Jaume Terradas va néixer a Barcelona el 1943. És catedrà-tic emèrit d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Bar-celona. La necessitat i la imaginació el van dur a proposarla creació del Centre de Recerca Ecològica i AplicacionsForestals (CREAF), del patronat del qual ara és membre ho-norari. El 2005 va publicar Biografia del món. De l’origende la vida al col·lapse ecològic, que el 2007 ha estatpremi Crítica Serra d’Or, els premis més antics que es do-nen de manera ininterrompuda a obres en català.

Què el va dur a escriure la Biografia del món?

A la Biografia del món vaig posar força entusiasme a des-tacar dues idees. Una era donar una visió de l’evolucióuna mica diferent de l’habitual. La segona era reflexio-nar sobre el model de creixement social i les solucionsque es proposen basades en un consum d’energia molt alt.

Quins criteris més enllà dels genètics cal tenir en compteper entendre el desenvolupament de la vida sobre laTer ra?

Dels canvis genètics, com ara les mutacions, se’n podriendir qualitatius, però també n’hi hauria de quantitatius,com ara la suma d’accions d’organismes. La simbiosi, perexemple, va permetre que un nou organisme més com-plex tingués propietats que no tenien abans d’ajuntar-seels qui el van formar. L’origen dels organismes pluri-cel·lulars és difícilment concebible si no s’entén que ja es-taven en simbiosi amb organismes microbians. No hi hahagut només mutacions d’un genoma, sinó també meca-nismes més complicats, accions qualitatives que tenen aveure amb la relació constant entre els organismes i el seumedi. Molts organismes han après a utilitzar no només elsrecursos bàsics, sinó a transformar i fer servir l’entorn, fannius, delimiten territoris de defensa...

Organismes capaços d’organitzar el seu entorn?

Deia Margalef que alguns organismes s’han fet engi -nyers, és a dir, han estat capaços d’organitzar l’entorn alseu favor. Un niu de formigues o un termiter són exem-ples de disseny ambiental perquè mantenen una tempe-

«ELS QUI TENEN CREENCES RELIGIOSES

NO LES HAN DE VEURE ALTERADES PEL

FET D’ENTENDRE L’EVOLUCIÓ TAL I COM

L’ENTENEN ELS CIENTÍFICS»

JAUME TERRADAS: UNA BIOGRAFIA DEL MÓN

«SI L’HOME HAGUÉS ESTAT DISSENYAT INTENCIONADAMENTSEGURAMENT PODRIA FUNCIONAR MILLOR»

Cristina Junyent..

© F

otos

ent

revi

sta:

Javi

er L

osar

cos

16 Núm. 56 MÈTODE

• Nº 56 ACTUALIDAD.qxp:•Nº 53 ACTUALITAT.qxp 15/2/08 10:31 Página 16

ratura estable. La major part de les accions de relació en-tre els organismes i el territori tendeixen a estabilitzarles condicions.

És el que fem els humans.

Si veiem l’evolució com un procés mitjançant el qual elsorganismes (alguns més que altres) van tenint controlsobre el medi en què viuen, entendrem millor que elshumans no som una excepció tan extraordinària. Els hu-mans hem desenvolupat capacitats mentals i socialsbastant per damunt dels altres organismes, però no ra-dicalment diferents. Hi ha una continuïtat entre el quefan altres espècies i el que fem els humans, o les so -cietats.

Així, els humans no som els únics transformadors?

Els primers bacteris que van descobrir la fotosíntesi vancomençar a produir oxigen i a intoxicar els altres. I aells. Alguns no es degueren intoxicar, perquè es vanadaptar a les noves condicions,però el canvi atmosfèric que vanproduir va ser molt fort. Aixídoncs, no és l’home el primer or-ganisme que altera profundamentel funcionament del planeta.

Però nosaltres tenim la cultura.

La cultura és un canvi qualitatiumolt important, però no tant comper a fer-nos oblidar d’on venim ide què depenem. El nostre cervellés fet de pedaços i afegit sobrecervells d’altres organismes; al-guns aspectes funcionals els compartim amb els rèptils.

Així doncs, no som el centre de l’univers. Què fem ambels creacionistes?

Penso que el debat entre els creacionistes i els evolucio-nistes gira massa a l’entorn de Darwin. Darwin va serun geni perquè va posar les bases de la comprensió moderna de la vida; però, si enfrontem els qui parlen de mutacions i de genètica amb persones que parlen deDéu, queden una mica massa lluny les unes de les altres.Crec que cal explicar l’evolució en uns termes més as-sequibles al gran públic. Em preocupa molt que gairebéel 60% dels nord-americans creguin que la Terra no témés 10.000 anys d’existència. La població continuapensant en termes creacionistes.

Però aquests grups fan un atac massiu contra l’ensenya -ment de l’evolució a l’escola pretenent que hi ha una teoria alternativa.

Que nosaltres hàgim sorgit pas a pas d’un procés de mu-tació costa d’entendre perquè no és ben bé veritat. L’e-volució ha anat fent, en alguns casos, salts. És a dir, ad-quirint paquets, mecanismes de cop, com la simbiosique dèiem: cap de nosaltres podria viure sense els bac-teris. Exemples així ajuden a entendre que l’evolució síque és possible, i més en els 4.500 milions d’anys d’-història de la Terra. I no hi ha cap dissens entre els cien-tífics sobre aquests fets bàsics.

Però, en canvi, encara hi ha gent per convèncer.

No l’hem convençuda perquè costa d’entendre i potserho hem explicat malament. Ho hem basat excessiva-ment en selecció i mutacions, la part més microscòpicadel procés. Cal explicar-ho d’una manera més general:els fenòmens geològics, de canvi atmosfèric, de sim-biosi, d’integració; la fabricació d’eines, com fan elsximpanzés... Els qui tenen creences religioses no les hande veure alterades pel fet d’entendre l’evolució tal i com

l’entenen els científics.

Ara creix la teoria del disseny in-tel·ligent.

Sí, perquè el creacionisme ha que-dat desprestigiat. Però no és mésque la repetició de les teories delsegle XVII i XVIII, que propugna-ven que el disseny del món eratan perfecte que només podia ex-plicar-se si l’havia fet Déu. L’ac -tual Papa defensa aquestes idees,que no tenen cap base científica.Si l’home hagués estat dissenyat

intencionadament segurament podria funcionar millor.Podria haver estat dissenyat per ser feliç, però no, po-den néixer nens amb malformacions o tenir càncersquan encara són fetus... No estem dissenyats de maneraperfecta, som el resultat d’un procés evolutiu.

La segona idea que volia transmetre és el paper dels hu-mans en els problemes mediambientals?

Crec que els problemes mediambientals augmenten enel model de societat capitalista, que ara és pràctica-ment el model únic al món. És un model en què l’eco-nomia vol un creixement constant, que vol dir transfor-mació del medi.

Com podem evitar el col·lapse del canvi climàtic, perexemple?

El repte del canvi climàtic és eco nòmic, la nostra eco-nomia no el suportarà. Si de cop comencen a pujar lestemperatures i no es poden cultivar les coses que es

«FA CINC ANYS

ES PROPUGNAVA QUE

CALIA ANAR CAP

AL DESENVOLUPAMENT

SOSTENIBLE, PERÒ

AQUESTA POSICIÓ UTOPISTA

HA PASSAT»

Núm. 56 MÈTODE 17

• Nº 56 ACTUALIDAD.qxp:•Nº 53 ACTUALITAT.qxp 15/2/08 10:31 Página 17

cultivaven als països on es cultivaven i no es pot fer tu-risme als països on es feia turisme, el sistema econòmicpot fallar. I les nostres societats poden patir.

Hi ha molts països, demogràficament molt significatius,que no fan res perquè això canviï?

Crec que els Estats Units acabaran fent alguna cosa. Altres països serà més complicat que compleixin; els xi-nesos, els indis, els brasilers diuen: «És veritat que hi hamassa CO2 a l’atmosfera i és un problema, però l’hi heuposat vosaltres. Nosaltres no n’hi hem posat gairebé en-cara, i també ens toca fer-nos rics». I tenen raó. Si delssis mil milions d’habitants de la Terra, uns tres mil mi-lions visquessin de la mateixa manera que vivim els milmilions rics –nord-americans i europeus– de segur quetindríem problemes molt greus. És insostenible que totala població del món visqui com ara vivim nosaltres o elsamericans a Nova York.

I cada cop en som més.

La demografia humana va créixer espectacularment apartir del moment que vam deixar de ser caçadors i re-col·lectors, de fer aquesta vida mandrosa dels lleons. Enacumular aliments gràcies a l’agricultura i la ramade-ria la població es va disparar. I es va tornar a dispararfa 200 anys, perquè es va descobrir una altra font de recursos. Tenir molta energia per produir els recursosque es necessiten permet de mantenir molta més gent.Si els recursos fallen hi haurà unafallida demogràfica: naixeranmenys nens, els vells no seran tanvells; hi haurà un retrocés.

És la seva teoria de comparar elshumans a una colònia de mosques?

Penso que som com mosques quehan trobat la tifa en mig del camp.Hi ha un creixement demogràfic i molt bullici al voltant. Ara bé, iquan s’acaba? La tecnologia in-tenta que no s’acabi, però és un al-tre cant de sirenes. Si trobem lamanera d’obtenir energia barata iindefinida, podrem fer el que vul-guem, no tindrem problemes d’a -li mentació, ens farem tots mésrics, però de segur que també ensho carreguem tot, perquè tenimuna capacitat de transformacióil·limi tada. Com va dir Buckmins-ter Fuller: «Si hi ha alguna cosaque caracteritza la nau espacial

Terra és el fet de no tenir comandaments.» Cal pensarque hem de viure en un espai limitat de recursos limi-tats. Som en una nau que no té comandaments i anemafegint-hi més i més combustible. No és que sigui fata-lista, però veig que és un risc prou important com per atenir-lo en compte.

Com pot acabar això?

Si no som capaços de corregir el model de societatoberta amb llibertat de moviment per a les persones, lli-bertat de pensament i llibertat per a la ciència i la tec-nologia, doncs pot ser que com a resultat de desastresimportants s’imposi una alternativa fonamentalista. Fentciència-ficció, davant de catàstrofes ambientals impor-tants pot aparèixer un fonamentalisme. Una societatque faria una religió de la relació amb el medi am-bient. I que podria generar comportaments que inhibis-sin la llibertat fins a extrems notables, que bloqueges-sin el des envolupament tecnològic perquè es considerésperillós.

Què podem fer per evitar-ho?

En aquests moments les respostes oficials són la miti-gació del canvi climàtic, acceptar el protocol de Kyoto,reduir la despesa energètica, les emissions… Cal tambéfer l’anàlisi de les nostres vulnerabilitats i desenvoluparprogrames d’adaptació. Són les tres paraules clau: mi-tigació, vulnerabilitats i adaptació. Fa cinc anys es

propugnava que calia anar cap aldesenvolupament sostenible, peròaquesta posició utopista –lliber-tat, igualtat, fraternitat i sostenibi-litat– ha passat. Per tant les vies defutur haurien d’orientar-nos capun canvi d’esperit en la societat.

A què és degut aquest canvi d’ac-titud que incorpora l’acció a la sos-tenibilitat?

És resultat de dos informes. Enprimer lloc, l’informe de NicholasStern (encarregat per Tony Blair),que diu coses molt radicals comara que si gastem un 1% del PIBdel món a lluitar contra el canviclimàtic ens en podrem sortir,però si no el gastem, el canvi enspot costar el 5 i el 20% del PIB.Aquesta dada va alarmar les ad-ministracions, perquè cap dels dosés sospitós d’ecologisme. Tambéhi ha l’informe de l’IPCC (Inter-

«ÉS IMPOSSIBLE MANTENIR

UNA CIUTAT COM ARA

MADRID EN MIG D’UN

ALTIPLÀ PRÀCTICAMENT

DESÈRTIC, SI NO ÉS AMB

UNA ENORME QUANTITAT

D’ENERGIA»

18 Núm. 56 MÈTODE

• Nº 56 ACTUALIDAD.qxp:•Nº 53 ACTUALITAT.qxp 15/2/08 10:31 Página 18

governmental Panel on ClimateChange), clarament optimista.

Per què?

Segons l’IPCC, a finals de seglehem d’estabilitzar el CO2 de l’at-mosfera a 550 ppm. Però estudio-sos del balanç de carboni diuenque és totalment irrealitzable esta-bilitzar-lo a 650 ppm, de maneraque arribarem cap als 700 ppm omés. En aquest cas, les temperatu-res augmentaran més del previst.La ministra de Medi Ambient,Cristina Narbona, va dir que a finalde segle la temperatura a l’interiorde la Península Ibèrica seria del’ordre de 6 o 7 ºC més alta del queés ara. Si hi afegim més evapo-transpiració (pèrdues d’aigua) imenys precipitacions (es creu queal centre i sud peninsular plouràdel 35 al 40% del que plou ara),ens trobarem pràcticament en un desert. I és impossiblemantenir una ciutat com ara Madrid (amb 5 milionsd’ha bitants) en mig d’un altiplà pràcticament desèrtic, sino és amb una enorme quantitat d’energia, com a Kuwait.

A les costes tenim afegit el proble ma de la pujada del ni-vell del mar.

En aquest punt l’IPCC també fa curt. Els científics delpanell ja diuen que en els seus models no han tingut encompte l’augment de la velocitat de les glaceres, perquèno saben ben bé com fer-ho. Altres científics que ho hanintentat obtenen valors de pujada de la mar de l’ordred’un metre i mig en lloc d’entre un pam i mig metre comdiu l’IPCC. Aleshores ens trobaríem sense platges; ciutats i països sencers amb molts problemes. Si el nivelldel mar puja un metre i mig, països que són illes, el deltadel Nil o Bangla Desh poden desaparèixer. Al delta delNil s’hauran de desplaçar uns sis milions de persones, aBangla Desh entre 12 o 15 milions. I on aniran?

La major part de les grans ciutats són costaneres, quèpassaria?

En els països més rics hi ha possibilitat de fer barrereslocalment, però quan és tota la costa, això de fer barre-res és inviable. Fa dos segles, a la zona de Londres, hiva haver una basculació de l’illa alhora que una pujadadel nivell de la mar. La suma ha fet que el nivell del marhagi pujat més d’un metre, i 550.000 persones viuensota el nivell del mar.

Tenim cent anys per gastar dinersfent algunes defenses.

Les ciutats riques poden protegir-se una mica obrint aiguamolls pelsvoltants, perquè l’aigua es puguiexpandir. I no ocupar aiguamollscom van fer a Nova Orleans, on lacatàstrofe va venir en ocupar iconstruir la ciutat nova sobre ter -renys vulnerables.

Així cal buscar les vulnerabilitatsper adaptar-nos-hi.

Durant els segles XVIII i XIX, a Bar-celona, hi havia inundacions ca-tastròfiques sovint. El nivell delriu sempre havia pujat, però lescrescudes van augmentar a me-sura que s’havia impermeabilitzatel territori. Fins que les crescudesvan ser catastròfiques. Aleshoreses van prendre mesures d’adapta -ció: clavegueres, sistemes d’eva -

cuació de l’aigua; així, tot i continuar havent-hi moltsfluxos sobtats d’aigua per pluges torrencials, els efectescatastròfics van disminuir de freqüència.

Situacions que generen canvi de mentalitat en les per-sones.

Ara hi ha un ensurt en les administracions. Però encaras’hi fa molt poc. Es creen organismes administratius,però en el conjunt de l’administració, aquests temestransversals queden arraconats en els gabinets especia-litzats que no tenen un poder real ni capacitat d’incidirsobre la política econòmica, territorial, industrial…Així doncs, s’han mogut algunes coses, però ni de bontros s’ha agafat l’empenta de canviar la dinàmica.

Què manca per canviar aquesta dinàmica?

Que passin coses realment preocupants. Per exemple,durant l’onada de calor de França del 2003 la tempera-tura va ser de 10 ºC de mitjana superior a l’habitual. Hiva haver 30.000 morts més del que tocava estadística-ment. Molts morts van ser a les ciutats, on la tempera-tura va pujar més encara per l’efecte d’illa de calor. Enuna sola nit a París van morir 3.000 persones; cap nitdels bombardejos alemanys va matar tanta gent.

I l’aigua dolça ja és escassa.

N’hi ha menys i s’evapora més. Els estius seran mésdurs i l’aigua tindrà pitjor qualitat, cosa que pot desen-

«ELS ESTIUS SERAN MÉS

DURS I L’AIGUA TINDRÀ

PITJOR QUALITAT, COSA

QUE POT DESENCADENAR

SITUACIONS

CATASTRÒFIQUES,

COM EPIDÈMIES, SOBRETOT

AL TERCER MÓN»

Núm. 56 MÈTODE 19

• Nº 56 ACTUALIDAD.qxp:•Nº 53 ACTUALITAT.qxp 15/2/08 10:31 Página 19

cadenar situacions catastròfiques, com epidèmies; so-bretot a països del Tercer Món. Avui al món hi ha gai-rebé 2.000 milions de persones que no disposen d’aiguapotable amb garanties. Una situació empitjorada pot ge-nerar una catàstrofe humanitària que pot induir al con-flicte.

Pot ser que s’acabin els problemes ambientals en acabar-se el petroli?

Hi ha qui diu que estem molt a prop del pic del petroli:quan la demanda superi la capacitat d’extracció. Païsoscom la Xina o l’Índia l’augmenten vertiginosament, lademanda, i sembla que serà molt difícil de trobar recur-sos al mateix ritme. Tot i que la fu-sió del gel a l’Àrtic permetrà arri-bar a zones inexplorades potserriques de petroli, sembla difícilcontenir aquesta demanda. Podenbuscar-se altres fonts d’energia,com ara biocombustibles, però nosón essencialment millors que elpetroli. El problema és el mateix:continuem cremant, continuemenviant CO2 a l’atmosfera, percultivar les plantes caldrà gastaren energia, en cultius extensius,regar, adobs… Com a solució noés satisfactòria. El gran recursener gètic és l’estalvi, és molt difí-cil que la solució sigui només tec-nològica. Cal que hi hagi canvisde model de societat, de sistemade consum, de creixement... ha deser més pausat i qualitatiu, no tanquantitatiu.

Creu que hi pot haver un canvi devalors?

Ho veig complicat perquè les per-sones no canvien de valors si no estroben davant d’una situació querealment les hi obliga. I l’educació ambiental no ho arri-barà a aconseguir. Pot fer una petita contribució, sobretot adreçada a dianes clau dins la societat: polítics, mit-jans de comunicació, empresaris; però no canviarà lesparts substancials. Ara bé, si hi ha un reforç des defora, com va passar en el cas del tabac, pot haver-hi uncanvi. Amb el tabac hi ha hagut una revolució social ques’ha imposat perquè la percepció de les persones ha can-viat, en part a causa de les campanyes contra el càncer.Si la gent té por a altres coses també pot ser que canviïnels valors i que s’imposin controls socials perquè no es

puguin fer determinades coses. Potser quan es vegi quela gent mor de calor o d’aigües brutes, reaccionarà. I unempresari, per exemple, que faci un vessament d’aigüesresiduals en un riu serà molt més mal vist, molt més cas-tigat que no ho és ara.

No es fa un bon ús del territori.

El territori és un bé que s’hauria d’usar amb seny imoltes vegades les presses no ho permeten. A la Xina,per exemple, la situació ambiental és un desastre abso-lut. Per a desenvolupar el país van apostar en favor delcreixement a costa del que fos. Ara hi ha tremendes tem-pestes de pols per culpa de la desforestació, inundacions

ter rorífiques… s’està pagant moltcar el mal ús del ter ritori. Tambéva passar al mar d’Aral, a Ucraï -na, on va deixar d’arribar aiguaper culpa d’un projecte estatal.Per això els governs, quan tenenmolt de poder, són molt perillo-sos; però quan deixen tot el poderals particulars, també. Els particu-lars fan el que hem vist nosaltresaquí. Els urbanitzadors es quei-xen que se’ls posa moltes limi -tacions, quan construir genera ri -quesa i fa augmentar el PIB.Pot ser es mantindrà el creixe-ment, però qui pagarà els costosde la depuració d’aigües, del sub-ministrament d’aigua potable,electricitat, aire condicionat, cla-vegueres? No sortirà dels senyorsque fan les cases, serà la societatqui haurà d’afron tar aquestes des-peses. Ja ha passat a la CostaBrava i a les Balears.

I és irreversible?

En tots els sistemes molt comple-xos els processos de destrucció

poden ser sobtats, es travessa un llindar i el sistema escol·lapsa. En canvi la construcció d’aquests sistemes éslenta sempre, perquè cal construir mecanismes de regu-lació. No sabem ben bé com funcionen els sistemescomplexos, és quasi impossible predir el resultat d’undeterminat impacte sobre el sistema, per tant s’ha de serprudent i no ho som.

Cristina Junyent. Fundació Ciència en Societat, Barcelona.

«EL GRAN RECURS

ENERGÈTIC ÉS L’ESTALVI.

CAL QUE HI HAGI CANVIS

DE MODEL DE SOCIETAT,

DE SISTEMA DE CONSUM

I DE CREIXEMENT, QUE HA

DE SER MÉS PAUSAT

I QUALITATIU»

20 Núm. 56 MÈTODE

• Nº 56 ACTUALIDAD.qxp:•Nº 53 ACTUALITAT.qxp 15/2/08 10:31 Página 20