informe polític del pcpc - 25/06/11

Informe del Comitè Central del PCPC 2011

1

INFORME DEL COMITÈ CENTRAL DEL PARTIT

COMUNISTA DEL POBLE DE CATALUNYA 25.06.2011

Situació internacional

La situació geopolítica agressiva del capitalisme monopolista continua la seva escalada de

rampinya i opressió contra els pobles que es resisteixen a ser ocupats per les potències

imperialistes. Al genocidi interiimperialista perpetrat contra l'Iraq, Afganistan, Palestina, el

Sàhara, Somàlia i uns altres; ara dirigeixen els seus atacs bel·ligerants contra règims que

defensen la seva sobirania nacional, que lluiten contra la ingerència forana depredadora.

Aquests atacs criminals es projecten sobre els pobles de Líbia, Síria, Iemen... A part de les

massacres a les poblacions amb milions d'éssers humans sacrificats amb la mort i la misèria –la

pròpia ONU denuncia la xifra de 43,7 milions de desplaçats a tot el món-.

En aquests tres països concrets desviant els descontentaments amb ingents summes de fons

reservats del capitalisme central per a la subversió contra els estats rebels resistents a ser

sotmesos per les oligarquies transnacionals. En uns altres, com el Marroc, tractant de revertir

les ànsies de canvi de la població al conformisme, amb variacions insignificants del que

pomposament criden llibertat, perquè no muti res. Tunísia i Egipte es troben estancats en

aquesta mediocritat.

Els gestors del capitalisme central hipòcritament es reuneixen en cims, juntament amb ONG’s i

agències de desenvolupament, fent creure que consensuen polítiques contra la fam, quan el

que fan és planificar una especulació sense límits aconseguint que els aliments siguin

considerats com una mera mercaderia més en els circuits del mercat internacional, imposant

que únicament el 50% de la producció mundial de cereals sigui destinat a l'alimentació

humana, mentre que el 50% restant s'utilitza per a l'alimentació animal i per produir

agrocombustible. El resultat, ara com ara, és que 1000 milions de persones al món passen

gana, calamitat que cada dia va “in crescendo”.

El sistema de producció i comercialització interiimperialista d'aliments té greus repercussions

socials i econòmiques, com l'explotació laboral, l'ús de sistemes que causen crisis sanitàries, la

destrucció de mercats locals, la deterioració del medi ambient amb la pèrdua de la

biodiversitat, l'augment d'emissions de diòxid de carboni i la degradació del sòl. Aquests són

part dels reflexos de l'ordre de la barbàrie capitalista; qualsevol pretext igualment pot ser

utilitzat per castigar als més febles, com per exemple, la guerra comercial d'Alemanya contra

els cogombres de l’agricultura espanyola, encara que després resulti una mentida per imposar

proteccionisme a la collita d'aquest gènere al seu territori.

En l'informe debatut i aprovat en el Comitè Central anterior a aquest, amb data 19.03.11,

dèiem que els fluxos crediticis entre països membres de la zona euro, els havia portat a una

cruïlla de tensió entre prestamistes i deutors en qüestionar la pròpia existència de l'euro. En

aquests dies aquesta premonició deixa de ser-ho en posar-se a l'abisme de la fallida la


2

continuïtat de Grècia en l’eurogrup davant l'exigència de manipular al seu antull Alemanya a

l'eurozona, plantejant la participació d'inversors privats (bancs) en un segon rescat del deute

grec i fins i tot la dissolució de l'euro. Aquesta tensió, en l'immediat, va ser salvada pel pacte

entre Merkel i Sarkozy. Encara que continuen les turbulències per la resistència combativa de

la classe obrera grega guiada pel PAME i el KKE. Si el problema de fons és el risc de fallida

d'alguns bancs alemanys si no poden cobrar els bons del deute grec i irlandesa, la crisi de la UE

per impagament del deute d'Espanya seria inevitable. I si la classe obrera del nostre país

estigués dirigida pels sindicats de classe, com l'estan els treballadors de Grècia, el pol

imperialista europeu s'esfondraria estrepitosament i un nou ordre s'obriria camí retornant les

conquestes arrabassades als treballadors per l'oligarquia capitalista i el reformisme, i

s'avançaria en la perspectiva de la via cap el socialisme.

La situació a Espanya

En aquest context de desolació de l'economia política occidental del món, incapaç d'aixecar el

vol cap a horitzons esperançadors per a la classe obrera i popular, el govern del PSOE es debat

en la incertesa sobre el calendari electoral després del fracàs socialista en els comicis

municipals i autonòmics recents.

Independentment del caràcter servil de Zapatero i dels dubtes o no que en aquest hagin pogut

aparèixer sobre la continuïtat del seu lideratge, l'oligarquia de la plutocràcia li commina amb

severitat al fet que abans d'unes noves eleccions dugui a terme les reformes que els jerarques

de la UE li marquen; no només per aquesta i el PP, pel Fons Monetari Internacional (FMI), el

governador del Banc d'Espanya, per la CEOE i pel xupopter ultra neoliberal Felipe González

també. L'última nota d'aquesta comesa antiobrera i antipopular ens ho dóna amb el decret de

la negociació col·lectiva com una mostra de gratitud a la patronal; entre altres coses, retallant

la pròrroga dels convenis col·lectius i imposant un arbitratge sense garanties d'imparcialitat a

empresa per empresa en funció de criteris subjectius de productivitat, a fi d'acabar amb la

resistència de la classe obrera. Encara així, els patrons de la CEOE mostren la seva

disconformitat, a pesar també a la passivitat mostrada per CCOO i UGT.

Mentre que als cinc milions d'aturats se li sumen els 6.500 de Telefónica, els 100 de Sharp, mes

els 13.000 desocupats per les fusions de les caixes d'estalvi (equivalent al 10% de la plantilla

d'aquestes), que continua –diuen- fins a arribar al 20-25%; els de el Santander prometen uns

beneficis per aquest any de més 10.000 milions de €. Malgrat que la família Botín és acusada

de tenir una participació del 12% del Bankinter en comptes suïssos i que el conseller delegat

d'aquest “holding”, Alfredo Sáenz, estigui imputat pels fons d'inversió Banif Immobiliari. Per

què ocorren aquestes coses sense que passi res?: la resposta és la dependència als bancs de la

plutocràcia dels partits polítics del sistema pels préstecs a fons perdut que obté d'aquests per

a les seves campanyes electorals.

En aquest context d'ofensiva capitalista i de submissió sindical, es dóna la trista paradoxa que

el salari mínim espanyol és menys de la meitat que en països com França, Bèlgica i Holanda, la

qual cosa té una enorme repercussió en la majoria de població assalariada, constrenyent la

demanda, l'estímul al creixement econòmic i la creació d'ocupació. Però el Govern del PSOE i

tota l'oligarquia, amb el fals pretext de sortir de la crisi, han optat per les restriccions atacant


3

de manera bàrbara el poder adquisitiu i els drets socials dels treballadors, amb la qual cosa

s'ha passat, de 2007 a 2010, de 2 a 5 milions d'aturats i, en conseqüència, a elevar el deute

familiar a Espanya fins al 32% sobre el PIB; repercutint extraordinàriament en benefici del

centre del món empresarial. Durant aquest mateix període, ja assenyalat de crisi, de calamitats

per a la població treballadora, les empreses de l'IBEX-35 han continuat tenint grans beneficis;

ara, algunes segellen amb Rússia contractes per valor de 800 milions d'euros.

L'estat espanyol és el paradís del crim econòmic i la corrupció: Camps surt reforçat en la

Generalitat valenciana i Fco. Correa, el més assenyalat del cas “Gürtel”, pot sortir de la presó

amb una fiança de 15 milions de €, encara que se li aprecia que la quantitat robada doblega a

aquesta. I com en aquest país els oligarques són les vaques sagrades, la família Ruiz Mateos,

repeteix amb el tancament d'empreses tirant a milers de treballadors i treballadores al carrer.

A aquest desaprensiu li demanen 13 milions de € de fiança. En un altre context de picardia,

l'economia submergida es mou en uns paràmetres del 21,5% amb una pèrdua de 31.000

milions de € para l'estat.

Catalunya

La situació a Catalunya, després dels resultats electorals al Parlament i als comicis locals, ens

presenta un panorama d’agudització de la lluita de classes a la qual se suma el càstig assestat

per la ciutadania als gestors polítics dels últims temps, agrupats en l'extint tripartit amb un

programa que no han complert ni han respectat al no haver estat capaços de defensar-ho dins

del seu espai de poder natural, ni davant les pressions del poder central forà de les forces de

l'oligarquia representades pel PSOE i el PP.

La pallissa major l'han rebut ERC i el PSC, tots dos, ni d'esquerres ni democràticament

republicans, donant lloc al fet que CiU recuperés l'hegemonia política i el PP augmentés

considerablement. Altres forces de la dreta feixista i xenòfoba han penetrat en municipis i

barris colpejats durament per les mesures anticrisi aplicades pels quals tenien el vot majoritari

de la classe obrera i altres sectors desheretats. Aquest nou context de dominació política i de

classe a Catalunya, porta a pactes de govern entre les faccions de la dreta històrica, a fi de

controlar fèrriament els receptaris del neoliberalisme al nostre país. Aquesta força, recolzada

pels sectors emergents de l’ultradreta, ajuda al fet que CiU i el PP es reparteixin les claus de

poder cedint al PP la tercera alcaldia de Catalunya, Badalona, i que aquest, el PP, surti amb

força del seu ostracisme acampant en la Diputació de Barcelona –hi ha uns altres, però

assenyalem aquests casos com els més importants-.

La reciprocitat d'aquests gestos la rep CiU del PP a mode d'amigable bescanvi a través de

posicionar-se aquest amb el seu vot favorable al projecte de llei de lleis: “llei ómnibus”, d'una

estocada, pretenen modificar 80 disposicions en vigor creades pel desaparegut tripartit, amb

més de 600 articles; malgrat que més de 700 entitats de tots els colors demanen la

impugnació d'aquesta iniciativa profundament conservadora.

Malgrat l'aparença d'una lluita de confrontació entre forces progressistes i conservadores,

entre el finit tripartit i CiU-PP, no ho és tant; la realitat és una brega palatina per l'hegemonia

del comandament, que cada vegada es visualitza més i que la gent comenta amb més ràbia i


4

afany per despertar de la letargia on l'ha portat la socialdemocràcia i el reformisme. CiU no

apareix de cop, l'endemà d'haver recuperat la Generalitat, amb enormes projectes elaborats

de la nit al dia. Si ho ha fet és perquè ja existien uns estudis i un treball previ consensuat que

s'havia anat aplicant i aparcant, en matèria de retallades i privatitzacions i que, tímidament,

havien xocat amb l'oposició popular mal dirigida i pitjor organitzada. La proposta de

copagament de la seguretat social i privatitzacions de serveis i grans àrees com a ports i

aeroports, etc.; no surt de la cistella de CiU i el PP, són plans de llarga incubació.

En quin estat ens trobem?:

En el primer trimestre d'aquest any, el deute de Catalunya va registrar a l'alça un 33% fins a

aconseguir 34.323 milions d'euros. El passiu de Barcelona escala el 56% en 12 mesos, fins a

1.102 milions.

La perversitat al fet que han abocat les lleis laborals, fa que a Catalunya la taxa d'atur

aconsegueixi a 725.000 persones, 100.000 més de quan aquest Comitè Central en el passat

mes de març discutia el seu informe de conjuntura. El que porta aparellat la reculada als anys

60-70 del segle passat, quan en la Pl. Urquinaona els contractistes llogaven la mà d'obra

vinguda de fora, sense arrelament encara a Catalunya. La subhasta il·legal d'ocupació es dóna

ara en quatre punts assenyalats per la premsa a Barcelona, per dies i per hores, com un INEM

clandestí en forma d’esclavisme i a capritx dels traficants. A aquest desastre, hem d'afegir la

notícia de l'empresa d'electrodomèstics “Miró”, anunciant un ERE per acomiadar a 500

treballadors i treballadores.

Les retallades de la Generalitat preveuen l'acomiadament de 20.000 treballadors. El president

Mes proposa reduir les hores de treball amb el minvament dels salaris; i al mateix temps el

departament corresponent acorda la pujada de l'aigua en un 4,5% i les escombraries el 20%.

Les retallades anunciades s'apliquen en silenci i sense explicacions: Salut reduirà la meitat dels

Centres d'Atenció Primària (CAP), i els hospitals ja estan en tancaments i retallades: per

exemple, Vall d’Hebron clausura 40 quiròfans de tarda. En aquest ordre la llei “ómnibus”, en

matèria de sanitat, es confronta amb dues disposicions legals d'àmbit superior:

· La llei d'estrangeria en exigir una durada de 6 mesos d'empadronament als beneficiaris.

. Per autoritzar als 8 hospitals i 286 centres d'assistència primària, dependents de l'Institut

Català de Salut, a practicar la medicina privada. Els mateixos metges al matí la pública i les

mateixes instal·lacions, a la tarda exercint la privada. La privatització semitotal està en marxa.

Als ajuntaments les ajudes se li retallaran en un 15%. Benestar Social elimina les ajudes

directes per fill de fins a tres anys i la presidència de la Generalitat retalla 144 milions a les

universitats, i igualment anul·la les ajudes a la llei de barris.

Mentre que tot això passa, un nou depredador es suma a la corrupció. La família Carulla,

propietària de “Agrolimen”, és imputada per 10 milions d'euros estafats al fisc. I el jutge cita a

Ángel Colom perquè declari sobre els 75.000 euros succionats amb el saqueig al Palau de la

Música.


5

Les reaccions a tot això, al marge de la “dormida” política i sindical, esta portant a grans

mobilitzacions dels treballadors afectats per les retallades de plantilla als professionals de la

sanitat, de l'ensenyament: a les fàbriques centres hospitalaris, als parcs de bombers, policies;

dels serveis públics en general, inclosos ara els funcionaris de presons.

A nivell ciutadà surten els piquets de Plataformes d’Afectats per la Hipoteca, oposant-se amb

èxit i amb força a moltes de les execucions del desnonaments, interrompent aquestes. Tot això

és germen d'un descontentament generalitzat que analitzarem seguidament i que inspira a

Felip Puig a voler col·locar micro-càmeres en els cascos dels sicaris que integren la brigada

mòbil anti-manifestacions.

Moviment assembleari 15-M:

A Catalunya, per als comunistes del PCPC, aquest és un moviment nou i inesperat que es

desenvolupa en un moment en el qual el Partit no està suficientment preparat per incidir amb

força i de forma generalitzada en els debats que a tot el nostre territori s'està donant. No

obstant això, amb les nostres capacitats estem treballant.

La discussió que fem avui en el Comitè Central està basada en les experiències personals dels

camarades i en el mètode de la manera d'anàlisi marxista-leninista del nostre Partit. Un debat

generat per una lluita popular interclassista en la qual es barregen diverses posicions

ideològiques de tàctica i estratègia petit burgeses moltes, i unes altres, de signe clarament

anticomunista. Tot això des del seu origen inicial, però que, encara mantenint aquesta essència

en el sentit ideològic, en lloc d'extingir-se ha resistit adoptat alguns canvis en positiu, tant

sobre els continguts polítics com en l'ordre organitzatiu.

El seu arquetip teòric inicial, aparentment, se sustenta en l'intent de reproducció romàntica de

la tardor grega de 2008, com a inspiració empírica, en les cassolades d'Islàndia, en la primavera

àrab; fins a arribar a Espanya, Portugal i altres capitals d'Europa. En l'informe aprovat per la

reunió anterior a aquest Comitè Central donàvem la dada de les mobilitzacions a Wisconsin i

altres territoris d'EUA. Els grans mitjans de comunicació del sistema atribueixen la força

d'aquest moviment popular al llibre de Stéphane Hessel “Indigneu-vos!”, amb 3.700.000

exemplars venuts fins ara; després ha escrit un altre “Comprometeu-vos!”, de recent edició

amb 100.000 exemplars comercialitzats. Segons sembla no li va malament el negoci de la

“insurrecció pacífica” a aquest diplomàtic jubilat!

Tant a l'assemblea de Sol com a la de Pl. Catalunya, els mitjans de comunicació burgesos han

donat un gran recolzament, poc acostumat en totes les mobilitzacions obreres i populars. Amb

aquesta logística les xarxes d'internet han desenvolupat de gom a gom la seva capacitat de

convocatòria, sobretot calant en una joventut que té més d’un 46% en atur. La direcció

assembleària des del principi apareix com una “desorganització” molt bé organitzada per fer

colar les idees àcrates com una forma “innocent” de puresa democràtica, reclamant reformes

cap al capitalisme de rostre humà. Això sí, sense partits polítics –ni d'esquerres ni de dretes-;

sense sindicats –ni de classe ni grocs-; sense persones grans i sense cap organització

centralitzada. Això amenaçava amb portar l'assemblea de Pl. Catalunya a vora de

l'esgotament; ara bé, el 27 de Maig emergeix amb superior energia en ser bastonejada per


6

l’elit repressiva dels Mossos d`Esquadra, a xiulet pel conseller Felip Puig. A partir d'aquí surt un

altre clam i canvis més propis a la idiosincràsia cultural de Catalunya en sentit de patrimoni

associatiu.

Té lloc la descentralització de l'assemblea per barris i pobles de Catalunya; el 15 de juliol amb

manifestacions voltant i bloquejant l'accés dels parlamentaris de totes les línies. El president

de la Generalitat ha d'utilitzar l'helicòpter i la resta escortada, esbroncada i terroritzada. I,

encara que els de CiU cridin enfellonits, alguns els estan recordant que van ser ells els que, fa

27 anys (30.05.84), els que van agredir físicament als parlamentaris, llavors amb etiqueta

d'esquerres: Raimon Obiols, Pascual Maragall, Lluis Armet i uns altres. La raó: la fiscalia de

l'Estat havia obert una querella a Jordi Pujol per l’affaire de Banca Catalana.

La jornada de mobilització del 19 de Julio va convulsionar a 50 capitals espanyoles, apareixent

Barcelona al capdavant d'aquestes amb més de 100.000 manifestants.

El PCPC comparteix l'anàlisi del PCPE efectuat el 19.05.11 sobre el caràcter inicial d'aquest

moviment; ara bé a dia d'avui constatem a Catalunya perfils nous on el Partit pot participar

amb la seva política i amb matisos diferents en clau didàctica en el si d'aquestes reunions per

fer comprendre l'enfocament de la lluita de classes i les perspectives que obren el socialisme,

com acrediten les experiències inserides en el material informatiu aportat pels camarades a la

present reunió, sobre els treballs de participació en aquest moviment assembleari que,

igualment en aquesta reunió, s'estan verbalitzant.

El treball revolucionari per a l'acumulació de forces no només s'emmarca en l'òrbita del

moviment obrer i popular, ha de fer-se també amb altres sectors que objectivament puguin

ser els nostres aliats, com són intel·lectuals i professionals del treball i de la cultura. El Comitè

Executiu, a requeriment dels promotors, s'ha adherit al manifest de 250 professors

universitaris, escriptors i dirigents d'entitats socials; en el qual es denuncia l'intent de

criminalització mediàtica i política dels quals es rebel·len com a antisistema, que protesten

contra els polítics corruptes i els banquers.

La cúpula policial, dirigida pel seu conseller, justifica les pràctiques repressives per l'existència

–diuen aquests- de 300-400 violents de la “kale borroka”. Aquestes manifestacions només es

poden interpretar en clau de preocupació per l'extensió i consolidació de la lluita popular a

Catalunya, i com a amenaça de violència institucional als militants de l'esquerra rebel i al

conjunt dels moviments de masses; la brutalitat policial al carrer i les acusacions de terrorisme

i desordres públics als comunistes, van per aquest camí (els tres de Barcelona i els 5

d'Astúries).

El Comitè Central del PCPC considera que no és comparable la presència en el moviment

d’indignats a Catalunya, de personalitats com Miriam Etxezarreta, Arcadi Oliveres..., com pot

ser Rosa Díez a Madrid.

El Comitè Central del PCPC és conscient de les dificultats dels comunistes en el procés

assembleari de barris que estem tractant, per l'estat d'alienació de les masses i per l'oposició

als comunistes en el sentit ideològic i en el de la rivalitat per l'espai d'influència a l'hora

d'aclarir el caràcter de classe i la diferència entre rebel·lió i revolució. Però, com assenyalava


7

Lenin en “La malaltia infantil de l’esquerranisme en el comunisme”, la tasca dels comunistes és

treballar en els fronts de masses.

Per al Comitè Central del PCPC el problema de major pes no està en les hostilitats que els

comunistes puguem trobar, el problema principal està en la falta de quadres del mateix Partit,

en la timidesa dels militants a l'hora de prendre la paraula. On això està superat i es col·loquen

les consignes del PCPC, els camarades són escoltats amb respecte i, de vegades, fins i tot amb

aplaudiments.

Aquest debat, assentat sobre les experiències directes dels camarades, ens ensenya que els

fòrums del debat no són iguals i que cadascun d'aquests té una característica diferent, uns

amb més maduresa i uns altres amb posicions majoritàries reaccionàries. Es tracta que els

camarades tinguem clar aquests elements perquè en cada lloc es col·loquin les propostes o

consignes que puguin ser tractades i encara millor si són assumides, en funció del context

polític de cada col·lectiu, i sobretot els comunistes hem d'utilitzar intel·ligentment les

tècniques de la dialèctica pel desemmascarament dels oportunistes i els demagogs.

Altres acords:

El Comitè Central aborda altres temes assenyalats en l'informe del Comitè Central últim del

PCPE, que afecten a Catalunya. S'acorda recordar al Ctè. Executiu l'aplicació immediata

d'aquests acords.

informe polític del pcpc - 25/06/11

Documents