Breve Diccionariosobre los huertos informales

en los ríos de Barcelona···

Breu Diccionari sobre els horts informals

als rius de Barcelona

LA CIUDADJUBILADA

THE RETIRED CITY

Pau Faus

A todos esos “jubilados” que, día tras día, se resisten a asumir la inutilidad

a la que se les ha condenado.

A tots aquells "jubilats" que, dia rere dia,es resisteixen a assumir la inutilitat

a la qual se'ls ha condenmat.

Autor / Autor Pau Faus

Colaboración / Col·laboració Eleonora Blanco + Julie Poitras Santos

Fotografías /Fotografies Eleonora Blanco + Pau Faus

Diseño / Diseny Xavi Faus + Olivia García Comorera + Pau Faus

Ilustración de portada / Il·lustració de portada Xavi Faus

Traducción / Traducció Aston Idiomas + Julie Poitras Santos

Revisión de textos / Revisió de textos Àlex Tarradellas + Rabia Williams

Licencia / Llicència

Excepto copyright de autor en textos firmados / Excepte copyright d'autor als textos firmats

···

LA CIUDAD JUBILADA se presentó en la muestra ‘Post-it City. Ciudades Ocasionales’ comisa-riada por Martí Perán en el CCCB (Barcelona, 2008). Este trabajo tomó el relevo del proyecto 'Espacios Rururbanos. Bajo el asfalto está el huerto’ de Julie Poitras Santos, Virginia Colwell, Martha Pelayo, Azucena Lozano y Erika Yurre, desarrollado en Hangar (Barcelona, 2005)

LA CIUTAT JUBILADA es va presentar a la mostra ‘Post-it City. Ciutats Ocasionals’ comissa-riada per Martí Perán al CCCB (Barcelona, 2008). Aquest treball va prendre el relleu del projecte 'Espais Rururbans. Sota l'asfalt hi ha l'hort’ de Julie Poitras Santos, Virginia Colwell, Martha Pelayo, Azucena Lozano i Erika Yurre, desenvolupat a Hangar (Barcelona, 2005)

···

Impresión / Impressió: IgolISBN: 978-84-615-6612-9Dep. Legal: B-42803-2011Barcelona. Enero 2012 / Gener 2012

www.laciudadjubilada.netwww.paufaus.net

···

Con el soporte de / Amb el suport de124 mecenas/ 124 mecenes (lista completa al final / llista completa al final)

Alguns apunts sobre horts informals i pràctiques urbanes autònomes

Aquest llibre proposa una aproximació caleidoscòpica al fenomen dels horts urbans informals. El treball se centra en el desenvolupament d'aquesta activitat als rius de l'entorn urbà de la ciutat de Barcelona. Malgrat això, les reflexions que aquí es plante-gen són, en la seva majoria, extrapolables a altres ciutats i altres pràctiques urbanes informals. Les raons per concentrar aquesta investigació als rius de Barcelona són di-verses. Si la relació entre cultiu i entorn fluvial és evident, a causa de la fertilitat de la terra, també ho és el vincle entre xarxes vials de circulació i rius, per la seva condició de passos naturals al territori. Així, de la mateixa manera en què aquestes relacions són elementals, també hauria de ser-ho que els espais residuals que les xarxes de cir-culació generen al voltant dels rius siguin posteriorment reutilitzats per al cultiu in-formal. Els entorns fluvials de Barcelona no són una excepció i l'existència d'aquest tipus d'horts n'és freqüent. Tenint en compte que la ciutat ja ha urbanitzat els trams finals dels seus dos rius, la majoria dels horts documentats en aquest treball es troben allunyats del centre urbà, a la seva perifèria, allà on els mecanismes de control són més flexibles.

‘Perifèria’ és sens dubte un terme condemnat a la reinvenció, però que encara és vàlid per referir-se a aquell “més enllà urbà”, allà on l'urbanisme es troba sovint fora de la seva pròpia jurisdicció. La perifèria és a més el lloc on solen assentar-se els nous habi-tants de la ciutat. Els nouvinguts troben als marges urbans els habitatges assequibles que necessiten per iniciar el seu nou camí. D'entre les diferents ones migratòries que ha viscut Barcelona, destaca la dels anys seixanta, quan van arribar a la ciutat de-senes de milers d'habitants procedents en la seva majoria del camp espanyol. Aquests joves treballadors de llavors són en l'actualitat ciutadans jubilats que, malgrat portar més de mitja vida a la ciutat, no obliden els seus orígens al món rural. Són precisa-ment alguns d'ells els que, davant l'amenaça de la jubilació, van decidir invertir el seu temps lliure cultivant les terres abandonades que anaven apareixent al seu voltant.

Resulta interessant constatar que allò que dóna lloc als horts informals és principal-ment la suma de tres elements residuals molt comuns a la perifèria de tota ciutat. En primer lloc, estan els ja esmentats buits que produeixen al territori les infraestruc-tures de pas (autopistes, vies de tren, etc.) en forma de franges paral·leles de seguretat. En segon lloc, està la deixalla que genera la pròpia ciutat i que aboca impune i fre-qüentment pel seu perímetre. I, en tercer lloc, estan els sobrants del sistema laboral: els ciutadans jubilats. Quan aquests tres elements residuals es troben prop d'una terra fèrtil i abandonada de la perifèria urbana, l'hort està pràcticament servit. Els buits seran el terreny, les escombraries el material constructiu i els jubilats la mà d'obra.

Algunos apuntes sobre huertos informales y prácticas urbanas autónomas

Este libro propone una aproximación caleidoscópica al fenómeno de los huertos ur-banos informales. El trabajo se centra en el desarrollo de esta actividad en los ríos del entorno urbano de la ciudad de Barcelona. A pesar de ello, las reflexiones que aquí se plantean son, en su mayoría, extrapolables a otras ciudades y otras prácticas urba-nas informales. Las razones para concentrar esta investigación en los ríos de Barce-lona son diversas. Si la relación entre cultivo y entorno fluvial es evidente, debido a la fertilidad de la tierra, también lo es el vínculo entre redes viales de circulación y ríos, por su condición de pasos naturales en el territorio. Así, del mismo modo en que estas relaciones son elementales, también debería serlo que los espacios residuales que las redes de circulación generan alrededor de los ríos sean posteriormente reutilizados para el cultivo informal. Los entornos fluviales de Barcelona no son una excepción y la existencia de este tipo de huertos es allí frecuente. Teniendo en cuenta que la ciudad ya ha urbanizado los tramos finales de sus dos ríos, la mayoría de los huertos documentados en este trabajo se encuentran alejados del centro urbano, en su peri-feria, allí donde los mecanismos de control son más flexibles.

‘Periferia’ es sin duda un término condenado a la reinvención, pero que aún resulta válido para referirse a ese “más allá urbano”, allí donde el urbanismo se encuentra a menudo fuera de su propia jurisdicción. La periferia es además el lugar donde sue-len asentarse los nuevos habitantes de la ciudad. Los recién llegados encuentran en los márgenes urbanos las viviendas asequibles que necesitan para iniciar su nueva andadura. De entre las distintas olas migratorias que ha vivido Barcelona, destaca la de los años sesenta, cuando llegaron a la ciudad decenas de miles de habitantes procedentes en su mayoría del campo español. Esos jóvenes trabajadores de entonces son en la actualidad ciudadanos jubilados que, a pesar de llevar más de media vida en la ciudad, no olvidan sus orígenes en el mundo rural. Son precisamente algunos de ellos los que, ante la amenaza de la jubilación, decidieron invertir su tiempo libre cultivando las tierras abandonadas que iban apareciendo a su alrededor.

Resulta interesante constatar que aquello que da lugar a los huertos informales es principalmente la suma de tres elementos residuales muy comunes en la periferia de toda ciudad. En primer lugar, están los ya mencionados vacíos que producen en el territorio las infraestructuras de paso (autopistas, vías de tren, etc.) en forma de franjas paralelas de seguridad. En segundo lugar, está la basura que genera la propia ciudad y que vierte frecuente e impunemente por su perímetro. Y, en tercer lugar, están los sobrantes del sistema laboral: los ciudadanos jubilados. Cuando estos tres elementos residuales se encuentran cerca de una tierra fértil y abandonada de la

D'entre les diverses lectures que aquests horts informals provoquen, n'hi ha dues tan habituals com confrontades. La primera és la que veu en aquests assentaments il·legals una imatge degrada i obsoleta del paisatge urbà, associant el seu aspecte a temps superats del barraquisme. La segona, per contra, és la que elogia aquestes “ocu-pacions hortícoles” des d'una perspectiva ecourbana, vinculant-les al desenvolupa-ment sostenible, a l'autoconsum i al respecte per la naturalesa. Ambdues lectures, aparentment contradictòries, comparteixen un mateix ideal, el d'un imaginari urbà harmònic. Però la veritat és que qualsevol ciutat, ens agradi o no, és sempre una in-terminable suma de realitats imprevisibles que poc, o gens, té a veure amb cap ideal harmònic. Només interpretant allò urbà des de la seva complexitat, entendrem que aquests horts informals són ni més ni menys que una de les múltiples realitats que do-nen forma a tot això que anomenem ciutat. Els horts no representen ni una amenaça a l'ordre urbà preestablert, ni una alternativa a la idea de ciutat. Pot ser que la seva única lliçó sigui la de recordar-nos que la urbanitat només és possible si els seus actors mantenen una autonomia dins d'ella. Lamentablement, constatem sovint que aquest tipus de pràctiques autònomes solen vincular-se a la desobediència, l'incivisme o la il·legalitat. Defensar i reivindicar precisament la pertinència d'aquestes pràctiques és el principal objectiu d'aquest treball. No s'hauria de criminalitzar la seva existència sense abans avaluar les raons que les provoquen i els possibles beneficis que aporten. Poc importa que es tracti de rares excepcions dins de la suposada uniformitat urbana. Una ciutat sense excepcions és, com qualsevol altre tipus de relació, una tirania.

Fa alguns anys, vaig tenir l'oportunitat de mostrar aquest mateix projecte a un es-pai expositiu als afores de Barcelona. Va ser en un municipi amb abundants horts informals prop del riu Besós, que el govern local planejava erradicar sota criteris me-diambientals i estètics. Vaig decidir aprofitar l'ocasió per incorporar nous arguments al debat a través de les següents preguntes: “Quants diners s'ha estalviat l'ajuntament local en el manteniment del riu en els darrers trenta anys gràcies a la presència contí-nua dels 'hortaires' que el netegen, cuiden i vigilen cada dia?" "I quants diners més costaria construir i mantenir centres de dia per acollir a aquests centenars de jubilats que es mantenen sans i ocupats pel seu compte, sense que l'administració es gasti ni un sòl euro?" Intuïa que enfocar el tema des d'aspectes econòmics podria despertar l'atenció d'una administració local que, fins al moment, havia interpretat aquest tre-ball com un simple exercici ‘artístic-decoratiu’ més. Però les preguntes no van tenir l'efecte esperat, o potser sí. En poques hores se'm va obligar a treure-les de la paret de la sala d'exposicions on estaven escrites. De res va servir subratllar algunes de les vir-tuts d'aquests horts davant la imminent transformació urbana que els amenaçava. L'única possible solució plantejada al respecte va ser estudiar, arribat el moment, la possibilitat de reallotjar alguns dels horts en terrenys municipals. Cap altre tipus d'ar-gument havia d'entrar en la discussió, ni tan sols aquells que podien seguir aportant un benefici al lloc i als seus habitants. Però el problema estreba que els 'hostaires', per desenvolupar les seves activitats, no necessietn espais més condicionats, ni tam-

periferia urbana, el huerto está prácticamente servido. Los vacíos serán el terreno, la basura el material constructivo y los jubilados la mano de obra.

De entre las diversas lecturas que estos huertos informales provocan, existen dos tan habituales como confrontadas. Una es la que ve en estos asentamientos ilegales una imagen degrada y obsoleta del paisaje urbano, asociando su aspecto a tiempos superados del chabolismo. Y otra, por el contrario, es la que elogia estas “ocupaciones hortícolas” desde una perspectiva ecourbana, vinculándolas al desarrollo sostenible, el autoconsumo y el respeto a la naturaleza. Ambas lecturas, aparentemente contra-dictorias, comparten un mismo ideal, el de un imaginario urbano armónico. Pero la verdad es que cualquier ciudad, guste o no guste, es siempre una interminable suma de realidades imprevisibles que poco, o nada, tiene que ver con ese ideal armónico. Sólo interpretando lo urbano desde su complejidad, entenderemos que esos huertos informales son nada más y nada menos que una de las múltiples realidades que dan forma a todo eso que llamamos ciudad. Los huertos no representan ni una amenaza al orden urbano preestablecido, ni una alternativa a la idea de ciudad. Puede que su única lección sea la de recordarnos que la urbanidad sólo es posible si sus actores mantienen una autonomía dentro de ella. Lamentablemente, constatamos a me-nudo que este tipo de prácticas autónomas suelen vincularse a la desobediencia, el incivismo o la ilegalidad. Defender y reivindicar precisamente la pertinencia de es-tas prácticas es el principal objetivo de este trabajo. No se debería criminalizar su existencia sin antes evaluar las razones que las provocan y los posibles beneficios que aportan. Poco importa que se trate de raras excepciones dentro de la supuesta uniformidad urbana. Una ciudad sin excepciones es, como cualquier otro tipo de re-lación, una tiranía.

Hace algunos años, tuve la oportunidad de mostrar este mismo proyecto en un es-pacio expositivo a las afueras de Barcelona. Fue en un municipio con abundantes huertos informales cerca del río Besós, que el gobierno local planeaba desmantelar bajo criterios medioambientales y estéticos. Decidí aprovechar la ocasión para incor-porar nuevos argumentos al debate a través de las siguientes preguntas: “¿Cuánto dinero se ha ahorrado el ayuntamiento local en el mantenimiento del río durante los últimos treinta años gracias a la presencia continua de los ‘huerteros’ que lo lim-pian, cuidan y vigilan cada día?" "¿Y cuánto dinero más costaría construir y mante-ner centros de día para acoger a esos cientos de jubilados que se mantienen sanos y ocupados por su cuenta, sin que la administración pague un euro por ello?" Intuía que enfocar el fenómeno desde aspectos económicos podría despertar la atención de una administración local que, hasta el momento, había interpretado este trabajo como un mero ejercicio ‘artístico-decorativo’ más. Pero las preguntas no tuvieron el efecto esperado, o tal vez sí. En pocas horas se me obligó a sacarlas de la pared de la sala de exposiciones donde estaban escritas. De nada sirvió subrayar algunas de las virtudes de estos huertos ante la inminente transformación urbana que los amenazaba. La única posible solución planteada al respecto fue estudiar, llegado el

poc ajudes paternalistes. Tot el contrari, el seu desig és precisament el de romandre al marge de qualsevol mecanisme extern de control i vigilància. Han demostrat amb escreix que no fan cap mal i que saben valer-se per si mateixos, sota les seves pròpies lleis. No és d'estranyar, doncs, que la majoria d'ells renegui d'aquests horts institucio-nalitzats que alguns municipis promouen. Allà, l'autonomia que dóna sentit al seu dia a dia queda anul·lada.

L'urbanisme, lluny d'acceptar que certs aspectes del funcionament urbà han de ro-mandre al marge de la seva autoritat, segueix aplicant els seus mètodes habituals per lluitar contra les pràctiques que escapen al seu control, ja sigui perseguint-les o domesticant-les. Malgrat tot, i paradoxalment, a la vegada que les va sotmetent o eli-minant, les va reproduïnt més enllà. Tot i que els rius de Barcelona segueixin urbanit-zant-se, amb les seves noves infraestructures i les seves àmplies vies verdes, el difús límit que defineix allò que és i deixa de ser urbà sempre seguirà intacte. Les noves infraestructures podran omplir els antics buits, però en tornaran a crear altres de nous. La ciutat podrà seguir creixent riu amunt però, tard o d'hora, s'esvairà una altra vegada. I serà just allà, quan la presència d'allò urbà torni a ser un rumor prou proper i alhora llunyà, on emergiran de nou els seus fèrtils residus. Perquè, per molt incom-prensible que els pugui semblar a alguns, els marges de la ciutat mai desapareixen.

En llengua espanyola la paraula “jubilar” significa tant “rebutjar quelcom per inútil” com “alegrar-se”. La Ciutat Jubilada representa, doncs, d’una banda aquella ciutat que de tant rebutjar-se ha acabat per renunciar a ser ciutat. Aquella ciutat planificada i sectorizada que ha trinxat i maltractat el territori. Aquella ciutat insostenible i mer-cantil que s’ha desentès del seu avenir. Aquella ciutat especialitzada i regulada que no ha admès l’espontaneïtat. Una ciutat, en defintiva, sense ànima, que s’ha desprès de l’essència mateixa del que significa ser ciutat. Però alhora, La Ciutat Jubilada és també aquella ciutat alegre que sap celebrar-se a si mateixa. Aquella ciutat creativa i diversa que es reinventa permanentment. Aquella ciutat autònoma i lliure que no se subor-dina. Aquella ciutat ingènua i sàvia que sap obeïr els seus instints. Una ciutat viva al capdavall, que es resisteix a ser sotmesa i reivindica la seva autogestió. Es tracta de dues realitats oposades però inseparables. En aquest llibre ens acostarem a totes dues, centrant-nos sobretot en les suggerents tensions que hi ha entre l’una i l’altra. Hem decidit abordar aquesta tasca en forma de diccionari, renunciant així a una narració lineal. L’ordre alfabètic és, doncs, un mer convencionalisme. Ens agrada pensar que cada terme té la seva pròpia independència i que les relacions entre ells són tant múl-tiples com lliures.

momento, la posibilidad de realojar algunos de los huertos en terrenos municipales. Ningún otro tipo de argumento debía entrar en la discusión, ni tan sólo aquellos que podían seguir aportando un beneficio al lugar y a sus habitantes. Pero el problema estriba en que los ‘huerteros’, para desarrollar sus actividades, no precisan de espa-cios más condicionados, ni tampoco de amparos paternalistas. Todo lo contrario, su deseo es precisamente el de permanecer al margen de cualquier mecanismo externo de control y vigilancia. Han demostrado con creces que no hacen mal alguno y que saben valerse por sí mismos, bajo sus propias reglas. No es de extrañar, pues, que la mayoría de ellos reniegue de esos huertos institucionalizados que algunos muni-cipios promueven. Allí, la autonomía que da sentido a su día a día queda anulada.

El urbanismo, lejos de aceptar que ciertos aspectos del funcionamiento urbano de-ben permanecer al margen de su autoridad, sigue aplicando sus métodos habituales para lidiar con las prácticas que escapan a su control, ya sea persiguiéndolas o do-mesticándolas. Aunque, paradójicamente, al mismo tiempo que las va sometiendo o eliminando, las va reproduciendo más allá. De poco sirve que los ríos de Barcelona sigan urbanizándose, con sus nuevas infraestructuras y sus amplias vías verdes, porque el difuso límite que define lo que es y deja de ser urbano siempre seguirá intacto. Las nuevas infraestructuras podrán rellenar los antiguos vacíos, pero vol-verán a crear otros nuevos. La ciudad podrá seguir creciendo río arriba pero, tarde o temprano, se desvanecerá otra vez. Y será justo allí, cuando la presencia de lo ur-bano vuelva a ser un rumor lo suficientemente cercano y lejano, donde emergerán de nuevo sus fértiles detritos. Porque, por muy incomprensible que le resulte a algunos, los márgenes de la ciudad nunca desaparecen.

En la lengua española la palabra ”jubilar” significa a la vez “desechar algo por inútil” y “alegrarse o regocijarse”. La Ciudad Jubilada es, pues, por un lado, esa ciudad dese-chada que ha renunciado a ser ciudad. Esa ciudad planificada y sectorizada que tri-tura y maltrata el territorio. Esa ciudad insostenible y mercantil que se desentiende de su porvenir. Esa ciudad especializada y regulada que no admite la espontaneidad. Una ciudad, en definitiva, sin alma, pues se ha desprendido de la esencia misma de lo que significa ser ciudad. Pero a la vez, la Ciudad Jubilada es también esa ciudad alegre que se celebra a sí misma. Esa ciudad creativa y diversa que se reinventa permanen-temente. Esa ciudad autónoma y libre que no se subordina. Esa ciudad ingenua y sabia que sólo obedece a sus instintos. Una ciudad viva a fin de cuentas, que se resiste a ser sometida y reivindica su autogestión. Se trata de dos realidades opuestas pero inseparables. En este libro nos acercaremos a ambas, centrándonos principalmente en los contrastes y las tensiones que hay entre ellas. Hemos decidido abordar la tarea en forma de diccionario, renunciando así a una narración lineal. El orden alfabético es pues un mero convencionalismo. Nos gusta pensar que cada término tiene su pro-pia independencia y que las relaciones entre ellos son tan múltiples como libres.

BREVEDICCIONARIO

BREU DICCIONARI

AABANDONOABANDONAMENT

ACCESOACCÉS AEl acceso a la ciudad es un acceso planificado. El acceso al huerto es un acceso inventado.

El acceso a la ciudad está señalizado.El acceso al huerto hay que descubrirlo.

El acceso a la ciudad necesita interrupciones en el tráfico en forma de“salidas” o “paradas”. El acceso al huerto aprovecha estos huecos/pausas para cruzar.

El acceso a la ciudad es rígido.El acceso al huerto es dúctil.

El acceso a la ciudad es veloz.El acceso al huerto es lento.

El acceso a la ciudad divide el territorio, creando un delante y un detrás. El acceso al huerto conecta ambos lados.

El acceso a la ciudad es eficaz.El acceso al huerto es tortuoso.

El acceso a la ciudad es el principal.El acceso al huerto no tiene rango.

El acceso a la ciudad es preciso. El acceso al huerto es orientativo, del tipo “al otro lado de la vía”, “detrás de la autopista”, “debajo del puente”, “cruzando la reja”...

El acceso a la ciudad está asfaltado.El acceso al huerto se dibuja al andar.

L’accés a la ciutat és un accésplanificat. L’accés a l’hort és un accésinventat.

L’accés a la ciutat està senyalitzat.L’accés a l’hort cal descobrir-lo.

L’accés a la ciutat necessita d’interrup-cions en el trànsit en forma de “sortides“ o “parades“. L’accés a l’hort aprofita aquests buits/pauses per a creuar.

L’accés a la ciutat és rígid.L’accés a l’hort és dúctil.

L’accés a la ciutat és veloç.L’accés a l’hort és lent.

L’accés a la ciutat divideix el territori, creant un davant i un darrere. L’accés a l’hort relliga aquests dos cos-tats.

L’accés a la ciutat és eficaç.L’accés a l’hort és tortuós.

L’accés a la ciutat és el principal.L’accés a l’hort no té rang.

L’accés a la ciutat és precís. L’accés a l’hort és orientatiu, del tipus “a l’altre costat de la via“, “darrere de l’autopista“, “sota el pont“, “creuant la reixa“...

L’accés a la ciutat està asfaltat.L’accés a l’hort es dibuixa en caminar.

AARQUITECTURAARQUITECTURA

“Yo no puedo estar todo el día encerrado en casa o en el casal, mirando la tele o jugando a

las cartas, a mí eso no me va. Cuando te jubilas tienes que hacer cosas que te gusten, ¿si no de

qué sirve? Yo con el huerto me entretengo, unos días hago más, otros días hago menos y otros

días no hago nada, pero venirme aquí cada mañana es como una obligación, como una

responsabilidad que tengo conmigo mismo. Piensa que hay gente aquí que lleva más de

treinta años con el huerto, y cuando uno falta lo coge otro, es como si fuera una cadena…”

“Jo no puc estar tot el dia tancat a casa o al casal, mirant la tele o jugant a les cartes, això no va amb mi. Quan et jubiles has de fer coses que t'agradin, si no de què serveix? Jo amb l'hort

estic distret, uns dies hi faig més feina, d’altres dies en faig menys i d’altres dies no hi faig

res, però anar-hi cada matí és com una mena d’obligació, una responsabilitat que tinc amb mi mateix. Pensa que hi ha gent aquí que porta més

de trenta anys amb l'hort, i quan un plega ho agafa un altre, és com si fos una cadena…”

AAUTONOMÍAAUTONOMIA

“És clar, no podia ser que fóssim els únics interessats per aquesta altra autopista que de mica em mica ens deixa penetrar en els seus secrets, que ens pren afecte tal com nosaltres li n’agafem, i així amb poc soroll i sense violència entrem en possessió dels seus camins, senderes i llocs recòndits (...). Així amb l’autopista sabem que en molts aspectes no és el que pensàvem abans. Cotxes, camions, ambulàncies passen molt rà-pid i amb una suavitat sorprenent, però només cal mirar bé per a adonar-se que sovint no tenen rodes i que no passen per l’autopista com un peu ho fa per la sorra, deixant enrere allò trepitjat. No, això és al mateix temps autopista, asfalt i cotxes, un sol ésser que respira i avança (...). Però ja no hi ha cap perill per a nosaltres, que hem entès fins a quin punt la veritable autopista no és aquella, sinó la paral·lela tal com sospitàvem des de fa anys i que per fi vivim, tan bé que ja ens sembla perfectament normal estar així a la riba de la ruta.”

Julio Cortázar i Carol Dunlop. Los Autonautas de la Cosmopista.

A“Claro, no podía ser que fuéramos los únicos interesados por esta otra autopista que poco a poco nos deja penetrar en sus secretos, tomándonos cariño como se lo vamos tomando nosotros a ella, y así con poco ruido y sin violencia entramos en posesión de sus caminos, senderos y lugares recónditos (...) Así con la autopista sabemos que en muchos aspectos no es lo que pensábamos antes. Coches, camiones, ambulancias pasan muy rápido y con una suavidad asombrosa, pero basta mirar bien para darse cuenta de que a veces no tienen ruedas y que no pasan por la autopista como un pie puede pasar por el suelo, dejando atrás lo pisado. No, eso es al mismo tiempo auto-pista, asfalto y coches, un solo ser que respira y avanza (...) Pero ya ningún peligro hay para nosotros, que hemos comprendido hasta qué punto la verdadera autopista no es aquélla, sino la paralela que sospechábamos desde hace años y que por fin vivi-mos, tan bien que ya nos parece perfectamente normal estar así a la orilla de la ruta.”

Julio Cortázar y Carol Dunlop. Los Autonautas de la Cosmopista.

AUTOPISTAAUTOPISTA

B

La ciudad de Barcelona está flanqueada por dos ríos, el Llobregat y el Besós. Los últimos tramos de ambos ríos han sido urbanizados recientemente en forma de parques y reservas naturales. Pero a medida que éstos se alejan de sus de-sembocaduras, aumenta la presencia de huertos informales en sus cauces.

La ciutat de Barcelona està flanquejadaper dos rius, el Llobregat i el Besòs. Els úl-tims trams d’ambdós rius han estat re-centment urbanitzats en forma de parcs i reserves naturals. Malgrat tot, a mesu-ra que els rius s'allunyen de les seves de-sembocadures, augmenta la presència d'horts informals a les seves lleres.

BARCELONABARCELONA

BASTIDORESBASTIDORS BEn una realidad urbana como la actual, donde el artificio es la norma, se diría que el interés se ha mudado del esce-nario a sus bastidores. Allí, tras el relu-ciente telón, lejos de la atenta vigilancia del ojo público, descubrimos inespera-das realidades que deben su existencia a su condición anónima.

Entre los bastidores de la gran ciudad encontramos una realidad ajena a las normas de uso, estética y conducta de la ciudad/escenario. Una realidad precaria y autónoma, que desafía los parámetros más sagrados de la ordenación urbana, donde conceptos como “propiedad pri-vada”, “regulación del uso del suelo” o “uniformidad del paisaje urbano” son ideas, si no ignoradas por completo, siempre reinterpretadas libremente.

A pesar de todo, no hay que olvidar que se trata de prácticas clandestinas que a menudo pagan el caro precio de la mar-ginalidad. La autonomía que las hace posibles se convierte en desamparo cuando llega el momento de defender (o reivindicar como propios) sus territorios y usos auto-conquistados. La misma 'invisibilidad' que resguarda este tipo de prácticas es también su principal amenaza. En el mejor de los casos lo-grarán mantenerse al margen, entre bastidores, y sobrevivirán. En el peor de los casos, serán desmanteladas y, si persisten las fuerzas, buscarán nuevos territorios donde volver a empezar.

En una realitat urbana com l’actual, on l’artifici ha esdevingut la norma, un di-ria que l'interès s’ha mudat de l’escenari als bastidors. És allà, rere el teló lluent i lluny de l’atenta vigilància de l’ull públic, on descobrim inesperades realitats que deuen la seva existència a la seva condi-ció anònima.

Entre els bastidors de la gran ciutat hi trobem una altra ciutat aliena a les normes d’ús, estètica i conducta de la ciutat/escenari. Una realitat precària i autònoma que desafia els paràmetres més sagrats de l’ordenació urbana. Una realitat on conceptes com ‘propietat pri-vada’, ‘regulació de l’ús del sòl’ o ‘unifor-mitat del paisatge urbà’ són idees, sinó del tot ignorades, sempre reinterpretades lliurement.

Malgrat tot, no cal oblidar que es tracta de pràctiques clandestines que sovint paguen l'elevat preu de la marginali-tat. L'autonomia que les fa possibles es converteix en desemparament quan arriba l'hora de defensar (o reivindicar com a propis) els seus territoris i usos au-to-conquistats. La mateixa 'invisibilitat' que protegeix aquest tipus de pràctiques és també la seva principal amenaça. En el millor dels casos aconseguiran mantenir-se al marge, entre bastidors, i sobreviuran. En el pitjor dels casos, se-ran desmantellades i, si persisteixen les forces, buscaran nous territoris on tornar a començar.

den a ningún proyecto de conjunto, ni a ninguna coherencia que no sea la suya misma, la del momento y la de sus nece-sidades. Para el "bricoleur" los actos son eventuales y están abiertos a aprovechar cualquier ocasión o necesidad para ser ajustados, transformados o anulados.

A pesar de ello, parece ser que hoy en día, saber de todo un poco ya no es muy rentable y se nos repite hasta la saciedad que nuestro porvenir como trabajadores depende de que nos especialicemos en algo. El "qué" es lo de menos, lo impor-tante es saber de "eso" más que nadie. Y la verdad es que no hay nada malo en saber hacer algo muy bien. El problema viene cuando no se sabe hacer nada más y se pasa, de repente, de experto a inútil.

projecte de conjunt, ni a cap coherència que no sigui la seva mateixa, la del mo-ment precís i la de les seves necessitats concretes. Pel "bricoleur" els actes són sempre eventuals, oberts a aprofitar qualsevol ocasió o necessitat per ser ajustats, transformats o anul·lats.

Malgrat això, sembla ser que a dia d’avui saber una mica de tot ja no és molt ren-table i se’ns repeteix fins a la sacietat que el nostre avenir com a treballadors depèn de que ens especialitzem en alguna cosa. El “què” és el de menys, el que compta és conèixer "alló" millor que ningú. I el cert és que no hi ha res de dolent en saber fer molt bé alguna cosa. El problema ve quan no se sap fer res més i, de cop i volta, un passa d’expert a inútil.

B

Paco y su pergola auto-construida En Paco i la seva pergola autoconstruïda

Els coneixements necessaris per a crear i mantindre un hort són incomptables. Més enllà de l'horticultura, calen no-cions del ram de paleta, lampista, fuster i un munt d'oficis més. La majoria dels jubilats que cultiven els horts té aquests coneixements, els ha anat adquirint du-rant la seva extensa i variada experièn-cia laboral i vital.

Si hi ha una paraula que pot aglutinar tota aquesta saviesa pràctica aquesta és 'Bricolatge'. Segons Claude Lévi-Strauss a El Pensament Salvatge, el mestre en bricolatge (o "bricoleur") és aquell que sap adaptar-se a les circumstàncies, als materials i a l'entorn. A diferència dels treballs dissenyats per endavant, les ac-cions del "bricoleur" no responen a cap

Los conocimientos necesarios para crear y mantener un huerto son incontables. Más allá de la horticultura, se requie-ren nociones de albañilería, fontanería, carpintería y un sinfín de oficios más. La mayoría de los jubilados que cultivan los huertos posee estos conocimientos, los ha ido acumulando durante su extensa y variada experiencia laboral y vital.

Una palabra capaz de aglutinar toda esta sabiduría práctica es sin duda el ‘Bricolaje’. Según Claude Lévi-Strauss en El Pensamiento Salvaje, el maestro en bricolaje (o "bricoleur") es aquel que sabe adaptarse a las circunstancias, a los materiales y al entorno. A diferencia de los trabajos diseñados de antemano, las acciones del "bricoleur" no respon-

BRICOLAJEBRICOLATGE

CCAMUFLAJECAMUFLATGE

C

LA CIUDAD JUBILADA (2008)

Fotomontaje (Impresión digital)Fotomuntatge (Impressió digital)

200 x 75 cm

COLLAGECOLLAGE

CCUBOCUB

DR- Porque el problema es que sin esto ¿qué haces? ¿Te levantas por la mañana y te vas al bar? Eso no es bueno ni para el bolsillo ni para la salud...

A- ...y si te quedas en casa te echa la mu-jer... “!Vete a que te dé el sol que estoy fre-gando!”... ¿Y entonces qué? Si es que esto es un entretenimiento, pero mira se les ha metido en la cabeza echarnos al pasto del paro, a mi con 58 años ya me echaron a la calle, con más de treinta años en la fabrica...

R- ...y a mi con 54... ¡a la calle! Y te coges esto, para entretenerte un poco, porque aún se encuentra uno bien… ¡y tampoco!

A- Qué le vamos a hacer, siempre nos toca a los mismos... pobres y jubilados, qué triste... pero mira, a nosotros ya nos ha llegado, pero los jóvenes, como esto siga así ya me dirás como acabarán...

R- Perquè el problema és que sense això, què fas? T’aixeques al matí i cap al bar? Primer de tot econòmicament no podem i, segon, per a la salut no va bé...

A- ...i si et quedes a casa la dona et fa fora... “Vés a que et toqui el sol que estic fregant!”... i llavors què? Si és que això és una distracció, però mira, ara se’ls ha fi-cat al cap deixar-nos a l’atur, a mi amb 58 anys ja em van fotre al carrer, després de més de trenta anys treballant a la fà-brica...

R- ...i a mi amb 54... al carrer! I t’agafes això, per a distreure’t una mica, perquè un encara se sent bé... però tampoc!

A- Què hi farem, sempre ens toca als mateixos... pobres i jubilats, que n'és de trist... però mira, a nosaltres ja ens ha arribat, però als joves, com això segueixi així ja em diràs com acabaran...

Jubilado presenciando la destrucción de su huerto Jubilat presenciant la destrucció del seu hort

DESALOJODESNONAMENT

Conversation between two retirees in the Ripollet (Barcelona) gardens.

R- Aquí si ens foten fora no podem recla-mar, ni queixar-nos. És el que hi ha...

A- Això és propietat de la Diputació de Barcelona o dels rius o vés a saber qui se’n cuida de tot això. Aquí com vols que protestem, no tenim força, som quatre vells, quatre pagesos i no ens fan ni puto cas!

R- Si ens treuen d’aquí haurem d’engi-nyar-nos-les perquè com que estem ju-bilats... però jo vull estar-me aquí, a mi m’agrada molt la terra igual que al meu company...

A- ...aquí estàs distret, hi véns unes hores al matí, després vas cap a casa, dines i si a la tarda et ve de gust doncs hi tornes...i així vas passant l’estona.

Conversación entre dos jubilados en los huertos de Ripollet (Barcelona).

R- Aquí si nos echan no podemos recla-mar, ni quejarnos. Es lo que hay...

A- ...esto es propiedad de la Diputación de Barcelona o de los ríos o de quien sea que se encargue de todo esto. Aquí qué vamos a protestar, no tenemos fuerza, somos cuatro viejos, cuatro payeses ¡y no nos hacen ni puto caso!

R- Si nos sacan de aquí tendremos que buscarnos la vida, como todos los jubi-lados... pero yo quiero estar aquí, a mi me gusta mucho la tierra, igual que a mi compañero...

A- ...aquí estas entretenido, vienes unas horas por la mañana, luego te vas para casa, comes y, si por la tarde te apetece, pues vuelves... y así vas pasando el rato.

DDESCAMPADODESCAMPAT

"La disolución de la oposición natural-artificial que observamos a todas las escalas, conlleva un programa de trabajo que no es otro que el de redescribir, a través de la ar-quitectura, la posición del hombre contemporáneo frente al mundo. Las "áreas de im-punidad" son precisamente lugares en los que se produce de forma excepcional esa condición ambigua, cuya definición como espacios públicos o espacios naturales es imprecisa. Lugares antes negativos, a los que la mirada de los nuevos sujetos sociales y sus prácticas han dado una nueva urbanidad. Mirad los descampados de nuestras periferias, cómo en esos terrenos baldíos se han construido casi todas las formas de socialización emergentes aún, o precisamente porque, son territorios desregulados. Uno siente la tentación de preguntarse si en ellos no habrá un modelo metafórico, un casi-modelo, si cabría pensar en su complemento, el "desedificado", pues la palabra "descampado" es, en sí misma, fascinante, un campo que ha perdido sus atributos al acercársele la ciudad, esterilizándolo antes de ocuparlo, pero también dándole un papel trascendental en su nuevo contexto. Nos preguntamos si podría construirse una arquitectura así."

Ábalos & Herreros. Una nueva naturalidad (7 Micromanifiestos).

"La dissolució de l'oposició natural-artificial que observem a totes les escales, com-porta un programa de treball que no és altre que el de redescriure, a través de l'arqui-tectura, la posició de l'home contemporani envers el món. Les "àrees d'impunitat" són precisament els llocs on es produeix de forma excepcional aquesta condició ambigua, on la definició d’espai públic o espai natural és imprecisa. Llocs abans negatius, on la mirada dels nous subjectes socials i les seves pràctiques han provocat una nova urba-nitat. Mireu els descampats de les nostres perifèries, com en aquests terrenys àrids s'han construït gairebé totes les formes de socialització emergents malgrat, o preci-sament perquè, són territoris desregulats. Un té la temptació de preguntar-se si no representaran un model metafòric, un quasi-model, i si caldria pensar en el seu com-plement, el "desedificat", doncs la paraula "descampat" és, en si mateixa, fascinant, un camp que ha perdut els seus atributs en apropar-se a la ciutat, esterilitzat abans de ser ocupat, però alhora tenint un paper transcendental en el seu nou context. Ens preguntem si podria construir-se una arquitectura així."

Ábalos & Herreros. Una nueva naturalidad (7 Micromanifiestos).

E

Ensalada MixtaAmanida Mixta

ENSALADAAMANIDA

Ensalada ZonificadaAmanida Zonificada

EENTRADAENTRADA

ESPACIOESPAI E“Le pregunto a Juan por los recuerdos que le trae el edificio de su escuela (ahora está en otro colegio en primer año) y me habla de sus compañeros, de su amada maestra, ‘la Koller’, de Carlos Chardon, otro excelente maestro, de la señorita María Elena y de la señorita Coca, su inolvidable maestra de primer grado. Me cuenta anécdotas de picardías innumerables, propias y de sus compañeros...

Yo insisto en preguntarle sobre el edificio, pero no hay nada que hacer, éste es un simple telón de fondo en su memoria. Y en su memoria los recuerdos son alegres y buenos. Pienso entonces que quizás la arquitectura sea solamente eso, un telón de fondo de la vida. Un telón que adquiere el color de lo que pasa allí. “El espacio soy yo” dijo Gaston Bachelard (*). Creo que eso fue lo que me quiso decir Juan.”

Rodolfo Livingston. Cirugía de casas.

“Li pregunto a en Juan pels records que li porta l’edifici de la seva escola (ara és en un altre col·legi al primer any) i em parla dels seus companys, de la seva estimada mestra, “la Koller”, d’en Carlos Chardon, un altre excel·lent mestre, de la senyoreta María Elena i de la senyoreta Coca, la seva inoblidable mestra de primer grau. M’explica anècdotes de bretolades innombrables, pròpies i dels seus companys...

Jo insisteixo a preguntar-li sobre l’edifici, però no hi ha res a fer, és tan sols un simple teló de fons en la seva memòria. I en la seva memòria els records són alegres i bons. Penso llavors que potser l’arquitectura sigui només això, un teló de fons de la vida. Un teló que adquireix el color del que hi passa. “L’espai sóc jo” va dir Gastón Bachelard. Crec que això era el que em volia dir en Juan.”

Rodolfo Livingston. Cirugía de casas.

···

(*) Citando al poeta francés Noel Arnaud, Gaston Bachelard escribe en La Poética del Espacio: "Yo soy el espacio donde estoy (...) En ningún lugar se puede apreciar esto mejor que en una esquina."

(*) Citant al poeta francès Noel Arnaud, Gaston Bachelard escriu a La Poètica de l'Espai: "Jo sóc l'espai on sóc (...) Enlloc ho puc apreciar millor que a una cantonada."

”

“Yo me crié en el campo, antes de llegar aquí trabajé media vida la tierra ¡Lo llevo en la sangre!

Y una vez en la ciudad me he pasado más de cuarenta años haciendo de todo. He sido albañil,

electricista, fontanero, carpintero… No tengo título ninguno, pero yo lo que tenga que hacer lo hago.”

“Jo vaig crèixer al camp, abans de vindre cap aquí vaig treballar mitja vida la terra Ho porto a la

sang! I un cop instal·lat a la ciutat m'he passat més de quaranta anys fent de tot. He estat paleta,

electricista, pintor, fuster… No tinc títol de res, però jo el que hagi de fer ho faig.”

EEXPERIENCIAEXPERIÈNCIA

F

El huerto de José Antonio 'visto' desde el tren

L'hort d'en José Antonio 'vist' des del tren

FUGACIDADFUGACITAT

GGERIÁTRICOGERIÀTRIC

JJUBILADOJUBILAT

A diferència de la majoria d'usos infor-mals que existeixen al voltant de les grans ciutats, conrear un hort no és una pràctica nòmada que pugui aparèixer i desaparèixer amb rapidesa segons les circumstàncies. Tot el contrari. Ningú prepararia un terreny per al cultiu, per molt informal que sigui, sense saber que podrà quedar-s'hi un bona temporada.

Aquesta terra duradora que necessiten els horts informals per arrelar es troba, principalment, a les franges de seguretat paral·leles a les grans infraestructures, com les autopistes, vies de tren, línies elèctriques o els rius mateixos. Aquestes franges tenen en comú que allà (supo-sadament) mai no s'hi edificarà. La par-ticularitat del cas és que la pròpia plani-ficació del territori consolida d'aquesta manera buits en ell. Tal i com es veu, aquí no estem parlant d'aquells buits ba-tejats com a "terrain vagues" o "territoris ambigus" o "espais temporalment inde-finits". No hi ha res d'efímer o accidental en aquests terrenys. Es tracta de buits permanents i planificats, intrínsecs a la infraestructura.

Des d'una perspectiva estrictament le-gal, qualsevol tipus d'assentament en aquests terrenys està prohibit i en per-manent estat d'amenaça. Els seus ocu-pants en són plenament conscients però també saben, millor que ningú, que les virtuts d'aquestes ocupacions transcen-deixen la lògica d'allò legal.

A diferencia de muchos de los usos in-formales que existen alrededor de las grandes ciudades, cultivar un huerto no es una práctica nómada que pueda apa-recer y desaparecer con rapidez según las circunstancias. Todo lo contrario. Nadie prepararía un terreno para el cultivo, por muy informal que sea, sin saber que po-drá quedarse un buen tiempo.

Esa tierra duradera que necesitan los huertos informales para enraizar se en-cuentra, en la mayoría de los casos, en las franjas de seguridad paralelas a las grandes infraestructuras, como las auto-pistas, vías de tren, tendidos eléctricos o los ríos mismos. Estas franjas tienen en común que allí (supuestamente) nada ocurrirá. Lo significativo del caso es que la propia planificación del territo-rio consolida de este modo vacíos en él. Como se ve, no estamos hablando de esos vacíos bautizados como "terrain vagues" o "territorios ambiguos" o "espacios tem-poralmente indefinidos". No hay nada efímero o accidental en estos terrenos. Se trata de vacíos permanentes y plani-ficados, intrínsecos a la infraestructura.

Desde una perspectiva estrictamente legal, cualquier tipo de asentamiento en estos terrenos está prohibido y en perma-nente estado de amenaza. Sus ocupantes son plenamente conscientes de ello, pero también saben, mejor que nadie, que las virtudes de estas ocupaciones trascien-den la lógica de lo legal.

LEGALIDADLEGALITAT L

“Tener un trocito de tierra así, y tenerlo limpio, no hace mal a nadie, si es que esto en vez de

ensuciar lo que hace es limpiar. Donde no hay huertos tu mismo lo puedes comprobar, ¿Has

visto la diferencia con todo aquello que no está cuidado río arriba? Sin huertos esto estaría

lleno de escombros, ¡Porqué la gente es así! Pero aquí no se atreven porque estamos nosotros.

Si esto estuviera abandonado estaría lleno de porquería. Habiendo huertos hay limpieza.”

“Tenir un trosset de terra així, i tindre’l net, no fa mal a ningú, si és que això enlloc d'embrutar el que fa és netejar. On no hi ha horts tu mateix

ho pots comprovar, has vist la diferència amb tot allò que no està cuidat riu amunt? Sense

horts això estaria ple de runa, perquè la gent és així! Però aquí no s'hi atreveixen perquè hi som

nosaltres. Si això estigués abandonat estaria ple de porqueria. Havent-hi horts hi ha neteja.”

LLIMPIEZANETEJA

MALCACHOFAS RELLENAS

8 alcachofas grandes y redondas 4 tomates2 dientes de ajo1 manojo de perejil

Cortar el rabo de la alcachofa y, sin qui-tarle las hojas, golpear la parte del rabo para abrir un hueco al otro lado. Relle-nar el hueco con el tomate rallado, el ajo y el perejil triturados y aceite y sal a gusto. Colocar las alcachofas, con el hueco hacia arriba, en una bandeja con dos dedos de agua en la parte baja del horno. Mientras se cocina ir remojando las alcachofas para que no se resequen. Sacar del horno cuando podamos atra-vesar las alcachofas con un tenedor.

FRESONES CON LIMÓN Y MENTA

½ kilo de fresones3 cucharadas de azúcar1 limón y menta

Cortar los fresones, espolvorearlos con el azúcar y rociarlos con el zumo de un limón. Dejar 15 minutos en la nevera y servir con menta fresca.

CARXOFES FARCIDES

8 carxofes grans i rodones4 tomàquets2 dents d’all1 manat de julivert

Talleu la cua de la carxofa i, sense treure cap fulla, colpegeu la part de la cua per a obrir-hi un buit a l’altre costat. Farciu el buit amb el tomàquet ratllat, l’all i el julivert triturats, l’oli i la sal al gust. Col·loqueu les carxofes, amb el farcit cap amunt, en una safata amb dos dits d’ai-gua a la part baixa del forn. Mentre es cou, aneu remullant les carxofes perquè no es ressequin. Treieu-les del forn quan puguem travessar les carxofes amb una-forquilla.

MADUIXOTS AMB LLIMONA I MENTA

½ quilo de maduixots3 cullerades de sucre1 llimona i menta

Talleu els maduixots, empolvoreu-lo-samb el sucre i ruixeu-los amb el suc d’una llimona. Deixeu-los 15 minuts a la nevera i serviu-los amb menta fresca.

CREMA DE CARABASSA

1 carabassa petita3 patates mitjanes3 pastanagues1 ceba1 tros de gingebre (aproximadamentmitja dent d’all)Aigua i llet

Peleu i talleu les verdures. Cobriu-les amb aigua i bulliu-les durant mitja hora. Coleu la verdura i reserveu l’aigua. Tri-tureu la verdura i afegiu-hi la mateixa quantitat d’aigua reservada i llet, fins a obtenir la densitat desitjada. Bulliu-ho durant 5 minuts.Serviu-ho amb un rajolí d’oli d’oliva i pebre.

CREMA DE CALABAZA

1 calabaza pequeña3 patatas medianas3 zanahorias1 cebolla1 trozo de jengibre (como medio diente de ajo)Agua y leche

Pelar y cortar las verduras. Cubrirlas con agua y ponerlas a hervir durante media hora. Colar la verdura y reservar el agua. Triturar la verdura y añadir la misma cantidad del agua reservada y leche, hasta obtener la densidad deseada. Her-vir durante 5 mi-nutos. Servir con un chorro de aceite de oliva y pimienta.

BROCHETA DE VERDURAS

2 calabacines2 berenjenas1 pimiento rojo1 pimiento verde

Cortar las verduras en trozos del mismo tamaño y clavarlas en un pincho de ma-dera. Freír en la plancha con aceite y sal al gusto. Comer al momento.

BROQUETA DE VERDURES

2 carbassons2 albergínies1 pebrot vermell1 pebrot verd

Talleu les verdures en trossos de la ma-teixa grandària i claveu-les en una bro-queta. Fregiu-ho a la planxa amb oli i sal al gust. Mengeu-vos-ho al moment.

MENÚMENÚ

MMIRADORMIRADOR

“La ciutat certament ha estat i és força més coses a banda de mercat, però en els darrers segles cada vegada més es va reduïnt a aquest únic aspecte. Mercat significa moltes coses però en el cas de la ciutat significa especialment intercanvi. Els espais urbans són espais de bescanvi. A la ciutat es canvia una cosa per una altra. Els diners fan la funció de mediador universal. La ciutat no és més que la condició perquè l’intercanvi tingui lloc, ja que cal un espai comú perquè aquest sigui possible. Aquest espai és la ciutat. El bescanvi és més efectiu com més ràpidament es realitzi. A més velocitat en els processos, menys temps en l’intercanvi. Aquesta és la raó per la qual la ciutat ten-deix contínuament a incrementar la velocitat dels processos d’intercanvi. A la ciutat cal moure’s per a sumar cada dia un nombre profitós de bescanvis.

La mobilitat urbana és l’expressió dels innombrables contractes o acords que a cada instant tenen lloc a la ciutat. Per això la ciutat és un espai de mobilitat: perquè és un contractar incessant. La ciutat necessàriament exigeix una velocitat creixent. No hi ha cap altra alternativa. Només així es poden multiplicar el nombre d'intercanvis. De-finir la ciutat per la mobilitat implica que els llocs privilegiats de la ciutat són aquells que promouen aquesta mobilitat, i no els que en fomenten l’estabilitat. La ciutat no està feta per a viure sinó per a moure’s. O si es prefereix per a viure movent-se. Per això, el problema essencial de qualsevol ciutat és el trànsit, els fluxos, la circulació, la mobilitat.”

Jesús de Garay. Fragments de Ilusiones Urbanas a Ciudades Posibles.

M“La ciudad ciertamente ha sido y es muchas otras cosas además de mercado, pero en los últimos siglos cada vez más se va reduciendo a este único aspecto. Mercado signi-fica muchas cosas pero en el caso de la ciudad significa especialmente intercambio. Los espacios urbanos son espacios de intercambio. En la ciudad se cambia una cosa por otra. El dinero hace la función de mediador universal. La ciudad no es más que la condición para que el intercambio tenga lugar, ya que es necesario un espacio común para que este sea posible. Ese espacio es la ciudad. El intercambio es tanto más efecti-vo cuanto más rápidamente se realiza. Cuanta más velocidad en los procesos, menos tiempo en el intercambio. Esta es la razón por la que la ciudad tiende continuamente a incrementar la velocidad de los procesos de intercambio. En la ciudad hay que mo-verse para sumar cada día un número provechoso de intercambios.

La movilidad urbana es la expresión de los innumerables contratos o acuerdos que en cada instante suceden en la ciudad. Por eso la ciudad es un espacio de movilidad: porque es un incesante contratar. La ciudad exige una velocidad creciente. No hay alternativa. Sólo así se pueden multiplicar los intercambios. Definir la ciudad por la movilidad implica que los lugares privilegiados de la ciudad son los que promueven esa movilidad, y no los que fomentan la estabilidad. La ciudad no está hecha para vivir sino para moverse. O si se prefiere, para vivir moviéndose. Por eso, el problema esencial de cualquier ciudad es el tráfico, los flujos, la circulación, la movilidad.”

Jesús de Garay. Fragmentos de Ilusiones Urbanas en Ciudades Posibles.

MOVILIDADMOBILITAT

NATURALEZANATURA N“Tal vez deberíamos aceptar que la naturaleza no existe, pero no desde un punto de vista subjetivo, sino en referencia a esa naturaleza armónica y equilibrada que se proclama hoy en día. Ese es el tipo de naturaleza que no debería existir. (...) Acepté-moslo, la naturaleza es alocada. ¡En la naturaleza las cosas salen mal todo el tiempo! La historia demuestra que la naturaleza es, en sí misma, una secuencia de mega- catastrofes. Tomemos el ejemplo del petróleo, ¿qué tragedia inimaginable lo hizo po-sible? (…) Lo que necesitamos es una ecología sin naturaleza, una ecología que acepte el carácter desequilibrado y desnaturalizado, por así llamarlo, de la naturaleza. (…) Creo que la ecología es probablemente el campo crucial de la ideología actual, y uso el término ideología en su forma convencional de ilusión y modo equivocado de per-cibir la realidad. La ideología se dirige a problemas absolutamente reales pero los mistifica. Uno de los mecanismos ideológicos elementales es lo que defino como "la tentación del significado". Cuando algo horrible nos ocurre tendemos espontánea-mente a buscarle un significado. Interpretar una catástrofe como un castigo la sim-plifica porque le da un sentido. (…) Creo que es ahí donde la ecología como ideología comienza, y ese es precisamente su mayor peligro.”

Slavoj Žižek. Fragmentos de los vídeos Nature doesn’t exist y Examined Life.

“Potser hauríem d'acceptar que la natura no existeix, però no des d'un punt de vista subjectiu, sinó en referència a aquesta natura harmònica i equilibrada que es procla-ma avui dia. Aquest és el tipus de natura que no hauria d'existir. (...) Acceptem-ho, la natura està boja, les coses hi surten malament tota l'estona! La història demostra que la natura és, en si mateixa, una seqüència de mega-catastrofes. Prenguem l'exemple del petroli, quina tragèdia inimaginable l'ha fet possible? (…) El que ens cal és una ecologia sense natura que accepti el seu caràcter desequilibrat i 'desnaturalitzat'. (…) Crec que l'ecologia és el camp crucial de la ideologia actual, i faig servir el terme ideo-logia en la seva forma convencional d'il·lusió i forma equivocada de percebre la reali-tat. La ideologia es dirigeix a problemes absolutament reals però els mistifica. Un dels mecanismes ideològics elementals és el que defineixo com "la temptació del signifi-cat". Quan succeix quelcom horrible tendim espontàniament a buscar-li un significat. Interpretar una catàstrofe com un càstig la simplifica perquè li dóna un sentit. (…) És aquí on l'ecologia com a ideologia comença, i aquest és precisament el seu gran perill.”

Slavoj Žižek. Fragments dels vídeos Nature doesn’t exist i Examined Life.

NNUDOSNUSOS

“Sembla ser que vivim en la societat del lleure, però no del lleure com a descans, sinó del ‘lleure actiu’ que, segons asseguren les indústries del sector, és el complement ideal del treball. Així, a qui es passa tot el dia a l’oficina se li recomana que vagi a prac-ticar la guerra de pintura, el salt de pont o el descens en bot, i a l’encofrador se li diu que se’n vagi a Port Aventura a veure món. I és que no fer res, a més d’antieconòmic, està mal vist i l’oci es converteix, per art de màgia, en negoci. En conseqüència, es produeixen àrees per a l’esbarjo organitzat que s’assemblen a les àrees organitzades per a la producció. L’ètica i l’estètica del treball s’apliquen al temps de l’oci, fins al punt que es poden arribar a confondre els beneficis i les angoixes de l’un amb les de l’altre. Amb aquest plantejament es fa difícil que el lleure pugui continuar sent la teràpia del treball.

Si passegem per la perifèria de Barcelona un matí assolellat de diumenge desco-briremun paisatge curiós. Entre les autopistes i els blocs de cases, entre les zones industrials,els centres comercials i els complexos esportius; entre els parcs naturals i els parcs temàtics, als límits de tota aquesta urbanitat contemporània, hi trobarem uns espais marginals on la gent s’aplega setmanalment per a passar el seu temps lliure. La qüestió és: per qué la gent converteix aquests espais residuals en el centre de les seves activitats d’oci dominical?

Lewis Baltz deia que els reductes més salvatges del món occidental es troben a la pe-rifèria de les gran ciutats. Segons Baltz, als espais marginals que es troben als límits d’allò urbanitzat és on més podem experimentar l’absència d’ordre i de les lleis socials que el regulen.

Es pot argumentar que l’ocupació d’aquests espais respon a una situació desesperada. O, com diu Albert Camus a “El primer home”, que als pobres els toca viure eternament envoltats de noms (i espais) comuns. Malgrat tot, visitant les catedrals del lleure orga-nitzat, com Illa Fantasia, Port Aventura o Montigalà, he trobat més placidesa als solars adjacents convertits en improvisats menjadors de diumenge, que al seu interior. Fa l’efecte que darrere d’aquesta improvisació hi ha més de voluntat que d’accident. És possible, llavors, que l’interès per aquests espais sigui més aviat el resultat de la presa de consciència que la perifèria és un espai de llibertat. O, dit d’una altra manera, que la llibertat solament pot sorgir en un espai residual i que, per tant, pot donar una imatge desoladora.”

Xavier Ribas. Perfecta Distracción.

O“Parece ser que vivimos en la sociedad del ocio, pero no del ocio como descanso, sino del “ocio activo” que, según las industrias del sector, es el complemento ideal del tra-bajo. Así, al que se pasa todo el día en la oficina se le recomienda que practique el paintball, el puenting o el rafting, y al encofrador que se vaya a Port Aventura a ver mundo. Y es que no hacer nada, además de antieconómico, está mal visto y el ocio se convierte, por arte de magia, en negocio. En consecuencia, se producen áreas para el ocio organizado que se parecen a las áreas organizadas para la producción. La ética y la estética del trabajo se aplican al tiempo de ocio, de tal manera que se pueden llegar a confundir los beneficios y las angustias de uno con las del otro. Con este planteamiento, es difícil que el ocio pueda seguir siendo la terapia del trabajo.

Si paseamos por la periferia de Barcelona una mañana soleada de domingo descu-briremos un paisaje curioso. Entre las autopistas y los bloques de viviendas, entre las zonas industriales, los centros comerciales y los complejos deportivos; entre los parques naturales y los parques temáticos, en los límites de toda esta urbanidad contemporánea, encontraremos unos espacios marginales donde la gente recala se-manalmente para pasar su tiempo libre. La cuestión es: ¿Por qué la gente convierte estos espacios residuales en el centro de sus actividades de ocio dominical?

Lewis Baltz decía que los reductos más salvajes del mundo occidental se encuentran en la periferia de las gran ciudades. Según Baltz, en los espacios marginales que se encuentran en los límites de lo urbanizado es donde más podemos experimentar la ausencia de orden y de las leyes sociales que lo regulan.

Se puede argumentar que la ocupación de estos espacios responde a una situación desesperada. O, como dice Albert Camus en El primer hombre, que a los pobres les toca vivir eternamente rodeados de nombres (y espacios) comunes. Sin embargo visitando las catedrales del ocio organizado, como Isla Fantasía, Port Aventura o Montigalà, he encontrado más placidez en los solares adyacentes convertidos en im-provisados comedores de domingo, que en su interior. Da la impresión que detrás de esta improvisación hay más de voluntad que de accidente. Es posible, entonces, que el interés por estos espacios sea más bien el resultado de la toma de conciencia de que la periferia es un espacio de libertad. O, dicho de otro modo, que la libertad solamente puede surgir en un espacio residual y que, por lo tanto, puede dar una imagen desoladora.”

Xavier Ribas. Perfecta Distracción.

OCIOLLEURE

PPASARPASSAR

P

“Esto es un entretenimiento de los mayores. La gente se piensa que con el huerto te ahorras

dinero, hasta dicen qué ganamos algo vendiendo verduras, para nada! Aquí lo que no se lleva uno

pa' casa es pa' regalar, si cuando alguien me pide una lechuga, yo le doy tres! Tú sumas todos los

gastos y verás que al final el huerto sale más caro que ir a la plaza, pero aquí todo está más bueno y además se siente uno mejor. Aquí te distraes,

estás al aire libre y haces ejercicio, pero siempre sin cansarse, que no se trata de eso…”

“Això és un entreteniment pels jubilats. La gent es pensa que amb l'hort ens estalviem diners,

fins i tot diuen què en treiem alguna cosa venent verdures, imagina’t! Aquí el que no es per dur a

casa és per regalar, a mi quan algú em demana un enciam li’n dono tres! Tu suma totes les despeses

que tenim i veuràs que al final un hort surt més car que anar a plaça, però aquí tot està més bo i a més et fa sentir millor. Aquí et distreus, estàs

a l'aire lliure i fas exercici, però sempre sense cansar-se, que no es tracta d'això…”

PASATIEMPOPASSATEMPS

P

El tren 'visto' desde el huerto de José Antonio

El tren 'vist' des del'hort d'en José Antonio

PRESENCIAPRESÈNCIA

PROPIEDADPROPIETAT P

Raquí es infinita: chapas, maderas, plás-ticos, hierros, bidones, etc. Su utilidad es primordial a la hora de construir la mayoría de los elementos que confor-man el huerto. Con algunos reajustes, una chapa será un cobertizo, un somier una reja, una bañera una maceta o un bidón una barbacoa.

Finalmente, tenemos la vegetación au-tóctona, monopolizada por las cañas que crecen a los lados de los ríos. Éstas pueden llegar a medir más de 4 metros y, entre sus múltiples cualidades, des-tacan su resistencia, ligereza y flexibi-lidad. Debido a que se encuentran en abundancia, su presencia predomina en cualquier arquitectura de los huertos.

fustes, plàstics, ferros, bidons, etc. La seva utilitat és absolutament primordial a l’hora de construir la majoria dels ele-ments que conformen un hort. Així, amb alguns petits reajustaments, una xapa pot ser un cobert, un somier una reixa, una banyera un test o un bidó una bar-bacoa.

Finalment, hi ha la vegetació autòc-tona, monopolitzada per les canyes que creixen als costats dels rius. Poden arri-bar a fer més de 4 metres de llarg i entre les seves múltiples qualitats destaquen la seva resistència, lleugeresa i flexibili-tat. Com que n’hi ha a dojo, la seva pre-sència predomina en qualsevol arquitec-tura dels horts.

El territori dels horts no és verge. És ple de construccions, residus i vegetació que són de gran utilitat per a qualsevol per-sona que desitgi instal·lar-s’hi.

D’una banda tenim les construccions de-rivades de les infraestructures. Es tracta de pilars de ponts, torres d’electricitat, canalitzacions de riu, tanques d’autopis-ta, etc. construccions molt cobejades per la seva rigidesa, que ràpidament són rea-propiades per l’arquitectura dels horts en forma de suport a on acoblar-se, sostenir-se o emmotllar-se.

D'altra banda, tenim els residus que tro-bem als descampats o als marges dels rius. La varietat aquí és infinita: xapes,

El territorio de los huertos no es virgen. Está repleto de construcciones, residuos y vegetación de gran utilidad para cual-quiera que desee instalarse allí.

Por un lado, tenemos las construcciones derivadas de las infraestructuras. Se trata de pilares de puentes, torres de electricidad, canalizaciones de ríos, vallas de autopista, etc. construcciones muy codiciadas por su rigidez, rápida-mente reapropiadas por la arquitectura de los huertos en forma de soporte al que acoplarse, sostenerse o amoldarse.

Por otro lado, están los residuos que se encuentran en los descampados o en los márgenes de los ríos. La variedad

REAPROPIACIÓNREAPROPIACIÓ

R

“De lo que tiran los demás aquí te arreglas y te viene de perlas. ¡Si es que lo tiran todo!

Un día te encuentras un trozo de tubo y lo coges, otro día unas maderas, las coges,

otro día un bidón, lo coges también.¿Qué a ti no te vale? ¡Pues a mí sí! Porque si

no te sirve pa’ una cosa te sirve pa’ otra, y así te ahorras tener que comprarlo.

De esto está todo hecho aquí, de restos… Aquí vale todo.”

“Del que tiren els altres aquí t'arregles i et va de meravella. Si és que ho llencen tot!

Un dia et trobes un tros de tub i l’agafes, un altre dia unes fustes, les agafes, un altre dia un bidó, i l’agafes també. Què a tu no et val?

Doncs a mi sí! Perquè si no et serveix per una cosa et serveix per una altra,

i així t'estalvies haver de comprar-ho. D'això està tot fet aquí, de restes…

Aquí val tot.”

RECICLAJERECICLATGE

RÍORIU R

TECNOLOGÍATECNOLOGIA TAlta Tecnología vs. Baja Tecnología

Velocidad - LentitudFugacidad - PresenciaMecánico - OrgánicoIngeniería - BricolajeAutoría - AnonimatoInvestigación - ImprovisaciónTrabajo - PasatiempoEspecialidad - ExperienciaPreciso - AproximadoConcluido - AbiertoCopyright - Creative CommonsOptimizado - IntuitivoLiso - HuellaAcero - AlambreNovedad - ResiduoPlanificado - EspontáneoJerárquico - AutogestionadoProyecto - ProcesoRígido - ÁgilAsfalto - TierraPrincipal - SecundarioMacro - MicroFuerte - DébilMáquina - HombreRuido - SilencioVisible - InvisibleDelante - DetrásEncima - DebajoObediente - DesobedienteOficial - ClandestinoSubordinado - AutónomoAmenazante - AmenazadoImportante - InsignificanteProductivo - LúdicoMercantil - Terapéutico

Alta Tecnologia vs. Baixa Tecnologia

Velocitat - LentitudFugacitat - PresènciaMecànic - OrgànicEnginyeria - BricolatgeAutoria - AnonimatInvestigació - ImprovisacióTreball - PassatempsEspecialitat - ExperiènciaPrecís - AproximatConclòs - ObertCopyright - Creative CommonsOptimitzat - IntuïtiuLlis - RastreAcer - FilferroNovetat - ResiduPlanificat - EspontàniJeràrquic - AutogestionatProjecte - ProcésRígid - ÀgilAsfalt - TerraPrincipal - SecundariMacro - MicroFort - FebleMàquina - HomeSoroll - SilenciVisible - InvisibleDavant - DarrereDamunt - SotaObedient - DesobedientOficial - ClandestíSubordinat - AutònomAmenaçador - AmenaçatImportant - InsignificantProductiu - LúdicMercantil - Terapèutic

TTERAPIATERÀPIA

“Una persona que ha estado toda su vida trabajando y que de la noche a la mañana ya no

tiene nada que hacer no puede quedarse en casa de brazos cruzados. A mi venir aquí me da vida, si

no tuviera esto no sé lo que haría, estaría perdido... Aquí uno se siente con algo que hacer. Es la mejor

medicina que hay, una terapia para moverte, sin el huerto tendría andar todo el día arriba y abajo. Además, teniendo esto no te comes la cabeza, que

si “¿Donde voy?” o “¿Qué hago?”, pues es fácil, te vienes aquí y esto es lo que haces.”

“Una persona que ha estat tota la seva vida treballant i que de la nit al dia ja no té res a fer, no

pot quedar-se a casa amb de braços plegats. A mi vindre aquí em dóna vida, si no tingués això no sé

pas el que faria, estaria perdut... Aquí un se sent amb quelcom a fer. És la millor medicina que hi

ha, una teràpia per moure't, sense l'hort hauria de caminar tot el dia amunt i avall. A més, tenint això

no et menges el cap, que si “On vaig?” o “Què faig?”, doncs és fàcil, véns aquí i això és el que fas.”

08:1Trayecto con Francisco, de su casa en Barcelona a su huerto en Cerdanyola

Trajecte amb en Francisco, de casa sevaa Barcelona al seu hort a Cerdanyola

T

08:15 08:16

08:17 08:18

08:19 08:20

TRAYECTOTRAJECTE

08:09 08:10

08:11 08:12

08:13 08:14

U“Alain Finkielkraut ens va recordar (...) “La dinàmica actual d’urbanització no és la de l’extensió de les ciutats, sinó la de la seva extinció lenta i implacable... La política ur-bana ha nascut i s’ha desenvolupat per tal de posar fi a la ciutat.” (...) Però la ciutat no és només la conseqüència d’un projectar que li és imposat a una població indiferent, que s’emmotlla passivament a les directrius dels administradors i dels planificadors que estàn al seu servei. Més enllà dels plànols i les maquetes, la urbanitat és, per sobre de tot, la societat que els ciutadans produeixen i les maneres com la forma urbana és gastada, per dir-ho així, pels seus usuaris. Són aquests qui, en un determinat moment, poden desentendre’s, i de fet es desentenen amb certa assiduïtat, de les directrius ur-banístiques oficials i constel·lar les seves pròpies formes de territorializació, moda-litats sempre efímeres i transversals de pensar i d’utilitzar els engranatges que fan possible la ciutat. Aquest treball mai conclòs de la societat sobre si mateixa és el que produeix un constant embolicament de la vida metropolitana, un estat d’ebullició permanent que es desplega hostil o indiferent als discursos i les maniobres políti-courbanístiques (...) Es proclama que existeix una forma urbana, resultat d’una pla-nificació políticament determinada, però en realitat se sospita que allò urbà, de per si, no té forma.”

”Manuel Delgado. El animal público.

URBANISMOURBANISME

“Alain Finkielkraut nos recordó (...) “La dinámica actual de urbanización no es la de la extensión de las ciudades, es la de su extinción lenta e implacable... La política urbana ha nacido y se ha desarrollado para poner fin a la ciudad.” (...) Pero la ciudad no es tan sólo la consecuencia de un proyectamiento que le es impuesto a una po-blación indiferente, que se amolda pasiva a las directrices de los administradores y de los planificadores a su servicio. Más allá de los planos y las maquetas, la urba-nidad es, sobre todo, la sociedad que los ciudadanos producen y las maneras como la forma urbana es gastada, por así decirlo, por sus usuarios. Son éstos quienes, en un determinado momento, pueden desentenderse -y de hecho se desentienden con cierta asiduidad- de las directrices urbanísticas oficiales y constelar sus propias for-mas de territorialización, modalidades siempre efímeras y transversales de pensar y utilizar los engranajes que hacen posible la ciudad. Ese trabajo nunca concluido de la sociedad sobre sí es lo que produce un constante embrollamiento de la vida metropolitana, un estado de ebullición permanente que se despliega hostil o indife-rente a los discursos y las maniobras político-urbanísticas (...) Se proclama que existe una forma urbana, resultado del planeamiento políticamente determinado, pero en realidad se sospecha que lo urbano, en sí, no tiene forma.”

Manuel Delgado. El animal público.

VACÍOBUIT V“Cuando nos sumergimos en el sistema de vacíos y empezamos a recorrerlo por sus ensenadados capilares, nos damos cuenta de que aquello que hasta ahora hemos de-nominado vacío no es tan vacío como parece, sino que en realidad presenta distintas identidades. (...) Los espacios vacíos que determinan la forma urbana constituyen los lugares que mejor representan nuestra civilización en su devenir inconsciente y múltiple. (...) Los vacíos constituyen los últimos lugares donde es posible perderse por el interior de la ciudad, donde podemos sentirnos al margen de cualquier control, en unos espacios dilatados y extraños, una especie de parque espontáneo que no constituye ni una nueva propuesta ambientalista de una falsa naturaleza rústica, ni un goce consumista del tiempo libre. Son espacios públicos con una vocación nó-mada, que viven y se transforman a una velocidad tan grande que realmente supe-ran el ritmo de proyectación de las administraciones. (...) La ciudad nómada vive en ósmosis con la ciudad sedentaria, se nutre de sus desechos ofreciendo a cambio su propia presencia en tanto que nueva naturaleza. Es un futuro abandonado, generado espontáneamente por la entropía de la ciudad.”

Francesco Careri. Walkscapes. El andar como práctica estética.

“Quan ens capbussem en el sistema de buits i comencem a recórrer els seus recargo-lats capilars, ens adonem que allò que fins ara hem denominat buit no és tan buit com sembla, sinó que en realitat presenta diferents identitats (...) Els espais buits que deter-minen la forma urbana constitueixen els llocs que millor representen la nostra civilit-zació en el seu esdevenir inconscient i múltiple. (...) Els buits constitueixen els últims llocs on és possible perdre’s per l’interior de la ciutat, on podem sentir-nos al marge de qualsevol control, en uns espais dilatats i estranys, una espècie de parc espontani que no constitueix ni una nova proposta ambientalista d’una falsa naturalesa rústica ni un gaudir consumista del temps lliure. Són espais públics amb una vocació nòmada, que viuen i es transformen a una velocitat tan gran que realment superen el ritme de projectació de les administracions (...) La ciutat nòmada viu en osmosi amb la ciutat sedentària, es nodreix de les seves deixalles oferint a canvi la seva pròpia presència com a nova naturalesa. És un futur abandonat, generat espontàniament per l’entro-pia de la ciutat.”

Francesco Careri. Walkscapes. El andar como práctica estética.

Z

500 m

150 m

ZOOMZOOM

2000 m

1000 m

Este Libro no habría sido posible sin las aportaciones y la ayuda de:Aquest Llibre no hauria estat possible sense les aportacions i l'ajuda de:

Jordi Adell, Mon Aguilar, Carlos Albalá, Gemma Alberich, Eva Alija, Nicolás Aparicio Chiprout, Meritxell Aragonés Escobar, Associació Arenart, Natalia Ardanaz, Claudio Astudillo, Guillen Augé, Ramon Bacardit Reguant, Arnau Balcells, Ethel Baraona, Viviana Bentata Rivero, El Bloc, Pilar Bonet, Brígida y Francisco, Carles Brossa, Pablo Brugnoli, Bsidebooks, Abilio Cabanillas, Rafael Camps, Almudena Cano Rivas, Juli Capella, Laura Cardona, Miquel Cardona Fontanet, Assumpció Carrió Crespí, Isa Casa-nellas, Mar Casany Angel, Josep Casellas, Angels Catasús, Marc Catasús, Manuel Ce-ballos, Francisca Cerda Díaz, Anna Cirera, Elisa Cristofori (Tataeli), David Datzira, Rosa del Río Pastoriza, Laura Delgado Martínez, dpr-barcelona, Beatriz Escudero Pintor, Ca-rola Escura Sáez, Xavier Esteban Casas, Judit Estrada, Jordi Estruch, Luís Falcón Mar-tínez de Marañón, Ignasi Faus, Joan Faus, Xavi Faus, Helena Febrés, Borja Fermoselle, Fluido Rosa (Radio3), Ramon Godó Llimona, Roberto González Argote, Albert Gusi, Elia Hernando Navarro, Claudia A.Herrera, Amaia Hodge, Hort Catalunya, Hortalia, Empar Ibanyes Soto, Isabel Ibáñez, Infoelder, Irene Iniesta, Sílvia Iturria, Raquel Jimé-nez Mora, Jose Jurado, Jacobo Krauel, Raul Linares, Angels Llorens, Ignasi López, Ana Manaia, Eduardo Marco, Ana Martinez, Santi Mas de Xaxas, Wojtek Mejor, Arantxa Mendiaharat, Mario H. Mola, Mariona Montaña, Julio Montes Alonso, Xavier Mon-teys, Jaume Monzó, Agustí Morell, Iván R. Muñoz López, Francisco Navamuel, Clara Nubiola, Álvaro Ortiz, Lluis Pallares, Ramón Paz, Pense, Frederic Perers, Antoni Pérez Mañosas, Emma Pla, planol.info, Antoni Plans, Mireia Plans, Maria Pons (as herself), Andreas Puck, Gerard Puig Freixas, Quaderns d’Arquitectura, Núria Rabert Sayó, David Ramentol, Sofia Reales, Cesar Reyes, Felix A. Rivas, Estanislau Roca Calaf, Ro-ger Roca Rius, Marta Rosàs, Oihane Ruiz Menendez, Rural contemporánea, Manuel Saga, Eugeni Sainz, María Sanchez-Montañés, Martí Sanz, Filippo Sapienza, Seila Sar-ramian, Alexis Sarró, Marc Satorras, Bettina Schaefer, David Sebastian, Pilar Segarra, Ayelén Sempere Delgado, Ramón Sevilla Cecilia, Toni Solanas, Claudia Solano Watson, Stéphanie Stoll, Gaëlle Suñer Rabaud, Àlex Tarradellas, Jordi Tolosa, udeu arquitectu-ra, Los Vacíos Urbanos, Vejez y Vida, Virginia Verdaguer, Editorial Veredes, Anna Verge Cardona, Verkami, Xavier Vidal (BeaMalevich), Jorge Vidal, Margarita Vidal Hammer, Pere Vidal, Joan Vitòria i Codina, Rabia Williams (dyslexic corrections), Erika Yurre, Guillermo Zapata Romero y todos los 'huerteros' que han aparecido en el camino.

¡Muchísmas GRACIAS a todas y todos!Moltíssimes GRÀCIES a totes i tots!