història dels computadors

Más manuales en: http://www.exabyteinformatica.com/manuales-y-apuntes-freeware/

© Roger Casadejús Pérez | Exatienda

Historia dels computadors

Les primeres màquines

Al segle XVII el famós matemàtic escocès John Napier, distingit per la invenció dels logaritmes, va desenvolupar un enginyós dispositiu mecànic que utilitzant uns pals amb nombres impresos permetia realitzar operacions de multiplicació i divisió.

Al 1642, el matemàtic francès Blaise Pascal va construir la primera calculadora mecànica. Utilitzant una sèrie de pinyons, la calculadora de Pascal sumava i restava.

A la fi del segle XVII l'alemany Gottfried Von Leibnitz va perfeccionar la màquina de Pascal en construir una calculadora que mecànicament multiplicava, dividia i treia arrel quadrada. Va proposar des d'aquella època una màquina calculadora que utilitzés el sistema binari.

A mitjans del segle XIX, el professor anglès Charles Babbage va dissenyar la seva "Màquina Analítica" i inclusivament va construir un petit model d'ella. La tragèdia històrica radica que no va poder elaborar la màquina perquè la construcció de les peces era de precisió molt exigent per a la tecnologia de l'època. Babbage es va avançar gairebé un segle als esdeveniments. La seva Màquina Analítica havia de tenir una entrada de dades per mitjà de targetes perforades, un magatzem per conservar les dades, una unitat aritmètica i la unitat de sortida.

Des de la mort de Babbage, al 1871, va ser molt lent el progrés. Es van desenvolupar les calculadores mecàniques i les targetes perforades per Joseph Marie Jacquard per utilitzar en els telers, posteriorment Hollerith les va utilitzar per a la "màquina censadora", però va ser al 1944 quan es va fer un pas ferma cap al computador d'avui.

L'era electrònica

A la Universitat de Harvard, al 1944, un equip dirigit pel professor Howard Aiken i patrocinat per IBM va construir la Mark I, primera calculadora automàtica. En lloc d'usar pinyons mecànics, Mark I era un computador electromecànic: utilitzava relevadors electromagnètics i comptadors mecànics.

Només dos anys més tard, al 1946, es va construir a l'Escola Moore, dirigida per Mauchly i finançada per l'Exèrcit dels Estats Units, la ENIAC (Electronic Numerical Integrator and Calculator), la qual podia executar multiplicacions en 3 mil·lèsimes de segon (Mark I trigava 3 segons). No obstant això, les instruccions de ENIAC havien de ser donades per mitjà d'una combinació de contactes externs, ja que no tenia com emmagatzemar-les internament.

A mitjans dels anys 40 el matemàtic de Princeton John Von Neumann va dissenyar les bases per a un programa emmagatzemable per mitjà de codificacions electròniques. Aquesta capacitat d'emmagatzemar instruccions és un factor definitiu que separa la calculadora del computador. A més a més, va proposar l'aritmètica binària codificada, la qual cosa significava senzillesa en el disseny dels circuits per realitzar aquest treball. Simultàniament es van construir dos computadors: el EDVAC (Electronic Discrete Variable Automatic Computer) i al 1949 a la Universitat de Cambridge el EDSAC (Electronic Delay Storage Automatic Computer), que va ser realment la primera computadora electrònica amb programa emmagatzemat.



Al 1951 John W. Mauchly i J. Presper Eckert Jr. construeixen el UNIVAC I, el primer computador per al tractament d'informació comercial i comptable. UNIVAC (Universal Automatic Computer) va reemplaçar l'objectiu de les seves antecessores que era científic i militar, obrint pas a la comercialització dels computadors; aquí s'inicien les generacions de computadors.

Les generacions dels computadors

A partir d'aquest moment, l'evolució dels computadors ha estat realment sorprenent. L'objectiu inicial va ser el de construir equips més ràpids, més exactes, més petits i més econòmics. Aquest desenvolupament s'ha classificat per "generacions de computadors", així:

Primera generació de computadors 1950 - 1958

En aquesta generació neix la indústria dels computadors. El treball del ENIAC, del EDVAC, del EDSAC i altres computadors desenvolupats en la dècada dels 40 havia estat bàsicament experimental. S'havien utilitzat amb finalitats científiques però era evident que el seu ús podia desenvolupar-se en moltes àrees.

La primera generació és la dels tubs al buit. Eren màquines molt grans i pesades amb moltes limitacions. El tub al buit és un element que presenta gran consum d'energia, poca durada i dissipació de molta calor. Era necessari resoldre aquests problemes.

UNIVAC I va ser adquirit pel Census Bureau dels Estats Units per realitzar el cens de 1951. IBM va perdre aquest contracte perquè les seves màquines de targetes perforades van ser desplaçades pel computador. Va ser des d'aquest moment que IBM va començar a ser una força activa en la indústria dels computadors.

Al 1953 IBM va llançar el seu computador IBM 650, una màquina mitjana per a aplicacions comercials. Inicialment va pensar en fabricar-ne 50, però l'èxit de la màquina els va portar a vendre més de mil unitats.

Segona generació 1959 - 1964

Al 1947 tres científics: W. Shockley, J. Bardeen i H.W. Brattain, treballant en els laboratoris Bell, van rebre el premi Nobel per inventar el transistor. Aquest invent ens porta a la segona generació de computadors. El transistor és molt més petit que el tub al buit, consumeix menys energia i genera poca calor.

La utilització del transistor en la indústria de la computació condueix a grans canvis i una notable reducció de grandària i pes.

En aquesta generació augmenta la capacitat de memòria, s'agiliten els mitjans d'entrada i sortida, augmenten la velocitat i programació d'alt nivell com el Cobol i el Fortran.

Entre els principals fabricants es trobaven IBM, Sperry - Rand, Burroughs, General Electric, Control Data i Honeywell. S'estima que en aquesta generació el nombre de computadors als Estats Units va passar de 2.500 a 18.000.



Tercera generació 1965 - 1971

El canvi de generació es presenta amb la fabricació d'un nou component electrònic: el circuit integrat. Incorporat inicialment per IBM, que ho va batejar SLT (Solid Logic Technology).

Aquesta tecnologia permetia emmagatzemar els components electrònics que fan un circuit en petites pastilles, que contenen gran quantitat de transistors i altres components discrets.

Abril 7 de 1964 és una de les dates importants en la història de la computació. IBM va presentar el sistema IBM System/360, el qual consistia en una família de 6 computadors, compatibles entre si, amb 40 diferents unitats perifèriques d'entrada, sortida i emmagatzematge.

Aquest sistema va ser el primer de la tercera generació de computadors. La seva tecnologia de circuits integrats era molt més confiable que l'anterior, va millorar a més la velocitat de processament i va permetre la fabricació massiva d'aquests components a baixos costos.

Un altre factor d'importància que sorgeix en aquesta tercera generació és el sistema de processament multiusuari. Al 1964 el doctor John Kemeny, professor de matemàtiques del Darmouth College, va desenvolupar un programari per a processament multiusuari. El sistema Estafi Sharing (temps compartit) va convertir el processament de dades en una activitat interactiva. El doctor Kemeny també va desenvolupar un llenguatge de tercera generació anomenat BASIC.

Com a conseqüència d'aquests desenvolupaments neix la indústria del programari i sorgeixen els minicomputadors i els terminals remots, apareixen les memòries electròniques basades en semiconductors amb major capacitat d'emmagatzematge.

Quarta generació 1972 - ?

Després dels canvis tan específics i marcats de les generacions anteriors, els desenvolupaments tecnològics posteriors, malgrat haver estat molt significatius, no són tan clarament identificables.

En la dècada del 70 comença a utilitzar-se la tècnica LSI (Large Scale Integration) Integració a gran escala. Si al 1965 en un "xip" quadrat d'aproximadament 0.5 centímetres de costat podia emmagatzemar-se fins a 1.000 elements d'un circuit, al 1970 amb la tècnica LSI podia emmagatzemar-se 150.000.

Alguns investigadors opinen que aquesta generació s'inicia amb la introducció del sistema IBM System/370 basat en LSI.

Uns altres diuen que la microtecnologia és en realitat el factor determinant d'aquesta quarta generació. Al 1971 s'aconsegueix implementar en un xip tots els components de la Unitat Central de Processament fabricant-se així un microprocessador, el qual a la vegada va donar origen als microcomputadors.

Algunes característiques d'aquesta generació de microelectrònica i microcomputadors són també: increment notable en la velocitat de processament i en les memòries; reducció de grandària, disseny modular i compatibilitat entre diferents marques; ampli desenvolupament de l'ús del minicomputador; fabricació de programari especialitzat per a moltes àrees i desenvolupament massiu del microcomputador i els computadors domèstics.



Història de les computadores

Els homes sempre han explicat i calculat, però el càlcul va cobrar molta importància quan va començar la compra i venda de mercaderies. A part dels dits de la mà, els primers objectes que van ajudar a explicar i calcular van ser pedretes de riu, utilitzades per representar els nombres d'1 a 10. Fa uns cinc mil anys, a Mesopotàmia, es traçaven en el sòl unes ratlles profundes en les quals es dipositaven les pedretes. Movent les pedretes d'una ratlla a una altra, es podien fer càlculs. Mes enllà, a Xina i Japó, s'utilitzava l'àbac de la mateixa manera, amb les seves fileres de comptes que representaven les centenes, les desenes i les unitats.

Els posteriors avançaments no van arribar fins a molt després, amb l'invent de certes ajudes pel càlcul com els logaritmes, la regla de corredissa i les calculadores bàsiques mecàniques del segle XVII.

Ja en les societats primitives experimenta l'ésser humà la necessitat d'explicar; a mesura que es va intensificar el comerç es van requerir sistemes més elaborats per explicar i realitzar operacions aritmètiques bàsiques. Però durant molts segles es van emprar sistemes de numeració massa complexos de gestionar i poc pràctics.

Un d'aquests sistemes va ser el de numeració romana, en el qual s'empren diversos símbols alfabètics per representar certes quantitats: I, V, X, L, C, D i M representen respectivament les quantitats 1, 5, 10, 50, 100, 500 i 1 000.

Per escriure altres quantitats empraven combinacions d'aquests símbols; per exemple, CLVI representa la quantitat 156. Entre altres inconvenients d'aquest sistema, es troba que el nombre de símbols alfabètics necessaris per representar una quantitat augmenta molt ràpidament en augmentar la quantitat. Aquest sistema de numeració dificultava enormement el desenvolupament de les operacions aritmètiques.

Per realitzar aquestes operacions, fonamentalment summes i restes, els homes van usar durant molts segles, a part dels seus dits, un instrument anomenat àbac. Es creu que l'àbac va ser inventat a Babilònia fa uns 5 000 anys.

Però no va ser possible un desenvolupament important de l'aritmètica i altres àrees de les matemàtiques fins que es va idear la numeració per posició, tal com la utilitzada en l'actualitat.

Aquest sistema, que suposa la concepció i ús del numero zero, sembla ser que va ser ideat a l'Índia. Els àrabs ho van redescobrir durant la invasió d'aquell país al segle IX, i quatre segles més tard ho van introduir a Europa. Ha d'esmentar-se que els maies en Mesoamerica van aconseguir per si mateixos arribar també a concebre el zero i elaborar un sistema de numeració per posició.

Una vegada que es disposava d'un sistema de numeració adequat, s'havien assentat les bases per al desenvolupament del càlcul i la possibilitat del càlcul automàtic mitjançant màquines.

Generació zero

El primer instrument per explicar, després dels dits, va ser un aparell que utilitzava un gran numero de comptes. Al voltant de l'any 3000 a. de C. aquests comptes van ser classificats en un mecanisme denominat “àbac” que podia realitzar operacions aritmètiques més eficaçment que els comptes sols. Els comptes anaven enfilades en unes varetes de fusta o metall, verticals i paral·leles, muntades en una armadura rectangular. Les varetes començant de dreta a esquerra, representen les unitats, les desenes i les centenes. Els sumeris, els xinesos, els



romans i després els pobles de l'Europa medieval sabien efectuar ràpidament amb aquests instruments, a més de les 4 operacions aritmètiques, l'extracció d'arrels quadrades.

John Napier va inventar al 1614 els logaritmes neperians, anomenats així en el seu honor. Mitjançant l'ús de logaritmes va aconseguir simplificar el càlcul de multiplicacions i divisions reduint-ho a un càlcul amb summes i restes.

Va elaborar unes taules on a cada nombre li corresponia un altre nombre que és el seu logaritme neperià; els logaritmes tenen una important propietat: el producte o el quocient de dos nombres es pot expressar com la summa o la diferència respectivament, dels seus logaritmes.

Quan es volia sumar dos nombres, es buscaven en la taula els seus respectius logaritmes, se sumaven, i després es buscava en la taula el nombre el logaritme del qual equival al resultat de la suma. Anàlogament es feien les divisions mitjançant restes. El propi Napier va construir, al 1617 unes tabletes amb bastonets que permetien realitzar multiplicacions de nombres relativament grans.

La regla de càlcul, que ens és més familiar, va ser inventada a principis del segle XVII per l'anglès Edmund Gunter. Està constituïda per dues regles, lliscant la una sobre l'altra, dotada cadascuna d'una graduació logarítmica. La regla ha estat indiscutiblement l'instrument de càlcul “mecànic” més utilitzat en el transcurs dels últims segles, fins a l'aparició de les calculadores electròniques de butxaca. Permetia efectuar les quatre operacions aritmètiques, elevar a la potència, l'extracció d'arrels i certs càlculs més complexos.

El naixement de les primeres màquines de calcular, dotades de mecanismes complexos amb engranatges i altres tipus d'unions, es remunta al segle XVII. La primera va ser construïda al 1623 per l'alemany Wilhelm Schickard; era capaç d'efectuar les quatre operacions aritmètiques. Desgraciadament, el prototip d'aquesta màquina va desaparèixer en la guerra dels Trenta anys.

Per això es considera generalment que la “primera màquina de calcular” va ser inventada pel científic i filòsof francès Blaise Pascal, al 1642. Es tractava d'una “sumadora mecànica” que efectuava automàticament sumes gràcies als moviments de les rodes dentades de les quals estava constituïda.

Al 1671, el filòsof i matemàtic alemany Gottfried Wilhelm Leibniz va inventar una màquina capaç de multiplicar i dividir. Per a això va utilitzar la famosa “roda de Leibniz”, un mecanisme concebut per efectuar les multiplicacions en forma d'addicions repetides, principi que va ser continuat més tard pels sistemes moderns.

Els primers models de màquina de calcular no van tenir cap difusió: si ben eren genials, no van despertar en la seva època més que curiositat. Va ser necessari esperar a la segona meitat del segle XIX perquè les calculadores mecàniques es perfeccionessin i trobessin un començament d'explotació industrial. En aquesta època i en el curs dels quaranta primers anys del segle XX, van ser inventades i produïdes en sèrie màquines capaces d'efectuar les quatre operacions i altres càlculs més elaborats. Estaven constituïdes de tecles, de manovelles i de discos, i moltes eren capaces d'imprimir els càlculs efectuats i els resultats obtinguts.

Els models més perfeccionats eren veritables joies de mecànica de precisió, com el “original Odhner” (1875), els dispositius del qual de multiplicació estan perfeccionats, o el “Comptometer” de Felt (1885), equipat d'una palanca d'inscripció. cal citar també el sistema de divisió creat per Léon Bollée al 1889, ja que el seu mecanisme era particularment enginyós. No obstant aquestes màquines presentaven certes limitacions, pràcticament insalvables per fer-les funcionar, era necessari que l'operador intervingués manualment en totes les fases del càlcul.



Per aquest motiu l'execució era molt lenta i, sobretot, no era possible programar les operacions, característica essencial de les computadores modernes àdhuc de les més senzilles.

El Llenguatge binari

Al 1801, Joseph Jacquard va construir un teler per teixir brocats. Aquesta màquina es controlava utilitzant una targeta en la qual es perforaven uns orificis que corresponien al model de l'artista. Els ganxos que agafaven la fibra de seda només podien passar fins a aquests orificis i el model era automàticament teixit a la fàbrica. El treball de la màquina era determinar la presència o absència d'un forat en un lloc determinat del cartró, utilitzant-se així les operacions de caràcter binari. Les targetes perforades van ser igualment utilitzades en els pianos mecànics inventats a Amèrica cap a 1880, i adaptades als òrgans de “Barbàrie”.

Ja en la segona meitat del segle XIX una sèrie d'inventors nord-americans van anar millorant la tecnologia de les màquines de calcular: George Barnard Grant, Frank Baldwin, Dorr Felt, i William Burroughs...entre aquestes màquines esmentarem el “Comptometer” de Felt, que s'accionava mitjançant la pulsació d'unes tecles; i la “màquina de sumar i imprimir” de Burroughs, que permetia imprimir sobre una banda de paper les dades i els resultats.

L'èxit aconseguit per aquestes màquines va impulsar el desenvolupament durant el segle XX de nous models de màquines de calcular mecàniques que van jugar un important paper fins a la recent aparició de les màquines electròniques.

Les màquines de calcular esmentades fins a aquí no es poden considerar dins del concepte que es té actualment d'ordinador. Disposaven d'algun mètode per introduir nombres, realitzar operacions aritmètiques i obtenir resultats, la qual cosa equival a les unitats d'entrada, procés i sortida d'un ordinador; però mancaven d'elements essencials propis d'un ordinador, tals com la memòria o la capacitat de realitzar operacions lògiques i de relació.

El pas fonamental que diferencia a una calculadora d'un veritable ordinador és que la primera tan sols és capaç de realitzar operacions aritmètiques, mentre que el segon, a més, és capaç de prendre decisions per si mateixa, mitjançant l'ús de funcions lògiques.

A principis del segle XIX ja estava clara la necessitat de desenvolupar una màquina capaç de realitzar càlculs amb alta precisió i seguretat, amb la menor intervenció humana possible.

Els primers ordinadors

En les primeres dècades del segle XX es van realitzar importants avanços teòrics i tecnològics que permetrien en breu temps la construcció del primer ordinador elèctric. Entre ells esmentarem el disseny dels circuits necessaris per realitzar aritmètica binària i la construcció dels primers models operatius basats en relés electromagnètics, aportacions degudes a Claude Shannon i a George Stibitz.

Mentrestant l'enginyer alemany Konrad Zuze va construir pel seu compte al 1938 una unitat experimental anomenada Z1, que constituïa un autèntic ordinador digital. En poc temps es van construir el Z2, Z3 i Z4, que van ser introduint successives millores. Aquests ordinadors electromagnètics els van utilitzar els alemanys durant la Segona Guerra Mundial per dissenyar avions. Però van quedar destruïts durant la guerra. Tal vegada per aquesta raó són omesos amb freqüència en la història de la informàtica, considerant-se a Harvard Mark I, construït a Estats Units, com el primer ordinador autèntic.



El Harvard Mark I va ser construït sota la direcció de Howard Aiken i finançat per IBM entre 1939 i 1944; tenia 16m de llarg i 2m d'ample, estava compost per unes 700.000 peces i diversos quilòmetres de cable. Era capaç de realitzar les quatre operacions aritmètiques bàsiques i operava amb nombres de fins a 23 xifres. Pot donar una idea de la seva rapidesa la següent dada: multiplicava tres nombres de vuit dígits en un segon; s'ha de tenir present que en el seu temps va marcar una fita, encara que avui pot semblar ridícul.

No obstant això en uns pocs anys més va augmentar espectacularment la rapidesa de càlcul fins a uns límits impensables en aquells dies.

El Harvard Mark I utilitzava relés, encara que ja es coneixien les vàlvules electròniques i se sabia que aquestes permetrien una major rapidesa de càlcul. Malgrat tot es va preferir l'ús de relés, que eren més segurs que les vàlvules de llavors, que es sobreescalfaven ràpidament i s'espatllaven amb més freqüència.

El govern britànic, sota la direcció del científic Alan Turing, va començar a construir, al 1941, un ordinador, que també es va basar en l'ús de relés. A partir de 1943 van començar a construir la sèrie Colossus, que ja s'emprava vàlvules en comptes de relés. Aquests ordinadors els van utilitzar els anglesos durant la guerra per desxifrar els missatges en claus dels alemanys. Els Colossus van ser els primers ordinadors electrònics, però només servien per realitzar el treball pel qual havien estat dissenyats.

John Mauchly i Presper Eckert van dirigir a Estats Units la construcció d'un ordinador de vàlvules anomenat ENIAC (sigles en anglès d'Integrador i Calculador Numèric Electrònic), que va ser acabat al 1946. Aquest monstre de l'enginyeria pesava 30 tm, ocupava 1.600m i consumia 100.000 watts diaris. En el seu temps va causar sorpresa per la seva gran rapidesa; podia sumar cinc mil nombres en un segon. No obstant això, el seu major mèrit és que va ser el primer ordinador electrònic polivalent, és a dir, se li podia programar per realitzar diferents càlculs, encara que això resultava molt laboriós, ja que requeria refer connexions i cablejats.

El següent pas era poder emmagatzemar en la memòria central de l'ordinador les instruccions necessàries perquè pogués realitzar cadascun dels treballs que se li encomanaven. Això permetia solucionar dos problemes: d'una banda, evitava l'enutjós procediment d'haver de programar l'ordinador per a cada tasca, mitjançant el sistema de refer connexions i cablejats; d'altra banda, cada tasca es podia executar més ràpidament en estalviar treball manual als programadors. Aquesta idea, proposada pel matemàtic John von Newman (1903-1957), va assentar les bases de l'actual informàtica. El Manchester Mark I, al 1948, i el EDSAC, al 1949, tots dos desenvolupats a Gran Bretanya, van anar els primers ordinadors capaços d'emmagatzemar els programes en la memòria.

Aquí es pot considerar que acaba la prehistòria dels ordinadors i comença la història actual, que se sol dividir convencionalment en quatre períodes o generacions.

Les quatre generacions:

Primera generació

La primera generació d'ordinadors es va caracteritzar per l'ús de vàlvules electròniques. Aquests ordinadors eren màquines molt grans, difícils d'operar i molt cares; el seu ús només era assequible als governs o grans empreses i universitats, i es requeria personal molt especialitzat per gestionar-los. Entre els ordinadors d'aquesta generació destaquen la sèrie 600 i 700 d'IBM i el UNIVAC I.



Segona generació

La segona generació d'ordinadors es distingeix per l'ús de transistors en lloc de vàlvules. El primer ordinador transistoritzat, anomenat TX-0, va aparèixer al 1956; en poc més de quatre anys tots els ordinadors usaven transistors. Va ser un pas revolucionari en la informàtica que va permetre reduir la grandària dels ordinadors i augmentar la seva potència, al mateix temps que el seu preu disminuïa espectacularment.

D'altra banda, el desenvolupament dels sistemes de cintes i discos va permetre l'augment de la capacitat d'emmagatzematge d'informació. Alguns models d'ordinador d'aquesta generació són les sèries 1400 i 1700 d'IBM i el 3600 de C. D. C.

Tercera generació

La tercera generació d'ordinadors es va diferenciar per l'ús de circuits integrats. Els primers ordinadors amb circuits integrats van aparèixer a Estats Units cap a 1964. Des de la seva aparició el procés de miniaturització d'aquests circuits ha estat constant, la qual cosa ha permès dissenyar sistemes informàtics cada vegada més petits i barats fins a arribar als microordinadors actuals. Entre els ordinadors d'aquesta generació es troben els models 360 i 370 d'IBM, el 600 de C. D. C; el 1800 de UNIVAC, la sèrie 200 de HONEYWELL.

Quarta generació

La quarta generació d'ordinadors presenta importants avanços tecnològics en tots els ordres, entre els quals destaca l'ús de memòries electròniques, que han suposat un nou abaratiment en el cost dels ordinadors, a més d'una major fiabilitat i rapidesa de les memòries. Un altre dels avanços importants ha estat l'establiment de xarxes de comunicació entre ordinadors. El projecte MAC desenvolupat a Estats Units a principis dels anys seixanta va ser el primer sistema en el qual es van interconnectar ordinadors en xarxa.

La progressiva miniaturització dels components electrònics ha permès el desenvolupament dels actuals microordinadors. La quantitat de marques i models, tant en macro com en microordinadors, apareguts durant els últims anys és enorme.

Entre els microordinadors citarem l'IBM 370 i el Burroughs 700; entre els micros esmentarem els Apple, pioners en aquesta tecnologia, i els potents IBM PC.

Actualment Japó està bolcat en el disseny de l'ordinador de la cinquena generació, que esperen tenir conclòs per 1990.

Conclusions

El desenvolupament de les computadores a anat en augment dia a dia, a tal grau que és gairebé impossible esmentar tots els avanços que s'han fet en els últims anys.

A més a més, el cost de les computadores ha disminuït també i es fan més accessibles per a totes les persones.



Cada vegada les computadores són de menor grandària i cost,però les activitats que poden realitzar, així com les seves capacitats i rapidesa de procés segueixen augmentant.

S’espera que en un futur no gaire llunyà, es podrà arribar a construir robots que puguin tenir la capacitat de raonar i aprendre com els humans...

història dels computadors

Documents