HANDBOL A ONZE: L’esport

d’una generació

Catalunya i Espanya. Context esportiu

internacional.

Alumne: Guillem Serra Almansa Curs: 2n Batxillerat B Any: 2010-2011 Tutor: Josep Antoni Ignacio Herrera IES El Sui

1

INDEX 1.- INTRODUCCIÓ.............................................................................................................................................. 2

2.- HIPÒTESIS DE LA RECERCA ..................................................................................................................... 4

3.- METODOLOGIA DE LA RECERCA ........................................................................................................... 4

4.- RECERCA D’ESDEVENIMENTS HISTÒRICS ........................................................................................... 5

4.1.- ANTECEDENTS ....................................................................................................................................... 5

4.2.- ORÍGENS INTERNACIONALS DE L’HANDBOL A 11 .......................................................................... 6

4.3.- ORÍGENS NACIONALS DE L’HANDBOL A 11 ...................................................................................... 8

4.3.1.- Catalunya ............................................................................................................................................ 8

4.3.2.- Espanya .............................................................................................................................................. 9

4.4.- CRONOLOGIA HISTÒRICA DE L’HANDBOL A 11 ............................................................................. 10

4.5.- FINAL HANDBOL A 11 ......................................................................................................................... 16

4.6.- REMINISCÈNCIES HANDBOL 11 ......................................................................................................... 17

5.- L’HANDBOL A ONZE. CARACTERÍSTIQUES. ....................................................................................... 18

5.1.- DESCRIPCIÓ DEL JOC .......................................................................................................................... 18

5.2.- REGLAMENT ......................................................................................................................................... 18

5.3.- JUGADORS: POSICIONS, TÈCNICA I TÀCTICA INDIVIDUAL.......................................................... 19

5.4.- TÀCTICA D’EQUIP I ENTRENAMENT ................................................................................................ 20

5.5.- TRANSCENDÈNCIA: PRACTICANTS, PÚBLIC, MITJANS. ................................................................ 20

5.6.- COMPARACIÓ H. 11 – H.7 .................................................................................................................... 21

6.- COMPETICIONS ......................................................................................................................................... 22

6.1.- COMPETICIONS INTERNACIONALS .................................................................................................. 22

6.1.1.- HANDBOL MASCULÍ ..................................................................................................................... 22

6.1.2.- HANDBOL FEMENÍ ........................................................................................................................ 23

6.1.3.- COMPETICIONS INTERNACIONALS / ESPANYA ....................................................................... 23

6.1.4.- COMPETICIONS INTERNACIONALS /CATALUNYA ................................................................. 24

6.2.- COMPETICIONS NACIONALS (Espanya i Catalunya) ........................................................................... 24

6.2.1.- MASCULÍ ........................................................................................................................................ 24

6.2.2.- FEMENÍ ........................................................................................................................................... 26

7.- CLUBS HISTÒRICS ..................................................................................................................................... 26

7.1.- INTERNACIONAL. ................................................................................................................................ 26

7.2.- ESPANYA ............................................................................................................................................... 27

7.3.- CATALUNYA ......................................................................................................................................... 28

8.-JUGADORS NACIONALS DESTACATS .................................................................................................... 30

9.- RESULTAT DE LES ENTREVISTES. ........................................................................................................ 32

10.- CONCLUSIONS .......................................................................................................................................... 35

11.- AGRAÏMENTS ........................................................................................................................................... 38

12.- BIBLIOGRAFIA ......................................................................................................................................... 38

2

1. - INTRODUCCIÓ

Quan tindria uns nou anys, vaig començar a jugar a handbol. Llavors, per ser el primer esport

que practicava oficialment, va ser una cosa que em va produir molt interès i molta motivació a

jugar-lo. Sempre em passava la major part del temps possible, fos a casa o al pavelló amb els

companys gaudint d’aquest esport. Més endavant, un dia, vaig conèixer l’handbol a onze.

Era un dia que tenia família a casa dinant. El meu pare i el meu tiet havien jugat de joves a

handbol, i a la família hi ha molta relació i molt interès al voltant d’aquest tema. Parlant amb ells

dos, ja tindria els deu anys, va sortir el tema de l’handbol a onze. M’explicaren que era un esport

com el que jo jugava però en unes dimensions més grans. Que es jugava als camps de futbol i

que era una barreja entre futbol i handbol. Va ser un tema que em va impactar, ja que era molt

diferent de l’handbol que coneixia i em va cridar molt l’atenció.

Aquest va ser el meu primer contacte amb el tema del treball. A vegades havia buscat informació

sobre aquest tema, però havia trobat molt poca cosa referent a això. Però de tota manera, sempre

l’he tingut al cap.

És per això que vaig decidir triar aquest tema. Sobretot per conèixer més a fons l’esport que

practico i veure on va tenir les seves arrels i com va evolucionar fins arribar on és ara.

Una altra de les raons a fer-lo és que popularment no se li dóna la importància merescuda, ja que

al nostre país l’handbol a onze va ser el predecessor del que ara coneixem, la primera modalitat

federada, però tot i això hi ha un desconeixement popular molt elevat i molt poca informació

d’aquesta etapa de l’handbol.

Això, per exemple ho he anat comprovant quan, en una primera aproximació, he intentat trobar

informació consultant per Internet, la gran font d'informació actual. Federacions i clubs dediquen

molt poc espai en la seva pàgina web a aquesta modalitat. També es pot veure, en un fòrum on es

pregunta per algun reglament d’handbol a onze i ningú pot aportar aquesta informació. D’altra

banda, sí que hi he trobat informació sobre els antecedents i els orígens de l’Handbol a onze.

Per tant un dels objectius, socialment parlant, a fer aquest treball és ampliar l’interès i el

coneixement d’aquest a nivell popular, i que se li doni el valor que es mereix.

Al començar amb la recerca de dades, ja amb més profunditat, he observat que la informació

disponible, a part d’escassa, està molt escampada, és a dir, prové de fonts independents i molt

diverses, tractant cada una temes aïllats. Veient això, em vaig plantejar un objectiu previ per

poder desenvolupar el treball: trobar la informació necessària localitzant les fonts adients que no

es trobaven a internet. L’única a la que feia referència internet era el llibre d’en Lluís Miracle.

Després d’un període de recerca, però, vaig aconseguir recollir la documentació necessària per

l’elaboració del treball. Aquesta, va provenir de tres fonts bàsiques: el mencionat llibre d’en

Lluís Miracle “El Handbol a onze català”, que és una edició limitada i molt difícil de localitzar.

Vaig saber de l’existència d’un exemplar a la Biblioteca de l’INEFC, però amb l’inconvenient

que no es podia treure d’allà. Vaig intentar localitzar a en Miracle en persona, fet que vaig

aconseguir a través de la seva germana Mª Rosa, qui em va proporcionar el llibre. Les altres dues

fonts han estat el llibre d’en Meléndez-Falkowski, “Historia del balonmano” aconseguit gràcies

a un mail enviat a la Federació Espanyola, i el d’en George Gladman titulat “Balonmano

(“Hand-ball”) a 11 y a 7 jugadores” que em va facilitar el meu tutor, que a la seva vegada

l’havia trobat a un mercat de llibres antics. A més, ho he complementat amb aportacions

provinents d’internet, consultes a les hemeroteques del Mundo Deportivo i La Vanguardia,

l’arxiu personal d’en Lluís Franquesa, al que vaig poder accedir al fer-li l’entrevista i finalment,

els correus electrònics a diferents organismes nacionals i internacionals. I tot això ho he

completat amb els relats de protagonistes d’aquella època a través de les entrevistes realitzades.

3

Crec que ara és un bon moment per fer-lo, perquè l’edat dels entrevistats fa que sigui una de les

últimes oportunitats de tenir testimonis de l’època que proporcionin informació viscuda per ells.

A més, pretén servir d’homenatge als pioners d’aquest esport a nivell estatal. Fer el treball ara

també aconseguirà mantenir la informació escrita, doncs, si tenim en compte que l’handbol a

onze a Espanya va acabar al 1959 i els llibres als que he fet referència es van publicar entre 1979

i 1992, i actualment ja són de difícil obtenció, aquest treball mantindrà el coneixement envers

aquest tema. Això reforça el seu interès social.

Un cop confirmada la disponibilitat d’informació, plantejo a continuació els objectius i les

hipòtesis del treball: l’objectiu bàsic d’aquest treball és reunir en un únic document informació

objectiva sobre l’handbol a onze, ja que actualment no existeix i és evident la dificultat de trobar

documentació sobre punts concrets. I, a més, ampliar aquest document amb dades de primera mà

a partir de les experiències de persones que ho han viscut i amb informació de l’època

(hemeroteca). La informació obtinguda m’ha de permetre determinar: l’origen de l’handbol a

onze, la comparació amb l’handbol a set i finalment, les causes de la seva desaparició. Em

centraré en aquest estudi en l’àmbit de Catalunya i Espanya, fent només breu referència al

context internacional (història i competicions) per prendre una idea global del tema, sense

aprofundir a nivell de països.

Per obtenir una visió íntegra i completa de l’handbol a onze, estructuraré el treball en els

següents apartats:

- Recerca d’esdeveniments històrics: Antecedents i diferents teories dels orígens

(internacional i nacional) de l’handbol a onze per intentar esbrinar el verdader, seguit

d’una cronologia històrica de la seva evolució -amb referències a l’emergent handbol a

set- per acabar en la seva desaparició. Les fonts d’informació per aquest capítol seran

Meléndez-Falkowski, Miracle, hemeroteca, webs internet i correus electrònics.

- L’Handbol a onze: Es buscarà proporcionar els elements per conèixer aquest esport:

descripció del joc, reglament, jugadors (posicions de joc, tècnica i tàctica individual),

tàctica d’equip i entrenament. Tot això obtingut bàsicament dels llibres de G. Gladman,

Meléndez-Falkowski, J. Antón i entrevistes. També tractaré les característiques d’aquest

esport, el número de practicants i una comparació amb l’handbol a set, a partir de G.

Gladman, Miracle, l’arxiu Franquesa i les entrevistes.

- Competicions i resultats, tant a nivell internacional (Meléndez-Falkowski, i en la

participació de la selecció espanyola també Miracle i Franquesa) com nacional masculí

(Miracle) i nacional femení (hemeroteca). Aquest capítol oferirà dins de cada àmbit les

competicions que es celebraven amb el palmarès i resultats de les mateixes.

- Clubs històrics: Breu referència al equips estrangers i descripció més precisa a nivell

nacional: Ressenya de les zones on es va desenvolupar l’handbol a onze i equips

espanyols destacats d’una manera general i catalans, més detalladament, a partir

principalment de tres fonts: Llibre de LL. Miracle, arxiu de LL. Franquesa i hemeroteca.

- Jugadors destacats: bàsicament a través del que ens diu en Lluís Miracle. També dóna

informació Meléndez-Falkowski, però no tant acurada.

- Resultat d’entrevistes realitzades a personatges que van protagonitzar aquella època.

- Conclusions on valoraré la feina feta.

- Finalment hi haurà uns capítols dedicats a agraïments i bibliografia.

Donat que l’extensió del redactat del treball és limitada, en alguns apartats faré explicacions

breus però suficients per donar a conèixer el tema i en les ocasions en què es pugui ampliar la

informació, indicaré el corresponent punt de l’annex, que es composa de:

Quadres: resum de competicions (Capítol 4.4) per mostrar l’època d’apogeu i Clubs històrics

catalans (Capítol 7.3).

Extractes del llibre de Gladman “Hand-Ball”: reglament, tècnica i tàctica.

4

Resultats competicions: internacional masculí, internacional femení, internacional

Espanya/Catalunya, nacional masculí i nacional femení.

Hemeroteca Mundo Deportivo i La Vanguardia: MASCULÍ: Anterior a 1939, de 1939 a

1942, de 1942 a 1944, divulgació, primers tornejos a Catalunya, varis, campionats Espanya

“no declarats”. FEMENÍ: Varis , campionats Espanya S.F.. Promoció handbol 7.

Arxiu Lluís Franquesa: Revista Balonmano, estadístiques, partits Espanya 1952, Àlbum

Agrupació de Veterans, resultats partits veterans.

Entrevistes, Mails, Fotos i DVD.

2. - HIPÒTESIS DE LA RECERCA

Un dels punts més importants a analitzar en aquest treball, com ja he dit, serà la desaparició de

l’handbol a onze. A partir d’aquest tema, em plantejo les següents hipòtesis de recerca:

- L’amenaça de l’handbol a set va propiciar la desaparició de l’handbol a onze.

- S’haurien pogut prendre mesures per evitar la desaparició de l’handbol a onze i mantenir-

lo paral·lelament al set.

La primera hipòtesi, sorgeix a partir de l’evidència que l’handbol de camp comença a balancejar-

se a partir dels anys 50, justament el mateix any que sorgeix a Espanya l’handbol a set. Vull

analitzar aquesta qüestió per determinar, si una modalitat emergent va ser realment la causa de la

desaparició de l’altre. Per això, tractaré les diferents característiques de cada una i examinaré el

grau de repercussió que van tenir en aquest desenllaç.

Quant a la segona hipòtesi, crec interessant saber si l’handbol a onze, després del sorgiment del

de pista, ja estava “vist per sentència” o tenia alguna possibilitat de revelació i aquestes dues

modalitats podien conviure juntes. D’aquí, surten dos camins a analitzar: principalment, en

l’àmbit relacionat amb els seus aficionats, ja siguin jugadors o espectadors. Saber la seva posició

envers la desaparició de l’handbol a onze. si eren partidaris de seguir amb aquest o els convencia

més el de set i si tenien una opinió comuna referent al tema els practicants i els espectadors. I

d’altra banda, analitzar la posició que es van prendre a nivell institucional. Es podien haver pres

altres decisions per evitar la seva davallada letal? Es van fer prou esforços a nivell de

Federacions?

Aquests dos temes, per la importància que tenen, seran analitzats contínuament en diferents

apartats del treball. Finalment, intentaré resoldre aquestes incògnites a les conclusions.

3. - METODOLOGIA DE LA RECERCA

Per resoldre i respondre a aquestes hipòtesis, estructuraré la recerca d’informació en dues parts,

el contingut de les quals provindrà de dos tipus de fonts diferents: primerament, trobarem la

recerca de documentació històrica, que ja he indicat a la introducció: la realitzaré amb els llibres

de Miracle, Meléndez-Falkowski i Gladman, a través d’internet i de l’Arxiu personal d’en Lluís

Franquesa i altres fonts secundàries especificades a la bibliografia. Intentaré, sempre que em

sigui possible donada la poca disponibilitat de documentació, localitzar diverses fonts per un

mateix tema amb la finalitat de validar la informació. Això ho crec molt convenient en aquest

tema donat que, per una banda, es tracta d’una matèria amb una certa antiguitat i, per tant, la

informació pot ser més dubtosa i, per altra, les referències escrites es van redactar bastants anys

després.

5

A partir d’aquesta, obtindré resultats objectius que contrastaré i validaré amb el contingut de la

segona font, que consistirà en el treball de camp, les entrevistes. Considero aquesta part com una

de les més importants del treball, per l’opinió que em poden donar els protagonistes, de primera

mà, les respostes més fidels per a resoldre aquestes hipòtesis que he plantejat. Les entrevistes que

duré a terme, tindran una estructura preestablerta amb l’objectiu de centrar a l’entrevistat en les

qüestions que m’interessen pel treball i per poder-les comparar entre elles, un cop fetes. Com es

pot veure en l’annex d’entrevistes, tot i que vaig intentar treure qualsevol tipus de formalitat, per

donar més confiança i fer l’entrevista més amena per ells. Un cop seleccionada la informació

obtinguda, en totes elles vaig aconseguir resposta a les qüestions que m’interessaven.

He estructurat les entrevistes en tres blocs dels que crec interessant extreure informació: un

primer en que pregunto per les característiques específiques del joc com a esport (requeriments

físics, tècnics, tàctics, estratègies,...).

En un segon bloc vull saber l’opinió que tenen sobre les característiques generals de l’handbol,

és a dir, no tant qüestions intrínseques de l’esport, sinó del seu entorn (ambient entre els

jugadors, grau de seguiment a nivell de practicants, públic i mitjans de comunicació, i també de

professionalisme).

En aquestes dues primeres seccions he elaborat les dades per extreure els resultats mitjançant uns

quadres on es presenta la informació en sistema binari (sí = 1; no = 0), reflectint la tendència

predominant a les respostes.

En el tercer i últim bloc els hi pregunto per les causes de desaparició de l’handbol a onze,

demanant que puntuïn d’1 a 10 el grau d’efecte que creguin que ha tingut, entenent per 1 molt

poc efecte i per 10 que ha estat molt important.

4. - RECERCA D’ESDEVENIMENTS HISTÒRICS

4.1.- ANTECEDENTS

Segurament, podríem anar fins les primeres civilitzacions conegudes, on els jugadors aprofitaven

l’agilitat i la destresa humana amb les mans per jugar a aquests jocs, però les primeres dades

arriben des de l’Edat Antiga, dels antics grecs.

Hi ha diverses fonts que parlen dels antecedents de l’handbol a onze: David Rubio Gutiérrez

(“Historia del Balonmano Español”), hand-ball.org, wikipedia, Meléndez-Falkowsky (“Historia

del Balonmano 1992”). Però totes semblen provenir d’una mateixa, doncs fan gairebé la mateixa

descripció.

L’escriptor grec Homer, va descriure en la seva coneguda

obra L‟Odissea un esport el qual anomenava com a

“Ucrania” o “Joc d’Ucrania”, on explicava com dos dels

seus protagonistes llançaven una

pilota, de la mida d’una poma, en

direcció als núvols i l’agafaven saltant

i abans que els seus peus toquessin el

terra.

L’any 1926, es van trobar

meravelloses seqüències a la muralla d’Atenes, que deuen datar del 600 a.

C., on es mostrava aquest joc.

També els romans jugaven a un esport similar a l’handbol, “l’Harpaston”.

El doctor romà Claudius Galenus el va descriure entre l’any 130 a. C. i el

200 d. C. Era un joc que es jugava amb les mans i que ell recomanava als

6

seus pacients.

Més endavant, a l’Edat Mitjana, el trobador Walter Von der Vogelwide va descriure “el joc de la

pilota” que consistia en atrapar una pilota a l’aire d’una manera semblant a com es passen les

pilotes actualment els jugadors d’handbol. Era un esport practicat per la Cort i van ser

anomenats pels trobadors com a “Primers Jocs d’Estiu”. De tota manera, era una pràctica

esportiva no estructurada, ja que no tenien cap tipus de reglament ni normes.

4.2.- ORÍGENS INTERNACIONALS DE L’HANDBOL A 11

Podem deduir que els creadors de l’handbol actual es van inspirar en els antecedents descrits.

Per analitzar el orígens de l’handbol a 11 s’ha d’acudir a les mateixes fonts que per els

antecedents, a les que s’hi pot afegir en Lluís Miracle amb el seu llibre “El handbol a onze

català” (1982). També aquí, excepte petites divergències tot sembla sortir d’un mateix focus. He

intentat indagar més, demanant informació (veure annex de mails) a les Federacions nacionals

d’Alemanya, Àustria, Txecoslovàquia, Dinamarca i Suïssa, així com a la Federació Internacional

d’Handbol. He rebut contestació de les Federacions d’Alemanya i Dinamarca.

El dilema es planteja a l’hora de determinar un únic origen ja que existeixen diferents versions:

Per una banda, l’any 1892 es va practicar a Txecoslovàquia i als Balcans un esport de pilota

jugat per set jugadors que va prendre el nom de “Ceska-Hatzena”, inventat per J. Klenker. El

primer reglament va aparèixer l’any 1905, any en que W. Woras va introduir amb èxit aquest

esport a la societat gimnàstica de l’època. Segons la web “cheesehosting.com/balonmano”,

aquest esport va tenir molta durada i acceptació, doncs relata que el 1907 es va celebrar un gran

torneig a Praga que va ser presenciat per uns 70.000 espectadors, i l’únic campionat mundial

femení de “hatzena” es va celebrar l’any 1934. Lluís Miracle (“El handbol a onze català”, pàg.

16) el considera antecedent de l’handbol en pista.

D’altra banda, en l’última dècada del segle XIX, a Alemanya i Suïssa, Konrad Koch (professor

de gimnàstica) va crear un joc anomenat “Raffaballspied”, de característiques semblants a

l’handbol. L’any 1898, Holger Nielsen va introduir a les escoles de Dinamarca “l’Handbolt”, un

esport de normes semblants a l’actual handbol, i que es va crear a causa de la prohibició del

futbol a una escola de Copenhage a conseqüència de les contínues lesions que patien els jugadors

practicant-lo. Una altre versió (England Handball-Infopoint) diu que el motiu va ser que es

trencaven els vidres de moltes finestres. El professor Nielsen va establir un reglament que,

segons la web “cheesehosting.com/balonmano”, va publicar a l’editorial “Wejdlendling

handbold”, i afegeix que d’ell es dedueix que participaven dos equips en el joc, cada un

composat per set jugadors. Anys més tard, al 1910, aquest joc es va introduir a Suècia a través

del professor Wallstrom. Del mail respost per la Federació Danesa també es desprèn que allà es

va practicar handbol en pista.

Posteriorment, per l’any 1915, en plena Guerra Mundial, va aparèixer a Alemanya un joc d’equip

anomenat “Torball” (Pilota-Porta) inventat pel professor d’Educació Física, especialitzat en

gimnàstica femenina, Max Heiser, qui practicava amb les seves alumnes (treballadores de

l’empresa SIEMENS) un joc de pilota que es va anar perfeccionant durant les pràctiques

esportives que va consolidar durant la Primera Guerra Mundial. La majoria dels investigadors

qualifiquen a Heiser de pare del que més tard seria l’handbol que coneixem actualment. També

diuen que es va inspirar en altres esports de l’època com el Raffball, el Koreball i el Volkerball.

7

Karl Diem, homenatjat en un segell

dels Jocs Olímpics de Mèxic ‘68

Entre els anys 1917 i 1919, es van interessar pel Torball dues

persones: primer, Karl Schelenz, professor alemany de l’Escola

Normal d’Educació Física i Esports de Berlín. I després, Karl Diem,

famós per ser l’escriptor de la Història Universal de l‟Esport. Tots

dos, van perfeccionar i reglamentar un nou joc que es va anomenar

“Handball”, inspirat en el futbol, però amb normes molt semblants al

nostre actual handbol. Cada equip estava composat per onze jugadors,

es practicava sobre un terreny de futbol i l’àrea es trobava a 11 metres

de la porteria (hand-ball.org; femebal.com/HistoriaHandball, diu

pràcticament el mateix, però que l’àrea era a 13 m de la porteria).

Per tant, segons aquesta teoria, l’handbol a onze va néixer durant la

Primera Guerra Mundial i en els seus inicis va ser practicat per dones,

disputant-se els primers partits a Berlin en terrenys de joc reduïts de

20 metres d’amplada per 40 de llargada, però, degut a la gran

acceptació aconseguida, es va pensar en la conveniència de ser

practicat per homes, pel que es va ampliar les dimensions del terreny, adaptant-les a les

específiques dels camps de futbol i Karl Schelenz va dissenyar l’any 1919 el Reglament concret

per a homes. Així ho indica Meléndez-Falkowsky (Historia del Balonmano 1992) i ho confirma

en Lluís Miracle (El handbol a onze català, pag. 16):”Fou Karl Schlenz, col·lega del professor

Heiser, i també alemany, qui, per encàrrec de la Deursche Hochschule für Leibesübungen (per

dir-ho clarament), va donar a l‟handbol els trets que el feren adient per la pràctica masculina.

L‟any 1919 el va presentar al vell estadi de Berlín-Charlottenburg, i amb el temps, les mesures

del terreny de joc passaren del 20 x 40 m femenins a 40 x 80, i finalment a les de futbol; les

àrees, dels 4 m femenins al 6, 8, i finalment 11 metres; el fora de joc, inexistent en el Handball

femení, fou imposat dins d‟una zona delimitada; les porteries s‟anaren engrandint, de les

dimensions femenines de 2 x 2 m a les de 2,10 x 3,75 pròpies de l‟hoquei, i finalment a les del

futbol; la pilota, treta en els orígens d‟una mena de voleibol alemany, el Faustball, passà d‟una

circumferència de 68/71 cm, a la de 60/64 i finalment 58/60 cm. Però la diferencia primordial

fou la introducció dels desplaçaments amb la pilota i el consegüent “dribbling” que donarien al

nou esport tot el seu esperit de lluita”.

No obstant això, hi ha una altre teoria, que parla del professor uruguaià de gimnàstica Antonio

Valeta (o Valera segons altres versions), creador de molts altres jocs en el seu país que com a

rèplica al futbol, va inventar i desenvolupar un joc barrejant rugby, bàsquet i futbol que va ser

practicat entre els anys 1914 i 1916 en algunes zones de la costa Argentina i que va arribar a ser

tant popular que l’any 1918 es va disputar el primer partit oficial a “l’Estadio Higiene y Salud”

de Montevideo. És més, i seguint amb l’explicació d’aquesta teoria, aquest esport va ser vist per

uns mariners alemanys que tenien vaixells al port de Montevideo. Quan van començar les

hostilitats de la Primera Guerra Mundial, van ser internats en camps de concentració, on, a causa

de la seva afecció a l’educació física, van tenir contacte amb aquest joc de la pilota mentre eren

reclusos, i els va agradar molt. Més tard, quan van ser repatriats van difondre aquest joc per

Alemanya i seria llavors quan el professor Karl Schelenz recopilaria les seves normes i donaria

origen a la suposició que els alemanys havien estat els creadors del “Handball”.

Sobre aquesta última teoria, fa un aclariment important en Lluís Miracle al seu llibre El handbol

a onze català (pàg. 15) fruit de la seva estada a Argentina: “[...] Les regles per les quals es regia

aquella mixtura (coneguda simplement com “balón”) no les coneixem ben bé. Devien ser un

punt estrambòtiques, puix que antics jugadors del River Plate de Buenos Aires, a l‟altra banda

del riu, em deien que recordaven haver-lo jugat corrent amb la pilota sense botar, cosa que es

permetia sempre i quan s‟aconseguís mantenir aquesta sobre la mà plana. Tal joc, digne de ser

apadrinat pel gremi de cambrers, sembla que cridà l‟atenció d‟uns mariners de guerra alemanys

[...]”.

8

Amb tota aquesta informació,a l’hora de localitzar l’origen de l’handbol a onze, hem de fixar

primerament les característiques que defineixen aquesta modalitat de l’esport. Com crec que

molt bé assenyala en Lluís Miracle, aquest esport es defineix per 3 característiques bàsiques:

- Que es jugui en un camp de dimensions semblants a les d’un camp de futbol.

- Que participin 11 jugadors per equip.

- I una tercera i fonamental (que és en la que fa èmfasi en Miracle en el seu llibre, pàg. 16

com hem vist abans) que hi hagi una mobilitat de la pilota que permeti el “dribbling”.

Amb aquesta premissa podem revisar i analitzar ara les diferents activitats que es van

desenvolupar al voltant del 1900 i que es disputen ser l’origen de l’handbol de camp.

El “hatzena” txec es jugava amb 7 jugadors, igual que “l’Handbolt” a Dinamarca i per tant són

els orígens de l’handbol a 7.

L’esport practicat a Sud-Amèrica, per la forma de jugar la pilota que explica en Lluís Miracle

tampoc s’adapta a les característiques de l’handbol a onze que requereix un moviment de pilota

que permeti el “dribbling”.

Quant a les diferents modalitats disputades a Alemanya, el Korball practicat al 1916 es jugava en

camps petits.

Va ser amb Karl Schelenz i Karl Diem quan s’amplia el camp i s’adopten les altres

característiques que els fan considerar com els creadors de l’handbol 11.

Per tant, i és la teoria que adopto, sembla que quan l’handbol, segons els començaments a

Dinamarca , Txecoslovàquia i Alemanya anava a desenvolupar-se en la modalitat de pista o

handbol a 7, va aparèixer gràcies a Schelenz i Diem una modalitat influenciada pel futbol,

agafant més popularitat i força, especialment a nivell de practicants, l’handbol a onze.

En conclusió, aquest va ser l’origen de l’handbol a onze, que va néixer amb aquesta força i que

va existir des dels anys 20 fins a finals de la dècada del 1960, els últims 15 anys ja amb

decadència a favor de l’handbol a set, com veurem en el capítol d’anàlisi cronològica.

4.3.- ORÍGENS NACIONALS DE L’HANDBOL A 11

4.3.1.- Catalunya

Seguint les mateixes fonts que en el capítol anterior, podríem dir que els primer passos de

l’handbol a Catalunya van ser amb un ànim militar, ja que en la seva introducció, va estar

totalment lligat a l’exèrcit.

Segurament, es va optar per aquest esport a causa de les condicions que requereix practicar-lo, ja

que es podria considerar l’handbol com un dels esports que demanen més complexitat. Dic això

perquè les principals virtuts que es requereixen per un bon jugador són un bona forma física i

intel·ligència. L’handbol és un esport de contacte, fet que requereix el físic pels dos sentits: per

penetrar entre els defenses i per aturar els atacants rivals. S’ha de ser una persona forta i àgil. A

més, la intel·ligència és clau. Cal fer estratègies per poder trobar espais d’entrada per llançar sol

davant del porter. Com podem veure, les dues necessitats de l’handbol també es podrien aplicar a

les d’un bon soldat, per tant, es podria dir que és lògica l’elecció d’aquest esport per aquesta

finalitat.

I així ho avalen els fets: les primeres notícies d’handbol a Catalunya prenen data al 1928 pel

Regiment Alcàntara. Tot i això, en aquesta època encara passava bastant desapercebut.

9

No va ser fins al final de la Guerra Civil Espanyola que aquest esport es va començar a

popularitzar a Catalunya. Com he dit anteriorment, els seus inicis foren els d’un esport

plenament lligat als estaments militars i de fet, durant els primers anys del franquisme, va ser

l’esport per excel·lència del règim feixista (wikipedia.org “Història de l’handbol a Catalunya”).

L’any 1941, segons senyala Lluís Miracle (pàg. 17) l’organització del “Frente de Juventudes” de

Barcelona, seguint a altres Fronts col·legues, va demanar a Toledo reglaments (i pilotes, sens

dubte), per tal d’incorporar l’handbol a les seves activitats esportives.

Entre aquest any i 1943 veiem la creació, a part del “Frente de Juventudes”, de clubs com el

Sindicat Espanyol Universitari (SEU), el F. C. Barcelona, el PAYT (Policia Armada i Transit), el

Batalló de Transmissions, el CE Ibèric, el CD Hispano, l’Ideal Vallvidrera, el CD Masnou i les

Joventuts Hitlerianes que més tard transformarien el seu nom a Joventuts Alemanyes.

A poc a poc, però, l’handbol comença a transformar-se i

inicia l’abandonament del caire militar i oficialista. El

“Frente de Juventudes” passa a dir-se Club Balonmano

Granollers, igual que el “Frente de Juventudes” de

Sabadell que es transforma en Club Esportiu Sabadell.

Cada cop més equips entraven en aquest món; és el cas

del GEiEG, així com l’Espanya Industrial, el CF

Badalona, el Provençals-Poblet, El UA Sant Gervasi o

l’Arrahona de Sabadell, entre altres.

L’handbol català va adquirir una total hegemonia en la

modalitat d’onze a l’estat.

Lluís Miracle, explica així els orígens: (pàg. 19):”Els equips catalans començaven a estar

embastats. Molts, sinó tots, dels seus jugadors, procedien d‟altres esports, com l‟atletisme, el

rugby, el basquetbol i el waterpolo, però no perquè en fossin rebutjats, sinó perquè es sentien

atrets pel tarannà extremadament competitiu del nou nascut, en el qual la potència física, la

rapidesa i l‟habilitat havien de ser inseparables condicions. També era forta la fal·lera de

participar en el començament d‟una nova iniciativa, sentir-se pioner i manobre de l‟edifici que

s‟anava muntant”.

4.3.2.- Espanya

Igual que a Catalunya, els orígens de l’handbol a Espanya procedeixen dels àmbits militars. Així,

segons Juan de Dios Román, ex-seleccionador nacional d’handbol a set, actual president de la

RFEBM i estudiós d’aquest esport, manifesta que va ser a l’escola militar de Toledo on es va

elaborar la primera normativa i els primers treballs de tipus tècnic sobre aquest esport.

D’altra banda, també se sap que a la ”Escuela Naval de El Ferrol” el van practicar els seus

alumnes.

Una altra menció la fa David Rubio Gutiérrez en l’estudi històric de la seva obra “Historia del

Balonmano Español”. Assenyala que l’any 1929, el capità Hermosa (segueix la influència

militar) elabora el primer esbós de Reglament amb el títol de “Balón a Mano”, document que es

formalitza deu anys més tard per la “Escuela Central de Educación Física de Toledo”.

Consultant l’hemeroteca de La Vanguardia he trobat un article del 18-03-44 on es confirma que

l’handbol s’estava practicant “desde hace muchisímos años” dins les Acadèmies Militars i en

10

aquells moments es treu a fora per englobar a “todos los encuadrados en filas” i celebrar

competicions regionals i nacionals (annex Hemeroteca “Handbol a onze anterior a 1939”).

Ja després de la Guerra Civil, van ser el “Frente de

Juventudes, la Secció Femenina i el Sindicat Espanyol

Universitari qui van contribuir a arrelar aquest esport a

Espanya. Això es pot veure a l’annex “Handbol a onze

1939-1942” en una sèrie d’articles que constaten la

utilització de l’esport com un dels elements més

importants utilitzats per la dictadura per adherir els

joves a la ideologia franquista. Trobem també

referències a l’annex “Handbol a onze de 1942 a 1944

(inicis)” en el retall del Mundo Deportivo de l’1 de

Febrer de 1946: “A partir de 1939, el balón a mano fue incluido en las competiciones deportivas

del Frente de Juventudes i el SEU, cuya aportación en pro de este deporte es muy importante”. I

un altre del mateix diari, del dia 27 d’octubre del 1943: “Han habido también otras

competiciones importantes como el campeonato de la sección femenina de Falange, el del

Frente de Juventudes y los Juegos Universitarios del S.E.U. que también motivaron serias

competiciones de balón a mano”. Seguint aquesta línia, el SEU (Sindicato Español

Universitario) posava com a premissa instaurar l’esport obligatori (Hemeroteca LV 08-02-1940).

Així, podem veure uns primers inicis amb les organitzacions juvenils (ja al 25 d’octubre de 1939,

tres mesos després d’acabar la guerra, en un article de La Vanguardia veiem que es celebra la

“Segunda demostración de la Organización Juvenil”). Això es va generalitzar a partir d’aquest

any amb les activitats del”Frente de Juventudes” amb l’organització de campaments juvenils

(Hemeroteca MD 29-09-42) amb una progressió molt gran d’assistents (els campaments de

Barcelona es passa de 1.902 “camaradas acampados” al 1939 a 7.455 al 1942 i s’esperava arribar

als 20.000 l’any següent, segons afirma l’article. Allà, es feia una competició independent per

cada torn de campament. El recolzament de l’handbol per part del ”Frente de Juventudes”, es pot

veure també en l’hemeroteca MD 20-09-42: “El Balón a mano, apadrinado en España por el

Frente de Juventudes ha sido aceptado por los camaradas acampados con gran entusiasmo

siendo el número de participantes numerosísimo”.

A part d’aquests campaments, el “Frente de Juventudes” va organitzar competicions

interprovincials a nivell nacional (Hemeroteca Handbol a onze 1939 a 1942: MD 19-06-42 i 01-

04-43, i LV 20-06-42 i 24-02-43).

La Secció Femenina, sembla que sense l’organització de campaments, també va promoure

l’esport, com ja he dit i, va ser l’artífex de les competicions d’handbol a onze femení que es van

disputar posteriorment (ho veurem al capítol d’handbol femení).

4.4.- CRONOLOGIA HISTÒRICA DE L’HANDBOL A 11

Per aquest apartat, la informació ha estat extreta de “Historia del Balonmano” de Manuel M.

Meléndez per l’àmbit internacional i de “El Handbol a 11 Català” de Lluís Miracle, en el

nacional. L’he completat amb informació extreta de les hemeroteques del Mundo Deportivo i de

La Vanguardia, i de les webs d’Internet: Wikipedia, hand-ball.org, femebal.com i fchandbol.cat

segons les referències que vaig fent.

1919: Karl Schelenz i Karl Diem van perfeccionar i reglamentar aquest nou esport, el

“Handball”. Com podem veure al mail de la Federació alemanya (annex mails), durant “els anys

11

20 es van formar molts equips tant independents com en clubs d’atletisme i en altres

organitzacions esportives, dels treballadors i de l’Església”.

El “Handball” va ser adscrit a la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF).

1925: Es van dur a terme els primers partits internacionals amistosos d’handbol a onze, entre

Alemanya i Àustria, que guanyà a la primera per 6-3 en categoria masculina i 5 a 4 en femenina.

1926: Durant el VIII Congrés de la Federació Internacional d’Atletisme Amateur a l’Haya, es va

nomenar una Comissió entre els països practicants del “Handball” per a la unificació de criteris

reglamentaris i l’elaboració d’unes normes consensuades aplicables a partir de llavors a tots els

països. Aquesta Comissió estava presidida per Karl Diem.

1928: Es va crear la Federació Internacional d’Handbol Amateur (FIHA) el 4 d’agost de 1928 a

Amsterdam, amb vuit països membres i es va realitzar una demostració d’handbol a onze en

l’Olimpíada d’Amsterdam.

Tant a l’Estat Espanyol, com a Catalunya apareixen en estaments militars les primeres

manifestacions de l’handbol a 11.

1931-1933: Es celebrà la I Olimpíada d’Handbol de Treballadors de Viena, en la que es va

proclamar campió Àustria per davant d’Alemanya.

La primera Federació Nacional es va constituir el 27 de Juliol de 1933 a Nuremberg (Alemanya).

A Catalunya, el 1932 el FC Barcelona crea una secció d’handbol per primer cop, tot i que acabà

desapareixent (wikipedia).

1934-1936: El Comitè Olímpic Internacional va aprovar la inclusió de l’handbol a 11 en el

programa olímpic i a Berlin l’any 1936 va ser practicat per primera i única vegada com a esport

oficial en una olimpíada.

Aquests anys, va sorgir l’handbol a set, el que es practica en l’actualitat a tot el món després de

desbancar, a poc a poc, com anirem veient, a la modalitat d’onze en els anys següents. Sembla

ser que es va crear a Escandinàvia, condicionada per la climatologia i sempre d’acord amb les

directrius que va marcar en el seu moment el professor Nielsen. En el primer partit internacional

amistós (1935) Suècia va guanyar a Dinamarca per 18 a 12.

Gràcies al gran dinamisme pel qual es caracteritzava l’handbol a set va anar guanyar adeptes i

guanyant terreny a la modalitat d’onze, sobretot en països com Suècia, Dinamarca i Noruega.

1938: Es va celebrar el primer campionat del món de “Handball”, ja en aquesta ocasió en les

dues modalitats (d’onze i de set). Tots dos campionats es van celebrar a Alemanya. En la

modalitat d’handbol a onze van participar deu equips i en la de set, només quatre.

Però a causa de la Segona Guerra Mundial, l’activitat internacional d’handbol va haver de ser

detinguda durant una dècada, no obstant això, es van seguir celebrant campionats i partits a

nivell nacional dins de cada un dels països practicants, cada dia, per cert, més nombrosos.

1939: A Espanya, es van començar una sèrie d’activitats esportives, entre elles l’handbol,amb

l’objectiu de vincular a les persones al règim franquista. Unes mostres d’això són els retalls de

La Vanguardia dels dies 25 i 31 d’Octubre de 1939 (annex Handbol a onze 1939 a 1942), on es

por veure que les organitzacions juvenils van realitzar campionats nacionals.

1940: Les activitats anteriors s’estenen a les universitats mitjançant el S.E.U. (“Sindicato

Español Universitario”) (retall de La Vanguardia 08/02/1940). Molt aviat s’ajuntaren amb

aquestes activitats el “Frente de Juventudes” i la “Sección Femenina”.

12

1941: Mentre a nivell internacional s’obre un parèntesi– que va de 1938 a 1946-en que no hi ha

activitat d’aquest esport amb motiu de la II Guerra Mundial, a Espanya, en canvi, aquest any

comença a nivell oficial, ja que fins llavors havia estat frenada per una altra guerra: la Guerra

Civil espanyola. Es crea la “Federación Española de Balonmano”. Serà el punt de partida per

l’organització de competicions i campionats federats.

El parèntesi internacional és aprofitat pels països escandinaus (sobretot Suècia, que queda com

refugi de l’handbol) i pressionen per imposar l’handbol reduït.

1942: Es va organitzar el primer Campionat d’Espanya. Sense la participació encara d’equips

catalans, que s’estaven formant. També es van celebrar els Primers Jocs Universitaris a Madrid

amb la inclusió de l’handbol (annex hemeroteca 1939 a 1942, MD 20/04/42)

Per iniciativa del “Frente de Juventudes”, comencen els campionats interprovincials i nacionals

d’handbol masculí, que es disputen entre seleccions provincials (hemeroteca 1939 a 1942, MD

19/06/42, LVG 20/06/42 i MD 01/04/43). Paral·lelament a nivell femení, s’organitzà el I

Campionat Nacional de la Secció Femenina (annex hemeroteca,apartat d’handbol femení).

1943: A Catalunya va ser un any clau per l’expansió de l’handbol a 11. Com a mostra, val la

pena reproduir unes declaracions d’Albert Duran, periodista de “El Mundo Deportivo” i

impulsor d’aquest esport, en el llibre d’en Lluís Miracle: “De l‟any n‟estic segur, de l‟època no

tant. Podria ser la primavera del 43. [...]Es cert que els primers temps no sortien equips. Les

nostres gestions prop d‟entitats solvents (entre elles el FC Barcelona) no donaren un resultat

immediat. Tot era teòric. No sabem si vàrem equivocar-nos al promoure tan sols el handbol a

Onze, deixant de banda el Set. Potser hagués estat més fàcil fer-ho a la inversa; però nosaltres

anàvem per constituir equips de camp obert, que també era la idea de la Federació Espanyola”.

A l’annex “Handbol a onze 1942 a 1944” podem veure publicacions del Mundo Deportivo per

promocionar l’handbol a onze (Hemeroteca MD 27-10-43, 20-11-43 i també el 22-12-43

aprofitant l’anunci de la creació de la divisió d’handbol a onze del C. F. Barcelona) i anunciant el

nomenament de Josep Mª Farré com a president de la Federació Catalana d’Handbol (MD 22-05-

43).

Veiem que amb uns 10-15 anys de retard, s’està produint a Espanya l’embranzida que a Europa

va exercir la Federació Internacional d’Atletisme per activar l’handbol a onze.

1944: Es disputen per primera vegada els campionats de Catalunya, amb la victòria del FC

Barcelona. Com podem veure a l’annex de l’hemeroteca, es celebren una gran quantitat de

competicions: es practica dins del “II Concurso Nacional de la Policía Armada y Tráfico” i de la

“Semana Deportiva de la Cuarta Región Militar” (Annex Handbol a onze 1942 a 1944, LV 26-

05-44 i 27-05-44). També es disputà el “Trofeo Correa” al mes de gener i el Trofeu Mundo

Deportivo als mesos d’octubre i novembre

(Annex primers tornejos). Es celebren els II

Campionats Interprovincials i Nacionals de

Balonmano del “Frente de Juventudes” que

disputen seleccions provincials (Annex

handbol masculí varis, Hemeroteca LV 26-

02-44).

Al Campionat d’Espanya, va guanyar

l’equip CD Esperanza de Sant Sebastià.

Aquesta victòria va significar el fi de

l’hegemonia que va tenir l’handbol basc

durant aquest primers anys, tot i que va

seguir durant anys la rivalitat entre les

regions Central, Guipuscoana i Catalana.

13

1945: Comença l’etapa de domini del FC Barcelona, guanyant el Campionat de Catalunya i els

quarts Campionats d’Espanya. Es juguen a Madrid els II Jocs Universitaris entre seleccions

provincials, guanyant la selecció de Valladolid a la de Barcelona.

1946: Suècia sorgeix de la guerra com a clar dominador. Es reprèn l’activitat internacional en els

dos sexes. El creixement quantitatiu i qualitatiu és vertiginós. Els partits internacionals es

multipliquen i tota Europa s’apassiona per l’handbol reduït (femebal.com).

A Copenhaguen es van reunir els representants de les federacions nacionals de Dinamarca,

Finlàndia, França, Noruega, Països Baixos, Polònia, Suècia i Suïssa per dissoldre l’antiga FIHA,

creant la nova Federació Internacional d’Handbol (IHF).

La seu de la Federació Internacional es va fixar a Estocolm, i, posteriorment a Basilea.

La nova Federació Internacional va perfeccionar les Regles i Normes Complementàries, sobretot

quant a la unificació de criteris i en l’aplicació per igual del Reglament en tots els països afiliats.

A nivell Nacional domina exclusivament

l’handbol a 11. Es comença a celebrar el “Trofeo

Presidente”, previ al Campionat de Catalunya, per

jugar després el Campionat d’Espanya.

Tot i això, al mes de desembre s’introdueix la

modalitat d’handbol a set amb l’organització per

part de l’Hispano-Francès d’un torneig ràpid

(Miracle, pàg. 32).

1947: S’organitza a Veyle, el Primer Curs

Internacional d’Àrbitres, per aconseguir aquesta

unificació de criteris en tots els països practicants.

L’handbol català va accedir a la seva primera experiència internacional: La selecció de

Barcelona es va enfrontar amb la de Lisboa a l’estadi d’As Salesias de la capital portuguesa,

perdent per un estret 2 a 1.

1948: Es va celebrar a França el Segon Campionat del Món en la modalitat d’onze jugadors. No

hi participaren, pels efectes de la guerra Alemanya, Txecoslovàquia, Hongria, Polònia i

Romania.

Es va dur a terme el II Congrés de l’IHF, que va tenir lloc a França. Espanya hi va entrar com a

membre (Handbol masculí varis LV080648).

1949: Es celebra a Hongria el primer

Campionat del Món femení d’Onze amb

quatre equips participants, però va ser

suficient per estendre i projectar

l’handbol femení.

Es duu a terme el Tercer Curs

Internacional d’Àrbitres a Suïssa

Espanya juga el seu primer partir

internacional al terreny de Les Corts en

front de França, amb resultat favorable a

l’equip espanyol per 3-1.

La temporada va finalitzar amb un torneig

triangular entre les grans seleccions rivals.

La Central, la Guipuscoana i la Catalana,

14

guanyant –com diu Miracle- els “aizkolaris” de Sant Sebastià.

A Catalunya es jugaren partits internacionals (amistosos) entre clubs: l’equip germànic Hassel de

Saarbrücken, el Lyon Olimpique, Tolouse i Racing de Paris.

A l’hemeroteca LV 18-12-49 (Annex handbol masculí varis) s’anuncia la creació de federacions

provincials tot i que les de Catalunya no es van constituir fins al 1955, segons la pròpia FCH.

1950: Es celebra a la ciutat de Viena el Tercer Congrés de la Federació Internacional.

Segons fonts de la FCH aquest any es va fer la primera retransmissió d’un partit d’handbol a

Catalunya. La va fer Miguel Ángel Valdivieso per a Radio Nacional des del “Frontón

Novedades” (per tant era a handbol a 7).

1951: Es va celebrar el Tercer Curs Internacional d’Àrbitres a Schielleiten (Àustria).

A l’Estat Espanyol mana l’handbol català. En el terreny internacional, Espanya juga quatre

partits internacionals com a preparació pel campionat del Món de l’any següent en que

participaria per primera vegada.

A la temporada 51/52, es disputà el I Campionat Nacional d’handbol a set. (Meléndez-

Falkowski, pàg. 1032)

1952: És l’any del Tercer Campionat del Món a onze. Va tenir lloc a Suïssa.

1953: Es desenvolupa el Quart Curs

Internacional d’Àrbitres a Munic (Alemanya).

Aquesta temporada, a Espanya, l’handbol a set

comença la seva vigorosa ascensió. Ho podem

constatar amb els articles de hemeroteca a

l’annex de Promoció i Divulgació Handbol a 7

(MD 01-02-53 i 19-04-53). En Lluís Miracle

també ho comenta (pàg. 64). Cal destacar un

factor important en la inflexió de l’handbol a

11 cap al de pista: el partit internacional que es

va celebrar la primavera d’aquest any a Madrid

entre Espanya i Suècia, els gran dominadors

llavors de l’handbol a 7. (MD 19-04-53 i

Miracle, pàg. 65).

1954: Parlant de l’handbol espanyol, tot i que la modalitat d’onze jugadors va davallant, encara

es disputen les tres competicions bàsiques. Podem veure a l’annex de Promoció i divulgació de

l’handbol a set dos articles més que s’hi afegeixen als del 1953 (MD 14 i 18-11-54).

A nivell internacional es reenganxa la competició de pista amb el II Campionat del Món (el

primer s’havia celebrat el 1938 igual que el de camp).

1955: Es va disputar a Alemanya, el Quart Campionat del Món de la modalitat d’onze. Espanya

també hi va participar

Al nostre Estat, l’handbol a set copava l’actualitat. Si, respecte a Europa l’handbol a onze va

trigar a aparèixer, en el procés de desaparició es va avançar, no aguantant tant temps en paral·lel

com ho va fer al continent. Una prova és que el “Trofeo Presidente” només es va disputar en

aquesta modalitat.

Es van crear les Federacions Provincials de Barcelona, Girona i Lleida. La de Tarragona es va

constituir l’any següent (www.fchandbol.cat/pub/historia.asp)

15

1956: Té lloc el segon i penúltim Campionat del

Món femení d’handbol a onze.

A l’Estat espanyol, apareix amb força el B. M.

Granollers, agafant el relleu d’equips gloriosos

com havien estat anteriorment en aquesta

modalitat, el S.E.U., el F. C. Barcelona i el St.

Gervasi.

Aquest any, la Selecció Espanyola va jugar

l’últim partit. Una prova més de la situació de

l’handbol a onze en aquells moments va ser el

resultat. Derrota per tretze a zero contra

Portugal.

1957: S’evidencia que l’handbol a onze i el de set no poden coexistir. Es celebren encara el

Campionat de Catalunya, amb sis equips de la província de Barcelona, i el d’Espanya.

A nivell internacional, aquest any i el següent, només hi ha activitat en handbol de pista. Es

celebren els primer Campionats d’Europa de clubs, prenent així la iniciativa a l’onze, que només

els va disputar durant tres anys, i no va ser fins 1968, 69 i 70, ja en plena decadència.

1958: A l’Assemblea de Federacions espanyola s’intenta combinar les dues modalitats, amb

acords que no podran evitar, però, la desaparició de la modalitat d’onze.

Enmig d’una manifesta indiferència, es disputa el Campionat de Catalunya entre quatre equips.

El Campionat d’Espanya, amb l’interès dels organitzadors (Traviesas de Vigo), intenten donar-hi

una imatge esplendorosa tot i que la trista realitat era que allò arribava al seu final.

1959: Es juga a Àustria el cinquè Campionat del Món masculí en la modalitat d’onze.

A Espanya, es juga l’últim Campionat estatal de l’handbol a onze amb victòria final del B. M.

Granollers. L’handbol a onze federat ha durat 17 anys, casual o no, practicat per una generació

de jugadors d’handbol des de la seva

joventut fins a la veterania/retirada.

1960: Té lloc a Holanda la tercera i última

edició del Campionat del Món a onze de

seleccions nacionals femenines. En aquesta

edició històrica, van competir sis equips.

Cada cop es fa més evident la decadència

d’aquesta modalitat tant en la categoria

femenina com en la masculina.

1963: Es desenvolupa un sisè i penúltim

Campionat Mundial masculí.

1966: Any totalment històric per celebrar-se l’última edició del Campionat Mundial masculí en

la categoria d’onze jugadors. És el setè.

1968: Encara queden defensors de l’handbol a onze que intenten que no desaparegui totalment

aquesta modalitat. D’aquí que es celebrés en aquest any a Àustria, la primera Copa d’Europa de

Clubs Sèniors masculins.

1970: Aquest any, acaba l’activitat esportiva de l’handbol en modalitat d’onze en competicions

internacionals amb la tercera i última Copa d’Europa de Clubs

16

Primers partits de set, jugat en frontons

Comptant des dels inicis de la dècada del 1920, l’handbol a 11 al continent europeu va romandre

durant més de 40 anys, és a dir, que va més que doblar en edat la vida de l’handbol de camp a

Espanya i Catalunya (de 1940 a 1959, sense comptar l’activitat restringida a les acadèmies

militars). Tot i això han quedat unes reminiscències de l’handbol a onze, com veurem en el

capítol corresponent.

A l’apartat “Quadres” de l’annex podem veure la comparació de l’handbol a onze i a set, en

funció de les competicions celebrades.

4.5.- FINAL HANDBOL A 11

La pressió de l’handbol a set sobre l’handbol a onze va fer que la desaparició d’aquest últim fos

un fet previsible amb uns anys d’antelació.

Es podien diferenciar dues corrents: l’europea, és a dir, Alemanya, Àustria, Suïssa, França i

Portugal, on domina l’handbol a onze inicialment (1925-dècada dels 60) i per tant, no és fins al

cap de molts anys que és reemplaçat per l’handbol a set, tot i que durant força anys ja havien

coexistit. I la nòrdica, representada per Suècia i Dinamarca on, per les seves condicions

meteorològiques domina, des de l’inici, la pràctica de l’handbol a set. Tot i que també participen

a les competicions internacionals d’Handbol a onze.

Espanya, s’hi afegeix més tard (1941) a la corrent europea i fa un recorregut semblant, però de

més curta durada.

Un cop analitzades les diverses fonts que veurem a continuació s’ha de concloure que hi ha força

unanimitat en la determinació de les causes de la desaparició de l’handbol a onze.

En l’àmbit internacional Menéndez-Falkowski

fa les següents consideracions (pàg. 38). “la

modalidad de siete...se podía practicar en

cualquier época del año, al margen de la

climatología, también las dimensiones del

terreno de juego admitían su práctica en casi

todas las escuelas y recintos cubiertos, el

número reducido de jugadores facilitaba la

composición numerosa de equipos y , por

supuesto, se observaba una mayor

espectacularidad, velocidad y dinamismo que

atraía a un mayor número de espectadores”.

A nivell nacional, i concretament de Catalunya, la Federació Catalana d’Handbol fa

manifestacions semblants (fchandol.cat/pub/historia.asp): “Els motius d‟aquest canvi (a set) són

diversos. Per una banda el camp. Els equips d‟onze necessitaven un camp de futbol per jugar.

Els de set sols necessitaven un frontó. Els espectadors veien que era més emocionant, hi havia

més gols i era un joc més ràpid en un terreny més petit”.

I en el mateix sentit s’expressa Miracle en diversos fragments del seu llibre: (Any

1953)“S‟improvisaren pistes a tota arreu, sense mirar prim si les dimensions, mínimament

reglamentàries esqueien el bon joc...Els tornejos nocturns eren freqüentíssims...El públic,

reduïdes al mínim les distàncies, s‟abocava damunt dels jugadors i s‟apassionava per la

constant mobilitat “ (Miracle, pàg.64), (Any 1954) “L‟evolució negativa de l‟handbol a onze

semblava preocupar ja seriosament als federatius. Però la inquietud no passà de plànyer-se per

la falta de terrenys de joc (l‟ús dels quals no hi havia qui gosés disputar-li al futbol), i obligar

als clubs de Primera a mantenir conjuntament les dues modalitats. La Segona ja no comptava

amb equips d‟onze; el viver es decantava cap al Set” (Miracle, pàg. 67).

17

Encara el 1956, amb l’entrada d’en José López de Miguel com a President de la Federació

Catalana, l’handbol de camp es resisteix a desaparèixer: “No és ell sol en sentir un neguit salvífic

per l‟Onze. En d‟altres països europeus el tema és igualment punyent; „L‟Onze és un esport, el

Set un joc!‟ clamen a França. És just que es condemni una modalitat atlètica i formativa pel sol

fet que no ompli les taquilles?‟ continuen. „¿No ha de subsistir pel fet que requereix una

preparació física tan formidable?‟. S‟hi afegia el problema de com fer-lo coexistir, dins de les

temporades cada vegada més carregades, amb el Set” (Miracle, Pàg. 81).

El fet puntual que va significar a Espanya la desaparició definitiva de l’handbol de camp va ser

la renúncia a última hora a participar als V Campionats del Món del 13-21 de Juny del 59. Això

va suposar la “prohibició de la Federació Internacional a la Federació Espanyola de mantenir

qualsevol activitat internacional fins l‟any 60 tant a Onze com a Set!...Ara ja no n‟hi havia prou

amb deixar que l‟Onze anés vivint lànguidament; ara feia nosa” (Miracle, pàg. 106).

També a l’annex de l’hemeroteca podem veure articles que enalteixen l’handbol a set en front

l’onze: Mundo Deportivo 01/02/53, 19/04/53, 14/11/54 i 18/11/54

A les entrevistes (capítol 9), s’obtenen els mateixos resultats, en aquest cas, de les experiències

personals dels entrevistats.

Podem resumir així les causes de la desaparició de l’handbol a onze: major disponibilitat de

pistes per practicar l’handbol a set que camps per handbol a 11, solució del problema de les

condicions meteorològiques adverses. L’handbol a set pel públic és més atractiu i

emocionant, doncs està més a sobre del jugadors i el joc es caracteritza per una

espectacularitat, velocitat i dinamisme superior a l’handbol de camp. Per tant el nombre

d’espectadors era molt superior.

4.6.- REMINISCÈNCIES HANDBOL 11

L’handbol de camp es continua practicant marginalment a països que van tenir una gran tradició,

com son Alemanya, Àustria i Suïssa. La referència a aquest dos últims països es pot trobar a la

web “scribd.com/doc/Dossier de Apuntes de Balonmano”. El mail que vaig rebre de la Federació

Alemanya relata la pràctica que es fa actualment allà; és una activitat residual que es fa a l’estiu

per preparar-se per les competicions d’handbol indoor.

A Espanya també hi va haver una certa continuïtat amb la

creació de l’Agrupació de Balonmanistes Veterans Catalans

que va existir des de 1966 fins a 1991. Podem veure algunes

de les activitats d’aquesta associació en l’annex de l’Arxiu

Lluís Franquesa “Fragments Àlbum Agrupació de Veterans”.

Aquesta Agrupació principalment va actuar en dues

direccions: organitzar partits amistosos d’handbol onze, que

acabaven amb un dinar de germanor i algunes intervencions

en “pro” de l’handbol. Quant als partits podem veure el

detall a l’annex de l’arxiu Franquesa “Resultats i partits de

veterans”. A l’annex “àlbum Agrupació de Veterans” veiem

diverses publicacions on es tractava d’activar l’handbol.

L’última manifestació de l’Agrupació, va ser el 26 de maig

de 1991 amb un viatge a Sant Sebastià, on es reunirem amb

les velles glòries basques.

Per altra banda, es continua fent algun partit en record de

l’handbol onze. L’últim del que he tingut notícia es va fer a

Granollers el 9 de març del 2009 entre jugadors del primer

equip del BM Granollers, i en podem veure un fragment al DVD de l’annex.

18

5.- L’HANDBOL A ONZE. CARACTERÍSTIQUES.

5.1.- DESCRIPCIÓ DEL JOC

El joc de l’handbol a onze consisteix en enfrontar a dos equips d’11 jugadors. Cada equip

intentarà introduir la pilota dins la porteria contraria, al mateix temps que defensa la seva.

Guanya l’equip que assoleix més gols.

Com es desprèn de les entrevistes, per practicar aquest esport es requereix una molt bona

preparació física i entrenament a nivell tècnic i tàctic que, donat el caire amateur que hi havia a

Espanya i l’estructura organitzativa existent, no es podia assolir.

5.2.- REGLAMENT

Com hem vist als orígens de l’handbol, van ser Karl Schelenz i Karl Diem qui van reglamentar

per primera vegada aquest esport. Des de llavors, el reglament, amb el que es van regir la

Federació Internacional d’Handbol Amateur i, posteriorment, la Federació Internacional

d’Handbol s’ha anat modificant i perfeccionant, per adaptar-se a les necessitats que la seva

pràctica anava exigint fins a quedar com es pot veure en l’exemplar inclòs en l’annex. Aquest

reglament es fonamentava en una sèrie de normes que resumeixo a continuació:

El terreny de joc consistia en un rectangle (com un camp de futbol) de gespa o de sorra de 90 a

110 metres de llargada i de 55 a 65 d’amplada. En el centre de cada línia de porteria trobem

dues línies semicirculars de 13 metres de radi, que tenien el nom d’àrea de porteria. Paral·leles a

elles per l’exterior, i a una distància de sis metres, hi ha les àrees de cop franc. El punt de

penalty es situa a 14 metres des del centre de cada porteria. Les porteries tenien les mateixes

dimensions que les del futbol: 2,44 metres d’alçada per 7,32 metres de llargada.

La pilota era una esfera coberta de cuir i tenia una circumferència de 58 a 60 centímetres i

pesava entre 425 i 475 grams. Per tant, ja era com la de l’actual handbol a set.

Els partits tenien una durada de seixanta minuts, dividits en dos temps de trenta.

El reglament permetia córrer fins un màxim de tres passes amb la pilota a la/les ma/mans, botar-

la de forma continuada i després d’agafar-la donar només un altre cicle màxim de tres passes.

Prohibia tocar la pilota amb la cama per sota dels genolls, tirar-se a sobre la pilota quan aquesta

és al terra.

En relació amb el comportament amb el contrari, estava permès tancar-li el pas amb el cos,

agafar-li la pilota de la mà si la tenia oberta

Respecte l’àrea de porteria, era zona específica d’estada del porter i els jugadors de camp no

podien trepitjar-la. Tampoc es permetia passar intencionadament la pilota al porter, el qual dins

la seva àrea de porteria podia utilitzar qualsevol part del seu cos; el peus, però, només per parar

la pilota

Existeix una norma de fora de joc que va ser la norma més controvertida de l’esport, ja que va

variar molt al llarg de la seva història: després de les primeres modificacions (al començament,

fora de joc determinat per una zona on no es podia estar si no rebia ràpidament la pilota, i

desprès, fora de joc com el futbol), el 1945 (Miracle, pàg. 27) es va decidir que el fora de joc

seria col·lectiu. Es va dividir el terreny de joc en tres zones delimitades per dues línies

transversals a 35 metres a partir de la línia de porteria. Les dues parts situades a cada extrem del

camp rebien el nom de zones terminals i entre aquestes dues, trobem la zona central.

19

A les zones terminals, estava prohibit ser més de sis jugadors de cada equip per atacar o

defensar. La presència d’un setè comportava un cop franc en contra de l’equip infractor.

Posteriorment, aquesta norma es va suprimir fent desaparèixer el fora de joc. Va ser al gener de

1951 (Lluís Miracle, El handbol a onze català pàg. 39 i Hemeroteca handbol masculí varis MD

3-11-50).

A l’entrevista amb en Francesc Pregona, aquest manifesta que el fora de joc es va tornar a

introduir per una temporada (al voltant de 1957-1958) però es va tornar a eliminar per la seva

conflictivitat a l’hora d’arbitrar.

El cop franc era la sanció tècnica més aplicada i es devia realitzar des del mateix lloc on es feia

la falta. Com a sanció tècnica més greu, es contemplava el llançament de 14 metres o “penalty”.

Els partits eren dirigits per un àrbitre i dos jutges de gol.

Com a sancions disciplinàries existia tan sols l’expulsió, que es podia decretar per cinc minuts,

per deu o per la resta del partit.

5.3.- JUGADORS: POSICIONS, TÈCNICA I TÀCTICA INDIVIDUAL

Un equip està composat per 11 jugadors, posicionat de la següent manera: 1 porter, 2 defenses, 1

mig centre o defensa central, 2 mig ales o volants i 5 davanters distribuïts en2 interiors, 2

extrems i 1 davanter centre. Per entendre més el joc relato breument les funcions del jugadors :

Porter: es l’últim esglaó de la defensa situat

sota la porteria. Ha de tenir reflexes, llançament,

elasticitat, talla i control de pilota.

Defenses: la seva funció es impedir que els

adversaris s’apropin a porteria i tirin a porta. En

defenses estàtiques (barrera) han de ser forts, i en

defenses dinàmiques (WM) han de ser resistents i

ràpids.

Mig centre o defensa central: marca al

davanter centre i es responsable de la zona més perillosa, la zona central, l’angle més

favorable per els xuts.

Mig ales o volants: meitat defensiu i meitat ofensiu. Marquen als interiors en defensa i

reben la pilota del porter i inicien l’atac. Han de ser forts per llançar de lluny.

Interiors: missió tan defensiva com ofensiva.

Van a buscar la pilota enrere i construeixen el joc

d’atac. Han de ser forts i atlètics, obstacle per

l’adversari i realitzadors propis.

Extrems: Tenen la missió d’obrir la defensa

contrària. Han de ser ràpids, xutadors potents i

precisos.

Davanter centre: Té la millor zona de llançament.

Al temps ha de ser constructor de joc i golejador.

Quant als aspectes tècnics individuals del joc són importants la recepció de la pilota, els

llançaments o xuts, el cop franc, llançament per sota del braç d’un adversari, passades i el

dribbling. A l’annex Gladman ho podem veure en tot detall (pàg. 77 a 87).

Pel que fa a la tàctica individual s’ha de treballar el marcatge, la desmarcada, la finta,

l’orientació de joc, posicionament en el camp i les accions ofensives i defensives. (Annex

Gladman, pàg. 89 a 104).

20

5.4.- TÀCTICA D’EQUIP I ENTRENAMENT

També a l’annex G. Gladman (pàg. 107 a 118) podem veure l’explicació dels aspectes tàctics de

l’handbol a onze: passada, xut, dribbling, defensa i atac.

Hi ha tres tipus de defensa: dues estàtiques, la barrera (pàg. 111) i la continental o clàssica

(pàg. 113) i una més dinàmica i més elaborada que es la WM (pàg. 114).

El fet de que aquesta defensa es comencés a practicar, i encara esporàdicament a Espanya el

1950, demostra la poca preparació dels equips espanyols (Miracle pàg. 40).

Quant a l’atac, Gladman assenyala diferents procediments (pàg. 118 a 119): la que respon a

la WM en defensa, tàctica per defensa en barrera o continental, d’improvisació (comenta que

fou la més emprada al nostre país, fruit de la poca preparació) i tàctica en front una defensa ja

col·locada.

Les directrius per l’entrenament individual les podem veure a les pàg. 134-137 del repetit annex.

5.5.- TRANSCENDÈNCIA: PRACTICANTS, PÚBLIC, MITJANS.

La transcendència que va tenir l’handbol a 11 va ser molt diferent en funció del país on es

practicava. Així, al països d’Europa central, i sobre tot a Alemanya, va tenir molt apogeu. A

l’Europa occidental i, en concret Espanya, va ser menor.

Així, a nivell de practicants a Alemanya ja el 1936 hi havia més de 20.000 equips inscrits

(Hemeroteca Handbol a onze 1942 a 1944 MD 20/11/43), que podria representar una xifra de

300.000 esportistes. I Miracle (pàg. 81) parla de que hi havia més de mig milió de practicants a

mitjans dels any 50.

A Espanya, no he trobat dades oficials. He enviat mails a les Federacions Espanyola i Catalana,

sense resposta. Però, a continuació faig una estimació a grans trets, que tot i que pugui estar una

mica desviada ens dóna una idea del poc grau d’arrelament que va tenir:

D’entrada, Eduard Barbany a l’entrevista que li vaig fer manifestava que només hi havia hagut

competició en una categoria (sènior) referint-se a esport federat.

Centrant-nos en Catalunya, desprès del curset de divulgació del 1943, es van crear 10 equips

(Miracle pàg. 17). Seguint amb informació de Miracle i dels Campionats de Catalunya disputats

el 1944 hi havia 11 equips, el 1945 dotze i la temporada 45-46 en que es va ampliar la

competició a dues categories n’hi havia 18, que es la tònica que va seguir els anys següents de

màxima implantació.

A l’hemeroteca ho podem contrastar a Handbol varis LV 27/11/45 (17 equips) i LV 04/07/47

amb declaracions de Josep Mª Farré, president de la F. Catalana on declara 20 equips i ”Lisboa,

Madrid, San Sebastián, dónde se inició este deporte unos años antes no tienen tantos equipos”.

Per tant podem considerar que a Catalunya hi va haver durant aquests anys uns 20 equips. Donat

que les regions que la seguien amb més activitat eren Madrid i el país basc tenien menys equips i

les restants tenien pocs, podem estimar que el número d’equips federats a nivell nacional

difícilment superava el centenar. Considerant que les plantilles dels equips no eren molt

nombroses (a vegades amb problemes per completar l’equip segons entrevistes i relats de

21

Miracle) podem concloure que el número de jugadors federats a nivell nacional no va ser mai

superior als 1.500 (100 equips x 15 jugadors). Sumant els equips provincials de la Falange i la

Secció Femenina, estaríem al voltant dels 2.000 participants. Aquesta estimació, tot i no ser

totalment fiable, serveix per donar-nos una idea del baix nivell de participació que va tenir

l’handbol 11 a Espanya, més si el comparem amb les xifres de practicants a Alemanya.

Pel que fa al públic, s’arriba a la mateixa conclusió. A Alemanya, segons el mail de la Federació

d’aquest país, hi va haver 100.000 espectadors a l’Olimpíada de Berlín i, després de la davallada

a causa de la II Guerra Mundial, parla de xifres de 25.000 i 50.000 espectadors entre els anys

1950 i 1955.

A Espanya en canvi, excepte algun partit

preliminar als de futbol que es jugava al camp

de les Corts, en que es podia arribar als 5.000

o 10.000 espectadors, el públic era escàs:

(Miracle pàg. 26, també pàg. 19 i 34) o

(Franquesa, Revista Balonmano 1980). A les

entrevistes, els jugadors del BM Granollers

parlen de que moltes vegades la grada estava

força plena (400 a 500 persones).

Els mitjans de comunicació, per la seva banda

van fer una labor important de divulgació als

inicis, promoguda pels germans Albert i

Mario Durán al Mundo Deportivo i Francesc Costa a La Vanguardia. Van ser els que durant tota

la durada de l’handbol a onze el van divulgar, però sempre en comptagotes i espais reduïts, en

benefici del futbol. De fet això ha estat invariable, si no augmentat, fins al present.

El desenvolupament d’una temporada, com podem veure a l’annex Franquesa “estadístiques de

partits jugats”, consistia en la disputa d’uns 24 partits (a partir de 1950 ja es van reduir a menys

de 20) repartits en tres blocs: el “Trofeo Presidente”, com a preliminar de la temporada; la Copa

Catalunya que es disputava tipus lliga, ocupant el gruix de la temporada (16 partits) I el

Campionat d’Espanya que es celebrava en una fase de pocs dies sistema eliminatòria (3 partits).

5.6.- COMPARACIÓ H. 11 – H.7

Tot i ser esports que portaven el mateix nom, entre l’handbol a onze i l’handbol a set hi havia

moltes diferències. Centrant-nos en els reglaments, podem apreciar diferents canvis de les dues

modalitats:

Per començar, i fixant-nos en el terreny de joc, en l’handbol a set actual es juga en una pista

indoor de 40 metres de llargada per 20 d’amplada. En l’handbol a onze, en canvi, trobem un

camp outdoor (camps de futbol) que mesura de 90 a 110 metres de llargada i de 55 a 65

d’amplada. Quant a les àrees, a la modalitat a set trobem l’àrea de porteria situada a 6 metres des

del centre de la porteria, l’àrea de cop franc a 9 des del mateix punt i la ratlla de llançament de

penalty situada entre les dues mencionades anteriorment, a 7 metres del centre de la porteria. En

canvi a la modalitat a onze, aquestes mides són 13, 19 i 14 respectivament.

Pel que fa a les porteries, en l’handbol actual les trobem de tres metres d’amplada per dos

d’alçada i, en l’handbol antic eren com les de futbol, de 7,32 metres d’amplada per 2,44

d’alçada.

Parlant de la pilota, aquest és un element que no canvia entre els dos esports.

22

Respecte al nombre de jugadors, varien de set a onze, segons la modalitat. El total de jugadors

que poden ser convocats en un partit és de 14 al primer i de 13 pel segon. El nombre de canvis en

les dues modalitats era il·limitat.

Pel que fa als aspectes físic, tècnic i tàctic, de la bibliografia disponible, i principalment de les

entrevistes i del llibre de G. Gladman, podem extreure aquestes diferències:

Tot i que ambdues modalitats requereixen una bon nivell físic, l’handbol a onze, per les

dimensions del camp i les característiques del joc, fa més important aquest tipus de preparació.

Continuant amb aquest aspecte, l’handbol de camp requereix més resistència; en canvi en el de

pista hi ha més canvis de ritme.

Per altra banda, les passades en l’handbol a 11 son més llargues, mentre que a set es fan a més

curta distància i amb més precisió. En general, tot l’handbol a set, per un tema de dimensions, és

més precís. També és més ràpid, doncs s’elimina el joc en la zona intermitja del camp. Aquest

últim punt i els continus canvis de ritme, fan que en el set augmenti la necessitat de fer canvis de

jugadors,i aquests han de ser més continuats. No hi ha espais de temps per a la recuperació,

doncs els jugadors participen activament en les situacions ininterrompudes d’atac – defensa.

Tots els jugadors, en el set, ataquen i defensen en un sol bloc, a diferència del d’onze que ho fan

en diferents blocs. Per això, en ocasions, hi ha una especialització de jugadors atacants i

defensius, que també obliga a més canvis depenent de la posició del joc. En l’onze

l’especialització del jugador en atac o defensa ja queda determinada per la posició del jugador

(defenses mitjos o atacants).

En aquest apartat podem afegir totes les característiques diferenciadores de l’handbol a onze i a

set ja comentades i analitzades en el capítol 4.5 (Final Handbol a onze) i l’opinió dels

entrevistats en el capítol 9.

6.- COMPETICIONS

6.1.- COMPETICIONS INTERNACIONALS

La informació d’aquest capítol ha estat extreta del llibre de Meléndez-Falkowski “Historia del

Balonmano (Ámbito internacional)”, amb les aportacions complementàries que es relaten.

6.1.1.- HANDBOL MASCULÍ

Per efecte de la força inicial de l’aparició de l’handbol a onze, la dimensió que havia assolit a

Alemanya (hemeroteca, annex divulgació, MD 20/11/43: més de 20.000 equips a Alemanya) i el

fet que es celebressin en aquell país, les Olimpíades de 1936 van acollir per primera i única

vegada una competició d’handbol de camp. De fet l’handbol, desprès d’això, desapareixeria de

l’àmbit olímpic fins el 1972, any en que ja va tornar com handbol en pista. Aquesta experiència

va ser, però, molt important en el desenvolupament de l’handbol a onze. El guanyador va ser

Alemanya, seguit d’Àustria, Suïssa, Hongria, Romania i EEUU, es a dir, domini de l’Europa

Central i de l’Est i participació simbòlica d’EEUU. Podem veure el detall de la competició

Olímpica a l’apartat de Resultats Competicions de l’annex.

Més nombroses van ser les competicions que van tenir els Campionats del Món. El primer va

ser el 1938 i, després del parèntesi provocat per la II Guerra Mundial, es van anar celebrant cada

3 o 4 anys des de 1948 a 1966. Una mostra de l’evolució de l’handbol de camp ens el dóna el

número d’equips participants: 10 (1938), 12 (1948), 15 (1952), 17 (1955), 12 (1959), 8 (1963) i 6

(1966). Veiem que va pujant fins 1955 i a partir de llavors comença a davallar. Hi va haver un

sobirania total d’Alemanya que va guanyar 6 del 7 campionats disputats. Va trencar la ratxa

Suècia que va guanyar el II Campionat el 1948 (també s’ha de dir que Alemanya no hi va

23

participar, per les conseqüències de la II Guerra Mundial). A les següents posicions es pot

constatar el domini permanent del països de l’Europa Central. També a l’annex de Competicions

podem veure els detalls.

Ja a les acaballes de l’handbol de camp hi va haver un últim intent de mantenir-lo. Van ser els

Campionats d’Europa de clubs que es van disputar de 1968 a 1970. Va guanyar en les 3

ocasions l’equip alemany del TSV Grun-Wels Dankersen. Volien ser una emulació paral·lela de

la competició d’handbol a set que es celebrava des de feia ja 10 anys.

6.1.2.- HANDBOL FEMENÍ

En handbol femení, a nivell internacional, només es van disputar 3 campionats del món els any

1949, 1956 i 1960. En aquestes competicions no va tenir el domini Alemanya, però continuà

essent de països de l’est i del centre d’Europa, com són Romania, que va guanyar el dos

campionats en que va participar (el 2on. i el 3er.) i Hongria, que va guanyar el primer. Les

participacions no van ser gaire nombroses, doncs només 4 equips van disputar el campionat del

49, 8 el del 56 i 6 el de 1960. També a l’annex de competicions podem veure el detall.

No analitzo les competicions nacionals dintre del països estrangers, doncs no es l’objectiu

d’aquest treball.

6.1.3.- COMPETICIONS INTERNACIONALS / ESPANYA

6.1.3.1.- HANDBOL MASCULÍ

Per elaborar aquest capítol he recorregut a dues fonts d’informació: la RFEBM (mitjançant el

llibre de Meléndez-Falkowski) i en Lluis Miracle (“El handbol a onze català”)

De la comparació de les dues

documentacions, s’observen algunes

divergències, Un cop analitzades, es

desprèn que té més fiabilitat la

informació d’en Miracle, com comento a

l’annex.

Donat que el començament de l’handbol a

onze a España es va succeir a

començaments dels anys 40, es pot

constatar que l’activitat internacional es

va endarrerir molt, doncs no va començar

fins 1949. En aquest fet, sens dubte, hi va

influir el que es desenvolupés la II

Guerra Mundial, que va frenar l’activitat

esportiva en molts països.

En total la selecció espanyola va jugar 12 partits que es detallen a l’apartat de l’annex

“Competicions Internacionals/Espanya” . Relaciono a continuació els resultats:

19/03/49 a Barcelona: Espanya 3 - França 1 (Amistós)

19/03/50 a Burdeos: França 6 - Espanya 6 (Amistós)

01/01/51 a Oporto: Portugal 7 - Espanya 5 (Amistós)

06/01/51 a Madrid: Espanya 7 - Portugal 8 (Amistós)

24

19/03/51 a Barcelona: Espanya 5 - França 4 (Amistós)

19/05/51 a Madrid: Espanya 2 - Suïssa 8 (Amistós)

09/06/52 a Roschach: Espanya 10 - Àustria 20 (Campionat del Món de Suïssa)

10/06/52 a Baden: Espanya 2 - Suècia 9 (Campionat del Món de Suïssa)

15/06/52 a Dudweiler: Espanya 12 - Sarre 18 (Amistós)

29/06/55 a Offenburg: Espanya 10 - Finlàndia 11 (Campionat del Món d’Alemanya)

01/07/55 a Freiburg: Espanya 9 - Suïssa 17 (Campionat del Món d’Alemanya)

01/07/56 a Oporto: Portugal 13 - Espanya 0 (Amistós)

6.1.3.2.- HANDBOL FEMENI

L’única referència que he trobat d’handbol femení internacional a nivell espanyol és l’anunci a

La Vanguardia el 25 de novembre de 1951 d’un partit a jugar a Sant Sebastià entre les seleccions

d’Espanya i Alemanya. Després, no hi ha constància de la celebració del partit. Però donat que

l’anunci es feia al mateix dia 25, difícilment es podia suspendre aquest partit.

6.1.4.- COMPETICIONS INTERNACIONALS /CATALUNYA

6.1.4.1.- HANDBOL MASCULÍ

Abans de les competicions internacionals d’Espanya, la selecció de Barcelona (a l’igual que

altres províncies com Madrid i Guipúscoa) va jugar partits amb seleccions d’altres països,

concretament contra la de Lisboa en dues ocasions (1947 i 1948).

Podem veure a l’annex de Competicions

Internacionals/Espanya i Catalunya els

resultat i alineacions d’aquest partits, que

es van jugar el 12/06/47 a Lisboa,

guanyant aquesta selecció per 2 a 1, i el

mes d’abril de 1948 a Barcelona amb

resultat d’empat a 6.

Els jugadors internacionals amb la selecció

de Barcelona van ser els següents:

Cañadell, Comamala, Compte, Miracle,

Rodés i Suau, dues vegades i Córdoba,

Guàrdia, Julià, Manzano, R. Molina,

Ramos, Riba, Ricote i Villar, una vegada.

6.2.- COMPETICIONS NACIONALS (Espanya i Catalunya)

6.2.1.- MASCULÍ

En aquest capítol em centraré en les competicions organitzades per la Federació Espanyola i la

Catalana d’handbol. A part d’aquestes, recordem com hem vist en els orígens i la cronologia, que

es van organitzar competicions per part del “Frente de Juventudes” a nivell interprovincial i

nacional.

25

Un cop creada la Federació Espanyola (RFEBM) el 1941, es van començar a disputar els

Campionats d’Espanya. Tenia la denominació de “Copa S. E. El Generalísimo” i normalment

es disputava per eliminatòries en una seu durant un espai de pocs dies. El primer, va ser al 1942 i

es van disputar anualment fins el 1959 (en total 18). Al consultar aquesta informació, he trobat

que la RFEBM considera que no es van celebrar els campionats de 1946/47, 1954/55, 1956/57 i

1957/58. Això consta tant a la pàgina web de dita Federació com al llibre d’en Meléndez-

Falkowski (Historia del Balonmano), com podem veure a l’annex de resultats. Però, en canvi, en

Lluís Miracle (El handbol a onze català) relata detalladament aquests campionats. Per validar-ho,

he consultat l’hemeroteca de la Vanguardia i del Mundo Deportivo i el resultat, que consta a

l’annex de Campionats d‟Espanya “no declarats”, ens confirma plenament la celebració

d’aquests campionats.

Com a resum, va guanyar aquest títol el F.C.

Barcelona (6 vegades). B.M. Granollers (2),

U.A. Sant Gervasi (2), Real Madrid (2), S.E.U.

Valladolid (1), San Fernando de S. Sebastià (1),

C.D. Esperanza de S. Sebastià (1), S.E.U.

Barcelona (1), Real Soc. Gimnàstica de Madrid

(1) i Traviesas de Vigo (1). Per tant, per zones,

els equips catalans van guanyar onze vegades,

Madrid tres, els equips bascos dues, i

Valladolid i Vigo en una ocasió.

A nivell de Catalunya, es jugava el Campionat de Catalunya que donava dret a participar als

Campionats d’Espanya. Donat que la Federació Catalana (FCH) es va crear al 1943, el primer

Campionat es va jugar a començaments de 1944. I van donar dret a accedir al tercer Campionat

d’Espanya. Els equips catalans, per tant, no van participar al primer Campionat d’Espanya, però

si al segon al que va accedir el “Frente de Juventudes” de Barcelona després de guanyar el partit

de cloenda d’un curset de divulgació organitzat per la FCH (Annexa Hemeroteca MD 27-10-43,

apartat inicis oficials i MD 08-11-43, apartat primers tornejos). En aquells moments, es va

considerar el F. J. Barcelona com a campió de Catalunya (MD 21-01-44, primers tornejos), però

oficialment no es va arribar a comptabilitzar. Els Campionats de Catalunya es jugaven pel

sistema de lligueta i ocupava la major part de la temporada. Els dos primers campionats, es van

celebrar en una única categoria. A partir de 1945, a l’augmentar el nombre d’equips, es van

organitzar en dues categories fins als començaments dels anys 50 (annex Hemeroteca handbol

varis). De tota manera, el nombre d’equips participants no va passar mai de vint.

En resum, dels setze campionats de Catalunya disputats, el F. C. Barcelona en va guanyar deu,

l’U. A. Sant Gervasi i el B. M. Granollers dos cadascú i el S. E. U. Barcelona i el C. F. Badalona

un.

Prèviament a aquest Campionat, es jugava el “Trofeo Presidente” que servia com a preparació

pel mateix. Es va disputar de la temporada 45-46 a la 55-56. Es jugava per eliminatòries. No he

trobat informació de que s’hagués jugat al 49-50 (en el seu lloc, es va disputar el “Trofeo

Federación”), al 51-52. El 54-55 no es va jugar; segons assenyala Miracle en el seu llibre, només

es va celebrar en la modalitat de set. Aquest trofeu, el va guanyar, seguint amb el seu domini, el

F. C. Barcelona cinc vegades i el I. Vallvidrera, l’U. D. Sans i el B. M. Granollers, un cop

cadascú.

A l’annex de Competicions, podem veure les classificacions en els Campionats d’Espanya,

Catalunya, el “Trofeo Presidente” i alguns dels primers tornejos que es va jugar.

26

6.2.2.- FEMENÍ

No he trobat documentació a llibres o pàgines web, i a les persones que els hi he preguntat, no

recordaven que hi hagués hagut handbol femení. Inclús les persones entrevistades, que varen

viure aquella època i la Maria Rosa Miracle, germana d’en Lluís, que va començar a jugar al

1953 a handbol en pista en el inicis del set. Primer, només vaig trobar un indici en el llibre d’en

Miracle, però ell ja no ho recordava: “Cal fer una altra observació: malgrat que les dones –les

noies- foren les primeres en practicar el handbol a Catalunya, en aquest text no hi són

comptades”(El handbol a onze català, 14). La força per insistir en la recerca de l’handbol femení

me la va donar una informació trobada entre la documentació d’en Lluís Franquesa mentre li feia

l’entrevista, en un escrit d’ell mateix a la revista Balonmano 1980 on feia referència a l’handbol

femení. “Las chicas del Frente de Juventudes iban más avanzadas entonces, ya que recuerdo

que el primer Campeonato de España fue femenino y ganaron las de Ávila”(annex “Arxiu Lluís

Franquesa”). Realment era la Secció Femenina i Àvila no va guanyar el primer campionat, però,

aquesta informació, tot i no ser exacta, va ser clau. Això em va portar a buscar a les

hemeroteques del Mundo Deportivo i La Vanguardia on vaig trobar constatació que sí que hi va

haver handbol a onze femení.

De l’activitat dins la Secció Femenina, va sorgir que s’organitzessin Campionats d’Espanya

interprovincials que van començar en paral·lel als masculins organitzats pel Frente de

Juventudes. Els primers campionats van ser al 1942 i els equips eren seleccions provincials. A

part d’aquestes seleccions, hi havia algun equip de club, entre els que destaca l’Hispano-Francès,

En el retall del diari Mundo Deportivo del 16 de juny del 1944 (annex Hemeroteca Handbol a

onze femení varis) es pot veure que, apart de les competicions de la Secció Femenina, aquell any

es va organitzar un torneig femení, on, a més de l’H. Francès, només hi van participar la Secció

Femenina i el SEU. El Mundo Deportivo, en la seva edició del 01/02/46, fa referència a aquest

torneig com el primer Campionat de Catalunya femení (annex Hemeroteca Handbol a onze

1942-44).

Cal dir, que aquests campionats no corrien a càrrec de la RFEBM. Per tant, sembla que a nivell

oficial (quant a dependre d’una Federació) no hi va haver handbol femení.

Per tant, podem concloure que l’activitat handbolística femenina es va limitar, gairebé en la seva

totalitat, a les organitzacions franquistes.

Després de la recerca a les hemeroteques a La Vanguardia i al Mundo Deportivo (annex Handbol

femení), he pogut recollir els resultats de les Competicions des de 1942 fins a 1848, exceptuant

l’any 1945 del qual no he trobat documentació. En l’annex de competicions podem veure el

palmarès i, al detall, els resultats de les fases finals. Prèviament, es jugaven unes eliminatòries

per determinar els equips que jugarien aquestes fases. Com a resum, la selecció de Madrid va

guanyar els dos primers Campionats (1942 i 43), Àvila el del 1944, Guipúscoa el del 1946 i

1948, i Barcelona el del 1947.

7.- CLUBS HISTÒRICS

7.1.- INTERNACIONAL.

A nivell de país, destaquen les seleccions nacionals d’Alemanya, Suècia, Suïssa i Àustria.

A nivell de clubs, destaca l’equip alemany del TSV Grun-Wels Dankersen guanyador de les tres

edicions de Copa d’Europa de Clubs (1968-70). També destaquen THW Kiel i FA Göppingen,

creats després de la II Guerra Mundial i que encara existeixen, ara en la modalitat de set.

27

Equips estrangers que han passat a la història pels partits amistosos que disputaren amb els

equips espanyol gràcies a gires que es realitzaven van ser el Sport Tolouse, Lyon Olimpique i

Racing Paris (França), el TV Unteertrasse Zuric (Suïssa) i el SG Saarbrucken, Sportgemeinschaft

Griesheim Frankfurt, UR Wiesbaden, i el propi Göppingen, (Alemanya).

7.2.- ESPANYA

Com indica Lluís Miracle, hi va haver tres grans focus històrics: Nord (país basc, pricipalment

Sant Sebastià), Centre (Madrid) i Català (Barcelona), amb una gran rivalitat entre ells.

Altres nuclis van ser: València i Galicia (al final, aprofitant la davallada de les altres regions que

ja es dedicaven més a l’handbol 7).

Seguint el detall de competicions de l’annex, es pot veure els equips que van destacar.

Nord: San Fernando, Amaikak Bat, CD Esperanza, Real Sociedad, tots de S. Sebastià.

Destaquen per la seva forma de jugar, caracteritzada per les arrels del seu país: es basen d’una

manera encara més intensa en la força física. Personalitza aquesta característica el jugador basc

“Anselmo Mendizábal, conegut per “Muenen”, un noiàs que era tota una institució en l‟handbol

guipuscoà i, que es movia en el fang com peix en l‟aigua. Quan plovia o els camps eren un

fangueig, ell sol resolia els partits, sense que barreres i obstacles més o menys contundents

poguessin aturar els seus llançaments de “cullera” segurament trets del joc de la cistella basca”

(Lluís Miracle, pàg. 18). Era l’handbol dels aizkolaris. Van guanyar 2 Campionats d’Espanya

(San Fernando el 2n i CD Esperanza el 3r). Com indica Franquesa (Revista Balonmano 1980)

“después de haber sido prácticamente los padres del balonmano en España, sus hijos

madrileños y sobre todo catalanes les usurparon la hegemonía nacional”

Centre: Aquesta regió, com indica Miracle, es va veure afavorida per la política centralista del

règim. Es pot observar en la selecció per jugar amb l’equip d’Espanya i en la residència del

seleccionador (1949): “En Keiter s‟instalà a Madrid, i aquesta decisió federativa no deixà de

causar un cert desengany entre els jugadors catalans. Aquí hi havia un nutrit jovent, molt

capacitat per respondre a l‟entusiasme del nou tècnic i asimilar les seves doctrines, que

certament va prodigar en les seves contades visites a Catalunya”(Miracle, pàg. 43). Tot i això,

només obtingué 4 Campionats d’Espanya, guanyats per el SEU de Valladolid, Real Madrid (2) i

Real Sociedad Gimnástica de Madrid, que han quedat com el seus equips més representatius

d’handbol a onze.

Catalunya: Demostra la seva hegemonia amb onze Campionats d’Espanya. Van destacar F. C.

Barcelona, PAYT, Ideal Vallvidrera, S.E.U. Barcelona, U. D. Sants, U. A. Sant Gervasi, C. F.

Badalona, B. M. Granollers. (s’analitzaran en l’apartat de Catalunya).

València i Múrcia: Hi va haver un grup d’equips que es van mantenir a un bon nivell però mai

van poder superar els equips de les comunitats principals. Sorgeixen al 1947 i destaquen el SEU

de València, L’Espanya de València, L’Espanyol de València, la Penya Valencianista, el FJ

Paterna, el Fabara de Benatússar, el ISO, el Penya Deportista, FJ Múrcia... Molts equips, però la

majoria amb permanències curtes com es pot veure en l’annex de competicions dels Campionats

d’Espanya.

Galicia: No van tenir gaire predomini, però van arribar a guanyar el Campionat d’Espanya de

1958 mitjançant el Traviesas de Vigo. És l’equip que va destacar més. Altres, van ser Dom

Bosco, Casa Gil i Teucro.

28

7.3.- CATALUNYA

Per aquest apartat he utilitzat com a font d’informació el llibre d’en Miracle, complementat amb

les aportacions que aniré detallant.

Tot seguit després de la creació d’uns clubs pioners (“Frente de Juventudes Barcelona, Joventuts

Alemanyes, PAYT) es crea el FC Barcelona, que mantindrà sempre un domini sobre el altres

equips, trencat només de manera puntual per una sèrie d’equips que es van rellevant en la seva

hegemonia i que, curiosament, com podem veure d’una manera gràfica en l’apartat “quadres” de

l’annex, es produeix per cada equip en períodes bastant iguals de 3 a 5 anys. Segons Miracle,

això és degut en ocasions a que hi ha algun personatge amb potencial econòmic que li permetia

dedicar-s’hi i recolzava l’equip en les seves necessitats (encara que fos amateur). Només aquesta

“comoditat” que notava l’equip (a nivell d’obtenir material, millorar les condicions dels

desplaçaments,...) afavorien els traspassos de jugadors per donar potencial a l’equip.

IDEAL VALLVIDRERA Va destacar des dels inicis (1943) fins a 1947. Tot i aconseguir posicions capdavanteres només

va guanyar un “Trofeo Presidente”. “Aquella colla mantenia el seu equip amb gran amor i

delectació: els directius preparaven les bosses i fiambreres per als desplaçaments, les noies

sorgien les samarretes, pares i germanes despedien els jugadors amb la “Cançó del Adéus”---

Tots els esforços, tant més meritoris per la modèstia en què es movia el club, eren pocs per tal de

mantenir l‟equip a primera línia” (Miracle, pàg. 24)

S. E. U. BARCELONA

Va ser dels equips pioners, ja que va

participar en el”Trofeo Correa” i en els

primers campionats de Catalunya la

temporada 1943-44. Va destacar de 1946

a 1949.

Inicialment comptava ja amb jugadors

destacats (Riba, Franquesa, Guardia,

Casado) i va aconseguir bones

classificacions. Però va ser amb les

incorporacions de West, Richard Prehn,

Jordi i Lluis Miracle (procedents del

Joventuts Alemanyes, que es va

dissoldre); Flaquer (FC Barcelona) i els

germans Rafael i Frederic Comamala (del

“Frente de Juventudes”), quan va arribar el seu màxim nivell. Es un dels quatre equips,

juntament amb el Barça, el BM Granollers i la UA Sant Gervasi, que ha guanyat els Campionats

de Catalunya i d’Espanya.

UD SANTS

Coincideix amb l’època d’esplendor del SEU i està un graó per sota d’ell. Aquest equip és el

primer que compta amb un mecenes, en Ramir Quirant, que ja havia estat al “Frente de

Juventudes”. Després de provar-ho un any abans al “Latino”, Quirant es constitueix la temporada

46/47 en “home fort” del UD Sants i formà un equip reforçat per, procedents del “Frente de

Juventudes”, Riba, Ramos i Cabutí; Del PAYT, Peña i Córdoba; i del Hispano Francès, Párraga.

29

UA SANT GERVASI

Equip obra d’un altre Mecenes:

l’Oleguer Mullor “ un home al qual

no li venia d‟un “duro” quan es

tractava de promocionar l‟esport i

l‟esplai en el jovent. Ell sol va fer-

se càrrec de les despeses per crear

la U.A. Sant Gervasi...La secció de

handbol va quedar enfortida per

una circumstància afavoridora:

l‟equip del SEU de Barcelona al

que jo perteneixia va quedar

dissolt per raons econòmiques.

Convèncer en Mullor per a que

acollís els nàufrags sota la seva ala

protectora no va costar gaire”

(Declaracions de Franquesa en el llibre d’en Miracle pàg. 35). Durant els seus quatre anys

d’existència de 1949 a 1953, va proveir a la selecció espanyola amb el gruix de jugadors:

Casado, Julià, Comamala, Villena, R. Molina, Miracle i Franquesa. Continuador del SEU, doncs,

els mateixos jugadors (amb Julià i sense Guàrdia que del SEU passà al Barça) aconseguiren

també amb aquest equip els títols regional i nacional. Es pot ampliar a l’annex amb l’arxiu

Franquesa: articles Revista Balonmano 1980 i “Plaça Cardona”.

Altres equips que van destacar van ser el CF Badalona que va guanyar un Campionat de

Catalunya, el G.E.E.G. de Girona que va mantenir una llarga trajectòria des del inicis fins a

l’actualitat amb handbol a 7; també han mantingut una gran tradició el CF Arrahona i el CD

Sabadell, creat per en Joan Cañadell essent jugador del Barça (Miracle, pàg. 25).

Queden dos equips per analitzar, que són els que han donat més èxits a l’handbol català: el BM

Granollers i el FC Barcelona

El BM Granollers, destacable també per la seva identitat amb la nostra comarca i la proximitat

geogràfica amb nosaltres, després d’uns

inicis destacats per la ja gran afecció a la

ciutat, però no reconeguts per els

resultats, començà a destacar a partir de

1955 per que fou del primers en

preocupar-se per els aspectes de

preparació tècnica. Així, Josep Vilà, amb

el seu propi interès i l’assessorament del

tècnic alemany Kempa en las seves

visites, formà un equip que destacà

alhora en els començaments de l’handbol

a set i el final de l’onze, on segons es pot

desprendre en l’apartat d’entrevistes, els

protagonistes (Vilà, Pregona i Barbany)

manifesten que guanyaren l’onze aplicant

ja l’estil de joc del set. Com he dit abans,

un dels 4 equips catalans campió de

Catalunya i d’Espanya.

30

El Barça guanya el 3r Campionat d’Espanya consecutiu

El FC Barcelona es constituí el 1943

amb en Manel Valls, capità del Batalló

de Transmissions, que hi va portar un

grup de jugadors que ja tenien

experiència en els campionats militars:

Cañadell, Suau, Compte, Flaquer, Garcia,

Franch, al quals es van incorporar atletes

de la secció blaugrana: Mercader, Gea,

Arrufí i Germans Tost (Miracle, pàg. 25).

Posteriorment es va recórrer també als

fixatges, per exemple Joan Barbany i

Cabrera del BM Granollers. Pot ser que

el Barça fora l’únic equip, o, en tot cas, va

ser un dels poquíssims clubs que va

remunerar als jugadors. Confirmat per E. Barbany a l’entrevista i en altres llocs podem trobar

que es parla de “sobres azules” que sembla van ser famosos (Arxiu Franquesa en l’article de

Miracle a la Revista Balonmano 1980 i en l’apartat de l’àlbum de l’Agrupació de Veterans

dedicat en homenatge al capità Valls).

Sembla, però, que només era una compensació, i que es volia jugar més al Barça per prestigi, que

per raons econòmiques. Així per exemple Barbany i Cabrera, al cap de 2 o 3 anys tornaren al

BM Granollers, per qüestió d’un millor ambient (entrevista E. Barbany). L’única referència

econòmica “valorada” la trobem a la pàg. 26 del llibre d’en Miracle: “..assignacions mensuals de

cent i fins i tot dues-centes cinquanta pessetes”(Any 1946). Podem trobar més informació, a

l’annex Franquesa, àlbum Agrupació de Veterans.

8.-JUGADORS NACIONALS DESTACATS

A nivell nacional, els jugadors més destacats provenien de tres grans focus ja mencionats: de

Barcelona, de Madrid i de Guipúscoa. A través de la taula dels jugadors internacionals espanyols

(Annex, Competicions internacionals/Espanya i Catalunya), podem veure que, del total de 146

actuacions internacionals, 73 (50%) van ser de jugadors catalans, 57 (39%) del centre, 14 (9,6%)

bascos i 2 (1,4%) de València. Catalunya, doncs, portava el pes de la Selecció Espanyola, tot i

que Lluís Miracle, com he dit ja abans, encara fa referència a favoritismes cap a jugadors del

centre a l’hora de fer convocatòries.

Els jugadors que van ser punters encara donen més pes específic a Catalunya, que superava en

més del doble a Madrid. Així, de deu jugadors que van ser més de 5 vegades internacionals, set

(70%) eren catalans sumant 47 internacionalitats i només tres (30%) madrilenys amb 17.

Com a resum de l’annex, detallo aquesta relació de jugadors:

Per Catalunya: Guàrdia (11 vegades), Miracle (9), Cañadell i Villena (6), Cabrera, Franquesa

i Julià (5) i R. Molina (4). Vuit jugadors que totalitzen 51 internacionalitats, completats per

quinze jugadors més amb vint-i-dues.

Per Madrid, Lorente (7), Aguirre i Fdez. Zurdo (5), Acebal, Glez. Espinosa i J. Molina (4).

Sis jugadors amb 29 internacionalitats, més 14 jugadors més amb un total de 28.

Per Guipúscoa, “Muenen” (4), Álvarez i Arenaza (3) i 4 jugadors un cop internacional

cadascun.

Per València, Blanch (2).

31

Considerant la participació dels jugadors a la

selecció espanyola i les seves característiques,

podríem formar el següent “equip ideal”:

González Espinosa; Lorente, Cabrera; Julià,

Villena, Acebal (J. Molina); Guàrdia, Miracle,

Aguirre (Muenen), Cañadell (R. Molina),

Franquesa (Fdez. Zurdo).

Faig un comentari a continuació dels jugadors

més emblemàtics.

A la província de Barcelona trobem Esteve

Guàrdia, el jugador que va assistir a més

partits amb la Selecció Espanyola i jugador

puntal amb el Barça, rep aquesta definició pel

seu company Lluís Miracle (El handbol a onze català, 126): “L‟home més ràpid de l‟handbol

català. Extrem inquiet i bellugadís, trapella amb la pilota i desconcertant amb els seus

llançaments d‟esquerrà. Mostrava una particular inclinació pels mulladers, i era molt difícil de

marcar, tant en el terreny de joc, on s‟escorria per les bandes, com en les concentracions, on ho

feia per les finestres. Malgrat aquesta tendència a volatlilitzar-se, va ser el jugador català més

vegades seleccionat, i “Medalla al Mérito Deportivo” 1951”. En aquesta definició, apart de la

qualitat d’en Guàrdia, podem observar el tarannà desenfadat i amateur d’aquest esport que també

es posa de manifest a les entrevistes fetes als jugadors del B. M. Granollers.

I, especialment, a Lluís Miracle que va ser internacional en 9 ocasions. Si no ho va ser en més, és

degut a la seva estada a l’Argentina (entre 1954 i 1956) que va coincidir amb la celebració del

Campionat del Món d’Alemanya al que ell, per tant, no va poder-hi assistir. Això no és obstacle

per merèixer la consideració de millor jugador espanyol de la història de l’handbol a onze. El seu

amic, Lluís Franquesa, amb qui va compartir sempre equip (SEU, UA Sant Gervasi, Junior i

Barça), excepte durant l’estada d’en Miracle a l’estranger, el defineix d’aquesta manera: “El més

fort, el més atlètic, el més fenomen. Si hem

de creure a en Keiter (tècnic alemany i

seleccionador nacional d’Espanya des de

1950 a 1952 en 8 del total de 12 partits que

va jugar Espanya), primer jugador a

Espanya i cinquè d‟Alemanya. Era difícil

marcar-lo: se‟ls enduia penjats del braç,

del coll, d‟on l‟agafessin. S‟atipà de fer

gols, i per això se li perdonava que fos una

mica “gana” (val a dir que el seu pare li

donava cinc “duros” per cada diana. Va

ser campió a Espanya i a Amèrica, on li

deien “el gallego” (a Brasil li deien “o

increível”, però això segurament per influència de les febres tropicals)”. (El handbol a onze

català, 128). Amb la seva afició no en va tenir prou amb jugar a handbol, sinó que a més, amb el

recolzament d’informació d’en Lluis Franquesa, va publicar el llibre “El Handbol a onze català”,

que, en aquest treball hi faig referència. A l’annex “Lluís Franquesa, fragments de l’àlbum

Agrupació de Veterans, circular 44 del 06/02/83” podem veure informació de la publicació del

llibre. També va merèixer les distincions “Medalla al Mérito Deportivo” l’any 1952 i “Placa a la

Mejor Labor Individual” de la Federació Provincial al 1958.

32

Franquesa i Miracle, ja veterans

També cal destacar a en Lluís Franquesa que si no va ser més vegades internacional, no va ser

per falta de qualitat sinó perquè va haver de deixar la concentració del Campionat del Món de

Suïssa al 1952 per la mort del seu pare. Podem constatar aquesta qualitat amb la següent

definició: “En primer lloc, ràpid extrem, després interior d‟àmplia estratègia, i finalment

incansable “tot terreny”. Per ser complert era fins i tot ambidextre. Mestre de resistència

beduïna, enteniment d‟enginyer i finor com només pot donar la plaça Cardona, gaudia d‟un físic

de filferro dotat d‟estranya fortalesa, i d‟un no menys peculiar

metabolisme: els banys turcs amb els quals en Kéiter volia

aprimar el seus seleccionats, a ell l‟engreixaven. Fidel entre els

fidels a l‟handbol a Onze, si hagués depès d‟ell, encara hi

fórem” (Miracle, pàg. 125). Resultat d’aquesta atracció per

l’handbol i segurament per la seva intel·ligència, va ser el

recol·lector d’esdeveniments i d’estadístiques dels campionats.

A l’annex de l’Arxiu Franquesa, fragments àlbums Agrupació

de Veterans” trobem una bonica auca dedicada a ell. Va

merèixer la Medalla “Forjadors de la Història Esportiva de

Catalunya” de la Generalitat de Catalunya (1989).

Podríem definir a Miracle i Franquesa com els “Zipi i Zape” de

l’handbol a onze. Inseparables, entremaliats, curiosos i

inquiets... però també constants.

Fora de Catalunya, el màxim exponent és el basc Anselmo Mendizábal “Muenen” amb només 4

ocasions. Probablement, aquest jugador no va ser més vegades internacional, a causa de la seva

retirada primerenca, doncs els primers partits internacionals, jugats entre 1950 i 1951, els va

jugar tots i després desapareix de les convocatòries. Ha quedat com el gran símbol de l’handbol

basc, com es pot veure a la ressenya que ja he fet al capítol 7.2. Com a jugador de club, ho va fer

en l’Amaikak Bat de Sant Sebastià.

9.- RESULTAT DE LES ENTREVISTES.

Donat que no puc accedir a una mostra representativa en quantitat (pel temps de que disposo i

perquè molts dels personatges que em podrien aportar les seves vivències malauradament ja no

són entre nosaltres) he optar per realitzar les entrevistes a personatges que qualitativament em

poguessin donar les seves opinions des de diverses òptiques. Així, he entrevistat a:

Eduard Barbany, que va ser jugador durant tota la història de l’handbol a onze a Catalunya i

molts anys directiu del BM Granollers, que pot oferir una perspectiva més històrica.

Francesc Pregona, jugador al final de l’handbol a onze i posteriorment de l’handbol a 7, que

em pot donar la seva visió des del canvi.

Josep Vilà, jugador al principi, però posteriorment tècnic de gran reconeixement al BM

Granollers primer i al FC Barcelona posteriorment (ja en handbol a set).

Lluís Franquesa. La seva afició el portà, junt amb en Lluís Miracle a la constitució de

l’Agrupació de Veterans i tota la meritòria recollida d’informació que va fer durant

l’existència de l’handbol a onze, que va culminar i va fer possible la publicació del llibre

d’en Lluís Miracle “El handbol a onze català”. L’entrevista em va servir per recollir la

valuosa informació de la que disposava.

Les entrevistes es poden veure a l’annex. A continuació exposo els resultats.

33

Referent a les característiques de joc, coincideixen en considerar l’handbol a onze molt físic.

Quant a la tècnica, en Barbany i en Vilà consideren que hi havia molt poca preparació. En

Pregona, en canvi, pensa el contrari, fet que es pot explicar ja que ell només va viure els últims

anys d’handbol a onze coincidents amb l’handbol a set quan ja hi havia més preparació tècnica, i

més a Granollers per la influència d’en Bernhard Kempa i en Josep Vilà. Sí coincideixen en què

era un esport aficionat, pel que no podien entrenar, i en què a l’haver-hi més espais que a

l’handbol a set, es produïen menys contactes entre els jugadors. No estan tant d’acord en relació

a les estratègies i les passades. En Barbany considera que sí que es preparaven jugades i en Vilà,

en canvi, potser per tenir una perspectiva comparativa amb l’handbol actual, no pensa el mateix.

D’en Pregona, no tenim l’opinió. Per últim, en Barbany opina que a l’handbol a onze no eren

freqüents les passades, fet que contradiuen els altres dos entrevistats. A més, aporten que, per les

característiques del joc, la majoria de passades que es feien eren llargues i no predominava, com

en l’handbol a set, la passada curta de més precisió.

VALORACIÓ SOBRE CARACTERÍSTIQUES H.11

E. BARBANY F. PREGONA J. VILÀ

AMBIENT (Handbol com una colla d'amics 1 1 1

ESPORT D'UNA GENERACIÓ 1 1 1

SEGUIMENT DEL JOVENT H11 0 0 0

SEGUIMENT DEL JOVENT H7 1 1 1

PÚBLIC 0 0 1

DIVULGACIÓ (diaris) 0 0 0

TRASPÀS PER MOTIUS ECONÒMICS 0 0 0

34

En aquest gràfic, exposen les característiques

generals de l’esport. Coincideixen en la

majoria d’opinions. Així, consideren que

tenien molt bon ambient de grup, ja que la

seva relació continuava fora del camp.

Podem veure això en les fotografies del

viatge que va fer l’equip del B. M. Granollers

al 1954 a Alemanya on, a part de jugar també

es van dedicar a fer espectacles del folklore

espanyol. En un altre esdeveniment que

podem veure aquesta actitud, és en les

trobades de l’Agrupació de Veterans, que, un

cop desaparegut l’handbol, van lluitar per no

perdre el contacte entre ells. Una altra característica en la que tenen un pensament comú és que

l’handbol a onze va ser l’esport d’una generació, ja que es va practicar durant 17 anys per les

mateixes persones de principi a fi havent-hi molt poques incorporacions. Això ho confirmen amb

la següent pregunta, doncs consideren que la gent jove no va seguir l’handbol a onze i, en canvi,

sí que ho va fer amb el de set. Tant a nivell de públic com de divulgació en la premsa o els

medis de comunicació, va tenir molt poca popularitat. Tot i això, reconeixen l’esforç de

periodistes com els germans Albert i Màrius Duran al Mundo Deportivo i Francesc Costa a la

Vanguardia. I per últim, rebutgen la possibilitat de que es fessin fitxatges per motius econòmics,

sinó que responien més a aspiracions o motius de prestigi. Així, relaten els casos més propers

que van tenir, el de Joan Barbany i José Antonio Cabrera, que van fitxar pel Barça l’any 1947 i al

1950 ja van tornar a Granollers per que els recompensava més el caliu d’aquell equip, que no la

relativa professionalitat del Barça.

35

Finalment, la part més important per l’aportació a aquest treball és en la que exposen les seves

opinions respecte la desaparició de l’handbol a onze. Es donen possibles raons que han de

valorar entre 1 i 10, sent 1 gens important i 10 molt. Amb un nivell molt alt d’importància, tots

tres consideren que en les causes de desaparició, van ser decisius dos factors: la construcció de

pavellons coberts, que evita els problemes conseqüents de les condicions meteorològiques, i la

major espectacularitat de l’handbol a set. El primer ja va ser factor decisiu en els països nòrdics

en els quals aquest aspecte té molta més transcendència per raons òbvies. I això ja va provocar

en aquests, la pràctica de l’handbol a set des dels inicis. El tema de l’espectacularitat, la

confirmen, amb opinions que recorden dels seus familiars que s’avorrien en els seus partits, a

causa que, en molts moments del partit el joc es desenvolupa al centre del camp i no es tant

emocionant com les situacions d’atac-defensa. El fet que els partits es juguessin en pavellons,

propicia que el públic estigui més a sobre dels jugadors, el qual és una emoció afegida per

l’espectador. Amb un grau d’importància lleugerament inferior, trobem la dificultat de disposar

de camps a les escoles i així, que no es relacioni als nens des de petits amb aquest esport, amb els

problemes de promoció que això representa. També opinen que va ser una causa important,

l’escassa participació d’equips en els darrers anys. Aquesta opinió queda confirmada veient en

l’annex de competicions l’evolució del nombre d’equips participants, com ja he comentat en

altres apartats d’aquest treball. Finalment, es mostra com la causa menys important, el fet de la

dependència d’una federació única, doncs, van ser aquests factors externs comentats, els que no

van deixar opció a la continuïtat de l’handbol de camp.

Algunes característiques del segon gràfic, també serien aplicables a les causes de desaparició.

Així doncs, trobem que no va tenir suport, ni per part del jovent, qui preferia practicar l’handbol

a set, ni del públic ni tampoc dels mitjans de comunicació.

Totes aquestes opinions, confirmen des d’un punt de vista dels protagonistes, els aspectes ja

destacats de fonts bibliogràfiques en el capítol 4.5. (Final de l’handbol a onze).

10.- CONCLUSIONS

Crec que en aquest treball he aconseguit recollir en un únic document informació suficient

per donar una visió complerta i objectiva dels diferents aspectes de l’handbol a onze,

principalment a Catalunya i Espanya i fent referència al context esportiu internacional i segons

l’estructura que he determinat a l’ introducció.

Recollir aquest document m’ha suposat un esforç d’estructuració i compaginació d’informació i

una dedicació molt important de temps. No ha estat fàcil trobar les dades i he hagut de moure’m

per concertar entrevistes, obtenir gravacions i dedicar-hi força temps per llegir llibres, consultar

hemeroteques (treball molt lent i entretingut) i realitzar les entrevistes. També ha estat important

el procés de validació de la informació que he hagut d’afrontar en diversos temes (primers

campionats a Catalunya, Campionats d’Espanya que no constaven en algunes fonts, jugadors

internacionals per Espanya,...). Però finalment, per el seu abast i nivell d’anàlisi, crec que he

aconseguit un dels documents més complets de la història de l’handbol a onze.

També crec que ha estat positiu com ja he dit a la introducció com a renovació de font

d’informació i per l’aspecte social de possibilitar la seva divulgació.

Pel que fa als objectius puntuals del treball (origen de l’handbol a 11, comparació amb el set, i

causes de la seva desaparició ) també s’han assolit, com es pot veure en cadascun del capítols

que tracten aquests temes.

En l’origen de l’handbol a onze (capítols 4.2. per l’anàlisi internacional i 4.3 per el nacional),

he intentat aprofundir en la bibliografia existent per clarificar, a través dels indicis que va donant

cada un dels autors, les diferents tendències i pràctiques de l’esport. D’això, he identificat

36

aquelles que van portar cap a l’handbol a 7 i les que conduïren a l’onze, doncs és on es va

regular l’esport i on va tenir una continuïtat més arrelada. En el capítol dedicat a Espanya i

Catalunya, donat que l’handbol a onze ja estava inventat, corresponia analitzar com va ser la

seva implantació. S’ha pogut veure que van jugar un paper molt important les organitzacions

franquistes de l’època.

En el capítol Comparació entre l’handbol a onze i el set (5.6) també hem vist que hi ha molts

factors que fan diferents ambdues modalitats, que podrien inclús portar a pensar a qualificar-los

com dos esports diferents. En qualsevol cas, això només és una qüestió semàntica i allò

important són les diferències de contingut entre cadascun d’ells, que és el que he analitzat.

Per últim, en aquest apartat d’objectius, les causes de la desaparició de l’handbol a onze han

quedat tractades amb força profunditat en el capítol 4.5. Per això, m’he valgut de la bibliografia

escrita i també de les entrevistes, que també han estat molt importants per el punt anterior

(comparació H11- H7), no així en els orígens, ja que els enquestats no tenien (i no recordaven)

informació sobre aquesta part de la història.

Em queden per analitzar les dues hipòtesis de recerca que he plantejat al principi del treball:

- L’handbol a set va propiciar la desaparició de l’handbol a onze.

- L’handbol a onze hagués pogut prendre mesures per evitar la seva desaparició i mantenir-

se paral·lelament al set.

Sobre la primera hipòtesis, la conclusió que trec és que realment la pressió de l’handbol a set

va provocar la desaparició del de camp. Per tant, la resposta és afirmativa. Com ja hem vist no

va ser una existència successiva. Els dos van tenir els seus orígens a principis del segle XX. Les

dues modalitats depenien de les mateixes Federacions (tant a nivell internacional, com nacional,

regional i provincial) i això provocava l’inevitable comparació. La pressió de l’handbol a 7 va

fer que en diferents moments de la història anés reemplaçant l’onze després d’etapes més o

menys llargues de coexistència. D’una manera general va ser durant la dècada del 50, i aguantat

només per alguns països fins a finals dels 60. Tots aquests aspectes s’han tractat en profunditat

en els capítols 4.4 i 4.5, cronologia històrica i final de l’handbol a 11.

La segona hipòtesis es fa pregunta obligada per descartar qualsevol recança en pensar que

l’handbol a 11 va desaparèixer per “deixadesa” dels dirigents. És a dir, no es van fer prou intents

per mantenir en vida l’handbol onze? Hagués pogut ser una modalitat paral·lela del 7?. Aquest

punt, que no s’ha tractat tant com els altres al llarg del treball, el completo a continuació.

El fet que a Espanya el nivell fos baix, tant en l’aspecte físic com tècnic, fa pensar que aquest

esport practicat en plenitud de condicions, podria haver-se mantingut. La poca preparació física

dels practicants queda palesa en diverses aportacions d’en Lluís Miracle (pàg. 43, pàg. 57, entre

altres) i en els testimonis de les entrevistes. El mateix es pot dir de la preparació tècnica. “En

Keiter (seleccionador espanyol) transpirava activitat. Visità Guipúscoa, visità València, visità

Catalunya. Madrid el tenia molt visitat. Un cop més es queixava de la falta de camps,

d‟entrenaments intensius, que portaven a la manca de preparació física, de coneixements

tècnics, de precisió en el maneig de la pilota” (Miracle, pàg. 57, referint-se a l’any 1952).

Però a Alemanya, com a exemple de màxim exponent del desenvolupament de l’handbol a onze,

sí que es va arribar a nivells de gran perfeccionament tant a nivell de preparació física com

tècnica i tàctica, i la desaparició també va ser inevitable. L’handbol a onze no podia conviure de

manera permanent amb el set. A més, la mateixa càrrega dels campionats fa impossible mantenir

competicions amb suficient pes específic en les dues modalitats.

La resposta a aquesta hipòtesis per tant, i malauradament per als enamorats i admiradors de

l’handbol a onze, és que forçosament aquesta modalitat de l’handbol havia de desaparèixer.

Per tant, la resposta a la hipòtesis és negativa. I no perquè fóra pitjor que l’handbol a set.

37

Simplement, intentant emular a Miracle, a vegades poètic, l’handbol a onze era de l’esportista i

de l’atleta i l’handbol a set era fill de l’espectacle... I a la nostra societat, guanya l’espectacle. Per

tant, per els practicants continuaria amb tota probabilitat, però l’espectador ho desbarata.

A nivell d’institucions, hem vist a capítol de desaparició de l’handbol, intents per part dels

dirigents federatius de mantenir-lo, que van resultar infructuosos.

Vull acabar el treball amb ressenyes, com no, de Lluís Miracle. L’últim capítol del seu llibre, que

titula “Adéu siau, handbol a onze! no té desperdici i està totalment relacionat amb aquest últim

tema. Reprodueixo alguns extractes del mateix (pàg. 107 a 109):

“Espanya llança la tovallola l‟any 60. Una circular federativa anuncia la suspensió provisional,

per no dir definitiva (tal com seria), de les competicions nacionals de Camp. Es l‟última

paletada a la fossa cavada poc a poc. Un esport que “compleix amb les condicions formatives i

educatives que cal exigir a una competició, alhora que dona ocasió vàlida per a un esplai”; “un

espectacular joc a camp obert”; “una pràctica física completa, en la qual es corra, es salta i es

tira”; un esport els practicants dels qual “han de excel·lir amb la velocitat d‟un esprinter, el

poder d‟elevació d‟un saltador d‟altura, la potència i la fortalesa d‟un llançador de pes, la

condició d‟un corredor de mig fons, juntament amb una tècnica artística i una acurada visió

tàctica”; tot això es deixà que se n‟anés aigua avall. Però no seria just imputar-ho simplement a

la passivitat dels dirigents. A ells tal vegada només els pertoca una greu responsabilitat:... en

general hi hagué una aplicació dubitativa de les regles, sense aconseguir imposar aquelles que

comportessin un desenrotllament efectiu”. Miracle encara deixa entreveure alguna possibilitat de

que hagués pogut sobreviure.

Més endavant, però, tot i la seva estimació per l’esport reconeix que el relleu era inevitable:

“L‟impuls ha estat evident. El handbol a Set va resoldre al seu favor les diferències que el

distingien de la modalitat a Onze. La perfecció tècnica el porta pel camí d‟un dinamisme

extraordinari. En ell, la fase d‟aproximació és molt curta. Tancar espais constitueix una tàctica

defensiva pressuposada, però a la qual el contraatac fulminat pot desfer. Els jugadors han de

mantenir-se en constant moviment: es descarta qualsevol sistema estàtic.

Amb l‟handbol a Set, els espectadors s‟hi entusiasmen. La distància entre ells i els jugadors és

reduïda. L‟atmosfera de local tancat ajuda a l‟apassionament. Les dificultats tècniques,

l‟oposició estreta, els marcatges d‟una implacable duresa, porten els jugadors a buscar una

destresa cada vegada més acurada, un domini –un art- cada vegada més perfilat. S‟espera i es

persegueix sempre una jugada sensacional. D‟altra banda, la contínua envestida a que són

sotmesos els porters i la igualment contínua traducció en les oscil·lacions del marcador”

I l’últim paràgraf del llibre: “Aquest es el consol que li queda, en definitiva, al handbol a Onze;

haver donat pas a un esport germà, que si bé li va resultar en certa manera Caïm, aconseguí

predominar per la seva espectacularitat, per la passió que desperta en el públic, per l‟atracció

que atrau en el jovent. Donem, doncs, a aquell per ben viscut, i acomiadem-lo novament, a vint-

i-tants anys vista (i ara ho renovem als cinquanta), bo i afegint: endavant, handbol a Set!”

Només per acabar em queda fer referència a alguns aspectes que queden oberts pel seu estudi i

que no han estat tractats en aquest treball, per no formar part dels objectius. Així, considerant la

naturalesa d’aquest esport, es podria analitzar, la possibilitat de que tingués una continuïtat com

esport formatiu. Seria semblant al que està passant a Alemanya actualment, que es practica com

esport residual i d’entrenament. Aquest estudi suposa moure’s en un àmbit diferent al que he

actuat jo, doncs en lloc de recórrer a la història s’ha d’analitzar la situació actual (disposició dels

directius, esportistes i, sobretot, disponibilitat d’instal·lacions). Considerant l’àmbit geogràfic,

quedaria fer un estudi més en profunditat dels equips de Catalunya que, en aquest treball, donat

el seu abast, només he presentat superficialment. Ampliant l’àmbit, també es podria analitzar

més detalladament les altres regions d’Espanya on es va practicar l’handbol de camp i el seu

38

impacte sobre aquest. I per últim, en un context encara més general, analitzar l’handbol a onze

internacional a nivell de pràctica en els països estrangers i les competicions que s’hi van

celebrar.

11.- AGRAÏMENTS

Vull iniciar aquest apartat amb un agraïment general a totes les persones que han col·laborat a

desenvolupar aquest treball. Agraïment per la informació que m’han proporcionat. Però també

per la manera com m’han tractat. Agraeixo a tots ells la seva atenció.

Però, sense oblidar a ningú, vull reconèixer la personalitat dels ex-jugadors d’handbol a onze

amb qui m’he relacionat. I potser ho puc fer “gràcies” a que mai se’ls ha tractat com a les

figures d’ara. Com que jo pensava en aquests, m’ha sorprès trobar persones “normals”, humils,

afables i familiars i amb uns gran valors. Per això crec que els hi correspon també un merescut

homenatge. No se’ls hi ha pujat els fums al cap ni a en Josep Vilà, un del millors entrenadors de

la història de l’handbol en general, ni a l’Eduard Barbany o en Francesc Pregona, grans jugadors

de la seva època. Ni tampoc, pel que he pogut copsar, a en Lluís Miracle i en Lluís Franquesa,

les dues grans figures i personalitats de l’handbol a onze. Ha estat molt agradable parlar amb tots

ells, sentir el caliu humà que porten a dins, fruit obtingut sens dubte d’una manera molt

determinada de viure. Moltes gràcies pel que m’han donat i he après d’ells!!!

També vull agrair molt especialment la col·laboració i l’atenció de Mª Rosa Miracle, germana

d’en Lluis i una de les pioneres de l’handbol femení a set (1953), i d’en Guillermo, fill d’en

Franquesa.

Igualment a l’amic Lambert, fill d’Emili Botey (un dels millors presidents que ha tingut el BM

Granollers) per posar a la meva disposició el seu arxiu, principalment sobre l’handbol a la nostra

comarca.

I tampoc oblidar a Jaume Camproví per la cessió de vídeo i a Jaume Fort per facilitar-me

contactes i traduccions de l’alemany.

Així mateix, ha sigut molt important el recolzament de la família, concretament dels meus pares,

els quals han estat sempre allà quan els he necessitat.

Per últim, agraeixo amb gran estima l’atenció del meu tutor en la direcció i coordinació del

treball. Gràcies per la teva paciència!!!

12.- BIBLIOGRAFIA

LLIBRES:

ANTÓN, Juan (2001), Balonmano recreativo, para todos y en cualquier lugar, Editorial

Gymnos, Madrid. (Font pel reglament)

GARREL I SALÓ, Francesc (2004), Balonmanistes d‟onze (1944-2004 BM Granollers 60e.

Aniversari). (Imatges del B. M. Granollers)

39

GLADMAN, George, (1979), Balonmano (“Hand-Ball”) a 11 y a 7 jugadores (4ª edició). Ed.

Sintes, S.A. Sembla ser l’última edició. Les anteriors van ser el 1955, 1967 i 1975. (Font pel

reglament i les característiques de joc: tècnica, tàctica i entrenament)

MIRACLE, Lluís (1982), El Handbol a onze català. Editorial Argos Vergara, Barcelona. Edició

única. (Font per l’àmbit nacional i algunes referències internacionals)

MELÉNDEZ-FALKOWSKI, Manuel Mª (1992), Historia del Balonmano (Ambito

Internacional) RFEB. (Font per l’àmbit internacional, reglaments i competicions)

REVISTES: L’ABANS: El Vallès Oriental. Granollers. Recull Gràfic 1885-1965. Efadós Editorial. (Imatges i

documentació comarcal)

REVISTA DEL VALLÈS (1984), 1944-1984: “40 años de Historia y de Prestigio”. (Història

del B. M. Granollers)

INTERNET:

HEMEROTECA MUNDO DEPORTIVO: www.elmundodeportivo.es/hemeroteca/. (Història,

competicions i clubs històrics)

HEMEROTECA LA VANGUARDIA: www.lavanguardia.es/hemeroteca/. (Història,

competicions i clubs històrics)

WIKIPEDIA. Balonmano: http://es.wikipedia.org . (Origen i història)

VIQUIPÈDIA. Història d’handbol a Catalunya: http://ca.wikipedia.org. (Origen i història)

FEDERACIÓ CATALANA D’HANDBOL: www.fchanbdbol.cat/pub/historia.asp. (Origen i

història)

FEDERACIÓN METROPOLITANA DE BALONMANO (femebal). Balonmano Actual

(Historia): www.femebal.com. (Origen i història)

www.Hand-ball.org. (Origen i història)

DOSSIER DE APUNTES DE BALONMANO: www.scribd.com. (Origen i història)

RUBIO GUTIÉRREZ, DAVID. Historia del Balonmano Español:

http://reocities.com/Colosseum. (Origen i història)

MILLÁN, ANTONIA. Balonmano: Historia. Desarrollo y retos. (Origen i història)

ENGLAND HANDBALL-INFOPOINT: www.sportfocus.com. (Origen i història)

www.cheesehosting.com/balonmano (Origen i història)

ARXIUS: FRANQUESA, Lluís (2010). (Arxiu personal, font de fotografies personals i recull de

documents històrics. Accés restringit)