histÒria i territori - gen-gob eivissa · la història geològica de formentera, en comparació a...

HISTÒRIA i TERRITORI

HISTÒRIA i TERRITORI 3

AMB EL SUPORT DE :

COL·LABOREN :


HISTORIA i TERRITORI

Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN-GOB Eivissa) C/ Major, 20. Can Llaudis. Dalt Vila

07800 Eivissa Tel. 971 390674 www.gengob.org

e-mail: [email protected]

Disseny i Maquetació: Óscar Moreta

Fotografia de coberta: Vicent Guasch

Dibuixos: Roig – Francolí

Cartografia: José F. Soriano i Antoni Ferrer

Revisió lingüística: Carles Torres

Coordinació: Cristina Requena

AGRA˛MENTS

El Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN-GOB Eivissa) agraeix la col·laboració prestada per a l’elaboració d’aquest material educatiu a les següents entitats, institucions i persones: Fundación Biodiversidad, Fundació “SA NOSTRA” Caixa de Balears, Ajuntament de Formentera, Obra Cultural Balear de Formentera, Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, ESTOP FOTOS AÈRIES, Col·lecció Raymar, Núria Valverde, Neus Prats, Joan Lluís Colomar, Sònia

Cardona, Artur Parrón, J. M. López Garí, Miquel Garau, Xavier Duran, Vicent Guasch, Manuel Guasch, David García, Esteve Cardona, Fernando Bosch i Jerònia Ramón (LSIG – UIB).


ÍNDEX

Territori

GEOLOGIA Miocè Pliocè Quaternari Es Pujol des Fum

RELLEU

La Mola Cap de Barbaria

CLIMA

Temperatura Pluges Vent

HIDROLOGIA

Torrents Cap de Barbaria La Mola Aigües superficials Aigües subterrànies

Història

PREHISTÒRIA

Eneolític El bronze antic i mitjà El bronze final

DELS FENICIS ALS ROMANS

L’ANTIGUITAT TARDANA

FARAMANTIRA: LA FORMENTERA ISLÀMICA

BAIXA EDAT MITJANA

DEL XVI AL XVIII

LES MIGRACIONS CONTEMPORÀNIES: XIX i XX

GLOSSARI

BIBLIOGRAFIA

9

17

13

15

21

25

31

27

29

33

39

35

39


TERRITORI Dins l’arxipèlag balear, situat en el centre de la Mediterrània Occidental, a l’est de la península Ibèrica, trobam l’illa de Formentera. Aquesta, amb una superfície de 77 km2, és l’illa permanentment habitada més petita de les Balears. Juntament amb l’illa d’Eivissa, i altres illes menors que les envolten, formen el conjunt de les Pitiüses.

A nivell administratiu, al territori de l’illa s’han d’afegir els illots de s’Espalmador, s’Espardell, s’Espardelló i d’altres més petits, arribant a una superfície de 83,20 km2 (segons dades oficials) i que formen un únic municipi.

Geologia La Terra, com la resta dels astres del Sistema Solar, es va formar fa 4.500 milions d’anys. Per entendre i conèixer el seu desenvolupament, l’home ha classificat la història de la Terra, des del seu inici, en grans etapes anomenades eons. Aquests eons es subdivideixen en eres, i les eres en períodes.

La història geològica de Formentera, en comparació a la de la Terra, és molt recent ja que aquesta neix a finals del Miocè, és a dir, fa només uns 11,3 milions d’anys.

Formentera, com que la resta de les illes Balears, s’origina arran de l’orogenesi Alpina, formant part de la prolongació de les serralades Bètiques del sud de la península. A partir de finals del Miocè, i al llarg del Pliocè i del Quaternari, es produeixen tot un seguit de falles normals, amb orientació NE-SW, que van trencant la continuïtat d’aquesta prolongació, separant-la de la península en un primer moment, i separant les Pitiüses de les altres illes més grans, les Gimnèsies, posteriorment.

Era: Cenozoic

Període terciari Període quaternari

Paleocè Eocè Oligocè Miocè Pliocè Pleistocè Holocè

Les Balears a la Mediterrània. Font: Atles de les Illes Balears. Govern Balear,Fundació Sa Nostra i UIB. 1998.

65 millons d’anys

55.8 millons d’anys

33.9 millons d’anys

23millons d’anys

5.3millons d’anys

1.8millons d’anys

10000 anys

0anys


Miocè Els materials més antics que es troben a Formentera són afloraments que daten de finals del Miocè, és a dir, es troben entre els 11,3 i els 6,5 milions d’anys. Aquests es troben als espectaculars penya-segats de la Mola, al cap de Barbaria, a la costa nord de cala en Baster i a punta Prima.

Aquests sediments estan constituïts per materials calcaris (calcarenites) amb nombrosa presència de restes fòssils d’algues, mol·luscs i coralls. Òbviament, aquest tipus de sediments és indicador d’un ambient marí i, la tipologia i situació dels seus components, determinen que formaven part d’una plataforma d’escull de corall, en un mar càlid, d’aigües agitades i de poca profunditat.

A finals del Miocè, voltant els 6,5 milions d’anys, es produeix un canvi important a la Mediterrània, ja que les plaques europees i africana s’acosten, tancant la mar i assecant-la parcialment. El nivell de la mar pateix un fort descens ja que l’evaporació és molt més forta que les aportacions fluvials o

les precipitacions. La regressió de la mar torna a posar en contacte la península amb el promontori que formarien les Balears, i els marges de les zones que queden al descobert pateixen una forta erosió.

Pliocè Aquesta nova època suposa el retorn a una situació semblant a la que es donava abans del tancament de la Mediterrània. Aquest es torna a obrir i a posar en contacte amb l’Atlàntic, fent pujar el seu nivell ràpidament. A totes les Balears els materials que corresponen a aquesta època són escassos i semblants als de l’època anterior, el Miocè, i posterior, el Quaternari. Sembla que la seua existència a Formentera es redueix als nivells dunars que ocupen bona part de l’illa, amb marès d’origen eòlic, format pels sediments arenosos de les platges del principi del Pliocè, és a dir de fa 5,3 milions d’anys.

Quaternari Aquest període comença aproximadament fa 1,6 milions d’anys abans de la nostra era i arriba fins l’actualitat. És un període curt, comparat amb els anteriors, però s’hi produeixen diversos canvis climàtics al planeta, originant multitud de processos que donen lloc als dipòsits que actualment cobreixen Formentera.

Aquests dipòsits són:

Dunes i arenes de platges actuals a terres baixes que uneixen els promontoris i l’extrem nord. Marès corresponent a antigues platges exposades al transport del vent després d’una regressió marina d’un període glacial. Aquests materials són calcarenites bioclàstiques* i es troben al litoral, sobretot al caló des Mort, es caló i punta Pedrera. Crosta calcària (pedra morta). Aquesta s’ha format durant els períodes de sequera (interglacials) en materials calcaris i dunes. L’aigua d’aquests materials puja per capil·laritat ascendent, dipositant el carbonat càlcic que conté. D’aquesta forma la part superior es va endurint i formant aquesta crosta que ocupa àmplies regions des cap de Barbaria i de la Mola. Llims més o menys calcificats que constitueixen les terres interiors de la Mola, es Cap, Portosalè i Sant Ferran. Aquests llims es formaren en períodes plujosos per la intensa erosió dels materials calcaris. Llims arenosos, que formats d’igual forma, es mesclaren amb arenes dunars per l’acció del vent. Aquests són els que envolten els estanys des Peix i Pudent, i formen altres clapes a l’interior.

Mapa geològic de Formentera. Autors: José F. Soriano / Antoni Ferrer

Penya-segats de la Mola. Foto: Marià Marí


Durant el Quaternari Formentera bascula cap a l’oest, provocant l’elevació de la Mola en més de 100 metres. Els processos que es desenvolupen durant aquest període van donant forma a la Formentera actual, on les pluges torrencials buiden les valls i omplen les depressions amb els sediments que arrosseguen i l’illa creix per la formació dels cordons litorals que uneixen la Mola amb es cap de Barbaria i amb els illots del nord.

El Quaternari es divideix en el Pleistocè (des de fa 1,6 milions d’anys fins fa 10.000 anys) i l’Holocè (des de fa 10.000 anys fins al segle XXI). El més característic d’aquest període són les 4 glaciacions que es donen al planeta i els seus períodes interglacials, que provoquen grans canvis climàtics, amb baixades i pujades del nivell de mars i oceans molt importants.

Les glaciacions són, per ordre cronològic:

günz mindel riss würm

Durant el període interglacial de la primera i segona glaciació, es produeix una pujada del nivell de la mar de 100 metres, fent desaparèixer tots els illots al voltant de Formentera. A aquest període pertany l’aflorament descobert a Sant Ferran, a la cisterna de la fonda Pepe, format per llims arenosos amb fauna pobra en mol·luscs, i que es troba a 47 metres sobre el nivell de la mar actual.

Durant la glaciació del riss es produeix una gran regressió marina, amb un descens del seu nivell d’entre 100 i 150 metres respecte al nivell actual. En aquest moment es produeix una important i potent acumulació de dunes formades pel vent. Formentera i Eivissa queden unides formant la gran Pitiüsa, i Mallorca i Menorca també s’uneixen formant la gran Gimnèsia, i quedant ambdues unitats separades. Aquest fet facilita la dispersió de la fauna terrestre entre les Pitiüses, que ja era molt diferent a la de la gran Gimnèsia.

(* veure glossari)

Amb la finalització d’aquesta glaciació torna a pujar el nivell de la mar, situant-se a uns 10 metres sobre el nivell actual, i la fauna marina, per mor de les noves condicions climàtiques, pateix una substitució d’espècies provinents de les aigües càlides de l’Àfrica occidental.

Amb la darrera glaciació, würm, el nivell de la mar torna a baixar un centenar de metres. Durant aquesta glaciació es produeixen tres episodis dunars. El primer estableix un cordó de dunes que uneix Formentera amb Eivissa i constitueix la base del segon episodi. El tercer només apareix as Borronar.

Durant aquesta glaciació també s’originen els cordons litorals que tanquen els estanys i els separa de la mar oberta.

Es pujol des Fum Aquest aflorament correspon a la glaciació del würm. Aquest se situa al peu d’un penya-segat, aproximadament a un km al nord de cala Saona. El més singular d’aquest aflorament és la presència d’un niu de tortuga terrestre fossilitzat. La troballa, descoberta l’any 1996, és dels pocs nius fòssils coneguts, en què es pot apreciar l’estructura i el contingut, ja que els ous no arribaren a eclosionar. L’edat del niu és d’uns 200.000 anys, i la seua estructura consisteix en una càmera de

El marès està format per antics sistemes dunars. Foto: Marià Marí Sargantana (Podarcis pityusensis), endemisme pitiús. Foto: Marià Marí

Els estanys i la mar estan separats per una estreta franja de terres. Font:ESTOP FOTOS AÈRIES


nidificació de 13 x14x11 cm que comunicava amb una sortida vertical. L’estructura estava a uns 25 cm de fondària, amb sis ous lleugerament deformats, i alguns de sencers. Aquests ous pertanyien a una tortuga semigegant, de la família dels testudínids*, que podia arribar als 79 cm de llargària, i de la qual també s’han descrit d’altres espècies al pleistocè pitiús, com la descrita a la cova de ca na Reia, a Santa Eulària.

Des de la màxima expansió dels gels de la glaciació del würm fins al segle XXI és el que anomenam Holocè. D’aquest període són els dipòsits marins formats per llims arenosos i margosos, mesclats amb graves, que trobam a les salines de la Savina, les salines d’en Ferrer i sa punta des Borronar.


El relleu El predomini de les línies horitzontals és una de les principals característiques de l’orografia de Formentera. El seu relleu, relativament simple, ve determinat per la seua forma allargada d’est a oest, amb la presència, a cada extrem, d’un petit altiplà de superfície pràcticament plana, i units per una franja de terra de 5 km de longitud i 1,5 km d’amplària, a manera d’istme*.

La Mola Situat a l’est, és un petit altiplà d’aproximadament 25 Km2 d’extensió. Hi trobam el punt més elevat de l’illa, sa Talaiassa, amb 195 m. La costa que delimita aquest altiplà està conformada per espectaculars penya-segats que arriben als 130 m d’alçada en alguns punts. Al costat oest, en contacte amb l’istme que l’uneix a l’altre altiplà, s’inicia una suau pendent, més acusada posteriorment, que es coneix amb el nom de sa Pujada. Aquest pendent arriba a les costes baixes des caló de Sant Agustí al nord i des caló des Mort, al sud.

Cap de Barbaria És l’altiplà situat a l’oest, amb una superfície de 30 km2 i una estructura més complexa. Prenent com a referència el punt més meridional d’aquest altiplà, el far des cap de Barbaria, la superfície d’aquest va elevant-se tímidament en direcció nord. En aquesta direcció es troba el segon punt més elevat de l’illa, el puig Guillem (107 m). Tot el promontori va perdent altitud progressivament. Els penya-segats més alts de Barbaria arriben als 60 m i se situen a la zona des far.

Una falla estructural trenca amb la monotonia d’aquest altiplà travessant-lo d’oest a est, i coincidint, aproximadament, amb les lleres dels torrents de cala Saona (a l’oest) i de s’Alga (a l’est).

Quasi tot el litoral presenta una costa rocallosa esglaonada. Cala Saona forma una petita platja d’arena, sent la més important de la zona, ja que els altres punts de costa baixa són rocallosos, com es caló d’en Trull o es Banc, i s’utilitzen com varadors de llaüts i xalanes dedicats a la pesca tradicional.

L’istme d’unió dels dos altiplans presenta, al seu costat sud, la platja de Migjorn, la més extensa de Formentera i que, a més a més, presenta uns sistemes dunars d’alt valor ecològic. Al vessant nord, en canvi, només hi ha un petit sector de platja anomenat ses Platgetes, sent la resta de la costa baixa i rocallosa, anomenada es Carnatge. L’interior d’aquest istme presenta unes petites depressions, sense sortida a la mar, anomenades ses Clotades.

Formentera. Font: ESTOP FOTOS AÈRIES

La Mola des de l’aire. Foto: Xavier Duran


Al nord de l’illa es troba una gran depressió ocupada pels estanys des Peix i Pudent. L’estany des Peix, amb una extensió d’1 km2 i fins a 4 m de profunditat, no és una llacuna sinó un entrant de la mar a una zona deprimida. L’entrada d’aquest estany es coneix com sa Boca, i no supera els 50 m d’amplada.

En canvi l’estany Pudent, amb 3,5 km2 i fins a 4m de profunditat, sí que era una autèntica llacuna d’aigua dolça, fins que es construí el canal de sa Sèquia, comunicant-lo directament amb la mar.

La punta des Trucadors és l’extrem més septentrional de l’illa. És una estreta península d’uns 3 Km de longitud i una amplada mitjana d’aproximadament 200 m, que presenta dues platges amb importants sistemes dunars: ses Illetes a l’oest i Llevant a l’est. Entre aquesta platja de Llevant i es Carnatge es troba la zona des Pujols i la de punta Prima. La zona des Pujols forma una petita badia, antigament envoltada per tot un sistema dunar ben consolidat. En direcció est el terreny va elevant-se fins arribar a punta Prima, on hi ha alçades de fins a 63 m i penya-segats de 50 m.

Al nord de la punta des Trucadors se situa l’illot de s’Espalmador, separat pes Pas, un estret braç d’aigua de només 50 m d’amplada i 2 m de profunditat. A l’extrem nord d’aquest illot es troba l’antiga torre de defensa de sa Guardiola.

Uns altres illots petits es troben al voltant de s’Espalmador. Al sud-oest els de s’Alga i de Castaví; al nord-oest el de sa Torreta i al nord el des Porcs. A l’illot des Porcs es troba el far d’en Pou, punt que marca la separació entre les terres de Formentera i d’Eivissa.

A l’est de s’Espalmador, a 6 km de distància, es troben s’Espardell i s’Espardelló. S’Espardell, més gran, té una mica més de mig km2 d’extensió, i la seua superfície és plana, elevant-se suaument cap a l’est, arribant als 29 m d’alçada.

Far des Cap de Barbaria. Foto: Vicent Guasch Es Pas, petita separació entre Formentera i s’Espalmador. Font: ESTOPFOTOS AÈRIES


Clima Formentera es troba sota la influència del clima mediterrani, caracteritzat per hiverns suaus i estius calorosos amb absència de precipitacions. Aquestes, poc abundants, es donen durant els equinoccis de primavera i tardor.

Les pròpies característiques de Formentera fan que sigui l’illa de Balears amb temperatures més elevades i precipitacions més escasses. Això és per:

Una situació geogràfica més meridional. Dimensions reduïdes. Relleu marcadament pla. L’absència d’obstacles

orogràfics importants fa que els núvols carregats d’aigua no s’aturin i descarreguin sobre l’illa.

Temperatura Les temperatures mitjanes anuals, màximes i mínimes, són sempre lleugerament superiors a les que es registren a la resta de les Balears, fins i tot la mitjana de les mínimes del mes més fred (9ºC) i del més càlid (29ºC).

La temperatura mitjana anual oscil·la entre els 17 i 18 ºC. Els llocs més elevats de l’illa, la Mola, es cap de Barbaria o punta Prima, són els indrets on la mitjana anual és de 17 ºC, essent la resta del territori insular el que presenta els 18 ºC de mitjana.

Les temperatures mitjanes del mes més fred i del més càlid són també dades a tenir en compte. El més fred és gener, amb una mitjana d’entre 11 i 12 ºC. Agost és el més càlid amb mitjanes entre els 25 i 26 ºC.

Pluges La irregularitat és la característica que determina el règim pluviomètric a Formentera, que es manifesta tant intermensualment com interanualment. També l’escassesa ja que, com anteriorment es menciona, és l’illa més àrida de les Balears.

La mitjana de pluges a l’illa és de 370 mm, encara que aquesta dada varia segons la zona, ja que la mitjana anual a sa punta des Trucadors és de 300 mm i a alguns punts de la Mola és de 400 mm.

Vent El vent és l’element climàtic més habitual a Formentera. El més present és el de llevant, amb una freqüència mitjana d’un 21%. Aquest és el vent humit per excel·lència i, per tant, l’encarregat de portar la major part de les precipitacions.

A l’hivern els vents que porten l’aire fred són els de tramuntana, mestral o gregal. A l’estiu són els de xaloc i migjorn, més càlids. També a l’estiu es produeixen les marinades, les brises que, provocades per la diferència de temperatura entre la mar i la terra, bufen de mar cap a terra.

Cap de fibló a Barbaria. Foto: Manuel Guasch


Hidrologia L’escassa disponibilitat de recursos hídrics és un tret característic de Formentera. Aquesta manca d’aigua ve determinada per diversos factors:

Les reduïdes dimensions de l’illa impedeixen l’existència d’acumulacions subterrànies importants. La presència de crosta calcària a bona part de la

superfície de l’illa impedeix la infiltració d’aigua al subsòl. El règim pluviomètric de l’illa, molt irregular i amb

llargues temporades sense precipitacions, impedeix l’acumulació de grans reserves d’aigua.

Els cursos superficials d’aigua, la xarxa hidrogràfica*, està formada per les lleres dels torrents que molt poques vegades transporten aigua. Aquesta només circula quan les precipitacions són molt fortes i el sòl queda saturat o, als llocs coberts per la crosta calcària, que impideix la seua filtració.

Tots els torrents de Formentera se situen a la Mola i es cap de Barbaria. Són torrents curts però que han de superar forts desnivells, arribant als 150 m en alguns punts de la Mola.

Torrents Existeixen a Formentera 14 torrents, encara que alguns d’ells presenten unes reduïdes dimensions, gairebé un solc sobre el terreny.

Cap de Barbaria Dins aquest altiplà se situen 8 dels 14 torrents de l’illa.

El torrent de cala Saona és el torrent de major curs i amb la superfície de conca hidrogràfica més extensa de l’illa: 5,62 km2. El segon amb major conca és el torrent de s’Alga, amb

3,65 km2. Ambdós torrents ocupen la mateixa fractura del terreny (una falla estructural) però el de cala Saona desemboca a la cala del mateix nom, a l’oest, i el de s’Alga acaba a la costa est.

Dins el mateix altiplà existeixen els torrents de sa Fusta, de sa Falzia i des Ras, tots situats a la costa oest, i de reduïdes dimensions.

A la costa est de l’altiplà trobam els torrents des Pins, de ses Estaques i Fondo.

La Mola S’hi situen els 6 torrents restants.

Els més destacables són els que es troben al sud-oest de l’altiplà, els que baixen de sa Talaia. Aquests són els torrents de sa Talaia, de sa Grava i des Arbocers. Tots tenen la mateixa superfície de conca hidrogràfica, uns 0,7 km2. Les seues longituds són d’aproximadament 1 km i els seus desnivells d’uns 150 m.

Els torrents des Jai i el de sa Fontanella se situen al nord-est de la Mola i comparteixen el mateix punt de desembocadura. Conjuntament presenten una conca hidrogràfica de 2,65 km2.

El torrent Fondo, al sud, és molt menor però degut al seu fort desnivell presenta un important poder erosiu.

Aigües superficials Els estanys des Peix i Pudent, així com l’àrea de ses Salines, són les úniques zones de Formentera amb presència permanent d’aigües superficials.

L’estany des Peix té una extensió aproximada d’1 km2 i una profunditat màxima de 4 m. Està comunicat directament amb la mar per un pas d’uns 50 m anomenat sa Boca, per la qual cosa les seues aigües presenten pràcticament la mateixa salinitat que la mar. Tradicionalment s’ha utilitzat com a refugi per a petites embarcacions i, més recentment, per al cultiu de determinades espècies marines per a usos científics.

Mapa orogràfic de Formentera. Autors: José F. Soriano / Antoni Ferrer

Cala Saona, fi del torrent del mateix nom. Foto: Marià Marí


L’estany Pudent, també anomenat des Flamencs, arriba als 3,5 km2 d’extensió i una profunditat màxima de 4 m. Està comunicat amb la mar de forma artificial pel canal de sa Sèquia, construït al segle XVIII per tal d’evitar que proliferessin les malalties que en aquella època portaven associades les aigües estancades.

Aquest estany era d’aigua dolça degut a diferents surgències subterrànies.

L’altra zona d’aigües superficials són els estanys de ses Salines. Aquests se situen sobre zones deprimides que la mà de l’home ha anat modificant per adequar-les a les necessitats de la indústria salinera. Al nord-oest de l’estany Pudent se situa el sector des estanys d’en Ferrer i al nord-est del mateix estany, els estanys d’en Marroig.

Aigües subterrànies Dins aquest apartat es troben els aqüífers, dels quals a Formentera n’existeixen de dos tipus. Un d’ells són els situats a les parts més baixes de l’illa, sobretot a les zones arenoses. Aquests aqüífers es troben a molt poca profunditat prop de la costa nord, al voltant dels estanys i a la zona des Carnatge. Com el nivell freàtic* d’aquests aqüífers està tan prop de la superfície, en les zones més deprimides l’aigua aflora a l’exterior, com succeïa a la zona des Brolls o als pous situats a la vora de la mar, com el pou de ses Illetes.

Aigües subterrànies Dins aquest apartat es troben els aqüífers, dels quals a Formentera n’existeixen de dos tipus. Un d’ells són els situats a les parts més baixes de l’illa, sobretot a les zones arenoses. Aquests aqüífers es troben a molt poca profunditat prop de la costa nord, al voltant dels estanys i a la zona des Carnatge. Com el nivell freàtic* d’aquests aqüífers està tan prop de la superfície, en les zones més deprimides l’aigua aflora a l’exterior, com succeïa a la zona des Brolls o als pous situats a la vora de la mar, com el pou de ses Illetes.

L’altre grup d’aqüífers de l’illa són els que es troben als altiplans de la Mola i as cap de Barbaria. Aquests se situen sota els terrenys més permeables i a les cavitats d’aquests promontoris. Aquests són acumulacions d’aigua dolça molt antigues, de reduïdes dimensions i situats a profunditats importants.

Ambdós tipus d’aqüífers pateixen un fort procés de salinització a tota l’illa a causa de la seua sobreexplotació.

Sa Boca és el pas que connecta s’Estany des Peix amb la mar. Foto: Miquel Garau

Estanys d’en Marroig. Foto: David García

Els pous a la vora de la mar demostren que el nivell freàtic estava molt aprop de la superfície no fa molt de temps. Foto: Marià Marí


El descens del nivell freàtic dels aqüífers propers a la costa facilita la filtracióde l’aigua de la mar


Els molins foren fonamentals en l’assentament definitiu d’una població estable a l’illa. Foto: Vicent Guasch


HISTÒRIA La història de Formentera és la història de la mar Mediterrània, un pont de cultures i civilitzacions que s’han anat succeint en el temps dins el mateix espai. Així i tot, Formentera ha estat durant llargs períodes de temps despoblada, o gairebé despoblada, el que ha donat lloc a una història de l’illa i dels seus pobladors pròpia, diferent a la de l’illa d’Eivissa, encara que molt lligada a ella.

Prehistòria L’estudi de la prehistòria de Formentera és relativament recent ja que es va iniciar amb la descoberta del sepulcre de ca na Costa, l’any 1974. La manca de recursos, estudis i excavacions ha fet que siguin poques les dades que es tenen d’aquest període de la història de l’illa. Així i tot, tots els jaciments arqueològics coneguts estan recollits a la Carta Arqueològica de Formentera, elaborada el 1988. En ella apareixen una quarantena de jaciments dels que només set han estat fins ara estudiats:

Sepulcre megalític de ca na Costa. Conjunts constructius des cap de Barbaria I, II i III. Recinte fortificat de sa Cala. Les coves de sa Parra i es Riuets.

L’establiment humà a Formentera es donà a una època tardana ja que les pròpies característiques geogràfiques i dels ecosistemes de l’illa la convertien en un espai de difícil accés i sense gaires recursos naturals. Per exemple, quant a l’existència d’animals terrestres que poguessin servir d’aliment per als possibles colonitzadors, hem de tenir en compte que a Formentera, abans de l’arribada de l’home, l’únic vertebrat terrestre existent era la sargantana.

El que sí abundava, segons els estudis paleontològics, eren els ocells marins, particularment els virots (Puffinus mauretanicus), tant a Formentera com a Eivissa, justament per l’absència d’humans.

Així, els primers grups humans en establir-se devien tenir una evident capacitat per a la navegació, així com una

adaptació a l’explotació d’uns recursos, sobretot litorals (recol·lecció de mol·luscs, pesca, caça d’aus marines i recol·lecció dels seus ous, caça de mamífers marins...)

Eneolític Aquest període comprèn entre 2.000 i 1.600 anys abans de la nostra era, i són d’aquesta època les restes dels primers pobladors formenterers que s’han trobat a la cova des Fum i a ca na Costa.

El jaciment de la cova des Fum, situada als penya-segats de la Mola, no ha pogut ser degudament estudiat, ja que les restes aparegudes en la cova han estat extretes per aficionats sense cap criteri, impedint així els possibles estudis posteriors. Sí s’ha pogut determinar que les troballes d’aquesta cova pertanyen a diferents èpoques, on les més antigues es situen a l’eneolític.

El sepulcre megalític de ca na Costa ens ofereix molta més informació dels primers formenterers. Aquest data al voltant dels 2.000 anys abans de la nostra era, i està situat sobre una petita elevació al costat est de l’estany Pudent. La seua complexa estructura, orientació i situació, demostren que és fruit d’una elaborada planificació. Està format per una complexa estructura de tres cercles concèntrics, un corredor i una cambra central.

A ca na Costa es trobaren diferents elements com fragments de ceràmica, botons de vestimenta o peces de sílex, que per la pròpia naturalesa dels materials així com per la forma en què estaven realitzats, demostra l’existència d’intercanvis i de connexió amb grups humans de fora de l’illa, probablement de Mallorca i de la península.

Els virots foren una de les principals fonts de proteïnes dels primers pobladors de l’illa. Foto: David García

Sepulcre megalític de ca na Costa. Foto: Marià Marí


També es trobaren restes d’ossos humans pertanyents a vuit persones, sis homes i dues dones. Les dones tenien entre 20 i 35 anys, mentre que els homes estaven entre els 35 i 55 anys. Amb les restes existents només es va poder mesurar l’estatura de quatre d’ells, tres homes i una dona. Eren persones de petita estatura amb 1,5 m la dona i entre 1,62 i 1,65 els homes. Cal destacar, però, la mida d’un d’ells, ja que aquest mesurava entre 1,90 i 1,95 m, fet que s’ha associat a algun tipus de malaltia relacionada amb el creixement. També foren analitzades les peces dentals, podent així determinar el tipus d’alimentació basada, principalment, en les proteïnes animals del peix, marisc i carn, poc o gens cuinada.

El bronze antic i mitjà Aquest període comprèn entre l’any 1600 i el 1000 abans de la nostra era. Encara que dins aquest es coneix el major número de jaciments, és un període difícil de reconstruir per la manca de datacions.

De Formentera pertanyen a aquest període els poblaments des cap de Barbaria I, II i III. Són assentaments humans amb estructures de planta complexa, formades per un número variable d’estances, sis o més. Aquestes presenten diferents formes circulars, semicirculars, el·líptiques i estan adossades les unes a les altres. Cadascuna d’aquestes estava dirigida a una determinada funció: habitatge, treball, magatzem, corrals...i varen ser ocupades durant llargs períodes, sent objecte de reconstruccions i remodelacions, tant en la seua estructura com en la funció a la que estaven destinades.

De les restes trobades en aquests assentaments es pot deduir que els seus habitants eren grups familiars sedentaris que vivien de la ramaderia, sobretot d’ovelles i cabres, i de la caça d’aus en general. També eren importants complements la recol·lecció de mol·luscs i la pesca. L’agricultura era, en principi, només un complement que amb el temps va anar incrementant la seua importància.

També d’aquest període existeixen assentaments a can Marroig, punta Prima, es Ram i sa Cala, encara que més petits que els des cap de Barbaria.

La distribució dels assentaments arreu de l’illa podria indicar un repartiment de l’espai en funció de l’explotació ramadera, que requereix grans extensions de terres de pastura, i del recursos complementaris. Aquest tipus d’organització només seria possible dins una estructura social basada en la cooperació i solidaritat entre les diferents unitats familiars i un accés comunitari als recursos.

El bronze final Aquest període comprèn entre l’any 1000 i el 600 abans de la nostra era. No existeixen a Formentera estructures realitzades durant aquest període ja que es continuaren utilitzant i renovant les ja existents. Sí existeixen, però, troballes metàl·liques datades dins aquest període, a la Savina i a can Mariano Gallet. Més recentment també es va trobar una altra peça al bosc de can Rita. Tots aquests metalls són lingots circulars i altres utensilis com destrals de taló, destrals tubulars o destrals d’apèndixs laterals, de tradició de l’Europa atlàntica i continental. Possiblement varen ser fabricats a tallers de les Balears i de les zones més properes de la península, encara que alguna peça podria haver-se fabricat a Formentera. Moltes d’aquestes destrals no s’arribaren a utilitzar ja que s’empraven com a moneda de canvi, com els lingots, ja que el seu valor el contenia el propi metall.

Botons trobats a ca na Costa. Font: Museu Arqueològic d’Eivissa iFormentera

Restes dels poblaments des cap de Barbaria. Foto: Marià Marí


La similitud de les peces trobades a Formentera amb altres de jaciments d’Itàlia, Sicília o Sardenya, fa pensar en l’increment dels contactes amb l’exterior i en la inclusió de l’illa dins les xarxes comercials de la Mediterrània occidental.

Destrals trobades a can Mariano Gallet. Font: Museu Arqueològic d’Eivissa iFormentera


Dels fenicis als romans Els fenicis s’instal·len a Eivissa durant la segona meitat del segle VII abans de la nostra era, i hi creen un centre clau dins el context de la Mediterrània occidental. Per contra, de Formentera, no n’existeix cap dada. Sembla ser que coincidint amb aquest moment i durant els segles següents l’illa restarà deshabitada o, almenys, baixarà notablement la seua població.

Les primeres fonts literàries que apareixen fent referència a Formentera parlen d’una illa deserta. Així, Agatemer, geògraf grec del segle IV, agafant dades d’un autor anterior nascut cap a l’any 100 aC escriu:

“A la mar ibèrica hi ha illes: Pitiüsa, la més gran i habitada, té una grandària de tres-cents estadis, i la més petita en té cent.”

El fet de precisar que l’illa més gran està habitada fa suposar que l’altra no.

Per altra banda Estrabó, geògraf grec nascut cap a l’any 60 aC escriu:

“Les Pitiüses són també mar endins, situades del costat de ponent de les Gimnèsies. Una d’aquelles es diu Ebusus, amb una ciutat portadora del mateix nom. El perímetre de l’illa és de 400 estadis, gairebé igual l’amplada i la llargària. L’altra, Ofiusa, deserta i molt més petita que aquesta, està a prop.”

Aquesta cita és molt important ja que és la primera en oferir el nom propi de l’illa Ofiusa, i en dir explícitament que estava deshabitada.

Ofiusa significa en grec “illa de serps”, topònim que va crear, junt amb el despoblament de l’illa, el mite que aquesta restava deserta justament per que estava infestada de tota classe de serps verinoses. Els autors llatins es varen encarregar de difondre i mantenir aquesta idea. Traduïren al

llatí el nom d’Ofiusa, passant a denominar-se Colubrària. Plini “el Vell”, naturalista romà del segle I, va escriure:

“La terra d’Ebusus fa fugir les serpents, la de Colubrària les produeix, per això és perillosa per a tothom, exceptuant els qui hi porten terra d’Ebusus. Els grecs l’anomenen Ofiusa.”

Pot ser que l’origen d’aquesta idea sigui el nom púnic de les Pitiüses, YBSM. Aquest nom podria traduir-se com a “illes del déu Bes”, un déu que, entre d’altres coses, dominava les serps.

De totes formes, el que pareix més probable, gràcies als estudis més recents, és que Formentera sí va quedar deshabitada entre els segles V i III aC, sent en aquest moment quan apareixen indicis de poblament, encara que no estable, sinó com una continuïtat del territori d’explotació de la ciutat d’Eivissa.

Efectivament, durant l’època romana, la història de Formentera i Eivissa queda unida. Formentera passa a ser una part del territori ebusità governat des d’Eivissa. Ambdues illes passen a anomenar-se Ebusus.

L’època romana pot dividir-se en dos parts: l’alt Imperi (segles I – III) i el baix Imperi (segles IV – V).

És sobretot durant el segle I, a l’alt Imperi, que Formentera té la major densitat de població estable i intensitat d’explotació dels recursos, fet documentat per 19 jaciments d’aquesta època, alguns importants, a Punta Pedrera, es Caló de s’Oli, ca s’Hereu, es Bou Cremat, es Carnatge i s’Espalmador, entre d’altres.

És en aquest moment que Ebusus deixa de ser una ciutat federada i s’integra definitivament a l’Imperi, passant a ser un municipi de dret llatí dins la província Citerior Tarraconensis.

A l’època del baix Imperi pertany una de les troballes més importants de Formentera, el castellum de Can Blai. Prop de la zona des Caló, aquesta construcció presenta una forma quadrada amb cinc torres, distribuïdes als cantons i protegint la porta d’entrada al recinte. Aquest tipus de construcció era militar, però durant l’època en què va ser construïda, no tenia probablement aquesta funció. A les proximitats d’aquest castellum existeixen

Troballes d’època fenícia i púnica a les Pitiüses. Font: Atles de les IllesBalears. Govern Balear, Fundació Sa Nostra i UIB. 1998

Les Pitiüses eren en època romana una mateixa unitat: Ebusus. Foto: EsteveCardona


restes del que era un assentament agrícola important així com una necròpolis de fosses excavades en la roca, a can Toni Blai. Per tant, el més probable és que el castellum, fos una construcció privada com a refugi de la població del seu entorn.

Restes del Castellum. Foto: Marià Marí


L’antiguitat tardana Aquesta època és també coneguda com a època obscura, i és el període que va des de la divisió de l’Imperi Romà, en Imperi d’Orient i Imperi d’Occident, fins a la invasió islàmica.

Durant la llarga crisi de l’Imperi Romà les Illes Balears foren integrades pels vàndals al regne de Cartago cap al 455. D’aquest període a Formentera no s’ha trobat cap resta material, pel que fa suposar que aquest no és més que una continuació de l’època romana.

Posteriorment, durant el segle VI, una nova civilització, Bizanci, s’expandeix per la Mediterrània, conquerint les Illes el 535. Per als bizantins, les illes, en el seu conjunt, són un pas obligat del trànsit comercial, per la qual cosa Formentera passa un període de benestar econòmic. Així, durant els segles VI i VII, els establiments a Formentera es tripliquen, documentats amb els 13 jaciments d’aquesta època. No tots són, però, de nova construcció, ja que molts d’ells s’aixequen sobre les runes d’antics establiments de l’alt Imperi Romà.

Durant els segles VIII i IX, la Mediterrània viu una profunda crisi econòmica i d’autoritat política. D’aquest període no existeixen dades de Formentera, no s’han localitzat restes arqueològiques ni tan sols, apareix citada en les diverses fonts que ens han arribat pertanyents a aquesta època. En moltes d’elles no apareix ni Eivissa. Aquest fet ens podria indicar que les estructures socials i polítiques d’Ebusus haurien pràcticament desaparegut. És possible que Formentera i Eivissa patissin una forta davallada demogràfica així com un empobriment de la seua economia.

Durant aquest període de forta inestabilitat a tota la Mediterrània, apareixen els primers contactes del món islàmic amb les Illes.

La Mediterrània al regne de Cartago. Font: Atles de les Illes Balears. GovernBalear, Fundació Sa Nostra i UIB. 1998


Faramantira: la Formentera islàmica Probablement, des de principis del segle VIII, totes les Illes, inclosa Formentera, quedaren sota el domini musulmà nord-africà, que els imposa diverses càrregues fiscals. Però, no és fins l’any 902, que tot l’arxipèlag queda integrat dins el califat de Còrdova, passant a ser al-Jaza’ir al-Sharquiya li-l-Andalus, és a dir, les illes orientals d’Al-Andalus. Aquesta nova època de més de tres segles serà fonamental per a Formentera, on ha quedat un ampli i valuós patrimoni arqueològic, malauradament poc estudiat fins ara.

Tot l’arxipèlag balear torna a ser una unitat política i administrativa on la seua evolució queda lligada a la d’Al-Andalus:

Període califal (902 – 1014) Taifa de Dénia (1014 – 1059) Regne Independent de les Illes Orientals (1059 – 1114) Període almoràvit (1114 – 1188) Període almohade (1188 – 1235)

Aquest nou període suposa una nova organització social, amb un increment de la població i una economia més complexa, basada en una organització de la producció totalment diferent de la que existia anteriorment. Aquesta nova estructura social està formada, en la seua majoria, per grups clànics* d’immigrants barbarescs, i en menor mida d’àrabs, que porten amb ells noves tècniques agrícoles i una nova unitat productiva, l’alqueria*. D’aquestes noves estructures només es té constància documental de l’alqueria Alchavito i la de s’Arenal, encara que moltes restes a altres jaciments indicarien que n’hi havia moltes més, sobretot a la Mola, així com extenses necròpolis. Les ceràmiques i làpides funeràries trobades a diferents punts de l’illa (can Simonet, sa Cala, es Carnatge, s’Estany Pudent, Porto-salè...) indiquen que Formentera disposava d’una incipient població i que

aquesta era culta i fortament arabitzada, tal i com ho demostren les grafies de les làpides funeràries.

Tot i així, la inestabilitat d’Al-Andalus també es reflecteix a Formentera, i l’any 1108, pateix un primer atac normand. La narració d’aquesta ràtzia* normanda apareix recollida a les sagues escandinaves (segle XIII), així com a la tradició popular formenterera, que situa els fets a la cova des Fum: l’any 1108, una ràtzia normanda dirigida pel rei noruec Sigurd I Magnusson (1103 – 1130), va aconseguir acabar amb els musulmans formenterers que els havien atacat quan desembarcaven. Aquests s’havien amagat a una cova dels penya-segats (sa cova des Fum, a la Mola), i els normands varen acabar amb els formenterers despenjant amb cordes dues barques carregades d’homes armats que encengueren una gran foguera a l’entrada de la cova, que amb el fum ofegà la majoria dels musulmans.

El succés apareix a Sigurd el croat del cronista islandès Snorre Sturlusson (1179 – 1241), que forma part d’Heimskringla, epopeia dels primers reis de Noruega:

“El rei manà portar grans arbres a la cova, féu un gran munt davant l’entrada i hi calà foc. Quan el foc i el fum començaren a dominar, alguns dels pagans perderen llur vida, d’altres fugiren; alguns caigueren a mans dels víkings, uns altres foren matats i cremats.”

El segon capítol d’inestabilitat que pateix Formentera es produeix l’any 1114, amb la croada* pisanocatalana, organitzada per l’arquebisbe de Pisa, i que comptava amb el suport del papa Pasqual II, a la qual s’afegí el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III. Aquest atac es produeix a totes les Balears, les deixen sense govern, fent possible la seua annexió pels almoràvits.

El moviment religiós almoràvit havia imposat la seua supremacia sobre tot l’Àfrica nord-occidental a mitjans del segle XI.

Posteriorment, durant el segle XII, aquests dominis varen ser conquerits progressivament pels almohades. D’aquesta època han arribat les millors descripcions d’Eivissa, i una de les escasses referències explícites de Formentera en els texts àrabs. Es tracta de la narració de Ibn Jubayr, que l’any 1185 diu:

“Vàrem ancorar just enfront a l’illa de Faramantira, separada de Yabisa 4 o 5 milles; i té moltes alqueries habitades.”

Formentera, junt amb Eivissa, fou conquerida pels almohades l’any 1188. Aquest nou imperi almohade es desenvolupa damunt les terres dels almoràvits, i ocupa quasi tot Al-Andalus, començant a decaure amb la derrota de les Navas de Tolosa l’any 1212. D’aquest període almohade s’ha recollit la descripció de Formentera del geògraf persa al-Qazwini, que nascut l’any 1203, i basant-se en les obres dels segles XI i XII, escriu:

Territori del Califat de Còrdova. Font: Atles de les Illes Balears. GovernBalear, Fundació Sa Nostra i UIB. 1998


“Frmntira. És una illa envoltada per la mar. La seva longitud és de vint milles i la seva amplada de tres. Està enmig del mar, i el seu aire és bo, la seva terra fèrtil, i l’aigua dels seus pous dolça; i posseeix terres de conreus; i, mercès a la bondat del seu aire i de la seva terra, no té moscards, ja que els moscards i els insectes neixen de la putrefacció; i diuen que hi creix un safrà excel·lent, que no n’hi ha de millor a cap altre lloc.”

Es Caló, port on atracaren el rei Sigurd i les seues tropes segons larondaia de sa Cova des Fum, recollida per J. Castelló Guasch. Foto:Vicent Guasch

Camps a Formentera. Foto: Marià Marí


Baixa edat mitjana Aquest període ve marcat per dos fets d’especial rellevància: la conquesta catalana de 1235 i el despoblament. La conquesta catalana suposa la incorporació de Formentera a la cultura cristiana i feudal, així com la integració a l’àrea cultural i lingüística catalana. Aquest canvi també instaurà una nova institució de govern, la Universitat d’Eivissa i Formentera.

Tot i així, la colonització no va ser fàcil ja que les pròpies característiques de Formentera i la seua situació geogràfica dificultaren el procés. La pesta, la presència habitual de pirates i corsaris, la escassa població d’Eivissa, les lluites jurisdiccionals... acabaren convertint Formentera en una illa sense població estable des de mitjans del segle XIV fins a final del segle XVII.

La cultura i estructura social musulmana es veurà sobtadament transformada per l’arribada dels catalans. El 8 d’agost de 1235 la ciutat d’Eivissa fou conquerida per les tropes de l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, l’infant Pere de Portugal i el comte del Rosselló Nunó Sanç. Aquests, dividiren i repartiren les Pitiüses en quartons, i els distribuïren de manera proporcional segons l’aportació de cadascun a la conquesta. Guillem de Montgrí es va quedar amb la Mola i es Carnatge, es Cap fou per l’infant Pere de Portugal i Porto-salè pel comte Nunó Sanç. Poc després Montgrí comprà la part que pertanyia a Nunó Sanç, passant a ser l’amo de quasi tota l’illa.

L’any 1246 Montgrí va infeudar* els seus tres quartons a Berenguer Renard, confiant-li la tasca de repoblar convenientment l’illa. El document d’infeudació era molt generós, per tal d’estimular el procés colonitzador, però Montgrí va reservar per a ell algunes concessions, entre d’elles unes terres amb vinyes de la Mola, que cedí a uns ermitans perquè poguessin construir un oratori i cases. Aquesta cessió va donar lloc a un monestir d’agustins, el de Santa Maria de Formentera. La instal·lació dels agustins a l’illa va donar lloc a posteriors conflictes jurisdiccionals amb els hereus de Berenguer Renard. Aquest conflicte, però, no

constituïa un episodi aïllat sinó que s’emmarcava dins la lluita que, des de finals del segle XIII, mantenien a les Pitiüses l’església de Tarragona i la monarquia mallorquina per qüestions de jurisdicció feudal.

Existeixen poques referències de la població de l’illa en aquells moments que acabarà desapareixent a mitjans del segle XIV, com a conseqüència de la pesta negra de 1348.

S’inicia aquí un període de més de tres segles en què Formentera gaudeix només de poblaments efímers, temporals i molt reduïts. La construcció del temple de sa Tanca Vella, a partir del 1369, demostra aquest fet ja que és un edifici de reduïdes dimensions i sense cementiri. Formentera comptava amb una població escassa i que només residia a l’illa en determinades èpoques de l’any per realitzar feines relacionades amb l’agricultura, la ramaderia i l’extracció de la sal.

Promontori de la Mola al fons. Foto: Marià Marí


Del XVI al XVIII El despoblament de Formentera i la seua situació geogràfica convertiren l’illa en punt estratègic de l’ofensiva turca i barbaresca a la Mediterrània occidental durant els segles XVI i XVII. Per intentar contrarestar aquesta situació, la Universitat d’Eivissa i Formentera intentava mantenir diversos punts de vigilància a l’illa encarregats de donar l’alarma i així activar els sistemes defensius d’Eivissa. Hi havia una talaia a la Mola, una as Cap i una altra al nord de s’Espalmador, anomenada sa Torreta.

Les escasses mesures de protecció i el predomini musulmà a la Mediterrània Occidental obligaren la Corona a millorar la defensa de les costes peninsulars i illenques. Així, un dels principals enginyers al servei de la monarquia dels Àustries, Giovani Battista Calvi, inicià la construcció de les noves muralles d’Eivissa a final de 1554. Per a Calvi, Formentera era fonamental en la defensa d’Eivissa, i en 1555, assenyalava la conveniència de construir una torre a s’Espalmador, fet que fa suposar la inoperància de l’antiga Torreta. Així i tot, sent s’Espalmador un punt estratègic per avituallament i descans de les tropes musulmanes, aquesta torre no es construí.

Varen existir altres iniciatives amb l’objectiu d’instal·lar aquest punt de vigilància però no s’arribaren a executar fins al 1749, quan l’amenaça turca i barbaresca ja havia minvat considerablement.

La inexistència de població estable a Formentera durant tant de temps convertiren l’illa en un paratge gairebé salvatge, on predominava el bosc i la caça. Aquesta abundància de recursos naturals fou molt important per als eivissencs, que els anaren aprofitant, sobretot a partir de la segona meitat del segle XVII, quan es multiplicaren les necessitats d’una població en augment quasi lliure de la pressió corsària. Així, els eivissencs utilitzaven Formentera per tenir ramat, conrear, treure llenya, sal... i anaren creant les condicions per a un posterior repoblament definitiu i estable de l’illa. Aquest s’inicia el 24 de desembre de 1695, quan el rei va concedir al patró eivissenc Marc Ferrer mitja llegua*

quadrada de bosc a Formentera. Ferrer, home de confiança de les autoritats eivissenques, s’havia destacat pels seus serveis a la comunitat. El 1699, li atorgaren també les terres de la Mola i es Carnatge i, al seu gendre, Antoni Blanc, un quart de llegua al Clot des Magraner. Així, la major part de l’illa va quedar en mans de la família de Marc Ferrer, i poc temps després començaren a establir les terres a particulars, els quals estaven obligats a conrear les terres i aixecar parets de pedra per tancar-les. Fins el 1712 no s’establí l’obligatorietat de construir també les cases per viure. Un dels primers nuclis poblacionals s’instal·là al voltant de sa Tanca Vella, edificació que els nous pobladors convertiren en vicaria el 1718. Com que la població de Formentera va anar creixent, entre 1726 i 1738 es construí l’església de Sant Francesc, amb la funció de temple i de refugi per a la població. L’arribada de nous pobladors obliga també a la instal·lació de noves infraestructures com les cinc torres costaneres de defensa, els molins (com els d’en Tauet, d’en Jeroni, de ses Roques, Molí Vell de la Mola...), camins i l’església de la Mola el 1784.

El segle XVIII s’enceta amb la Guerra de Successió entre Àustries i Borbons, amb la derrota del bàndol austriacista. Això suposa l’eliminació de la Universitat com a òrgan d’autogovern de les Pitiüses, així com la incautació, arran dels Decrets de Nova Planta, d’un dels elements bàsics de la subsistència dels habitants de l’illa, ses Salines.

El primer bisbe d’Eivissa i Formentera, Manuel Abad y Lasierra, introdueix novetats i millores a l’illa. La divideix en tres parròquies: Sant Francesc, La Mola i Sant Ferran, i aplica un Pla de Millores pensat per estimular les activitats productives, el comerç i l’educació i fomentar l’agrupament de la població rural en pobles. Aquest Pla de Millores suposa per Formentera la plantació d’un gran número de garrovers i figueres, l’increment del conreu de la vinya i l’habilitació de l’antic camí de sa Pujada. Però, la major part de la població segueix dispersa, encara que sí es forma un nucli de població

S’Espalmador, peça fonamental al sistema defensiu d’Eivissa. Foto: XavierDuran

Els boscos formenterers foren un recurs important per a la poblacióeivissenca. Foto: Cristina Requena


al voltant de sa Tanca Vella i l’església de Sant Francesc i a la zona de ses Roques.

Formentera arriba a l’any 1800 amb 1200 habitants aproximadament.

Tram del camí de sa Pujada. Foto: Marià Marí


Les migracions contemporànies: XIX i XX Formentera consolida la seua societat tradicional, basada en una economia de subsistència, durant el segle XIX.

Comença a adquirir personalitat pròpia, i el 1822 s’instaura (tot i que breument) el primer ajuntament de l’illa, a Sant Francesc. Les condicions de vida de la població eren molt dures i, aquell mateix any, l’alcalde demana auxili a l’ajuntament d’Eivissa per fer front a la misèria.

Poc després però, es restableix la monarquia absolutista de Ferran VII, i l’ajuntament torna a desaparèixer. Amb el nou regnat d’Isabel II (1833-1868), s’aprova una divisió de l’Estat en províncies i el 1837, una nova reestructuració reconeix el municipi de Formentera, reinstaurant l’ajuntament. Aquest nou ajuntament ha de fer front a unes condicions molt difícils, recollides a l’informe que elaborà el cap polític de la província Joaquim Maximilià Gibert, després de visitar les Pitiüses el 1845. Gibert troba una Formentera pràcticament desforestada, amb una agricultura molt precària, dedicada quasi exclusivament als cereals. El mal estat dels estanys saliners havia reduït considerablement la producció de sal i, l’elaboració de

formatges i senzilles peces de roba per a l’autoconsum eren l’única indústria de l’illa. El comerç era escàs, i no existia cap escola per atendre a una població dispersa que arribava als 1560 habitants.

Aquestes condicions es veuen empitjorades per una forta sequera el 1846, provocant la mort d’una gran part del bestiar de l’illa. Institucions i particulars es mobilitzaren per socórrer la població de Formentera, i entre ells el bisbe Basilio Antonio Carrasco, impulsor de la construcció de la sèquia de s’Estany Pudent. Tot i així, les condicions de vida dels formenterers no milloren fet que observarà l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria al seu primer viatge a les Pitiüses el 1867. Fins i tot, el 1870 l’Ajuntament de Formentera és suprimit i passa a dependre del d’Eivissa, situació que es perllongaria fins el 1888.

Les darreres dècades del segle XIX comporten la introducció d’una economia plenament capitalista a l’illa amb la vénda de ses Salines a l’empresari mallorquí Antoni Marroig el 1873. Posteriorment, l’any 1898, l’empresa Salinera Española S.A. passa a gestionar les salines d’Eivissa i les de Formentera. Aquesta privatització suposa la millora de l’explotació de la sal i dels seus rendiments, a la vegada que va permetre accedir a molts de pagesos a una renda en metàl·lic.

Les obres a l’embarcador de la Savina també foren una injecció a l’economia formenterera, a més de millorar les comunicacions marítimes, però les condicions de vida continuaven sent precàries i el creixement de la població va obligar a emigrar temporalment a un bon sector de la població masculina, especialment durant el darrer terç del segle XIX i el primer terç del XX, sobretot a Cuba, l’Uruguai i l’Argentina.

Actual ajuntament de Formentera. Foto: Marià Marí

L’elaboració de formatge era una de les poques activitats industrials que esrealitzaven a l’illa al segle XIX. Foto: Marià Marí


La majoria d’aquests homes tornaven uns anys després, però una bona part acabà instal·lant-se definitivament als països receptors. D’aquesta forma, moltes dones quedaren soles al càrrec de les cases i finques, el que propicià l’apel·latiu, per part dels eivissencs, de “Illa de ses dones” a la Formentera d’aquest temps.

L’emigració tingué com a conseqüència un cert augment del nivell de vida, així com l’arribada de nous pensaments i inquietuds com el pensament anarquista o la preocupació per l’educació amb la promoció de noves escoles a Sant Francesc, Sant Ferran i la Mola.

L’anarquisme, implantat de manera important a ses Salines, esdevindrà un referent polític de l’illa, i encara més a partir de la creació del sindicat CNT (1928) que engegà la llarga vaga dels treballadors saliners iniciada el 1931.

La demanda de s’Estany des Peix per a ús de tot el poble provocà una important mobilització social a l’època, i el 1932 va provocar la concentració, al mateix estany, d’unes trenta embarcacions provinents de diferents punts de l’illa amb aquesta reivindicació.

Durant la dècada dels anys trenta s’inauguraren les primeres instal·lacions hoteleres de l’illa, però també es produïren els primers senyals que indicaven l’imminent inici de la guerra civil. Així, el juliol de 1936, Eivissa i Formentera es declaren

lleials als revoltats, però el 7 d’agost d’aquell mateix any, una expedició comandada pel capità republicà Alberto Bayo desembarca a la Savina, iniciant-se llavors la persecució dels revoltats. Aquesta situació, de domini republicà, es manté només unes setmanes i el bàndol franquista recupera ràpidament la situació, instal·lant el seu domini i iniciant una repressió que provoca afusellaments, empresonaments i exili.

Entre 1940 i 1942 s’instal·la a la Savina una colònia penitenciària. S’hi tancaren al voltant de quinze formenterers i moriren de fam prop d’un centenar de presoners.

Tot Formentera estava sota unes condicions de vida molt dures. Els primers anys de la dècada dels quaranta foren els anys de la fam, l’escassetat i l’aïllament, una crisi de subsistència continua, reconeguda fins i tot per les mateixes autoritats franquistes que sol·licitaven regularment ajuda i donacions a les altres illes per posar remei a la situació de la població de Formentera.

Fins als anys cinquanta l’economia illenca continua essent de subsistència, moment en què s’inicia un fenomen que altera definitivament les estructures econòmiques, socials i culturals de totes les Balears: el turisme.

Aquesta nova activitat econòmica suposa la ruptura total amb el model econòmic i social anterior. L’arribada dels primers turistes i dels integrants del moviment hippy provoca un fort xoc cultural per als habitants de l’illa, que es troben amb noves maneres de vestir, viure, comportar-se i pensar, totalment diferents als usos tradicionals locals. El turisme també provoca l’arribada d’immigrants de la Península, sobretot manxecs i andalusos, que bé s’estableixen a l’illa, o hi treballen temporalment, contribuint així al creixement de la població. D’aquesta forma, Formentera passa de ser illa emissora d’emigrants a illa receptora d’immigrants.

Durant el final dels anys cinquanta i els seixanta es construeixen els primers establiments turístics, llevat d’aquells que es construïren abans de la guerra civil. Aquests són petits negocis de tipus familiar, però amb aquestes noves construccions també arriben altres millores en les comunicacions, com ara la remodelació del port de La

Homes treballant a ses salines. Font: Col·lecció Raymar

Dona de Formentera. Font: Col·lecció Raymar Milers de turistes gaudeixen de les platges de l’illa cada any. Foto: VicentGuasch


Savina, la unió telefònica amb Eivissa el 1961 i l’obertura de la central elèctrica de GESA el 1968. Arran d’aquestes millores la població de l’illa s’incrementa progressivament, així com el nombre de visitants i el nombre de places turístiques. Aquest creixement que, en un primer moment, va suposar una millora innegable del nivell de vida general, també va provocar que, a partir dels anys vuitanta, començassin les primeres mobilitzacions socials per demanar la preservació d’espais emblemàtics de l’illa d’aquest desenvolupament (estany des Peix, càmping des Ca Marí, can Marroig), i defensar un model turístic propi, allunyat de les grans urbanitzacions i més respectuós amb l’entorn.

L’illa conté actualment nombrosos establiments turístics. Foto: Marià Marí


GLOSSARI Alqueria: antigament, conjunt de cases de conreu d’una heretat. Casa de camp amb terreny de conreu, especialment de regadiu.

Bioclàstiques: bioclast. Fòssil o fragment d’un fòssil que forma part d’un sediment o d’una roca sedimentaria.

Clànics: clànic. Relatiu o pertanyent a un clan. Organització clànica.

Conca hidrogràfica: àrea de terreny drenada per un mateix riu o un mateix curs d’aigua i la seua xarxa d’afluents.

Croada: expedició de cristians contra els musulmans per a conquerir Terra Santa.

Freàtic: relatiu o pertanyent a les aigües subterrànies.

Infeudar: cedir en feu un bé immobiliari, un càrrec públic o una senyoria amb jurisdicció per part del rei, el comte, el senyor a un vassall o persona de rang nobiliari.

Istme: llegua de terra que uneix dos continents, una península a un continent, etc.

Llegua: antiga mesura itinerària de valor molt variable, segons els països o les localitats. La llegua antiga era una mesura de longitud catalana equivalent a 6717,6 metres.

Ràtzia: incursió armada en un territori per a robar o destruir.

Testudínids: família de tortugues amb una forta cresta semblant a una costella, al clatell, i amb el coll completament retràctil.

BIBLIOGRAFIA Vilà Valentí, J. Formentera estudio de geografia humana. Patronat municipal de cultura. Formentera, 1985.

Prats i Serra, J.A.; Marí i Mayans, E. Geografia i història de Formentera. Editorial Mediterrània. Eivissa, 1999.

Marí Cardona, J. Illes pitiüses III. Formentera. Institut d’Estudis Eivissencs. Eivissa, 1983.

Estudio integrado de la isla de Formentera. Bases para un ecodesarrollo. Ministerio de Obras Públicas y Transportes.

Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera. Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Eivissa, 1995.

Formentera: història i realitat. Universitat de les Illes Balears. Palma, 2000.

Parrón i Guasch, A. La guerra civil i el primer franquisme a Eivissa i Formentera. Editorial Mediterrània. Eivissa, 2001.

Formentera en les teues mans. GOB Formentera i GEN-GOB Eivissa. Eivissa, 2006.

www.grec.net

histÒria i territori - gen-gob eivissa · la història geològica de formentera, en comparació a...

Documents