[ Bloc I ]

1. > Introducció. De l’origen de la filosofia a Plató

2 > L’intrèpid Plató

3 > El savi Aristòtil

4 > El pensament hel·lenístic i la ciència alexandrina

5 > El pensament medieval entre la filosofia i la religió

I. Filosofia antiga i medievalNaturalesa, coneixement i ésser humà en el pensament grec i medieval

Cronologia de la filosofia antiga i medieval

DATAESDEVENIMENTS

Filosofia Política Cultura

Segle VII aC625-546 Tales de Milet610-547 Anaximandre

Colonització grega Escultura: kuros o Apol·losarcaics

Segle VI aC

585-524 Anaxímenes575-495 Pitàgores550-(?) Teano de Crotona544-483 Heràclit540-470 Parmènides500-428 Anaxàgores(?) Diòtima

590 Reformes de Soló a Atenes509 Neix la república romana

525-456 Èsquil

Segle V aC

484-421 Empèdocles470 Neix Sòcrates460-370 Demòcrit:

teoria atomista428 Neix Plató

492-429 Pèricles490-448 Guerres mèdiques

entre Atenes i Pèrsia:Marató i Salamina

431-404 Guerra del Peloponès

495-406 Sòfocles480-406 Eurípides460-399 Tucídides447-432 Construcció del

Partenó: Fídies i Policlet

444-385 Aristòfanes, comediant

Segle IV aC

399 Judici i mort de Sòcrates387 Plató funda l’Acadèmia384 Neix Aristòtil370-415 Hipàtia d’Alexandria347 Mort de Plató346-300 Hipàrquia de Tràcia341 Neix Epicur336 Aristòtil funda el Liceu322 Mort d’Aristòtil306 Epicur funda el Jardí300 Zenó funda la Stoa

359-336 Regnat de Filip II de Macedònia

336-323 Regnat d’Alexandre el Gran de Macedònia

332 Fundació d’Alexandria a Egipte

310-230 Aristarc de Samos,astrònom: hipòtesiheliocèntrica

Segle III aC

272 Mort d’Epicur 264-146 Guerres Púniques 300 Els elements d’Euclides287-212 Arquimedes284 Fundació de la Biblioteca

d’Alexandria

Segle I aC98-50 Lucreci 30 Roma conquereix Egipte

27 Octavi August: inici del’Imperi romà

4 Naixement de Jesús

Segle I dC

4 aC-65 dC Sèneca20-50 Filó d’Alexandria50-125 Epictet

14 Mort d’August; a Romagoverna la dinastia Clàudia

64 Incendi de Roma. Neró.

10-70(?) Heró d’Alexandria79 El Vesuvi sepulta Pompeia

i Herculà80 Inauguració del Colosseu,

a Roma

Segle II dC121-180 Marc Aureli150-215 Climent d’Alexandria185-224 Sext Empíric

117-138 Adrià, emperador de Roma

168 Mort de Ptolemeu,astrònom, geògraf i matemàtic grec

Segle III dC205-270 Plotí241 Mani funda el

maniqueisme

212 Caracal·la atorga ciutada-nia romana a tots els súb-dits de l’Imperi romà

Els primers cristians prediquenla doctrina de Jesús malgrat les persecucions

[ Bloc I ]

DATAESDEVENIMENTS

Filosofia Política Cultura

Segle IV dC354-430 Agustí d’Hipona 313 Edicte de Milà: llibertat

religiosa325 Concili de Nicea: es

defineix el credo

Segle V dC

409 Sueus, vàndals i alans penetren a Hispània

410 Els visigots saquegen Roma

476 Fi de l’Imperi romàd’Occident

460 El budisme s’estén per laXina

Segle VI dC

524 Boeci escriu La conso-lació de la filosofia

529 Tanquen l’Acadèmiad’Atenes

554 Els visigots fan de Toledola seva capital

570-632 Profeta Mahoma

Segle VII dC697 Destrucció de Cartago 618-907 Dinastia Tang a la

Xina: porcellana

Segle VIII

711 Inici de la conquesta dela Península ibèrica pelsàrabs

771 Renaixement carolingi

Segle IX810-877 Joan EscotEriúgena: inici del pensamentmedieval a les Illes britàniques

800-814 Regnat de Carlemany,emperador d’Occident

Inici de l’art preromànic

Segle XCreació dels comtats catalans 930 Neix la polifonia

Segle XI

1033-1109 Sant Anselm1098-1179 Hildegarda de

Bingen

1025 Fundació del monestir deMontserrat

Esclat de l’art romànic1094 Construcció de Sant

Marc, a Venècia

Segle XII

1126-1198 Averrois, comen-tarista d’Aristòtil

Inici de les croades a TerraSanta

1180 Creació de la Universitatde París

Segle XIII

1200-1280 Albert Magne1225-1274 Tomàs d’Aquino1235-1315 Ramon Llull

1221-1284 Alfons el savi, rei de Castella i Lleó

1208-1276 Jaume I el con-queridor: conquesta de Mallorca, Eivissa i el País Valencià

1271 Marco Polo viatja a la Xina

1209 Francesc d’Assís fundal’orde religiós dels fran-ciscans

1214 Creació de la Universitatd’Oxford

1298 Inici de la construcció dela catedral de Barcelona

1265-1321 Dant

Segle XIV

1290-1349 Guillem d’Occamnominalistad’Oxford

1339-1453 Guerra dels Cent Anys

1348-1350 Pesta Negra

1304-1374 Petrarca1311-1321 Dant escriu La Di-

vina Comèdia1320 Inici de la construcció

de Santa Maria del Mar,a Barcelona

Encetem una història de la filosofia occidental. Lafilosofia no es pot ensenyar com altres disciplinesque presenten resultats d’investigacions que han fetcientífics o estudiosos. Els temes dels quals tracta lafilosofia, el coneixement, la bondat, la bellesa, lapolítica, el sentit de la vida humana, etc., no tenenuna versió definitiva. Cal repensar-los constantmenti cada generació té diferents perspectives des de lesquals els interroga. Filosofar és pensar per unmateix sobre les qüestions importants de la vidahumana, i no es pot fer en solitari. Els qui ens hanprecedit i han pensat sobre aquestes qüestions ensdonen un cop de mà i ens poden servir per confor-mar la nostra pròpia idea. La filosofia no és, doncs,un conjunt de receptes tancades, sinó un diàlegobert, entre els distints pensadors de diferents èpo-ques i nosaltres mateixos a l’hora de posicionar-nos.

A l’inici del segle VI aC, a causa de profundestransformacions de caràcter econòmic, social i cul-tural (les polis gregues van créixer, el comerç esrevifà, aparegué la moneda, s’exploraren terres mésenllà dels propis límits, etc.), algunes persones quevivien a l’entorn del Mediterrani oriental, a les cos-tes de Grècia i de l’Àsia Menor, van tenir la necessitati el coratge de substituir els mites per explicacionsraonables i universals. Aquest és el començament dela història del pensament occidental que fa unesforç per racionalitzar i comprendre el sentit del’ésser humà i de l’univers.

Aquest llarg període de la història de la filosofiaestà segmentat en el llibre en diferents apartats icomença amb una unitat introductòria que va desdels primers pensadors fins a la figura de Sòcrates.Després hi ha quatre unitats més en les quals es pre-senten les doctrines més rellevants del pensamentfilosòfic des que fou desplegat pels grecs, la sevacontinuació medieval, fins a arribar al llindar del’Europa clàssica i moderna, a l’inici del període queanomenem Renaixement.

La unitat d’aquest període és ben justificable,perquè, d’una banda, les relacions entre la filosofiagrega i el cristianisme van ser estretíssimes, ja queel cristianisme en bona part va assimilar i adaptar

les doctrines gregues que pervivien en el marc del’Imperi romà; per tant, ens trobem amb un universconceptual molt semblant. I, de l’altra, quan es pro-dueix el trencament amb aquest món, en el segleXIV, hi ha una crítica en bloc: es volen superaraquestes dues aportacions.

S’estudiarà a partir d’un text expositiu que vaenllaçant, de manera dialèctica i progressiva, lesidees i els conceptes amb els noms dels protagonistesprincipals d’aquest període. A més, tens l’ajut delstextos dels mateixos filòsofs i d’algunes interpreta-cions modernes que en fan més fàcil la comprensió.

Al mateix temps et proposem activitats que etrecomanem de dur a terme, perquè t’ajudaran apreparar-te per reflexionar. Alguna vegada aquestespropostes et provocaran inquietud o potserimpaciència; això t’hauria d’estimular a prosseguirtreballant sobre aquest període, que és, de fet,l’aventura intel·lectual més gran de l’ésser humà: elpensament.

En aquest primer bloc presentem les idees queconfiguren part de la nostra mentalitat actual.Podem dir que aquests segles que van del VII aC alXIV o XV dC ens han fet com som, ens han propor-cionat una manera d’entendre el món i una manerad’expressar aquesta comprensió. Hi ha tres gransfites cabdals en aquest període de la història: elsgrecs, els romans i el cristianisme. Els grecs vandonar la primera empenta i el punt de partida:vocabulari, conceptes, mètodes i resultats de lahistòria del pensament. Vivim de les seves rendes:els mots com ara cosmos, diàleg, democràcia, física,política, etc. van néixer allà i no han parat de fer-segrans. Roma ens ha llegat moltes institucions,algunes de les quals són continuació de les del móngrec, però el dret romà va ser una conquesta nova,que ha deixat una petjada profunda en la nostramanera d’entendre el món i en les relacions entre elshumans. La tercera influència és el cristianisme, queens ha procurat una relació tensa i fecunda perpoder conciliar la raó i la fe, i que en aquesta etapaque estudiarem té un paper fonamental a l’horad’explicar el nostre present.

Introducció

[ Unitat 1 ]

13

A l’entorn de la Mediterrània, a les costes de la Grècia actual i de l’ÀsiaMenor o de la Turquia actual, es consolidà un món que, malgrat lesdiferències entre els diferents col·lectius i les diversitats econòmiques,religioses, polítiques, etc., compartia una mateixa cultura. D’una banda,la llengua els permetia una comunicació fluida i gràcies a aquest fet par-ticipaven d’una literatura i unes tradicions orals comunes; de l’altra, elsunia una certa solidaritat política davant les incursions dels bàrbars. Perals grecs, el terme bàrbar era sinònim de «gent que parla de maneraestranya»; els qui no parlaven grec, per tant, els siris o els egipcis –queposseïen elevades civilitzacions–, també eren considerats bàrbars segonsels grecs. Els grans educadors del poble grec havien estat els poetes, quehavien deixat la seva empremta en la mentalitat dels grecs tant en elrecord de la guerra de Troia com en el conjunt dels déus i alguns ritualsreligiosos i profans que els unien i que els feien sentir poble. Les gransfestes panatenaiques dedicades a la deessa Atena, protectora de la ciutatd’Atenes, i els Jocs Olímpics n’eren un bon exemple.

Guió

Del mite al logosDel mite……al logos

Els primers pensadors anomenats presocràticsTales, Anaximandre,Anaxímenes Els pitagòricsHeràclit i ParmènidesEmpèdocles, Anaxàgores,Demòcrit

La sofísticaEls sofistes

SòcratesSòcrates, el personatge i el filòsofNomés sé que no sé resEl diàleg com a mètodePer ser bona persona cal raonarLa mort de SòcratesEls deixebles de Sòcrates

Dones filòsofes: Teano deCrotona

Pel·lícula: El món de Sofia

Textos

1. Introducció. De l’origende la filosofia a Plató

>> >>

14

1. > Del mite al logos1.1. > Del mite...

El mite era una narració o un conjunt de narracions fabuloses que inten-tava explicar el món, l’origen de l’home i la creació del poble o de la ciu-tat a la qual aquest pertanyia. Com en moltes cultures antigues, els grecss’explicaven el món i els successos mitjançant relats o històries que es vantransmetre gràcies a educadors i poetes com ara Homer i Hesíode. Lanarració mítica, amb els seus recursos poètics, conservava per al poble elsrecords dels avantpassats i els relacionava amb les forces còsmiques odirectament amb les generacions dels déus. El fundador de la ciutat eraordinàriament un heroi, fill d’un ésser diví i d’un pare o una mare mortal.El mite vinculava el ciutadà amb el món de la divinitat.

En la narració mítica, la creació del món era descrita com una lluitaentre entitats personificades, i la fundació del poble o de la ciutat s’esdeve-nia per mitjà de fets memorables de personat-ges extraordinaris, situats en un temps inicialprestigiós i llunyà. En el mite es divinitzaventota mena de forces naturals (vents, pluges,llamps, tempestes, erupcions volcàniques, rius,fonts, boscos, etc.) i tot s’esdevenia de maneramés o menys arbitrària, sovint en perjudici del’ésser humà. El mite servia també per recor-dar als humans les seves limitacions. Comptati debatut, la lliçó final del mite és que l’ésserhumà no pot lliurar-se a cap excés.

Una mentalitat conformada pel mitedesembocava forçosament en la creença en di-vinitats plurals i contrastades. Les diversesdivinitats eren identificades amb les forcesnaturals, i així la naturalesa adquiria un caràc-ter diví, basat en la pluralitat de manifesta-cions divines. I encara que s’admetés quealguns déus fossin més poderosos que altres,es tendia naturalment a pensar en les realitatsdel món i de la vida com una sèrie de dominisseparats. L’accés i el control de cadascun d’a-quests depenia de la bona voluntat de la divi-nitat que el presidia. El món s’escapava, doncs,del domini de l’ésser humà. Més encara,aquest no tenia accés a la idea d’un món. Hihavia diversos mons en els quals convivienmolts déus. El límit entre la divinitat i el mónencara no havia estat ni tan sols dibuixat.

Escultura de Posidó –déu del mar perals grecs– que es conserva al MuseuArqueològic d’Atenes.

[ Unitat 1 ]

1.2. > ... al logos

El pensament racional i la ciència van néixer quan l’ésser humà se centràen la seva pròpia raó per indagar les causes de les coses. Quan aquest vaser plenament conscient que l’única font de coneixement veritable era laseva intel·ligència, va néixer el filòsof! L’humà del neolític, que sembravallavors i domesticava animals, tenia un saber empíric. En canvi, el filòsofaspira a un saber teòric, vàlid arreu i per sempre, que coincideix amb laveritat.

És ben cert que l’ésser humà reflexiona des de molt abans de l’apari-ció dels grecs, però també ho és que les idees anteriors a la filosofia gregano han tingut la transcendència d’un cos doctrinal col·lectiu i objectiva-ble, transmès d’una generació a l’altra, d’un segle a un altre, d’una èpocaa una altra. En tot el discurs filosòfic i científic actual s’hi pot rastrejarfàcilment el substrat del primer pensament, l’originari, que és el grec.

Què pensa el filòsof grec quan abandona la manera de pensar mítica?Pensa en un saber que sigui innegable. Què busca el filòsof quan pensaal marge del mite i de les opinions corrents? El filòsof busca un saber quesigui vàlid, que no depengui de modes, de creences locals, d’opinions ode costums; un saber que, de cap manera, no pugui ésser negat.

De la veritat, en grec se’n diu alétheia, paraula que significa ‘no-ocul-tació, desvelament’, i, per tant, equival a fer manifest quelcom que roma-nia ocult. Ara bé, per al filòsof grec, veritat i saber innegable són elmateix. La gran revolució de la filosofia més primitiva és el descobrimentque, més enllà de mites i creences, hi ha veritats que, de cap manera, nopoden ser negades; és la sorpresa d’adonar-se que el mite, l’opinió, la cre-ença són veritats a mitges, veritats que canvien segons el lloc i el temps,veritats que poden ser discutides. La filosofia neix amb la sorpresa que hiha un tipus de veritat diferent, una veritat que no és discutible, que és

necessàriament veritable.L’actitud, doncs, és radicalment dife-

rent d’abans, com a mínim en dos aspectes:

– Es pregunten per la totalitat de lescoses, no pels fets petits i quotidians.

– Busquen els principis últims de la rea-litat, van al fons de la qüestió, més enllàdels sentits.

Buscaven allò que és universal i neces-sari, recerca que no ha deixat de preocupari d’ocupar els humans des d’aleshores.

15

El pas del mite al logos consisteix a poder veureuna natura desmitificada, sense que actuï segonsles ordres de suposats déus.

Sentits

Pluralitat

Canvi

El que sembla

Raó

Unitat

Permanència

El que és

16

2. > Els primers pensadors anomenats presocràticsEn substituir les narracions mitològiques per una idea racional del món,els primers pensadors van formular teories sobre l’origen del món, del’home i de la societat o estat. Es tracta de teories racionals, perquè inten-taven d’explicar el món sense recórrer a la lluita entre elements divins,sinó proposant el predomini d’algunes realitats físiques sobre les altres.Aquesta manera de pensar es resumeix en el concepte grec de physis, queen els seus orígens significava al mateix temps ‘el principi, el desplega-ment i el resultat del procés mitjançant el qual una cosa es constitueix ies destrueix’, és a dir, apareix i desapareix.

La reflexió és una predisposició natural en l’ésser humà.

Mapa que representa els llocs geogràfics on va sorgir el pensamentanomenat presocràtic.

mile

ssis

plur

alis

tes

Filòsofs Primers principis

TalesAnaximandreAnaxímenes

AiguaÀpeironAire

Els pitagòrics El nombre

HeràclitParmènides

Foc-logosÉsser

EmpèdoclesAnaxàgoresDemòcrit

Els 4 elementsLlavors/NousÀtoms

Esquema dels primers pensadors

[ Unitat 1 ]

Els primers filòsofs van especular sobre quin podia ser l’element comúal tot. Determinar quin era l’element unificador del tot és el mateix queassenyalar el principi del qual les coses provenen i aquell en el qual es dis-solen.

2.1. > Tales, Anaximandre, Anaxímenes

Per Tales de Milet (s. VI aC) l’element que unifica totes les coses és allòhumit. Efectivament, l’aigua és l’element que pot existir en estat sòlid,líquid i gasós. En la vida animal la generació i la nutrició es verifiquengràcies a elements humits, el semen, etc. Per tant, és l’element originaride totes les coses i aquell en el qual totes es poden dissoldre.

Anaximandre (s. VI aC) va observar amb encert que les coses d’a-quest món es presenten en forma de contraris: humit-sec, calor-fredor,dia-nit, guerra-pau, vida-mort. El dia mor en engendrar la nit, la qual, endesaparèixer, torna a engendrar el dia. Nit i dia són les cares d’una matei-xa cosa –el temps en abstracte–, en la qual la contrarietat dia-nit desapa-reix. Ara bé, el temps, indiferent a la nit i al dia, ni comença ni acaba,perquè és il·limitat, infinit. Per tant, l’infinit o àpeiron i allò no determinatha de ser el principi i la resolució de totes les coses.

Anaxímenes (s. VI aC) va intentar indicar com l’infinit i l’il·limitat estransformen en cada cosa concreta i originen l’esdevenir del món. Peraixò va especular sobre la condensació i la rarefacció de l’aire, pres en elsentit arcaic d’esperit vital. Quan l’aire s’enrareix i es torna subtil, origi-na allò més immaterial i energètic: el foc. Quan es condensa, origina lesaigües i la terra, és a dir, els elements més pesants i materials. L’aire oesperit és la cosa més subtil, perquè és vida i intel·ligència. D’aquestamanera, té l’aptitud d’ordenar i de governar el món.

2.2. > Els pitagòrics

Els pitagòrics van formar una escola o confraternitat que sota el mestrat-ge inicial de Pitàgores (Samos, VI aC-Crotona, inicis V aC) tenien unestil de vida comunitari que incloïa l’activitat filosòfica en les seves tas-ques. A causa de la vinculació entre els membres i d’un cert secretismeque practicaven, és molt difícil de destriar quines idees foren les originà-ries de Pitàgores i quines les dels seus seguidors.

El punt de partida és que el món, el cosmos, es basa en una certa pro-porció matemàtica: tot està regulat per les quantitats i les relacions entreaquestes. Cal tenir en compte que, per als grecs, els nombres no erenentitats abstractes, sinó punts que anaven formant figures. El 10, perexemple, era el nombre sagrat i perfecte (tetraktys). Els pitagòrics vangaudir d’una gran influència i l’escola va tenir una llarga vida.

17

Segons Pitàgores, el món està regulatper lleis numèriques.

El tetraktys, el nombre 10, era sagrat i perfecte per als grecs perquèformava un triangle equilàter.

18

2.3. > Heràclit i Parmènides

La tradició ha oposat Heràclit a Parmènides com a representants de duesmaneres de plantejar la qüestió del moviment: mentre Heràclit seria elfilòsof del moviment, Parmènides proclamaria la immobilitat o de l’ésser.

Heràclit (544-483 aC)

Ensenyà que el que existeix és precisament el contrast de cada cosa ambel conjunt de totes les altres. La diferència, l’oposició de cada cosa a totesles altres és la llei de la concordança, de l’harmonia i de la unitat de totes lescoses. L’esdevenir del món manifesta que cada cosa es converteix en el seucontrari: el dia en la nit, la nit en el dia. No poden ser l’un sense l’altre:són el mateix. Les aigües d’un riu flueixen sempre, però el riu és constant.Només la intel·ligència humana té la propietat de descobrir que cadacosa no és res més que una fase de la lluita i oposició entre els contraris.La llei del món és la conversió de cada cosa en el seu contrari: allò calentes refreda, allò fred s’escalfa. La naturalesa deixa entreveure la seva uni-tat més profunda quan l’amaga i la dissimula en l’explosió de la diversitati en l’oposició de les coses entre si. Heràclit descobreix que el món amagala contrarietat. Tot passa (panta rei). Tot en el sentit de totalitat, de totesles coses que són i existeixen, i passen: flueixen, canvien, es mouen.Compara la força de la physis amb el foc.

Parmènides (540-470 aC)

El pensament de Parmènides des de l’antiguitat es contraposa ald’Heràclit ja que manté la immobilitat de l’ésser. Es tracta de l’oposicióradical de l’ésser i el no-ésser. La identitat de les coses rau en l’ésser: Tot és.I l’ésser es contraposa al no-ésser. Totes les coses es troben aplegades en launitat de l’ésser, contra la qual el no-ésser no pot res. De la unitat del totno se’n pot separar cap de les seves parts, perquè el tot és i, per separar-se’n, les parts haurien de deixar justament d’ésser i haurien de no-ésser.L’opinió diu: «és o no és», però la veritat és que no ésser és impossible.Pròpiament parlant, doncs, no hi ha devenir, en el sentit que alguna cosadeixi d’ésser. El devenir, per tant, és una pura il·lusió. El món és l’esferacompacta i immòbil de l’ésser.

Des del començament, doncs, la filosofia consisteix en la recerca dequelcom essencialment problemàtic. Tal com mostren les aportacionsdels presocràtics, la veritat de la filosofia es contraposa a la veritat de l’ex-periència i de l’opinió comuna dels homes. Ni Heràclit ni Parmènides novan negar l’experiència comuna dels homes. Es van limitar a oposar-hi laveritat de la raó, que veu unitat en la contrarietat, i que nega la pluralitati el canvi, en la mesura que, enfrontat al no-ésser, l’ésser és immutable iabsolut.

Per tant, el primer resultat de la filosofia és que s’arriba a la contrapo-sició de la raó i de l’experiència. Les coses no són tal com semblen o de la

La mobilitat universal que preconitzava Heràclit representa la unitat de contraris.

La tradició va oposar les ideesde Parmènides a les d’Heràclit tot i que en algun sentit eren complementàries.

[ Unitat 1 ]

manera que creiem que se’ns presenten. D’alguna manera, la intuïció deltot i de la seva unitat, la consciència de l’oposició radical que hi ha entrel’ésser i el no-ésser constitueixen una sorpresa tan gran com adonar-se queaquestes dades de la raó no són compartides per gairebé ningú. La filoso-fia descobreix al mateix temps que les coses no són tal com semblen i queno ens semblen el que són. El món esdevé així més complicat i es compli-ca, també, la nostra forma de conèixer-lo. A partir del naixement de la filo-sofia l’home estableix una nova relació amb el món i amb ell mateix, moltmés rica, però també molt més problemàtica que qualsevol de les ante-riors, quan els mites i els ritus li oferien algunes seguretats. En comptesde viure en la seguretat, el filòsof comença a viure en la perplexitat.

Els sentits perceben alguna cosa: una alteració, una diferència, unmoviment. La raó no pot admetre fàcilment que quelcom passi del no-ésser a l’ésser, perquè res no pot provenir de l’absoluta inanitat del no-res. Aquesta és la paradoxa que originarà tot el procés de la filosofia.

2.4. > Empèdocles, Anaxàgores, Demòcrit

Les teories d’Heràclit i Parmènides van ser molt discutides. Tres filòsofsdel segle V aC van intentar de sortir dels esculls paradoxals on haviaencallat la filosofia. Per això se’ls ha anomenat pluralistes.

Per tal de conciliar la unitat i la varietat del cosmos, Empèdocles(484-421 aC) proposava de considerar els quatre elements que en aque-lla època eren considerats bàsics –terra, aigua, aire, foc– com quatrearrels que s’enfondien en la invisible unitat de la naturalesa o de l’ésser.La naturalesa i l’ésser són concebuts com el lloc de l’harmonia del tot.Tots els ens són constituïts per fragments visibles dels quatre elements,barrejats i combinats entre ells, que es mouen impulsats per dues forcesprimordials contraposades: l’amor, que uneix, i la discòrdia, que separa.Gràcies a l’atracció i la conjunció amorosa, els ens apareixen i es multi-pliquen; per la lluita que causa entre ells la discòrdia, els ens desaparei-xen i s’autoseleccionen. L’ésser humà és capaç de conèixer el cosmos i elsseus elements, perquè ell mateix és fet de tals elements.

Anaxàgores (500-428 aC) pensava la naturalesa com una mescla, endosis variables, de partícules infinitament divisibles dels elements, quemogudes a partir d’un remolí originari i regides per una intel·ligència divi-na generaven els diferents fenòmens naturals que hi ha en el món.

Aquestes partícules són materials –els quatre elements– i responen,també, a les qualitats de tot el que es manifesta en el cosmos, tant si ésvisible com si roman ocult. Foren anomenades homeomeries, expressióque significa ‘parts semblants’.

Demòcrit d’Abdera (460-370 aC) va sintetitzar tota la primera pro-blemàtica filosòfica amb la seva teoria de l’àtom. El món és compost perunes partícules homogènies no divisibles (àtom: ‘indivisible’). Tot allò que és

19

> Temes per al diàleg

• Quan les coses canvien, diemque una cosa passa a ser unaaltra cosa?

• Quan una cosa canvia, significaque res passa a ser quelcom?

• Quan morim, passem de seralguna cosa a no ser res?

• Quan mirem a l’entorn, veiemalguna cosa o no veiem res?

• Quan pensem, pensem en algu-na cosa o pensem en res?

• Pensem que a l’univers les cosescanvien de l’ésser al no-ésser?

20

material o immaterial és format per nuvolets d’à-toms que es formen i es dispersen incessantment.Tot i que es combinen entre si, els àtoms estan sepa-rats per espais buits on no hi ha res, i en el si delsquals es mouen, s’apleguen i es dispersen. Els àtomssón infinits, com també ho són els mons que podenoriginar.

Demòcrit fisicalitza l’ésser: suposa que tot és for-mat per àtoms qualitativament iguals, que només esdiferencien per la mida i la figura. A més, atorga unacerta entitat al no-res, al buit d’ésser: el buit relacio-na els àtoms entre si. El no-res és ja quasi algunacosa: escenari, marc, medi on es desenvolupa l’aven-tura cega de l’àtom.

Uns canvis de perspectiva tan radicals mostrenque la filosofia més arcaica treballava amb tota menade materials: coneixements físics, biològics, matemà-tics, lògics i metafísics. Parlar de la unitat dels con-traris, de l’harmonia invisible dels quatre elements,de l’oposició radical entre ésser i no-ésser constitueixun ordre de preocupacions no gaire diferent del queinclou aquesta pregunta, que també es van formularaquells especuladors subtils: «Per què, quan menjo pollastre, el pollastrees converteix en mi en carn humana i, en canvi, jo no em converteixo enpollastre?»

Avui distingim amb claredat un problema biològic d’un de filosòfic,però al començament ni era ni podia ser així. La filosofia va donar mol-tes voltes a les paradoxes més radicals, abans de capacitar-se per distin-gir els diversos dominis científics. Però es va arribar a un tal resultat grà-cies a la radicalitat i a la profunditat del punt de partida.

1.1. Relaciona cada filòsof presocràtic amb el que creia que era el principi de l’univers. Per què van idear principis diferents?

1.Tales2. Anaximandre3. Anaxímenes4. Demòcrit5. Anaxàgores6. Empèdocles7. Parmènides8. Heràclit

Activitats

• Tot és producte dels quatre elements.• Tot és aigua.• Tot és indeterminat.• Tot és aire.• Tot és immutable.• Tot es troba en canvi incessant.• Sements, infinites sements.• Tot són àtoms.

Demòcrit va ser el primer a imaginarque la matèria és composta de petitselements indivisibles que ell va anomenar àtoms. En la fotografia,Demòcrit pintat per Josep de Ribera i Cucó, Lo Spagnoletto.

[ Unitat 1 ]

3. > La sofística

L’educació grega antiga es basava en la introducció progressiva dels jovesen el món dels adults, i pretenia obtenir la major excel·lència en tots elscamps possibles, sense especialitzar-se en cap d’aquests. Aquest fou l’i-deal aristocràtic de l’educació. Amb l’adveniment de la societat democrà-tica, l’educació va prendre altres orientacions: calia fer arribar la instruc-ció, com a mínim en els seus graus més elementals, a tots els ciutadanslliures. A més, en la societat democràtica hi tenien un paper essencial elslíders polítics i aquests governaven les masses populars gràcies als seusdots de persuasió.

El ciutadà que volia arribar a manar havia de dominar, primer, l’art dela paraula i havia de tenir els coneixements indispensables per al bongovern de l’estat. Apareixen aleshores a Grècia els sofistes, professionalsde l’educació, que introdueixen una novetat que encara és vigent actual-ment: l’educació organitzada en escoles.

Els sofistes volien formar l’home públic, perquè governés de la millormanera possible. Aquesta actitud ja comportava una crítica a la societattradicional, aristocràtica o oligàrquica, que governava segons determi-nats codis considerats immutables. Els sofistes proposen un tipus dereflexió innovadora: ja no es preocupen tant com abans del cosmos i dela naturalesa, sinó que es fixen més en la ciutat, la polis i en l’home coma ésser social. Per a ells, la societat és convencional i lliure, no natural inecessària, i es governa mitjançant normes que cal anar inventant i pro-mulgant al llarg dels anys i dels segles, fins que cauen en desús i són subs-tituïdes per unes altres. Una tal facultat normativa de la societat és autò-noma, no depèn de cap poder humà o diví superior, perquè és essencial-ment humana, ben a l’inrevés de les lleis que governen el món físic, fixesi immutables, completament al marge de les convencions i fins i tot deles conveniències humanes, perquè s’originen immediatament en la natu-ralesa.

21

En quin sentit aquesta imatge encaixaamb el text?

22

Aquests professionals de l’educació, inventors de l’escola, s’especialit-zaren ordinàriament en les tècniques del discurs convincent, i això elsduia a no menystenir cap element que fos útil per comunicar alguna cosaimpactant, de manera que l’auditori, fins i tot el més poc intel·ligent delsassistents, en quedés tocat. Aquests professors feien cursos de culturageneral, i hi barrejaven coneixements científics, matemàtics i geomètrics,astronòmics, històrics, sociològics i de teoria jurídica.

3. 1. > Els sofistes

El nou sistema democràtic se sustentava enla participació ciutadana i, per tant, les per-sones eren convidades a intervenir en lesdiscussions i a argumentar les seves posi-cions. Per això calia capacitat d’expressió idomini de l’argumentació. L’educació tradi-cional, que incloïa música, rítmica i gimnàs-tica, resultava minsa i insuficient. Calia agu-desa dialèctica per convèncer. El llinatge iels antics valors havien deixat pas al lideratge

Neguen un primer principi

No hi ha un ésser substancial i permanent,substrat del canvi.

Fenomenisme L’aparença és l’única forma de ser real.

Subjectivisme L’ésser humà és l’únic criteri de veritat dels judicis.

Sensisme L’experiència és l’única font de coneixement.

Escepticisme No hi ha veritats universals:tot pot ser a l’hora vertader i fals.

Convencionalisme La societat no és un fet natural,sinó resultat d’un pacte o conveni.

Positivisme Les lleis jurídiques i morals han estatdictades pels éssers humans.

Relativisme

Realitat

Coneixement

Societat

Les normes socials depenen decada societat i de cada època històrica.

Característiques fonamentals dels sofistes

Segons Protàgores, un dels grans sofistes, l’ésser humà és la mesura de totes lescoses.

[ Unitat 1 ]

polític i guanyava aquell qui sabia captivar les masses amb discursos benestructurats, amb bons exemples i amb capacitat de persuasió. Calia subs-tituir el guerrer i l’heroi per l’orador.

Els sofistes eren mestres de retòrica que ajudaven a construir discur-sos, rèpliques i arguments. Algun d’aquests eren persones molt cultes, ialtres, uns simples mags de la paraula, hàbils i fal·laços. Com que moltsd’ells no eren atenesos i no tenien béns, cobraven pel seu ensenyament iaixò els va donar l’estatus de mestres.

Malgrat els detractors que va tenir la sofística, entre els quals podemesmentar Sòcrates, els sofistes van ser capaços d’obrir l’horitzó mentaldels grecs, van convertir l’ésser humà en centre d’interès, plantejarenqüestions fonamentals de llenguatge que van desembocar en la lògica,van institucionalitzar l’ensenyament, predicaren la igualtat entre elshumans i proposaren un cert relativisme: «presentar com a més forta laraó més feble».

23

Podem dir que els sofistes van ser els primers professionals de l’ensenyament.

>> Si prenem com a criteri laguerra del Peloponès, podem dirque els sofistes habituals al’Atenes de l’època foren:

Alguns d’aquests noms ens crida-ran l’atenció, perquè són els pro-tagonistes, juntament ambSòcrates, dels diàlegs de Plató.

>> La paraula sofista al principi tenia un caràcter pòsitiu: l’arrel sof (desofia, ‘sapiència’) designava l’expert, i ser sofista volia dir ‘posseir unsconeixements profunds en un tema determinat’, però després de Sòcrates vaadquirir un sentit pejoratiu de mercenari o xerraire inconsistent.

Protàgores d’Abdera Gòrgies de LeontínoiPròdic de Queos Hípies d’Elis

Abans de la guerra

Trasímac Càl·licles Antifont Críties

Després de la guerra

1.2. Tria algun d’aquests sofistes i ressegueix la seva biografia i elseu ensenyament.

Activitats

4. > Sòcrates

Marc històric

Després de les guerres contra Pèrsia i les victòries de Marató, Platea iSalamina, Atenes es va convertir en la capdavantera d’una poderosa con-federació política: la Lliga de Delos. Més de 400 ciutats es van unir sotael lideratge d’Atenes, que esdevingué el centre de la vida cultural i comer-cial de Grècia, i van formar una comunitat d’interessos polítics. Aquestaèpoca d’esplendor ha passat a la història com l’era de Pèricles i es caracte-ritzà per l’augment d’espectacles populars, processons i festivals, per laconstrucció de nous edificis, per la protecció de totes les arts, pel canvi dementalitat que va introduir la paga als soldats i a tots els qui treballaven pelbé comú i per l’inici de la valoració del treball manual.

Plutarc explicà que a Grècia cap jove benestant no hauria volgut serFídies o Policlet*, ja que «els grecs apreciaven els perfums i els colors,però, en canvi, consideraven obrers innobles els perfumistes i els coloristes».

En aquesta segona meitat del segle V aC, l’art arribà a un dels seuscims més gloriosos, i es va produir un gran capgirament de les mentali-tats. Pèricles va donar forma a l’ideal democràtic, motiu pel qual va tenirmolts enemics dins i fora d’Atenes. Esparta, veient que Atenes esdeveniaforta i preveient que podia ser un perill, li declarà la guerra.

Pèricles no la va poder evitar, però el vertader culpable de la derrotaatenesa no va ser l’exèrcit espartà, sinó la pesta, que es va escampar dinsdels murs d’Atenes i que va causar també la mort de Pèricles l’any 429 aC.

Amb Pèricles, Atenes esdevingué el centre de la cultura grega.

Biografia

Fill d’un escultor i una llevadora, Sòcrates va néixer a Atenes. No sabemgairebé res de la seva joventut ni de la seva educació, però cal suposarque va ser la d’un jove d’una família mitjanament benestant que va apren-dre música i gimnàstica.

Era un bon ciutadà, complia els seus deures i participà en la guerra delPeloponès com a hoplita*, però no volia entrar activament en política.

Després de la guerra, en un moment de confusió, les tradicions per-deren valor i la fe en els déus va disminuir. Aleshores Sòcrates es va ferressò d’aquests canvis i per intentar evitar la caiguda dels valors tradicio-nals, contraposà al luxe i als vicis, fruit de la prosperitat comercial, unavida austera. Solia passar-se el dia a la plaça parlant i fent preguntes alsqui li donaven conversa, i deixava ben clar que el seu tarannà era ben

Sobre l’autor

> Vocabulari

Fídies i Policlet foren els dosescultors grecs més importants.Fídies (490 aC-432 aC) eraconsiderat el millor escultorgrec clàssic i, segons alguns, elmillor de tots els temps. Va dis-senyar les estàtues de la deessaAtena al Partenó d’Atenes i la colossal estàtua de Zeus aOlímpia. Policlet (vers 480 aC-410 aC) va ser un altre escultorfamós del món grec, conegutprincipalment pels seus treballs en bronze. Hoplita. Soldat de l’exèrcit grecque solia dur armes pesants:escut, cuirassa de metall o decuir revestit amb metall, elm,llança, espasa.

Sòcrates (470 aC-399 aC).

24

[ Unitat 1 ]

4.1 > Sòcrates, el personatge i el filòsof

Sòcrates fou una persona de carn i ossos, però també un personatge queamb els anys es va anar convertint en llegenda, probablement no sola-ment per l’enorme significat del seu pensament, sinó pel testimoniatgede la seva mort.

Vist de prop, Sòcrates podia semblar un sofista com qualsevol altre, i així ho van considerar alguns contemporanis que el van titllar de xerrai-re i xarlatà. Però deixebles seus com ara Xenofont o Plató en van donaruna altra visió més positiva. I Aristòtil, més endavant, també en va parlaramb discreció i el va presentar com un pensador preocupat pel coneixe-ment.

diferent del dels sofistes, ja que no cobrava pel seuensenyament i no feia discursos, sinó que dialogava.

Tot i que no volia fer de mestre, va tenir molts deixe-bles, però també, per la seva actitud crítica, va fer-semolts enemics. Aristòfanes el va ridiculitzar com el pit-jor dels sofistes en la comèdia Els núvols.

Quan tenia setanta anys, fou condemnat a mort pelgovern oligàrquic d’Atenes acusat d’impietat. Va accep-tar el veredicte injust per obediència a les lleis i va esde-venir d’aquesta manera el primer màrtir de la filosofia.

Sòcrates no va escriure mai res. En sabem algunacosa pels historiadors de l’època i pels diàlegs de Plató,que el va fer el seu protagonista, tot i que és difícil dedestriar el pensament de Sòcrates del de Plató.

25

> Anècdota

Habilitat dels sofistes

Protàgores cobrava molt perles classes que feia i una vegadava acceptar un estudiant pobreque volia ser jutge, amb la con-dició que pagués una part encomençar els estudis i l’altraquan hagués guanyat el primerplet. Acabats els estudis, el noino va acceptar cap treball dejutge. Protàgores el va deman-dar i l’estudiant va refusar elsarguments de Protàgores dient:

–Si tu, Protàgores, guanyes el plet,no t’hauré de pagar i si el guanyojo, aleshores, per manament judi-cial, tampoc no t’hauré de pagar.

I Protàgores va replicar:–Res d’això. Si jo guanyo elplet, m’hauràs de pagar permanament judicial, però si elguanyes tu, segons el nostreacord, també l’hauràs de pagar.

P. GONZÁLEZ:Filosofía para bufones

Diferències entre Sòcrates i els sofistes

Sòcrates Sofistes

Mètode Diàleg Retòrica

Ideal FelicitatÈtica

ÈxitPolítica

Coneixement InteriorConcepte o definicióVeritat

ExteriorOratòriaRelativisme

Ensenyament A les places i carrersGratuït

InstitucionalitzatDe pagament

Ceràmica grega decorada amb la imatge d’un hoplita.

26

Contraposant-se a l’actitud elitista dels primers filòsofs, els sofistestenien la pretensió de vendre el saber a tothom qui els el volgués pagar.Sòcrates, en canvi, va obrir una etapa decisiva en rebutjar que el saberconsisteix en un conjunt d’ensenyaments susceptibles de ser escrits,transmesos i, menys encara, venuts. Segons Plató, Sòcrates és el crític dela sofística, ja que en rebutja els trets essencials: l’escepticisme i el relati-visme.

4.2. > Només sé que no sé res

L’oracle de Delfos havia manifestat que Sòcrates era l’home més savi delmón. Intentant de comprendre què havia volgut dir l’oracle, Sòcrates vacomençar a interrogar polítics, poetes, artesans i comerciants, per tal dedescobrir algú més savi que ell. Es va adonar aleshores que els seus inter-locutors pretenien saber molt més del que realment sabien. Val a dir queno sabien res, i estaven convençuts del contrari. Sòcrates va arribar a laconclusió que l’oracle havia volgut significar que el més savi entre tots elshomes seria aquell que sabés que no sap, d’aquí la famosa dita: «Noméssé que no sé res.»

Segons els socràtics, el filòsof no té res a dir, no ha d’ensenyar res alsseus deixebles, no és el dipositari d’uns continguts culturals o científicsque es puguin transmetre com qui transmet una herència o un ofici pràc-tic. El filòsof és més aviat aquell que interroga el seu interlocutor, fentveure que vol aprendre d’ell, quan en realitat intenta ajudar-lo a adonar-se que no sap res d’allò que creu que sap.

Aquesta actitud té un sentit doble:D’una banda, suposa que el saber i la veritat no poden ser elaborats

de manera artificial, amb fórmules o comprimits, sinó que han d’engen-drar-se en cada individu a través d’un esforç personal imprescindible, quearribarà a transformar-lo. El filòsof no pot fer res més que ajudar el dei-xeble, amb preguntes orientadores, a arrencar de dintre seu la veritat queestà com impresa en la seva ànima. Sòcrates rebutja el saber vanitós, acu-mulatiu i de simple memòria, perquè la seva preocupació fonamental ésque l’individu sigui d’una vegada conscient d’ell mateix, del problemaessencial que ell és per a ell mateix.

De l’altra banda, criticar i minimitzar el saber que els sofistes creuenque posseeixen només és una etapa transitòria en el mètode socràtic.Sòcrates ajuda el seu interlocutor a ser conscient de les seves contradic-cions personals i discursives, el porta a dubtar d’ell mateix, el convençque no sap res de res. A partir d’aquest moment, despullat d’un saberaparent que només li serveix per autoenganyar-se, l’individu s’interrogaper allò que és, no per allò que sap. D’on ve la capacitat humana percreure que sabem alguna cosa, quan en realitat no sabem res de cert? Quisóc jo? Què puc saber? Què haig de fer?

> Temes per al diàleg

• Aspectes positius i negatiusdels sofistes.

• Són raonables les crítiques deSòcrates?

• Com devia ser la convivència aAtenes amb tants antagonismes?

• Sòcrates és un savi o un provo-cador?

• Qui assumiria la figura delsofista en la societat actual?

• Saps d’algun personatge públicque adopti la posició socràtica?

[ Unitat 1 ]

4.3. > El diàleg com a mètode

El coneixement humà no ve donat, s’ha de conquerir, calavançar cautelosament i assegurar cada troballa. Sò-crates usa el diàleg com a eina per aprendre, i aquest dià-leg es construeix a partir de dos moviments: la ironia i lamaièutica.

El primer moment, la ironia, representa una posiciónegativa, serveix per criticar les opinions corrents. Els dià-legs que mantenia Sòcrates amb els seus conciutadanscomençaven buscant alguna definició sobre aspectes relle-vants: la pietat, la valentia, la bondat, la bellesa, etc. Perexemple: «Tu que has estat general dels exèrcits, em podries

dir en què consisteix la valentia?» El general intentava explicar-se i mit-jançant un hàbil interrogatori. Sòcrates el duia a contradir-se. Quan l’inter-locutor se n’adonava, aleshores Sòcrates l’ajudava a reconstruir la seva defi-nició partint d’exemples o casos coneguts. Així comença la reconstrucció o maièutica, que consisteix a fer de llevadora, com diu el mateix Sòcratesen el Teetet de Plató: «El meu art maièutic s’assembla en quasi tot al de lesllevadores, però es diferencia en el fet que s’exerceix en homes i no pas endones i afecta les ànimes i no pas els cossos. El més important del meu artés la capacitat de discernir completament si l’ànima del jove engendra fan-tasmes i mentides o bé allò que és fecund i vertader.»

Els casos individuals i puntuals, quan tenen aspectes comuns que espoden reconèixer, esdevenen el punt de partida per a un coneixementuniversal i no sols particular.

La filosofia esdevé així la possibilitat de trobar conceptes, i lluny de lesdefinicions estancades, es tracta que cadascú relacioni el que sap perso-nalment i el que és vàlid per a tots. Pensar és establir un diàleg que tran-siti pel camí entre el desconeixement i el saber.

27

Però jo no he estat mai mestre de ningú; si algú desitja sentir el que dic o veureel que faig, a ningú no m’he refusat, sigui jove, sigui vell, ni tampoc sóc d’a-quells que parlen quan hom els paga i si no se’ls paga no, ans estic a la dispo-sició tant del pobre com del ric per ser preguntat, i qui vol pot respondre i escol-tar el que dic. I si algú dels oients es torna bo o no, és cosa de la qual no forajust de fer-me responsable, no havent promès mai a ningú cap mena d’ensenya-ment ni havent donat cap mena de lliçó. I si algú diu que ha après de mi i m’haescoltat en particular alguna cosa que no hagin alhora escoltat els altres, tin-gueu entès que no diu la veritat.

PLATÓ: Apologia de Sòcrates

1. Explica breument la idea princi-pal del text.2. Explica el concepte de saviesaque es desprèn d’aquest text.3. Quina vigència creus que pottenir actualment aquest discurs?

Apologia de Sòcrates

Per Sòcrates, el paper del mestre ésajudar a donar a llum els pensamentsi les idees.

28

4.4. > Per ser bona persona cal raonar

Com els sofistes, Sòcrates estava més preocupat per l’ésser humà i pelseu lloc dins la societat, que no pas per les forces de la natura. Uns pocssegles després, Ciceró, un orador romà, va dir de Sòcrates que «va ferbaixar la filosofia del cel a la terra, la va portar a les ciutats, la va intro-duir als homes, i la va forçar a pensar sobre la vida, l’ètica, el bé i el mal».El més important per a Sòcrates no serà definir en què consisteix el bémoral, sinó saber si realment es fa allò que es considera just i bo. Aquestsaber mai no es posseeix plenament. Ha de ser qüestionat constantment.

Com a ciutadà, Sòcrates va posar especial voluntat a sotmetre’s a leslleis de l’estat, fins i tot quan eren injustes, com a prova de la veritat dela seva actitud filosòfica i del valor absolut de la intenció moral. I això elva portar a la mort, després d’un procés que va acceptar com un deure.L’ús de la raó té una finalitat d’ordre moral, per això es parla d’intel·lec-tualisme moral. Quan Sòcrates ha demostrat al seu interlocutor queningú no sap allò que creu saber, la vergonya i el desassossec que s’em-paren de la víctima del diàleg socràtic són tan punyents que l’obliguen al’examen de consciència.

Sembla que Sòcrates tenia la convicció que en cada home hi ha undesig innat del bé. Segons ensenyava Sòcrates, ningú no és dolent perpròpia voluntat. Si l’home comet el mal moral, és perquè no actua enbenefici propi. El mal moral de la humanitat és, primer de tot, l’efected’un error. El filòsof ha d’ajudar els altres a comprendre la causa delserrors morals, que no és altra causa que el desconeixement del veritablebé de l’home. Si l’home conegués el seu bé, se sentiria arrossegat a prac-ticar-lo constantment. Sòcrates pretén, doncs, ensenyar el coneixement il’amor al bé.

Aristòtil atribueix a Sòcrates el mèrit d’haver descobert la universali-tat del concepte. Per mitjà del diàleg pretén arribar al que és universal inecessari, vol construir una veritable ciència moral.

4.5. > La mort de Sòcrates

Sòcrates va encarnar el tipus ideal de filòsof de tots els temps, aquell l’o-bra filosòfica del qual ocupa tant la seva vida com la seva mort. Aquest ésel gran llegat de Sòcrates: la coherència i la rectitud. Acusat d’impietat, vavoler morir obeint les normes –per bé que injustes– de la seva ciutat, perdonar exemple. Amb Sòcrates la filosofia baixà de les grans especulacionscosmològiques cap a allò quotidià i envaí la vida ordinària de les personesde tots els temps. Sense banalitzar-la gens, ben al contrari, Sòcrates vademostrar que en tota situació, en tot temps i en tota circumstància, entot el que s’esdevé i en tot el que l’ésser humà fa, hi ha la possibilitat deprocedir filosòficament: perseguint allò que és més just i millor.

Mort de Sòcrates, de Jacques-LouisDavid.

> Anècdota

Ironia socràtica

Sòcrates fou famós pel seumètode dialèctic en el qual laironia tenia un paper especial.

Quan Sòcrates fou condemnat a mort, la seva dona, Xantipa,plorava desconsoladament quei-xant-se de la injustícia que haviencomès els jutges. I Sòcrates li vapreguntar:

–Hauries preferit que em mates-sin amb justícia?

P. GONZÁLEZ:Filosofía para bufones

[ Unitat 1 ]

4.6. > Els deixebles de Sòcrates

Els seguidors de Sòcrates, impressionats per la mort del mestre, van dei-xar de banda les qüestions relacionades amb la natura i el coneixement,i s’ocuparen de l’ètica i de com procurar-se una vida millor. Entre elsdiversos deixebles hi va haver certa rivalitat i antagonisme. Podem dirque hi hagué quatre grans escoles; la més gran va ser la de Plató, que veu-rem en la propera unitat, i tres més que tenen un cert interès perquèalgunes de les seves idees ressorgiran amb força en l’època hel·lenística.

Els cínics

Creada per Antístenes, duu el nom del lloc on es reunien, el Kinosarges,‘el gos àgil’. Entenien la filosofia com un camí per arribar a la felicitat iaquest era un camí que menava a l’autonomia personal. Pensaven quenomés serien autònoms si no tenien necessitats. És a dir, valoraven l’aus-teritat pura. Es consideraven cosmopolites, menyspreaven les conven-cions socials i buscaven la felicitat en la manca de necessitats. Proposavenl’abandó dels béns perquè la vida social és artificial i calia retornar a lanatura i viure sense lligams. El cínic més conegut fou Diògenes deSínope, de qui es diu que vivia dins una bóta i trastocava els valors tradi-

29

I si a mi després d’això em diguéssiu: «Sòcrates, nosaltres no volem creureAnitos, sinó que t’absolem, però amb la condició que no passaràs el temps enaquesta mena de proves ni cercaràs la veritat; i si ets agafat fent alguna d’a-questes coses, moriràs», si vosaltres, com dic, em poséssiu aquesta condició, jous diria: «Jo, atenesos, us tinc respecte i us estimo, però vull creure més aviat eldéu que vosaltres, i mentre respiraré i mentre em serà possible estigueu segursque no deixaré de filosofar i de fer-vos recomanacions i d’ensenyar-vos i de par-lar a aquell que m’escauré a trobar d’entre vosaltres, dient-li, com tinc per cos-tum: “Oh tu, bon amic, que ets atenès, ciutadà de la ciutat més gran i més ano-menada per la saviesa i per la força, ¿no t’avergonyeixes d’ocupar-te de la for-tuna per veure com se’t farà el més grossa possible, i de la glòria i de l’honor, ien canvi, del seny i de la veritat i de l’ànima, de veure com esdevindran millors,no te n’ocupes ni hi penses?’’» I si algun de vosaltres m’ho nega i diu que se n’o-cupa, no el deixaré pas anar de seguida i me n’aniré, sinó que li faré pregun-tes i l’examinaré i l’investigaré, i si em sembla que no està en possessió de la vir-tut, però diu que la posseeix, li faré retrets que atribueixi tan poc valor a lescoses que en tenen molt i s’estimi tant les coses que en tenen poc. Així ho faréamb joves i amb vells, amb aquell que trobaré, estranger o de la ciutat, més,però, amb els de la ciutat, perquè em sou més pròxims per la sang. Car sapi-gueu bé que m’ho mana el déu; i jo penso que no hi ha per a la ciutat cap bémés gran que aquest servei meu al déu.

PLATÓ: Apologia

1. Qui parla?2. A què es dedica, o quina activi-tat o tasca realitza?3. On passa l’acció que narra eltext?4. De què creus que es defensaSòcrates?5. Quin tipus de personatge esdibuixa en aquest fragment del’Apologia?

Apologia de Sòcrates

Diògenes de Sínope.

cionals: «Oposo a la fortuna, el valor, a la llei, la natura i a la passió, la raó.»Més que un gran sistema de pensament, els cínics representaven un movi-ment contestatari, agressiu i provocador. Van influir en els estoics.

Els cirenaics

Liderada per Aristip, de Cirene (ciutat grega ubicada a l’actual Libia)els cirenaics buscaven la felicitat en el plaer i en el fet de viure al dia.Identifiquen la felicitat amb el plaer corporal o sensible i s’oposen aldolor. El savi, però, ha de ser amo de si mateix. Diu Aristip: «El plaer ésun vent suau, el dolor és una tempesta, la vida de cada dia és un estadiintermedi semblant a la bonança.» El bé és el plaer i el dolor és el mal.El que cal és aconseguir el màxim plaer sense caure en l’esclavitud delssentits. Són els precedents dels epicuris.

Els megàrics

Euclides de Mègara –no és el matemàtic d’Alexandria que estudiaremmés endavant– va intentar conciliar la seva formació socràtica amb lesteories de Parmènides. Els megàrics eren més teòrics que els anteriors ivan revalorar la dialèctica. S’interessaren per la lògica i sobretot per certsjocs de paraules i les paradoxes com ara: «Tens allò que no has perdut.No has perdut res, per tant, no tens res.» Tant és així que van ser mes-tres en argumentacions i plantejaren una colla de paradoxes semànti-ques, com la famosa del mentider. Una altra tesi megàrica molt influentva ser la negació del que és possible, perquè afirmaven que només es potparlar del ser actual, ja que sobre el que és possible o futur no és possi-ble enunciar res. Són els antecedents dels escèptics.

> Anècdota

La paradoxa del mentider

Un deixeble d’Euclides deMègara, fundador de l’escolad’aquest nom, Eubúlides deMilet (segle IV aC), continuà la preocupació per la lògica i el llenguatge i proposà diver-ses paradoxes que mostraven lesdebilitats de les nostres preten-sions d’afirmar amb seguretat.La més coneguda és la parado-xa del mentider. Suposem quejo ara afirmo: «menteixo», i totseguit em pregunto per la veri-tat o per la mentida de la mevaafirmació. Què n’obtinc? Duespossibilitats paradoxals:

a) Si quan ho afirmo, menteixo,aleshores no menteixo.b) Si quan ho afirmo, no men-teixo, aleshores menteixo.

30

Nom autor

Lloc/regió o país

Època

Influències rebudes

…

Critica

… … …

Temes tractats Influeix en

Fitxa del filòsof

1.3. Emplena la fitxa següent sobre Sòcrates:

Activitats

FOTOAspectes de l’autor que m’han cridat l’atenció

Teano de Crotona

Les filòsofes més antigues de les quals tenim notícia pertanyen al cercledels pitagòrics. I aquest és el cas de Teano, una de les més representa-tives.

Va néixer a la colònia grega de Crotona, al sud d’Itàlia (a partir del’any 550 aC). Era filla de Miló, un protector de Pitàgores. Ella mateixaen freqüentà l’escola i fou deixeble de Pitàgores, amb el qual es va casar.Els pitagòrics creien en la reencarnació i en la repetició cíclica dels esde-veniments i es dedicaven a l’estudi de la matemàtica.

Era partidària d’una vida mesurada i prudent i buscava comprendremillor l’ànima humana –els pitagòrics consideraven que era immortal i que es reencarnava després de la mort. També suggeria que l’estudi dela música i el cultiu de les matemàtiques eren camins per millorar.

De Teano es conserven alguns fragments de cartes i d’una obra ano-menada Sobre la pietat, un estudi sobre el nombre des de la perspectivapitagòrica. També se li atribueixen molts altres tractats de filosofia,matemàtiques i medicina i un sobre la secció àuria*.

Quan Pitàgores va morir, ella va dirigir la comunitat i, amb l’ajuda deles seves dues filles, va difondre la doctrina pitagòrica per tot Grècia i Egipte. Se sap que tingué moltes alumnes i algunes d’aquestes tambépodrien figurar en una història de la filosofia en clau femenina.

>> He sentit dir que els grecscreien que Pitàgores havia ditque tot havia estat engendrat pelnombre. Però aquesta afirmacióens confon: com ens podem ima-ginar que les coses que no existei-xen poden engendrar? I és que nova dir que totes les coses naixiendel nombre, sinó que tot estavaformat d’acord amb el nombre, jaque en aquest és on resideix l’or-dre essencial, i les mateixes cosespoden ser anomenades primeres,segones, i així successivament,només quan participen d’aquestordre.

TEANO DE CROTONA:Sobre la pietat

> Vocabulari

Secció àuria o proporció divinaés la relació que guarden duesquantitats a i b si entre el totali el segment més gran hi ha lamateixa relació que entre elsegment més gran i el segmentmés petit, o, en altres paraules,si el tot és al segment més granigual que el més gran és al seg-ment petit.

Dones filòsofes

31

[ Unitat 1 ]

Baix relleu de Teano: alguns estudiosos atribueixen aquesta imatge a la representació de Teano de Crotona.

Per a Leonardo da Vinci, la secció àuriaprodueix una impressió d’harmonia insuperable.

FITXA TÈCNICA

Títol original: Sofia verden

Director: Erik Gustavson

Guió: Petter Skavlan i Erik Gustavson. Basada en la novel·la del mateix nom de Jostein Gaarder

Fotografia: Jordan Cronenweth

Director de fotografia: Kjell Vassdal

Música: Randall Meyers

País: Noruega

Any: 1999

Durada: 110 min

Pel·lícula

RESUM

Parteix d’una petita trama d’intriga per acostar-nos aalguns moments i personatges de la història de lafilosofia. Sofia és una noieta noruega de 14 anys. Elseu pare és mariner i ella viu sola, amb la seva mare,en una bona casa. Un dia, en tornar de l’escola, repuna carta a nom seu i suposa que és del seu pare,però no és així. La carta conté una pregunta: «Quiets?» I més tard en rep una altra que pregunta: «D’onve el món?» I a partir d’aleshores la seva vida canvia,perquè està pendent de les cartes que li van arribant.

Les preguntes que li plantegen les cartes encai-xen amb les seves preocupacions adolescents i se liobre un món per a la reflexió i el coneixement.

Amb l’ajut del seu professor de filosofia s’endinsaen el món de la història del pensament i junts traves-sen l’espai i el temps i viuen aventures que els portena descobrir alguns autors o èpoques clau de la histò-ria de la filosofia.

FRAGMENT DEL LLIBRE

Per filosofia entenem la nova manera de pensar que vasorgir a Grècia 600 anys aC, aproximadament. Finsaleshores, la gent només havia trobat resposta a les preguntes en algunes religions. Aquestes explicacionses van transmetre de generació en generació per mitjà delsmites. Un mite és una història sobre déus que preténexplicar per què la vida és com és [...].

Probablement has sentit a parlar de Thor i del seumartell. Abans que el cristianisme arribés a Noruega, lagent creia que Thor viatjava pel cel en un carro tirat per

dos bocs. Quan sacsejava el seu martell, hi havia llampsi trons. La paraula llamp, en noruec (thorden), signifi-ca ‘el bram de Thor’.

Quan hi ha llamps i trons, també plou i això era vitalper als agricultors víkings. D’aquesta manera, adoravenThor com el déu de la fertilitat.

És a dir, l’explicació mitològica de la pluja era queThor sacsejava el seu martell. I quan plovia, els campss’omplien de cereals.

JOSTEIN GAARDER:El món de Sofia

Intèrprets

Silje StorsteinThomas von BrömssenAndrine SaetherBjorn Floberg

Personatges

SofiaAlberto KnoxMare de SofiaMajor Albert Knag

EL MÓN DE SOFIA

32

[ Unitat 1 ]

33

ELS GRANS TEMES DE LA PEL·LÍCULA

La pel·lícula, com hem dit, no segueix fidelment lanovel·la. Evidentment, tractar més de 25 segles d’his-tòria en menys de dues hores no és possible, ni tam-poc ho és posar en solfa les més de 660 pàgines queté la novel·la; però sí que permet fer-ne unes quantespinzellades.

El film comença parlant dels mites, que l’autorexemplifica amb Thor, el déu escandinau de la tem-pesta, el tro i el llamp. Passem per l’antiga Grècia, perl’Edat Mitjana, pel Renaixement i la Revolució Fran-cesa, fins que arribem als temps moderns. En cadauna d’aquestes etapes s’hi presenten personatges rela-cionats, com ara Sòcrates, Shakespeare, Leonardo daVinci, Copèrnic, Gutenberg, Descartes, Robespierre,Rousseau, Kierkegaard, Nietzsche, Hegel...

Tot i que la pel·lícula és més una galeria de perso-natges històrics que no pas de continguts temàtics,les ambientacions d’època estan molt aconseguides i poden ajudar a situar algunes coordenades.

DEL LLIBRE A LA PEL·LÍCULA

La pel·lícula es basa en el llibre del mateix nom deJostein Gaarder que va ser un èxit mundial. Traduïdaa més de quaranta-quatre llengües, és un dels llibresmés llegits dels darrers anys. De forma novel·lada i apartir d’una trama d’intriga que passa per diversosmoments de la història del pensament, s’organitza unguió que mostra algunes de les idees que ha aportatla filosofia en la comprensió del món.

De fet, és una història de la filosofia assaonadaamb un xic d’aventura que mostra com alguns con-ceptes han anat evolucionant al llarg del temps.

La novel·la es va convertir en pel·lícula i també ensèrie per a TV. Mentre que en el llibre la filosofiacorrespon al 70 % i la ficció, al 30 %, tant en lapel·lícula com en la sèrie televisiva aquestes propor-cions es capgiren. L’excusa és que calia fer la històriamés àgil i entretinguda.

Així doncs, ens trobem amb un material que nosatisfarà els lectors i estudiosos de la història de lafilosofia, però que pot servir molt bé com a introduc-ció i panoràmica per fer-se una idea de l’evolució delpensament occidental.

ACTIVITATS: MIRAR, BUSCAR, ETC.

1. Mira la pel·lícula tota sencera un dia i, a mesura queavanci el curs, torna a veure els fragments de les èpo-ques que estiguis estudiant: Edat Mitjana, Renaixement, etc.

2. En petits grups, repartiu-vos els episodis de la pel·lí-cula, busqueu el seu equivalent en el llibre i anoteu-neles diferències.

ALTRES PEL·LÍCULES

– Les aventures d’Ulisses. FRANCO ROSSI (1968).Versió cinematogràfica de l’Odissea d’Homer que resul-ta una bona introducció al món mitològic dels grecs.

– L’odissea. ANDREI KONXALOVSKI (1997). Versióactualitzada de l’Odissea. Amb bons efectes especialsi amb una sensibilitat més actual, presenta algunsdels episodis de l’obra original.

– Sòcrates. ROBERTO ROSSELLINI (1970).Producció per a la TV italiana que ens introdueix enel món de la sofística i de la sensibilitat socràtica.

Textos

1.> Com descriu la seva tasca, Sòcrates?

2.> Quines conseqüències té aquest art que exercita Sòcrates? Pensa algun exemple actual en què pogués tenir vigència: a l’escola, a casa, etc.

3.> Podries trobar una analogia millor per explicar el mestratge de Sòcrates?

> La maièutica

SÒCRATES: A veure, minyó rialler, ¿no has sentit a dir que sóc fill d’una llevadora anomenadaFenareta, ben noble i imponent?

TEETET: Sí, ho he sentit.

SÒCRATES: El meu art de la maièutica es practicaamb els homes i no pas amb les dones, i tendeix,a més a més, a provocar el part en les ànimes i noen els cossos. L’atracció més gran d’aquest art ésque permet experimentar en tota circumstància siés una imatge falsa, fecunda i vertadera, la queengendra la intel·ligència del jove. A mi em suc-ceeix en això el mateix que a les llevadores: nosóc capaç d’engendrar la saviesa, i d’aquí l’acu-sació que m’han fet molts que dedico el meutemps a interrogar els altres sense que jo mateixem descobreixi en cap cosa, per no tenir cap savie-

sa, acusació que resulta vertadera. Mes la causaindubtable és aquesta: la divinitat m’obliga aaquest menester amb el meu proïsme, però a mim’impedeix engendrar. Jo mateix, doncs, no sócsavi en res, ni és en el meu poder o en el de lameva ànima fer cap descobriment. Els que s’a-tansen fins a mi semblen a primer cop d’ull unsignorants acabats, encara que després tots ells,un cop el nostre tracte és més assidu, i per aixóconsegüentment la divinitat els és més favorable,progressen amb meravellosa facilitat, tant alsseus ulls com a ulls dels altres. Resulta evident,no obstant això, que res no han après de mi i que, al contrari, troben i infanten en si matei-xos aquests nombrosos i bells pensaments.

PLATÓ:Teetet, 150 d

1.> Qui són per a Aristòtil els primers filòsofs?

2.> Quines són les matèries a partir de les quals totes les coses existeixen?

3.> Hi ha alguna lògica en el text o és que els primers filòsofs deien coses sense sentit?

> Els principis

La majoria dels primers filòsofs van entendre com aprincipis aquells que es donen sota la forma de lamatèria; ja que afirmen que l’element i principi pri-mer de totes les coses és aquell a partir del qual totesles coses existeixen i [totes les coses] arriben per pri-mera vegada a l’ésser i en ell acaben per convertir-sequan es corrompen, malgrat que la substància sub-sisteix però canvien els seus accidents; perquè talnaturalesa es conserva sempre [...] ja que és necessa-ri que hi hagi alguna substància natural, una o múl-

tiple, de la qual neixin les altres, mentre aquesta [lasubstància] es conserva. No tots els filòsofs deien el mateix sobre el nombre il’espècie d’aquest principi; Tales, que fou qui iniciàaquesta filosofia, digué que era l’aigua, i per això vadir que la Terra se sosté sobre l’aigua. Potser va arri-bar a aquesta conclusió en observar que totes lescoses són humides i que l’escalfor es produeix i esmanté en la humitat.

ARISTÒTIL: Metafísica, A 3, 983 b 6

34 www.espaibarcanova.cat