girona. construir la ciutat (i) · ció de la ciutat en època medieval, en concret des del segle...

Conferències a l’Arxiu Municipal

GIRONA. CONSTRUIR LA CIUTAT (I)De Kerunta a la crisi baixmedieval

8

Conferències a l’Arxiu Municipal


ciutat2:Maquetación 1 27/6/13 10:41 Página 1

Edita: Ajuntament de Girona. Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions (SGDAP)

© dels textos: Eduard Canal, Anna Gironella, Josep Maria Nolla, Lluís Palahí, Jordi Sagrera, Sandrine Victor.

© de les fotografies:Pàg. 9 Privilegi de construcció d’un pont sobre el riu Ter, 1448. AMGi. Fons Ajuntament de Girona. Llibre Vermell de la ciutat de Girona, f. 117v.

Pàg. 41 Restitució de la ciutat de Gerunda en època altimperial vista des del nord. Dibuix deJordi Sagrera (Atles d’Història Urbana de Girona, segles VI aC-XVI, pàg. 33).

Pàg. 71 Torre Júlia, 1997. Ajuntament de Girona. CRDI (Josep M. Oliveras).

Pàg. 85 Mercat a la part baixa de la Rambla de la Llibertat (1870-1872). Ajuntament de Girona. CRDI (autor desconegut).

Pàg.107 Talla de 1417. AMGi. Fons Ajuntament de Girona. Talles, any 1417, f. 1.

Pàg. 125 Plànol de la ciutat de Girona durant els setges napoleònics de 1808 i 1809 (1870 ca).Ajuntament de Girona. CRDI (J. Olivé, gravador).

© foto de la portada: Ajuntament de Girona. CRDI (Mariano Enrich). Gravats.Plànol de la ciutat de Girona durant els setges napoleònics de 1808 i 1809, fragment (1809).


Realització: Gràfiques Alzamora S.A.ISBN: 978-84-8496-185-7Imprès a CatalunyaDip. Legal: GI.723-2013

ÍNDEX

INTRODUCCIÓJosep Maria Nolla

FONS DOCUMENTALS PER A L’ESTUDI DE L’URBANISME A GIRONA EN ÈPOCA MEDIEVALAnna Gironella

DE KERUNTA A GERUNDALluís Palahí

MÉS ENLLÀ DE LES MURALLES: LA CIUTAT TARDOANTIGA I ALTMEDIEVALJosep Maria Nolla

L’EXPANSIÓ DECIDIDA (SEGLES XI A XIV)Jordi Sagrera

LA CIUTAT EN ÈPOCA DE CRISISandrine Victor

CREIXEMENT, CRISI I ADAPTACIÓ: EL CAS DEL BARRI DEL MERCADALEduard Canal

7

9

41

71

85

107

125


INTRODUCCIÓ

L’aspecte físic de les ciutats canvia al llarg del temps aun ritme i d’una manera que no és mai espontània sinó quesón senyals, marques més o menys profundes, de la vida delsseus habitants, d’aquells que hi viuen, que la viuen i que lafan viure. Com un ésser amb vida, una ciutat neix, arrela i esconsolida, creix, minva i de vegades reneix, segons les cir-cumstàncies i els moments. Són processos complexos quedeixen senyals més o menys intensos que cal identificar,datar i posar al lloc que li pertoca.

Poder resseguir aquest procés és emocionant i pot ajudar,si arribem al moll de la qüestió, a respondre algunes de lespreguntes que davant d’un fet urbà hauríem de fer-nos sem-pre: com, quan i per què? Altrament, reconstruir aquestes cir-cumstàncies, permet, sovint, comprendre les profundesdinàmiques històriques d’una ciutat i fer-la més nostra, en-tendre-la millor.

I tanmateix, no sempre és possible, per raons diferents,fer aquest exercici. La manca de dades documentals pot serun inconvenient tal com l’existència de poques restes es-tructurals conservades.

Però per un seguit feliç de diverses circumstàncies, la his-tòria urbana de la ciutat de Girona és coneguda fins a un de-tall que pot arribar a sorprendre. En efecte, un cúmul decircumstàncies ha fet possible un treball continuat, aquestsdarrers anys, que ha tingut com a objectiu reconstruir l’as-

7


pecte de la ciutat en cada una de les grans etapes històriques,des d’abans de la localització en el solar actual fins ara mateix.No ho sabem pas tot, és cert, però sí que podem resseguirdetalladament l’evolució de la ciutat. Tenim respostes al com,al quan i al per què a canvi –no podia ser de cap altra manera–que se’ns plantegin altres preguntes que caldrà resoldre.Semblava, doncs, que aquest tema era prou madur per poder-ne parlar convenientment, per poder-ne fer una síntesi rigo-rosa, amena i a l’abast.

Us proposem, doncs, participar en un viatge en el tempsen dues tongades (2013 i 2014). Aquest primer cicle deconferències és un retorn al passat acompanyats d’experts que,com Virgili, ens guiaran amb seguretat per llocs obscurs i queens faran reviure la ciutat des dels orígens, al Congost, fins ala fi de la baixa edat mitjana. El segon estarà dedicat a laGirona moderna i contemporània.

Deixem-nos anar; és hora de gaudir i d’aprendre.

Josep M. Nolla i BrufauCatedràtic de la Universitat de Girona

8


Anna Gironella

FONS DOCUMENTALS PER A L’ESTUDI DE L’URBANISME A

GIRONA EN ÈPOCA MEDIEVAL

9


Les fonts documentals constitueixen eines imprescindiblesper a estudiar l’evolució urbanística de la ciutat de Girona. Noobstant aquestes fonts són necessàriament complementàries aaltres tipologies, com les dades arqueològiques, les fonts epi-gràfiques, l’estudi dels edificis, la cartografia històrica, etc. quesón fonts imprescindibles, i en ocasions úniques, per a conèixerla fesomia de la ciutat en determinats moments. Justament peraixò al cicle no només parlem arxivers i historiadors sinó tambéarqueòlegs.

En aquesta conferència però ens centrarem en l’anàlisi deles fonts documentals que ens poden informar de la construc-ció de la ciutat en època medieval, en concret des del segle IX ifins a mitjan segle XV. És justament la disponibilitat d’aquesttipus de dades el que ens fa obviar, que no oblidar, quasi deu se-gles d’història de la ciutat, des dels seus orígens al segle I aCfins a les portes del segon mil·lenni.

Ens referirem específicament a la documentació d’arxiu, ésa dir aquells documents produïts o rebuts i conservats per a unaorganització o persona en el desenvolupament de les seves ac-tivitats i, dins d’aquesta, en especial a la documentació textual.En definitiva, parlarem dels documents en suport paper i per-gamí que, produïts per diferents motius, avui ens serveixen perentendre com ha anat evolucionant la ciutat en el seu aspectemés físic, urbanístic, però també social i econòmic.

Si fem una ullada a les principals referències arxivístiquesrecollides en els nou volums de la col·lecció Història Urbana deGirona, editada per l’Ajuntament de Girona i elaborada pelGrup de Recerques d’Història Urbana de Girona, els membresdel qual firmen la majoria de treballs d’aquest cicle, ens podemfer una idea del volum i les característiques de les fonts docu-mentals utilitzades en les seves investigacions.

11


Fons i sèries documentals referenciades a la Col·lecció Història Urbana de Girona

ACA: Arxiu de la Corona d’AragóFons Batllia ReialPergamins de Sant Pere de GalligantsRegistres de Cancelleria

ACSG: Arxiu Capitular de la Seu de Girona.Llibre Gran de la Sagristia MajorCartoral de CarlemanyLlibre d’Arxivacions de la Sagristia Segona Llibre Verd del Bisbe de GironaLlibre d’Arxivacions de la Pabordia de DesembreRepertori alfabètich de PontichPergamins

ADG: Arxiu Diocesà de Girona. Pergamins de la Pia AlmoinaPergamins de la MitraPergamins de la Cúria de la SeuPergamins de Sant FeliuCartoral de Rúbriques Vermelles

AMGi: Arxiu Municipal de Girona.PergaminsEstima de 1535

AMSD: Arxiu del Monestir de Sant Daniel Pergamins

12


AHG: Arxiu Històric de Girona.Fons Hospici. Llibre d’Arxivació de la Pia Almoina Fons Hospital de Santa Caterina Pergamins

Arxius patrimonialsFons Marquès de Camps (Arxiu Municipal de Salt)Fons Família Mercader / Bell-lloch (Arxiu Municipal deCornellà de Llobregat)

BDC: Biblioteca de Catalunya.Pergamins de la Mercè

Aquesta relació dóna compte de l’abundància i diversitat dedocuments custodiats en els diferents arxius de la ciutat i delpaís. Podem observar la preponderància de les sèries docu-mentals procedents d’arxius religiosos, és a dir de les princi-pals institucions religioses de la ciutat: al capdavant la Seu,seguida de Sant Feliu i diversos monestirs, per sobre dels do-cuments d’origen reial i municipal.

Aquest fet s’explica per la pròpia història del repartimentdel poder, jurisdiccions i propietats de la ciutat des dels seusinicis. Durant l’alta edat mitjana la Seu va ser el principal pro-pietari de les parcel·les urbanes, juntament amb els comtes, elsquals, a més de la jurisdicció, van mantenir alguns monopolispúblics. Amb el temps però els comtes van anar alienant lesseves possessions en benefici de la Catedral, monestirs i noblesque van anar adquirint cada vegada més alous o propietats a laciutat. A més, les institucions religioses es van veure beneficia-des pels llegats i donacions de béns immobles atorgades pelsfidels.

Així, datats entre els segles IX i XIII, predominen els docu-ments en pergamí de transmissió o reconeixement de propietat:compravendes, donacions, testaments, establiments o contractes

13


d’emfiteusi, capbreus, etc. La majoria d’aquests documentsestan custodiats en arxius religiosos, en tant que generats oaplegats per les institucions eclesiàstiques, però també a l’Ar-xiu de la Corona d’Aragó, l’arxiu comtal.

A partir del segle XIII, i en especial al segle XIV, apareix unaltre actor: el govern municipal. El rei, per a recuperar la sevapresència i pes a la ciutat, aprofitar el seu dinamisme econò-mic i contrarestar el poder dels senyors laics i eclesiàstics, vaanar dotant als habitants de Girona de capacitat d’autogovern,en un procés paral·lel a la resta de ciutats catalanes. A partird’aquest moment les ciutats van poder regular en diferents ma-tèries, com l’urbanisme, al costat del batlle o altres oficials re-ials. L’actuació del govern municipal va començar a serregistrada de forma sistemàtica sobre paper, en els llibres demanuals d’acords del Consell de la ciutat o els registres de cor-respondència, entre d’altres. Aquesta documentació va consti-tuir l’origen de l’Arxiu Municipal de Girona.

En el present estudi hem volgut presentar algunes de les ti-pologies documentals més destacables que tenen a veure ambdiferents processos o aspectes del creixement urbanístic de laciutat, l’anàlisi de les quals ens permet “reconstruir” Girona.Ens hem centrat especialment en documents custodiats a l’Ar-xiu Municipal de Girona, és per això que la cronologia se cen-tra en els segles XIV i XV.

D’una banda tractarem documentació relativa a la Consti-tució de patrimoni, és a dir aquells documents que acrediten lapropietat d’un bé immoble; en aquest cas establiments o con-tractes d’emfiteusi i capbreus. Analitzarem també Llicències iactuacions urbanístiques concedides pels jurats o càrrecs mu-nicipals –els obrers i el mostassaf, així com els documents queatorguen aquesta potestat al govern de la ciutat. Finalmentfarem referència a la documentació vinculada a la construcció

14


i manteniment d’Obres d’infraestructura i servei, en concret ala construcció d’un pont sobre el Ter, i a les obres de Cons-trucció i manteniment d’equipaments municipals, en especial dela Casa del Consell de la ciutat.

Els establiments emfitèutics

La documentació del període estudiat permet resseguir l’evo-lució de la ciutat, en concret la consolidació i densificació del’espai intramurs –dins les antigues muralles de la ciutat- a par-tir del segle IX, i una creixent ocupació del territori extramurs apartir del segle XI, moment en què s’inicià un veritable creixe-ment de la ciutat. Perquè aquest creixement urbà fos possible vacaldre que hi hagués prou terres disponibles i població que ne-cessités espai per a viure i treballar.

En relació amb la disponibilitat de terres cal esmentar elsqui ostentaven la propietat dels terrenys, ja que són ells els qui,en bona part, van estimular i es van beneficiar econòmicamentdel creixement. Entre aquests cal esmentar en primer lloc elbisbe, el qual s’havia vist afavorit per les concessions dels com-tes des de l’època carolíngia que li havien anat atorgant terres ibeneficis. En aquest procés d’alienació de l’antic patrimoni reialque caracteritzà el desenvolupament del feudalisme, els comtesvan cedir també territoris i jurisdiccions als senyors laics, alscastlans o famílies dels tres castells de Girona: els Cardona, quetenien el castell de Gironella, els Montcada que tenien el de So-breportes i els Cabrera, que tenien el de castell de Girona. Amés d’aquests quatre senyors, noves institucions religioses ana-ren adquirint patrimoni, especialment el monestir de Sant Perede Galligants i el de Sant Martí Sacosta.

Davant d’aquesta fragmentació de la propietat immoble, els

15


comtes van mantenir –malgrat successius conflictes i tensionsamb el bisbe- alguns dominis alodials i, també, part de la juris-dicció de la ciutat.

L’altre factor indispensable per a donar la definitiva em-branzida al creixement de la ciutat fou la presència de poblacióamb necessitat de disposar de terres i habitatges. Aquesta crei-xent població va anar ocupant les parcel·les situades extramursdels grans propietaris gironins i a partir del segle XI i XII vanaparèixer nous burgs o barris: cap el nord, els barris de SantFeliu, Sant Pere i Pedret; cap al sud, la Vilanova i l’Areny; i capa ponent, el barri del Mercadal. L’expansió de la ciutat va arri-bar al seu punt culminant al segle XIV, quan es va emmurallartot el recinte urbà.

La fórmula jurídica més utilitzada per a vincular els inte-ressos de propietaris i els de demandants de terrenys fou la del’establiment o contracte d’emfiteusi. Per mitjà d’aquest tipusde contracte un senyor –el propietari de terres- donava a unaaltra persona el domini útil d’una parcel·la o bé immoble deforma perpètua per tal que fos millorat i, a canvi, rebia un censo altres prestacions. El senyor (estabilient) es reservava el do-mini directe de la parcel·la i l’emfiteuta en rebia el domini útil,és a dir podia disposar-ne com li convingués a canvi de pagaruna entrada i una pensió perpètua al senyor.

En virtut d’aquell contracte l’emfiteuta podia transmetre lapropietat, alienar-la o sotsestablir-la. L’estabilient o senyor emi-nent conservava no obstant la facultat de percebre certs dretsderivats de la transmissió o alienació de la propietat, com el dretde fadiga i el lluïsme. A més podia reclamar altres exaccions omals usos, els drets d’entrada i el dret de capbrevació.

Aquest tipus de contracte també s’anomenava ad melioran-dum, perquè preveia la millora de l’immoble per part del se-nyor útil o, també, ad construendum domos, perquè implicava

16


la construcció de cases i edificis segons convingués. Per aquestmotiu fou emprat en l’expansió de les ciutats medievals.

Per bé que l’expansió de la que parlem es dóna segles abans,el mecanisme contractual i les clàusules derivades es mantenenencara al segle XV. Per exemple, en el contracte d’un establi-ment firmat el 21 de juliol de 1441 a Girona, procedent de lacol·lecció de Pergamins del fons Ajuntament de Girona, JoanNoguera, prevere beneficiat de la Seu, com a procurador deBernat, bisbe de Girona, estableix en emfiteusi a Ramon Boquíun hort situat al puig d’en Barrufa, prop de la torre de Santa Eu-làlia Sacosta. És a dir el bisbe, i en nom seu Joan Noguera, coma propietari i senyor eminent del dit hort, el cedeix en emfiteusia Ramon Boquí a canvi de rebre un cens anual de 10 diners detern per Nadal i de dues gallines com a dret d’entrada.

Cal assenyalar que aquests tipus de contractes no només es-cripturen els mecanismes jurídics de transmissió i explotacióimmobiliària sinó que també permeten obtenir dibuixos preci-sos del repartiment de les propietats. En tot contracte d’emfi-teusi, per a descriure la situació i extensió de les terres que sónobjecte de negoci, es precisen les afrontacions, és a dir els límitsi veïns de la parcel·la. En l’exemple esmentat s’especifica quea orient afronta amb una possessió establerta a Pere Mor, a mig-dia amb un carrer que dóna al mur de Santa Eulàlia; i a occidenti a cerç amb un altre carrer.

Finalment, i després de la datació, consta el nom del notarique dóna fe pública d’aquell contracte, en aquest cas es tractade Berenguer Ferrer Sassala, notari de Girona. Aquest tipus dedocuments notarials referits a les diferents parcel·les que seg-mentaven la ciutat, es poden considerar doncs part de les nom-broses peces del puzle de la propietat urbana de Girona.

17


Els capbreus

Una altra tipologia documental que informa del repartiment deles propietats immobles de Girona són els capbreus. De fet, elscapbreus constitueixen un retrat acurat de les diferents posses-sions d’un senyor. A través del capbreu els vassalls o emfiteu-tes d’un senyor reconeixien, davant notari, els béns que tenieni les prestacions a què estaven obligats. En definitiva, els vas-salls o emfiteutes reconeixien –o “confessaven”- el domini delsenyor eminent. Val a dir que el dret de capbrevació era un dretinherent a la senyoria directe: el senyor podia exigir-ho quanvolgués.

Els capbreus contenen una exposició dels motius de l’es-cripturació, una relació de les persones i els béns capbrevats,amb especificació de la situació i afrontació de les propietatsimmobles, i el reconeixement de drets i prestacions. Les dife-rents declaracions fetes pels diferents vassalls o emfiteutes s’a-nomenen capbrevacions.

Per entendre com són aquests documents, les seves parts i elseu contingut podem prendre d’exemple un capbreu en pergamídel fons Ajuntament de Girona. Es tracta d’un capbreu a favord’Arnau de Roca, clergue de l’església de Sant Feliu de Gironai obtentor d’un benefici fundat al monestir d’Amer. El docu-ment forma part d’un lot de documentació relativa a la venda dediversos drets que la monarquia percebia sobre albergs, taules,forns i molins de Girona. Ramon Venguí el 1358 havia compratcerts drets sobre uns albergs del Mercadal i l’any 1365 aquestsdrets foren adquirits per Arnau de Roca.

Amb motiu d’aquesta darrera operació es redactà l’esmen-tat capbreu, que consta de vuit declaracions corresponents alsemfiteutes de vuit albergs diferents: Francesc Boix, espaser;

18


19

Caterina, esposa de Bonanat Dalmell; Bonanat Dalmell, dra-per; Romia, esposa de Francesc Torroella; Nicolau Janoer, fus-ter; Francesca, filla de Berenguer Dogal; els marmessorsd’Antoni Puiggalí, taverner, i Angelina, filla i hereva de Pere deSoler. En cadascuna de les declaracions s’especifiquen els bénsque es posseïen per Arnau de Roca, les afrontacions concretesdels immobles i els censos que es pagaven anualment així comaltres drets als quals estaven subjectes.

Tot seguit oferim el resum del capbreu esmentat, extret delcatàleg dels pergamins del fons Ajuntament de Girona de l’Ar-xiu Municipal:

1365, agost, 16. GironaCapbreu a favor d’Arnau de Roca, clergue de l’església de SantFeliu de Girona, obtentor del benefici que Pere de Vanera, di-funt, va instituir en el monestir d’Amer, senyor de la propietatque es capbreva per compra a Ramon Venguí el 12 de juliol de1365, que conté les següents capbrevacions:

1. 1365, agost, 16. GironaFrancesc Boix, espaser de Girona, reconeix que posseeix perl’esmentat clergue un alberg situat al Mercadal de Girona. Aorient, afronta part amb l’alberg de Maria, esposa de Barto-meu de Llebrers, saig de Girona difunt, i part amb l’alberg deBonanat Dalmell, draper; a migdia, amb el carrer; a occident,amb l’alberg de Nicolau de Puig, sabater, i a cerç, part ambl’alberg de Ramon de Sala, sabater, i part amb el d’ArnauXifre, pedrer de Girona. Paga un cens de 185 sous barcelone-sos de tern per Nadal i terços, lluïsmes, empares, fadigues, fer-mances i altres drets de domini directe.


2. 1365, agost, 16. GironaCaterina, esposa de Bonanat Dalmell, amb consentiment i vo-luntat del seu marit, declara que posseeix un alberg situat alMercadal de Girona, que li vengué Maria, filla de Bernat deDevesa, paraire, i la seva esposa Margarida. A orient, afrontaamb el carrer; a migdia, amb l’alberg de Romia, esposa deFrancesc Torroella, peixater; a occident, amb l’alberg de l’es-mentat Bonanat, el seu marit, i a cerç, amb l’alberg de na Ter-rers. Presta un cens anual per Nadal de 6 sous barcelonesos detern i terços, lluïsmes, empares, fadigues, fermances i altresdrets de domini directe.

3. 1365, agost, 16. GironaBonanat Dalmell, draper de Girona, reconeix que té per l’es-mentat clergue un alberg situat al Mercadal de Girona. Aorient, afronta amb l’alberg de Romia, esposa de FrancescTorroella, peixater, i amb el de Caterina, esposa de l’esmentatBonanat; a migdia, amb la plaça i el carrer; a occident, ambl’alberg de Francesc Boix, espaser de Girona, i a cerç, ambl’alberg d’Alamanda, esposa de Francesc de Terrers, sabaterde Girona difunt. Presta un cens de 6 sous barcelonesos detern per Nadal i terços, lluïsmes, empares, fadigues, ferman-ces i altres drets de domini directe.

4. 1365, agost, 16. GironaRomia, esposa de Francesc Torroella, peixater de Girona,admet que té per l’esmentat clergue un alberg situat al Mer-cadal de Girona. A orient, afronta amb l’alberg de Nicolau Ja-noer, fuster de Girona, i amb un carreró; a migdia, amb elcarrer; a occident, amb l’alberg de Bonanat Dalmell, draper,i a cerç, amb l’alberg que fou de Maria, esposa de Bartomeude Llebrers, saig de Girona difunt. Presta un cens anual per

20


21

Nadal de 10 sous barcelonesos de tern i terços, lluïsmes, em-pares, fadigues, fermances i altres drets de domini directe.

5. 1365, agost, 16. GironaNicolau Janoer, fuster de Girona, confessa que té per l’es-mentat clergue un alberg al Mercadal de Girona. A orient imigdia, afronta amb la plaça i les vies públiques; a occident,amb un carreró i amb l’alberg de Romia, esposa de FrancescTorroella, peixater de Girona, i a cerç, amb l’alberg de PereSerra, causídic de Girona. Presta un cens de 10 sous barcelo-nesos de tern per Nadal i terços, lluïsmes, foriscapis, empa-res, fadigues i dret de retenció i altres drets de domini directe.

6. 1365, agost, 16. GironaFrancesca, filla de Berenguer Dogal, de Vilobí, i esposa deRamon Lloret, sabater de Girona, amb consens i voluntat delseu marit, reconeix que té per l’esmentat clergue un alberg si-tuat al Mercadal de Girona. A orient i migdia, afronta amb elscarrers públics; a occident, amb l’alberg que fou de Pere Alou,sabater difunt del Mercadal, i a cerç, amb l’alberg de l’hereud’Antoni Puiggalí, taverner de Girona difunt. Presta un censper Nadal de 10 sous barcelonesos i terços, lluïsmes, forisca-pis, empares, fadigues i altres drets de domini directe.

7. 1365, agost, 26. GironaFerrer de Segurioles i Andreu Guerau, ciutadans de Girona, iGuillem Codina, domer de l’església de Vilallonga, com amarmessors d’Antoni Puiggalí, taverner de Girona difunt (tes-tament de 24 de gener de 1362 en poder de Ramon de Pera-dalta, notari de Girona), i Bonanada, la seva vídua, declarenque posseeixen per l’esmentat clergue un alberg situat al Mer-cadal de Girona. A orient i migdia, afronta amb els carrers pú-


blics; a occident, part amb l’alberg que fou de na Roga i araés de Francesca, filla de Berenguer Dogal, de Vilobí, i esposade Ramon Lloret, sabater de Girona, part amb un altre albergde l’esmentat Antoni, que ara posseeix Bonanada Argileta perraó de llegat, i part amb l’alberg de l’hereu de Bernat d’Es-cala, ciutadà de Girona difunt, i a cerç, amb un alberg que foude l’esmentat Antoni i que va deixar a Francesc Puiggalí.Presten un cens de 25 sous barcelonesos de tern per Nadal iterços, lluïsmes, foriscapis, empares, fadigues i altres drets dedomini directe.

8. 1374, abril, 5. GironaAngelina, filla i hereva de Pere de Soler, també anomenat Ra-payochs, sabater de Girona difunt, i esposa de Bartomeu Letir,teixidor de Girona, reconeix que té per l’esmentat benefici unalberg situat al Mercadal de Girona, a prop del molinar. Aorient, afronta amb l’alberg de l’hereu del difunt Antoni de Pu-iggalí, carnisser de Girona, que havia estat del també difuntGuillem Ramon de Serra, taverner de Girona; a migdia, ambel carrer; a occident, amb l’alberg del marit de l’esmentadaAngelina i que fou de Francesca, esposa de Francesc Lluquès,moner, i filla del difunt Bernat Cervià, moner de Girona, i acerç, amb l’alberg de Francesc de Guarnall, ciutadà de Gi-rona, que fou del difunt Francesc d’Escala, ciutadà de Girona.Presta 3 sous barcelonesos de tern per Nadal per l’alberg cap-brevat, 12 sous que Arnau de Roca havia venut a Arnau dePuig, també anomenat Tabuxer, de Girona, el dia de Nadal(Ramon Gil, notari, 15 de juliol de 1365), i que aquest haviadeixat per un aniversari a l’esmentada església, i terços, llu-ïsmes, foriscapis, empares, fermances i altres drets de dominidirecte.

22


Els obrers o sobreposats d’obres

El segle XIII comportà una gran embranzida econòmica i urba-nística per a la ciutat. Aquest creixement no fou només propi-ciat pels grans propietaris urbans que hem anat esmentat, sinóque també va comptar amb la intervenció d’altres emprenedorsque reberen la senyoria útil de grans lots de terres, els par-cel·laren i els sotsestabliren a altres persones. Aquests empre-nedors eren membres de famílies vingudes a més, ciutadansinstal·lats en els nous barris i que, enriquits per les seves acti-vitats comercials, pogueren invertir en promocions immobilià-ries d’aquest tipus i amb les quals incrementaren el seupotencial econòmic.

La monarquia va trobar en aquest grup creixent de ciuta-dans, un aliat potencial per a contrarrestar el poder del senyorseclesiàstics i nobles de la ciutat. Per a refermar la seva aliançai permetre que obtinguessin més beneficis la monarquia els con-cedí franqueses i exempcions: els va alliberar de mals usos i al-tres exaccions feudals, els va eximir de pagar determinats tributsi paral·lelament els va anar concedint capacitat política per au-togovernar-se, és a dir per a regir i administrar la ciutat.

El primer privilegi concedit a la ciutat del qual es té cons-tància documental data de 1190, si bé es té notícia –a travésd’un privilegi de la ciutat de Cervera- que en aquells anys lamonarquia ja havia sancionat un govern municipal de tipus con-sular. Però el primer testimoni escrit de l’autonomia municipalés del 25 de gener de 1284, data en la qual Pere II va concedirl’anomenat privilegi d’en Provençal pel qual facultava als ciu-tadans d’administrar els impostos i el servei militar, d’escollirel seu govern, i entre d’altres, regulava determinades prerroga-tives en matèria urbanística. Segons el tretzè capítol del privi-legi de 1284 es concedia “super denunciacione novi operis

23


quod, si ille qui operatus fuerit, iuraverit quod putat operari adsuum directum et firmaverit ad noticiam sui iudicis, quod delentipsum opus si appareret iniustum, spacium trium mensiumsuper hoc minime volumus observari”. És a dir, en cas que esdenunciés una obra nova només caldria que l’interessat jurés ifirmés, amb coneixement del jutge, que derruiria l’obra en eltermini de tres mesos si es confirmava que era injusta.

Amb el progressiu “empoderament” dels ciutadans el go-vern municipal va començar a rebre més potestats sobre algunsaspectes urbans. Un moment clau en aquest procés va ser laconcessió del privilegi d’elegir obrers o sobreposats d’obres.Aquests oficials que podien actuar en qüestions urbanístiques alllarg de l’època medieval van entrar sovint en conflicte amb elbatlle. Aquest, com a administrador del rei a la ciutat és quitenia facultat en allò que afectés al patrimoni reial i als domi-nis públics de la ciutat, com per exemple l’areny de l’Onyar,les aigües, les ribes de recs i rius o els molins del Monar.

Així, el 28 de maig de l’any 1315 Jaume II atorgà a la ciu-tat de Girona el privilegi d’escollir dos prohoms, el mateix diaen què s’escollien els jurats i consellers, que s’ocupessin de lesobres públiques i fessin executar, mitjançant el batlle, tota re-alització d’utilitat i interès comú per a la ciutat. És a dir, po-drien legislar en allò que fes referència a les obres públiques iderivar-ne l’execució al batlle. No era una concessió inèdita jaque el 1301 ja l’havia atorgat a la ciutat de Barcelona.

Aquests dos prohoms “qui circa opera publica et comuniadicte civitatis veluti vias publicas, plateas, cloachas publicaset huismodi similia intendant et fieri ac exequi faciant auctori-tate nostra quod ad utilitatem et comodum generalitatis dictedivitatis cedere videantur”, és a dir s’havien d’ocupar de lesvies, places i clavegueres públiques i havien de fer executar perautoritat reial tot allò que fos d’utilitat i interès comú. A més

24


25

explicitava “Nos enim per presentes mandamus baiulo nostrocivitatis predicte (...) quod exequatur et compleat et exequi etcompleri faciat quicquid dictis duobus probis viris cognitum etvisum fuerit pro utilitate rei publice”, per tant manava al batlleque fes complir les disposicions dels esmentats oficials.

Diversos documents del fons Ajuntament de Girona certifi-quen aquesta capacitat edilícia dels jurats de la ciutat, els qualsa principis del segle XIV ja autoritzaven obres en els espais d’in-terès públic. Així el 23 d’abril de 1321 els jurats de Girona, Ber-nat d’Escala, Gaufred Guerau, Berenguer de Santceloni i JaumeTrullàs, van atorgar a Alfons Cifred, jurista de Girona, permísper a construir un edifici amb arcs de pedra a la plaça i pati si-tuats davant del seu alberg, prop de l’areny de la ciutat.

El document recull algunes dissensions prèvies amb el bat-lle reial: el 4 de març de 1321 el batlle reial de Girona, Bernatd’Olzet, seguint el consell del jutge ordinari de la ciutat, ja haviaautoritzat al dit Alfons, però els jurats s’hi van oposar perquè en-tenien que els arcs eren perjudicials per a l’ús públic i la ciutat.Va caldre convocar el Consell de la ciutat al convent de SantFrancesc, com era costum, i examinar el cas amb altres pro-homs i juristes de la ciutat. Finalment es va acordar que l’edi-fici no representava cap perjudici per a l’ús públic d’aquell espaija que els arcs permetien el pas a peu i a cavall i, per tant, l’es-pai sota els arcs continuava essent carrer. S’especificava peròque en temps de guerra els arcs podrien ser closos a petició delsjurats i l’edifici seria utilitzat per a la defensa de la ciutat, pas-sat el perill es tornarien a obrir. També li concedien permís pera parar una taula o taules arran de la paret de l’alberg de fins aquatre pams d’amplada.

Paral·lelament la facultat del batlle en matèries de construc-ció i urbanisme es constata en altres documents, com la lletrad’Alfons III adreçada al batlle de Girona el dia 20 de novem-


bre de 1332 per la qual manava que no cobrés exaccions noveso injustes com a salari quan anés a inspeccionar les parets de lescases o altres coses.

El 7 de novembre de 1336 es reiteraven les dissensions entreobrers i oficials reials: Arnau Perpinyà i Guillem de Cabraresio,sobreposats d’obres de la ciutat de Girona, prèvia deliberaciódel Consell de la ciutat i en virtut d’un privilegi reial, disposa-ven que no es construïssin taules –botigues o parades- ni pilarsa la plaça o pati situat en el riu Onyar, que es tornés a omplir ies tanqués el fossar obert i que fos demolida l’obra ja feta per-què consideraven que era perillosa i perjudicial per a la ciutat il’ús públic i comú. Aquestes obres havien estat iniciades perArnau de Llor, administrador general dels drets reials de la ciu-tat de Girona, el qual assegurava que tenia permís reial per obraren el riu Onyar i en la plaça pública situada davant de les tau-les de canvi de Girona, a la part baixa de l’actual Rambla, i pre-tenia fer-hi taules de peixateria i pilars amb teulat per establir-lesen emfiteusi.

Els sobreposats al·legaven que aquesta plaça era lloc públic,hi acostumaven a passar bèsties carregades i s’hi venien ver-dures, productes hortícoles i fruites; que era estreta i concorre-guda, raó per la qual esdevindria intransitable si s’hi construïenles taules; que la plaça i l’areny eren utilitzats pels ciutadansper passejar i recrear-se i no existia a la ciutat altre lloc tan apte,i que els ciutadans acostumaven a passar-hi per anar a llençarles escombraries i immundícies. A més, restringirien el llit delriu, cosa que provocaria que es desbordés més fàcilment i en-trés en els portals i les cases fent més mal que de costum. Tot ique no hi havia taules, el riu havia inundat en diverses ocasionsl’esmentada plaça, la plaça de les Albergueries, la dels Cava-llers, l’escala de Sant Martí, els carrers de les Albergueries,Merceria, Draperia i Ballesteries, el burg de Sant Feliu i el car-

26


27

rer de la Cort i Escrivania, els albergs, obradors i botigues delMercadal de Girona, el convent dels framenors i l’església delCarme, i havia causat grans danys a l’horta de Girona, haviadestruït el pont de framenors, el forn de la sagristia i l’alberg del’abat d’Amer. D’altra banda, s’argüia que la venda de peixosprovocaria una forta pudor, nociva per als vianants, canvistes ihabitants de la ciutat.

Els obrers justificaven la seva acció perquè entenien que lainiciativa d’Arnau de Llor era perjudicial per a l’ús públic icomú de l’areny de l’Onyar: la zona s’havia convertit en unespai de mercat per a productes agrícoles. Consideraven queles taules entorpirien el pas de bèsties i persones i podrien re-presentar un perill en cas de inundacions.

Per sancionar les disposicions del govern municipal enaquesta matèria el 19 de març de 1337 el rei Pere III va conce-dir als jurats que ningú pogués construir establiments en pla-ces, arenys i llocs públics sense el consentiment dels jurats, delbatlle o de l’administrador reial. La concessió no significà la fidels conflictes sobre l’areny de l’Onyar i encara el 8 de de-sembre de 1339 el monarca s’adreçava al batlle de Girona o alseu lloctinent per ordenar-li que no impedís les obres al llit del’Onyar, promogudes per Ferrer de Lillet, batlle general de Ca-talunya. Ferrer de Lillet pretenia construir i establir-hi taulesperò els jurats i sobreposats d’obres s’hi havien oposat perquèconsideraven que lesionava els drets reials. El rei va manar alsjurats que revoquessin les penes que havien imposat; no obstantaixò, en la seva provisió recalcava la plena vigència del privi-legi d’elecció de sobreposats atorgat el 1315 i confirmat per ellmateix l’11 de juliol de 1339.

Sembla que la controvèrsia sobre les construccions a l’arenyde l’Onyar es dilucidà el 1345 arran d’un privilegi atorgat el 8de desembre, en nom del rei, per Bernat Bertó, procurador reial


a Girona. Es va concedir als jurats de la ciutat que els espais illocs públics de l’areny entorn del riu Onyar, des de l’esglésiai monestir del Carmel i des de la font de l’Hospital Nou de Gi-rona fins al pont de fusta del Mercadal de Girona, i des del pontdel Mercadal fins al riu Ter i Galligants, no s’hi poguessin cons-truir albergs, taules, botigues, barraques o altres edificis perquèaquests espais eren necessaris per a ús públic i general de laciutat, és a dir, per a la celebració de fires i mercats. Allí s’hi po-saven les peixateries i s’hi instal·laven els paraments necessa-ris per a vendre; era utilitzat per alguns oficis, com ara elscarnissers, que hi mataven el bestiar, i els paraires, que hi este-nien la llana; i era lloc de passeig dels habitants de la ciutat. Elprivilegi especificava que els albergs, arcs, botigues, taules iedificis ja existents no els era permès d’estendre’s vers l’arenyi, a més, detallava fins on es podien edificar determinats tipusde construccions en els diferents sectors de l’areny. Finalment,es concedia als jurats i a llurs successors en el càrrec la impo-sició de penes, per pròpia autoritat i sense requeriment i pro-clama del rei o oficials, a aquells que volguessin edificar oconstruir en aquests espais no permesos. La ciutat va pagar1.500 sous barcelonesos de tern per aquesta concessió.

El mostassaf

Un altre oficial municipal amb prerrogatives en matèria urba-nística fou el mostassaf, si bé les seves capacitats se centravenen el control de les activitats econòmiques. El 10 d’abril de1351 el rei Pere III, a petició dels jurats i prohoms de la ciutat,atorgava el privilegi de creació de l’ofici de mostassaf. El do-cument estipulava que el rei, el batlle general de Catalunya o ellloctinent haurien d’escollir una persona cada any, el dia de la

28


29

Circumcisió, d’una terna de prohoms presentada pels jurats dela ciutat. Es tractava d’un oficial de jurisdicció mixta, és a direscollit per l’autoritat reial segons la proposta del govern mu-nicipal; i al cap de l’any hauria de donar comptes al batlle o alseu lloctinent en presència dels jurats. La missió del mostassafera custodiar els pesos i mesures originals de la ciutat i contro-lar els que s’hi utilitzaven per comprar i vendre. A més, podriaactuar d’ofici, imposar multes i castigar transgressions d’acordamb les ordinacions dels jurats. Val a dir que un terç de l’importde les multes se’l quedaria el mostassaf en concepte de salari.Podria tenir un o dos saigs que l’assistissin i executessin lesseves ordres. A més, també tindria la funció de controlar lesobres i els camins de la ciutat: super deffensionibus, questioni-bus operum portalium, fenestrarum de spileres, stillicidiorumparietum, mediocrum viarum et aliorum consimilium, idemmostaçaffus cognoscat et procedat sumarie et de plano, non re-cepta inscriptis peticione vel responsione. En aquest sentit po-dria actuar directament en qüestions sobre obres als portals,finestres i espitlleres, canals i camins, a més, podria actuar coma instància d’apel·lació en les decisions dels jurats.

El privilegi pretenia solventar problemes o prejudicis enversels obrers de la ciutat i ratificava les seves atribucions: Volumustamen et declaramus quod quidquid reperiatur ad ipsorum ope-rariorum officium non pertinere ad dictum mostaçafum et eiusofficium pertinere noscatur quatenus tamen sub presenti con-cessione nostra comprehendi valeat seu includi.

El mostassaf de Girona compartia característiques amb elde Barcelona, creat l’any 1339. Atenia qüestions de salubritat del’espai urbà, prohibia construir balcons o tribunes que fessinmés estrets i foscos els carrers i procurava que tots tinguessinsuficient llum i ventilació i estiguessin nets, per això els feia es-combrar. En matèria urbanística tenia potestat per impedir que


es construís en espais públics, reglamentava l’alçada de lescases i parets, les obertures de les portes i finestres i l’ús de pa-rets mitgeres. A més vetllava pel manteniment de les murallesi, per exemple, vigilava que no hi haguessin construccionsadossades.

L’acció del mostassaf es pot resseguir en part a través delLlibre del mostassaf, un llibre compilat amb tota probabilitatal segle XVI i que recull, entre d’altres, les ordinacions queafecten a competències del mostassaf i el registre de les mar-ques del mostassaf amb les quals visava els pesos i les mesu-res utilitzades a la ciutat.

La normativa relativa a urbanisme es concentra bàsicamentals folis 136 a 141, en les quals hi ha copiades les Constitu-cions vulgarment dites de Santa Cília. Aquestes són, en reali-tat, les conegudes Ordinacions d’en Sanctacília, unacompilació de setanta capítols que regulen les edificacions ur-banes recollida a Barcelona, probablement a mitjan segle XIV.El fet de trobar-les en el Llibre del mostassaf de Girona certi-fica l’extensió que tingueren aquestes ordinacions arreu deCatalunya i, a Girona en especial, la pràctica usual dels juratsde prendre exemple del que es feia a Barcelona.

La transcripció de les ordinacions comença amb el següentprotocol: “En nom de Déu sie. Aquestes són les ordinationsque·l senyor Rey en Jaume, de bona memòria, féu en la ciutatde Barchelona ab Consell dels prohòmens de la ciutat ab con-sell de bons savis, axí de la dita ciutat com ab tots aquells savisqui en la sua cort foren, a bé e a bon stament de la dita ciutate a pau e a concòrdia de totes les gents qui aquí són e pertemps presents e sdevenidores qui habitaran (...). Segueix se lataula dels capítols”. Continuen les rúbriques dels diferents ca-pítols continguts –en total 61- i, tot seguit, el seu desenvolu-pament. Per fer-nos una idea del seu contingut, transcrivimnomés la taula de capítols:

30


31

De haver atansDe luerna o de luernesDe no carregar en paret devehíDe pluvialDe girar aygüesDe aygua de cellerDe passar ayguasDe encastar canyons o dediscórrer ayguasDe dar passatge a ayguaDe dar passatge a ayguaDe possessió de XXX anysDe no haver vista sobrealtreDe tanca de terratDe gruix de paretDe vista del celDe croeraDe no allegar torraDe torra qui hage merletsDe priviletgi de torraDel tou de la torraDe basseDe possessió de luernaDe martelles de texidorDe tencar ab son vehíDe tanque de ortDe regonèixer honorsD’estimar honorsDe plantar arbres

De què arbres no sien plan-tatsDe plantar arbres que hanalunyarDe plantar tiresDe possessió de oliveresDe arbre qui fassa escalsDe tallar arbres qui sien enloch que·s fassen casesDe fer ort aprés de son vehíDe obras pres lo murDe etans el murDe que nengú no pot destrè-nyer son vehí de tancharningunes possessions de tà-piesDe etans en paret de sonvehiDe carregar en paret co-munaDe no fer finestra en paretcomunaDe què si nengú haurà se-qüelaDe attensar ab son vehíDe quatre tàpie d’altDe fer basseDe no fer finestra en canthóDe foch qui·s prengaDe lavaris d’ayguaDe arbre qui caygua


Construcció i manteniment de ponts

El govern municipal de la ciutat de Girona per mitjà de suc-cessius privilegis al llarg del segles XIV i XV també fou facultatper regular i administrar el que avui anomenem obres d’in-fraestructura i servei, aquelles que asseguren o donen servei ala comunitat, són d’interès general. A aquest nivell parlarem dela documentació referida a les obres en ponts, tot i que les obresde més envergadura i que més documentació van generar sónles de les muralles.

La reforma de les muralles de la ciutat ha estat profusamentestudiada per altres investigadors als quals ens remetem; noobstant això volíem assenyalar el gran nombre i diversitat defons documentals que hi fan referència: lletres reials, pergaminsi acords del Consell, etc. que recullen les despeses derivades, lestalles recaptades, els plets suscitats o els censals venuts per asufragar la seva construcció. Aquests documents del fons Ajun-tament de Girona s’han de complementar expressament ambels documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, atès que l’o-bra era una iniciativa reial.

32

De què quascuna luerna deuhaverDe luerna possehidaDels màrgens de les honorsDe tallar arbres que fassenescalaDe fer peu pres son vehíDe fer forn de olles de couraDe plantar arbres de diverses

linatgesDe vendre cases dega dir emostrar.De cent rajoles que deuenpujarDe cent pedres de fil quedeuen pujarD’estimació justaDe ribera


33

En ambdues qüestions els jurats de la ciutat actuaven segonsel consentiment de la monarquia: el monarca havia de concediro delegar la facultat per actuar en aquesta matèria, perquè era al’autoritat reial a qui pertocava la construcció i manteniment deponts i fortificacions que asseguressin la comunicació i defensade les ciutats del territori.

Amb relació a la construcció de ponts, ens fixarem en con-cret en la documentació relativa als successius intents d’aixecarun pont sobre el riu Ter, a l’alçada de Pedret. És a dir, un detants precedents del pont que actualment està en construcció.

El 5 de gener de 1352 el rei Pere III va autoritzar als juratsde Girona per a fer un pont de pedra sobre el riu Ter. A més, vaestablir que s’escollissin diverses persones per a administrar lesobres: dues a coneguda dels jurats i una altra procedent de lesparròquies de l’altra costat del Ter. No era la primera vegadaque es parlava d’aquest projecte ni seria l’última. De fet, no entenim més notícies fins el 1368, quan Pere Sacoma, mestre d’o-bres de la catedral, estava treballant en la construcció d’un pontprop de l’Hospital de Sant Jaume, a Pedret.

Les referències posteriors més que de les obres en sí ens par-len dels esforços per a sufragar-les: el 1420 Alfons IV va donarllicència a la ciutat per imposar dret de barra que havia de re-vertir en el manteniment de camins i ponts i, encara més explí-cit, l’1 d’agost de 1424 concedia el privilegi d’imposar dret depontatge per a poder acabar el Pont Nou que s’estava constru-int. Dos mesos abans, el 13 de juny, el govern de la ciutat, talcom consta en el manual d’acords d’aquell any, havia nomenatuna comissió encarregada de la construcció d’un nou pont albarri de Pedret, anomenat “lo pont nou”. El document recolliaque d’aquell pont només hi havia dreta una arcada de pedra ique la resta estava fet de llenya i terra; quan hi havia riuades


l’aigua s’enduia fustes i terra i el pont esdevenia intransitable.No fou fins al 1448 que es tornà a emprendre fermament la

construcció del pont. El 22 d’agost una provisió atorgada per lareina Maria de Castella, lloctinent del rei Alfons IV, a favor delsjurats i prohoms de Girona, ampliava l’autorització concedidapel rei Pere per construir un pont de pedra sobre el riu Ter, inquo est iam inceptum, allà on ja estava començat, amb la fa-cultat de cobrar dret de pontatge per finançar les obres. L’en-demà la mateixa reina, per lletra reial ampliava el termini delpermís anterior i els concedia autorització per vendre censalsfins a la quantitat de cinc-centes vint-i-cinc lliures per tal depoder construir un pont al riu Ter.

D’aquesta manera la ciutat era autoritzada per a construirun pont segons les seves necessitats però l’havia de sufragaramb els seus propis cabals. Per això se li permetia cobrar pon-tatge (és a dir un impost sobre el pas de persones i bèsties) itambé vendre censals, és a dir endeutar-se, per al finançamentde l’obra. Val a dir que aquestes no eren les úniques formes desufragar obres d’aquesta envergadura: en molts testaments del’època consten llegats a les obres dels ponts perquè s’enteniaque facilitar el trànsit de viatgers, fossin comerciants o pele-grins, també era una obra de caritat.

En el cas de l’obra del pont de Pedret, se n’ha conservat unllibre de comptes a l’Arxiu Municipal de Girona titulat Comp-tas de despesas de l’obra del Pont Nou fetas per mi BarthomeuFerrer, prevere beneficiat de la Seu, de voluntat dels honorablesjurats de Gerona. Bartomeu Ferrer, prevere, fou diputat pels ju-rats per a administrar la construcció del pont. El llibre conté lesdespeses efectuades entre juliol de 1446 i juliol de 1448 relati-ves al pagament de jornals dels pedrers, manobres, de la com-pra de material i ús de la barca, etc. Recull també que la

34


construcció fou acordada el 23 de febrer de 1446 segons constaal f. 18 del manual d’acords. L’encarregat de l’obra era Pere Ci-prés, mestre major de la Seu, i entre els pedrers hi havia JaumeCobias, Elias el francès, Joan Mayol, Joan Llapart o Joan Es-cuder.

La Casa del Consell de la ciutat

Tot i la redundància, potser cal assenyalar expressament quel’Arxiu Municipal de Girona, com a arxiu de l’Ajuntament deGirona, també conserva documentació referida a la Casa delConsell de la ciutat, és a dir a l’edifici que des del segle XV haalbergat la seu del govern municipal. Es tracta d’una construc-ció tardana, doncs es té constància que des dels inicis de l’or-ganització municipal el Consell i els jurats de la ciutat esreunien i actuaven al convent de framenors. Allí s’hi celebravenles sessions del Consell de la ciutat i fins i tot hi havia reservatun espai com a arxiu dels jurats, on es guardaven els llibres deprivilegis, els pergamins i les lletres reials.

Fins a l’inici del segle XV no es va materialitzar la voluntatdels jurats de disposar d’un edifici propi i van engegar una po-lítica d’adquisició de cases a la plaça de les Albergaries, avuiplaça del Vi. L’any 1414 els jurats van comprar una casa aAuda, filla de Francesc de Santdionís situada a la plaça de lesAlbergaries per 12.000 sous barcelonesos de tern, segons constaen l’escriptura firmada pel notari Pere Pinós el 23 de desembred’aquell any. En realitat aquell edifici es va adquirir per tal depoder-hi construir la llotja del Consolat de Mar, institució quevetllava pels interessos dels mercaders gironins i que havia estatcreada per privilegi reial l’any 1385. Segons el privilegi el Con-

35


solat havia de disposar d’una casa o llotja on poder cobrar elstributs sobre les mercadaries i efectuar els negocis i reunionsconvenients; atesa la impossibilitat d’adquirir cap immoble elConsolat començà a reunir-se en una casa el lloguer de la qualera sufragat pel govern de la ciutat.

L’any 1414 es va poder comprar l’edifici. Els documentsrelatius a aquesta adquisició van ser recollits en un llibre titu-lat, posteriorment, Autos pertenecientes a la compra de lascasas para la Nueva Lonja, hoy café militar, y Casa Consis-torial. A mitjan segle XIX es van consignar també en un in-ventari de les finques urbanes i rústiques de l’Ajuntamenttitulat Libro de las fincas rústicas y urbanas, derechos y demásrentas del Ayuntamiento de Gerona con espresión de su pro-cedencia, per bé que es tracta d’un registre incomplet perquènomés conté cinc assentaments: la Casa del Consell de la ciu-tat, la Capella de Sant Miquel, el Teatre Municipal, la Uni-versitat Literària i els molins de la Manola. L’edifici serviriadoncs de llotja del Consolat de Mar i Casa del Consell.

Sembla que els terratrèmols de 1427 van malmetre la Casadel Consell de la ciutat i es van haver d’engegar obres de re-paració. El 21 de juny d’aquell any el Consell es reunia alsjardins de la porxada de la Nova Llotja a causa del terratrè-mol; no sabem si en aquella data en concret l’edifici presen-tava greus desperfectes o si els consellers temien que novessacsejades poguessin derruir-lo. Més tard, el 1434 es recollienen un llibre els comptes de les obres fetes a la Casa del Con-sell de la ciutat, a la casa del pes de la farina i del pes de la pallai en els portals. S’hi registraren les despeses fetes pel clavariMiquel Vilar en concepte d’aquests treballs.

Per no donar lloc a dubtes i equivocacions, el 6 de setem-bre de 1446 els jurats van ordenar que l’edifici de la Nova

36


37

Llotja fos anomenat Casa del Consell de la ciutat. Diu del do-cument: “despuys que la casa de la dita ciutat fon comprada ea la comunitat de la dita ciutat adquisida, és stada nominadacasa de Nova Lotge, e com sia pus pertinent e degut ésser no-menada Casa del Consell de la ciutat, per ço ordonen e volenlos dits honorables jurats que d’aquí avant sia nomenada Casadel Consell de la Ciutat, e lo notari e scrivà dels dits honora-bles jurats e Consell de la dita ciutat e en les cartes, actes, con-sells, letres e altres scriptures e actes faedors per los dits juratse Consell qui ara són e d’aquí avant seran dintre la dita casa ofora aquella sia d’aquí avant per lo dit notari e scrivà e altresqualsevol notaris o scrivans nomenada e scrita Casa del Con-sell de la ciutat”.

El 1454 els jurats van decidir fundar-hi una capella sotal’advocació de la Verge Maria i Sant Miquel; per aquest motiuvan demanar i obtenir autorització del bisbe el dia 14 de juny,segons consta en un pergamí del fons Ajuntament de Girona.El document episcopal especificava els motius: per tal que elsjurats i membres del Consell de la ciutat hi poguessin pregari escoltar misses sense desplaçar-se a altres esglésies de la ciu-tat. També estipulava diverses condicions: que els jurats hi tin-guessin una llàntia que cremés perpètuament, que la dotessinamb els ornaments necessaris per al culte (creu, llibres, calze,etc.) i que se salvessin els drets parroquials que cobrava el sa-gristà segon de la Seu. Les obres de la capella s’acabaren l’any1493.

Per fer-nos una idea de com era la Casa del Consell de laciutat al segle XV disposem de diversos inventaris que ensproporcionen informació molt gràfica. Aquests inventaris, re-alitzats el 1459, el 1484 i el 1494 i editats per Lluís Batlle iPrats l’any 1951, eren confeccionats quan el càrrec de verguer


o nunci dels jurats canviava de mans. Aquest funcionari eral’encarregat de portar la verga o bastó amb els senyals de la ciu-tat, acompanyava als magistrats municipals i complia i prego-nava les seves ordres. A més, vivia a la Casa del Consell de laciutat i s’ocupava del seu manteniment, és per això que estavaobligat a fer inventari dels béns que hi havia en prendre pos-sessió del seu càrrec.

El 10 de setembre de 1459 Antoni Puig era nomenat ver-guer amb motiu de la “jubilació” d’Antoni Noguer. Immedia-tament feu estendre davant de testimonis inventari dels bénsmobles que hi havia a la Casa del Consell de la ciutat quan hiva entrar a viure, després de la mort d’Antoni Noguer: dum in-travit causa morandi in hospicio et domo Concilii Civitatis an-tefate post recessum Antonii Noguerii, olim virgarii, et in dictadomo comorantis. Gràcies a aquest tipus de documents conei-xem la disposició de l’edifici, és a dir les estances que hi havia,i també els objectes que es guardaven en cadascuna d’elles.Entre aquests objectes hi havia les vergues amb el senyal de laciutat, els llibres de privilegis, segells i documents, els orna-ments de les festivitats, les robes i penons de la ciutat, les me-sures originals, i també armes i eines.

38


39

Bibliografia

J. ARNALL. Lletres reials a la ciutat de Girona (1293-1515).Volum I i II. Girona: Ajuntament, 2000. [Documents del’Arxiu Municipal].

Ll. BATLLE I PRATS. “Inventarios municipales gerundenses delsiglo XV” a Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 6(1951), p. 179-192.

J. CANAL, E. CANAL, J. M. NOLLA I J. SAGRERA. Col·leccióHistòria Urbana de Girona. Reconstrucció cartogràfica, 9

volums. Girona: Ajuntament, 1995-2010.J. CANAL, E. CANAL, J. M. NOLLA I J. SAGRERA. Girona comtal

i feudal (1000-1190). Girona: Ajuntament, 1996. [Quadernsd’Història de Girona].

J. CANAL, E. CANAL, J. M. NOLLA I J. SAGRERA. La Girona delsegle XIII. L’embranzida de la burgesia (1190-1285). Girona: Ajuntament, 2005. [Quaderns d’Història de Girona].

DIVERSOS AUTORS. Girona: rius, ponts, aiguats. Girona: Ajun-tament, 1982.

DIVERSOS AUTORS. Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Ca-talunya. Barcelona, 2006.

Ch. GUILLERÉ. Girona al segle XIV. Volum I i II. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993-1994. [Bi-blioteca Abat Oliba, 132].

Ch. GUILLERÉ. Llibre Verd de la ciutat de Girona (1144-1533).Girona: Ajuntament, 2000. [Documents de l’Arxiu Mu-nicipal].

G. JULIOL. Llibre Vermell de la ciutat de Girona (1188-1624).


Girona: Ajuntament, 2001. [Documents de l’Arxiu Municipal].J. MARQUÈS I CASANOVAS. Girona Vella. Girona: Ajuntament,

1979. 2 volums.J. M. MARQUÈS. Cartoral, dit de Carlemany, del bisbe de

Girona (s. IX-XV). Barcelona, 1993. 2 volums.R. MARTÍ. Col·lecció diplomàtica de la Seu de Girona (817-

1100). Barcelona, 1997.J. RIBALTA. Dret urbanístic medieval de la Mediterrània.

Barcelona, 2005.J. VILLAR, N. SURIÀ. Catàleg dels pergamins del fons de

l’A juntament de Girona. Girona: Ajuntament, 2005. 3 volums.

40


41

DE KERUNTA A GERUNDA

Lluís Palahí


43

Aquest estudi s’integra en el projecte ministerial “Del oppi-dum a la ciuitas. II. Análisis de un proceso histórico en el nor-deste peninsular (el periodo alto imperial) (HAR-2010-16458).

La història de la Girona romana no comença al recinte queconeixem actualment com la Força Vella sinó uns quilòmetresal nord, concretament al capdamunt de la muntanya dels SantsMetges de Sant Julià de Ramis. En aquest espai existia des delsegle VI aC, un gran oppidum ibèric, que coneixem actualmentamb el nom de Kerunta. L’oppidum ocupava la part superiorde la muntanya, un espai allargassat, que permetia controlar elpas del riu Ter pel Congost, i també un antiquíssim camí, co-negut amb el nom de camí d’Heracles (que en època romana esva convertir en la Via Augusta), que travessava de nord a sud elterritori i, de fet, tota la península ibèrica, i que comunicava laGàl·lia amb Gades (l’actual Cadis). Aquesta posició estratègicael va convertir en un dels poblats més importants del nord-estpeninsular. Amb l’arribada dels romans i a diferència del que vapassar amb d’altres grans oppida, com el d’Ullastret, Keruntano solament no va desaparèixer sinó que va ser potenciat pelsnouvinguts i es va convertir en un important centre de poder. Afinals del segle II aC, en un context de pau, s’iniciaren al poblattot un seguit de reformes que comportaren una monumentalit-zació de diversos espais, i que semblaven començar a dibuixarla que s’hauria de convertir en una veritable ciutat romana. Lareforma més important va ser la construcció d’un temple detipus itàlic, sobre un antic barri residencial, un element quecomplia diverses funcions, ja que més enllà del seu paper reli-giós era un element propagandístic, però també una prova delnivell d’identificació que en aquells moments ja tenien les elitslocals amb el nou poder vingut d’Itàlia.

Aquest procés es va truncar a principis del segle I aC. Des-


prés que Pompeu derrotés als rebels sertorians en terres his-panes va emprendre un procés de remodelació de l’estructuraterritorial. Va premiar algunes ciutats i poblats que es varenalinear amb el seu bàndol i en va castigar d’altres que havienestat prosertorians. A la zona de Girona aquest procés es con-cretà en l’abandonament de l’oppidum de Kerunta i la funda-ció d’una nova ciutat en un emplaçament diferent, Gerunda.Desconeixem si aquesta maniobra va ser un càstig o una pro-moció però el que sí sembla clar és que les autoritats romanesconsideraven que el territori necessitava un nou centre admi-nistratiu que aglutinés i controlés un ampli territori, però quetambé pogués complir una important funció estratègica i ideo-lògica.

La tria del lloc. La topografia

Si el vell oppidum ibèric controlava el camí per la seva proxi-mitat i el domini de la posició més elevada en un punt on elcamí passava estrangulat entre turons, la nova ciutat preteniaobtenir un control encara més directe. Gerunda es va cons-truir directament sobre la via, integrà la via dins el seu urba-nisme com el carrer principal de la població, de tal maneraque es pogués barrar el camí pel senzill mètode de tancar lesportes de la ciutat. A primer cop d’ull, l’indret triat pot sor-prendre ja que es tracta d’un espai enturonat, amb forts desni-vells, que dificulta la creació d’una xarxa urbana, quan unsmetres a ponent s’estén una àmplia plana, aparentment moltmés apte per bastir-hi una ciutat. Les causes de la tria del llocsón dues. La primera i més evident és, com ja hem comentat,el control de la via. Aquesta circulava per la part baixa delturó, estrangulada entre els penya-segats i el riu Onyar i per

44


tant era un punt de fàcil control. L’altra causa era el perill d’i-nundacions de la plana, un problema que s’ha mantingut a laciutat de Girona fins a mitjans del segle XX i que, de fet, tambéera la causa que el camí transités pel turó, per espais elevats,i no resseguint la part baixa de la plana.

Si en la majoria de ciutats, tant antigues com actuals, laseva ubicació i la topografia són condicionants importants perentendre i definir l’estructura urbana, en el cas de Gerundaaquestes esdevenen cabdals per comprendre’n l’urbanisme in-terior i la peculiar disposició d’alguns dels seus elements mésemblemàtics i definidors.

Caldrà tenir present la topografia de l’indret per compren-dre les limitacions amb què varen haver de treballar els plani-ficadors urbanístics, especialment el fet que en menys de 320metres lineals el desnivell est oest superi els 60 metres. A lesqüestions purament topogràfiques, cal afegir un altre condi-cionant. La ciutat es va concebre i estructurar a l’entorn de laVia Augusta i en funció d’aquesta, i aquest element també vainfluir en la seva configuració final.

El fort desnivell i la duresa de la seva topografia, afegits ala via que travessava de nord a sud l’extrem occidental de laciutat, va obligar a definir una planta irregular, de forma tra-pezoïdal, d’aparença falsament triangular, amb una base àm-plia a la banda occidental, la més baixa, per on travessava lavia, i que s’anava estrenyent a mesura que avançava ascen-dint cap a llevant i finalitzant amb un vèrtex, que constituïa ellímit est de la ciutat, reforçat per una torre, la Gironella. Lamuralla, en tot moment, s’adapta a l’orografia resseguint bar-rancs i fondalades i condicionant l’espai intern de la ciutat,començant per la banda oest on un penya-segat sobre el riuOnyar defineix els límits urbans.

Internament, aquest desnivell, que no solament s’apreciava

45


d’oest a est sinó també en direcció de nord a sud, es va solu-cionar amb la creació de tres grans terrasses que constituïen elselements estructuradors de la xarxa urbana. Els carrers haviende combinar les rampes amb les escales per salvar els desni-vells.

El circuit defensiu i les portes de la ciutat

Sens dubte és del recinte defensiu de la ciutat del que dispo-sem avui per avui d’una major quantitat de restes i indicis. Sóndiversos els trams de les muralles romanes conservats, encaraavui dia visibles, integrats en diversos sectors de les defensesposteriors, tot sovint molt afectats per les reformes carolíngiesi medievals. El moment fundacional de la ciutat i d’erecció deles muralles se situa en la dècada dels 80-70 aC, i varen ser ob-jecte d’una remodelació a finals del segle III dC. Pel que fa aaquesta reforma no sembla que es tractés d’una reconstrucciótotal de les defenses sinó més aviat d’una reparació puntualde determinats sectors de les velles defenses, molt abandona-des després dels segles de pau anteriors, i de l’addició de nouselements, concretament algunes torres, per reforçar els acces-sos a la ciutat, sense modificar el perímetre defensiu. Final-ment, cal fer esment d’una reforma del segle V dC que finsque altres excavacions o descobertes no demostrin el contrari,es va limitar a una modificació puntual d’una de les portes,concretament la que donava accés al fòrum per aquells queentraven a la ciutat pel nord-est.

Les dues fases constructives són clarament diferenciablesja que els sistemes constructius emprats són molt diferents.La muralla republicana es va bastir tot emprant blocs de pedracalcària nummulítica, poligonals, irregulars, grans o molt

46


grans, treballats exteriorment, que conformaven una aparençageneral que va fer que alguns historiadors qualifiquessin l’o-bra de ciclòpia i l’associessin a la possible existència d’un op-pidum ibèric que constituiria el precedent de la ciutat romana.La majoria de blocs són disposats en sec, amb pedruscall alsespais buits, conformant un doble parament amb una ampladatotal d’uns dos metres. No hi ha indicis que aquest primer re-cinte defensiu disposés de torres, si exceptuem la de la Giro-nella, a l’extrem est de la ciutat.

L’obra de finals del segle III dC és completament diferent,ja que es varen emprar blocs d’opus quadratum de pedra sor-renca, tot sovint amb un encoixinat exterior, disposats en fila-des clares. Si exceptuem un tram de muralla d’aquestescaracterístiques conservat a la zona de la plaça de Sant Do-mènec, al costat de la porta Rufina, la majoria de paramentsconservats corresponen a les noves torres incorporades al re-cinte defensiu, especialment a la zona de Sobreportes, del por-tal Rufí i de la torre Gironella. Val a dir que part de l’obra vaser possiblement desmuntada o destruïda en època tardoan-tiga, ja que en les defenses carolíngies es varen construir di-verses torres tot emprant materials provinents de les vellesdefenses romanes. En tenim clars exemples a la torre delLlamp de la caserna d’Alemanys o a la identificada fa unsanys al carrer de les Ballesteries, d’aparença romana, però quecal datar en època carolíngia.

Cap element s’havia detectat en aquestes muralles enèpoca baiximperial fins que les excavacions realitzades als so-terranis de la canònica de la catedral l’any 2004, varen detec-tar una reforma en l’anomenada porta del Fòrum. Aquesta,realitzada ja entrat el segle V dC va consistir essencialment endesplaçar la porta uns metres cap a llevant i construir-hi justal davant una estructura quadrangular, probablement una torre,

47


48

que integrava al seu interior al camí d’accés i que reforçava deforma molt important tot aquest sector. Desconeixem si novesexcavacions permetran detectar noves reformes, que en tot cashan de ser puntuals ja que no va ser fins a l’època carolíngiaque es realitzaren modificacions d’envergadura al recinte murat.

Les defenses de la ciutat es varen construir tenint sempremolt present els avantatges i inconvenients que proporcionavala topografia, adaptant-s’hi perfectament i aprofitant-la sempreque era possible. Així, en els sectors com la banda occidental,on un penya-segat situat directament sobre els arenys del riuOnyar actuava no solament com a límit sinó també com a de-fensa natural, la muralla era un simple mur, que protegia els de-fensors dels projectils. En altres sectors, com per exemple elsentorns de les diferents portes, es varen haver de bastir unes au-tèntiques muralles, reforçades en època baiximperial amb laconstrucció de diferents torres en punts estratègics molt definits.

En alguns indrets, com a la zona de tramuntana de la ciutat,on s’assentava la plaça religiosa del fòrum, com veurem, la mu-ralla complia una doble funció, com element defensiu, peròtambé com a mur de contenció de la plataforma superior d’a-quella plaça.

Una de les qüestions que aparentment sorprèn del pomeriumde Gerunda és que tot i les seves reduïdes dimensions i la curaque es va posar en dotar-lo d’un sistema defensiu adequat, dis-posava de fins a cinc portes. Un cop més la resposta es troba enla topografia. La circulació entre els diversos espais situats al’exterior del perímetre defensiu era complexa i els desnivellsfeien que sectors aparentment propers, com l’espai situat entrel’anomenada porta del Fòrum i Sobreportes, es trobessin, en re-alitat, aïllats, separats per importants desnivells que en dificul-taven la circulació i que motivaren la multiplicitat de portes,


49

situades a terrasses diferents i que permetien l’accés des de di-reccions i vies diverses.

Ateses les poques dades disponibles per analitzar l’urba-nisme interior de la ciutat resulta d’especial interès resseguir elrecorregut emmurallat que pot proporcionar algunes claus sobrela forma i distribució del nucli urbà.

El pomerium de Gerunda presentava una forma trapezoïdal,falsament triangular, amb la base a la banda oest i l’extrem a lle-vant. Com a límit occidental es va aprofitar un penya-segat quedonava directament sobre els arenys del riu Onyar. Aquest tallrocós resulta, actualment, pràcticament invisible ja que primerles muralles carolíngies i medievals i, posteriorment, les casesque encara avui dia flanquegen el carrer Ballesteries es varenbastir aprofitant-lo com a límit posterior de les edificacions i elvan emmascarar quasi completament. Solament en alguns puntson s’han enderrocat aquestes construccions, resulta visible lamuralla medieval de la ciutat. En època romana sembla que lesdefenses es limitaven a un mur disposat a la part alta del penya-segat, tot aprofitant la defensa natural que aquest proporcio-nava,

Com a límit nord, es va aprofitar el punt en què el camí, totresseguint el desnivell natural del turó de nord a sud, arribavaal seu punt culminant i creava una petita terrassa natural justabans que iniciés una forta davallada cap a migdia. Aquest fetprovocava que qualsevol que s’acostés a la ciutat des del nordamb intencions agressives ho havia de fer seguint un ascensmarcadament abrupte i, a més, aquest fet proporcionava a lesmuralles una sensació d’alçada superior a la pròpiament ob-rada, ja que qualsevol projectil s’havia de llençar des d’una po-sició inferior. En canvi pel defensor tot eren avantatges gràciesa la posició elevada i dominant.


Tot resseguint el límit septentrional de les defenses en di-recció est, s’arribava a un punt on la roca natural creava un quei-xal en direcció sud per, uns metres més avall, recuperar el nivellascendent cap a llevant. Aquesta fondalada natural no va ser ur-banitzada en època romana, i va quedar fora de l’espai emmu-rallat i el recinte es va adaptar als afloraments rocallosos. Aixíla muralla havia de girar abruptament en direcció sud per, pos-teriorment, recuperar l’orientació est. Les excavacions realit-zades a les cambres de sosteniment del refetor de la catedral ial veí pati de l’obra varen mostrar aquest abrupte descens delterreny i com el camí que provenia del nord-est havia de dis-córrer resseguint una estreta terrassa, encaixat entre la roca as-cendent, a llevant, i el petit penya-segat a ponent.

Tot i que aquest és el sector més desconegut pel que fa a lesdefenses antigues, tot sembla indicar que alguns metres mésenllà la muralla devia fer un nou gir en direcció nord per anara buscar el límit natural de la roca. Diversos arguments recol-zen aquesta hipòtesis. D’una banda, el tram de muralla conser-vat a l’extrem est del recinte se situa precisament sobre el límitdel turó. De l’altra, la pròpia lògica del sistema emprat en ge-neral a tot el recinte mostra com es va aprofitar en tot momentla topografia com un element més dins l’estratègia defensivadel recinte. Cal tenir present que si en la descripció del primertram septentrional hem fet esment dels avantatges que propor-cionava als defensors el fet que el terreny circumdant presentésun important desnivell, en el sector que ens ocupa aquest encaraera més abrupte i endarrerir les muralles cap a migdia solamenthauria servit per crear una terrassa que hauria facilitat la con-centració de les forces atacants i, a més, els amagaria durant elseu ascens, de manera que crearia una protecció indirecte pelsinvasors. De fet, aquest mateix recorregut seria aprofitat enèpoca carolíngia i medieval, sense modificacions, per ser l’idoni.

50


L’extrem de llevant de la ciutat és un dels punts més con-trovertits del seu sistema defensiu. Tot seguint el desnivell na-tural la superfície interna de la ciutat es va estrenyent i, enarribar a aquest punt, es converteix pràcticament en una puntaocupada per una torre defensiva, probablement l’única existenten tot el recinte d’època fundacional.

Un cop més, la topografia és l’element definidor. Fins fa poctemps es considerava que la muralla tancava uns metres a po-nent de la torre suara esmentada, la torre Gironella i que aquestaera un element pràcticament exempt, una defensa avançada,connectada amb la resta del recinte per un mur situat a migdia.Certament, el problema per entendre aquest sector venia mar-cat per la presencia de construccions posteriors, ja que aquestsempre va ser un dels punts més febles de les defenses i desd’època carolíngia va estar ocupat per un castell, una autènticafortalesa que va engolir la torre i emmascarar les defenses ro-manes preexistents. Unes excavacions realitzades l’any 2010 il’anàlisi detallada de les estructures del castell de Gironellavaren demostrar que l’estructura del sector era significativa-ment diferent de com l’havíem dibuixat fins llavors. Per co-mençar, el mur septentrional es prolongava cap a llevant de talmanera que el recinte no finalitzava uns metres abans d’arribara la torre, ans al contrari, l’englobava, per girar posteriormentcap a migdia. Les excavacions varen posar al descobert part dela fonamentació d’aquest tram de la muralla mentre que del gircap a migdia en queden proves fossilitzades en la pròpia es-tructura del castell de Gironella. Durant la construcció d’aquestanova estructura es va afaitar la vella muralla, però els seus fo-naments es varen aprofitar per assentar-hi els arrencaments d’al-guns pilars que sustentaven les cambres inferiors de l’edifici i, a més,la seva presència va condicionar l’orientació de la nova fortificacióque fa un brusc gir just en el punt on passava la vella muralla.

51


A l’extrem de migdia d’aquest mur, just davant per davantde la torre Gironella, se situava una porta, de la qual ja en par-larem en l’apartat corresponent, i que explica tota la configura-ció del sector.

Tot i que aparentment aquest sector es trobava desprotegit,ja que no se situa al vèrtex superior del turó, aquesta visió ésfalsa, degut, en part, a les construccions posteriors. El turó pre-sentava, en aquest punt, un important desnivell tant a tramun-tana com a migdia. A llevant, en canvi, el desnivell no era tanabrupte, però sí que existia una petita fondalada natural, abansque el terreny recuperés el seu ascens. Així doncs, el camí quemenava cap a la porta situada en aquest sector es trobava en-caixat entre abruptes desnivells. A més, en situar la porta a l’ex-trem sud-est, on el pendent era més acusat, obligava a qualsevolexèrcit atacant a fer-ho pràcticament en fila india i tot ressegu-int durant un tram considerable el perímetre de la muralla. Peracabar de reblar-ho, la presència de la torre protegint la portaproporcionava una defensa addicional i, a més, ajudava a com-pensar els problemes creats teòricament per la situació de lamuralla que quedava per sota del vèrtex superior del turó.

Analitzar el tram de migdia de la muralla és una repeticiód’allò exposat fins al moment. Pel que fa al tram sud-oriental,aquest se situa en una posició elevada si bé no tan abrupte coma la banda nord, ja que al seu davant se situava una explanadanatural amb un acusat pendent d’est a oest, però quasi planerade nord a sud. A més, uns metres a migdia, el terreny es torna aelevar i crea una mena d’illa sobre l’entorn, on en època me-dieval s’edificà el convent de Sant Domènec.

Pel que fa a la meitat occidental d’aquest parament meri-dional, actualment és topogràficament el més difícil de copsar,molt emmascarat pel creixement urbanístic d’època medieval.Tot i això, es pot apreciar encara avui dia el fort pendent d’est

52


a oest del terreny. En part també devia situar-se al límit d’undesnivell natural, ja que per exemple uns sondeigs realitzats faalguns anys a l’extrem occidental de la plaça de Sant Domènecvaren mostrar com el nivell de circulació actual a la zona ésfruit de grans aportacions de materials i no respon a la topo-grafia antiga. Sembla que el portal Rufí se situava molt a propdel límit occidental d’aquesta petita terrassa i a ponent del ma-teix el terreny es tornava abrupte, com succeïa a la banda norden l’espai existent entre la zona alta del fòrum i Sobreportes.

Possiblement, el punt on el canvi interior/exterior de la ciu-tat era menys acusat era a l’extrem sud occidental, precisamentel punt per on la Via Augusta sortia de la ciutat, tot i que el camíseguia un sentit descendent fins uns metres més enllà de les mu-ralles.

Pel que fa a les portes de la ciutat, aquesta disposava de cincaccessos principals. Les dues portes principals eren aquellesque s’obrien directament sobre la Via Augusta, a tramuntana imigdia de la ciutat. D’aquestes se’n conserva una, la de Sobre-portes, també anomenada porta de les Gàl·lies que, encara avui,constitueix l’entrada al casc antic de la ciutat, amb importantstransformacions d’època baiximperial, carolíngia i medieval.Contràriament, res en queda de la porta meridional ubicada enuna zona on no solament la porta sinó tota la muralla ha des-aparegut, devorada pel creixement urbà. Amb tot, fa alguntemps es va poder documentar l’existència d’una torre qua-drangular d’època baiximperial que devia flanquejar-la i prote-gir-la per la banda oest.

Al final del tram septentrional de la muralla i aprofitant-neun gir motivat per l’existència d’una fondalada que el muranava resseguint, on ara se situa el claustre i d’edificis annexosde la catedral, es va construir una porta que, ampliada i refor-çada durant el segle V, permetia l’entrada a la ciutat per aquells

53


que venien de la zona de la vall de Sant Daniel.A l’extrem de llevant de la ciutat, al punt més alt, n’existia

una altra, que es va monumentalitzar, probablement en èpocaaugustal i que estava defensada per un bastió avançat, la torreGironella.

La darrera de les portes conegudes se situava a migdia de laciutat però en una terrassa més elevada que la de la Via Au-gusta. Aquesta porta s’ubicava davant d’una zona relativamentamplia i planera que constituïa de fet un dels punts febles de ladefensa, raó per la qual es va construir una porta en forma de ba-ioneta, és a dir, amb un doble gir interior, que facilités la de-fensa.

En tot cas, es tracta sempre de portes de dimensions mo-destes, que en època baiximperial seran reforçades amb l’addi-ció de torres i d’altres elements que en potenciaran la defensa.

La xarxa urbana

Tot i els condicionants que imposava la topografia, els urba-nistes no varen renunciar a una estructuració interna el més ca-nònica possible des del punt de vista itàlic. Així en els darrersanys s’ha pogut establir de forma prou clara la modulació de laxarxa urbana en la qual en tot moment es va intentar respectarla distribució ortogonal tradicional de les ciutats de nova fun-dació al llarg de l’imperi romà. El punt de partida és la Via Au-gusta, que travessa de nord a sud la ciutat per la seva base, aponent. Tot i estar clarament descentrat respecte a la planta ge-neral de la ciutat aquest eix constitueix el cardo maximus, i de-fineix la distribució de la xarxa urbana. Aquest desplaçamentcap a ponent del carrer principal és extensible als principals es-

54


pais urbans, creats a l’entorn de la que era la via més importantde penetració a la península ibèrica convertida, intramurs i deforma momentània, en carrer.

Curiosament, han estat els estudis de reconstrucció de la to-pografia i urbanisme medievals de la ciutat els que han permèsrefer la xarxa urbana original. Aquests estudis han permès com-provar com en època medieval encara es conservaven, amb al-gunes addicions i modificacions, molts dels carrers originals,alguns dels quals han arribat pràcticament fins avui dia. Aquestadocumentació, a més, ha permès posar de relleu i valorar en laseva justa mesura les escadusseres dades aportades per algunesexcavacions, com les realitzades a la Pia Almoina (actualCol·legi d’Arquitectes) on es localitzaren indicis de diferentscarrers. Tot plegat ha permès reconstruir una modulació en quècada illa de cases mesurava 71 peus per 36 peus (aproximada-ment 21 per 11 metres) orientades d’est a oest, amb carrers de9 peus (2’66 metres) d’amplada. Aquesta modulació teòricas’estructurava a partir del cardo maximus i s’adaptava al perí-metre emmurallat, amb sectors on les illes eren incompletes.

Aquesta modulació no implicava que totes aquestes illesexistissin físicament i, de fet, en determinats sectors, com elfòrum, diverses illes s’agrupaven per constituir els espais pú-blics de la ciutat.

L’urbanisme interior. El fòrum

Com ja hem esmentat al principi d’aquest escrit són poques lesrestes conservades de l’urbanisme intern de la ciutat. Però ésprecisament de la zona de l’antic fòrum de la que disposem demés informació a l’hora de reconstruir-ne la fesomia. És certque moltes de les dades amb què treballem són indirectes, ex-

55


tretes de les fonts medievals, que ens aporten notícies a l’en-torn de pervivències d’elements romans en períodes posteriors,però també és cert que, en aquest sector, s’hi ha desenvolupatels darrers anys tot un seguit de treballs arqueològics que hapermès contextualitzar amb precisió aquestes dades documen-tals. El que no tenim, i probablement a Girona no ho tindremmai, són les restes en planta d’aquests edificis individuals. És adir, podem saber la ubicació del temple i la basílica de la ciu-tat, per exemple, però no podem saber-ne les dimensions pre-cises o l’aspecte i, molt menys, la decoració.

El fòrum es va construir a l’angle nord-oest de la ciutat, detal manera que el portal de Sobreportes donava accés directe aaquest espai. Si bé la seva posició no era la usual segons els cà-nons, val a dir que aquesta ubicació era la millor i gairebé l’ú-nica possible, ja que cap altre espai intramurs oferia unesterrasses naturals de les dimensions necessàries o que requeris-sin menys treballs de condicionament. La via, que provinentdel nord portava un recorregut ascendent, arriba al seu punt méselevat un cop traspassat el portal de Sobreportes. En aquestespai es crea, de forma natural, una petita plana, abans d’ini-ciar un recorregut descendent. Però els urbanistes romans nosolament varen aprofitar aquesta terrassa per bastir la plaça foralsinó que n’aprofitaren una altra, situada a llevant i a una cotaforça més elevada. Aquesta tria es devia no solament al fet depoder disposar d’un major espai sinó i sobretot a raons de tipusescenogràfic, especialment la visibilitat. En cas d’haver cons-truït la plaça foral a la zona central de la ciutat que correspon-dria aproximadament a l’actual plaça dels Lledoners aquestaresultaria pràcticament invisible des de l’exterior de la ciutat,amagada pels forts desnivells i, a més, allunyada de la via prin-cipal, el cardo maximus/Via Augusta. Si la topografia suposava

56


un greu problema per definir i dissenyar els espais intraurbanstambé és veritat que comportava alguns avantatges des del puntde vista escenogràfic i visual, precisament derivats de la dispo-sició en alçada. Oferia la possibilitat d’erigir el temple urbàprincipal, un element de gran importància simbòlica, en un in-dret que resultés visible per a qualsevol persona que s’apropésa la ciutat. Això descartava qualsevol ubicació a la zona de l’ac-tual carrer de la Força o al seu entorn, ja que el desnivell el fariainvisible des del nord, però fins i tot triant el punt més elevat delcamí, la plaça de la Catedral, feia que si no es bastia un podi degrans dimensions, l’edifici quedaria ocult per les mateixes mu-ralles. Però a llevant existia una terrassa elevada, que propor-cionava un podi natural per assentar-hi el temple que quedariaper damunt de les defenses i en una posició que el faria visibleper a qualsevol que s’apropés a la ciutat des de qualsevol di-recció. Aquest espai és el que actualment ocupa la catedral deSanta Maria i aquest edifici és encara avui una bona mostra del’efecte escenogràfic que devia oferir el vell temple foral.

Tot i això no era possible construir tot el fòrum en la ter-rassa superior ja que tot i l’existència d’una terrassa naturalaquesta no era prou gran i fins i tot per bastir el temple va sernecessari construir potents murs de contenció per delimitar l’es-pai. Aquest sector aprofitava com a límit septentrional i de lle-vant la pròpia muralla. Altrament, la plataforma finalitzava, aponent i migdia, en sengles murs de contenció. Aquests murs decontenció són encara avui dia visibles, tot i que folrats amb uncarreuat d’època barroca, sobretot el de la banda de ponent, jaque no és altra que aquell contra el qual recolza actualment lagran escala de la Seu. L’actual plaça dels Apòstols, que actual-ment amplia tot aquest espai en direcció sud és, en bona part,una obra d’època moderna, època en què es va construir una

57


gran cisterna a la banda oest de la plaça. Per tant, el fòrum es va dividir en dos espais, units, però cla-

rament diferenciats topogràficament. La part baixa de la plaçaera ocupada pels edificis cívics mentre que la zona alta corres-ponia a l’espai religiós, connectat amb la inferior a través d’unaescalinata central. Aquesta es disposava al mateix espai queocupa actualment la gran escalinata barroca de la catedral, tot ique era més estreta i costeruda.

Pel que fa a l’estructura de la plaça superior, les excavacionsdels darrers anys han aportat algunes dades que ens permetenapropar-nos a la seva reconstrucció.

El primer que varen permetre apreciar aquells treballs va serque existia encara un important desnivell en direcció est ja quees va aprofitar un esperó rocallós. Això feia que a l’extremoriental fos necessari retallar i aplanar la roca mentre que a labanda de ponent, foren necessaris importants treballs de farci-ment. Actualment, l’interior de la Seu apareix com una super-fície planera però aquesta és una solució emprada en l’edificiactual. En època antiga i medieval existien dos nivells diferentsde tal manera que la galilea de la Seu romànica se situava unsdos metres per sota del llindar de la porta d’accés a la nau.

Aquesta estructura era hereva de la distribució romana enla qual la banda occidental de la terrassa se situaria a una cotainferior que la resta. Aquesta diferència de cota es va podercomprovar durant els treballs arqueològics suara esmentats.Aquells treballs varen posar al descobert tot un seguit de mursd’est a oest i de nord a sud que dibuixaven una segona plata-forma interior encabida dins la gran plataforma definida per lamuralla i els límits de la plaça que ja hem descrit. Aquesta se-gona plataforma seria la que correspondria a l’autèntic podi deltemple que a la banda oriental no seria necessària ja que la rocapujava i els paviments s’hi assentaven directament al damunt.

58


L’espai entre aquests murs i la plataforma exterior seria ocu-pada per passadissos cecs, segurament oberts a la banda de po-nent, a la plaça intermèdia sense que quedi clar si serienautèntics criptopòrtics o, molt més probablement, galeries ce-gues que es podien aprofitar per usos. De la zona del templesolament en resten alguns fragments in situ del sòl d’opus sig-ninum que pavimentava el temenos i les escasses restes localit-zades a les excavacions. Aquestes consistien en un mur, depedra lligada amb fang i amb indicis clars d’haver anat folratamb blocs de pedra sorrenca, que es datava en època republi-cana i que podria constituir el tancament occidental del temple.

Pel que fa a l’estructura de la part inferior de la plaça, lazona cívica, les dades disponibles provenen sobretot de la do-cumentació medieval i de les excavacions realitzades al casal deCasa Pastors.

La zona central estaria ocupada probablement per una granesplanada amb l’escala d’accés a la plataforma superior en po-sició central. La plaça es tancaria per tramuntana i migdia ambsengles porticats de la pervivència dels quals en època medie-val en tenim reflex en diversos documents.

Més hipotètica i arriscada és la definició de l’espai occi-dental, on creiem que s’havia de situar la basílica de la ciutat.Els arguments i materials localitzats a aquesta zona són certa-ment escassos i permeten diferents interpretacions, però a lesdades físiques cal afegir-hi una visió més general del conjunt.La col·locació de la basílica en aquest espai, orientada de norda sud, tot flanquejant la via d’entrada a la ciutat faria d’aquestedifici el contrapès visual i escenogràfic del temple. A més lacontraposició del temple i la basílica als dos extrems de la plaçaforal és una de les solucions més habituals en aquesta menad’estructures.

59


Pel que fa a les dades objectives, un document de la segonameitat del segle XI fa esment d’una escala monumental, orien-tada de nord a sud i que presenta un sol graó a la zona sud i al-guns més a la zona nord. Aquesta descripció sembla respondrea la d’una plataforma que ha de compensar el desnivell naturaldel terreny. Aquesta dada solament és indici de l’existènciad’una construcció rellevant en aquest espai i certament aixòseria aplicable a una basílica, a un porticat monumental, queactués com a tancament occidental de la plaça o qualsevol altraedificació monumental.

Una altra dada és l’existència en aquesta zona de dues es-glesioles, Santa Maria de les Puel·les i Sant Genís, articuladescom dos elements bessons al nord i sud del que llavors era co-negut com la plaça del Mercadell. Aquests dos edificis tenienuna tradició molt antiga i no és descartable, si bé avui per avuiindemostrable, que fossin dos petits templets, dos sacella queflanquejaven la pròpia basílica.

En aquest sentit, l’excavació al pati de Casa Pastors va apor-tar l’única dada que podríem relacionar amb aquestes cons-truccions, una bassa integrada en un paviment d’opus signinum,que en el seu moment no es va poder datar, però que semblaconfigurar un element decoratiu integrat en un espai obert.Aquesta font o bassa ornamental se situaria al nord de l’espaiforal, entre aquest i la muralla nord de la ciutat.

Les domus

Si per definir la forma i la distribució de l’espai foral, un delsmés estereotipats que es pot trobar en una ciutat d’època ro-mana, hem de recórrer tot sovint a dades indirectes, ofertes perla documentació medieval i la perduració de determinades es-

60


tructures, amb el que implica tot plegat d’exercici hipotètic, méscomplicat encara és intentar aproximar-se al coneixement de laresta de la trama urbana, especialment pel que fa als habitatges.La majoria de ciutats romanes disposaven d’una barreja decases de pisos –insulae– cases individuals modestes i algunesgrans i riques domus. Però el cert és que els indicis que ens haaportat l’arqueologia sobre aquesta mena d’edificacions és, adia d’avui, molt minsa i poc esclaridora. Es pot dir que sola-ment dues excavacions han proporcionat traces d’estructuresque es poden associar als habitatges d’època romana de la ciu-tat i, en cap dels dos casos, són suficients per establir conclu-sions estructurals o cronològiques. La primera excavació,realitzada al subsòl del Museu d’Història de la Ciutat, solamentens dibuixa l’existència d’un espai obert (un carrer, o potsersimplement el camí de ronda) que resseguia la muralla i davantdel qual s’obria una edificació, de la qual solament es conser-vava part de la façana, constituïda per un llarg mur de bona fac-tura, de pedres petites i amb una porta a la zona central. Aquestaedificació va ser esborrada a finals del segle I dC o poc méstard. Unes dècades després (a finals del segle II dC), es va ele-var el nivell del carrer i es va construir una nova edificació queocupava el mateix espai que l’anterior. La segona excavació,realitzada al carrer dels Alemanys, molt a prop de la porta Ru-fina, a la banda meridional de la ciutat solament va posar al des-cobert part d’una gran cambra quadrangular, de murs de bonafactura, de la qual solament en coneixem els límits nord, sud ioest i que anava pavimentada amb un sòl de morter. El momentde construcció de l’estructura cal situar-la a mitjans del segle IdC i cap dada més se’n coneix ja que els nivells que la cobrieneren ja d’època medieval.

61


El suburbium de la ciutat

Una ciuitas romana és molt més que el seu nucli urbà, comprenun territori, que pot ser de grans dimensions, i del qual el nucliurbà en representa el centre administratiu i de poder. Però finsi tot el propi nucli urbà es dividia en dos espais, el pomerium unespai sagrat, emmurallat o no, i que constituïa el nucli urbà, i unespai al seu voltant, més o menys gran, el suburbium on es des-envolupaven gran varietat d’activitats. En aquest espai exterior,però íntimament lligat a la ciutat s’hi situaven les necròpolis, jaque per llei estava prohibit enterrar dins el pomerium. Això pro-vocava que els cementiris urbans es disposessin a l’entorn delnucli urbà, normalment resseguint les principals vies d’accés.L’individualisme i el desig de deixar un record entre els seusconciutadans es reflectia en les tombes de les classes altes. Escercaven espais ben visibles per erigir els monuments funera-ris, per tal que fossin ben perceptibles per aquells que s’apro-paven a les ciutats. En aquest sentit, la topografia de l’entorn deGirona oferia uns espais immillorables gràcies a l’existència dedesnivells pronunciats que actuaven com a podis naturals per ales grans tombes. Els principals nuclis funeraris de la ciutat sesituaven tot resseguint la Via Augusta, amb especial incidènciaal sector situat a l’entorn de Sobreportes, a la zona actualmentocupada per la Pujada del Rei Martí, Sant Feliu, Banys Àrabs,però també a la zona del claustre i edificis accessoris de la Ca-tedral, on existia una segona porta d’accés a la ciutat. També ala banda sud de la ciutat, al voltant de la part baixa del carrer dela Força i a la banda de llevant de l’actual carrer dels Ciutadansexistia una necròpolis que, malauradament, tenim molt menysdocumentada. Precisament de la zona de la Força provenen lesrestes, fragmentades, d’un monument funerari de principis del

62


segle I dC, decorat amb relleus. Aquests fragments es varen tro-bar, desmuntats i reaprofitats, a l’interior de la torre que flan-quejava la porta sud de la ciutat.

Al suburbi també s’hi desenvolupaven altres activitats i s’hiconstruïen gran diversitat d’edificis que per diverses raons noes podien situar dins la ciutat. Així era la zona on se solien cons-truir els grans edificis d’espectacles, però també indústries queper raons de seguretat o higiene no era recomanable construirdins el nucli urbà (forns, adoberies...). A més, el suburbium eratot sovint l’espai triat per les elits locals per construir-hi els seushabitatges, grans vil·les que aprofitaven la disponibilitat d’espaii la proximitat a la natura per edificar-hi riques i extenses cases.Aquest fet, era encara més acusat en ciutats com Gerunda quedisposaven de poc espai intramurs. Però fins i tot aquí es de-mostren les dificultats que es trobaven per construir a la zonabaixa de la ciutat, ja que excepte una, totes les vil·les suburba-nes conegudes al voltant de Girona se situen als límits exteriorsde la plana, tot aprofitant les primeres elevacions del terreny.Així, tant les vil·les del Pla de l’Horta (Sarrià de Ter), SantMenna (Vilablareix), Sant Pere de Montfullà i les possiblesd’Aiguaviva i Palau se situen als límits exteriors de la plana.Solament la gran vil·la de can Pau Birol (també anomenada BellLloc), se situa enmig de la plana. En part, aquestes ubicacionsresponen al desig dels propietaris de construir el seu habitatgeen un entorn privilegiat, enlairat, ben visible, integrat en unespai natural, en el qual l’arquitectura pogués servir al mateixtemps com a element de propaganda de la seva riquesa, peròtambé sembla que defugien les zones de plana més inundables.

L’evolució d’aquestes vil·les és una bona mostra de la prò-pia evolució de la ciutat. La més ben coneguda és la del Pla del’Horta de Sarrià de Ter i ens pot servir d’exemple d’aquesta

63


evolució. Construïda contra el vessant d’un turó, lleument en-lairada, amb una gran visió de la plana i molt a prop de la ViaAugusta, la vil·la va ser construïda poc després de la fundacióde la ciutat. L’edifici original era estructuralment senzill, ambmurs de pedra i fang i paviments de terra batuda, sense ele-ments luxosos, però ja presentava una planta assimilable a lesde les cases itàliques, estructurada al voltant d’un atri. Enèpoca augustal l’edifici es va reformar totalment. Mantenint laforma en planta que ja tenia en la fase anterior, els murs esvaren refer emprant morter (opus caementicium) i amb pintu-res parietals i paviments de qualitat, combinant l’opus signi-num amb decoracions tessel·lades i de plaques de marbre(sectile). Al llarg de l’alt imperi va patir diferents reformes quevaren dotar a l’edifici d’un conjunt de sales de recepció pavi-mentades amb terres de mosaic (opus tessellatum) i estructu-rades al voltant d’un pati presidit per una font monumental(nimfeu).

Una altra prova del nivell de luxe que podien assolir aques-tes vil·les el trobem en el fet que disposava d’un aqüeductesoterrani privat que abastia d’aigua les edificacions des d’unariera propera.

També algunes de les vil·les suburbanes disposaven de laseva pròpia necròpolis familiars, sempre en espais propers alscamins, per resultar ben visibles. És el cas del Pla de l’Horta,on s’han excavat una vintena d’enterraments en un espai situatal nord de la vil·la. Però els casos més espectaculars són els deVilablareix i d’Aiguaviva on es conserven sengles monumentsfuneraris en forma de torre. En el cas de Vilablareix, el mésben conservat, el monument disposava originalment d’unagran inscripció que devia fer referència al difunt i un nínxolobert a la cara principal on se situarien les escultures que re-cordarien al difunt. Al seu voltant es va desenvolupar un ce-

64


mentiri familiar que disposava com a mínim de dos monu-ments funeraris més, desgraciadament actualment completa-ment destruïts.

L’estructura de poder. Les magistratures

No coneixem quin era l’estatut jurídic de la ciutat en el mo-ment de la seva fundació, al finals del primer terç del segle IaC. Tot sembla indicar que devia ser una ciuitas estipendiària,continuació de la de Kerunta ja que bona part dels seus habi-tants eren, precisament, indígenes provinents dels oppida ibè-rics de l’entorn, abandonats després de la reestructuracióterritorial impulsada per Pompeu en finalitzar el conflicte ser-torià.

Sigui com sigui, l’estatut de la ciutat probablement va can-viar durant el principat d’August, moment en què devia serelevada a la categoria de ciutat de dret llatí. Aquest nou esta-tut obria ja la porta a la integració plena de la ciutat que es vadur a terme, com en tota Hispania en època flàvia.

Una de les principals fonts per apropar-se a aquest conei-xement és l’epigrafia. Malauradament, com en tants altres as-pectes, la ciutat de Girona ha estat enormement gasiva en latroballa de restes epigràfiques d’època romana i, a més, de lespoques peces conegudes, dues es troben actualment perdudes.Això sí, gairebé totes les troballes realitzades fan referència ala ciutat com una entitat política i administrativa, entren enl’àmbit del que podríem denominar epigrafia oficial i que, pertant, poca cosa ens diu sobre la seva població. Així, a l’inte-rior de la ciutat s’han recuperat tres pedestals amb inscrip-cions, dos d’ells dedicats a la família imperial del moment i

65


l’altre a un personatge de la ciutat que va completar el cursushonorum. A aquestes peces caldria afegir-hi un conjunt de tresmil·liaris, recuperats a prop del gual del Ter a Sarrià de Ter i ala zona de Palau, tots ells amb estereotipades fórmules impe-rials. Finalment, dues peces trobades a d’altres ciutats fan re-ferència a personatges gironins. Una es va trobar a Empúries,on Porcia Severa, originària de Gerunda va pagar la repara-ció o reconstrucció d’una escultura. La darrera peça es va re-cuperar a Tarraco i fa referència a un gerundensis que vaostentar el flaminat provincial.

Començant per les inscripcions de caire imperial ambduessón dedicatòries de la ciutat Res Publica Gerundensis. La pri-mera a Sabina Tranquil·lina, muller de l’emperador Gordià IIIi que situa la inscripció entre els anys 241 (moment del casa-ment) i 244 (any de la mort de l’emperador). Curiosament, lasegona inscripció és una dedicatòria a Filip l’Àrab, successor–i aparentment– assassí de Gordià III. No deixa de sobtar queles dues úniques dedicatòries imperials recuperades a la ciu-tat se situïn en una època tan convulsa com el segle III dC ifacin referència a dos emperadors que varen governar durantdos períodes de temps relativament curts i de forma succes-siva. La peculiaritat de les inscripcions i el període en què esvaren realitzar ens apropa a dues reflexions: la importànciaestratègica de la ciutat i la necessitat que tenia el poder impe-rial d’assegurar-se la seva fidelitat i la de la ciutat de mostrar-la.

Al costat d’aquestes dues peces trobem els mil·liaris. Tot ifer referència als emperadors sota el mandat dels quals esvaren erigir, el seu caire és diferent. En ells no s’expressa lalleialtat de la ciutat a l’emperador sinó que són els magistratsencarregats de realitzar les obres de millora a la via els quedeixen testimoni d’aquesta activitat i del governant que les va

66


impulsar. És per aquesta raó que un sol mil·liari presenta ins-cripcions de diferents èpoques que són un reflex de l’interèsde l’imperi en mantenir i renovar la via. Pel que fa al mil·liarilocalitzat a Sarrià de Ter, molt a prop del gual per on la viatravessava el riu Ter, la seva inscripció fa referència a les obresendegades pel legat Quintus Decius Valerianus, governadorde la Citerior entre els anys 235 i 238, durant el regnat de Ma-ximí el Traci. A la inscripció, una fórmula estereotipada i re-petida a altres mil·liaris de l’època, es fa referència a larestauració de les vies i els ponts per part de l’emperador, re-ferència que lligaria perfectament amb la seva proximitat alpont que travessava, precisament per Sarrià, el riu Ter.

Els altres dos mil·liaris es varen recuperar a la zona dePalau i ambdós presenten la peculiaritat de mostrar més d’unainscripció, corresponents a moments diferents. El primer delsmil·liaris presenta tres inscripcions. La més antiga inscrita se-gurament en el moment d’erigir el mil·liari, és de Tiberi i esdata als anys 32-33 dC. La segona és de principis del segle IVamb una dedicatòria a Constantí, mentre la darrera es dedicaa Licini el Jove. Pel que fa a la segona pedra mil·liar presentadues inscripcions. La primera, molt incompleta podria estardedicada a Constantí II o Julià l’Apòstata en tot cas a mitjansegle IV dC, mentre que la segona ho fou a l’emperador Teo-dosi. És cert que en tots els casos les expressions utilitzadesresponen a formularis estereotipats de lloança als governantsi poca cosa més, però sí que ens indiquen com la via mante-nia la seva importància al llarg de tota la història de l’imperi ique, fins i tot, aquesta era més important en època baiximpe-rial si atenem a la multiplicació i proximitat temporal de lesinscripcions. Aquesta rellevància del paper de la via té tambéel seu reflex en la pròpia ciutat i de fet les principals mostresde riquesa i vitalitat en la vida urbana de Gerunda la trobem

67


en època baiximperial.De les altres inscripcions conegudes, dues ens aporten in-

formació sobre l’estructura política de la ciutat i el cursus ho-norum dels seus magistrats que, en realitat, és idèntic al de lagran majoria de ciutats de l’imperi.

La primera està dedicada a Lucius Plotius Asprenas i cal si-tuar-la al segle II dC. Es tracta en realitat d’un pedestal dedicatper la seva dona, Iulia Marcia, segurament en el moment de laseva mort, destinada a recordar la figura de qui devia ser unpersonatge important de la ciutat. El fet que estiguem parlantd’un pedestal indica que es tractaria del basament d’una escul-tura i la seva més que probable ubicació al fòrum de la ciutat.Lucius Plotius va desenvolupar la seva carrera política a Ge-runda on va ser edil, duumvir i flamen, completant el cursushonorum habitual per un ciutadà i va iniciar una carrera eqües-tre com a tribú de la tercera legió gal·la.

Pel que fa a la segona, datada a la primera meitat del segleII dC, es tracta sens dubte d’una dedicatòria a un personatge,Caius Marius Verus important no solament en l’àmbit local sinóa escala provincial, ja que després d’haver completat el cursushonorum a la seva localitat d’origen, va arribar a assolir el fla-minat provincial, raó per la qual la inscripció que el recorda esva trobar a la ciutat de Tarraco, la capital de la Hispania Cite-rior. Per assolir aquest càrrec era necessària una elevada riquesai un bon nivell de contactes a nivell polític. Era un càrrec anual,en el qual el flamen provincial presidia el concilium provinciaeen honor de l’emperador divinitzat i els ludi que havia de pagarde la seva pròpia riquesa (de sua pecunia).

Curiosament, l’únic testimoni que tenim de les activitatsevergètiques desplegades per personatges notables de la socie-tat de Gerunda tampoc no es va trobar a Girona, sinó a la ciu-

68


tat d’Emporiae. En aquesta inscripció, actualment perduda,Porcia Severa, filla de Marc i originària de Gerunda, pagà lareparació o reconstrucció d’una estàtua. Malauradament, igno-rem de quina escultura es tracta i, per tant, si responia a unadonació de caire religiós (una divinitat relacionada amb algundels temples de la ciutat) o si tenia caràcter polític o honorífic(per exemple, algun familiar que tingués lligams amb la ciu-tat costanera). Sigui com sigui, es demostra així que els giro-nins no eren aliens a un costum tan arrelat en el món romàcom era l’evergetisme, el qual, a través de la inversió dels pri-vats en monuments, edificis o actes construïts o celebrats a laciutat en favor dels seus conciutadans, constituïa un dels pilarsdel desenvolupament de les comunitats urbanes, encara que,com hem comentat, l’única mostra de què disposem corres-pongui a una inversió feta en una altra ciutat.

Bibliografia

J. BURCH, J. M. NOLLA, Ll. PALAHÍ, J. SAGRERA, M. SUREDA iD. VIVÓ. “La fundació de Gerunda. Dades noves sobre un pro-

cés complex de reorganització d’un territori”, a Empúries, núm. 52. Barcelona, 2000, p. 11-28.

J. M. NOLLA, Ll. PALAHÍ, J. SAGRERA, M. SUREDA, E. CANAL,G. GARCIA, M. J. LLOVERAS i J. CANAL. Del fòrum a la plaça

de la Catedral. Evolució historicourbanística del sectorsepten trional de la ciutat de Girona. Girona: Ajuntament,2008 (Història Urbana de Girona. Reconstrucció cartogrà-fica, 8).

J. M. NOLLA, Ll. PALAHÍ i D. VIVÓ, (curadors). De l’opiiduma la ciuitas. La romanització inicial de la Indigècia.Girona, 2010.

69


Ll. PALAHÍ, J. M. NOLLA i D. VIVÓ, (editors). De Kerunta a Gerunda. Els orígens de la ciutat. Girona: Ajuntament, 2007(Història de Girona, 41).

D. VIVÓ; Ll. PALAHÍ i J. M. NOLLA. Parva Gerunda.Girona: Ajuntament, 2012 (Història de Girona, 48).

70


71

LA CIUTAT ENTRE L’ANTIGUITAT TARDANA I L’ALTA EDAT MITJANA

(SEGLES V-XI)

Josep Maria Nolla


73

La crisi de la ciutat clàssica que s’inicià a la segona meitatdel segle II i que es perllongà fins al segle V, afectà la manerad’entendre la vida urbana, de governar i de viure, fins a tal puntque, els enormes canvis dels ciues, especialment de les classesaristocràtiques que les havien governat de generació en gene-ració, els curials, van acabar afectant el seu marc físic. Totes lesciutats clàssiques eren semblants, totes tenien unes mateixescaracterístiques, totes necessitaven d’uns espais determinats ones trobaven i es relacionaven els qui governaven i els governatsels quals, tanmateix, aprofitaven la dura competència entre l’a-ristocràcia urbana per acaparar càrrecs i honors a canvi d’unaactivitat evergètica que sovint abastava quasi tots els aspectesde la vida urbana (munera, banquets, sportulae...). Aquesta greucrisi que s’anà covant i que es féu insoluble exigí canvis radi-cals que acabaren afectant, amb més o menys intensitat, l’espaiurbà.

A aquests fets caldria afegir-n’hi un altre, coincident en eltemps, i que des d’una altra posició incidí sobre les transfor-macions físiques de les ciutats. En efecte, la consolidació i l’ex-pansió del cristianisme d’ençà del segle III i que, sobretot,després de la Pau de l’Església (313) féu evident una força novaque, en el decurs de dues o tres generacions, passà a ser religióde l’Estat, de l’imperi, amb tot el que això significà. L’Església,perfectament organitzada segons el model imperial romà, dis-posava d’un cap, un bisbe (episcopus), en cadascun dels nuclisurbans de cada ciuitas que governava la seva diòcesi. No go-vernava només espiritualment sinó que cada vegada més teniatasques de tota mena entre les quals n’hi havia de tipus jurídici de govern com organitzar la caritat devers els més febles de lacomunitat. Conforme el govern municipal, fins aleshores enmans dels curials, dequeia fins a desaparèixer, el paper i elpoder del bisbe creixia en la seva comunitat on sovint era elgestor no només de l’aspecte espiritual sinó també del material.El seu poder, la seva autoritat, la riquesa que controlava en les


74

seves mans, en feien la persona més influent de la comunitatamb relacions significatives amb els governants provincials,amb l’emperador i, més endavant, amb els monarques bàrbarsque havien substituït l’imperi.

L’estructura de l’Església, el seu culte, exigien uns edificisdeterminats que en construir-se, van servir per modificar l’as-pecte físic de les ciutats, allò que s’anomena la cristianitzacióde l’espai urbà.

Gerunda a l’antiguitat tardana mostra, com totes les ciutatsen aquesta etapa, canvis puntuals en l’aspecte urbà que van anarmodificant espais molt concrets del recinte anterior que conti-nuà definit per les muralles, en aquesta etapa històrica, una peçaclau de la realitat urbana. És en el recinte foral, la gran plaça pú-blica que havia estat el centre polític, econòmic, social i reli-giós de la ciuitas i, també, la memòria viva de la comunitat enèpoca clàssica, on millor podem seguir l’evolució dels temps.Recordem que a Girona el fòrum, gran i notable, d’un fort im-pacte visual i d’una grandiosa teatralitat, ocupava una conside-rable superfície (uns 8500 m²) i es trobava molt desplaçat, perqüestions orogràfiques, cap a tramuntana, just al costat mateixde la porta nord del recinte urbà (Sobreportes) i travessat pelCardo Maximus, el tram intramurs de la Via Augusta. Era deplanta rectangular, amb l’àrea sacra dalt del penya-segat, aorient, i la basílica i la cúria tancant la plaça, a occident. Una es-glaonada monumental posava en relació l’un i l’altre sector dela plaça. Era, en tot cas, un espai urbanísticament privilegiat,un cop deixà de tenir una determinada funció. Vers el 500, totl’espai més occidental del fòrum, més enllà de la perllongacióde l’actual carrer de la Força, fou ocupat per un enorme edificiobrat ex nouo, d’una gran solidesa, amb material d’aprofita-ment amb, com a mínim, planta baixa i pis, amb patis interiorsa celobert amb basses per recollir aigua de la pluja, amb portesmonumentalitzades i sòls d’opus signinum, que cal interpretar,amb tota seguretat, com la residència del comes ciuitatis, la mà-


75

xima autoritat politicomilitar a cada ciuitas de la monarquia vi-sigoda. Un xic més tard, en el segle VII, algunes de les estancesde la planta baixa esdevingueren un sitjar. D’alguna manera,observem l’aprofitament d’un excel·lent espai urbà en desús ipúblic, per una obra d’interès general. És més que possible queparal·lelament s’hagués iniciat l’ocupació puntual d’altres sec-tors de la part baixa del fòrum (les porticus), un fet que tenimben documentat a partir del segle XI. És altrament segur quetota l’esplanada oriental, el temple i l’àrea sacra, restaren pre-servats i sense una funció específica, tal com ens fa saber el re-gistre arqueològic.

Sabem també de la preservació de la xarxa urbana anteriori de la reforma puntual d’alguns carrers que foren pavimentatsa base de còdols, una manera de fer que la ciutat ha practicatfins ara mateix.

No hi ha indicis de cap mena, ni directes ni indirectes, sobrel’existència dins del clos urbà del conjunt episcopal gironí. Al-menys des del segle VII estaria situat al suburbium nord de laciutat, justament un xic més enllà del portal nord (Sobrepor-tes), on s’alça avui, majestuosa, la basílica dedicada a Feliumàrtir de la gran persecució d’inicis del segle IV. L’origen hau-ria estat la senzilla tomba del sant que ocuparia un espai a l’in-terior central, a l’interior de l’actual presbiteri. A partir de laPau de l’Església, hauria atret l’atenció i l’interès de la comu-nitat cristiana que es va consolidar i va créixer amb rapidesa iva interessar una part de l’aristocràcia urbana, els curials, talcom remarca l’extraordinari conjunt de sarcòfags esculturats,d’altíssim nivell, obrats en tallers romans.

Les darreres excavacions han posat al descobert les restesdel gran temple bastit vers el 600, notable des de tots els puntsde vista, que hauria destruït completament els edificis anteriors.Al seu redós, s’haurien aixecat el palau episcopal, el baptisterii altres dependències i infraestructures necessàries entre lesquals, molt versemblantment, un xenodochium o hospital de


76

peregrins lligat a l’enorme atractiu que representava el cos delmàrtir. Recordem la importància com a espai funerari del tem-ple i del seu entorn, el lloc d’enterrament principal de la ciutatfins ben entrat el segle IX.

El model no és certament canònic però hem d’acceptar-ho:a Gerunda, el temple martirial fou també catedral fins ben en-trat el segle IX. Convindria recordar, lligat a la presència delconjunt episcopal en aquest sector, de l’existència d’un gran sit-jar que se situaria davant la muralla de la ciutat, a llevant de So-breportes, on es desaria el cereal produït per les terres del’Església i que serviria per sostenir el clergat, el culte i asse-gurar la caritat devers pobres i desvalguts, una tasca essencial ireconeguda.

L’església funerària dedicada a Sant Martí, que coneixembé des del segle IX, podria tenir l’origen en el segle VII. Més im-portant fou, sens dubte, el conjunt només parcialment conegutdels entorns de l’actual església de Santa Susanna del Merca-dal, a la riba esquerra de l’Onyar, amb un nombre importantd’enterraments tardoantics, alguns dels quals de notables. Cal-dria considerar-la, segons una interessant hipòtesi proposadarecentment, com una àrea de tipus martirial lligada, també, aFeliu.

El lliurament, mitjançant pacte, de la ciutat i del seu territorials àrabs, vers el 717-720, no significà inicialment un gran canvique pogués afectar els espais urbans. Podem estar segurs que elsnous governants utilitzaren els vells espais fiscals que haviencanviat d’amo (el casal del comes esdevingué el del valí) i, ver-semblantment, es degué crear una mesquita per assegurar elculte dels musulmans. S’ha dit sovint, sense dades fermes decap mena però la proposta té una certa lògica, que haurien apro-fitat l’antiga àrea sagrada del fòrum. És una possibilitat raona-ble i que no comportava gaires costos.

L’any 785 els habitants de la ciutat la lliuraren als francs quehavien iniciat l’ocupació de les terres a migdia de les Alberes.


77

D’ençà de l’ocupació de Narbona pels carolingis el 759, i detotes les terres al nord dels Pirineus, Girona havia esdevingut laprimera defensa per als andalusins del vell camí romà, una rà-pida i perillosa via de penetració. Des del 785, la situació escapgirà i va ser, de cop, el baluard de la seguretat de l’imperi ila punta de llança de la penetració sud enllà.

L’any 793, l’emirat cordovès volgué deixar ben clares lescoses. Aquell any el celebrat general al-Malik, en nom d’Hi-xam II, conduí una dura asseifa contra els francs. Aquest fet ésd’una gran importància per a la posterior història de la ciutat iper entendre el prestigi i predicament que ha tingut entre els gi-ronins Carlemany. El setge de Girona fou dur, s’hi van fer ser-vir sofisticades màquines de guerra, el territori immediat fouvíctima d’una ràtzia a consciència, però en un moment deter-minat, les tropes andalusines continuaren nord enllà: van casti-gar el territori franc més enllà de les Corberes, assetjarenNarbona i retornaren, a finals d’estiu, cap a Balaguer pel camídel Segre, amb tots els objectius aconseguits.

El resultat d’aquesta atzagaiada pesà entre els carolingis queprengueren diverses mesures per fer impossible o almenys moltdifícil un fet similar. La ciutat de Girona, les defenses de la qualhavien quedat pràcticament no operatives, fou dotada d’unesnoves i extraordinàries muralles –es troben en un excel·lent estatde conservació–, que augmentaren extraordinàriament la sevaeficàcia i van fer encara molt més difícil prendre-la mitjançantun atac directe.

Els constructors carolingis actuaven simultàniament en di-verses colles i les alçaven a partir d’un projecte únic però éspossible observar, aquí i allí, les peculiaritats i la personalitatde cadascun dels grups de treball. Aprofitaven sempre que erapossible l’obra romana encara que només fos en l’obra no vista.Aquell vell mur d’uns dos metres de gruix s’alçava fins a l’a-tura desitjada –entre 13 i 15 metres– i es doblava amb un altreposat immediatament a darrere de la mateixa amplada, però no


78

unint en un tot el parament exterior i l’interior sinó juxtaposant-los amb una mínima separació d’un a tres centímetres. Cadallenç actuava autònomament i alhora, conjuntament. L’obra erafeta en encofrat amb pedruscall i morter de calç d’una clamo-rosa solidesa. El resultat final era una muralla de quatre metresd’amplada (2 metres més 2 metres) amb el benentès que en noestar lligades, l’hipotètic enderroc en cas d’atac només afectavael parament exterior amb els problemes de tot ordre que com-portava als assetjants. L’amplada assegurava un amplíssim camíde ronda d’uns tres metres i mig que facilitava la circulació delsdefensors en tot moment, amb el parapet exterior dotat de mer-lets. Tanmateix, la potència del recinte s’aconseguí sobretotamb la multiplicació de torres indistintament de planta qua-drangular o circular, construïdes a distàncies molt curtes, unacada 15 o 20 metres, integrades al recinte i amb dues i tres pla-taformes de combat. També eren bastides independentment dela muralla i completament massisses de pedruscall i morter decalç fins al camí de ronda i dotades de grans finestres de puntrodó eficaçment distribuïdes. Algunes torres eren decoradesamb filets de pedra negra o amb l’ús simultani de pedra negrai daurada a l’hora d’obrar les dovelles de les finestres, dinsd’una tradició gal·la baiximperial. Allí on la muralla fou cons-truïda de bell nou, se seguí el mateix esquema: mur exterior,primer, i mur interior, després, de dos metres cadascun, posatsde costat. En el subsòl del claustre de la Seu, hem pogut obser-var l’existència d’una escala d’obra adossada al mur interiorque facilitava, en aquell punt, l’accés al camí de ronda. N’hidegueren haver unes quantes més. És interessant ressenyar quela reforma carolíngia determinà, en el tram occidental del re-cinte, construir les muralles directament sobre l’areny del riu ino un xic més enrere sobre el nivell enlairat de la roca, i dotaraquest sector d’unes quantes torres –quatre, probablement– deplanta quadrangular, imponents i, en algun cas, formidablementconservades.


79

Hom aprofità l’avinentesa per eixamplar el clos urbà, per fercréixer la superfície de la ciutat més enllà del perímetre inicial.En efecte, cap a llevant, es creà la que seria, des d’ara, la granforça de la ciutat, el castell de Gironella. Una obra potent, deplanta triangular que assegurava el punt més feble del conjunturbà. Era una autèntica alcassaba, una acròpolis dins del recinteemmurallat que era independent i que es podia aïllar, si calia, dela ciutat. El nom que deu ser popular i que tenim documentat desde finals del segle X, no és sinó el diminutiu de Girona atès quereprodueix, en petit, la planta general de la ciutat.

Aquest castell obria la porta principal cap a tramuntana i pos-seïa una portella que obria cap a ponent, cap al nucli urbà, mit-jançant un verger.

La part principal de l’ampliació urbana afectà tot el sectornord a partir de la plataforma on s’assenta actualment la cate-dral. En aquest cas, no podem adduir interessos militars perquèl’obra nova no va millorar especialment un sector que no espodia atacar. Cal, doncs, cercar altres necessitats que exigirenbastir, malgrat tot, una obra molt cara. Pensem que en aquestaampliació hom contemplava la urgència i la necessitat de fer en-trar la catedral i el conjunt episcopal dins murs, per ocupar unespai privilegiat i dominant, tal com passà a l’època romana, d’unenorme pes simbòlic i dins de la seguretat d’unes sòlides mura-lles. Per fer-ho factible, calien nous espais que l’obra nova aca-baria proporcionant.

En un moment difícil de fixar amb total precisió, però vers elsegon quart avançat del segle IX, es creà l’església catedral, com-partida amb Sant Feliu, de Santa Maria. Tots els indicis van enuna mateixa direcció: s’hauria aprofitat el vell temple pagà, prouben conservat amb, potser, algunes modificacions. És justamenten aquells mateixos anys que s’inicià el costum de sebollir di-funts a l’entorn del temple.

El nou espai urbà, clos dins de les noves muralles (sector ac-tual del subsòl del claustre), comportà el desplaçament de l’an-


80

tiga porta (o portella) del Fòrum que més endavant fou anome-nada de la Canònica, i es va crear un carrer que facilitava la cir-culació. Al seu entorn es bastí el cellarium de la Seu, ambenormes sitges i, més enllà, cap a llevant, algunes cases habita-des per clergues. Els grans dipòsits de cereals (i d’altres pro-ductes alimentaris) que depenien del bisbe quedaven protegitsdins dels murs urbans.

El palau del comte modificà també la planta baixa ambl’ampliació de l’antic sitjar que ocupava, llavors, una àmpliazona i que acomplia el mateix paper del cellarium episcopal enl’àmbit civil. A un costat i l’altre de l’edifici i, potser en un delscasos, formant-ne part, existiren dues capelles dedicades res-pectivament a Sant Genís (migdia) i a Santa Maria de lesPuel·les (tramuntana), tan simètricament disposades que s’haproposat que podien haver aprofitat, almenys parcialment, ve-lles estructures romanes. Conjuntament amb Santa Maria vanser els únics temples cristians que existiren dins murs fins alsegle XV, deixant de banda les capelles de palau episcopal i delcastell de Gironella.

Davant de la façana d’aquest casal i de les velles escales fo-rals hi havia un espai que fou conegut com el Mercadell (Mer-catello), el petit mercat urbà diari de queviures que endocuments erudits es coneixia també com a Forell (Forello).Almenys des de finals del segle X i potser ja d’abans, bastirencases contra la graonada de Santa Maria, al costat de tramuntanai de migdia. Cases de preveres i persones importants algunesde les quals, més endavant, tingueren continuació més enllà delcarrer, sobre el vell pòrtic del fòrum i àrees adjacents, amb laconstrucció de voltes que permetia aquest eixample sense tren-car l’ús públic del vial. Alguns documents un xic més tardansens mostren l’aprofitament per parts dels propietaris dels nousedificis de les velles estructures romanes.

Conservem més notícies valuoses de l’actual plaça delsApòstols. Allí hi tingué un casal que el comte Borrell (amplam


81

domum) vengué al bisbe perquè hi pogués edificar el seu palau.És el segon pas vers l’entrada definitiva del conjunt episcopaldins murs i que ocupava l’espai simbòlicament més importantde l’àrea urbana. A partir d’aquest moment i abans de l’any1000, aquest conjunt havia crescut i s’havia ampliat amb patis,jardins, cuina i un pis superior (cenaculum) a base de compresi permutes, deixes i donacions de casals i solars, majoritària-ment de clergues. Al seu davant, cap a migdia, hi havia la sina-goga de la ciutat, versemblantment la primera, i que es deviahaver edificat a partir de finals del segle IX o un xic més tard.

Més cap a migdia, a l’actual plaça dels Lledoners, un espaique existia des de la fundació de la ciutat, s’edificà un xeno-dochium, ben dotat econòmicament i que probablement substi-tuïa (o ampliava) la funció d’un –o d’uns– de més antic quehauríem de localitzar a la zona de Sant Feliu, amb la funció desempre, de donar suport a peregrins i viatgers però també a ma-lalts i pobres. A la darreria del segle XII fou traslladat al burg deSant Pere i va passar a ser de les noves dependències del palaubisbal.

Sabem de l’existència i del bon funcionament de la vellaxarxa urbana a pràcticament tota l’àrea urbana que permet cons-tatar una bona conservació i un ús de la xarxa vial de la ciutat.És interessant constatar la presència de jueus i cristians arreu delnucli urbà. Recordem que la creació del call és un fet tardà, ambun inici a la segona meitat del segle XII.

Els documents d’aquests anys també han conservat el nomde la porta meridional de la ciutat que era coneguda com a portaOnnaris, nom que ens recorda la proximitat de l’areny i del riuen aquell espai del suburbium, on ja aleshores s’hi devia cele-brar el gran mercat, en dies estacionals, ben diferent del Mer-cadell, i que ha deixat petja en la toponímia urbana del barri,l’antiga vila del Mercadal.

Més cap a llevant s’obria el portal Rufí, nom antic i de fortregust clàssic, que comunicava, a través d’un vell camí, la pla-


82

taforma alta de la ciutat amb la vella via romana, d’una maneraprou suau. A mitja alçada es trobava la petita església funeràriade Sant Martí Sacosta que, recordem-ho, podria tenir un origenmés antic. És interessant constatar que els dos principals ac-cessos a la ciutat, pel nord i pel sud, eren protegits simbòlica-ment per temples i relíquies de sants poderosos, Feliu atramuntana i Martí, a migdia. Diverses notícies ens recordenl’existència de modestos conreus i algun habitatge més enllà deles muralles a redós de Sant Martí.

En canvi, no sembla que continués existint el conjunt mar-tirial del Mercadal. Tanmateix, aquell espai quedà fixat per sem-pre més per l’existència del rec comtal l’origen del qualpresenta problemes però hauria agafat una enorme volada a par-tir del segle X i esdevindria el gran dinamitzador de tot el cos-tat situat més a l’esquerra del riu Onyar (Mercadal, Cuguçacs iFontanilles), amb riquíssimes hortes i nombrosos molins.

Al sector nord, més enllà del burg de Sant Feliu, de caireeclesiàstic, convindria recordar la fundació vers mitjan segle X,del cenobi benedictí de Sant Pere de Galligants. És ben poc elque sabem sobre el conjunt inicial que es consolidà en seglesposteriors. Recordem que d’ençà els darrers anys del segle X, elburg fou cedit pel comte a l’abat el qual en fou senyor fins al1335 any en què tornà a mans del monarca.

A les escasses notícies de tipus documental que tenim en re-lació amb les cases on vivien els gironins d’aquella època, hihem d’afegir algunes dades procedents d’excavacions arqueo-lògiques, modestes però d’un considerable valor. Ja hem vistles referències al gran casal propietat del comte Borrell que ad-quirí el bisbe per establir-hi el seu palau. En altres ocasions s’es-menten casas, domus, mansiones que a vegades no podemsaber si són edificis diferents per alguna raó o sinònims que feiaservir l’escriba. Quasi sempre s’esmenten les curtes, versem-blantment patis o espais a celobert que ajudaven a estructurarles diferents dependències d’una casa, i també solaria de sig-


83

nificat obscur i possiblement divers. Uns sondejos efectuats alsnúmeros 5 i 14 del carrer dels Alemanys, al costat del portalRufí i de la muralla meridional de la ciutat, han localitzat, res-pectivament, unes habitacions d’edificis carolingis. En el primercas, un gran farciment de terra colgava una habitació romana.Dins del reble s’havien obert tres sitges o fosses. En el número14 s’hi identifica parcialment una cambra definida per un muramb sòcol de pedruscall calcari unit amb fang que es lliurava ala muralla de la ciutat. El sòl de l’estança era d’argila compac-tada, efectiu, i la cambra conservava una llar obrada acurada-ment dins del paviment a base de capes d’argila endurida pel foci cendres. És interessant constatar a Girona maneres de fer prò-pies de la construcció d’aquesta època en altres jaciments d’a-quest territori.

Convé no deixar de banda l’esplèndid mur de façana quedelimita a migdia amb l’actual plaça dels Lledoners, d’opus spi-catum, amb monumentals carreus de pedra sorrenca utilitzats ala cantonada que degué pertànyer a un gran casal altmedieval.

Bibliografia

J. CANAL, E. CANAL, J. M. NOLLA i J. SAGRERA. El sector nordde la ciutat de Girona. De l’inici al segle XIV. Girona:Ajuntament, 2000. (Història Urbana de Girona. Reconstrucciócartogràfica, 4).

J. CANAL, E. CANAL, J. M. NOLLA i J. SAGRERA. Girona,de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciu-tat antiga a l’època medieval. Girona: Ajuntament, 2003. (Història urbana de Girona. Reconstrucció cartogràfica, 5).

J. CANAL, E. CANAL, J. M. NOLLA i J. SAGRERA, Girona, de Car-lemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutatantiga a l’època medieval (II), Girona, 2004 (Història urbana


84

de Girona. Reconstrucció cartogràfica, 6).J. CANAL, E. CANAL, J. M. NOLLA i J. SAGRERA. “L’entrada del

complex episcopal dins murs entre els segles X-XI” a Actesdel II Congrés d’Història de Girona. La catedral de Girona(27 i 28 de novembre de 2003), Annals de l’Institut d’EstudisGironins, XLV. Girona: Institut d’Estudis Gironins, 2004, p.141-159.

J. M. NOLLA, L. PALAHÍ, J. SAGRERA, M. SUREDA, E. CANAL,G. GARCIA, Mª J. LLOVERAS i J. CANAL. Del fòrum a la plaça

de la Catedral. Evolució historicourbanística del sector sep-tentrional de la ciutat de Girona. Girona: Ajuntament, 2008.(Història urbana de Girona. Restitució cartogràfica, 8).

J. CANAL, E. CANAL, J. M. NOLLA i J. SAGRERA. Atles d’histò-ria urbana de Girona. Segles VI a X-XVI. Girona: Ajuntament,2010.

J. CANAL, E. CANAL, J.M. NOLLA. “El palau comtal de Girona.De la fundació a la desaparició (circa 500 – segona meitat del segle XII)” a Miscel·lània en honor de Josep M. Marquèsa cura de N. Figueras i P. Vila. Barcelona, 2010, p. 224-234.

J. M. NOLLA i L. PALAHÍ. Els orígens de la basílica de SantFeliu de Girona. Dades documentals i arqueològiques. Estatde la qüestió. Girona, 2011. (Estudis Arqueològics, 9).

N. M. AMICH i J. M. NOLLA. “Caritat a la ciutat tardoantiga i ca-rolíngia de Gerunda: els xenodochia” a Miscel·lània d’ho-menatge a Gabriel Roura i Güibas. Annals de l’Institut d’Es-tudis Gironins, LII. Girona: Institut d’Estudis Gironins, 2011,p. 95-112.

D. VIVÓ, L. PALAHÍ i J. M. NOLLA, curadors. Parva Gerunda. Girona: Ajuntament, 2012 (Història de Girona, 48).


85

Jordi Sagrera

L’EXPANSIÓ DECIDIDA (SEGLES XI AL XIV)


87

El període que comprèn el segle XI i s’estén fins a mitjansdel XIV és sens dubte un dels més cabdals per a la història de Gi-rona. A grans trets es va caracteritzar per la vitalitat ciutadanaque la va empènyer a un creixement i a una expansió llargs enel temps que només es van aturar amb la profunda crisi econò-mica, política i social de la baixa edat mitjana. El pes de l’he-rència de l’època del ple medieval va marcar profundamentl’estructura urbana i, en certa manera, la dinàmica de la ciutatben bé fins a finals del segle XIX.

El perible s’inicia poc després de l’any 1000 en què la ciu-tat encara vivia pràcticament closa dins el perímetre de les mu-ralles carolíngies, el qual era només lleugerament més amplique el de la Gerunda romana. Des del segle anterior s’haviengestat signes evidents de canvi que, aleshores, es desfermaven.Transcendent per bé que paral·lel, fou la ràpida desintegraciódel califat andalusí provocada per les lluites internes de poderdesprés de la mort d’Almansur el 1002. El saqueig de Córdovaperpetrat per les hosts catalanes el 1010 simbolitzava el nou rolpel qual els cristians passaven a pressionar militarment i a per-cebre pàries o indemnitzacions en numerari dels recent creatsregnes taifes.

Més rellevància tingué per la incidència a llarg termini laimposició del feudalisme. Efectivament, les primeres dècadesdel segle XI foren l’escenari dels darrers intents comtals —fer-mament representats a Girona per la comtessa Ermessenda(993-1058)— per mantenir un ordre antic que s’esfondravaarreu amb la implantació del sistema feudal. Tots els àmbits del’autoritat pública es privatitzaven i repartien en feus entre lli-natges i institucions en una cadena de fidelitats pactades no ex-emptes d’esclats de violència. De mica en mica però el sistemas’estabilitzava i es regulava tornant-se perfectament viable. A


88

Girona es recolzava, a banda del comte, en les institucions del’Església amb el bisbe al capdavant, d’una banda, i en els se-nyors dels castells de l’altra.

El marcat caràcter militar de la ciutat heretat de l’època ca-rolíngia es mantenia ferm. El comte n’organitzava la defensaconvertint determinats trams de muralla i torres en castells. N’hihavia tres i l’emplaçament coincidia amb la ubicació de les prin-cipals portes de la ciutat; al nord el de Sobreportes, al sud el deGirona —després de Cabrera— i a l’est el de Gironella, el méspoderós i jeràrquicament el principal. Eren termenats, és a dir,dotats de districte feudal i es van encomanar a algunes de lesprincipals famílies nobiliàries de Catalunya. El de Sobreportespassà als Hostoles i per matrimoni, als Montcada. Els vescom-tes de Cabrera detenien el de Girona com a mínim des de mit-jan segle XI. El rei donà en feu el de Gironella als Cardona iaquests l’infeudaren a una família —aviat prendrien el nom deGironella— com a castlans. No obstant això, la cadena vassa-llàtica no es va trencar. Així, Ramon Folc de Cardona va diri-gir la defensa de la ciutat en el setge francès del 1285 en virtutdel domini que exercia sobre el castell de Gironella.

Els bisbes per la seva banda formalitzaven les principals re-formes en el recinte interior de la ciutat, plenament engrescatscom estaven amb la reordenació del complex episcopal a dinsmurs. En temps del bisbe Odó (995-1010) es traslladava elpalau episcopal des de l’antic conjunt episcopal de Sant Feliua un vell casal comtal ubicat vora la seu de Santa Maria. Ben aprop hi funcionava la xenodòquia o hospital dels pelegrins fun-dat pocs anys abans. L’eix central del propòsit contemplava l’e-recció d’un nou temple catedral i del corresponent recintecanonical amb les seves dependències i edificis: el celler, el dor-mitori, el refetor i la sala capitular. Un cop més, la comtessa Er-


89

messenda assumia el protagonisme dotant generosament la ca-nònica i afavorint la construcció de la nova fàbrica romànicade la seu que consagrava el bisbe Pere Rotger, germà d’Er-messenda, el 1038. Tanmateix, l’obra va trigar molts anys a fi-nalitzar, ja que el 1078 es rebien donacions per enllestir un delscampanars (l’actual torre Carlemany) i, a finals del segle, altresper cloure la capella del Sant Sepulcre que focalitzava el cosoccidental del temple ubicat sobre la galilea.

El burg de Sant Feliu

A banda de la catedral, en el darrer terç del segle XI, s’empre-nia molta obra pública; l’església de Santa Eulàlia Sacosta es-mentada el 1078, la de Santa Susanna del Mercadal el 1081 i lade Sant Martí Sacosta empesa pels cabiscols de la Seu entre1064 i 1078 per substituir l’església anterior. Vistes en conjuntmostren un panorama d’intensa activitat edilícia que corroborala capacitat inversora de la nova classe dirigent que, al seu torn,donava possibilitats a un estol cada vegada més voluminós deservidors, auxiliars i proveïdors.

L’augment de població va empènyer a créixer fora murs.Les línies d’expansió les van marcar les vies d’accés a la ciutatperò va ser cap al nord, a redós de Sant Feliu, el primer indreta consolidar-se. El conjunt d’edificis i instal·lacions lligats a laprimitiva Seu gironina convertida en abadia canonical era co-neguda com el burg de Sant Feliu com a mínim des del 976.S’emplaçaven en un sector lleugerament enturonat situat da-vant de Sobreportes i que flanquejava a ponent el camí d’accésal recinte murat (l’actual pujada del rei Martí).

El 1063 ja hi havia un forn de coure pa i un grup de cases


90

que formaven una illa urbana a llevant de l’actual pujada. Desdel 1090 aproximadament, les transaccions immobiliàries vanaugmentar considerablement, reflex de la voluntat decididad’urbanitzar el sector. Així, a mitjan segle XII el burg de SantFeliu esdevenia un barri perfectament estructurat que abastavauna àmplia zona delimitada pel riu Galligants, al nord, i l’actualcarrer de la Barca a ponent.

Ja aleshores hi van intervenir els diversos nivells de poderque es van articular, de dalt a baix, mitjançant l’emfiteusi, elsistema habitual en el món feudal. El mecanisme regulava lesrelacions entre els diferents registres de propietat: el domini di-recte o senyoria, la propietat i la possessió dels béns immobles.El domini del burg es repartia entre la Seu i Sant Feliu des delstemps en què les dues institucions es van separar administrati-vament (vers el 1020). Es coneix prou el procés d’infeudaciódels alous des del bisbe cap als canonges i milites (cavallers)—els nous propietaris— i els establiments ad construendumdomos, és a dir, amb la intenció d’edificar els terrenys objectede la donació o d’incrementar-ne la densitat. El propietari par-cel·lava i venia el dret a aixecar cases ad construendum domoso, en sentit més genèric, autoritzava a fer-hi tot el que volgues-sin els establerts o emfiteutes.

En la relació entre el senyor i el propietari/estabilient, el pri-mer mantenia una posició de control car lloava o autoritzaval’establiment i cobrava uns censos en reconeixement al seu do-mini. L’estabilient actuava de promotor i s’assegurava una partde les rendes fiscals. Els establerts o compradors finals es con-vertien en propietaris útils; edificaven la seva parcel·la i carre-gaven amb la fiscalitat.


L’Areny

El veritable salt fora murs es va desplegar cap a migdia de laciutat en l’àrea que s’obria davant la porta sud, la porta On-nare, també dita de l’Areny. Formava una llarga franja de ter-res que s’estenia des de l’actual placeta del Correu Vell fins alcapdamunt del carrer Albereda. Topogràficament es distingiauna zona baixa i planera de sorrals vora el riu Onyar —l’A-reny— i un altra costeruda que s’enfilava cap a ponent sobre elscontraforts de les Gavarres. Es va conèixer com la Vilanova i elpuig de Vilanova. Els separava un poderós marge natural deroca de més de nou metres d’alçada mitjana que es projectavade nord a sud. Els documents medievals l’anomenen el MargeGros.

Les primeres cases de l’Areny s’arrengleraven sobre la galtade llevant del camí principal d’entrada a la ciutat. Aquest se-guia el recorregut dels carrers Albereda, dels Ciutadans i deCarreres Peralta on hi havia un segon grup de cases. En el segleXII la construcció de cases es va incrementar tot densificant elsàmbits urbanitzats i començant a habitar-ne de nous com el Puigde Vilanova, el promontori on segles després s’alçà el conventde la Mercè.

El sector central de l’Areny, entre el carrer dels Ciutadans ila Rambla, era ocupat per conreus d’horta i per una àmplia es-planada on se celebrava el mercat general. El seu origen és in-cert però es pot establir una relació de causa efecte amb laprogressiva ocupació, documentada almenys des del segle X,de la plaça comercial del vell fòrum. En el segle XII el sòl lliurehavia minvat tant que els mateixos gironins l’anomenaven endiminutiu Forell o Mercadell.

91


El comte controlava el mercat de l’Areny però els límits esvan veure compromesos per la pressió que exercia la construc-ció de cases que, cap a mitjan segle XII, el començaven a vore-jar. Ben aviat esclatava un conflicte d’interessos pel domini delsòl entre l’estament eclesiàstic, en aquest cas, el bisbe, l’abatde Sant Feliu i el prepòsit de Sant Martí Sacosta i els comtes deBarcelona. El litigi s’iniciava el 1160 quan Ramon BerenguerIV ordenava la zona del mercat, fixant-ne el límits i regulant-ne el futur creixement urbà i no es va resoldre fins al 1172, entemps del rei Alfons I. L’acta de pacificació acordava el repar-timent del domini amb renúncies entre les parts i es pactaval’ordenació general dels diferents espais urbans. Així naixienels carrers de les Ferreries, dels Mercaders, dels Abeuradors, laplaça del Vi... El disseny acotat de carrers i places, a més desolvatar una necessitat funcional, garantia l’equilibri dels po-ders feudals que intervenien a la ciutat. Aquesta praxis es ma-nifesta arreu en l’arrenglerament i l’amidament regular de lesilles urbanes. L’aparent laberint de carrers, estrets i sinuosos delBarri Vell de Girona ha abonat la idea falsa d’un urbanisme es-pontani i poc endreçat. Els carrers del centre històric ens han ar-ribat modelats per la successió de modes i necessitats, i persegles de pressió de la propietat privada sobre la via pública,en el benentès que aquesta s’ha exercit amb més impunitat enèpoques posteriors a la medieval.

La formació del call jueu

Les primeres notícies més o menys fefaents sobre la presènciade jueus a Girona abans de la meitat del segle XII, indiquen unacerta dispersió en l’hàbitat dins els límits de la ciutat. Se sap que

92


disposaven d’una sinagoga. Segons una controvertida referèn-cia documental de l’any 988, se situava vora l’església de SantaMaria i afrontava a llevant amb el palau que el comte Borrellvenia al bisbe per traslladar-hi la residència episcopal.

El primer esment del calle judaico data del 1160. És un mo-ment en el que es registren nombroses transaccions immobilià-ries tendents a la concentració de residents jueus en el sectorbaix del recinte de la ciutat antiga. Processos d’agregació simi-lars s’observen en altres nuclis urbans com Besalú, Tortosa,Barcelona i tants d’altres. Desconeixem, però, els mecanismesprecisos i generals a través dels quals es va anar concretant. Noels va empènyer una decisió reial com passà a Mallorca el 1231però tampoc es pot assegurar que fos conseqüència de la vo-luntat pròpia per viure en comunitat. Va coincidir en el tempsamb la urbanització general de l’Areny. Si l’agregació va serfruit d’una tendència natural, aquesta pogué treure profit de l’in-dubtable moviment urbanístic imperant a la ciutat.

El terme call designava l’àmbit on vivien els jueus però mésque una connotació estrictament topogràfica o de senyories (re-cordem que es va desenvolupar dins l’alou de Santa Maria comaltres barris de la ciutat) cal considerar el distintiu a la conside-ració jurídica personal dels jueus com a serfs del rei.

El call es va estendre i créixer durant els segles XIII i XIV abanda i banda del carrer de la Força que es va conèixer com elcarrer major del Call. Multitud de carrerons hi confluïen en sen-tit est oest i nord sud en una xarxa urbana densa hereva directade la romana. Els límits físics venien donats per la muralla desobre el carrer de les Ballesteries a ponent, el portal de l’Arenya migdia, el Mercadell i el castell de Sobreportes (plaça de laCatedral i casa Pastors) al nord i el carrer de la Ruca (pujada dela Catedral i Claveria) a llevant.

93


La ciutat entre els anys 1190 i 1285

Des de mitjan segle XII, Girona va créixer amb força fins alsetge francès del 1285, una fita històrica d’innegable transcen-dència que pertorbà durant un temps aquesta dinàmica. El fluxdemogràfic cap a la ciutat empenyia una població en constantaugment. L’origen foraster de molts gironins es fa palès en laidentificació dels cognoms que, en aquesta època, s’anaven fi-xant. A diferència del que havia passat en el burg de Sant Feliuquasi cent anys abans, no eren estrictament canonges ni noblesels que protagonitzaven la promoció urbana, ans al contrari. Enla regulació del mercat del 1160, el comte manava que els fu-turs establiments urbans només es fessin a jueus i burgesos. Esvolia foragitar a milites (cavallers) i eclesiàstics dels contractesemfitèutics per evitar problemes de jurisdicció. El rei s’hi re-colzava per contrarestar els altres poders feudals i ho va poderfer perquè la burgesia, una nova classe social vinguda del poblemenut curulla de menestrals i artesans, havia assolit una nota-ble capacitat econòmica. És en aquest sentit que s’ha d’enten-dre l’alliberament i l’exempció als gironins dels mals usos, unesde les servituds més detestades del feudalisme, entre els anys1190 i 1194. Les famílies burgeses més destacades: juristes,metges, banquers, mercaders i comerciants esdevingueren elsciutadans del segle XIII. A l’empara del poder reial van assolirun cert pes específic en el govern de la ciutat a través de la fi-gura dels jurats que, des del 1284, implantava les noves insti-tucions municipals.

-L’ArenyEl sector del mercat i, per extensió, l’Areny va esdevenir el

cor de la ciutat. A més de cases s’autoritzaven els obradors i lestaules d’artesans i botiguers, que donaven al nou barri un as-

94


pecte atrafegat i bulliciós. L’espai de la plaça del mercat anàminvant a mesura que s’anaven afegint noves illes urbanes.L’incessant demanda de sòl urbà trobava solucions enginyosesen permetre construir sobre les places i els carrers públics mit-jançant pilars, arcs i voltes que deixaven lliure la circulació alsvianants. El 1192 es documenten les d’en Rosés i el 1203 lesprimeres de la Rambla.

Un dels elements que va permetre consolidar aquest creixe-ment fou la construcció en el primer quart del segle XIII, d’unmur de contenció fluvial que es projectava al llarg de la riba del’Onyar, des del Galligants al capdavall del burg de Sant Feliu,al nord, fins a l’inici de l’actual carrer del Carme, al sud, en unrecorregut de més d’un quilòmetre. Fou una de les obres méssignificatives de la Girona del 1200, remarcable, no tant per lesseves característiques constructives, sinó per la importància es-tratègica; sense aquest mur, l’avenç de la urbanització cap a l’a-reny de l’Onyar hauria estat molt compromès.

A mitjan segle XIII bona part del mercat era instal·lat a labanda forana del mur. De l’espai interior en restava el carrer dela Peixateria (Peixateries Velles), la plaça de Girona (de les Cas-tanyes) i la de la Boqueria (tram meridional del carrer Merca-ders). A la mateixa època s’enllestia la urbanització del Cap del’Areny amb illes de cases allargassades separades per senglescarrerons que confluïen perpendicularment al carrer Alberedaque ja rebia aquest nom pres de la família homònima que resi-dia al sud de les Albergueries (la plaça del Vi).

Bona part de les famílies burgeses benestants residien a l’A-reny. Es concentraven en el carrer dels Ciutadans, nom evoca-dor d’aquest fet, malgrat que a l’època es coneixia com laDraperia, però també a les Albergueries i al voltant de la plaçad’en Rossinyol i al començament de les escales de la Tallada(Sant Josep i de la Llebre respectivament). Avui encara es con-

95


96

serven molts testimonis dels antics casals i palaus que es vanbastir.

-Del carrer de les Fàbregues al riu GalligantsL’actual carrer de les Ballesteries és un altre espai urbà que

es va consolidar en aquest període. Els seus orígens cal cercar-los durant l’any 1169, moment en què el rei atorgava el dominidel lloc de Fàbregues (dit així perquè a prop hi treballaven unesfargues) a Ramon de Montcada. Aquest hi va promoure la cons-trucció dels primers edificis però, deu anys després, el venia alsgermans Estruc per 800 sous. Va ser Astruga, filla d’un delsgermans Estruc, la que va sistematitzar entre els anys 1205 i1206 els establiments en solars situats a la galta oriental delcamí i sota la muralla per tal de bastir-hi obradors. El 1217 sen’hi afegien de nous perquè Pere de Gornall, marit de la difuntaAstruga, i els seus fills, Bernat i Pere, n’autoritzaren una novatongada. Els tallers i obradors se situaven a la banda de migdiade l’incipient carrer de les Fàbregues ja que el costat de tra-muntana era de domini reial. Precisament Martí de Vic, batllereial, autoritzava la construcció de noves cases en aquest sec-tor a Provincial, fill de Bonijude, que ja era propietari d’un grancasal en el lloc que després fou l’Institut Vell.

Els drets dels Gornall passaren als framenors de Girona perdonació testamentària abans del 1273 quan la renglera de casesde la galta de llevant ja era completa i pràcticament connectavaamb les cases del burg de Sant Feliu que aleshores començavena créixer a fora del mur de l’Areny, a la galta occidental de l’ac-tual carrer de la Barca. Eren temps de reformes en el burg deSant Feliu. El recinte canonical al voltant del claustre i cemen-tiri situat al nord de l’antiga església canviava substancialment.Als anys vint s’alçaven les parets d’un nou temple més gran i


97

espaiós que havia de substituir l’anterior, mentre que les ins-tal·lacions de l’entorn foren privatitzades i repartides entre elscanonges. La galta de llevant del burg, era definida pels obra-dors propers al Galligants, a tramuntana, mentre que a migdias’hi trobava una gran illa dominada pels Banys, fundats el 1194,i la del vell forn de pa envoltat de cases propietat, en gran part,de les famílies Sunyer i Mascardell.

-El burg de Sant PereA l’altra riba del riu Galligants, hom trobava el burg de Sant

Pere. S’havia format a redós del monestir benedictí fundat alsegle X i reedificat a mitjan segle XII (l’església es va consagrarel 1153). Des dels temps del comte Ramon Borrell, l’abat n’e-xercia el domini absolut fins i tot judicial. En el tombant dels se-gles XII i XIII però, la Seu hi traslladava l’hospital dels pelegrins,la vella xenodòquia ubicada originalment al costat del palauepiscopal. Aleshores s’iniciava l’ampliació del burg cap a lle-vant, l’anomenat burg superior, i, cap a ponent, envers el riu.Aquest darrer eixample fou objecte d’un litigi encès entre l’a-bat del monestir de Sant Pere i el rector de l’hospital de la Seuque es va haver de resoldre amb un arbitratge el 1252. De ma-nera semblant al mercat general, l’acord vingué de la mà delpacte per establir les àrees de domini sobre la urbanització delplaniol de Sant Pere (l’actual plaça de Sant Pere) que fins ales-hores havia estat utilitzat com a cementiri.

-El Puig i VilanovaEl darrer terç del segle XIII va veure l’embranzida urbanit-

zadora més important de la ciutat que va afectar àmbits finsaleshores marginals o ocupats parcialment. És el cas de la Vi-lanova i del Puig de Vilanova. El rastreig documental no permet


aclarir del tot els límits entre un i altre. La Vilanova definia elsactuals carrers de la pujada de Sant Josep i del Portal Nou, ales-hores els carrers d’en Rossinyol i de la Vilanova. El seu límitnord se situava més enllà del torrent de Vallnegra, on hi havial’alou de Sant Martí Sacosta i, des de mitjan segle, el predi deSant Domènec, mentre que, cap a ponent, s’estenia fins a lescases del costat de llevant del carrer de la Draperia, de la plaçade les Albergueries i del Cap de l’Areny.

El convent dels Predicadors, nom popular dels dominics, esfundava el 1252 pel bisbe de Girona, Berenguer de Castellbis-bal, antic frare de l’orde a Barcelona. La compra dels terrenysva suposar l’alienació d’una part de l’alou de Sant Martí Sa-costa. Les desavinences inicials entre ambdues institucions mo-tivades per les molèsties que causaven la construcció de lesparets del temple i del refetor (1255-1257) no impediren l’am-pliació del convent amb diversos horts cap a migdia mercès adonacions i llegats testamentaris. A través d’aquests sabem quel’església i l’escala d’accés ja estaven aixecades abans de 1285,el claustre ja existia el 1276 i la sala capitular abans de 1292.També sabem que calgué fer reparacions després del setge fran-cès de 1285.

El Puig de Vilanova correspondria, avui, al tram inicial delcarrer del Portal Nou als dos costats, amb tota la urbanitzaciófins al carrer Nou del Teatre. El seu fort desnivell inicial, pujantdes de l’areny, explica el topònim. Des de la segona meitat delsegle XII, hom copsa la presència de propietaris com Bernat Ri-poll, la nissaga dels Puig i, des de l’inici del segle XIII, els Martíi altres que compraven cases i realitzaven establiments. Va seren aquells anys quan es va construir un mur de contenció, des-crit en els documents com la muralla (murus) per defensar elssectors urbanitzats més baixos de les esllavissades del terrenysituat sobre el marge, gairebé un penya-segat que separava el

98


Puig de l’Areny. Cap a final del segle aquest sector del Puig dela Vilanova presentava un aspecte molt urbanitzat, però tambésuburbà, amb cases, horts i trilles barrejades.

-El MercadalEl barri actual el conformaven en origen tres termes. El Mer-

cadal pròpiament dit comprenia tot allò que romania al nord delrec Monar. Cap al sud, des de l’actual carrer Nou i fins a l’ac-tual plaça de Pompeu Fabra, s’estenien les hortes de Fontanilles,un topònim manllevat de les fonts públiques situades vora elriu Onyar. El terç de migdia del Mercadal corresponia al termede Cuguçac. El nom li venia del rec que discorria parcialmentpel mateix traçat de l’actual Gran Via abans de desguassar al’Onyar.

Fins al segle XIII va ser una zona suburbana dominada perl’explotació agrícola i molinera. Tanmateix, la concentració delsmolins, la major part de domini reial, a la part baixa del reccomportava l’activitat d’una certa població que devia justificarl’erecció de l’església de Santa Susanna (sufragània de SantFeliu i esmentada el 1081) i el funcionament d’un forn de courepa en dates reculades (1106).

Durant la primera meitat del segle XIII es consolidaven elsnuclis primigenis de cases al voltant de l’església i del forn depa de la Sagristia Major de la Seu i se’n definien de nous. Unes trobava enganxat al rec del Portell, el braç meridional del recMonar, prop de l’actual carrer de Santa Clara. A més de molinshi havia cases, entre les quals, la del monestir d’Amer (1228) ila primera casa que fundaren els mercedaris a Girona (1243). ElMercadal s’anava poblant i l’església de Santa Susanna es con-vertia en parroquial pels volts del 1233. Era el moment en quèels franciscans s’instal·laven a Girona per fundar-hi un convent(1232). El solar inicial, delimitat pel rec Monar al nord i per un

99


camí similar en orientació i emplaçament a l’actual carrer Nou,a migdia, es va ampliar considerablement cap al sud i l’est mit-jançant la compra de patis, horts i cases fins assolir un predi no-table. L’operació més gran es va realitzar entre els anys 1249 i1252. S’eliminava el camí abans esmentat i, en compensació,s’obria una plaça vers migdia que es va conèixer com el pla oplaça de Framenors. Avui és el carrer de Sant Francesc.

Al sud el paisatge era dominat per les hortes de Fontanillesi Cuguçac que s’estenien fins a les immediacions de l’HospitalNou. Se situava prop de la confluència del camí de Caldes (car-rer de la Rutlla) amb el camí Barcelonès (més o menys un tramdel carrer Migdia). Es va fundar l’any 1211 per un grup de con-frares de Sant Martí Sacosta. D’aleshores ençà va rebre dona-cions i llegats testamentaris que, amb el temps, van permetredisposar d’un important alou al seu voltant.

En el darrer quart del segle XIII el creixement del Mercadalva ser espectacular ja que es va urbanitzar una part substancialde Fontanilles i Cuguçac. Els primers establiments s’emplaça-ven vora els vells camins d’accés: Fontanilles i Savaneres prin-cipalment però aviat es van perfilar noves illes urbanesdelimitades amb nous carrers, alguns dels quals han desapare-gut: Tixadors (Ginesta), Canaders (Pompeu Fabra), Flassaders,Corral...

El segle XIV

Durant el primer terç del segle XIV encara sovintegen els es-ments documentals de cases i finques arruïnades del temps delsetge del 1285. I és que, les ferides causades pel setge, trigarena cicatritzar. No obstant això, la ciutat no va perdre empenta jaque, des del punt de vista urbà, va continuar creixent fins a mit-

100


jan segle. Més que expandir-se, que ho va fer puntualment, esva densificar. Va ser el període per excel·lència dels establi-ments urbans. En efecte, en els horts, trilles i solars lliures al’interior de les illes urbanes s’hi edificaven cases i construc-cions. En algunes operacions fins i tot es traçaren nous carrersper delimitar noves illes però dins una estructura urbana bàsicaja consolidada. Aquesta tendència no s’ha de veure com un fe-nomen nou sinó com la consumació d’un procés que s’haviaobservat des de finals del segle XII. D’establiments se’n van re-alitzar pràcticament arreu i van ser permesos o promoguts pertots els àmbits del domini senyorial. El mateix rei empès perincessants necessitats de tresoreria (recordem per exemple lescampanyes de Sicília) autoritzava a edificar les primeres casessobre el riu Onyar de l’actual Rambla i del carrer Calderers.Però l’estament clerical també n’afavorí: la trilla d’en Bordils(avui el Pallol), els d’en Serra, vora la Mercè, els de BerenguerRenall i Adelaida d’Osca, al Cap de l’Areny, els de Ramon Ven-guí i els de Ramon Provençal, al Mercadal, els d’en Vendrell iels de Blanca Alomar, a Fontanilles, els establiments del Cor-ral, a Cuguçac, els de l’Hospital Nou (actual Rutlla)...

Les respostes i solucions urbanes a la densificació tampocforen innovadores però ara s’incrementaven. Un dels efectesfou el creixement vertical de les cases amb edificis de fins aquatre pisos i l’ús sistemàtic de parets mitgeres, és a dir, co-munes o compartides per dos habitatges que es convertia en unapràctica habitual a tota la ciutat. L’economia d’espai va influiren la minva d’amplada dels solars. Un detall: els establimentsinicials per bastir les cases de la galta esquerra del carrer Cal-derers els va realitzar Ferrer de Lillet, batlle reial, el 1322. Elssolars amidaven quatre canes i mitja d’amplada (uns set me-tres). Els que es feren més endavant havien reduït l’amplada atres canes i dos pams (menys de cinc metres) tal com corrobora

101


el capbreu reial del 1350 sobre les cases i patis del mateix sec-tor. Aquesta mida al voltant de les tres canes és la que es va im-plantar com a amplada de referència de tots les cases i solarsdels carrers de les Savaneres i Canaders.

Indubtablement, la pressió de la propietat privada sobre lavia pública arribà a nivells notables però els espais públics noes podien envair ni privatitzar lliurement ja que eren de com-petència reial. A banda de la solució ja comentada de pilars iarcs sobre els carrers que salvaven la lliure circulació per la viapública i no la privaven de la claror ni de la ventilació naturals,s’implementaven altres estratègies com els «passatges». Es co-bria un tram de la via encavallant a l’alçada del primer pis ar-cades de pedra contra façanes confrontades a banda i banda delcarrer per bastir-hi estances al damunt. Amb freqüència es trac-tava de connectar dues cases d’una mateixa propietat que res-taven separades per l’amplada del carrer. Tanmateix, la formamés comuna emprada per l’arquitectura popular a l’hora deguanyar espai per a la casa consistia a afegir balcons i sobretot«embans». Eren tribunes suportades per bigues i jàsseres defusta que, des de la façana, es projectaven sobre el carrer. Po-dien sobresortir més d’un metre de la façana. Al damunt es for-nia una estructura de puntals i travesses de fusta que es tancavaamb unes parets molt primes de morter de calç i pedruscallmenut, és a dir, a la manera dels tempanells o embans de dis-tribució interna de la casa. El conjunt es coronava amb un sos-tre lleuger de fusta i una coberta de teules. La tradició delsembans va perdurar molt temps. Per bé que de tota època, eltestimoni viu dels embans el trobem a les cases de la façanasobre el riu Onyar.

Durant el segle XIV, la Força o ciutat vella va encabir duesrealitats ben diferenciades que assolien plena maduresa: el barricatedral i el call jueu.

102


El barri canonical comprenia tota la part alta de la Força,des del verger del castell de Gironella fins a les escales de SantaMaria. La catedral amb el recinte canonical i el palau episcopaleren les pedres angulars que vertebraven i emparaven el con-junt. Al seu recer es van instal·lar les seus de les diferents ad-ministracions de la catedral i del bisbat creades entre els seglesXI i XII: sagristies –Major i Segona–, ardiaconats, pabordies, ca-biscolia i clavaria. Cal afegir-hi les residències dels canongesconcentrades rere la catedral i en el carrer Alemanys. Tambés’hi aplegaren les cases de beneficis instituïts, dels clergues be-neficiats i les de molts monestirs que tenien residència a Gi-rona: Sant Cugat del Vallès, Santa Maria de Vilabertran, SantSalvador de Breda... Fora d’aquest espai però ben a prop de lesescales de la catedral hi havia la l’Almoina del Pa de la Seu (laPia Almoina), institució benèfica i assistencial fundada perArnau d’Escala al segle XIII, i el vell forn de pa de la Ruca tambélligat a la Seu.

Per envergadura, la construcció principal del segle XIV vaser, sens dubte, l’inici de la fàbrica gòtica de Santa Maria car,la romànica, havia quedat petita, reflex del creixement de la ciu-tat dels darrers segles. Així, el 1313 s’engegaven les obres perbastir una nova capçalera amb girola i capelles radials que esconsagrava el 1343. Immediatament es començaven les cape-lles laterals que havien d’encerclar les noves naus del templegòtic –la intenció inicial era la de bastir tres naus– obra que esva enllestir en nau única en diferents fases i trigà molt temps.

El call jueu arribava a la màxima expansió; des del Merca-dell al portal de l’Areny. En aquesta època la sinagoga es tro-bava emplaçada a la galta de ponent de l’actual carrer de laForça i a tocar de la placeta que avui mena a les escales de laPera. A ponent afrontava amb la muralla antiga (vora el carrerBallesteries), mentre que, a nord i sud, els límits venien marcats

103


per sengles carrerons avui desapareguts que, arrencant des de lamuralla, es projectaven en direcció est fins al carrer de la Força.Contenia la sala d’oració, el pati, l’escola i els banys. De la dis-tribució interna sabem que el pati s’obria a ponent amb la mu-ralla com a límit occidental i la sala d’oració restava a llevant.El pati era l’àmbit més espaiós i disposava d’un pou. Des d’a-quí s’accedia a la sala d’oració. Era un cos d’edifici de plantarectangular en el qual es distingien dos àmbits; un de principalreservat als homes anomenat schola maior i un de secundaril’schola inferior ubicat en un racó al nord de la sala possible-ment organitzat com una galeria enlairada des d’on les dones se-guien la pregària.

Durant el segle XIII i fins al segon quart del segle XIV, elsjueus havien utilitzat en règim de lloguer una part dels banyspúblics de la ciutat (els Banys Àrabs) per a les seves necessitatsrituals. A l’Aljama però no els semblaren prou adequats a lanorma per manca de capacitat d’aigua, així que, a ran de la paretde tanca de tramuntana de la sinagoga, hom bastí el micvé il’escala que hi baixava. Havia de travessar la muralla perquèes localitzava a peu pla del carrer Ballesteries recolzat contra labanda forana de la muralla.

Des de mitjan segle XIV es començaven a notar els efectesde la profunda crisi, política, econòmica i social que assolava elpaís i Girona alentia el ritme. La pesta negra de 1348 marcavael punt d’inflexió que l’abocava cap a un llarg període de difi-cultats i reculada que es va fer evident durant la segona meitatdel segle. Malgrat tot, la ciutat va haver d’afrontar la construc-ció d’un nou recinte emmurallat per tancar i protegir el barriscrescuts els darrers dos-cents anys. L’obra, empesa pel rei Pereel Cerimoniós, obligà a prendre severes mesures fiscals que vandelmar les finances municipals i de bona part d’una poblaciódemogràficament en regressió. Cap al 1402 els nous murs erenacabats però la ciutat havia quedat exhausta.

104


Bibliografia

J. CALZADA i OLIVERES. Sant Pere de Galligants. Girona, 1983.J. CANAL, E. CANAL, J.M. NOLLA. i J. SAGRERA. “Història

urbana: La primera expansió meridional (segles XI i XIII)” aAnnals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. XXXIV. Girona,1994, p. 13-29.

J. CANAL, E. CANAL, J. M. NOLLA i J. SAGRERA. Col·lecció His-tòria Urbana de Girona. Reconstrucció cartogràfica, 9volums. Girona: Ajuntament, 1995-2010.

J. CANAL, E. CANAL, J. M. NOLLA i J. SAGRERA. Girona comtali feudal (1000-1190). Girona: Ajuntament – Diputació, 1996[Quaderns d’Història de Girona].

J. CANAL, E. CANAL, J. M. NOLLA i J. SAGRERA. La Girona delsegle XIII. L’embranzida de la burgesia (1190-1285). Girona: Ajuntament – Diputació, 2005 [Quaderns d’Història de Girona]

J. CANAL, E. CANAL, J. M. NOLLA i J. SAGRERA. “La catedral iGirona: l’entrada del complex episcopal dins murs entre elssegles X i XI” a Actes del II Congrés d’Història de Girona.La Catedral de Girona, 27 i 28 de Novembre de 2003.Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XLV. Girona, 2004,p. 141-159.

J. CANAL, E. CANAL, J. M. NOLLA i J. SAGRERA. Atlesd’història urbana de Girona. Segles VI aC- XVI.Girona: Ajuntament, 2010.

R. CASTELL, B. CATLLAR i J. RIERA. Girona ciutat. catàleg deplànols de la ciutat de Girona des del segle XVII al XX. Girona, 1992.

P. FREIXAS, J. M. NOLLA, L. PALAHÍ, J. SAGRERA i M. SUREDA,

105


La Catedral de Girona. Redescobrir la seu romànica. Els resultats de la recerca del projecte Progress. Girona:Ajuntament, 2000.

C. GUILLERÉ. Girona al segle XIV. Volum I i II. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993-1994 [Biblio-

teca Abat Oliba, 132].J. MARQUÈS CASANOVAS. Girona Vella. Girona: Ajuntament,

1979 (2 volums).Ll. PALAHÍ i J.M. NOLLA, (coord.). “Entre l’hospici i l’hospital.

Evolució urbanística d’un sector de Girona: el carrer de lesSavaneres (Girona, Gironès)” a Excavacions arqueològiques a Catalunya, núm. 19. Barcelona, 2007.

D. ROMANO. “Els jueus de Girona als segles XII-XIII” a Mossé ben Nahman i el seu temps. Simposi commemoratiu delvuitè centenari del seu naixement. Girona, Ajuntament:1995, p. 11-75.

M. SUREDA. Els precedents de la Catedral de Santa Maria de Girona. De la plaça religiosa del fòrum romà al conjuntarquitectònic de la seu romànica (segles I aC – XIV dC). Tesidoctoral inèdita, Universitat de Girona, 2008.

J. R. WEBSTER. “Col·lecció de documents del convent de SantFrancesc de Girona (1224-1339)” a Annals de l’Institutd’Estudis Gironins, XXVIII. Girona, 1985-1986, p. 157-189.

J. R. WEBSTER. “Col·lecció de documents del convent de SantFrancesc de Girona (1224-1339)” (continuació) a Annals del’Institut d’Estudis Gironins. XXIX. Girona, 1987, p. 27-86.

106


107

GIRONA EN ÈPOCA DE CRISI

Sandrine Victor


Us proposo veure com Girona es va construir durant els se-gles XIV i XV, i quines van ser les conseqüències en els àmbitspolític, social i econòmic de l’evolució urbana d’aquest període.Us proposaré un panorama de la ciutat, tan viu com sigui pos-sible, i acabarem amb una qüestió que ens permetrà tornar a lle-gir la historiografia tradicional, i preguntar-nos si el segle XV

va ser realment una època de crisi a Girona. Per això, faré unamena de mea culpa, perquè contradiré una mica el que vaig dira la meva tesi, però que ara, amb l’edat potser i molta feina so-bretot, no veig de la mateixa manera. Aquesta lectura nova deltema respon a un nou enfocament fet pels historiadors france-sos i catalans. Però així és la recerca: avança, i és clar, com esdiu en català, el seny i l’edat no vénen pas tot d’un plegat.

Context històric general

Primer de tot voldria, presentar els fons documentals que podenajudar-nos a entendre com evoluciona una ciutat, com viu i estransforma en tots els aspectes de la seva naturalesa: monu-mental però també social, econòmic, polític i cultural.

A nivell bibliogràfic, que podeu complementar amb la pe-tita bibliografia que us proposo al final del document, el temadel patrimoni arquitectural i urbanístic de Girona va ser estudiatde manera magistral a la tesi de Pere Freixas L’art gòtic a Gi-rona. Christian Guilleré va estudiar per la seva part la Gironadel segle XIV amb un enfocament més polític i econòmic en unllibre mestre. Modestament, vaig participar a l’estudi del temaamb la meva tesi La construcció i els seus gremis a Girona alsegle XV.

Però més que la bibliografia, és a través dels fons arxivísticsque podem sentir el cor històric de la ciutat. La base de la nos-

109


tra reflexió s’ha articulat al voltant dels comptes de fàbrica,nombrosos i molt complets per als segles XIV i XV. Parlem evi-dentment dels comptes de l’obra de la Seu i de Sant Feliu, peròtambé dels comptes inèdits de Torre Gironella, els de la cons-trucció de la muralla del Mercadal, de Sant Pere i de Sant Feliu,els llibres de comptes de les obres fetes durant la guerra civil definal del segle XV o els del monestir de Sant Daniel. Comple-mentats amb documents notarials, podem representar de ma-nera força realista l’activitat constructora de Girona durantaquest segle. A més, cal tenir en compte tota la documentacióque fa viure el poble de Girona a l’ull de l’historiador: els ma-nuals d’acords, els comptes del mostassaf, les franquícies, lestalles i els censos, els testaments, els fons de confraries, elscomptes de la Pia Almoina... No sé si és possible llistar tots elsdocuments utilitzables. Els fons arxivístics gironins són exten-sos i importants.

Quin va ser el context històric de la Girona dels se-gles XIV i XV?

Podem dir, sense exagerar, que en aquesta època Girona pre-sentava un marc gairebé ideal per al seu desenvolupament. Ladiòcesi de Girona sempre va tenir un paper primordial en l’eixvertebrador que va des de França cap a Barcelona i des de l’in-terior fins a l’exterior del Principat. Entre la terrible pesta negrade 1348 i la guerra civil de 1462-1472, podem dir que el con-text polític i –amb una mica d’ironia– l’econòmic era força boper al desenvolupament de la ciutat. Era un lloc estratègic, re-fugi de la reina Joana, punt fidel al rei Joan II a Catalunya, quedesprés d’una heroica defensa es va guanyar el nom d’Immor-

110


tal Girona. A partir de 1472, aquests deu anys de guerra vandeixar una ciutat arruïnada, amb una producció desorganitzada.Però, com sempre, Girona sortirà molt ràpidament de la crisi.Passat el segle XVI ja podem dir que la ciutat s’ha recuperat.Quina era la situació abans de la guerra? La pesta negra de 1348va provocar una davallada demogràfica. La Girona de la pri-mera meitat del segle XIV tenia 2.092 focs i només 1.590 el 1359i 1.346 el 1388. Però podem veure que la crisi demogràfica nova afectar tant Girona com Catalunya que va perdre, en el ma-teix període, la meitat de la seva població. La crisi més fortaper Girona en l’àmbit demogràfic fou després de la guerra civil,després de la qual comptava només amb 563 focs. Però aquestapoblació es va doblar cap a l’any 1513 gràcies a una política defranquícies de les autoritats gironines.

Aquest context demogràfic anava acompanyat de desordreseconòmics. En aquest cas, d’acord amb Christian Guilleré oAntoni Pinto, les crisis quasi van desaparèixer cap al principidel segle XV. Els intercanvis, el mercat i el crèdit mostraven sig-nes de vitalitat de la conjuntura econòmica i no d’una persis-tència continuada de la crisi des del 1348 fins als anys 1510.Girona es recuperà econòmicament força bé des del 1400 finsal 1455. Podem parlar en aquest període, com en el de desprésde la guerra civil, d’una forma de “destrucció creativa”, permanllevar el concepte de Schumpeter.1 És a dir, el comerç es re-anima, les rutes comercials es tornen a obrir, hi ha feina, i molta,amb condicions salarials bones. No es podria explicar, altra-ment, que el Capítol de la catedral comencés la fase més im-portant de la construcció del seu temple el 1416. En època decrisi no tenim diners per construir. Tampoc la municipalitat nohauria pogut finançar les muralles. A més, es notava que la màd’obra millorava el seu nivell i les seves condicions de vida.

111


Durant tot el segle XV, els obrers més humils guanyaven més,la classe mitjana es reforçava. I si llegim des d’aquest punt devista els disturbis socials que ocuparen els carrers de la ciutatl’any després de l’episodi d’enfrontament amb la famíliaSamsó, el 1455, no eren revoltes de capes populars pobres con-tra elits riques. No eren revoltes de la fam, com podem veure enel cas dels remences. No: eren capes populars, classes mitja-nes, amb bon nivell de vida i sobretot consciència de tenir elpaper econòmic més important, a través dels gremis que con-trolaven el mercat, el comerç, la indústria, que s’enfrontaven aelits poderoses que no generaven riqueses. Demanaven una vi-sibilitat política en la mesura del seu pes social i econòmic. Laintroducció de la insaculació com a sistema d’elecció de càrrecsl’any1457 pot ser llegida, doncs, com la victòria d’una classe in-dignada per haver estat foragitada de les decisions polítiquesmunicipals.

Construir Girona : les obres a la ciutatObres civils

La ciutat de Girona durant els segles XIV i XV estava en fased’expansió urbana. S’havia d’embellir, havia de dominar la na-turalesa, de defensar-se.

Una obra de primera necessitat era, a partir dels anys 1360,construir les muralles. Les muralles que envoltaven la ciutat da-taven de l’època romana. L’expansió urbana del segle XIV (el reiva fer construir la Cort Reial el 1342) provocà que les necessi-tats de defensa esdevinguessin urgents. Pere el Cerimoniós vaser el motor d’aquesta construcció, juntament amb el governlocal. El mes de juliol de 1362, ordenà la construcció d’una mu-ralla a la Torre del Call, antic barri jueu. Es fortificaren els murs

112


113

antics i les esglésies, com Sant Feliu que es va integrar del total sistema defensiu, en detriment d’un claustre gòtic, acabatl’any 1368 i derruït l’any 1374. El portal de les Ballesteries esreforçà. L’any 1368 començaren les obres de les muralles deSant Pere de Galligants. Aquestes obres foren precedides peruna gran tanda d’expropiacions, sobretot al barri de Sant Pere.

Les obres de les muralles del nou barri del Mercadal erenmés complexes. Van començar l’any 1369 però no s’acabarenfins al final del segle XV. El rei exigí als jurats que les acabes-sin al més aviat possible, per les amenaces franceses del finaldel segle XIV. Però no era tan simple perquè no era una priori-tat en el pressupost de la ciutat. L’any 1385 la ciutat va establiruna talla per finançar les fortificacions. El manual d’acords delsjurats de l’any 1412 menciona que les obres del Mercadal, aixícom les muralles de Sant Feliu i Sant Pere encara estaven encurs de realització. La fase més important d’aquestes obres esdesenvolupà durant l’any 1438. Just abans de la guerra civil,Girona estava envoltada per una antiga muralla a les parts altesde la ciutat, amb el punt culminant a Torre Gironella, on es vanfer obres l’any 1411, i també una muralla nova que anava de laporta del Carme als barris de Sant Pere i Sant Feliu i que tra-vessava el riu fins al Mercadal.

No podem parlar de totes les obres civils que es van fer a Gi-rona en aquesta època, com els ponts, per exemple. Però emsembla força interessant de mencionar les obres fetes durant idesprés de la guerra civil. Són nombroses: la guerra va causarmolts danys i es va haver de refer el cor de la ciutat i gairebétotes les entrades. Les més importants foren les obres encarre-gades pels jurats per seguir l’evolució natural de la ciutat, és adir, desplaçar el centre de poder cap a la plaça del Vi.

El març de 1427 s’iniciaren les obres de la Casa de la Ciu-tat, completades a final del segle per una nova volta de la ca-


114

pella de la casa del Consell de la Ciutat. Es van posar en marxamoltes obres en aquest barri, com les voltes de la Rambla. Elsjurats van donar proves de modernitat en la seva concepció del’urbanisme. Volien “l’embelliment e ornament dels places elochs publics e carrers de la dita ciutat”. Trenta-set cases van serenderrocades per “benefici, claror e embelliment” del barri.

Per concloure el tema de les obres civils, remarquem el di-namisme i la modernitat de les autoritats urbanes.

Obres eclesiàstiques

L’Església era el principal promotor de les obres realitzades aGirona durant el segle XV.

L’antiga col·legiata de Sant Feliu pateix nombroses modifi-cacions en aquest segle. Durant les grans obres de fortificacióva perdre el claustre gòtic. Però estava mig acabada: cal espe-rar l’any 1488 perquè s’adopti la decisió de cobrir els dos últimstrams de la nau. Aquesta tasca serà realitzada per dos mestresde gran prestigi: Julià Julià i Francesc Gomis. A més, van re-forçar les parets de contenció del nord i del sud del temple, iJulià acabà la gran volta de la nau.

Però l’obra eclesiàstica més important de Girona en el segleXV és sense cap dubte la de la Seu. Us proposo veure aquestaobra des de dues vessants: la història de la construcció, d’unabanda, i el peritatge i l’expertesa dels artesans gironins de l’e-dat mitjana, de l’altra.

Podem començar la història de la construcció de la catedralamb Pere Capmany, que dirigí les obres fins a l’any 1359. Pa-ralitzades per la pesta, les pandèmies de 1362 i 1371 i la crisieconòmica, no van seguir el pla inicial del Capítol que era ajun-tar el cor gòtic amb les naus romàniques mitjançant un creuer.


115

L’any 1368 va ser l’any clau en què Pere Sacoma, el nou mes-tre d’obra, donà l’impuls creatiu per pensar i planejar la nauúnica. Durant la seva direcció, el 1379 es construïren la torrecampanar del Sepulcre, sobre el nàrtex, i de la capella del SantSepulcre. Aquesta torre s’acabà cap a l’any 1400.

Però la qüestió de la nau única continuava sense solució.Pere Sacoma va proposar la reflexió, però els defensors de lestres naus seguien inflexibles. Cap a l’any 1380, les capelles delsdos primers trams estaven acabades. S’havia de prendre unadecisió per continuar el temple amb una o tres naus. L’any 1386es convocà una reunió d’arquitectes per discutir l’adopció o node la nau única. Fou un fracàs per als seus defensors: el pla ambtres naus es va mantenir. Tanmateix, no s’abandonà la idea.S’hauria d’esperar la direcció d’obra d’un home que ja treba-llava des de feia vint-i-cinc anys a l’obra: Guillem Bofill l’as-sumia l’any 1404. Entre 1386 i 1404 només van ser construïtsdos pilars per Pere de Santjoan. La crisi econòmica i les pestesvan alentir l’obra, però és possible pensar també que els mes-tres d’obres que no estaven d’acord amb la decisió de 1386,haurien pogut reduir el ritme de construcció mentre organitza-ven una contraofensiva. Una altra reunió d’arquitectes tenia llocel dia 23 de gener de l’any 1416. El 1417 els canonges es pro-nunciaren a favor de la nau única, al·legant que seria més clarai més solemne, que tindria més llum i, per tant, que seria mésagradable. Però l’argument més important, potser, fou que lesobres durarien menys temps i que serien més barates. AntoniCanet esdevingué el nou mestre d’obra, conjuntament amb Gui-llem Bofill. A partir de 1417 les obres avançaven a bon ritme,els diners es recaptaven bé. L’any 1421 s’acabà del primer trami la clau de volta del segon tram està documentada des del 1422.La voluntat del Capítol era de construir ràpidament aquestesdues primeres estructures a la vista de l’audàcia i les dificultats


116

d’un projecte com aquest. Una vegada començades les obresno hi hauria marxa enrere. El 1427 Raoul Vaultier ocupà el llocd’Antoni Canet, i l’any 1430 fou substituït per Pere Ciprés querenuncià al seu càrrec a favor de Berenguer Cervià el 1434, elqual es quedà com a mestre fins l’any 1470. Sota la direcció deCiprés i Cervià es van construir el trifori, les finestres altes, unanova llotja, una nova escola... Durant aquest període, el Capí-tol contractà dos escultors barcelonins, Joan i Antoni Clapers,perquè fessin el timpà i dotze estàtues per a la porta sud de l’e-difici coneguda com la Porta dels Apòstols. Joan va sofrir lesdesgràcies de la guerra civil que va esclatar l’any 1462 i no vaarribar a lliurar mai el seu timpà al Capítol. Després de la gu-erra civil, l’obra es va paralitzar. Amb el nou mestre, JoanAgustí, la catedral es dotà d’un rellotge a la moda de Barce-lona. El 1479, Julià Julià, gendre d’Agustí, esdevingué el noumestre d’obra. Es va reforçar la base del campanar del Sepul-cre perquè semblava que aquest conjunt, campanar i nàrtex, erafràgil. Els dos primers trams estaven acabats des de l’any 1447,any en què es tancà la Seu “a la porta del mig”. Les obres seran,doncs, perifèriques a partir d’ara i caldrà esperar l’any 1577perquè el tercer tram s’acabi.

Construir Girona és l’obra mestra de professionals,experts, mestres

Aquestes obres gironines dels segles XIV i XV ofereixen un campde reflexió ideal sobre el nivell tècnic, l’expertesa i el peritatge,i sobre el concepte de professional. Per poder portar a termeunes obres de tanta envergadura, es necessiten experts que hande facilitar la feina, però també dirigir-la.

Una primera categoria d’aquests experts es troba en l’àmbit


117

polític i administratiu. Una obra és primer de tot, i sobretot, unaestructura de gestió. Necessita experts, administratius i comp-tables per tal de vigilar el bon funcionament del finançament,de la recaptació de diners, la justificació comptable. Aquestshomes –obrers, procuradors, oïdors de comptes...– tenen bonsconeixements en comptabilitat, crèdit, conversió de moneda,matemàtiques, dret... Controlen els preus, negocien, fan acordsamb els gremis, els mestres majors, el mostassaf i les autoritatsmunicipals. Són responsables de la qualitat dels materials, peròtambé de la qualitat del producte final, i n’han de donar compte,justificar i decidir. En resum, són com el director d’orquestra delcreixement monumental de la ciutat.

La segona categoria d’experts són els professionals tècnicsde la construcció. Aquest terme de professional ha de ser estu-diat en un context històric. Definir-lo encara és difícil en el marcde l’edat mitjana. Richard Wittorski, catedràtic de Ciències del’Educació, dóna aquesta definició: la professionalització és lavoluntat d’un grup d’individus que comparteixen la mateixa ac-tivitat i s’organitzen en un mercat lliure. També pertoca a lesinstitucions mobilitzar els obrers i desenvolupar les competèn-cies. Parlem doncs de coneixements però també de transmissióde saber i de tècniques, i de control de qualitat.

Els professionals tècnics són els arquitectes, els mestres delsgremis i els obrers. La ciutat no es pot construir sense aquestshomes. El seu peritatge es manifesta en nombrosos àmbits: con-cepció arquitectural, domini tècnic, reclutament, direcció, co-municació i formació. Aquests tècnics són realment els que vanconstruir Girona.

Aquesta expertesa es va materialitzar molt bé en el cas de lesdues reunions d’arquitectes de Girona, la de 1386 i la de 1416.El consell tècnic té com a objectiu la mediació en el conflictesobre la continuació de l’obra segons el punt de vista del bisbe,


118

del Capítol o del mestre d’obra. Aquest consell tenia, doncs, unrepte estratègic més que tècnic. Ens podem demanar si, en el casde les reunions gironines, escoltaven realment els argumentstècnics dels experts a favor d’una o altra solució, o si tot es con-vertia immediatament en dades polítiques i econòmiques.

Tenim documentat que el 1384, Pere Sacoma ja treballavaen el traç de la nau única. El maig, la fàbrica pagava nou sousal jueu Bonanasc Estruc per un tronc que el mestre feia servircom a compàs per traçar la volta. Es van comprar també en lamateixa època cordes per compassar el pla. El mes de setem-bre de l’any 1385, podem pensar que els equips ja treballavenen la nau única, perquè la fàbrica va comprar un rossí per por-tar l’aigua a la volta “a on es treballa”. Pere Sacoma havia pas-sat, doncs, dos anys treballant la volta de la nau única sense capoposició del bisbe, de la fàbrica o del Capítol: per què parar l’o-bra i canviar d’idea?

Galceran de Vilanova, ardiaca de Besalú, i Pere Carrera, pre-vere del Capítol, esdevingueren procuradors de la fàbrica l’any1385. Van entendre que alguns artesans de Girona posaven endubte públicament la solidesa de la nau única. Quan, el mes defebrer de 1386, el rei Pere III va passar per Girona els dos ecle-siàstics van denunciar la nau única, amb l’objectiu de lliurar-se de responsabilitat en cas de problema. Així, la primera reuniód’arquitectes no es va originar per un problema tècnic a resol-dre sinó per un problema polític. Qui va decidir fer tres naus?El bisbe, el Capítol, o sigui persones no expertes, o els mestres,majoritàriament de Barcelona? No defensaven arguments tèc-nics sinó econòmics: les tres naus eren més barates i ràpides deconstruir. Per poder acabar de convèncer uns canonges moltpoc coneixedors de l’arquitectura, els pro tres naus utilitzavenel discurs de la seguretat. Era un principi de precaució que di-rigia el vot del Capítol i del bisbe, els quals seguien l’opinió


119

dels procuradors de la fàbrica, perquè no volien arriscar-se per-sonalment.

La situació era força diferent el 1416 perquè el bisbe Dal-mau de Mur interposà tres preguntes tècniques als arquitectes:finalment, la nau única es construiria.

Al final, podem realment preguntar-nos si aquesta decisiófou una decisió tècnica o política. El 1386, després de la victò-ria dels partidaris de les tres naus, els de la nau única van de-manar a un notari de consignar el seu desacord i van explicar elsseus arguments: la nau única estava començada des de feia mésde quaranta anys (o sigui des del 1347), i que nombrosos mes-tres havien treballat en aquesta obra i que cap d’ells no havia ditque la nau única era perillosa. Demanaren una altra reunió, ambmestres que vinguessin d’altres ciutats que no fossin Barcelona,mestres que coneixien bé la pedra de Girona. I per fi, l’argu-ment final fou que una catedral amb tres naus era vulgar i senseenvergadura, indigna per a una ciutat com Girona. Dalmau deMur, més tard, mecenes i protector de les arts, estaria més dis-posat a fer de Girona clau del regne, una ciutat amb prestigi. Perresumir, en el cas del consell de 1386, tenim una decisió tècnicapoc argumentada, potser induïda, seguida per autoritats políti-ques locals però que no serà aplicada pels tècnics. El 1416 la de-cisió fou contrària: era política i innovadora tècnicament, iimmediatament va ser posada en marxa.

Els homes que van construir Girona

A més de l’impacte arquitectònic evident d’aquests obrers sobreel desenvolupament de Girona, s’ha de tenir en compte que vantenir un paper social força important. Aquesta població obreraera el baròmetre econòmic del temps, però també el signe del


120

dinamisme social.Representaven al voltant del 10% de la població. El barri

que atreia més els obrers de la construcció era el de Pedret.Podem prendre aquest barri com un estudi de cas. Dels noranta-cinc propietaris de principi del segle XV, quaranta-quatre tenienuna activitat lligada a la construcció. Dominaven tres grans ofi-cis: els picapedrers, els calcinaires i els ferrers. Els picapedrershavien triat viure a prop de les pedreres on exercien. Coneixemja un d’aquests veïns: Guillem Bofill, mestre major de la cate-dral i que vivia en aquest carrer. Els calcinaires explotaven di-rectament la muntanya per a la seva activitat. Un gran nombrevivien en cases adossades a la pedrera. Pedret els proveïa la ma-tèria primera, l’aigua i l’espai que necessitaven. Finalment, elsferrers també eren nombrosos al barri; com els calcinaires hitrobaven aigua i espai.

Viure al mateix barri reforçava les relacions socials d’a-quests artesans. Era en el marc del barri que podien pensar enuna estratègia matrimonial, que permetia desenvolupar l’acti-vitat de manera vertical o horitzontal (és a dir, enllaços familiarsentre un propietari de pedrera, un picapedrer i un carreter; o béestablint una mena de monopoli, entre tots els ferrers o els cal-cinaires d’un carrer). A més, s’hi podien crear enllaços i xarxesd’amistats. La unitat social passava per aquesta amicitia, peròtambé el bon funcionament econòmic: es feien millors negocisamb una persona de confiança, amb qui es tenia costum de tre-ballar. La confiança era la base del mercat, també la base delsmoviments financers, basats en crèdits i préstecs, que es podienfer entre amics o amb fiança d’un amic.

Per acabar, és interessant veure el poder dinamitzant del fluxde mà d’obra que venia de fora de la ciutat per ajudar a re-construir-la. Una ciutat en moviment podem dir. Nous barris,nous mercats, noves estructures, com els ponts, per exemple,


121

els quals augmentaven la fama de la ciutat. Quan es fan gransobres, com durant el segle XV gironí, s’atrau molta mà d’obra.En el cas de Girona, aquest flux completà el buit deixat per lespèrdues de població provocades per la pesta negra i la guerracivil. Les autoritats polítiques posaren en marxa una políticad’acollida d’estrangers durant tot el segle XV i sobretot desprésde la guerra civil, episodi que va causar una davallada forta dela població. El Consell de la Ciutat oferia franquícies d’impos-tos, sobre la farina o el vi, per exemple, per incitar la mà d’o-bra a instal·lar-se amb la seva família a Girona. Durant un any,els nouvinguts es consideraven habitator i després podien es-devenir ciutadà. Com es diu en aquesta època: l’aire de la ciu-tat et converteix en ciutadà lliure. Construir una ciutat ésconstruir la seva economia i la seva població.

Qui són aquests estrangers que formaren la base de la po-blació gironina del segle XVI? El 75% venien del Principat, delsquals només un 10% eren de nuclis de més de cinquanta quilò-metres de Girona. L’altre 25% eren de fora de les fronteres deCatalunya (fins i tot d’Alemanya, Itàlia, Florència...). Al prin-cipi, en els comptes de fàbrica el procurador solia anomenaraquests obrers només pel seu origen. Per exemple, tenim un“vedrer de Alemanya” a la catedral: un artesà anònim però es-tranger. Però això evoluciona. Quan aquesta mà d’obra s’ins-tal·lava a Girona, es convertia en estranger conegut pelprocurador, el qual, a poc a poc, oblidava escriure el seu origeni només hi consignava el seu nom.

Però la inserció professional d’aquest immigrant es feia ados nivells: un de socioprofessional i un de gremial. És remar-cable que la mà d’obra menys qualificada apareixia en les actesi els documents públics sense el seu nom, però gairebé sempreamb el gremi i el seu origen, “un carreter de Banyoles”. Aquestaforma d’anomenar l’artesà subratllava que no s’havia instal·lat


122

a la ciutat i que no s’hi quedaria. En els gremis amb més pres-tigi, els mestres també apareixen a les actes amb el seu origen.Però en aquest cas el significat era diferent: volia dir que era unexpert vingut de lluny per treballar a Girona. El seu origen apor-tava fama extra al seu nivell tècnic. Per exemple, Antoni Canet,mestre major de la catedral durant uns quants anys, sempre eraanomenat “de Barcelona”.

En conseqüència, es nota un comportament ambivalent decara a l’estranger: el que venia de prop de Girona, que no esquedava a la ciutat i que només venia a treballar era poc res-pectat; al contrari de l’artesà o del mestre amb prestigi, i que síque s’hi instal·lava, perquè aportava nova sang al nivell tècnici econòmic. Hi havia diferència entre la política d’acollimentposada en marxa per les autoritats municipals i els gremis. Lesactes de 1480, 1481, 1482 i 1483 del gremi de picapedrers i fus-ters són clares: unes persones, no confrares, que venien de llunyo d’una altra ciutat, sense experiència, que es menjaven el padels membres del gremi. Pels artesans gironins eren una con-currència intolerable. No és una casualitat que trobem molts ar-tesans que eren de Girona des de generacions que precisaven“de Girona” després del nom. És el cas de la família Artau. Ladenominació “de Girona” es converteix, en aquest cas, en unacertificació de qualitat i producció local en front dels forans.Però, alhora, els jurats havien ordenat que els mestres estra-ngers no fossin sotmesos a la prova de l’obra mestra per entraren el gremi. Estem en presència d’una política de migració se-lectiva: Girona atreia els mestres i els artesans els quals s’hi ins-tal·laven i aportaven tecnologia, experiència, sang nova i podereconòmic. Els altres, sense cap gremi o que no es quedaven ique, per tant, no feien funcionar l’economia local, serien re-butjats.


123

Conclusió

A finals del segle XV, Girona tenia gairebé la seva morfologiamoderna. Fou el gran segle de la construcció monumental, delqual sortiria amb els seus edificis més emblemàtics. Era unaciutat que mereixia el nom d’Immortal, per haver superat lescrisis, les guerres i dificultats diverses i haver-ne sortit mésbella, més moderna i amb més prestigi.

Bibliografia

ALBERCH, R. CASTELLS, N. La població de Girona. Girona:Institut d’Estudis Gironins, 1985.

DÍAZ, C., TORRES, F. Historia de las fortificaciones y alojamientosmilitares de Girona. Saragossa: Institución Fernando elCatólico CSIC, 1998.

FREIXAS P. L’art gòtic a Girona. Girona, 1983.FREIXAS, P., Nolla, J. M., Palahí, Ll., Sagrera, J., Sureda, M. La

catedral de Girona. Redescobrir la Seu romànica. Girona:Ajuntament, 2000.

GUILLERÉ, C. Girona al segle XIV. Barcelona: Publicacions del’Abadia de Montserrat, 1993 i 1994 [Biblioteca AbatOliba].

IGLÉSIAS, D. La muralla de Girona. Dels orígens a l’enderrocament. Girona: Ajuntament i Institut d’Estudis Gironins,2003.

VICTOR, S. La construcció i els seus oficis a la Girona del segleXV, Girona: Ajuntament, 2004 [Història de Girona, 34].Girona, canvis i ruptures, 1460-1419. Girona: Ajuntamenti Diputació, 2001. [Quaderns d’Història de Girona].“El mostassaf de Girona a l’edat mitjana” a Homenatge a


124

Maria Teresa Ferrer i Mallol. Barcelona: CSIC, 2012.“Une comptabilité au service de l’art gothique : les cadres comptables des chantiers à la fin du Moyen Age” a Lescomptes publics : enjeux, techniques, modèles. Vers 1500- vers 1850. Presses Universitaires de Rennes, 2010.“Relations entre la cathédrale et les juifs de Gérone :exemple de la fabrique au XVe siècle” a Girona jueva.Girona, 2010.“L’expertise architecturale au service d’une décision controversée : Rôle de l’évêque, du chapitre et des maîtres bâtisseurs dans le choix de la nef unique de la cathédrale deGirona au travers des conseils de 1386 et 1416” a Actes du42e Congrès de la SHMESP. Oxford, març 2011.“La mobilité professionnelle des ouvriers du bâtiment :l’exemple de Gérone au XVe siècle”, a Actes du congrès dela SHMESP, Nice-2009 : La mobilité au Moyen Age, Paris,2010.“De la confrérie à la confrérie de Métier : mutation desstructures d’encadrement d’assistance et de charité dans lemonde pré-industriel à Gérone, XIII-XVe siècles”, a Settimana di Studi Istituto F. Datini Assistenza e solidarietà inEuropa. Secc. XIII-XVIII, Prato, 2013.

1 Schumpeter, J. A. , Capitalism, Socialism and Democracy. London, 1942.


125

EL MERCADAL; UN BURG DE LA

GIRONA MEDIEVAL

Eduard Canal


127

Els gironins i els forasters que trepitgen la Gran Via deJaume I, segueixen o travessen un dels límits més caracterís-tics de la Girona medieval, aquell que separà durant segles imitjançant una muralla, el burg principal de la ciutat i el seupla. Potser ni se n’adonen, perquè el barrí no conserva avuigaires rastres de la seva història; res de les seves muralles, delsseus molins i recs o de les seves hortes i pocs traçats dels seuscarrers i places ens remunten als temps medievals, especial-ment al sector meridional. Només el seu temple parroquial, defàbrica gòtica molt reformada, algun racó de la placeta que duuel seu nom o les voltes que tanquen el costat de ponent de laPlaça de Catalunya –la riba esquerra de l’Onyar–, ens podenrecordar aquells temps. No és pas que el barri no gaudeixi degrans i prestigiosos edificis històrics, l’Hospici, avui Casa deCultura i l’Hospital de Santa Caterina, esdevingut seu de la Ge-neralitat, en són les millors mostres, però són edificis barrocs,aixecats en els segles XVII i XVIII, posteriors a l’època que volemhistoriar. La història medieval del burg del Mercadal,–desdibuixada pel pas del temps– és, en gran mesura, producted’allò que la seva arqueologia –encara a les beceroles– i la do-cumentació dels arxius ens poden explicar.

Els antecedents; l’arqueologia

Els orígens de l’actual barri del Mercadal cal cercar-los –si mésno en l’estadi actual dels coneixements– en l’antiguitat tardana,els segles finals de la civilització romana.

El nom mateix del Mercadal –el lloc on s’hi fa un mercat–resulta ben curiós, si tenim en compte que no hi ha constataciód’aquesta activitat en cap moment de l’edat mitjana a la riba


128

esquerra de l’Onyar. Sembla probable, però, que el seu espaihagi estat ocupat, si més no en part, per un o diversos mercatsabans del segle XI; encara en el segle XII algunes cases citadesals documents limitaven amb altres cases i horts, mentre a mig-dia tenien el Mercadal, la qual cosa fa pensar en un espai oplaça propera a l’Onyar que, en temps anteriors, hauria fetaquesta funció. En aquest punt no podem oblidar que l’exis-tència d’un mercat petit (Mercadell) es documenta a la plaçade davant les escales de la Seu (l’antiga plaça foral) des delsegle XI, mentre el mercat gros va ser reorganitzat a l’Areny perRamon Berenguer IV el 1160: aquest darrer podria ser l’hereu,potser llunyà, de l’antic mercat a l’altra riba de l’Onyar, men-tre el mercat del bestiar es mantingué, fins a dates no massa re-culades, a la riba fluvial.

Mancats de documents escrits, les úniques evidències queparlen de la vida al Mercadal abans de l’any 1000 són, curio-sament, les nombroses tombes, descobertes principalment enel segle XIX. La majoria se situaven al llarg del recorregut de lavia o al camí contigu al rec Monar, que ens ha deixat el topò-nim de carrer de la Sèquia, mentre altres es localitzaven en laproximitat immediata a l’església de Santa Susanna. La sevacronologia és molt imprecisa, perquè els morts eren sebollitsamb una senzilla mortalla, sense ofrenes ni altres restes; a més,la seva tipologia –tombes monolítiques i altres de tegulae– vaperdurar durant segles. Així doncs, hom ha proposat una cro-nologia entre els segles III i VII, sense més precisions.

Tot plegat ens parla d’una població aplegada al voltant d’unrec i, potser, d’una església que feia funcions funeràries en unàrea suburbana de Girona, si més no fins a la darreria de l’èpocavisigoda. En canvi, no en podem dir res dels segles posteriors– VIII, IX i X, les etapes musulmana i carolíngia– de les quals no


129

en queda cap testimoni material o escrit. La pervivència delnucli urbà de Girona en aquells temps, no ens pot fer pensar enun abandonament del Mercadal, però la fi dels enterramentsens permet pensar que algunes de les seves funcions hauriencanviat.

Els segles XI i XII; clergues, horts i molins

La vil·la del Mercadal, malgrat la seva pregona antigor, no surtdocumentada a les escriptures fins a començament del segle XI

en què s’esmentava un alou situat [...] ad ipso Mercadal [...]l’any 1007; és a dir al Mercadal.

Al llarg del segle XI el topònim s’aplicà més d’una dotzenade vegades per definir un terme, una vil·la o districte local da-vant Girona, proper a la ciutat però sense formar-ne part; el1015 quatre mitgeres de terra se situen [...] al pla, sobre el Mer-cadal [...]; el 1018 dos molins se situaven [...] al Mercadal, da-vant Girona [...] i una fórmula semblat es deia el 1027 per situarun alou [...] davant la ciutat de Girona, al Mercadal [...]. A mit-jan segle, en una data incerta, el bisbe donava als canonges dela Seu tot el que tenia [...] des del terme del lloc de Salt fins alMercadal que està davant Girona [...]. Sembla evident que elMercadal era una vil·la o terme local situat davant Girona, peròsense formar-ne part.

Gràcies a aquests i altres documents podem començar a re-construir l’evolució d’algunes característiques del terme i delseu veí meridional de Cucucago - Cuguçacs, gràcies al procésd’acumulació d’alous per part del bisbe i la Seu gironina. Unprocés que va dipositant documents a l’arxiu episcopal a partirde compres o donacions provinents de comtes i magnats laics


130

–els titulars anteriors–, que va culminar amb la compra –par-cial– de la jurisdicció comtal a començament del segle XII. LaSeu episcopal en fou la principal beneficiària, però també entraurien profit l’abadia de Sant Feliu i la canònica de Sant MartíSacosta, també esmentades des del segle XI. La progressivafragmentació dels alous eclesiàstics, en benefici dels canonges–generalment donats com a feus–, els podem observar des de lasegona meitat del segle XI i molt especialment en la segona mei-tat del XII, amb la constitució de les pabordies. Tot plegat defi-neix un procés que podem definir com de feudalització. Aquestacostament de les terres i solars a la dependència del clergat gi-roní aniria acompanyat d’una incorporació del seu terme a laciutat de Girona, en algun moment del segle XII.

Des dels seus inicis documentats, la realitat del Mercadalestà marcada pel protagonisme hidràulic del rec Comtal i delseu efecte a l’entorn agrícola –les hortes. No les tenim docu-mentades abans del segle XI, però el seu origen és claramentanterior; ho demostra el topònim d’Algivira, conegut des de co-mençament segle XII, però d’origen àrab, car es una corrupciód’Al-Jazira –l’illa–, la qual cosa ens remunta a molt abans del’any 1000. Però el rec també era remarcable pel seu impacte in-dustrial als molins del Monar, documentats des de comença-ment del segle XI en el lloc on també hi havia un petit nucli alsud de l’espai de l’antic Mercadal –esdevingut una plaça– i im-mediat a l’església de Santa Susanna i el forn de pa del burg,que constituïen el lloc central. Tot plegat ens diu que els com-ponents principals de la seva població eren, necessariament, elshortolans i els moners o moliners, juntament amb una poblacióque treballaria a jornal; però el cert és que d’aquesta gent lesfonts escrites no en diuen gairebé res.

El sector meridional, al sud del rec Monar, un lloc conegut


131

com a Cuguçacs en el segle XI, presentava, a banda d’una im-portant cruïlla de camins davant una passera que creuava l’O-nyar, un entorn més rural i proper als grans espais de secà delPla de Girona. N’era una prova el mas format a mitjan segle XI

al sud de Fontanilles i conegut des de finals del segle XII comel mas del Pla, proper a la riba de l’Onyar i a la via que comu-nicava el Pla amb la ciutat.

La 1a meitat del segle XIII; l’Hospital Nou i Sant Francesc

La primera meitat del segle XIII és, en molts aspectes, decisivaper a la consolidació econòmica, social i institucional del Mer-cadal i dels espais meridionals. Va ser en aquells anys que s’ai-xecaren l’Hospital Nou –aviat dit de Santa Caterina– i elconvent de Sant Francesc, mentre s’afermava la seva singula-ritat amb la creació de la parròquia de Santa Susanna. Però nohem d’oblidar que el burg i el seu entorn continuà jugant elpaper especialitzat que ja tenia d’abans; nucli industrial –elsmolins– i productor primari –hortes– al servei de Girona i elseu entorn immediat. En definitiva, un espai suburbà, però cadavegada més integrat a la ciutat.

La formació de l’Hospital Nou és obra de la societat civil.El 1211 un grup de confrares comprà uns terrenys al sud delrec de Cuguçacs, immediats al camí barcelonès –el carrer Mig-dia– al lloc dit de passaturis, prop la passera sobre l’Onyar. El1225 el lloc s’amplià amb la construcció d’una capella dedi-cada a Santa Caterina i d’un cementiri.

El naixement del convent de Sant Francesc, més conegutcom dels framenors, fou el resultat d’una donació de les terres


132

d’un mas i d’horts al sud del Monar l’any 1232. El seu impactesobre el burg fou immediat; ja el 1234 s’esmentava la cons-trucció del pont de Mercadal, que amb el temps seria més co-negut com el pont de Sant Francesc. De seguida l’espai del nouconvent s’eixamplà en totes direccions; des de cap a l’est, capa l’Onyar, per tenir una sortida cap al riu, i una mica més tardcap a migdia, cap a les hortes de Fontanilles.

La constitució de la parròquia de Santa Susanna s’esmentael 1233 per primer cop i no ha de ser gaire anterior a l’aixeca-ment de Sant Francesc. La nova parròquia prenia una part del’extens terme que Sant Feliu de Girona tenia a la banda es-querra de l’Onyar, sens dubte per minvar l’impacte que els fra-res menors tindrien sobre la devoció i les ofrenes dels habitantsdel Mercadal. Sens dubte, un cas de competència entre institu-cions religioses.

Però més enllà d’aquestes noves institucions que reforcenla personalitat del burg, s’aferma la seva empenta social i eco-nòmica. Primerament, per la densificació i expansió dels espaisd’hortes al nord i sud del Mercadal que és una mostra de la im-portància creixent d’aquest espai suburbà. Al sud, cap al rec deCuguçacs, els propietaris del mas Pla començaven a parcel·lari establir-hi horts des del 1201. Al nord de Figueroles, les noveshortes d’Arnau Estrader, Pere Daroca, Joan Pedrer eren par-cel·lades i establertes a diversos tinents, mentre que les hortesde Bonardell i de Ramon Calvet eren venudes per quantitatsgrans.

El creixement del nucli del Mercadal, al voltant de la sevaesglésia, també fou notable; s’hi documenten nombroses com-pres de cases, a més d’establiments de solars per fer-ne denoves, mentre les notícies sobre els molins ens informen de l’e-xistència de dos recs en el tram final del Monar; el principal


133

conegut com el rec dels molins i un de secundari, conegut comel rec del Portell des del 1228.

La 2a meitat del segle XIII; l’explosió urbana

Des de mitjan segle XIII, totes les línies de desenvolupamenturbà del Mercadal s’acceleraren. Mots àmbits començaren ales-hores la urbanització en sentit estricte. Si fins llavors havia estatel nucli dominat pels molins i l’església allà on es concentraval’activitat constructiva, no podem deixar d’observar com aredós del convent de Sant Francesc, l’activitat és notable a propde la riba de l’Onyar i del pont nou, però també a migdia de laplaça del convent es desenvolupa un nou nucli, molt centrat enles activitats artesanals –els tixadors– amb els seus obradors ibasses per als tints i els assecats, a migdia del convent i la novaplaça. Però especialment més al sud, cap a Cuguçacs, on es tra-vessava l’Onyar per una passera, és on trobem una activitat em-prenedora més dinàmica a finals del segle. Si al començamentnomés hi havia el carrer de les Savaneres com a única via edi-ficada, els camins, horts i corrals més al sud visqueren un crei-xement incomparable en la Girona de l’època; els nous carrersde Canaders, Flassaders i Corral en seran la millor mostra, abanda de la progressió, més al sud, d’un nucli incipient a redósde l’Hospital Nou i les vies que sortien de la ciutat cap al sud.La riba de l’Onyar, que avui ocupa el costat oest de la plaça deCatalunya, s’urbanitzà des de finals de l’any seixanta, en moltscasos amb l’aixecament de fàbregues (ferreries).

Però el Mercadal no deixà de ser fidel als seus orígens hi-dràulics; els recs principals –Güell, Figueroles, Comtal, Cugu-çacs– continuaven dibuixant la seva fesomia i ampliaren encara


134

la seva activitat; el nucli moliner creixé, s’hi afegeixen nousrecs –el 1268 s’esmentava un monar nou amb el seus molins,al nord del rec principal. Els establiments de noves hortes con-tinuen cal al nord, fins a les vernedes del Ter, i cap a l’oest, onles cadiretes marcaven el límit de la vila i la ciutat.

En contrast amb la resta de la ciutat, el setge francès de 1285no sembla marcar cap disminució en el ritme del creixementurbà. Des del 1286 i fins al canvi del segle hom troba novescases a ponent del convent dels franciscans, una zona on pre-dominen les grans hortes de ciutadans rics com els Tallada oels Santceloni, però el nivell de construcció és més intens al sudde la plaça dels frares menors.

La presència dels jueus al Mercadal i Fontanilles ens diuque els alous d’aquesta comunitat eren molt importants. ElsHasday, Avinai, Cordoví, Ravaia, Scapat i altres surten citatscom a propietaris de cases, horts i molins. Des de mitjan segleapareixen fent operacions de compres i vendes, rebent penyo-res de crèdits o fent establiments cristians als horts de Fonta-nilles i del Corral, un sector on les propietats jueves erenespecialment importants.

La 1a meitat del segle XIV; l’apogeu

Si els darrers decennis del segle XIII van ser prolífics quant alsestabliments i urbanitzacions dels espais més propers a la ribaesquerra de l’Onyar, els primers decennis del segle XIV mos-traren tanta o més intensitat. Es desenvoluparen grans i petits es-tabliments de cases i horts –generalment associats– queeixamplaren l’urbanisme gironí, especialment a les vores delsprincipals eixos de comunicacions i les noves vies annexes.


135

L’activitat dels seus habitants també es diversificà, els molinersi hortolans es completen amb pellers, teixidors i artesans delstints, que donarien una fesomia econòmica al burg que es man-tindria durant segles.

Tots els àmbits del Mercadal van viure una activitat intensa.Al nord, cap al rec de Figueroles, es van fer més de mitja dot-zena d’establiments; destaquen els del ciutadà Tomàs Barrat,davant el pont de les Peixateries. A l’extrem nord, on ara trobemla plaça de la Independència, Dalmau Ramon de Xammar, se-nyor del castell de Medinyà, estava entestat en l’aixecament decases el 1348, el mateix any de la pesta. Tota la zona era citadacom una pobla nova el 1339; per connectar-la amb la resta dela ciutat s’havien aixecat aleshores dos ponts de fusta, antece-dents dels actuals ponts de Sant Agustí i de les Peixateries.

Al voltant de l’església i el forn del Mercadal, el cor delraval, hi trobem una activitat semblant. Molts dels espais pro-pers a Santa Susanna s’edificaren aleshores; els mateixos cler-gues establiren cases en les masoveries properes a l’església iel mercader Ramon Provençal i el sabater Guillem Ruxoll es-tabliren fins a una vintena de cases al sud del temple. Al llargdel rec Monar, el ciutadà Jaume Comte havia fet establimentsen la mateixa època, en els horts que, mig segle abans, havienestat d’Astruc Ravaia.

Al sud de Sant Francesc, l’activitat és encara més intensa.Tot l’àmbit de Fontanilles, des de la plaça de Sant Francesc, elcarrer dels Tixadors i el de Savaneres, s’ompliren. Però l’acti-vitat més remarcable tenia lloc a migdia, al llarg del carrer delsCanaders i en tot el sector del Corral i de Cuguçacs; els esta-bliments de Pere Cabrerès i, molt especialment de Pere Net i deBernat Bianya, ocuparen des del 1336 un gran sector d’hortes.L’activitat no s’aturà a la vora del rec de Cuguçacs; més al sud


136

s’aixecaven establiments al llarg del camí barcelonès i del camíde Palau i de Caldes, envoltant de cases i obradors el gran aloude l’Hospital Nou.

Tota aquesta intensa activitat constructora –cases, obradors,tints, pedreres...–, amb tota l’activitat generada –usos privats enel carrers i places, mobilitat i salubritat...– generaven uns pro-blemes, fins aleshores poc significants, que demanaren la in-tervenció de l’autoritat pública; reial primer –mitjançantveguers, batlles i jutges–, municipal de seguida –els jurats–, quetractà d’imposar el seu ordre sobre un espai que, fins aleshores,havia estat dominat per les institucions vassallàtiques. Així tro-bem que els anys 1311, 1322 i 1339 els monarques ordenavenla reconstrucció dels ponts enduts pels aiguats; els batlles re-gulaven l’aixecament d’arcs i voltes davant l’Onyar els anys1322, 1333 i 1345 o prohibien l’assecament de pells i de cànema la plaça de Sant Francesc. El 1336 la influència dels francis-cans aconseguí un privilegi reial, confirmat pels jurats de la ciu-tat, que allunyava les basses, obradors de tints i la preparació delli i cànem més enllà dels recs de Figueroles i de Cuguçacs,perquè aquelles activitats eren considerades poc salubres.

Finalment, no oblidarem d’observar com es desenvolupà laparticipació de la burgesia urbana en el negoci immobiliari.Mitjançant la compra del dret de fer establiments, però tambédels censos i altres remuneracions emfitèutiques, els ciutadanss’emportaven un bon pessic del negoci, fins que la pesta i lacrisi de mitjan segle imposaren una primera aturada a les ten-dències expansives.

La població del burg atenyé el seu màxim abans i després dela pesta de 1348 que, en aquest aspecte, no resultà decisiva. Nova passar el mateix després dels nous cicles epidèmics en la se-gona meitat del segle.


137

La 2a meitat del segle XIV; els signes de la crisi

Després de la primera escomesa de la pesta el 1348 –que vadeixar una important petjada als testaments–, podem identificarcanvis importants en el Mercadal. Deixant de banda la cons-trucció de les muralles, que tractarem més endavant, els pro-blemes es feien evidents a diferents àmbits. En primer lloc, enels fogatges i les talles, els recomptes fiscals reials o municipalson es comptaven els focs, parlen d’una reducció progressiva dela població: els 610 focs de 1360 eren 500 el 1370, 424 el 1379i havien esdevingut 412 el 1388; el burg va perdre un terç de laseva població en trenta anys, un senyal aclaparador de la per-sistència de la crisi. De passada, aquests recomptes fan una des-cripció força precisa de la topografia del burg; això permet unarestitució urbanística força precisa dels seus topònims; carrerscom Savaneres, Canders, Fontanilles i Flassaders o places comles dels framenors i del Mercadal.

Però els fogatges també identifiquen la professió o l’activi-tat de molts ciutadans i permeten la reconstrucció de l’activitateconòmica d’aquella societat; a mitjan segle XIV el Mercadalera un barri modest, on dominaven oficis tèxtils com els para-ires, teixidors, tintorers i flassaders, el cuir en segon lloc, ambadobers i assaonadors; a més, naturalment, dels moliners, totsells oficis amb contribucions modestes als impostos de la ciu-tat; també abundaven els ferrers, més acomodats, a la riba del’Onyar. El barri representava un terç de la població de la ciu-tat, però només aportava un quart dels seus impostos el 1360.Els ciutadans benestants, aquells que feien fortuna, procuravenmarxar a l’altra banda de l’Onyar; els Bell-lloc ho van fer pocdesprés de 1300.

També cal remarcar el gran nombre de recomptes de drets


138

o capbreus fets per les autoritats eminents, estimulades, sensdubte, per la desorganització causada per la mort o abandona-ment de moltes cases i activitats des dels anys cinquanta. Elscapbreus permetien conèixer l’estat actualitzat dels drets i ren-des d’una institució, religiosa o laica –pabordies, sagristies, pa-trimoni reial, castells, particulars...– en molts casos amb lafinalitat de ser venudes o llogades per saldar deutes. Podem lo-calitzar fins a una dotzena de capbreus ordenats sobre una granpart del territori del burg; generalment ordenats pels sagristansi pabordes de la Seu o pels pabordes de juny de Sant Feliu. Elmés sistemàtic fou ordenat el 1388 pel comanador i els cònsolsde l’Hospital Nou i permet fer una reconstrucció molt detallada;24 cases i 13 patis i basses de tixadors i tintorers. Des de mit-jan segle el rei Pere venia o arrendava gran part del patrimonireial al burg; entre 1350 i 1360 vengué gran part dels censossobre les cases del nucli central del barri i, també en aquellsanys arrendà els ingressos dels seus molins del Monar.

Un altre símptoma indiscutible de canvi de tendència era lareducció de censos, que observem especialment en relació ambels horts i molins a partir de 1370, un mecanisme autoritzat perles senyories eminents per mantenir, o així ho sembla, la con-tinuació de les activitats i els ingressos.

Les muralles; procés i dificultats

En aquest context de dificultats, el 1368 el rei Pere el Cerimo-niós ordenava l’aixecament d’una muralla que envoltés tot elburg del Mercadal; un topònim que, per primera vegada, tambécomprenia gran part dels carrers i cases situats al sud del con-vent de Sant Francesc. D’aquesta manera, el monarca comple-


139

tava el seu projecte d’encerclar amb murs tota la ciutat; un pro-jecte endegat el 1361 i justificat pels perills militars procedentsde França; el 1365 el rei ordenava l’evacuació del Mercadalper l’aproximació de les Companyies Blanques, els mercenarisde Bertrand Duguesclin.

La muralla del Mercadal és el sector més desconegut delconjunt de fortificacions d’una ciutat tan caracteritzada per lesseves obres defensives com és Girona. Un desconeixement moltsenzill d’explicar, perquè cap pany de mur o torre del seu re-cinte s’ha conservat. A diferència dels altres sectors murats dela ciutat medieval, quasi intactes en gran part del seu recorregut,els murs del Mercadal foren enderrocats en diferents momentsdel primer terç del segle XX, de manera que l’únic testimoni vi-sible són els plànols i les fotografies antigues, a banda de lespoques prospeccions arqueològiques que hom ha pogut fer.Però la seva petja resulta, paradoxalment, inesborrable, perquèsobre el seu recorregut s’aixecà una via –La Gran Via– que es-devingué un dels eixos fonamentals de la Girona moderna.

L’obra es desenvolupà en tres etapes:-El 2 de novembre de 1368 el rei Pere establia uns capítols

on ordenava la construcció de la muralla del Mercadal quehavia d’anar des de l’inici del camí barcelonès fins al cap delpont de Cardonets i que havia de ser feta de pedra i calç. Peròdes de bon començament l’obrà trobà dificultats; el 1369 el reihagué de renyar els obrers (encarregats de les obres) de tota laciutat, perquè lliuressin als obrers del Mercadal la seva part deles imposicions, els tributs urbans necessaris per a la continua-ció de les obres. Aquestes diferències entre les obres a les duesbandes de l’Onyar acompanyaren totes les etapes de la cons-trucció. Al mateix temps el rei ordenava que els habitants delburg fossin portats fins a les diverses seccions on haurien de


140

treballar, fent les feines no especialitzades. El 1370 arribà laprimera crisi; el 23 de març el monarca es queixava de la mancade treball a les muralles del raval, perquè perjudicava els seuscinc-cents habitants, però només tres setmanes després orde-nava la paralització de les obres. Havia estat convençut que enun moment de perill –s’esperava, una altra vegada, el pas deles companyies de mercenaris de Bertrand de Guesclin–, caliaprimer acabar les obres de l’altra banda del riu, més avançades.

-Quatre anys després, el juny de 1374, el rei ordenà el reinicide les obres. Des del primer moment es planteja la conegudaqüestió del finançament, a la qual s’hi afegí la resistència delpropietaris a permetre les expropiacions dels seus horts. El 1376i al començament de 1377 encara hi ha alguna petita referènciaa treballs en els murs, però el cert és que des d’aleshores i du-rant gairebé un decenni, les fonts romandrien mudes.

-El gener 1385, moment en què ja podem considerar en-llestides les obres dels “murs nous”, a l’altra banda de l’Onyar,el rei ordenava que les obres del raval recomencessin. El con-text bèl·lic justificava la urgència; les forces mercenàries con-tractades pel comte d’Empúries saquejaven aleshores la planade l’Empordà. En aquest afer el monarca mostrà de seguida laseva satisfacció; l’octubre d’aquell any felicitava i recompen-sava l’obra del Mercadal, Andreu Guerau, pel ritme dels tre-balls. El 1386 ja s’esmentaven els murs i les torres del circuit,però encara estaven inacabats, perquè el rei es queixava de laseva manca de gruix i apressava la ciutat a pagar les quantitatsdegudes per la talla d’aquell any. El 1387 els murs nous delMercadal ja eren esmentats al sector meridional, on el rec deCuguçacs feia de fossat; a començament de la dècada dels 90en aquest sector l’obra ja estava enllestida.

Un problema diferent es plantejava al sector nord. Sabem


141

que el 1391 encara es feien valoracions per la indemnitzaciódels horts que havien de ser expropiats, a prop de Figueroles,on es tornava a fer amatent l’oposició dels clergues. L’obra esretardava i per això els jurats manaven el 1396 que es tornessina començar les obres del tram pendent; però el 1399 encaras’esmentava un hort a Figueroles que aleshores va ser ocupatper continuar l’obra; en aquells anys l’obra no hagués estat con-tinuada sense la participació dels homes i les finances de lesparròquies de la vegueria, perquè el recursos del Mercadal i Gi-rona mostraven símptomes d’esgotament. Després de 1402 jano es coneixen més referències a feines a les muralles durant de-cennis; per tant, cal considerar que ja estaven acomplerts elsgairebé dos quilòmetres del seu perímetre.

El segle XV; un burg en dificultats

Davant els centenars de documents immobiliaris que parlen delMercadal en el segle XIV, només en disposem d’algunes dotze-nes per al segle XV –si deixem de banda els notarials, molt pocexplorats–; encara menys si acabem la nostra recerca el 1462,quan esclatà la Guerra Civil, el fet que hem triat per cloureaquest relat. Aquesta migradesa no és gens anòmala; en gene-ral, les proporcions a tot Girona són molt semblants. Tots elsregistres documentals publicats, i també altres d’inèdits –els lli-bres de la Pabordia de Desembre i de la Sagristia Segona de laSeu, els pergamins de Sant Feliu, el Catàleg de pergamins delfons de l’Ajuntament de Girona, els llibres Verd i Vermell, lescartes reials, els manuals d’Acords...–, donen proporcions entre3/1 i 4/1 quan es comparen quantitativament els dos segles. Ensmanca, certament, el coneixement dels arxius notarials d’aque-


142

lla època, però si mantenim la recerca als documents de natu-ralesa immobiliària –establiments, vendes, donacions, hipote-ques, capbreus– d’institucions que mantenien una provadacontinuïtat des de feia segles, la desigualtat és encara més gran,propera a 10/1. Això, sens dubte, vol dir alguna cosa que mira-rem d’esbrinar.

El documents de la primer quart del segle són lluny de pre-sentar una imatge de gran decadència; els capbreus aplegats acomençament del segle són extensos i complets; especialmentels situats a Fontanilles i Cuguçacs on apareixen més de 120 re-coneixements dels propietaris i tinents de cases, obradors i so-lars als seus senyors.

En el segon quart del segle la imatge canvia radicalment.Des dels anys trenta els documents es fan ressò de les destruc-cions patides pels terratrèmols de 1428 i les inundacions de1430 i anys posteriors, que semblen tenir efectes devastadors.El batlle reial ho resumia el 1429 quan parlava del lamentableestat del Monar Reial del Mercadal, a causa dels aiguats, la dis-minució dels habitants i la caiguda dels preus. El 1433 s’orga-nitzà una processó que recordava […] els grans danys apersones i béns i destruccions de cases i edificis, provocats pelssismes. Els textos parlen diverses vegades de cases malmeseso enderrocades pels terratrèmols i els aiguats, de les obres de re-paració al convent dels framenors o als ponts, portals i murallesdel burg. En els anys quaranta sabem de cases abandonades quehagueren de ser subhastades, però sense trobar comprador–l’Hostal d’en Vila, per exemple– i de molins del Monar migderruïts i amb censos rebaixats; el forn de Cuguçacs, que do-nava servei a la població de la part meridional del burg, semblaque va deixar de funcionar a finals de la dècada dels cinquanta.


143

El senyal més clar el trobem al cens militat encarregat pels ju-rats el maig de 1362, poc abans de l’esclat de la Guerra Civil,el Mercadal aplega un 14% dels homes reclutats de tot Gi-rona, en contrast amb els fogatges i talles de la segona meitatdel segle XIV, on els focs del Mercadal sempre representavenal voltant d’un terç del total de la ciutat. El contrast encara ésmés gran si agafem només el sector meridional del burg, alsud del convent de Sant Francesc, on només s’hi comptaren41 homes aptes per al servei militar; un 4’5% del total de laciutat.

La Guerra Civil que esclatà tot seguit sembla donar el copde gràcia al burg; el qual fou assaltat i ocupat fins a quatre ve-gades entre 1362 i 1363. El 1465, tot parlant dels molins, s’ex-plica que a causa del conflicte; […] el Mercadal ha quedatdesert […] i el 1468 hom diu que […] les cases i habitatgesdel Mercadal estan en gran part enderrocades i inhabitables.Les feines de reconstrucció començaven ja aleshores –la com-pra del forn de Cuguçacs, tot i el seu mal estat, n’era un se-nyal– i canviarien en molts aspectes la fesomia del barri, ambnoves parcel·lacions i arrengleraments. Però aquesta ja és unaaltra història.

Bibliografia

ARNALL, M. J. Lletres reials a la ciutat de Girona (1293-1515). Girona: Ajuntament, 2000.

CANAL, J., E. CANAL, J. M. NOLLA i J. SAGRERA. Girona, deCarlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de laciutat antiga a l’època medieval. Girona: Ajuntament, 2003.


CHÍA, J. Bandos y bandoleros en Gerona. Apuntes históricosdesde el siglo XIV a mediados del XVII. Girona, 1888.

COROLEU, J. “Noticias históricas sobre los muros de Gerona” aAsociación literaria de Gerona. Certamen. Girona, 1887.p. 73-132. GIRONELLA, A. L’Hospital de Santa Caterina de Girona. Unmodel re racionalització de la caritat. Girona, 2002(inèdit).

GUILLERÉ, C. Llibre verd de la ciutat de Girona (1144-1533).Girona: Ajuntament, 2000.

IGLÉSIAS, D. La muralla de Girona. De l’origen a l’ender-rocament. Girona: Ajuntament, 2003.

MADURELL, J. M. (1965): “Las obras de las murallas de Gerona(1362-1685). Notas documentales para su historia”, aAnnals de l’Institut d’Estudis Gironins, XVII. Girona, 1965,p. 331-372.

PALAHÍ, Ll., NOLLA, J. M: (coord.). Entre l’Hospici i l’Hospital.Evolució urbanística d’un sector de Girona: el carrer deSavaneres. Girona, 2007.

WEBSTER, J. “Col·lecció de documents del Convent de SantFrancesc de Girona (1224-1399)” I, a Annals de l’Institut

d’Estudis Gironins, XVIII. Girona, 1985, p. 157-189.WEBSTER, J. “Col·lecció de documents del Convent de SantFrancesc de Girona (1224-1399)” II, a Annals de l’Institut

d’Estudis Gironins, XXIX. Girona, 1987, p. 27-86.WEBSTER, J. “Col·lecció de documents del Convent de Sant Francesc de Girona (1224-1399)” III, a Annals de l’Institut

d’Estudis Gironins, XXX. Girona, 1988, p. 141-226.

144



ISBN 978-84-8496-185-7