INTERPRETACIÓDEL VUITCENTS CATACA

Quan parlem de la Catalunya del segle XIX (1)ens referim a un Deríode históric que no comença

precisament a l'any i800 ni fineix al 1899. Es

indubtable, peró, que compi es en els limas de la

passada centúria, hi ha un tomb complet de la

civilització catalana, si val a anomenar així la sin

gular expressió humana del nostre poble. I així

com no tindria cap interes de tallar en la história

una rodanxa de cent anys a l'atzar d'una divisió

cronológica, és commovedor de precisar un estat

vivent, una estació, un ressorgiment o una deca

dencia, o anem a dir un tomb en la vida d'una

nació.No cal dir que la nació catalana forma part

d'aqueixa constellació cultural que precisem perfectament quan parlem de l'Occident europeu. Peró

en aqueixa, com en totes les grans constellacions

culturals, cada nació hi fa el seu joc, propi i ca

racterístic, necessari, per modest que sigui, per a

la bona gravitació del conjunt. Així en parlar del

segle x.nc catalá suposem prou conegut el se

gle XIX de l'Occident europeu i volem referir-nos

al paper que ha fet Catalunya en aquell conjunt,a com s'han produit aquí els moviments polítics,les escoles, els corrents migratoris, l'evolució eco

nómica, l'esclat de les arts i de les ciencies de la

civilització occidental, en la passada centúria.

* * *

Laprimera observació que cal fer en començar a

dir qué ha estat el segle XIX catalá, és que hi ha

més d'un segle XIX perque, própiament parlant,diverses manifestacions tenen el seu, i que aquei

(1) Amb el títol "La Catalunya del Segle xix" fou

llegit aquest treball en frances, el dia 17 de febrer

de 1932, en conferencia que va organitzar la Fundació

Cambó per a l'Estudli de l'Art en el Mediterrani Oca.-

dental en l'Institut d'Histoire de l'Art de la Universitat

de París. L'autor hi ha afegit notes bibliográfiquesalgunes addicions que són conseqiiIncia d'estudis poste

riors. El Director de la Fund2.ció, Mr. Lavedan, va auto

ritzar aquesta edició catalana, gentilesa que es complauen agrair-li l'autor.

20

xes ,manifestacions no sois no foren isócrones,sinó que unes començaren i acabaren abans o

després de les altres i que fins tingueren cada una

llur durada diferent. Si precisem els límits d'algunes d'aqueixes manifestacions haurem avançat un

xic en la comprensió de la cosa complexa a la

qual ens referim quan parlem del segle XIX catalá.Hi ha, per exemple, el fet polític, que dura uns

vuitanta anys : comença arran de la guerra de la

independIncia i mor en el temps de l'ExposicióUniversal de Barcelona. Durant aquest període,Catalunya es comporta amb tota la identitat possible en els períodes de transició, pren part en la

revolució espanyola, lluita en les guerres civils i

arma batallons de voluntaris que van a l'Africa

i a Cuba i s'allisten per a la defensa de la República de 1873. El catala representatiu del segle dinove

polític és Joan Prim. Closa l'Exposició Universal,Catalunya no sent, ni tornará a sentir, aquellamena d'expansió política : no forma batallons de

voluntaris per a les guerres de Melilla i de Cuba,i quan els soldats tornen vençuts d'America En

Joan 'Maragall ja pot escriure el seu : Adéu,Espanya!

Hi ha un segle xix literari que obre Bona

ventura Caries Aribau en escriure l'any 1833 (2)(és a dir, aquest és l'any de la publicació en El

Vapor) les seves trobes que •avui tothom coneix

per l'Oda a la l'Urja. Aquest segle, més breu

que l'anterior, dura fins a la segona tongada de

L'Avenl. El preludia la creació deis Estudis Generals de Barcelona, oberts en 16 de febrer de 1822,tancats per la Junta de Justicia en 1823 i tornats

a inaugurar en 19 de novembre de 1836 amb el

discurs del Dr. Albert Pujol que començava així :

"La venganza de un déspota arrancó en 1714

a Barcelona la antiquísima e ilustre Universi

(2) El Vapor, en la seva edició del dia 24 d'agostde 1833, en publicar la composició escrita per a celebrarla festa de Gaspar Remisa, banquer catalá de Madrid,en la casa del qual havia entrat a treballar B. C. .Aribau,l'any 1826, per recomanació del bisbe Torres Amat, amb

el títol "La Patria" (Trobas) deja: "Nosaltres la presentem als nostres lectors amb el mateix orgull patriatic que

un Escoces presentaria els versos de Walter Scot als

habitants de la seva pdtria".

dad..." (3). Aquest segle veu el retorn de la Universitat de Cervera a Barcelona i la dissolució dela Real Junta Particular de Comercio (1847) iculmina en els Jocs Florals, restaurats en 1859. Lagran figura d'aquest segle fou Mossén Cinto Verdaguer, per més que el caracteritzen millor EnJoaquim Rubió i Ors, En Víctor Balaguer iN'Angel Guimerá.

Un altre segle xix és el de les arts, que no co

mença própiament fins als anys 40, amb la tornadade Roma d'En Pau Milá i Fontanals i d'En Claudi Lorenzale i arriba fins als començaments delsegle xx. Extingida la Junta de Comerç o, mésben dit, limitada la seva acció a la consulta en ma

téries económiques, s'establiren a Llotja, l'Académia de Belles Arts i l'Escola de Belles Arts quepresidiren la formació de les noves promocions depintors, dibuixants i escultors durant tot el se

gle xix. Les grans figures d'aquest segle f oren

N'Anselm Clavé, En Mara Fortuny, En RamonMartí i Alsina, i En Venanci Vallmitjana i jodina que N'Antoni Gaudí.

Entre els exemples de inanifestacions catalanesque tenen una vida a part en el segle xix, és forçasingular el de la filosofia. Escadusserament havia estat creada en 1815 (4) la Societat Filosófica,que fou dissolta en 1821 i poc després es donarena Barcelona cursos de filosofía (5). Peró fins queEn Ramon Martí d'Eixalá no comença a explicarles seves lliçons a la Reial Academia de Ciénciesi Arts, no pot parlar-se d'un moviment filosófic.En poc temps produeix les grans figures de Jaume

(3) Es a dir, aquestes són les primeres paraules delprefaci (Discurso que en la inauguración de los Estudios Generales establecidos en la ciudad de Barcelonapor su Excmo. Ayuntamiento, con aprobación del senorJefe político de la Provincia, leyó el Dr. D. AlbertoPujol, encargado de la cátedra de Instituciones canónicas, Vice-Presidente de la Junta de Profesores de dichosEstudios, Canónigo de la Iglesia Colegial de Santa Anade esta ciudad, socio residente de las Academias de Buenas Letras y Ciencias Naturales y Artes de la misma ycorrespondiente de la Matritense de la Historia, individuo de las Sociedades Económicas de Barcelona y Lérida, en 19 de noviembre de 1836". Barcelona, Itnprentade don Antonio Bergnes, calle de Escudillers, n.o 36,1836. Página 3).

(4) La sessió inaugural es celebrá el dia 4 de juliolde 1815. Diccionario Biográfico y Bibliográfico de Escritores y Artistas Catalanes del siglo xxx, por D. ANTONIO ELÍAS DE MOLINS, Barcelona 1889. Tomo I, página 123.

(5) Mereixen ésser recordades les dissertacions del'abat Zafont (1828 i 1831). Vegeu Les Tendéncies Filosófiques a Catalunya durant el segle XIX de JAUM1ESERRA HUNTER. Discursos llegits en la "Real Academiade Buenas Letras", de Barcelona, en la solemne recepció pública del Dr. D. Jaume Serra i Hunter, el dia 27de desembre de 1925. - Barcelona, 1925, pág. 12.

Balmes i Francesc X. Llorens i de seguida declina tan profundament que l'aparició del Dr. Torrasi Bages té l'aire d'un ressorgiment, i, pel seu intent de crear una escola catalana, pertany mésaviat al segle xx.

Encara hi ha una altra manifestació que no delimitaré perqué cau enfora deis marges d'aquesttreball : el renaixement económic de Catalunya que,com diu Joan Amade (6), procedeix l'esclat literari. El seu acabament es caracteritza per la mortsense successió cívica deis grans patricis que forenfins a les darreries del segle xix l'ánima individualista de la nostra vida económica.

Per més que no hagin estat isócrons, tots aquestsmoviments constitueixen els diferents aspectesd'aquest tomb de la nostra existéncia collectivaque tots coneixem pel segle xix catalá, per talcom en tots es manifesta el nostre poble amb signes característics comuns i formen com ara un

estel o una rosa, per l'estil de la rosa deis ventsamb raigs de diferenta intensitat i llargada queemergeixen d'un focus més resplendent comú.

11

No tindríem una idea prou clara del segle xix

si no eliminávem aquests elements de confusióque són els homes i les institucions de traspás, elsprecursors i els retardataris. Poques vegades co

mencen les ondes seculars amb un succés o amb lafundació d'una entitat o amb la publicació d'unaobra que permetin d'establir una separació per mar

ges verticals. Gairebé sempre, quan ja ha començatel nou segle, encara continua l'agonia del passat.

Dama. Campeny, el gran escultor catalá quedes del 1798 entrava a les oficines de restauraciód'obres d'escultura del Museu Vaticá, en retornar a Barcelona, l'any 1815, ja és un home ma

dur (7) I aixó no obstant, viu fins a l'any 1855 isegueix, primer com a Director d'Escultura del'Escuela de Nobles Artes i, des de 1848, com a

académic i professor d'Escultura (8), quan elspródroms del moviment artístic vuitcentista han

(6) Origines et Premiéres Manifestations de la Renaissance Littéraire en Catalogue 044 XIXe. Silele, parJEAN AMADE. Toulouse, Edouard Privat, éditeur, 1924."Avant done d'étre littéraire, la Renaissance fut eco

nornique; ceci a préparé ou rendu possible cela", págin129.

(7) L'Escultura Catalana Moderna. Vol. II. El: Artistes. FELIU ELIAS, Editorial Barcino, Barcelona, 1928,Pág. 41.

(8) En desfer-se l'organització de la Junta de Comerc fou nomenat membre de l'Academia Provincialde Bellas Artes i professor d'Escultura de la EscuelaProvincial de Bellas Artes. Vegeu Diccionario d'A. ELIASDE MOLINS, pág. 360.

21

arribat ja al seu meridia. El seu art clássic tra

vessa impertorbable, gairabé tota la durada delromanticisme, i és un cas de penetració del se

gle XVIII en el cor del dinou.De quin segle foren En Joan Maragall i N'Ig

nasi Iglésias ? Tots dos pertanyen a L'Avene, peról'un i l'altre i, encara mé.s el segon, tenen mésd'un caire vuitcentista, semblant al cas de Goetheque allarga, fins al 1832 l'Alemanya del segle XVIII.

N'Angel Guimerá no mor fins l'any 1924 i el seu

art no tramunta el segle XIX. Els Jocs Florals, queencara subsisteixen, són una supervivencia gensalterada del vuitcents. L'Orfeó Catalá que, pel seu

repertori més propi, ens realitza una concepciófolklórica i, per tant, compresa en l'ideal artísticdel segle XIX, per la seva técnica en l'execur.16deis grans corals de Bach, Haydn i Beethovenpertany al nostre segle XX.

Força sovint les dades del naixement i de lamort no permeten classificar l'obra d'un home o

d'una institució, ni tan sois pot fer-se aixó prenentper base el moment culminant de llur vida. Hi ha

fenómens més avançats o més endarrerits que elsfenómens contemporanis seus. Així Robrerio, queja treballa en 1811 i mor, en un naufragi, en

1838 (g), és essencialment una manifestació barroca própia del segle XVIII i deriva directament

del romanso popular. Mentre que, pocs anys després, en 1860, Federic Soler fa teatre del més pur

segle XIX. A les darreries del vuitcents estrenen alhora N'Angel Guimerá i N'Ignasi Iglésies i aixóque de la concepció artística de l'un a la de l'altrehi ha la mateixa distancia que separa l'Hernani,de Víctor Hugo i el Teatre de l'Oeuvre, de París.

El segle XIX catala queda així ben limitat i re

llevat, amb el fistó profund del seu començamentí de la seva fi, apuntats els fenómens transitoris i

les interferéncies amb el segle que el precedeixi el que li va al darrera. Per a projectar-lo ara

en una visró de conjunt que el deixi isolat entre

dues altres manifestacions ben caracteritzades, di

rem que el segle XVIII es rococó, que el segle XIX

és romántic i que el segle xx és técnic.El segle XVIII s'afaita, es posa perruca, vesteix

casaca i caiga curta i duu sabates amb sivella; el

dinou es deixa créixer exuberantment el cabell

del cap i el pél de la cara, estalvia l'or en els mo

bles i en els vestits, per als quals prefereix el blanc

i el negre, allarga els pantalons, atribueix la més

alta jerarquia al paltó, al jaqué i al barret de copa

alta, i substitueix la seda pel cotó. El segle xx

talla els cabells de les dones, uniforma el vestuarimasculí, afaita l'home i assenyala per l'escurçament i la transparencia de les robes una tendénciaal nu.

(9) FRANCISCO CURET, El Arte Dramático en el re

surgir de Catalunya. Barcelona, pág. 77 a 87. -Jean Amade. Obra citada; págs. 492 a 497.

22

El segle XVIII és cerimoniós, fred, d'un refinament formal, recoquillat, artificiós i arbitran; per

la seva filosofia de la illustració és universalitzant

i uniformitzant, generalitzador i sistema:tic ; l'home

hi viu sedentari, l'Estat arrodoneix en la monar

quia absoluta un poder despótic i superficial i re

dueix el món históric als pocs centenars de senyors

de la cort reial. El segle XIX és apassionat, vehement, tumultuós, compilador de codis, redactor de

constitucions on defineix els principis individualistes, destructor de les monarquies absolutes i de l'or

ganització gremial ; el polític hi pren el poder a

l'home de cort ; l'obrer hi substitueix l'artesa.;deixa la filosofia de la illustració per la de les

nacionalitats, peró només l'aplica a la ,reunióde les nacions disperses ; del banús passa a la

xicranda, de la xicranda a la caoba, d'aquestaal roure, i del roure a la noguera ; l'individualisme económic hi condueix al capitalisme materialista i la densitat del medi obliga l'europeu a

posar-se en marxa en cerca d'ambients econórnSics no tan densos per la més gran emigració de la história, que escampa arreu del mónla sang i la civilització deis occidentals ; les maquines modifiquen els sistemes de producció i de

transport que existien essencialment inalterats des

de feia milers d'anys, i el món históric s'eixamplaamb l'entrada de la burgesia. El segle xx s'anuncia com a burocrátic i, previ un període intensament particularista que duu a la lliberació de lespetites nacionalitats, prepara l'entrada de les mas

ses en el món históric i esclafa els drets individualsque les revolucions anglesa, americana i francesa

havien declarat inalienables i imprescriptibles i, si,per una banda, el domini de la técnica imposa la

preferéncia deis elements constructius i la condem

nació deis decoratius, l'art assenyala un retrocéscap a les concepcions cerebrals i una desviació del

realisme naturalista.

III

Aquest segle XIX que hem separat, limitat I, en

línies generals, caracteritzat, un xic arbitráriament,com succeeix sempre que es vol estudiar isoladament un fet biológic, o una funció orgánica o un

període de la história, presenta a Catalunya ca

rácters diferencials que comencem a estar proulluny d'ell perqué en puguem observar la perspectiva sintética.

El segle XIX catala és provincial. La persecucióbrutal, porfidiosa i uniformitzant que seguí la derrota en la guerra de successió, desemparada Catalunya del seu rei (i aixó volia dir aleshores moltesmés coses que avui), i per les nacions, que signarenla pau d'Utrecht, reduí els catalans a un estat gregari, durant la continuació del qual moriren de

mort natural, per estaborniment, una bona partde les gémoles que constituien la ciutadania cata

lana, de tal manera que entre els nostres coterranisdel segle xvii, continuadors a través de la decadencia política deis homes del període nacional, iels del segle xix, hi ha un barranc profund, una

veritable solució de continuitat. Tot aquell que no

parteixi d'aquest fet i vulgui judicar el segle xix

catalá amb els sentiments d'avui i amb la concepció nacional d'avui, construida amb la refacció es

piritual de l'ordre antic, cometrá una gran injusticia.

En el darrer terg del segle xviii l'opressió s'afluixa per innecessaria. Políticament, el catalá jasembla prou assimilat, i si encara subsisteixen eldret civil, la llengua i el vestit, és perque no fan capnosa a la concepció de l'absolutisme superficialsetcentista. Si aquell estaborniment arriba a con

tinuar, el dret civil i la llergua o s'haurien fos en

la codificació comuna o haurien quedat reduits a

a una manifestació costumista o a un patues man

cat d'expressió literarária, sense necessitat de vioIncia per part de la monarquia, ni sense recançani dolor per part del vençut.

Aquella fou, peró, una venturosa errada de Caries III. Així que arribá a Espanya, va remoure

els obstacles que s'oposaven a la constitució de laReial Junta de Comerç (1760). Pocs anys després,en 12 d'octubre de 1778 clava l'Ordenança i reglament de lliure comerç amb les Indies espanyoles.I a mitjans desembre de 1779 es feien a la mar en

el port de Barcelona les fragates San Francisco dePaula i Nuestra Senora del Rosario que forencomboiades per la fragata de guerra El Almogávar, pertanyent a la flota armada per la Junta deComerç a fi i efecte de netejar les costes catalanesde pirates algerians. Trenta anys més tard lanostra marina tenia dues-centes naus que feien laruta d'América (i 0).

El renaixement económic iniciat en el darrerterç del segle xviii prepara l'adveniment d'un nou

tipus de catalá, que no és continuació, ni afebliment del catalá anterior a la guerra de Successió,sinó un home nou, eixit d'un estat gregari, que en

fer-se ric té curiosItat per esbrinar que fou aquellaCatalunya d'abans de fet, definitivament, al pensar d'ell, desapareguda de la história. Les guerresamb França, quan Catalunya, que encara no té elervei militar, s'obliga a llevar i mantenir un exer

cit de 20.000 homes i, més tard, durant la dominació napoleónica, quan el catalá nou, que se sentespanyol, es ven obligat a defensar-se amb organitzacions própies, fan d'en l'home provincial quedurará fins a les darreries del segle xix.

(io) Historia de la Real Junta Particular de Comercio de Barcelona (1758-1847), por D. ANGEL RUIZ Y'

PABLO. Barcelona, Talleres de Artes Gráficas Henrich y

Cia., 1919, pág. 25 i següents i 176 i següents.

Aquest catalá es troba espanyol, peró ja hadescobert que és diferent deis altres. I li entra totseguit la passió per la história que li revelará com

fou abans aquella Catalunya que té un dret civil,que ha perdut unes llibertats, que no compren com

a expressió de la personalitat, sinó en la formade furs polítics, i que conserva una llengua quetal vegada seria possible de fer servir excepcionalment en la poesia lírica, peró que encara no pensautilitzar ni en les ciéncies ni en les lluites polítiquesque l'home nou sent profundament com a ciutadáespanyol.

El provincialisme deixa de recó la personalitat,perqué suposa que la unitat d'Espanya és un fetconsumat i amb el concepte que en el segle xix es

tédel prog-rés, el moviment ja realitzat és irreversible. De Castella, ni de Catalunya, ni deis altressuposats reialmes que, en ésser designats tots ambla mateixa dignitat, havien estat ja objecte d'unaprimera pressió anivelladora es suposa que nomésen resta la memória, perqué els antics pobles me

dievals han tornat a la primitiva unificació romana

i visigótica. Perque ni la vella designaciá destorbi,Espanya és dividida en províncies d'un tipus administratiu comú, i aixó es fa en nom del progrési de la llibertat.

El catalá provincial es dedica a la história com

aquell que fa excavacions en cerca de testimonisd'una civilització extingida i estima les institucionsdesenterrades i se'n fa un honor per una raá sem

blant a la que ens fa posar un noble orgull en lestroballes romanes. Es segur que les coses catalanesque encara no han mort ja no moriran. La llengua,els drets polítics i els civils, els balls i les cançons,els costums i fins la indumentá.ria són valorats pelcatalá provincial com a expresions típiques, que lifan goig perqué són seves i les vol conservar talcom estana fi de no esbravar el seu perfum, de no

aigualir el seu color, de no deixar perdre la seva

rancior característica.Aquest tipisme provincial és essencialment folk

lóric. El catalá que lluita en les guerres civils no téuna concepció clara de les velles institucions, queno vol restaurar perque responguin a un idealactual, sinó perque són seves i representen obscurament la tradició. Ell d'aixó en diu els furs, que sónuna joia, un record de familia, com la llengua i labarretina i la cançó. Totes aquestes coses estan jafetes i acabades ; no són própiament vida, sinófruit, i en elles no cal cercar virior trepidant, sinóel repós i la calma de les relíquies consagrades.Quan En Frederic Soler entre a cavall en el dominilingüístic dels jocs Florals i el vol vivificar ambles formes del catalá que ara es parla, En PelaiBriz i N'Antoni Bofarull s'escandalitzen de laprofanació (1 1).

(u) Es la batalla del catalet dels Jocs Fiarais contra

23

L'aspiració més atrevida del provincialisme cata

lá és l'hegemonia. En les bullangues deis anys 1835al 1843, en la segona guerra civil i en la revolucióde setembre el catalá vol ésser el primer, no lluitaper ell, sinó per Espanya, imposa en certs moments

la seva organització, fa penetrar el seu esperit en

les concepcions polítiques que els altres pobles no

arriben a entendre i, en alguns moments, com ara

els primers de la República de 1873, está a puntde fer triomfar la seva voluntat hegemónica. EnFrancesc Pujol ha estudiat f orça bé aquesta orientació política deis catalans en el segle xix, peró no

ha vist que aquesta era una conseqüencia del provincialisme, que cessaria en ésser substituit aquestper l'esclat definitiu del sentiment nacionalista (12).

Ni abans ni després del segle dinou manifestavaCatalunya aquesta pretensió d'hegemonia provincial. Calia per aixó sentir-se diferent perque on

no hi ha diferencia no hi ha primer, ni darrer ; peróera també indispensable rellevar la diferencia sobreun f ons comú, en el si d'una més ampla personalitat única. Tot el segle xix catalá és un esforç ins

tintiu del nacionalisme subconscient, el qual, a cópiade parlar, de descriure i d'estimar les formes que

havia revestit en el període nacional l'esperit de

Catalunya, la durá a retrobar-se, a descobrir-se.Ouan aixó succeeix, la voluntat d'hegemonia cessa,

com cau destesada la vela quan manca el vent.

Encara no ha perdut el catalá la vanitat queprové d'aquella morta voluntat d'hegemonia i que

consisteix en l'orgull d'haver estat el primer, d'ésser el millor : que si per aquí s'introduí la impremtaa Espanya, i si a Barcelona várem tenir primer elgas i l'electricitat ; deries que avui ens semblen tan

puerils, com la de no saber fer l'elogi de la nostra

metrópoli sense comparar les seves excellencies ambles que té o no té Madrid. Peró el catalá del se

gle xx no es mira el folklore com una caracterís

tica actual, sinó com una expressió histórica, ni

considera sagrats els furs antics, ni vol perpetuarel seu dret civil, ni té de la llengua un concepteestátic, perque ha retrobat l'esperit nacional que li

fará un dret civil nou i una llengua i una llibertatnoves.

Un fenomen característic d'aquesta extinció delprovincialisme catalá és el corrent emigratori. Durant tot el segle xix els catalans formen part del'emigració espanyola que desemboca a América.En el corrent comú és una vena diferenciada, i

el catalá que ara es parla de les Gatades i deis setmanarishumorístics, Un Tras de Papen El Noi de la Mare, etc.,etc. Les interferéncies foren, peró, força interessants.

Vegi's: Nits de Lluna, de FREDERIC SOLER 1 Cançonsde la terra, de FRANCESC PELAI BRIZ, que en el primervolum té un estudi sobre la poesia popular. Any 1866.

(12) FRANCESC PUJOL, Histaria de !'Hegemonía Catalana en. la Política Espanyola. Societat Catalana d'Edicions. Vol. LXII, Barcelona, i926.

24

tant a Buenos Aires, com a Montevideo, com a Méxic la colónia catalana és una colónia espanyolamés, com l'asturiana i la basca i la gallega, talmentque, en tornar d'América, el catalá parla una llengua xampurrada, claferta de formes i detritus fo

rasters. Peró així que a Catalunya es refá el sen

timent nacionalista, l'emigració a l'America cessa,

la població sobrant es concentra a Barcelona, les

colónies s'extingeixen per manca de renovació, i elsdarrers catalans que hi van, conserven una llenguai una pronunciacíó pures, perqué el sentiment na

cionalista els hi ha fet punta de diamant.

IV

La Catalunya del segle xix f ou una creació de

la classe mitjana. L'aristocrácia o s'havia extingito fou absent. Aixó no vol dir que si es feia una

llista deis dos-cents homes primers del segle no

trobéssim algun fill de familia nobiliária, com ara

els Vayredes, d'Olot, per més que la seva caracte

rística és més aviat la d'una familia pagesa.Quan, en 1758, es forma la primera matrícula

de la qual havia de sortir la Junta particular de

Comerç, de Barcelona, s'inscriuen cinc nobles quees posen el de peró que no ostenten cap més títol, dos cavallers, vuit ciutadans honrats i 26marxants. La Junta havien de constituir-la elstres cónsols, dos cavallers hisendats i set comer

ciants (13).Si ens fixem en l'origen de les més grans perso

nalitats vuitcentistes veiem predominar entre ellesels botiguers, els artesans i els cabalers de les fa

mílies territorials o més modestament pageses.

Aribau era fill d'un comerciant, el pare de Pan

Piferrer era veler de seda, Clavé, va apendre l'o

fici de torner, Pi i Margall neix en una botiga de

calcinaire, Dama Campeny tenia el pare baster,Balmes és de casa d'un pellaire, els Vallmitjanes,escultors, eren fills d'un teixidor de tovalloles,Martí i Alsina tenia el seu pare que feia de portera ca la Ciutat, Rubió i Ors nasqué en una impremta i Frederic Soler va treballar en una rellotgeria fins a l'edad de 32 anys. Els Milá i Fontanalseren d'una familia territorial i tant Verdaguer com

l'enginyer Ildefons Cerca i el matemátic LlorençPreses, procedeixen directament de la pagesia.

Tota aquesta gent está educada i disciplinada en

el treball, és generalment autodidacta i frueix d'unmodest benestar. Ni la miseria, ni l'aristocrácia,ni les grans fortunes intervenen en la renaixençavuitcentista. Tan poc preparada está Catalunyaper a la formació d'una plutocrácia en el segle xIx.

(id) Historia de la Real Junta Particular de Comerciode Barcelona (1758-1847), por D. ANGEL RUIZ Y P,ABto,Barcelona, 1919, pág. 26 i següents.

que es proverbial en ella la rápida decadencia deles famílies riques. L'avi fa la fortuna, el fill jafa prou si la conserva i el nét definitivament l'escampa. Ni hi ha collegis apropiats per a l'educació d'una aristocracia. En els de Valldemia, Carreres i el Collell es forma més aviat la classe mitjana adinerada, el fill del fabricant que, quan ésdestinat a seguir estudis superiors, un xic menyspreats pel que tenen d'aprenentatge d'un ofici, abandona el Collegi que ja de res no li serviria i es

matricula directamente a la Universitat.El segle XIX catala és, en conseqiiéncia, pobre.

Fa la ciutat de Barcelona i ja fa prou, i en totesles seves manifestacions es revela la modéstia deismaterials, la simplicitat de la decoració, la senziIlesa deis costums. Laciutat és el seu luxe, perquéles pedreres de Montjuic Ii permeten d'extreure'na bon preu els seus ca.rreus rosats. No hi ha méstertúlies que les dels cafes i, fins que s'encarrilal'Ateneo Catalán, els intellectuals fracassen en llurintent de fer-se un f ogar, reiteradament proposatamb la Societat Filosafica (de 1815 a 1821), ambla Societat Filonática, les Academies restauradesde Belles lletres i de Cibncies i Arts (r4) i els Estudis Generals i la Universitat. Manca el gust de laconversa entre persones escollides, que no potsentir encara la generació acabada d'eixir de lapedrera del poble, i tots els refinaraents són el re

sultat d'una primera ascensió, i senten l'home na

tural, que es poleix tard per a la galanteria i no

es pot fer de primer antuvi aquelles brides quemantenen la continéncia de l'expressió i que sónconseqüencia del tracte entre cavallers i de laselecció continuada a través de les generacions.

Per aixó la veritable comedia catalana no co

mençará a produir-se fins al segle xx, sense quec,algui desconéixer un cert instint d'ella en lesobres d'en Josep Maria Arnau (15). Lagatada ca

ricaturesca, la tragedia i el drama pagés omplenel nostre teatre en el segle dinou, perque el diálegdiscret, la intriga que s'insinua entre coixins ifaldilles de seda, escantonada i continguda pelsuau bornar de la vida de saló, ni el nostre públicels hauria entés ni els autors haurien tingut on

apendre-ho i encara menys on viure-ho.Aquest origen burges, si és possible d'aplicar

avui aquest adjectiu que suscita el record d'unaclasse social més aviat rica, en referir-nos als

(i4) Des del 31 de desernbre de 1824 l'Acadésmia foutancada, per ordre del rei, fins al desembre de 1832.

(15) "Sus comedias (es refeix a Arnau), correctas,bien construídas, lozanas y armoniosas, de lenguaje es

cogido, más culto, rico y distinguido que el de FedericoSoler, son modelos que senalan algo de definitivo en el.teatro catalán. Arnau fué, en este aspecto, el precursor,el anunciador de la alta comedia..." El Arte Dramáticoen el resurgir de Cataluna. FRANCISCO CURET, Barcelona,pág. 202.

botiguers i als artesans i als pagesos que forenels constructors del vuitcents catalá, permetrád'explicar-nos la manca d'una tradició immediata, literaria, científica o artística, amb totes les se

ves conseqüéncies. No es tracta de continuar cabdellant una troca que no ha caigut mai de les debanadores, d'intensificar una producció que s'haaprimat, sinó de fer foc nou. Es cert que la producció literaria no va cessar mai del tot a Catalunya, que en els períodes de més profunda depressió hi ha els Salvadors, els Finestres, elsVilaclomat i els Tramulles i els Dou i els Capmanyi els Gimbernat que es passen de l'un a l'altrel'antorxa de les ciencies i de les arts. Peró ésevident que els renaixentistes del segle xix no

continuen cap tradició, que no prenen l'arrencadad'una cultura própia vivent, sinó que creen de capi de nou, i fins quan volen girar la vista enrera,el record del passat no el cerquen en les generacions que els precediren, sinó en les del períodenacional, i aixó sovint no els guia, sinó que elsdesorienta, i no s'encarrilen que no hagin tingutel desprendiment d'oblidar-ho.

V

La posició un xic enrevessada de Cataiunya en

el moviment romántic troba una explicació moltenraonada en la característica anterior.

Els botiguers, els artesans i els pagesos en

tren a formar part de la história en el segle xrx.

En els temps immediatament anteriors aqueixaclasse mitjana o no s'havia f ormat o romaniagairebé insensible als corrents socials, a les mo

des, als movimients de l'art, a les guerres, a lapolítica i a la f ormació de les escoles filosófiques,exclosa del coneixement científic, del comerç a

l'engrós i de la navegació d'altura. Era el solatgeindiscernible, el pósit d'on emergien de tant en

quan elements isolats de renovació i on es perdienels detritus decadents dels braços militar, celesiástic i de la noblesa, reduits a una concentracióen la cort reial, única que de fet continuava lahistória.

L'art xurrigueresc, forma local del barroquisme que adquireix en el rococó francés la rnésintensa sistematització, era la conseqiiéncia lógicad'aquelles sínies de ducs i de comtes i de mar

quesos, mariscals i princeps de l'Església que ro

daven el vogi entorn de la majestat reial. Acópia d'observar-se i de contemplar-se, aquellagent perpetuament embolcada en la lloança i ladissimulació, fértil en menudes intrigues, murmuracions i conxorxes, havia perdut de vista el na

tural. Lavida se'ls anquilosava sota una complicadatrama de preceptes, la carn desapareixia sota un

coixí de sedes i d'ors i de perruques, maculada

25

de mosques, enfarfegada de torres de cabells, un

tada d'engruts i de colors, deformada la unja per

la cotilla i la mánega inflada i els poners opu

lents. Ni el camp, ni la muntanya, ni el bosc, ni la

mar, ni el riu 'dejen res als cortesans que s'havien

fet una naturalesa per al seu gust en el jardí,d'on eren exclosos els fruits i f orga sovint les

flors, per guarnir-hi immensos bressols i rosso

lans de tapissos verds, masses arbóries retallades

en formes arquitectóniques, glorietes de canyes

o de llistons per on s'entortolligaven les cures,

amb la deria de f er-se un retret artificial de ver

dura, camins de boixos i de murtra retallada, i

fonts monumentals, on les aigües, oblidada la

seva funció sadolladora, eren les arracades i els

cimalls i les cabelleres de les més arbitráries

escultures, entortolligades per la sola passió del

moviment. La poesia, el teatre i Foratória havien

perdut tota espontaneitat, sotmesos a regles es

tretes i precises que dassificaven i metoditzaven

la grácia en trops i figures retóriques, a través

deis quals era difícil de filtrar un raig d'emoció

humana.

Per una concurrencia de causes d'origen divers,

a la segona meitat del segle xviii es produeixuna sensació d'embafament, d'afogament, i l'ho

me occidental inicia el retorn a la naturaleza. A

cada nació revesteix el moviment formes carac

terístiques que, considerades isoladament, fan que

en el si d'una cultura sembli començar la marxa

abans que en les altres. Peró l'alçament, en una o

altra manera, és contemporani i el retorn a la

naturalesa és comú. Si a Alemanya un profundressorgiment nacionalista fa oposar al barroc el

realisme gótic, record d'aquell segle mi' tan afer

rat a la terra i a l'home, a França l'aspiració sim

plificadora i redreçadora decanta la protesta con

tra el rococó cap al neo-classicisme que, en les

formes més aviat romanes que gregues, cerca la

sobrietat i l'austeritat més que la grácia. El gustper la vida deis pastors i de la gent del camp que

aparta Maria Antonieta dels Triamos, té el ma

teix origen que la voga de Pau i Virginia i que

l'estranya afecció a les petites ruines amb quees sol decorar per aquells temps els jardins. Es

la marxa cap al natural, ideat de primer segons

el gust arbitran i i artificiós de l'época, la trenca

dissa franca deis motllos recoquillats, deis pre

ceptes estrets, de totes les formes anquilosadesi académiques.

S'ha estudiat molt el romanticisme com una re

volta contra el període francés que s'anomena

clássic, que cal no confondre amb l'art de Grecia

i de Roma. Peró jo dina que el romanticisme és

tot el moviment que va del rococó al realisme de

la segona meitat del segle xix, marxa escalonada

que comprén com una de les seves formes el neo

classicisme, i pren l'aire d'una renaixença gótica

26

en Overbeck i Cornelius i relleva en Chatean

briand les belleses del cristianisme primitiu.La gent catalana que construeix el nostre se

gle xrx, considerada com una multitud que entra

de fresc en el camp de la história, no havent

sofért el rococó perque quan estava de moda

ella no hi era, no podrá sentir el romanticisme

com un ímpetu que li surtí de dins. No li cal

emprendre la marxa de retorn cap al natural

perque no se n'ha mogut. Alguns expliquen aquest

fet per raó del seny catalá, per una disposicióinnata de l'horne en l'Occident mediterrani a ven

re les coses tals com són i quelcom pot haver-hi

d'aixó. Peró hi ha un caire del nostre carácter

que és faceciós, afeccionat a la invenció, demo

níac, que fa sorgir un Ramon Llull enfront d'un

Sant Ramon de Penyaíort i en els nostres dies

contrapunta el rnisticisme d'un Verdaguer amb el

realisme sere d'un Maragall. Aquesta raó f ona

mental m'inclina a creure que si el poble catalá,

com a poble, no va sentir el romanticisme fou

perque, arribat de non a la história, no havia

d'allunyar-se del rococó.El romanticisme no f ou própiament una este

tica, sinó el moviment d'una estetica a una altra,

visió de traspás, fuga de transició. L'esperit de

revolta és substantiu en ell i f orça sovint conver

teix la protesta en afirmació, com quan fa l'apologia de les formes lletges o caótiques. A cópiade cridar i de rompre s'enamora de la trencadissa

i del soroll, exagera el gest, i en les concepcionsde Víctor Hugo i en les pintures de Delacroix la

percepció, a cópia d'allunyar-se del precepte, de

l'academia, va més enllá del natural i el deforma

i l'ageganta.Una altra comprovació del meu punt de vista

ens la proporciona la cançó popular catalana, el

romanso cantat o no cantat, que, tal com ha arribat

fins a nosaltres, i com el va recollir en Manuel

Milá i Fontanals en el seu Romancerillo Cata

lán (i6) és obra del segle xvni. Tant per les robes

com pels costums, les modes femenines que s'hi

reflecteixen el llenguatge clafert de formes deca

dents, les classes socials i l'estat del comerç i de

la indústria, que revela el romanso popular catalá

en la seva massa principal; ni és d'abans de la

guerra deis Segadors ni de després de les guerres

napoleóniques. L'obra del Cançoner que prossegueixen amb tant delit la Fundació Patxot i la

Secció d'Art i Literatura populars que ha reunit

més de mil romansos en la Biblioteca de l'Ins

titut d'Estudis Catalans conviden a refer el Ro

mancerillo Catalán. De primer antuvi pot dir-se

(i6) Romancerillo Catalán. Canciones tradicionales. Se

gunda edición refundida y aumentada por D. MANuEL

Mná Y FONTANALS. Barcelona, Librería de don Alvaro

Verdaguer, 1882.

que aquella obra del setcents ens revela la vidad'un poble que no ha perdut el contacte dirry.-teamb la naturalesa com és possible que no l'hagiperdut enlloc la literatura popular. Peró és queaquí, com una tradicció, aquesta és l'única i perdamunt d'ella l'aristocrácia es perd en el correntforaster d'una cort reial que no fa un art nostrecontra del qual en el segle xix sigui necessarireaccionar. També en aquesta literatura popular hiha infiltracions castellanes i franceses, com ara

la concepció del punt d'honor i la galanteria sen

sual, peró unes i altres estan embolcades en un

realisme tendre que poa l'emoció en la deu delssentiments primaris de l'home.

Per aixó, quan Frederic Soler vol deixar la ca

ricatura i la paródia, que més tard haurem deconsiderar com una protesta del poible contrales desviacions irreals deis nostres romántics, no

té més que continuar l'art que hi ha en la lletra dela cançó, que no altra cosa són El Ferrer de Tall,Les Joies de la Roser, La Dida i La Filia delMarxant, sinó romansos dialogats, ressó d'unaemoció estetica anada a cercar en la literaturapopular del segle XVIII, per més que no arribi a

igualar-la ni en la finesa lírica ni en el realismede la concepció.

VI

Contradiu, peró solament en l'aparença, aquestaposició de Catalunya respecte al romanticismel'afirmació que fa En Joan Amade quan diu :

"que la Renaixença catalana ha trobat en el ro

manticisme l'alenada creadora que anima a Nitina i decideix a viure, l'impuls sobira que comu

nica i perpetua el moviment (17).Els elements constitutius de la Renaixença ja

hi eren quan va començar a publicar-se a Barcelona El Europeo (1823); el romanticisme alemany més aviat que no pas el francés, o, encara

diríem millor, l'aportació d'origen germánic quehi havia en el romanticisme frances els va remoure

i els posá en moviment. Les obres de WalterScott donaren el to i orientaren la inspiració deles nostres balades. Peró aixó no permetria en

cap cas de dir per si sol que Catalunya estava

históricament preparada per a sentir profundament i sincerament el romanticisme.

Es cert que les manifestacions literáries en

llengua catalana resten sense trascendencia finsque prenen la forma romántica en les Trobes del'Aribau i en Lo gaiter del Llobregat, de Rubió i

(17) Origines et Premikes Manifestations de la Re

naissance Lit1éraire en Catalogne au Dux Sikle, parJEAN AMADE, Toulouse, Edouard Privat-Paris, HenriDidier, 1924, pág. 198.

Ors. Peró aquestes no íoren les primeres poesies, ni tan sois pot dar-se aquest merit a cap altra composició poética perque la producció no havia cessat mai. En Joan Cortada havia publicatde primer antuvi La Noia Fugitiva, de TommasoGrossi, traduida al catalá en 1834, treball que su

posa l'existencia d'un conreu literari acostumat.

En Robrenyo, que no era cap geni creador sinóun servidor del poble, des de 1811 a 1838, datade la seva mort, no havia parat de representarsainets bilingües i en catalá. Els fulls solts, queconstitueixen la literatura de canya i cordill, cróniques de fets luctuosos, sátires, pamflets, cançonsde moda, eren publicats ganeralment en catalá.Es veritat que quan Ballot i Torres publicá en

1814 la seva Gramatica y Apolo gia de la Llengua Cathalana (18) no cita com a models més queVicenç Garcia, Agustí Eura, Ignasi Ferreras iJosep Romaguera. Peró també ho és que si es

recollís la producción en vers, sense preocupacióliterária, amb el propósit de fixar el carácter delconreu de la llengua en aquells temps, encara quenomés fos com un repertori, es vindria a la con

seqüencia que em permeto de dar per endavant :

que els primers romántics varen enoblir una producció en vers que ja existia, encara que en formabaixament vulgar.

Peró aquest rornanticisme literari va conservar

per molt temps un carácter erudit. Els seus mo

tius d'inspiració no són populars i el llenguatgeque usa no és el que parla el comú, ni tan soisel que parlen els mateixos poetes. Desdenya forçasovint formes sintáctiques pures perque les creu

de baixa expressió, tradueix servilment en catalá paraules y frases que no perden ni així el re

gust del seu origen f oraster i usa en tan grannombre mots castellans llbugerament catalanazats,. que si no fos per la propensió dominant a

ressuscitar formes arcaiques, podría ésser considerat com una parla bilingüe. Aquella literaturaerudita escrita en una llengua híbrida, faria pensara l'historiador futur, si no tenia present el provincialisme vuitcentista i la seva propensió folklórica, que a les darreries del segle xix s'haproduit una estranya revolució en la llengua deiscatalans a conseqiiéticia de la qual han apareg,utuna llengua i una literatura noves.

El romanticisme literari f ou, dones, a Catalunya una manifestació erudita, de la qual restariaben poca cosa de vivent, si no fos perque amb lapreferéncia que dava als temes histórics i f olklórics va determinar l'estudi del nostre període na

cional i orientá la crítica en el sentit de recolliri analitzar les restes de la literatura popular.

(18) Barcelona: en la estampa de Juan FranciscoPiferrer (sense data). Un vol. en 80, XXXII-276 pág. i4 d'index sense foliar.

27

Per aixó no és possible confondre aquest romanti

cisme erudit i superficial, que no interessa mai

les capes profundes del poble, amb el romanticis

me francés, protesta contra el rococó, revirada

contra els anomenats clássics del gran segleestética de transició cap al realisme modern. El

romántic francés és l'home d'un sol intent, el de

la direcció única, que no coneix el suau encís de

la dispersió, l'art de veure una cosa i oir-ne una

altra i gustar-ne una altra. Les seves facultats

no li permeten la contemplació estática, que cons

sisteix a obrir els sentits a la varietat de tons i

de matisos i de sons de la bellesa en repós. El ro

mántic francés és efusiu i per aixó cal adoptaren definir-lo un símil dinámic, alguna cosa que

es mogui i que s'allunyi com una sageta. El seu

estat pren el to de la malenconia, sensació íntima d'una efusió passada, una cosa aixi com la

saudade portuguesa, o com l'enyorança catalanao com el s'ennuyer du pays de la llengua francesa.

La terra llunyana, el castell en ruines, la civilit

zació extinguida, el commouen no per alió que

foren, perque no ho sap, sinó perque la seva imat

ge fugitiva li deixa el cor exhaust.El romántic és l'home de ránima absent ell

és aquí peró la seva ánima corre adalerada darre

ra d'aquelles visions imagináries. Ni tan sois ésla llunyania en si, sinó la cosa concreta i llunyanala que l'enfonsa en la melancolia, alguna cosa

que ell podria estimar si no l'hagués perduda.Per aixó la nit és la capa millor de la melancolia

i fa estimar al romántic la llum pállida de la lluna,perqué quan mor la llum del dia desapareix ambella tot un món de formes que deixa buida l'ánima. Peró mentre el romántic francés estima elpassat i omple els seus llibres de visions medievals, lluitaper la llibertat en les barricades. Només

el seu dinamisme ens pot donar raó d'aquestaantinómia ; la seva efusió l'allunya de la reali

tat actual i si per una banda l'enfonsa en la Edat

Mitjana, per l'altra l'apassiona per la llibertat.

El precepte literari, l'autoritat, la llei són la rea

litat d'avui que el vol lligar i empresonar i disciplinar i mantenir-lo quiet i passiu. Mentre que

ell és la mestralada de la passió, és tot alló que

fuig o avanga o munta, el foc que crema, l'ideal

sempre llunyá, la quimera imprecisa i alada.El romanticisme literari pren a Catalunya un

carácter tradicionalista i anti-revolucionari o més

aviat madur, i són ben pocs els seus homes que,

com ara Pau Píf errer, tenen alguna semblangaamb els contemporanis de llengtia francesa i en

cara en el tipus de Chateaubriand. Només cal lle

gir alt per alt la collecció de El Vapor i la del

Brusi d'aqu-ells primers anys (1833-40) (i 9), per

(19) El Vapor. Va publicar-se des del 22 de març de

1832, fins al 1836. El Nuevo Vapor sortí de 1836 a 1837.

28

a fer-se arree de l'orientació anti-progressistadel nostres romántics. Quan s'estableix una rela

ció amb els provengals del migdia de Franga no

és precisament per la via del romanticisme, sinó

per l'amor a una tradició folklórica de la qual es

pot dir que ni els provengals ni els jocfloralistescatalans no han passat resoltament mai. Ni elpessimisme germánic, ni la malenconia francesa

penetren profundament en l'ánima dels romántics

catalans, que si dediquen ampulloses poesies a les

ruines, a les tombes, al xiprers i als salzes, no és

per una efusió que els allunyi de la realitat ac

tual, amics com són de l'autoritat i de la llei, fidels

conformistes de l'Església católica.El romanticisme a Catalunya és un vestit, no

arriba a ésser una estética, i quan vol ésser-ho

fracassa, i és causa d'esterilitat o de desviació.

Les modes de París ens comuniquen els mirinyacsels jaqués o els fracs de color, les corbates i els

colls i els barrets de copa alta. En la política pro

vincial es copien les formes del verbalisme ro

mántic espanyol i en els darrers anys del períodeisabelí el moble adopta a Catalunya l'estil román

tic que s'ésescampat per la provincia francesa, peróamb alguna més íntima lleugeresa, que li provéde la simplicitat, i de l'economia del material. I

així mateix en la literatura erudita, el romanti

cisme és sois un vestit, que afecta la forma sense

acabar-se d'encomanar la malenconia.Quan en les seves acaballes aquests romanti

cisme literari dels Jocs Florals, produeix la gran

figura dé Mossén Cinto Verdaguer, no el pot con

tenir dins del seu marc. L'Atlántida está cohibidaencara pel refredament académic que ha encar

carat aquella literatura erudita i el Canigó que

sembla marcar una recaiguda romántica ha tro

bat un contacte tan ingenu amb l'esperit de la ter

ra i ha omplert amb ell tan dolgament les formes

buides, que representa un gran aveng cap a la

integració nacional. Els Idillis i Cants inisticssón ja poesia pura, despullada de tot academisme

erudit ; la passió mística de l'escriptor el fa pene

trar en les Inés profundes tendreses del cor humá.

Vil

El que fins ara no s'ha estudiat prou bé almeu entendre és que per dessota l'episodi romántic segueix el moviment profund de l'art popular,que en els inicis del dinové segle havia arribat a

degenerar en formes plebees. Dues literatures coe

xisteixen i continuen alhora llur evolució sense

comunicar-se fins que a les darreries de la centúria arribaren a fondre's en una integració nacional.

La literatura de canya i cordill segueix al po

ble primer en el seu enviliment i després en la

seva ascensió. Entre les primeres i les darreres

obres de Robrenyo es marca un moviment delcastellá vulgar al bilingüisme i d'aquest a l'expressió que ja vol ésser solament catalana per mésque estigui claferta de mots i de frases forasteres. Els propagandistes revolucionaris escriuengeneralment en vers els seus pamflets, i la can

çó canallesca de la paella arriba a ésser tan popular que aquest instrument de cuina es converteixen divisa d'un moviment polític. Abdon Terradesamb la seva poesia "Ja la campana sona" produeix en el poble una emoció més fonda quecap programa revolucionan. Més tard es publicaren setmanaris nombrosos en aquesta llenguapopular que en Serafí Pitarra anomená el cata

let que ara es parla per diférenciar-lo d'aquellaexpressió artificial i arcaica que usen els romántics.

La gran massa dels catalans forma aquestalegió obscura, marxa amb aquest corrent que ens

sembla subterrani perque la história i la críticaliterária l'han escrita els erudits que constituienl'episodi romántic. Quan en Pitarra publica en

1864 els seus Singlots Poetics ningú sap veure

que ja són una superació, un afinament d'aquellaliteratura que havia descendit fins a la més barroera expressió entre els contemporanis de Robrenyo.

Aquestes dues literatures, assistida l'una perles Académies, pels Jocs Florals i per la Universitat, i l'altra pel poble, es neguen mútuament,pretenen desconeixer-se i com dos germans ene

mics es fan befa i s'insulten. Lo Castell deis TresDragons i Lo Cantador són veritables sátires con

tra els romántics i llur llenguatge arcaic. Els eru

dits per la seva banda no volen reconeixer queles gatades fan més que tots els seus poemes perrelligar el poble a la Renaixença catalana. Detant en tant, peró, es produeixen interferenciesque preparen la futura integració nacional. EnPitarra escriu les seves Nits de Lluna i l'any 1875és proclamat mestre en Gai Saber. I quan elshomes dels Jocs Florals volen publicar La Renaixença es veuen obligats a escriure la seva recen

sió dels fets ordinaris de la vida en una prosaque deixa caure irremissiblement els arcaismesmés estantissos i recull les formes abans blasmades del catalá que ara es parla.

Heus aquí uns punts de vista que hauran detenir-se presents en la revisió crítica del xaronisme. En primer lloc aquella baixa expressió barroera que avui qualifiquem de xaró representa jaun esforç ascensional perqué, essent una formapopular, ha estat polida, és veritat que grosserament, per?) sense perdre mai el contacte amb lallengua parlada. Així com l'escriptor erudit es

proposa tornar tant com pugui al catalá del període nacional i s'ha fet força arbitráriament una

gramática, de tal manera que la seva obra seráun intent de restauradió essencialment fracas

sat en els seus metodes, el poeta xaró dóna per

mortes les formes que han desaparegut del cata

lá actual i pren aquest com la pedrera única on

recollirá els seus carreus ; peró si el seu metodeés bo no ho és encara la tria que fa. En Manan

Aguiló primerament i En Pompeu Fabra després,més el segon que no pas el primer, han escorco

llat el tresor de la llengua actual, han fet millor

allo matein que Pitarra i els seus, tot i proposants'ho no havien pogut realitzar per manca de co

neixements lingüístics i han triat en el gavadalcomú les formes pures per eliminar les bastardes.

Per?) segonament la literatura xarona era un

reflex de l'estat grosser en qué es trobava la Catalunya provincial. Si domina en ella la baixesasensual, si el seu gust és barroer, si prefereix la

gatada a la comédia, si ofega en la rialla pocasoltatot impuls líric, és perqué Catalunya acaba d'eixir d'un estat bárbar i ho vol així i ho estima aixíi només ho sap comprendre així. La minoriaerudita no interpreta els sentiments profunds deCatalunya que ja es troben en el realisme xarói que sols la perseverança en la cultura podrárefinar.

I jo clic que aquell estat colectiu ha d'ésserpobre en grandeses morals i intellectuals per raódel seu provincialisme. El poble, que no trobaen la própia personalitat el primer estímul delseu art i la raó fonamental del seu pensament, ésnatural que prefereixi la gatada a la comedia. Esreflex d'una llum que irradia d'un focus exteriora eh, no sent el valor moral de la responsabilitat,i com que li manca l'impuls creador, no coneixl'arrencada lírica. El poble catalá és, doncs, xaró,en el cor del segle dinou, per la mateixa raó que

és folk-lorista. En tots temps i en totes les civilitzacions l'home ha tingut la tendencia a burlarse d'alió que era incapaç de fer. En una mesura

encara més profunda, aquesta és la causa de la

diferéncia que hi ha entre el valor moral del'home lliure i el de l'esclau.

En la revisió de valors que cal fer del vuitcentisme catalá caldrá rebaixar molt la mesura

dels mérits que s'ha atribuit a l'episodi del ro

manticisme erudit i situar en el seu veritablelloc els homes que com Frederic Soler .foren elspoetes del poble, els que el llevaren en massa ambl'impuls de la própia ascensió. El menyspreu, delqual els ha fet víctimes la generacie que ens haprecedit és dramáticament injust, perque a ellses deu, en gran part, que la renaixença catalanano hagi fracassat com tantes d'altres que no sa

beren interessar al poble en la restauració delpensament nacional.

En el moviment de L'Avenl les dues literatures, la popular i l'erudita, vénen a refondre's.La Catalunya provincial ha mort i el dualismepropi dels periodes decadents 1 dels primers temps

29

de tota renaixenga ha vingut a desembocar en

l'aiguabarreig d'una literatura única. En JoanMaragall és el poeta de tots, deis pobres i deis

rics, deis savis i deis analfabets. Per aixó amb la

rnort del provincialisme s'extingeix definitiva

ment l'esperit xaró i passa a segon terme el

folklorisme. La barretina va perdent la seva dignitat de símbol patriótic al mateix temps que es

tanca definitivament el Taller Embut.

VIII

Quan En Pau Milá. i Fontanals, més gran de

deu anys que el seu germá, torná de Roma,havia descendit Catalunya a un nivell de la mésprofunda depressió en el conreu de les arts. En

Damiá Campeny, vell de 70 anys, vegetava a

l'Escuela de Notd?'es Artes, de la Junta de Comerg,

on el Sr. Viceng Rodes, pintor de testes al pastelli el jove dibuixant En Lluís Rigalt que acabava

de substituir el seu pare, deixeble de Flaugier,no tenien prou empenta per a comengar una re

naixenga (20). En Pau Milá havia treballat en

l'estudi de Minardi i f reqüentat el taller d'O ver

beck i els deis seus cinc amics, en el Monte

Pincio de Roma, que varen dur a Itália la llavor

del romanticisme germánic, i amb ells s'havia

format una estética d'orientació mística, generadaen un corrent que va del Beat Angélic als pintorsd'Umbria, amb especial parada en el Peruginoi en Rafael per ascendir més tard fins al Giotto

als seus deixebles.No cal dir com devia remoure l'ambient enrarit

deis cercles artístics de Barcelona un home que

havia corregut tots els focus de la Renaixengaitaliana, que era l'amic d'Overbeck, de Cornelius

i de Kaulback, i que parlava de Shiller, enamorat

de Manzoni, familiaritzat en la lectura de Boc

cacció i sobretot de Dant. Dos 'anys després el

seu company el pintor D. Claudio Lorenzale (1843)torna, també, i propaga, pintant, l'estética románti

ca. Quan, en 1851, En Pau Milá és nomenat pro

fessor de Teoria i Histaria de les Belles Arts, ves

tits, usos i costums deis diversos pobles, a Llotja,les seves lligons tingueren una ressonáncia que

F. Bertran d'Amat, qualifica de "pocas veces vista

antes y después de aquella época" (21). El seu dei

xeble, Bartomeu Ribó escrivia arran de la mort del

mestre : "Les lligons del bell, del sublim, solemne,

"majestuós, amb parallels i exemples de la literatu

(20) F. BERTRAN Y DE AMAT, Del origen y doctrinas

de la Escuela Romántica, y de la participación. que tu

vieron en el adelantamiento de las Bellas Artes de Bar

celona, los Sres. Don Pablo y Don Manuel Milá y Fon

tanar y Don Claudio Lorenzale, Gustavo Gili, editor,Barcelona, 1908, 2.a edic., •pág. 43.

(21) 'Obra dita, pág. 84.

30

"ra, música, pintura, arquitectura i escultura, no

"s'esborraran de lá memória deis deixebles... En

"exposar la história ho féu d'una manera interes"sant, sempre tractant de les cinc arts ; llegint ore

"citant un fragment d'Homer o Esquil, després de

"l'estudi del Partenon, o del Júpiter de Fídias."Nocions de religió i de filosofia indica o egipcia"preparaven per a l'estudi d'aquells grans i miste

"riosos monuments..." (22).Peró aquella forga propulsora d'En Pau Milá,

es produida amb una orientació que no deia res a

ránima catalana i que, per tant, era més a propósitper a desencaminar-la que per a fecundar-la. La

lluita va comengar aviat. Un gran artista, deixeble de la terra mare i de la capa del nostre cel,que només havia anat a apendre de dibuix.ar en

l'escola de nits de Llotja (del 1841 al 1845), des

prés de fer per f orga a la Universitat de Barce

lona el batxillerat de Filosofia, un dia va dir :

—Prou d'aizó—. 1 es posá a pintar (23). No se

coneix cap mestre. Peró no para mai de retra

tar, de pintar, de dibuixar. El seu carnet el Segueix a tot arreu : el diáleg entre ell i la natura

lesa sobre masses, línies, Ilum i colors no s'estronca' més que a les hores de dormir i, fins quansomia, pinta imagináriament. Com tot bon cata

lá del seu temps és treballador i optimista, i tota

la faramalla deis xiprers i de les ruines i de lestombes no li diu gran cosa. De la primera revo

lada pren una cátedra a Llotja, la primera que se

li presenta : la de Dibuix Geométric, la que sem

bla més contrária a la seva passió pel natural.Peró res no el distreu del seu realisme autodidáctic : l'arbre, la massa muntanyosa, l'ona rutlladissa,

la costa, el núvol en foca, i aquella noia, o aquellcolor i aquella llum diferent que tenen les coses

abans i després d'una ullada de sol, l'atrauen tal

ment que les voldria copsar en la tela o en elcarnet. Es En Martí i Alsina.

Més d'una vegada retrá homenatge al gust delseu temps per la pintura d'história : la Companyiade Santa Bárbara (defensa de Girona), l'ocupamolt temps. Trenta metres quadrats de figures,de fum i d'artefactes, d'enderrocs i edificis. Peróel color canta en l'obra esbojarradament, cap con

cepció de l'heroisme, ni de la passió patriótica fa

perdre el seny profundament realista de l'autor

que vol pintar les coses tals com són. El seu ullno perd cap detall característic ni es deixa mare

jar per la minúcia innecessária. La má és segura,destra, en la precisió de la Unía, ferma en la pinzellada. De la immensa machine en podríem anar

detallant figures i blocs de coses i retalls de cel

(22) F. BERTRAN DE AMIAT, Obra dita, pág. 83.(23) JOAQUIM FOLCFI I TORRES. El Pintor Martí i

Alsina.- Bis Precedents artístics.- L'home i l'artista. -

L'Obra. Publicació de la Junta Municipal d'Exposicions,Barcelona, maig de 1920, pág. 42.

sense que cap deis fragments es diferenciés d'aquell nu, d'aquella marina, d'aquell pedaç de

cel que l'artista reproduia quan només pintavaper pintar. La passió humana está en la compo

sició.En Ramon Martí i Alsina és tota la Catalunya

del segle xix. Autodidacte, enamorat de la natu

ralesa, gran coneixedor del seu ofici que fa trama

i ordit amb la seva vida, la imaginació esteranyinada de tota filagarsa estetica, d'un realisme, sen

se isme, perque quan pinta no es proposa seguiruna teoria i podríem dir que no pensa, com sinomés tingués a les mans i als ulls el pensament.Aquella és la posició d'un poble que es deixondad'un somni secular i es troba que mentre dormiase li han fet ales noves i virtuts noves i que ja no

és com abans sinó verge enfront d'un universque no es cansaria de contemplar, resplendent dellum i panxegant de forces, clafert de flors i en

tendrit de llágrimes, rumorós de brises.Peró encara en ell sof reix el color moltes ve

gades la contaminació grisenca que estén un mor

tal encís damunt de l'obra d'En Benet Merca

der (24), definitivament corgelat pel romanticismeoverbeckiá. Mentre que en el gran Fortuny elcolor canta com un gall i esclata on menys es pensaria com un rubor de les coses i deis espais. Elnostre poble no s'enganyava pas quan, en ésser

exposats al Saló de Sant Jordi de la Diputaciól'Enterrament de Sant Francesc, l'obra mestra

de Benet Mercader, premiada a l'Exposició deParís, de 1866, amb una primera medalla, davant

per davant del Gabinet de l'Antiquari d'En MaraFortuny, passa per damunt de l'estética romántica i demostra estrepitosament les seves preferencies per l'obra realista alliberada de tota erudició intellectual.

Perqué una altra revisió de valors del vuiteentisme catalá haurá de tenir per objecte el pintorFortuny bescantat primer pels teoritzadors de l'estetica overbeckiana, escridassat després deis ques'indignaren perque es resistita a pintar quadrosd'história i no acabava aquella Batalla de Tetuanque l'obligava a pensar en coses que no li dejenres als ulls, criticat sovint de desagraiment envers

Catalunya perque escampava arreu del món elseu art, i encara avui areument ofes en recordarla dita de l'Ixart, quan, després de contar que laDiputació de Barcelona (1863) l'alliberá de totsels compromisos, reduint-los a la pintura d'aquellgran quadre, exclama amargament : "Aquest era

ja el darrer vincle que l'unia a la seva pátria" (25).

(24) Vegeu: BENET MERCADÉ. La seva vida i la seva

obra. Publicacions de la Junta Municipal d'Exposicionsd'Art. Barcelona, maig 1921, pág. 31.

(25) Vidas espanolas e hispanoamericanas del sigloxix. Fortuny, la mitad de una vida por ALFONSO MASE

I aixó no obstant, el sentiment del color, el desprendiment de tota nebulositat teórica, la visiólluminosa del món, aquell realisme, si voleu ex

terior i superficial, d'En Fortuny, són tan essen

cialment catalans 'que mai trobaríeu escola nicultura ni altre país on situar-lo si us entestéssiuoblidar el seu origen, tatment que fins per damunt

del gran Martí i Alsina, el considero com el més

catalá deis nostres artistes.Aquests homes sintetitzarien tota la pintura

catalana del segle xix si el seny aristocrátic de

Benet Mercader, i el colorisme de Fortuny i lagran passió per la natura d'En Martí i Alsina no

s'haguessin reunit en l'obra de Joaquim Vayredael de les línies delicades, el deis ametllers en flor,el que ens revelá els secrets més íntims de les mas

ses arbóries i ens comunicá la dolça poesia deltímid primer esclat primaveral, pintor de les ver

dors humides, d'una sensibilitat tan afinada queens commou amb el lirisme deis seus camps defajol i les recances de l'hora baixa i ens fascinaamb la bellesa de les seves composicions d'unaelegáncia i d'una harmonia com mai trobades (26).

I encara no ho hauríem dit tot si no recordéssim l'art de Simó Gómez que, amb el seu quadreViva la Pepa! salta al primer rengle entre els pintors de figura (27) i els dibuixants Tomás Padró iLluís Pellicer, i aquell dandy que f ou l'Eusebi Planas, que haurem de rellevar molt i ens quedaremcurts. Si haguéssim de f er una llista deis pintorscatailans del segle xix no l'acabaríem sense recor

dar els Caba i els Serra i els Urgell i els Tapiró iels Clavé i els Moragas i els Arrau i els Llaveriai els Masriera i .els Mas i Fontdevila i els Tusquetsi els Galo fre i els Torrents i els Clapés i els Labarta, bullanguera legió d'homes que visqueren decara a la natura, poques vegades tocats de xaronisme en les seves obres, gairabé sempre'mesurades,elements i f orça sovint afinades per una polidesanativa.

IX

La pintura fou el gran art del segle xix catalácom tot fa preveure que l'escultura será el granart del nostre segle xx. La pintura pogué manifestar-se lliurement, sense mestratge i anar de dreta la concepció realista on vénen a f er cap des de

RAS y C. FAGES DE CLIMENT, Primera edición, EspasaCa.lpe, S. A., 1932, pág. 103.

(26) Vegeu: Joaquim Vayreda. Antececients. l'Ambient. L'Home. L'Artista, per RAFAEL BENET. Barcelona,Publicacions de la Junta Municipal d'Exposicions d'Art,1922.

(27) Vegeu: Simó Gómez. História verídica d'un pintor del Poble Sec, per FELIU ELIAS. Edicions de la JuntaMunicipal d'Exposicions d'Art de Barcelona. Barcelona,MCMXIII, pág. 131.

31

fa molts segles totes les grans manifestacions de

la cultura mediterránia, que seguint Spengler de

nominárem apollínia. Si els nostres pintors van a

Madrid o a Roma, quan entren al Museu del Pra

do ja són artistes fets i ja hem vist que la influéncia de l'Escola pictbrica catalica (així la qualificavaEn Manuel Milá i Fontanals) no va desviar cap

altre artista catalá que el gran Benet Mercadé.Mentre que l'escultura no va poder oblidar tan

aviat l'art de Dama Campeny i d'Antoni Solá, difícilment superable. Tots dos, encara que nascuts alsegle xviii, treballaren fins a la segona meitat delvuitcents (28) i per algun deis seus deixebles deixaren rastre de la seva obra fins el comengament delsegle XX.

L'esclat esplendit de l'escultura catalana des deles darreries del vuitcents situa els Vallmitjana,els Nobas i els Sunyol entre dues grans tongadesque, en superar-los, els deixen en una grisa penombra. I aixó no obstant pot dir-se de la nostra

escultura el que no es pot dir de cap altra de les

nostres manifestacions artístiques renaixentistes :

que d'engá del segle xviit no ha deixat mai detenir una belligeráncia internacional.

Si afegim als noms abans dits els deis seus deixebles es forma una cadena mai trencada, que s'organitza, peró, en dos trams, amb la soldadura del'any 1850; el de Campeny, de Solá i de TomásPadró amb Andreu Aleu i Domenec, Talarn, i el

deis Vallmitjana i de Rosend Nobas, amb Oms,Jeroni Sunyol, Fuixá, Alentorn i Querol. Sensesolució de continuitat vénen els nostres grans es

cultors noucentistes. Els déus menors foren tan

nombrosos que En Feliu Elias n'ha pogut escriure un bell diccionari (29).

L'escultura catalana del segle xix es ressent un

xic del mestratge de Roma que li dóna un art grec

en cópies tretes en els seus tallers industrialitzats.El record d'aquell art de segona má s'imposa a

l'artista, que, fins quan s'atreveix a esculpir delnatural, interpreta amb els cánons i amb el sentiment refredat per la cópia del model antic. Campeny és més vivent, la pell deis seus nus está, com

si diguéssim, sensibilitzada. Sunyol arriba en el

seu Dant a una certa concentració emotiva i Venaci Vallmitjana, fred i tot com és, sap suavitzar el seu academisme amb una grácia barcelonesa.Per?) cal cercar les figueretes deis pessebristes pertrobar aquell realisme ingenu del nostre cangoner. La fuga que es manifesta en les darreresobres d'Agustí Querol sembla iniciar una decadéncia barroca, contra la qual reaccionen en sec

(28) Dama Campeny va Iffiorir Vany 1855 i AntoniSolá l'aner 186o. Domlnec Talarn, mestre i animador de

Fortuny, deixeble de Campeny, va morir en 1901.

(29) Vegeu el volum II de l'Escultura Catalana Moderna.

32

en els nostres temps la simplificació sintética. de

Ciará i l'arcaisme de Casanovas. Per Espanyai per América els monuments deis artistes cata

lans marquen les fites d'expansió d'una escola que

no perd mai el sentit de la proporció, fidel a l'artclássic mediterrani, i per la seva contintfitat reve

la una traga nativa, com una virtut de la gent ca

talana.

Catalunya ha construit en un segle una metró

poli amb cases per a un milió d'habitants. Senseuna cort reial, sense les necessitas xnonnmentals

d'un Estat amb tradició de cultura, enfeinada en

la labor de reparar les coses que havien mort en

quatre segles de submissió a una civilització fo

rastera, pobra i provincial, necessitava més aviatmestres d'obres que no pas arquitectes, construc

tors de cases amb f orga pisos on encabir l'allaud'immigrants pobres que s'establia fos com f os.

Aquest predomini de l'home d'ofici sense una

f ormació cultural d'história, ni aquella prepara

ció artística que permet descobrir una persisténcia d'idees básiques en la diversitat deis estils, i

separar alió que és decoració i florescencia pos

tissa, d'alió que és essencialment constructiu, ens

desencamina a les darreries del segle xix cap

aquell pseudoart del módernisme, propi de po

bles pervinguts, prou necis per a creure que ambells comenga o si més no recomenga la civilitza

ció, i que les formes tradicionals són definitivament mortes, indignes de barrar el pas a les queells de primer antuvi s'empescaran. Per al mestre

d'obres, el gótic, el románic i el renaixement no

són estils sinó antigalles que li fan angúnia per

qué el destorben en el seu estult albir d'inventar

de cap i de nou, desorientat per una errónia con

cepció del progrés, incapag per manca d'educació de percebre la bellesa de les línies, de les mas

ses, ni de la composició, només amb la déria de

trobar quelcom d'inédit, de modern, d'exuberant,de ric.

I aixó que el segle xvin ens hauria pertnés d'esperar altra cosa. El Palau de la Virreina delPerú, la vella Duana i la construcció nova de la

Llotja de Mar per Joan Soler, eren ja una bella

promesa, així com Francesc Daniel Molina ambla Plaga Reial, Miguel Garriga amb el Teatre del

Liceu i Joan A. Desvalls amb els Jardins del

Laberint eren uns comengaments de noble reáit

zació que fcien joc amb el passeig de l'Esplanadai les seves fonts monumentals. Pero així que

cauen les muralles, la necessitat de transformar

el burg medieval en una gran capital de província fa omplir la quadrícula de l'Eixampla de ca

ses de munició i excita la passió pels enderroca

ments en la ciutat vella. Calia, naturalment, es

catir, apartar l'obra morta, habilitar els barris de

Ribera per a engolir el tráfec de la vida moderna,peró va mancar un criteri artístic que no varen

saber imposar, tau vegada perque alguns d'ells

pensaven també com els mestres d'obres, els poe

tes deis Jocs Florals, amics literaris deis castells

i de les ruines. En l'ambient barroer on es perme •

tia a l'arquitecte de l'Ajuntament, Mas i Vila, de

destruir la llotja del Trentenari per muntar ambquatre corrons la façana de la casa de la ciutat,no tenia res d'estrany que ningú no pensés a res

taurar les esglésies i els claustres més vells deisconvents cremats. Perque aviat está dit el blasmecontra l'obra destructora de les turbes. El cert és

que era tota la ciutat la que estava posseida d'aquesta déria de la destrucció. Caigueren palaus i

cases senyorials que no va pas enderrocar la

patuleia, perspectives recóndites, paradisos inte

riors la desaparició deis quals fou un lamentable

episodi de la protesta ciutadana contra l'esquifidaexplosió del romanticisme medievalista.

Una gran figura d'arquitecte es manté f erma

entre la caterva deis enderrocadors de les bellesconstruccions antigues i els rebentadors modernistes ; •Elias de Rogent, el restaurador del Monestir románic de Ripoll, el constructor de la

Universitat de Barcelona, no del tot responsablede les línies exteriors d'aquesta, per les modificacions que hi va introduir l'Academia de San

Fernando, de Madrid.

X

Tres corrents musicals s'assenyalen en la Ca

talunya del segle XIX. Un d'ells, pobre, sense tra

dició, és tributan i de Vópera italiana en les seves

primeres manifestacions, i de l'ópera cómica, fran

cesa, amb alguna interferencia de l'ópera bufad'Offenbach. L'altra és filla de la carne) populartal com va fixar el segle xvil' i té un carácter es

sencialment f olklóric.Les representacions d'ópera italiana que comen

çaren a Barcelona l'any 1816 (3o)han continuat

sense llargues interrupcions fins ara. Vicenç Cuyás, nascut accidentalment a Mallorca, on s'havienreíugiat els seus pares per la guerra de la Independencia, va dar mostres, des deis primers anysde la joventut, d'un talent musical que Piferrer i

Fargas consideraren de primer ordre. Quan tenianomés que 22 anys estrená en el Teatre de Santa

(30) Em refereixo a la reforma dirigida per JosepViguer i Ramon Carnicer. (Diccionario Biográfico y

Bibliográfico, de AwroNio ELÍAS DE MouNs. Obra dita,volum I, pág. 417). Endemés, a l'any 1708, es cana jauna ópera a Llotja. En l'any 1762 una companyia italia

na actua al Teatre de Santa Creu i en les darreries del

segle xvm hi foren estrenades dues (»eres italianes delsmúsics catalans Ferran Sor i 'Ca.rles Baquer. (BarcelonaAntigua y Moderna, por D. ANDRÉS AVELTNO PI Y

ARIMON. Barcelona, 1854, pág. 1091.

Creu una ópera, La Fattuchiera amb lletra tre

ta per un tal Romaní d'una novena del vescomte

d'Arlincourt. La música, segons les formes deBellini va tenir un gran exit, peró l'autor va morira l'any següent sense acabar una altra ópera que

tenia començada. Nicolau Manent i Nicolau Guanyabens que també n'escriviren, no han deixat un

record tan excellent com el d'aquell malaguanyatcompositor que si arriba a viure més anys tal ve

gada hauria avançat d'un segle la creació del nos

tre teatre líric. Cap d'ells va igualar, peró, en

mestria Ramon Carnicer, instaurador i directordel teatre de l'ópera de Barcelona, compositornotable, autor d'un bon nombre d'obres teatralsi de simfonies, misses, salves i altres obres religioses escrites per a gran orquestra i una quantitatconsiderable de cors, himnes, cançons, romances,

seguidilles i boleros, generalment destinats al tea

tre (3 I).Aquell moviment que els catalans d'avui ens

sembla com si diguéssim prehistóric, és un eco

de l'ópera italiana sense cap característica ben acu

sada, peró que un dia o altre caldrá revisar de

cap i de nou, sobretot pel que toca a la tecnicade Carnicer, que va fracassar en el seu intentd'introduir les que El Vapor anomenava gravesarmonías de la escuela tudesca i a les melodies deCuyás que tant impressionaren els nostres dilettanti. Quan en el darrer terç del segle xix algunsmúsics tornen a escriure per al teatre, el seu

catalá és del que ara es parla, peró el model elreben de París i sobretot de Madrid.

L'altre corrent deriva directament de la músicapopular, encanallada en la ciutat, peró conservadapura en la muntanya, i es manifesta amb tal puixança que tota la nostra vida civil vibra en elsseus cants. De sobte la cançoneta descarada i po

casolta que els ceguets fan anar de tronc amb elromanso o que els cómics intercalen en els sainets,plebea manifestació satírica o picaresca d'una baixa sensualitat, s'infla d'un sentiment melangiósi s'acompanya amb el puntejar de la guitarra.Aquell primer despertar del nostre poble és co

mentat i corejat i animat amb tota mena d'al

bades. Les turbes marxen al so de cançons bandarresques a les barricades o tornen del camp en

les tardes deis dies de festa, en baixar de la Setalia o de a Font Trobada o de la Font del Gat o

de la d'en Xirot, animant-se amb airoses mar

xes, quan no esbraven la recança del cor exhaustde joia en melodies llangoroses d'un dolç enyorament.

Del si d'aquelles ressonáncies sorgeix el tor

ner d'ofici, cantor del poble, Josep Anselm Clavé. Ell sol omple els trenta anys de la vida cata

(si) Diccionario Biográfico y Bibliográfico. Obra dita,vol. I, págs. 417 a 424..

3 33

lana que van des de l'acabament de les bullanguesde la Barcelona romántica fins als darrers anys

de la revolució de setembre. Les seves primeresromances amb acompanyament de guitarra enca

ra tenien aquella cadéncia melódica de la flormás gentil i de la estrella de mi jardín. Pero elsseus corals que, a Vültim, escriu solament en ca

talá, van impregnant-se cada vegada més delshumor& rítmics de la terra. No recull la cançópopular, la torna a fer. Les seves melodies ragen

de la deu més pura i cristalina, no apreses d'enlloc, sinó creades amb la mateixa vena creadoradel polle. Les flors de maig, Goig i Planys, Debon mati, no seran mai oits per un catalá que no

es senti commogut en la part més íntima del seu

pósit racial. D'allí endavant una generació eruditaperfeccionará la técnica, peró la música popularno assolirá mai més a Catalunya una tan bellaexpressió.

Un home autodidacte, empine, com ara Clavépodia tenir seguidors, peró no deixebles. D'entrela munió d'ells, cl destacar Pep Ventura, toca

dor de tenora que ha fet de la sardana empordanesa la dansa nacional. Ehl és el creador de la

cobla, inventor de melodies populars, el qui perprimera vegada tracta d'incorporar les tonadesdel vell cançoner a la sev a obra, i amb aixó inicia el moviment per a la seva compilació.

La música erudita troba el seu primer investigador en el Mestre Felip Pedrell que si escriuóperes com la trilogia deis Pirineus i La Celestina arqb el propósit de fer un art nacional, exer

ceix una influencia més profunda pels seus estudishistórics, orientats, peró, en gran part cap a la

restauració de la vella música espanyola. Totes

les tendencies de la moderna música catalana jaes troben iniciades en eh, peró en el segle XIX

no es passa encara de l'harmonització de les can

gons populars i deis comengaments de la compo

sició pianística, orquestral i de camera. En Nico

lau, En Millet, N'Albéniz, En Granados, En Vi

ves i En Morera ja pertanyen a la música del

nostre segle xx.

Heus aquí com el vuitcents catalá manifesta

una altra de les virtuts que hauran de dar una

valor humana a la nostra cultura renaixent, ex

pressió ben própia d'un poble que es deixondaamb l'esclat d'una nova adolescencia. En el primer terg del segle la gran passió musical del nos

tre poble produeix a Barcelona un moviment re

flex, italianitzant, que en la gran figura de Carnicer

tracta vanament d'incorporar-se el contrapunt germánic. En el segon terg és tota Catalunya la que es

posa a cantar electritzada pel geni popular d'En

Clavé i realitza un art ~dic que té les virtuts de

claredat, d'harmonia i de dolcesa própies del nostre

poble. En el darrer terg, Catalunya s'incorpora al

moviment musical d'Europa que tracta de treure

34

totes les possibilitats i conseqiiéncies al contrapunti a la fugade Bach, sense abandonar, peró, el sentiment melódic que el terç precedent E ha traspassatcom una conquesta definitiva.

El segle xx que, també per la música nostra co

mença arran de l'Exposició Universal, sota la pressió desviadora de la influéncia wagneriana s'anuncia sota el signe d'Antoni Nicolau i d'Isaac Albéniz.

CONCLUSIO

Altres manifestacions hi ha del segle XIX a Catalunya que no són prou marcades per a ésser bencaracterístiques. Em refereixo a l'activitat científica i al moviment obrer.

Alguns volen, com Spengler, que la ciéncia tingui una expressió própiament i essencialment en

cada cultura i s'esforcen a dur aqueixa caracterització fins a les matemátiques i a les concepcions més pures. En aquest sentit la ciéncia no

pot aparéixer amb llum própia en una societattocada de provincialisme. Si la nostra formaciónacional no s'estronca, com tota altra cultura, permodesta que sigui, tindrá seguramente 'la seva

expressió científica.El segle xix ha d'ésser, dones, considerat en

aquest punt com un període gregari indicadorper les seves especials activitats de les possibilitats futures. El seny realista, empíric i observador del catalá el decanta des deis primers moments

de la seva renaixenga cap a les ciéncies naturals.Continuant la tradició deis Salvadors, Antoni Gimbernat en Anatomia i Caries Gimbernat en história natural tanquen el segle XVIII i obren el xix,

en el curs del qual els geólegs Joan Antoni Malibran i Joan Antoni Llobet, el botánic AntoniCebra. i Costa i el paleontóleg Lluís Mara Vidalrealitzaran estudis monográfics d'observació dela natura d'una gran seriositat metódica. La Facultat de Medicina de Barcelona ha produit excellents clínics i terapeutes com ara Letamendi, Carbó, Ruhl, i Giner i Partagás. I en l'aspecte d'aplicació de les ciéncies hem tingut mecánics com

Jaume Arbós i Tor i químics com Joan Agell,Josep Antoni Balsells el qual modestament potésser considerat com un deis pares de la nostra indústria textil pel seu descobriment del roig Andrinópolis molts anys abans que el trobessin els francesos, causa primera de la prosperitat en la fabricació d'indianes. Fins quan apareix un matemáticde la talla d'En Lloreng Preses el veiem aplicar-sea l'astronomia encoratjat pel gran Aragó que l'acceptá en el seu observatori en observar l'eclipsidel 8 de juliol de 1842.

Nascut en un altre país d'una posició científicamés considerada, segurament que el nostre gran'Francesc Salvá hauria estat rebut entre els homes

Inés savis del seu temps. Diverses vegades foupremiat per la Reial Societat de Medicina deParís, fou un deis més grans defensors teórics ipráctics de la vacuna de Jenner, va projectar laconstrucció a Barcelona d'una nau submarina

l'any i800, inventá en 1796 el telegraf elktricque féu funcionar davant deis membres de l'Académia de Ciencies Naturals i Arts de Barcelona.Quan quaranta dos anys més tard la Ga.seta deMadrid publicava la traducció d'un article de larevista anglesa Scotsman en el qual es dava la nova

del descobriment del telegraf, l'Académia va reivindicar per al nostre Salvá, el merit del descobriment. Podria, en certa manera, dir el mateixde la construcció de l'Ictíneo per Narcís Montu

riol oblidat i postegrat quaranta anys després en

f er les seves provatures Isaac Peral (32).El moviment obrer comença a Catalunya cap a

l'any 1831 amb la qüestió del tiratge de les pecesde roba. Es veritat que des de 1813 les CortsConstituents havien declarat la llibertat del treballa proposta del comte de Toreno. Pero la lluita querevela la primera iniciació d'una classe social es

clata quan l'Associació de Teixidors s'organitzaamb un fi primerament filantrópic i funda, ambels diners de l'Ajuntament i de la Diputació deBarcelona, la primera fábrica cooperativa. Elsprimers episodis greus es produeixen l'any 1835quan les turbes calen foc al Vapor deis Bonaplata.Es la lluita contra les máquines que a l'any 1854

(32) Per més que el meu assaig no sigui un inventanidetallat de l'obra catalana en el vuit cents, sinó una interpretació, 1 ni aixó pot pretenir td'ésser respecte al moviment científic, em plau d'esmenar per nota robla del grantarragoní Antonio de Martí y Franquet, conegut perMartí d'Ardenya (1750-1832) autor de notables deseobriments sobre la fecundació de les plantes i d'un metodeper analitzar l'aire atmosferic i fixar la seva quantitatd'origen pels sulfurats hidrogenats o hidro-sulfats sulfurats.

—Vegeu Descripción histórica de las estatuas, medallones, bajos relieves y bustos que adornan el frontispicio del Palacio de las Excma. Diputación provincialy Ayuntamiento de la fidelísima y ejemplar ciudad deTarragona, por BUENAVENTURA HERNÁNDEZ y FRANCISCO MORERA, pág. 52 a 59.

arribará al seu moment culminant amb la prohibició de les selfactines, decretada pel Capitá General de Catalunya a precs deis filadors.

Quan per l'any 70 del segle es promou l'agitacióde la Internacional ja hi ha una classe Obreraorganitzada. Els Fargas Pellicer i els Roca i Galés amb altres elements de fora del país menen

la propaganda, que experimenta un gran contratemps amb la ruptura de Karl Marx i Bakunin.Considero, per& que en parlar del nou-cents

catalá n'hi ha prou de precisar l'existencia d'aquesta agitació, que, per la seva finalitat, es desenrotlla al marge de la cultura nacional

* * *

Pintar, cantar, esculpir : aquestes tres aptitudsde la gent mediterránia les ha rnanifestades en

grau exce•lent Catalunya des deis començamentsde la seva renaixença. No es pot dir que en lamateixa mesura hagi mostrat aquella altra aptitudde l'estructurar que és una de les més noblesgrácies apollínies. Els nostres pensadors i els nos

tres poetes han sofert encara en tot el segle xrx

de la concepció provincialista. Tenim camp percórrer, com hi ha Déu.

Si és cert que l'obertura del canal de Suez i laincorporaciÓ a la cultura occidental del Nord del'Africa i del próxim orient prepara un nou es

clat de la cultura mediterránia, Catalunya hi podráoferir l'aportació del seu seny, un sentiment profund del ritme, el seu do de la plasticitat i la grácia real del color i de la llum: que si ha fet un

vuitcens com el del meu sermó, mentre es buscava, pobrx i provincial, és d'esperar que en lacultura d'occident s'hi conegui la seva presencia,ara que és rica i ja s'ha trobat.

PERE COROMINAS.

Sant Pol de Mar, io febrer de 1932.

(33) Vegeu: Bis Moviment.s Socials a Barcelona durant el segle xix. Collecció d'Estudis Socials, I, LA REVISTA. Barcelona, MCMXXV.

35