L’afer dels culis

L’emigració xinesa sota contracte de la segona meitat

del segle XIX

Guillem Nieto Singla

NIA: 163130

Director: Manel Ollé Rodríguez

Curs: 2017/2018

Facultat d’Humanitats

Universitat Pompeu Fabra

2

3

ÍNDEX

0. Objectius del treball, estructura, metodologia i motivacions 4

1. Introducció 7

1.1 Marc temporal i geogràfic 9

1.2 Post-abolicionisme 10

1.3 Presència occidental a l’Àsia Oriental 12

1.4 Maurici: el punt de partida 14

2. A la Xina 16

2.1 El declivi de la Dinastia Qing 16

2.2 Reclutament a les costes de la Xina 21

2.3 Extralimitacions: el cas de Xiamen 28

2.4 Macao pren el relleu 31

3. Odissea transoceànica 32

3.1 Els vaixells: dels velers als vapor s 33

3.2 Un trajecte profitós 35

3.3 Un trajecte perillós 38

3.4 Exemples de motins: el Kate Hooper i el Norway 45

3.5 Els culis a la novel·la Tifó, de Joseph Conrad 48

4. A la colònia: el cas de Cuba 53

4.1 Reforçant l’herència esclavista 53

4.2 L’infern cubà 55

4.3 Revelacions de la Cuba Commission Report 57

4.4 Els artífexs 63

4.5 Participació catalana 65

5. La fi del tràfic de culis 69

6. Conclusions 73

ANNEX 78

BIBLIOGRAFIA 88

4

0. Objectius del treball, estructura, metodologia i motivacions

L’objecte d’estudi del treball es el fenomen migratori dels xinesos coneguts com a culis,

que es va desenvolupar durant la segona meitat del segle XIX. Qui eren, on es dirigien,

per quins motius optaven per deixar el seu país, com es desenvolupava el procés

d’emigració des del punt de partida fins al destí, què hi feien un cop instal·lats...tots

aquests interrogants s’intentaran resoldre al llarg del treball, parant atenció al context

històric global i transnacional característic d’un segle marcat per l’auge dels imperis

occidentals. La dinàmica colonial internacional que imperava durant el segle XIX es la

principal causa que fomenta aquest flux migratori, que va tenir com a objectiu substituir

o reforçar la mà d’obra requerida a les colònies d’ultramar. Un cop l’abolicionisme

s’imposa, els còlons optaran per importar treballadors asiàtics que ocupin la vacant

deixada pels esclaus africans.

L’estret vincle amb l’esclavitud, no es manté només per raons de successió sinó

que les condicions que aquests xinesos van experimentar durant tot el procés migratori i

la seva vida a les colònies, han estat equiparades amb les que els esclaus van sofrir

anteriorment. Per aquest motiu, alguns historiadors han etiquetat aquest fenomen

migratori de neo-esclavitud. Els possibles lligams que trobem entre l’afer dels culis i

l’esclavatge seran motiu de debat durant tot el treball, i l’objectiu final de l’estudi és

classificar aquests centenars de milers de xinesos, o bé com a mers treballadors en

(molt) males condicions, o bé com els nous esclaus. El que pretenem, és esclarir quina

era la naturalesa d’aquests emigrants pel que fa a la seva condició de treballadors i

analitzar la fina línia que separa l’esclavitud i el treball sota condicions pèssimes, per

acabar definint si, en aquest cas, es pot parlar d’esclavitud o no.

Per fer-ho, relataré el recorregut que els treballadors xinesos van seguir, fixant-

nos en les diferents fases del seu viatge des de la costa de la Xina fins a les colònies on

eren destinats, però abans de tot caldrà situar el fenomen en un context històric concret.

En primer lloc exposarem una introducció àmplia per tal d’encaixar bé, a nivell

cronològic i geogràfic, el fenomen d’estudi. Establirem en quin període de temps i en

quins punts del mapa van arribar aquest perfil de treballadors. Identificarem les

casuístiques principals que permeten que el tràfic de culis s’origini, dividint-les en

causes externes globals, i causes internes particulars de l’Imperi Xinès. Un cop situat el

context històric, ens traslladarem als ports del sud-est de Xina per descobrir com

5

funcionava sistema de reclutament dels treballadors objectes d’estudi. Intentarem

mostrar qui eren els participants que prenien part en el negoci del tràfic de culis al

mateix temps que traçarem el perfil de l’emigrant mitjà. Posteriorment, examinarem les

condicions del viatge dels culis fins al seu destí, donant un cop d’ull als vaixells i les

rutes traçades. Més endavant, explicarem l’estat en que es trobaven els xinesos a les

colònies on eren ubicats, quin tipus de treballs desenvolupaven i sota quines condicions

laborals ho feien. Per indagar en com era el dia a dia a la colònia, centrarem el focus

d’atenció a Cuba. La colònia espanyola, servirà d’exemple i ens permetrà saber quines

relacions mantenia Espanya amb la Xina, i com tant espanyols com catalans també

estaven immersos en un assumpte, a priori tan llunyà, com el dels culis.

L’estudi realitzat es basa, fonamentalment, en fonts secundàries, consultades al

llarg dels últims mesos. Majoritàriament, el gruix d’informació prové de llibres o

articles especialitzats en la matèria publicats dins l’àmbit acadèmic anglosaxó. A banda

d’autors nord-americans i britànics, també hem pogut accedir a obres publicades per

estudiosos asiàtics que han publicat o bé al seu continent, o bé a través d’universitats

dels Estats Units. Obres d’autors llatinoamericans i l’aportació d’historiadores cubanes

han servit per precisar la situació en països d’Amèrica Central i del Sud. La consulta de

manuals d’història global ha permès obtenir una perspectiva genèrica de l’extens i dens

segle XIX, quelcom clau per dissenyar el context històric. L’excepció a tots aquests

estudis sobre els que s’erigeix el treball, és una novel·la de Joseph Conrad, en què els

culis hi apareixen, i que és força oportuna per veure la percepció que els europeus

tenien d’ells. Per tal de proveir algun testimoni primari que enriquís la recerca, el treball

inclou manuscrits extrets de la col·lecció d’arxius que Francisco Abellá va donar a la

Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, on he treballat per realitzar

aquest treball.

Quant a l’elecció del tema, no havia prefigurat per on aniria el meu Treball de

Final de Grau, durant els cursos anteriors. Desconeixia per complet quina seria la meva

elecció i gairebé puc dir que l’atzar ha tingut molt a veure amb l’elecció d’una temàtica,

que vaig descobrir recentment. Fins el setembre o octubre del 2017 ignorava

completament la història dels culis.

Va ser en una classe de Història Contemporània d’Espanya que el professor

Jorge Luengo va fer-ne referència tot explicant la situació econòmica i social que

6

travessava Cuba durant les guerres de final de segle, que acabarien suposant la pèrdua

de l’última colònia espanyola a Amèrica. Debatent-ho amb ell, vaig adonar-me de que

era un tema suficientment ric i substanciós, que permetia teixir llaços entre múltiples

punts del planeta durant un període clau de la història. Representava una bona

oportunitat per estudiar el segle de l’imperialisme i l’hegemonia europea des d’una

perspectiva alternativa, allunyada de la tradicional visió que relata la competitivitat

entre les grans potències imperials. Desengranar aquest període històric des del punt de

vista dels que sofrien les invasions i eren explotats pels europeus era una opció

captivadora, i la situació de tots els emigrants xinesos que, malgrat l’abolició de

l’esclavitud, servien com a mà d’obra a les colònies, em va semblar un tema idoni per

investigar i alhora aprendre.

A més a més, durant els últims anys, la carrera d’Humanitats m’ha permès

eixamplar el camp d’estudi de la història i sortir de l’eurocentrisme que ennuvola la

nostra perspectiva històrica. Tenir l’oportunitat d’aprendre una mica més sobre un país

extremadament plural i complex com la Xina a partir de l’anàlisi d’aquells que van

emigrar, ha sigut un altra dels factors que m’han fet decantar per aquest tema.

Afortunadament, puc dir que l’ambició i interès que m’han empès a triar un tema com

aquest, no ha fet res més que augmentar un cop finalitzat el treball.

7

1. Introducció

Abans de començar a entrar en matèria, proposo un apunt etimològic al mot “culi” que

serà emprat constantment en el treball, i que pot resultar nou per alguns.

Els mots culi o culí del català i del castellà provenen del nom anglès coolie que

com veurem al seu temps, té un origen asiàtic. Per entendre bé el significat del terme

adaptat a les nostres llengües, vegem com la RAE defineix aquesta paraula:

Del ingl. coolie, y este del hindi kulī.

1.m. En la India, China y otros países de Oriente, trabajador o criado indígena.1

En quant al català, si bé el Diccionari d’Estudis Catalans obvia aquesta nomenclatura, el

diccionari en línia diccionari.cat associat al Grup Enciclopèdia Catalana en proposa

dues definicions:

1. adjRelatiu o pertanyent als culis

2. m i fETNOL 1 Individu de dues tribus pertanyents al grup munda distribuïdes entre

l’Índia cisgangètica, Chota-Nagpur i el Mahadeo.

2 p ext A l’Àsia, nom donat en general als treballadors contractats com a jornalers o

camperols. 2

D’aquestes definicions podem extreure’n dues primeres idees bàsiques. La vinculació

dels culis a tribus de diferents regions geogràfiques de l’Índia i, al mateix temps, la

relació d’aquest terme amb el treball camperol a l’Àsia Oriental. El concepte anglès

coolie, del qual beuen el català i el castellà, és detallat amb més precisió a

l’Enciclopèdia Britànica:

Coolie, (from Hindi Kuli, an aboriginal tribal name, or from Tamil kuli, “wages”), in

usually pejorative European usage, an unskilled labourer or porter usually in or from the

Far East hired for low or subsistence wages.

La Enciclopèdia Britànica sospesa dues possibles interpretacions de l’origen del mot. La

primera és l’adaptació de l’hindi del nom aborigen d’una tribu, els kulis. Paral·lelament,

contemplen l’opció de que s’adaptés del Tàmil el terme kuli, nom que fa referència als

salaris.3 En aquesta definició, més completa, esmenta l’ús pejoratiu del terme per part

1 Culi. (n.d). A Diccionario de la Lengua Española. Recuperat de: http://dle.rae.es/?id=BcymIG3

2 Culi. (n.d). A diccionari.cat. Recuperat de: http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0038387

3 Coolie (n.d). A Britannica Encyclopedia. Recuperat de: https://www.britannica.com/topic/coolie-

Asian-labourer

8

dels Europeus, fet que implica una vincle entre els culis i Occident i els defineix com a

obrers no qualificats contractats per salaris baixos o de subsistència, de l’Àsia Oriental.

Per ampliar la ja esmentada etimologia del terme, proposo una breu i simple

definició per tal d’aclarir qui varen ser els culis.

Es coneix com a culis als treballadors d’origen asiàtic, principalment d’origen

hindi i xinès, que van ser importats a les colònies controlades per les potències

occidentals predominants del segle XIX. La hegemònica Gran Bretanya i altres imperis

poderosos com França, Holanda, Portugal o Espanya, així com també algun país

emergent més modest com Perú, van ser els principals responsables de la contractació

d’aquests emigrants no qualificats, concentrada en els dos darrers terços del segle XIX.4

Segons l’anterior definició formulada a partir de les paraules d’Arnold Meagher,

doctorat en Història d’Amèrica Llatina per la Universitat de Califòrnia, a priori, els culis

deixaven la seva terra d’origen de manera voluntària i s’embarcaven en un viatge

transoceànic que els emplaçava en colònies distribuïdes per tot el mapa, majoritàriament

a Amèrica. És fonamental destacar que els treballadors que emigraven sota aquest règim

laboral eren, pràcticament tots, homes.

Nogensmenys, el tràfic de culis va ser una pràctica global repleta d’irregularitats

en tots els seus sentits, i la legislació variava en funció de la jurisprudència i dels anys.

Sovint eren reclutats contra la seva voluntat, els teòrics salaris no sempre es respectaven

i les condicions, tant de transport com de treball, eren més que precàries. Per aquest

motiu la historiografia ha arribat a plantejar el debat sobre si el cas dels culis podia

representar una nova forma d’esclavitud. Per contra, d’altres especialistes, com David

Northrup, ho consideren una migració per treballar sota contracte similar a la que varen

realitzar milions d’europeus durant les primeres dècades del XIX en direcció a

Amèrica.5

En aquest treball em centraré, gairebé de manera exclusiva, en el cas dels culis

provinents de la Xina. Per tal d’acotar el treball, evitaré parlar dels culis provinents

altres àrees geogràfiques d’Àsia, més enllà d’esmentar-los o fer-ne alguna breu

referència, ja que, per exemple, el sol cas dels culis de l’Índia és tant rellevant com el

4 Meagher, Arnold J.. (2008). “The Coolie Trade: The Traffic in Chinese Laborers to Latin America

1847-1874”. Estats Units: Xlibris, p21 -25. 5 Northrup, David. (1995). “Indentured Labor in the Age of Imperialism 1834-1922”. Nova York:

Cambridge University Press, p.9

9

dels xinesos i mereixeria un estudi individual igual de profund. Aquesta tria, en cap cas

significa que fos un fenomen migratori exclusiu de la Xina. Tot i així, he decidit

decantar-me per estudiar el cas xinès, ja que és un dels més massius en quant a xifres i

exemplifica perfectament les dinàmiques internes i externes que van permetre

l’exportació massiva de ciutadans asiàtics als territoris sota control dels imperis

occidentals.

1.1 Marc temporal i geogràfic

El dels culis és un fenomen migratori que s’emmarca en els dos darrers terços del segle

XIX i que està directament vinculat a dues circumstàncies contemporànies sense les

quals seria molt difícil que aquesta migració s’hagués produït.

Per una banda, dins del context global del primer terç de segle, s’imposa

l’abolicionisme i es prohibeix la importació d’esclaus a les colònies d’ultramar, que

requeriran mà d’obra alternativa per prosseguir amb els frenètics ritmes de producció.

Per altra banda, també va ser decisiva la crítica i convulsa situació interna que

travessava la Xina i que va permetre a les potències occidentals desafiar la voluntat de

la Dinastia Qing i imposar la seva política de tractats a través de la qual van establir un

domini econòmic i comercial de la costa xinesa amb el control de ports clau. Sense

aquests dos factors, un d’extern i global i un d’intern no es podria explicar el massiu

tràfic de culis de l’Àsia Oriental a Amèrica i a altres enclavaments colonials.

La dimensió global dels imperis occidentals provoca que estiguem parlant d’un

fenomen intercontinental que inclou un bon grapat d’actors: des dels més poderosos

estats europeus (Gran Bretanya i França), passant per països emergents com els Estats

Units, grans territoris d’Àsia Oriental com Xina i Índia, o petites illes del Carib i del

Pacífic on els culis eren destinats. Per tant situem als culis al segle XIX i en un escenari

transoceànic.

A continuació, procuraré escrutar més profundament les dues premisses

decisives que van afavorir el tràfic de culis analitzant la caiguda del sistema esclavista i

la particular situació de la Xina del segle XIX.

10

1.2 Post-abolicionisme

Tal i com es relata en una de les grans enciclopèdies del segle XIX elaborada per Jürgen

Osterhammel, Gran Bretanya aboleix l’esclavitud l’any 1834, després que a principis de

segle declarés il·legal el comerç i tràfic d’esclaus.6 Els moviments civils a favor de

l’emancipació dels esclaus van motivar la fi d’aquesta pràctica malgrat anava en contra

dels interessos de les grans companyies propietàries de grans plantacions distribuïdes al

llarg de l’extens Imperi Britànic. Trinidad, Maurici, Guyana i altres colònies van veure

com les seves plantilles minvaven un cop els esclaus, majoritàriament africans,

s’emancipaven. Durant el segle XIX els imperis europeus van imitar als britànics de

manera progressiva i escalada. França va posar punt i final a l’esclavitud (reinstaurada

per Napoleó al 1802) amb la proclamació de la IIa República al 1848 7, Holanda va

abolir-la al 1863, Espanya al 1886 i Brasil va ser el darrer país en prohibir aquesta

pràctica l’any 1888.

Evidentment, aquest és un esdeveniment històric per a la humanitat i per

conseqüència, un punt d’inflexió en la gestió del colonialisme imperialista que havia

basat la seva economia en aquest sistema, per tal d’explotar al màxim les plantacions

sucreres i cotoneres que tants ingressos reportaven als responsables d’aquests negocis.

Pels sistemes colonials això suposava un revés considerable ja que els esclaus

deixaven d’estar lligats al seu antic propietari, i tenien l’opció d’abandonar la plantació

on havien estat sotmesos durant anys. Per bé que el transcurs d’esclau a persona lliure

s’intueix immediat i aclaparadorament positiu, el canvi d’estatus no es va aconseguir

d’un dia per l’altre. Com observa Osterhammel, deixar de ser esclau no garantia la

ciutadania amb plenitud de drets, i sovint tampoc els desvinculava de l’antic propietari,

al qual havien de continuar servint com a mesura compensatòria de transició.8

A mesura que l’esclavitud era més i més qüestionada, els països occidentals amb

negocis colonials van veure la necessitat de trobar una alternativa per poder mantenir

l’alt rendiment de les plantacions. En aquesta tessitura pren protagonisme un perfil de

treball anomenat indentured service o indentured labor (treball sota contracte de

compliment forçós) en el qual encaixaria el fenomen dels culis. Els interessos

6 Osterhammel, Jürgen. (2015). “La transformación del mundo”. Barcelona: Planeta, p.983

7 « L’abolition de l’esclavage dans les colonies françaises (27 avril 1848) » [PDF] a Établissement public

du château, d musée et du domaine national de Versailles. 8 Ibídem, p.985

11

econòmics d’Occident van mobilitzar massivament centenars de milers o milions

d’asiàtics i africans per pal·liar el buit de mà d’obra que l’emancipació comportava. La

principal característica de l’indentured labor era l’existència d’un contracte que els

responsables de les plantacions oferien a treballadors poc qualificats i que aquests

firmaven, quedant lligats a l’hacienda durant un període de temps estipulat a canvi del

trajecte i l’establiment a un nou indret. Els contractes, per molt que no existís un model

fix i uniforme, generalment anaven acompanyats d’un salari i el compromís del

propietari a proveir aliment, estància i tractament en cas de malaltia.

Aquest model de treball, estudiat minuciosament per David Northrup, s’assimila

al que durant el segle anterior van realitzar milions d’europeus que van navegar fins a

Amèrica en busca de noves oportunitat amb la diferència d’un salari, que malgrat no

sempre acabava sent respectat, els emigrants europeus a Amèrica del Nord no van

obtenir.9 Aquesta pràctica laboral que al segle XIX canvia d’actors, Northrup,

historiador nord-americà del Boston College, també la tracta en un altre article sobre

migració laboral, afirmant el següent:

The indentured contract under which almost two million Asians went overseas in the

nineteenth and early twentieth centuries may be seen as a continuation of servitude of slave and

penal labor migration—a “new system of slavery” at its worst— but, at its best, it offered them

a chance for a better life akin to that being sought by free emigrations from Europe at the same

time.10

L’especialista etiqueta els pitjors casos d’indentured service com a una nova forma

d’esclavitud, però tot seguit defensa que aquesta forma de treball oferia noves

possibilitats als emigrants asiàtics, tal i com va suposar pels europeus que van decantar-

se per creuar l’Atlàntic. És així com l’emigració sota contracte es consolida com un

model alternatiu a l’esclavitud malgrat puguem trobar nombroses similituds entre

ambdues pràctiques. La condemna britànica al tràfic d’esclaus i la posterior abolició

acceleren el procés de substitució de la mà d’obra a les colònies a nivell mundial.

Aquest procediment es realitzarà de manera progressiva i en funció de l’estat de

les lleis d’emancipació als parlaments de la metròpolis que dictaven les condicions a les

colònies. Consegüentment, el mètode de substitució d’aquest gruix de mà d’obra que es

9 Ibídem, p.5

10 Northrup, David. Free and Unfree Labor Migration, 1600-1900: An Introduction. A Journal of World

History, Vol 14, n.2. Per University of Hawaii Press, 2003, p.130

12

va aplicar va diferir en el temps, segons la situació geogràfica. En molts territoris, com

és el cas de Cuba que mantindrà l’esclavitud fins al 1886, els nous treballadors emprats

sota contracte, van conviure amb esclaus d’origen africà durant anys, quelcom que

podem descobrir llegint l’article de Santiago Garrido.11

En apartats posteriors, el treball

dedicarà un anàlisis específic al cas dels culis a Cuba. El major arxipèlag de les Antilles

serà empleat com a model que exemplifiqui els detalls del tràfic i l’explotació de

treballadors xinesos entre 1847 i 1874.

Quines van ser les circumstàncies globals que van permetre a les grans

companyies colonials reemplaçar la mà d’obra esclava per treballadors sota contracte?

Per què aquest gruix de treballadors va arribar provinent d’Àsia Oriental? Quina era la

posició de la Xina respecte les potències europees i per què aquestes van centrar

l’atenció en els seus ports? Totes aquestes qüestions seran abordades a continuació per

tal de mostrar un nou escenari de l’imperialisme característic del segle XIX.

1.3 Presència occidental a l’Àsia Oriental

Per justificar totes les qüestions anteriors és indispensable tenir en compte la presència

occidental al continent asiàtic. L’assentament britànic a la India després de derrotar les

tropes autòctones l’any 1818 permetia als anglosaxons tenir una posició privilegiada a

l’Àsia, des del punt de vista estratègic i des de la vessant econòmica, ja que van obtenir

enormes beneficis explotant les riqueses del subcontinent indi. Els holandesos també

exercien una posició dominant al Sud-est asiàtic, amb el control de l’Illa de Java,

Sumatra i el conjunt de les batejades com a Indies Orientals Neerlandeses. Espanya, tot i

ser un imperi minvant que havia perdut gairebé la totalitat del seu imperi continental

americà durant les primeres dècades del segle XIX, mantenia la possessió de Filipines,

aprofitant els darrers anys de presència ultramarina, que finalitzarà amb el desastre de

1898.

França, per la seva banda, es trobava clar retrocés imperial després de la derrota

en les Guerres Napoleòniques contra el Regne Unit i la pèrdua de diversos arxipèlags en

favor dels britànics. Per si fos poc, l’illa de Santo Domingo (Haití) va alliberar-se del

11

Garrido Buj, Santiago. (2015). “Los otros esclavos”: la sustitución de la mano de obra africana en la

Cuba colonial” Revista de Derecho UNED, Num 16, pp. 964-966

13

domini francès a través d’una revolta esclava que culminaria amb la independència de

l’illa al 1804. Tot i aquests contratemps, els francesos van reconstruir el seu imperi

aconseguir possessions claus al sud-est asiàtic (zones actuals de Cambodja, Vietnam i

Laos) durant la segona meitat del segle XIX. Portugal, antiga potència mundial,

ostentava el control de Macao, un port clau per al comerç de la regió que els

portuguesos van apropiar-se a mitjans del segle XVI i que seria la possessió europea

més longeva a l’Àsia Oriental. Fins al 1999, Portugal no va cedir l’absoluta sobirania a

Xina.

Els territoris sota influència occidental a l’Àsia existien des d’abans del XIX i

durant aquest segle, l’autoritat i el domini europeu no només es manté sinó que creix

exponencialment. La nova percepció del món en quant a un escenari global, dominat per

grans imperis transoceànics, sobretot el britànic, i on l’economia capitalista exercia un

rol predominant, expliquen la proliferació d’imperis colonials a l’Àsia. L’imperialisme

occidental del XIX tenia com a objectiu tradicional l’expansió del control i l’explotació

dels recursos d’un territori, sent una fase més del sistema capitalista imperant. Però un

dels trets característics del control de punts estratègics d’Àsia és l’ambició de

l’economia capitalista d’imposar els valors del lliure comerç, a qualsevol preu, per tal

de poder ampliar els mercats i fer créixer econòmicament els negocis occidentals.

La voluntat d’imposar aquesta doctrina capitalista i els seus valors a la Xina es

posa de manifest després de les Guerres de l’Opi, i demostra com a partir d’una

superioritat bèl·lica, assolida gràcies als avenços concebuts en la Revolució Industrial,

les potències occidentals podien imposar la seva doctrina comercial a l’Àsia, doblegant

la voluntat dels governs locals.12

Gràcies a la superioritat tècnica i militar amenaçant i

temuda, les potències occidentals van erigir-se com els regents de la zona imposant la

seva llei i fomentant el lliure comerç en pro dels beneficis de les grans companyies de

negocis i els seus interessos.

Seguint el curs de les idees del prestigiós historiador britànic Christopher Alan

Bayley, l’anomenat nou imperialisme combina la voluntat política expansionista,

marcada per l’auge del nacionalisme dels estats nació europeus, amb els interessos de

les grans empreses mineres, cotoneres, sucreres que pressionaven als governs perquè

12

Bayley ,C.A. (2004). “The Birth of the Modern World”. Regne Unit: Blackwell Publishing, p.230-237

14

asseguressin diverses àrees geogràfiques on poder explotar els recursos i extreure’n els

màxims beneficis.13

Gràcies a la submissió directe o indirecte que exercien els imperis europeus

sobre el territori asiàtic es va poder potenciar la importació de treballadors a les

colònies, i el Celeste Imperi va quedar en un règim semi-colonial després de que es

signessin els acords desiguals de Nanjing (1842) i de Tianjin (1860) que posaven fi a les

dues guerres de l’opi que trasbalsaren el país. Amb el domini de les costes i el control

de diversos ports claus per al comerç marítim, els occidentals van acaparar els sectors

econòmics comercials de les províncies costeres. Aquesta situació va possibilitar que

companyies occidentals impulsessin una activitat tan deshonesta com lucrativa basada

en el tràfic de persones, fent-ho des de les mateixes costes del país que havien semi-

colonitzat i del qual n’importaven súbdits en forma de treballadors.

1.4 Maurici: el punt de partida

La panoràmica global caracteritzada per la conjuntura de dominació que els imperis

europeus exercien sobre el territori asiàtic, ens il·lustra una situació favorable als

interessos occidentals que potenciava el control comercial d’aquests als oceans Pacífic i

Índic o al Mar de la Xina. El comerç de mercaderies i de béns, sota la batuta dels

interessos occidentals, també va implicar el tràfic d’emigrants. La necessitat de mà

d’obra a les colònies, es trobava amb països asiàtics que podien subministrar efectius

que suplissin la demanda. Aprofitant-se d’una posició privilegiada, els britànics van

interpretar la màxima capitalista de l’oferta i la demanda i van liderar el comerç, o tràfic

legal, de treballadors sota contracte.

La inauguració d’aquest relleu de mà d’obra a les colònies occidentals es va dur

a terme a l’illa de Maurici, ex colònia francesa que havia quedat en mans angleses l’any

1810 convertint-la en una colònia penal, i on les extenses plantacions de canya de sucre

requerien un alt nombre d’efectius. Prèviament, segons apunta la historiadora xinesa

Evelyn Hu-DeHart, al 1806 els anglesos ja van intentar sense èxit que dos-cents xinesos

treballessin a Trinidad i Tobago.14

Anys després, entre 1834 i 1839, 25.458 persones

13

Ibídem p.229 14

Hu-DeHart, Evelyn. (1994). “Chinese Coolie Labor in Cuba in the Nineteenth Century: Free Labor of

Neoslavery”. Ethnicity, Gender, Culture & Cuba, Vol.2, Article 5, p.1

15

d’origen hindi (gairebé tots homes) van ser traslladades a Maurici, sota un contracte de

cinc anys, per treballar el cultiu de la canya de sucre en condicions similars a les dels

seus predecessors africans. Com recull Meagher, encara que, segons el contracte, havien

de rebre un salari de cinc rupies mensuals, menjar, roba i acomodació, els responsables

de la plantació no complien amb el seu compromís, i els pagaments disminuïen i

s’interrompien al mateix temps que les condicions de treball i vida eren infames.15

Ara bé, pel que fa a la producció agrícola, Mookherji afirma que aquest

“experiment” amb treballadors hindis va ser la salvació de l’economia de Maurici16

i

conseqüentment el nombre d’indis traslladats a l’illa va augmentar en els anys següents.

A nivell global l’experiment britànic a Maurici va tenir una repercussió considerable i

va ser pres com a exemple. D’aquesta manera els encarregats de les plantacions

colonials trobaven una fórmula d’èxit que suplia el buit que deixaven els esclaus i que

els permetia mantenir els nivells de producció de les seves parcel·les.

La situació de l’Índia, sota el jou de l’Imperi Britànic i, segons les dades que

proposa l’estudi demogràfic d’Angus Maddisson, amb 209 milions d’habitants (1820)17

,

era altament propícia per tal de que es produís el tràfic de persones de l’Índia a les

colònies. Un altre país que, fruit de les altíssimes xifres demogràfiques, es convertia en

aparador de mà d’obra, era la Xina. L’Imperi Qing es trobava desbordat pel seu

excedent poblacional que al voltant de 1820 s’estimava en 381 milions d’habitants,

incrementant un 176 % respecte als nivells de 1700.18

*La conjuntura demogràfica es va

combinar amb un període econòmic i polític molt delicat que va precedir la fi de

l’última dinastia imperial xinesa i que explicarem en el següent capítol.

15

Ibídem, p.29-30. 16

Mookherji, S.B. (1962). “The indentured System in Mauritius, 1837-1915”. Calcutta: Firma K. L.

Mukhopadhyay, p.797 17

Maddison, Angus. (2001). “The World Economy: A Millennial Perspective”. França: OECD

Development Centre p.241 18

Ibídem * Les xifres demogràfiques de l’Índia i la Xina son indicatives, ja que els valors fluctuen lleugerament en

funció de la font consultada.

16

2. A la Xina

2.1 El declivi de la dinastia Qing: circumstàncies de la Xina del segle XIX

La dels Qing va ser l’última dinastia imperial de la Xina i com moltes altres de les seves

predecessores va gaudir d’un període esplendorós de 1644 fins a 1800, seguit per un

declivi, culminat per la Revolució de 1911, que faria abdicar al darrer emperador Qing

en favor de la creació de la República de Xina. Per molt interessant i revelador que

pogués ser l’anàlisi complet dels tres segles en que es comprèn la dinastia, aquest

capítol es centrarà en l’estudi del darrer segle dels Qing per descobrir quines foren les

circumstàncies internes i externes que van causar el deteriorament de l’Imperi, i per fer-

ho utilitzarem l’obra de Conrad Schirokauer i Miranda Brown “Breve historia de la

civilización china”.

Les causes del declivi de la dinastia manxú son multifactorials i tant important

van ser les crisis internes relacionades amb males gestions de govern, com el

desafiament extern que suposava la creixent ingerència occidental. En primer lloc, cal

parlar del desgast obvi dels governs que durant segles han estat al capdavant d’un

territori. La corrupció va ser una pràctica comú en les altes esferes de l’Imperi i

debilitava Xina a nivell econòmic al mateix temps que afeblia la cohesió necessària per

mantenir unit un imperi que havia assolit la seva màxima expansió geogràfica.19

Schirokauer i Brown, demostren que el creixement demogràfic, que hem vist en

l’apartat anterior, no va significar un augment dels nivells de producció, fet que va

comportar una repartició de terres desigual que es traduïa en misèria, fams i

conflictivitat.20

Jacques Gernet hi suma un altre factor: la mala gestió econòmica

provocada pel malbaratament de les reserves del tresor públic en guerres frontereres

llunyanes i en la repressió de les sublevacions internes.21

Com a conseqüència d’això,

Schirokauer i Brown també remarquen que la desatenció d’obres públiques com les del

Gran Canal del Riu Groc van causar devastadores inundacions al desbordar-se el cabdal

al 1852.22

La combinació de tots aquest successos causaven un comprensible descontent

19

Schirokauer, Conrad i Brown, Miranda. (2006). “Breve historia de la civilización china”. Barcelona:

Bellaterra, p.277. 20

Ibídem, p.303 21

Gernet, Jacques. (2005). “El mundo chino”. Barcelona: Crítica, p.471 22

Ibídem, p.311

17

entre els milions de xinesos que consideraven que el mandat dels Manxús estava tocant

la seva fi.

Les dificultats i males praxis per part dels Qing, que Brown i Schirokauer

esmenten, van provocar diversos alçaments: la rebel·lió Nian (1853-1868) dirigida per

societats secretes, la rebel·lió de Yunnan (1855-1873) de caràcter musulmà, la rebel·lió

de Dongan (1862-1875) i la més notòria i sanguinària, la rebel·lió Taiping que es va

propagar de 1850 a 1874.23

El líder dels Taiping, Hong Xiuquan, havia elaborat una interpretació singular

del cristianisme, i en el seu moviment confluïen principis d’igualtat i de comunitat,

puritanisme, i un sentiment d’animadversió envers els Qing, corromputs i causants dels

mals del país. Erigint-se com una figura messiànica i mística i afirmant ser germà de

Jesucrist, Hong Xiuquan va aconseguir que el moviment Taiping guanyés adeptes

progressivament i s’alcés en armes contra la Dinastia Qing, desafiant-la oficialment

quan es proclama Rei del Cel l’any 1851. Jacques Gernet narra com els Taiping van

vèncer militarment en zones del sud-est de la Xina (províncies de Guangxi i Hunan), a

les terres del voltant del baix Iangtsé, establint la capital del regne a Nanjing, i fins i tot

van amenaçar Pequín des de la regió de Shandong.24

Els autors de “Breve historia de la

civilización china”, conclouen que la rebel·lió Taiping va posar de manifest el rebuig als

Qing de gran part de la societat i les mancances de les tropes imperials, que només van

poder sufocar la sublevació gràcies a la crisi de lideratge dels Taiping, als exèrcits

regionals i al suport de les potències occidentals un cop es signen els Tractats de 1860.25

La guerra civil va causar al voltant de 20 milions de víctimes mortals i més

enllà del desgast que va suposar per la dinastia, va evidenciar la fragilitat dels Qing al

capdavant de l’imperi, fent trontollar molt seriosament el mandat dels manxús.

La conflictivitat interna sembla motiu suficient per comprendre la situació crítica

que la Xina travessava durant el segle XIX. Tot i així, en relació a les penúries

econòmiques i al descontent general canalitzat en forma de rebel·lions, cal afegir-hi els

factors externs que exercien encara més pressió als Qing. La casuística externa, no

només suposava més maldecaps pels manxús sinó que, en part, feia créixer les crítiques

23

Ibídem p.312 24

Ibídem, p.486 25

Ibídem, p.315

18

internes cap a l’administració i agreujava severament la ja afectada economia xinesa.

Com els Qing van afrontar el desafiament Occidental, també està relatat per Schirokauer

i Brown.

Les dificultats dels Qing per a mantenir el control sobre l’Imperi es van veure

encara més compromeses a partir del moment en que l’Imperi Britànic va introduir una

variant en les relacions comercials amb la Xina. El te xinès s’havia convertit en un

producte d’ús quotidià a les Illes Britàniques i l’enorme demanda provocava que la

Companyia de les Indies Orientals, que posseïa el monopoli comercial respecte a la

Xina, destinés esforços i recursos en la importació d’un producte que fins 1820 no

importarien des d’altres regions alternatives com l’Índia. La dependència del te xinès i

l’absència d’un producte britànic que interessés en proporcions similars a la Xina es

traduïen en una balança comercial negativa pels britànics que havien d’igualar amb el

pagament de plata. En resum, els britànics eren incapaços d’igualar directament els

nivell de les despeses d’importacions amb el dels ingressos per les exportacions.

El sobrecost, gràcies a l’estructura imperial, es mitigava per mitjà de l’Índia,

colònia britànica amb qui la metròpolis tenia un superàvit comercial considerable.

D’aquesta manera s’establia un triangle comercial que permetia als britànics importar el

te xinès sense afrontar directament els costos comercials, que corrien a càrrec del

comerç intra-asiàtic. Però l’Índia Britànica havia d’equilibrar d’alguna manera la

balança comercial amb la Xina, i tant les empreses privades com la East Indian

Company (EIC), van trobar un producte que sí quallaria a la Xina malgrat va ser

prohibit al 1729: l’opi.26

D’acord amb l’estudi de Peter C. Perdue, l’estupefaent es produïa a gran escala a

l’Índia, i la EIC va fixar el centre de producció a Patna, a la vora del Ganges.27

D’allà la

mercaderia fluïa fins a Calcuta des d’on era transportat a la regió de Canton, l’únic port

on, fins el moment, els britànics podien tenir-hi representació i operar-hi. Al Delta del

Riu Perla es descarregaven els grans vaixells provinents de Calcuta i s’hi introduïa, de

manera clandestina, l’opi amb l’ús de barques de menor talla que remuntaven el riu.28

Pel que fa als responsables directes, Schirokauer i Brown apunten que la xarxa de

26

Ibídem, p.304-305 27

Perdue, Peter C. (2010). “The first Opium War of 1839-1842”. Estats Units: Massachusetts Institute

Technology, p.24 28

Ibídem, p.4

19

contraban era liderada per companyies privades, quedant la EIC exempta de

responsabilitats, i es va aconseguir revertir la situació comercial entre Xina i l’Imperi

Britànic al mateix temps que propagava un problema de salut pública que atrapava

milions d’addictes i desestabilitzava el sistema monetari dels Qing, ja que s’utilitzaren

grans quantitats de plata per pagar la droga.29

El resultat de les importacions d’opi van ser molt perjudicials per la Xina, que

tot i lluitar i prohibir-ne el comerç i consum es veia desbordada per l’onada opiàcia en la

qual hi col·laboraven contrabandistes xinesos. Per fer front a aquesta situació

l’emperador va endurir la persecució dels traficants i els consumidors, mentre

sancionava als comerciants estrangers. Lin Zexu va encapçalar la lluita contra la droga i

contra els representants dels britànics que protegien els interessos comercials dels

traficants. Al problema del tràfic d’un producte il·legal i extremadament perjudicial pels

xinesos, s’hi sumava la qüestió jurisdiccional, ja que els britànics no acceptaven estar

sotmesos a les lleis xineses. La tensió intergovernamental va acabar derivant en un

conflicte bèl·lic molt desigual que va esclatar a finals de 1839 i que, com era d’esperar,

va decantar-se a favor dels britànics, summament superiors en el terreny naval i militar.

Com recullen els dos autors, el Tractat de Nanjing firmat a l’agost de 1842

posava punt i final a la Guerra de l’Opi i fixava les bases que marcarien les relacions

entre Xina i Occident des d’aleshores en endavant. Juntament amb el de Bogue, aquests

dos tractats son fonamentals per comprendre la posició desigual de Xina respecte a les

potències europees durant les següents dècades, accentuant una situació de crisi interna,

ja descrita, i facilitant les ingerències externes. Gran Bretanya va imposar els acords

signats a Nanjing que consistien en les següents condicions: permís perquè els britànics

residissin i comerciessin als ports de Guangzhou, Xiamen, Fuzhou, Ningbo i Shanghai;

pagament de quantioses indemnitzacions; cessió de l’illa de Hong Kong i supressió de

les restriccions aranzelàries. Amb el complementari tractat de Bogue, a Gran Bretanya li

era atorgat el “tracte de nació més afavorida” fet que permetia als britànics gaudir dels

mateixos privilegis que fossin concedits a altres potències. Estats Units i França també

van gaudir d’aquesta clàusula. A més a més, en aquest tractat també es garantia

29

Ibídem, p.305-306

20

l’extraterritorialitat als súbdits britànics que quedaven sota la seva pròpia

jurisprudència, fet que delimitava considerablement la sobirania xinesa.30

Els acords signats al 1842 no van fer res més que augmentar el comerç d’opi, i

tampoc acabaven de satisfer les ambicions de Gran Bretanya, que pretenia obtenir

representació directe a Beijing i acabar amb qualsevol restricció que impedís l’augment

del comerç de les mercaderies europees. La tensió entre els locals i estrangers era

constant, i malgrat certa cooperació, el recel va acabar novament en conflicte bèl·lic al

1856.

En l’anomenada Segona Guerra de l’Opi també hi va participar França i el

resultat va ser calcat a l’anterior. Victòria occidental que es resolia amb el Tractat de

Tianjin (1860) que dictava el següent: obertura de nous ports, indemnitzacions

econòmiques, representacions a Beijing, reducció dels drets de tràfic intern, lliure

circulació d’estrangers per tot el país incloent-hi els missioners cristians que obtenien el

dret de comprar terres i construir edificis en territori xinès.31

Els francesos i britànics

van aconseguir doblegar la voluntat dels Qing forçant-los a acceptar l’emigració dels

seus ciutadans d’una manera més regulada. En aquestes circumstàncies, Javier

Cantalapiedra situa la creació del Zongli Yamen, l’òrgan diplomàtic xinès que

s’ocuparia de vetllar pels interessos dels xinesos a l’estranger i gestionar les relacions

amb els imperis europeus que establirien els seus ambaixadors a Beijing.32

Aquest

ministeri serà cabdal a l’hora de lluitar pels interessos dels culis xinesos que havien

emigrat i emigrarien a les plantacions d’ultramar.

Tot i aquesta mesura que seria de vital importància per eradicar el tràfic de

persones, una vegada més, la Xina quedava sotmesa a la voluntat de les potències

occidentals, i havia de cedir davant el poder militar estranger.

L’escenari de submissió de la Dinastia Qing respecte a l’imperialisme

occidental, personificat en l’Imperi Britànic que pretenia dominar Xina econòmica i

comercialment, és clau per tal de que un negoci com la tracte de coolies pogués

desenvolupar-se en territori xinès. L’evident situació desfavorable respecte Occident i el

30

Ibídem pp.309-310 31

Ibídem, pp.316-317 32

Cantalapiedra, Javier. (2015). LA PRIMERA EMBAJADA CHINA EN EUROPA Y AMÉRICA: Chen

Lanbin y Li Shuchang en España (1874-1879). (Tesis Doctoral). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra .

p.24

21

neoimperialisme que requeria de mà d’obra estrangera per a la manutenció dels grans

negocis colonials es combinaren amb les crisis internes on l’excedent demogràfic va

tenir una incidència crucial.

La combinació d’aquestes circumstàncies permeten entendre que Xina, igual que

l’Índia, fossin l’escenari escollit per la importació de treballadors. El sistema

imperialista intercontinental trobava, a través d’un domini comercial que podríem

catalogar de règim semi-colonial, una nova font de mà d’obra que substituïa la dels

esclaus africans emancipats per jornalers xinesos que s’aventuraven a creuar l’oceà per

obtenir uns salaris que, en segons quins casos, la seva terra natal no podia proporcionar-

li per culpa de guerres, mala distribució de terres, males collites, inundacions o altres

dificultats.

2.2 Reclutament de culis a les costes de Xina

Amb l’objectiu d’entendre com es duia a terme el trajecte dels culis des de la costa

xinesa fins a la plantació o mina de destí, hem d’esbrinar quins agents participaven en

aquesta activitat i en quines determinades zones. Abans però, hem de tenir en compte

una particularitat rellevant que condicionava el tràfic de treballadors.

Tal i com afirma Arnold Meagher, oficialment, la dinastia manxú limitava la

sortida del país tan sols als comerciants, que havien de ser registrats degudament abans.

Els súbdits sense llicència que eren enxampats fugint del país s’exposaven a un càstig

sever per part de les autoritats.33

D’altra banda cultural i socialment abandonar el país

no era vist amb bons ulls. Els valors confucians característics de la Xina lliguen a

l’individu a la família, als ancestres i a la terra d’origen i, per tant, la doctrina

confuciana no contempla la possibilitat d’emigrar. Ni el govern dels Qing ni (en

general) els familiars o veïns del poble compartien la decisió d’alguns de deixar enrere

la seva família o terra per guanyar-se la vida en altres països. Aquesta mentalitat

col·lectiva i la posició oficial del govern es convertien en elements dissuasoris que, tot i

existir, no van ser impediment suficient per aturar l’emigració.

33

Ibídem, p.62

22

Abans d’analitzar el perfil d’emigrant que es cataloga com a culi, és fonamental

remarcar la desigualtat de xifres en relació al sexe dels emigrants. La desproporció en el

nombre d’homes respecte a les dones és quelcom molt destacable i sense el qual no es

s’explica adequadament el fenomen dels culis. El fet és que l’amplíssima majoria dels

xinesos que van ser traslladats per realitzar treballs forçosos eren de sexe masculí, i la

presència de dones xineses a les colònies occidentals es ínfima pel que fa a les

quantitats anotades. Arnold Meagher recorre al paper tradicional i cultural que limitava

a la dona xinesa a la llar com un fort argument que les abstingués d’emigrar. Gran part

de les que van desplaçar-se fora de les fronteres imperials, ho van fer com a prostitutes,

venudes a l’estranger per part de les societats secretes xineses.34

La importació exclusiva de treballadors masculins no només privava als culis de

relacionar-se amb dones de la seva nacionalitat i llengua, sinó que va limitar força les

possibilitats de que, un cop acabat el període de servitud establert, els xinesos

s’establissin al seu nou destí i hi creessin una família. Per contra, la dificultat

d’instal·lar-se al seu destí colonial sumada a la llunyania de la llar i, en cas de tenir-la,

de la família, van tenir molt a veure en l’alt percentatge dels culis que van tornar a la

Xina si es superava l’estada a l’estranger.

L’emigració de xinesos a ultramar és una tendència que, si bé durant la segona

meitat del segle XIX es dispara, remunta els seus orígens més enrere en el temps. Des

de la dinastia Hang (206 aC-9 dC) es tenen testimonis de relacions comercials amb el

Sud-est Asiàtic emparades pel patronatge imperial, i durant la dinastia Song (960-1276)

la pràctica d’un comerç d’iniciativa privada resultarà en l’establiment de mercaders

xinesos a altres punts de l’arxipèlag malai i indonesi. Aquests tipus d’emigració

protagonitzada pels comerciants i artesans, és la més comú entre els xinesos que durant

segles s’han establer fora del seu país, i l’historiador Gungwu Wang els anomena

“Huashang”.35

Un altre perfil d’emigrants que identifica l’autor és el que engloba als culis als

que dóna el nom de “Huagong”. Els Huagong son majoritàriament homes d’origen

camperol sense terres o pobres d’àrees urbanes.36

La situació de molts d’aquests homes

era altament precària per culpa de les circumstàncies que travessava el país. Pagesos que

34

Ibídem, pp.82-85 35

Wang, Gungwu. (1994). “China and the Chinese Overseas”. Singapur: Times Academy Pres, p.5 36

Ibídem, p.6

23

no tenien accés a les terres a causa dels alts nivells demogràfics o que simplement no

eren capaços de treure rendiment d’elles, d’altres que havien perdut la seva llar com a

conseqüència de les guerres van desplaçar-se de les zones interiors a les costes, per

intentar millorar la seva situació.

Tot i aquesta mobilització, la situació a les províncies costeres tampoc oferia les

millors comoditats per assentar-s’hi i aquest moviment demogràfic no va fer altra cosa

que augmentar la densitat de població a les províncies de Fujian i Guangdong. Ambdues

províncies tenen sortida al Mar de la Xina i son regions, tradicionalment arrelades a la

mar i al comerç marítim. L’obertura completa del port de Guangzhou, va alterar el curs

de la ciutat, perdent el control del comerç i un règim d’excepció.

Abans del Tractat de Nanjing la normativa que regulava el comerç entre la Xina

dels Qing i els estrangers s’anomenava Sistema de Canton, i es produïa exclusivament a

la zona portuària de Guangzhou. La tradició comercial de la zona del delta del Riu Perla

és llarga, i a part de les transaccions comercials que es desenvolupaven de manera

exclusiva Canton (a l’est del delta), a Macao (oest) els portuguesos dirigien les activitats

comercials des del seu territori colonial. El Sistema de Canton encomanava la direcció i

la total responsabilitat a un oficial imperial nomenat per Beijing, anomenat Hoppo. El

dirigent estava al capdavant d’un col·lectiu de mercaders xinesos (Cohong) que, segons

afirma Frances Wood, eren els únics habilitats per negociar amb els europeus.37

L’any 1842 els tractats que posen fi a la Guerra de l’Opi relleven al Sistema de

Canton, i el port perdrà aquesta excepcionalitat que tantes riqueses reportava a la regió.

Malgrat la pèrdua d’aquesta singularitat, Canton seguirà sent un dels principals eixos

comercials, si bé es cert que l’obertura de quatre ciutats portuàries més, li restava

activitat. Els ports de Ningbo, Shanghai, Xiamen i Fuzhou van ser els que més van

augmentar el seu volum d’entrada i sortida de mercaderies.

El desenvolupament del port de Shanghai i de Hong Kong, illa de pescadors que

havia quedat sota tutela dels britànics, va suposar un repartiment de l’activitat portuària

i comercial que tingué un impacte econòmic perjudicial per la regió de Guangdong, de

la qual Guangzhou (ciutat de Cantón) n’era capital. June Mei, estudia com aquesta

regió del sud-est asiàtic va patir la invasió de productes estrangers com a conseqüència

37

Wood, Frances. (1998). “No Dogs and Not Many Chinese: Treaty port life in China 1843-1943”.

Londres: John Murray, p.9

24

de l’obertura mercantil. El cotó anglès que va restar, lleugerament, mercat a la

producció tèxtil local molt arrelada en la regió. El comerç del te va traslladar part del

seu gruix a altres ports com el de Ningbo i Shanghai, que va guanyar molt protagonisme

des de que entraren en vigor els tractats acaparant també el transport de la seda.

Aquestes modificacions, minvaven el gruix de treball a Canton i perjudicava

l’economia local que alhora es veia negativament afectada per la conflictivitat interna

del país. I és que la Rebel·lió Taiping de 1850, originada a la província veïna de

Guangxi va propagar-se ràpidament per Guangdong causant nombroses morts durant la

sublevació i la llarga repressió imperial. La inestabilitat política no permetia treballar les

terres en condicions òptimes i això causava inundacions dels canals, fams i sequeres.38

Donades aquestes circumstàncies no es d’estranyar que, segons afirma Gungwu

Wang, la major part de culis que emigraren durant la segona meitat del segle XIX fossin

de la regió de Guangdong i la seva veïna al nord-est, Fujian39

, ja que un treball a

l’estranger podia suposar una oportunitat. Les dues províncies, a banda d’allotjar a un

gran nombre de població en situacions precàries, posseïen tres dels cinc ports inclosos

en el Tractat de Nanjing (Canton, Xiamen i Fuzhou), i a més reunien a la seves costes

els territoris colonials de Macao i Hong Kong, gestionats per Portugal i Gran Bretanya.

Les companyies britàniques van ser pioneres en quant al tràfic de culis, i la

llibertat amb la que operaven en els ports oberts va permetre que poguessin reclutar i

embarcar a xinesos en grans quantitats. L’historiador japonès Hideaki Suzuki declara

que els Occidentals van teixir un sistema de reclutament de culis extens i poderós que

s’emparava en l’extraterritorialitat que garantien els acords de Nanjing al mateix temps

que es beneficiaven de la situació de debilitat de les autoritats xineses als ports, molt

afectats per la pirateria i els contrabandistes d’opi.40

Sent el tràfic de persones una activitat il·legal, el reclutament es feia de manera

clandestina i aprofitava les infraestructures i estratègies emprades prèviament en el

tràfic d’opi. Hem de tenir en compte que el comerç de l’opi no es va aturar, així que al

tràfic de drogues se l’hi afegia el de persones. En comptes de substituir una activitat

il·legítima per un altre, s’abusava dels tractats per reincidir en la violació de la llei local.

38

Mei, June. (1979). “Socioeconomic Origins of Emigration: Guandgou to California, 1850-1882”.

Modern China, Vol 5, p.473 39

Ibídem, p.168 40

Suzuki, Hideaki. (2016). “Abolition as a Global Experience”. Singapur: NUS Press, p.133

25

Entre 1850 i 1870 es té constància de fins a quaranta quatre agències dedicades

al tràfic de culis. Mentre que els britànics posseïen la major part d’elles, espanyols,

francesos, holandesos, portuguesos, americans i alemanys també tenien les seves

agències. La vulneració de la legislació xinesa es feia en col·laboració amb agents locals

que exercien d’intermediaris entre les grans firmes europees i els homes de classe baixa

que es reclutaven.

Chee-Beng Tan identifica dos nivells dels que es coneixen com coolie brokers,

organitzacions de xinesos que s’encarregaven de recol·lectar la mà d’obra. Els

principals brokers tenien experiència en el comerç amb estrangers i aconseguien

resoldre l’inconvenient lingüístic que es podia plantejar en les negociacions. Sovint

formaven part de les societats secretes que actuaven al marge de la llei. Podríem

qualificar aquestes organitzacions de màfies, ja que es formaven a partir de vincles

familiars i d’amistat. Juntament amb aquests homes de negocis que contactaven amb les

agències de reclutament europees per satisfer les seves peticions, els brokers

subordinats, molt més nombrosos s’ocupaven d’enrolar culis.41

Hem de tenir molt present, que tant els culis com els que els convencien o els

estafaven, formaven part de les classes més baixes de les ciutats costeres. A nivell

econòmic els uns buscaven desesperadament un treball i els altres n’havien hagut

d’acceptar un de cruel que, encara que els reportava diners, els denigrava com a

persones. Els brokers s’entregaven al poder del diner a canvi d’exercir una activitat

criminal. Es tractava d’un col·lectiu de perfil social baix que tenia molt pocs escrúpols i

s’allunyava molt de la rectitud moral que el confucianisme oficial dictamina. Les

tècniques dutes a terme per aquest grup son molt controvertides i fan palesa la nul·la

moralitat de l’assumpte.

Segons explica Arnold J. Meagher, el procés de reclutament dels culis va anar

variant i es van emprar diversos mètodes que anaven de la persuasió econòmica, a

l’engany i al segrest. Inicialment els captadors oferien una taxa inicial (3-7 dòlars al

començament) a aquells que decidissin enrolar-se en un vaixell que els portaria a un

país estranger on podrien treballar. Fos quin fos el destí, poc importava, i els homes que

desesperadament buscaven un lloc de treball acceptaven signar un contracte que, en

41

Tang, Chee-Beng. (2013). “Routeledge Handbook of the Chinese Diaspora”. Nova York:

Taylor&Francis Books, pp.74-75

26

ocasions, era més del que podien aspirar a casa seva. La xifra de captació va engrandir-

se amb el pas dels anys a mesura que es descobrien les misèries dels qui acceptaven

aquests contractes, però molts seguien interessats en provar sort a l’estranger, sobretot

quan la xifres de captació inicial arribava als 20$-35$ o més.

Més enllà de la persuasió econòmica, els captadors utilitzaven l’engany per

captar més mà d’obra. Prometent-los feines de tot tipus als ports, als vaixells estrangers

o en magatzems xinesos vinguts des de les afores de la ciutat portuària veien com en

última instància sorgia algun imprevist que impedia la realització de la tasca. Llavors

se’ls hi avançava menjar i diners i en acceptar-lo quedaven en deute amb els creditors,

que els hi oferien l’opció de saldar-les treballant en algun indret llunyà del mapa. Un

altre manera d’estafar als més vulnerables era incitar-los al joc, oferint-los crèdit i

provocant el seu endeutament que havien de pagar acceptant embarcar-se en direcció a

la colònia. Els presoners de guerres internes entre clans també eren venuts a les

companyies estrangeres, i el segrest d’homes adults es va estendre considerablement per

les províncies de Guangdong i Fujian, amb la intenció de vendre les víctimes als

mercaders occidentals o als operadors xinesos que els contactaven.42

Si bé es cert que alguns culis accedien voluntàriament a les condicions del

contracte, observant els mètodes de captació, queda clar que la mentida, l’extorsió i la

violència directa van provocar que ens les bodegues dels navilis estrangers hi haguessin

milers de culis que, en contra de la seva voluntat, eren forçats a emigrar arreu del món.

Generalment els contractes que es feien firmar als culis incloïen una còpia en anglès,

castellà o francès (segons l’agència contractant) i una altra en xinès. Els feien firmar

abans d’embarcar, documents que a vegades no podien arribar a comprendre i sovint ho

feien sota coaccions i amenaces. Amb la signatura, accedien a treballar durant 8 anys

sota les ordres d’un patró al que quedaven completament subjectats. Els salaris eren

d’uns 4 pesos al mes a canvi de treballar 9 hores i mitja diàries. El patró es comprometia

a proveir aliment, estància i roba, al mateix temps que assumia el cost del viatge. No cal

dir, que aquestes condicions eren sistemàticament infringides i els culis quedaven a

mercè de les exigències del seu amo, al qual li devien anys de treball i contra el que no

podien fer-hi pràcticament res. A l’annex s’adjunta un contracte original redactat a

42

Ibídem, pp.71-81

27

Amoy l’any 1860 i on podem veure les versions castellanes i xineses del tipus de

document en que es fonamentava aquesta emigració.43

Una vegada aconseguien convèncer (per un mitjà o altre) als treballadors, els

traslladaven en un magatzem o barracó situat al mateix port on agrupats com un ramat

esperaven que el seu vaixell salpés. En altres ocasions, els ficaven en vaixells ancorats

al port que tenien la funció de custodiar els culis abans de traslladar-los a la nau

principal que partiria mar enllà. Els habitacles on emplaçaven als culis a mode de

mercaderia es trobaven en unes condicions pèssimes. En la seva obra, Chee-Beng Tan

exposa el testimoni de Mr Harvey, un investigador britànic que participava en els

incidents dels disturbis d’Amoy (que relatarem a continuació), i que qualificava els

barracons de “disgusting and obnoxious” i la seva existència com una“disgrace to the

British name and character in Amoy.”44

Els propis britànics reconeixien que les condicions d’aquests establiments eren

molt desagradables i representaven una desgràcia pel seu renom. La pròpia definició del

terme anglès “barracoon”, que és el que s’utilitza en les fonts primàries i secundàries,

té implícita la naturalesa de ser un lloc de confinament d’esclaus o convictes esperant

transport.45

Així s’evidencia el tracte que els traficants dispensaven als culis, assimilant-

se al tracte i situació que rebien els esclaus.

La situació miserable en els barracons i les reprotxables tècniques de captació

feien créixer el rebuig de la població local envers als estrangers, responsables últims de

l’emigració forçada. Les autoritats xineses no donaven l’abast, i el tràfic de persones no

cessava malgrat l’augment de vigilància i l’enduriment de les penes pels que hi

participaven. En molts casos, els oficials locals es trobaven lligats de mans, ja que els

responsables estrangers estaven subjectes a una jurisprudència externa. La inviolabilitat

dels europeus, en els ports dels tractats, a Hong Kong i Macao, complicava la

persecució dels traficants estrangers i en ocasions també la dels brokers xinesos, que

eren protegits pels europeus. Un cas que il·lustra la disputa jurisdiccional, és el de

Xiamen, antiga Amoy.

43

Veure Document 3 a l’Annex 44

Ibídem, p.76 45

Barracoon. (2010) A Collins English Dictionary. Recuperat de:

https://www.collinsdictionary.com/dictionary/english/barracoon

28

2.3 Extralimitacions: el cas de Xiamen

La tria d’aquesta ciutat com a port que liderava les primeres exportacions de culis no era

casual, i Robert Nield dona la clau per entendre què va motivar la instal·lació del negoci

de culis a Xiamen (també coneguda com Amoy). A diferència de Fuzhou i Canton, que

eren capitals de província, Xiamen estava menys vigilada per les forces de l’ordre i,

igual que les altres ciutats, tenia una fluïda xarxa de connexions amb el Sud-est asiàtic o

Japó i es beneficiava de l’estuari del riu Jiulong, que desembocava a l’estret de Taiwan i

formava un entramat d’illots similar al del Delta del Riu Perla. El port, en una situació

geogràfica òptima, amb forma discontínua i enrevessada, i bases comercials britàniques,

reunia les condicions ideals perquè florís el negoci il·lícit de culis. Les companyies que

van liderar el tràfic a Xiamen van ser les britàniques Syme, Muir&Co. i Tait & Co.46

Ambdues van ser els principals agents del comerç de coolies aprofitant els

privilegis legals que els hi proporcionava l’extraterritorialitat i desafiant la llei xinesa

que prohibia el tràfic de persones. El compliment de la llei corria a càrrec del cònsol de

Gran Bretanya i de les autoritats imperials xineses. El primer s’ocupava de protegir als

estrangers i fer-los complir la normativa dictada pels tractats i els segons s’ocupaven

dels ciutadans de nacionalitat xinesa, subjectes a la llei imperial. No obstant, existien

casos de xinesos amb la nacionalitat britànica (alguns ciutadans de Malàisia o Singapur)

que creaven controvèrsia entre les autoritats o d’altres casos on les companyies

britàniques pretenien que els seus treballadors de nacionalitat xinesa fossin protegits per

la llei britànica.

Per tal de facilitar la distinció entre xinesos locals i xinesos de nacionalitat

britànica o empleats pels estrangers, es va establir la diferenciació a partir de l’estil de

vestimenta, detall que ens ofereix John King Fairbanck en el seu estudi sobre la

diplomàcia occidental a la costa xinesa. Els locals mantenien la seva tradicional

vestimenta oriental i s’obligava als altres a vestir-se d’acord amb l’estètica occidental

per tal de distingir-se, quotidianament i als ulls de la justícia.47

Aquesta solució no va

servir perquè aquestes disputes en l’aplicació de les lleis locals o les estrangeres es

46

Nield, Robert. (2010). “The China Coast: Trade and the First Treaty Ports”. Hong Kong: Joint

Publishing, p.104 47

Fairbank, John King. (1953). “Trade and Diplomacy on the China Coast”. Estats Units: Harvard

University Press, pp.215-216

29

resolgués. De fet, al novembre d 1852 es produeix un incident remarcable que marca un

abans i un després en el tràfic de culis a Xiamen.

La sessió celebrada a la Cambra dels Comuns del Parlament Britànic, ens

descobreix que l’ex vicecònsol de Ningpbo Temple Layton va ser nomenat cònsol

d’Amoy al desembre de 1845, després que l’anterior cònsol George Lay morís.48

Layton

va haver de fer front al desafiament que suposava governar el port d’Amoy, alterat per

les reaccions de la societat local i les autoritats xineses al tràfic de culis.

Robert Nield identifica una primera situació delicada que Layton va haver de

conduir amb destresa i és que havia de conviure amb el poderós empresari anglès James

Tait, propietari de la companyia Tait & Co i actor principal del negoci de culis a Amoy,

ciutat on tenia una enorme influència. Donades les seves dots de negociant, havia

establert vincles amb Espanya, Holanda i Portugal, dels quals n’era el representant

oficial a Amoy i es considera que va ser el major traficant de culis de la ciutat, a més de

resultar un element incòmode per a la diplomàcia britànica.49

Temple Layton recelava

del seu compatriota que burlava els pactes oficials establerts i duia a terme una pràctica

que disgustava profundament al conjunt de la província de Fujian.

Tanmateix, com a representant dels interessos comercials dels seus

conciutadans, Layton havia de procurar el benestar i el progrés dels comerciants

anglesos. A meitats de 1848, James Tait acudia al cònsol britànic protestant per la

detenció i empresonament d’un broker xinès que treballava per a la seva companyia

reclutant culis. Les autoritats xineses estaven disposades a alliberar-lo amb la condició

de que el consolat britànic reconegués les implicacions dels seus ciutadans en aquesta

pràctica il·legal que creixia constantment. Layton va portar a judici a Tait, del qual

esperava la confessió, però finalment la defensa de Tait va aconseguir eludir qualsevol

càstig al·legant falta de proves prou consistents que el condemnessin. La investigació va

concloure que Tait havia participat en l’emigració de més d’un centenar de culis a

Oceania havent acordat uns termes econòmics per ells i per les seves famílies en un

contracte. Fairbanck conclou reconeixent que Layton no va poder prosseguir el seu

48

Veure Document 1 a l’Annex. Accounts of Papers of the House of Commons, Vol.40, p.50 49

Ibídem, p. 27

30

enfrontament amb Tait, ja que al cap i a la fi, embarcava cap a un millor destí a les

persones de perfil més baix de l’àrea d’Amoy.50

El propi cònsol estava al servei dels interessos comercials de les companyies, i la

inacció i falta de represàlies generaven molt de malestar entre els ciutadans i els

representants imperials xinesos. El novembre de 1852, el director de la companyia

Syme, Muir&Co (competidora directe de Tait & Co) va protagonitzar un incident

similar al del seu col·lega, exigint l’alliberament d’un broker xinès que havia estat

detingut per la seva implicació amb el tràfic de culis. Sota el pretext de que el broker

treballava per la seva companyia, va sobreposar-se a la justícia local a la qual, sent el

detingut de nacionalitat xinesa, havia de ser sotmès.

Aquest episodi, relatat per Tang, va alimentar el descontentament popular

creixent ja que posava de manifest la manca d’autoritat de les forces imperials, i van ser

els civils els que passaren a l’acció. Van atacar al Sr. Syme i al seu ajudant quan

s’adreçaven a la comissaria, i van rodejar les oficines en un clima d’enuig i de protesta

vigorosa que reclamava que els britànics cedissin a Lin Hwan a la justícia xinesa. Les

agressions a ciutadans britànics i els tumults organitzats davant l’edifici de Syme, Muir

& Co van ser fortament reprimides per guàrdies britànics, que obriren foc contra la

multitud, causant la mort d’una desena de civils.51

Tals incidents van tenir impacte en la població local que va engendrar un fort

sentiment de rebuig cap als participants en el tràfic de culis. Un sentiment que en

ocasions, es feia extensible a l’animadversió envers al conjunt d’occidentals. Una altra

conseqüència directa va ser el trasllat del negoci cap als ports de Macao, on els

portuguesos facilitaven molt més el negoci.

La confrontació de dues jurisprudències i l’extraordinari poder que exercien les

companyies comercials inclús en els propis diplomàtics queden palesos en el conflicte

entre James Tait, el cònsol Layton i les autoritats xineses. Els constants excessos legals

dels anglesos que hem pogut analitzar tensaven les relacions entre locals i visitants de

manera alarmant, i això va contrariar a la població xinesa. El rebuig dels xinesos a

aquesta pràctica es fa palpable en les accions d’Amoy del novembre de 1852. Encara

50

Ibídem, pp.218-219 51

Ibídem, p.78

31

que alguns d’ells (una gran minoria) aprofitaven les circumstàncies per enriquir-se

substancialment i col·laborar amb la tracta de culis, aquesta negoci es va dur a terme en

una situació en que la població local s’oposava frontalment a que els seus familiars o

amics se’ls enduguessin mar enllà.

2.4 Macao pren el relleu

Les pressions de les autoritats xineses als ports que havien cedit als europeus, van

provocar una modificació en l’estratègia de les empreses encarregades del trasllat de

culis. Macao es va convertir en el centre neuràlgic de les operacions, erigint-se com el

port que més importacions de treballadors va realitzar. Situada a un extrem del Delta del

Riu Perla (a la desembocadura oposada de l’illa de Hong Kong), Macao era territori

portuguès des de la meitat del segle XVI, sent la primera possessió europea de l’Àsia

Oriental i també la més longeva, ja que fins el 1999 no va ser retornada a Xina.

L’activitat econòmica de la ciutat estava relacionada amb el comerç marítim,

potenciat pels portuguesos que tradicionalment havien estat una gran potència mundial i

havien sigut pioners en les primeres empreses colonitzadores. Sent un dels primers

enclavaments colonials de l’Àsia Oriental, Macao va servir com a punt d’intercanvi

entre Occident i Orient durant anys. Tanmateix, el segle XIX i l’expansió de l’Imperi

Britànic van alterar la dinàmica de la colònia portuguesa, ja que l’obertura dels ports

xinesos va comportar una disminució del tràfic de mercaderies a Macao. Com explica

Jonathan Porter a Macau: The Imaginary City, el repartiment de l’activitat comercial en

benefici de Hong Kong o Shanghai va fer replantejar les prioritats dels comerciants

portuguesos, i en aquest conjuntura, el comerç de persones es plantejà com una

alternativa viable i profitosa.

La xarxa comercial de Macao gaudia de bones connexions tant amb el Sud-est

asiàtic com amb la resta del globus, donada la seva tradició mercantil. Internament,

Macao era una ciutat on en els baixos fons, les organitzacions secretes controlaven

negocis com la prostitució o el tràfic de drogues al marge de la llei, i per tant era una

ciutat ideal per què un negoci tèrbol com el tràfic de persones pogués instal·lar-se. Per si

fos poc, Macao comptava amb un element encara més important i exclusiu: la

32

permissivitat i la col·laboració de les autoritats, que situaren a molts portuguesos com

els líders de la tracta de culis.

Un fet que il·lustra el ràpid desenvolupament d’aquesta activitat és el notable

augment de barracons que es va produir durant els gairebé trenta anys que va durar el

tràfic. Al 1856 hi havia 5 barracons per aglomerar els culis, mentre que al 1872 se’n

contaven 500. Entre 1845 i 1873 es calcula que 143.472 culis van abandonar Àsia a

través del port de Macao, convertint-se en un dels que més xinesos exportaria. L’any

1873 l’oposició internacional, encapçalada per diplomàtics americans i anglesos, es va

intensificar i les pressions a Portugal perquè aturés l’immoral tràfic de culis al port de

Macao van fer que cessés una activitat que indignava al govern xinès.52

3. Odissea transoceànica

Havent deixat enrere les costes de Xina, on els culis iniciaven el seu periple

transoceànic, és moment de centrar l’atenció al conjunt del trajecte marítim, una etapa

tan obscura com la del reclutament. Explicarem les característiques principals que

reunien els vaixells utilitzats pel transport de culis tot analitzant la rendibilitat d’aquest

negoci. Nombrarem algunes de les rutes més concorregudes per tal de revelar les

destinacions dels emigrants xinesos i com els nostres protagonistes vivien les llargues

travessies: sota quines condicions ho feien, quin grau de perillositat comportava el

trajecte i com era la convivència a bord entre xinesos i tripulació occidental.

Per fer-ho seguirem basant-nos en els estudis historiogràfics que s’han ocupat de

relatar l’experiència dels culis i utilitzarem un recurs literari, una novel·la de Joseph

Conrad titulada Typhoon, que relata el retorn d’un vaixell carregat de culis cap a l’Àsia

que ha de fer front a un fenomen meteorològic extrem que posa en seriós risc les vides

dels tripulants.

52

Porter, Jonathan. (1996). “Macau : The Imaginary City”. Estats Units: Wesview Press. pp.219- 223

33

3.1 Els vaixells: dels velers als vapors

Un comerç com el dels culis que va ser vigent durant un període de temps relativament

curt en comparació amb el d’esclaus africans o el d’altres mercaderies, no requeria un

mitjà de transport específic fet a mida. D’acord amb les afirmacions d’Arnold Meagher,

entre 1830 i 1850 la majoria d’embarcacions consistia en goletes, bergantins o corbetes,

vaixells a vela de dimensions mitjanes. Els vaixells que carregaven centenars de xinesos

a les seves costes acostumaven a ser els mateixos que transportaven altres gèneres i es

van reciclar nombroses embarcacions protagonistes del comerç del te. A partir de 1850,

entren en el comerç de culis, els grans velers coneguts com a clípers, de procedència

britànica i americana i van convertir-se en els més habituals.53

A mesura que transcorria el segle XIX, es van aplicar millores en el transport

fruit de la revolució tecnològica que dona llum als bucs de vapor, autònoms en quant al

consum d’energia i capaços de remuntar rius o navegar quant el vent és inexistent o

desfavorable. Nogensmenys, com apunta Osterhammel, les flotes a vapor van ser

gairebé d’exclusiva propietat de les marines occidentals, i els països asiàtics (exceptuant

Japó) o africans no van desenvolupar una flota ultramarina autòctona, fet que va

provocar que l’activitat comercial de les regions d’Àsia, Amèrica Llatina i Àfrica

quedés en mans europees i nord-americanes.54

Això es tradueix en que pràcticament la

totalitat de les naus encarregades del transport de culis eren fabricades en drassanes

europees o de la costa est d’Amèrica del Nord.

Tornant als majestuosos clípers, van ser fabricats als Estats Units per a fer la

competència als anglesos en el negoci del te. A més a més, de manera progressiva

s’utilitzaven com a mitjà de transport d’emigrants, lliures en gran majoria, seduïts per la

Golden Rush, a Califòrnia. Així doncs, els clípers suposaven una embarcació ideal per

donar cabuda a centenars de culis aprofitant les grans dimensions que la seva estructura

oferia a banda de la seva capacitat naval. Basil Lubbock en recopila bona part d’ells:

The Sea Witch, Challenge, Winged Racer, Westward Ho, Messenger o Twilight son els

noms d’alguns clípers nord-americans que van participar en el transport de culis des de

Xina fins a Perú, Cuba o Guyana.55

Velers d’aquest estil van ser dels més utilitzats per

53

Ibídem, p.148 54

Ibídem, pp.1003-1004 55

Lubbock, Basil. (1955). “The Coolie Ships and Oil Sailers”. Glasgow: Brown Son and Ferguson

Limited, pp.36-38

34

al transport de culis en general, i en concret a Perú, on empresaris autòctons requerien

mà d’obra per a la producció i importació del guano. Un estudi d’Austin Schultz ens

descobreix com provinents de Hong Kong, Cantón, Amoy desembarcaven centenars de

treballadors al port de Callao o a les Illes Chincha, on treballaven aquesta matèria

primera. El guano es carregava als mateixos vaixells per ser exportat als EUA i a les

Illes Britàniques, completant un comerç triangular en el que hi participaven empresaris

peruans, nord-americans i anglesos.56

Malgrat haver estat construïts a les drassanes de Nova York, Baltimore o

Boston, no tots els clípers navegaven sota bandera americana, sinó que eren venuts a

empreses de diferent nacionalitat que es lucraven amb la compraventa de culis. Quina

quantitat exacta de vaixells, i qui els transportava son qüestions difícils de resoldre amb

exactitud a causa de la manca de documentació oficial, sobretot si tenim en compte que

no van ser pocs els vaixells que salpaven al marge de la llei sense deixar-ne constància

als llibres. Tot i així amb algunes dades proporcionades pels historiadors podem fer-nos

una idea de la magnitud.

Arnold Meagher dona constància de 742 vaixells que partiren de les costes de la

Xina en direcció a l’Amèrica Llatina. D’aquests els francesos en van abanderar 130, els

peruans 115, els britànics 102, els espanyols 80 i 62 vaixells van navegar sota la

bandera dels Estats Units. Les banderes de Portugal, Holanda, Itàlia, Rússia, Alemanya

i altres països com Àustria, Bèlgica, Noruega o Xile també van onejar sobre més d’un

vaixell de culis.57

Amb aquestes dades sorgeixen dues qüestions que val la pena comentar. Per una

banda la gran quantitat de països que, ni que sigui pel transport, es van implicar en certa

manera en el tràfic de culis, demostrant que no només les grans potències occidentals

eren partícips d’aquest comerç. D’altra banda, com alerta Meagher fent referència a una

carta d’un comissari britànic a Xina, la bandera que voleiava al damunt del màstil d’una

nau no sempre representava la nacionalitat del vaixell i la seva tripulació.58

56

Schultz, Austin. (2011). “American Merchants and the Chinese Coolie Trade 1850-1880: Contrasting

models of human trafficking to Peru and the United States”. Estats Units: Western Oregon University,

p.2-7 57

Ibídem, p.148 58

Ibídem

35

3.2 Un trajecte profitós

Lisa Yun situa l’entramat del tràfic de culis cal en una panoràmica global en la que els

participants són múltiples i els interessos econòmics son molt substanciosos. La xarxa

comercial de culis estava finançada per banquers de Londres, Liverpool, París,

Amsterdam, Nova York i Boston i hi participaven grans famílies, governs i homes de

negocis amb interessos en que l’economia colonial seguís donant fruits que enfortien

l’economia dels més rics, i que havien de pal·liar el buit que deixaven els esclaus

africans.59

És així com les elits econòmiques europees percebien els seus negocis, de

manera transnacional. Això suposava que hi haguessin interaccions entre britànics i

espanyols, entre francesos i portuguesos y que els europeus col·laboressin entre sí a

l’hora de permetre la utilització dels ports, o de transportar culis a una colònia

estrangera. Els vaixells anglesos no es limitaven a transportar des dels ports anglesos a

colònies angleses, i tampoc era el cas dels francesos o dels portuguesos. Des de Macao

sortien vaixells britànics, espanyols o americans, de la mateixa manera que des de Hong

Kong ho feien naus de nacionalitat no britànica. Aquest col·laboracionisme

internacional s’entén millor quan veiem les xifres que comporten un sol embarcament

de culis. El testimoni d’un corresponsal de New York Herald al 1872, en un altre estudi

de Lisa Yun en què hi col·labora René Laremont, deia el següent:

“The 900 human beings brought to the market in the ship I visited were worth some

$450,000 to the importers; and, as they had cost originally less than $50,000, the anonymous

society (corporation) had some $400,000 as a result of the voyage to meet expenses. Never in

the palmiest days of the African trade were such tremendous profits realized….” 60

El valor d’un vaixell amb 900 culis que havien costat 50.000$ es disparava fins als

450.000$ un cop s’atracava al port de l’Havana. Els beneficis de 400.000$ suposaven

unes xifres espectaculars per la època, que com reconeix el periodista, superen amb

escreix els guanys que generava el comerç d’esclaus

59

Yun, Lisa. (2008). “The Coolie Speaks: Chinese Indentured Laborers and African Slaves in Cuba”.

Filadèlfia: Temple University Press, p.14 60

Yun, Lisa i Laremon, Ricardo René. (2001). “Chinese Coolies and African Slaves”. Estats Units: The

John Hopkins University, p.109

36

Per seguir la comparativa de preus i analitzar-ho de manera més gràfica i basant-nos en

una altra font, adaptarem dues taules que reuneix Arnold Meagher en el seu estudi.61

TAULA A

Compte de Resultats d’un enviament de 300 emigrants xinesos a Cuba

Ingressos Venta de 270 treballadors a l’Havana: des de 125$ a 500$ cadascú= De

33.750$ a 135.000$ (concedint un 10% de mortalitat al mar)

Despeses Al reclutador (crimp) o segrestador De 3$ a 45$

Tarifa del broker De 4$ a 8$

Avanç a l’emigrant De 8$ a 12$

Roba pel trajecte De 5$ a 12 $

Provisions pel viatge De 12$ a 15$

Comissió per l’agent a Xina 5$

Tarifa consular 5$

Mercaderia per passatger De 50$ a 75$

Cost de cada emigrant De 92$ a 177$

Cost total de 300 emigrants De 27.600$ a 53.100$

Benefici net De 6.150$ a 81.900$

TAULA B

Compte de Resultats d’un enviament de 500 esclaus d’Angola a Brasil al 1845

Ingressos Venta de 450 esclaus a 60£ cadascú= 27.000£ (concedint un 10% de

mortalitat al mar)

Despeses Compra de 500 esclaus a 3,10£ cadascú 1.750£

Mercaderies a Brasil a 17,10£ cadascú 8.500£

Provisions 600£

Expenses de desembarcament 500£

Preparar esclaus per a la venta 350£

Cost total 11.700£

Benefici net 15.300£ (68,000$)*

*L’intercanvi aplicat és de quatre

xílings i sis pennies al dòlar

61

Ibídem, p.142-143

37

En primer lloc hem de remarcar que la taula A ens proporciona unes dades orientatives

que fluctuen entre els valors mínims possibles i els màxims, i que per tant poden

comportar nombroses variables, des de les que propulsen els beneficis més enllà dels

100.000$ fins els provocarien que el tràfic de culis no fos rentable. Tot i així, per ser el

màxim rigorosos possibles, hauríem de calcular la mitjana de beneficis màxims i

mínims que reportava un vaixell de culis: aquest valor mitjà seria de 44,025$. Si ho

comparem amb els 68.000$ de beneficis que el tràfic d’esclaus d’Angola a Brasil

suposaven, és menor.

De totes maneres, si tenim en compte les múltiples variacions que es podrien

produir en els diversos factors que composen les expenses del trajecte i les irregularitats

de la pràctica podien reduir àmpliament els costos, mentre que sembla més difícil que

els venedors rebaixin el preu de cada culi. D’altra banda, si agaféssim els valors més

alts de les ventes i els hi restéssim les despeses mínimes, el resultat es dispararia fins als

107.400$, unes xifres espectaculars que superarien de molt els guanys del tràfic

d’esclaus.

Les dues taules (que no representen un patró de compraventa únic i fix) han de

servir per il·lustrar la rendibilitat d’ambdós negocis, en unes proporcions similars. En

alguns casos, el tràfic d’esclaus representava més beneficis, i en d’altres el de culis

resultava més profitós pels traficants, i no es pretén demostrar la superioritat en el

rendiment d’una envers a l’altra. El que resulta sorprenent, i crec que val la pena

destacar, és la capacitat de les grans companyies occidentals de resoldre un greu

contratemps per a la seva economia. Malgrat haver quedat desposseïts d’un negoci tant

suculent a nivell comercial com era tràfic d’esclaus, van ser més que capaços de virar el

rumb dels seus negocis traslladant la pràctica de les costes africanes a les xineses.

La rendibilitat del comerç de culis era, si més no, equiparable a la del

predecessor esclavista, i si ho va ser a nivell econòmic, probablement també ho va ser a

nivell humà i moral.

38

3.3 Un trajecte perillós

Els progressos tecnològics de la nàutica, perfeccionant els navilis a vela o utilitzant els

primers vaixells a vapor acotaven la durada dels trajectes marítims i milloraven les

condicions de navegació per als tripulants a bord. Malgrat la millora en el lapse

temporal, el que no variaven eren les amplíssimes distàncies transoceàniques que els

vaixells havien de recórrer per vertebrar l’estructura dels imperis colonials als quals

servien. Enumerarem les destinacions principals on els vaixells de culis ancoraven i on

els emigrants s’establien per a treballar-hi durament.

Com a principal receptor del tràfic de culis, es troben l’Amèrica Llatina i el

Carib. Tant països que recentment havien aconseguit la independència com dominis

colonials orquestrats per els governs metropolitans europeus van ser partícips de la

utilització de mà d’obra xinesa.

Basant-nos en les dades que proveeix Martín Checa Artasu, entre 1854 i 1874 a

Jamaica, illa sota el jou de l’Imperi Britànic, es té registre de 1.152 persones d’origen

xinès que van arribar a les seves costes, sent la majoria oriünds de Hong Kong. En un

altre illa caribenya controlada pels britànics, Trinidad i Tobago, van ser 3.937 els

xinesos que van desembarcar a Port Espanya entre 1853 i 1863, sent la majoria

provinents d’Amoy, Macao, Guangdong i Hong Kong.62

A Martinica, illa que pertanyia

a les Antilles Franceses, es té constància de 978 treballadors que van arribar a partir de

1860 des dels ports de Shanghai i Guangdong. A les illes de l’Imperi Neerlandès Aruba

i Curaçao també van arribar-hi xinesos, encara que aquests hi arribaven indirectament.

Des d’altres assentaments de culis establerts a Amèrica, en concret des de Califòrnia i la

Guyana holandesa, se’ls va transferir perquè treballessin jaciments d’or descoberts a

Aruba i les plantacions de Curaçao.63

A la gran majoria d’aquestes destinacions insulars, els culis desenvolupaven

tasques relacionades amb les plantacions sucreres, tal i com va succeir a Cuba l’illa de

major mida del Carib i la que més xinesos va rebre. El cas de Cuba el tractarem amb

molt més detall en el següent apartat de l’estudi.

62

Checa Artasu,M. (2007). “Hacia una geografía de las primeras migraciones chinas en el Caribe.” Biblio

3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Vol.XII, N. 707, p.7-8 63

Ibídem p.8

39

Si ens desplacem a l’Amèrica Central continental, trobem rastre de culis en

països que havien aconseguit la independència de l’Imperi Espanyol durant la primera

meitat del segle XIX. En el cas de Mèxic, exposat per Diego Chou, la presa de poder de

Porfírio Díaz l’any 1876 coincideix amb l’arribada dels primers culis. Durant els

primers anys de la dictadura es va intentar importar treballadors directament des de

Xina a través de la diplomàcia, però no va resultar possible. Tot i el fracàs diplomàtic, el

flux de xinesos va arribar a través del pas fronterer amb Estats Units. Després de la

Chinese Exclusion Act de 1882 que prohibia la immigració de xinesos i una sinofòbia

creixent, el país veí va convertir-se en una rumb que molts culis van escollir per tal de

trobar-hi feina. A banda d’aquests xinesos forçats a deixar Califòrnia, de manera

clandestina també es van introduir culis provinents de Macao i Hong Kong. A causa

d’aquesta arribada contínua i descontrolada d’emigrants xinesos, el govern mexicà va

esforçar-se per establir unes relacions diplomàtiques amb Xina, que floririen al 1900,

època on l’enviament de xinesos a Mèxic es fa de manera més controlada i en xifres

més elevades.64

Si tornem a basar-nos en l’estudi de Checa Artasu, veurem que a Panamà els

culis van arribar a partir de 1850, per a la construcció del ferrocarril transoceànic. Al

1854 es té constància de l’arribada de 705 culis provinents de Shatou. A la veïna Costa

Rica també van arribar culis provinents de Mèxic i de Panamà en qualitat de mà d’obra

per l’alçament de les primeres vies ferroviàries del país.65

A part d’aquests països amb

passat colonial espanyol, el petit estat de Belize (anomenada Hondures britànica en

aquella època) també va rebre emigrants xinesos perquè dediquessin els seus esforços a

l’explotació de fustes de les frondoses selves. Al 1865 consten 480 culis que van arribar a

bord del The light of ages.66

Tocant al Carib, a Sud Amèrica seguim trobant territoris que van aprofitar la

conjuntura global per tal de beneficiar-se de la mà d’obra xinesa. La Guyana britànica

va importar la majoria de treballadors des de Guangdong i es van registrar al menys 39

vaixells, que entre 1853 i 1879 transportaren la xifra de 13.533 xinesos. A la veïna

Guyana holandesa (actual Surinam) es van transportar treballadors asiàtics no

procedents de les costes xineses. Aprofitant els enclavatges de Sumatra i Java, la

64

Chou, Diego L. (2002). “Los chinos en Hispanoamérica”. Cuaderno de Ciencias Sociales, Vol.124,

pp.13-15 65

Ibídem, p.11 66

Ibídem, p.9

40

Companyia de les Indies Orientals holandesa va importar mà d’obra (que incloïa

xinesos) en dos períodes: entre 1833 i 1843, 2.096 treballadors i, posteriorment, entre

1865 i 1872 un total de 2.430.67

Un altre país llatinoamericà que havia aconseguit la independència durant el

mateix segle XIX i va requerir el treball dels culis, va ser el Brasil. Tal i com informa

Andréa Doré, el vincle que l’antiga colònia mantenia amb Portugal era propici perquè

des de Macao arribessin culis xinesos que serien destinats, per exemple, a cultivar te,

espècies i fruits al Royal Garden de Rio de Janeiro que després s’exportarien a Europa

de la mà dels britànics.68

Un altra ex colònia, en aquest cas espanyola, també va haver

de recórrer a la contractació de culis per tal de rellançar l’economia del guano, el sucre i

el cotó que s’havia cimentat en el treball esclau. A Perú, Humberto Rodríguez Pastor

calcula que, entre 1849 i 1900, el volum de culis va arribar als 90.000 o 100.000, unes

xifres de les més elevades d’Amèrica.69

Al nord del continent americà, l’arribada de culis es va concentrar a la costa

oest, sent San Francisco el principal port que acollia els nouvinguts procedents de la

regió de Guangdong, observacions que podem extreure de l’estudi que June Mei dedica

al flux d’emigració de Guangdong a Califòrnia. En aquest cas, l’emigració forçada sota

contracte d’una empresa occidental va ser menor en comparació amb l’emigració

voluntària. El gruix d’homes que van ser destinats a Califòrnia eren majoritàriament de

classe social baixa i d’un perfil similar al dels culis, però d’altres pertanyien a un estatus

social més elevat i eren propietaris de comerços o petites porcions de terra així com

també mercaders, capaços de costejar el bitllet que els traslladava de costa a costa de

l’oceà Pacífic.70

Califòrnia atreia aquest tipus d’immigrants com a conseqüència de la Gold Rush

que s’inicià al 1849. William Yoshino ensenya en el seu projecte com les notícies que

arribaven sobre els descobriments de jaciments d’or a l’altre banda del Pacífic van

provocar que entre els xinesos s’escampés el mite de la Gam Saan, en cantonès, o Jin

Shan, en mandarí (Muntanya d’Or). La corrent popular es veia atreta per aquest

67

Ibídem, pp.10-11 68

Doré, Andréa. (1999). “Os macaenses no Brasil”. Rio de Janeiro: Universidade Federal Fluminense,

pp.224-225 69

Rodríguez Pastor, Humberto. (1989). “Hijos del Celeste Imperio en el Perú (1850-1900):

migración,agricultura, mentalidad y explotación”. Lima: Instituto de Apoyo Agrario, p.25 70

Ibídem, p.481

41

fenomen que impulsava a molts d’ells a emprendre l’aventura a Califòrnia per enriquir-

se i retornar a carregats d’or. Si bé es cert que alguns van fer fortuna, la gran majoria no

va veure realitzat el seu somni de fer-se d’or.71

Aquest patró d’emigració, culpable de

que la població xinesa a Estats Units augmentés, no es pot classificar com a culis perquè

majoritàriament emprenien la recerca de l’or de manera lliure.

De totes maneres, agents americans i xinesos exageraven els beneficis del viatge,

i xinesos que veien en Califòrnia un futur millor queien en l’engany, d’una manera

similar als culis que se’ls hi prometien unes condicions que distaven molt de la realitat.

De fet, la febre de l’or es va utilitzar per reclutar a culis als quals se’ls havia promès

viatjar a San Francisco i se’ls embarcava en vaixells direcció al Carib o Sud Amèrica,

com va ser el cas del Kate Hooper. El cas d’aquest vaixell, detallat en un capítol de

Robert Plowman, l’exposarem al complet, unes pàgines més endavant.72

La mà d’obra asiàtica que es va importar a partir de l’indentured labor va ser per

a la construcció del Central Pacific Railroad, ferrocarril que unia Califòrnia amb Utah.

A partir de 1865, la Central Pacific Railroad Company va enviar agents a les costes

xineses per reclutar treballadors amb salaris més baixos que els americans blancs. En

dos anys, un total 12.000 xinesos van participar en la construcció d’aquesta via

ferroviària, sent un 90% de la mà d’obra i estan sempre en un esgraó, salarial i social,

inferior al dels treballadors blancs.

En el seu projecte d’emigració asiàtica a Amèrica, William Yoshino també

destaca l’activitat dels culis a Hawaii, un arxipèlag que encara era independent i on la

indústria sucrera va importar 300.000 treballadors d’Àsia que treballessin per la

Hawaiian Sugar Planters Association entre 1850 i 1920.73

Havent identificat la gran majoria dels territoris on els culis eren empleats, és

moment d’esmentar aquells punts del mapa que es situen fora d’Amèrica, el continent

on la immigració xinesa sota contracte va ser més nombrosa durant la segona meitat del

segle XIX. En menor mesura, Oceania i Àfrica van importar treballadors xinesos per

explotar impulsar les seves economies.

71

Yoshino, William. (2003), “The Journey from Gold Mountain: The Asian American Experience”.

Estats Units: JACL, p.3 72

Plowman, Robert J. (2010). “The Voyage of the “Coolie”Ship Kate Hooper” A Sen. Hu i Jielin Dong

(eds.). The Rocky Road to Liberty: A Documented History of Chinese Immigration and Exclusion. (pp.

66-79). Estats Units: Chinese American Society, p.64 73

Ibídem, pp.4-5

42

El cas d’Austràlia es similar al de Califòrnia, on una part de l’emigració xinesa

va ser lliure i motivada pel descobriment de mines d’or, i l’altra va ser en forma de

treball sota contracte. Entre 1847 i 1898, segons dades proveïdes per James Jupp, es

calcula que arribaren uns 1.000 xinesos d’ètnies diverses: Teochiu, Cantonesos, de

Hokkien i de la província meridional de Hailam. Van arribar en vaixells procedents de

Singapur per treballar en granges, cuines o com a servents domèstics a la part occidental

d’Austràlia, mentre que a les colònies de Nova Gales del Sud i Victòria, al sud-est de

l’illa, es van dirigir els miners cercadors d’or.74

A Nova Zelanda, tal i com ho exposa la historiadora australiana Persia

Campbell, l’any 1871 es van comptabilitzar 4.215 culis treballant en les explotacions

mineres.75

A l’Àfrica el descobriment de les mines d’or van suposar un gran reclam per

a inversors i companyies mineres occidentals. Si bé el trasllat de culis a Sud-àfrica està

generalment protagonitzat pels hindis provinents del Raj Britànic, a la regió de

Transvaal, Peter Richardson confirma la presència d’emigrants xinesos durant la

primera dècada del segle XX.76

En els darrers paràgrafs hem pogut observar les diverses regions geogràfiques

escampades per tot el mapa, que es van nodrir de la mà d’obra xinesa. El Carib,

representat per illes com Cuba, Trinidad y Tobago o Martinica i per països i regions que

hi tenen port, com és el cas de les dues Guyanes o Panamà. Sud Amèrica continental

amb els casos de Perú i Brasil, i Amèrica del Nord amb el principal flux de treballadors

arribant a Califòrnia i descendent fins a arribar a terres mexicanes. Austràlia, Nova

Zelanda i Hawaii formen part del col·lectiu de territoris d’Oceania que també van

beneficiar-se d’aquest tràfic internacional de persones.

Les rutes que partien sempre des dels ja esmentats ports dels tractats o de

dominis colonials al Mar de la Xina (Hong Kong, Macao, Singapur o Filipines) eren

llargues travessies que duraven centenars de dies. A excepció del trajecte relativament

senzill en direcció a Austràlia i Nova Zelanda, que es realitzava en uns 60 dies des de

ports com Amoy fins a Melbourne, els viatges resultaven tot un repte pels passatgers

74

Jupp, James. (2001). “The Australian People: An Encyclopedia of the Nation, Its People and Their

Origins”. Austràlia: Cambridge University Press, p.214 75

Campbell, Persia. (2012). “Chinese Coolie Emigration: to Countries within the British Empire”. Estats

Units: Routledge.p.79 76

Richardson, Peter. (1982). “Chinese Mine Labour in the Transvaal”. Londres: The Macmillan Press

LTD, pp.5-6

43

xinesos. Una de les rutes més freqüents és identificada per Emma Christopher,

Cassandra Pybus i Marcus Redicker. Per creuar l’oceà Pacífic en direcció a Perú es

requerien múltiples aturades a Yokohama, a Samoa, a les Illes Cook o a l’illa de Pasqua,

fins arribar a Valparaíso i vorejar la costa fins arribar al port de Callao.77

Arnold

Meagher estima que aquest trajecte requeria entre 110 i 120 dies.78

L’altre ruta ressenyada per Christopher, Cassandra i Pybus, rodejava l’Àfrica per

sortir a l’Oceà Atlàntic. Per arribar a les illes del Carib era la ruta més comú. Sortint des

de Macao, travessava l’estret de Sunda i tot creuant l’Oceà Índic vorejava el Cap de

Bona Esperança, aturant-se a l’illa de Santa Helena. Després s’encarava l’Atlàntic en

direcció a les Guianes per entrar al mar del Carib i dirigir-se a l’illa pertinent.79

El total

de temps que es necessitava per anar de les costes de Xina a les Antilles, era d’uns 147

dies, mentre que el viatge fins a Califòrnia era d’uns 100 dies, segons els càlculs que

formula Arnold Meagher.80

A aquestes dues rutes que es dirigien a Amèrica se’n va sumar una altra gràcies a

una de les grans obres del segle XIX, que Albert Garcia Balañá destaca en un dels seus

articles. L’any 1869 l’obertura del Canal de Suez suposaria una millora i reducció de les

distàncies entre Orient i el Carib. Per evitar vorejar el continent africà, des de l’Índic

s’entrava al Mar Roig i s’accedia al Mediterrani a través del Canal. Havent creuat el

Mare Nostrum la sortida a l’Atlàntic dirigia directament a Amèrica. Aquesta obra era un

avenç important per al transport marítim, i per aquest motiu, no és casual que inversors

espanyols tinguessin una gran participació en les accions de la Companyia Universal del

Canal Marítim de Suez, obra impulsada per Ferdinand de Lesseps que tenia estreta

relació amb l’alta burgesia barcelonina. El transport de culis de Xina a Cuba, on les elits

econòmiques espanyoles hi tenien grans interessos, pot ser un dels motius pels quals

van promoure l’obertura de Suez.81

Evidentment qualsevol viatge d’aquestes dimensions estava subjecte als agents

que intervenen en aquest tipus de travessies: característiques del vaixell, circumstàncies

meteorològiques, corrents marines, aturades convingudes, problemes tècnics o de

77

Christopher, E., Pybus, C., Redicker,M. (2007). “Many Middle Passages: Forced Migration and the

Making of the Modern World”. Estats Units: University of California Press, p.172 78

Ibídem, p.150 79

Ibídem, p.172 80

Ibídem, p.150 81

Garcia Balañà, Albert (2008). “El Comercio Español en África en la Barcelona de 1858, Entre el

Caribe y el Mar de China, Entre Londres y París”. Illes Imperis, N. 10/11, pp.184-185

44

disciplina... Atenent a aquests factors, no cal dir que la durada dels trajectes és

aproximada.

Les immenses distàncies i hipotètiques inclemències meteorològiques que els

vaixells de culis travessaven no eren l’únic inconvenient que els culis havien de

suportar. La organització dels vaixells per part dels traficants europeus no era, ni molt

menys, la desitjable. Les sobrecàrregues i l’espai reduït al qual es dipositava als culis

implicava que les condicions de viatge fossin nefastes. L’excés de passatgers no només

es traduïa en incomoditat, sinó que podia arribar a ser letal per culpa de sufocacions

causades per la manca d’espai i la calor pròpia de latituds equatorials.

La manca d’espai que no era l’única pega. Una mala planificació del viatge

podia deixar sense subministrament d’aigua o aliment a la tripulació, i en aquests casos

els primers a qui els hi mancava era als culis. Per molt que la normativa exigís als

comandants proveir els dipòsits amb aliments i medicaments de sobres, no sempre es

complien les obligacions. Com a curiositat i com a exemple del carregament d’un

vaixell, l’annex conté un llistat molt extens de productes amb els quals es guarien les

bodegues dels velers o vapors: aliments variats, begudes, medicaments i altres utensilis

composen el llistat.82

Malgrat la previsió i cautela haurien hagut d’imperar sempre, els responsables

no sempre tenien la cura necessària, i, en general, els vaixells de culis, es

caracteritzaven per la falta d’higiene, que provocava l’aparició de malalties que posaven

en risc la salut de tots els culis i tripulants. Si a aquesta precarietat del vaixell hi sumem

la tensió, ràbia i violència que gent que ha estat estafada o segrestada engendrava, el

resultat no pot ser bo. Les baralles internes o en contra dels oficials occidentals podien

arribar a convertir-se en veritables motins que a alta mar suposaven situacions

d’extrema delicadesa.

Com es d’esperar, qualsevol indici d’alçament era respost amb duresa per part

dels oficials mitjançant un alt grau de violència física. El maltractament que rebien era

tant cruel que alguns recorrien al suïcidi per acabar amb el patiment que representava un

viatge tant llarg i dur. Al seu llibre “Being Chinese: Voices from the Diasporta, Wei

82

Veure Document 2 de l’Annex.

45

Djao ens descobreix el terme amb el qual molts xinesos es referien als vaixelles de

culis: “inferns flotants”.83

Les taxes de mortalitat entre els culis a alta mar, de les que es fa ressò Elliot

Young, son tant elevades com les que als segles anteriors experimentava la tripulació

esclava. Entre els anys 1847 i 1874 es calcula que un 12% dels xinesos transportats fins

a Amèrica Llatina van perdre la vida, un percentatge de morts similar al dels anteriors

viatges partint des de les costes africanes. Nogensmenys, si prenem les dades

contemporànies dels últims transports d’esclaus africans, la mortalitat s’havia

aconseguit reduir fins a un 7%, una xifra que dista de l’alt 12% dels viatges des de la

Xina. L’estupor que provoquen aquests guarismes creix quan els comparem amb l’índex

de mortalitat dels transports de persones entre Europa i Nova York o Sud-àfrica, que

amb prou feines superava l’1%.84

Encara que la distància i la complexitat del trajecte

fos major, queda pal·les que els trajectes dels culis es produïen sota unes circumstàncies

particulars que feien créixer dramàticament la mortalitat a bord.

La millor manera de comprovar què podia arribar a succeir durant els mesos de

navegació a bord d’un vaixell de culis és relatant experiències particulars documentades

sobre naus que van patir problemes a bord. Els casos del The Kate Hooper i del Norway

ens il·lustraran la tensió amb la que convivien capitans, mariners i culis mentre

travessaven les 13.690 milles que separaven el port de Macao del de La Habana via Cap

de Bona Esperança.

3.4 Exemples de motins: El Kate Hooper i el Norway

En primer lloc exposarem la història real del Kate Hooper, relatada per Robert Plowman

a l’obra “The Rocky Road to Liberty: A Documented History of Chinese Immigration

and Exclusion”.

El 15 d’octubre de 1857 salpava des del port de Macao un mercant de Baltimore

anomenat Kate Hooper que acostumava a cobrir el trajecte Hong-Kong-San Francisco

transportant mercaderies o immigrants voluntaris. Es dirigia a l’Habana carregant 642

83

Djao, Wei. (2003). “Being Chinese: Voices from the Diaspora”. Estats Units; University of Arizona

Press, p.21 84

Young, Elliot. (2014). “Alien Nation: Chinese Migration from the Coolie Era through the World War

II”. Estats Units: The University of North Carolina Press, p.30

46

culis i una tripulació de 38 persones contant comandaments, mariners i cuiners. El Kate

Hooper es disposava a desafiar la llei nord-americana de 1855, que, impulsada pel

missioner mèdic el Dr. Peter Parker, prohibia a les seves naus participar en el tràfic de

culis, afegint-se a moltes altres naus que ignoraven la norma.

Als tres dies de navegació, tres-cents culis van concentrar-se a coberta protestant

furiosos perquè consideraven que se’ls havia enganyat. Segons les fonts, els culis

haurien pujat al Kate Hooper amb l’objectiu d’arribar al port de San Francisco. En

veure que el vaixell es dirigia cap a l’oest en direcció a l’Oceà Índic, van adonar-se que

probablement aquesta ruta els portaria al Carib, amb tot el que això comportava. Les

protestes vehements dels culis van ser controlades per la tripulació que els va empènyer

i obligar a baixar a sota coberta tancant les escotilles.

Com a mesura d’escarment va encadenar a quatre culis i en va flagel·lar a tres

més, per intentar dissuadir qualsevol possible rèplica de rebel·lió. El càstig no va servir

de massa, ja que disset dies més tard els culis prendrien foc a la palla que formava part

de les lliteres on dormien creant un petit incendi a l’interior del vaixell. Amb lones

aïllants els mariners del Kate Hooper van aconseguir mantenir les flames controlades, i

per evitar asfixiar-se, els culis es van veure obligats a apagar el foc. L’incident es

repetiria amb el mateix resultat.

Si bé els tripulants mantenien el control de la situació, els focs podien

representar un gran perill per l’estructura del vaixell, i no es podien repetir

interrompudament. El Capità Jackson es va veure obligat a sol·licitar el suport d’altres

naus per tal que els hi subministressin més homes, armes i bots salvavides que

s’utilitzarien en cas d’haver d’evacuar l’embarcació. Els subministraments d’armes i

més homes els van aconseguir gràcies a un altre veler americà que s’aturà a cooperar

amb el Kate Hooper i aturant-se a l’Angier Point, als Estrets de Sonda (Indonèsia).

Amb el rearmament, el Capità Jackson, que havia començat a enmalaltir, va

decidir passar a l’acció. Va demanar la col·laboració dels propis culis perquè delatessin

als líders dels motins. Després de parlar, se’ls hi permetria tornar a sortir a coberta, i

abandonar el claustrofòbic interior del vaixell. Alguns culis van cooperar, i com a

resultat cinc dels impulsors van ser executats i molts d’altres encadenats i fuetejats.

Amb el pas dels dies, la malaltia del Capità Jackson va empitjorar i va acabar morint

quan el vaixell navegava a prop del Cap de Madagascar.

47

La tensió a bord es va resoldre de la següent manera: en grups de vint, els culis

podien sortir a prendre l’aire a coberta, sota l’atenta vigilància de la tripulació,

preparada per qualsevol altre possible gest desafiant, i van travessar l’Atlàntic sense

més incidents remarcables. Un cop arribats a l’Habana els culis van ser els primers en

abandonar el vaixell. Dels 642 que van sortir-ne de Macao, 612 van posar els peus a

Cuba, sumant 38 morts en total, incloent-hi els cinc executats. Per acabar el seu

tumultuós periple, els tripulants del Kate Hooper van patir impagaments de les

bonificacions que el difunt capità els hi havia promès per haver contingut els alçaments

dels culis i haver participat en la defensa del vaixell.85

En el cas del Norway, es tracta d’un dels clípers que Basil Lubbock presenta

amb detall al seu compendi “The Coolie Ships and Oil Sailers”. El Norway un dels

vaixells a vela més grans construït a Nova York, va patir contratemps molt similars als

del Kate Hooper. Partint des de Macao en direcció a La Habana amb 1000 culis a bord

als que van emplaçar dins de les escotilles de sota coberta.

Després d’una baralla amb ferits entre els propis culis, el capità va rebre un avís

per part d’un dels ferits més greus. S’estava tramant un motí. Malgrat l’advertència, el

capità no va fer cas de la confidència i no va poder anticipar-se a la revolta. Van calar

foc a l’interior del vaixell i van intentar forçar les escotilles que donaven a l’exterior.

Els intents d’apagar el foc es van combinar amb enfrontaments violents entre tripulants i

xinesos. Els trets i les espases en mans de la tripulació occidental va acabar amb 70

culis morts. Els culis pretenien atemorir als tripulants fins al punt de fer-los abandonar

la nau, però no van aconseguir-ho. La tripulació armada va resistir i no els va concedir

res més que l’oportunitat de sortir en grups reduïts i per torns a coberta.86

Part de la violència en contra dels culis produïda en els múltiples mercants de

culis, sorgia fruit del temor que existia a que episodis com els del Kate Hooper o el

Norway es repetissin. L’autoritat havia de romandre incontestable a les mans del capità i

dels oficials, i no podien tolerar cap alteració en l’ordre que alentís o el desviés la ruta.

El tracte que dispensaven als culis, era molt similar al que es dispensa a les bèsties

85

Plowman, Robert J. (2010). “The Voyage of the “Coolie”Ship Kate Hooper” A Sen. Hu i Jielin Dong

(eds.). The Rocky Road to Liberty: A Documented History of Chinese Immigration and Exclusion. (pp.

66-79). Estats Units: Chinese American Society, pp.65-76 86

Ibídem, pp.43-48

48

salvatges o als ramats, i evidencia el distanciament humà que existia entre europeus i

asiàtics. Per la seva banda els centenars de culis que convivien a les entranyes dels

vaixells eren víctimes d’unes condicions pèssimes i no oblidem que molts d’ells es

trobaven allà en contra de la seva voluntat. Per aquests motius no és d’estranyar que es

rebel·lessin i intentessin impedir que el vaixell arribés a port, encara que això els costés

la vida. En una novel·la d’aventures marítimes titulada Typhoon, Joseph Conrad plasma

amb versemblança la dinàmica existent entre els oficials i mariners i els culis.

3.5 Els culis a la novel·la Tifó, de Joseph Conrad

En primer lloc, hem d’apuntar que Conrad va ser un home de mar i ha estat considerat

un dels grans narradors de la literatura sobre el mar. La seva experiència a bord de

diferents velers i vapors li aporta una base sòlida en la qual va basar els seus relats.

A Tifó se’ns presenta un vaixell a vapor anomenat SS Nan-Shan que, sota

bandera tailandesa, viatja cap al port de Fuzhou retornant 200 culis que havien estat

treballant en colònies tropicals. Al endinsar-se al Mar de la Xina una caiguda de pressió

en el baròmetre fa presagiar complicacions meteorològiques. La novel·la narra com

aquest vapor sorteja amb èxit (i molt patiment) un terrible tifó que a punt està

d’enfonsar-lo. De rerefons queda retratat el tracte que els comandants i mariners

donaven als culis i de la nul·la empatia i proximitat que existia envers aquest tipus de

persones. De totes maneres Conrad atorga cert espai per humanitzar als culis en un

passatge que val la pena transcriure:

Los culis deambulaban, charlaban, fumaban o miraban en lontananza apoyados en el barandal;

algunos, extrayendo mediante cubos agua del mar, se duchaban recíprocamente; unos cuantos

dormían sobre los cuarteles de las escotillas, en tanto que varios grupitos de seis se sentaban

acuclillados formando corro en torno a bandejas de hierro con platos de arroz y tacillas de té; y

cada uno de aquellos celestes llevaba consigo cuanto poseía en este mundo: un arcón de

madera dotado de sonoro candado y cantoneras de cobre que encerraba los frutos de su trabajo,

consistentes en algunos trajes ceremoniales, varilla de incienso, acaso unos pellizcos de opio,

unos cuantos cachivaches sin valor, y un pequeño tesoro en dólares de plata ganados con gran

ahínco en gabarras carboneras, casas de juego o ruines trueques desentrañados de la tierra,

logrados fatigosamente en minas, en tendidos ferroviarios, en junglas mortíferas, a costa de

penosos afanes, ahorrados con tesón, celosamente guardados, ferozmente protegidos.87

87

Conrad, Joseph. (1999). “Tifón y otras historias”. Madrid: Valdemar, pp.19-20

49

Centrant el focus de la narració en ells, descriu una situació quotidiana que els

normalitza i els fa semblar molt més humans i propers que quan son objecte d’enganys,

càstigs i submissió total. Paral·lelament, el narrador posa èmfasis en l’esforç i el

sacrifici que aquests homes han fet per tal d’aconseguir petits, i molt valuosos, guanys.

En certa manera, s’entreveu una espècie de reconeixement pel dur treball que els culis

han estat duent a terme a les colònies.

Aquest breu paràgraf es contraposa amb l’actitud i tracte dels protagonistes de la

novel·la als xinesos. MacWhirr, el capità implacable i estricte, decideix tancar als culis

a l’espai d’entrecoberta de la proa i, com la resta de la tripulació no té cap mena de

consideració pels culis. L’excepció es el jove Jukes, dels pocs que mostra preocupació

pel seu estat. En quant comencen a endinsar-se al tifó, es produeix el següent diàleg,

entre els dos personatges esmentats, que delata la personalitat d’un i l’altre:

-En efecto. Un bamboleo muy pesado, muy pesado. ¿Qué desea usted?

Ante esto, Jukes perdió el poco aplomo que le quedaba y empezó a titubear.

-Pensaba en nuestros pasajeros -dijo como quien se aferra a un clavo ardiendo.

-¿Pasajeros? –preguntó con gravedad el capitán-. ¿Qué pasajeros?

-Pues los chinos, mi capitán -explicó Jukes, desganado y de esta conversación.

-¡Ah! Haberlo dicho claramente. No se me alcanzaba a qué se refería. Jamás había oído llamar

pasajeros a una turbamulta de culis. ¡Los pasajeros, ésa sí que es buena! ¿Qué mosca le ha

picado?88

Pel capità no mereixen ni el tracte de passatgers, i el seu benestar no es té en compte a

l’hora d’enfrontar una tempesta, encara que un dels seus deixebles li proposi una

lleugera modificació del rumb per evitar mals majors als culis:

- Con los balances, las cubiertas embarcan excesiva agua, mi capitán. Me pareció que tal vez

no le importaría aproar el barco contra la marejada… durante un ratito, Hasta que esto amaine

un poco…prontísimo según creo. Proa hacia el este. Nunca había visto un barco bailotear así.

(…)

- ¿Adónde pretende que nos dirijamos? Quiere que desvíe cincuenta grados de su rumbo un

vapor de gran potencia, ¡para la comodidad de los chinos! Créame, he oído hablar con creces

de los desastres que se perpetran en el mundo; pero esto…Si no fuera porque lo conozco,

Jukes, pensaría que está ebrio (…)89

88

Ibídem, p.38 89

Ibídem, p.39

50

La situació encara es dificulta més quan el tifó atrapa al SS Nan Shan i el caos envaeix

el vaixell. Tancats sota coberta els culis lluiten per sobreviure a l’aigua que es filtra. Per

si fos poc, per culpa del balanceig els cofres que guardaven els seus estalvis s’obren al

colpejar contra les parets i desprenen totes les monedes per terra, provocant baralles

entre ells mateixos per fer-se amb les màximes monedes possibles i robant-se els diners

entre ells. La violència no es només per intentar obtenir el màxim botí possible sinó

també per accedir a les parts menys inundades del vaixell. L’horror provocat per les

altes onades i la pluja torrencial amenaça amb destruir el vaixell, però els que més ho

sofrien eren els culis. En un moment crític de la tempesta, els mariners decideixen

aplacar les brutals baralles entre els culis i decideixen baixar a l’entrecoberta per posar

fi a l’anarquia. L’escena descriu un panorama infernal i salvatge:

- (…) Empújenlos en dirección a proa. Aprovechad el momento en que el buque dé un cabeceo.

Hala con ellos. Arrimadlos contra el mamparo. Amontonadlos allí.

La irrupción de los marineros, en el hervidero del entrepuente produjo un idéntico efecto que un

chorro de agua fría en un caldero hirviendo. Durante unos momentos el tumulto disminuyó.

La mayoría de los chinos estaba entremezclada en una tan apretada masa que los marineros,

enlazándose los brazos y ayudados por un formidable zambullid del buque, lograron de un único

gran empellón empujarlos en dirección a proa, como si de un bloque sin fisuras se tratara. Por

detrás de ellos, pequeños grupos y cuerpos aislados caían rodando de un lado a otro.

El contramaestre realizó fabulosas proezas de fuerza. (...); dijo "¡Ah!" y volaron dispersándose.

Mas el carpintero hizo gala de mayor inteligencia. Sin decir palabra a nadie, retornó a la crujía y

cogió varias adujas de amarre-cadenas y cordaje- que allí había visto. Podían servir para aparejar

andariveles.

En realidad no hubo resistencia. La pelea, comoquiera que se hubiese iniciado, había acabado

por degenerar en una caótica contienda de pánico ciego. Aunque en un principio lis culis habían

combatido en pos de sus esparcidos dólares, a aquellas alturas ya sólo lo hacían para conquistar

un asidero. Se agarraban recíprocamente del cuello nada más que para evitarse ser arrojados de

punta a punta. (…)

La llegada de los diablos blancos fue un terror. ¿Habían venido a matar?

Los individuos separados del racimo humano se volvían sumisos en manos de los marineros;

varios, arrastrados por los pies a un lado, yacían pasivos lo mismo que cadáveres, con fijos ojos

dilatados. Uno que otro culi se postraba de hinojos como implorando clemencia; a algunos a

quienes el miedo excesivo tornaba irreductibles, les inferían un bronco puñetazo entre ceja y

ceja, y se amansaban; en tanto que los heridos se resignaban a los más bruscos manejos,

parpadeando compulsivamente pero sin un quejido. Chorreaba sangre por los rostro; en las

rapadas cabezas había desolladuras, arañazos contusiones, chirlos, cortes (…).

51

Los alinearon en prietas filas, luego de reducirlos a viva fuerza, de impartirles algunas bofetadas

para aplacarles los nervios (…). Los hicieron sentarse en el piso, en lívidas hileras desfallecidas,

y el carpintero, ayudado de dos tripulantes, iba y venía afanosamente tendiendo y tensando

andariveles de extremo a extremo.90

Per incidir en l’alteritat i la desesperació dels xinesos l’escena continua amb un

desenllaç que recorda a les sensacions que els mariners experimentaren a bord del Kate

Hooper i el Norway. El temor provocat per la desconeixença de l’altre, i la por que

suposava que dos-cents culis poguessin atacar-los es posa de manifest en les següents

línies:

Inesperadamente uno de los culis arrancó a hablar. La luz oscilaba sobre su magro rostro

contraído; alzaba la cabeza como un sabueso cuando aúlla. De la carbonera llegaban diversos

ruidos y el tintineo de algunos dólares que caían rodando; extendió el brazo, abrió la sombría

boca tanto como si bostezara, y sus ininteligibles sonidos guturales, que no parecían pertenecer

a humano lenguaje, causaron a Jukes una sensación rarísima, como si un animal intentara la

elocuencia.

Otros dos rompieron a barbotar algo que Jukes intuyó protestas airadas; los demás se agitaron

con murmullos y gruñidos. Jukes ordenó a los tripulantes que salieran del entrepuente a toda

prisa. Él se retiró el último, reculando a través de la puerta, en tanto que los gruñidos subían de

tono hasta trocarse en un fiero barullo y los puños empezaban a crisparse hacia él como hacia

un malhechor.91

Tot i el terror i el drama que el tifó provoca a bord del SS Nan-Schan, el desenllaç

d’aquesta aventura marítima és feliç, o si més no positiu. El capità, malgrat no sentir cap

tipus d’empatia pels culis, fa gala de la seva rectitud i autoritat, organitzant un

repartiment equitatiu de tots els diners escampats per sota coberta, aplegant-los tots i

dividint-los entre els dos-cents culis. Per acabar amb una última pinzellada de la

novel·la, remarcarem una última descripció que es fa dels culis i del seu estat, des del

punt de vista del jove Jukes:

Abiertas estaban ya las escotillas, y en cubierta todos los culis después de haber permanecido

allá abajo una noche y un día. Causaba una sensación rarísima ver juntas tantas caras

depauperadas y salvajes. Los infelices miraban a todas partes, al cielo, al mar, al buque, como

si hubiesen creído que todo habría volado hecho pedazos

90

Ibídem, pp.74-75 91

Ibídem, p.76

52

Ya habían sido destapadas las bodegas y los coolies se encontraban sobre cubierta, después de

un día y una noche de encierro. Era curioso observar sus caras amarillas y demacradas,

agolpadas todas juntas. Los pobres desgraciados observaban atónitos el cielo, el mar y el barco,

como si hubieran pensado encontrar sólo sus despojos. ¡Y no es de extrañar! Lo que habían

tenido que pasar, habría bastado a encogerle el alma a cualquier blanco. Pero es que se dice que

el chino no tiene alma. Tiene, eso sí, una reciedumbre pasmosa. Ahí había un tipo a quien casi

le habían sacado un ojo. Le salía de la cuenca como si fuese medio huevo de gallina. A un

blanco, eso lo habría postrado en la cama durante un mes; en cambio, ahí estaba el tipo

paseándose entre la multitud y parloteando como si nada..92

Queda en evidència la diferenciació racial de l’època que s’introduïa entre blancs i

grocs. Diferències de pell i trets físics que tenen (segons el testimoni de la novel·la)

efecte implícit en la personalitat i actitud de tots els xinesos. Al mateix temps però,

Jukes admira la fortalesa interior i exterior d’aquests culis que, d’una vegada per totes,

tornaven a la seva terra després d’anys d’infern al mar i a les terres llunyanes on havien

estat destinats.

Encara que no podem perdre la perspectiva literària de Typhoon, és un testimoni

que relata amb precisió i altes dosis de realisme el que el propi autor podria haver

experimentat en les seves expedicions transoceàniques. El fet de que Joseph Conrad, es

fes ressò de històries d’aquesta mena, o que inclús pogués haver-ne estat un testimoni

directe, es el motiu per el qual l’utilitzem per a detallar la experiència dels culis a alta

mar. Combinant-ho amb les vivències reals i documentades dels dos vaixells americans,

anteriorment exposades, ens permeten fer-nos una idea de la perillositat del viatge, de la

crueltat en el tracte que rebien els culis, i de les dures i deplorables condicions amb que

havien de suportar, durant mesos, el trajecte a un destí no més esperançador.

92

Ibídem, p.92

53

4. A la colònia: el cas de Cuba

Arribats a la destinació colonial corresponent, pels culis començava un periple d’una

determinada durada en que estarien sotmesos als treballs i condicions salarials que els

contractes prèviament firmats estipulaven. Per analitzar de prop les condicions a les que

estaven subjectes en les tasques que exercien i comprovar com era el seu règim laboral,

centrarem el focus d’atenció a l’illa de Cuba.

L’activitat dels milers de culis a la colònia espanyola servirà, en primer lloc,

com a model per inspeccionar la naturalesa d’aquest tipus de treball importat a diversos

punts del món i que a l’illa convivien amb els esclaus. Pararem atenció com l’arribada

de nous braços a les plantacions va generar un considerable augment de la producció

sucrera. En segon lloc relatarem la duresa que va fer de Cuba un dels destins més

cruents pels culis i veurem en detall el malson que experimentaren. La diplomàcia entre

espanyols i xinesos va néixer arran dels interessos en el tràfic de culis, i en la voluntat

del govern xinès de protegir als milers de ciutadans que eren maltractats a Cuba. Al

mateix temps, descobrirem alguns dels actors claus, que des de Madrid i Barcelona

gestionaven i possibilitaven el tràfic de culis des de Xina a la Habana perquè l’illa

seguís reportant beneficis a les empreses nacionals que hi operaven. Veurem com les

connexions internacionals que permetien un negoci a gran escala com aquest, també

incloïen ciutadans espanyols i catalans.

4.1 Reforçant l’herència esclavista

El passat cubà està indubtablement marcat pel vincle colonial amb Espanya i

l’explotació que aquests van fer dels recursos naturals i humans de l’illa. La presència

espanyola es prolonga des de l’època dels Reis Catòlics, quan Cristòfol Colom en la

seva expedició al Nou Món (1492) la batejà com l’Illa Juana, iniciant un període de

conquesta i domini que s’estendria durant tota l’època moderna, fins arribar a les portes

del segle XX. Finalment, a través de processos bèl·lics que s’originen durant la segona

meitat del segle XIX la lluita independentista cubana acaba triomfant l’any 1898, amb la

participació decisiva d’Estats Units que derrotà les tropes espanyoles, posant fi a més de

400 anys de sobirania castellana primer, i espanyola després.

54

Com molts dels altres territoris colonials del segle XIX, el sistema econòmic

insular estava basat en l’explotació agrícola d’extenses plantacions de canya de sucre o

de tabac. Els enginys agrícoles, des dels temps de les encomiendas s’havien sustentat en

el treball que indígenes oferien als encomendadores, a canvi de protecció i

evangelització. Amb el pas dels anys, es va aprofitar la conjuntura internacional per

importar esclaus africans, que gràcies a les seves capacitats físiques i d’adaptació al

clima tropical resultaven de gran utilitat als terratinents hispans. L’agricultura cubana

depenia en gran part de la mà d’obra esclava, i per aquest motiu la prohibició

d’importar-ne més que Gran Bretanya obliga a firmar als espanyols al 1817, suposà una

mala notícia per a les economies cubanes.

Com apunten Lisa Yun i René Laremont el tractat signat entre els dos països

disminueix considerablement el transport des de costes africanes a l’illa, però no

l’interrompia del tot, ja que clandestinament el tràfic d’esclaus seguí present. La

repercussió també es va notar en l’augment del preu de cada esclau, més escassos i més

costosos d’importar. Aquests factors desencoratjaven el negoci esclavista, i dels 10.000

esclaus que arriben al 1844 es passen als 1.000 de 1847, reduint el nombre en un 90%.93

Durant la dècada dels anys 40, és quan els hacendados cubans van començar a

mostrar interès en la mà d’obra asiàtica amb la qual els britànics havien començat a

experimentar, però això no va suposar la supressió de l’esclavitud. Santiago Garrido

recorda que, prèvia decisió d’importar treballadors asiàtics, els caps de les plantacions

van intentar substituir gradualment la plantilla esclava per gallecs i indígenes provinents

del Yucatán, però no la iniciativa no quallar.94

Una de les particularitats de Cuba és que

els esclaus africans i els culis xinesos, van conviure molts anys a les plantacions ja que

fins al 1886 Cuba no va abolir l’esclavitud, i aquest fet és d’una gran importància per

entendre el perquè la situació dels culis a Cuba era particularment dura.

La coexistència d’esclaus amb treballadors sota contracte no només va permetre

mantenir nivells de producció alts que satisfeien la demanda europea, sinó que els

augmentà meteòricament, situant el sucre cubà com a líder destacat del mercat mundial.

93

Ibídem, p.102 94

Ibídem, p.966

55

La taula que incorpora l’article de Yun i Laremont ens servirà per il·lustrar

numèricament el boom sucrer cubà, afavorit per l’arribada de nous braços provinents

d’Àsia.95

Table 3.

Sugar Production Figures for Jamaica, Brazil, Cuba, and Puerto Rico (Tons)

Cuba Puerto Rico Jamaica Brasil

1830 105.000 20.000 69.000 83.000

1840 161.000 36.500 26.500 82.000

1850 295.000 50.000 29.000 110.000

1860 429.000 58.000 26.000 57.000

1870 703.000 105.000 24.500 101.500

L’extraordinari creixement en les exportacions de sucre que es produeix a Cuba a partir

dels anys 40 (quan comencen a desembarcar els culis) contrasta amb la gran regressió

de les xifres de Jamaica, que respecte la dècada dels 30, redueix més de la meitat les

tones de sucre exportades. Part de la culpa s’hauria d’atribuir a l’abolició de l’esclavitud

al 1834, una mesura aplicada amb molta anterioritat en comparació a Cuba, on els

xinesos no reemplacen sinó que reforcen el treball esclau tant longeu com gairebé en

cap altre lloc.

4.2 L’infern cubà

Les característiques de l’indentured service han estat exposades prèviament i ja hem

alertat de la futilitat dels contractes que sovint resultaven ser paper mullat. La violació

dels termes acordats als ports de partida, sempre per part dels contractants, deixava

desemparats als treballadors que quedaven sotmesos a un règim gairebé idèntic al dels

esclaus. En particular, els traficants i plantadors cubans van fer de la vulneració una

constant, reduint als culis al mateix estatus que els esclaus africans i deixant-los

completament desvalguts. Sense possibilitats de reclamar, a les antípodes de la seva llar,

95

Ibídem, p.106

56

en un món desconegut, sense nocions lingüístiques i a mercè dels tractes brutals dels

traficants, els culis es quedaven sense marge de maniobra.

A l’inrevés però era impensable que els culis poguessin infringir els termes

pactats a Xina. Des del moment de la signatura, els xinesos s’entregaven (normalment

desconeixent-ho) al seu patró. Per coacció o per ignorància, amb la seva firma es

comprometien a una submissió, que d’haver-la concebut nítidament, probablement no

s’hi haurien prestat mai. Estudis especialitzats en la matèria com “The Coolie Speaks”

de Lisa Yun, fan referència a contractes amb un període de vuit anys de treball i a la

deute que, fruit del trasllat, els xinesos contreien amb els seus contractista. El cost de

l’aliment o vestimenta, i els dies laborables incomplerts per malaltia o indisposició,

s’afegien al deute contret amb el patró. D’aquesta manera, el contracte de vuit anys i

l’horitzó de l’alliberament laboral es dilatava en el futur, veient-se els culis obligats a

renovar els seus contractes amb el mateix patró o cercar-ne un altre.96

El segon contracte no era gens inusual, tot al contrari, sobretot per aquells que

tenien en ment tornar a la seva llar i havien de costejar les despenses del passatge a

Xina. En la seva tesis sobre l’obertura de la primera ambaixada xinesa a Espanya, Javier

Cantalapiedra exemplifica la dificultat que es presentaven un cop finalitzaven els vuit

anys pactats. Els contractes ambivalents i poc clars, jugaven sempre a favor dels

contractants, emparats per les autoritats illenques, que forçaven als culis a tornar a les

plantacions restablint el vincle laboral amb l’antic patró, o un de nou.97

La prolongació

del servei dels culis acabava sent pràcticament indefinida. Al finalitzar el període de

temps signat, alguns patrons els forçaven a signar més anys, amb l’amenaça d’enviar-los

a construir carreteres a mode de presoners sense percebre cap salari, negant-los el retorn

a Xina i qualsevol possibilitat d’emancipar-se a Cuba.98

El treball sota un contracte vulnerat, es transformava així en neoesclavitud, i

coexistia amb l’antiga. Per posar en perspectiva ambdues pràctiques, Lisa Yun plasma

una comparativa xocant, formulada per acadèmics cubans. Segons aquests últims,

mentre que l’esperança de vida d’un esclau a l’illa era d’uns vint anys, més del

cinquanta per cent dels culis no van arribar a sobreviure als vuit anys pels quals havien

96

Ibídem, pp.28-30 97

Cantalapiedra, Javier. (2015). LA PRIMERA EMBAJADA CHINA EN EUROPA Y AMÉRICA: Chen

Lanbin y Li Shuchang en España (1874-1879). (Tesis Doctoral). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra,

p.178 98

Ibídem, p.183

57

signat.99

Una comparació esfereïdora que constata que les condicions de treball i de

vida, podien ser inclús pitjors pels xinesos que pels africans. A continuació intentarem

plasmar la realitat dels culis a les plantacions per arribar a comprendre fins a quin punt

aquest règim de treball s’equiparava a les infames condicions de l’esclavatge.

Difícilment existeixi millor manera de relatar l’experiència que fer ressonar la

dolorosa veu dels propis protagonistes. Abans, però, hem de contextualitzar la Cuba

Comission Report, l’informe que ofereix els testimonis dels xinesos en primera persona.

4.3 Revelacions de la Cuba Comission Report

Javier Cantalapiedra mostra quines són les circumstàncies a les quals ha de fer front

Xina, en acabar la Segona Guerra de l’Opi. El govern Qing es veu forçat a acceptar

l’emigració sota contracte dels seus súbdits a l’estranger, a canvi de que britànics i

francesos prometessin unes millores en les condicions de l’emigració que mai es van

produir. Per intentar mitigar les irregularitats que es repetien contínuament als ports del

sud-est del país i als destins dels culis, el Zongli Yamen (l’oficina que s’ocupava de les

relacions exteriors xineses) va decidir implantar les Regulacions de Pekín de 1866. Amb

el suport internacional d’Estats Units, Rússia, Alemanya i Bèlgica, aquestes clàusules

tenien l’objectiu de regular el tràfic de culis. El govern xinès tenia la voluntat de vetllar

pels seus ciutadans escampats per arreu del món, i volia evitar que sofrissin enganys,

impagaments o mals tractes. La pressió internacional i l’empenta del Zongli Yamen van

fructificar, i Espanya va haver de firmar un tractat d’emigració amb el govern Qing,

l’any 1867. Aquest acord, a banda de garantir el benestar dels treballadors enrolats

voluntàriament, permetia l’enviament d’un representant governamental a Cuba, perquè

supervisés l’estat dels seus súbdits.100

Durant la dècada de 1870 l’escenari mundial havia començat a donar l’esquena

al tràfic de culis. Estats Units i Gran Bretanya, esperonats per la premsa nacional i

l’opinió pública, van abanderar les crítiques cap a aquesta pràctica que havia demostrat

ser un succedani de l’esclavitud, i de la qual se’n retiraven gradualment. Per aquest

motiu l’expedició imperial xinesa a Cuba, anà acompanyada d’observadors

99

Ibídem, p.29 100

Ibídem, pp.166-167

58

internacionals que actuaven d’intermediaris en el conflicte diplomàtic que el

maltractament de treballadors xinesos a Cuba havia originat entre el Celeste Imperi i

Espanya.

El professor d’història moderna de Xina, Rudolph Ng identifica als instigadors

de la Cuba Comission Report sent Chen Labin, diplomàtic cantonès amb experiència

internacional i cap de la Missió Educativa Xinesa als Estats Units, l’encarregat de

capitanejar-la. A Chen Labin l’acompanyaven el britànic A. MacPherson i Alfred

Huber, francès. Ambdós ostentaven càrrecs de comissaris de comerç a la Xina i

coneixien l’idioma i les costums del país. La comissió de investigació havia estat

orquestrada pel Príncep Gong, actuant en nom de l’emperador Tongzhi, i en ella hi

destacà Robert Hart, britànic que treballà al servei de la Dinastia Qing per a modernitzar

les relacions externes de l’Imperi. Hart va tenir un paper destacat en l’organització de

l’expedició doncs es va encarregar de difondre a través de la premsa nacional i

internacional els motius de l’expedició. Coneixedor del funcionament polític occidental,

va aconseguir generar una expectació mediàtica suficient que donés ressò a les

conclusions que Chen Labin i companyia extraguessin de Cuba, en relació a la situació

dels culis. L’estància a l’illa va durar des del 17 de març de 1874 al 8 de maig del

mateix any, temps durant el qual la delegació va visitar l’Habana, Matanzas, Colón i

Cienfuegos entre d’altres.101

Quines conclusions n’extreu la Comissió de la seva estada a Cuba? El

maltractament que pateixen els seus conciutadans a l’illa ha estat constatat de primera

mà i es va prendre declaració a molts dels culis que treballaven a les plantacions i que

van relatar amb detall els diferents episodis del viatge fins arribar a la plantació, on els

maltractaments s’accentuaven. Per sentir la veu dels culis, ens basarem en els extrets del

document original que la Universitat John Hopkins de Baltimore va editar i traduir a

l’anglès.

Presentant primer a cada testimoni pel seu nom, l’informe afegeix el relat de les

diferents situacions viscudes des de que els forçaven a embarcar-se a les costes del Mar

de la Xina, fins que eren venuts a l’Habana i obligats a treballar durament sota

l’amenaça del càstig físic.

101

Ng, Rudolph. (2014). “The Chinese Comission to Cuba (1874): Reexamining International Relations

in the Nineteenth Century from a Transcultural perspective”. A Transcultural Studies, N.2.

59

Un cop descarregat el vaixell diferents testimonis relaten el que succeïa:

“on landing, four or five foreigners on horseback, armed with whips, led us like a herd of cattle

to the barracoon to be sold” (…) “ Chinese (in the Havana baraccons) are treated like pigs and

dogs, all the movements, even their meals, being watched, until, after the lapse of a few days,

they are sold away”(…) “when offered for sale in the men-market we were divided into three

classes—1st, 2nd, and 3rd, and were forced to remove all our clothes, so that our persons might

be examined and the price fixed. This covered us with shame”.102

Les declaracions sobre la violència que rebien a les plantacions durant les llargues i

fatigoses jornades de treball, per part dels amos, mostren els següents maltractaments:

“I myself have seen men flogged until they vomited blood, and death ensued a few days

afterwards.” (…) “on the sugar plantations the task assigned is executed at all slowly, the

overseers at once inflicted several tens of blows, drawing blood, lacerating the skin, and

causing inflamed swellings.” (…) “if the work is not performed to the satisfaction of the

administrator, imprisonment and working in chains are resorted to, or 20, 25, 50 or an

indefinite number of blows are inflicted, causing the blood and flesh to trickle down.” (…) “the

overseer said it did not matter if we died, as others could be bought to take our places.” (…)“I

had to labor night and day, suffered much from cold and hunger, was flogged when seriously

ill, and was chained and imprisoned even for resting a few moments.”103

L’informe també recull les irregularitats pel que fa a l’abastiment alimentari o als salaris

pactats, mostrant les dificultats per alliberar-se del règim de treball i poder tornar a casa

un cop finalitzat el període de temps firmat:

“the daily food consisted of only maize and bananas. Our monthly wages, in the meantime, are

only $4 in paper, not equal to $2 in China, and insufficient to procure us even the additional

necessary supplies of food and clothing. It is thus impossible to save money.” (…) “we are

allowed three meals a day, composed of sweet potatoes, maize, plantains and a piece of rotten

slat beef, weighing 2 taels” (…)“I had to work night and day, was fed on only potatoes and

plantains, and was limited to a few instants of sleep.”(…) “after we had completed our eight

years, our master refused to issue cedulas, and desired us to work six more years. If we refused

we were beaten and chained. Those who have no money to hire a padrino, who wish to go to

other places of service, are exposed to be arrested by the guards and sent to the depot”. (…)

“on the termination of the agreement I was refused the necessary papers, and my master was

102

“Excerpts from The Cuba Commission Report: A Hidden History of the Chinese in Cuba, The

Original English-Language Text of 1876” (Baltimore: Johns Hopkins University Press, 1993), p.1 103

Ibídem

60

even wrathful at my applying for them. I was delivered to the officials, who would not permit

me to speak, and was confined in prison for six years, laboring but receiving no wages, a

helpless victim of cruelty.”104

Un dels extractes que més crida l’atenció és la interrogació que Jen-Shi- Chen formula,

contrariat i desesperat pel tracte que ell i els seus rebien a Cuba, amb la voluntat de

saber quan es podria posar fi al seu suplici. La indignació l’expressa en mode de petició

perquè tal i com succeí amb l’esclavitud, es defensin els seus drets:

“but though the officials, the merchants, and the planters are all indebted to us, they, with

heartless cruelty, torment us daily and hourly, refuse to treat us as human beings, disposing of

us as slaves and acting towards us as if we were brute beasts. We learn that friendly relations

now exist between China and the greater powers of the West, and that it is by the efforts of the

latter that the traffic in negro slaves has been suppressed. Why do they not render to us a

similar service?”105

Recopilem aquests testimonis per tal de fer-nos una idea de la crueltat imperant a la que

els culis es veien subjugats a Cuba: emmagatzemats brutalment en barracons només

trepitjar sòl cubà, sotmesos a inspeccions dels seus cossos despullats per a la seva

compra, penalitzats i castigats en forma de fuetades o cops fins al punt de ferir o matar

als treballadors si el seu ritme de treball no satisfeia als vigilants, víctimes de gana i fred

per culpa d’una mala alimentació i la no provisió de les peces de roba acordades o

vulneració de les hores de descans necessàries per a un jornaler. A tot això, cal sumar-hi

la freqüent obligació d’estendre el període de treball que els mantenia lligats al patró o

els confinaven en presons privades o els enviaven a fer treballs forçosos com a

presoners, sense percebre cap salari.

La majoria dels testimonis entrevistats pertanyien a la indústria sucrera, tant en

plantacions com en refineries. Tot i així, a The Coolie Speaks, Lisa Yun es fa ressò

d’altres llocs de treball que en menor mesura també utilitzaven mà d’obra xinesa. Des

de la construcció de ponts, fars o carreteres fins a carnisseries, forns o ferreteries,

passant pel sector de la neteja, la jardineria o el cultiu de tabac i altres plantes o

aliments.106

Es més que probable que les condicions variessin segons la tasca que

havien de desenvolupar els culis, i que inclús en alguns punts se’ls respectés, però la

104

Ibídem, p.1-2 105

Ibídem, p.2 106

Ibídem, p.62

61

tònica general i majoritària va ser la dels treballs forçosos que se’ls imposava a les

plantacions, en especial a les de canya de sucre.

El testimoni que ofereixen aquests els diferents de la Comissió de 1874, son els de

culis que sobrevivien a aquestes condicions. Nogensmenys, d’altres no eren capaços de

resistir a la violència emprada pels patrons que, com relaten alguns, no tenien cap tipus

de contemplació en colpejar fins a les últimes conseqüències. Donades aquestes

condicions, no és d’estranyar que el suïcidi fos una pràctica recurrent entre els culis que

no podien suportar una situació tant penosa.

Santiago Garrido identifica el suïcidi com un mètode de resistència als maltractes

rebuts, i apunta que els casos de suïcidi entre els culis eren altament més freqüents que

entre altres ètnies que exercien el mateix tipus de tasques.107

Les dades, dramàticament

aparatoses, les proporciona Joseph C. Dorsey en el seu article sobre alguns aspectes dels

treballadors xinesos contractats a la Cuba del segle XIX. Durant cada any que es

comprèn entre 1850 i 1872, 500 culis es van treure la vida. Això situà a Cuba com el

territori del món on succeïen més casos de suïcidis.108

Matthew Pratt Guterl detalla,

basant-se en alguns fragments de la Cuba Comission Report que alguns xinesos optaven

per acabar definitivament amb aquest malson pensant que amb la mort retornarien a la

seva llunyana i enyorada terra. Els mètodes més freqüents eren a través del penjament i

llançant-se a les calderes de sucre o als pous.109

Un altre mètode d’acabar amb el patiment era a partir del consum d’opi, un hàbit

que estudia Evelyn Hu-DeHart i que també va aparèixer a les plantacions cotoneres,

sucreres o de guano del Perú. La permissió i promoció del consum d’opi per part dels

treballadors a les haciendas tenia un afecte ambivalent. Per una banda va ajudar als

jornalers a alleugerir la seva pena i a pal·liar el dolor físic i emocional que el dia a dia

els provocava, i per alguns era l’única satisfacció que els quedava. A més a més, havent

fumat opi, els treballadors resultaven més dòcils i obedients fet que en facilitava el seu

control.

107

Ibídem, p.973 108

Dorsey, Joseph C. (2004). “Identity, Rebellion, and Social Justice Among Chinese Contract Workers in

Nineteenth-Century Cuba”. Latin American Perspectives, Tema 136, Vol. 31, N.3, p.26 109

Guterl, Matthew Pratt. (2003). “After Slavery: Asian Labor, the American South, and the Age of

Emancipation”. Journal of World History, Vol.14, N.2, p.220

62

Tanmateix, el consum d’opi també comportava una forta addicció i dependència

que podia arribar fins a la sobredosis, una altra manera de suïcidar-se i de perjudicar als

propietaris. D’altra banda, es de suposar que el treball dut a terme sota els efectes de la

droga no devia ser tot l’eficient que els patrons desitjarien. 110

A banda del suïcidi, existien altres maneres de rebel·lar-se més convencionals i

menys definitives, encara que no tenien gaires perspectives d’èxit. Hu-DeHart, en un

altre article titulat “Chinese Coolie Labor in Cuba in the Nineteenth Century: Free

Labor of Neoslavery”, esmenta breument la participació d’alguns culis en les

insurreccions contra els espanyols de la Guerra dels Déu Anys, per reclamar la seva

alliberació i l’expulsió dels còlons opressors de l’illa.111

John C.Dorsey, per la seva

banda, fa referència a les accions violentes que els culis planejaven en contra els seus

vigilants o amos. Els assassinats en grup o individuals i complots violents organitzats,

estaven més destinats a obtenir venjança que no pas a escapar o aconseguir derrotar als

seus opressors, i es cobraven víctimes de tot tipus: vigilants blancs, negres i xinesos que

exercien d’assistents d’aquests últims, o inclús compatriotes companys de treball i

esclaus africans. Segons les dades de Dorsey, només es comptabilitzen dos homicidis

que acabessin amb la vida dels amos.112

Els informes de la Cuba Comission Report es van presentar a Pequín a la par que

es filtraven als governs de les grans potències occidentals, per exemplificar totes les

irregularitats que els súbdits espanyols duien a terme a Cuba. L’impacte va ser

suficientment colpidor com perquè la diplomàcia xinesa prengués mesures per cessar el

tràfic de culis. Recolzant-se a un clima internacional que havia començat a donar

l’esquena a la contractació forçosa de culis, i a la premsa occidental escandalitzada pel

que havia estat succeint, els governadors xinesos van enfortir-se plantant cara als darrers

intents d’embarcar culis a les seves costes. Els darrers anys de la dècada dels 70 van ser

claus l’obertura de l’ambaixada a Madrid i d’un consolat a La Habana per tal de vetllar

pels interessos dels súbdits xinesos que hi visquessin i assegurar-se que no es repetien

els maltractaments rebuts durant les dècades anteriors.

110

Hu-DeHart, Evelyn. (2006). “Opio y control social: culíes en las haciendas de Perú y Cuba”. ISTOR,

Vol.II, 27, pp.28-45 111

Ibídem, p.46 112

Ibídem, p.44

63

4.4 Els artífexs

Per tal d’obtenir una panoràmica més completa de com va ser el tràfic de culis a Cuba,

cal descobrir l’altra cara de la moneda d’aquesta pràctica. Els chineros, encarregats de

l’exportació i de la contractació dels milers de treballadors que van desembarcar a l’illa,

els trobem en una posició radicalment oposada a la dels seus empleats. Caracteritzats

per la mentalitat capitalista que entrellaçava els negocis amb la política, es van erigir

com a poderosos empresaris destacant en l’alta societat cubana de l’època. Un any

abans de que arribés el primer carregament d’emigrants xinesos, d’acord amb les

paraules de Jose Luís Luzón, la Comisión de Población Blanca de la Junta de Fomento,

va aprovar la importació de xinesos contractats. Aquests treballadors gaudirien d’un

estatus jurídic que els acreditava, a priori, com a homes lliures, encara que ja sabem en

què s’acabava convertint.113

Els primers carregaments van arribar de la mà de les agències britàniques. El

reconegut historiador cubà Pérez de la Riba, indica com al 1847, any en que s’inaugura

el tràfic cubà, la Real Junta de Fomento y Colonización, òrgan destinat a gestionar

l’economia i infraestructures illenques, va contactar amb la companyia Zulueta&Co que

tenia seu a Londres. La saga dels Zulueta eren una família d’origen basc i tenia una

branca familiar arrelada a Londres, on hi havia alçat un negoci navilier. A partir d’això,

s’havien enriquit enormement participant en el tràfic d’esclaus. Julián Zulueta va heretar

la fortuna del seu cosí d’Anglaterra i va continuar el negoci esclavista orientant-lo cap a

la tracta de culis.114

L’anterior agència va protagonitzar el primer desembarcament de

600 culis a l’illa, 115

sembrant un precedent que es reproduiria enèsimes vegades durant

els següents trenta anys.

Durant els anys 50 les companyies britàniques, encapçalades per Tait&Co i Syme,

Muir&Co (que operaven des d’Amoy), seran les encarregades de subministrar els

efectius necessaris. Tot i els enormes profits aconseguits gràcies a un negoci a l’alça que

navegava vent en popa, les relacions amb les agències britàniques pateixen una alteració

que obliga als hacendados hispano-cubans a modificar l’estructura del tràfic.

113

Luzón, José Luís. (1989). “Chineros, Diplomáticos y Hacendados en La Habana Colonial. Don

Francisco Abella y Raldiris y Su Proyecto de Inmigración Libre a Cuba (1874)”. Universitat de

Barcelona, p.144 114

Costoya, Juanma. (22/03/1999). Saga de indianos. El País. Recuperat de:

https://elpais.com/diario/1999/03/22/paisvasco/922135207_850215.html 115

Pérez de la Riba, (2000). “Los culíes chinos en Cuba”. La Habana: Editorial Ciencias Sociales, p.86

64

A finals dels anys 50 els governs britànic i nord-americans endureixen la

regulació contra el tràfic de culis, encoratjant als seus conciutadans a no ser-ne partícips

i a vigilar amb més detall i severitat cada vaixell seu que salpés de les costes d’Àsia, per

tal d’assegurar-se que no es produïa cap irregularitat. Aquest canvi d’actitud obliga als

contractants a abandonar les relacions amb Tait&Co i Syme, Muir&Co i a cercar-ne una

alternativa. Des d’aquest moment, el tràfic en direcció a la Habana s’instal·la, gairebé

de manera exclusiva, al port de Macao, i els trajectes canviarien les naus britàniques o

nord-americanes per les espanyoles o les franceses.

L’article d’Albert Garcia Balañà incideix en les relacions que van existir entre els

governs i elits de París i Madrid (i l’Habana) i en com la flota francesa es va convertir

en la substituta dels vaixells nord-americans i anglesos que gradualment deixaven de

participar en el trajecte de culis.116

El fre que les autoritats anglosaxones van imposar

als seus súbdits, també va condicionar i promoure la creació de firmes cubanes que, en

vistes de que el negoci era un èxit, s’establiren a les costes xineses per tal de controlar

directament l’arribada de mà d’obra que revitalitzava l’economia antillana.

D’acord amb les afirmacions de les autores de “Caribbean Without Borders”, al

1859 entra en el negoci la firma d’assegurances i finances anomenada La Alianza.117

Aquesta companyia era regentada per l’alta burgesia hispano-cubana que tenia

interessos empresarials en les extenses plantacions de sucre i tabac o en la creació de

infraestructures a l’illa. Juntament amb la Empresa de Colonización, Lisa Yun afirma

que van monopolitzar la importació de culis fins a la dècada dels 70.

Ricardo Laremon i Lisa Yun prossegueixen el seu estudi, assenyalant els noms de

companyies i famílies propietàries de grans explotacions sucreres que van beneficiar-se

àmpliament de l’arribada dels aproximadament 150.000 culis, entre 1847 i 1875:

Villold, Wardrop y Cía, Pereda Machado y Cía, Don Santiago Drake y Cía, duPierris y

Cía. Les famílies Zulueta, Torices, Drake, Aldama, Diago, Pedroso, Sotomayor, Baró,

Ferrán, Colomé, O’Donnell, Ibáñez, Pulido, Moré, Alfonso, Almendares, Francisco i

Morales, totes elles amb passat esclavista, també van fer ús de la mà d’obra oriental que

nodria de braços les plantacions insulars.118

116

Ibídem, pp.178-179 117

Smith, Dorsia, Puig, Raquel, Cortés Santiago, Ileana. (2008). “Caribbean Without Borders: Literature,

Language and Culture”. Newcastle: Cambridge Scholars Publishing, p.237 118

Ibídem, p.108

65

Gran part d’aquestes famílies i propietaris de companyies relacionades amb la

indústria sucrera de Cuba formaven part de l’alta burgesia espanyola, molt poderosa i

posseïdora de connexions polítiques amb el govern de Madrid i capaç de manejar

negocis a escala internacional. Entre els agents que van desenvolupar un paper actiu en

el tràfic de culis a Cuba, hi destaca el català Francisco Abellá, sobre el qual debatrem a

continuació.

4.5 Participació catalana

Podem detectar presència catalana a la Xina, durant les primeres dècades de l’onada

migratòria xinesa de la segona meitat del segle XIX. Javier Cantalapiedra destaca la

iniciativa de Sinibald de Mas, diplomàtic espanyol nascut a Barcelona, que va iniciar els

primers contactes diplomàtics amb la Dinastia Qing, durant la dècada dels anys 40.

Amb l’assumpte de l’emigració de súbdits xinesos a les colònies d’ultramar, l’any 1867

aconseguiria materialitzar les negociacions acceptant les Regulacions de Pequín i

firmant el primer tractat d’amistat i comerç sino-espanyol .119

Aquests acords estaven

enfocats a prosseguir amb l’embarcament de culis als ports meridionals i seguir

subministrant braços a Cuba, i les autoritats espanyoles prometien respectar i millorar

les condicions que els contractes estipulaven al mateix temps que es comprometien a

contractar, exclusivament, a aquells que ho volguessin.

Un altre personatge amb participació destacada en les connexions entre Xina i

Espanya va ser Eduard Toda. Aquest català, natural de Reus, va ser un arqueòleg

especialitzat en l’Antiga Egipte i en l’Extrem Orient que va exercir de diplomàtic

espanyol a l’Imperi xinès. Durant les dècades dels 70 i 80 va exercir com a vicecònsol a

Hong Kong, Macao i a les ciutats de Whampoa, Cantón i Shanghai. El càrrec, adquirit

de ben jove, va permetre a Toda interessar-se pel col·leccionisme d’art xinès, que

exportaria a Catalunya i que avui en dia es pot veure al Museu Víctor Balaguer. La tesis

doctoral de Mònica Ginés, ens mostra amb detall els viatges i el paper que Eduard Toda

va desenvolupar en les relacions sino-catalanes, sobretot en l’adquisició d’un gran

patrimoni artístic.120

119

Ibídem, p. xx i 160 120

Ginés Blasi, Mònica. (2013). “El col·leccionisme entre Catalunya i la Xina (1876-1895)”. (Tesis

Doctoral). Barcelona: Universitat de Barcelona , p.22

66

Quant al negoci que ens pertoca seguir estudiant, Toda va utilitzar la seva

posició de vicecònsol per negociar el restabliment del flux de culis, que l’any 1874

s’havia interromput, recolzant el projecte de Francisco Abellá, barceloní amb

experiència en la importació de culis que pretenia reprendre.

L’historiador José Luís Luzón descriu a Francisco Abella Raldiris com un agent

de culis molt actiu durant la dècada dels anys 60 i fins la fi del tràfic. Juntament amb el

peruà Nicolás Tanco Armero, segons Luzón, van aconseguir importar milers de culis

per a les companyies com La Alianza o Zulueta&Co.121

El Document 4, a l’Annex del

treball, ofereix una fotografia de models de contractes originals que Abellá emprava per

a transportar culis a l’Habana.122

La supressió del tràfic de culis, un cop els informes de

la comissió liderada per Chen Labin van sortir a la llum, va suposar un greu problema

per als productors i importadors de sucre cubans. Observaven com la font de mà d’obra

xinesa es tancava, fet que resultaria letal per a l’economia illenca a mig termini, ja que

no es podrien mantenir els ritmes de producció si no es reemplaçaven els jornalers.

En reacció a la mesura aplicada pel govern xinès que posava punt i final als

enganys i ignomínies que sofrien els seus súbdits, Francisco Abellá va idear un projecte

d’emigració, similar en alguns aspectes al que s’havia estat duent a terme fins aleshores,

que i el va presentar tant als hacendados cubans com al Ministre d’Ultramar espanyol.

Confiava, aplicant uns quants retocs, convèncer a les autoritats xineses perquè

acceptessin la posada en marxa del nou sistema d’emigració ideat per ell mateix, que, en

la redacció del projecte, presumia de haver tingut “la ocasión de poder estudiar y

conocer prácticamente la índole de los chinos y apreciar sus buenas o malas

cualidades”.123

El pla d’Abella, garantia que la no vulneració dels drets dels xinesos que

lliurament, decidissin participar-hi, i prometia una sèrie de canvis que procurarien

millorar l’estat dels culis a les haciendas. Les línies escrites per Abella son honestes i

reconeix que al llarg dels anys anteriors se n’havia fet una mala praxis que perjudicava

als xinesos, víctimes de falses promeses, mentides , violència o a vegades, simples

malentesos fruit de la barrera lingüística.

121

Ibídem, p.146 122

Veure Document 4 a l’Annex. 123

Abellá, Francisco. (1874), p.3

67

Per demostrar el seu coneixement de la causa, Abella proposa un resum del que

ha estat fins llavors la presència culi a Cuba, afirmant que els xinesos han estat,

juntament amb els africans, els que més acceptació han tingut al treball agrícola de

l’illa, tot i les irregularitats que sofriren. Presenta xifres exactes (que poden ser més o

menys acurades en relació a altres estudis) que situen en 140.084 el total de xinesos que

es van embarcar cap a l’illa. D’aquests, se’n van arribar a contractar 124.204, ja que

15.880 van perir durant el trajecte transoceànic, al qual Abellá crítica obertament

responsabilitzant-lo de l’alta mortalitat. Com a mesura per evitar aquesta alta mortalitat

durant el transport, Abellá proposa l’ús exclusiu de vaixells de vapor que reduirien la

durada del trajecte i, combinant-ho amb carregaments més moderats reduiria la

mortalitat a percentatges molt baixos. La proposta planteja l’opció de que els contractes

passin dels 8 als 5 anys de durada, pretén establir els diumenges com a dia de descans,

demana respectar a aquells treballadors que estiguin malalts i puguin no treballar, i

insisteix en no utilitzar la violència com a càstig. Debat sobre la possibilitat de que

l’emigrant xinès no hagués d’avançar ni un sol cèntim, sinó que els empresaris o

contractants fossin els que paguessin el trajecte.124

En resum, l’esbós sobre emigració

d’Abella procura unes millors condicions pels xinesos en pro d’intentar acontentar-los a

ells i als seus governants.

El redactat que Abellá destina als hacendados és atrevit en el sentit que, fins i

tot, s’atreveix a proposar que s’abandonin els contractes i s’opti per l’emigració lliure i

voluntària, dirigint-se als patrons cubans de la següent manera:

(...) por lo que creo de mi deber el aconsejar (permítaseme la frase) á los Sres, Hacendados, que

renuncien á la emigración por contrata y adopten la emigración libre pues la creo superior.

Ofrézcanse ventajas á los colonos, vengan estos en buques construidos y arreglados ad-hoc

provistos de buenos médicos europeos, facilítese á los colonosel modo de ponerse en

comunicación con sus familias,(…) En una palabra puede hacerse la emigración para el bien del

Pais y de los Hacendados con muy pequeños sacrificios por parte de estos.125

La intenció d’Abellá amb la aplicació d’aquest model d’emigració s’equipara a un

sistema similar al que s’aplicà en l’emigració a Califòrnia i Austràlia i que tractava de

124

Abellá, Francisco (1875). “Proyecto de inmigración y colonización libre para fomentar la Isla de Cuba

presentado al Excmo. Sr. Ministro de Ultramar”. Barcelona: Imprenta y Litografía de C.Verdaguer y Cª,

pp.2-8

125

Abellá, Francisco. (1874). “Proyecto de emigración libre china dirigido a los Srs. hacendados de la Isla

de Cuba”. L’Habana: Imprenta y Librería El Iris., p.17

68

seduir amb bones perspectives als còlons xinesos. Per més inri, amb el nou model

d’Abellá s’intentava allunyar el tèrbol record, molt present encara, que planejava sobre

l’illa en qüestions d’importació d’emigrants i el tracte que se’ls hi dispensava. Hem de

tenir en compte, que aquestes son les paraules escrites pel propi Abellá, amb la intenció

d’aconseguir suport i materialitzar una iniciativa, que per molt filantròpica que pugui

semblar, li reportaria quantiosos beneficis. Per tant, com a mínim, hem de posar en

dubte l’absoluta veracitat de les proposicions d’Abellá, que no sabrem mai si s’haurien

complert tal i com estan escrites o si bé haurien servit per reproduir l’antic sistema

d’emigració.

Fos quina fos la veritable intenció de Francisco Abellá, el seu projecte no va

arribar a prosperar mai. El govern xinès no va confiar en les paraules d’Abellá i seguia

malfiant-se dels espanyols que, igual que feren altres contractants, ja havien vulnerat

prèviament les condicions que els contractes dels culis estipulaven. Seguint aquest

argument, si ja havien mentit una vegada, res els hi feia presagiar que no es repetiria.

Javier Cantalapiedra parla del paper clau que les autoritats de la província de

Guangzhou van tenir, oposant-se als raonaments de l’agent català i també destaca la

importància del projecte d’obertura de l’ambaixada xinesa a Madrid que durà entre 1874

i 1879, i sobre la qual orbita la seva tesis. La posició oficial de l’ambaixada també era

contraria a que es pogués reobrir qualsevol enviament de xinesos a Cuba dirigit per

espanyols, conscients dels abusos que els culis havien patit en el passat recent.126

Com a conseqüència de la negativa, Abellá decideix actuar pel seu compte i,

malgrat no comptar amb el permís de les autoritats xineses decideix carregar l’Hesperia,

un vaixell fabricat a Alemanya, amb uns 800 culis entre 1879 i 1880. Tot i que Abellá

afirmava que tots els treballadors es trobaven voluntàriament, les autoritats xineses que

van inspeccionar el vaixell van determinar que alguns d’ells havien estat forçats a

embarcar per les màfies locals. Per aquest motiu el vaixell no va arribar a salpar mai de

Whampoa per molt que Eduard Toda, vicecònsul d’aquesta ciutat, busqués

insistentment un acord que beneficiés al seu compatriota.127

126

Ibídem, p.195 127

Ibídem, p.162 i 194

69

És interessant una última reflexió que Luzón elabora sobre la qüestió de la

importació de mà d’obra xinesa a Cuba, en que com hem pogut comprovar, la burgesia

catalana va participar-hi activament, tal i com va succeir amb la tracta d’esclaus.

L’historiador es mostra crític amb el projecte imperialista espanyol de finals del

segle XIX, que acabarà ensorrant-se l’any 1898 en perdre de les últimes colònies. A les

conclusions del seu article, acusa la debilitat de la diplomàcia espanyola i la falta

d’unitat que aquesta compartia amb els projectes capitalistes imperials com el del

negoci de culis. La feblesa d’un imperi minvant com l’espanyol no va ser capaç de

doblegar la voluntat dels governants xinesos, i ni tan sols va saber aprofitar el vincle

amb Manila (capital de colònia que Espanya encara posseïa a l’Àsia), que pogués hagut

aprofitar per pressionar al governador de Cantón. En comparació amb els projectes

imperials britànics, alemanys o francesos on diplomàcia, exèrcit i empresaris remaven

en una mateixa direcció, Espanya no va ser capaç de traçar un itinerari imperial similar.

Luzón conclou opinant que el fracàs del projecte d’Abellá es un fidel reflex del fracàs

del capitalisme imperialista espanyol del segle XIX.128

5. La fi del tràfic de culis

“ The thing has been carried far enough, and its time for the civilized nations of the world to

interfere. If the slave trade of Zanzibar is a disgrace, then the coolie trade is a disgrace; if the

slave trade of Zanzibar is an iniquity and a crime against civilization, then traffic in coolies is

likewise”.

– “The Coolie Trade,” The New York Times , 19 July 1873129

L’edició del New York Times del 19 de juliol de 1873, reproduïda en l’estudi d’Elliot

Young, expressava la indignació que bona part de l’opinió pública internacional s’havia

formulat arran de descobrir què representava el tràfic de culis i en quines condicions

s’estava duent a terme. El passatge equipara el tràfic de culis al tràfic d’esclaus de

Zanzíbar, preguntant a les nacions civilitzades fins quant ho seguirien permetent. Els

motius que van provocar l’extinció de la pràctica van ser diversos, i altra vegada cal

destacar la combinació de factors externs relacionats amb les actuacions de les potències

128

Ibídem, p.157

129

Ibídem, p.21

70

occidentals amb les accions internes que el govern Qing va executar per intentar

eradicar la emigració forçosa que havia infectat les seves costes.

L’article del New York Times que inaugura aquest darrer capítol, no va ser un

cas aïllat ni tampoc va ser el primer. Des de la dècada dels anys 50 la premsa havia

publicat històries relatives a l’embarcació forçosa de ciutadans xinesos o d’accidents

marítims provocats per motins. L’any 1860 el mateix diari publica un informe redactat

per Mr. Eliot en que es mostra preocupat per la inacció del govern d’Estats Units davant

una pràctica que reedita l’esclavitud contra la que s’havia estat lluitant prèviament. En

un moment on els Estats Units començava a entaular relacions diplomàtiques amb Japó,

el país no podia veure’s esquitxat per escàndols protagonitzats per una minoria

d’empresaris que degradaven la imatge del país, que procurava establir bones relacions

amb l’Extrem Orient. Per aquest motiu, Eliot interpel·la al Congrés perquè prengui

mesures en contra un tràfic d’esclaus on es lucra una petita minoria americana i els

cubans o peruans que reben els xinesos, però que en canvi embruta el nom del país.130

Arnold Meagher recopila testimonis del Times de Londres o del Friend of China

de Hong Kong que també mostren el seu rebuig a la inhumanitat del comerç de culis, i

que ajudaren a generar una actitud creixent contrària a aquest. Les denúncies de la

premsa es van traduir amb condemnes formals per part d’oficials britànics i americans

com John Bowring o Peter Parker, i inclús el mateix Karl Marx denunciava la misèria

del transport de xinesos a colònies occidentals.131

La creació d’una opinió pública i d’un moviment similar al que havia lluitat

contra l’esclavitud, va obligar als governs occidentals a maniobrar i a intentar millorar

les condicions del passatge dels culis a Amèrica i a evitar qualsevol abús que es pogués

produir. Durant els anys 60 es va buscar el consens amb el govern xinès per definir una

emigració pactada i supervisada per les autoritats xineses, que s’encarregarien de

detectar possibles irregularitats que perjudiquessin als seus conciutadans. França i

Regne Unit van forçar a Xina a signar la Convenció de Pequín de 1860 (revisada al

1866), en què es permetia l’emigració legal xinesa. El govern xinès va aconseguir que

aquests dos països procuressin millors condicions als emigrants que, voluntàriament,

embarcaven als ports dels tractats, però les autoritats no tenien mai la garantia absoluta

130

(21/04/1869). The American Coolie-Trade. New York Times. Recuperat de:

https://www.nytimes.com/1860/04/21/archives/the-american-coolietrade.html 131

Ibídem, pp.274-277

71

de que així seria. En relació amb el trajecte de culis importats per l’Imperi Britànic,

David Northrup, esmenta l’acció definitiva que el responsable d’afers estrangers de

Hong Kong va executar. Al 1873 es prohibia qualsevol activitat relacionada amb el

tràfic de culis, ja fos de manera directa transportant-los, o finançant les operacions, a la

colònia britànica.132

Arnold Meagher reconeix la iniciativa dels Estats Units, els primers en prohibir

tàcitament el tràfic de culis a Cuba o Perú, encara que mantinguessin el flux migratori

de treballadors cap a Califòrnia, que reunia millors condicions en el trajecte i en

l’estada. Al 1862 el Congrés decretava la prohibició de que els seus ciutadans i vaixells

hi participessin de qualsevol manera, una mesura que, com qualsevol altra, alguns

americans ignorarien.133

Altres aspectes que van generar molta controvèrsia van ser les filtracions de

casos similars al que va patir el Maria Luz, que recull l’estudi de Chee Beng Tan. Es

tractava d’un vaixell peruà que al 1872 va ser investigat quan s’aturava a Yokohama per

les denúncies que un culi que havia fugit reportà a les autoritats. La justícia japonesa va

condemnar els maltractes i el cas va assolir un gran ressò internacional, perquè es

castigava al capità del vaixell pels maltractes que els culis havien patit. Al mateix temps

el cas va servir per posar de manifest la manca de control que hi havia en la emigració

provinent de la colònia portuguesa de Macao.134

Chee Beng Tan destaca que l’enclavament portuguès era el darrer escull per

acabar amb el tràfic de culis. Macao, era el punt de la Xina meridional que havia

acaparat la majoria de les transaccions relacionades amb el tràfic de culis i escapava del

control directe de les autoritats xineses, que havien endurit el control en els ports on

compartien jurisdicció amb els europeus. Per a que finalitzés la pràctica, van ser

necessàries les pressions de la comunitat internacional i, sobretot, l’empenta de Jui Lin,

governador de la província de Cantón. La fi de la Rebel·lió Taiping (1864), va permetre

a la Dinastia Qing destinar més recursos per lluitar contra el tràfic de persones,

multiplicant les patrulles a la zona i imposant penes de mort als que hi participaven. Es

va pressionar a les autoritats portugueses des de diverses parts. La premsa local i

internacional, els governs americans i britànics i el govern imperial exigien a Lisboa que

132

Ibídem, p.58 133

Ibídem, p.283 134

Ibídem, pp.85-86

72

posés punt i final a aquesta activitat. Al març de 1874, el governador de Macao Januario

feia efectiva aquesta petició i s’abolia el tràfic de culis a la colònia portuguesa.135

En definitiva, l’esforç de la Dinastia Qing per assegurar el benestar dels seus

subordinats tant en terra pròpia com a l’estranger va acabar donant els seus fruits. Amb

la supressió del tràfic de persones a Macao al 1874, es posava fi a una trentena d’anys

d’una activitat inhumana que pervertia el litoral xinès. L’emergent diplomàcia xinesa va

ser cabdal per enviar representants a l’estranger i començar a establir-hi ambaixades i

consolats allà on hi haguessin immigrants xinesos, procurant que els seus drets no es

vulneressin.

Malgrat el valuós afany dels Qing, s’ha de reconèixer que la supressió del tràfic

de culi va fer-se en consonància amb els poders occidentals. Tal i com van decidir

instaurar aquesta pràctica a les costes xineses, els mateixos europeus van anar desistint,

gradualment, d’importar xinesos sota contracte, i la imposició de l’emigració lliure va

resultar ser més profitosa que la contractada. Els casos de Califòrnia i Austràlia (on de

manera minoritària s’havien importat treballadors sota contracte) es prenen com a

exemple d’emigració lliure. Les aberracions filtrades per la premsa i informes tals com

la Cuba Commission Report havien provocat un canvi de mentalitat en molts dirigents

occidentals envers a l’assumpte de l’emigració xinesa.

La combinació dels darrers arguments amb raons morals i humanitàries va fer

impossible prosseguir la importació de treballadors sota contracte que havia demostrat

ser un succedani de l’esclavitud. Les societats occidentals més progressistes,

aclaparades per les notícies que la premsa publicava, s’havien mostrat fermament

contraries a qualsevol tipus de servitud com la que sofrien els culis. I va ser l’opinió

pública la que va acabar forçant als governs a condemnar un règim de treball que, en els

anys anteriors, havia reportat grans beneficis a les elits que van explotar els ingenis

colonials a partir de la mà d’obra xinesa.

135

Ibídem, pp.86-87

73

6. Conclusions

A través dels anteriors capítols hem pogut formar-nos una idea que ofereix resposta a

les preguntes que ens formulàvem al començament de l’estudi. El què, quan, on, qui,

com i perquè son interrogants resolts i gràcies als quals podem estar més preparats a

l’hora de definir les semblances i diferències existents entre els culis i els esclaus, i el

comerç d’uns i altres. De totes maneres, encara es fa difícil definir el tràfic de culis

d’una manera absoluta i monolítica, perquè va ser una pràctica amb molts matisos, que

no seguia un patró fix i igualitari. En aquest punt, arriba el moment d’argumentar unes

conclusions que determinin si el règim laboral experimentat per centenars de milers de

xinesos, durant la dècades dels 40 i 80 del segle XIX, és en si mateix una nova forma

d’esclavitud o no.

Per bé que el treball s’ha encarregat de exemplificar la crueltat que sofrien els

treballadors en totes les etapes del procés i les infinites irregularitats de les quals eren

víctimes, seguien existint certes diferències respecte a l’esclavitud. Quan ens basem en

el precedent esclavista dels segles anteriors i coetani, trobem certs elements que ho

posen de manifest. El nombre d’esclaus de les costes africanes que embarquessin

voluntàriament en direcció a Amèrica de ben segur va ser molt més reduït que el dels

xinesos que, per un motiu o altre, van enrolar-se en direcció al Nou Món. Que molts

d’aquests culis fossin forçats, no empenya que una part dels culis ho fessin plenament

decidits. La naturalesa de l’esclau, un status social que es transmetia hereditàriament, el

lligava de per vida al seu amo, mentre que, en principi (sent aquesta pressuposició de

vital importància), el culi només ho era d’uns cinc, vuit o més anys si renovava el

contracte.

El contracte i el respecte als termes “acordats” son el que marquen la gran

diferència entre els esclaus i els culis. El culi estava emparat per la lletra de cada

contracte, i en ella basava les seves condicions de vida. En cas de compliment estricte,

el culi era un treballador de perfil baix, amb salaris baixos però que havia decidit

emigrar i sotmetre’s a treballs durs a canvi d’un salari mínim i manutenció durant un

període de temps determinat, en el qual podria acumular petits estalvis i tornar al seu

país, on prèviament no tenia perspectives de futur per culpa de la tumultuosa situació

sociopolítica. L’emigració d’aquesta mena, no tindria res a veure amb l’esclavitud on

74

els esclaus no gaudien de cap poder de decisió pròpia i quedaven completament

sotmesos a la voluntat i tracte de l’amo. Ara bé, va ser aquesta la tendència?

Lamentablement, en la gran majoria dels casos no es va produir un procés

migratori com el que descriu el paràgraf anterior. I és en la vulneració sistemàtica dels

contractes on la irregularitat podreix el sistema d’emigració sota contracte i on l’ombra

de l’esclavatge comença a planejar sobre aquest règim laboral. Una vegada el culi

accedia a signar, el contractant se l’enduia mar endins en direcció a una terra llunyana i

desconeguda on el treballador depenia, exclusivament, del compliment dels articles

firmats per part dels seus superiors. Quedava a la mercè del patró, i per tant

completament desprotegit en cas de que aquest decidís obviar els termes establerts.

La violació del pacte signat a les costes de Xina corromp el tràfic de culis, que

queda sota control absolut dels agents occidentals i dels patrons de les haciendas. En

aquestes circumstàncies, els darrers podien dispensar un tracte brutal com el que

tradicionalment sofrien els esclaus en pro d’obtenir el màxim rendiment de les

explotacions agrícoles o mineres amb una disciplina de ferro. El desig del capitalisme

per augmentar els beneficis fent créixer la producció i reduint les despeses també es

partícip del deteriorament d’aquest exercici d’emigració laboral i acostant-lo a una nova

forma d’esclavitud. Les falses promeses, els enganys, els segrestos, les coaccions, la

violència física, les pèssimes condicions a bord i la prolongació indefinida d’alguns

contractes son elements que sí es poden equiparar a l’esclavitud, i que van ser una

constant durant el comerç de culis. Encara més si tenim en compte el que hem demostrat

al llarg del treball, on es demostra que, en ocasions, les condicions de treball i el tracte

rebut pels culis podia ser pitjor que el dels seus predecessors.

Un altre argument que equipara els culis als esclaus es la seva destinació i

utilització. No hem d’oblidar que la importació de mà d’obra xinesa s’origina amb la

intenció d’aconseguir una transició de braços a les indústries colonials. Els culis son

utilitzats per fer les mateixes tasques que els esclaus, i a Cuba, fins i tot cohabiten,

relegant als presumptes treballadors xinesos “lliurament”contractats a posicions

idèntiques a les dels africans subjugats al seu amo. A les plantacions el tracte que es

destinava tant a uns com altres era infame i inhumà, per això creiem que es oportú

assenyalar la deshumanització dels culis que, acceptant partir, queien en un espiral

d’humiliacions denigrants que els alienava, convertint-los en mers objectes de treball,

75

per els quals els propietaris no sentien cap tipus d’empatia. El procés de transformació

de persona a cosa, és quelcom que tant els traficants d’esclaus com de culis aplicaven

als que els servirien a la colònia per tals de sotmetre’ls totalment.

La relació desigual entre el patró i el treballador (o esclau) estava fomentada en

la subjugació del segon al primer, i el racisme imperant que elevava l’home blanc per

damunt dels negres o dels grocs hi tenia molt a veure. Tant en el cas dels africans com

el dels xinesos, les diferències físiques i culturals possibilitaven el tractar-los com a

bèsties. L’imperialisme i dominació occidental del món durant el segle XIX és un factor

que justificava la supremacia blanca i europea i els súbdits d’aquests imperis actuaven

d’acord amb aquest pensament que destinava als no blancs a un nivell inferior

incontestable i difícilment reversible. En aquest sentit, el cas dels culis es pot tornar a

vincular al dels esclaus africans en tant que van ser víctimes de l’imperialisme

occidental que dominava el món i a les seves gents.

Per tots aquests motius crec que podem parlar del fenomen dels culis com un

fenomen de neoesclavitud on s’importaven treballadors d’una part del món a l’altra per

subjugar-los i fer-los treballar forçosament en condicions duríssimes i per tal d’enriquir

les economies occidentals. Una de les particularitats d’aquesta neoesclavitud es el

camuflatge de la mateixa. Presentant-se com una forma de treball sota contracte lliure,

en que el treballador hi participava voluntàriament i que serviria d’alternativa a la

públicament condemnada esclavitud, la emigració sota contracte va albergar accions

inhumanes tant denunciables com les del tràfic d’esclaus. El que podria haver estat una

emigració estrictament regulada i positiva per les dues parts que uniria cultures

llunyanes i permetria el desenvolupament de les economies europees així com també el

progrés personal d’emigrants xinesos, va derivar en l’humiliació d’uns als altres

reproduint els horrors de l’esclavatge amb els xinesos.

Per qüestions humanitàries i per respecte als milers de víctimes del tràfic de

culis, seria indecent obviar totes aquestes similituds que col·loquen als culis en una

categoria paral·lela a la dels esclaus, i classificar aquest afer com una mera forma de

treball sota contracte on agents europeus contractaven xinesos que de forma voluntària

accedien a treballar x anys a les colònies. Per aquest motiu és fonamental que s’entengui

aquest tràfic de persones i es condemni amb la mateixa vehemència que es condemna la

tracta d’esclaus.

76

D’aquesta manera la memòria dels culis no caurà en l’oblit, i la humanitat tindrà

un altre exemple que hauria de procurar no repetir mai més.

77

78

ANNEX

Document 1: Fragment pertanyent a la sessió del Parlament Britànic en què es nomena a

Mr. Layton com a cònsul d’Amoy.

British Parliament Papers, “Government Notification appointing Mr.Layton Consul at

Amoy”. p.50 Inclosure 8 in N.8, 1845

79

Document 2 : Llistat de provisions transportades en un vaixell de 600 passatgers.

80

81

Extrets de la “Colección de documentos sobre emigración china ofrecidos por Francisco

Abellá á la Biblioteca Museo Balaguer” (1887), del fons de la Biblioteca Museu Víctor

Balaguer.

82

Document 3: Contracte original d’emigració xinesa a l’Habana, des d’Emuy (Amoy),

datat del 1860.

83

84

Versió en xinès adjunta

Extrets de la “Colección de documentos sobre emigración china ofrecidos por Francisco

Abellá á la Biblioteca Museo Balaguer” (1887), del fons de la Biblioteca Museu Víctor

Balaguer.

85

Document 4: Model de contracte per a embarcar a Cuba

86

Versió en xinès adjunta

Extrets de la “Colección de documentos sobre emigración china ofrecidos por Francisco

Abellá á la Biblioteca Museo Balaguer” (1887), del fons de la Biblioteca Museu Víctor

Balaguer.

87

88

BIBLIOGRAFIA

Fonts primàries:

British Parliament Papers, “Government Notification appointing Mr.Layton Consul at Amoy”.

p.50 Inclosure 8 in N.8, 1845

(21/04/1869). The American Coolie-Trade. New York Times. Recuperat de:

https://www.nytimes.com/1860/04/21/archives/the-american-coolietrade.html

Abellá, Francisco. (1874). “Proyecto de emigración libre china dirigido a los Srs. hacendados

de la Isla de Cuba”. L’Habana: Imprenta y Librería El Iris.

Abellá, Francisco (1875). “Proyecto de inmigración y colonización libre para fomentar la Isla

de Cuba presentado al Excmo. Sr. Ministro de Ultramar”. Barcelona: Imprenta y

Litografía de C.Verdaguer y Cª.

(1887) “Colección de documentos sobre emigración china ofrecidos por Francisco Abellá á la

Biblioteca Museo Balaguer”.

Fonts secundàries :

“L’abolition de l’esclavage dans les colonies françaises (27 avril 1848) ” a Établissement

public du château, d musée et du domaine national de Versailles. [consultat el 18/03/18]

Lloc web :

“Excerpts from The Cuba Commission Report: A Hidden History of the Chinese in Cuba, The

Original English-Language Text of 1876” (Baltimore: Johns Hopkins University Press,

1993)

Bayley, C.A. (2004). “The Birth of the Modern World”. Regne Unit: Blackwell Publishing.

Campbell, Perisa. (2012). “Chinese Coolie Emigration: to Countries within the British

Empire”. Estats Units: Routledge.

Cantalapiedra, Javier. (2015). LA PRIMERA EMBAJADA CHINA EN EUROPA Y AMÉRICA:

Chen Lanbin y Li Shuchang en España (1874-1879). (Tesis Doctoral). Barcelona:

Universitat Pompeu Fabra.

Checa Artasu,M. (2007). “Hacia una geografía de las primeras migraciones chinas en el

Caribe.” Biblio 3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Vol.XII, N.

707

Chou, Diego L. (2002). “Los chinos en Hispanoamérica”. Cuaderno de Ciencias Sociales, Vol.

124.

89

Christopher, E., Pybus, C., Redicker,M. (2007). “Many Middle Passages: Forced Migration and

the Making of the Modern World”. Estats Units: University of California Press.

Conrad, Joseph. (1999). “Tifón y otras historias”. Madrid: Valdemar.

Costoya, Juanma. (22/03/1999). Saga de indianos. El País. Recuperat de:

https://elpais.com/diario/1999/03/22/paisvasco/922135207_850215.html

Djao, Wei. (2003). “Being Chinese: Voices from the Diaspora”. Estats Units; University of

Arizona Press. Doré, Andréa. (2009). “Os macaenses no Brasil”. Rio de Janeiro:

Universidade Federal Fluminense.

Dorsey, Joseph C. (2004). “Identity, Rebellion, and Social Justice Among Chinese Contract

Workers in Nineteenth-Century Cuba”. Latin American Perspectives, Tema 136, Vol.

31, N.3, pp-17-48

Fairbank, John King. (1953). “Trade and Diplomacy on the China Coast”. Estats Units:

Harvard University Press.

Garcia Balañà, Albert (2008). “El Comercio Español en África en la Barcelona de 1858, Entre

el Caribe y el Mar de China, Entre Londres y París”. Illes Imperis, N. 10/11.

Garrido Buj, Santiago. (2015). “Los otros esclavos: la sustitución de la mano de obra africana

en la Cuba colonial”. Revista de Derecho UNED, n.16, pp. 963-987.

Gernet, Jacques. (2005). “El mundo chino” Barcelona: Crítica.

Ginés Blasi, Mònica. (2013). “El col·leccionisme entre Catalunya i la Xina (1876-1895)”.

(Tesis Doctoral). Barcelona: Universitat de Barcelona

Guterl, Matthew Pratt. (2003). “After Slavery: Asian Labor, the American South, and the Age

of Emancipation”. Journal of World History, Vol.14, N.2, pp.209-241.

Hu-Dehart, Evelyn. (1994). “Chinese Coolie Labor in Cuba in the Nineteenth Century: Free

Labor of Neoslavery”. Ethnicity, Gender, Culture & Cuba, Vol.2, Article 5, pp.38-54

Hu-DeHart, Evelyn. (2006). “Opio y control social: culíes en las haciendas de Perú y Cuba”.

ISTOR, Vol.II, 27, pp.28-45

Mei, June. (1979). “Socioeconomic Origins of Emigration: Guandgou to California, 1850-

1882”. Modern China, Vol. 5, pp. 463-500.

Jupp, James. (2001). “The Australian People: An Encyclopedia of the Nation, Its People and

Their Origins”. Austràlia: Cambridge University Press.

90

Lubbock, Basil. (1955) “The Coolie Ships and Oil Sailers”. Glasgow: Brown Son and Ferguson

Limited.

Maddison, Angus. (2001). The World Economy: A Millennial Perspective. França: OECD

Development Centre

Meagher, Arnold J. (2008). “The Coolie Trade: The Traffic in Chinese Laborers to Latin

America 1847-1874”. Estats Units: Xlibris.

Mookherji, S.B. (1962). “The indentured System in Mauritius, 1837-1915”. Calcuta: Firma K.

L. Mukhopadhyay.

Ng, Rudolph. (2014). “The Chinese Comission to Cuba (1874): Reexamining International

Relations in the Nineteenth Century from a Transcultural perspective”. A Transcultural

Studies, N.2

Nield, Robert. (2015). “China’s Foreign Places: The Foreign Presence in China in the Treaty

Port Era. 1840-1903”. Hong Kong: HK University Press.

Nield, Robert. (2010). “The China Coast: Trade and the First Treaty Ports”. Hong Kong: Joint

Publishing.

Northrup, David. (1995). “Indentured Labor in the Age of Imperialism 1834-1922”. Nova

York: Cambridge University Press.

Northrup, David. (2003). “Free and Unfree Labor Migration, 1600-1900: An Introduction”.

Journal of World History, Vol. 14, n.2, pp.125-130.

Osterhammel, Jürgen. (2015). “La transformación del mundo”. Barcelona: Planeta.

Perdue, Peter C. (2010). “The first Opium War of 1839-1842”. Estats Units: Massachusetts

Institute Technology.

Pérez de la Riba, (2000). “Los culíes chinos en Cuba”. La Habana: Editorial Ciencias Sociales

Plowman, Robert J. (2010). “The Voyage of the “Coolie”Ship Kate Hooper” A Sen. Hu i Jielin

Dong (eds.). The Rocky Road to Liberty: A Documented History of Chinese

Immigration and Exclusion. (pp. 66-79). Estats Units: Chinese American Society.

Porter, Jonathan. (1996). “Macau : The Imaginary City”. Estats Units: Westview Press.

Richardson, Peter. (1982). “Chinese Mine Labour in the Transvaal”. Londres: The Macmillan

Press LTD.

Rodríguez Pastor, Humberto. (1989). “Hijos del Celeste Imperio en el Perú (1850-1900):

migración,agricultura, mentalidad y explotación”. Lima: Instituto de Apoyo Agrario.

91

Schirokauer, Conrad i Brown, Miranda.(2006). “Breve historia de la civilización china”.

Barcelona: Bellaterra.

Schultz, Austin. (2011). “American Merchants and the Chinese Coolie Trade 1850-1880:

Contrasting models of human trafficking to Peru and the United States”. Estats Units:

Western Oregon University.

Smith, Dorsia, Puig, Raquel, Cortés Santiago, Ileana. (2008). “Caribbean Without Borders:

Literature, Language and Culture”. Newcastle: Cambridge Scholars Publishing

Suzuki, Hideaki. (2016). “Abolition as a Global Experience”. Singapur: NUS Press.

Tang, Chee-Beng. (2013). “Routeledge Handbook of the Chinese Diaspora”. Nova York:

Taylor&Francis Books.

Wang, Gungwu. (1994). “China and the Chinese Overseas”. Singapur: Times Academy Pres.

Wood, Frances. (1998). “No Dogs and Not Many Chinese: Treaty port life in China 1843-

1943”. Londres: John Murray.

Young, Elliot. (2014). “Alien Nation: Chinese Migration from the Coolie Era through the

World War II”. Estats Units: The University of North Carolina Press.

Yun, Lisa. (2008). “The Coolie Speaks: Chinese Indentured Laborers and African Slaves in

Cuba”. Filadèlfia: Temple University Press.

Yun, Lisa i Laremon, Ricardo René. (2001). “Chinese Coolies and African Slaves”. The John

Hopkins University, p.99-122.

92