UN ANY DE LES MOBILITZACIONS CONTRA LA GUERRAUN ANY DE LES MOBILITZACIONS CONTRA LA GUERRA

I si eduquemper la pau?

I si eduquemper la pau?

ANY INúm. 3

Març 20042,50 eurosvalors

CONVERSA ENTRECINTO AMAT, ROSERMANTÉ I JORDI MERINO

La democràcia,a debat

CONVERSA ENTRECINTO AMAT, ROSERMANTÉ I JORDI MERINO

La democràcia,a debat

FOTO

: SE

RG

IO R

UIZ

. Det

all m

anife

stac

ió p

er la

pau

Varietats: xocolata negra · xocolata amb llet · xocolata pralinéxocolata amb avellanes · xocolata amb ametlles ·

xocolata amb taronja · xocolata amb coco · xocolata al romxocolata caputxino · xocolata en pols ·

cacau soluble · crema de cacau

XOCALATA MASCAO DE COMERÇ JUST

es de 1991, al mercat europeu escomercialitza la primera xocolata deComerç Just amb el nom de

Mascao. Aquesta xocolata s’elabora a lafàbrica familiar suïssa Berhrain AG, ambcacau i sucre de canya comprats a un preujust a cooperatives del Tercer Món, a travésdels canals de Comerç Just.

Una part del cacau de la xocolata pro-cedeix de la cooperativa El Ceibo que agru-pa 36 petites cooperatives agropecuàriesde la conca amazònica de Bolívia. Va néixerl’any 1977 i acull 700 famílies que tenenparcel·les no superiors a 12 hectàrees, onplanten cacau per a la venda i altres cultiusper a una alimentació d’autosubsistència.Gràcies a la cooperativa disposen devehicles de transport i d’una petita plantaelaboradora i transformadora del cacau.

Una altra part del cacau es compra al’associació de pagesos Kuapa Kokoo deGhana. Aquesta associació de la xarxa deComerç Just també desenvolupa activitatssocials relacionades amb la formació ialfabetització dels associats.

El sucre que s’utilitza en l’elaboració deles xocolates Mascao és sucre biològicMascobado, que prové del Panay Fair TradeCenter de Filipines i també de l’Equador, de laMaquita Cushurrchic-ComercializandoComo Hermanos (MCCH), un movimentassociatiu de cristians de base que treballaen els camps de l’artesania, l’agricultura i elcomerç.

exportessin la xocolata ja elaborada seriaentre un 28% i un 35%. A més, les gransmultinacionals del cacau (Nestlé, Suchard,Mars, Ferrero...) tenen acaparades totes lestecnologies i patents de fabricació de lesxocolates al gust europeu.

Per aquestes raons, les cooperatives deComerç Just van contactar amb una petitaempresa familiar de gran tradició xocolaterai de gran sensibilitat social, que permet oferira les botigues de Comerç Just una àmpliagama d’excel·lent xocolata fabricada a Suïssaamb cacau i sucre de Bolívia, Ghana,Equador i Filipines.

BOTIGA SOLIDÀRIA La Peixateria

Per què la xocolata de Comerç Justes fabrica a Suïssa?

Fruit de les injustes regles del comerç in-ternacional promogudes per Europa i EstatsUnits, pràcticament no és possible fabricarla xocolata en els països productors decacau. El Nord ric es defensa amb mesuresprotectores i no permet que el productor deprimeres matèries del Sud pugui beneficiar-se de les plusvàlues que genera l’elaboraciód’aquestes matèries. L’aranzel per laimportació a la Unió Europea del cacau engra, sense cap elaboració, és del 3%. Encanvi, és del 12 % sobre la mantega de cacaui d’un 16 % sobre el cacau en pols. I si

D

FUNDACIÓ

NOMÉS PRODUCTES DECOMERÇ JUST

OIKOCREDIT

Banca ètica

Catalunya

Feta només amb cacau dequalitat i sense additius

La democràciaa debat

La democràciaa debat

SECCIONS

valors

EDITA Associació Cultural Valors

DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú

REDACCIÓ Joan Baron, Joaquim Brustenga,

Maria Coll, Jordi Cussó, Anna Olm, Ramon Radó

i Joan Salicrú.

COL·LABORADORS Eloi Aymerich, Ramon

Bassas, Martí Giménez, Nicolau Guanyabens,

PER COMENÇAR4 Editorial | Educar per la pau.5 L'article del mes | La necessitat de prevenir.Marta Burguet.6-8 Fòrum | El sentit de la vida. Joan ManuelLlavero. Tenir temps. Teresa Castellví. Adapteu-vos als nous temps. Oriol Ruiz. L'AssociacióEutopia. Josep Proenza. Un terratrèmol al cor.Pep Sivilla. El mestre sabater. Joan Camps.8 Llegint el diari amb... Pau Quiñones. RamonRadó.

CONVERSA9 La democràcia a debat| Un debat entreCinto Amat, Roser Manté i Jordi Merino. Moderatper Maria Coll.

REPORTATGE14 I si eduquem per la pau? | Ramon Radó...des de la música. Genís Mayola...des del treball. Jaume Roig....des de l'esport. Joan Vilà....des de la família. J.Alcalde i M.Floriach...des del lleure. Maria Federico...des dels mitjans de comunicació. FrancescSantiago...des de l'escola. Pere Vilaseca...des del teatre. Xevi Ribas

PROPOSTES21 Propostes Atípiques | Passejar-se perun mercat de bon matí. Eulàlia Puigderrajols.21 Televisió | 'El cor de la ciutat'. Martí Giménez.22 Teatre | Manu Benítez. Eloi Aymerich.23 Webs | Teologia per Internet. Ramon Bassas.23 Llibres | J.J.Tamayo. Josep Maria Solà.23 Cinema | '21 gramos'. Judith Vives.

PER ACABAR...25 Sabies que... | un diputat mataroní vafundar el Madrid? Nicolau Guanyabens.25 Petites coses per canviar el món |Donar l'u per cent. Ramon Salicrú.9 Hi havia una vegada... | Aquella munió degent. Jordi Rovira.26 Una carta des de... | Rio de Janeiro, Brasil.Sònia Casas.28 momentVALORS | Balde Bachirou: "Uf, jasóc aquí! I fas un gran respir d'alleujament".Ramon Radó.

REVISTA MENSUAL D'INSPIRACIÓ CRISTIANA.Número 3. Març de 2004

Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Josep

Maria Solà i Judith Vives.

HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMEROJep Alcade i Montse Floriach, Teresa Castellví,

Maria Federico, Juan Manuel Llavero, Genís

Mayola, Josep Proenza, Xevi Ribas, Jaume Roig,

Oriol Ruiz, Francesc Santiago, Joan Vilà i Pere

Vilaseca.

DIBUIXOS Joan Baron i Àlex Valls

EDICIÓ Anna Olm i Joan Baron

COMPTABILITAT Engràcia Carlos

FOTOGRAFIA Toni Canal, Francesc Ponsa i

Sergio Ruiz

PUBLICITAT Carme Itxart

COMPAGINACIÓ Joan Salicrú

IMPRESSIÓ Impremta Prims

ADREÇA DE LA REDACCIÓ Carrer de Sant

Josep, 18-20 08302-Mataró Tel. 937.907.547-

646.474.452 FAX 937.901.038

ADREÇA ELECTRÒNICAvalors2003@hotmail.com

DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004

El 14 de març els ciutadans de l'estat estem convocats a leseleccions generals. Serà una nova oportunitat d'expressar el nostreposicionament polític, just en un moment en què la democràcia éscriticada per les seves limitacions. Ho parlem amb Cinto Amat, RoserManté i Jordi Merino.

9

Fa un any els ciutadans vansortir al carrer per manifestar-se en contra d'una guerrainjusta i il·legal. Potser tot elque va passar llavors s'hauriapogut evitar si sabéssimcultivar els valors de la pau.Persones de diversos àmbitsexpliquen com és possibleeducar per la pau.

14

3valors

Educar per la pau

A

EDITORIAL

mesura que anem avançant la humanitat va adonant-se que la pau ésun repte imprescindible però difícil. El Secretari General de les NacionsUnides ho expressava dient: “El nostre món ha canviat enormementen el darrer segle, però no hem aconseguit abolir la cultura de la gue-rra. Necessitem actuar a un nivell més profund per evitar els conflictes

violents, abans que aquests emergeixin. Necessitem una Cultura de Pau”. Cadavegada tothom està més d’acord en què perquè hi hagi pau és impres-cindiblerespectar la llibertat dels individus. I la llibertat, entre altres coses, s’expressaparticipant a la societat. Sense aquesta participació a la vida política, des delcompromís, la responsabilitat, el risc i l’acció compartida, no hi pot haver vidademocràtica. I alhora, participar demana pensar, deliberar, reflexionar, preguntar, sivolem que la nostra actuació sigui fecunda per una bona convivència social.

La democràcia no és, ni pot ser, un mer instrument per assolir el poder. Lesdemocràcies han de fer un salt qualitatiu per tal de defensar i propiciar que totapersona pugui viure d’acord amb la seva consciència, sense atemptar mai contrala llibertat de ningú, ni provocar dany als altres ni a un mateix. Això demana fugirde partidismes i obrir-se al diàleg per evitar tota mena de manipulacions o subtilsformes de totalitarisme.

Aquests dies tornem a estar en plena etapa electoral. És temps que els dife-rents grups polítics ens expliquin el seus projectes perquè el país vagi endavanti pugui assolir una quota més alta de pau i benestar. Per aquest motiu la campanyaelectoral hauria de ser una demostració pràctica, per part dels partits i dels seuslíders, de com educar a la ciutadania en el valor de la pau. Els polítics haurien dedonar exemple d’una pacifica convivència. Les campanyes electorals no són unaguerra oberta on tot s'hi val per tal d’assolir la derrota de l’altre. Aquesta mentalitatforma part d’una cultura de guerra i amb aquest tarannà ningú es podrà creure quequan arribin altres conflictes els vulguem resoldre des d’una actitud pacífica ipacificadora. La manera de viure les campanyes electorals esdevé la millor manerade mostrar a tota la ciutadania que la pau és possible, i que el vot no és una armaper enfonsar adversaris sinó la contribució a la festa de la democràcia.

VALORS A L'ALÇA

VALORS A LA BAIXA

per començar

La prudència:les morts enaccidents detrànsit baixenun 30% des deprimers d'any(El Periódico,24 de febrer)

La igualtat:La poblaciócatalanaafectada per lapobresa passaen 4 anys del13 al 18%(La Vanguardia,20 de febrer)

L'ACUDIT. Àlex Valls

Bona partida,

"sr. president"

Miri, ara de moment, només vull pensar enguanyar aquests comicis...

A aquesta srta. demo-no-sé-què vostè mateix,dia i hora, i a veure què ens explica. Sempre la podem enviar als Serveis Socials...A mi em sembla que de cara a la

campanya electoral hauríem de parlar amb la

democràcia dels seus problemes, de les seves

necessitats, de les seves inquietuds...

4val

ors

rompre en una reunió tot malmetent-la, d’es-ventar un crit en perdre la paciència, d’accelerarel nostre ritme i tractar-nos a nosaltres mateixosa contracorrent i violentament... Hi ha tantesformes de ser violents! Però el valor primordialper prevenir serà saber que pot venir, saberque tenim capacitat per actuar així, saber que avoltes volem fer una abraçada i... vés a saberperquè, acabem llençant un improperi. El casés que per prevenir ens hem de reconciliar ambel que veiem venir.

Només així podrem posar-hi mesures, posar-hi un treball d’hàbits i valors, un treball que –havent-nos reconciliat amb el que som: capaçosde fer-nos mal- ens permeti mirar el futur i apos-tar pels valors de la concòrdia, de l’amabilitat,de l’entesa, del bon fer... sense ser ingenus, totsabent que ficarem la pota, que ensopegaremi... mirar així de prevenir-ho.

Educar per prevenir conflictes, educar per lapau, passa per educar per a la reconciliació ambla realitat, tocar de peus a terra i adonar-nos dequin terreny trepitgem, a voltes relliscós, avoltes carregat de ressentiments; però, si mésno, abraçar la nostra realitat i estimar-la. Aixíserem feliços i, com deia el gran pedagog deSummerhill, mai una persona feliç n’ha agredituna altra o ha envait el veí.

A

L'ARTICLE DEL MES

Marta Burguet i Arfelis és doctora en

Ciències de l’Educació. Professora del Mas-ter Internacional de Conflictologia (MIC)

de la Universitat Oberta de Catalunya.

Professora a les Universitat Jaume I de

Castelló, Ramon Llull de Barcelona i a la

Universitat de Barcelona. Autora de llibres

sobre l’educació per la pau

i gestió de conflictes.

rreu trobem rètols explicatius so-bre la prevenció de riscos la-borals. Ens en parlen als mitjansde comunicació, ens en conscien-cien a les empreses i en tots elsàmbits laborals. En l’àmbit de la

prevenció, l’educació hi té un paper primordial.De fet, si pretenem que un obrer pugui prevenirriscos en la seva feina –posem per cas, de pale-ta- haurà d’aprendre tot un seguit d’hàbits queel duguin al bon fer de la seva tasca: usar elcasc, no arriscar innecessàriament... L’aprenen-tatge és el plat del dia en qüestió de prevenció.I no sols en qüestió de riscos laborals, sinó entot un ampli marge de prevenció. Per prevenircal educar.

Així doncs, per prevenir la resolució violentade conflictes, cal educar per la pau. Perquè l’úsde la violència per resoldre els conflictes éstambé un risc, no només laboral, també familiar,i de tots els àmbits de la nostra societat. Aixídoncs, podem ancorar l’educació per la pau enla prevenció de la violència. Una actitudaquesta, la violència, tan habitual que ja formapart del menú diari televisiu i informàtic: vio-lència al carrer, violència domèstica, violènciaen l’àmbit polític, als mitjans de comunicació,en les nostres relacions quotidianes, a la viapública, en els transports...

La prevenció en aquest tema suposarà posarèmfasi en tot un seguit de valors que ens perme-tin tenir l’hàbit d’actuar de forma pacífica abansque de forma violenta. Per això, per prevenirhem de poder veure venir, és a dir, anticipar-nos a una possible resolució violenta de lescoses. Per tant, partir de l’evidència que tambépodem resoldre les coses violentament, i aixífer les paus amb la nostra capacitat de fer mal,de fer-nos mal, d’actuar amb violència, d’ir-

Per prevenirla resolucióviolenta deconflictes,cal educarper la pau

La necessitat de prevenir

Marta Burguet

per començar5valors

“Buf!! Estic tan agobiada, no tinctemps de fer res!!!” Sona familiar, no?Doncs ara fa pocs dies, vaig decidirque a partir d’aquell moment inten-taria pensar que no anava de bòlit totel dia. Que no estava atabalada i queno era cert que no tingués temps perres. Ho vaig haver de decidir, perquède sobte em va semblar que es trac-tava més d’una actitud, d’una mane-ra de prendre’m les coses que de larealitat. Ja podia fer molt o poc, tenirmolt o poc per fer, sempre tenia laimpressió d’anar estressada. Em trobava contínuament queixant-me de que no tenia temps, però notenia en compte que dedicava horesa passejar amb el meu fill, i a jugar-hi.No tenia en compte que a vegadeshavia de córrer perquè havia preferitperdre el temps xerrant amb alguncompany de feina, o que no tenia maitemps d’anar a la perruqueria perquèno m’agrada massa anar-hi i per tant,hi ha mil coses que hi passen al da-vant. El més sorprenent, però, és la re-acció de la gent quan els dius que, defet, potser sí que no vas tant de bòlit.Estem tots tan acostumats a queixar-nos, que el dia que per primera vegadavaig posar en pràctica la meva decisió-he de dir que convençuda de cap,però de cor potser no tant - i li vaigdir a algú que vivia prou bé, ens vamquedar les dues una mica descol·lo-cades. Potser no podem o no volem creureque és possible treballar, tenir unavida familiar i fer a més a més d’altrescoses, però jo crec que intentaré anar-m’ho dient perquè, a vegades, lescoses, a mesura que te les vas creient,es tornen realitat.

Adapteu-vos als nous temps

Tenirtemps

Teresa Castellví

Si us he de ser sincer, ja estic una micacansat d’aquesta frase. M’apareix cons-tantment, tant en el meu entorn pro-fessional, com en el meu entorn social.Ja no sé quants cops m’he adaptat i, elque potser és pitjor, ja no recordo a quèm’he adaptat.

En la majoria dels casos, la utilitzaciód’aquesta frase, que ja de per si és unamica inquietant, té implícits missatgesque preveuen conseqüències temibles.Un dels missatges subliminals acostumaa ésser que ja hem perdut el tren. No ensestan convidant a adaptar-nos i a fer al-gun canvi, sinó simplement ens indiquend’una forma educada que ens hem que-dat enrederits, fet que ens deixa en unasensació d’impotència i frustració. Unsegon missatge, normalment, és que allòa què ens demanen que ens adaptem, noés tema de discussió; no ens estan pre-guntant la nostra opinió sobre el canvien qüestió, simplement ens ho indiquen,

i se suposa que ho hem d’acceptar comun dogma immutable (els temps can-vien?). En aquest segon cas la sensacióque ens queda, s’acosta més a la ràbia i aalgun terme que potser no seria correcteescriure en aquestes pàgines.

Tinc la impressió, de què hem fet delcanvi un Déu. És quelcom intocable, iintangible que ningú sap on va i ningúcontrola. L’únic que en sabem és quel’hem de seguir a ulls clucs. Estic segurque avancem molt de pressa, el que notinc tan clar és cap a on.

Crec que el primer que ens cal és defi-nir tant a nivell individual com a nivellcol·lectiu un model i un grup d’objectius,i en segon lloc definir els canvis neces-saris i com ens hi adaptem.

Potser tenim la sorpresa que per defi-nir aquest model i objectius ens caldràretornar a alguns valors que hem anat o-blidant entre tants canvis.

Oriol Ruiz

Un fet m’ha fet pensar. Jo dono uncop de mà en un geriàtric i la darrera set-mana va morir un dels avis. Ja era gran ifeia temps que estava malalt; semprel’havia estat afable i carinyós. Fins aquíres especial. Especial és la seva història.Ell havia patit molt durant la vida i s’haviatrobat amb la malaltia des de feia moltsanys, però el que realment em va colpirva ser el fet que al seu enterrament nomésl’acompanyaven dues persones: un delsresponsables del centre i el mossèn.

Conèixer la història de les personesens fa implicar-nos en la seva vida. Avuiem sembla que trobar el sentit d’un fetcom aquest és potser impossible, potsertot comentari està de més, només la vidaés injusta, moltes vegades costa trobar-hi sentit si no hi ha alguna cosa més quemanté la nostra esperança amb força.

Ningú mereix morir en soledat. Tot elque hem rebut les persones que el conei-

El sentit de la vida

xíem és impagable. Ara crec que les co-ses petites tenen infinita importància, ique totes aquelles persones que hanvolgut veure en l’altre realment algú quenecessitem i que ens necessita dóna unple sentit al que fan i al que viuen. No ésindiferent saludar amb estimació cadamatí que no fer-ho. No és indiferent po-sar amor en fer les coses que no posar-n’hi. No és indiferent intentar donar es-perança que no intentar-ho. No ésindiferent donar vida que no donar-ne.

Hi ha coses que només cadascun denosaltres pot fer i que ningú pot suplir.Avui vull recordar aquest avi que haviadescobert que l’estimació cap als altresés tan important. Encara que jo no hagiestat al teu costat quan vas morir, vullrecordar-te i donar gràcies a Déu pel quede tu he rebut.

Juan Manuel Llavero

per començar

Teresa Castellví és professora6val

ors

Juan Manuel Llaveroés treballador social

Oriol Ruiz és informàtic

fotonotícia

La catàstrofe que des de la matinadadel dia 24 afecta la zona rural d’Al-Ho-ceima –al Rif (Nord del Marroc)– ens hacolpit especialment. Quasi 600 morts imés de 400 ferits. Pobles i llogarrets es-combrats pels tremolors sísmics. Super-vivents sense sostre que demanen ali-ments, tendes de campanya per aixoplu-gar-se i mantes per protegir-se del fred.Als seus ulls hi llegim una barreja de pori d’impotència, de ràbia i de desesperació.I les ajudes internacionals que comencena arribar topen amb la desorganitzaciócorrupta d’una administració central quemai no ha volgut el desenvolupament delRif, la “pàtria dels oblidats”.

Aquelles terres i aquella gent no són,per a nosaltres, desconegudes. La Latifa,morta sota les pedres i l’adob, és la ger-mana del meu amic i veí Abdelhak, la quegenerosament em va acollir a casa seva iem va obligar a dormir al llit dels seuspares quan hi vaig anar de viatge. EnMohamed, atrapat entre els cascots, lapersona que va seure al meu costat a a-quella reunió de presentació del projecteque pretenia retornar l’esperança i l’au-toestima als camperols de la plana d’I-zoughar.

El Projecte Tamassint va néixer a Ma-taró per ajudar, preciosament, aquella re-gió. No era cap casualitat, ja que de Nador,d’Al-Hoceima, d’Imzouren o del mateixTamassint provenen molts dels veïns iveïnes que, forçats a fugir de la pobresa,ara viuen als nostres barris. La Federaciód’Associacions de Veïns i el Col·lectiud’Emigrants Rifenys considerem a-quelles terres com un barri més de Mata-ró i, juntament amb altres entitats, es-tàvem treballant amb la gent d’allà perreactivar l’agricultura i potenciar un de-senvolupament rural durable.

Les zones rurals del Rif patien -seque-ra a part- una gran erosió i una mancaquasi total d’inversions en infrastructu-res. Això provocava l’abandonament demolts dels seus habitants que no para-ven d’emigrar a Europa, analfabetisme,improductivitat i molta pobresa. Ara, per sifos poc, pateixen els efectes devastadorsd’aquest terratrèmol. On quedarà el ProjecteTamassint? Qui sap. El que sí sabem és nopararem de treballar. Perquè la desgràcia i lapobresa segueixen sacsejant les nostresconsciències i els nostres cors.

Pep Sivilla

Un terràtremol al cor

per començar

Carles Borrell ha estat el primer estudiant invident en graduar-se a l'Escola UniversitàriaPolitècnica de Mataró. La força de voluntat li ha permès superar els entrebancs idiplomar-se amb un projecte final de carrera sobre la detecció del càncer de mama.

SERGIO RUIZ/CAPGRÒS

7valors

L'associacióEutopia

8

És ben coneguda la situació actualde la nostra societat: està perdent unsvalors, humans i cristians, deixant-semanipular pel marketing de les em-preses, en les quals prima el consu-misme i la individualització.

També és coneguda la discriminacióque les persones majors de 45 anysamb capacitat de treballar estan patinta l’hora de trobar feina, agreujada pelstancaments i pèrdues de llocs de tre-ball. I no parlem de les persones grans,que amb tota la capacitat física i men-tal es veuen arraconades.

Això està originant que a les gransciutats i poblacions del món desenvo-lupat estiguin creixent la bossa de po-bresa i marginació, on, cada dia més,es fan més difícils la supervivència iel desenvolupament de les persones.Per contra, a les petites poblacionsrurals, des de fa anys s’ha estat pro-duint el fenomen invers, deixantaquests pobles deshabitats o sim-plement ocupats només durant unesèpoques de l’any.

L’Associació Eutopia vol ser unaentitat privada de fidels, sense ànimde lucre, que té com a objectius la pre-paració de l’apostolat de l’evangelit-zació, la difusió dels principis cristiansi la seva aplicació a la vida, mitjançantl’exemple diari. L'Associació tindràper objecte promoure i aconseguird'entitats locals i organismes, les do-nacions, concessions, etc., per tal queels pobles abandonats puguin ser ha-bitats novament, establint-hi activi-tats per l’autososteniment, desenvo-lupant-hi en general qualsevol acti-vitat no contaminant i en consonànciaamb el medi ambient, que sigui sufi-cient i necessària per al mantenimentde tota la comunitat.

Josep Proenza

Josep Proenza és elpresident de

l'associació Eutopia

Pep Sivilla presideix l'associació deveïns de Peramàs-Esmandies

“Ocupat amb les coses del Senyor,t’has oblidat del Senyor de les coses” .

Un jove va entrar en un convent demonjos. Volia dedicar-se totalment a Déu,dedicar-se a la pregària, a la meditació iarribar a una unitat total amb Déu.

Quan va acabar la seva formació, ihavent demostrat que era un bon monjo,l’abat el cridà i li va dir que la seva feinadins del monestir seria fer sabates.

Aquell jove va pensar que seria unabona manera de demostrar el seu amor aDéu fent unes boniques sabates per alsseus germans els monjos. I es va dedi-car amb tanta intensitat a aquella feinaque fins i tot es distreia a les pregàriespensant en els nous dissenys que voliaintroduir, l’ornamentació, els acabats...

La veritat és que les sabates que feiaeren precioses. I la gent del poble vancomençar a fer-li encàrrecs. L’abat estavacontent perquè podia ser una fontd’ingressos per millorar la deterioradaeconomia del monestir. El monjo que feiasabates estava com emborratxat pelselogis que rebia. Tan content estava ques’hi va dedicar amb més intensitat.Aviatla seva destresa es va estendre més enllàde les rodalies del monestir, i venia gentd’altres indrets a veure les sabates de laseva creació i fer-li nous encàrrecs.

L’economia del monestir començava agaudir de bona salut i l’abat no va dir resal jove quan va començar a faltar a lapregària comunitària per acabar feines

El monjo sabater

que s’havien de lliurar.El monjo estava tan concentrat en la

seva feina que no tenia temps per a lameditació i la pregària personal. Dedicartemps a la pregària comunitària li era comun destorb.

Un dia el varen avisar que el nou abat,elegit la setmana anterior, volia parlar ambell. El va contrariar molt haver de deixarper un moment la seva valuosa feina.L’abat li va dir aquestes paraules:

“Vas arribar al monestir amb l’afany delliurar-te totalment a Déu i amb aquest desigvas començar la confecció de sabates. Peròdesprés, a poc a poc, has anat canviant elteu voler lliurar-te totalment al Senyor perla recerca de l’elogi i l’èxit personal. Araquè ets? Un monjo que fa sabates o unsabater que viu al convent? Ocupat ambles coses del Senyor, t’has oblidat delSenyor de les coses”.

Una dia, meditant el títol d’aquestescrit, se’m va ocórrer aquesta narraciódel monjo sabater. Els creients volem serpersones de Déu, lliurar-nos a Déu. Però,no poques vegades, allò que havia deser un servei per als altres es converteixen un motiu per buscar la pròpiavanaglòria. I és que, tal com diu SantPau, som terrisses de fang que portem adins el tresor de la fe. Som persones deDéu quan servim gratuïtament, sensebuscar-nos nosaltres mateixos, com quiserveix al Senyor mateix.

Joan Camps

"Som persones de Déuquan servim gratuïtament,sense buscar-nos nosaltresmateixos, com qui serveixel Senyor mateix"

per començar

Joan Camps és el membre de lacomunitat salesiana de Mataró

8val

ors

EL MURO DE CISJORDANIA. Enesta sociedad en la que hablamosde interculturalidad, comunicación,progreso, respeto, diálogo... Esvergonzoso ver como se levantaun muro que separa a las perso-nas. Según el gobierno de Israel,uno de los motivos es utilizarlocomo obstáculo y barrera para loskamikazes. Para los palestinos lossepara de otros paisanos y entreotras cosas, les impide crear unverdadero estado independiente.Ya es hora que la ONU y la UE to-men partido y se posicionen. Exija-mos que se rompan los muros de ladiscordia y de la vergüenza.

LA TREGUA DE ETA: ¿Tenemosque estar agradecidos? ¿Tenemoslos catalanes que darles las graciasporque podremos salir a la callecon tranquilidad? ¿Sin miedo?¿Cómo un grupo puede decidir so-bre la vida y la muerte de los de-más? Tenemos la obligación de ma-nifestar el desprecio y la indigna-ción por esta decisión de ETA. Nose trata de hacer treguas en un lu-gar o en otro. Lo necesario, urgen-te e importante, es dejar de matar.

ELECCIONES GENERALES. Es-toy confuso. No sé cual partido re-presenta aquello por lo que luchoy quiero. Unos están contra la guer-ra, pero apoyan el aborto o la euta-nasia; otros están contra el aborto,hablan de la familia, pero nos llevana una guerra. Intentemos escoger aaquellos que sirvan a las personas,a los desfavorecidos; que piensenen los intereses colectivos; en elmedio ambiente; en el empleo, ... Silos políticos lo tienen difícil ¿comolo tenemos nosotros?

LLEGINT EL DIARI AMB...

Pau Quiñonesmestre de religió

ARXIU

La democràciaa debat

a democràcia és un valor o hauríem de parlar devalors democràtics?

Roser Manté: Una cosa no s’ha de dissociar del’altra. Quan lluitàvem per obtenir-la, la democrà-

cia era un valor per si mateixa. Un cop assolida i assimilada esconverteix en un conjunt de valors, perquè la democràcia noés una cosa buida. Llavors era un valor que no tothom veiaclar, perquè veníem d’uns anys de dictadura i alguns es pen-saven que els països democràtics europeus no funcionaven.

Jordi Merino: Parlem de democràcia com una institució so-cial. La democràcia, recordem que en aquest país encara ésmolt jove, va generar, com ho fan totes les institucions socialsnoves, unes expectatives inicials. Però, un cop establerta, totsels valors extrínsecs i intrínsecs que portava també es van

L

El proper diumenge 14 de març estem convocats a les urnes, l'acció mésexplícita del terme democràcia. Mentre els grans recorden la lluita soferta peraconseguir-la, generalment els joves menyspreen el dret a vot.

VALORS

9valors

institucionalitzar. Per exemple, la mateixa paraula democràciavol dir participació, però ara ja estem parlant de noves formesde participació ciutadana, perquè veiem que malgrat que elmodel democràtic és jove cal fer-lo evolucionar. Com totainstitució social, la democràcia pateix canvis, té crisis,s’institucionalitza. Per tant, la democràcia, més que un valor,és una institució social que comporta una sèrie de valors. Defet, podríem parlar de joc democràtic, un model institucionalitzatde funcionament, que no té perquè ser el definitiu.

Cinto Amat: Als anys setanta vam viure l’adveniment de lademocràcia com un gran valor. Però després, quan es vanveure concretades les formes del poder, va arribar l’anomenat“desencant”. Els teòrics ja ens avisaven: “compte amb lademocràcia formal!”, és a dir, amb la democràcia liberal repre-sentativa, perquè és molt imperfecta. La democràcia és un

CONVERSA ENTRECinto Amat, Roser Manté i Jordi Merino

Moderats per Maria Coll

Cinto Amat:"De vegades els nousvalors estan estesos engrups especialitzats queells mateixos s'ignoren"

10va

lors

valor i com a tal continua vigent. La democràcia representati-va, amb les seves limitacions, no ho és tot però és necessària.Sense aquesta democràcia, encara que sigui per contrast, noes podrien veure altres formes de participació alternatives. Lademocràcia crea institucions, però va més enllà d’elles i , finsi tot, més enllà de l’estat.

Tenim un concepte massa limitat de democràcia?

R.Manté: Això passa perquè els joves d’avui interiorment jatenen massa adquirit aquest valor. La democràcia ja la tenim i,per tant, ja no es veu com un valor a assolir.

J. Merino: Afegiria que en aquest país hi ha tot un fenomende maltractament del procès democràtic: a nivell cultural,historiogràfic... Fins que a nivell de política general una sèriede fets no ens han alertat, no hem recuperat aquesta memòriahistòrica. Només les persones que van viure aquells anys delluita, quan la democràcia era un valor en alça, ens els recorden.

reportatge

Però no podem oblidar que la democràcia és un joc, mitjançantel qual tots i totes intervenim en la gestió de la nostra vidadiària. És cert que parlem de democràcia com a dret a vot.Quan teníem divuit anys ens feia il·lusió anar a votar perquèteniem el dret polític i moral de decidir alguna cosa. Però no ésel mateix exercir aquest dret per a una persona de la mevageneració que per a una de la vostra. Jo busco altres formesde participació, a mi no em serveix un valor que em diu quecada quatre anys haig de votar.

Tenim clar que la democràcia és votar. Però hi ha una “èticademocràtica” que no sé si exercim en la vida quotidiana...

R. Manté: Si la democràcia només és votar cada quatre anys ino t’aporta res com a persona, no té sentit.

J. Merino: La democràcia ja la tenim assolida, la teniminterioritzada en el nostre dia a dia. Per exemple, l’apliquem ales comunitats de veïns i a qualsevol presa de decisió en grup.

R. Manté: Per aquest motiu avui ja no li donem cap importància.Si la tenim tan interioritzada, desapareixen els fronts de lluita.

J. Merino: Sí que hi ha fronts, però per millorar-la.

R. Manté: Potser sí que hi són, però es practiquen poc. Ara lagent jove està massa acomodada. Hi ha pocs joves que lluitinper buscar altres valors que encara no tinguem assumits. Potserhi ha punxes de lluita i ara no és el moment.

J. Merino: Sense voler ser un defensor de la meva generació...però un dia un senyor gran de Mataró em deia: “Nosaltresvam ser lluitadors, però vosaltres- referint-se als joves- souherois, perquè nosaltres lluitàvem per assolir una cosa, peròvosaltres, que ho teniu tot, encara lluiteu”. Sí que és cert queara ni un 2% de la població jove participa, però em pregunto:Quanta gent realment es mobilitzava als anys setanta? Nopodem oblidar que vivíeu un moment històric. També ara hi hahagut un moment d’efervescència mogut per la política gene-ral i els fenòmens de guerra.

Roser Manté:"Els partits tenen laculpa que la gent nosigui més participativa"

VALORS

C. Amat: Actualment hi ha moviments minoritaris però que esmouen molt: antiglobalització, ciutadans contra la guerra... Anosaltres la democràcia ens va fer una mala passada, perquèens va arribar tard, no per edat, sinó per la conjuntura interna-cional. En els anys setanta, quan Espanya assoleix la demo-cràcia, a nivell europeu hi ha un canvi total: la segona moder-nitat. Llavors, tota la discussió política passa a ser en baseeconòmica i els polítics es converteixen en gestors i economis-tes. Això ha portat un empobriment de la democràcia. La polí-tica s’ha buidat de contingut i s’ha convertit en una gestióeconòmica. Actualment tot és mercat i aquest crea individua-lisme i consum. Per tant, són herois aquells que intenten do-nar uns continguts ètics i morals a la democràcia.

Això vol dir que la democràcia està en crisi?

R. Manté: Aquests darrers deu anys s’ha incentivat una micala recerca de nous valors i sembla que els joves es tornen aanimar. En aquest sentit, els nois que ara tenen quaranta anysvan ser diferents dels que ara en tenen vint-i-cinc o trenta-cinc. Per exemple, cap dels meus fills va votar a les eleccionsde fa quatre anys, en canvi, en aquestes darreres han participat.

Hi ha hagut un lapsus de revindicacions: els grans vam afluixarla marxa per la decepció i els que venien després es van relaxar.

J. Merino: En els darrers sis anys, a Espanya hi ha hagut unaradicalització de les postures. A nivell històric, en aquest paíssempre hi ha hagut una sèrie de clivelles que dualitzaven lasocietat: rural-urbà, religiositat-laïcitat, centre-perifèria i dreta-esquerra. Semblava que la democràcia hagués de posar pau atotes elles. Però contràriament, últimament hi ha hagut unaradicalització de les clivelles. Aquells que han governat hanextremat la seva postura, han dominat els mitjans decomunicació, hi ha hagut la relaxació que comentàvem... totaixò ha fet que es denunciés una regressió del sistema democrà-tic. Està naixent una nova etapa política. Si ens qüestioneml’actual manera de fer política, també qüestionem el model.

C. Amat: Aquests darrers anys s’han produït fets que ensindiquen que hi ha aspectes de la democràcia que es podenregenerar i omplir de contingut. Les manifestacions en contrade la guerra han estat un gran exemple. Les manifestacionsmés multitudinàries van ser a Espanya. Per tant, hi ha un sec-tor de gent, principalment jove, que a part de patir l’indivi-dualisme de la política del mercat, també té una consciènciadels problemes internacionals molt viva. Això és positiu! Ellsdefensen valors com la pau, el consum sostenible... Els políticshaurien de veure aquestes demandes socials, obrir-se i donarpas a tota aquesta gent. En canvi, el govern ha fet tot el possibleperquè aquests moviments no poguessin cristal·litzar.

J. Merino: Tenim una de les democràcies més joves de totEuropa i ja l’estem qüestionant. Això és fantàstic! Sobretot

VALORS11valors

VALORS

Jordi Merino:"La democràcia ja latenim assumida, latenim interioritzada enel nostre dia a dia"

12va

lors

quan hi ha gent que fa tres-cents anys que viu en democràciai dóna per bo aquest model.

Malgrat les crítiques i els límits, la democràcia és el millormodel polític que podem assolir?

C. Amat: No tenim cap alternativa. En realitat, tots elsmoviments antiglobalització reprodueixen, no en contingut,però sí en forma, els mateixos defectes de la democràcia. Alter-natives concretes no n’hi ha. Tanmateix aquests movimentssón necessaris. La diàlectica, les crítiques i les denúncies deles insuficiències són molt últils. Ara, una alternativa al siste-ma democràtic no existeix.

J. Merino: Per ara, el sistema democràtic és el més legítim icorrecte. Tot i que podria ser més participatiu.

C. Amat: També hi ha qui vol una democràcia més directa.Però per a mi, substituir la democràcia per una intervenciódirecta de la gent en tots els afers públics és una utopia. En eltítol dels drets fonamentals, la Constitució reconeix, fins i totabans que el dret a la representació política, el dret fonamentala l’expressió lliure d’idees, sense cap mena de limitació. Labase de la democràcia és això: tenir dret a tenir idees, expressar-les i posar-les en circulació sense cap mena de trava. Si això esrespecta, la democràcia durarà.

Alguns politòlegs opinen que els principals culpables deldesencís polític són els mateixos partits polítics, òrgansjerarquitzats i poc democràtics.

R. Manté: Personalment, en cap partit m’he sentit encorsetada.Potser perquè sempre he estat una tècnica i mai una política,per tant, mai he aspirat a càrrecs importants. Tampoc he sofert

pressions ni recomanacions. Sí que és cert però, que els partitstenen la culpa que la gent no sigui més participativa. Els partitsdirigeixen el joc democràtic i la seva funció és fer ciutadansactius. Només amb una cosa, estic d’acord amb Heribert Ba-rrera: l’actual crisi política animarà els joves a anar a votar.

J. Merino: Els partits polítics han distanciat la gent de la po-lítica. Els ciutadans veuen els polítics com persones distants,impersonals i que no recullen les seves demandes. A tots elspartits polítics s’estan fent debats interns sobre aquestesqüestions. Però no podem oblidar que últimament hem trencatla percepció que només hi ha “grans partits”. A les darrereseleccions, els partits petits han incrementat en número de vots,fins i tot alguns han estat apunt d'entrar a l'ajuntament. Lagestió pública demana professionalització i això téconseqüències.

R. Manté: És evident que a la política hi ha d’haver tantprofessionals com no professionals. Combinar-ho no és fàcil.Primer, limitaria els mandats a vuit o dotze anys, així millorariala democràcia. La perpetuïtat no és bona per a l’engranatgesocial. En segon lloc, seria important que els partits petits,que a les eleccions no han arribat a obtenir una participaciódirecta, també fossin tinguts en compte, com en el cas deMataró l'Alternativa Vecinal i la Canditatura d'Unitat Popular.Per exemple, podrien tenir membres als patronats, consells...

J. Merino: Tothom té dret a ser informat, a participar i a ser escoltat.

R. Manté: Això sí, aquests partits petits han de lluitar per exi-gir els seus drets i per tenir representació a certes institucions.Encara hi ha moltes coses per reivindicar! Potser es formenpetits grups de pressió, però no són prou forts ni tenen prouempenta per imposar les seves demandes de participació.

C. Amat: Això passa perquè molts d’ells particularitzen elsseus interessos.

Un instant de la conversa,que es va celebrar al Casalde Sant Josep.

VALORS

JORDI MERINO.Mataró, 1977. Solter i

sense fills. Doctor en Socio-

logia. Sempre ha estat vin-culat a l’administració públi-

ca, especialitzant-se en te-

mes de mercat de treball iserveis personals i socials.

Les seves opcions polítiques

es decanten per partits imoviments de l’esquerra alternativa.

13valorsELS CONTERTULIANS

ROSER MANTÉ.Mataró, 1934. Viuda i

mare de tres fills. Profes-sionalment sempre ha estat

vinculada al camp social i va

treballar durant molts anysal Departament de Benes-

tar i Família de la Generalitat

de Catalunya. Actualmentcoordina l’obertura a Mataró

d’un nou centre de dia per a la gent gran. Lluitadorapolítica des del franquisme, va ser regidora dels

ajuntaments de Mataró i Cardedeu per CiU.

CINTO AMAT Ullastrell, 1946. Casat i pa-

re de dos fills. Va arribar a

Mataró l’any 1969. Llicenciaten Filosofia i Teologia a Ro-

ma, va deixar el seminari a-

bans de ser ordenat. Des-prés va exercir de mestre

de català i més tard es va

llicenciar en Dret, àmbit enel qual actualment treballa. Mai ha tingut un lligam

directe amb cap partit polític. Es mostra crític amb la

política, però des de la distància.

En aquests moments hi ha col·lectius socials “no escollitsdemocràticament” que amb l’ajuda dels mitjants de comunicaciódictaminen l’agenda dels polítics i, fins i tot, canvien les sevesintencions. Això és positiu?

J. Merino: És una perversió del mateix model. És una altraforma de participar, també lícita.. En el cas de les mobilitzacionsen contra de la guerra, malgrat respectar el sistema, criticavenuna decisió. Quan no es té una via directa per fer arribar alspolítics, utilitzem altres eines: mobilització, recollida de signa-tures, escàndol mediàtic... fórmules que també s’han institucio-nalitzat. Cal tenir en compte que en polítiques hi ha lobbies depressió ocults amb interessos particulars i partidistes.

C. Amat: Abans un polític ho podia solucionar tot, però aquest“tot” eren poques coses. Aquests darrers anys, la vida socials’ha enriquit tant que els antics esquemes no serveixen. Perexemple, no fa gaire l’aigua no era un valor. Els polítics hauriende saber relacionar i respondre a tots els interessos. Podempermetre que un grup no escollit democràticament condicionila política? Doncs aquí hi ha la gràcia de la dialèctica. Lademocràcia s’ha d’omplir de contingut amb aquestes deman-des particularistes. Hi ha moviments que tenen uns valors,potser no visibles per a la majoria, però beneficiosos per atots. Per exemple, el túnel de Bracons. La majoria parlamentàriai de veïns estan d’acord amb aquesta construcció, però ungrup ecologista, no representatiu, atura el projecte. En unademocràcia estrictament representativa, el túnel es faria. Doncs,no! Perquè els polítics també han de tenir en compte queaquest grup ecologista porta en si uns valors.. Els polítics hauriende vetllar per ells, encara que els restin vots. La democràcia nonomés és política, també és ecològica, cultural, social... A vegades,els nous valors estan estesos en grups especialitzats que fins itot ells mateixos s’ignoren olímpicament.

Els mitjans de comunicació ajuden a educar en democràcia?

J. Merino: Els mitjans ens sociabilitzen. Ells condicionen moltsaspectes socials i la democràcia n’és un. Des dels mitjans hiha una instrumentalitrzació del joc democràtic. Són eines perrevindicar demandes, però per altra banda també adoctrinen.

C. Amat: No tots els mitjans són iguals. Generalment faltenmolts debats i els polítics són encorsetats. Els mitjans no sóntransparents i això encara genera més indiferència.

Per acabar, un polític ideal quin valor hauria de representar?

C. Amat: La solidaritat. Una polític que no sigui solidari, inde-pendentment de la seva ideologia, no pot funcionar.

R. Manté: Honestedat, després ja serà solidari.

J. Merino: Corresponsable, que fes de la seva gestió un serveials altres. Un polític que fos capaç de fer una gestió públicaper a tots i en tots.

Oller, Maria Dolors; Un futur per la democràcia. Una democràcia per la

governbilitat mundial. Quaderns Cristianisme i Justícia nº 115. Barcelona, 2002.

Colomines, Joaquim (Cord); Crisi de la política. Algunes propostes per enfortir

la democràcia. Fundació Ramon Trias Fargas. Ed.Columna. Barcelona, 1997.

Ostrogorski, Moisei; La democràcia i els partits polítics. Quadern del

Centre d'Estudis Carles Cardó, nº4. Barcelona d'edicions. barcelona, 1997.

Democràcia Web. Una experiència de democràcia electrònica a Catalunya.

http://www.democraciaweb.org/

PER SABER-NE MÉS

Educar per la14

valo

rs

TONI CANAL

a pauEl 20 de març farà un any de l'inici dela guerra a l'Iraq. 365 dies enreramolts mataronins van sortir al carrerper expressar el seu rebuig a unconflicte injustificat. Avui enspreguntem com podríem educar perla pau des de diferents àmbits.

15valors

Imatge de la cantada de Primavera per laPau el diumenge dia 15 de febrerd'enguany, a la plaça de Catalunya deBarcelona, un any després de les gransmobilitzacions contra la guerra de l'Iraq.

Sempre he tingut el ple convenciment que la cançó és

una magnífica eina en l’educació per la pau. Parlo, és clar,

de la cançó autèntica, la de debò, la que es remunta alsllunyans temps dels trobadors i que passant pel magnífic

filó tradicional arriba fins als nostres actuals cantautors; la

que no té data de caducitat, la que no necessitad’operacions amb estrany nom de regust militar; la que

intenta expressar les joies i esperances i també els dolors i

frustracions, l’amor i també el desamor; la que camina debracet amb la història i la societat.

Aquesta cançó, precisament perquè intenta ser una reflexiópoètico-musical dels temps que ens ha tocat viure, és una

eina de primer ordre que pot provocar la reflexió pròpia o

col·lectiva, el diàleg, el debat i en definitiva, la conscienciaciótan necessària.

La cançó té una força que a vegades no acabem de valo-rar. No és casualitat que una antiga cançó del nostre

repertori tradicional es titulés Lo poder del cant. Tampoc

és casual que totes les dictadures manifestes o encoberteshagin prohibit cançons que després es convertirien en

emblemàtiques. I Víctor Jara no va ser pas assassinat per

casualitat. Ell mateix deia:

Yo no canto por cantarni por tener buena voz.Canto porque la guitarratiene sentido y razón.

...des de la músicaGENÍS MAYOLA, músic

Aspecte de lamanifestaciódel 15 defebrer passat aBarcelona.

quests dies s’ha complert un any de les mul-titudinàries manifestacions en contra de l’ataca l’Iraq. El passat 15 de febrer, diverses ciutatsdel món van commemorar el primer aniversaride la primera mobilització que es va produir

simultàniament arreu. Ara fa un any, una setmana abansd’aquesta manifestació, el dissabte dia 8, a Mataró unes 6.000persones s'havien concentrat a la Riera per demanar que nos’iniciessin les maniobres militars al Golf Pèrsic. Es tractavad’una manifestació que no es veia a la ciutat des dels tempsde la Transició. El 5 d'abril, amb la guerra ja començada, 6.833persones participaven en una consulta popular sobre elconflicte, en què quasi la totalitat dels participants es vandeclarar contraris a la guerra, partidaris de la celebració d’un

referèndum vinculant a tot l’Estat Espanyol i a favor de ladimissió del govern espanyol com a partícep del conflicte. Però, quins van ser els motius que van desembocar en unesmobilitzacions tan nombroses, que no s’havien vist maianteriorment a Catalunya? D’una banda, un component dife-rencial d’aquest conflicte comparat amb d’altres va ser el fetque va estar molt temps present en l’agenda política, des demolt abans que es produís l’atac. També les ressonàncies del’11 de setembre i les negatives de l’administració dels EstatsUnits, junt amb els governs britànic i espanyol, a intentarresoldre el conflicte a través de les Nacions Unides. De micaen mica la ciutadania va anar mobilitzant-se, amb un fort impulsd’intel·lectuals i artistes, contra una guerra que la majoria de lagent (un 91% dels espanyols segons enquestes del CIS) veiainjusta i amb interessos ocults.

SERGIO RUIZ/CAPGRÒS

16va

lors

...des del treball

D’ençà el segle XIX el moviment sindical ha elaborat un

discurs autònom i no subordinat als poderosos. L’eix sobre el

qual s’aguanta aquest discurs d’emancipació dels pobres delmón s’anomena internacionalisme. I això necessita de la pau

com aigua de maig, de la no discriminació per raó de fronteres,

per raó d’ètnies ni de religió. Quan el moviment obrer ha fet cas omís d’aquest discurs

originari i s’ha contaminat del “patriotisme reaccionari” la

humanitat ho ha pagat molt car: milions de morts i genocidis.Aquesta és la reflexió del film “Senderos de gloria”.

JAUME ROIG, secretari general de Comissions Obreres al

Maresme (CCOO) Els treballadors necessitem de la pau perquè som els que

en sabem més del sofriment, ja sigui el de la guerra –perquèsom la carn de canó al camp de batalla, tal i com assenyalaren

les proclames de les anarquistes ibèriques tot cridant a la “vaga

de ventres”-, ja sigui perquè els diners que es destinen a lesarmes, a investigació militar, etc. va en detriment del suport

per mitigar el sofriment quotidià de la gent senzilla: sanitat,

educació, gent gran... La suposada guerra contra el terrorismevol fer-nos oblidar aquesta veritat: inocular por per tal

d’estimular una guerra global permanent i així discriminar més

els immigrants i els pobres del Tercer Món. Esperem que elpríncep Felip no es vesteixi de militar el dia de la seva boda.

Seria un insult per a la gent que creiem en la pau.

ARAMON RADÓ

REVITALITZAR L'ESPERIT El mes passat, per a commemorar l’aniversari de lesmanifestacions, hi va haver concentracions a tot Catalunyaque, tot i ser molt menys nombroses que les celebrades fa unany van servir per a revitalitzar l’esperit contrari a la guerra.Tanmateix, malgrat haver mobilitzat menys persones, des deles plataformes contràries a la guerra s’és optimista. DolorsFernández, membre de la Plataforma Mataró Aturem la Guerra,opina que “tot i que el sentiment està més apagat, tota lamobilització ciutadana que hi va haver fa un any va servirperquè la gent assumís que cal treballar per a la pau. A més, lasuccessió d’esdeveniments han confirmat que aquella guerraera innecessària i recolzada en arguments que fins i tot algunsdels mateixos protagonistes reconeixen que eren mentida”.Segons Fernández, el missatge pacifista ha calat fons en laciutadania: “La gent entén que cal resoldre els conflictes pervies pacífiques”. Aquestes manifestacions commemoratives es repetiran elproper 20 de març, data en què es complirà un any de l’inicidels atacs de les tropes nord-americanes i britàniques sobre Bagdad.A més, el mateix dia 20 la companyia Teatre per la Pau interpretaràa l’Hort del Rector l’espectacle Morir a Bagdad -37 monòlegs querecreen els instants finals de persones fictícies mortes durant elconflicte- en record de les víctimes de la guerra.

TREBALLAR PER A UNA CULTURA DE PAU Des de la fi de la guerra fins ara, la Plataforma Mataró Aturemla Guerra s’ha dedicat a fer reunions periòdiques per a analitzarel nou escenari obert després del conflicte. Actualment, cadatrimestre la plataforma organitza concerts en els quals es com-

Diversos Autors. Els catalans diem 'No a la Guerra'. Editorial Columna.

Barcelona, 2003.

Oristrell, Joaquim. Los abajo firmantes. Espanya, 2003.

Diari de la Pau www.xarxabcn.net/foradequadre/diaridelapau.htm

PER SABER-NE MÉS

bina una vessant informativa sobre els conflictes oberts arreudel món amb un aspecte musical més lúdic. A més, segonsFernández, l’objectiu de la plataforma –que manté contactesconstants amb altres iniciatives aparegudes arran de la guerra al’Iraq-, cal que es mantingui “per estar atents als nous conflictesque apareguin i per ajudar a anar creant una cultura de pau”.Aquesta cultura de pau s’ha de començar a treballar en la pròpiapersona: “Tots hem d’estar en pau amb nosaltres mateixos i,seguidament, amb la gent més propera: família, amics, gent de lafeina, d’associacions a les que pertanyi, ... Si no hi ha això, permolt que ens manifestem, no serveix de res”. A més, Fernándezassenyala com un altre element important el fet de creure que ésa través del diàleg com es poden solucionar els conflictes.

JOAN VILÀ, entrenador del C.E. Mataró

...des de l'esport

És comú en tots nosaltres expressar un desig de pau, salut

i amor envers els qui ens envolten. De ben segur que ho

desitgem de debò, honestament... Però, què fem perquè sigui així? De l’esport en podem fer un vehicle de

refinament cultural i transmissió de valors morals tan bo

com qualsevol altre. I quin valor més preuat que la PAU il’harmonia entre tots els homes?

Volem transmetre valors positius com: dinàmica de grup,

esperit de millora i superació, enfortiment davantl’adversitat, fortalesa física i mental... Però sovint ens deixem

portar pels aspectes negatius d’aquest fenomen social tan

important: solem dir que cal guanyar sigui com sigui i aqualsevol preu; no s’immuta qui ho diu ni qui ho escolta.

També sovint ens deixem dur per l’egoisme enfront l’interès

comú. Després no valdrà queixar-nos per allò que hemdeixat inexorablement que creixés sense fer-hi tot el que

calia per part nostra.

Fem de cadascun dels nostres fills una, potser petita, però

valuosa cèl·lula d’aquest món tan complicat en el qual ens

ha tocat viure. Cal col·laborar tots junts: pares, esportistes,entrenadors-educadors, directius, mitjans de comunicació...

en la formació integral de l’esportista, creant al voltant d’ell

i de l’esport l’entorn necessari per aconseguir entre tots unmón millor, un món en PAU.

En Joan Maragall ho expressava molt bé :

“Un mestre tendeix a l’eternitat;no pot dir mai quan s’aturarà la seva influència.

Per això m’he proposat sobretot fer homes bons,

si a més els faig forts millori si a més em surten savis millor encara”

I voldria acabar amb un desig :Jo sempre he volgut saber

què se’n treu fent una guerra,

i entendre també el perquèes vol destruir la Terra.

17valors

Segons DolorsFernández, el missatgepacifista ha calat fonsen la ciutadania

un estat de discrepància, en definitiva: estimulen la guerra.Ara el que hauríem de fer és plantejar-nos preguntes del

tipus què podem fer des del teatre per educar per la pau?

Aquest estiu, a la nostra ciutat de Mataró, Josep Rodri vaposar en escena un clar exemple del que significa educar

per la pau a través del teatre: el col·lectiu Teatre per la Pau,

amb la seva obra Morir a Bagdad, ens va fer adonar d’unarealitat i ens va fer reflexionar sobre la guerra. És potser

explicant els mals de la guerra que buscarem la pau; potser

hauríem de escoltar més els avis quan deixem de donar valora les coses i ens diuen “una guerra, hauríeu de passar!” per

recordar-nos que sovint no donem importància a les petites

coses que durant una guerra serien com el tresor més preuat.El teatre amateur és per exemple un col·lectiu on els

valors de convivència, entre d’altres, fomenten la pau,

encara que també -tal com apuntava al començament dela reflexió- com a mitjà de comunicació també ha servit per

fomentar la guerra.

...des del lleure18

valo

rs

MARIA FEDERICO, ha estat monitora d'esplai

...des de la família

No és pas una idea nova. La família, en les diversesconcepcions que ha experimentat al llarg de la història, ha

estat sempre un nucli d’interrelacions íntimes i, el que és

més important, gratuïtes. Els vincles establerts entre elsmembres de la família –agent socialitzador bàsic- permeten

aquest donar-se els uns als altres desinteressadament, una

interacció en què els interessos de cadascú convergeixen iesdevenen motivacions i objectius comuns.

Considerem que és en aquest tarannà on la quotidianeitat

configura i articula uns aprenentatges de solidaritat, de fer lescoses pel bé comú sense esperar res a canvi, d’entendre la

necessitat que els homes i les dones –tot partint del respec-

te mutu- siguem capaços de “conviure”, d’assumir la conviccióque l’únic camí possible és el de la convivència respectuosa i

enriquidora, de la solidaritat, de la igualtat d’oportunitats sense

distincions, de la justícia, de l’entesa, de la pau.Som del parer que l’aprenentatge per la pau -particularment

en l’àmbit familiar- no està fet de grans gestes, de grans dis-

cursos, de grans projectes -que també calen- sinó de les con-viccions amb què vivim el dia a dia, dels plantejaments, del tirar

endavant cada dia frec a frec amb els altres, de la manera de

fer les coses, del compartir, del donar-se, de l’estimar-se, delviure el goig de la festa de cada dia, de la certesa de la presència

de Déu enmig nostre, del respirar-suggerir-transmetre el

convenciment que un món millor per a tothom és realmentpossible, “només” cal que tots hi fem la nostra aportació.

MONTSE FLORIACH I JEP ALCALDE, pares

El món del lleure infantil i juvenil, encara que darreramentens sembla que vagi cap a caiguda, és una eina educativa

important per al desenvolupament dels infants. Des dels

esplais, amb un ideari i un posicionament clar, treballemidentitat, civisme, diversitat, relació intergeneracional, ciuta-

dania... i la nostra eina de treball elemental és el joc.

L’esplai és un espai de trobada -lluny de la família i l’escola,on s’ajunten infants de diferents procedències, amb realitats

socials molt diverses-, amb l’únic objectiu -aparentment- de

divertir-se i aprendre a gaudir del lleure d’una manera diferent;i ens aprofitem de tot això per educar la sensibilitat de tot

allò que és distint. Aprenem a veure la diferència com una

riquesa a l’hora de relacionar-nos, en lloc de que això ensallunyi. Procurem educar en la diversitat per ser més oberts,

més tolerants, més empàtics i més responsables amb el nostre

entorn. Creiem fermament que des del teixit associatiu es pot

lluitar per contribuir a llimar les desigualtats, a educar ciutadans

compromesos. I que cadascú sigui capaç de decidir per ellmateix, de ser crític amb la realitat que ens envolta. A l’esplai,

davant de cada conflicte hi ha el diàleg com a eina de resolució

i el consens per a prendre decisions. No és una tasca fàcil, però ens ho creiem i treballem per

això. Perquè hi ha una altra manera de viure i conviure.

Perquè amb cada petit gest podem contribuir a construir latan anhelada cultura de la pau.

...des de la cultura

El teatre és un mitjà de comunicació, el mateix que latelevisió o la ràdio; per tant, com a qualsevol mitjà podem

informar, educar, crear opinions, fer reflexions, transmetre

uns valors. Tots coneixem les crítiques que es fan de la tele-escombraries, això que un mitjà de comunicació amb molt

de poder emet una programació que no ajuda gens els

espectadors a adquirir valors culturals, opinions ni reflexions;en canvi el teatre, amb un poder de comunicació força menys

elevat que el que poden tenir la ràdio o la televisió, ajuda la

gent per tal que adquireixin cultura. Un cop tenim les einesper fer ressò d’una informació, es tracta -i potser és la part

més important- que aquesta informació realment tingui im-

plícita uns valors que fomentin la pau. Crec que és d’aquestaforma que es pot educar per la pau a través del teatre i des

de qualsevol mitjà; malgrat tot sempre n’hi ha que s’aprofiten

precisament del poder d’aquests mitjans i creen un clima i

XEVI RIBAS, actor i director teatral

sembla pau. Nosaltres no volem seguretat, sinó una pau

segura, aquella que es deriva de la justícia i d’uns

comportaments guiats per uns valors universals. Aquestaés la pau que volem. La pau que ve de la seguretat és ter-

rible, perquè és “seguretat 100-llibertat 0”. Aquesta és la

pau que jo vaig conèixer durant molts anys a la Unió Soviè-tica. Certament, allà hi havia pau, però també hi havia si-

lenci i una manca total de llibertat. També hi ha la pau de la

força, la pau de la imposició, la pau de la simulació i la de ma-nipular els mitjans de comunicació.

Que diria a aquelles persones que creuen que laguerra és un camí per assolir la pau? Als governants d’aquests països que han enganyat als

seus ciutadans els diria que cal buscar camins per la pau,però que aquests camins no són les guerres, ni la imposició,

ni la força. Hi ha una dita que diu “si vols la pau, prepara la

guerra” i seguint aquesta frase acabem preparant allò quesabem fer i coneixem, la guerra. Però aquesta idea la po-

dem canviar si els ciutadans comencem a fer propostes a

favor de la pau.

Quines eines tenim al nostre abast per ajudar a laconstrucció de la pau?

La construcció de la pau és una qüestió de

comportament. La construcció de la pau implica començar

per la pau que ens envolta. Això no vol dir que acceptemtota la resta. La pau no és docilitat. La pau tampoc no vol

dir estar tots d’acords, però sí estar units perquè ens guien

uns principis universals, encara que potser culturalmentsiguem diferents i tinguem visions diverses de la realitat

que volem canviar. La construcció de la pau no és possible

sinó creiem que entre tots la podem assolir.

En els darrers conflictes internacionals una de lesprincipals perdedores ha estat l’ONU. Aquestainstitució ha perdut la seva funció pacificadora?

La llibertat, la justícia, la igualtat i la solidaritat haurien de

ser els ideals democràtics que totes les institucions hauriende defensar. L’any 1989 vam tenir l’oportunitat de fer unes

Nacions Unides fortes, però la vam deixar perdre. Les

Nacions Unides les hem deixat de banda. Se’ls hi haadjudicat una funció que no és la seva. La funció de l’ONU

no és solucionar les conseqüències de la guerra amb ajuda

humanitària, sinó evitar els conflictes. M.COLL

19valors

Les mobilitzacions en contra de la guerra a l’Iraqquè han aportat a la construcció de la pau?

Aquestes mobilitzacions han estat un punt d’inflexióhistòric. Fa un any que milions de persones van sortir al

carrer pacíficament per a dir “noa la guerra!”, tot i saber

que ningú els escoltaria. Ara ens volen distreure amb unasèrie de notícies intranscendents, però això no ens ha

d’influir. Enguany hem de sortir altre cop al carrer però

aquest cop no per dir “No a la guerra!”, sinó “Sí, a la pau!”.Hem de manifestar-nos amb un nou missatge, però no

podem perdre aquell ambient que es va generar ara fa

un any. Una cosa és clara, els governants abans d’escoltarhan de sentir. Quan el clamor a favor de la pau sigui mun-

dial i tingui una gran força, llavors, no tindran cap excusa

per no fer-nos cas.

El lema “No, a la guerra” no ha desvirtuat una micael sentit de la paraula pau i l’ha limitat a “absènciade guerra”? Moltes vegades es pensa que la pau és el període que hi

ha entre dues guerres. La seguretat és enganyosa, perquè

"La pau no és només unperíode entre dues guerres"

Federico Mayor Zaragoza, exdirector general de laUNESCO i actualment director de la Fundació Cultura dePaz, va protagonitzar el 6 de febrer la Nit de laSolidaritat a Mataró.

ENTREVISTA A FEDERICO MAYOR ZARAGOZA

SERGIO RUIZ/CAPGRÒS

La PAU com a concepte.Quan a l’escola treballem àrees relacionades amb la Història

i les Ciències Socials, la guerra és concebuda -a la major part

dels currículums- com la forma més acceptada i l’única ma-

nera possible de resoldre les divergències; la PAU ésmenystinguda. La història és una suma de guerres, entre les

quals hi ha uns períodes excepcionals de PAU. Només en la

guerra es poden observar els moments transcendentals quehan canviat la història. Només cal mirar quins són els herois

de cada país: militars poderosos, polítics prepotents... Poques

vegades estudiem herois de PAU entre la gent que ha ajudata millorar la vida i el treball de les persones i els pobles.

Educar per la PAU implica treballar la nostra història des

d’un altre punt de vista, on el poble, la gent i la vida quotidianasiguin més protagonistes que el poder. Valorar la PAU, com

el millor camí per a aconseguir la justícia sense violència. PAU

i justícia han de ser dues realitats indissociables.La PAU com a vivència.Les relacions socials que vivim a l’escola sovint

estan orientades a evitar qualsevol conflicte: lesfiles en els passadissos, la disposició lineal de les

taules dels alumnes, el docent com a persona que

té la veritat única del què cal saber, la pobraparticipació dels alumnes en l’organització de l’aula

i l’escola, etc... Tot per evitar unes relacions

interpersonals, lliures i fluïdes que ens poden por-tar a la divergència. Evitar el conflicte -com a

fenomen intrínsecament dolent- no ens permet

treballar en les causes de la violència. Hemd’entendre que des de la confrontació de les idees

podem evolucionar i millorar de manera constant.

20va

lors

...des de l'escolaPERE VILASECA, director pedagògic Santa Anna Educar per la PAU vol dir aprendre a trobar maneres no

violentes de resoldre els possibles conflictes que sorgeixendel contrast d’idees, opinions i relacions interpersonals.

La PAU i l’aprenentatge.Que els valors només s’aprenen vivint-los, tots ho sabem.

Parlar de la solidaritat no ens fa pas més solidaris.

Si a l’escola aprenem i avaluem des de la competitivitat,difícilment podrem aprendre a conviure i compartir.

Un aprenentatge individualista i una avaluació competitiva

-comparable a una cursa d’obstacles, que només valora quiarriba primer- genera un model educatiu i un model de per-

sona molt allunyat dels valors relacionats amb la PAU.

Educar per la PAU significa valorar altres resultats, tantcom els estrictament acadèmics. El fet d’ajudar a qui més li

costa, té algun valor? Participar en un grup de treball, coo-

perant juntament amb altres alumnes, de diverses capacitats,sexe, gustos, actituds, cultura, a fi d’aconseguir plegats un

bon resultat, té valor?.

Fa un any i escaig que mig món va sortir al carrer per

manifestar el rebuig a la guerra contra Iraq. El clam popular

va ser que amb diàleg es poden solucionar els conflictes ique calia exhaurir totes les vies diplomàtiques possibles per

evitar una operació armada d’abast encara avui incalculable.

Salvant totes les diferències que calgui, Catalunya -i deretruc l’Estat Espanyol- ha estat immersa els últims dies en

un daltabaix polític, fruit precisament de la poca capacitat

d’escoltar que tenen alguns dels que ara fa un any i escaig

...des dels mitjans de comunicacióes posaven al davant de les pancartes contra la guerra de

l’Iraq. Una mostra que el sentit de pau i de diàleg, per aalguns, està absolutament pervertit. I els mitjans de comu-

nicació, especialment els d’estricta obediència espanyola, lluny

de situar aquests valors com a puntals ètics dels seusmissatges, han aprofundit més en la ferida, oferint titulars

no només enganyosos o erràtics, sinó falsos i volgudament

esbiaixats, fent el joc precisament a aquells que parlen depau, de diàleg i de consens només com a declaració de bo-

nes intencions, però no amb voluntat de convertir les paraules

en fets.

FRANCESC SANTIAGO, delegat territorial d''El Punt'

Uns 6000 mataronins vansortir l'any passat per dir

"Aturem la guerra"

S.R./CAPGRÒS

amb valorsPROPOSTES

21valors

TELEVISIÓ

s sabut que exposar-se acerts productes audiovi-suals durant dilatats inter-vals de temps és sumamentperjudicial per a la salut men-

tal i cultural de l’individu. En concret,hi ha un parell de franges en què elrisc d’atrofiament cerebral s’accentua:de les deu del matí a dotze del migdiai de les quatre a les sis de la tarda.

És en aquest segon període ontrobem el serial televisiu El cor de laciutat. Amb humilitat creativa i tèc-nica, el programa es desenvolupa através d’un fil argumental llis i previ-sible. La trama consta d’una anàlisisuperficial dels personatges i de les

ÉEl cor de la ciutat

assegeu-vos un dia pel mercat,per qualsevol dels que hi ha,millor de bon matí, quan enca-ra no han posat els carrers i tot

són ombres que van prenent realitat demica en mica. No hi aneu amb l’objectiude comprar, ni tan sols agafeu el cistell,perdeu-vos entre la gent, mireu-la,estimeu-la i tingueu tots els sentits benoberts. Camineu sortejant les estibes decaixes, que van descarregant aquells quela seva universitat segurament ha estatel carrer. Els primers moments d’aquestgran espectacle són un caos, però poc apoc, sense aturar-se ni alentir-se l’acti-vitat, cada peça del trencaclosques prenel seu lloc. Són ja quarts de set del matí isuaument les olors i els colors ho omplentot. Les figures de les venedores prenen

PPassejar-se per un mercat de bon matí

PROPOSTES ATÍPIQUES

situacions que els vinculen, fetque els enllaça en una aura decaricaturització força irreal. Através de tòpics i de punts devista simplistes, la narracióavança amb un to trivial imonòton. No obstant això,alguns dels actors –tot i estarencabits en personatges bi-dimensionals- aconsegueixenfer actuacions més que nota-bles, en les quals demostren iconfirmen la seva vàlua artísti-ca. No deixa de ser trist que lacrisi del sector obligui determinatstalents a descendir dels escenaris, de lagran pantalla o de produccions tele-

més protagonisme, n’hi ha d’arreu, desde les pageses del Maresme fins a lesjoves mosses dels països de l’Est. Elsartistes convidats són també una mostradel teixit humà que hi ha a casa nostra:jubilats amb un bon “retiro” o no, genten edat laboral amb feina o sense,

ciutadans d’aquíde “tota la vida”,els que van venirfa vint anys i elsque acaben d’ar-ribar. Personesque compren sen-se preguntar elpreu i els de darrera

hora que aniran a buscar les millorsliquidacions; els que cerquen entre lesdeixalles, el servei de neteja que les recull.Us hi podeu passar molta estona, entrar,sortir, tornar-hi. Mireu-vos el mercat ambuns altres ulls, és una oració. Amén. E.

PUIGDERRAJOLS

visives de qualitat, per haver derealitzar projectes per a la franja de16.00 a 18.00 hores. M.GIMÉNEZ

seva autodidàctica en la música. Ell sempre diu que cantaperquè a casa seva el seu pare en les estones lliuresacostumava a agafar una guitarra i a cantar, recordant lescançons i les melodies que havien quedat més enllà del mar,a la seva antiga terra.

Josep Carner deia que tot allò que no és tradició és plagi,i Manu ho sap. Els tangos i els boleros són presents en elsseus repertoris, i sempre reivindica les seves arrels, els seusprincipis. “Un tango és una cosa prou dolça com per tractar-la amb la delicadesa que es mereix” em deia fa un temps.Manu és una mescla de la improvització del jazz amb lapassió del tango, de la força del folk amb el lirisme de lacançoneta italiana... i a tot això hi suma el paper rellevantque han tingut Serrat, Llach, Bonet i un etcètera decantautors en català que com ell han cercat ponts de diàleg.Manu és una síntesi d’aquestes direccions. Una síntesijove, imperfecte, tintinejant, però per sobre de tot, decidi-da. Manu es fa estimar, per la seva sinceritat, per la sevahonestedat. I quan canta el públic acostuma a emmudirdavant un artista que sap arribar, sap commocionar al’audiència per a esdevenir així un autèntic músic.

En el concert Manu presentarà una hora i mitja llarga decançons, amb un criteri bàsic; saber captivar al públic; “vullque la gent no s’avorreixi en cap moment”, comenta.En Manu és, per sobre de tot, un bon músic. El cito; “cantopor los llantos, canto por las venas canto porque vale lapena”. Imprescindible una actitud sincera entre tantabanalitat. ELOI AYMERICH

l dissabte dia 6 podrem presenciar l’actuació d’uncantautor argentí que ha sabut, amb mesura, ambpaciència, amb savoir faire, créixer i instal·lar-se

en els paràmetres de la seva pròpia música. Manuel Be-nítez, més conegut per Manu, és una ànima viatgera, uninsòlit personatge de 20 anys sorgit de la poètica i lamelodia nostàlgica. Fill de pares argentins, va emigrar deLlatinoamèrica a Europa quan era un nen. Ha viscut aItàlia i ara a Mataró. Aquestes vivències l’han influenciatenormement a l’hora de crear-se un estil propi, que beu demúltiples fonts i que recorda per la seva versatilitat a latradició xilena o argentina de cantautors com Víctor Jarafins a autèntics caníbals musicals com Andrés Calamaro.

La força de les cançons de Manu rau en bona part enles seves lletres, en la seva nitidesa, i sobretot, en laseva sinceritat. L’argentí cerca aquella honestedat entrela melodia i la lletra, i la troba. Sovint presenta uns paisat-ges musicals serens, plàcids, on sap desgranar de formasubtil totes les seves reflexions sobre la realitat quel’envolta. Cançons que parlen de la vellesa i la sevasoledat -Nostra Senyora dels Gats-, temes que recorden

la necessària voluntat del cant com un fenomentorbador, flagrant i inhexorable -Canto-, Manu sap

compondre amb seriositat i rigor, però amb lasinuositat i la espontanïetat que li permet la

MÚSICA

Manuel Benítez

Dissabte dia 6 · A 2/4 de 10 del vespre a l'Arcàdia.

E

propostes22

valo

rs

DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS'Nom...................................................................................................Adreça......................................... Codi Postal.........................Població.................. Telèfon......................... ....................................Correu electrònic..................................................................................

Forma de pagamentAdjuntant taló bancariA través del Banc o Caixa (ompli les dades bancàries)

subscriu-te!

DADES BANCÀRIESNom de l'entitat...................................................................................Adreça.................................... Codi Postal............. Població...................Titular del compte ...............................................................................Entitat Oficina D.C. Número de compte

valorsrevista mensual d'inspiració cristiana

Envia aquesta butlleta uncop omplerta al carrer SantJosep 18-20 08301 Mataró

Signatura:

Quantitat 32 euros ... euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista)

només 32euros l'any!

farà tenir més o menys fe. No ens faràmés bons ni més dolents. Però pot seruna bona sortida per a la inquietud in-tel·lectual que la fe ens provoca. A al-guns, els pot dur a fer classes de religió.A d’altres, a explorar nous camins enl’aproximació al fenomen de la fe, comun viatge en el que trobarem perles a-magades. A tots, segurament, a ex-pressar-nos millor, a entendre’ns millor.

L’Institut Superior de CiènciesReligioses de Barcelona (ISCREB),des de fa un temps, ha volgut anarmés enllà i ofereix la Diplomatura enTeologia a distància, des d’Internet.Amb aquest pas obre les portes a mésgent que no pas els, diem-ne, clàssics(capellans, monges, catequistes...).Ara, als atrafegats, als agnòstics, alsque són lluny de Barcelona... els haarribat l’oportunitat. R.BASSAS

http://www.iscreb.org

n dels protagonistes dela pel·lícula 21 gramosés un home que, tro-

bant-se a punt de morir, acon-segueix salvar-se gràcies a untrasplantament de cor. L'expe-riència el farà qüestionar-se finsa quin punt ell viu gràcies a la mort d¹una altra persona, una realitat que no li resultagens fàcil d'assumir. I menys, quan coneix la vídua de l'home a qui li deu la vida. Ella,incapaç de superar la traumàtica mort del seu marit i les seves dues filles, s'obsessionaper venjar-se del conductor del cotxe que els va atropellar. Aquest, un delinqüentde segona i fanàtic creient, veurà com la fe en Déu no li alleugereix el pes de la culpaper les morts que ell mateix ha provocat. Diferents formes de sentir-se culpable, tresrostres diferents per al mateix sentiment. L'aproximació que el realitzador mexicàAlejandro González Iñárritu fa a aquest tema a la seva darrera pel·lícula, la notable21 gramos, convida a una profunda reflexió que qüestiona creences religioses imorals. El títol de 21 gramos fa, precisament, referència al pes que perd el cos humàen el moment de la mort i que els creients catòlics han volgut entendre com el pes del'ànima. Però, per aquells que no creuen com es pot mesurar el feixuc pes de laconsciència? JUDITH VIVES

LLIBRES

s possible que els futurs es-tudiosos d’història de l’Es-glésia hagin de prendre com

a punt de referència el llibre de JuanJosé Tamayo Adiós a la Cristian-dad. L’obra de Tamayo es dedica adeixar al descobert tota la manio-brabilitat de la jerarquia eclesiàsticaespanyola, posada en marxa al finaldel franquisme i durant els anys dela democràcia, a fi de perpetuar unstatus de poder que mantingui pera uns sectors de l’Església unsprivilegis que es varen forjar en elstemps més forts de la dictadura. Elmanteniment d’aquests privilegis,aconseguits amb el concordat ambla Santa Seu, perpetua un modeld’Església instaurat durant l’EdatMitjana i que hom anomena -d’aquíel títol del llibre- Cristiandat. Tamayo es dol que s’hagi des-virtuat l’esperit del Concili Vaticà IIi s’hagi perdut una oportunitat d’orper acostar l’Església als problemesde la vida quotidiana. El llibre nooblida les assignatures pendents del’Església espanyola: dignitat delprofessorat de religió, matrimoni-sexualitat-família, terrorisme, exer-cici de la docència teològica ambllibertat. A alguns d’aquests temesels dedica un capítol sencer. Hi ha una altra cara de la monedaen el llibre de Tamayo. També parlade l’Església de base, la que es mousegons paradigmes oposats als dela jerarquia, la que és capaç d’en-tendre’s amb la gent. Curiosament,sorprèn la documentada informacióde què disposa l’autor sobre totsaquests moviments. L’aportació deTamayo resulta, tot plegat, cabdalper a situar el paper de l’Esglésiadins el conjunt de la societat espa-nyola actual.JOSEP MARIA SOLÀ

PEL·LÍCULA

J.J.Tamayo'21 gramos'

propostes

É

23valors

U

Director: Alejandro González Iñárritu Intèrprets: Sean Penn, Benicio del Toro, Naomi Watts.EUA, 2003 http://www.21-grams.com/

TAMAYO, Juan José. Adiós a la Cris-tiandad. Ediciones B. Madrid, 2003

o fa falta veure per creure, comja li va dir Jesús a l’apòstol To-màs. No fa falta ser un llicen-

ciat en Belles Arts per gaudir d’unquadre. Ni tampoc per ser artista, defet. Això és cert. Però també és certque, per alguns, de les coses quevivim i ens apassionen, voldríem sa-ber-ne més. L’esperit crític, les ganesde veure-ho des de més dimensions,la necessitat d’investigar les fonts ensmenen a la recerca.

Creure, la fe, és una d’aquestescoses tan naturals. No s’aprèn, peròes transmet. Sovint amb eines rovella-des o amb ritus complexos, però la feno és un títol al final d’un curs, més a-viat una predisposició, un acompa-nyament continu del veritable curs, eldel riu que va a parar al mar, que és elmorir, que diria Manrique.

Aprendre teologia, doncs, no ens

Teologia per Internet

N

WEBS

A Madrid, precisament, el pobre Carles Padrós va ser oblidattotalment quan l’any 2002 es van celebrar els actes del centenaridel club blanc de futbol. Ell, originari de Sarrià, va viure a lacapital d’Espanya des de petit a causa del trasllat del negocifamiliar. Doncs bé, ell va ser fundador i president (entre 1904 i1908) del Real Madrid. Se’l considera a més creador de la Copadel Rei. A Mataró, Padrós hi té un carrer que el recorda. A Ma-drid, reposa al cementiri en una tomba anònima i aparentmentabandonada. N.GUANYABENS

SABIES QUE...

arles Padrós i Rubió va ser diputat pel districte deMataró entre 1912 i 1918. Però a ell no li van caldreels vots del poble. Gràcies al sistema indirected’eleccions i al consens que va obtenir del ventall

de partits, va tenir un escó al Parlament de Madrid durant tresperíodes de dos anys. La seva primera actuació al Congrés vaser, per exemple, votar a favor del projecte descentralitzadorde mancomunitats.

No se sap que mai hagués estat a Mataró, però en canvi lanostra ciutat el nomenà fill adoptiu i li dedicà un carrer. Elpassatge Carles Padrós, al barri de Molins Torner, té dos vialsamb una rambla central per sota de la qual hi passa un tram dela costosa obra que el polític va fer possible amb les sevesgestions: la rasa a cel obert per al desviament dels torrents dela zona, el conegut Desvio. Era un projecte d’enginyeria llargamentdesitjat pels mataronins, que permeté finalment evitar lesinundacions del centre amb la modificació del curs mig de la Rierade Cirera. Seria comparable a l’actual Passeig Marítim recentmentinaugurat: ambdós són projectes d’envergadura, necessaris ianhelats, només viables amb l’ajuda de Madrid.

PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN

ns en podem felicitar. Elnostre Ajuntament, ambconsens de tots els grups,destina aquest percentat-

ge del seu pressupost ordinari a l’aju-da al Tercer Món. I, cal dir-ho, deu serun dels pocs municipis de Catalunyaque han assolit aquesta xifra.

Ben segur que l’u per cent encaraqueda curt i que l’esforç que serianecessari per a resoldre el “gran” pro-blema que té la Humanitat –el desen-volupament, la fam, la misèria- nosempre és quantificable numèrica-ment. Sobretot si coincidim en què,al costat dels diners materials, serienrequeribles altres mesures de caràctermés aviat polític, social o cultural.

Rellegint els articles del número an-

terior de Valors i l’informe del Consell deSolidaritat del Municipi, fet públic fa unsdies, penso que la qüestió de fons conti-nua essent la mateixa: conscients de lanostra impotència o de la manca de com-promisos actitudinals rigorosos i aprofun-dits... ¿no caiem en el fàcil parany de l’ajudapuntual i concreta -sovint alliberadora deconsciències i de les contradiccions perso-nals internes- quan arriba un determinatmoment de l’any –quan “toca”- o quanse’ns llança la propaganda cridanera d’unacampanya determinada que té l’origen enun desastre dit natural (terratrèmols,inundacions...), més encara si els mitjansde comunicació han sabut tocar-nos elvoraviu de la sensibilitat que tenim massasovint a flor de pell?

Voldria ser ben entès. Tota ajuda desin-

Donar l'u per cent teressada deu ser vàlida i correcta enqualsevol moment i per qualsevolmotiu. Però estic advocant aquí en fa-vor de l’assumpció d’unes obligacionsserioses i continuades, que passin perla militància desinteressada en projec-tes polítics sensibles a la problemàticaNord-Sud i en organismes o associa-cions que tinguin el seu punt de miraposat en el desenvolupament delspobles. Els homes, nosaltres mateixos,hem estat o som els causants dels enor-mes desequilibris existents al planeta i,de forma inajornable, ens pertoca po-sar-hi els remeis temporals i les solu-cions definitives.

Compromisos personals i col·lectiuscontinuats. Unitaris. Imbuïts de força ide vigència. En la línia de l’ajuda muni-cipal de l’u per cent. I... si pot ser més-que segurament pot ser- molt millor.RAMON SALICRÚ

un diputat mataroní va fundar el Madrid?

C

E

24va

lors

PER ACABAR...La tomba de Padrós

(al mig), en uncementiri madrileny.

La tomba de Padrós(al mig), en un

cementiri madrileny.

LA VANGUARDIA

de la companyia de publicitat on treballava-, en Jose -aquellamic a qui feia anys que no trucava- i la Laura -amb quis’havia petonejat en l’amagatall de la foscor quan anys enreraencara es ruboritzava al topar amb uns ulls juganers-. Fins itot hi havia en Garcia, el seu gran rival de les copes platejades.Tots ells, més tots els altres, caminaven com un sol ésser. Primer va dubtar. En Jimmy, la Inés i companyia l’esperavenen aquella casa amagada de la resta, lluny dels bars ambpudor de fregit. Però va notar que algú li agafava la mà. Erenuns dits suaus i sincers. I aquell lligam va provocar una ten-sió que només va poder resoldre’s amb un pas del peu es-querra, i un del peu dret, i un altre de l’esquerra... i així unrera l’altre, fins que el ritme es va imposar per ell mateix. Ipocs segons després ho va entendre tot, quan va sentir-seacompanyat per molta gent a qui ni tan sols coneixia peròque sorprenentment caminaven en una mateixa direcció,cadascun amb el seu pas propi, però en un mateix sentit. Aquell vespre, els noticiaris varen parlar de les mani-festacions massives contra la guerra, que havien inundat laciutat. Les imatges de la petita pantalla mostraven cossos detot tipus i somriures amb nom i cognoms que s’aplegaven, ensilenci, inundant l’habitual fredor de l’asfalt. Però en capmoment els noticiaris varen referir-se als convidats que ningúhavia trobat a faltar, ni dels cotxes comprats a Alemanya quehavien estat abandonats a la seva sort, mentre la multituds’allunyava per la carretera, deixant enrera la soledat dels quea totes hores fan tard, molt tard.

Aquella munió de gentJordi Rovira

eia tard, molt tard. El partit de tenis va durar més delprevist. Ni per un moment podia pensar-se que aquellnoi escarransit corregués tant. Havia suat però,finalment, l’havia superat. Seguia primer, empatat apunts amb en Garcia. Faltaven només quatre rondes

per finalitzar la lliga i estava convençut que en Garcia finalmentcediria i que aquella copa platejada acabaria al menjador decasa seva. Com cada any. Feia tard, molt tard. El tràfic era horrorós. A les properes eleccions, s’ho pensariadues vegades abans de votar per un partit que permetia queels carrers estiguessin inundats de cotxes aturats. Per cert,que els semàfors cada cop duraven menys. El verd, és clar! Elproper cop que veiés l’alcalde li explicaria. Per fi es posavaverd. Però per què no avancen? Arribaré tard al dinar! A enJimmy i la Inés no els agrada que els seus convidats arribintard. I menys aquell dia, que hi seria tothom: el veí d’en Jimmy-el banquer-, la cosina de la Inés -relacions públiques de ladiscoteca de moda-, la Mariví, en Jacobo... El semàfor! Ja tornaa estar verd! Què coi fot la gent sense moure’s! No va quedar més remei que abandonar el xassís metal·litzatd’aquell cotxe comprat a Alemanya. Va ser llavors quan, entrecrits i gesticulacions, va adonar-se de la munió de gent ques’acostava. Inicialment no semblaven ser gaires però, poc apoc, els cossos eren més nombrosos. Què fan? Per què vénencap aquí caminant per la carretera? Avançaven entremig delsautomòbils, dels fanals, dels gossos despistats i de lespapereres on s’apilonava propaganda que ningú desitjava. Quasi sense adonar-se’n, ja els tenia allí. A dreta, esquerra,davant i darrera. Primer li havien semblat quatre desmanegats,gent sense ofici ni benefici, estudiants ociosos que no entenienla importància de no perdre’s cap classe. Però quan ja els teniaa sobre va poder observar que eren persones de diferentsedats, diferents colors d’ulls i diferents somriures i que allí, almig de la marea humana que l’envoltava, hi havia aquell noiescarransit que li havia costat tant de guanyar minuts abans. Iper sorpresa seva també hi va veure l’Ernest -el dissenyador

F

HI HAVIA UNA VEGADA...25valors

cada mes un conte amb valors

JOAN BARON

Jordi Rovira i Prat és periodista

Després ho vaentendre tot, quan vasentir-se acompanyatper molta gent

UNA CARTA DES DE...

Rio de Janeiro, febrer de 2004

Benvolguts amics,

Fa un any que visc a Rio de Janeiro. Vaig arribar-hi per viure amb la meva parella, brasiler, i

també perquè se m’hi va presentar una excel·lent oportunitat laboral. Així, va ser la fusió

d’aquestes dues circumstàncies les que em van empènyer a prendre una decisió que m’ha

transformat la vida per sempre.

El brasiler és un poble extremadament amable, afectuós i honest, capaç de commoure’t amb

gestos i detalls que no sé quant temps fa que nosaltres vam oblidar.

Entre els afrobrasilers sobretot, hi percebo una llum especial. Ells són els qui m’han donat

els somriures més amples i les mirades més transparents que he vist mai. Hereus d’un sistema

pervers que el Brasil arrossega des dels temps de l’abolició de l’esclavatge, aquí la població

negra i totes les seves variants mestisses sovint pertanyen a l’esglaó més baix de l’escala

social. Atrapats en un apartheid econòmic, només a través de la música i del futbol els és

possible fer el salt i millorar la seva qualitat de vida. Fora d’això, les seves oportunitats són

poques.

En canvi, són esforçats i pacients, i es veuen forçats a conviure a diari amb la violència

perquè no poden pagar-se un lloguer en un barri segur. Són ells dels qui més aprenc. Potser

perquè són els que menys esperen de la vida, són els que millor saben aprofitar-la, i això no

deixa de meravellar-me. No em fa vergonya confessar que la seva actitud m’ha fet tornar a

creure en l’existència d’un Déu.

Ric i complex, Brasil és capaç del millor i del pitjor. La vida quotidiana a Rio de Janeiro es-

tampa en un mateix carrer, fins i tot, en una mateixa vorera, situacions pròpies de Suïssa i de

l’Àfrica. Amb tota naturalitat. “Tú miras demasiado. Tienes que fijarte sólo en lo bonito”, em

comentava un noi espanyol que fa dos anys que viu aquí. Em consta que és aquesta l’actitud

que adopten molts estrangers que viuen al Brasil. És la fàcil, al meu parer. Aquí, un europeu

pot assolir un nivell de vida molt més alt del que tindria a casa seva, en un país a més beneït

per una bellesa paisatgística espectacular.

Jo he optat per no desviar la meva mirada i això m’ha dut a un procés d’adaptació lent i

difícil, però del que crec que n’estic aprenent molt. M’ho confirmava un periodista nord-

americà, que fa vuit anys que viu a Rio, quan li explicava les meves dificultats: “No t’amoïnis.

És normal. Aquest no és un país per a principiants però, després, la retribució que et dóna és

molt alta”. És veritat. Ni els ritmes musicals extraordinaris, ni els bons futbolistes, ni els

polítics esperançadors, ni tampoc la caipirinha són allò que el Brasil té de millor per oferir. El

seu tresor són les seves persones: senzilles en aparença, riquíssimes en esperit.

Sònia Casas

Imatge de la ciutat brasilera

Rio de Janeiro (Brasil)Sònia Casas, periodista

26va

lors

Imatge de la ciutat brasilera

27valors

TAMBIÉNABIERTO LOSDOMINGOSPOR LAMAÑANA!

· Centre de Solidaritat i Cooperació La Peixateria.· Llibreria Márquez (C/Argentona).· Llibreria Márquez (Muralla de Sant Llorenç).· Llibreria El Tramvia. (Plaça Granollers)· Llibreria Robafaves. (C/ Nou)· Llibreria Argent Viu (Av. Jaume Recoder)· Llibreria Mas (Pl. Cuba)· Esglésies de Sant Josep, Sant Pau, Montserrat, Esperança i Maria Auxiliadora

valorsrevista mensual d'inspiració cristiana

es pot trobarcada mes a:

Col.laboracióamb els afectatsdel terratrèmol

del MarrocNúm. compte 2042 002163

330.001.777.9de Caixa Laietana

AJUDA D'EMERGÈNCIA

COL.LECTIU D’IMMIGRANTS RIFENYS AMATARÓ, FEDERACIÓ D’ASSOCIACIONS DEVEÏNS DE MATARÓ, FONS CATALÀ DECOOPERACIÓ AL DESENVOLUPAMENT, SERVEIDE COOPERACIÓ INTERNACIONAL(AJUNTAMENT DE MATARÓ)

Nascut a Casamance(Senegal) fa 32 anys.Balde Bachirou –mésconegut per Bas- diuque ell no emigra, sinóque es limita a anar allàon hi ha alguna cosa pertal de sobreviure. El fetés, tanmateix, quedurant la seva vida hahagut d’emigrar diversesvegades en busca d’unavida millor. Finalment,s’ha establert a Mataró,on té una botiga demobles colonials. A partde la seva filla de quatreanys, que viu a França,diu que la seva famíliasón els seus amics.

Quan arribes a Espanya, et sents estrany; no coneixesningú, no tens amics. El primer sentiment que et ve alcap és pensar “uf, ja sóc aquí!” i fas un gran respird’alleujament. Però no saps amb quina realitat ettoparàs, ja que a l’Àfrica el que s’explica d’Europa ésun altre món: creus que entres al paradís. Però estàsobligat a sobreviure. Vaig decidir que el primer quehavia de fer era aconseguir alguna cosa de menjar.El començament deu ser el període més dur... Quan arribes estàs disposat a treballar del quefaci falta. Jo vaig començar recollint pinyes, tot ique no havia vist mai cap pinya en tota la mevavida i em moria de fred. No sabia gens de castellà im’entenia amb la gent en francès i en anglès. Amés, vaig arribar sense papers i aconseguir-los éscom un joc: sense contracte no pots tenir papers,però sense papers no et fan cap contracte. S’ha detreballar molt, ja que res no és fàcil. Si el coratgeque la majoria dels immigrants tenim per aconseguir

moment

"Uf, ja sóc aquí! I fas un granrespir d'alleujament"

sobreviure el tinguessim als nostres països d’origen,viuríem molt millor.És difícil adaptar-se a un nou país, a una nova for-ma de vida? He tingut sort perquè he conegut a bona gent i abons amics. Però suposo que la sort també s’ha debuscar i a mi m’ha ajudat el meu caràcter, ja que no emvaig tancar gens. No podia arribar i pretendre que elsaltres s’adaptessin a mi. Havia d’aprendre com viviala gent d’aquí i intentar adaptar-hi la meva cultura, lameva vida, sense perdre els meus orígens. Però lareacció de la gent d’aquí va ser molt bona. Mai hesofert racisme. Potser és que també forma part delmeu caràcter, ja que jo crec que tots som iguals i nomésens diferencia l’educació, la religió i la cultura. En arri-bar a un país nou, el que no es pot fer és tancar-se.Però vostè a l’Àfrica hi va deixar una vida moltdiferent... Jo vaig néixer al Senegal. Als dos anys els meuspares em van regalar als meus avis, que és unacosa bastant corrent al meu país d’origen. D’aquellaèpoca en tinc pocs records perquè era molt petit. Acasa del meu avi, que era l’imam del poble, viviaamb desenes de nens i ens feien treballar durant totel dia al camp i a la nit havíem d’estudiar l’Alcorà.En tot el dia només fèiem un àpat, al migdia, idormíem quatre o cinc hores. I quan tenia nou anysja n’estava fart i vaig marxar. Amb un altre noi vammarxar a peu fins a Gàmbia, el país veí.Aquesta va ser la seva primera emigració? Sí, és la meva primera parada com a emigrant. Vamarribar a Gàmbia i només podíem demanar als mercatsper a menjar. No teníem ni sabates. Dormíem a la salad’un cinema a canvi de netejar-la. Al cap d’un tempsvaig tornar cap al Senegal, a Dakar. Allà vivia al carrer,dormint amb caixes de cartró i menjava del que emdonaven per portar bosses al mercat o de les sobresd’algun bar o alguna casa. A Dakar vaig conèixer unfrancès que em va canviar la vida: quan em va veureal carrer em va portar a casa seva i em va donarmenjar. Gràcies a ell vaig marxar cap a Europa.Com canvia una persona en viure una experiènciacom l’emigració? Et transforma, et fa madurar. I també perds les manies:un immigrant vol sobreviure sigui com sigui.

Balde Bachirou. Va arribar a Mataró el 1994, provinent del Senegal,després de passar una odissea que va començar quan tenia dos anys.

valorsper RAMON RADÓ