història de la filo
TRANSCRIPT
PLATÓPLATÓ
ÍNDEX
1. INTRODUCCIÓ1.1. PETITA BIOGRAFIA
Va néixer a Atenes l’any 427 aC, un any després de la mort de Pèricles. Pertanyia a una família aristocràtica amb notable interès per la política. El seu pare, Aristó, té com a ascendent el darrer rei d’Atenes, i la seva mare estava emparentada amb Soló, legislador llegendari, i dos dels seus oncles, per part de mare, Càrmides i Críties, van formar part dels trenta tirans.
El nom originari de Plató era Aristocles, el nom “Plató” és un sobrenom que significa “el d’amples espatlles”.
Va viure en una època d’inquietud: la fi de la guerra del Peloponès. Malgrat la seva precoç vocació política, decebut per les vicissituds del seu temps, decideix dedicar-se a la filosofia.
Va conèixer Sócrates, 40 anys més gran que ell, i en va ser el deixeble més conegut.
A la mort del mestre i per por a les represàlies, va fugir d’Atenes, cap a Mègara, d’on era el seu amic Euclides. De Mègara va passar a l’Àfrica, va viure a Egipte i després a Cirene, on va trobar Aristip, o almenys així ho diu la llegenda. Va viatjar força: Itàlia, Sicília, on té contactes amb el pitagorisme i amb els eleàtics.
Siracusa era aleshores una de les ciutats més importants de la Mediterrània. Sota el regnat de Dionís i gràcies a la intervenció de Dio, cunyat del tirà i admirador de Plató, hi troba l’ambient adequat per portar a la pràctica els seus ideals ètico-polítics. L’experiència fracassa i és venut com a esclau. Un marxant atenès, Annicetis, el reconeix, l’allibera i així pot tornar a Atenes. Amb l’import del rescat, que el marxant va refusar, Plató funda el 387 aC una escola al parc de l’heroi Academos, l’Acadèmia, primera escola de filosofia organitzada com una universitat, amb estatuts, reglament, allotjament per a estudiants i biblioteca. D’arreu de Grècia hi arribaven joves per escoltar Plató. La va fer tancat Justinià el 529 dC.
Quan Dionís II puja al tron de Siracusa, Plató fa un segon viatge per intentar una altra vegada d’organitzar-hi el seu estat ideal, el 367 aC. Ja té 60 anys, i fracassa per segona vegada. Malgrat tot, quan el 361 aC és convidat insistentment per Dionís II encara fa un barrer viatge, que tampoc no és satisfactori. Plató mor el 347 aC, als 80 anys.
El seu és un pensament que evoluciona al llarg de la seva vida. Així, un teoria propassada i defensada en un moment de la seva vida és qüestionada a conseqüència de noves vivències i reflexions. Malgrat això, dins de la producció platònica sobresurten alguns temes que conformen el que se’n diu platonisme. No hi ha però, un edifici teòric ben estructurat.
1. INTRODUCCIÓ
1.1. OBRA: els diàlegs i la seva època
Plató expressa el seu pensament mitjançant
els
diàlegs
Una autèntica mostra literària
Ens mostren la realitat històrica d'una època
L'expressió del seu pensament
Aquests diàlegs consisteixen en varis personatges conversant, més o menys de manera distesa sobre una qüestió filosòfica
Mitjançant la contrastació i argumentacions d’opinions diverses, Plató transmet la seva pròpia concepció per boca de Sócrates.
Plató no confia en l’escriptura però creu que el diàleg escrit és el que pot donar peu a la discussió sense necessitat de donar una doctrina o memoritzant.
El pensament de Plató és un pensament que canvia i evoluciona.
A més a més, és molt difícil saber l’ordre en què els va escriure.
S’ha intentat mitjançant un mètode:
● HISTÒRIC
● ESTILOMÈTRIC
Malgrat tot, podem classificar els 36 diàlegs (se n’accepten del cert 30) que actualment es conserven en les etapes següents:
- col·locar els diàlegs a partir dels personatges i dels fets històrics que hi apareixen. Aquest mètode però, no és del tot bo ja que Plató feia aparèixer personatges quan volia i fins i tot se n’inventava
- mirant l’estil de la seva escriptura, però tampoc és viable perquè no en podem saber la seva evolució.
Els diàlegs platònics
2. EL DUALISME ONTOLÒGIC, L'IDEALISME PLATÒNIC
Tot i que l’objectiu de Plató és fonamentalment pràctic o polític
Ell sap que aquest objectiu necessita primerament l’anàlisi d’altres qüestions.
És a dir, per poder iniciar la recerca de l’organització justa i ideal de la vida social i política, cal parlar abans de qüestions filosòfiques
bàsiques com establir
COM ÉS LA REALITAT I COM S'HI POT ACCEDIR
2. EL DUALISME ONTOLÒGIC, L'IDEALISME PLATÒNIC2.1. LA TEORIA DE LES IDEES
2.1.1. INFLUÈNCIES
La teoria de les idees és la teoria central de tot el pensament platònic, perquè d’una banda conté tots els problemes filosòfics plantejats abans i de l’altra representa un suport doctrinal que pretén donar resposta als grans problemes de l’ésser.
Així, la teoria de les idees de Plató aplega:
Parmènides
Heràclit
Sofistes
Sòcrates
Pitagòrics
La seva concepció segons la qual l’autèntica realitat és eterna i inamovible.
L’afirmació sobre el perpetu fluir de les coses.
Plató ofereix una solució conciliadora de l’oposició permanència-canvi.
Parmènides
Heràclit
Ofereix alternativa al seu relativisme o escepticisme.
Dóna consistència teòrica a l’optimisme socràtic sobre les capacitats humanes de coneixement.
Plató pren dels pitagòrics les certeses matemàtiques com a exemples evidents de veritats eternes.
Sofistes
Pitagòrics
Sòcrates
Influències rebudes per Plató
RECAPITULEM
● Quan observem el món físic ens adonem que és canviant, temporal,...
● Però quan miro aquest mateix món amb els ulls de la ment,
● És a dir, quan intento veure-hi més enllà d’aquest acte concret, me n’adono que una cosa no és bella en ella mateixa sinó perquè participa de la idea de bellesa.
● El que faig doncs quan miro amb els ulls de la ment és buscar els models, les formes, l’essència de les coses, allò que tenen en comú tots els objectes del mateix tipus
2.1.2. EL MÓN INTEL·LIGIBLE i EL MÓN SENSIBLE
Com deia HERÀCLIT
La seva
IDEA
Així doncs, el que ens està afirmant Plató és l’existència de 2 mons:
Entitats immaterials, absolutes, immutables, perfectes, universals i
independents del món físic.
Imperfecte, fugisser, canviant i contingent: la meva casa, l’arbre, l’alegria de veure’t. La casa es pot
ensorrar, l’arbre pansir, l’alegria passar,… ja que només són còpies i imitacions de la veritable realitat: la idea de casa no canvia malgrat la
meva casa s’ensorri.
El MÓN INTEL·LIGIBLE El MÓN INTEL·LIGIBLE o MÓN de les IDEESo MÓN de les IDEES
El MÓN SENSIBLE El MÓN SENSIBLE o MÓN de les COSES o MÓN de les COSES
Cal tenir clar que:
No és el mateix una cosa que la seva ideaNo són el mateix els cavalls concrets que la idea de cavall.
El món que nosaltres coneixem, en el què vivim, és menys real que l’autèntic, l’ideal.
El món més autèntic és el MÓN IDEAL
ATENCIÓ!!ATENCIÓ!!
La idea és universal ja que quan jo parlo que vaig a collir
flors, no parlo d’aquesta o aquell flor concreta, sinó del concepte de flor que és únic i universal.
Són allò que existeix realment en el món de les idees. No són dins
del meu cap, són en el món realment existent, el món de
intel·ligible o de les idees
És UNIVERSALUNIVERSAL
No són CONCEPTES MENTALSCONCEPTES MENTALS
2.1.2.1. CONCEPTE d'IDEA
Peculiaritat del pensament platònic rau en el fet d'afirmar que els
conceptes universals (que per nosaltres podrien ser només
resulat d'una abstracció mental)
Plató creu que a la nostra
ment només hi ha
coneixements de les idees
i que aquestes han d'existir
en un món
separat i transcendent.
L'IDEALISME PLATÒNIC
Constitueixen un món d'idees separat
I a més a més, és el món querealment existeix
Els objectes del món sensible només tenen una existència
relativa o participada en relació a les ideesi essències universals
ExemplesPer entendre això podem pensar en
L'obra és sempre la mateixa, les seves representacions són sempre diferents i alhora menys fidels a l'obra original, la primera
Una obra de teatre i les seves representacions
Una peça de música i les seves interpretacions
Un altre exempleDe fet, en la nostra vida quotidiana podríem dir que som més platònics
del què ens pensem
Quan tenim la grip, el què tenim són una sèries de símptomes que ens fan guardar repòs
Febre
Dolor muscular
Tos
Congestió nasal
Alhora no podem trobar dos malalts que presentin els mateixos símptomes d'una forma idèntica.
Així, podríem dir que en realitat no existeix la grip, sinó malalts de grip i que la grip és una categoria mèdica que només existeix en els llibres de medicina.
Tot i així, afirmem amb tota convicció que el què patim és la grip i que per això nopodem anar a treballar, a l'institut...
RECAPITULEM
Podem criticar a Plató haver atorgat un estatus de realitat al món ideal del saber
Tot i així, la seva aportació fonamental és l'haver reconegut que per sota d'allò efímer i canviant, podem obtenir idees o explicacions
permanents i universals
El problema de Plató fou
donar-li una existència real a aquest món ideal
Fet que el va allunyar molt del què posteriorment seria el concepte de la ciència moderna
2.1.2.2. JERARQUIA de les IDEES
Plató estableix una jerarquia d’idees en el món sensible les coses no tenen la mateixa importància:
Ex. El sol que il·lumina ocupa un lloc més rellevant que la sargantana que s’hi escalfa.
Aquesta jerarquia natural
és una rèplica de la
jerarquia ideal:
Totes aquestes idees estan comunicades perquè totes participen de la idea de Béparticipen de la idea de Bé
Idea de BÉo BELLESA
VALORS MORALS
IDEES o CONCEPTES MATEMÀTICS
IDEES de COSES NATURALS
Idea de Justícia, valentia, ordre...
Idea de flor, cavall...
Existeix una relació entre les idees i les coses. Aquests dos mons estan relacionats perquè:
2.1.2.3. RELACIÓ ENTRE LES IDEES I LES COSES
PARTICIPACIÓPARTICIPACIÓ (méthexis)
La relació que hi ha entre una cosa i la seva idea és de participació. És
a dir, una flor és bella perquè participa de la idea de bellesa.
La idea és un model que la cosa particular imita o còpia. La cosa és una còpia imperfecta i contingent
de la idea, és una imitació barroera.
IMITACIÓIMITACIÓ (mimesis)
2.1.3. COSMOLOGIA
1 FILOS Doctrina sobre la constitució actual i la natura de l'Univers pres com un tot.
2 ASTR/FÍS Branca de l'astronomia que té per objecte l'estudi de l'origen, l'evolució i l'estructura, a gran escala, de l'Univers.
En l’obra Timeu, Plató ens ofereix un relat en el qual ens explica la relació que existeix entre el món sensible i el món de les idees.
2.1.3.1. EL MITE DEL DEMIÜRG
El mite ens diu que en l’origen hi havia:
Món de les Idees
El Demiürg (suprem artesà o faedor)
Una massa caòtica i informe: matèria desordenada que posseeix per naturalesa una tendència al canvi perpetu i atzarós, es imperfecta.
Explica el mite que el Demiürg, prenent el món de les idees com a model, va anar treballant igual que un escultor sobre aquesta massa caòtica, introduint-hi l’ordre i l’harmonia pròpies d’allò que és intel·ligible.
Va anar introduint l’estructura del món dels arquetips eterns i ideals en aquesta matèria informe, de manera que va anar generant el que ara anomenem món sensible.
D’aquest mite se’n deriva que
Així, el nostre
món sensible
no és un caos
(desordre)
Cal entendre doncs, cada objecte físic com una materialització particular d’una idea universal eterna i immutable, com la rèplica en matèria d’una idea immaterial.
el nostre món no és res més que una còpia imperfecta del món de les Idees efectuada
pel Demiürg
sinó un cosmos (ordre), ja que està organitzat segons
l’harmonia matemàtica que regna en el món intel·ligible
El Demiürg platònic introdueix en les coses una FINALITAT
FINALISMEFINALISME
una teologia, una aspiració o fam que les porta abuscar el seu ple desenvolupament,la seva pròpia perfecció, el seu propi bé.
aspiració de tots els éssers per assolir la sevamàxima plenitud o bé amb el fet que situï coma idea màxima de la jerarquia de l’intel·ligible la idea de Bé o Bellesa.
Aquesta aspiració envers el Bé és el que Plató va qualificar com a impuls amorós en el seu diàleg de maduresa El Banquet i que en pla intel·lectual fa
referència a la DialècticaProcés racional que permet d’elevar-se progressivament cap al coneixement de les idees superiors.
La Dialèctica és l’art de la discussió mitjançant el diàleg.
És una investigació en comú que té molt de procés pedagògic: discutir, refutar, trobar nous arguments i autocorregir-se.
DIALÈCTICA ASCENDENT
És la recerca que partint delsensible i de les veritats
parcials copsadesper les ciències arriba a les idees generals,fonament del saber
DIALÈCTICA DESCENDENT
És el procés que va des de les realitats superiors fins a les
realitzacions concretes.De la idea es passa a l’objecte.
2Els fets se solen explicar de dues maneres:
2.1.3.2. FINALISME
FINALISME
FILOS Doctrina que explica la realitat,l'existència i l'estructura del món,l'actuació humana en el món i el sentit de la història com a ordenats i orientats amb vista a un fi o una sèrie de fins determinats.
El món està ordenat d'acord a finalitats,com un organisme viu, és un cosmos.
MECANICISMEFILOS Doctrina segons la qual la realitat, o almenys la realitat natural, és concebuda com una màquina o un mecanisme o és explicada segons un model mecànic.
El món respon a lleis mecàniques, els fenòmens de la naturalesa s'expliquenmitjançant relacions causa-efecte.
S'oposa
Finalisme platònicFinalisme platònicEl món s'ordena d'acord als models, aquesta és la seva finalitat.
L'existència del món (no la creació) s'explica per l'activitat del Demiürg.
Sabem que en el món intel·ligible hi ha una jerarquia
A dalt de tot de la qual hi ha la idea de BÉ
Les coses, les persones, les societats tendeixen a la millor “participació” dels models, a la més bona
És per això que la idea de Bé és com el sol
Llum que permet el coneixement de les ideesPerò també condició de la seva pròpia existència
De la mateixa manera que el sol és la causa de la llum i la condició de la visió de la vida
en el món sensible
La idea de Bé és la llum o condició del coneixement
La idea de Bé és condició de l'existènciade la resta d'idees
Al igual que el sol és condició de la vida en El món de la generació i el canvi
● La passió per la matemàtica és una influència pitagòrica, que Plató va conèixer arran dels seus viatges per la Magna Grècia.
● Per Plató va esdevenir una disciplina tant important que es diu que a l’entrada de l’Acadèmia hi havia una inscripció que deia:
Compleixen la funció d’ajudar l’ànima a saltar del que passa al què és.
2.1.3.3. TEORIA de l'ARKHÉ
Que ningú entri aquí si no és geòmetra
Les MATEMÀTIQUES són l'avantsalaobligatòria per arribar al món
de les idees
Plató explica la seva comprensió de la realitat material en termes d’estructures matemàtiques.
3. TEORIA del CONEIXEMENT (EPISTEMOLOGIA)
CONEIXEMENT=
ACCÉS a les IDEES
3. 2. TIPUS DE CONEIXEMENT: SENSIBLE / INTEL·LECTUAL
La teoria del coneixement està estretament lligada a la concepciódels dos ordres de la realitat que afirma PlatóEstableix 2 menes de coneixement:
SENSIBLEINTEL·LECTUAL
Plató, que de jove havia conegut les teories d’HERÀCLITd’HERÀCLIT,
considerava que les IMPRESSIONS SENSIBLES
Com que són canviants, no ens poden proporcionarun objecte cert de coneixement ja que el coneixement ha de versar sobre objectes permanents i estables.
A més a més, contrael subjectivisme dels sofistes
i especialment de PROTAGORESPROTAGORES,
vol demostrar que la CIÊNCIACIÊNCIA
No es redueix a sensació enfront de les aparences sensibles que són canviants i subjectiveshi ha les relacions mitjançant les quals intentem determinaraquestes aparences
P.e. la relació d’igualtat Relacions quetenen una significació invariableEl coneixement d’aquestesrelacions no s’obté a partir de lasensació, sinó de l’intel·lecte.
Això és el que significa quan diu queSón INETL·LIGIBLEINETL·LIGIBLE
Aquesta afirmació vol dir que són conceptes o realitats ideals que existeixen independentment del pensament i a les quals només s’hi accedeix per la via racional.
El Mite de la Caverna
Plató en el seu afany d'explicar i ensenyar filosofia recorre sovint a metàfores, símils o mites.
El MITE de la CAVERNA és:
Una al·legoria de laTEORIA de les IDEES
Un retrat antropològicde la conflictivasituació humana
En aquest mite Plató ens narra el dolorós i punxegut CAMÍ del CONEIXEMENT
● L’home encadenat a l’interior de la foscorsimbolitza la condició humana inicial, ignorant i enganyada.
● El món de l’interior de la caverna és el món de les coses.● El camí de sortida simbolitza el procés de coneixement.
Els dos móns del mitees corresponen als dos mónsde la seva metafísica, i eldifícil camí de sortida ens mostra el difícil accés al coneixement (qui ignora queel camí de l’estudi és un camí costerut i difícil?).
Veiem doncs,
que la teoria de les idees
i la del coneixement
van entrelligades.
3. 2. 1. SÍMIL de la LÍNIA
CONEIXEMENTÉs apropament a la Veritat
Prèviament cal superar l'engany, la ignorànccia, la confusió
Si sabem que el món sensible ésun món canviant i confús, haurem de cercar aquesta Veritat en el món de les Idees,l'ideal o intel·ligible
S'entén com un procés d'apropament i contemplació de les idees
En el llibre VI de La República Plató exposa mitjançant la imatge d’una línia partida amb segments, els diferents nivells de coneixement:
És a dir, els diferents moments en el camí cap a la visió de les idees.
A aquests moments hi corresponen diferents nivells de realitat.
Per a entendre bé aquest procés hem de tenir present el mite de la caverna que acabem de comentar.
Divideix el segment que representa el món visible o sensible en:
Divideix així el món intel·ligible ja que considera que els objectes matemàtics són imatges de les idees, tal com les ombres i els reflexos ho són dels objectes físics. (recordem Mite de la Caverna).
Món visible o sensible
Àmbit de lesimatges
Àmbit dels objectes físics
Món intel·ligible
Àmbit delsobjectes
matemàticsÀmbit de les
idees
Fragment de la Metàfora de la LíniaFragment de la Metàfora de la Línia...]
− Pren, doncs, una línia que estigui tallada en dos segments desiguals i torna a tallar cadascun dels segments, el del gènere visible i el de l’intel·ligible, seguint la mateixa proporció. Llavors tindràs, classificats segons la major claredat o foscor de cadascú: en el món visible, un primer segment, el de les imatges. Anomeno, imatges primer que res a les ombres, i en segon lloc, a les figures que es formen a l’aigua y en tot el que és compacte, polit i brillant, i a altres coses semblants, Si és que m’entens.
− Sí que t’entenc.
− En el segon posa allò del qual tot això és imatge: els animals que ens envolten, totes les plantes i el gènere sencer de les coses fabricades.
− Ho poso− va dir.
-Accediries potser − vaig dir jo− a reconèixer que allò visible es divideix, en proporció a la veritat o a la carència d’ella, de manera que la imatge es trobi, respecte a allò que imita, en la mateixa relació en què allò que s’ha opinat respecte al que coneix?
− Per descomptat que hi accedeixo− va dir.
− Considera, doncs, ara de quina manera cal dividir el segment d’allò intel·ligible.
-Com?
− De manera que l’ànima es vegi obligada a buscar la una de les parts servint-se, com d’imatges, d’aquelles coses que abans eren imitades, partint d’hipòtesi i encaminant-se així, no cap al principi, sinó cap a la conclusió; i la segona, partint també d’una hipòtesi, però per arribar a un principi no hipotètica i duent a terme la seva investigació amb la sola ajuda de les idees preses en si mateixes i sense valer-se de les imatges a què en la recerca d’allò recorria.
− No he comprès de manera suficient − va dir− això de què parles.
− Doncs ho diré un altre cop vaig contestar. I ho entendràs millor després del següent preàmbul. Crec que saps que els qui s’ocupen de geometria, aritmètica i altres estudis semblants, donen per suposats els nombres imparells i parells, les figures, tres classes d’angles i altres coses emparentades amb aquestes i diferents en cada cas; les adopten com a hipòtesi, procedint com si les coneguessin, i no es creuen ja en el deure de donar cap explicació ni a si mateixos ni als altres respecte al que consideren com evident per a tots, i d’aquí és d’on parteixen les successives i conseqüents deduccions que els porten finalment a allò la investigació de la qual es proposaven.
− Sé perfectament tot això − va dir− .
-I no saps també que se serveixen de figures visibles sobre les quals discorren, però no pensant en elles mateixes, sinó en allò a què elles s’assemblen, discorrent, per exemple, sobre el quadrat en si i la seva diagonal, però no sobre el que ells dibuixen, i igualment en els altres casos; i que així, les coses modelades i traçades per ells, de les quals són imatges les ombres i reflexos produïts a l’aigua, les empren, de manera que siguin al seu torn imatges, en el seu desig de veure aquelles coses en si que no poden ser vistes d’una altra manera sinó per mitjà del pensament?
− Tens raó − va dir− .
− I així, d’aquesta classe d’objectes deia jo que era intel·ligible, però que en la seva investigació es veu l’ànima obligada a servir-se d’hipòtesi i, com no pot remuntar-se per sobre d’aquestes, no s’encamina al principi, sinó que usa com a imatges aquells mateixos objectes, imitats al seu torn pels de sota, que, per comparació amb aquests, són també ells volguts i honrats com a coses palpables.
− Ja comprenc − va dir− ; et refereixes al que es fa en geometria i en les ciències afins a ella.
− Doncs bé, aprèn ara que situo en el segon segment de la regió intel·ligible allò a què arriba per si mateixa la raó emprant el poder dialèctic i considerant les hipòtesis no com a principis, sinó com a vertaderes hipòtesis, és a dir, escalons i trampolins que l’elevin fins al no hipotètic, fins al principi de tot; i un cop hagi arribat a aquest, anirà passant d’una a una altra de les deduccions que d’ell depenen fins que, d’aquesta manera, descendeixi a la conclusió sense recórrer en absolut a res sensible, sinó al contrari, usant només de les idees preses en si mateixes, passant d’una a una altra i acabant en les idees.
− Ja em dono compte − va dir− , encara que no perfectament, perquè em sembla molt gran l’empresa a què et refereixes, que el que intentes és deixar assenyalat que és més clara la visió del ser i d’allò intel·ligible que proporciona la ciència dialèctica que la que proporcionen les anomenades arts, a les quals serveixen de principis les hipòtesis; perquè encara que els qui les estudien es veuen obligats a contemplar els objectes per mitjà del pensament i no dels sentits, no obstant això, com que no investiguen remuntant-se al principi, sinó partint d’hipòtesi, per això et sembla a tu que no adquireixen coneixement d’aquests objectes que són, emperò, intel·ligibles quan estan en relació amb un principi. I crec també que a l’operació dels geòmetres i la resta de l’anomena pensament, però no coneixement, perquè el pensament és quelcom que està entre la simple creença i el coneixement.
− Ho has entès − vaig dir− amb tota perfecció. Ara aplica’m als quatre segments aquestes quatre operacions que realitza l’ànima: la intel·ligència, al més elevat; el pensament, al segon; al tercer dóna-li la creença i a l’últim la imaginació; i posa’ls en ordre, considerant que cadascun d’ells participa tant més de la claredat com més participin de la veritat els objectes a què s’aplica.
− Ja ho comprenc − va dir− ; estic d’acord i els ordeno com dius.
__________________________________________________
La República, Llibre VI, 509d - 511e (Metàfora de la línia). (Institut d’Estudis Polítics, Madrid 1969, edició de J. M. Pabón i M. Fernández Galiano, vol. II, p.218-222).
● La teoria del coneixement està estretament lligada a la concepció dels 2 ordres de la realitat
● Estableix 2 menes de coneixement, cadascun dels quals té diversos graus
CONEIXEMENTSENSIBLE
CONEIXEMENTINTEL·LECTUAL
RECAPITULEM
CONEIXEMENT SENSIBLE
Té com a objecte el món sensible, que és canviantNo el consideraun coneixement en el sentit ple i rep el nom d'opinió
OPINIÓ
IMAGINACIÓ CREENÇA
Opinió referida a “ombres i reflexos de coses”
És l'opinió que no es justifica per un raonament rigorós i es refereix als
objectes que hi ha en el món sensible
CONEIXEMENT INTEL·LECTUAL
Té com a objecte el món intell·ligible, que és immutable i li dóna el nom d'intel·ligència
PENSAMENT CONEIXEMENT
CONEIXEMENT DISCURSIU
Propi de les matemàtiques i d'altres ciències exactes (múica,
astronomia) que fan servir unmètode hipotètic
CONEIXEMENT DIALÈCTIC
Saber rigorós que és fruit de la contemplació directa de les Idees i d'una manera particular
de la Idea de Bé
Les MATEMÀTIQUES no s'han desprès completament del món sensibleja que segueixen Utilitzant símbols, figures, esquemes...
3. 3. DIALÈCTICA: ASCENDENT / DESCENDENT
Plató assenyala com a vida de la Dialècticavida de la Dialèctica (via de la Raó) com a via d'accés a les Idees
DIALÈCTICA ASCENDENT
És la recerca que partint delsensible i de les veritats
parcials copsadesper les ciències arriba a les idees generals,fonament del saber
DIALÈCTICA DESCENDENT
És el procés que va des de les realitats superiors fins a les
realitzacions concretes.De la idea es passa a l’objecte.
És el procés racional que permet d'elevar-se progressivament cap al coneixement de les Idees superiorsÉs l'art de la discussió mitjançant el diàlegÉs una investigació que té molt de procés pedagògic: discutir,refutar, trobar nous arguments i autocoregir-sePlató diferencia entre:
● Plató afirma que l'ànima abans d'encarnar-se ha contempat el món de les idees.
● Per alguna causa que no acaba de concretar, l'ànima cau d'aquest món de les idees i arriba al seu estat actual, encarnada, presonera d'un cos.
● Aquest canvi violent de situació i el fet de quedar tancada en un cos, fa que oblidi tot el què fa referència a aquella primera i decisiva experiència.
● Tanmateix, l'oblit no és ni total ni definitiu.
● Amb el contacte i a través del coneixement de les coses (reflexos, participació de les idees) les diferents sesacions li reforce (REINISCÈNCIA) aspectes d'allò que ja havia contemplat abans de les reencarncions.
● És cert que per mitjà de les sensacions no es coneix la veritat, només se n'obté opinió, però també és cert que són ocasions per desertar en l'ànima aquell coneixement al qual es podrà acostar novament en les successives rencarnacions, les quals ha de representar nous i millors estats de coneixement.
3. 4. EL CONEIXEMENT COM A RECORD (ANÀMNESIS)
MITEdel
CARROALAT
● Veiem donc, com la concepció platònica de l'ània (psyché) està íntimamet connectada amb la seva teoria de les idees
● Si tenim coneixement de les idees és perquè l'ànima va tenir una vida preterrenal en la qual les pogués contemplar
● Així, l'ànima és d'origen diví però es veu condemnada a viure en un cos mortal.
● Amb la mort del cos arriba l'alliberació de l'ànima sempre que es trobi prou purificada per un vida digna.
● Si no és així, es veurà obligada a transmigrar a un altre cos, humà o animal.
Influència pitagòrica
TRANSMIGRACIÓ
PURIFICACIÓ
ÀNIMA
TEORA de les IDEES
● Plató utilitza la TEORIA de la REMINISCÈNCIA també com argument a favor de la immortalitat de l'ànima (Fedó)
● Uneix d'aquesta manera 3 elements fonamentals del seu sistema
● Plató dirà que APRENDRE ÉS RECORDAR● Això exigex que s'hagi après antetriorment allò que ara
es recorda, cosa impossible si no hagués existit l'ànima en alguna part abans d'arribar a estar en la figura humana
● L'ànima, per tant, ha de se IMMORTAL
NATURALESA HUMANAIMMORTALITATCONEIXEMENT
TEORIA TEORIA de la de la
REMINISCÈNCAREMINISCÈNCA
CONÈIXERÉS
RECORDAR
IMMORTALITATde
L'ÀNIMA
Plató: la reminiscència en el Menó
Sòcrates: Els sacerdots i els poetes diuen que l’ànima de l’home és immortal, i que unes vegades li arriba el fi -al que anomenen morir- i altres neix novament; però que mai es destrueixen [...] Així, ja que l’ànima és immortal i neix molts cops, ha vist totes les coses abans, tant les d’aquí com les de l’Hades. Així que no hi ha res que no hagi après i no és estrany que sigui capaç de recordar el que sap sobre la virtut i sobre altres qüestions, que ja coneixia anteriorment Ja que tota la natura és homogènia i l’ànima ho ha après tot, res impedeix que, de recordar una sola cosa -a la qual cosa els homes anomenen aprendre- pugui descobrir totes les altres, si és decidit i no defalleix en la recerca: perquè indagar i aprendre és, en definitiva, recordar [...] Aquesta actitud ens fa actius i curiosos. I com crec que és cert,
vull indagar amb tu què és la virtut. Menó: D’acord, Sòcrates. Però, com és això que dius, que no agafem, sinó que és recordar el que anomenem aprendre? Pots ensenyar-me com és això?
Sòcrates: Ja t’he dit fa un moment, Menó, que ets molt astut: jo he dit que no s’aprèn, es recorda. I ara tu em preguntes si puc ensenyar-te, per agafar-me en contradicció.
Menó: Per Zeus, no, Sòcrates! No ho he dit amb aquesta intenció, ho he dit per costum. Però si tens alguna forma de fer-me veure el que dius, dona-me-la.
Sòcrates: És que no és fàcil. Però, per tu, estic disposat. A veure, fes venir a un dels molts esclaus que t’acompanyen, al qui tu vulguis, i t’ho demostraré amb ell. Menó: Magnífic. (A un esclau) Vine aquí!
Sòcrates: És grec i parla grec?
Menó: A la perfecció, ha nascut a casa. Sòcrates: I tu estiguis atent a veure si és que recorda o si aprèn de
mi. Menó: Molt bé. Sòcrates: (A l’esclau) A veure, digues-me, noi: tu saps que un quadrat és una figura així? Esclau: Sí. Sòcrates: Un quadrat és, per tant, una figura que té quatre línies iguals? Esclau: Exactament. Sòcrates: No té també iguals aquestes que el creuen? Esclau: Sí. Sòcrates: No pot una figura així ser major o menor? Esclau: Per descomptat. Sòcrates: Si aquest costat tingués dos peus i aquest altres dos, quants peus tindria la superfície? Però mira-ho d’aquesta manera: si aquest tingués dos peus i en canvi aquest només un, la figura, no tindria un cop dos peus?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Però ja que aquest també té dos peus, no ha de tenir 2x2, dos cops dos?
Esclau: Això és.
Sòcrates: Així és que, té dos cops dos peus?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Quants són dos cops dos peus? Pensa-ho i diguem-ho.
Esclau: Quatre, Sòcrates.
Sòcrates: Es podria fer un altre quadrat que fora el doble d’aquest, però semblant a aquest, amb totes les línies iguals, com aquest?
Esclau: Sí.
Sòcrates: I quants peus tindrà?
Esclau: Vuit.
Sòcrates: Vingui llavors. Tracta de dir-me quina longitud tindrà cadascuna de les seves línies. Les d’aquest tenen dos peus. I les del doble d’aquest?
Esclau: Evidentment, seran dobles, Sòcrates.
Sòcrates: Ho veus, Menó, com jo no li ensenyo res i que l’hi ho pregunto tot? I ara ell creu saber com és el costat de què resultarà el quadrat de vuit peus. O no estàs conforme?
Menó: Sí.
Sòcrates: Així que ho sap ?
Menó: No, no, què va.
Sòcrates: Doncs observa a continuació com cal recordar. I tu, digues-me, creus que el quadrat doble resulta de la línia doble? Com aquest dic, no amb un costat llarg i l’altre curt. Ha de ser per tot arreu igual a aquest, només que el doble, de vuit peus. Mira a veure si encara et sembla que ha de ser del costat doble.
Esclau: Doncs, sí.
Sòcrates: Aquest costat, no resulta doble d’aquest, si li afegim un altre igual?
Esclau: Per descomptat.
Sòcrates: I tu dius que d’aquesta línia resultarà el quadre doble, si en tenim quatre iguals?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Llavors, tracem quatre línies iguals a aquesta. És aquest el quadre que tu dius que tindria vuit peus, o no?
Esclau: Exactament.
Sòcrates: Veritat que en aquest hi ha aquests quatre, que són iguals al de quatre peus?
Esclau: Si.
Sòcrates: I quina grandària té? No és quatre vegades major?
Esclau: Com no !
Sòcrates: Així que el doble és quatre vegades major?
Esclau: No, per Zeus !
Sòcrates: Doncs, què és?
Esclau: Quàdruple.
Sòcrates: Llavors, noi, de la línia doble no resulta un quadrat doble sinó quàdruple.
Esclau: És veritat.
Sòcrates: I això perquè quatre vegades quatre són setze, no?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Llavors, el de vuit peus, de quina línia serà? Veritat que d'aquesta resulta quàdrupla?
Esclau: Sí.
Sòcrates: I que d’aquesta línia, la meitat de l’altra, resulta un quadrat de quatre peus?
Esclau. Sí.
Sòcrates: Bé. Però el quadrat de vuit peus, no ha de ser el doble del primer i la meitat del segon?
Esclau: Sí.
Sòcrates: No haurà de tenir el costat major que el d’aquest i menor que el d’aquest? O no?
Esclau: A mi em sembla que sí.
Sòcrates: Molt bé. Perquè has de respondre el que a tu et sembla. Digues-me: no tenia aquest dos peus i l’altre quatre?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Llavors, el costat del quadrat de vuit peus ha de ser una línia de més de dos peus i de menys de quatre.
Esclau: Forçosament.
Sòcrates: Intenta dir quina longitud penses que ha de tenir.
Esclau: Tres peus.
Sòcrates: Perquè tingui tres peus, veritat que hem d’afegir-li la meitat d’aquesta i així tindrà tres peus? Perquè això són dos peus i això un I per aquí el mateix: aquí dos, i aquí un. I així resulta el quadrat que dius
Esclau: Sí.
Sòcrates: ¿Però no es veritat que, si per aquí té tres peus i per aquí uns altres tres, la figura sencera tindrà tres vegades tres peus?
Esclau: Evidentment.
Sòcrates: Quant són tres vegades tres peus?
Esclau: Nou
Sòcrates: I de quants peus ha de ser l’espai doble?
Esclau: De vuit.
Sòcrates: El quadrat de vuit peus no es forma llavors tampoc amb la línia de tres peus.
Esclau: No, veritablement.
Sòcrates: Bé, perquè llavors, amb quina línia es forma? Intenta dir-nos-ho amb exactitud. I si no vols calcular, assenyala-ho aquí.
Esclau: Però és que, per Zeus, el que és jo, Sòcrates, no ho sé
(...)
4.TEORIA ANTROPOLÒGICA4.1. L'ÉSSER HUMÀ
Plató concep l'ésser humà com un ésser dual (influència pitagòrica)
ÀNIMA
Pura i immortal
COSLi dóna poca importància semprepresenta connotacions negatives:●Com a presó material de ●L'ànima, d'una ànima que s'en voldeslliurar.
La vida que porti l'ésser humà en el món influirà en el destí posterior
de la seva ànima
● L'ànima és anterior a l'individu a qui constitueix
● Ja existia abans i seguirà existint després de la mort
● La unió entre ànima i cos és accidental i només per algun temps
● Ja que el cos és mortal i l'ànima no
● L'ànima està encarnada i condicionada, en la seva activitat cognoscitiva, per les característiques del cos on es troba empresonada
La unió unió entreànima i cos és ACCIDENTALACCIDENTAL
4.2. LA NATURALESA TRIPARTIDA DE L'ÀNIMA
L'ÀNIMA
ESTÀ DIVIDIDA
EN 3 PARTS
CONCUPISCIBLECONCUPISCIBLE
IRASCIBLEIRASCIBLE
RACIONALRACIONAL
Desigs corporals
VoluntatPresenta la forçade voluntat
RaóLa seva funcióés conèixer
Plató fonamentarà la divisió social de la societat en 3 classes socials en aquesta naturalesa tripartida de l'ànima.
Cal entendre l'expressió “parts de l'ànima” en un sentit simbòlic de funcions o principisd'acció, no en un sentit literal de parts físiques en què es pot dividir la psyché.
● La política va ser una de les principals preocupacions de Plató des de bon començament
● En la seva anàlisi de l'Atenes socràtica hi troba 2 defectes:
5. TEORIA POLÍTICA
Ell hauria volgut participar en la vida pública d'Atenesi va intentar fins a 3 vegadesimplantar el seu sistema política Siracusa, però sempre vafracassar.
La incompetència i la ignorànciadels polítics
Les lluites entre grups de tendènciesen oligàrquiques i democràtiquesque feien que en qualsevol moment el interessos de grup poguessin prevaler sobre lesnecessitats de l'Estat
Aquesta va ser la causa principal de l'allunyament de Plató de la pràctica políticaper tal de centrar-se en la reflexió teòrica sobre la millor manera d'organitzar la polis
Tots els esforçar de Plató es dirigeixen, doncs, a projectar una reforma política
DEMOCRÀCIA
TIRANIA
Les considera la causa dels
mals d'Atenes,mals que són
conseqüència deESCEPTICISME
RELATIVISME
Així doncs, la pretensió de Plató és FONAMENTAR LA POLISEN “L'ORDRE ETERN DE L'ÉSSER”
A La República Plató exposa la seva concepció de l'organització social i política ideal
● Proposa una anàlisi de què és just en l'home i en la ciutat per arribar a una definició satisfactòria de justícia
● Per aquesta raó, Plató es pregunta quin és l'origen de la ciutat
5.1. L'ORGANITZACIÓ POLÍTICA IDEAL I LA DEFINICIÓ DE JUSTÍCIA
Plató la posa en boca de Sòcrates i la
considera insatisfactòria
Donar a cadascú el que és seuDefinició de JUSTÍCIAJUSTÍCIA
La ciutat sorgeix per satisfer les necessitats complexes de l'ésser humà,perquè ningú no pot satisfer-les només per ell mateixEl repartiment del treball es troba, doncs, en la base de tota la ciutat
Les necessitats humanes bàsiques són: l'aliment, l'habitació i el vestit.
Cal doncs que hi hagi PAGESOS i ARTESANS
● En aquest context Plató exposa el tema central del diàleg
● Les tesis principals de la teoria política platònica són 2
L'organització política ideal
L'educació dels diversos tipus de ciutadans
El govern ha de ser un art que estigui basat en un coneixement veritable
La societat és una mútua satisfacció denecessitats entre els seus memembres,
les capacitats dels quals escomplementen
Aquestes dues tesis el portenal plantejament d'una organitzaciótancada de la societat estructurada
en 3 grups força rígids
5.1.1. LA DIVISIÓ PLATÒNICA DE LA SOCIETAT
PRODUCTORS
GUARDIANS
GOVERNANTS
PagesosArtesansComerciants
Guerrers
Filòsofs
Domina la part concupisciblede l'ànima
Domina la part irasciblede l'ànima
Domina la part racionalde l'ànima
Prudència
Valentia
Temprança
La societat organitzada d'aquesta manera, es correspon amb la divisió tripartida que Plató fa de l'ànimaAixò permet la distribució dels rols socials d'acord amb les característiques psicològiquesdels individus
A cadascun d'aquests grups li correspon de practicar una virtut particular.Aquestes virtuts corresponen a cada grup social pel fet de ser la virtut que predomina enl'ànima dels individus que integren aquest grup
L'ànima tripartida i les classes social
La JUSTÍCIAJUSTÍCIAHa d'harmonitzar les virtuts
Ha de regular les relacions entre els individus i l'Estat
Ha d'ordenar la relació harmònica de les parts de l'ànima en l'individu
Plató aconsegueix així una definició de JUSTÍCIA
“FER CADASCÚ EL QUÈ LI PERTOCA”Que era el propòsit amb què es va iniciar la investigació de La República
Plató dedica una gran part de La República a
Perquè d'aquests grups dependrà principalment el bon funcionament de la ciutat
5.1.2. L'EDUCACIÓ
Analitzar les aptituds naturals
Tractar el problema de l'educació:
dels guardians i els governants
Els guardians han de tenir un règim especial de vida:
S'allotjaran separats de la resta de ciutadans
No tindran riqueses pròpies
No tindran habitatge privat
No tindran dones en règim de matrimoni monogàmic permanent.
Quan s'uneixin amb dones aquestes seran:
De la seva mateixa classe i
Es preservarà la puresa del grup controlant-ne la descendència amb mesures eugenèsiques. És a dir, fent que els individus del grup millorin des del punt de vista biològic, tot evitant que tinguin descendència els individus més febles i defectuosos, segons el model espartà.
El no tenir res com a propi la classe dels guardians estarà en millors condicions per complir el seu paper de servidor exclusiu dels interessos de la República.
L'EDUCACIÓ dels GUARDIANS
Els governants procedeixen de la classe dels guardians i guerrers: se seleccionenentre els millors guardians.
La seva procedència i selecció, així com la seva educació, ocupen el centre de les seves preocupacions: ja que l'única justificació vàlida per arribar a ser governants és trobar-se entre els millors o els més savis.
Plató doncs, estableix una relació entre
La classe governant és una espècie d'aristocràcia basada en
L'EDUCACIÓ dels GOVERNANTS
SABER DRET DEURE De GOVERNAR
La capacitat intel·lectual
La preparació científica
El filòsof-governant Ha de practicar la
DIALÈCTICA
És el mètode per assolir el grau suprem de saber en la jerarquia del coneixement
Però com a pas pervi a l'estudi de la Dialèctica el filòsof governant ha d'estudiarles ciències que Plató considera fonamentals, algunes de les quals formen partde la preparació dels guerrers o guardians
GimnàsticaMúsicaCàlcul
AritmèticaGeometria
Astronomia
Aquestes ciències conduirien l'ànima fins a la DIALÈCTICA
El filòsof no ha d'assolir la Dialèctica només pel gaudi personal,sinó també amb la finalitat de retornar com a governant la cura i l'educació que la polis li ha proporcionat.
Només el filòsof reuneix les qualitats necessàries per al bon govern de la polis
La CIUTAT IDEALque descrui Plató
El govern correspon als millorsÉs a dir, als més aptesper les seves capacitatsnaturals que l'educacióha de potenciar
Ja que segons Platóles dones són tanVàlides com els Homes per dura terme aquestes tasques
No ha d'haver-hi distinció de sexes
Si cadascú ocupa el lloc que li corrrespon per aptitudnatural la ciutat estarà regida correctament i serà feliç
La tasca del governant consisteix precisament a vigilarque aquest ordre ideal es mantingui
5.2. RELACIONS ENTRE ÈTIC I POLÍTICA
La divisió de classes que estableix Plató és
Són els governants qui determinen qui forma part de cada classe.
Els ciutadans han de ser controlats perquè ocupin el llocque els corrrespon d'acord amb els interessos de l'Estat
Rígida
Selectiva
No hi ha una mobilitat social een el sentit quel'entenen avui dia
Per tant, per Plató la QÜESTIÓ ÈTICA ÉS ALHORA UNA QÜESTIÓ POLÍTICA
En tant queCadascú ha d'ocupar en la societat el lloc que li correspon
Ha de realitzar les tasques i practicar les virtuts del grup Social al què pertany.
En això consisteix precisament la JUSTÍCIA
Cada persona actuarà bé precisamentSi FA ALLÒ QUE LI PERTOCA FER SEGONS
LA CLASSE SOCIAL A LA QUÈ PERTANY
Precisament els filòsofs més formats com a tals, cal que els obliguem a governar fins i tot contra la seva voluntat
Quadre-resum de la
Filosofia de Plató
ResumPlató