Bernat ArtolaBernat Artola

Treball fet per:Treball fet per:

Francisco Marco Francisco Marco i i Imanol RuizImanol Ruiz

Va nàixer al carrer de Cavallers de Castelló de la Plana, fill de Bernat, delineant de l'Ajuntament de la ciutat i professor de dibuix, i de Carme. Se li van posar els noms de Bernat, Manuel, Francesc i Vicent. En la seua poesia Artola tracta els temes eterns de l'amor, el paisatge, l'ésser humà, la solitud i el conflicte entre món exterior i món interior. La seua obra destaca pel seu riquíssim coneixement del lèxic de la Plana, que no dubta a incorporar a la seua producció més intimista; per la incorporació d'elements d'altres tradicions literàries, principalment de la castellana, però també de Rabindranath i Schoehauer seu sincretisme expressiu mitjançant el qual intenta maidar la poesia culta i la popular.

Segons Joan Fuster amb un domini precís del cabal idiomàtic treballa una poesia d'aspiració intel·lectual, i malda per assolir i reprendre el batec consirós que il luminà la d'Ausiàs elsseusrsos, però, venç l'esplendor expressiva, molt per damunt de la preocupació conceptual. L'obra d'Artola té una alta qualitat dins el marc de la poesia valenciana, i respon a un món sentimental complex, matisat i fi, que tothora troba una versió exacta de les paraules espesses del lèxic terral».

• 1926 Cant d'amor. Ausias, poema presentat als Jocs florals de Barcelona de 1926 sota el pseudònim de "Bernat de Rafalafena"

• 1927 DEia. València, poema presentat als Jocs florals de Barcelona • 1928 Elegies • 1933 Santoral, en castellà• 1935 Terra •• 1941 Festívoles • 1945 A l'ombra del Campanar • 1947 Poble • 1947 Llàntia viva • 1950 Tornaveu • 1950 Raons i paraules • 1950 El delme del temps • 1950 Miratges • 1951 Lledons • 1951-1952 Recès de solituds • 1952 Veus i cançons • 1953 Fulles del temps • 1954-1956 Collita • 1968(data de l'edició) Olivera i Llorer

Jo sóc lo port que los braços allarga per a encalçar la somiada sirena i ella fugint sempre em gira l’esquena deixant mon bes ple de fel ben amarga. Vénen a mi negres naus torturades per les marors de tota desventura; però en mon pit troben tanta tortura que a son dolor es fan mig conhortades. Si a lo meu pit tenebroses venien cercant amor que los braços mai tanca, plena de vent tota la vela blanca de vore’m trist més alegres fugien. Ara sóc sol. Cap nau gira les veles vers lo recer de la meva tristesa. Ara sols tinc lo ressò de la fressa que fa la mar plena de canturel·les.

•

TERRA

A Ramon Borràs Prim

La boira dalt dels brucs s’esfilagarsa i pels forats hi ha un devessall de flames.

En els cocons, que vessen, s’insinua la victòria de l’iris. Ja no ploren els núvols de tristor. Torna a la vida d’impotència i de somni, l’esperança que es moria de set entre les fulles i volia esser lleu i anar per l’aire en els braços del vent, a collir boires.

La mar propera s’ha tornat més blava. Hi ha olor d’espígol i claror de posta. La plana és clap de molsa, tota verda i tendra d’humitat. No s’endevinen els pobles ni els camins. Sols una ermita encesa de fervor i de mirades relluu sota l’opac dosser de núvols coronada pel Sol de la victòria. Torna el paisatge al món de la celístia per l’arc triomfal on cremen les set llànties.

I jo, mirant ple d’ambicions divines el símbol greu de la ficció de sempre, voldria esser la Majestat Augusta d’un fresc romànic, i tenir per trona l’arc augural de l’iris on s’amaguen els set pecats que tornen a la terra.

CANÇÓ

Mai sabré, somni d’amor, l’antic dolor que t’amarga, ni el secret amagatall líric de la teva gràcia.

Mai sabré, somni d’amor, per on vindrà l’esperança.

Si pujarà per la senda fosca de la barrancada; si davallarà dels núvols enyoradissos de l’alba.

Mai sabré, somni d’amor, per on vindrà l’esperança.

Entre l’ombra i la llum plena de por viu l’ànima. Vol pujar a l’infinit per la serp ondulant de la flama.

Amor, no sospires més. No mires cap a la plana. Ja vénen els núvols d’or i l’ombra trista s’amaga.

Ja ve la cançó d’Abril i la trèmula paraula que obre les portes del Cel amb una doctrina falsa.

Adéu, clavell morenet! Adéu, olivar de plata! Amb les albes de l’amor ens ha sobtat l’esperança...