Itineraris literaris per Barcelona 

     Negres tempestes

de Teresa Solana

 

Negres tempestes  Negres  tempestes,  guanyadora  de  la  tercera  edició  del  premi Crims de Tinta, és un relat vibrant, divertit i llegidor. Una novel∙la policíaca  de  tall  clàssic,  protagonitzada  per  una  sotsinspectora dels  Mossos  d’Esquadra,  que  investiga  l’assassinat  d’un catedràtic d’història i que està envoltada d’una família peculiar. La novel∙la, ambientada a la Barcelona actual, planta les arrels en els anys trenta, evoca els anys de la Guerra Civil i la postguerra i, en  un  joc  de  miralls,  es  pregunta  què  n’ha  quedat  avui  de l’idealisme  dels  vells  combatents  de  la  República.  Amb Negres tempestes,  Teresa  Solana  ha  volgut  fer  un  homenatge  al periodisme  d’investigació  i  també  als  afusellats  al  Camp  de  la Bota.  Nascuda  a  Barcelona,  Teresa  Solana,  és  llicenciada  en  filosofia per  la Universitat de Barcelona, on  també  va  cursar estudis de filologia clàssica. La seva activitat professional s’ha centrat en el camp de  la traducció  literària. Tradueix del francès  i de  l’anglès, s’ha especialitzat en la traducció de textos filosòfics i literaris i ha dirigit  la Casa del Traductor de Tarazona  (Saragossa). És autora de  les novel∙les Un  crim  imperfecte, Drecera al paradís  i  L’hora 

zen: un crim refinat i del recull de contes Set casos de sang i fetge i una història d’amor. La seva obra s’ha traduït al castellà, l’alemany, el francès, l’anglès, l’italià i el romanès.  L’itinerari literari que hem creat a partir de la lectura de Negres tempestes tindrà un esquema semblant als populars  jocs  de  taula  sobre  detectius  i  assassinats:  primer  us  presentarem  els  protagonistes,  després l’escenari del crim i tancarem la ruta amb els testimonis. Esperem que en gaudiu! 

 Etapa 1: la Casa Fuster 

Comencem amb la primera parada de la ruta per conèixer en quins ambients es mou la protagonista de la nostra història, la sotsinpectora Norma Forrester. Néta d’un brigadista de Manchester executat en acabar la Guerra Civil, la Norma està casada amb un metge forense, té una filla okupa, un cunyat homosexual, una mare  hippy  i  una  tieta  aficionada  a  la  informàtica,  que  viu  al Monestir  de  Pedralbes  on  és monja  de clausura. Tots plegats conformen una colla francament curiosa. 

La sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra viu i es mou pels ambients més cèntrics i moderns de la ciutat. El seu domicili està situat en ple Eixample, al carrer València a tocar de la Rambla de Catalunya. Destaquem la Casa Fuster com a espai que diferencia la sotsinspectora del seu company policial Carrasco que hagués preferit un bar de mala mort per anar a prendre un gintònic...  

“Un gintònic no m’aniria malament... –va concedir la Norma–. Anem a la Casa Fuster? –La Casa Fuster? Collons, Norma, mira que n’ets de fina... –va remugar l’inspector aixecant‐se. [...]  Des  que  havien  transformat  la  Casa  Fuster  en  un  hotel  de  luxe,  el  seu  hall  de  disseny  s’havia convertit  en  un  bar  de  moda,  un  lloc  ideal  per  quedar  per  fer  negocis  o  mantenir  una  conversa tranquil∙la  sense  haver  de  suportar  una  música  ensordidora  de  fons.  S’hi  podien  trobar  grupets d’amigues endiumenjades que  s’explicaven confidències davant una  tassa de  te, executius estressats que celebraven els seus èxits o es consolaven d’un fracàs amb whisky de marca, editors que no llegien i que contractaven llibres regatejant amb agents literàries que bevien aigua mineral.”” –> pàg. 214  

 La Casa Fuster és un edifici modernista creat  i dissenyat per  l'arquitecte Lluis Domènech  i Montaner, per encàrrec de Consol Fabra de Fuster. Es troba al capdamunt del Passeig de Gràcia, davant dels Jardinets de Gràcia.  L'edifici  va  ser  la  darrera  obra  de  l'arquitecte  a  Barcelona,  on  utilitzà molts  dels  seus  elements més característics com les bases robustes de columnes, finestres trilobades i ornamentació floral. Està estructurada en  tres  façanes de marbre blanc  i una  solució de  la  cantonada principal, amb un  cos cilíndric que  forma  tribunes. Està  rematat per unes golfes d'aire  francès poc habituals en  l'arquitectura modernista catalana. S'havia de coronar amb una torre similar a la del pavelló d'administració de l'Hospital de Sant Pau que no es va arribar a construir mai. Als baixos de l'edifici durant molts anys es trobava el mític Cafè Vienès, que juntament amb la sala de ball El Danubio, eren centre de trobada privilegiat de la ciutat.   El 2004  l'empresa Hoteles Center va  comprar  l'edifici per  realitzar‐hi una  rehabilitació  i  conventir‐lo en hotel de gran luxe.  Font del text i la imatge: Viquipèdia. Fotografia de Puigalder. 

Etapa 2: la Facultat de Geografia i Història de la UB 

Ara que ja coneixem qui és la protagonista de la nostra història, hem de saber qui és el mort i on es troba el principal escenari del crim. A  la Facultat d’Història de  la Universitat de Barcelona es troba el cos d’un catedràtic que ha estat escanyat. Pertany a una  família molt poderosa de  la ciutat  i ha desaparegut un manuscrit misteriós. 

“La Facultat d’Història es  trobava molt a prop del Museu d’Art Contemporani, a mig camí entre  la Rambla de Canaletes i la popular Ronda de Sant Antoni, en un barri de carrerons antics que fins feia poc havien estat foscos i estrets, i que ara, després d’enderrocar alguns edificis i fer fora uns quants veïns,  l’Ajuntament havia  incorporat al monstruós parc  temàtic en què  s’havia  convertit Barcelona d’ençà dels Jocs Olímpics..”   pàgina 51 

 

El  nou  edifici  de  la  Facultat  de  Geografia  i  Història  de  la  Universitat  de  Barcelona  va  ser  inaugurat oficialment l'any 2006, tot i que no va ser completament operatiu fins a principis del 2007. 

Abans del trasllat,  la facultat estava situada al Campus Sud de  l'avinguda Diagonal on actualment s'estan habilitant aquests terrenys per ampliar el Parc Científic de Barcelona. El trasllat des de l'avinguda Diagonal al barri del Raval va possibilitat incorporar també la facultat de Filosofia.  

Font del text i la imatge: Viquipèdia. Fotografia de Josep Renalias. 

Etapa 3: l’Estació de Sants 

S'ha trobat el cos d'un catedràtic d'història i l'assassí ha fugit. Us detallem el recorregut que ha dut a terme per escapolir‐se de la policia.  

“Amb el cotxe ja net, va enfilar per la Gran Via en direcció a la Plaça d’Espanya. Va girar per Entença per anar a buscar  l’Avinguda Roma,  i, en arribar a  la plaça dels Països Catalans, va deixar el vehicle en un pàrquing i va entrar a l’estació de Sants decidit a fondre’s amb la resta de viatgers. [...] Transformat en un altra persona, es va dirigir a la consigna i va deixar la motxilla en una taquilla abans de baixar al metro per agafar la línia 3.”   pàgina 9‐10  

  

L'Estació de Sants, Barcelona‐Sants si agafeu el tren o Sants Estació si agafeu el metro, és un intercanviador entre el ferrocarril i el metro.  Situada al barri de Sants, és la principal estació ferroviària de la ciutat on hi fan parada totes  les  línies de Rodalies de Catalunya  i  la majoria de trens de mitjana  i  llarga distància que circulen per Catalunya. L'estació es va construir com a estació  terminal de  la  línjia Barcelona‐Martorell‐Vilafranca‐Tarragona després de traslladar l'estació terminal del centre a la plaça de Catalunya fins al barri de Sants. 

El principal accés a  l'estació és  la Plaça dels Països Catalans. Construïda sobre el pati de vies de  l'estació (fet pel qual no té arbrat ni jardins), fou inaugurada el juny de 1983. És obra dels arquitectes Helio Piñón i Albert Vilaplana, i model prototípic de plaça dura en el moment que a Barcelona se'n començaven a fer, i va suscitar grans crítiques tot i la concessió d'un premi FAD el 1984. 

Font del text i la imatge: Viquipèdia. Fotografia de Yearofthedragon i Sitacuisses. 

Etapa 4: el Cafè del Centre 

La Norma Forrester estableix una cita amb un dels testimonis que la podria ajudar a resoldre el crim a un dels bars més autèntics  i mítics de  la ciutat, el Cafè del Centre. Tot  i que a  la novel∙la  l'anomenen Cafè Central...  

“–Mare, em sembla que em vas explicar que ell i el pare havien quedat a mig matí en un bar. Era un dia que hi havia arròs per dinar  i  tu  tenies por que no  es  covés,  te’n  recordes? No  sabies  si dir a l’Hermínia que tirés l’arròs o que s’esperés que el pare arribés... –Potser sí... –D’això fa unes tres setmanes, potser un mes –va aclarir Eulàlia Parellada adreçant‐se a Norma. –Ara que ho dius... Em penso que es van trobar en aquell bar del carrer Girona, no me’n recordo com se diu... –va dir Mercè Parellada. –Vol dir el Cafè Central –va remarcar Jordi Parellada. –Això mateix –va corroborar ella–. Al Francesc  li agradava, aquell  lloc. A més, és a prop d’on viu  la filla del Víctor...”   pàgina 153‐154 

 

El Cafè del Centre va obrir com a casino l'any 1873. Amb la dictadura de Primo de Rivera i la prohibició del joc,  es  convertí  en  un  cafè.  I  és  que  a  principis  del  segle  XX,  l'alta  societat  de  la  ciutat  es  començà  a desplaçar del centre històric cap a l'Eixample, acabat d'estrenar. I hi van proliferar nombrosos cafès, alguns dels  quals  van  incorporar  terrasses. Molts  dels  locals  estaven  primorosament  decorats  pels  pintors  i decoradors modernistes de més renom.  És  el  bar més  antic  de  l'Eixample  barceloní  encara  en  servei.  Ha mantingut  els  elements  decoratius modernistes originals, entre ells destaca el respatller del banc arrambat a la paret amb disseny de formes vegetals típiques del modernisme. També es conserva una taula octogonal de  l'antic casino, en  la qual el  jugador podia  introduir els diners guanyats en uns orificis laterals.  Font del text: BANCELLS, Consol. Bars i restaurants modernistes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62: El Cobre, 2010. // MONNÉ, Toni. Barcelona: gastronomia i cuina. Menorca: Triangle Postals, 2011.  Font de la imatge: Blog Bares Auténticos (http://baresautenticos.com)   

Etapa 5: l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau 

La  sotsinspectora  i el  sotsinspector Carrasco es  citen  amb una  infermera de  l'Hospital de  Sant Pau per prendre‐li testimoni..  

“Havien quedat amb Montserrat Porta a la una a la cafeteria de l’Hospital de Sant Pau, aprofitant la pausa que la infermera feia per dinar, i Norma no volia fer tard.  [...] Els edificis modernistes de  l’Hospital de  la Santa Creu  i Sant Pau dataven de començaments del segle XX, però l’origen de la institució, ideada com a hospital per a pobres i peregrins, es remuntava a l’any 1401. L’Hospital de Sant Pau, com se’l coneixia popularment, era l’edifici civil més important del modernisme català  i un plat massa  llaminer per als especuladors  i els polítics, que finalment havien decidit privar els metges, les infermeres i els malalts d’aquell entorn privilegiat de jardins i pavellons acolorits i traslladar la infraestructura hospitalària a un edifici nou d’aspecte anodí i confort dubtós. Els antics pavellons es  restauraven  i es preparaven per  convertir‐se en  seu de diverses  institucions polítiques de les quals ja només en gaudirien els polítics. A l’hospital nou, els metges es queixaven que els nous despatxos no tenien finestres ni llum natural.”   pàgina 177 

 

L'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és un conjunt d'edificis modernistes situat a Barcelona i projectat per l'arquitecte Lluís Domènec i Montaner. Va ser construït entre 1902 i 1930 en dues fases: la primera, duta a terme per ell mateix entre els  anys 1902  i 1913 que  consta de  tretze edificis modernistes;    la  segona, realitzada pel seu fill Pere Domènec i Roura a partir de 1920 que compta amb sis edificis més. 

Construït amb els materials  i  la decoració pròpia d'un modernisme amb  inspiració neogòtica, destaca  la profusió de ceràmica, amb funcions profilàctiques i decoratives, maó vist i escultures que incorporen una ampla iconografia on es mostra la visió religiosa i historicista del seu arquitecte. 

Per la gran quantitat d'edificis, la seva riquesa ornamental i el seu nivell de conservació, l'Hospital de Sant Pau és el conjunt més gran de l'arquitectura modernista catalana i ha estat reconegut amb el nomenament com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1997. 

Edificat  com  a  un  centre  hospitalari modern  i  innovador,  cent  anys  després  ha  deixat  de  complir  amb aquestes funcions que han estat traslladades a un nou hospital dins del mateix perímetre del recinte. 

Font del text  i de  la  imatge: Viquipèdia. Fotografia de Paul Hermans. Trobareu més  informació als  llibres que us enllacem. 

Etapa 6: la Plaça Bella Dorita i El Molino 

Els voltants de la Plaça Bella Dorita i d'El Molino són l'escenari de la trobada entre la Norma Forrester i la Berta Macià, un testimoni clau per a la resolució del cas. 

“El domicili de Berta Macià es  trobava a  tocar de  la plaça de  la Bella Dorita  i del que quedava del cabaret El Molino, tancat des de feia anys. El cabaret i la plaça estaven en obres (del cabaret només n’havien  conservat  l’emblemàtica  façana  amb  les  aspes  del  molí),  i  el  soroll  de  les  màquines trepadores,  que  treballaven  a  un  ritme  frenètic  perquè  s’acostaven  les  eleccions  i  algú  s’havia  de posar  una  medalla  amb  una  inauguració,  ressonava  pertot  arreu  i  s’estenia  pels  carrers  dels voltants.”   pàgina 189 

 

El Molino és un dels cafè‐concerts més reconeguts d'Europa durant el segle XIX  i bona part del segle XX. Les seves característiques aspes vermelles de molí que dominen la façana van ser el reclam més famós dels teatres de l'avinguda Paral∙lel. Va obrir les seves portes l'any 1898 amb el nom de la Pajarera Catalana. El 1910 va canviar el nom pel de Petit Moulin Rouge però amb l'arribada de la dictadura franquista el 1939, es  va obligar  a  castellanitzar el nom  i  suprimir el mot  "roig" per  les  connotacions polítiques que podia suggerir. Des de llavors se'n diu El Molino. 

El  1997  va  tancar  sense  saber  si  es  podria  tornar  a  obrir,  però  finalment  un  grup  de  disset  empreses privades  van  invertir uns quinze milions d'euros per  ampliar  i  renovar  el  local  i organitzar‐hi una nova programació. Finalment el 18 d'octubre de 2010 es va reinaugurar el nou El Molino. 

Una de  les artistes més conegudes que va actuar a El Molino  fou María Yáñez García, coneguda amb el nom artístic de Bella Dorita. Afincada a Barcelona, però originària d'Almeria, va començar a  treballar al món de l'espectacle als 17 anys i va ser la vedet indiscutible d'El Molino durant els anys 40 i 50. L'any 1991 va rebre la Medalla al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona. Va morir l'any 2001. 

Font del text i de la imatge: Viquipèdia. La fotografia és de Rosa Puig. 

Etapa 7: el Camp de la Bota 

Un  cop  arribats  a  aquesta  etapa  de  l’itinerari  ja  haurem  resolt  el  cas  de  l’assassinat  del  catedràtic d’història, però amb aquest epíleg que l’autora dedica al Camp de la Bota coneixerem el perquè d’aquest crim i l’origen de la sotsinpsectora Norma Forrester. 

“L’entrada dels nacionals a la ciutat era imminent, però Senta encara no havia parit. Tossut com era, Jack es va negar a marxar sol cap a França. En caure Barcelona, els feixistes no van trigar a arrestar‐lo  i portar‐lo a  la Model. No s’hi va estar gaires dies. Tres o quatre, ningú no ho sabia del cert. Una matinada el van fer pujar a un camió, el van conduir al Camp de la Bota i Jack va saber que tot s’havia acabat. Davant de l’escamot d’execució, tremolant de fred i de por, però també d’odi i de ràbia, va fer el  darrer  inventari  de  les  poques  coses  que  a  la  seva  vida  havien  valgut  la  pena  en  un  intent  de mantenir el seny.”   pàgina 247 

 

El Camp de  la Bota està situat al  límit de Sant Adrià de Besòs amb el districte barceloní de Sant Martí, a prop del quarter militar castell del Camp de la Bota. Fou un barri de barraques, avui ja desaparegut que va allotjar famílies vingudes d'arreu per trobar feina   durant  l'època de  l'Exposició Internacional de 1929. Es va  fer tristament  famós durant  la Guerra Civil  i  la postguerra perquè al Camp de  la Bota s'hi executaren prop de dos milers de presoners de guerra. 

Durant  la dècada de 1950  la població del barri de barraques va anar creixent amb  la  immigració fins que l'any  1970  hi  havia  prop  de  800  barraques  i  5000  habitants,  majoritàriament  d'ètnia  gitana. Progressivament es va  traslladar a  les  famílies del Camp de  la Bota cap al Barri de  la Mina  i actualment l'antic emplaçament ha quedat dins del  territori habilitat per  les obres de construcció del Fòrum de  les Cultures.. 

Font del text i de la imatge: Viquipèdia. La fotografia és d’Aronu. 

També teniu accés a un mapa complet amb totes les etapes de la ruta.