idees que van canviar el món

Monografies de la Societat dHistria Natural de les Balears, 22

2016

Idees que van canviar el mn

Idees que van canviar el mn

Antelm GINARD, Dami VICENS i Guillem X. PONSEditors

Palma

2016

SOCIETAT DHISTRIA NATURALDE LES BALEARS

MONOGRAFIES DE LA SOCIETAT DHISTRIA NATURAL DE LES BALEARS, 22

Ginard, A.; Vicens, D. i Pons, G.X. (eds.) (2016). Idees que van canviar el mn. Monografies de la Societat dHistria Natural de les Balears, 22; 280 pp. SHNB UIB. ISBN 978-84-608-9162-8.

Monografies de la Societat dHistria Natural de les Balears, 22Disponible on-line a shnb.org/SHN_monografies

Citaci suggerida:

Rossell, V. (2016). Galileu Galilei: el naixement de la cincia moderna. In:Ginard, A.; Vicens, D. i Pons, G.X. (eds.). Idees que van canviar el mn. Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 22; 53-65. SHNB - UIB. ISBN 978-84-608-9162-8.

del text: els autors. de ledici: Societat dHistria Natural de les Balears

C/ Margarida Xirgu, 16, baixos07011 PalmaTel/Fax: 971.733.345e-mail: [email protected]

ISBN 978-84-608-9162-8

ndex

Idees que van canviar el mn.........................................................................9Antelm Ginard, Dami Vicens i Guillem X. Pons

Aristtil i lestudi dels ssers vius. Ontologia i histria natural..............13Miquel Ripoll

Sant Toms: la fe que no renuncia a la ra................................................31Gabriel Segu

Ramon Llull i la cincia: un instrument per conixer Du......................37Maribel Ripoll

Galileu Galilei: el naixement de la cincia moderna.................................53Victria Rossell

Steno i el seu temps: una visi dels inicis de la geologia...........................67Dami Cresp

Lavoisier: la revoluci qumica francesa..................................................123Antoni Salv

Una aventura per a la cincia. Franois Arag i el triangle 17..............147Joan Bauz i Joan Stela

Charles Darwin i lorigen de les espcies.................................................165Guillem X. Pons

Mendeliev: la revoluci qumica russa...................................................211Antoni Salv

Santiago Ramn y Cajal, impulsor de la neurocincia moderna..........233Gabriel Timoner

El creador de la relativitat: Albert Einstein............................................255Joan Stela

Jane Goodall: vida e implicacin en el mundo de la primatologa........261Lidia Cabeza

Programa del cicle de conferncies...........................................................277

Comit Cientfic

Sr. Dami Cresp Bestard, Museu Balear de Cincies Naturals (MBCN),Societat dHistria Natural de les Balears (SHNB)

Sr. Antelm Ginard Fullana, Societat dHistria Natural de les Balears (SHNB)Dr. Francesc Grcia Llad, Societat dHistria Natural de les Balears (SHNB),

Universitat de les Illes Balears (UIB)Dr. Joan March Noguera, Institut Universitari dInvestigaci en Cincies de la

Salut (IUNICS-UIB)Dr. Guillem X. Pons Buades, Societat dHistria Natural de les Balears (SHNB),

Universitat de les Illes Balears (UIB)Dra. Victria Rossell Botey, Societat dHistria Natural de les Balears (SHNB)Sr. Antoni Salv Toms, Departament de Fsica i Qumica, IES FelanitxDr. Dami Vicens Xamena, Societat dHistria Natural de les Balears (SHNB),

Universitat de les Illes Balears (UIB)

Institucions organitzadores

Societat dHistria Natural de les Balears (SHNB)Universitat de les Illes Balears (UIB)

Autors

Joan BAUZ. Departament de Geografia (UIB). Campus Univ. Illes Balears. Carr. de Valldemossa, km 7,5, 07122 Palma, Illes Balears. E-mail: [email protected]

Lidia CABEZA. E-mail: [email protected]

Dami CRESP. Departament de Biologia i Geologia, IES Francesc de Borja Moll.C/ Caracas, 8, 07007 Palma, Illes Balears. E-mail: [email protected]

Guillem X. PONS. Departament de Geografia (UIB). Campus Univ. Illes Balears. Carr. de Valldemossa, km 7,5, 07122 Palma, Illes Balears. E-mail: [email protected]

Maribel RIPOLL. Ctedra Ramon Llull (UIB). Departament de Filologia Catalana i Lingstica General (UIB). Campus Univ. Illes Balears. Carr. de Valldemossa, km 7,5, 07122 Palma, Illes Balears. E-mail: [email protected]

Miquel RIPOLL. Departament de Filosofia i Treball Social (UIB). Campus Univ. Illes Balears. Carr. de Valldemossa, km 7,5, 07122 Palma, Illes Balears. E-mail: [email protected]

Victria ROSSELL. Dra. en Fsica. E-mail: [email protected]

Antoni SALV. Departament de Fsica i Qumica, IES Felanitx. Carr. de Petra, s/n, 07200 Felanitx, Illes Balears. E-mail: [email protected]

Gabriel SEGU. Departament de Filologia Catalana i Lingstica General (UIB).Campus Univ. Illes Balears. Carr. de Valldemossa, km 7,5, 07122 Palma, Illes Balears. E-mail: [email protected]

Joan STELA. Departament de Fsica (UIB). Campus Univ. Illes Balears. Carr. de Valldemossa, km 7,5, 07122 Palma, Illes Balears. E-mail: [email protected]

Gabriel TIMONER. Departament de Biologia i Geologia, IES Sant Maral. Plaa dAndreu Torrens, s/n, 07141 Marratx, Illes Balears. E-mail: [email protected]

IDEES QUE VAN CANVIAR EL MNDisponible on-line a shnb.org/SHN_monografies

En el cicle Idees que van canviar el mn, que organitz la Societat dHistria Natural, sexposaren les idees dalgunes de les persones que han contribut a canviar el mn amb el seu pensament, idees revolucionries i descripcions de les lleis de la natura. Aquestes idees han ajudat a millorar de manera extraordinria la nostra vida quotidiana a partir duna imaginaci excepcional; la imaginaci, segons Albert Einstein, s ms important que el coneixement, el coneixement s limitat, la imaginaci abraa el mn.

A lantiga Jnia, al voltant de lany 600 aC, els primers filsofs troben respostes a partir de la reflexi, la discussi i el raonament. s el pas del mite al logos. Entre aquests primers filsofs sobresurten alguns, com ara Tales de Milet, considerat el primer gran pensador de la histria, a qui satribueix la predicci dun eclipsi de Sol; Anaximandre de Milet, que va experimentar amb els primers rellotges de Sol; Demcrit dAbdera, va introduir el concepte de partcula indivisible de la matria i la va anomenar tom (indivisible); o Euclides, autor del tractat de geometria Elements, sistema geomtric que va ser acceptat durant ms de dos mil anys.

A lpoca de la Grcia clssica, que va durar fins el segle I dC, van aparixer altres grans savis, com ara Arquimedes de Siracusa, autor de llibres sobre matemtica i fsica, es prou conegut per un dels seus principis, anomenat dArquimedes, sobre el comportament dels slids submergits en un lquid, la llegenda diu que quan el va descobrir va sortir dels banys cridant ureka; tamb aport idees sobre palanques i politges, que resumia amb la sentncia Doneu-me un punt de suport i mour el mn. Eratstenes de Cirene, va ser director de la Biblioteca del Museu dAlexandria, autntic centre intellectual de la Grcia clssica a partir del segle III aC, va escriure un catleg de constellacions conegut com a Catasterismes, cre el mtode didentificaci dels nombres primers i tamb va ser capa de mesurar el permetre de la Terra amb una precisi extraordinria per lpoca, segle III aC; Eratstenes, va morir de fam per voluntat prpia quan es va quedar cec, desesperat per no poder seguir llegint. Pitgores, descobridor del teorema que porta el seu nom, juntament amb els seus deixebles estudiaven les lleis de la natura a partir del raonament i no tant a partir de lexperimentaci. Aristarc de Samos, postulava que el Sol ocupava el centre del Sistema Solar; idea que es va abandonar durant segles.

El segle IV aC va conixer un dels pensadors ms influents de la histria en la cincia i la filosofia, Aristtil, les idees del qual es van tenir en consideraci durant gaireb 2000 anys. Segons Aristtil, la Terra estava quieta en el centre de lUnivers; hi havia dues zones ben diferenciades, a la primera, que anomenava sublunar, es trobava la Terra amb totes les seves imperfeccions, era la zona catica i estava formada per quatre elements, foc, aigua, terra i aire. Laltra zona, que anomenava supralunar, era perfecte i

10 Idees que van canviar el mn

estava formada per lter. Aristtil, s el personatge del primer article daquesta monografia, que signa Miquel Ripoll amb el ttol Aristtil i lestudi dels ssers vius. Ontologia i histria natural.

Claudi Ptolomeu, al segle I dC, matemtic i astrnom, escriu LAlmagest, obra mestra de lastronomia en qu descriu el sistema geocntric, sistema que va ser vigent durant varis segles. A Alexandria va viure la matemtica i astrnoma Hiptia, considerada per molts autors com la dona ms culta de lantiguitat; va escriure i va comentar sobre altres savis, com ara Ptolomeu, per malauradament no sha conservat res de la seva obra i noms es conserven cites daltres autors; va ser la darrera persona que dirig la Biblioteca del Museu dAlexandria; defensava el paganisme i per aix va morir assassinada de manera cruel.

El segle I dC ja va marcar linici dun perode dalentiment en el desenvolupament de les cincies, que es va veure accentuat durant ledat mitjana, perode supeditat a la teologia, tendncia que va trencar la revoluci cultural que signific el Renaixement itali. No obstant aquest perode dalentiment, gran part del coneixement de la Grcia clssica es va conservar grcies a la cultura musulmana i tamb a la ingent tasca dels monjos copistes medievals; procs de cpia manuscrita, aquest, que comportava alguns problemes derrades o prdues irreparables de textos que es varen solucionar amb la invenci, al segle XV, de la impremta, atribuda a Johannes Gutenberg.

El perode medieval es va iniciar lany 476 amb la caiguda de lImperi rom dOccident, perode en el qual mereixen una menci destacada pensadors, com ara Toms dAquino, defensor duna filosofia ms racional a partir de la qual diferenciava el pensament filosfic del teolgic. Gabriel Segu ens descriu aquest filsof amb larticle Sant Toms: la fe que no renuncia a la ra. Un altre destacat pensador, Ramon Llull, autor de lArt general, obra que consisteix en una estructura lgica i que va escriure per a la conversi dels infidels, com un instrument missional. Maribel Ripoll documenta Llull en un article titulat Ramon Llull i la cincia: un instrument per conixer Du.

Amb el Renaixement, segles XV i XVI, sinici una revoluci cultural i tamb cientfica; naixia el mtode experimental que trencava amb el mtode aristotlic dobservaci passiva, vigent aleshores. Aquesta revoluci, anomenada gir copernic, va venir motivada pel pensament duna srie de savis, dentre els quals sobresurt Nicolau Coprnic que va descriure el model heliocntric a lobra De revolutionibus orbium coelestium (Sobre les revolucions de les orbes celestes), per tamb per altres savis, com ara, Thomas Digges, que va parlar per primera vegada dun univers infinit. Tycho Brahe va recopilar un nombre extraordinari, per la seva poca, dobservacions astronmiques. Johannes Kepler que va definir les tres lleis planetries a partir de les dades recollides per Tycho Brahe. Un altre pensador representatiu daquesta poca s Galileu Galilei, autor de Dialogo sopre i due massimi sistemi del mondo, Tolemaico e Copernicano (Dileg sobre els dos mxims sistemes del mn, ptolemic i copernic), considerat el pare del mtode cientfic: les hiptesis shan de validar i ratificar a partir de lexperimentaci.

Idees que van canviar el mn 11

Daquest cientfic, Victria Rossell nha escrit larticle Galileu Galilei: el naixement de la cincia moderna.

De les idees ms representatives del segle XVII, Nicolaus Steno, considerat un dels pares de la geologia, nha escrit un article Dami Cresp que ha titulat Steno i el seu temps: una visi dels inicis de la geologia. Cal destacar, el que per molts autors ha estat el cientfic ms gran de tots els temps, Isaac Newton, autor la teoria de la gravitaci universal amb la qual es podien provar les tres lleis planetries de Kepler, en el seu llibre Philosophiae Naturalis Principia Mathematica (Principis matemtics de la filosofia natural); Newton tamb va crear noves eines matemtiques, com ara el clcul diferencial i integral, al mateix temps que Gottfried Leibnitz, encara que ambds en reclamaven lautoria. La notaci de Leibnitz, ms clara que la de Newton, s la que es fa servir actualment.

Al segle XVIII, el segle de la illustraci, Carl von Linn, naturalista suec, va ide un sistema taxonmic de classificaci de les espcies conegut com nomenclatura binria. Antoine Laurent Lavoisier, qumic francs, considerat el pare de la qumica moderna, ens va llegar el seu Trait elementaire de chimie (Tractat elemental de qumica). Sobre Lavoisier, Antoni Salv ha escrit larticle Lavoisier: la revoluci qumica francesa.

Desprs de la illustraci, Franois Arag, figura representativa de la cincia del segle XIX, destac per les seves tasques cientfiques i tamb per la participaci a la campanya de mesura del meridi de Pars fins a les Balears. Sobre Arag, hi ha un article titulat Una aventura per a la cincia: Franois Arag i el triangle 17, a crrec de Joan Bauz i Joan Stela. El segle XIX tamb conegu Carl Friedrich Gauss, matemtic que escriv sobre la teoria de nombres a la seva gran obra titulada Disquisitiones Arithmeticae (Disquisicions aritmtiques), Gauss tamb es dedic a lastronomia i dirig lobservatori de Gttingen on escriv Theoria motus corporum coelestium in sectionibus conicis solem ambientium (Teoria del moviment dels cossos celestes que giren al voltant del Sol seguint seccions cniques). Michael Faraday va ser un dels autors del desenvolupament de lelectromagnetisme per va ser James Clerk Maxwell el que va conrear la teoria del camp electromagntic. Charles Robert Darwin, naturalista angls, autor de On the Origin of Species by mens of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life (Sobre lorigen de les espcies mitjanant la selecci natural, o la preservaci despcies afavorides en la lluita per la vida); sobre Darwin, nha escrit un article Guillem Xavier Pons, titulat Charles Darwin i lorigen de les espcies. Dmitri Ivanovitch Mendeliev, descobr un sistema de classificaci dels elements qumics; Antoni Salv ha escrit larticle titulat Mendeliev, la revoluci qumica russa.

A finals del segle XIX i primera meitat del segle XX, Santiago Ramn y Cajal, histleg aragons, descobr la independncia de les cllules nervioses i fou un dels impulsors de la neurocincia; Gabriel Timoner ha escrit larticle titulat Santiago Ramn y Cajal, impulsor de la neurocincia moderna. Marie


Curie i Pierre Curie destacaren pel descobriment de dos elements, el poloni i el radi, i iniciaren les investigacions sobre la radioactivitat.

Al segle XX, en el camp de la fsica, dues teories destaquen de manera extraordinria: la relativitat general, obra dAlbert Einstein, i la mecnica quntica. Einstein va establir uns nous conceptes de la fsica a partir dels treballs, publicats lany 1905, sobre lefecte fotoelctric, el moviment browni o la teoria especial de la relativitat; la seva obra mestra, la teoria general de la relativitat, no la va publicar fins lany 1915; sobre Einstein en podem llegir un article signat per Joan Stela, titulat El creador de la relativitat: Albert Einstein. La mecnica quntica no s la teoria dun sol autor, neix amb Max Planck, quan postula que lenergia est feta de quntums, continua amb Einstein, quan demostra que la llum est feta de partcules que anomena fotons. Niels Bohr, director de lInstitut de de Fsica Terica de la Universitat de Gotinga, continu amb el desenvolupament de la mecnica quntica; Bohr quan va descriure el seu model atmic va incloure el quntum denergia de Planck-Einstein. Lany 1925, Werner Heinsenberg descriu una teoria matemtica sobre la mecnica quntica basada en el carcter corpuscular de la matria; el mateix any, Erwin Schrdinger descriu una altra teoria matemtica, en aquest cas, basada en el carcter ondulatori de la matria. Dos anys ms tard, Heinsenberg, tamb anunci el principi dindeterminaci que duu el seu nom. Richard Feynman va aportar a la mecnica quntica una idea innovadora, les partcules es desplacen dun lloc a un altre per cadascun dels camins possibles.

Continuant al segle XX, tamb cal destacar altres genis, com ara Alan Turing, el primer gran teric de la informtica, durant la segona guerra mundial particip en el projecte de desxifrar els missatges criptogrfics de la mquina alemanya Enigma; va ser un dels pioners de la intelligncia artificial i ide una prova, anomenada de Turing, per demostrar si una mquina era capa de pensar. Francis Crick i James Watson descobriren lestructura del DNA. Stephen Hawking descobr que els forats negres realment no sn tan negres, poden emetre radiaci, teoria coneguda com la radiaci de Hawking.

Per acabar la monografia, hi ha un article de Lidia Cabeza, titulat Jane Goodall: vida e implicacin en el mundo de la primatologa. Larticle parla sobre la tasca de la primatloga anglesa Jane Goodall, prou coneguda pels estudis sobre els ximpanzs i per la seva implicaci en la protecci tant despcies com dels seus hbitats naturals.

Finalment, volem mostrar el nostre agrament, tant per la redacci dels articles daquesta monografia com per la participaci en el cicle de conferncies, a Joan Bauz, Lidia Cabeza, Dami Cresp, Maribel Ripoll, Miquel Ripoll, Victria Rossell, Antoni Salv, Gabriel Segu, Joan Stela, Gabriel Timoner i Guillem Vicens. Tamb volem agrair a Joana Maria Cerd, Carles Cabrera, Josep Llus Pol i a la Junta Directiva de la SHNB la seva collaboraci amb lorganitzaci del cicle de conferncies.

Antelm Ginard, Dami Vicens i Guillem X. Pons

Aristtil i lestudi dels ssers vius.

Ontologia i histria natural

Miquel Ripoll

Disponible on-line a shnb.org/SHN_monografies

Resum: Aquesta ponncia versa sobre lestudi de la naturalesa i la realitat dels ssers vius realitzat pel filsof grec Aristtil (384-322 aC). En el treball es fa, en primer terme, una conceptualitzaci del sistema aristotlic a lhora de categoritzar la realitat del que representen els ssers i el sistema de lunivers present en el recull de materials recopilats amb el nom de Metafsica. Acte seguit sanalitzen els principals treballs aristotlics al voltant de lestudi dels ssers vius, des del tractat teric anomenat De Anima fins el recull de materials dobservaci dHistoria Animalium, destacant el carcter precursor dels seus treballs en lmbit de la descripci, observaci, recull i teoritzaci de material naturalista fins a la biologia moderna.

na de les figures ms rellevants de la histria de lesperit fou el gran Aristtil (384-322 aC). En veritat, un cicle titulat Idees que van canviar el mn, no pot prescindir del que representa la filosofia aristotlica, i no per un, ni dos, sin per nombrosos motius. Aristtil, fundador de la seva prpia escola, el Liceu, no noms va dur a terme la consolidaci de la sistematitzaci

U

Ripoll, M. (2016). Aristtil i lestudi dels ssers vius. Ontologia i histria natural. In: Ginard, A.; Vicens, D. i Pons, G.X. (eds.). Idees que van canviar el mn. Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 22; 13-30. SHNB - UIB. ISBN 978-84-608-9162-8.


de les cincies al a la Grcia del segle IV aC sin que encarn, de manera paradigmtica, lideal de vida filosfica per excellncia. Partint de la distinci entre sabers teortics i prctics, el filsof estagirita dedic la seva existncia a intentar forjar un sistema que dons compte de tot el que s, cercant les causes darreres de les coses i projectant alhora, pel que fa a la realitat humana, un mode de vida on la recerca de la felicitat esdevenia la finalitat mateixa de lobrar. s tal la fora conceptual que rau a cada una de les branques daquest pensament, i la seva influncia histrica, que intentar exposar-les acuradament superaria amb escreix el marc daquest conferncia. A ms, fent un acte de sinceritat, no podem deixar de mostrar el nostre profund respecte a lhora de parlar daquesta gran obra teixida i forjada des de lesperit filosfic ms profund.

No volem fer una mera exposici general del pensament aristotlic, dibuixant el mer quadre duna natura morta. Ms aviat, el que volem, agafant el marc de referncia del cicle, s aprofundir en un dels aspectes ms interessants de la seva figura, la sistematitzaci de lestudi dels ssers vius. Aix, sense entrar a considerar les possibles etapes en el desenvolupament intellectual dAristtil i la influncia del seu mestre Plat (427-347a.C.), posades de relleu al segle XX per Werner Jaeger1, volem oferir una lectura naturalista de la seva obra, si per tal entenem linters extraordinari per donar compte de la Naturalesa en totes les seves expressions. Un mode de concebre lestudi natural que qued gravat en descripcions molt detallades que, tot i els errors a la llum dels coneixements actuals, despertaren una gran estima en personalitats com Buffon, Darwin o Cuvier2.

Aristtil, des daquest punt de vista, es pot considerar el pare de la zoologia i el precursor de la biologia cientfica. El Liceu, fundat durant la segona estada dAristtil a Atenes lany 335 aC, es convert en tot un centre de referncia del saber. La sensibilitat conreada a lescola peripattica, hereva de lobservaci metodolgica introduda per la medicina del segle V aC, dna compte dun inters per lobservaci, caracteritzaci i classificaci de totes les branques de la realitat viva. Aix, ens trobem amb una sensibilitat preocupada, ms enll de la recerca duna filosofia primera o per la reflexi tica i poltica, per donar cura i compte de les realitats singulars que sobserven a la Naturalesa i els seus processos de generaci i corrupci; creixement i reproducci. Un inters per comprendre lordre div del cosmos, sense rebutjar cap de les parts ms minscules que conformen els ssers del mn sublunar, atenent a lanlisi de les seves caracterstiques anatmiques i fisiolgiques. Aquest fet, encara que a nosaltres ens pugui semblar poca cosa, avesats a lacumulaci dexperincia emprica en lestudi dels ssers vius, represent una gran revoluci en la histria del coneixement. Com diu Jaeger, ens hem de posar en la pell dun grec mitj del segle IV aC per entendre el rebuig i

1 Jaeger, W. (2008). Aristteles. Ed. FCE, Mxico.2 Barona Vilar, J. Llus. (2003). Histria del pensament biolgic. Universitat de Valncia, 2a ed.

Aristtil i lestudi dels ssers vius. Ontologia i histria natural 15

laversi que podia suscitar lestudi de la fisiologia animal, sobretot en un context metodolgic marcat per lespeculaci filosfica platnica, ms centrada en el model matemtic. En aquest sentit, el Llibre I de Parts dels animals, obra que ms endavant caracteritzarem, s tota una exhortaci a lestudi de la Naturalesa. Com a mostra daquesta sensibilitat per les realitat naturals, ens diu Aristtil:

No hem, per tant, de retrocedir amb infantil aversi davant lexamen dels ms humils dels animals. Tot regne de la Naturalesa s meravells; i com Herclit, quan els estrangers que venien a visitar-lo el trobaren escalfant-se a la llar de la cuina i vacillaven a entrar, els convid a passar sense temor, assegurant, segons es referix, que les divinitats tamb estaven presents en aquella cuina, aix nosaltres aventurem lestudi de tota classe danimals sense disgust, doncs cada un i tots ens revelen quelcom de natural i bell. Absncia datzar i direcci de tot cap un fi es troba en les obres de la Naturalesa en ms alt grau, i el terme resultant de les seves generacions i combinacions s una forma de bellesa. (De partibus animalium 645a15-25).

Aquest fragment, duna gran bellesa, representa tota una declaraci metodolgica. Amb tot, abans danalitzar els tractats i materials sobre biologia i zoologia, intentem caracteritzar el que representa per Aristtil aquesta finalitat de la Naturalesa. Aix ens obligar a parlar, sobretot, de lontologia aristotlica que, respecte els ssers vius, tindr la seva expressi en lestudi de lnima com actualitzaci del vivent. Ho farem duna manera breu i general, sobretot per no abusar de la pacincia de lauditori. Dos sn els problemes que tractarem, cabdals per a la filosofia grega, el moviment i lentitat. I ho farem, preferentment, sobre la base dels llibres i materials recopilats amb el nom de Metafsica. Aristtil parteix de la consideraci, recurrent a totes les seves obres, de que la natura no fa res debades. La Naturalesa, en constant dinamisme, sordena teleolgicament en vistes a un finalitat, el que garanteix una regularitat. De fet, el problema de la regularitat, el que ens permet parlar dun cosmos ordenat, est a la base mateixa de la Filosofia des del seu naixement. Aix, la concepci aristotlica, presenta una prioritat de la causa final com a determinaci darrera del qu s, fet que garanteix lactualitzaci de la forma i un ordre inherent en lesdevenir.

En aquest sentit, el problema del moviment s determinant. Aristtil intenta rebatre la postura de Parmnides, que negava la possibilitat del moviment (en assegurar que no es possible el pas del no-sser a lsser) intentant cercar un subjecte o substrat a la base del canvi. Aix, el moviment, el canvi, s el pas duna privaci a una forma, sobre la base dun substrat concret. Aix li permet distingir entre diferents tipus de moviments, que resultaran cabdals per entendre el finalisme dels ssers vius. En aquest sentit, i


sempre fent referncia a lesdevenir en el mn sublunar, s pot distingir entre el moviment accidental, que s tot canvi de mida, qualitat o lloc, i el generatiu. Aquest darrer s el que ens interessa. Tot canvi generatiu s el pas duna potencia a un acte. s a dir, un procs dactualitzaci duna entitat determinada. Posant un exemple, podem dir que un fragment mineral i una oliva no sn una olivera. Per mentre el mineral no t possibilitat desdevenir-hi, el pinyol doliva, si es donen les condicions adequades, s que ho pot fer. T la potencialitat, en el seu propi interior, darribar a ser una gran i esponerosa olivera, daquelles tan preuades a la Mediterrnia. Aquest moviment generatiu s, per tant, un procs de consecuci formal, o essencial, del que fa que lolivera concreta sigui el que realment s.

Ara b, el que s s diu en molts de sentits, i intentar determinar aquest sentit originari, s el que representa la filosofia aristotlica com la recerca duna filosofia primera. Formulat de manera molt general, i sempre agafant com a referent el marc del sensible i les entitats naturals, per Aristtil el que s, s all concret i determinat, que anomena ousia o entitat, i que tradicionalment ha estat tradut per substncia. En el nostre exemple, seria lolivera individual i concreta. s aix, per exemple, que sha dentendre el paper determinant de lentitat en el quadre de les categories i que els gneres i les espcies, en el nostre cas vegetal i olivera, tinguin la seva base de referncia en lentitat individual. Aix, a la vegada, es tradueix en el fet que lentitat representa tant la base del real com la unitat de referncia predicativa, el que assegura la validesa del principi de no contradicci. Citem, encara que sigui de manera descontextualitzada, un fragment del llibre VII de la Metafsica que dna compte de la prioritat de lentitat com a sentit primer i la importncia daquesta qesti per a la filosofia grega:

Per primer es diu en molts de sentits. Doncs b, en tots ells s primera lentitat: en quant a la noci, en quant al coneixement i en quant al temps. En efecte, cap de les altres coses que es prediquen es capa dexistncia separada, sin noms ella (...) Amb el que la qesti que sha indagat des dantic i ara i sempre, i que sempre resulta aportica, qu s el que s, ve a identificar-se amb aquesta: qu s lentitat?. (Metafsica 128a30-128b5).

Aix, tornant al nostre exemple dentitat natural, i sense entrar encara en la caracteritzaci biolgica, qu s aquesta olivera concreta? Per Aristtil s un compost, un snolon, de matria i forma. Un compost, generat pel fruit duna altre olivera concreta, que t una potencialitat inherent a la matria i una forma que fa que sigui el que s a travs del procs de consecuci cap a la finalitat de la plena actualitzaci. s aix que ens trobem davant quatre causes que donen compte daquesta entitat: una causa material, una formal, una causa agent i una de final. Ara b, tot i dotar de consistncia ontolgica i real al


procs de generaci, el problema rau en assegurar la darrera daquestes causes; s a dir, en assegurar la regularitat.

Si, duna banda, partim del fet que Aristtil considera que tot el que es mou s mogut per un altre i que no poden existir infinits motors i, daltra banda, atorga una prioritat a lacte sobre la potncia, s a dir, a la forma sobre la matria, que s el que assegura ontolgicament el procs generatiu? Qu s el que assegura la regularitat i lordre de la Naturalesa? En definitiva, que s el que garanteix, en la concepci aristotlica, que el canvi no sigui accidental o atzars i que la llavor de lolivera doni com a resultat una olivera i no una alzina? Doncs la resposta que ens dna Aristtil, en el llibre XII de la Metafsica, s lexistncia dun Primer Motor Immbil, principi i causa final del moviment de tot lUnivers. Aquest motor, anomenat Du, s forma pura, acte pur i activitat intellectiva viva i eterna. Un Du que es concep com Intellecte, pensament de pensament, que representa el paradigma de tot el procs dactualitzaci. Un estat intellectiu continu que lsser hum pot experimentar, encara que segui per breus moments, a travs de lactualitzaci del intellecte en el conixer. Un estat, que reporta goig i plaer, i que representa, podem dir, la finalitat de la vida terica. Com a mostra daquesta caracteritzaci, ens diu Aristtil:

Aix doncs, si Du es troba sempre tan b com nosaltres a vegades, s quelcom admirable. I si encara shi troba ms, ms admirable encara. I shi troba. I en ell hi ha vida, doncs lactivitat de lenteniment s vida i ell sidentifica amb tal activitat. I la seva activitat s, en s mateixa, vida perfecta i eterna. Afirmem, doncs, que Du s un vivent etern i perfecte. Aix doncs, a Du correspon viure una vida continua i eterna. Aix s, doncs, Du. (Metafsica 1072b20-30).

Arribats fins aqu, deixem de banda la realitat de les entitats suprasensibles i el Primer Motor Immbil. Tornem a la superfcie del mn terrenal i observem el bast espectacle de formes que constitueixen la natura viva, subjecta a generaci i corrupci. Aix, una vegada caracteritzada la base ontoteolgica aristotlica, passem a considerar lestudi dels ssers vius a travs dels tractats zoolgics ms importants. Val a dir, que aix com de Plat el que ens arribat sn un gran conjunt de dilegs, dAristtil conservem, majorment, tractats. Sn obres dun estil molt ms teric que recullen bona part dels materials de discussi i anlisi que shaurien fet servir en el Liceu.

Aix, lobra biolgica dAristtil, que ha arribat fins a nosaltres, consta dun total de sis tractats majors. De manera general, podem dir que sn obres tant teriques, com descripcions i reculls danatomia comparada. Alhora sexposen acurades observacions morfolgiques i comportamentals de centenars danimals. Tamb shan conservat un conjunt de quinze tractats menors agrupats amb el nom de Parva Naturalia. Aquestes petites obres, que ens molts casos representen la continuaci de problemes ja plantejats, tracten


de diferents esferes de la vida animal, com la sensaci, la memria, el somni, la viglia o la longevitat de la vida. A ms, entre daltres, analitzen la respiraci dels animals i les relacions metodolgiques entre sabers limtrofs com la medicina i la biologia. En aquesta recull dobres menors es refereix lexistncia dun tractat, que no ha arribat fins a nosaltres, anomenat De les plantes. En aquest sentit, cal apuntar que Aristtil es dedic, de manera preferent, a lestudi zoolgic deixant lobservaci botnica per al seu deixeble, Teofrast. Altres dues obres que apareixen referides en el material conservat, anomenades De zoologia i Anatomia, tamb shan perdut. Pel que sembla, aquesta darrera incloa illustracions anatmiques molt acurades que shaurien utilitzat en les llions de lacadmia peripattica.

Entre els tractats majors, lobra biolgica ms important s el Sobre lnima. Dividit en tres llibres, desenvolupa una crtica a les nocions dnima precedents (sobretot les concepcions de Demcrit, Empdocles i el Timeu platnic) i estableix una gradaci ontolgica dels ssers vius en funci del desenvolupament de les funcions vitals. Alhora, com veurem, analitza la sensibilitat i la relaci dels cinc sentits. En el llibre III tamb apareix la famosa distinci entre Intellecte actiu i passiu, que ha tingut molta influncia en la histria de la Filosofia, per que nosaltres no tractarem.

Si hem dit que un sser viu s un compost de matria i forma en procs dactualitzaci, podem entendre lnima com lactualitzaci de les funcions corporals. s a dir, lactualitzaci formal que fa participar de la vida a una entitat concreta. En el nostre exemple, serien les funcions metabliques que fan viure i crixer esponerosament a lolivera. Aix lanima s el principi essencial del vivent, com a tal, que fa que el cos no sigui el mer agregat drgans, com seria el cas dun cadver o el troc dun arbre mort.

Sense entrar en el problema de si existeix o no un dualisme estricte entre nima i cos, el cert s que la visi aristotlica, que podem anomenar vitalista (per la fora vital amb que sexpressa el principi anmic), contrasta, per exemple, amb la visi desenvolupada a la Modernitat per Descartes, on apareix una dualisme taxatiu, prcticament incomunicable, que refereix o explica la realitat corporal des dun model estrictament mecanicista3. En aquest sentit, podem dir que Aristtil t una visi funcionalista de les parts del cos, s a dir, primer s la funci i desprs lrgan. Per exemple, aix es tradueix, en la nostra olivera, en que lestudi de les arrels s fa a partir de la funci primera de la nutrici. O b, fent s duna analogia arquitectnica recurrent a lobra aristotlica, primer s la casa i desprs sn els materials de construcci, el que implica que per estudiar la vida em dobservar lactualitzaci de tot conjunt viu i no noms els materials, les parts mortes i mancades de vida. Aquest esquema, que permet un estudi comparat dels animals en relaci a les funcions, lhem de tenir sempre present quan parlem de lestudi de lanatomia i la fisiologia dels animals a les obres posteriors.

3 Per veure i analitzar el model mecanicista de DESCARTES es possible consultar el Discurs del mtode, Edicions 62, Barcelona 2013.


s aix que Aristtil, pel que fa als ssers naturals, estableix lexistncia de tres graus ontolgics que es corresponen a les funcions de tres tipus dnima: els vegetals, els animals i lhome. Les funcions sn acumulatives en els graus superiors per no a la inversa. Aix, el grau ms nfim dnima s la vegetativa, nica que posseeixen els vegetals i comuna a la resta dssers naturals. Aquesta nima inclou les funcions bsiques de la nutrici, s a dir, el metabolisme, i la reproducci. s doncs el grau ms mnim dnima del que participa lolivera. En el segon grau trobem lnima sensitiva, comuna a tots els animals i a lhome. Aquesta anima inclou la sensibilitat, que sexpressa, al menys, amb la presncia del sentit del tacte, i en la majoria danimals, la imaginaci, que representa una prolongaci de la sensaci i que permet la representaci dobjectes que no es troben presents. Lanima sensitiva, a ms, expressa la capacitat del moviment de translaci. Aix, els animals, a diferncia de les plantes, a banda de crixer de manera generativa, tamb es poden moure i canviar de lloc. De fet, aix el que vol dir el terme animal, quelcom que posseeix nima, que est animat, que es mou. Finalment, trobem lnima racional, prpia de lsser hum, que evidentment inclou les dues anterior, per que presenta, com all especfic, la possessi del logos. s a dir, la possessi de la facultat discursiva i intellectiva.

Pel que fa a lanlisi de la sensibilitat, un dels aspectes ms interessants daquest tractat, Aristtil aplica lesquema de la potncia i lacte. La sensaci s lactualitzaci dels sentits del vivent, que es troben en potncia. Per exemple, tenim en potencia la capacitat descoltar encara que no escoltem res i quan percebem una renou o escoltem una pea musical actualitzem aquesta capacitat. Per cal entendre que, pel que fa als rgans, el sentit sempre s primer, s a dir, lescolta abans que lorella. En el cas de la racionalitat, lesquema s el mateix, actualitzant la capacitat intellectiva amb la intellecci. Partint daquesta caracteritzaci, Aristtil determina lexistncia de cinc sentits, els que tots nosaltres coneixem: tacte, gust, olfacte, oda i vista. Amb tot, volem destacar lextraordinari paper que el filsof atorga al tacte.

Aristtil considera que el tacte s la referncia bsica dels animals i la base mnima de la sensibilitat i la sensaci. Assegura que tots els vivents animals (que, per exemple, poden estar privats dulls per a mirar) comparteixen aquest sentit, que esdev la base mateixa de la supervivncia. De fet, en molts animals, acaba referint el sentit del gust al tacte. El mn animal s sempre un mn de contacte. I per comprovar-ho, basta que facin conscient el fet que en aquests moments es troben asseguts sobre una superfcie. En el tacte, com a referncia interna, hi participa tot el cos. Aix, encara que Aristtil no ho digui daquesta manera, podem afirmar que el sentit del tacte, almenys durant la viglia, es troba sempre en estat dactualitzaci, referint lorientaci bsica del nostre sser-en-el-mn. Per Aristtil assegura una cosa encara ms important, afirma que all on hi ha tacte, sensibilitat, existeix plaer, dolor i desig. Per explicar, per exemple, perqu la sensaci de dolor serveix dorientaci, podem fer s duna dita popular que, en la seva literalitat, en deixa ben clar el sentit: gat escaldat daigua freda tem. Amb tot,


per desig, basta entendre el que mou lanimal a cercar menjar o reproduir-se. Com a distinci entre nima vegetativa i sensitiva, i en referncia al tacte, en el Llibre II, trobem el segent:

En les plantes noms es dna la facultat nutritiva, mentre que en la resta dels vivents es dna no noms aquesta, sin tamb la sensitiva. Daltra banda, en donar-se la sensitiva es dna tamb en ells la desiderativa. En efecte: lapetit, els impulsos i la voluntat sn tres classes de desig; ara b, tots els animals posseeixen almenys una de les sensacions, el tacte, i en el subjecte que es dna la sensaci es dna tamb plaer i dolor -el plaent i el dolors-, llavors si es donen aquests processos, es dna tamb lapetit, ja que aquest no s sin el desig del plaent. (De anima 414a30-414b10).

Deixem de banda, per, aquest tractat, ms filosfic, i centrem-nos en els tractats estrictament zoolgics. Primer de tot cal ressenyar que Aristtil, tot i la classificaci en generes, espcies i el seu anlisi comparatiu, no presenta una taxonomia acabada, o un inters precs per fer-ho, com podrem trobar a Linneu. De manera general, classifica els animals en funci de la presncia o absncia de sang, el medi en que habiten (si sn terrestres o aqutics) i el seu mode de reproducci. Aix, si es gafa el conjunt de lobra, es poden apreciar, dins el grans grups classificatoris, algunes variacions. Aquest fet ha provocat, que a lhora dintentar reconstruir el quadre classificatori, shagin donat diferents versions. Amb tot, atenent a la classificaci que detalla Ch. Singer a la seva Histria de la biologia4, Aristtil divideix els animals, en primer terme, en dos grans grups: els animals sanguinis (que correspondrien als vertebrats) i els no sanguinis (o invertebrats).

Dintre el grup dels sanguinis, tots els quals tenen cor i poden presentar pulmons o brnquies, el filsof distingeix dos grans grups: els vivpars i els ovpars/ovovivpars. En el cas dels vivpars, en primer lloc ens trobem a lsser hum; en segon lloc, els gnere dels cetacis (sobretot dofins i balenes) i en tercer lloc, els quadrpedes vivpars. Dins aquesta darrera classe hi trobem la divisi de dos grups de remugants. En el cas dels ovpars o ovovivpars, la classificaci aristotlica es realitzaria en funci de la perfecci dels ous. Els animals dous perfectes es divideixen en tres grups. En primer lloc, el gnere de les aus, que es subdivideixen, alhora, en quatre grups: de rapinya, les nedadores palmpedes, els coloms, lavi i el blauet (Martn pescador) i la resta daus. En segon lloc, els quadrpedes ovpars o amfibis, la majoria rptils. I en tercer lloc, se situen les diverses espcies de serps. En el grup dous imperfectes trobem els peixos, subdividits entre selacis o cartilaginosos, i tota la resta.

4 Recollit a Barona Vilar, J. Llus, Histria del pensament biolgic, Universitat de Valncia, 2003, 2a ed.


Dintre el grups dels no sanguinis, que poden ser vivpars, vermpars amb brots o de generaci espontnia, la classificaci aristotlica presentaria quatre grups. El primer, el grups dous perfectes, entre els que sinclouen els gnere dels cefalpodes i el gnere dels crustacis. En segon lloc, el grup dous especials, en el que trobem tots els insectes, les aranyes i els escorpins. En tercer lloc, els provinents de la substncia generativa viscosa o brots de generaci espontnia, que serien tots els molluscs no cefalpodes i els equinoderms. Finalment trobarem, manifestant, com en lanterior grup, un dels grans errors de la zoologia aristotlica, el grup dels engendrats per generaci espontnia, representat, entre daltres, per les esponges i els celenterats.

Aix, Parts dels animals, ja citat al principi de la nostra exposici, s un altre dels tractats zoolgics destacats. Dividit en quatre llibres, lobra representa un manual danatomia funcional comparada. Aristtil hi analitza, sobretot, els teixits, rgans i membres dels animals sanguinis. El Llibre I representa una introducci metodolgica, referint la necessitat de lordre finalista i la necessitat les causes en relaci a la constituci de la forma. Lagrupaci de les funcions i rgans es fa del com a lespecfic. Primer les parts comunes a tots els animals (com els teixits de la carn, els ossos, la sang i el semen), desprs les parts comunes duna determinat grup (com els rgans dels ulls, la boca i el bec) i, finalment, les parts particulars, si es dna el cas, duna determinada espcie (com seria el cas dels esperons en alguns animals). Aristtil recorre, a ms, a lanalogia entre els diferents gneres, comparant, per exemple, plomes i escames per explicar la funci protectora. En aquest sentit, les parts generals es poden dividir en parts per a lobtenci daliments, parts on rau el principi de vida, vsceres i rgans interns, i les parts per a lexpulsi dels residus.

Entre el material recopilat per Aristtil ressalta la descripci del cor, la funci dels pulmons, estmac, vsceres, ronyons i estructura ssia. Tamb es fa una detallada caracteritzaci del cervell, compost per terra i aigua, donant prioritat, per, a les funcions cardaques i vasculars. De fet, volem remarcar el carcter central que Aristtil atorga al cor i el sistema sanguini, tot i desconixer el mecanisme del sistema circulatori. Considera que el cor, com a principi/receptacle de la sang i centre anmic de referncia de la sensaci, desenvolupa la funci vital ms important de tots els animals sanguinis, destacant el paper de la sang com a distribuci de matria a la resta del cos. Per exemple, sobre aquest carcter central del cor, en el Llibre III trobem la segent caracteritzaci:

En efecte, noms en ell [el cor] entre les vsceres i la resta del cos existeix sang sense venes, mentre que cada una de les altres parts t la sang a les venes. I s lgic, doncs la sang flueix des del cor a les venes, per no ve al cor de cap altre part: el propi cor s principi o font de la sang i el seu primer receptacle. Aix s totalment evident a partir de les disseccions i lembriologia, doncs el cor,


que sorgeix el primer de tots els rgans, est immediatament ple de sang. A ms, els moviments causats pel plaer i el dolor, i per tota la sensaci en general, comencen evidentment aqu i en ell conclouen. I aix ocorre aix tamb dacord amb la ra, doncs s precs que hi hagi un sol principi all on s possible. El centre s la zona ms adequada de totes: el centre s, doncs, nic i accessible per igual en totes direccions, o quasi. (De partibus animalium 666a1-20).

Tamb es pot ressaltar les descripcions de parts com la boca, el nas (o el bec, en el cas dels ocells), la llengua, les funcions de les ungles, la bufeta o les glndules mamries. Amb tot, en aquest apartat de detall, tot i que es podria ressaltar la descripci de la m, i el seu s determinant per a lhome, volem destacar la descripci que fa de les dents. Aristtil les considera tan des del punt de vista de lalimentaci com, en un gran nombre danimals, des del punt de vista de la caa i la defensa. En el cas de lhome, tamb considera la seva mida en funci de ls del llenguatge. En aquest sentit, en el Llibre III, trobem la segent caracteritzaci:

Les dents tenen la funci comuna de mastegar laliment i una funci prpia segons els gneres; en uns per al combat, amb aquesta divisi: per atacar i per a defensar-se. Alguns realment, els tenen per a les dues funcions, tant per a defensar-se com per atacar, per exemple tots els animals carnvors salvatges i domstics. En canvi, lhome t les seves dents ben adaptades per a ls com, les davanteres afilades per esquinar, els molars plans per a triturar. Els canins estan en el lmit entre uns i altres, estan enmig dels dos per naturalesa, i ja que el punt mitj participa dels dos extrems, els canins sn, duna banda, afilats i, de laltre, plans. Al mateix ocorre amb altres animals que no tenen totes les dents afilades. Per especialment, tant en forma com en nombre, li serveixen per al llenguatge, doncs les dents davanteres contribueixen molt a la producci de les lletres. (De partibus animalium 661a35-661b15).

Finalment, aquest tractat inclou lanatmica dinsectes, crustacis, zofits, testacis i cefalpodes. En aquest sentit, ressalta la descripci dels erions de mar, que veurem amb ms detall quan tractem de lobra anomenada Histria dels animals. Aristtil considera que aquesta espcie t un lloc especial entre el gnere dels testacis, degut, sobretot, a lextraordinria protecci que li confereixen les seves punxes.

Al costat de Parts dels animals, trobem altres dos tractats majors, anomenats Moviment del animals i Marxa dels animals, que aborden el problema de la generaci i la locomoci. El primer s una sntesi de


lexplicaci del moviment a lUnivers i del procs de generaci i corrupci, que ja hem exposat. A banda de la necessita del Primer Motor Immbil, es caracteritzen el moviment dels ssers amb nima a travs de lapetit, el desig i, en el cas de lsser hum, tamb la intelligncia. El segon tractat, molt ms interessant des del punt de vista de la zoologia, elabora una classificaci dels diferents mitjans motrius dels animals marins i terrestres.

Aristtil, a Marxa dels animals, considera que la locomoci es fa en funci de tres graus en lescala animal: els adherits a terra (per exemple un cargol), els que habiten el grau mitja (que serien tots els quadrpedes) i els que apunten al grau superior que apunta al cel (en aquest cas lsser hum). Per al filsof, el nombre de peus dels animals sempre s parell i, errniament, atorga una rang major a la part dreta com a gnesi de la translaci. Segons es refereix, els animals sanguinis es mouen a travs de quatre o dos punts de suport. Com hem apuntat, defineix lhome com lnic animal bpede que camina dret, el que el fa participar dun major rang ontolgic i explica, a la vegada, el major desenvolupament de les extremitats inferiors. En aquest sentit, com diu el filsof, respecte la formaci de les extremitats durant el creixement:

Per aix lhome, que s lnic animal dret, t les cames, en relaci a la part superior del cos, ms llargues i ms fortes entre els animals que tenen peus. I aquest fet es manifesta pel que ocorre en els nins petits: en efecte, ells no poden caminar drets per ser en tot semblant als nans i tenir les parts superiors del cos ms grans i fortes que les inferiors. En transcrrer ledat, creixen ms les parts inferiors, fins adquirir la mida adequada, i llavors caminen amb els cossos drets. (De animalium incessu 710b10-15).

El filsof grec estudia, a ms, les flexions articulatries i la necessitat funcional de coordinaci amb els braos, el que permet a lsser hum adoptar una postura frontal polivalent i realitzar un gran nombre de moviments. Respecte els rptil, com cocodrils, llangardaixos o tortugues, tan marines com terrestres, assegura que tenen les cames aferrades al cos per permetre el retrament, incubar i vigilar els ous. Pel que fa a les aus, considera que les potes i les ales es troben perfectament coordinades, el que implica que si falta alguna daquestes parts per separat, no poden ni volar, ni caminar. Alhora, atorga al carp, en la gran majoria daus, un paper molt important en la direcci del vol, comparant-la amb el tim dun vaixell. Com a curiositat, es pot destacar que considera que els crancs sn els nics animals amb potes que no caminen cap endavant sin de costat, per, com que la natura no fa res de bades, els seus ulls es poden moure lateralment, permetent la coordinaci visual del moviment.

Un altre de les obres biolgiques dAristtil s lanomenada Reproducci dels animals. La crtica filolgica el situa com lobra zoolgica


ms madura i es considerat, com a tal, el primer tractat dembriologia. Noms refer que lobra, que inclou un total de cinc llibres, analitza des de la morfologia de les parts sexuals, fins els carcters hereditaris variables, com el color dels ulls; passant per la descripci del desenvolupament embrionari i el temps de gestaci dels animals vivpars. Tamb analitza la reproducci dels ovpars, ovovivpars i insectes, en especial les abelles. Al final del Llibre III es troba referit, a banda dels animals que, segons el filsof, es generarien per brots de generaci espontnia, com els musclos; els que ho fan estrictament a travs de generaci espontnia, que serien les esponges, totes les larves o languila. Els ssers de generaci espontnia sengendrarien a la terra o les plantes en estat de putrefacci.

Amb tot, partint de la base que un sser viu, que com entitat concreta que em vist, s un compost de matria i forma, Aristtil, que evidentment no coneixia lexistncia de lespermatozou i lvul, considera que el mascle s qui transmet la forma, mentre que la femella, a qui considera com un mascle que no sha acabat de desenvolupar, noms aporta la part material. Lesperma informa la matria menstrual, definida com a secreci seminal incompleta, introduint el principi anmic que permetr, primerament, la formaci del cor i, posteriorment, la resta de parts de lembri. Aix, en el Llibre II, trobem la segent caracteritzaci del procs de fecundaci:

Quan la secreci de la femella a lter adquireix consistncia per lacci del semen del mascle, aquest actua de forma semblant al quallat sobre la llet: ja que tamb el quallat s llet que cont una escalfor vital que concentra el que s igual i li dna forma; i el semen es troba amb la mateixa situaci respecte a la substncia de les menstruacions, doncs la natura de la llet i les menstruacions s la mateixa. En efecte, quan la part slida es concentra, el lquid sexpulsa, i quan se sequen les parts terroses es formen membranes als voltants, no noms per necessitat sin tamb amb un fi. I s que, necessriament quan les coses sencalenteixen o es refreden, la superfcie extrema se seca, i s precs que lsser viu no estigui dins dun lquid sin separat. Algunes daquestes cobertes sanomenen membranes i daltres corins, que es diferencien pel ms i el menys. Es troben per igual en els ovpars en els vivpars. (De generatione animalium 739b20-35).

Em deixant per al final, tot i que hauria dhaver sigut la primera en tractar, la que sens dubte s lobra ms interessant des del punt de vista de la histria natural, Histria dels animals. Aquesta tractat, compost per deu llibres, alguns dels quals es posa en dubte lautenticitat i que haurien pogut ser afegits pels deixebles, s el ms antic del conjunt zoolgic i constitueix un vast recull dobservacions empriques. Aristtil hi descriu o referix, tan a


partir de les prpies investigacions i disseccions, com a partir del recull de testimonis i fonts literries, ms de 500 espcies animals. Shi descriu tant lanatomia i la fisiologia danimals sanguinis com a no sanguinis, aix com la generaci, el desenvolupament o la reproducci. Tamb es recull un gran nombre dobservacions sobre el carcter psicolgic o anmic, la incidncia de les malalties en algunes espcies, com el porc, els bovins o els cavalls, aix com lenginy dels animals en relaci als hbitats. Lsser hum, com prcticament a la resta de tractats, tot i gaudir dun rang ontolgic superior, en ser lnic animal dotat de logos, s situat al bell mig de les anlisis del vast regne animal.

Tot i no oferir una catleg complet dels ssers vius, i les errades remarcables que shi puguin trobar, el tractat representa, a parer nostre, una joia histrica del naturalisme. Algunes de les descripcions, a ms de la sobrietat i el rigor, resulten duna gran bellesa literria, sobretot si es compara amb lestil filosfic daltres branques del pensament aristotlic. Pel que fa als animals terrestres, hi apareix detallat el carcter, la morfologia o la fisiologia de lhome, la moneia (que situa entremig de lhome i els animals de quatre potes), el mul, lovella, la cabra, el crvol, els ossos, els cavalls, els bovins, el senglar o depredadors nobles, com el lle, o salvatges i carronyaires, com el llop i les hienes. Tamb es detalla, entre daltres, la morfologia de guineus i llebres.

Pel que fa a les aus, sobresurt el tractament dedicat al colom, el gorri, les oronelles o les perdius. En molts casos es detalla la textura del plomatge i els cicles de translaci de les aus migratries. Tamb hi surt referida la reproducci de les gallines o apareixen descrits o referits lguila, el voltor, els cignes, les oques, lliba o el cucut. Pel que fa als rptils, hi surten detalles les serps, tan terrestres com marines. Es detalla la morfologia del cocodril, sargantanes, tortugues, granotes i salamandres.

Dels animals marins, pel que fa als peixos, Aristtil referix, entre daltres, la perca, lescorpora, lesqual, el turbot o el peix torpede, descrit amb molta cura. Sobresurt, a ms, el tractament dels cetacis, com la balena i el dof. Val a dir, que el filsof estagirita ja apunt el carcter de mamfers dels cetacis, un fet que pass desapercebut a tota la resta dautors fins el segle XVI. La caracteritzaci dels cefalpodes tamb s remarcable, destacant la spia, el calamar, tan petit com gran i els pops. Respecte els crustacis, a banda del llamntol, llagostes o gambetes, hi surt referida lexistncia de nombroses i variades espcies de crancs, agrupats en quatre grups: les aranyes de mar, els pagurus, els crancs dHeracleotis i els crancs de riu.

Pel que fa als testacis, Aristtil classifica o descriu, fent referncia a lamorfologia de les conxes, tant els terrestres com els aqutics. Hi apareix

el caragol de terra, el de mar, diferents classes dostres o equinoderms com lerio de mar. En aquest darrer cas, que tot seguit citarem, la descripci de laparell bucal s tan precisa que encara avui sel continua anomenat llanterna dAristtil per la metfora que hi utilitza. Pel que fa als animals amb conxa,


els classifica en bivals, que es protegeixen o habiten a dintre, i univals, com el cas de la petxina, que mant una part carnosa al descobert.

Lestudi entomolgic, finalment, s ben admirable. Aristtil considera que els insectes, que distingeix en funci de si tenen o no ales, estan conformats per tres seccions comunes, representades en forma de toms: cap, troc i part inferior. En aquest gnere, cita o descriu nombrosos ssers com lescarabat, la cantrida, el crvol volant, el borinot, el mosquit (que considera que neix de les larves del llot), la paparra, els polls, les llagostes de terra o la xigala. Tamb hi surt referida la morfologia dels escorpins o lexistncia de nombroses varietats daranyes i tarntules. Amb tot, i sense cap mena de dubte, sobresurt el nombrs material recopilat de lestudi de les abelles.

Per concloure, i davant la impossibilitat de caracteritzar amb cura tots aquest material dobservaci emprica, volem citar, noms a tall dexemple, algunes descripcions que donen compte de lesperit de detall aristotlic. Pel que fa als animals terrestres, en volem destacar dos. El primer, encara que no sigui del tot representatiu, s el camale. Ho volem fer per donar compte de la cura que t Aristtil en la caracteritzaci daquest animal, referint les parts de la cara, el cos (aspre com el del cocodril), la seva llarga coa o el seu hbitat. Sobretot, volem destacar la descripci del canvis de color. Aix, en el Llibre II, trobem el segent:

El camale t la forma general del cos semblant a un llangardaix, per les costelles es dirigeixen cap avall i es troben al voltant de lhipogastri, com ocorre amb els peixos, ja que tamb com ells lespina dorsal es troba aixecada. La seva cara s molt semblant a la moneia. Posseeix una coa molt llarga que acaba en punxa i senrosca en un llarg tram com si fos una corretja (...) El canvi de color se li produeix quan sinfla daire. El seu color s negre no molt diferent al del cocodril i groguenc com els llangardaixos, amb taques negres com els lleopards. El canvi de color afecta a tota la superfcie del cos, inclosos els ulls i la coa. Els seus moviments sn particularment lents, com els de la tortuga. Quan sest morint es torna de color pllid i conserva aquest color una vegada mort. (Historia Animalium 503a15-503b15).

El segon animal que volem destacar sn els rosegadors, en especial les rates. Sobretot, tot i la manca de rigor, per la caracteritzaci que sen fa de la reproducci. Aristtil considera la proliferaci de cries un fet reproductiu incomparable, citant, a ms, el testimonis de camperols sobre lestrall que causen al camp o les histries populars sobre la fecundaci. En el Llibre VI trobem la segent descripci:

La generaci de les rates s el ms extraordinari que hi ha en el regne animal, tant pel nombre de cries com per la rapidesa amb la qual donen a llum. Es com citar el


cas duna femella prenyada tancada en un atuell amb gra de mill; quan es va obrir latuell desprs dalguns dies van aparixer cent vint ratolins. Tampoc sexplica lorigen de les rates als camps ni la seva extinci. En efecte, en molts llocs apareixen gran quantitat de rates, de manera que queda poca cosa de la collita (...) Daltra banda, res s ms efica com les pluges quan aquestes arriben: llavors les rates desapareixen rpidament. En una determinada regi de Prsia, si sobre a la femella es trobem embrions amb femelles prenyades. Alguns diuen categricament que si les femelles llepen sal queden prenyades sense necessitat daparellament. (Historia Animalium 580b10-581a).

Pel que fa als animals marins, ms que els peixos, ens volem referir, al gnere dels cetacis i, en concret, volem fer especial esment al dof. Aristtil sembla mostra una gran estima pels dofins, sobretot si es veu la caracteritzaci que en fa de la morfologia i el comportament. Assegura que es tracta de lanimal ms velo de la naturalesa, un sser noble i de bon carcter, que es amable i curs amb la seva descendncia. Amb tot, pel que fa a la respiraci daquests animals, Aristtil es dna compte que consten de pulmons i que inhalen aire de lexterior, el que el du a replantejar la definici danimal aqutic, tot i mantenir el conjunt dels cetacis dins aquesta darrera classe. En el llibre VIII trobem el segent:

El dof s de tots els animals el que posseeix una organitzaci ms notable, i com ell altres ssers aqutics que es pareixen i tots els dems cetacis que es comporten de la mateixa manera, com la balena i tots els animals amb espiracle. En efecte, no s fcil collocar a cada un daquests animals nicament entre els aqutics o entre els terrestres, si per terrestres sentn els ssers que inhalen aire i per aqutics els que absorbeixen aigua. Doncs el dof participa dambdues propietats: absorbeix laigua del mar i lexpulsa per lespiracle i inhala aire amb el pulm. Aquests animals, en efecte, tenen aquest rgan i respiren, i per aix el dof agafat a les xarxes prompte sasfixia per falta de respiraci. I quan est fora de laigua pot viure llarg temps, emetent grunyits i gemecs com els dems animals que respiren. A ms, quan dormen treuen el musell fora de laigua per respirar. (Historia Animalium 589a30-589b15).

Entre les descripcions dels cefalpodes volem destacar el pop, que distingeix de la resta despcies del gnere per la reduda mida del mantell i lallargada longitud dels tentacles. Aristtil dedica als pops una llarga i acurada descripci referint lexistncia de nombroses espcies, entre les que


destaca, en la seva terminologia: el pop gran, els pops petits comestibles, lalmizclat (que es caracteritza per la seva extensi i per tenir una sola filera de ventoses), el nautil o argonauta, i el pop caragol. Respecte els tentacles, es fa servir de lanalogia de mans i peus per explicar la seva funci, aix com ls per a la reproducci i la defensa. En el Llibre IV trobem la segent caracteritzaci:

El pop se serveix dels seus tentacles com de peus i mans i sacosta el menjar amb els dos tentacles situats per sobre de la boca; del darrer que s el ms acabat amb punxa, lnic de color blanc i lextrem del qual s bifit (aquesta bifurcaci s la prolongaci del raquis: sanomena raquis a la part llisa oposada a la ventosa), doncs b, daquest tentacle se serveix en els aparellaments. Davant el mantell i per sobre dels tentacles hi t un tub pel qual treu laigua que sintrodueix en el mantell, quan obre la boca per menjar. El pop dirigeix aquest tub tant a la dreta com a lesquerra, i per aqu tamb nexpulsa la tinta. (Historia Animalium 524a1-15).

Entre el grup dels crustacis, el recurs descriptiu dels crancs tamb es fora recurrent, destacant la locomoci, la disposici de les pinces i lanatomia interna. Amb tot, volem destacar la descripci de la llagosta, per donar compte de la distinci anatmica en lobservaci entre mascles i femelles, fet recurrent en algunes caracteritzacions aristotliques. Aix, en el llibre IV, trobem la segent descripci:

La llagosta mascle divergeix de la femella. En efecte, la primera pota de la femella s bifurcada, mentre que la del mascle constitueix un tot nic; la femella t les aletes ventrals grans entrecreuades prop del coll, en canvi, les del mascle sn petites i no sentrecreuen. A ms, el mascle t les potes posteriors grans i amb punxes, semblant a esperons, per les de les femelles sn petites i llises. Daltra banda, ambds tenen davant els ulls dues antenes grans i rugoses i a sota altres petites i llises. (Historia Animalium 526a1-10).

Entre els grups dels testacis sobresurt, com hem apuntat, leri de mar. Aristtil constata lexistncia de diverses varietats, com els que anomena comestibles, els espantangs, els bryssos, els que anomena erions matriu i altres dues classes locals. Sobretot s remarcable la descripci de laparell bucal. Tamb descriu la membrana inferior a lestomac, on rauen els ous sempre en nombre imparell, i que seria anloga a la de tortugues, granotes o


cefalpodes. Amb tot, la famosa llanterna dAristtil apareix caracteritzada en Llibre IV de la segent manera:

Ocorre que el cap, aix com la boca, els erions les tenen a sota i el punt devacuaci de lexcrement a dalt. El mateix ocorre amb els de conxa en espiral i les petxines. En efecte, procedint el menjar de sota, la boca est collocada per menjar, i lexcrement est a dalt, a la part dorsal de la conxa. Leri posseeix a linterior de la boca cinc dents buides i entre les dents un cos carns que fa de llengua. (...) Ara b, la boca de leri s dun extrem a laltre continua, per en aparena, la seva superfcie no s continua, sin semblant a una llanterna sense la pell que la recobreix. Leri es serveix de les seves pues com a potes; en efecte es recolza en elles i movent-les canvia de lloc. (Historia Animalium 530b20-531a10).

Entre els insectes, ens volem referir a les abelles. Les nombroses descripcions dAristtil son detallades, destacant des del seu carcter i estructuraci social, fins els cicles de recollecci de la mel. Val a dir que, com era com a lantiguitat, el filsof creia que les abelles noms recollien i emmagatzemaven aquest producte, no que el produen. Amb tot, i encara que sigui erroni, volem destacar un fragment sobre la recollecci de la mel per mostrar la bellesa de lestil. En el Llibre V, trobem:

El rusc de mel es fa de flors, per les abelles treuen els prpolis de la resina dels arbres, i la mel s una substncia que cau de laire, principalment a la sortida de les estrelles i quan sestn larc de Sant Mart. En general no hi ha mel abans de laparici de les Plyades (...) Labella treu la mel de totes les plantes que produeixen flor en un calze, i de totes les que tenen un sabor dol, sense danyar cap fruit. Les abelles agafen els sucs daquestes flors amb lrgan que es pareix a la llengua. Es castren els ruscs quan apareix la figa silvestre. Les abelles produeixen les larves millor quan liben la mel. Labella transporta la cera i laliment de les abelles al voltant de les seves potes, i la mel la vomita en les celles. Desprs de dipositar les cries, les incuba com una au. (Historia Animalium 553b25-554a20).

Hem deixat pel final el grup de les aus. De totes les descripcions sobre les diferents espcies, ales, plomatges o orientaci del vol, i encara que possiblement no sigui dAristtil, volem referir la caracteritzaci que es fa, en el Llibre IX, del niu de les oronelles. Aquests aus, de qui prompte tornarem a gaudir de la seva presncia a lIlla, mostren un gran enginy, present a molts


animals, i un comportament, que si es compara fent s de lanalogia, s proper a la intelligncia humana:

En termes generals, es pot observar en els comportaments vitals dels dems animals nombroses imitacions de la vida humana i, sobretot, en els petits ms que en els grans es pot constatar la subtilesa de la seva intelligncia. Per comenar agafem com exemple, en el cas de les aus, la nidificaci de les oronelles. Doncs la manera de construir daquesta au s idntica al procediment emprat per lhome a base de palla i fang. En efecte, loronella mescla el fang amb la palla i, si li falta el fang, es mulla i desprs es rebolca amb les ales a la pols. A ms, fa un llit de palla com les persones, disposant una primera capa dura i donant a la seva construcci unes dimensions proporcionades a la seva mida. Per a criar els petits, mascle i femella prenen part en la tasca. Donen de menjar a cada un dels polls, sabent reconixer pel costum aquell que sha anticipat a menjar i no rebi menjar dues vegades. Al comenament els pares treuen ells mateixos els excrements dels fills, per quan aquests han crescut, els ensenyen a girar-se desquena perqu facin les necessitat defora. (Historia Animalium 612b20-30)

Com a conclusi, hem pogut constatar, de manera general, la gran importncia que conced Aristtil a lestudi dels ssers vius en el marc dels sabers filosfics. Noms reiterar la gran vlua que representa, tot i el problema del finalisme, lobra zoolgica aristotlica per entendre i valorar la sensibilitat naturalista i de sistematitzaci emprica projectada al Liceu. Un fet que represent, per si mateix, una passa decisiva en la histria del pensament i la cincia. Una sensibilitat que, ms enll de la fonamentaci darrera de la Filosofia, saprop a la Naturalesa des del convenciment que, fins i tot en el ms humil dels ssers vius, hi trobem quelcom de meravells. I precisament, com assegura Jaeger, tot aquell qui descobreix amb goig i sorpresa aquesta meravella s germ en esperit dAristtil5.

5 Jaeger, W. (2008). Aristteles. Ed. FCE, Mxico.

Sant Toms: la feque no renuncia

a la ra

Gabriel Segu


Resum: He elegit Toms dAquino per dos motius:a) Per rescatar una figura, la ms eminent del pensament cristi medieval, en una conjuntura dintens debat al nostre pas sobre laportaci del cristianisme a la configuraci del pensament occidental. s un debat viu a tot Europa, per a lEstat espanyol amb poca solidesa, en contrast amb el que sesdev a altres indrets. Una prova s que sha tret Sant Agust del programa de filosofia de la selectivitat. En canvi, a Frana, hi ha laportaci de Jacques Le Goff, un dels ms importants medievalistes europeus, un historiador personalment agnstic que ha estudiat molt ponderadament i amb rigor aquesta qesti.b) Per una preocupaci personal, compartida per molta de gent: la relaci entre la fe i la ra en un mn tecnificat i abocat a la deshumanitzaci creixent. On queda, aleshores, la dimensi espiritual de la persona humana, a part de la confessi religiosa concreta? Una de les aportacions ms notables del cristianisme, enfront daltres religions, ha estat precisament laposta per la raonabilitat de la fe, heretada del judaisme. El papa Benet XVI no sha cansat de postular-ho i de dialogar sobre aquesta qesti.De tota manera, honradament he de dir que no som un expert en Toms dAquino, encara que en conegui directament part dels seus escrits, especialment la Summa teolgica, i la bibliografia fonamental sobre la seva obra; vull dir que, per a mi, Toms s ms aviat alg que minspira en la seva manera de fer teologia.

Segu, G. (2016). Sant Toms: la fe que no renuncia a la ra. In: Ginard, A.; Vicens, D. i Pons, G.X. (eds.). Idees que van canviar el mn. Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 22; 31-36. SHNB - UIB. ISBN 978-84-608-9162-8.


BREU ESBS BIOGRFIC

oms dAquino va nixer cap al 1225, fill del comte Landulf del castell dAquino a Roccasecca al Regne de Siclia, al Laci. A travs de la seva mare, la comtessa Teodora, Toms estava relacionat amb la dinastia imperial dels Hohenstaufen. El seu oncle patern, Sinibald, fou abat de labadia de Monte Cassino i Toms va esser destinat a seguir-lo en la carrera eclesistica en aquesta mateixa abadia. Per aix, quan tenia cinc anys, va comenar la seva educaci primria a Montecassino, per desprs del conflicte militar entre lemperador Frederic II i el papa Gregori IX, va haver dabandonar el monestir. Aleshores, Toms sen va estudiar a la Universitat de Npols, fundada de fresc per lemperador Frederic. Segurament s aqu on Toms conegu lobra dAristtil, dAverrois i de Maimnides, que influirien en el seu pensament.

T

Als dinou anys, Toms entr a lorde dominic, amb la fortssima oposici de la seva famlia, que ho considerava un descens social, perqu eren frares dedicats a la mendicitat. De tota manera, va perseverar-hi quan el 1244 va fugir de casa seva i el 1245 fou enviat a estudiar a la Facultat dArts de la Universitat de Pars, on va coincidir amb Albert Magne, a qui va seguir quan el 1248 fou destinat a Colnia. Toms va ensenyar en aquesta mateixa ciutat com a batxiller bblic. El 1252 torn a Pars per esser mestre en teologia. Aix, el 1256, va ser nomenat mestre regent en teologia a la Universitat de la Sorbona. Desprs, devers 1259, va tornar a Npols, on va viure fins lenviaren a Orvieto a finals de 1261. A Orvieto, va ser nomenat lector conventual, responsable de leducaci dels frares que no podien assistir a un Estudi General. El 1265 el seu orde li va encarregar establir un Studium a Santa Sabina de Roma, fins que va ser reclamat per tornar a Pars el 1268.

Aleshores, a Pars, fou regent per segona vegada de la Universitat fins el 1272. Aquest any, el tornen a enviar a Npols, com ell havia elegit, per fundar un Estudi General. Mentre lorganitzava, el Papa el crid a participar al segon concili de Li. Durant el viatge, va morir el 7 de mar de 1274, a labadia cistercenca de Fossanova, quan noms tenia 53 anys.

El gran mrit de Toms dAquino s haver aconseguit la millor sntesi medieval entre ra i fe o entre filosofia i teologia. Les seves obres sn eminentment teolgiques, per, a diferncia daltres escolstics, concedeix, en principi, a la ra la seva autonomia en totes aquelles coses que no es deguin a la revelaci. Aquesta seria la idea que va canviar el mn.

Sant Toms: la fe que no renuncia a la ra 33

CONTEXT HISTRIC I CULTURAL DE TOMS DAQUINO

Per situar el pensament de Toms, hem de tenir presents les segents fites culturals:

Laverroisme, inspirat en la filosofia islmica dAverrois, amb la teoria de la doble veritat, la religiosa i la cientfica (Siger de Brabant).

La creaci de la universitat i la creixent importncia del municipi enfront del feu, amb el fet nou de la presncia dels frares a les ciutats, mentre que els monjos resten al camp.

La irrupci dAristtil en el pensament medieval a finals del s. XI i principis del s. XII, amb el que suposa delement de modernitat i dautntica revoluci intellectual.

Anselm, el precursor, i Albert Magne, el mestre de Toms.

LA NATURALESA S CONSISTENT: EL MN MATERIAL NO S UNA OMBRA

Toms accepta dAristtil laproximaci a la realitat experimentable del mn, un mn que pot esser aglapit pels sentits.

Aquestes coses concretes sn enteses com a prpiament reals, com a realitat amb dret propi, i no com a una simple ombra, un reflex o un smbol de les coses invisibles i espirituals (platonisme): s a dir, el mn material t una consistncia prpia, t entitat. Recordem que Toms era deixeble dAlbert Magne. Daquesta manera, la realitat corporal, els sentits i all que poden percebre es pren seriosament duna manera absolutament nova. s un cop mortal al platonisme.

Aleshores, Toms entn la filosofia com la cincia que permet veure les coses com sn en elles mateixes (secundum quod huiusmodi sunt); per tant, s una opci per la mundanitat, per la secularitat.

Aix t una evident derivaci antropolgica: lhome est constitut per un sol sser, a partir del qual la matria i lesperit sn els principis consubstancials duna totalitat determinada (Chenu, p. 109). s la mateixa cosa, per al cos, tenir una nima, que, per a la matria daquest cos estar en acte (Comentari al De anima dAristtil, IV, lli 1). I encara ms impactant s all que diu contra lespiritualisme antimaterialista dels ctars: No es recorden que sn homes (Summa contra Gentiles, III, CXIX). Per tant, la vida interior, comenant per la coneixena dun mateix, no es desenvolupa evadint-se fora de les coses (Chenu, p. 110), s a dir fora daquest mn material visible i palpable.


LA RA (FILOSOFIA) NO EST SOTMESA A LA FE (TEOLOGIA)

La ra, segons Toms, pertany a la disposici natural de lhome cap al seu creador, i t la capacitat de preguntar per la realitat i de conixer-la sense cap ajuda de la fe. Ratio s la capacitat per a les operacions discursives de lesperit, mitjanant la demostraci en el procediment sillogstic.

La ra cont tamb la illimitaci de la capacitat de conixer: lhome s un animal racional.

Mitjanant la ra, la fe es constitueix en cincia (teologia), en tant que la ra pot treure conseqncies dels principis donats en els coneixements de la fe. En aquest sentit, la ra s un lmit per a la fe, perqu impedeix que el teleg ridiculitzi la fe en suplantar el filsof.

Hi ha un pensament de Toms que val la pena rescatar en aquesta poca nostra dun cert autoritarisme eclesial: Si resolem els problemes de la fe nicament per la via de lautoritat, posseirem certament la veritat, per dins un cap buit (Qt 10, art. 16). Per tant, Toms reivindica, com a teleg professional, el valor i la necessitat, per a la comunitat dels creients, de la investigaci racional de les arrels de la veritat divina (Chenu, p. 36). Perqu lhome s, essencialment, un sser interrogador. Aleshores, totes les tcniques de la ra sn posades en moviment a linterior i en benefici de la percepci mstica (Chenu, p. 39). Aleshores, contra les tesis de Sant Bernat, la utilitzaci de la ra en la teologia no s una corrupci del pensament cristi, perqu la transcendncia de la paraula divina no redueix de cap manera el seu realisme hum (Chenu, p. 40): lhome s ra! s el seu tret naturalment distintiu. Aix s, la ra ha de saber respectar el misteri de Du.

Ara b, aquest s el punt clau: Philosophia ancilla theologiae? No, perqu la filosofia ofereix els preambula fidei, els fonaments racionals de la fe, i t autonomia prpia: No veig per qu lexplicaci de les paraules del Filsof t res a veure amb la doctrina de la fe (Resp. de art. XLII, a. 33 [n. 806]).

Per tant, la teologia no substitueix la teologia: Hi ha veritats que superen la tots els poders de la ra humana, per exemple, que Du s u i tri. Hi ha altres veritats a les quals podem arribar a travs de la ra natural, per exemple, que Du existeix, que Du s u, i altres de semblants (SG: Giovani Reale-Dario Altiseri, p. 482). Ara b, la teologia s una instncia crtica per a la filosofia, perqu la fe orienta la ra.

En tot cas, hi ha un corpus filosfic, fruit de lexercici de la ra, que no es pot ignorar i que ha estat utilitzat pel pensament cristi, i lhome i el mn, malgrat la seva radical dependncia de Du, tenen una autonomia sobre la qual sha de reflexionar amb els instruments de la pura ra.

Sant Toms: la fe que no renuncia a la ra 35

DU NO S EVIDENT: CAL FER-LO PATENT

De Du, no en podem saber all que s, sin noms all que no s, i quina relaci sost amb ell tota la resta (STh I, q. 3): Du no pot esser objecte dapropiaci i per tant queda fora tot fonamentalisme teolgic. En aquest sentit, Toms fa un exercici de teologia negativa.

La ra s una de les vies per fer patent Du i no sols la revelaci positiva; s un optimisme epistemolgic, que valora la intelligncia humana enfront de la pura fe.

DU DEIXA RASTRES DE LA SEVA PRESNCIA EN EL MN: LES VIES

El fonament de les vies s que a aquest Du, que no s evident, se lha de trobar mitjanant els seus efectes en el mn, encara que Ell sigui el fonament de tot. Per aix, Toms no vacilla a utilitzar alguns elements de la cosmologia aristotlica, encara que el valor probatori dels arguments s dndole metafsica.

La via del canvi o del moviment: ens consta pels sentits que hi ha ssers daquest mn que es mouen, per tot el que es mou s mogut per un altre, i com una srie infinita de causes s impossible, hem dadmetre lexistncia dun primer motor no mogut per un altre, dimmbil. I aquest primer motor immbil s Du.

La via de la causalitat eficient: ens consta lexistncia de causes eficients que no poden ser causa de si mateixes, ja que per a aix haurien dhaver existit abans dexistir, i aix s impossible. Endems, tampoc podem admetre una srie infinita de causes eficients, de manera que ha dexistir una primera causa eficient incausada. I aquesta causa incausada s Du.

La via de la contingncia: hi ha ssers que comencen a existir i que moren, s a dir, que no sn necessaris; si tots els ssers fossin contingents, no nexistiria cap, per tanmateix existeixen, i per aix que han de tenir, doncs, la seva causa en un primer sser necessari, ja que una srie causal infinita dssers contingents s impossible. I aquest sser necessari s Du.

La via dels graus de perfecci: observam diferents graus de perfecci en els ssers daquest mn (bondat, bellesa...) i aix implica lexistncia dun model respecte del qual establim la comparaci, un sser ptim, mximament vertader, un sser suprem. I aquest sser suprem s Du.

La via de la finalitat: observam que ssers inorgnics actuen amb una finalitat, per, en no tenir coneixement i intelligncia, noms poden tendir a una finalitat si sn dirigits per un sser intelligent. Per tant, hi ha dhaver un sser summament intelligent que ordena


totes les coses naturals dirigint-les cap a la seva finalitat. I aquest sser intelligent s Du.

CONCLUSI: ENS HEM DATURAR DE PENSAR (PHILOSOPHIA PERENNIS) O SANT TOMS S SOBRETOT UN GUIA SUGGERENT?

Val la pena escoltar un home que, durant segles, ha estat considerat la base del pensament cristi, i un home que, endems, ha mostrat una confiana tan gran en la potencialitat de la ra humana, aix s, en un mn que ens sembla tan estrany com lEdat Mitjana: les nostres qestions i les nostres qestions teolgiques no eren les seves (Pesch). Per no podem pensar que el cristianisme comena avui i que podem arrabassar alegrement les nostres arrels.

Per aix, s illusori i histricament fals que Toms hagi ja previst lactual problemtica entre fe i ra i molt menys que ja nhagi apuntat les solucions, com pretenia un antic professor meu, ja que hi ha moltes coses noves baix del nostre sol.

Ramon Llull i la cincia: un

instrument per conixer Du

Maribel Ripoll


Resum: Devers lany 1274 Ramon Llull redactava la primera versi de la seva coneguda Art. Sorgida amb lafany apologtic de convertir infidels, ben prest es convert en una potent eina per demostrar la fe i, alhora, per unificar en una de sola les cincies del moment. En el present treball sanalitza, duna banda, la gnesi daquesta Art arran de la idea que la va generar i que va canviar el mn propi de Ramon Llull, i de laltra, sesmenten aquells mecanismes que Llull gener per escampar-la entre tots els pblics possibles.

amon Llull abast tots els mbits del saber del moment (potser a excepci de la msica): va escriure tractats especfics sobre medicina, astronomia, geometria, lgica, filosofia natural per no des de la perspectiva escolstica i universitria del moment, sin com a assimilaci del catleg del saber que un laic sense formaci reglada podia arribar a dominar. Partint del fet que Llull mateix definia el terme cincia com a habit del enteniment en

R

Ripoll, M. (2016). Ramon Llull i la cincia: un instrument per conixer Du. In: Ginard, A.; Vicens, D. i Pons, G.X. (eds.). Idees que van canviar el mn. Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 22; 37-52. SHNB - UIB. ISBN 978-84-608-9162-8.


lo qual lenteniment sta san. E la rah es perqu enteniment per entendre se repose, e per ignorancia es en treball,1 cal cercar loriginalitat lulliana en la manera darticular aquest coneixement, que don com a resultat la famosa i complexa Art, amb figures i lletres que ens la fan tmer per que fou concebuda amb una finalitat molt concreta. Aqu no explicarem el funcionament de lArt, cosa que sobrepassaria amb escreix lespai atorgat.2 Ens limitarem a veure com va sorgir aquesta idea i com es va transformar en una eina metodolgica per assolir uns objectius clarament delimitats. Considerat per alguns com a precedent de la informtica moderna, veurem quina va ser la gran idea que va canviar el seu mn.

EL PUNT DE PARTIDA: LA GNESI DE LART

Conta la histria que un ciutad de Mallorques nascut a lilla cap al 1232, pels volts de la trentena danys (per tant cap al 1262-63), i en unes circumstncies un poc peculiars, es convertia a la penitncia: el Crist crucificat se li apareixia al llarg de cinc vespres consecutius, durant lestona que el nostre personatge componia un poema a una dama que, naturalment com marquen els cnons de lesttica provenal, no era la seva esposa. Aquest episodi el colp de tal manera que el protagonista es reconvert a la fe i deix de banda tot el que fins aleshores havia marcat la seva trajectria vital: decid fer-se contemplatiu i deix Blanca Picany (lesposa, amb qui shavia casat el 1257) i els fills (almanco en coneixem dos, Domingo i Magdalena). No els abandon radicalment, com sovint sha considerat: deix la situaci ben arreglada perqu ning pats econmicament i, fins i tot, al testament de 1313 lleg una quantitat de doblers als fills.3

Coneixem aquesta histria grcies a la Vida coetnia, la biografia que Llull mateix dict als monjos de la cartoixa de Vauvert (Pars) cap all al 1311.4 Davant daquelles aparicions, repetides consecutivament, va reflexionar sobre qu podia significar aquella endemesa. Diu la biografia que:

[] lestmul de la conscincia li dictava que nostre senyor Du Jesucrist no volia altra cosa sin que, abandonant el mn, totalment sentregs al seu servei. I com fos que daltra part es consider si mateix indigne de servir-lo, atesa la vida que fins aquell dia havia seguit, estigu molt angoixat durant tota aquella nit, pregant a nostre senyor que lillumins (Ensenyat 2004: 21)

1 Definici de la Lgica Nova, DDL 268. Llull tamb defineix el terme en la Doctrina pueril i al Llibre dintenci.2 Per a un estudi aprofundit sobre lArt vegeu Bonner (2012).3 Cf. Hillgarth (2001).4 Cf. Ensenyat (2004).

Ramon Llull i la cincia: un instrument per conixer Du 39

Qu t a veure tota aquesta histria daparicions visionries amb les idees que van canviar el mn? Doncs molt, moltssim, perqu aquest relat, que a ulls dara ens pot semblar fins un punt llegendari o anecdtic, s el bess per entendre la vida i lobra que a partir daquell moment desenvolup el savi medieval. I s que des daleshores en Llull va fer de Du el cen

idees que van canviar el món

Documents