homenatge a josep gudiol ricart
DESCRIPTION
Celebrat el 25 d'octubre de 2010; inclou les ponències.TRANSCRIPT
1
2
Índex
Articles
Elocució realitzada per un estudiant de la Universitat de Barcelona: Acte d'homenatge a 5
l'historiador de l'art Josep Gudiol i Ricart
Guillem Cañameras.
Conèixer Josep Gudiol des de la veu dels seus deixebles 6
Esther Alsina
Documentació inèdita al fons de l'Arxiu Mas. Institut Amatller d'Art Hispànic 11
Isabel Felguera
Ponències
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart 24
Eulàlia Gudiol
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart 25
Miquel Ylla
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart 26
Pau Verrie
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart 27
Montserrat Blanch
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart 28
Francesc Arraiza
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart 29
Jose Milicua
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart 30
Carme Farré
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart 31
Francesc Fontbona
3
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart 32
Nuria De Dalmases
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart 33
Antoni Jose Pitarch
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart 34
Guillem Cañameras
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart 35
Mia Alsina
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart 36
Lourdes San Jose
4
Elocució realitzada per un
estudiant de la Universitat de Barcelona
Guillem Cañameras
El meu nom és Guillem Cañameras i sóc, encara, estudiant d’últim curs d’Història de l’Art a la
Universitat de Barcelona.
En primer lloc, voldria expressar la meva emoció i gratitud pel fet de poder participar en el marc
d’aquest acte al costat de personalitats tan destacades a la vida de Josep Gudiol i Ricart i del món de
l’Art Catal{.
També voldria testimoniar el nostre agraïment a la família Gudiol per la seva amabilitat i calidesa,
(especialment a l’Eul{lia) per permetre’ns investigar a l’arxiu de Josep Gudiol i Ricart, i també a
l’Institut Amatller i al seu director Santiago Alcolea pel seu generós suport a la nostra tasca de recerca.
Em dirigeixo a tots vostès en nom d’un grup d’estudiants, impulsat per la doctora Immaculada Socias
de la Universitat de Barcelona. Actualment alguns delsmembres d’aquest grup estem investigant a
l’arxiu Mas, uns altres estem treballant en torn de la figura de l’antiquari i col·leccionista Celestin
Dupont, mentre que uns altres, com jo mateix, tenim com objectiu prioritari estudiar i vindicar la
cabdal figura de Josep Gudiol i Ricart.
Vull manifestar aquí el sentiment d’admiració que m’ha produït conèixer la seva contribució com
historiador de l’art, però també com a persona, una persona profundament apassionada i posseïdor
d’una inesgotable energia, qualitats que el van portar a participar en multitud d’activitats, com v{ren
ser per exemple, la dedicada al salvament del patrimoni artístic a Catalunya durant la Guerra Civil, a
escriure una impressionant bibliografia i a mantenir importants contactes internacionals amb
destacats historiadors de l’art, com Walter S. Cook, Chandler R. Post o Henri Focillon.
En aquest sentit potser una de les millors lliçons que ens pot proporcionar Josep Gudiol i Ricart és la
de la seva àmplia visió de futur i la seva consciència internacional. Una concepció del món que més
enllà de convertir-lo en una persona avançada als seu temps, resulta d’una gran actualitat i molt
5
adequada a la nostra realitat i al nostre món, on cada vegada més les relacions internacionals i la
transversalitat del coneixement són i seran molt importants.
Per tot plegat, la figura de Josep Gudiol i Ricart és pels estudiants universitaris del 2010 una brillant i
engrescadora descoberta, un model a seguir i un exemple a tenir en compte en el nostre present i
futur.
Moltes gràcies i bona nit.
6
Conèixer Josep Gudiol
des de la veu dels seus deixebles
Esther Alsina
El 17 d’octubre de 1985 Barcelona acomiadava i alhora vivia la gran pèrdua de Josep Gudiol i Ricart,
nascut l’any 1904. Vint-i-cinc anys després, un tardorenc 25 d’octubre de 2010 l’espai que alberga el
Institut Amatller promou un homenatge a la seva figura. Nodreixen l’acte nombroses personalitats que
donen veu a l’experiència viscuda prop de Gudiol i d’altres que ens en parlen a partir de la seva obra
escrita. Els oients ens aproparem a l’evocat personatge, del que sortosament podem admirar un llegat
fonamental per la coneixença del nostre patrimoni cultural.
A partir de la seva filla, Eul{lia Gudiol Corominas, encapçalant l’homenatge passejarem pel testimoni
de col·laboradors i deixebles d’en Josep Gudiol, “fills i néts acadèmics” que en algun bocí de les seves
paraules agreixen amb esmenes molt emotives el mestratge que va proporcionar-los, molts dels
testimonis que a continuación detallaré semblen retrobar-lo a mesura que la sala s’omple de vivències
ja viscudes. Ara, vint-i-cinc anys més tard i des de l’experiència de molts dels que el coneixem tan sols
a través de la seva obra i d’actes com els d’avui, agrairíem retrobar en el camí de la investigació una
figura com aquesta i potser d’aquesta forma la recerca no tindria l’aspecte inhòspit que a vegades
palpem.
Deixebles, fills i néts acadèmics de Josep Gudiol
« Si em moro avui no patiu: hauré tingut com sempre molta sort. »
Josep Gudiol, vigília de la seva mort.
Eul{lia Gudiol enceta l’acte. És una de les seves filles i la seva visió representa l’experiència familiar, el
Gudiol pare que transmeté la seva passió per l’art i l’encoratjament que professava vers les
expressions artístiques. Un pare agradós de la natura que trepitjava amb la família i carregat d’estris
per pintar. Les experiències d’Eul{lia Gudiol ens duen al racó vital i íntim de la vida del seu pare,
mentre imaginem l’escena d’un dinar familiar on en Josep Gudiol conversava amb personatges
il·lustres de l’època com Joan Ainaud. El de la filla representa un testimoni molt emotiu carregat d’uns
7
instants personals que només es coneixen portes endins, mentre que els altres testimonis, tot i que
també seran emotius, ens oferiran la visió acadèmica i profesional i ens remetran a un home admirat,
culte i mestre.
« Sóc d’un temperament especial. Necessito una vida intensa. »
Josep Gudiol
Josep Gudiol passà una quarta part de la seva vida a Vic, rebent consells i formació al costat del seu
oncle Mn. Josep Gudiol i Cunill, director del Museu Episcopal de l’esmentada ciutat. Miquel Ylla Catal{
parla d’aquesta etapa explicant la relació que en Gudiol tenia amb els seus pares, insistint en la
correspondència que mantenia amb la seva mare durant els anys 1930 i 1931, quan en Gudiol era a
Nova York. La fidelitat amb el Museu Episcopal de Vic, segons Ylla, ja venia de la seva infància, quan un
menut Josep Gudiol sortia ben de pressa de l’escola per anar a raure a les sales del museu. Anys més
tard, aquell mateix home tindria un pes molt important en el Museu Episcopal de Vic, on facilità que
Ylla hi entrés com a membre de la Junta de Govern del museu.
« Haver-lo perdut és trist, però poder recordar-lo és magnífic. »
Pau Verrié
Continuem el relat amb el testimoni de Pau Verrié i uns llibres que ens mostra molt orgullós, uns dels
primers llibres que publicà Josep Gudiol com editor. Es tracta d’Art Grec a Catalunya i Pintura Gòtica a
Catalunya i Verrié parla d’aquests volums com si en ells hi hagués una part d’en Gudiol: « Per mi,
aquests llibres són amics, confidents. Obrir-los és retrobar una mostra i un moment. » Amb ells agraeix
el testimoni que deix{ Gudiol per tal de recollir i divulgar l’art catal{ i l’art hisp{nic en general.
« Quan a Gudiol se li tancava una porta ell n’obria una altra. »
Montserrat Blanch
Montserrat Blanch parla de Josep Gudiol com el seu pare espiritual tot manifestant com va viure els
problemes que va patir Gudiol per endegar l’Arxiu i l’Institut Amatller. A aquesta admirable comesa hi
sumem el taller de restauració d’obres d’art que organitz{ Gudiol, taller on hi estudi{ Francesc Arraiza,
que trobem també com a testimoni. La passió per la feina i la transmissió oral i alhora pràctica és un
dels elements que amb més entusiasme emfatitza Arraiza: « Josep Gudiol m’ensenyava a veure un
quadre. »
8
« L’Institut Amatller era un viver d’idees molt grans. »
José Milicua
Un dels testimonis que tenim la fortuna d’escoltar és el de José Milicua, qui conegué Gudiol durant la
dècada dels anys quaranta quan vingué a estudiar a Barcelona. L’Institut Amatller fou per ell un refugi,
per ell i per tots aquells que volien estudiar a fons la Història de l’Art en una època en què no existia
l’especialitat d’història de l’art, sinó que era una assignatura amb pocs materials bibliogràfics. Milicua
esquitxa el seu discurs d’anècdotes que ens apropen a un Gudiol capaç d’enfurismar-se per tal de
defensar a ultratge la supremacia de Pedro Berruguete davant Piero della Francesca. Milicua reconeix
aquella conversa i posterior discussió amb especial emoció, i és un dels testimonis que arrenca un
riure sonor a la sala.
« Josep Gudiol ha edificat la majoria de vegades amb grans esforços tota mena de receptacles que ha
sabut omplir de contingut. I sobretot ha obert finestres, balcons i portes per tots nosaltres. »
Carme Farré
Tots els testimonis que ens apropen a Gudiol demostren la gran admiració que han sentit i senten per
aquest personatge. Carme Farré, a més, parla de la gran admiració que Gudiol sentia per Joan Ainaud.
Vitalista i amb una faceta molt humana, així és com Farré el descriu, alhora que ens diu: « Josep Gudiol
posseïa un do: la gran intel·ligència científica. Sabia estructurar el seu pensament amb el que havia de
dir, provar, descubrir i per sort per tots nosaltres escriure. » Un cop més se’ns parla de l’herència que
ens deix{ en forma d’una gran i coherent obra que representa “la gran arquitectura de la nostra
història de l’art.”
« El que Gudiol va representar pel nostre país va ser el cenacle on es cultivava la història de l’art. »
Francesc Fontbona
Un dels deixebles o “néts” d’en Josep Gudiol és Francesc Fontbona, qui trepitj{ l’Institut Amatller quan
cursava cinquè de batxillerat, enviat l’any 1962 per la seva escola d’acord amb un conveni per
treballar-hi. Després d’explicar algunes tardes inoblidables al costat d’un Gudiol mestre ensenyant-li
lliçons historiogràfiques en directe, ell mateix explica com abans de l’existència d’un departament
d’història de l’art a la universitat ja hi havia un Institut Amatller i un Josep Gudiol. I tot elogiant la seva
figura, reivindica que l’ofici d’historiador de l’art ha sigut bastant menystingut per la cultura catalana.
9
Josep Gudiol és per tots aquests testimonis una figura clau en la formació i mestratge de la història de
l’art.
Després de les paraules d’en Fontbona, Núria de Dalmases ens explica les primeres èpoques d’un
departament a la Universitat de Barcelona inexistent fins aleshores: el d’Història de l’Art. Imaginem
una primera generació d’estudiants envoltats de pocs recursos que es refugiaven a la biblioteca de
l’Institut Amatller, recuperant la idea de reducte que esmentà anteriorment José Milicua. Dalmases
defensa que la figura de Josep Gudiol sigui sempre recordada des del món universitari.
« El senyor Gudiol no ens ho inculcava, ens ho transmetia. »
Antoni José Pitarch
Què hi troba Antoni José Pitarch dins els calaixos de l’Arxiu Mas i dins els topogràfics? Segons ell el
mateix Josep Gudiol. El conegué a través de la Montserrat Blanch i del fotògraf Calvet i d’ell se’n
desprèn un testimoni que demana se’l reclami, no només a Gudiol, sinó al temps d’ell. Pitarch parla
d’un Gudiol que no cercava resultats immediats, un home “ que no tenia pressa per fer les coses, però
sempre les estava fent.” Segons el testimoni de Pitarch el millor homenatge que la universitat podria
fer a en Gudiol seria el de reivindicar aquesta paciència.
Josep Gudiol i el seu llegat des dels investigadors
Després d’escoltar el testimoni deixebles de Josep Gudiol escoltem la percepció d’alguns estudiants
universitaris actuals que el coneixen a través de la seva obra. Aquest punt de vista ja no ens permet
anècdotes personals, però sí un tracte acadèmic més objectiu.
« La figura de Josep Gudiol hauria de representar pels estudiants universitaris del 2010 una brillant i
engrescadora descoberta, un model a seguir i un exemple. »
Guillem Cañameras
Enceta aquesta part l’estudiant d’història de l’art Guillem Cañameras, qui investiga l’arxiu familiar de
Gudiol. El seu testimoni desperta una admiració cap a la seva obra i llegat, i emfatitza l’{mplia visió de
futur i la consciència internacional. Segons Cañameras Gudiol representa “una concepció del món que
va ser avançada en el seu temps i que avui resulta d’una gran actualitat.”
10
Mia Alsina és el segon testimoni que parla de Gudiol des de la seva experiencia com investigadora a
l’Institut Amatller. A banda de la seva obra, les converses amb en Pitarch i diverses persones de la
institució, com ara Santiago Alcolea, l’han ajudat a crear un primer teixit entorn els aspectes personals
de Gudiol. Emfatitza la funció de l’Institut Amatller com una eina que es va descobrint al llarg d’una
investigació regular que no entén de pressa ni immediateses.
Finalment Lourdes San José també com investigadora ens apropa a la calidesa de l’Institut. La seva
experiència es fonamenta en la consulta del fons: la fototeca i la biblioteca, i les seves paraules són una
crida als estudiants perquè coneguin els fons i els entorns, on “aquells amb vocació investigadora de
ben segur que hi quedaran captivats.”
El punt i final ens el proporciona Gaspar Coll, quan s’ofereix la paraula a la resta d’assistents. Josep
Gudiol va ser professor als Estats Units, mestre fora de l’{mbit universitari que acollí a molts
estudiants, i una persona que influí a que la Història de l’Art tingués entitat pròpia més enll{ de les
lletres i de la història, i per tan rebé el merescut reconeixement quan va ser nomenat Doctor Honoris
Causa per la Universitat de Barcelona. La relació amb la universitat és quelcom que segons Coll s’ha
anat reivindicant, però que necessita encara una etapa molt més cohesionada, el departamento
d’Història de l’Art ser{ la via a través de la qual la Universitat de Barcelona i l’Institut Amatller podran
establir un acord.
Els diversos testimonis que nodreixen l’homenatge ens han apropat a Josep Gudiol des de diverses
mirades: la mirada familiar, l’acadèmica, la professional i sobretot la d’admiració i mestre. Reivindicar
el seu mestratge i llegat és quelcom que ha da travessar les sales de la Casa Amatller i aprofundir en
aquells que descobrim i coneixem Gudiol perquè el llegim i consultem. Més enllà del llegat que ens
deixà, hi va haver un home apassionat per l’art que ho va saber transmetre fins al punt que arrelà en
nombroses personalitats que avui dia l’admiren i el recorden.
11
Documentació inèdita al fons de l’arxiu MAS
Institut Amatller d’Art Hispànic
Isabel Felguera
Resum/Resumen/Abstract
El present treball pretén donar a conèixer l’inestimable valor de la documentació inèdita conservada al fons
fotogràfic Mas que es troba a l’Institut Amatller d’Art Hispànic. Actualment, aquest material manuscrit i
mecanografiat aporta llum a les relacions artístiques i comercials dutes a terme entre l’Arxiu Mas i el món de l’art i
el col·leccionisme europeu i americà al voltant de principis del segle XX.
El presente trabajo pretende dar a conocer el inestimable valor de la documentación inédita conservada en el fondo
fotográfico Mas que se encuentra en el Instituto Amatller de Arte Hispánico. Actualmente, este material manuscrito
y mecanografiado aporta luz a las relaciones artísticas y comerciales llevadas a cabo entre el Archivo Mas y el
mundo del arte y el coleccionismo europeo y americano alrededor de principios del siglo XX.
The present work tries to announce to the scientific and investigative world the inestimable value of the unpublished
documentation preserved in the photographic bottom Mas that one finds in the Institute Amatller of Hispanic Art.
Nowadays, this manuscript and typed material contributes light to the artistic and commercial relations carried out
between the File Mas and the world of the art and the European and American collecting about beginning of the
20th century.
Fruit de la col·laboració que vaig realitzar amb el Grup de Recerca “Tresors, marxants,
col·leccionistes. El diàleg artístic entre Catalunya i Amèrica”, sorgeix aquest article que culmina
el treball realitzat durant nou mesos a l’arxiu Mas de l’Institut Amatller d’Art Hispànic. Al llarg
d’aquest temps he pogut conèixer de primera m{ el funcionament d’aquest centre, i investigar
en aquest interessantisim fons documental.
El perfeccionament de la tècnica fotomecànica aviat va suposar que la fotografía esdevingués
un medi eficaç de divulgació a les pàgines de la premsa il·lustrada. No obstant, en els primers
temps no estava preparada per competir amb les destreses dels gravadors, ja que les plaques
eren molt lentes i els aparells eren immensos. Hauran de passar encara molts anys fins que la
tècnica fotogr{fica es posés a l’alçada dels avenços que s’havien produït en el terreny de la
fotomecànica. Amb aquests avenços el periodisme gràfic va adquirir un impuls impossible
12
d’aturar, que va tenir il·lustres antecedents en Espanya, com La Ilustración Española y
americana i La Ilustración, que en febrer de 1885 va publicar un dels grans reportatges gràfics
de la història del periodisme espanyol, obra de Heribert Mariezcurrena.
No obstant, van ser Blanco y Negro, Nuevo Mundo i La Revista Moderna els primers gran
setmanaris fotogràfics espanyols, i els que millor van reflectir la realitat del periodisme gràfic
espanyol durant els primers anys del segle XX.
A Catalunya, la publicació de fotografies va ser també una cosa exclusiva dels setmanaris.
L’Esquella, fundada el 1879, inicià la publicació de reportatges fotogràfics a partir de 1890. La
Campana de Gràcia va seguir el mateix camí, així com el Cu-Cut de la Lliga (1902), La
Ilustración Catalana durant la seva segona etapa (1903-1917), el suplement de El Diluvio
Ilustrado, La Actualidad (1906-1912), La Hormiga de Oro (1884), o els setmanaris esportius
com Mundo Deportivo (1906) i Satdium (1912).
Però si hem de parlar dels fundadors del fotoperiodisme a Catalunya, hauríem de parlar
d’Amadeu Mauri i d’Adolf Mas (1861-1936). I dels dos, Mas va ser qui va tenir major
repercussió, ja que va idear el primer arxiu fotogràfic de Catalunya, Ampliacions i
Reproduccions Mas, fundat el 1900, del qual parlarem més endavant. Ara, però, mencionarem
alguns dels representants del fotoperiodisme contemporanis a Adolf Mas que van escriure la
crònica gràfica de la societat catalana del primer terç del segle XX, intentant posar imatges a
les notícies i, molt sovint, superant amb voluntat i ingeni els obstacles tècnics de l’època.
Destaquen Alejandro Marletti (1860-1943), Josep Brangulí (1879-1946), Carlos Pérez de
Rozas (1883-1954) i Lluís Torrents entre d’altres.
De totes maneres, abans de que la fotografia fos plenament integrada en la premsa gràfica, els
fotògrafs van buscar la seva comercialització a partir de sèries de fototípies i vistes
col·leccionables, com Panorama Nacional, editat a finals del segle XIX. Als inicis del nou segle
van aparèixer noves sèries col·leccionables, com el Portafolio Fotográfico o España Artística,
en els quals van col·laborar Rafael Garzón, Aldolf Mas, A. Esplugas, Company o Calvet y Simón.
13
També cal dir que la més important manifestació de la industria de les reproduccions
fotogràfiques van ser, sens dubte, les targetes postals, que van aconseguir el seu major
moment de popularitat entre 1900 i 1925. Les primeres es van imprimir en fototípia,
utilitzant l’emulsió de la pròpia còpia fotogr{fica. En aquests camp van aconseguir gran
popularitat les sèries publicades per Miquel Joaritzi, Mariezcurrena, Hauser i Menet, Laurent i
Thomas, que van arribar a comercialitzar milers d’imatges diferents de monuments, ciutats i
obres d’art. La tècnica va anar evolucionant durant els anys següents, gràcies a les noves
tècniques, com es ara la litografia o la cromolitografia.
Les postals suposen un reflex fidel de la fotografia espanyola de principis de segle. Les
dotzenes de sèries diferents constitueixen un vertader cat{leg d’estils i tendències de l’època:
des de les vistes i paisatges, fins el retrat i la caricatura, passant per la taurom{quia, l’esport o
l’espectacle. Les targetes postals van multiplicar la imatge dels nostres pobles i ciutats, i
popularitzaren els rostres de les vedettes, els toreros, esportistes o membres de la reialesa.
També, però, van oferir sèries artístiques deutores del pictoralisme de l’època, i cultivades per
autors com Julio García de la Puente, Lucas Escolá, Jaime Belda o Káulak.
La moda de les postals va atraure a Espanya a alguns fotògrafs foranis, com el francés Soeur,
l’austríac Kühn o Otto Wunderlich. Aquest últim va recórrer entre 1910 i 1930 la majoria de
les províncies espanyoles, retratant els seus tipus populars, monuments i obres d’art, en
fotografies que després vendria en sèries numerades i publicaria en la premsa de l’època.
La fotografia de llocs peculiars, de monuments i edificis d’interès historicoartístic, va
despertar ben aviat la curiositat de científics, comerciants, polítics i fotògrafs atrevits. La
fotografia va ajudar decisivament a donar a conèixer imatges de tota classe. Les millores de les
comunicacions, en especial del ferrocarril i el vaixell a vapor, i la relativa lleugeresa del calotip
varen facilitar la feina dels primers fotògrafs viatgers. La fotografia no només va ajudar a
conèixer països llunyans, també contribuí decisivament al coneixement del propi país. Entre
1851 i 1855 a França es va desenvolupar la Mission héliographique, una campanya fotogràfica
per documentar els més admirables monuments i els llocs d’interès històric i cultural del país.
En aquest treball van participar diversos dels millors fotògrafs de l’època: Edouard Baldus,
Hippolyte Bayard, Gustave Le Gray i Henri Le Secq.
14
La ciutat de Barcelona va ser la seu i el lloc de residència de la majoria de les entitats
científiques, fotogr{fiques i d’altre tipus, que van participar en projectes de fotografia
científica. En aquest cas, queda ben clar que Catalunya és el marc fotogràfic. Il·lustres
personalitats, vinculades al nacionalisme català, van practicar o van utilitzar la fotografia
científica. Josep Puig i Cadafalch, arquitecte, arqueòleg i president de la Mancomunitat, va ser
un entusiasta de la fotografia.
El 1891 sorgeix el Centre Excursionista de Catalunya (CEC), resultat de la fusió de l’Associació
Catalanista d’Excursions Científiques i de l’Associació d’Excursions Catalana amb el qual va
col·laborar, d’una forma o d’altra, la major part de la intel·lectualitat barcelonesa de l’època. I
en aquesta institucio es van desenvolupar notables projectes fotogràfics, que com tants altres
van quedar eclipsats per la Guerra Civil (1936-1939).
El CEC organitzava exposicions i publicava un Butlletí on apareixien moltes fotografies i de
bastant qualitat. El 13 de desembre de 1904 sorgeix la Secció de Fotografia del CEC. La
primera junta directiva estava formada per Cristobal Freginals, president, Pere Bonet, Manuel
Font i Lluís Llagostera, vocals, i Lluís Batlle, secretari. Ells, com a membres de la Secció de
Fotografia, van mantenir l’interés per la alta muntanya, el paisatge i els monuments
arqueològics.
El 1907 es van oferir diverses conferències il·lustrades amb fotografies. S’han de destacar les
realitzades per Joaquim Morelló i per Josep Maria Co de Triola, l’últim dels quals va intentar,
sense aconseguir-ho, transformar la Secció de Fotografia del CEC en un club de fotografia.
El 1908 es va celebrar una exposició de postals captades amb la intenció de crear un inventari
gr{fic de Catalunya. L’exposició intentava donar a conèixer l’aportació de l’excursionisme en
la divulgació de la imatge de Catalunya. Es van exposar 1500 postals.
Adolf Mas va impartir el 1909 un curs d’introducció a la fotografia. Mas era un conegut
fotògraf professional establert al carrer Freneria, número 5 de Barcelona. Va néixer a Solsona
i abandonà la professió de procurador per la de fotògraf. A Barcelona va exercir com a
15
retratista d’interiors i sovint tenia conflictes amb els seus clients, ja que els obligava a fixar la
postura i la expressió que ell decidia.
A principis del segle XX, Mas va començar a fotografiar aspectes geogràfics, artístics i
etnogràfics de Catalunya. Després es va especialitzar en la reproducció d’obres d’art, viatjant
per tota Espanya i per altres països. Va ser soci de la Secció de Fotografia del CEC i, per això
mateix, es conserven moltes fotografies de Mas a l’arxiu del CEC que destaquen per la seva
alta qualitat. També va ser un estret col·laborador amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), per
al qual va realitzar l’expedició del 1907 per la Noguera Ribagorçana, dirigida per Josep Puig i
Cadafalch.
Entorn del 1900 la fotografia va esdevenir una tècnica auxiliar de primer ordre per a recollir
una imatge de l’obra d’art en un clixé del qual, amb les manipulacions corresponents, se’n
podien aconseguir sobre paper fotogràfic les còpies necessàries, ja fos per a satisfer un goig
personal de conservar-les o per tenir-les com a punt de partida per a fer-ne els fotogravats
destinats a incorporar-les a il·lustrar un llibre o una revista.
El procés d’obtenció d’un clixé fotogr{fic era bastant laboriós i el suport habitual era una placa
de vidre, la manipulació de la qual exigia un treball especialitzat que s’afegia a la sensibilitat
que el fotògraf havia de tenir per tal que el seu treball quedés complet. L’Adolf Mas aconseguí
una especialització destacable en aquest sentit.
La intensa vida artística de Barcelona i d’altres poblacions catalanes entorn del 1900,
trobaren en la persona d’Adolf Mas un cronista gr{fic excepcional que, gradualment, amplià el
seu camp d’acció als quadres de Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Isidre Nonell o de Nicolau
Raurich, i a les escultures d’Eusebi Arnau, Rossend Nobas o Josep Llimona. Els carrers i places
de les nostres poblacions i els nous edificis que transformaven el paisatge urbà també van
quedar immortalitzats.
Aquell conjunt de clixés fotogr{fics que anava creixent havia d’ésser el punt de partida d’un
arxiu de documentació gràfica on hi quedessin recollits, de manera sistemàtica i segons un
ordre clar i lògic, tots aquells elements que podien oferir informació sobre la diversitat
16
cultural a les terres de Catalunya. Cal recordar que Adolf Mas, quan originà el seu arxiu
fotogràfic –el que des d’aleshores arrib{ a ésser àmpliament conegut com Arxiu Mas- ho feu
amb una doble finalitat: la d’oferir als estudiosos els materials fotogràfics que necessitaven
per als seus treballs, i la d’aconseguir també un mitj{ de vida que li permetés continuar les
seves activitats entorn d’aquell objectiu que ampliava progressivament els seus horitzons i les
possibilitats culturals de la seva utilització.
La qualitat dels seus treballs i l’organització de l’Arxiu, així com el prestigi derivat d’algunes
activitats complementàries –com els cursos ja citats que va impartir al CEC-, justifiquen els
successius encàrrecs que li foren fets per part de l’IEC i de la Mancomunitat de Catalunya en
els anys que la presidí Enric Prat de la Riba i en la posterior etapa de Puig i Cadafalch, entre
1917 i 1923.
Des de l’any 1916 Adolf Mas pogué comptar amb la col·laboració del seu fill Pelai que, amb la
seva joventut i la il·lusió posada en la incipient empresa familiar, es convertí en un factor
necessari per al creixement que havia d’experimentar els anys propers. El 1918 ja es féu
càrrec de la campanya organitzada per a fotografiar els monuments d’Astúries; i el 1919 la
campanya realitzada a Galícia també va ser protagonitzada per Pelai.
Si en un principi per a Adolf Mas havien estat molt útils les indicacions de persones com Puig i
Cadafalch o de corporacions com l’IEC per a l’increment i organització del seu Arxiu, més
endavant aconseguí el suport d’estudiosos de l’art medieval tan anomenats com els
hispanistes Walter S. Cook, de l’Institute of Fine Arts de la Universitat de Nova York; K. Porter,
Ch. R. Post, Archer Milton Huntington o Sherman Font, de diferents institucions culturals
nord-americanes, com el Fogg Art Institute, la Frick Art Reference Library o la Hispanic
Society of America, entre d’altres.
Henry Clay Frick (1859-1919), un dels grans col·leccionistes nord-americans, va construir un
palau a Nova York, entre 1913 i 1914, per recollir una col·lecció que incloïa importants obres
espanyoles. El 1920, després de la seva mort, la seva filla Helen Clay Frick va fundar la Frick
Art Reference Library, que anava a ampliar-se com a centre d’investigació de l’art espanyol a
través de les expedicions fotogràfiques que l’Arxiu Mas feia per ells. Dues dècades més tard, el
17
1941, J. M. Gudiol proposarà a Teresa Amatller organitzar el nou Institut Amatller prenent
com a model l’arxiu Frick, ordenat i accessible. Segons Cook, assessor de Helen C. Frick,
aquesta va ser qui va animar a Gudiol a que realitzés la creació de l’Institut amb el
recolzament financer de Teresa Amatller.
Per la seva part, la Hispanic Society of America, creada el 1904 per Archer Milton Huntington
(1870-1955), participava també en la doble activitat d’investigació i adquisició de fotografies
d’Adolf Mas. Durant els anys vint, la Hispanic Society intensificà la compra de fotografies, en
sintonia amb els esforços de la Frick, el Fogg i la intensa dedicació de Walter S. Cook. Al
voltant de 1920 va contractar a Ruth Matilda Anderson (1893-1983) per ampliar l’arxiu,
creant un departament específic dedicat a la fotografia el 1928. L’Arxiu Mas va continuar
subministrant fotografíes d’Espanya per complementar les de la pròpia Anderson i els arxius
que Huntington i ella van adquirir durant els anys vint i trenta.
A partir del 1920 Pelai Mas va donar un nou impuls a l’ampliació de l’Arxiu i es va dedicar a
viatjar per tota Espanya, en una campanya orientada per l’hispanista Walter S. Cook, de
l’Institute of Fine Arts de Nova York.
Actuant com a vincle entre diversos personatges clau, Walter S. Cook (1888-1962), de la
Universitat de Nova York, va ser en certa mesura el tutor de l’Arxiu Mas, i després de l’Institut
Amatller, i la ment rectora de la col·lecció de la Frick Reference Library en temes d’art
espanyol. Assessorada per Cook, Helen C. Frick va aconseguir un notable inventari d’imatges
d’obres d’art espanyol, especialment a través de l’Arxiu Mas. Així mateix, les gestions
realitzades per ell per la Frick Art Reference Library, van ajudar també a consolidar la relació
entre Mas i la creació de l’Institut of Fine Arts de la Universitat de Nova York. Durant dècades
va servir d’enllaç entre el Fogg de Harvard, representat per Chandler Post, la Frick Art
Reference Library i l’Arxiu Mas. El 1944, Cook va ser convidat a formar part de la junta de
directors de l’Institut Amatller.
Les dificultats derivades de la guerra civil (1936-1939) i les de la II Guerra Mundial (1939-
1945) tingueren una forta repercussió en les relacions nacionals i internacionals de l’Arxiu
Mas. Sortosament, s’arrib{ a un conveni entre Pelai Mas – qui, des del 1936, era el propietari
18
de l’Arxiu Mas-, i Teresa Amatller –que, el 1941, havia fundat amb caràcter benèfic-docent
l’Institut Amatller d’Art Hisp{nic; el qual tenia com a primer director i cofundador a Josep
Gudiol Ricart (1904-1985), estretament relacionat amb els Mas des de feia temps-. Aquest
incrementà els seus béns fundacionals amb aquell fons de negatius, l’explotació comercial dels
quals fou cedida a l’empresa Ampliaciones y Reproducciones Mas que s’increment{ amb la
incorporació dels fons de negatius pertanyents a l’Arxiu d’Arqueologia Catalana.
Posteriorment hi ha estat incorporats altres fons de menys entitat i bastant especialitzats.
S’establiren, en aquest punt, convenis de col·laboració amb diferents editorials per publicar
llibres que els anys 40 representaven un nou concepte. Estaven àmpliament il·lustrats i
motivaren la realització de campanyes fotogràfiques diverses, com les que foren necessàries
per la Ars Hispaniae, Monumentos Cardinales, Obras Maestras, Guías artísticas o monografies
com les de Jaume Huguet, Lluís Borrassà o Dibujos y Grabados de Goya. Es així que l’Institut
Amatller va impulsar el fons gràfic i bibliogràfic que, amb caràcter totalment gratuït, estaven a
disposició dels estudiosos.
L’any 1960 va morir sense descendència la fundadora de l’Institut Amatller, i aquest va
quedar reconegut com hereter universal dels seus béns, integrats bàsicament per la Casa
Amatller i tot el que aquesta contenia –en el seu interior hi havia pintures de Bernat Martorell,
Jaume Huguet o Ramon Casas-.
L’Arxiu Mas segueix en plena activitat i est{ molt atent a la renovació que experimenta tot el
que està relacionat amb la fotografia, però també continuen tenint molta cura de conservar les
referències del nostre passat contingudes en aquells venerables negatius fotogràfics que han
superat les incidències dels darrers cent anys.
Actualment, la Fundació Institut Amatller d’Art Hisp{nic - Arxiu Mas, dirigida per Santiago
Alcolea Blanch, té cura del llegat extraordinari d’aquest arxiu, en què es conserven uns
350.000 documents gr{fics des de l’any 1851 fins avui. Està ubicat a l’edifici que el fabricant
de xocolata i aficionat a la fotografia Antoni Amatller va encarregar construir al Passeig de
Gr{cia, que ja en aquell moment, s’an{ convertint en la via urbana més important del nou
Eixample barcelonès. Ocupa el pis principal i els dos de la primera planta, però el seu
19
inestimable creixement determina la necessitat d’habilitar altres {mbits en l’edifici per al fons
gràfic i bibliogràfic que estan a disposició dels investigadors. La necessitat cada dia més
evident de realitzar una restauració a fons del pis de la planta principal, amb els seus
paviments, murals, sostres i amb la major part del mobiliari original i les col·leccions
artístiques que hi conté, suposaria la constitució en conjunt d’un veritable museu.
La feina que realitza actualment l’Institut Amatller en relació amb l’Arxiu Mas, consisteix en la
consulta i/o reproducció d’algun document fotogr{fic concret d’entre els molts que el
configuren i que estan perfectament ordenats i arxivats. La qüestió, però, és que l’Institut
Amatller conserva també molta informació escrita sobre els anys en què l’Arxiu Mas va estar
en actiu. Es tracta de tot un seguit de cartes, factures, postals, telegrames, etc. procedents de
l’època en que Adolf Mas –sobretot- dirigia l’Arxiu. Aquest material que fins ara ha estat molt
poc consultat, ha estat l’objectiu prioritari de la meva recerca al Institut Amatller.
La relació existent de caixes és un total de 14 amb un contingut pràcticament inèdit. A dues
d’elles hom hi pot trobar factures, cartes i demés material escrit, els viatges que entre 1924 i
1934 van realitzar Adolf i Pelai Mas per diferents zones de la geografia espanyola, per
encàrrec de Walter S. Cook. Aquests documents parlen de quins llocs interessen a Cook
perquè els Mas vagin a fotografiar-los, preus de les fotografies, contactes amb tercers, etc.
Altres caixes contenen la correspondència amb revistes com Barcelona Atracción, la relació
amb l’Institut d’Estudis Catalans, i demés viatges realitzats per Espanya per aconseguir
fotografies.
Però les caixes més interessants són, precisament, les més inèdites. Es tracta de vuit caixes
l’etiquetage de les quals no diu –com en el cas de les anteriorment citades- si la
correspondència és amb en Cook, o si es tracta de material informatiu i explicatiu de les seves
campanyes pel territori nacional. No, aquest etiquetatge únicament ens indica les inicials del
personatges o institucions que conté en el seu interior. Així, per exemple, una caixa diu
“Documentació Arxiu Mas A-B”, o una altra diu “Cartes Arxiu Mas H”. Però allò més curiós és el
salt que té lloc entre les caixes etiquetades amb la lletra J i la següent caixa, que passa a la
lletra T. On són les que falten? Analitzant totes les caixes que aquí es conserven s’ arriba a la
conclusió que les altres caixes també situades allà fan parella amb aquestes. Es tracta d’altres
20
vuit caixes amb un etiquetatge que diu “Correspondència Arxiu Mas” i les lletres aquí sí que
van des de l’A fins a la Z. La resposta a tant misteri segurament és que aquestes caixes es van
trobar abans, es van analitzar i etiquetar primer i que, temps després es van trobar les altres
vuit i es van posar per separat com si es tractés d’un material independent del qual faltava
una part, però que, en realitat tot forma part del mateix conjunt.
Fonamento aquesta teoria dient que si un es mira el contingut d’unes i altres caixes, arriba a la
conclusió que la temàtica és la mateixa, és a dir, comandes explicades a través de cartes i
demés documents, entre col·leccionistes, institucions, historiadors, investigadors, etc. tant a
nivell nacional com internacional; i és aquesta la part interessant per establir la unió entre
ambdues, ja que la resta de material allà conservat és, a excepció de la correspondència amb
en Cook, de procedència nacional.
En un principi, vaig decidir començar la recerca per les vuit caixes primeres –les que tenien un
salt de la J a la T-, ja que eren les més inèdites i sospitàvem que contenien força informació
respecte les relacions entre l’Arxiu Mas i el món de l’art americ{ –els ja citats Cook,
Huntington, Post, etc.-.Efectivament, així va ser. Entre aquesta documentació trobem la
correspondència entre l’Arxiu Mas i nombroses personalitats i institucions del món, no
solament americà, sinó també del món anglès, francès, alemany, italià, etc. Així, destaquen
noms com la Université de Toulouse, The Art Institute of Chicago, Archaeologisches Institut de
Deutschen Reiches a Istanbul, el Bryn Mawr College de Pennsylvania –correspondència, en
concret, amb la professora d’Història de l’Art Georgiana Goddard King-, el British Museum, la
Columbia University, The Cleveland Museum, el Detroit Institute of Arts, la citada Frick Art
Reference Library, el Fogg Art Museum, la Università di Firenze, Harvard University, The
Hispanic Society of America, etc. O personalitats com Arthur Byne i Mildred Stapley, Lady
Christabel Aberconway, Mildred Adams, Nicola d’Ascenso, William M. Baldwin, etc.
Els temes tractats en aquestes cartes són diversos, i van des de les típiques comandes
fotogràfiques fins a les demandes de permís per publicar alguna fotografia procedent de
l’arxiu Mas. Així, per exemple, Potter Palmer, com a president del The Art Institute of Chicago
escriu:
21
«Tenemos en proyecto, con la colaboración de la Universidad de Chicago Press, publicar el
material de una exhibición que hemos arreglado en la galería de Arte Interpretación al Instituto
de Arte de Chicago, durante la exposición de chicago de “Picasso, cuarenta años de su arte”. Esta
exhibición, llamada “Referente Picasso, un estudio de sus estilos y desarrollo” se compone de
fotografías de trabajos por Picasso y fotografías de trabajos comparativos por otros artistas con
rótulos explicativos. ¿Podemos tener su permiso para usar en esta publicación las fotografías o
anotaciones indicadas abajo? [...] Fotografía de una cruz de hierro forjado del siglo XIV del
Museo Municipal de Barcelona»1.
Ralph Adams Cram, de Cram and Ferguson Architects de Boston, escriu a l’Arxiu Mas també
per demanar permís per publicar fotografies seves i, per guanyar-se l’aprovació d’Adolf, abans
de demanar-li li recorda la magnificiència de la seva feina i del seu Arxiu, per si de cas...:
«Puede que usted recuerde que hace algunos años compré de su magnífica colección algunas
fotografías.Desde entonces, a todas la personas con quienes he hablado sobre su Arxiu les he
dicho que era el único sitio donde se podían comprar buenas fotografías sobre asuntos
aespañoles»2.
Les anècdotes no falten a les cartes i, per exemple, quan la confiança entre remitent i
destinatari es va estrenyent trobem a la correspondència sorpreses com a aquesta de Adolf
Mas adreçada a Georgiana Goddard King, professora d’Història de l’Art del Bryn Mawr College,
el qual li diu:
«¿Porqué sabiendo usted tanto español nos escribe en inglés? Le agradeceríamos mucho nos
correspondiese en francés o español para evitar pérdida de tiempo en las traducciones»3.
Respecte a la Hispanic Society i les seves demandes de fotografies, trobem una carta força
interessant i curiosa que parla de la impossibilitat de realitzar una fotografía d’una caixa
1 Potter Palmer, com a president de The art Institute of Chicago. Carta escrita el 18 d’abril de 1940. 2 Ralph Adams Cram de Cram and Ferguson Architects. 248 Boylston Street, Boston. Carta escrita el 9 de juny de 1932. 3 Carta escrita per Adolf Mas el 13 de desembre de 1928 a la professora d’Història de l’Art del Bryn Mawr College, Georgiana Goddard King.
22
d’ivori hispano-moresca conservada al Museu Municipal de Belles Arts de la Ciutadella perquè
els Mas sospiten de la seva autenticitat (Fig. 1):
Fig. 1 Carta enviada per Adolf Mas a la Hispanic Society de Nova York amb data del 10 de gener de 1927
I, pel que fa a l’adquisició de fotografies per part dels seus clients, en aquesta documentació
trobem, molt sovint una tipologia de carta que estableix els preus i les tipologies de les
fotografies enviades (Fig. 2).
23
Fig. 2Carta informativa del funcionament de l’Arxiu Fotogràfic Mas enviada a William M. Baldwin, amb
adreça a Buffalo, Nova York. I data del 9 d’abril de 1938.
Gr{cies a aquest treball d’arxiu i a l’aplicació de les noves tecnologies en sistemes de controls
arxivístics, una nova eina es posa al servei d’estudiosos i investigadors no només del món de
la fotografia catalana de principis de segle, sinó també d’aquells interessats per les relacions
entre Catalunya i les grans institucions i col·leccionistes europeus i nord-americans. Podrem
tenir dades clares, objectives i reals dels seus interessos i inquietuds vers la nostra cultura i el
nostre patrimoni. S’obre una nova via d’investigació historicoartística.
24
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart: Eulàlia Gudiol.
Eulàlia Gudiol
Ponència de la Senyora Eulàlia Gudiol
25
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart: Miquel Ylla.
Miquel Ylla
Ponència del Doctor Miquel Ylla
26
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart: Pau Verrie.
Pau Verrie
Ponència del Doctor Pau Verrie
27
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart: Montserrat Blanch.
Montserrat Blanch
Ponència de la Senyora Montserrat Blanch
28
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart: Francesc Arraiza.
Francesc Arraiza
Ponència del Doctor Francesc Arraiza
29
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart: Jose Milicua.
Jose Milicua
Ponència del Doctor Jose Milicua
30
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart: Carme Farré.
Carme Farré
Ponència de la Senyora Carme Farré
31
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart: Francesc Fontbona.
Francesc Fontbona
Ponència del Doctor Francesc Fontbona
32
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart: Núria de Dalmases.
Núria de Dalmases
Ponència de la Doctora Núria de Dalmases
33
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart: Antoni Jose Pitarch.
Carme Farré
Ponència del Doctor Antoni Jose Pitarch
34
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart: Guillem Cañameras.
Guillem Cañameras
Ponència del Senyor Guillem Cañameras
35
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart: Mia Alsina.
Mia Alsina
Ponència de la Senyora Mia Alsina
36
Acte d'Homenatge a Josep Gudiol i Ricart: Lourdes San José.
Lourdes San José
Ponència de la Senyora Lourdes San José