introducciÓ a la histÒria de les societats ......la revolució francesa és un canvi històric de...
TRANSCRIPT
INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA DE LES SOCIETATS CONTEMPORÀNIES
Tema 1. Revolucions i reformes. Peculiaritat atlàntica?
Tema 2. Industrialització i la gran divergència. Europa i Xina.
Tema 3. Nacionalisme, Estats i Imperis. Connexions globals.
Tema 4. La construcció de noves jerarquies socials. Europa i més enllà.
Tema 5. Imperialisme. El segle d’Europa.
Tema 6. Relacions Internacionals. Cap al govern del món.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies
TEMA 1 REVOLUCIONS I REFORMES. PECULIARITAT ATLÀNTICA?
1. La Revolució Francesa
• La presa de la Bastilla
• Quines conseqüències va tenir la presa de la Bastilla?
• Com s’arriba al 14 de juliol i a la Revolució Francesa?
• Com es desenvolupa el procés revolucionari en els seus primers anys?
• Estiu de 1789
• Jornades del 5 d’octubre
2. Com s’ha interpretat la Revolució Francesa?
• Pautes transnacionals
3. El marc global
• La pedra rosseta
• Desequilibri entre les necessitats militars i la capacitat financera
• Els orígens de les revolucions atlàntiques
• França i Haití
4. Napoleó
5. Espanya i Hispanoamèrica
• Invasió francesa de la península
• Desintegració de l’imperi hispànic
• Emergència de repúbliques, dictadures i imperis
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 1
TEMA 1 REVOLUCIONS I REFORMES. PECULIARITAT ATLÀNTICA?
1. LA REVOLUCIÓ FRANCESA
“Un dels més grans i decisius moments de la història”; “és la primera vegada que el poble
d’un extens i populós país es reorganitzava en base al principi de sobirania popular”. McPhee, La Revolución Francesa, p.7
La Revolució Francesa és un canvi històric de gran magnitud en el panorama global.
Si haguéssim d’escollir una imatge de la Revolució Francesa probablement seria la Bastilla.
Avui dia en aquest punt de París hi ha una òpera (no la òpera Garnier). A finals del segle XVIII
la Bastilla estava a la zona nord de la ciutat, on vivien les classes populars. Era aleshores
una presó, molt petita, on hi havia tan sols set presoners, i representava un símbol dels
Borbons i el despotisme, motiu pel qual un grup de persones de les classes populars van
decidir atacar-la.
La presa de la Bastilla * 14 de juliol de 1789. Avui dia és la dia nacional de França.
* 8.000 parisencs van assetjar la fortalesa.
* És un important esdeveniment simbòlic.
* L’esdeveniment captura el significat de la Revolució.
Quiones conseqüències va tenir la presa de la Bastilla? * Va salvar l’Assemblea Nacional.
* Es va establir un govern municipal a París del Tercer Estat.
* Es va establir a París una milícia civil burgesa.
En formaven part els ciutadans homes majors de 18 anys. Estava dirigida per un dels
miliatrs de més prestigi: Lafayette. Va ser el cos de defensa civil de la revolució.
Com s’arriba al 14 de juliol i a la Revolució Francesa? La situació de França a la dècada de 1780 es deu a una multiplicitat de factors:
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 2
* Males collites.
El món rural era fonamental a França i unes males collites recurrents durant diversos
anys van condicionar l’economia. Hi havia menys reserves de gra i això va comportar
una pujada del preu del pa. Sovint s’acabava amb conflictes, a vegades violents
(conflictes de subsistència). Era un clima de descontentament social.
A més, circulaven rumors que en aquell moment deien que els senyors guardaven
reserves de blat als seus magatzems per tal d’especular amb el preu d’aquest aliment.
Þ Es comptabilitzen 4.400 protestes col·lectives entre 1720 i 1788, l’any previ a
la revolució.
Þ Eren protestes bàsicament en contra de la pujada de preu dels aliments bàsics
(el pa) i en contra de les senyories.
* Crisi econòmica i fiscal.
Crisi greu. França s’havia involucrat en guerres globals al llarg de la història. Ja hi
havia crisi econòmica i, a més, l’estat es va gastar molts diners en una guerra que
està a l’altre cantó de l’Atlàntic: la guerra d’independència d’Estats Units. Això va tenir
els seus costos: més de 1.000 milions de lliures, el que suposava dues vegades la
renta de l’estat.
Per si fos poc, també s’havia de mantenir la cort i la seva estructura i una burocràcia
en expansió. Mantenir la cort no es podia fer sense reduir la capacitat de la noblesa
en impostos. Però els nobles no pagaven i això encara afavoria el descontentament
de les classes populars.
* Crisi de l’autoritat.
Avui dia coneguda com una crisi de representació. La imatge que projectaven els
nobles i la cort cap a les classes populars era molt pobra. Hi havia una falta de
respecte per la noblesa i la casa reial i es posaven en dubte els drets dels senyors.
“És de sobres conegut que el pobre Senyor tres o quatre vegades condemnat... per
absoluta impotència no pot satisfer a Antoinette. D’aquesta desgracia estem segurs
atès que el seu llumí no és més gros que un bri de palla sempre tova i sempre
encorbada”.
Amb aquest context, es necessitava trobar una solució per poder finançar a l’estat. La única
manera que hi havia era pujar impostos però a les classes populars no se’ls hi podia exigir
més. Els únics que podien pagar impostos eren els nobles però, al mateix temps, no pagar
era un dels seus privilegis. Tal i com estava muntat el sistema el rei tampoc podia exigir més
impostos. L’ordre constitucional no deixava al monarca pujar als impostos.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 3
La solució: Convocatòria dels Estats Generals pel maig de 1789 (més de 1.200 diputats).
D’aquests menys ¼ eren clero i uns 800 del tercer estat. Per entrar-hi, a més, es requeria
certa riquesa.
El motiu de la convocatòria és per discutir la pujada dels impostos. El rei sense aquesta
convocatòria no podia pujar els impostos.
La convocatòria va original un doble conflicte:
* Entre la Corona i els Parlaments provincials.
Hi havia un Parlament per cada zona, el més important el de París. Tenien el
recolzament de les classes populars i per això estaven enfrontats amb el rei.
* Entre nobles i plebeus pels procediments de vot.
És un conflicte fonamental. Si es votava per cap el tercer estat guanyava perquè tenia
una majoria claríssima sobre la resta. Però si es votava per ordres el tercer estat
perdia. En aquest punt és quan els diputats del tercer estat reclamaven poder defensar
els seus interessos. En aquest conflicte el clero estava bastant dividit sobre quin
mètode era millor.
Mestre de cerimònies. Decidia com havien de ser els procediments de la convocatòria.
Decidia, per exemple, com havia d’anar vestit cada grup social. Era una cultura molt visual,
de manera que depèn on s’assentava cadascú i la roba que portava es podia saber a quin
grup pertanyia. Això es va trencar amb la Revolució Francesa. Sobre això hi havia queixes
formals de diputats dels parlaments.
Emmanuel-Joseph Sieyès escriu sobre què és el tercer estat en una de les seves glosses.
Diu que el tercer estat ho és tot però a nivell d’ordre polític no és res i per això demana ser
alguna cosa.
Però el que va succeir va ser que molts dels diputats van abandonar la convocatòria dels
Estats Generals i es van reunir en una assemblea alternativa. En un principi això no era cap
problema però poc a poc el traspàs de diputats del tercer estat cap a l’assemblea alternativa
anava sent més gran. Fins i tot diputats de l’ordre del clero estaven d’acord amb les
reclamacions del tercer estat. També alguns nobles també ho fan perquè estan convençuts
que ells podien pagar alguns impostos. L’assemblea alternativa va acabar triomfant.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 4
En un principi, això pot semblar contradictori amb el motiu pel qual es convoquen els Estats
Generals. El que ha passat és que els dos conflictes que s’originen a partir de la convocatòria
acaben sent més rellevants que el motiu per la qual es va convocar (la pujada d’impostos).
La sobirania nacional o popular es va convertir en el nou mecanisme de legitimació del poder.
El rei va deixar de ser el cap i la monarquia va perdre la seva legitimació.
Com es desenvolupa el procés revolucionari en els seus primers anys? * L’Assemblea va sobreviure gràcies a l’acció col·lectiva de la classe obrera parisenca.
* El rei volia reprimir tot el que estava succeint.
Estiu de 1789 Algunes fites del moviment revolucionari durant l’estiu de 1789:
* Grande Peur.
Disturbis. Crema d’edificis. Es volia destruir el sistema de l’antic Règim i imposar una
igualtat real davant la llei.
* Decrets del 4 d’agost.
Abolició del règim feudal. Abolició de les senyories. Es van abolir però al mateix temps
es va obligar als nobles a ser indemnitzats. Es van sortejar algunes de les terres de
l’església, que estaven en mans de ningú.
* Declaració de drets de l’home i el ciutadà.
27 d’agost.
Jornades del 5 d’octubre Marxa sobre Versalles. 7.000 dones parisines envaeixen l’Assemblea a Versalles. Exigeixen
que es baixin els preus del pa i que el rei es traslladi de Versalles a París. Les dones
progressivament van entrant a la revolució. Són un nou actor.
França es reorganitza en funció dels principis revolucionaris (impulsats per l’assemblea):
* Transformació radical de l’Estat.
Nova estructura administrativa. Es va abandonar el calendari gregorià i es va passar
a un de basat en relació a la naturalesa. Es firma una nova constitució: la constitució
de 1791. Estableix una monarquia parlamentaria.
* Conformació d’una nova cultura política.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 5
Es celebren festes silvestres i un nou calendari festiu. Se celebra l’aniversari de la
presa de la Bastilla, per exemple.
* El terror.
Juny de 1793 – juliol de 1794. Un període de mesures governamentals rigoroses. El
terror és un concepte que es va posar posteriorment. No va ser tant obra de
Robespierre sinó un règim de intimidació i control recolzat per la Convenció i els
patriotes.
2. COM S’HA INTERPRETAT LA REVOLUCIÓ FRANCESA?
Tot el que està passant a França està interrelacionat amb altres problemes que estan passant
paral·lelament al món. Hi ha pautes transnacionals. Per tant, és realment tant nacional el
procés revolucionari? Alguns autors estan posant molt en dubte el marc nacional de la
revolució francesa. Hi ha diverses línies de pensament:
Autors que han incidit en el marc atlàntic del procés revolucionari:
Þ Robert R. Palmer i Jacques Godechot en diversos escrits de les dècades de 1950 i
1960.
Þ Eric J. Hobsbawm en La Era de les Revolucions.
Autors que han incidit en el marc global del procés revolucionari:
Þ Armitage, David y Subrahmanyam, Sanjay, "Introduction: The Age of Revolutions, c.
1760-1840 - Global Causation, Connection, and Comparison", en Armitage, David y
Subrahmanyam, Sanjay (eds.), The Age of Revolutions in Global Context, c. 1760-
1840, New York, Palgrave, 2010, pp. XII-XXXII.
Þ Desan, S., Hunt, L. & William, M.N. (eds.), The French Revolution in Global
Perspective, Ithaca, Cornell University Press, 2013.
Ja als anys 50 i 60 alguns historiadors ja entenien els problemes nacionals com quelcom més.
Juntament amb la Revolució francesa estava succeint la independència de les 13 colònies
als Estats Units.
Pautes transnacionals Exemples de pautes transnacionals:
* Validesa universal dels principis revolucionaris.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 6
* Declaració de Drets de l’Home i el ciutadà.
McPhee considera que aquest document representava la fi de l’estructura absolutista,
senyorial i corporativa que caracteritzava a l’Antic Regim. Segons aquest, era una
declaració revolucionària dels principis d’una nova època daurada. Es tractava d’una
de les més potents declaracions a favor del liberalisme i del govern representatiu,
garantint un cos de drets fonamentals. Implicava fer ciutadans d’una nació als súbdits
del rei.
Qui escriu aquesta declaració de drets és Lafayette. Ell ja coneixia el llenguatge i els
principis polítics perquè havia influït en la declaració nord-americana (la Virginia). A
EUA estaven treballant en la seva primera constitució. Però, a diferència d’Amèrica,
aquesta declaració a França no es fa per una república, sinó per una monarquia
constitucional.
Antonio Nariño tradueix al 1793 la declaració al castellà.
* Actors.
Personatges de perfil transnacional son el principal canal de transmissió intercultural
dels principis revolucionaris. La gent també està circulant. Hi ha el cas paradigmàtic
de Lafayette però hi ha molts més perfils transnacionals. Són persones que connecten
un lloc amb un altre i transmeten així els principis revolucionaris, sobretot entre EUA i
França. Lafayette va enviar un joc de claus al president dels EUA George Washington
(era un simbolisme).
També hi havia clero emigrant.
Sobre la circulació d’actors en el món revolucionari:
Þ Jasanoff, Maya, "Revolutionary Exiles: The American Loyalist and French Émigré
Diasporas", en Armitage, David y Subrahmanyam, Sanjay, The Age of Revolutions in
Global Context, c. 1760-1840, New York, Palgrave, 2010, pp. 37-58
Þ Jasanoff, Maya, Liberty’s Exiles: American Loyalists in the Revolutionary World, New
York, Alfred A. Knopf, 2011
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 7
3. EL MARC GLOBAL
La pedra rosseta * Conjunt de lleis escrites en tres llengües.
* Gràcies a ella es desxifra el jeroglífic.
* Es va descobrir en les campanyes franceses a Egipte (finals de la Revolució
Francesa).
* Qui desxifra el jeroglífic és un francès al 1822 (20 anys després de trobar-se la pedra).
* Aquesta pedra és un exemple de interconnectivitat global a través del marc imperial.
Espanya, Alemanya... hi havia diversos imperis que dominen el mapa geopolític.
Desequilibri entre les necessitats militars i la capacitat financera. * La revolució francesa posa a Europa en guerra.
* En tot aquest període hi ha nombroses guerres.
Els orígens de les revolucions atlàntiques Per explicar la Revolució Francesa des de l’òptica global, com a origen de les revolucions
atlàntiques, hi ha els qui reculen fins la Guerra dels Set Anys (1756 – 1763). Aquesta té dues
conseqüències:
* Dins d’Europa. Es revela la debilitat militar i financera de les grans monarquies.
* Fora d’Europa. Costós preu que afecta a les colònies.
Al segle XVIII els processos de globalització estaven en funcionament i tots els imperis
estaven contra la paret perquè no podien pujar els impostos per por a quina era la reacció de
la gent. Tampoc podien conquistar o, si més no, era complicat. A mitjans del segle XVIII els
imperis imposen el control a diferents recintes portuaris.
El cost d’involucrar-se en la guerra era elevat.
Espanya, com a solució, puja els impostos de les colònies a Amèrica.
Gran Bretanya opta per pujar els impostos a les colònies americanes.
* Revolució a les 13 colònies.
* Reorganització imperial britànica.
França decideix pujar els impostos als seus ciutadans. Conseqüències per a França:
* La relació pagament d’impostos i representació es va incrementar.
* Influència de l’exemple americà.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 8
Però la divisió imperial no tan sols explica les revolucions atlàntiques. El marc imperial explica
moltes coses però no és suficient. Quan es dóna la primera volta al món és quan es comença
a parlar de globalització.
França i Haití L’actual Haití és una de les principals colònies de França durant la Revolució Francesa. La
societat antillana al 1789 estava dividida en:
* Majoria d’esclaus negres (450.000)
* Elit blanca de propiteris de plantacions (31.000)
* Gens de couleur, lliberts.
Com a conseqüència del procés revolucionari (Revolució Francesa), l’estat es torna més fort
i inclusiu. Per C.A. Bayly, “la idea que el poble tingues drets i pugues actuar com una força
creativa i revolucionaria es va globalitzar”.
Dones, jueus i protestants són exclosos de la ciutadania activa. Les dones estan
instrumentalitzant la lluita dels esclaus per articular així també la seva lluita. Aquesta és la
verdadera aportació d’Haití a la Revolució Francesa.
Els jueus protestaven a l’Assemblea: “França té el deure, per justícia i interès, de garantir els
drets de ciutadania, atès que la seva llar es troba en aquest imperi, viuen aquí com súbdits,
serveixen a la seva pàtria en la mesura de les seves possibilitats, contribueixen al
manteniment de les forces públiques igual que la resta de ciutadans del regne, amb
independència dels onerosos, degradants i arbitraris impostos que les antigues injustícies i
prejudicis de l’antic règim van acumular sobre les seves espatlles: ells afirmen que tan sols hi
pot haver dues classes d’homes en un Estat: ciutadans o estrangers, i demostrar que no som
estrangers és demostrar que som ciutadans”.
O, més clarament, en un Cahir de Doléance escrit per les dones del PAis de Caux. “Ja sigui
per raó o per necessitat, els homes permeten que les dones comparteixin el seu treball, que
cultivin el seu sòl, que llaurin els camps, que es facin càrrec del servei posta; altres emprenen
llargs i durs viatges per motius comercials... Ens han dit que s’està parlant d’alliberar els
negres; el poble gairebé tant esclavitzat com ells, està recuperant els seus drets... Seguiran
els homes insistint en voler fer-nos víctimes del seu orgull i injustícia?
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 9
4. NAPOLEÓ
La Revolució Francesa s’expandeix una vegada Napoleó pren el control i porta els seus
exèrcits a les fronteres de França (fase principal de l’expansió de la revolució i moment molt
important per la història d’Europa). És a partir d’aquí quan la revolució ja no només és a
França, sinó que està per tota Europa.
L’imperi napoleònic representa una nova i post-revolucionaria noció de política imperial.
Napoleó racionalitza la justícia, l’exèrcit (pot enfrentar-se a totes les potències) i tots els
aspectes de la vida social, política i econòmica. Napoleó és l’hereu del procés revolucionari,
que no vol tancar, però per altra banda està fent simbolismes cap a l’Antic Règim.
Per Tim Blanning destaquen tres aspectes de Napoleó:
* Tornada dels emigrants.
Napoleó decreta la tornada dels emigrants i els hi torna les seves propietats.
* Concordat amb l’Església Catòlica (1802).
Napoleó fa el concordat i deixa tornar a l’Església Catòlica. Un dels grans aliats de
Napoleó serà el Papa.
* Codi Civil Napoleònic (1804).
Obra de Napoleó. Abans la justícia estava en mans del rei i estava condicionada
també per l’estament social. S’administrava de manera diferent en funció dels
territoris. Napoleó instaura el principi revolucionari segons el qual tothom és igual
davant la llei. Així, estableix un codi comú i l’estén per Europa.
És un nou model de racionalitat i equitat jurídica. El que fa és concordar el dret públic
i el dret privat i aplicar de forma uniforme i desinteressada tots els processos que es
jutgen. La idea era que la justícia fos, fins un cert punt, predictible. El codi marca una
de les fites en el pas de l’Antic Règim al liberalisme i acaba sent crucial.
o És el document legal més important de la història contemporània d’Europa.
o És un nou model de racionalitat i equitat jurídica.
Napoleó va conquistar gran part del continent. Per alguns autors com Michael Broers hi ha
una divisió de l’imperi entre:
* Imperi interior. Territoris de França, Països Baixos, zones del Rin, nord d’Itàlia, parts
de Suissa... Napoleó feia aliances amb les elits locals (els hi donava uns beneficis) i
així s’assegurava el control administratiu dels nous territoris conquistats.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 10
* Imperi exterior. En el mapa hi ha una divisió imperial. D’una banda, el que fa Napoleó
és posar en una situació compromesa a l’imperi Hispànic i desestructurar tot el sistema
territorial del centre d’Europa. Napoleó posarà punt i final al Sacre Imperi Romà
Germànic, que havia iniciat Carlemany.
Per tant, l’expansió napoleònica té unes clares connotacions imperials, ja que desestructura
tant l’imperi Hispànic (amb projecció cap a Amèrica) com l’imperi Europeu. Al mateix temps,
Napoleó cau per les batalles contra l’imperi Britànic i l’imperi Rus. Algunes campanyes de
l’Imperi Rus debiliten a Napoleó el 1812. És definitivament a Waterloo on cau Napoleó.
Prèviament havia perdut diverses batalles, se’l van endur a una illa i va ser d’allà on es va
escar per lluitar a Waterloo.
Al Congrés de Viena es reestructura tota la política europea. Aquesta desestabilització
imperial que succeeix amb les guerres napoleòniques es pot analitzar amb més profunditat.
5. ESPANYA I HISPANOAMÈRICA
Des del segle XVIII hi havia un repartiment del món entre les potències principals. Un dels
grans punts d’interès era l’Imperi Hispànic (Espanya i colònies).
Les Guerres de la Independència (es comencen a anomenar així des de 1844) s’han
interpretat des d’una òptica nacional.
Per C.A.Bayly. “La idea que el poble tingués drets i pogués actuar com una força creativa i
revolucionaria es va globalitzar”.
Invasió francesa de la península. Les tropes franceses van demanar permís al rei d’Espanya per moure’s des de França i
portar-les fins a Portugal. Així, van firmar un tractat assegurant que tan sols creuarien
Espanya, sense atacar-la. Però, en arribar a Madrid, van trencar l’acord i van atacar a
Espanya (jornades del 2 de Maig). Són un punt de referència per a tots. Aquesta és la
dinàmica que hi havia.
Portugal va ser durant molt de temps un aliat de la Gran Bretanya. Abans d’aquesta
insurrecció el 2 de maig, Napoleó va citar al pare del rei, Carles IV, a Bayona. Allà també va
citar al rei, Ferran VII. Uns mesos abans, als motins d’Aranjuez, Ferran VII li va treure la
corona al seu pare. Napoleó els va citar i els hi fa un simbòlic pas de la corona a unes altres
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 11
mans. Finalment la corona va acabar en mans del germà de Napoleó, Josep I (Josep
Bonaparte).
Aquest canvi en la corona no va agradar a la major part de la població. Qui debia regir una
monarquia en l’absència del rei? (no la mort!). Es buscava una línia hereditària i es tractava
d’ocupar el poder d’un rei absent.
La sobirania estava en Déu, i aquest li va donar al poble i el poble al rei.
Desintegració de l’imperi Hispànic.
A les colònies es van assabentar de l’absència del rei. Es comencen a formar juntes i, una
vegada formades, des de la junta central es demanden comunicats a les diverses juntes (no
només a les metropolitanes, sinó a les diverses juntes americanes) perquè se sotmetin al
poder d’aquesta junta central. Però les juntes americanes diuen que no, que elles els hi deuen
obediència al rei, però no a cap altra institució que no estigui sota el poder del propi monarca.
Per tant, hi ha una espècie d’independència d’aquests territoris de la monarquia hispànica,
respecte a la metròpoli, sense trencar amb l’autoritat real. Ells continuaven pensant que era
Ferran VII la figura que legitimava tot el sistema polític. No obstant això, no reconeixien les
noves autoritats metropolitanes.
D’aquesta manera, va començar un camí paral·lel al de les pròpies Corts de Cadis. D’una
banda, les Corts de cadis es comencen a preguntar qui forma part del cos polític nacional.
Tan sols els metropolitans o també els colonials? I aleshores després d’una sèrie de
discussions a les Corts, decideixen també que la població d’Amèrica té dret a la representació.
Es fan una sèrie d’eleccions i es porten diputats de les Corts d’Amèrica a Cadis.
Al mateix temps, però, les juntes provincials que s’havien format a diversos territoris
d’Amèrica van començar a formar les seves pròpies Corts. Aquests congressos i parlaments
eren capaços de crear constitucions. Hi havia una història constitucional americana que
estava molt en relació amb el procés constitucional de Cadis. Totes aquestes idees que
circulaven per l’espai transatlàntic i global també es donaven a l’espai hispanoamericà.
L’interessant, és que aquests processos constitucionals s’han interpretat també a Amèrica
des d’una òptica nacional. Totes aquestes constitucions declaraven la independència
d’aquests territoris, però continuaven obeint al rei d’Espanya. Per tant, van crear una espècia
de Common Wealth.
La invasió de Napoleó va crear un problema de legitimitat política a l’imperi Hispànic, que va
acabar explotant per la pròpia dinàmica administrativa que havia tingut fins aleshores.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 12
Una vegada torna Ferran VII i no reconeix tots els moviments de llibertats i de semi-
independència dels territoris americans, el que fa és enviar una sèrie de tropes a les diverses
costes del territori americà per oposar-se als rebels. Bolívar és el personatge que lidera un
dels exèrcits independentistes revolucionaris al sud d’Amèrica que acabava finalment amb
les tropes espanyoles.
Emergència de repúbliques, dictadures i imperis Prússia, per exemple, es va desestructurar amb les invasions napoleòniques. Prússia era un
regne d’Alemanya. El centre de Prússia és Brandenburg (actualment Berlín). Era un imperi
(el Sacre Imperi Germànic) amb sobirania compartida sota la tutela de l’emperador. Les
invasions al centre d’Europa per part de Napoleó van posar fi a tot aquest organigrama
imperial. D’allà va sorgir una espècie de territori amb centenars d’entitats polítiques.
El 1815 amb el Congrés de Viena, Prússia que és una potència emergent, s’estén fins a
Polònia i fins a agafar la ciutat de Königsberg, que avui en dia és la ciutat russa de Kaliningrad.
Königsberg és la primera ciutat on es corona al rei de Prússia, al segle XVIII. I des de
Brandenburg, el territori prussià es va expandint cap a l’est i també amb el Congrés de Viena
guanya territoris per la zona del Rin. Prússia anirà conquistant territoris.
Prússia, al contrari que molts altres territoris d’Europa, no va emular el procés revolucionari
francès. El 1806 es va iniciar un procés revolucionari des de dalt i va ser el propi rei i el seu
equip ministerial que va reestructurar l’estat prussià, per oposar-se amb millors garanties a
Napoleó i per reformar tot l’estat i tenir una capacitat de força en el concert europeu de
potència, molt major del que tenien fins aleshores.
Napoleó va intentar apropar els valors revolucionaris francesos amb els valors de l’Antic
Règim. Però l’exemple prussià és un altre exemple. Freiherr i Hardenberg es van ocupar
d’establir un estat executiu fort i establir un poder militar impressionant.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies
TEMA 2 INDUSTRIALITZACIÓ I LA GRAN DIVERGÈNCIA
1. La Revolució Industrial i Gran Bretanya
• Interpretacions
• Gran Bretanya com a “taller del món”
• La Revolució Industrial fora de la Gran Bretanya
2. Escala global i interconnexions
• Un producte estrella: el cotó.
• Protoindustrialització.
• La revolució industriosa.
3. La gran divergència: Europa i Xina.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 1
TEMA 2 INDUSTRIALITZACIÓ I LA GRAN DIVERGÈNCIA
1. LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL A GRAN BRETANYA
Interpretacions
Un procés de canvi tecnològic provocat per una profunda transformació de l’estructura
econòmica del món.
Dos punts de comú acord:
* Els canvis socials i econòmics d’origen industrial que cap al 1900 es constataven a
tots els continents es remuntarien a una explosió innovadora que va tenir lloc a
Anglaterra cap a l’any 1760.
* La industrialització, almenys en els seus principis, va ser un fenomen regional i no
nacional.
Segons Patrick O’Brien: “Casi tres siglos de investigación empírica y reflexión de las mejores
mentes de la historia y las ciencias sociales no han generado una teoría general de la
industrialización, de ninguna clase”.
Diferents interpretacions sobre la Revolució Industrial:
* Marx i el marxisme.
* Kondátiev i Schumpeter.
* Polanyi.
* Rostow.
* Gerschenkron.
* Bairoch.
* Landes.
* North i Thomas.
Gran Bretanya com a “taller del món”
Per què Anglaterra? Condicions que van afavorir la industrialització:
* Espai econòmic nacional.
* Pau interior.
* Geografia favorable.
* Tradició de mecànica.
* Comerç colonial extens.
* Agricultura productiva.
* Actitud emprenedora.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 2
Anglaterra té una sèrie de característiques particulars que la fan diferent respecte a altres
països. En relació a altres països (nivell extern):
• Demanda interna de productes selectes.
Alguns eren importats de Xina. Pràctiques de consum aristocràtic també en les
classes mitges.
• Comerç d’ultramar més intensiu.
És la potència naval per excel·lència del segle XVII.
• Transferències de les innovacions teòriques a camps pràctics.
Tots els invents que es van produint es posen ràpid en pràctica gràcies al canvi
estructural que està patint el país.
Anglaterra s’havia convertir en el gran distribuïdor dels productes arribats d’ultramar. Aquest
procés de revolució industrial s’ha de veure en una doble dimensió: a nivell intern i extern.
Això serà la clau perquè Anglaterra es converteixi en un país industrial.
A nivell intern, dos factors importants:
* Revolució agrícola.
Explica molt bé com es produeix el canvi cap a una economia industrial.
La diferència que hi havia en la propietat de la terra a Gran Bretanya diferia del que
succeïa a altres països d’Europa. Al sud d’Europa la terra es va començar a privatitzar
amb les revolucions liberals, a principis del segle XIX. Això va crear una sèrie de
protestes dels camperols. Però, en canvi, a Anglaterra això ja havia passat a principis
del segle XVIII. La propietat de la terra va quedar en poques mans però tampoc hi
havia grans extensió de terreny. Es va establir el conegut sistema de northfolk (divisió
de la terra de manera que una es deixa descansar). Això va provocar que la producció
sigues molt millor. A més, hi havia excedent que es podia exportar. Això era molt difícil
que succeís a França o a altres parts d’Europa.
* Innovacions tècniques.
A Anglaterra es van accelerar molt. Això va fer que s’incrementés la productivitat a les
fàbriques. A més, hi havia inversió pública en el seu funcionament per tal de fomentar-
ho (per exemple, una millora dels canals).
Principals innovacions tècniques:
Þ “Lanzadera volante” (John Kay, 1733).
Þ Spinning jenny (James Hargreaves, 1764). Multiplica el treball de les filadores.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 3
Þ Mule Jenny (Samuel Crompton, 1779).
Þ Màquina de vapor (James Watt, 1782).
Þ Procés de pudelació per refinar el ferro (Cort, 1783).
Þ Locomotora de vapor (Trevithick, 1803).
La Revolució Industrial fora de la Gran Bretanya
Què passa a altres països? Aquest primer procés d’industrialització es va expandint. Altres
processos d’industrialització:
* Bèlgica i Suïssa. 1820.
* França. Des de 1830
* Alemanya. Des de 1850.
A la resta de països succeeix molt més tard.
Hi ha haver una segona revolució industrial a la segona meitat del segle XIX? A partir de la
segona meitat del segle XIX (1850) alguns historiadors parlen d’una segona revolució
industrial. Per què?
* Es substitueix el carbó i el ferro per l’acer, la química i l’electricitat.
* Desplaçament dels centres industrials d’Anglaterra a EUA i Alemanya.
La producció de cotxes n’és un exemple.
Werner Abelhauser (historiador alemany) prefereix parlar d’una “segona revolució
econòmica” caracteritzada pel sorgiment de corporacions econòmiques.
Característiques d’aquestes corporacions:
* Plena mecanització de la producció. Fabricació en cadena.
* Administrador assalariat. Es professionalitza la feina de l’administrador.
* Societats mercantils anònimes. Accionistes que decideixen què es fa amb l’empresa
i on s’inverteix.
* Creixent burocratització.
* Concentració econòmica.
* Aparició de corporacions multinacionals.
És un món que es troba a la prehistòria del que actualment coneixem com a capitalisme
liberal.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 4
2. ESCALA GLOBAL I INTERCONNEXIONS
Un producte estrella: el cotó
Cap a 1830 hi va haver un canvi en la producció tèxtil. Es va passar del consum de llana al
consum de cotó. Això va tenir implicacions a diferents nivells.
EL cotó es produeix amb molta més facilitat (no implica animals) i es va imposar a gairebé a
tot el món (un producte global). El cotó sortia de les fàbriques del centre d’Anglaterra.
Des del moment que van tenint lloc els canvis tecnològics els grans comerciants i industrials
anglesos es preguntaven d’on podien treure matèria prima. En necessitaven més i més espai
on vendre els seus productes. Així, van optar per treure més cotó del sud dels EUA, on hi
havia desenvolupat un sistema d’esclavització en la producció de cotó. Primer aquesta
matèria va arribar a Londres però després va ser al port de Liverpool on arribava aquest
material. D’aquí passava a Manchester, on es fabricava, i després tornava a Liverpool, des
d’on es distribuïa. La mà d’obra de Manchester venia del món agrícola. A més, patia les
conseqüències econòmiques d’aquest canvi.
Oldknow: un dels grans fabricants de cotó.
Charles Dickens descriu Manchester: “Era una ciudad de ladrillos colorados, o más bien de
ladrillos que habrían sido colorados, si el humo y las cenizas lo hubiesen permitido; pero tal como estaba, era una ciudad de un rojo y de un negro poco natural, como el pintado rostro de un salvaje.
Era una ciudad de máquinas y de altas chimeneas, de donde salían sin descanso interminables serpientes de humareda, que se deslizaban por la atmósfera sin desenroscarse nunca del todo. Tenían un canal obscuro y un arroyo que llevaba un agua enturbiada por un jugo fétido, y existían vastas construcciones, agujereadas por ventanas, que resonaban y retemblaban todo el santo día, mientras el pistón de las máquinas de vapor subía y bajaba
monótonamente, como la cabeza de un elefante enfermo de melancolía. Contaba la ciudad de varias calles grandes, que se parecían entre sí, y de infinitas callejuelas aún más parecidas unas
a otras, habitadas por gentes que se parecían igualmente, que entraban y salían a las mismas horas, que pisaban de igual modo, que iban a hacer el mismo trabajo, y para quienes cada día
era idéntico al anterior y al de después, y cada año el vivo reflejo del que le había precedido y del
que iba a seguirle” (Charles Dickens, Tiempos difíciles, Libro I, Cap. V).
“Las calles estaban abrasadas y polvorientas en aquel día de verano, y el sol era tan brillante
que atravesaba el espeso vapor que caía sobre Coketown y no permitía fijar en él la vista.
Los fogoneros surgían de profundas puertas subterráneas para salir a los patios de las
fábricas, y tomaban asiento en gradas, postes y vallas, enjugándose los rostros ennegrecidos
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 5
y mirando los carbones. La población entera daba la impresión de estar friéndose en aceite.
Se percibía en todas partes un penetrante aroma de aceite caliente. Las máquinas de vapor
aparecían brillantes de aceite; la ropa de los obreros tenía manchas de aceite; las fábricas, a
través de todos sus pisos, destilaban y chorreaban aceite”. (Charles Dickens, Tiempos
difíciles, Libro 2, Cap. 1).
!! En aquests fragments Coketown = Manchester.
Protoindustrialització
Amb aquest concepte es fa referència a un moment previ a la industrialització.
Definició: una expansió de productes de bens en cases de camperols destinats a mercats
translocals
Això vol dir que en moments de bonança econòmica al món agrícola hi havia excedent de
productes així com de temps dels camperols. Es van instaurar unes màquines a les cases de
manera que es puguessin produir productes per després vendre als mercats. A les cases dels
camperols es va començar, per tant, un procés diferent.
Aquest procés va destacar en dos sectors:
* Intercanvis comercials
* Aparició d’una forta economia agrària.
Ludisme: protesta dels assalariats contra els moviments de mecanització. .
La revolució industriosa
Procés de transformació més lent en relació amb els canvis en les pautes de consum.
Jan de Vries. Parla de “la transformació dels desitjos del consumidor”.Subratlla que la
revolució industrial és un procés, en realitat, més lent. Ve de lluny i es desenvolupa lentament.
Considera que els canvis que ho provoquen no són les màquines, sinó ens canvis en les
pautes de consum. Més diners que poden gastar en altres coses. Es considera que en un
ampli espai temporal es va fer una redistribució dels recursos productius, de manera que la
gent podia comprar altres coses. Entre 1650 i 1850 a Europa nord-occidental i a Nord-Amèrica
britànica, un nombre creixent de llars van realitzar una redistribució dels seus recursos
productius. Això va provocar que l’augment de l’especialització de la producció a les llars es
traduís en un augment de les opcions de consum al mercat.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 6
3. LA GRAN DIVERGÈNCIA: EUROPA I XINA.
Llibre escrit per Kenneth Pomeranz: “La Gran Divergència”
Quan, on i per què es va produir un distanciament a nivells de creixement i desenvolupament
entre Europa i la resta del món?
Les economies de Gran Bretanya i Xina al segle XVIII no presentaven indicadors massa
diferents à la gran divergència va tenir lloc als voltants del 1800.
Ni Europa ni Anglaterra no estaven més preparades que cap altra àrea per assumir
estratègies d’industrialització.
Destaquen dos factors d’Anglaterra:
* Per la seva situació geogràfica, Anglaterra tenia més a l’abast jaciments de carbó i
ferro.
* Fiscalitat militar, que va permetre l’establiment de colònies.
Conclusió: no hi ha raons inherents (polítiques) a Europa en el procés de conquesta del món.
Són raons que tenen a veure amb el procés de producció.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies
TEMA 3 NACIONALISME, ESTATS I IMPERIS
1. Nacionalisme
• Primordialistes
• Etno-simbolistes
• Modernistes
2. El Congrés de Viena
• Príncep Metternich
3. Les revolucions de 1820 i 1830
• Les revolucions de 1820
• La independència de Grècia
• Les revolucions de 1830
4. Nacionalisme i liberalisme
5. Les revolucions de 1848
• Europa com espai de comunicació
• Visió d’Österhammel
• Llibre de Sperber
6. Nacionalismes en revoltes extraeuropees
7. Nacionalisme i estat-nació
• Brendan Simms
• Österhammel
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 1
TEMA 3 NACIONALISME, ESTATS I IMPERIS
NACIONALISME
El principal debat és la definició de nació.
* És un terme molt utilitzat però definir-lo és complex.
* El debat pren un punt de vista occidental.
Hi ha tres grans línies interpretatives:
PRIMORDIALISTES
• També anomenat perennialisme.
• Consideren que la nació és quelcom que ha existit sempre. Origen pre-modern de
la nació.
• La nació existeix des de temps immemorials i constitueix una part natural de l’ésser
humà.
• El passat determina el present.
• Ho defensa poca gent de la comunitat acadèmica, malgrat en els discursos som
bombardejats per aquest tipus de visió.
Exemple: Historia de Castilla. De Atapuerca a Fuensaldaña (Juan José García González).
Al títol ja s’evoca que Castella comença amb una societat prehistòrica. Es vincula l’espai
polític amb uns orígens molt antics.
Autors: Þ Adrian Hastings.
Þ Hugh Seton-Watson.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 2
ETNO-SIMBOLISTES
• La nació moderna deriva d’una comunitat ètnica preexistent.
• Per tant, el passat influencia el present.
• La nació és un fenomen modern però una forma d’identitat col·lectiva que ha existit
sempre.
Autors: Þ John Hutchinson.
Þ Anthony Smith. Parla sobre el concepte d’ètnia. La ètnia com a catalitzadora d’una
“percepció de la unitat i individualitat cultural”. El nacionalisme modern s’entén com
a part d’un cicle de consciència ètnica. El procés de transformar la eina en nació és
un procés plenament modern. Aquesta tasca es duu a terme gràcies a les elits
intel·lectuals, definides per Smith com el nou clero de la nació.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 3
MODERNISTES
• També anomenats constructivistes.
• La nació és conseqüència directa o indirecta del procés de modernització.
• El concepte “modernització”, però, és ambigu.
• Aquests autors vinculen la nació amb la modernitat, amb l’època contemporània
(post Revolució Francesa).
• El passat és utilitzat des del present.
• El passat és una recreació del present.
• La nació és un producte del nacionalisme (primer hi ha el nacionalisme i després es
crea la nació).
• Subratllen la naturalesa política de la nació i el paper actiu que ciutadans i elits
juguen en la seva construcció.
• La nació s’interpreta a partir de paràmetres de construcció social i creació cultural.
La nació, per tant, és un artefacte social i un producte construït socialment.
• La construcció de la nació és una operació d’enginyeria social en la qual la identitat
nacional és un producte de l’activitat política i intel·lectual de les classes dirigents.
• Estableix una sèrie de canvis que es donen en la transició d’una societat tradicional
a una moderna:
o En el pla cultural-ideològic à alteracions epistemològiques.
El món a partir del renaixement es van donant una sèrie de canvis que van
construint una nova societat. Per exemple, la impremta.
o En el pla econòmic à procés industrialització.
Sense industrialització no hi ha nació.
o El pla polític à emergència de l’Estat modern amb la Revolució Francesa.
* La relació entre nacionalisme i Revolució Francesa depèn de l’autor:
o Roger Brubauker. La revolució crea l’Estat-nació i dóna vida al nacionalisme.
o Eric J.Hobsbawm. L’equació nació-Estat-poble té lloc des de la Revolució
Francesa.
o John Breuilly. El nacionalisme és una forma de comportament polític
modern.
* El principal desacord radica en la genealogia de la nació i la seva periodització.
* Pels constructivistes no és tan important l’existència de diferències objectives entre
grups humans. El realment important és la seva politització posterior. Com es
projecten aquestes diferències? Per això s’identifiquen una sèrie d’elements que
van definint els entorns nacionals durant els segles XIX i XX:
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 4
o Llengua
o Tradicions
o Mites
o Símbols. Cas de les banderes, el dia de festes de les nacions...
Aquests elements són útils a les elits que tenen el poder. És una instrumentalització
a vegades inconscient. La nació per ells no deixa de ser un mite imposat per les
elits que controlen les esferes de poder. Les nacions tenen una historicitat.
Exemple: Bandera de França. El blanc representa als Borbons. Però això passa
amb moltes banderes. Les banderes són símbols on es pot veure molt be la
historicitat i la construcció de les nacions.
* Per tant, els contructivistes consideren que l’important no és la nació, sinó el que hi
ha darrere: com s’ha arribat a construir, per què té una determinada bandera....
o És més important prestar atenció al procés de construcció de l’Estat-nació
que a la nació en si.
o Això permet desemmascarar els mites que apunten la ideologia nacionalista.
o Aquests mites són imposats per les elits que controlen les esferes de poder
de l’estat.
Exemple: festes nacionals 11 de setembre, 12 d’octubre, 9 de novembre...
Autors: Þ Karl Deutsch.
Þ Elie Kedurie.
Þ Ernst Gellner. El nacionalisme tan sols és possible en un context d’Estat
industrialitzat. El concepte de nació adquireix amb la Revolució Francesa un
significat completament nou. És el nacionalisme el que genera la nació i no pas al
contrari.
Þ Eric J.Hobsbawm.
Þ John Breuilly.
Þ Koselleck. “Sattelzeit”.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 5
EL CONGRÉS DE VIENA
L’alta aristocràcia es va reunir al Congrés de Viena per reorganitzar la política europea. Hi
van anar els monarques dels principals països que havien derrotat Napoleó (Rússia, Prússia,
Gran Bretanya i Àustria). La trobada es va fer a Viena perquè era un punt estratègic, un dels
països que va tenir un paper més important en la derrota de Napoleó. Darrere el congrés
també hi tenen interessos les elits. Model que vol reconstruir Europa des de la caiguda de
Napoleó.
França també va estar convidada al Congrés, malgrat havia estat la gran derrotada. Era un
congrés que en cap cas volia tenir una connotació de càstig. Es volien escoltar totes les veus.
De França s’hi va convidar Tayllerand, un dels diplomàtics més rellevants del país.
Espanya no hi va ser representada.
El que surt d’aquest congrés és molt diferent del que sortirà a la Pau de Versalles, on si que
es castiga i en aquest sentit Alemanya hi surt molt perjudicada. França va acabar amb les
mateixes fronteres que tenia abans de la revolució. Va perdre algun territori, però res rellevant.
L’objectiu del Congrés de Viena era reorganitzar l’ordre europeu i restablir el principi de
sobirania monàrquic. Això no implicava tornar enrere (tornar al període 1714). Es volia tornar
al principi d’abans però fer-ho d’una nova forma. Va ser una gran festa per l’aristocràcia, ja
que es van reunir diplomàtics, cossos militars, representants dels diferents estats... s’hi feien
festes sense fi
Es reorganitzen les fronteres en quatre potències, que són les grans beneficiades:
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 6
1. Rússia. Adquireix, entre altres, Finlàndia. Es va apropant al mar Mediterrani. Guanya
territori per diverses parts d’Europa.
2. Prússia. Adquireix territoris del Rin. Va aconseguir molta influència a Polònia, va anar
cap al Bàltic i va projectar la seva influència cap a la zona de Sèrbia.
3. Àustria. Adquireix territoris del sud d’Europa. Llombardia, Benetto i l’actual Croàcia.
Part dels Balcans.
4. Anglaterra.
El centre d’Europa, entre Berlín i la zona del Rin, la situació és més complicada. Hi havia més
de mil entitats polítiques diferents. Era, per tant, un mapa complex. Al Congrés de Viena es
racionalitza i passen a ser 39 entitats diferents, que es confederen en la Confederació
Germànica. Després és el que formarà Alemanya.
Príncep de Metternich
Darrere la organització del Congrés de Viena hi havia Kiemens Wenze von Metternich, més
conegut com el Príncep Metternich. Nascut a Coblença (Alemanya), va ser un polític
important, que va esdevenir ministre d’exteriors d’Àustria. És qui va acollir els milers de
convidats a Àustria. Va fer de l’Europa de la Restauració el seu propi projecte, fins al punt
que hi ha el terme “l’Europa de Metternich”, basat en el sistema de sobirania monàrquica i la
col·laboració entre ells. Segons aquest sistema, en el moment que hi hagues una amenaça
l’aliança d’aquests estats actuaria per protegir-ho. Hi va haver alguns pronunciaments que ho
van posar a prova.
LES REVOLUCIONS DE 1820 I 1830
Abad Menenghini. Va ser un abad revolucionari. Va entrar al territori de Nàpols (les dues
Sicílies) juntament amb els constitucionalistes el 1820.
Així es van originar les revolucions de 1820 i 1830. Des dels anys 20 fins als 40 hi ha una
sèrie de revolucions a Europa amb l’objectiu de tombar el sistema nascut al Congrés de Viena.
Les revolucions van ser una col·lisió de diferents formes de concebre la sobirania. Hi havia
una pugna dialèctica entre monarquia i liberalisme. El que van fer els monarques va ser obrir
una mica el poder cap a les noves elits que caracteritzaven Europa.
Giuseppe Mazzini (polític italià). “Pocs entenen, o semblen entendre, la necessitat imperiosa
que correspon al verdader progrés d’Itàlia si els intents no s’avenen sobre tres bases
inseparables d’independència, unitat i llibertat”. (Manifest a Jove Itàlia, 1831).
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 7
D’aquesta cita s’evidencia que:
Þ El model era insostenible i calia un canvi del sistema de forma substancial.
Þ Va ser una cita dita en el període Vormarz, període anterior a març, període
revolucionari. Període de Metternich.
Þ Independència, unitat i llibertat. Característiques de tots els revolucionaris.
1820 i 1830. Revolucions que qüestionaran els acords del Congrés de Viena.
Característiques:
* Espai transnacional. No són un canvi nacional. Van més enllà de les fronteres d’un estat. Característica
destacable.
* Reclamen un govern representatiu.
Es vol tornar al model constitucional que emergeix de la Constitució americana i
francesa. Sistema de les Corts de Cadis.
* Marcat caràcter nacional. Voluntat de constituir un espai. A Espanya, per exemple, es vol que Ferran VII adopti
aquest sistema.
* Component militar. Abans hi havia militars que es pronunciaven contra l’absolutisme. Aquests afavoriran
els canvis.
Les revolucions de 1820
Després de la derrota de Napoleó, es va crear una nova organització en defensa de l’Antic
Règim: la Santa Aliança. Es tractava d’una coalició entre Rússia, Àustria i Prússia (França
s’hi afegiria el 1819) que tenia una finalitat totalment diferent de les aliances estratègiques
que havien sorgit del Congrés de Viena. La Santa Aliança volia mantenir l’absolutisme i la
defensa de l’aliança enfront l’amenaça liberal.
El 1820 van tenir lloc quatre revolucions a la vegada, en quatre punts diferents d’Europa.
Eren una mateixa resposta a l’absolutisme, de manera que van ser revolucions connectades
entre si:
* Cabezas de San Juan.
Rafael de Diego s’alça contra el sistema monàrquic de Ferran VII, aprofitant un context
de guerres colonials. Ho fa de forma exitosa, obligant el rei a jurar la constitució de
Cadis.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 8
* Avellino. Gugliemo Pepe tomba el sistema monàrquic de les dues Sicilies.
* Laçi. Actual centre de Romania. Alexandros Ypsilanti, ortodox.
* Apostol (Vasilkov).
Actual Ucraïna. Sergey Muraviev s’aixeca contra el tsar.
Amb el sistema absolutista restablert els liberals tenen les de perdre. Aquests quatre
aixecaments fracassen. En el cas rus, per repressió interna. En els altres casos, són
conseqüència de la Santa Aliança. Han d’anar a l’exili i se’n van a Londres.
La independència de Grècia
Clau per entendre els moviments revolucionaris, connectats entre ells.
Imperi otomà:
* Actual Turquia.
* Constantinoble.
* 1453, quan prenen Constantinoble.
* Abans havien pres alguna part del sud-est d’Europa.
* Van agafant tot el nord d’Àfrica.
* A partir del segle XVI i XVII també s’estenen cap al centre d’Europa (a través
d’incursions).
* Per exemple, 1517 van a Ciutadella (Menorca).
Alexandros Ypsilanti dirigia una organització que reclamava la independència d’un estat
nacional grec separat de l’Imperi austro-hongarès. Ypsilanti va organitzar una associació per
promocionar el nacionalisme grec dins les estructures de l’imperi otomà. Aquest moviment va
agafar certa força. Té una doble estratègia:
Ø Intenta aconseguir el suport del tsar Alexandre I. Alexandre I tenia un gran interès en
aprofitar-se de la debilitat de l’imperi otomà. Aquesta debilitat feia que es deixés un
espai, a Europa, lliure per ser conquistat per diversos imperis. Rússia tenia un gran
interès per projectar-se cap als Balcans. Havien tingut lloc una sèrie d’enfrontaments
entre Rússia i l‘imperi otomà i Ypsilanti el que va fer a ser aprofitar aquesta rivalitat
entre imperis per aconseguir els seus objectius.
Ø D’altra banda, busca un aliat intern dins del propi imperi otomà. Al propi imperi otomà
hi havia una sèrie de pashars que controlaven les províncies. Aquests pashars tenien
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 9
una autonomia administrativa bastant amplia. El pasha de Yanina volia encara més
autonomia. Aquest tenia un interès en contra del sultà d’Istambul d’ampliar el seu
poder en el territori que controlava. Això el propi sultà ho considerava inacceptable.
Aleshores, Ypsilanti, davant la situació de debilitat del sultà, demana ajuda al tsar
Alexandrre I i al pasha de Yanina. El pasha li dona la seva ajuda però el tsar li nega
perquè tenia molt d’interès en conquistar les restes de l’imperi otomà, però no ho volia
fer al preu de recolzar moviments liberals nacionalistes. Forçar el Sultan Mhmud II per
enfrontar-lo amb el tsar rus Alexandre I.
Aquest intent d’Ypsilanti de demanar ajuda al tsar trencava la unitat de la Santa Aliança. El
Congrés de Viena havia acabat en una concòrdia entre les potències perdedores i pel nou
règim francès. El fet que el tsar pogués intervenir en el procés independentista grec posava
nerviosa a la Gran Bretanya, ja que no volien que l’imperi rus tingués accés al Mar Mediterrani.
Gran Bretanya tenia una política expansionista al mar mediterrani, que va acabar amb la
construcció del canal de Suez. Això els confrontava, per tant, amb Rússia.
No obstant això, Ypsilanti sí que va aconseguir aliar-se amb el pasha i també amb l’església
ortodoxa grega. El tsar reacciona i ordena que li portin el pac del pasha de Yanina i persegueix
a Ypsilanti, que ha de marxar a l’exili. Ali Pasha es decapitat.
No obstant, es crea una dinàmica social que va agafant força. Es crea una assemblea
nacional grega a Epitaure. L’important són les dinàmiques que enfronten els camperols amb
les estructures de l’imperi otomà. Important conflicte humanitari.
D’una banda, bona part dels turcs del Peloponès van ser massacrats i la resposta del sultà
va ser cruel. Allà on hi havia cristians es van produir importants matances. Especialment la
matança de Chios va tenir una repercussió molt important a Europa. Va atraure l’atenció del
cas grec respecte de l’imperi otomà. Europa va sentir la causa grega com a seva.
Es crea un precedent de massacre ètnica. És el primer cas que, per motius religiosos i polítics
es mata a un grup de població tan sols per la seva ideologia i orígens.
Finalment, davant la situació humanitària tan delicada que preocupava a les diferents
potències europees, es decideix per un acord entre Rússia i Gran Bretanya, que s’ha de
resoldre la situació a favor de la independència grega, limitant l’operativitat de l’imperi rus als
Balcans, Es força al sultà a que la independència grega sigui una realitat.
1830. Grècia esdevé estat. S’imposa un monarca europeu, Otto von Wittelsbach en aquest
nou estat, per què es constitueixi una monarquia liberal, per controlar millor l’estat.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 10
La independència de Grècia és important perquè per primera vegada es trenca la unitat de la
Santa Aliança. No s’ha pogut frenar aquest moviment liberal.
Les revolucions de 1830
En el moment en què Grècia s’independitza tornen a sorgir una altra sèrie d’onades
revolucionàries a Europa. Especialment és a França on aquestes jornades revolucionaries
seran més importants.
Hi ha tres jornades revolucionaries al juliol, on es torna a imposar una monarquia institucional.
Aquestes jornades estan caracteritzades per l’ús de barricades. Es feien barricades en llocs
on hi havia una presència de treballadors (que treballaven en la construcció) alta. Un dels
centres revolucionaris de París va ser la Plaça de la Bastilla, on hi desembocava un dels
canals de París en el que es transportaven mercaderies. En aquests llocs és on es feien les
barricades amb objectes que es trobaven.
Alguns dels centres revolucionaris de 1830, a banda de París, també van ser a Bèlgica i
Polònia. Es van anar estenent per l’espai europeu.
Era un context revolucionari europeu que tenia un a forta connotació nacional. El cas més
clar era Alemanya. En aquell moment no estava com actualment. Del Congrés de Viena
n’havien sorgit 39 espais diferents, sobre els quals tenia bastanta hegemonia el regne de
Prússia.
Però derivat dels processos revolucionaris hi havia una sèrie d’estudiants que pugnaven per
un règim de llibertats polítiques i per la unitat del país. Amb aquest objectiu es celebren dos
festivals:
* Wartburg (1817). Es celebren els 400 anys de la traducció de la Bíblia a l’alemany per
Luter.
* Hambach (1832). Masses de gent fan peregrinació cap a un castell.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 11
NACIONALISME I LIBERALISME
Hi ha tres tipus de nacionalisme:
* Alliberar la seva nació dels estrangers.
Cas de Grècia o el moviment nacionalista irlandès.
* Construir una nació.
Són casos en els que es vol construir la nació a partir d’espais que estan escampats.
Cas d’Itàlia i Alemanya.
* Instaurar un sistema liberal.
Es vol canviar el règim. Cas de França i Espanya.
!! A vegades els dos primers tipus es barregen. Cas de Mazzini, que buscava la unitat d’Itàlia
i també la independència. Per aconseguir la unitat havia de desvincular alguns territoris
d’altres imperis.
Mazzini, estant exiliat, realitza accions per unir Itàlia. L’èxit de Mazzini està e que aconsegueix
fer-se amb una xarxa de liberals arreu d’Europa, la majoria d’ells exiliats a París. Allà
aconsegueix una sèrie de xarxes polítiques liberals molt grans. A partir d’aquí es faran
campanyes polítiques a les que s’unirà Garibaldi.
És necessari entendre aquestes revolucions des d’un punt de vista europeu, internacional i
transnacional, ja que aquestes revolucions són uns esdeveniments que estaven calats per un
esperit nacionalista important.
L’objectiu principal era “típic”: canviar el règim polític que hi havia per un de liberal. Però
aquestes revolucions anaven sent frenades per la reacció conservadora i contrarevolucionària
de les diferents potències europees. Ho feien a partir del pacte de la Santa Aliança.
Aquestes revolucions van ser recurrents en tot l’espai europeu.
LES REVOLUCIONS DE 1848
Les revolucions es van estendre molt més i van ser més importants, perquè van suposar un
major repte per l’ordre polític que havia sortit del Congrés de Viena. Els focus revolucionaris
de 1830, en comparació amb els de 1848, no són res. En els de 1848 es van estendre per
gairebé tot Europa, afectant sobretot a l’espai alemany i a l’imperi austrohongarès.
A Alemanya es va formar per primera vegada un parlament que incloïa una sobirania que
residia sobre el poble alemany.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 12
També hi va haver revolucions a Itàlia, que buscaven crear un únic espai italià.
Europa com espai de comunicació.
Els historiadors s’han preguntat fins a quin punt es pot parlar d’una revolució europea en
aquells moments. Sembla que tot i que hi havia contactes entre diferents processos
revolucionaris, no es pot parlar d’una gran revolució europea perquè cada cas presenta una
sèrie de dinàmiques diferents i molt particulars. Es pot interpretar Europa com un gran espai
de comunicació. Els historiadors diuen que la revolució té lloc en una unitat d’acció territorial,
tot i que les revolucions no es van agregar formant una única gran revolució europea.
Visió d’Österhammel
Österhammel defineix les revolucions de 1848 dient que en cada cas hi havia diferents focus
revolucionaris. Diferència entre varies revolucions parcials simultànies:
* Moviments de protesta de camperols.
Volien una millora de les condicions contractuals del treball de la terra.
* Moviments cívics constitucionals.
Dirigits per les classes mitjanes.
* Accions de protesta de les capes urbanes inferiors.
Volien una millora en les condicions de treball.
Tot això s’inclou en uns moviments revolucionaris de caràcter nacional.
Llibre de Sperber
El llibre més important en relació a les revolucions de 1848 és el de Sperber. En aquest llibre
canvia la interpretació revolucionaria. S’afirma que les revolucions de 1848 s’interpretaven
com:
* Una revolució romàntica.
* Una revolució d’aficionats. No tenien una clara projecció política anterior.
* Un fracàs a l’hora d’implantar nous règims nous.
Molts historiadors parlen del fracàs de les revolucions de 1848. Sperber diu que és necessari
fer una interpretació més positiva d’aquests esdeveniments i les seves conseqüències. Major
èmfasi en l’escala i intensitat de l’acció revolucionària. Com ho argumenta?
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 13
Þ Primer, perquè es van deixar plantejaments i formes d’acció col·lectiva que es
repetirien més endavant.
Þ Segon, perquè van canviar la forma d’acció contrarevolucionària. Es van incrementar
els processos de burocràcia estatals com formes més efectives d’enfrontar-se als
moviments revolucionaris.
Per Sperber, les revolucions de 1848:
* Van ser conseqüència dels processos d’organització democràtica i politització iniciats
el 1789.
* Van incrementar la contrarevolució.
* Van accelerar el desenvolupament de les modernes burocràcies estatals.
NACIONALISMES EN REVOLTES EXTRAEUROPEES
Þ Revolta de Taiping a xina (1850 – 1864)
Þ Gran Rebel·lió a l’Índia (1857)
Þ Guerra Civil dels Estats Units (1861 – 1865)
Aquestes revolucions:
* Són revolucions que tenen lloc durant la mateixa època.
* No hi ha cap indici que ens digui que hi ha una relació directa entre aquests processos
revolucionaris i altres processos revolucionaris.
Tenien caràcter nacional? La historiografia de la Índia ha interpretat la Gran Rebel·lió com el
primer pas del procés d’independència. Però, de fet, ells parlen de com aquesta gran rebel·lió
implica una consciència nacional. No obstant, no hi ha una consciència nacional.
L’objectiu últim d’aquestes revoltes era l’adquisició de llibertats polítiques.
NACIONALISME I ESTAT-NACIÓ
Des de 1870, el nacionalisme patiria un important procés de transformació.
Hobsbawm parla del període entre 1870 i 1914 com un període de gran transformació del
nacionalisme. Les revolucions del 48 canvien la relació entre nacionalisme-Estat-societat.
Fins aquell moment, la idea principal del nacionalisme és l’adquisició de llibertats.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 14
Hobsbawm estableix tres diferències respecte al nacionalisme de la primera meitat del segle
XIX:
* S’abandona el principi del llindar (threshold principle).
Durant bona part del segle XIX es creia que una nació tan sols era possible en un
estat plenament funcional (que ja estigués en marxa), pel que es relacionava el principi
nacional a un nivell pràctic. Els estats com França, Espanya, Gran Bretanya... es
concebien com una nació perquè eren capaços de tenir un Estat. Els italians també
creien que hi havia un potencial important en els diferents territoris per convertir-se en
Estat i Nació. Algunes regions estan dins d’estats que ja existeixen, i allà ja van sorgint
nacionalismes que reclamen autonomia (Catalunya).
* Es un nacionalisme que es basa en l’etnicitat i la llengua.
S’aplica tant a nacionalismes estatals com a nacionalismes sub-estatals. Aquesta
relació entre llengua-raça-nació, va caracteritzar el nacionalisme alemany, l’espanyol,
el català... És una relació que es va fent cada vegada més estreta. La llengua és
l’expressió d’un nacionalisme. Els nacionalismes patien aquest gir conservador i
aleshores es basaven en una ètnia i una llengua.
* Desplaçament cap a la dreta.
Gir conservador del nacionalisme. Aquest gir és degut a tres canvis fonamentals:
o Canvis socials. Els moviments obrers van adquirint força. Això implica un
desenvolupament industrial, un canvi del camp a la ciutat....
o Canvis polítics. La contrarevolució aprèn la lliçó i estableix un sistema
burocràtic molt més rígid, complex i dinàmic.
o Canvis internacionals. Unificació d’Alemanya i Itàlia que canvia tota la
geopolítica.
El reforç del nacionalisme ètnic es fa a partir de la llengua i la raça:
* Llengua. És un element identitari primordial que ha estat sempre present.
Tota la interpretació constructivista argumenta que la llengua no representa un
problema ni de comunicació ni de cultura a nivell polític, sinó que representa un
problema de poder i de ideologia que sorgeix en aquest moment. Per exemple,
yiddish (llengua dels jueus).
A tot això, Hobsbawm considera tres punts:
Þ L’existència d’un idioma no genera nacionalisme basat en la llengua.
Þ La llengua d’un poble no és la base de la seva consciència nacional, sinó que
és un artefacte cultural.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 15
Þ Les llengües es tornen exercicis conscients d’enginieria social en el moment
en que la seva importància simbòlica predomina sobre la seva importància
real. La transformació està en el canvi de la importància que una comunitat
dóna a la seva pròpia llengua. A partir d’un moment concret, la llengua es
comença a instrumentalitzar en un sentit polític.
* Raça. Per bona part dels contemporànies la identificació d’una raça amb una nació es
va anar fent estreta cada vegada més durant la segona meitat del segle XIX.
Brendan Simms
Per Brendan Simms, Alemanya ha estat sempre un espai de contenció fonamental per tres
motius:
* Estratèfica posició al centre d’Europa.
* Immens potencial econòmic i militar.
* Legitimació política que conferia el títol imperial.
Osterhammel
Osterhammel apunta a un triple significat del Reich:
* Estratègica posició al centre d’Europa anomenada Deutsches Reich.
* Petit imperi colonial i comercial ultramarí.
* Romàntic i fantasiós imperi que revivia la idea del Sacre Imperi.
El que duu a terme tot el procés d’unificació d’Alemanya és Otto von Bismarch. El gran debat
a Alemanya durant gran part del segle XIX era com construir Alemanya.
Japó era cap al 1900 un dels estats-nació més integrats del món. Hi ha una influència
d’Alemanya en el procés de modernització de l’estat japonès cap a finals del segle XIX. El
que fan les elits japoneses és copiar les estructures imperials alemanyes en educació
(sistema d’universitats) i en relació al món militar.
Hi ha un gir conservador del nacionalisme.
“L’home no és esclau ni de la seva raça, ni de la seva llengua, ni de la seva religió, ni dels
cursos dels rius, ni de la direcció de les cadenes de muntanyes. Una gran agregació d’homes,
sana d’esperit i càlida de cor és el que crea una consciència moral que es diu una nació”.
Ernest Renan, Qué es una nación.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies
TEMA 4 LA CONSTRUCCIÓ DE NOVES JERARQUIES SOCIALS.
EUROPA I EL MÉS ENLLÀ 1. El segle de la burgesia
• A què ens referim quan parlem de burgesia?
• A qui ens referim amb el terme “burgesia”?
• Societats del segle XIX
• Què significava ser burgès?
• El sistema liberal
• El cas d’Espanya
2. L’emancipació dels treballadors
• Dures condicions de treball
• Diferències entre treballadors
• Dones treballadores
• Organització
• Cartisme
• El socialisme
3. L’emancipació dels esclaus
• Com es construeix el procés d’emancipació dels esclaus?
• L’abolicionisme
• Antislavery
• Què hi ha darrere d’aquest gir?
• Cas d’Espanya
4. L’emancipació de les dones
• Moviments sufragistes
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 1
TEMA 4 LA CONSTRUCCIÓ DE NOVES JERARQUIES SOCIALS.
EUROPA I MÉS ENLLÀ 1. EL SEGLE DE LA BURGESIA
Els Buddenbroock. Llibre de Thomas Mann (guanya el premi Nobel). Explica la decadència
de la seva família. En la descripció que es fa al seu llibre, el que fa és definir-se els contorns
culturals de la burgesia, que implica unes qüestions que, si llegim entre línies, no es poden
escapar. Mobles, teixits... com viuen les elits del segle XIX. Així mateix també es fa referència
a les distincions en funció de gènere. És un nou món de cultura burgesa que se separa de
l’aristocràcia que havia dominat Europa fins aleshores.
“La escena ocurría en el ‘salón de los paisajes’, situado en el primer piso de la grande y vieja
casa de la Mengstrassse, adquirida recientemente por la firma ‘Johann Buddenbrock’, en la
que la familia habitaba desde hacia poco tiempo. Los tapices, algo separados de los muros,
representaban amplios paisajes, con idilios dieciochescos, todos matizados en suaves
colores iguales a los de la fina alfombra que cubria el suelo; veíanse en ellos jocundos
vendimiadores, activos campesinos y elegantes pastoras, con blancos corderillos en el
regazo, que aparecían en las márgenes de límpidos arrolluelos o cambiando besos con
apuestos pastores… Todos aquellos paisajes, perfectamente entonados con la tapicería
amarilla de los muebles barnizados de blanco y los cortinajes de seda de ambas ventanas,
estaban iluminados por las luces también amarillas del crepúsculo. Para una estancia de tan
bastas proporciones, los muebles resultaban más bien escasos. Una mesa redonda, de patas
esbeltas, rectas y lisas, con un sencillo adorno de talla, aparecía algo alejada del sofá, cerca
de la pared opuesta, frente a un pequeño armario sobre el que se veía la funda de una flauta.
El resto estaba compuesto por severos sillones simétricamente colocados a lo largo de las
paredes, una mesita de costura, próxima a la ventana, y en el lado opuesto al sofá un frágil
‘secreter’ de lujo, lleno de chucherías”. (Thomas Mann, Los Buddenbrook).
A què ens referim quan parlem de burgesia?
És molt difícil concretar, més quan es tracta de definir un grup social, perquè costa delimitar.
L’aristocràcia, per exemple, és qüestió de tenir o no un títol. Es pot ser un aristòcrata per títol
i estar mort de gana. Amb la burgesia, però, no hi ha cap títol que atorgui aquesta distinció i
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 2
l’únic necessari és tenir diners. Burgesia, però, no és ni aristocràcia, ni noblesa, ni classe
treballadora.
Dues característiques principals de la burgesia:
* És una classe social. No és quelcom inamovible, sinó que és dinàmic.
És una classe social sense límits precisos (definir-ho així seria una contradicció per
un marxista), que està en relació amb la instauració del règim liberal en l’Europa del
segle XIX.
* Participant de la vida pública de la ciutat.
És una elit econòmica que posseeix comerç, indústria... També poder polític i té uns
valors liberals.
Cal tenir en compte que el concepte “burgès” és molt difús i comporta diferències entre
llengües. Com diem burgès en català, francès, anglès... implica unes connotacions.
El terme “burgesia” manté unes importants connotacions marxistes en oposició al proletariat.
La teoria de Marx gira entorn de la burgesia i el proletariat. Per exemple, en el fragment de
Rosa Luxemburg, on s’evidencia aquest xoc entre burgesia i proletariat: “La dominació de la
classe burgesa és, sens dubte, una necessitat històrica, així com també ho és l’emergència
de la classe treballadora en contra seu” (fragment de Rosa Luxemburg a The Crisis of German
Social-Democracy, 1915).
A qui ens referim amb el terme “burgesia”?
Qui queda dins del concepte i qui queda fora? Amb “burgesia” es descriuen tots els grups de
la societat situats entre els nobles i els treballadors, camperols o pobres. Segons aquesta
definició és un grup bastant petit.
Més enllà del confort material i d’una ocupació que deixa les mans lliures, el terme “burgesia”
té poc significat concret. Es relaciona cada vegada més amb els grups dominants de la política
i la societat.
William Makepace considerava que és en la classe burgesa on s’ha de mirar per una
Anglaterra segura. “It is to the middle-cass we must look for the safety of England”.
Però, després de tot, “burgesia” fa referència a una època, que correspon amb el llarg segle
XIX. També és el segle de la industrialització, del capitalisme, de l’imperialisme com a
fenomen històric i del nacionalisme (estat-nació com a dominador polític, almenys a occident).
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 3
François Furet s’allunya d’una interpretació marxista. “La burguesía es el otro nombre de la
sociedad moderna. Designa a la classe de hombres que, con su libre actividad, han destruido
progresivamente la antigua sociedad aristocràtica fundada en las jerarquies del nacimiento”.
Per tant, si ens atrevim a donar la definició de burgesia podríem dir que és una nova classe
social sorgida per la transformació de la societat urbana degut a la industrialització que venia
a substituir als representants d’oficis o gremis.
La definició ens retorna a Rosa Luxemburg, a tornar a definir la burgesia com a classe.
Partint de la teoria marxista per definir les classes socials:
• Klasse an sich. Entendre la burgesia com una “classe en si”, com un tot.
• Klassse für sich. Entendre la burgesia com una classe que es conforma a si mateixa
a través de processos d’autodefinició durant el temps i en funció del lloc.
El segle de la burgesia
En el segle de la burgesia hi ha un complex món social en transformació. Moltes de les
societats del segle XIX:
* Estaven dominades per una vella elit de patricis.
Tenien oficis i havien d’estar acreditats. Es compraven els càrrecs i passaven a les
pròximes generacions. Entre 1750 i 1850 hi ha un creixement econòmic que provoca
que algunes persones acumulin fortuna, com ara els banquers. Hi ha una emergència
de grups no nobles sense poder polític, que en un moment pugnaran per aconseguir
aquests drets. Aquesta sèrie d’estratègies matrimonials, socio-culturals porten al
desenvolupament de noves classes mitjanes. És molt important l’accés a la universitat
per la nova classe, ja que així es fusionarà amb les elits intel·lectuals.
* Es creen nous espais associatius.
No és que abans no existissin teatres, sinó que n’emergeixen de nous, amb noves
formes arquitectòniques i en nous espais de les ciutats. Ubicats en zones més
àmplies. És una nova projecció del poder de la burgesia. Liceu, òpera... Es creen
salons i noves formes de representar l’art. Nous mobles, noves idees, nous dissenys
i noves formes. Existeixen cercles socials: Cercle del Liceu, Ateneu. S’havia de pagar
una quota i per accedir-hi t’havien de convidar. S’hi llegia la premsa. Es van estendre
per totes les capitals de província. Demostraven nivell polític i social. Aquesta
construcció d’un nou espai públic es contraposava a l’auge de llocs privats actualment.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 4
Què significava ser burgès?
Els autors es posen d’acord en establir que significava:
* Tenir una renta suficient.
* No realitzar treballs manuals.
* Tenir un grau educatiu.
* Participar del teixit associatiu.
* Tenir una habitatge adequat.
* Tenir un servei.
La família era important i tenia una forta presència femenina basada en el servei. Aquesta
presència femenina establia valors conservadors. Les dones estaven excloses dels espais
públics: no podien accedir a càrrecs polítics ni al parlament. És per aquest motiu que
comencen a ocupar papers servicials a la casa i, per tant, tenen feines relegades a l’àmbit
privat.
Malgrat la família era important, el llinatge va deixar de ser-ho. Les fronteres entre burgesia i
noblesa es van diluir i els burgesos podien comprar títols nobiliaris. Els límits entre burgesia i
noblesa estaven en constant dinamisme.
El sistema liberal
En el sistema liberal les sessions parlamentàries tenien una projecció més pública i el ciutadà
hi podia participar. Era un dels espais principals on podia confluir la burgesia i aquí donava
veu als seus interessos. Malgrat tot, no hi havia dones ni gent de color.
Límits en el dret a sufragi. El segle XIX es caracteritza per un sufragi censatari, és a dir, que
no tothom tenia accés al cens. El cens és el que permetia votar i, si no s’estava inscrit al cens,
no es podia votar. Hi havia moltes restriccions: per propietat, per renta, per capacitats... Així
mateix hi havia distinció entre poder votar (sufragi actiu) i poder ser escollit (sufragi passiu),
ja que no tothom podia presentar-se. Era un mecanisme complex. L’exclusió de vot era un
factor molt important.
En el cas de la Constitució francesa, per ser al cens s’havia de ser ciutadà actiu. Tothom era
ciutadà però tan sols eren actius podien votar i tenien dret a ser escollits. Per ser ciutadà actiu
s’havia de ser o propietari, tenir una renta igual al valor local de 200 jornades de treball.
“Nadie podrá ser nombrado elector si no reúne las condiciones necesarias para ser ciudadano
activo, a saber: -En las ciudades por encima de seis mil almas, ser propietario o usufructuario
de un bien evaluado atendiendo a los registros de contribución en una renta igual al valor
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 5
local de doscientas jornadas de trabajo o ser arrendador de una habitación evaluada por los
mismos registros, en una renta igual al valor de ciento cincuenta jornadas de trabajo; -En
ciudades por debajo de seis mil almas, ser propietario o usufructuario de un bien evaluado
atendiendo a los registros de contribución en una renta igual al valor local de ciento cincuenta
jornadas de trabajo o ser arrendador de una habitación evaluada, por los mismos registros,
en una renta igual al valor de cien jornadas de trabajo; y en el campo, ser propietario o
usufructuario de un bien evaluado atendiendo a los registros de contribución en una renta
igual al valor local de ciento cincuenta jornadas de trabajo o ser arrendador o aparcero de
bienes evaluados, según los mismos registros, al valor de cuatrocientas jornadas de trabajo;
- Con respecto a quienes sean al mismo tiempo propietarios o usufructuarios, de una parte,
y arrendadores y aparceros, de otra, sus facultades, en atención a estos diferentes títulos, se
acumularán hasta el porcentaje necesario para establecer su elegibilidad”. Constitució
Francesa de 1971.
El cas d’Espanya
A Espanya es podien diferenciar dues famílies liberals:
* Moderats (Francisco Martínez de la Rosa)
* Progressistes (Juan Álvarez Mendiábal). Apostaven per un model liberal més obert.
Aquests, però, van canviant de nom durant el segle i en cert moment també se’ls coneix com
a radicals, conservadors...
És en aquesta època quan van configurar els partits polítics (anys 1830-1840), aleshores dos
partits polítics. Abans hi havia una política molt personalista.
Diferències principals entre les famílies liberals (aplicable a Espanya i qualsevol altre cas):
* El model d’Estat, amb l’autonomia municipal com a principal element.
* El dret a sufragi, més o menys restrictiu.
* Una concepció més o menys inclusiva del liberalisme com a sistema polític (llibertat
d’impremta, associacionisme).
Els moderats volen restringir la llibertat d’impremta.
* Majors llibertats polítiques.
Cada vegada que hi ha un canvi entre període progressista i període conservador hi ha un
canvi constitucional. Aquest canvi no era anomenat com un “cop d’estat”.
Þ Períodes progressistes. 1835 – 1837; 1840 – 1843; 1854 – 1856; 1868 – 1874.
Þ Períodes conservadors. 1838 – 1840; 1843 – 1854; 1845 – 1868.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 6
Þ Constitucions progressistes: 1836, 1856 (nonnata), 1869.
Þ Constitucions conservadores: 1845 i 1876.
Cada vegada que un grup guanyava ho feia gràcies a un aixecament militar. Per tant, hi havia
militars afins a les seves idees. Les dues famílies entre elles tenien idees diferents, que eren
excloents i no pas complementaries. El sistema liberal és un sistema d’exclusió múltiple.
A les Corts de Cadis, ambdues famílies (moderats i progressistes) van firmar la Constitució
en un context de guerra per la invasió napoleònica. Aquesta Constitució serà derogada
posteriorment per Ferran VII. A partir d’aquesta derogació, sorgeixen revolucions (l’anomenat
trienni liberal). Ferran VII ho redueix amb la “Santa Aliança”. Aquests acaben amb el règim
liberal i li tornen el poder a Ferran VII. Al morir Ferran VII, es crea una gran polèmica sobre si
ha de governar o no la seva filla Isabel II, ja que en aquells moments estava vigent la llei
Sálica, segons la qual les dones tenien prohibit governar. Els anomenats carlistes demanaven
el tro per Carles, el germà de Ferran. Mentrestant, com que Isabel II és petita, té lloc la
regència de Maria Cristina, la seva mare. Maria Cristina fa cessions als liberals perquè la
recolzin. Es reinstaura la Constitució, el parlament i les diputacions provincials.
En aquest sistema es parlava d’igualtat però era igualtat davant la llei, no igualtat de classes.
El món del liberalisme té, d’una banda, restriccions en el vot, on es deixa fora a molts (renta,
capacitats...) però, al mateix temps, el liberalisme està molt lligat a processos revolucionaris,
a com s’articula la Revolució, per exemple. Conté un espai d’emancipació. En aquest context,
hi va haver tres grans grups exclosos que es van emancipar: treballadors, esclaus i dones.
2. L’EMANCIPACIÓ DELS TREBALLADORS
Marx i Engels articulen bona part de la crítica que es va fer al sistema liberal. La teoria
marxista projecta la lluita de classes cap a finals del segle XIX i principis del XX. El manifest
comunista expressa que “un fantasma recorre Europa”.
Igual que el terme de “burgesia”, definir “treballador” també és complex. És difícil definir qui
està i qui no està dins d’aquest concepte. Els treballadors eren els qui no tenien renta suficient
en el sistema liberal. Estaven exclosos perquè no tenien la renta mínima que s’exigia
legalment per la participació política.
Cap al 1900, el treballador manual, assalariat i la seva família s’havia convertit en el grup
social més important en molts països industrialitzats d’Europa. A Gran Bretanya hi havia 14
de 45 milions d’habitants que eren treballadors. Eren una realitat molt important, ja que les
bases econòmiques dels nous estats-nació tenien una base urbana i industrial.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 7
Els treballadors es diferenciaven respecte d’altres grups de la societat per diversos factors:
* Diferències d’ingressos.
* Diferències en la talla física.
Alguns historiadors socials han estudiat i trobaven diferències d’altura entre els qui
accedien al servei militar i eren treballadors i els qui no ho eren. Els fills de treballadors
tenien una talla més petita.
* Diferències de salut i nutrició.
* Diferències en els índexs de mortalitat.
En alguns barris de Londres era molt significatiu. La mortalitat infantil era del 30% en
barris rics, mentre que arribava al 90% en barris pobres.
Dures condicions de treball (salari i condicions físiques).
Les condicions de salari eren dures. Es pagava per hores de treball i per productivitat. Això
implicava que no es comptessin les hores d’accés a la feina ni les hores de descans. Així
mateix les condicions físiques també eren dures. No hi havia assegurances mèdiques i les
condicions higièniques eren dolentes.
Diferències entre treballadors.
Les qüestions d’entendre a les classes treballadores com una sola categoria social, com
propugnaven els marxistes, amagaven unes diferències notables entre els treballadors. Hi
havia diferències en les migracions, entre aquells procedents del camp i de la ciutat. També
hi havia diferències internes molt grans entre els treballadors: llengua, religió, ètnia... dins el
món del treball s’establien diferències socials entre els treballadors. Eren diferències que
marcaven els llocs que s’ocupaven a les fàbriques i el risc que s’adquiria en el lloc de treball.
Dones treballadores.
El món del treball femení (fàbriques i servei domèstic). S’ha tendit a fixar-se sempre en els
treballadors, ja que eren la massa i el col·lectiu més fàcilment identificable. Però això provoca
un desequilibri de gènere. Als anys 90 el gir de gènere es va fer evident i es va veure que el
món del treball també amagava un col·lectiu femení. Hi havia un grup de dones que
treballaven en una fàbrica de llumins. La fabrica de tabac de Sevilla, per exemple, comptava
amb 4.000 treballadors i tot eren dones.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 8
A banda de dones treballant en la producció industrial, també hi havia dones ocupades en el
servei domèstic. Amb el model de casa burgesa es va anar fent necessari tenir un servei
domèstic. Dins hi havia unes dinàmiques concretes de paternalisme. Les sirventes provenien
de nuclis que tenien relació amb el senyor de la casa. Al mateix temps també hi havia domini
sexual sobre aquest col·lectiu.
Organització
Era un món complex del treball, amb unes condicions dures. Poc a poc hi van accedir els
treballadors provinents del camp i es va crear una homogeneïtat en la construcció d’una
reclamació única: reclamació de drets per poder participar a la vida pública. Es va projectar
una imatge dels treballadors que volia lluitar per un millor sou.
Així es va articular la lluita obrera, que després es traduiria amb la creació de sindicats i partits
polítics que defensaven aquestes idees. Les reclamacions obreres però, no comencen amb
Marx i Engels. Prèviament a Anglaterra ja s’havia articulat una sèrie de reclamacions que
posarien les bases del moviment.
!! El marxisme certament també era masclista. Hi ha una relació complexa entre el món del
treball i el del gènere.
Quadre de Volpedo, El cuarto estado. És la imatge típica que representa la lluita dels
treballadors. Prescindint dels personatges de primera línia, la multitud de darrere representa
el concepte de proletariat.
Cartisme
El cartisme és un moviment que es crea a Anglaterra a la dècada del 1830, arran de la
publicació d’una carta del poble que el 1836 reclamava els drets del poble. Succeeixen a un
grup de reclamacions prèvies, el ludisme (reticències al moviment tecnològic).
El cartisme demana una sèrie de reivindicacions:
* Sufragi universal per tots els homes a partir dels 21 anys. Les dones en cap cas hi
estaven incloses. Era un dret exclusivament masculí.
* Períodes parlamentaris anuals.
* Votació secreta. Ningú s’ha d’exposar públicament a l’hora de votar una qüestió.
* Districtes electorals formats uniformement. Hi ha una clara consciència que el vot urbà
ha de valer més, igual que el vot rural.
* Dietes pels diputats. Tasca de representació sense necessitat d’haver de tenir una
altra feina.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 9
* Supressió del cens de fortuna pels candidats al parlament. Així ells també podrien
entrar i cobrar com a representants públics.
Això serà una llarga lluita al llarg del segle.
El socialisme
Paral·lelament a aquestes reclamacions, van tenir lloc reforços teòrics que criticaven el mode
de producció capitalistes.
Marx i Engels es defineixen a si mateixos com a “socialistes científics”. En canvi,
denominàvem com a “socialistes utòpics” a la resta. És el cas de Charles Fourier i Pierre-
Joseph Proudhon, que segons Marx i Engels volien uns mètodes de treball utòpics. Fourier
va desenvolupar el concepte de “falansteris”, unitats de producció allunyades de l’entorn urbà,
comunitats utòpiques sense diferències socials, on tothom rebia els mateixos beneficis.
Proudhon es va fer famós per un tractat “què és la propietat?”, on hi atacava la propietat.
Sobre qüestions de gènere, Fourier veia la dona com un actor molt important, més que l’home.
Així, va establir l’aspecte de benestar de la societat i la població en funció del benestar de la
dona. Hi havia la necessitat que la dona tingués un nivell de benestar igual que els homes.
En canvi, Proudhon era molt crític amb el feminisme i creia que la dona havia d’estar
restringida a uns espais determinats (espais privats).
Aquest espai va desenvolupar la crítica al sistema liberal. Però tot va canviar amb el manifest
comunista, que va fonamentar i articular la lluita i la oposició al sistema liberal. En el manifest
comunista el terme capitalisme no és gaire utilitzat en l’obra. Imatge del capitalisme com
quelcom transformador ja era alguna cosa que establia Marx.
ADAV. Primer intent de partit socialdemòcrata. Era una associació. Fundat per Lasalle.
Procedent de Breslav. A partir d’aquí es van crear institucions que van articular la lluita obrera.
Primera Internacional.
* Personatges notables com Marx i Engels van formar part d’aquesta trobada.
* Vaga confederació de sindicats i organitzacions nacionals.
* Va influir en el desenvolupament de la Comuna de París el 1870.
* Divisió interna entre partits de Marx i Bakunin. Fa visible una divisió d’estratègies.
* Cau el 1870.
* La Primera Internacional a Espanya: a Espanya, Marx envia a Paul Lafargue. Era un
personatge important dins del moviment. Però Pablo Iglesias acaba sent qui funda el
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 10
primer partit comunista a Madrid. A Barcelona i Andalusia es va fer fort l’anarquisme.
Des que Pablo Iglesias funda el partit fins que obté un escó passen 30 anys.
Segona Internacional
* Es crea el 1889 i finalitza el 1914.
* És una organització transnacional de forces anarquistes per oposar-se a l’estat liberal.
Fundació de partits socialistes
* Ferdinand Nasal va ser el personatge més dinàmic en fundar organitzacions
socialistes.
* El primer partit socialista es funda a Alemanya a la dècada de 1860.
* 1863. Allgemeiner Deutscher Arbeiterverein (ADAV)
* 1869. Sozialdemokratischer Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD)
* 1875. Sozialistischer Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD)
PSOE. Partit que es funda a través d’un enunciat de Karl Marx es reuneix amb Pablo Iglesias.
Iglesias es dedicava a la impremta, de manera que tenia mecanismes per realitzar una tasca
pública i expandir les seves idees.
3. L’EMANCIPACIÓ DELS ESCLAUS
Dins del col·lectiu dels esclaus hi havia una realitat molt amplia i complexa. L’emancipació
dels esclaus transporta a espais que no són europeus.
Es dóna per suposat que l’esclavitud no és una institució nova del segle XIX. Hi havia esclaus
des de les civilitzacions més antigues. La història de l’esclavitud és la història de la humanitat.
El descobriment d’Amèrica va transformar l’esclavitud i el tràfic d’esclaus. Amb el
descobriment d’Amèrica hi ha un canvi: es necessita portar població africana a Amèrica, ja
que els americans no poden fer d’esclaus. Així, es creen noves rutes de tràfic d’esclaus.
Diferència entre esclavitud i tràfic d’esclaus: s’està en contra de l’esclavitud però es considera
que la millor manera de combatre-la és atacar el tràfic d’esclaus.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 11
Com es construeix el procés d’emancipació dels esclaus?
La revolució intel·lectual del món il·lustrat va posar les bases del moviment revolucionari
posterior. Durant el segle XVIII l’esclavitud mai va resultar dissonant, sinó que era quelcom
que es podia mantenir. Però a finals del segle XVIII van sorgir uns cercles d’emancipació que
clarament van marcar el desenvolupament.
L’esclavitud mai va resultar dissonant per les percepcions morals i teòriques del dret natural
de la Il·lustració. Aquest dret volia una nova relació de l’home amb el seu entorn, però en
aquest l’esclavitud no es veia dissonant. Els principis morals característics de la Il·lustració,
per tant, no veien l’esclavitud com un problema.
La religió també va tenir influència. Identifica l’esclavitud com un problema al que s’ha
d’afrontar la societat britànica.
De totes maneres, els esclaus no tenien gaire importància a Europa, ja que no tenien gaire
presència. Però, en canvi, a les Amèriques sí que eren rellevants. L’esclavitud allà era una
realitat i a principis del segle XIX encara es mantenia. És allà on es va iniciar un moviment
abolicionista: l’abolicionisme.
L’abolicionisme
Moviments per l’abolicionisme del tràfic d’esclaus. On es troben les bases de l’abolicionisme
de l’esclavitud?
Tots els actors que propugnaven l’abolicionisme dels esclaus tenien clar que abans calia
acabar amb el tràfic d’esclaus per, després, acabar amb l’esclavitud.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 12
L’abolicionisme no va derivar de la filosofia de la raó, sinó de dues altres fonts:
* La renovació del pensament cristià sobre la fraternitat humana.
Moviment protestant, sorgiment de noves teories.
* Un nou patriotisme que volia actuar com a far moral i legal del món.
Antislavery
L’humanitarisme patriòtic i cristià va ser un fenomen particular de la Gran Bretanya. Es
coneixia amb el nom de antislavery. L’antislavery era un moviment que articulava la política
domèstica i exterior britànica i que va emergir entre 1860 i 1870. Va ser un moviment fort, que
va voler marcar la vida domèstica i la vida internacional de la Anglaterra de finals del segle
XVIII i principis del XIX.
Quin interès tenia Gran Bretanya en abolir l’esclavitud? A Gran Bretanya hi van aparèixer
moviments de base protestant que qüestionaven el pensament cristià i hi havia postures que
veien en l’esclavitud un gran problema. Eren qüestions teòriques, ja que ells no tenien els
esclaus a prop (estaven a Amèrica) i, per tant, pels britànics els esclaus no eren una realitat
visible.
Context geopolític. És important tenir en compte el context geopolític. Darrere de tot hi havia
un gran problema imperial, un problema de lluita per l’hegemonia mundial. En resum, era tot
el context que va emergir després de la Revolució Francesa entre França i Gran Bretanya.
França subratllava que els valors de la Revolució eren universals i que, més enllà de la propia
França, podien aplicar-se a altres zones. Anglaterra també estava intentant situar-se en
aquesta “guerra de propaganda”. Els britànics també volien uns nous valors universals però
no volien que no fossin els francesos. En aquest punt els britànics van trobar la lluita contra
l’esclavitud amb el moviment antislavery.
El Parlament britànic hi té un paper important. Un dels personatges més importants i influents
en això va ser William Wliberforce. Fill d’un pastor protestant, estava darrere el moviment
abolicionista. Va prendre l’abolicionisme com una de les seves banderes principals. Així va
aconseguir entrar en la política local i, després, com a parlamentari a la cambra dels comuns.
Criticava el tràfic d’esclaus en el món però, especialment, a l’imperi britànic. Va aconseguir
mobilitzar molta gent i que el Parlament britànic portés l’abolició del tràfic d’esclaus com un
dels temes centrals de la seva agenda.
Després d’un llarg recorregut, el 1807 es va abolir el sistema d’esclaus a la Gran Bretanya.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 13
La Revolució Francesa també va hissar la bandera universalista. Gran Bretanya volia abolir
l’esclavitud a tot el món, no tan sols en els seus territoris. Per Gran Bretanya era necessari
trobar un camp de l’humanitarisme transnacional que superés els interessos nacionals de
cada nació. En canvi, França en tenia prou en abolir l’esclavitud als seus territoris.
A partir de 1815 la situació va canviar. La Gran Bretanya es va considerar moralment capaç
d’intervenir en assumptes relacionats amb el tràfic d’esclaus: figura de Vizconde de
Castlereagh. En el context del Congrés de Viena s’estaven debatent moltes coses. Els
britànics hi van envien a Castlereagh perquè firmés un document a favor de l’abolicionisme
dels esclaus. Així, es va firmar una declaració el 8 de febrer de 1815 per totes les potències
participants del Congrés de Viena, excepte dues: Espanya i Portugal (tenien interessos en
que es mantingués el tràfic entre Àfrica i les Antilles). En aquesta declaració, Anglaterra hi
establia la potestat de controlar tots els vaixells que creuessin l’Atlàntic per saber si hi havia
o no esclaus. Pretenien controlar-ho i, en cas que sí portessin esclaus, serien sancionats.
Això eren normes en territoris internacionals, de manera que va ser el principi del dret
internacional. S’estableix per primera vegada una norma humanitària en el dret internacional.
Què hi ha darrere d’aquest gir?
Per què va passar a Anglaterra alguna cosa així? Quins interessos geopolítics hi havia? El
tema de l’esclavitud estava al centre de la política. Hi ha molts de llibres i debats q intenten
respondre aquestes preguntes i apunten que darrere hi ha una relació entre capitalisme i
esclavitud.
Seymour Drescher apunta que el final del tràfic d’esclaus no tan sols es podia explicar atenent
a factors econòmics. S’ha de considerar també el context cultural de la Revolució Francesa
perquè Gran Bretanya pugui articular el seu punt de vista. En certa manera, apunta que va
ser la Revolució Francesa que va servir també com a reactiu a l’empenta abolicionista
britànica. Increment de rivalitat entre Napoleó i Gran Bretanya com a influència important.
Cas d’Espanya
Espanya va ser l’últim país europeu que va abolir l’esclavitud. A l’entorn internacional, tan
sols Brasil va abolir-la després. Espanya va firmar al segle XVIII un tractat però no el va
complir, ja que l’esclavitud va ser important per Espanya al segle XIX. Als manuals,
l’esclavitud al segle XIX no existeix, no es menciona. Però és un moviment molt important.
Fins al 1886 Espanya no aboleix de forma legal l’esclavitud.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 14
Principis del segle XIX, a les Corts de Cadis. Es van establir tres factors per l’emancipació
dels esclaus a Espanya:
* Situació internacional.
Es va pressionar perquè es firmessin els tractats amb altres països del Congrés de
Viena. Tractats amb Gran Bretanya el 1817 i 1835.
* Revolució liberal.
Tots iguals i sota un mateix paraigües jurídic? La Constitució de Cadis de 1812 excloïa
els esclaus. Hi havia un article que considerava que les persones d’origen afroamericà
quedaven excloses de la ciutadania, a no ser que demostressin mèrits per fer-ho.
* Situació econòmica.
Importància de la producció de sucre a Cuba. Context Espanya principis XIX, que es
mantindrà durant el segle: crisi financera important. Crisi endèmica. No tenia una font
d’ingressos espectacular, de manera que hi havia problemes.
Per entendre-ho tot, cal entendre el paper de Cuba i Puerto Rico. És l’època entre el
liberalisme i l’absolutisme que caracteritzen la situació a Espanya a principis del segle XIX.
El règim colonial a Cuba i Puerto Rico:
* No s’hi aplica la Constitució Espanyola.
* No tenen representació a les Corts.
* La màxima autoritat és militar.
* No existeix cap tipus d’Assemblea Legislativa. Fracàs de la Junta de Informació
d’Ultramar (1865-1866).
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 15
En la dècada de 1860, l’abolicionisme pren força:
Þ El 1865 es crea la Societat Abolicionista Espanyola.
Þ Des de 1865 es publica el diari El Abolicionista.
La situació canvia amb una revolució el 1868 (la Gloriosa). Va ser un punt d’inflexió. Hi va
haver un canvi polític a Espanya. Es va fer fora la reina i es va canviar la constitució. Va
suposar l’inici del Sexenni Democràtic. Què passa en aquest període?
* Caiguda de la monarquia.
* Instauració del règim republicà.
* Tornada a la contrarevolució.
* Figura de Cànovas del Castillo.
També va començar la Guerra dels Deu Anys. Va ser la primera guerra d’independència
cubana contra les forces reialistes espanyoles. Els cubans també volien representació. Els
que més temien les revolucions cubanes són els que més interessos tenien en la producció
del sucre. Així va ser com es va iniciar la Guerra dels Deu Anys.
El colonialisme és un factor de mobilització. Hi va haver voluntaris catalans en la guerra de
Cuba de 1869. Amb la instauració dels sistemes liberals s’havia de decidir què fer amb els
esclaus.
Llei Moret (1870). Moret era un republicà espanyol. Davant la situació bèl·lica, va fer una llei
preparatòria del final de l’esclavitud, una llei perquè poc a poc aquesta arribés al seu final.
* Llei de ventres: els fills de les esclaves ja no serien esclaus.
* Apareixen integristes vs. independentistes.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 16
Polarització social respecte l’abolició:
* Cercles Hispànics Ultramarins vs. Societat Abolicionista Espanyola.
* Intregristes vs. independentistes.
Llei del 22 de març de 1873. Abolició de l’esclavitud a Puerto Rico.
Pau de Zanjón (1878). Va ser un pla per abolir l’esclavitud a Cuba. Durant els vuit anys
següents es permetria, però no seria una abolició truncada, sinó progressiva i pausada.
* Llibertat dels negres que havien lluitat en les files integristes.
* Projecte de llei per l’abolició de l’esclavitud a Cuba (1879): patronat de 8 anys; decret
el 17 de febrer de 1880; 1886, que s’abolia l’esclavitud definitivament.
Així acaba l’esclavitud, que havia començat amb el descobriment d’Amèrica.
4. L’EMANCIPACIÓ DE LES DONES
Per qüestions de gènere, les dones estaven excloses de la participació pública i no eren
considerades població activa. Però no es pot entendre la societat del segle XIX sense la
perspectiva de gènere. És quelcom present en tots els processos històrics.
Edith Lanchaster. No és cap personatge històric rellevant. Era una activista del feminisme. El
seu pare era un petit burgès anglès. Lanchaster va prendre la posició de defensar qüestions
de classe i lligar-ho amb la lluita de les dones. Va establir una relació amb James Sulivan,
una relació fora del matrimoni. Això en el món burgès, tal i com va definir el seu pare, era “un
suïcidi social”. El pare va aconseguir que es poses a Sullivan en un manicomi. Aquest cas
mostra com els propis valors burgesos reduïen els espais de participació a la ciutat. La dona
estava sotmesa a l’home, al mateix temps que a un sentiment de feminitat.
Moviments sufragistes
L’accés al vot va ser de les lluites més importants. Durant la segona meitat del segle XIX, els
moviments sufragistes es van expandir per tot el món. Les dones volien formar part de la
ciutadania activa. Reclamaven el dret a votar i a ser escollides.
Però l’accés al sufragi femení va ser una acció llarga:
Þ 1862. Suècia. Eleccions locals. Dones contribuents.
Þ 1863. Finlàndia. Eleccions locals, comunes rurals.
Þ 1867. Nova Zelanda. Eleccions locals, dones contribuents.
Þ 1869. Wyoming.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 17
Þ 1870. Utah.
Þ 1872. Finlandia. Eleccions locals, comunes urbanes.
Þ 1885. Nova Zelanda. Eleccions locals.
Þ 1887. Kansas.
Þ 1893. Tasmania, Nova Zelanda.
Þ 1902. Australia.
Þ 1906. Finlandia.
Þ 1908. Dinamarca. Eleccions locals.
Þ 1913. Noruega.
Þ 1915. Dinamarca, Islàndia.
Þ 1917. URSS.
Þ 1918. Àustria.
Þ 1919. Alemanya, Txecoslovàquia, Paisos Baixos, Polònia i Suècia.
Þ 1920. Estats Units.
Þ 1924. Mongolia.
Þ 1928. Regne Unit.
Þ 1931. Espanya, Sri-Lanka.
Þ 1932. Brasil, Tailàndia.
Þ 1934. Cuba, Turquia, Uruguay.
Þ 1944. França.
Þ 1946. Itàlia.
Þ 1953. Mèxic.
Þ 1954. Colombia.
Þ 1971. Suïssa.
Þ 1976. Portugal.
Þ 1984. Liechtenstein.
A Espanya les dones no van poder votar fins el 1933.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies
TEMES 5-6 IMPERIALISME: EL SEGLE D’EUROPA
RELACIONS INTERNACIONALS: CAP AL GOVERN DEL MÓN 1. Imperialisme
• Nou imperialisme
• Què explica l’imperialisme a finals del segle XIX
• Expansionisme europeu
• Internacionalitació
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 1
TEMES 5 - 6 IMPERIALISME: EL SEGLE D’EUROPA
RELACIONS INTERNACIONALS: CAP AL GOVERN DEL MÓN
IMPERIALISME
Marchand. Famós general francès. Protagonista d’un conflicte França vs. Alemanya.
Any 1898. Espanya perdia els seus últims territoris d’ultramar. Es produeixen canvis entre la
relació d’Europa i el món.
Construcció imperial. Hi ha una topada entre el projecte de França, que vol controlar Àfrica
d’est a oest; i Gran Bretanya, que els seu projecte és connectar nord amb sud. Es troben a
Fasoda (Sudan del Sud) el 1898. El conflicte es resol a favor dels anglesos, però amb
amenaces directes de guerra. Aquest cas posa de manifest que s’han d’entendre el
nacionalisme i l’imperialisme com a processos d’estreta relació. Són processos vinculats entre
si a llarg termini.
L’expansió europea cap a fora d’Europa no és quelcom que sorgeixi al segle XIX. Amb
l’anomenat “descobriment d’Amèrica”, els europeus es llancen a controlar nous territoris,
sovint amb mètodes d’expansió controvertits.
1870. S’obre una nova etapa i noves dinàmiques de control. S’anomena el nou imperialisme.
Els historiadors que l’han estudiat asseguren que es diferencia de l’imperialisme del segle
anterior.
Tenir en compte:
* L’expansió imperial va obligar als líders dels estats a reconsiderar la naturalesa de la
nacionalitat que volien encarnar.
* L’experiència de l’expansió imperial va definir identitats patriòtiques.
Nou imperialisme
Període 1870 – 1914. Gran Bretanya, França, Alemanya... pràcticament tots els grans països
europeus estan posats en la carrera imperialista. Brasil també controla diversos territoris.
Les característiques de l’imperialisme són diferents segons del segle del qual parlem.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 2
Què explica l’imperialisme a finals del segle XIX?
Noves dinàmiques imperialistes. Hi ha vàries interpretacions:
* Interpretació econòmica.
En realitat no hi ha capitalisme sense aquest procés d’expansió d’europeus.
L’imperialisme és la fase prèvia al capitalisme. Idea que Marx ja havia apuntat a El
capital. És una visió marxista-leninista. Lenin, de fet, també fa una interpretació
econòmica, a la qual hi ha contribuït nombrosos acadèmics. S’apunta a la importància
del món financer.
Þ El imperialismo, fase superior del capitalismo. Lenin.
* Importància de les crisis perifèriques.
Per què Gran Bretanya envaeix Egipte? Pregunta exemple. Visió més al detall. Gran
Bretanya quan ocupa el nord d’Àfrica i Egipte aconsegueix tenir sota el seu poder el
Canal de Suez. Conflictes i rivalitats colonials.
Per tant, el que s’està apuntant en aquests debats era que hi havia una sèrie de condicions
que feien que les coses anessin canviant.
Hi va haver certes “precondicions” generals per l’avançament territorial europeu i el control o
influència indirecte sobre els no-europeus. La nova fase d’expansió imperial va coincidir amb
els estats-nació d’Europa, Amèrica i Japó i també amb el sorgiment de moviments
nacionalistes extraeuropeus.
Van emergir, també altres respostes sobre per què es donen aquests moviments. Nous
mecanismes per un nou control d’Europa. S’apuntava a un nou imperialisme estretament
vinculat al nacionalisme més enèrgic d’Europa. Per tant, l’imperialisme i el nacionalisme eren
parts d’un mateix fenomen. Va ser un gir conservador de l’imperialisme (segons Hobsbawm).
Dos factors pels quals el nacionalisme va ser un element clau en qualsevol teoria sobre
imperialisme:
* Augment del nacionalisme europeu.
* Creixement del sentiment nacionalista entre els pobles colonitzats o sota amenaça de
colonització.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 3
Expansionisme europeu
Dos factors importants que expliquen l’expansionisme europeu:
* Prestigi nacional.
Aconseguir un imperi donava prestigi. Tenir colònies. Motius pels quals els europeus
decideixen envair el nord d’Àfrica. Era un prestigi tant cap a la comunitat internacional
però també cap a dins, intern. Implicava vendre la marca cap a la pròpia població.
Imatge de “gran país que s’expandeix i va més enllà de les seves fronteres”. Això
servia, al mateix temps, per tapar problemes econòmics que afecten als estats. Cas
del projecte d’Odonnell, que aglutina persones amb diferents ideologies.
* Competència internacional.
Decadència britànica. Bismarck busca un paper d’àrbitre.
Com de beneficiós va ser això per a les potències? Va costar diners? Els grans organitzadors
del nou imperialisme no eren capitalistes internacionals, sinó governs nacionals que
fomentaven els interessos comercials dels seus propis ciutadans per avançar-se a possibles
competidors.
Procés de transnacionalització: els estats ja no importen tant.
Llibre World Connecting. Es parla d’internacionalització. A partir de 1815 (Congrés de Viena)
es van posar les primeres bases del que un segle després, el 1915 amb la creació de la
Societat de Nacions, serien les bases de una construcció supranacional. A partir de 1815
l’estat europeu i el colonialisme occidental van començar a imposar un nou patró internacional
al vell ordre mundial. L’estat-nació comença a dominar les xarxes globals. El resultat de les
revolucions provoca un estat liberal més fort, que tindrà més pes.
Per tant, la globalització no comença amb Internet, sinó que és un procés amb un llarg
recorregut històric. Al segle XV ja hi ha un precedent quan es connecta el comerç a través de
territori marítim. Rutes de la seda, volta al món de Magallanes... Això va ser la primera onada de globalització (o primera fase).
Per què es caracteritzava la primera fase de globalització?
* Peregrinacions.
Sobretot per l’islam. Es duien a terme rutes que portessin els musulmans a una
peregrinació a la Meca almenys un cop a la seva vida.
* Imperis universals pre-moderns.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 4
Movien productes, idees i gent. Cas de la plata, que ve de les Amèriques, passa ràpid
per Europa i va a Xina, on moltes elits ho compraven. Cas també del tabac: es produïa
a Amèrica però va arribar a la Xina, on es va instaurar una nova pauta de consum i
una part de la població de l’interior en consumia.
* Consum de bens preciosos i exòtics.
Ceres, ceràmiques... Canviaven les formes de distinció de les classes privilegiades
europees.
A les ultimes dècades del segle XIX, tot i això, les pautes de globalització van canviar. Es van
començar a aplicar pautes d’internacionalisme en les relacions entre estats. 1870 – noves
formes de globalització. En que canviava respecte el segle anterior? L’estat hi tenia més
rellevància. Ja no eren agents ni actors concrets com els comerciants qui movien productes.
Tampoc els comerciants qui portaven la ceràmica de Xina cap a Europa, ni especies, ni es
moguin pel Mediterrani. Al segle XIX això ho feia l’estat. L’estat s’apropia d’aquestes formes
de globalització.
Com ho feien els estats? Els conceptes de sobirania nacional es van anar expandint. El
panorama ideològic del món internacional modern es veia com un diàleg entre entitats
polítiques iguals amb drets uniformes. Contracte i relació entre iguals, entre països europeus.
La tendència universal inherent a les noves teories dels drets individuals i grupals va
començar a crear vincles extranacionals. Es va configurar una espècia d’embrionària societat
civil internacional. Actualment també s’està una mica en aquesta dinàmica (gran dia sobre el
clima en grans capitals europees, es l’equiparable avui dia).
Com es configuren les noves relacions entre estats. Les bases d’aquestes dinàmiques es
posen al final del segle XIX. Tres exemples:
1. Grans migracions entre pobles.
Titànic. Viatges transoceànics. Moviments de població d’Europa del sud i occidental
que anaven cap a les Amèriques amb l’objectiu de trobar millors condicions de vida.
Controls als ports.
2. Acords comercials formals entre nacions. Comerç.
Les relacions comercials entre estats van marcar les pautes històriques entre
societats. Les relacions passaven a estar més burocratitzades i l’estat estava darrere
dels moviments comercials. Establiment de consolats.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 5
3. Nous hàbits físics.
Cas de l’esport. Mundials de futbol i altres esports. JJOO a finals del segle XIX. Cada
quatre anys es duen a terme. Molt a veure amb noves maneres d’entendre la
masculinitat, la feminitat i les relacions entre estats. Es configuren un seguit de normes
internacionals.
Internacionalització
L’autor que millor ha tractat aquests aspectes de la internacionalització és Mark Mazower.
Governing the world. Explica les bases del procés d’internacionalització i d’on vénen els
problemes que hi ha. Quins són els seus arguments i les seves idees?
Considera que hi ha diferents manifestacions d’internacionalització ja en el segle XIX. Esforç
en gestionar les relacions entre grans potències. Com?
* Cooperació intergovernamental.
* Trobades regulars.
Un exemple d’això, els acords que s’estableixen al Congrés de Viena. És el cas de la Santa
Aliança, una aliança entre estats absolutistes que pretenen que torni a existir el liberalisme
en els estats. Voluntat de recuperar l’absolutisme. A Espanya passa als anys 20 amb la
revolució de Riego.
Com a reacció al sistema de concerts d’Europa, sorgeixen diferents visions de principis que
haurien de guiar l’internacionalisme:
* Comerç lliure.
* Nacionalisme.
* Comunisme.
* Dret internacional.
* Progrés científic.
Exemple de diferents visions: Internacional blanca / internacional liberal. Es duu a terme per
reivindicar el comerç lliure, nacionalisme, comunisme...
La idea de govern internacional comença a sorgir a finals del segle XIX.
Es tracta d’establir mecanismes de dret internacional en un pla transnacional. Codificar i
professionalitzar la pràctica del dret internacional. Transformació gradual de les xarxes
globals en xarxes internacionals.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 6
Primeres bases del dret internacional: creació d’espais supranacionals que incideixen en el
progrés científics. Associació de psiquiatres, metges... premis com el Premi Nobel. Creació
d’una societat científica internacional.
Per tant, amb el que conclou Mazower és que la idea de govern internacional comença a
sorgir a finals del segle XIX. Quan s’arriba a finals de la Primera Guerra Mundial ja es pot
pensar en solucions que impliquin la majoria de països. Cas de la Societat de Nacions,
precedent directe de les Nacions Unides.
En el segle XIX, les dècades finals, són el moment de professionalització dels diferents oficis.
Es professionalitza la pràctica del dret internacional.
El que hi ha darrere de tot això és la transformació gradual de les xarxes globals en xarxes
internacionals. Dos clars exemples:
* El passaport.
És quelcom que va sorgir per controlar el trànsit de persones entre països. Existien a
l’edat moderna, el feien servir els revolucionaris francesos però va ser a finals del
segle XIX quan van emergir els moviments socialistes i comunistes que les autoritats
volien controlar els moviments i activitats de la gent.
* La Creu Roja.
Moviment humanitari. Abolició del tràfic d’esclaus. 1860.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 1
Tema 1
McPhee -RF: primera vegada que el poble d’un extens i populós país es reorganitzava en base al principi de sobirania popular. -Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà: representava la fi de l’estructura absolutista, senyorial i corporativa que caracteritzava l’AR. Declaració a favor del liberalisme i el govern representatiu.
Lafayette -Militar de prestigi que dirigia la RF. -Escriu la Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà. Va influir en la declaració nord-americana (la Virginia). -Cas paradigmàtic de perfil transnacional.
Emmanuel-Josep Sieyès -Tercer estat a França: “ho és tot però a nivell d’ordre polític no és res”. Robespierre -Líder de la RF. Terror. Tim Blanning -Napoleó. En destaca la tornada dels emigrants, el concordat amb l’església catòlica i el Codi Civil
Napoleònic (1904). Michael Broers -Divisió imperi Napoleó entre imperi interior i imperi exterior. C.A.Bayly -“La idea que el poble tingués drets i pogués actuar com una força creativa i revolucionària es va
globalitzar”. Bolivar -Lidera un dels exèrcits independentistes revolucionaris al sud d’Amèrica. Guanya a les tropes
espanyoles. Patrick O’Brien -RI: no s’ha generat cap teoria general de la industrialització, de cap classe.
Werner Abelhauser -Corporacions econòmiques en la “segona revolució econòmica”. Tema 2 Oldknow -Un dels grans fabricants de cotó a Gran Bretanya en la RI.
Charles Dickens -Descripció de Manchester (en el fragment Coketown). Jan de Vries -Revolució industriosa. “Transformació en els desitjos del consumidor”. Kenneth Pomeranz -Llibre “La Gran Divergencia”. Quan, on i per què es va produir un distanciament a nivells de creixement
i desenvolupament entre Europa i la resta del món. Adrian Hastings -Autor primordialista. Setn-Watson -Autor primordialista. Tema 3 J. José García González -Autor primordialista. “Historia de Castilla. De Atapuerca a Fuensaldaña”.
John Hutchinson -Autor etno-simbolista. Anthony Smith -Autor etno-simbolista. Concepte d’ètnia com a “percepció de la unitat individual i cultural”. Roger Brubauker. -Autor modernista. La revolució crea l’estat-nació i dóna vida al nacionalisme.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 2
Eric J.Hobsbawm -Autor modernista. L’equació nació-Estat-poble té lloc des de la Revolució Francesa. -Sobre nacionalisme i estat-nació. A partir de 1870, transformació del nacionalisme: s’abandona el principi del lindar, es basa en l’etnicitat i la llengua, fa un gir conservador.
John Breuilly -Autor modernista. El nacionalisme és una forma de comportament polític modern. Ernest Gellner -Autor modernista. El nacionalisme tan sols és possible en un context d’Estat industrialitzat. El
nacionalisme genera la nació. Tayllerand -Diplomàtic francès que va al Congrés de Viena. Tema 3 Princep Metternich -Polític, ministre d’exteriors d’Àustria. Fa propi el projecte d’Europa de la Restauració, basat en la
sobirania monàrquica i la col·laboració. Abad Menenghini -Abad revolucionari. Entra al territori de Nàpols. Revolucions 1920. Giuseppe Mazzini -Polític italià. Manifest a Jove Itàlia 1832. Evidencia que el model de la Restauració és insostenible i
cal un canvi. Independència, unitat i llibertat com a característiques dels revolucionaris liberals. Rafael de Riego -Revolucions 1820. Cabezas de San Juan. Gugliemo Pepe -Revolucions 1820. Avellino (dues Sicílies). Alexandros Ypsilanti -Revolucions 1820. Laci (actual centre de Romania).
-Clau en la independència de Grècia. Apostol -Revolucions 1820. Apostol (actual Ucraïna). Otto Von Wittelsbach -Monarca imposat a Grècia després de la independència (1830). Österhammel -Revolucions 1848. Diferents focus revolucionaris.
-Gir conservador del nacionalisme. Sperber -Revolucions 1848. Llibre més important sobre les revolucions. Necessitat d’un punt de vista positiu.
Conseqüència de 1789. Accelerar les burocràcies estatals. Brendan Simms -Alemanya com a espai de contenció fonamental. Thomas Mann -Llibre “Els Buddenbrock”. Descripció contorns culturals de la burgesia. Rosa Luxemburg -Xoc entre burgesia i proletariat. Tema 4 William Makepace -És a la burgesia a qui s’ha de mirar per una Anglaterra segura.
François Furet -Historiador francès. La burgesia com la classe que amb les seves activitats han destruït progressivament la societat aristocràtica fundada en les jerarquies des del naixement.
Marx i Engels -Crítica al liberalisme. “Un fantasma recorre Europa” (Manifest comunista). -Socialistes científics.
Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 3
Volpedo -Autor quadre “El cuarto estado”. Charles Fourier -Socialista utòpic. Duu a terme els falansteris.
-La dona cm a actor més important que l’home. Proudhon -Socialista utòpic. Tema 4 Ferdinand Lasalle -Fundador primer intent de partit socialdemòcrata (ADAV).
Paul Lafargue -Enviat per Marx a Espanya després de la Primera Internacional. Pablo Iglesias -Fundador del primer partit socialdemòcrata a Espanya. William Wilberforce -Fill d’un pastor protestant, porta l’abolició del tràfic d’esclaus com un dels temes centrals al Parlament
britànic. Vizconde de Castlereagh -Enviat de la Gran Bretanya al Congrés de Viena, firma un document a favor de l’abolicionisme dels
esclaus. Seymour Drescher -RF com a reactiu a l’empenta abolicionista britànica. Moret -Republicà espanyol. Llei Moret. Edith Lanchaster -Activista feminista. Marchand -General francès. Protagonista conflicte França vs. Alemanya. Temes Hobsbawm -Imperialisme i nacionalisme com a parts d’un mateix fenomen.
5-6 Odonell -Exemple prestigi nacional de l’expansionisme europeu. Aglutinar persones de diferents ideologies. Llibre World Connecting -Internacionalització Mark Mazower -Autor llibre “Governing the World”. Bases del projecte d’internacionalització.