inmigración y refugio en los medios de comunicación

Immigració i refugi als Mitjans de ComunicacióConèixer per Entendre

Patrocina:

DELEGACIÓ DE RESCATE ONGD EN LA COMUNITAT VALENCIANA

C/ Rodrigo de Pertegás, 36-1. Valencia 46023.

Tel. 00 34 96 344 55 00. Fax. 00 34 96 344 55 47

Responsable del ProjecteAzahara Montero Magarín

Producció i redacció

Patricia Moratalla Ruiz(Voluntària RESCATE ONGD)

Juan Pablo Palladino(Moebius Creativa)

Edició de continguts

Moebius Creativa

Il·lustracionsMiguel Montero Grande

TraduccióEmpar Olmos Fletes

www.moebiuscreativa.es

Agraïm la valuosa col·laboració de:

Guillermo VasteenbergueDirector del Centro de Estudios para la Integración Social y Formación de

Inmigrantes (CeiMigra)

Luís Die Olmos Sociologo de l’Observatori

de migracions del CeiMigra

Javier ErroProfessor i investigador de comunicacions

per a la solidaritat i el desenrotllament

Juan Carlos SiuranaInvestigador “Ramón y Cajal”

I Professor d’Ètica i Filosofi a Política en la Universitat de València

Rafael MirallesProfessor de Periodisme, Universitat de València

Disseny i maquetació

ImpremtaGrafi cas Mari Montañana

Immigració i refugi als Mitjans de Comunicació

Conèixer per entendre

2 Immigració i refugi als Mitjans de Comunicació

RESCATE ONGDwww.ongrescate.org

PRESENTACIÓ 5

QUI SOM. Comité internacional de RESCATE 6 PRÒLEG. Sr. Conseller Rafael Blasco 7

ALGUNES MIRADES PROFESSIONALS SOBRE LA COMPLEXA RALACIÓ ENTRE ELS MITJANS I LA INMIGRACIÓ

Només “el cinquè poder” pot introduir l’ètica de la inmigració

a la empresa periodística. Per Juan Carlos Siurana 8

La necessitat d’un discurs social normalitzat sobre la immigració. Per Javier Erro Sala 10

La mirada periodística cap a la inmigració. Per Rafael Miralles 12

INTRODUCCIÓ A LA GUIA 16

1- PARAULES QUE FEREIXEN. COM CONVÉ REFERIR-SE A LA INMIGRACIÓ

El llenguatge com a constructor de realitats. El valor simbòlic de les paraules i les imatges 17

Aspectes professionals per millorar 18

Formació

Estratègies del periodista per fi ltrar visió positiva

Errades que condueixen a lectures pessimistes

L’Enganyós encant de les estadístiques sobre delictes d’estrangers

El mirada trafi quista de les migracions

Les lectures ocultes darrere de les informacions

Guia de fonts informatives

Les imatges a la televisió i la premsa

Un mínim de deontologia: recomanacions 24

3



2- PER QUÈ VENEN I D’ON

La naturalesa migrant de l’ésser humà 26

Distingir la palla del blat: breu glossari sobre migració 27

Raons per migrar 32

La importància de contextualitzar les notícies sobre estrangers. 33

3- ESTRATÈGIES PER MIGRAR A ESPANYA. TRENCANT MITES PERIODÍSTICS.

Estratègies d’entrada. Situació legal. Lleis sobre immigració i forats legals 34

Itinerari d’una persona que sol·licita asil o refugi a Espanya 35

Legislació nacional i autonòmica 36

4- CONCLUSIONS 37

NOTES 38

BIBLIOGRAFIA 40

ONG a les que poden acudir els periodistes per a demanar informació 41

ANEXE D`MAPES 42

Principals moviments migratoris en el món Principals països d’origen de refugiatsPoblació desplaçada internament (PDI) protegida assistida per l’ACNUR, fi nals de 2006



Estimats lectors i lectores,

En RESCATE ONGD hem pensat aquesta guia com una aportació informativa, educativa i de sensibilització. Amb ella cerquem, per un costat, acompanyar i complementar la tasca dels professionals dels mitjans de comunicació i la preparació dels estudiants de carreres de ciències de la comunicació quan s’enfronten a temes d’immigració i refugi. Per altre, proporcionar als consumidors de les notícies les eines cognitives que els ajuden a interpretar-les més com una part de la producció periodística i mediàtica de la realitat –amb les seues carac-terístiques, vicis i virtuts– que com a refl ex irrevocable d’aquesta.

La funció dels mitjans per a analitzar i comprendre el que ocorre a la societat que habitem resulta fonamental. En aquest sentit, molts periodistes i empreses periodístiques desenvolupen un tractament informatiu rigorós de la immigració per a que els seues espectadors, lectors i oïdors puguen conèixer un fenomen complex, amb múltiples aspectes positius. Aquests agents analitzen les notícies i eviten, en la mesura de les seues possibilitats, el sensacionalisme. Així, ajuden a en-fortir la tolerància i la convivència intercultural en la opinió pública.

Però cauríem en la innocència si obviem que encara queda per mi-llorar en la elaboració dels continguts amb l’arribada de les persones d’altres cultures. I aquesta millora passa per diversos eixos. En prin-cipi, per la especialització dels professionals, que en molts casos desconeixen les matèries que van a abordar o treballen a colp d’actualitat, amb dades descontextualitzades i prejudicis. Després, per la política de les empreses que busquen els titulars impactants i els enfocaments sensacionalistes. A la fi , per encoratjar l’actitud crítica que tot consumidor de notícies ha d’exercir. Tot això apunta a canviar una realitat evident: l’aparició, en tots els mitjans, d’informacions que condicionen a l’opinió pública i actuen d’obstacles per a la integració, inclús que emparen concepcions xenòfobes.

Estem convençuts de que, treballant en una línia informativa ètica evitarem generar alarma social sobre un fenomen inevitable en el

món globalitzat. Encara més, complirem amb l’encomiable tasca de sensibilitzar i educar per a la convivència intercultural. I és que no es tracta de si podem viure junts, doncs ja ho fe: és una realitat. I per tal d’assolir un tractament rigorós de les temàtiques socials, en aquest cas migratòries, considerem indispensable que els professionals de la comunicació treballen de manera interdisciplinària, es a dir, que es re-colzen en la tasca dels especialistes als àmbits sobre els que informen. Comunicar excedeix amb molt de transmetre dades; consisteix també en analitzar i contextualitzar. Les notícies relacionades amb les persones estrangeres manquen molts cops d¡aquests dos recursos.

5



«La funció dels mitjans

per a analitzar i comprendre

el que ocorre a la societat que

habitem resulta fonamental.»

Els professionals de l’àmbit social—i els periodistes inclosos, clar—hem de recordar cada dia el paper que desenvolupem com a cata-litzadors en la convivència intercultural. Un paper al que també estan abocats els mitjans de comunicació, empreses que desenvolu-pen un servei públic amb una quota enorme de responsabilitat social. Semblant compromís de ambdós bàndols (comunicadors i empreses) exigeix reparar amb serietat en les decisions individuals i les políti-ques corporatives que puguen encoratjar els prejudicis i estereotips que crispen la convivència entre habitants d’orígens distints.

En RESCATE ONGD vam voler evitar l’elaboració d’altre codi de-ontològic. Pensarem, més bé , en un manual pràctic i àgil que pu-guen llegir tant els professionals de la comunicació com el públic en general. I en el que els suggeriments es desprenguen, més bé, de l’anàlisi puntual de la producció periodística, de la distinció de termes confosos amb freqüència, i del descamufl ament de les lectures que perviuen latents als discursos mediàtics sobre un fenomen tan com-plex. Clar que el tema és ampli i que resulta impossible esgotar-lo en una guia d’aquestes característiques. Així que la concisió i la selecció foren indispensables.

Esperem que gaudeixen d’aquest recurs i que la seua lectura els aporte un gra d’arena a l’interminable però ineludible obra de la convivència intercultural.

Departament de Sensibilització de RESCATE ONGD



RESCATE ONGD és una Organització No Governamental pel Desenvolupament, espanyola, apolítica i laica, que treballa des de 1960 amb i pels refugiats i desplaçats, amb especial interès en xi-quets i dones.

Va iniciar la seua activitat com a delegació de l’entitat nord-ameri-cana International Rescue Comitè (IRC), que es dedicava exclusi-vament al rescat de refugiats en altres països. Després de gairebé 50 anys de treball, RESCATE ha evolucionat fi ns a convertir-se en una ONG espanyola independent amb projectes dins i fora d’Espanya- Dirigeix les seues activitats tant a cobrir les necessitats dels refugiats i aquells que es troben en situació d’emigració forçosa, com a pal·liar les necessitats dels països d’origen i desplegar campanyes de sensibi-lització i educació al desenvolupament.

Actualment, les línies d’acció de RESCATE ONGD són tres:

Acció Social a Espanya

Cooperació Internacional

Sensibilització, Educació pel Desenvolupament

Al 2007, a més del treball a Espanya, RESCATE ONGD ha treballat en vuit països de quatre continents, benefi ciant a més de 350.000 persones. Ha contat amb un equip de 18 professionals contractats, 157 socis, i el suport imprescindible de 20 voluntaris. L’organitza-ció compleix els principis de Transparència i bones Pràctiques de la Fundació Lleialtat des de 2005, i ha estat declarada Associació d’Utilitat Pública al 2002.

RESCATE-MADRID (Seu Central)

C/ Luchana 36. 4º dcha. Madrid 28010Tel. 00 34 91 447 28 72/91 447 29 60. Fax. 00 34 91 447 23 21Directora: Nora Avés

Departament de Relacions Externes:Inés Velez – Responsable de Comunicació i Fons PrivatsMª Eugenia de la Hoz – Responsable de Sensibilització-Educació pel desenvolupament

RESCATE-VALÈNCIA

C/ Rodrigo de Pertegàs, 36-1. València 46023.Tel. 00 34 96 344 55 00. Fax. 00 34 96 344 55 47Azahara Montero Magarín Responsable de Projectes en la Comunitat Valenciana

7



Vivim en un moment de canvi social. Una part important de valencians no ha nascut en la nostra terra, però en forma part. I els mitjans de comunicació estan sent testimonis de les trans-

formacions que succeïxen en esta Comunitat. Premsa, ràdio, televisió i Internet tenen una gran responsabilitat a l’hora d’informar sobre l’arri-bada d’estos nous ciutadans, de la seua integració, dels motius que els porten a triar la Comunitat Valenciana per damunt de qualsevol altra, i també de la seua quotidianitat.

Des de la Generalitat i, concretament, des de la Conselleria d’Immigra-ció i Ciutadania, hem posat en marxa nombroses polítiques a favor de la integració. La diversitat cultural s’ha assentat en esta part del planeta de forma intensiva i això ha generat un canvi social profund que pot i ha de ser aprofi tat per tots.

Els massmedia són els verdaders creadors d’opinió i amb les seues parau-les construïxen la realitat, en este cas, sobre la immigració. No basta que des de les administracions impulsem mesures, com el Pla Valencià de la Immigració, per a aconseguir la plena integració dels immigrants.

El discurs polític té en els mitjans el canal obligatori per a arribar al ciutadà. El seu tractament i la transmissió que d’este es faça cobra tant d’interés com el discurs en si mateix. D’ací que de vegades s’assegure que el canal és el contingut.

En l’àmbit tan sensible socialment com el de les migracions difícilment els límits arriben a ser nítids. Encara així a tots ens correspon elabo-rar marcs dins dels quals treballar amb major comoditat. No obstant això, cal fugir amb la mateixa fortalesa de les polítiques correctes o del llenguatge políticament correcte l’objectiu del qual és construir realitats fi ctícies o amagar-les davall el manto d’un pretés bonisme que, com a bola de neu, acumula fl ocs fi ns a convertir-los en autèntics monstres immanejables.

El desplegament d’esta guia, confeccionada per RESCATE ONGD, i a la qual vull transmetre la meua més sincera enhorabona és una bona fer-

ramenta. Es tracta d’un promptuari per al professional de la informació amb què podrà trobar tots aquells dubtes que li sorgisquen a l’hora de contar una notícia relativa a la migració. Des de l’etimologia utilitzada, passant per les causes dels moviments migratoris, el redactor, i també el lector, podran obtindre una visió més àmplia per a contextualitzar les notícies. Les connotacions lingüístiques, positives i negatives, arriben amb el temps i s’adherixen a la paraula en un acompanyament que no és vital.

No hi ha dubte que el tractament d’este tipus d’informacions ha mi-llorat considerablement en els últims anys, però encara hi ha una sèrie de prejuís que els mitjans - i també els polítics - hem d’anar eliminant. Així, per exemple, s’inclou un apartat de recomanacions per a evitar l’ús dels estereotips o que es formulen errors típics que la mateixa inèrcia de les rutines del periodista fa que queden fi xats sobre el paper.

Des de la Conselleria d’Immigració i Ciutadania sabem que esta guia serà d’enorme utilitat al periodista i invitem que la tinguen sobre la taula de la redacció per a conéixer, en la mesura que siga possible, el mo-viment migratori i així poder transmetre’l de forma adequada i positiva a la societat en el seu conjunt.

Sr. Rafael Blasco CasanyConseller d’Immigració i Ciutadania

«El discurs polític té en els mitjans el

canal obligatori per a arribar al ciutadà. El seu tractament i la transmissió que

d’este es faça cobra tant d’interés com el

discurs en si mateix.»



Fa no molt de temps, vaig rebre al meu despatx de la Universi-tat de València la visita d’una periodista que venia a realitzar-me una entrevista relacionada amb un estudi que jo havia

coordinat. Ella treballava per a un dels diaris més importants de la Comunitat Valenciana, i l’estudi que jo havia coordinat i que havia despertat el seu interès es titulava La inmigración en la prensa valenciana. Anàlisis ético. Li vaig estar exposant les troballes oposades durant l’estudi, per exemple, els següents:

1.- S’utilitzen moltes paraules relacionades amb la delinqüència, drogues, màfi es, robatoris i terrorisme, en notícies sobre immi-grants. Ha de cuidar-se molt l’ús d’aquestes paraules, doncs la na-cionalitat no determina el comportament i pot arribar a generalit-zacions injustes.

2.- Les fonts d’informació continuen següent principalment ofi cials. Es dóna molt poca veu directament als immigrants.

3.- Són poques les notícies que aborden els aspectes positius de la immigració, i aquelles que donen un enfocament intercultural i pro-posen el diàleg. Aquest és un dèfi cit que ha de ser resolt, doncs la insistència en destacar els fets negatius comporta el risc d’encoratjar conductes de racisme i xenofòbia. També li vaig citar alguns dels articles que contenen el codi d’ètica

per a periodistes respecte al tractament de la immigració que vam defensar en aquest informe.

Quan va acabar l’entrevista, ja amb la gravadora apagada, la jove va exclamar:—Aquests temes són molt importants. Han pensat en fer alguna cosa des de la Universitat per infl uir realment en els mitjans de co-municació?

Durant uns segons em vaig quedar sense paraules. Des de la Uni-versitat havíem fet eixe estudi, ¿no? Havíem realitzat un anàlisi ex-haustiu del tractament de la immigració per la premsa valenciana i havíem ofert recomanacions per millorar èticament aquest tracta-ment. què més podíem fer?

—Em referisc -va continuar- a si ha pensat, per exemple, en orga-nitzar cursos pels empresaris i els treballadors d’empreses periodísti-ques per sensibilitzar-los sobre aquests temes.

—No, no s’han programat cursos –li vaig contestar–. Sens dubte seria interessant impartir-los. Tot i que, en aquesta ocasió, pressupo-sem l’interès dels directius d’empreses de comunicació i dels perio-distes per millorar el tractament de la immigració. Partint d’aquest pressupost, aquest llibre els dóna consells sobre com fer-ho.

—Però és que eixe interès no existeix –va afegir–. I els que volem que es tracten temes d’aquest tipus som vistos com a “bestioles ra-res”, com si no férem veritable periodisme, sinó altra cosa.

La jove sentia que ella no podia fer res per transformar les coses al seu diari i esperava l’ajuda de la Universitat per tal d’aconseguir-ho...

Avui tinc l’honor de presentar una guia, elaborada per l’ONGD RESCATE, amb noves aportacions per millorar èticament el tracta-ment mediàtic de la immigració. Però, a l’escriure aquestes paraules introductòries, una pregunta volta especialment pel meu cap: “A qui

9



«Les coses no canvien si esperem sempre a que siguen els altres

els que vinguen a salvar-nos. Cadascú ha d’assumir la seua

part de responsabilitat i, en aquest assumpte,

els periodistes són especialment

responsables.»

va dirigida aquesta guia? Als periodistes? Als directius d’empreses de comunicació? Als immigrants? Realment aquells a qui va dirigida estan disposats a seguir-la? Qui és el veritable responsable de que els mitjans de comunicació tracten d’una manera més ètica el fenomen de la immigració?

Des de Montesquieu ens arriba la famosa separació de l’Estat en tres poders: legislatiu, executiu i judicial. Per altre costat, en l’actualitat, és famosa la frase, segons la qual, els mitjans de comunicació consti-tueixen el cridat “quart poder”, perquè poden criticar les actuacions del parlament, del govern o dels jutges, i forçar que es prenguen al-gunes decisions que afecten als representants d’aquests poders. Però, pel que sembla, existeixen també un “cinquè poder”, un poder que impedeix als periodistes actuar tal i com ells voldrien, i que, sovint, els du a assumir que les coses “són així”. Un poder que els diu que, si han de treballar, han de fer-ho d’acord a un ritme i a unes normes que els superen i els sotmeten.

Però, què o qui és eixe “cinquè poder”? És la línia política del di-ari? És el que agrada a les empreses que s’anuncien als mitjans de comunicació? És una estratègia de ventes segons la qual no s’ha de permetre que la veritat et desbarate un titular atractiu? És la insen-sibilitat desenvolupada quan informar sobre tragèdies es converteix en la rutina diària?

En la meua opinió, el cinquè poder és més major que tot això. En realitat, és “el gran poder”, el que supera a tots els demès. El “cinquè poder” som els ciutadans.

Entre els ciutadans, hi ha professors universitaris, periodistes, direc-tius d’empreses, immigrants, membres d’una Organització Cívica que ajuda als immigrants... i alguns som vàries d’aquestes coses al-hora. Cap de nosaltres per separat pot assolir que es produïsca una autèntica revolució als mitjans de comunicació per tal que aquests atenguen realment als fi ns que els donen legitimació social, com-prometent-se amb els nous desafi aments, com és, al nostre cas, el

ALGUNES MIRADES PROFESSIONALS

SOBRE LA COMPLEXA RELACIÓ ENTRE ELS MITJANS I LA INMIGRACIÓ



Els mitjans de comunicació estan contribuint decisivament a que la immigració, un fenomen social habitual i constant al llarg de la història, es perceba ja com un problema social ex-

cepcional i amenaçador.

Els mitjans1 són poderosos per dos raons. Perquè prescriuen: ens diuen sobre què pensar, posen i imposen els temes amb els marcs d’interpretació que els donen sentit. Perquè proscriuen: oculten al-guns assumptes i eviten que els enfoquem des d’altres perspectives. D’aquesta doble operació ixen impunes gràcies a tres ardits: l’objec-tivitat (mite insostenible, però coartada perfecta), la homogeneïtat (parlar tots del mateix i difondre les mateixes imatges), i la infopo-lució (emetre moltes notícies fi ns a confondre l’irrellevant amb el substancial).

En el cas de la immigració la majoria dels canals de televisió repe-teixen les mateixes imatges-símbol (desembarcaments de pateres i cayucos), utilitzen el mateix llenguatge (sense papers, irregulars, deves-sall) fi ns a que la força de la redundància acaba convertint al públic: emigrant igual a perill. Exageren, reiteren fi ns a la sacietat els aspectes confl ictius –la llei d’estrangeria o l’arribada de pateres--2 i convertei-xen un fenomen social més en un problema col·lectiu.

Les imatges dels cayucos a les costes espanyoles són tan telegèniques com poc signifi catives, perquè diuen molt poc de la realitat del fe-nomen de la immigració. Com a exemple, valga una dada. Només el 5% dels immigrants que arriben al país ho fan en cayucos (30.000 a l’any, la resta venen per terra o aire), el que no suposa cap problema social, sinó d’índole humanitària, que és molt distint, Però repetir una i altra vegada eixes seqüències dramàtiques dóna els seus fruïts: el públic acaba creient que al nostre país viuen molts més immi-grants que els que realment estan entre nosaltres.

Existeix a més un procés de criminalització de la fi gura de l’immi-grant, a la que s’associa amb la violència. S’insisteix en mostrar-nos imatges d’alguns delinqüents que, a més de ser-ho, són també es-

tractament de la immigració. Però les coses no canvien si esperem sempre a que siguen els altres els que vinguen a salvar-nos. Cadascú ha d’assumir la seua part de responsabilitat i, en aquest assumpte, els periodistes són especialment responsables.

Aquesta guia és, sens dubte, per a les persones que pensen que po-den contribuir a millorar les coses però, sobretot, per a aquelles per-sones que no la llegiran perquè es senten pressionats per un suposat “cinquè poder” que les esclavitza.

Però vostè no ha de lamentar-se perquè altres no llisquen aquesta guia o no la seguisquen, perquè mentre es lamenta perd el temps i energia. Si vostè creu que es pot tractar millor el fenomen de la immigració, permeti’m simplement un consell: llija aquesta guia perquè mereix molt la pena, i, al cap i a la fi , vostè és el “cinquè poder”.

Juan Carlos SiuranaInvestigador “Ramón y Cajal”

i Professor d’Ètica i Filosofi a Política a la Universitat de València

La necessitat d’un discurs social normalitzat

sobre la imm

igració

11



trangers, fent èmfasi al seu origen o nacionalitat. Ací també s’omet l’essencial: l’aclaparant majoria dels malfactors d’aquest país són espanyols.

Altra maniobra consisteix en representar als immigrants com parà-sits socials del benestar social. Amb freqüència se’ls acusa de col·lapsar la seguretat social, quan succeeix tot el contrari (percentualment acudeixen al metge menys que nosaltres, entre altres coses perquè en la seua majoria són joves, en edat de treballar), i són els immigrants els quals l’han revitalitzat. La veritat és, amb les dades en la mà, que els immigrants aporten a l’estat del benestar molt més del que prenen d’ell.

Tot el que s’ha dit no es pot comprendre sense reparar en algunes característiques del sistema mediàtic. El nostre és un periodisme de “declaracions”–altament polititzat–, a més un «periodisme sense in-formació» 3 –profundament partidista–. Els sistema mediàtic és, a més, l’únic dels poders socials que està al marge d’un control social efectiu4. De poc serveixen les cridades a la responsabilitat social dels mitjans amb un model periodístic que confon llibertat de premsa amb llibertat d’empresa i concep la informació com una mercaderia més. No és que els mitjans tinguen un plantejament pervers. El seu problema principal resideix en que es mouen amb dinàmiques i ru-tines pernicioses, poc refl exives, que els impedeixen

Fer-se càrrec de l’alta complexitat d’allò social en una societat com-plexa. Per això els mitjans no reparen en que la immigració ha existit sempre en el món, inclús en proporcions majors que les nostres. No diuen que tan sols fa tot just sis anys –2002– el nostre país expulsava més espanyols que els estrangers que rebia. O sostenen erròniament que l’escola (pública) desborda d’immigrants, quan molts d’aquests escolars han nascut ací i són tan espanyols com els nostres fi lls –tot i que els seus pares siguen estrangers–5.

En defi nitiva, s’ha obert una gran bretxa entre la realitat social i la seua representació mediàtica, catastrofi sta que, poc a poc, va ge-nerant una percepció social contrària a la immigració. Els mitjans estan lluny d’introduir un discurs polític «normalitzat i normalitza-dor». El canvi passa per aplicar estratègies mediàtiques que repre-senten a les persones immigrants en totes les seues facetes –veïns, consumidors, pares i mares de família, ciutadans, treballadors...–, perquè l’origen és només una senyal més d’identitat.

Javier Erro SalaProfessor i investigador de comunicacions per a la solidaritat i el desenvolupament

[email protected]



«Altra maniobra consisteix en representar

als immigrants com “paràsits socials del

benestar social”.La veritat és, amb les dades en la

mà, que els immigrants aporten a l’estat del

benestar molt més del que prenen d’ell.»



Sud– estan inevitablement impregades pel context apuntat anteri-orment. Però també és cert que els mitjans presenten sovint esclet-xes des d’on és possible construir una nova manera d’entendre i presentar els fets. Començant per la primera i més important de les escletxes: la consciència i el saber fer d’una signifi cativa mostra de professionals sensibles amb les condicions de vida dels nouvinguts, que s’esforcen per evitar les connotacions negatives de la immigració i que s’atreveixen a mostrar-nos visions diverses i complexes sobre la pobresa, les injustícies i les desigualtats socials de tota mena. També, en els últims anys, una part signifi cativa dels mitjans de referència s’ha manifestat particularment receptiva amb determinades causes solidàries i ha esdevingut altaveu de persones i organitzacions com-promeses amb els sectors més desfavorits.

D’altra banda, algunes ONG i altres organitzacions socials, consci-ents de l’enorme poder dels mitjans, han desplegat fi ns i tot estratè-gies comunicatives ambicioses i intel·ligents que han permés acostar els lectors, els oients i els telespectadors als greus problemes amb què aquests col·lectius treballen de manera quotidiana, unes iniciatives que s’han anat incorporant a les agendes dels informadors i que dia a dia guanyen pes en el panorama mediàtic.

Les denúncies de col·lectius afectats, les organitzacions solidàries amb els immigrants, els intel·lectuals i els estudiosos, així com de les organitzacions professionals dels periodistes –el Manual d’estil periodístic per al tractament de les minories ètniques, publicat i difós pel Col·legi de Periodistes de Catalunya ha estat una de les iniciatives més reeixides– han aconseguit desterrar fi ns a cert punt la presència en les peces informatives de termes com invasió, allau, brot o grans onades d’immigrants, que havien impregnat durant massa temps el discurs mediàtic d’estereotips discriminatoris envers la immigració. De manera semblant, la presència de la immigració en els textos periodístics, fent-se ressò de l’ús emprat per determi-nats actors polítics, s’ha pogut identifi car durant un temps amb la proliferació del qualifi catiu il·legal aplicat al terme immigrant. Però la reacció social a aquestes pràctiques també ha estat palesa. Gràcies

Rememorant els seus inicis en l’exercici del periodisme, Gabriel García Márquez recordava com en els anys cinquan-ta la professió no s’aprenia en la universitat sinó en les sales

de redacció, les impremtes, els bars, les tertúlies o les festes que or-ganitzaven els col·legues. El diari, afi rmava el mestre, «era una fàbri-ca que formava i informava sense equívocs, i generava opinió dins d’un ambient de participació que mantenia la moral en el seu lloc. Perquè els periodistes anàvem sempre junts, féiem vida en comú, i érem tan fanàtics de l’ofi ci que no parlàvem d’una altra cosa distinta que del mateix ofi ci (…). La mateixa pràctica de l’ofi ci imposava la necessitat de formar-se una base cultural, i el mateix ambient de tre-ball s’encarregava de fomentar-la. La lectura era una adicció laboral» (El mejor ofi cio del mundo, 1996). García Márquez assegurava tot seguit que en el temps transcorregut des que va començar la seua carrera, el periodisme «no va aconseguir evolucionar a la mateixa velocitat que els seus instruments, i els periodistes es van extraviar en el laberint d’una tecnologia disparada sense control cap al futur. És a dir, les empreses s’han lliurat a fons a la competència ferotge de la modernització material i han deixat per a després la formació de la seua infanteria i els mecanismes de participació que enfortien l’espirit professional en el passat. Les sales de redacció són labora-toris asèptics per a navegants solitaris, on sembla més fàcil comu-nicar-se amb els fenòmens siderals que amb el cor dels lectors. La deshumanització és galopant». En l’era de les comunicacions, aquest panorama desolador, subscrit per altres testimonis de la professió i confi rmat en successives anàlisis crítiques sobre els discursos dels mitjans, sembla haver rellevat la funció, el treball i el protagonisme del periodista. L’imparable procés de digitalització dels productes informatius, unit a l’espectacularització de les notícies, la dependèn-cia dels poders economicopolítics i l’elevada precarietat laboral en el sector, sembla que ha anat engolint-se l’essència de l’ofi ci.

Notícies i immigració

Les informacions sobre el fenomen de la immigració –d’igual ma-nera que les notícies relacionades amb les desigualtats socials i el

13



sultarà impossible conformar un nou discurs informatiu sobre la immigració que incorpore la pluralitat de veus que conformen la seua complexitat.

És cert que mai la professió periodística havia disposat de professio-nals amb una formació com la que ara tenen les successives promo-cions universitàries. Però, com adverteix García Márquez, els nous ferraments –les agències de premsa, les notes de les institucions, la profusa documentació present a Internet– amenacen de relegar els periodistes a transcriure el que altres diuen.

Tornem al principi. Sense un replantejament de la mirada periodísti-ca serà impossible frenar la progressiva burocratització de la pràctica informativa. Per això cal recuperar la veu i l’exemple d’autoritats pe-riodístiques com García Márquez. O com Ryszard Kapuscinski, per a qui el bon periodisme, el que pretén comprendre i fer comprendre la realitat, es fa amb cinc sentits: estar, veure, escoltar, compartir i pensar (Los cinco sentidos del periodista, 2005). Des d’aquesta perspectiva la immigració no és només «un altre tema més» en la agenda dels mitjans sinó una qüestió social que es presenta travessa-da per nombrosos components socials, econòmics, ètnics i culturals. Llavors, com canviar el discurs sense modifi car la manera de mirar el fenomen? Com transformar les representacions sense qüestionar-nos el posicionament del periodisme? El mateix Kapuscinski hi deia als periodistes: «Treballem amb la matèria més delicada d’aquest món: la gent (…) el criteri ètic ha de basar-se en el respecte a la integritat i la imatge de l’altre».

Per als comunicadors, aquesta exigència moral té un component afegit en aquest cas. Perquè quan els periodistes ens referim als im-migrants parlem d’altres dones i homes, però en funció d’uns temes que ens resulten propis. Modifi car-hi la nostra posició no és gens fácil però per a compensar tanta desigualtat i tant de silenci s’hauria d’insistir més a fer possible una altra narració on el que és comú, el que és propi, ha d’estar conformat no pel tema o el problema que s’anuncia (treball, economia, regularització…), sinó pels autèntics

a això, i amb el lema «cap persona no és il·legal», present en diverses campanyes contra les lleis d’estrangeria, la majoria dels mitjans han restringit el recurs a aquest terme en les seues informacions.

Els discursos del racisme

Però, com assenyala Xavier Giró, responsable de diversos estudis sobre premsa i immigració, el fet més preocupant no és tant «si un terme concret és o no políticament correcte, sinó el discurs que transmeten els diversos mitjans de comunicació i com aquest reforça o afebleix el racisme preexistent, llavors, la qüestió bàsica és quan poden trigar les expressions com sense papers o irregulars a estar tan connotades negativament com il·legal? Si la càrrega semàntica és negativa no depén del terme en si, sinó de l’ús que se’n fa en cada conjuntura legal, social, econòmica i política».

Efectivament, els diversos manuals i repertoris de bones pràctiques periodístiques a què poden accedir els professionals es distingeixen per posar l’accent en l’ús de determinades fórmules però es veuen impossibilitats d’abordar el context, necessàriament canviant, de la immigració en les nostres societats. Això ens obliga a estar ben atents, i a revisar i adequar de manera permanent els discursos dels mitjans sobre la immigració.

A les nombroses jornades de debat sobre periodisme i immigració que s’organitzen des de distintes institucions, així com a les edicions de volums i monografi es sobre la mateixa qüestió, sol proliferar el protagonisme de les autoritats, els acadèmics i els periodistes, els quals solen insistir en els mateixos problemes i crítiques. Tanma-teix, no es pot dir que la veu dels immigrants, reduïda sovint a una presència testimonial, haja servit per a introduir noves perspectives en un debat que cada dia és més necessari. És responsabilitat de tots, però principalment dels poders públics, assegurar que la posi-ció dels immigrants adquirisca un autèntic protagonisme en tots els treballs que pretenguen abordar a partir d’ara l’exclusió del racisme i la xenofòbia en els discursos dels mitjans. Sense la seua visió re-

«Els nous ferraments –les agències de

premsa, les notes de les institucions,

la profusa documentació

present a Internet– amenacen de relegar

els periodistes a transcriure el que

altres diuen.»





subjectes de la informació, és a dir, les persones implicades, de qual-sevol origen geogràfi c o social. D’aquesta manera potser sí el relat periodístic contribuirà a facilitar amb empatia la comprensió dels altres immigrats, diferents sí, però no desiguals.

Una altra mirada

Amb tot, resulta més fàcil treballar sobre el discurs que produïm que canviar la nostra mirada. Mentre que el discurs és responsabilitat bàsica de qui informa, la mirada és més pròpia de la col·lectivitat. Per això, és fonamental que tots els agents socials treballen en comú i establisquen nous eixos des dels quals contemplar la immigració.

Per sort, la mateixa dinàmica dels processos de producció comunica-tiva i cultural ofereixen cada dia nous espais i instruments per a l’ac-ció i la refl exió que ens ajuden a resituar-nos davant dels fenòmens migratoris i les seues conseqüències. Així, des d’Internet és possible accedir a diverses plataformes de pensament i portals informatius que denuncien les limitacions narratives dels discursos dominants i visibilitzen l’existència creixent de veus alternatives. D’altra banda, amb els peus en terra, en pobles, ciutats i barris, distintes associa-cions culturals i grups de treball compromesos amb la integració social dels nouvinguts dinamitzen la producció comunicativa i cul-tural amb revistes, diaris gratuïts, audiovisuals, fòrums virtuals, etc, autèntics revulsius que contribueixen a la conscienciació social i al canvi de plantejaments.

En la construcció d’un nou discurs sobre el fet migratori que defuja l’etnocentrisme i promoga un autèntic interés pel coneixement de l’altre caldrà aprofi tar les immenses possibilitats que ofereixen les eines tecnològiques, però sobretot serà necessari recuperar la mirada i actualitzar les lliçons del millor periodisme.

Rafael Miralles LucenaProfessor de Periodisme, Universitat de València

«Resulta més fàcil treballar sobre el discurs que produïm que canviar la nostra mirada. Mentre que el discurs és responsabilitat bàsica de qui informa, la mirada és més pròpia de la col·lectivitat.»

15







que s’enquisten més en el imaginari col·lectiu aquells prejudicis que apuntalen alguns enfocaments, intencionats o senzillament errats. Espanya encara és un receptor jove d’immigrants; per tant, amb marge per combatre les concepcions nocives per a la convivència intercultural. Per a això resulta fonamental la tasca del periodisme, que compren als professionals que ho exerceixen i a les empreses per a les que aquests treballen. Dos polos –molts cops en tensió—d’un mateix sector, que cuinen cada dia els assumptes que composen l’agenda pública: allò del que la gent parla als carrers, inclús el to en que ho fa.

Una tasca informativa propensa a encoratjar la convivència intercul-tural i a resoldre els confl ictes propis de tota coexistència requereix exhaurir determinats discursos que els analistes encara detecten als mitjans i que solen irrompre exempts d’intencionalitat, només impulsats pel desconeixement. El treball del comunicador és com-plicat. Al mateix temps que ha cenyir-se a la veritat està sostin-gut a rutines àrdues en les que es troba amb obstacles freqüents, personals i sistèmics, que difi culten la construcció de la notícia. Entre ells: carència de fonts, manca de temps i d’especialització en les temes i, a sobre, la lògica inter-mediàtica de la que forma part i que i que licita per destacar els fl ancs més sensacionals dels fets: hi ha que vendre titulars.

Les limitacions professionals de l’àmbit periodístic i les condicions que l’imposen la dinàmica que envolta la seua tasca semblen com-plicades de resoldre; sí. Però materials com la present guia i el curt documental complementari Detrás de las palabras poden servir, al menys, per a que, des de dins des sistema, els responsables de les empreses refl exionen i els professionals empren estratègies indi-viduals per a lluitar contra els discursos imposats i les penúries de la pràctica professional. Com? Escollint paraules, negociant enfocaments, preocupant-se per contextualitzar. I també perquè els lectors adquirisquen una gimnàstica crítica front a les notícies. Tal volta així la societat puga comprendre més un fenomen els protago-nistes del qual són, per damunt de tot, persones.

Moren tres persones i un marroquí». Aquest tipus de titular publicats en la premsa espanyola dispararen les alarmes intel·lectuals fa pocs anys respecte al tractament de les

notícies sobre immigració. Quines conseqüències podrien tenir en la formació d’estereotips o en la percepció negativa del fenomen migratori per part de la societat? Cal refl exionar al respecte, obrir un debat deontològic sobre la tasca periodística en aquesta ma-tèria. Avui, la conscienciació de molts professionals dels mitjans, apuntalats per diverses investigacions acadèmiques, ha incidit en un tractament més positiu dels fets que protagonitzen les persones que abandonen el seu país per millorar la seua condició de vida. Però encara queda per avançar. Perilloses llicències i prejudicis pervi-uen, amb visos de normalitat (el que és més preocupant), en les línies informatives. Com a mostra basta un botó: la menció de la nacionalitat de les persones en les notícies de successos.

Ací radica l’esperit d’aquesta guia, en conformar un manual útil per a professionals i consumidors dels mitjans de comunicació. Això és: Per als que refl ecteixen la realitat i per als que la interpreten a partir d’eixos discursos.

Estem a temps de seguir transformant una dinàmica informativa que persisteix, amb diferents intensitats segons el mitjà. D’evitar

«Espanya encara és un receptor jove d’immigrants; per tant, amb marge per combatre les concepcions nocives per a la convivència intercultural. Per a això resulta fonamental la tasca del periodisme.»

17



En aquesta dinàmica es cau amb freqüència en el sensacionalisme i les estigmatacions.

Al consumidor de mitjans li assisteix una quota de responsabilitat. Doncs a ell li correspon, sinó exigir un model informatiu encertat, al menys mostrar-se crític davant de qualsevol notícia. Sabem ja de sobres que el receptor interpreta les informacions segons les seues experiències i dista molt de conformar un pol passiu. I també que, en detriment d’aquesta virtut, vivim en una societat mediatitzada fi ns a la fartera —en el sentit de que tot es confon com a espectacle i es tendeix a mercantilitzar— i on els intel·lectuals adverteixen un dèfi cit educatiu i, per tant, de possibilitats d’analitzar i discernir. Per això, cap encoratjar als lectors, espectadors i oïdors a dubtar de qualsevol divulgació, a furgar en els interessos dels seus emissors, i d’exigir continguts de qualitat.

El negoci dels mitjans

Diaris, TV, ràdios es mostren tan empresonats de les regles de la societat de consum com qualsevol altre producte. Quants més exemplars s’embenen, més audiències arriben a tenir, més benefi cis obtindrà l’empresari per publicitat. Ací hi ha com a prioritat, en molts casos, el criteri d’atreure consumidors per mitjà de notícies sensacionalistes: el morbo ven. Però, s’ampliarà més el ventall de lectors i, per tant, el de consumidors si les notícies sobre immi-gració s’enfocaren des de un fl anc positiu? Potser un punt d’eixida per a que els que fan les informacions refl exionen.

Contar històries, i contar-les de la forma més fi del possible. Aquesta és la principal tasca que els mitjans de comunicació han d’exercir per satisfer el dret de tot ciutadà a estar in-

format dels assumptes públics. Els mitjans transmeten paisatges de la realitat, i ho fan per mitjà de la narració de fets que els periodis-tes elaboren amb indiscutible subjectivitat (seria impossible d’altra forma, doncs són éssers humans). Aquesta teoria es coneix com la construcció social de la realitat. Segons ella, en la tasca d’explicar el que esdevé, els mitjans reconstrueixen successos, conformen així imatges que la societat dirigeix com a veritats, en aquest cas, so-bre la immigració. Les paraules mediàtiques posseeixen una força innegable i calen en el més profund dels consumidors.

Tot i que els mitjans i els seus treballadors han millorat al infor-mar sobre la immigració, queden aspectes per llimar. Encara «Els successos ètnics apareixen quan es tracta d’alguna cosa negativa». «La vida quotidiana dels immigrants és pràcticament ignorada; la discriminació d’un col·lectiu determinat es tracta com un fet aïllat, responsabilitat d’un grup puntual, i no com una cosa que involucra a tota la societat». Així, les imatges estereotipen als immigrants i mobilitzen emocions com la por o la compassió, però no fomenten la relació entre les distintes parts. 1

Altre fenomen afecta a la transmissió de la realitat: la transcen-dència de la imatge en la cultura comunicativa contemporània. L’efectivitat d’aquesta per a atreure sembla haver guanyat terreny a la de la paraula per a comprendre. De fet, fi ns i tot la premsa escrita, la naturalesa de la qual permet major aprofundiment, ha cedit a la lògica televisiva, com ho va advertir fa temps ja Ignacio Ramonet en La golosina visual. Impossibilitats de competir amb la immediatesa informativa i el candor de les pantalles, els diaris in-tenten imitar les seues formes estètiques (disseny amb rellevància de les fotografi es, titulars xocants i texts més concisos i superfi cials) a costa de la seua capacitat d’anàlisi. Inclús l’estructura tradicional per a elaborar notícies, les preguntes què, quan, on i per què, ha quedat obsoleta com a guia narrativa —sobretot aquest últim—.

1- PARAULES QUE FEREIXEN.

COM INFORMAR SOBRE IMMIGRACIÓ?



Mes formació. S’imaginen un periodista que escriu articles en la secció d’economia sense saber què és el PIB d’un país o la renta per càpita, o quina la naturalesa del IRPF?

Es limitaria a bolcar sense més sobre el paper el que escolta, confon-dria dades, aportaria informacions superfi cials. Com a molt, trans-metria text carregats de tecnicismes incomprensibles per a la majoria dels receptors del mitjà ( llevat que es tractes d’un especialitzat, i cap dubtar de que eixe professional treballara allà). Un xicotet favor a la comunicació, sens dubte. Doncs això passa, amb freqüència, quan s’informa sobre immigració.

Falten periodistes formats en temes migratoris. Que coneguen i distinguisquen els detalls d’un fenomen complex (realitats, cos-tums, causes, conseqüències) per a millorar la qualitat de les no-tícies. Aquestes han d’aportar molt més que fets aïllats i ajudar al consumidor a comprendre el món en que viu. A més, les migracions les protagonitzen persones abans que xifres o masses anònimes.

Estratègies per a fi ltrar una visió positiva

Per descomptat que no tot el que apareix als mitjans conté un signi-fi cat negatiu. Reportatges, entrevistes, seccions fi xes i informacions puntuals denuncien situacions injustes cap als immigrants o supo-sen una font informativa substancial en la matèria. No obstant això, se sol confondre notícies positives amb victimització, o senzi-llament es transmeten dades amb aspecte d’objectivitat però el seu enfocament oculta una lectura pessimista i tergiversada. Una lectura que reforça els sentiments de negació de l’altre i de dicotomia entre estrangers (anul·lant la diversitat que envolta aquest terme) i autòc-tons (anul·lant la diversitat que també envolta aquest terme).

El periodista ha de cuidar les principals parts de la notícia que construeix: titular, subtítol/antetítol i entradilla. Es tracta d’un exercici imaginatiu sobre la repercussió de les paraules que escull per a representar la seua visió de la realitat. Consisteix en preguntar-se si, entre tots, dades com la nacionalitat aporten alguna cosa rellevant

o només ajuden a estigmatitzar a col·lectius sencers a partir de fets aïllats, sobretot si aquests són negatius.

Tot i que els mitjans cada cop projecten més una mirada multipolar, el seu discurs general conserva encara tints polítics i eurocèntrics. Urgeixen postures interculturals que integren a les dels nous vin-guts. Perquè, com deia Aline Touraine: ja vivim junts. En aquest sentit, per exemple, «els mitjans poden informar del que signifi ca globalització i mundialització per als països pobres abans que per als rics; perquè l’equació que no falla és: globalització = empobriment = immigració».2

Però està tot en mans de l’autor de la notícia? Clar que no. Ell té caps que, a l’hora, responen a altres caps i als amos dels mitjà. No obstant això, el periodista ha de proposar als seus superiors aspectes encoratjadors, negociar amb ells la seua inserció, com a exemples de convivència o de resolució de confl ictes. I mai ha d’oblidar les causes del fenomen migratori. En tot cas, front a les imposicions, el co-municador ha d’intentar sempre, apel·lant a la seua creativitat, fi ltrar eixos aspectes als seus articles o muntatges audiovisuals.

Errors que condueixen a lectures pessimistes

L’esser humà tendeix a simplifi car la realitat per a poder compren-dre-la, abastar-la. Els mitjans, confeccionats per persones, acusen des de sempre aquesta conducta, evident en la transmissió d’este-reotip i associacions perilloses. Relacionats amb l’immigració, els exemples abunden: delinqüència, tràfi c de drogues, prostitució, pobresa i analfabetisme i una connotació de mà d’obra abans que de persones apareixen lligades als estrangers en les informa-cions. I poc ajuda, en aquest sentit, que només es parle d’ells des d’un enfocament legislatiu.

El mecanisme de la comunicació massiva sol tenir efectes perversos. Només basta citar les notícies relacionades amb “bandes organit-zades”, que el seu pique informatiu ha infós en la opinió pública

19



l’associació simplista, generalitzadora, entre aquest manera delictiva i les nacionalitats a les que pertanyen els seus protagonistes. Un es-tereotip que perjudica injustament a rumans, búlgars, abans que el seu únic excés fou emigrar per a cercar un futur millor. A la calor de l’actualitat, molts pocs articles es detenen a explicar que aquest tipus de màfi es les composen ex militars o membres de forces de seguretat provinents de la descomposició del bloc comunista i de la desestruc-turació d’algunes institucions que el formaven. 3 Amb tot, seria just condemnar a les persones espanyoles per delictes violents que grups aïllats de la seua nacionalitat cometen en Itàlia, per exemple?

Per a Andreu Casero, professor de Comunicació Audiovisual de la Universitat Jaume I, el periodisme associa sovint immigració i il·legalitat. I, a més, presenta a l’immigrant com a treballador abans que com a persona: «Aquesta modalitat discursiva el converteix en una mercaderia, només acceptada en funció de si la seua concur-rència és necessària per a la correcta marxa del món de l’ocupació».4 El professor d’Ètica i Filosofi a Política de la Universitat de Valèn-cia, Juan Carlos Siruana, apunta per la seua banda que esmentar la procedència dels involucrats en successos negatius condueix a que la gent identifi que determinades nacionalitats amb comporta-ments reprovables. 5

Un dels principals debats semàntics correspon a l’ús de la paraula “il·legal”. Per començar, cap persona és “il·legal”, en tot cas, ho són les seues accions. Amb molt, pot trobar-se “indocumentada” a nivell administratiu per mancar del permís de residència que el país exigeix. El mateix succeeix amb el incorrecte apel·latiu “sense papers”, o els termes “regular” i “irregular”, que afecten, més bé, a les lleres pels que algú entra a un Estat.

Així mateix, el periodista es sol limitar a reproduir, exempts de crítica o anàlisi, 6 els discursos polítics que plantegen el tema migratori en termes de confl icte. Tot i que els pose entre cometes, convé que el redactor introduïsca visions complementàries, almenys en una frase, que incite a la refl exió.

L’enganyós encant de les estadístiques sobre delictes d’estrangers

En la seua passió per les xifres —els números posseeixen una força estètica que tot titular reivindica i entusiasma a qualsevol periodis-ta—, alguns professionals segmenten i simplifi quen la informació. Les dades quantitatives han d’explicar-se, interpretar-se contex-tualitzar-se. La seua lectura superfi cial condueix a anàlisis enganyo-sos, sobretot quan el procés mateix pel que s’obtenen demostra greus defi ciències. I això ocorre, res menys, amb les populars estadístiques que han vingut relacionant immigració amb delinqüència.

Els motius que expliquen la dubtosa exactitud d’aquestes últimes s’exposen a continuació:

La metodologia ha sobrevalorat les xifres de forma artifi cial, a l’atendre a diferents dates de l’obtenció de les dades de població i delinqüència.

Ha ignorat a la població estrangera indocumentada, es a dir, aquelles persones que, per mancar del permís de residència, queden fora de les estadístiques demogràfi ques. Si aquestes foren considera-des reduirien la taxa que compara ambdues variables.

Molts il·lícits penals integrats en les estadístiques han estat efec-tuats per estrangers en règim de turista i no per residents per motius laborals o de reagrupació familiar.

Les dades refereixen al nombre de detencions i no persones que comenten delicte, amb el que els resultats s’infl en si un estranger és arrestat varies voltes per una o diverses infraccions.

A més, la població immigrant es composa en major part d’homes actius joves. Per tant, els especialistes reclamen que les comparacions es realitzen entre grups composats de forma similar abans que entre espanyols i estrangers en general. Sinó, els resultats seran enganyo-sos.



«Un dels principals debats semàntics

correspon a l’ús de la paraula “il·legal”.

Per començar, cap persona és !il·legal”,

en tot cas, ho són les seues accions.»



La mirada trafi quista de les migracions

El trafi quisme encarna un concepte que tot periodista ha de conèi-xer per a abordar les notícies sobre estrangeria. Consisteix en un en-focament cada cop més vigent en les legislacions europees que cerca regular les migracions internacionals a partir de les necessitats de les seues economies i mercats laborals. Així, determina que les entrades legals són només aquelles que es produeixen per mitjà dels mecanismes que els Estats estableixen com a regulars, i criminalitza i rebutja coma tràfi cs tota la resta, és a dir: les persones que en-tren per fora dels conductes aprovats. Aquesta estratègia atorga als països d’acollida legitimitat per a intervindre des de l’àmbit policial. El procés afecta de forma determinant a les dones, doncs al quedar fora de l’esfera productiva calculable amb facilitat segons els models de mà d’obra (masculina) dels Estats capitalistes, qui emigren de manera autònoma ja parteixen d’una plataforma irregular. Per tant, resulten criminalitzades baix el concepte de tràfi c. Quan, a més a més, es refereix a treballs que la llei desconeix (el cas més emblemà-tic és el de la prostitució), migrar per vies regulars és impossible.

Les lectures ocultes darrere de les informacions

Treballadors abans que persones:

Espanya seguirà necessitant almenys 157.000 immigrants a l’any fi ns 2020El major envelliment de la població i el menor número de naixe-ments seguiran fent l’emigració imprescindible pel desenvolupa-ment econòmic [...]. EFE, 2 d’abril de 2008

Immigració i delinqüència

Aquesta mesura també afecta als delinqüents búlgars per la seua inclusió en la Unió EuropeaEls delinqüents rumans que han estat condemnats no podran ser expulsats d’Espanya Una sentència de l’Audiència de Palma aclareix la situació d’aquests ciutadans estrangers.Els delinqüents rumans condemnats a l’expulsió per cometre un de-licte a Espanya no podran ser tornats al seu país [...]. Diario de Mallorca, 10 de març de 2008

La capital alacantina del crimLa delinqüència en la Vega Baixa no deixa de créixer amb cinc homicidis en quatre mesos Majoria de població estrangera. Aquesta és una de les realitats que es donen en la Vega Baixa des de fa anys. La comarca més al sud d’Alacant ha patit un augment constant de població en els últims onze anys [...]. Las Provincias, 11 de maig de 2008

La immigració com un problema.

El debat d’investidura d’Ana Oramas, de Coalició Canària"Les 12.500 almes que arribaren en cayuco són problema de tots”Algunes especifi citats: “En les illes tenim el cistell de la compra més cara, els salaris més baixos i l’atur ha pujat un 15%”, enumerà Oramas. I el drama de la immigració il·legal: “Les 12.500 almes que arribaren en 2007 no son un problema de Canàries, sinó de tots”. Elpais.com. 10 d’abril de 2008

21



Interior trasllada a la Comunitat a 600 immigrants en 9 mesos Procedeixen de Canàries i l’últim trasllat fou de 22 subsaharians. Un total de 618 immigrants han estat traslladats en el que va d’any des de les Illes Canàries a la Comunitat Valencia. A pesar que el drama dels cayucos no arriba a les costes valencianes, el Govern Central si està traslladant cada cop amb més freqüència als immigrants subsa-harians que arriben a les costes Canàries. Las Provincias, 16 de setembre de 2007

La immigració reduïda a dades

La població de Barcelona va créixer més del 90% entre 2001 i 2007Entre aquestes dades el 77,1% del creixement es deu a la immi-gració.Europa Press, 3 d’abril de 2008

El 16,6% de la població madrilenya és d’origen estrangerEl 47% procedeix d’Iberoamèrica i més del 35% són europeus.- Es concentren en Madrid i Alcalà d’Henares.- El 83,46% té entre 16 i 64 anys.Elpais.com , 31 de març de 2008

Etimologia incorrecta

Nova reforma de la normaLa Llei d’Estrangeria permetrà als immigrants legals emprar el seu visat com a permís de treball.Es refoçaran els procediments de control i expulsió d’estrangers il-legals. Europa Press, dimarts, 20 de Maig de 2003

La immigració irregular, un problema de totsABC, 27 d’agost de 2006

Anul·len l’expulsió del transsexual argeli pels riscos que corre si torna al seu país.L’immigrant sense papers torna a Alacant després de la decisió de la Subdelegació de Govern [...]. Las Provincias, 16 de febrer de 2008

Un centenar de rumans, al carrer.Bressols, mantes, maletes, eines de cuina, biberons, bolquers, els gossos, els gats i algun pardal, tots els estris d’una vida quotidia-na de més d’un centenar de persones (PERSONES ABANS QUE RUMANS), unes 30 famílies, acabaren ahir espargits per la vorera del carrer de Martínez Aloy de València, prop de la coneguda Finca Roja. El País, 23 d’abril de 2008

Notícies positives o de denúncia

Els immigrants tenen un nivell de formació superior a la mitjana de la població espanyolaEls immigrants que resideixen en Espanya tenen un nivell de forma-ció mitjà superior al del conjunt de la població espanyola, tot i que ocupen menys llocs de treball tècnics o qualifi cats que els natius, [...]. Europa Press.Dilluns, 24 de Març de 2003

Batxilleres immigrants en la xarxa concertada: una agulla en un pallerNomés 97 estrangers estudien batxillerat en 30 centres privats de València. El País, 3 de març de 2008





Mil esportistes de 28 països recorren València en una cursa per la integració. Las Provincias, 5-5-08

Els immigrants aporten el 60% del creixement de l’economia d’AlacantEls estrangers ocuparen més de la meitat dels llocs de treball creats en la Comunitat en 7 anys. Levante-EMV, 3 març de 2008

Guia de fonts informatives

Un dels perills és la submissió dels mitjans cap a les fonts ofi cials sense cap capacitat per a la investigació en l’entorn a la veracitat de les infor-macions o cap a la existència de versions alternatives mereixedores de, al menys, semblant crèdit. Això incitaria a la docilitat, a la inhibició, a ser passius 7. Tot i protagonitzar les notícies, els immigrants resulten amb mas-sa freqüència ignorats com a font informativa. Si bé la por pot tornar a aquestes persones reticents a declarar i existeixen barreres lingüístiques, els investigadors detecten certa reticència (més per negligència i mala costum que per intencionalitat) per part dels pe-riodistes a acudir a ells per nodrir les seues informacions. Premen les fonts ofi cials, com Delegació de Govern, Generalitat, Policia, Guàrdia civil, etc. Aquestes representen inclús fi ns el 50 per cent de les plataformes de consulta empleades pel periodista, segons l’Estudi sobre Impacte Mediàtic de la Immigració en la Comunitat Valenciana. 8 D’ací que ens semble indispensable proposar un llistat d’associacions d’immigrants i ONGD a les que recórrer per obtenir versions, dades i orientacions respecte a esdeveniments lligats al fe-nomen migratori (Vore Annex agenda ONG).

Les imatges en televisió i en premsa

El tractament televisiu de la immigració mereix un apartat. Com tants temes, l’arribada de persones d’altres països resulta presa de l’especulació. Quants cops es veuen imatges de l’arribada de pa-teres a la costa i a la guàrdia Civil conduint a eixes persones ex-haustes a la caserna? La quantitat d’informacions d’aquest tipus no es correspon amb el pes que aquest aspecte ocupa dins de l’ampli i divers fenomen migratori. No obstant això, les imatges mediàtiques terminen reduint aquest últim a la teatralitat dramàtica de les em-barcacions i els cossos surant en la mar. Paradoxalment, les entrades per aquesta via representen només el 5% del total, tot i que el bom-bardeig visual assolisca plasmar en les retines dels espectadors sensi-bles els quadres de la tragèdia. Vàries institucions ho adverteixen.

Segons el Col·legi de Periodistes de Catalunya, les imatges relacio-nades amb la immigració refl ecteixen:

Caràcter de desvessall. Perill per a la societat d’acolliment. Caràcter delictiu. Precarietat i marginalitat.

«La immigració a la televisió versa sobre gent estranya, l’altre, que és l’immigrant extracomunitari», diu per la seua part Marta Rizo9. Aquest mitjà limita el seu radi informatiu a la immigració enfocat com a il·legal, els controls governamentals i la delinqüència. I, amb major freqüència, presenta de manera positiva només les accions socials i ofi cials del grup receptor.

Altres trets del tractament televisiu: els protagonistes de les notícies solen ser els que ostenten el poder; els successos ètnics tenen relle-vància quan es refereixen a temes amb connotacions negatives; la vida quotidiana dels immigrants i la seua participació en els àmbits culturals, polítics i econòmics s’ignoren o infravaloren, en general. A més, les imatges terminen per estereotipar als altres en els mis-satges sobre la tolerància. Mentre que la discriminació s’atribueix

«Altres trets del tractament televisiu: els protagonistes de les notícies solen ser els que ostenten el poder; els successos ètnics tenen rellevància quan es refereixen a temes amb connotacions negatives.»

23



més a grups d’alterats i a accions puntuals i menys a un problema estructural de la societat. Les imatges, quin dubte cap, mobilitzen emocions (por i compassió) per a marcar la diferència entre ells/no-saltres.

Els mitjans marquen l’agenda, inclús en temes internacionals. En aquest sentit, dels països dels que provenen les persones im-migrants només es parla quan esdevenen violència, atemptats, morts, repressions, catàstrofes, corrupció, etc. A més a més, aquestes notícies s’ofereixen com esdeveniments puntuals, aïllats. Què im-porten els antecedents històrics per a comprendre?

En la premsa escrita, el tractament gràfi c de la immigració imita l’espectacularització i teatralitat televisiva. Com deia el periodista francès mort ja Edgar Roskis, la competició pel clixé fort amb les càmeres de televisió –i les seues possibilitats del viu i el directe- obli-ga als fotoperiodistes a abandonar les sendes de la narració i la informació, i a endinsar-se en el terreny del que Barthes anomena-va la «sobreconstrucció». Per mitjà d’aquest concepte, el semiòleg descrivia la declinació de la «fotografi a literal» per l’arravatament d’agregar al «fet, per contrastos o aproximacions, el llenguatge in-ternacional de l’horror». Així que, «el malestar que sentim» front a moltes imatges, deia Roskis, «tenen menys que vore» amb la realitat a la que permeten que amb la «retòrica» de les mateixes, és a dir, amb els elements que la composen.10





L’Alto Comissariado per a Imigração e Diálogo Intercultural (ACIDI), en Portugal, conta amb un observatori de la co-municació. Després d’analitzar exhaustivament més de 4.000

notícies entre 2001 i 2002, els seus investigadors es preguntaven sobre dos aspectes. Un, si els mitjans de comunicació com a creadors d’opinió pública i la seua infl uència política poden introduir nous temes respecte a la immigració en lloc de reforçar l’estereotip de la diferència. Dos, si hauria d’existir una deontologia periodística sobre el tractament dels mateixos per a evitar el distanciament entre “minoria” i “majoria”. 11

I si, existeix una ingent quantitat de codis deontològics accessibles al periodista. En aquest quadern proposem un llistat d’enllaços d’In-ternet per mitjà del quals accedir a anàlisis i sugerències sobre com abordar les informacions migratòries. Resulten útils per comple-mentar el manual d’estil del propi mitjà.

Manual d’estil del Col·legi de Periodistes de Catalunya. (www.periodistes.org)

Consell de l’Audiovisual de Catalunya (www.cac.cat), el Consejo Audiovisual de Navarra (www.consejoaudiovisualdenavarra.es) i el Consejo Audiovisual d’Andalucía (www.consejoaudiovisualde-andalucia.es).

Recomanacions del Consell Econòmic i Social de la Regió de Murcia. (www.cesmurcia.es)

Consells de Federació de Comunicació i Transports del sindicat CC.OO. (www.fct.ccoo.es)

Codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (www.fape.es)

Codi d’Informació sobre Minories proposat per Mariño Menén-dez i Fernández Liera de la Universidad Carlos III de Madrid.

Puntualitzacions

A continuació inclourem una sèrie d’observacions útils, preses del codi que ha elaborat l’equip d’especialistes en Ètica del Centre d’Es-tudis per a la Integració Social i Formació dels Immigrants, de la Generalitat Valenciana, a partir de l’anàlisi dels diaris d’aquesta Co-munitat: 12

Seguir les metes de l’activitat mediàtica: contrastar informacions, permetre la lliure expressió de les opinions, potenciar una opinió pública raonable.

Protegir i fomentar els Drets Humans.

Garantir la diversitat de les fonts: junt a les versions ofi cials, po-tenciar les pròpies de les minories ètniques, disposar d’una agenda de possibles informadors, experts i especialistes, etc.

Transmetre la informació de manera imparcial: cercar un discurs informatiu equilibrat, equànime i plural, col·laborar amb mitjans alternatius.

Ser cautelosos a l’hora de donar credibilitat a les afi rmacions.

Rectifi car els errors comesos.

Eliminar els prejudicis i els estereotips i adoptar una actitud compromesa i inclús reivindicativa a favor dels dèbils.

Evitar l’assignació als immigrants de problemes de la nostra soci-etat: no culpabilitzar-los de l’agreujament de l’atur i evitar l’associa-ció entre droga i nacionalitats.

Evitar les generalitzacions, els maniqueismes i la simplifi cació de les informacions.

25





Usar adequadament les denominacions.

Equilibrar les notícies positives amb les negatives: reduir les referències a la immigració il·legal, els controls governamentals i la delinqüència al parlar sobre immigració.

Evitar que només tinga rellevància un succés ètnic quan és algu-na cosa negativa; potenciar les informacions positives; reconèixer els mèrits dels immigrants.

Equilibrar les freqüències amb les que apareixen els distints col-lectius.

Refl exionar sobre les causes i conseqüències dels fets relatats: elu-dir la fragmentació i la descontextualització, tractar la informació sobre minories ètniques amb prou profunditat, explicar les causes fonamentals de la immigració recent, establir nexes causals entre els confl ictes dels països en desenvolupament i l’emigració Sud-Nord.

Oferir pautes per a tractar adequadament el tema del fonamen-talisme.

Contextualitzar la informació de manera adequada junt a la resta de notícies.

Evitar un llenguatge apassionat i notícies sensacionalistes.

Informar rigorosament sobre la Llei d’Estrangeria i les seues mo-difi cacions.

Usar les imatges amb correcció i sentit crític.

Prestar especial atenció al tractament dels xiquets, dones i mino-ries més rebutjades.

Respectar a les víctimes dels fets tràgics i als seus familiars.

Reconèixer als immigrants com a veïns, amb les seues necessitats, i a tindre-ls en compte en assumptes que els afecten.

Normalitzar la presència d’immigrants als mitjans de comuni-cació.

Comprometre’s amb la situació dels països en desenvolupa-ment.

Informar sobre tots els països.

Fer autocrítica cultural.

Defensar la riquesa cultural.

Escollir adequadament als protagonistes de les notícies.

Cobrir les accions solidàries de manera raonable.

Formar-se i, en el seu cas, especialitzar-se en aquests temes.

Educar als ciutadans.

Defensar l’elaboració i el compliment de codis deontològics.

Al marge del vocabulari políticament correcte, el periodista ha de posar cada situació al seu lloc. Això és: comptar la informació de manera responsable, sense faltar a la veritat, i allunyant-se dels estereotips. En defi nitiva, aplicar als temes immigratoris el codi ètic que ha d’assistir a l’exercici professional.



Dos coneixements s’ostenten avui amb total seguretat: que les ra-ces en el sentit biològic no existeixen, tot i que molts van argüir-la llarg de la història. I que l’homo sapiens és una espècie migradora i mestissa per naturalesa, les seues diferències físiques constitueixen adaptacions fi siològiques al medi ambient. L’origen de l’home esta-ria en À Àfrica.2

L’esser humà ha migrat des dels seus orígens. Traslladar-se dels seus assentaments representa una qualitat intrínseca a l’espècie. Així ha cercat, al llarg dels temps, millorar les seues condicions de vida respecte a es del lloc on va nàixer. L’instin de supervivència prima per damunt de qualsevol altre.

Ara bé, avui les persones emigren per motius diferents, el que obli-ga a classifi car per motius de desplaçament. En principi, hi ha que diferenciar entre estranger comunitari i immigrant laboral. Allò implica, per exemple, que des de Bulgària i Romania entraren en la Unió Europea l’1 de gener de 2007 un ample col·lectiu ha passat a ser estranger comunitari, el que ha modifi cat radicalment les esta-dístiques. Altra categoria correspon a immigrants “forçats”, es a dir, els exiliats i refugiats.

Les defi nicions de cada grup són insufi cients. Tot i això, el CeiMigra treballa amb els següents:

Emigració econòmica i laboral És la més comú i la que es maneja sense cap discriminació.

Exiliats, refugiats i asilats Migració per causes religioses, se-xuals o polítiques.

Emigració residencial Inclou a persones de la Unió Europea i a persones amb un nivell adquisitiu molt elevat (xeic àrab o fut-bolista).

Emigració “indocumentada” Cada Estat posseeix uns mitjans administratius i jurídics específi cs per a l’entrada de gent, per la qual

cosa es titlla d’“indocumentat” a la persona immigrant que manca dels permisos requerits.

High skilled Persones amb alta qualifi cació que migren a un país perquè els han sol·licitat, atorgant-los la denominada “targeta blava”. De totes formes, existeix un excel·lent nivell d’estudis en-tre els immigrants que viuen a Espanya, pel que molts haurien de comptar amb dit document, tal i com es desprèn a l’anuari del Ce-iMigra de 2007.

Destituted Signifi ca “caigut”, “despenjat” en la seua accepció anglesa. Són aquells immigrants no contemplats en cap àmbit jurí-dic. Per exemple, la situació en la que es queda una persona a la que s’ha denegat l’asil o refugi, ja que ni tan sols pot treballar.

Emigrants “forçats” Motivats per les guerres (l’ONU recull 24 confl ictes bèl·lics), canvi climàtic i desastres naturals i situacions econòmiques concretes (per exemple, el “corralito” en Argentina).

Tràfi c d’essers humans Hi ha establertes xarxes a nivell mun-dial en les que se porta a una persona (principalment, dona) des de el seu país d’origen fi ns a un destí.

27



Convé distingir conceptes d’ús freqüent, però poc clar, en les notícies sobre migracions. Paraules que inclús es solen emprar de manera errònia com a sinònims, com xenofò-

bia i racisme. En aquest apartat també presentem altres termes que resulten essencials per entendre el fenomen i poder enfocar amb criteri els esdeveniments que en deriven.

ACOMODACIÓ

Procés mitjançant el qual un subjecte modifi ca els seus esquemes (estructures cognitives) per poder incorporar a eixa estructura cog-noscitiva nous objectes. Pot crear un nou esquema o modifi car el que ja existeix per a que el nou estímul ingresse en ell. Per aquesta raó es sol considerar al mecanisme com un canvi qualitatiu en l’es-quema. A partir d’aquests procediments, que Piaget va denominar funcions cognitives, s’estableix el procés d’adaptació i equilibri cog-nitiu entre esquema i mitjà de l’organisme.3

ACULTURACIÓ

Procés de canvi que, en el marc de les relacions inter-ètniques, du als grups minoritaris a adoptar progressivament els valors i els patrons de comportament propis del grup dominant.4 Bàsicament, és un procés cultural.

ADAPTACIÓ

Procés a través del qual l’individu assimila una nova forma de super-vivència. S’adapta a noves situacions i cerca formes d’interrelació. Aquesta etapa es caracteritza per l’acceptació de les normes de con-vivència establertes. El procés per a adaptar-se a un nou coneixe-ment suposa tres fases: assimilació, acomodació i adaptació. Podem esmentar també la traspolació, que consisteix en aplicar les noves informacions en la vida diària. Superades les etapes, podem dir que l’individu ha adquirit un aprenentatge signifi catiu.5 Constitueix un procés psicològic.

APÀTRIDA

Segons ANUR, l’Article 1 de la Convenció de 1954 sobre l’Esta-tut dels Apàtrides defi neix el terme apàtrida com «tota persona que no siga considerada com a nacional seu per cap Estat, tal com la seua legislació». «L’apatrídia no pot ser considerada com un mero problema legal, és bàsicament un confl icte humà. La impossibilitat d’adquirir una nacionalitat pot impactar negativament en diversos aspectes importants de la vida d’una persona, incloent el dret al vot, a la propietat, a la salut, a la seguretat social, a l’educació dels fi lls, al treball i a la possibilitat de viatjar legalment fora del país de la seua residència».

ASIMILACIÓ

Procés pel que un grup subordinat (o minoria ètnica) queda sub-mís dins del grup dominant fi ns al punt de tornar-se indistingible. Constitueix un dels resultats del procés d’aculturació. 6

CIUTADANIA

Condició de ser membre d’una comunitat política. Com tal, ostenta una sèrie de drets i deures que faciliten i regulen la seua incorporació a la vida civil, social, econòmica i política. Entre ells destaquen els drets polítics que permeten participar en el procés democràtic. Avui, aquest concepte adquireix una dimensió molt més ampla a conseqüència de la globalització. Aquesta torna confl ictiva la deli-mitació del terme a una nacionalitat i posa sobre la taula les necessi-tats d’una ciutadania global.

CONVIVÈNCIA

Segons el Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola, conviure remet a «viure junts, en companyia d’altres, cohabitar» Però per «convivència» ha d’entendre’s molt més. Suposa un procés d’inte-racció, intercanvi, contacte, i esforç per part de tots per viure junts

2 -PER QUÈ VENEN I DON



de forma pacífi ca. Existeixen molts espais de convivència: la família, l’escola, l’entorn laboral, o la societat en general. Es tracta d’apren-dre a “viure amb”, és a dir, contemplar a l’altre i compartir. Per naturalesa, l’esser humà és social, existeix i s’identifi ca en relació als altres. Si bé cada persona és distinta en formes de pensar, d’expres-sar-se, d’actuar, de sentir, i d’interpretar la realitat, ningú pot viure completament aïllat. Encara que eixes diferències poden ocasionar problemes de comunicació i enteniment, viure en societat implica la necessitat de resoldre’ls, de superar-los, de trobar-los eixida. La democràcia –igualtat de drets, oportunitats, i deures—és el sistema polític millor que es coneix per aconseguir-ho. En aquest sentit, la convivència intercultural enriqueix les solucions i permet aprendre de les estratègies que altres cultures proposen per enfrontar-se a les necessitats de la vida comunitària.

CULTURA

Conjunt de codis, de conductes socials, de formes de pensar, d’ac-tuar, d’expressar-se i relacionar-se, comuns als membres d’un grup determinat. Es transmet de forma social, no biològica, per mitjà de l’aprenentatge. Cada cultura desenvolupa ferramentes, “canals de transmissió”, com, per exemple, la llengua, els símbols, la forma de vestir, els hàbits alimentaris, les creences, els codis de conducta. Els grups culturals han anat deixant al llarg dels segles la seua he-rència en diversos àmbits (literatura, música, religió, etc.). Però ull, les cultures no són estructures estàtiques, permanents en el temps, i menys al món globalitzat. Les cultures són, per essència, dinàmiques i heterogènies, canvien de manera constant tot el temps. Inclús dins d’una mateixa cultura existeixen grups diferents, subcultures. Per això implica un error referir-se a una cultura com una amalgama segellada, un cercle impermeable i immutable en contradicció amb altres. Sobretot avui, quan països estan més interconectats que mai, la informació es transmet ràpidament, i els individus confeccionen les seues identitats amb elements que escullen al llarg de la seua història personal.

No hi ha jerarquia entre les distintes cultures. El contrari du molts cops a actuar i enfocar els anàlisis informatius de manera etnocèn-trica o eurocentrista. CULTURA MIGRATÒRIA

Dues accepcions: a) coneixements, actituds i pràctiques relacionades amb el fenomen de l’emigració i existents en una comunitat o regió d’origen, confi gurada entre altres coses per l’efecte de les visites i retorns dels emigrants; b) la cultura d’un grup emigrat tal i com es practica en el país de recepció, haguent-se modifi cat substancial-ment respecte a la cultura d’origen per desaparició o modifi cació de trets previs i sorgiment d’altres nous.

DRET A LA DIFERÈNCIA

Dret a expressar de forma pública i privada la identitat i cultura pròpia, i a ser respectat per això.

DESPLAÇAT INTERN

Persones o grups de persones que han estat obligats a fugir de les seues llars o llocs de residència de forma sobtada o inesperada com a conse-qüència de confl ictes armats, lluites internes, violacions sistemàtiques dels drets humans, per desastres naturals o provocats per l’home, i que no han creuat una frontera internacional reconeguda. 7

DISCRIMINACIÓ

Tracte diferencial d’un individu o grup. Si és negativa, les persones discriminades resulten perjudicades respecte a altres i veuen difi cul-tat el seu dret a viure en condicions d’equivalència. Del prejudici a la discriminació hi ha una línia fi na, osmòtica i permeable. (El prejudici refereix a l’actitud, i la discriminació a la pràctica de la mateixa). 8

«La convivència intercultural enriqueix les solucions i permet aprendre de les estratègies que altres cultures proposen per enfrontar-se a les necessitats de la vida comunitària.»

29



EXILIAT

Persona que està lluny de la seua terra (ja siga ciutat o nació). En general, la seua eixida es deu a motius polítics i a tall d’expatriació voluntària o forçada.9

ESTRANGER (EXTRACOMUNITARIO)

Persona que no pertany a la Unió Europea. Totes les persones no nacionals d’un determinat país. En aquest terme no s’ha d’incloure a immigració específi cament laboral.

EMIGRANT

Persona que deixa el seu país per assentar-se en altre per motius di-versos. Aquests estan variant per la globalització, i poden respondre a esdeveniments interns de cada país d’origen, entre ells, les guerres, les fams, l’opressió política o les pressions demogràfi ques. 10 Es pot aclarir que molts cops aquests confl ictes interns troben la infl uència de causes externes.

ÈTNIA

Grup de persones que comparteix trets culturals, com llengua, reli-gió, costums i institucions. 11

IMMIGRANT

Persona que es desplaça a altre país per assentar-se. Aquests solen ser atrets pel país receptor per forces tals com mercats laborals pròspers, millors condicions de vida generals i menys densitat de població. 12

INTEGRACIÓ

En l’actualitat existeixen molts països que es caracteritzen per posse-ir poblacions multiètniques. Els seus estats s’enfronten als benefi cis i

desafi aments que planteja aquesta diversitat mitjançant tres models d’integració: l’assimilació, el melting pot13 (gresol de cultures), i el pluralisme.

El primer implica l’assimilació; propugna un abandonament per part dels immigrants dels seus costums i pràctiques originàries de manera que el seu comportament s’emmotllen als valors i normes de la majoria. Aquesta exigeix als nouvinguts que canvien el seu idi-oma, la seua forma de vestir, el seu estil de vida i la seua perspectiva cultural per a integrar-se en un nou ordre social.

Al segon, el melting pot, les tradicions dels immigrants s’entremes-clen amb les de les poblacions preexistents per a formar noves pautes culturals, que entren en contínua evolució. Incorporen a la societat diferents valors i normes culturals i, com a conseqüència, la diver-sitat es crea a mida que els grups ètnics s’adapten als grans entorns socials en què rauen. Les tradicions i costums aporten a la transfor-mació del mitjà i el reconfi guren.

El model del pluralisme cultural considera que l’actitud més apro-piada és la de promoure el desenvolupament d’una societat genuï-nament plural, en la que es reconega una mateixa validesa a les dife-rents subcultures. Els drets de les minories ètniques tenen el mateix pes que els de la majoria. Les diferències ètniques es respecten i se celebren perquè encarnen components vitals de la vida nacional. 14

En defi nitiva, la integració és una qüestió de relació, una actitud que ha de formar part vàries persones. Per a això, hi ha que partir d’una situació mínimament igualitària entre qui conviuen (autòctons, re-sidents previs i nouvinguts). A partir d’ací, s’ha de desenvolupar polítiques dirigides als tres grups.

INTERCULTURALITAT

Nova expressió dins el pluralisme cultural que, a més les diferències, afi rma els interessos i trets comuns. Així, promou una praxi gene-




radora d’igualtat, llibertat i interacció positiva en les relacions entre subjectes individuals o col·lectius de diverses cultures. Aquest ter-me s’empra en lloc “d’interculturalisme”. També representa barreja, mestissatge, una situació que no implica pèrdua d’identitat.

MESTISSATGE

Concepte central per a la construcció de la identitat nacional en països com Mèxic. Predica que la categoria de mestís és l’element mediador i de compromís que permet superar el trencament exis-tent entre les categories ètniques de “blanc” i “indi”. És un procés d’igualació social, d’homogeneïtzació cultural i, en defi nitiva, de na-cionalització o construcció nacional. Aquesta ideologia ofi cial, igual a la de melting pot, no obsten perquè tant a EE.UU. com a Mèxic hi hagi hagut dominació ètnica, exclusió i etnocidi. 15

NOU RACISME

Modalitat contemporània del racisme, ja no biològica sinó institu-cional, cultural i xenòfoba.

PREJUDICIS

Conjunt d’actituds valoratives adverses sobre un col·lectiu o una persona per part d’altre país o altres. El prejudici ètnic, per exemple, recau sobre un grup ètnic i consisteix, com tots, en judicis previs, doncs avalua i jutja abans d’obtenir l’experiència i el coneixement que condueixen a eixes conclusions. Comporten la formació d’es-tereotips. 16

RACISME I XENOFÒBIA

Aquests conceptes molts cops es confonen al estar relacionats de forma estreta. Ambdós es refereixen a actituds discriminatòries cap a “altres”. Però convé distingir-los. El racisme constitueix una ideolo-gia –els fonaments de la qual avui estan descartats científi cament—

que gira al voltant del concepte de “raça” i subratlla un component “biològic”. Conforma un rebuig, a partir de la diferència racial, que jerarquitza als grups humans en funció de les seues característiques ètniques i físiques i permet establir la supremacia d’alguns col-lectius sobre altres. Aquesta ideologia pretén justifi car l’explotació i l’exclusió de grups i minories ètniques mitjançant l’afi rmació de que determinats grups humans posseeixen menor capacitat intel·lectual. Els prejudicis i la segregació racial s’arriben a institucionalitzar per mitjà de la discriminació econòmica i política que pot recollir el sistema legal d’un país. Allò ocorreria amb el sistema d’apartheid a Àfrica del Sud.17

La xenofòbia refereix a un comportament de rebuig i hostilitat cap a tot allò estranger només pel fet de ser-ho abans que per motius raci-als. Inclús es manifesta contra allò aliè a la comunitat, la societat, la identitat nacional. Manifesta una actitud de prevenció cap als “altres” per part dels que els perceben/senten com a una amenaça al benestar, els privilegis, valors i seguretat de la societat dominant.18 Aquest me-canisme es torna socialment rellevant quan es produeix entre grups estratifi cats i adopta formes de submissió i marginació.19

A la pràctica, resulta delicat distingir d’una manera exacta entre els conceptes, doncs ambdós generen exclusió, discriminació (política, econòmica, social, cultural), menyspreu i violència. Les difi cultats econòmiques, la globalització neoliberal (ideologia que fomenta la competència entre individus) i la intensifi cació dels fl uxos migrato-ris, afavoreix el sorgiment de la xenofòbia i el racisme.

Cap rescatar el terme “racisme subtil” en oposició al racisme mani-fest, que és la forma tradicional. I és que representa el més abundant a les societats occidentals (per exemple, quan es diu: no sóc racis-ta però...) en les que “s’ha de ser políticament correcte a l’hora de parlar”.

31



RAÇA

Terme antic i descartat pel món científi c. Designava al grup de per-sones que compartien unes característiques físiques comuns i cons-tituïen una unitat poblacional discreta i identifi cable. 20 Representa una construcció social i cultural realitzada de forma arbitrària per un grup.

REFUGIAT

Persona que, «degut a temors fundats de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social o opcions polítiques, es troba fora del país de la seua nacionalitat i no pot o, a causa d’aquests temors, no vol acollir-se a la protecció d’eixe Estat». 21

SEGREGACIÓ

Forma de discriminació. Allunyament físic i simbòlic d’un col·lectiu respecte d’aquells que dominen l’escenari polític. Pateixen segrega-ció els que han de residir en determinats llocs per obligació; els que tenen vetat l’accés a zones públiques exclusives; se’ls denega l’ad-quisició de propietats i objectes; els impedeixen relacionar-se amb persones i col·lectius; els neguen una forma de vestir, els imposen modals i tabús. Els ghettos jueus foren un clar exemple. 22


«Raça: terme antic i descartat pel món

científi c. Representa una construcció social i cultural

realitzada de forma arbitrària per un

grup.»



Resulta indispensable distingir les raons que mouen a les per-sones a abandonar el país al que han nascut i marxar a un altre. Per un costat, la teoria liberal proposa com a motiu

individual: «Jo emigre perquè vull millorar la meua economia». Per altre, la teoria marxista: «La gent emigra per l’explotació del Nord al Sud». Dos posicions que s’han quedat limitades per a explicar un fenomen molt complex. Ara bé, ja quasi ningú discuteix que els motius per canviar de lloc de residència (amb el que implica) refereixen, en la majoria dels casos, a una situació de desigualtat internacional. A partir d’ací, els investigadors han detectat varies causes que es retroalimenten:

Esperança de vida. Per exemple, en la part oest d’Àfrica l’espe-rança de vida oscil·la entre els 40 i els 50 anys, mentre que si creuen l’Estret arriba als 80 anys. OMS, salut i nutrició.

Motius econòmics: treball, ingressos, capacitat de despesa, ener-gia.

“Naturals”: clima, catàstrofes naturals.

Relacions internacionals: polítiques –geoestratègiques- i comer-cials.

Treball infantil: existeixen més de tres milions de xiquets que treballen en el món, segons UNICEF i l’OIT.

No pocs estudiosos en la matèria es pregunten si, abans que com un efecte cridada a conseqüència de les regularitzacions administratives, les migracions responen més bé un efecte d’expulsió per la pobresa que afecta a gran part del món i que afecta les condicions reals d’existència. Reals perquè refereixen a les necessitats bàsiques essen-cials per a la autorealització i el desenvolupament humà. Carències que van des de l’alimentació (pensem en Àfrica) fi ns a la llibertat. ( Més informació en l’obra de Max Neef, Antonio Elizalde i Martin Hoppenhayen sobre la matriu de necessitats humanes).Tot i aquesta

realitat, en l’imaginari col·lectiu prima la visió de l’arribada massiva aïllada d’anàlisis. Quant tindran a veure els mitjans en aquesta ten-dència social cada cop més marcada?

Els mitjans de comunicació, subjectes al (inevitable?) joc de vendre informacions impactants, difonen el que els acadèmics cataloguen com a discurs de la por. Llisquen prejudicis, ja per desconeixement, ja per intencionalitat. I cobreixen les informacions relacionades amb la immigració amb un toc de dramatisme.

Per altra banda, resulta arriscat abandonar l’anàlisi als enfoca-ments merament econòmics i als models lineals d’expulsió/atracció. Apareixen en les migracions motius personals, i les expec-tatives difereixen en cada cas. La frase «millorar la qualitat de vida» inclou objectius econòmics i socials diversos segons els individus, les seues cultures, els seus orígens. Tots, clar està, tenen dret a cercar les formules necessàries per a aconseguir-los. I una de elles és migrar. El cridaner és veure com els Estats rics s’atribueixen la potestat de legitimar o condemnar com a il·legals eixes formules existencials.

«No pocs estudiosos en la matèria es pregunten si, abans que com un efecte cridada a conseqüència de les regularitzacions administratives, les migracions responen més bé un efecte d’expulsió per la pobresa.»

33



Un dels aspectes que obvien amb freqüència els mitjans de comunicació, i que estimulen la formació d’estereotips, refereix a l’absència de contextualització dels esdeveni-

ments sobre els que informen. Segons els professors Siurana i Gra-cia, “la fragmentació i descontextualització de la informació, sense referències a les causes i a les conseqüències, i sense una adequada interpretació dels successos i esdeveniments” representa una de les estratègies d’exclusió comunicativa. Les circumstàncies que con-dicionen un esdeveniment són ineludibles per a que els receptors de la informació puguen formar-se una imatge completa, i correcta, dels motius que ho ocasionen. I en aquest cas de les migracions, per a comprendre un fenomen que afecta a tota la societat.

El periodista ha de ser conscient del valor semàntic de les paraules i del simbòlic de les imatges que escull; encara que compte amb temps o espais reduïts. Una dada contextual aportada en un parell de línies, inclús en una subordinada, pot canviar de manera posi-tiva, almenys crític, tot l’enfocament d’una notícia i la lectura que d’ella se’n desprèn. Des de RESCATE ONGD, proposem les dades claus que el professional ha de conèixer per contextualitzar i, en la mesura que siga possible, analitzar fets relatius a la immigració. Un, la conjuntura i estructura socioeconòmica dels països dels que provenen els distints col·lectius que arriben a la Comunitat Valen-ciana i les principals xifres que afecten al fenomen. Dos, l’itinerari socio-jurídic del sol·licitant d’asil o refugi i les condicions a les que s’enfronta un immigrant segons la Llei d’Estrangeria vigent.

El grup més nombrós d’immigrants en la Comunitat Valenciana al 31 de desembre de 2007 el conformaven les personen provi-nents de països de la UE: un 35%, segons l’anuari del CeiMigra. Els percentatges d’extracomunitaris: Amèrica Central i del Sud i Mèxic, 28%; Europa no comunitària, 20%; Àfrica, 13%, i Àsia 4%. Això suposa que més de la meitat dels estrangers que resideixen en la Comunitat eren europeus. 24

Els col•lectius més nombrosos d’extracomunitaris correspon a Ro-mania (74.117), Marroc (58.439), Equador (55.773), Colòmbia (44.251), Argentina (36.587), Bulgària (22.619), Argèlia (18.046), Bolívia (17.323), Ucrània (13.831), Xina (12.442).25 Espanya compta en l’actualitat amb un conveni sobre immigració amb 12 països: Marroc, Equador, Colòmbia, República Dominicana, Ro-mania, Polònia, Cap Verd, Mali, Guinea Conakry, Gàmbia, Senegal i Guinea Bissau.




La imatge de les pateres es troba gravada a la retina dels te-lespectadors. Amb probabilitat, pocs imaginen altra cosa, en primera instància, quan es parla d’entrada d’immigrants. Tot

i això, la via marítima suposa només un 5% del total dels in-gressos contra el 85% de la via aèria. La terrestre arriba el 10%. Al realitzar-se a través dels Pirineus, aquesta resulta impossible de controlar.

Estrangeria contempla vàries vies d’entrada regular d’immigrants: contingent, règim general i treballadors de temporada. A la pràc-tica, senyalen els experts, cap funciona correctament. En els últims anys la política del contingent ha fallat perquè constitueix un proce-diment limitat a països que tinguen conveni amb Espanya i perquè implica un mecanisme lent i poc transparent en la selecció de treba-lladors en origen. El règim general ha suspès en el 2002. Tot i que lenta, era el canal més emprat per a la contractació en origen.

Davant l’escassa efi càcia de les vies regulars, la majoria dels im-migrants entren com a turistes i passen a la situació d’indocu-mentats quan es venç el termini de tres mesos. La seua condició és, així, la d’”indocumentats”; anomenar-los irregulars constitueix una error, doncs aquesta forma es refereix a la via d’entrada abans que a la persona a la seua condició. I, per suposat, la incorrecció del mot “il·legals” resulta òbvia. Si roman durant tres anys en el terri-tori espanyol sens e que la detinguen, ni li ordenen per tant la seua expulsió, la persona pot acollir-se a la regularització per arrelament. Per a això ha d’ostentar un treball i participar en la societat, per exemple, a través d’associacions. De fet, l’entrevista que la policia realitza als aspirants a documentació inclou preguntes sobre la vida quotidiana i social de la persona per a revisar el seu grau d’inclusió en la societat.

Altres persones que venen a treballar sortegen les barreres legals per mitjà de l’obtenció d’una visa d’estudis que els permet residir.Per a diversos analistes, abunden les llacunes legals. Una d’elles deriva de la següent contradicció: si una persona immigrant troba

treball, per què ha d’esperar tres anys per poder ser acollida per la llei? En tant, si pel carrer li demanen els papers, pot ser expulsada tot i que tinga vivenda, lloc de treball i una vida social activa. Aquesta situació fomenta, diuen eixos experts, que existisca una economia submergida, doncs molts empresaris argüeixen la impossibilitat de contractar per a justifi car l’ocupació de persones sense contracte.

«Molts empresaris argüeixen la impossibilitat de contractar per a justifi car l’ocupació de persones sense contracte.»

35



El primer que fa la persona refugiada que arriba a Espanya és sol·licitar asil. Per tramitar-lo consta d’un mes, o més si es justifi ca. La sol·licitud pot presentar-la en la frontera (el

procediment dura cinc dies), en el mateix territori (en un termini de dos mesos es decideix si el cas és o no admès a tràmit), o en les missions diplomàtiques en un país diferent al d’origen.

La sol·licitud la tramita l’Ofi cina d’Asil i Refugi (OAR), organisme que entrega la documentació provisional amb una validesa màxima de dos mesos que impedeix treballar. Creu Roja allotja i manté a les persones en situacions més vulnerables. La resta reben atenció dels dispositius d’emergències.

Si rebutgen la seua sol·licitud, la persona està obligada a eixir del país i adquireix de forma automàtica l’estatus d’immigrant indo-cumentat. En aquest cas, pot optar a la regularització o recórrer la inadmissió en la Justícia.

Si l’admissió segueix curs, la persona refugiada obté documentació provisional mentre s’estudia el seu cas. Després de sis mesos de possessió d’aquesta targeta pot aconseguir una autorització per a treballar si aporta una oferta de treball. També pot aconseguir cobertura social a proposta de T.S d’Immersió, o dirigir-se per a això als Centres d’Acolliment a Refugiats, CAR, gestionats per In-serso, o als CAT, gestionats per ONG. Poden percebre una prestació econòmica a càrreg de la Creu Roja amb una duració màxima de sis mesos, tot i que en casos vulnerables existeix la possibilitat de pror-rogar-la. Així, un cop resolt el cas, es poden obrir tres situacions:

Asil/refugi. Entrega de targeta d’asil que el permís residir i treba-llar a Espanya, en teoria, per un període indefi nit.

Desplaçat o residència per motius humanitaris. Permís de re-sidència i treball que es revisa anualment.

Denegació. Mateix procediment que quan es rebutja a tràmit la sol·licitud d’asil.

3- ESTRATÈGIES PER A MIGRAR A ESPANYA.

TRENCANT MITES PERIODÍSTICS.



Per a un tractament rigorós, el periodista ha de conèixer les fonts le-gals que afecten a les persones immigrants, asilades i refugiades, i acudir a elles quan siga necessari. En aquest sentit, es pot destacar la pròspera activitat dels parlaments nacionals i europeus sensibles amb la temàtica, de les decisions de les quals poden afectar a la pràctica l’acompliment de les normatives vigents, inclús a aquestes mateixes. No obstant, la legislació espanyola que regula l’entrada i residència dels estrangers extracomunitaris en el territori nacional, així com els drets i llibertats que se’ls reconeixen, es regeixen, es regeixen per la Llei Orgànica 4/2000, de 11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seua integració social, en la seua redacció donada per la Llei Orgànica 11/2003, de 29 de setem-bre i per la Llei Orgànica 14/2003, de 20 de novembre.

Llei 5/1997Regula el sistema de serveis socials en l’àmbit de la Comunitat Va-lenciana [DOGV núm. 3.028, de 4 de juliol].

Decret 26/2000Estableix el dret a la assistència sanitària a ciutadans estrangers en la Comunitat Valenciana i crea la Targeta Solidària.

Asil i Refugiat

Llei 5/1984Regula el Dret d’Asil i la condició de refugiat en la seua redacció donada per la Llei 9/1994, de 19 de maig.(Versió consolidada).

Real Decret 203/1995Aprova el Reglament d’aplicació de la Llei 5/1984, de 26 de març, reguladora del Dret d’Asil i de la condició de Refugiat, modifi cada per la Llei 9/1994, de 19 de maig.

Apàtrida

Real Decret 865/2001Aprova el Reglament de reconeixement de l’estatut d’apàtrida.

Directiva Europea de Retorn

La Unió Europea ha aprovat recentment la Directiva Europea de Retorn, a la qual no poques organitzacions de la societat civil han qualifi cat com «de la vergonya». Entre altres aspectes, preveu la re-patriació al país d’origen de l’immigrant, a un país de trànsit amb el que la UE tinga acord de repatriació o a altre país al que l’immigrant decidisca anar, sempre que siga admès. Estableix un període màxim d’internament de sis mesos, ampliable a 18 en cas de «manca de cooperació» de l’immigrant per a la seua repatriació o problemes en el procés (obtenció del permís del país implicat o altres).

37



4- CONCLUSIONS

Per a continuar millorant el tractament de les informacions sobre immigració, i les seues repercussions sobre la convivència social, RESCATE ONGD proposa la creació

d’un observatori. Un organisme que reuneisca a entitats com el CeiMigra, l’administració i els mitjans de comunicació valencians. Un ens multidisciplinar capaç de realitzar investigacions i fomentar la formació dels periodistes.

D’altra banda, reiterem la sugerència dels investigadors sobre immigració i periodisme: en una societat intercultural, només cap pensar en redaccions de mitjans de comunicació que incloguin a persones de diferents orígens.

En aquesta guia de comunicació han faltat molts fl ancs per abordar, ja que el tema és complex i versàtil, ho sabem. Excedeix les possibilitats d’aquest quadern esgotar un tema tan complex i subjecte a situacions particulars. Però si pretenem encoratjar un exercici de refl exió i discussió constant en les mateixes redaccions, entre els professionals, i entre els consumidors de notícies. Abans que res, mantegen les antenes alerta i els ulls ben oberts, doncs no tot el que brilla és or en el món de la realitat virtual i les imatges catòdiques. El mateix que aconsellen els mestres del periodisme als seus deixebles cap per a totes les persones, professionals i ciutadans de a peu: descreguen, intenten aïllar-se dels discursos dominants, i crítics amb la resta. Contrasten el que senten, caminen el carrer. En fi , accepten que l recerca de la veritat conforma un camí pedregós, obscur i infi nit, però ineludible per a constituir en el seu trànsit, abans que la veritat mateixa, un món més just; una societat més igualitària.

«En una societat intercultural, només

cap pensar en redaccions de mitjans

de comunicació que incloguin a persones

de diferents orígens.»



La necessitat d’un discurs social normalitzat sobre la immigració

1) Entenc per “mitjans” els mitjans de comunicació tradicionals, premsa, ràdio i televisió, sense entrar en internet, que és una cosa més complexa.2) Hijos de la Madre Patria. Latinoamericanos en la prensa española, entre la compasión y el miedo, Jessica Retis, tesis. Instituto Universitario de Investigación Ortega y Gasset. Madrid, 2003.3) Eixe és l’anàlisi que fa F. Ortega en Periodismo sin información. Tecnos, Madrid, 2006. 4) Virilo, P., El arte del motor. Aceleración y Realidad Virtual. Manantial, Buenos Aires, 1996.5) Refl exión de José Manuel López Rodrigo (CEAR). ¿Quiénes son los inmigrantes y los españoles? Es nuestro imaginario social es que está cambiando. 2008.

1- Paraules que fereixen. Com informar sobre immigració?

1) Entrevista al professor d’Ètica Política de la Universitat de Va-lència, Juan Carlos Siurana, per a la revista Teína, en el seu número 15. Juny de 2007.2) Ponència de Mohamed Reda El Qady, Doctor de Filosofi a i Pensament Islàmic, en les jornades Los inmigrantes y los medios de Comunicación, exposada a Múrcia el 13-12-2004. 3) Són interessants els articles del catedràtic d’Història Contem-porània de la UNED, Juan Avilés, sobre immigració i seguretat ciutadana. 4) www.universia.es. La imagen de la inmigración en la prensa. Consultat en març de 2008. 12-5-20065) www.revistateina.com, n.º 15: Inmigración II.6) En aquest sentit, és interessant l’article de Peio Aierbe, membre de SOS Racismo, Inmigración: Los medios de comunicación, creado-res de opinión pública, en www.pensamientocritico.org. Consultat en març de 2008.

7) Siurana, J.C. y Gracia J. La inmigración en la prensa valenciana. Análisis ético. CeiMigra, Generalitat Valenciana, Província d’Aragó de la Companyia de Jesús i Bancaixa. València, 2004, p. 45. 8) Beneyto, P., y Guillén, P. Impacto mediático de la inmigración en la Comunidad Valenciana. Análisis de prensa. CeiMigra, Generalitat Valenciana, Província d’Aragó de la Companyia de Jesús i Bancai-xa, València, 2003. P. 116.9) Siurana, J.C. y Gracia J., Op. Cit. Pp. 36-37.10) Roskis E., Fotoperiodismo: imatges i voltors en “Pensamiento Crítico vs. Pensamiento único, Le Monde Diplomatique, Edició Espanyola, 1998.11) Rui Cádima, A. F., Representaçoes (imagens) dos imigrantes e das minorias étnicas na impresa. Observatorio de Imigraçao, 3, Obercom, ACIME, Portugal, 2003, p. 56.12) Siurana, J.C. y Gracia, J. Op. Cit. Pp. 115-130.

2- Per què venen i don

1) Idees expressades en la entrevista prèvia a la elaboració de la guia pel sociòleg investigador del CeiMigra Luís Díe Olmo i que aparei-xen al llarg de l’anuari 2007 del CeiMigra.2) Cavalli Sforza, L. ¿Quiénes somos? Historia de la diversidad humana, Crítica, Barcelona. Citat per Fernando Fernández Buey en “Racismo y revisión del concepto de barbarie, Aula Abierta.3) Enciclopedia Wikipedia. Consultada en abril de 2008.4) Pujades, J.J., Etnicidad: Identidad cultural de los pueblos. Ed. Eudema, Barcelona, 1993. P. 85.5) www.psicopedagogia.com, Nancy Flores Hernández. Consultat en març de 2008.6) Pujades J.J., Op. Cit. P. 85.7) Informe del Secretari General de les Nacions Unides sobre Persones Desplaçades Internes, febrer 1995.8) Ramírez Goicoechea, E. Etnicidad, identidad y Migracio-nes. Teorías, conceptos y experiencias. Editorial Ramón Areces, Madrid, 2007. P. 364.9) Enciclopedia Wikipedia. Consultat en abril de 2008.

39



10) Sociología, de Anthony Giddens, “4ª edición”. Ed. Alianza Editorial, 2001 P. 336.11) Pujades, J.J. Op. Cit. P. 85.12) Anthony Giddens, Op. Cit. P.336.13) Melting Pot: Representació ideal d’unes relacions inter-ètni-ques en les que es possible que persones d’origen social o cultural diferents visquen junts i sense restriccions de mutu contacte. La ideologia del melting pot constitueix un marc no confl ictiu on ubicar les relacions socials dins d’una societat plural (En Etnicidad, identidad cultural de los pueblos).14) Anthony Giddens, Op. Cit. P.333.15) Pujades, J.J. Op. Cit. P. 86.16) Ramírez Goicoechea, E. Op. Cit. P. 362.17) Pujades, J.J. Op. Cit. P. 87.18) Ramírez Goicoechea, E. Op. Cit. P. 363.19) Pujades, J.J. Op. Cit. P. 87.20) Ibídem. P. 86.21) Convenció de 1951 relativa l’Estatut dels Refugiats.22) Ramírez Goicoechea, E. Op. Cit. Pp. 366-367.23) Idees tretes de l’entrevista amb el sociòleg del CeiMigra, Luís Díe Olmo i que apareixen a l’Anuari del CeiMigra de 2007, entre les pàgines 29 i 57.24) Equip CeiMigra. Anuari CeiMigra 2007. Las migraciones en un mundo desigual. CeiMigra, Generalitat Valenciana, Província d’Aragón Companyia de Jesús i Bancaixa. València, 2007. p. 167.25) Ibídem, p. 169.

3- Estratègies per a migrar a espanya. Trencant mites periodístics

1) Idees tretes de l’entrevista amb el sociòleg investigador del CeiMigra, Luís Díe Olmo, i que apareixen al llarg de l’Anuari del CeiMigra de 2007. Així mateix, el periodista trobarà tots els aspec-tes legals en l’apartat d’Estrangeria del Real Colegio de Abogados de Zaragoza. (www.intermigra.info/extranjeria).2) Guia d’interculturalitat de RESCATE ONGD.

3) Informació de la Conselleria d’Immigració i Participació Ciuta-dana: www.cic.gva.es.



- Enllaços web a codis deontològics i a articles d’investigació pen ants en les pàgines web de ‘universia, ‘pensamientocritico’ i ‘psico-pedagogia.

- Conclusions i recomanacions de la Jornada Los inmigrantes y los medios de comunicación realitzada per l’Associació de la Premsa de la Regió de Murcia, Cáritas-Murcia i la Direcció General d’Immigra-ció, Voluntariat i Altres Col·lectius. 13-12-2004.

- Equip del CeiMigra. Anuario CeiMigra 2007. Las migraciones en un mundo desigual. CeiMigra, Generalitat Valenciana, Província d’Aragó de la Companyia de Jesús i Bancaixa. València, 2007.

- Guia d’Interculturalitat de RESCATE ONGD.

- Beneyto, P., y Guillén, P. Impacto mediático de la inmigración en la Comunitat Valenciana. Análisis de prensa. La inmigración en la prensa valenciana. Septiembre-diciembre 2003. CeiMigra, Generalitat Va-lenciana, Província d’Aragó de la Companyia de Jesús i Bancaixa. València, 2003.

- Siurana, J.C. y Gracia, J., La inmigración en la prensa valenciana. Análisis Ético. CeiMigra, Generalitat Valenciana, Província d’Aragó de la Companyia de Jesús i Bancaixa. València, 2004.

- Rui Cádeima, A. F., Representaçoes (imagens) dos imigrantes e das mi-norias étnicas na impresa. Observatório de Imigração, 3, Obercom, ACIME, Portugal, 2003.

- Pujades, J.J., Etnicidad: Identidad cultural de los pueblos. Ed. Eude-ma. Barcelona, 1993.

- Ramírez Goicoechea, E., Etnicidad, identidad y Migraciones. Te-orías, conceptos y experiencias. Editorial Ramón Areces, Madrid, 2007.

- Sociología de Anthony Giddens, 4ª edición Ed. Alianza Editorial. 2001.

41



NOM POBLACIÓ TELÈFON WEB

ACCEM - COMUNIDAD VALENCIANA ALZIRA 96 2400363 www.accem.esACNUR COMITÉ ESPAÑOL-COMUNIDADVALENCIANA VALENCIA 96 3535176 www.eacnur.orgACSUD - LAS SEGOVIAS VALENCIA VALENCIA 96 380 64 82 www.acsur.orgAMNISTIA INTERNACIONAL VALENCIA VALENCIA 96 391 39 84 www.es.amnesty.orgASAMBLEA DE COOPERACION POR LA PAZ VALENCIA 96 351 12 63 www.acpp.comASOCIACIÓN PARA LA SOLIDARIDAD VALENCIA 96 327 28 56 / 616332305 www.asolidaridad.orgASOCIACIÓN VALENCIANA DE AYUDA AL REFUGIADO VALENCIA 96 354 00 85 C/ General Barroso, 26-bajoAYUDA EN ACCIÓN VALENCIA VALENCIA 96 310 61 21 / 651 90 92 04 www.ayudaenaccion.orgCAR-MISLATA MISLATA 96 3591217 /20 Cº. Viejo de Xirivella, 2 bisCÁRITAS DIOCESANA ORIHUELA ALICANTE ALICANTE 96 511 48 36 / 635 58 03 66 www.caritasoa.orgCARITAS SEGORBE-CASTELLON CASTELLON 96 425 55 21 www.caritas-segorbecastello.comCARITAS VALENCIA VALENCIA 96 391 92 05 www.caritas-valencia.orgCEARPV VALENCIA 96 3162477 www.cear.esCEPS VALENCIA 96 392 63 42 www.ceps.esCERAI VALENCIA 96 352 18 78 www.cerai.esCRUZ ROJA ESPAÑOLA C.V. VALENCIA 96 310 70 98 www.cruzroja.esECOSOL VALENCIA 96 370 91 58 www.ecosol-sord.orgENTRECULTURAS VALENCIA VALENCIA 96 391 39 90 www.entreculturas.orgENTREPOBLES VALENCIA VALENCIA 96 355 06 02 C/ Cavite, 44FARMACÉUTICOS MUNDI ALFAFAR PATERNA 902 01 17 17 www.farmamundi.orgFONTILLES VALENCIA 96 351 15 83 www.fontilles.orgFUNDACION MAINEL VALENCIA 96 392 41 76 www.mainel.orgINTERED VALENCIA 963470264 www.intered.orgINTERMÓN OXFAM SEDE VALENCIA VALENCIA 96 352 41 93 www.intermonoxfam.orgJOVENES DEL TERCER MUNDO VALENCIA 96 365 32 96 www.jovenestercermundo.orgJOVESOLIDES PATERNA 96 316 02 72 www.jovesolides.orgMANOS UNIDAS VALENCIA VALENCIA 96 391 91 29 www.manosunidas.orgMANUEL PITTI FAJARDO VALENCIA 96 388 40 52 www.fspugtpv.esMÉDICOS DEL MUNDO VALENCIA VALENCIA 96 391 67 67 www.medicosdelmundo.orgMEDICUS MUNDI CV - CASTELLÓN CASTELLON 96 422 20 20 www.medicosmundi.esMEDICUS MUNDI CV SAN JUAN 96 565 04 87 www.medicosmundi.esMOVIMENT PER LA PAU - MPDL VALENCIA 96 382 15 31 www.mpdl.orgMUSOL VALENCIA 96 381 75 09 www.musol.orgPATRONAT SUD-NORD VALENCIA 96 353 10 76 uv.es/psudnordFUNDACIÓ PAU I SOLIDARITAT PV VALENCIA 96 339 26 46 www.pv.ccoo.es/pauisolidaritatFUNDACION SAVE THE CHILDREN VALENCIA 96 3950931 www.savethechildren.esPAZ Y COOPERACIÓN SILLA 679 869 710 www.peaceandcooperation.orgPAZ Y DESARROLLO VALENCIA 96 344 89 92 / 638 031 092 www.pazydesarrollo.orgPSICÓLOGOS SIN FRONTERAS VALENCIA 617590166 www.psicologossinfronteras.orgRESCATE VALENCIA 96 3445500 www.ongrescate.orgSETEM VALENCIA 96 315 35 05 www.setemcv.orgTIERRA DE HOMBRES VALENCIA 96 333 24 45 www.tierradehombres.esUNICEF COMITÉ COM.VALENCIANA VALENCIA 96 3942281 www.unicef.es

inmigración y refugio en los medios de comunicación

Education