isbn 978-84-393-9345-0 · sbn llibre electrònic: 978-84-393-9347-4i ipòsit legal: b 24537-2015d...

20 20

Pau Bossacoma i Busquets

V Premi Josep Maria Vilaseca i Marcet

Pau Bossacoma i BusquetsLlicenciat en Dret i en Ciències Polítiques i de l’Ad ministració per la Universitat Pompeu Fabra. Doctor per la mateixa Universitat Pompeu Fabra. Estudis jurídics a Leicester. Investigador visitant a l’Escola de Dret de la Universitat d’Edimburg. El present llibre parteix de la seva tesi doctoral. Els seus àmbits de recerca i de treball engloben: constitucionalisme, democràcia, ciutadania, nacionalisme, autodeterminació, secessió, federalisme, dret autonòmic, dret local, història del dret, i pensament polític i jurídic.

Just

ícia

i le

galit

at d

e la

sec

essi

ó

Justícia i legalitat de la secessióUna teoria de l’autodeterminació nacional des de Catalunya

En aquest treball s’explora la justícia i la legalitat de la secessió. Explorar la justícia significa submergirse en la moralitat del dret de secessió. Des d’una anàlisi de filosofia política, es defensa un dret moral primari a la secessió basat en l’autodeterminació nacional. Aquesta defensa es fa a partir d’un contracte multinacional hipotètic. En virtut d’aquest mètode contractual, es desenvolupen uns requisits secessionistes en forma de principis que es contrasten acuradament amb les diverses teories secessionistes i les diferents objeccions al dret moral a la secessió de les comunitats nacionals.

Per a explorar la legalitat cal interrogar el dret internacional i el dret constitucional sobre l’autodeterminació i la secessió. Després d’observar que el dret internacional no reconeix un dret de secessió de les nacions subestatals en condicions pacífiques i de normalitat democràtica, el treball s’endinsa en el dret constitucional. Abans, però, s’estudia la conformitat de les declaracions unilaterals d’independència amb el dret internacional i la rellevància de la dinàmica entre el principi d’efectivitat i el reconeixement internacional.

El constitucionalisme contemporani tampoc no reconeix, per regla general, un dret a la secessió de les nacions subestatals. No obstant això, hi ha experiències normatives i pràctiques interessants i inspiradores. S’assenyala que el constitucionalisme, el federalisme i el dret de secessió poden estar en equilibri o harmonia normativa. De fet, s’apunta que les unions multinacionals i les integracions supraestatals poden dependre del reconeixement i la garantia d’un dret constitucional a la secessió. En aquest sentit, no només es defensa el dret de secessió en situacions dramàtiques, també en contextos de federalisme multinacional i de constitucionalisme democràtic.

Finalment, s’exposa una teoria constitucional sobre la secessió unilateral per als casos en els quals l’ordenament jurídic vigent no reconegui el dret de secessió o n’impedeixi l’exercici. Aquesta teoria es fonamenta en el despertar i l’emergir d’un nou poble constituent. Atès que les secessions unilaterals són actes rupturistes, es defensa que, en contextos liberal democràtics, només després del llarg camí durant el qual les vies negociades i constitucionals són sistemàticament negades, les vies democràtiques unilaterals complementades per una mobilització popular intensa, sostinguda i perllongada poden arribar a superar legítimament les barreres constitucionals, tot erigintse la nació secessionista com a poble constituent. Es tracta d’una teoria que es vol prendre seriosament tant la secessió com la unitat.

ISBN 978-84-393-9345-0

9 7 8 8 4 3 9 3 9 3 4 5 0

Con(Textos)A/20

JUSTÍCIA I LEGALITAT DE LA SECESSIÓ

(Pau Bossacoma i Busquets

JUSTÍCIA I LEGALITAT

DE LA SECESSIÓ

UNA TEORIA DE L’AUTODETERMINACIÓ NACIONAL DES DE CATALUNYA

BIBLIOTECA DE CATALUNYA - DADES CIP

Aquesta obra ha rebut, ex aequo, el V Premi Josep Maria Vilaseca i Marcet de l’Institut d’Estudis Autonòmics de la Generalitat de Catalunya. Amb aquest premi, l’Institut vol contribuir al desenvolupament de la recerca sobre autonomies polítiques i sobre federalisme. El premi, que es convoca cada dos anys, porta el nom de qui va ser el primer director de l’Institut d’Estudis Autonòmics, Josep Maria Vilaseca i Marcet (1919-1995), advocat i professor de Dret Administratiu, partícip dels treballs d’elaboració de l’Es-tatut d’autonomia de Catalunya de 1979 i president de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat.

No es permet la reproducció total o parcial d‘aquest llibre, inclòs el disseny, ni l‘emma-gatzematge ni la transmissió per qualsevol forma o mitjà, sense l‘autorització prèvia del titular del copyright.

© GeneralitatdeCatalunya.Institutd’EstudisAutonòmics Primera edició: octubre de 2015

Tiratge: 500 exemplars

ISBN: 978-84-393-9345-0

ISBN llibre electrònic: 978-84-393-9347-4

Dipòsit legal: B 24537-2015

Producció: Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions

Bossacoma i Busquets, PauJustícia i legalitat de la secessió : una teoria de l’autodeterminació nacional des de Catalunya. – (Con(textos) A ; 20)Bibliografia. – V Premi Josep Maria Vilaseca i Marcet, ex aequo

IISBN 9788439393450. – ISBN 9788439393474 (llibre electrònic)I. Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya) II. Títol III. Col·lecció: Con(textos) A ; 201. Independència – Catalunya 2. Ciències polítiques – Filosofia 3. Dret constitucional 4. Dret internacional323.17(460.23):321.01323.17(460.23):341.1/.8323.17(460.23):342

7Índex

(índex)DEDICATÒRIA I AGRAÏMENTS 11

ABREVIACIONS 13

INTRODUCCIÓ SINÒPTICA 15

1. FILOSOFIA POLÍTICA 23

1.1. Contractualisme i sorgiment de les democràcies liberals: un vici original i ocult ........................................................................................................................................................ 25

1.2. El concepte popular d’independència com a concepte erudit de secessió ................................................................................................................................................................. 33

1.3. El mètode contractual de John Rawls aplicat a l’Estat multinacional: una defensa del principi d’autodeterminació nacional i del dret primari a la secessió ........................................................................................................................................ 40

1.3.1. Presentació, emmarcament i metodologia d’una teoria secessionista ............................................................................................................................. 40

1.3.2. Els principis de justícia d’un contracte multinacional hipotètic ........................................................................................................................................ 57

1.3.3. La posició del contracte multinacional hipotètic entremig dels dos contractes rawlsians ................................................................................ 65

1.3.4. Un nacionalisme liberal com a condició secessionista ideal .. 68

1.3.5. L’encaix en els grups de teories secessionistes .................................... 77

1.3.6. L’objecció de la fragmentació excessiva ...................................................... 91

1.4. El principi de nacionalitat ......................................................................................................................... 101

1.4.1. El concepte ampli de nació com a “grup aglutinador” .................. 101

1.4.2. Els Estats multiculturals: minories nacionals i minories ètniques ......................................................................................................................................... 106

1.4.3. La nació com a comunitat a partir de la qual el principi de democràcia pot generar un dret de secessió .................................. 115

1.4.4. Justícia distributiva i secessió: el dret de secessió de les nacions riques .................................................................................................................. 149

8 Justícia i legalitat de la secessió

1.5. Les causes complementàries als principis de nacionalitat i de democràcia per a legitimar la secessió ....................................................................................... 158

1.5.1. Colonialisme i imperialisme ...................................................................................... 159

1.5.2. Ocupació i dominació amb violència, força o intimidació ......... 160

1.5.3. Dominació i vulneració greu i continuada dels drets humans dels membres d’una comunitat nacional ............................ 164

1.5.4. L’explotació o la marginació econòmica: la discriminació redistributiva ........................................................................................................................... 167

1.5.5. El dret de les comunitats nacionals a autoprotegir-se ................ 173

1.5.6. La vulneració o el fracàs de l’autodeterminació interna com a legitimadors de l’autodeterminació externa ....................... 179

1.5.7. Un passat estatal i el reconeixement constitucional dels drets històrics ......................................................................................................................... 180

1.5.8. Absència de violència en el moviment independentista i en les demandes secessionistes ........................................................................ 182

1.5.9. Efectes normatius de l’existència de causes complementàries ................................................................................................................. 183

2. DRET I POLÍTICA INTERNACIONALS 185

2.1. Principi i dret internacional a l’autodeterminació dels pobles ........................ 187

2.1.1. El principi d’autodeterminació i el principi de democràcia ...... 187

2.1.2. Els llegats de la I Guerra Mundial ........................................................................ 193

2.1.3. Els llegats de la II Guerra Mundial ...................................................................... 199

2.1.4. Tres supòsits secessionistes segons el dret internacional consuetudinari ........................................................................................................................ 202

2.1.5. Apunts crítics: l’evocació d’un nou supòsit secessionista ....... 212

2.1.6. Un supòsit secessionista més realista: la vulneració o el fracàs de l’autodeterminació interna ............................................................ 220

2.2. La legalitat de les declaracions unilaterals d’independència segons el dret internacional ....................................................................................................................................... 234

2.3. El principi d’efectivitat i el reconeixement internacional: alternatives a la manca de dret de secessió ........................................................................... 241

9Índex

3. DRET I POLÍTICA CONSTITUCIONALS 263

3.1. Integritat territorial, dret constitucional a la secessió i reforma constitucional ........................................................................................................................................................ 265

3.1.1. La constitucionalització del dret de secessió com a nova tipologia de reforma constitucional ............................... 265

3.1.2. Secessió i reforma constitucional ...................................................................... 296

3.2. El principi de democràcia com a peça clau per a la creació de nous Estats .............................................................................................................................................................................. 307

3.3. Democràcia representativa i secessió ........................................................................................ 316

3.4. Democràcia participativa i secessió: la consulta popular secessionista .......................................................................................................................................................... 319

3.4.1. Claredat de la pregunta ................................................................................................. 324

3.4.2. Claredat de la majoria ...................................................................................................... 347

3.4.3. L’àmbit territorial de celebració de la consulta ................................... 361

3.4.4. El dret individual de participació política en la decisió secessionista ............................................................................................................................. 369

3.4.5. Les consultes populars en l’ordenament jurídic espanyol: una estratègia secessionista partint d’aquest ordenament .... 372

3.4.6. La Declaració de sobirania i del dret a decidir ........................................ 387

3.5. Les secessions bilaterals ............................................................................................................................ 409

3.6. La il·legitimitat de l’autodeterminació interna unilateral .................................... 425

3.6.1. La major vinculació de l’autodeterminació interna als principis de constitucionalitat i de federalisme ................................. 425

3.6.2. L’autodeterminació nacional com a forma de desobediència institucional ...................................................................................... 429

3.6.3. Les secessions internes: la creació de nous Estats dins d’una federació ....................................................................................................................... 431

3.6.4. L’autodeterminació interna i la coacció estatal en l’ordenament constitucional espanyol ................................................. 435

3.7. Una declaració unilateral d’independència com a títol democràtic per a promoure el sorgiment d’un nou ordenament jurídic .................................. 440

3.7.1. Una teoria constitucional-secessionista basada en el despertar d’un poble constituent ...................................................................... 440

3.7.2. L’emergir d’un nou ordenament jurídic ......................................................... 445

3.7.3. La declaració d’independència: qüestions pràctiques ................. 447


EPÍLEG 457

BIBLIOGRAFIA 461

11Dedicatòria i agraïments

Dedicatòria i agraïments

Vull agrair i dedicar la present obra als set doctors en dret que tantes ensenyan-

ces m’han aportat (i no només en el camp estrictament acadèmic). Aquests set

mestres són el Dr. Enric Argullol, el Dr. Antoni Bayona, el Dr. Víctor Ferreres, el Dr.

Hèctor López, el Dr. Josep Capdeferro, la Dra. Neus Torbisco i el Dr. Carles Viver. Hi

ha moltes altres persones a qui hauria d’agrair les seves aportacions. Entre aques-

tes persones vull destacar els següents mestres, companys, amics i/o familiars:

Marc Sanjaume, Joan Vergés, Jeremy Buck, Josep Pich, Andrew Hughes, Joaquim

Ferret, Nico Krisch, Narcís Pérez, Cecilie Grundnes, Albert Ribas, Alfons González,

Miquel Palomares, Stephen Tierney, Guillermo Ormazabal, Hugo Seleme, Maria

Teresa Massas, Albert Lamarca, Josep Maria Vilajosana, Adelema Cruz, Joan Egea,

Alfons Aragoneses, Núria Camps, José María Pérez, Dolors Feliu, Alejandro Saiz,

Lluís Camps, Gennaro Ferraiuolo, Josep Ramon Barberà, Diogo Alvim, Andrés Be-

tancor, Mercè Corretja, Klaus-Jürgen Nagel. Finalment, haig d’agrair la paciència

de qui ha avaluat aquest treball i les labors de publicació.

13Abreviacions

Abreviacions

art. article

arts. articles

cap. capítol

CE Constitució espanyola

CEDH Conveni Europeu de Drets Humans

CGE Consell de Garanties Estatutàries (de Catalunya)

CIJ Cort Internacional de Justícia

CS Cort Suprema

dir. director

disp. add. disposició addicional

disp. trans. disposició transitòria

Dr. Doctor

Dra. Doctora

DS Declaració de Sobirania

DUI Declaració Unilateral d’Independència

DUSI Declaració Unilateral de Sobirania i d’Independència

EA Estatut d’autonomia

EAC Estatut d’autonomia de Catalunya

ed. editor

EM Estat Membre

et al. et alii (i altres)etc. etcètera

EUA Estats Units d’Amèrica

FJ Fonament jurídic

ibid. ibidem (en el mateix lloc)i.e. id est (això és, és a dir)LO Llei orgànica

LOMR Llei orgànica sobre regulació de les distintes modalitats de referèn-

dum (LO 2/1980)

LOTC Llei orgànica del Tribunal Constitucional

LO 150.2 Llei orgànica de transferència o delegació de l’art. 150.2 CE

núm. número

OCDE Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic

ONU Organització de les Nacions Unides

OSCE Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa

p. pàgina

par. paràgraf


s. segle

S- Sentència (STC, STS, STJUE, STEDH, etc.)

TC Tribunal Constitucional

TEDH Tribunal Europeu de Drets Humans

TJUE Tribunal de Justícia de la Unió Europea

TS Tribunal Suprem

TUE Tractat de la Unió Europea

UE Unió Europea

URSS Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques

v. versus (contra)v. gr. verbi gratia (per exemple)vid. vide (vegin)vol. volum

15Introducció sinòptica

Introducció sinòptica

La independència de Catalunya és la qüestió política i jurídica més rellevant

que els catalans s’han plantejat des de la Transició a la democràcia i els pro-

cessos constituent i estatutari de la dècada del 1970. Més enllà del cas ca-

talà, les experiències del Quebec i d’Escòcia ens indiquen que les demandes

secessionistes no són fenòmens necessàriament destinats a desaparèixer

en les democràcies liberals més avançades i consolidades. De les múltiples

facetes doctrinals sobre les quals es pot debatre aquesta qüestió, procurarem

aportar una visió renovada de la justícia i la legalitat de la secessió. Per justí-

cia ens referim a una anàlisi des de la filosofia política sobre el dret moral a la

secessió. Per legalitat ens referim a l’estudi de com el dret internacional i el

dret constitucional aborden el fenomen de l’autodeterminació i la secessió. En

aquest sentit, és rellevant alertar que els arguments morals i els jurídics sovint

es tractaran conjuntament i això pot dificultar-ne, a voltes, la seva distinció.

La secessió és una de les concrecions de més rellevància política d’un dels di-

lemes morals per excel·lència de la humanitat: la unió i la separació. Més enllà

del clàssic exemple del matrimoni i el divorci, recordem que la vessant posi-

tiva del dret fonamental d’associació inclou el dret de constituir i adherir-se

a associacions i, la vessant negativa, el dret d’abandonar i de no ésser obligat

a formar part d’una associació. La secessió, doncs, és el supòsit de separació

o el divorci polític del vincle d’estatalitat. Els valors de llibertat i de democrà-

cia del liberalisme polític inclinen a presumir que la separació i, en particular,

la secessió han d’ésser moralment tolerades, reconegudes i, en certs casos,

garantides o protegides.

Pel que fa a l’ordre expositiu del treball, primer tractarem la justícia i després

la legalitat, de manera que ens permeti anar plantejant una interpretació con-

forme de la legalitat d’acord amb la teoria filosòfica sobre el dret moral a la

secessió que desenvoluparem en la primera part del treball. Quan la interpreta-

ció conforme de la legalitat vigent no sigui possible, plantejarem la necessitat

de reformar el dret positiu per tal de satisfer els ideals de justícia expressats

inicialment. Les teories normatives –morals i jurídiques– del dret de secessió

tendeixen a difuminar (i, a vegades, a confondre!) el dret internacional i el dret

intern. Per a evitar la confusió i afavorir una anàlisi completa, sistemàtica i

profunda, hem ordenat el treball en tres grans blocs temàtics intitulats: (1)

Filosofia política, (2) Dret i política internacionals, (3) Dret i política constitu-

cionals. La manca d’una obra acadèmica que combinés una anàlisi normativa


moral i una anàlisi jurídica positiva (incloent-hi dret internacional i dret cons-

titucional) ens va empènyer a intentar omplir aquesta llacuna doctrinal.

En el primer bloc, sobre filosofia política, encetarem un debat sobre la qüestió

del demos com a vici original i ocult de la democràcia liberal. Les teories con-tractuals que s’han emprat per a legitimar el liberalisme democràtic han tendit

a eludir la justícia de la ubicació i el traçat de les fronteres territorials. Una

resposta teòrica i pràctica que sovint s’ha donat a les nacions minoritàries ha

consistit en el (con)federalisme. Observarem, però, que no és una solució màgi-

ca ans a voltes enganyosa, insuficient i/o inestable. Feta aquesta presentació,

exposarem una teoria secessionista inspirada en el mètode contractualista

hipotètic de John Rawls. A partir d’un contracte hipotètic entre comunitats

nacionals per a escollir els principis de justícia de l’Estat multinacio nal justifica-

rem una teoria ideal sobre el dret moral de secessió. Tal dret moral de secessió

fonamentat en els principis de nacionalitat i de democràcia serà primari en

el sentit que no caldrà al·legar unes causes basades en injustícies o greuges

previs. Tanmateix, el mètode ens conduirà a reconèixer un dret moral prima-

ri de secessió unilateral que no serà absolut ni incondicional, sinó sotmès a

múltiples requisits i límits procedimentals, substantius i materials. Seguint

aquest ordre, els requisits secessionistes de la nostra teoria contractualista

s’expressaran a partir dels set principis següents: (1) Principi de democràcia, (2) Principi de bilateralitat i de bona fe negociadora, (3) Principi de necessitat d’un nacionalisme liberal, (4) Principi de respecte dels drets humans i de pro-tecció de les minories, (5) Principi de territorialitat, (6) Principi de suficiència i de supervivència i (7) Principi d’evitar danys greus a tercers.

Observarem que hi ha una connexió intrínseca i intensa entre estatalitat i

na cionalitat: els Estats, encara que tolerin i reconeguin llur multinacionalitat,

no són anacionals ni aliens al nacionalisme. Així, és coherent i raonable que el principi de nacionalitat amb concurrència amb el principi de democràcia

serveixin per a traçar fronteres territorials. La nostra teoria secessionista pri-

mària se subclassificarà en una teoria adscriptiva perquè atorgarà a les comu-nitats nacio nals el dret moral primari a la secessió. Per això, reviurem el debat

més clàssic sobre el principi de nacionalitat i, alhora, el debat més modern

del nacionalisme i multiculturalisme liberals. En aquest sentit, emprarem el

concepte de nació com a “grup aglutinador” per a intentar arribar a un cert

consens teòric amb les teories primàries no nacionalistes. Ara bé, serem crítics

amb les teories no nacionalistes i, consegüentment, rebutjarem la ja habitual

apel·lació catalana al dret a decidir tot emfatitzant l’apel·lació al dret moral a l’autodeterminació nacional. Concretament, la nostra teoria contractualista


es focalitzarà en el dret moral de secessió de les comunitats nacionals mino-

ritàries dins un Estat multinacional. En aquest sentit, procurarem distingir les

minories nacionals de les minories ètniques, i conferirem el dret de secessió a

les primeres. No obstant això, veurem que una minoria ètnica pot esdevenir

minoria nacional a partir de la rellevància normativa del pas del temps i el

vincle que es genera amb el territori. Per a resoldre el dilema del dret moral a

la secessió de les nacions riques encunyarem la noció del tribut secessionista. L’exigència que l’entitat secessionista sigui una nació, el rebuig d’un mer “dret

a decidir”, el tribut secessionista, entre altres requisits, condicions i límits, ens ajudaran a contestar objeccions clàssiques al dret de secessió com les

fragmentacions excessives o les secessions infinites.

Els nostres requisits secessionistes expressats en forma de principis seces-

sionistes estan pensats per a ésser aplicats en contextos ideals de liberalis-

me democràtic i fonamentats en un contractualisme rawlsià que cerca una “utopia realista”. Arribats aquí, intentarem anar matisant els valors, principis i regles morals que s’aplicarien en un context ideal, a diferència d’un context

no ideal. Un context ideal ens ubicaria en una democràcia liberal que tolerés

el secessionisme pacífic. En contraposició, hi hauria contextos o situacions no

ideals que podrien modular els nostres valors, principis i regles morals: (1) quan

l’Estat matriu hagués comès o continués cometent una injustícia contra el

territori secessionista –colonialisme, ocupació militar, vulneració selectiva de

drets humans, redistribució discriminatòria, vulneració de l’autodeterminació

nacional interna, etc.–, els nostres requisits secessionistes s’evaporarien o es

minimitzarien facilitant la recuperació de l’estatalitat o l’exercici de la seces-

sió. (2) Quan la nació secessionista o el seu nacionalisme fos il·liberal i l’Estat

matriu liberal, el dret d’autodeterminació externa retrocediria convertint-se

en un mer dret d’autodeterminació interna. En aquest darrer cas, l’Estat ma-

triu liberal seguiria sent el garant, en última instància, de corregir els excessos

d’il·liberalisme d’aquestes nacions subestatals.

Com que sovint els drets morals (o les meres reivindicacions morals) manquen

d’un acord intersubjectiu suficient i positiu, defensarem la necessitat i conve-

niència de juridificar el dret a l’autodeterminació i secessió de les comunitats nacionals minoritàries. Així doncs, reivindicarem la superació de la política de

la facticitat a favor de la política del dret i la norma jurídica. És a dir, advocarem

per l’abandonament de la concepció més hobbesiana de la creació, constitució i reconeixement dels nous Estats a favor de la concepció més racional i raonable

de caràcter lockià o rawlsià. Emfatitzarem el tradicional paper del dret, intern i internacional, com a instrument per a evitar la regla del més fort, l’arbitrarietat


dels fets consumats i la bellum omnium contra omnes. Per aquests motius desenvoluparem els blocs temàtics posteriors.

En el segon bloc, sobre dret i política internacionals, explorarem la legalitat

internacional amb relació a l’autodeterminació dels pobles. Per a tractar la

qüestió de la justícia i la legalitat de la independència de Catalunya serà re-

llevant distingir entre el principi i el dret a l’autodeterminació dels pobles. Tal

com mostrarem, Catalunya no té, en les circumstàncies actuals, un dret jurídic

internacional a l’autodeterminació externa com a dret internacional a la se-

cessió. Emperò, això no serà impediment per a entendre que la independència

de Catalunya s’inspiraria en el principi d’autodeterminació dels pobles. Per

raó de l’absència d’un dret internacional a la secessió (en les circumstàncies

catalanes actuals), i per raó de la manca de prohibició internacional de les se-

cessions unilaterals, ens introduirem en el debat sobre el principi d’efectivitat

i la doctrina del reconeixement internacional de nous Estats.

Començarem el bloc temàtic explicant el procés de juridificació i reglamentació

internacional del principi i del dret a l’autodeterminació dels pobles iniciat a

partir de les guerres mundials del segle passat. A la llum de la nostra teoria

moral, tal procés és excessivament incipient atès que encara no es reconeix

clarament ni un dret de secessió general d’aquells territoris sotmesos a vulne-

racions selectives, greus i continuades de drets humans (més enllà de les colò-

nies). Resulta evident, per tant, que tampoc es reconeix un dret internacional

de secessió de les nacions subestatals en condicions pacífiques i de normalitat

democràtica. Malgrat que idealment ens inclinaríem a favor del reconeixement

d’aquest dret, el fet que els subjectes i legisladors per excel·lència de la societat

internacional són els Estats i que múltiples d’ells no són liberals ni democràtics

converteix la proposta, de moment, en una utopia no realista. En conseqüèn-

cia, a nivell de dret internacional, defensarem una proposta alternativa més

realista (menys utòpica): el dret a l’autodeterminació nacional externa basat

en la vulneració o frustració prèvia de l’autodeterminació interna.

Observarem que l’Opinió consultiva de la CIJ sobre l’afer Kosovo ha confirmat

l’opinió doctrinal segons la qual les DUI no són contràries a la legalitat inter-

nacional. Alhora, la CIJ ha concretat implícitament els tres requisits que han

de reunir les DUI per a no ésser contràries al dret internacional: han d’ésser de-

mocràtiques, pacífiques i fruit de previs fracassos de negociació bilateral. Vista

aquesta doctrina jurisprudencial, ens capbussarem en el principi d’efectivitat

per a la creació de nous Estats i la doctrina del reconeixement internacional de

noves estatalitats. Exposarem les dues visions del reconeixement internacio-


nal: la declarativa i la constitutiva. La relació entre el principi d’efectivitat i la

doctrina del reconeixement amb efectes merament declaratius és més harmò-

nica perquè aquesta només permet reconèixer com a nous Estats aquells que

compleixin el principi d’efectivitat. En canvi, la relació del principi d’efectivitat

i la doctrina del reconeixement amb efectes constitutius és dialèctica perquè

aquesta última permet, en certa mesura, reconèixer nous Estats que no han

assolit completament l’efectivitat i viceversa. Feta la distinció, advocarem per una revifalla de la visió constitutiva del reconeixement perquè aporti una

dimensió normativa i idealista al sorgiment de noves estatalitats que allunyi

l’arbitrarietat de la doctrina dels fets consumats.

L’Estat matriu, a partir de l’ús proporcional del monopoli de la violència legíti-

ma (i potser, a voltes, il·legítima), pot intentar impedir que les nacions subes-

tatals satisfacin el principi d’efectivitat. Per aquest motiu, apel·larem a una

concepció del reconeixement internacional constitutiva de la nova estatalitat

fonamentada en valors i principis normatius com els de llibertat, de democrà-

cia i de nacionalitat que triomfi davant d’una concepció purament declarativa.

Tal com analitzarem, el procés de desmembrament de l’antiga Federació de

Iugoslàvia alimenta la tendència a favor d’una visió constitutiva del reconeixe-

ment internacional de nous Estats (com a mínim, en l’àmbit regional europeu).

Ensems, l’Opinió de la CIJ sobre l’afer Kosovo aplana el sender del secessionisme

liberal, pacífic i democràtic en la mesura que facilita el reconeixement interna-

cional d’una nova estatalitat perquè reafirma que una DUI no és contrària al

dret internacional, delimita el principi internacional de respecte de la integritat

territorial dels Estats i eixampla el principi internacional de no-ús (il·legítim) de

la força. D’altra banda, el desmembrament de Iugoslàvia incloent-hi el cas

de Kosovo ens serviran d’exemple per a criticar una aplicació massa severa

del principi uti possidetis en virtut del qual es dóna legitimitat internacional a les fronteres territorials internes. L’aplicació rigorosa d’aquest principi només

seria legítima si poguéssim presumir categòricament la legitimitat, racionalitat

i raonabilitat de les fronteres territorials internes.

En el tercer i últim bloc, sobre el dret i la política constitucionals, observarem

que el constitucionalisme contemporani no reconeix, per regla general, un dret

a la secessió de les seves subunitats o nacions subestatals. Això no obstant,

exposarem més d’una quinzena de normes constitucionals que reconeixen o

han reconegut un dret a la secessió (o a l’autodeterminació externa). Són ex-

cepcions que confirmen la regla general i, a voltes, són exemples poc significa-

tius perquè tals normes constitucionals estaven mancades de veritable força

normativa i mecanismes polítics i jurisdiccionals per a garantir-ne l’efectivitat.


Ara bé, serà bo conèixer i explorar aitals casos. A més, el panorama tampoc és

tan desolador com pot semblar a primer cop d’ull. Són font d’inspiració el cas

del Quebec i l’Opinió consultiva de la CS del Canadà, el procés d’independèn-

cia escocès i la reacció política de la contrapart britànica, el reconeixement

constitucional del dret de secessió de Montenegro i el desenvolupament del

referèndum montenegrí d’independència. Aquests casos, entre d’altres, ens

serviran per a desenvolupar un dret de secessió basat en la juridificació, la re-glamentació, la participació ciutadana, la claredat, la deliberació, la bilateralitat

i l’obligació de negociació de bona fe.

Mencionat breument el dret constitucional comparat, defensarem la constitu-

cionalització del dret de secessió com a mecanisme de reforma constitucional

especial en el qual, si es compleixen certs requisits que derivem de la nostra

proposta moral, una nació subestatal pot decidir secessionar-se unilateralment.

D’aquesta manera, intentem compatibilitzar el principi de democràcia amb el

principi de constitucionalitat. Més concretament, els principis de llibertat, de

democràcia i de (multi)nacionalitat del constitucionalisme liberal i democràtic

contemporani seran la columna vertebral de la reivindicació jurídica secessio-

nista. Segons la nostra proposta, aquests valors i principis operaran com a

motor de creació i d’interpretació del dret constitucional a la secessió com a

mecanisme de reforma constitucional (explícit o implícit). Consegüentment, els

contraposarem als principis de sobirania, d’unitat, d’indissolubilitat, d’integritat

territorial i de solidaritat tot advocant per la constitucionalització del dret.

Constitucionalisme, federalisme i dret de secessió no formen necessàriament

un oxímoron, sinó una entesa i un equilibri que cal cercar. L’avenç del consti-

tucionalisme multinacional de iure i les integracions supraestatals en bona mesura depenen i dependran d’un reconeixement i garantia adequat del dret

constitucional a la secessió. Unió multinacional i dret de secessió veurem que

no estan en oposició normativa sinó en certa harmonia. En aquest sentit,

el dret de secessió també és defensable en un context de federalisme mul-

tinacional ideal. Mostrarem que el constitucionalisme democràtic tampoc

està intrínsecament oposat al reconeixement d’un dret constitucional a la

secessió. Més enllà de l’argumentari moral i filosòfic, valorarem l’argumentari

constitucional i democràtic de caràcter més pragmàtic per a assenyalar que no

hi ha una contradicció insuperable, ans al contrari. Com que les objeccions al

dret de secessió canvien lleugerament segons si es parteix d’una concepció de

la democràcia més majoritària i competitiva o més consensual i deliberativa,

distingirem els nostres arguments a favor de la constitucionalització del dret

de secessió en atenció a sengles concepcions democràtiques.


A continuació, defensarem que, idealment, el principi de democràcia en la

qüestió secessionista s’ha d’expressar a partir dels representants i a partir

del referèndum secessionista. Tot argüint per la conveniència de celebrar un

referèndum secessionista, estudiarem la claredat de la pregunta, de la majoria,

el territori de celebració i les persones que haurien de tenir veu i vot en aques-

ta consulta popular. Respecte de la claredat de la pregunta, conclourem que

els objectius en la redacció d’una pregunta clara serien la intel·ligibilitat, la simplicitat, la neutralitat, la brevetat i la correcció jurídica. Mostrarem que la relació entre aquests requisits no és harmònica sinó dialèctica. En el cas

català-espanyol, de fet, la relació serà dramàtica puix que serà pràcticament

impossible complir els requisits de la intel·ligibilitat, la simplicitat i la brevetat amb el requisit de la correcció jurídica. A més, defensarem que la redacció de la pregunta haurà d’apel·lar a preferències subjectives (mínimament) realistes basades en raons públiques. Redactarem i comentarem diverses preguntes per a il·lustrar el debat.

Respecte a la claredat de la majoria, mostrarem els problemes dels quòrums

mínims de participació i d’aprovació en els referèndums en general i, més con-

cretament, en els referèndums secessionistes. Per aquest motiu ens inclina-

rem per la majoria referendària simple (més sís que nos) que, de fet, és la regla

més lògica en un referèndum de naturalesa jurídica consultiva i, alhora, és la

regla general dels referèndums espanyols i catalans. No obstant això, presen-

tarem múltiples arguments pels quals és oportuna una majoria democràtica

qualificada per a exercir el (dret de) secessió. Tot alertant que no podem infra-

valorar la importància del principi de democràcia representativa en la qüestió

de la secessió, defensarem que una majoria simple expressada en referèndum

s’hauria de complementar amb una majoria qualificada de representants de-

mocràtics a favor de la independència. Una proposta alternativa consistiria a

exigir uns quòrums referendaris mínims i, si existeix una majoria secessionista

però no arriba a complir tals quòrums mínims, exigir la concurrència de suc-

cessives majories referendàries simples.

En aquest mateix bloc també tractarem de la secessió bilateral i l’obligació

de negociació de bona fe. Ho farem bàsicament a partir de les experiències

que ens ofereix la política i el dret comparats. Caldrà recordar que el poble

de Catalunya no té un dret estrictament jurídic, ni intern ni internacional, a

la secessió. Tanmateix, els casos normatius difícils sovint cal solucionar-los a

partir de recórrer als valors i principis que fonamenten l’ordenament jurídic

concret. En aquest sentit, aportarem arguments filosòfics i jurídics, i altres de

més polítics, que la consulta secessionista i la posterior secessió de Catalunya


és quelcom que, amb voluntat, es pot interpretar de la CE o, com a mínim, que

la CE pot tolerar bona part del procés secessionista. Per tant, en la mesura del

possible, caldrà evitar la ruptura constitucional i, si més no, posposar-la per

als trams finals del procés secessionista. En aquest sentit, insistirem en una

mena d’ordre procedimental secessionista que comenci per la major consti-

tucionalitat i bilateralitat cap a una legitimitat democràtica aconstitucional i

unilateral. Tot i que defensarem una capacitat final de creació d’un nou Estat

a partir d’una ruptura unilateral amb l’ordenament jurídic anterior, tal ruptura

s’haurà de comprendre amb la gravetat que es mereix.

Alertarem que un límit a l’anomenat i polèmic “dret a decidir” serà l’autode-

terminació interna unilateral. Defensarem, doncs, que una autodeterminació

interna ha d’estar notablement més delimitada pels principis de constitu-

cionalitat i de federalisme que una autodeterminació externa en forma de

secessió. Als apartats finals del bloc procurarem elaborar una mena de teoria

constitucional sobre la secessió unilateral pels casos en què no existeixi un

reconeixement del dret de secessió en l’ordenament constitucional previ (ja

sigui explícit o implícit) o aquest reconeixement sigui pràcticament il·lusori.

Preliminarment, convé advertir que la defensa de la constitucionalització d’un

dret de secessió com a proposta jurídica ideal no obstaculitza la possibilitat

d’elaborar una teoria constitucional-secessionista que permeti defensar la

secessió unilateral a partir del despertar i l’emergir d’un nou poble constituent.

Després de teoritzar sobre les DUI com a títol democràtic per a generar una

reforma revolucionària que s’alliberi del dret constitucional previ, n’explorarem

les qüestions i els seus aspectes més pràctics. Com que les secessions unilate-

rals seran actes eminentment revolucionaris, defensarem que, en contextos

liberaldemocràtics, només després del llarg camí durant el qual les vies negoci-

ades i constitucionals siguin sistemàticament negades, les vies democràtiques

unilaterals complementades per una mobilització popular intensa, sostinguda i

perllongada podran arribar a superar legítimament les barreres constitucionals

erigint-se la nació secessionista com a poble constituent.

1. )FILOSOFIA POLÍTICA

25 Filosofia política

1.1. Contractualisme i sorgiment de les democràcies liberals: un vici original i ocult El liberalisme no concep l’Estat com quelcom inalterable de la naturalesa, ans una

creació humana al servei de les necessitats humanes.1 Sovint, les teories liberals

anglosaxones justifiquen les actuals democràcies liberals emprant teories con-

tractuals, ja siguin les primigènies de Locke2 o les més recents de Rawls3. És ideal

en termes de justícia que els sistemes polítics es basin en la concurrència de vo-

luntats (fàctica o hipotètica) d’uns ciutadans lliures i iguals (racionals i raonables,

afegiria Rawls). D’aquesta manera, només serà acceptable moralment el contracte

social (o constitució en sentit ampli) que, fàcticament o hipotèticament, hagi

estat o seria aprovada per unanimitat, o àmplia majoria, dels ciutadans. Emperò,

històricament, el traçat de les fronteres territorials entre Estats respon a causes

que actualment consideraríem il·legítimes com ara conquestes, colonitzacions,

cessions d’una potència a una altra sense consentiment de la població local, entre

d’altres.4 El principi de sobirania popular normalment rau en un poble constituent

dat i beneït per l’arbitrarietat dels fets consumats. El constitucionalisme liberal ha donat validesa moral als acords que es prenien en uns marcs territorials cons-

truïts, amb freqüència, a partir de la violència i la coacció.5 Així doncs, la delimitació

territorial fundacional de les democràcies liberals en nombroses ocasions no ha

estat liberal, ni democràtica.6 Car la tradició contractual pren l’existència del grup

com a dada prèvia i aparentment incontrovertida,7 el marc espacial d’exercici de

la democràcia liberal es dol sovint d’un vici original i ocult.

La pregunta sobre on i com han de traçar-se les fronteres roman oberta. Les teo-

ries liberals i democràtiques que han influenciat profundament el constituciona-

lisme occidental han oblidat, conscientment o de forma inconscient, teoritzar

respecte de l’àmbit espacial en què s’ha d’emmarcar aquest contracte social.8 “No

hi ha cap Rousseau que ens hagi llegat un De la rescissió del contracte social.”9 Els eminents teòrics liberals noucentistes, com Rawls o Dworkin, van assumir

1 KymlicKa, W. Fronteras territoriales, p. 40. 2 locKe. Assaig sobre el Govern Civil precedit de la Carta sobre la Tolerància.3 Rawls, J. Una teoria de la justícia. 4 KymlicKa, W. Fronteras territoriales, p. 38.5 lópez Bofill, H. Nous estats i principi democràtic. 6 KymlicKa, W. Multicultural Citizenship.7 Tamir, Y. Liberal Nationalism, p. 122.8 KymlicKa, W. Fronteras territoriales, p. 41-2. 9 Vergés, J. La nació necessària, p. 108.


implícitament que els Estats eren uninacionals.10 Podríem dir que fins a les dar-

reres dècades del s. xx ha existit una llacuna teòrica en la filosofia política (liberal)

sobre la qüestió de la secessió.11 És a dir, s’han formulat teories de la construcció

de l’Estat liberal i democràtic a partir de les fronteres territorials existents tot

ometent formular una teoria de la construcció estatal a partir de la lliure voluntat

de les comunitats nacionals, per exemple, a partir del dret plebiscitari a la seces-

sió.12 El referèndum secessionista de les subunitats estatals no només qüestiona

l’àmbit espacial d’una constitució, sinó que qüestiona el principi universalment

acceptat del monisme demòtic en el qual es fonamenta el constitucionalisme liberal.13 En aquest sentit, potser es podria dir que les democràcies liberals són

més liberals que democràtiques.14 A més, el liberalisme contractualista sovint ha

oblidat que el contracte social podia ésser interpretat abusivament a favor d’una

majoria nacional respecte d’una minoria nacional, encara que s’hagués celebrat

justament el pacte inicial.

Les unitats subestatals estan qüestionant el monisme demòtic en favor d’un pluralisme demòtic i això suposa un gran repte al constitucionalisme liberal. Per a afrontar aquest repte en alguns casos caldrà superar algunes interpretacions

excessivament rígides o literals del dret vigent. Qüestionar el monisme demòtic no només ens enfrontarà a algunes clàusules constitucionals com les d’unitat,

d’indissolubilitat o d’integritat territorial, sinó que ens conduirà al terreny límit del

jurista: la noció de sobirania i el sorgiment i l’exercici d’un nou poder constituent.

Potser caldrà revisar la noció de sobirania i explorar la idea de la post-sobirania.15 Si es matisa el monisme demòtic i el concepte de sobirania en favor del pluralis-

10 KymlicKa, W. Multicultural Citizenship, p. 128.11 Buchanan, a. Secession, p. 4.12 KymlicKa, W. Fronteras territoriales, p. 39.13 El monisme demòtic és aquella noció que identifica un sol demos o poble sobirà dins l’Estat,

en comptes del pluralisme demòtic, que identifica diversos demoi o pobles (els quals poden compartir certs atributs de sobirania o potestats sobiranes). En aquest sentit doncs, el monis-me demòtic es relaciona estretament amb la noció d’Estat-nació. Segons Tierney, el monisme demòtic és un implícit present tant en la democràcia de Rawls com en la de Habermas. Tierney, S. Constitutional Referendums, p. 138.

14 Reflexió inspirada en Ferran Requejo. Vid., entre altres obres, requejo, F. Las democracias, cap. 7.15 Keating defensa la necessitat d’explorar la noció de post-sobirania com una evolució en múlti-

ples sentits de la noció de sobirania: (1) pot ésser compartida, com demostren les experiències federals, confederals i el reconeixement constitucional de drets històrics; (2) no ha de ser un poder absolut, sinó una relació paccionada amb la resta de subjectes sobirans; (3) no ha de ser un concepte normatiu pur, sinó un concepte més funcional i pràctic per a descriure el poder constitucional; (4) les relacions i el dret internacional i regional –en especial, la UE– obliguen a reformular la noció clàssica de sobirania. KeaTing, m. “Rethinking sovereignty. Independence-lite, devolution-max and national accommodation”, p. 11-14.


me demòtic i del concepte de post-sobirania, serà més senzill abraçar una teoria filosòfica fonamentada en un dret moral primari a la secessió.

En aquest sentit, cal preguntar-nos per què el liberalisme (igualitari) s’oposa a la

secessió d’un territori si la majoria de la població de l’indret així ho desitja i el nou

Estat seguís respectant els drets civils i polítics de les majories i minories del seu

territori. Sembla que el liberalisme polític hauria d’estar predisposat, com a mínim

prima facie, a reconèixer el dret de secessió en virtut dels valors preeminents de llibertat, autodeterminació, pluralisme i diversitat. Per raó de tal presumpció libe-

ral i democràtica a favor del dret moral a la secessió, correspon als opositors de la

secessió demostrar que aquesta causa un dany moralment rellevant que justifiqui

poder-la oposar o impedir coactivament.16 Malgrat aquesta aparent predisposi-

ció normativa, el liberalisme democràtic sovint s’ha excusat en el federalisme

o el consocionalisme (com a formes d’autodeterminació interna) per a eludir el reconeixement del dret de secessió. A continuació comentarem grosso modo les propostes federals i consocionals.

Darrerament, es qüestiona cada vegada més la capacitat del federalisme en sentit

ampli –incloent-hi descentralització política en general– per a acomodar la multi-

nacionalitat (Canadà, Bèlgica, Regne Unit, Espanya...).17 De moment, el federalisme

liberal i democràtic segueix sent una de les millors fórmules per a pacificar els

nacio nalismes al possibilitar una sana combinació de respecte dels drets humans

i els drets de les minories nacionals; tanmateix, el federalisme –i la descentralitza-

ció política en general– no pot garantir l’apaivagament complet de les demandes

secessionistes (Quebec, Flandes, Escòcia, Catalunya...).18 A continuació, explora-

rem breument quatre vies a partir de les quals el federalisme pot adaptar-se a

realitats multinacionals: (1) abraçar el federalisme multinacional en comptes del

federalisme regional uninacional, (2) aprofundir en el federalisme asimètric en

detriment del federalisme simètric, (3) acompanyar el federalisme d’una profunda

cultura plurinacional, (4) tendir a l’establiment de models confederals.

1. Per tal que el federalisme sigui un bon instrument per a acomodar minories

nacionals, cal que les fronteres de les unitats federades (cantons suïssos, províncies canadenques, governs retornats britànics, comunitats autònomes

16 Buchanan, a. Secession, p. 4 i 30. Vid. apartat posterior 3.7.3.17 Vid. Introducció a càrrec de Ferran Requejo dins de: requejo, F.; caminal, M. (ed.). Liberalisme

polític i democràcies plurinacionals. En un sentit positiu (que no vol dir naïf) del federalisme multinacional, KymlicKa, W. Politics in the Vernacular, p. 91-119.

18 KymlicKa, W. Politics in the Vernacular, p. 92-93.


espanyoles...) coincideixin, en certa mesura, amb les fronteres culturals de les

minories nacionals.19 Quan existeixi tal coincidència entre fronteres político-

legals i socio-culturals podrem parlar de federalisme multinacional (a tall

d’exemple, Canadà, Regne Unit i Espanya).20 En canvi, parlem de federalisme

regional uninacional (el que altres han anomenat “federalisme territorial”)

quan les unitats federades no responen a la voluntat de reconèixer i garantir

l’autogovern de les minories nacionals, sinó que es fa per tal de dividir verti-

calment el poder, incrementar així els checks and balances i aconseguir que certes decisions es puguin prendre en els nivells de govern més pròxims al

ciutadà (per exemple, EUA). El federalisme regional o territorial, no és neutral

davant del fet nacional, sinó que ben sovint serveix per a desapoderar les

minories nacionals en favor de la majoria nacional.21 El federalisme té, com

a mínim, tres mecanismes per a desapoderar les minories nacionals: (1) in-

cloure la minoria nacional en una unitat federada en la qual seran minoria;22

(2) dividir la minoria nacional en diverses unitats federades;23 (3) establir

19 Ibid. p. 97-101.20 Pel que fa al Canadà és rellevant la Província del Quebec, però, posteriorment a la reforma de

fronteres del 1999, també és aplicable als Territoris del Nord-Oest, on s’ha procurat que hi hagi una minoria inuit. El Regne Unit és una unió de quatre nacions i les tres nacions subestatals minoritàries (Escòcia, Irlanda del Nord i Gal·les) tenen diverses formes de govern autonòmic –devolved governments–. A l’Estat espanyol es pot parlar de federalisme multinacional pel que fa al País Basc i Catalunya. Això no obstant, convé tenir present les barreres constitucionals a una major integració dels Països Catalans –la CE prohibeix la federació de comunitats autònomes (art. 145.1)– i l’exclusió de Navarra d’Euskal Herria –per a aquest darrer cas, en canvi, la CE preveu un procediment d’unificació (disp. trans. 4)–.

21 KymlicKa, W. Politics in the Vernacular, p. 97-101. En un sentit similar, moore, M. The Ethics of Nationalism, p. 159-160.

22 A tall d’exemple, les decisions sobre les fronteres territorials dels Estats federats nord-americans es van dissenyar de manera que es garantís la majoria cultural anglosaxona en tots ells. Kymlicka recorda que hi va haver una política deliberada per a evitar que les minories nacionals fossin majoria en els respectius Estats federats. En alguns casos es féu dibuixant fronteres territorials que asseguressin que indis i hispans fossin minoria (v. gr. Florida) i, en altres, retardant el reco-neixement d’un territori com a Estat federat fins que els colons anglòfons superessin els antics pobladors (v. gr. Hawaii). De fet, l’acomodació de minories nacionals als EUA s’ha fet i es fa fora del règim federal: amb la Commonwealth de Puerto Rico, les reserves índies, el Protectorat de Guam, etc. KymlicKa, W. Politics in the Vernacular, p. 24, 98-99. Sembla que encara avui un dels arguments per a negar la condició d’Estat federat a Puerto Rico podria raure en la dificultat d’aconseguir una majoria anglosaxona. KymlicKa, W. Multicultural Citizenship, p. 112.

23 La divisió de la unitat cultural Països Catalans en les comunitats autònomes de Catalunya, Illes Balears i País Valencià potser en podria ser un exemple. Havent mencionat la noció de Països Catalans, convé fer un breu comentari al respecte. Països Catalans té potencial històric, cultural i lingüístic per a esdevenir una nació. Tanmateix, la realitat política i social present concentra, en bona mesura, la nació catalana al Principat de Catalunya (i.e. el territori coincident amb la comunitat autònoma). Nombrosos valencians i mallorquins no tenen actualment consciència


nombroses unitats federades i reconèixer un principi d’igualtat en el trac-

tament de totes elles.24

En aquest darrer sentit, el nombre d’unitats federades no és neutre.25 A major

nombre d’unitats federades generalment es tendeix a confondre nacionalitats

amb meres regions. Podem il·lustrar el problema comparant els tres governs

retornats del Regne Unit (Escòcia, Irlanda del Nord i Gal·les) amb les disset

comunitats autònomes de l’Estat espanyol. És a dir, un problema afegit en

el traçat de les fronteres del federalisme multinacional és que sovint tenim

unitats federades que representen minories nacionals (Catalunya, País Basc...)

i altres que són simplement divisions regionals de la majoria nacional federal

(Castella la Manxa, Castella i Lleó...). Es genera fàcilment el fenomen típic de

l’Estat autonòmic espanyol conegut com a “Café para todos”: les meres re-gions demanen les mateixes competències que les minories nacionals al·legant

un principi d’igualtat falsari.26 Per tant, el nombre d’unitats federades no és

neutre perquè a major nombre d’entitats federades, (1) es tendeix a la degra-

dació de la nació a la mera qualitat de regió, (2) s’incrementen les simetries

en perjudici de les asimetries i (3) s’afavoreixen les relacions multilaterals en

detriment de les relacions bilaterals. Això ens condueix al segon punt: la ne-

cessitat o conveniència d’asimetries per a acomodar les minories nacionals.

2. És intuïtiu que el federalisme multinacional pot tenir quotes més elevades

d’èxit si s’acompanya d’una distribució de poder amb fortes asimetries a favor

de les comunitats nacionals minoritàries. Tanmateix, el federalisme es de-

senvolupa de forma més normal i estable en la seva modalitat de federalisme

simètric, en la seva comprensió de contracte entre entitats territorials iguals

des del punt de vista jurídic, polític i nacional. A tall d’exemple, als EUA es parla

del govern nacional quan es refereixen al nivell federal i es tracta de manera

eminentment igual als diferents Estats federats. Per posar un exemple de

nacional catalana. Tal com veurem, atès que els contorns nacionals són sovint difusos i no del tot estables, el principi de democràcia hauria de servir, si s’escau, per a delimitar unes noves fronteres territorials. Vid. apartat posterior 1.4.3.

24 El problema del “Café para todos” no és únic de l’Estat autonòmic espanyol, sinó que també es reprodueix en diferents intensitats i formes a d’altres Estats descentralitzats (v. gr. a la Federació canadenca).

25 En un sentit similar, requejo, F. Seminari Scotland-Catalonia, conferència a l’IEA 28.X.2013.26 Es genera un fenomen similar al Canadà que han batejat com a construcció provincial: les elits

regionals que formen part de la majoria nacional reclamen els mateixos poders que les minories nacionals (Quebec) malgrat llurs ciutadans demanen més centralització. moore, M. The Ethics of Nationalism, p. 118.


federalisme continental, a Alemanya no es qüestiona la unitat nacional de

la federació i l’eminent simetria entre Länder. Malgrat les identitats estatals d’algun Land com Baviera, la majoria de nacionalistes bavaresos no reclamen la independència.27

Altrament, el federalisme asimètric no té els èxits esperats per alguns teòrics

del federalisme: les unitats federades nacionalment diferenciades de la nació

federal demanen asimetria, mentre que la resta d’unitats federades demanen

simetria. Per a defensar la simetria al·leguen el principi d’igualtat i no discri-

minació, però no s’adonen que per raó de justícia multinacional, la diferència

de tracte entre elles està més que justificada.28 Els espanyols ja tenen un

parlament i un govern nacionals a nivell central que els representa, els catalans

i bascos no se senten igualment representats pel parlament i govern centrals:

el parlament i govern nacionals per a la majoria de catalans i bascos són llur

parlament i govern autonòmics. La dificultat tècnica del federalisme asimè-

tric sorgeix quan hem d’institucionalitzar els mecanismes de presa de decisió

federals respecte de competències asimètriques: si el País Basc té concert

econòmic, els representants democràtics del País Basc han de tenir les matei-

xes capacitats d’opinar i votar respecte de la legislació general de finançament

autonòmic? I respecte de la llei general de pressupostos? Aquest dilema és el

que el constitucionalisme britànic anomena la “West Lothian question ”.29

Al Canadà, a tall d’exemple, el malestar i les demandes de sobirania del naciona-

lisme quebequès no sucumbeixen. És el que podríem anomenar una federació

“essencialment inestable” que se salda, en certa mesura, amb la convocatòria

al Quebec d’un referèndum sobiranista en cada període de temps que la pro-

posta independentista quebequesa cotitza a l’alça.30 Encara que la federació

multinacional canadenca s’acabi desmembrant no serà un mal precedent ni

un fracàs moral: haurà servit per a acomodar durant dècades diverses nacions

en un mateix Estat sense ús de la violència, haurà tolerat a la nació minoritària

francòfona expressar la seva voluntat secessionista en múltiples ocasions i

potser permetrà constituir un nou Estat quebequès de forma coherent amb

27 Vid. lópez Bofill, H. La independència i la realitat, p. 69-90.28 KymlicKa, W. Politics in the Vernacular, p. 104-105.29 Des de les devolucions de competències a Escòcia, Irlanda del Nord i Gal·les, els parlamentaris

escocesos, nord-irlandesos i gal·lesos de Westminster poden votar sobre qüestions que afecten Anglaterra, mentre que els parlamentaris anglesos ja no poden votar sobre aquelles competèn-cies devolucionades. leyland, p. The Constitution of the United Kingdom, p. 272-274. Vid. Tierney, S. Constitutional Law and National Pluralism, p. 213-214.

30 lópez Bofill, H. La independència i la realitat, p. 88-89.


el contractualisme democràtic i liberal que defensarem en aquest treball.31

L’Estat autonòmic espanyol, com a cas genuí de descentralització política a

mig camí entre l’Estat regional i l’Estat federal, després de més de tres dèca-

des d’experiència demostra que tampoc ha solucionat degudament els greus

conflictes amb les comunitats nacionals subestatals.32 És complicat que el

federalisme acabi triomfant a Espanya perquè es dol d’un suport polític insu-

ficient. Una proposta de federalisme simètric en la qual les diferents comuni-

tats autònomes, ja siguin regions o nacionalitats històriques, siguin tractades

simètricament ha estat, és i serà rebutjada per Catalunya i el País Basc. Una

proposta de federalisme asimètric pronunciat seria difícilment acceptada per

les altres comunitats autònomes, les quals han reivindicat i reivindiquen les

mateixes quotes de descentralització política.33

3. Respecte a la cultura plurinacional, queda palès que si l’estructura del sistema polític i jurídic s’acompanya d’unes conductes dels actors polítics respectuoses

amb les diferents comunitats nacionals és més fàcil la convivència indepen-

dentment del nivell de govern en el qual es prengui la decisió. A tall d’exemple,

imaginem que la immersió lingüística a les escoles catalanes l’estableix una llei

estatal d’educació. Això no és un exemple totalment allunyat de la realitat, puix

que al Regne Unit, malgrat la doctrina de la sobirania del Parlament, podíem

trobar sovint que el Parlament de Westminster legislava amb respecte a la identitat nacional escocesa (en menor mesura, a la irlandesa i la gal·lesa) o els

tribunals de Westminster resolien els mateixos casos de manera diferent per a Escòcia que per als altres territoris.34 De forma més general, també sembla

rellevant la cultura política de l’Estat matriu i de les unitats subestatals. Men-tre que Espanya ha estat un país de tradició més decisionista, Catalunya ha

estat històricament un país de tradició més pactista.35 En una cultura política

pactista arribar a un acord on totes les parts han de fer concessions és una

victòria (connotació positiva), en canvi, en una tradició decisionista el pacte és

una derrota (connotació negativa) perquè mostra que no has pogut imposar

la teva voluntat, perquè mostra feblesa.

31 KymlicKa, W. Politics in the Vernacular, p. 119.32 Vid. apartats posteriors 1.5.6 i 2.1.6.33 lópez Bofill, H. La independència i la realitat, cap. VII.34 casañas, e. “Drets fonamentals i Devolution...”, p. 10-43.35 Vid. ferro, V. El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta.


4. Pel que fa a la tendència a la confederació, la UE n’és un bon exemple.36 La UE

malda per a convertir-se en una federació, però és suficientment flexible per a

acceptar la confederació si la Unió està en joc. A diferència del federalisme, el

confederalisme tendeix a deixar en mans de les unitats subestatals aquelles

matèries en les quals és complex arribar a acords o aquelles decisions que no

és convenient adoptar-les per majoria. Si malgrat les dificultats, els acords i

decisions es prenen a nivell federal, es pot recórrer a tres instruments jurídics:

(1) el dret de vet de certes unitats subestatals, (2) el dret de certes unitats sub-

estatals d’inaplicar el dret federal en el seu territori i (3) el dret de secessió de

certes unitats subestatals.37 La tendència a la confederació està freqüentment

vinculada al consocionalisme com a forma acusada de democràcia consensual, notablement antagònica a la democràcia majoritària i competitiva.38 Els exem-

ples podrien ser Suïssa, Bèlgica i la UE. En aquests sistemes consocionals, les decisions jurídiques i polítiques de la societat es prenen a partir de la partici-

pació, deliberació i el consens de les diferents comunitats (estatals, nacionals,

lingüístiques, religioses...).39 Ergo, el consocionalisme sembla escaient per a societats amb unes clivelles especialment marcades (o sia, molt heterogèni-

es nacionalment, lingüística, religiosa, etc.) i, més concretament, a fi d’evitar

els conflictes entre comunitats nacionals intraestatals.40 És convenient que

36 Hi ha raons per a considerar la UE com a organització internacional d’integració pròxima a un Estat federal. Vid. Bossacoma, p. “Secessió i integració a la Unió Europea”.

37 Vid. apartat posterior 3.2.38 Vid. lijpharT, a. Patterns of Democracy, cap. 3.39 A tall d’exemple: (1) el govern suís es compon a partir de l’anomenada fórmula màgica que recull,

en bona mesura, les diferents forces polítiques i comunitats lingüístiques. lijpharT, a. Patterns of Democracy, p. 34. (2) A Bèlgica, el dret federal no està dotat de supremacia. Els grups lingüístics han de buscar el consens per a legislar sobre matèries “sensibles” i tenen poder de vet respecte de les reformes constitucionals. La composició de la Cort Constitucional belga, anteriorment dita Cort d’Arbitratge, té una composició paritària en el pla lingüístic-nacional –es tracta d’una regla estricta de sis membres del grup lingüístic francès i sis del grup lingüístic neerlandès–. La composició és establerta només en “grans línies” per la Constitució belga. La regulació detalla-da de la composició es troba en els arts. 31 a 34 de la “Loi spéciale du 6 de janvier 1989”. L’art. 31 d’aquesta Llei estableix el principi de paritat en la composició lingüística dels magistrats: “la Cour constitutionnelle est composée de douze juges: six juges d’expression française qui forment le groupe linguistique français de la Cour et six juges d’expression néerlandaise qui forment le groupe linguistique néerlandais de la Cour. ” delpérée, f. Dins de: argullol, e.; Velasco, c. (dir.), Instituciones y competencias en los estados descentralizados, p. 295. També: delpérée, f. “Présentation de la Cour d’arbitrage de Belgique”. http://www.const-court.be/fr/textes_base/textes_base_lois_01.html [consulta: 10-07-2012]. (3) Malgrat l’ampliació de poders del Parla-ment Europeu amb el Tractat de Lisboa, el Consell Europeu i el Consell, ambdós de composició intergovernamental, segueixen marcant en bona mesura el rumb polític de la UE. El TJUE, com-post per un jutge de cada EM, marca el rumb jurídic. Vid. arts. 15, 16 i 19.2 TUE.

40 Tamir, y. Liberal Nationalism, p. 156-157.

http://www.const-court.be/fr/textes_base/textes_base_lois_01.htmlhttp://www.const-court.be/fr/textes_base/textes_base_lois_01.html


els diferents grups que formen aquestes clivelles tinguin un pes similar dins

l’Estat. En aquest sentit, mentre que l’equilibri belga entre valons i flamencs

semblaria adient, el pes excessiu de l’eix francoalemany a vegades posa en en-

tredit el sistema institucional consocional de presa de decisió de la UE. Malgrat això, sembla intuïtiu pensar que l’equilibri triangular de forces entre Alemanya,

França i el Regne Unit, envoltat dels petits EM de la UE, pugui constituir un

equilibri políticament més estable i just per als catalans que el que els ofereix

l’Estat espanyol.41 Tanmateix, la virtut del consens es pot convertir fàcilment

en el vici de l’obstacle: la complexitat de la presa de decisions.42 En un context

així, i acompanyat de la voluntat democràtica, segurament és oportú plantejar

el dret de secessió.

1.2. El concepte popular d’independència com a concepte erudit de secessióAquest treball s’intitula “Justícia i legalitat de la secessió”. És freqüent usar el

concepte llec o popular d’independència per a referir-se al concepte erudit o cien-tífic de secessió. La paraula llatina secede, que es pot desglossar en se i cedere, significa marxar o separar-se d’algun lloc o agrupació.43 En aquest treball definim

el concepte de secessió així: la separació d’una part d’un territori d’un Estat amb atributs de sobirania per a crear un altre Estat amb atributs de sobirania.44 Com

que el concepte i la definició de secessió segueixen sent vagues, en aquest apartat

intentarem esclarir-los.

Tal com veurem, la secessió és una de les diverses vies per a exercir el dret a

l’autodeterminació externa. A més de la separació per a crear un Estat, podrien considerar-se l’associació o la integració amb un altre Estat independent i sobirà

41 A tall d’exemple, tal equilibri europeu de forces sembla difícil que pugui continuar reproduint l’excessiu dèficit fiscal que Catalunya es queixa que suporta dins l’Estat espanyol. López BofiLL, H. La independència i la realitat, p. 86-7.

42 Així doncs, mentre que el sistema consocional suís aparentment funciona, no sembla que es pugui dir el mateix de Bèlgica que darrerament es dol de manca de govern, incapacitat de presa de decisions, etc.

43 pavkovic, a.; Radan, p. Creating New States, p. 5.44 Una definició similar és: “secession is the creation of a new state by the withdrawal of a territory

and its population where that territory was previously part of an existing state ”. pavkovic, a.; Radan, p. Creating New States, p. 5. També és similar la definició de la CS del Canadà: vid. Refe-rence re Secession of Quebec, par. 83.


formes alternatives de l’exercici de l’autodeterminació externa.45 Buchanan ha

inclòs dins el concepte de secessió la separació d’un territori per a associar-se o

integrar-se en un altre Estat sobirà ja existent.46 Malgrat això, la teoria seces-

sionista que desenvoluparem se centrarà en la secessió com a separació per a

formar un nou Estat. Hom haurà de valorar si és raonable estendre la teoria

filosòfica i jurídica que defensem sobre la secessió a l’associació o integració

amb un Estat preexistent.47 Tal com puntualitzen Pavkovic i Radan, la transfe-

rència d’un territori i d’una població d’un Estat a un altre (normalment un de

veí) no és una secessió en sentit estricte, sinó una redempció (alliberament). El moviment intern que reivindica l’associació o integració en un altre Estat seria

redemptista, mentre que un Estat veí que reclama part de la població i territori d’un altre Estat seria irredemptista.48

Arribats aquí, hem de diferenciar el concepte de secessió externa del concepte de secessió interna.49 La secessió la qualifiquem d’externa quan implica la crea-ció d’un nou Estat sobirà i independent de l’Estat matriu del qual se separa. En

canvi, definim una secessió interna com la creació d’un Estat que esdevé un nou

45 cassese, a. Self-determination of Peoples, en especial, cap. 4. Fins i tot es podria considerar la dissolució una forma d’autodeterminació externa. dugard, j.; raic̆, D. “The role of recognition in the law and practice of secession”. Dins de: Kohen, m.g. (ed.). Secession, p. 101-102.

46 Buchanan, a. Secession, p. 10. L’autor posa l’exemple dels transsilvans que es volen separar de Romania per a esdevenir part d’Hongria. Un exemple clàssic seria la integració d’Irlanda del Nord a Irlanda. Aquesta definició és compartida per altres autors com dahliTz, j. Secession and International Law... Vid. paVKoVic, a.; radan, p. Creating New States, p. 6 i 9.

47 No és clar que es pogués aplicar el mateix aparell conceptual i teòric, però de segur que cal tractar similar la secessió i el fenomen més general de l’autodeterminació externa. Tanmateix, cal ésser cautelós amb l’irredemptisme perquè pot trencar fàcilment la pau internacional. Sorens alerta: “Irredentism usually requires interstate warfare or threat of warfare to be satisfied. As a result, it is much less likely to be satisfied than secessionism, which can achieve its end peacefully. ” sorens, j. Secessionism, p. 11. Recordem que els nazis van envair Txecoslovàquia i Polònia amb l’excusa de protegir les minories germàniques d’aquests Estats i així s’inicià la II Guerra Mundial. KymlicKa, w. Multicultural Citizenship, p. 57, 68. Un exemple més actual del risc de trencament de la pau i l’equilibri internacional seria la integració de Crimea a la Federació Russa. Vid. Krisch, n. “Crimea and the Limits of International Law” EJILTalk! 10.III.2014. http://www.ejiltalk.org/crimea-and-the-limits-of-international-law/ (darrera consulta: 10-01-2015).

48 En aquest sentit, paVKoVic, a.; radan, p. Creating New States, p. 9. sorens, j. Secessionism, p. 11 i 184. Podrien ser-ne exemples els casos d’Alsàcia, Lorena, Trieste, Fiume, illes Aaland, etc. A voltes es mesclen i confonen el secessionisme i el redemptisme com en els casos d’Irlanda del Nord (amb Irlanda), del Sud Tirol (amb Àustria), de Kosovo (amb Albània) i de Crimea (amb Rússia). El clam independentista del Kurdistan (repartit entre Turquia, Iran, Iraq i Síria) pot semblar un clam irredemptista però encaixaria en la nostra definició de secessió.

49 Descartem la terminologia de Buchanan que, en comptes de secessió externa versus interna, parla de secessió nacional versus local. Buchanan, a. Secession, p. 15.

10.IIIhttp://www.ejiltalk.org/crimea-and-the-limits-of-international-law/http://www.ejiltalk.org/crimea-and-the-limits-of-international-law/


EM dins de la mateixa federació.50 Els defensors del concepte de secessió interna

al·leguen que si segons la teoria federal la sobirania pot ésser dual (compartida

entre la federació i els Estats), el fet que un territori se separi d’un Estat federat

pot considerar-se una secessió interna.51 Encara que conceptualment la secessió

interna encaixi dins el nostre concepte de secessió, en aquest treball parlarem

de secessió per a referir-nos generalment a secessió externa.52 Dit això, convé

destacar el potencial polític i jurídic d’incloure la secessió interna dins el nostre

concepte de secessió: si la UE és considerada o finalment esdevé una federació, la

independència de Catalunya respecte d’Espanya podria considerar-se o esdevenir

un supòsit de secessió interna. Un element rellevant per a diferenciar una secessió

externa stricto sensu d’una secessió interna podria ser l’atribut de sobirania en virtut del qual es reconeix subjectivitat internacional (en especial, si és exclusiva

i excloent) per a representar políticament i ser internacionalment responsable

d’un territori i la seva població.53 Un criteri menys rigorós consistiria a parlar de

secessió externa o interna depenent del subjecte polític al qual ens referim. A tall

il·lustratiu, segons el primer criteri, la secessió de Catalunya respecte d’Espanya

seria una secessió externa, en canvi, en virtut del segon criteri, podria ser consi-

derada una secessió interna si el subjecte polític que prenem de referència és la

UE (suposant que Catalunya seguís formant part, definitivament o transitòria,

de la UE).

Seguint el criteri majoritari de la literatura jurídica, politològica i filosòfica al res-

pecte, el nostre concepte de secessió recollirà les secessions pacífiques o violentes

i unilaterals o bilaterals. Altrament, James Crawford defineix restrictivament el

concepte de secessió com “la creació d’un Estat amb l’ús o l’amenaça de la força

50 En l’apartat posterior 3.6.3. tractarem el cas de la creació del Cantó del Jura fruit de la separació respecte del Cantó suís de Berna com a cas de secessió interna.

51 gilliland, a. “Secession within federations...”, p. 39-49.52 Moore defensa que una teoria completa sobre fronteres territorials hauria d’englobar fronteres

internes i externes. moore, m. The Ethics of Nationalism, p. 139-141. No compartim aquest cri-teri puix que les raons de les fronteres internes i les externes poden ser ben diverses. Ara bé, tal com veurem, si l’autodeterminació nacional es desenvolupa satisfactòriament dins de fronteres territorials internes, no requerirà fronteres externes.

53 Altrament dit, si una secessió atorga personalitat internacional a un territori seria externa i, si no ho fa, seria interna en sentit estricte. Tinguem present, però, que hi ha federacions en les quals els membres conserven certa subjectivitat internacional. Per exemple, en les federacions alemanya i suïssa, les unitats federades (Länder i Cantons) conserven certa competència per a celebrar tractats internacionals. Vid. art. 32 de la Llei Bàsica de Bonn i art. 56 de la Constitució federal suïssa. En aquest sentit, Brownlie, i.; crawford, j. Brownlie’s Principles of Public Interna-tional Law, p. 117.


sense consentiment de l’anterior sobirà”.54 Tanmateix, rebutgem la definició res-

trictiva de Crawford perquè confon mitjans i fins a l’hora d’abordar la qüestió.55

És convenient, en canvi, que el mateix concepte de secessió reculli els mitjans

desitjats per a la secessió (pau i bilateralitat fonamentada en la negociació i el

consens) i els mitjans indesitjats (violència, ús o amenaça de la força i unilaterali-

tat). Un argument pragmàtic addicional per a recolzar la definició de secessió en

sentit ampli, és que a voltes, a la pràctica, es combinen elements d’unilateralitat

i d’ús o amenaça de la força amb elements de bilateralitat com podria ésser la

negociació i el reconeixement posterior de la secessió per part de l’Estat matriu.

El nostre concepte de secessió, amb caràcter general, es limita a la “seccessió de la

minoria”. Buchanan diferencia la secessió de la majoria de la secessió de la minoria: en aquest sentit, defineix majoria ja sigui en termes geogràfics o demogràfics.56

En principi, la teoria secessionista que defensarem no inclourà la “secessió de la

majoria” perquè, ben sovint, es tractaria d’una expulsió o exclusió, de manera que

seria un exercici fraudulent o simulat d’un pretès dret de secessió.57 En aquesta

línia, també considerem una expulsió o exclusió quan la part de l’Estat que qües-

tiona la seva unitat inclou el govern central i fonamenta la seva identitat legal en

l’Estat existent.58 La nostra teoria secessionista es limitarà, doncs, a reconèixer un

dret moral a la secessió de les nacions minoritàries de l’Estat multinacional.59 En

54 Així, Crawford distingeix secessió de “devolució” (“devolution ”) a partir de l’absència o la pre-sència de consens metropolità. crawford, j. The Creation of States in International Law, p. 330 i 375. Crawford i Boyle, coherents amb aquesta definició restrictiva, diferencien una secessió, la qual es produeix de manera eminentment unilateral i amb ús o amenaça de la força, d’una “inde-pendència negociada” (“negotiated independence ”), la qual es produeix de manera eminentment bilateral i pacífica. crawford, j.; Boyle, a. Referendum on the Independence of Scotland, par. 22.1 i 56.2.

55 paVKoVic, a.; radan, p. Creating New States, p. 6. sanjaume, m. “La secessió a la ciència política”, p. 42.

56 Buchanan, a. Secession, p. 15-16. 57 El cas de l’independentisme flamenc resulta rellevant en aquest aspecte. Bèlgica es va indepen-

ditzar dels Països Baixos el 1830. Bèlgica es compon actualment per tres regions Flandes (mo-nolingüe flamenca), Valònia (monolingüe francòfona) i Brussel·les (bilingüe i més multinacional). També hi ha dues petites comunitats germàniques que quedaren sota administració belga des-prés de la I Guerra Mundial. La regió flamenca, tot i ésser territorialment més petita que la regió valona, és més poblada i més potent econòmicament. edward, D. “EU Law and the Separation of Member States”, p. 4. Durant els darrers temps, hi ha un fort moviment sobiranista-indepen-dentista flamenc. Si Flandes esdevingués independent unilateralment, seria una secessió o una expulsió? Si consideréssim que és més una expulsió que una secessió, potser caldria rebutjar el dret de separar-se unilateralment i maldar per a buscar mecanismes més bilaterals, consensuals o constitucionals per a institucionalitzar la voluntat independentista flamenca.

58 Beran, h. “A Liberal Theory of Secession”, p. 21. 59 Vid. apartat posterior 1.3.2.


contrast, és prudent avisar que hi ha teories secessionistes que sí que reconeixen

el dret de secessió de la majoria.60

Buchanan també distingeix la secessió del centre de la secessió de la perifèria.61 La secessió de la perifèria és el cas típic en el qual la secessió s’exerceix per una

minoria nacional que es concentra territorialment en algun dels confins de les

fronteres territorials de l’Estat. En canvi, la secessió del centre (o la secessió del forat del dònut, com diu el mateix Buchanan) és un supòsit rar en virtut del qual es produiria una secessió d’un territori envoltat pel romanent de l’Estat matriu.62

Aquest seria un cas límit pel Principi de territorialitat del contracte multinacional hipotètic que desenvoluparem: per tant, aquestes secessions restaran excloses

prima facie de la nostra teoria secessionista.63 Si es donés el cas, caldria una garan-tia internacional d’una mena de dret real de pas pel territori romanent de l’Estat

matriu per tal de garantir el contacte territorial entre el nou Estat independent

i la resta del món. En certa mesura, es podrà fer una analogia amb els casos dels

enclavaments territorials. Tant les secessions del centre com els enclavaments

territorials seran supòsits que caldrà abordar amb cura i excepcionalitat en cada

cas concret.

Per a trobar-nos davant d’un vertader supòsit de secessió, cal que el territori se-

cessionista se separi d’una unió política existent (“existing political union”).64 Una secessió qüestiona una sobirania (o filant més prim, uns atributs de sobirania)

d’un Estat existent: no ens podem secessionar d’un estat d’anarquia. Fruit d’una

secessió l’Estat preexistent pot deixar d’existir, però això no significa que en el

moment d’exercir la secessió no fos una unió política existent. Arribats fins aquí,

és convenient apuntar el distanciament conceptual entre secessió i dissolució. En principi, quan es produeixen una o diverses secessions romandria un Estat matriu

com a Estat continuador en dret internacional, en canvi, quan es produeix una

dissolució no hi hauria pròpiament una o diverses secessions perquè ja no existiria

Estat matriu, sinó que totes les noves estatalitats esdevindrien successores de

l’Estat matriu precedent.

60 Vid. Wellman, C.H. A Theory of Secession, p. 74.61 Buchanan, a. Secession, p. 14-15.62 Un exemple de secessió del centre podria ésser la secessió de Rússia respecte de l’URSS (per bé

que es produeix a conseqüència de secessions perifèriques, inter alia, les secessions de les repú-bliques bàltiques). La reivindicació secessionista de la Padània respecte d’Itàlia podria ésser un altre exemple de reivindicació secessionista del centre. Potser també caldria explorar la creació d’alguns microestats com, per exemple, San Marino o el cas peculiar del Vaticà.

63 Vid. apartat posterior 1.3.6.64 Buchanan, a. Secession, p. 22.


És convenient, però, alertar que hi ha espais de confluència entre ambdós concep-

tes. Així, ben sovint una dissolució és causada per prèvies secessions o intents se-

cessionistes. A tall d’exemple, no és gens clar si en el cas de la Federació iugoslava

es va produir una dissolució o un desmembrament fruit d’una sèrie de secessions.

A més, el pretès distanciament conceptual entre dissolució i secessió ha estat

alimentat per la vo

isbn 978-84-393-9345-0 · sbn llibre electrònic: 978-84-393-9347-4i ipòsit legal: b 24537-2015d...

Documents