fer durant dues hores

d. El Joan va dir que dormiria tot el dia

... i dormir tot el dia va ser justament el que va fer

... i dormir va ser justament el que va fer tot el dia

En neerlandès, els SM no poden aparèixer tampoc fora del SV com mostren les

construccions de scrambling amb aquests constituents (vg. Adger 1994 )

(41) a. ºdat Jan gisteren 70 kilos gewogen heft que el Joan ahir 70 quilos pesat ha

‘que va pesar 70 quilos ahir’

b. *dat Jan 70 kilos gisteren gewogen heft

que el Joan 70 quilos ahir pesat ha

‘que el Joan ha pesat 70 quilos ahir’

Sembla, doncs, que el SM sempre es queda en una posició adjacent al verb. Vèiem al

capítol IV, que els SM tampoc entraven en relacions d’abast quan apareixien amb altres

arguments quantificats. Els SM temporals o espacials reprodueixen aquest mateix comportament

(cf. (42)).

(42)

a. Tots els grangers van menjar quatre entrepans

[∀ < quatre entrepans; quatre entrepans< ∀]

b. Tots els grangers van dormir dues hores

[∀ < dues hores; *dues hores< ∀]

c. Tots els grangers van córrer dos quilometres

166

[∀ < dos quilometres; *dos quilòmetres< ∀]

Com veiem a (42)b i (42)c, l’única lectura possible és la lectura d’abast estret, això és, on

tots els grangers van dormir durant dues hores i van fer un recorregut de dos quilòmetres

respectivament. En canvi, la interpretació d’abast ampli no és possible. Per exemple, a (42)b no

podem entendre que durant dues hores concretes tots els grangers van dormir o a (42)c, no

obtenim el significat que durant dos quilòmetres específics, tots els grangers es van posar a

córrer. No obstant això, ambdues lectures són possibles a (42): una on cada granger menja quatre

entrepans i la segona, on els grangers es van menjar quatre entrepans entre tots.

El comportament en relació a l’abast que mostren els SM contrasta amb el comportament

d’altres adjunts semànticament propers, com els SP duratius o altres SD adverbials (ex. tots els

dies, cada setmana, dilluns, etc. ). Veiem per exemple, el contrast de (43) (adaptat de Morzycki

2004)

(43)

a. La Maria va voler parlar dos minuts

[voler< dos minuts; *dos minuts<voler]

b. La Maria va voler parlar durant dos minuts

[voler< durant dos minuts; durant dos minuts<voler]

c. La Maria va voler parlar tot el dia

[voler< tot el dia; tot el dia <voler]

Com veiem a (43)a, el SM no es pot interpretar per sobre del verb voler. Així, no és

possible una interpretació on la Maria té el desig durant dos minuts de parlar, sinó només on la

Maria té el desig de parlar dos minuts. En canvi, (43)b i (43)c són ambigües. En una lectura (on

l’adjunt pren abast estret), la Maria té el desig de parlar durant dos minuts a (43)b i tot el dia a

(43)c. En l’altra (on l’adjunt pren abast ampli), interpretem que la durada del desig de la Maria

és de dos minuts a (43)b o de tot el dia a (43)c i que el contingut d’aquest desig és el de parlar,

potser il·limitadament.

Per tant, observem que els SM espacials, temporals o els que acompanyen a un VM

s’interpreten sempre in situ, no prenen abast ampli, és a dir, no es poden interpretar fora del SV.

El fet que aquests elements no reben cas acusatiu pot explicar que hagin d’aparèixer i interpretar-

se adjacents al verb.

Com hem observat al capítol III, l’argument meta de les Construccions de Doble Objecte

(CDO) mostra efectes d’abast semblants, que Baker (1997) anomena de scope-freezing. A més,

comparteixen altres trets en comú: no es poden passivitzar, condicions en el moviment qu,

nominalitzacions, etc. Creiem, doncs, que existeix una relació entre l’assignació de cas acusatiu i

167

el fet que aquests elements, com els SM, han de trobar-se sempre en una posició adjacent al

verb. De moment, establim la hipòtesi que les semblances entre aquests dos tipus de constituents

es troba lligada, d’alguna manera, amb qüestions relacionades amb l’assignació de cas acusatiu.

Deixem, però, aquesta qüestió oberta.

Segons el que hem dit, doncs, en aquells casos on el SM apareix dislocat i usat

referencialment, hi ha una projecció funcional Dº i el SM rep cas acusatiu com a qualsevol SD.

En cas contrari, no necessita la presència de cas.94 Com és d’esperar segons la nostra anàlisi, la

presència de SM referencials, encapçalats per un article definit, permet la construcció

d’avançament del SV sense arrossegament.

(44)

a. La Maria va dir que parlaria els dos minuts que va durar la reunió

... i parlar els dos minuts que va durar la reunió va ser justament el que va fer

... i parlar va ser justament el que va fer els dos minuts que va durar la reunió

És més, els exemples (45) demostren que quan els SM són referencials sí que poden

establir relacions d’abast ampli.

(45)

a. Tots els grangers van dormir les tres hores de descans

[∀ < les tres hores;les tres hores< ∀]

b. La Maria va voler parlar els deu minuts silenci que hi va haver

[voler < els deu minuts de silenci; els deu minuts de silenci< voler]

Com veiem a (45) les dues interpretacions són possibles. Així, (45)a, és ambigua entre

una lectura on la totalitat de grangers van dormir les tres hores que durava el descans (cadascú

tres hores diferents potser), i una lectura on durant les tres hores que durava el descans, la

totalitat dels grangers es van dedicar a dormir. L’oració de (45)b, també té dues lectures: una on

el SM pren abast estret, i entenem que la Maria té el desig de parlar durant els deu minuts de

94 Una dificultat que presenta, però aquesta hipòtesi té a veure amb l’existència de SM amb cas acusatiu en llengües com el polonès, el llatí o el turc, com hem vist. Segons el que hem dit prediríem que en aquestes llengües el SM temporals poden establir relacions d’abast ampli o poden aparèixer fora del SV en construccions de VP preposing. Deixem aquestes qüestions per a futura recerca. Caldria resoldre també el lligam que existeix entre el cas acusatiu, l’aspecte i la interpretació referencial o específica. Alguns autors, lliguen les propietats referencials amb el moviment. Per Adger 1994 (en una proposta inspirada parcialment en Diesing 1992), els SM es caracteritzen perquè no es desplacen a una posició de AgrO des d’on establirien relacions d’abast perquè no són elements referencials. En aquesta línea, el vincle entre referencialitat i aspecte es podria basar en aquest fet, la projecció on s’hauria de moure l’element seria una projecció aspectual, obtenint així la interpretació aspectual i referencial lligada al cas acusatiu. Els SM temporals es podrien inserir directament en aquesta posició, amb la qual cosa no necessitarien ser referencials per rebre cas acusatiu. És possible també que la interpretació aspectual dels SM o dels objectes directes (en el sentit de Tenny 1995) sigui un epifenomen i no hagi d’estar vinculada a la presència de cap projecció aspectual determinada. Tanmateix, aquestes qüestions són força especulatives i les deixem obertes per a futures investigacions.

168

silenci, i la lectura d’abast ampli, on la Maria va tenir el desig durant els deu minuts de silenci de

parlar.

A més a més, contra la hipòtesi d’Adger (1994), el fet que el SM sigui referencial o no,

no influeix en el fet que es comporti o no com un adjunt. Veiem que, tot i aparèixer amb un SM

referencial, els VM es segueixen comportant com a intransitius pel que fa la CCR. El mateix fet

es repeteix pels SM espacials (cf. (46)b) i pels SM temporals (cf. (46)c)95

(46)

a. Aquell règim tan estricte la/??li farà pesar [la Maria] els quilos que sempre ha

volgut

b. La tempesta de neu la / ??li farà trigar [la Maria] les dues hores que tenim per

sopar

c. La mestra la / ??li va fer córrer [la Maria] els deu quilòmetres de pati

d. El Pere la / ??li va fer dormir [la Maria] les tres hores que durava el descans

És possible, per tant, que el fet que el SM no pugui aparèixer fora del SV (ni es pugui

interpretar tampoc) es pugui relacionar amb la presència de cas acusatiu. Deixem, però, aquesta

qüestió per a una futura investigació ja que una proposta com aquesta hauria de fer front a molts

interrogants. Per exemple, si els verbs inacusatius (com semblen indicar les oracions amb

dislocació a l’esquerra de l’italià) no permeten l’assignació de cas acusatiu, caldrà investigar

com és el comportament de SM referencials en construccions com les de (44) i (45) en italià, si

és que n’hi ha.

4. Conclusió

Com hem vist al llarg d’aquest treball els Verbs de Mesura presenten un comportament

complex: d’ una banda, el VM presenta característiques pròpies dels verbs inacusatius i dels

verbs inergatius alhora. De l’altra, són verbs que apareixen sempre acompanyats per un

Sintagma de Mesura en posició d’objecte, el qual presenta característiques mixtes entre els

adjunts i els arguments. No obstant això, hem constatat que els SM són adjunts lèxics i no

veritables complements, ja que els VM es comporten com a verbs intransitius pel que fa a

diferents diagnòstics (ex. construcció causativa romànica, l’obligatorietat, selecció de l’auxiliar,

etc.). La defectivitat dels SM pel que fa a la seva referencialitat és la causa que aquests adjunts

no es comportin ni com a arguments ni com a altres adjunts semànticament propers, els SP

95 Tanmateix hi ha certa variació en els judicis dels parlants en català pel que fa els exemples de (46) i (46)a.

169

temporals o els SD dits adverbials. Finalment, hem vist que els VM es poden interpretar com a

inergatius o com a inacusatius perquè l’arrel associada a aquests predicats verbals no es troba

especificada per les nocions semàntiques d’agentivitat ni aspectuals, de tal forma que és

compatible amb dues interpretacions semàntiques diferents, la de procés no agentiu (associada a

una configuració sintàctica inergativa) i la d’estat (associada a una configuració sintàctica

inacusativa).

Finalment, hem deixat algunes qüestions obertes per a una futura recerca, com una anàlisi

més aprofundida de la relació del SD amb el cas estructural acusatiu i les conseqüències

sintàctiques que se’n deriven. També, quina relació existeix entre el cas estructural acusatiu i la

interpretació aspectual. En darrer terme, hem vist com el nostre sistema teòric presenta algunes

dificultats per copsar la variabilitat en el comportament verbal pel que fa a la distinció inergatiu /

inacusatiu. Si existeixen realment dues fonts de variabilitat, la de les construccions resultatives i

les dels verbs de mesura, per exemple, (com hem argumentat) o bé si les diferències són

epifenomèniques.

Així doncs, en aquest treball, hem analitzat un cas problemàtic per a les teories de

l’estructura argumental. Com vèiem al capítol I, aquests verbs ens plantejaven tres interrogants.

En efecte, la primera pregunta es trobava relacionada amb el problema de l’enllaç, ja que el

subjecte d’aquests verbs no presenta les propietats associades a un argument extern prototípic.

En segon lloc, els VM presenten característiques associades als verbs inacusatius i als inergatius,

al mateix temps. Finalment, la tercera pregunta es trobava relacionada amb el Sintagma de

Mesura que apareix com a complement, que presenta propietats properes als adjunts i als

arguments. Veiem, doncs, que els VM són problemàtics perquè constitueixen un cas de verb

fronterer: fronterer pel que fa a la inacusativitat i fronterer també pel que fa al seu objecte.

Tanmateix, hem vist com les propietats frontereres d’aquests verbs es deriven de dues

fonts diferents. En primer lloc, el comportament variable dels VM rau en el fet que l’escenari

conceptual que denoten es pot interpretar sintàcticament de dues maneres diferents. En segon

lloc, les propietats específiques dels SM es basen en dos fets. D’ una banda, que aquests SM són

adjunts lèxics i, de l’altra, que els SM són SN defectius, en el sentit que hem definit, això és, SN

que no presenten una capa funcional SD, que hem identificat com locus de les propietats

referencials.

170

Bibliografia

Acedo Matellán, V. i C. Real (2005). “Inherent quantification, telicity and boundedness”.

Ponència presentada al 3d Workshop on Syntax and Semantics, Universitat de Nantes,

França

Alexiadou A., L. Haegeman & M. Stavrou (2003). Noun Phrases: a generative approach. Ms.

Per aparèixer a Mouton de Gruyter.

Adger, D. (1994) Functional Heads and Interpretation. Tesi doctoral , Universitat

d’Edimburg.

Adger, D. (1996) "Aspect, Agreement and Measure Phrases in Scottish Gaelic" a R.

Borsley i I. Roberts (eds) The Syntax of the Celtic Languages , Cambridge,

Cambridge University Press, 200-222.

Adger, D. i Tsoulas G. (1994) “Circumstantial Adverbs and Aspect” a S. Engelberg, J.R.

Austin, G. Rauh, eds. The Syntax of Adverbials. Amsterdam: John Benjamins

Anderson, S. (1988) “Objects (Direct and Not-So-Direct) in English and Elsewhere”. A C.

Duncan-Rose and T. Veneman (eds.), On language, 287-314, Londres: Routledge.

Bach, E. (1980) “In Defense of Passive” a Linguistics and Philosophy 3, 297-342,

Dordrecht Boston: Reidel.

Baker, M. (1997) “Thematic Roles and syntactic Structure” A Haegeman, L. (ed.)

Elements of Grammar, 73- 137. Kluwer Academic Published

Bhatt, R.i Pancheva, R. (2004) “ Late Merger of Degree Clauses”. Linguistic Inquiry 35, 1–

46.

Belletti, A (1988) “The Case of Unaccusatives”. Linguistic Inquiry, 19, 1- 34.

Belletti, A. I Rizzi, L. (1988) “Psych-Verbs and Theta-Theory” a Natural Language and

Linguistic Theory 6, 291-352.

Borer, H. (2004). Structuring Sense. Oxford: Oxford University Press.

Borer, H. Y. Grodzinsky (1986) “Syntactic cliticization and lexical cliticization: the case of

Hebrew dative clitics”. A: Borer, H. (Ed.), The Syntax of Pronominal Clitics. Syntax

and Semantics, vol. 19. Academic Press, New York, pp. 175– 217.

Bosque, Ignacio. y Masullo, Pascual. (1998). “On verbal quantification in Spanish”, a

Fullana, O. & Roca, F. (eds.), Studies on the syntax of central romance languages,

Universitat de Girona, pag. 9-63.

171

Bosque, I.(1998) “Sobre los complementos de medida”. A N. Delbecque, C. De Paepe (eds.):

Estudios en honor del profesor Josse de Kock. Leuven: Leuven University Press, 57-

73.

Bowers, J. (1993). “The syntax of predication”. Linguistic Inquiry 24:591–656.

Brisson, C. (1994) “The Licensing of Objects in English Verbs”, Articles de la 30ena Reunió

Regional de la Chicago Linguistic Society. Sessió Principal

Castillo, J. C.(2001) Thematic Relations between Nouns. Tesi doctoral inèdita, Universitat de

Maryland.

Chomsky, N. (1981) Lectures on Government and Binding, Dordrecht, Foris

Chomsky, N. (1995) The Minimalist Program, MIT Press, Cambridge, Massachusetts

Chomsky, N. (2000). “Minimalist Inquiries: the framework”, a R. Martin, D. Michaels, and J.

Uriagereka (eds.), Step by Step. Essays on Minimalist Syntax in Honour of Howard

Lasnik. MIT Press: Cambridge MA, 1-59.

Chomsky, N. (2001). “Derivation by Phase”. In Kenstowicz, M. (ed.) Ken Hale: A Life in

Language. Cambridge, Mass.: MIT Press.

Chomsky, N. (2004). “Beyond explanatory adequacy”. A ed. A. Belletti (eds.) Structures and

beyond, Oxford: Oxford University Press.

Cinque, G. (1990) Types of A’-Dependencies, The MIT Press, Cambridge, Mass.

Corver, N.(1998) "‘Predicate Movement in Pseudopartitive Constructions’" A:

Alexiadou, A., Wilder, C. eds. , Possessors, Predicates and Movement in the

Determiner Phrase,Amsterdam: John Benjamins, pag. 215-257

Corver, N (2006) “ Getting MP’s measure” Xerrada presentada en el 29 GLOW Colloquium a

Barcelona

Csimarz, A: (2006) “Accusative case and aspect” a Kiss K. E. (ed.) Event Structure and

the left periphery. Studies on Hungarian. Dordrecht: Springer.

Demonte, V. i P. Masullo. (1999). “La predicación. Los complementos predicativos”. A

I. Bosque i Violeta Demonte, dirs. Gramática Descriptiva de la Lengua Española,

Capítulo 38 (pp. 2461-2524). Madrid: Espasa Calpe, RAE, Col·lecció Nebrija y

Bello.

den Dikken, M. (2003). “On the syntax of locative and directional adpositional phrases”,Ms.

No publicat, CUNY, New York.

Diesing, M. (1992). Indefinites. Monografia Linguistic Inquiry, 20 Cambridge: MIT Press.

Doetjes, J. (1995) Quantifiers and Selection On the Distribution of Quantifying Expressions in

French, Dutch and English. Tesi doctoral, The Hague : Holland Academic Graphics.

172

Dowty, D.( 1979). Word meaning and montague grammar: the Semantics of verbs

and times in generative semantics and in Montague's PTQ. Londres: D. Reidel.

Dowty, D. (1991). “Thematic Proto-roles and Argument Selection”. Language, 67: 547- 619.

Fernández Soriano, O. i Táboas, S.(1999) “Construcciones impersonales no reflejas”. A:

Bosque, Ignacio / Demonte, Violeta (eds.): Gramática descriptiva de la lengua

española. Capítol 27. Madrid: Real Academia Española / Espasa Calpe.

Fernández-Soriano, O. i G. Rigau (ms) “Temporal Non-Impersonal Constructions.

Spanish Light. Verbs Llevar and Tener”. Ms., UAB. Disponible als reports de recerca

del Centre de Lingüística Teòrica de la UAB a l’adreça:

http://seneca.uab.es/ggt/Reports/GGT-04-9.pdf

Gallego, A. i A. Irurtzun (2006) “La estructura subléxica del Sv*: cuantificación y Aktionsart”.

A les Actes del 7è Congrés de Lingüística General, Barcelona.

Gràcia, L. (1989). La Teoria temàtica. Publicacions de la UAB. Barcelona.

Hale, K. (1986). “Notes on World View and Semantic Categories: Some Warlpiri Examples”.

A: Muysken, P. & van Riemsdijk, H. (eds.). Features and Projections. Dordrecht: Foris

Publications, pag. 233-254..

Hale, K. i Keyser, S. J. (1992). “The Syntactic Character of Argument Structure”. A: Roca,

I.M. (ed.). Thematic Structure: Its Role in Grammar. Dordrecht: Foris.

Hale, K. i Keyser, S. J. (1993). “On Argument Structure and the Lexical Expression of

Syntactic Relatons”. A: Hale, K. & Keyser, S.J. (eds.). A View from Building 20: Essays

in Linguistics in Honor of Sylvain Bromberger. The MIT Press: Cambridge, MA, pag.

53-109.

Hale, K. i Keyser, S. J. (1997). "On the Complex Nature of Simple Predicators". A: Alsina, A.

et al. (eds.). Complex Predicates. Stanford, CA: CSLI Publications, pag. 29-65.

Hale, K. i Keyser, S. J. (1998). “The Basic Elements of Argument Structure”. A: Harley, H.

(ed.). MIT Working Papers in Linguistics 32, Articles de la taula rodona de UPenn/

MIT sobre Estructura Argumental i Aspecte MIT, Cambridge, MA, pag. 73-118.

Hale, K. i Keyser, S.J. (2002). Prolegomenon to a Theory of Argument Structure. Linguistic

Inquiry Monograph. MA: MIT Press.

Harley, H. (1995). Subjects, Events and Licensing. Tesi doctoral. MIT, Cambridge, MA.

Harley, H. (2005) “How do verbs get their names? Denominal verbs, Manner Incorporation

and the ontology of verb roots in English”. A: Nomi Erteschik- Shir and Tova

Rapoport, eds., The Syntax of Aspect, pag. 42-64. Oxford: Oxford University

Press.

173

Hay, J., C. Kennedy i B. Levin. (1999). "Scalar structures underlies telicity in Degree

Achievements”. A Proceedings of the Ninth Conference of Semantics and Linguistic

Theory.

Halle, M. i Marantz, A. (1993) “Distributed Morphology and Pieces of Inflection” A:

Hale, K., Keyser, S.J. eds. , The View from Building 20, MIT Press, Cambridge,

MA, pag. 111-176

Heim, I. (1982). The semantics of definite and indefinite noun phrases. Tesi doctoral,

Universat de Massachusetts a Amherst.

Hernanz, M. L. (1994). “Argumentos implícitos, operadores nulos e interpretación

arbitraria el caso de los infinitivos pseudoecuativos”. En V. Demonte (ed.)

Gramática del español. Colegio de México. Publicaciones de la Nueva Revista de

Filología Hispánica 6. 315-362.

Higginbotham, J. (1985) “On Semantics” a Linguistic Inquiry 16, 547-593. 20 Cambridge:

MIT Press.

De Hoop, H. (1992) Case Configuration and Noun Phrase Interpretation, Tesi doctoral

inèdita, Universitat de Groningen, Groningen

Hoekstra, T. (1988). “Small Clause Results”. Lingua 74: 101-139.

Hoekstra, T. (1992). “Aspect and Theta-theory”. A: Roca, I.M. (ed.). Thematic Structure: Its

Role in Grammar. Dordrecht: Foris.

Horrcks, G. i M. Stavrou (2006) “On the status and role of cognate objects" Ponència

presentada al 29è GLOW Colloquium, Barcelona.

Huddleston R. i Pullum G. (2002) The Cambridge Grammar of the English Language.

Cambridge University Press.

Hoekstra, T. i Mulder, M. (1990). “Unergatives as Copular Verbs: Locational and

Existential Predication”. The Linguistic Review, 7: 1-79.

Jackendoff, R. (1990). Semantic Structures. Cambridge, MA: MIT Press.

Jakendoff, R. (1992) “Babe Ruth Homered his Way into the Hearts of America” A Oehrele R. I

Stowell, T. (eds.) Syntax and the Lexicon. Syntax and Semantics. Volum 26.155-178.

Academic Press Inc.

Jaeggli, O. (1981). Topics in Romance Syntax. Dordrecht: Foris

Jones, M.A. (1988) “Cognate Objects and the Case-filter” a Journal of Linguistics 24, 89-

110.

Kayne, R. (1989) “Facets of Romance Past Participle Agreement”, a P. Benincà (ed.), Dialect

Variation and the Theory of Grammar, Foris, Dordrecht, pp. 85-103.

174

Kayne, R. (1993). “Towards a modular theory of auxiliary selection”, Studia Linguistica,

47: 3-31

Kayne, R. (1994) The antisymmetry of syntax. Cambridge, MA: MIT Press.

Kayne, R. (2004) “Prepositions as Probes”, a A. Belletti (eds.), Structures and Beyond , pag.

192-212 Oxford University Press, New York.

Kayne, R.(per aparèixer) “On the Syntax of Quantity in English”. Ms. NYU

Kayne, R. (per aparèixer) “Silent Years, Silent Hours”. Ms. NYU

Kearns, K.(2005). “Telic senses of deadjectival verbs”, en premsa. Disponible a

http://www.sciencedirect.com

Kegl, J. & Fellbaum, C. (1988). “An analysis of obligatory adjuncts: Evidence from the

class of measure verbs”. Proceedings from the Eastern States Conference on Linguistics

(ESCOL), 5, 275-288.

Kiparsky, P. (1997). “Remarks on Denominal Verbs”. A Alsina, A. et al. (eds.). Complex

Predicates. pag. 473-499. Stanford, CA: CSLI Publications.

Klooster, W. G. (1972) The structure underlying measure phrases sentences . Reidel,

Dordrecht.

Klooster, W. G. (1973) “Reduction in Dutch Measure Phrase Sentences” a F. Kiefer I N

Ruwet eds. Generative Grammar in Europe , Dordrecht: Deirdrel.

Koopman, H. I Sportiche, D. (1986) “A note on long extraction in Vata and the ECP”. A

Natural Language and Linguistic Theory 4, 357-374.

Laka, I. (1996) A brief grammar of euskara, the Basque Language Universitat del País Basc.

Disponible a http://www.ehu.es/grammar/

Larson, R. (1985) “Bare NP adverbs” a Linguistic Inquiry, 16, 595-621, Cambrige: MIT

Press.

Lasnik, H. & M. Saito. (1991). Move- α. Cambridge, MA: MIT Press.

Lavine, J. E. i Freidin, R., (2002.) “The Subject of Defective T(ense) in Slavic”. Journal

of Slavic Linguistics, 10:253–289.

Lebeux, D. (1990) “Relative Clauses, Licensing and the Nature of the Derivation” a Rothstein

(ed.) Syntax and Semantics 25, Perspectives on Phrase Structure: Heads and

Licensing , 209-239

Legendre, G. (1988). "Two Classes of Unergatives in French?" CLS 24: 259-274.

Legendre, G . i Sorace, A. (per aparèixer) “Split intransitivity in French: an optimality-

theoretic perspective”. Ms. Universitat John Hopkins i Universitat d’Edimburg.

Disponible a http://www.cog.jhu.edu/faculty/legendre/papers/

175

Levin, B. (1993). English Verb Classes and Alternations: A Preliminary Investigation.

Chicago: The University of Chicago Press.

Levin, B. (1999). “Objecthood: An Event Structure Perspective”. CLS 35, Part 1,

223-247.

Levin, B. i Rappaport Hovav, M. (1995). Unaccusativity. At the Syntax-Lexical Semantics

Interface. Cambridge, MA: MIT Press.

Levin, B. i Rapoport, T. (1988). “Lexical Subordination”. A: Proceedings of the Chicago

Linguistic Society 24, 275-289.

Longa V., Lorenzo G. i Rigau G. (1998) “Subject clitics and clitic recycling: locative

sentences in some Iberian Romance Languages” a Journal of Linguistics 34, 125-

164.

Longobardi, G. (1995). “Reference and Proper Names : A Theory of N-Movement in Syntax

and Logical Form”. Linguistic Inquiry 25,4 : 609-665.

Marantz, A. (1997). “No Escape from Syntax: Don’t Try Morphological Analysis in the

Privacy of Your Own Lexicon”. UPenn Working Papers in Linguistics 4: 201- 225.

Martí, N. (1995) “De in Catalan Elliptical Nominals: a Partitive Case Marker” in

Catalan Working Papers of Linguistics 4/2, 243-265.

Massam, D. (1990). “Cognate Objects as Thematic Objects”. Canadian Journal of

Linguistics 35.2: 161-190.

Masullo, P. (2001).“La transitividad como epifenómeno: el caso de los verbos de

contacto”, Actas Congreso Internacional de Gramática, Universidad de Buenos Aires,

Agosto 1999.

Mateu, J. (2000) “La semàntica relacional de l'estructura argumental i la seva aplicació a una

alternança lexicosemàntica del català”. Llengua i Literatura, 11: 281-309.

Mateu, J.(2002). “Argument structure: Relational construal at the syntax-semantics

interface.” Tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona.

Mateu, J. & Amadas, L. (2001). “Syntactic Tools for Semantic Construal”. Paper

presented at the 1st Conference on Tools in Linguistic Theory (TiLT). Utrecht

Institute of Linguistics OTS, Utrecht, July 6-8

Mateu, J. i G. Rigau. (2000). “A Minimalist Account of Conflation Processes. Parametric

Variation at the Lexicon-Syntax Interface”. in Alexiadou, A. (ed.). Theoretical

Approaches to Universals. LA Series (vol. 49). Amsterdam/Philadelphia : John

Benjamins, 211-236

176

Mendikoetxea, A. (1999). “Construcciones inacusativas y pasivas”. A Bosque, I. &

Demonte, V. (coord.). Gramática descriptiva de la lengua española. (capítol. 25).

RAE. Madrid: Espasa. Col·lecció: Nebrija y Bello

Mendikoetxea, A. (2000) “Relaciones de interfície: los vebos de cambio de estado”. A. Bravo,

I. Pérez (eds.) Cuadernos de Lingüística VII, Instituto Universitario Ortega y

Gasset, 125- 144.

Mendikoetxea (per aparèixer) “En busca de los primitivos léxicos y su realización

sintáctica: del léxico a la sintaxis y viceversa” ponència presentada a la 2º Xarxa

Temàtica de Gramàtica Teòrica. Disponible a

http://www.uam.es/proyectosinv/woslac/Amaya/

Miller, P. (1992) Clitics and constituents in Phrase Structure Grammar. New York:

Garland.

Morón, A. (2005). La Frase de Grado Compleja con adjetivos en español. Ms.Universidad

Autónoma de Madrid

Morzycki, M. (2004) “Measure DP Adverbial: Measure Phrase Modification in VP”, Ms.

Université du Quebec à Montréal.

Nakanishi, K. (2003). “The Semantics of Measure Phrases.” Proceedings of the 33rd

Conference of the North East Linguistic Society, 225-244.

Pesetsky, D. (1987). “Wh-in-Situ: Movement and Unselective Binding”. A E. Reuland &

A.G. B. ter Meulen (eds), The Representation of (In)definiteness. Cambridge,

MA:MIT Press.

Perlmutter, D. (1978). "Impersonal Passives and the Unaccusative Hypothesis". BLS 4: 157-

189.

Perlmutter, D. & Postal, P. (1984). "The 1-Advancement Exclusiveness Law". A

Perlmutter, D & Rosen, C. (eds.). Studies in Relational Grammar II. 81-125.

Chicago, Ill.: University of Chicago Press.

Picallo, C. (2006) “On Gramatical Gender”. Ms. Universitat Autònoma de Barcelona.

Pustejovsky, J.( 1991). “The Syntax of Event Structure”. Cognition 41: 47-81. Aspect,

Lexical Semantics, and Argument Expression 17

Pustejovsky, J. (1995). The Generative Lexicon. Cambridge, MA: MIT Press.

Rappaport Hovav, M. and B. Levin (1998) ``Building Verb Meanings'', a M. Butt i W.

Geuder, eds., The Projection of Arguments: Lexical and Compositional Factors, CSLI

Publications, Stanford, CA, 97-134.

177

Rigau, G. (1990) “Les propietats d’agradar: estructura temàtica i comportament sintàctic”

Caplletra, 8, 7-19.

Rigau, G. (1997) “Locative Sentences and Related Constructions in Catalan: Ésser/Haver

Alternation” a A. Mendikoetxe a & M. Uribe-Etxebarria (ed.) Theoretical Isssues at

the Morphology-Syntax Interface, UPV, Bilbao-Donostia, p. 395-421.

Rigau, G. (1999) “Temporal existential constructions in Romance”. Ms. Disponible com a

report de recerca del Centre de Lingüística Teòrica a l’adreça:

http://seneca.uab.es/ggt/reports.htm

Rizzi, L.(1990). Relativized Minimality. Cambridge: MIT Press.

Ross, J. R. “Haj” (1995). The source of defective noun phrases. A Dainora et al (eds.),

Papers from the 31st Regional Meeting of the Chicago Linguistic Society, Vol. 1.

Chicago: CLS. pp. 398-440.

Rosselló, J.( 2002). “El SV I: Verb i arguments verbals”. A Joan Solà, Maria Rosa Lloret,

Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (dir.), Gramàtica del català contemporani,

vol. 2, 1853–1949. Barcelona: Editorial Empúries

Runner, J.T (1993) “Quantificational Objects and Agr-o” a Lindblad i Gamon (eds.), MIT

Working Papers in Linguistics 20: Papers from SCIL V.

Ruwet, N. (1989). “Weather Verbs and the Unaccusative Hypothesis”. Studies in Romance

Linguistics. 313-347. Amsterdam: John Benjamins.

Sáez, L.A. (1997). “Cuantificadores y sintagmas de medida”. Català, N. & M. Bargalló (eds.),

Actas del IV Coloquio de Gramática Generativa. Tarragona, Universitat de Tarragona,

pp. 162-186.

Sáez, L. A. (1999), "Los cuantificadores: las construcciones comparativas y superlativas",

en Bosque y Demonte (dirs.), Gramática descriptiva de la lengua española,

Madrid,Espasa Calpe , Vol 1, cap. 7.

Sánchez López, C (1999). "Los cuantificadores: clases de cuantificadores y estructuras

cuantificativas." A Gramática descriptiva de la lengua espanyola, vol. 1 1025- 1188.

Ed. I. Bosque and V. Demonte. Madrid: Espasa-Calpe.

Schwarzschild, R. (2002). “The Grammar of Measurement”. In Jackson, B. (ed.),

Proceedings from Semantics and Linguistic Theory XII, held at UCSD, March 8-10

2002. Ithaca: CLC Publications. pp. 225-245.

Schwarzschild, R. (per aparèixer) “Measures Phrases as a Modifiers of Adjectives”. A

Recherches Linguistiques de Vincennes.

178

Selkirk, E. (1977) “Some Remarks on Noun Phrase Structure” A: Culicover, P., Wasow, T.,

Akmajian, A. eds. , Formal Syntax. New York: Academic Press, pag. 285-316

Smith J. C. (1992) “Circumstantial complements and direct objects” a I. M. Roca eds. A

Sorace, A. (2000). “Gradients in Auxiliary Selection with Intransitive Verbs”. Language

76.4: 859-890.

Stickney (sese publicar) “The pseudopartitive and its illusory projections1” Ms.Umass.

Disponible a

http://people.umass.edu/hstickne/index_files/StickneyPsp3_Dec_2004.pdf#searc

h=%22stickney%20alexiadou%20haegeman%22

Stowell, T. (1991), “Small Clause Restructuring”, a: R. Freidin (ed) Principles and

Parameters in Comparative Grammar. Cambridge, MIT Press, 182-218.

Stowell, T. (1989). “Subjects, specifiers, and X-bar theory. In Alternative Conceptions of

Phrase Structure”. A Mark Baltin & Anthony Kroch (eds.), 232_262. Chicago IL:

University of Chicago Press.

Suñer, M. (1988) “The role of agreement in clitic-doubld constructions” a Natural

Language and Linguistic Theory, 6, 391-434.

Svenonius, P. (2001) Case and Event Structure. Ms., University of Tromsø.Disponible a

http://www.zas.gwz-berlin.de/papers/

Tenny, C. L. (1994). Aspectual Roles and the Syntax-Semantics Interface. Dordrecht:

Kluwer.

Tenny, C. (1995a). “How Motion Verbs are Special. The Interaction of Linguistic and

Pragmatic Information in Aspectual Verb Meanings”. Pragmatics and Cognition 3: 31-

73.

Tenny, C. (1995b). “Modularity in Thematic versus Aspectual Licensing: Paths and Moved

Objects in Motion Verbs”. Canadian Journal of Linguistics 40: 201-234.

Torrego, E. (1989) “Unergative- Unaccusative Alternations in Spanish”, MITWPiL, 10,

253-272.

Uriagereka, J. (sense publicar). “Pure Adjuncts” Ms. Universitat de Maryland.

Vendler, Z. (1967). “Facts and events”, en Linguistics in philosophy, Ithaca: Cornell

University Press, 122-146.

Zaenen, A.(1993).” Unaccusativity in Dutch: Integrating Syntax and Lexical Semantics”. A

James Pustejovsky (ed.) Semantics and the Lexicon, 129-161.

Dordrecht: Kluwer.

179

Zamparelli, R. (2000). Layers in the Determiner Phrase.Tesi Doctoral, Universitat de

Rochester.

Zubizarreta, M.(1982). On the relationship of the Lexicon to Syntax. Tesi doctoral.

Cambridge MA, MIT.

Zubizarreta, M. (1987).Levels of Representation in the Lexicon and in the Syntax,

Dordrecht: Foris Publications.

Zubizarreta, M. i Oh (per aparèixer) On the Syntactic Composition of Manner and

Motion, Linguistic Inquiry Monograph, MIT Press. Disponible a

http://www-rcf.usc.edu/~zubizarr/SelectedPublications.htm