fundada per antoni rovira i virgili - revista de catalunya · maquetació: l’apòstrof, sccl...

309

Gen e r · F e b r e r · Ma r ç d e 2 0 2 0

Fundada per Antoni Rovira i VirgiliDirigida per Agustí Pons

Publicació editada per la Fundació Revista de Catalunya

[email protected] — www.revistadecatalunya.catImpulsada i dirigida per Max Cahner entre el 1986 i el 2011

PatronatPresident: Joan Vallvé. Secretari: Joan G. Codina

Vocals: Oriol Amat, Jordi Manent, Oriol Pi de Cabanyes, Agustí Pons, Josep M. Roig Rosich, Joan Manuel Tresserras i Vicenç Villatoro

Equip directiuDirector: Agustí Pons. Subdirector: Jordi Manent. Gerència: Joan G. Codina

Consell de redacció

Xènia Bussé, Lluís Duran, Frederic Ribas, Joan Safont i Plumed, Queralt Solé i Vicenç Villatoro

Comitè assessorCèsar Calmell, Josep M. Domingo, Francesc Fontbona, Pilar García-Sedas,

Josep M. Murgades, Josep M. Sans Travé, Antoni Simon, Jaume Sobrequés i Vicenç Villatoro

Subscripcions: Fundació Revista de Catalunya — C. Jovellanos, 2, pral. 2a 08001 — Barcelona

[email protected]

Preus de subscripció: 65 euros l’any; a Europa, 78 euros l’any;resta del món, 130 dòlars USA anuals

Secretària de redacció: Júlia Martínez Fernández Correcció: Maria Mercè Riu i Codinach

Disseny de portada: Estudi Muto. Disseny interior: Josep Palàcios

Maquetació: L’Apòstrof, SCCL

ISSN: 0213-5876 — Dipòsit legal: B. 32.579-1986

Els articles i les respostes a les entrevistes publicades a la Revista de Catalunya expressen solament l’opinió dels autors i de les persones entrevistades.

Amb el suport de:

COL·LABORADORS 309

Jordi Amat i Fusté, filòleg i escriptorPere Baltà, polític i escriptor, cofundador i conseller nacional de l’RDSC, membre del

comitè executiu del PSC-Reagrupament, diputat al Congrés en les legislatures III, IV i VAdolf Beltran Xandri, periodistaMiquel Bonet Pinyol, escriptor

Francesc Canosa Farran, periodista i escriptorJosep Maria Casasús i Guri, catedràtic de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra.

Membre numerari de l’Institut d’Estudis CatalansLluís Duran, historiador

Ana Fernández Álvarez, doctora en història de l’artJosep M. Figueres, professor d’història del periodisme (UAB)

César Lorenzo Rubio, historiadorFrancesc Marco Palau, historiador

Neus Moran Gimeno, doctora en història Maria Nunes, filòloga

Agustí Pons, periodista i escriptorJoan Ramon Resina, catedràtic a la Stanford University

Frederic Ribas, economistaJoan Sala Torrent, membre d’Actua Cultura

Xavier Serrahima, escriptorJoan Solé Camardons, ateneista i sociolingüista

Vicenç Villatoro, periodista i escriptor

E d i t o r i a l

7

Si intentéssim distanciar-nos de la realitat política diària i miréssim de situar-nos en una perspectiva més àmplia, potser ens adonaríem que, en realitat, ens trobem just l’endemà de la sentència que el Tribunal Consti-tucional va emetre el 27 de juny de 2010 contra l’Estatut de Catalunya, que havia estat votat pel Parlament Català i aprovat en referèndum per una àmplia majoria de ciutadans. La sentència decapitava l’Estatut en dos aspectes fonamentals. D’una banda, desproveïa de tota connotació jurídica la definició de Catalunya com a nació; de l’altra, desautoritzava un sistema de relacions bilaterals i un finançament que no tingués en compte la resta de comunitats autònomes. És a dir, la sentència atacava tant els aspectes més simbòlics com els de naturalesa més pràctica. L’edifici constitucional del 1978 es mantenia inamovible, malgrat el consens existent en la societat catalana que aquest edifici havia esdevingut fortament perjudicial per a les aspiracions i la vida quotidiana dels ciutadans. Aquell Estatut, impulsat primordial-ment per un partit socialista que constituïa un dels pilars del règim sorgit del postfranquisme, intentava modificar aquesta situació sense moure’s del

El trencament que ja s’ha produït

Agustí Pons

8

Agustí Pons

terreny de joc de la legalitat. Però l’intent va ser escapçat de mala manera, sense gaires miraments.

Tot el que va venir després és prou conegut. El sentiment independen-tista, minoritari, va anar sumant adeptes fins a traduir-se en una majoria parlamentària ajustada, però impensable pocs anys abans. La sensació que fer befa dels catalans, menysprear les seves institucions, bescantar els seus líders fins a l’insult, no tan sols sortia gratis a la resta de l’Estat, sinó que sumava vots, va anar creant una rasa que serà molt difícil de superar, si és que algun dia s’arriba a superar. És cert que el trajecte ha estat ple de sotracs: des la inoblidable jornada de l’1 d’octubre de 2017, a la fallida declaració d’independència i a l’empresonament o exili dels nostres líders i a una repressió generalitzada. Des del moviment independentista potser no s’ha actuat, en determinats moments, amb la prudència, la perspectiva i l’astúcia que calia —o així s’ha vist a posteriori—. Sobre aquest punt cal subratllar, però, dues realitats irrefutables. En primer lloc, el preu pagat pels possibles errors ha estat inacceptablement abusiu, com ho prova el fet que els polítics catalans encara segueixen a la presó o a l’exili. I, en segon lloc, molts dels llibres sobre el Procés que, des de les files independentistes, s’han publicat en aquests dos darrers anys a Catalunya presenten, o inclouen, dosis més o menys altes, o punyents, d’autocrítica. Des de l’altra banda, però, aquestes veus autocrítiques, amb excepció de la d’alguns articulistes de projecció més aviat limitada, han resultat inexistents.

Com ja havíem assenyalat en anteriors editorials, l’obsessió de bona part de l’establishment espanyol ha consistit, en aquests darrers anys, a impedir qualsevol reforma que signifiqués una modificació significativa de l’statu quo tant pel que fa a l’estructura política sorgida de la reforma política postfranquista com al repartiment del poder econòmic. L’apropiació de la Constitució per part dels sectors que, en el seu dia, hi havien votat en contra —per massa progressista— o havien estat partidaris de l’abstenció formava part de la necessitat d’embolicar el seu objectiu immobilista en el text més preuat dels demòcrates espanyols. Cal dir que determinats comportaments de l’actual cap de l’Estat, el rei Felip VI —com ara la negativa a rebre Carme Forcadell, en la seva qualitat de presidenta del Parlament, o el discurs del 3 d’octubre de 2017—, han donat ales a aquesta apropiació.

9

Editorial

Els dos partits polítics que, fins fa ben poc, havien exercit el poder per torns —seguint el model instaurat en el moment de la restauració d’Al-fons XII, però aquesta vegada amb la participació, quan es feia necessària, dels partits “regionalistes” de Catalunya i Euskadi— estaven d’acord, en la pràctica, a negar l’existència d’un problema polític i repetien el “mantra” que es tractava d’un tema legal. El resultat de les eleccions del 10 de novembre va fer impossible, però, continuar amb aquesta fal·làcia fonamentalment perquè el PSOE, el partit guanyador, necessitava, per formar govern, la complicitat, activa o passiva, d’ERC i el PNB. Prou que ho havia intentat, el PSOE, no arribar a aquesta necessitat —d’aquí, per exemple, la repetició de les eleccions—, però la composició del nou Parlament no permetia cap més opció. I el PSOE ha hagut d’acceptar allò que el Tribunal Constitucional, en la seva sentència contra l’Estatut, havia negat. Que el Govern espanyol i el Govern català obrin una taula de negociació d’igual a igual. I com que l’amputació de l’Estatut deixava aquest text sense legitimitat davant d’una part majoritària de la societat catalana, l’acord també preveu un referèndum que doni als catalans l’última paraula sobre el seu autogovern. La desqua-lificació, si més no conceptual, de la sentència del Tribunal Constitucional és, doncs, rotunda.

Ara bé, és perfectament comprensible la malfiança amb què l’acord entre el PSOE i ERC ha estat rebut per part d’un ampli sector de l’independen-tisme. Les posicions a una i altra banda no presagien una negociació fàcil ni pel que fa als temes més de fons —de quin territori parlem quan parlem de sobirania, per exemple— ni pel que fa a qüestions econòmiques: finançament, infraestructures, concentració de recursos estratègics a Madrid, etcètera. I, tot això, sense poder tenir cap mena de complicitat, expressa o tàcita, de l’altre gran partit espanyol, el PP, que ja ha anunciat, i ha posat en pràctica, una política de deslegitimització de qualsevol intent de diàleg.

Però sense renunciar a aquestes reserves, resultaria injust no subratllar que, des de l’inici del Procés sobiranista, l’Estat espanyol, a través dels seus successius governs, no havia fet cap passa realment notable que demostrés una voluntat d’apaivagament. El reconeixement del caràcter polític del con-flicte i l’obertura d’una taula de negociacions suposen una desautorització en tota regla de l’estratègia seguida fins ara pel PP, i assumida amb més o

10

Agustí Pons

menys reticències pel PSOE. I això no s’hauria aconseguit sense la mo-bilització d’una part molt significativa de la societat catalana —inclosos els líders d’opinió amb més influència— i sense uns polítics que recollissin aquest malestar i el canalitzessin. Que ho recordin tots aquells que durant els darrers anys han assumit l’anomenada tercera via: la voluntat d’inde-pendència es va estendre com una taca d’oli per la societat catalana quan totes les altres vies es van veure, a la pràctica, tancades; i va créixer a mesura que creixien, com ja hem dit, els atacs contra aquest sentiment, i contra les institucions catalanes i els seus dirigents. També resulta significatiu que a aquest inici de diàleg s’hi hagi arribat a partir d’un govern de coalició del qual formen part els hereus del Moviment 15-M. I és significatiu perquè els dos enemics dels sectors que volien conservar, al preu que fos, l’statu quo sorgit dels anys de la Reforma política —i dels quals la Constitució del 1978 n’és el màxim exponent— han estat el partit polític Unidas-Podemos i les seves confluències, i el moviment independentista.

Des de la part catalana, el més prudent sembla mantenir una actitud de moderat escepticisme respecte a la possibilitat real d’arribar a acords mínima-ment satisfactoris. Hi ha processos —com ara la ja esmentada concentració de recursos de tota mena a la ciutat de Madrid— que resulten irreversibles i que per més bona voluntat que les dues parts hi posessin resultarien impossibles de modificar. En aquest sentit, el somni de bicapitalitat de Pasqual Maragall ha passat a millor vida com a mínim en determinats àmbits com el cultural. Ara bé, en política, les paraules i els acords són importants i la Història així ho demostra. I, molt sovint, a la resolució dels conflictes no s’hi arriba per la comprensió de la raó de l’altre, sinó per la necessitat indefugible de sortir de l’atzucac en el qual es troben els interlocutors. No hem d’esperar, doncs, grans mostres de comprensió. Això sí, els representants del Govern espanyol a la taula de negociacions haurien d’entendre que la societat catalana espera acords concrets. I que per restablir el mínim clima de confiança caldria que la lleialtat inspirés el compliment de tot allò que s’acordi; una lleialtat que no ha estat precisament la nota més destacada en les relacions que els successius governs espanyols han mantingut envers Catalunya. Les paraules poden sonar bé; ara, però, falten els fets.

11

En el magnífic llibre de Nuccio Ordine, La utilitat de l’inútil (Qua-derns Crema), trobem citat el discurs que Victor Hugo va pronunciar a l’Assemblea constituent el 10 de novembre de 1848, però la seva formulació sembla d’ahir mateix. Enfront de la proposta dels ministres de retallar el finançament a la cultura, el novel·lista mostra d’una manera molt persuasiva que es tracta d’una opció perjudicial i del tot ineficaç: “Afirmo, senyors, que les reduccions plantejades en el pressupost especial de les ciències, les lletres i les arts són doblement perverses. Són insignificants des del punt de vista financer i nocives des de tots els altres punts de vista. Insignificants des del punt de vista financer. Això és d’una evidència tan gran que amb prou feines goso presentar davant l’Assemblea el resultat del càlcul proporcional que he realitzat. [...] Què pensaríeu, senyors, d’un particular que, tenint 1.500 francs d’ingressos i dedicant cada any al seu desenvolupament intel·lectual [...] una suma molt modesta, cinc francs, un dia de reforma volgués estalviar sis cèntims a costa de la seva intel·ligència?”

Una iniciativa contra la progressiva desfeta del teixit empresarial i creatiu de la cultura catalana

Joan Sala Torrent

12

Joan Sala Torrent

Doncs bé, això és el que el nostre Govern fa des de molt temps enrere i és per això que neix Actua Cultura 2%. La davallada en un 50% del pressupost de Cultura de la Generalitat des del 2009 fins ara ha suposat la desaparició de línies d’ajut a la promoció, a la creació i a la producció cultural. També ha fet caure les dotacions de les infraestructures culturals públiques, que juntament amb el sector privat són una eina potent de creació de públics. La conseqüència és que el consum cultural ha baixat i segueix baixant. No podem pensar que la cultura és un organisme amb una salut indestructible, del qual ens podem oblidar i al qual podem menysprear durant anys sense que això no tingui conseqüències. No ho podem fiar tot a l’amor a l’art dels productors i a la militància dels consumidors. El teixit empresarial de la cultura s’està desfent, i pel camí pateix igualment el teixit creatiu. El sector cultural ha mantingut el pols a base d’arriscar i comprometre’s sense el suport exigible de l’Administració. Però, després de deu anys, el sector cultural unit diu prou.

El pressupost actual del Departament de Cultura és de 240 milions d’euros i representa el 0,65% del de la Generalitat. Ha d’augmentar, doncs, fins a 840 milions d’euros per assolir el 2% del pressupost, la mitjana de la UE. Si bé molts països superen en molt aquesta xifra (per exemple, França hi dedica un 2,5%, els Països Baixos un 2,70% i Dinamarca un 3,40%). L’objectiu del 2% ha estat reiterat des de fa dècades per diferents partits. Només fa un any es va produir un ampli acord parlamentari en aquest sentit.

La despesa en cultura per habitant i any segons dades de la Generalitat i d’Eurostat és de 30 €/any a Catalunya. A Portugal són 158 € i a Po-lònia 146 €, a França 476 € i a Dinamarca 880 €. Per si algú pensa que aquesta xifra millora en sumar-li el que hi posa el Gobierno de España, cal que sàpiga que són 20 euros/habitant/any i que la major part van a un parell de museus de Madrid.

És per això que en l’actual situació d’emergència deguda a la poca consideració envers la cultura com un dels pilars de l’Estat del Benestar, i atenent la nostra identitat com a país, neix Actua Cultura, que és un programa-agenda d’accions impulsat per les empreses culturals privades, amb voluntat de participació oberta a tots els agents culturals, públics i privats, per mobilitzar-nos davant la necessitat urgent d’un canvi de paradigma en

13

Editorial

el tractament que les institucions fan en la seva mirada cap a la cultura. Som una taula de representants de les empreses del sector cultural (editorial, musical, audiovisual, escènic i d’arts visuals) preocupats per la greu situa-ció de la cultura a Catalunya. Junts representem el 95% de les empreses culturals del país i el 98% de la facturació, i, en termes econòmics, som el 3,5% directe del PIB. El fet d’organitzar-nos com un programa d’accions permet treballar conjuntament en els interessos comuns, sense interferir en les activitats concretes que cada una de les entitats per separat porti a terme en defensa dels seus interessos específics sectorials.

La gestió i la representació d’Actua Cultura es durà a terme per part d’un representant de cada àmbit: Isabel Vidal (representant del sector d’arts escèniques), Eva Faustino (sector musical), Montserrat Bou (sector audio-visual), Joan Anton Maragall (sector de les arts visuals) i jo mateix (sector editorial). La portaveu del programa és Isabel Vidal. El grup durà a terme les gestions prèviament consensuades per la totalitat de representants del grup impulsor, a partir del treball de les taules sectorials. A hores d’ara ja ens hem reunit amb tot l’arc parlamentari català i també amb la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, i amb el vicepresident del Govern, Pere Aragonès, que ja ha presentat la proposta de pressupost per al 2020 al Parlament, proposta clarament insuficient que, si no és modificada en tràmit parlamentari, no permetrà creure que el canvi de paradigma s’ha produït, i, per tant, tot fa preveure que tindrem un any molt mogut per part del sector cultural, que ja no aguanta més.

O p i n i ó

17

Recordant Simone Weil

Joan Ramon Resina

Simone Weil era molt jove quan va començar la Guerra Civil Espanyola, però li faltà temps per pujar a un tren i anar a Barcelona per sumar-se a les milícies del front d’Aragó. Com George Orwell, un altre idealista que viatjà a Barcelona cercant la revolució enmig d’un conflicte que semblava moralment inequívoc, Weil salvaria la vida, però no pas la innocència ideològica. Miop, feble, maldestra i sense cap preparació marcial, encara no feia tres mesos que era al front, que va posar el peu dins una olla d’oli bullint i va haver de ser traslladada a un hospital i d’allà retornada a França. L’incident resultà providencial, perquè poc temps després tota la seva unitat fou aniquilada. Orwell segurament va preservar la vida gràcies al tret d’un franctirador que li va travessar el coll sense danyar cap part vital i posà fi a la seva aventura bèl·lica. Ambdós van salvar la pell, però cap d’ells no va sortir d’Espanya amb les il·lusions intactes.

Weil tenia vint-i-sis anys quan decidí posar a prova la seva fe en l’anarquisme. Des dels vit-i-un que es feia notar als ambients

18

Joan Ramon Resina

d’esquerra de París, on esgrimia la seva agudesa dialèctica. Cap figura, ni la del llegendari Trotski, llavors exiliat a França, era prou imponent per esmussar l’enginy crític d’aquella jove. Des de l’etapa d’estudiant a l’École Normale, on havia ingressat amb el número u de la seva promoció, seguida, per cert, d’una altra Simone, de Beau-voir, amb el número dos, que Weil col·laborava amb La Révolution Prolétarienne, publicació del moviment sindicalista. Però Weil tenia l’esperit crític molt despert i, malgrat el seu acostament al marxis-me, s’havia adonat de la deriva totalitària de la revolució russa ja abans de la presa de poder per Stalin. Hi percebia el perill de l’es-tatificació, especialment “l’opressió exercida en nom de la gestió”. No és agosarat suposar que aquesta crítica, que també dirigia als per ella anomenats “tecnòcrates americans”, en referència als adminis-tradors del New Deal de Roosevelt, avui s’estendria als tecnòcrates de la Unió Europea, sense excloure’n els partits de l’esquerra, que, com ella afirmava dels americans, projecten “una imatge encisa-dora d’una societat en què, amb l’abolició del mercat, els tècnics esdevindrien totpoderosos i esmerçarien el seu poder per a donar a tothom el màxim de lleure i de comoditat possibles”. Aquesta censura, no exempta d’ironia, dona fe de la seva independència de pensament. A final dels anys vint eren pocs els qui, des de l’esquerra revolucionària, s’atrevien a criticar la burocràcia totalitària de la Unió Soviètica. Tan pocs com els que avui, no essent d’extrema dreta, gosen denunciar la maquinària d’Estrasburg i Brussel·les per la manipulació de les condicions de treball, la fiscalitat, l’atur, la contestació política, l’alimentació, i fins i tot la supervivència bio-climàtica dels ciutadans europeus. La raresa d’aquella crítica, alguns dirien que prematura, al comunisme des de la defensa apassionada dels drets dels treballadors, presenta analogies amb l’escassedat de crítiques raonades des de l’europeisme al dirigisme econòmic d’una unió que, en la qüestió dels drets, ha punxat el globus de la utopia que pretenia encarnar.

Weil desconfiava dels intel·lectuals que defensen la seva orto-dòxia ideològica amb el dogmatisme de l’abstracció, per tornar a la

19


protecció de la seva esfera social (l’àmbit familiar burgès, la redacció del diari o la càtedra universitària) així que la realitat els exigeix baixar de la teoria al compromís. Ben aviat, Weil descobrí la im-portància de pensar amb el cos, és a dir, de carregar les idees amb el llast de l’experiència. El 1934 va demanar una excedència de l’escola d’Auxerre on ensenyava a fi d’anar a París a treballar a la compa-nyia d’electricitat Alsthom com a operària d’una premsa elèctrica. L’any següent s’incorporà, primer a la fàbrica J.J. Carnaud et Forges de Basse-Indre a Billancourt amb feina d’estampadora, i després com a operària de fresadora a la fàbrica Renault a Boulogne-Billancourt. El 1936 anà a Espanya amb el mateix esperit. Volia comprovar sobre el terreny com es comportaven les doctrines que fins llavors sols coneixia en el pla teòric. I, malgrat la brevetat de l’experiència, en tingué prou per extreure’n lliçons decisives. Weil ja coneixia la bru-talitat del feixisme; el que no havia previst, com tampoc no ho feu Orwell, era descobrir una conducta semblant a la banda dels bons. Davant la imminent execució d’un capellà en un poble de l’Aragó, va dubtar entre contemplar-la en silenci o protestar i ser afusellada. Mai no va saber com hauria resolt el dilema, perquè en el darrer moment l’execució se suspengué.

Durant el seu breu període de miliciana s’assabentà de barba-ritats comeses en nom de la revolució, de la legalitat republicana o d’allò, fos el que fos, que a ulls dels milicians justificava la bestiali-tat desfermada. Un exemple entre d’altres: l’execució a l’acte d’un marrec de quinze anys capturat que es va negar a canviar de bàndol. En les poques setmanes que romangué al front, Weil tingué notícia d’assassinats, violacions i extorsions per part d’aquells amb qui ella s’havia solidaritzat. Això la dugué a preguntar-se com pot ser que els qui diuen lluitar per una bona causa cometin atrocitats d’aital magnitud. Una pregunta no ja incòmoda, sinó, en aquell moment i en aquelles circumstàncies, molt perillosa. Essent testimoni de la contrarevolució i observant la mendacitat dels mitjans de comu-nicació sota control comunista, Orwell, per la seva banda, feu una predicció justa: guanyés qui guanyés la guerra, a Espanya s’instauraria

20

Joan Ramon Resina

una dictadura. De les seves observacions en tragué el material per a Animal Farm i per a 1984.

Alienada per la brutalitat que passava per dret, Weil sintonitzà amb George Bernanos, escriptor de la dreta o fins i tot la ultra-dreta francesa —havia estat membre d’Action Française. Bernanos acabava de publicar Les grands cimetières sous la lune, llibre en què, malgrat l’orientació ideològica contrària, Weil va trobar un reflex de la seva pròpia desil·lusió. Bernanos s’havia instal·lat a Mallorca el 1934 i en començar la guerra fou testimoni de la salvatge repressió desfermada pels “seus”. En una carta, Weil li confessa: “He tingut una experiència que correspon a la vostra, tot i que força més curta i menys pregona; i encara que en aparença—però sols en aparença—fos adoptada amb un esperit diferent.” Aquest “sols en aparença” és significatiu, perquè avantposa la proximitat anímica a la diferència ideològica i perquè deriva la certesa d’aquesta proximitat a partir de l’experiència comuna. I aquesta comunitat d’experiència pesa més que no pas la diferència del punt de vista polític. Amb altres parau-les, l’advertència és significativa, perquè els fets que escandalitzaren Weil haurien hagut d’agitar la consciència dels milicians amb qui compartia causa política, com uns altres fets haurien d’haver amoï-nat, a l’altra banda, els falangistes que, com Bernanos, defensaven l’ordre i la jerarquia. Però una cosa és la lògica i una altra de ben diferent la passió política. El que unia aquells dos francesos ideolò-gicament distants i els permetia superar l’antagonisme era el rebuig d’aquella violència desmesurada i gairebé immotivada. Ho feien per una raó ridículament simple: perquè, entre la realitat observada i la mistificació sobrevinguda, hi interposaven honestedat intel·lectual i humanitat emotiva.

La Guerra Civil Espanyola va destruir molta innocència política i va capgirar moltes conviccions. Weil no en tragué cap lliçó de cinisme, però sí, com en el cas d’Orwell, un fort sentit de la vulne-rabilitat dels individus a la propaganda, i una comprensió, que no la deixaria mai més, del fons egoista de la vida humana. Un fons que cap revolució no sabria dissoldre, car mai cap classe social no ha

21


transcendit els límits de la història per sortir-ne més enllà i veure els estels, com Dante a la sortida de l’infern. Mai no arribarà la fi de la història en el sentit immanent d’abolir-se l’opressió de classe, d’una nació per una altra, d’una minoria per una majoria o d’una majoria per una minoria. Weil subscriu la crítica de Marx a la burgesia, però hi aporta una objecció referent a les conseqüències programàtiques del marxisme: “Això és el que passa sempre: la mena d’error moral que més temem i odiem, el que més ens horroritza, és sempre aquell en què acabem caient.”

Weil era conscient de la importància de les transformacions ma-terials per a la configuració de les societats. Coneixia la transcen-dència del cos en les operacions de l’esperit i la concreció de l’ex-periència humana, vinculada a unes condicions físiques inalienables. Gràcies a aquesta consciència, diguem-ne materialista, no li costava gens detectar la feblesa d’expressions dogmàtiques com “l’extinció de l’estat” o “la missió històrica del proletariat” i percebia amb acuï-tat les conseqüències d’aquesta mística històrica per al futur de la societat. Weil, que ja es començava a decantar cap a un misticisme personal, detectava l’inconscient religiós del materialisme de Marx. I hi reaccionava amb un misticisme conscient que no es desentenia de les qüestions polítiques o socials, sinó que s’hi comprometia.

El moment culminant d’aquest gir politicoteològic és el seu darrer llibre, L’enracinement (‘L’arrelament’). Anticipant-se quasi un segle a l’enfonsament dels dogmes construccionistes, Weil tingué el valor de proclamar la necessitat de les arrels. Recuperant una idea de Maurice Barrès, autor considerat reaccionari i fins i tot prefei-xista, Weil s’exposava al menyspreu de l’esquerra, amb la qual havia compartit ideals i compromís. Menyspreu no pot dir-se que l’hagi patit, però sí indiferència, que és la manera polida de desfer-se d’un intel·lectual molest. Malgrat la frustració del seu desig de combatre amb el maquis i la solidaritat fins al sacrifici amb els que patien sota la bota del feixisme, mai no ha estat una intel·lectual de referència per al progressisme. La seva intensa religiositat d’una banda i la defensa de la tradició d’una altra la fan indigerible per la beateria

22

Joan Ramon Resina

de l’esquerra de motllo. Escoltem-la parlar de la necessitat de tenir arrels: “L’arrelament potser sigui la necessitat més important i més desconeguda de l’ànima humana. És una de les més difícils de definir. Un ésser humà té una arrel per la seva participació real, activa i natu-ral en l’existència d’una col·lectivitat que conserva vius certs tresors del passat i certs pressentiments del futur. Participació natural, és a dir, ocasionada automàticament pel lloc, el naixement, la professió, l’entorn. Cada ésser humà necessita tenir múltiples arrels. Necessita rebre gairebé tota la seva vida moral, intel·lectual, espiritual, per mitjà dels medis als quals pertany naturalment.”

Weil no rebutja les influències externes a una comunitat. Són un estímul necessari, un nutrient, però sols a condició de pair-les. I els individus, diu ella, sols les haurien de rebre a través del medi, de la comunitat. La idea és clara: de la mateixa manera que els estímuls provoquen la reacció d’un organisme i el vigoritzen sense alterar-ne la identitat (com passaria si l’estímul fos més fort que l’organisme i el devorés), les col·lectivitats es beneficien d’aportacions externes sempre que les puguin assimilar a la seva pròpia naturalesa. L’exem-ple que dona Weil és prou aclaridor. Quan un pintor de vàlua entra en un museu, es confirma la seva originalitat. El mateix ha de valer per les diverses nacions i els diversos medis socials. Amb això n’hi ha prou per copsar la distància que separa Weil del progressisme dogmàtic, d’aquesta força armada intel·lectual de la mundialització, que ha promogut l’eliminació de les fronteres i el desballestament de les tradicions amb la mateixa passió que els intel·lectuals alemanys de l’època de Bismarck preparaven l’hegemonia de Prússia. Lord Acton digué d’ells que ocupaven Berlín com una fortalesa. Dels seus successors cosmopolites podria dir-se que ocupen les terminals internacionals dels aeroports com un no-lloc.

Hi ha desarrelament, diu Weil, cada vegada que un poble es-tranger conquesta un territori. El grau de desarrelament imposat als autòctons depèn de si els ocupants s’hi barregen i de si hi posen arrels. Quan els conqueridors romanen estrangers al territori, el de-sarrelament acostuma a ser mortal per a les poblacions sotmeses. No

23


cal cap esforç per ubicar Catalunya en aquest esquema del desarrela-ment. Ocupat repetidament durant el període modern, el Principat és, juntament amb el País Valencià i les Illes (i també la Catalunya del Nord), un exemple clàssic de desarrelament programat. Segons els moments i els indrets, el desarrelament català presenta intensitats i extensivitats diverses, la qual cosa implica, d’una banda, la destruc-ció parcial o total de tradicions i fidelitats diverses, però, de l’altra, una certa capacitat de recuperació. La derrota de la catalanitat en la guerra del 1936-39 abocà el país a una existència vegetativa durant moltes dècades. En aquestes condicions, la pressió immigratòria fou un instrument de desarrelament dels que s’assentaven en el territo-ri, però ho fou sobretot per als que hi representaven la continuïtat cultural. En àmplies zones del país, la massa migratòria se superposà a la població autòctona, ocultant-la o desplaçant-la sense arrelar en les tradicions locals. Però en altres zones l’intercanvi fou més fàcil i els immigrants es van barrejar amb els autòctons, adoptant aspectes de la cultura catalana. El més important d’aquests aspectes era la llengua, principal instrument i prova gairebé definitiva d’arrelament. En aquests casos d’integració reeixida cal parlar d’interacció cultural i no pas d’assimilació. Com passa sempre que hi ha barreja, el resultat fou l’intercanvi i l’absorció recíproca de trets característics d’amb-dues cultures, de tal manera que mentre els descendents d’immi-grants espanyols es catalanitzaven, els catalans s’anaven espanyolitzant. La catalanitat actual és el producte d’aquella modificació mútua dels costums i es distingeix tant de la resta d’Espanya com de la Catalunya anterior al 1939. Si considerem que aquesta hibridació era social-ment necessària i políticament indefugible, haurem de concloure que responia a unes determinades necessitats dels uns i dels altres. La demostració negativa de l’existència d’aitals necessitats és el fet que els que no es van decantar per l’absorció dels trets culturals del país avui viuen desarrelats en un territori que segueixen ocupant amb l’altivesa estantissa de conqueridors anacrònics.

Deia Weil que el desarrelament és una malaltia gairebé letal per a les poblacions subjectes, que ateny el màxim de destructivitat

24

Joan Ramon Resina

amb la deportació de la població (l’exili del 39 fou una variant de les nombroses deportacions d’aquells anys a tot Europa) i amb la supressió de les tradicions locals. L’ocupació de Catalunya durant el franquisme recolzava en dos pilars: una elit militar-policial-judi-cial-propagandística que ocupava les institucions de control social i una massa de camperols desarrelats llançada a onades sobre el teixit industrial de Catalunya. La missió de l’elit era l’adoctrinament i la repressió; la de la massa, desestructurar la classe obrera catalana i impedir-li sortir de la condició proletària. L’afluència constant de persones que han trencat amb el seu passat sense arrelar en el futur acaba desestructurant un territori. Havent perdut els lligams sense teixir-ne de nous, diu Weil, els desarrelats cauen en una inèrcia de l’ànima que gairebé equival a la mort. I en els casos de ressentiment extrem, fan tot el possible per desarrelar al seu torn, fins i tot per mitjans violents, els que no estan desarrelats o ho estan sols en part. Una manera d’aconseguir-ho és arraconant la llengua, arrencant-la dels usos en què arrela i dels quals ha de nodrir-se per poder viure. El mateix resultat s’aconsegueix més subtilment presentant la cultu-ra com a propietat exclusiva de les ciutats. Així es degrada la cultura autòctona que pugui subsistir en les zones menys dislocades per l’ocupació, com solen ser-ho les viles i ciutats allunyades de les grans concentracions industrials. Aquesta voluntat d’humiliar amaga una intenció genocida i equival, en paraules de Weil, a la mentalitat colonial en un grau una mica menys agut.

Segons ella, el respecte a les col·lectivitats és un deure, no per la col·lectivitat en si, sinó perquè aquesta alimenta un cert nombre d’ànimes. Tallant el nus del debat entre individualistes i comunita-ristes, Weil resol el conflicte reconeixent, d’una banda, que deures i obligacions afecten sols els individus, i, de l’altra, que l’individu necessita la col·lectivitat per prosperar. Per aquesta raó, considera el respecte a les col·lectivitats humanes una obligació cabdal. En primer lloc, perquè, un cop destruïda, una col·lectivitat no es pot substituir, car enlloc no existeix l’equivalència d’allò que s’ha perdut. En segon lloc, perquè la col·lectivitat representa la continuïtat i el moviment

25


cap al futur de les accions humanes. És la font d’energia no sols per a les ànimes dels vius, sinó també per a les dels que encara han de néixer. I, finalment, en virtut de la continuïtat, la col·lectivitat és l’única agència capaç de conservar els tresors espirituals i l’únic mitjà de comunicació entre els vius i els morts.

La col·lectivitat és objecte de respecte i d’atenció en proporció a la seva capacitat de satisfer les necessitats espirituals dels individus. És, diu Weil, l’única realitat terrena que connecta directament amb el destí etern de la humanitat. Tanmateix, hi ha col·lectivitats que en lloc d’alimentar les ànimes les devoren i llavors el cos social està ma-lalt. També n’hi ha de mortes, que sense devorar les ànimes tampoc no les nodreixen. En aquest cas, si no és pas que estiguin letàrgiques, se les ha de destruir. Weil no proposa cap acte violent. No defensa el genocidi. La destrucció d’una col·lectivitat morta no implica cedir a la violència, que és la conseqüència de reduir l’existència a les lleis de la física. “Els grans instigadors de la violència s’encoratgen creient que la força mecànica cega governa tot l’univers”, afirma. En aquest sentit, Hitler era d’una consistència lògica absoluta. El nazisme hauria portat el mecanicisme fins a les darreres conseqüèn-cies. Allò que se li pot oposar —bondat, compassió, obligació moral, solidaritat, sacrifici— necessàriament ha de venir d’un altre àmbit, d’un àmbit no sotmès a la crua necessitat de la força. Cap al final de la seva vida, Weil pensa i actua al nivell de les necessitats de l’esperit. Destruir una comunitat que ja és morta vol dir, en aquest context, el mateix que la frase evangèlica “deixeu que els morts enterrin els seus morts”. Vol dir deseixir-se de tradicions inertes, cultures sense virtut i vinculacions inactives.

A la llum del pensament de Weil, la disputa entre els progres-sistes i els comunitaristes, els que defensen el caràcter i la tradició dels llocs i els que hi oposen la radical autonomia de l’individu, és absurda. Estem acostumats a contrastar les obligacions entre si, ex-cusant-nos sovint en la contradicció per incomplir les que no ens proven. Per exemple, la del deure envers la col·lectivitat i el deure envers les persones. L’obligació de defensar una llengua recessiva, es-

26

Joan Ramon Resina

pecialment quan se la margina o reprimeix, s’enfronta amb el deure de respectar la llibertat individual de triar idioma. Weil no deixa es-pai per al subterfugi. Reconeix que hi ha confusió i incompatibilitat entre deures diversos, però resol el dilema moral posant l’èmfasi en la conciliació de les obligacions més que no pas en l’acomiadament oportunista d’unes en favor d’altres: “Qui actuï de tal manera que augmenti la incompatibilitat és un busca-raons. Qui actuï de tal manera que la disminueixi és un agent de l’ordre. Qui per tal de simplificar els problemes negui l’existència de certes obligacions, en el seu cor ha fet un pacte amb el crim.”

L’evolució de Weil d’una filosofia política inspirada en el mar-xisme a una filosofia social que ensems amb les necessitats físiques reconeix les necessitats morals ha deixat sense efecte el seu llegat intel·lectual en el pensament polític del darrer mig segle. Alguns dels moviments actualment ixents a l’horitzó polític, des de l’ecologisme als anomenats populismes, són reaccions a l’ortodòxia economicista que ha esventrat comunitats, arrasat cultures i deslocalitzat milions de persones, llançant-les a una solidaritat espúria en l’alienació com-partida. De mica en mica i amb prevenció, com aquell que s’endinsa en un camp ple de mines, alguns teoritzadors polítics comencen a reconèixer en la identitat una necessitat profunda de les persones. Aquesta necessitat, el progressisme l’ha negada i fins i tot l’ha es-carnida, regalant-ne la defensa als moviments de signe contrari, que n’han fet un ús interessat i èticament poc presentable. Weil ja havia descobert que l’ésser humà creix i madura en un terreny adobat per la història i es forma culturalment i èticament dins una col·lectivitat amb la qual comparteix costums, llenguatge, reflexos, valoracions i predileccions; en definitiva, significacions heretades. Ella tenia prou legitimitat per reivindicar aquestes necessitats de l’esperit en virtut de la seva solidaritat no pas teòrica, sinó decididament pràctica amb els oprimits, fins al punt de refusar el menjar i finalment deixar-se consumir per la tuberculosi, negant-se a ingerir més del que, segons ella, corresponia al racionament a què estava sotmesa la població civil a la França ocupada.

27


És possible que el naufragi de la socialdemocràcia a Europa no sigui tant l’efecte de la crisi de l’estat del benestar (tesi captiva dels paràmetres mentals que precisament estan en crisi) com del menys-preu de necessitats invisibles al dogma economicista a què el pro-gressisme ha reduït la idea de justícia social. La pressió multicultural exercida sobre els grups nacionals en el seu espai històric per força havia de derivar en una inseguretat identitària, car el risc, real o percebut, de ser minoritzat en el propi país representa una amenaça existencial que tard o d’hora havia de trobar expressió política. I si l’esquerra roman cega i sorda a aquest sentiment, què té d’estrany que la dreta se n’empari? La concepció instrumental del món, que ara paguem en forma de destrucció de la biosfera, dels recursos vi-tals i del clima, té un evident paral·lel en la destrucció dels lligams concrets en la vida de les persones, que són arrencades de les col-lectivitats de significat en què havien viscut durant mil·lenis per dei-xar-les a la deriva en la societat consumista que Zygmunt Bauman definí com a societat líquida, això és, una societat sense estructura durable ni permanència. La qüestió no és si la necessitat de tradició, és a dir, de continuïtat, és un signe específic de la dreta conservadora. La qüestió és si es permet que la dreta conservadora monopolitzi en benefici seu la necessitat universal d’una vida estructurada.

Weil ressalta en particular necessitats associades amb la dreta, com ara la necessitat d’ordre, de llibertat, responsabilitat, jerarquia i la necessitat d’obeir. L’ordre, diu, és la primera necessitat, per damunt de totes les altres. Per poder concebre’l cal saber quines són les altres necessitats i distingir-les dels desitjos, capricis i vicis. Les necessitats tenen un límit natural en la seva satisfacció. La necessitat d’identitat se satisfà amb la sensació de pertinença (a una nació, una cultura, una religió, una família); no li cal derivar en nacionalisme, xovinisme o fanatisme, que són els símptomes d’una passió insaciable i no pas d’una necessitat que en principi es pot sadollar. Segons Weil, una altra característica de les necessitats, a part de la limitació, és que van aparellades amb el seu contrari i oscil·len com els braços d’una balança, tot cercant l’equilibri. Menjar és una necessitat, però també

28

Joan Ramon Resina

ho és l’interval entre àpats; l’exercici s’ha de combinar amb el repòs, el son amb la vigília i el mateix val per a les necessitats de l’esperit. Weil, personalitat extrema, feu seva la maledicció evangèlica dels tebis i rebutjà la regla del just mitjà: “Allò que anomenen el just mitjà en realitat consisteix a no satisfer cap de les necessitats contràries. És una caricatura de l’equilibri genuí amb què les necessitats contràries se satisfan per torns.”

Potser la necessitat més antitètica amb el programari progressista és la d’obeir, naturalment associada a la necessitat de jerarquia. El progressisme demostra tota la hipocresia de què és capaç quan, sota l’aparença de tolerància, imposa un dogmatisme restrictiu. El pro-gressisme esdevé fàcilment una paròdia del liberalisme. L’obe diència no és pas subjecció a una voluntat externa sense aquiescència ínti-ma; ben al contrari, pressuposa el consentiment no pas a una ordre qualsevulla, la qual cosa fora servilisme, sinó un consentiment total i definitiu, amb el benentès que les exigències de la consciència s’han de satisfer en el compliment. L’obediència, per a Weil, es tras-llada al concepte de jerarquia, ja que és tot el cos social que s’orga-nitza en vista d’un objectiu que tothom ha d’entendre i procurar. Això vol dir que l’ens polític no pot ser dictatorial ni monàrquic, car si l’obediència és una necessitat de l’ànima, tot aquell que no la satisfaci és un malalt i un ens polític governat per algú que no sigui responsable davant de ningú està en mans d’un malalt. I encara una observació que desmenteix qui volgués assimilar aquests principis als populismes d’ara: “Els que promouen un estat de coses amb l’esperança de guany com a principal motiu priven els homes de la seva obediència, ja que el consentiment, que n’és l’essència, no és res que es pugui vendre.”

Els populismes podrien ser el símptoma d’una necessitat d’obe-diència insatisfeta. Si més no, l’ascens de líders que presumeixen d’intolerància és l’antítesi del govern impersonal i majorment irres-ponsable de les democràcies actuals. Evident pertot arreu, la tirania de la burocràcia es fa especialment evident en un pseudoestat com la Unió Europea, gran maquinària funcionarial sense legitimitat

29


democràtica ni responsabilitat davant dels ciutadans. La seva jerarquia buida i alternant genera normes sense necessitar el consentiment dels governats ni satisfer la seva necessitat d’obediència subordinant-se a un objectiu comú. La probabilitat d’un aprofitament autoritari d’aquesta necessitat de sotmetre’s a un ordre justificat per un objectiu superior és cada vegada més gran. L’aparició de forces que oferei-xen succedanis d’objectius eminents fa que el perfil de l’actualitat s’assembli com més va més al dels anys quaranta, quan Weil escrivia que “hi ha molts signes que mostren que els homes de la nostra època fa temps que estan afamats d’obediència. Però aquest fet ha estat aprofitat per a donar-los l’esclavatge”.

El desafiament de la nostra època és evitar que la subjecció —política, però també espiritual— sigui el corol·lari de l’obsoles-cència programada dels costums, les tradicions, les relacions i for-mes de viure de les comunitats, és a dir, de tot allò que proposava patrons de conducta i orientava les persones en la seva integració social. Però enfrontar-se a l’autoritarisme des del desarrelament pre-dicat pel progressisme és un contrasentit. D’una banda, el progressis-me imputa al liberalisme econòmic, és a dir, al capitalisme, l’origen de tots els mals, mentre que, de l’altra, subjuga l’individu a les forces del consum. Weil prioritza les obligacions als drets, els quals, quan són concebuts unilateralment, esdevenen l’opi de les masses. Els drets no existeixen per ells mateixos, sinó en relació amb les obligacions corresponents. Un dret no es pot exercir si abans algú no se sent obligat envers aquell que el reclama. Els drets, afirma Weil, tenen eficàcia en determinades condicions; les obligacions són incondicio-nals, perquè són transcendents i no depenen de situacions particulars. Al capdavall, la fórmula de Weil per superar el relativisme moral i el determinisme polític consisteix a reconèixer un reialme absolut, com el de les idees platòniques. El platonisme té mala premsa entre els politòlegs contemporanis, besnets de la Realpolitik bismarckiana, però el de Weil, que és un platonisme passat pel cristianisme, posa l’accent en l’encarnació de les obligacions més que no pas en l’abs-tracció dels drets. I això bé que podria ser un principi d’obediència

30

Joan Ramon Resina

antiautoritari, de matriu kantiana, capaç d’articular allò que és uni-versal en la comunitat concreta i allò que és etern en la tradició; és a dir, en la transmissió d’experiències i afectes, de capital cultural i capital humà, de patrimoni i memòria, en una síntesi de realisme i d’idealitat que cenyeix ensems el dret i l’obligació.

31

Quan ens disposem a commemorar el centenari del naixement del polític empordanès Josep Pallach i Carolà, reconegut pedagog per a més senyals d’identitat, nascut a Figueres el 10 de febrer de 1920, en una família petitburgesa que es dedicava al comerç d’avi-ram, amb parada al mercat de la ciutat que també fou bressol de genis com Monturiol, Dalí, Deulofeu... ens hem de plantejar què va fer d’important que justifiqui la seva transcendència. Nomes tenia cinquanta-sis anys quan va morir tot just arribant a l’Hospital de Bellvitge la matinada de l’11 de gener de 1977. La crisi coro-nària es produí a Esclanyà, un petit llogaret del terme municipal de Begur —proper al nucli urbà de Palafrugell—, on havia fixat la seva residència en tornar de l’exili. El metge de capçalera aconsellà hospitalitzar-lo immediatament, però va ser necessari traslladar-lo a Barcelona, on hi havia la unitat coronària més propera. La seva mort va fer evidents les deficiències del sistema sanitari de l’època

En el centenari del seu naixement. Josep Pallach: un polític que es va avançar al seu temps

Pere Baltà

32

Pere Baltà

franquista, en tractar-se d’una de les figures més rellevants de la Resistència i de la Transició política.

Tot just dos dies abans havia estat aclamat com a secretari general del Partit Socialista de Catalunya, sorgit del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC) fundat a Montserrat en la clandes-tinitat el 1974, amb la concurrència de l’entorn catalanista republicà, social cristià, socialdemòcrates procedents del Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i de les candidatures de Regidors Democràtics que Pallach havia impulsat. El seu lideratge s’havia produït com a resultat de la coherència mantinguda en l’afinitat als principis de la II Inter-nacional Socialista —la socialdemocràcia de Willy Brandt, Françoise Mitterrand...—, dins de la qual buscava la representació directa del socialisme català. El I Congrés del PSC —ja se n’havien convocat tres de l’RSDC— se celebrà els dies 8 i 9 de gener a la seu del Col·legi d’Advocats de Barcelona, sota l’observació de la resta de partits demo-cràtics, molt especialment de l’altra plataforma socialista, Convergència Socialista de Catalunya (CSC), que també volia fer seves les sigles PSC, amb l’objectiu de configurar un bloc electoral de caire marxista amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya, sota la influència del Partit Comunista de la Unió Soviètica, partit hegemònic a l’URSS.

UN HOME A ABATRE

La figura de Pallach era un destorb important per als projectes de l’esquerra marxista que volia entrar en el ja pròxim procés electoral amb un front del treball, davant del qual el polític figuerenc plantejava un gran bloc de centreesquerra que posava com a primer objectiu recobrar l’autogovern. “Ara, Catalunya!”, repetia desacomplexat. L’es-tratègia posava Pallach a l’eix de la balança, amb moltes possibilitats d’aconseguir una gran rendibilitat electoral, però també l’exposava a les canonades de l’esquerra radical. S’havia convertit en “l’home a abatre”.

El PSUC havia evolucionat des de l’ortodòxia marxistaleninista, passada pel més disciplinat estalinisme, fins a assumir l’estratègia

33

Josep Pallach: un polític que es va avançar al seu temps

eurocomunista del PC Italià, que, liderat per Berlinguer, havia ocu-pat l’espai tradicional d’un socialisme democràtic dividit amb els lideratges de Nenni i Saragat, tot facilitant que el PCI aconseguís resultats electorals que l’apropaven a la possibilitat de governar una democràcia integrada a l’OTAN, en plena Guerra Freda. Pallach coneixia, pels seus contactes amb el socialisme democràtic europeu del més alt nivell, que el paradís soviètic s’enfonsava i no s’estava de dir que “el comunisme no arribaria més enllà d’on havien arribat els seus tancs”. Per si no fos prou, combatia l’estratègia del PSUC que passava per una Assemblea de Catalunya amb representacions desiguals, amb infinitat de grupuscles i suposats independents di-rectament o indirectament vinculats al partit, de la mateixa manera que condicionava les decisions i frenava la veu d’altres partits. Les cèl·lules comunistes tenien una extraordinària capacitat d’influència. Potser va ser l’únic líder inqüestionablement democràtic que va plantar cara a aquella situació, bo i apostant obertament pel Consell de Forces Polítiques de Catalunya. Malgrat l’evolució cap a l’eu-rocomunisme, menys dogmàtic, el mateix partit que havia plantat cara al règim dictatorial, incorporant a la lluita infinitat de gent simplement progressista i antifranquista, no havia superat els tics dictatorials estalinistes.

Pallach —i també els que érem al seu entorn— va rebre de valent. Van utilitzar contra ell les tàctiques de desprestigi i difama-ció, que es van aplicar als dirigents i els militants del Partit Obrer d’Unificació Marxista, abans, durant i després de la Guerra Civil; una persecució que ja havia patit, a partir de la seva militància juve-nil en el Bloc Obrer i Camperol —que es fusionà amb l’Esquerra Comunista de l’Andreu Nin—, cosa que el portà a militar a les Joventuts Comunistes Ibèriques, vinculades al POUM, i arribà a fer mítings amb el mateix Nin, poc abans de la seva misteriosa de-saparició, finalment reconeguda com un assassinat polític. Quan el 1938 va ser cridat com a integrant de la Lleva del Biberó —lleves així batejades per Frederica Montseny—, demanà treballar al front en la lluita contra l’analfabetisme i, molt lluny d’això, va ser destinat a

34

Pere Baltà

un escamot disciplinari de la divisió coneguda com La Bruixa, sota comandament d’estalinistes enfurismats contra els partidaris de Nin i Maurín, als quals consideraven trotskistes, enemics de la Revolució Soviètica. Anys després, acabada la Segona Guerra Mundial, trobà a París qui havia estat el seu comissari, que, desenganyat de l’estalinis-me, li confessà que, quan eren al front, tenia ordres de fer-lo sortir de la trinxera exposant-lo al foc enemic.

Créixer en una vila liberal d’esquerres com figueres

Sempre va viure al servei dels ideals, Josep Pallach... Que en arribar la República, el seu pare fos regidor de l’Ajuntament republicà d’una vila liberal d’esquerres tan significativa com Figueres —de la qual va ser alcalde Abdó Terrades, precursor del republicanisme—, ens parla d’una família compromesa amb un somni. Era molt jo-venet quan el pare se l’enduia a les tertúlies de la Llibreria Canet, on els federalistes empordanesos es reunien entorn del patriarca de la nissaga Xirau, molt destacada tant en l’àmbit de la política com en el de la universitat. No és gens estrany que, nomes amb dotze anys, guanyés un concurs literari commemoratiu de l’adveniment de la República, convocat per l’Ajuntament, amb l’assaig República, llibertat, autonomia, segurament per la influència del mestre Josep Pey i Calvet, director del Col·legi Empordanès, membre destacat de la Federació Republicana Socialista de la comarca i editor del periòdic L’Empordà Federal, on molt aviat Pallach publicà els seus primers articles signats amb el pseudònim El Xaval. El “senyor Pey” també va ser influent en el moment en què el seu deixeble dubtà entre cursar arts i oficis o batxillerat, ja que l’orientà cap a l’opció que li donaria accés a la universitat.

L’esclat de la Guerra Civil agafà en Pito (diminutiu propi de l’Empordà) tan compromès que volia marxar cap al front a defensar la República, cosa que el pare impedí perquè tot just tenia quinze anys, però el seu sentit de la responsabilitat el va fer ser entre els

35


promotors del Comitè de Cultura i Art per tal de vetllar pel patri-moni cultural en perill per l’actuació dels extremistes, mentre feia de mestre en una escola de Roses i s’implicava com a dirigent de les joventuts del POUM, i es radicalitzà enfront del republicanisme burgès. Sense el lideratge d’Andreu Nin, va llegir i escoltar coses sobre la Revolució d’Octubre, després que Maurín influís en el seu pensament fins al punt que, molts anys després, Víctor Alba va dir que Pallach havia assumit part de la seva herència pedagògica, una afirmació que justifica que, aviat, es desenvolupés professionalment en el camp de la pedagogia de manera brillant i innovadora, com anirem veient.

Front amb la lleva del biberó, exili, universitat i resistència a frança

L’hivern del 1939 surt il·lès del front, malgrat l’escassa formació militar amb què hi van arribar les lleves del biberó i la possibilitat de rebre un tret pel clatell, com van morir altres companys del POUM. En la retirada passa per Figueres per emportar-se el pare cap a Fran-ça, temerós de les represàlies que els franquistes apliquen contra l’enemic a mesura que van ocupant Catalunya poble per poble. El pare decideix quedar-se; no havia tingut cap càrrec polític durant la guerra, no havia fet cap delicte de sang, és vell... No li havia de passar res. En Pito marxa preocupat i, quan ja ha passat els Pirineus, sap que el pare ha estat empresonat. Ell va a parar als camps de con-centració de Sant Llorenç de Cerdans, primer, i després a Amélie-les-Bains i Sant Cebrià. Les passa tan magres com tothom, però és precisament la proximitat de la gent de frontera, fent arrels familiars i d’amistat, la que li porta sort. A Bages, Catalunya del Nord, hi ha uns amics dels pares que són llenyataires. Tramiten els papers de re-sidència que li permetran moure’s lliurement. Els seus papers també serveixen perquè altres companys puguin anar a Perpinyà i, solidari com és, no triga a muntar una escola per als fills dels refugiats.

36

Pere Baltà

Però s’ha de continuar formant. Al sud dels Pirineus, Franco controla la situació, mentre que, al nord, en menys d’un any, l’exèr-cit alemany envaeix França. La situació dels refugiats es complica, però amb el nou ordre Pallach ja és a Montpeller, concretament a la Residència d’Estudiants Ramon Llull, creada pels catalans de l’exili i la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols (JARE). S’ha matriculat a la universitat per cursar filosofia i s’especialitza en psicologia. Estudiar no l’aparta de l’acció i s’incorpora a la Xarxa Martin —creada per Josep Rovira, antic dirigent d’Estat Català i del Bloc Obrer i Camperol, que exercirà una gran influència sobre Pallach—, s’ocupen de la recuperació dels aviadors britànics que cauen sobre França, per retornar-los a les seves unitats del Regne Unit, al mateix temps que miren de salvar els jueus que fugen de la persecució dels nazis. Tampoc no oblida la lluita antifranquista i forma part del Front de la Llibertat, que ha organitzat en Rovira amb gent procedent del POUM i de la CNT —com ell mateix, que s’afilià sent a Roses— i del Front Nacional de Catalunya. En una de les missions, el 1942, escapant de la Gestapo, passa els Piri-neus amb el propòsit de reorganitzar el Front, que ha estat destruït per la repressió franquista. Durant mesos viu en la més completa clandestinitat, sortint poc al carrer i aprofitant per llegir Marx i Nietzsche, Kant i Spinoza, Plató i Marc Aureli..., autors que fona-mentaran més tard les seves reflexions intel·lectuals.

Com a “recasens”, actua a l’interior

Es comença a gestar el Moviment Socialista de Catalunya, liderat per Josep Rovira. Pallach intervé en dues conferències clandestines els anys 1943 i 1944, tant en territori francès com a l’interior, en què es planteja el futur del POUM, desapareguts Nin i Maurín. En la segona ostenta la delegació de l’interior. Però el 24 de de-sembre és detingut quan dinava a la popular Cafeteria Núria de les rambles de Barcelona, juntament amb el seu amic Bellsolell (àlies

37


Busquets). El sotmeten a tot un mes d’interrogatoris continuats a la Jefatura de Policía de la Via Laietana. Volen identificar-lo com a Recasens —nom de guerra pel qual se’l coneix en la clandestinitat, però, malgrat que no aconsegueixen lligar caps per demostrar-ho, l’empresonen, primer a Figueres i després en un convent de Salt, adaptat com a presó.

És allà a la presó de Salt on organitza magistralment una esco-la, tot repartint els alumnes per nivells, donant als uns i als altres responsabilitats en l’aprenentatge dels que en saben menys. Ell es reserva l’alfabetització dels illetrats, l’ensenyament del francès i els primers rudiments d’anglès, mentre que, segons alguns companys de presó (que, per cert, li ensenyen a ballar sardanes, una carència, atesa la seva condició d’empordanès), “ell sempre intervenia amb els carcellers, perquè tots poguéssim viure al més decentment pos-sible”. Era un mediador capacitat per conciliar els irreconciliables, amb els seus dots per a la negociació i la diplomàcia. Afable com era, es guanya la confiança d’un dels guardians, a qui ajuda a pre-parar oposicions. Agraït, el convida tot sovint fora murs a prendre cafè en una tasca propera a la presó. Passa avís d’aquest fet als companys de l’exterior que preparen la fugida cap a França, on només arribar agafa responsabilitats a la Xarxa Martin, fins a la victòria dels aliats.

Un nou ordre internacional

Cap al final del 1945, tan aviat com acaba la Segona Guerra Mun-dial, va cap a París per matricular-se a la Sorbona i acabar els estu-dis de psicologia de l’infant i pedagogia. Ni l’activista polític ni el resistent no han aparcat la vocació de pedagog, malgrat que a París s’integra activament en el consell directiu del Moviment Socialista de Catalunya.

Com tants altres catalans que han lluitat a favor de la França Lliu-re que liderà el general Charles de Gaulle, ha d’ajornar el somni de

38

Pere Baltà

tornar a casa. La política internacional ha fet un gir en benefici de la dictadura de Franco, que no es podien ni imaginar. Rússia ha ocupat l’Europa de l’Est i ha satel·litzat antigues nacions, tot sotmetent-les al comunisme. Britànics i nord-americans valoren l’anticomunisme de Franco, més que el règim antidemocràtic que ha imposat. Aclu-quen els ulls davant la ideologia feixista que l’inspira. Cal esperar que arribi un altre moment més favorable, ara toca plantejar el futur a la França per la qual han lluitat.

Es fa càrrec d’Endavant, el periòdic de l’MSC. Encara que tipo-gràficament modest, serveix com a nexe d’unió i de reflexió impres-cindibles. L’exili s’haurà d’esperar. El somni de revenja que reflecteix el crit de “Madrid, Barcelona, París, Berlín...” amb què van entrar a París els elements de la Novena, veterans lluitadors de la Guerra Civil incorporats a la Divisió Leclerc, que allibera la Ciutat de la Llum, són una entelèquia, com ho és la invasió de la Vall d’Aran per l’exèrcit d’alliberament organitzat pel comunista Jesús Monzón, que s’hagué de retirar per ordre del seu propi partit. El final de la guerra ha generat un nou ordre internacional amb zones d’influència. Els aliats no estan disposats de cap manera que a la península Ibèrica s’hi pugui instal·lar un govern satel·litzat per l’URSS, com ha passat des de Polònia als Balcans.

La plataforma de l’MSC, on va adquirint influència, és per a Pallach i els seus companys l’oportunitat de reflexionar analitzant la política europea: nacions que havien estat en guerra entre si es plantegen ara crear una unió europea, per evitar que mai més no hi hagi una guerra entre elles. S’obren al diàleg les grans famílies ideològiques: democratacristians, liberals, socialdemòcrates... El fei-xisme ha quedat desqualificat. El comunisme ha guanyat la guerra aliat amb les potències democràtiques, però queda al marge per la implantació de la dictadura del proletariat als països ocupats pels seus soldats. Davant de la nova realitat, el 4 d’abril de 1949 neix un braç armat, l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, l’OTAN. Els seus tancs apunten cap a l’invisible teló d’acer que ha sorgit de nord a sud fent-se matèria a Berlín.

39


Connexió amb la socialdemocràcia alemanya

El panorama polític internacional es transforma. Els britànics jubilen una figura tan carismàtica com la de Winston Churchill, triomfador envellit, mentre que els francesos enalteixen el general De Gaulle, que ha guanyat la guerra amb el seu quarter general instal·lat al pis de dalt d’un pub de Londres i la Resistència interior nodrida d’antics combatents de la Guerra Civil, com el mateix Pallach. Els alemanys projecten la figura conciliadora d’Adenauer, per sortir com més ben parats millor de la derrota... Són grans figures rere les quals hi ha les ideologies que van creant els seus propis espais... La socialde-mocràcia, que no ha estat a la tribuna inicial dels triomfadors, molt aviat projecta un carismàtic Willy Brandt, el qual, des de l’alcaldia de Berlín, es fa una figura estel·lar, al costat del president Kennedy, quan aquest exclama “Jo també soc ciutadà de Berlín!”. No s’ha divulgat gaire que Brandt va ser a Barcelona pels Fets de Maig del 1937 i va viure en directe la persecució estalinista contra la gent del POUM, atès que el partit en el qual militava en aquell moment n’era aliat internacional: una de les possibles claus de la bona relació amb el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD). Des del seu observatori parisenc, Pallach tria com a alternativa pròpia, la base sobre la qual s’ha de cimentar l’MSC. Crea lligams ideològics i personals amb la socialdemocràcia europea. Sense pressa, va consolidant un prestigi que origina la seva presència com a observador en alguns dels grans mítings de la Internacional Socialista, on també acudeix per aplanar el camí cap a una presència reconeguda i de ple dret per a l’MSC en el si de l’organització, difícil per la norma imposada d’un sol partit per estat, malgrat que a Bèlgica i Itàlia no es compleix.

No ho ha fet sol, ni molt menys. El 1947 havia tornat d’Amèrica Manuel Serra i Moret per incorporar-se a l’MSC. Des del primer moment es concreta una gran afinitat amb el pensament del jove Josep Pallach, que l’escolta amb l’admiració que ja li tenia abans que marxés a l’exili. Serra l’ajudarà a madurar, convivint i fent amistat amb joves promeses de l’exili: Barrera, Cirici, Bellsolell... Serra i

40

Pere Baltà

Moret s’havia instal·lat a Perpinyà, des d’on Pallach publicava En-davant amb la confiança que li té Josep Rovira i la complicitat de Josep Buiria i Enric Brufau. Ja havia acabat la carrera a la Sorbona i es converteix en un espectador minuciós de com es consolida l’es-pai polític de la socialdemocràcia, quan el 1951 sorgeix la Segona Internacional Socialista.

“Recasens” es creua amb “Nathalie”

No obstant això, cal tornar tres anys enrere. Concretament a l’es-tació de ferrocarril de Cotlliure, vila estival al peu dels Pirineus, on Pallach acudeix a passar l’estiu per allunyar-se de la pressió que sobre ell exerceixen la política i la pedagogia, a les quals s’ha entre-gat apassionadament. Uns companys també exiliats han aconseguit que li lloguin una cambra; algú l’ha d’esperar a l’estació i, quan hi arriba, no triga a descobrir una jove quasi bé de la seva mateixa edat, acompanyada d’un nen que porta un ram de flors. Es diu Teresa Juvé i Acero. Li han demanat que el vagi a rebre, tot elogiant el futur polític del nouvingut i a ella se li ha acudit la broma del ram de flors, fent burla del “gran prestigi” que li atribueixen. La França de l’època rebia amb rams de flors els seus polítics.

En Josep i la Teresa no trigaran a saber que aquell va ser un mo-ment cabdal. Acabaven de creuar les seves vides en Recasens i la Natha-lie Juvet, ambdós havien estat membres de la Resistència, ell pedagog i ella lingüista. Ja hem descrit les accions en què ell havia participat fins a aquell moment. Quant a la Teresa, tot fent la llicenciatura a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, l’assassinat d’un company d’es-tudis jueu la portà a incorporar-se a la Resistència i havia aconseguit el grau de capità de l’Exèrcit de l’interior, fent d’enllaç amb el Govern de Londres. Tots dos havien lluitat per les llibertats, havien fugit de la Gestapo, salvat vides... Tres mesos després es casaven i l’any següent, el 1949, naixia a París l’Antònia Pallach i Juvé, que es llicencià en Filologia Hispànica a la Sorbona i es jubilà com a catedràtica a la

41


Universitat de Tolosa. Va muntar la seva pròpia vida a França, malgrat la voluntat dels pares de tornar. La distància no ha impedit que sigui la millor narradora de la trajectòria vital dels seus pares.

Innovació pedagògica a l’institut pilot lycée de montgeron

“Una parella de no francesos, o sigui espanyols, per molt professors que fossin”, explica l’Antònia Pallach, “no deixaven de ser estrangers, i no d’aquells que gasten diners, sinó dels que venen a guanyar-se’ls”. Ho diu per explicar les dificultats de l’exili, portades fins al punt que es fa difícil trobar un habitatge on viure amb dignitat. No obstant això, tenen la fortuna de retrobar-se amb un vell amic i company de la Resistència, Alfred Weiler, que exerceix de director de l’Ins-titut Pilot Lycée de Montgeron, un poble a prop de París, amb un equip pedagògic de renovació addicte a les classes nouvelles de la reforma pedagògica Langevin-Walon. Encaixen en el seu equip i en el primer intent d’ensenyament mixt que es produeix a França. Els Pallach venen d’una República que ja ho ha experimentat, co-mençant per implantar l’ensenyament universal, cosa que a França no s’implanta fins al 1959, fins als setze anys; ella és filla d’un mestre llibertari que ha procurat educar-la en les institucions més avançades, ell s’ha preparat per a la renovació pedagògica.

El Josep Pallach pedagog, que s’inicià al vell mig de la Guerra Civil improvisant classes per a infants refugiats i s’ha desenvolupat cursant els estudis corresponents tant a Montpeller com a la Sor-bona, es troba que al Lycée de Montgeron la pedagogia es basa en un bon coneixement de l’infant per fer possible l’orientació escolar, la coordinació de les matèries, treballar de manera que l’alumne adquireixi el seu propi mètode de treball, donant importància a les disciplínes artístiques i fomentant un clima de confiança. Abans d’arribar a Montgeron ja ha desenvolupat el tema “L’adolescència i la formació de la personalitat”, que li fa guanyar el Premi Serra Húnter en els Jocs Florals celebrats a Perpinyà el 1951. L’exili l’ha

42

Pere Baltà

portat al lloc més adient per aplicar el seu pensament pedagògic. Vaig ser a Montgeron, quan Pallach ja era mort, en un viatge d’estudis entorn dels fenòmens urbanístics de les Nouvelles Villes. Qui m’hi va portar coneixia l’admiració que tinc per Pallach i em vaig trobar que la biblioteca del Lycée portava el seu nom, precisament per la consideració que tenien per la tasca que hi realitzà. La seva gran preocupació va ser l’ensenyament públic i gratuït, amb una forma-ció adequada del professorat, com exposà en la seva obra El gran problema: escola i ensenyament per a tots (1964), que ajudà a potenciar el seu vessant educatiu.

Entre la política i la pedagogia, sempre

El dilema de viure entre la política i la pedagogia acompanyarà la seva vida fins al darrer moment. El 1954 publica el que serà el seu primer llibre, El nostre combat, que subtitula Acció i perspectives del socialisme a Catalunya. Serra Moret diu en el pròleg: “L’autor és un home jove, de consciència desperta, lluitador nat, escriptor àgil, professor culte i estimat, que fa honor a l’MSC...” Pallach ja feia temps que, redactant Fem balanç, s’havia plantejat nous camins per a la política catalana, quan es reunia al Café Cluny, a prop del Sena, amb un joveníssim Amadeu Cuito i representants de la CNT i Esquerra Republicana a l’exili. Aquelles reflexions i les que en lletra impresa fa regularment al periòdic Endavant, sorgides lògicament també de trobades amb la militància de l’MSC i amb els seus contactes amb la socialdemocràcia alemanya..., omplen l’acció política d’una vida cada vegada més dedi-cada a la pedagogia, en espera d’un canvi de situació a l’Estat espanyol. Tot plegat l’ajuda a clarificar el seu pensament sobre Catalunya i la llibertat: “Com més difícils són els temps, més necessari és clavar els peus a terra i dir les raons del nostre combat.”

Hi ha un temps de silenci, fins i tot d’espera i d’esperança, quan repeteix entre els més propers “Això s’acaba. A Franco ja li tenim el peu al coll”, que l’Antònia Pallach ha explicat que deia el seu pare

43


una vegada i una altra per combatre la desesperança de l’exili, sense deixar de treballar amb els migrats recursos de l’MSC en el gran projecte de l’Aliança Sindical Obrera, que buscava la unitat d’acció dels antics sindicats, projecte que el porta el 1962 a viatjar a Cata-lunya amb un passaport fals, en un intent de reforçar a l’interior la referida aliança entre CNT i UGT, una aposta estratègica de futur en la qual té el risc de deixar-hi la pell, ja que està a punt de ser detingut per la policia politicosocial, però en pot fugir.

Enmig de tot plegat, en Josep té temps per fer política, també per fer pedagogia i per escriure i publicar un nou llibre que titula El gran problema: escola i ensenyament per a tots, mentre al seu costat la Teresa Juvé escriu una crònica novel·lada del seu primer exili que, amb el títol Charca en la ciudad, és finalista del premi Nadal del 1962. Dos membres del jurat publiquen a la premsa de l’època que és “el millor llibre que han llegit”. S’entén que la temàtica d’exili ha impedit premiar-lo.

La mort de manuel serra i moret trenca l’msc

Amb la mort de Serra Moret a Perpinyà el 1963 es perd una de les grans figures polítiques de l’exili català; al seu entorn s’havia anat configurant l’estructura del Moviment Socialista de Catalunya. En-cara que s’apropava als vuitanta anys, tenia una gran ascendència a causa d’haver estat conseller amb Francesc Macià, president del Parlament de Catalunya a l’exili, i, per al cas, havia estat cofunda-dor de la Unió Socialista de Catalunya. Sobre Pallach va recaure la successió d’una figura tan carismàtica en ser elegit secretari general. No van trigar a sorgir les discrepàncies amb l’MSC de l’interior —poc connectat amb el socialisme democràtic europeu cada cop més crític amb la Unió Soviètica— i amb ponts de col·laboració amb els “companys de viatge” del Partit Socialista Unificat, amb els quals comparteixen l’estratègia de lluita antifranquista, i, com explica l’historiador Joaquim Ferrer: “partidari de crear un ampli reagrupament, Pallach topa amb els militants de l’interior més par-

44

Pere Baltà

tidaris d’una línia de pacte prioritari amb els comunistes”. El 1966 trenquen l’MSC escindint-se. “La desavinença era completa entre les dues branques de l’MSC”, ha escrit Antònia Pallach. “La posició del meu pare els semblava inadmissible, irreal, àdhuc, alineant; quant a ells, estava segur, en viure en contacte directe amb les democrà-cies de veritat, que la conquesta del poder, el canvi polític, s’obté a partir de la democratització de la vida de cada dia, de cada petita parcel·la de la vida associativa o municipal”.

Entremig del conflicte, el projecte d’Aliança Sindical, l’ASO que promou Pallach, comença a preocupar a les autoritats franquistes, que volen tallar de soca-rel la iniciativa. L’organització i el seu men-tor són expedientats pel Tribunal de Orden Público, el temut TOP, i actuen amb contundència, condemnant Pallach a dotze anys de presó, en rebel·lia. S’haurà de quedar a l’estranger.

L’impuls del moviment de regidors democràtics

És el moment en què la revista Mirador —editada per la família Hurtado Cuito des de Perpinyà— divulga el trencament de l’MSC, al mateix temps que informa de l’estratègia comunista d’aprofitar les eleccions del CNS —el sindicat vertical inequívocament fran-quista— per presentar com a candidats els seus militants obreristes per ocupar espais de representació sindical. Davant de l’escissió del sector de l’interior de l’MSC, Pallach impulsa el Secretariat d’Orien-tació de la Democràcia Social Catalana, al mateix temps que planteja aprofitar candidatures a les eleccions municipals que se celebraran a la tardor, tot participant en la paròdia electoral del terç de represen-tació familiar, més favorable al vot popular —malgrat ser restringit als caps de família, generalment homes— que la via sindical o la cor-porativa, molt restringides. “No s’ha de deixar passar cap ocasió de votar”, proposava prescindint que la situació pogués no ser favorable.

Així va ser com va néixer el Moviment de Regidors Democrà-tics, que Joaquim Ferrer historià a bastament. Deixem que sigui ell

45


qui ens ho expliqui: “La proposta d’entrar als ajuntaments a través de les poques escletxes de llibertat que el règim defineix com De-mocràcia Orgànica qualla en dues ciutats industrials importants: el Prat de Llobregat i Terrassa, on surten elegits el periodista Pere Baltà i l’advocat Joan Barenys. Era l’inici d’una acció que poste-riorment s’anomenaria «dels regidors democràtics», a la qual anys després s’anaren incorporant les diferents opcions que havien de protagonitzar la transició a la democràcia a Catalunya. El Prat i Ter-rassa van ser el laboratori de l’experiment electoral i des d’ambdues ciutats s’escampà posteriorment arreu de Catalunya, malgrat que els dos primers regidors democràtics no van trigar a veure’s perseguits judicialment, fins i tot per la justícia militar, per tal d’impedir que prenguessin possessió de les regidories aconseguides.”

El que segueix només ho puc dir jo mateix, com a únic sobrevi-vent del fet. “Josep Pallach no va trigar a reunir-se amb nosaltres en una fonda del Barri Gòtic de Barcelona”, vaig explicar en El Punt Avui de l’11 de setembre de 2017, en un article commemoratiu del mig segle del Moviment de Regidors Democràtics. “Havia passat la frontera clandestinament i el sopar tenia l’al·licient d’un perill latent. Volia que fóssim conscients que el que féssim als dos ajuntaments podria promoure democratització al conjunt de Catalunya.”

Efectivament, el Moviment es va escampar arreu del territori, tot entrant a les quatre capitals de província i força ciutats impor-tants, promovent manifestos que signàvem demanant la convocatòria d’eleccions municipals lliures i democràtiques, com va ser el cas de la trobada “La ciutat del demà” de Banyoles, que, a mitjan anys setanta, coordinà el mateix Pallach.

El maig del 1968 a parís, l’estiu a la presó de figueres

El Maig del 1968 a París l’agafa a Montgeron, fent reflexionar els seus estudiants sobre el que està passant als carrers de la capital francesa. El profund coneixement que té de la història i dels grans

46

Pere Baltà

pensadors universals, juntament amb el prestigi que li dona haver combatut en dues guerres..., el fa servir per aportar serenor als joves estudiants, que pensen que el món pot canviar de sobte, tot mode-rant els debats sense oblidar el moment històric que estan vivint.

Aquell estiu decideix tornar a Catalunya. La Teresa i l’Antònia s’han decidit a organitzar uns cursos d’idiomes d’estiu a Roses pen-sant que poden servir per preparar el retorn definitiu. Ell va a Roses i participa en el projecte. Tenen els papers en regla, sembla que ja no hi ha perill. No s’esperen el que acabarà passant. Un guàrdia civil es presenta a l’acadèmia, per tal de detenir-lo al·legant que hi ha odre de busca i captura contra ell. La mateixa Teresa es veu obligada a conduir-lo cap a la presó de Figueres en el seu cotxe, evitant la humiliació que el portin emmanillat en l’autobús de línia. El guàrdia civil va al costat de la Teresa. El fusell entre cames i mans. Desco-neix que al volant hi ha una agosarada capitana de l’exèrcit gaullista que és un enllaç amb la Resistència, que condueix intrèpidament emprenyada... No s’atreveix a retreure-li la gran velocitat amb què condueix fins a la mateixa porta de la presó.

Tan aviat com la Teresa Juvé deixa el seu home, comença a tele-fonar als amics. Cuito, Joan Tàpia... Hans Matthöfer, diputat de l’SPD, que estiueja a la Costa Brava. Aconsegueix una audiència immediata amb el governador civil de Girona, que el rep amb la Teresa: “Vaig exigir l’alliberament del meu home, dient que els alemanys de cap manera el volen a la presó. En pocs dies Pallach és alliberat, s’arxiva l’ordre de detenció i queda legalitzada la seva presència: Pallach ja es pot moure lliurement per Espanya. Marxen cap a Montgeron per reprendre el curs, però ja decidits a tornar.”

L’esperat retorn a catalunya

El 1970, a l’interior comença a ser reconeguda la figura del líder catalanista socialdemòcrata; aquells que volien enfonsar-lo, sense proposar-s’ho, han enfortit el prestigi de Pallach, com un gran va-

47


lor de futur. Els seus partidaris el volen aquí i no triguen a fer-li un espai en l’àmbit universitari, on Paco Noy té ascendència. Ja és un docent reconegut, un innovador. Aviat s’incorpora com a professor no numerari a l’Institut Pilot Vicens Vives de Girona i com a professor de Ciències de l’Educació a la Facultat de Filosofia i Lletres de l’Autònoma, on també entra Teresa Juvé, com a profes-sora de llengua francesa, per després fer-se càrrec de la direcció del departament. L’Editorial Nova Terra distingeix amb el premi Antoni Balmanya de Pedagogia el text en què explica l’experiència francesa dels “Institutos-piloto y la reforma de la enseñanza media”, que és publicat l’any següent, el 1971, quan imparteix classes a la UAB d’història de l’educació i participa en l’organització de l’Escola de Formació del Professorat de Sant Cugat del Vallès. El curs següent és professor de l’Escola Normal de Sant Cugat, que depèn de la UAB, que dirigeix Maria Rúbies, i participa en la creació del Departament de Ciències de l’Educació amb Jaume Serramona i Octavi Fullat, i publica La explosión educativa.

Aquest accelerat procés de consolidació professional possibilita que la Teresa i en Josep decideixin establir-se a Esclanyà, un llogaret de Begur molt proper al casc urbà de Palafrugell. En Brufau, com-pany de l’MSC, s’ha establert com a promotor immobiliari i fa un gran servei buscant casa per als exiliats que tornen. Per al matrimoni Pallach-Juvé ha trobat una vessana que els costa cinc mil pessetes i allà és on construeixen la llar que mai no havien tingut. L’Antònia, la seva filla, s’ha quedat a França i aviat els comunica la bona nova del naixement del primer net. En aquell xalet enmig del bosc, en el jardí del qual plantà un pi que s’ha fet enorme, van trobar l’aïllament per escriure les respectives tesis doctorals. Ell, Josep Pallach, Els mestres públics i la reforma de l’ensenyament a Catalunya, que no presentà fins al 1975, i, quan es publicà in memoriam el 1978, el professor Jaume Serramona va dir prologant l’edició: “Ningú no discuteix la vàlua de Pallach com a amic i com a polític, però no fou menor la seva talla com a pedagog. No dubto a dir que era un pedagog nat en qualse-vulla de les seves activitats públiques i privades.” Aquesta afirmació

48

Pere Baltà

es complementa amb l’opinió de Marta Ros i Salomó Marquès, antics alumnes seus, que en un altre pròleg, després d’una entranyable descripció sobre la manera d’impartir classes del professor Pallach —en qui veuen un cert cansament—, expliquen: “Quan algun dia venia a classe sense haver-se preparat —la política el començava a abassegar de valent—, qualsevol pregunta, qualsevol qüestió, anava bé per portar la conversa cap a aquests temes estimats d’ell: els mestres catalans i els mestres gironins, i acabava, normalment, parlant del moment present... Encoratjant-nos a prendre postures realistes, sense ser utòpiques, però sí amb una bona dosi d’il·lusió i engrescament.” La Teresa també acaba la tesi doctoral sobre el poeta occità Pèire Godolin, dirigida pel professor Martí de Riquer.

Neix el reagrupament socialista i democràtic de catalunya

Malgrat la intensitat amb què es va consolidant en la vida univer-sitària, no ha deixat de concretar projectes polítics que l’obliguen a recórrer territori, tot relligant afinitats i creant la xarxa de contactes que el 1974 esdevé el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC), que aglutina diferents tendències: l’entorn re-publicà d’Heribert Barrera, el cristianisme socialment compromès de Josep Verde Aldea, el nucli militant de l’MSC que l’ha seguit i la majoria d’elements del Moviment de Regidors Democràtics, que ja som una realitat prou visible. L’RSDC neix discretament a Mont-serrat, ni una sola línia en la premsa convencional, però la trobada fou divulgada per Radio España Independiente, cosa que Pallach qualificà d’informació imprudent en agrair per carta l’hospitalitat de l’abadia de Montserrat, al·legant que compartia “la inquietud i la sorpresa” de l’abat davant la informació. Va ser una setmana abans que el pujolisme constituís Convergència Democràtica de Catalu-nya. S’aprovà un primer document de treball sobre el qual s’anirà construint una prometedora plataforma de centre esquerra. S’intueix una certa proximitat entre l’RSDC i CDC i un espai sociològic

49


coincident, com el mateix Pallach reconeix a Baltasar Porcel. Ho corroboro des d’un fet significatiu de caire personal: vaig ser con-vidat a participar en la fundació d’ambdós partits. La invitació per part de CDC m’arribà immediatament després que ja m’hagués compromès amb l’RSDC —jo ja tenia força relació amb l’MSC—. No vaig ser al monestir fundant el Reagrupament, en trobar-me a l’estranger en viatge professional. Malgrat tot, jo i molts altres que sí que hi van ser teníem clar que acabaríem junts o fent coalició; Pa-llach no parava d’explicar que el primer objectiu —immediatament després de conquerir la democràcia— era Catalunya, de la mateixa manera que es manifestava Jordi Pujol, que em confessà la tardor del 1980 al seu despatx, ja president de la Generalitat: “En Pallach, si hagués viscut, hauria estat políticament premiat pel país. Saps per què?”, inquirí coneixedor de l’admiració que li tenia. Vaig trigar no res en contestar la pregunta: “Per la seva coherència, president.” Ell ho ratificà amb un contundent “Exactament!”. Anys després va dir respecte al polític figuerenc una afirmació que l’honora i va sor-prendre la gent en llegir el titular periodístic: “Si Pallach hagués viscut, potser jo no hauria estat president.” Segurament es tracta de dues grans figures polítiques que col·ligades haurien guanyat per al catalanisme les primeres eleccions de la democràcia.

Aquelles dues trobades fundacionals aparentment discretes van cons-tituir el principi d’un altre moment polític. L’anterior havia estat marcat per l’hegemonia del PSUC, que reunia comunistes, però també atreia gran part de l’antifranquisme progressista, molta gent s’havia sumat al partido com si es tractés dels únics que podien tombar la dictadura. Els comunistes havien estat hàbils en crear aquest miratge. Feien que els veiéssim hegemònics, fins i tot ens sentíem envoltats de gent del PSUC.

De sobte, va aparèixer Pallach oferint una nova alternativa també progressista, però netament democràtica, sense cadàvers a l’armari, mirant cap a l’Europa que es construïa aleshores, confrontada amb el teló d’acer i amb els gulags siberians on anaven a parar els dissi-dents... Josep Pallach començà a marcar la diferència, a dir que “el comunisme no anirà mes enllà d’on han arribat els seus tancs”. Els

50

Pere Baltà

articles que amb el pseudònim Desclot publicava a El Correo Catalán eren tan llegits com esperats. Sense dogmatismes, feien doctrina.

La veu socialdemòcrata de les terceres vies a europa

Malgrat el pas de més de quatre dècades, hi ha una certa dificultat per encabir-nos en aquells moments en què, amb el dictador viu encara, el país intentava passar pàgina i preparar un futur dins d’una Europa que exigia la democratització de la societat espanyola. Vam viure intensament el naixement de les Comissions Obreres, la lluita universitària pel Sindicat Democràtic, com en el si dels ajuntaments s’anava produint la incorporació d’activistes socioculturals, la prem-sa s’anava liberalitzant, al mateix ritme que la societat relaxava els controls respecte a la moralitat imposada per la dictadura. Tot anava passant amb un govern on convivien els camises blaves i els tecnò-crates vinculats a la branca més ortodoxa de l’Església. Una llei que pretenia legalitzar suposades asociaciones políticas va ser l’instrument que va servir per iniciar el debat polític dins d’una certa paralegalitat.

Així va ser com l’ICESB —que fins a aquell moment omplia la manca d’estudis superiors de sociologia— va promoure un debat sota el títol de “Les Terceres Vies a Europa”, en el qual van participar figures que ja despuntaven com a líders de les diferents opcions. Van exposar el seu pensament respecte a Europa el democratacristià Anton Cañellas, l’advocat d’afiliació marxista Solé Barberà, l’economista liberal Ramon Trias Fargas, el catalanista social cristià Jordi Pujol... L’alternativa so-cialista hi va ser duplicada amb la intervenció dels dos antics sectors de l’MSC: Joan Reventós i Josep Pallach. Havien de parlar d’Europa i ho van fer dirigint-se a un auditori motivat. Cadascun d’ells exposà sense embuts els seus plantejaments polítics. En realitat es tracta del punt de sortida de la democràcia que venia, una manera de plantejar la transició a Catalunya. L’impacte polític va ser molt considerable: van sortir de les catacumbes de la clandestinitat els líders imprescindibles per construir un futur amb llibertat. Pallach, que es va centrar en el context del títol

51


de la seva intervenció, “El socialisme democràtic a Europa”, es con-vertí en el referent socialdemòcrata, en marcar les distàncies respecte al socialisme autoritari que no marcà Reventós.

Les Terceres Vies —definició que ha quedat en la memòria col-lectiva— van ser la plataforma que llançà la imatge d’un polític europeista de tarannà progressista i catalanista, que cau bé a la gent, que s’ha cultivat intel·lectualment, però sap parlar a nivell de poble. A mesura que es va coneixent l’historial de lluita per les llibertats, juntament amb la coherència del seu pensament, Pallach es conver-teix en un autèntic mite i s’intueix el líder que porta a dins. Però comença a aixecar butllofes en la pell dels que aspiren a governar Catalunya des de l’esquerra, mentre que la dreta liberal i civilitzada el veu com un bon interlocutor, especialment quan es manifesta crític amb el comunisme —“Jo que m’he llegit tot Marx, us puc ben dir que Marx no era marxista”— o rebla la manca de llibertat del món soviètic des del pensament de Rosa Luxemburg: “La lli-bertat sempre ha estat i és la llibertat d’aquells que pensen diferent.” És veritat que coneix profundament Marx, fins i tot aplica les seves teories d’anàlisi social, però pensa que l’han manipulat; citant Rosa Luxemburg fa surar el seu pensament. Ambdós, Marx i Luxemburg, van ser militants socialdemòcrates, com ell mateix. Les seves idees de progrés només tenen el límit que preserva la llibertat.

Exaspera, es fa odiós per a tots aquells que, en ambdós extrems de l’arc democràtic, consideren que l’únic govern possible passa per l’autoritarisme, sigui en mans del capitalisme o dels representants del proletariat. “Atacs més forts ja són difícils”, es queixa de les dures crítiques que li fan per distanciar-se del que defineix amb el nom de socialisme comunistitzat.

Quan pallach publica “la democràcia, per fer què?”

La mort del general Franco el 20 de novembre de 1975 agafa Pallach amb el llibre La democràcia, per fer què? —que edita Nova Terra— en

52

Pere Baltà

procés d’impressió. És a temps d’afegir “Quatre paraules d’urgèn-cia”, així és com titula el breu text de l’última pàgina, en el qual crida a donar resposta amb l’acció a la qüestió de com arribar a la democràcia i de quines són les exigències que ha d’acomplir per merèixer el nom de democràcia. Afegeix en el paràgraf final: “Si alguna cosa han demostrat —i continuen demostrant— aquestes setmanes d’agonia és la vitalitat extraordinària d’aquest país, que ha continuat vivint i treballant, mentre a les altes esferes madrilenyes, les crisis i els conflictes es nuaven i es desnuaven, segons les mil i una influències i intervencions...”

Serenitat. Pallach, superada l’etapa del “Ja li tenim el peu al coll”, sap que s’apropa un moment complicat. Des de l’experiència que dona haver lluitat en dues guerres, aconsella seguir caminant sense algarades; sobretot si es tracta de possibilitats de votar, cal aprofitar-les totes i, davant del dilema ruptura o reforma, aconsella obrir-se al diàleg amb els evolucionistes de l’antic règim... No hi ha cap més alternativa real, amb ells s’haurà de construir el futur. Europa espera una Espanya democràtica. Amb aquest objectiu i amb el perfil pro-pi que requereix Catalunya, planteja el Consell de Forces Polítiques, que, abans d’acabar l’any, es constitueix amb la participació d’onze partits, com una exigència de la realitat política que s’acostava, a fi de superar el mètodes populistes i assemblearis que s’estan aplicant en el debat de qüestions fonamentals. En aquesta mateixa línia de real politic, és el primer líder que planteja —com a primera condició del diàleg que s’ha d’iniciar— l’exigència del retorn del president Tarradellas de l’exili de Sant Martin-le-Beau, que acabaran acceptant el Govern de Madrid i les diferents formacions polítiques catalanes.

L’impacte de La democràcia, per fer què? va ser considerable. El llibre fou presentat com una necessitat de l’autor de fer balanç del seu pensament polític, una vegada tornat de l’exili. Plantejant el futur en consonància amb les noves circumstàncies de Catalunya i Europa, suggereix amb convicció els camins a seguir i els objectius que cal aconseguir. Per fi un programa polític, el manual indispensable per als seguidors del líder socialdemòcrata català: els pallaquistes.

53


De l’rsdc al psc-reagrupament

En aquella “situació de trànsit de la dictadura a la democràcia” —segons Joaquim Ferrer— o “en la legalitat, si bé ja no en la clan-destinitat” —en el dir de Glòria Rubiol—, el 18 de gener de 1976 se celebrà el segon congrés de l’RSDC, en què s’aprovà el Docu-ment de Treball, presentat per Pallach, clarificant la inequívoca adhesió als principis de la Internacional Socialista, contestant als que ho posaven en qüestió. “Som socialistes moderats, no moderadament socialistes”, afirmà demostrant contundència dialèctica, tanta que no podia sorprendre a ningú la definició assumida i discutida. Pro-voca consternació, sobretot entre els convergents socialistes, que es van excitar encara més quan el consell nacional de l’RSDC decidí assumir la definició de Partit Socialista de Catalunya. Des del front marxista van posar en marxa l’artilleria mediàtica, la decisió afectava seriosament la seva estratègia. Mentre les altres opcions polítiques s’ho miraven pensant en el profit que traurien de la confrontació de les dues ànimes del socialisme català.

La confrontació s’havia iniciat en el mateix moment de néixer el Moviment Socialista de Catalunya liderat per Josep Rovira, creador de la Xarxa Martin i del Front de la Llibertat —amb Pallach integrat en el comitè executiu, malgrat ser tancat a la presó de Girona—, i estava format per gent que procedia del POUM, Unió Socialista de Catalunya, Federació Catalana del PSOE, ERC, CNT i dissidents del PSUC. Des del primer moment no van ser fàcils les relacions amb l’interior, sobretot perquè optaven per una estratègia de “com-panys de viatge” dels comunistes. El 1966, l’elecció de Pallach com a secretari general ho acabà de trencar. Si l’RSDC es vinculava ideològicament a la Internacional Socialista, la gent del CSC bus-caven la creació d’una altra organització internacional i van arribar a plantejar un socialisme mediterrani, les pròpies bases d’ambdós partits es podien diferenciar: el Reagrupament havia atret molta gent jove i de mitjana edat ja situada professionalment, mentre que CSC tenia més presència de joventut universitària en un moment en què

54

Pere Baltà

només podien anar a la universitat els fills de la burgesia. L’extracció social d’unes i altres bases era més que notable, de la mateixa manera que s’evidenciava l’extracció social dels dirigents.

La resposta de Convergència Socialista es produí en un gran acte al Palau Blaugrana reivindicant el dret a dir-se PSC. Al costat de la seva militància, a les grades del Palau, es podia comprovar una nombrosa presència comunista, conscient que el seu futur passava per una col-laboració fraternal d’ambdós partits. Des de la premsa es magnificà l’esdeveniment i en el si del Consell de Forces Polítiques sorgí la fórmula salomònica de reconèixer el PSC-Reagrupament i el PSC-Congrés en espera que la capacitat de pacte resolgués la qüestió.

La confrontació s’estenia a la presència d’elements d’Esquerra Republicana de Catalunya en el si de l’RSDC, especialment Heri-bert Barrera. Cal recordar que, amb Pallach i Verde Aldea, formava part de la presidència col·legiada, de la qual Pallach n’era el portaveu. ERC va fer una sortida pactada, un marxar per retrobar-nos més endavant configurant una gran coalició no sucursalista de centre-esquerra, segurament afegint la Convergència de Pujol, l’Esquerra Democràtica de Ramon Trias Fargas i el Front Nacional de Cata-lunya. Pallach encara ho volia més ampli: “Des de Cañellas, si vol, a Reventós, si vol.” M’ho va dir a mi mateix, quan li vaig consultar en privat sobre els pactes que preveia. Des de l’assemblea del Baix Llobregat havia intervingut en el consell polític expressant la neces-sitat d’assumir les sigles PSC, poc abans de prendre la decisió, i ens havíem plegat al seu bon criteri d’esperar el moment més oportú, malgrat que les bases de la comarca ho veien com una urgència, de manera que vam ser el sector que més pressionà pel canvi de nom.

Política i pedagogia, una dicotomia en la biografia de pallach

Quan es parla de Josep Pallach, quasi sempre ens cenyim a la di-cotomia de si era polític o pedagog, oblidant tot sovint el factor humà, sense adonar-nos que, rere una definició i l’altra, fins i tot

55


condicionant positivament totes dues, hi havia un gran humanisme, una manera de ser molt propera, el tarannà empordanès el dotava d’un singular carisma. Ja he descrit la trobada en la clandestinitat dels seixanta, quan ens va sensibilitzar a Barenys i a mi mateix sobre la transcendència dels nostre paper com l’avançada del futur Moviment de Regidors Democràtics. Vaig tenir la fortuna de compartir-hi altres vivències, com quan va venir al Prat dins del cicle “Democràcia, endavant”. Immediatament després de les Terceres Vies, passàvem davant de l’Ajuntament, on els regidors democràtics insòlitament teníem majoria i exercíem càrrecs executius, quan em recalcà que havíem de consolidar aquell espai de poder. En contrast, en el sopar posterior a la conferència a la cafeteria de l’aeroport, quan l’alcalde plantejà la possibilitat d’afiliar-se al partit, posà una condició irre-nunciable: primer havia de presentar la dimissió del seu càrrec. Li ho va dir amb una gran cordialitat, establint diferències entre el poder polític per elecció, que era el dels regidors —per limitat que fos—, i la seva designació a dit.

Tenia una inacabable capacitat de treball, compatibilitzava la do-cència, la investigació per a la tesi doctoral, la redacció dels articles amb els quals projectava el seu pensament, els actes i les conferències que l’obligaven a fer camí pel país, les reunions del més alt nivell amb les figures més destacades, dins d’una atapeïda agenda. Al bell mig del conflicte pel nom del PSC, s’entrevistava a Madrid amb Adolfo Suárez, mentre preparava un viatge a París per explicar com havia anat la conversa en la qual havia reivindicat el reconeixement de l’Estatut del 1932 i el de la Generalitat, com a únic interlocutor del poble català, quan va tenir lloc al mateix Madrid una reunió de vo-lada internacional, ni més ni menys que amb el mític Willy Brandt, canceller alemany i president de la Internacional Socialista, i Hans Matthöfer, l’amic ministre de l’SPD, amb l’objectiu de mantenir vius els antics lligams per defensar la causa del PSC. El reconeixement de la cúpula era tal que, abans del Congrés de Suresnes del 1973 —del qual sorgí el binomi González-Guerra—, li havien arribat a oferir el lideratge del PSOE, si es feia militant. Mn. Josep Dalmau, que

56

Pere Baltà

era present mentre Matthöfer el pressionava suggerint que tindria el suport de la tresoreria de la Internacional Socialista, escoltà com ho refusava amb un contundent: “No ho enteneu. Deixem-ho, jo soc català!”

Vaig coincidir amb ell a l’aeroport en una d’aquelles anades i vingudes de Madrid, amb la sort de volar costat per costat. Sala d’espera, vol... Ens havíem reunit diverses vegades, però mai no havíem tingut una llarga conversa. Havia llegit la meva novel·la Les urnes, que Joaquim Ferrer va definir com “la novel·la de la revolta que havia burlat la dictadura”, referint-se al Moviment dels Regi-dors Democràtics que Pallach havia promogut. Volia saber de mi. Va ser un interrogatori relaxat, res a veure amb els que ambdós havíem patit a la Comissaria de la Via Laietana. Jo anava amb una comissió ciutadana que pretenia recórrer tots els diaris de Madrid denunciant l’error dels ministeris corresponents en promoure el desviament del riu Llobregat, que era una claveguera a cel obert, posant en perill l’aqüífer del Delta. M’escoltà i aconseguí saber que m’havia plantejat una vida professional al marge de la política... Aquí em va fer una revelació sorprenent, després de dir-me que necessitava al seu costat la meva experiència com a gestor públic, tot i que constatava que no em plantejava viure de la política... “Fas bé, perquè tots aquells que volen viure de la política, n’acaben sent esclaus.” No em va dir res de nou, però m’ajudà a constatar que anava per bon camí.

Pallach no va voler mai alliberar-se, deixar la pedagogia per fer política. Li ho aconsellaven els més íntims, sempre que veien als seus ulls el cansament, però ell era mestre, sobretot, i polític per vocació de servei públic. No podia prescindir ni d’una cosa ni de l’altra. Juntes eren la seva identitat. Tampoc no em va dir què anava a fer a Madrid, però ho vaig saber un parell de dies després per la premsa: l’havien agafat en una reunió de socialdemòcrates entre els quals hi havia Felipe González i Dionisio Ridruejo; aquest —conven-çut socialdemòcrata després de passar per la Falange i fer la guerra amb els serveis de propaganda del Movimiento— havia estat cridat al despatx del director general de Seguretat, antic camisa vieja com

57


ell mateix, en saber que el tenia al calabós de la Puerta del Sol. “Ya ve, mi general, donde ha ido a parar el autor de la letra del Cara al sol!”, es va saber que li va dir. Ridruejo s’havia guanyat el respecte de Pallach i des del seu exemple considerava que, dins del règim, hi havia més gent que evolucionaria cap als postulats democràtics. Del mateix Suárez deia que podia fer aquesta evolució sincerament. Ho vaig explicar a l’expresident entre les bancades del Congrés, quan el seu poder s’havia limitat als quatre diputats que havia tret el CDS després de la desfeta de la UCD. Tenia l’escó rere les bancades de Minoria Catalana i, en el temps d’espera de l’anual Debate de la nación, mentre les càmeres de televisió entretenien l’audiència amb l’anecdotari de l’hemicicle, preguntà a un company per Pallach. De seguida va saber que en el grup parlamentari hi havia un company que havia militat amb ell i em van cridar. La TVE ens va treure una bona estona parlant de Pallach, sense veu. Em deia que havia estat una gran pèrdua la seva mort. “Era un gran interlocutor”, recalcava. “Alguien con quien uno podia entender-se.” Més enllà de la cortesia, li vaig explicar que Pallach el tenia en la mateixa consideració. “En una ocasión manifesté mi desconfianza en que el secretario general del Movimiento nos trajera la democracia y me replicó que tenías una buena edad para dejar atrás el franquismo...” Ho vam deixar aquí en iniciar-se el debat, però ara, ara que ja no hi són cap dels dos, em complau el somriure que il·luminà la cara del primer president de l’ara discutida democràcia espanyola.

EL DARRER CONGRÉS DE JOSEP PALLACH

Pallach no s’havia arrugat davant l’artilleria mediàtica que treballava per al PSC-Congrés. Era molt difícil sobreviure als atacs continuats que els diaris publicaven dia sí i dia també. La vida l’havia curtit des de molt jove. Entomava o replicava, segons el cas, però el seu savoir fair l’obligava tot sovint a empassar-se gripaus difícilment digeribles. La convocatòria del primer Congrés del Partit Socialista de Cata-

58

Pere Baltà

lunya arribà en aquest context de crispació. Se celebrà el 8 i el 9 de gener de 1977 al Col·legi d’Advocats de Barcelona, davant mateix del palauet que ocupava aleshores la Jefatura de FET i de las JONS que, rocambolescament, és ara la Delegació del Govern central.

Crec recordar que va ser el dia abans del Congrés, un divendres, que arribà a l’aeroport la delegació de la Internacional Socialista pre-sidida per Hans Matthöfer. Viure a cinc minuts de la terminal va fer que fos entre el comitè de recepció, amb en Pallach al capdavant, amb la qual cosa vaig viure un moment de gran transcendència per al socialisme català. La cordialitat amb què es va produir la rebuda denotava una amistat que venia de lluny, les mostres d’afinitat entre els dos polítics van ser evidents quan Matthöfer ens va comunicar que la direcció de la Internacional volia el PSC com una federació més del PSOE i que, sense aquesta vinculació, no rebríem cap mena de su-port de l’organització. “Us heu d’entendre amb el PSOE”, va dir-nos compungit. “No ens n’hem sortit. Ho sento.” Era al costat d’en Josep; davant nostre, el lleidatà Jaume Auqué, mà dreta de Joaquim Arana, el líder de la Terra Ferma, i la Lídia Bargalló. A les imatges que d’aquell moment vaig publicar en el llibre Recordat Josep Pallach, no s’aprecia a la seva cara l’impacte emocional d’aquella decisió. Gran part de les seves habilitats diplomàtiques havien estat dirigides a la consecució d’una presència sense intermediaris a la IS. La decisió que li acabaven de comunicar era la pitjor notícia que ens podia arribar el dia abans del Congrés. Matthöfer, bon coneixedor de la realitat catalana, entenia les raons històriques que argumentàvem, però l’estratègia de la Inter-nacional Socialista passava per cada país un partit; l’anomalia dels casos de Bèlgica i Itàlia només era acceptada com una excepció històrica.

La galleda d’aigua freda va caure sobre el Congrés i el mateix Pallach, malgrat un discurs brillant en què va lluir habilitat política tot fent pedagogia, com sempre, en fer entendre l’essència del so-cialisme democràtic, la necessitat d’una Europa unida i progressista, la implantació a Catalunya de l’autogovern via estat federal. “Avui no és el moment de pensar en la implantació del socialisme. És el mo-ment de pensar en la conquesta de la democràcia, que no és fàcil...”

59


A l’acte de cloenda del Congrés, la sala del Col·legi d’Advocats era plena de gom a gom. Els militants delegats es barrejaven amb els líders polítics, que escoltaven les conclusions que expressava un Pallach cansat, aparentment exultant a la vegada, que havia estat elegit secretari general per aclamació, quan proposava recuperar la Generalitat, plantejava la necessitat d’una Llei electoral que demo-cratitzés la realitat controvertida que s’heretava de la dictadura... Ho reivindicava des del seu esperit republicà inherent a la seva ànima figuerenca i empordanesa. “Durant el parlament, la veu de Pallach presentà signes d’una lleugera afonia. El seu aspecte reflectia un cert cansament, el color de la cara un punt cendrós, no habitual en ell...”, va recollir Glòria Rubiol en la seva tesi doctoral. Ja era secretari general del seu partit. Tenia el reconeixement de les personalitats polítiques que havien acudit a l’acte... Però els delegats de les bases del partit presents havien captat el contrast que s’havia produït en-tre el clamor de l’aclamació com a secretari general, enfront d’una ajustada victòria de la llista del comitè executiu (en el qual m’havia inclòs) davant d’una altra relació sorgida espontàniament. Havia estat a un pas de dirigir el partit amb un comitè executiu que ell no havia proposat. Una maquiavèl·lica jugada que podia tenir inductors en l’exterior.

Vaig parlar amb ell en el jardinet del xamfrà de l’Eixample on es troba l’edifici dels advocats, al carrer de Mallorca amb via Laietana. “Haurem de posar-nos les piles”, em va dir picant-me l’esquena. Assumí la situació com s’havia produït. Era un tot terreny, la vida l’havia fet fort, era un lluitador hàbil, pragmàtic, sempre optava per treballar pel que era possible i proper, encara que veiés amb claredat l’horitzó on volia arribar. Veia més lluny que ningú, gràcies a haver estat actiu en la República, en la Guerra Civil i la Guerra Mundial, en les postguerres espanyola i europea, i en l’exili i la Transició. Cap altre polític no tenia aquell intens i llarg bagatge.

El dilluns encara donà classe a l’Institut de Ciències de l’Educa-ció de Girona. Allà es va sentir indisposat i es retirà a Esclanyà per ser visitat pel seu cardiòleg, que aconsellà l’immediat ingrés hospitalari.

60

Pere Baltà

Al Trueta de Girona encara no hi havia unitat coronària i es va decidir anar en direcció a Barcelona, cap a l’Hospital de Bellvitge. L’acompanyaven el farmacèutic Frederic Sunyer i el doctor Bagué. I, en un altre vehicle, la seva dona, Teresa Juvé, i Maria Brunet, amiga, mestra i militant activa des de la fundació de l’RSDC. A les portes de l’hospital, Josep Pallach es desmaià i ja no retornà. Era la matinada de l’11 de gener de 1977, quan es va morir. Jo vaig arribar a l’hos-pital molt poc després que hi arribés la comitiva. Una telefonada de Xavier Casassas m’havia tret del llit dient-me que hi arribava mort. Jo havia fet el mateix amb Manuel Dobaño, amic, company i periodista de l’Agència Efe i, quan a les portes de l’hospital, vam sentir per la ràdio del cotxe la notícia que ell havia comunicat apressuradament, vam plorar. No vam ser ni molt menys els únics. Després de ser de cos present a la seu del partit al carrer de la Ca-nuda, Barcelona l’acomiadà omplint multitudinàriament l’avinguda del Portal de l’Àngel, i, entre la gent que arribà al petit cementiri on reposa a Esclanyà, hi havia la màxima representació política i una gentada que va ser impossible encabir en el recinte. De sobte, els seus detractors van fer silenci, i molta gent s’adonà de la pèrdua d’una figura cabdal per reconstruir Catalunya. Parlant de La democràcia, per fer què? s’havia mostrat prudent dient que “de la independència no se n’havia de parlar gaire, però tenir-la sempre present”. No hi ha dubte: Josep Pallach s’avançà al seu temps.

REFERèNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Autors diversos (1977). El nostre combat. Col·lecció de textos per Glòria Rubiol. Barce-lona: Edicions Contemporànies.

Baltà, Pere (1987). Les urnes. Barcelona: Pòrtic.Baltà, Pere; Ferrer, Joaquim Ferrer (coord.) (2002). Recordat Josep Pallach. El Prat de

Llobregat: Rúbrica Editorial. Dalmau, Mossèn Josep (1979). La crisi del PSOE vista des del conflicte Pallach-Reventós.

Barcelona: Pòrtic. Ferrer, Joaquim (1977). La lluita pels ajuntaments democràtics (1966-1976). Barcelona: Galba

Edicions.

61


Juvé, Teresa (2014). Tu ets jo, flaixos pel meu blog. Barcelona: Meteora / Fundació Pallach. Meroño, Pere (1997). Josep Pallach (1920-1977). Història d’un líder. Barcelona: Edicions 62. Pallach, Antònia (1989). Josep Pallach, 43 anys de passió. Girona: Orion 93 Editors. — (1995). Història d’un home dret. Barcelona: Viena Edicions.Pallach, Josep (1975). La democràcia, per fer què? Barcelona: Nova Terra.— (2005). El nostre combat. Barcelona: Editorial Mediterrània. Pallach, Josep; Marquès, Salomó (2002). Josep Pallach, pedagog. Girona: CCG Edicions. Porcel, Baltasar (1977). Josep Pallach. Madrid: Editorial AC (edició amb annexos el 2015). Rubiol, Glòria (1995). Josep Pallach i el Reagrupament. Barcelona: Publicacions de l’Abadia

de Montserrat. Socialisme. Aportacions de Josep Pallach. Barcelona: PSC-Reagrupament, 1976.

Fonts documentals: Asensio, Enric (2019). Memòries d’exili: Teresa Juvé i Acero. Fundació Pallach / Fundació

Candel.Canet, Carles; Pedrals, Jordi (2013). Flaixos pel meu bloc: Juvé-Pallach. TV3.

M i r a d o r

65

Fa uns quants mesos, va sortir al diaris un comunicat de la direc-ció de l’espai museístic d’Auschwitz, antic camp d’extermini nazi, lamentant que alguns dels turistes que el visiten s’hi fan fotos en actituds frívoles i poc respectuoses. “Quan vinguin a Auschwitz”, deien els responsables actuals de l’espai, “recordin que són en un lloc on van ser assassinades més d’un milió de persones. Respectin la seva memòria. Hi ha llocs millors per aprendre a caminar damunt d’una via de tren que aquest que simbolitza la deportació de centenars de milers de persones”. No era un comunicat abstracte ni estrictament preventiu: els diaris recollien desenes de fotografies, en què es veien visitants somrients fent equilibris damunt d’una d’aquestes vies per on arribaven els deportats a l’esplanada del camp o fent saltirons da-vant de la portalada del camp o posant com un model o una model sexis davant del que queda de les cambres de gas. I fins i tot alguns saludant, tot rient, a la romana, com feien els botxins uniformats d’Auschwitz en el seu temps. La crida dels responsables d’Auschwitz

Els llocs sagrats

Vicenç Villatoro

66

Vicenç Villatoro

a evitar aquestes selfies era colpidora. I la resposta a les xarxes també ho va ser: en algunes d’aquestes respostes indignades, se substituïa la imatge actual que tenia al darrere l’autor de la selfie per una imatge d’època en la qual aquell mateix espai es veia ple de cadàvers o en el moment d’alguna execució. L’efecte era enormement impactant.

Aquesta queixa d’Auschwitz va provocar de manera gairebé immediata la reacció paral·lela d’altres espais de memòria, que es trobaven en la mateixa situació. Per exemple, Txernòbil, que és un lloc que curiosament atreu des de fa un temps un nombre creixent de turistes. La suma de totes aquestes reaccions venia a dir: no és igual fer-se una foto fent el burro davant de la torre inclinada de Pisa —per esmentar un lloc on les selfies festives i desenfadades s’acumulen d’una manera especial— que fer-ho a Auschwitz, al costat dels forns crematoris, o a Txernòbil, on va esclatar una central nuclear. Però, al mateix temps, obligava a una reflexió: Per què no és igual? Tots intuïm que no ho és o que no ho hauria de ser. Però, en el fons, per què? I, en el fons, aquesta reflexió desembocava fàcilment en una altra pregunta: Hi ha espais sagrats i espais profans? Per què un espai és sagrat i un altre és profà? I més enllà: poden haver-hi espais sagrats —i, per tant, on s’han de tenir actituds diferents que les dels espais profans— al marge de les creences religioses, des d’una perspectiva estrictament laica?

LA IDEA DE PROFANACIó

Quan parlem de les selfies frívoles a Auschwitz, o, encara més, de les paròdiques o burlesques, ens ve al cap immediatament la idea de profanació. En el seu llibre, imprescindible, El sagrat i el profà, Mir-cea Eliade diu que, per a la persona religiosa, no tots els llocs són iguals i no tots els espais són iguals. D’aquesta distinció entre uns espais i uns altres, d’uns i altres temps, en neix la distinció entre el sagrat i el profà, el temps i l’espai sagrat i el temps i l’espai profà. Quan es vincula a les creences religioses, el sagrat té a veure fona-

67

Els llocs sagrats

mentalment amb la presència de la divinitat o d’allò que encarna la divinitat. Una sinagoga és un espai sagrat perquè hi ha els rotlles de la Torà. Si hi deixen de ser els rotlles, el mateix edifici perd el seu caràcter sagrat. Si els rotlles entren en un altre espai, aquest espai esdevé sagrat immediatament; esdevé, de fet, una sinagoga, en allò que la sinagoga té de temple (no pas d’estricta sala de reunions i de litúrgies). L’espai sagrat religiós és un espai vinculat amb la litúrgia, però —en general— no és la litúrgia el que el sacralitza, sinó que és la seva sacralitat el que el converteix en un espai litúrgic. En aquest sentit, es pot distingir relativament entre dos verbs que semblen sinònims i no ho són: dessacralitzar i profanar. Aparentment, en tots dos verbs hi ha un itinerari que porta del sagrat al profà. Però des-sacralitzar és retirar a un espai la seva categoria de sagrat i profanar és actuar en un espai sagrat com si no ho fos, com si fos profà. Òb-viament, no és el mateix. La idea de profanació és comportar-nos en un espai sagrat com si no ho fos, negar-li la categoria de sagrat que encara té, burlar-nos-en o ignorar voluntàriament la seva sacralitat. Exactament, la idea que està associada a les selfies a Auschwitz: vostè està fent en un espai sagrat allò que només es pot fer en un espai profà. Per tant, està profanant un espai sagrat.

Però, a Auschwitz, des d’una perspectiva laica, la sacralitat de l’espai, el fet que sigui un espai diferent dels altres, no és determinat per la seva relació amb la divinitat. De fet, jo crec que la frase de Mircea Eliade funciona igual si en traiem la paraula religiosa. Per a la persona humana, religiosa o no, per raons diverses, uns espais no són guals que uns altres i uns temps no són iguals que els altres. No parlo de la persona humana en abstracte, parlo de la persona en con-cret, de vostè i de mi: Oi que tenim una jerarquia entre els espais? Oi que no farem en uns llocs el que faríem en uns altres? Oi que hi ha coses que no faríem mai en un cementiri, encara que no creguem en la immortalitat de l’ànima ni en la resurrecció de la carn? Oi que no aniríem vestits igual al Liceu que al Sónar? Certament, algunes d’aquestes jerarquies entre els espais tenen a veure amb la litúrgia social, tan poderosa com la litúrgia religiosa. Però altres remeten més

68

Vicenç Villatoro

a la noció de sagrat que no pas a la litúrgia. La incomoditat per les selfies a Auschwitz no és perquè violin una litúrgia establerta, sinó perquè neguen una sacralitat que ens sembla òbvia i que compartim molts no creients i molts creients de religions diverses. I si hi ha sagrat i hi ha profà, hi pot haver profanació.

LA MEMÒRIA DEL DOLOR

Llavors, tornem a la pregunta inicial: pot haver-hi espais sagrats laics, més enllà de la religió? L’expressió sagrat laic sembla un oxímoron, però potser no ho és. Potser ens costa fer servir la paraula, d’etimolo-gia religiosa, però no el concepte. Quan els responsables d’Auschwitz diuen que aquí no es poden fer selfies, necessiten dir també per què no es poden fer. En altres paraules, què fa d’aquest un espai sagrat. I diuen “perquè aquí van ser assassinades sistemàticament i amb una esgarrifosa crueltat centenars de milers de persones”. El que sacralitza l’espai ja no és la presència de la divinitat —en aquest cas, l’espai més aviat remet a l’absència de la divinitat—, sinó la memò-ria del dolor. O, si es vol, la memòria del mal que provoca dolor i que provoca mort, un dolor i una mort dels quals volem mantenir la memòria. El principal factor sacralitzador, des d’una perspectiva laica, és precisament aquest: els espais i els temps que associem a la memòria del dolor humà, del dolor de les persones.

Per això els cementiris són sagrats gairebé per a tothom. Per això el turista laic entra en una església, una mesquita o una sinagoga amb respecte, perquè allò és sagrat per a algú, però no participa de la seva sacralització. Si és una persona ben educada i civilitzada, no ho pro-fana, però íntimament ho té dessacralitzat. En canvi, aquest mateix turista entra en un cementiri, el que sigui, de la religió que sigui, amb una actitud ben diferent, perquè en aquest sí que comparteix la consciència del seu caràcter sagrat. Que li dona, no la presència de la divinitat, sinó la memòria del dolor i de la mort. Per això totes les religions tenen les seves manifestacions de dol —un temps sa-

69

Els llocs sagrats

grat—, en les quals no està permès fer certes coses que només tenen cabuda en l’espai profà. Però també els laics tenen les seves pròpies formes de dol, també hi ha coses que els semblen impròpies en aquest temps, també per a ells el temps que es vincula amb la memòria di-recta de la mort és un temps sagrat. I els cementiris, un espai sagrat.

Això ens permet entrar en una altra consideració, al meu parer imprescindible. Sovint aquesta mort i aquest dolor dels quals volem preservar la memòria i que ens sacralitzen l’espai on va passar o l’espai que és capaç d’evocar-ho o d’encarnar-ho no són el pro-ducte d’una catàstrofe natural, d’un fet atzarós i impermeable a la voluntat humana. Molt sovint el dolor i la mort han estat causats per un mal que té un origen humà, que han fet persones, sovint en nom d’algunes idees religioses, polítiques o de la mena que siguin. Per tant, la memòria del dolor, que sacralitza l’espai, és la memòria contra el mal que el va produir. Per tant, la màxima profanació de l’espai sagrat, des d’una perspectiva laica, és que el lloc preservat per a la memòria compassiva del dolor sigui ocupat per la reivindicació explícita o implícita del mal que el va causar. Per entendre’ns, és més profanació d’Auschwitz fer-s’hi una foto saludant a la romana que no pas fent el burro sobre una via de tren. En un cas, el de la selfie frívola, es profana el lloc, se li nega el caràcter sagrat. En l’altre és pitjor: se’l converteix en sagrat a la inversa, esdevé —i perdó per l’expressió emfàtica— el temple del mal, el lloc on es recorda i es lloa el mal, allò que provoca mort i dolor. Profanar tombes repugna el nostre concepte, laic, del sagrat. Profanar tombes jueves pintant-hi esvàstiques —és només un exemple— les profana doblement. No reconeix el dolor. S’alinea amb el mal.

LA MEMÒRIA DEL MAL

Per tant, podríem dir que sobre un mateix espai poden haver-hi operacions de sacralització diferents i fins i tot contradictòries, en la concepció laica del sagrat, que es vincula sempre amb la mort. La sa-

70

Vicenç Villatoro

cralització del patiment de les víctimes. La sacralització de l’actuació dels assassins. Saben, per acabar-ho d’adobar, que la distinció entre víctimes i botxins de vegades és molt clara —Auschwitz—, però de vegades és molt més difusa: en una guerra solen haver-hi víctimes i botxins a tots els bàndols, tot i que no necessàriament repartits per igual, i on és l’empatia amb el dolor i on és la reivindicació del mal no es pot mesurar només per qui va guanyar i qui va perdre ni per qui afirma tenir la raó (tothom afirma tenir-la, tot i que no tots els arguments per afirmar-ho són equivalents). Les tropes russes diuen que van cremar el cadàver de Hitler per tal d’evitar que la seva tomba esdevingués un lloc de pelegrinatge i de memòria dels seus partidaris, és a dir, un lloc sacralitzat. A Florència, després de cremar Savonarola al segle XV, van llançar les seves cendres a l’Arno per evitar que esdevinguessin relíquies amb les quals se sacralitzessin els temples dels seus acòlits, els piagnoni. Tant des d’un punt de vista laic com religiós, sempre o gairebé sempre des d’un punt de vista polític, aquesta ambigüitat de la sacralització de l’espai l’han tinguda present totes les generacions. En són conscients.

Podríem dir, doncs, que —religioses o laiques— hi ha nocions plenament evidents del sagrat i del profà, que s’apliquen als espais, i que signifiquen en la pràctica que existeixen llocs sagrats en els quals certes accions i actituds es poden considerar una profanació. I que, quan són de caràcter laic, aquestes consideracions de sagrat damunt d’un espai tenen relació fonamentalment amb la memòria del dolor i de la mort, i sovint també amb la memòria del mal. Po-dríem dir també que, en general, aquestes consideracions tenen un caràcter universal, no local, o si més no que operen en llocs diferents seguint unes mateixes regles. Però hauríem de dir també que, igual com passa en el sagrat religiós, tampoc en el sagrat laic allò que és sagrat per als uns ho és per a tothom. Potser hi ha sagrats universals, però la majoria són el sagrat de l’altre, sobre el qual hauríem de definir quina és la nostra actitud: si de respecte o d’indiferència o si de negació de la sacralitat, que pot obrir el camí a la profanació, a tractar aquests espais com a profans, encara que siguin sagrats per

71

Els llocs sagrats

a l’altre. Passa en religió: com a no creient, m’he de descalçar en una mesquita, cobrir en una sinagoga i tapar-me les espatlles en una església? La resposta pot ser: si hi entres, sí; no tens cap obligació d’entrar-hi, però, si hi entres, has de respectar les litúrgies de la sa-cralitat dictades pels qui ho consideren sagrat. Però, i si no hi entres? I si passa en un espai públic compartit? El debat és complicat. Doncs és igualment complicat, o encara més, quan parlem del sagrat dels laics, del que és sagrat des d’una perspectiva laica, perquè evoca el dolor de l’altre, o dels intents de sacralització contraposats damunt d’un mateix espai ambigu.

LA PERSISTèNCIA DEL SAGRAT

Si diguéssim que els conceptes de sagrat i de profà són enormement presents en els nostres debats de cada dia, probablement semblaria una molt considerable exageració. Certament, les dues paraules fi-gura que es fan servir poc. Però es fan servir: La unitat d’Espanya és sagrada no és una frase estranya en el nostre context polític, i el terme sagrat hi apareix d’una manera pertinent: els qui ho diuen consideren que la unitat d’Espanya és intocable, indiscutible, evi-dentment impermeable a qualsevol tipus de votació o de debat, i que, per tant, parlar-ne o posar-ho en dubte seria profanar el que és sagrat, comportar-se en el terreny del sagrat com ens comportem en el terreny del profà. Però, més enllà d’aquestes excepcions, la presència del sagrat i del profà en els debats de cada dia es pro dueix fonamentalment sense fer servir les paraules, fent servir només els conceptes, per elusió. Ja hem comentat un parell d’exemples, el d’Auschwitz i el de Txernòbil, que al meu parer només es poden entendre projectant sobre el debat les nocions de sagrat i de profà, i, per tant, de profanació. Però ho podríem aplicar encara, sense sortir de la concepció laica de sagrat i de profà, vinculades a la memòria del dol, a altres exemples, fins i tot més pròxims i per a nosaltres més encesos, com són els de l’ús del subsol de l’antic mercat del Born de

72

Vicenç Villatoro

Barcelona, el futur del Valle de los Caídos i l‘exhumació de Franco i el debat sobre la comissaria de la policia espanyola a Via Laietana, a Barcelona també.

Comencem, doncs, pel mercat del Born. Quan en el subsol del Born apareix la planta de la ciutat del segle XVIII, escapçada després del setge a Barcelona del 1714 i del final de la guerra de Successió per tal de crear un espai buit de seguretat entre la Ciutadella que havia de vigilar (no defensar, vigilar la ciutat i la resta de la trama urbana), va començar una polèmica que encara dura, que té a veure sens dubte amb el sagrat i el profà. Si la sacralitat laica la dona la memòria del dolor i de la mort, aquelles restes tenien molts núme-ros per convertir-se en sagrades: es van salvar perquè els habitants d’aquella part de la Ribera van ser obligats a enderrocar les seves cases i comerços fins a l’altura que feia possible el pla militar entorn de la Ciutadella. Per tant, l’espai contenia memòria del dol. Però del dol de qui? Per a alguns, del dol dels altres. Mentre que per al catala-nisme aquesta memòria convidava a sacralitzar aquell espai, els qui se sentien incòmodes davant d’aquella memòria —i d’aquell dol— van apostar per dessacralitzar-lo. Perquè fos un espai profà. Però els espais molt carregats de connotació difícilment poden esdevenir profans per decret. O s’anorreen o la força de la memòria actua gairebé inevitablement com a sacralitzadora, més enllà de les voluntats. Per posar-ho en un exemple extrem: Auschwitz només pot ser un espai de sacralització de la memòria de les víctimes. No pot ser altra cosa. L’espai i la memòria no ho permeten. Si no es volgués que fos això, no hi hauria altre remei que desmuntar-ho o tapar-ho. Així, sortint ja de l’exemple extrem, en part per decisió política, però en part pel pes de la memòria sacralitzadora del dol, el Born va adquirir una significació, moderada, d’espai sagrat. Per això els qui en volien la dessacralització parlaven d’un mausoleu nacionalista: mausoleu és una paraula on es troben memòria, dolor i mort. Parlaven també d’evitar que fos un lloc de pelegrinatge nacionalista, un altre terme vinculat amb el sagrat. Però dessacralitzar aquell espai, tan connotat, exigia una forta operació d’oblit programàtic.

73

Els llocs sagrats

Quan canvia el govern municipal, el nou govern dels Comuns no participa plenament de la idea de dessacralitzar aquell espai tan connotat de memòria del dolor i la repressió, però tampoc no està còmode en una sacralització de l’espai a la mida del record del 1714, que participa i alimenta a la vegada el que consideren l’imaginari del nacionalisme català. Per tant, la seva opció és en un cert sentit ressa-cralitzar l’espai: que continuï sent un espai moderadament sacralitzat per la memòria del dolor i la repressió, però no tan sols ni sobretot de la referida al 1714, sinó a la memòria de totes les repressions i de tots els dols, i molt especialment a la repressió del franquisme, una memòria que participa més del seu imaginari i que els permet desmarcar-se dels nacionalistes que són la seva principal oposició. Es fa així una exposició entorn de la iconografia del franquisme, en la qual té un paper destacat una escultura de Franco feta per Vilado-mat, un artista que procedia del catalanisme. L’operació de ressacra-lització, canviant el sagrat dels altres pel sagrat propi, no ha acabat de funcionar, al meu parer. L’espai té unes connotacions i és difícil carregar-lo amb unes altres. Tornant a l’exemple extrem, Auschwitz pot ser un espai sacralitzat per la memòria del Lager i de l’Holocaust, però difícilment per la memòria de tots els genocidis que hi ha ha-gut en la història de la humanitat. El vincle físic amb una memòria concreta és massa fort per a la generalització. Els altres genocidis no hi troben la seva referència física. Així, la ressacralització del Born ha desembocat en una barreja estranya de dessacralització oficial i, per sota, de sacralitat espontània de baixa intensitat. Ningú no ha parlat explícitament de sagrat i de profà, sí de memòria. Però els conceptes hi eren, més o menys camuflats.

CEMENTIRIS I TEMPLES

El cas del Valle de los Caídos té encara més arestes, perquè —amb la presència sempre de la memòria de dol com a factor sacralitzador— s’hi barregen dues menes d’espais sagrats de naturalesa diferent: el

74

Vicenç Villatoro

cementiri i el temple. Dèiem abans que, d’una manera gairebé uni-versal, es considera els cementiris, siguin de la religió que siguin, com uns llocs sagrats, perquè són un espai de dol que convida al respecte. Cal un odi molt profund a les víctimes per trencar aquesta sacralitat, com ha passat amb les profanacions de cementiris jueus sobretot a França. Fixem-nos que, si totes les paraules que estem fent servir —sagrat, profà, sacralització, dessacralització—, tenen un cert regust anacrònic, no són avui en dia termes d’ús gaire comú, és dife-rent en el cas de profanació, que és un terme relativament present en el vocabulari actual, però d’un ús restringit gairebé exclusivament a la profanació de tombes i de cementiris. Recordem quantes vegades hem sentit el terme en els últims temps, i ens adonarem que gairebé en totes les ocasions estava associat a aquest context. Per tant, si un cementiri és profanable, és que és sagrat. Enterrar en terra sagrada esdevindria així una mena de pleonasme, de redundància: és el fet d’enterrar-hi persones el que converteix una terra en sagrada.

El Valle de los Caídos és un cementiri, però ha estat sobretot en els últims anys la tomba de Franco. O, més concretament, el temple que ha envoltat la tomba de Franco. La tomba, qualsevol tomba, és la memòria del dol i de la mort d’una persona, i aquest és el nus de la seva sacralitat. Però el temple que envolta la tomba no es cons-trueix en memòria d’aquesta mort, sinó en memòria de la vida i de l’acció d’aquesta persona. I la memòria esdevé exaltació. Allò que se sacralitza a través del temple, a través del mausoleu, a través de la superació del cementiri convertit en una presència monumental aclaparadora, és l’exemple de la persona que hi ha enterrada, allò que va fer. Passem de la memòria adolorida a l’exaltació política. Quan la família deia que moure la tomba de Franco era profanar una tomba —van fer servir la paraula, en aquest context—, estaven fent un joc de mans en què es volia confondre el tot amb la part. L’exhumació de la tomba de Franco del Valle de los Caídos no és la profanació —la negació del caràcter sagrat— d’una tomba, sinó la dessacralització d’un mausoleu dedicat a l’exaltació d’un cop d’estat militar, de la victòria en una guerra i d’una llarga dictadura fona-

75

Els llocs sagrats

mentada en la repressió. La tomba de Franco és sagrada, com ho és d’una manera espontània qualsevol tomba. El Valle de los Caídos, que inclou però supera la tomba de Franco, i que no és un cementiri de caiguts —ni només, ni sobretot—, sinó un monestir i el memorial d’una actuació política, només és sagrada per als qui reivindiquen la memòria del franquisme com a positiva. Treure d’allà la tomba de Franco no és una profanació, sinó una dessacralització, duta a terme per qui considera que aquesta memòria enaltidora de la dictadura no és sagrada, no és acceptable al costat de la memòria del dolor de les seves víctimes, no es correspon amb els valors d’una societat democràtica.

LA COMISSARIA DE VIA LAIETANA

Si el cas del Valle de los Caídos ens recorda la presència de les no-cions de sagrat i de profà en el debat polític més candent, encara que no es facin servir aquestes paraules, també ens ho podria o ens ho hauria de recordar el debat sobre l’ús de l’edifici on hi ha actualment la comissaria del Cos Nacional de Policia espanyol a la Via Laietana de Barcelona. Per a moltes persones, aquest edifici està lligat a la memòria de la repressió, de la violència institucional i de la tortura durant el franquisme. Els testimonis individuals en aquest sentit són moltíssims. La connotació, enorme per a tota una gene-ració. Per tant, seria clarament un espai impregnat per la memòria sacralitzadora del dolor. I, per tant, l’ús actual d’aquest espai hauria de recollir i reflectir aquesta memòria del dolor. No és possible tenir al damunt tota aquesta memòria, tan viva i tan intensa, i ser tractat com un espai neutre, com un espai profà. I mantenir-ne l’ús com a comissaria de policia és precisament tractar aquest espai com si fos neutre, com si fos profà. Un espai que ha tingut aquesta funció institucional exercida durant un temps d’una manera sinistra no pot continuar tenint la mateixa funció institucional (encara que ja no s’exerceixi sinistrament) sense xocar contra la força de la memòria.

76

Vicenç Villatoro

Només es pot mantenir la funció si s’aconsegueix la dessacralització emocional de l’espai, és a dir, si s’esborra la memòria del dolor, si s’oblida o es nega la seva existència.

Fixem-nos que, quan s’ha volgut subratllar una discontinuïtat política —sigui per la via de la reforma o de la ruptura—, el primer que s’ha fet és modificar l’ús dels edificis massa connotats, massa carregats de memòria. El Palacio del Pardo, que era la residència del cap de l’estat durant el franquisme, a la mort de Franco va passar a ser durant un temps relativament breu un museu dedicat a l’exaltació de la memòria del dictador i finalment un espai museístic i d’usos protocol·laris diferents dels que tenia fins llavors. I el cap de l’estat va fixar la seva residència oficial en un altre lloc, al Palacio de la Zarzuela. Els canvis en els usos en els espais de memòria significatius serveixen per expressar una discontinuïtat. En conseqüència, el man-teniment del mateix ús en espais de memòria significatius serveix per expressar continuïtat. Una continuïtat que només es manté sense grinyolar en aquells espais de naturalesa inequívocament profana, no vinculats a la memòria del dol (que és també la memòria del mal, com hem vist en tants exemples).

Veiem llavors com, prèviament a tota discussió sobre el seu ús, l’edifici on hi ha la comissaria de policia de Via Laietana ha estat l’escenari d’una batalla entre la memòria i l’oblit. S’hi han posat pla-ques explicatives, que eren, per dir-ho així, la certificació de la me-mòria del dolor, el recordatori dels fets que fan que aquell no sigui un espai profà. Però aquestes plaques han estat destruïdes o retirades clandestinament, precisament per evitar aquesta pervivència de la memòria o per negar-la. Per entendre’ns, aquest edifici només pot continuar sent una comissaria de policia si apareix com un edifici profà, neutre, aliè a tota memòria del dolor. Si oblidem que va ser un lloc de tortura durant el franquisme. Si ho recordem, si aquesta memòria és certa, no és possible actuar davant d’aquest espai com si fos profà. Espai sagrat? En el fons, sí, tot i saber que el terme es presta a confusions i a caricatures. Diguem-ne espai de memòria del dol. Si això significa convertir-lo en un memorial explícit, és

77

Els llocs sagrats

una decisió institucional. Però, en qualsevol cas, en un edifici que no oculti la seva pròpia memòria. I, per tant, en el qual no tots els usos són possibles.

El món contemporani sembla impermeable a conceptes com els que definia Mircea Eliade, sagrat i profà. Ens poden semblar conceptes anacrònics, que no es corresponen a una societat que es considera descreguda —i que de vegades és d’una credulitat extrema— i ab-solutament racionalista, tot i que les emocions hi són tan presents com sempre. Però potser el que ens semblen anacròniques són les paraules, no pas els conceptes. Aquestes paraules no les fem servir, o no les fem servir gaire. Però els conceptes continuen vius i se’ns fan presents, d’una manera dramàtica, en els debats de l’actualitat, des d’Auschwitz fins al Valle de los Caídos, des de Txernòbil fins a la Via Laietana. Potser el sagrat és més present en les nostres vides, i no tan sols el de caràcter religiós, del que nosaltres mateixos proclamem. Simplement, en parlem amb altres paraules.

78

“Em van portar a Via Laietana en un 1500, el cotxe de camu-flatge que llavors feia servir la social, i un cop allà va començar tot el procés d’interrogatoris i tortures.” La comissaria de Via Laietana és, per a diverses generacions, el símbol indiscutible de la repressió franquista a Barcelona. Per les seves sales d’interrogatori van passar milers d’opositors a la dictadura de tota orientació política i con-dició social: comunistes, anarquistes, cristians de base, catalanistes, estudiants, treballadors de coll blau i de coll blanc, professionals liberals… La vivència de Carles Vallejo podria ser la de qualsevol altra persona, home o dona. Una història anònima de lluita contra el franquisme, resistència, dignitat i treball per a la conservació de la memòria. Per a ell, com per a tants d’altres, que a dia d’avui Laietana, 43 continuï sent una comissaria i enlloc, fins fa encara no sis mesos i de manera precària, no s’expliqui el seu passat fosc és un insult a la seva memòria. Per a tothom, una manipulació interessada de la història.

Laietana, 43: entre el record de la tortura i la denúncia de la impunitat

César Lorenzo Rubio

79


SUBVERSIó CONTRA EXCEPCIó

El 17 de desembre de 1970, Genuino Navales García i Francisco Javier Vázquez Torres, funcionaris del Cuerpo General de Policía, concretament de la Sexta Brigada Regional de la Comisaría Ge-neral de Investigación Social de la Jefatura Superior de Barcelona, es van presentar a la factoria de la SEAT a la Zona Franca per ins-peccionar l’interior del moble de despatx on sospitaven que Vallejo guardava propaganda il·legal de tipus subversiu. Segons consta a l’acta de registre, van trobar: “CINCUENTA HOJAS tamaño fo-lio escritas en castellano, por ambas caras, impresas a multicopista, tituladas ASAMBLEA OBRERA —número trece, diciembre de 1970, órgano de los trabajadores de SEAT—, de contenido neta-mente subversivo y en las que se efectúan detalladamente acciones y paros llevados a cabo en distintas empresas, crítica al Gobierno en relación con el Consejo de Burgos, llamamiento pro jornada de Amnistía y Huelgas.”

La possessió o distribució de propaganda il·legal va ser el segon delicte més jutjat pel Tribunal de Orden Público (TOP) després del d’associació il·lícita (Del Águila 2001: 251). I qualsevol document podia ser encabit en aquesta categoria. Vallejo no va ser una rara avis, sinó un més dels milers de processats per causes similars.

“Ja estàvem en l’estat d’excepció i això volia dir que em po-dien tenir allà fins que volguessin.” Ho sabia prou bé: allò no seria un passeig, no hi havia data de sortida prevista. Segons les lleis franquistes: “Ningún español podrá ser detenido sino en los casos y en la forma que prescriben las leyes. En el plazo de setenta y dos horas, todo detenido será puesto en libertad o entregado a la autoridad judicial.” En aquests termes recollia el Fuero de los Españoles (1945) el dret d’habeas corpus. Tanmateix, aquest article, així com aquells de la Ley de enjuiciamiento criminal que feien referència a les atribucions de la policia en la investigació dels possibles delictes, tenien una vigència més que dubtosa davant “la necesidad de una vigilancia rigurosa y tensa de todos sus enemi-

80


gos”, segons s’especificava a la Ley reorganizadora de la Policía del 1941.

De manera habitual, el caràcter militar de les Forces d’Ordre Públic i el control per part del Govern de la judicatura eren del tot incompatibles amb el respecte als drets dels detinguts. Però la vulneració va ser encara més gran durant els successius estats d’ex-cepció als quals la dictadura va recórrer per lluitar contra la dissi-dència política: 1956, 1958, 1962, 1967, 1968, 1969, 1970, 1975, i —no estat d’excepció, però sí suspensió de l’article 18— 1977 (Del Águila 2001: 32). Mesos i mesos durant els quals les dèbils garanties i els drets processals recollits en les lleis fonamentals franquistes van quedar convertides —més encara— en paper mullat. Una dictadura dins la dictadura (Martínez Foronda 2011), escenari propiciatori per a la pràctica de la tortura, emparada per la llei en l’absoluta opacitat i impunitat. L’anterior estat d’excepció va durar tres mesos; el que havia entrat en vigor el 4 de desembre (primer a Guipúscoa i deu dies després a tot Espanya) per fer front a les protestes contra el Procés de Burgos no s’aixecaria fins al juny següent.

En aquest context, Vallejo fou detingut a la sortida del seu do-micili. Acabava de complir vint anys. Segons consta a les diligències policials, quan els agents es van identificar, Vallejo “emprendió ve-loz huída, arrojando al suelo una bolsa de la que era portador, que una vez recuperada contenía propaganda subversiva y un libro es-crito en catalán titulado Iniciació a l’economia marxista, consiguiendo darle alcance los funcionarios actuantes y proceder a su detención, no sin que antes ofreciese dura y tenaz resistencia a consecuen-cia de la cual resultaron lesionados leves salvo complicaciones los funcionarios don José Antonio González Juan y don Francisco Manuel Escobedo García […]. El detenido en la refriega resultó con erosiones en ambas rodillas y pequeña contusión en el labio inferior de carácter leve salvo complicaciones”. La seva detenció es produí en paral·lel a la de dos companys més de la SEAT i un altre grup vinculat al PSUC, però no pertanyent a la companyia automobilística.

81


LA RODA

Aleshores va començar un procés que Vallejo no dubta a qualificar, contundent, de tortures. “…Me estaban dando puñetazos y golpes de grapadora en el estómago y la cabeza […]. Me tiraron contra la pared y nos dejaron dos noches enteras sin dormir”, va denunciar al cap de poc, juntament amb la resta d’acusats que també van ser sotmesos al mateix tracte, a Unidad. órgano del Comité de Barcelona del PSUC. “En celdas aisladas, te llamaban a deshoras, continuamente. No te dejaban dormir. Te amenazaban haciendo ver con la pistola que te iban a disparar. Todo esto negro [s’assenyala la panxa] de pegar así [es colpeja repetidament la panxa amb la punta dels dits] que te hace un dolor terrible. Bueno, aguantas, pero te causa un dolor terrible. Después, bueno, todo tipo de vejaciones, patadas, ruedas, el bueno y el malo… en fin, la escuela de la tortura”, es reafirmava anys després (Vallejo 2019). El seu testimoni no difereix gaire del de centenars, milers, de treballadors, estudiants i activistes que van passar per la Jefatura. Fins i tot pels mateixos agents (Rosselló 2011).

“Els tres primers dies vaig estar de peu, emmanillat amb les mans a darrere, i sense deixar-me apoiar [sic] enlloc. Sense dormir. La tercera nit em deixaren sentar [sic] un moment fins que estava mig dormit [sic] i aleshores em preguntaren coses per veure si feia contradiccions. Vaig rebre molts cops a l’estómac i fetge, baix ventre, esquena i coll amb porres petites i patades als testículs [sic] seguides sense deixar-me temps a refer-me. Volien que jo mateix pegués a un altre detingut amic meu, i com em negués, lo van apallizar [sic] deván [sic] meu.” Abundants testimonis com aquest els recollia l’in-forme La represión en Cataluña (1969). Els arxius en van plens. Segons aquests relats, la duresa de la repressió de postguerra (Risques 2001) semblava haver-se enquistat al 43 de la Via Laietana. Ningú diria que el tardofranquisme fos un règim benèvol i tolerant amb la dissidència, com de vegades s’ha volgut fer creure.

Després de disset interminables dies, Vallejo va ser conduït davant un metge. No pas a un hospital o un dispensari, el reconeixement

82


es va fer als mateixos locals de la Sexta Brigada a la Jefatura Superior de Policía, com queda recollit a la diligència. Segons el facultatiu que la signa, “el primero [Vallejo] presenta contusiones y erosiones en ambas rodillas, en vías de curación, producidas, según manifiesta, en el momento de su detención, y el segundo [company de causa] presenta dolor subjetivo en regiones nasal y en región anterior e interior del tórax, siendo por lo demás su estado psico-físico normal”. O les tor-tures no li havien deixat cap marca visible, que, per estrany que pugui semblar, no ho era tant, ja que els agents tenien especial cura de no colpejar la cara i parts visibles del cos (Negreira 2004: 95) o el metge que els va veure no tenia cap interès a fer una exploració exhaustiva. Probablement ambdues hipòtesis es complementen.

Al dia següent va ser posat a disposició del jutge d’ordre públic, que va decretar el seu ingrés a la presó Model en qualitat de pres preventiu, cosa que no arribà fins el dia de Reis. L’infern havia acabat. Com en tantes altres ocasions, entrar a la presó va ser un alleujament després del pas per comissaria.

EL PES DE LA INJUSTíCIA

Molt abans, el dia del sorteig de la grossa de Nadal, l’empresa li notificà per carta que “vistas las faltas de asistencia al trabajo en que viene incurriendo desde el día 17 de los corrientes sin que obre en nuestro poder justificante de las mismas, ponemos en su cono-cimiento que con esta fecha procedemos a tramitar su baja en la empresa por causas injustificadas”. A la repressió policial i judicial, s’hi afegia la laboral. Tot i així, un cop a la presó, va intentar evitar aquesta última amb un escrit dirigit a Magistratura del Trabajo en què denunciava el seu acomiadament improcedent per haver estat fet mentre estava detingut. Les gestions van donar fruits, perquè, al juny, Asamblea Obrera. Órgano de los trabajadores de SEAT encapça-lava la seva portada amb “Una victoria más: Vallejo en libertad y readmitido”.

83


El judici del sumari 1221/70 no se celebrà fins el 13 de no-vembre de 1973. La sentència del TOP del 14 de gener de l’any següent el va condemnar, en rebel·lia, com a responsable d’un delicte de propaganda il·legal, a dos anys de presó i una multa de deu mil pessetes; com a responsable d’un delicte d’associació il·lícita, a tres anys més de presó, i com a responsable d’un delicte d’atemptat a un any més de presó i quinze dies més per cadascuna de les dues faltes de lesions a agents de policia.

Abans que tot això succeís, però, Ferran —el seu “nom de guer-ra”— havia tornat a creuar emmanillat el portal del número 43 de la Via Laietana. El 3 de novembre de 1971 fou detingut “cuando llevaba en un macuto de lana cuatro paquetes con cuatrocientas o quinientas octavillas de uno, tituladas «Asesinado» y firmadas por COMISIONES OBRERAS SEAT, en las que, so pretexto de la muerte de un obrero como consecuencia de las heridas que sufrió en enfrentamiento con la fuerza pública, hecho que se califica de asesinato, se incita a manifestaciones y paros laborales, para culminar en una huelga general”. Aquest cop només s’hi va estar els tres dies preceptius que marcava la llei abans que el jutge l’enviés a presó pre-ventiva eludible amb una fiança de 30.000 pessetes, a la qual s’afegí una multa imposada pel governador civil de 25.000 pessetes més per infringir la Ley de orden público. Va estar un mes i escaig a “l’hotel Entença”. Poc després emprengué el camí de l’exili i s’integrà en la delegació exterior de Comissions Obreres: primer, el gener del 1972, a París, i, més tard, a Itàlia, on romangué fins a l’estiu del 1976, quan l’amnistia parcial decretada pel Govern Suárez li va permetre assistir a la celebració de la Diada de l’Onze de Setembre a Sant Boi sense por de tornar a passar pels calabossos de la Via Laietana.

AMARGA VICTÒRIA TRANSICIONAL

Amb la conquesta de la democràcia, Vallejo va tornar a la SEAT, però va estar molt de temps marginat “darrere d’una taula, sense cap

84


tasca a fer”, el que avui dia es tractaria d’un cas d’assetjament laboral de manual. També va continuar sent membre actiu de CCOO i a la militància sindical va sumar-n’hi una altra contra la desmemòria i la tergiversació del passat com a president del Memorial de Tre-balladors de SEAT i membre de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, entitat que presideix des del març del 2017. Dos anys abans es va jubilar amb la mateixa categoria laboral amb la qual va entrar a treballar a la companyia quaranta-cinc anys enrere.

Millor sort, en l’àmbit professional, si més no, va tenir Genuino Navales, el qual, el desembre del 1970, va pronosticar davant de Vallejo el seu futur: “Yo soy policía profesional con Franco, seré policía profe-sional con la democracia y seré policía profesional cuando gobiernen los tuyos.” Va encertar-ho de ple. El 1976 Navales va ser nomenat jefe superior de Policía de Granada, més tard ho fou de Saragossa i podria haver-ho estat de Barcelona si no hagués estat per les queixes que CCOO va fer arribar al Ministeri de l’Interior denunciant el seu passat. El 1980 va ser nomenat comisario general de Seguridad i va ser l’encarregat de coordinar la seguretat de la visita del Papa el 1982 i el Mundial de futbol del mateix any (Mota; Rúa; Vicente 2013: 230). Amb l’arribada al Govern del PSOE, el ministre Barrio-nuevo el va destituir, però, segons algunes fonts, hauria estat nomenat director general de Protecció Civil. Va morir accidentalment el 1995, a seixanta-set anys, en caure a un pou a la seva localitat de vacances.

La història de Carles Vallejo i el comissari Navales és una mos-tra molt il·lustrativa del que va suposar la transició a la democràcia a Espanya. Els lluitadors per la democràcia i les llibertats van ser readmesos, acceptats a la vida pública, però mai o molt tardanament i sempre de manera incompleta reconeguts i compensats pels pati-ments i sacrificis soferts en la seva lluita (Digón 2016). En canvi, els ostentadors del poder franquista, també els executors de la política repressiva que va fer possible la pervivència de la dictadura, no tan sols no van ser apartats o depurats dels seus càrrecs —tret de casos excepcionals—, sinó que van continuar exercint-los, amb la gratitud de les noves autoritats (Batista 2010; Casals 2017: 173-177).

85


Igual que els seus autors, la tortura com a pràctica policial tam-poc no va ser objecte de crítica o consideració durant la Transició. Les autoritats van negar sistemàticament la seva existència, tot i la quantitat i la contundència de les proves que demostraven que continuava sent un recurs habitual en comissaries, casernes i presons (Baby 2018; Ballester 2018). La Brigada d’Investigació Social va ser reestructurada i substituïda per la Brigada Central d’Informació, però la seva desaparició no es va formalitzar completament fins a la Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de Forces i Cossos de Segu-retat aprovada a finals del mandat del primer Govern socialista de Felipe González. I els seus agents i màxims dirigents, en tot cas, van ser reubicats en tasques similars, principalment en la lluita contra el terrorisme d’ETA. Una causa que va emparar tota mena d’abusos i vulneracions de drets fonamentals.

Pel que fa a la Jefatura de la Via Laietana, va conservar durant força temps la seva negra fama com a centre de detenció i tortures. Ja en democràcia, els acusats del Cas Scala, el 1978, o les germanes Blanca i Eva Serra i altres membres del partit Independentistes dels Països Catalans, el 1981, van ser algunes de les darreres víctimes conegudes de tortures i maltractaments a les sales d’interrogatori de la comissaria (Nerín 2018).

UN CENTRE DE MEMÒRIA INCÒMODA

A diferència de la presó Model, que fa dècades que genera rebuig públic entre el veïnat de l’esquerra de l’Eixample i, en conseqüència, els anuncis del seu tancament també es remunten a mitjan anys se-tanta, la comissaria de la Via Laietana sempre va quedar en un segon pla. Durant la dècada dels anys 2000, especialment a partir del 2004 amb l’arribada del Partit Socialista al govern de l’Estat i del Tri-partit a la Generalitat, l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme s’havia adreçat per carta al ministre de l’Interior i al conseller demanant el trasllat de la comissaria i la recuperació com

86


a centre memorial de l’edifici. L’agost del 2005, el diputat d’ERC al Congrés dels Diputats, Joan Tardà, acompanyat de Jordi Carbonell, Pep Cruanyes i Antoni Batista, va anunciar davant la comissaria la presentació d’una proposició no de llei per instar a la reconversió de la Prefectura en un centre d’interpretació i per recordar l’ús d’aquest immoble com a instrument de la repressió franquista. La iniciativa parlamentària d’ERC, efectuada en un moment de certa sintonia política amb el Govern socialista de Rodríguez Zapatero, proposava que el centre entrés en funcionament el 2007, coincidint amb el 30è aniversari de la Llei d’amnistia. Que la reclamació no tingués resposta oficial no la va fer desaparèixer, ni molt menys. Després de la recuperació del castell de Montjuïc per a la ciutat de Barcelona (oficialment l’abril del 2007 i de manera efectiva el juny de l’any següent), la comissaria de la Via Laietana era el darrer gran símbol de la repressió franquista en actiu, si exceptuem la presó Model, gestionada per la Generalitat des del 1984. Així doncs, el maig del 2013, es va aprovar una moció a l’Ajuntament de Barce-lona en la qual es reclamava la devolució de la vella comissaria a la ciutat i que s’hi instal·lés un espai vinculat al foment de la memò-ria democràtica. Mesos més tard, a l’octubre, en uns moments en què l’activitat del Memorial Democràtic estava sota mínims a causa de les retallades pressupostàries i la nova orientació política que li volia donar el Govern català, el Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya-Verds Esquerra Unida i Alternativa va presentar una mo-ció al Parlament, en què, a més de denunciar aquesta paràlisi, entre altres punts, reclamava novament que la comissaria es convertís en un centre memorialístic per a la ciutat. La moció va rebre diverses esmenes i va ser aprovada per cent cinc vots a favor i només un en contra. Tot i la unanimitat, cap de les mesures recollides en la moció no va ser duta a la pràctica de manera immediata. Quatre anys més tard, l’1 de juny de 2017, el grup d’ERC al Congrés dels Diputats va presentar a la Comissió d’Interior una nova proposició no de llei per reconvertir la Prefectura Superior de Policia en un centre memorial i documental de la repressió franquista a Catalunya. La mesura estava

87


inclosa en la Llei de memòria històrica que ERC havia intentat presentar fins a dues vegades al Congrés i que mai no havia pogut arribar a debatre a causa del veto sistemàtic de PP, PSOE i Ciutadans a la mesa de la cambra. La mesura també incloïa la reclamació sobre el fons documental de la Prefectura, que fins aleshores només havia pogut consultar Antoni Batista en circumstàncies extraordinàries, gràcies a un permís personal del governador civil de Barcelona als anys vuitanta (Batista 1995, 2017). Tot i el vot favorable dels grups socialista i de Ciutadans, tampoc aquest cop no es van desprendre conseqüències palpables i concretes.

D’aquesta manera arribem al 2019, no trenta, sinó quaranta-dos anys després de l’aprovació de la Llei d’amnistia. Segurament la nova conjuntura creada a causa de la moció de censura al president Mariano Rajoy del juny anterior i els anuncis del nou Govern so-cialista de mesures tan notables, en matèria de reparació històrica, com l’exhumació de les restes del dictador del Valle de los Caídos van tenir alguna cosa a veure perquè l’Associació Catalana d’Ex-presos Polítics del Franquisme, amb el seu president, Carles Vallejo, al capdavant, i la Fundació Irla, a les quals s’hi sumaren altres com la Fundació Cipriano García i Òmnium Cultural, es decidissin a constituir una comissió cívica per intentar aconseguir el compromís estatal de cessió del número 43 de la Via Laietana a la ciutadania. Al febrer d’enguany, representants d’aquesta comissió es van reunir al Parlament amb diputats de diversos grups polítics, dels quals van obtenir el compromís d’activar el suport de la cambra (Palau 2019). I, un mes més tard, juntament amb l’Ateneu Memòria Popular, entitat creada l’any anterior amb la voluntat d’esdevenir un espai de diàleg i de coordinació de totes les entitats memorialístiques i col·lectius de caire cultural i social que en formen part, es va convocar la premsa davant la Prefectura per fer lectura d’un manifest públic, en què es tornava a reclamar, una vegada més, la museïtzació de l’espai i la conservació i catalogació del seu fons documental. Hores abans, l’Ajuntament de Barcelona havia instal·lat un faristol explicatiu de la història de l’edifici a pocs metres de la porta, donant resposta a

88


una de les demandes de les entitats memorials. Una petita victòria dins una llarga lluita de reivindicació, tot i que aquella mateixa nit la placa va ser destruïda per grups ultres.

La senyalització de la Jefatura com a espai de tortures durant el franquisme va tornar a situar en l’agenda pública l’existència d’aquesta memòria incòmoda. Alguns, com el ministre de l’Inte-rior Fernando Grande-Marlaska, “preferirien oblidar el passat” i van criticar amb vehemència la iniciativa que, a parer seu, posa en tela de judici els valors democràtics del Cos Nacional de Policia; d’altres, com Carles Vallejo, potser també preferirien oblidar, però tenen un compromís ferm amb la memòria dels vençuts i els re-sistents que no els permet passar per davant del número 43 de la Via Laietana i no pensar en el patiment de milers d’homes i dones torturats en el seu interior.


AHCONC. Col·lecció “Biografies obreres: fonts orals i militància sindical (1939-1978)”. Entrevista a Carlos Vallejo Calderón.

Baby, S. (2018). El mito de la transición pacífica. Violencia y política en España (1975-1982). Madrid: Akal.

Ballester, D. (2018). Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980). València: Publicacions de la Universitat de València.

Batista, A. (1995). La Brigada Social. Barcelona: Empúries. — (2010). La carta. Historia de un comisario franquista. Barcelona: Debate. — (2017). “La història amagada de la Via Laietana”. Ara (2 de juny). Casals, X. (2017). La Transición española. El voto ignorado de las armas. Barcelona: Pasado &

Presente.Del Águila, J. J. (2001). El TOP: la represión de la libertad, 1963-1977. Barcelona: Planeta. Digón, R. (2016). “Les polítiques públiques de memòria en els debats del Parlament de

Catalunya (1980-2015)”. Activitat Parlamentària, 29, p. 89-114. Martínez Foronda, A. (2011). La dictadura en la Dictadura: detenidos, deportados y torturados

en Andalucía durante el estado de excepción de 1969. Còrdova: El Páramo. Mota, J.; Rúa, J. M.; Vicente, M. (2013). “Cuellos blancos”: de empleados a trabajadores: el

movimiento sindical de banca y ahorro en Barcelona (1955-1980). Barcelona: Fundació Cipriano García.

Negreira, J. (2004). “Cerdanyola: el camí cap a la democràcia. Moviment obrer i lluita antifranquista (1966-1976)”. Quaderns de Recerca de Cerdanyola del Vallès, núm. 1.

89


Nerín, G. (2018). “La Via Laietana: el cau de les tortures”. El Nacional (2 d’octubre).Palau, O. (2019). “Reclamen museïtzar la comissaria de Via Laietana”. El Punt-Avui (24

de març).Risques, M. (2001). “Quintela, Polo, Creix. El terror com a mètode en «la caiguda dels

80»”. A: Associació Catalana d’Expresos Polítics. Notícia de la negra nit. Vides i veus a les presons franquistas (1939-1959). Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 63-84.

Rosselló, M. (2011). De la foscor a l’esperança: memòries d’un estudiant antifranquista: 1968-1973. Palma: Documenta Balear.

Vallejo, M. (2019). “Una cicatriz”. A: Nativa. Disponible a https://nativa.cat/2019/06/una-cicatriz/

90

Parlar de memòria en realitat és parlar de present. El passat és im-mutable. La memòria no és el passat, sinó la manera com les persones construïm un sentit del passat. Un lloc de memòria és l’escenari que dona testimoni d’aquells successos que estan estretament enllaçats a un grup social perquè permet que, recordant la història, es puga ar-ticular la identitat col·lectiva. Els llocs de memòria serveixen, doncs, per fixar, estructurar i construir un passat concret des del present, tot i apel·lant a un horitzó futur. Són llocs on captar la nostra diferèn-cia, el desxiframent del que som davant d’allò que ja no som. És el que ocorre a l’edifici del número 10 de la rambla de Santa Mònica de Barcelona, l’antic estatge social del Centre Autonomista de De-pendents del Comerç i de la Indústria, Entitat Obrera, el CADCI. Amb la seua història podem recuperar una fracció d’allò que fou l’obrerisme catalanista, un fragment de la memòria dels subalterns que protagonitzaren el procés revolucionari complex, multiforme i ple d’esperances en la rereguarda republicana durant la Guerra

CADCI. La construcció del baluard antifeixista. 1936-1939

Neus Moran Gimeno

91


Civil (1936-1939). Aquells que després foren víctimes de l’extrema repressió franquista que obligà els supervivents al silenci i a l’exili. Alguns, els hòmens i dones que resistiren en la clandestinitat de l’antifranquisme, pogueren mantenir viu el record en aquell edifici de la que havia estat l’entitat primera dels dependents.

El CADCI es fundà a mitjan març del 1903. Els saltataulells de les botigues i fàbriques, empleats de coll blanc, viatjants i pixa-tinters, s’agrupaven sota el lema que definiria l’acció del Centre fins al final de la guerra: “Per Catalunya llibertat, pel dependent millora.” A partir d’aleshores, l’entitat expressaria la via nacional de la vindicació laboral per als treballadors del comerç, una manera d’interpretar el conflicte de classes que projectava la imatge del Cen-tre en l’àmbit social. L’adquisició de la seu l’estiu del 1913 marcà una fita. S’havia aconseguit comprar l’edifici al Círculo Ecuestre amb les aportacions populars, cosa que demostra la força de la mobilització col·lectiva empesa pels més de 2.700 associats. L’estatge, remodelat per Bonaventura Bassegoda, encabí les múltiples activitats de les seccions (Propaganda Autonomista, Organització i Treball, Educació i Instruc-ció, Esports i Excursions, i Socors Mutus) i acollí el creixent alumnat de les Escoles Mercantils del CADCI. Tenir-lo modificà el tipus de sociabilitat que es generava al voltant del Centre i impactà en el su-port popular que rebia. Dos factors que, a més de ser fonamentals per assegurar l’activitat durant les etapes de clandestinitat, influïren directa-ment en el procés d’acumulació simbòlica sobre l’edifici que perfilava la imatge prestigiosa del CADCI en l’àmbit del catalanisme popular.

A finals del 1933, al CADCI hi convergiren obrerisme i cata-lanisme de manera indestriable. L’entitat se situà al capdavant de les reivindicacions d’uns mercantils que se sentien part de la classe obrera. L’edifici fou l’escenari de les mesures de força i es convertí en emblema de l’antifeixisme després de ser canonejat durant la in-surrecció del 6 d’octubre de 1934. L’ocupació militar de Barcelona el 26 de gener de 1939 va marcar l’inici de la repressió franquista. Sobre el CADCI tingué un triple objectiu: entitat, associats i edifici. Es desarticulà l’entitat, integrada per més de 50.000 persones, que, al

92

Neus Moran Gimeno

gener del 1937, controlava el 90% dels mercantils catalans i l’octubre del 1938 tenia 11.000 socis combatent al front. Com va ocórrer aquest procés? Quines accions foren decisives? Com s’entrellaçaren el CADCI i el seu estatge en l’imaginari popular? Què significaven? Aquest simbolisme estava relacionat amb les quatre clausures prèvies a la franquista? És més, simbolisme i acció real de l’entitat determi-naren la triple repressió franquista? Estan darrere de l’esborrament públic de l’entitat i del desfigurament de la seu mercantil?

CLAUSURES I LLUITES. LA CONSTRUCCIó SIMBÒLICA DEL LLOC

DE COMMEMORACIó ANTIFEIXISTA

El CADCI fou clausurat en quatre ocasions, sempre immediatament després que l’entitat promogués accions de reivindicació nacional o obrera. Dues implicaren que afrontés períodes llargs de clandes-tinitat i persecució (1923-1931, 1934-1936). El primer tancament es produí el gener del 1919. Un mes abans, a l’estatge del CADCI s’hi havia organitzat el míting d’Afirmació Nacionalista-Obrera enmig de la campanya per la modificació del projecte estatutari. L’acte fou decisiu perquè les autoritats, obertament contràries a la subversió del catalanisme radical, clausuressin el Centre fins al se-tembre. Mentre, els socis participaren en la vaga de La Canadenca, motiu pel qual fou detingut el president d’Organització i Treball. Llavors el CADCI tenia uns 6.000 socis, entre els quals hi havia les primeres 200 treballadores afiliades a l’entitat. S’iniciava la proleta-rització dels dependents a resultes dels efectes de la Primera Guerra Mundial: paralització de l’activitat industrial i comercial, encariment de la vida i acomiadaments. El ventall d’activitats mutuals, culturals i esportives que oferia el CADCI eren insuficients per als mercan-tils, calia situar en el nucli de l’acció les reivindicacions nacional i obrerista. La resposta fou impulsar iniciatives que, a més d’aconseguir incrementar el suport popular, consolidaren el Centre com a entitat aglutinadora del catalanisme. Destaquen, pel suport massiu obtingut,

93


la campanya per signar el manifest Catalunya-Nació i la manifestació per l’Estatut del 1932.

El manifest Catalunya-Nació fou l’argument per tancar el CADCI per segon cop. La dictadura de Primo de Rivera va ini ciar la repressió dos dies després de la diada de l’11 de setembre de 1923, que havia acabat amb desenes de ferits. Va clausurar l’entitat el 24 de setembre. Es va endegar la “labor judicial” contra els represen-tants institucionals, dirigents i entitats que havien signat el manifest. El CADCI va ser ocupat durant huit anys pels Sindicats Lliures amb l’aval de les autoritats, en especial del ministre de Governació, Severiano Martínez Anido. Se seguia el criteri aplicat per anihilar les entitats amb historial catalanista: a més de la clausura, s’intentà deixar-lo sense possibilitats econòmiques preparant el seu col·lapse a mitjà termini. L’edifici mercantil fou transformat en seu de la Con-federació Nacional i Regional dels Sindicats Lliures, de l’Instituto Obrero de Seguros Sociales i de la Unión Nacional de Procedentes del Ejército y Armada. Els mètodes d’usurpació seguien una es-tratègia política que buscava eliminar qualsevol rastre simbòlic del CADCI, que anava des del canvi de nom i usos fins a la retirada d’elements distintius en l’espai i el saqueig de béns. Uns procedi-ments que antecedien els utilitzats pel franquisme.

Per primer cop foren arrestats tots els dirigents de l’entitat i els quasi 9.900 socis s’enfrontaren a la persecució en clandestinitat. La xarxa solidària fou essencial per armar la resistència, restablir el CADCI i recuperar l’edifici, com s’evidencià durant la campanya per la restitució que va tenir el suport d’entitats internacionals grà-cies a les gestions amb la Fédération International des Employées et Techniciens (FIET). La resistència havia començat a teixir el vincle entre les organitzacions. Es posaven els fonaments dels fronts únics, la unificació de les organitzacions obreres des de la base, que els partits catalanistes de classe buscaran replicar en la formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC, iniciada la guerra.

El 1933 fou un any decisiu. Pere Aznar i Jaume Compte, quadres d’Estat Català Partit Proletari (futur Partit Català Proletari, PCP),

94

Neus Moran Gimeno

fundaren la Minoria d’Oposició Mercantil del CADCI, la MOMC, per desbancar Esquerra Republicana de Catalunya de la direcció i integrar l’entitat en la “palestra de la lluita de classes” (L’Opinió, 1.VIII). La Minoria guanyà Organització i Treball al juny, des d’on dirigí l’entrada del CADCI al Front Únic de Treballadors Mercantils per anar a la primera vaga general massiva dels dependents catalans. S’unificaren en una plataforma que agrupava uns 18.000 treballadors provinents de nou sindicats. Més de la meitat eren del Centre. La vaga del novembre paralitzà Barcelona. L’edifici del CADCI, central dels vaguistes, va ser clausurat temporalment, però els mercantils van aconseguir una gran victòria. S’aprovaren les bases laborals propug-nades per l’entitat, que, a més, va esdevenir la principal organització del ram. Quedà demostrada la seua gran capacitat de mobilitza-ció i la seua importància a dintre l’obrerisme. El primer efecte fou l’ingrés exponencial de joves dependents que, arrenglerats en la MOMC, conformaren la base de la seua militància. Al juliol del 1934, la Minoria guanyà la direcció del CADCI per situar-lo en les coordenades de l’acció sindical i social combativa i del catalanisme separatista que desembocà en el 6 d’Octubre. A partir d’aquest mo-ment, PCP i CADCI quedaven identificats davant l’opinió pública i del moviment obrer.

La defensa armada del CADCI la nit del 6 d’Octubre marca un punt d’inflexió en la vida de l’entitat. Després de dues jornades de vaga general coordinades per l’Aliança Obrera, quaranta homes resistiren l’embat de l’exèrcit a l’edifici. Els militars hi aconsegui-ren entrar després d’assetjar-lo durant més de sis hores. L’estatge que-dà enrunat. El CADCI va ser clausurat i intervingut per l’autoritat militar. Jaume Compte, Amadeu Bardina i Manuel González Alba moriren durant la defensa i es convertiren en els màrtirs per excel-lència de la revolució. Representaven tant la radicalització catalanista com la reivindicació social, característiques que conformarien la di-nàmica social i política catalana a partir d’aquest moment. Se’ls afegí el malaguanyat secretari general del CADCI, afiliat a la MOMC i al PCP, Joan Ferrer Álvarez, que va morir en presó atenuada el 5

95


de maig de 1935. El seu soterrar es va convertir en la manifesta-ció popular més important a Barcelona realitzada abans del triomf electoral del Front Popular, el 16 febrer de 1936. Fou el preludi de les manifestacions massives de comiat que es realitzaren a l’edifici al llarg de la Guerra Civil.

L’endemà del 6, el CADCI inicià un nou període de clandes-tinitat. La situació era desoladora, tal com l’antic bibliotecari de l’entitat i secretari de la Federació d’Empleats i Tècnics, Ramon Ràfols Camí, comunicà a la FIET. Va enviar dues fotografies de les destrosses dels obusos causades a la façana de l’edifici del CADCI, on també s’allotjava la Federació. Hi escrivia: l’edifici “a été, peut-être, la maison battue avec plus intensité par l’artillerie de l’armée espagnole” (ANC: Fons 1-886/ Llei 21 del 2005 de restitució a la Generalitat de Catalunya, T-8798. 1934). Els principals dirigents eren encausats per rebel·lió militar, els comptes intervinguts, els socis perseguits. Com a mínim, foren quaranta-quatre els empresonats, alguns superaren l’any de presidi. El setembre del 1935, el president de l’entitat, Jaume Cardús, aconseguí la llibertat provisional. Enric Santaeulàlia, el darrer processat, fou alliberat a mitjan novembre.

Les detencions eren una part de la repressió sistemàtica i con-tinuada envers el CADCI i la resta d’entitats que havien participat en la insurrecció. L’altra fou l’enduriment de les condicions laborals, la paralització del laude i dels jurats mixtos i el constant degoteig d’acomiadaments que s’inscrivien en una ferotge repressió econò-mica. La patronal i la burgesia mercantil havien iniciat una ofensiva contra els treballadors actius sindicalment. Més de 200 socis foren acomiadats de les empreses com es recull en les demandes de rein-grés tramitades pel CADCI després de les eleccions de febrer del 1936 (ANC: Fons Restituït CADCI, PS-BAR, 1308-10, 1308-11). La majoria havien entrat en la militància activa sindical amb la vaga del 1933.

L’estatge del CADCI va ser recuperat el 18 de febrer de 1936. Fou una operació tàctica de la MOMC que evidenciava la plena identificació CADCI-PCP i la culminació de la resignificació de

96

Neus Moran Gimeno

l’edifici. Dos dies abans, el futur president del Centre, Pere Aznar, havia obtingut l’acta de diputat amb el triomf electoral del Front Popular. L’impacte d’Octubre s’havia manifestat plenament durant la campanya i el PCP havia sabut capitalitzar aquell llegat per aug-mentar el seu protagonisme tant a les eleccions com durant el procés d’unificació dels partits obrers catalanistes. Tenia poc més de 500 militants concentrats a la ciutat de Barcelona, la majoria enquadrats al CADCI. Malgrat l’escassa afiliació, tenia el suport popular pel prestigi d’haver participat en la insurrecció octubrista en què un dels seus principals dirigents havia mort. Aquells que volien fer una revolució social acompanyada de l’alliberament nacional ha-vien trobat en el CADCI la base possible per a fer-ho La nit del dia 18, Aznar encapçalà la comitiva que reobrí la seu, custodiada per les forces de seguretat, perquè fos recuperada per la ciutadania. La repercussió mediàtica fou determinant. Durant dies, milers de perso-nes hi acudiren incessantment a comprovar els estralls de l’ocupació militar i a fer l’homenatge als revolucionaris morts durant la defensa. L’antifeixisme se l’apropià, aconseguí la restitució i el convertí en un lloc d’evocació de l’ideari frontpopulista, de la lluita pels valors democràtics fins a les darreres conseqüències.

Durant la guerra, el CADCI reclamà als mercantils que defen-sessin aquests principis enfront de l’amenaça feixista. No podien oblidar allò que l’entitat representava. La resposta dels socis durant els Fets de Juliol fou participar activament en la defensa de Barce-lona davant l’aixecament colpista del dia 18. El president del Centre tornà a recordar-ho durant la campanya: “el CADCI, sol, 5.000 voluntaris”, l’abril del 1938. L’esperit “de catalanitat i liberalisme” era la força motriu que empenyia l’entitat cap a l’avantguarda en la “nova batalla” per la independència i l’emancipació dels treballadors que era la guerra contra el feix internacional (Treball: 12.IV.1938, any III, núm. 540, p. 5).

L’estatge fou l’epicentre de l’esforç de guerra del CADCI. S’hi celebraren activitats de recapte per als menors de la colònia Ferrer Àlvarez-SRI del Centre, per a l’oficina d’ajut als refugiats i per als

97


familiars dels socis combatents o en atur forçós. Es feren diades del llibre en català, festes d’infants, festivals de cinema i actes pro vícti-mes de la guerra. L’edifici seguí allotjant la Borsa de Treball, la Caixa contra l’Atur, les oficines de les seccions i sumà les dependències del nou Secretariat Militar. Fou central d’allistament dels socis voluntaris i centre d’instrucció premilitar. S’hi seguiren fent activitats sindicals, mediacions entre treballadors i empreses col·lectivitzades. Centenars d’alumnes es formaven a les Escoles Mercantils, als cursos de rus i a les classes coordinades amb l’Institut d’Adaptació Professional de la Dona. Partits i organitzacions antifeixistes ompliren la sala de colum-nes. Des del PSUC a Estat Català, les JSUC o el Socors Roig Inter-nacional de Catalunya. Des dels congressos de la Unió de Dones de Catalunya a les reunions del Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular o dels instructors del Comitè Pro Exèrcit Popular.

En cada acte es recordà el simbolisme del lloc emblema d’Octubre, però aquesta càrrega es manifestava plenament en els actes comme-moratius. Compte, Bardina i González Alba havien estat els primers herois de la revolució. Al llarg de la guerra, la translació d’aquesta idea portà a l’enaltiment fins a l’heroïficació de persones que representaven la continuïtat en la lluita per les llibertats. Protagonistes del relat de la memòria col·lectiva republicana que estava en procés de construcció. Eren hòmens i dones que encarnaven la defensa d’aquests valors en tots els fronts, a la rereguarda i al front. Representaven una manera de combatre el feixisme i de participar en l’edificació de la nova societat revolucionària amb la qual es podia identificar la ciutadania.

Combatents, militants i dirigents foren honorats en actes mas-sius que resultaven demostracions populars d’unitat i força de la rereguarda. N’anomenem uns quants. Jaume Julià, fundador d’USC, empresonat pel complot del Garraf, havia defensat la seu el 6 d’Oc-tubre. Miquel Bancells, quadre del CADCI i d’Estat Català, assas-sinat pel feixisme a la rereguarda. La dirigent de les JSUC, Lina Òdena, convertida en símbol de la joventut catalana. El coronel Juli Giménez, cap de l’Estat Major de la divisió Carles Marx. El capità de la Macià-Companys, Alfred Molino. S’acomiadà també dos alts

98

Neus Moran Gimeno

comandaments de les Brigades Internacionals que personificaven la solidaritat dels treballadors de tot el món en la lluita contra el feix. Guido Picelli, del batalló Garibaldi, quadre del PC italià, que havia organitzat el primer front popular de resistència armada per defen-sar Parma de l’atac feixista el 1922. Hans Beimler, dirigent del PC alemany i diputat al Reichstag, fugit del camp de Dachau, que morí al front de Madrid al capdavant de la Centúria Thälmann.

Què implicava convertir-los en herois màrtirs? Aquesta doble fi-gura s’ubica sempre en l’esfera de l’acció, és una víctima que resisteix la injustícia defensant-se’n. Suscita en l’altre un sentiment de rebel·lió i compromís. Per què recordar-los? En la commemoració dels morts resideixen les estructures elementals de la memòria col·lectiva. És un element central per a la continuïtat simbòlica i la legitimació retro-activa de les identitats de grup. Configura el pensament individual i grupal com a via d’aprenentatge polític, ideològic, cultural o tradi-cional. La fixació en el calendari oficial de la data del 6 d’octubre com a diada nacional durant la guerra respon a aquesta mateixa lògica.

LA IMPOSICIó DEL SILENCI

Al final de la guerra, la seu era un baluard de l’antifeixisme. S’havia completat la resignificació simbòlica de l’edifici on havien combatut una quarantena de revolucionaris la nit del 6 d’Octubre. El CADCI era un lloc de memòria i també l’estatge social d’una important entitat obrera. El 26 de gener de 1939 no hi habia dubte. L’exèrcit franquista confiscà l’edifici, doblement enemic, només ocupar la ciutat. Es conver-tí en quarter general de milícies de Falange Española Tradicionalista. El franquisme començava a imposar el seu relat de la memòria, ancorat en la cultura de l’oblit del que havien sigut la República i la Guerra Civil, amb tots els seus ideals i cultures polítiques. Als carrers, açò es traduí en l’eliminació de qualsevol marca que hi fes referència. Si es decidia mantenir-la, s’endegava l’operació del buidatge del contingut simbòlic, substituint-lo pel del relat del Movimiento Nacional.

99


Aquest mecanisme fou aplicat en l’estatge del CADCI. L’edifici estigué controlat per la Central Nacional Sindicalista fins al final de la dictadura. L’estiu del 1980, Presidencia rebé dues peticions: la pri-mera demanda de restitució per part del CADCI reconstituït i la sol·licitud de l’Ajuntament de Barcelona per instal·lar-hi el col·legi Virgen de la Merced. Foren desateses. L’immoble, en estat gairebé ruïnós, va ser transferit al Ministerio de Trabajo, que el cedí en ús a la UGT el 1986. Actualment, segueix adscrit al Ministerio, malgrat les demandes dels socis. Un no retorn que, en certa mesura, perpetua la política d’esborrament endegada pel franquisme.

Tot i les successives reformes, la memòria hi és. El 1947 encara eren visibles les marques dels combats d’Octubre a la façana, dar-rers vestigis del passat revolucionari. Ara, a l’interior, sota capes de formigó, hi ha encara latent l’estructura de ferro dissenyada per Bas-segoda i els diferents estrats d’historicitat. Són la metàfora perfecta dels procediments repressius del franquisme sobre el CADCI. Però la violència del silenci mai no perdura, és inherent a la condició humana la necessitat de transmetre el record. Les parets del lloc de memòria continuen parlant.


Arxius:Arxiu Nacional de CatalunyaArxiu Històric de la Ciutat de BarcelonaArxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de CatalunyaArxiu Municipal Contemporani de Barcelona Centro Documental de la Memoria Histórica Fons documental del CADCI Archivo Central del Ministerio de Empleo y Seguridad Social

Bibliografia:Álvaro Dueñas, Manuel (2012). “La incautación de bienes en el origen y legitimación del

estado franquista”. A: De Dios, Salustino; Infante, Javier; Robledo, Ricardo; Torijano, Eugenia (coord.). Historia de la Propiedad. La expropiación. VII Encuentro Interdisciplinar, Salamanca, 15-17 de septiembre de 2010. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca.

100

Neus Moran Gimeno

Augé, Marc (2000). Los no lugares. Espacios del anonimato. Una antropología de la sobremoder-nidad. Barcelona: Gedisa.

Aymamí Baudina, Lluís (1935). El 6 d’Octubre tal com jo l’he vist. Barcelona: Atena.Carrové i Viola, Domènec (1932). El delicte. Balaguer: Pla i Muntanya.Castells, Víctor (1985). Manuel González i Alba. Una vida per la independència. Barcelona:

Pòrtic.— (2000). El 6 d’Octubre. Palestra i Batista i Roca. Barcelona: Rafael Dalmau, ed.Castells Peig, Andreu (1974). Las Brigadas Internacionales de la guerra de España. Barcelona:

Editorial Ariel.Cruells, Manuel (1970). El 6 d’Octubre a Catalunya. Barcelona: Pòrtic.Duch, Montserrat; Arnabat, Ramon; Ferré, Xavier (ed.) (2015). Sociabilitats a la Cata-

lunya contemporània. Temps i espais en conflicte. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Durgan, Andrew (1986). “La huelga general mercantil de 1933”. A: La historia i els joves historiadors catalans. Barcelona: La Magrana / Institut Municipal d’Història de l’Ajun-tament de Barcelona.

Estivill i Abelló, Àngel (1935). 6 d’Octubre. L’ensulsiada dels jacobins. Barcelona: Edicions l’Hora.

Galí, Alexandre (1978). Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya: 1900 a 1936. Llibre VII. Barcelona: Fundació Alexandre Galí.

Jelin, Elizabeth (2002). Los trabajos de memoria. Madrid: Siglo XXI.Ledesma, José Luis; Rodrigo, Javier (2006). “Caídos por España, mártires de la libertad.

Víctimas y conmemoración de la Guerra Civil en la España posbélica (1939-2006)”. Revista Ayer (Madrid), núm. 63.

Lladonosa i Vall-Llebrera, Manuel (1988). Catalanitat i moviment obrer: el CADCI entre 1903 i 1923. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

López Esteve, Manel (2013). Els fets del 6 d’Octubre de 1934. Barcelona: Editorial Base.López Esteve, Manel; Morán Gimeno, Neus (2014). “Visca la República Catalana. El

CADCI i els Fets del Sis d’Octubre”. A: Gonzàlez Vilalta, Arnau; López Esteve, Manel; Ucelay da Cal, Enric (ed.). 6 d’Octubre. La desfeta de la Revolució catalanista de 1934. Barcelona: Base, p. 367- 368.

Martín Ramos, José Luis (1977). Els orígens del Partit Socialista Unificat de Catalunya (1930- 1936). Barcelona: Curial.

Mesnard, Philippe (2015). “El tema del pathos en los espacios de los museos y de los monumentos memoriales”. A: De Mandolessi, Silvana; Alonso, Maximiliano (coord.). Estudios sobre memoria. Perspectivas actuales y nuevos escenarios. Villa María: Editorial Uni-versitaria Villa María.

Mir Curcó, Conxita; Gelonch Solé, Josep (2013). Duelo y memoria. Espacios para el re-cuerdo de las víctimas de la represión franquista en perspectiva comparada. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida.

Noguer i Comet, Ramon (2000). Al llarg de la meva vida. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Nora, Pierre (dir.) (1984). Les lieux de mémoire. Vol. i. París: Gallimard.Roig Rosich, Josep Maria (1992). La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de

repressió cultural. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

101


Sans Orenga, Martí (1975). Els treballadors mercantils dins el moviment obrer català. Barcelona: Pòrtic.

Solà, Pere (1993). “L’associacionisme obrer a la història de la societat catalana”. L’Avenç, núm. 171 (juny).

Thomàs, Joan Maria (1992). Falange, Guerra Civil, franquisme. F.E.T. y de las J.O.N.S de Barcelona en els primers anys del règim franquista. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Traverso, Enzo (2006). Els usos del passat. Història, memòria, política. València: Publicacions de la Universitat de València.

Tubella Casadevall, Imma (1979). Jaume Compte i el Partit Català Proletari. Barcelona: Edicions La Magrana.

Vega, Santiago (2011). La política del miedo. Barcelona: Crítica.

Hemeroteca:

ACCIÓ. Portaveu del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI)

Revista Anyal. Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria- CADCI, Secció Permanent de Propaganda Autonomista

Boletín Oficial del Estado Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya Diari Oficial de la Generalitat de CatalunyaDiari de Barcelona. Estat Català. Full extraordinari gratuït Justícia Social. Octubre. Portaveu de PCC, USC, PCP i Federació Catalana del PSOELa Catalunya Insurgent. Òrgan del PCP La HumanitatLa RamblaLa VanguardiaLluita. Òrgan de la Federació d’Empleats del Comerç i Tècnics de la Indústria de Cata-

lunya, FETL’Opinió

102

Joan Sardà Dexeus va néixer farà cent deu anys a Barcelona, el 13 d’abril de 1910, i hi morí farà vint-i-cinc anys el 23 de desembre de 1995, d’una insuficiència pulmonar. Està considerat l’economista espa-nyol més influent del segle XX i el de més prestigi internacional. Era expert en qüestions monetàries i un profund coneixedor de la història econòmica. Havia estudiat Economia a la Universitat de Barcelona i amplià estudis a la London School of Economics i a la Universitat de Munic. Ha fet seixanta anys que va dissenyar el Pla d’Estabilització del 1959, primer pas per a l’obertura de l’economia espanyola.

ORíGENS FAMILIARS

Pertanyia a una família de la burgesia il·lustrada que va viure inten-sament l’esperit de la Renaixença. El seu avi, Joan Sardà Lloret, amic de Joan Maragall, tingué una certa projecció literària. El seu oncle,

Joan Sardà Dexeus. Un dubte impensable que el temps ha confirmat

Frederic Ribas

103


Francesc Sardà Làdico, a més de polític en l’àmbit municipal de Bar-celona, fou un bon dibuixant i pintor. El pare, Joan Sardà Làdico, era advocat i també escriptor, i la mare, Dolors Dexeus i Font, germana del fundador, el 1940, de la famosa Escola Dexeus de ginecologia, seguida pels seus fills, els prestigiosos doctors Josep Maria i Santia-go Dexeus Trias de Bes. El fill gran, Joan, va ser advocat i cònsol general del Gran Ducat de Luxemburg. Sardà també era cosí germà de Miquel Carreras Dexeus, molt amic i company seu d’estudis al Col·legi Alemany de Barcelona. El 1978, amb seixanta-vuit anys, es casà amb la vídua del cosí, Maria Cinta Cruells. El catedràtic de dret internacional i col·laborador de Francesc Cambó, Josep Maria Trias de Bes, també era familiar.

Malgrat que el sacerdot Fèlix Sardà i Salvany era avantpassat seu, autor de l’obra fonamental de l’integrisme de la Restauració i flagell del liberalisme, El liberalismo es pecado (1884), Sardà Dexeus sempre es definí com un “liberal pragmàtic”.

UNIVERSITARI BRILLANT

Estudià a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1930 i obtingué el Premi Extraordinari, el 1932. Hi va rebre les primeres lliçons d’Economia a la càtedra que portava Jau-me Algarra. Aquest obligava a estudiar la seva obra Teorética, basada en l’Escola Històrica Alemanya de Schmoller. Sembla que, per a Joan Sardà, la influència d’Algarra va ser nul·la. No, en canvi, la de l’estadístic Josep Anton Vandellós ni la de Josep Maria Tallada, que pertanyia al grup de deixebles de Barcelona del professor Antonio Flores de Lemus. També l’influí l’economista Miquel Vidal i Guar-diola. Tots tres eren catalanistes i els dos darrers militaven a la Lliga.

Aconsellat per Vandellós, el 1929 es traslladà a la London School of Economics, on experimentà la fascinació per Keynes davant la Gran Depressió econòmica. A continuació d’aquest curs a Londres, per consell de Tallada i del grup de Barcelona de l’Escola de Flores

104

Frederic Ribas

de Lemus, valorant el seu coneixement de l’alemany, passà a cursar estudis a la Staatswirtschaft de Munic. Josep Xirau (fundador de la Unió Socialista de Catalunya) li havia recomanat una beca de la Generalitat. A Munic rebé la influència d’Adolf Weber, autor d’un conegut Tractat d’economia política. Hi quedaven restes de l’historicis-me, però el to dominant el donava principalment l’escola austríaca a través de Zwiedineck-Südenhorst.

Així, anà encavallant l’etapa d’influència germànica, que llavors declinava, amb l’anglesa, que reprenia amb força. En tornar, va ob-tenir, el 1932, a la Universitat de Madrid, el títol de doctor amb una tesi titulada Derecho internacional de carácter económico, centrada en l’Estat espanyol, la seva economia i la inversió estrangera, del segle XIX i inicis del XX.

INICIS PROFESSIONALS

En aquest ambient ideològic, Sardà va esdevenir ajudant de Tallada als cursos d’Economia que impartia a l’Escola d’Administració Pú-blica. En crear-se durant la Segona República la Universitat Autòno-ma de Barcelona, Tallada guanyà la Càtedra d’Economia. Joan Sardà fou designat primer ajudant de la matèria. Els principals economistes del moment eren també Vandellós, l’aragonès Manuel Sánchez Sarto i Manuel Reventós. Durant la mateixa època, Sardà s’incorporà com a ajudant de Reventós a l’Escola d’Alts Estudis Comercials, instituïda per la Generalitat de Catalunya.

El 1935 va ser nomenat vicesecretari de l’Asociación de Ban-queros del Nordeste de España i dirigí la revista España Bancaria, en què es criticava la política restrictiva del crèdit, relacionada amb la incorporació de la pesseta al Patró Or, així com les mesures contrà-ries a una devaluació de la moneda. Ho reflectí, el 1936, en la seva obra La intervención monetaria y el comercio de divisas en España.

A través de Josep M. Trias de Bes, amb qui, com hem dit, estava emparentat, tingué interlocució amb la Lliga. Per mitjà de Joan Lluhí

105


i Vallescà, que havia heretat el despatx d’advocat del pare de Sardà, la tingué amb ERC, la relació amb la qual va ser més cordial. Així, ini-ciada la Guerra Civil, participà en el projecte de normalització de la vida econòmica que volien canalitzar els anomenats “Decrets de S’Agaró”, endegats pel conseller primer Josep Tarradellas: regulació de l’autoritat monetària de Catalunya, creació d’un Banc Central i del Consell Superior del Crèdit i de la Banca, adaptació del sis-tema fiscal a les necessitats de la guerra, reforma dels mecanismes pressupostaris, entre d’altres. Aviat, però, els esmentats decrets es re-orientaren cap al desenvolupament d’una base autogestionària amb la incorporació del decret de Col·lectivitzacions, que Tarradellas, per oportunisme polític, acceptà, i Sardà s’hi enfrontà.

El 1938 s’incorporà a files de l’exèrcit republicà, a la batalla de Terol, a l’Estat Major situat al Maestrat. Desertà, creuà els Pirineus i per Navarra va passar a l’Espanya nacional. A Burgos, on un grup de catalans començà a editar Destino, hi havia Trias de Bes, que l’incorporà a l’Oficina de Información del Ministerio de Asuntos Exteriores.

LA POSTGUERRA

Acabada la guerra, Joan Sardà tornà a Barcelona. El 1942, es presentà a oposicions a càtedra, de les quals quedà eliminat. Centrà els exerci-cis entorn de la Teoria general de Keynes, que llavors era una novetat. Inicialment, s’hi havia acostat a través d’un precedent directe: Paro forzoso y capital, de Heinrich Rittershausen.

En el període 1942-1948, Sardà exercí d’advocat mentre anava estudiant per preparar oposicions a la Càtedra d’Economia i treba-llava en el llibre La política monetaria y las fluctuaciones de la economía española en el siglo XIX (1948), que està considerada la seva obra cab-dal. En aquesta etapa col·laborà activament amb Anales de Economía i a Moneda y Crédito. Amb el seu amic Lluc Beltran Flórez, traduí Principios de Hacienda, d’Eheberg-Boesler, i en redactà un Apèndix.

106

Frederic Ribas

Abans, el 1933, amb el mateix Beltran, havia publicat Els problemes de la banca catalana, de clara visió camboniana, per encàrrec de l’Institut d’Investigacions Econòmiques (fundat el 1930, el primer en l’àmbit peninsular). Amb Lluc Beltran es retrobà a la Comisaría del Plan de Desarrollo, de la qual Beltran en fou secretari general (1966-1968). Ambdós eren els únics “ajenos a la Obra”. Manuel Ibáñez Escofet escriu a La memòria és un gran cementiri: “Sardà tot justet creia en Déu.”

El 1948 guanyà la Càtedra d’Economia Política i Hisenda Públi-ca de la Universitat de Santiago de Compostel·la, on va romandre poc temps. Hi coincidí, però, amb Laureà López Rodó, que, des del 1945, era catedràtic de Dret Administratiu. Aquest hi començà a endegar el disseny d’una imprescindible reforma de l’Administració pública de l’Estat per a la liberalització econòmica que s’albirava. Aquesta coneixença influí poderosament en posteriors etapes de Sardà.

També dins els treballs sobre la integració europea que havia emprès José Larraz, fugaç ministre d’Hisenda (1939-1941) en el segon Govern de Franco, Sardà publicà l’assaig Uniones Aduaneras y Uniones Monetarias. El 1950 encara edità un manual, molt influït pel famós Curso de economía moderna (1945) del prestigiós economista nord-americà Paul Samuelson, titulat Introducción a la economía.

L’ETAPA VENEçOLANA

La impossibilitat de venir a la Universitat de Barcelona va fer que acceptés les proposicions del Banc Central de Veneçuela, arribades a través del seu amic Pere Grases, establert a Veneçuela des del 1937, que li obriren nous horitzons. Grases havia estat secretari cultural de Carles Pi-Sunyer (alcalde republicà de Barcelona) i esdevingué un gran estudiós dels intel·lectuals veneçolans. Sardà hi anà en qualitat d’economista monetari com a assessor de l’esmentat Banc Central. També va ser professor de Teoria Econòmica de la Universitat Cen-tral de Caracas. La seva estada durà del 1951 al 1956 i li permeté

107


dur a terme amb èxit una profunda reforma econòmica. En nom del Govern de Veneçuela, establí relacions profitoses i duradores amb tècnics i funcionaris del Banc Mundial, l’FMI o el BIRF (Banc Internacional de Reconstrucció i Foment), amb seu a Washington.

Durant aquests anys, malgrat tot, va mantenir el contacte amb Espanya. Ajudà a la creació, el 1954, de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, juntament amb Jaume Vicens Vives, Fabià Estapé... Fins i tot va fer unes oposicions, en les quals va treure la Càtedra d’Economia i Hisenda de la Universitat de Múrcia. Va ser quan el mallorquí Josep Lluís Sureda guanyà la de Barcelona. Potser el seu passat falangista hi va pesar. Més endavant, tingué un paper destacat al PSC.

En aquesta estada, Sardà Dexeus va poder comprovar la bona tasca que hi va dur a terme Josep A. Vandellós després de la Guerra Civil. Com a demògraf treballà en el cens de la població veneço-lana. “Era un home dinàmic i preparat, que deixà una obra inèdita sobre l’economia a Veneçuela.” Havia mort prematurament el 1950. Pau Vila i Marc-Aureli Vila també, per compte del Govern, realit-zaren una geografia del país. No eren els primers tècnics catalans que confegiren mapes, estadístiques o comptes de nacions d’aquell continent. Compositors catalans van escriure la música dels himnes de l’Argentina (Blas Parera), Mèxic (Jaume Nunó), Xile (Ramon Tàrrega) i Puerto Rico (Fèlix Astol).

Aquest bagatge i el canvi d’orientació de la política econòmica espanyola, que va tenir lloc el 1957, impulsaren l’equip de tecnò-crates de l’Opus Dei (en especial el ministre de Comerç, Alberto Ullastres) que pilotaven l’obertura econòmica del Règim a proposar a Sardà el retorn.

EL RETORN

Hom li buscà un càrrec per poder exercir les seves funcions: el càrrec discret de director del Servei d’Estudis del Banc d’Espanya. Sardà

108

Frederic Ribas

Dexeus el reorientà radicalment i fou l’arquitecte del Plan Nacional de Estabilitzación Económica (decret llei de 21.VII.1959). El nom el donà ell, se suposa com una argúcia per no espantar ningú, “per fer més estable, quiet i no conflictiu el país”. Segons Armand Carabén, “s’hauria pogut parlar d’un Pla de Desplanificació o de Liberalitza-ció de les decisions econòmiques”. Calia sortir de la misèria de la llarga postguerra. La renda per capita a Espanya havia baixat de 1.092 pessetes, el 1929, a 893 pessetes el 1947. El principal responsable d’aquest retrocés històric, per a Sardà, era el dirigisme intervencio-nista i centralitzador de la política autàrquica franquista. Fins el 1953 no es recuperà el PIB del 1936, que llavors igualava l’italià.

Aquest càrrec li donava dret a un uixer i a cotxe oficial. Corre la brama que, quan li donaren a escollir l’auto del parque móvil, trià el més tronat. Quan l’uixer se n’assabentà, patí pel seu prestigi amb un cap tan “falto de señorío”. Sembla que es parlà de Sardà en un consell de ministres. Alguns, volent ser més papistes que el Papa, desbarraren del seu passat roig. Franco els deixà esbravar i xiuxiuejà: “Parece mentira lo resentidos que son algunos.” Trenta anys abans, Sardà havia escrit sobre el Banc d’Espanya: “el Banc no era d’Espa-nya”, sinó que “Espanya era del Banc”.

Joan Sardà passà a formar part de la molt influent Comissió Consultiva annexa al comissari del Plan de Desarollo, Laureà López Rodó, i el 1958 fou nomenat conseller d’Economia Nacional. El 1962 ocupà la Càtedra vacant de Macroeconomia a la Universitat de Madrid, arran de la mort sobtada del seu titular, Manuel de Torres. Hi incorporà com a professor adjunt, Luis Ángel Rojo, que també el traslladà al Servei d’Estudis procedent del Banc d’Espanya. Rojo fou governador del Banc d’Espanya, del 1992 al 2000.

Paral·lelament, el 1962, seguint la visió camboniana de po-tenciar la banca a Catalunya, va ser un dels creadors del banc de negocis privat, Banc Industrial de Catalunya. Així, passà a formar part de consells d’administració d’algunes importants empreses industrials. A partir de l’obertura econòmica amb què Espanya s’orientava, va voler empènyer el règim cap un sistema liberal-

109


democràtic. Ho vehiculà des de la revista España Económica, que capitanejà.

En no assolir-ho, optà per tornar a Barcelona. La creació a la Universitat Autònoma de Barcelona d’una Facultat de Ciències Econòmiques, de la qual va ser un dels impulsors, i, després, el 1970, primer degà, hi ajudà. Al llarg d’aquesta etapa, es produí un creixent refredament en la seva posició keynesiana i un progressiu acostament a l’escola de Chicago (contrària a l’intervencionisme en l’economia). També esdevingué acadèmic: membre de l’IEC i de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas.

En arribar la Transició política, l’agost del 1977, va ser nomenat president de la Comisión para el Estudio del Mercado de Valores, d’on procedeix l’anomenat Informe Sardà. S’inseria en el conjunt de profundes reformes en les institucions econòmiques exigides per a l’entrada d’Espanya a les Comunitats Econòmiques Europees com a membre de ple dret. La seva intervenció fou important en els Pactes de la Moncloa. En va ser, novament, el cervell a l’ombra. El 1978, se’l designà conseller del Banc d’Espanya i, poc després, membre del Consell Executiu. Com hem dit, aquell mateix any abandonà la solteria i es casà amb la vídua del seu cosí.

APORTACIONS I EVOLUCIONS

El keynesianisme va ser la revelació dels anys de joventut de Joan Sardà i d’aquí derivà la seva especialització en la política monetària. A més, tingué una tendència cap a la història econòmica, utilitzada com un mètode de complement de la teoria. En el segle XIX hi trobà l’instrument per explicar el segle XX. Aquest mètode li va permetre revisar moltes idees admeses. Per exemple, relativitzà la vinculació consubstancial del pensament català amb el proteccio-nisme. En la polèmica entre proteccionistes i lliurecanvistes, hi havia catalans a tots dos bàndols. Un exemple és el de Laureà Figuerola, fill de Calaf, i home de la Base cinquena de l’aranzel de tendència

110

Frederic Ribas

lliurecanvista. És, però, conegut per haver decretat, el 19 d’octubre de 1868, la creació de la pesseta com a unitat monetària, essent ministre d’Hisenda al principi del Sexenni Democràtic.

Joan Sardà Dexeus considerà “l’estabilització i liberalització de 1959 el primer acte realista en la política econòmica des del 1939. Sense cap dubte, respon a la manera de pensar catalana, quan el seny domina”. Era un primer pas per “superar molts vicis o vells hàbits per a adaptar les nostres activitats econòmiques a les necessitats del segle que vivim”.

El 1970, Sardà publicà a El Banco de España. Una historia económica, un extens treball en què es referí a “el oro de Moscú”, desfent un dels grans leitmotiv del franquisme. Fou el primer a publicar i analit-zar les xifres. Certificà la contrapartida de l’ajut militar i alimentari (el famós bistec rus, antecedent de les hamburgueses) aportat per l’URSS durant la Guerra Civil.

LA BANCA A CATALUNYA

És una qüestió que el preocupà, com hem vist, ben aviat: la suposa-da ineptitud dels catalans per a les finances. Dos grans fracassos ho certificaren: el cas del Banc de Barcelona (1920) i el del Banc de Catalunya (1931). Dins la complexitat del tema, Sardà destacava que “la banca és una activitat econòmica amb moltes facetes públiques i polítiques. El contacte amb els òrgans centrals del sistema monetari, la comprensió de les seves reaccions i la possibilitat d’influir damunt d’elles exerceixen un paper de primer ordre que els banquers no han d’oblidar”. En l’allunyament imposat a Catalunya de les estruc-tures d’estat, Sardà Dexeus hi trobava una explicació.

DARRERS TEMPS

Durant els darrers anys de la seva vida, va viure retirat, al seu pis de la Diagonal, entre els seus llibres i la seva magnífica col·lecció de

111


pintura catalana heretada del seu oncle Francesc Sardà, en què des-tacaven obres de Ramon Casas i de Modest Urgell. El 1994, ja molt envellit, va rebre la darrera distinció, el Premi Jaume I d’Economia. Poc temps abans, el juny del 1993, l’Ajuntament de Barcelona li havia lliurat la Medalla al Mèrit Científic. Sardà Dexeus, trencant el seu tradicional capteniment, pronuncià unes sorprenents i iròniques declaracions crítiques amb els Acords de Maastricht: “La seva apli-cació portaria Europa a passar molts anys de crisi i depressió. Potser hauríem d’oblidar-nos de l’estabilitat monetària. Pensem que una mica més d’inflació no ens perjudica tant si a canvi aconseguim impulsar el creixement.”

Era una mena de testament rebel enfront de la saviesa conven-cional, que podia deixar estupefactes els qui l’havien tractat i cone-gut. Ja devia intuir el futur neoestatalista i burocratitzat que esperava a la UE, contra el qual havia lluitat tota la vida.

Sardà no disposava de carisma. El seu aspecte físic tampoc no hi ajudava, a diferència del seu coetani Jaume Vicens Vives, la mera presència del qual irradiava al voltant i no deixava ningú indiferent. Vicens era “a man for all seasons”. Joan Sardà, en canvi, calb i tirant a baix, era més aviat taciturn; el somriure, escèptic; acostumava a portar una punta de cigarreta mig apagada als llavis i no es treia les mans de la butxaca. Reservat, es trobava incòmode essent el centre d’atenció. Malgrat el seu dinamisme i la seva eficiència, fugia de tota mena d’ostentació i de protocols. “Una de les personalitats més invisibles i més secretes de la Catalunya del segle XX” (Francesc Roca).

EL MODEL CATALÀ

Roca ha considerat que l’obra i la vida de Joan Sardà encaixen amb els qui han contribuït a definir el “model català”. Les compara amb la lúcida i intel·ligent aportació de Joan Crexells, mort a trenta anys. Més que opinar, diu: “Sardà analitzava amb l’ajut de la teoria econòmica i la informació estadística.” Les seves anàlisis tenien un

112

Frederic Ribas

objectiu clar: sortir de la situació de crisi i del marasme en què es trobaven les economies capitalistes industrials modernes arran de la Gran Depressió econòmica dels anys trenta.

Roca conclou: “Els plantejaments de Sardà són molt clars: el bon funcionament d’una economia com la catalana necessita finances pròpies i serveis públics (de la Generalitat o l’Estat). Les necessitats d’aquesta economia s’han d’intentar satisfer en tots els casos, siguin quines siguin les circumstàncies polítiques. Dins la revolucionària i descentralitzada Catalunya del 36, o dins d’una economia autàrquica i centralitzada com la de l’Espanya del 1950. Els procediments i el llenguatge seran diferents, però les necessitats de serveis són sem-blants. El 1991, expressà un dubte: que l’Estat pogués estar en contra del desenvolupament. Una cosa que considerà, però, impensable. Si ho estigués, caldria actuar en la línia de persuadir, de convèncer i de moure’s.”

No serà la situació que vivim avui la confirmació del dubte? Aleshores, com a molt es podia pensar en un episodi d’indiferència. Ara es fa evident que no era impensable que “l’Estat tingués interès a perjudicar Catalunya”. Sardà s’hi resistí, perquè “és impensable que el Govern italià pretengui aturar el desenvolupament de la Llom-bardia”. Però Catalunya no és la Llombardia.

Cal anar al segle XIX per entendre-ho. Joan Sardà hi trobà l’ins-trument per explicar el segle XX. El segle XIX és el de la Revolució Industrial i la creació dels estats nacionals. En el cas italià, el nord concentrava la industrialització i encapçalà la reunificació d’Itàlia, creant un estat a la seva semblança. No és el cas espanyol. Tot i que Catalunya era el territori que havia fet la Revolució Industrial, els poders fàctics d’arrel castellana, detentors del poder, no li ho permeteren. Catalunya continuava sent considerada “una provincia irredenta”, ocupada i vençuda, que evidentment no podia pilotar la creació d’un estat nacional espanyol. Les forces vives catalanes es concentraren a revertir interessos creats i a defensar aspectes con-crets: l’aranzel proteccionista, la creació d’una mancomunitat de províncies...

113


Potser, en el fons, Joan Sardà Dexeus considerava que pertanyia als qui havien perdut. Per això, la seva proposta era desestatificadora, és a dir, desintervenir i descentralitzar l’economia, que encaixa per-fectament amb la catalana. Pretenia liberalitzar, és a dir, catalanitzar l’economia espanyola. Un fet que no ha acabat de produir-se mai...


Carabén, Armand (1994). Catalunya és mes que un club? Biografies i memòries. Vol. 24. Bar-celona: Edicions 62.

Estapé, Fabià (2006). Deu grans catalans. Barcelona: RBA.Ibáñez Escofet, Manuel (1990). Biografies i memòries. Vol. 12. Barcelona: Edicions 62. Lluch, Ernest (1966). “Diàleg amb Joan Sardà”. Serra d’Or (febrer).Roca, Francesc (2002). “Joan Sardà Dexeus i la definició del model català”. L’Avenç, 266.Ros Hombravella, Jacint (2015). Joan Sardà Dexeus: un economista clave en la España del

siglo XX. Cizur Menor, Navarra: Aranzadi.

114

Poques vegades un home ha deixat una petja tan forta i llarga, en la història d’un país com el que ens ocupa, amb un aspecte cultural, educatiu. És el cas de Josep Figueres, don Pepe, o sigui, José Figueres Ferrer, a Costa Rica, país en el qual va impulsar l’educació ajudant a configurar una societat que esdevé, al nostre parer, modèlica, en relació al context dels seus veïns, noms que fan tremolar: Guatemala, Honduras, Panamà, Nicaragua... Costa Rica té uns trets ben espe-cífics, a diferència dels països veïns, on predomina la violència i la inseguretat, la corrupció i el desgovern. Així, té aspiració i voluntat de legalisme, ordre, convivència, seguretat... Només un detall: els carrers són batejats d’una manera molt coherent, a diferència dels països veïns. Els viatgers i viatjants ja ens entendran. De dir: “calle 1, número 20” a dir “al lado de la gasolinera al norte 30 varas”, hi ha tot un món.

La transformació de l’educació i del país: la Costa Rica de Josep Figueres Ferrer

Josep M. Figueres

115


EVOLUCIó DE L’EDUCACIó A COSTA RICA

Des de la independència, el 1821, fins a l’actualitat s’ha seguit un procés de reflexió i debat que ha portat a un creixement constant i a la bona situació general, a diferència de la zona. L’ensenyament hi ha contribuït molt. El 1828 eren les municipalitats, les rectores de l’ensenyament secundari. Les dades del 1938 era que el país tenia només cinquanta-vuit escoles i el professorat pràcticament no te-nia formació, però avui s’ha arribat a una preocupació generalitzada per l’educació, en el debat global complex, que és similar a l’europeu, atès l’interès de la població. Gràcies al cafè, i al turisme, l’economia fa un salt notable i creix la base material que possibilitarà una millora de la docència mitjana, la universitària, i, molt important, hom té consciència del seu valor i des de fa anys. Escriu La Gaceta del 31 de desembre de 1851: “Lo que el pueblo necesita es la instrucción primaria, sin la cual la industria, la agricultura y «todas las artes que dan al pueblo pan y trabajo» no podrían progresar.” Gradualment, l’Estat anirà minvant la influència hegemònica de l’Església, però no sempre podrà disposar dels recursos, tot i tenir les idees clares en aquesta voluntat de separació. Així, el 1869, es fixen prioritàries tres facetes en el pla del govern: camins, hisenda i instrucció.

Una dada positiva serà l’alfabetització de la dona. Figueres els facilità el vot. L’educació femenina fa un salt espectacular en un se-gle. A la segona meitat del segle XIX era absent. Només una petita minoria hi tenia accés. El 1847 es crea una escola de magisteri per a noies perquè puguin ser mestres i influeixin millor en les nenes. La Ley de instrucción común (1886) fixa que la dona ha de ser for-madora, contradicció liberal, com a Europa tanmateix; és a dir, ha de formar els fills, però ella no té drets, ni de vot encara, ni de participa-ció política. Cal dir que, després de la dictadura del general Guardia (1870-1882), l’Administració, el poder de l’Estat, s’expandeix i es vol modernitzar. S’estableixen nous codis –civil, penal...–, augmenta el control –registre de naixements i defuncions– i s’estableix el sistema d’ensenyament primari centralitzat, secular, gratuït i obligatori. En

116

Josep M. Figueres

mig segle l’alfabetització és un fet. El 1920 la població masculina urbana sap llegir i escriure en un gairebé 90%, un 60% en el món rural. Les forces il·lustrades, advocats, periodistes, professors, metges, promouen els nous valors: educació, civisme, pau, convivència, hi-giene… que han d’impregnar el país. El rerefons és un sentit racial, la majoria de població és blanca després de les massacres espanyoles on es passà de gairebé mig milió d’indígenes a uns pocs milers.

Van convertir valors femenins en valors cívics, i el fet té mèrit, atorga el vot a la dona, però, fonamentalment, li dona respecte i igualtat i no amb discursos, sinó assumint les lleis per part d’amb-dós gèneres. Josep Figueres va contribuir, i molt, a la igualtat social i de gènere, a l’educació de la població jove, a la millora moral del conjunt del país. Fill d’un metge i d’una professora catalans que van emigrar a Costa Rica, estudià al país i als Estats Units i es dedicà a negocis privats, s’implicà en política i després de conflictes, guerra i revolució, assolí el poder de la Junta de la Segona República els anys 1948 i 1949. Candidat del Partido de Liberación Nacional, guanyà les eleccions i fou president del 1952 al 1958 i del 1970 al 1974. Líder d’una esquerra democràtica, lluità alhora contra el comunisme i contra les dictadures militars, com la del veí Somoza. Un exemple del que seria la capacitat personal davant els conflictes col·lectius als quals vol aplicar lògica, seny, sentit comú, un pèl d’autoritarisme per assolir els objectius i amb capital polític fill de la seva autoritat i capacitat empàtica com a resultats de l’amor al país i la seva gent. El poble ho sabia. Actua sempre amb voluntat de servei i intentant d’afectar les profunditats del nucli, és a dir, l’economia. No tan sols la llei o aspirant a canviar una realitat amb mètodes democràtics, per aquesta raó impulsa la reforma educativa. És auster en la seva vida, bon empresari, amb vocació pedagògica i voluntat de millorar les condicions de vida. Rosa Serrano, que ha estudiat bé els catalans a Costa Rica i la figura de Figueres, escriu: “Como si lo dijera Don Pepe, «el país nunca podrá realizar una reforma social sobre bases de ignorancia». Les propone que Costa Rica, como país sin ejército, in-fluya para que los países inviertan más en salud, educación y vivienda

117


para sus pueblos, y cada vez menos en armas y soldados. Figueres, aquel hombre que sabía de todo y no era experto en nada, no fue nunca comprendido por el pueblo que lo vio nacer, tal vez no lo habían analizado o, como él se definía, «soy un payés catalán empa-quetado en Cataluña y nacido en los Andes».”

La seva preocupació per l’educació era prioritària. No és casual que el 1948, en lliurar el quarter de Bonavista al Ministeri d’Educa-ció per tal que fos un Museu Nacional, ho exposés nítidament: “El Ejército Regular de Costa Rica, digno sucesor del Ejército de Li-beración Nacional, entrega hoy la llave de este cuartel a las es cuelas, para que sea convertido en centro cultural. La Junta fundadora de la Segunda República declara oficialmente disuelto el Ejército Na-cional, por considerar suficiente para la seguridad de nuestro país la existencia de un buen cuerpo de policía.”

O sigui que aplicarien a salut i educació els costos. I altres me-sures; per exemple, nacionalitzà la banca, gravà amb impostos el capital i esdevingué un dels presidents més rellevants de la zona i, sens dubte, el més carismàtic de Costa Rica.

Figueres és president tres cops. Dos en mandats després dels pri-mers anys de la Junta, en què ocupa el càrrec màxim de responsa-bilitat. Els altres presidents posteriors, Mario Echandi (1958-1962), Francisco J. Orlich (1962-1966) i José Joaquín Trejos (1966-1970), aniran alternant la socialdemocràcia i el conservadorisme. Acabada la Segona Guerra Mundial, hi ha tot un debat sobre la importància de l’educació, àdhuc se’n parla com a inversió i sempre com a eina per a un desenvolupament integral i democràtic. Tot i les crítiques, Molina i Palmer no dubten a reconèixer que els dos milions de costa-riquenys eren un cas insòlit en una Amèrica Central dominada, als anys trenta, per les dictadures i els monopolis nord-americans, on la població vivia millor: esperança de vida als setanta anys, mortalitat del 20 per mil, al-fabetització del 90%, seguretat social a gairebé el 75% del món laboral.

El 1949, Figueres, amb el rector de la UCR, Fernando Baudrit, i el degà de la Facultat de Filosofia i Lletres, Carlos Monge Alfaro, viatja a l’Havana a la reunió convocada per la UNESCO sobre la

118

Josep M. Figueres

problemàtica de l’educació. Aquesta acció palesa un objectiu. El 1953, Figueres, en assumir per segon cop la presidència, és ben cons-cient de la situació, i en el Missatge inaugural afirma: “Necesitamos un verdadero ejército de maestros, de sólida preparación. Necesita-mos construir muchas escuelas. Necesitamos colegios secundarios y de enseñanza vocacional. Daremos respaldo a la Universidad, para que siga adelante […] su obra de cultura superior. Apreciamos la ayuda que nos presta la UNESCO y nos proponemos cooperar con sus esfuerzos para la educación nacional.”

Coincidim amb la doctora González García quan estudia l’edu-cació com a procés generador d’identitat i defineix el sistema costa-riqueny com a fortament institucional i legitimat, que segueix les pautes del pensament occidental i sota la bandera de la democràcia, la pau i la llibertat. El 1935 només el 18% dels infants no van a escola primària, les xifres als països veïns són notablement molt més altes. Després del Govern de Rafael Ángel Calderón Guardia, el triomf de Figueres té un objectiu: es proposa un “régimen educacional que forme un hombre íntegro y democrático, por lo tanto justo, solidario y libre”. El 1949 crea el Ministeri d’Educació Pública. A l’informe de la UNESCO es destaquen tres aspectes com a problemes que cal solventar: l’educació a les zones rurals, l’ensenyament secundari i la formació dels docents.

Yamileth González constata el procés que hi ha al país de centralis-me, ja que tot és a la capital; veu el poc impacte de l’Administració al camp. I, en el terreny educatiu, s’adona de la influència del clergue com a mestre i, quan arriba el mestre rural, té pocs estudis i actua davant els problemes més greus de desnutrició, parasitisme, violència familiar, falta de recursos didàctics… Es projecta un pla pilot i vint-i-cinc mestres s’incorporen a deu escoles a Turrialba. El mestre esdevé la porta de la modernitat; gradualment creixeran altres centres docents especialitzats que s’aniran implantant arreu del país: escoles de secundària, centres universitaris regionals, escoles d’adults, acadèmies informals…

Creixen iniciatives variades, com l’Escuela de Limpiabotas, amb el suport de monsenyor Víctor M. Sanabria (1953), o un col·legi per faci-

119


litar l’accés ràpid al món laboral. Són escoles de caràcter professional, els cicles formatius que diem a Catalunya, a Desemparado. Aquest clergue, preocupat per l’educació vocacional i el futur dels joves, va impulsar la formació professional i el 1952 es converteix en Escola d’Arts i Oficis. Aquest centre, amb el suport d’Aliança per al Progrés, va construir dos edificis més i en l’actualitat hi ha un miler d’estudiants.

La base de l’èxit fou la professionalització del docent amb la llei del 1955. Els 1.700 mestres en actiu podran ser reforçats amb estu-diants a la Normal, cursos d’estiu per als mestres en actiu, formació per correspondència, etc. Tanmateix la situació és greu, igual que a secundària. La Universitat hi ajuda, vol contribuir-hi. El rector Rodrigo Facio proclama: “La Universidad ha venido expresando su preocupación por el estado de la segunda enseñanza y creo que debe seguirlo haciendo en el futuro.”

S’actua en tres fronts i en tots tres hi ha millores. En els docents, l’alumnat i les instal·lacions amb una política de contacte amb fa-mílies i població. Dels gairebé 3.000 mestres que hi ha el 1940, la meitat sense títol, s’arribarà el 1957 a gairebé 7.000 mestres, dels quals el 40% seran graduats oficials. La UCR va impulsar cursos per capacitar professors en actiu i, derivat de la reforma universitària, el 1957 es dona un to humanista a la Universitat i es millora aquesta labor de formació dels docents.

Es creen també organismes culturals, s’impulsen entitats diver-ses de formació, de la comunicació al teatre i fins a la cultura, amb iniciatives com el paper de la ràdio educativa, la labor del Ministeri d’Educació Pública, les revistes educatives, tot un conjunt d’ini-ciatives que, amb l’onada liberalitzadora que considera l’educació un servei opcional i no un dret fonamental, la irrupció de l’empresa que cerca beneficis a curt termini en el procés educatiu, fa que s’hagi de mirar enrere pensant com aleshores hi havia una dimensió de caràcter social i general i no es tendia a una educació privada, mi-noritària, classista que arriba a privatitzar i liberalitzar com paraules màgiques de solució, però que poden ensorrar el model general que ha tingut Costa Rica.

120

Josep M. Figueres

S’afirma que l’educació a Costa Rica ha anat lligada a la vida democràtica, però la societat costa-riquenya, classista com tota l’Amèrica hispànica, impulsa el model europeu: docència universal masculina a primària i selectiva posteriorment. Algú pot pensar que es tractava només de formar les forces productives i fins el 1940, segons Quesada, autor, amb Francisco Rivas, d’una obra pionera, La educación fragua de una democracia (1976), que, en un resum editat conjuntament per les dues grans universitats del país, diu que “hasta la década de 1940, la educación fue un factor de exclusión y no un factor que propicia y fomenta la participación requisito esencial de la democracia. A partir de 1940, la democracia costarricense empieza a transformarse y gracias al papel activo del Estado, y a la presencia de nuevos sectores sociales, la educación comienza a democratizarse; en particular, se expande la educación secundaria y la superior. Todo ese proceso de transformaciones tiene su culminación en 1949. En efecto, la Constitución de ese año disuelve el ejército y, en adelan-te, los gastos en las fuerzas del orden desciende radicalmente y los gastos en educación crecen enormemente. Además, se incorpora a la Constitución el capítulo Educación y Cultura, el cual establece como una función básica del Estado, la promoción de la Educación. Aprovechando una significativa fase de expansión económica, se inicia un proceso que José Figueres llamaría, democratización de la segunda enseñanza; la educación superior, por su parte, confirma la autonomía universitaria y adquiere la libertad de cátedra, ambos, pi-lares esenciales de su desarrollo. Igualmente, la Constitución de 1949 sienta las bases para el desarrollo de un sistema educativo articulado y profesionalizado en todos sus niveles, y si bien la tendencia no es lineal, empieza un amplio proceso de crecimiento cuantitativo y cualitativo de la educación costarricense”.

Efectivament, en la nova Constitució es fixen drets i deures que palesen la importància de l’educació en el conjunt de la nació costa-riquenya que es preocupa de nous elements: llengües i cultures indígenes, educació integral en tot el sistema, universitat indepen-dent i amb reglaments i ajudes pràctiques, per exemple, els escolars

121


tindran ensenyament obligatori i també vestit i menjar a cura de l’Estat, educació per als adults, etc. La lectura de la Constitució és ben il·lustrativa, però ho és més, no la lletra del document, sinó el comportament diari dels polítics de voler-la aplicar en esperit i globalment no tan sols en allò que interessi a les elits.

FIGUERES I L’EDUCACIó

Héctor Pérez Brignoli escriu, referint-se al segon mandat de Figue-res, quan és votat i no sobre quan té el poder resultat de la guer-ra civil que guanya: “La educación constituyó otra preocupación fundamental. Había que dotar de escuelas y colegios a las áreas rurales y se imponía la modernización de la universidad. En 1957 se aprobó la Ley Fundamental de Educación, la cual fue el marco del sistema educativo costarricense durante varias décadas. Rodrigo Facio, rector de la Universidad desde 1952 hasta 1961, emprendió la necesaria reforma en la educación superior. La institución había obtenido la autonomía gracias a la Constitución de 1949, pero ne-cesitaba un campus adecuado y tenía que abandonar el viejo modelo de fa cultades profesionales. En 1957, los estudios universitarios se reorganizaron […]. Figueres siguió de cerca este proceso de reorga-nización y lo apoyó en todo momento. Facio inclusive acompañó a Figueres en un largo viaje a Europa y aprovechó la ocasión para contratar a varios profesores extranjeros.”

Figueres té una evident preocupació per la ciutadania. Les seves famoses Cartas a un ciudadano són un exemple conegut. Francisco Antonio Pacheco, en el pròleg de l’edició de la Universidad Estatal a Distancia del 2003, que reprodueix la primera del 1956, escriu: “Son pocas las obras, particularmente en Costa Rica, que sobre-viven tanto tiempo con su valor casi intacto. Lo mismo que dije hace veinticinco años, con motivo de la publicación de la edición anterior, puede repetirse ahora, casi palabra por palabra. Quizá la única observación que habría que añadir es que el interés por el

122

Josep M. Figueres

autor, por José Figueres, ha crecido, se ha decantado, y la conciencia pública ha terminado por separarlo netamente del pelotón de per-sonas ilustres de su tiempo. No en vano fue declarado masivamente, el político de su siglo.”

En aquesta obra, la presència de l’educació és constant com a reflexió sobre l’obra de govern. Així, afirma: “Las diferencias educa-cionales son las más reales y las más trágicas entre hombre y hombre, como entre pueblo y pueblo. Para acabar con las desigualdades ofen-sivas, hay que acabar con la incultura. Es decir, hay que generalizar la educación; poner al alcance de todos los ciudadanos los medios de cultivarse. Eso implica un alto costo económico. Hay que producir más riqueza. Hay que aumentar el ingreso nacional.”

Es té una percepció realista de la vida econòmica i les seves deri-vacions, vers la millora de les condicions de vida de la població, com l’educació, és clar; constata les diferències de gènere entre l’home i la dona i afirma que la veritable desigualtat social rau en l’educació que un i altre han rebut. Aspira a igualar l’educació i en les citades cartes diu: “Queremos la mejor educación posible, en todos los aspectos, para todos nuestros ciudadanos, aunque sabemos que esto implica una lucha a largo plazo. Queremos esa educación general, física, intelectual, artística y moral, que no viene solamente de la escuela, sino también del ambiente en que el hombre se cría o vive. Queremos establecer un nivel mínimo de cultura en todo nuestro pueblo, que corresponda al grado de civilización que la humanidad ha alcanzado hasta ahora. Y todo esto tiene un alto costo económi-co. Por eso damos tanta importancia a los planes de desarrollo, y al mejoramiento de los sistemas de trabajo. La cultura es una mercancía cara. El padre que ha educado a varios hijos, con recursos limitados, sabe lo que cuesta la cultura. Quién se ponga a pensar lo que costa-ría, en términos económicos, educar bien a todo un pueblo, com-prenderá la magnitud del problema. Ese es nuestro problema. Los costarricenses de nuestro tiempo hemos prestado bastante atención a la enseñanza, pero muy poca a la cultura superior: al cultivo de las ciencias y las artes. Necesitamos más música, más pintura y escultura,

123


más filosofía, más poesía, más literatura. […] Nos hemos ocupado mucho de alfabetizar a nuestro pueblo, de cultivar la democracia política y, recientemente, del desarrollo económico y social. Pero hemos descuidado la cultura superior. […] Es necesario que nos acostumbremos a establecer esa relación: no se puede proporcionar cultura a todo un pueblo sin desarrollar su economía, porque la educación tiene un costo elevado; y no tendría mucho objeto el desarrollo económico de un país, si no se empleara principalmente en mejorar la calidad humana de sus habitantes.”

A la carta fundacional del Partit el 1951, i s’ha anat repetint, hi ha onze punts i el darrer és l’educació. Diu: “La educación debe ser el medio para formar un ser humano mejor, capaz de vivir y realizar plenamente los anteriores conceptos.” La inversió en educació palesa la voluntat de millora social general. El 1965 es crea l’Instituto Na-cional de Aprendizaje (INA) per oferir formació de tècnics de grup mitjà. En aquests anys, Costa Rica té un nivell baix d’analfabetisme i avança notablement vers l’educació superior, però la manca de tradi-ció industrial limita la força del treball. Quan als anys setanta el país duplica la població, creixen les ciutats i Figueres té el tercer mandat, s’activa una política de suport als més dèbils, d’ajuda al ferrocarril i la cultura i l’educació reben una especial atenció. El 1973 hi ha la reforma educativa de primària i secundària que vol generalitzar l’educació, tot i que baixa, és clar, la qualitat, però és una resposta per a la creixent població.

Figueres crea una nova universitat a Heredia, tot i que modesta, segons Pérez Brignoli. La famosa frase “¿Para qué tractores sin vio-lines?” (la mare de Figueres fou professora de música) manifesta la voluntat de millorar alhora l’agricultura i crear l’Orquestra Simfò-nica Nacional. Tindrà impacte la creació del Ministeri de Cultura, Joventut i Esports. Aquest mandat, esquitxat, però, per diversos es-càndols, fou ric en projectes i realitzacions. Ara bé, la imatge del líder s’esquerda per les seves vinculacions amb financers nord-americans als quals havia demanat crèdits, particularment, per a les seves acti-vitats, legítimes, privades com a empresari important.

124

Josep M. Figueres

El 1950, a la Conferència de l’Havana, hi adreça un missatge. És la Conferència Interamericana Pro Democràcia i Llibertat, on reitera la influència que tindrà l’educació per tal de millorar els po-lítics que els han de governar. Afirma: “La educación es la inversión más directamente reproductiva imaginable. Todo paso adelante que en este sentido dé cualquier país de América contribuirá a ensanchar los horizontes políticos, económicos y espirituales del Hemisferio. El gran esfuerzo educacional realizado por los Estados Unidos sobre su población en lo que va de este siglo está hoy llenando de técnicos al mundo y va a tener un impacto sobre la cultura universal que hará palidecer al Renacimiento europeo.”

Aquest text és molt representatiu. Tanmateix, no hi ha gaires escrits de Figueres, ni tampoc al·lusions a l’educació. N’hi ha més de dedicades al cafè, als preus o a altres aspectes econòmics que no pas al tema que ens ocupa. El president transformador, tanmateix, aplica de manera constant la voluntat de millora amb la creació d’escoles, imitant les d’aquella Segona República Espanyola, quan Marcel·lí Domingo parlava que s’inaugurava una escola cada dia. Figueres veu un país amb greus deficiències, amb taxes escandaloses d’analfabetisme, d’absentisme escolar, de pocs centres de primària i secundària. I, amb idees i recursos, maldà per millorar-ho, en un camí que ha tingut un procés de creixement i millora constant que tant s’ha preocupat dels menjadors escolars per als infants desnodrits com per la reubicació de la universitat.

POSTIL·LA FINAL

El sistema educatiu de Costa Rica és un dels millors d’Amèrica, les xifres ho palesen. I la seva Universitat té un nivell homologable als estàndards occidentals i superior, en moltes facultats, al de facultats europees. A Costa Rica es demostra com l’educació ha estat un fac-tor de progrés social, d’igualació de la població, de mobilitat social. No ha estat només per l’acció de Figueres, ja n’hi ha antecedents

125


al segle XIX. El 1869, el Govern de Jesús Jiménez fixa la gratuïtat i l’obligatorietat de l’educació, però serà a la segona meitat del segle, després de la Constitució del 1949, quan l’ensenyament primari serà ple tant al món urbà com al rural. El resultat és un percentat-ge d’analfabetisme dels més baixos d’Amèrica, un 5%. Per norma constitucional, un 6% del PIB és per a l’educació.

Personalment pensem que Figueres, que el 1948 proclama la guerra contra la pobresa extrema, que el 1971 crea l’Instituto Mixto de Ayuda Social (IMAS) o l’Instituto Nacional de Vivienda y Urba-nismo (INVU), vol que l’ensenyament transformi Costa Rica. No pot, però, resoldre-ho tot, encara que sembli que sí. Una dada sobre el seu govern. A La pobreza de las naciones, diu: “Es exagerada la dife-rencia entre un maestro de escuela primaria que gana 1.000 colones y uno de secundaria que gana 2.000 por mes.” No obstant això, és el president, tot i les limitacions internacionals, com el finançament del país, o les limitacions interiors pels controls socials i les ten-sions polítiques. Desenvolupa una formidable labor per l’educació de les classes populars i és just reconèixer-ho en un context en què predominen els dictadors, de Duvalier a Trujillo, passant per Somoza i tants d’altres que enterboleixen l’àrea amb el beneplàcit dels Estats Units, tan perjudicials en focalitzar la història del Carib, com ha escrit el president J. Bosch. Malgrat no ser un intel·lectual, Figueres és un president que medita i publica. Bona persona, culte i honrat, treballador i senzill, estima el poble, treballa per ell i li dona el que pot, amb una posició, a voltes un xic autoritària, però amb respecte, i que ens l’acosta a la nissaga dels presidents com Cárdenas o Allende, demòcrates que maldaren pel bé del poble i no de l’oligarquia en el marc d’una democràcia en una república al servei dels ciutadans.


Sobre aspectes genèrics: Iván Molina i Steven Palmer, Historia de Costa Rica (San José: UCR, 2011); Juan Rafael Quesada Camacho, Educación en Costa Rica, 1821-1940 (San

126

Josep M. Figueres

José: Universidad Nacional / Universidad Estatal a Distancia, 1997); Yamileth González García, “Educación diversificada y humanista para una democracia integral (1950-1970)”, a Jorge Mario Salazar Mora (ed.), Historia de la educación costarricense (San José de Costa Rica: Editorial de la Universidad de Costa Rica / Editorial Universidad Estatal a Dis-tancia, 2003).

També informes acadèmics com: “La Universidad y sus responsabilidades frente a la segunda enseñanza y los demás ciclos del proceso educativo nacional. Informe del rector”, Anales de la Universidad de Costa Rica (1960). O bé estudis de to polític i social com els de Raquel Bolaños, Emilia Gamboa i Germán Vásquez, Estudios sociales, XI (2010); Héctor Pérez Brignoli, Historia contemporánea de Costa Rica (Mèxic: FCE, 1997) (2a reimp., 2002).

Pel que fa la figura i al pensament del president: Rosa Serrano, José Figueres Ferrer: el hombre que transformó un país i els mateixos treballs del president, com el de Francisco Antonio Pacheco, “Presentación”, a Cartas a un ciudadano (San José de Costa Rica: Uni-versidad Estatal a Distancia, 2003); Mensaje inaugural (San José: Imprenta Nacional, 1953) i La pobreza de las naciones (San José: EUNED, 1973).

127

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943 - Barcelona, 2020) va fer periodis-me abans que literatura. Va treballar de periodista abans de ser una novel·lista i una narradora que es feia llegir, que tenia un públic fidel i entusiasta, i que va rebre merescuts reconeixements per aquesta dedicació d’escriptora, que també l’apassionava i que va compati-bilitzar amb l’articulisme i la gestió periodística, i amb la tasca de guionista, ocupacions que va desplegar amb una honrada vocació popular i de digne compromís nacional i social.

Isabel-Clara Simó era una periodista d’arrels que aprofundien en diverses direccions del sòl que nodria una obra particularment esponerosa com ha estat la seva. Era una periodista amb dues po-deroses arrels, indestriables en el seu cas. Per una banda, les arrels professionals afermades en el mestratge del nostre més gran assagista —i articulista— del segle XX: Joan Fuster. Per l’altra, les arrels en la consciència activa i crítica d’una pancatalanitat militant, lligada a

Isabel-Clara Simó, periodista d’arrels

Josep Maria Casasús i Guri

128


altres causes justes com les de la llibertat integral i la de les reivin-dicacions dels drets de la dona i de la infància.

UNES ARRELS ENFORTIDES PEL MESTRATGE PROFESSIONAL FUSTERIÀ

Isabel-Clara Simó es va relacionar per primer cop amb el món de Joan Fuster quan ella estudiava filosofia a la Universitat de València. Com molta gent de la nostra generació —la dels nascuts en la immediata postguerra—, buscava referents exemplars en els pocs professionals d’excel·lència que ens podien tensar un pont ferm amb l’extraor-dinària escola periodística dels anys de la Generalitat republicana, estroncades, escola i República, per la dictadura que es va imposar, a costa d’una llarga i duríssima guerra, tres anys després de la rebel·lió militar del 1936.

Simó, com Fuster mateix, es va professionalitzar com a escriptora per la via primigènia del periodisme. Ella va arribar al món de la premsa al final d’una primera etapa de treball —uns deu anys— en el món de l’ensenyament. Anys més tard retornaria a la docència, amb ànims renovats, quan es va incorporar a la Universitat Pompeu Fabra com a professora del Departament de Traducció i Interpretació, amb unes classes que transcendien en creativitat i entusiasme els contorns reglats i encotillats dels programes acadèmics.

A finals dels anys seixanta es va vincular a Canigó, el setmanari que havia fundat el seu marit, Xavier Dalfó.

Des del començament allí va posar a prova les seves conviccions i la seva gosadia. La contumaç i tosca voluntat franquista de controlar la premsa impedia que aquella publicació, nascuda l’any 1954, publi-qués articles en llengua catalana. La periodista Isabel-Clara Simó es va revoltar contra aquella imposició. Va suggerir al seu home una via estratègica de catalanització progressiva del periòdic. Es tractava de mesurar les febleses d’una censura obtusa, però mandrosa i gamarus-sa, inserint de mica en mica articles en català. Ella hi va publicar el primer. En comprovar que la capacitat de reacció dels censors estava

129


estovada per les rutines burocràtiques, la parella que dirigia Canigó va anar ampliant la superfície redaccional en la nostra llengua. Aquell enginyós estratagema, basat en un bilingüisme transitori, va acabar el dia en què tot era en català, tret d’una peça final en castellà.

Era una mena d’astúcia per a la supervivència cultural que Simó també havia après de la murrieria de patriotes resistents com el mateix Fuster.

Altres periodistes catalans de la mateixa generació intentaven su-rar en els primers anys del franquisme, com Josep Pla, Nèstor Lujan, Santiago Nadal o Manuel Ibáñez Escofet.

La influència de Fuster sobre Isabel-Clara Simó és ben palesa en el mateix propòsit inicial d’abraçar d’antuvi el periodisme d’idees, mitjançant el conreu de l’article com a gènere emparentat amb l’as-saig, tot i que ella va exercir també l’ofici en la branca de la gestió professional com a directora de Canigó fins a la mort, per ofec, del setmanari, el 1983. Simó va explicar temps després que aquella revista era considerada massa extremista, i no els arribaven els ajuts.

Simó va reeixir en la pràctica de l’articulisme, sobretot en dues de les principals variants: la de l’article en el sentit estricte del terme, és a dir, el del text d’opinió signat per l’autor o autora; però també va excel·lir en l’escriptura de l’editorial: el text argumentatiu sense signar, l’anonímia del qual comporta que el contingut se suposa que reflecteix l’opinió de la direcció del mitjà.

Del vessant de l’activitat de Simó en l’especialitat de la direcció periodística, n’ha quedat un èxit primerenc memorable: l’habilitat de gestionar la catalanització tenaç i perseverant de la revista fins a arribar al final plausible de l’objectiu albirat, tal com he detallat abans.

La lluita per obrir pas a la llengua catalana en el petit però in-fluent univers de la premsa combativa d’ampli abast la compartia llavors el Canigó d’Isabel-Clara Simó amb altres iniciatives dinamit-zadores. Unes de reeixides i més longeves, com El Temps d’Eliseu Climent, la Presència dirigida per Narcís-Jordi Aragó, i l’Oriflama, que dirigia Josep Maria Huertas Claveria; i altres d’efímeres, però també voluntarioses, com L’Hora, dirigida per Pere Oriol Costa

130


durant tres anys, i l’Arreu, d’un any de vida, dirigida per Josep Ramoneda.

Amb aquests i altres periodistes capdavanters de la seva generació, Simó coincidia, totalment o en part, en objectius polítics democràtics i catalanistes esperançats que posaven l’accent o bé en les expectatives nacionalistes més o menys radicals, o bé en les causes socialistes més o menys ambicioses.

Isabel-Clara Simó va catalanitzar la revista Canigó, i alhora li va donar un tremp més periodístic, vibrant, desimbolt, com era ella ma-teixa per tarannà. Les seves virtuts d’articulista, però, les va posar de relleu, també, a les pàgines d’El Temps, del Diari de Barcelona i de l’Avui. Mostrava sense contenció que era una periodista de principis, d’arrels; d’arrels profundes, és a dir, radical en tots els sentits d’aquest concepte.

Era una hereva precoç de l’estil incisiu, suggerent a voltes, però sempre directe, del mestre Joan Fuster. La podem assimilar amb ell, altrament, per capteniments comuns com l’enginy i l’agudesa en la conversa espontània, el coratge positiu i la curiositat universal, ingre-dient essencial de la motivació periodística.

En l’estil periodístic popi de Simó emergeix també la vehemència intel·ligent amb què desplegava l’argumentació en la seva prosa articu-lística. En els seus articles traspuaven trets del seu caràcter lliurepensador, penetrant, irònic i sovint càustic. Eren unes inspiracions conceptuals i unes formes expressives que evocaven també l’arrelam fusterià.

Aquesta tradició d’escola valenciana es reflectia, així mateix, en la força expressiva d’Isabel-Clara Simó, en l’argumentació planera i con-tundent, i en un propòsit contingut, certament, de renovar els recursos revulsius de Joan Fuster quan exercia d’articulista polèmic i de combat.

UNES ARRELS AFERMADES EN LA CONSCIèNCIA CRíTICA DE LA

PANCATALANITAT

Les arrels estilístiques fusterianes d’Isabel-Clara Simó són immanents al compromís d’un valencianisme inconformista, racional, inquiet,

131


vinculat a la idea integradora i solidària de les terres de parla catalana aplegades en la noció d’uns Països Catalans confederats.

Joan Fuster defensava, amb braó dialèctic i amb talent persuasiu, aquesta noció idealista, viva en l’imaginari de la catalanitat. Ho feia també, amb més contenció i mesura, un altre periodista valencià rellevant de la seva generació, el Vicent Ventura que militava en un socialisme autòcton.

Isabel-Clara Simó va trobar a Catalunya gent de la seva generació que exercia el periodisme d’opinió amb postulats explícits o implícits d’una catalanitat integral irredempta i, és clar, utòpica respecte a la via-bilitat imminent d’un projecte polític consensuat. Entenien que era un objectiu factible en l’àmbit cultural que relliguen les valors de la llen-gua, la història i la pruïja de progrés i d’aprofundiment democràtics.

És cert que a la Catalunya estricta aquella nova generació intel-lectual tenia en Manuel de Pedrolo un referent, de la mateixa edat que Joan Fuster, que en els seus articles al Diario de Barcelona i des-prés al diari Avui bregava, irreductible, intransigent, a favor de la pancatalanitat.

La perseverança articulística dels veterans Fuster i Pedrolo en raonar aquest ideal unitari infonia vigor en la producció periodística argumentativa d’Isabel-Clara Simó, i de col·legues històrics —que moriren prematurament— de la seva generació, com Montserrat Roig, Ramon Barnils i Patrícia Gabancho, de qui va ser coautora de l’assaig, en certa manera periodístic, Cartes d’independència a la vora d’una tassa de te.

Eren professionals que empraven diversos registres, molt perso-nals, més o menys fusterians (en el cas de les periodistes Simó, Roig i Gabancho), i més o menys pedrolians (en cas del periodista Barnils).

Un altre periodista d’aquesta generació, Joaquim Maria Puyal, va facilitar a Isabel-Clara Simó experimentar una pràctica professional específica en el sector de l’audiovisual. Li va encarregar guions per a La granja, la primera telenovel·la en la història de TV3, una sèrie que servia de pròleg al programa de debat La vida en un xip, una de les produccions televisives de més qualitat i de més impacte social.

132


La posició ideològica, que mantenia de manera ferma, li va com-portar maltempsades a Isabel-Clara Simó. Les autoritats polítiques multaren en diverses ocasions la revista Canigó; i la policia va escor-collar la casa d’aquella directora intransigent en els combats per la recuperació de la llengua i de la cultura catalanes.

Quan el 2017 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música, Isabel-Clara Simó va remarcar uns lemes me-morables: “Sapere aude, atreveix-te a pensar; sapere aude, atreveix-te a aprendre; sapere aude, atreveix-te a investigar.” Pensar, aprendre i investigar, tres enunciats de forta càrrega acadèmica.

Simó conjuminava una pràctica professional indiscutible amb una formació universitària completa i responsable, al servei que sigui respectat el pes acadèmic dels qui defensen plantejaments avançats pel que fa als progressos de la catalanitat i dels valors progressistes del feminisme i de la defensa dels drets humans.

S’havia llicenciat en Filosofia l’any 1965, en Periodisme l’any 1972 i es va doctorar en Filologia Romànica el 1995 amb una tesi sobre el simbolisme templer, objecte de recerca d’una inqüestionable duresa científica ben allunyada dels mètodes de treball del periodis-me convencional.

Era la grandesa d’Isabel-Clara Simó: exercia el periodisme de manera intensa i al servei de les necessitats objectives i subjectives dels lectors, i alhora mirava ben lluny en el temps i en l’espai, com els bons universitaris, convençuda que hi ha vida més enllà de la premsa. Era capaç d’escriure en tots els registres: els periodístics i els acadèmics. Coneixia les tècniques i exigències de tots els gèneres comunicatius.

Sabia que hi ha nova vida en els horitzons del saber i l’alta cultu-ra, i en els de les aspiracions pancatalanes i de la superació definitiva de les injustícies, dels conflictes i de la violació dels drets humans. El seu era un periodisme arrelat en la cultura nacional, amb arrels escampades arreu dels camps on cal reivindicar la dignitat humana individual i la nacional.

D i à l e g s

135

“Davant Marchena vaig sentir tota la duresa i la fragilitat del poder”

Adolf Beltran Xandri

Entrevista a Marina Garcés

Marina Garcés, nascuda a Barcelona el 1973, és actualment professora de la Universitat Oberta de Catalunya, on dirigeix el Màster de Filosofia per als Reptes Contemporanis. Va ser durant quinze anys professora de filosofia de la Universitat de Saragos-sa. Des del 2002 impulsa i coordina el projecte Espai en blanc, que es defineix com una aposta pel pensament crític, col·lectiu i experimental. És autora, entre altres llibres, de Filosofía inacabada, Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla, Nova il·lustració radical i Ciutat Princesa. Prepara un llibre sobre educació. La seva filosofia es basa en el concepte de posar el cos, en implicar tant pensar com actuar i demana també exposar-se. Ella ho practica des de fa prop de vint-i-cinc anys.

136


—La Via Laietana és un lloc de la ciutat de Barcelona molt important en la teva vida. A “Ciutat Princesa” expliques que hi vas viure, el 1996, una mena de segon naixement, en què vas començar la teva vida d’activista —i, alhora, es va produir l’abraçada que va inaugurar una vida de parella—. Hi vaig pensar quan vaig veure les protestes per la sentència del Procés. Tu ha-vies posat veu a la reacció de les famílies, com a representant de l’Associació Catalana pels Drets Civils.

—Jo també hi vaig pensar! Veia tants joves fent-se seu el carrer de noves maneres, en aquelles últimes nits de protestes a la Via Laie-tana! Penso que feien una cosa semblant a trencar el temps i l’espai del que estava passant. Sí que vaig pensar-ho: quants nous naixements, quants segons o tercers naixements, deuen estar passant en aquest carrer aquestes nits?

—Gent jove com eres tu en aquell moment; al davant, la mateixa policia; les causes no eren les mateixos, però sí que hi havia un sentiment de revolta molt semblant davant d’una situació d’injustícia. Aquesta aparent repetició, t’encoratja o et provoca frustració?

—En aquesta repetició hi ha una barreja d’impotència, de ràbia i alhora de dignitat... Potser es tracta més d’una represa que d’una repetició: hi ha una situació que es va reobrint sempre en el ma-teix punt. Però també és una ferida incurable. A la Via Laietana es tornen sempre a manifestar aquestes ferides de la violència policial, que vol dir de la violència de l’Estat i institucional. Sempre reben-ten allà. És el punt de la ferida que no es tanca. El Cine Princesa —amb el famós desallotjament i la resposta al desallotjament del 1996— va tenir tanta repercussió precisament perquè va ser un acte de violència policial i també política: la resposta dels polítics catalans, tant de l’Ajuntament com de la Generalitat, va ser molt forta. I respondre a un desallotjament no era aleshores “obrir” res, cap nou espai, sinó que es tractava ben bé d’una protesta d’indigna-ció i de dignitat alhora. I penso que el que està passant darrerament també es mou en aquest llaç entre la indignació i la dignitat. Si la pregunta és si ens trobem sempre al mateix punt, segurament la

137


Marina Garcés i Adolf Bertran. Fotografia: Wayra Ficapal

Marina Garcés. Fotografia: Wayra Ficapal

138


resposta és no. Però tampoc no avancem. Segurament ens movem més en espiral que en línia recta. I potser la gran diferència és que aleshores potser era més fàcil imaginar futurs compartits que ara. Jo tinc més sensació de no futur polític i social avui que en aquell moment, per moltes raons que en podem anar parlant... El mateix sentiment és ara més fosc i dolgut.

“ELS FUTURS COMPARTITS ESTAN PROFUNDAMENT EN CRISI”

—Aquest sentiment es correspon amb allò que anomenes “condició pòstu-ma”?

—Sí. És una mica aquesta sensació que els futurs que podem imaginar de manera compartida estan profundament en crisi. De futurs n’hi ha molts i de molts tipus; i crec que de futurs per a uns quants, de futurs privatitzats, de futurs per a minories, n’hi ha molts en disputa. Moltes de les guerres tant polítiques com socials que estem vivint tenen a veure amb això, amb quin tros de futur es pot quedar cadascú. Però els futurs compartits estan profundament en crisi. I la condició pòstuma és per a mi aquesta configuració ideològica i emocional segons la qual hi ha algun tipus de futur que hem deixat enrere. Hi ha la mort d’un món que hem donat per irreversible. I això ens passa tant des del punt de vista am-biental, com social, com de les desigualtats o de la transformació política. És com si hi hagués un horitzó compartit de vida que donem per perdut. I les lluites, els esforços, les disputes són més per salvar alguna cosa que per crear-la. Aquesta és la meva idea de la condició pòstuma.

—És indiscutible que hi ha senyals d’alarma molt forts sobre la sostenibili-tat del nostre món en les condicions actuals. Però també és cert que aquestes pors encaixen en un motlle de fons religiós sobre la culpa i el càstig. Aquesta coincidència, no ens pot fer sospitar sobre les mirades quasi apocalíptiques del no futur?

139


—Sí. De fet, en la meva mirada es reivindica un nou gest crític de sospita, com dius tu, però no per quedar-se en la sospita, sinó per obrir noves possibilitats de confiar en la nostra capacitat de refer el món i de viure-hi millor de manera justa, compartida i digna. Això depèn precisament de no creure’ns aquest esquema del càstig i la culpa, o de la condemna i la salvació tal com ho plantejo al meu llibre Nova il·lustració radical. En la configuració ideològica de la condició pòstuma, la conclusió és que ja hem perdut: hi ha un nou sentit de la irreversibilitat com a condemna i no com a si-tuació històrica. Però vivim en la història, i la història és el conjunt dels efectes i les possibilitats que s’obren a partir de les accions i les no accions, de les idees i la falta d’idees, dels sabers i els no sabers, que compartim. I, en canvi, tornem a entrar en un esquema de narració única en què serem salvats o serem castigats. O salvats o condemnats. I ara guanya el sentit de la condemna, perquè molts indicis apunten que no anem bé. Però són projeccions profunda-ment ideològiques, que acumulen molts esquemes culturals tant religiosos com existencials.

—I n’hem de desconfiar.—Crec que l’exercici de la sospita consisteix a desmuntar aquests

esquemes i alhora “reaprendre’ns” des de la possibilitat d’anar més enllà d’aquesta rendició antropològica de què parlo també a la Nova il·lustració radical. Havíem pensat que no ja Déu, sinó nosaltres salva-ríem el món, amb l’acció històrica, revolucionària, etcètera. Però no ens n’hem sortit, hi ha hagut un fracàs històric. Aleshores ens posem en mans d’una força que ens acabi de destruir o de salvar, i cadascú té els seus salvadors particulars. Uns miren cap als robots, els altres tornen a paradigmes religiosos forts o a paradigmes polítics durs. Hi ha tot el mercat, i els mercaders, de la salvació, que venen a donar sortida a aquesta situació. Aquí és on jo tinc confiança; penso que hi ha altres maneres de desllorigar la situació, de relacionar-nos amb el que ens fa pensar així, per posar-nos en aquesta circumstància i en com travessar-la.

140


“L’INVENT DE L’ESTAT NACIó ES BASA JA EN LA SALVACIó”

—El mercat de la salvació demana la difusió de la por. Veiem, i ho veiem molt a prop, com s’utilitza el concepte de terrorisme de manera abusiva o directament falsa. Es tracta d’exagerar el perill per presentar-se com a sal-vadors.

—Això, de fet, és a l’origen de l’estat modern, en el qual seguim vivint encara que sigui en un món global. Seguim vivint sobre la legitimitat política de l’estat modern tal com es va crear entre els segles XVII i XVIII, basat precisament en la idea que és una estruc-tura política que ens ha de salvar de la guerra. Tant de la guerra amb els altres com de la guerra entre nosaltres. L’invent de l’estat nació es basa ja en la salvació.

—El fonament de l’estat és teològic.—Sí. L’estat ha de ser transcendent per poder-nos salvar de la

nostra immanència, de la nostra contingència, per la possibilitat de donar-nos mort els uns als altres. D’això ens salva, suposadament, l’estat, que es reserva el monopoli de la violència. Sense això no hi ha la sobirania de l’estat ni hi ha res. I per això l’estat és tan dur quan es qüestiona la seva sobirania! No tan sols l’espanyol, qualsevol estat que es vulgui estat reacciona així si se li qüestiona aquesta funció de salvar-nos de nosaltres mateixos i de la violència que ens podem fer. Sense ella deixa de ser un estat. Pot ser una altra cosa, que ja m’agradaria imaginar-la, però deixa de ser un estat. Som aquí. En el fons no hem anat tan lluny! I la por és el fonament d’aquesta manera d’entendre la convivència entre els humans tant en el pla social, com polític, com personal. Ara bé, salvar-nos de la por és la raó de ser de la política? Penso que n’hi hauria d’haver altres!

—Hi ha un concepte per a tu bàsic, que és el de “posar el cos”, en el sentit —dius— de pensar actuant i d’actuar pensant, i també en el d’exposar-lo. Però el garrot —l’estaca— és molt gros! Tenir-ne por és perfectament ra-cional.

141


—Aquesta expressió de posar el cos ve molt del llenguatge de carrer, no és un concepte que provingui de lectures acadèmiques, tot i que hi ha hagut una deriva molt corporal del pensament con-temporani i que aquest concepte està molt present en els corrents crítics actuals. Però nosaltres el fèiem servir per explicar el que fèiem, que no era només debatre en grups universitaris o d’aquí o allà, sinó sortir al carrer, sortir per exemple a la Via Laietana, i okupar la ciutat amb k: obrir centres socials, canviar les maneres d’estar en el temps de l’oci, de la sociabilitat, de la lluita... Diria que és un signe de com han canviat els temps: per a nosaltres, als anys noranta, posar el cos era sinònim d’exposar-se, de sortir de la privatització de la vida que havia suposat la victòria del capitalisme —entès en els seus paradigmes més neoliberals, on tota vida és una vida privada i priva-titzadora dins la societat del consum, del treball, de la informació i la comunicació... Volíem trencar amb això i exposar el cos. Ara, vint o vint-i-cinc anys després, els moviments i els col·lectius socials, el pensament crític mateix, continuen pensant en termes de posar el cos, però fixa’t que el llenguatge que domina és ara el de les cures. Posar el cos és cuidar-nos.

—“Cuidem-nos” és una consigna molt estesa.—És aquest “cuidem-nos” que està molt present en la política i

en altres àmbits... Hi ha hagut un basculament del posar el cos en tant que exposar-se, a posar el cos com a sinònim de cuidar-se. Això ens dona un indici molt clar de com percebem les violències con-temporànies. Potser fa vint-i-cinc anys es percebia com a violència la privatització de la vida: conforma’t de tenir la teva vida privada i no et passarà res. Almenys en la nostra societat, encara que no arreu del món, podies tenir una vida normal si t’acontentaves de buscar el teu futur professional i dedicar-te al teu entorn i les teves aficions. Fins i tot ser una mica activista podia formar part d’una vida normal... sempre que no et passessis! Ara percebem les violències travessant les nostres llars, en forma de desnonaments: et poden expulsar de casa teva cada dia! I han sortit a la llum tot un tipus de violències de les

142


quals no es parlava tan obertament: violències sexuals, masclistes, ín-times.... I després hi ha tota la qüestió climàtica: la toxicitat del medi ambient és una violència sobre els nostres cossos, les nostres vides, els nostres infants, la ciutat, l’aire... Ja ho sabíem, però no ho percebíem de la mateixa manera que ara. I ho podríem anar ampliant. Aleshores, què vol dir avui posar el cos? Quina relació hi ha entre exposar-se i violentar-se? Fins on podem pensar en els cossos en un sentit de cura que no ens torni a replegar en un espai reduït, en què només ens cuidem uns quants i prou? Perquè, en aquest cas, per a mi ja no hi hauria política sinó pura autoprotecció. Aquesta és la qüestió que ens plantegem ara.

“LA XARXA S’ESTÀ CONVERTINT EN UN ESPAI MOLT TANCAT, PREVISIBLE

I MANIPULABLE”

—En aquests vint o vint-i-cinc anys s’ha produït l’extensió d’internet i de les xarxes socials, que permeten un cert grau d’intervenció en la vida pública sense “posar el cos”. Aquest activisme és només virtual? Ja li va bé, per dir-ho així, al sistema? Cal sortir al carrer?

—Sí, totalment d’acord en això últim. Però tinc certes resistèn-cies a pensar que les xarxes siguin només un simulacre. Penso que els entorns virtuals són entorns reals, com ho són les paraules i la imaginació i els llibres i les teories. Hi ha molta vida en comú —vida política que hem fet al llarg de tota la història de la cultura— a través d’eines no materials, en el sentit més físic. El que en diem la xarxa o el món virtual són un altre dels desplaçaments que, en tant que és-sers culturals, generem respecte a l’aquí i l’ara. És allò que Foucault en deia les heterotopies: els llocs que no estan en el lloc on estem. I en aquest sentit la xarxa és molt potent. El que em preocupa és que té una potència tan gran que ràpidament ha estat capturada per codis molt tancats, tant de fabricació —perquè els entorns virtuals els fabriquen quatre empreses i prou, no es deriven dels usos socials i oberts i compartits— com d’explotació —els beneficis són molt

143


alts per a molt pocs— i de reconducció molt efectiva d’emocions molt bàsiques i primàries.

—La xarxa no és el que era... En tot cas, el que semblava en els seus orí-gens que podia ser.

—Ràpidament, la xarxa ha passat de ser un lloc d’experimenta-ció a ser un lloc de reproducció de rols i emocions molt primàries, molt polaritzades, de blancs i negres, d’ells i nosaltres, els uns contra els altres. Tot plegat ha fet que, en molt poc temps, l’ús de la xarxa —no tant la virtualitat en ella mateixa— estigui molt condicionat i sigui molt manipulable políticament. Això és el que em preocupa. Que la xarxa es consideri o no carrer ens podria donar la possibilitat de veure el carrer amb uns altres ulls. En canvi, la xarxa s’està con-vertint en un espai molt tancat, previsible i manipulable.

—Has fet reflexions interessants sobre el llenguatge. Vox —l’extrema dreta descarada que tenim al mercat polític— es presenta com aquells que gosen dir en públic allò que molta gent només gosa dir en privat. També com els portaveus del sentit comú. Això com es combat?

—Està molt bé aquesta expressió de Vox com l’extrema dreta descarada. Me l’apunto! És veritat: no és qüestió de ser més o menys dreta, que la dreta ja era prou dreta i no necessitava ser més extre-ma...

—Veient les transfusions de vots en les últimes eleccions espanyoles, podem afirmar que l’electorat no es deixava enganyar per falses etiquetes i adscrip-cions ideològiques!

—És ben bé això que dius. I l’efecte, que coincideix amb altres fenòmens de dreta descarada en altres països, és precisament aquest “diguem-ho clar”: “Els immigrants són un problema i ho són per a aquells que conviuen amb ells i no per a les esquerres de classe mit-jana benestant que no hi estan a prop.” O també: “La masculinitat és atacada...” I aquest “per què no” i “per què no podem dir-ho” i “per què no podem ser catòlics?” i “per què no podem anar als toros?”...

144


Tot això és d’una potència simbòlica molt gran, molt més que no pas “has de ser correcte”... L’haver de ser mai no funciona, tret que hi hagi una potència de càstig molt gran al darrere: has de portar-te bé, perquè, si no, et puc castigar. Aleshores funciona. Si no, és mora-lina, són bones intencions. A mi, el que em preocupa és que aquest sentit comú que vol tornar de manera descarada sota la forma del “i per què no?, què passa!”, en realitat parla del fracàs i la inoperància simbòlica i imaginativa, i, per tant, política, de tots aquests haver de ser que associem al pensament d’esquerres, transformador o diguem-ne com vulguem. I que s’acaba quedant en l’argument del políticament correcte, perquè no té potència política. Perquè si en tingués no seria qüestió de correcció, sinó de desig polític, de volem ser...

“LES FORCES SUPOSADAMENT D’ESQUERRES HAN AVALAT EL

CAPITALISME MÉS VIOLENT”

—I això es pot aplicar a molts camps. —No és que hàgim de fer veure que som feministes, és que som

feministes! No és que hàgim de fer veure que no som racistes, és que no som racistes! I això està en qüestió perquè qui s’atreveix a dir realment que no és racista, quan sabem que podem dir-ho perquè tenim la frontera tancada i no hem d’assumir ben bé el problema que implica l’estat del món? Com podem dir fins al final que som feministes, quan sabem molt bé que hi ha tot d’estructures en els nostres entorns de treball, de família, etc., on seguim reproduint rols i maneres d’educar que no ho són? És a dir, anar fins al final de la correcció política és assumir coses que les forces polítiques que suposadament han de representar les esquerres ni han assumit ni han portat fins al final. Molts moviments i col·lectius sí que ho fan, però. I si parlem de temes socials i econòmics... ja no diguem! Les forces suposadament d’esquerres han sigut avaladores del capitalisme més violent dels últims temps! Hi ha un descrèdit de les esquerres que les dretes descarades han sabut explotar molt bé: “Què us han de dir,

145


aquests? Què us han de dir, si mireu el que han fet, s’han venut el món, han maquillat quatre coses i...” Parlo del sistema polític, deixant de banda la gent que lluita i que canvia les coses des de baix... Hi ha un fons de veritat terrible en el que diu la dreta descarada; per això mateix arriba a la gent. La gent no és ximple. Al final, tanta mentida no s’aguanta...

—Potser el llenguatge políticament correcte havia de servir primer per aju-dar a canviar el món, i després serveix per dissimular —potser amb algunes dosis d’autoengany— que el món, no, no l’hem aconseguit canviar.

—Exacte.

—Hi ha un acudit, que personalment trobo genial, del “Mundo Today”, que fa: “Un niño dice su primera palabra y varios colectivos se sienten ofendidos.” Molta gent se sent asfixiada per la correcció política. Però, com sortir-ne, sense contribuir a perpetuar injustícies i desigualtats?

—És asfixiant perquè té una pretensió de correcció i, en el fons, d’emmascarament dels problemes. Si tu desdobles el gènere, ja has resolt el problema del feminisme en un entorn de treball, en un discurs polític, en un determinat col·lectiu o on sigui? No, no és veritat. Sortim de l’asfíxia del políticament correcte abordant els problemes junts. Però això fa por i fa mandra i costa i té represàlies si es porta fins al final. I genera veritables qüestionaments de les relacions de poder quotidianes que hi ha en tot entorn, sigui per gènere, per origen de classe, per temes econòmics, racials, etc. Trencar l’asfíxia del políticament correcte no és dir que tot això és mentida, sinó veure quins són els problemes reals que hi ha al darrere i que no estem tocant precisament tapant-los amb la correcció. I això és incomodar. Però penso que aquesta és la tasca tant de la crítica com de la transformació política. I és molt quotidiana. No és necessari agafar sempre les coses per la teulada. És tan quotidiana que implica no tan sols denunciar els problemes que tenim al davant, sinó que ens travessen i que estem reproduint quotidianament en cadascun dels nostres entorns.

146


—Com podem comprovar, sense caure en actituds inquisitorials, si els discur-sos que es fan en públic s’apliquen o no en privat? Val la pena escrutar la cohe-rència d’aquells que actuen com els nostres representants en el sistema polític?

—Torno enrere. Jo crec que hi ha una ètica que és política. Com vivim té a veure amb com pensem, com decidim, com participem de la nostra societat. És un continu de coms que estan sempre en qüestió i posant-nos problemes. I podem estar en aquests problemes, i intentar travessar-los i més o menys resoldre’ls, i sempre tindran contradiccions. Però mentre hi hagi aquest com en qüestió, hi ha una ètica que està funcionant. Una altra cosa és recobrir la política de moral: soc un ésser exemplar que, perquè la meva vida és aparent-ment íntegra, puc lluir bona consciència i donar lliçons als altres. Crec que això és una mala versió del primer, i en el fons molt ex-culpatòria normalment. En aquest terreny de la tensió entre l’ètica i la política, crec que sempre ens podem estar preguntant com po-dríem canviar coses tant de les nostres vides, com de les dels altres, com les d’aquells amb qui les compartim... Mantenir la pregunta ètica oberta ens evita de convertir les contradiccions en una excusa pel cinisme. Aquest és el punt on tot això es torna perillós: com que tots tenim contradiccions, tots podem ser cívicament oportunistes... Home, sí que pots portar la pregunta més enllà! Les contradiccions hi seran, les tensions hi seran, el món no és com voldríem i la vida no l’hem triada tal com és. Però d’aquí a ser un cínic, o sigui, po-sar-se els valors a nivell de la pròpia conveniència, que per a mi és una mica aquest oportunisme contemporani, fins aquí em convé, fins aquí no... Sí que podem ser crítics els uns amb els altres i, sobretot, amb nosaltres mateixos.

“HI HA AUTORS QUE DIUEN QUE ESTEM EN UNA NOVA EDAT MITJANA I

POTSER HI HA ALGUNA COSA D’AIXÒ”

—A la teva ciutat, a Barcelona, Vox guanya al districte més ric i al més pobre, a Sarrià-Sant Gervasi i a Nou Barris. Això es pot entendre apli-cant-t’hi l’esquema de la lluita de classes? Com ho podem explicar?

147


—Històricament, ja hi ha hagut aquestes pinces estranyes. Per exemple, en certs moments de la història moderna, la noblesa i el poble més baix van fer pinça contra la incipient petita burgesia, el món dels gremis... Curiosament, hi ha relacions de poder que es produeixen, en determinats períodes, no tan sols entre dos, que és l’esquema marxista de lectura de la història, sinó entre més factors, entre uns dalts i uns baixos molt curiosos. Hi ha autors que diuen que estem en una nova edat mitjana, i potser hi ha alguna cosa d’ai-xò. La dualitat burgesia-proletariat en aquest moment no funciona, està esclatada per molts altres factors, per la precarització generalit-zada de la vida i el treball i de la relació amb l’habitatge i l’entorn. Per això les classes populars es desdibuixen com a subjecte polític i es generen forts enfrontaments en el seu interior. Això és part del que hem viscut amb la forta crisi del 2008: hi ha unes classes treballado-res o una petita burgesia que defensen uns certs privilegis enfront d’aquells que no en tenen cap, que arriben i cauen en noves formes de pobresa. Això genera una guerra social que fa molt difícil llegir el vot popular com un vot únic i pretesament d’esquerres. I aquest vot pot coincidir amb el de determinades classes privilegiades que també reaccionen defensant els seus privilegis, que són molt més alts, però que també se senten en perill. Aquí hi ha una sensació de perill que és compartida, però des de vides que ni es toquen.

—Pablo Iglesias va dir que Podemos és hereu del 15-M. Sabem que tu ets crítica amb l’intent de traslladar aquell moviment al joc de partits. Què esperes del Govern de coalició PSOE-Podemos que s’ha posat en marxa —i dona al verb esperar el sentit que vulguis?

—Jo soc crítica amb tots els hereus, de tots els tipus. Les herèn-cies lineals mai no són certes, tret que algú les monopolitzi. I les pot monopolitzar un cognom —tu, fill, ets el meu hereu— o una identitat —som els hereus de no sé quins autors o quins corrents o quines identitats culturals. O, també, les pot monopolitzar un partit polític. Crec que la crisi econòmica, social, institucional, política i territorial que s’obre a l’Estat espanyol del 2008 cap aquí —amb la

148


crisi econòmica, el 15-M, el procés sobiranista a Catalunya, etc.— està molt lluny de poder-se resoldre amb les eines que el sistema polític —i això vol dir el sistema de partits— té actualment. Amb aquest Govern PSOE-Podemos com a molt tornem a la lògica del “que no sigui pitjor”.

—El mal menor. —Sí. I, per tant, a una lògica de salvem alguna cosa respecte de

l’imaginari de futur següent, que no tan sols podríem imaginar, sinó que tenim aquí mateix, que seria un govern de dretes descarades. Però no li dono més valor que aquest. I penso que no soc només jo: ningú no salta d’alegria. Com a molt, anem parant cops, frenant de-sastres, evitant el pas següent. Però l’acció política no pot ser només aquesta. Pot ser-ho provisionalment, si no hi ha res més. Però hem de llegir-ho, també, com a símptoma de fins on podem esperar de canviar coses. I això sense ser ingenus ni caure en purismes del tipus ho canviarem tot. Simplement: podem esperar tan poc?

“L’INSTRUMENT POLíTIC MÉS DEFICIENT AVUI ÉS L’ESTRUCTURA

DE PARTITS”

—El mal, des del teu punt de vista, està en el sistema de democràcia repre-sentativa? Més enllà de la capacitat dels dirigents, o del debat sobre llistes obertes o tancades, el problema és que el sistema representatiu falla? Prò-piament, que no ens representa —que era el gran lema del 15-M?

—Crec que el “no ens representeu” l’hem de seguir pensant, vivint, assajant i experimentant també des d’una lectura que no sigui només formal. Aquest lema es va traduir massa ràpidament com si fos un debat entre democràcia representativa i democràcia directa. Com si ara ens poguéssim passar tot el dia a l’assemblea, eterna-ment... Vivim en una societat molt complexa, no pas en un poble a la selva o en una ciutat del Renaixement o de l’antiga Grècia. Vivim en el món global, travessat de mil decisions que no podem

149


estar debatent tota l’estona. Per tant, hi ha d’haver formes de dele-gació, de representació en un cert sentit, de poder fer coses els uns amb els altres en escales, espais i temps diversos. Per tant, el problema per a mi no és aquest, de democràcia directa o representativa, sinó des de quins tipus d’instruments polítics. I l’instrument polític més deficient avui és l’estructura dels partits. Els partits són màquines de generar interessos particulars respecte a una acció política que hauria de funcionar sota la pregunta de quins són els interessos comuns o els béns comuns. No és que no representin, és que funcionen per ells mateixos, fins i tot des de la millor intenció de molta gent que s’hi fica! Però al final les intencions no són mai el que guia l’acció. Els partits funcionen sota unes lògiques que tenen a veure amb les dinàmiques dels sistemes electorals, de què vol dir guanyar i perdre, i això fa que acabin sent agents que funcionen en la mesura que siguin capaços de defensar els seus interessos particulars de partit en un entorn competitiu de guanyar o perdre. Fer la política des d’aquí em sembla tan complicat...

—I des de fora no ho és encara més?—Però a fora no és el no-res! Això de o bé els partits o bé l’es-

pontaneïtat dels individus decidint-ho tot els uns amb els altres no és veritat. Les societats som capaces de decidir l’acció col·lectiva des de molts tipus d’organitzacions possibles. En molts àmbits de la vida social hi ha estructures, institucions, associacions i maneres de pren-dre decisions que no són necessàriament les de grups humans que competeixen per tenir més representació. Els partits creen aquesta ficció de nosaltres o el caos, que ja sabem que en política funciona molt bé. Doncs no: o nosaltres... o altres maneres d’organitzar-nos com a col·lectius. Sempre penso que la Humanitat se’n surt molt malament, però és molt rica en repertoris imaginatius! Hem fet mol-tes coses que podem tornar a assajar. No tan sols són màquines que funcionen per defensar interessos particulars, sinó també interessos molt grans, econòmicament parlant, en termes de repartiment de poder. Això fa difícil canviar-los. Hem de ser clars en aquest sentit:

150


què s’està defensant quan els partits es consideren tan inqüestiona-bles? Una determinada estructura de poder.

—Vas dir una cosa que sembla indiscutible: més enllà de la independència, allò que uneix més catalans és la república. Però diria que entre el 15-M i el Procés no hi ha hagut sintonia i ni tan sols han arribat a fer-se companys de viatge. El 3 d’octubre va semblar que es podia obrir una escletxa irrever-sible a l’Estat espanyol, però avui sembla més aviat un miratge. Per què? Discrepàncies ideològiques profundes? Enveges revolucionàries?

—Jo soc una de les persones que ha estat en tensió entre aquests dos moments i aquests dos mons, en el sentit de no trencar ni de convertir-los en una dualitat o en una oposició... També perquè entenc que cap d’aquests dos mons no és un sol mon. El 15-M era un conglomerat de fenòmens encreuats on ningú no entenia res, ni els que hi participàvem. Això d’on surt i aquests d’on venen i aquests on van?, pensàvem. Res més lluny de la unitat. I el Procés sobiranista és un nom que recull des dels anarquistes que defensaven el referèndum o els estibadors que van aturar el vaixell dels policies fins al nacionalisme més de dretes i més reaccionari. Per tant, en primer lloc, no són dos mons ni dues revolucions, sinó que són dos conglomerats bastant incomprensibles d’històries i de posicions polítiques. Però és cert que es repel·len en un punt que té a veure amb el nacionalisme.

“NINGÚ NO VOL SER NACIONALISTA, PERÒ EN EL FONS HI HA MOLT MÉS

NACIONALISME DEL QUE VOLEM ACCEPTAR”

—Sectors del 15-M al·lèrgics a les pàtries i les banderes... almenys a les no existents. Sectors sobiranistes que es malfiaven que el 15-M no fos una maniobra espanyolista...

—Es parla poc de nacionalisme. El nacionalisme català que hi ha dins del Procés fa que sectors del que en diem 15-M estatal el rebutgin clarament. Però cert independentisme percep en el 15-M

151


estatal i en Podem un “nacionalisme banal”, un terme que explica bé aquest nacionalisme que no es veu a ell mateix, que fa que ja estiguin bé on estan i acceptin l’Estat espanyol. I aquest és un tema complicat de tocar, és molt delicat. Però crec que el problema és aquí. Que ningú no vol ser nacionalista, però que en el fons hi ha molt més nacionalisme del que volem acceptar. No ens hi enfron-tem, amb això. Tampoc no sabem què vol dir ser no nacionalista. Jo crec que els europeus continuem sent nacionalistes malgrat nosaltres mateixos de diferents maneres. I potser aquest és un problema no resolt que hi ha en el fons de moltes de les coses que passen i que ens passen a nosaltres en aquests moments. I aquí hi ha, per a mi, el repte polític. Com deixar de ser nacionalistes sense ser nacionalistes banals? Posem en qüestió les nacions existents i les no existents, totes juntes: travessem aquest marc mental de la nació i de l’estat com a raó de ser última que ens diu qui som.

—Deixa’m que et demani per l’experiència davant del jutge Marchena. Quan vam veure aquella actitud tan hostil del jutge amb tu, personalment vaig dubtar si havia tingut una mala nit, aquell senyor; si tanta hostilitat anava per l’advocat; o si era perquè una pensadora té més números de posar nerviós un home expeditiu per professió. Com ho vas interpretar? Com ho vas viure?

—Curiosament, en un lloc tan protocol·litzat com el Tribunal Suprem, on tot està pautat des que entres fins que surts, vaig sentir allà molta pell. Hi havia alguna cosa que anava més enllà de l’estratè-gia. Que hi era, perquè era un dia que podien passar totes aquestes coses, un dels últims dies de testimonis, després de molts testimonis policials, ens tocava els últims que quedàvem de les defenses. Érem com les escorrialles del sistema defensiu, perquè aquell dia ja només quedàvem els que havia sol·licitat la defensa d’en Cuixart. Érem els incòmodes, els que no representen ningú, els que no érem de cap partit polític. No teníem ni pare ni mare: hi havia el de l’USTEC, el pallasso, la filòsofa... Aquell home, el jutge, ja estava pensant: però això què és?! Almenys que vingui gent seriosa, dirigents de partits polítics.

152


Hi havia aquesta situació tècnica, incòmoda per a ells, de gent que, a més, parlàvem sense haver rebut ordres de ningú i no podien dir que érem uns abduïts ni part d’un sistema polític amb una lògica pròpia.

—Però amb tu Marchena semblava especialment crispat.—En el meu cas concret s’hi va sumar molta pell: dona, pensa-

dora, no representable ni tan sols pels qui estaven allà asseguts com a acusats... I el jutge es va irritar. Hi va haver un moment en què... Jo no m’esperava res de tot això. Em pensava que perdria el dia, que perdríem el temps, que em sentiria molt impotent. Jo no hi anava a fer res de bo, diguéssim. Però que s’acabés creant aquella situació, ho vaig viure en temps real amb tota la sorpresa. Va haver-hi un moment —realment estàs molt a prop del jutge— que em vaig adonar que a Marchena la situació li fugia de les mans de veritat, que no era només un joc, tot i que hi havia part de joc. I aquí és on em vaig espantar. Dit col·loquialment, vaig pensar: aquest senyor està enfadat de veritat, no és una representació. I aquí és on sents la duresa i alhora la fragilitat del poder. Ell tenia les eines a les seves mans. El poder és una condició tan fràgil, que sempre s’ha donat la manera de poder castigar, de poder tenir sempre l’última paraula i l’última resposta. Això, finalment, és el poder: quan es pot permetre ser arbitrari, no haver de ser legítim als teus ulls, no haver-te ni de tractar bé ni respectar-te... I tot i així sempre tindrà l’última paraula, en aquell moment no sobre mi, sinó... Bé, se’n diu sentència. Quan ho entens en viu, posant el cos... Hi ha coses que ja sabies, però que allà les entens molt bé.

—Si pensem en l’estat només com una estructura burocràtica, segurament no l’entenem bé. Jordi Pujol va dir un cop que Espanya és també una reali-tat entranyable. La ferocitat del sistema judicial i policial no s’explica només com la reacció d’una estructura de poder que es defensa a ella mateixa...

—No és només una racionalitat, no. És una visceralitat, una corpo-ralitat, una manera d’exercir el poder que no és només representació, estratègia, sinó que és també domini. I el domini s’ha d’encarnar, no hi ha domini que no s’encarni. Això ho vaig veure davant del tribunal.

153


No sé si va ser l’adrenalina, que et multiplica la percepció de l’espai, del temps, que es fa més lent. Ho vaig veure i entendre molt bé.

—Davant de l’autoritarisme, i potser tornem així al començament, què es pot fer? Després de la sentència, hem tornat a veure protestes a la via pública, amb talls de carretera i ocupacions de carrers i places. I hi ha hagut reaccions, també des de l’esquerra, en contra de perjudicar el ciutadà corrent. A Ciutat Princesa, compares el marc polític creat amb un ring on el boxejador, com més pega, més mal es fa.

—Això ho han aconseguit, sí.

“SI NO VOLEM JUGAR AL JOC DEL GAT I LA RATA, LA RATA HA DE SABER

SORTIR D’ALLÀ ON LA PORTA EL GAT”

—Què cal fer, doncs? —Canviar el ring. Hi ha el treball de la transformació, de la

crítica, del compromís. Per això jo treballo molt en aquest treball perceptiu, educatiu, de pensament, per desplaçar el marc. Ho saben tots els que estudien direcció d’alguna cosa: qui posa el marc, domi-na. Sigui el marc que sigui: el comunicatiu, l’empresarial, el polític. Aquest és el ring. Si tu jugues a dins i no te n’adones... Sempre estàs a dins, però si no t’adones de qui posa les coordenades en què et mous, al final és un joc perdedor i autodestructiu. Moltes vegades, aquest és el principal problema de moltes lluites. Penso que aquesta acció en múltiples plans i la necessitat de percebre no tan sols què fer, sinó des d’on fer-ho, amb qui i fins a on, és molt important. Cal tota aquesta elaboració de les condicions de la lluita, i no tan sols de la lluita. I les condicions poden ser d’autodefensa, de replegament, de cures, de no deixar-se atrapar com el ratolí...

—No posar-ho fàcil.—Al final, ens porten on volen. És molt fàcil! La Humanitat ho

ha fet sempre, l’art de conduir les voluntats dels altres és tan antic

154


com la humanitat. Si no volem jugar al joc del gat i la rata, la rata ha de saber sortir d’allà on la porta el gat. I això, en tots els àmbits. Tornem a la qüestió de la xarxa. La qüestió no és si fem servir o no les xarxes. El món digital ja és aquí. Ara, ens deixem portar al ring o en fem altres usos? És igual al carrer, a la lluita. Al final tot és una qüestió d’intel·ligència. Necessitem cuidar molt aquesta intel-ligència política, aquesta imaginació intel·ligent. La clau és aquesta: necessitem molta més intel·ligència.

—Tu que fas filosofia posant-hi el cos, no creus que aquesta mirada es correspon també amb un cert moment vital, el d’una persona “nel mezzo del cammin” de la vida, amb dos fills...? Potser als vint anys, estàs més disposat a cremar-ho tot.

—Sí, sí. Però passa que percebo —no tinc vint anys, però convisc amb estudiants, amb gent jove en col·lectius— que una cosa que els joves actuals han descobert i que elaboren bastant bé és que saben que no poden cremar-ho tot en un dia. Segurament perquè són més conscients de les violències del seu temps que nosaltres, que en el fons teníem una sensació de confort o una relativa base... Tu podies dir en aquells anys: jo no sé de què treballaré, estu diaré filosofia, passo de tot, jo què sé... Hi havia una actitud més grandiloqüent que en el fons descansava, ni que fos una cosa molt inconscient, sobre certes bases de molts tipus. Crec que ara, per exemple, els feminismes més joves són els que més reivindiquen la necessitat de cuidar-se, de sostenir la vida, de no cremar-la en un dia, de no deixar-se estripar en una sola acció. I potser és descobrir això, que la vida es cuida sempre i no tan sols quan ens fem grans o tenim vides a càrrec o ens agafen pors d’algun tipus... Penso que aquest és un dels grans canvis polítics, en un sentit ètic i profund, més importants avui.

—Ara que has dit això del cremar-se, he recordat que al començament de “Ciutat Princesa” hi ha una referència a la generació dels anys setanta que es va cremar les ales... I més endavant dius que tens una filla que es diu Amanda... i un fill que es diu Ícar! Hi deu haver relació entre una cosa i una altra, i disculpa la tafaneria!

155


—(Riem.) I tant, i tant. És una relació explícita amb el nom de l’ícar i amb el nom de l’Amanda, que ara s’està tornant a cantar pels carrers de Xile. El seu nom ve de la cançó, és clar. I aquests dies, quan circulaven per les xarxes els vídeos de com es torna a cantar la cançó d’Amanda... Veus? Sí, són pistes de llum, encara que la llum crema, però són pistes de llum.

“HI HA UNA POèTICA DEL PENSAMENT QUE NO SÉ SI ES TROBA EN ELS

VERSOS DEL MEU AVI. M’HI SENTO MOLT A PROP”

—T’he demanat una cosa com a mare, deixa’m preguntar-te’n una com a neta. El teu avi patern era Tomàs Garcés, poeta important. Hi ha una vena poètica en tu, en la teva obra?

—Poesia en vers no n’he escrit. Però sí que soc bastant cons cient que la manera com jo he fet meva la filosofia —que no és la més acadèmica ni de l’estil del meu temps, si penso en la gent que escriu al meu voltant en la mateixa línia—, té molt a veure amb aquest ba-gatge o ressonància més poètica. A vegades les proximitats familiars creen més inhibicions que possibilitats. No m’he atrevit mai a escriure en vers. Però hi ha una poètica del pensament que no em ve d’haver llegit María Zambrano, sinó d’una musicalitat i d’una relació amb el llenguatge i amb l’experiència sensible i amb la convivència amb un món poètic que no sé si es troba en els versos del meu avi, però sí que està en el món que nosaltres respiràvem. M’hi sento molt a prop.

—Ell era poeta, però també un gran prosista, el dietarista magnífic de “Quadern de la selva” i “El temps que fuig”.

—És veritat.

—Quin record personal en tens?—Jo el vaig viure molt, vam fer vida molt a prop! Jo soc de la

segona tanda de nets, el meu pare és molt petit respecte als seus germans i nosaltres som molt petites respecte als meus cosins. Vaig

156


agafar el meu avi ja gran, més endolcit, perquè en l’espai domèstic era una mica malcarat, autoritari, difícil. Els meus cosins en tenen un record més dur: molt estricte, molt disciplinat; aquestes cases que no podies cridar ni fer soroll quan jugaves. Jo el vaig agafar més endolcit per l’edat i fèiem vida molt a prop, vivíem a dos carrers a Barcelona, teníem la casa al costat, a la Selva de Mar. Per a mi va ser un avi avi, un avi a la manera antiga, no com aquests avis actuals que t’ho fan tot! Tot al contrari. Li havies de fer visita, comportar-te segons les normes d’aquella casa... La relació va ser d’una gran estima, de molta presència i proximitat, ens divertíem molt, era molt irònic, una presència en la meva infància molt gran. Després va tenir un atac de feridura, quan jo tenia onze anys. Fins llavors havia estat molt proper. Després, fins als vint anys —perquè va morir quan jo tenia quasi vint anys—, l’atac de feridura li va afectar el llenguatge de dins cap a fora, no de fora cap a dins. Cu-riós, en tant que poeta. Ell ens podia entendre perfectament i també llegir, però no li sortien les paraules...

—Quin mal tan terrible, i més en un poeta. —És un càstig de la Divina Comèdia: en què et poden castigar

si tota la vida has treballat amb el llenguatge i per buscar la millor expressió? A no tenir expressió. I la va perdre tant per escrit com parlada. D’altra banda, estava bé, era un home fort. I vam tenir deu anys de relació no verbal d’ell cap a nosaltres. Era una relació molt física, molt de mans, d’escoltar el que li dèiem, perquè entenia tot el que li dèiem. Van ser dos cicles.

—“Ciutat Princesa” és també una guia de les teves lectures. Darrerament has llegit res que t’hagi resultat il·luminador i que vulguis compartir?

—A veure... En un post Ciutat Princesa, diria que una de les pistes que m’ha il·luminat més, no com a objecte d’estudi sinó com a company de viatge, ha estat descobrir la figura de Diderot. Part de la Nova il·lustració radical hi té a veure, perquè en ell s’hi creuen moltes de les meves històries: el pensament crític, de persona que fa

157


del pensament una eina d’intervenció i d’agitació, però que alhora té una vida sensual i sensorial molt lligada al seu temps i també una relació no disciplinada, però molt disciplinar, amb el llenguatge. Algú que pot fer un drama teatral al costat d’una novel·la, al costat d’un tractat de ciència natural, i que sempre està assajant, sempre cami-nant, percebent en el continu entre els sentits, el cos i el pensament inscrit en un temps convuls i per canviar. Didierot és ara el meu referent per moltes coses.

—Estàs escrivint? —Ara escric un llibre sobre educació, reflexionant des d’una

dimensió més ètica i política sobre la seva relació amb el món con-temporani. L’educació, penso, és un dels camps de batalla principals on s’estan lliurant batalles bastant més importants de les que podem veure si ens quedem amb anècdotes sobre projectes o no projectes...

R e v i s t a d e l e s a r t s

161

FILMS, DOCUMENTALS I SèRIES SOBRE L’EDAT MITJANA CATALANA

En aquest article analitzem de manera molt succinta un total de vint-i-quatre títols sobre l’edat mitjana catalana: vuit productes te-levisius, quinze llargmetratges i un film d’animació. El segle XIII és el període preferit a l’hora d’escriure els guions: vuit corresponen a aquest segle, tot coincidint amb el període de la gran expansió feudal catalana i que té com a protagonista la figura de Jaume I.

Quant als tractaments narratius escollits, atenent que l’edat mitja-na és un període en què el component mític és molt fort i com a tal ha contribuït a reafirmar la consciència identitària del país a través de la percepció individualitzada i singularitzada de la figura de l’heroi, el que més sovinteja en aquesta filmografia és el tractament hagiogràfic, ja que la descripció vital d’un personatge concret, real o fictici, ha estat sempre el territori més susceptible d’esdevenir mite, tot con-tribuint a crear una realitat col·lectiva integradora. De fet, dels vint-i-quatre films realitzats, onze presenten aquest tipus de tractament.

L’edat mitjana catalana al cinema

Ana Fernández ÁlvarezJoan Solé Camardons

162

Ana Fernández Álvarez i Joan Solé Camardons

DE “PARSIFAL” A LA SèRIE “ARNAU”

El conjunt d’aquesta filmografia, fonamentalment pel que es refereix a les produccions realitzades durant la segona meitat del segle XX, des de Parsifal (1951), de Daniel Mangrané, fins a la sèrie Arnau (1994), de Lluís Maria Güell, des del punt de vista de la posada en escena, es nodreix principalment de referents de direcció cinemato-gràfica molt concrets: Sergei Eisenstein, Fritz Lang, Michael Curtiz, Orson Welles, Roberto Rossellini, John Huston, Ingmar Bergman, Robert Bresson o Akira Kurosawa.

Parsifal és un film de Selecciones Huguet, codirigida el 1951 per Daniel Mangrané i Carlos Serrano de Osma, i basada en la darrera òpera de Wagner, obra favorita de Mangrané, i en un recopilatori de llegendes medievals recollides per autors com Chrétien de Troyes o Wolfram von Eschenbach, lliurement adaptades. El guió té un plantejament circular que parteix d’una hipotètica Tercera Guerra Mundial en la qual Espanya està involucrada i durant la qual uns soldats troben un manuscrit que, mitjançant el flashback, ens retrotrau al segle V. Mangrané va contractar el reconegut operador Cecilio Paniagua, responsable d’una meravellosa fotografia en blanc i negre que ens recorda films com Die Nibelungen (1924), de Fritz Lang, o Alexandr Nevski (1938) i Ivan el Terrible (1944), de Sergei Eisens-tein. L’estètica d’aquest film, potent en picats i contrapicats i amb contrallums excepcionals, traspassa la semàntica dels mites i de la mística, dotant-los de consciència identitària, donant a entendre que el Montsalvat wagnerià és en realitat la muntanya de Montserrat. De fet, aquest és l’únic element que relaciona el film amb Catalunya.

EL FRANQUISME, EL POSTFRANQUISME I ELS HEROIS ESPANYOLS

Un següent film analitzat és El Cid (1961), d’Anthony Mann, que, a manera de western, explica les aventures de Rodrigo Díaz de Vivar. Malgrat que va tenir l’assessoria històrica de Ramón Menéndez Pi-

163


dal, l’alteritat dels fets històrics resultà curiosament rellevant, quant a la relació d’aquest aventurer amb els territoris catalans, que fou premeditadament omesa, ja que no es fa cap menció a l’etapa d’El Cid a Saragossa a les ordres d’Al-Muqtadir, i cap respecte per les diferències mantingudes amb el comte Berenguer Ramon II. És per això que, més enllà de considerar-lo un simple film d’entreteniment, atenent l’any de realització, l’elecció d’Espanya com a lloc de rodat-ge i el suport prestat pel dictador Francisco Franco, El Cid s’ha de visionar en clau política, un heroi que després de lluitar per la seva independència se sotmet a la voluntat del rei Alfons.

Atès l’èxit aconseguit, l’any següent, Miguel Iglesias realitzà La hijas del Cid o La espada del Cid, un producte modest i pseudo-històric en el qual apareixen els comtes de Barcelona i en què el drama se centra en l’erroni episodi que apareix al Cantar de Mio Cid (se gle XIII), protagonitzat pels infants de Carrión, quan segons aquesta gesta humiliaren N’Elvira i Na Flor.

Començada la dècada dels anys setanta, amb l’inici de la desa-parició de la censura i de la mà de l’anomenat cinema del destape, Joaquim Coll Espona realitzà Las correrías del vizconde Arnau (1973), un vulgar i adotzenat film que emprà allò que podríem denominar narrativa preterista, és a dir, aplicar al present estructures mentals del passat, ja que la trama còmica en la qual es basava era, precisament, aplicar conductes del passat medieval en el present del segle XX.

Els films recollits en aquest període que va del franquisme a la Transició foren realitzats dins unes conjuntures econòmiques, socials i polítiques molt concretes. Per exemple, després dels fets que desen-cadenaren la Marxa Verda marroquina del 1975, Carles Mira signà el 1978 el seu primer llargmetratge, La portentosa vida del padre Vicente, basant-se en una obra publicada l’any 1735, pel frare de l’Orde de Predicadors, Francesc Vidal Micó, dedicada a recrear la vida del patró del País Valencià, sant Vicent Ferrer.

Dotze anys després, el 1987, ja promulgada la Llei d’estrangeria, a Melilla, el 1985, el mateix director estrenà Daniya, el jardín del harén. Dos productes que aquest realitzador plantejava com a clars revulsius

164


davant l’emergent i radical auge de l’espanyolisme, a més de voler exercir una defensa militant del cinema perifèric, que tingués caràc-ter propi i estigués allunyat dels centres tradicionals de producció, el barceloní i el madrileny.

La narrativa plantejada a La portentosa vida del padre Vicente era la pròpia de les auques amb tocs de lletania beata. Malgrat la seva originalitat i bons propòsits, però, el film, dotat d’un to festiu, llibertí, grotesc, escatològic i popular, fou qualificat per alguns com un mer producte de la Transició espanyola o com una astracanada de mal gust. Si bé a aquestes opinions no els manca una certa raó, la cinta no deixa de ser, però, una divertida crítica a la beateria i a les institu-cions eclesiàstiques, esquitxada d’un surrealisme faller molt singular. En el seu moment la cinta causà molt rebombori, fonamentalment dins els sectors blaveristes fortament conservadors i reaccionaris, i fins i tot l’arquebisbat de València considerà el film com un insult al poble valencià, fet que incità Carles Mira a interposar una denúncia per injúries contra la institució religiosa. L’esperpèntic del film so-brepassà les pantalles cinematogràfiques, quan, el setembre del 1978, una comitiva de cotxes i autocars es va desplaçar a l’església de San Jerónimo el Real de Madrid, on va tenir lloc una tancada com a acte de desgreuge al sant i, el dia 4 del mateix mes, el dia de l’estrena al cinema Goya d’Alcoi, va esclatar una bomba als lavabos. Un acte que va ser atribuït a grups antimarxistes valencians.

LA LLARGA TRANSICIó DE “DANIYA” A “TRAMONTANA”

En el cas de Daniya (1987), transcripció fonètica de Dénia en àrab, Carles Mira, amb l’assessorament de l’arabista i catedràtic Mikel de Epalza Ferrer, pretenia mostrar els grans exponents culturals del món andalusí, poetes, filòsofs i científics i que segons ell havien quedat ocults darrere el triomfalisme hispà. El seu objectiu era plasmar en to burlesc el xoc entre la refinada cultura d’Al Andalus, el 1058 en clara decadència, i la catalana, aleshores en formació, i que, atesa la

165


conjuntura, només podia traduir-se en la impossibilitat d’una entesa entre elles, una situació que Mira plasma metafòricament a través de la impossible història d’amor entre els protagonistes, Bernat i l’escla-va Laila. En aquest sentit, el film peca d’una elegíaca desmesura vers tot el musulmà. Carles Mira realitzà una comèdia d’aventures, un road movie mediterrani medieval dotat d’un cert to reivindicatiu na-cionalista, que pretenia fer una crítica social corrosiva sobre el món hispà de l’alta edat mitjana, el qual el film tracta de fonamentalista.

D’altra banda, els films realitzats a finals del segle XX coincidei-xen amb un moment polític directament relacionat amb l’auge de la reivindicació nacionalista catalana, sense oblidar-nos de mencionar la denominada Guerra dels Deu Dies que provocà la independència d’Eslovènia de Iugoslàvia el 1991. És el cas de Tramontana (1991), de Carlos Pérez Ferré; Don Jaime el Conquistador (1994), d’Antoni Verdaguer; la sèrie televisiva Arnau (1994), de Lluís Maria Güell, i Carles, príncep de Viana (2001), de Sílvia Quer.

Amb Tramontana (1991) trobem un film que comença a con-figurar una forma diferent de guionitzar l’edat mitjana, amb una insistent preocupació pel versemblant i mitjançant el docudrama, tot barrejant ficció amb documentació històrica, amb l’afany d’oferir un entreteniment que alhora fos didàctic, a base de incloure textos, mapes i una veu en off rememorativa. Uns elements que a voltes acaben trencant el ritme narratiu de la cinta, desposseint-la de vigor i de força. Només començar, la utilització d’imatges d’època per als crèdits ja ens indica que estem davant un tractament fílmic en què l’ambientació històrica és el més important, subratllada a través del primeríssim primer pla i el paneo de la primera seqüència: sobre una taula plena d’aliments, a la manera de natura morta, aquest mo-viment de càmera ens permet descobrir el personatge de Jaume I.

La història de Tramontana està ambientada al segle XIII i ens parla d’una Catalunya pirinenca assolada per la pobresa, després de la conquesta de Borriana per Jaume I, i la consegüent deportació de la població musulmana. L’argument se centra en les aventures i desgràcies d’un grup de colons que deixen Garòs, a la Vall d’Aran,

166


per acabar instal·lant-se a Borriana. El nus de l’acció transcorre, doncs, durant el viatge vers la recerca d’una terra que possibiliti als protagonistes el dret a tenir un futur, és a dir, un film que es no-dreix de l’estructura bàsica dels clàssics road movie nord-americans, però ambientada en el nebulós ambient de l’edat mitjana. Durant el viatge, com a rerefons de les emocions i les experiències dels personatges, el toc històric l’aporta la guerra de reconquesta ini-ciada per Jaume I.

En general, a Tramontana la planificació resulta àgil, però el ritme fílmic no és gaire adequat, és lent, imitant el de Robert Bresson a Lancelot du Lac (1974), però sense marcar estil o caràcter, i els enca-denats de les escenes resulten sincopats, com si fossin les tessel·les mal juxtaposades d’un mosaic ple de contingut, però embolcallat per una pàtina naïf. Malgrat tot, resulta una benintencionada epopeia medieval que practica un honest plantejament historiogràfic, que explica de manera molt acurada l’ocupació del Xarq al-Àndalus i il·lustra amb efectivitat tot el procés de colonització, deixant molt clar que aquella conquesta obeïa a una voluntat política en pro de l’enriquiment dels senyors i que estava legitimada per l’Església. Tot i sent massa deutora d’altres de la seva classe, Tramontana es va realitzar amb molta cura, tractant de superar amb bastant d’enginy les limitacions del pressupost que tenien.

En el cas de Don Jaime el Conquistador (1994), d’Antoni Verda-guer, ens trobem davant d’una lliure adaptació de l’obra de Frederic Pitarra, aquí convertida en un mediocre vodevil musical que empra el passat per ridiculitzar el present polític i desmitificar-lo.

FILMOGRAFIA NEONATURALISTA I HAGIOGRÀFICA

Les dues obres dirigides per Lluís Maria Güell Guix, Arnau (1994) i Ermessenda (2011), estan instal·lades totes dues dins la ficció com a element d’entreteniment i no pas dins de cap re-gistre estrictament històric, ja que són productes que cerquen

167


plasmar la màgia de la llegenda, i no pas una atmosfera documen-tal, ni tampoc elegíaca dels personatges protagonistes. Amb una diferència de realització temporal molt ampla, aquests dos films comparteixen constants estilístiques molt marcades: tenen un clar tractament hagiogràfic i, a la vegada, parteixen d’una posada en escena marcada per una recreació dramatitzada inscrita dins el que podríem denominar neonaturalisme, que, des del punt de vis-ta formal, és fonamentalment deutor de films com A walk with love and death (1968), de John Huston; Robin and Marian (1976), de Richard Lester, i Excalibur (1981), de John Boorman. També, respecte al muntatge, posseeixen una harmònica mixtura entre plans de conjunt i primers plans que ajuden a fer de l’èpica un discurs fortament intimista.

Atesa la temàtica tractada en tota la filmografia de Lluís Maria Güell, podem adonar-nos de tres de les seves constants: la insistència en el format televisiu, la predilecció per la història dramatitzada i una clara afirmació de catalanitat. De fet, aquestes dues realitza cions televisives formaven part de la voluntat de crear un espai fictici que ajudés a reforçar l’imaginari col·lectiu d’un país que es trobava inscrit incòmodament dins l’Espanya plurinacional. Per exemple, la promoció d’Arnau partia del següent principi: “Si el comte Arnau va existir o no, no importa. El que importa és el mite. Un mite propi i no aliè. Arnau no és una història, sinó moltes. Humanes, màgiques, polítiques, emocionants.”

La personalitat fixada al llarg del temps i que caracteritza el comte Arnau és la d’un tirà, pecador, luxuriós, poc pietós i capaç de cometre el pitjor dels pecats de l’època, el sacrilegi. Els guionistes, però, sense renunciar del tot al caràcter bàsic i pla de l’Arnau de la llegenda, introdueixen altres matisos que ajuden a fer-lo més humà i polièdric, fent més amable i contradictori el personatge. De totes maneres, per no abandonar del tot aquestes característiques sobre la maldat, d’altra banda molt atractives cinematogràficament, el que el guió ofereix és l’acrobàcia argumental de traspassar-les al seu anta-gonista, el seu cunyat Odalric.

168


EL PRESENTISME FíLMIC

En aquest producte el concepte presentista és molt fort, entenent com a presentisme l’actitud que se serveix del pretèrit per fixar models morals del present. En aquest sentit tenim un comte Arnau que és presentat com el garant del concepte d’unitat multicultural, a través de la seva relació amb el sarraí Yazid, responsable, mitjançant una ju-guesca, de civilitzar el comte. Güell defuig el tradicional tractament de confrontació moros/cristians, i tracta aquest fet sota la mentalitat del seu present, el segle XX.

La configuració fílmica del personatge d’Arnau també emfatitza el vessant d’un heroi nacional que s’inscriu en un país que comença a vertebrar-se a partir dels comtats catalans de la Marca Hispànica, insistint així en el caràcter presentista del film, ja que resulta molt evident el paral·lelisme amb el caràcter identitari i nacionalista que ja es vivia a la dècada dels noranta. En el cas d’Arnau, a més a més, alguns han volgut veure-hi uns tocs de presentisme irònic, associant els personatges d’Odalric, Garza i Yazid amb els polítics Àngel Co-lom, Pilar Rahola i Felipe González respectivament.

En el cas dels dos capítols d’Ermessenda (2011), pensats també per ser emesos com un llargmetratge, l’interès se centra en el personatge històric d’Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona, Girona i Osona. Una figura singular que va governar durant cinquanta anys al llarg del segle XI i enmig d’unes conjuntures poc favorables per a una dona.

Respecte a les inexactituds històriques d’aquest producte, la pri-mera té a veure amb la campanya de publicitat, ja que, quan es va començar a promocionar s’emprava el reclam: Ermessenda, la dona més poderosa de la història de Catalunya. Catalunya ja era una unitat ju-rídica i política territorialment a la manera que es mostra a la sèrie?

Molts han vist força imprecisions més, moltes de les quals poden consultar-se a l’exhaustiu escrit realitzat per Ferran Vital al seu blog.sapiens.cat/historiadorvital, per tant, no cal entrar aquí a relacio-nar-les, sobretot tenint en compte que el mateix Güell va deixar

169


molt clar, tal com també ho havia fet en el cas d’Arnau, que la seva intenció era entretenir, i no pas la d’oferir un docudrama estricta-ment històric.

L’elecció d’aquest personatge femení com a protagonista d’un moment històric tan altament masculinitzat —configuració del feudalisme—, equilibrat amb el pes del personatge també femení de Riquilda i que funciona com a contrapunt de la protagonista, coincideix amb l’actualitat de realització, la del 2011, quan la reivin-dicació feminista era un dels grans temes socials a debat. És per això que resulta tan eficaçment atractiu que el nus de l’acció a la sèrie s’articuli des d’aquesta perspectiva, és a dir, no tant des de la crònica d’uns fets històrics concrets, sinó des de l’alteritat que suposa que un personatge com el d’Ermessenda s’enfronti a antics castlans i veguers, enmig de la configuració d’un règim d’homes fet per a homes.

Així doncs, tornem a trobar-nos amb aquesta tendència clàssica presentista: emprar el pretèrit per parlar, fonamentalment, del present. En aquest cas, d’un present emocional i íntim que transcorre entre els passadissos i els racons d’un palau comtal, enmig d’un moment històric clau per al Principat i d’una societat que tot just començava a estructurar-se i havia d’assumir les noves pràctiques feudals, les con-venientiae o convinences, uns contractes mitjançant els quals les parts es posaven d’acord entre si, lliurement, i sense mediació de cap ju-risprudència pública superior, imposant-se unes obligacions mútues que quedaven segellades documentalment per escrit i garantides amb un jurament solemne. Aquests contractes plantejaven un desafiament obert de castlans i veguers a les potestas comtals, moltes vegades, per mitjà de la guerra i de la violència. Elements que a la sèrie s’emfa-titzen per donar més força a una trama on Ermessenda actua com a eix vertebral. Per tant, davant la figura escollida i el moment que li va tocar viure, a ningú no se li pot escapar l’afortunada oportunitat meta-argumental del producte: entitats subordinades políticament —castlans i veguers— que, en rebel·lió, són capaces d’instaurar un nou ordre jurídic, fiscal i territorial. Estem parlant d’una producció del 2011, per tant, l’analogia amb el present català resulta meridiana.

170


Un presentisme que també es manifesta a través de l’ús d’una estètica neonaturalista que, amb els tocs manieristes aportats per la direcció artística de Quim Roy i els efectes visuals d’Isidre Mirabet, resulta hereva de la metodologia icònica de films com Excalibur (1981), de John Boorman, ja que, tot i pretendre re-crear el passat comtal, mitjançant una acurada atenció al ves-tuari o a l’ambientació, resulta evident que el director ho empra com a mera evocació suggeridora, però sotmesa a una visió mental més contemporània.

El 2001 s’estrenà Carles, príncep de Viana, de Sílvia Quer, adap-tació per a televisió de la novel·la El príncep de Viana, que Mariona Ibars va publicar el 1996, una ficció basada en fets reals succeïts a mitjan segle XV. L’adaptació fou produïda per TV3 i s’hi po-tenciava un entramat basat en intrigues cortesanes i en un drama familiar nodrit de complots brutals per tal d’aconseguir el tron de Navarra. Una lluita que enfrontava l’hereu legítim del regne, el príncep Carles, amb l’usurpador que era el seu propi pare, Joan de Trastàmara. Es tracta d’una ambiciosa coproducció francoitaliana dotada d’una trama intimista esquitxada d’algunes escenes de gran espectacularitat, enregistrades, però, amb molts pocs mitjans, a la manera d’Orson Welles. Quer va muntar una harmònica mixtura entre plans de conjunt i primers plans que ajudaven a fer de l’èpica un discurs fonamentalment intimista. Novament, ens tornem a trobar amb un producte presentista, però alliçonador, que procura evidenciar i ressaltar tot allò que en el personatge protagonista resultava susceptible de convertir-se en vigent per a l’espectador, un objectiu que resultà massa forçat i poc creïble.

LA FILMOGRAFIA D’ACCIó DEL SEGLE XXI

De manera molt diferent als films fins ara comentats, la cinema-tografia existent sobre el món medieval català més recent denota una clara influència d’estètiques molt allunyades de la novel·la

171


romàntica del XIX o del cinema clàssic. La major part de les pro-duccions realitzades a partir del segle XXI tenen com a referents la narrativa dels còmics, dels videojocs o de les modernes sèries anglosaxones, no solament pel que respecta a les posades en escena, projectant sobre el passat un naturalisme fals i una iconografia de l’antic desnaturalitzada, sinó també en relació al tipus de muntatge, més sintètic que no pas analític, i amb una estructura narrativa que està preferentment basada en escenes d’acció violenta, més que en la descripció i justificació dels fets que es narren. És a dir, l’im-portant és que passessin coses, no pas el com i per què passaven aquestes coses.

Encetat el segle XXI, un fet que ajudà a una major producció d’aquest tipus de filmografia foren els convenis de coproduc-ció entre TV3 i l’Associació de Productors Audiovisuals de Cata-lunya, signats entre el 2002 i el 2003, tota una injecció econòmica per a la televisió pública. Uns convenis que aprofitaven l’acordat a l’article 5 de la Llei 22/99, del 7 de juliol, segons el qual les cadenes de televisió que emetien films dins les seves respectives graelles havien d’invertir un 5% dels beneficis anuals en produc-cions pròpies.

El 2003 David Grau realitzà A la recerca del Grial, que inaugurà un tipus de produccions que es caracteritzen per un apropament al fet històric molt singular i que marcà un punt d’inflexió en la producció catalana, una forma originalment ambigua de documental ficció amb una clara voluntat didàctica i que té com a antecedent més directe el ja citat de Tramontana (1991), de Carlos Pérez Fer-ré. A la recerca del Grial parteix d’una posada en escena onírica i planteja una temàtica massa ambiciosa, del mite del Grial fins al canvi climàtic, fet que converteix el producte en quelcom massa pretensiós. Es tracta d’un conjunt de recreacions dramatitzades que tenen l’evident intenció de plasmar un temps o uns fets històrics reals, cercant, no solament la versemblança, sinó també l’objecti-vitat històrica, mitjançant la inclusió d’opinions d’experts en el tema tractat.

172


EL DOCUMENTALISME HAGIOGRÀFIC

Dins aquesta original línia narrativa tenim Anatomia d’un rei (2010), de Josep Rovira, que enregistra el seguiment que durant vuit mesos es va fer de tot el procés d’obertura, extracció i estudi de les despulles reials de Pere el Gran. Rovira escull una posada en escena inspirada en l’estètica de les sèries televisives d’investigació CSI, convertint en espectacle i en divertiment el progrés científic. I també Jo, Ramon Llull (2016), de Joan Gallifa i Antoni Tortajada, realització que pretenia, tal com manifestava el mateix Antoni Tortajada, allunyar l’espectador de la imatge del Llull més pietós i apropar-lo a un Llull més desconegut. No es tractava, doncs, de resseguir la vida del beat, sinó la del diplo-màtic, la del polític, la del que va visitar tots els papes coetanis a ell, tots els reis i els personatges més representatius de la seva època. Ara bé, l’assemblatge narratiu que s’emprà, partint del clàssic recurs del llibre trobat, amb una part dramatitzada que resulta feble, massa emfàtica, lenta i de pesada planificació, i una altra de plenament documental i més interessant, mitjançant entrevistes i consultes a experts, converteix el producte en quelcom massa desequilibrat.

Un assemblatge narratiu similar ens l’ofereix Comtes. L’origen de Catalunya (2017), de Carles Porta, partint d’un guió elaborat per l’escriptor i antropòleg Albert Sánchez Piñol. Es tracta d’una docusèrie que relata el procés que van emprendre els primers comtes catalans per aconseguir la independència de l’imperi carolingi, tot reconstruint el regnat de Guifré el Pelós, Guifré Borrell, Sunyer I i Bor rell II, dedicant a cadascun dels personatges històrics un capítol de mitja hora, presentats per l’actriu Marta Marco, que apareix im-miscida en la pròpia acció, emprant un mètode molt proper al de Jo, Ramon Llull.

El recurs narratiu emprat és el de la ficció dramàtica combina-da amb el testimoni de sis historiadors, que aporten el context de l’època i ajuden a interpretar els fets, intentant donar a la sèrie rigor històric, juntament amb una acurada posada en escena. Malgrat, però, els intents d’objectivitat, novament, tornem a trobar aquí el recur-

173


rent presentisme, reconegut públicament tant pel director com pel guionista. Aquesta expressa dualitat, l’afany de rigor i, a la vegada, un premeditat presentisme, combinats a més amb una utilització molt sofisticada d’efectes visuals, resulta a vegades molt propera a l’estètica del videojoc, fent grinyolar els objectius de rigor perseguits. També, l’estètica gore emprada en les escenes d’acció no contribueix gens a la versemblança desitjada.

En paral·lel als quatre capítols de Comtes. L’origen de Catalunya, s’encetà una nova forma de consum audiovisual sobre la ficció his-tòrica: el format televisiu de la tertúlia sèrie, és a dir, programes en què uns comentaristes, alguns experts en cinema, altres en història, analitzen i valoren la proposta fílmica. Un format que té els seus antecedents en els noranta-tres capítols de La noche del cine español (1984), de Fernando Méndez Leite; en el patrioter Cine de barrio (1995), de José Manuel Parada; en l’excel·lent Sala 33 (2001), d’Àlex Gorina; en Nuestro cine (2010), de José Luis Uribarri, i en Versión española (2015), de Cayetana Guillén Cuervo.

Com podem veure, des del 2006 i fins al 2017, l’atenció de la fic-ció cinematogràfica pel medieval s’anava intensificant, i és el context social polític el que ens torna a donar pistes del perquè d’aquest in-terès: d’una banda, succeïren els esdeveniments de Kosovo, el 2008, i, de l’altra, va tenir lloc la consulta d’Arenys de Munt, el 2009. Aparei-xen productes com Los Borgia (2006), d’Antonio Hernández, en què les intrigues del passat serveixen per fer una metàfora política sobre el present i l’obsessió per la cura en l’ambientació i en la credibili-tat històrica resulta excessiva. Hem classificat els dos films sobre els Borja a l’edat mitjana, encara que històricament pertanyen a l’època moderna, ja que es tracta d’un llinatge valencià establert a Xàtiva, que, el 1238 i a les ordres de Jaume I el Conqueridor, va participar en la conquesta de València.

El mateix any 2006 es realitza Tirant lo Blanc (2006), de Vicente Aranda, basat en el llibre homònim de Joanot Martorell (1490). Es tracta d’un film en què la humanització de l’heroi és tan radical que fins i tot s’arriba a presentar com un malalt emocional. La cinta posa

174


un excessiu èmfasi sobre el sensual i l’eròtic, intentant imitar, sense aconseguir-ho, la proposta estètica de Dangerous Liaisons (1988), de Stephen Frears, fet que banalitza la història i la desposseeix d’interès.

També trobem el curiós i fallit intent de la sèrie King Conqueror (2009), de Josep Antoni Escrivà, de la qual solament se’n va enre-gistrar un capítol, tot recreant l’estètica d’Excalibur (1891), de John Boorman, així com la ja comentada Ermessenda (2011), de Lluís Ma-ria Güell. Un altre film hagiogràfic femení és Armengola, la leyenda (2011), de Pablo Riquelme, dedicat a un personatge fictici d’Oriola i que empra la història com a mer rerefons per entretenir; el resultat és un pretensiós producte de moros i cristians, dotat d’un exagerat sentit èpic a la manera de Fuenteovejuna (1947), d’Antonio Román, adaptació cinematogràfica de l’obra teatral de Lope de Vega (1613).

Un altre exemple el constitueix la sèrie de 29 capítols, The Bor-gias (2011), de Neil Jordan, amb un tractament que s’escapa de l’his-tòric per entrar en la banalització del truculent, tot participant de la mateixa estètica efectista de Game of Thrones (2011). En una línia similar a l’anterior i, a la vegada, molt propera a la factura estètica dels videojocs, tenim Knightfall (2017), creada per Don Handfield i Richard Rayner, recollida en la nostra base de dades perquè al primer episodi es fa referència al fet que la filla del rei de França vol casar-se amb el rei de Catalunya, una dada que despertà una des-fermada controvèrsia entre historiadors, alguns dels quals empraren despectivament el terme independentista per qualificar la sèrie. També hi ha Pàtria. La llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama (2017), de Joan Frank Charansonnet, que narra dues històries que transcorren paral·leles, una al segle VIII i una altra al XV. Un film de to èpic, llegendari, fantàstic i grandiloqüent que intenta explicar l’origen de Catalunya des del més pur dels presentismes, tot cercant crear una mena de Braveheart a la catalana.

En ple procés independentista, Televisió de Catalunya i Atres-media decidiren coproduir La catedral del mar (2018), una sèrie de vuit capítols dirigida per Jordi Frades, ambientada a la Barcelona del segle XIV i que explica la història d’Arnau Estanyol, un humil

175


criat de la terra que, fugint amb el seu pare dels abusos dels senyors feudals del camp, es refugia a Barcelona i es converteix en home lliure, fins a arribar a experimentar un ascens social accelerat que l’alliberarà de la misèria.

Novament el presentisme es fa palès, com ja es trobava en el mateix plantejament de l’obra d’Ildefonso Falcones (2006), en la qual es basa el guió, d’altra banda excessivament supeditat a la novel·la. El protago-nisme dels bastaixos de ribera en aquesta història no fa sinó encarnar el valor que la societat civil ha tingut sempre a l’hora d’entendre la configuració del fet i el fer catalans. En el cas d’aquesta història es tractava de construir una església amb voluntat d’esdevenir la catedral d’una perifèria, portada a terme gràcies al voluntarisme intel·ligent, eficaç i disciplinat de la gent, i no pas gràcies al de les institucions. For-malment, la sèrie presenta una desconnexió estètica en el tractament de les escenes molt evident. Les d’exterior són les que més pequen d’irrealitat o d’una pàtina plàstica més propera al teatre que al cinema. Quant a l’ús de la violència, resulta massa exagerat, i les interpretacions a voltes recorden les afectades teatralitzacions del segle XIX, i en altres ocasions escenes més pròpies de les actuals sèries per a adolescents.

A MODE DE CONCLUSIONS

Hem vist que hi ha una relació estreta entre el moment històric i el tractament del gènere històric i la manera d’abordar la temàtica. Durant el franquisme s’aposta per una cinematografia èpica amb el Cid, com a gran heroi espanyol, mentre que només trobem un film (Parsifal) d’aquesta època d’una certa catalanitat, amb Montserrat com a escenari històric. En la llarga Transició i ja en el període democràtic, hi ha uns intents de desmitificar i sovint de banalitzar determinats personatges (Jaume I, Vicent Ferrer o Tirant lo Blanc). Però sobretot es recreen nous i vells mites: el príncep de Viana, el Comte Arnau, Ermessenda, Armengola, els comtes reis o Otger Cataló. També els Borja són tractats en diversos films amb escassa

176


o cap referència a la valencianitat. Sembla clar que el tractament hagiogràfic és el més extens i intens per a aquesta època, fins i tot quan es tracta d’un heroi anònim com Arnau Estanyol.

Amb l’aparició de Televisió de Catalunya es produeixen docu-mentals de base històrica: Anatomia d’un rei o una biografia civil de Ramon Llull i també un llargmetratge d’animació (Despertaferro). D’altra banda, una gran part de la cinematografia sobre aquesta època recorre al presentisme, emprar el pretèrit per parlar, fonamen-talment, del present. Finalment, apuntem que no hi ha cap obra mestra entre aquests vint-i-quatre títols, ni tampoc una gran pel-lícula que tingui una puntuació superior a notable (8), d’acord amb els estàndards IMDb i Filmaffinity.

Films ambientats en l’edat mitjana catalana

Títol DirectorTipus de producció

Any Tractament Període

Parsifal

Daniel Man-grané i Carlos Serrano de Osma

Llargmetratge 1951DRAMATIT-ZACIó

s. XII-XXI

El CidAnthony Mann

Llargmetratge 1961 HAGIOGRÀFIC s. XI

Las hijas del Cid (La espa-da del Cid)

Miguel Iglesias

Llargmetratge 1962DRAMATIT-ZACIó

s. XI

Las correrías del vizconde Arnau

Joaquim Coll Espona

Llargmetratge 1973COSTUMIS-ME /HAGIOGRÀFIC

s. XX

La portentosa vida del pare Vicent (La por-tentosa vida del padre Vicente, títol original en castellà)

Carles Mira Llargmetratge 1978COSTUMIS-ME /HAGIOGRÀFIC

s. XV

177


Daniya, el jar-dí de l’harem (títol original en castellà, Daniya, el jar-dín del harén)

Carles Mira Llargmetratge 1987RECREACIó / DRAMATIT-ZADA

s. XI

Despertaferro Jordi AmorósLlargmetratge d’animació

1989 DIDÀCTICA s. XIII

TramontanaCarlos Pérez Ferré

Llargmetratge 1991RECREACIó / DRAMATIT-ZADA

s. XIII

Don Jaime, el Conquistador

Antoni Verdaguer

Llargmetratge 1993 HAGIOGRÀFIC s. XIII

ArnauLluís Maria Güell

TV Sèrie CCMA, 5 cap.

1994 HAGIOGRÀFIC s. XI

Carles, príncep de Viana

Sílvia Quer TV CCMA 2001 HAGIOGRÀFIC s. XV

A la recerca del Grial David Grau Llargmetratge 2003

RECREACIó / DRAMATIT-ZADA

s. XII - XIII

Tirant lo BlancVicente Aranda

Llargmetratge 2006RECREACIó / DRAMATIT-ZADA

s. XV

Los BorgiaAntonio Hernández

Llargmetratge 2006 HAGIOGRÀFIC s. XV

King Con-queror

Josep Antoni Escrivà


Anatomia d’un rei (*)

Josep RoviraLlargmetratge TV CCMA

2010DOCUMEN-TALISME / HAGIOGRÀFIC

s. XIII

ErmessendaLluís Maria Güell

TV Sèrie CCMA, 2 cap.

2011 HAGIOGRÀFIC s. X - XI

Armengola, la leyenda

Pablo Riquelme


The Borgias Neil JordanTV Sèrie, 29 cap.

2011 HAGIOGRÀFIC s. XV

178


Jo, Ramon Llull

Joan Gallifa i Antoni Tortajada

TV Do-cumental CCMA

2016DOCUMEN-TALISME / HAGIOGRÀFIC

s. XIII

Knightfall

Douglas Mac-kinnon, Metin Hüseyin, David Petrarca

TV Sèrie 10 cap. 1ª tem-porada

2017DRAMATIT-ZACIó

S. XIV.

Pàtria. La lle-genda d’Otger Cataló

Joan Frank Charansonnet

Llargmetratge 2017 HAGIOGRÀFICs. VII i XV

La catedral del mar

Jordi FradesTV Sèrie Atresmedia CCMA, 8 cap.

2018RECREACIó / DRAMATIT-ZADA

s. XIV

Comtes. L’ori-gen de Cata-lunya

Carles PortaTV Sèrie CCMA, 4 cap.

2017

DOCUMEN-TAL FICCIO-NATHAGIOGRÀFIC

s. IX - X

(*) No està documentada ni a IMDb ni a Filmaffinity

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

Alonso, J.; Mastache, E.; Alonso Menéndez, J. (2007). La edad media en el cine. Madrid: T&B Editores.

Caparrós Lera, J.M. (2001). “Cataluña y su historia, en la pantalla”. Cuadernos de Historia Contemporánea, núm. 23.

Fernández Álvarez, Ana (1990). “El cine històric espanyol i la manera de tractar l’edat mitjana”. Quadern, núm. 72.

— (1996). “El cinema històric espanyol durant el franquisme (1940-1975). La negació de les històries perifèriques”. D’Art, núm. 21.

Martínez-Salanova Sánchez, Enrique. La historia tratada en el cine. (En línia: http://www.uhu.es/cine.educacion/cineyeducacion/historiatemas.htm)

Monterde, José Enrique; Selva Masoliver, Marta; Solà Arguimbau, Anna (2002). La representación cinematográfica de la historia. Madrid: Ediciones Akal.

Puigarnau i Torelló, Alfons (2012). “Un cert medievalisme. Cinema artúric i mutació de valors”. A: L’edat mitjana. Món real i espai imaginat. Barcelona: Editorial Afers.

Solé Camardons, Joan. Lista IMDb Edat Mitjana Catalana (Medieval Catalan Age) https://www.imdb.com/list/ls026730518/

— Lista Filmaffinity Història catalana al Cinema https://www.filmaffinity.com/es/userlist.php?user_id=223872&list_id=1016

R e v i s t a d e l s l l i b r e s

181

Fa un temps que em torben —en realitat no, no arriba a torbació, però així confereixo un toc xecspirià a aquest començament— unes paraules que procedeixo a traduir per primer cop, que jo sàpiga, a la llengua materna de Bad Gyal: “la pàtria és la mare de tots els vicis : i el més expeditiu i eficaç per guarir-se’n consisteix a vendre-la, a trair-la : vendre-la? : per un plat de llenties o per un Perú, per molt o per res : a qui? al millor postor : o lliurar-la, regal enverinat, a qui res no en sap ni en vol saber : a un ric o a un pobre, a un indiferent, a un enamorat : pel simple, i suficient, plaer de la traïció : d’alliberar-se del que ens identifica, que ens defineix : que ens converteix, sense voler, en portaveus d’alguna cosa : que ens dona una etiqueta i ens fabrica una màscara : quina pàtria? : totes : les del passat, les del present, les del futur : les grans i les petites, les poderoses, les miserables : venda en cadena, delicte continuat, traïció permanent i activa”.

Quines paraules més il·luminadores, no? Són de l’escriptor ca-talà Juan Goytisolo —amb la seva particular manera de puntuar—

Pastors de pàtries

Miquel Bonet Pinyol

182

Miquel Bonet Pinyol

i les va escriure lluny, en un exili voluntari a Marràqueix, al llibre Reivindicación del Conde don Julián. Tenen el dring característic de l’alliberament, del Maig del 68, del fatic de la Guerra Freda, de la descolonització, d’aquells anys de l’adveniment de l’era d’Aquari i del final espiritual de totes les guerres i de la dominació im-postada de totes les paus. Que és quan es van escriure. També hi ressona, com a espectre irònic, el dulce et decorum est pro patria mori horacià, divisa bèl·lica que havia portat els joves occidentals als camps de batalla durant dos mil·lennis. En principi, i mentre no es demostri el contrari, els antics sempre tenen raó, però no podem negar pas a Goytisolo el plaer de desfer-se d’un segle de sang i brutícia. Ho podem entendre. Però, tot i que s’esforça prou per recalcar que parla de totes, quina pàtria va ferir tant el novel-lista barceloní per impel·lir-lo a escriure una invectiva tan crua i anorreadora, al llindar precís entre el cinisme i la ingenuïtat? És la pregunta.

Juan Goytisolo va néixer el 1931 i va morir el 2017, tot un arc històric marcat per l’intent de genocidi de la cultura catalana i la seva tímida recuperació. Amb la seva mort tinc la sensació que es tanca un cercle i que se’n va anar la punta de llança d’una genera-ció d’escriptors catalans que han dominat —fent-se forts en l’estat d’excepció cultural i la postguerra que tot just sembla que s’acaba ara— els cims del poder literari del país. Sempre escrivint en cas-tellà, esclar, perquè és la llengua reservada per asseure’s en aquest Olimp que els ha fornit d’ambrosia —llegeixi’s premis Planeta— durant més de mig segle. Parlo, és evident, de Marsé, Mendoza, Luis Goytisolo i adlàters, grans escriptors en fase de decadència i repapieig que s’han mostrat especialment durs —sorprenentment, dirien alguns— contra el moviment independentista, mitjançant manifestos i declaracions de tuf reaccionari. Cal congratular-se que l’intent d’aquesta tradició de perpetuar-se i reciclar-se, encarnada en un home més jove i menys brillant com Javier Cercas, no sembla que hagi de sortir gaire bé, quan ha d’anar inclús a Madrid a fer el besamans a Felip V.

183

Pastors de pàtries

També s’ha de dir que Juan Goytisolo —per a molta gent, el mi-llor escriptor de tots ells— no va caure mai en segons quines trampes com l’espanyolisme banal, el cipotudisme o els vivaspanyes. El fet de ser un home anarcoliberal que es complaïa en la marginalitat, ciutadà universal —ell sí, sense ironia—, orientalista, homosexual torturat per nacionalcatolicisme, radicalment d’esquerres però antipartits i exiliat permanent des que va abandonar Espanya als anys seixanta, abona una personalitat literària més honesta i menys tramposa que la dels seus companys de generació. La trampa és clara, sempre ha estat la mateixa: no s’explica l’èxit abassegador de la literatura en castellà a Catalunya després de la guerra sense la depuració de tota la literatura en català, àmpliament majoritària fins al 36.

No és que ho digui jo. És un tema vivíssim entre el cercles culturals del país, i ha revifat encara més al voltant del conflicte po-lític. Durant els quaranta anys d’anestèsia autonòmica, semblava que ens fes cosa admetre un fet enraonadament fixat: hi ha dues cultures nacionals lluitant en un mateix territori. Des dels anys quaranta del segle XX, el guanyador ha estat claríssim: la cultura en castellà. Ara que veu mínimament discutida l’hegemonia, es defensa. Enric Gomà, per exemple, en El castellà, la llengua del costat, rebat els intents cada cop més estesos de naturalització de la llengua castellana en la història de la societat i la literatura de Catalunya. Gomà manté que el castellà es va convertir en llengua de cultura a partir del segle XVI, com bé reflecteix Otra Cataluña de Sergio Vila-Sanjuán, però, contra el que afirma el nou revisionisme castellà, no dona cap obra literària important fins a la dictadura de Franco (excepte Boscà).

Com ho fa? Bé, simple. Per incompareixença de rival depurat. Forçarem un exemplificació, fent-m’ho venir bé amb un cas recent: amb el viratge radical cap a l’espanyolisme ranci de l’abans diari progressista El País, un sèrie d’escriptors en català van abandonar l’octubre del 17 les columnes que hi tenien, en les edicions valen-ciana i catalana. Noms amb molt de pes com Joan Francesc Mira —l’intel·lectual català viu més important—, Manuel Baixauli, Martí Domínguez, Enric Sòria, Francesc Serés o Joan B. Culla. Uns al-

184

Miquel Bonet Pinyol

legant incomoditat amb la nova línia editorial, altres directament “censura ideològica”. El País no es va arronsar: va fitxar nous escrip-tors catalans, més joves. I tal dia farà un any, va semblar.

Però no. Fa poc, el mateix Baixauli va destapar la caixa dels trons i va acusar els que els havien substituït d’insolidaris i de fer el joc al poder opressor. No va dir noms, però no calia. Tothom sap qui va acceptar ocupar aquests espais d’opinió, molt ben pagats, influents. Noms, d’altra banda, tan poc sospitosos d’espanyolisme com Josep Pedrals o Adrià Pujol Cruells. El dilema està servit: han estat traïdors a la pàtria o un relleu generacional del qual la pàtria no pot prescindir? No espereu una resposta clara perquè no hi és. Però serveix per fer-se una idea de com funciona un procés d’aquesta mena. Amb el gruix de la cultura catalana exiliada —amb Riba, amb Rodoreda, amb Calders fora del país— i amb la llengua perseguida es crea automàticament un buit que cal omplir. Un espai literari que durant gairebé un segle, des de la Renaixença, s’ha expressat eminentment en català i que ara, amb la desfeta, s’omple amb la llengua del vencedor (ja sé que hi va haver guanyadors catalanoparlants, però ja sabeu què vull dir).

Això no significa que els escriptors catalans en castellà fossin intrínsecament pèrfids ni conspiressin per procedir a la substitució (així com és discutible titllar els nous columnistes catalans d’El País de botiflers). De fet, és més una qüestió de termodinàmica o de vasos comunicants que cultural. Es crea un marc —aquí sí amb intenció política i genocida—, en què és molt més fàcil sortir-se’n en caste-llà que en català. I sense opció per a la sorpresa, la literatura en cas-tellà s’imposa. Ara és el moment de tornar a introduir el protagonista d’aquest article, que és Juan Goytisolo, i caldrà explicar una mica les circumstàncies de la seva tria lingüística, potser no prou conegudes. Ben mirat aquesta tria és fundacional i més atzarosa del que sembla. De fet, com el mateix autor explica, sense la guerra, probablement tot el llegat literari de Goytisolo seria en català. Una moneda que va girar a l’aire i que va caure de cara. O de creu, segons qui ho miri.

En algun dels seus volums més autobiogràfics, però sobretot a Coto vedado, on assaja una genealogia crítica, Goytisolo ens diu sense

185

Pastors de pàtries

embuts que la seva pàtria és la seva llengua —el castellà— i que va ser producte d’una tria. Però és prou clarivident per entendre que la tria va ser altament condicionada. Els Goytisolo són una família curiosa. El rebesavi dels germans escriptors va ser un basc que es va fer multimilionari amb les explotacions de sucre a Cuba i amb el tràfic d’esclaus. Com molts catalans. Però, en comptes de tornar al País Basc, els Goytisolo van instal·lar la seva nova fortuna d’ultramar a Barcelona —no se sap ben bé per què, segurament perquè Barce-lona era la ciutat més puixant del moment— i es van convertir en una de les famílies burgeses més poderoses de la ciutat.

Juan sempre renegarà de l’origen espuri dels seus privilegis. La branca paterna, que dona, per exemple, ple suport a la repressió militar de la Setmana Tràgica, és profundament conservadora i im-perialista, al·lèrgica al catalanisme que es comença a imposar arreu del país. Diu de son pare: “El papà, en el nirvana de la seva fòbia catalanista, es complaïa en contrastar la prosàpia, distinció i eufonia de la llengua de Castella —sonoritat rotunda de la seva toponí-mia: Madrigal de las Altas Torres, Herrera del Duque, Motilla del Palancar— amb la vulgaritat i plebeisme d’unes Terrassa, Mollet o Hostafrancs pronunciats grotescament...”

En canvi, la branca materna era una altra cosa. Una branca ma-terna l’eclipsi de la qual “va tenir una importància especial per a mi i els meus germans a causa de la nostra futura condició d’escriptors, a la pregunta tants cops repetida d’uns anys ençà de per què no es-crivim en català”. O més endavant: “Tot i que els avis Marta i Ricard parlaven entre si en aquell idioma, es dirigien a nosaltres en castellà per expressa indicació paterna. Encara que l’àvia ens havia ensenyat algunes cançons infantils i barrejava sovint expressions i frases en totes dues llengües, tant a casa —amb mon pare i l’Eulàlia— com a l’escola —a les aules i entre companys— es feia servir exclusivament el castellà —un castellà empobrit i adulterat com descobriria més tard, en estendre l’àmbit de les meves freqüentacions i amistats més enllà de la insulsa i convencional burgesia barcelonina.” Goytisolo admet que la seva “configuració artística” era indubtablement un

186

Miquel Bonet Pinyol

llegat matern que es va transmetre, però no així la llengua catalana. Repassa les inclinacions literàries de la família de la seva mare Júlia Gay, ella mateixa escriptora, i parla d’un personatge curiós que bé que mereixeria un altre article amb més profunditat, Ramon Vives Pastor.

Vives Pastor era oncle avi dels tres germans escriptors. Un bo-hemi, un catalanista, un modernista, tot dit amb deix menyspreador per son pare, que, a més a més, el va acusar sempre d’haver portat la malaltia —real i metafòrica— a la família. Una tuberculosi que es va endur sa filla a l’altre barri. No té gaire sentit, però l’home era rancuniós. El mateix Vives Pastor es va passar els darrers anys de la seva vida intentant guarir-se en balnearis de Suïssa fins que la tisi també el va vèncer el 1927. Vives Pastor es veia a ell mateix com una baula perduda de la cultura catalana, una que s’havia d’estroncar: “jo soc la transició dolorosa d’un poble / que passa de la musa popular a la noble”, va deixar escrit. Havia estat un poeta i un home culte que va traduir —des del francès— les Estances d’Omar Khayyam, amb un molt elogiós pròleg de Joan Maragall. Quan els 1985 Lli-bres del Mall reedita els versos del poeta àrab en el català de Vives, Goytisolo aprofita per publicar una nota on reconeix l’ascendència, definitiva, de la figura de l’oncle avi —a través dels seus papers i la seva llegenda— en la vocació d’escriptor que fruitaria anys després.

Només ens n’han arribat dos llibres, de Vives Pastor. Unes Notes poètiques: poesia és llibertat i la traducció de Khayyam; i se’n recorda sempre la dedicatòria que hi va fer a la seva amant irlandesa Bertha St. George: “filla tristoia i dolça d’aquella verda Erín, esclava, com ma terra, d’una llei opressora”. Vives publica aquest vers el 1907, apadrinat per Maragall, i és senzill d’imaginar com devia caure en la burgesia barcelonina de l’època —especialment en una família militaritzada i espanyola com els Goytisolo— la combinació de l’es-clavatge i la llei espanyola opressora en una mateixa frase. Es devien veure una altra Guerra de Cuba al damunt. És natural que tinguessin tírria a l’ovella negra i el consideressin poc menys que un cavall de Troia del separatisme.

187

Pastors de pàtries

De la mateixa manera, es fa difícil no rendir-se a l’especulació. Els Goytisolo, particularment Juan, hereten una situació privilegiada per dedicar-se a la literatura de la branca paterna i una sensibilitat artística de la materna. Però no se’ls transmet ni la llengua ni la tra-dició catalanes —genuïna i radical, com demostra el cas de l’oncle avi— que, de manera natural, haurien d’haver estat el canal d’ex-pressió del que seria una de les obres més importants de la literatura castellana del XX. I aquí no fabulo. Literalment, una bomba es va carregar el català dels Goytisolo. El bombardeig de l’aviació italiana feixista sobre Barcelona del 38 va matar Júlia Gay, va extirpar la llengua materna dels seus fills i va deixar la seva educació en mans del seu pare catalanòfob i de Franco. En el que és una mena de me-tàfora perfecta i rodona. La pàtria —la de l’escriptor, que és sempre la llengua— la va triar la violència.

Juan, que llavors tenia set anys, escriurà: “Per la raó que fos, la veritat és que la llengua materna —esvaïda per sempre amb ma mare— em va resultar amb la seva mort profundament estranya: una llengua en l’espai de la qual em mouria amb incomoditat i amb prou feines sabria llegir d’una tirada fins que, instal·lat ja a França, em vaig prendre la molèstia d’estudiar-la a estones lliures per accedir al coneixement de les seves obres sense ajuda del diccionari. Gràcies a això, puc gaudir avui de la lectura d’escriptors com Foix, Ferrater o Rodoreda, però, després de gairebé trenta anys d’allunyament, les paraules del tracte o conversa més comuns em venen difícilment als llavis.”

188

Tenim l’enorme goig de trobar-nos amb Anton M. Espadaler, doctor en Filologia Romànica i professor de Literatura Medieval de la Universitat de Barcelona, que ha estat el responsable de l’edició i la traducció al català de la novel·la Flamenca (Edicions de la Universitat de Barcelona, 2015), escrita en occità. Un text medieval indispensable que, fins que la Rosalia no el va prendre com a base d’inspiració del seu disc El mal querer, havia passat injustament desapercebut. Com havia passat, igualment, desapercebuda, al nostre país —on tenim el tan poc lògic costum de lloar fora mida tot el que ve de lluny mentre negligim el que prové de casa nostra— la imprescindible contribució del nostre entrevistat a aquest redescobriment.

—El disc de Rosalía ha dut “Flamenca” a tot el món, començant per “The New York Times”. Creu que això pot servir per reivindicar-la com es mereix?

—Sens dubte, ha recobrat una obra pràcticament desconeguda, d’un gran valor. Desconeguda i diferent. Alguns poetes medievals

Anton M. Espadaler, una novel·la occitana i Rosalia

Xavier Serrahima

189


ja havien estat musicats per artistes contemporanis, com Brassens o Léo Ferré; a Espanya, Paco Ibáñez va musicar l’Arcipreste de Hita, Quevedo, Góngora; Raimon, Ausiàs Marc, Jordi de Sant Jordi, An-selm Turmeda. Hi ha, per tant, una tradició, però és una tradició de respecte i de divulgació de textos. El que ha fet la Rosalia és una altra cosa. No és només cantar textos, sinó que ella ha transformat una novel·la en material del seu àlbum. Ha trobat la inspiració en un llibre i n’ha fet la seva obra. El que canta té poc a veure amb el que hi ha a la novel·la.

—Però “Flamenca” n’ha estar el motor...—Sí, n’ha estat l’impuls. I aquest impuls li facilita l’estructura del

disc, que s’avé bastant amb l’estructura de la novel·la. Però el que li va interessar va ser només un aspecte: el que ella en diu amors tòxics; que és, de fet, el desencadenant de la novel·la i el seu nucli de fons. Ella se centra en un instant i en les conseqüències d’aquest instant, creant cançons molt breus, amb molt poc desenvolupament narratiu o argu-mentatiu, que expliquen molt bé el que implica cadascun d’aquests mo-ments des del punt de vista emotiu. Em sembla, doncs, un gran encert.

—Un gran encert que, a més, pot ajudar a fer veure que els textos antics ni són inaccessibles ni ens parlen de coses “d’altres temps”, sinó que, quan són bons, com aquest, ens parlen de coses importants de la vida.

—Sí, com diu el text de la faixa de la segona edició castellana, que també vaig traduir jo de l’occità, es tracta d’“Una obra asom-brosamente moderna”. I “asombrosamente” vol dir això, que no s’esperava que fos una obra tan moderna. Ja ho era a la seva època. I, probablement, un dels problemes que va tenir, que expliquen la seva injusta falta de difusió, és la gosadia de les propostes que hi ha darrere una novel·la com aquesta.

—Gosadia relacionada amb la visió alliberadora que ofereix, que convida a gaudir del plaer i dels plaers. I que, per si això no fos prou, requereix que la parella entri en contacte en un temple.

190

Xavier Serrahima

—Que l’amor sigui a l’església està justificat argumentalment, però també hem de saber que les esglésies a l’edat mitjana eren un lloc de relació social. Al Tirant lo Blanc, per exemple, escrit dos segles més tard, es va sovint a missa. I s’especifica que, si s’hi va, és a veure noies. I això dura molt en la història. Voltaire té un conte en què encara ho recull. És natural: els únics llocs de relació eren o bé les festes de societat, o bé les places del poble, o bé l’església. I aquesta realitat cal tenir-la present, per evitar creure que el punt de trobada dels amants és especialment transgressor.

—Sí, perquè per a un lector actual, el fet que, com assenyaleu al vostre pròleg, “Guillem es faci passar per canonge i que la litúrgia sigui utilitzada en benefici de la seva estratègia de seducció”, pot semblar molt transgressor.

—Això serveix, també, per deixar més clar que Déu està a favor de la llibertat de les persones i de l’amor. I de l’amor significa de la trobada sexual i del plaer que comporta. I aquesta és una altra de les idees corrosives de la novel·la, que justifica les raons per les quals va ser amagada i censurada tant de temps. S’hi reflecteix la idea d’un sentiment ètic sense límits, sense pecat, sense culpa i sense càstig, perquè el món és obra volguda de Déu i, per tant, si no compleixes amb el que el món et demana, en realitat estàs atacant la seva obra. Això és profundament desconcertant, perquè la sexualitat també és obra de Déu i, si no l’exerceixes, estàs menyspreant la seva obra. Una idea que esdevé una heretgia, una de les més corrosives que puguem imaginar. Un altre motiu d’escàndol és considerar que els homes i les dones són exactament iguals, o gairebé. El més igualitari que s’ha escrit a l’edat mitjana és a Flamenca. I sorgeix abans d’existir Chris-tine de Pisan, amb qui podria competir, en aquest aspecte. Aquest llibre iguala home i dona. Estableix la necessitat d’igualar home i dona, perquè, si no, les seves relacions no acaben de funcionar. Que cal creure que la llibertat dels uns i els altres és la mateixa. I per això ataca tant les dones que fan cas als capellans. L’amor cortès dels trobadors proposa l’art del consentiment, seduir significa obtenir el consentiment de la dona. Perquè sense consentiment no hi pot

191


haver amor recíproc. Per això Guillem diu que ell és un sol i, ella, un sol femení; que no és la lluna, que depèn del sol. Una igualtat a nivell cosmològic, que és una imatge molt bonica. Hi ha un altre motiu d’esverament que va interessar força a la Rosalia: és la línia masculí/femení, el discurs favorable a la condició femenina, consis-tent i sostingut. El que mou la novel·la és la gelosia provocada pel masclisme. Un mascle que reacciona amb uns arguments desaforats, que pràcticament assimila Flamenca a l’animalitat, a la pèrdua de seny. I aquests aspectes l’artista els ha captat i els ha interpretat molt bé, en la cançó que es diu Pienso en tu mirá, que diu: “Me da miedo cuando sales / Sonriendo pa’ la calle.”

—Com ha captat molt bé el convit a l’acompliment dels desitjos i plaers que proposa la novel·la.

—Sí, perquè la tesi és que el desig s’ha de satisfer, que el desig s’alimenta quan se satisfà, que no pot ser que el desig es multipliqui sense satisfacció. Cal indicar, però, que tot això s’emmarca en una visió aristocràtica de la vida. Aquesta és una novel·la que està a favor del luxe, del luxe en les persones, en les copes, en els vestits, en els ganivets, en els cinturons, en els cavalls, en el menjar, en les cases, en la decoració... Un luxe que no és fruit del caprici, sinó que és fruit del poder i de la cultura. I tan important és la cultura com el poder. La mateixa Flamenca ho diu: “Un home o una dona sense cultura és una persona incompleta”; per tant, no interessa.

”No és en debades que sembla una novel·la de Voltaire, que recorda moltes novel·les del XVII i del XVIII, com La princesse de Clèves, de Madame de La Fayette, o Les liaisons dangereuses. És una preil·lustració. És una novel·la molt culta. Està plena de picades d’ull, de citacions, evidents i ocultes, de refoses, de represes, d’utilitzacions d’autors, no sempre explícites. Hi ha, també, un altre detall que és molt de l’aristocràcia medieval: l’ètica de la generositat. Un aristò-crata, si vol ser com Déu mana, ha de ser generós. Existeix una idea de desprendre, de regalar a tothom, perquè és una mentalitat antie-conòmica, o anticapitalista, si volem dir-ne així. Una mentalitat tan

192

Xavier Serrahima

aristocràtica que incita a valorar el diner justament perquè saps que no l’has de tenir, perquè no l’has d’acumular, sinó de regalar.

—I aquest cant a la cultura és, alhora, un cant a la recuperació d’altres cultures, entre d’altres, l’occitana, tan minoritzada pel jacobisme francès.

—La croada dels francesos contra Occitània és feta en nom d’un rigorisme ascètic cristià molt fort, que es proposava canviar tota la tradició trobadoresca substituint el desig sexual per l’amor sense sexe. Si a tot això hi afegeixes l’afavoriment de la poesia religiosa, que ve després, i el Concili de Trento, i si, a l’univers protestant, hi sumes el rigorisme luterani, el resultat és que l’amor passional i sexual s’ama-ga. I encara més quan s’hi acumula el puritanisme victòria. Després de les onades de puritanisme, només queda el moment voltairià i algun altre moment del Renaixement del segle XVI a Itàlia, on es respira d’una altra manera, però molt breument. La cultura occi-tana ja contrastava bastant amb el rigorisme d’un Felip August de França. O d’un sant Lluís que es posava un cilici a la cuixa. Hi ha un goig de la vida que en el rigorisme francès no hi és. Per tant, El mal querer de la Rosalia ens ofereix tant la possibilitat de recobrar un text occità magnífic com de reivindicar com cal la joie de vivre.

193

Sota el títol L’incendiari de mots. Cartes, articles i poemes esparsos (Lo Diable Gros), Ferran Aisa i Mei Vidal segueixen publicant els fruits de la tasca d’investigació i recerca sobre la figura i l’obra del poeta Joan Salvat-Papasseit, iniciada ara fa dues dècades. Al llarg de tot aquest temps, el treball s’ha anat materialitzant, primer, en l’assaig biogràfic Joan Salvat-Papasseit, l’home entusiasta (2002), i, més tard, en Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924 (2010), la biografia definitiva del poeta. Així com en el comissariat de l’exposició “Salvat-Papasseit, poeta vanguardista”, organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes a l’Arts Santa Mònica l’any 2010, i altres iniciatives com l’impuls i la col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona en la col·locació d’una placa en la casa on va néixer el poeta, al carrer del Comte d’Urgell, 93, l’any 2013; tasca molt meritòria si tenim en compte que Barcelona, a diferència d’altres ciutats europees, té un enorme dèficit de plaques que facin visible al carrer el ric patrimoni de personalitats del ram de la ploma i de les arts que hi han nascut, viscut i treballat.

Els papers de l’incendiari

Maria Nunes

194

Maria Nunes

En aquest darrer volum publicat, L’incendiari de mots, l’aporta-ció d’Aisa i Vidal consisteix en la recopilació i la publicació d’obra dispersa del poeta que es concreta en diversos capítols: “Cartes”, “Entrevista i escrits sobre Salvat”, “Articles”, “Poemes esparsos”, “Poemes ultraistes” i “Divises a l’Estat Català”, a més de dos capí-tols breus, inicial i final, en què Aisa i Vidal aporten textos propis de caràcter assagístic que emmarquen els papers salvatians. A part del valor dels textos dels articles i dels poemes esparsos, hi ha capítols en L’incendiari de mots que no ens haurien de passar per alt, perquè po-sen de relleu alguns dels aspectes potser menys coneguts i valorats de l’activitat literària de Joan Salvat-Papasseit, com per exemple la del Salvat articulista o les relacions amb els poetes ultraistes madrilenys. Els escrits que s’hi apleguen de crítics i intel·lectuals com Francesc Pujols, Josep M. Junoy, Josep M. López-Picó, Agustí Esclasans o Guillermo de Torre dedicats a l’obra poètica de Salvat-Papasseit són elogiosos, però d’una brevetat més aviat decebedora. L’únic més ex-tens i amb més contingut d’anàlisi és el de Tomàs Garcés, “La poesia del Salvat-Papasseit, per Tomàs Garcés”.

L’EPISTOLARI INèDIT

La part d’epistolari inèdit recollit en el volum és un conjunt de seixanta-dues cartes que no formaven part del ja editat pel doctor Amadeu Soberanas. El gruix de cartes —quaranta-vuit— proce-deixen de la Biblioteca Nacional d’Espanya, a Madrid; la resta són dipositades en diversos fons documentals com el de la Biblioteca de Catalunya, el fons Miquel Salvat-Papasseit de la Universitat de Barcelona i el fons Joan Alavedra de l’Arxiu Nacional de Catalu-nya. La part més nodrida d’aquest conjunt són les quaranta-quatre cartes de la correspondència que Joan Salvat-Papasseit va mantenir amb Joan Puig i Pujol, director del periòdic republicà i naciona-lista Sabadell Federal. S’hi recullen també quatre cartes enviades al poeta ultraista i crític madrileny Guillermo de Torre, quatre

195


cartes i una postal dirigides a Joan Alavedra, una postal adreçada a Joan Creixells i Josep M. de Sagarra, una a Artur Martorell, cinc al pintor i amic Torres-García, una a López-Picó i la darrera al seu germà Miquel.

Les cartes dirigides a Joan Puig i Pujol —datades entre el fe-brer del 1916 i el novembre del 1918— són breus i tracten dels articles amb què Salvat col·laborà amb regularitat al setmanari sabadellenc. A les pàgines de Sabadell Federal hi publicà, l’1 de juliol de 1916, el primer article en català, “La nacionalitat i el so-cialisme”. Ja en una de les primeres cartes, sol·licita a la direcció del periòdic una secció fixa, que li fou concedida i que portà per títol Glosas de un socialista. Enmig de tot allò que es refereix a la tramesa dels originals, al calendari de publicació, a la demanda d’exemplars del setmanari o al retard en la seva recepció, hi ha aspectes interessants que cal remarcar, com el fet que per als arti-cles, glosas, el model que té al cap, fins i tot en els aspectes formals i tipogràfics que detalla amb minuciositat, sigui el Glosari de Xè-nius. Quant als projectes a l’entorn del periodisme d’opinió, s’hi pot llegir com dedica molta atenció i esforços al seu projecte de fer amb les Glosas de un socialista un col·leccionable que es pugui separar del periòdic i relligar. Aviat, però, hi hagué de renunciar per motius econòmics: “Tot són despeses i jo, a estones, penso si no és massa atrevit editar aquests articles meus sense comptar només amb el suport dels bons i entusiastes amics. Com que hauria de pagar l’impressor per endavant, lo millor serà que no ho anunciem encara en el setmanari fins que ho hagi fet. No fos cas que després no pogués ésser... Tantes porqueries veuen la llum, i que un no pugui fer lo mateix amb allò en què ha posat tots els seus anhels de llibertat... I és trist sobretot en mi, per quant jo, ni trobant-me en necessitat, he sabut demanar mai un miserable ral. Ara fa un any, per no veure’m en aquest cas, vaig acceptar feina a sis rals diaris. Com que feina mal pagada és feina pesada, passa-va tot el dia tirant el carretó.” I és que en la correspondència es veu ben clarament com Salvat va topant un cop i un altre amb

196

Maria Nunes

la gravíssima limitació econòmica, per no dir la misèria, que patí sempre i amb les enormes dificultats que tenia per tirar endavant projectes modestíssims materialment, però que responien a les seves màximes ambicions literàries i personals.

El 19 de febrer de 1917, i en paper timbrat de les Galeries Laietanes, on treballava ja en aquells moments, diu: “De les Glosas de un socialista ja no se’n deu recordar ningú. Em sap greu. Però no és cosa de satisfer la meva vanitat personal, o bé que ho sem-bli, i així ho deixarem córrer. No és millor?” Més endavant, en les cartes a Puig i Pujol, hi apareix la demanda d’articles del pare de Puig per a la publicació del “Full de subversió espiritual” Un Enemic del Poble, que creà el 1917 i que plantejava com a periòdic per les dificultats econòmiques, com sempre, de poder-lo publicar amb regularitat.

Enmig de la correspondència, trobem anotacions que fan refe-rència al procés a què es va veure sotmès per part de la justícia i a la situació política de repressió: “S’ha fet la vista d’un procés que se’m seguia per exaltació a la sedició” (6-III-1916). “Aquests militars es creuen sempre amb dret de fer canallades. L’ofici s’ho porta, és clar” (20-VIII-1916). “Maleïda amnistia que no ve...” (31-VIII-1916). Fins al punt que demana a Puig que deixi de publicar temporal-ment els articles: “Amb motiu de les dificilíssimes circumstàncies, us prego que temporalment, deixeu de publicar el fulletó del meu llibre. Ja comprendreu que, escrivint «alguna» que altra glosa cada setmana, com faig, forçosament aquestes tindrien que reflectir l’estat actual, lo que no deixa de ser perillós” (13-VII-1916).

De la resta de la correspondència, les cinc cartes enviades, en-tre el 1917 i el 1921, al pintor i amic Torres-García són les més extenses i les que tenen un caràcter més íntim i personal i en les quals es fa palès un cert desencant per la recepció de la seva obra i per les circumstàncies polítiques del país. Les dues darreres cartes recollides, a López-Picó i al seu germà Miquel, les escriu un Salvat amb una salut que es va apagant tristament. La lectura de la darrera encongeix l’ànima.

197


SALVAT I ELS ULTRAISTES MADRILENYS

Un altre aspecte remarcable de L’incendiari de mots és la documen-tació que ens aporta sobre les relacions de Salvat-Papasseit amb els poetes ultraistes madrilenys: les cartes al poeta i crític Guillermo de Torre, una article del mateix de Torre publicat a Cosmópolis a propò-sit de L’irradiador del port i les gavines, i el capítol “Poemes ultraistes”, que recull onze poemes escrits o traduïts al castellà.

Tal com ens expliquen en la introducció al capítol, Salvat entrà en contacte amb l’ultraisme a través de les lectures de poetes com Vicente Huidobro, Vicente Risco, Isaac del Vando, i per l’amistat amb Guillermo de Torre i Ramón Gómez de la Serna, a través dels quals col·laborà en revistes madrilenyes com Grecia. Revista Ultraísta madrileña, en què publicà cinc poemes en castellà. També publicà al-guns poemes ocasionalment a les revistes Tableros, Cosmópolis i Ultra.

La lectura dels poemes en castellà de Salvat-Papasseit és curiosa i sobretot és interessant comparar la traducció al castellà que ell ma-teix va fer d’alguns dels seus poemes més cèlebres com Marcha nup-cial. No deixa de ser curiós —i previsible— el text del crític i poeta ultraista madrileny Guillermo de Torre, publicat a Cosmópolis, en la línia del marc mental del l’intel·lectual castellà que, tot referint-se “a los líricos jóvenes de Cataluña”, afirma: “Mas lo vituperable, aún en su noble propósito personalista, es que, encasillados en un na-cionalismo catalán autolimitador, si bien miran al extranjero, pierden totalmente la visión valoradora de Castilla, y olvidan lo que tienen más próximo y afín.” Això sí, però, a Salvat el “salva” de la foguera: “A Salvat-Papasseit no puede alcanzarle afortunadamente este reproche, puesto que él siempre orienta su curiosa comprensión dilecta hacia nosotros.” Comprensió dilecta poc recíproca, tanmateix!

Encara que en el conjunt dels papers el poeta mai no cau en el victimisme, aquests traspuen algunes de les seves preocupacions recurrents d’ordre divers i, en especial, com li era de dolorosa la manca de suport o de reconeixement. Així, en carta a Torres-García, del 18 de juliol de 1920, diu a l’amic: “Ja he escrit alguns poemes

198

Maria Nunes

en llengua castellana. N’estic força content, i ara es van publicant a Grecia de Madrid. Els d’aquí no me’ls prenen ni en llengua catalana. [...] Si faig cinc poemes més en castellà, vull publicar un tomo igual als meus Poemes en ondes hertzianes. No farà sensació, però podré enviar-lo a tot el món. Ai pobra Catalunya, la pàtria del meu cor! En bones mans està la Catalunya...”

Com a contrapunt, val la pena de llegir reunides les abranda-des Divises a l’Estat Català, poemes d’inspiració patriòtica amb què Salvat-Papasseit va col·laborar a L’Estat Català, dirigit per l’aleshores diputat Francesc Macià, òrgan de premsa del partit semiclandestí, en què els articles i els textos es publicaven anònimament per raons de seguretat.

Finalment, Aisa i Vidal tanquen el volum amb la secció Cloenda salvatiana, un capítol que va quedar sense publicar en la biografia del poeta i que constitueix un dels aspectes més interessants, al meu parer, perquè hi cerquen l’opinió que sobre Salvat i la seva obra van manifestar altres poetes i estudiosos després de la seva desaparició.

L’incendiari de mots presenta, doncs, en suma, un conjunt hetero-geni de textos que en la seva totalitat mereixen una lectura atenta perquè ens aporten més elements de reflexió sobre l’activitat de ploma que sostenia els alts ideals d’una personalitat tan maltractada per la vida com la del poeta Joan Salvat-Papasseit.

199

Espai de lectura

Francesc-Marc Álvaro

Assaig general d’una revolta

Barcelona: Pòrtic, 2019

Catalunya? Què és Catalunya? Això, què és? A veure, molts catalans, d’una manera o d’una altra, amb les se-ves paraules, els seus sentiments, les seves memòries, amb el que sigui, podrien coincidir amb la definició que sempre repetia l’historiador Jo-sep Termes: “Catalunya és un miracle: un miracle de l’Europa contempo-rània.” Així és: un prodigi. Gairebé un fet, una realitat sobrenatural. Perquè tot, i tot vol dir tot, portava, duia, semblava

programat perquè Catalunya no arribés al futur. No tingués demà. No po gués continuar existint. Perquè morís.

Catalunya no tenia gaires números en la rifa de la geopolítica planetà-ria per superar el segle XVIII, ni el XIX, ni el XX... Un miracle. Deia l’escriptor Josep Pla que “un miracle és una badada de la natura”. I aquí estem: atrapats entre la fe i l’error. Aquí continua girant el pollastre a la rostisseria. Com escriu en Francesc-Marc Álvaro a Assaig general d’una revolta (Pòrtic, 2019): “El procés in-dependentista català és la crisi més important d’Espanya des de la recu-peració de la democràcia.” La frase és també, i alhora, l’explicació del llibre i del miracle.

200

Álvaro té una habilitat que porta de sèrie: sap fer el pla general de les coses que passen. Aquest llibre és un pla general. Mostra l’escenari, la gent, es veu tot. És un mapa. Una geografia. Ho fa amb un format de cinemascope narratiu. Panoràmic. I el lector cami-na, circula, deambula, zigzagueja per aquests anys. Per aquest espai-temps que s’ha batejat com a procés. Álvaro fa una cosa que la gent no acostuma a fer: guardar les informacions, les dades, les opinions, les converses, els detalls, els trossos... I aquest llibre és un patchwork d’aquest puzle, d’aquest calidoscopi, d’aquest trencaclosques, d’aquesta coca de recapte, d’aquest trencadís gaudinià. Álvaro posa un ordre a aquests anys, a aquests fets: Google Álvaro.

El periodista, l’analista, l’entomòleg endreça el terrari català de la darrera dècada (evidentment, empeltant, ra-mificant, quan cal, amb el passat, que és l’arbre de la vida). És un ordre. Ha fet l’esforç de fer-ho. És el primer or-dre d’aquests anys. Pot haver-hi més ordres, és clar. Ja n’hi ha i n’hi hau-rà. I n’hi haurà d’haver encara més. Però Álvaro és el primer que ho fa. I és un ordre que val la pena llegir-lo. És un gran pla general. Ningú no es perdrà. I és un bon pla general, so-bretot, per al futur. De l’inici a la pà-gina 234, el llibre, horitzontalment, documentarà, segurament, el demà. 234 pàgines per endreçar el caos, la confusió, la desil·lusió, l’esperança, el

somni, el misteri, l’enigma... Però el llibre té 311 pàgines. I crec que hi ha persones que només volen llegir les primeres 234 pàgines. Fins aquí volen, desitgen, fer acabar, matar, o rematar, el llibre. Repetim-ho: Álvaro fa un pla general. No entra en els plans de-tall. I hi ha persones que veuen plans detall (intencionats, al seu gust, guisats a la seva al·lucinògena manera, edul-corats a la sal dels seus prejudicis, o al pebre de les seves excitacions) en les 234 pàgines del pla general. Però és que a partir de la pàgina 235 hi ha la segona part del llibre. Aquí comença el pla detall, el bisturí, el microscopi: aquí és on hi ha el botó nuclear que molts s’han saltat volgudament. Anem a pitjar el botó.

El piu atòmic el prem Álvaro a la pàgina 240: “Sumat i restat: semblava una declaració d’independència, però no ho era. Va ser una DUI fake, una DUI retòrica, una DUI com qui re-presenta Els pastorets. «Com si decla-réssim la independència», es podria dir. Una DUI «com si». El «com si» marca la història del nacionalisme ca-talà”, comprimeix amb força Álvaro. Clar, es refereix al que va passar al Parlament de Catalunya el 27 d’oc-tubre de 2017. Declaració d’indepen-dència... Declaració d’independència “com si”. Però en aquell moment? Aquell dia? Aquests anys? O Catalu-nya és un “com si”. Catalunya què és? Un sí? Un no? Un potser? Un tal vegada? Una nació? Una regió? Una

201

Espai de Lectura

equivocació? Una suor? Una supe-ració? Una il·lusió? Una simulació?

El segle XXI (i el procés és la ci-rereta volcànica) fa despertar pregun-tes no contestades. Catalunya és una interrogació d’un món antic sense resposta encara. El segle XXI, com el XX, com el XIX, com el XVIII no tenen resposta satisfactòria per a Catalunya i els catalans. Hi ha una existència de dubte. Catalunya és un interrogant clavat a la terra. Hi ha una identitat escapçada: dual. Catalunya pàtria de la simulació: és nació però no és estat. Com que no el tenim fem veure que el tenim. El “com si” és el país. El “com si” és una identitat. El català està, per natura, per biologia hereditària, acostumat a fingir: senti-ments, emocions, però també raons, realitats. Per tant: El que als catalans no ens dona la realitat ho imaginem, creem, inventem, fabriquem. Som el paradigma del segle XXI abans del segle XXI. De la societat xarxa abans de la societat xarxa. Del simulacre real abans del simulacre real. Fingim per existir. Existim perquè fingim. Som el que no som. No som el que som. Som pioners a simular la nostra història, la nostra vida. Som indústria, fàbrica, centre de recerca, laboratori nuclear de simular, fingir, semblar, aparentar, figurar. Nosaltres tenim el know-how, el background, el management... Catalu-nya no és un estat, però és un paraestat. Sense estat fingeix ser un estat i això és molt real: superreal.

Catalunya és el motlle original del paraestat. La plantilla d’una start up nacional i social. La matriu d’una pa-radoxa: ho fa tot sense res. Al segle XIX vam fer una revolució industrial única al món sense tenir cap matè-ria prima. Només amb l’R+D de la suor i l’esllomament. Com subrat-lla l’historiador Jaume Vicens Vives: en menys de vint anys, 400 catalans aconsegueixen que l’economia ca-talana sigui la meitat de l’espanyola. Tot nascut de les adversitats, necessi-tats, oportunitats... Al marge de tot. Lluitant contra tot. Igualment, així, va recuperar la llengua, la cultura, els costums, les tradicions, la vida a l’ai-re: tot. Talment així va crear aquesta societat civil xarxa de xarxes: ateneus, associacions, agrupacions, sindicats, clubs esportius, culturals, socials... Mil bocins on cada català tenia el seu bocí. I també amb la política gestant una galàxia autòctona de partits ge-nuïns, propis, d’avantguarda: a princi-pis del segle XX la Lliga Regionalista és el primer partit modern de l’Estat espanyol. A banda de trencar el bipar-tidisme ideològic i tangible de l’Estat, és el primer partit amb idees, progra-ma. D’aquí que el partit engendrador de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) impulsi la primera pe-dra de la Catalunya estat, i estat del benestar, des del 1714. D’aquí que en pocs anys sorgeix un altre mapa mai vist de Catalunya: infraestructures fí-siques (hospitals, escoles, biblioteques,

202

Espai de Lectura

carreteres, telèfons...) i espirituals (la normativització del català, l’Institut d’Estudis Catalans com a central nu-clear d’orgull, el Noucentisme, l’eu-ropeïtzació...). D’aquí que el primer president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, proclami: “Tots vo-lem per a Catalunya un cos d’estat.” La Mancomunitat era un paraestat. Però Catalunya no va arribar a ser estat ni a tenir un pessic d’autonomia. Sempre el “com si”.

Perquè després va arribar un “com si” d’autonomia dinamitada amb una República mentidera i fracassada i una guerra que porta un nou coitus in-terruptus a la catalana. I, clar, una nació sense estat és com un fantasma. D’aquí que... sempre, sempre el modus vivendi català sigui el paraestat. Com, si no, se salva la llengua durant el franquisme? Els catalans es tanquen a casa seva i no deixen de parlar la llengua. El carrer és la realitat oficial, legal, lleial, el carrer és l’Estat espanyol, però casa, el cau, el búnquer, és també la realitat real i emocional, la casa, les cases són Cata-lunya. I així, davant l’autoinsuficiència immutable de l’Estat espanyol, viu i respon sempre l’autosuficiència cata-lana. I així... Anem a l’assaig general de la gran pregunta permanentment repreguntada, apartada, amagada, subs-tituïda, alterada, incòmoda, nerviosa, malgrat es vulgui oblidar i que sempre brota, rebrota i apareix. Agafem aire.

Esbufega Álvaro (p. 266): “El pro-cés independentista, com dèiem, va

acompanyat de la promoció d’una catalanitat oberta que és clarament continuadora de la idea d’un sol po-ble, formulada inicialment per Josep Benet [...]. El catalanisme de la post-guerra i la transició democràtica volia evitar la fractura civil i va treballar per cohesionar una societat on l’im-pacte de la immigració peninsular va reconfigurar la mateixa identitat col·lectiva tal com s’havia represen-tat abans de la Guerra Civil. Hi van intervenir molts actors i moltes ins-tàncies, des del PSUC fins a Jordi Pu-jol, passant pels socialistes, l’Església, el Barça, el món educatiu, els sindi-cats i els entorns culturals...” I remata (p. 267): “Benet, Pujol, el PSUC i el llibre Els altres catalans, de Paco Can-del, formen part d’una vitrina que, a dia d’avui, no sabem si s’ha trencat o si només té unes petites esquerdes.” Són preguntes de final. Són preguntes de pla detall, de causa, de fonament, d’origen, de font, d’arrel. Catalunya és, realment, un sol poble? Hi ha una ficció, simulació, permanent d’un sol poble? Un “com si” fos un sol poble?

Aquesta és la pregunta més im-portant d’aquests anys. Aquesta és la pregunta que s’ha estavellat i ha re-bentat la terra. Aquesta és la pregunta sense resposta, malgrat que es vulguin fer altres preguntes i es donin altres respostes. Aquesta pregunta, incòmo-da, per massa real. Permeteu-me que a la pregunta li faci més preguntes. Sempre penso que la dualitat cata-

203

Espai de Lectura

lana es debat entre dos poetes, dos poemes, dos versos. Per una banda, hi ha una pedagogia política, social, cultural de la repetició que tuneja i fa seu el poema (La pell de brau) de Salvador Espriu: “A vegades és ne-cessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai no ha de morir tot un poble / per un home sol: / recorda sempre això, Sepharad. / Fes que siguin segurs els ponts del diàleg / i mira de comprendre i es-timar / les raons i les parles diverses dels teus fills.” I, per l’altra, hi ha el misteri invisible, absent, no repetit, de La ciutat llunyana, de Màrius Torres: “Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d’ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, / Pàtria, guarda’ns: —la terra no sabrà mai mentir. / En-tre tants crits estranys, que la teva veu pura / ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol / que creure i esperar la nova arquitectura / amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.” Espriu i Torres són preguntes.

I preguntem: no és la Pell de Brau una Pell de Frau? No és La ciutat llu-nyana una ciutat propera? Espriu és el poeta de la resistència de la post-guerra franquista de morts en vida. Torres és el poeta de l’esperança quan tot mor el 1939, però que no mor. Hi ha un big bang entre l’un i l’altre. Com hi ha una explosió permanent al segle XXI, i al XX, XIX, XVIII. Perquè si Catalunya no neix amb la

Constitució del 1978, si els estatuts del segle XX no han servit, si el cata-lanisme del XIX i el XX tampoc no han pogut ni canviar ni transformar l’Estat espanyol ni res, si l’absolutis-me borbònic de piconadora i ciment del segle XVIII tampoc no ha aca-bat amb Catalunya i els catalans... què està passant? Algú s’ho pregunta realment?

Aquest és l’assaig general, no ja d’una revolta, sinó d’una pregunta in-còmoda: la identitat. Qui som? I qui serem? És el que interroga, planteja Álvaro. Qui són aquests que travessen els segles? Qui són aquests que en-cara estan aquí? Dempeus. Qui són? I què volen ser? Em permetran que contesti llançant una nova pregunta de preguntes. Com és que avui, al segle XXI, els Estats Units, que no han tingut edat mitjana, expliquen a tot el món, a tota la galàxia, l’edat mitjana amb una sèrie televisiva de ficció, fantasiosa, irreal, com Joc de trons? Com és que els catalans, amb una gloriosa edat mitjana, històrica, real, no la saben explicar a ningú, ni a ells mateixos? Com és això? Perquè això no va de ficció, ni de simulació. Això va de realitat. Preguntem.

Com és que Catalunya, el poble bressol dels Parlaments democràtics (les Corts Catalanes, 1283-1714), quan ni anglesos ni francesos no sa-bien què era això, Catalunya, que és fundadora de la democràcia d’Europa (i abans de les Corts, amb el primer

204

Espai de Lectura

espermatozou democràtic que van ser les Assemblees de Pau i Treva i les Corts Comtats del segle XI), no té els seus problemes democràtics resolts? Com és que el model, el pa-radigma, el motlle, el carboni 14, la coca-cola de la democràcia, el poble que va donar la fórmula al món que ha servit, que serveix, a molts po-bles per conviure, com és que a la confederació d’estats que van parir el comtat de Barcelona i el regne d’Aragó el 1162 (Corona catalano-aragonesa) i són l’origen de la coe-xistència de les espècies polítiques, socials, econòmiques, militars i reli-

gioses, avui se li nega aquesta solu-ció, justament als pares de la solució? Com es pot negar als que ho han gestat, creat, donat? Com és possible que Europa negui Europa? Com és possible? Perquè, potser, Catalunya és tot això i no una altra cosa. Potser, aquest és l’assaig general de la pre-gunta que a partir d’ara s’haurà de contestar. Potser la pregunta ja no és si Catalunya té dret a decidir, sinó si té dret a existir. I potser la revolta, i la identitat, és això.

Francesc Canosa Farran

Hilari Raguer i Suñer

Tres catalans de la Tercera Espanya. Car-rasco i Formiguera, Domènec Batet i Vi-dal i Barraquer

Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018. Biblioteca “Serra d’Or”, 505.

El reconegut historiador Hilari Ra-guer ens presenta un llibre útil, ben pensat. Una eina que hauria de ser per

a un públic majoritari, tant pel format, com pel contingut, si l’hàbit lector fos més normal en la nostra societat i, si per herència o present, no fos, en especial en el camp de la història de Catalunya, llevat de casos escadussers, una mena de flor que no fa estiu.

Tres personatges de vocació diver-sa, de procedència comuna, i de fi trista: dos afusellats i un mort a l’exili. El “fil de la navalla” que esmenta en el pròleg és implacable amb els tres personatges, un polític, un militar i un religiós.

205

Espai de Lectura

Una tria no feta debades, com a lla-vor que espera donar saó en el futur. Tots tres assenyalen allò que no va ser possible aleshores, un militar que fos lleial al poder constituït democràtica-ment; un servidor públic a la milícia (peça original en la nostra societat); un religiós que entén que els princi-pis cristians creixen per l’acció dels creients en l’Església i no per la força idolàtrica de l’exèrcit sense control i de la por, com fou durant el nacio-nalcatolicisme franquista; i un polític original, conseqüentment patriota, cristià i republicà.

Raguer acumula coneixement, murrieria i bonhomia i això és d’a-grair amb la més que solvent tria de testimonis i de situacions que retraten els tres personatges.

Treball producte de la síntesi d’apro-fundits estudis anteriors principals de-dicats a Carrasco i Batet, Divendres de passió i El general Batet, o El cardenal Vidal i Barraquer als cinquanta anys de la seva mort i estudis sobre el paper de l’Església durant la República i la Guerra Civil. La seva extensa biblio-grafia té una altra faceta que cal con-signar. No és l’única línia d’estudis de Raguer; com a monjo, cal destacar els seus estudis sobre la Bíblia, els salms, i la doctrina social catòlica, entre altres aspectes.

Els tres personatges representen la “Tercera Espanya”, àmbit més topo-gràfic, que de sentiment, de nació.

Pel que fa a Carrasco, destaca els

elements més significatius de la trajectòria del polític nacionalista, aprofundint en el procés del 1937 i el seu afusellament. Per això ressalta aspectes de la seva combativa trajec-tòria com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona; promotor de la revis-ta na cionalista popular L’Estevet; les sessions de la Conferència Nacional Catalana del 1922, que van donar lloc al naixement d’Acció Catalana; el decisiu Pacte de Sant Sebastià per enderrocar la monarquia i la conse-qüent, per a Carrasco, autodetermi-nació de Catalunya; la seva activitat en la proclamació de la República i l’establiment de la Generalitat de Ca-talunya; la defensa de l’Estatut de Nú-ria; el consell de guerra, l’afusellament i el ressò de la mort. Una trajectòria que sembla encaminada a aquesta fi martirial, dins d’una vida marcada pels ideals i d’una trajectòria rectilínia.

Batet és militar professional, sen-se vocació política, malaltia ben fre-qüent en l’exèrcit espanyol, ja sigui des d’un sentit progressista, primer, o des d’un sentit profundament re-accionari, després. Un militar tarra-goní que serveix a Cuba; i actua en les seves investigacions arran del desastre d’Annual i el conegut expedient Pi-casso; el comandament de la IV Divi-sió Orgànica; la ponderada gestió del 6 d’Octubre; i l’aixecament militar a Burgos i el seu procés. Batet esdevé víctima, així, d’un procés de profunda rancúnia de personatges com Franco,

206

Espai de Lectura

d’escalafó, de prestigi de la professió, de cleda tancada i jeràrquica, sense control efectiu extern, de caràcter ci-vil. Procés prou semblant al que tam-bé pateix Erwin Rommel, com ha reflectit Peter Caddick-Adams, cap-teniment sense rastre escrit (o poc), només l’evidència ben trenada per Raguer ens hi va emmenant i que, amb encert, qualifica de “memòria històrica venjativa”.

El cardenal Vidal i Barraquer co-mença a ser estudiat especialment quan defensa la personalitat catala-na a l’Església catòlica davant dels atemptats de la Dictadura militar amb suport del Vaticà; el paper de-finit per Lleó XIII d’acceptació per part de l’Església catòlica de les for-mes de govern que es donin els ciu-tadans, concretat amb l’establiment de la República espanyola que ell re-presenta; els perills durant la Guerra Civil... Vidal i Barraquer es negarà a signar la carta col·lectiva de l’episcopat en suport a la Cruzada i, conseqüent-ment, les gestions per la pau durant la Guerra Civil.

Una conxorxa de poders ocults, però ben precisos són els que van allunyant també Vidal i Barraquer de la seva arxidiòcesi, encara que sigui (ai las!) a partir de campanyes que, en algun cas, la Santa Seu no sap enten-dre (o no vol), plenes de falsedats, ter-giversacions i mentides per tal d’im-posar la voluntat de l’Estat espanyol, irascible davant la diversitat nacional,

en aquest cas. I un Vaticà que, sovint, també en aquest període, esdevé el principal alçaprem del nacionalisme-catolicisme. Concepte que Raguer té tant d’interès d’acotar històricament i doctrinalment.

La memòria venjativa, aplicada a Ba-tet i potser també a Carrasco, quan va ser implacable en articles a L’Estevet amb l’exèrcit de l’Àfrica, i Lorenzo Martínez Fuset, cap de l’Assessoria Jurídica de Franco, que ja va interve-nir en el seu procés del 1923, fins a la comunicació el 1938 del compliment de la condemna.

Així, doncs, semblen persones amb un alt sentit de la seva comesa pú-blica i el compromís amb els altres: un militar, un pastor i un polític que vol resoldre des dels instruments del seny els reptes de la societat catala-na amb l’Estat, i amb si mateixa, que han de batre’s en unes circumstàncies anòmales, de diferent signe, que els abaten.

La pressió de les dades i de les cir-cumstàncies, ben certes, no exclou un estil que s’adreça amb conni-vència directament al lector, un estil col·loquial i, fins a cert punt, confi-dencial, no exempt a vegades de co-neixements d’innombrables relacions humanes o familiars, com és el cas del pare Leturia.

El petit error de la data errònia de la mort del “cardenal de la Pau”, Francesc Vidal i Barraquer, 1963, quan hauria de dir 1943, no entela la

207

Espai de Lectura

tesi del llibre, situada entre les pàgines 177 i 184, gairebé en un sentit esca-tològic, sense sentit transcendent per aquest cas. Pàgines finals per apun-tar aspectes significatius de l’Església catalana abans del 1936, com a an-tecedent d’una Església que, des del 1939, no se sent vencedora i on van ser freqüents els actors de la “Tercera Espanya”, ni roja, ni blava.

Una bona eina per copsar com de complex va ser el conflicte civil, allu-nyant-nos de l’efectiva visió simplista, de bons i dolents, i, en aquesta com-plexitat, com recull, la Guerra Civil va ser una guerra contra Catalunya, malgrat que no fos “la nostra guerra”

i fos també una guerra entre catalans. Els conflictes sagnants i recents dels Balcans, d’Iraq i Síria ens permeten entendre més els conflictes comple-xos: internacionals, nacionals, socials, religiosos i ideològics: qui en dona més!

El nostre país és farcit, més enllà dels corriols que volem seguir, de com-plexitats i conflictes mig apedaçats. El sentit dels tres personatges esmentats ens dona referents d’exemplaritat col-lectiva. Monjo i historiador tot sovint semblen caminar plegats.

Lluís Duran

Francesc Fontbona

La campana de vidre. Res comença, res acaba

Barcelona: Edicions 62, 397 p.

Durant gairebé tot l’any 2017, el gran historiador de l’art Francesc Fontbo-na (Barcelona, 1948) va estar escrivint la seva primera novel·la. Ara s’ha pu-blicat. És una ficció imantada per la

història, amb l’acció ambientada gai-rebé sempre a Barcelona (amb algu-na escapada a Arbúcies, alguna altra a París) i que el seu narrador fa orbitar entorn d’un personatge antipàtic: Je-naro Pabón Soler, nascut el 1939, un fill de la victòria i producte biogràfic prototípic d’un franquisme castella-nista i tirant a banal. El protagonista és Pabón, però l’objectiu prioritari del narrador no és tant indagar en la formació i evolució del caràcter del seu personatge de ficció, sinó usar

208

Espai de Lectura

la seva peripècia —la del nen, la del jove, la de l’adult— per mirar de res-pondre una pregunta sociològica que està implícitament formulada en tot moment amb un cert enuig: com va viure i com es va comportar durant la dictadura franquista aquell sector de la classe alta catalana que, immune a tota forma de catalanitat, va actuar com una elit del sistema i que, per dir-ho amb la imatge que titula el lli-bre, vivia tancada dins d’una campana de vidre. No eren els altres catalans. Eren els catalans franquistes.

Diria que la pregunta a la qual Font-bona vol respondre d’una manera complexa parteix de la hipòtesi se-güent: la institucionalització de l’Es-tat espanyol modern a Catalunya no la van protagonitzar famílies que hi estaven secularment arrelades, sinó que foren sobretot ciutadans d’origen i esperit castellà els qui arribaren al Principat amb l’encàrrec de represen-tar aquí el poder del nou Estat liberal. L’Estat i l’entramat que se’n deriva eren ells. Em podria equivocar, però crec que la mirada del narrador so-bre l’acció que reconstrueix parteix d’aquest punt. I Pabón, castellanopar-lant i lector de la generació del 98 i de Delibes, és un membre paradigmàtic d’aquesta estirp, se sent representant i alhora captiu dels seus valors. Els va-lors d’una estirp que ha sentit la seva posició de comandament qüestionada des de fa més d’un segle pel catala-nisme.

Perquè si amb l’eclosió del catala-nisme polític la centralitat d’aquest sector va començar a ser qüestionada, i ho va ser sobretot amb la Gene-ralitat republicana, amb la victòria contrarevolucionària les cent famí-lies que es trobaven i es casaven dins de la campana de vidre tornaren a gaudir d’una situació de privilegi que ningú no podia discutir i que ells pensaven que seria eterna i defi-nitivament indiscutible. Així naixien, així vivien i així morien. Res comença, res acaba com diu el subtítol (que, en una fase del procés de redacció, havia de ser el títol). Així vivien. Manant i relacionant-se entre ells, tancats dins d’aquesta fràgil campana de vidre que avui, passats els anys, senten que s’ha esmicolat.

Aquest sector de la classe alta lo-cal —el que Esther Tusquets descriu a les coratjoses memòries Habíamos ganado la guerra, el que Martí Marín comptabilitza a la monografia ¡Ha llegado España!— no ha estat matèria prioritària de la narrativa catalana ni tampoc del tronc central de la his-toriografia nostrada sobre el període, sovint més dedicada a la reconstruc-ció heroica de la minoritària resistèn-cia que no pas a l’anàlisi d’un poder local i re gional que ha tendit a fer-se invisible als llibres d’història per esquematitzar l’ambigüitat de la qual també venim. Contra aquesta ambi-gua invisibilitat ha escrit Fontbona. La campana de vidre no és ni pretén ser

209

Espai de Lectura

un tractat d’història ni de sociologia, sinó una fàbula presentada a la pàgina d’agraïments com un “paisatge amb figures”. Però sovint la història i la sociologia fagociten el relat, decan-tant-lo cap al quadre de costums.

El narrador del llibre entra a casa dels Pabón al carrer de Trafalgar, se-gueix Jenaro a l’escola (naturalment, religiosa) i després va amb ell a la uni-versitat (estudia lletres, serà professor de literatura), ens el mostra fent milí-cies o visitant exposicions de pintura i escoltant òpera al Liceu. Té pocs amics i té poques parelles (una treballadora del servei amb qui descobreix el cos, putes del Xino quan juga a la bohèmia venint del bar Crystal i poca cosa més fins que arriba la dona —Anna—, a través de la qual ell i els lectors des-cobreixen la seva fragilitat ja de gran i quan ja és tard). El seu tret de caràcter més destacat és el sentiment de supe-rioritat que no sap ni vol dissimular i, per tant, té una proclivitat constant pel sarcasme o el menysteniment. Sarcasme amb els seus companys de classe, fent-los bullying amb una sagaç mala llet, i menysteniment de la seva família —sobretot les seves dues ger-manes, més petites—. Són reaccions d’un individu caracteritzat per una su-pèrbia classista que encobreix amb el seu elitisme cultural, posat en qüestió pel seu oncle matern —un dels pocs personatges positius, hereu en sordina de l’Acció Catalana de preguerra i in-terlocutor crític.

A la novel·la, d’acció n’hi ha ben poca, tampoc gaire introspecció. So-bretot hi ha molta descripció d’epi-sodis i ambients i personatges poc o molt coneguts de la vida cultural bar-celonina. A Jenaro de petit li arriben els ecos de les Festes de l’Entronit-zació de la Mare de Déu de Mont-serrat, i de gran, quan el seu pare ja és a punt de morir, estarà al cas del Pacte del Majestic. Aquesta és la pa-ràbola temporal que ens porta per moments coneguts i moments que ho són menys. I que la majoria de vegades han estat viscuts, ell mateix ho confessa, per Fontbona. El llibre té molts elements de pàgines viscudes. No tant protagonitzades, sinó vistes i escoltades.

De les viscudes n’hi ha tres que són molt significatives, segurament les més potents del llibre, perquè són les més interessants per compren-dre el canvi de situació en el qual es va trobar aquest sector de la classe alta.

Una es produeix durant la Tran-sició. El protagonista, que ha après a gaudir del bel canto, queda parat una nit al Liceu quan un jove Josep Carreras interromp la representació per demanar a la platea que deixi de xerrar. I no tan sols s’atreveix a de-manar silenci, sinó que, a més, ho fa en català. L’altra també està relacio-nada amb el teatre d’òpera barceloní i amb l’aparició pública de la llengua pròpia. En un acte de presentació al Círculo del Liceo d’uns llibres d’his-

210

Espai de Lectura

tòria de l’art, l’editor del volum fa el seu parlament. De sobte, alguns socis s’aixequen i marxen ostento-sament de la sala. Els havia disgustat que la presentació es fes en català, trencant el costum inveterat. I ter-cera estrena, uns metres més amunt de la Rambla: l’estrena del Cyrano interpretat per Josep Maria Flotats. Jenaro Pabón —que s’ho mira com s’ho podria haver mirat, què sé jo, Félix de Azúa— pren consciència del canvi en marxa que s’està produint: la Generalitat ha fitxat un actor català de la Comédie Française i entre el públic constata que hi ha una classe dirigent que ja no pertany al món de

la campana de vidre, sinó que, entorn del pujolisme, s’està consolidant una nova xarxa de poder que jo no cusen gent com ell.

L’evolució ideològica de Pabón, amb la consciència d’una Anna que l’atempera i l’asserena, està cantada: passarà del maragallisme a l’òrbita intel·lectual de Ciutadans. Mirar de comprendre tot aquest llarg procés és el propòsit d’una novel·la que ajuda a entendre una complexitat que sovint, convençuts d’estar instal·lats al costat bo de la història, no volem veure.

Jordi Amat i Fusté

Francesc Pi de la Serra i Mata de Barata

Epístola a la meva filla Paulina, 1936-1939

Edició a cura de Joan Pérez i Ven-tayol. Terrassa: Fundació Torre del Palau, 2017. Col·lecció “Àmfora”.

Quan esclata la guerra, Francesc Pi de la Serra i Mata de la Barata co-

mença una carta a la seva filla, Pau-lina Pi de la Serra, una jove dirigent intel·lectual de la Lliga, que es tro-ba fora de Catalunya. Aquesta carta va esdevenint un dietari minuciós de tots els esdeveniments que viu al llarg de gairebé tres anys l’autor i de les refle xions i els sentiments que li provoquen. Aquest dietari, inèdit fins ara, tot i que conegut per uns quants estudiosos, ha esdevingut un densíssim llibre de 528 pàgines que ens presenta una mirada dramàtica i

211

Espai de Lectura

sorprenent sobre la guerra, d’un inte-rès que va molt més enllà de l’àmbit estrictament terrassenc. El dietari, es-crit en català, ens explica com viu els esdeveniments revolucionaris i l’evo-lució del conflicte un catalanista con-servador i culte, de fortes conviccions religioses, que desitja la victòria de Franco perquè la revolució ha perse-guit i assassinat molts dels seus amics i parents, però que, alhora, tem els resultats d’aquesta victòria des d’una perspectiva catalana i catalanista, fins a arribar a un fort pessimisme, també retrospectiu: el somni d’una Catalunya que es pugui governar ella mateixa s’ha esfondrat, no serà mai possible, i el futur de la llengua i la cultura cata-lanes en quedarà amenaçat. I tot això pensat i dit en paral·lel als esdeveni-ments, sense saber com acabaran, no pas reconstruint-ho i endreçant-ho a posteriori, sinó seguint el compàs dels fets i de les notícies.

Francesc Pi de la Serra i Mata de la Barata havia nascut l’any 1870 i en el moment d’esclatar la guerra té una posició sòlida a la ciutat, tant des del punt de vista econòmic com cultural i associatiu. Era el director del Con-dicionament Terrassenc i pertanyia, per tant, al teixit social i econòmic dels fabricants tèxtils de la ciutat. Havia estat president de l’Agrupa-ció Regionalista, va fundar i dirigir la revista La Sembra —amb capçalera d’Alexandre de Riquer i polèmiques inicials amb Xènius—, fou president

del Centre Excursionista de Terrassa, president de la Junta de Museus, i un dels divulgadors i dels mecenes del Noucentisme catalanista a la ciutat. La filla gran, Paulina Pi de la Ser-ra, destinatària d’aquesta llarga carta sense resposta, havia nascut a Terrassa l’any 1906. Abans de la guerra havia tingut una activitat política rellevant: es parlava d’ella com del rossinyol de la Lliga, per la seva capacitat oratòria i dialèctica. En els anys anteriors al conflicte apareix lligada personalment amb Joan Estelrich, a qui acompanya en els viatges per Europa. La guerra l’agafa a Roma i —en desaconse-llar-li el retorn a Catalunya— l’acaba a París. Tornarà a Terrassa l’any 1949, quan el seu pare ja està molt malalt. Tot fa pensar, per tant, que va poder llegir finalment la llarga carta que li havia estat adreçada en forma de dietari.

De fet, el llibre de Francesc Pi de la Serra comença com una carta, sense format de dietari. La primera entrada com a dietari és del 8 de desembre del 36, quan l’autor ja s’ha adonat que la carta inicial no podrà ser en-viada. Aquesta carta inicial està des-tinada, per damunt de tot, a explicar els esdeveniments tràgics de La Ba-rata, que marquen tot el període de la guerra a Terrassa, i tenen un enor-me ressò —com recull en les seves memòries Maurici Serrahima— fora de la ciutat. En començar la guerra, les patrulles de control apareixen a les

212

Espai de Lectura

cases de la Barata i la Torre Salvans on estiuegen unes quantes famílies benestants de Terrassa i on es troben en aquells moments els Pi de la Serra. Aquestes famílies fugen cap a Mata-depera i pocs dies després les patrulles s’emporten tots els homes que hi ha en una de les cases de Can Prat, on s’havien refugiat. Uns cotxes s’en-duen els vuit homes, entre ells alguns dels industrials i polítics més relle-vants de la ciutat, alguns de catalanis-tes, altres de salistes i de carlins, dient que els porten a Terrassa per pagar les nòmines dels treballadors. A mig camí, els cotxes enfilen cap a la mun-tanya de Sant Llorenç i en ple migdia els vuit homes són assassinats prop de la Font de l’Olla. Aquest fet iniciarà una dinàmica de violència que farà de Terrassa la tercera ciutat de Cata-lunya en nombre de morts durant la revolució: més de 220, la major part fabricants o comerciants, en contrast posem per cas de Sabadell, on van ser al voltant de vuitanta els assassinats, la majoria religiosos. També Terrassa va ser, després de la guerra, una de les ciutats que va patir d’una manera més forta la repressió franquista.

Aquests temors fan que Francesc Pi de la Serra vegi tota la guerra des del desig d’un final ràpid, que acabi amb la revolució. Per tant, amb el desig d’una victòria franquista. Però també amb una por constant, des del punt de vista personal, i un temor ideolò-gic sobre les conseqüències d’aquesta

possible victòria. Per exemple, l’octu-bre del 1937, Pi de la Serra, que ja considera inevitable la victòria del bàndol franquista, expressa els seus te-mors per l’hostilitat que es manifesta des d’aquest bàndol per persones que procedeixen de la Lliga. “Tots els an-tics monàrquics, carlins i elements de l’antiga defensa social estan recelosos perquè temen que en el nou règim hi tinguin una preponderància, especial-ment aquí a Catalunya, els elements moderats del catalanisme, o sia els ver-taders catalanistes. I per això ja t’he dit moltes vegades que veia molt fosc el pervindre perquè aquesta gent, com ha fet sempre, entrebancaran tota obra de conjunt, única que podria portar la vertadera pau al nostre país.”

Encara com un altre exemple —el llibre n’és ple—, una anotació del 30 de novembre de 1937, sobre una ce-rimònia franquista sentida per Ràdio Salamanca: “El meu pessimisme res-pecte al futur s’accentua més cada dia. [...] La cerimònia i els discursos i les paraules pronunciades tenen un re-gust molt estantís. Hauries dit que et trobaves dos segles enrere. Potser els castellans s’hi trobaran bé en aquest ambient tan arcaic, però nosaltres, els catalans, és impossible que sapiguem avenir-nos-hi. La tragèdia que jo sento a dintre meu penso que deuen expe-rimentar-la molta gent. És desesperant el que passa. D’una banda, l’esperança que la victòria de Franco acabi amb la revolució que està matant els seus

213

Espai de Lectura

amics i parents. De l’altra, la convic-ció que no poden compartir amb els vencedors el seu modo d’apreciar l’es-tructura del país.”

Amb totes aquestes contradiccions, amb una informació minuciosa i de primera mà sobre fets molt rellevants, amb una barreja d’esperances, de pors i de decepcions, Francesc Pi de la Ser-ra ens deixa un testimoni excepcional sobre una determinada mirada gairebé inèdita sobre la Guerra Civil. Inèdita pel seu punt de vista i, sobretot, perquè no va estar refeta en els anys posteriors,

no es reescriu en funció de les necessi-tats d’adaptació o de confrontació amb el règim franquista. Certament, és no-més una de les veus possibles. N’hi ha moltes més, que ho van viure i veure des de llocs diferents i amb conclusions diferents. Però si pensem que totes les veus han de ser escoltades per enten-dre què va passar, en aquest llibre hi ha una de les expressions més poderoses d’una d’aquestes veus.

Vicenç Villatoro

Jaume Ferrer i Puig

Josep Maria Poblet: periodisme i acció. Un intel·lectual catalanista en el Mont-blanc d’entreguerres (1914-1936)

Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018. 316 p.

El 10 d’abril de 1980 té lloc la ses-sió constitutiva del nou Parlament de Catalunya, l’hemicicle compost a partir de les eleccions d’aquell 20 de març en què, per a sorpresa de molts, Jordi Pujol i Soley assoliria una vic-

tòria que amb el pas dels anys esde-vindria històrica, prenent el relleu al president Josep Tarradellas, que havia mantingut la legitimitat republicana, i encetant una nova etapa per a un país que calia reconstruir.

El discurs inaugural d’aquella pri-mera sessió parlamentària el pronun-cia el diputat de més edat, el repu-blicà Josep Maria Poblet, que pocs mesos després, i després d’una llar-ga vida al servei del país, tingué un emotiu comiat. Qui era, però, aquell veterà diputat que entrellaçava el compromís polític de la nova Cata-lunya estatutària amb els temps de la

214

Espai de Lectura

Mancomunitat, de la República, de la Guerra Civil, de l’exili i de la represa cultural del catalanisme?

Josep Maria Poblet i Guarro (Mont-blanc, 1897 - Barcelona,1980) era po-lític, sí, però també escriptor, perio-dista, biògraf i autor d’assaig, novel·la i d’obres teatrals. Era, doncs, el que podem anomenar un intel·lectual del catalanisme republicà, un intel·lectual influït pels moviments culturals mo-dernistes i noucentistes, actiu en l’as-sociacionisme cívic i interessat a influir en l’opinió pública per tal de contri-buir a transformar la societat.

Com el que era el seu referent, Antoni Rovira i Virgili, com el sar-ralenc Claudi Ametlla i com tants d’altres periodistes i polítics coeta-nis, Josep Maria Poblet forma part d’aquella generació de catalanistes que al llarg de tota la seva vida van entendre que l’acció política i la re-flexió escrita eren dos vessants d’una mateixa ac tuació, perquè el país calia anar-lo construint des dels seus di-ferents fronts. D’aquí la importància dels seus textos i del paper crucial que va tenir —i en certa manera en-cara té— la premsa escrita i les pu-blicacions periòdiques durant tot el se gle XX i de manera especial durant el seu primer terç. I no parlem només de les capçaleres de Barcelona, de La Veu de Catalunya, de La Publicitat, d’El Poble Català, o d’altres com Mirador, sinó també de tot el seguit de rotatius locals i comarcals, sovint setmanals,

que van ser altaveu de les diferents sensibilitats del catalanisme, més con-servador, un, més progressista, l’altre.

De l’escriptor i polític montblan-quí i de la sociabilitat del catalanis-me d’abans de la Guerra Civil ens en parla Jaume Ferrer i Puig (Mont-blanc, 1976) en el seu darrer llibre: Josep Maria Poblet: periodisme i acció. Un intel·lectual catalanista en el Montblanc d’entreguerres (1914-1936). En aquest volum, fruit de la primera part de la seva tesi doctoral dedicada a l’es-criptor montblanquí, el doctor en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona ens presenta dos aspectes interrelacionats del nos-tre passat més recent: la figura d’un intel·lectual i el bullici de les idees culturals i polítiques que provenen de la capital, i que ell adapta a l’àmbit montblanquí.

D’aquesta manera, l’autor ens des-grana un Josep Maria Poblet assidu a les cròniques periodístiques a tra-vés dels seus articles, dels seus textos i de les seves cartes. Ens parla de les seves inquietuds i del seu programa personal, de la seva visió cultural de civilitat i de país, de com valora l’es-cola i les biblioteques, l’urbanisme, el patrimoni arquitectònic i les infra-estructures. Al mateix temps, en les més de 300 pàgines del llibre se’ns facilita la immersió en un temps mar-cat per un catalanisme en puixança, per un context històric que no pot deslligar-se de la trajectòria biogrà-

215

Espai de Lectura

fica, ja que l’intel·lectual és fruit dels debats del seu període, de l’impuls de la Mancomunitat de Prat de la Riba, de la necessitat d’enfortir una visió global que ajudi a modernitzar el país, dels plantejaments de la Lliga Regionalista, de l’Acció Catalana i de l’Esquerra Republicana de Catalunya de Francesc Macià i Lluís Companys, el que serà el seu partit polític.

Ferrer i Puig coneix la matèria per-fectament, no en va, el de la intel-lectualitat catalana dels anys vint i trenta és un dels seus principals camps d’estudi. Al voltant de Poblet, a més, el professor Ferrer ja havia publicat estu-dis parcials i temàtics com El teatre de Josep Maria Poblet (2003). En aquesta ocasió, a través de l’adaptació de la tesi, s’interessa especialment pels anys de formació de Poblet, fins al 1936, dei-xant el període posterior al conflicte bèl·lic, que ell també ha estudiat a fons, per a posteriors volums que esperem que vegin la llum ben aviat per com-pletar l’estudi analític i rigorós sobre la figura intel·lectual de Poblet, iniciat en el present volum.

El llibre de Jaume Ferrer és la crò-nica analitzada de com més enllà de Barcelona el catalanisme va anar ar-ticulant-se i enfortint-se a batzegades i no sense escissions ni conflictes in-terns des de finals del XIX fins ben entrat el XX a les ciutats mitjanes i a les capitals de comarca. En aquest cas es fixa la mirada a la Conca de Barberà, en un Montblanc a cavall

entre Tarragona i Lleida, amb un nexe important amb Reus i amb una con-nexió ferroviària directa també amb la capital catalana. És el Montblanc i la Conca que encara pateixen els estralls de la fil·loxera i que reben el ressò de l’Exposició Universal de Bar-celona. És la terra del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet que poc des-prés, amb Eduard Toda, començarà a restaurar-se, i dels incipients balnearis, embrió del posterior turisme cultural.

És el sentiment i l’acció dels An-dreu i Abelló, de Josep Conangla i Fontanilles, dels llibreters i bibliòfils Palau i Dulcet i Porter i Rovira i la posició cabdal que a l’època tenen les impremtes —que són el lloc d’edició i difusió d’idees escrites— i els espais de sociabilitat i de formació com els orfeons i els grups de teatre.

A través de Poblet, Jaume Ferrer ens parla de la impremta Monmany i de la Requesens, de les excur sions simbòliques a l’ermita de Sant Joan i d’entitats com l’Associació Ca-talanista de Montblanc, la Joven-tut Nacionalista de Montblanc o el també montblanquí Centre Català, però aquesta anàlisi podria traslla-dar-se a les impremtes, als aplecs i a l’associacionisme d’altres viles i ciutats d’aquells mateixos anys, en què, malgrat anys de prohibicions, el sentiment nacional aflorava arreu, a les columnes d’opinió de la prem-sa, dalt dels escenaris i en les balla-des de sardanes, per posar-ne només

216

Espai de Lectura

alguns exemples. Aquest diàleg entre l’exemple de la Conca de Barberà i el del conjunt del país és especialment evident quan se’ns detalla la secció montblanquina de l’Associació Pro-tectora de l’Ensenyança Catalana o la voluntat de crear a la localitat una delegació de Palestra. El catalanisme és un moviment que avança en les seves diferents formes i que s’articula al conjunt del país a través de formes i sigles diferents, però amb uns ma-teixos objectius generals.

En aquesta mateixa línia argumen-tal, Ferrer i Puig ens detalla al seu llibre les col·laboracions i el pes de publicacions com la Gazeta de la Con-ca, l’Aires de la Conca, La Nova Conca o

l’Escut, però, de fet, està fent referèn-cia a totes aquelles publicacions que a Tortosa, a Figueres, a Igualada, a Santa Coloma de Queralt o a les Borges Blanques ajuden a construir un ima-ginari periodístic propi donant veu a les joves fornades d’un catalanisme que mira a Europa.

Aquest és un llibre fruit d’una bona recerca que ens permet redescobrir Josep Maria Poblet i situar-lo en un catalanisme d’abans de la guerra que no deixa de ser la base de l’embolcall intel·lectual del moment actual i les seves aspiracions nacionals.

Francesc Marco Palau

217

íNDEX DELS ARTICLES APAREGUTSALS NÚMEROS 305-308 I AL LLIBRE

DEL 2019 (05/2019)

Alcoberro, Agustí, Eva Serra i Puig (1942-2018): la recerca històrica d’una intel·lectual com-promesa, núm. 305, p. 64-74.

Almendros Morcillo, Alfons, Cambó i la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, núm. 308, p.115-120.

Altaió, Vicenç, Brossa en casa nova, Llibre d’Edicions de la Revista de Catalunya, 05/2019 (Irradiacions Brossianes. Amb motiu del centenari Joan Brossa), p. 25-28.

Arenas i Sampera, Joaquim, El trànsit d’“el català a l’escola” a l’escola catalana”, núm. 308, p. 41-54.

Audí, Marc, Interrogacions brossianes, Llibre d’Edicions de la Revista de Catalunya, 05/2019 (Irradiacions Brossianes. Amb motiu del centenari Joan Brossa), p. 29-37.

Barnés Martín, Judith, Joan Brossa o buscar la dimensió de l’ésser, Llibre d’Edicions de la Revista de Catalunya, 05/2019 (Irradiacions Brossianes. Amb motiu del centenari Joan Brossa), p. 38-48.

Beltran Xandri, Adolf, “El menyspreu al periodisme tradicional és el pitjor cop rebut per la democràcia els últims vint-i-cinc anys.” Entrevista a Ferran Sàez, núm. 306, p. 133-151.

Bordons, Glòria, Vers una poesia completa de Joan Brossa, Llibre d’Edicions de la Revista de Catalunya, 05/2019 (Irradiacions Brossianes. Amb motiu del centenari Joan Brossa), p. 49-58.

Botran i Pahissa, Albert, Historiografia i política en Eva Serra i Josep Fontana. Record per a dos mestres, núm. 305, p. 75-85.

Bussé, Xènia, Jo critico, tu critiques, ell i ella critiquen, núm. 305, p. 192-199.— Marta Pessarrodona, records entre versos, assajos i traduccions, núm. 307, p. 123-135.Casacuberta, Josep Maria de (†), Pompeu Fabra i el català literari, núm. 306, p. 77-89.Casals, Xavier, El “Procés”: del trencadís polític al laberint, núm. 305, p. 111-121. Catalan, Montserrat, La figura amagada d’Antònia Macià, esposa del president Tarradellas,

núm. 306, p. 40-48.Coca, Jordi, La “Poesia escènica” de Joan Brossa, Llibre d’Edicions de la Revista de Ca-

talunya, 05/2019 (Irradiacions Brossianes. Amb motiu del centenari Joan Brossa), p. 59-68.

218

Índex d’articles

Colominas Ferran, Joaquim, Voten com viuen. Comportament electoral i sistema de partits polítics a Catalunya, núm. 305, p.122-130.

Colomines i Companys, Agustí, De tsunamis i tempestes. L’impacte del sobiranisme, la corrupció i la crisi econòmica en el sistema de partits català, núm. 305, p. 89-110.

Consell de redacció, Introducció Dossier: Les altres tradicions, núm. 306, p. 93. — Introducció Dossier: Dona, esport i catalanisme, núm. 307, p. 65.— Independència, idea d’estat i els papers de Francesc Cambó, núm. 308, p. 75-76.Crusells, Magí, A propòsit de “Laya Films i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil”

d’Esteve Riambau, una història sobre el cinema com a arma política, núm. 307, p. 139-151.Duran, Lluís, Excursionisme i futbol, el catalanisme al fons (pinzellades), núm. 307, p. 67-80.— 1920: elements per construir, elements per a la crisi, núm. 308, p. 62-72.Folch, Ramon, El canvi climàtic, núm. 305, p. 11-17.Frisach, Montse, Jaume Plensa, contradiccions i dualitats, núm. 305, p. 163-176.Gaillard, Valèria, Quim Monzó: la mirada de la sospita, núm. 306, p. 173-181.Garcia, Josep Miquel, Picasso-Fenosa. Un retrat a quatre mans, núm. 307, p.152-163.García-Sedas, Pilar, Presentació, Llibre d’Edicions de la Revista de Catalunya,

05/2019 (Irradiacions Brossianes. Amb motiu del centenari Joan Brossa), ps. 7-9.Giralt-Miracle, Daniel, Apropar Luter als llecs, núm. 306, p. 95-100.González López, Palmira, Miquel Porter i Moix (1930-2004). Passió per Catalunya i el cinema,

núm. 306, p. 155-170.Grandas Segarra, Teresa, “Poesia Brossa”, Llibre d’Edicions de la Revista de Cata-

lunya, 05/2019 (Irradiacions Brossianes. Amb motiu del centenari Joan Brossa), p. 69-74.Grilli, Giuseppe, Teoria i pràctica de l’exili i el desterrament, núm. 307, p. 53-62.Guerrero Brullet, Manuel, L’any Joan Brossa, Llibre d’Edicions de la Revista de

Catalunya, 05/2019 (Irradiacions Brossianes. Amb motiu del centenari Joan Brossa), p. 11-24.Guixà i Solé, Maria, El miracle del waterpolo femení a Catalunya, núm. 307, p. 94-104.Ibarz, Mercè, El monòlit de Kubrick, núm. 305, p. 149-162.Jané, Jordi, Joan Brossa i el circ. Una sintonia essencial, Llibre d’Edicions de la Revista de

Catalunya, 05/2019 (Irradiacions Brossianes. Amb motiu del centenari Joan Brossa), p. 75-91.Kurek, Marcin, La poesia literària de Joan Brossa en el context europeu, Llibre d’Edicions

de la Revista de Catalunya, 05/2019 (Irradiacions Brossianes. Amb motiu del centenari Joan Brossa), p. 92-101.

L’art contemporani a debat, taula rodona, moderador: Ricard Mas Peinado, participants: Vi-cenç Altaió, Marko Daniel, Antònia Maria Perelló i Pepe Serra, núm. 308, p. 123-150.

Martí, Octavi, Joan Brossa i el cinema: una relació amb la realitat molt rica, Llibre d’Edicions de la Revista de Catalunya, 05/2019 (Irradiacions Brossianes. Amb motiu del centenari Joan Brossa), p. 122-128.

Martínez, Rosa Maria, Shakespeare, alquimista del llenguatge, núm. 308, p.151-158.Mas Peinado, Ricard, L’art contemporani a debat, núm. 308, p. 123-125.Mellinas, Héctor, Commocions d’una reedició del teatre de Joan Brossa, Llibre d’Edicions


Mestres, Albert, Brossa - Mestres Quadreny: cinquanta anys de cordada, Llibre d’Edicions de la Revista de Catalunya, 05/2019 (Irradiacions Brossianes. Amb motiu del centenari Joan Brossa), p. 109-121.

219

Índex d’articles

Paloma, David, Any Fabra: un balanç amb aspiracions objectives, núm. 306, p. 61-73.Palomo Reina, Cristian, Reflexions a l’entorn de la Guerra de Successió espanyola. La legitimació

històrica d’un Estat espanyol mig mil·lenari, núm. 308, p. 102-114.Parcerisas, Pilar, Joan Brossa i la màgia, Llibre d’Edicions de la Revista de Catalunya,

05/2019 (Irradiacions Brossianes. Amb motiu del centenari Joan Brossa), p. 129-139.Pérez i Ventayol, Joan, Els discursos catalans sobre els jueus al primer terç del segle XX,

núm. 306, p. 101-114.Pi de Cabanyes, Oriol, J.V. Foix en el seu mític 1918, núm. 305, p. 179-191. Pons, Agustí, Les dues ruptures, núm. 305, p. 7-10.— “El periodisme se salvarà si no enganya”. Entrevista a Josep M. Cadena, núm. 305, p. 133-146. — De la denúncia de Zola a l’advertiment de Gaziel, núm. 306, p. 7-10.— Xutar la pilota ben lluny, núm. 307, p. 7-10.— I després de la sentència, que?, núm. 308, p. 7-10.— Josep Tarradellas, memòria d’una determinació, núm. 308, p. 159-165.Porras Martí, Marina, Francesc Trabal nosaltres, núm. 308, p. 166-173.Puig, Arnau, Joan Brossa i Dau al Set, Llibre d’Edicions de la Revista de Catalunya,

05/2019 (Irradiacions Brossianes. Amb motiu del centenari Joan Brossa), p. 140-147.Pujol, Enric, Fèlix Cucurull, perillós?, núm. 307, p. 31-41.Rebassa, Carles, Joan Brossa: poeta polític, postmodern i patafísic, Llibre d’Edicions de la

Revista de Catalunya, 05/2019 (Irradiacions Brossianes. Amb motiu del centenari Joan Brossa), p. 148-160.

Requejo, Ferran, Referèndums d’independència. Catalunya en perspectiva, núm. 308, p. 77-101.Resina, Joan Ramon, Populismes d’ahir i d’avui, núm. 305, p. 32-44.— Paisatges antitètics dels nacionalismes espanyol i català, núm. 307, p. 13-28.— La cultura com a exili, núm. 308, p.13-20.Ribas, Frederic, Ifni, la guerra colonial espanyola, núm. 305, p. 47-52.— Cent anys del tractat de pau de Versalles, núm. 306, p. 49-60.— Tres visites singulars a Montserrat: Eva Perón, Joan Carles i el comte de Barcelona, núm. 308,

p. 55-61.Riquer i Permanyer, Borja de, Un historiador excepcional. Aproximació a l’obra de Josep Fon-

tana, núm. 305, p. 53-63. Rubiralta i Casas, Fermí, Ara fa cinquanta anys: la fundació del PSAN i la seva significació

històrica, núm. 307, p. 42-52.Sanjaume-Calvet, Marc, vegeu Ferran Requejo, núm. 308, p. 77-101.Serra Busquets, Sebastià, El mallorquinisme polític i social a la fi del franquisme, núm. 306,

p. 29-39.Serrahima, Xavier, Estem fets només de temps: “Dits tacats. Antologia 1978-2018”, Àlex Su-

sanna, núm. 306, p. 182-192.Valentín Puerto, Manu, La desconeguda història de “Manuel Calvo”. L’expulsió de la comunitat

jueva de Barcelona (1919), núm. 306, p. 115-129.Villatoro, Vicenç, Una lògica generacional, núm. 305, p. 21-31.— Les vacunes contra el mal també caduquen, núm. 306, p.13-25.— Virtuts i defectes del model català (també) d’esports, núm. 307, p. 105-119. — El món de les ciutats, núm. 308, p. 21-38.

220

Índex d’articles

Vinyes Gracia, Carles, L’evolució de l’esport femení a Catalunya (1870-2019), núm. 307, p. 81-93.

Vinyes i Roig, Pau, Melcior Font, periodista, poeta, traductor, cineasta, núm. 307, p. 167-172.Xargay, Ester, Benvinguts a la República de la llibertat i del bon humor!, Llibre d’Edicions


221

íNDEX DE LES RESSENYES DE LLIBRESAPAREGUDES ALS NÚMEROS 305-308

(2019)

Calmell, Cèsar, L’educació musical a les escoles de Barcelona des de la seva introducció fins al final de la Guerra Civil (1900-1939) (Barcelona: Dinsic Publicacions Musicals, 2018), per Miquel-Lluís Muntané, núm. 307, p.184-186.

Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1953) (Barcelona: L’Altra Editorial, 2018), per Xavier Serrahima, núm. 305, p. 205-208.

Gide, André, El prometeu mal encadenat (Muro: Ensiola, 2018), per Maria Antònia Perelló Femenia, núm. 305, p. 201-205.

Gil i Ribas, Josep, Cristians, tanmateix. Pròleg de Montserrat Coll i Calaf (Lleida: Pagès Editors, 2018), per Josep Murgades, núm. 306, p. 200-202.

Gonzàlez i Vilalta, A. Vegeu E. Ucelay-Da Cal, núm. 307, p. 187-191. Guardiola, Carles-Jordi, Carles Riba. Retrat de grup. Protagonistes de la cultura catalana del

segle XX (València: Edicions 3 i 4, 2017), 274 p., per Xènia Bussé, núm. 306, p. 196-199.Llauger, Miquel Àngel, Volen quan volen. Il·lustrador: Carles Moll (Maó: Arrela, 2017). “Ets

i Etes/Poesia”, 1, 61 p., per Pere Martí i Bertran, núm. 307, p. 180-183.Martí Bataller, Aurelio, Internacionalisme o socialisme? Socialisme i nació als territoris de llengua ca-

talana (1931-1936) (Catarroja: Afers, 2018), per Giovanni C. Cattini, núm. 307, p. 175-179.Munné-Jordà, Antoni, Dins el riu, entre els joncs (Barcelona: Ed. Males Herbes, 2018), per

Frederic Ribas, núm. 307, p. 191-194.Núñez Seixas, X.M. Vegeu E. Ucelay-Da Cal, núm. 307, p. 187-191.Orriols, Marta, Aprendre a parlar amb les plantes (Barcelona: Edicions del Periscopi, 2018),

per Xavier Serrahima, núm. 307, p. 194-200.Safont i Plumed, Joan, El PEN Català. Un exemple de diplomàcia cultural (Barcelona: PEN

Català / Editorial Meteora, 2018), per Carme Arenas Noguera, núm. 306, p. 193-196.Solsona, Ramon, Disset pianos (Barcelona: Proa, 2019), “A tot vent”, 700, 412 p., per Pere

Martí i Bertran, núm. 308, p. 175-178.Ucelay-Da Cal, E., El catalanisme davant del feixisme (1919-2018) (Maçanet de la Selva:

Editorial Gregal, 2018), 730 p., per Joan Ramon Nova Creus, núm. 307, p. 187-191.

Si us interessa, podeu adquirir els números monogràfics anteriors i els llibres d’Edicions de la Revista de Catalunya

Demaneu-los a [email protected] o truqueu al 650 259 217

Preu per volum: 16 euros / Subscriptors: 12 euros

Edicions de la Revista de Catalunya

Monogràfics de la Revista de Catalunya

Homenatge a Teresa Rovira (2014/II)

Coordinadores: Pilar Garcia-Sedas i Meritxell Talavera i Muntané

Albert Manent: acció cultural, compromís civil i projecte intel·lectual (2015/I)

Coordinador: Jordi Amat

Max Cahner: artífex de la recuperació cultural i creador d’estructures d’estat (2015/II)

Coordinador: Joan Tres

Impacte econòmic de la independència (2016/I)

Coordinadors: Oriol Amat i Modest Guinjoan

01. La nova articulació

catalana-valenciana-

balear (2017)

Coordinador: Jordi Manent

02. Enric Prat de la

Riba (1870 - 1917):

pensar i construir

una Catalunya per

al futur (2017)

Coordinadors: Lluís Duran i Joan Safont i Plumed

03. Pompeu Fabra:

llengua, civisme, país

(2018)

Coordinadors: Lluís Duran i Jordi Manent

04. La República

de les Lletres.

25 plomes d’avui per

proclamar-la (2018)

Coordinadora: Xènia Bussé

R

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

AAFF-revista-catalunya-160x230-2019 copia.pdf 1 23/1/19 12:36

Col·legis Fundadors:

11.000 235

Revista de contabilidad 25 CAT.indb 171 19/01/2018 12:06:50

Col·legis Fundadors:

11.000 235

Revista de contabilidad 25 CAT.indb 171 19/01/2018 12:06:50

La revista on han col·laborat i col·laboren elsmillors escriptors i intel·lectuals de cada època Subscriu-t’hi!

Revista de Catalunya és una revista d’alta divulgació fundada per Antoni Rovira i Virgili i reimpulsada perMax Cahner, amb més de 90 anys de vida. Una revista de re�exió que analitza el passat i el present de manera pluridisciplinària: història, art, economia, literatura, llengua... i que parla de tot el que passa al nostre domini lingüístic.

© d

e les

fotogr

a�es

: Pau

Bar

celó (ar

xiu

Serra

d’O

r), P

epe

Enc

inas

, Ant

onio G

aleo

te (ar

xiu

Serra

d’O

r), J

esús

Par

is, P

rats

i Cam

ps, À

lex R

adem

akers (a

rxiu

Serra

d’O

r), r

evist

a El T

emps

i R

evist

a de

Cat

alun

ya.

Contacta amb nosaltres:truca al 93 317 92 38o envia’ns un correu electrònic a [email protected]

www.revistadecatalunya.cat

Hi érem,hi som,hi serem!

Antoni Rovira i Virgili

Mercè Rodoreda

Lola Badia

Vinyet Panyella

Joan Oliver

Albert Manent

Josep M. Roig

Vicenç Villatoro

J.V. Foix

Max Cahner

Pere Verdaguer

Josep M. Cadena

Pompeu Fabra

Ferran Soldevila

Aina Moll

Josep Vicent Boira

R

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

AAFF-revista-catalunya-160x230-2016.pdf 1 5/2/16 13:05

[email protected]

FUNDACIÓ REVISTA DE CATALUNYAJovellanos 2, pral 02 - 08001 BarcelonaTelèfons 93 317 92 38 - 650 259 217

www.revistadecatalunya.cat - [email protected]

Nom i cognoms

Adreça postal

Codi postal i població

Telèfons de contacte

Adreça electrònica

N.I.F.

Compte bancari

Titular del compte

(Cal afegir IBAN)

Autorització

Autoritzo la FUNDACIÓ REVISTA DE CATALUNYA a carregar-me en el meu compte:

l’import anual de la subscripció a la Revista de Catalunya

Se subscriu per UN ANY a la Revista de Catalunya

PREU SUBSCRIPCIÓ ANUAL

65,00 € / anyEuropa: 78,00 € / anyResta del món: 120 $ / any

Butlleta de subscripció

(Signatura)

IBAN Entitat Oficina DC Compte corrent

IBAN Entitat Oficina DC Compte corrent

fundada per antoni rovira i virgili - revista de catalunya · maquetació: l’apòstrof, sccl...

Documents