joan bosch. el cine i la vida - cossetania.com · gant-se bàsicament —de forma molt similar a la...

Joan Bosch. El cine i la vida

3

Col·lecció Perfils - 3

Joan BoschEl cine i la vida

PRÒLEG DE RAFAEL DE ESPAÑA

ÀNGEL COMAS

Àngel Comas

4

Primera edició: juny del 2006

© Àngel Comas Puente© Cossetània Edicions

Edita: Cossetània EdicionsC/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel.: 977 60 25 91Fax: 977 61 43 57

[email protected]

Fotografia de la coberta: Joan Bosch als anys 70

Disseny i composició: Imatge-9, SA

Impressió: Arts Gràfiques Requesens

ISBN: 84-9791-180-6

Dipòsit legal: T-88-2006

Aquest llibre ha estat editat amb la col·laboració de:

Ajuntament de Valls


5

Índex

Pròleg, per Rafael de España ....................................................................7

1. Presentació: L’aventura de fer cinema ...............................................11

2. Biofilmografia ..................................................................................15

3. Algunes peces del puzle (Capítol escrit per Joan Bosch) .......................19

4. Anys d’aprenentatge i de coneixences ...............................................31

5. Gènere criminal barceloní ................................................................43

6. Les comèdies de platja ........................................................................63

7. Cassen: la servitud envers una gran estrella de l’humor .....................81

8. L’etapa IFI ........................................................................................87

9. L’eurowestern ....................................................................................97

10. Thrillers internacionals .................................................................121

11. Terror diabòlic amb Paul Naschy: Exorcismo (1974) .....................127

12. Comèdies sexy a l’espanyola i a la italiana .....................................135

13. A manera de final (Capítol escrit per Joan Bosch) ...........................151

14. Filmografia...................................................................................153

15. Reflexions sobre els projectes que mai no vaig fer(Capítol escrit per Joan Bosch) .........................................................179

16. Fonts utilitzades ...........................................................................183

17. Índex onomàstic ..........................................................................185

18. Índex de pel·lícules .......................................................................189


7

Fins a finals de la dècada dels setanta, tots els països amb una cinematografiamitjanament establerta, comptaven amb dues classes de cineastes, que es podriendefinir com a artistes i artesans. El primers donaven prestigi a la producció, erenaclamats per la crítica —alguns gaudien de l’estatus de geni, el rang més alt del’escalafó— i guanyaven premis en festivals. Tot i això, no obstant, tendien a certaincompatibilitat amb els beneficis de taquilla, car el públic preferia habitualmentles pel·lícules dels realitzadors adscrits a la segona accepció, els que posaven la sevaexperiència i el seu savoir faire al servei de la rendibilitat econòmica. En cadascund’aquests apartats existien, per descomptat, força matissos. Artistes del cinemanord-americà ho eren tant Orson Welles com John Ford, però és evident que elsegon sintonitzava millor que el primer amb el públic. I entre els artesans no erael mateix un Michael Curtiz o un Raoul Walsh que un Joseph H. Lewis o unEdgar Ulmer, enquadrats aquests darrers en una definició tan específicament holly-woodenca com era l’anomenada sèrie B.

En països d’infraestructura industrial menys esclafadora passava exactament elmateix però a menor escala: als anys setanta, per exemple, a França coexistia lanouvelle vague amb Christian-Jaque o Henri Verneuil, mentre que a Itàlia, Fellini,Visconti o Pasolini alternaven amb Riccardo Freda, Steno o Sergio Corbucci. Al’Espanya d’aquella època, parlar d’infraestructures podria prendre’s gairebé comuna hipèrbole, car mai ha existit en el nostre país una indústria fílmica compara-ble a les citades anteriorment, i la que existia sempre havia estat vorejant la caquè-xia. De fet, l’únic cineasta que, strictu sensu, podia etiquetar-se de geni era LuisBuñuel que, precisament, havia desenvolupat a l’estranger la quasi totalitat de laseva filmografia. Per altra part, al costat d’una figura de relleu internacional comera Carlos Saura, sempre ben acollit al festival de Cannes, hi havia tota una plèia-de de professionals solvents que, dins de les limitacions de l’entorn socioeconòmic,tractaven de donar certa dignitat a la producció estrictament comercial, bellu-gant-se bàsicament —de forma molt similar a la dels seus col·legues italians— enl’acceptació del marc del cinema de gèneres, i més concretament entre els gèneresja establerts abans de 1960, com ara la comèdia, la intriga més o menys criminalo el musical folklòric. La dècada dels seixanta veurà la consolidació d’un gènere

Pròleg

Àngel Comas

8

totalment nou i que, fins a cert punt, pot considerar-se d’origen ibèric: el westerneuropeu, després definit de manera italianitzant (i despectiva) com a spaghettiwestern.

A Barcelona, la producció de pel·lícules anava una mica a remolc de la deMadrid, que no era només la capital de l’Estat, sinó també del cinema (una cosaportava a l’altra, per descomptat) i s’havia especialitzat en aquest cinema de gène-re que hem esmentat. A excepció del fugaç i frustrat intent europeista de l’Escolade Barcelona, les que podríem anomenar pel·lícules de festival eren pràcticamentuna exclusiva dels cineastes de Madrid. A la Ciutat Comtal, que havia estat l’au-tèntic bressol del cinema espanyol, Iquino, Isasi i el clan Balcázar eren els adalilsd’una producció eminentment comercial, de certes pretensions espectaculars iabocada a les col·laboracions amb cinematografies estrangeres. Al seu voltant hitreballaven un grapat de realitzadors dotats d’un bon pols narratiu, funcionals enla forma i amb una clara consciència dels ajustats pressupostos dels quals disposa-ven. Un d’ells era Joan Bosch, figura emblemàtica que defineix tots aquests pos-tulats que hem donat com a idiosincràtics del cinema made in Barcelona: s’iniciaa finals dels cinquanta amb aportacions al polar à la barcelonaise (Sendas marcadas,A sangre fría o Regresa un desconocido), continua amb la comèdia de platja desprésd’apuntar-se un bon èxit amb Bahía de Palma, es passa a les astracanades al serveide l’aleshores molt popular Cassen i, als anys setanta, s’aboca al western, i és l’únicrealitzador espanyol actiu en una època en què el gènere ha entrat ja en decadèn-cia (per aquest motiu, en la visió de conjunt de la meva Breve historia del westernmediterráneo no vaig dedicar-li especial atenció, i aprofito l’actual circumstànciaper reivindicar el seu treball). Una altra característica d’aquesta última etapa és laseva col·laboració amb productores italianes, tant pel que fa al western com pelque fa a les comèdies picantes, una altra especialitat d’aquests anys. El descens dela seva activitat als vuitanta no ve donat per l’edat, sinó pels canvis radicals de laproducció i exhibició de les pel·lícules, que suposaran la desaparició d’aquest ci-nema menor o, millor dit, la seva transmutació en productes reservats per a latelevisió.

Igual que d’altres realitzadors de la seva època i condició, Joan Bosch no harebut cap mena d’atenció per part dels historiadors de cinema (en el paràgrafanterior hi és inclòs qui això escriu) i tanmateix algunes de les seves obres s’hanatribuït internacionalment a Iquino per una confusió en els pseudònims. Per això,crec que és digne d’encomi la publicació d’aquest llibre, ja que com he deixat clara les línies anteriors, Bosch és un dels representants d’un tipus de cinema que tétanta importància com les cintes minoritàries destinades exclusivament als crítics,o, almenys, en tenia en els conceptes tradicionals de la producció fílmica definitsals anys trenta per Hollywood, París i Berlín. Aquest mèrit ha d’atribuir-se a Àn-gel Comas, veterà crític i historiador, que s’ha posat com a fita la recuperació de

Rafael de España


9

tots aquests cineastes catalans que, parafrasejant Brecht, havien quedat a l’ombrai no tan ben il·luminats com els seus col·legues instal·lats a Madrid. Després de laseva rigorosa tesi doctoral sobre Ignasi F. Iquino, qualificada amb nota màximaper un tribunal en el qual vaig tenir l’honor de participar i publicada el 2003 enforma de llibre, i després del seu no menys conscienciós repàs a l’obra de MiguelIglesias, ens arriba ara aquest volum sobre la vida i l’obra de Joan Bosch, ric comels anteriors en dades de primera mà que ens ajuden a entendre en tota la sevacomplexitat una faceta poc coneguda del cinema espanyol. Per acabar, no emqueda res més que felicitar l’autor i animar-lo a continuar per aquest camí, fins itot arriscant-nos a que ens deixi als altres historiadors sense matèria per historiar!

Rafael de EspañaDirector adjunt

del Centre de Investigacions Film-Història,Universitat de Barcelona

Pròleg

Àngel Comas

10

Joan Bosch als anys 70


11

Si Joan Bosch hagués nascut als Estats Units, ara figuraria a les enciclopèdiesde cinema com el típic director d’estudi (studio director), un professional tot ter-reny, capaç d’adaptar-se a les exigències de qualsevol gènere i, encara més impor-tant, a les característiques de qualsevol estrella, home o dona. Potser ara tindriauna consideració semblant a la de gent com Edward Buzzell, John H. Auer, AllanDwan, Ray Enright, Robert Florey, Irving Pichel, Edward L. Cahn o Sidney Salkow,tots com ell grans professionals que feien cinema popular, de gènere, i ho feienamb eficàcia, utilitzant formes narratives directes i consolidades que connectavenfàcilment amb el gran públic. Bosch hauria après a fer cinema com ells, en filmsde sèrie B o en tot cas en serials per a la televisió.

Entrant més a fons en aquest terreny especulatiu, potser Joan Bosch haguéscomençat la seva carrera efectivament com a director de sèrie B, contractat per ungran o petit estudi, i després hagués fet el salt a produccions de pressupostos mésalts. Penso en noms como els de William Castle, Gordon Douglas, Robert Florey,Tay Garnett, Michael Gordon, Bruce H. Humbertone i un llarg etcètera. Qui sapquin film hagués signat o a quina il·lustre estrella hagués pogut dirigir. Hi hapel·lícules o fragments de pel·lícules de Joan Bosch que no desmereixen en abso-lut i que superen algunes d’aquests col·legues nord-americans, i no cal esmentar alseu favor les diferències de producció entre un gran estudi —perfectament es-tructurat i amb capital suficient— i una productora de l’Estat espanyol. I unvalor afegit que cal tenir en compte: a Bosch sempre li ha entusiasmat fer cinemai mai no l’ha tingut com un simple ofici.

Però Joan Bosch va néixer a Valls i no a Amèrica del Nord i sempre es vamoure dins de la precarietat del cinema espanyol —que reflectia lògicament laprecarietat de la nostra societat— i, a més a més, en un país marcat per la repres-sió religiosa, policial i política, endarrerit econòmicament i socialment i mancatde tot tipus de llibertats. Com va dir Juan Antonio Bardem a les històriquesConversaciones de Salamanca (del 14 al 19 de maig de 1955): “El cine españolactual es: políticamente ineficaz, socialmente falso, intelectualmente ínfimo,estéticamente nulo e industrialmente raquítico”. Quan Joan Bosch va dirigir la

1. Presentació:L’aventura de fer cinema

Àngel Comas

12

seva primera pel·lícula, Sendas marcadas (1957), el diagnòstic continuava sent elmateix i, encara que hagin passat molts anys després del Manifiesto, hi ha situaci-ons que a principis del segle XXI continuen igual, o pitjor. Ara no hi censurapolítica ni religiosa, ni repressió policial, però existeix la pitjor de les censures:l’econòmica, una censura que es beneficia de les insuficiències i contradiccions deles lleis del mercat, que afavoreixen els més forts. Durant les gairebé quatre dèca-des que va durar la seva carrera, el nostre director se les va veure de tots els colors,però, malgrat tot, va aconseguir dirigir vint-i-nou llargmetratges i tres curts. Pocsho poden dir.

Joan Bosch es va llençar al món del cinema sense cap garantia de tenir feinacontinuada, el pitjor que li pot passar a un professional perquè, a banda de laincertesa de poder viure com cal, l’impedeix agafar ofici, formar-se com tothomfa en la seva especialitat laboral. Evidentment no era l’únic. El sistema d’estudisno existia a la pràctica (de fet no ha existit mai a l’Estat espanyol, a excepció delsdos tímids intents d’Iquino, primer amb Emisora Films i després amb IFI, onBosch va treballar) i per això els professionals del cinema sempre han treballat, itreballen, com a autònoms, sempre pendents d’un fil i sense cap seguretat. Sobre-viuen compaginant el cinema amb d’altres activitats que a vegades no tenen res aveure amb el cinema. Malviuen mentre preparen hipotètics projectes que, si te-nen sort i es fan realitat, hauran d’adaptar a les exigències de productors de menta-litat estreta i pocs recursos. O es veuen obligats a acceptar encàrrecs impersonals.Evidentment sempre hi ha les lògiques excepcions que confirmen la regla.

En el moment en què Bosch va dirigir aquesta primera pel·lícula, Sendasmarcadas, Catalunya perdia pes a l’Estat espanyol com a indústria cinematogràfi-ca. L’anomenada IFI era l’empresa millor situada, encara que existissin altres pro-ductores, com Balcázar, Este Films o PECSA Films. En aquest entorn —i desprésde començar com a guionista, una activitat que mai no abandonaria perquè tam-bé ho és de les seves pròpies pel·lícules— Joan Bosch s’acredita ben aviat com undirector conscienciós, fiable, honrat i fidel als treballs que li van encarregant. Sónvirtuts que l’acompanyaran al llarg de la seva carrera i que conservarà tanmateix ales etapes difícils.

Joan Bosch figura a la història del cinema europeu como un director de filmspopulars de gènere; alguns d’aquests films han passat a ser de culte, aquesta defi-nició que internacionalment es coneix com cult movies. A banda de sis guionsescrits per a altres directors al començament de la seva carrera, i de tres curtme-tratges, Bosch signa vint-i-nou llargmetratges que es podrien classificar de la se-güent manera: quatre del gènere criminal, tres comèdies romàntiques (les deno-minades de platja), deu comèdies (principalment d’embolics i al servei de còmicsacreditats), una comèdia musical, vuit westerns, un film de terror i un multigenèric.Com es pot apreciar, ha tocat pràcticament tots el gèneres populars, a excepció


13

dels dramàtics d’alta intensitat. Però la seva ferma adaptació a entorns constant-ment canviants, obligat per la mateixa recerca de la supervivència dins la sevaprofessió, li va impedir, salvat escasses excepcions, posar el seu món personal a lesseves pel·lícules. I també impedí que les realitzés amb total llibertat, gairebé sem-pre supeditat a les exigències dels productors o a la realitat dels pressupostos. Laseva carrera ha estat, doncs, una lluita constant entre el seus desitjos i l’obligatcompromís.

No obstant, es pot trobar una part del seu món i de la seva visió de l’existènciaa un parell dels films de gènere criminal i a les tres comèdies de platja, sintetitza-des a través d’uns protagonistes —propis del film noir nord-americà— que llui-ten per trobar-se a ells mateixos estavellant-se contra un destí amb el qual nor-malment no es pot lluitar. Sense saber-ho, Arturo Fernández —protagonista decinc d’aquestes pel·lícules que aleshores encara un desconegut— es convertí enuna mena d’alter ego del director, fent la composició d’un personatge maltractatper l’entorn, per la vida i per la societat. En aquesta part de la seva carrera és on estroben les pel·lícules més sinceres —tan ideològicament com cinematogràficamentparlant— de Joan Bosch. En aquest darrer aspecte, cal destacar l’esplèndida posa-da en imatges de A sangre fría (1959), amb una utilització inqüestionablementcreativa de la llum i del ritme cinematogràfic, que ha quedat com una peça fona-mental de l’anomenat cinema policíac barceloní. Bosch segueix les seves regles(rodatge en exteriors, història inspirada en fets reals, influències del cinema crimi-nal semidocumental nord-americà, etc.) però les fa seves, creant una cinta absolu-tament personal.

Aquesta valoració es pot aplicar igualment a les anomenades comèdies de plat-ja, ben aviat imitades en la seva vessant eròtica (la de l’època, naturalment) i quevan posar de manifest que la censura tolerava el moderat destape de les estrangeres(sobretot en indrets turístics), però no pas de les espanyoles. Encara que a Boschno li agradi, Bahía de Palma (1962) ha passat a la història perquè hi va aparèixerel primer biquini del cinema espanyol, fet que ha amagat totes les altres virtuts delfilm, especialment el confrontament entre dos mons socials a partir de la perspec-tiva d’un típic perdedor. Però així són les coses del cinema. D’aquesta època calesmentar El castigador (1965), indiscutiblement la millor pel·lícula de Cassen,amb influències de la típica comèdia costumista italiana i sense els excessos delfamós actor còmic.

Després d’una etapa professional amb Ignasi F. Iquino que es pot considerar decisivaen la seva carrera —cinc anys i sis llargmetratges, i un altre més l’any 1975— Bosch vasaltar al cinema italià i es convertí finalment en un dels directors especialitzats enwesterns, un dels més prolífics d’Europa. Més tard, va treure suc als vodevils eròtics.

La resta de la carrera de Bosch ve marcada per la seva adaptació a la llei del’oferta i la demanda d’uns anys on regnaven les coproduccions, normalment

Àngel Comas

14

amb Itàlia, que van propiciar la proliferació de pel·lícules de gèneres populars —unatendència recentment reivindicada a través de molts films considerats de culte— quepartien de models nord-americans: thrillers, westerns, espionatge, acció, aventu-res… Eren models importats, fets amb els mateixos plantejaments de les vellesproduccions de la sèrie B de Hollywood dels anys 30 i 40, però amb altres escena-ris. La capacitat d’adaptació i la professionalitat de Bosch van fer que es guanyésla consideració i la confiança de productors que volien arribar al gran públic ambpel·lícules fetes normalment per al lluïment d’estrelles consagrades de l’humor osupeditades a les regles dels gèneres.

Encara que després s’analitzin més extensament, cal destacar en aquest prefacidos films no valorats el suficient al seu moment. Un és 40 años sin sexo (1978),que malgrat la incomprensió d’una gran part de la crítica d’aquella època, araqueda com una divertida i amarga crònica sobre la repressió sexual de la societatespanyola, i que està feta amb l’estil corrosiu propi de la comèdia italiana. L’altraés La ciudad maldita (1979), que va més enllà de l’eurowesten (fet, per cert, a lesdarreries del gènere) i que és l’adaptació d’una novel·la hardboiled de DashiellHammet, Collita roja, trasplantada a l’Oest; es necessitava atreviment per fer-la.

Aquest llibre tracta d’explicar, de la manera més objectiva que sigui possible,l’aventura de fer cinema protagonitzada per Joan Bosch durant gairebé quatredècades, des de 1946 fins 1983; trenta-vuit anys plens de canvis, tant a la societatcom, lògicament, al cinema. Va ser una autèntica aventura, plena de trampes, desuspens, d’incertesa, però també una aventura globalment feliç, marcada per èxitsi satisfaccions i, també, per decepcions i renúncies. No va ser una aventura cine-matogràfica de ficció que acabés amb la paraula Fi, sinó una aventura real com lavida mateixa, encara que darrere les pel·lícules sempre s’amaguessin éssers hu-mans i retalls de vida.

L’autor dóna les gràcies a les persones que han fet possible la màxima autenti-citat d’aquest llibre. Per una banda, als autors citats com a fonts de consulta, itambé a José Ulloa, Miquel Iglesias, Rafael de España, Ondina Ballester (la donade l’autor), els funcionaris de la Biblioteca de la Generalitat de Catalunya, Nativi-tat Sans (esposa de Joan Bosch) i, especialment, al mateix Joan Bosch, el qual,amb infinita paciència, no només s’ha sotmès a la sempre difícil tasca de recuperaruna memòria que potser creia perduda i que moltes vegades podria ser dolorosa,sinó que ha col·laborat estretament en la correcció d’errors que haguessin reduïtl’autenticitat d’aquest llibre i que espero haver-li donat.

Finalment, també volem agrair el suport de l’Ajuntament de Valls per fer pos-sible aquesta edició.


15

2. Biofilmografia

1 Les cites amb el text entrat i cos més petit són les paraules exactes de Joan Bosch.

1925. 31 de maig. Neix a Valls (Alt Camp).

El meu pare, Joan Bosch Dalmau, i la meva mare, Maria Palau Estrada, erentambé de Valls. El pare, entre altres coses, comerciava amb ametlles, que trencavaamb una gran màquina que ell mateix havia dissenyat, i posava les ametlles almercat convertides en gra. Jo li recordo almenys una dotzena de díptics. Vivíem alcarrer San Benet, número 11.1

El nen Joan havia anat a diferents escoles: Cor de Maria, Germans de SantGabriel i escola del Carme.

1933. La família s’estableix a Riudoms (Baix Camp).

El negoci era una important empresa dedicada a la compra, trencament d’amet-lles i avellanes i exportació. Era l’època del “Reus-París-Londres”.

En aquesta població anava a classe amb el mestre Jaume Serós, a l’escola pública.

1935. Tornen a Valls, segurament a principis d’any.

En un principi vàrem viure en una casa del carrer dels Metges i, cap a la tardor, ensinstal·lem a la casa que van comprar el meus pares. Era una casa nova per estrenar,coneguda com «la casa que van rifar» perquè, efectivament, un grup de paletesque era a l’atur la va construir i després la va rifar i, com era d’esperar, va tocar a ladona més rica del poble, la vídua Gomà, cunyada del cardenal primat. La casa erasituada al carrer Bisbe Palau sense número, gairebé en ple camp, però al costatd’una casa de meuques (ca la Matilde).

1936. Més negocis del pare.

El meu pare duu a terme la seva gran il·lusió: muntar una granja avícola, com lesque havia conegut a Riudoms, ja que a Valls en aquella època no n’hi havia cap. Amés de comprar aviram de raça i una incubadora, va remodelar la màquina detrencar ametlles, que havia de constituir la base dels seus ingressos. Però uns diesabans d’iniciar les proves, va esclatar la guerra.

Àngel Comas

16

2 Títol de les memòries que escriu actualment Joan Bosch.3 En aquest capítol es respecten els criteris de Joan Bosch. En el capítol 14 del llibre, dedicat a la

filmografia, es recullen els crèdits oficials.

1937 i 1938. La guerra civil.

Passem la guerra i la infantesa, com ho deixo escrit a La meva guerra civil 2, a laVallvera, juntament amb les germanes Anna Maria i la irrepetible Filomena Sola-nes, àngel de l’Hotel Fèlix.

1939. Abandona Valls amb la seva família.

Motius: l’entrada de les tropes de Franco. Ens instal·lem provisionalment a casad’uns familiars de Sabadell, concretament a la Riereta i, finalment, a la casa atro-tinada del número 50 del carrer Convent. No vaig tornar mai més a una escola.Sóc un “imperfecte autodidacte”.

1942 i 1943. Articles al periòdic local Sabadell. Els Amics del Cinema. Obres deteatre.

1944-1945. Las aventuras del capitán Guido, de Jacint Goday.

Començo preparant el vestuari, el mobiliari, la documentació i el estris de guerra.La història passava al segle XIII i el seu títol inicial fou “Romance de Elisenda”.Durant el rodatge vaig fer d’ajudant de direcció.

1946-1948. Servei militar a Xauen (Marroc).

1949. S’instal·la a Madrid. Auxiliar de producció a Historia de dos aldeas, d’Antoniodel Amo, i a El capitán Veneno, de Luis Marquina.

1950. Día tras día, d’Antonio del Amo. Coargumentista. Coguionista. Ajudantde direcció.

1952. Gaudí. Curtmetratge produït, escrit i dirigit juntament amb Josep Maria Forn.

1953. Matrimoni amb Nativitat Sans Solé.

1954. El fugitivo de Amberes, de Miquel Iglesias. Coargumentista. Coguionista.

1955. El cerco, de Miguel Iglesias. Argumentista. Guionista.3

1956. Veraneo en España i Heredero en apuros, ambdues de Miquel Iglesias. Co-guionista. Codialoguista.

1956. Un tesoro en el cielo, de Miquel Iglesias. Argumentista. Coguionista.

1957. Sendas marcadas. Director. Coargumentista. Coguionista.

1959. A sangre fría (AKA: Trampa al amanecer). Director. Argumentista. Guio-nista.


17

1961. Regresa un desconocido. Director. Argumentista. Coguionista.

1961. El último verano. Director. Coargumentista. Coguionista. Codialoguista.

1962. Bahía de Palma. Director. Coguionista. Codialoguista.

1963. Sol de verano. Director. Argumentista. Coguionista. Codialoguista.

1965. El castigador. Director. Argumentista. Coguionista. Codialoguista.

1966. Funda l’empresa Tecnofilm, dedicada a la producció de films industrials ipublicitaris —“anticipant-me equivocadament a allò que vindria després”—.Les idees solen ser bones quan es porten a terme en el moment oportú.

1967. El terrible de Chicago. Director. Primer film per a IFI.

1968. La viudita ye-yé. Director.

1968. Chico, chica, ¡boom! Director.

1969. Investigación criminal. Director.

1970. La diligencia de los condenados. Director.

1970. Abre tu fosa, amigo… llega Sábata. Director.

1971. Los buitres cavarán tu fosa. Director. Coargumentista. Coguionista.

1971. Una bala marcada. Director. Coargumentista. Coguionista.

1972. Los mil ojos del asesino. Director. Coargumentista. Coguionista.

1973. La muerte llama a las diez. Director. Coargumentista. Coguionista.

1973. La caza del oro. Director. Coguionista.

1974. Tu fosa será la exacta… amigo. Director. Coargumentista. Coguionista.

1974. Dallas. Director. Coargumentista. Coguionista.

1974. Exorcismo. Director. Coguionista.

1975. La dudosa virilidad de Cristóbal. Director.

1976. Mauricio, mon amour. Director. Coargumentista.

1977. Es pecado… pero me gusta. Director. Coargumentista. Coguionista.

1978. Cuarenta años sin sexo. Director. Coargumentista. Coguionista.

1979. La ciudad maldita. Director. Coargumentista. Coguionista.

1979. Casademont (curtmetratge). Director. Guionista.

1979. J. Grau Garriga (curtmetratge). Director. Coguionista.

Àngel Comas

18

1981. Los locos vecinos del segundo. Director. Argumentista. Guionista. Dialoguista.

1982. Caray con el divorcio. Director. Argumentista. Guionista. Dialoguista.

1982. Problemes urbanístics (curtmetratge). Noticiari de Barcelona, núm. 6. Di-rector. Coguionista.

1983. Un Rolls para Hipólito. Director.

1984. Barcelona neta. Curtmetratge per a l’Ajuntament de Barcelona.

1985. El recomendado, de Mariano Ozores. Coargumentista. Coguionista.

1986. Vídeos industrials.

1986. Curtmetratge per al Ministeri de l’Exèrcit sobre la fragata Santa Maria.Director.

1986. Curtmetratge per al Ministeri de l’Exèrcit sobre els avions F-11. Director.

1986. Curtmetratge per al Ministeri de l’Exèrcit sobre els accidents dels soldatsque viatgen de permís. Director.

1986. Curtmetratge per al Ministeri de l’Exèrcit sobre els batallons de muntanya.Director.

1990. Fuerza. Episodi pilot d’una sèrie per a Antena 3 que va acabar com el rosaride l’aurora.


19

Si algú em pregunta el perquè de la meva relació amb el cinema, ben segur queno se m’acudirà cap altra resposta que aquesta: “Perquè tota la vida he vist cinemai, abans, veure cinema era un ritual màgic que marcava molt.”

Vaig anar al cinema des de molt petit, sempre en diumenge. Aquelles tardesfredes i ventoses del meu poble (Valls, molt ventós), la meva mare m’enrotllavauna bufanda, m’entaforava una gorra de xeviot, es carregava la meva germana alcoll (jo donava la mà al pare) i tots cap al cine Apolo. Sempre hi arribàvem d’horai havíem de fer una llarga cua al carrer, davant de la taquilla. La gent aprofitaval’espera per maleir l’empresari, que havia apujat la butaca a sis rals. L’Apolo era unlocal gran, enguixat, sense pintar, amb un sostre molt alt, sobre el que sempre vaigsentir contar que durant la construcció dos obrers van caure de la bastida i es vanmatar. Jo mirava la volta i no podia evitar escenificar-me aquell tràgic succés.

Començava la sessió i jo de seguida demanava el berenar, perquè tot allò quepassava a la pantalla a mi no m’arribava. En primer lloc, perquè els espectadorsdel davant m’ho tapaven i, en segon, perquè no sabia llegir i, en aquell temps,calia que qui anava al cinema sabés llegir o, en últim cas, que hi anés acompanyatd’algú que llegís per ell. Les pel·lícules mudes eren farcides de rètols, i les sonores,gairebé totes parlades en un idioma nasal que ningú entenia, eren plenes de sub-títols que entraven i sortien com a llamps. El meu berenar consistia, invariable-ment, en dues preses de xocolata que regalimaven a causa de la calor, i un alfarsó(una petita coca adobada que només he vist a la meva ciutat). Quan tenia set, lamare extreia de la bossa una ampolla d’aigua i jo xarrupava aquell líquid abomi-nable de tan calent com era. En una ocasió, l’ampolla, que era de vidre natural-ment, va caure a terra i explosionà amb l’estrèpit d’una bomba. A partir d’aquelldia, només em van deixar beure a la mitja part.

Més que recordar alguna pel·lícula concreta d’aquella època (només conservoflaixos inconnexos d’algunes escenes), sí que tinc present l’operació sortida del’Apolo, un cop acabada la sessió. La gent s’apilava davant de la porta on tothomempenyia a la vegada, i, com és lògic, ningú no aconseguia avançar. Recórrer elllarg passadís fins a arribar al carrer era un viacrucis. Als marrecs, els pares ens

3. Algunes peces del puzle(Capítol escrit per Joan Bosch)

Àngel Comas

20

havien de pujar al coll per evitar que ens esclafessin. Aquell arrossegament depeus, avançant de cinc en cinc centímetres, era tan peculiar que durant moltsanys per fer entendre a la meva mare que en un lloc determinat no s’hi podiadonar un pas per l’aglomeració de gent, li deia: “Era com la sortida de l’Apolo”.

Valls, en aquells anys, ho tenia tot. Ara té molt més, però no és el mateix.Tenia agricultura, una indústria florent i, fins i tot, un quarter de cavalleria on elssenyorets feien el soldat de quota vestits com a generals i podien visitar els papàssense baixar del cavall. Tenia cinc exportadors de vi —no ho oblideu: “A Vallsvenen vi vo i varato”— i, també, una estació de ferrocarril important, sis fàbriquesd’anisats amb les seves marques corresponents i una activitat comercial que abastiatota la comarca.

Els diumenges al matí, probablement, els comerços giraven tant com en undia de mercat. Però arribà la República i ordenà que els comerciants, el diumen-ges, havien de descansar. Els meus oncles, que regentaven una botiga al carrer dela Cort en la que tant podies demanar una gorra com una camisa a mida, vandeixar de ser republicans en un sol dia. Es queixaven: “La República ens ha ma-tat!” I potser sí que va matar la vivacitat de les matinals dels diumenges. Ja noarribaven els carros dels pobles. A les tardes, en canvi, tot seguia igual. El joventdels llogarrets aprofitava l’apogeu que prenien les bicicletes amb canvi de marxa ivenien en grups a divertir-se a la ciutat. La majoria anava a ballar a la sala delsPagesos, al Casinet o al Trasvals, i els més sonsos s’encabien al cine Apolo o alPrincipal. Els diumenges, doncs, Valls era un centre de diversió. I no seríem deltot veraços ni honestos si no parléssim de les cinc cases de meuques que hi haviaa la ciutat. Cinc! Els nanos de la meva edat sabíem el nom de cada prostíbul i elsrecitàvem de memòria.

Valls era, doncs, una ciutat autosuficient. Una autèntica ciutat de serveis, in-ventora, potser, del turisme de comarca a cop de pedal. Els vallencs presumíem, mésabans que ara, de tenir el campanar més alt de Catalunya. Tan orgullosos n’està-vem, que sovint ens passàvem de rosca. Us contaré una anècdota personal. Quanvam anar a viure a Riudoms, ben segur que a l’escola vaig fardar massa del meucampanar:

—És altíssim —vaig dir.—Tant com el de Reus? —va preguntar un.—Què dius! Almenys en fa dos.—Dos, com el de Reus?—I potser més!

I ja us podeu imaginar la riota! Mofes a dojo, i això no durant un dia, sinó alllarg de setmanes, perquè qui havia posat la pota no només era foraster, sinó que,a més, era nou a la classe. Vaig aprendre la lliçó i des d’aleshores he procuratcontrolar tot entusiasme.

Joan Bosch


21

Passejant pelcarrer de la Cort,Pau Secall,Esteve Molet,Joan Bosch iJoan Batalla,l’any 1942.

Vista de Valls, des d’on haviaestat situat el pati dels Gabriels.

Joan Bosch quan era alumne de les escolesnacionals del Carme (circa 1932).

Àngel Comas

22

Joan Bosch

Una de les coses que més apreciava de la meva ciutat era la biblioteca, on al’hivern s’hi estava d’allò més confortable, enmig d’un silenci absolut que li dona-va ànima, malgrat que les dues bibliotecàries, com dues carrabines, sempre xitavensi algú reia o alçava la veu. Allà és on vaig començar a estimar els llibres.

Un altre record inesborrable: el Valls que jo vaig abandonar tot just comen-çant el 1939 tenia també el Grup Escolar Rafael Campalans, que va ser la clau de lanostra formació. Jo formava part de la comissió de cinema i recordo que cadadissabte recollíem del recader Pi les pel·lícules de 16 mm que projectaríem eldiumenge a la tarda, en una sala farcida d’alumnes. Però nosaltres, els quatre de lacomissió, només arribar de casa del recader ens posàvem mans a l’obra i fèiem(segons dèiem) proves de projecció, que era una tosca excusa per visionar quasisempre una pel·lícula de la Pandilla i unes cavalcades de Tom Mix. La qüestió eraveure cine!… Cine!…

I ara tornem enrere. Rebobinem… Devia ser a començaments de l’any 1933quan la família va desembarcar a Riudoms. Allà, en un cinema que semblava unmagatzem, és on vaig veure el primer film del qual puc reconstruir seqüènciescompletes. Era El correo del zar (1926. Michel Strogoff. Víctor Tourjansky, la ver-sió muda de la novel·la de Jules Verne) on Ivan Mosjhoukine lluitava contra un ósenorme en una escena virada en blau (era de nit), i també recordo pas a pas comal pobre Strogoff li cremaven els ulls amb un sabre roent.

Malgrat la diferència entre la ciutat de Valls i Riudoms, la pàtria d’en Gaudí(que només comptava amb tres mil habitants), les dues tenien el mateix nombrede cinemes: tres. Els meus pares de seguida es van abonar a cal Gallissà (el localdiem-ne bo) on solament passaven pel·lícules sonores. Per aquella pantalla vaigveure desfilar, doncs, totes les produccions de la Metro i de la Warner dels comen-çaments del cinema parlat, qualificatiu d’allò més encertat perquè en aquellespel·lícules parlaven pels descosits i sempre en anglès. En canvi, al local més atro-tinat, cal Plaxat, s’hi podia veure tant una pel·lícula muda com una de nacional ode la Fox, la majoria parlades en castellà com ara les de José Mójica, Mona Maris,etc. També van passar-hi dues cintes en català, que aleshores era una novetat:Draps i ferro vell i El cafè de la Marina. Per cert, aquella empresa tenia un sistemacuriós per establir el preu d’una localitat infantil: depenia de l’alçada. Els de lacolla, doncs, ens presentàvem d’un en un davant de la taquilla, arronsant-nos decames i parlant com un nen petit. La senyora a vegades treia el cap pel forat, ensinspeccionava i aleshores l’estratagema no servia per a res. Si representaves bé lacomèdia, podies entrar per trenta cèntims. Els que no s’arronsaven pagaven dosrals o seixanta cèntims, segons el peritatge de la senyora.

Excepcionalment, un dijous a la tarda, a cal Plaxat van fer cine. Havien con-tractat una pel·lícula pinyol (una superproducció), i calia exprémer-la al màxim.


23

Es tractava de Cleopatra (1934. Cecil B. de Mille).4 Els amics, que n’havien sentita parlar, contaven meravelles del bany amb llet de burra de la Claudette Colbert…I sí senyor!… Valia la pena. Durant una llarga temporada, la Colbert fou com unafixació, dia i nit.

Però la pel·lícula que a mi veritablement em va commoure, la primera que emva arrencar unes llàgrimes com un puny, va ser La llama eterna (1932. SmilingThrough. Sidney Franklin). La interpretaven Frederic March, Norma Shearer iLeslie Howard. Passaven els anys i jo seguia adorant aquella pel·lícula. Què podiatenir d’especial aquella llama eterna per haver-me fet plorar d’aquella manera?Passada la guerra, molt de temps després, vaig tenir ocasió de tornar-la a veure iem va caure l’ànima als peus. Era un melodrama com una catedral, d’una falsedatinsuportabable.5 Amb tot, però, encara avui recordo aquella pel·lícula amb ten-dresa, perquè li reconec el mèrit d’haver-me arrencat la primera llàgrima cinema-togràfica, un desflorament en cert sentit…

Dels milers i milers de projeccions cinematogràfiques que he presenciat alllarg de la meva vida, n’hi ha dues que mai no oblidaré. Les dues van tenir lloc a lameva ciutat, on havíem tornat la tardor de 1935, i l’escenari, com sempre, fou elcinema Apolo. Van ser dues sessions de diumenge a la tarda, en plena guerra civil.En una d’elles es projectava Rebelión a bordo (1935. Mutiny on the Bounty. FrankLloyd),6 amb el Laughton i el Clark Gable, que tothom seguia embadalit. Desobte, el Laughton es quedà amb la paraula a la boca i s’apagaren els llums. Xiu-lets i crits a desdir. Va aparèixer un empleat amb una atxa encesa i cridà, esverat:“Alarma de bombardeig! Tothom al carrer! A fora!” Confusió majúscula, estampi-da i, al cap de dos minuts (no sé com ens ho vam fer!), ja érem tots al Pati explo-rant el cel, mira que miraràs. Segurament que aquella va ser la primera alarmaaèria oficial, i per això va causar tant de rebombori. El que més em sorprèn, però,és que tant a mi com als meus amics, més que el perill del bombardeig, ens preo-cupava que suspenguessin la sessió i que ens quedéssim sense saber com acabavala pel·lícula.

L’altra sessió fou a l’estiu de 1938. El local era ple com un ou, la majoria eragent jove, soldats a punt de sortir cap al front i molts refugiats que coneixíem pelnom genèric de madrilenyos. Passaven El sombrero de copa (1935. Top Hat. Mark

4 Nota de l’autor: Efectivament, com solia fer, De Mille va esquivar la censura i va aconseguir unaCleopatra molt eròtica per a l’època.

5 Nota de l’autor: Aquesta era la segona versió d’un melodrama teatral amb elements fantàstics, unahistòria romàntica sobre una òrfena que s’enamora d’un assassí. L’anterior versió, del 1922, va ser pro-tagonitzada per Norma Talmadge, i encara se’n va fer una tercera l’any 1941 protagonitzada per JeannetteMcDonald.

6 Nota de l’autor: El film es va reestrenar després de la guerra espanyola amb el títol La tragedia de laBounty perquè segurament la censura franquista devia pensar que la paraula rebelión podia donar idees.

Àngel Comas

24

Joan Bosch

Sandrich)7 , amb Fred Astaire i Ginger Rogers. En concloure la seqüència en quèFred Astaire ballava vestit amb frac, bastó i barret de copa, envoltat d’una troupede ballarins que queien un a un sota els trets imaginaris del bastó-metralleta, elpúblic esclatà en una eixordadora salva d’aplaudiments i picaments de peu a l’em-postissat. Enmig d’aquella explosió d’entusiasme, la projecció es va interrompreen sec i s’encengueren els llums. La gent, convençuda que s’havia trencat la cinta,començà a xiular i a cridar algun insult. L’emprenyamenta creixia per moments,però tot d’una vam quedar a les fosques i el gran Fred aparegué a la pantalla, ambel seu bastó i el barret de copa, i ens van repetir l’escena de la metralleta exactamentcom la primera vegada, sense cap error. El públic, entusiasmat, demanà un altrebis, però el projeccionista es deixà de romanços i la pel·lícula continuà fins alfinal.

L’idil·li amb la meva ciutat es va interrompre per primera vegada quan ensvam establir a Riudoms (o sigui de 1933 a 1935). Instal·lats novament a Valls, idesprés de tres anys i mig inoblidables, els de la meva guerra civil, l’idil·li es vatornar a trencar, i aquest cop d’una manera brutal i irreparable. El 13 de gener de1939 (una data nefasta per a nosaltres), a les dotze del migdia, abandonàvem laciutat camí de l’exili. Pot dir-se que les tropes franquistes ens encalçaven, ja queels obusos i alguna víctima que deixaven a la carretera ens ho recordaven contínu-ament. Per fortuna, l’exili no es va consumar. El desànim i també el fatalisme dequi creu que ho ha perdut tot s’imposà a la Por (així, en majúscula). I a trenc de lamitjanit, el meu pare decidí quedar-se a la ciutat a la qual havíem arribat i que,per motius que ara no venen al cas contar, tan lligada estava a la família Bosch.Érem a Sabadell.

Acabada la guerra, els tramvies de Barcelona feien publicitat d’alguns cinemesamb els mateixos cartells de cartró que anunciaven una corrida del Marcial Lalanda.Certs locals de programa doble, com el mateix Colón, anunciaven també el preude l’entrada que costava seixanta cèntims de pesseta. Jo havia assistit a algunesd’aquelles sessions, lamentables tant pel mal estat de les còpies, com per la quali-tat de la clientela, un xic bàrbara. Bàrbara i remugant, perquè, en aquells anys degana, la majoria d’espectadors es passava la tarda mastegant tramussos i garrofes,que després escopien sense cap mirament. Estem parlant de la Barcelona bruta iesparracada de 1939 i dels primers anys quaranta. La Barcelona de la indigna filade vellets amb la pancarta a l’espatlla anunciant una revista de la ConchitaLeonardo, i la Barcelona de les cues per veure Los tambores de Fumanchú (1940.Drums of Fumanchu. William Witney).8 Els cinemes populars eren un refugi per

7 Nota de l’autor: El film es un remake de La alegre divorciada (1934. The Gay Divorcee. Mark Sandrich)i el número titulat Top Hat, White Tie and Tails, forma part de l’antologia del cinema musical.

8 Nota de l’autor: Fumanchú, un assassí oriental creat per Sax Rohmer, també apareixia a les pantallesbarceloneses en un serial de quinze episodis.


25

als que patien gana i fred i, també, per als que volien passar desapercebuts. Lesrestriccions elèctriques constituïen el gran problema. Se n’anava la llum quan elshi sortia dels nassos i mai no se sabia quan tornaria, i, és clar, la gent es cabrejava.Molts locals van equipar-se amb un grup electrogen que proporcionava una pro-jecció pobra i fluctuant. Però al públic això tant se li’n donava; l’única cosa quevolia era que l’espectacle continués i els fes somiar una mica.

Pocs mesos després d’haver-nos establert a Sabadell, pràcticament desterrats,jo anava cada divendres a Barcelona a portar aliments i roba neta a un germà de lamare, excapità de l’exèrcit republicà, que era tancat, juntament amb dos mil indi-vidus més, en una presó improvisada al bell mig del Poblenou, a la fàbrica decànem. Dels diners que em donaven a casa per pagar-me el dinar, jo me’n gastavauna bona part en un quiosc de publicacions enclavat en una placeta del passeigdel Triunfo, avui rambla del Poblenou. Comprava, preferentment, exemplars dela col·lecció Teatro Selecto, que costaven 0,50 pessetes i que, per haver estat expo-sats mesos i mesos darrere els vidres, s’havien engroguit pel sol. Cada divendresadquiria un parell de títols, o tres, i així és com vaig descobrir Arniches, Benavente,els Quintero, Jardiel Poncela i tants altres. Cada cop m’agradava més llegir teatre.Sobretot, gaudia amb l’humor i l’enginy de Jardiel.

Aquells viatges setmanals van durar més de dos anys, concretament vint-i-setmesos, i això va afavorir considerablement la meva afició al teatre, ja que, a més dellegir-ne, també assistia com a espectador, des del galliner naturalment, a les re-presentacions que oferien les companyies de l’època, la de Doña María Fernandao la Doña Irene.9

A casa eren tolerants amb la meva fal·lera i em deixaven molt lliure. La dedica-ció al negoci de casa tampoc no m’obligava massa, cosa que em permetia passarmoltes hores a la biblioteca pública, que aviat es convertí en la meva universitatparticular. Ja no en tenia prou amb les obres de Benavente i de Galdós, sinó que,orientat per un amic llibreter, Joan Sallarés, bon escriptor que em triplicava l’edat,vaig entrar dins el món de Strindberg, Wilde, Shakespeare, O’Neill i els clàssicscastellans, tot barrejat. D’aquella empanada mental n’havia de sortir alguna cosa,i així va ser: vaig publicar al Diario de Sabadell l’article “Lope de Rueda y susentremeses”, que ja em direu a qui caranços podia interessar. El director del periò-dic, però, em va felicitar i em va demanar que hi continués col·laborant, i això,per a un xicot de setze anys sense estudis però amb una afició desbordada, eracom obrir-li les portes del paradís.

El Sabadell era l’únic periòdic que existia. Sortia els dissabtes (i després elsdijous i els dissabtes). Jo hi publicava algun article sobre diferents temes. Recordoque en vaig escriure un amb pretensions filosòfiques que devia ser una bestiesa

9 Nota de l’autor: María Fernanda Ladrón de Guevara i Irene López Heredia.


153

14. Filmografia

LAS AVENTURAS DEL CAPITÁN GUIDO

1944/45. Aventures fantàstiques. B/N. Normal. 87 minutsAKA: Romance de ElisendaProducció: Fernando MangranéDirector i guionista: Jacinto GodayDirector fotografia: Vicente Serafini, Jaime Puigduran i Pablo RipollMúsica: Albert CatalàMuntatge: Ramon QuadrenyDecorats: Jacinto GodaEstrena: Barcelona, 23.1.1948 (Gran Via); Madrid, 28.2.1949 (Chiky)Intèrprets: Mario Berriatúa, Mercedes Montoliu, Encarna del Río, Mo-

desto Cid, Ramón Giner, Juanito López, Pascual Pereira iJorge Greiner

Còpia: FE(Joan Bosch no hi figura acreditat oficialment perquè no tenia carnet del sindi-cat. Va treballar-hi com a ajudant de direcció)

DÍA TRAS DÍA

1950. Drama. B/N. Normal. 90 minutsProducció: AltamiraDistribució: CB FilmsDirector: Antonio del AmoArgument: Joan Bosch i Ignacio RubioGuió: Joan Bosch i Antonio del AmoCol·laboració literària: M. Pombo Angulo

40 El mateix Joan Bosch ha fet correccions a les fitxes. Excepte el nom de Joan Bosch, tots els altres sónels que figuren oficialment en castellà als crèdits de les pel·lícules.

Les sigles utilitzades són: AKA: també coneguda com; TF: títol francès; FE: Filmoteca Espanyola;FGC: Filmoteca de la Generalitat de Catalunya; TI: títol italià; TA: títol anglès; TAl: títol alemany.

40

Àngel Comas

154

Director fotografia: Juan MarinéMúsica: Jesús García LeozAjudant direcció: Joan BoschMuntatge: Pepita OrduñaExteriors: MadridEstrena: Madrid, 17.10.1951 (Pompeya, Palace)Còpia: FERepartiment: Mario Berriatúa (Ernesto), Marisa de Leza (Luisa), José Pra-

da (pare José), Manuel Zarzo (Anselmo), Carmen Sánchez(doña Carmen), Manuel Requena (Solomillo), Jacinto SanEmeterio (don Andrés)

GAUDÍ

1952. Documental. B/N. 11 minutsProductors, directorsi guionistes: José María Forn i Joan BoschDirector fotografia: Federico G. LarrayaMuntatge: Maria Rosa EsterNarrador: Miguel Ángel ValdiviesoEstudis: KinefonEstrena: Publi (Barcelona)

EL FUGITIVO DE AMBERES

1954. Intriga. B/N. Normal. 70 minutsTF: Le fugitif d’AnversAKA: El caso del diamante negroProducció: PECSA FilmsProductor: José Carreras PlanasDirector: Miguel IglesiasArgument: A partir d’una idea de M. J. GaltierGuió: Joan Bosch i Miguel IglesiasDirector fotografia: Federico LarrayaMúsica: Juan Duran AlemanyMuntatge: Teresa AlcocerDecorats: Filalicio FlaquerEstudis: Orphea (Barcelona)


155

Dates del rodatge: de desembre de 1953 a abril de 1954Distribució: Hispano Fox Films. 1a BEstrena: Barcelona, 01.08.1955 (Kursaal). Madrid, 25.02.1955 (Rialto)Còpia: FERepartiment: Howard Vernon (Bell Fermer), Anouk Ferjac (Gisèle), Alfonso

Estela (Arturo Montes), Amelia de Castro (Carmen), José Mar-co (Jordán), Luis Induni (Álex), Manuel Gas (comisari), JuanCapri (Max), Emilio Fábregas, José María Pinillos

EL CERCO

1955. Policíaca. B/N. Normal. 77 minutsTF: Le cercle rougeProducció: Este FilmsProductor: Enrique Esteban DelgadoDirector: Miguel IglesiasArgument: Joan Bosch, inspirat en fets realsGuió: Joan Bosch i Miguel IglesiasDirector fotografia: Salvador Torres GarrigaMúsica: Juan Duran AlemanyMuntatge: Teresa AlcocerDecorats: Alfonso de LucasEstudis: Orphea FilmsExteriors: Barcelona, costes de GarrafDates del rodatge: de febrer a juny de 1955Distribució: Mundial Films. 1a BEstrena: Barcelona, 23.09.1955 (Alcázar); Madrid, 01.09.55 (Avenida)Còpia: FE, FGCRepartiment: José Guardiola (Conrado), Isabel de Castro (Ana), Francisco

Piquer (José), Ángel Jordán (Emilio), Carmen de Ronda(Teresa), Luis Induni (Martín), Carlos de Ronda (Rodríguez),Miguel Fleta (inspector), Emilio Fábregas (metge), Rodríguezde Acosta (comissari), Eugenio Testa (Javier), Consuelo deNieva (Ana María)

Àngel Comas

156

VERANEO EN ESPAÑA

1956. Comèdia folklòrica. B/N. Normal. 85 minutsProducció: Arajol ProduccióDirector: Miguel IglesiasArgument: Juan ArajolGuió i diàlegs: Francisco Ramos de Castro, Marta Fábregas, Francisco Mar-

tínez Soria i Joan BoschDirector fotografia: Ricardo AlbiñanaMúsica: mestre SolanoCançons: Ochaita, Montorio i ValerioMuntatge: Teresa AlcocerDecorats: Filalicio FlaquerEstudis: TrillaExteriors: Barcelona i rodaliesDistribució: Exclusivas ArajolEstrena: Madrid, 22.10.1956 (Cinema X)Còpia: FE i FGRepartiment: Príncipe Gitano, Dolores Vargas, Emilio Fábregas (Mr. Ker-

rigan), Manolito Díaz (don Manolito), Ángel Velasco (Ma-rion), Diana Meyer (Lolotte), Luis Induni (Pierre), PepitaGüell (acabada de casar), Consuelo de Nieva, Jorge Greiner.Francisco Martínez Soria (Gasolina) i Mary Santpere (Ma-rilyn) cedits per Joaquín Gasa

HEREDERO EN APUROS

1956. Comèdia folklòrica. B/N. Normal. 85 minutsProducció: Arajol ProduccióDirector: Miguel IglesiasArgument i guió: Joan BoschDiàlegs i cançons: Francisco Ramos de CastroDirector fotografia: Ricardo AlbiñanaMúsica: Joan Duran Alemany i Joan ArajolMuntatge: Teresa AlcocerDecorats: Filalicio FlaquerEstudis: Orphea, TrillaDistribució: Exclusivas ArajolEstrena: Barcelona, 10.12.1956; Madrid, 01.10.1956 (San Carlos, Sol)Còpia: FE i FGC


157

Repartiment: Príncipe Gitano, Jorge Greiner, Amelia de Castro, ManolitoDíaz, Ramón Giner, Pedro Basauri Pedrucho, Emma Re-guant, Consuelo de Nieva, Pepita Güell, Joan Velilla. Ambla col·laboració especial de Mary Santpere i la intervenció deLos Cuatro Vargas

UN TESORO EN EL CIELO

1956. Comèdia dramàtica. B/N. Normal. 98 minutsProducció: Este FilmsDirector: Miguel IglesiasArgument: Joan BoschGuió: Joan Bosch, José María Forn i Germàn LorenteDiàlegs addicionals: Alfonso Paso i Mariano OzoresDirector fotografia: Salvador Torres GarrigaMúsica: Juan Duran AlemanyMuntatge: Teresa AlcocerDecorats: Alfonso de LucasEstudis: OrpheaDistribució: Mundial FilmsEstrena: Barcelona, 03.04.1957; Madrid, 09.09.1957 (Lope de Vega)Còpia: FE i FGCRepartiment: Alberto Closas (Ernesto), Susan Levesy (Isabel), Luis Orduna,

Carlos Mendi, Carmen de Ronda, Mercedes Monterrey,Carlos Lloret, Juan Capri, Fernando Vallejo, Emilio Fábregas,Felipe Peña, Miguel Fleta i Jordi Grau

SENDAS MARCADAS

1957. Multigenèrica. B/N. Panoràmica. 86 minutsAKA: Historias del destinoProducció: Urania FilmsDistribució: Rosa FilmsDirector: Joan BoschArgument i guió: Joan Bosch, A. Cirici Pellicer, Miguel Iglesias i Rafael J. Salvia.Directors fotografia: Sebastiá Perera i Ricard AlbiñanaAjudants direcció: Ángel G. Gauna i Marcelino Riba AbizandaMúsica: Juan Duran AlemanyMuntatge María Rosa Ester

Àngel Comas

158

Decorats: Ramón MateuEstudis: IFIExteriors: Pedraforca, Guardiola de Berga, Montserrat, Prades i Mata-

deperaEstrena: Barcelona, 4.5.1959 (Fantasio); Madrid, 1.6.1959 (Paz). 2a A.Còpia: FERepartiment: Adriano Rimoldi (inspector Ojeda), Antonio Puga (Andrés),

Paco Martínez Soria (taxista), Ana María Améndola (Tesa),Ángel Jordán (Javier). Francisco Piquer (Mendoza), Mont-serrat Julió (policia), Luis Induni (pare de Jorge), Carlos deRonda (Bernardo), Carlos Otero (César), Santiago Medrano(Pablo), Miguel Palenzuela i María Dolores Gispert

A SANGRE FRÍA

1959. Policíaca. B/N. Normal. 82 minutsAKA: Trampa al amanecerProducció: Este Films-Urania FilmsDistribució: Mundial FilmsDirector: Joan BoschArgument i guió: Joan Bosch, adaptació de Germán LorenteDirector fotografia: Sebastiá PereraMúsica: José SoláMuntatge: María Rosa EsterDecorats: Juan Alberto SolerEstudis: IFIExteriors: Barcelona i provínciaDates del rodatge: de març a juny de 1959Estrena: Barcelona, 14.12.1959 (Alcázar, Borrás); Madrid, 17.06.1960

(Roxy). 2a ACòpia: FE i FGCRepartiment: Arturo Fernández (Manuel), Gisia Paradís (Isabel), Carlos

Larrañaga (Carlos), Fernando Sancho (Enrique), Miguel Án-gel (gàngster), María Mahor (María), Linda Chacón, Salva-dor Muñoz, Estanis González, Amelio Pardo i Manuel Cano


159

REGRESA UN DESCONOCIDO

1961. Melodrama policíac. B/N. Normal. 98 minutsProducció: Este FilmsDistribució: Metro Goldwyn MayerDirector: Joan BoschArgument i guió: Joan Bosch, Ángel GaunaDirector fotografia: Aurelio G. LarrayaMúsica: José SoláMuntatge: María Rosa EsterDecorats: Manuel InfiestaEstudis: IFIRodatge: de gener a abril de 1961Estrena: Barcelona, 6.8.1962 (Astoria, Cristina); Madrid, 13.11.1961

(Madrid)Còpia: FERepartiment: Arturo Fernández (Juan), Edith Elmay (Laura), Georges Rigaud

(Ignacio), Pedro Osinaga (Pardo), Rafael Navarro (Mario),Luis Induni (Andrés), Gaspar González (Luís), Gloria FerránOsuna (Luisa), María Amparo Soto (Lucy), Adriano Domín-guez (Emilio) i Diana Lorys (Alicia)

EL ÚLTIMO VERANO

1961. Comèdia romàntica. Eastmancolor. Normal. 92 minutsProducció: Este FilmsDistribució: Selecciones CapitolioDirector: Joan BoschArgument, guió idiàlegs: Manuel Vela Jiménez, José Luis Colina i Joan BoschDirector fotografia: Miguel Fernández MilaMúsica: José SoláMuntatge: María Rosa EsterDecorats: Manuel InfiestaEstudis: IFIExteriors: Tamariu, Llafranc, Tossa, Palamós i Calella de PalafrugellDates del rodatge: de juliol a setembre de 1961Estrena: Barcelona, 05.02.62 (Coliseum); Madrid, 22.03.1962 (Coli-

seum)Còpia: FGC i FE

Àngel Comas

160

Repartiment: Jeanne Valerie (Susanne), Arturo Fernández (Jaime), MaríaAsquerino (Monique), Georges Rigaud (Raymond), GustavoRe (Marín), Roberto Camardiel (Roy) i la Chunga

BAHÍA DE PALMA

1962. Comèdia romàntica. Eastmancolor. Panoràmica. 97 minutsAKA: Costa BravaProducció: Este FilmsDistribució: Selecciones CapitolioDirector: Joan BoschArgument: Manuel Vela Jiménez i José L. ColinaGuió: Joan Bosch, M. V. J. i J. L. C.Diàlegs. Joan Bosch i J. L. C.Director fotografia: Miguel Fernández MilaMúsica: José Solá. Tema musical de ChopinMuntatge: María Rosa EsterDecorats: Manuel InfiestaExteriors: Palma, Santa Ponça, Valldemossa, Formentor. Andratx, Teatro

Principal de Palma, Teatro Tívoli i Sala Emporium de Bar-celona

Dates del rodatge: de juny a agost de 1962Estrena: Barcelona, 03.12.1962 (Novedades); Palma de Mallorca, 04.12.62

(Astoria); Madrid, 22.10.1962 (Carlos III, Consulado, Roxy A)Còpia: FERepartiment: Arturo Fernández (Mario Ferrán), Elke Sommer (Olga Vidal),

Cassen (Tony), Teresa del Río (Clara), Roberto Camardiel,Luis Dávila i Laura Granados

SOL DE VERANO

1963. Comèdia romàntica. Eastmancolor. Panoràmica. 87 minutsProducció: Ízaro FilmsDistribució: Ízaro FilmsDirector: Joan BoschArgument: Joan BoschGuió i diàlegs: Joan Bosch i Ángel G. GaunaDiàlegs addicionals: Adolfo MarsillachDirector fotografia: Miguel F. Mila


161

Repassant una escena d’El último verano (1961).

Paco Siurana, Joan Bosch, Luis Induni i Patricia Loran al rodatge d’El castigador (1965).

Àngel Comas

162

Música: José SolaMuntatge: Santiago GómezDecorats: Manuel InfiestaEstudis: Buch-SanjuanExteriors: Llafranc, Tossa de Mar, cala la Fosca, S’Agaró, Palafrugell,

Barcelona ciutat, Hotel La Gavina (S’Agaró), Platja d’AroDates del rodatge: de juliol a agost de 1963Estrena: Barcelona, ?; Madrid, 18.11.1963 (Prensa, Roxy B)Còpia: FERepartiment: Arturo Fernández (Víctor), Luz Márquez (Lidia), Rossana

Yanni (Ingrid), Rafael Alonso (Santi), Sancho Sterling (Gre-gor), Marcos Martí (Sergio) i Patricia Luján (Rossy)

EL CASTIGADOR

1965. Comèdia. B/N. Panoràmica. 88 minutsProducció: Teide P. C.Director: Joan BoschArgument: Joan BoschGuió i diàlegs: Joan Bosch i Ángel G. GaunaDirector fotografia: Ricard Albiñana i Jaume Deu CasasMúsica: José SoláAjudant direcció: Ángel G. GaunaMuntatge: Santiago GómezDecorats: Manuel InfiestaEstudis: IFIExteriors: Lleida (Llardecans) i Barcelona (la Roca, Sant Boi, el Prat de

Llobregat i Caldes de Montbui)Rodatge: de novembre a desembre de 1965Distribució: Selecciones CapitolioEstrena: Barcelona, 15.07.1966 (Coliseum); Madrid, 24.02.1966

(Gayarre, Palace, Pompeya, Rosales, Tívoli)Còpia: FGC i FERepartiment: Cassen (Alejandro), Ana María Noé (Sra. Eugenia), Patricia

Loran (Anita), Juana Espín (mare d’Anita), Alberto Fernán-dez (nebot de la Sra. Eugenia), Coralina Colom (promesad’Alejandro), Josefina Tapias (veïna), Luis Induni (Cosme,oncle d’Anita), Juan Torres i Manuel Bronchud


163

EL TERRIBLE DE CHICAGO

1967. Comèdia. Eastmancolor. 88 minutsProducció: IFI EspañaDistribució: IFISADirector: Joan BoschArgument, guió idials: Francisco Prada i Ignacio F. IquinoMúsica: Enrique EscobarCançó: Mírame Johny, interpretada per PiedadDecorador: Andrés VallvéEstudis: IFIExteriors: Barcelona, l’Hospitalet, Vallvidrera (“que es lo que más se pare-

ce a Chicago”, segons els crèdits)Dates del rodatge: d’agost a octubre de 1967Estrena: Barcelona, 26.2.1968 (Excelsior, Liceo, Niza, Roxy, en pro-

grama doble amb Sangre en Río Bravo); Madrid, 13.5.1968.Còpia: FGC i FERepartiment: Cassen (Johny), la presentació de Pepa Ferrer (Susan), Mo-

nika Kolpek (Dorothy), César Ojinaga (Harrison), MartaFlores (miss Brown), Irene d’Astrea (modista), Rafael An-glada (O’Hara), Pajarito, Luis Oar (director de banc), IndioGonzález (doctor) i Santy Sans (Palanqueta)

LA VIUDITA YE-YÉ

1968. Comèdia. Eastmancolor. Panoràmica. 90 minutsProducció: IFI EspañaDistribució: IFISADirector: Joan BoschArgument: l’obra teatral de Prada i IquinoAdaptació: Ignacio F. Iquino i Armando Matías GuiuMúsica: Enrique EscobarDirector fotografia: Antonio López BallesterosMuntador: Luis PuigvertDecorador: Andrés VallvéEstudis: IFIExteriors: el Prat de Llobregat, San Boi de Llobregat, Barcelona i GavàDates del rodatge: de març a abril de 1968

Àngel Comas

164

Estrena: Barcelona, 26.08.1968 (Maryland, Roxy, Liceo); Madrid,12.05.1969 (Madrid)

Còpia: FGC i FERepartiment: Mary Santpere (doña Lupe), Kiko (Robert), Mochi (Carlos),

Alady (don Rufino), Maite Brik (Lupita), Maika (Rosa),Asunción Vitoria (María de la O), Montserrat Porta, Pajarito,Francisco Tuset, Luis Nonell, Juan Fernández, Luis del Puebloi els conjunts Los Vampiros i Los Mahutes

CHICO, CHICA, ¡BOOM!

1968. Comèdia musical. 70 mm. Eastmancolor. 95 minutsAKA: Una noche con la famosa i Dímelo cantandoProducció: IFI EspañaDistribució: IFISADirector: Joan BoschArgument: Ignacio F. Iquino, Luis Lucas i José GallardoAdaptació: Iquino i Armando Matias GuiuGuió i diàlegs: Iquino i Sonia SandCançons: Amor, mi amor; Chico, chica, ¡boom!; Ya lo verás; Nuestro

momento; Es éste mi corazón; To Jake azul, interpretades perBruno Lomas

Director fotografia: Antonio López BallesterosDirector musical: Enrique EscobarDecorador: Andrés VallvéMuntatge: Luis PuigvertAjudant muntatge: Ángeles PrunaEstudis: IFIExteriors: Begues, aeroport del Prat, l’Hospitalet, Barcelona, Lliçà de

Munt i CastelldefelsEstrena: Barcelona, 12.7.1971 (América, Goya, Selecto,Versalles);

Madrid, 3.7.1969 (Bulevar, Mola)Còpia: FGC i FERepartiment: Bruno Lomas (Andrés), Claudia Gravy (Silvia), Kiko (Luis),

Gustavo Re (maître), Trini Alonso (Sra. France), Concha Goya-nes (Berta), Luis Oar, Pajarito, Luis Nonell, César Ojinaga, Fernan-do Ulloa, Juan Torres, Francisco Jarque i Asunción Vitoria

joan bosch. el cine i la vida - cossetania.com · gant-se bàsicament —de forma molt similar a la...

Documents