HISTORIA DEL MOVIMENT OBRER D’ORIGEN MARXISTA EN ESPANYA

Des de el començament del segle XIX a Europa s’havia iniciat el procés de revolució industrial. Molts llauradors van emigrar a les ciutats on es situaven les noves fàbriques, treballant en condicions molt dures a canvi de salaris miserables. La paradoxa era que en la societat capitalista industrial la tecnologia permetia produir tots els béns i serveis necessaris per a que tots tingueren satisfetes les seues necessitats i en canvi cada vegada la riquesa es concentrava en menys mans, mentres que la major part de la població vivia cada vegada pitjor.

En aquestes circumstancies molts intel·lectuals van criticar el sistema capitalista i van plantejar alternatives. Entre aquests pensadors destaquen Karl Marx i Friedrich Engels.

MARX en el seu llibre el Manifest Comunista havia declarat que la historia de la humanitat era la història de la lluita de classes perquè sempre s’havia donat la dominació i l’explotació d’uns homes per altres.

Més tard Marx en altra obra fonamental : el Capital explica com es produeix l’explotació dels homes en la nova societat capitalista o burgesa. Es deu a que els mitjans de producció (les fàbriques, les bancs, la terra) estan en mans de la burgesia. En canvi el proletariat només posseeix la seua força de treball que ven al capitalista a canvi d’un salari. Però el valor que el treball del obrer transmet a el producte fabricat es major que el valor del salari que rep el treballador. La diferència és la PLUSVALUA que genera el benefici del capitalista.

Per això Marx propugna que la classe obrera tenia que destruir la societat capitalista i substituir-la per la societat sense classes i sense Estat on es donara la igualtat de riquesa i l'harmonia entre els homes. Per aconseguir-lo Marx afirmava que calia utilitzar dos estratègies.

Una estratègia a curt termini amb la creació de Partits Politics i sindicats de treballadors.

Una estratègia a llarg termini, fent la Revolució per conquerir el poder polític i expropiar i nacionalitzar tots els mitjans de producció de la burgesia.

La primera estratègia de lluita era possible dur-la endavant perquè els Règims politics liberals que la burgesia havia construït permetien la llibertat d’expressió, la llibertat de reunió , la llibertat d’associació.

Per a Marx l’objectiu del Partit obrer seria presentar-se a les eleccions i obtindre representants en els Parlaments per a d’aquesta manera influir per a que es feren lleis que beneficiaren als treballadors com la reducció de la jornada laboral, la regulació del treball infantil, la creació de segurs socials, etc. A més a traves de la participació en política el proletariat industrial prendria consciencia de classe

Igualment gràcies a la llibertat d’associació es podrien organitzar sindicats que mitjançant la realització de vagues demanaren als empresaris millores concretes de la seua situació laboral com:augment de salaris,reducció de la jornada laboral,Millores en les condicions de treball,etc.

1

No obstant per a Marx l’objectiu final era fer triomfar una revolució socialista. Segons Marx la Revolució es faria en una societat molt industrialitzada, on la major part de la població foren obrers industrials. La Revolució es faria mitjançant una revolució, però no espontània com la dels anarquistes, sinó planificada i dirigida per “l’avantguarda del proletariat”, es a dir, els líders del Partit Polític Obrer i dels Sindicats

En una etapa inicial seria necessari establir una dictadura del proletariat per eliminar la resistència de l’anterior classe dominant: la burgesia. Durant aquesta etapa de Dictadura del Proletariat s’expropiarien o nacionalitzarien tots els mitjans de producció (fabriques, bancs, terres,mines, mitjans de transport,etc) que passarien a ser públics o estatals.

Una vegada consolidat el triomf del obrers, l’harmonia i la solidaritat entre els homes permetria crear una societat sense classes socials i sense explotació d’uns sobre altres. Això permetria inclús la desaparició de l’Estat.

Aquestes idees marxistes van arribar a Espanya a partir de 1872 en la etapa política coneguda com el Sexenni Democràtic. Marx va enviar el seu propi representant que va ser el seu gendre Paul Lafargue en 1872, que va contactar amb obrers qualificats de Madrid fonamentalment.

D’aquesta manera en la Primera Etapa de la Restauració, a finals del segle XIX es van formar en Espanya:

En 1879 en Madrid en una reunió a la que van assistir 25 persones es creava el PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol). El seu líder seria PABLO IGLESIAS.

En 1886 va aparèixer el diari “EL SOCIALISTA”

En 1888 es creava la UGT (UNIÓ GENERAL DE TREBALLADORS), un sindicat obrer

No obstant en un principi el socialisme no va tindre tant de recolzament com l’anarquisme. Les zones de l’Estat Espanyol on més va arrelar la ideologia del socialisme van ser Biscaia, la conca minera d’Astúries i Madrid.

Una data importat pel moviment obrer d’origen marxista va ser 1889.En aquest any, en Paris, rememorant el centenari de la Revolució Francesa els partits polítics marxistes de tots els països decidiren crear la Segona Internacional. La primera internacional (AIT) s’havia dissolt com a conseqüència de les desavinences entre els marxistes i els anarquistes.

En aquesta nova organització es va fer patent que en contra de les previsions de Marx la situació del proletariat no va empitjorar, sinó que gracies a la participació en política i a la lluita sindical els obrers van obtindre millores en la seua situació laboral. Per això a poc a poc en aquesta segona internacional va progressar la idea de privilegiar la lluita política i sindical i oblidar-se de la revolució. Aquestes idees “revisionistes” van donar lloc a que els partits socialistes evolucionaren cap a l’anomenada SOCIALDEMOCRÀCIA.

Fins a l’any 1910 el PSOE no va obtindre el seu primer diputat, que va ser el seu líder fundacional Pablo Iglesias. Aquest fet va ser possible gràcies al començament d’aliances electorals amb Partits Republicans que estaven en contra del sistema de la Restauració.

2

Un fet que marca la història del Moviment Obrer d’origen marxista va ser el triomf de la Revolució Russa de 1917. Per primera vegada en la història triomfava una revolució obrera que tenia com a conseqüència l’expropiació de tots els mitjans de producció que es van fer públics o estatals. Els dirigents de la revolució russa es van qualificar a si mateixos com Comunistes. En 1919 es fundava una nova Internacional: La Tercera Internacional o Komitern.

El triomf de la Revolució Russa va plantejar un debat en els Partits Socialdemòcrates d’Europa Occidental. També en el PSOE i en la UGT es va plantejar el dilema de continuar amb la lluita política o sindical o plantejar-se fer la revolució. La major part dels dirigents del PSOE va rebutjar integrar-se en la Tercera Internacional, però aquesta decisió va provocar una escissió en el Partit. D’aquesta manera en 1921 es creava el Partit Comunista d’Espanya (PCE).

En aquest període, després de la mort de Pablo Iglesias van sorgir nous líders socialistes com Largo Caballero, o Indalecio Prieto. Abans del colp d’Estat de Primo de Rivera en 1923 el nombre de diputats del PSOE ascendia a 5.

La proclamació de la Dictadura de Primo de Rivera va suposar l’eliminació de les llibertats polítiques i la impossibilitat de fer vagues. Però Largo Caballero va col·laborar en els anomenats Comitès Paritaris integrats per patrons i treballadors per aconseguir millores reials en les condicions de vida dels obrers.

La caiguda de la dictadura de Primo de Rivera en Gener de 1930 va fer que els partits republicans arribaren a un acord per desencadenar un moviment revolucionari per acabar amb la monarquia. En el PSOE es va obrir un debat sobre si convenia o no participar al costat dels Partits Republicans integrats per burgesos. Al final es va imposar la idea de col·laborar en aquesta revolució, perquè si triomfava podrien introduir-se reformes que permeteran modernitzar i industrialitzar Espanya. El intent revolucionari materialitzat a finals de 1930 va fracassar.

No obstant la convocatòria d’eleccions municipals per el 12 d’abril de 1931 va fer que el PSOE es sumara a la coalició que havien format els Partits Republicans. Els resultats d’aquestes eleccions municipals deixaven clar que una majoria aclaparadora de ciutadans espanyols volien un canvi de Regim, volien la instauració d’una República. La Segona República Espanyola anava a proclamar-se el 14 d’Abril de 1931. En aquesta república el PSOE anava a tindre un paper polític molt important. En canvi el PCE no va tindre pràcticament importància. Solament en el període final de la República i en el període de la Guerra Civil Espanyola els Comunistes tindrien un paper polític rellevant.

En l’etapa de govern provisional Largo Caballero que havia sigut nomenat Ministre de Treball va impulsar una sèrie de decrets per millorar les condicions laborals dels jornalers del sud d’Espanya.

En les eleccions generals per a formar Corts Constituents el PSOE es convertia en la força política amb més suport social i per tant major nombre de diputats. Per tant la seua influència va ser decisiva a l’hora d’elaborar la Constitució Republicana de 1931. Va fer que el sistema fora definit com “una república de treballadors de tota classe” i va intentar fer legal el dret a l’expropiació dels bens de producció per causa d’utilitat pública”. No obstant en la Constitució per influència dels republicans burgesos quedava garantit el dret de propietat privada.

3

Entre 1932 i 1933, en l’etapa coneguda com el bienni reformista el PSOE formaria govern junt a Partits burgesos de centre Esquera. En aquest període el PSOE va tractar d’impusar una Reforma Agrària. Dins de la UGT es va crear una secció anomenada FNTT (Federació Nacional de Treballadors de la Terra) que tractara d’extendre la influència socialista entre els treballadors rurals.

No obstant les insurreccions provocades pels anarquistes, van fer que el govern de coalició entrara en crisis. D’aquesta manera en les eleccions de Novembre de 1933 van guanyar els reorganitzats partits de dretes. El partit amb més diputats passava a ser la CEDA, un partit de dretes format per persones de diferents procedències ideològiques. Degut a les manifestacions d’alguns dels seus integrants el PSOE va interpretar que era un partit de caire feixista i que per tant si arribava al poder acabaria amb la democràcia i establiria una dictadura. En aquest context el principals líders socialistes, entre ells Largo Caballero es van radicalitzar i van a començar a organitzar un moviment revolucionari que es desencadenaria si la CEDA entrava en el poder. Aquest fet es va produir a començament d’Octubre de 1934. La revolució d’Octubre de 1934 va tindre repercussions en Madrid Catalunya i sobretot Astúries, on als socialistes, s’uniren comunistes i anarquistes. El govern no obstant va controlar la revolució utilitzant l’exèrcit provocat més de 1000 morts i nombroses detencions. Durant 1935 el debat polític es va centrar sobretot en l’aplicació de les penes de mort als que havien sigut condemnats per revolucionaris.

No obstant degut a la crisis del govern de dretes es van convocar noves eleccions per a febrer de 1936. En aquestes eleccions per iniciativa del PCE, el PSOE i els Partits Republicans d’Esquerres van formar l’anomenat FRONT POPULAR, que va guanyar les eleccions. No obstant després el govern que es va formar va estar integrat només per republicans. Malgrat això, la reanudació de les reformes que havien començat durant 1932-33 va fer que les classes dominants propiciaren l’organització d’un colp d’Estat Militar el 18 de juliol de 1936.

Aquest colp d’Estat Militar va fracassar i va donar pas a la guerra civil espanyola. En el bàndol republicà les forces obreres van tindre un gran protagonisme, donat que eren les mes representatives. Largo Caballero va assumir la Presidència del Govern en Setembre de 1936. Al seu costat els comunistes liderats per José Diaz i Dolores Ibarruri, la Passionaria, va aconsseguir gran influència perquè la República només va rebre ajuda de la Unió Soviètica de Stalin.

En aquest context sobre tot en Catalunya va haver un enfrontament de socialistes, nacionalistes catalans i comunistes contra els anarquistes i un xicotiu partit comunista que seguia les idees de Trotski, enemic polític de Stalin. Aquest Partit era el POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista). La major part dels seus líders com Andreu Nin van ser detinguts i ajusticiats.

Aquests fets van provocar la formació d’un nou govern presidit pel socialista Juan Negrin, que es mantindria fins al final de la Guerra Civil. Sobre el govern de Negrin van tindre cada vegada més influència els comunistes, fet que va provocar l’anomenada Conjura de Casado que va rendir Madrid a les tropes de Franco, en contra de l’opinió de Negrin i dels comunistes de resistir davant del probable esclat de la Segona Guerra Mundial.

La dictadura franquista va suposar l’eliminació de les llibertats i del pluralisme polític. Els membres del Partit Socialista en l’exili van elaborar una estratègia d’oposició que es basaria en rebutjar accions coordinades amb els comunistes i en no fomentar els moviments de protesta en l’interior d’Espanya. Aquesta certa inhibició va fer que perdera influència social. Per això a finals de la dictadura de Franco

4

en l’anomenat Congres de Suressnes van arribar a la direcció uns nous dirigents encapçalats per Felipe Gonzalez i Alfonso Guerra. En 1974 van proposar la creació de la Plataforma de Convergència Democràtica com a mitjà per oposar-se al franquisme i promoure la transició a la democràcia.

En canvi el partit comunista va recolzar en la primera etapa del franquisme a grups de guerrillers coneguts com “maquis”. A partir de 1948 la seua estratègia seria la de infiltrar-se en la universitat i en les empreses per aprofitar qualssevol oportunitat per organitzar moviments de protesta contra el franquisme. En la dècada del 60 el partit Comunista va ser el principal impulsor de la creació del sindicat clandestí Comissions Obreres. Ja cap el final de la dictadura el Partit Comunista va crear l’anomenada Junta Democràtica per impulsar la transició a la democràcia.

En 1976, ja mor Franco, la Plataforma de Convergència Democràtica i la Junta Democràtica es fusionarien en coordinació democràtica. Exigien amnistia, legalització dels partits polítics i celebració d’eleccions lliures per sufragi universal per convocar unes Corts Constituents. El govern d’Adolfo Suarez va complir aquestes exigències. Però la legalització del Partit Comunista liderat per Santiago Carrillo en abril de 1977 va provocar un gran malestar entre els militars.

Finalment es celebrarien eleccions lliures. Aquestes eleccions (juny de 1977 deixarien clar que el PSOE era el partit més votat de l’esquerra, mentres que el PCE es convertia en un partit minoritari. Ambdós partits participarien en l’elaboració de la Constitució de 1978 acceptant la monarquia parlamentària com a forma de govern. Entre 1979 i 1982 el Partit Socialista de Felipe Gonzalez mantindria una dura oposició davant la UCD d’Adolfo Suarez. El PSOE, a més per desig de Gonzalez va renunciar expressament al marxisme.

En aquestes condicions en les eleccions generals que es celebrarien en 1982 el PSOE obtindria la victòria. Felipe Gonzalez i el PSOE es mantindrien en el poder fins 1996, fent moltes reformes, consolidant l’Estat del Benestar, i integrant a Espanya en Europa amb el referèndum que es va celebrar per ratificar la permanència en l’OTAN i l’entrada en la Comunitat Econòmica Europea en 1986.

En el 2004 el PSOE liderat per José Luis Rodriguez Zapatero tornaria a guanyar les eleccions i repetiria triomf electoral en el 2008.

5