2

informació

2

informació

Un suggeriment vull fer als qui en-tren amb cotxe al nostre poble sobre els indicadors. Seré breu, en acabar el pont, entrant, trobem un indicador informant d’algunes indústries, em sembla molt bé, després, i abans de passar el pont del tren de la “Gene-ralitat”, hi ha un altre indicador que si no recordo malament posa: Polí-gon Industrial – Francesc Macià 128 –Zona Esportiva i Parada Bus etc.

Però fixeu-vos bé que no n’hi ha cap que posi ”Església”. Que passa amb això?... quan hi ha un enterrament i venen persones de fora, que segura-ment no han estat mai al nostre po-ble, que fan?. El més normal és que parin el cotxe i preguntin al primer vianant que veuen, per a l’església. Si no potser arribarien al poble del Pont de Vilomara. No us adoneu que això comporta un perill molt gran, amb el trànsit de cotxes amunt i avall i, fins i tot, més perill per als vianants?

Aquestes passades festes, el dia de

Sant Esteve, també d’hora, molt abans de les deu del matí, parà un cotxe demanant per l’església (un altre funeral) però, que va passar amb el cotxe? Jo passava per l’altre banda de la carretera, i ja em tens a mi de guarda urbà: “Sí, passi els se-màfors, també el pont del tren, no comenci el re-volt, trenqui a la dreta...” No és que a mi em sàpiga greu de poder-los ajudar, molt al contrari és per als conductors que em sap greu que hagin de veure un po-ble tan mal informat.

Esperem pel bé de tots que aquest any que hem començat, senyalitzem les coses més importants.

Una santvicentina

3

cartes a el breny

GUANYADOR DEL PASTÍS

DE CAN POSTRES

El guanyador d’aquest mes, del pastís que Can Postres sorteja mensualment, és la Sra. Maria Gelabert amb el número de soci 86. El guanyador agraciat, haurà de passar per la Biblioteca de Sant Vicenç a retirar el val que l’acrediti. Després es posarà en contacte amb Can Postres per recollir el premi.

UN POBLE MAL SENYALITZAT

La família Auguets To agraïm molt sincerament les mostres de condol i suport rebudes per part de familiars, amics, cone-guts i veïns en moments tan dolorosos, per la pèrdua del nostre estimat pare, Miquel Auguets.

Moltes gràcies.

NOTA D’AGRAÏMENT

4

Les opinions reflectides a les pàgines de El Breny, ex-pressen únicament les opi-nions dels seus autors.

El Breny es reserva el dret de publicar els escrits que ens arribin, i de determinar la prioritat de publicació.

NOTA INFORMATIVA

el poble

YES WEEKENDEl passat 27 de desembre es va cele-

brar al Teatre Societat Coral l’Estrella el primer Festival Solidari de Música Independent de Catalunya Yes Wee-kend. El preu de l’entrada incloïa també el sopar (botifarrada) i un CD del festival. Aquest va durar més de deu hores gràcies a la participació dels grups (per ordre de participa-ció): Men of Russia, Bye bye Pedro, Efedefunk, White Trousers 4 The Summer, Rapapolvo, Dept. i Boogie Dreams.

Segons paraules de Jaume Car-rera, un del organitzadors de l’esdeveniment: "Com a Festival Soli-dari, i en aquesta seva primera edició, el compromís de l'organització va ser el de donar el 20% de la taquilla (196 entrades venudes a 10 euros, d'aquí els 392 euros) a un projecte solidari d'una ONG propera, creiem que les grans i conegudes com poden ser GreenPeace, Amnistia Internacional o Intermón Oxfam ja disposen dels mitjans per recollir les aportacions. El

projecte d'Inshuti (www.inshuti.org) és el que va atraure'ns més, d'entre tots els projectes que se'ns van pre-sentar des del Consell per la Pau i la Solidaritat (Casa Flors Sirera). Podria haver estat qualsevol altre projec-te de qualsevol de les ONG que en

formen part, perquè el cert és que el què fan totes és igual de lloable i humanitari en qualsevol dels seus àmbits i perquè totes creuen en un món millor i més just. Esperem poder aportar molt més encara en l'edició del Yes Weekend d'aquest 2009".

Tota la informació del festival es pot consultar a la web oficial www.yesweekendfestival.org; i al Myspace creat per a la ocasió www.myspace.com/yesweekend

fotos: David Casas

El dissabte, dia 10 de gener, ens van arribar notícies del començament de les obres del nou CAP. Al desembre passat, les obres havien estat ajornades.

Buscant més informació sobre el fet, totes les dades eren negatives i allà, als dipòsits vells, només hi havia una

barraca i maquinària. Més endavant algun veí ens comu-nicava que no hi treballaven. Però, el dia 14 de gener, vaig tornar a pujar-hi i, puc assegurar, que hi treballen, ja que han començat a fer els fonaments. En el proper Breny procurarem donar més informació.

L’AMBULATORI NOU

Foto: Alfons

En la reunió ordinària del consell executiu de la Generalitat de Cata-lunya del passat dia, 27 de gener, es va aprovar un paquet de construc-cions de centres edu-catius, entre els quals figura la construcció de la nova escola pública a la nostra població.

Amb dos anys de re-tard, comença el comp-te enrera per a la cons-trucció d'aquests nou equipament educatiu que serà veí de la resi-dència d'avis.

Quan s'inauguri, pre-visiblement el setembre del proper any, s'haurà culminat un procés que a, parer de les fonts consultades, ha es-tat massa llarg i farcit d'incompliments fruit de la variant situació política i econòmica

que ha viscut el país des de principis de l'any 2006.

De moment, el centre educatiu de Cal Soler, va creixent en nom-bre d'alumnes (de mo-ment, uns 125) en les actuals instal•lacions provisionals que han donat nom a l'Escola. L'edifici de Cal Soler acull en aquests mo-ments les sis aules que acullen alumnes de 3 a 12 anys. Aquesta sisena aula que ha entrat en funcionament durant el present curs escolar ha obligat a fer des-aparèixer alguns dels espais que s'utilitzaven per a reunions i per a la gestió de l'escola.

Tenint en compte que el proper curs esco-lar encara estaran en funcionament aques-

tes instal•lacions i que s’haurà d'habilitar una nova aula, els respon-sables dels Serveis Te-rritorials d'Educació han confirmat al nos-tre Ajuntament, que el proper curs escolar, Cal Soler disposarà d'un mòdul prefabricat (col•loquialment) que permetrà disposar dels espais necessaris a més de suposar una amplia-ció del recinte escolar, fet que suposarà una reducció de places de l'actual parquing.

Finalment, sembla que el procés de crea-ció del nou centre edu-catiu entra en la seva fase definitiva.

5

el pobleNOVA EXECUTIVA D’ERC A SANT VICENÇ DE CASTELLET

Ahir dilluns, dia 19 de gener, l’assemblea de militants d’Esquerra republicana de Catalunya a Sant Vicenç de Caste-llet, elegí la nova executiva local per als dos propers anys.

Jordi Subirana, que ha estat president en els darrers anys 6 es presentà a la reelecció pel proper mandat estatutari. La seva candidatura, així com la resta de membres de l’executiva foren elegits per unanimitat dels assistents.

Executiva localPresident Jordi Subirana i LladóSecretaria d’Organització Valentí Carrera i VilaSecretaria de Finances David Pey i SánchezSecretaria de la Dona M. Montserrat Jordà i UróSecretaria d’Imatge i Comunicació Daniel Pous i SoldevilaSecretaria de Política Municipal Lluís Oliveras i GiraltPortaveu del Grup Municipal Jaume Masats i SuriñachJERC Marc Trulls i MéndezArxiver Francesc Machado i Sicart

EL GOVERN CATALÀ APROVA LA CONSTRUCCIÓ DE LA NOVA ESCOLA

POLLASTRES A L’ASTObert tota la setmana

S’ha apostat per una certa continuïtat en la nova executiva per tal d’afrontar amb garanties les properes conteses electorals, es-pecialment de cara a les municipals del 2011.

6

festes de nadal

El dia 13 de desembre, del 2008 el Club Squash Atlètic Castellet va or-ganitzar la seva IV Milla Nocturna Nadalenca essent enguany un dels anys més solidaris. Els diners que es van recaptar amb les inscripcions i al-gun donatius van anar destinats per a la Marató de TV3 en la lluita contra les malalties mentals.

Es va poder participar en cinc cate-

gories per edats: Fins a 7 anys, de 8 a 10 anys, de 11 a 15 anys, de 16 a 39 anys i de més de 40 anys. Amb un total de uns 136 participants més o menys.

Tots els més menuts van tenir una medalla i a les demés categories no-més se’ls va concedir trofeu als tres primers guanyadors, però tothom va disposar dels vestidors, les dutxes, el

pàrking gratuït, begudes i berenar.

La Marató de TV3 va ser un motiu, més que encomiable, per a fer que en aquesta Milla Nocturna Nadalen-ca hi hagués una bona participació, per una bona causa.

Van col•laborar l’Ajuntament de Sant Vicenç, ANETO, PANRICO, Caixa Penedes i Coca-Cola.

IV MILLA NADALENCA

Aquest any passat s’ha celebrat la Primera Fira de Nadal, organitzada per l’Associació de Comerciants del carrer Gran. Una altra empenta de la gent jove que agafa la crisi de front i fa un gran treball. Al llarg de tot el c/ Gran es van instal•lar més de cin-quanta paradetes i moltes botigues varen obrir les seves portes per donar suport al jovent, encara que fos en un diumenge.

De les 52 paradetes que es van col•locar, unes 20 eren de fora del nostre poble i les 32 restants, locals, però totes elles amb una bona oferta de productes i de gran qualitat.

La Fira va durar tot el dia i segons els comentaris dels organitzadors van quedar molt contents per la re-buda que va fer la gent d’aquest nou acte que enguany va ser el primer.

Durant el dia hi va haver molta gent i, fins i tot, un Pare Noel que anima-va la concurrència repartint somriu-

res, caramels i alegria, pensant més que res, en la mainada que desfila-va pel carrer. També hi va haver la col•laboració de la gent de IACS, ESSO i Batxillerat, la Cavalcada de Reis, l’UBIC, l’Esbart Dansaire i, a la tarda, fins i tot hi va fer una cantada l’Associació de la Coral l’Estrella i una ballada de l’Agrupació Sardanista.

!Unes bones celebracions per una bona iniciativa.!

La iniciativa que van dur a terme els comerciants del c/ Gran, juntament amb el nostre Ajuntament, van con-vertir l’esdeveniment en una festa que va fer més esplendorós aquest Nadal.

PRIMERA FIRA DE NADAL

Foto

: Dav

id J

unye

nt

7

festes de nadal

Enguany han estat tants els actes populars i festes tradicionals que s’han fet al poble, entre les festes de fi i principi d’any, que ens veiem li-mitats a fer-hi una petita crònica de les que n’hem pogut tenir alguna notícia i demanem disculpes per les que no en diem res, per manca de connexió.

Començarem pel CAGA TIÓ del 21 de desembre del 2008, per ser de les més populars i concorregudes. L’èxit d’enguany va fer pràcticament impossible anar d’un lloc a un altre perquè la plaça era plena a vessar de pares i mares amb la quitxalla i els cotxets dels més menuts. Una festa súper popular que any rere any, amb gran experiència, organitzen la co-lla de Geganters amb la inestimable

col•laboració de l’Ajuntament, els menuts de l’Esbart Dansaire santvi-centí, l’Associació Musical Castellet i també Cul i Seu, Ceps i Manduca i el Gremi de Carreters i Cansaladers. Ens agrada gaudir d’actes tradicionals a casa nostra amb artistes i molts par-ticipants de vàries entitats i amb molt de públic del nostre poble.

També el diumenge 21, a les 12 del migdia, a l’església Parroquial, un seguit d’artistes ens oferien una versió nova del Pessebre Vivent que fou cantat a càrrec de les Cantarelles de Sant Andreu (Rosselló). Acte que va ser molt ben acollit per molts fe-ligresos i familiars dels que posaven el seu gra de sorra per recordar-nos el significat de les festes de Nadal. Aquest acte va ser possible gràcies a

la Societat Coral l’Estrella i les can-taires de les Escodines de Manresa i assessorat per la Federació de Cors de Clavé i també per l’Ajuntament. Hem d’agrair als mestres i alumnes del col•legi Mare de Déu del Roser, l’èxit total d’aquest pessebre que va omplir tots els recons i raconets de la plaça Catalunya.

El 18 de desembre a la sala Pare Coll de l’escola Mare de Déu del Roser, es feia l’obra de teatre CONTE DE NA-DAL en pro viatge de fi de curs del alumnes de 4rt d’ESO. També es va representar el dia 20, a les 7 de la tarda per a tots els públics al teatre de la Societat Coral l’Estrella. I el 22 es va representar al Casino de Caste-llvell i el Vilar.

Els pastorets és el que fa bellugar i col•laborar tantes persones que gairebé no es poden contar d’una a una. Són uns 25 o 30 de grups més uns 25 artistes de repartiment a banda dels 15 o 20 de l’equip tècnic. Tots perquè podem gaudir els dies 28 de desembre i 3 i 6 de gener dels pastorets.

Aquest any, però ha cridat l’atenció la portada del tríptic dels pastorets, on s’hi pot veure a la O de PASTO-RETS, una moneda de 2 Euros, da-vant la mirada atònita d’en Lluquet i en Rovelló. El fet de que es doni a entendre que cauen monedes del cel no vol dir que el pressupost sigui abundant, ja que al obrir el tríptic s’hi pot llegir que “tot i les retallades de pressupost, de personal, de coca i de mistela, no ens mouran d’aquí. Els Pastorets són part de la nostra vida i per això, ni crisis econòmiques o mentals, ni canvis climàtics o de govern, aconseguiran aturar-nos”.

I és així com l’Associació Musical Castellet torna a impactar en el ca-lendari nadalenc santvicentí amb la representació del Pastorets que, tot i que una mica revolucionats, inten-taran aconseguir que en Satanàs i els seus no s’enduguin la victòria.

Agraïments: David Bricollé, Esbart

ACTES I FESTES DE CAP D’ANY

Foto

s: D

avid

Jun

yent

8

festes de nadal

BALL DE CAP D’ANYEnguany el ball de cap d’any, orga-

nitzat per el nostre Ajuntament, va estar un bon encert, ja que si més no tots aquells que volguessin celebrar el començament d’any sense haver de desplaçar-se ho van tenir més fà-cil, doncs en una nit com aquesta sempre és millor no haver d’agafar el cotxe com a mida de prevenció.

També cal remarcar que l’entrada va ser gratuïta, cosa que encara va facilitar més a la gent el no desplaça-ment fora del nostre poble.

Segons informació rebuda fins a les 2 de la nit no hi havia gaire gent cosa que feia esperar que fos una nit molt llastimosa, però a partir de 2/4 de 3 de la matinada es va començar a omplir el local fins el punt d’arribar a haver entre 300 i 350 persones, les quals varen estar disposades a començar el Nou Any al nostre Pa-velló.

Va ser un gran èxit!

La Cavalcada de Reis d’enguany ha estat més lluïda i vistosa gràcies al nou vestuari que els nostres romans van estrenar, a més d’haver-hi una carrossa nova i les altres tres restau-rades i pintades de nou. La centúria, impecable i lluent, acompanyada de la música dels tabalers, ha donat un aire imperial i majestuós a la desfi-

lada i per arreu on passaven, eren aplaudits pel nombrós públic. Llàs-tima que la coreografia preparada pel carrer Gran, va quedar en una petita desfilada per culpa dels co-txes aparcats. El recorregut va ser prou llarg, començant al Barri de la Farinera, entrada triomfal pel Pont, Avda. Secretari Canal, Carrer Gran

i casc antic, sortida Avda. Secretari Canal cap a Eduard Penya, Passeig de la Pau i barriada nova. A la Plaça de l’Ajuntament, Ses Majestats van fer una parada d’una hora per rebre al menuts. Després de la cavalcada, el Reis varen repartir regals a més de 50 cases que ho van solicitar.

LA CAVALCADA DE REIS

Dansaire Santvicentí, Gremi de Ca-rreters i Cansaladers, Promen, Cost Artesenc, +K Dansa.

Col•labora: Ajuntament de St. Vi-cenç de Castellet

El 4 de gener vam poder gaudir del ja tradicional Concert de Nadal, que fan conjuntament l’Associació Mu-sical Castellet, que formen la part instrumental i la Coral Nou Horitzó,

de la mateixa associació però de la branca coral. En el concert hi va ha-ver cançons molt conegudes, que van ser molt aplaudides, també grà-cies a la marxa del grup instrumental que va fer pujar el sentit del ritme a la Sala Polivalent de Can Soler.

Una nova manera de fer una exposi-ció de vàries tendències i realitzacions de diferents artistes locals amb temes

nadalencs, del 13 al 21 de desem-bre, al Saló d’actes de l’Ajuntament, obert al públic dies feiners i festius, per les visites dels santvicentins. La inauguració oficial fou el dia 12 a les 8h del vespre.

Foto

s: D

avid

Jun

yent

9

la columna

CINC MINUTS

És un detall força interessant el fet que l’Ajuntament in-clogui, dins el seu programa de festes, actes que s’entenen com un reconeixement i respecte a les persones que han vingut de fora.

Tenint en compte que, a principis del segle passat, el nos-tre cens no arribava al miler d’habitants, és fàcil entendre que som molts els qui venim de fora.

La missa rociera ha estat un acte que, de ben segur agrai-ran la majoria dels immigrants de terres andaluses que ja fa anys viuen al poble. És un reconeixement a la seva cultura, la qual cosa sempre és força plausible.

La majoria d’aquests immigrants van arribar al poble du-rant la primera meitat del segle passat. Actualment però, tenim una gran onada d’immigrants que s’instal•len al nostre poble, gent de molt diferent procedència que també són part del poble. Són els nostres veïns, companys de fei-na, companys d’escola... I com nosaltres també paguen els seus lloguers, els seus impostos, generen més activitat als nostres comerços... Tot i que tenen un petit gran desavan-tatge respecte a la majoria de nosaltres: a causa d’unes lleis, ja establertes, no tenen cap dret a opinar, ni a votar en les eleccions, sobretot en les municipals, cosa que, per-sonalment, sempre he trobat un contrasentit en persones que estan censades i tenen l’obligació de pagar els seus impostos (però això seria un altre tema).

Potser seria interessant muntar alguna celebració ortodoxa per a la gent que ha vingut dels països de l’est; adaptar al-gun local com a mesquita perquè tots els musulmans que es vulguin trobar no hagin d’anar forçosament a Manresa ( cal tenir en compte que dins aquest grup no solament s’hi troben la majoria dels àrabs, sinó també molts dels subsa-harians que hi ha al poble)

I no solament pel que fa a temes religiosos. Tota cultura porta un gran bagatge del que en podem aprendre molt i enriquir-nos tots plegats.

Per tant insto l’Ajuntament del poble a què, un cop a co-mençat aquest important treball d’integració, no s’aturi, ans el contrari: tant de bo demostri el mateix respecte i atenció a totes i cadascuna de les persones que arriben al poble, les faci sentir acceptades i respectades. Amb aquests petits gestos podem augmentar considerablement el nivell de qualitat de la nostra convivència.

ELENA FRANC SIS

La nena Meritxell estava enamorada del seu avi perquè sempre li explica-va contes. Per això un bon dia no és estrany que li digués: “Avi, expliquem un conte”. L’avi, joiós del prec i amb enginy d’imaginació, va començar a narrar el següent:

“Doncs una vegada hi havia una princesa molt bonica que lluïa un preciós vestit de color rosa, cabells rossos buclejats que enaltien encara més la seva faç, ulls de nacre, veu tan do-lça que la seva parla semblava melodia. Un bon dia va sortir del seu meravellós palau dins la carrossa de cristall ricament adornada, guiada per un abillat lacai que menava curosament tres cavalls blancs de crina abundosa. El lacai va dir submís: “On anem avui princesa?” La princesa fent un gest inusual, va respondre il•lusionada: “Avui vull fer un viatge a la lluna!” Però el lacai va observar-li tot seguit: “A la lluna?” I com vol que hi anem si

els cavalls no volen?” La princesa va somriure com embruixada i de sota el seu vestit va treure una vareta mà-gica. Tot seguit, agafant-la de la mà i apuntant-la al cel i sobre els cavalls, va manà enèrgicament: “Cavalls, vo-

leu cap a la lluna!” Per art d’encantament les cames

dels cavalls van co-mençar a tremolar i, al seu llom, un àngel misteriós els hi en-ganxà dues grans ales lluents que, de mica en mica, es van anar movent. De sobte els cavalls van agafar embran-

zida i van començar a volar, remolcant la

carrossa junt amb la prin-cesa. Anaven tant de pressa i

volaven tant fort que al lacai el vent se li emportà el seu preciós capell. La velocitat cada vegada era més forta i carrossa i cavalls s’enlairaren amunt, amunt, travessant boires i cel amb celeritat supersònica. Fins que va arribar un moment, franquejada l’atmosfera, que tot va ser placidesa, com si el mon ja no existís. Ni cel ni

terra, ni res, dins el silenci de l’espai. No obstant, la carrossa i els cavalls junts amb la princesa i el lacai, conti-nuaven amunt, amunt, cap a l’infinit. Degut a això, el lacai es va endormis-car i la princesa, de tanta quietud i benestar que sentia, s’aletargà i es quedà com mig adormida. Després s’adormí del tot. Dormia, dormia, dormia...”

Era de matí i feia un fred que pe-lava. A la casa de la Meritxell es va sentir una veu que cridava: “Va, Meritxell, lleva’t que ja és tard i has d’anar a col•legi!” La seva mare li ho recordava com cada dia. Insistí alertant: “Afanya’t i lleva’t, perquè has d’esmorzar abans de que vin-gui a buscar-te l’avi”. La Meritxell es desvetllà, es vestí i esmorzà amb diligència. Mentre esmorzava, va dir a la seva mare, tot encisada: “Saps mare, avui he tingut un somni molt bonic. Anava cap a la lluna...” De sobte es va sentir el timbre de la porta. Era l’avi que venia a buscar la Meritxell per portar-la a l’escola. La Meritxell s’abrigà i fent un petó a la seva mare, agafant la mà de l’avi, junts ambdós començaren a caminar direcció al col•legi. Però tot seguit l’avi notà que la seva néta estava tota ensimismada i el seu caparró pensava, pensava molt. De sobte, la Meritxell s’aturà davant l’avi mirant-lo fixament i va dir-li: “Escolta avi, quan tu treballaves què feies? Potser el teu treball era de fer contes?

Pere Suades i Vila

10

el racó del conte

humor

Els acudits no expressen l’opinió de cap persona o entitat; simplement són acudits.

EL CONTE DE L’AVI

11

1 paquet de làmines per a lasanya 2 pots de cards2 cullerades d’ametlles filetejades½ l. de beixamel80 gr. de formatge parmesà ratllatMantegaSal Pebre

Ingredients (4 pers).

racó gastronòmicReceptes d’hivern

Preparació:Escórrer, trossejar i salpebrar els cards, barrejar-los amb la meitat del formatge, la meitat de les ametlles torrades i 4 cu-llerades de beixamel. Muntar la lasanya. Untar amb mantega una plata, cobrir-la amb les làmines cuites i afegir-hi part dels cards. Repetir l’operació i acabar amb una capa de pasta. Abocar-hi pel damunt la beixamel restant. Empolsar-ho amb el formatge i la mantega a trossos i gratinar-ho durant 15 minuts. Decorar-ho amb ametlles.Un plat econòmic i força consistent! Josep

NOTA DE CATA

ABADAL CRIANÇA50% Cabernet Sauvignon

50% Merlot

Amb una criança de 12 mesos en barriques de sis roures di-ferent, ens dona un color ci-rera intens. Amb els aromes purament variats, hi podem trobar en nas cacau, espècies i fruita vermella madura. Fruit d’unes veremes fredes a mans de grans professionals de la nostra terra, després de nou coupatges, que es resolen en aquest potent, alhora que ele-gant vi, amb una relació quali-tat preu excel•lent.

Montse Colomer

LASANYA DE CARD AMB AMETLLES

12

coses de l’esplai

La primera entrevista de l’any 2009 és a la sòcia de l’esplai Joana Martí-nez Ruiz.

Com d’altres santvicentins o santvi-centines no va néixer a Sant Vicenç, però a la seva manera ha contribuït a la continuïtat del nostre poble, Sant Vicenç.

—Joana, ja podem començar, nas-cuda a?

—Vaig néixer a Ibros, un poble de la província de Jaen, el dia 19 de set-embre de 1942. El pare tenia la feina de ferroviari. Aquest va ser el motiu de venir a Catalunya. El van destinar a l’estació de Castellbell i el Vilar més coneguda per Monistrol de la RENFE. Ens van instal•lar a la mateixa esta-ció i el pare tenia la feina de guar-da d’agulles. Vinguérem el pare, la mare, un germà i jo; en total quatre de família. El meu germà, en Pere va morir a l’edat d’11 anys per culpa de la diabetis.

La mare tenia la feina de mestressa de casa i el pare va seguir treballant fins a la seva jubilació i es va jubilar treballant a l’estació de Monistrol.

De segur que vas trobar la diferèn-cia de deixar el poble i anar a viure a una estació de tren i bastant distant del poble.

De primer vaig notar molt la di-ferència, que més d’un plor em va costar, però per sort teníem a prop

la Bauma, el Borràs i Castellbell. Al ser jove, no hi havia problema de desplaçament. Després, una vegada superades les novetats, la cosa ja va canviar.

—Del tema de l’escola i del treball que ens has de dir?

—De l’escola poca cosa. Quan vi-víem al poble estàvem en una casa de pagès molt distant del poble i per aquest motiu no anava a l’escola. Al venir a Monistrol les coses no van millorar gaire en aquet sentit. Vaig començar a treballar als tretze anys a la fàbrica Puig i Font de Monistrol, als telers. Quan en tenia quinze, vaig entrar a treballar a la fàbrica del Bo-rràs, fins el dia que vaig plegar, amb l’ofici de teixidora. A la fàbrica de Monistrol ens van obligar a estudiar unes hores diàries perquè sabéssim una mica de llegir i escriure. Havia d’anar caminant des de l’estació a la fàbrica fins arribar a la Bauma sola, llavors ens trobàvem amb d’altres companyes de la feina i anàvem jun-tes fins a Monistrol. No vaig tenir mai por de res, de fet no hi havia la mal-dat que tenim actualment, vaig anar sempre molt tranquil•la, de fet, amb tretze anys, tampoc penses massa en la malicia d’algunes persones.

—Algun altre lloc de treball?

—A Sant Vicenç vaig treballar a In-texto, després vaig treballar com uns set anys a Castellbell, al Burrito Blan-co i quan van plegar vaig anar a fer de cuinera al Bar del Codina, fins que vaig plegar.

—Ja ens has explicat la teva arriba-da a Catalunya. A Sant Vicenç quan i per què?

—El motiu de venir a Sant Vicenç va ser el meu casament. El meu home vivia a Sant Vicenç i per tal motiu vaig venir a parar aquí. El punt de troba-da va ser la sala de ball de l’Ateneu. Jo venia, o veníem una colla de Cas-tellbell al ball i ja va estar la cosa en marxa.

De totes maneres vam festejar qua-tre anys, i ens vam casar a l’església del Vilar, jo tenia 22 anys. Una ve-gada casada vam anar a viure al la Via Augusta de Sant Vicenç, que és el carrer que està al costat del canal de Cal Soler.

—Diguem alguna cosa del teu home, encara que ja sabem que ets vídua.

—El meu home va ser en Joan Ra-mos Ramos. Ell vingué a Sant Vicenç a l’any 1940 més o menys amb tota la família, que van venir de Almeria. A Sant Vicenç es va morir a l’any 2001, al tretze d’abril. Del matrimoni van sorgir un fill i una filla, l’Eduard que té 42 anys i la filla la Sílvia que en té 40.

—Casats o solters?

—L’Eduard està casat amb la Ma Jo-sep Pascual i tenen dos fills, que per a mi són dos néts molt bonics. El nen es diu Eduard i té 14 anys i la nena es diu Núria i en té 7. La Sílvia està soltera, és biòloga i està treba-llant amb Metges sense Fronteres.

13

coses de l’esplai

—Es pot dir que, per el costat del fill tens dos néts i per la filla ja serà més difícil de moment, no se sap mai. De totes maneres ja ets una iaia comple-ta, de feina no te’n faltarà. Si és que els tens a propet teu.

—Estan vivint al carrer de Maria Gi-mferrer i els ajudo tant com és pos-sible. Per això estem els iaios, per ajudar.

—Recordes quant van morir els teus pares?

—La mare el 30 de desembre del 2001, i el pare el dos d’agost del 2005, i estan enterrats al cementiri de Castellbell, igual que el meu ger-mà. El Joan està enterrat a Sant Vi-cenç.

—Igual que totes les persones que vinguéreu de fora de Catalunya, de segur que recordes la teva terra, en-cara que et sentis catalana i també santvicentina, malgrat que la teva arribada no va ser a Sant Vicenç.

—Penso que cadascun dels que vin-

guérem de fora recordem la nostra terra, però tothom estimem la terra on vivim. A més hi tenim una gran part de la nostra família, que van ve-nir en el seu moment. Ja que el pare els va animar perquè vinguessin a Ca-talunya. La família del Joan van fer el mateix, varen venir tots, però d’un altre lloc. Quan estava soltera, vam fer varis viatges al poble. Teníem el tren de franc.

—Quan faig la pregunta si se sent nostàlgia de la terra que vau deixar, sembla que només vagi dedicada a les persones que han vingut a Cata-lunya, però que de Catalunya també han marxat catalans que també sen-ten la nostàlgia de la seva terra. Ca-dascú té els seus sentiments. Alguna anècdota o cas curiós per explicar?

—Casos molts perquè la vida en porta molts de casos, però de vega-des s’ha de passar pàgina i oblidar, i a vegades n’hi ha alguns que són bons de recordar. Per dir-ne algun de senzill diré que a la primeria de viure

a l’estació de Monistrol, estàvem ju-gant amb d’altres i varem fer enfadar una veïna i va sortir cridant, “aquesta canalla que no deixen res tranquil”. La mare, que estava prop de nosal-tres, en sentir la paraula “canalla”, es va enfadar i es va encarar amb la veïna, dient-li que “sus hijos no son unos canallas”. La paraula “cana-lla” no té el mateix significat en ca-talà que en castellà. Després d’una breu explicació, la mare ja va quedar tranquil•la.

—Com a sòcia de l’Esplai, que tens a explicar?

—Que sóc de les més novelles. Fa poc que estic apuntada, uns dos anys, però quan hi estic amb les ami-gues i no amigues ens ho passem bé. Ja en tenia referència que és el lloc ideal per a nosaltres quan ens fem grans. M’adono que tenien raó quan em deien que s’hi estava bé.

Joana ja ets una més a Coses de l’Esplai i una sòcia més del col•lectiu de la gent gran de Sant Vicenç, en-cara que a tu et falta per a ser de la gent gran. Gracies per tot i per mols anys, gracies en nom de l’Esplai, del Breny i d’un servidor.

Esteve Lafont

Com és tradició, el darrer mes de l’any, en aquest cas el dia 21 de des-embre, es pujà un nou pessebre al cim més alt de les nostres contrades. Es comprova que hi sigui any rere any, es posa sempre nova senyera, si fa falta i es reafirma el Memorial Ramon Giralt i Calsina. Aquest fet fa que el record del gran amic excur-sionista sigui amb nosaltres, si més no, en el moment en què ens trobem més a prop del cel. Tots junts reme-morem el record dels amics excursio-nistes que també han gaudit de pu-jar al nostre estimat Puig Soler.

La caminada va començar al local social i va ser força nombrosa (uns 50 participants), tocades les 8 hores enfilaren camí cap a Vallhonesta, per continuar cap el Puig Petit i arribar al Puig Soler.

La grata sorpresa va ser que el nom-bre de valents que van pernoctar (fent bivac) al cim, ha augmentat:

prop d’una desena de siluetes es po-dien veure perfectament des del re-fugi que, en peu, ja esperaven als qui anaven pujant des del poble.

La boira baixa també ha volgut par-ticipar en la nostra matinal, doncs si altres anys omplia tota la vall, aquest any, curiosament, entrava des del Parc de l’Obac riera avall, però en arribar a “la Pedrera”, s’enfilava cap al cim del Puig Soler, com si també volgués intervenir en el memorial dels excursionistes.

Molt aviat van arribar al cim els pri-mers caminants que, reunits amb els que van pernoctar-hi, recordaven els vells temps, quan eren la majoria, els que hi pujaven el dia abans per fer-hi bivac, en nit tan assenyalada.

Quan ja tothom era arribat es feia recordança als companys; a conti-nuació es procedia a la instal•lació del nou pessebre, també de la sen-

yera nova i gaudir de les imponents vistes des dels diferents indrets, se-guidament anàrem cap a esmorzar.

L’arribada a la “graella” de Can Campaner, va ser força graonada i els clients podien ser atesos com en un hotel de 5 estrelles, podien triar-se el pa més o menys torradet, així com l’exquisida botifarra i el tallet de cansalada més o menys rosset. Una llarga taula parada, amb tots els in-gredients necessaris en plena natura, va fer del moment, un gran esmorzar de muntanya.

El més important també va ser que tots els assistents vam poder compro-var que tot l’entorn està preciós, tot està molt verd i molt regat, el bosc fa molt de goig i no es podia deixar perdre una ocasió com aquesta per gaudir del nostre entorn.

Un del Centre

14

entitatsPUJADA A PUIG SOLER

L’equip femení del Club Hoquei Castellet ha participat a la primera edició del torneig 4 copes.

Amb la iniciativa d’un grup de pares/ mares, i la col•laboració del Club Patí Voltregà, es crea aquest torneu per a potenciar l’esport femení de base d’hoquei patins.

Al matí, els equips van ser rebuts amb una xocolatada i amb l’entrega de material per al torneig. Posteriorment es van enfrontar entre dos grups de tres equips.

Els resultats del nostre equip femení van ser els següents:

CLUB HOQUEI CASTELLET FEMENÍ

C.H. Castellet – C.P. Castellar 6 – 1C.H. Castellet – C.P. Tona 6 – 2C.H. Castellet - C.P. Voltregà 5 – 2

FINAL:C.H. Castellet – C.P. Mataró 5 – 3

CLASSIFICACIÓ FINAL:1. CLUB HOQUEI CASTELLET2. C.P. MATARÓ3. C.P. VOLTREGÀ4. C.P. TONA5. C.P. CASTELLAR6. C.P. LLORET

EQUIP FEMENÍ CAMPIÓ AL TORNEIG 4 COPES D’HOQUEI FEMENÍ

Femení Base Club Hoquei Castellet – Rickapan-(27 de Desembre de 2008 –

Sant Hipòlit de Voltregà)

La classificació en aquest torneu ha estat el de menys, el que sí val la pena ha estat aconseguir demostrar que l’esport femení d’hoquei pot ser igual d’emocionant que l’esport masculí, i reivindica la igualtat de gènere en aquest i altres esports.

A les vuit del vespre, després de l’entrega dels trofeus al Torneig 4 Copes, va començar el partit de la Selecció Catalana amb un combinat internacional, amb la victòria de la Selecció Catalana per 9 gols a 4.

15

entitats

El diumenge, 14 de desembre, passat, a mitja tarda, trucada des de la Penya: Pots venir?...arriben els grecs. A la tarda, sense saber quins grecs podien ser, cap a la Penya.

En Josep i bona part de la Junta ja ho tenien tot a punt a per rebre els grecs

Amb el tren de les 7 de la tarda arribaven tres joves alts i ben plan-tats, barcelonistes de dalt a baix (les seves vestimentes així ho deixaven ben clar, igual que els seus raona-ments i parlaments). Eren rebuts pel Sr. Josep Gomàriz i la Junta i un cop fetes les presentacions de rigor, en Josep els va tractar com si els cone-gués de sempre amb el seu tarannà tan obert i català. Els va ensenyar els dos locals de baix, de fumadors i no fumadors amb els seus corresponents projectors, el bar i les vitrines plenes de records. Acte seguit, van pujar al pis de dalt on hi ha les oficines i els amics grecs ens signaren el llibre de visites en català, se’ls va demanar que també ho fessin amb grec i molt gustosament van accedir-hi alhora que ens felicitaren per les nostres instal•lacions tan acollidores.

Els tres joves en qüestió són de la Penya Barcelonista d’Atenes i és la Penya Oficial del Barça. El dissabte, dia 13, havien aconseguit una de les fites més importants per a ells: anar al Camp Nou i veure en directe un

Barça - Madrid, i que guanyés el Ba-rça 2 a 0.

Un altre dels fets que per a ells era molt important era poder contactar i conèixer gent d’una Penya del Ba-rça a Catalunya. Segons comentaris, sembla ser que va ser un músic del poble qui els va adreçar a la nostra Penya.

El nostre President els tenia prepa-rats alguns regals com a record de la seva primera trobada. En un moment de la conversa el més alt de tots va demanar un petit incís i es feia tra-duir la següent frase: “Fins ara, creia que el millor del món era poder anar al Camp Nou a veure a guanyar el Barça al Madrid, però ara crec que

encara és millor haver trobat una co-lla d’amics com vosaltres”.

Aprofitant tan sincera opinió que tan orgullosos ens va fer sentir, aca-bo aquí aquesta petita però valuosa

trobada internacional entre amics barcelonistes.

Alfons

TROBADA DE LA PENYA BLAUGRANA

16

- Quins motius us van portar a fer el “Camí”?

- Lluïsa : Els motius, per a mi, van ser molt diversos: compartir el “Camí” amb gent desconeguda, trobar-me a mi mateixa, posar-me a prova por-tant una motxilla a l’esquena i conti-nuar endavant.

- Marc: La primera vegada per acomplir una promesa. La segona per tal de tornar-me a recordar del “Camí” i, l’última per descobrir un nou tram del recorregut.

- Rosa: Vaig recórrer tants quilòme-tres per fotografiar les belles sortides del sol, per veure els camps de Cas-tilla i d’altres indrets que jo no co-neixia.

- Josep: M’agrada molt caminar,

desconnectar de la feina i conèixer gent de tot tipus.

- Què destacaries de les teves expe-riències:

- Lluïsa: L’acolliment i el caliu de les persones responsables dels albergs.

- Marc : Poder ajudar a les persones que ho necessiten.

- Rosa: Quan vam arribar al refu-gi de Burgos, després de caminar 50 quilòmetres, els responsables de l’alberg ens van renyar per haver fet una tirada tan llarga i ens van rentar els peus i ens van donar massatges a les cames.

- Josep : La sensació que tens de fer coses diferents de la rutina de cada dia i conèixer les històries i les vides d’alguns peregrins.

- Quin va ser el moment més con-flictiu del vostre viatge?

- Lluïsa: Conflictiu, conflictiu… cap.

- Mar c: Vaig agafar una insolació caminant des de Carrión de los Con-des fins a Calzadilla de la Cueza: no havia cap ombra durant tot el trajec-te.

- Rosa: Quan arribàvem a Galícia va haver-hi un moment en què vaig pensar que ja estava tipa de cami-nar…

- Josep: No vaig tenir cap moment conflictiu. Guardo experiències i re-cords molt agradables.

- Digues tres raons per les quals tor-naries a fer el “Camí”

- Lluïsa: Tornaria a fer el “Camí”

esportsAPUNTS SOBRE EL “CAMÍ DE SANT JAUME”Hem parlat amb quatre persones que han fet diversos trams del “Camí de Sant Jaume”. Ja sabem que hi ha molta

més gent a Sant Vicenç de Castellet que ha fet el “Camí”, però la pretensió d’aquest treball és, únicament, aportar una mica més d’informació a d’altres que el vulguin fer, en un futur. Tots els entrevistats han contestat les mateixes preguntes i cadascú ens ha aportat les seves pròpies experiències.

Els entrevistats han estat: na Lluïsa Llagostera i Coll, en Marc Sanmartí i Guardiola, na Rosa Cortina i Puig i en Josep Antoni Contrera i Tortosa.

- En quina data vau fer el “Camí” i quin tram vau caminar?

- Lluïsa : El vaig començar el 4 de juny del 2001 i vaig fer l’anomenat “Camí Aragonès” des de Candanchú fins a Pamplona.

- Marc : He fet el “Camí” tres vegades. El 31 de juliol del 1994 des de Roncesvalles a Santiago de Compostela; el 29 de juliol del 2000 des de Roncesvalles a Santiago

i el 30 de juliol del 2004 des de Vallhonesta fins a Zaragoza.

- Rosa : A l’agost del 2004 vaig fer el “Camí” des de Roncesvalles fins a Santiago de Compostela.

- Josep : La primera vegada vaig anar de Sarria fins a Santiago amb els meus germans Vicente i Manuel, ara fa 3 anys. L’entrada al casc vell i a la plaça de l’Obradoiro va ser inoblidable.

Vaig tornar a fer el “Camí” fa dos mesos amb el meu germà Manuel. Vam sortir des d’Osca amb la intenció d’arribar a Santiago, però vaig haver d’abandonar a Sangüesa per inflamació del genoll. El meu germà, malgrat les nevades i el fred, va arribar a Fisterra.

Lluïsa Marc Rosa Josep Antoni

17

La darrera pel•lícula d’en Clint Eastwood, ens transporta a Los Angeles, con-cretament al mes de març del 1928, on una dona anomenada Christine Collins és víctima de la desaparició del seu fill que va deixar sol a casa una nit qual-sevol. Christine, va denunciar la seva desaparició a la policia i al cap de cinc mesos li comuniquen que l’han trobat. La sorpresa no es deixa esperar quan el nen, que diuen que és el seu fill, per a ella, és un complet desconegut.

Amb l’ajuda d’un capellà (John Malkovich), aquesta dona burxarà tant a la policia que farà trontollar el sistema policial de començaments de segle fins arribar a una veritat esfereïdora.

Basada en fets reals i molts retocs de “L’home del sac” que de petits ens explicaven a casa, aquesta pel•lícula es converteix en un bon exemple del cinema “reality” que darrerament està cultivant l’excel•lent Eastwood.

També va estar nominada al Globus d’Or en l’apartat de Banda Sonora Original creada per en Clint Eastwood.

Enguany, Angelina Jolie està nominada als Oscars pel seu personatge i cal destacar la seva sorprenent, tensa i real interpretació del personatge que encarna, el qual, va molt més lluny que el de les seves interpretacions d’heroïnes. Tant de bo tingui sort!

!És una gran pel•lícula.!

perquè ensenya a ser tolerant, per les amistats que fas, per saber com-partir i per adonar-te que amb una motxilla es pot viure.

- Marc : El tornaria a fer per poder ajudar i per trobar la pau interior.

- Rosa: Voldria fer-lo a l’hivern per-què ha de ser molt dur i acompanya-da dels amics de tota la vida. També el faria sola.

- Josep: Són moltes les raons per fer el “Camí”, però la més important és precisament aquesta: fer el “Camí” amb tot el que significa.

- Com vàreu trobar els albergs?

- Lluïsa : Els albergs, al mes de juny, eren quasi tots nets o molt nets.

- Marc: Des de Roncesvalles fins al Cebreiro els vaig trobar molt bé, però des del Cebreiro fins a Santiago de

Compostela, bastant deficients.

- Rosa: En general, bastant bé i la gent molt amable.

- Josep: Al camí català hi ha pocs al-bergs i pocs serveis. El camí aragonès està millor i

al camí francès hi ha molts i de tot tipus.

Juana Mª de Mateo

esports

cinema

EL INTERCAMBIO Nominada a la Palma d’Or del festival de Cannes i 2 Nominacions als Globus d’Or

T.O.: “Changeling” 2008Gènere: Drama Policíac.Director: Clint Eastwood.Intèrprets: Angelina Jolie, Gatlin Griffin, John Malkovich, Jeffrey Donovan, Colm Feare, Amy Ryan, etc.Fotografia: Tom Stern.Guió: J. Michael Straczynski.

Fe d’erradesEn l’apartat referent al cinema del mes anterior, dins de la crítica de la pel•lícula “The fall. El sueño de

Alexandria”, vull aclarir, que cap al final on diu:

El seu director, nascut al 1962 a Tarsem, hauria d’haver posat que el seu director Tarsem, nascut al 1962. Tarsem és el nom del director de la pel•lícula d’origen indi, no una ciutat com dóna a entendre l’escrit.

JOSEP CHERTO

18

salutMESURES SANITÀRIES

Les condicions d’humitat i de temperatura afavoreixen el desenvolupament dels organismes que produeixen l’asma, rinitis o conjuntivitis. La neteja dintre de la nostre llar és fonamental per a combatre’ls.

Malgrat de la creença generalitzada que les al•lèrgies colpegen exclusivament durant la primavera; la tardor, i fins i tot el hivern (si no és d’aquells tan freds), són una època crítica per als afectats d’aquestes al•lèrgies als àcars de la pols. L’eminent doctor Alberto Oehling, direc-tor del Centre d’Al•lèrgia i Asma Balear, és qui assegura l’esmentat argument.

Els àcars són uns microorganismes que pertanyen a la família dels aràcnids. La seva mida va entre 200 i 500 micras, el que és igual a dir, al voltant de 0,2 mm.; i nor-malment es troben a la pols de la llar. Malgrat que solem creure que en sí són inofensius, les seves defecacions contenen proteïnes al•lèrgiques que poden provocar di-verses malalties.

Mesures de seguretat:

La neteja dins de la nostra llar és bàsica per als al•lèrgics a la pols. Segons els estudis fets per una empresa ano-menada Dyson, a les zones de costa es poden arribar a acumular fins i tot 1000 àcars per metre quadrat de pols. La qual cosa vol dir, que en una casa de 100 metres es congregarien uns 100.000 àcars. Les zones seques i d’interior són menys propícies per a aquests “bitxos” en-cara que també n’hi ha, però en menys quantitat.

Consells Pràctics:

Per prevenir, és fonamental evitar la humitat ventilant bé la casa i utilitzant humidificadors.

Aspirar a fons catifes, moquetes i sofàs.

La roba de llit ha de ser rentada a 50 o be 60º. L’esser humà, perd al voltant de 28 gr. de pell en una setmana, això fa que afavoreixi els àcars a campar lliurement per entre aquests teixits.

Un dels llocs on els àcars s’amaguen, ja que es un dels seus lloc predilectes, són els ninos de peluix. Un cop al mes s’haurien de posar dins d’una bossa de plàstic i a dins del congelador durant unes 12 hores, perquè el fred mati els “bitxos”.

La roba bruta no s’ha de posar mai al armari, això afa-voreix el risc. És millor deixar la roba prop d’una finestra que es ventili o bé fer-ne una pila fins que es faci la co-lada.

Encara que sembli estrany, el carbó vegetal manté la roba fresca. Posant-ne un tros a cada racó d’armari (en-cara que no queda gaire normal), la humitat serà absor-bida prevenint també les males olors.

AL·LÈRGIES I ÀCARS

DIFUNTS DESEMBRE

-Victorina Carrascal i Lòpez, 1-12-08, 87 anys

-Àngel Mujal i Riba, 5-12-08, 78 anys

-Teresa Muriana i Sànchez,6-12-08, 79 anys

-Mercedes Montañà i Tomasa, 7-12-08, 75 anys

-Miquel Auguets i Cardona, 22-12-08, 84 anys

-Fidel Fernández i Resina, 24-12-08, 87 anys

-Francisco Garcia i Sánchez, 25-12-08, 75 anys

-Isabel Martínez i Escudero, 31-12-08, 93 anys

19

col•laboracions

En Jeremies es pensava que algú des de l’Ajuntament havia tingut una mica més de sensibilitat a l’hora de la tallada (no esporgada) d’arbres, dels nostres carrers i places. Ves per on un dels desmais de la Plaça Sant Vicenç l’han esporgat fins a matar-lo. Enguany han començat a fer-ho (de tallar branques) en aquell que havia aconseguit fer-se tant gran que fins i tot tocava el transformador a la Plaça 11 de Setembre.

Parlant d’aquesta Plaça esperem que els arbres que es van plantar, brotin aquest any com a senyal de què te-nen possibilitats de tirar endavant. I

que els dos o tres que eren morts es canviïn per uns de nous com, des de l’Ajuntament, es va dir.

En Jeremies continua molt trist per-què encara són massa els incívics que no fan la selecció de deixalles i enca-ra pitjor,... alguns ho deixen a terra o a la vorera.

Bé, no tot són penúries, el Jeremies, a la fi, n’ha trobat una que li ha fet sortir el somriure, gràcies al Calenda-ri de la Centúria Romana, idea molt ben pensada i ben realitzada i enca-ra més, essent per una bona causa i feta per un grup de jovent amb

força seny. En Jeremies també el va comprar i espera que en venguéssiu molts.

En Jeremies tampoc entén gaire el per què d’un carrer que tampoc és tan llarg (comprès entre l’últim tros del Carrer Gran fins a la Plaça Abat Escarré) ha de tenir dos noms. En aquest mateix carrer, un tros més avall, hi ha un pal de fusta al mig de la vorera que fa anys i panys que fa nosa, i que ningú de cap Ajunta-ment, hagut i per haver, ha trobat la manera de treure.

LES QUEIXES DEL JEREMIES

w w w . e l b r e n y . c o mvisi ta ’ns a:

21

l’Andreuet està d’allò més pansit,... hem entrat en un nou any i sembla que tot va de gairell. La crisi ens em-broma; pertot arreu on vas, sents a parlar que hi ha crisi, crisi, crisi, crisi.

- La crisi econòmica ens deixa sen-se un euro, tot s’apuja, (sembla ser que aquestes rebaixes hi ha hagut productes que s’han abaixat de preu però, i què....?... Tot arreglat, no?. Hi ha gent que no cobra, hi ha gent que les pagues extres ni las ha vistes, hi ha gent que els torrons se’ls ha ha-gut de pintar a l’oli... Què és això?.

Estàvem tan ben acostumats, que ara tot ens semblarà ultra derrotista, però la veritat és que estem avesats a un nivell de vida que a molta gent els resultarà més dificultós tirar enda-vant (d’això se’n diu consumisme).

- La crisi bronquial (em refereixo a la que, amb aquests refredats, no hi ha ningú que s’escapi dels maleïts microbis). Rara és la família en què un dels seus components no hagi estat malalt aquestes festes. Per què això?...Tenim tot l’any per posar-nos malats. Per què per festes...? No ens podem menjar els torrons tranquils d’aquesta manera.

- La crisi laboral. Cada cop hi ha menys feina, cada cop hi ha més gent, cada cop hi ha més impedi-ments per als autònoms, cada cop hi ha menys avantatges en tot..., cada cop...,cada cop....Només sentim co-mentaris derrotistes,... cada cop en sentim menys de favorables.

- La crisi “rebaixa”, em refereixo a què les rebaixes també estan en crisi. La veritat és que molts establiment s’estan exclamant de la quantitat d’articles que no s’han aconseguit treure del damunt tot i havent-ho re-baixat fins a límits extrems. No hi ha diner i el que hi ha s’ha de repartir, la qual cosa vol dir que si ens hem d’estar d’alguna cosa, d’alguna cosa haurà de ser

- La crisi “transportista” em refereixo a la del transport. Des del govern es fan moltes promeses però els trans-ports cada cop són més cars. Per es-mentar algun transport en especial, direm que als busos, els falta temps per encarir els desplaçaments; si bé és cert, que han estat molt de temps sense apujar els preus, però en qües-tió d’un any les puges han estat con-siderabes. No parlem dels trens que

quan engega l’any engeguen el preu, o sinó, quan està a punt d’acabar, ja ens trobem els preus “re-tocats”, (és a dir més tocats)... això és una dis-bauxa.

- La crisi econòmica, que si prou feines tenim per cobrar, encara po-dem donar gràcies que no ens con-gelin els sous, això sí...! les despeses seguiran pujant, però no cal patir!... Déu és bo.

-La crisi divina aquesta és la que patirem més endavant quan comen-cem a veure que la vida cada vega-da és més difícil i que poder viure en condicions més o menys estables ens obliga a haver de subsistir amb uns mitjans més minsos als que es-tem acostumats, serà llavors que començarem a fer exclamacions del tipus: ...Déu meu!...Verge Santa!...Mare de Déu!....Reina Santíssima....Verge del Carme.

Segurament en tenim moltes més de crisis que ens envolten però mal-grat tot sempre podrem dir: Salut hi hagi!.

l’Andreuet

20

col•laboracionsL’ANDREUETLA CRISI “GENERAL”

arts gràfiques

info@print-fol.comtelf. 93 837 28 48

21

col•laboracions

Quan sortíem a jugar al pati, a l’hora del recreo, segons la temporada i la moda, jugàvem a diferents coses: hi havia el temps de les boles, el de sal-tar a corda, el de jugar a pilota, les disfresses, creu i ratlla, cuc-a-ama-gar, tocar i parar, comprar i vendre, la gallina cega, seguir el rei, etc. Hi havia dues modalitats de jocs de boles, tots amb la participació de diversos jugadors. L’un consistia a marcar un espai rectangular en un extrem del qual es feia una rat-lla molt llarga per col•locar-s’hi els jugadors; era des d’on havies de ti-rar la bola cap a l’altre extrem, on hi havia dibuixat un petit rectangle en què es col•locaven les boles (una per cada jugador) disposades una en cada angle i les altres fent línia rec-ta al mig. El joc consistia a tirar des de darrere la ratlla i mirar de matar, o sigui, tocar una bola traient-la a fora del rectangle. El primer de sortir a tirar s’escollia fent parells o senars i s’establia un ordre de joc. La bola que mataves te la quedaves i des del lloc on l’havies matat tornaves a tirar intentant matar-ne una altra fins aconseguir-les totes. Si fallaves, quedaves en el lloc on havies matat i sortia el jugador següent. I així fins que ja no quedaven boles per matar. Qui n’havia matat més, engruixia la seva bossa de boles, que normal-ment eren de fang, i alguna de ferro o vidre.L’altre joc era a partir de dos jugadors

amb una bola per tirar cadascun, que solia ser de ferro o de pedra, i tot de boles de fang que portàvem en una bossa de roba (el plàstic encara no existia) que servien per intercanviar-ne o donar-ne a qui guanyava. Es començava fent parells o senars per decidir qui seria el segon, ja que és el que té avantatge. El joc consistia a tocar (matar) la bola l’un a l’altre. Abans de tirar s’acordava el nombre de vegades que s’havia de tocar la bola per aconseguir-ne una en pro-pietat. Així, els que tenien més pun-teria solien tenir la bossa ben plena per poder-ne intercanviar: “Sis de senzilles de fang per una de vidre de tres colors!” O bé “Deu de fang per una de ferro!” Les de ferro rodaven més ràpides i amb més força; sovint trencaven les de fang. Saltar a corda: ho fèiem amb una de ben gruixuda i llarga. A cada extrem hi havia una nena que parava; volia dir fer rodar la corda. Les noies ens posàvem en fila i ens introduíem dins la corda fent un salt, continuàvem saltant fins que ens entrebancàvem i perdíem. Llavors havies d’anar a fer rodar la corda (parar) substituint una de les que paraven i així aquesta s’afegia a la fila de les que saltaven. A vegades el joc consistia a cantar a cada salt un número, d’altres can-tàvem cançons per seguir el ritme; una d’elles es deia El cocherito:El cocherito leréme dijo anoche leré

que si quería lerémontar en coche leré.

Y yo le dije leréNo estoy de coches leréque me mareo leréleré, leré, leré.

O bé una altra que cantàvem fent balancejar la corda. En dèiem “fer la barca”:

Al pasar la barcame dijo el barqueroLas niñas bonitasno paga dinero.

Yo no soy bonitani lo quiero serPorque las bonitas se echan a perder.

El nombre de MaríaQue cinco letras tieneLa M, la A, la R, la I, la A, María.

Aquesta cançó em tenia amoïnada; no acabava d’entendre el seu signi-ficat, però intuïa alguna cosa estran-ya.

Venia la temporada de jugar a pilo-ta, la botàvem passant-la per sota les cames, la tiràrem a la paret o enlaire mentre giràvem sobre nosaltres ma-teixes i la tornàvem a agafar. Can-tàvem diferents cançons, algunes

L’ESCOLA, UNA CRÒNICA SENTIMENTAL - 2a partL’HORA DEL PATI

22

col•laboracions

La que fa de viudita es col•loca al centre de la rotllana i canta:

Yo soy la viudita del conde LaurelQue quiero casarme y no encuentro con quién.

Les nenes de la rotllana mentre van girant li contesten:

Si quieres casarte y no encuentras con quién,elige a tu gusto que aquí tienes quién.

La viudita tria una nena de la rotlla-na, s’agenolla davant d’ella i li canta, tot agafant-li la ma:

Yo cojo este ramo con mucho cuida-doporque tiene pinchos, me pincha la mano.Pues dame una mano, pues dame la otra,pues dame un besito y métete a monja.

Al pati de l’escola hi havia dues mo-reres molt grans i alguns plataners. Quan era el temps venien a esporgar-los i durant uns dies quedava el terra ple de branques de diferents mides. Era el moment de buscar formes su-ggeridores per poder inventar jocs nous. Una vegada vaig trobar una branca en forma de trípode i durant un temps vam jugar a fer fotografies amb aquella càmera de tres peus, com la que hi havia a la plaça de Catalunya a Barcelona, on et podies fotografiar donant de menjar als co-loms. Un bon dia va desaparèixer de l’amagatall on la guardàvem, al cos-tat del quartet de les serradures. Mai vàrem saber on havia anat a parar la nostra càmera, amb el consegüent disgust.

A l’hora de berenar ens feien posar en fila i ens donaven per beure un got de llet. Era conseqüència del Pla Marshall, quan el règim de Franco va ser acceptat pels americans en temps del president Eisenhover. Aquests re-

partien per tot Espanya quantitats de llet en pols, formatge i mantega a les escoles públiques; on hi anaven més nens de famílies faltades de recursos es van repartir durant molt de temps els gots de llet dels americans com a complement alimentari.moda.

Popeye marineritono saber tocar el pitoY el día que lo tocóal agua se le cayó.

Popeye y la Betty Boopson hijos de un labradorLos ricos comen pan blancolos pobres “de ración”.

Popeye tiene un relojque marca la una y las dosLas dos de la madrugadaPopeye ya está en la cama.

Popeye y la Betty Bose fueron a coger olivasLa Betty subió al árbol

d’elles sobre Popeye i la seva nòvia, la Betty Boop, que devien estar de moda.

Popeye marineritono saber tocar el pitoY el día que lo tocóal agua se le cayó.

Popeye y la Betty Boopson hijos de un labradorLos ricos comen pan blancolos pobres “de ración”.

Popeye tiene un relojque marca la una y las dosLas dos de la madrugadaPopeye ya está en la cama.

Popeye y la Betty Bose fueron a coger olivasLa Betty subió al árbolY Popeye le vió las ligas.

En un corral de gallinas

tu sabes lo que pasóQue una gallina muy blancaDe un gallo se enamoró.

Periquito va a la plazaCompra pan y calabaza;Da una vueltaY ya está en casa.

Te, chocolate y caféLos niños de San José.

Ah Maria! Què volia?Una ampolla de “lejia”.

Uns altres jocs eren els que es feien en rotllana, com la gallina cega, el patio de mi casa, i la viudita.

El patio de mi casa es particular.Cuando llueve se moja, como los de-más.Agáchate y vuélvete a agachar,que las agachaditas no saben jugar.

Chocolate amarilloCorre corre que te pillo.Estirar, estirarQue el demonio va a pasar.

Això ho canten el grup de nenes tot fent una rotllana amb una nena al centre, i quan s’arriba al vers que diu “el demonio va a pasar”, es para la rotllana i la nena del centre volta tota la rotllana saltant a peu coix i cantant ella sola:

Desde pequeñita me quedé, me que-déalgo resentida de este pié, de este piéY simular es cosa muy bonitaHay que te dé, que te dé que te dé del paragüé.

En acabar la cançó, la nena es para i la que queda davant seu ocupa el seu lloc continuant el joc: “el patio de mi casa es particular...”

LA VIUDITA

Y Popeye le vió las ligas.

En un corral de gallinastu sabes lo que pasóQue una gallina muy blancaDe un gallo se enamoró.

Periquito va a la plazaCompra pan y calabaza;Da una vueltaY ya está en casa.

Te, chocolate y caféLos niños de San José.

Ah Maria! Què volia?Una ampolla de “lejia”.

Uns altres jocs eren els que es feien en rotllana, com la gallina cega, el patio de mi casa, i la viudita.

El patio de mi casa es particular.Cuando llueve se moja, como los de-más.Agáchate y vuélvete a agachar,que las agachaditas no saben jugar.Chocolate amarilloCorre corre que te pillo.Estirar, estirarQue el demonio va a pasar.Això ho canten el grup de nenes tot fent una rotllana amb una nena al centre, i quan s’arriba al vers que diu “el demonio va a pasar”, es para la rotllana i la nena del centre volta tota la rotllana saltant a peu coix i cantant ella sola:Desde pequeñita me quedé, me que-déalgo resentida de este pié, de este piéY simular es cosa muy bonitaHay que te dé, que te dé que te dé del paragüé.En acabar la cançó, la nena es para i la que queda davant seu ocupa el seu lloc continuant el joc: “el patio de mi casa es particular...”La viuditaLa que fa de viudita es col•loca al centre de la rotllana i canta:Yo soy la viudita del conde LaurelQue quiero casarme y no encuentro con quién.

Les nenes de la rotllana mentre van girant li contesten:Si quieres casarte y no encuentras con quién,elige a tu gusto que aquí tienes quién.La viudita tria una nena de la rotlla-na, s’agenolla davant d’ella i li canta, tot agafant-li la ma:Yo cojo este ramo con mucho cuida-doporque tiene pinchos, me pincha la mano.Pues dame una mano, pues dame la otra,pues dame un besito y métete a monja.Al pati de l’escola hi havia dues mo-reres molt grans i alguns plataners. Quan era el temps venien a esporgar-los i durant uns dies quedava el terra ple de branques de diferents mides. Era el moment de buscar formes su-ggeridores per poder inventar jocs nous. Una vegada vaig trobar una branca en forma de trípode i durant un temps vam jugar a fer fotografies amb aquella càmera de tres peus, com la que hi havia a la plaça de Catalunya a Barcelona, on et podies fotografiar donant de menjar als co-loms. Un bon dia va desaparèixer de l’amagatall on la guardàvem, al cos-tat del quartet de les serradures. Mai vàrem saber on havia anat a parar la nostra càmera, amb el consegüent disgust.A l’hora de berenar ens feien posar en fila i ens donaven per beure un got de llet. Era conseqüència del Pla Marshall, quan el règim de Franco va ser acceptat pels americans en temps del president Eisenhover. Aquests re-partien per tot Espanya quantitats de llet en pols, formatge i mantega a les escoles públiques; on hi anaven més nens de famílies faltades de recursos es van repartir durant molt de temps els gots de llet dels americans com a complement alimentari.

Antolina Vilaseca

Continuarà...

col•laboracions

Ani Ortiz

Ma. Angels Casamort

Rosa Ma Cinca

Lidia Becerra

Antolina Vilaseca

23

RELAX I CULTURA AMB LA UBICRelació d’afortunats/des al sorteig de la UBIC amb dos caps de setmana en un Hotel Balneari per a dues persones i 10 entrades dobles al Teatre Kursaal de Manresa; celebrat el dia 8 de gener de 2009 a 2/4 de 9 del vespre a la Biblioteca Salvador Vives i Casajuana.

Guanyador/a viatges. ----------- Establiments 1.Montserrat Armengol CAN POSTRES2.Juan Estepa Garrido CONDIS - 312

Guanyadors/es de les entrades al teatre Kursaal de Manresa

1. Inma Alcaraz M’AGRADA 2. Luisa Beltrán MAITE 3. Elisabet Moya FARMACIA FIGULS 4. Pilar Pi Ripoll SR ROGES 5. Carme Vall MONTSE INTERIORS

6. Manoli García Jiménez CLIMA BAGES7. Sónia de los Reyes LA DROGUERIA8. Ramón Trullás Ferrándiz CARNISSERIA FELI9. Maribel ARTELAC10. Pepita Pladellorens CONFECCIONS NEUA

C/Poeta Maragall 12 bxs. 08295St. Vicenç de Castellet.

INSTAL•LACIONS ELÈCTRIQUES EN GENERAL DOMÈSTIQUES I INDUSTRIALS

INSTAL•LACIONS DE PLAQUES FOTOVOLTAIQUES.

INSTAL•LACIONS DE XARXES INFORMÀTIQUES

INSTAL•LACIONS ALARMES

INSTAL•LACIONS TELECOMUNICACIONS

MANTENIMENT INDUSTRIAL I AVARIES EN GENERAL.

INSTAL•LACIONS D’ENLLUMENAT PÚBLIC.

INSTAL•LACIONS D’AIRE CONDICIONAT I REFRIGERACIÓ INDUSTRIAL.

Telf: 93.833.29.29